Administrar

Efemèrides anarquistes

[17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer - «Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Orolini - Marpeaux - Dubois - Hallé - Ascaso - Cottin - Vassilev - Conxa Pérez - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Kokoczinski - Viroga - Bordoni - Sabaté - Gil Mata - Della Schiava - Val - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas

efemerides | 17 Octubre, 2018 13:50

[17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer - «Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Orolini - Marpeaux - Dubois - Hallé - Ascaso - Cottin - Vassilev - Conxa Pérez - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Kokoczinski - Viroga - Bordoni - Sabaté - Gil Mata - Della Schiava - Val - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas

Anarcoefemèrides del 17 d'octubre

Esdeveniments

Mikhail Bakunin en l'època de "Die Reaction in Deutschland"

Mikhail Bakunin en l'època de Die Reaction in Deutschland

- «Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destrucció és també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin.

***

La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)

La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)

- Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.

***

Capçalera de "Pueblo Libre"

Capçalera de Pueblo Libre

- Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938.

Pueblo Libre (1936-1938)

***

Capçalera del primer número de "Ruta"

Capçalera del primer número de Ruta

- Surt Ruta: El 17 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ruta. Órgano de las Juventudes Libertarias de Cataluña. Era continuació de Libre Juventud. Aquest primer número portava la cita: «Aprèn a autodeterminar-te. És la millor arma contra els tirans.». Va estar dirigit per Manuel Pérez, Fidel Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero, Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz. La redacció de la publicació radicava a la «Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les posicions reformistes i a la política col·laboracionista amb els governs republicans de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè Nacional, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la guerra civil. Trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís Baró, Joan Bes, José Blanco, Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano Ruiz, Soldedad Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García, Ginés García, Pepe García, García Cristóbal, Miguel García Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet, Félix Martí Ibáñez, Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso de Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix, Antonio Ocaña, Josep Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau, Pipán, Manuel Rodríguez, Vicente Rodríguez García, Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto Sarrau, Germinal Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83 números, l'últim el 5 de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la Delegació d'Ordre Públic. però va tenir molts errors en la numeració –el número 64 (29 d'abril de 1938) apareix erròniament com el número 39 i així continua la numeració fins el número 83 que apareix en realitat com el número 58, per aquest motiu alguns números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura franquista, la capçalera es publicà clandestinament a Barcelona en diverses ocasions: entre 1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A França (Marsella, Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953, sortí la mateixa capçalera com a òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), però finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i sortí posteriorment entre 1964 i 1966 a Brussel·lès (Bèlgica). Després de la mort del dictador Francisco Franco, Ruta es tornà a editar a Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.

***

Publicitat de l'homenatge apareguda en "La Vanguardia" del 15 d'octubre de 1937

Publicitat de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del 15 d'octubre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu Juvenil Llibertari (AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la plaça de Catalunya, una «sessió necrològica» d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb aquest acte, organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL, es pretenia que l'escriptor servís com a exemple a imitar per la «joventut catalanista» i l'«element femení».

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

- Pirro Orsolini: El 17 d'octubre de 1854 neix al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Una escena de la Revolta de les Illes de la Salut segons la premsa de l'època

Una escena de la Revolta de les Illes de la Salut segons la premsa de l'època

- Edouard Marpeaux: El 17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista expropiador Edouard Aubin Marpeaux. Assidu a les reunions anarquistes, fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la «Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers-- i en el grup expropiador de Pini. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del vintè districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 28 de febrer de 1894 i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 23 d'octubre de 1894 a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment 10 presidiaris anarquistes més (Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Benoît Chevenet, Charles Achille Simon, etc.).

***

Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" de l'11 d'agost de 1907

Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne de l'11 d'agost de 1907

- Napoléon Dubois: El 17 d'octubre de 1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França) l'anarquista Napoléon Pierre Dubois, conegut com Eugène. Obrer miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a orador en reunions públiques i vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i contra la policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a Neuves-Maisons (Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a sis mesos de presó per aquestes declaracions. L'octubre de 1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic anarquista La Mère Peinard. Réflecs hebdomadaires d'une lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França); aquest periòdic va ser fins i tot criticat per determinats cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909 publicà a Longwy (Lorena, França) l'únic número que sortí del periòdic L'Éveil Social. El març de 1909, amb la documentació militar de son germà Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment s'establí a París (França), on treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de "La Vache Enragée" (18 de maig de 1917)

Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée (18 de maig de 1917)

- Maurice Hallé: El 17 d'octubre de 1888 neix a Oucques (Centre, França) el poeta i cantautor anarquista Maurice Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre carreter i forjador, Isidore Hallé (Chassepot), i sa mare, Marie, regentava un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar al taller de son pare i dos anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet fortuna, s'instal·là a París, on treballà de cambrer; però no pogué suportar aquesta feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i tornà amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del Comitè de Festes, del qual va ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu nous», que arreplegava joves que es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una plagueta de versos, Au pays où qu'on parl' ben. Recueil de monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de Vendôme. Els diumenges cantava als cabarets de la regió, però els seus versos satírics no van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren un arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest hagué de plegar. Després de la mort de sos pares, retornà a París, on entaula amistat amb altres cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i començà a cantar pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els cercles llibertaris, fet pel qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions. En 1913 començà a col·laborar amb «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es publiquen en diversos periòdics proletaris (La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste, La Chanson du Peuple, La Vache Enragée, La Muse Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets («Théâtre de Montmartre», «Caveau de la République», «Lapin agile», «La Bolée», «Quat'z-Arts», «Noctambules», etc.), cantant contra la guerra i les injustícies de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny, llançà el setmanari satíric La Vache Enragée i dos anys després fundà el cabaret «La Goguette de la Vache Enragée», que acabà establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i fou un lloc molt freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret també era la seu de l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre» que creà amb el pintor Jules Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta Roger Tozini, creà la «Foire aux Croûtes» (Fira dels Mamarratxos), exposició de pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el recull de poemes Par la grand'route et les chemins creux. El 19 de desembre de 1922 es casà amb Marceline Veschambre (Marguerite). En aquesta època va fer una gira artística arreu de França i de Bèlgica. En 1928, després d'un procés judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del seu cabaret i acabà treballant com a corrector en el Journal Officiel. En 1935 publicà Les laveuses, poésie beauceronne i en 1942 Les oeuvres de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille, poésie beauceronne créée par l'auteur à la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les cabarets. Després de l'Alliberament, encara actuà a diversos cafès cantants, com ara «Baltó», al carrer Custine, o «L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans. Altres obres seves són Poésies beauceronnes (1934), J'veux pas qu'tu t'marises, récit beauceron (1937), Prière d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre d'altres. Maurice Hallé va morir el 6 de febrer de 1954 al XIII Districte de París (França). Un carrer d'Oucques porta el seu nom.

Maurice Hallé (1888-1954)

***

Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)

Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)

- Alejandro Ascaso Abadía: El 17 d'octubre de 1898 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alejandro Ascaso Abadía, que va fer servir els pseudònims de Manuel Labrada Pontón i Manuel Formoso Peña, –aquest últim el va usar durant tota la seva època a Costa Rica. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, el segon en edat dels germans (Domingo, Alejandro, Francisco i María). Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor i Emilia Abadía Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga i costosa malaltia i la vídua i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó, Espanya), on visqueren amb gran penúria. Introduït en el moviment anarquista com sos germans, d'antuvi treballà d'aprenent en un forn de rajoles. Entre 1918 i 1920 va fer el servei militar a Àfrica, però va desertar. S'establí a Barcelona (Catalunya) en els anys del pistolerisme i treballà de pintor. En 1923 s'afilià al Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època formà part de la redacció de Solidaridad Obrera i col·laborà en Crisol i Voluntad. El 8 d'agost de 1923 va ser detingut, juntament amb Pere Esteve, Juan Turmin, Alfonso Miguel i altres quatre companys, al local del Sindicat de la Fusta de Barcelona. Fugint de la persecució policíaca, s'exilià a París (França). En 1924, des de la capital francesa, reivindicà l'acció armada com a mitjà revolucionari. El gener de 1925, amb Segundo García Vivancos i Gregorio Jover Cortés, marxà cap a Mèxic, on s'integrà en el grup d'acció «Los Errantes» i participà amb Buenaventura Durruti Domínguez i els altres membres, en l'assalt de la sucursal del Banco de la Província de Buenos Aires de San Martín. Sota el nom de Manuel Labrada Pontón, continuà amb les accions del grup il·legalista per diverses poblacions americanes (Veracruz, l'Havana, Panamà, Callao, Valparaíso, Santiago de Xile, etc.). Cap el febrer de 1926 desaparegué a Buenos Aires (Argentina) i es desvinculà del moviment anarquista. Després d'un temps a Montevideo (Uruguai), on visqué amb una dona anomenada Dolores a casa d'uns companys anarquistes, s'establí a Cartagena de Indias (Bolívar, Colòmbia), on s'inicià en el periodisme. A finals de 1927 marxà cap a Costa Rica i s'instal·là, primer, a Puerto Limón i, després, a Sant José, on treballà de periodista sota el nom de Manuel Formoso Peña. En 1928 va ser nomenat director de La Nueva Prensa. L'abril de 1931 es casà amb María del Carmen Herrera Núñez, amb qui tingué quatre infants. Durant la Revolució espanyola participà en la creació de diversos comitès de suport a Costa Rica. A partir de 1947 dirigí el periòdic pro oficialista La Tribuna i el 18 de desembre d'aquell any una bomba destruí parcialment el seu domicili, atemptat atribuït a seguidors de l'opositor José Figueres Ferrer. Col·laborà de columnista en La Razón i en 1953 va ser nomenat subdirector de La Nación. En 1957 presidí l'Associació de Periodistes de Costa Rica i tingué alguna activitat política, relacionant-se amb presidents de la República, ministres i diputats. També destacà com escaquista i fou membre de la Lliga de Costa Rica contra el Càncer. En els anys setanta viatjà a Aragó i a Catalunya sota el nom americà de Manuel Formoso Peña. En 1970 rebé el premi «SIP-Mergenthaler» i en 1978 l'important «Premio de la Libertad», de l'Associació Nacional de Foment Econòmic (ANFE), com a defensor d'aquesta a Costa Rica. En 1979 prologà el llibre de Manuel Rojas Bolaños Lucha social y guerra civil en Costa Rica (1940-1948). Alejandro Ascaso Abadía va morir en 1982 a San José (Costa Rica). En 1997 es creà la «Càtedra Manuel Formoso Peña». Son fill fou l'advocat i politòleg Manuel Formoso Herrera, un dels fundadors del Partit Socialista de Costa Rica (PSC).

***

Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic "Le Petit Parisien" del 16 de setembre de 1923

Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic Le Petit Parisien del 16 de setembre de 1923

- Henri Cottin: El 17 d'octubre de 1901 neix a Compiègne (Picardia, França) l'anarquista Henri Cottin. Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquista Émile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de «distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge «Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom.

***

Pano Vassilev

Pano Vassilev

- Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim «democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).

Pano Vassilev (1901-1933)

***

Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu

Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu

- Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Filla de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera, va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari «Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària «Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a Barcelona (Catalunya).

***

Christian Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de 1994)

Christian Zeimert fotografiat per Despatin & Gobeli (Paris, 3 de maig de 1994)

- Christian Zeimert: El 17 d'octubre de 1934 neix a París (França) l'artista i pintor anarquista Christian Zeimert. Fou fill d'un artista, dissenyador, tapisser i venedor del gran magatzem parisenc Au Bon Marchém i d'una mestra. En sortir de l'École Boulle d'arts aplicades, aprengué el gravat sobre joieria i, més tard, a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives estudià amb el pintor anarquista Marcel Gromaire. A partir de 1962 participà en el grup «Panique» (Fernando Arrabal, Alexandro Jodorowsky, Olivier O. Olivier, Jacques Sternberg, Roland Topor, Diego Bardon, Sam Szafran, Abel Ogier, Michel Parré, Roman Cieslewicz, Jérôme Savary, etc.). Amb Henry Cueco, Lucien Fleury, Jean-Claude Latil, Michel Parré i Gérard Tisserand fundà el Front Revolucionari dels Artistes Plàstics (FRAP), que es caracteritzava per rebutjar qualsevol participació amb les institucions culturals. Entre maig i juny de 1968 va ser un dels membres de l'Atelier Graphique du Comité d'Occupation des Beaux-Arts (Taller Gràfic del Comitè d'Ocupació de Belles Arts), que realitzà els famosos cartells de «Maig del 68». Entre 1977 i 1984 col·laborà en la revista Le Fou Parle; també ha col·laborat en el periòdic satíric Hara-Kiri. Durant tres anys, amb Jacques Vallet, escriptor i creador de la revista Le Fou Parle, portà un programa sobre art en Radio Libertaire de París. Amb Patrick Besnier, Henri Cueco, Jacques Jouet, Hervé Le Tellier, Lucas Fournier, i altres, és un dels «papous» del programa Des papous dans la tête de la ràdio estatal France Culture, creat en 1984 per Bertrand Jérôme i continuat per Françoise Treussard a la mort del primer en 2006. Entre el 16 de maig i el 20 de setembre de 2009 es va realitzar una gran retrospectiva seva al Museu de Louviers. Està considerat un dels grans artistes de l'humor negre --en 1988 rebé el Gran Pemi de l'Humor Negre. En 1956 s'instal·là a Gentilly (Alta Normandia, França) i actualment viu i treballa Vernon (Normandia, França). Es considera un artista « calembourgeois», pel seu ús del calebour (joc de paraules) tant a les seves obres pictòriques com poètiques.

***

Giovanni Pedrazzi

Giovanni Pedrazzi

- Giovanni Pedrazzi: El 17 d'octubre de 1938 neix a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarcosindicalista Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro. Quan tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al costat de son avi matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle, aprengué la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per pressions de sos pares, deixà la pedrera per la construcció i s'especialitzà en la instal·lació elèctrica d'edificis. A partir d'aquest moment començà la seva militància i fou un dels fundadors del comitè de fàbrica de l'empresa Edili, reivindicant la seguretat a les obres. Després, durant molts d'anys, treballà per al grup industrial La Montecatini Edison (Montedison), on en 1978 promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels «sindicats de base» (COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es declarà anarcosindicalista. Per les seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps complet en la independent Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL, Confederació Autònoma Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la vaga de tres dies als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels Treballadors del Mar i del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Després es posà a fer feina sindical per al sector del comerç, promovent tota mena de vagues i reivindicacions. Després creà el COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi, organitzà conferències i debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions de la figura de l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint, promogué el «Convegno studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se celebrà el 20 de febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment anarquista, va ser una persona molt popular i fou un dels promotors del «Comitato Anti Gaia», que lluità contra la privatització de l'aigua i contra la pujada de les factures de l'energia. Publicà una novel·la social en dos volums: Racconto di paese (2003) i Ardori ideali (2006). El 13 de desembre de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi que es va fer a Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar; dos dies després tingué a la mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i posteriorment fou incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa família. Amb sa companya, Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i Roberta).

***

Thierry Maricourt

Thierry Maricourt

- Thierry Maricourt: El 17 d'octubre de 1960 neix a La Courneuve (Illa de França, França) l'antimilitarista, crític literari, escriptor compromès, poeta, assagista i historiador llibertari Thierry Maricourt. Després d'haver treballat com a obrer en diverses feines relacionades amb la impremta i de fer de bibliotecari, cap a finals dels anys vuitanta començar amb l'ofici de llibreter i d'editor. En 1900 publicà el seu primer llibre, Histoire de la littérature libertaire en France, una obra de referència, com ho és el Dictionnaire des auteurs prolétariens de langue française, de la Révolution à nos jours (1994). A publicat articles en nombroses publicacions, com ara Le Magazine Littéraire, Gavroche, La Quinzaine Littéraire, Le Monde Libertaire, etc. A partir de 1986 engegà nombrosos tallers d'escriptura, principalment a Picardia i a la regió del Nord francesa, a llocs d'allò més inusuals (centres socials, presons, psiquiàtrics, cases d'acollida, joves en reinserció, dones amb dificultats, aturats, treballadors socials, militants d'ong, escoles, etc.), experiència que ha tractat en Ateliers d'écriture, un outil, une arme (2003). Com a cronista literari ha reeditat alguns escriptors i obres fins aleshores menyspreades (Henry Poulaille, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, etc.). És director literari del «Saló del llibre d'expressió popular i de crítica social» d'Arras. A més novel·les, també ha escrit poesia i llibres per joves. De caràcter antifeixista té publicat Les nouvelles passerelles de l'extrême droite: idées et mouvements passerelles entre la gauche et l'extrême droite (1993 i 1997). És un dels escriptors més destacats del corrent «proletari», segons el qual la literatura és una eina d'emancipació. Michel Ragon el considera el seu fill espiritual.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[16/10] «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Allegra - Cantarelli - Díez - Fieramonte - Castagna - Gonçalves - Salas - Costa - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Targarona - Gracia - Michaelis - Santana

efemerides | 16 Octubre, 2018 17:09

[16/10] «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Allegra - Cantarelli - Díez - Fieramonte - Castagna - Gonçalves - Salas - Costa - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Targarona - Gracia - Michaelis - Santana

Anarcoefemèrides del 16 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Idea Libre"

Capçalera del primer número de La Idea Libre

- Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de 1896 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero. Órgano de los gremios de pintores y tabaqueros. Portà els epígrafs «Emancipació de l'esclau del salari» i «Pau i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat irregular («Apareix quan pot»), es publicà per subscripció voluntària. Tractà temes sindicals, sobre l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc. Els articles es publicaren sense signar. Començà a publicar l'assaig d'Augustin Hamon «De la patria», traduït per José Martínez Ruiz (Azorín). Només es publicà un número més, l'1 de novembre de 1896.

***

Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia

Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia

- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu: «En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)

Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)

- Jules Renaud: El 16 d'octubre de 1851 neix a Auteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater anarquista Jules Renaud, també citat com Renaux. Sos pares es deien Alexis Renaud i Eugénie Goudron. Visqué al carrer des Rosiers de París (França) i el març de 1894 va ser detingut per les seves activitats anarquistes i acusat de pertànyer a «associació criminal». L'agost d'aquell any es refugià, amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa una paradeta al número 4 de Little Goodge Street, on també treballà el sabater anarquista Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de Pitt Street, fou lloc de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien Guérineau, Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato, Errico Malatesta, Henri Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a Londres, on treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jules Renaud (1851-?)

***

Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"

Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"

- Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Breuil (Suire, Puèi Domat, Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave: Havia nascut en una família pobra pagesa que en 1860 es va instal·lar a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista --estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde--, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per «provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents --a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana-- amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. En 1914 es va refugiar al Regne Unit, on va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. En tornar a França, va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat a Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França). Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.

***

Pietro Allegra

Pietro Allegra

- Pietro Allegra: El 16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que va fer servir el pseudònim Pietrino. Sos pares es deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola Tècnica. Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco Crispi en 1894 contra el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector anarquista de la Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de 1896 va ser detingut per primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc dies de presó per haver organitzat una manifestació anticolonialista. A començaments del segle fou un dels activistes més destacats del grups anarquistes de Palerm. El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver-se oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el director de l'empresa Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10 d'octubre d'aquell any s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i després s'instal·là a Paterson (Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista dels cigars de la De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes, càrrec que li va facilitar la seva tasca propagandística gràcies als constants viatges que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la Federació Socialista Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del Comitè Central de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long Island (Nova York, EUA), on treballà en la fàbrica de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquesta època desplegà una intensa tasca sindicalista entre els treballadors del sector del tabac i col·laborà en els periòdics de Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello. També col·laborà, entre 1914 i 1917, en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York per a «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la direcció d'Il Martello. Membre del «Circolo Bresci» de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes públics de masses i realitzà gires de propaganda, tot incitant els italoamericans a no retornar a Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou l'impulsor de l'anomenat «Fascio Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial «Nicoletti Bros.» de Nova York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels Vaguistes) del Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquesta època formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici (CPPP, Comitè Popular de Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de 1920 evità la deportació retornant voluntàriament a Palerm. El 2 de juliol d'aquell any intervingué en una concentració en aquesta ciutat del Partit socialista arran dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques, Itàlia). El 5 de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment anarquista americà i el 31 d'agost participà en un acte «Pro Rússia». Fou un dels organitzadors de les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries «Ercta» de Palerm, que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser dirigits per la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les ocupacions, que començaren a engegar l'autogestió productiva dels establiments, es perllongà fins el 29 de setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien rebutjat l'acord amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), es van veure obligats a retornar als tallers. Després d'això retornà als Estats Units, un jugà un paper important com a redactor dels periòdics Il Martello, on destacà la seva rúbrica setmanal «Appunti e spunti», que signava Pietrino, i Nuovo Mondo, diari subversiu que es publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest mateix any, promogué a Nova York el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que s'escampà ben aviat arreu dels Estats Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual esdevingué secretari. Per trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el març de 1927 la De Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units, obligant-lo a ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de l'AAFNA a Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca, abandonà la redacció d'Il Martello. El 16 de març de 1935 encapçalà una manifestació a Nova York contra la guerra imperialista a Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga Americana), organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di Sario. El seu suport a la creació d'un front comú antifeixista amb els comunistes tensà encara més la seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els comunistes després dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el moviment llibertari i entrà a formar part de la Comissió Nacional Italiana del CPUSA. L'octubre de 1938 publicà a Nova York el fullet Il suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament el seu antic amic que li havia acusat d'estalinisme. En aquests anys col·laborà amb el periòdic comunista L'Unità del Popolo. Fins al 1942 va estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes. Pietro Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York (Nova York, EUA).

Pietro Allegra (1877-?)

***

Vittorio Cantarelli

Vittorio Cantarelli

- Vittorio Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta època va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per «còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquesta època creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica).

***

Galo Díez Fernández

Galo Díez Fernández

- Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.

Galo Díez Fernández (1884-1938)

***

Foto policíaca de Dario Fieramonte

Foto policíaca de Dario Fieramonte

- Dario Fieramonte: El 16 d'octubre de 1893 neix a San Giovanni Lupatoto (Vèneto, Itàlia) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Dario Fieramonte, també conegut com Dario Fieramonti. Sos pares es deien Luig Fieramonte i Guerrina Lanzetti. Emigrà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia) i ben aviat la policia el fitxà com a individu que «freqüenta els subversius més perillosos». En 1911 va ser condemnat per «ultratge i violència a agents» i l'any següent emigrà a Suïssa buscant feina. En 1913 retornà a Milà, on milità força en la Unió Sindical Italiana (USI). El maig de 1913 va ser detingut durant la vaga de metal·lúrgics de les fàbriques automobilístiques milaneses, organitzada per l'USI. El setembre d'aquell any va ser cridat a files i va ser destinat a Roma en el II Regiment de Bersaglieri (tiradors d'elit), però acabà en la Companyia de Disciplina de l'Exèrcit de San Leo de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per haver rebutjat prestat jurament a la Pàtria. Juntament amb Augusto Masetti i Antonio Moroni, va ser un símbol de la campanya antimilitarista que portaren els seus companys. L'octubre de 1914 va ser llicenciat i aconseguí treball d'electricista a Casale Monferrato (Piemont, Itàlia). Després s'instal·là a Milà on participà en la campanya contra la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra i l'agost de 1915 va ser ferit d'un tret durant una manifestació antimilitarista. A finals de 1915, per a no haver de presentar-se al control militar, emigrà a Suïssa. D'antuvi va fer feina en una vidrieria de Saint-Prex (Vaud, Suïssa) i després marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà a formar part del grup editor de Le Réveil, fet pel qual en 1916 va ser internat a la colònia agrícola penitenciària de Witzwil (Berna, Suïssa). Al restaurant de la «Cooperativa de Zuric», conegué Vladímir Lenin i el socialista Francesco Mesiano. El setembre de 1916 va ser detingut, juntament amb altres companys (Enrico Arrigoni, Emilio Leonardi, Federico Giordano Ustori) durant la manifestació del «Diumenge Roig» i poc després, el 12 d'octubre, va ser expulsat del cantó de Ginebra. Gràcies a una campanya de suport portada a terme pel moviment obrer, el novembre de 1916 va ser finalment alliberat i trobà feina a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on mantingué estrets contactes amb Ugo Fedeli i companys de Zuric (Zuric, Suïssa). Segons l'ambaixada d'Itàlia a París, en 1918, amb Enrico Arrigoni i Federico Ustori, marxà cap a Alemanya. L'11 de gener de 1919 va ser detingut a Berlín després d'haver participat en les files espartaquistes i, especialment, amb Oreste Abbate, Luzinano Zingg (Luciano Zingg), Duilio Balduini, Mario Accomasso, Francesco Misiano, etc., en la defensa dels locals del periòdic Vorwärts, òrgan del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). Un cop lliure, cap el març de 1919 publicà a Budapest (Hongria) el setmanari consellista La Gazzetta Rossa. Organo ufficiale del Partito Comunista Italiano –curiosament dos anys abans de la fundació oficial del Partit Comunista Italià (PCI). Després de la caiguda de la República dels Consells hongaresa, l'agost de 1919, després d'un internament a Innsbruck (Tirol, Àustria), retornà a Itàlia. Mentrestant, entre el 12 i el 13 de juny de 1919, va ser jutjat, amb Luigi Bertoni, Carlo Restelli, Francesco Ghezzi, Eugenio Giuseppe Macchi, Mario Castagna, Giuseppe Monani i Enrico Arrigoni, en l'anomenat «Procés de les Bombes» de Zuric, però a mitjans de juny va ser absolt en rebel·lia. El setembre de 1919 recollí a Milà fons per al periòdic L'Iconoclasta de Pistoia. Entre 1920 i 1921 treballà com a vidrier a Milà, Pescia, Verona i San Giovanni Lupatto, on es mostrà força actiu com a secretari propagandista a la seva Cambra del Treball. Amb la instauració del feixisme, treballà com a mosso de cafè i com a administrador de mercats a Llombardia. Entre 1922 i 1925 s'expatrià a França i després retornà a Itàlia (Liorna i Milà). Fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a «anarquista molt perillós capaç de cometre qualsevol delicte», en 1934 va ser detingut a Roma i alliberat l'any següent. El 12 de juny de 1940, amb l'engegament de la guerra, va ser internat com a «perill d'ordre públic» al camp de concentració de Colfiorito (Foligno, Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys (Ugo Fedeli, Vito Bellaveduta i Tarcisio Robbiati), i el 12 de gener de 1941 traslladat al d'Istonio Marina (actual Marina di Vasto, els Abruços, Itàlia). El desembre de 1941 va ser enviat a la colònia penitenciària de Pisticci (Basilicata, Itàlia). Entre 1942 i 1943 obtingué una llicència per ajudar sa família en les tasques agrícoles de San Giovanni Lupatoto. L'agost de 1943, després de la caiguda de Benito Mussolini, aconseguí la llibertat i retornà a Milà, on va ser buscat per elements feixistes. Durant la postguerra, influenciat per son fill Falk Fieramonte, s'acostà al PCI. Dario Fieramonte va morir en 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Ambrogina Forti.

Dario Fieramonte (1893-1971)

***

Mario Castanga (ca. 1924)

Mario Castanga (ca. 1924)

- Mario Castagna: El 16 d'octubre de 1901 neix a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'obrer anarquista i sindicalista Mario Castagna, també conegut com Mario Modenisi. Sos pares es deien Felice Castagna i Teresa Fagnoni. Quan tenia set anys perdé sos pares. De salut precària, treballà al camp per ajudar sa família. Durant la Gran Guerra, sos tres germans (Augusto, Giuseppe i Albino) van ser enviats al front i dos d'ells van ser fets presoners. Mario Castagna treballà ben aviat de paleta a les obres i esdevingué militant llibertari i sindicalista. Fou secretari d'una cooperativa de producció abans de fer el servei militar. Quan el feixisme arribà al poder, la vida de sa família es complicà força i el propietari de la casa de Piacenza on vivia expulsà sa mare i son germà Giuseppe. Giuseppe Castagna, socialista, va ser particularment odiat pels feixistes perquè era vicepresident de la Cooperativa de San Lazzaro Alberoni (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia); aquest va ser salvatgement apallissat el 5 d'octubre de 1921 per un escamot feixista i deixat inconscient al costat d'un canal; portat a l'hospital, va perdre un ull. Altre germà, Augusto Castagna, també va ser durament apallissat pels feixistes i un tercer, Albino Castagna, va ser seriosament amenaçat. Després d'aquest greus fets, l'agost de 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit i, fugint de les agressions feixistes, Mario Castagna emigrà a França amb son germà Giuseppe i s'instal·laren a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, matà d'un tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA); Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e Bonomini –Ernesto Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa de França, França). L'agost de 1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927. En aquests anys, com que tenia prohibit residir a França, prengué el nom de Mario Modenisi i visqué a Versalles (Illa de França, França). El 20 de febrer de 1931 va ser condemnat per l'Audiència de Sena i Oise a treballs forçats a perpetuïtat i a pagar una indemnització de 10.000 francs per l'assassinat de Régis Nau per una qüestió amorosa i va ser deportat a Caiena (Guaiana Francesa). En 1952 va ser alliberat de la colònia penitenciària de Caiena gràcies al suport dels anarquistes italians i italoamericans, que, el 13 d'octubre d'aquell any, li van homenatjar públicament a Piacenza, on havia retronat feia uns mesos. Mario Castagna va morir el 7 de juny de 1962 en un hospital de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia).

Mario Castagna (1901-1962)

***

Abílio Gonçalves (maig 2002)

Abílio Gonçalves (maig 2002)

- Abílio Gonçalves: El 16 d'octubre de 1911 neix a Vinhó, a prop de Coja (Arganil, Portugal), el militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves, també conegut com Garradas. Sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de Jesús. Les dificultats econòmiques el van allunyar aviat de la instrucció primària i va haver de començar a fer feina. Després d'alguns anys ocupats en feines agropecuàries, s'instal·là a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquesta època es casà i tingué una filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors del Pa, freqüentà la seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit secretari de la Mesa de la l'Assemblea General i, més tard, membre de la Comissió Administrativa d'aquest sindicat. Participà activament en l'organització de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del feixista Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on treballava al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del fracàs de la insurrecció, fou detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi militar de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys de presó a les colònies penitenciàries africanes. El 8 de setembre de 1934 fou enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on arribà cinc dies després. A Angra patí nombroses tortures i fou tancat en aïllament total. Romangué en aquesta fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor «Luanda» cap al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les tortures es van intensificar (brigada brava, frigideira, etc.). Al penal, assistí impotent a la mort causada per les malalties sense assistència mèdica i per les tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo Simões Januário, Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior, Joaquim Montes, Manuel Augusto da Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de 1945, retornà a la metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot «Guinea» i fou alliberat. Patí nombroses dificultats per trobar feina i tingué un segon fill. Més tard marxà a Moçambic, on se li ajuntarien després sos fills. Alguns anys després s'instal·là a Swazilàndia, però retornà a Portugal després del la Revolució del 25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de Loures. En aquesta època fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president de la seva junta directiva econòmica (1987) i membre de la seva comissió administrativa (1988-1989). També col·laborà en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Abílio Gonçalves va morir el 20 de gener de 2004 a Pinheiro de Loures (Lisboa, Portugal) i amb la seva defunció desaparegué l'últim supervivent anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal.

***

Necrològica d'Antonio Salas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de març de 1975

Necrològica d'Antonio Salas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1975

- Antonio Salas: El 16 d'octubre de 1912 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Salas. Milità des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i treballà en un pantà al Massís Central, alhora que formà part de la resistència antinazi i participà en la reconstrucció de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Antonio Salas va morir el 28 d'octubre de 1974 a Estrasburg (Alsàcia, França) a conseqüència d'una crisi cardíaca i fou incinerat.

***

Sergio Costa

Sergio Costa

- Sergio Costa: El 16 d'octubre de 1947 neix a Vigevano (Llombardia, Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio Costa. A finals dels anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar part del moviment llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), realitzà diverses tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità Nova, membre de la Comissió de Correspondència i de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys exercí de director d'Umanità Nova i dels seus diversos suplements. També formà part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor participà en les lluites de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i, després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas --fou el director de l'edició nacional del periòdic de la UNIcobas-- i en la Unió Sindical Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa va morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de companys, amics i familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[15/10] «Les Tablettes» - «L'Action d'Art» - «Junge Anarchisten» - «Fanal» - «Documentos Históricos de España» - «Les Nouvelles Pacifistes» - «AIT» - «O Libertário» - Arzuffi - Mac Say - Diego Delgado - Poch - Prudhommeaux - Gallego - Olcina - Cebrián - Villafranca - Lucchesi - Furuta - Busquère - Segura - Ortt - Caixal - Antolín - Pelletier - Caba

efemerides | 15 Octubre, 2018 17:16

[15/10] «Les Tablettes» - «L'Action d'Art» - «Junge Anarchisten» - «Fanal» - «Documentos Históricos de España» - «Les Nouvelles Pacifistes» - «AIT» - «O Libertário» - Arzuffi - Mac Say - Diego Delgado - Poch - Prudhommeaux - Gallego - Olcina - Cebrián - Villafranca - Lucchesi - Furuta - Busquère - Segura - Ortt - Caixal - Antolín - Pelletier - Caba

Anarcoefemèrides del 15 d'octubre

Esdeveniments

Un exemplar de "Les Tablettes"

Un exemplar de Les Tablettes

- Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919.

***

Capçalera del primer número "L'Action d'Art" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera del primer número L'Action d'Art [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de 1919 surt a París (França) el primer número de la segona època del periòdic bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme heroic). Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel Say), havia tingut una primera època en la qual es publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de 1913. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art Social» (El Fogall de l'Art Social). En aquesta segona època també alguns números es publicaren a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). L'«individualisme heroic» era una de les tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de 1920, arran d'una reunió organitzada per L'Action d'Art, Marcel Say es pronuncià a favor dels «Comitès de la III Internacional», fet que provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem articles de Georges Audibert, Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy, Ugo Giannatasio, André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul Meyer, Marcel Say i Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul Dubray. En sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de 1920. Aquesta revista influí força en el pensament d'André Breton.

***

Capçalera de "Junge Anarchisten"

Capçalera de Junge Anarchisten

- Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de 1923 surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) --ciutats a les quals se sumaran més tard Berlín, Offenbach i Bautzen-- el primer número del periòdic mensual anarquista i anarcosindicalista Junge Anarchisten. Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (Joves Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a organització juvenil de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge Anarchisten en serà l'òrgan d'expressió. Aquesta revista lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme emergent. Els editors responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors Paul Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold Bush, Richard Busse, Karl Buttke, Willy Ermer, Max Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps, Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch, Helmut Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss i Herbert Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars per número. Deixà de publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel nazisme, però el grup editor continuà realitzant tasques de manera clandestina. Després de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels Anarcho-Syndikalistischen Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.

***

Portada del primer número de "Fanal"

Portada del primer número de Fanal

- Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells --«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions.

***

Portada del primer número de "Documentos Históricos de España"

Portada del primer número de Documentos Históricos de España

- Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución, Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero, Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista.

***

Capçalera de "Les Nouvelles Pacifistes"

Capçalera de Les Nouvelles Pacifistes

- Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15 d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual llibertari Les Nouvelles Pacifistes, publiées sous les auspices de la Confédération Générale Pacifiste. Portà l'epígraf «Per la pau, fora de la política». Els redactors d'aquesta publicació anarcopacifista, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP), van ser Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per André Maille. Trobem articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé, Grace M. Beaton, Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso, Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien Challaye, Émile-Auguste Chartier (Alain), Jules Chavat, Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day), Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E. Granguillotte, M. Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet, André Maille, Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes, Roger A. Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff, Ruffier, Otto-Maria Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon, Jean-Paul Sartre, Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt, André Thiebaud, Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile Véran, Samuel Vergine i Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números, l'últim l'1 d'abril de 1950.

***

Capçalera d'"AIT"

Capçalera d'AIT

- Surt AIT: Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT. Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores --el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste.

***

Capçalera d'"O Libertário"

Capçalera d'O Libertário

- Surt O Libertário: Per l'octubre de 1960 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i la llibertat a totes les coaccions, són els principis bàsics de l'anarquisme.» El director responsable d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo, però a partir del número 5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel. Hi van col·laborar Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho, Gregório Naso, Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i Mário Dos Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí fins al 1964.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Santo Fermo Arzuffi

Santo Fermo Arzuffi

- Santo Fermo Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Stephen Mac Say

Stephen Mac Say

- Stephen Mac Say: El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé, Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie, Le Combat, Controverse, L'Émancipateur, Germinal, Le Réfractaire, Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial --que, dit de passada, era fals-- és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció --va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció--, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable: étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 14 de març de 1972 a Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.

***

Jesús de Diego Delgado

Jesús de Diego Delgado

- Jesús de Diego Delgado: El 15 d'octubre de 1900 neix a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado, conegut com El Cojo de Tudela, a causa d'arrossegar la cama dreta inútil per un accident. Sos pares es deien Bernardo de Diego Franco i María Delgado Llopis. Fill d'una família nombrosa –Jesús tingué vuit germans (Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María, Eustaquio i Herminia)–, acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular comptava 400 llibres. En 1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis (Illa de França, França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego Delgado, militant anarquista qui li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931 retornà a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya) conegué Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a l'ajuntament d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare, començà a treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on elaborava pa integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de la zona i per Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la Guàrdia Civil per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas Viejas». També treballà despatxant benzina en un dels primers sortidors de la província, propietat de sa família. A més de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra. Propagandista del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars i de fang, etc. També es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la Casa del Poble de Tudela de Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny Mañé, aquesta va estar allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de 1936 formà part del grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, es refugià a casa d'una família amiga val·lisoletana. Quatre falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i el 19 d'agost de 1936 va ser apressat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort, Jesús de Diego Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Tudela de Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo (Valladolid, Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret de gràcia. El seu cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i aconseguiren enterrar-lo clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família, que va cremar la biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada de set mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a Villabáñez (Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser obligat a canviar el nom per un de més «cristià» (Ramón). Anys més tard, sos fills Helios i Jesús en dignificaren la fosa, on els seus restes reposen actualment.

Jesús de Diego Delgado (1900-1936)

***

Amparo Poch y Gascón

Amparo Poch y Gascón

- Amparo Poch y Gascón: El 15 d'octubre de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Nascuda en una família modesta, després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente, Estudios, Mujeres Libres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor, La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d'abril de 1968 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.

***

André Prudhommeaux

André Prudhommeaux

- André Prudhommeaux: El 15 d'octubre de 1902 neix al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom, L'Adunata dei Refrattari, Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. André Prudhommeaux va morir el 13 de novembre de 1968 a Versalles (Illa de França, França) després de patir llargament la malaltia de Parkinson. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Juan Antonio Gallego Bravo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 d'octubre de 1966

Necrològica de Juan Antonio Gallego Bravo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

- Juan Antonio Gallego Bravo: El 15 d'octubre de 1907 neix a Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Gallego Bravo. Sos pares es deien Tomás Gallego i Fuensanta Bravo. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Es guanyava la vida com a fogoner del dipòsit ferroviari del Poblenou i milità en la Secció de Xofers de Locomotores del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Quan l'Ocupació va ser deportat pels nazis a un camp de concentració a Alemanya, del qual va retornar en 1945 molt afeblit i invàlid per al treball. Posteriorment milità en la Federació Local de Roanne de la CNT. Sa companya fou Antonia Fenore. Després d'una llarga malaltia, Juan Antonio Gallego Bravo va morir l'11 de juny de 1966 en un hospital de Roanne (Forêz, Arpitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Arseni Olcina Esteve

Arseni Olcina Esteve

- Arseni Olcina Esteve: El 15 d'octubre de 1909 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el periodista, escriptor i militant anarcosindicalista Arseni Olcina Esteve, conegut sota el pseudònim A. Rolcest, on va fer servir les primeres lletres del seu nom i llinatges. Son pare es deia Arseni Olcina Miralles, periodista i mestre d'escola alcoià influït per la pedagogia moderna i amb inclinacions poètiques, i sa mare Amàlia Esteve Durante. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal per diferents periòdics alacantins i menorquins (El Luchador, Diario de Alicante, El Bien Público, etc.), on publicà els primers contes. Arran de les seves cròniques sobre la vaga tèxtil de la primavera de 1927 i de les seves crítiques a les autoritats locals es va veure obligat el juliol d'aquell any a fugir d'Alcoi i instal·lar-se a València. A la capital valenciana col·laborà en el diari Las Provincias, en una secció infantil titulada «Lecturas para Niños». A València també, en 1932, nasqué sa filla Amàlia. Després milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1933 publicà el fullet Nieve i el setembre de 1934 va fer un míting amb Serafín Aliaga Lledó i Sebastià Ballesta Castelló a Alacant. Quan esclatà la guerra civil s'enrolà en la «Columna de Ferro» i fou redactor del seu portaveu, Línia de Fuego, el qual codirigí des de La Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). En 1938 la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) li publicà el seu llibre de memòries Dum-Dum. Trazos de la revolución y la guerra. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Al Margen, Fragua Social, Libre Studio, Nosotros, Nervio, Umbral, etc. En 1940 va ser processat pel franquisme. Entre finals dels anys quaranta i els vuitanta visqué, com molts altres militants llibertaris (Juan Francisco Abad Fornieles, Juan Gómez Casas, Eduardo de Guzmán Espinosa, Cristóbal Vega Álvarez, etc.), de la redacció de, com a mínim, 642 novel·letes populars bèl·liques, policíaques, d'espionatge i de l'oest, publicades gairebé sempre sota el pseudònim A. Rolcest, en les editorials Bruguera i Valenciana, i en algunes llatinoamericanes. Arseni Olcina Esteve va morir el 17 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa neboda Amèlia Lucil·la Mataix Olcina va escriure novel·la rosa sota els pseudònims Celia Bravo i Lucila Mataix.

***

Necrològica de Pilar Cebrián apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 de maig de 1991

Necrològica de Pilar Cebrián apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de maig de 1991

- Pilar Cebrián: El 15 d'octubre de 1922 neix a Terol (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pilar Cebrián. Quan l'ocupació d'Aragó per les tropes feixistes passà a Catalunya. En 1939 amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser reclosa al camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). L'alcalde de Millars (Rosselló, Catalunya Nord), que tenia un restaurant, pogué aconseguir que en sortís per treballar a casa seva de domèstica. Va ser allà on conegué l'anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao, també refugiat, que esdevingué son company. Posteriorment la parella s'instal·là a Bordeus, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Pilar Cebrián va morir el 5 de març de 1991 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Nicolás Villafranca

Nicolás Villafranca

- Nicolás Villafranca: El 15 d'octubre de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Son pare era mestre d'obres. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina. Nicolás Villafranca va morir el 24 de febrer de 2013 a Granada (Andalusia, Espanya). Amb sa companya, Manola, tingué tres infants.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

- Oreste Lucchesi: El 15 d'octubre de 1904 mor a l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Havia nascut el 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per «cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per «ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese i Il Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furuta és el tercer per la dreta

Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furuta és el tercer per la dreta

- Daijiro Furuta: El 15 d'octubre de 1925 és executat al Japó el militant anarquista Daijiro Furuta. Havia nascut l'1 de gener de 1900 a Tòquio (Japó). Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la «Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del «terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[14/10] «La Voix Libertaire» - Monument d'Utrera - Rhodakanaty - Ravachol - Recchioni - Liégeois - Bonnot - Rodrigues - Arans - Martínez Palomer - Saïl Mohamed - Agustí Gebellí - Santaflorentina - Pacios - Wolberg - Raluy - Guillemard - Corti - Alpuente - Escolà - Latorre - Schiaffonati - Peincedé - Suñer - Bontemps - Gibeau - Béranger - Català Balanyà

efemerides | 14 Octubre, 2018 12:41

[14/10] «La Voix Libertaire» - Monument d'Utrera - Rhodakanaty - Ravachol - Recchioni - Liégeois - Bonnot - Rodrigues - Arans - Martínez Palomer - Saïl Mohamed - Agustí Gebellí - Santaflorentina - Pacios - Wolberg - Raluy - Guillemard - Corti - Alpuente - Escolà - Latorre - Schiaffonati - Peincedé - Suñer - Bontemps - Gibeau - Béranger - Català Balanyà

Anarcoefemèrides del 14 d'octubre

Esdeveniments

Premsa llibertària internacional

Premsa llibertària internacional

- Surt La Voix Libertaire: El 14 d'octubre de 1947 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer i únic número de La Voix Libertaire. Périodique anarcho-syndicaliste 12ème Région. Organe régional. En van ser responsables Gabriel Diné (redacció i administració), Jean Raffin (tresorer) i D. Anreucci (impressió). Trobem col·laboracions de Samm Achoché, André Arru (Jean-René de Saulière), Arix, César Bardine, Eugène Bizeau, Jean- Marc Boulet, Arthur Mabire, Georges Morancho, Spartacus, entre d'altres. La publicació és de caire anticlerical i antielectoral i era continuació de Monde Nouveau (1946).

***

Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

- Monument als represaliats de la CNT: El 14 d'octubre de 2006 s'inaugura a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), a instàncies i sufragat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d'Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d'aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d'Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d'altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d'Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l'anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

- Plotino Rhodakanaty: El 14 d'octubre de 1828 neix a Atenes (Grecia) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües --n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz --després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars--; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I. «La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaire èxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme --també anomenada «Escola Lliure»--, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario.  El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista «La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo, El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (El Àguila Mormona) --per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec-- i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 --després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena-- retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus «Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense èxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria --la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896--, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) i Cartilla Socialista-Republicana (1883). En 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre.

***

Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

- Ravachol: El 14 d'octubre de 1859 neix a Saint-Chamond (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d'un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l'11 de juliol de 1892 a Montbrison (Arpitània). Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

***

Emidio Recchioni (ca. 1932)

Emidio Recchioni (ca. 1932)

- Emidio Recchioni: El 14 d'octubre de 1864 neix a Russi (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti.  En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

Foto policíaca de François Liégeois (16 de març de 1894)

Foto policíaca de François Liégeois (16 de març de 1894)

- François Liégeois: El 14 d'octubre de 1868 neix a Villette (Lorena, França) l'anarquista François Liégeois –a vegades citat Liegois. Sos pares es deien Henri-François-Joseph Liégeois i Marguerite Vessier. Sabater de professió, entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), més que res com a encobridor. Freqüentà el «magatzem» de la banda, al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'aplegaven els botins dels robatoris. Quan la caiguda del grup el 18 de març de 1894, va ser detingut i empresonat. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat amb tota la banda davant l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensat per l'advocat Gautier-Rougeville, va ser absolt. En 1897 va ser assidu de les reunions dels grups anarquistes de Montmartre. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Durantin de París i va ser processat per «frau a la publicitat» –aferrar als cartell segells usats desferrats d'antics pasquins. L'octubre de 1899, en ple «Cas Dreyfus», va ser un dels signataris del manifest «Aux anarchistes» (Als anarquistes), el qual edità i imprimí, on es criticava durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple com «anarquistes de govern» i es reivindicava la neutralitat dels anarquistes en l'afer. Durant la tardor de 1900 formà part, especialment amb Célestin Bossard, Pierre Louvet i Noël, del petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al «Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt del Pont Caulaincourt de Montmartre. També en aquesta època assistí a les reunions del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion. En 1902 fou membre, amb altres companys (Bossard, Boulun, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa Comunista de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. Sembla que és el mateix François Liégeois que abans de la Gran Guerra milità en la Federació Comunista Anarquista (FCA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Liégeois (1868-?)

***

Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

- Jules Bonnot: El 14 d'octubre de 1876 neix a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. En 1901, després de fer el servei militar, es va casar amb una jove costurera, Sophie. En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista, és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov), Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil --un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910-- amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit. És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la feta és portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parella és detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou «Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari «De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja que és un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi. Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), durant el trasllat a l'hospital de París. Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats.

***

Leonídio Rodrigues

Leonídio Rodrigues

- Leonídio Rodrigues: El 14 d'octubre de 1887 neix a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarquista Leonídio Rodrigues. Ferrer de gran habilitat, també treballava com a fuster de carros i tenia una petita propietat rural on amagava refugiats. Fou un dels fundadors de l'Associaçô de Classe dos Trabalhadores Rurais do Concelho de Palmela (Associació de Classe dels Treballadors Rurals del Municipi de Palmela) i portà a l'anarquisme un gran nombre d'obrers agrícoles de la zona de Palmela. També participà en conferències i en actes propagandístics anarquistes organitzats a Setúbal i per tot això va ser perseguit en nombroses ocasions per la policia. Leonídio Rodrigues va morir el 24 de maig de 1951 a Palmela (Setúbal, Lisboa, Portugal).

***

Joan Arans Nin

Joan Arans Nin

- Joan Arans Nin: El 14 d'octubre de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin --citat a vegades com Araus. Fill d'un masover, quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga --del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931-- dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir l'1 d'agost de 1964 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya).

***

Necrològica d'Emilio Martínez Palomer apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 24 de desembre de 1981

Necrològica d'Emilio Martínez Palomer apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 24 de desembre de 1981

- Emilio Martínez Palomer: El 14 d'octubre de 1894 neix a Abejuela (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Martínez Palomer. De molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en el Sindicat de Tramvies confederal. A causa de la seva militància, patí el boicot patronal a diverses localitats catalanes (Blanes, Sarrià, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Emilio Martínez Palomer va morir l'11 d'octubre de 1981 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[13/10] «La Protesta Umana» - «Montjuich» - «Tredici Ottobre» - Míting per Ferrer - Homenatge a Ferrer - «La Conquête du Pain» - «Il Libertario» - Monument Ferrer - Fanelli - Jung - Malagoli - Meniconi - Cano - Val - Vicente - Pappagallo - Julve - «Chorita» - Ferrer - Ramírez Fajardo - Carrasquer - Fernández - Nolla - Gimeno - Núñez Soler - Dwyer

efemerides | 13 Octubre, 2018 18:26

[13/10] «La Protesta Umana» - «Montjuich» - «Tredici Ottobre» - Míting per Ferrer - Homenatge a Ferrer - «La Conquête du Pain» - «Il Libertario» - Monument Ferrer - Fanelli - Jung - Malagoli - Meniconi - Cano - Val - Vicente - Pappagallo - Julve - «Chorita» - Ferrer - Ramírez Fajardo - Carrasquer - Fernández - Nolla - Gimeno - Núñez Soler - Dwyer

Anarcoefemèrides del 13 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "La Protesta Umana"

Capçalera de La Protesta Umana

- Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909.

***

Portada de "Montjuich"

Portada de Montjuich

- Surt Montjuich: El 13 d'octubre de 1910 surt a Scarlino (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista i lliurepensador Montjuich. Aquesta publicació estava dedicada íntegrament a retre homenatge al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia afusellat un any abans. Editada pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Scarlino, l'editor responsable fou Palmiro Martinozzi. Trobem col·laboracions de Francesco Arzi, Baldo Cavalli, Giuseppe Cignoni, Annibale Duccini, G. Gaggioli, Luigi Mariotti, Michele Tonicelli i Vignali Zuliro.

***

Capçalera de "Tredici Ottobre"

Capçalera de Tredici Ottobre

- Surt Tredici Ottobre: El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília) l'únic número del periòdic anarquista Tredici Ottobre. La glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la publicació l'advocat i periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic dedicat a la reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna en l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti, G. S. Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia, Marcellino Marcellini, Giovanni Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice.

***

Notícia del míting apareguda en "The New York Times" del 14 d'octubre de 1910

Notícia del míting apareguda en The New York Times del 14 d'octubre de 1910

- Míting per Ferrer: El 13 d'octubre de 1910 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari, organitzat per l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana Ferrer), en commemoració del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals Ferrer de la ciutat de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i, després de deixar una corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren l'himne Song of the toilers (Cant dels treballadors). Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident de la Thomas Paine Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i membre del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander Jonas, cofundador i editor del periòdic socialista New Yorker Volkszeitung i membre del comitè executiu de la Free Speech League (FSL); Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada anarcofeminista Emma Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes: anglès, alemany, castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte circulaven persones amb cistelles on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles Modernes arreu del continent americà. Aquesta proposta de construcció de noves escoles ferrerianes va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí una carta de suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que fou ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de gom a gom i més de mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi, fet pel qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per parlar a la multitud. El míting de la Cooper Union novaiorquès només fou un dels trenta actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars que es realitzaren a tot el món.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de "Cultura Obrera" del 17 d'octubre de 1931

Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de Cultura Obrera del 17 d'octubre de 1931

- Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes.

***

Capçalera de "La Conquête du Pain"

Capçalera de La Conquête du Pain

- Surt La Conquête du Pain: El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La Conquête du Pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat per Émile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns populars La Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935.

***

Capçalera d'"Il Libertario"

Capçalera d'Il Libertario

- Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana.

***

Monument a Ferrer a Montjuïc

Monument a Ferrer a Montjuïc

- Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»

Anarcoefemèrides

Naixements

Giuseppe Fanelli

Giuseppe Fanelli

- Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amic íntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés «autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

***

Hermann Jung (ca. 1880)

Hermann Jung (ca. 1880)

- Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

***

Foto policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894)

Foto policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894)

- Dionigi Malagoli: El 13 d'octubre de 1859 neix a Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller anarquista Dionigi Malagoli, més conegut com Dionis Malagoli. Sos pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo Bianchi, Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole dell'Avvenire» de Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a França, el 30 de maig de 1892 en va ser expulsat per les seves activitats llibertàries i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fioravante Meniconi

Fioravante Meniconi

- Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdic Umanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia).

Fioravante Meniconi (1893-1945)

***

Una obra de les obres més conegudes de Tomás Cano Ruiz

Una obra de les obres més conegudes de Tomás Cano Ruiz

- Tomás Cano Ruiz: El 13 d'octubre de 1901 --segons algunes fonts el gener de 1900-- neix a La Unión (Múrcia, Espanya) el periodista, mestre racionalista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Tomás Francisco Cano Ruiz, també conegut com Atea. Fou membre d'una coneguda molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Benjamín, Vicente i Juan. En 1915 començà a col·laborar amb el periòdic anarquista El Rebelde i l'any següent durant unes vacances a Melilla, conegué Rueda i Paulino Díez, essent expulsat per les autoritats militars de la plaça africana. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda Anarquista a Múrcia. El desembre de 1919 assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia) a Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a Barcelona, on milità en la CNT i en la Federació Nacional de Grups Anarquistes (FNGA). En aquesta època va fer mítings amb Salvador Seguí i formà part --amb Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin i Gener Minguet--  del Comitè Nacional clandestí de la CNT, però fou detingut gairebé immediatament. També en 1920 assistí a un acte antirepressiu amb la socialista Unió General del Treball (UGT) a Granada. El 28 d'octubre de 1920 va ser detingut en qualitat de delegat de la CNT del barri barceloní de Gràcia amb segells, carnets confederals i documents. Per guanyar-se la vida feia, en aquest període, de forner a Barcelona. El 28 de maig de 1921 va ser detingut al Sindicat Únic del Ram de la Construcció de Barcelona, clausurat aleshores per les autoritats, en qualitat de membre de Comitè Pro-Presos, amb segells, rebuts de cotitzacions i textos i fullets subversius. Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 participà en la Conferència de Saragossa. Aquest any va fer mítings amb Ginés Ros per la zona del llevant peninsular. Per aquest temps va ser requerit per diversos jutjats de Barcelona i de València per delictes d'estafa. El 16 de novembre de 1922, arran del robatori de 66.900 pessetes al caixer i a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València aquell mateix dia quan pretenien ingressar els diners al Banc d'Espanya, va ser detingut amb Vicente Altamira i José Miró Lázaro acusats d'haver perpetrat aquest delicte i de pertànyer al grup d'acció «Brazo y Cerebro» de València. Sense judici, va ser tancat un temps i sortí en llibertat provisional. En aquests anys col·laborà en Alba Social, Redención y Estudios. En 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, amb Pedro Vargas, en una campanya exigint llibertats públiques (Alzira, Burriana, etc.). El 29 de novembre de 1928 començà el judici per l'atracament a mà armada de novembre de 1922, considerat l'últim judici de l'època del pistolerisme. A ell, a José María Tadeo Navarro i a Francisco García García, se'ls demanà 12 anys i un dia de cadena temporal per atracament, més sis mesos i 250 pessetes de multa per ús il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel Sánchez, sis anys i un dia de presó major; i a Manuel López Rigel, nou anys de presó correccional. El 27 de novembre de 1928 la sentència el condemnà a 10 anys de presidi major per atracament i a dos mesos i un dia per ús de nom fals, a més d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a la tabaquera. En sortir de la presó s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos germans, primer a París, on fou secretari de la Federació Anarquista del Sena, i després a Alger. En 1930 tornà a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera, publicació que més tard, amb Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol de 1931 participà en un míting anarquista al Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso, Santiago Bilbao, Mariano Durruti i Arturo Perera, per protestar contra la carestia de la vida. En aquesta època va fer ocasionalment de professor a l'Acadèmia Pestalozzi que dirigia Pilar Grangel. Durant la II República portà a terme una intensa tasca periodística, faceta que compaginà amb la realització de conferències i mítings. Entre maig i juny de 1931 assistí a la Conferència catalana, on va proposar que la FAI fos convidada al proper congrés de la CNT, proposició que va ser acceptada. L'agost d'aquell any participà, amb Joan García Oliver i Gregorio Jover, en el míting pro presos realitzat al Palau de les Arts Industrials de Barcelona. El 13 d'octubre de 1931 parlà, juntament amb Ramón Acín i Antonio Martínez Novella, en un míting al Teatre Principal d'Osca per celebrar la legalització d'aquest sindicat a la ciutat. Arran del Ple Regional de Sindicats de Catalunya, celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13 d'octubre de 1931, va ser nomenat membre del consell de redacció de Solidaridad Obrera. El gener 1932, arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser detingut amb la resta de membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell «Buenos Aires», per ser deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso --amb aquest dos organitzà una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser separats a compartiments aïllats de la resta dels companys confinats-- i molts altres a Bata i a Fuerteventura fins al setembre. També en 1932 intervingué en el míting de la FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant Adrià de Besòs. Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José Pastor, Serafín Aliaga i altres, fundà les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Entre 1932 i 1934, amb son germà Benjamín, participà en l'Agrupació Pro-Escoles Racionalistes d'Alacant i ambdós varen fer classes a les dues escoles racionalistes que funcionaven en aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès, promoguda per l'Ateneu Llibertari d'Alacant, i la situada al barri de Sant Gabriel, al voltant del Sindicat Ferroviari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. El 9 de maig de 1933 resultà greument ferit, i un company seu (Manuel Martínez Castellanos) mort, en un xoc amb la policia durant una vaga al port d'Alacant, en el qual morí l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada li quedà esguerrada la mà dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. En 1935 formà part de la redacció de Liberación i poc després va ser detingut a Alacant. També en 1935 entrà en el Comitè Peninsular de la FAI, que va haver d'abandonar arran d'un nou tancament, i va fer un míting a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un hospital obrer. El 2 de juny de 1935 va ser detingut a Barcelona com a director del periòdic La Voz Confederal, òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb altres sis companys que treballaven a dues impremtes clandestines. El 18 de novembre de 1935 participà en un míting d'afirmació confederal contra la guerra a la Plaça de Toros de València, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb Manuel Pérez Feliu, Pau Monllor, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el setembre d'aquest any representà la FAI en el Consell Administració Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil milità a Múrcia i criticà duríssimament la fugida de Madrid del Govern republicà i el governamentalisme confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el periòdic Confederación. En 1937 va ser un dels representants d'«Els Amics de Mèxic» a Alacant. El novembre de 1937 representà el Sindicat de Professions Liberals d'Alacant en el Ple Regional de Llevant. En 1938 va ser nomenat delegat del Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat a Múrcia. Durant els anys bèl·lics també va fer diversos mítings i conferències --Villarreal (1937), València (1937 i 1938), etc. El 27 de gener de 1939 va ser elegit membre del Consell Municipal de València per la FAI, en substitució de Benjamín Gregorio. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus. A l'exili ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i dirigí publicacions. Durant els anys posteriors recorregué Amèrica i després s'instal·là a París com a professor de castellà a Nanterre. Durant aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i fins i tot s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets que van decebre força molts companys encara que després corregís. En 1962 i 1971 va fer conferències a París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de Llevant de la CNT de l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer conferències arreu. Després de la mort del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles d'estiu a Múrcia. En 1983 s'establí a València i posteriorment a Múrcia. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação Directa, Adarga, Aurora, A Batalha, Cenit, Le Combat Syndicaliste, A Comuna, ¡Desperdad!, España fuera de España, Espoir, Estudios, Los Galeotes, Liberación, Manha, Mujeres Libres, Nueva Humanidad, Ruta, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz de las Artes Blancas, Umbral, etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història del moviment obrer i col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. És autor de Nuestra odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de Quental, Recordando a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y los momentos actuales (1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio CNT-FAI. 19 de julio de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni García Lamolla), Homenaje a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976), Cuestiones ibéricas (c. 1977), La Commune de París (1871) (1977), Zarabanda insular (1977), Doña Anastasia (1979), Memorial de Chicago (1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980), Homéricas regionales (1981), Escuela de verano (1982), etc. Tomás Cano Ruiz va morir l'agost de 1986 a Múrcia (Espanya). Al seu poble natal un carrer porta al seu nom.

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS