Administrar

Efemèrides anarquistes

[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre - Imhoff - Nourrisson - García Rodríguez - Getchev - Bassons - Akiyama - Lobo - Gil Oliver - Lasseur - Bernabeu - Planche - Tamayo - Usón - Carlizza - Terrenoire

efemerides | 20 Abril, 2018 13:31

[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre - Imhoff - Nourrisson - García Rodríguez - Getchev - Bassons - Akiyama - Lobo - Gil Oliver - Lasseur - Bernabeu - Planche - Tamayo - Usón - Carlizza - Terrenoire

Anarcoefemèrides del 20 d'abril

Esdeveniments

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic havà "Rumbos Nuevos" de l'1 d'abril de 1939

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic havà Rumbos Nuevos de l'1 d'abril de 1939

- Acte de SIA: El 20 d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se celebra al teatre Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons, consistí en el passi de pel·lícules, un espectacle de varietats i en el parlament de diversos oradors.

***

Foto de família del Congrés Anarquista de Corea (23 d'abril de 1946)

Foto de família del Congrés Anarquista de Corea (23 d'abril de 1946)

- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.

***

Cartell de la conferència de Lapeyre

Cartell de la conferència de Lapeyre

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) la conferència pública de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à l'Église. Le Planning Familial et l'avortament» (Enfront de l'Església. La Planificació Familiar i l'avortament), organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de la Federació Anarquista (FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de Lapeyre de l'avortament el portarà a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs francesa s'aprovà gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Louis-Alfred Imhoff (1 de març de 1894)

Foto policíaca de Louis-Alfred Imhoff (1 de març de 1894)

- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Louis-Alfred Imhoff (1856-?)

***

Notícia de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari parisenc "La Matin" del 29 de febrer de 1912

Notícia de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari parisenc La Matin del 29 de febrer de 1912

- Madeleine Nourrisson: El 20 d'abril de 1886 neix a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) la costurera anarcoindividualista Madeleine Nourrisson, també coneguda com Madeleine Bouchet. Companya del tipògraf anarquista individualista Léon Bouchet, també ella es qualificà d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella abandonà Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i s'establí a París, instal·lant-se a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França). Mantingué una estreta amistat amb Louise Kayser (La Venus Rouge), esposa d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë, membres de la coneguda com «Banda Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de qui la policia deia n'era l'amant, la seu del periòdic L'Idée Libre, on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912 i empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos teixits dels quals no pogué demostrar la seva procedència, encara de fou alliberada poc després. Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a Saint-Étienne-de-Montluc (País del Loira, França).

***

Necrològica d'Augusto García Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" 14 de juny de 1964

Necrològica d'Augusto García Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir 14 de juny de 1964

- Augusto García Rodríguez: El 20 d'abril de 1896 neix a Puebla de Lillo (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Augusto García Rodríguez. Miner de professió, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat i apallissat per la policia abans de ser deportat de la regió. En una reunió del 18 de setembre de 1931, després de l'exclusió dels comunistes del Sindicat Miner de la CNT d'Astúries, en va ser nomenat president. El febrer de 1932 fou delegat dels miners en el Ple Regional confederal. En 1933 va fer un míting a Sama (Langreo, Astúries, Espanya). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica a Astúries i, després de la caiguda del front nord a mans dels feixistes, fou delegat de la Junta d'Ordre Públic de la Garriga (Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A partir d'octubre de 1939 treballà com a miner a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Augusto García Rodríguez va morir el 18 d'abril de 1964 a La Sala (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una intervenció quirúrgica en l'úlcera d'estómac que patia des de feia anys i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Gueorgui Getchev

Gueorgui Getchev

- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (o Georges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918 és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertament i d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revista Societat Lliure, òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores en Le Libertaire i en L'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literari Missal i Volia (Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).

***

Ordre de crida i cerca emès per la Direcció General de Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons Viñas, i altres «activos elementos rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona ("Boletín Oficial de la provincial de Cáceres" del 18 d'octubre de 1939)

Ordre de crida i cerca emès per la Direcció General de Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons Viñas, i altres «activos elementos rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona (Boletín Oficial de la provincial de Cáceres del 18 d'octubre de 1939)

- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grup àcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).

***

Akiyama Kiyoshi

Akiyama Kiyoshi

- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyama és el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat «Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).

***

Foto policíaca de Juan Lobo Gago (1930)

Foto policíaca de Juan Lobo Gago (1930)

- Juan Lobo Gago: El 20 d'abril de 1909 neix a Gilena (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen Gerena (Sevilla, Andalusia, Espanya)– l'anarquista Juan Lobo Gago, que va fer servir diversos pseudònims (Fernando García Jiménez, José María Pagés Avilés, etc.). Fuster de professió, fou un actiu militant del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Va ser detingut en diferents ocasions acusat de diferents delictes, com ara estafa, atracament en un assalt a la finca La Salud, a prop de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), etc. El 13 de setembre de 1930, segons la policia, amb altres companys (José María Jiménez Bermúdez, Miguel León Sánchez i Eduardo Cabeza Ferrete), realitzà un atracament a la Venta de la Salud (Utrera, Sevilla, Espanya) i fou detingut un mes després a Cadis (Andalusia, Espanya). El 5 de gener de 1932 va ser detingut, juntament amb Juan Marín y Marín, acusat d'haver atracat un fabricant de juguetes i un dependent a Madrid (Espanya); empresonats, el 15 de novembre d'aquell any ambdós van ser jutjats en la Secció IV de l'Audiència de Madrid i van ser alliberats a compte del temps que havien passat en presó preventiva. El novembre de 1933 va ser detingut, juntament amb Manuel Herrador Merino, en un hostal a prop de la Cruz del Campo de Sevilla per negar-se a pagar les consumicions. Sembla que en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1952, des d'Alemanya, col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Antonio Gil Oliver

Foto policíaca d'Antonio Gil Oliver

- Antonio Gil Oliver: El 20 d'abril de 1948 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut com Antonio Sancho Agorreta. Havia nascut el 27 de gener de 1921 a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya). Durant els anys quaranta participà en els grups d'acció anarquistes que operaven a Catalunya. Partidari de la línia més radical d'enfrontament contra el franquisme, va fer costat la creació del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El 12 de juliol de 1947 participà, amb José Pareja Pérez (Parejilla) i José Villegas Izquierdo, en l'execució del confident Eliseu Melis Díaz; fou ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap després que aquest ferís mortalment José Pareja. Amb José Villegas requisà una camioneta per transportar Pareja a casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital Clínic perquè fos intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí tres dies després a conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil Oliver va morir el 20 d'abril de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un camió. La seva parella, Maria Assumpció Calvó Grané, esdevingué la companya del també guerriller llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo), amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.

Antonio Gil Oliver (1921-1948)

***

Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 12 d'agost de 1912

Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 12 d'agost de 1912

- Augustin Lasseur: El 20 d'abril de 1950 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Havia nascut el 23 d'agost de 1879 a Lada Peyre (Llemosí, Occitània). Fill d'un paleta, s'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne.

***

Necrològica d'Álvaro Bernabeu Garín apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de juny de 1972

Necrològica d'Álvaro Bernabeu Garín apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1972

- Álvaro Bernabeu Garín: El 20 d'abril de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarcosindicalista Álvaro Bernabeu Garín. Havia nascut el 1894 a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan encara era un nin emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer metal·lúrgic, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia al Poblenou de Barcelona i treballava en uns tallers mecànics de Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 8 de maig de 1919 va ser detingut, juntament amb Francisco Berrocal García i Alfons Corneda Comells, acusat d'haver atemptat a trets contra Fermí Torres Costa, encarregat de la secció de compressors dels tallers «Material per a Construccions i Ferrocarrils» dels patrons Girona i esquirol durant la vaga de la dita fàbrica; jutjat entre el 10 i l'11 de juny de 1920 en consell de guerra a Barcelona per aquest fet, va ser absolt, ben igual que els seus companys. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a Badalona. Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La Camèlia», que servia de tapadora per a les reunions clandestines de la CNT. El 28 de setembre de 1930 presidí un míting a favor dels presos polítics i socials que se celebrà al cinema Recreo de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat del Metall de Badalona, amb uns dos-mil afiliats, al Congrés de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració. Posteriorment milità a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fins al 1953, any que emigrà al Brasil. En 1954 s'establí a Buenos Aires (Argentina) i s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Paralitzat des del 1971, Álvaro Bernabeu Garín va morir el 20 d'abril de 1972 al seu domicili de Buenos Aires (Argentina).

*** 

Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

- Fernand Planche: El 20 d'abril de 1974 mor a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta, l'escriptor i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut com Fernand Granier. Havia nascut el 12 de febrer de 1900 a Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia, Occitània). Fill d'un modest artesà, que morí poc després del seu naixement, també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts, s'instal·là a París. Després va fer el servei militar com a mecànic d'aviació a Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois al III Congrés de la Unió Anarquista (UA). Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció de Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París. En 1934, amb Émile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935. També col·laborà en La Brochure Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme). Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé; després fou internat com a «mesura administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta, els detinguts van ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà sa companya Laure i es posà a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a Alemanya i marxà a Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París. El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action. Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin. El febrer de 1948 publicà Durolle --reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner --redactà el pròleg i Émile Armand el prefaci. La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova guerra, emigrà amb sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances. En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac. Després va comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat. Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn.  

Fernand Planche (1900-1974)

***

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- José Tamayo: El 20 d'abril de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Tamayo. Havia nascut el 29 de novembre de 1911 a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya). Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 20 d'abril de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.

***

Necrològica de José Usón apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 30 d'agost de 1983

Necrològica de José Usón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 30 d'agost de 1983

- José Usón: El 20 d'abril de 1983 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Usón. Havia nascut cap el 1915 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» quan aquesta arribà a Gelsa. Després de la militarització de les milícies, continuà lluitant enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Federació Local de Castres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità la resta de sa vida. Existí un tal José Juson que milità a Barcelona (Catalunya) en els anys vint i trenta i col·laborà en Tierra y Libertad, però no podem dir si és la mateixa persona.

***

Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

Luigi Carlizza emmanillat amb son fill Fricche

- Luigi Carlizza: El 20 d'abril de 1993 mor a Roma (Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Havia nascut l'1 de juny de 1933 a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del «Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche) és també un destacat militant anarquista.

***

Henri Terrenoire fotografiat per René Laplanche

Henri Terrenoire fotografiat per René Laplanche

- Henri Terrenoire: El 20 d'abril de 2016 mor a Randan (Alvèrnia, Occitània) el jardiner anarquista, lliurepensador i anticlerical Henri Louis Terrenoire. Havia nascut el 15 de juliol de 1922 a Lo Maiet de Montanha (Alvèrnia, Occitània). Fill d'un pedrapiquer, a partir dels 18 anys es dedicà a la jardineria. Durant la II Guerra Mundial, entre 1942 i 1945, va ser deportat a Alemanya per fer el Servei de Treball Obligatori (STO), on a la fàbrica Siemens trobà el militant llibertari Robert Favry que el va introduir en el pensament anarquista. Aquesta deportació a la Pomerània li va marcar profundament a conseqüència dels bombardeigs sobre Szczecin (Pomerània Occidental, Polònia) que feren d'ell un antimilitarista convençut. Les seves idees llibertàries van ser ampliades amb la lectura dels grans clàssics (La Boétie, Rabelais, Voltaire, Hugo, Bakunin, Kropotkin, Debord, Van Eigen, etc.). Es formà en jardineria a La Paliça, Angers i Suïssa. A començaments dels anys cinquanta formà part del grup llibertari de Cusset-Vichy (Alvèrnia, Occitània) de la Federació Anarquista (FA). Amb el sindicalista revolucionari Raymond François, aprofità la vinguda d'un equip de futbol valencià a Vichy per denunciar la dictadura franquista i pintaren arreu de l'estadi «Fora Franco». Fou un dels organitzadors del Congrés de la FA celebrat en 1956 a Vichy. En 1958, també amb Raymond François, edità el fullet Une escroquerie morale et un faux problème, signat com «El Grup Llibertari de l'Allier», per denunciar la nova constitució de la V República francesa. També fou un dels animadors de la Libre Pensée de la seva zona i membre de la Federació Nacional de la Libre Pensée, organització que abandonà quan aquesta passà a ser controlada pels comunistes i trotskistes. Va ser molt amic del lliurepensador llibertari Louis Segeral. Amb René Labrégère, Marc Prévôtel i Joachim Salamero, publicà un Hommage à Louise Michel et Sébastien Faure. A començaments dels anys setanta fou un dels creadors de l'«Atelier Popular» (Taller Popular) de Vichy, amb Louis Malfant i altres companys. En 1981 publicà, juntament amb textos de Camille Gagnon, René Laplanche i Louis Lecoin, el fullet Antimilitarisme en Bourbonnais. Dossier. Gran especialista en la investigació jardinera i en la recerca de noves varietats vegetals, ha rebut nombrosos premis en la seva disciplina. Actualment viu a Vaissa (Alvèrnia, Occitània), on es el representant regional de la Libre Pensée, i porta un important viver de flors ornamentals a La Paliça (Alvèrnia, Occitània). En 1994 Gérard Ali Khanifar li va dedicar l'estudi universitari Une adhésion à une pensée libertaire. Le parcours d'Henri Terrenoire. En 2002 publicà Fernand Auberger et la Résistance. Mon devoir de mémoire, on sortí en defensa del socialista Fernand Auberger, injustament acusat pels seus adversaris polítics de col·laboració durant la guerra –Auberger va ocupà un càrrec en l'administració del Govern de Vichy i gràcies a això va poder fer sortir dels camps de concentració nombrosos militants de tots els corrents (socialistes, comunistes i anarquistes), entre ells Gabriel Auboire, alhora que pertanyia a les xarxes de l'Aliança i Moviments Units de la Resistència (MUR).

 Escriu-nos

Actualització: 20-04-18

[19/04] Monument a Layret - Angrand - Denollet - Rouco - García Vivancos - Adé - Prévotel - Feraud - Galán - Bahonneau - Franquesa - Corredor - Fernández Saavedra - Liaño

efemerides | 19 Abril, 2018 13:38

[19/04] Monument a Layret - Angrand - Denollet - Rouco - García Vivancos - Adé - Prévotel - Feraud - Galán - Bahonneau - Franquesa - Corredor - Fernández Saavedra - Liaño

Anarcoefemèrides del 19 d'abril

Esdeveniments

Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas

Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas

- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista i íntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.

Monument a Francesc Layret

Anarcoefemèrides

Naixements

Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York

Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York

- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 a Rouen (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la condemna de François Denollet publicada en el periòdic de Le Havre "L'Idée Ouvriere" del 7 d'abril de 1888

Notícia de la condemna de François Denollet publicada en el periòdic de Le Havre L'Idée Ouvriere del 7 d'abril de 1888

- François Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Léon Denollet, citat a vegades com Denolet o Donolet. Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant: «La Revolució Social! A cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el condemna.» Fou gerent del periòdic anarquista Le Bandit du Nord (1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en l'anomenat «Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar contra la policia quan el volia detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el 17 de desembre de 1890 per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juana Rouco Buela

Juana Rouco Buela

- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obrera és el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) --les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) --en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la «Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar en Mundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).

Juana Rouco Buela (1889-1969)

***

Miguel García Vivancos

Miguel García Vivancos

- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). Miguel García Vivancos va morir el 23 de gener de 1972 a Còrdova (Andalusia, Espanya) en viatge de vacances.

Miguel García Vivancos (1895-1972)

Obres pictòriques de Miguel García Vivancos

***

Víctor Adé García

Víctor Adé García

- Víctor Adé García: El 19 d'abril de 1912 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trini Marató i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai). Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista.

***

Andrée Prévotel

Andrée Prévotel

- Andrée Prévotel: El 19 d'abril de 1912 neix a Besòlas (Llenguadoc, Occitània) la militant anarquista, anarcosindicalista i neomaltusiana Joséphine Paule Pierrette Coueille (Joséphine Coueille), també coneguda pel llinatge de son company com Joséphine Paule Pierrette Prévotel, però que feia servir el pseudònim d'Andrée Prévotel. En 1925 conegué l'anarquista André Prévotel amb qui es casà i es dedicà amb ell a la propaganda anarquista. En 1935 va ser detinguda amb son company, Aristide Lapeyre i Louis Harel en l'anomenat «cas de les esterilitzacions de Bordeus» –en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus (Aquitània, Occitània), realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévotel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» o «afer Bartosek». Empresonada durant 12 dies al Fort de l'Hâ de Bordeus, finalment el seu cas va ser sobresegut. Empleada de correus –funcionària de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons)–, milità en la Confederació General del Treballs - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1939 va ser reclosa durant 50 dies a la Presó Cel·lular de Tours (Centre, França) per «frases desafectes i incitació de militars a la desobediència», però, gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets de l'Home, va ser alliberada. Després de la II Guerra Mundial fou una de les animadores, amb son company, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), milità en la Federació Anarquista (FA) i fou membre de la lògia maçònica «Ordre et Progrès» de Bordeus i de «Libre Pensée». Després de l'excisió de la CGT en 1947, fou durant uns mesos secretària de la Unió Local de Força Obrera (FO) de Lengon (Aquitània, Occitània). Andrée Prévotel va morir el 14 de març de 1995 a Senta Crotz de Prenhac (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca de Joseph Feraud

Foto policíaca de Joseph Feraud

- Joseph Feraud: El 19 d'abril de 1914 neix a Grassa (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Feraud. Sos pares es deien Joséphin Feraud i Modeste Dolla. Pintor de la construcció, d'antuvi milità en el Partit Comunista Francès (PCF). En 1937 vivia al número 22 del carrer Marcel Journet de Grassa. Son pare el va denunciar per «amenaces i violències». El 22 d'abril de 1937 va ser denunciat per «cops» per part d'un tal Lamotte, membre del Partit Popular Francès (PPF), però finalment no es realitzà cap judici. En aquesta època abandonà el PCF i s'acostà al grup local de la Federació Comunista Llibertària (FCL), on militaven Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Félicité Girolimetti, Léandre Guisseguere, Dominique Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres. Col·laborà en butlletins llibertaris, com ara Rébellion i Action Directe. La policia el qualificà com a «actiu propagandista anarquista a vigilar estretament». Desconeixem la data i el loc de la seva defunció.

Anarcoefemèrides

Defuncions

La taverna dels esposos Núñez al camí de Jerez a Trebujena segons «La Ilustración Española y Americana» del 22 de març de 1883

La taverna dels esposos Núñez al camí de Jerez a Trebujena segons La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883

- Juan Galán Rodríguez: El 19 d'abril de 1884 és executat a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) el pagès Juan Galán Rodríguez. Havia nascut cap al 1832 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) i era capatàs d'una vinya del lloc anomenat «Pago del Hambre» de Jerez. Va ser implicat en el crim de la taverna del camí de Trebujena, tercer dels sumaris instruïts contra l'anomenada «La Mano Negra» i jutjat en l'últim del judicis d'aquesta «societat secreta» anarquista. La veritat és que no hi havia cap indici que apuntés a la militància llibertària de Galán, però es va veure immers en aquest muntatge politicojudicial que foren els processos contra «La Mano Negra». Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1882, quan les detencions de militants anarquistes andalusos de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) es comptaven per centenars, Juan Núñez Chacón, taverner de la «Venta de Trebujena», i la seva esposa María Labrador Sánchez, aleshores embarassada, van ser assassinats a punyalades. En la topada el client Manuel Roman Ortiz resultà mort d'un tret disparat per Núñez i d'antuvi es pensà que era un dels assaltants. Galán va ser detingut l'endemà ferit en una mà; aquest, que era sord, havia estat implicat feia temps en la mort d'una anciana, però havia estat absolt. Sota tortura Galán confessà el crim i la seva pertinença a «La Mano Negra» i implicà quatre habitants de Jerez (Francisco Moyuelo, Juan Morón, Andrés Marejón i Francisco el Roten), però van ser poc després alliberats i només ell va ser processat. D'aquesta manera, un crim comú --probablement una discussió sobre la substitució de la tradicional falç de podar vinyes per una nova tisora que resultava més productiva i rendible per als patrons i que per aquest motiu estava boicotejada per l'FTRE-- es transformà en un crim polític. El judici començà el 18 de setembre de 1883 a l'Audiència de Jerez i el 22 d'aquell mes Galán va ser condemnat a mort per doble assassinat i per avortament. La sentència va ser ratificada pel Tribunal Suprem. Juan Galán Rodríguez va ser garrotat el 19 d'abril de 1884 a la plaça del Mercat de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), on justament hi vivia. Molts camperols i treballadors van fugir de la ciutat per no viure l'ambient de l'execució. Sis fusters de la ciutat van ser detinguts perquè es van negar a construir el cadafal del garrot i el desembre de 1884 Francisco Vázquez García, mestre fuster de Jerez, va ser condemnat per l'Audiència de Jerez a un mes i un dia d'arrest i a 125 pessetes de multa per aquesta solidària negativa.

***

Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 21 d'abril de 1918

Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 21 d'abril de 1918

- André Bahonneau: El 19 d'abril de 1918 mor a Angers (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Havia nascut el 10 de març de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el  Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

Antoni Franquesa Funoll

Antoni Franquesa Funoll

- Antoni Franquesa Funoll: El 19 d'abril de 1950 cau abatut a Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya) el guerriller antifranquista llibertari Antoni Franquesa Funoll --citat, a vegades, Fonoll--, també conegut com El Toni, Ton, Felipe o Niño. Havia nascut en 1920 a Vic (Osona, Catalunya), però altres fons citen 1921 a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona, Catalunya). El 19 de juliol de 1936 s'incorporà a les milícies de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), l'organització juvenil del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), on romangué fins que passà a la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular després de la militarització de les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on retrobà son pare, antic dirigent sindicalista que acabarà afusellat pels nazis. Aconseguí fugir del camp i, immediatament després, s'incorporà a la lluita antifranquista a l'interior de la Península. En 1941 va ser detingut i va estar tancat a la presó Model de Barcelona fins al 1944. De bell nou a França, durant anys va ser enllaç del POUM i la Confederació Nacional del Treball (CNT) i «guia de frontera», traslladant militants antifranquistes d'una banda a l'altra de la frontera. Bon coneixedor del Pirineu català, també va fer serveis per al Deuxième Bureau, el servei d'informació de l'Exèrcit francès i de la Resistència. Desvinculat del POUM perquè utilitzava els passos fronterers per a fer contraban, s'afilià a la CNT del sector «apolític», i, sembla ser que arran d'haver conegut a la presó el guerriller llibertari Celedonio García Casino, s'afegí als grups d'acció anarquistes. El juliol de 1948 creuà la frontera amb Josep Lluís Facerías (Face) i participà en un atracament a Barcelona. Després retornà a França, però el 26 d'agost de 1949 va ser ferit --un tret a la boca i un altre al braç amb fractura-- en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil a la frontera pirinenca i on moriren Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino. El març de 1950 retornà a la Península amb Facerías i intervingué en diverses accions, com ara la col·locació d'una bomba l'1 d'abril («Día de la Victoria») i l'atracament frustrat realitzat el 17 d'aquell mateix mes. El 19 d'abril de 1950 Antoni Franquesa Funoll, Cèsar Saborit Carrelero i Facerías atracaren un forn de pa a Cerdanyola; el grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil en un control de carreteres a prop de Santa Maria de Montcada i Franquesa caigué abatut mentre Saborit i Facerías aconseguiren fugir camps a través sota una pluja de bales. Franquesa, en morir, tenia dos bessons molt menuts.

Antoni Franquesa Funoll (1920-1950)

***

Necrològica de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

Necrològica de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Domingo Corredor Valderrama: El 19 d'abril de 1994 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Havia nascut el 19 de desembre de 1919 a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia, Espanya). Es guanyava la vida fent de pagès i des de l'adolescència milità en el Sindicat de Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en l'Exèrcit republicà. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la Presó Provincial de Granada (Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser traslladat a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va ser jutjat en consell de guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de presó pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió». La pena fou commutada per la de 20 anys i un dia. El 21 de gener de 1959 sortí en llibertat provisional i s'instal·là a Onda (Plana Baixa, País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia conegut a la presó i amb una cunyada del qual, Carmen, es casà i tingué tres infants. Milità en la clandestinitat confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè Comarcal Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Onda i participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per patir una operació quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les complicacions sorgides arran d'aquesta intervenció.

***

Foto de Violeta Férnandez Saavedra en la seva documentació del Servei de Migració mexicà (maig de 1940)

Foto de Violeta Férnandez Saavedra en la seva documentació del Servei de Migració mexicà (maig de 1940)

- Violeta Fernández Saavedra: El 19 d'abril de 2005 mor a Puebla (Puebla, Mèxic) la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Havia nascut el 30 de juny de 1913 a Santa Clara (Villa Clara, Cuba). Néta de l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la Península i, després d'un temps a Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan decidí ingressar a l'Escola Normal de Mestres s'adonà que no tenia documentació legal i argumentà que la seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou registrada oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya). Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretària en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu «Sol y Vida». Durant la Revolució espanyola treballà de mestra per al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el col·legi que s'instal·là als locals expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció Pública l'encomanà l'evacuació de 50 infants que portà a París (França). A Colombes (Illa de França, França) dirigí una escola on estudiaven 70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el destacat militant anarquista Aurelio Fernández Sánchez, i impartí la docència a l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic, també conegut com Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic), on treballà en una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son company a França i participà força en el moviment llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als «reformistes». En la dècada dels setanta retornà a Mèxic i col·laborà en els periòdics La Jornada i La Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a conseqüència d'una afecció respiratòria.

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

Concha Liaño

Concha Liaño

- Concha Liaño: El 19 d'abril de 2014 mor a Caracas (Veneçuela) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Havia nascut el 24 de novembre de 1916 a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França). Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal «Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de «Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas.

Concha Liaño (1916-2014)

 Escriu-nos

Actualització: 19-04-18

[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» - Míting de «Los Amigos de Durruti» - Quental - Labadie - Manetti - Gouzien - Granach - Sendón - Ciarravano - López Gracia - Vicente Castells - Escalé - Morneghini - García Rodríguez - Briones - Haldimann - Gómez Pérez

efemerides | 18 Abril, 2018 13:14

[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» - Míting de «Los Amigos de Durruti» - Quental - Labadie - Manetti - Gouzien - Granach - Sendón - Ciarravano - López Gracia - Vicente Castells - Escalé - Morneghini - García Rodríguez - Briones - Haldimann - Gómez Pérez

Anarcoefemèrides del 18 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Justicia Humana"

Capçalera del primer número de La Justicia Humana

- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà --l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

***

«We have fed you all a thousand years»

We have fed you all a thousand years

- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.

We have fed you all a thousand years

***

"Los Amigos de Durruti"

"Los Amigos de Durruti"

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer --del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats--, Pablo Ruiz --delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti--, Jaume Balius Mir --promotor de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti»--  i Francisco Carreño --membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) --militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona--, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà en últim lloc i al qual se'l demanà «moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».

Anarcoefemèrides

Naixements

Antero de Quental (ca. 1864)

Antero de Quental (ca. 1864)

- Antero de Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i de Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta època col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada «Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la «revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una «experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que  en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades «Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos –que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació «Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reedità Odes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat «Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix una cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

***

Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)

Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)

- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina --havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut-- per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).

***

Silvio Giovanni Manetti

Silvio Giovanni Manetti

- Silvio Giovanni Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino Manetti i Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25 d'abril de 1882 emigrà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Treballà en diferents feines (xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys s'enrolà voluntari com a mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys, aconseguint el grau de sotscaporal timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat. Va casar-se amb Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del periòdic anarquista L'Agitazione, va signar la protesta per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les associacions anarquistes que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques, Itàlia). Segons la policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2 d'agost de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de reclusió per «lesions personals». El setembre de 1898 va anar a Iselle (Trasquera, Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de construcció del túnel de Sempione, però, sense treball i sense mitjans de subsistència, va ser detingut i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva participació en conferències i reunions anarquistes i la seva activitat propagandística. En 1902 retornà a Gavello i participà en el moviment sindicalista de les lligues, essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local. També participà en les organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la Federació de la Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto, Itàlia). Va fer de corresponsal dels periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la derrota del moviment de les lligues, reprengué la seva vida de rodamón i durant uns anys va fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908 retornà a Gavello. En 1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912 a Venècia (Vèneto, Itàlia), on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins l'esclat de la Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de Venècia. Entre 1925 i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor, viatjant arreu d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la fàbrica de la «Società Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima d'Alumini del Vèneto) de Marghera (Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat el novembre de 1936 per les seves idees polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de desembre d'aquell any. A partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen com a «simpatitzant de l'actual Règim», és a dir, el feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de 1949 a Venècia (Vèneto, Itàlia).

***

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 4 de gener de 1923

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 4 de gener de 1923

- Pierre Gouzien: El 18 d'abril de 1889 neix a Lambézellec (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Gouzien. En 1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest i acabà la seva carrera com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923 reemplaçà el comunista Émile Carn en la secretaria del Sindicat dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Brest i col·laborà en el periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) Le Syndicaliste du Finistère. Arran de la publicació en el número 1 de Le Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos de presó, juntament amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen, exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva de la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), esdevenint tresorer de la Federació Unitària dels Serveis Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Casat, fou pare d'una filla. Pierre Gouzien va morir el 17 de febrer de 1942 a Brest (Bretanya).

***

Alexander Granach (1920)

Alexander Granach (1920)

- Alexander Granach: El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890- 1945)

***

Claro José Sendón Lamela

Claro José Sendón Lamela

- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Malí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

***

Maria Ciarravano

Maria Ciarravano

- Maria Ciarravano: El 18 d'abril de 1904 neix a Salcito (Molise, Itàlia) la costurera anarquista Maria Ciarravano. Sos pares es deien Valerio Ciarravano, paleta de professió, i Vincenza Donadoni, i era la tercera de set germans. Es va traslladar a Cerignola (Pulla, Itàlia) i posteriorment a Roma. En 1924 es casà amb Sergio Di Modugno, també anarquista, amb qui tingué un fill, Icilio. Després d'un temps empresonat, a començament de 1927 Di Modugno emigrà clandestinament a París (França). El 13 de setembre de 1927 Di Modugno es presentà al consolat italià de París per demanar un passaport a nom de la seva companya i del seu fill i davant la negativa del vicecònsol Carlo Nardini, boig de ràbia, el matà de dos trets de pistola, patint seguidament una greu crisi epilèptica que va impedir qualsevol interrogatori per part de la policia i que acabà portant-lo a un manicomi de la ciutat. El 10 d'octubre de 1927, acusada de compartir les mateixes idees que el seu marit, la Comissió Provincial de Roma li va assignar confinament per cinc anys i el 19 de novembre va ser portada amb son fill a Lipari. En aquesta illa conegué l'anarquista Giovanni Domaschi, també confinat, que esdevingué son company. El 31 de desembre de 1927, a Lipari, arran de protestar per la reducció de les assignacions per als confinats, va ser detinguda; jutjada el 14 de gener de 1928, va ser condemnada a 15 dies de presó per ultratges a un sergent de la Seguretat Pública. Des de febrer de 1928 Domaschi va ser reclòs a la presó de Lipari mentre esperava ser jutjat per un Tribunal Especial i ella va contribuir a l'organització de la seva evasió de l'illa i la d'altres companys. Mentrestant, el juliol, va ser arrestada alguns dies per violació del confinament. El 20 de juliol de 1928 Domaschi, Alfredo Michelagnoli, Giovanni Battista Canepa i Mario Magri aconseguiren evadir-se, però el grup va ser enxampat dos dies després. El novembre de 1928 va ser jutjada per aquest intent d'evasió i condemnada per un tribuna de Messina (Sicília) a tres mesos de presó per incompliment de les obligacions del confinament. El gener de 1929 adquirí les eines necessàries per a un segon intent d'evasió de Domaschi que efectuà, amb Antonio Spangaro, el 16 de febrer de 1929, però van ser capturats dies després. A Ponza entaulà relacions amb l'anarquista Ludovico Zamboni, germà d'Anteo, també confinat. El febrer de 1931 l'ordre de confinament va ser commutada per una amonestació. Després es traslladà a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué amb Zamboni i, el març de 1932, d'aquesta unió nasqué un fill que va ser batejat com Anteo. El novembre de 1932 va ser absolta de la seva amonestació en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma». El juliol de 1933 el seu nom va ser inscrit en el llistat del prefecte d'Alessandria de subversius terroristes o capaços d'efectuar actes terroristes. El setembre de 1933 es va traslladar a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb Ludovico Zamboni i el petit Anteo. El juliol de 1937 va ser inclosa pel Ministeri de l'Interior en la llista de subversius terroristes o capaços de cometre atemptats. Entre 1937 i 1938 va ser detinguda uns dies en ocasió de la visita dels reis i d'Adolf Hitler. El novembre de 1938 va ser inclosa en la relació de persones a detenir en determinades circumstàncies. L'últim document sobre la seva persona és del 19 de febrer de 1945, aixecat per la Prefectura Republicana de Bolonya, on diu que resideix en aquesta ciutat i que de la seva conducta no política no hi ha res a dir. Maria Ciarravano va morir en 1965 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Giovanni Domaschi (1891-1945)

***

Elías López Gracia

Elías López Gracia

- Elías López Gracia: El 18 d'abril de 1904 neix a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Santolarieta (Santa Eulalia de La Peña, Nueno, Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Elías López Gracia. Vivia a Osca (Aragó, Espanya), on treballava en diferents feines (paleta, jornaler i forner) i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga general d'abril de 1933 va ser detingut. Quan el cop militar feixista, el 19 de juliol de 1936 pogué passar a zona republicana i a finals d'agost d'aquell any intervingué en la presa d'Apiés. Enrolat en la 28 Divisió «Ascaso», Elías López Gracia va morir en combat el 30 d'octubre de 1938 a Valsequillo (Còrdova, Andalusia, Espanya). Altres fonts dient que en 1938 estava tancat a la presó d'Osca i que després passà per un camp de concentració de la zona de València (País Valencià) i que, tal vegada, acabà exiliant-se.

***

Joan Vicente Castells

Joan Vicente Castells

- Joan Vicente Castells: El 18 d'abril de 1921 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Vicente i Castells. Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquesta època animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortíz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic --Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura, CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.-- i obres monogràfiques --La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Los íberos de Puig Castellar (2001, amb Àngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicà Recull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular.

Joan Vicente Castells (1921-2010)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Navarro - Rico - Gómez - Mérida - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Benesperi - Conxa Pérez - Scharf

efemerides | 17 Abril, 2018 13:12

[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Navarro - Rico - Gómez - Mérida - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Benesperi - Conxa Pérez - Scharf

Anarcoefemèrides del 17 d'abril

Esdeveniments

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle, és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. El lock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a «la ciutat roja».

Revolta de Llemotges (abril de 1905)

***

Anagrama de la CNT

Anagrama de la CNT

- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels «Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró --que en febrer havia signat el «Manifest d'Intel·ligència Republicana»-- i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

***

Palais de la Mutualité (París)

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting intervindran Frederica Montseny; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari nacional de la CNT; entre altres oradors. Paco Ibañez també hi participarà amb un recital. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical a fer-ho.

Anarcoefemèrides

Naixements

Arthur Arnould

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut com A. Matthey. Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. Arthur Arnould va morir el 26 de novembre de 1895 a París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene --qui li va descobrir Proudhon--, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? --més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

***

Martial Bourdin segons el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 4 de març de 1894

Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894

- Martial Bourdin: El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Martial Bourdin, que va fer servir el pseudònim S. Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà petit del també anarquista Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per incitació, mitjançant cartells i circulars, a participar en un míting a la via pública. En 1888 es traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son germà a la seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga Socialista). A Londres representà el periòdic anarquista Le Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892 emigrà als Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de Detroit (Comtat de Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de propaganda anarquista a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de 1893 es trobà amb son germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup francès de l'anarquista «Autonomie Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i on, segons la policia, era anomenat Petit Bourgeois i Adonis, i ell feia servir el pseudònim S. Alier. Sembla que tingué relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va morir el 15 de febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra) quan manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa, atemorit per la vigilància de la policia londinenca –tres dies abans Émile Henry havia llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la dinamita d'aquest atemptat sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se dels materials explosius i pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb les arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de l'enginy que portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat al Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta minuts després d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les seves butxaques la policia va trobar el carnet de membre de l'«Autonomie Club», amb data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes, fórmules químiques, una invitació per a un ball a favor de les obres revolucionàries i una important suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest últim que va fer especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del país. El 23 de febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de companys, entre ells Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren d'enfrontar a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació anarquista. Arran d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada pel comissari William Melville d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis d'anarquistes estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de l'«Autonomie Club». Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre Bourdin va inspirar la novel·la The Secret Agent (1907) de l'escriptor Joseph Conrad.

Martial Bourdin (1868-1894)

***

Giovanni Geronzi

Giovanni Geronzi

- Giovanni Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone (Marques, Itàlia) el metge i poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el pseudònim Refrattario. Sos pares es deien Pietro Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un dels fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de Fossombrone i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primera època del periòdic anarquista de Fano (Marques, Itàlia) In Marcia, relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de la província de Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En 1886 patí els primers problemes amb la justícia per «violació de la llei d'impremta». També trobem articles seus en La Montagna (1887) i La Rivendicazione (1886-1888), on signà Refrattario. Estudià medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb destacats membres del socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria, Itàlia), on patí tres mesos de presó per «resistència i ultratges als agents de la Seguretat Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia retornà a les Marques, on desenvolupà la seva activitat de metge i de col·laborador en publicacions científiques, mèdiques i higienistes, alhora que desplegava la seva propaganda política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de 1894 assistí al XI Congrés Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic oficial de Cantiano (Marques, Itàlia) i en aquesta època intensificà les seves relacions amb exponents destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com ara Amilcare Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses publicacions llibertàries i també col·laborà amb poesies, que van ser recollides en diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom la poesia All'atomo, que va ser publicada el gener de 1897 en el primer número de La Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata (Marques, Itàlia) i del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del periòdic Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al regicidi», però gràcies a la defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser condemnant a quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó per «instigació al crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va proposar residència obligada i el Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys, pena que va ser commutada per la de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de les seves reflexions teòriques principals, que pretenia assentar les bases del «materialisme-fisiològic» des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors ni explotats», va ser publicada el 30 de març de 1898 en el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni per aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1903 va ser nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara més les seves activitats polítiques, participant en manifestacions i promovent iniciatives amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de diferents números únics en els quals signava amb pseudònims. Després de 1906 la seva implicació política va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i sense renunciar a la seva punyent poesia –en 1908 publicà l'edició ampliada d'All'atomo. Nuovi versi. En 1924 encara estava subscrit a Pensiero e Volontà. La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots feixistes, especialment en les dramàtiques jornades d'octubre de 1922 a Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets dels seus companys, i ell es negà a falsificar el certificat de defunció i per aquest motiu va ser portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí escorcolls a casa seva i el règim feixista intentà aplicar-li la llei que permetia la separació del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves notes personals mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els seus últims anys els dedicà a l'estudi de la numismàtica i de l'arqueologia, col·laborant en revistes (Bolletino d'Arte, Rassegna Mumismatica, etc.), publicant llibres, com ara Quinario d'Oro di Alessandro Severo (1933) i Elementi di numismatica d'Italia moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut Italià de Numismàtica i per a la Società Italiana per il Progresso delle Scienze (SIPS, Societat Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni Geronzi va morir el 14 d'agost de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons «Giovanni Geronzi» a la Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus documents anarquistes.

***

Patricio Navarro Avellán

Patricio Navarro Avellán

- Patricio Navarro Avellán: El 17 d'abril de 1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports «La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. El 23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que li va fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports –s'encarregà especialment de l'evacuació clandestina cap a Amèrica de nombrosos militants buscats per la policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organització a la qual va pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup «Solidaritat», amb Ángel Pestaña Núñez i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Emili Mira Aparici, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya –amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso Abadía, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense èxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings a nombroses poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era director de Solidaridad Obrera, va ser detingut amb Francisco Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar– i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo Giroud va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre part activa en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa companya Oceania i sos cinc infants. Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba, s'instal·là definitivament a Mèxic a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT mexicana. En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili que se celebrà a Mèxic i s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se fortament a la tendència col·laboracionista. El juliol de 1948 va ser nomenat secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la CNT de Mèxic, al costat de Jaume Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente, Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció (1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de Mèxic. Durant els anys seixanta, els dissabtes, participà en les tertúlies del Cafè do Brasil de la Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos Campos i Hermós Plaja Saló, entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir, després d'una llarga malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol d'aquesta ciutat.

Patricio Navarro Avellán (1897-1970)

***

Mario Rico Cobas

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit per Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT, Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

- Manuel Gómez: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seus últims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

José Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé" (Barcelona, ca. 1937)

José Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé" (Barcelona, ca. 1937)

- José Mérida Rafols: El 17 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus pares en nàixer, va ser criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a Barcelona i quan tenia uns 12 anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931 treballà de barber al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El juliol de 1937 enrolà com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. Fins el juliol de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta Orsa (Aquitània, Occitània). En 1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball Obligatori (STO) enquadrat en l'«Organització Todt» i internat al camp de treball de l'illa normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de barber al camp militar de Frejús i a la base americana de l'estany de Reáltor a Calàs. Entre el 22 de desembre de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i entre gener i agost de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball (CGT). L'octubre de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer adjunt. Va ser delegat en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquests anys participà, amb companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una barberia al número 7 del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que deixà de militar i treballà com a mosso d'hotel. A començament dels anys cinquanta esdevingué gerent de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la qual era molt freqüentada per membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987. Fou membre de la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes). José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990 a Marsella (Provença, Occitània).

José Mérida Rafols (1911-1990)

***

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals –Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 a A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca.

***

Manuel Suárez García

Manuel Suárez García

- Manuel Suárez García: El 17 d'abril de 1921 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, etc.) i a través de les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà (Algèria), però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i, després d'un temps a la col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s'instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez García va morir el 9 de gener de 2010 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Manuel Suárez García (1921-2010)

***

David Antona González

David Antona González

- David Antona González: El 17 d'abril de 1930 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, urbanista i activista llibertari David Antona González. Fill del destacat militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez i de María Isabel González, nasqué durant l'exili de sos pares que en 1925 s'havien instal·lat a Bordeus fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família retornà a la Península i quan tenia sis anys va ser registrat com a nascut a Segòvia (Castella, Espanya). Després de la mort de son pare en 1945, pogué fugir de l'Espanya franquista i passar a França amb sa mare. Instal·lat a París (França), participà activament en la resistència antifranquista i estigué molt unit a Octavio Alberola Suriñach. En 1963 s'integrà en Acció Sindical de Treballadors (AST), que actuava a la Península, i col·laborà en la seva «Editorial Halcón». Entre 1965 i 1974 col·laborà en la redacció de la revista parisenca Presencia. Tribuna Libertaria, lligada a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), signant els articles amb els pseudònims D.A., Sergio DAN i Sergio Daniel, i gràcies a l'AST es distribuïren molts d'exemplars d'aquesta publicació a la Península. Participà activament en els fets de «Maig del 1968». En 1969, en un viatge a Espanya, va ser detingut a l'estació de madrilenya de Chamartín procedent de París; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó per «propaganda il·legal». Després d'un mes de tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En 1974 retornà a la Península i, després de treballar en diversos oficis (magatzemista, ferroveller, envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.), acabà fent feina d'urbanista. Treballà, juntament amb Ramón Fernández Durán, de qui esdevingué un gran amic, en la revisió del Pla General de l'Àrea Metropolitana de Madrid i fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà el llibre El río en la sangre, novel·la que té molts de trets de la seva autobiografia. Durant els anys noranta participà en les Marxes Europees contra la Desocupació. En 2001 s'uní sentimentalment a Elena Esther Pérez Andrés. Des de 2006 col·laborà amb articles de combat polític en la pàgina web Rebelión. També trobem articles seus en Libre Pensamiento i Pueblos. Revista de información y debate. En 2012 publicà la novel·la La balada del metro sin puertas. David Antona González va morir, a causa d'un càncer, el 12 de novembre de 2013 a Montealegre de Campos (Valladolid, Castella, Espanya), petita població on residia. Deixà inconclús un assaig sobre Erick Satie i centenars de pàgines manuscrites.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[16/04] «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Paillette - Tailhade - Jossot - Ghibesi - Moriniere - Lazar - Balkanski - Jiménez Pérez - Gómez Casas - Bozhilov - Doublier - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Lerousseau - Gil - Garino - Salvador - Fornés

efemerides | 16 Abril, 2018 18:41

[16/04] «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Paillette - Tailhade - Jossot - Ghibesi - Moriniere - Lazar - Balkanski - Jiménez Pérez - Gómez Casas - Bozhilov - Doublier - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Lerousseau - Gil - Garino - Salvador - Fornés

Anarcoefemèrides del 16 d'abril

Esdeveniments

Exemplar d'"El Hijo del Ahuizote"

Exemplar d'El Hijo del Ahuizote

- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanal El Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic --el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquesta època el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo del Ahuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote i El bisnieto del Ahuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.

***

Manifestació de l'USA (1923)

Manifestació de l'USA (1923)

- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.

***

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

- Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al South Place Institute de Londres (Anglaterra), sota el títol An exposure of the Trade Union delegation's report on Russia (Exposició sobre l'informe de la delegació sindical a Rússia). La xerrada, que tingué un bis el 27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel British Committee for the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè Britànic de Defensa dels Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una delegació de les Trade Unions (sindicats britànics) havia retornat d'un viatge d'inspecció a la Unió Soviètica i els components d'aquesta comissió es mostraren fascinats per les grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el llibertari John Turner, primera víctima de la llei contra els anarquistes (Anarchist Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president Williamb McKinley per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de contradir aquell desastrós informe que just traduïa dades oficioses interessades i tendencioses preparades per les autoritats soviètiques que els delegats, la majoria prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu viatge de només sis setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta conferència de rèplica, Goldman confrontava les dades de la delegació britànica amb altres molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada, aquell mateix mes d'abril de 1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report: A Reply, editat per la mateixa organització que havia convocat la conferència. Els comunistes en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar que les dades contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat acuradament falsejades.

Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)

Anarcoefemèrides

Naixements

Paul Paillette

Paul Paillette

- Paul Paillette: El 16 d'abril de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Paul Ambroise Paillette. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians «Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée --el seu poema «Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats--, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.

***

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Henri-Gustave Jossot

Henri-Gustave Jossot

- Henri-Gustave Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya, França) el dibuixant, caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i individualista llibertari Henri-Gustave Jossot, també conegut com Abdul Karîm Jossot. Fill d'una família burgesa, son pare era agent general de la companyia d'assegurances «Le Phénix». Quan tenia tres anys sa mare morí i son pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens. D'estar internat en un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'amenaçar amb calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon. Posteriorment va fer el servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya, França) i va ser llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una companyia d'assegurances a París (França), però va ser acomiadat de la feina després d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar els primers dibuixos en la premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no fou un dibuixant compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb Marie-Jeanne Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es casà en morir son pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de la dècada dels noranta es traslladà a París, on es va veure influenciat per artistes com Émile Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens, entre d'altres, i va viatjar a Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada «Escola de Pont-Aven». En aquesta època, gràcies a la situació política i els casos de corrupció (boulangisme, escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de París el centre de la caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà influenciat per l'orientalisme, l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres tendències. Cap a 1892 començà a publicar els seus primers dibuixos humorístics en la premsa d'àmbit nacional, com ara L'Art Décoratif, La Butte, La Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve, L'Estampe et l'Affiche, L'Estampe Originale, Jugend i L'Ymagier. En 1894 presentà al Saló dels Independents caricatures en aquarel·la, que van atreure l'atenció de Léon Maillard, director de la prestigiosa revista simbolista La Plume, on començà a col·laborar. A partir d'aquí va exposar en diferent indrets, com ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de la Societat Nacional de Belles Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el Saló dels Independents (1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en l'«estètica de la deformació» i els colors vius el seu camí per al compromís polític i subversiu. En 1894 publicà l'obra il·lustrada Artistes et bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces de trognes i Pochetées. En 1896 morí de meningitis Irma, la seva filla única, fet que el va abatre profundament i el decantà encara més pel dibuix i la misantropia. Per contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa companya per Còrsega, Suïssa i Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual s'enamorà dels seus deserts i de la seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en exclusivitat com a cartellista publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després obrí el seu propi taller. En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i il·lustrà el poema Les rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del setmanari satíric anarquista de crítica política i social L'Assiette au Beurre, que publicà el seu primer número el 4 d'abril de 1901, autèntica revolució en la premsa de la seva època, tant pel seu contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat i de la societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura, govern, colonialisme, capitalisme, religió, escola, família, costums, vivisecció, repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels dibuixants més prestigiosos de l'època. En 1901 publicà Femelles! També trobem dibuixos seus en la publicació anticlerical Le Diable, la revista satírica Le Rire i en les anarquistes L'Almanach de la Révolution i Le Temps Nouveaux, entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el portà a rebutjar l'etiqueta d'«anarquista». En 1903 participà en el llançament del periòdic L'Action. Quotidienne, anticléricale, républicaine et socialiste. Organe de la libre-pensée militante, en el qual col·laborà. A partir de 1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre novembre de 1904 i abril de 1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa, Gabès, Tunis i Hammamet) i en tornar publicà la seva novel·la il·lustrada Viande de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran exposició al Rudolfinum Museum de Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia), organitzada pel «Club Slavia», que també la portà a Àustria i a Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En 1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor i passà l'hivern a Bou Saâda (M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a París i exposà al Saló dels Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes. Després d'una forta depressió, accentuada per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte bèl·lic, el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i s'instal·là definitivament amb sa companya a Tunísia i deixà la caricatura, passant a pintar els paisatges, la població indígena i escenes de la vida quotidiana del lloc a l'estil orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules Grandjouan), o moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En aquest any de 1912 exposà al Saló Tunisià. Després d'haver estudiat l'ocultisme, la teosofia i l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el febrer de 1913 rebutjà el catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot («L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet en àrab Mi conversió i vestint a la manera indígena i palesant la seva figura de «renegat» de la cultura occidental. Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà de dibuixar i de pintar. En aquesta època el seu pensament individualista llibertari es va veure influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i Laurent Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En 1923, atret pel sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en 1927 publicà Le Sentier d'Allah, on relata les seves experiències d'iniciació. Defensà en els periòdics nord-africans el matrimoni interracial i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En aquesta època va ser amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que també s'havia passat a la religió musulmana. No obstant això, acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al seu patrònim musulmà i abandonà les vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis el llibre de dibuixos Le Foetus récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els anys quaranta trobem col·laboracions seves en Le Libertaire. Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista anarquista Maintenant i en 1947 en El Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els seus últims anys van ser molt difícils des del punt de vista econòmic. En 1951, en unes memòries que han restat inèdites (Goutte à goutte), proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa companya, Henri-Gustave Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la metròpoli, el 7 d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i fou enterrat civilment al «Cementiri dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis, Tunísia). Entre l'1 de març i el 18 de juny de 2011 es realitzà una exposició retrospectiva en la Biblioteca Forney de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en periòdics tunisians entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013 s'estrenà el documental Jossot, de Gustave à Abdul Karim, de Marc Faye.

Henri-Gustave Jossot (1866-1951)

***

Bernardo Ghibesi

Bernardo Ghibesi

- Bernardo Ghibesi: El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc (piccolino, petit), per mor de la seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada. Assistí a l'escola fins el tercer grau elemental i després treballà fent de forner i de pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es traslladà a Bèrgam, on treballà ajudant un forner suís que tenia la fleca al barri popular de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam començà participar en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar la seva consciència anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino. S'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es casà amb l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son primer infant, que anomenaren Rivoluzionario, nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el problema se solucionà gràcies a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les víctimes polítiques i durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista anarquista Fede! El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir fàcilment a través d'un parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn suís on treballava tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la província i voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el definí com «anarquista individualista». Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni, membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap referència negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures i propaganda a la Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).

***

Notícia de l'alliberament d'Étienne Moriniere apareguda en el diari francès "Le Rappel" del 24 de setembre de 1927

Notícia de l'alliberament d'Étienne Moriniere apareguda en el diari francès Le Rappel del 24 de setembre de 1927

- Étienne Moriniere: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron (País del Loira, França) l'anarquista Étienne Henri Marie Moriniere. Obrer de la construcció i electricista, s'instal·là a París (França) on a començaments dels anys vint milità en el grup del V Districte de la Federació Anarquista (FA), organització de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). En les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de París (V Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco, André Colomer, Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va ser detingut per haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser traslladat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de setembre de 1927 va ser novament detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre» durant un acte de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion de París i empresonat a La Santé, abans de ser alliberat provisionalment sis dies després. Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també detingut, amb Lucie Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia al bulevard de Port-Royal, del XIII Districte de París, i en 1950 encara era vigilat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de setembre de 1949

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de setembre de 1949

- Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules, durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la comarca de la Plana Baixa del País Valencià. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968

Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968

- Georges Balkanski: El 16 d'abril de 1906 neix a Bulgària el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Nascut en un família pagesa del nord de Bulgària, des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de «Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí --11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA --10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971-- sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l’agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. Georges Balkanski va morir el 12 d'octubre de 1996 a Sofia (Bulgària).

***

Manuel Jiménez Pérez

Manuel Jiménez Pérez

- Manuel Jiménez Pérez: El 16 d'abril de 1908 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.

***

Juan Gómez Casas

Juan Gómez Casas

- Juan Gómez Casas: El 16 d'abril de 1921 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan Gómez Casas, també conegut com Benjamín. Era fill d'una família d'anarcosindicalistes espanyols que havia emigrat per motius econòmics. Després de fer els estudis primaris a Sant Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb proclamació de la II República, sa família tornà a la Península. A Madrid estudià al Col·legi dels Salesians de la Ronda de Atocha i després al Grup Escolar Concepción Arenal del barriada del Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la Confederació Nacional del Treball (CNT) --secció d'Indústria Química del Sindicat d'Oficis Diversos-- i, a partir de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid. Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant pneumàtics i en 1938 fou nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que publicà articles en Castilla Libre, òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938 s'incorporà a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i lluità tres mesos al front de Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i internat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí lliurar-se de la presó per minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita clandestina en el si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la Construcció de la CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries del Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any es reunió a Madrid amb Raúl Carballeira i José Pérez, vinguts de l'exili. El juliol de 1947 assistí als plens nacionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries, i com a delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la FIJL i en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat entre el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de França, fou detingut amb sa companya (María del Carmen Martínez Herranz) i sos fills al Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu domicili es descobrí la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics clandestins Tierra y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou condemnat a 30 anys de presó per «pertinença a organització clandestina», dels quans acomplí gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Ocaña i Burgos). El 6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir del monestir penal de Sant Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una cama. Després passà a la presó d'Ocaña i en 1958, després de denunciar l'explotació dels presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de Burgos. El maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a València, a més de recuperar el seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel madrilenys i es dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de traducció (Balchi, Bynal, Bradley Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal, Pelloutier, Peypoch, Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule --també va fer de «negre» de diversos escriptors i va escriure novel·les policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta creà a Madrid, amb Mariano Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro Barrios, el «Grup Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que, entre altres coses, publicà a París en 1969 un debatut «Manifest Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels màxims representants de la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari, entre agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquesta època també destacà en la divulgació de temes anarquistes i anarcosindicalistes, alhora que exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort del dictador Franco, intervingué en nombrosos mítings i conferències (San Sebastián de los Reyes, París, Tolosa, València, Jaén, Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet, Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.). Després del Congrés de la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i possibilistes. Entre 1980 i 1981 dirigí CNT; també fou col·laborador i redactor d'Adarga i de la Historia en fascicles de Diego Abad de Santillán. En 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de bell nou la secretaria general del sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero. Els últims anys patí molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Historia Libertaria, Nueva Senda, El País, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor, a més de nombrosos pròlegs i introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos llibres, com ara Cuentos carcelarios (1968), Los desheredados del tío Sam (1968), Historia del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España 1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra civil (1972-1973, vuit volums), Sociología e historia (1973), La política espanyola y la guerra civil (1974), La Primera Internacional en España (1974), Situación límite (1975), Autogestión en España (1976), España ácrata. Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el Gobierno (1977), Biografia de Anselmo Lorenzo (1977), Historia de la FAI (1977), Anarquismo y federalismo (1983), Los cruces de caminos (1984), Relanzamiento de la CNT (1975-1979), con un epílogo hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y movimiento obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital Clínic Universitari de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny Cementiri Sud.

Juan Gómez Casas (1921-2001)

***

Georgi Bozhilov

Georgi Bozhilov

- Georgi Bozhilov: El 16 d'abril de 1927 neix a Rosoman, a prop de Sofia (Bulgària), l'anarquista Georgi Bozhilov Nedyalkov. Fill setè d'una família nombrosa pagesa de 10 germans, esdevingué anarquista durant la seva època d'estudiant a l'Escola de Mines de Pernik (Pernik, Bulgària), on es graduà. Durant la dictadura estalinista, va estar tancat durant vuit anys a les presons d'Haskovo, Varna i Kustendil i al camp de concentració de l'illa Belene del Danubi. En 1974, durant un escorcoll a casa de l'escriptor anarquista Deltcho Demoreva, la policia trobà i requisà nombrosos manuscrits seus i deportà Bozhilov a la localitat de Bistra (Silistra, Bulgària) durant cinc anys. Sense drets cívics, sobrevisqué a Sofia treballant com a pintor i portant una escavadora. Amb la caiguda del comunisme, a partir de 1989 i durant 10 anys edità i dirigí Svobodna Misal (Pensament Lliure), òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Búlgara (FAB). Va publicar tres llibres de memòries Balgarskijat prejod prez pogleda na edin anarjist (2009, La transició búlgara a través dels ulls d'un anarquista) Jivot pod ueren nebosvod (2009, La vida sota un cel negre) i Lichni otkrovenija (2010, Relacions personals). Georgi Bozhilov va morir el 15 de desembre de 2010.

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS