Administrar

Efemèrides anarquistes

[25/09] Aliança Internacional de la Democràcia Socialista - «...hors du troupeau...» - «Correspondance Internationale Ouvrière» - Míting de Goldman - Detenció de Puig Antich - Lebasque - Quaresma - Eriksson - Mosso - Rothko - Chevet - Mur - Querol - Vasca - Emma - Aznar

efemerides | 25 Setembre, 2016 06:07

[25/09] Aliança Internacional de la Democràcia Socialista - «...hors du troupeau...» - «Correspondance Internationale Ouvrière» - Míting de Goldman - Detenció de Puig Antich - Lebasque - Quaresma - Eriksson - Mosso - Rothko - Chevet - Mur - Querol - Vasca - Emma - Aznar

Anarcoefemèrides del 25 de setembre

Esdeveniments

Bakunin

- Fundació de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista: El 25 de setembre de 1868 es funda a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Mikhail Bakunin l'organització semiclandestina netament anarquista anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Encara que ja existia realment des de 1864 de manera secreta dins de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, va ser en aquesta data que es va presentar oficialment. El programa de l'Aliança reivindicava una sèrie de reformes que constituïen la base del pensament polític anarquista de Bakunin: supressió dels Estats nacionals i formació en el seu lloc de federacions constituïdes per associacions lliures agrícoles i industrials; abolició de les classes socials, de la propietat individual i de l'herència; igualtat entre els sexes i organització dels obrers al marge dels partits polítics. La finalitat última de l'Aliança, que es declarava atea, era la destrucció de totes les institucions econòmiques, jurídiques, religioses i polítiques dels Estats. Bakunin va intentar que l'Aliança s’inscrigués en l'AIT, però va ser rebutjada amb l'argument que només s'admetien organitzacions nacionals. Per aquesta raó, l'Aliança es va desfer formalment, encara que els seus membres es van integrar separadament en la Internacional, conformant aleshores l'ala llibertària d'aquesta organització la influència de la qual es va escampar especialment pels països llatins (Espanya, França i Itàlia) i la regió suïssa del Jura i que més tard entraria en conflicte amb l'ala marxista. A moltes seccions obreres de l'AIT els programes de la Internacional i de l'Aliança es van confondre o identificar totalment.

***

Portada del primer número d'"...hors du troupeau..." [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt ...hors du troupeau...: El 25 de setembre de 1911 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de la publicació anarcoindividualista ...hors du troupeau... Ex L'Ère Nouvelle, recueil mensuel d'idées, de faits, de commentaires (...fora del ramat... Ex L'Ère Nouvelle, recull mensual d'idees, de fets, de comentaris). Editada per Ernest-Lucien Juin (E. Armand), en fou el gerent R. C. Hureau. Era la continuació del periòdic L'Ère Nouvelle, també editat per E. Armand. La tirada era entre 2.300 i 2.400 exemplars. Hi van col·laborar E. Armand, M. Evelyn Bradley, F. H. Cambensy, R. C. Hureau, Angelo Jorge, Émilie Lamotte, J. William Lloyd, Stephen Mac Say, John Myers O'Hara, Han Ryner, Hernriette Schroeder, Camillo Signorini, Benjamin Ricketson Tucker, etc. L'últim número fou el 4-5, que sortí el gener-febrer de 1912. També edità els llibres Est-ce cela que vous appelez vivre?, d'E. Armand, i Ce que sont les anarchistes individualistes, de Benjamin R. Tucker.

***

Capçalera de "Correspondance Internationale Ouvrière"

- Surt Correspondance Internationale Ouvrière: El 25 de setembre de 1932 surt a París (França) el primer número del butlletí consellista de tendència anarquista Correspondance Internationale Ouvrière. El primer número portava dos epígrafs: «L'emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos» i «Abolició de l'assalariat. Tots els mitjans de producció a les mans dels treballadors». D'antuvi bimensual, passà a periodicitat setmanal, encara que sortí irregularment. A partir del número 7, del 10 d'abril de 1933, el periòdic s'edità a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Els responsables en van ser Jean Dautry, P. Jolibois i André Prudhommeaux. La majoria dels articles són textos traduïts de la premsa obrera internacional i a partir de 1933 els números es centren en un únic tema (Espanya, Alemanya, Bèlgica, etc.). Mantingué corresponsal i traductors a l'estranger, com ara Guy A. Alfred (Regne Unit), Pierre Mahni i Jean De Boë (Bèlgica), López Cardoso (Països Baixos), Karl Kraus (Alemanya), etc. Trobem articles de D. Attruia, Brémond, Jean Dautry, Karl Kraus, Nicolas Lazarevitx (L. Nuiteaux), Henri Mignon, T. Lippe, Rosa Luxemburg, Peyem, André Prudhommeaux (Jean Celo, André Prunier), Paul Ruscart, Paul Henri Spaak, M. Zankin, Lucas Zecchini, etc. La publicació porta nombrosos dibuixos i caricatures, obres de Flouquet, Georges Grosz, Franz Masereel, Zadko, etc. En sortiren 15 números, l'últim el 8/9 del 15 de maig de 1933.

***

Text del parlament d'Emma Goldman

- Míting d'Emma Goldman a Barcelona: El 25 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya), en plena Revolució llibertària, la militant anarquista nord-americana Emma Goldman es dirigeix a un auditori de més de 10.000 persones en un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser la primera vegada que va parlar en públic en un acte de masses durant la seva visita a l'Espanya republicana.

***

La detenció de Puig Antich segons Manuel Huerga

- Detenció de Salvador Puig Antich: El 25 de setembre de 1973 a l'entrada del bar Funicular, a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent de Barcelona (Catalunya), van ser detinguts els militants anarquistes del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich en una operació policíaca minuciosament preparada i on van fer servir de parany Santi Soler Amigó, també militant del MIL que havia estat detingut el dia anterior. Tot seguit de la detenció es va produir un tiroteig al portal del número 70 del carrer Girona a conseqüència del qual Puig Antich va quedar malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán va resultar mort. Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, condemnat a mort i executat, amb el mètode del garrot vil, el 2 de març de 1974.

Anarcoefemèrides

Naixements

Henri Lebasque fotografiat per Paul Dornac en 1906

- Henri Lebasque: El 25 de setembre de 1865 neix a Champigné (País del Loira, França) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph Henri Baptiste Lebasque. Era fill d'una modesta família i son pare feia de boter. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

Henri Lebasque (1865-1937)

***

Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

- José Artur Quaresma: El 25 de setembre de 1876 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de Sétubal O Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes. José Artur Quaresma va morir el 6 de gener de 1957 a Lisboa (Portugal).

***

Hjalmar Eriksson

- Hjalmar Eriksson: El 25 de setembre de 1895 neix a les casernes de les mines de Striberg, a Nora (Västmanland, Örebro, Suècia), el miner, escriptor i militant anarcosindicalista Erik Hjalmar Eriksson. Sos pares es deien Erik Persson i Kristina Elisabet Olsdotter. Continuà amb la professió de son pare i quan tenia 16 anys entrà a treballà com a perforador a les mines de Nyberg, al nord d'Striberg. En 1918 s'afilià a la Striberg-Nybergs Lokala Samorganisationer (Striberg-Nybergs  LS, Federació Local d'Striberg-Nybergs) de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), que s'havia acabat de crear. Quan la tardor de 1920 les mines de Nyberg tancaren, va ser contractat a les mines de Nartorp, a prop de Söderköping (Östergötland, Suècia), on restà fins el tancament d'aquestes el novembre de 1927. Més tard treballà a les extraccions fèrries i al processament del metall a Grängesberg (Ludvika, Dalana, Suècia). Durant uns vuit anys fou secretari de la Grängesberg LS i entre 1941 i 1942 exercí de secretari de Correspondència de la Secció de Mineria i Metall de la SAC a l'oficina de Grängesberg. Entre 1937 i 1948 fou membre del comitè executiu de la SAC. Sabé compaginar la seva tasca sindical amb la literatura i després d'un seminari d'escriptura de quatre anys es llançà a la creació literària. En 1946 publicà la seva primera novel·la, Järn och bröd. En bergslagshistoria (Ferro i pa. Una història de la mineria), on descriu, des de la seva experiència vital, el món dels treballadors de la mineria; obra pionera d'aquesta temàtica en la literatura sueca. Aquest llibre va ser continuat per sis novel·les més: Arbetets melodi. En gruvarbetarroman (1948; amb il·lustracions del seu company de la SAC Bertil Sjöström), Från intet allt vi vilja bli... (1955; biografia de Gustaf Adolf Hedlund), Folket i Loälvsdalen. Historisk roman från Värmlands finnskogar (1960), Du trygga folk (1968), Gruvans sång (1969) i Lille Hugo. Berättelser från gruvorna och skogarna (1972, novel·la biogràfica que narra la història d'Hugo Bölja, el tresorer de la Grängesbergs LS). La seva literatura descriu de manera realista les dures condicions del treball dels miners i les seves lluites sindicals, sempre des de la seva experiència vital. En 1960 es jubilà de la seva feina de miner i s'instal·là a Nol, a prop de Göteborg. Es va casar dues vegades, amb Elsa Adelia Maria Karlsson, entre 1918 i 1929, data de defunció d'aquesta, i amb Herta Agnes Lovisa Blomqvist, entre 1938 i 1973, data de la seva mort; tingué quatre fills i dues filles. Hjalmar Eriksson va morir el 5 de maig de 1973 a Nol (Västergötland, Götaland, Suècia).

Hjalmar Eriksson (1895-1973)

***

Maurizio Mosso

- Maurizio Mosso: El 25 de setembre de 1898 neix a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Mark Rothko al seu estudi de West 53rd Street de Manhattan, fotografiat per Henry Elkan cap al 1953

- Mark Rothko: El 25 de setembre de 1903 neix a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus, el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko o Marks Rotko. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel --qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquesta època va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art --46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat-- i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l’època que s’identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeix Èsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de «pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquesta època visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador --segons ell, l'art és un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).

***

Suzy Chevet

- Suzy Chevet: El 25 de setembre de 1905 neix  a Montjean-sur-Loire (País del Loira, França) la socialista i resistent antifeixista, i després anarquista, sindicalista llibertària i maçona Suzanne Goubard, coneguda com Suzy Chevet. Son pare era un militant sindicalista i mutualista afiliat a la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i sa mare una lluitadora feminista. Estudià a l'Escola Normal de Mestres d'Angers (País del Loira, França) i aconseguí la titulació, però n'exercí molt poc. Començà a militar en el socialisme, en la tendència esquerrana revolucionària que Marceau Pivert animà en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i en 1938 s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) que creà aquest. Instal·lada a Saint-Maloù (Bretanya), treballà en una oficina del servei de col·locació. En aquest port bretó realitzà una important tasca sindical a la «Casa del Poble» i organitzà festes en suport als estibadors en vaga i als sindicats de la ciutat. En aquesta època participà activament en els Albergs de Joventut i en creà un a Saint-Maloù. En 1938 formà part dels Comitès de Suport a la Revolució espanyola i organitzà les ajudes als refugiats a Saint-Maloù i a Trélazé. En 1941 el règim de Vichy depurà el seu títol d'ensenyant i li va assignar la residència a Saint-Maloù. Sense recursos, va rebre el suport durant una temporada pels refugiats que ella abans havia ajudat. Mesos més tard, després de col·locar sa filla Claudette en un lloc segur, sota una falsa identitat, organitzà, gràcies al seu bilingüisme i el suport de mariners holandesos i d'exiliats espanyols, una xarxa d'evasions cap a l'illa anglonormanda de Jersey. En 1942 va ser detinguda per la Gestapo i traslladada a Rennes i a Angers per a ser interrogada, però aconseguí fugir gràcies al suport de la població local i s'establí a Lorient (Bretanya), on sota falsa identitat i amb l'ajuda de companys espanyols treballà a les oficines del Serveri de Treball Obligatori (STO) fins a l'Alliberament. Aquesta feina en un lloc tan estratègic i peculiar li va permetre realitzar tasques força útils a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial marxà cap a París on no pogué trobar feina de mestra i finalment entrà com a funcionària en el Ministeri de Treball. En 1945 conegué el destacat intel·lectual anarquista Maurice Joyeux, que esdevingué son company, i al seu costat milità en la Federació Anarquista (FA) i animà el «Groupe de l'Ouest», el qual esdevingué «Grup Llibertari Louise Michel». Després entrà a formar part de la francmaçoneria enquadrada en la Lògia «Raspail» del Dret Humà de París i també a la Lògia «Louise Michel». També formà part de la «Fraternelle» maçònica del 18 Districte parisenc i s'adherí a La Libre Pensée i a la Lliga dels Drets de l'Home, de la qual presidí la seva 18 Secció. En 1947 fou una de les fundadores del Sindicat Força Obrera (FO) i esdevingué membre de la seva comissió executiva de la regió parisenca. Entre 1948 i 1971 participà en la major part de congressos de FO. En el X Congrés de FO de 1971 intervingué en nom de la minoria anarcosindicalista. També fou membre de la Federació de Funcionaris. Organitzà, amb el suport de Denise Glaser, nombroses gales de suport a la FA al Moulin de la Galette, on futurs grans cantautors (Georges Brassens, Léo Férre, Jean Yanne, etc.) debutaren. El maig de 1968 prengué part en la creació de la revista La Rue. Revue culturelle et littéraire d'expression anarchiste, editada pel «Grup Llibertari Louise Michel», la qual dirigí fins l'octubre de 1986. També col·laborà, sota el nom de Suzy, en Le Monde Libertaire, del qual fou secretària de redacció. L'agost de 1968 participà amb Joyeux en el Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Suzy Chevet va morir el 15 de setembre de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes d'haver estat atropellada per un automòbil a Port Grimaud i fou incinerada el 23 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Suzy Chevet (1905-1972)

***

Camp de concentració de Gusen

- Martín Mur Escamilla: El 25 de setembre de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou conseller municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 2 de febrer al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

El milicià Joaquim Querol Marzá

- Joaquim Querol Marzá: El 25 de setembre de 1919 neix a Mesa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquim Querol Marzá, més conegut com Joaquim de Quiqueta, Ximo Querol o Tío Ximo. Nascut en l'emigració, sos pares (Joaquim Querol i Francisca Marzá) retornaren a Càlig (Baix Maestrat, País Valencià) on muntaren una botiga d'ultramarins i després compraren un terreny per conrear. En aquesta localitat es crià en un ambient força dur, mancat d'estudis i treballant força recollint olives. En 1932 abandonà l'escola i passà a fer feina en un comerç de teixits (La Llanera) a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Després emmalaltí durant gairebé un any i més tard passà a treballar el camp. En 1934 sa mare fou empresonada a Castelló per manifestar-se contra la detenció de tres militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del poble i aquest fet el rebel·là. Quan sa família es traslladà a Benicarló, retornà a la seva feina al comerç tèxtil i el febrer de 1935 s'afilià a la CNT. Quan esclatà la guerra, s'allistà en la «Columna de Ferro» i des d'agost lluità a diferents indrets, com ara Sarrión, Mora de Rubielos, on fou ferit i acabà hospitalitzat a València, i Escatrón, que abandonà per incorporar-se a la «Columna Durruti». Poc després passà a la reraguarda i retornà al seu ofici a Benicarló. Trencà amb son pare, per burgès, i marxà a una col·lectivitat a Càlig durant uns mesos; després retornà a la «Columna de Ferro», que havia esdevingut la 82 Brigada amb la militarització, i combaté a Escatrón i a Albarrasí. Com que era menor d'edat pogué abandonar el front durant uns mesos i a partir d'abril de 1938 combaté al Montsech, on fou ferit per ser hospitalitzat a Calaf, Manresa i Barcelona. Després, incorporat a la 130 Brigada de la 43 Divisió, combaté a Caballs fins el novembre, quan creuà la frontera francesa com a ciutadà francès. Treballà el camp a la zona de Vilamanda, però arran de la declaració de guerra, intentà sense èxit fugir a Amèrica. A finals de 1939 prengué la nacionalitat francesa i a començaments de 1940 es va veure incorporat a l'exèrcit, però ben aviat va ser desmobilitzat amb la derrota francesa. Després passà a treballar a les mines de Gardanne-Gréasque i salva la vida en una explosió de grisú. Participà en l'organització del moviment llibertari clandestí i s'integrà en el grup de guies i correus de Francisco Ponzán Vidal. Viatjà en diverses ocasions a la Península, però en 1941 va ser detingut a Perpinyà. Torturat i empresonat durant set mesos, fou posteriorment internat al camp de concentració de Barcarès. Aconseguí fugí d'un tren que el portava a Alemanya i, després de caminar 13 dies fins a arribar a la frontera, s'internà clandestinament a l'Espanya franquista. Romangué un temps per la zona barcelonina, però hagué de retornar a França a causa de pressió policíaca. Després d'una temporada a Portugal (1943), Casablanca, on emmalaltí de paludisme, i dos anys a Fes, milità amb Liberto Sarrau i altres en la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). De bell nou a la Península amb José Pedrosa, reforçà la guerrilla urbana a València. El febrer de 1945 va ser detingut i fou empresonat a Ciudad Real i a Burgos durant dos mesos, per després ser enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aconseguí fugir, però va ser apressat poc després i tancat a Alcanyís i Saragossa, per a ser retornat de bell nou a Miranda. El novembre de 1945 pogué fugir d'aquest camp. Fins l'agost de 1947 lluità clandestinament a la zona de Barcelona. Després s'establí a Andorra, on es guanyà la vida com a representant de comerç. En 1980, un cop separat de sa companya, Francisca Ciurana García, amb qui tingué tres infants (Sergi, Olga i Íxia), emigrà a Amèrica, on fou conegut com Tío Ximo. A Veneçuela formà part del Moviment Popular de Resistència i després s'establí definitivament a Costa Rica, on participà activament en el moviment anarquista i col·laborà en la revista Inquietudes. S'instal·là a Birri (Heredia, Costa Rica) i després a Barva (Barva, Heredia, Costa Rica) i es casà amb Emília Arguedas. En 1997 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vivir la utopía, de Juan Gamero i en 2000 publicà el fullet autobiogràfic Relato de mi vida, amb pròleg de Josep-Suno Navarro. Pocs dies abans de morir intervingué en el Fòrum «Anarquisme i sindicalisme» que tingué lloc a la Universitat de San José. Joaquim Querol Marzá va morir el 30 de març de 2005 en un hospital de San José (Costa Rica).

Joaquim Querol Marzá (1919-2005)

***

Jean Vasaca fotografiat per Jean-Marie Legros

- Jean Vasca: El 25 de setembre de 1940 neix a Bressuire (Poitou-Charentes, França) el poeta, cantautor i compositor llibertari Jean Stievenard, conegut com Jean Vasca. Nasqué accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de les Ardenes i s'havien refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva infantesa a Cherleville (Ardenes, França) i sa adolescència a París (França), on estudià a l'Institut Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a la Sorbona de París i va fer de professor auxiliar als instituts Charlemagne i Henri IV. A començament de la dècada dels seixanta començà a cantar als cabarets de la rive gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La Contrescarpe, etc.) interpretant cançons seves o les d'altres autors amics (Georges Brassans, Jean Ferrat, Léo Ferré, René-Louis Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon, Henri Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène Martin, Christine Sèvres, etc. També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir en el món de la radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà l'emissió de poesia Présence du verbe. En aquesta època presentà a la Biennal de París el seu Poème électronique nº 3, on cantà i llegí textos seus sota un fons de músiques electròniques enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro. En 1964 aparegué el seu primer àlbum, Les routes, arranjat per Jacques Malbert i Barthélémy Rosso, guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segon àlbum, Chanson 4 étoiles, aparegut en 1965, guanyà el Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre et Musique. En 1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles Elbaz, Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada «La Bande des Cinq», cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En 1972 presentà el seu espectacle Écoutez-voir, al cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974 publicà el seu cinquè àlbum Un chant, que inicià la seva col·laboració amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu vuitè àlbum Célébrations, que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i en 1979 guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De doute et d'envoi. En 2015 publicà el seu últim àlbum, Saluts!. Ha cantat en diferents teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville, Café de la Danse, Le Tripot, La Tanière, Le Cithéa, Grand Théâtre, Théâtre Dejazet, La Mainate, etc.) i ha realitzat gires artístiques arreu de França, com ara la de Maisons de la Culture (1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges, Bordeus, Grenobla, etc.) o la de 1987 per tot França, i de l'estranger (Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria, Alemanya, etc.). També ha publicat poemaris, com ara Jaillir (1969), L'écarlate et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du soleil (1978), Je vis, j'écris, je chante (1981), Le cri, le chant (1986), Solos solaires (1992), L'été d'être (2002) i La concordance des chants. Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus temes són la vida, la mort, la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Ha participat en diferents gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio Libertaire, les del Théâtre Libertaire de París o el disc de diversos autors Chanteurs indignés (2012). Actualment viu al departament el Gard (Llenguadoc, Occitània) i col·labora en diversos festivals regionals.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Portada del llibre "Un anno di reclusorio militare"

- Rocco Emma: El 25 de setembre de 1933 mor a Les Lilas (Illa de França, França) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma. Havia nascut el 10 d'octubre de 1878 a Scordia (Sicília). Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice. En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals.

***

Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]

- Joaquín Aznar Solanas: El 25 de setembre de 1936 mor afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) per les tropes franquistes el militant anarcosindicalista Joaquín Francisco Aznar Solanas, conegut com El Chaval i també com Negro. Sembla que va néixer en 1907 a Saragossa (Aragó, Espanya). Va viure a Saragossa i va militar en el Sindicat de Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser processat per activitats llibertàries a Bordeus el juny de 1925. Va passar temporades a Pamplona, Bilbao i Madrid, on va ser detingut per la seva participació en la Sanjuanada de 1926; durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat. En 1930 seguia empresonat i se li demanaven 23 anys de presó. Amb la República va continuar actiu i perseguit. Va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Saragossa en el Congrés de 1931 i va ser empresonat l'octubre d'aquell any i va ser condemnat a cadena perpètua en 1932 per qüestions relacionades amb el complot del Puente de Vallecas. En aquest any de 1932 l'editorial La Protesta de Buenos Aires li va publicar un fullet titulat La revolución del pueblo. L'abril de 1934 va ser alliberat i formà part del Comitè Nacional Pro Presos i del Comitè Nacional de Defensa. L'abril de 1935 va participar amb Miguel Abós Serena en un míting a Ferrol. Va ser partidari, amb Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i Ramón Andrés, entre altres, de posar en pràctica la teoria de la «gimnàstica revolucionària», patrocinada per García Oliver i el grup Nosotros, que consistia a portar a terme accions violentes esporàdiques per exercitar-se en l'acció i desestabilitzar el règim republicà; una teoria i una pràctica que rebutjaven altres militants aragonesos força influents, com ara Ramón Acín, Miguel Abós, Valeriano San Agustín, Zenón Canudo o Luis Mainar, entre altres. Va ser detingut de bell nou el novembre de 1935 amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Agustín Barrios Corredera, Almazán i Rosillo). Durant els primers moments de l'aixecament militar feixista a Saragossa va ser detingut i empresonat durant tres mesos, però va ser finalment afusellat. Joaquín Aznar Solanas va ser un dels grans homes d'acció de l'anarcosindicalisme aragonès.

Escriu-nos

Actualització: 25-09-16

[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot - Il·legalització «wobblies» canadencs - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Aguilar Morato - Berenguer - Corsinovi - Mariga - Payán - Farinelli - Bonneff - Villaverde - Campuzano -Trouille - Sanz - Oliva

efemerides | 24 Setembre, 2016 09:53

[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot – Il•legalització «wobblies» canadencs - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Aguilar Morato - Berenguer - Corsinovi - Mariga - Payán - Farinelli - Bonneff - Villaverde - Campuzano -Trouille - Sanz - Oliva

Anarcoefemèrides del 24 de setembre

Esdeveniments

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

- Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

***

Atemptat de Pallàs segons "La Campana de Gràcia" (30-09-1893)

- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

***

Jules Adler: "La Grève au Creusot" (1899)

- Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys --entre 1871 i 1899-- la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga --«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»--, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (05-05-1906)

- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

***

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

- Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari «Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes: «Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson), «Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski, Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo), «Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King), «Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos), «Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

Anarcoefemèrides

Naixements

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

- Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant».

***

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya).

***

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Giovanni Mariga

- Giovanni Mariga: El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il Padovano o Padovan. Sos pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida fent de mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no s'interessà per la política. Amb la seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als combats al Trentino, fins acabar a Trieste amb els «alliberadors». Després de la guerra continuà de soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques, Itàlia). Un dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a Albània, però en arribar al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i retornaren als quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les casernes Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos antimilitaristes i atià els soldats a desertar. Després del servei militar, en 1920 retornà a Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va parlar d'anarquia i li va passar publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista, reaccionà contra la violència feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i arreplegà en total 16 anys de presó, en períodes de tres a sis anys. El juny de 1944 va ser alliberat de la presó de Massa (Toscana, Itàlia) i s'uní a la Resistència, combatent en la Brigada «Elio Wockievic», formació depenent de la Brigada «Lunense», on arribà al grau de sots comandant. Per raons de competència territorial, passà a la Brigada «Garibaldi» de Carrara (Toscana, Itàlia), comandada per Alessandro Brucellaria (Memo). En la Brigada «Lunense» també combaté, com a comandant de secció, l'anarquista Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945, més enllà de l'anomenada «Línia Gòtica», va ser enquadrat en el grup de sabotejadors «Tullio» de l'aliada «Special Force» de Florència (Toscana, Itàlia), on lluità, participant en accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament d'Itàlia. En acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre persones, en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit Nacional Feixista (PNF) i membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa, fet que es produí el 5 d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra (Ligúria, Itàlia). Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser condemnat en primera instància a 20 anys de presó i en l'apel·lació a cadena perpètua. Mentrestant, per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la concessió de dues medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del Valor Militar), que mai no havia sol·licitat en coherència amb les seves idees. Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva condemna a cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968, després de patir 22 anys de reclusió en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna, Portolongone) i després d'una intensa mobilització dels companys arreu d'Itàlia, gràcies al suport del socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de Diputats, obtingué la gràcia i pogué retornar a Carrara. Reprengué la seva activitat anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro Gori» de Canal del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i Sergio Ravenna fundà el «Cercle Cultural Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb Belgrado Pedrini, Giovanni Zava i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de trànsit a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

Giovanni Mariga (1899-1979)

***

Retallable de la Columna Durruti

- José Payán Berenguer: El 24 de setembre de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Payán Berenguer --alguns citen el seu segon llinatge com Berenguel. Amb sa família emigrà a Catalunya per qüestions econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan tenia 14 anys començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i després en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les protestes i reivindicacions a favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a diverses zones (Osca, Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca, col·laborà en la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la militarització s'enquadrà en la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà l'Agrupació de Relacions i Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División, Cenit, Espoir i Orto. José Payán Berenguer va morir el 3 de febrer de 2001 a Cercottes (Centre, França).

***

Luciano Farinelli

- Luciano Farinelli: El 24 de setembre de 1931 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Era fill d'una família de llarga tradició llibertària --son pare es deia Ateo, de nom-- i cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup «Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquesta època col·laborà en el setmanari Umanità Nova, de la FAI, i en Seme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número de L'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seu òrgan d'expressió, L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la «Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Luciano Farinelli va morir el 24 de juny de 1995 a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) i, com a amic íntim de Giuseppe Pinelli, els seus arxius --que inclou el del periòdic L'Internazionale-- van ser donats al «Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Una de les obres dels germans Bonneff

- Maurice Bonneff: El 24 de setembre de 1914 desapareix al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Havia nascut el 28 de desembre de 1884 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

José Villaverde Velo

- José Villaverde Velo: El 24 de setembre de 1936 és assassinat a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Havia nascut el 12 de juliol de 1894 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup «Solidaridad», que encapçalava Ángel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan Peiró Ideas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seu òrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats –durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT, El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana, Mar y Tierra, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari «Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

José Villaverde Velo (1894-1936)

***

Miguel Campuzano García

- Miguel Campuzano García: El 24 de setembre de 1964 mor a Caracas (Veneçuela) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Havia nascut el 19 de setembre de 1894 a Valladolid (Castella, Espanya). Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell, Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/09] Creació de la CGT - «La Razón Obrera» - «Les Feuilles Rouges» - Manifest del PLM - Conferència de Goldman - Rotonda Occhipinti - Kupka - Couté - Seguí - Ródenas - Andrés Crespo - Navarro Litago - Reznikov - Nabruzzi - Puente Martín - Lévano - Martínez Caracoche - Faas-Hardegger - Bossu - Pérez Ruano - Kühnis - Fontanillas

efemerides | 23 Setembre, 2016 11:18

[23/09] Creació de la CGT - «La Razón Obrera» - «Les Feuilles Rouges» - Manifest del PLM - Conferència de Goldman - Rotonda Occhipinti - Kupka - Couté - Seguí - Ródenas - Andrés Crespo - Navarro Litago - Reznikov - Nabruzzi - Puente Martín - Lévano - Martínez Caracoche - Faas-Hardegger - Bossu - Pérez Ruano - Kühnis - Fontanillas

Anarcoefemèrides del 23 de setembre

Esdeveniments

Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

- Creació de la CGT: Entre el 23 i el 28 de setembre de 1895 té lloc a Llemotges (Llemosí, Occitània) el VII Congrés Nacional Corporatiu, organitzat per la Federació Nacional dels Sindicats (FNS) i la Federació de les Borses del Treball de França i de les Colònies. En aquest congrés, després de deu anys intentant unificar el moviment sindicalista, es va decidir la creació de la Confederació General del Treball (CGT), organització sindical la finalitat de la qual era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de la seva ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. La CGT naixent aconseguí col·ligar 18 borses de treball, 26 cambres sindicals i 28 federacions sindicals, és a dir, 300.000 afiliats dels 420.000 sindicats a la França de l'època. Un mes després del Congrés de Llemotges, Fernand Pelloutier publicà un manifest on defensà el desenvolupament de les idees anarquistes en els sindicats. Aquesta influència llibertaria ajudarà la jove CGT a mantenir la seva independència, d'antuvi de l'Estat i després dels partits polítics. Aquesta independència es reafirmarà l'octubre de 1906 en el Congrés d'Amiens, on predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'Estat burgès, especialment a través de la vaga. A partir de 1914, però, a causa de la Gran Guerra, la CGT acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. En 1921, després de l'exemple de la Revolució Russa i les vagues de 1919 i 1920, els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confederació General del Treball Unitària (CGTU).

***

Capçalera de "La Razón Obrera"

- Surt La Razón Obrera: El 23 de setembre de 1901 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Razón Obrera, òrgan oficiós de la poderosa Societat de Fogoners i de Mariners gaditana. L'administrador fou José Ginesta Parra. En el número 7, del 8 de novembre de 1901, publicà un manifest de la Societat de Fogoners Marítims i Terrestres al poble de Cadis sobre la vaga que estava portant a terme. Promogué l'Escola de la Societat Femenina «La Igualdad», presidida per Francisca García i que arribà a tenir 55 matriculades en les seves classes nocturnes. En sortiren 21 números, l'últim el 8 de febrer de 1902. Fou continuat per La Voz del Obrero del Mar (1904-1906).

***

Premsa llibertària internacional

- Surt Les Feuilles Rouges: El 23 de setembre de 1904 (1 de veramari de CXIII) surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic anarquista Les Feuilles Rouges. Tablettes libres. Imprès en paper de color roig, aquesta publicació fou editada per Charles Dhooghe, també conegut sota els pseudònims de Léon Wolbre i Léon Wolck. Portava l'epígraf «No netegem les quadres d'Augias amb un plomall», màxima de Chamfort. Tirà uns 400 exemplars i tingué uns 90 subscriptors. En sortiren 13 números, l'últim el 18 de desembre de 1904.

***

El Manifest publicat en "Regeneración" (20-01-12)

- Manifest del PLM: El 23 de setembre de 1911 es distribueix a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el Manifest. La Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà al poble de Mèxic, nou programa pel qual el Partit Liberal Mexicà (PLM) es declara anarquista. El document fou signat per Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa, Librado Rivera, Enrique Flores Magón i Antonio de P. Araujo. Aquest manifest anarcocomunista fa una crida a l'emancipació política, econòmica i social, alhora que insta a l'aniquilació de totes les institucions polítiques, econòmiques, socials, religioses i morals que ofeguin la lliure associació dels éssers humans; el text és una declaració de guerra contra el Capital, l'Autoritat i el Clergat, sota el lema «Terra i Llibertat». Totes aquestes idees es plasmarien dos mesos més tard, el 25 de novembre de 1911, en la proclamació del Pla d'Ayala, promulgat per Emiliano Zapata. Aquest manifest fou publicat en el número 73, del 20 de gener de 1912, de la quarta època del periòdic magonista Regeneración.

Manifest del PLM (23-09-1911)

***

Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" (23 de setembre de 1936)

- Conferència d'Emma Goldman: El 23 de setembre de 1936 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman dóna una conferència radiofònica en anglès per l'emissora ECN 1, 42 m. de Barcelona (Catalunya), la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El títol de la conferència d'Emma Goldman, aleshores de visita a Catalunya, va ser: «Les meves primeres impressions sobre la Revolució espanyola.».

***

Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

- Rotonda Maria Occhipinti: El 23 de setembre de 2006, al començament de la via Roma de Ragusa (Sicília), s'inaugura una rotonda, a iniciativa de la revista Sicilia Libertaria i de l'Arxiu Històric dels Anarquistes Sicilians, en homenatge de la militant anarquista Maria Occhipinti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Frantisek Kupka

- Frantisek Kupka: El 23 de setembre de 1871 neix a Opocno (Bohèmia Oriental) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Fill d'un modest passant de notari, era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que  aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico, Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquesta època Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment --semblant a les realitzades pels futuristes-- i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa, Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubisme òrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a la seva vella casa parisenca de Puteaux (Illa de França, França) on morí el 21 de juny de 1957.

***

Gaston Couté (juny de 1910)

- Gaston Couté: El 23 de setembre de 1880 neix a Beaugency (Centre, França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat «Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîte à Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquesta època va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade, La Guerre Sociale, Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris --l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per «ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Piaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour, Le P'tit Crème, Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.

***

Salvador Seguí i Rubinat

- Salvador Seguí i Rubinat: El 23 de setembre de 1887 neix a Tornabous (Urgell, Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda --les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

***

Llibertat Ródenas

- Llibertat Ródenas: El 23 de setembre 1893 --algunes fonts citen 1891 o 1892-- neix a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Llibertat Ródenas Domínguez --en alguns llocs apareix com Rodríguez. Son pare, Custodio Ródenas, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Llibertad va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella època estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seu òrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria --Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig». Llibertat Ródenas va morir el 19 de gener de 1970 a Mèxic.

***

Ramón Andrés Crespo

- Ramón Andrés Crespo: El 23 de setembre de 1905 neix a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ramón Andrés Crespo. Quan tenia 12 anys va instal·lar-se a Saragossa, on va començar a militar en el moviment anarquista i va formar part amb Joaquín Ascaso del grup anarquista «Los Indomables». En 1925, fugint de la repressió de Primo de Rivera, va exiliar-se a França, on va militar en diversos grups anarquistes fins la caiguda de la Dictadura. En 1931, amb la proclamació de la República, torna a Saragossa, on es converteix en un dels puntals més important de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot assumint les tesis més anarquistes i radicals durant els anys republicans, participant en els grups d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al costat de Joaquín Ascaso, Joaquín Aznar i altres defensors de la línia apuntada per Joan García Oliver de la «gimnàstica revolucionària». El setembre de 1931 va encapçalar la secretaria de la Federació Local de Saragossa, i en el Congrés Regional celebrat aquell mes es va mostrar força antisindicalista. L'octubre de 1931 va ser detingut per contraban d'armes, i de bell nou el gener a Osca i el maig de 1932 per possessió d'explosius. El 2 de juliol de 1933 va participar en l'assemblea míting pro presos de Madrid en representació d'Aragó. Entre octubre i desembre de 1933 fou comptador del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa. El desembre d'aquell any va participar en el Comitè Revolucionari durant la insurrecció llibertària aragonesa i per la qual cosa va acabar empresonat, ben igual que Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Agusto Moises Alcrudo, Cripriano Mera, etc. El febrer de 1936 va ser alliberat arran de l'amnistia atorgada pel Front Popular i tot seguit es va incorporar en la lluita per la Revolució, fent mítings a la zona de Benasque, amb Francisco Muñoz, a començaments de juliol de 1936. Quan va esclatar la rebel·lió feixista, va ser dels pocs militants saragossans que van saber estar en el seu lloc i un cop que la resistència es va fer impossible, va abandonar la ciutat a peu fins guanyar zona republicana amb sa companya María Castanera, que acabarà detinguda i afusellada pels feixistes. El setembre de 1936 va fer mítings a Barbastre amb Ara, Arnal, Alberola i Maravilla. Va organitzar el batalló «Aragón Confederal», amb el qual va combatre al front aragonès fins que va caure ferit l'octubre de 1937, restant coix per sempre. En aquesta època va tenir molta influència en els cercles anarcosindicalistes i faistes i se'l va considerar molt lligat a Ascaso i força contrari a Miguel Abós. Va residir a la comarca d'Alcanyís fins al definitiu avanç feixista. Evacuat a França, va aconseguir un passatge cap a Santo Domingo i després a Mèxic. Va retornar ja vell a la península, instal·lant-se a Saragossa a finals de 1973, on va participar en la reconstrucció de la CNT, organització on va militar fins al final dels seus dies. Ramón Andrés Crespo va morir el 22 de desembre de 1980 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Notícia de la detenció de Joaquín Navarro Litago apareguda en "La Vanguardia" (24 d'abril de 1951)

- Joaquín Navarro Litago: El 23 de setembre de 1920 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquín Navarro Litago, que va fer servir el pseudònim de Agustín Vilanova Clavero. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina, s'integrà en el grup d'acció llibertari de Josep Lluís Facerías (Face) amb el qual participà en diverses accions (atracaments, sabotatges, cops propagandístics, etc.) contra la dictadura franquista a Catalunya. El 24 d'abril de 1951 va ser detingut per la Guàrdia Civil de La Garriga (Vallès Oriental, Catalunya) acusat de falsificació de moneda. L'octubre de 1951, fugint de les batudes policíaques desencadenades arran de diversos atacs, es va veure obligat, amb Josep Lluís Facerías i Joaquim Mir Jou, a restar amagat uns tres mesos abans de poder creuar el gener de 1952 els Pirineus. El 9 de juny de 1952 va ser detingut, amb Joaquim Mir Jou, a França. Les autoritats franquistes aleshores demanaren la seva extradició acusant-los de ser, juntament amb Josep Lluís Facerías, de la mort el 21 d'octubre de 1951 d'Antoni Massana Sanjuan durant l'atac d'un prostíbul a la zona de Pedralbes de Barcelona. Jutjats el 24 de juliol de 1952 a Amiens (Picardia, França) i defensats per Henri Torres i Jean Baptiste Biaggo, les extradicions van ser rebutjades. Josep Lluís Facerías durant aquest procés ja havia passat a Itàlia. El 25 d'agost de 1952 una nova demanda d'extradició va ser interposada per les autoritats franquistes i el 16 d'octubre de 1952 va ser jutjat en rebel·lia a Barcelona. En 1955 va ser novament detingut a França, però l'11 de març de 1955 el Tribunal d'Apel·lació de Metz (Lorena, França) rebutjà la demanda d'extradició.

***

Hanon Reznikov

- Hanon Reznikov: El 23 de setembre de 1950 neix al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), en una família jueva, l'escriptor, dramaturg, cineasta i anarquista Howard Reznick, més conegut com Hanon Reznikov. En 1968, quan acabava els estudis de biofísica a la Universitat de Yale, assistí a la representació de l'obra Paradise Now del grup escènic anarquista The Living Theatre al Lower East Side de Nova York i quedà tan profundament impressionat que començà a escriure obres per a la companyia i en 1977 n'entrà a formar part. Fou un gran defensor dels Theaters Against War (THAW, Teatres contra la Guerra) durant el conflicte bèl·lic amb Vietnam. En 1985, després de la mort de Julian Beck, creador de The Living Theatre, n'assumí la direcció amb Judith Malina, vídua de Beck i amb qui es casà en 1988. Estudià i introduí noves formes creatives per involucrar encara més el públic en els espectacles d'aquesta companyia i en aquests anys va escriure i va dirigir diverses produccions teatrals, com ara Strike support oratorium (1973), The money tower (1975), The yellow Methuselah (1982), Poland/1931 (1988), Clearing the streets (1989), The tablets (1989), The body of God (1990), Tumult, or clearing the street (1990), Rules of civility and decent behavior in company and in conversation (1991), Waste (1991), The zero method (1992), Anarchia (1993), And then the heavens closed (1995), Utopia (1995), Capital changes (1998), Resistenza (2000), Resist now (2001), A dream of water (2003), Enigma (2003), Code Orange Cantata (2004), Howling in the street (2005), Refugee Blues (2005) i Eureka (pòstum). En 2006 estrenà la pel·lícula Thanks. El 13 d'abril de 2008 patí un vessament cerebral, que es va veure agreujat amb una pneumònia i que implicà la necessitat d'un coma induït per ajudar la seva respiració. Hanon Reznikov morí poc després, el 3 de maig de 2008, al barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA). Fou enterrat al jueu Cedar Park Cemetery de Paramus (New Jersey, EUA) i la seva tova tomba porta les següents paraules: «Hanon Reznikov (1950-2008). Autor director poeta / pacifista  anarquista / estimat germà / dramaturg utòpic». Pòstumament, en 2009, l'editorial Automedia publicà el recull Living on Third Street: Plays of the Living Theatre (1989-1992).

Hanon Reznikov (1950-2008)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny «El Globo» (28 de març de 1878)

- Ludovico Nabruzzi: El 23 de setembre de 1920 mor a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista Ludovico Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone Nabruzzi o Rubicone. Havia nascut el 27 de juny de 1846 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi. Després d'estudiar Dret entrà a treballà com a escrivà públic a l'Oficina de l'Estat Civil de Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir de maig de 1870 entrà a formar part de la redacció del setmanari republicà de Ravenna Il Romagnolo, del qual esdevingué el director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es decantà cap a l'anarquisme internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme nacionalista de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives polèmiques en Il Romagnolo, esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe Garibaldi i d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de juny d'aquell any, en una reunió extraordinària del Consell Regional del socialista Fascio Operaio (Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa, Francesco Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un congrés nacional i el juliol de 1872 assistí, en representació de Garibaldi, al Congrés de Rimini. Estava casat amb Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de l'Internacional i del Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants. Mantingué una extensa correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir amb ell a Minusio (Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de comptabilitat. El setembre de 1872 a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo Cafiero i Errico Malatesta, entre d'altres, participà en la conferència per preparar la mocions que s'havien de presentar al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que finalment se celebrà a Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual assistí com a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser nomenat membre de la comissió de Correspondència en el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT. Després del fracàs del motí insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà públic. El 31 d'agost de 1874, en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione Operaie (LUCO, Lliga Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà, amb Tito Zanardelli, la necessitat que la LUCO fes costat la resistència revolucionària armada. Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència Italiana de Comissions i Anuncis i representà una empresa productora de màquines trilladores. Son germà petit Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era secretari de la Societat Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb el cuiner Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli, una guia històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno). Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a Lugano amb Zanardelli cinc números del periòdic socialista L'Agitatore. A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco del Proletario per l'anno 1876, amb la col·laboració de Joseph Favre, Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es mostrà crític amb les posicions netament internacionalistes i bakuninistes del Comitè Italià per a la Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser un dels creadors de la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de l'escissió, que fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877 marxà a França, on treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A París freqüentà el cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va ser detingut juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota l'acusació de pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1880 signà el «Manifest als oprimits d'Itàlia» difós a nombroses ciutats italianes i on es feia una crida a la insurrecció. Expulsat de França, marxà a Suïssa, però retornà clandestinament a França on va fer amistat amb Jules Guesde i col·laborà en el periòdic L'Égalité i envià articles a La Plebe de Milà. En 1881 va ser novament expulsat de França i, després d'un temps a Ginebra, retornà a Itàlia, on entrà a formar part del Comitè de Suport a Amilcare Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà en el Congrés Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou actiu en el moviment anarquista, participà en la comissió de Ravenna d'organització del Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener de 1891. Membre de la Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el moviment anarquista, organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés dels Anarquistes de Ravenna i de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme capaç d'activar situacions revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva incessant activitat per reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894, sota l'acusació de «conspiració contra la seguretat interna de l'Estat», se li assignà la residència i se li arrestà al seu domicili. Finalment fou absolt per manca de proves. Després d'un temps a Gènova a partir de 1912, retornà a la seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre --altres fonts citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre-- de 1920 a l'Hospital Civil de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pablo Puente Martín

- Pablo Puente Martín: El 23 de setembre de 1936 es afusellat a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Puente Martín. Havia nascut en 1914 a Valladolid (Castella, Espanya) i sos pares es deien José Puente i María Martín. Electricista de professió, dedicava el seu temps lliure a llegir i a acudir als actes polítics. De ven jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i passava gran part de la seva vida a la seu de la Federació Local. En 1934, quan el sindicat va ser dissolt i la seva seu clausurada, va ser fitxat per la policia. El 18 de juliol de 1936 acudí a la Casa del Poble de Valladolid fent costat la crida que havia fet el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) apel·lat a la unitat de totes les forces polítiques de la ciutat. L'endemà les tropes colpistes assaltaren a trets la Casa del Poble i va ser detingut juntament amb molts altres companys. Van ser jutjats en consell de guerra 448 detinguts i el 2 de setembre de 1936 van ser sentenciats a mort 40 d'aquests processats. A causa dels seus antecedents de 1934, va ser condemnat a mort i reclòs a la Presó Nova de Valladolid. Pablo Puente Martín va ser afusellat el 23 de setembre de 1936 al Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya) i el seu cos enterrat a la fossa comuna núm. 46, juntament amb altres companys.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[22/09] Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Kotoku - Bartling - Bénard - Respaut - Damiano - Jiménez Rodríguez - Viola - Prévôtel - Górski - Vázquez Gómez - Torres Tribó - Milla - Durou - Navarro

efemerides | 22 Setembre, 2016 20:26

[22/09] Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Kotoku - Bartling - Bénard - Respaut - Damiano - Jiménez Rodríguez - Viola - Prévôtel - Górski - Vázquez Gómez - Torres Tribó - Milla - Durou - Navarro

Anarcoefemèrides del 22 de setembre

Esdeveniments

Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

- Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de  Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.

***

Cartell de l'homenatge a Bakunin

- Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

***

Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

- Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

***

Foto policíaca de Kléber Bénard (13-07-1912)

- Kléber Bénard: El 22 de setembre de 1892 –altres fonts citen el 22 de desembre de 1891– neix a Cézy (Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la «Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors.

***

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

- André Respaut: El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) el militant anarquista i resistent antifeixista André Respaut. Havia nascut en una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i  per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 26 d'abril de 1973.

***

Cipriano Damiano a la presó de Jaén

- Cipriano Damiano González: El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà --fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malagueny Faro (1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editar Nervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria; Fragua Social; Hombres Libres, de Guadix; Orto i Umbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup «Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestí Vórtice (amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà al cincpuntisme, editant el butlletí Panorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revista Interviú i col·laborarà en Actual, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo, Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure en La Hora de Mañana i Polémica, dirigint un temps Solidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, de La resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970) (1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. Cipriano Damiano va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Cipriano Damiano González (1916-1986)

***

Miguel Jiménez Rodríguez (València, 1990)

- Miguel Jiménez Rodríguez: El 22 de setembre de 1916 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Jiménez Rodríguez. Passà la seva infantesa i joventut a la localitat granadina de Motril, on estudià el batxillerat. Començà a estudiar per lliure la carrera de Químiques i ben aviat s'introduí en el pensament anarquista. El maig de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra civil, combaté en la XIII Brigada Internacional fins que caigué ferit a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona i a Mollà, on romangué com a milicià de la cultura. Més tard prestà el seu suport a la CNT d'Albacete fins al final de la contesa. Amb el triomf franquista s'amagà en un cortijo del seu poble natal i no va ser molestat, ja que havia salvat la vida a un apotecari de Motril en 1937. A començament dels anys quaranta visqué fent classes de ciències a Motril i també es dedicà a la fabricació clandestina de sabó. En 1943, cridat pel seu amic, el confederal granadí Manuel Fernández Rodríguez, s'instal·là a Barcelona, on amb aquest continuà amb els seus negocis saboners. A la capital catalana s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1946, amb Manuel Fernández Rodríguez i Josep Lluís Facerías, fou nomenat secretari de Propaganda del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i amb els guanys de la industria sabonera finançà i dirigí el periòdic Ruta, en el qual col·laborà sota el pseudònim Chirimoya. El desembre de 1946 va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on va treure els butlletins clandestins Esfuerzo i Acarus Sciaberi. Amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado, creà el grup anarquista «3 de Mayo». En els anys noranta vivia a València.

***

Carmelo Viola

- Carmelo Viola: El 22 de setembre de 1928 neix a Milazzo (Messina, Sicília) el periodista i propagandista anarquista, creador de la «biologia social», Carmelo Rosario Viola, conegut com Espero. Passà la seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en 1941 marxà amb sa família a Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i després petit botiguer, s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys abandonà la religió catòlica. Antifeixista des del principi del règim mussolinià, en 1946 començà a escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948 publicà el seu primer assaig, Dio e scienza, inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué una forta polèmica amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949 retornà a Itàlia i, després d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment anarquista, en el corrent malatestià, constituint a Acireale un primer nucli llibertari. En aquests anys col·laborà en els principals periòdics anarquistes italians i estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari (EUA), La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El Sol, Umanità Nova, Volontà, etc. En 1951, arran de ser jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la religió de l'Estat», en el qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali, adquirí una gran notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les iniciatives, que alguns consideraren «polítiques», del grup anarquista de Bari (Pulla, Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico Mirenghi, i participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de la Federació Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el Congrés de Siracusa, celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm, amb altres companys, el mensual anarquista L'Agitazione del Sud, del qual serà administrador en 1961. Entre 1956 i 1960 publicà a Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni. Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale, que comptà amb el suport d'intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants «impopulars» en el si de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio Ser-Giacomi, etc.) i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria electoral atiaren les crítiques que gran part de la militància anarquista, com ara Armando Borghi i Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques ideològiques que gradualment el van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i tingué dos fills. Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de traslladar-se a Ivrea (Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i gràcies al suport d'Ugo Fedeli, trobà finalment una feina a Sicília de la qual es jubilà en 1982. Entre 1961 i 1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial anarquista ragusana La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i anticlericals, escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile Dio, La schiavitù dell'ambiente, La conquista della libertà, Perché sei naturalmente anarchico, Referendum contro il divorzio: premeditato vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la Biblioteca de la FAI, l'assaig antinuclear No alle armi nucleari. Durant un temps col·laborà en Sicilia Libertaria. La seva relació, però, amb el moviment anarquista es deteriorà i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà plantejaments marxistes reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquesta època s'adherí a diferents moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta d'Aldo Capitini i de Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor Carlo Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i vuitanta desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de diverses llengües (alemany, anglès, francès, rus, portuguès i esperanto) i publicant poemes i crítiques artístiques i literàries. En 1985 publicà Anarchismo etico. En els anys noranta tragué a la llum La ragione biologica della religione (1990), L'antropocentrismo post-biblico (1995) i La biologia della fede (1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia Sociale (CSBS, Centre d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns autoeditats a més d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de les seves teories sociològiques fins aleshores. Posteriorment publicà Economia non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli (1997), Lo Stato biosociale (1997), Il fine e la fine del capitalismo (1998), La democrazia dei diritti (2002), Dalla predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R. Viola va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània, Sicília) a resultes d'un diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital.

***

Marc Prévôtel

- Marc Prévôtel: El 22 de setembre de 1933 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'enginyer químic i militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Marc Prévôtel. Era fill d'André Prévôtel i de Joséphine Coueille, anarquistes neomaltusians implicats en 1935 en l'anomenat «Afer de les Esterilitzacions» de Bordeus. De família modesta –sos pares eren empleats de correus–, en 1950 aconseguí el batxillerat científic i, després de preparar-se en escoles d'enginyeria entre octubre de 1950 i juliol de 1954, es matriculà en l'Institut d'Enginyeria Química de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí enginyer el juliol de 1957. Sense ser encara militant, en 1952 assistí al Congrés de la Federació Anarquista (FA), on va veure les maniobres de Georges Fontenis, que posteriorment creà el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i que ell denuncià com a «centralista i bolxevitzant». L'octubre de 1952 entrà a formar part de la FA i del grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus. A partir de 1954 milità en la FA reconstituïda en 1953 per Aristide Lapeyre, Maurice Joyeux i altres, en el grup de Tolosa de Llenguadoc, del qual serà secretari durant dos anys. Quan acabà la carrera, fugint del servei militar, obtingué una pròrroga d'un any i pogué fer un viatge d'estudis de set mesos als Estats Units. En tornar, després d'una entrevista amb Albert Camus, s'incorporà a l'Exèrcit. Vacil·lant quan la guerra d'Algèria, no es declarà insubmís, i fou enviat a diversos destins, com ara Kaiserslautern (Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) i Lunéville (Lorena, França), on serví com a sotstinent en una companyia de manteniment de vehicles. En retornar, i gràcies als lligams de son pare amb la francmaçoneria, a mitjans de juny de 1961 va ser contractat pel Centre d'Estudis Nuclears (CEA) de Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França), on s'afilià a la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre del sindicat Força Obrera (FO) d'aquest centre. En 1961 participà en el Congrés de Montluçon (Borbonès, Occitània) de la FA, on conegué Alexandre Hébert. Arran d'aquest congrés, el setembre de 1961 Le Monde Libertaire, publicació per a la qual havia escrit articles, li va oferir ser membre del seu Comitè de Lectura. En 1962, en el Congrés de Mâcon (Borgonya, França), va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals de la FA, càrrec que ocupà durant tres anys. A París (França), s'adherí al grup de les Amistats Internacionals (AI), fundat per Clément Fournier, i aquell mateix any va ser elegit membre de la Comissió de Conflictes del Sindicat Nacional de l'Energia Nuclear (SNEN) de FO. En 1963, arran de la prohibició de la premsa espanyola en l'exili per part de l'Estat francès, esdevingué, a instàncies de Tomás Ibáñez Gracia, testaferro-director d'Action Libertaire, nou periòdic de la Federació Anarquista de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El maig de 1964 va ser traslladat al CEA de Saclay (Illa de França, França) per que raons de «secret militar» i va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Departamental de la Regió Parisenca de FO i del comitè executiu nacional de l'SNEN. Durant l'estiu de 1964 representà la FA en la Reunió Internacional Anarquista que se celebrà a Minden (Rin del Nord-Westfàlia, RFA). En 1966 publicà el fullet Rencontre européenne des jeunes anarchistes. En el Congrés de l'SNEN de 1966, va ser nomenat membre de la seva Oficina Nacional i dirigí el seu periòdic a partir de 1968. Durant aquest període s'acostà a la Union des Anarcho-syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), on conegué Jo Salamero, que acabava de ser expulsat de la Confederació General del Treball (CGT). Després del Congrés de Bordeus de la FA de 1967, on les tesis situacionistes provocaren violentes polèmiques, s'allunyà de la militància activa en la FA, encara que restà afiliat. Aleshores participà activament en les reunions de la UAS, la qual es dissolgué després de 1968, i després en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), on s'arreplegaven els militants llibertaris de la CGT, de FO, de la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els militants de FO abandonaren ràpidament l'ASRAS i a començaments de 1974 considerà que els militants de la CFDT d'aquesta aliança s'havien equivocat de lloc i que la seva autogestió, d'«aigua beneïda» i de doctrina social de l'Església, res tenia a veure amb l'autogestió de les col·lectivitats llibertàries de la Revolució espanyola. Durant la primavera de 1969 assistí al Congrés Confederal de FO i a la convocatòria a finals d'aquell any de vaga il·limitada a la Hague (Baixa Normandia, França) i a Saclay, que portà a un acord nacional amb la direcció del CEA. En 1971 la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre de FO entrà en crisi i el seu dirigent Maurice Labi preparà el seu pas a la CFDT. Aquesta divisió marcà encara més la diferència entre els militants llibertaris de FO i els de les altres confederacions, especialment de la CFDT. En 1972 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la nova Federació de Químiques (FedeQuímiques) de FO, càrrec que mantingué fins 1994, quan es jubilà. L'agost de 1973 va ser traslladat al CEA de Grenoble (Delfinat, Arpitània). De bell nou a París a partir del juliol de 1974, s'adherí al grup anarquista «Louise Michel» de la FA. Gràcies a les seves gestions, la cooperativa «Publico» pogué obtenir el préstec bancari amb el qual es pogué traslladar del carrer Ternaux a l'actual local del carrer Amelot de París. En el Congrés Confederal de FO, reconstituí, amb Alexandre Hébert i Jo Salamero, la UAS i rellançà amb aquests el seu butlletí L'Anarcho-Syndicaliste. En 1981 participà en la creació del Comité pour l'Appel aux Laïques (CAL, Comitè per a la Crida als Laics), del qual va ser un temps secretari, i reforçà les activitats de la Libre-Pensée i de la Federació de Cercles de Defensa Laica (FCDL), fets criticats per la UAS pels seus acords amb els trotskistes seguidors de Pierre Lambert. En 1983 publicà la seva recopilació d'articles Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier. Malgrat les seves posicions contràries a la CFDT, entre 1984 i 1985 prengué part en treballs i reunions de la Comissió de Militants Sindicalistes (CMS) de la FA, on nombrosos militants d'aquesta confederació hi participaven. Sempre va ser partidari de l'energia nuclear i contrari a l'«ecologia política», que considerava «reaccionària i obscurantista». Anys més tard, davant la «beneiteria ecologista» de certs militants de la FA («khmers verds»), tornà a demanar la seva adhesió al grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeux. En 1994, amb sa companya Anna, es retirà a Lengon (Aquitània, Occitània), des d'on continuà lluitant contra l'Europa del Capital i contra el clericalisme. En 1996 publicà, amb altres autors, el llibre Hommage à Louise Michel et Sébastien Faure i en 2005 el també col·lectiu Antireligion. Regards sur l’obscurantisme religieux et la nécessité de le combattre. En 2008, les Éditions Libertaires i la Libre-Pensée, reeditaren el seu llibre, augmentat i revisat, Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier, que meresqué el premi «Ni Dieu, ni Maître» d'aquell any. Trobem articles seus en Action Libertaire, L'Anarcho-Syndicaliste, Les Cahiers d'Aristide Lapeyre, L'Hydre de Lerne, Itinéraire, Jeunes Libertaires, Laïcité, Liberté, Le Magazine Libertaire, Le Monde Libertaire, Noir et Rouge, Pour nous le combat continue, Refractions, La Rue i Volonté Anarchiste, entre d'altres. Marc Prévôtel va morir, a resultes d'un atac de cor, el 20 de febrer de 2010 a l'Hospital Haut-Lévêque de Peçac (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat l'1 de març a Mérignac (Aquitània, Occitània).

***

Rafał Górski

- Rafał Górski: El 22 de setembre de 1973 neix a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia) el escriptor, traductor, historiador, activista social i militant anarquista i anarcosindicalista Rafał Górski. Entre 1988 i 1990 milità en les organitzacions anticomunistes Federacji Młodzieży Walczącej (FMW, Federació Juvenil de Lluita) i Organizacji Młodzieżowej Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN, Organització Juvenil de la Confederació per una Polònia Independent) de Cracòvia; el segon semestre de 1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991 entrà a formar part de la KPN. En aquesta època participà activament en les protestes contra l'imperialisme soviètic. En 1991 s'afilià a la Secció de Cracòvia de la Federacją Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant els anys noranta i començament del segle XXI participà activament en nombroses mobilitzacions i campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al treball, i en contra de la política imperialista russa a Txetxènia, fets pels quals va ser en diferents ocasions detingut i empresonat. També milità en la confederació sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80» (WZZ-S80, Associació Sindical Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en la creació del sindicat anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy «Inicjatywa Pracownicza» (OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa dels Treballadors»). El 8 de febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver agredit un policia en un desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004 coedità la revista A-tak (Lletra A) i col·laborà en nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa Lokatorska, Innym Świecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions referents a l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia, l'autogestió i la democràcia participativa. És autor de nombroses obres, com ara ABC anarchosyndykalizmu (1999), Demokracja uczestnicząca w samorządzie lokalnym (2003), Przewodnik po demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu (2007), Historia i teraźniejszość samorządności pracowniczej w Polsce (2007), Polscy zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de càncer des del 2006, Rafał Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Manuel Vázquez Gómez

- Manuel Vázquez Gómez: El 22 de setembre de 1936 és assassinat a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Havia nascut l'11 de març de 1917 a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i «passejat» el mateix dia. No se sap on és enterrat.

***

Josep Torres Tribó

- Josep Torres Tribó: El 22 de setembre de 1941 mor al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Havia nascut el 3 d'octubre de 1899 a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya) –algunes fonts citen Arbeca (Les Garrigues, Catalunya). Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista Aníbal Álvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal, òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista «Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor, Los Galeotes, Libertín, Solidaridad Obrera, Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922), La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit), El ídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

Josep Torres Tribó (1899-1941)

***

Benito Milla Navarro (París, 1948)

- Benito Milla Navarro: El 22 de setembre de 1987 mor a Barcelona (Catalunya) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Havia nascut el 6 de setembre de 1916 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquesta època va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales, Deslinde, Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina --entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància, «Monte Ávila Editores», així com «Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.

Benito Milla Navarro (1916-1987)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[21/09] Cler - Frick - Salsedo - Clech - Falco - Vagliasindi - Giusti - Santandrea - Pérez Merino - Costantini - Gómez Pérez - Txernyi - Galé - Lion - Castagna - Lébédeff

efemerides | 21 Setembre, 2016 17:52

[21/09] Cler - Frick - Salsedo - Clech - Falco - Vagliasindi - Giusti - Santandrea - Pérez Merino - Costantini - Gómez Pérez - Txernyi - Galé - Lion - Castagna - Lébédeff

Anarcoefemèrides del 21 de setembre

Naixements

Ebenistes francesos

- Henri Cler: El 21 de setembre de 1862 neix al barri obrer de Saint Antoine de París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Es casà amb l'armillera Rose Buchfinck, amb qui tindrà dos fills. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel Districte XI de París en les eleccions legislatives. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. L'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut per pertinença a grup anarquista. En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat «per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per «injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

*** 

Ernst Frick

- Ernst Frick: El 21 de setembre de 1881 neix a Knonau (Zuric, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Erns Frick va morir el 23 d'agost de 1956 a Ascona (Ticino, Suïssa). Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.

***

Andrea Salsedo

- Andrea Salsedo: El 21 de setembre de 1881 neix a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdic La Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció «antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol de L'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest «suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.

***

Notícia de la detenció de Félix Clech apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 8 de setembre de 1909

- Félix Clech: El 21 de setembre de 1884 neix a Balagny-sur-Thérain (Picardia, França) el fuster anarquista Félix Clech, també citat com Olech. El 7 de setembre de 1909 va ser detingut, amb el també fuster Gustave Valladier, durant una gran vaga de la construcció. El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Fusters de la Federació de la Construcció de la XVIII Regió. A començament de la dècada dels vint vivia a Mitry-Mory (Illa de França, França), al número 23 de l'Avinguda Lamartine. A començament dels anys trenta, amb Gabriel Picard, fou un dels animadors del Grup d'Educació Social (GES) de Villeparisis (Illa de França, França), adherit a la Unió Anarquista (UA). El GES, que agrupava una dotzena de militants de Villeparisis i de la zona (Tremblay-lès-Gonesse, Mitry-Mory, Vaujours, Vert-Galant, etc.), es reunia al domicili de Picard. La policia el considerava com molt més violent que Picard i el qualificà d'«anarquista il·luminat». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Ángel Falco (ca. 1910)

- Ángel Falco: El 21 de setembre de 1885 neix a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar «la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira «José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. Ángel Falco va morir el 26 de novembre de 1971 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

***

Foto policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi

- Pietro Paolo Vagliasindi: El 21 de setembre de 1889 neix a Bergam (Llombardia, Itàlia) el militar, espia feixista i, després, ambigu lluitador antifeixista Pietro Paolo Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos pares es deien Casimiro Vagliasindi, general de divisió de l'exèrcit italià, i Marina Battisti. Continuà amb la tradició familiar i en 1911, durant el seu servei militar, esdevingué oficial, prenent part en la Gran Guerra. En 1917, amb Luigi Freguglia, Giovanni Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels creadors dels «Arditi» de l'Arma d'Infanteria de l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector d'Infanteria amb el grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924) i esdevingué un cèlebre aviador. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué de manera burgesa i relacionant-se directament amb la família reial, amb la jerarquia feixista i amb Benito Mussolini mateix. No obstant això, en desacord amb l'assassinat en 1924 de l'advocat socialista Giacomo Matteotti, decidí allunyar-se d'Itàlia i marxà cap a l'Àfrica oriental com a pioner. Després de diverses intervencions a l'Aràbia occidental, a partir de juliol de 1924, efectuà missions d'informació a França, on s'acostà als cercles feixistes dissidents, alhora que als grups garibaldins, tot freqüentant els casinos i les sales de jocs. En 1925 romangué a Montecarlo (Mònaco) i a París (França), on, per mediació del comissari de policia Sabbatini, el baró Romano Avezzana, ambaixador d'Itàlia, l'encarregà la missió política de sondejar les intencions del dissident Carlo Bazzi, missió que acceptà amb reserves. El maig de 1925 participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio Casagrande, en un vol amb dos hidroavions entre Itàlia i Argentina. En 1925 va ser nomenat tinent coronel, però una investigació disciplinària s'engega contra ell, cosa que li fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a Brussel·les (Bèlgica), començà a allunyar-se dels cercles feixistes i s'alia amb el cònsol italià Giuriati, qui li fa costat. El 10 de febrer de 1927 va ser expulsat de França acusat d'«espionatge militar». El 28 de juliol de 1928 les autoritats feixistes ordenen la seva captura per «subversiu» i en 1929 va ser degradat a simple soldat d'Infanteria per «indisciplina». Finalment, a causa de les seves «divergències d'opinió amb Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre desembre de 1929 i el gener de 1930 projectà una gran campanya de premsa contra Mussolini, però finalment es limità a publicar en el diari Le Soir de Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel dissident feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de bell nou acollir-lo i dos o tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un hidroavió a Argenteuil (Illa de França, França). En aquesta època sembla que promogué la creació d'una associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de 1933 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de la companyia d'aviació italiana «Gènova-Barcelona», interessant-se per les característiques dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un xalet de Sitges (Garraf, Catalunya) i feia diners venent una col·lecció de segells als filatelistes. En aquesta època catalana mantingué estranys contactes amb el consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i antirepublicans, quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes catalanes. Camillo Berneri l'acusà de ser un espia, però una investigació engegada pels anarquistes conclogué negativament. Col·laborà com a tècnic militar al front de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant d'avituallament de la Secció Italiana de la «Columna Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i tancat a Montjuïc i a Sogorb (Alt Palància, País Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938, després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes, va ser detingut a prop de Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de l'ocupació d'aquesta ciutat per les tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres detinguts polítics, els Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord). Decidí, no obstant, retornar a la Península i passà la frontera pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o l'abril de 1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven d'ocupar Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua per «haver ajudat com a tècnic i conseller la "Columna Durruti" i haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost de 1936 i febrer de 1937» i per «treballar durant dos mesos en la fabricació de bombes de mà amb el polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit Roig». A començament de 1941 la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i reclòs a la Presó Model de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que va ser traslladat a alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara, Alcalá de Henares) i se'n va perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla indicar que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final caigué en desgràcia.

Pietro Paolo Vagliasindi (1889-1961)

***

Foto de la fitxa de la policia francesa de Lorenzo Giusti (1936)

- Lorenzo Giusti: El 21 de setembre de 1890 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 21 de març de 1900– l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Lorenzo Giusti. Sos pares es deien Giovanni Guisti i Giulia Venturi. Després dels estudis secundaris es va fer ferroviari i arribà a ser cap d'estació. Durant la Gran Guerra esdevingué un dels militants més destacats del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la seva secció provincial. El gener de 1920 participà en la vaga general que deixà sense trens durant 10 dies tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu sindicat de la necessitat de construir un front únic antifeixista format per totes les forces obreres. El 9 de febrer de 1922 formà part de la delegació de l'SFI que es reuní amb el Partit Socialista Italià (PSI), el Partit Comunista Italià (PCI), la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i la Unió Sindical Italiana (USI) per crear l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). El novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva de l'SFI, el màxim òrgan dirigent del sindicat ferroviari. A causa de la seva activitat política i sindical patí una dura repressió. Per haver deixat de treballar el Primer de Maig de 1922, va ser suspès de la feina per alguns dies. Promotor i participant de la vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada per l'AL, va ser destituït a subcap d'estació i el juliol de 1923 llicenciat del seu càrrec de ferroviari acusat d'«escàs rendiment laboral», fonamentat en el decret del 28 de gener de 1923. L'agost de 1923 va ser processat per haver violat l'article 182 del codi penal i l'article 58 de la Llei de Ferrocarrils i condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a 500 lires de multa. Després d'haver estat acomiadat, la condemna era una regularització a posteriori del procediment sancionador, considerat il·legítim, perquè s'havia aplicat amb valor retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista intentà atreure'l cap el sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava entre les ferroviaris. Després d'una reunió durant la qual se li va proposar inútilment que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei Lavoratori dei Trasporti (FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels Transports), Benito Mussolini li digué: «Et capolarem». Per guanyar-se la vida va fer de representant de màquines automàtiques. Fugint de la repressió feixista, passà a França i després a Catalunya, on patí nombroses detencions per la seva militància juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual acabà morint al front durant la guerra civil espanyola. Amb la proclamació de la II República, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A Barcelona formà part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino Baleschi, Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i Enrico Zambonini (Lucifero), entre d'altres. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, fets pels quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Tolosa de Llenguadoc, on s'havia instal·lat temporalment per regentar una cantina freqüentada per la nombrosa colònia italiana de la ciutat occitana. Poc dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera per unir-se als seus companys anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, de la «Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso», que lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i s'encarregà de l'enrolament des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via Laietana. Després passà a la «Columna Rosselli» i a la «Columna Durruti», participant en les principals batalles de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou responsable del grup anarquista «Pietro Gori» i de «Villa Malatesta» a Barcelona. Durant un temps fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes («Caserna Bakunin»). Després de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri a mans d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments amb els dirigents del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys anarquistes (Vindice Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna «Espartaco» de Barcelona, planejà l'assalt de la caserna «Karl Marx» que es trobava en poder dels comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme. Aquest mateix 1937, mentre era a la Península, s'emeté una ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a França, on fou internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, participà en la Resistència contra els nazis, però fou capturat per les tropes alemanyes a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de concentració a Silèsia, aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà a Bolonya, on s'afilià, com el seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i participà en la Resistència a la zona d'Imola. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la Policia Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat Lliure», creada en 1946 i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va morir el 19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste Vancini» del PSI a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990 Serafino d'Onofrio publicà la biografia Libertà vo' cercando. Bologna (1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed assessore nel Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer «Jardí Social» que s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale, prengué el seu nom.

Lorenzo Giusti (1890-1962)

***

Giuseppe Santandrea

- Giuseppe Santandrea: El 21 de setembre de 1898 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Santandrea, conegut com Peppino de Pucò. Nascut en una família anarquista --son pare Giovanni i sos germans Pietro i Libero van ser militants--, començà a participar en el moviment anarquista de ben jovenet. El juny de 1914 participà activament en la «Setmana Roja». Barber de professió, per la seva filiació anarquista se li va negar la llicència per exercir i treballava a domicili, especialment per la pagesia, portant a la seva bicicleta els ormeigs de l'ofici. En 1916 fou un dels fundadors --amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Bindo Lama, Nello Garavini, Giovanni Picciuti, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, Giovanni Caglia i altres-- de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat, i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. En 1920 aconseguí alliberar-se del servei militar. Durant el feixisme va ser detingut en nombroses ocasions. En 1973 fou un dels refundadors, amb Nello Garavini i Aurelio Lolli, de la nova Biblioteca Llibertària, que es dedicarà posteriorment a Armando Borghi i prendrà el seu nom. Giuseppe Santandrea va morir el 16 de setembre de 1990 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Giuseppe Santandrea (1898-1990)

***

Jacinto Pérez Merino

- Jacinto Pérez Merino: El 21 de setembre de 1915 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Jacinto Pérez Merino, conegut com El Pinilla. Va pujar en una família àcrata: son pare, Roque, fou acomiadat en una vaga i, nomenat regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït per declarar-se anarquista; son germà major, Tomás, fou un dels fundadors del Sindicat Unitari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Errenteria en 1931; Eduardo, altre germà major, fou un actiu propagandista i home d'acció; i sa germana Teófila fou una de les companyes que confeccionà la bandera confederal que presidia el local confiscat al Cercle Carlista durant la guerra. Jacinto va començar a treballar quan tenia 13 anys com a aprenent de torner ajustador al taller mecànic de José León Olascoaga. A partir de 1931 milità en el Sindicat del Metall de la CNT i fou elegit delegat laboral. Entre 1933 i 1934 era l'encarregat de cobrar les quotes sindicals. Fou el primer secretari de les Joventuts Llibertàries d'Errenteria. El seu domicili era lloc de refugi i de pas de companys fugats. Va participar en el Congrés de Saragossa de 1936 com a observador. El juliol de 1936 va marxar a Sant Sebastià a lluitar contra els feixistes, combatent al front de Casino, a Gros, a Larramendi i a Trincherpe. El 27 de juliol de 1936 va caure ferit al campanar de l'església d'Errenteria, quedant esguerrat d'un braç. Va continuar la seva lluita a la reraguarda, encara que figurava en les nòmines del batalló «Sacco i Vanzetti». Fou secretari del Sindicat Unitari d'Errenteria. El maig de 1937 son germà Eduardo, que lluitava al batalló Bakunin, morí al front alabès. Abans de caure Bilbao, va participar, per les Joventuts Llibertàries, en una reunió del Front Popular on la CNT va rebutjar el tardà oferiment d'incorporar-se en el Govern basc. Fou evacuat i va treballar en Serveis Auxiliars. En febrer de 1939 es va exiliar a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs. Amb son germà Tomás va col·laborar amb la Creu Roja Internacional i amb la Resistència, ajudant les persones que fugien del franquisme. Aconseguí lliurar-se de ser deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen. Després de l'Alliberament, va representar les Joventuts Llibertàries en la Junta Espanyola d'Alliberament de Baiona, ciutat on s'havia instal·lat. En 1948 va emigrar a Caracas (Veneçuela) i fou vocal a la republicana Casa d'Espanya des del 1951. El 14 d'abril de 1961 fou condecorat amb l'«Ordre de la Lleialtat a la República Espanyola», juntament amb sons germans Jesús i Valeriano. Després de la mort de Franco va tornar al País Basc i formà part del Grup Basc Confederal, encarregant-se de la recaptació de fons a favor del Moviment Llibertari. Quan es va produir l'excisió cenetista, va abandonar les tasques orgàniques. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic CNT i en la revista d'història local Oarso amb articles sobre la presència llibertària a Errenteria. Jacinto Pérez Merino va morir el 21 d'agost de 2007 a Tenerife (Illes Canàries).

***

Flavio Costantini

- Flavio Costantini: El 21 de setembre de 1926 neix a Roma (Itàlia) el pintor, il·lustrador, escenògraf teatral i escriptor anarquista Flavio Costantini. Heretà la seva passió per la pintura de son pare, un treballador d'una companyia d'assegurances aficionat a l'art. Estudià al Liceu Tasso, la millor escola de secundària de Roma, però hagué d'abandonar-lo per males notes i entrà a l'Institut Nàutic, la pitjor escola de secundària de Roma. En 1946, després de diplomar-se com a capità de Marina, entrà al servei de la Marina militar a l'Acadèmia Naval de Liorna, on aconseguí el grau de sotstinent. Entre 1951 i 1954 navegà arreu del món embarcat en la Marina mercant. En 1955, després de la seva aventura marítima, s'instal·là a Rapallo (Ligúria, Itàlia) i passà a consagrar-se en exclusiva al món de l'art i de la literatura. Per guanyar-se la vida es dedicà als dissenys gràfic i comercial i a la serigrafia, a més de treballar com a caixer en una empresa d'electrònica. En 1959, després d'un viatge a Barcelona (Catalunya), començà a pintar una sèrie d'obres (Tauromachias), realitzades a l'oli sobre llenç, dedicada al toreig. Més tard s'instal·là a Gènova, on trobà fonts d'inspiració més importants. D'antuvi comunista, en 1962, després de visitar la Unió Soviètica per presentar la seva obra en l'exposició col·lectiva «Primera Mostra de la Indústria Italiana» a Moscou, abandonà aquesta ideologia política. Després de llegir Mikhail Bakunin i les memòries de Victor Serge, es decantà pel pensament llibertari i engegà una tasca artística el fil conductor de la qual és la història del moviment anarquista, realitzant serigrafies dels moments «estel·lars», sobretot dels més traumàtics, de l'anarquia i dels seus protagonistes. També dedicà una part de la seva obra als escriptors, especialment a Franz Kafka, escriptor que conegué en la seva adolescència i que li ha acompanyat tota sa vida. Altra faceta molt important de la seva carrera fou la il·lustració de llibres (Vladimir Maiakovski, Edmondo De Amicis, Joseph Conrad, Fiódor Dostoievski, Carlo Collodi, etc.) i de publicacions periòdiques (La Domenica del Corriere, Corriere della Sera, La Repubblica, L'Europeo, Panorama, L'Espresso, Italsider, etc.). La seva obra pictòrica s'ha exposat a galeries i museus d'arreu del món (Roma, Londres, Ginebra, Moscou, Tòquio, etc.). En 1979, arran de treballar en una pintura sobre l'execució de la família Romanov, deixà de creure en la idea revolucionària i es tornà força escèptic. En 2008 va ser elegit president de l'Associació Museu Internacional «Emanuele Luzzati» de Gènova, creat en memòria d'aquest escenògraf, il·lustrador i gran amic seu. L'1 de juliol de 2011 es creà a Gènova l'Associació Arxiu «Flavio Costantini», que promou, tutela i difon la seva obra, a més de contenir un important fons de documents anarquistes. Entre els seus llibres artístics destaquen Romancero anarchiste (1973), The art of anarchy (1975), Ravachol & Cia (1975), Ravachol et ses compagnons (1976), etc. Flavio Costantini va morir el 20 de maig de 2013 a Rapallo (Ligúria, Itàlia).

***

Raimundo Gómez Pérez

- Raimundo Gómez Pérez: El 21 de setembre de 1928 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista Raimundo Gómez Pérez, conegut com El Papi. Havia nascut. Instal·lat a Barcelona, milità en el moviment llibertari al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i al barri del Raval de Barcelona. Persona molt coneguda en els cercles llibertaris barcelonins, era un habitual de la pizzeria barcelonina Rivolta, freqüentada per aquests. Raimundo Gómez Pérez va morir el 18 d'abril de 2010 en una residència de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat, sense la presència de cap membre de la seva família, dos dies després al cementiri de Collserola homenatjat per un grup de companys.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Lev Txernyi

- Lev Txernyi: El 21 de setembre de 1921 es executat per la txeca soviètica el poeta, periodista i escriptor Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (o Turchanínov, Turczanínov), més conegut pel seu pseudònim literari Lev Txernyi (o Tcherny, Tcherni, Chernyi, Chornyi, Tchorny). Fill d'un coronel de l'exèrcit tsarista, havia nascut a Moscou (Rússia) a finals del segle XIX, probablement en la dècada de 1890. La seva dedicació a la lírica i a la poesia fa que durant la primera dècada del segle XX sigui un conegut poeta dins de l'àmbit intel·lectual llibertari metropolità moscovita. Durant l'última etapa del règim tsarista va ser empresonat i deportat a Sibèria per les seves activitats revolucionàries arran de la repressió desencadenada a conseqüència de la Revolució russa de 1905 i va ser alliberat a començaments de 1917. Membre de la Federació de Grups Anarquistes (FGA) de Moscou des de la seva creació el març de 1917, juntament a Alekséi Alekséevitx Borovói, German Askàrov i altres; durant la primavera de 1918 ocuparà el càrrec de secretari de l'FGA i publicarà regularment articles en Anàrjiia (Anarquia), periòdic de l'organització. Posteriorment va formar part de grups anarquistes moscovites com ara Guàrdia Negra, vinculada a l'FGA, i a partir de 1919 dels Anarjisty Podpolia (Anarquistes Clandestins), els quals publicaven altre butlletí també anomenat Anàrjiia, i que seran els responsables de l'atemptat contra els locals a Moscou del Partit Comunista el 25 de setembre de 1919 en protesta contra la repressió bolxevic i on moriren 12 militants comunistes i 80 resultaren ferits. Ferm defensor de la «metodologia de la incautació», un cop detingut per l'Estat soviètic, va ser afusellat juntament amb altres notables militants del moviment llibertari rus, com ara Fania Baron, executat el 29 de setembre del mateix any. A més de la seva obra poètica i literària, i dels articles d'opinió publicats en la premsa anarcocomunista, va escriure en 1907, el mateix any que es publica en rus la segona edició de Der Einzige un sein Eigentun (L'Únic i la seva propietat), de Max Stirner, l'assaig Nóvoe napravlénie v anarjizme: assotsiatsiónnyi anarjizm (La nova direcció anarquista: anarquisme associacionista), que es publicarà modestament a Moscou i que serà reeditat a Nova York en 1923. Aquest text posa els fonaments del que s'ha vingut a nomenar «anarquisme associacional» o «anarquisme associacionista», doctrina que sembla derivada principalment de Max Stirner i de Nietzsche, com a branca de l'anarquisme individualista, i que desenvoluparà de fet el concepte proposat per Stirner en 1844 de l'Associació d'Egoistes. Juntament Alekséi Alekséevitx Borovói, professor de Filosofia de la Universitat de Moscou, i dels partidaris de l'acció directa, com l'ucraïnesa Matriona Prisiazhniuk, Txernyi forma part del grup més representatiu de l'anarcoindividualisme rus de principis del segle XX.

***

Clemente Galé Campos

- Clemente Galé Campos: El 21 de setembre de 1936 es afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Clemente Galé Campos, també citat com Clemente de Galé Campos. Fuster i paleta de professió, cap al 1918 fou vocal del Sindicat de Fuster de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 va ser nomenat administrador del periòdic gadità Bandera Libre (1919-1920), dirigit per Diego Rodríguez Barbosa. A finals dels anys vint, fou membre del grup anarquista «Germinal», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on també formaven part Vicente Ballester Tinoco i Elías García Segarra. L'agost de 1930 formà part, amb Vicente Ballester, Manuel Ordoñez, José Rodicio, Pedro Lucena, I. Pérez, José Ramos i Juan Ocaña, en la comissió que gestionà la vaga de treballadors de la construcció del nou Balneari de Cadis. El setembre de 1930 participà activament en l'organització de la Conferència de Sindicats Andalusos i aquest mateix any, amb Vicente Ballester, José Bonat Ortega i José Lucero, fundà el setmanari anarquista gadità Germinal. També en 1930 presidí la Societat d'Obrers Picapedrers i Peons i com a tal signà, amb altres companys, el 25 de novembre d'aquell any una carta dirigida al ministre de Governació davant la negativa de les autoritats a donar permís per a la realització d'actes propagandístics obrers. Col·laborà en El Pueblo de Cadis. El 28 de maig de 1931 signà, amb altres companys, des de la presó de Cadis, una carta a la premsa contra les maniobres dels caps republicans gaditans. Després del cop militar, el 21 de setembre de 1936 un grup de feixistes vingué a detenir-lo; durant l'enfrontament sa companya resultà morta i sa filla Aurora, de 18 anys, ferida; ell, ferit, aconseguí arribar al carrer, però va ser capturat. Traslladat a un hospital, el metge falangista Enrique Alsina refusà guarir-lo «perquè no tenia cura». Un grup de falangistes el tragué de l'hospital i l'afusellà al mig del carrer, obligant un grup de dones a cantar l'himne falangista Cara al sol davant del cadàver. Sa filla marxà a Madrid (Espanya), on visqué fins la seva mort en 1979. Clemente Galé Campos  també fou pare d'Esmeraldino i de Julio.

***

Henri Lion

- Henri Lion: El 21 de setembre de 1944 es assassinat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Havia nascut el 13 de maig de 1895 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare, el llibertari Jean-Louis, on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion».

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS