Administrar

Efemèrides anarquistes

[03/09] Congrés de Ginebra - Pacte CNT-UGT - Afer Castagna - Manifestació Radio Libertaire - Jehan-Rictus - Vernet - Simoncelli - Piera - Crosnier - Jung - De Ligt - Yáñez - Lobo

efemerides | 03 Setembre, 2015 17:25

[03/09] Congrés de Ginebra - Pacte CNT-UGT - Afer Castagna - Manifestació Radio Libertaire - Jehan-Rictus - Vernet - Simoncelli - Piera - Crosnier - Jung - De Ligt - Yáñez - Lobo

Anarcoefemèrides del 3 de setembre

Esdeveniments

Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

- Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General --comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions-- continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.

I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) [Ginebra, del 3 al 8 de setembre de 1866)

***

CNT-UGT

- Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.

***

Mario Castagna

- Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923 a París (França), a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista contra el militant anarquista i antifeixista, refugiat a França, Mario Castagna, mor d'un tret d'aquest el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, Castagna fou empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 fou jutjat. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (J. Le Pen, Cantorelli, A. Borghi, Caporalli, Gascouin, Paul Faure, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suporta a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana; Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana; Colomer, de la Unió Anarquista; Cané, del Comitè de Defensa Social; i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favor de Castagna i d'Ernesto Bonomini, que també havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna fou alliberat el 30 de juliol de 1927.

Afer Castagna

***

Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

- Manifestació en suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983 unes cinc mil persones es manifesten a París (França) per protestar contra l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost d'aquell any a París per ordre del govern del Partit Socialista Francès. Altres manifestacions de suport es van realitzar arreu del món: Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jehan-Rictus (1897)

- Jehan-Rictus: El 3 de setembre de 1867 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta llibertari Gabriel Randon, més conegut com Jehan-Rictus. Fill natural d'Adine-Gabrielle Randon de Saint-Amand --nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat-- i de Mandé Delplanque --de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica--; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus --més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret «Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma, Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. Jehan-Rictus va morir el 6 de novembre de 1933 a París (França) i com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.

***

Madeleine Vernet

- Madeleine Vernet: El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Tribier, amb qui es casarà tres anys després. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu'on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917), L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França). Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

***

Vincenzo Simoncelli

- Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones «políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Simó Piera

- Simó Piera i Pagès: El 3 de setembre de 1892 neix al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Simó Piera i Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a Barcelona (Catalunya).

***

Alain Crosnier (1991)

- Alain Crosnier: El 3 de setembre de 1955 neix a París (França) el militant anarquista i sindicalista Alain Crosnier. En 1970, amb altres companys, fundà el Grup Anarquista de Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR), que reintegrà poc després Confrontació Anarquista (CA), grup que en 1971 s'havia escindit de la Federació Anarquista (FA). En 1976, quan CA es dissolgué, el grup partidari de l'organització, del qual era membre, creà l'Organització Combat Anarquista (OCA). Amb altres (Marco Candore, Charles Huard, etc.), s'integrà en Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), quan aquesta organització es fusionà en 1979 amb l'OCA. Participà activament en la lluita contra l'extrema dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit. També fou membre del grup «Els amics de la Comuna», dedicada a retre memòria de la Comuna de París. Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista del melanesis de Nova Caledònia mitjançant l'Association d'Information et Soutien aux Droits du Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i Suport als Drets del Poble Canac). Participà en l'organització de les Trobades Internacionals sobre Pedagogia Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del Golf, en la lluita sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT) –feia de funcionari de cadastres en la Direcció General d'Imposts– i en ocupacions d'habitatges buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL esdevingué l'organització Alternativa Llibertària (AL) en 1991, fou nomenat director del seu òrgan d'expressió Alternative Libertaire, lloc que ocupà fins a la seva mort. Alain Crosnier va morir el 16 de juny de 2005 a resultes d'una infecció pulmonar fulminant a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Retrat de Hermann Jung

- Hermann Jung: El 3  de setembre de 1901 és assassinat a Londres (Anglaterra) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Havia nascut el 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

*** 

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt: El 3 de setembre de 1938 mor a Nantes (Bretanya) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Havia nascut el 17 de juliol de 1883 a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos). D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa.

***

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

- Eustaquio Yáñez Yáñez: El 3 de setembre de 1957 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Havia nascut el 17 de març de 1897 –alguns citen 1903– a Ortigueira (la Corunya, Galícia). Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

***

Baltasar Lobo

- Baltasar Lobo: El 3 de setembre de 1993 mor a París (França) el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el seu segon llinatge sovint citat erròniament com Casuero–, conegut com Balta. Havia nascut el 22 de febrer de 1910 a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya). Fill d'una família pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es negà a continuar amb la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de professió, l'envià a estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on treballà el dibuix amb el professor Sergio Pérez, i l'any següent ingressà com a aprenent al Taller d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En 1923 marxà amb una beca de la Diputació Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora que es posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En 1927, durant tres mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi, abandonà per a instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al taller d'Ángel Garzón, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i fent làpides i tombes a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb ses germanes Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el moviment anarquista. També assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts de Madrid, on s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En 1932 hagué de fer el servei militar i l'any següent conegué la militant anarcofeminista Mercedes Comaposada Guillén, una de les fundadores anys després de «Mujeres Libres» i amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935 viatjà per primera vegada a París (França) i l'any següent entrà a formar part del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer dibuixos pel periòdic Campo Libre, milità en la Secció de Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com a milicià quan esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i Lletres» ensenyant a llegir i a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari realitzà dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus en la premsa llibertària (Castilla Libre, Documentos Históricos de España, Frente Libertario, Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i s'establí a París, ocupant el taller abandonat de Naum Gabo. En 1945 formà part de l'exposició, amb Matisse, Picasso, Leger, Utrillo, Bonnard i Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la galeria Vendóme de París i l'any següent participà a Praga en l'exposició «L'art de l'Espanya republicana», dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de París». Tingué el suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys la seva secretaria– i de Matisse i col·laborà amb l'escultor Henri Laurens, que el va influir cap a l'abstracció. També es va veure influenciat per artistes clàssics (Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis (Victorio Macho, Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí gran fama a París per les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant les sèries de «Maternitats» (1945-1954), «Torsos», «Banyistes», «Centaures» –arran d'un viatge a Grècia el 1977–, «Ninfes» i obres de gran volum, com A los españoles muertos en la resistencia gala de Annecy (1953), Monolito (1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer peinándose, ¡Asesinos!, ¡Te vengaremos, España! En els anys cinquanta s'acostà tímidament al comunisme, però un viatge a la Unió Soviètica el desencantà i l'allunyà definitivament del socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en bronze al projecte de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela). A partir dels anys vuitanta, va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses exposicions (Madrid, Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i Lleó de les Arts (1985). A l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara el Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques Lenchener (1974), el Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre Andrés Bello del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse Frères Foundeur (1990). En 1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en bronze Homenaje al poeta León Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3 de setembre de 1993 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar Lobo», situat al castell de la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de cinquanta obres seves i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la «Fundació Baltasar Lobo», dedicada a la conservació, exhibició, divulgació i promoció del seu llegat.

Baltasar Lobo Casquero (1910-1993)

Escriu-nos

Actualització: 03-09-15

[02/09] «Le Peuple» - Congrés de Lausana - Congrés de l'Haia - «L'Urlo della Canaglia» - Llei antiterrorista - Jaeger - Pasanau - Trama - Aragó - Barberis - Riera - Piqueras

efemerides | 02 Setembre, 2015 13:23

[02/09] «Le Peuple» - Congrés de Lausana - Congrés de l'Haia - «L'Urlo della Canaglia» - Llei antiterrorista - Jaeger - Pasanau - Trama - Aragó - Barberis - Riera - Piqueras

Anarcoefemèrides del 2 de setembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Peuple"

- Surt Le Peuple: El 2 de setembre de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Peuple. Liberté, Égalité, Fraternité --després s'afegirà el subtítol «Journal de la République Démocratique et Sociale». Fou editat i redactat per Pierre-Joseph Proudhon. Era successor de Le Représentant du Peuple, que havia sortit el 27 de febrer d'aquell any i que havia estat prohibit el 10 de juliol. Le Peuple traurà 206 números, l'últim el 13 de juny de 1849, i serà continuat per La Voix du Peuple --223 números entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850--, per acabar novament amb la capçalera Le Peuple --33 números entre el 15 de juny i el 13 d'octubre de 1850. En el primer número es publicà un «Manifeste du Peuple» on s'exigirà el dret al treball i en el número del 15 de novembre un manifest electoral dels socialistes contra l'estatisme i per la creació i desenvolupament de societats obreres. Aquesta publicació, com la anterior i les posteriors, reivindicaven el dret del proletariat a l'autoemancipació sense cap suports governamental. La publicació de tres violents articles contra el príncep-president Louis-Napoléon Bonaparte --el 26, 27 i 30 de gener de 1849-- van fer que Proudhon fos denunciat i condemnat el 28 de març de 1849 per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó i 3.000 francs de multa; fet que obligà Proudhon a fugir el 30 de març i refugiar-se a Bèlgica.

***

Representació de la I Internacional

- Congrés de Lausana: Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana (Vaud, Suïssa) el II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s'agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d'oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d'obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l'Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que «l'emancipació social dels treballadors és indispensable de la seva emancipació política» i «que l'establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d'absoluta necessitat». Sobre l'actitud que s'havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat --moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers--, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d'acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l'ensenyament integral i d'un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.

***

Marx versus Bakunin

- Congrés de l'Haia: Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament --Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d'imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció «l'abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d'un partit polític, és a dir, la conversió de l'AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d'Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d'una AIT antiautoritària.

***

Capçalera de "L'Urlo della Canaglia"

- Surt L'Urlo della Canaglia: El 2 de setembre de 1888 surt a Pàdua (Vèneto, Itàlia) el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari). Portava els epígrafs «Ni Déu, ni amo» (Blanqui) i «Tenir el vot no vol dir tenir la llibertat» (L. Shetchley). Estava redactat per Attilio Borgatti. Realment es tracta d'un full imprès per una plana que vol fer publicitat per a un nou periòdic i recaptar-hi fons. Entre novembre de 1882 i febrer de 1883 Luigi Colli havia editat a Màntua (Llombardia, Itàlia) La Comune. Urlo della canaglia, publicació que recollia el programa anarquista de la I Internacional.

***

Picasso: "Míting anarquista" (1897)

- Llei antiterrorista: El 2 de setembre de 1896, arran de l'atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona (Catalunya) el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l'Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta: «El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d'esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l'expulsió a qui  «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l'article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l'anarquisme. S'introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com «quan a conseqüència de l'explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l'oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.

Anarcoefemèrides

Naixements

Hans Jaeger pintat per Edvard Munch (1889)

- Hans Jaeger: El 2 de setembre de 1854 neix a Drammen (Buskerund, Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» i és de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Henrik Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).

***

Benet Pasanau

- Benet Pasanau: El 2 de setembre --algunes fonts citen el 30 d'agost-- de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Benet Antoni Pasanau Blanch. Carreter de la fàbrica de cervesa Damm de Barcelona, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936, amb altres companys de feina, muntà una metralladora al terrat de la Damm i s'enfrontà als insurrectes. Immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Durant els combats a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) va resultar ferit en l'assalt de la caserna de la Guàrdia Civil de la població. Deixat per mort, va ser després evacuat a Lleida quan encara no havien acabat els combats i després a Barcelona. Benet Pasanau va morir d'aquestes ferides el 6 d'agost de 1936 a la Clínica Aliança de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat el 8 d'agost al cementiri barcelonès de Sant Andreu. El seguici fúnebre des de la Damm fins al cementiri va ser una gran manifestació obrera de dol. Entre el setembre de 1937 i el final de la guerra, el carrer Rogent del barri del Clot de Barcelona portà per iniciativa popular el nom de «Benito Pasanau». Son fill, Santiago Pasanau, nascut en 1922, també va ser militant llibertari.

Benet Pasanau (1900-1936)

***

Domingo Trama

- Domingo Trama: El 2 de setembre de 1910 neix al barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el militant anarcosindicalista Domingo José Trama. Fill de pare francès, obrer de la indústria naval, i de mare argentina, era el major de vuit germans. En 1922 va acabar els estudis primaris i en 1924 començà a fer feina com a aprenent en diversos comerços de la zona. Quan tenia 17 anys va entrar com a obrer reblador en la firma «Varaderos Ghioldi» i es va afiliar al Sindicat de Calderers i Annexes. En 1928 els seus companys Hermenegildo Rosales i Juan Navone el van presentar en el Gremi de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, al qual es va afiliar i des d'aleshores i fins al 1950 va treballar com a escarader en la reparació de vaixells per als tallers «Lambertini e Hijos», «La Marina», «La Anglo-Argentina» i «Moore McCormack». Quan tenia 20 anys començà a freqüentar els bars Roma i Paulista de La Boca, on es reunien obrers socialistes, comunistes i anarquistes, a través dels quals es va interessar pel moviment llibertari. En aquesta època conegué importants personatges de la política del seu temps, com ara el radical Crisólogo Larralde i el socialista Alfredo Palacios. En 1930 la dictadura d'Uriburu clausurà la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) que agrupava cinc sindicats, inclòs al qual pertanyia. Davant d'aquest clima d'arbitrarietats nasqué la seva passió per l'anarquisme. En 1932 l'assemblea del Gremi de Pintors i d'Obres de Rasqueta el nomenà per un any bibliotecari de l'agrupació. Durant els anys següents, fou detingut nombroses vegades per la seva militància. En 1938 fou nomenat tresorer del seu sindicat. L'agost d'aquest any va participar en una assemblea de la FOCN que resolgué enviar ajuda a la Revolució espanyola. A partir d'aquest moment i fins al final de la Guerra Civil, donà a la causa revolucionària espanyola el dos per cent del seu sou. El març de 1939 es negà a reparar el vaixell franquista «Cabo San Antonio», a càrrec del govern de Burgos i promogué, juntament amb els seus companys, una vaga de cinc dies al «Taller Cariboni». El 9 de setembre de 1940 formà part d'una comissió de treballadors que va aconseguir, després d'un dia d'atur, que el prefecte del port desistís d'aplicar una disposició de la policia que obligava a la FOCN a llevar de la seva carta orgànica les paraules «boicot» i «acció directa». En endavant, va formar part de totes les delegacions, en representació dels obrers, que dialogaren amb les patronals en diversos conflictes i en qüestions de litigi amb la policia. Per tot això, durant la dècada dels quaranta va ser detingut nombroses vegades. Va ser delegat del «Comitè Pro Presos» de Bragado i el 20 de novembre de 1940, en nom del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, lliurà a Pascual Vuoto, un dels detinguts a la presó de Mercedes, la màquina d'escriure que havia sol·licitat per redactar els seus manifests de protesta. Després, amb altres companys, fundà el 21 d'octubre de 1941 l'Ateneu de Joventut d'Obrers de Construccions Navals i en fou elegit secretari. En 1942 va ser nomenat per un any secretari del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta. El 10 d'octubre d'aquell any, durant el govern de Ramón Castillo, formà part d'una comissió que es va entrevistar amb el ministre de Marina, Mario Fincati, a causa de l'intent oficial d'imposar un carnet identificador de la Prefectura per a permetre l'entrada al port als obrers. Per aquest motiu va començar una vaga juntament amb la resta d'obrers i, després de tres dies, el Ministeri acceptà la proposta plantejada pels treballadors. En 1942, també, fou clausurada per segona vegada la FOCN. En 1945 l'assemblea del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta el reelegí secretari i l'any següent fou designat per un any delegat davant el Consell Federal de la FOCN. En 1947 va formar part de la comissió que presentà, davant l'organisme patronal Unió de Constructores Navals (UCN), la petició dels empleats administratius navals per a constituir el seu propi sindicat. A causa dels entrebancs suscitats en aquest reconeixement, va participar en la vaga de 110 dies en solidaritat amb aquests treballadors. En 1947 la FOCN fou clausurada per tercera vegada i el govern creà un nou sindicat sota control oficial. Com a delegat del Consell Federal dels gremis navals, en 1948 formà part de la comissió que comparegué davant Juan Castro, ministre de Treball, per manifestar la decisió de l'assemblea sindical de rebutjar la supervisió ministerial sobre la FOCN. En 1950 intervingué en una vaga de 45 dies en solidaritat amb la Federació Marítima i en acabar el conflicte el govern creà l'Associació Marítima Argentina (AMA) i clausurà per quart pic la FOCN que, no obstant això, seguí funcionant clandestinament. En 1952 abandonà la feina de reparació de vaixells i entrà com a ajudant d'electricista en els «Talleres Vignolo Hnos.», afiliant-se en el Sindicat de Metal·lúrgics Navals que, ben igual que la resta de gremis de la FOCN, funcionava clandestinament. Aquest mateix any fou acomiadat per haver assessorat un grup d'obrers davant una maniobra de la patronal. En 1955, amb la caiguda de Perón, la Revolució Llibertadora va aixecar la clausura de la FOCN i fou elegit delegat del Gremi de Metal·lúrgics Navals davant el Consell Federal, el qual també el designà secretari general de la FOCN. En 1956, amb companys del Consell Federa i del Consell Regional, presentà una petició davant la UCN i el «Taller Estatal Tarena» on se sol·licitava el reconeixement de la llibertat sindical de la FOCN i l'acceptació de la jornada laboral de sis hores. Davant la negativa a accedir a aquestes reivindicacions i l'aplicació d'un lock-out patronal, l'octubre de 1956 encapçalà, com a secretari general de la FOCN, una vaga que durà 13 mesos, la més llarga de la història d'Argentina. A finals d'aquell any fou detingut per la policia, durant el conflicte, acusat d'impedir la llibertat de treball i per ús d'armes de foc després d'un atemptat esdevingut al port mentre ell i un grup de delegats mantenien un reunió amb el patró dels «Talleres Tognetti», i fou empresonat tres mesos a la presó Villa Devoto. El 26 d'octubre de 1957 el Ministeri de Treball reconegué com a gremi únic el Sindicat Argentí d'Obrers Navals (SAON), format pels tallers estatals Tarena. El novembre de 1957 finalitzà la vaga sense haver aconseguit les reivindicacions i fou acomiadat de la feina. Després va realitzar diverses feines temporals a diversos tallers («El Anglo-Argentino», «Lambertini» i «La Marina») i continuà ocupant el càrrec de secretari general de la FOCN, però mai no s'afilià al nou sindicat. En 1959 fou cridat, juntament amb altes vuitanta obrers qualificats, per treballar als «Talleres Ryan», però de manera clandestina ja que estava inscrit a les llistes negres com a vaguista, i hi va desenvolupar tasques de reparació de vaixells uns quants mesos fins el tancament del taller. En 1960 es va afiliar al sindicat «Luz y Fuerza», s'apuntà a la borsa de treball d'aquest gremi i començà a treballar a l'àrea de jubilacions i pensions de la «Compañia Italo-Argentina». Aquest any també fou nomenat membre d'una Comissió de Reorganització de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1969 es va jubilar i dos anys després cessà en la seva funció de secretari general de la FOCN quan aquesta es dissolgué a causa de la mancança d'afiliats i la negativa a sotmetre's a les exigències de la Llei d'Associacions Professionals. Durant els seus últims anys fou secretari de l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals i director d'El Constructor Naval. Domingo Trama va morir el 20 de maig de 2003 a Buenos Aires (Argentina) i el 26 d'octubre del mateix any les seves cendres foren llançades al Riachuelo, a pocs metres dels tallers on treballà i lluità, en un sentit homenatge dels seus companys i amics. Actualment l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals porta el seu nom.

Domingo Trama (1910-2003)

***

Notícia de la detenció de Francesc Aragó Bocillo i altres companys apareguda en "La Vanguardia" (1 d'octubre de 1947)

- Francesc Aragó Bocillo: El 2 de setembre de 1916 neix al Poble-sec de Barcelona (Catalunya) el resistent llibertari antifranquista Francesc Aragó Bocillo –el segon llinatge apareix citat erròniament algunes vegades d'altres maneres (Borillo, Bucillo i Burillo). Militant d'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cornellà (Baix Llobregat, Catalunya), en 1947 demanà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili l'enviament de militants per reforçar la lluita a la comarca del Baix Llobregat i dos grups d'acció, de cinc i de set membres respectivament, van ser enviats per reforçar l'activitat antifranquista. L'agost de 1947 va ser detingut, amb altres 26 companys, entre els quals hi havia diversos membres dels grups d'acció, com ara Luis Agustin Vicente (Luis Ruiz Costa), Julián Nuñez Gil, Cristóbal Castellví Sabater, José Asensio García, Saturnino Sanz Velilla, Francisco Sánchez Berenguer, etc. Tots van ser acusats d'haver participat en un sabotatge a la fàbrica Sansón de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), d'un seguit d'atemptats comesos entre maig i agost d'aquell 1947 contra les torres elèctriques d'alta tensió de la companyia «Riegos y Fuerzas del Ebro» i de diversos robatoris. Traslladats a la Direcció de la Policia de Barcelona, van ser torturats durant 42 dies. El març de 1953 van ser jutjats a Barcelona pel Tribunal d'Espionatge i ell condemnat a 30 anys de reclusió. Tancat a la presó Model de Barcelona, amb Ginés Urrea Piña, mantingué relacions amb el Secretariat Intercontinental (SI) de l'Exili des de la presó. Sempre fidel al pensament llibertari, Francesc Aragó Bocillo va morir el 23 de juliol de 2009 a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. Estava casat amb Rafaela Rubio Lorenzo.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Giovanni Barberis

- Giovanni Barberis: El 2 de setembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Havia nascut l'11 de març de 1896 a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

***

Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

- Eduard Riera Juncosa: El 2 de setembre de 1943 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Eduard Riera Juncosa. Havia nascut el 19 de gener de 1903 a Barcelona (Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Tancat en un camp de concentració, després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp nazi de Mauthausen sota la matrícula 4.450 on morí.

***

Francisco Piqueras Cisuelo

- Francisco Piqueras Cisuelo: El 2 de setembre de 2002 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Piqueras Cisuelo. Havia nascut el 25 de juny de 1920 a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan  el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

Escriu-nos

Actualització: 02-09-15

[01/09] «El Porvenir del Obrero» - «Le Flambeau» - «Le Cri du Soldat» - «Los Refractarios» - «Der Ziegelbrenner» - «¡Tierra!» - «Acción Libertaria» - «L'Espagne Antifasciste» - Cafiero - Fabbrini - Bel - «El Paragüero» - Marcobal - Colombo - Lazare - Puente - Pujol Grua - Goldschild - Hernáez - Moreno

efemerides | 01 Setembre, 2015 20:07

[01/09] «El Porvenir del Obrero» - «Le Flambeau» - «Le Cri du Soldat» - «Los Refractarios» - «Der Ziegelbrenner» - «¡Tierra!» - «Acción Libertaria» - «L'Espagne Antifasciste» - Cafiero - Fabbrini - Bel - «El Paragüero» - Marcobal - Colombo - Lazare - Puente - Pujol Grua - Goldschild - Hernáez - Moreno

Anarcoefemèrides de l'1 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'"El Porvenir del Obrero"

- Surt El Porvenir del Obrero: L'1 de setembre de 1898 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del periòdic mensual El Porvenir del Obrero. Dirigida primerament pel cooperativista i republicà Bartomeu Briones Mesa, era l'òrgan de la societat cooperativa mutualista del mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la direcció la publicació es va decantar clarament cap a l'anarcosindicalisme i l'anarquisme i el 20 d'octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat Llibertària Agrupació Germinal». Primer aparegué mensualment i després generalment setmanal amb irregularitats. La capçalera del periòdic canviarà nombroses vegades de disseny. Constantment va polemitzar amb El Vigía i El Grano de Arena, periòdics catòlics. Va publicar 413 números fins al 4 d'octubre de 1915, quan la seva posició clarament favorable als aliats durant la Gran Guerra va provocar tensions entre els col·laboradors. La nòmina dels seus col·laboradors va ser extensa i d'alçada: Federico Urales, Ricardo Mella, Séverine, Azorín, Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo, Tárrida del Mármol, Julio Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón, Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri, Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall, Montenegro, Teresa Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro), Vallina, Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus, Gori... Entre 1905 i 1906 va treure un Suplemento del qual es van editar almenys 14 números. Aquesta publicació va tenir una àmplia difusió, prova d'això són els comentaris que en va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación de Mèxic.

***

Capçalera de "Le Flambeau"

- Surt Le Flambeau: L'1 de setembre de 1901 surt a Viena del Delfinat (Arpitània) el primer número del periòdic bimensual Le Flambeau. Organe des enemis de l'autorité. Un epígraf palesà la seva finalitat antisectària, que volia ser òrgan d'expressió de totes les opinions llibertàries: «Hem volgut, tot creant aquest òrgan, donar als escriptors i als obrers una tribuna lliure.» El gerent en va ser Georges Butaud, que fou condemnat en 1901 per delicte de premsa. El periòdic, que tenia la particularitat que es llegia de dreta a esquerra, tingué una tirada de 1.500 exemplars. Van ser col·laboradors Antoine Antignac, A. D'Angers, Étienne Bellot, Henri Beylie, Biguot, Paul Blandel, Louis Borne, Bouguay, Georges Butaud, J. Carre, Louis Chape, Edmond Claverie, Comte, Dameline, Étienne Demanche, Dubreuil, Dufour, Dulac, Henri Fabre, Girardon, Gros, Aimé Guy, Huet, Émile Janvion, Alfred Leboin, Lene, F. Massy, Charles i Léon Max, Paul Paillette, C. Papillon, A. Pichon, Victor Ricois, Gustave Robert, Roger Sadrin, A. Sartoris, Tchandala, Henri Zisly, entre d'altres. En van sortir 13 números, l'últim el 16 de març de 1902. Amb aquesta mateixa capçalera apareixeran periòdics a Brussel·les (1902), a Alger (1923-1926) i a Brest (1927-1934).

***

Capçalera de "Le Cri du Soldat"

- Surt Le Cri du Soldat: L'1 de setembre de 1912 surt a Pantin (Illa de França, França) el primer número del periòdic antimilitarista bimensual Le Cri du Soldat. Bulletin non officiel des Armées de Terre et de Mer. La finalitat d'aquesta publicació era «sembrar en les masses populars l'odi contra l'Exèrcit». El cap de la redacció i administrador en fou Émile Aubin i el gerent Arcole Louis Vauloup. Van col·laborar Émile Aubin, Jean Charles, Georges Darien, Edouard Drumont, Erckmann-Chatrian, Flechier, Cyprien Lalogere, Robert Lanoff, Charles Richet, Arcole Vauloup, entre d'altres. Només se'n publicaren tres números (1 i 25 de setembre i 25 de novembre de 1912).

***

Primera pàgina de "Los Refractarios"

- Surt Los Refractarios: L'1 de setembre de 1915 surt a Madrid (Espanya) el primer número, i únic conegut, de la revista Los Refractarios. Publicación anarquista. Editat pel grup anarquista madrilenys «Los Iguales», el responsable de la seva publicació fou Manuel Rodríguez Moreno. La intenció pedagògica d'aquesta revista era preparar un clima contrari a la guerra entre els cercles obrers i populars. El grup es va dissoldre per diferències internes ben igual que la revista. Hi van col·laborar Allinar, Cordón, Joaquín Dicenta, Eduardo G. Gilimón, Anselmo González, Ángel Pumarega García, Georges Redham i Luis Zoais. L'únic exemplar conegut d'aquesta publicació es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada del primer número de "Der Ziegelbrenner"

- Surt Der Ziegelbrenner: L'1 de setembre de 1917 surt a Munic (Baviera, Alemanya) el primer número de la revista anarcopacifista i anarcoindividualista Der Ziegelbrenner. Kritik an Zuständen und widerwärtigen Zeitgenossen («El forner de totxos. Crítica dels Estats contemporanis repugnants»; maons com a símbol de construcció social). Creada --escrita, editada, impresa i distribuïda-- per Ret Marut, i amb el suport de sa companya, la impressora Irene Mermet, tenia pensat sortir trimestralment, però ho farà irregularment i, després de l'esclafament de la República dels Consell de Baviera, clandestinament. Aquesta publicació condemnarà la Pàtria, la Guerra, el Capitalisme, l'Estat, l'Església, l'Economia, la Burgesia, la Monarquia, la Socialdemocràcia i qualsevol ordre establert. En sortiren 40 números, l'últim el del 21 de desembre de 1921. En 1967, en 1968 i en 1976 se'n van realitzar edicions facsímils.

***

Capçalera de "¡Tierra!"

- Surt ¡Tierra!: L'1 de setembre de 1932 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic ¡Tierra! Periódico de ideas, de crítica y orientación. Portava dos epígrafs: «Lliure de capitalisme, Estat i propietat» i «Totes les guerres son de conquesta: territoris o mercats és el que busca el capitalisme. El proletariat ha d'oposar-li la Revolució Social». En sortiren 19 números, com a mínim, fins al 1933.

***

Portada del primer número d'"Acción Libertaria"

- Surt Acción Libertaria: L'1 de setembre de 1933 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Acción Libertaria. Boletín del Comité Regional de Relaciones Anarquistas. Després del II Congrés Regional Anarquista celebrat a Rosario en 1932, sorgeix el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), una organització anarquista específica al marge de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que va revifar el moviment anarquista argentí i que editarà aquesta publicació que tindrà una gran durada: fins al març de 1971. En 1955 es va convertir en l'òrgan de la Federació Llibertària Argentina (FLA), quan la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) canvia el seu nom. Aquest periòdic va sorgir com una mena de butlletí amb els treballs preparatoris per al congrés constitutiu de la FACA.

***

Capçalera de "L'Espagne Antifasciste"

- Surt L'Espagne Antifasciste: L'1 de setembre de 1937 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic anarquista L'Espagne Antifasciste. Organe trimensuel au service de la Révolution espagnole. Va ser editat per l'anarcopacifista Aristide Lapeyre amb la finalitat de fer costat la Revolució llibertària espanyola. Nombrosos articles sortiren sense signatura i a partir del número 3 (octubre de 1937) en publicà alguns en castellà. Hi trobem articles de Jean Barrué, Paul Caubet, Jean Dupoux, Fred Durtain, Remçe Gerin, Yves Guyot, Robert Louzon, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Max Maury i Émile Mounier, entre d'altres. En sorgiren nou números, l'últim el 31 de desembre de 1937, i a començament de 1938 es va fusionar amb L'Espagne Nouvelle. Cal no confondre amb el periòdic del mateix títol publicat a Barcelona (Catalunya).

Anarcoefemèrides

Naixements

Carlo Cafiero

- Carlo Cafiero: L'1 de setembre de 1846 neix a Barletta (Pulla, Itàlia) el destacat propagandista i organitzador anarquista Carlo Cafiero. Sos pares es deien Ferdinando Cafiero i Luigia Azzariti i sa família era benestant, propietària de terres i que treia força ingressos del comerç de grans. Son germà Pietrantonio Cafiero fou un diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola Straniero i després al prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia), on fou condeixeble d'Emilio Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després d'abandonar el seminari sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es matriculà a la Facultat de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia). Un cop graduat, amb la mort de son pare heretà una considerable fortuna i es traslladà a Florència, aleshores capital del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera diplomàtica. A Florència freqüentà els ambients democràtics i republicans i conegué Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero, i el pintor Telemaco Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i entrà com a agregat en l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient polític i diplomàtic, en 1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per altres interessos (ocultisme, etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món. En 1870 passà una temporada a França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i després marxà cap a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe amb les classes obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich Engels, qui li va encarregar l'organització l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la Comuna de París, Engels el comissionà per anar a Itàlia i coordinar les activitats de la Internacional alhora que contrarestar la influència del republicanisme de Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment obrer italià. A principis de maig de 1871 sortí de Londres i d'antuvi s'introduí en els cercles democràtics de Florència i conegué Luigi Castellazzo, president de la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una posició de defensa de la Comuna de París. Després d'una breu estada a Barletta, es traslladà a Nàpols per establir relacions directes amb la secció de la Internacional que operava en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es trobava en crisi arran de l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores desautoritzat i expulsat. Intentà posar remei a la situació tornant a connectar els antics membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat a Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per decret la secció de la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la seva casa escorcolla i els seus documents i la seva correspondència segrestada. Alliberat pocs dies després, mentre se li instruïa el procés, participà, encapçalant l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII Congrés de la Societat Obrera Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre de 1871, i en el curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar l'assemblea de manera turbulenta. En aquesta època col·laborà en el periòdic napolità La Campana, un dels òrgans internacionalistes més importants, i traduí a l'italià Il Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte epistolar amb Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de setembre de 1871, que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el Consell Federal de l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la secció napolitana, influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a deteriorar-se. D'antuvi neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es decantà cap el costat de les posicions de Bakunin i, després d'una reunió amb aquest a Suïssa, abraçà completament les seves idees. En una llarga carta (12-19 de juny de 1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el Consell General de Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a Itàlia s'intentà durant mesos de portar a terme un congrés que arreplegués totes les forces esquerranes, des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues d'Obrers), al Cercle del Lliure Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les seccions de l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe Garibaldi, coincidí amb la conferència fundacional de la Federació Italiana de l'AIT, que se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), conferència que presidí Cafiero i de la qual va ser secretari Andrea Costa. La Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de resolucions polítiques i organitzatives, entre les quals la més important fou la proclamació de la ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la pràctica, significava la secessió de la Secció Italiana de l'AIT. Després assistí com a observador al Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el curs del qual es decidí l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume, alhora que es condemnà els dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més intransigents de l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a Zuric (Zuric, Suïssa), per després participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el Congrés Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es constituí l'anomenada «Internacional Antiautoritària». En aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli, Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de l'Aliança de la Democràcia Socialista, organització secreta promoguda per Bakunin entre els amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares tendències conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li encarregà una investigació sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi, sospitós de ser un confident de la policia, i interrogà aquest i els seus acusadors a Torí (Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que implicà la seva expulsió de la Federació Italiana. En ocasió del II Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia), però que finalment tingué lloc entre el 15  i el 16 de març de 1873 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut, interrogat, però finalment eximit de tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona meitat de 1873 es traslladà a Suïssa, on mantingué estretes relacions amb Bakunin, ajudant-lo econòmicament en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada «La Baronata», a prop de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que havia de servir per a refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions conspiradores arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús dels fons posats a disposició de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el primer malbaratava, van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre això passava, també va finançar la preparació del motí d'agost de 1874 a diverses zones italianes (Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb Bakunin i el fracàs del citat aixecament, van fer que es distanciés un temps del moviment actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià de Sant Petersburg (Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que havia conegut a Suïssa, sembla que perquè adquirís la ciutadania italiana i així poder esquivar les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li impedien sortir del país. Retornà a Suïssa, on realitzà algunes vendes dels seus actius, i el 1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant d'ací d'allà, establint contacte amb el grup editor del periòdic Le Plebe a Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets revolucionaris de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc. Després de tantes ajudes econòmiques, la seva situació econòmica es ressent i hagué de treballar com a fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià, sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de correspondència sobre la situació italiana, destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876 publicà en La Plebe el seu assaig «Il socialismo italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les sentències absolutòries en els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874, s'engegà una nova etapa de represa de la Federació Italiana, amb la preparació i realització de congressos regionals i del Congrés Nacional de Florència-Tosi, que es va realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment obrer un caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada «propaganda pel fet», és a dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat d'atreure, independentment del seu èxit, l'atenció de l'opinió pública sobre el programa de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta línia cap l'imminent congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la formulació d'un nou programa, en substitució del federalista-col·lectivista bakuninià –Bakunin havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués en l'aspecte econòmic, formula que amb el temps fou definida com «comunista», i que es podria resumir en allò d'«a cadascú segons les seves necessitats» en comptes d'«a cadascú segons el seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un dels seus defensors. Mentrestant, durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la primavera una insurrecció general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre Caserta i Campobasso, zona d'unes característiques geogràfiques peculiars i amb una gran tradició de revoltes pageses durant l'època del bandolerisme. El moviment insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània, Itàlia), on Cafiero havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest indret, a començaments d'abril de 1877, començaren a comparèixer, de tota la península italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del projecte insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la intenció d'intervenir en el moment oportú. No obstant això, un intercanvi fortuït de trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren ferits i un d'ells morí posteriorment, obligà els conspiradors acantonats a San Lupo a prendre el camí de les muntanyes. La formació revolucionària, durant una ràpida incursió, envaí dues localitats de Campània, Letino i Gallo, on realitzaren algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors automàtics de les màquines dels grans per a aplicar les taxes, distribució dels diners trobats a les arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne d'Itàlia i aclamació d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que, assetjats per forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una violenta tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els membres de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb altres caps de la insurgència, com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a les presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i, posteriorment, a la de Benevento. Durant el seu empresonament es dedicà a la traducció del francès i a l'elaboració d'un resum didàctic del primer llibre d'Il Capital, de Karl Marx. L'agost de 1878 se celebrà a Benevento (Campània, Itàlia) el judici pels «Fets del Matese» i fou defensat per jove advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que acabà com a una acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i altres amnistiats. Un cop lliure marxà cap a França i s'instal·là a prop de Versalles, a Les Molières (Illa de França). En 1879 sortí publicat en la «Biblioteca Socialista», de l'editor Bignami, el seu resum d'Il Capital, del qual envià dues còpies a Karl Marx amb una carta datada el 23 de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra de reconeixement de la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada, després d'una dramàtica fugida de Sibèria, pogué retornar a Suïssa, mentre ell participà en el moviment anarquista francès, ja que la situació a Itàlia, després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior repressió contra l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes gairebé fora de la llei. El 18 de novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió parisenca, en el curs de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb Malatesta, de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà en contacte amb el grup editor del periòdic Le Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i després a Berna (Berna, Suïssa), per establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa). Gràcies a la venda de «La Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda vitalícia amb una companyia d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels períodes més intensos des del punt de vista polític, on creà un nucli internacionalista format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto Marzoli i Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va escriure el seu assaig Rivoluzione, publicat entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de França, França), que per la seva originalitat fou el seu escrit teòric més important. Entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el Congrés de la Federació del Jura, celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en diferents ocasions. Posteriorment participà en el Congrés de la Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino, Suïssa), on es mostrà contrari a la participació en les eleccions polítiques i administratives, però es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en el moviment pel sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare Cipriani, va ser delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de l'ajornament de la manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881, s'anuncià la retirada de les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna Kuliscioff, amb la finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després de trobar-ne un exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que finalment no arribà a bon port. En aquesta època llegí i traduí el llibre d'Aleksandr Herzen De l'autre rive. Mentrestant a Itàlia es reforçava la tendència favorable a la participació en les eleccions polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la seva carta «Agli amici di Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les tàctiques insurreccionalistes. Contra Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic napolità Il Grido del Popolo, dirigit per Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un dels majors exponents de la tendència revolucionària i tots tres participaren en la preparació del Congrés Internacional de Londres, encara que ell només signà la convocatòria per a Itàlia i no assistí a la reunió. També signà, juntament amb Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una circular fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el periòdic L'Insurrezione, però que finalment no va veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament «insurreccionalistes», però reivindica una insurrecció esporàdica i espontània, contraposada a una revolució organitzada o a una organització de la revolució. El 4 de setembre de 1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino, Suïssa), juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos hostes seus. Alliberat poc després, sortí de Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquesta època començà a patir trastorns mentals que influïren força en el seu comportament. Durant la primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a sorpresa de tothom, anuncia la seva adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb Enrico Bignami i Osvaldo Gnocchi-Viani, editors de La Plebe, i envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director de La Favilla, de Màntua (Llombardia, Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels socialistes havia decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i per mantenir un contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el 6 d'abril de 1882, mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va ser detingut i empresonat; a la presó patí el seu primer intent de suïcidi tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de tots els càrrecs, va ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però, a causa de les seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i sense recursos buscant allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte, es va fer novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les ulleres. Va ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a la seva casa de Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes breus vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les passà a Locarno, alternant períodes de calma amb altres d'agitació i de depressió, restant políticament inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de novembre de 1882 publicà en La Plebe una carta polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx. Amb motiu de les eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta per a Corato, Florència, Torí i altres circumscripcions; per a l'ocasió va escriure un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també candidat-protesta, per al periòdic milanès Tito Vezio; envià una carta d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio Emilia, i després de les eleccions s'adreçà a Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí de sobte amb tren des de Suïssa i entrà a Itàlia; a l'estació de Florència prengué un carruatge que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on prengué allotjament. Poc després sortí, com a posés, i fou trobat nu en una pedrera de les muntanyes del voltant completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio (Vèneto, Itàlia), el diagnòstic clínic confirmà la seva follia. Durant la seva llarga malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions politicoreligioses, fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves inclinacions místiques. Durant la seva reclusió, va ser visitat per companys florentins, com ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que viatjà a Itàlia, s'esforçà per aconseguir el seu alliberament del manicomi. Primerament, el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de comunicació i en els procediments burocràtics, Olimpiada aconseguí la seva custòdia. Passà alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i d'alguns amics. L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta, rebut per son germà i amb una gran festa a tot el poble. Però després d'un temps, necessità novament hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera Inferiore, retornant Olimpiada novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de 1892 al manicomi de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa d'una tuberculosi intestinal.

Carlo Cafiero (1846-1892)

***

Teresa Fabbrini

- Teresa Fabbrini: L'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències: «Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari «Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.

***

Gil Bel Mesonada

- Gil Bel Mesonada: L'1 de setembre de 1895 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor, teòric de l'art d'avantguarda i militant anarquista i anarcosindicalista Gil Bel Mesonada. Fill d'una família pagesa benestant i de formació autodidacta, d'antuvi milità en el republicanisme federal (Joaquin Costa i Pi i Margall), però, influenciat per Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquim Maurín i Ángel Samblancat, acabà en el moviment anarquista. En 1914 s'introduí en el grup editor de la revista d'Osca El Talión i en 1915 publicà articles «aragonesistes» en el periòdic saragossà Ideal de Aragón, òrgan del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA), publicació que dirigí entre abril de 1917 i gener de 1919. A començaments de 1919 s'instal·là a Madrid, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals de 1919 s'establí a Barcelona i s'integrà en la redacció de Solidaridad Obrera. Entre 1919 i 1921 col·laborà força en España Nueva i durant un temps fou corresponsal per aquesta publicació a París. Entre 1920 i 1921 visqué a València, Tarragona i París. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué a Utebo, on la seva casa es convertí en un centre de reunió i d'activitat artística (Rafael Barradas, Ortega Muñoz, Comps Sellés, etc.), alhora que publicà en la premsa regional i en publicacions literàries (Heraldo de Aragón, El Noticiero, Mediterráneo, Alfar, etc.), aconseguint força prestigi entre el moviment artístic d'avantguarda. En 1923 i 1929 realitzà dos viatges a París. L'1 de gener de 1929 creà una Biblioteca Popular a Utebo i per a tal efecte redactà un manifest radical i avantguardista que va fer imprimir en un full roig i negre. En 1930 fou redactor del periòdic anarquista Cultura y Acción. En 1930 publicà un article, titulat «Propósitos», que pot considerar-se, en l'àmbit aragonès, com la primera declaració de principis teòrics plàstics. Durant els anys republicans escriví per a nombroses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera (1931) o CNT (1932-1933). Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou delegat per Utebo al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid. Durant els anys bèl·lics participà en tasques organitzatives confederals, especialment en el Sindicat d'Espectacles, i dirigí el periòdic El Sindicalista. Creà una colònia anarquista a Torrelodones (Madrid) amb cases de feixistes que havien fugit o havien estat afusellats, a la qual convidà a formar-ne part Luis Buñuel. Amb el triomf franquista, romangué a la Península protegit pel metge saragossà Eusebio Oliver, doctor de personatges influents del règim, el qual havia ajudat durant els anys anteriors, sembla que proveint-lo de carnets de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per repartir-los entre gent de dretes per evitar represàlies. A Madrid treballà com a gerent de la productora i distribuïdora cinematogràfica UFILMS i en l'editorial «Fermina Bonilla». En aquests anys publicà sota el pseudònim de Vicente Gil. Va estar lligat a artistes d'avantguarda i a l'Escola de Vallecas de pintura (Alberto Sánchez, Benjamín Palencia, Florián Rey, Rafael Barradas, Gutiérrez Solana, J. M. Díaz-Caneja, Ortega Muñoz, Martín Durbán, Comps, González Bernal, Honorio García Condoy, els germans Buñuel, etc.). A més de les publicacions citades, col·laborà, sota diversos pseudònims (Fray Luzbel, Luzbel, G. Bellini, Vicente Gil), en Cierzo, El Comunista, Las 4 Estaciones, La Democracia, Diablo Mundo, Espectáculo, Fructidor, Los Galeotes, La Gaceta Literaria, Lucha Social, Noreste, El Noticiero, Nueva Senda, Orto, Pluma Aragonesa, Revista de la Casa de América-Galicia, etc. És autor d'El último atentado (1922), Nazarenos de violencia (1923), Voces interiores (1923), Delicadeza (1923), Abajo lo burgués (1932), Fuego en el mar (1942), entre d'altres. En 2000 José Domingo Dueñas i Jesús Gómez Picabeo publicaren part de la seva obra sota el títol Gil Bel Mesonada. Obra periodística y literaria. En els últims anys de sa vida recuperà la fe religiosa perduda en l'adolescència. Gil Bel Mesonada va morir el 17 de juliol de 1949 a Madrid (Espanya) d'un infart de miocardi que li sobrevingué enmig del Paseo de Recoletos quan sortia de presenciar un espectacle folklòric. Un carrer d'Utebo porta el seu nom.

Gil Bel Mesonada (1895-1949)

***

Portada d'un número d'"A Luta"

- Rafael Fernández: L'1 de setembre de 1900 neix a Lleó (Castella, Espanya) el propagandista anarquista Rafael Fernández, conegut com El Paragüero. En 1922 emigrà a l'Argentina i després marxà als Estats Units, on començà estudis d'enginyeria que no pogué acabar. Més tard visqué a Cuba i l'Uruguai i en 1927 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). En aquesta ciutat, després d'escoltar el llibertari gallec Daniel Conde i de fer-se deixeble seu, es declarà anarquista. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Sacco i a Vanzetti. Treballà a les mines de carbó d'Arroio dos Ratos (Rio Grande do Sul), vengué llibres i periòdics, va fer feina de paleta i, finalment, acabà com a esmolador ambulant d'estisores i de navalles, el treball que s'estimava més. Prengué part en el grup (Daniel Conde, Jesús Ribas, Mário Franco, Francisco Diz, Anastácio Gago, etc.) que engegà la publicació la segona època del periòdic A Luta, dirigida per Frederico Kniestedt. Entre 1936 i 1937 va estar empresonat en diverses ocasions per la seva militància i compartí cel·la amb Adão Buino. Va assistir a nombrosos congressos obrers i anarquistes als Estats brasilers de Rio Grande do Sul i de São Paulo. En 1962 representà els anarquistes de Porto Alegre en el Congrés Nacional Anarquista Brasiler, portat a terme a la comuna «Nossa Chácara» d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São Paulo). Destacà especialment com a propagandista i distribuïdor de premsa llibertària d'arreu del món. Es relacionà amb els cercles intel·lectuals, que el valoraren pel seu saber enciclopèdic i la seva immensa biblioteca. Rafael Fernández va morir el setembre de 1987 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Necrològica de Manuel Marcobal apareguda en el periòdic "Solidaridad Obrera" del 19 de novembre de 1953

- Manuel Marcobal: L'1 de setembre de 1903 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Manuel Marcobal San Adrián. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1932 i el gener de 1934 va ser detingut acusat d'actuar com a recaptador d'arbitris municipals per a la instal·lació d'aparells industrials i motors. Durant la guerra civil lluità contra els feixistes i amb el triomf franquista s'exilià a França. Des del 15 de gener de 1943 combaté l'exèrcit alemany a la zona de Savoia enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). L'abril de 1944 va ser detingut i deportat des de Compiègne (Picardia, França) al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 8 d'abril sota la matrícula 62.756. Posteriorment va ser traslladat als camps de l'Alta Àustria de Melk i d'Ebensee, on en ambdós establí relacions de solidaritat entre els francesos i els espanyols, contribuint a la salvació de nombrosos deportats. El 6 de maig de 1945 va ser alliberat del camp d'Ebensee, però amb la salut molt deteriorada. Durant la postguerra s'instal·là a Aix-les-Bains i milità en la seva Federació Local de la CNT i en associacions d'antics resistents i deportats de Savoia. Manuel Marcobal va morir el 30 d'octubre de 1953 a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània) i al seu enterrament assistiren a més de llibertaris, membres de distintes associacions d'antics resistents i deportats de Savoia.

***

Eduardo Colombo en la trobada "Outros 500. Pensamiento libertario internacional" (agost de 1982) [CIRA-Lausana]

- Eduardo Colombo: L'1 de setembre de 1929 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge, psiquiatra i pensador llibertari Eduardo Colombo. En 1946 es va integrar en els moviments llibertari i anarcosindicalista argentins, alhora que estudiava medicina. En 1948 va participar en la redacció del periòdic antireligiós i antimilitarista PAZ, de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i fou detingut per primera vegada. Entre 1961 i 1966 fou professor de Psicologia Social a les universitats de La Plata i Buenos Aires, i membre de la Junta Representativa de la Federació Universitària Argentina. En 1966, arran del cop d'Estat del general Onganía, es va veure obligat a abandonar la universitat. Entre 1967 i 1970 va ser director de la revista Psiquiatría Social, de l'Associació Argentina de Psiquiatria Social. Durant gairebé vint anys fou redactor del periòdic anarquista La Protesta i militant de la FORA. En 1970 va emigrar a París (França), on fou membre de la revista llibertària La Lanterne Noire. A partir de 1982 fou redactor de la revista milanesa Volontà i fundador de Réfractions. Ha publicat diversos treballs de sociologia política, psicologia social i psicoanàlisi en nombroses publicacions científiques (Acta Psiquiátrica Argentina, Cuadernos de psicoterapia, Topique, Revue Freudienne, Revista de Psicoanàlis, Revista Relaciones, Aperturas psicoanalíticas, Revue de Médecine Psychosomatique, etc.) i ha participat en nombrosos congressos. El març de 1996 va participar en el Col·loqui Internacional Llibertari de Grenoble. És membre del consell assessor de l'editorial uruguaiana Nordan-Comunidad. Ha col·laborat, moltes vegades sota el pseudònim SyRS, en nombroses publicacions àcrates, com ara Bulletin du CIRA, Volontà, La Lanterne Noire, Bicicleta, Itinéraire, Bolletino Archivio G. Pinelli, Freedom, El Topo Avisor, Les raisons de la colère, Autogestione, Interrogations, Rivista A, Revista Comunidad, Libertaria, etc. Entre les seves obres llibertàries podem destacar El imaginario social (1989), La sociedad contra la política (1993, amb altres), Los tiempos de la libertad (1998, amb altres), El lenguaje libertario. Antología del pensamiento anarquista contemporáneo (1999, amb altres), El espacio político de la anarquía. Esbozos para una filosofía política del anarquismo  (2000), Los desconocidos y los olvidados. Historias y recuerdos del anarquismo en la Argentina (2000), La volundad del pueblo (2006), entre d'altres. Actualment exerceix com a psicoanalista a París, és membre de l'associació psicoanalítica francesa «Quatrième Groupe» i milita en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[31/08] «Solidaridad Obrera» - Cornelissen - Schicchi - Aratari - Lucetti - Domingo - García Rúa - Robin - Marivela

efemerides | 31 Agost, 2015 00:27

[31/08] «Solidaridad Obrera» - Cornelissen - Schicchi - Aratari - Lucetti - Domingo - García Rúa - Robin - Marivela

Anarcoefemèrides del 31 d'agost

Esdeveniments

Manifestació durant la "Dictablana" (Barcelona, 1930)

- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.

Anarcoefemèrides

Naixements

Christiaan Cornelissen fotografiat per Gebr. Frohn a Baarn

- Christiaan Cornelissen: El 31 d'agost --algunes fonts apunten el 30 d'agost-- de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis --va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit --les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste --va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Lilian Rupertus. Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 a Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891

- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats --entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino-- que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del «putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet --Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover-- va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de «conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la «necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Domenico Aratari

- Domenico Aratari: El 31 d'agost de 1890 neix a Àndria (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Domenico Aratari, conegut com Adario Moscallegra. Sos pares es deien Pasquale Aratari i Giulia Falcone. En 1912 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) on va ser vigilat per la policia per les seves idees anarquistes. El 5 de març de 1913 emigrà a l'Argentina. Un any més tard, retornà a Itàlia i el juny de 1914, quan l'aixecament de la «Setmana Roja», va ser empresonat. A començament de 1915 fou alliberat gràcies a una amnistia i l'agost de 1916 s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on esdevingué secretari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) local, col·laborant en L'Avvenire Anarchico, de Pisa, i en Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 3 de juny prengué part en el Consell General de l'USI, que se celebrà a Florència, i un mes després va ser detingut per possessió de propaganda clandestina i correspondència d'Armando Borghi. El gener de 1919, en nom de la Unió Anarquista de Florència, organitzà el «Congrés dels Anarquistes Italians» que se celebrà entre el 12 i el 14 d'abril d'aquell any en aquesta ciutat i on es constituí la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). A partir de 1921, sota una ordre de busca i cerca, es mantingué en la clandestinitat fins el novembre de 1922 quan fugí a Suïssa –el 3 de juliol de 1922 havia estat condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Florència a cadena perpètua, juntament amb Pietro Galassini, per «complicitat en assassinat i llançament de bomba contra una desfilada feixista» on moriren un carrabiner i un estudiant. Després passà a França sota la identitat d'Adario Moscallegra, un company anarquista, i emigrà a l'Argentina. El juliol de 1926 venia Il Risveglio a Montevideo (Uruguai) i en 1929, en aquesta ciutat, dirigí amb Carlo Fontana La Protesta. A l'Uruguai va ser detingut en diferents ocasions. Hostatjà al seu domicili de Villa Clelia Pènarol, del camí General Raix de Montevideo,  l'anarquista Luce Fabbri quan aquesta s'exilià a l'Uruguai i va ser assidu de Giacomo Sabbatini. En 1931 la policia italiana descobrí la seva vertadera identitat. En 1952 es perdé el seu rastre.

***

Gino Lucetti

- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucetti és detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

***

Camp de concentració d'Argelers

- Ramón Domingo: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest, del qual pogué fugir a Tours. Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista --es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats-- i lector cultivat de manera autodidacta --l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo va morir el 16 de juny de 1995 a Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

José Luis García Rúa (1988)

- José Luis García Rúa: El 31 d'agost de 1923 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Son pare, Emilio García García, va ser un afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga, Cenit, CNT, Emérita, Espoir, Euroliceo, Icària, Ideas-Orto, El Libertario, Martillo, El Olivo del Búho, La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955), Los matices de la interiorización en la historia helénica (1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca (1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de «modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i 2006), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996), Reflexiones para la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. Actualment és membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fitxa antropomètrica de Paul Robin

- Paul Robin: El 31 d'agost de 1912 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el pedagog anarquista i difusor de les idees neomaltusianes Paul Robin. Havia nascut el 3 d'abril de 1837 a Toló (Provença, Occitània) en una família burgesa, catòlica i patriòtica. Va exercir com a professor en la dècada de 1860, participant activament en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en els congressos de Brussel·les, Ginebra, París i Londres, donant suport a Mikhail Bakunin enfront de Karl Marx, per la qual cosa serà expulsat de la Internacional. Va col·laborar en el setmanari suís L'Egalité(1868-1872) de l'AIT fins que el gener de 1870 en són expulsats els bakuninistes. Després d'un exili de 10 anys a Londres, entre 1880 i 1894 treballa a l'Orfenat Prévost a Cempuis, a prop de París, assajant algunes de les seves teories educatives llibertàries (educació integral, racional i mixta). Els seus principis pedagògics van influir en Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. Les seves idees en favor de l'alliberament de la dona es plasmen en la creació a París del primer centre d'informació sobre productes anticonceptius, la defensa del dret a l'avortament, la creació d'una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, el plantejament d'un sindicat de prostitutes i una agència d'unions lliures, etc. Va fundar en 1896 la Lliga per a la Regeneració Humana, d'orientació neomaltusiana, a la qual s'incorporaran a partir de 1902 Sébastien Faure, Eugène Humbert, Jeanne Dubois, Luis Bulffi de Quintana, entre altres, publicant articles i assaigs. En 1908 es va produir la ruptura entre Paul Robin i Eugène Humbert, cosa que provocà una aguda crisi en l'organització, que va donar lloc a la creació per part d'Humbert de Generació Conscient. Després entre agost de 1898 i juliol de 1899 visitarà els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Malalt i amargat, Paul Robin es va suïcidar emmetzinant-se el 31 d'agost de 1912 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per les tropes aliades

- Hipólito Marivela Torres: El 31 d'agost de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Hipólito Marivela Torres, també citat com Germán Marivela. Havia nascut l'11 d'octubre de 1917 a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya). Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí a Champclausson i Tréscol, a la Grand Comba, on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya).

Escriu-nos

Actualització: 31-08-14

[30/08] Pezzi - Acín - Ledo - Mailfait - Zo d'Axa - Mora - Facerías - Gené - Molina - Navarro Velázquez - Stowasser

efemerides | 30 Agost, 2015 00:26

[30/08] Pezzi - Acín - Ledo - Mailfait - Zo d'Axa - Mora - Facerías - Gené - Molina - Navarro Velázquez - Stowasser

Anarcoefemèrides del 30 d'agost

Naixements

Francesco Pezzi durant el procés de Florència (1879)

- Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Ramón Acín a Madrid (circa 1910)

- Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Acín Aquilué. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònim Fray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós «Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936 és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.

***

José Ledo Limia (1967)

- José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Els sense pàtria

- Paulin Mailfait: El 30 d'agost de 1927 mor a Étion, a prop de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Havia nascut el 27 de febrer de 1867 a Charleville (Ardenes, França). Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants.

***

Zo d'Axa

- Zo d'Axa: El 30 d'agost de 1930 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut el 24 de maig 1864 a París (França), en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella, on romandrà fins la seva mort. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930, després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

Dibuix de Teodoro Mora publicat a la 'Galeria de retrats' de "Castilla Libre" (20-07-1937)

- Teodoro Mora: El 30 d'agost de 1936 mor a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Mora. Es desconeixen la data i el lloc de naixement. Obrer de la construcció, quan tenia 14 anys començà a militar a Madrid en la socialista Unió General de Treballadors (UGT), sindicat majoritari a la zona centre de la Península, i va fer el servei militar a l'Àfrica. Sembla que va pertànyer al Partit Comunista d'Espanya (PCE), d'on va ser expulsat per negar-se a criticar els anarquistes i per aquest motiu el seu prestigi sempre va ser reduït en els cercles llibertaris. A començament dels anys trenta, per influències de Cipriano Mera, del qual serà molt amic, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i contribuí força en l'organització del sindicat anarcosindicalista a la regió madrilenya. El 2 de juliol de 1932 va fer un míting al teatre Maravillas de Madrid amb Mauro Bajatierra, Ángel Rodríguez i Valeariano Orobón. Amb Mera, Miguel González Inestal i Feliciano Benito Anaya, va ser un els principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del sindicat confederal. El 19 de febrer de 1933 impartí una conferència («La descomposición del régimen capitalista») a l'Ateneu Llibertari de Tetuán i Cuatro Caminos. Des de la «Vaga de l'Edificació» de 1933, va ser nomenat president del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT de Madrid i, arran de l'èxit de la gran vaga de la construcció cenetista de la primavera de 1936 a Castella, defensà les posicions de l'Aliança Obrera. Detingut el juny de 1936 com a membre del comitè de vaga, el 17 de juliol de 1936 va ser posat en llibertat gràcies a les manifestacions populars que exigien l'alliberament dels presos. El 19 de juliol d'aquell any presidí a Madrid, amb Mera, l'assemblea general de militants. Participà en l'assalt del Cuartel de la Montaña i va ser un dels primers organitzadors de les milícies confederals, intervenint en la presa d'Alcalá, Vicálvaro i Guadalajara. L'agost encapçalà amb fèrria disciplina el «Batalló Mora», enquadrat en la «Columna del Rosal», que lluità a Buitrago i Serrada. Teodoro Mora va morir en acció de guerra el 30 d'agost de 1936 a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya). Altres fonts citen el 12 de setembre de 1936 a Mijares (Àvila, Castella, Espanya) i encara altres creuen que va ser fet presoner pels feixistes a Gavilanes, també a Àvila, ficat en una gàbia i finament assassinat.

***

Última foto de Facerías (París, juliol de 1957)

- Josep Lluís Facerías: El 30 d'agost de 1957 cau abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i guerriller anarquista Josep Lluís Facerías --Lluís és el primer llinatge--, també conegut sota diversos àlies (Facerías, Face, Petronio, Petro, Alberto di Luigi). Havia nascut el 6 de gener de 1920 a Barcelona (Catalunya). Quan va esclatar la revolució de juliol de 1936 ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Poble Sec de Barcelona i en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i immediatament es va enrolar en la «Columna Ascaso». Després de passar tota la guerra en la 28 Divisió lluitant al front d'Aragó, al final de la contesa va caure presoner en els últims combats a Catalunya. Sa companya i sa filla de poc mesos van morir metrallades per l'aviació nazi quan intentaven arribar a França. Facerías fou enviat a diversos camps i batallons de treball (Saragossa, Vitòria, Extremadura, Catalunya). Quan va ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat; destinat com a conductor en una Unitat de Transports Militars a Barcelona, poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar. A finals de 1945 va ser llicenciat i es va integrar tot d'una en la resistència antifranquista, treballant alhora primer com a cambrer i després com a caixer del restaurant «La Rotonda», al peu del Tibidabo. En aquesta època militava en el clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la CNT. Durant el Ple clandestí de les Planes de l'FIJL de juliol de 1946 fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya i de les Illes Balears; també assumí la secretaria de la nova organització clandestina Moviment Ibèric de Resistència (MIR). Des del març de 1946 va participar en tots els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la zona centre de Barcelona. Després de participar en un ple de l'exili, va entrar a la Península i començà a realitzar atracaments (bancs, fàbriques, empreses, joieries) per finançar les activitats clandestines. L'estiu de 1946 va realitzar una sèrie de sabotatges, com ara el metrallament de la comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, destrucció dels dipòsits de CAMPSA, explosions de bombes a consolats d'Estats favorables al règim franquista (Bolívia, Brasil, Perú), etc. El 17 d'agost de 1946 fou detingut en una batuda policíaca amb 38 companys i empresonat a la presó Model de Barcelona fins al juliol de 1947, que sortí en llibertat provisional. Poc després va assumir la secretaria del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), successor del MIR. L'octubre de 1947 va participar en el Congrés del Moviment Llibertari en l'Exili a Tolosa de Llenguadoc. Durant 1948 portà a terme nombroses expropiacions, especialment a prostíbuls de luxe, freqüentats per la burgesia catalana. En 1949 va participar en la campanya d'atemptats organitzats per Francesc Sabaté Llopart (Quico) i el març d'aquell any en la temptativa d'atemptat contra el comissari de la Brigada Politicosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. El 26 d'agost de 1949 sortí sa i estalvi d'una emboscada de la Guàrdia Civil quan passava els Pirineus i en la qual moriren dos companys i un en resultà greument ferit. Fins al març de 1950 va participar en nombroses accions contra el règim franquista («Fiesta de la Victoria», etc.). A partir d'aquest any les relacions amb els responsables de la CNT en l'exili es van deteriorar i decidí retornar a la Península amb César Saborit Carralero. Després de la mort d'aquest, l'organització anarcosindicalista en l'exili el va marginar gairebé totalment. El 1951 es va declarar una important vaga de tramvies i per tot Barcelona s'escoltava una tornada que va calar entre la població: «Per a arreglar això dels tramvies, busqueu Facerías. Contra el Requetè, visqui Sabaté!». El 26 d'octubre de 1951 aconseguí fugir d'una nova emboscada matant un policia i ferint-ne nou. El juny de 1952, fugint de les crítiques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), que acabarà desautoritzant totalment la lluita armada en 1953, marxà a Itàlia i sota el nom d'Alberto di Luigi va participar en diverses activitats del moviment llibertari italià i en la creació dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). En aquesta època va intentar estructurar les Joventuts Llibertàries Italianes i organitzà nombrosos càmpings internacionals anarquistes a Itàlia finançats amb les expropiacions realitzades amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta). En aquests anys, també, intentà polititzar el bandolerisme sard. De tornada a França, a començaments de 1956, va establir contactes amb Quico Sabaté, però, després de trencar amb ell per desacords diversos, retornà a Itàlia i va fer alguns cops. El 17 d'agost de 1957 va passar clandestinament de bell nou a la Península, acompanyat per Luis Agustín Vicente (El Metralla), un anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a Itàlia, i amb l'anarquista italià Goliardo Fiaschi, amb la finalitat d'executar el traïdor Aniceto Pardillo Manzanero. Josep Lluís Facerías fou abatut per la policia en una emboscada, presumiblement a causa d'una confidència, el 30 d'agost de 1957 al barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya). La mort de Facerías fou silenciada per la premsa del MLE --només la revista llibertària crítica amb la CNT Atalaya, en el seu primer número de desembre de 1957 es va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. Un silencio inexplicable». Amb la seva mort només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila (Caracremada). En 1974 l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documental La Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerías, i en 2006 l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida d'aquest personatge, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària catalana.

Josep Lluís Facerías (1920-1957)

Pelai Pagès i Blanch: «El penúltim guerriller», en El Temps, 1.211 (28-08-07)

***

Josep Gené Figueras

- Josep Gené Figueras: El 30 d'agost de 1980 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista Josep Gené Figueres --son primer llinatge també es citat com Jané o Gener. Havia nascut el 3 de juliol de 1890 a Igualada (Anoia, Catalunya). Fill d'un forner igualadí, estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT --durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral «Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic), considerant-se mexicà i no havent volgut tornar mai a Catalunya.

***

Carlos Molina davant la tomba de Bakunin a Berna (Berna, Suïssa)

- Carlos Molina: El 30 d'agost de 1998 mor a Montevideo (Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina, conegut com el Bardo de Tacuarí, però també com Gaucho Molina i Payador Libertario. Havia nascut l'11 de setembre de 1927 a Melo (Cerro Largo, Uruguai). Era fill d'una família molt humil i sos pares es deien Juan Molina, sabater, i Universina Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre ells Efraín Molina, també payador. Des de molt jove treballà en diferents oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant blat de moro a Minas (Lavalleja, Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu Tacuarí –d'aquí el seu malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments lliures, tocant la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys viatjà a Montevideo i conegué el payador Evaristo Barrios i amb ell debutà en la ràdio. Es casà amb Alba Aurora (La China), germana del payador Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín Carlos. Amb el payador Juan Carlos Barres emprengué una gira artística per cafès, bars i centres llibertaris pel departament uruguaià de Soriano i, a causa de les penúries econòmiques, es traslladaren a Mercedes (Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El Barquito» i més tard al predi «La Alegría». Un cop decidiren acabar la gira, Bares prosseguí fins al departament de Paysandú i ell retornà a Montevideo. En 1955 participà en la I Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i l'espectacle viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956 guanyà el I Certamen Internacional de Payadores i aquest mateix any protagonitzà el tristament cèlebre duel amb el payador Héctor Umpierrez, que començà sobre l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32 punyalades i al bord de la mort; la desavinença entre ambdós cantautors arrencava de qüestions polítiques, Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys més tard hauria de cantar per a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o Alfredo Stroessner. Autor i intèrpret de nombroses cançons socials i revolucionàries, amb el seu art, va fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria frigorífica, etc.) i lluites socials. En moltes cançons evocà la memòria de companys assassinats o que patiren represàlies durant la dictadura, com ara León Duarte, Gerardo Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al Ché Guevara i reclòs a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va instituí per llei nacional «El Día del Payador» el 24 d'agost de 1988, rebutjar cantar al Palacio de las Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament uruguaià argumentant que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el poble a la mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta Suint, protagonitzà la «Primera payada de l'altra banda del món», que se celebrà a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos concerts a Espanya i a França, molts d'ells als locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el cantautor Daniel Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas del nuevo tiempo, El payador rebelde, El arte del payador (1982, amb Gabino Sosa Benítez), De muy adentro, Roja y negra la ternura, El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor dels llibres Cantándole al pueblo. Cantos libertarios (1956), Trovero del pueblo (1957), Tierra libre (1958), Rebeldías del camino (1961), Yunques rojos (1963), Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El hombre y la copla (1995) i Yunta y surco. Versos criollos (sd, amb Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de 1998 a Montevideo (Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de d'agost de 2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial, al cementiri de la localitat.

Carlos Molina (1927-1998)

***

Antonio Navarro Velázquez

- Antonio Navarro Velázquez: El 30 d'agost de 1999 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Navarro Velázquez, conegut com Antonio el Zapatero o, simplement, Zapatero. Havia nascut el 16 de novembre de 1920 Caravaca de la Cruz (Múrcia, Castella, Espanya). Quan tenia 12 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. En 1935 emigrà a Barcelona (Catalunya), on començà a militar en un grup anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intentà integrar-se en les milícies confederals, però havia de tenir almenys 17 anys, i a partir de 1937 serví en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i participà en la Resistència contra l'ocupació nazi. En 1947 entrà a la Península en missió orgànica, però va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó, la qual purgà, d'antuvi, a Saragossa (Aragó, Espanya) i, després, a Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià) i, finalment, a Burgos (Castella, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat condicional. A Barcelona, amb José Navarro Muñoz i Joaquín Amores Ortiz, participà en l'organització del grup anarquista «Perseverancia», el qual, fins a 1970, ajudà els companys buscats per la policia franquista a passar a França. Pocs mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, passà novament a França fugint de la detenció. També fou membre del Comitè Nacional de la CNT, especialment amb Manuel Saldaña de la Cruz. A mitjans dels anys setanta participà en la reorganització de la CNT a Barcelona. El 30 de març de 1978 va ser detingut, juntament amb altres tres companys (Francisco Rodríguez Meroño, José Luis López Moreno i Ana María Álvarez López), acusat de ser el «cervell» d'un «grup específic» (Grups Autònoms Llibertaris) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del metrallament, el 19 de març de 1978, de la caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En els anys noranta milità en la CNT de Barcelona i, poc abans de morir, en la Federació Local de la CNT de Cornellà de Llobregat amb la intenció, amb Manuel Saldaña, de formar un nou sindicat. Son companya, Carmen Edo.

***

Horts Stowasser

- Horst Stowasser: El 30 d'agost de 2009 mor a Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Havia nascut el 7 de gener de 1951 a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya). Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista «AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors),  participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt --Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)-- i sobre el guerriller ucraïnès Makhno --Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre «AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En els últims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes.

«Parlem amb... Horst Stowasser, impulsor del Projecte A», en Catalunya, 99 (juliol-agost 2008). pp. 14-15

Fotos de la presentació del «Projecte A» a càrrec de Horst Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (03-04-09)

Escriu-nos

Actualització: 30-08-14

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS