Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 10 de juliol

Esdeveniments

Bomba del Liceu (1893)

- «Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions «en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que «el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.

***

Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

- Míting d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra als locals de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un míting de protesta contra la sentència de tres anys imposada a la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats llibertàries, antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting intervingué, a més de la doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler Greenhalgh. Finalment, l'octubre de 1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia, EUA) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president nord-americà Woodrow Wilson.

***

Cartell propagandístic d'Umbral

- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.

***

Tribuna del míting

- Míting de SIA: El 10 de juliol de 1938 se celebra al Teatre Romea de Barcelona (Catalunya) un míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). La finalitat de l'acte, a més d'explicar la importància commemorativa del 19 de juliol, va ser donar a conèixer l'obra humanitària de SIA. L'acte va ser presidit per Julián Ángel Aransáez Caicedo, de la Secció del Combatent del Consell Nacional de SIA, i hi van intervenir Nativitat Mulet (Nati), secretària de Propaganda del Consell de Barcelona de SIA, que va fer la conferència «SIA y la infància»; Manuel Pérez Fernández, que parlà sobre SIA; Serafín Aliaga Lledó, que parlà sobre «El gesto y la fecha del 19 de juliol»; també va fer ús de la paraula Mateu Baruta Vilà.

Míting de SIA (10 de juliol de 1938)

Naixements

Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Era filla d'una família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte del 2 de desembre de 1851; sa mare es deia Marie-Céline-Adélaide Lequertier. Quan tenia uns 17 anys s'ajuntà a París (França) amb el componedor d'impremta François Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà el 5 de setembre de 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. El 23 de maig de 18971 defensà la barricada de la plaça Blanche de París. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada el 28 de març de 1872 per 10 anys de presó i tancada a Auberive (Xampanya-Ardenes, França), però la seva «bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. El 21 de gener de 1905 assistí a l'estació de Lió (Arpitània) per a rebre el taüt de Louise Michel morta a Marsella. Béatrix Excoffon va morir el 30 de desembre de 1916 al XVI Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Joseph Bruyère apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 9 de desembre de 1882

- Joseph Bruyère: El 10 de juliol de 1861 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Joseph Victor Bruyère, que va fer servir el pseudònim Émile Clavel. Sos pares es deien Jean Bruyère, cantiner del XVII Batalló d'Estrasburg, i Marie Victoire Patoreau. Es guanyava la vida com a serraller i vivia al número 50 del carrer Thibaudiere de Lió (Arpitània). A principis dels anys vuitanta formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), on es congregaven la major part dels anarquistes de la zona. Posteriorment visqué amb Pierre Pinoy al número 35 del carrer Rachais. Segons informes policíacs, el febrer de 1882 retornà a Lió després de passar per Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La tardor de 1882 era membre de la Lliga pels Interessos Populars (LIP) que agrupava blanquistes i anarquistes (Henri Boriasse, Claude Crestin, François Pautet, Thomassot, etc.). En aquesta època estava domiciliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al domicili de son pare. El 14 d'agost de 1882 assessorà la reunió publica organitzada a la Croix Rousse de Lió per la FRRE per protestat contra la detenció de Claude Crestin i de Joseph Bonthoux. El 22 d'octubre de 1882, a l'endemà de la detenció de diversos companys (Toussaint Bordat, Émile Gauthier, etc.), va ser un dels oradors de la reunió pública, presidida per Jean Renaud (Cointot), que se celebrà, sota el títol «Les exploits de la Police» (Els èxits de la policia), a la sala Alcazar, on denuncià les detencions i els escorcolls a més de desmentir la detenció de Louis Dejoux, tractant el comissari present a la sala de «bandit». A resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats de Lió d'octubre, el 28 d'octubre de 1882 es va decretar la seva detenció, ben igual que la de nombrosos companys, però aconseguí fugir-ne. Cridat a files en el 96 Regiment de Línia de Rumans d'Isèra (Delfinat, Occitània), no acudí a la convocatòria i es va declarar insubmís. El 12 de novembre d'aquell any, en una reunió celebrada al domicili de Toussaint Bordat, va rebutjar passar a Suïssa i comentà que tenia intenció de lliurar-se a les autoritats per integrar-se a la seva unitat militar. No obstant això, passà dues setmanes a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina, però, sense èxit, retornà a peu a Lió. Segons les autoritats, va ser sospitós d'haver preparat amb altres companys un atemptat contra el jutge d'instrucció del procés que es preparava. Detingut, es negà a respondre diverses preguntes i a signar la seva declaració, essent reclòs a la presó de Saint-Paul. El 7 de desembre de 1882, sota el nom d'Émile Clavel, va ser detingut a Lió, juntament amb Michel Sala (Alain Léger); en l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà una fina alena de baster, un extracte del registre de naixement a nom de Clavel, el fullet Menace à la bourgeoisie de Joseph Bonthoux, un exemplar del cartell «Manifest socialiste révolutionnaire» dels Grups Anarquistes de París i un llistat amb noms i adreces d'anarquistes. Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a vuit mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Cap el 1886 feia el servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela d'Adolphe Abraham publicada en el diari de Nantes La Phare de la Loire del 6 de setembre de 1939

- Adolphe Abraham: El 10 de juliol de 1864 neix a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya) el socialista i sindicalista, i després anarquista, Adolphe César François Abraham. Era fill de Pierre Louis Abraham i de Françoise Jeanne Diotel. Es guanyà la vida treballant de ajustador mecànic. A partir de 1884 visqué a Saint-Nazaire (País del Loira, França) i visqué al número 7 del carrer Almiral Combet. En 1891, amb altres cinquanta companys, fundà, sota el nom de «Groupe de l'Émancipation», la secció local de Saint-Nazaire del Partit Obrer Francès (POF), amb el suport de Paul Lafargue, que es desplaçà a la població. En 1892 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Ajustadors Metal·lúrgics. En 1893, com a candidat del POF, obtingué 2.300 vots en les eleccions legislatives per la I Circumscripció de Saint-Nazaire, i va ser regidor municipal. Sovint presidia les conferències organitzades a la Borsa del Treball de Saint-Nazaire. També regentà una taberna cooperativa. El 27 d'agost de 1893 els anarquistes convidaren els socialistes a una reunió a casa seva. El 18 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb possibilitats d'adherir-se, a l'anarquisme redactat pel procurador general de Rennes. En 1910 va ser processat pel Tribunal de Saint-Nazaire per «difamació» contra Le Moël, gerent de Le Travailleur de l'Ouest. En 1919 participà en una subscripció popular per erigir un monument a Jean Jaurès. Sa companya fou Adéline Marie Magdeleine Legrand, amb qui tingué un fill, André, i dues filles, Marcelle i Bleuette. Adolphe Abraham va morir el 5 de setembre de 1939 al seu domicili, al número 5 del carrer Dolmen, de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Toutes-Aides de la ciutat.

***

Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

- Belén de Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a Valladolid (Castella, Espanya) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà –la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante, El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

Francesc Layret Foix

- Francesc Layret Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona (Catalunya) el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Sos pares es deien Francesc Layre Rico i Ramona Foix Prats. Era fill d'una família benestant, propietària d'un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes. Quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l'Associació Escolar Republicana i a la creació de l'Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) –amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet–, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit –celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic íntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell any. L'endemà de l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l'enterrament al cementiri de MontjuÏc, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).

Francesc Layret Foix (1880-1920)

Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

***

Denzio Anzani al seu taller de sastreria

- Decio Anzani: El 10 de juliol de 1882 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Anziani, Carlo Anziani, D'Anzani, Dani, Emilio Millet, Giovanni Servadu, Jacomit Servadu, Giovanni Servadei, Jacomi Servadei). Fill de pares desconeguts –sembla que nounat va ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la ciutat–, va ser criat per una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a l'orfenat de Forlì i posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de la seva infantesa va aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí d'Itàlia per a no fer el servei militar i, després d'un pas per Suïssa, s'establí a França. En 1902 col·laborà econòmicament des de París (França) en la campanya «Pel sufragi universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser detingut a Lió (Arpitània); jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver participat a París en els preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de Maig i se li va decretar l'expulsió de França. Passà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco. El febrer de 1907 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos abans de passar de bell nou a França. Acusat d'«emissió de moneda falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de París. En aquesta època vivia amb l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va ser novament detingut per robar uns llençols en un hotel de l'avinguda Parmentier de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó, sentència que va ser confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser expulsat de França i reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per vagabunderia i portat a la frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de busca i cerca per «deserció», va ser empresonat un any a Nàpols (Campània, Itàlia). L'1 de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a fer el servei militar, però desertà. Cinc mesos després el trobem novament a París sota el nom d'Emilio Millet, però va ser detingut per «infracció al decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911, va ser portat a Chambéry (Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per abandonar França. El 7 d'octubre de 1911 un confident des de París comunicà a la policia italiana que havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit. S'instal·là definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un negoci de sastreria femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al Soho, al número 99 de Charlotte Street. Participà activament, juntament a Errico Malatesta, en reunions contra la guerra i en les conferències organitzades pel «Gruppo Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià d'Estudis Socials). En 1916 es casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les (Bèlgica), amb qui tingué una filla, Renée. En aquesta època regentava una sastreria al número 25 de Great Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al número 3 de Caroline Place, al barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la colònia d'exiliats. El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats anarquistes (Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i Vittorio Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel periòdic feixista londinenc La Cronaca. També, amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual es reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari honorari. Va ser molt amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio. Dedicà tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat italià feixista realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats antifeixistes italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al número 9 de Pollen Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit Laborista i amb Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la distribució de fullets de denúncia de la repressió que s'exercia a Itàlia. En aquests anys va estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori i Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard. En 1935 la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What has Mussolini done to the Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo italiano). Freqüentà les reunions que es realitzaven a la botiga Emidio Recchioni, amb Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938 sol·licità la ciutadania britànica, però li va ser rebutjada. Acabà regentant un famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i els seus afamats models es mostraven a la revista Vogue Magazine. El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia declarat la guerra als aliats el dia anterior, va ser detingut «per error» com a «enemic estranger» i internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500 civils italians, molts d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps reclòs a la caserna londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser embarcat a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir el 2 de juliol de 1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell britànic SS Arandora Star va ser torpedinat i enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les costes irlandeses, per un submarí alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La injusta mort de Decio Anzani, un més que evident antifeixista –se sap que abans de l'esclat de la II Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració d'un llistat d'antifeixistes italians per al Govern britànic per estar protegits en cas de conflicte–, va ser denunciada al Parlament britànic per diverses personalitats (William Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva història va ser explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des de 2006 una avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del Partit Democràtic (PD) italià porta el seu nom.

Decio Anzani (1882-1940)

***

Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 5 de novembre de 1920

- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Sos pares es deien Alexandre Coussinet, obrer sabater, i Charlotte Coussinet, planxadora. Es guanyava la vida fent de fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París «per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. El 15 de maig de 1915 es casà a Corbeil (Illa de França, França) amb Gabrielle Marie Guilleumette, però es va divorciar aviat i es casà novament el 14 de maig de 1918 al VI Districte de París amb Germaine Louise Gallet. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic «sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de «provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Melich Rodés

- Enric Melich Rodés: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez. Sos pares es deien Josep Melich Duran, llaurador, i Teresa Rodés Valls. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodés va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia referent a Pierre Bertelletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de maig de 1921

- Pierre Bertelletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Bertelletto, també citat erròniament Berteletto i Bertheletto. Sos pares es deien Jean Bertelleto, enguixador, i Françoise Ferraris, domèstica. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Victor Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat d'aquesta localitat. Durant la tardor de 1919 fou un dels animadors del Grup Antiparlamentari del XIII Districte de París (França). La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París, i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la «Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Lucien Haussard, Maurice Pfister (Fister), i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí com a delegat de l'UA, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article de Jules Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de «contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. Cap el 1922 vivia al carrer París de Pantin (Illa de França, França) i sembla que feia servir el llinatge Berthaux. En 1923 la correspondència de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques) arribava al seu domicili i va ser responsable del número únic de Primo Maggio, publicat que aquest comitè. Entre gener i setembre de 1923 fou gerent de «La Librairie Sociale» de París; acusat d'haver desviat 22.000 francs per a la seva butxaca, i després de negar-se a donar explicacions davant el consell d'administració de la llibreria, va ser substituït per André Colomer i es va publicar un comunicat en Le Libertaire explicant aquesta feta. Pierre Bertelletto va morir el 3 de juliol de 1973 a Chambéry (Savoia, Arpitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Uguaglianza Sociale

- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf «Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

***

Míting en memòria de Berkman

Naixements

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

- André Slom: El 9 de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) –algunes fonts diuen erròniament que va néixer a Polònia i que vingué a França a finals del II Imperi– el pintor i dibuixant communard i anarquista Andrzej Słomczyński (la partida de naixement cita André Stomczynski i la de defunció André Slomczynski), més conegut com André Slom. Fill d'una família de refugiats polonesos, son pare es deia Stanislas Słomczyński, antic oficial polonès, i la mare figura com a desconeguda tant en la partida de naixement com la de defunció. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola Polonesa de París (França). En 1871 participà en el moviment insurreccional de la Comuna de París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i membre electe del Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan Rigault, com a procurador de la Comuna, donà l'ordre d'execució de Gustave Chaudey, exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes. Condemnat a mort pels consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una al·locució als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels gendarmes, aconseguí fugir i arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià, amb Eugène Protot, al domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a les reunions de celebrades al Temple Únic per la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant col·laborà en L'Illustration, Le Monde Illustré i La Suisse Illustrée. Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny d'imitació i d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa) i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Élisée Reclus, de qui va il·lustrar amb dibuixos fora del text nombrosos volums de la Nouvelle Géographie Universelle. Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de mort i el disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als communards, el gener de 1882 retornà a París, on dibuixà per a revistes i editorials (Arman Colin, Flammarion, Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société Française d'Éditions d'Art, etc.) i col·laborà en el Bulletin polonais littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883 i 1903 il·lustrà l'Annuaire du Club Alpin Français. A París visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins. En 1883 el poeta Maurice Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie féline», del llibre Les névroses. En 1892 il·lustrà per a l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van ser reeditats en 1895 i 1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el «Diploma Olímpic». En 1904 il·lustrà el llibre d'Amélie Mesureur Le dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941), destacà com a pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el retrat seu que aparegué a l'edició original de 1913 del seu llibre Philémon, vieux de la vieille. Sa companya fou Emma Blank. André Slom va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1909 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Slom (1844-1909)

***

Georges Lecomte

- Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a Mâcon (Borgonya, França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Charles Georges Lecomte. Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851. Sos pares es deien Jules Joseph Lecomte, administrador principal d'una oficina de correus, i Marie Claudine Petitjean. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâcon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949), Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925), La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin i Le Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Sa companya fou Berthe Godchau. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 al seu domicili del XVI Districte de París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers: El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb Élisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895), Le mariage libre (1901), Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 13 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de novembre– de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial –alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Gaston Montéhus

- Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) –apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial–, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

***

Cartell d'una xerrada de Lucien Huart (Brest, 1938)

- Lucien Huart: El 9 de juliol de 1884 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Huart. Era fill natural de la modista d'Ivry (Illa de França, França) Jeanne Jósephine Villette i l'infant va ser reconegut per sa mare i son pare, Jérôme Huart, el 20 de juliol de 1884 a Ivry i legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 15 de maig de 1886 a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França). El 17 d'agost de 1894 son pare va morir i la família vivia aleshores al XIX Districte de París. En 1905, quan vivia a Rouen (Alta Normandia, França), va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. Es guanyava la vida com a sabater i en 1912 era secretari del Sindicat del Calçat del departament del Sena. Entre el 16 i el 23 de setembre de 1912 representà diversos sindicats de cuiro i de pell en el Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Le Havre (Alta Normandia, França) i entre el 24 i el 25 de novembre d'aquell any assistí en nom del Sindicat del Calçat del Sena al Congrés Extraordinari de la CGT («Contra la guerra i la Llei dels tres anys») celebrat a París. En 1913 va ser exclòs del seu sindicat per «indelicadesa», ja que com el sindicat li devia unes despeses de delegació agafà els diners de la caixa sense dir res. Malgrat ser fill de vídua, durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El 23 de desembre de 1922 es casà al XI Districte de París amb l'obrera sabatera parisenca Julia Euphrosine Collin, divorciada de Daniel Bal. En aquesta època vivia al número 53 del carrer de la Roquette de París. El febrer de 1924 fou partidari d'una vaga i el 25 d'octubre d'aquell any, en una assemblea general del Sindicat del Calçat de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), s'acceptà el seu reingrés en el sindicat a condició que reemborsés els 200 francs que havia agafat i que no hi ocupés mai més un lloc de responsabilitat. Malgrat tot, s'encarregà de les activitats de la Minoria Sindical Revolucionària (MSR) de la CGTU. En el Congrés de l'MSR celebrat entre l'1 i el 2 de novembre de 1924, en el qual una minoria decidí continuar fent oposició en el si de la CGTU i la majoria fundà la Unió Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA), ell s'esforçà d'arrossegar-hi una del part del Sindicat del Calçat de la CGTU i entrà a formar part de la comissió administrativa provisional. Amb el temps, amb Pierre Besnard, promogué dins del si de l'UFSA la creació d'un tercer sindicat, seguint l'estratègia sindicalista revolucionària i adherit a l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França) del 28 de juny de 1925, va ser elegit amb Pierre Besnard cosecretari del buró executiu de l'UFSA. L'agost de 1926, amb Pierre Besnard i Albert Guigui, llançà el butlletí mensual La Voix du Travail, portaveu de l'AIT. Entre el 26 i el 31 d'agost de 1926 fou delegat per l'UFSA al Congrés de la CGTU, on en el discurs d'obertura reivindicà la independència sindical. Signà, amb Andrieux, Besnard, Boisson, Juhel i Leroy, la crida «Pel reagrupament de les nostres forces», que reclamava la creació d'una tercera CGT autènticament sindicalista revolucionària. Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 representà l'UFSA en el Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció que se celebrà a Lió (Forez, Arpitània) i on vindicà la creació d'aquesta tercera CGT. Entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 se celebrà el Congrés de l'UFSA a l'Ajuntament del VI Districte de Lió, on es va decidir la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), adherida a l'AIT, i ell va presentar els estatus als congressistes, a més d'acceptar la secretaria general interina durant tres mesos. El 17 de novembre de 1926, amb Besnard, Boisson i Boudoux, va fer el míting inaugural de la CGT-SR a l'Ajuntament del VI Districte de París. El seu mandat de la CGT-SR durà dos anys a Lió i en aquest temps esdevingué un orador i propagandista destacat. L'1 de desembre de 1926 sortí el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGT-SR, del qual va ser administrador. En el I Congrés de la CGT-SR, celebrat entre el 14 i el 15 d'agost de 1927 a Lió, va ser confirmat en les seves funcions i en el II Congrés, celebrat entre el 2 i el 4 de novembre de 1928, va ser reemplaçat per Eugène Juhel. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Libération, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil du Bâtiment, La Voix Libertaire, La Voix du Travail, etc. Durant la primavera de 1931 va anar amb una delegació de la CGT-SR a Espanya, on s'acabava de proclamar la II República i la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'havia tornat a legalitzar, i assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya). Arran d'aquesta visita a Espanya va fer una gira de conferències per França per parlar sobre la situació a la Península. El 7 de desembre de 1931 es va divorciar de Julia Collin. En 1935, quan les negociacions de reunificació entre la CGT i la CGTU, formà part dels militants que, amb Henri Fourcade i Paul Massoubre, defensaren que la CGT-SR s'integrés en la unitat sindical. Amb una part de la CGT-SR s'integrà en la CGT. En aquesta època vivia a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Des de l'estiu de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i representà el Comitè Anarcosindicalista del Midi en el Congrés Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol celebrat entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936 a París. També s'integrà en el Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) que s'havia acabat de crear i va ser nombroses vegades oradors de l'UA en mítings per la unitat antifeixista organitzats pel CEL i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'hivern de 1936 i 1937, amb Louis Mercier (Charles Ridel), va fer una gira de conferències amb projeccions de pel·lícules de la CNT-FAI, que va atreure desenes de milers d'espectadors i uns beneficis de 10.000 francs. Posteriorment va fer conferències a Bretanya (març de 1938) i a Algèria i Tunísia (octubre de 1937 i abril i desembre de 1938). En aquesta època col·laborà en el periòdic SIA. El 8 d'octubre de 1937 prengué la paraula en el míting de la Federació Anarquista Francesa (FAF), celebrat a la Sala Mutualité de París, i l'endemà assistí al congrés d'aquesta organització. Durant la tardor de 1937 dimití de la FAF i de la CGT-SR i s'adherí a la Unió Anarquista (UA). Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 representà els grups anarquistes de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i d'Alger (Algèria) al Congrés de l'UA. Aleshores era membre del grup anarquista «Élisée Reclus» de Narbona (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1939 vivia la número 49 del carrer Peyrolières de Tolosa i era l'animador del grup anarquista «Orobón Fernández» d'aquesta ciutat. Quan l'Ocupació i la instauració del Govern de Vichy, va ser detingut administrativament i tancat a la presó de Saint-Michel de Tolosa, juntament amb els germans Eugène i Marius Tricheaux. En 1943 va ser internat al camp de concentració de Noé i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Segons el primer número del periòdic Le Libertaire aparegut després de la guerra, hauria mort deportat a Alemanya.

***

Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

- Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castel Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora –que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)– només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals –Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports–, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

***

Fermín Tejedro Della

- Fermín Tejedor Della: El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro. Sos pares es deien Leonardo Tejedor i Magdalena Della. Mecànic de professió, amb la seva companya Nieves Sebastiá, fou un dels principals animadors, abans de la proclamació de la II República espanyola, de la Societat Obrera de Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. El maig de 1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929 treballava de mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931 col·laborà en el diari republicà local El Pueblo. Intervingué en la insurrecció llibertària de desembre de 1933. L'octubre de 1934 va ser detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique Celma Giner i Cándido Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la Revolució i la guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap acció bèl·lica, fou responsable de la col·lectivitat local i responsable de l'abastiment de les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). També encapçalà l'Oficina Olivera i de l'Oli. En 1937, amb el militant de la Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo Radigales Aliacar, fou membre del Comitè Regional del Transport del Consell d'Aragó. L'agost de 1938 era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, establert a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà Manuel Tejedor Della i son cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643, destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània). A finals de 1943 formà part del «Comitè de Besiers», encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista), cunyat seu i amb qui mantenia una relació comercial, creat per combatre el Comitè Nacional de la CNT de Juan Manuel Molina (Juanel) i Felipe Alaiz de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li atribuïren contactes amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per col·laboracionisme el juny de 1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici redactà un informe (Rapport sur mon affaire) per combatre les dures crítiques contra ell llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus. Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de Esgueva (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cirilo Redondo Marquina, conegut com El Barbas. Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats als carrers de Barcelona i després s'enrolà com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, on va ser anomenat El Barbas per mor de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo Marquina va morir el 3 de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França).

***

José Tomás Fernández Saavedra

- José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Sos pares es deien Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de juliol

Esdeveniments

Conferència cenetista en ple pistolerisme

- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els Sindicats Únics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

***

Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

- Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots els àmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

***

Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la «democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Beauzelly apareguda en el diari lionès Le Progrès del 7 de maig de 1905

- Édouard Beauzelly: El 8 de juliol de 1851 neix a Juèsa (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Édouard-Auguste Beauzelly –el seu llinatge citat de diferents maneres (Beauzelli, Beauzelle, etc.). Era fill d'Augustin Ferdinand Beauzelly, cabareter, i d'Anne Françoise Moulin, domèstica. En els anys vuitanta treballava de drapaire a Aubenàs (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1884 el Tribunal Correccional de Alès (Llenguadoc, Occitània) el condemnat a 40 dies de presó i 30 francs de multa per un delicte de «pesca a la dinamita». L'agost de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Privas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó pel robatori d'una canonada propietat de Edouard Raphanel; amb ell també va ser condemnat Victor Richier, drapaire com ell, a vuit dies de presó. El maig de 1889 el Tribunal Correccional de Privas el condemnà a un mes de presó i 30 francs de multa per «pesca a la dinamita»; aquesta era la seva novena condemna. En els anys noranta milità en el moviment anarquista de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). El 16 de desembre de 1893, després d'un temps tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i s'establí a Alès (Llenguadoc, Occitània). El desembre 1900 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del departament del Gard i aleshores treballava d'obrer boter a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). La policia sospità que es dedicava a la fabricació de moneda falsa. El gener de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 50 francs de multa per un delicte de «caça». El 5 de maig de 1905 va ser detingut a Avinyó (Provença, Occitània) perquè es trobava en busca i cerca per ordre de les autoritats de Tarascó (Provença, Occitània) per un delicte de «robatori, cops i ferides». Aleshores es trobava sense domicili fixe i deia que treballava de mecànic. El 27 d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes, juntament amb Pascal Vivin, a un mes de presó per «robatori». El maig de 1912 es presentà a les eleccions municipals pel seu poble natal en la llista de la Unió Republicana i Socialista, però al final, malgrat anar en primer lloc dels elegits, retirà la seva candidatura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds Le National Suisse del 8 de juny de 1906

- Luigi Freghi: El 8 de juliol de 1883 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista, i després socialista, Luigi Ettore Freghi. Era fill de Giuseppe Freghi i de Teresa Jaconetti. Després de fer els estudis primaris, amb 16 anys entrà a formar part del moviment socialista i esdevingué un destacat propagandista, patint una condemna de cinc dies de presó per haver xiulat la Marxa Reial. En 1900 començà a fer continus viatges (París, Lugano, Pàdua, Cremona, Carpi, etc.) a la recerca de feina i com a venedor ambulant, tot retornant sovint a Novara. El novembre de 1905 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) i assumí la gerència del setmanari anarquista Il Grido della Folla, en substitució de Carlo Gelosa; mantingué aquesta càrrec, ben igual que el de la gerència del periòdic L'Operaio, dirigit per Ferruccio Furlani, fins al març de 1906, data en la qual la majoria dels gerents del periòdic milanès, fugí per eludir possibles condemnes per delictes de premsa. Establert a Zuric (Zuric, Suïssa), juntament amb Edel Squadrani, el juny de 1906 va ser condemnat a Itàlia en rebel·lia a dos anys, dos mesos i 15 dies de presó. Dies després, el 5 de juny, va ser expulsat de Suïssa, juntament amb l'anarquista Amilcare Molgora, per haver participat en una manifestació antimilitarista davant la caserna de Zuric, i portat a Milà, aconseguí evitar la detenció, ja que la sentència encara no era ferma. Desaparegut una temporada de Milà, va ser localitzat al Principat de Mònaco, on va restar fins a principis de 1909, treballant en feinetes temporals. De bell nou a Itàlia, lliure de penes judicials gràcies a una amnistia, es va instal·lar a Ragusa (Sicília), on va romandre fins al març de 1910, moment en el qual es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de venedor en una empresa local. El 17 d'abril de 1910 la policia el va sorprendre amb 1.500 exemplars del número únic d'Il Reffattario, que va ser segrestat en la seva totalitat. L'1 de maig de 1910 publicà el número únic L'Anarchico, que s'encarregà d'editar. Denunciat per les autoritats judicials, va marxar de Gènova i s'establí a Torí (Piemont, Itàlia), on va viure tot l'any 1911. Després s'instal·là a Vercelli (Piemont, Itàlia), on en 1914 va ser nomenat pel Comissariat d'Emigració representant de Lloyd SAbaudo per al trasllat d'emigrants per als districtes de Vercelli i de Borgovercelli. Quan esclatà la Gran Guerra d'antuvi es declarà «intervencionista», però després reprengué les posicions antibel·licistes. En 1916 s'establí a Biella (Piemont, Itàlia) i les seves funcions en el Comissariat d'Emigració li van ser revocades. Encara anarquista, en 1917 va projectar la publicació del número únic La Spinta, però aquest va ser prohibit. En 1918 ja s'havia acostat als socialistes i col·laborava de reporter en el setmanari Corriere Biellese. Giornale settimanale socialista del circondario di Biella. Durant la postguerra va ser redactor de La Campana de Borgosesia (Piemont, Itàlia) i actiu en les vagues del proletariat tèxtil. El juny de 1919, juntament amb Primo Taddei i Antonio Valeri, assumí el càrrec de secretari de la Cambra del Comerç Confederal de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser redactor de L'Idea. Segons la policia, l'agost de 1919 participà a Parma en les reunions dels metal·lúrgics i assistí al Consell Nacional de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), celebrada entre el 15 i el 17 d'agost a Milà. El novembre de 1920 entrà com a redactor del quinzenal socialista Il Lavoratore Comasco de Como (Llombardia, Itàlia). Amb l'arribada del feixisme al poder, treballà en diferents feines (comerciant de formatge, venedor ambulant de merceria, fotògraf, etc.), conservant les seves idees polítiques. En 1926 les autoritats el tenien fixat no com «socialista anarquista» sinó com a «socialista maximalista». Luigi Freghi va morir el 15 de maig de 1927 a Como (Llombardia, Itàlia).

Deolinda Lopes Vieira

- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã, Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social, Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica, Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l' Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International "Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la «Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

***

Foto policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)

- Quiliano Badosa Miramont: El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución (Constitución, Santa Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es deien José Badosa i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), ciutat catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia tingut diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà feina de comptable a l'entitat bancària «Société Générale», instal·lant-se a l'hostal-restaurant Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia francesa el va fitxar i el va qualificar d'individu «intel·ligent, bon xerrador i que professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va instruir un expedient contra ell per «estafa i falsedat documental». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ginés García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de març de 1967

- Ginés García Martínez: El 8 de juliol de 1897 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ginés García Martínez. Sos pares es deien Ginés García i Dolores Martínez. Ferrador de professió, en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). Durant els anys del pistolerisme va ser detingut en diferents ocasions, empresonat i torturat. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara secretari de la Secció de Ferradors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. A conseqüència dels «Fets de Maig» de 1937, va ser detingut acusat d'haver preparat un atemptat contra el dirigent comunista Joan Camorera Soler. Un cop lliure, va ser nomenat secretari del Sindicat de Sanitat de la CNT, càrrec que mantingué fins el final de la guerra. En 1938 publicà Los robles. Una novela de un militante de la CNT, obra ambientada en la guerra civil amb un pròleg de Joan Blasco Sala. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Saint-Fons (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Pilar Hernando. Malalt, Ginés García Martínez va morir el 27 de juny de 1966 al seu domicili de Porcieu (Alvèrnia, Occitània), on residia.

***

Foto policíaca de Tarcisio Robbiati

- Tarcisio Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia, destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12 joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va ser capturat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per «associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el «Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per «persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva «indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de 1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15 d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de 1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà «Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Tarcisio Robbiati (1897-1952)

***

May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)

- May Picqueray: El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Sos pares es deien François-Jean-Marie Picqueray, jornaler, i Marie-Louise Françoise Leray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquesta època fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. El 9 d'agost de 1930 es casà a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb François Félix Niel, de qui es va divorciar el 7 de maig de 1937 a Draguinhan (Provença, Occitània). Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup «Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títol Pour mes 85 ans d'anarchie. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a l'Hospital Cochin de París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

***

Ettore Cropalti

- Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on treballà de sabater i entrà en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. L'abril de 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació; encara que aquesta última mesura va ser revocada en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Cropalti (1900-1955)

***

Crida de Julien Clot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 d'octubre de 1928

- Julien Clot: El 8 de juliol de 1900 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Julien Clot. Sos pares es deien Charles Clot, sabonaire, i Marie Léontine Boutet. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic. Quan esclatà la Gran Guerra no va ser mobilitzat perquè en la revisió mèdica va ser qualificat de «feble». El setembre de 1921 era un dels representants de les Joventuts Comunistes, però aviat es decantà per l'anarquisme. Defensor de l'Ido, a principis de 1924 formava par del grup llibertari «Emancipanta Stelo» de Marsella. L'abril de 1924 participà en diverses reunions a Marsella amb destacats anarquistes (Germaine Berton, Louis Boisson, Félix Denegri, Jean Marestan, etc.). El setembre de 1924 organitzà un congrés de la Federació Anarquista del Migdia (FAM), que se celebra el 27 d'octubre d'aquell any a Toló (Provença, Occitània), per a preparar el Congrés Nacional de la Unió Anarquista (UA). Més tard presidí el «Comitè Sacco i Vanzetti» de Marsella. En 1927 col·laborà en Le Libertaire, especialment amb articles sobre el plataformisme. El març de 1927 va participar com a contradictor en una gira propagandística organitzada pel Grup d'Acció Anarquista (GAA) a diversos barris de Marsella amb l'anarquista Roger Lepoil. Durant una reunió celebrada el 12 d'octubre de 1927, atacà els comunistes, especialment César Matton, pel que feia la situació a l'URSS en general i el cas de l'anarquista Nicolas Lazarevitch en particular. El 22 de novembre de 1927 va ser hospitalitzat per emfisema pulmonar i esclerosi peribronquial. Entre 1927 i 1931 fou un actiu propagandista anarquista i participà en nombroses conferències. Es va presentar com a candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Marsella per a les eleccions legislatives de 1928. En 1928 era el representant del GAA. El 2 de febrer de 1929 presidí la conferència «Développement de l'individualisme anarchiste» d'E. Armand; el 23 d'abril de 1929 la de Georges Bastien «Ni Dieu, ni Maître»; i el 16 de març de 1930 la de Sébastien Faure «Comme je conçois la société future». L'abril de 1929, amb Jean Marestan i François Mayoux, va fer campanya per Maurice Vial. L'agost de 1929 participà activament en les activitats del Comitè de Defensa Social (CDS) en suport dels vaguistes nord-americans amenaçats de mort. El 18 de novembre de 1929 participà, amb Jacques Laurent, en una reunió pública i contradictòria per parlar de les maniobres contra el moviment anarquista a l'URSS i on van ser convidats els comunistes. El 16 d'octubre de 1930 presidí un míting de protesta contra la demanda d'extradició del govern espanyol de dos anarquistes organitzat pel CDS i el 5 de gener de 1931 la conferència de Sébastien Faure «Est-ce la guerre? Les moyens d'y remédier». Entre gener de 1932 i març de 1935 fou gerent del «Comitè Pro Cociancich i Fornasari», que recollí una bona suma de diners per a la defensa dels anarquistes Pietro Cocianchich i Dante Fornasari, empresonats sota l'acusació d'haver perpetrat un atemptat contra la feixista «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània). El 20 de juny de 1933 es casà a Marsella amb Anaïs Maria Antoinette Thérèse Martin. Cap el 1934, amb Léopold Faure i Pedro Sayas Gamiz, fou un dels animadors del Grup d'Acció Anarquista (GAA), que es reunia tots els vespres a la Borda del Treball. En aquesta època vivia la número 8 del carrer Clotilde. En 1935 rebia la correspondència de diversos italians exiliats a Marsella. El novembre de 1937, en nom de la Federació Anarquista Italiana (FAI), demanà entrar en contacte amb la Secció Americana de la Federació Anarquista Universal (FAU), crida que va ser publicada en L'Adunata dei Refrattari. En 1939 va ser llicenciat per greus i crònics problemes mentals i el 23 de maig de 1940 va ser diagnosticat com a «no recuperable» per alienació mental per la sanitat militar. Julien Clot va morir el 28 d'agost de 1940 a l'Hospital de Marsella (Provença, Occitània). L'anarquista Emilio Strafalini va fer servir el pseudònim Julien Clot.

***

Necrològica de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Josep Pitarch Beltran: El 8 de juliol de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Maria Moles Morles apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 d'abril de 1958

- Maria Moles Morles: El 8 de juliol de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Moles Morles –algunes fonts citen erròniament altres llinatges. Sos pares es deien Josep Moles i Emília Morles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company va ser l'anarcosindicalista Josep Vidal Fontanet. En 1949, en ple franquisme, pogué passar amb son company a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Caen. Maria Moles Morles va morir el 14 de març de 1958 a l'Hospital Clemenceau de Caen (Normandia, França) i va ser enterrada tres dies després.

***

Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill de Teodosio Ruiz López, militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i afusellat pels feixistes, i de Marisa López Álvarez. El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

***

Necrològica de Félix Acosta Mercado apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'octubre de 1991

- Félix Acosta Mercado: El 8 de juliol de 1919 neix a Vélez-Málaga (Málaga, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Acosta Mercado, conegut com Malagueño. Era fill de Félix Acosta i de Remedios Mercado. Militant de les Joventuts Llibertàries, en 1937 va ser detingut per les tropes franquistes després de la caiguda de Màlaga per repartir propaganda de les Joventuts Llibertàries, però va ser posat en llibertat a causa de la seva minoria d'edat. En 1939 va ser novament detingut; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó. El 30 de setembre de 1949 se li va concedir la llibertat condicional i s'integrà en la lluita clandestina. Es casà amb Elvira Sancho Pozo, amb qui tingué tres infants (Félix, María i Petra). En 1964, fugint de la repressió, passà a França. Establert a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), treballà en la construcció fins a la seva jubilació i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A partir de 1976 va fer constants viatges a Màlaga, tot freqüentant el Sindicat de Jubilats de la Federació Local de CNT. Félix Acosta Mercado va morir el 23 de setembre de 1991 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat dos dies després en aquesta ciutat.

***

Ido Petris, esperant a prendre la paraula, al centenari de la Casa del Poble de Prato Carnico (26 d'octubre de 2013)

- Ido Petris: El 8 de juliol de 1931 neix a Pradumbli (Prato Carnico, Càrnia, Friül) l'anarquista Ido Petris. Era fill d'una família llibertària de llarga tradició que havia participat en la construcció de la Casa del Poble de Prato Carnico, l'edifici més espectacular de la població, inaugurada el 2 de febrer de 1913. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el desenvolupament del moviment anarquista a la zona. En 1972 va ser un dels organitzadors del grup anarquista «Germinal» de Trieste (Friül) i fou un dels iniciadors de les mobilitzacions per a denunciar el terrorisme de «La Strage di Stato» (La Massacre d'Estat). Participà, amb altres companys de la construcció, en l'habilitació del local de la llibreria «Utopia 3» de Trieste en 1978. Durant els anys vuitanta va escriure diverses obres sobre la història social de la Val Pesarina friülesa. El seu testimoni va ser recollit per al llibre «Compagno tante cose vorrei dirti...» Il funerale di Giovanni Casali, anarchico, Prato Carnico 1933 (1983), de Claudio Venza, Marco Puppini i Daniella Gagliani. En 1997 participà en la Fira de l'Autogestió. En 2001 la Casa del Poble de Prato Carnico es va vendre a l'Ajuntament de la població per a construir una biblioteca, un arxiu i una casa d'hostes. El 26 d'octubre de 2013, després d'una profunda reestructuració de la Casa del Poble, com a antic president de la cooperativa de gestió d'aquesta fins al 2004, va fer un discurs pel centenari de la seva fundació. Amb sa companya Elda tingué una filla, Cinzia. Ido Petris va morir el 30 de març de 2020 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de juliol

Esdeveniments

Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons La Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873

- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.

Revolució del Petroli

***

Portada d'un número de La Internacional

- Surt La Internacional: El 7 de juliol de 1878 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari anarquista La Internacional. Semanario consagrado exclusivamente a la propaganda teórico-práctica del socialismo para la defensa de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria, emancipación de la muger y organización agrícola-industrial de la República, cuyo lema es «Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido y serà nuestro pendón la Verdad, la Justicia y la Razón. Ja des dels primers números deixà molt clar els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social, l'abolició de tots els governs i la revolució social.» Molt influenciada pel socialisme de Charles Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista Francisco Zalacosta, membre de «La Social», secció de l'Associació Internacional del Treball (AIT), fou el responsable d'aquesta publicació. Hi col·laboraren Joaquín Flores, Jesús León García, Evaristo Meza, José Muñúzuri, Pedro Ordóñez, Plotino Rhodakanaty, José Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo Velatti i Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic rebé les crítiques del periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la «revolució social» perseguia la supressió del treball. Publicà en tots els números el «Programa Internacionalista» en 12 punts: 1) República Social Universal. Una i indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3) Administració Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la delimitació i amollonament dels terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans; 6) Reemplaçament de l'Exèrcit per falanges industrials; 7) Emancipació de rehabilitació i educació integral de la dona; 8) Neutralització de la potència explotadora del capital sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat; 10) Abolició del salari i mentrestant intentar mitjançant la vaga d'apujar els jornals industrials i agrícoles; 11) Organització dels Falansteri Societari i formació de bancs territorials per a la reglamentació del treball i l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al mercat de tots els països del món. Alguns petits textos es publicaren en nàhuatl. En sortiren, com a mínim, 14 números –a partir del número 8 fou l'òrgan de «La Social»–, l'últim conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis Històrics del Moviment Obrer Mexicà n'edità una edició facsímil dels números conservats.

***

Premsa anarquista

- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.

***

Portada d'un número de Le Réveil

- Surt Le Réveil: El 7 de juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil. Socialiste-anarchiste / Il Risveglio anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà com a subtítol Communiste anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste. El fundador i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van aparèixer nombrosos articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes són totalment diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els articles tracten temes distints. La part francesa és més teòrica i ideològica. El periòdic se situa en la tradició bakuninista i de les seccions antiautoritàries de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054 números, l'últim el del 24 d'agost de 1940.

***

Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

- Ocupació de sa Dragonera: El 7 de juliol de 1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat ocupa pacíficament l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb aquesta acció evitar-ne la urbanització per part de l’empresa constructora valenciana PAMESA (Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima), depenent de la Banca Mas Sardà, que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat: edificar-hi cinc complexos residencials de xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones i amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts d’amarratge, un port de serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació depuradora d’aigües residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems, diversos vials per a vehicles elèctrics, i un heliport, allò que aquesta empresa anomenava «urbanització ecologista» i «exemple de sostenibilitat». Aquesta ocupació, que ha passat a la història de l’ecologisme mallorquí com a una fita cabdal, va tenir una àmplia repercussió mediàtica estatal i fins i tot internacional. El comitè de suport als ocupants de l’illa feia les assemblees i les rodes de premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer d’Antillón, 1), nom també d’un grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a l’acció. Entre la cinquantena de persones que van ocupar l’illa podem destacar el periodista Basilio Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo María Panero, l’editor Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot, l’arquitecte Antoni Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip Esteve i Josep Manchado, Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau Pocoví, Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina, Germán Fernández, Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que més tard seran dels més importants de l’Estat espanyol, patirà per mor del fet de l’ocupació una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no suport a l’acció, cosa que farà finalment, gràcies a l’empenta de directius com Jesús Jurado, Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector que n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els penya-segats per a la conservació del falcó marí. L’endemà de la «presa» de l’illa la Guàrdia Civil va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i vigilar els ocupants, però se’n va desinhibir. L’illa també va ser visitada per Eduardo Merigó, subsecretari d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del Govern d’Adolfo Suárez per prendre nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels ocupants van abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda i conscienciació; els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que 4.200 signatures donaren cos a un recurs d’alçada contra l’aprovació de la planificació urbanística de l’illa. Durant els dies de l’ocupació es van realitzar manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una càrrega policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va saldar amb un ferit lleu. El 29 de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un estudi per analitzar les possibilitats de creació d’un parc natural a sa Dragonera. A finals de desembre de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja que no s’havia aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les protestes de carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB, que va portar la lluita legal per la conservació de l’illa, deixant sense efecte l’Ordre ministerial de 21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA urbanitzés sa Dragonera. El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al Banc de Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas Sardà, l’illa i els illots que conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes i el 26 de gener de 1995 tot l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel Govern de les Illes Balears.

Naixements

Vera Figner (1883)

- Vera Figner: El 7 de juliol –25 de juny segons el calendari julià rus de l'època– de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» –de l'anglès Free, lliure–, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) –amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres–, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el «Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud (Memòries d'una revolucionària), que tingué un gran èxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka (Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la «Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.

***

Foto policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)

- Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Joseph Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-Marie Legoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com ara Émile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 10 de gener de 1910

- Céline Ducommun: El 7 de juliol de 1869 neix a Dijon (Borgonya, França) l'anarquista Marie Céline Ducommun, també coneguda com Céline Colas i Claudine Deschizeaux. Sos pares es deien Jean Louis Ducommun, sabater, i Françoise Desconche. Es guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El març de 1888 es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas o Claude Berger), company de militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun, i la parella va ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb son company a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya, França) i en 1900 treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart d'aquesta ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el 1901 s'uní al tintorer, però també contrabandista d'alcohol i de mistos, Jean-Marie Vachet. En 1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux (o Desciseaux), vivia a Troyes. A partir de març de 1909 la parella visqué a Vaux-Verzé (Borgonya, França), on ella treballà en la fabricació de flors artificials de paper. Vachet tingué per costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost de 1909 Vachet va ser empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de lloguer a casa del drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer Loché de Mâcon (Borgonya, França). En aquesta època son infant Jules morí. Quan Vachet sortí de la presó el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars i, després de patir un mes de presó per una condemna per insubmissió que li havia estat imposada en un consell de guerra a Lió (Arpitània), va ser enviat al 22 Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un període d'instrucció de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a Mâcon, on trobà sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de gelosia, Vachet va ferir greument Tissot i assassinà de 21 punyalades Céline Ducommun. Jutjat, el 30 d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'Audiència de Saona i Loira.

***

Notícia de l'expulsió de Casimiro Tavella apareguda en el diari de Neuchâtel Feuille d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906

- Casimiro Tavella: El 7 de juliol de 1881 neix a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Casimiro Luigi Tavella. Sos pares es deien Virgilio Tavella i Maria Vecchietti. Terrelloner i paleta de professió, en 1901 va ser processat i absolt per un delicte d'«incitació a la vaga» al seu poble natal. Aquest mateix any emigrà i a Heidelberg (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany; actualment Alemanya) va ser acusat d'haver proferit amb altres anarquistes expressions de «lesa majestat» en una fonda. En 1903, a Basilea (Basilea, Suïssa), va ser condemnat a quatre mesos per «rebel·lió i instigació a la vaga» del sector de la construcció. Es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa), d'on va ser expulsat, i després a Friburg de Brisgòvia (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany), on va tornar a ser condemnat a set mesos amb expulsió per les mateixes raons. En 1904 el trobem a Suïssa (Lucerna i Zuric). Detingut per haver organitzat una manifestació en contra de les festes d'inauguració del 19 de maig de 1906 del túnel ferroviari de Simplon als Alps, el 28 de maig s'organitzà a Vevey (Vaud, Suïssa) una assemblea pública per a protestar contra aquest arrest, que acabà amb un enfrontament amb la policia i la detenció d'alguns militants. El 21 de juny de 1906 el Consell Federal helvètic decretà la seva expulsió de Suïssa, juntament amb quatre companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de maig (Vincenzo Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i Antonio Tassinari). De bell nou a Itàlia, en 1907 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) per vagabunderia i després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1910 el trobem a Trieste (Litoral Austríac, Imperi Austrohongarès; actualment Friül) i a altres ciutats europees (Verona, Leipzig, Hamburg). Aquest mateix any va ser expulsat de Berlín per anarquista. Quan esclatà la Gran Guerra es trobava a París (França), on freqüentà els cercles anarquistes. En 1916 va ser detingut a Lió (Arpitània) i després va ser mobilitzat. Entre 1925 i 1935 participà en reunions dels Comitès Proletaris Antifeixistes i del Socors Roig Internacional de Lió. En aquesta època vivia a Décines (Lió, Arpitània), al carrer Octave Mirbeau, amb sa companya, una obrera francesa treballadora en una fàbrica de productes químics, i era considerat «el principal representant de l'anarquisme local». En 1942 encara es trobava a França i en 1956 la policia encara feia informes sobre la seva persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Buenacasa

- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Buenacasa Tomeo, però sempre va fer servir el nom de Manuel. Sos pares es deien Antonio Buenacasa Navarro, jornaler, i Silveria Tomeo Montañes En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda –altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc– ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants –on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.– i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia –congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera –on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo–, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

***

Marius Metge en una foto antropomètrica

- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Sos pares es deien Thomas Albert Metge, sabater, i Marie Joséphine Debay, domèstica, i va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

***

Necrològica de Fermín Aliacar Garralaga apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Fermín Aliacar Garralaga: El 7 de juliol de 1909 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Fermín Aliacar Garralaga. Sos padres es deien Leoncio Aliacar i Teresa Garralaga. Treballador del camp, de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i sempre intentà fugir de la feina pagesa. Quan la proclamació de la II República espanyola, intervingué en la confiscació de les terres comunals furtades pels cacics. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, després de l'afusellament del germà major Ignacio, hagué de fugir amb sos altres tres germans (Bernabé, Félix i Germán) i s'uní amb les primeres tropes que trobà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sos tres germans, on patí els camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser denunciat com a comunista i va ser requisat pel Servei de Treball Obligatori (STO) per a treballar a Alemanya en dues ocasions –la segona fugida d'un tren bombardejat pels aliats tingué èxit, però resultà ferit. Després de la II Guerra Mundial s'independitzà laboralment i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Nuviola Abas. Malalt, patí tres operacions, però de l'última no pogué recuperar-se. Fermín Aliacar Garralaga va morir el 2 de maig de 1970 a la seva granja de Rochefort a Savardun (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Francisco Arruego Dubon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1973

- Francisco Arruego Dubon: El 7 de juliol de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Arruego Dubon. Sos pares es deien Pedro Arruego i Pilar Dubon. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amalia Fernández. Francisco Arruego Duvon va morir de càncer l'1 de maig de 1973 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de juliol

Esdeveniments

Full volant de l'acte

- Míting revolucionari: El 6 de juliol de 1889 se celebra a la Sala Valentino de Nimes (Llenguadoc, Occitània) un gran míting revolucionari anarquista sota el títol «Les élections législatives, la révolution prochaine» (Les eleccions legislatives, la revolució propera). L'acte va ser organitzat per l'anarquista Jean-Pierre Geay, que havia estat candidat abstencionista a les eleccions municipals del 6 de maig de 1888, i prengueren la paraula destacats llibertaris com ara Isidore Brunet, Sébastien Faure, Octave Jahn, Alphonse Montant (Monat), Tricot i Spartacus Verdier, entre altres oradors delegats de grups anarquistes occitans. En aquest míting, que s'obrí a crits de «Fora el govern! Visca l'anarquia!», s'exhortà a l'auditori, format per unes 700 persones, un centenar de les quals van ser dones, a no votar i a desertar del exèrcits i definiren els candidats electorals com a «xarlatans a la recerca de carteres». L'endemà, a la mateixa sala, se celebrà una gran vetllada familiar amb xerrada, poesies, cants i danses, tot amenitzat per una orquestra.

Naixements

Notícia del processament de Louis Bouisson apareguda en el periòdic de Reims L'Indépendant Rémois del 8 d'agost de 1884

- Louis Bouisson: El 6 de juliol de 1848 neix a Capestanh (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Louis Bouisson, també conegut com Ulysse Bouisson i citat sovint erròniament Buisson. Era fill de Paul Bouisson, sotsoficial del 3 Esquadró del Tren d'Equipatges Militars i cavaller de la Legió d'Honor, i de Catherine Maurel. En 1869 vivia a Marsella (Provença, Occitània), on segons ell treballava de periodista i representant comercial, però segons els informes policíacs era assidu dels cercles delictius. Freqüentà el «Cercle de l'Indépendance», on feia propaganda de l'anarquisme. En 1879 abandonà Marsella i s'establí a París, on milità en el Grup Anarquista del VI Districte (Alfred Durand, Raoux, Victorine Rouchy, Émile Violard, etc.). Vivia al carrer Beaune del VII Districte de París i era responsable de correspondència del grup anarquista «Les Incendiaires». El gener de 1880 el seu nom figurava en un llistat de subscriptors de col·lectivitats revolucionàries publicat en el periòdic L'Égalité. Sembla que també participà en el periòdic La Révolució Sociale (1880-1881). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí com a delegat al Congrés Anarquista celebrat a Londres (Anglaterra) organitzat per l'Aliança de Grups Socialistes Revolucionaris de París i pel Grup dels Proletaris Comunistes-Anarquistes de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on intervingué a favor del moviment antiorganitzatiu i de la violència revolucionària, fins al punt que alguns pensaren que es tractava d'un agent provocador. En tornar a París a finals de juliol d'aquell any, participà amb altres delegats (Paul Muller, Victorine Rouchy, Serraux, Georges Ulrich, etc.) en una reunió de l'Aliança de Grups Socialistes Revolucionaris de París, que acabà amb durs enfrontaments dialèctics. De bell nou a Marsella a principis de 1884, amb Charles Godard, va ser gerent del periòdic anarquista L'Affamé i els articles es realitzaven al seu domicili, al número 69 del carrer de la Darse. Va muntar la cantina «Café de la Mascotte» al Port Vell de Marsella, que segons la premsa era en realitat un bordell que regentava amb sa companya, fet que sembla no corresponia a la realitat. Quan l'epidèmia marsellesa de còlera de l'estiu de 1884, amb altres anarquistes, es dedicà a l'agitació, tot fent una crida als treballadors sense feina a manifestar-se davant de l'Ajuntament de Marsella el 20 de juliol, concentració que arreplegà més de dues-mil persones i que va ser dissolta per la policia, la qual el detingué amb cinc persones més. Quan va ser lliurat al jutge d'instrucció, va ser posat en quarantena al Pharo, ja que semblava que tenia còlera, però el realitat el seu estat es devia als maltractaments patits a la presó. El 2 d'agost son pare va morir i les autoritats judicials li negaren un permís de sis hores perquè pogués assistir al seu funeral i enterrament. El 8 d'agost de 1884 va ser jutjat, juntament amb els cinc companys (Barthélemy Canepa, Jean Fernando, Nicolas Fournier, Auguste Georgerin i Aubin Roussin), davant el IV Tribunal Correccional i va ser condemnat a sis mesos de presó per «infracció de la Llei de 1884 sobre atropaments. Hospitalitzat a l'Hospici de la Conception de Marsella, el 18 d'agost de 1884 demanà al Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània) la seva llibertat provisional per motius de salut i el 21 d'agost va ser posat en llibertat. Godard va ser condemnat en rebel·lia a 400 francs de multa per vuit contravencions de la Llei de Premsa. El novembre de 1890 sembla que havia abandonat el moviment anarquista i es deia que havia esdevingut banquer a Barcelona (Catalunya), encara que sembla que s'havia establert a Besiers (Llenguadoc, Occitània). El 24 d'abril de 1894 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb la modista Joséphine Claire Bousquet, de qui va enviudar el 4 de juliol de 1917. El 6 de novembre de 1924 es casà al IX Districte de París amb la lionesa Marie Valançaut. En aquests època vivia al número 27 del carrer Taitbout i deia que treballava d'«advocat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Joseph Hinaut publicada en el diari parisenc La Croix del 22 de juliol de 1894

- Joseph Hinaut: El 6 de juliol de 1863 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya, França) l'anarquista Joseph-Charles Hinaut, conegut com Monnet. Sos pares es deien Jean Marie Hinaut, obrer capeller, i Catherine Benoît. Després de treballar de capeller com son pare i de fer el servei militar en un regiment de zuaus, 1 d'agost de 1888 entrà a fer feina en la secció de tracció mecànica dels tallers de la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM) de l'estació de Perrigny-lès-Dijon (Borgonya, França) i fou un dels animadors de la vaga de juliol de 1891, encarregat pels companys de portar les reivindicacions davant l'empresa. En aquesta època va fer propaganda anarquista als companys i al sindicat. El 18 d'abril de 1892 va ser destinat als tallers de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on continuà amb activitats propagandístiques, venent Le Père Peinard i La Révolte entre els companys. Estretament vigilat per les autoritats, durant l'estiu de 1892, segons informes policíacs, va exposar teories violentes en una reunió anarquista a Roanne (Forez, Arpitània). Segons el propietari de l'habitatge on vivia a Clarmont d'Alvèrnia, parlava de fer saltar pels aires els burgesos i les seves cases, i per por, li va lliurar el rebut del pagament del lloguer quan encara devia molts de mesos. L'1 de gener de 1893 fou l'autor d'uns cartells titulats «À bas la Chambre!» (Fora la Cambra de Diputats!) i el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se la cola de l'aferrada. El 8 d'agost de 1893 va ser acomiadat de la feina i, deixant a deure el lloguer, marxà cap a Dijon (Borgonya, França), on milità en el grup anarquista local. En aquesta època es guanyà la vida recorrent les localitats veïnes venent articles de ganiveteria, alhora que feia propaganda anarquista. El 20 d'agost de 1893 es presentà com a candidat anarquista a les eleccions legislatives per a la I Circumscripció de Clarmont d'Alvèrnia. Vivia al número 11 de l'avinguda Garibaldi. El novembre de 1893 esdevingué gerent del setmanari anarcocomunista de Dijon La Mistoufe, que era estampat per l'impressor Desvignes. Sa companya, Élisabeth Puzenat, amb qui s'havia casat en 1889, participà activament en les seves activitats anarquistes. Formà part del grup anarquista «Les Résolus», que es reunia a casa seva, al camí Charbonniers, tots els dissabtes al vespre. En aquesta època mantingué relacions amb Sébastien Faure, a qui albergava al seu domicili durant les conferències a Dijon, i Joseph Tortelier. El 23 de febrer de 1894 l'Audiència de Dijon el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per la publicació d'articles en La Mistoufe considerats per les autoritats com a «injúries a l'exèrcit i incitació als militars a la desobediència». El 24 de maig de 1894 va fer una apel·lació, però no es va presentar al judici, ja que havia fugit, i la sentència va ser confirmada. Es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va recórrer els cantons de Neuchâtel, Vaud i Ginebra sota identitat falsa treballant en diversos oficis. En aquesta estada suïssa, mantingué relacions amb els grups anarquistes locals. Finalment va ser detingut i tancat a la presó de Saint-Antoine de Ginebra. El 20 de juliol de 1894, acusat d'«anarquista perillós», se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica. En arribar a França va ser detingut pels gendarmes que el portaren davant la Comissió Especial d'Annemasse (Arpitània), la qual li va notificar la condemna a dos anys de presó de l'Audiència de Dijon. Tancat a Annemasse, el 14 d'agost de 1894 va ser traslladat a la presó de Dijon i l'agost de 1895 romania a la penitenciaria d'Albertville (Savoia, Arpitània). Durant la tardor de 1896 albergà al seu domicili del camí Charbonniers l'anarquista Evariste Laurent de gira propagandística. El seu últim domicili va ser al número 212 del carrer Faubourg Saint-Antoine de París (França). Josep Hinaut va morir el 27 d'abril de 1902 a l'Hospital de Villejuif (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Odilon Chaumelin (24 de març de 1894)

- Odilon Chaumelin: El 6 de juliol de 1870 neix al VI Districte de París (França) el periodista anarquista Odilon Léon Jean-Baptiste François Chaumelin. Era fill natural de Léonide Thérèse Joséphine Gérard, propietària de llibreria belga i filla d'un professor de zootècnia, i de Léon Marius Ernest Gaston Chaumelin, enginyer civil que serà cap d'explotació de la Companyia Universal del Canal Marítim de Suez i fill d'un cap de l'Oficina de Tarifes del Ministeri de Finances, i va ser reconegut, juntament amb sa germana petita Geneviève Charlotte, pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de gener de 1879 al V Districte de París. Estudiant en 1888, el 4 de novembre de 1889 s'allistà voluntari per tres anys en el XXVI Regiment d'Artilleria establert a Mans (País del Loira, França). Entre el 3 d'agost de 1890 i el 22 d'abril de 1892 serví a Algèria, enquadrat en el V Regiment de Caçadors d'Àfrica, en la IV Companyia de Fusellers de Disciplina i en el XVI Regiment de Caçadors. Acabà la seva etapa militar el 31 de desembre de 1892 i el certificat de bona conducta li va ser rebutjat. El 24 de març de 1894 va ser detingut i alliberat quatre dies després. En aquests anys canvià sovint de domicili a París i a Argenteuil (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1898 treballava de vigilant en el sanejament del Sena a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) i el 22 de juliol de 1901 estava empleat en la construcció del ferrocarril a La Bussière, a Flagey-lès-Auxonne (Borgonya, França). El 9 d'abril de 1904 treballava en la línia ferroviària de Xi'an (Shaanxi, Xina). Odilon Chaumelin va morir l'1 d'agost de 1904 a Xina.

***

Foto antropomètrica de Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).

Giovanni Baracchi (1871-1936)

***

Notícia sobre el processament d'Albert Jacquart apareguda en el periòdic La Libre Parole del 28 d'octubre de 1909

- Albert Jacquart: El 6 de juliol de 1880 neix a Bassevelle (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Ernest Albert Jacquart. Era fill de Charles Achille Jacquart, carreter, i de Marie Eugénie Nolin. Es guanyava la vida treballant de xofer i d'obrer de l'automòbil i militava en el Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT). El maig de 1907 va ser un dels cent signants del cartell antimilitarista «Aux soldats» (Als soldats), però no va ser denunciat. El 15 de juliol de 1908 esclatà una gran baralla amb la policia al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al número 33 del carrer Guersant del XVII Districte de París, després d'haver aferrat en una vitrina un cartel contra el primer ministre francès Georges Clemenceau; inculpat amb Maurice Girard, va ser defensat pel Comitè de Defensa Social (CDS), per la Lliga dels Drets de l'Home i per diverses personalitats (René de Marmande, Anatole France, etc.). Jutjat, el 19 d'agost de 1908 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «cops i ferides al comissari de policia Kien de la caserna de Ternes». El 21 d'octubre d'aquell any el IX Tribunal Correccional d'Apel·lació reduí la pena a tres mesos de presó. A principis de gener de 1909 el CDS engegà la campanya «Un crim judicial» en suport dels acusats, que rebé el suport de nombrosos signats (Grégoire Banghart, Antoine Chassaing, Julien Churin, Henri Clergeot, François Coupat, Albert Dureau, Jules Grandjouan, Eugène Guillot, Laisné, René de Marmande, Eugène Peronnet i Aimé Ravard), i dies després, aquests mateixos, signaren el cartell «Aux magistrats indignes», que va ser publicat en el número del 30 de gener de 1909 de Les Temps Nouveaux. El 20 de gener de 1909 el CDS organitzà, amb el suport del Sindicat de Cotxer i Xofers, la primera manifestació amb automòbil de França, en la qual desfilaren 25 cotxes des de les Tuileries a la plaça de la República; els manifestants exhibiren pancartes («Affaire Girard-Jacquart, une infamie judiciaire», «Deux innocents condamnés») i tot llançant pamflets. El 3 de febrer de 1909, després de palesar-se les acusacions enganyoses de la policia, ambdós van ser posats en llibertat. Durant la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i participà en la seva campanya. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi» (Fora el Biribi»), imprès pel CDS per reclamar justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset». Els 16 signants van ser jutjats el 4 de juliol de 1910, però tots van ser absolts. L'agost de 1911 treballava d'obrer carrosser a l'empresa «Passerat & Radiguet», al número 127 del carrer Michel-Bizot del XII Districte de París. En aquesta època vivia, amb els germans anarquistes Alexandre Girard i Maurice Girard, al número 6 del carrer Gravel de Levallois-Perret (Illa de França, França), i militava en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911

- Albert Goldschild: El 6 de juliol de 1889 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, i després comunista, Albert Goldschild. Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de comerç, i Mathilde Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean Goldschild (Goldsky), i es guanyava la vida com a empleat públic (secretari tècnic) a la Societat Fiduciària de Control i de Revisió del IX Districte de París, organisme del qual arribà a ser director general honorari. En aquesta època vivia al carrer Grange aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de desembre de 1911 portà a terme la xerrada contradictòria «L'impuissance parlamentaire» (La impotència parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa de França, França), organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) i el CAC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del Comitè de l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies, impulsat per la FCA i que ajuntà una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de 1912 i el febrer de 1913 participà en la redacció de la revista mensual parisenca Le Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera de 1913, reemplaçà Léon Jahane com a secretari de la comissió encarregada d'organitzar el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar entre el 15 i el 17 d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió, designada el 12 d'abril de 1913 en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc militants més d'aquesta organització (François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider). En 1914 col·laborà, amb Édouard Boudot, Charles Bedouet i altres, en la revista Le Réveil Anarchiste, que es publicà a Les Lilas (Illa de França, França). També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i de «Les Amis du Libertaire». En aquesta època vivia al número 2 del carrer Palestine de París. Durant la Gran Guerra el desembre de 1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a Anglaterra. De bell nou a França, participà amb René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky), Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell, Henriette Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a començament de 1917, de la revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations, publicació de la qual va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va ser finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a peu, on resta fins a la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es casà al VI Districte de París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra s'adherí al Partit Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment milità en la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert, col·laborant en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. El 19 de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René Arcos, Jean-Richard Bloch, Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine i Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a França d'Henri Guilbeaux, aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran Guerra. Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), organització de la qual presidí la seva VI Secció de París entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Ieras (Provença, Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la Comissió de Control Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol de 1936 assistí següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon (Borgonya, França), i en el qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys col·laborà en Cahiers des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació col·laborà a partir de setembre de 1940 en la Resistència («França Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió Regional de Depuració de París. En aquesta època s'afilià un temps al Partit Comunista Francès (PCF). Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la Unió Europea de Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment Federalista Europeu (MFE), celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste (Friül), va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir, el 7 de juny de 1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI Districte de París. Albert Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)

- Augusto Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien Ferdinando Bianchini i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la «Ferriera de Valdarno» (Ferreria de Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles subversius de la localitat. Era membre del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la Unió Anarquista de Valdarno (UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del Comitè de Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921 va ser fitxat per la Direcció General de la Seguretat Pública, juntament amb altres companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello Manzecchi), com a «element perillosíssim». Detingut per la seva participació en els enfrontaments armats del 23 de març de 1921, restà empresonat del 24 de març al 28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va negar haver disparat des de la finestra –en el pas d'accés intern de la seva casa s'havia format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual es van apostar subversius armats no identificats. No obstant això, durant el judici, defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va ser absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot feixista. En 1922 emigrà clandestinament a França i s'instal·la a Roanne (Roine-Alps, França), on treballà de mecànic i participà activament en les activitats de l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre de Frontera», en retornà a Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat durant tres anys, primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i 1943, provinents de la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes especialment. El 15 d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats polítiques després de la II Guerra Mundial i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Augusto Bianchini (1894- ?)

***

Necrològica de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Josep Andreu Fontcuberta: El 6 de juliol de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Treballador de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 participà en la reorganització de la CNT a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Teresa Miró. Josep Andreu Fontcuberta va morir el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1978 a la Residència «La Bouriette» de Sorese (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània). Son germà Joan Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.

***

Notícia orgànica sobre Gaston Rauzier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de febrer de 1949

- Gaston Rauzier: El 6 de juliol de 1900 neix a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Gaston Joseph Rauzier. Sos pares es deien Gaston Salomon Rauzier, cafeter, i Angèle Baralis. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola i milità en el període d'entreguerres a Sant Gèli (Provença, Occitània), on vivia amb sa mare al carrer Joli. Venia pels carrers premsa anarquista (La Calotte, Le Libertaire, etc.) i presidí freqüentment reunions publiques anarquistes. En 1937 era secretari de la secció de Sant Gèli de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938 estava subscrit a Le Libertaire. El 2 de febrer de 1940 s'incorporà el Dipòsit Colonial d'Infanteria Núm. 159 de Toló (Provença, Occitània). Sembla que posteriorment milità en el Partit Comunista Francès (PCF). Gaston Rauzier el 28 de maig de 1974 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Tomasz Pilarski

- Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson, Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el «líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer), òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de «desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.

Tomasz Pilarski (1902-1977)

***

Miquel Paronella Furquet

- Miquel Paronella Furquet: El 6 de juliol de 1905 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Paronella i Furquet. Sos pares es deien Pere Paronella Triadú, hortolà, i Carolina Furquet Pagès. Es guanyà la vida com a fonedor de l'empresa «Fita» de Figueres i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Antifeixista de Figueres i, després de reorganització dels consell municipals catalans, va ser nomenat conseller de Defensa, en nom de la CNT, del Consell Municipal de Figueres, càrrec que mantingué fins al 1937. Durant l'estiu de 1936 no va participar en l'incendi de l'església parroquial de Sant Pere i s'oposà i evità l'assalt al castell de Sant Ferran de Figueres, que tenia per intenció portar-se franquistes empresonats, fruit de l'atac militar franquista des del vaixell Canarias al port de Roses (Alt Empordà, Catalunya). També ajudà a sortir de la presó l'apotecari figuerenc Bonaventura de Portolà Rodeja, empresonat des de feia dos mesos. Des del Comitè Antifeixista mai no va actuar contra el seu patró, però en canvi participà en una actuació de la policia judicial a Figueres contra el matrimoni Joan Solans Solans i Carolina Creus Fonts per haver robats els béns del capellà Marià Fages de Client, executat per la denúncia de la parella al Comitè d'Investigació per a espoliar-lo; un cop descobert el mòbils del matrimoni, aquest va ser executat. L'agost de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i n'arribà al grau de capità d'Infanteria. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Demanà a les autoritats mexicanes poder exiliar-se a Mèxic, però la seva sol·licitud va ser rebutjada. Per mor de la denuncia del comissari de policia franquista de Figueres Juan Marcos Gómez, va ser detingut per la policia alemanya d'ocupació al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per a la seva extradició. El 29 de març de 1943, al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), va ser lliurat a l'inspector Julio Escursell Díez i als agents Fausto Alonso Batanero i José García Meire de la policia franquista. El 29 de juliol de 1943 va ser jutjat en consell de guerra a Figueres i, acusat d'haver mort Joan Pujol Farreró –aquest morí a trets en intentar fugir un dia que ell era al castell de Figueres– va ser condemnat a mort. Miquel Paronella Furquet va ser afusellat el 20 de juny de 1944 a la tàpia exterior nord del cementiri vell de Girona (Gironès, Catalunya). Deixà vídua, Maria, i dos fills.

***

Jesús Guillén Bertolín, Mariano Aguayo Morán, Sara Berenguer Laosa, Antoni Téllez Solà, Marina Monllor Rodríguez i Pedro Moñino Zaragoza en cadira de rodes (Montadin, 1993). Fotografia de Rafael Mestre Marín

- Marina Monllor Rodríguez: El 6 de juliol de 1928 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Marina Monllor Rodríguez –el primer llinatge també citat Montllor. Filla d'una família treballadora i nombrosa, son pare es deia Rossend Monllor, mecànic afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Carmen Rodríguez. Quan tenia set anys, sa mare va morir d'una malaltia, fet que va impedir que hi anés a l'escola regularment. Son pare es tornà a casar amb una vídua que portava quatre infants. En plena guerra civil, fugint dels bombardejos al barri del Cuatro Caminos de Madrid on vivien, sa família s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb un comboi d'infants on sa madrastra feia de cuinera, instal·lant-se en una colònia infantil a prop de París. Quan l'Ocupació alemanya de França, son pare pogué sortir del camp de concentració d'Argelers i amb sa família passà a viure a Bordeus (Aquitània, Occitània), on van estar-se els pares, els quatre fills i les quatre filles en una habitació d'hotel. Acabaren instal·lant-se a París a la recerca de feina. A la capital francesa conegué en les Joventuts Llibertàries el fotògraf anarcosindicalista Mariano Aguayo Morán, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Rubén i Minerva. Treballà de costurera i milità en la CNT, a més de formar part durant cinc anys del grup teatral «Mosaicos Españoles», muntant pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb son company malalt de Parkinson, aprengué de manera autodidacta a fer fotografies i va cobrir els esdeveniments del moviment llibertari (mítings, manifestacions, etc.), però també va fer servir la fotografia per guanyar-se la vida captant actes socials (noces, batejos, etc.). En els anys noranta, després que son company hagués patit un atac d'hemiplegia en 1984 i hagués de romandre enllitat, hagué de tenir-ne cura, alhora que havia de sostenir sa família. Mariano Aguayo Morán va morir en 1994. Un cop vídua, al seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) organitzà trobades de memòria històrica amb companys llibertaris. En 2018 participà com a oradora a París en els actes per commemorar l'alliberament de París organitzats per l'«Associació 24 d'agost de 1944». El seu testimoni va ser recollit per Rafael Maestre Marín en el llibre Voces libres. Historia oral del Movimiento Libertario Español (2021). Marina Monllor Rodríguez va morir el 22 de maig de 2024 a la Residència de la Tercera Edat «Baptiste Pams» d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), on residia.

Mariano Aguayo Morán (1922-1994)

Defuncions

Foto policíaca de Nicolas Catty (10 de març de 1894)

- Nicolas Catty: El 6 de juliol de 1921 mor a París (França) l'anarquista Pierre François Nicolas Catty. Havia nascut el 6 de desembre de 1850 a Fressenneville (Picardia, França). Sos pares es deien François Catty i Marguerite Watre. Un germà seu era capellà a Abbeville (Picardia, França) i una germana seva monja a la regió parisenca. Entre 1891 i 1893 aparegué com a anarquista en diferents llistats de la policia de París (França), on vivia. Es guanyava la vida fent de mecànic i de serraller pel seu compte en una fàbrica de bicicletes que tenia muntada al número 6 bis del carrer Pergolèse de París. Tingué com a obrer l'anarquista Henri Decamps, que en 1891 va ser condemnat a cinc anys de presó arran d'un enfrontament amb la policia a Clichy-Levallois, i decidí fer-se càrrec d'una filla seva de 17 mesos mentre purgava la pena. El 10 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 61 de la Grande-Rue de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), sota la inculpació d'«associació criminal», i en l'escorcoll de casa seva no es va trobar res d'interès. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser enviat a la presó. Interrogat aquell mateix dia 10 de març pel jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser enviat novament a la cel·la, on passà 26 dies. El 4 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Després d'aquest empresonament, va ser acomiadat de la fàbrica de bicicletes de Le Pré-Saint-Gervais on aleshores treballava amb sa companya i, rebutjat per tots els patrons als quals es va presentar, no trobà feina. Gairebé en la indigència, finalment va ser contractat per un tal Belot a Brussel·les (Bèlgica), però la policia d'aquest país li va comunicar que, com a membre d'«associació criminal» a França, no podia restar a Bèlgica i el 15 de setembre de 1894 se li va comunicar que tenia 24 hores per abandonar el país. S'instal·là al número 27 del carrer Brunet de París, on visqué amb sa companya Alphonsine, amb qui tingué un nin i una nina i amb qui acabà divorciant-se. El seu nom figura en el recull d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Nord de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). L'11 d'abril de 1906 va ser detingut, juntament amb 14 companys, arran d'una vaga a Fressenneville, que donà lloc a l'assalt, al pillatge i a l'incendi del domicili d'un patró. El 21 de febrer de 1909, després de cinc anys de temptatives, presentà a Fressenneville un «pany inviolable» de la seva invenció. Al final de sa vida habitava al número 160 del carrer Président Wilson de Levallois-Perret (Illa de França, França). Nicolas Catty va morir el 6 de juliol de 1921 a l'Hospital Beaujon de París (França).

Nicolas Catty (1850-1921)

Continua...

---