Efemèrides anarquistes
efemerides | 18 Març, 2024 12:46
Anarcoefemèrides del 18 de març
Esdeveniments
Els canons del 18 de març, de Tardi
- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.
***
Cartell
del míting
- Míting aniversari
de la Comuna: El 18 de març de 1872 se celebra
al Saint George's Hall de
Londres (Anglaterra) un gran míting de
commemoració del primer aniversari de l'aixecament
insurreccional que donà lloc a la Comuna de París
(França). L'acte va ser
organitzat per l'Associació Internacional de Treballadors
(AIT) marxista, grups
demòcrates londinencs i refugiats communards.
El míting va ser presidit
per Hermann Jung, amb el suport de John Hales i Gabriel Ranvier.
Parlaren en
francès destacats communards exiliats,
com ara Jules Andrieux, Antoine
Arnaud, Louis Désiré Boursier,
Zéphirin Rémy Camélinat,
Frédéric Cournet, Victor
Delahaye, Émile François
Désiré Eudes, Léo Frankel, Jules Louis
Alexandre Joffrin,
Benjamin Constant Le Moussu, Prosper Olivier Lissagaray, Charles
Longuet, Gabriel
Ranvier, Auguste Daniel Serraillier, Albert Theisz i
Édouard-Marie Vaillant; i
en anglès intervingueren Martin J. Boon, Frederick Bradnick,
John Hales, John Johnson,
Karl Marx, McDonnell, Mitchell, George Milner i John Weston.
***
El
cartell del 1874
- Manifest de 1874:
El 18 de març de 1874 apareixen aferrats als carrers de Pisa
(Toscana, Itàlia)
un cartell manifest clandestí en record del
començament de l'aixecament de la Comuna
de París. El pamflet portava el text: «18 marzo
della borghesia spavento, del
proletariato speranza comune ad abbattere i potenti, a sollevare gli
oppressi,
ad eguagliare gli uomini, i rivoluzionari t'invocano, s'apprestano a
combattere»
(18 de març terror de la burgesia, esperança
comuna del proletariat per enderrocar
els poderosos, per sosllevar els oprimits, per igualar els homes, els
revolucionaris
t'invoquen, es preparen per a combatre).
***
La bandera roja
- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons –escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder– i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel. En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la «Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.
***
La bandera negra, gravat de Falké
- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes: «Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.
***
Portada
del primer número de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.
***
Portada
del primer número d'A
Gréve
- Surt A Gréve: El 18 de
març de 1908,
aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal)
el primer número del
diari sindicalista revolucionari A
Gréve.
Diario operario da manhã.
Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda
Social (GPS), format per
treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel
sindicalisme
revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent
responsable i com a
principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic
estava dirigit i
editat per un col·lectiu de redactors i de
tipògrafs que treballaven
gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es
distribuïa als carrers
lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes,
molts dels quals
havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El
diari
advocava per una convergència entre socialistes i
anarquistes i, malgrat es va
fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es
mantingué
totalment independent de qualsevol grup polític i no
mostrà preferència per cap
candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el
catalitzador del
Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la
intensa lluita obrera que
donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910
i a la instauració de la I
República portuguesa. Hi van col·laborar, entre
ells alguns socialistes, José
Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto
César dos Santos, António
José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho,
Hilário Marques, João Pedro dos
Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira,
Luís Calvet de
Magalhães, Campos Lima, José Benedy,
José Falcão, Deolinda Lopes Vieira,
Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos
i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de
1917 sortí una nova època del
periòdic, amb el subtítol «Setmanari
obrer
sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a
director i redactor principal,
que durà dos anys.
***
L'atemptat
d'Schinàs segons un dibuix de l'època
- Atemptat d'Schinàs:
El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de
Tessalònica (Macedònia, Grècia),
l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos)
assassina d'un precís tret el rei Jordi I de
Grècia, de visita a aquesta ciutat
que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la
guerra contra
Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la
policia amb la finalitat de
fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de
maig d'aquell any va
ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de
Tessalònica;
difícil saber si es va suïcidar per fugir de les
tortures o fou llançat al buit
per la policia.
***
Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita
- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti –que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina–, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»
***
Ressenya
del míting apareguda en El Heraldo de Madrid
del 19 de març de 1931
- Míting pro
amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la
Casa del Poble de Gijón
(Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi
van parlar Segundo Blanco
González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán,
Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia
general, indult i
revisió dels processos en els quals molts de companys
anarcosindicalistes i
anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien
comès. Es redactà
un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas,
president del Consell de
Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de
5.000
persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els
mesos
anteriors a la proclamació de la II República
espanyola.
***
Capçalera de L'Internazionale
- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.
***
Especial sobre Agustín Rueda en la Soli
- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).
***
Ressenya
sobre el míting apareguda en el periòdic
madrileny Hoja
del Lunes del 19 de març de 1979
- Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors.
***
Cartell
de la fira dissenyat per Hugh D'Andrade
- XI Annual San
Francisco Anarchist Book Fair: El 18 de març de
2006 se celebra al County Fair
Building del Golden Gate Park de San Francisco (Califòrnia,
EUA) l'XI Annual
San Francisco Anarchist Book Fair (XI Fira Anual del Llibre Anarquista
de San
Francisco). La fira va ser organitzada pel Bound Together Books i hi
van posar
parada nombroses editorials, llibreries i grups llibertaris (IWW,
Kerbloom,
Slingshot, Haight Ashbury Literary Journal, Microcosm Publishing,
Crimethinc,
Flor y Canto, Evil Twin Productions, Times Change Press, Black Diaper
Baby,
International Indian Treaty Council, Black Rain Press, Just Seeds, City
Lights,
Manic D Press, Moonshine Books, IDP, Against Sleep and Nightmare, J.L.
Hudson
Seedman, Kieth Knight, Bolerium Books, Project Censored, Dispatch,
Guillotine
the Greedy, Venomous Butterfly, Eberhardt Press, People's Art Works,
Columbia
Anarchist League, Alternative Press Review, Free Mind Media, Regent
Press, War
Resistors League, Catholic Worker, LAGAI, Quit, Green Anarchy, Michael
Smith,
Fifth Estate, Bureau of Public Secrets, See Sharp Press, Peace
Supplies,
Tarantula Dist., Left Bank, IDA, Counterpulse, Organic Collective,
Earth First,
Indybay.org, Maximum Rock & Roll, Kate Sharply Library, Entarte
Kunst,
Balazio Gallery, Noksi Press, Zen Baby 'Zine, Cutlass Pub., Flash
Publications,
Free Radio Berkeley, Bibliomania, Time Tested Books, Groundwork, Bitch,
1984
Printing, AK Press, Research Publications, San Francisco Bike
Messengers
Association). Hi van fer parlaments Joe Biel, Bo Brown, Chaz Bufe, Mat
Callahan,
Ward Churchill, Diane di Prima, Katya Komisaruk, Josh Macphee, Ron
Sakolsky i
Michelle Tea. El cartell de la fira va ser dissenyat per Hugh D'Andrade.
Naixements
Notícia de la condemna de Frédéric Jolly apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 de desembre de 1882
- Frédéric
Jolly: El
18 de març de 1859 neix a Juèsa
(Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Frédéric-Victorin Jolly –a vegades el
seu nom citat erròniament Ferdinand.
Sos pares es deien Victor Joseph Jolly, perruquer, i Rose Marie
Bonneton,
domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer torcedor
de seda a Lió
(Arpitània) i posteriorment de revenedor de verdures.
Milità en la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual
agrupava el març de 1881, setmanes
abans del Congrés Regional del Centre celebrat a
París (França) que marcà
l'escissió
entre anarquistes i socialistes, la majoria d'anarquistes de la zona de
l'Est. La
policia reportà la seva destacada presència en
una reunió publica celebrada el
22 d'octubre de 1882 a la Sala Alcazar, on va fer una crida a resistir
amb les
armes els escorcolls policíacs i a assassinar el president
de la República francesa
i el comissari de policia present a la reunió. Buscat per la
policia dos dies
després, aconseguí escapar-ne per poc i
fugí cap a Suïssa, juntament amb Jean
Célestin Renaud, i arribant el 5 de novembre a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). A
Ginebra visqué al domicili d'Adhémar
Schwitzguébel i rebé el suport
econòmic de
mans de Berlioz Arthaud, empleat ferroviari, que portava a Ginebra
l'ajuda que
els companys destinaven als refugiats polítics. El 6 de
desembre de 1882
l'Audiència del Roine el condemnà en
rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000
francs de multa per «provocació a l'assassinat i
al pillatge i ofenses al
president de la República»; també van
ser condemnat pels mateixos fets Jean
Célestin Renaud i els companys del setmanari anarquista L'Étendard
Révolutionnaire Joseph Victor Adolphe Bonthoux i
Antoine Marie Cyvoct, tots
fugats. Poc després, el 19 de gener de 1883 va ser novament
condemnat en
rebel·lia, juntament amb altres companys
(«Procés dels 66»), pel Tribunal
Correccional de Lió a cinc anys de presó, a 2.000
francs de multa, a 10 anys de
vigilància i a cinc anys de prohibició dels drets
civils per «reconstitució
d'una associació internacional de treballadors».
De tornada a Lió, el 29 d'octubre
de 1887 va ser detingut. El Tribunal d'Apel·lació
l'absolgué totalment de la sentència
del 19 de gener de 1883 i per un decret del 3 d'abril de 1888 el
president de
la República acordà la remissió de la
pena infligida per la condemna del 6 de
desembre de 1882. Tanta clemència per par de l'Estat va
despertar les sospites
en els cercles anarquistes lionesos, sobretot perquè
l'actitud seva era
sospitosa, ja que el 15 de febrer de 1888, en sortir del Palau de
Justícia,
passejà una llarga estona amb el comissari de policia Arnaud
i l'agent Colomb i
s'acomiadaren donant-se la mà. En una reunió
privada celebrada al número 4 de
la plaça Raspail, els companys lionesos li
adreçaren una vertadera requisitòria
i des d'aquell moment s'allunyà dels cercles anarquistes. En
1894 va ser
esborrat del llistat d'anarquistes sotmesos a vigilància
policíaca. El gener de
1895, a instàncies de sa companya, amb qui estava casat i
tenia dos infants, va
ser internat en un psiquiàtric a Bron (Forez,
Arpitània). Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Lucien Descaves
- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix al XIV Districte de París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Alexandre Descaves. Sos pares es deien Alphonse Louis Descaves, gravador, i Marie Louise Hélène Château. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. Vídu de Élisabeth Célestine Embocheur, el 24 de novembre de 1898 es casà al X Districte de París amb a parisenca Marie Pauline Berthe Lancelot. En aquesta època vivia al número 129 del boulevard Brune. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors, Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària –La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.–, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) –on farà un homenatge a son pare, gravador en talla dolça–, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 al seu domicili, al número 82 del carrer Michel Ange, del XVI Districte de París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Giuseppe
Luppi
- Giuseppe Luppi: El
18 de març de 1875 neix a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista
i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi
i
Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del
segle en el moviment
anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits
sediciosos». A començaments
del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la
Baixa Mòdena.
Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola,
on ocupà càrrecs de
responsabilitat en la seva directiva, i participà en
congressos sindicals
esdevinguts a la província de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). En el
Congrés
per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra
del Treball
de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la
ponència dels anarquistes de Mòdena
que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués
adherir a la
Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball) o a
la Unió Sindical Italiana (USI), creant així una
única Cambra del Treball provincial,
ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a
la divisió del moviment obrer
de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una
d'orientació socialista
i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920
participà en el robatori
de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena
per a defensar-se
en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va
ser jutjat
per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a
Mirandola de
la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni
Bassoli, més tard
assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del
moviment anarquista
local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que
restaren
actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de
1925 participà, amb
Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de
l'USI celebrat a Gènova (Ligúria,
Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista
revolucionari. En
1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la
policia no
participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda
del feixisme, el
juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant
de les organitzacions
sindicals lliures i formà part del Comitè de
Coordinació Unitari Antifeixista.
Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la
Cambra del Treball de
Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista
Italià (PCI). Giuseppe
Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
de la detenció d'Eugène Pacos, quan era dels
«Camelots du Roi», apareguda en el diari
parisenc Excelsior
del 20 de maig de 1911
- Eugène Pacos:
El 18 de març de 1883 neix a Ham (Picardia,
França) l'anarquista individualista Eugène
Jean-Baptiste Corentin Pacos. Era fill de Corentin
Pacos, restaurador, i de Blanche Marguerite Lemaire, que vivien a
París
(França), però van tenir l'infant al domicili
dels avis materns. D'antuvi militant
en la nacionalista i reialista Action Française (AF) i en la
milícia
ultradretana dels «Camelots du Roi»,
mantingué una estreta amistat amb la
família de Maxime Real del Sarte, fundador i cap de la
citada milícia. El 24 de
febrer de 1911 va ser detingut, juntament amb altres ultradretans, per
haver
participat en una violenta manifestació antisemita a les
portes de la
Comédie-Française de París. El 18 de
maig de 1911 va ser detingut a Neuilly
(Illa de França, França), juntament amb Henri Le
Franc, també membre dels «Camelots
du Roi», per haver apallissat a cops de porra un
sotsbrigadier i els inspectors
de de la Brigada d'Investigacions de la Policia Dupin i Grisoni, que
havien
impedit una manifestació l'AF i dels «Camelots du
Roi». En aquesta època vivia
al número 20 del carrer Trévise de
París. En 1932 ja militava en el moviment
llibertari i era gerent de La Revue Anarchiste. A
partir de 1935 formava
part de la Unió Anarquista (UA). Com a gerent de La
Revue Anarchiste, va
ser processat, juntament amb Fernand Fortin, per l'article
humorístic d'aquest
últim «Mon point de vue», publicat en el
número de març de 1935 d'aquesta
publicació; jutjat per aquest fet, el 5 de juliol de 1935 va
ser condemnat a
tres mesos de presó i Fortin a sis per
«provocació al crim i la mort amb la
finalitat de propaganda anarquista». En
l'apel·lació la seva pena va ser
commutada per vuit dies de presó amb llibertat provisional i
a dos mesos fermes
per a Fortin. Després de la II Guerra Mundial
col·laborà en diverses
publicacions anarquistes (Défense de l'Homme,
L'En-Dehors, L'Unique,
etc.). Eugène Pacos va morir el 12 de març de
1965 a l'Hospital de Meulan,
actual Meulan-en-Yvelines (Illa de França,
França).
***
Notícia
de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 8 de desembre de 1909
- Paul Jupin: El
18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia,
França) l'anarcoindividualista i
antimilitarista Paul Bernard Jupin. Sos pares es deien Maximien Jupin,
sabater, i Célina Alexandrine Guilbert, modista. Es guanyava
la vida fent de
serraller i el
7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells
antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia,
França) i tancat a
Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del
departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer
d'automòbil a Avocourt (Lorena,
França). El 6 de desembre de 1919 es va casar al XIX
Districte de París, on residia, amb Denise Soing, cadirera.
L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del
«Carnet B», perquè segons la
policia, deixà de fer propaganda anarquista i
antimilitarista. L'octubre de
1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del
Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
José
Fustero Celma
- José Fustero
Celma: El 18 de març de 1901 neix a
Villafranca de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Fustero Celma, conegut com Monterde.
Era fill del jutge de pau de la població. Vidrier de
professió, es dedicà també
a vendre fruita pels mercats. Fou president de la Unió
General de Treballadors
(UGT) i en 1936 era regidor de l'Ajuntament de Villafranca de Ebro.
Arran del
cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut amb altres
companys pels
feixistes i portat a Alfajarín (Saragossa, Aragó,
Espanya). A punt de ser
afusellat, va ser salvat per un acomodat del poble. Quan les tropes
lleials
ocuparen Villafranca de Ebro, s'integrà com a
milicià en la «Columna Durruti»,
on va ser enllaç, i passà a militar en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Sa companya Antonina Continente i sos fills
Mariano, Mercedes,
Pilar i José s'instal·laren durant la guerra a
Monegrillo (Saragossa, Aragó,
Espanya). Amb el triomf franquista, durant la tardor de 1939,
creuà amb sa família
els Pirineus. Després de passar pels camps de
concentració, va ser enviat a la
77 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a feines a la
«Línia
Maginot». Sa família es va instal·lar a
Vilanova de la Ribera (Rosselló,
Catalunya Nord). Va caure pres per les tropes alemanyes,
després de passar ple
«Frontstalag 140» de Belfort, el 25 de gener de
1941 va ser enviat, sota la
matrícula 87.014, a l'«Stalag XI-B» de
Fallingbostel (Heidekreis, Baixa
Saxònia, Alemanya). Dos dies després va ser
deportat al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), sota la
matrícula 5.254. El 17 de febrer de
1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la
matrícula 10.864. José
Fustero Celma va morir el 3 de desembre de 1941 al camp de
concentració de
Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1942 sa
família, sense saber res del seu
destí, retornà a la Península. Des
d'octubre de 2022 un carrer de Villafranca de
Ebro porta el seu nom.
José Fustero Celma
(1901-1941)
***
Ernesto Bonomini
- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes –més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).
***
Domingo
del Toro Santana
- Domingo del Toro
Santana: El 18 de març de 1910 neix a
Las Palmas (Gran
Canària, Illes Canàries) el tipògraf
anarquista Domingo del Toro Santana.
Fill d'una família treballadora, son pare es deien
Jerónimo del Toro Dieppa.
Encara adolescent, començà a treballar a la
impremta del Boletín Oficial del
Estado para la Provincia de Las Palmas. Amb 14
anys participà en el seu primer míting a la
plaça del Pueblo. En 1928 va fer
feina al Diario Las Palmas. A
partir
de 1930, i fins a 1954, treballà de linotipista a la sala de
màquines que
imprimia el diari La Provincia. En
aquests anys col·laborà en el periòdic
La
Voz Obrera, portaveu de la Federació Obrera de
Gran Canària (FOGC). Per la publicació
d'un article, el 22 de març de 1932 va ser condemnat en
consell de guerra –aleshores
era soldat del XI Regiment d'Infanteria– a tres anys i tres
dies de presó per
«insults a les forces armades». Després
d'una campanya que demanà la seva
llibertat, el diputat de dretes Domingo Guerra del Río
presentà una demanda d'indult
al Congrés dels Diputats i a l'Auditoria de Guerra, demanda
que va ser
desestimada, però el maig de 1934 s'aprofità
d'una amnistia. Quan l'aixecament
militar feixista de juliol de 1936, restà amagat llargues
temporades al seu
domicili protegit per les seves germanes Soledad i Rita, molt
religioses. Cap
el 1947, amb son germà José del Toro Santana,
fundà, amb una màquina Minerva,
la impremta artesanal «Gráficas del
Toro», al número 2 del carrer Armas del
barri de Vegueta de Las Palmas. En 1949, per la pressió
social, es casà amb la
portuguesa María Augusto Barbosa, amb la qual vivia des de
feia 13 anys i amb
la qual ja tenia cinc dels vuit fills que nasqueren de la parella
–alguns dels
fills van ser batejats d'amagat per les seves beates ties. En 1954
abandonà la
feina en La Provincia i
s'embarcà en
la publicació del setmanal, i després quinzenal, Guanarteme, el primer número
de la qual sortí el 22 de juny de 1954
i la qual dirigí els 14 mesos que sortí al
carrer; aquesta publicació es
caracteritzà perquè els articles sortiren sense
signar. En 1967 «Gráficas del
Toro» passà a una nova seu al polígon
industrial de Miller Bajo, però mantingué
el local del carrer Armas que es transformà en una
papereria, que va ser
regentada per sa filla Nereida. Malalt amb un càncer de
pulmó, Domingo del Toro
Santana va morir el 7 de juliol de 1975 a Las Palmas (Gran
Canària, Illes Canàries).
Domingo del Toro Santana (1910-1975)
---
efemerides | 17 Març, 2024 13:54
Anarcoefemèrides
del 17 de març
Esdeveniments
L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt
- Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats –les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes– i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.
***
Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)
- Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del «drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.
***
Portada
del fullet de l'edició de la conferència de Julia
Bertrand
- Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.
***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España
Democrática del 13 de març de 1940
- Aniversari de la
mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es
commemora al Cercle Italo-uruguaià «El
Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la
mort de l'editor i
propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va
produí el 16 de
març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula
oradors de més de 15
institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president
d'«El
Progreso». L'homenatge consistí en un funeral
laic, en concerts musicals i
corals i en recitats.
***
Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)
- Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia». «Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.» «Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.
***
Cartell
de l'acte
- Xerrada de
Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a
l'antiga seu de la Central Nacional
Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista
de Barcelona (Catalunya) una
conferència del propagandista anarquista i
anarcosindicalista Ramón Liarte Viu
sota el títol «La CNT ante su futuro congreso
nacional». La xerrada va ser
organitzada per la Secretaria de Formació de la
Federació Local de Barcelona de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V
Congrés
Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de
desembre de
1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit
en dues tendències.
Naixements
Foto
policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)
- Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Carlo Colombo
-
Carlo Colombo: El
17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi
Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es
guanyà la
vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes
més actius de Milà,
mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes
ciutats italianes i
estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey,
EUA). Es
va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara
Pietro
Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni
Vignati, Francesco
Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà,
etc. Signà, amb
centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida
«Al popolo italiano!», que
aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona
(Marques, Itàlia) L'Agitazione
del 31 de març de 1898. El
30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de
Gaetano
Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser
absolt per manca de
proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que
minà irremissiblement la
seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació
del setmanari Il Grido della Folla,
la policia considerà
aquest «perillós anarquista
individualista» com el
«capità» del seu grup
editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de
l'edició, però
com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione,
etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament
incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il
Tempo, L'Italia del Popolo,
etc.), fins el punt que son advocat parlés de
«persecució sistemàtica», el
maig
de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar
1.500 exemplars d'un
número segrestat i condemnat a un mes de presó.
L'any següent, amb Giovanni
Straneo, va ser condemnat més durament per
difusió d'un manifest programàtic d'Il
Grido della Folla. El maig de 1903,
també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni
Straneo, Gaetano Abbiati,
Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats
«Fets del carrer
Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i visqué al
domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà
part del grup
«Germinal» i col·laborà en el
mensual L'Azzione
Anarchica, destacant la seva posició
antisindicalista, contraposada amb la
d'Il Risveglio Socialista Anarchico,
de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna
(Berna, Suïssa). De bel nou a
Milà el setembre de 1906, assumí la
gerència d'Il Grido della Folla.
Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907
s'exilià a París (França), on
visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després
d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino,
Suïssa), on visità el 29
de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a
Niça el
setembre i octubre de 1908 (País Niçard,
Occitània), fins que retornà a Milà,
on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre
fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la
presó a causa d'una
vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya
electoral, va ser detingut,
amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per
haver xiulat
un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la
mala salut i l'obsessiu
control policíac li van produir una mena de mania
persecutòria que el va portar
a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà
restà hospitalitzat per la
seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem
a Roma i després
novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910
assistí a una conferència
de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a
París, on visqué malalt i ajudat
econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911
tornà a Milà amb sa filla
Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a
l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Angela Molteni.
***
Foto
policíaca d'Eugène Cornu (2 de juliol de 1894)
- Eugène Cornu:
El
17 de març de 1869 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista Eugène
Cornu. Era fill natural de la modista Élisabeth Cornu. Es
guanyava la vida
treballant de sabater. En 1889, en la revisió militar, va
ser declarat no apte
per «sinèquia anterior de l'ull dret i
incisió de la còrnia»; en aquesta
època vivia
la número 200 del carrer Belleville del XX Districte de
París. El 31 de maig de
1892 el seu domicili, al número 45 del carrer Bisson de
París, estava sota
vigilància de la III Brigada d'Investigacions de la
Prefectura de Policia de
París. El 17 de novembre de 1892 la mateixa brigada vigilava
la seva nova
adreça, al número 3 del carrer Jarente i el
desembre de 1893 el número 9 del
carrer Bisson. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de
recapitulació
d'anarquistes. L'1 de juliol de 1894, en una gra agafada de la policia
per evitar
aldarulls en els funerals del president de la República
francesa Sadi Carnot, va
ser detingut preventivament al seu domicili del número 9 del
carrer Bisson i aquest
escorcollat sense cap resultat. L'endemà va ser fitxat en el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, processat
per «associació criminal» i posat a
disposició judicial. En els estats de
recapitulació
d'anarquistes dels anys 1894 i 1896 vivia al número 5 bis
del carrer
Présentation, però en el de 1901 estava
desaparegut. El 15 d'abril de 1915
vivia al número 24 del Sainte Ambroise i el 29 d'agost de
1916 al número 95 del
carrer Sorins de Montreuil-sous-Bois (Illa de França,
França). En 1915, durant
la Gran Guerra, va ser integrat en el serveis auxiliars de
l'exèrcit i en 1918
va ser llicenciat definitivament. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)
- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus; actualment Lituània) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Sos pares es deien Guerschon Alexandrovitch i Sarah Kahn. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Sa companya fou Félicia Brauda, de qui es va divorciar. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).
***
Foto
policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)
- Alfred Grandidier:
El 17 de març de 1875 neix a
Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista
Alfred Grandidier. Sos pares,
jornalers, es deien Nicolas Grandidier i Marie Louise
Joséphine Richoilley, i
la parella tingué sis infants. Treballava pintant edificis.
A començaments dels
anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual
també formava
part son germà Louis Grandidier. Perseguit per les seves
activitats anarquistes,
que implicaven una condemna de quatre anys de presó i 10
anys de prohibició de
residència per «desvalisament»,
l'octubre de 1893 es refugià a Londres
(Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894
el seu
nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia
refugiat a
Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el
Tribunal
d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva
extradició a França
acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a
Saint-Ouen (Illa de
França, França). Va ser amagat pel
germà del company anarquista suís Latour al
barri londinenc de Camden. A finals de desembre de 1894, de tornada de
Bèlgica,
va ser detingut a Londres a casa del company Rousseau i sembla que va
ser reenviat
a Bèlgica. Després retornà a
França on, el 3 de desembre de 1904, es casà a
Amiens (Picardia, França) amb Hélène
Hermine Sauval. Sembla que a partir
d'aquesta data deixà de militar. Posteriorment es
casà amb Alphonsine
Léopoldine Poulain, que es guanyava la vida fent i venent
calces. Alfred
Grandidier va morir el 16 de desembre de 1908 al port del Sena de
Saint-Denis
(Illa de França, França), sembla que d'accident
laboral als Ateliers et
Chantiers de la Loire (ACL, Tallers i Drassanes Navals del Loira) on
feia
feina.
***
Necrològica
d'Adrián Torres López apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 24 de juny de 1954
- Adrián Torres
López:
El 17 de març de 1877 neix a Caudete de las Fuentes
(Plana
d'Utiel,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Adrián Torres López.
Sos pares es deien
Trifón Torres i Juana López. Milità
des de molt jove en els moviments llibertari i cooperativista del seu
poble i
posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT)
de
Fuentesrobles
(Plana d'Utiel, País Valencià). En 1924 el trobem
militant a la
Federació Local
de Balsareny (Bages, Catalunya) de la CNT i ocupant càrrecs
sindicals.
Durant
el franquisme s'exilià i milità en la CNT de La
Grand Comba. Sa companya fou Miguela García.
Després d'un atac
de paràlisi i d'anys de patiment, Adrián Torres
López va morir el 5 de juny de
1954 al seu domicili de Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc,
Occitània).
***
Notícia
del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el
periódic Le
Populaire de Paris del 22 de març de 1924
- Pierre Le Flaouter: El 17 de març –algunes fonts citen erròniament el 18 de març– de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Sos pares es deien Jean Pierre Marie Le Flaouter, ferrer al Fort d'An Oriant, i Marie Françoise Scuiller. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelle à l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 al seu domicili de Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».
***
Ettore
Torricelli
- Ettore Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de desembre de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Foto
antropomètrica de Josep Cuadradas Pol (25 de setembre de
1917)
- Josep Cuadradas
Pol: El 17 de març de 1886 neix a la Vila de
Gràcia, actualment Barcelona
(Catalunya), l'anarquista Josep Antoni Jaume Cuadradas Pol. Sos pares
es deien
Josep Cuadradas i Dolors Pol. Va treballar de mecànic i
d'impressor i va
participar activament en els fets revolucionaris de la
«Setmana Tràgica» de
juliol de 1909 a Barcelona. El 10 d'agost de 1914 es va casar a la Vila
de
Gràcia amb Eugènia Anton, amb qui
tingué un infant. Emigrà a França,
arribant-hi
el 12 de setembre de 1917, i va ser qualificat per la policia de
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista
militant, propagandista perillós i
partidari de l'acció directa». Després
d'haver fet la verema a Cornellà de la
Ribera (Rosselló, Catalunya Nord), va ser enviat pels
serveis de col·locació
estrangera francesos a fer feina a les mines de carbó de
Carmauç (Llenguadoc,
Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia
de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus
apareguda en el diari parisenc L'Écho de
París del 10 de febrer de 1912
- Alexandre Britannicus: El 17 de març de 1889 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17 de març de 1891 a Brest (Bro Leon, Bretanya)– l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Britannicus. Sos pares es deien Pierre François Britannicus, primer mestre fuster calafat de l'Armada, i Marie Renée Raguénès. Aviat quedà orfe de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de desembre de 1908 s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i l'1 de gener de 1910 desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a Rochefort (Poitou-Charentes, França). A principis de la dècada dels deu freqüentà es cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien. L'octubre de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi, Hainaut, Valònia) i acusat de «vagabunderia», ben igual que els anarcoindividualistes i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier, i expulsat de Bèlgica. Lector del periòdic L'Anarchie, el seu nom apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Renard, rebentà la porta de l'economat de l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais, Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un dispar el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville (Illa de França, França) –la versió oficial diu que es va suïcidar, però l'autòpsia demostrat que el tret que el matà era de la policia–; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. La identitat d'Alexandre Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son germà, Jean Britannicus, després que les autoritats exhumessin el cadàver enterrat al cementiri de Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era son germà Alexandre. No obstant això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser detingut el 2 d'agost de 1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre Britannicus i que el mort corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França).
***
Foto
antropomètrica de Léandre Guisseguére
(1937)
- Léandre
Guisseguére: El 17 de març de 1892
neix a Pertús (Provença, Occitània)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Léandre Marius
Guisseguére –citat erròniament
de diferents maneres (Guisegueri, Guiseguerri, Guisseguerri,
etc.). Sos pares es deien Marc Enicé Guisseguére,
jornaler, i Marie Augustine Richaud. Es guanyava la vida com a
empresari en la
construcció, però acabà d'obrer en el
sector. El 5 de juny de 1916 es casà a
Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Madeleine
Joséphine Mesme. En 1923 va fer costat
econòmicament l'edició diària de Le
Libertaire. En 1926 treballava en la construcció a
Thourotte (Picardia,
França) i en 1927 a Pont-de-Metz (Picardia,
França), on va militar en el
Sindicat de la Construcció, del qual va ser delegat, i va
difondre la premsa
llibertària (Le Combat Syndicaliste,
Germinal, Le
Libertaire, etc.). En 1927 va participar en una
subscripció a
favor de les famílies dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. En 1934 vivia al barri de Brunet de Toló
(Provença, Occitània).
Membre, amb altres destacats anarquistes (Gabriel Diné,
François Dumas, Émile
Gardebled, Marius Garrec, etc.), de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), en
1936 es presentà com a candidat abstencionista a les
eleccions legislatives per
la III Circumscripció de Toló, però
cap cartell es va aferrar i cap butlletí es
va editar. En 1937 vivia al barri de Saint Claude de Grassa
(Provença,
Occitània) amb sa nova companya Joséphine
Carpentier i el fill d'aquesta, el
també anarquista Roland Carpentier (Roland
Guisseguére). En aquesta època
treballava com a cap de colla en l'empresa
de construcció «Delagneau» de Grassa i,
segons informes policíacs, formava part
del grup local de Grassa de la FCL, establert al número 2
del carrer Tour de
l'Oratoire, i en el qual militaven destacats anarquistes (Urbano
Andreoli, Jean
Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni,
Félicité Girolimetti,
Kanik Papazian etc.) –posteriorment aquest grup
s'integrà en la Federació
Anarquista (FA). També en 1937 envià
cròniques a Le Libertaire.
En 1943 vivia al barri de Saint Jacques de Pertús.
Léandre
Guisseguére va morir el 12 de desembre de 1964 a l'Hospital
Chalucet de Toló
(Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 25 de
setembre de 1977
- Nicolás Balaguer Pérez: El 17 de març de 1893 neix a Orrios (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Concepción Felipo. Nicolás Balaguer Pérez va morir el 28 de maig de 1977 al seu domicili de Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània).
***
Josep
Antoni
Domènech Agulló
- Josep Antoni Domènech Agulló: El 17 de març de 1896 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Antoni Domènech Agulló, conegut com El Gato. Sos pares, jornalers, es deien Miquel Domènech Merin i Beneta Agulló González. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1936, en plena guerra civil, va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina. Josep Antoni Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa (Pilar Colomer Aznar) i dos infants.
***
Guido Kopp
- Guido Kopp: El
17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi
Alemany) el revolucionari
de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era
estudiant, el novembre de 1918 va
ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la
República dels
Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la
República dels Soviets de
Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig
unitats regulars de
l'exèrcit i escamots dels Freikorps
«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren
la resistència revolucionària a les principals
ciutats bavareses. El 4 de maig de
1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de
Kolbermoor de
Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de
«propaganda contra la
guerra» i de «complicitat en el delicte de
traïció a la pàtria» i
condemnat a
mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de
l'execució, però va ser jutjat
en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de
reclusió que complí en una presó
bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià
al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya). En
1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut
per la seva participació, com a
membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa
Republicana),
organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische
Partei Österreichs
(SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria),
en els fets revolucionaris de febrer
d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936
anar a lluitar en
la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya),
ingressà en la
comunista «Centuria Thälmann»,
però ben aviat, arran de continus conflictes amb
els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres
voluntaris, a les milícies
anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen
Scheyer, fundà a
començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre
Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF,
Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de
l'organització Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF
pretenia agrupar
tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra
d'Espanya
en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials
russos i nacionalsocialistes
opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937»
fugí de la Península i el 10 de
maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat
il·legalment a Àustria
i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial
estigué
reclòs als camps de concentració de Dachau (de
juny de 1937 a setembre de 1939)
i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou
alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves
experiències
en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion
eines Menschen des 20.
Jahrhunderts (Però he de viure... La
passió d'un home del segle XX). Durant
la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947
aconseguí la ciutadania
austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de
l'Estat de Salzburg. Guido
Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,
Àustria).
***
Severino Di Giovanni
- Severino Di Giovanni: El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la «carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les «expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.
---
efemerides | 16 Març, 2024 10:57
Anarcoefemèrides
del 16 de març
Esdeveniments
Cartell del míting
- Míting contra
l'expulsió
de Kropotkin: El 16 de març de 1896 se celebra
a la Sala Genti del XII
Districte de París (França) un gran
míting en protesta per l'expulsió del
destacat intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. L'acte va
ser organitzat per
la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes
Llibertaris del XII
Districte de París i va comptar amb els parlaments de
Fortuné Henry, Sébastien
Faure, Bernard Lazare i Joseph Tortelier, entre d'altres. A
més del tema de
l'expulsió de Kropotkin, es parlà de la
situació internacional (Cuba, Espanya,
Itàlia, Rússia, etc.), de la Comuna de
París i de la decadència de la burgesia
francesa d'aleshores. L'entrada costava 50 cèntims, destinat
a sufragar el
periòdic anarquista Les Temps Nouveaux,
i es recaptaren 65 francs i 65 cèntims
nets.
***
Portada d'un exemplar de Zsherminal
- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal), òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.
***
Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)
- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes.
Regeneración, 262 (16 de març de 1918)
***
Portada
del primer número d'Studi
Sociali
- Surt Studi Sociali: El
16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a
Montevideo (Uruguai) el
primer número de la publicació anarquista
malatestiana i antifeixista en
llengua italiana Studi
Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista
bimensual de lliure examen). La
redacció la dirigia
Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo
i
l'administració i la publicació la portava Carlo
fontana, en col·laboració amb
l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van
col·laborar
Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari),
Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez,
Gaston
Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre
d'altres. A
partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi
econòmica d'aquells anys
l'obligarà a interrompre nombroses vegades la
publicació de la revista. En
1935, en morir aquest, l'edició serà continuada
per sa filla Luce Fabbri fins
al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali»
publicà nombrosos llibres i fullets
de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es
troba dipositat a la «Col·lecció
Fabbri» de l'International Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
Escriptors –d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»
- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec –la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents–, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits –va arribar a tenir-ne uns cinc-cents–, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.
***
Cartell
de l'òpera
- Estrena de
l'òpera «Sacco & Vanzetti»:
El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment,
davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa
(Florida, EUA)
l'òpera Sacco & Vanzetti,
escrita
i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de
Matthew Lata al front
de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres
hores i mitja de durada, composta
d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres
idiomes (anglès, italià
i dialecte italià)– està basada en la
música original que Anton Coppola va
compondre per a una pel·lícula documental que son
nebot Francis Ford Coppola
tenia intenció de dirigir en 1995, però que
finalment mai no es filmà. Anton
Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit
escoltà als seus
pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre
aquest tema
que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar
en 1999 gràcies al
suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la
direcció artística de l'espectacle.
L'obra també es pogué veure i escoltar els dies
17 i 18 de març. El fet que en
aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de
cantants, cor
gegant, músics, extres, personal de producció,
etc.) i un gran muntatge escènic
fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt
pressupost (700.000
dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en
diverses ocasions en versió reduïda.
L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els
dos obrers
assassinats legalment per l'Estat nord-americà.
Naixements
Lucy
Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago
- Lucy Parsons: El
16 de març de 1853 neix
a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista
anarquista Lucía Eldine
González, més coneguda com Lucy Parsons
o Lucy Ella Parsons. Era filla
de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen
africà, i d'un indi creek,
tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedà
òrfena i un oncle
matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a
esclava. Es va casar
amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut
republicà radical cap el
1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i
començaren a militar en el moviment
obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre
i els
aturats en el periòdic The Socialist
(1878), i participà en la fundació
de la International Working People's Association (IWPA,
Associació
Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy
col·laborà en el setmanari The
Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels
drets dels afroamericans
víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és
acusat en el cas de la bomba
de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb
quatre companys anarquistes
l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com
a «Màrtirs de
Chicago». Després d'aquesta tragèdia,
Lucy escriurà una biografia del seu
company, així com articles i pamflets en els
periòdics anarquistes: Freedom
(1890-1892), The Rebel (1895-1896), The
Liberator (1905-1906), The
Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment
revolucionari fins el
final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de
1942, en l'incendi
de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).
Lucy
Parsons (1853-1942)
***
Ernest
Gégout (1872)
- Ernest Gégout: El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Sos pares, propietaris pagesos, es deien François Joseph Gégout i Eugénie Can. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Casat amb Louise Henriette Marguerite Garneur, de qui es va divorciar, es casà novament amb Marie Léonie Deraut. Ernest Gégout va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer– de 1936 al seu domicili del IV Districte de París (França) i fou incinerat.
Ernest Gégout (1854-1936)
***
Niccolò Converti
- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti –també Nicolo Converti–, conegut com Dr. Converti. Sos pares, de família benestant, es deien Leonardo Converti i Elisabetta Aletta. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell «Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com «El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunista Lo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione, La Voce dell'Operaio, In marcia, 1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri –amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme–, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.
***
Notícia
de les classes de Raoul Odin a l'Escola del Propagandista Anarquista
apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9
d'octubre de 1925
- Raoul Odin: El
16 de març de 1874 neix al XI Districte de París
(França) el pastor evangelista
i després anarquista individualista, a més de
poeta, dramaturg i cançonetista,
Raoul Léon Alphonse. Sos pares, no casats, es deien Alphonse
Michel Odin,
òptic, i Marie Victorine Meillan, brodadors i modista a
màquina de cosir, i el
fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 6 d'abril de
1876 al
XIX Districte de París. Seguí la
professió de son pare i esdevingué un
òptic
força pròsper, arribant a tenir tres botigues a
París en els anys posteriors a
la Gran Guerra. Baptista, sembla que va fer de missioner d'aquesta
confessió a
Algèria durant tres anys. El 16 d'octubre de 1887
parlà en el gran míting
d'indignació per protestar contra les condemnes a mort dels
set anarquistes de
Chicago celebra a la Sala
Favié de París. El 9 de juliol de 1896 es
casà a
Marsella (Provença, Occitània) amb Philippine
Fanny Appy, amb qui tingué un fill,
Ismaël. En aquesta època era pastor evangelista. En
1913 publicà articles en Revue
Française d'Optique et de Lunetterie.
Posteriorment col·laborà en la premsa anarquista
i anarcoindividualista, com
ara L'Ère Nouvelle
(1901-1911), Pendant la
mêlée (1915-1916), Par-delà
la mêlée (1916-1918), L'Insurgé
(1925-1926), L'En-Dehors
(1922-1939) i L'Anarchie
(1926-1929). També va
col·laborar en L'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien Faure i fou autor de diversos fullets, com ara Les quatre géants (1919), Propos subversifs (1925), La
rhétorique du peuple (1926) i L'amour,
la femme et l'enfant (1927, que
va ser traduït al castellà), entre d'altres. Atret
per la poesia, publicà
poemes a diverses publicacions periòdiques (Revue
Littéraire et Artistique, Revue
Mensuelle des Lettres Françaises, etc.). En 1922
dirigí la revista Mon
Théâtre. El 12 de gener de 1925
participà en una conferència
contradictòria, portat l'opinió
llibertària, de
l'abat Viollet sobre el matrimoni al Théâtre de la
Fourmi de París. En 1925
mantingué un plet amb el Sindicat General d'Oculistes
Francesos. Durant la
tardor de 1925 va fer cursos de dicció i
d'oratòria a l'Escola del
Propagandista Anarquista i en aquesta època era membre del
Comitè
Antiparlamentari, del qual Benoît Perrier era el secretari;
del grup de
cançonetistes «La Chanson de Paris», per
al qual feia lletres de cançons i fins
i tot les interpretava, a més de fer actuacions
humorístiques; de la Societat
Literària «La Flamme», per a la qual
també feia d'actor i va escriure peces
teatrals (Amours de moines, L'ane et les deux voleurs, La
belle Impéria, Une bonne
à tout faire, Les
colombes, La dernière
étape, En marge,
Entre deux cours, Le
fils de
Mariette, Le passé de
l'autre, Réfractaire,
Les sept péchés,
etc.); i del «Club des Insurgés». En
1926
col·laborà en Le
Libertaire. El 28 de
febrer de 1926 va fer la conferència
contradictòria «La femme et l'enfant» a
la
Maison des Syndiqués de París, organitzada per
«L'Éveil des Jeunes
Libertaires». El 21 de març de 1926 va fer una
conferència sobre Gaston Couté a
la Sala de les Joventuts Republicanes. Durant la primavera de 1926
defensà la
seva concepció anarcoindividualista en una
conferència de Madeleine Colomer i
de Marguerite Guepet al «Club des
Insurgés». El 7 d'agost de 1926 parlà,
amb
altres companys (Harold Bing, Boudoux, Cané, Fels, etc.), en
un gran míting
antimilitarista a la sala La Bellevilloise, organitzat per la Lliga
Internacional de Refractaris a la Guerra. El 29 d'octubre de 1926 va
fer a la
Sala Émile-Zola de Lió (Forez,
Arpitània) la conferència
«Liberté ou
autorité?», organitzada pel Comitè
d'Acció Llibertària (CAL). El 7 de novembre
de 1916 parlà, amb Elliane Larivière i Schneider,
en una reunió propagandística
en favor de la «Maison Internationale de la
Pensée» a la Sala des Quakers de
París. En 1926 anuncià en L'En-dehors
la seva intenció d'instal·lar-se a la
colònia anarquista de Mastatal (Puriscal,
Sanjosé, Costa Rica), fundada per l'anarcoindividualista
Charles Simoneau (Pedro Prat), que
encara era poc més que
un projecte. Després de vendre els seus béns,
marxà cap a Costa Rica amb sa
companya i arribà el 12 de gener de 1927 a Mastatal, on
comprà una propietat de
100 hectàrees. Col·laborà en el
periòdic dels colons anarquistes Le
Semeur (1925-1928), editat per Miguel
Palomares i Marius Theureau. En 1927 col·laborà
en la revista de San José
(Costa Rica) Repertorio Americano.
Semanario de cultura hispánica. En aquests anys
mantingué correspondència
amb l'anarquista E. Armand i envià
col·laboracions al periòdic L'En-dehors.
Encoratjat per la vinguda
de nous colons, proposà posar la terra a la seva
disposició. Sis mesos després
de la seva arribada havia perdut 30 quilos. En el número 112
de L'En-dehors anuncià
el fracàs del seu
projecte, esgotat per la rudesa de les condicions de vida. A San
José muntà un
basar i creà un magatzem de confecció per a sa
companya. Marxà tot sol cap a
Panamà, amb la intenció de sanejar els seus
negocis. El gener de 1933 E. Armand
li va proposar avançar-li les despeses de tornada cap a
França, però declinà
l'oferta. En 1935 col·laborà en la revista Iniciales.
A Panamà fundà diversos comerços,
tots, però, van fer fallida. Raoul Odin va
morir en la misèria, sembla que cap el 1941, a
Panamà. Malcolm Menzies va
publicar en 2009 la novel·la històrica Mastatal
on s'explica la seva etapa americana.
***
Charles
Reinert (1912)
- Charles Reinert:
El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarcoindividualista Charles Reinert. Sos pares es deien
André Reinert i Arséline Augustine Lignot. Es
guanyava la vida com a obrer
a foneries
i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil.
El 8 de juny de 1896 es casà amb Lucie Eugénie
Chenut.
Anarquista individualista
seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906
començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que
aquest
periòdic no havia de ser només un
òrgan de discussió entre els anarquistes
convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom
i ser un instrument d'educació
dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari.
També
criticà els conferenciants que es desplaçaven
arreu de França, i especialment Maurice
Vandamme (Mauricius) que
s'enfrontava
amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els
prejudicis
religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on
vivia, col·laborà en
el periòdic La Cravache.
En 1908
deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy
(Lorena, França), on freqüentà els
quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i
antialcohòlics
i tots fusters de professió. Una temporada visqué
a Liverdun (Lorena, França),
on, segon la policia, albergà el juliol de 1911
Édouard Carouy, membre de la
«Banda Bonnot». Amb els germans Bill
elaborà una falsa quartada per a exculpar
Eugène Diudonné, amic comú, acusant
d'assassinat en el procés seguit contra la
«Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut,
afirmaren haver estat amb
Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa
de l'assalt
d'Ernest Caby, recaptador de la
«Société
Générale», i d'Alfred Peemans, el seu
guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que
freqüentava els
Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig
de 1912
la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de
l'impàs de la
Madeleine) de Nancy i empresonada a París
(França), recloent sos dos infants a
l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el
més jove
dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies
després el fuster
Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per
Joséphine Bellot
d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la
«Banda
Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i
el 28 de febrer de 1913 condemnat
a un any de presó per «encobriment de
criminals»; sa companya Lucie Chenut,
alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926
col·laborà en L'Idée
Libre. Posteriorment s'establí a Domont (Illa de
França, França). Charles Reinert va morir el 23
de gener de 1949 al XV Districte de París
(França).
***
Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon
- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de «La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.
***
Notícia
sobre la detenció de Georges Reimeringer apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 10 de juny de 1920
- Georges Reimeringer:
El 16 de març –algunes fonts citen
erròniament el 18 de març– de
1886 neix al X Districte de París (França)
l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Georges
Eugène Reimeringer. Sos pares es deien
François
Joseph Reimeringer, mecànic, i Virginie Adolphine Besse.
Ajustador mecànic de
professió, visqué a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) i milità en activament en
les vagues del sector metal·lúrgic. El 8 de
febrer de 1916 es casà al XVIII
Districte de París amb Marie Loouse Robert. En aquesta
època treballava de
mecànic i vivia al número 10 del carrer Saules de
París. L'octubre de 1919 era
membre, amb altres companys (Julia Bertrand, Bidault, Caillaux, Chenet,
Content, Haussard, Hutin, Le Meilleur, Mariette, Rhillon, Rimbault,
Sirolle,
Sauron, etc.), del Buró de Propaganda
Antiparlamentària. En 1919 va ser nomenat
tresorer de la Federació Anarquista (FA) de
París. Entre 1919 i 1922 col·laborà
en Le Libertaire. Molt amic de
l'anarquista Pierre Le Meillour, participà sobretot en la
lluita sindicalista.
El 9 de juny de 1920 va ser detingut amb altres companys (Couturier,
Kreutz,
Lévêque i Mathieu) per manifestar-se a favor de
l'anarquista Émile Cottin,
aleshores empresonat per l'atemptat contra el president de Consell de
Ministres
frances Georges Clemenceau del 19 de febrer de 1919. Acusat d'haver
estat amb
Kreutz l'autor d'un cartell de suport a Cottin i als mariners amotinats
al Mar
Negre, va ser condemnat a un any de presó per
«incitació al crim, al pillatge i
a la desobediència»; els altres sis militants
detinguts alhora van ser
condemnats a penes entre quatre i sis mesos de presó. En
aquesta època
treballava en una fàbrica de magnetos a Saint-Ouen (Illa de
França, França). El
19 de febrer de 1921 prengué la paraula en un gran
míting organitzat pel Grup
Anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París, celebrat a
la Sala Garrigues
de París, on es parlà de la situació
actual, de la revolució, de la dictadura i
de l'amnistia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser delegat per
la Unió
Anarquista (UA) al III Congrés d'aquesta
organització celebrat a
Levallois-Perret (Illa de França, França),
però en la segona jornada abandonà
la sala amb Le Meilleur en senyal de protesta. En les eleccions
legislatives de
1924 figurà com a candidat de la llista
llibertària, amb Le Meilleur i altres
companys, per al departament de Sena i Oise. En aquesta
època treballava de
matricer a Carrière-sur-Seine (Illa de França,
França). El maig de 1924, en
substitució de Séverin Férandel,
s'encarregà de l'administració de La
Revue Anarchiste. En 1935 vivia a la
zona d'Houilles (Illa de França, França) i era
secretari de la secció
d'Houilles-Carrières-Motesson de la Lliga Internacional dels
Combatents de la
Pau (LICP), a més de militar en la Confederació
General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939 vivia a la
carretera entre
Argenteuil i Carrières-sur-Seine i treballava a l'empresa
«Bardet» de París. Georges Reimeringer
va morir el 22 d'octubre de 1977 a Montfort-l'Amaury (Illa de
França, França).
***
Necrològica
de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de gener de 1976
- Francesc Nolla Teigell: El 16 de març de 1897 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Nolla Teigell. Sos pares es deien Josep Nolla i Dolors Teigell. Exiliat, milità en la Federació Local de Castèlgelós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josepa Vilella. Francesc Nolla Teigell va morir el 13 d'octubre de 1975 a l'Hospital de Castèlgelós (Aquitània, Occitània).
***
Necrològica
de José Vilas Camarasa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 d'octubre de 1989
- José Vilas
Camarasa: El 16 de març de 1900 neix a Vallobar
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Vilas Camarasa. Sos pares es deien
Juan Antonio Vilas
i María Camarasa. Durant els anys de la guerra civil fou
regidor municipal per
la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ossó
de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). El novembre de 1937 va ser nomenat president e la CNT.
Lluità als
fronts i treballà en la Col·lectivitat. En 1939,
amb el triomf franquista,
passà a França. S'establí a
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França), on
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Pilar Moret. José Vilas
Camarasa va morir l'1 d'octubre de 1989 al seu domicili de Les Varennes
de
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) a
conseqüència d'un atac cardíac.
***
Proudhon
Carbó Garriga
- Proudhon Carbó Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó Carbó i Lluïsa Garriga Morquecho, i son padrí Joaquim Garriga Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic –a bord del vaixell «De la Salle» nasqué sa filla gran Margarida– i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes «Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries, Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari, Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com ara Aspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contes àrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.
Proudhon Carbó Garriga (1904-1996)
---
efemerides | 15 Març, 2024 13:45
Anarcoefemèrides del 15 de març
Esdeveniments
Capçalera de L'Insurgé
- Surt L'Insurgé: El 15 de
març de 1885 surt
a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé.
A partir del número
6, d'abril de 1885, portarà el subtítol
«Òrgan Comunista-Anarquista». El
redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsable
Égide
Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic
estava
il·lustrat amb
petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim
del 10 al
17 de maig de 1885.
Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la
mateixa
capçalera.
***
Portada del primer número de Mother Earth
- Surt Mother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett, Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per «deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.
***
Portada
del primer número d'Un
Enemic del Poble (Biblioteca de Catalunya)
- Surt Un
Enemic del Poble:
Pel març de 1917 –«III de l'Era del
Crim», en referència a la Gran Guerra–
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista,
pacifista i d'avantguarda
estètica Un Enemic del Poble. Full de
subversió espiritual. La redacció
la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit –creador del
projecte i
redactor
en cap–, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i
García.
Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan
va entrar a
treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de
la
coneguda obra d'Henrik Ibsen –al·legat a favor de
l'individu enfront de la
majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem
articles referents al pacifisme –posició totalment
contrària a la Guerra
Europea–, al progressisme social, a
l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser
portaveu d'un
pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la
línia de l'anarquisme de
Salvat-Papasseit –anarquisme de referents literaris com els
de
Friedrich
Nietzsche, però també amb citacions de Maksim
Gorki, de Karl Liebknecht, de
Romain Rolland, de Piotr Kropotkin– lligat amb un cert
tarannà cristià
tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max
Stirner, i, en el
fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van
col·laborar Dídac
Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel
Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera,
Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs
Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas,
Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume
Brossa, Francesc Pujols
i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles,
Torres-García, Josep Obiols,
Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas
i Xavier
Nogués. També recollí traduccions
d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max
Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917),
Joaquim Torres i García
publicà l'influent «Art-Evolució (A
manera de manifest)» –declaració
artística
que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la
vida, la diversitat
de l'expressió plàstica segons el moment, alhora
que reivindicava que hom no ha
de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la
divisa de
l'individualisme, el «presentisme» (viure el
present) i l'internacionalisme. En
la publicació trobem no solament els escrits
teòrics de Salvat-Papasseit (com
és ara el nietzschià «Sóc jo
que parlo als joves») sinó també els
primers
poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de
Foc» i «54045»). En
sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En
1976 i en 1994 es publicaren
edicions facsímils.
***
Capçalera
del primer númer de Les Glaneurs
- Surt Les
Glaneurs:
Pel
març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic Les
Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els
Espigoladors. Recull eclèctic
mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant
la Gran Guerra,
patirà nombrosos atacs de la censura.
L'administració i la gerencia la portà
Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé
Coatmeur, Ernest Dalget, Charles
Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry
La Bonne, Pierre
Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot,
Georges Manova, Jean Morr, Eugène
Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre
d'altres. Publicà
almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren
19 números, l'últim
el setembre de 1918.
***
Capçalera de La Mêlée
- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó –Domela Nieuwnhuis, sa vie, son œuvre, d'André Lorulot– i diverses obres per lliuraments d'autors com Émile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.
***
Capçalera de La Jeunesse Anarchiste
- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol «Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.
***
Portada
del primer número de Die Internationale
- Surt Die
Internationale:
Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el
primer número de la revista Die
Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation.
Aquesta
publicació, òrgan de l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT), de
caire antiautoritària i creada a Berlín el
desembre de 1922, tingué com a
principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Pierre
Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i
Agnes
Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els
esdeveniments polítics
mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta
revista, que
tingué un prestigi internacional, es publicà fins
al 1926. Entre 1927 i 1935 la
capçalera es reprengué com a òrgan de
l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union
Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift
für die revolutionäre
Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen
Neuaufbau» (Revista
del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la
reconstrucció
socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En
1979 l'editorial
berlinesa Topos publicà una edició
facsímil de la primera època (1924-1926).
Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la
col·lecció completa
(1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).
***
Capçalera de Plus Loin
- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.
***
Portada
d'Elevación
- Surt Elevación: Pel
març de 1929 surt a
Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista
anarquista Elevación.
Publicación ecléctica mensual.
De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la
literatura i la
sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de
Camillo
Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere,
Luís
Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta
publicació
estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas
–Juan Raggio
era l'administrador d'aquesta editorial
anarcoindividualista–, i en les seves
pàgines es reprodueixen els catàlegs i els
anuncis d'aquestes editorials. L'últim
número conegut és el 3-4, publicat el desembre de
1929.
***
Portada
de l'últim número de La Grande Réforme
- Surt La Grande Réforme: Pel
març de 1946 surt
a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer
número del periòdic La
Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe
des «Amis d'Eugène Humbert».
Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana
(LRH), era la continuació de la primera època del
periòdic del mateix títol
publicat per Eugène Humbert a París
(França) entre 1931 i 1939. Editat per la
seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne
Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles
d'Aimé Bailly,
Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes,
Gabriel
Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni,
Jean
Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques
Prévert, Paul
Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32
números,
l'últim el març de 1949 i es deixà de
publicar per manca de mitjans econòmics. Es
finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la
publicació i els d'Eugène i
de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam.
- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire (GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i «Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion, État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.
***
Capçalera de L'Agitazione del Sud
- Surt L'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.
***
Cartell
de l'acte
- Acte solidari
amb Hongria: El 15 de març de 1957 se celebra,
a la sala Wagram de París
(França), sota el títol «Debout pour la
Hongrie indomptée» (Dempeus per
l'Hongria indomable), un gran míting en suport de la
Revolució hongaresa
d'octubre i novembre de 1956 i contra la repressió del poble
d'Hongria a mans
de les autoritats comunistes i de l'exèrcit
soviètic. Aquest acte, que coincidí
amb l'aniversari de la insurrecció popular hongaresa del 15
de març de 1848,
esclafada per l'exèrcit tsarista, va ser organitzat per
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i hi van intervenir Adrien Lavergne,
de la
Federació de l'Educació Nacional, que
actuà com a president; l'escriptor Albert
Camus; l'anarcosindicalista Nicolas Ivanovitx Lazarévitch;
Jacques van
Broekhuizen, per la Comunitat d'Educació Europea;
György Szabó, del Comitè
Revolucionari de Győr (important ciutat hongaresa); i Balázs
Nagy, del Cercle Petőfi
de Budapest.
***
Portada i contraportada del número 17 d'Anarchy dissenyada per Rufus Segar
- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).
***
Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»
- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup «Primer de Maig».
***
Portada
de segon número d'El
Escaparate Libertario
- Surt El Escaparata Libertario: Pel
març de
1977 surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic anarcosindicalista El
Escaparate Libertario. Editat pel
Sindicat de Comerç de la Federació Local de
Madrid de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), se centrà gairebé
exclusivament en les lluites sindicals,
especialment del seu sector. Els articles no hi anaven signats i trobem
dibuixos de Juan A. Cadenas, entre d'altres. En sortiren tres
números, l'últim
el maig de 1977.
Naixements
Foto policíaca de François Auguste Gueulle (7 de març de 1894)
- François
Gueulle: El 15 de març de 1822 neix a Beauvais
(Picardia, França) l'anarquista
François Auguste Gueulle, conegut com Saint
Denis. Era fill natural de Joachim Guelle i de pare
desconegut. Es guanyava
la vida fent maletes i baguls. El 19 de desembre de 1857 es
casà a París amb
Augustine Claire Gilson. A partir d'abril de 1892 visqué al
número 39 del carrer
Vilin del XX Districte de París. El 4 de març de
1893 assistí a una reunió per
tractar els temes d'actualitat, sota el títol «La
misère et les conséquences.
Supression des bureaux de placement. Legs grans financiers du
Panama»,
organitzada pels anarquistes del XX Districte, celebrada a la Sala du
Commerce,
on es reuniren unes cinc-centes persones. El 2 de juliol de 1893, amb
una
cinquantena de companys, participà en vetllada amical a la
Sala Georget, al
número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a
commemorar la mort de
l'anarquista François Koeningstein (Ravachol)
en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. L'1 d'octubre de 1893
assistí
al míting organitzat per la Lliga dels Antipatriotes
celebrat a la Sala du
Commerce. El 25 de novembre de 1893 assistí al
míting anarquista celebrat a la
Sala du Commerce que arreplegà set-cents anarquistes. El 26
de desembre de 1893
figurava com a «militant» en el llistat de
recapitulació d'anarquistes de la
Prefectura de Policia. El 7 de març de 1894 va ser detingut,
juntament amb
altres 21 anarquistes, i el seu domicili, al número 29 del
carrer Vilin,
escorcollat pel comissari Tirache del barri de Père
Lachaise. Després de ser
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat a disposició
judicial sota
l'acusació de pertinença a
«associació criminal», però
va ser posat en
llibertat dos dies després. El 18 de març de 1894
el seu dossier va ser lliurat
al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figura en els
registres de recapitulació
d'anarquistes de 1894 i de 1896. François Gueulle va morir
el 25 de novembre de
1900 al seu domicili del número 15 del passatge Julien
Lacroix del XX Districte
de París (França).
***
Élisée
Reclus fotografiat per Nadar
- Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe la Granda (Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part; Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París amb Élie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquesta època els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860, Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica «Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències, Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894. Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia –son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries. Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germà Élie.
***
Foto
policíaca d'Hippolyte Jacquet (7 de juliol de 1894)
- Hippolyte Jacquet: El 15 de març de 1845 neix a l'Antic VI Districte –actual III Districte– de París (França) l'anarquista Hippolyte Édouard Jacquet. Sos pares, artesans en cinturons, es deien Édouard Jacquet, antic alcalde de Les Lilas (Illa de França, França), i Henriette Césarine Lecoutre. Es guanyava la vida treballant d'albarder. La tardor de 1891 es pronuncià contra l'organització d'un congrés internacional llibertari a París. El 26 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 50 del carrer Rebeval. En aquesta època formava part del grup anarquista del X Districte de París, que es reunia en una taberna del número 94 del Faubourg du Temple. El 21 de maig de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandre, sobre la necessitat de engegar propaganda antipatriòtica de maner oral i escrita. El 10 de juny de 1893 assistí a una reunió a la taverna «A la caise d'épargne» a Les Lilas, on intentà demostrar la inutilitat del sufragi universal i la necessitat de la Revolució Social per a millorar la vida dels treballadors. El 24 de juny de 1893 participà en un míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrada a la Sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor Hugo. El 2 de juliol de 1893, amb cinquanta companys, assistí a una vetllada amical a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, per recaptar fons per a commemorar la mort de l'anarquista François Koeningstein (Ravachol) en una vetllada familiar a la Sala du Commerce. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en aquesta època vivia al número 5 del carrer Corbeau. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i la policia descobrí en l'escorcoll de casa seva un puny americà. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i també en el de 1896. El gener de 1896 buscà allotjament per un company anarquista tafileter italià que acabava d'arribar a París provenint de Lió (Forez, Arpitània) i per al qual els companys Joseph Capette i Georges Lotz li buscaven feina. En 1901 la policia el donà per desaparegut a París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
efemerides | 14 Març, 2024 12:23
Anarcoefemèrides
del 14 de març
Esdeveniments
Capçalera de l'Ariete Anarquista
- Surt Ariete Anarquista: El 14 de
març de 1896
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcocomunista Ariete Anarquista.
Periódico comunista. Es
distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit
per Emili Hugas i estampat a
la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran),
que poc després va ser encausat en el
«Procés de Montjuïc».
Publicà notícies
sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els
articles anaven
sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo.
Començà a publicar
per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges
Darien Biribí. Apuntes del natural.
Només sortí
un segon número, el 21 de març.
***
Capçalera del primer
número de L'Agitazione
- Surt L'Agitazione: El 14 de
març de 1897 surt
a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del
setmanari anarquista L'Agitazione.
Periodico socialista anarchico. Va ser editat per Errico
Malatesta, que havia
retornat a Itàlia clandestinament, i Adelmo Smorti va ser
l'administrador i
Ciro Bersaglia el gerent. Formaren part del comitè de
redacció Luigi Fabbri,
Benedetto Faccetti, Vivaldo Lacchini, Errico Malatesta, Emidio
Recchioni i
Eugenio Vitali. En seran col·laboradors Felicioli, Pietro
Gori, Felice Vezzani,
entre d'altres. D'aquest periòdic, fortament
antigovernamental i antimarxista,
partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n
tiraven entre
6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió
entre els obrers del port i
als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En
sortiren 18
números, l'últim el 12 de maig de 1898. El nom de
la capçalera serà emprat
posteriorment en diverses publicacions llibertàries.
***
L'atemptat
contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons
el setmanari milanès La Domenica del Corriere
del 23 de març de 1912
- Atemptat contra
Víctor Manuel III: El 14 de març de
1912, mentre el rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal
cap al Panteó de
Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en
memòria del rei Humbert I
d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait
entre les columnes
del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de
la carrossa reial.
L'atemptat deixà el sobirà indemne,
però va ferir el major dels cuirassers Giovanni
Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent
que el
va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la
magistratura
tot d'una parlaren de «complot» com a
mitjà de justificació de la repressió
estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari
–en els dies
posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants
anarquistes (Settimio
Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo
Rambaldi,
Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico
Zavattero)
que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor
de l'intent de
regicidi havia actuat amb total independència i sense cap
còmplice, declarant-se
«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup
anarquista, però això no va
impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions
d'allò més
fantasioses («pista turca», relacions amb el
conflicte cors, conxorxa suïssa,
conspiració clerical, etc.). L'atemptat
esdevingué ràpidament un símbol de la
protesta contra la guerra imperialista de Líbia,
però produí conseqüències
inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren
paleses i el
superintendent de la policia romana va ser separat del
càrrec, alhora que les
relacions entre el president del Consell de Ministres italià
Giovanni Giolitti
i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte
de l'atemptat va
ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i
Angiolo Cabrini del
Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien
felicitat el rei per haver
sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat
membre
del PSI, digué sobre l'intent de regicidi:
«L'atemptat i l'infortuni dels reis
es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.».
Els anarquistes
van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio
D'Alba havia estat
un cas «aïllat», assumiren la defensa del
magnicida.
***
Membres
del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de
març de 1937)
- Batalló de la
Mort: El matí del 14 de març de 1937
es presentà al poble de Barcelona
(Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat
«Batalló de la Mort». Aquesta
«força d'assalt i de xoc»
formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on
sortí desfilant en
formació militar en direcció al Passeig de Pi i
Margall, per a continuar
després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en
arribar a la Plaça de la
República, formà davant el Palau de la
Generalitat, on esperaven el president
del govern català Lluís Companys, el primer
conseller Josep Terradellas, el
conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres
personalitats. Desfilaren
la secció motorista, els batedors, els abanderats, les
bandes de cornetes i de
tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la
secció sanitària del
batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera
pròpia. Portaven les
senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP
(«Uníos Hermanos
Proletarios»), i la negra, insígnia
pròpia. Va ser acompanyat per la banda de
música del Partit Federal Ibèric (PFI). El
president de la Generalitat dirigí
la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins
vèncer o morir, a
lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres
vides si cal?
Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la
màxima
glòria i el major honor a la vostra bandera?», que
contestaren amb un unànime
«Sí!»
amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per
la Plaça de la República,
després recorregué la Via Durruti i la Ronda
Salvochea fins a la Plaça de Catalunya,
on va fer acte de presència en la inauguració del
monument a l'Heroic Soldat
del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de
l'Exèrcit
Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El
«Batalló de la Mort» va
ser la columna anarquista de caràcter internacional
més coneguda i estava
formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a
França. Aquesta
desfilada de presentació causà una forta
impressió en la ciutadania a causa
dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé
feixista, encara que eren una còpia
més o menys reeixida dels «Arditi del
Popolo», els escamots antifeixistes
italians. Aquest batalló va ser equipat i
finançat per la Generalitat de
Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán
i fou entrenat en una masia
de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can
Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a
prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i
l'assessorament de destacats
militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri,
etc.).
Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles
d'Almudévar i de Montalban van ser
derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de
Tardienta,
van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització
de les milícies, va
ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada
Mixta, en
la 32 Divisió, en el «Batalló
Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit
Popular
republicà.
***
Joan
P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció
[Foto de Pérez de Rozas]
- Conferència de P.
Fàbregas: El 14
de març de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya)
l'economista i
anarcosindicalista Joan Porqueras Fàbregas (Joan
P. Fàbregas), exconseller d'Economia del govern de
la Generalitat de
Catalunya, pronuncià la conferència Los
factores económicos de la revolución
española. Aquesta xerrada, presentada per Jacinto
Torío Rodríguez (Jacinto
Toryho), era l'octava d'un cicle
organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Aquest acte va ser
radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i
Ràdio Barcelona. En la seva
intervenció el ponent defensà les
col·lectivitzacions industrials i agràries i
la creació d'un Consell Nacional d'Economia (CNE). El text
de la dissertació va
ser publicat aquell mateix any en castellà (Los
factores económicos de la revolución espanyola.
Conferencia pronunciada en el
Cine Coliseum de Barcelona el día 14 de marzo de 1937)
i en català (Els factors
econòmics de la revolució; amb
altres textos i amb un pròleg de Gonçal de
Reparaz Ruiz).
Conferència de P.
Fàbregas (14 de març de 1937)
***
Portada
del fulletó de la conferència de Frederica
Montseny
- Conferència de
Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al
Cinema Coliseum de València (València,
País Valencià) la militant anarquista Frederica
Montseny, aleshores ministra de
Sanitat i Assistència Social de la II República
espanyola, pronuncià la
conferència La Commune de París y la
Revolución española. En aquest
acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny
establí semblances entre
ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta
conferència va se publicada el
mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa
del Comitè Nacional
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una
coberta del dibuixant i
cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al
català i publicada amb
un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.
Conferència de Frederica Montseny (14 de març de 1937)
***
Propaganda
de la conferència de Lapeyre apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
març de 1963
- Conferència
d'Aristide Lapeyre: El 14 de març de 1963 se
celebra, a la Sala Aragó de
l'Ajuntament de Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), organitzada per la Libre
Pensée, una conferència de l'anarquista,
pacifista i neomaltusià Aristide
Lapeyre sota el títol «Où en sont nos
libertés?» (On són les nostres
llibertats?).
Naixements
Foto antropomètrica de Constant Magnani (ca. 1894)
- Costante
Magnani: El 14 de març de 1854 neix a Cremona
(Llombardia, Itàlia) –algunes fonts
citen Pica d'Olma (?)– l'anarquista Costante Magnani,
també conegut per Constant Magnani.
Sos pares es deien
Giovanni Magnani i Angela Mantoini. Desertor de l'exèrcit,
passà a finals dels
anys vuitanta a França, establint-se a París, on
treballava en el seu ofici de
sabater. Es relaciona amb els anarquistes Paolo Chiericotti (Ricotti) i Annette Soubrier
–fou testimoni
del seu matrimoni en 1885 a l'Ajuntament del XVIII Districte de
París. Per les
seves activitats anarquistes, el 5 de juliol de 1887 va ser detingut,
juntament
amb Paolo Chiericotti, al seu domicili, al número 22 del
carrer Norvins. Membre
del grup anarquista «La Panthère des
Batignoles», el 31 de març de 1892 va ser
detingut, en una gran agafada antianarquista, al seu domicili, al
número 106
del carrer Lepic, i se li va decretar l'expulsió de
França i enviat a Itàlia,
on es trobaven des de 1891 sa companya i sos infants. En 1894 el seu
nom
figurava en un llistat d'anarquistes de la policia
ferroviària de fronteres.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Raphael Friedeberg (1912)
- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) –actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)– el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau, Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquesta època es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores «bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Notícia
de la detenció de Sylvain Dureau apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 29 de juliol de 1908
- Sylvain Dureau: El
14 d'abril de 1877 neix a Trouy (Centre, França)
l'anarquista Sylvain Albert
Dureau. Era fill de Josep Dureau, carreter, i de Louise Mallet. Es
guanyava la
vida treballant de xofer d'automòbil i de mecànic
a París (França). El 14 de
novembre de 1898 va ser cridat a files i llicenciat el 27 de setembre
de 1899. El
28 de juliol de 1908 va ser detingut, juntament amb altres companys
(Louise Duprat,
Ernest Girard i Ernest Jacquart), per apallissar el 16 de juliol
anterior el
comissari de policia Kien al restaurant corporatiu «La
Solidarité», al carrer
Guersant de París, quan aquest volgué arrabassar
uns cartells antimilitaristes
i anarquistes que engalanaven el local. En aquesta època
vivia al carrer
Camille-Desmoulins de Levallois-Perret (Illa de França,
França). En 1909,
durant l'anomenat «Cas Girard-Jacquart»
–dos militants anarquistes i xofers de
Levallois-Perret (Illa de França, França),
membres del Sindicat de Xofers
d'Automòbils de la Confederació General del
Treball (CGT) de París, havien
estat condemnats a tres i dos anys de presó
víctimes d'una maquinació
policíaca–, formà part del
Comitè de Defensa Social (CDS). El 24 de març de
1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista
«À bas Biribi», editat
pel CDS, que reivindicava justícia per al «Cas
Aernoult-Rousset» i feia una
crida a la deserció dels soldats; aquestes 16 persones van
ser processades i
entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 jutjades per l'Audiència
del Sena per
«provocació a l'assassinat i a la
desobediència», però totes van ser
absoltes.
Posteriorment s'adherí a la Federació
Revolucionària Comunista (FRC), la qual
el juliol de 1912 passà a anomenar-se Federació
Comunista Anarquista (FCA). En
aquests anys milità en el Grup Anarquista del V i del XIII
Districte de París i
vivia al número 6 del carrer Wurtz del XIII Districte de
París. L'1 de febrer
de 1913 va ser detingut, amb altre company de la FCA, quan manava un
automòbil
que recorria els carrers parisencs portant grans cartells de
convocatòria del
míting de la FCA en favor del dret d'asil d'aquell mateix
dia; aquest míting
feia costat els anarquistes processats en el «Cas
Bonnot» que havien albergat membres
de la banda. Jules Barday, Lucien Belin i Léon Jahane,
militants de la FCA,
també van ser detinguts quan feien el mateix pels carrers
parisencs. Quan
esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser cridat a
files i el 25 de
maig de 1915 enviat a un taller militar a Bourges (Centre,
França); l'1 de
juliol de 1917 va ser destinat al I Regiment d'Artilleria i el 24 de
febrer de
1917 va ser llicenciat. En 1919 era membre del CDS i assistia a les
seves
reunions. En 1921 també era membre de la
Federació Anarquista (FA) i aleshores
vivia al número 201 del carret Tolbiac del XIII Districte de
París. El 5 de
novembre de 1932 es casà al XIX Districte de
París amb Marguerite Fourmatgeat.
Aleshores treballava de gerent i vivia al número 4 de
l'avinguda de la Porta de
Pantin. En 1935 la policia el donà per desaparegut de la
població d'Antony
(Illa de França, França). Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Notícia sobre la detenció de François Pellevilain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923
- François Pellevilain: El 14 de març de 1883 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Albert Pellevilain –citat erròniament a vegades com Pellevillain–, conegut com Le Biniou. Sos pares es deien François Auguste Pellevilain i Marie Rose Yon. Estibador de professió, a començament dels anys vint era secretari de la Unió Anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. François Pellevilain va morir el 10 d'abril de 1923 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França).
***
Auguste
Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic
parisenc La
Matin del 28 d'agost de 1910
- Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Gorion, més conegut com Auguste Gorion o Alfred Breton. Sos pares es deien Émile Ferdinand Toussaint Gorion, conreador, i Marie François Bernardon, jornalera. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França). L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per «violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. El 10 d'abril de 1926 es casà a Pierrefitte-sur-Seine amb Marguerite Émile Mard. Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la «Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàries Cris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el 30 de juny de 1952 a l'Hospital Bichat de París (França) i fou incinerat el 7 de juliol al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Foto
policíaca de Félix Monteagudo Colás
- Félix Monteagudo
Colás: El 14 de març de 1885 neix a
La Almunia de Doña Godina (Saragossa,
Aragó, Espanya) el propagandista anarquista i
anarcosindicalista Félix Florentino
Monteagudo Colás –el segon llinatge a vegades
citat erròniament de diferents
maneres (Cobos, Soler,
etc.)–, i que en premsa va fer servir el pseudònim
de David Copperfield. Sos pares es
deien
Cecilio Monteagudo García, secretari del jutjat de La
Almunia, i Joaquina Colás
Lidón. Forner de professió, fou un dels
organitzadors de la vaga general de
1904 a Saragossa i parlà, amb altres, en el
míting central d'aquesta que se
celebrà el 9 d'agost. En 1908 col·laborava des de
Madrid (Espanya) en els
periòdics anarquistes Liberación
i Tierra y Libertad. En 1909, arran
dels
fets de la «Setmana Tràgica», va ser
detingut. Entre el 30 d'octubre i l'1 de
novembre de 1910 representà la barcelonina Societat de
Forners «La Espiga» en
el «Congrés de Belles Arts» de
Barcelona, fundacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1910, des de Saragossa, envià
diners a Tierra y Libertad per al
periòdic i per
als presos. En aquest any mantingué una polèmica
amb Adolfo Bueso García. El 10
de març de 1911 va ser condemnat per un consell de guerra a
dos anys i quatre
mesos de presó correccional per
«injúries a l'exèrcit» per un
article publicat
en Tierra y Libertad arran de la
«Setmana Tràgica» –el judici
s'havia de celebrar el 29 d'agost de 1910, però no
es va realitzar perquè es trobava
«desaparegut». Durant 1912 restà pres a
Barcelona (Catalunya). Milità en la Secció de
Forners del Sindicat de
l'Alimentació de la CNT, del qual va ser nomenat secretari.
El 23 de gener de
1916 va ser detingut, amb altres companys (José Coral, Luis
Pérez, Josep
Puyolar, Martí Ricart, Guillem Riera i Patricio Torres), per
«incitació a la
vaga», després d'un míting de forners
al seu local del carrer Guàrdia de
Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918
representà els forners
en el I Congrés de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC)
celebrat a Barcelona («Congrés de
Sants»), on es mostrà contrari a
l'organització acordada per considerar-la centralista. El
juliol de 1918 parlà
en un míting organitzat per la Societat de Forners
«La Espiga». En aquest any fou
orador en diversos mítings i el setembre va fer al Centre
Obrer de Barcelona la
conferència «La misión de la mujer en
la sociedad». A finals de 1918 va ser un
dels oradors, amb Rosario Dulcet Martí, Ricard Fornells
Francesch, Àngel Pallejà
Vall, Joan Peiró Belis, Camil Piñón
Oriola, Libertad Ródenas Domínguez i Josep
Viadiu Valls, de la campanya de propaganda engegada després
del Congrés de
Sants per a explicar-ne els acords arreu de Catalunya. El desembre de
1918
havia de fer la conferència «Las nuevas
orientaciones de la organización
obrera» a Barcelona, però va ser suspesa per
malaltia. Entre el 10 i el 18 de
desembre de 1919 representà els forners en el II
Congrés Confederal de la CNT («Congrés
de la Comèdia») celebrat a Madrid.
També va fer de mestre racionalista a
l'escola de l'Ateneu de Sants, dirigida per Joan Roigé
Rodó. Segons alguns era
contrari a la militància d'intel·lectuals
(«no obrers») en la CNT i expulsà
Federico Urales dels locals sindicals. A finals de gener de 1921 va ser
detingut a Barcelona sota l'acusació d'haver participat en
els atemptats contra
els patrons de fleca i de gastronomia Antoni Figueras i Josep Salvo,
respectivament,
però una setmana després va ser posat en
llibertat sense càrrecs. En aquesta
època figurava en el «Fitxer Lasarte»
dels grups terroristes de la patronal com
a «sindicalista perillós». En 1922 va
fer mítings a Madrid en defensa d'Alfons
Vila Franquesa (Juan Bautista Acher
o
Shum), aleshores empresonat. El 2 de
setembre de 1922 va fer la conferència
«Orientaciones sindicalies» al Cercle
Republicà Federal de Madrid, organitzada per la
Federació Local de Sindicats
Únics i el Grup Sindicalista de l'Alimentació. El
3 de novembre de 1922,
organitzada per la Secció de Perruquers i Barbers del
Sindicat d'Higiene i
Neteja, va fer la conferència contradictòria
«El sindicalismo como único
criterio de emancipación de la clase trabajadora»,
on la pugna va ser portada
per Juan Ortega des de posicions purament anarquistes. El 30 de
novembre parlà,
en representació del Grup Sindicalista d'Arts Blanques, en
un míting al Teatre
Barbieri de Madrid, organitzat pels Sindicats Únics de la
CNT, on també intervingueren
Juan Gámez i Ángel Pestaña
Núñez. El 7 de febrer de 1923 va fer la
conferència
«Historia de la Pedagogía» a l'Ateneu de
Divulgació Social de Madrid. Aquest
mateix any va ser orador amb Joan Peiró Belis i altres en un
míting de protesta
per l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat. El juny de 1923
va fer mítings, amb
Artur Parera Mallí, Joan Peiró Belis, Camil
Piñón Oriola i altres, a Madrid i
Saragossa per explicar la vaga del sector del transport que es portava
a terme
a Barcelona i sobre el pistolerisme. En 1923 va ser detingut, juntament
amb Manuel
Buenacasa Tomeo, i assistí al Ple de Regionals de la CNT
celebrat a Lleida (Segrià,
Catalunya). L'estiu de 1923 parlà en un acte dels forner i
el setembre fou
orador amb Ángel Pestaña
Núñez i altres. El 20 de setembre de 1923 va ser
detingut a Madrid i va ser posat el llibertat el 6 de desembre. A
finals de
gener de 1924 va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb
Manuel
Buenacasa Tomeo i altres, quan exercia el càrrec
d'administrador de Solidaridad Obrera.
Entre 1925 i 1926
col·laborà en el setmanari El
Productor.
El novembre de 1933 va fer la conferència
«Tácticas de la CNT» al Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona. A principis de febrer de 1936 va
ser empresonar per
a complir sis anys de presó per penes que havia anant
acumulant. Després de la
guerra civil restà a la Península. En 1941 va ser
jutjat en consell de guerra a
Barcelona i condemnat a 30 anys de reclusió major. Un cop
lliure a la dècada
dels quaranta, molt malalt, va ser acollit per l'anarcosindicalista
Josep
Codina Riba, però morí poc després.
***
Necrològica
de Florenci Puig Simon apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de febrer de 1969
-
Florenci Puig Simon: El 14 de març de
1895 neix a
Gironella
(Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Florenci Puig Simon –algunes
fonts citen el segon llinatge com Simó. Sos pares es deien Joan Puig i Dolors
Simon. Milità en el Sindicat
Fabril i Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També
treballà en el sector del taxi. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França. Posteriorment
visqué a Vilalièr (Llenguadoc,
Occitània) i milità en la Federació
Local de Carcassona de la CNT. Florenci
Puig Simó va morir paralític el 6 de desembre de
1968 a
l'Hospital de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània).
***
Émile Cottin
- Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Émile Jules Henri Cottin, conegut com Milou. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, luminotècnic, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistes Émile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i «trencador de vagues», sense èxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema: «L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.
***
Horacio
Badaraco
- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de «traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco –transport amb capacitat per a 150 persones–, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera –sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill–, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir el 14 d'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.
---
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |