Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de juliol

Esdeveniments

Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

- Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el «globus atmosfèric» i la llegenda «Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari –un obrer que s'havia independitzat– convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara «vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.

***

Capçalera del primer número de Pensiero e Dinamite

- Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números –el segon número és del 28 de juliol de 1891– i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

Portada del primer número de La Ira

- Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.

***

Portada d'un número de Nuevos Caminos

- Surt Nuevos Caminos: El 18 de juliol de 1920 surt a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic anarquista Nuevos Caminos. Revista quincenal de ideas, crítica y sociología. Va ser editat pel Centre Cultural i Artístic «Nuevos Caminos». El cap de redacció va ser Luís M. López i  l'administració la portà M. Gamindez. Hi van col·laborar Emilio López Arango, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim del 20 de novembre de 1920. Entre 1906 o 1907 va existit la revista anarquista Los Nuevos Caminos fundada per José de Maturana.

***

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.

***

Portada d'un número de Juventud Libre [CIRA-Lausana]

- Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Juventud Libre. Semanario juvenil anarquista. A partir del segon número, del 20 d'agost de 1936, portà el subtítol «Órgano de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment amb diferents variants de subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar dirigit per Luis Rubio i José Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey, Buitrago, José Consuegra, Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen, Félix del Hoyo, Leiva, Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera, Paquita Merchán, Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte Romera, Luis Rubio, Eduardo Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions de Gallo, Moreno, Muñoz, Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números, l'últim el 26 de març de 1939, coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta capçalera fou publicada en 1938 a València i a Barcelona per l'Organització Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en 1947 a París (França) per les Joventuts Llibertàries en l'exili.

***

L'Heraldo de Madrid del 18 de juliol de 1936

- Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta sense èxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera: «A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 17 de juliol de 1936

- Míting contra la guerra: El 18 de juliol de 1936 se cancel·la, a causa de l'aixecament militar feixista, el «Grandiós Míting Internacional contra la Guerra», organitzat per les Joventuts Llibertàries, que s'havia de celebrar a la plaça de braus Monumental de Barcelona (Catalunya). A l'acte, que havia d'estar presidit per Dionisio Delso de Miguel, havien d'intervenir José Brocca Ramón, per la War Resisters' International (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra); Hem Day, pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA); Félix Martí Ibáñez, pels «Idealistes Pràctics»; Fidel Miró Solanes, per les Joventuts Llibertàries; Frederica Montseny Mañé, per la Confederació Nacional del Treball (CNT); Max Muller, per les Joventuts Anarcosindicalistes de Suècia; Manuel Pérez Fernández, pels grups anarquistes de Barcelona; Amparo Poch Gascón, per la Secció Femenina de la WRI; i Augustin Souchy, pel Buró Internacional Antimilitarista, entre d'altres. A més a més s'havien de llegir comunicats de destacats militants, com ara Diego Abad de Santillán, Bartholomeus de Ligt, Georges Pioch, etc.

Naixements

Benedict Friedlaender (ca. 1900)

- Benedict Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg, sexòleg, sociòleg, economista i anarquista Benedikt Friedländer, més conegut com Benedict Friedlaender. Nascut en una família jueva benestant de confessió evangèlica, era fill del professor d'economia política de Berlín Karl Jacob Friedländer –sa mare es deia Anna Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la universitat estudià matemàtiques, física, botànica, fisiologia i economia i en 1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia. Abraçà els postulats del moviment naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del «tercer sexe», dedicà el seu treball científic i el seu compromís personal a dignificar l'homosexualitat i sostingué econòmicament el Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de l'homosexualitat. En 1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai, molt inspirada en la filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà la revista anarquista Kampf (Lluita) i col·laborà en el periòdic Der Sozialist. En 1906 trencà amb el WhK i fundà la Sezession des Wissenschaftlich-humanitären Komitees (SWhK, Secessió del Comitè Científic i Humanitari), que més tard prengué el nom de Bund für Männliche Kultur (BMK, Aliança per la Cultura Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de l'Estat i de mantenir posicions gairebé misògines, es casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy W. Friedländer) i fins i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer. És autor de Beiträge zur Kenntniss des Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und Schicksale Eugen Dühring's (1892), Zusammen mit Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung? (1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii (1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen Dührings socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie, kritisch und vergleichend dargestellt (1901), Marxismus und Anarchismus (1901), Die Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein normaler Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen Gesellungsfreiheit. In naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine kausalhistorische Betrachtung (1906) i Die Liebe Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften. Mit einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre d'altres. Malalt, Benedict Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri d'Schöneberg de Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de Parkfriedhof Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu amic Bruno Wille va ser enterrat al seu costat.

Benedict Friedlaender (1866-1908)

***

Georges Yvetot

- Georges Yvetot: El 18 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 20 de juliol– de 1868 neix al III Districte de París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Nasqué a la caserna dels Minimes, on son pare, Auguste Constant Bazile Yvetot, d'origen normand, era gendarme del departament del Sena, de la V Companyia del II Batalló; sa mare, costurera, es deia Désirée Ursule Anne Leprevost. Orfe de mare, i més tard de pare, va créixer amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicaliste un article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 al seu domicili del XVI Districte de París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'École Émancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

***

Foto antropomètrica de Samuel Lefèvre (1908)

- Samuel Lefèvre: El 18 de juliol de 1880 neix a Grougis (Picardia, França) l'anarquista Clodomir Samuel Lefèvre. Sos pares es deien Jules Achille Lefèvre, teixidor, i Célina Bleux, domèstica. Ajustador de professió, passà una temporada a Lieja (Valònia), d'on va ser expulsat per la seva militància anarquista. Posteriorment es va instal·lar al cafè Lyonnais, regentat per Georges Pierre a Charleville (Ardenes, França). Entre el 3 de maig i el 8 de setembre de 1907 treballà a la fàbrica Dérué de Charleville. A Nancy (Lorena, França) va caure malalt i retornà el 10 d'abril de 1908 a les Ardenes per a instal·lar-se a la colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont. Entre el 15 i el 26 d'abril de 1908 s'allotjà al cafè Lyonnais. El juny de 1908 ja vivia a la colònia llibertària d'Aiglemont, participant en les tasques agrícoles i nodrint les vaques. El 27 de juny de 1908 marxà cap a Nancy; trobà feina amb el mecànic Fabius Henrion de Jarville-la-Malgrange (Lorena, França) i visqué a la pensió Belle Croix. El 7 de juliol de 1908 el comissari de policia de Nouzon (Ardenes, França) escorcollà el domicili de l'anarquista Henri Gualbert i trobà un diamant de vidrier a la butxaca d'un pardessú de Lefèvre. El 28 de juliol de 1908 la policia escorcollà el seu domicili i la fàbrica on treballava a Jarville-la-Malgrange; detingut pel comissari Mottié i els inspectors de policia Marcot i Naudin, explicà que el diamant de vidrier pertanyia a la colònia d'Aiglemont i que l'havia oblidat a la butxaca quan hi va sortir de manera violenta a resultes de divergències amb Fortuné Henry sobre la seva actitud davant alguns colons. El jutge d'instrucció el va inculpar d'un robatori que s'havia comès al domicili d'un dentista de Charleville, però la investigació demostrà que res tenia a veure amb la qüestió i el 18 d'agost de 1908 va ser posat en llibertat. El juliol de 1909 vivia a Sant Quintí i en 1953 a Grougis. Samuel Lefèvre va morir l'1 de març de 1966 a Sant Quintí (Picardia, França).

Samuel Lefèvre (1880-1966)

***

Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

- Antonia Maymón: El 18 de juliol de 1881 neix a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Sos pares es deien Antonio Maymón Paracuellos, empleat, i Florencia Giménez Gil. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir d'un ictus cerebral el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista, Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Jules Sellenet (Francis Boudoux)

- Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a l'Hospital de Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. Era fill natural d'Adèle Joséphine Verney-Poncet, cosidora, i després va ser reconegut per son pare Léon François Sellenet. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la «Columna Durruti». El seu últim domicili va ser a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Sa companya fou Françoise Cognard. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 al Centre Hospitalari d'Argenteuil (Illa de França, França).

***

Necrològica de Baldomero Álvarez Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Baldomero Álvarez Pérez: El 18 de juliol de 1892 neix a Lugo (Galícia) l'anarcosindicalista Baldomero Álvarez Pérez. Sos pares es deien Juan Álvarez i Nicasia Pérez. Quan era molt jove emigrà a Astúries (Espanya), on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5 de setembre de 1921 fou un dels signants, amb José Cosió i Jesús Rodríguez, en representació del Sindicat Únic de Miners de la CNT, i José Calleja, Marcelino Magdalena i Hermenegildo Peón, del Sindicat dels Obrers Miners d'Astúries (SOMA), del pacte d'unió entre els miners que se celebrà al Centre Obrer «La Justicia» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que implicà la fusió dels dos sindicats i la dissolució del Sindicat Únic confederal i la creació el 18 de novembre de 1922 del Sindicat Únic de Miners (SUM) d'Astúries, adscrit a la CNT, si bé dirigit per comunistes i identificat amb la Internacional Sindical Roja (ISR). Durant els anys trenta vivia a Catalunya i treballava amb Julio Paz a les mines de Sallent (Bages, Catalunya). Posteriorment esdevingué tramviaire a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Transports de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti». En 1938, amb son company Julio Paz, fou responsable de la Secció de Censura Militar de Correus del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat, amb Julio Paz, als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Més tard va ser enviat a treballar a les mines de Pèirahita e Nestalàs (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a les obres a diversos pantans (Bussières, Lo Chastanh, Montpesat i Argentat), pertanyent a les diferents Federacions Locals de la CNT. Finalment s'instal·là a Perreux (Forêz, Arpitània) i milità en la Federació Local de Roanne (Forêz, Arpitània) de la CNT. Sa companya fou Luz Oria. Baldomero Álvarez Pérez va morir el 19 de febrer de 1966 al seu domicili de Perreux (Forêz, Arpitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de juliol

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de suport a Sacco i Vanzetti: El 17 de juliol de 1927 se celebra a la casa de Walter Van Eeckhout, a la plaça Cour-d'Haine del barri de Jolimont, a La Louvière (Hainaut, Valònia) un míting de protesta contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeu Vanzetti. L'acte va ser organitzat per la Federació del Centre del Socors Roig Internacional (SRI). Hi van intervenir L. Guyomard, secretari general de l'SRI; Robert Lejour, en nom de la Federació Independent d'Estudiants Socialistes (FIES); i Charles Plisnier, president de l'SRI.

***

Franco amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de 1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar

- Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa  d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.

***

La mesa del míting amb Frederica Montseny Mañe prenent la paraula

- Míting del XXX Aniversari de la Revolució espanyola: El 17 de juliol de 1966 se celebra al Cinema Variétés, a La Canebière, de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting internacional commemoratiu del XXX Aniversari de la Revolució espanyola. L'acte va ser organitzat per la Comissió de Relacions del Nucli de Provença de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili i comptà amb el suport de la CNT Francesa. En aquest míting, presidit per Anibal Ferré Gómez, secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT francesa, van intervenir l'intel·lectual llibertari Daniel Guérin; l'advocat Henri Julien, com a president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Provença; Frederica Montseny Mañé, per la CNT espanyola; i Joseph Soriano, secretari de la CNT francesa. Al final de l'acte, al qual assistí nombrós públic, es va fer una recol·lecta a benefici de la subscripció «Pro-Espanya Oprimida» (caiguts, presos, familiars, etc.) que recaptà 111.350 francs antics.

Míting del XXX Aniversari de la Revolució espanyola (17 de juliol de 1966)

***

- Míting pro amnistia: El 17 de juliol de 1977 se celebra la Camp de Futbol de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) un míting per l'amnistia total i d'afirmació anarcosindicalista organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir Francesc Boldú Martínez, Juan Ramón Ferrer, Lluís Folch, Enric Marco Batlle, Frederica Montseny Mañé, Pedro Morilla, José Muñoz Congost i José María Reyes.

***

Cartell del Cinquantenari de la mort de Malatesta

- Cinquantenari de la mort de Malatesta: El 17 i el 18 de juliol de 1982 se celebra a Ancona (Marques, Itàlia), organitzats pel Moviment Anarquista Italià (MAI), els actes de commemoració del cinquantenari de la mort d'Errico Malatesta, figura clau del moviment anarquista italià i internacional. El 17 de juliol tingué lloc, al Saló del Palau de la Província d'Ancona, una conferència-debat sobre la seva vida i el seu pensament, que comptà amb la participació de Gino Cerrito, Carlo Doglio, Placido La Torre i Umberto Marzocchi. I l'endemà, 18 de juliol, es va reinstal·lar provisionalment a la plaça Errico Malatesta de la ciutat la làpida dedicada a la seva memòria que s'havia posat en 1953. Posteriorment hi hagué una manifestació fins a la plaça Torrioni, on es va retre homenatge als caiguts de la «Setmana Roja», i finalment hi hagué una concentració a la plaça Roma, on es va realitzà un míting a càrrec de Paolo Finzi i Umberto Marzocchi.

Cinquantenari de la mort de Malatesta (17 i 18 de juliol de 1982)

Naixements

Fotografia policíaca d'Henri Hérouard (6 de març de 1894)

- Henri Hérouard: El 17 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 18 de juliol– de 1876 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Henri Hérouard, conegut com Bligny. Sos pares es deien Armand Émile Hérouard, empleat ferroviari, i Constance Alexandrine Bligny. Es guanyava la vida fent de serraller. Va ser identificat com a anarquista arran de les reunions llibertàries celebrades en 1893. En aquella època vivia, amb son germà Émile Hérouard, també fitxat, al domicili de son oncle André Bligny, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil (Illa de França, França). Encausat per robatori, el 29 de maig de 1893 va ser condemnat a 13 mesos de presó i també sos companys Lecoq (18 mesos), Pfister (dos anys) i Bligny (50 francs de multa en rebel·lia), pena que va ser confirmada en l'apel·lació de juliol d'aquell any. En 1894 vivia al domicili del company Lepla, fabricant de tinta, al número 43 del carrer Écoles de Montreuil. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb un desena de companys de París i de la regió parisenca. A començament de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes «desapareguts» i/o «nòmades». El 8 de setembre de 1900 es casà a Vincennes (Illa de França, França) amb la modista Eugénie Merger. En aquesta època treballava d'ajustador i vivia amb son pare, ja vidu, a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Henri Hérouard va morir el 9 de desembre de 1945 a Montreuil (Illa de França, França).

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Son pare es deia Marinus de Ligt. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors –juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres–, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. El seu últim domicili va ser a Petit Lancy (Ginebra, Suïssa). Sa companya fou Catherina Lydia Van Rossem. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a l'Estació d'Orleans de Nantes (Bretanya).

***

Notícia de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el periòdic de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 13 d'octubre de 1928

- Joanin Malbos: El 17 de juliol de 1887 neix a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i després anarquista Joannin Malbos, més conegut com Joanin Malbos. Sos pares es deien Léon Malbos, conreador, i Marie Catherine Frighette. Es guanyava la vida com a obrer agrícola. En 1919 era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc, Occitània) de la III Internacional. El 28 de febrer de 1920 es casà a Sant Geli amb Berthe Alexandrine Leroy. Durant la dècada dels vint mantingué una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i lluità força pel seu alliberament.  En 1932 fou un dels principals animadors de la cèl·lula comunista de Sant Geli, el secretari de la qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una reunió pública, anuncià la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per «reprendre la lluita sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de 1937 presidí al cinema Femina una reunió pública sobre la situació de la Revolució espanyola i en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la paraula Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la policia, intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre la candidatura d'Albert Schrotz apareguda en el periòdic comunista marsellès Rouge-Midi del 27 d'abril de 1935

- Albert Schrotz: El 17 de juliol de 1888 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Albert Alexis Schrotz. Era fill d'Aloïse Schrotz, mecànic la port de Toló, i de Laurence Josephine Gabrielle Peyron. Es guanyava la visa treballant com son pare, d'obrer al port de Toló. El 21 de maig de 1918 es casà a Toló amb la cosidora Marie Étienne. En aquesta època treballava d'ajustador al port i vivia al número 3 del carrer Gars de Toló. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes de Toló de la policia i pertanyia al grup anarquista «La Jeunesse Libre». Decantat pel comunisme, es presentà pel Bloc Obrer i Pagès (BOP), del Partit Comunista Francès (PCF), per La Valette-du-Var (Provença, Occitània), a les eleccions legislatives franceses de 1936. Desconeixem la dat i el lloc de la seva defunció.

***

José Bonat Ortega

- José Bonat Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega –citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet, Bonal, etc.). Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària (El Libertario, La Revista Blanca, Páginas Libres) a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries (CNT, El Luchador, Noticiario Gaditano, Páginas Libres, El Pueblo, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc.). En 1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les «Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les Subsistències» (Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.

José Bonat Ortega (1890-1936)

***

José María Aristegui Laspiur

- José María Aristegui Laspiur: El 17 de juliol de 1897 neix a Mendata (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista José María Aristegui Laspiur. Sos pares es deien Claudio Aristegui Olavarrieta i María Laspiur Gorrochategui. Des de molt jove milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. L'octubre de 1927, amb altres companys (Asensio Larrea, Pedro del Olmo i Esteban Sebastián), va escriure a La Revista Blanca i en 1928 envià diners a la col·lecta pro presos organitzada per la citada publicació. Sembla que entre 1927 i 1931 va estar exiliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Bilbao, on continuà militant. Va ser amic d'Isaac Puente Amestoy. El juny de 1934, com a membre del Comitè Regional del Nord de la CNT, representà aquest en el Ple Nacional de Regionals. Quan la guerra civil, entre 1936 i 1937, fou comandant intendent del Batalló «Isaac Puente». En 1938 formà part del grup «Los Conscientes», de Barcelona (Catalunya), adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i el setembre d'aquest any el deixà per a sumar-se a l'Agrupació Anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar-se a bord del Mexique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 27 de juliol de 1939 amb sa companya Manuela Sebastián Corral i son fill Helios Aristegui Sebastián. En 1942 fou vocal del primer Comitè de la Delegació General de CNT de Mèxic. El 14 de desembre de 1943, amb Jesús Escauriaza Zabala, signà, en nom de la CNT basca, el manifest contra la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) i la monarquia. En 1946, des de Mèxic, va fer costat la CNT de l'interior i els grups de la tendència «col·laboracionista». En 1947 de bell nou fou membre de l'Agrupació de la CNT. En 1956 formà part de la Delegació General de la CNT d'Espanya en Mèxic i en 1958 apareix en una llista de subscripció pro presos confederals d'Espanya. En 1960 va ser nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. José María Aristegui Laspiur va morir en 1974 a Mèxic i sa companya, devota religiosa, l'enterrà, sense cap respecte, catòlicament. La coneguda periodista mexicana María del Carmen Aristegui Flores (Carmen Aristegui) és néta seva.

José María Aristegui Laspiur (1897-1974)

***

Ida Scarselli

- Ida Scarselli: El 17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se. Mentre era buscada per la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma (Itàlia), on s'havia refugiat ja que aquest era amic personal de la família, conegué l'anarquista Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va ser detinguda amb alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici que se celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per manca de proves i, amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament de 1927 va ser empresonada novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics i el 23 de juliol d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la primera dona a Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio Montanari i Elisa Veracini, a dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de vigilància i a la prohibició d'exercir càrrecs públics. A la presó es casà amb Bottino i crià sa filla Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà encara dos fills més, Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través de comunistes francesos, va estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS. L'estiu de 1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de Roma proposà la seva deportació i el 30 de setembre de 1929, considerada com «extremadament perillosa per a l'ordre nacional», se li va assignar confinament per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari. Presentà un recurs contra aquesta mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser traslladada a l'illa de Ponça, on va romandre fins el març de 1932, quan va ser alliberada. Marxà cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es reuní amb son company Bottino. Inscrita com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies i en llibertat vigilada durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a «adversària irreductible» pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada, perquè «conserva immutables els seus principis anarquistes». En 1938 els informes policíacs continuaven en la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser detinguda mentre Benito Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys més tard encara era estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb son company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra en la manifestació. El 19 de gener de 1947 partí de Nàpols (Campània, Itàlia) amb sa família cap al Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un veí, aquest assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973 retornà a Itàlia i s'instal·là un temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat italià una assignació per la mort de son marit que finalment aconseguí en 1975. Ida Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia anarchica temuta da tre dittature.

Ida Scarselli (1897-1989)

***

Silvio Quintavalle

- Silvio Quintavalle: El 17 de juliol de 1898 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Quintavalle. Sos pares es deien Antonio Quintavalle i Maria Lumini. Es guanyà la vida treballant de miner i s'integrà en el moviment llibertari de molt jove. Enviat al front durant la Gran Guerra, retornà de permís la primavera de 1919 a la seva població natal. El 16 de juny d'aquell any, cap a les dues de la nit, va ser sorprès pels carrabiners amb altres companys (Luigi Guazzini, Domenico Montagnani, Primo Morelli i Giuseppe Stefanielli) tocant una guitarra i cantant pels carrers. La policia s'apoderà de l'instrument musical, però els joves es posaren a protestar davant la caserna demanant la guitarra. Els carrabiners els van denunciar per «escàndol a la via pública» i ell va ser immediatament enviat al seu regiment. El 7 de novembre de 1920 els republicans van celebrar la seva victòria a les eleccions locals a la plaça Garibaldi, quan ell, amb altres anarquistes (Attilio Montagnani, Giuseppe Parrini, Teodoro Sacchetti i Francesco Vivarelli), s'acostà a Chelini, un paisà de Massa Marittima que era voluntari a l'Estat Lliure de Fiume amb Gabriele D'Annunzio, i es posà a dir fàstics del Fiume, dels feixistes i D'Annuzio; l'home, va ser envoltat i ferit per un dels anarquistes amb una punyalada al costat dret. Denunciat, el 25 de febrer de 1921 declarà davant el jutge de primera instància que havia vist la baralla però que no sabia qui havia estat l'autor de l'agressió, mentre que la resta dels acusats van fer declaracions semblants. Jutjats, Parrini, Sacchetti, Quintavalle i Vivarelli van ser condemnats a dos mesos de presó i Montagnani a 50 dies de reclusió. Els anarquistes van apel·lar, però l'11 de maig l'Audiència de Grosseto va confirmar la sentència de primera instància. Setmanes després s'enfrontà, davant la catedral de Massa Marittima, a Silverio Zanetti, secretari local feixista de Follonica (Toscana, Itàlia), a qui va agredir. El 13 d'agost d'aquell any, a manera de represàlies, va ser acomiadat de la mina «Montecatini» de Gavorrano (Toscana, Itàlia) on feia feina. El 9 d'octubre de 1921, amb un grup de companys anarquistes (Rizieri Guazzini, Fortunato Signori, Tonielli, etc.), s'enfrontà a la plaça Garibaldi amb un escamot feixista, grup que va rebre de valent juntament a un carrabiner. El 30 d'agost de 1922, juntament amb l'anarquista Eligio Pozzi, emigrà legalment a França i després s'establí a Blegny (Lieja, Valònia), on treballà a les mines d'hulla. Després va fer feina en un telefèric belga i, posteriorment, fins el 1924, en una siderúrgica de Montignies-sur-Sambre (Charleroi, Hainaut, Valònia), des d'on col·laborà en el periòdic romà Libero Accordo. El juny de 1925 envià un article per a Libero Accordo des de Couillet (Charleroi, Hainaut, Valònia). En 1925 es casà amb una belga, amb qui va tenir un infant. En 1926 encara vivia a Montignies-sur-Sambre i en 1927 a Sedan (Ardenes, França), on va fer costat els periòdics anarquistes Il Monito i La Diana. El març de 1928 el consolat feixista italià de Charleroi demanà a les autoritats belgues la seva expulsió del país. L'1 de gener de 1930 va ser inscrit el butlletí de recerca de la policia. El 2 de març de 1930 retornà a Itàlia per a visitar sa mare malalta i a finals de mes tornava a ser a Montignies-sur-Sambre, on va romandre fins l'1 de desembre, data en la qual tornà definitivament a Itàlia. Treballà de miner a Niccioleta (Massa Marittima, Toscana, Itàlia). El 4 de juny de 1933 va ser detingut administrativament i el també el novembre de 1934, després que unes banderes italianes exhibides a Massa Marittima per celebrar la victòria de la Gran Guerra fossin llançades a una bassa. Absolt per manca de proves, va ser sotmès a una estreta vigilància i el 30 de setembre de 1936, en un informe dels carrabiners de Massa Marittima a la Prefectura de Policia de Grosseto aquests veien necessari acomiadar-lo de la mina de Niccioleta per «propagandista subversiu» i per les seves relacions amb antifeixistes, com ara l'anarquista Menelik Giusti, el comunista Romeo Lippi, Engels Lambardi del Partit Popular Italià (PPI), el socialista Primo Olivelli, el subversiu Gino Lolini i els militants Ruggero Romani i Estido Verni. En aquesta època participà, amb els anarquistes Libero Corrivi i Giuseppe Gasperi i els comunistes Elvezio Cerboni i Enrico Filippi, en reunions semiclandestines celebrades al restaurant Pollazzi, al Borgo de Massa Marittimi, trobades moltes vegades pertorbades per escamots feixistes. El 19 de juny de 1938 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Grosseto i en aquesta època treballava a la mina «Puccioni», a la vall de Zanca de Massa Marittima. Després de la caiguda del feixisme, col·laborà en la resistència partisana i formà part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després de la II Guerra Mundial, reprengué la seva militància en el moviment llibertari i es dedicà a distribuir la premsa anarquista (L'Adunata dei Refrattari, Il Libertario, Umanità Nova, etc.). Silvio Quintavalle va morir el març de 1978 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia).

Silvio Quintavalle (1898-1978)

***

- Ramon Recasens Marsal: El 17 de juliol de 1903 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Manuel Recasens Marsal. Sos pares es deien Ramon Recasens Rovira i Emília Marsal Vidal. En els anys trenta milità activament en el Comitè Local de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels responsables del Sindicat Tèxtil d'aquesta organització. Quan l'aixecament feixista de 1936, el novembre d'aquell any ajudà a la formació de la «Centúria Floreal» de les Joventuts Llibertàries i lluità enrolat en la «Columna Durruti» als fronts de Madrid i, a partir de gener de 1937, d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració i, sembla, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació alemanya s'integrà en la resistència. Capturat pels nazis, va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) –altres fonts citen que, després de passar per diversos camps de concentració francesos i alemanys, acabà al de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va romandre cinc anys fins a l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del camp de concentració sortí amb una lesió cardíaca. Durant la dècada dels quaranta visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramon Recasens Marsal va morir el 22 de maig –altres fonts citen el 20 de juliol– de 1974.

***

- Gino Manetti: El 17 de juliol de 1898 neix a Impruneta (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia)– l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar a les línies italianes després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou considerat per la policia com a «irreductible i extremadament perillós» per les seves accions «criminals», les seves competències propagandístiques anarquistes i la influència que aconseguí a la seva zona. Després de la «Marxa sobre Roma» es va veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa companya i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), però uns mesos després hagueren de separar-se, ell a París (França) i sa família hagué de retornar a Itàlia, on no en pogué sortir malgrat els esforços seus durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de pintor en la construcció i freqüentà el cercle anarquista il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un mes de presó per possessió d'«arma prohibida».  El desembre de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la banda de Pollastro. Després d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas Ciapellioni, Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser alliberat i immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres companys a Marsella sota el nom d'Antonio Padovani, va ser identificat pels serveis d'intel·ligència del consolat feixista italià i denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de 1931 va ser detingut per robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou un continu sortir d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i viceversa, sota l'acusació de furt o per violació del decret d'expulsió. El 23 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els anarquistes Dario Fabiani i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10 anys de domicili obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de Bèlgica, va ser alliberat de la presó on romania i, donada la situació, demanà la repatriació. A Itàlia va ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a Florència, el juliol de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres subversius. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la instauració de la República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats, ell va romandre tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori i dos subversius sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando Gualtieri i Orlando Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses ocasions per delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica) eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, i com a represàlia els feixistes demanaren ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis, però el comandant alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó florentina de Le Murate per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys (Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando Storai), fou afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a l'escamot d'execució com a signe de traïció a la pàtria. L'octubre de 1944 un dels primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència es batejà amb el seu nom.

Gino Manetti (1898-1943)

***

D'esquerra a dreta: Julio Fernández López (El Cabra), Narciso Martínez González (El Mondas) i Antonio Bermejo Perea; acotat, Jacinto Rueda Pérez.
Pati de la presó de Puerta Castillo de Lleó (24 de setembre de 1946)

- Julio Fernández López: El 17 de juliol de 1912 neix a Avilés (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Fernández López, conegut com El Cabra o Cabraloca. Sos pares es deien Santos Fernández Llanas, jornaler, i Carmen López Menéndez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), qual l'aixecament feixista de juliol de 1936 destacà en el rescat de persones aïllades a la zona de Lleó (Castella, Espanya). Quan la caiguda del front Nord, el 4 de maig de 1938 va ser condemnat a sis anys de presó militar per «cooperació en intent de rebel·lió» i a 12 anys per «deserció». El 22 de novembre de 1945 va ser capturat en una gran agafada per les autoritats franquistes, reclòs a la presó lleonesa de Puerta Castillo, jutjat i condemnat el 5 de desembre de 1947 a dos anys de presó. Julio Fernández López va morir el 3 de novembre de 1976 a Oviedo (Astúries, Espanya).

***

Retrat al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem Gayà, quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma (1940)

- Josep Muntaner Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret. Sos pares es deien Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder anar a l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel Miró o Anatole France. En 1927 sa família es traslladà a Pollença. Barber de professió, amb la proclamació de la II República milità en la Joventut Republicana. Amb altres companys, creà al Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat anarquista, on rebien diferents publicacions llibertàries i feien tertúlies. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus companys una conferència d'aquesta a Pollença. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la inútil defensa que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i s'amagaren a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el desembarcament republicà esperat no es produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús, gràcies a la complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el cercle feixista i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser detingut el 3 d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime I» al port de Palma i després a la «Prisión Estaciones de Palma», més coneguda com Can Mir, on conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el cita en les seves Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca. A la presó, a més de ser testimoni de les constants saques o tretes, s'assabentà que Bonjesús havia estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en català als presos allà tancats. Va ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota l'acusació de resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel Godet Llopis i d'«anarquista perillós capaç de cometre qualsevol atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a Pollença, abandonà l'activitat política i bastí un comerç a l'engròs de productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi, però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que publicà en set volums –Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986), Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003)–, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes. Petita història, que sortiren per capítols en la revista L'Espira i posteriorment editat en llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys participà en diversos actes de recuperació de la Memòria Històrica que es van fer a l'illa i en 2008 el seu testimoni va ser recollit per a la sèrie documental televisiva Memòria i oblit d'una guerra. Josep Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca, Illes Balears) i fou enterrat tres dies després.

Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)

***

Necrològica de Marina Esteban Villalba apareguda en la revista parisenca Confrontación de gener-febrer de 1980

- Marina Esteban Villalba: El 17 de juliol de 1915 neix a El Carpio de Tajo (Toledo, Castella, España) l'anarcofeminista i anarcosindicalista Marina Esteban. Sos pares es deien Matías Esteban i Modesta Villalba. Sota el franquisme fou membre de la clandestina l'Agrupació «Mujeres Libres» de Madrid (Espanya) i participà en diversos Comitès Nacionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com ara els encapçalats per César Broto Villegas entre juliol i octubre de 1945 i per Ángel Morales Vázquez entre novembre de 1945 i març de 1946. Quan la caiguda del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Manuel Villar Mingo el novembre de 1947, va ser detinguda i restà empresonada 90 dies al calabós. En 1953 passà a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Montluçon. Posteriorment formà part dels grups confederals reagrupat al voltant del periòdic Frente Libertario. Son company fou el militant confederal Laureano Baños Rivera (Gonzalo). Marina Esteban Villalba va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de juliol

Esdeveniments

Capçalera d'Il Libertario

- Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc.

***

Capçalera de L'Action Directe

- Surt L'Action Directe: El 16 de juliol de 1905 surt a Gilly (actualment Charleroi, Hainaut, Valònia) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Action Directe. Organe des travailleurs. Després portarà els subtítol «Organe de la Confédération Générale du Travail» i «Organde de Propagande Synidicaliste Révoutionnaire». Va ser fundat, entre d'altres (Beck, P. Brichaux, P. Delattre, G. Ducoffre, Léopold Kinif, Antoine Quibus, E. Rousselet, P. Vancraes i Désiré Voland), per Léopold Preumont, secretari de la Confederació General del Treball (CGT) belga. En 1906 nombrosos col·laboradors d'aquesta publicació (Arthur Brenez, Henri Fuss-Amoré, Louis Xhayet, etc.) van ser processats per delictes de premsa. A partir de juny de 1907 va ser dirigit per Henri Fuss-Amoré a Lieja (Valònia). Després de publicar més de setanta números, l'últim en sortí el del 13 de setembre de 1908, i deixà de publicar-se per donar lloc al periòdic L'Avant-Garde, al qual també es va sumar L'Insurgé.

***

Full volant de les conferències

- Conferències de Goldsky i de Durupt: El 16 de juliol de 1909 se celebren a la Sala Omnibus del XIX Districte de París (França) dues conferències públiques anarquistes contra la visita del tsar Nicolas II a França. La primera va ser impartida per Jean Goldschild (Goldsky) sota el títol «Les crimes tzaristes» (Els crims tsaristes) i la segona per Georges Durupt anomenada «L'action anarchiste» (L'acció anarquista).

***

Astra i cop militar

- La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».

Naixements

Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)

- Henri Auvin: El 16 de juliol de 1856 neix a Sainte-Même (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Henri Auvin. Sos pares es deien Simon Auvin, conreador, i Marie Madeleine Guérin. Treballava de calderer a les Obres de la Loira a Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia al número 3 del carrer Corbillons. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i l'1 de març d'aquell any fitxat com a anarquista. Tal vegada sigui el mateix Auvin, que vivia al número 49 del carrer París de Saint-Denis, del qual es requisà nombrosa correspondència el 18 de febrer de 1894 en un escorcoll al domicili de l'anarquista Jean-Marie Guillemin de Saint-Nazaire. Henri Auvin va ser inscrit posteriorment en els registres números 2 i 4 dels anarquistes desapareguts i/o «nòmades». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov –també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

Grup de dones a la Maison du Peuple. Henriette Callet és la primera per l'esquerra

- Henriette Callet: El 16 de juliol de 1891 neix al barri de Recouvrance de Brest (Bro Leon, Bretanya) l'actriu llibertària Henriette Yvonne Marianne Callet. Era la filla menor de François Marie Callet, obrer mecànic al port militar de Brest, i d'Henriette Souban. El 21 d'agost de 1912 es casà amb l'obrer de l'Arsenal de Brest anarquista René Louis Martin. El 12 d'agost de 1916 la parella tingué una filla, Renée Louise Marie. Després de la Gran Guerra la parella visqué al carrer Turenne del barri de Saint-Martin de Brest. Fou membre del grup teatral de la Maison du Peuple de Brest. Durant les festes d'inauguració de la Maison du Peuple, el 10 de febrer de 1924, fou intèrpret, amb son company, de la peça teatral L'usine qui flambe. En 1928 interpretà el paper principal en l'obra L'interdit, de Jules Le Gall. Va ser intèrpret regular en les peces programades a la Maison du Peuple i va fer costat el periòdic Le Flambeau, òrgan regional de «Libre Pensée», especialment interpretant la peça Retour des bancs, escrita per René Martin. Membre del Comitè per Espanya Lliure, a partir d'octubre de 1937 forma part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938 organitzà col·lectes de roba i d'aliments per enviar a Espanya. En 1937 sa filla es casà amb l'anarquista Maurice Laisant. En 1940 s'establí amb son company a Asnières (Illa de França, França), on vivia sa filla. Treballà d'empleada en la Seguretat Social i els seus últims anys visqué a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). Henriette Callet va morir el 26 de març de 1973 a la Residència de Malnoue d'Émerainville (Illa de França, França). 

Henriette Callet (1891-1973)

***

Amerigo Boccato

- Amerigo Boccato: El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo, Brasil) el fotògraf anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo Boccato, conegut com a Mérico Canarin. Sos pares, Angelo Boccato (Canarin) i Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al Brasil en 1885 com a conseqüència de la repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren a Itàlia. Amerigo Boccato es guanyava la vida fent de mecànic a Venècia (Vèneto, Itàlia) i aconseguí una important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran Guerra, amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.), creà el Circolo Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio, on palesà el seu antibel·lisme en reunions públiques al costat de les dones dels soldats enviats al front. En aquesta època col·laborava en el periòdic socialista Lotta. El 24 de desembre de 1917, «pel seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de l'Estat», va ser confinat a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per «tasca derrotista consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als soldats combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat, va ser absolt, però va ser sotmès a una vigilància especial acusat de «danys i incendi dolós». L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo (Vèneto, Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de reclusió per haver disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a l'avinguda de la Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i posteriorment a Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià. El 4 de juliol de 1927 va ser novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i emblemes (falç i martell) a parets d'edificis d'Adria (Vèneto, Itàlia), però va ser alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no comunista. El 20 de desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic («La Modernissima») a l'Strada Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a Cavarzere. Segons les autoritats policíaques, «sempre va professar les idees anarquistes, però sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la detenció i condemna a mort de l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito Mussolini, la vigilància a la seva persona es va intensificar, patí un escorcoll domiciliari i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de fronteres. El 24 de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia per part dels carrabiners, se li va segrestar documentació mecanografiada compromesa i publicacions subversives, com ara l'Almanacco Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo, Esperina, Espero, Elio, Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres d'ells (Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes i lluitadors antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el Teatro Comunale d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera lírica que es representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es van veure obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un missatge radiofònic de Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial, l'annexió d'Etiòpia i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó de Rovigo, va ser, a causa de la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família nombrosa, només amonestat per dos anys, per «haver manifestat una actitud contrària a l'acció dels poders de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre públic en un moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari local de la Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat bufetejat per un membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937 l'amonestació va ser indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del príncep Víctor Manual. El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per enèsima vegada. Invàlid de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei militar, rebia una pensió de cinquena categoria. Després de la II Guerra Mundial, retornà a Adria amb sa família i s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a Gabiano i a Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo Boccato va morir el 14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia), població a la qual havia retornat feia poc.

Amerigo Boccato (1892-1978)

***

Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

- Juan Gandulfo Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo– el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad, òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos «comuns». En aquesta època entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa, òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario –la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en els últims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

***

Francisco Mares Sánchez

- Francisco Mares Sánchez: El 16 de juliol de 1896 neix  Xelva (Serrans, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Torrent (Horta Oest, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares Sánchez –el primer llinatge citat també com a Marés.  Era fill de Joaquín Mares Aguilar i de Francisca Sánchez Madrid. Sa família, d'origen camperol, emigrà a València. Quan tenia 10 anys començà a treballar com a obrer en la construcció i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on romangué fins la proclamació en 1931 de la II República espanyola. En els anys posteriors milità a València i a Torrent adscrit als Sindicats d'Oposició de la tendència trentista de la CNT. El novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc Puchades Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant del partit Dreta Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell any. Quan el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del Comitè Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la Comissió Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la «Columna de Ferro», de la qual fou comissari d'un batalló. Després de la militarització, la columna esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular republicà i fou nomenat comandant del II Batalló de la Brigada (73 Divisió) i comandant de la Brigada en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat ferit. Lluità als fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista, caigué presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de concentració d'Albatera i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a començaments de maig de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939, de camí a França després d'haver realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la policia, tancat a la presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a Torrent, encara que la premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins el 5 de maig de 1940. Després d'un temps a la presó Model de València, va ser condemnat a mort en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat Militar de València. Francisco Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp de Tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià), encara que diverses fonts citen erròniament altres dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz, locutor i director de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora radiofònica republicana en la qual Mares havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van ser enterrats a la mateixa tomba al cementiri de Paterna.

Francisco Mares Sánchez (1896-1941)

***

Lashortes (ca. 1930)

- Lashortes: El 16 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 15 de juliol– de 1898 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) el mestre, sindicalista i anarcopacifista Maurice Catalogne, més conegut com Lashortes. Sos pares es deien Jean Catalogne, alt funcionari de Correus, i Augustine Marie Desfaudais. Després de militar una breu temporada en la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom d'aleshores del Partit Comunista de França), a partir de 1929 entrà a formar part del grup del 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta època també militava en el sindicalisme i era secretari de Propaganda del Grup de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant també en Le Libertaire. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al congrés de l'UACR celebrat a París, i entrà a formar part de la Comissió Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932 participà en el congrés de la Federació Anarquista (FA) de París, on llegí un informe sobre la situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una escola de propaganda. Entre 1931 i 1939 col·laborà assíduament en Le Libertarie, especialment en la pàgina de temàtica internacional, de la qual era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 («Congrés de la Unitat»), que rebatejà l'organització sota el nom d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la comissió de redacció de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA celebrat a París, on presentà un informe sobre la guerra. El 12 de juliol de 1937 es casà a Ortès (Aquitània, Occitània) amb Julie Léocadie Faisantieux. Pacifista radical, en 1938 declarà que l'Acord de Munic era preferible a la guerra i col·laborà, sota el pseudònim de Lazorthe, en el periòdic anarcopacifista La Patrie Humaine. Professor de filosofia a Ortès (Aquitània, Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des Hirondelles» i del grup teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de l'institut local. En 1936 participà en la fundació de la Unió Local de la Confederació General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i ensenyants creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO), per lluitar contra l'analfabetisme i per la integració dels emigrants (espanyols, italians, portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936 prengué part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de Jean-Louis Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya, el setembre de 1936 marxà a Catalunya, participà en les emissions de «Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i romangué un temps amb la comunitat francesa de Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure i el seu article «Prolétaire-Prolétariat», sota el títol Qu'est ce que le prolétariat?, va ser publicat en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939 establí contactes amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités els companys internats al camp de concentració de Gurs. El 16 d'agost de 1941 es casà a Artix (Aquitania, Occitània) amb Gabrielle Marie Henriette Paulette Paysas. Després de la II Guerra Mundial es decantà pel cristianisme, encara que es mostrà fidel a les idees de justícia i d'emancipació obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme revolucionari, especialment amb el grup editor de La Révolution Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va escriure un article defensant els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània).

Lashortes (1898-1984)

***

Necrològica de Carmen Moya Martín apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1976

- Carmen Moya Martín: El 16 de juliol de 1898 neix a Allepús (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Moya Martín. Sos pares es deien Eulogio Moya Alegre i Josefa Martín Bayo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb son company Bernabé Gracia Alegre, miner en els anys vint i trenta a les mines de Súria (Bages, Catalunya). Participà activament en la vaga minera de 1932. Entre 1935 i 1936 visqué clandestinament amb son company a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la guerra participà en la col·lectivitat agrícola d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company i sos infants. Durant l'Ocupació va ser repatriada pels nazis a l'Espanya franquista. En 1950, amb son fill Manuel Gracia Moya, passà clandestinament la frontera i pogué reunir-se amb son company a Les Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou membre, amb son company, de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Posteriorment la família es traslladà a Castelnou d'Arri. El 23 de febrer de 1967 va finar son company. Carmen Moya Martín va morir el 17 de febrer de 1976 al seu domicili de Castelnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrada l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Justo Bueno Pérez

- Justo Bueno Pérez: El 16 de juliol de 1907 neix a Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Sos pares es deien Justo Bueno i Vicenta Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Aprengué l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El març de 1933 va ser detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda d'atracadors de «caràcter social». Juntament amb José Martínez Ripoll i altres militants, formà part dels grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de tramvies –se li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per carrers en pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres. El 28 d'abril de 1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio Ruano Segúndez), José Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín, en el grup d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep Badia Capell, militants d'Estat Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i enemics acèrrims del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat el 25 de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el jutge que portava la causa patí des de la Generalitat de Catalunya, interessada a fer caure les responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la «Columna Durruti» amb la qual lluità a Aragó com a membre del seu Comitè d'Investigació. Va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic i després subsecretari del mateix departament del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29 franquistes a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al front militar. Després retornà a Barcelona i amb altres companys (José Martínez Ripoll, Lluís Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno López, Rafael Ginesta Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de la «Columna Durruti» (Tallers Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la fabricació de material de guerra. En 1937 formà part del grup que planificà la mort a Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano i son germà, antics destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats de tota mena d'excessos (robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves respectives companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del país; aquestes execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un grup format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado, Antonio Moreno López, José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda, Rafael Sellés i Josep Parés. El 6 d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions (possessió de passaport fals, evasió de capitals, venda de valors artístics, etc.) i empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages, Catalunya). El 8 de gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de la CNT, del Preventori de Manresa i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i a París (França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del Servei d'Informació i Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio Ortiz Ramírez i de Joaquín Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a França, però el seu intent d'enverinament dels citats fracassà a causa de l'ínfima dosi d'arsènic que usà. El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats gal·les i lliurat a la policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament amb José Martínez Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), va ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid. El 30 de juliol de 1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap jutge. Es posà a fer feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant Andreu de Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les Rambles barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo Quintela Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos (Castellà, Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per «auxilio a la rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a Barcelona. Jutjat en consell de guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno Pérez va ser afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en una de les columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de Catalunya» que precedeixen l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions d'Estat Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i que totes les vegades ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.

Justo Bueno Pérez (1907-1944)

Agustín Guillamón: «Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya, 157 (gener 2014)

***

Necrològica de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 d'octubre de 1975

- Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. Sos pares es deien Joan Montoliu Franch, jornaler, i Rosaria del Campo Soliva. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1934 presidí un míting a Vila-real amb Buenaventura Durruti Domínguez i Ricard Sanz García. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roc Llop Convalia, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. En 1973 presidí un míting a Narbona (Llenguadoc, Occitània). A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella (Provença, Occitània), però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –el certificado de defunció cita el seu domicili– i fou enterrat en aquesta ciutat. Sa companya fou Ángela Gilirribo.

***

Daniel Lambert

- Daniel Lambert: El 16 de juliol de 1925 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista i activista del Moviment dels Albergs de Joventut Daniel Paul Lambert, conegut com Gaucho. Sos pares es deien Philippe Joseph Lambert i Pauline Clémentine Gros. Després d'educar-se a les escoles laiques, estudià disseny tècnic a l'Escola Nacional Professional de La Martinière de Lió. Durant l'Ocupació, pogué escapolir-se de fer el Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys gràcies a son germà major, militant de la Confederació General del Treball (CGT) clandestina. Empleat a la fàbrica d'automòbils de Marius Berliet a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània), criticà les intrigues del Partit Comunista Francès (PCF) i de la CGT a la direcció de la fàbrica durant l'anomenada «Experiència Berliet» i es va veure obligat a dimitir a finals d'octubre de 1946. A partir de juny de 1947 s'integrà en el Moviment Laic dels Albergs de Joventut (MLAJ), que esdevingué un moviment més autònom amb la seva transformació en Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), que va contribuir a crear i al qual dedicà bona part de la seva vida de militant com a secretari general. Contrari a la unificació dels diversos moviments d'Albergs de Joventut promogut per l'Estat, participà activament en el procés d'excisió de les dues tendències, que s'engegà en el Congrés Nacional del Centre Laïque des Auberges de Jeunesse et du Plein Air (CLAJPA, Centre Laic dels Albergs de Joventut i a l'Aire Lliure), celebrat el novembre de 1950 a Puteaux (Illa de França, França) i que es concretà en el congrés següent de novembre de 1951. Després d'una breu passada en 1946 per les trotskistes Joventuts Comunistes Internacionalistes (JCI), en 1949 s'integrà en el grup «Libre Examen» de Lió, adherit a la Federació Anarquista (FA). En 1949 participà en la creació de les Joventuts Comunistes Llibertàries (JCL) del barri de la Croix Rousse de Lió. En 1950 freqüentà el grup anarquista del barri lionès de Vaise de la FA i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), mentre que les JCL es van dissoldre durant la primavera de 1951. Entre 1951 i 1967 col·laborà en el periòdic bimestral del MIAJ Regain. Quan la guerra d'Algèria, va fer propaganda per la independència en diversos grups, com ara l'Acció Jove Internacionalista i Revolucionària (AJIR) en 1955, el Comitè Departamental d'Acció Laica (CDAL) en 1959 i el «Comitè dels 40». A partir de 1961, com a membre del MIAJ, participà en diverses iniciatives, com ara la fundació de «Planning Familial» de Lió, amb sa companya Marianine Joséphine Fragola (Marianne), també membre del Moviment dels Albergs de Joventut; el suport als 21 militants anarquistes espanyols antifranquistes del Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) detinguts i empresonats pel govern francès; la crítica de la política nuclear francesa des del Moviment contra l'Armament Atòmic (MCAA); etc. En 1965 abandonà amb sa companya el MIAJ. Entre 1966 i 1967 fou un dels editors del periòdic lionès Le Drapeau Noir. Organ local des groupes lyonnais anarchistes. En 1972 s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Dissenya la portada i va fer dibuixos per a la revista anarquista IRL-Informations Rassemblées à Lyon i en aquesta època havia adaptat una habitació del seu domicili com a taller d'il·lustració i d'impremta. En 2005 publicà el llibre Mémoires d'ajiste, sobre la seva experiències en el Moviment dels Albergs de Joventut. Daniel Lambert va morir el 25 de gener de 2018 al seu domicili de Thézillieu (actualment Plateau d'Hauteville, Roine-Alps, França).

***

Franco Serantini en una manifestació a Pisa

- Franco Serantini: El 16 de juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista Francesco Serantini. Abandonat en un reformatori, és adoptat per una família sense fills, però quan mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència. En 1968 és enviat a l'Institut d'Observació de Menors de Florència que el destinarà a l'Institut de Reeducació Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en règim de semillibertat –hi havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el grup anarquista Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972 va participar en la concentració antifeixista convocada per Lotta Continua a Pisa contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista Moviment Social Italià (MSI). La concentració és atacada durament per la policia i durant una de les càrregues, Franco és detingut prop del riu Arno, a l'alçada del passeig Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després de portar-lo a la caserna dels carrabiners és tancat a la presó pisana de Don Bosco, on l'endemà serà interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos dies després de la detenció, el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants vitals a la seva cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser traslladat al Centre Clínic de la presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus funerals, dos dies després, seran una gran manifestació popular.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de juliol

Esdeveniments

Cap a Nova Caledònia

- Nou judici contra Charles Gallo: El 15 de juliol de 1886 l'anarquista Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París i va expressar el seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap agent de borsa. Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré, i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir de la metròpoli el 6 de desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de març de 1887, on el 10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un dels seus carcellers.

***

Almanaque de La Questione Sociale (1902)

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni reedita a Buenos Aires (Argentina) la publicació «socialista anàrquica» La Questione Sociale. Rivista mensile  di studi  sociali, títol publicat abans per Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en italià amb periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre tindrà un suplement en castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt nivell intel·lectual, publicà textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Pietro Gori, Augustin Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre d'altres. Donaren a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt populars i es distribuïren arreu del món. Representava el corrent pro organització i antiviolent de l'anarcocomunisme argentí, juntament amb El Oprimido i La Protesta Humana, i mantingué agres polèmiques amb El Perseguido, publicació defensora del corrent antiorganitzatiu i de l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de 1896, la paginació es reduí a vuit pàgines –abans en publicava entre 16 i 30– i començà a editar-se com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El Oprimido. L'últim número sortí el 30 d'octubre de 1896.

***

Portada de La Questione Sociale

- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.

***

Capçalera del primer número de Libre Concurso

- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquista El Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.

***

Portada del primer número d'En Marge

- Surt En Marge: Pel juliol de 1912 surt al barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic literari anarquista En Marge. Publication mensuelle. Posteriorment portà el subtítol «Cahier paraissant irrégulièrement». En foren editors gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta, Fernand Pelloutier, Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.

***

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921 surt a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia) el primer número del periòdic bimensual L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser publicat per l'obrer miner Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més tard esdevingué l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi trobem textos d'Antoine Antignac, Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René Chaughi, André Colomer, Hem Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia, Michel Frankar, André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre Kropotkin, Jules Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise Michel, Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton, Élisée Reclus, Victor Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant, Gerges Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números, deixà de sortir el desembre de 1925, canviant de nom per Le Combat (1926-1928), arran de la decisió del Congrés d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la capçalera L'Émancipateur entre 1928 i 1936, però la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva aparició, que passà a ser mensual. També edità fullets, algunes vegades amb textos publicat al periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E. Armand, R. Bernard, Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André Girard, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Charles Malato, etc.

***

Capçalera de Le Semeur

- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard,  Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.

***

Portada d'un número de Vértice

- Surt Vértice: El 15 de juliol de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum), i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla, Cordón, Esgleas, García Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i Segarra, entre d'altres. Aquesta publicació se sufragà amb les enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la impossibilitat d'assumir les despeses d'impressió i per suspensió governativa amb empresonament de Plaja, només en sortiren quatre números, l'últim publicat el setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol, publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La revista creà la important «Editorial Biblioteca Vértice», que publicà entre 1925 i 1939 un gran número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans –uns seixanta llibres i un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin, Barcos, Bulffi, Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon, Ingenieros, Kropotkin, Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino, Lamennais, Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin, Ryner, Salvochea, Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà col·leccions de postals, làmines i cartells. Després del triomf franquista, l'editorial continuà la seva tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial, Plaja comptà amb la importantíssima col·laboració de la seva companya Carme Paredes Sans i de sos fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues ciutats, a més de servir-se de altres impremtes, comptà amb taller propi.

***

Portada del número 7 de la segona època de Timón

- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI) «partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, sense èxit, aquesta capçalera.

***

Capçalera de La Palestra dei Ribelli

- Surt La Palestra dei Ribelli: Pel juliol de 1952 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic de La Palestra dei Ribelli. Giornale anarchico edito a cura del Gruppo «Albatros» Firenze-Pistoia (La Gimnàstica dels Rebels. Periòdic anarquista editat a cura del Grup «Albatros» Florència-Pistoia). En realitat es tracta d'una carta oberta escrita per Tito Eschini i Lato Latini dirigida a la redacció del periòdic anarquista Umanità Nova en resposta a uns articles polèmics d'Umberto Consiglio sobre els anarquistes individualistes. Altres números únics amb aquesta capçalera aparegueren a Florència abans (6 de febrer de 1946) i posteriorment (març de 1953).

***

Portada del primer número de Reconstruir

- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.

***

Portada del primer número de Simiente Libertaria

- Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959 surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista Simiente Libertaria. Órgano del grupo libertario «Errico Malatesta». Publicat pel «purista» grup llibertari «Errico Malatesta», era afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El director fou Juan Verde Odón i l'administració la portà Alberto Espies. Aquesta publicació, i el seu grup editor, fou una de les promotores de la Federación Ácrata Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata Llatinoamericana). Trobem textos de Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola Espero, Alberto Espiés, Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer, Julián Floristán, M. Gustavo, José Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime R. Magriñá, Justo Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules, Bernardo Pérez, Juan Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues, Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio, Liber Tarrida, José Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe Villegas, etc. En sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.

***

Exemplars de La Lanterne Noire

- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.

***

Portada del primer número de Niet@s del Pueblo

- Surt Niet@s del Pueblo: Pel juliol de 2007 surt a València (València, País Valencià) la revista anarcosindicalista en castellà Niet@s del Pueblo. Órgano de expresión de l@s niet@s de l@s obrer@s que nunca pudisteis matar. Estava editada per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià. La temàtica va ser diversa: anarcosindicalisme, història llibertària, antiracisme, repressió, llibertat d'expressió, esperanto, etc. Trobem textos de Miguel González Urien, Tomá Ibáñez, Christian Spillmann, Francisco Gabriel Tamayo Vacas, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el maig de 2008.

***

Portada del primer número de Verbo Libertario

Naixements

Foto policíaca d'Aimé Bligny (2 de març de 1894)

- Aimé Bligny: El 15 de juliol de 1835 neix a Vincennes (Illa de França, França) l'anarquista Aimé Eugène Bligny –a vegades el primer nom citat erròniament André. Sos pares es deien Hilaire Charles Bligny, serraller, i Madelaine Virginie Defrance. Seguí la professió de son pare, però el 7 d'agost de 1883 declarà la seva empresa de serralleria en estat de fallida. Militant anarquista des de 1884, el 6 de juliol d'aquell any organitzà a Montreuil (Illa de França, França) una reunió pública. El març de 1886 presidí un míting de Louise Michel i Joseph Tortelier a Saint-Denis (Illa de França, França) i el 18 d'abril un altre de Louise Michel a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), al qual va seguir una baralla que el deixà ferit d'una pedrada. L'agost de 1887 acompanyà Jean Grave al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Segons la policia, assistia a reunions de diversos grups (Grup del Faubourg Saint Antoine, «Les Insurgés», Grup Cosmopolita, «Syndicat des Hommes de Peine», La Révolution Sociale, Grup de Pictus, Grup de Montreuil, etc.). En 1888 sembla que es retirà momentàniament del moviment llibertari. En 1892 reprengué les seves activitats i assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'estiu d'aquell any participà activament en una campanya abstencionista per a les eleccions al consell de districte del cantó de Vincennes. En aquesta època militava en la «Joventut Comunista del XX Districte» i fou un dels fundadors el juny de 1892 del «Grup Abstencionista Revolucionari de Montreuil», que a partir de novembre de 1893 es reunia al seu taller. En aquesta època assistia a les reunions del Grup de Propaganda, de «Les Egaux du XXèmme», de «L'Autonomie Individuelle», de «Les Sociologues» i de «La Commune Anarchiste», i mantingué contacte amb destacats anarquistes (Barthélémy, Bernard, Bondoux, Delique, Jean Grave, Hivon, Mathias Hourt, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, Migeon, Joseph Tortelier, etc.). A finals de febrer de 1893, el seu domicili, al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil, on vivia amb sa companya Françoise Pauline Bezouar, que feia de cartomàntica i quiromàntica, i son nebot Henri Herouard, va ser escorcollat per la policia i va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 el seu domicili i el seu taller, al número 120 del carrer Fontenay de Montreuil, van ser novament escorcollats i va ser detingut sota la mateixa acusació. En aquesta ocasió la policia trobà correspondència de Jean Grave i de Charles Leprête, un cartell («Aux trois vaches, Rotschild, Carnot, Léon XIII, A mort!») i quatre exemplars de l'imprès Défense du compagnon Faure. Durant el seu interrogatori afirmar haver cessat des de 1893 tota relació amb el moviment anarquista. Internat l'endemà, 2 de març de 1894, a la presó parisenca de Mazas, el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Durant la primavera de 1895, segons informacions de confidents, tingué la intenció de crear un grup abstencionista per a les eleccions de 1896. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Camillo Di Sciullo

- Camillo Di Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos pares es deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino (Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la impossibilitat de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia dedicat sa família durant generacions. Durant sa vida laboral, que començà quan era un infant, treballà en els oficis més diversos, com ara teixidor, barber, pintor, fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista, propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no tenia 16 anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar violentament els guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de les seves funcions». D'educació autodidacta, començà les seves primeres col·laboracions periodístiques en 1887 amb Ettore Croce en el setmanari satíric La Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de Socors Mutus de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta de socis per les actituds clericals. En 1889  fou un dels creadors del Cercle «Giordano Bruno», que arreplegava els lliurepensadors de la ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer número del periòdic anticlerical Il Pensiero, del qual era el «soci responsable». En 1892 aquesta publicació passà a ser propietat seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies als contactes directes establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a Chieti, i amb els epistolars amb Pietro Gori. Il Pensiero, que perdé el subtítol de «Òrgan del Cercle "Giordano Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista on col·laboraren multitud de corresponsals d'arreu Itàlia i començà a tenir els primers problemes amb les autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894) i diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista que havia arribat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí la seva pròpia impremta, la «Tipografia del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894 s'imprimí Il Pensiero. Aquesta impremta, a més del periòdic, estampà nombroses publicacions i fullets d'autors anarquistes (Errico Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin, Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6 d'abril de 1894 va ser jutjat per «insults a les institucions monàrquiques constitucionals, provocació a l'odi entre les diverses classes socials, provocació contra l'ordre familiar i ofensa al dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser absolt i immediatament després va fer una conferència a Chieti i a Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per «incitació a la guerra civil, menyspreu i difamació pública de les institucions monàrquiques constitucionals i atemptat al dret de la propietat»; també defensat per Pietro Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del fullet Fra contadini, d'Errico Malatesta, publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser segrestats per les autoritats. L'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i el fracassat atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc a l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el moviment anarquista, foren la causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol per «instigació al delicte» arran de la publicació d'uns articles on es comentaven aquests magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres anys de presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de Pantelleria. El 12 de setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels números 14 i 15 (12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan reprengué la llibertat després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria, Itàlia) el 10 d'abril de 1898, continuà amb la seva activitat propagandística en la «Tipografia del Popolo» en plena època insurreccional a causa de la manca de subsistències, imprimint la major part dels periòdics subversius de la província i donant un nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri publicà a Roma la revista Il Pensiero, on reté tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del Popolo» edità Lettere ad una donna sull'Anarchia, que arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos periòdics. El desembre de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent creà una Biblioteca Popular Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés de Roma proposant la creació d'un únic periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza Libertaria. El març de 1908 s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on traslladà la seva editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia del Popolo». El 19 de febrer de 1911 publicà un número especial de dedicat a Giordano Bruno. El 2 de gener de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914 assistí al Congrés Subversiu dels Abruços, que se celebrà a Castellammare Adriatico. En plena Gran Guerra, el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una manifestació contra la guerra i aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la postguerra, s'adherí a la Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de Florència (Toscana, Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés anarquista regional, es creà la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es constituïren grups a diverses localitats de la regió. Poc després d'aquest congrés, tingué lloc un congrés regional de la Pulla, on  foren presents delegats de la Federació de la Campània i de la FAA, i on es proposà la creació de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les tres federacions regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte d'Aliança que reivindicava els principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en aquest congrés van ser presents grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de Castellammare Adriatico. Per parlar sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15 d'agost de 1920 se celebrà un Congrés de la Federació Regional a Castellammare Adriatico. Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el següent congrés de la FAA a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà entre el 2 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del feixisme va ser detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material propagandístic en diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a Milà (Llombardia, Itàlia), va ser sotmès a vigilància especial i vexatòria, patint cops per part de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de 1926, on es van trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat a dos anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos després la pena va ser commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de 1929, amb gairebé vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del príncep hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva avançada edat, va ser esborrat de la llista de persones a detenir en circumstàncies especials, però l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren fullets i periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del registre de la policia de fronteres al ser considerat «no perillós». Camillo Di Sciullo va morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral va ser prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo publicà la biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari «Camillo Di Sciullo» per honorar la seva memòria.

Camillo Di Sciullo (1853-1935)

***

Foto policíaca de Bernard Harvey (1905)

- Bernard Harvey: El 15 de juliol de 1865 neix a Paul (Cornualla, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) l'intel·lectual anarquista Benjamin Bernard Harvey. Destinat per sa família a la carrera eclesiàstica, estudià teologia per exercir de pastor protestant, però posteriorment es passà a estudiar filosofia a la Universitat d'Oxford (Oxfordshire, Sud-est d'Anglaterra, Anglaterra). Més tard viatjà per l'Orient, on estudià filosofia i diverses religions i aprengué sànscrit. En 1901 s'instal·là a París, al número 171 del carrer Saint-Jacques del Barri Llatí, i seguí estudis de filosofia i d'història de les religions al Col·legi de França i l'Escola d'Estudis Superiors. També, sembla, va fer estudis de ciències exactes i experiments de química. A París visqué fent classes d'anglès i de filosofia. Va fer amistat amb l'anarquista Pedro Vallina Martínez, qui li va presentar altres companys llibertaris (Amilcare Cipriani, Charles Malato, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios García, etc.). El 5 d'octubre de 1902 assistí amb Charles Malato a l'enterrament d'Émile Zola al cementiri de Montmartre de París. El maig de 1905 va ser acusat amb tres companys (Eugène Caussanel, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez) d'estar implicats en l'atemptat amb bomba contra el rei d'Espanya Alfons XIII esdevingut la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905 al carrer Rivoli de París. En l'escorcoll del seu domicili es trobà una biblioteca de centenars de llibres. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 se celebrà l'anomenat «Procés dels Quatre», però davant la obscuritat del cas i les manipulacions policíaques de les policies francesa i espanyola, els quatre processats va ser absolts dels delictes de «complicitat de temptativa d'assassinat» i de «fabricació i possessió d'explosius», però se li va decretar l'expulsió del país. Durant la instrucció declarà que no era anarquista, però davant el tribunal reconegué que professava les idees anarquistes, però que no era partidari de les «accions individuals» i que estudiava explosius, pirotècnia i balística des d'un punt de vista estrictament científic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Marius Tardieu (2 de juliol de 1894)

- Marius Tardieu: El 15 de juliol de 1868 neix a Puegoulen (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Henri Tardieu –també citat erròniament el nom com Maurice. Era fill d'Henri Victor Tardieu, conreador, i de Marguerite Victoire Plantier. Des del 20 d'octubre de 1882 treballava d'aprenent d'ebenista a la fàbrica de pianos «Pleyel Wolff» de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era considerat un bon obrer. Assistí regularment a les reunions anarquistes de Saint-Ouent i durant les nits es dedicava a aferrar cartells. En 1889 va ser cridat a files, però va ser declarat «no apte» per una hernia. El febrer de 1894, segons informes policíacs, havia declarat que buscava dinamita per venjar l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. El 19 de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar un cartell d'una reunió pública d'una candidatura, una cançó d'Achille Leroy, diversos fullets Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr Kropotkin i d'altres (L'Almanach du Père Peinard de 1894, Les anarchistes et ce qu'ils veulent, La conquête du pain, Déclarations de G. Étiévant, Dieu et l'Etat, Entre paisans, Riches et pauvres, La Société au lendemain de la révolution, Les travailleurs des villes aux travailleurs des campagnes, etc.), publicacions anarquistes (Le Père Peinard, La Question sociale, La Révolte, etc.), un revòlver «Bull Dogg» de 8 mm, una capsa amb 23 bales i un punyal. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia demanà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà el cap de la I Brigada d'Investigacions es presentà al seu domicili, al número 21 bis del carrer l'Hermet, però la perquisició no donà cap resultat. Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després tancat a la presó parisenca de Mazas. El 19 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes i també en el de 1896 i en el que es va fer posterior a 1900. El 25 de setembre de 1909 es va casar a Saint-Ouen amb la jornalera Anna Catherine Beny i amb aquest matrimoni legitimà dos fills de la parella nascuts a Saint-Ouen, Marius Pierre Tardieu, el 30 de juny de 1899, i Marcel Tardieu, el 28 de setembre de 1900. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Montmartre de Saint-Ouen, que va ser el seu domicili definitiu, i continuava treballant d'obrer en pianos. Marius Tardieu va morir el 30 de novembre de 1909 al seu domicili de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de juliol

Esdeveniments

Selfactina

- Conflicte de les Selfactines: El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines –de l'anglès selfacting–, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l'estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el govern, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones –aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

***

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

- Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.

Naixements

Foto policíaca d'Amédée Bruneau (2 de març de 1894)

- Amédée Bruneau: El 14 de juliol de 1847 neix a Châteauroux (Centre, França) l'anarquista Amédée Jean Baptiste Bruneau. Sos pares es deien François Bruneau, fuster, i Marie Élisabeth Serreau. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). El 30 de març de 1878 es casà al X Districte de París amb l'obrera d'ombrel·les parisenca Marie Ernestine Savart, amb qui en 1894 tenia sis infants. Aleshores sense feina, el 2 de març de 1894 el seu domicili del número 36 del carrer Saint-Honoré va ser escorcollat per la policia en una gran batuda contra els sospitosos de formar part de grups anarquistes; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però cinc dies després va ser posat en llibertat. Amédée Bruneau va morir el 26 de desembre de 1898 al seu domicili del número 4 del carrer Saussaies del VIII Districte de París (França).

***

Pierre Quillard

- Pierre Quillard: El 14 de juliol de 1864 neix al XII Districte de París (França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre François Marie Quillard. Sos pares es deien François Quillard, empleat, i Marie Joséphine Payot. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article «L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues –considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»– i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat –membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. El 12 d'abril de 1906 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Augustine Talbot. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a la Clínica Hartmann de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993), La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

***

Foto policíaca d'Henri Guérin (22 de febrer de 1894)

- Henri Guérin: El 14 de juliol de 1869 neix a Le Mesnil-sur-Orge (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Henri Lucien Guérin. Sos pares es deien Louis Amant Guérin, fuster, i Julie Justine Doiselet. Es guanyava la vida com a cambrer de cafè a París (França). En 1890 i 1891 va ser declarat no apte per a fer el servei militar per «feblesa» i en 1892 va ser classificat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit. En els anys noranta vivia al número 32 del carrer Gabrielle del XVIII Districte de París. En 1893 va ser una temporada gerent de La Revue Anarchiste i en 1894 de La Revue Libertaire. També va ser gerent el març de 1894 dels últims números de La Révolta, abans que aquesta fos substituïda per Les Temps Nouveaux. El gener de 1894, amb Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche, va ser interrogat pel jutge d'instrucció en una ona de detencions d'anarquistes parisencs, però el seu cas va ser sobresegut, ben igual que els dels companys. El 20 de febrer de 1894, arran dels atemptats del carrer Saint-Jacques i del carrer Faubourg Saint-Martin, va ser detingut al domicili de Louis Duprat, comerciant de via al carrer Ramey. Després de ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, sense cap càrrec, va ser posat en llibertat, però ven aviat va ser denunciat com a gerent de La Revue Libertaire i de La Révolte. Abans de ser detingut, fugí cap a Bèlgica i s'instal·là al número 17 del carrer Saint-Alphonse de Brussel·les, i ràpidament se li van unir Henri Beylie i Henri Gauche. A Brussel·les va contactar amb Cyprien Jagolsgowski, que es feia anomenar baró Urgern von Sternberg de Rússia, que li havia de lliurar una important suma destinada a La Révolte i aquest li va proposar la realització de diversos atemptats, però Henri Guérin va sospitar-ne. Dos dies després va ser expulsat de Bèlgica i, sota el nom d'Auber, arribà a Amsterdam (Països Baixos), però Jagolgowski es va reunir amb ell i, contra la seva voluntat, s'instal·là a l'habitació que havia llogat. Després de la sortida de Jagolgowski, aviat implicat en els atemptats de Lieja (Valònia), va ser detingut pensant que es tractava del baró Urgern von Sternberg i trigà 16 dies empresonat mentre demostrava la seva autèntica identitat. Expulsat de Bèlgica, va ser exonerat, amb Henri Beylie i Henri Gauche, dels atemptats de Lieja. L'11 de maig de 1894 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiencia del Sena a tres anys de presó i 100 fracs de multa per «apologia de fets qualificats com a crims». Fins al març de 1895, sota nom fals, treballà a l'Exposició d'Anvers (Flandes) i, gràcies a una amnistia, pogué retornar a París, però va caure malalt a causa dels viatge de 10 dies a peu en ple hivern. Es va llançar una crida per ajudar-lo financerament i poder-lo visitar. Reprengué la seva feina de cambrer de cafè. Sa companya fou Madeleine Blanche Marie Gautier. El seu últim domicili va ser al número 46 del carrer Joseph de Maistre del XVIII Districte de París. Henri Guérin va morir el 29 de juny de 1899 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

***

Henri Ferrier

- Henri Ferrier: El 14 de juliol de 1871 neix a La Guerche-de-Bretagne (Gwerc'h-Breizh, Bretanya) l'anarquista Henri Jean Marie Ferrier. Sos pares es deien Pierre-Constant Ferrier, carreter, i Cécile François Beuneau. Carreter de professió com son pare, durant la primavera de 1894 s'establí a Cavalhon (Provença, Occitània). El 25 de juny d'aquell any va ser detingut en un cafè amb el sabater socialista Charles Gobin després d'haver-se congratulat de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Presentat davant el jutge d'instrucció d'Avinyó (Provença, Occitània), es va declarar anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per «apologia del crim, de l'assassinat i d'ultratges», juntament amb Charles Gobin i Joseph Chasin, miner que havia estat detingut pels mateixos fets. En 1895 sembla que era corresponsal del periòdic Le Libertaire. El 17 d'agost de 1895 va ser jutjat, amb son germà Nestor i altres companys (Noé, Henri Perrier i Jourdan) d'un grup anarquista d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), per la X Sala de la Policia Correccional sota l'acusació d'haver planejat posar una bomba a la comissaria parisenca de Clichy i condemnat a vuit mesos per «complicitat en la fabricació i possessió d'explosius» –la resta d'encausats van ser condemnats a dos anys de presó. En 1896 s'establí a Champigny, a prop de Melun, (Illa de França, França), on estava sota vigilància policíaca i hi vivia en una casa aïllada, ocupant-se, sembla, en tasques literàries i de dibuix. En 1897 les autoritats proposaren que fos esborrat del llistat d'anarquistes. Posteriorment visqué duran més de dos anys a Melun, a Fontainebleau, on es va casar, i a Montereau-sur-le-Jard, totes poblacions de l'Illa de França, on la seva vida no donà lloc a cap informe policíac. La tardor de 1902 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes per a esborrar i el gener de 1904 en va ser definitivament esborrat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joséphine Accini (1898)

- Joséphine Accini: El 14 de juliol de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia) la modista anarquista Joséphine Accine, també coneguda com Joséphine Camilloni, pel llinatge de son marit Nicolas Camilloni. Va ser fitxada com a anarquista per les autoritats italianes a Niça (País Niçard, Occitània). El 26 de setembre de 1898 se li va obrir un expedient individual i el 4 d'octubre d'aquell any va ser fitxada per la policia francesa. Vivia al número 3 del carrer Lascaris de Niça i en un escorcoll policíac se li requisaren els fullets Confession d'un anarchiste, d'Henri Tricot, i Entre paysans, d'Errico Malatesta, a més d'un exemplar del periòdic anarquista bilingüe de Niça L'Esclave - Lo Schiavo (1898), editat per Michel Auda. El 10 de desembre de 1898 la policia assenyalava que havia abandonat Niça dos dies abans amb destinació Torí. El juliol de 1901 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joséphine Accini (1881-?)

***

Tomba de Basile Sebastiani

- Basile Sebastiani:El 14 de juliol de 1886 neix a La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Basile Émile Sebastiani. Era fill dels italians de San Macario (Saramate, Llombardia, Itàlia) Paolo Sebastiani, jornaler, i Agostina Rinaldi. En 1906, per ser fill d'estrangers, va ser exonerat de les seves obligacions militars. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat entre el 10 de novembre de 1915 i el 10 d'abril de 1919 en l'exèrcit italià. En 1920 treballava de paleta i vivia al número 46 del carrer Poilus de La Ciotat. El 24 de gener de 1920 es casà a La Ciotat amb la domèstica italiana Gelsomina Giammugnani, amb qui tingué un infant. Milità en el grup anarquista «L'Action Libertaire» (Joseph Berenger, Félix Denegri, Paul Mei, etc.) de La Ciotat, adherit a la Federació Anarquista Provençal (FAP). Ja naturalitzat francès, el 15 d'octubre de 1935 va ser alliberat de les seves obligacions militars. A finals dels anys trenta va ser fitxat com a «anarquista» per la policia. El setembre de 1938 figurava en un llista d'anarquistes residents al departament de Boques del Roine. Basile Sebastiani va morir el 12 de gener de 1981 a l'Hospital de La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)

- Oreste Abbate: El 14 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Oreste Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch. Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a electricista. El 28 de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per «resistència al reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va ser destinat a l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto, Itàlia) com a obrer especialitzat, però el comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i l'envià a Nàpols amb residència obligatòria. Cridat a files i incorporat en el 71 Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül), desertà el 29 d'octubre de 1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el «Cas de la bomba de Zuric», va ser detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat durant sis mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2 de desembre de 1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà a Alemanya i a començament de 1919, amb altres revolucionaris italians (Francesco Misiano, Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg, etc.), prengué part en la Revolució, participant el 6 de gener de 1919 en l'ocupació de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de gener, va ser reclòs a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres revolucionaris italians (Luzinano Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio Balduini, etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat. D'antuvi s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família llibertària dels Zanolli, i posteriorment retornà a Berlín, on freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari. Arran de l'amnistia promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de Ministres italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà, fent-se passar per l'exsoldat austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste (Friül), on regentà un magatzem d'aparells elèctrics. En aquesta època rebé sovint la visita del socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925 patí un escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums subversius en llengües alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a Alemanya i l'octubre de 1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia tingut dos fills (Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina), filla d'una família de treballadors antifeixistes i socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül), emigrà a la Unió Soviètica, on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest mateix any de 1932, a Tula (Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el setembre de 1935 la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut del règim soviètic i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada italiana a Moscou per intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la visita de son amic Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores, crítics amb el Partit. A començaments de 1937 aconseguí arribar a França, on sa companya Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i s'establí a Villeparisis (Illa de França, França), on treballà d'electricista. En 1948, segons un informe de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en aquesta localitat sense que res es pogués dir d'ell. Oreste Abbate va morir el 7 d'abril de 1949 al seu domicili de Villeparisis (Illa de França, França).

Oreste Abbate (1887-1949)

***

- Ugo Resta: El 14 de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia, «no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

***

Buenaventura Durruti Domingo

- Buenaventura Durruti Domingo: El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domingo –també citat Domínguez i Dumenge. Fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler –el segon llinatge oficial de Buenaventura Durruti, Domingo, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut –només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes –especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)–, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball  (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» –«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular–, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè –format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes– es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes –del qual era cap del Departament de Transports– va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero –versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II–, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

Buenaventura Durruti Domingo (1896-1936)

***

Salvador Martí Palacios (ca. 1961)

- Salvador Martí Palacios: El 14 de juliol de 1897 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Salvador Martí Palacios, conegut com Salvadoret Panorra. Era fill de Baptista Martí Sanz i de Milagros Palacios. Es guanyava la vida treballant de llibreter, escrivent i corresponsal de premsa, i posteriorment de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), ben igual que son germà Joan Baptista Martí Palacios. El juliol de 1931 presidí un míting de la CNT a Cocentaina. L'abril de 1932 era membre del grup «Joventut Anarquista». Posteriorment es passà a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari local i de la Federació Comarcal de la Indústria del Paper «El Serpis». El 28 de març de 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar, juntament amb son germà Joan Baptista, a bord de l'Stanbrook des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), deixant a la Península sa companya, dues filles i un fill. En arribà a Àfrica, va ser tancat, amb son germà Joan Baptista, al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria Francesa; actualment Algèria). Formà part de la Secció de l'UGT d'Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria). Salvador Martí Palacios va morir el desembre de 1963 a Orà (Orà, Algèria) quan exercia el càrrec de secretari de l'UGT de la ciutat.

***

Necrològica de Gregorio Naso publicada en el periòdic tolosà Espoir del 5 i 19 de juliol de 1980

- Gregorio Naso: El 14 de juliol de 1900 neix al barri de San Cristóbal de Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Gregorio Naso –a vegades el seu llinatge citat Nasso. Era fill d'una família d'immigrants italians de vuit germans i germanes. De ben jovenet començà a treballar d'obrer cosidor de sabateria i s'afilià a la Federació d'Obrers del Calçat (FOC), adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), de la qual arribà a ser secretari, i amb la qual, juntament amb Emilio López Arango, Cibelli, Borrás, i altres, lluità per aconseguir millores en les condicions de treball. Nomenat delegat de la FOC en la Federació Local de Buenos Aires de la FORA, s'integrà en el Consell Federal de la FORA, del qual va ser nomenat secretari general. Membre de la redacció del periòdic Organización Obrera, òrgan oficial de la FORA, i de La Protesta, on tenia una columna fixa («Bosquejo histórico de La Protesta»), també col·laborà en La Obra (1936-1952) i més tard en la revista Reconstruir (1946-1976). En 1947 col·laborà en Tierra y Libertad. Es mostrà especialment actiu en les campanyes de solidaritat amb els militants anarquistes italoamericans Nicolas Sacco i Bartolemeo Vanzetti, amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini) i amb els obrers rajolers de San Martín (Buenos Aires, Argentina). També lluità contra la llei d'«associació il·lícita», que va ser aplicada als sindicats de la FORA. Durant la Revolució espanyola, fou membre de diverses comissions de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que s'organitzaren a l'Argentina. Com a secretari general de la FORA, presentà en el VII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 12 i el 23 de maig de 1951 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), un important memoràndum sobre l'antisemitisme. Arran de l'empresonament l'agost de 1952 pel règim de Juan Domingo Perón de sis obrers portuaris de Buenos Aires membres de la FORA (Zacarías Gutiérrez, Juan Bautista Mayorga, Honorio Bruno Santana, Oliva Teófilo Senaumont, Teodoro Suárez i Victorino Javier Volpe), fou un dels animadors de la «Comissió Pro Llibertat dels Obrers Portuaris de la FORA», que arreplegava totes les organitzacions anarquistes argentines. Va se comissionat per assistir al Congrés Nacional d'Unitat Sindical de Xile per a exposar aquest cas i proposar una moció de suport votada pels 2.325 delegats presents, alhora que interrompre el discurs del general Perón, convidat pel govern xilè; davant aquest fet, Perón ordenà des de Xile l'alliberament dels sis militants de la FORA empresonats. El 27 d'octubre de 1956, amb Jorge Perlés, assistí com a delegat de La Protesta al Congrés Constitutiu de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i l'any següent, amb Eduardo Colombo, representà aquest periòdic en el I Congrés de la FAU. En aquests anys milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Apassionat pel teatre avantguardista –dirigí diversos grups teatrals en els anys cinquanta– i bon orador, participà després de la mort de Perón en la «Campanya d'Educació Cívica» en el curs de la qual prengué la paraula tots els diumenges a places de Buenos Aires davant un nombrós auditori i va fer nombroses conferències a locals sindicals, ateneus i biblioteques. També va ser un dels fundadors de la Biblioteca Anarquista «José Ingenieros» i de l'editorial «Proyección». El maig de 1971 publicà en la revista Reconstruir l'assaig «El anarquismo y la violencia». Al final de sa vida s'establí amb sa companya Josefa Zorobeta Ustoa, amb qui tingué dues nines, a Gregorio de Laferrere (Buenos Aires, Argentina). El 18 de maig de 1976 participà en el funeral Carlos Kristof, de qui es considerava un dels seus fills espirituals, que se celebrà al Sindicat de Lampistes, i participà en el fullet que es realitzà en el seu homenatge titulat Recordanto a Carlos Kristof publicat el 17 d'agost d'aquell any. Gregorio Naso va morir el 16 de març de 1979 a Buenos Aires (Argentina).

Continua...

---