Administrar

Efemèrides anarquistes

[05/07] «L'Internazionale» - «Fructidor» - Camps de concentració franquistes - Molas - Pozzi - Gobron - Okamoto - Pere Moragues - Bazal - Canal - Sandoval - Einstein - González Pacheco - Balestri - Font - Mers - Mawet

efemerides | 05 Juliol, 2015 18:46

[05/07] «L'Internazionale» - «Fructidor» - Camps de concentració franquistes - Molas - Pozzi - Gobron - Okamoto - Pere Moragues - Bazal - Canal - Sandoval - Einstein - González Pacheco - Balestri - Font - Mers - Mawet

Anarcoefemèrides del 5 de juliol

Esdeveniments

Premsa anarquista

- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tres últims van ser segrestats per la policia.

***

Capçalera de "Fructidor"

- Surt Fructidor: El 5 de juliol de 1934 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de la publicació anarquista Fructidor. Periódico de cultura y sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de las Juventudes Libertarias menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol de 1935) portà el subtítol «Semanario de cultura y sociología» i a partir del número 15 (3 d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo Racionalista y de las JJ. LL. Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca afectos a la CNT de España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la mateixa capçalera, òrgan de la Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a partir del número 11 (13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per Clodoaldo Villalonga i Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan Camps (Floreal del Campo), J. Cardona, Florià Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer, Armand Huguet, Magí Rallé Sans, Miquel Sintes,  En sortiren 78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- Creació dels camps de concentració franquistes: El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos (Castella, Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra. Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) --367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l'ofensiva final--, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de «rebel·lió». Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració, l'endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s'establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) --encara que no es tancà fins al 1970-- l'últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, on historia aquesta repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.

Anarcoefemèrides

Naixements

Josep Molas Duran

- Josep Molas Duran: El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Le Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.

Josep Molas Duran (1861-1897)

Antoni Dalmau i Ribalta: «El tràgic final de Josep Molas i Duran, àlies El Burleta (1861-1897)», en Revista d'Igualada, 30 (desembre 2008). pp.18-31

***

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

- Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra.

***

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

- Gabriel Gobron: El 5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache, Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie, Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal, La Grande Réforme, Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire, La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie, SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelle économie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938), Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva esposa fou Marguerite Gobron.

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

Okamoto Jun

- Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquesta època es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó.

 ***

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

***

Luis Bazal Rodríguez

- Luis Bazal Rodríguez: El 5 de juliol de 1905 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia (Ourense, Galícia)– l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser traslladat a Madrid (Espanya), quan aquest morí, sa família s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia). Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a Ourense i exercí la seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.). Fou membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso (Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies. Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan els franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a les lluites a la Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per «rebel·lió militar» i declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i novel·lístic. És autor de Vaso de lágrimas (Poemas de guerra. Poemas del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965), ¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits actualment perduts. Al final dels seus dies retornà a la Península. Luis Bazal Rodríguez va morir el 17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista galego.

Luis Bazal Rodríguez (1905-1993)

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Josep Canal Arderiu: El 5 de juliol de 1906 neix a Puig-reig (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de 1960 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Felipe Sandoval

- Felipe Sandoval: El 5 de juliol de 1939 se suïcida a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Havia nascut el 26 de maig de 1886 al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya). Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

Felipe Sandoval (1886-1939)

***

Carl Einstein fotografiat en "Match" (16-02-1939), possiblement la seva última foto

- Carl Einstein: El 5 de juliol de 1940 mor a Bétharram (Aquitània, Occitània) el poeta, escriptor, historiador de l’art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. Havia nascut el 26 d’abril de 1885 a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya) en una família jueva. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l’art, va freqüentar els cercles artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso-- i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l’art africà. Arran d’una campanya de difamació portada a terme per l’extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d’Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. En 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau. Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L’Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d’abordar la pintura i les arts plàstiques d’aleshores, barrejant l’estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

***

Rodolfo González Pacheco (dreta) amb Simón Radowitzky

- Rodolfo González Pacheco: El 5 de juliol de 1949 mor a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Havia nascut el 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- a Tandil (Buenos Aires, Argentina). Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha, La Batalla, Germinal, Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo, Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les «societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la «Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creà Tribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro, El Comunista, ¡Despertad!, Los Nuevos, La Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.

Rodolfo González Pacheco (1881-1949)

***

Nino Balestri (1936)

- Gino Balestri: El 5 de juliol de 1983 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Havia nascut l'1 de novembre de 1901 a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) en una família antifeixista de 13 infants. Ben aviat començà a militar en el moviment anarquista i després d'haver participat en les lluites obreres del període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols.

Gino Balestri (1901-1983)

***

Joan Font Alberti de gran

- Joan Font Alberti: El 5 de juliol de 1984 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Joan Font Alberti. Havia nascut el 19 de juliol de 1889 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava com a obrer surer taper. Assistí com a delegat del Sindicat Únic del seu poble natal a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans («Conferència de Blanes»), celebrada entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya). El 16 de desembre de 1934 va ser detingut amb altres 19 companys quan assistia al Ple Comarcal de Sindicats Únics celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí el 7 de juliol de 1939 embarcar-se, amb sa companya Leonila Gispert i sa filla Temis Font Gispert, a bord del vapor Ipanema cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al país asteca milità activament i en 1945 era membre del Comitè de la Delegació de la CNT, el secretari del qual era Juan Gallego Crespo. Quan l'escissió s'integrà en la Subdelegació de la CNT de la tendència «ortodoxa» i fou membre del grup editor del periòdic Tierra y Libertad. Durant la primavera de 1950 va ser nomenat secretari de la Subdelegació de la CNT mexicana, al costat de Jaume Rosquillas Magrinyà (tresorer), Benjamín Cano Ruiz (comptable), Vicente Marcet Vidal (correspondència), Jaume Carbó, Gabriel Pérez Montejo i Luis Romera Martínez (vocals). En 1971 formava part del Comitè de la CNT de Mèxic.

Joan Font Alberti (1889-1984)

***

Gilbert Mers (1987)

- Gilbert Mers: El 5 de juliol de 1998 mor a Houston (Texas, EUA) el sindicalista wobbly John Gibert Mers. Havia nascut el 21 de gener de 1908 a Ponca City (Oklahoma, EUA). El 6 de novembre de 1915 es casà amb Jessie Elmerita Hunley. En 1918 es traslladà amb sa família a Bisbee (Arizona), on l'any anterior havia hagut una important vaga de miners que implicà la deportació de 1.200 treballadors al desert de Nou Mèxic, i en 1929 a Texas. En aquesta època entrà a treballar com a estibador als molls de Corpus Christi (Texas) i s'introduí en el món del sindicalisme. Sempre militant de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), fou membre de la Maritime Federation of the Gulf Coast (MFGC, Federació Marítima de la Costa del Golf de Mèxic) i de la Corpus Christie Central Labor Council (CCCLC, Consell Sindical de Corpus Christi), organitzacions de les quals n'arribà a ser el president. El desembre de 1931 va ser nomenat president de la Federació Local de Corpus Christi de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors). A partir de maig de 1934 s'encarregà de l'edició del butlletí oficial de l'American Federation of Labor (AFL, Federació Nord-americana del Treball). Organitzà important vagues del sector, com ara la vaga marítima de 1935. El seu objectiu sempre fou arribar a una unió entre tots els sindicats obrers (estibadors, mariners, etc.) de la Costa del Golf de Mèxic. El març de 1941 va ser cridat a files i després de la guerra s'instal·là a Houston. En 1948 retornà a Corpus Christi. En 1988 publicà la seva autobiografia sota el títol Working the Waterfront. The ups and downs of a rebel longshoreman, resum de la història del moviment obrer d'aleshores. En 1995 s'edità el seu fullet d'assaigs A little working class sense. Essays. El seu important arxiu es troba dipositat al Houston Metropolitan Research Center (HMRC) de la Houston Public Library.

***

Chiquet Mawet (anys vuitanta)

- Chiquet Mawet: El 5 de juliol de 2000 mor a Lieja (Lieja, Valònia) la dramaturga, narradora, poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista Michelle Beaujean, més coneguda com Chiquet Mawet o  La Woow. Havia nascut el 23 de gener de 1937 a Verviers (Lieja, Valònia). Militant de les Joventuts Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària del socialisme autogestionari iugoslau (Titisme). Amb 18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia, Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis anys estudiant lingüística, serbocroata i eslavisme; en aquesta època conegué el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un grup de teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves. En 1961 retornà a Valònia i esdevingué ensenyant i treballà amb diversos grups teatrals. En els anys setanta participà activament en el moviment ecologista i en 1975 representà l'Associació per a la Protecció contra les Radiacions Ionitzants (APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front de les Accions Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea general constitutiva de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a Namur (Namur, Valònia), va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta nova associació ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical, coordinà la partida des de Bèlgica per a la gran manifestació del 31 de juliol de 1977 contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un manifestant a resultes dels durs enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la fundació de l'associació «Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena d'artistes de la zona de Verviers. Durant la dècada dels noranta col·laborà regularment amb el periòdic mensual Alternativa Libertaire i en 1997 col·laborà en el llibre col·lectiu Le hasard et la nécessité. Comment je suis devenu libertaire. El juliol de 1997 participà en la creació a la zona de Lieja del «Cercle Carlo Levi» del col·lectiu «Chômeur, Pas Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i associacions diverses per a denunciar la pràctiques discriminatòries de les reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense feina. Autora de nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La véritable histoire de Juliette et Roméo (1988), Piratons Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du XXI siècle (1990), Caius et Umbrella (1990), La pomme des hommes (1991), La reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain (1994), Le Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt (1995), entre d'altres. Malalta de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es negà a rebre més tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000 a Lieja (Lieja, Valònia); essent incinerada dos dies després. Son segon marit fou l'escultor Michel Barzin.

 Escriu-nos

Actualització: 05-07-15

[04/07] «Freie Arbeiter Stimme» - Atemptat Salazar - Monfray - Rafanelli - Stagnetti - Recchi - González Marín - Bruna - Santana - Abad - Reclus - Berton - Newman - Gudell - Sorinas - Giménez Díaz - Górski

efemerides | 04 Juliol, 2015 19:02

[04/07] «Freie Arbeiter Stimme» - Atemptat Salazar - Monfray - Rafanelli - Stagnetti - Recchi - González Marín - Bruna - Santana - Abad - Reclus - Berton - Newman - Gudell - Sorinas - Giménez Díaz - Górski

Anarcoefemèrides del 4 de juliol

Esdeveniments

Un exemplar de "Freie Arbeiter Stimme"

- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

***

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

- Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

Anarcoefemèrides

Naixements

Banderola de la secció lionesa de l'AIT

- Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. El novembre de 1886, va ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una loteria sense autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats en el «Procés dels 66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va escriure: «Visca l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de presó per «ultratges als magistrats». Marius Monfray va morir el 22 de febrer de 1894 a Lió (Arpitània).

***

Leda Rafanelli

- Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari «Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà --que va començar anarquista i va acabar feixista-- va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario, Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafia àrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

***

Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament 1928--, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

- Nicola Recchi: El 4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia) l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti, Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per «activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

Manuel González Marín al seu despatx (ca. 1937))

- Manuel González Marín: El 4 de juliol de 1898 neix a Archena (Múrcia, Espanya) –altres fonts citen Marchena o Cieza, ambdues poblacions murcianes– l'anarquista i anarcosindicalista Manuel González Marín, conegut com Manuel Marín o Marín Manuel i que va fer servir el pseudònim José. Visqué amb sa família a Cartagena (Múrcia, Espanya) i en 1919 va ser expulsat d'aquesta ciutat per les seves activitats anarquistes, traslladant-se a Madrid (Espanya). Durant dos anys formà part de la Societat de Paletes «El Trabajo» madrilenya i posteriorment fou un actiu militant del Sindicat Únic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, el qual presidí. Vivia, amb la seva esposa i sa sogra, al número 4 de la plaça de la Cebada de Madrid. En 1921 va ser processat per haver prendre part en una reunió clandestina celebrada al Centre Sindicalista del carrer Pizarro de Madrid. A partir del 15 de gener de 1923 treballà de metal·lúrgic als tallers de construccions metàl·liques madrilenys Casa Jareño. En aquesta època era el recaptador general del «Comitè Pro-Presos». L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Feliciano Benito Anaya, acusat de l'atracament a mà armada al barri madrileny de Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna» i tancat a la presó madrilenya de Getafe; jutjat per aquest delicte el 26 de novembre de 1925, el 30 de novembre de 1925 va ser absolt per manca de proves, encara que Feliciano Benito Anaya va ser condemnat a vuit anys i un dia de presó major. Entre 1926 i 1928 patí diversos empresonaments. L'abril de 1932 representà la Regional del Centre en el Ple de Regionals de la CNT. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de febrer de 1933 participà en un atracament al domicili del comte Ruidoms, fet pel qual va ser reclòs a la presó madrilenya de Colmenar Viejo i de la qual va poder fugir amb cinc companys el maig de 1933, amb el suport de la CNT; en la fuita amb furgoneta va ser ferit en un tiroteig amb la Guàrdia Civil a Mandayano (Guadalajara, Castella, Espanya) i en el qual resultaren morts un número de la Benemèrita (Francisco Sánchez de Real) i dos dels fugats (Ignacio Casado Iglesias i Pablo González Hernández). Jutjat en consell de guerra per aquests fets el 10 de febrer de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) va ser condemnat, juntament amb Juan Félix Manzanares Ortiz i Rafael Castro Morilla, a la pena de mort; aquesta pena que va ser confirmada el 26 de juny de 1934 per la Sala VI del Tribunal Suprem de Madrid, encara que van ser indultats i condemants cadena perpètua i enviats al presidi de Cartagena. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava empresonat a Madrid i, com que no va ser alliberat, s'amotinà, aconseguint la llibertat el 22 d'agost amb l'assalt de la Presó Model. El novembre de 1936 va ser nomenat delegat de la Conselleria de Transports de Madrid en substitució d'Amor Nuño Pérez. El 24 d'abril de 1937 va ser nomenat, en nom de la CNT, membre del Consell Municipal en diverses comissions i com a tinent d'alcalde del Districte del Congreso i de la Junta de Defensa de Madrid. En aquesta època mantingué una gran polèmica amb Cazorla sobre el debat «guerra-revolució». El febrer de 1939 entrà a formar part del Comitè de Defensa Confederal del Centre i entre el 5 i el 31 de març de 1939 fou conseller d'Hisenda i Economia del Consell Nacional de Defensa. El 27 de març de 1939 realitzà una sonada intervenció radiofònica defensant públicament el perquè de la ruptura amb el Govern de Juan Negrín López i la necessitat de posar fi a la guerra el més aviat possible. L'últim dia de la guerra deixà la Península, amb Eduardo Val Bescós, José Pradas Pradas i Manuel Salgado Moreiras, per Gandia (Safor, País Valencià) a bord del vaixell britànic Galatea, mentre altres companys es concentraven sense esperança a la ratonera del port d'Alacant, i passà a Anglaterra. S'establí a Londres (Anglaterra) i vivia al número 66 de Church Street, al barri de Kensington. El 14 d'abril de 1939 assistí a Londres a una reunió amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i altres destacats militants amb la finalitat de solucionar la doble representativitat de l'exili. Poc després es traslladà a França per a integrar-se en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En aquesta època també formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan l'ocupació de França pels alemanys, arribà a Montalban (Llenguadoc, Occitània), on treballà de llenyataire i d'agricultor amb altres companys (Miguel Chueca Cuartero, Olegario Pachón Núñez, etc.). Participà en la lluita clandestina, amb Eduardo Val Bescós i Olegario Pachón Núñez, fins la seva detenció l'octubre de 1941, amb Eduardo Val Bescós, i empresonament a Saint-Michel de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jutjat, va ser condemnat el 24 de setembre de 1942 pel Tribunal Militar de la XVII Regió Militar de Tolosa a dos anys per «atemptar contra la seguretat de l'Estat francès». Posteriorment passà a un camp de concentració a Moissac (Llenguadoc, Occitània), on es relacionà amb Germinal Esgleas, Eduardo Val Bescós i Mateu Baruta Vila. Lliurat als nazis, va ser internat a la caserna Amiel de Bordeus (Aquitània, Occitània) per a treballar a la base de submarins adscrit al Servei de Treball Obligatori (STO). En 1944, després de ser alliberat pels companys quan els nazis el volien enviar a un camp d'extermini a Alemanya, amb documentació falsa arribà a París. A la capital francesa formà part del Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de l'Alliberament, representà la CNT en l'Aliança Democràtica i el maig de 1945 assistí com a delegat al Congrés de París i, arrenglerat amb els moderats, fou un dels redactors de la ponència que tractava sobre les realitzacions portades a terme durant la guerra. Entre 1945 i 1949 col·laborà en el periòdic marsellès Hoy. Visqué a Bordeus i es relacionà amb el sector «col·laboracionista» de José Berruezo Romera i Juan Romera. Posteriorment s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on va ser expulsat de la CNT «ortodoxa». En 1964 col·laborà en el periòdic marsellès Asturias. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel González Marín (1898-?)

***

Ernesto Bruna

- Ernesto Bruna: El 4 de juliol de 1904 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Ernesto Bruna. Sos pares es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un mes de presó per portar un revòlver. En 1927 desertà de l'Exèrcit i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a Suïssa i a Bèlgica. En 1930 el trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada a Bèlgica participà en diverses expropiacions. Segons la policia formà part d'un grup anarquista il·legalista anomenat «Gli Espropriatori» (Els Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello Qualizza, Carlo Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo Piovano Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja (Valònia), freqüentà coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris, Pietro Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe Pasotti o Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx i Zambonini, a Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la Península i s'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Com a membre del grup «Angiolillo», participà en diversos combats (Monte Pelado, Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després dels «Fets de Maig» de 1937, abandonà la Península i fou detingut per la policia francesa a Tolosa de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar violentament. En 1938 arribà a Brussel·les (Bèlgica), on va ser condemnat a nou mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió i rebel·lió contra la força pública». A començaments de 1939 patí una nova condemnat de dos anys per «robatori». Un cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la policia, establí relacions amb l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un tribunal militar a un any i mig de presó per «deserció». Amnistiat, va ser condemnat, però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya, a cinc anys de deportació a l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any s'establí a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca (Piemont). El 9 de maig de 1948 es casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la guerra. Sos germans Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes. Ernesto Bruna va morir el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont, Itàlia).

Ernesto Bruna (1904-1977)

***

Emídio Santana

- Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica, òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), de Memórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João.

***

Embasament de l'Aigle

- Inocente Abad García: El 4 de juliol de 1912 neix a Fuentenebro (Burgos, Castella, Espanya) el militant anarquista Inocente Abad García. De molt jove va emigrar a Catalunya on el 1932 treballa, adherit en la CNT, a les mines de potassa de Manresa. En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es veu obligat a abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la Columna Terra i Llibertat a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a França a partir del 12 de febrer de 1939 i és enviat a una companyia de treballadors a l'Arsenal de Rennes, on treballarà fins a l'arribada dels alemanys. Després farà feina a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia). Confós amb un maquis és detingut pels alemanys que el torturen fins esclatar-li les oïdes. Amb l'Alliberament s'instal·la a Briva la Galharda amb la seva companya Antonia Artura i militarà en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Inocente Abad García va morir el 23 de març de 1990 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Élisée Reclus fotografiat per Nadar

- Élisée Reclus: El 4 de juliol de 1905 mor a Torhout (Flandes, Bèlgica) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Havia nascut el 15 de març de 1830 a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània). Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part; Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París amb Élie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquesta època els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860, Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica «Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències, Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894. Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries. Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germà Élie.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[03/07] Enterrament de Bakunin - I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó - Centenari Bakunin - Garnery - Chambon - Gené - Marcos Alarcón - Oset - Portis - Davidon - Deza - Wulf

efemerides | 03 Juliol, 2015 16:33

[03/07] Enterrament de Bakunin - I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó - Centenari Bakunin - Garnery - Chambon - Gené - Marcos Alarcón - Oset - Portis - Davidon - Deza - Wulf

Anarcoefemèrides del 3 de juliol

Esdeveniments

Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

- Enterrament de Bakunin: El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l'Hospital de l'Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d'arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L'acte fou organitzat per la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d'amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista; Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvioni reté homenatge a l'adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s'ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l'últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions  de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l'oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d'arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.

***

Convocatòria del I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó apareguda en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" de l'1 de juliol de 1937

- I Congrés Regional de JJ. LL.: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1937 se celebra a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el «I Congrés Regional de Joventuts Llibertàries del front i reraguarda d'Aragó». Assistiren 500 delegats de 200 poblacions i de 38 delegacions del front, en representació de 32.000 afiliats. Es parlaren de diversos temes, com ara el conflicte bèl·lic, la reconstrucció econòmica, la contrarevolució, l'educació i la cultura, l'antifeixisme, etc. Aquell mateix any se'n publicaren les actes.

***

Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

- Col·loqui del centenari de la mort de Bakunin: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 se celebra a Zuric (Zuric, Suïssa) el Col·loqui Anarquista Internacional «I Centenari de la mort de Mikhail Bakunin (1876-1976)».

Anarcoefemèrides

Naixements

Actes del congrés de la Carta d'Amiens

- Auguste Garnery: El 3 de juliol de 1865 neix a Roche-et-Raucourt (Franc Comtat, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste Garnery, conegut sota el pseudònim Garno. En 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc.  Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» --crida antimilitarista als joves conscrits--, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap el 1911 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. En 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens. Auguste Garnery va morir el 21 d’abril de 1935 a Saclas (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Raoul Chambon (1894)

- Raoul Chambon: El 3 de juliol –algunes fonts citen el 13 de juliol– neix a Vauriàs (Provença, Occitània) l'anarquista Raoul Chambon. Sos pares es deien Joseph-Didier Cambon i Claire-Marie Thevaut. Gravador litògraf de professió, en 1894 figurava en la llista d'anarquistes sota vigilància especial establerta per la policia fronterera francesa. Entre el 6 d'agost i el 31 d'octubre d'aquest mateix any va ser jutjat en l'Audiència del Sena de París (França) en l'anomenat «Procés dels Trenta» acusat d'«associació de malfactors» per a delinquir, però resultà absolt.

***

Josep Gené Figueras

- Josep Gené Figueras: El 3 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Gené Figueres --son primer llinatge també es citat com Jané o Gener. Fill d'un forner igualadí, estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT --durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral «Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic), considerant-se mexicà i no havent volgut tornar mai a Catalunya.

***

Carlos Marcos Alarcón

- Carlos Marcos Alarcón: El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

***

Jorge Oset Palacios

- Jorge Oset Palacios: El 3 de juliol de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com a Ángel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

***

Larry Portis

- Larry Portis: El 3 de juliol de 1943 neix a Bremerton (Washington, EUA) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Fill d'una família obrera, va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Son pare feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber i sa mare treballava de secretària ocasionalment. Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitari The Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdic underground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses --història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne, Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles,  Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan, Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politique étrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.

Anarcoefemèrides

Defuncions

"Cavatori" de Carlo Galleni

- Davide Musetti: El 3 de juliol de 1931 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. Havia nascut el 8 de setembre de 1860 a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia). En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància.

***

Necrològica de Lorenzo Deza apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

- Lorenzo Deza: El 3 de juliol de 1978 mor a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza. Havia nascut el 12 de setembre de 1893 a Judes (Sòria, Castella, Espanya). Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

- Paul Wulf: El 3 de juliol de 1999 mor a Münster (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) d'una greu patologia cardíaca el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Havia nascut el 2 de maig de 1921 a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya). Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

Escriu-nos

Actualització: 03-07-15

[02/07] «L'Agitatore» - Míting jiddisch - «Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Courtois - Bandoni - Giacomelli - Pflug - Malara - Germinal Sánchez - Pisacane - Aernoult - Liabeuf - Palazov - Buades - Navarro - Serres - Cobos - Romero

efemerides | 02 Juliol, 2015 22:59

[02/07] «L'Agitatore» - Míting jiddisch - «Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Courtois - Bandoni - Giacomelli - Pflug - Malara - Germinal Sánchez - Pisacane - Aernoult - Liabeuf - Palazov - Buades - Navarro - Serres - Cobos - Romero

Anarcoefemèrides del 2 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article «Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

***

Cartell del míting

- Míting jiddisch: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Jiddisch).

***

Portada del primer número de "Renovação"

- Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

***

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de "Le Libertaire", pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

- Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa «expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament «ajudats» per la policia gala.

***

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cant A les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès "L'Écho de Lyon" del 17 d'agost de 1892

- André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Coutois. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com «Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat «Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames.

***

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

- Angelo Bandoni: El 2 de juliol de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog, poeta i propagandista anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni Bandoni i Assunta Casanova. Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà a La Spezia (Lugúria, Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en diverses ocasions per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda falsa i robatoris. Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys a Alger (Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons la prefectura de la policia de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista després d'emigrar a l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor responsable de l'únic número del periòdic La Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova. Després de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la presó de La Spezia i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi s'instal·là a Água Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià articles al periòdic de São Paulo (São Paulo, Brasil) Palestra Sociale (1900-1901), i després a São Paulo, on fou director i redactor de diverses publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902 publicà en fullet a São Paulo la seva conferència I martiri di Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del periòdic de São Paulo Germinal! i entre 1902 i 1914 col·laborà en La Battaglia, de la mateixa ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses ocasions el setmanari Alba Rossa, també de São Paulo. En aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista Oreste Ristori i es guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A més d'aquesta tasca editorial, es dedicà a conrear la poesia i la cançó socials, en un estil ampul·lós. També realitzà nombroses conferències públiques (Amore e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana, Pro e Contro l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo, etc.), algunes en vers (Progresso e Civiltà, etc.), i col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim A. Doannib, en la major part de les publicacions llibertàries italianes brasileres (La Difesa, La Gogna, Il Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova Civiltà, La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La Rivolta, La Tessitrice, etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la posició antiorganitzativa del moviment anarquista, ja que era contrari a la participació dels anarquistes en els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les idees àcrates, i mantenint agres polèmiques amb altres companys de São Paulo. En 1902 es va veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons les autoritats els anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de sobirans i de presidents de la República, tot començant pel rei d'Itàlia; els implicats (Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco, Francesco Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris, Tobia Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la intenció de llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que permetés a l'autor dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia. També en 1902 fundà, al número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el «Gruppo Educativo Libertario "Germinal"», primera escola llibertària de São Paulo, la qual dirigí fins el 1905, i on donà molta importància a l'ensenyament a través de les cançons, blasmant contra la religió, la propietat privada i la pàtria. Feia servir un especial mètode pedagògic «mmemològico-resolutiu», amb el qual calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a l'exemple concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola «Francisco Ferrer» de Cândido Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola establerta a la hisenda Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons la policia, formava part del grup anarquista «La Barricata». En 1921 publicà a São Paulo el fullet La fatalità storica della Rivoluzione Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a finals de 1939, a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius establertes per les autoritats feixistes italianes. Desconeixem la data de la seva defunció, sens dubte després de juny de 1940, i el lloc d'aquesta.

***

Nella Giacomelli

- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia de la condemna d'Edouard Pflug apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 23 de febrer de 1899

- Edouard Pflug: El 2 de juliol de 1874 neix a Barr (Alsàcia, França) l'anarquista Edouard Jacques Pflug, conegu com Geoffroy. A començament dels anys 1890 fou membre, com son pare Geoffroy Pflug i son germà Jacques Pflug i altres militants (Bourguer, Hamelin, Beauvillain, Cochet, Prudhomme, Leprêtre, etc.), del grup anarquista de Reims (Xampanya, Ardenes, França) i fou un dels distribuïdors dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte. En 1892 col·laborà en el periòdic Le Déchard, publicat per J. Michiels i Anon de Damery (Xampanya-Ardenes, França). El 22 d'abril de 1892, com altres militants de Reims (Beauvillain, Leprêtre i Prudhomme), el seu domicili patí un escorcoll policíac. Cap el maig de 1892 marxà cap a Nancy (Lorena, França) per a treballar d'obrer litògraf en una impremta. Un informe policíac d'agost d'aquell any l'assenyala com a enllaç del «Comitè Central de Londres». L'octubre de 1892 treballava de cambrer en un hotel-restaurant portat per un espanyol a Marsella (Provença, Occitània). Després s'instal·là a París (França), on mantingué contactes amb Louis Prudhomme i col·laborà en el periòdic L'Homme Libre. El desembre de 1898, en ple «Afer Dreyfus», signà la protesta contra la persecució desencadenada contra el tinent coronel Marie-Georges Picquart engegada pel periòdic parisenc L'Aurore. El 30 de desembre de 1898 va ser detingut, juntament amb Charles Fèvre, en una manifestació anarquista quan cridava «Visca l'anarquia!, Visca Picquart!»; en aquesta època treballava de sabater. En mig de la situació creada amb l'elecció d'Émile Loubet com a president de la República francesa i l'intent de cop d'Estat del dretà nacionalista Pau Déroulède, va ser detingut durant una manifestació quan cridava «Visca Loubet!» i portava un garrot folrat de plom; jutjat el 21 de febrer de 1899 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a 25 francs de multa per dur un «bastó prohibit». En aquesta època treballava com a mosso d'oficina en el periòdic dreyfusard Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 20 de juliol de 1899 acabà d'acomplir un període de 28 dies en el 132 Regiment d'Infanteria de Línia a Reims. Entre febrer i abril de 1900 anà i vingué entre París i Reims i participà en la construcció del teatre d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on anivellava terrenys per compte de la fàbrica de gas. El 4 de novembre de 1900 retornà a París. El 10 de desembre de 1901, quan aleshores treballava netejant vidrieres, ferí greument d'una ganivetada el seu company de feina Raoul Dubreuilh durant una discussió.

***

Nino Malara, el primer assegut per la dreta, amb altres confinats (Favignana, 15 de desembre de 1926)

- Nino Malara: El 2 de juliol de 1898 neix a Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Malara. Fill d'una modesta família obrera, son pare fou Francesco Malara i sa mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari com son pare, durant la postguerra de la Gran Guerra i durant el «Biennio Rosso», fou un propagandista anarquista força actiu entre els treballadors del ferrocarril. Entre el 21 i el 29 de gener de 1920 va ser un dels organitzadors a Calàbria de la vaga dels ferroviaris enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i participà en els sabotatges dels trens carregats d'armes destinades a l'Exèrcit Blanc rus dirigides a combatre els bolxevics. Amb l'arribada del feixisme va ser fitxat per la policia com a anarcocomunista i acomiadat de la feina per participar en les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb son amic Bruno Misaferi, fundà el periòdic L'Amico del Popolo i l'any següent s'instal·là a Cosenza, on treballà com a obrer temporal a la companyia «Ferrovie Calabro-Lucane». El 20 de setembre de 1925, a causa de la seva estreta relació amb alguns comunistes, va ser detingut i acusat de «complot contra el poder de l'Estat», juntament amb Fausto Gullo i alguns militants comunistes; sense cap prova, va ser alliberat, però amb l'obligació de viure a Reggio de Calàbria. Després tornà a Cosenza i va fer feina de torner a la fàbrica «Industrie Cosentine» i participà activament amb els anarquistes del districte de Surdo de la ciutat de Rende, com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco, etc. En 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop lliure, es dedicà en cos i ànima a la propaganda i al reclutament d'antifeixistes per lluitar a la guerra d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939 Benito Mussolini visità Consenza, fou cautelarment detingut i posterior alliberat. Quan esclatà la II Guerra Mundial, continuà la seva tasca de propaganda antifeixista en les línies ferroviàries de Paola-Cosenza i Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de 1942 fou un dels fundadors del «Front Únic per la Llibertat» de Cosenza, que arreplegà antifeixistes de diverses ideologies i en el qual el sector anarquista s'adherí com a «Unitat Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de 1944, amb Pio Turroni i Giordano Bruch, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Cosenza, que tingué com a finalitat establir les bases de la reorganització del moviment anarquista. En acabar la guerra, entre el 15 i el 19 de setembre de 1945, participà, com a representant del Grup Llibertari de Cinquefrondi, amb Giacomo Bottino i Luigi Sofrà, en el Congrés de Carrara, que donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En els anys següents participà en diversos congressos i plens nacionals de la FAI --Bolonya (1947), Rimini (1947), Canosa (1948)-- representant a la Federació Calabresa. Durant aquests anys lluità per la readmissió dels treballadors calabresos acomiadats per motius polítics i formà part del Comitè Central de l'SFI. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma, ciutat a la qual s'havia traslladat. A finals dels anys cinquanta retornà a Cosenza. En 1965, quan sorgí en conflicte entre «organitzadors» i «antiorganitzadors» en la FAI, s'adherí al sector organitzador i malatestià, mantenint-se en la FAI. A partir de 1968 milità en el «Grup Bakunin» de Cosenza i es mostrà força actiu en el moviment estudiantil i en les lluites socials del moment. Arran de la matança de la Piazza Fontana i l'ona repressiva que contra el moviment anarquista s'engegà, el grup es va veure obligat a canviar el nom pel de «Grup Errico Malatesta». En 1973 aquest grup i altres de la regió fundaren l'Organització Anarquista Calabresa (OAC), formada sobretot per grups i individualitats de Cosenza i de Reggio de Calàbria i que serà especialment activa en la campanya de denúncia de l'anomenada «estratègia de la tensió» i en la difusió del pensament llibertari. Nino Malara va morir el 17 de març de 1975 a Roma (Itàlia). En 1995 es va publicar un recull de textos seus publicats sota el títol Anfifascismo anarchico (1919-1945). A quelli che rimasero.

Nino Malara (1898-1975)

***

Germinal Sánchez i Susanna (1997)

- Germinal Sánchez: El 2 de juliol de 1936 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Germinal Sánchez. Fou el tercer fill d'una família pagesa andalusa molt pobra i de la qual son pare era paleta i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al final de la guerra civil son pare va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements va ser rebatejat amb el nom de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà al Marroc, on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l'ofici de rellotger. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d'aquest país va ser repatriat a França i s'instal·là d'antuvi a Tolosa de Llenguadoc i després a l'arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l'Exili de Lió i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d'exiliats espanyols, crear la CNT de França alhora que militava en la Confederació General del Treball (CGT). Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d'enllaç amb els vells militants de la CNT d'Espanya en l'Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l'equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez va morir de càncer el juliol de 2000.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Carlo Pisacane dibuixat per Barbens

- Carlo Pisacane: El 2 de juliol de 1857 mor a Sança (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Havia nascut el 22 d'agost de 1818 a Nàpols (Campània, Itàlia) i era el fill segon dels ducs de San Giovanni. Va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeurderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança, a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

Seguici-manifestació amb les cendres d'Albert Aernoult (París, 11-02-1912)

- Albert Aernoult: El 2 de juliol de 1909 es assassinat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Havia nascut el 19 d'octubre de 1886 a Romainville (Illa de França, França). Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Foto policíaca de Jean-Jacques Liabeuf (1909)

- Jean-Jacques Liabeuf: El 2 de juliol de 1910 és guillotinat a París (França) el sabater anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Havia nascut l'11 de gener de 1886 a Sant-Etiève (Arpitània). Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1886, es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Dentcho Palazov

- Dentcho Palazov: El 2 de juliol de 1925 és assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el camperol anarquista Vasil Dentcho Palazov. Havia nascut en 1905 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) i arran de la Gran Guerra quedà orfe. Pagès empobrit, milità en el moviment llibertari. Detingut en plena tasca agrícola, fou assassinat per les autoritats búlgares.

***

Gabriel Buades Pons

- Gabriel Buades Pons: El 2 de juliol de 1938 --moltes fonts citen erròniament el 22 de juliol-- és afusellat a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel Sot, i com Enjolras en la premsa llibertària. Havia nascut el 6 de maig de 1903 a Inca (Mallorca, Illes Balears) en una família nombrosa pagesa, de can Sot --ell era el tercer de set germans--, i sos pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca Pons Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys començà a treballar com a aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que exercirà la resta de sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril de 1919, participà activament en les protestes i la vaga general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura Obrera, setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut per «agitador revolucionari» i tancat uns dies. En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França i va fer de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer Constantinople, prop de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc --una germana d'aquests, Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense estudis, es formà de manera autodidacta --ensenyà sa germana Aina a llegir i a escriure-- i a París aprengué el francès, llegí els clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social i a la filosofia (Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen, Nietzsche, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la seva illa natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida Llobera Pujol a l'ermita del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En aquests anys col·laborà --fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras, com el personatge d'Els Miserables, de Victor Hugo-- en diferents publicacions llibertàries, com ara Adelanta, Avance, Cultura Obrera, Fructidor o La Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la situació obrera, l'atur, la denúncia del Poder (Església, Estat, Exèrcit, democràcia burgesa republicana, etc.), la revolució social, la cultura com a eina revolucionària, etc. Va ser íntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran Alomar. El 2 de març 1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La Justicia», poderós sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris d'octubre d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935 va ser un dels fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre obrer força complet instal·lat al pis de dalt del local de «La Justicia», amb cafè, biblioteca, companyia teatral («La Estrella»), cor musical, etc., del qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per diversos centres de detenció (vaixell presó Jaime I al port de Palma, Can Mir i presidi del Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser sobresegut en dues ocasions, però un jutge va revocar aquestes sentències i el 12 de març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma, sense que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser afusellat el 2 de juliol de 1938 a les tàpies del cementiri d'Inca (Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill, Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix un Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran publicà la biografia Gabriel Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938).

Gabriel Buades Pons (1903-1938)

***

Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

- Juan Navarro Pérez: El 2 de juliol de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Havia nascut el 26 d'abril de 1901 a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen a partir del 24 de gener de 1941, on morí.

***

Celler cooperatiu de Pinell de Brai, obra de l'arquitecte Cèsar Martinell

- Josep Serres: El 2 de juliol de 1971 mor a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Serres. Havia nascut cap al 1891 al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya). De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació Amposta a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre.

***

Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]

- Llorenç Cobos Lluy: El 2 de juliol de 1976 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Llorenç Cobos Lluy –citat de diferents maneres Lorenzo Covas, Covos Lluis, etc. Havia nascut el 24 de març de 1919 a la Vila d'Eivissa (Eivissa, Illes Balears). Sa mare es deia Francesca Lluy Rebaje i tenia tres germans (Lluïsa Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc Lluy Rebaje). Residia al carrer Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa. De jovenet treballà de sabater al taller d'en Paco des Marió. Milità a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, pogué creuar els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers i el 28 de novembre de 1939 hi sortí per integrar-se en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) Núm. 123. També va passar pel camp de concentració de Vernet. El juliol de 1941 va ser destinat a treballar a Brest (Bro Leon, Bretanya) a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic. En qualitat de «presoner per mesures de repressió» va ser enviat, el 22 de febrer de 1942, juntament amb altres 296 presoners republicans espanyols, a l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i confinat al camp de Norderney fins a l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos, va ser traslladat al Fort Régent de l'illa de Jersey, on restà fins el final de la II Guerra Mundial realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a França, treballà durant molts d'anys com a cuiner en un col·legi de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Posteriorment va residir a Évecy (Baixa Normandia, França) i a Megève (Cantó de Sallanches, Arpitània). Tingué un fill, Laurent, de sa companya Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2 de juliol de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a la qual s'havia traslladat uns mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà pòstumament en 2013 el llibre Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis, on explica la història del seu familiar.

Llorenç Cobos Lluy (1919-1976)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[01/07] «Le Communiste-Libertaire» - «Die Brandfackel» - «La Conquista del Pan» - Atemptat de Lucchesi - «A Voz do Trabalhador» - «L'Action Anarquiste» - «La Lanterna» - «Prolétariat» - Via Durruti - «Volontà» - Conte - Ada Martí - Bernardi - Bakunin - Jordán - Abarca - Ulldemolins - Wieck - Sánchez Ferlosio - Casares - Martín Luengo

efemerides | 01 Juliol, 2015 18:14

[01/07] «Le Communiste-Libertaire» - «Die Brandfackel» - «La Conquista del Pan» - Atemptat de Lucchesi - «A Voz do Trabalhador» - «L'Action Anarquiste» - «La Lanterna» - «Prolétariat» - Via Durruti - «Volontà» - Conte - Ada Martí - Bernardi - Bakunin - Jordán - Abarca - Ulldemolins - Wieck - Sánchez Ferlosio - Casares - Martín Luengo

Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "Le Communiste-Libertaire"

- Surt Le Communiste-Libertaire: Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada per Émile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

***

Portada del primer número de "Die Brandfackel"

- Surt Die Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

***

Capçalera de "La Conquista del Pan"

- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de 1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista La Conquista del Pan. Aquesta capçalera fa referència al títol d'una de les obres més importants i divulgades de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. Tractà temes locals i internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de clàssics de l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo Pisacane, Errico Malatesta, Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense oblidar els purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc números, l'últim el 15 de setembre de 1893.

***

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Livorno (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència i condemnats a 30 anys de reclusió.

***

Portada d'un número d'"A Voz do Trabalhador"

- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de 1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarcosindicalista A Voz do Trabalhador. Orgam da Condederação Operária Brazileira. Aquesta publicació de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou bimensual, després passà a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual. Informa sobre vagues, notícies sindicals i orgàniques, lluites socials, repressió policíaca, debats teòrics, cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia, notícies sobre la Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una tirada de 4.000 exemplars. Dirigit per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota Assunção, A. Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho, João Crispim, Eurípedes Floreal, Juganço, José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel Moscoso, João Penteado, Artur Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí dificultats financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71 números, l'últim el 8 de juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la Secretaria de l'Estat de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció amb un prefaci de Paulo Sérgio Pinheiro.

***

Capçalera de "L'Action Anarchiste"

- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

***

Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

***

Capçalera de "Prolétariat"

- Surt Prolétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup «Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz, Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

***

Via Durruti

- Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

Via Durruti

***

Capçalera de "Volontà"

- Surt Volontà: L'1 de juliol de 1946 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número de Volontà. Rivista mensile del Movimento Anarchico di Lingua Italiana. Pia Turroni en va ser el redactor responsable i Giovanna Caleffi Berneri i Cesare Zaccaria hi participaran estretament. 

Anarcoefemèrides

Naixements

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone, Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènvoa, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se a Évian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a «anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

***

Ada Martí

- Ada Martí: L'1 de juliol de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptora, periodista i intel·lectual anarquista Maria de la Concepció Martí Fuster, més coneguda com Ada Martí. Nascuda en una família de classe mitjana catalana, estudià psicologia i fou alumna del metge anarquista Félix Martí Ibáñez. En aquests anys d'estudiant, formà part del grup d'afinitat llibertari i de l'escola racionalista «Los Idealistas Prácticos», fundat per Martí Ibáñez, i va ser una destacada militant de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL), a més de freqüentar els cercles independentistes catalans. Intel·lectual cultíssima, vivia al Poblesec de Barcelona, en una habitació plena de llibres. Escrivia en català i en castellà, coneixia profundament importants filòsofs i escriptors (Kierkegaard, Schopenhauer, Nietzsche, Unamuno, Freud, Reich, Romand Rolland, Gide, Rabelais, etc.) i es cartejà amb Pío Baroja, a qui considerava el seu mestre. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser ferida quan defensava, juntament amb l'independentista Jaume Compte Canelles, la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Entre abril i octubre de 1936 publicà dos relats de la sèrie «La Novel·la ideal», publicada per les edicions de La Revista Blanca. Fou una assídua de les tertúlies que totes les tardes se celebraven al quart pis de la «Casa CNT-FAI», organitzades per Rodolfo González Pacheco i en les quals intervenien destacats llibertaris (Simón Radowitzki, Vicente Tomé, Antonio Casanova Prado, Dolores Cascante, José María Lunazzi, etc.). En aquestes tertúlies s'enamorà de Lunazzi, aleshores milicià de la «Columna Durruti», amb qui trencà la relació tallantment el dia que el va veure vestit de militar. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. El juliol d'aquell any participà en el Ple Local Anarquista de Barcelona i a finals d'any fou delegada per Barcelona en el Congrés de la FECL celebrat a València on es fundà, amb el suport del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Ibèrica Estudiantil Revolucionària (FIER), que publicà la revista Fuego, la qual dirigí. S'enfrontà a Serafín Aliaga, del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), perquè ella considerava que la FIER no havia de circumscriure's només a la teoria i que havia de jugar un paper important en la pràctica de la FIJL. Durant tota la guerra col·laborà assíduament amb «Mujeres Libres», ocupà la corresponsalia de Fragua Social a Barcelona i fou reportera al front de la revista Nosotros, a més de dirigir Evolución. Participà en els Instituts Obrers, que tenien com a objectiu facilitar els estudis superiors als joves obrers, encara que la seva tasca no fou fàcil a causa de l'allistament d'aquests. Durant els anys bèl·lics col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Acracia, El Amigo del Pueblo, Criticón, Días de Fuego, Esfuerzo, Estudios, Evolución, Fragua Social, Fuego, Libre-Studio, Mi Revista, Mujeres Libres, Nosotros, Ruta, Tierra y Libertad, etc. Mantingué posicions anticol·laboracionistes, fet pel qual va ser nomenada Pell Roja, i criticà la deïficació de determinats militants (Durruti, Ascaso, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclosa al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial portà una vida nòmada i semiclandestina, ajudant com pogué els refugiats espanyols concentrats als camps des de diverses agrupacions i sense participar en la Resistència francesa que considerava massa nacionalista. Per la seva independència, en 1946 el seu reingrés en la CNT se li va negar, malgrat els incondicionals avals d'Antonio García Birlán i de Gastón Leval. S'uní sentimentalment amb un professor i escriptor danès, del qual, el febrer de 1948, tingué un fill, Federico, i el setembre d'aquell mateix any es divorcià, obtenint la tutela del fill malgrat l'oposició del pare. En els anys cinquanta s'instal·là a París i visqué amb el llibreter rus Boris, amb qui en 1953 tingué una filla, Claudia, però qui finalment l'abandonà. Després de diversos amants i de deixar sos fills en un pensionat, visqué com pogué venent llibres d'ocasió (bouquiniste) al costat del Pont Neuf del Sena. Problemes de salut (deficient alimentació, insomni, etc.) i problemes vitals (penúries econòmiques, allunyament dels fills, impossibilitat de dedicar-se a la literatura, etc.) la sumiren en una creixent depressió. El 29 d'agost de 1959 morí son fill Federico, que no es va recuperar de l'anestèsia d'una intervenció quirúrgica de poc risc. Després de deixar sa filla en un pensionat de monges, intentà en diverses ocasions suïcidar-se. Ada Martí va morir l'1 de desembre de 1960 a París (França) a causa d'una sobredosi de somnífers, després d'una nit d'insomni, deliris i ansietat, i fou enterrada el 6 de desembre al Cementiri Parisenc de Thiais (Illa de França, França). Sa filla acabà en un convent de monges, sense que els companys llibertaris poguessin impedir-ho.

Ada Martí (1915-1960)

***

Dario Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (setembre de 1984)

- Dario Bernardi: L'1 de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat esdevingué un actiu militant del grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Participà en la primera època de la Llibreria Utopia, oberta en 1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la cooperativa editorial «Editrice A» (A, Libertaria, etc.). Formà part del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària) i col·laborà en les edicions Antistato i en les publicacions Eleuthera, A i Bollettino Archivio G. Pinelli. També fou membre de la redacció de les revistes Volontà, de la qual va fer la catalogació dels números publicats entre 1946 i 1996, a més d'edició del número especial I cinquant'anni di Volontà, i Libertaria. Fou un dels fundadors, en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli», on s'ocupà especialment de l'organització de nombroses exposicions, com ara «Errico Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia» (1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys dissenyadors, animà el col·lectiu milanès «Studio A», el qual treballà força en l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de setembre de 1984 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i 1986 contribuí a la realització del «laboratori artístic» d'Enrico Baj, del qual derivà l'espectacle Re Ubu a Chernobyl, da Pinelli all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de març de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou incinerat dos dies després al cementiri milanès de Lambrate.

Dario Bernardi (1950-2010)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Mikhail Bakunin

- Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada «demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost' i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

Francisco Jordán (1911)

- Francisco Jordán: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre de 1886 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

***

Antoni Abarca Càmara

- Antoni Abarca Càmara: L'1 de juliol de 1988 mor a l'Hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Havia nascut en 1921 a Barcelona (Catalunya). Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat.

***

Necrològia de Trinitat Ulldemolins apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'1 d'octubre de 1991

- Trinitat Ulldemolins: L'1 de juliol de 1991 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Trinitat Ulldemolins. Havia nascut en 1912 a Pena-roja (El Matarranya, Franja de Ponent). Abans de la guerra civil visqué a Arnes (Terra Alta, Catalunya) amb son company, l'anarcosindicalista José Cuello. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on fou reclosa en un refugi a Sarlat (Aquitània, Occitània) mentre que son company va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Més tard visqué amb una família de refugiats en una granja situada entre Montinhac i Tenon (Aquitània, França), on a començaments de 1944 aconseguí arribar Cuello. Durant els combats de l'Alliberament José Cuello va ser assassinat i el seu cos cremat per les tropes alemanys en retirada. En 1945 s'instal·là a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània) on esdevingué companya de Lope Massaguer Bruch, participant en les activitats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Trinitat Ulldemolins va morir l'1 de juliol de 1991 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), després de patir dues operacions, i fou enterrada al cementiri de Las Cabanas.

***

David T. Wieck

- David Wieck: L'1 de juliol de 1997 mor a Albany (Nova York, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Havia nascut el 13 de desembre de 1921 a Saint Louis (Missouri, EUA). Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) --The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquesta època també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa companya--, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòries A field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS