Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'1 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'O Pensamento Social

- Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres sem direitos, não mais direitos sem deveres (El Pensament Social. No més deures sense drets, no més drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de l'Associação de Resistência «Fraternidade Operária» (FO, Associació de Resistencia «Fraternitat Obrera»), adscrita a l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i sorgí arran dels estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit per José Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la redacció José Correia Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i José Tedeschi i en l'administració figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el propietari nominal. Antero Quental publicà el fullet O que é a Internacional per a costejar les primeres despeses de la publicació de O Pensamento Social. Trobem articles de Jaime Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto Fuschini, Tomás González Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph Proudhon i Antero de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la influència bakuninista i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel socialisme marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4 d'octubre de 1873.

***

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista, òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català –polèmica amb Le Revolté de Ginebra– a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una tercera època entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).

***

Capçalera del primer número de La Révolution

- Surt La Révolution: L'1 de febrer de 1909 surt a París (França) el primer número del diari La Révolution. Quotidien de lutte sociale. Aquesta publicació fou fundada i animada per Émile Pouget. Va tenir com a gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de 30.000 exemplars dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul Ader, Charles Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste Berthon, Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide Briand, Fritz Brupbacher, Amédée Catonné (Amédée Dunois), Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean Duchene, Henri Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri Fuss-Amoré, Henri Gauche (René Chaughi), Paul Guille, André Girard, Victor Griffuelhes, James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy), Léon Jouhaux, Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir), Henri Leyret, Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse Merrheim, Pierre Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile Pouget, Protat, Pierre Quillard, Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Séverine, Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch, Alexandre Zevaes, etc. Com a il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice Girard, Grandjouan, Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo). Publicà fulletons de G. Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann, É. LeRoy, Marius Rety, J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles, etc. En sortiren 56 números, l'últim el 28 de març de 1909.

***

Premsa llibertària

- Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera de Le Combat

- Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).

***

Capçalera de L'Espagne Nouvelle

- Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de 1937 surt a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic L'Espagne Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation Ouvrière. Aquest setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol i de periodicitat: «Bulletin d’information paraissant tous les lundis», «Organe pour la défense des militants, des conquêtes et des principes de la révolution espagnole (bimensuel)», «Organes réunis pour la défense des militants des conquêtes et des principes de la révolution sociale ibérique» i «Organe de défense des militants, des conquêtes et des principes révolutionnaires en Espagne». Sortí per substituir la desapareguda L'Espagne Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent) d'aquesta publicació fou sempre André Prudhommeaux i l'administrador P. Jolibois. Membres del comitè de redacció van ser Jean Dautry, Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé, entre d'altres. Publicà articles d'altres periòdics, com ara Pan, La Révolution Prolétarienne, Solidaridad Obrera, Spain and the World o Tierra y Libertad. De la primera sèrie en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1937. Després, el 12 d'abril de 1937, sortí un número-cartell fora de numeració que anunciava la nova sèrie, el primer número de la qual sortí el 19 d'abril de 1937. A començaments de 1938 aquesta publicació es va fusionar amb Le Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van col·laborar Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri, Félicien Challaye, Édouard Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn, José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De Malander, Martin, Hoche Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre Piller (Gaston Leval), André Prudhommeaux, Joan Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker, Lucía Sánchez-Saornil, Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan), etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de qualitat, per la seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats aspectes de la Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les seva pàgines publicà diversos articles i notícies sobre les maniobres estalinistes que es realitzaren al front d'Aragó i altres indrets –un article acabava amb l'eslògan «Per vèncer Franco, cal vèncer Stalin». Simpatitzà amb les posicions del grup català «Los Amigos de Durruti», alhora que engegaren diatribes molt dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de col·laboracionista i oportunista per la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El periòdic fou força crític amb el «Decret-llei Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de 1938 pel qual es reforçava el control policíac, s'agreujava la legislació sobre els estrangers i penava els ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació irregular –dedicà en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al citat decret-llei. L'últim número, triple 67-69 en format revista sota el títol L'Espagne Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939 –en aquest últim número es publicaren dos articles de Jaume Balius, secretari de «Los Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup dissident. Publicà el fulletó L'anarchisme et l'insurrection des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus, que restà incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva publicació s'alternà amb Terre Libre.

Naixements

Michel Zévaco

- Michel Zévaco: L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Sos pares es deien Antoine Zevaco, sastre –algunes fonts diuen que era militar–, i Lucie Savona. Després de brillants estudis, va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité, òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» –en va fer més de 1.400–, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. El 7 de novembre de 1907 es casà a Clichy (Illa de França, França) amb la italiana Francisca Maria Carolina Passerini; amb aquest matrimoni va legitimar els seus quatre infants (Louis Antoine, Michel André, Micheline i Marie Rose). L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918 al seu domicili. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

***

Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 24 de juny de 1923

- Amélie Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A començament dels anys vint fou membre de la secció minoritària sindicalista revolucionària del Sindicat d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de 1923 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena. En aquesta època col·laborà en L'Égalité (1923-1924), òrgan de la Unió Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del 21 de juny de 1923, però no va ser elegida acusada de comunista. En aquesta època fou membre dels Comitès d'Acció i prengué la paraula en nombrosos actes organitzats per aquesta organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí com a delegada del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional (Extraordinari) de la CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i tingué un paper molt destacat en la Conferència Femenina que se celebrà el dia abans d'inaugurar-se el citat congrés. Després d'aquest congrés, abandonà la CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels «Amics de La Bataille Syndicaliste». Entre 1924 i 1926 treballà com a secretària mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la Construcció del Sena. Durant la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida membre de l'executiva (tresorera) de l'UFSA. Membre del «Comitè de l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i col·laborà en el butlletí mensual de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) La Voix du Travail (1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la gerència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Notícia de la detenció de Joseph Unger apareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme de l'11 de setembre de 1911

- Joseph Unger: L'1 de febrer de 1885 neix a Lespinoy (Pas-de-Calais, França) l'anarquista Joseph Eugène Onésime Unger, també conegut com Joseph Émile Unger. Era fill natural de la jornalera Eude Florine Alphonsine Hanse i l'infant va ser legitimat amb el seu matrimoni amb Eugène Charles Unger, celebrat el 13 d'octubre de 1885 a Lespinoy. El 28 d'agost de 1909 es casà amb Angeline Deguisne. Ajustador a la Companyia de Ferrocarrils del Nord, va ser acomiadat durant una vaga de ferroviaris. Quan treballava als ferrocarrils conegué l'anarquista Barthélémy Baraille. Posteriorment va fer de firaire a París (França), on vivia al número 285 del carrer Clichy. Durant la tardor de 1909 s'establí a Amiens (Picardia, França) i va ser inscrit per la policia en les llistes d'anarquistes del departament del Somme. En 1911 vivia al número 5 de la plaça Louis-Dewailly d'Amiens. L'11 de setembre de 1911 va ser condemnat Pel Tribunal Correccional d'Amiens a dos mesos de presó sense llibertat provisional per «ultratge de paraula i violències» arran d'una manifestació contra l'encariment de la vida celebrada dos dies abans. En 1912 vivia al número 6 del carrer Saint-Leu d'Amiens. El 30 de març de 1912 va ser detingut a Amiens per a ser interrogat sobre la seva amistat amb l'anarquista Barthélémy Baraille, membre de la «Banda Bonnot». Joseph Unger va morir el 6 de setembre de 1963 a Anet (Centre, França).

***

Renée Dunan fotografiada per Henri Martinie

- Renée Dunan: L'1 de febrer de 1892 neix a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita, Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron, Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh, William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe, Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine, Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres, La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira, Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors, Les Humbles, L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix, L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal, Images de Paris, Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925), La flèche d'amour (1925), L'amant trop aimé (1925), Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925), Le stylet en langue de carpe (1926), Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'ai échappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931), Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan.

***

- Laurentino Tejerina Marcos: L'1 de febrer de 1893 neix a Villamartín de Don Sancho (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut com Peñaubiña. Sense pare reconegut, fou educat per un avi malentranyat que l'obligà a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a treballar com a dinamiter a les mines de Santa Lucía de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en els moviments vaguístics de l'època. Cap el 1915 va fer amistat amb Buenaventura Durruti, que després es perllongarien epistolarment (1917-1919). Es negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló disciplinari africà durant tres anys; al Protectorat del Marroc conegué el tinent Ramón Franco Bahamonde, a qui prestà obres revolucionàries. De bell nou a Lleó, fou empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a la mestra Rosina García, amb qui tingué quatre infants, i adquirí de manera autodidacta coneixements d'arquitectura i de construcció que li ajudaren força i li donaren un cert prestigi professional. En 1918 fundà un grup anarquista a Lleó. Entre 1919 i 1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, fet que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les presons d'Oviedo i de Burgos. En aquests anys col·laborà en La Revista Blanca i en Solidaridad Obrera. El maig de 1923 fou detingut, amb Santiago Durruti i altres companys, arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando González Regueral, però va ser alliberat per manca de proves. El 7 de gener de 1925 va ser novament detingut a Burgos (Burgos, Castella, Espanya) per propaganda il·legal. Després de ser posat en llibertat en 1926, s'establí un temps a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) amb Julián Floristán Urrecho, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel qual li demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer. Fugint de la possibilitat de la presó, passà amb Floristán a França, aprofitant que estava en llibertat condicional. Per aquest fet, van detenir sa companya i l'enviaren al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassada d'un segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní en 1927 a «Villa Marthe», en una petita casa obrera al barri de Chassain d'Anglet, prop de Biarritz (Lapurdi, País Basc), on Tejerina vivia sota el nom de Valentín Castillo. En aquesta època es declarà vegetarià i anarconaturista. A França milità en diversos grups anarquistes i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou detingut en 1927 arran de les manifestacions en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, encara que a França tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana i retornà a la Península. A Lleó engegà una enorme activitat militant i orgànica. El desembre de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou processat per una vaga a Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i per la qual acabà empresonat el 4 de gener 1934. Fou nomenat en diverses ocasions secretari de la Federació Local de la CNT de Lleó. Amb l'aixecament feixista, el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella, Espanya), poble de Rosina, però conscient de l'enemistat de la família sa companya, fugí cap al Nord, deixant amb pena pel camí sa filla Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la resistència, fou nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de Villamanín (Lleó, Castella, Espanya) passà a comandar el Batalló de Caçadors 206 («Batalló Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que rebé una menció especial per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña (Lena, Astúries, Espanya) –d'aquí ve el seu malnom Peñaubiña. El febrer de 1937 fou nomenat subdelegat de Treball per a Lleó, després d'haver estat nomenat secretari del Front Popular. Amb la presa del front Nord durant la tardor de 1937, es mostrà partidari de restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una breu estada a Buiza (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya), a casa del seu vell company Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de Rosina, Ángela. Malalt de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les seqüeles de la guerra, i amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre anys en un clot excavat en una habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls policíacs i de l'odi dels seus nebots. A finals de 1941, gravíssim, fou portat amb taxi pel seu fill Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel García. Després d'11 dies hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella, Espanya) i fou enterrat al mateix clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945 son fill Antonio Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar el cos de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota tortura d'algun dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van ser portades en una caixa al cementiri, però el capellà d'Onzonilla es negà a sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat en una sagristia en runes que després fou incorporada al cementiri. Sa companya, Rosina García, va morir l'octubre de 1963 en l'exili. El 19 de juliol de 2009 a Viloria de la Jurisdicción companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els companys de patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina, és militant anarcofeminista.

Laurentino Tejerina Marcos (1893-1944)

***

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de José Domeque Nadal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1977

- José Domeque Nadal: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Domeque Nadal. Sos pares es deien Alejandro Domeque Sus i Valera Nadal Larraseca. Es guanyava la vida treballant de carter. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del seu poble natal. A mitjans de 1932 col·laborà econòmicament amb una subscripció a favor dels presos. El 14 de desembre de 1933 va ser empresonat a causa de la revolució llibertària que s'havia produït; jutjat, el 10 de gener de 1934 va ser absolt, però restà a disposició governativa. El juliol de 1936 aconseguí evadir-se. En aquesta època, son germà Alejandro Domeque Nadal, va ser afusellat pels feixistes. El juliol de 1938 va ser nomenat Guàrdia del Cos de Seguretat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), encarregant-se, especialment, de menar el funicular que portava el personal a l'obra. En aquesta època era membre de la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. José Domeque Nadal va morir el 13 d'agost de 1977 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Marià Cardona Rosell

- Marià Cardona Rosell: L'1 de febrer de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Cardona Rosell –a vegades el seu segon llinatge citat com Rossell o Roselló–, que va fer servir el pseudònim Lysis. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà d'administratiu, comptable i economista, i parlava francès, anglès i esperanto. En 1932 viva a Madrid (Espanya). A finals de setembre de 1936 entrà a formar part, com a secretari de la Secció d'Economia, en el Comitè Nacional de la CNT i el novembre d'aquell any participà, amb Horacio Martínez Prieto, en les negociacions amb el president de la II República espanyola, el socialista Francisco Largo Caballero, per a la incorporació d'una representació confederal en el seu Govern. Representà la CNT en la Comissió Executiva del Servei Nacional de Crèdit Agrícola. El 31 de gener de 1937 va fer, al Cine Coliseum de Barcelona, la conferència «Aspectos económicos de nuestra revolución», que va ser publicada en fullet aquell mateix any. L'agost de 1937 representà l'Associació Nacional de Tècnics en el I Ple Regional de Tècnics de la CNT. En 1937 representà el Comitè Nacional i el Comitè Regional de Sindicats d'Ensenyament del Centre, del qual era secretari, en el Ple de València que constituí la Federació Nacional d'Indústria d'Ensenyament (FNAIE) i on va formar part de les ponències d'estatuts i de relacions amb la Unió General del Treball (UGT), tancant la reunió. El gener de 1938 assistí al Ple Nacional Econòmic Ampliat de València, on defensà els avantatges d'un banc sindical, redactà la ponència sobre salari familiar i formà part de la ponència sobre planificació de la indústria, i per la Federació Nacional de Treballadors de la Banca (FNTB) intervingué en el punt de mútues i assegurances. També en 1938 va ser nomenat secretari del Consell Econòmic Confederal Nacional; assistí al Ple de Regionals del Moviment Llibertari de Barcelona, el març al Ple de CNT, on exposà les seves tasques realitzades vers la creació del Banc Sindical Ibèric, i l'agost al Ple de Regionals confederals. A finals de 1938 redactà amb Horacio Martínez Prieto i Diego Abad de Santillán un avantprojecte de Consell Nacional d'Economia Mixt amb representació patronal, obrera i estatal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà a Mèxic, arribant, amb sa companya María Pagán Arévalo i sa mare Dolors Rosell Estrada, al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord del Mexique el 27 de juliol de 1939. El novembre de 1941 va fer una conferència sobre les col·lectivitzacions el Centre Iberomexicà de Mèxic. Adscrit al Grup Regional del Centre confederal, formà part de la ponència contra la Delegació del Moviment Llibertari i el 18 d'abril de 1942 va fer costat la moció de Joan García Oliver, que pretenia el suport de la CNT al govern de la II República en l'exili, presidit per Juan Negrín López. En 1947 militava en l'«Agrupació de la CNT», favorable a la línia seguida per la CNT de l'Interior. Trobem articles seus, especialment sobre les col·lectivitats agràries i sobre el Consell Nacional d'Economia, en CNT, Cenit, España Libre, Horizontes i Solidaridad Obrera, i en 1937 publicà «Tres certidumbres», en el llibre col·lectiu De julio a julio. Un año de lucha, que va ser editat l'any següent en francès amb el títol «Trois certitudes», en Dans la tourmente. Un an de guerre en Espagne. Marià Cardona Rosell va morir en la dècada del seixanta a Mèxic.

***

Necrològica d'Ignacio Garciandía Echavarría apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1983

- Ignacio Garciandía Echavarría: L'1 de febrer de 1901 neix a Arraia (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Ignacio Garciandía Echavarría –algunes fonts citèn erròniament el segon llinatge com Echevarría. Sos pares es deien Juan Garciandía i María Echavarría. Des que començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista, pogué passar-se a zona republicana el 2 d'agost de 1936. Durant la guerra civil lluità al front del nord enrolat en el Batalló «Bakunin». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Gurs, de Sètfonts i, des de 1941, de Noé. Durant l'ocupació alemanya formà part de la Resistència i l'estiu de 1944 participà en els combats per a l'alliberament de Montalban. Instal·lat en aquesta ciutat, milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Stepha Rawiez. Ignacio Garciandía Echavarría va morir el 10 de juliol de 1983 al seu domicili de Montalban (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat tres dies després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 31 de gener

Esdeveniments

D'esquerra a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut (Nàpols, juny de 1866)

- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.

***

Capçalera de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari barcelní Solidaridad Obrera del 29 de gener de 1937

- Miting de l'Escola de Militants: El 31 de gener de 1937 se celebra a la Casa CNT-FAI de Barcelona (Catalunya) un míting de l'Escola de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Catalunya. La finalitat de l'acte era posar a prova l'aptitud de l'alumnat del grup d'oradors i oradores. L'acte, presidit per J. R. Giner, de la Secció d'Actors del Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la CNT i alumne de l'escola, comptà amb la presentació de Manuel Buenacasa Tomeo i les intervencions de l'alumna Natividad Mulé i dels alumnes Arturo Mestres, Juan Bautista Sáez, Sebastián Sánchez, Benigno Sanz i Francisco Vidal.

Naixements

August Reinsdorf

- August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les seves últimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Notícia de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari parisenc La Croix del 9 d'octubre de 1890

- Sylvain Brault: El 31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània, Occitània) l'anarquista Silvain Brault, conegut com Sylvain Brault. Sos pares es deien Jean Brault, conreador, i Silvine Hugo. Després d'estudiar jardineria a Tours (Centre, França) i a Angers (País del Loira, França), treballà d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses (Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le Havre) i belgues (Brussel·les i Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a Tarare (Alvèrnia, Occitània), on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup anarquista local, difongué la premsa anarquista de la regió i establí relacions amb el destacat propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de 1890, durant una vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per un Tribunal Correccional i, considerant-lo «líder» de la vaga, condemnat a tres mesos de presó per «provocació a l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren nombrosos periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22 d'abril de 1892, preventiva a la manifestació de l'1 de maig, s'ordenà la seva detenció. El 14 de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de presó per «ultratges». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Clarenson

- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Alexandre Gabriel Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis, Fournil, Le Baron, Canet, Audierne). Sos pares es deien Jean André Clarenson, carrosser, i Eustelle Fragnaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort.

***

Luciano Visentin

- Luciano Visentin: El 31 de gener de 1898 neix a Mestre (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Luciano Visentin, conegut com Ciano Baccalà, per la seva extrema primesa. Sos pares es deien Gaetano i Lucia. Es guanyava la vida fent de sabater. El gener de 1917, en la revisió militar, va ser detingut sota l'acusació d'haver aferrat el manifest «Viva il Socialismo. Viva la Pace». Enrolat a files, el juliol de 1917 va ser acusat de «deserció»; jutjat, el 10 de desembre de 1917 va ser absolt per «malaltia mental» i va ser internat a les illes penitenciàries de Lipari, Ustica i Pantelleria. L'abril de 1919 va ser posat en llibertat. En 1921 va ser un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Mestre. El 6 de desembre de 1922 va ser detingut per l'assassinat l'agost d'aquell any del jove feixista Antonio Cattapan; jutjat, va ser declarat innocent i el maig de 1924 pogué sortir de la presó. Fugí clandestinament d'Itàlia cap a Àustria per por de les represàlies feixistes, juntament amb Giovanni Gheller i Felice Giaccone, però va ser tancat durant cinc mesos a Salzburg per haver estat trobat sense passaport i enviat de bell nou a Itàlia. L'agost de 1926 passà clandestinament a França, però a causa de l'empitjorament de la seva tuberculosi, l'octubre retornà a Itàlia. Detingut després de passar la frontera a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), va ser traslladat a Mestre, on va ser sotmès a vigilància constant i inscrit en un registre de «persones perilloses a detenir en cas de greus alteracions de l'ordre públic». El desembre de 1926 va ser amonestat per dos anys per la Prefectura de Policia de Venècia (Vèneto, Itàlia). El maig de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per haver transgredit l'amonestació. Un cop lliure, va ser sotmès a llibertat vigilada. El 22 de gener de 1928, tan bon punt va reprendre la seva feina de sabater, va ser detingut juntament amb altres dos joves (Ernesto Benvenuti i Gino Fantinato) sota l'acusació d'haver aferrat dibuixos amb la falç i el martell en l'aniversari de la mort de Vladímir Lenin. El 7 de setembre de 1928 va ser absolt pel Tribunal, però restà empresonat i el 12 d'octubre de 1928 se li va notificar la condemna a cinc anys de confinament i enviat a l'illa de Ponça. El novembre de 1932 va ser alliberat per la celebració del desè aniversari de la pujada del feixisme. De bell nou a Mestre, el 8 de juny de 1934 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar a França. El gener de 1937 va ser detingut de bell nou juntament amb el sabater comunista Leone Moressa, qui li havia donat feina a la seva botiga, sota l'acusació de «propaganda mesquina subversiva i antinacional». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Tremiti, a Ponça i a altres localitats de les zones de Potenza, Matera i Cosenza. Amb la salut molt malmenada, el maig de 1939 va escriure una carta des de Ponça al Ministri de l'Interior demanant ser traslladat a un municipi continental perquè el clima humit insular empitjorava la seva malaltia, tot declarant que reconeixia el feixisme com a «un gran moviment espiritual de la Itàlia proletària». A Lauria (Basilicata), un dels pobles del seu confinament, conegué Teresa Mazza, amb qui acabà casant-se. De bell nou a Tremiti, el juny de 1941 va escriure una nova carta al Ministeri de l'Interior demanant la llibertat del confinament o almenys ser enviat al continent. Traslladat a Lauria, població de sa companya, acabà de fer cinc anys de confinament. Un cop lliure, el 4 de febrer de 1942 tornà malalt amb sa companya a Mestre. Després de la II Guerra Mundial, promogué a la seva sabateria de Mestre la formació del grup «Romeo Semenzato», en memòria del jove company dels «Arditi del Popolo» assassinat per un feixista l'agost de 1921 en una manifestació a Dolo (Vèneto, Itàlia). En aquests anys organitzà trobades i reunions públiques. El seu anticomunisme extrem acabà per allunyar-lo del moviment. En 1969 Luciano Visentin es va traslladar a Martellago (Vèneto, Itàlia), població on va morir el 24 d'agost de 1984. Deixà inèdit un text autobiogràfic sota el títol Una povera vita. En 2005 Piero Bruello va publicar la biografia L'anarchico delle Barche. Notizie su Luciano Visentin, calzolaio (1898-1984).

***

Aristide Lapeyre

- Aristide Lapeyre: El 31 de gener de 1899 neix a Péléret (Monguilhem, Gascunya, Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Justin Lapeyre, conegut com Aristide Lapeyre. Sos pares es deien Thomas Lapeyre, masover a Péléret, i Marie Dulhoste, domèstica. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). El 3 de maig de 1928 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Alice Savergue. En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de «complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant «passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa «desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?, Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934), Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Odette Irène Estrade.

***

Cartoixa de Montalegre

- Joan Serret Bruguera: El 31 de gener de 1899 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i ocupà càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme, Catalunya). Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta població, assistiren centenars de persones.

***

Ramón Martínez Sarrión

- Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. Sos pares es deien Ramón Martínez i María Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là amb sa companya Dolores Prats a Morhange (Lorena, França), on treballà en la construcció. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrion va morir el 4 de novembre de 1966 al seu domicili de Morhange (Lorena, França).

***

- Marcel Michelet: El 31 de gener de 1912 neix a Saint-Barthélémy-d'Anjou (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Marcel Baptiste Michelet. Sos pares es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup, cosidora. Son germà gran Henri Michelet (Zoulou) també va ser un destacat anarquista i sa germana Marie Michelet fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais. Marcel Michelet es guanyava la vida ben igual que els altres membres de sa família, treballant d'obrer pissarrenc a Trélazé (País del Loira, França). En els anys trenta fou membre del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de Trélazé, adscrit a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), del qual va ser tresorer en 1939 –son germà ja ho havia estat amb anterioritat. Va ser fitxat per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira. Marcel Michelet va morir el 27 de setembre de 2000 a Saint-Barthélémy-d'Anjou (País del Loira, França).

***

Necrològica d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de novembre de 1975

- Andrés Alonso Pérez: El 31 de gener de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Alonso Pérez. Sos pares es deien Agustín Alonso i Rosa Pérez. En 1922 emigrà a Barcelona (Catalunya) i ja milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. Amb la victòria franquista va ser empresonat. En 1948 passà clandestinament a França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), milità en la CNT local, de la qual fou secretari de Cultura i Propaganda. Andrés Alonso Pérez va morir el 24 de juny de 1975 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Carmen Asensio, i fills.

***

Sortida de la "Columna Roja i Negra"

- Mariano Cruellas Marañá: El 31 de gener de 1914 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Cruellas Marañá. Fill d'una família de petits propietaris pagesos, sos pares es deien Juan Cruellas Canales i María Marañá Navarro. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a Fraga. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna Roja i Negra» al front d'Osca. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, amb sa companya Salvadora Serveto Calavera, també de Fraga i amb qui tingué una filla, Liria Cruellas Serveto. Milità en la CNT de l'Exili a Perpinyà. Més tard s'establí a Caracas, on també milità en l'anarcosindicalisme confederal. A la capital veneçolana esdevingué un petit patró amb assalariats i per aquest motiu en els anys seixanta va ser exclòs de la CNT. El 13 de gener de 1982 recuperà la nacionalitat espanyola. Salvadora Serveto va morir el novembre de 1992 amb 75 anys a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) durant un viatge familiar. Mariano Cruellas Marañá va morir el 23 d'agost de 1996 a Caracas (Veneçuela).

Defuncions

Anselme Bellegarrigue

- Anselme Bellegarrigue: El 31 de gener de 1869 mor a San Salvador (El Salvador) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Havia nascut el 23 de març de 1813 a Montfòrt (Gascunya, Occitània). Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern és la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

Notícia de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus apareguda en el diari parisenc L'Écho de París del 10 de febrer de 1912

- Alexandre Britannicus: El 31 de gener de 1912 mor a Étampes (Illa de França, França) l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Britannicus. Havia nascut el 17 de març de 1889 a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17 de març de 1891 a Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Pierre François Britannicus, primer mestre fuster calafat de l'Armada, i Marie Renée Raguénès. Aviat quedà orfe de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de desembre de 1908 s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i l'1 de gener de 1910 desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a Rochefort (Poitou-Charentes, França). A principis de la dècada dels deu freqüentà es cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien. L'octubre de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi, Hainaut, Valònia) i acusat de «vagabunderia», ben igual que els anarcoindividualistes i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier, i expulsat de Bèlgica. Lector del periòdic L'Anarchie, el seu nom apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Renard, rebentà la porta de l'economat de l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais, Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un dispar el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville (Illa de França, França) –la versió oficial diu que es va suïcidar, però l'autòpsia demostrat que el tret que el matà era de la policia–; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. La identitat d'Alexandre Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son germà, Jean Britannicus, després que les autoritats exhumessin el cadàver enterrat al cementiri de Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era son germà Alexandre. No obstant això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser detingut el 2 d'agost de 1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre Britannicus i que el mort corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 de gener

Esdeveniments

Portada del primer número de Cultura

- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1925

- Conferència d'Antignac: El 30 de gener de 1925 se celebra al Bar des Sports de Bordeus (Aquitània, França), organitzada pel Grup Anarquista de Bordeus, una conferència d'Antoine Antignac sobre l'acció anarquista i anarcosindicalista. La xerrada, que portà com a títol «Le rôle de la CGT de la rue Lafayette. Le rôle de la Confédération Unitaire. L'action anarchiste» (El paper de la CGT del carrer Lafayette. El paper de la Confederació Unitària. L'acció anarquista). En la xerrada es va parlar de les diferències entre la Confederació General del Treball (CGT) i la seva excisió, la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i el paper que havien de jugar els anarquistes en aquella conjuntura.

***

Un exemplar de Liberté

- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf: «Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria –Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.

***

Cartell per la llibertat dels detinguts

- Detenció de la Conferència Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar Lafuente del barri de la Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia deté un grup de 58 llibertaris arribats de totes parts de la Península i algunes d'Itàlia que pretenien reconstituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Segons fonts policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos domicilis dels detinguts es van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes, propaganda i documentació orgànica. Tres dels detinguts, un portuguès i dos italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores després. De la resta de detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la Via Laietana, foren posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren més de sis mesos tancats acusats de tinença d'explosius.

Naixements

Gustave Lefrançais

- Gustave Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix al III Districte d'Angers (País del Loira, França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Adolphe Gustave Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Fill d'una una família antibonapartista, sos pares es deien Philippe Lefrançois, cap de taller de l'Escola Reial d'Arts i Oficis, i Aglaée Risson. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública –amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres– i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale, òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament amb Élisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Anne Thérèse Lallemand. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

Paraskiev Stoianov

- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov –transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)–, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse –cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu–, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota –parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)–, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa –especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)–, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

***

Notícia de la detenció d'Élie Dixneuf apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 15 d'octubre de 1915

- Élie Dixneuf: El 30 de gener de 1873 neix a Les Sables d'Olonne (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Élie Alexandre Charles Dixneuf, conegut com Bourget o René. Sos pares es deien Pierre Alexandre Dixneuf, llauner, i Marie Estelle Bourget, modista. Fou membre del moviment de les «Universitats Populars» i destacà com a propagandista de l'antimilitarisme. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció. En 1893 vivia al carrer Perrault de Nantes (País del Loira, França) i el gener d'aquell any va ser detingut i acusat de robatori pel restaurador Divet, però finalment el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat. A començament de segle milità a Nancy (Lorena, França) i vivia al número 7 del carrer de Laval de Saint-Nicolas-de-Port (Lorena, França). En 1899 era administrador delegat de la Societat Cooperativa Anònima d'Obrers Pintors «Le Travail» de Nancy, especialitzada en pintura de la construcció i en decoració, i que tenia la seu social al número 13 de la plaça Saint-Epvre de Nancy. Col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué de Marsella (Provença, Occitània). A més a més, en aquesta època era representant d'articles per acolorir fotografies a mà. El novembre de 1901 va fer una crida en Le Libertaire per agrupar els antimilitaristes de la zona de Nancy. Durant la primavera de 1902 va ser candidat abstencionista en les eleccions a Nancy. En 1902 fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» (Manifest al soldats) i aquest mateix any col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. En els anys deu vivia al número 36 del carrer Clignancourt del XVIII Districte de París (França) i estava fitxat com a «anarquista individualista» per la policia. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files, però es declarà insubmís i es va proveir de documentació falsa. El 13 d'octubre de 1915, denunciat per la seva portera, va ser detingut al carrer Rivoli de París amb un carnet d'identitat fals a nom de Bourget, individu lliure de tota obligació militar, i va ser tancat a la presó parisenca de Cherche-Midi. Posat en llibertat amb un permís de tres dies per anar a l'enterrament de son pare, no tornà comparèixer a la presó. El 20 de desembre de 1915 es va ordenar la seva detenció per «insubmissió i ús de documentació falsa». El 24 de juliol de 1916 va ser jutjat pel II Consell de Guerra en rebel·lia i condemnat a 20 anys de treballs forçats, a la degradació militar, a 3.900 francs de multa i a 20 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Giuseppe Raffaelli

- Giuseppe Raffaelli: El 30 de gener de 1892 neix a La Soggetta di Cerreto (Montignoso, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Sos pares es deien Romualdo Raffaelli i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana, Itàlia), quan encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista, esdevenint un fervent propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei militar durant la Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes (anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després hagueren de fugir a les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant una topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant militar d'artilleria, de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser composta a Viareggio (Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la infància, on s'havia refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la persecució dels escamots feixistes, passà a França. A les poblacions provençals de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i d'Antíbol, on visqué entre 1928 i agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta, pedrapiquer, pagès, electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la policia per possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure implicat en el robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va ser fitxat per la Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de relleu la seva «pèssima conducta moral i política», la seva «intensa activitat antinacional i antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto Meschi. Inscrit en la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la policia ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre de «terroristes amb capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost de 1936, arran de l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la «Columna Italiana», de majoria anarquista, en la mateixa brigada de Libero Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24 d'octubre de 1936 va ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front d'Aragó, i va ser hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat el 24 de febrer de 1937 a París (França) per continuar les cures. El 26 de febrer de 1937 retornà a Niça, sense documentació i ferit, i després s'establí oficialment a Antíbol (Provença, Occitània). Després de la rendició de França a les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a Antíbol pel govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe Pétain i l'endemà internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre de 1942 el cap del camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo «simpatitzant comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a Itàlia i interrogat per la Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15 de febrer de 1943 se li va assignar confinament per cinc anys per «combatent antifranquista a Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, arran de la caiguda de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i participà en la resistència. Durant la postguerra creà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso i prengué part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà el setembre de 1945 a Carrara. Participà activament en la FAI i representà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso en els congressos de Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona (Marques, Itàlia) de desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa (Toscana, Itàlia), de desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de desembre de 1962. Arran del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla que s'acostà a les posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El 19 de desembre de 1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels dissidents i on van ser invitats els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del Congrés de Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI. Giuseppe Raffaelli va morir el 2 de febrer de 1984 a Montignoso (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Raffaelli (1892-1984)

***

César Fauxbras (1935)

- César Fauxbras: El 30 de gener de 1899 neix a Rosendaël (Nord-Pas-de-Calais, França; actualment pertanyent a Dunkerque) el mariner, escriptor, periodista, comptable i militant anarquista i anarcosindicalista Kléber Gaston Gabriel Alcide Sterckeman, més conegut com César Fauxbras. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest Sterckeman, empleat d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2 d'abril de 1914, amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique, amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser destinat a les bases d'Àfrica del Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí el grau de segon contramestre. En aquest destí recollí els testimonis dels mariners que havien participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril de 1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant a Le Havre (Alta Normandia, França). Posteriorment s'instal·là a la regió parisenca. El 5 de juny de 1924 es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte de París. Entre el desembre de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge d'automòbils. En 1927 nasqué sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert comptable. L'estiu de 1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat, Provença, Occitània) amb la idea de muntar una llibreria, però el projecte no reeixí. Entre l'1 de juny de 1932 i el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un proveïdor de marbre. Sempre amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure, de manera molt humil, a Vincennes (Illa de França, França). Sota el pseudònim de César Fauxbras, en 1932 publicà el llibre Jean le Gouin. Journal d’un simple matelot de la Grande Guerre i en 1935 Mer Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean Fréville) va fer una crítica per al periòdic L'Humanité del 10 de juny de 1935. També en 1935 publicà Viande à brûler. Journal d’un chômeur, obra que va ser presentada als Premis Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat –aquest llibre va ser reeditat en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats pel «Club du Faubourg» a la Sala Poissonnière del Faubourg-Poissonière de París. En 1936 cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant de la Confederació General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide ou les banqueroutes frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista, col·laborà en diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le Merle Blanc, L'Oeuve, etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà regularment en el periòdic SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on destacà una sèrie d'articles contra el lapinisme (de lapin, conill en francès; terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements, i per un dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser processat i condemnat, amb Aurèle Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10 mesos de presó i 3.000 francs de multa per «propaganda contra la natalitat». En 1939 va ser mobilitzat, però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva militància llibertària, l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511 Batalló Regional amb seu a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de les tropes alemanyes a Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i març de 1941 a l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, Baixa Àustria, Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran Guerra. Durant l'Ocupació no va publicar cap llibre i només després de la II Guerra Mundial donà permís per publicar els seus llibres. A més les obres citades, podem destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la guerre sur l'incontinence oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le fétiche de mon oncle Archie. Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer, 1940). César Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de París (França). Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de son nét Anthony Freestone, algunes obres seves, com ara La débâcle. Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au mois de mai le soldat réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig (2011) i Le Théâtre de l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten obres inèdites, com Le corsaire boiteux i Pourquoi la Marine a trahi. En 2011 Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory of War in France (1914-45). Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly.

César Fauxbras (1899-1968)

***

Necrològica d'Emilio José González Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'agost de 1963

- Emilio José González Martínez: El 30 de gener de 1901 –algunes fonts citen erròniament el 31 de gener de 1900– neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio José González Martínez, conegut com Julio González. Sos pares es deien Froilán González García i Sabrina Martínez Martínez. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal de Lleó de la CNT. El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés Regional i en 1933 fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó, Castella, Espanya). Va ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El setembre de 1937 era vicesecretari del Comitè Provincial de Lleó de Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a França, fou conegut com Julio González. Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre el 17 i el 23 d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), però renuncià al seu càrrec i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant l'últim període de sa vida ocupà el càrrec de tresorer del Comitè Interdepartamental de la CNT dels Alts Pirineus. Vidu de Isidoria Alonso, estava casat amb segones núpcies amb Jeanne Marie Fernande Baylère. Emilio José González Martínez va morir el 23 de juliol de 1963 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Pietro Ranieri

- Pietro Ranieri: El 30 de gener de 1902 neix a Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia) –altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri, també citat com Pietro Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan tenia dos anys emigrà amb sa família a Ancona (Marques, Itàlia), que s'instal·là al barri popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les Joventuts Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà activament en els disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es refugià amb sa família a la República de San Marino i després a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), per retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup d'«Arditi del Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà una ferotge resistència a la invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost de 1922. Quan Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina per motius polítics –segons altres, després d'una baralla amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França, França)–, va ser expulsat del país i passà clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense documentació, però ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular a la Península, retornà a Catalunya. A Barcelona entrà a formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i després en la «Columna Durruti». Destinat al front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres anarquistes italians.

Pietro Ranieri (1902-1936)

***

Mariano Baglioni

- Mariano Baglioni: El 30 de gener –algunes fonts citen el 30 de novembre– de 1904 neix a Serra San Quirico (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mariano Baglioni. El 23 de maig de 1911 s'instal·là amb sa família a Fabriano (Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no acabà l'escola primària i començà a treballar a la barberia dels republicans Gisleno Carelli, Amleto Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva consciència política es va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i anarquistes. En 1926 marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell any un empresari luxemburguès de la construcció el va contractar just perquè pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb passaport en regla, emigrà a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on va obrir una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930 es casà amb Elvira Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de Gualdo Tadino, i la parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg desenvolupà una intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels feixistes locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a «simpatitzant comunista». El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre policíac de fronteres i el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves activitats polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre de 1936, amb altres companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola, Libertario Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel Partit Comunista i a París (França) prengué un tren especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà a la frontera. L'11 de novembre de 1936 s'enrolà en la formació «Guido Picelli», enquadrada en el «Batalló Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de 1936 al front de Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos, però va combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes que actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element anarcoide». L'11 de març de 1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella, Espanya) i un cop guarit retornà al seu destí, combatent fins a finals d'agost de 1938. Quan el «Batalló Garibaldi» es va retirar del front, marxà cap a França i el 8 de febrer de 1939 va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup llibertari «Libertà o Morte». Requerit per la justícia luxemburguesa, va ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats polítiques. Quan l'evacuació de la població a resultes de l'entrada de les tropes alemanyes al país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i s'establí amb sa família a Charolles (Borgonya, França). Després de l'armistici francoalemany, el juliol de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va reprendre el seu ofici de barber, però sense deixar de banda les seves activitats antifeixistes. El 22 d'agost de 1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera italiana i lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut el 30 d'agost de 1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys una petició on es penedia de les seves activitats polítiques passades i demanava clemència, però el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta demanda. El 14 de setembre de 1940 va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva militància comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va afirmar haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver lluitat en un batalló italià fins al final de la guerra. El 14 d'octubre de 1940 va ser condemnat a cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà immediatament a Fabriano. Participà activament en la guerrilla d'alliberament a les muntanyes de l'Úmbria i les Marques, i animà una ràdio clandestina a través de la qual, en estreta relació amb les forces aliades, indicava els llocs idonis a bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en altres missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg).

Mariano Baglioni (1904-1969)

***

Necrològica de Francesc Roda Subías apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de febrer de 1987

- Francesc Roda Subías: El 30 de gener de 1905 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Roda Subías. Sos pares es deien Francesc Roda i Maria Subías. Militava en el Sindicat Únic de la Pell de Badalona (Barcelonès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou delegat a la Federació Local entre 1931 i 1936. L'agost de 1931 a Barcelona representà el Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Durant la guerra civil formà part de la col·lectivitat de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i després marxà cap el front, on fou xofer d'una brigada del Cos de Tren. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat en camps de concentració. Després passà a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a les fortificacions de la «Línia Maginot» del nord de França. Durant la primavera de 1940, va ser detingut pels ocupants alemanys i reclòs el 25 de gener de 1941, sota la matrícula 3317, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), restant fins a l'alliberament del camp pels aliats el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la CNT i fou un dels fundadors de la Federació Local de Thiais d'aquest sindicat, on milità quaranta anys. Ocupà diversos càrrecs orgànics, com ara membre de la Comissió de Relacions de la Zona Nord, i fou delegat a plens i congressos, com ara el V Congrés de la CNT celebrat en 1983 a Barcelona. En la seva última època fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Choisy-le-Roy-Thiais de la CNT. Sa companya fou Francesca Allué. Francesc Roda Subías va morir el 14 de gener de 1987 a l'Hospital de Cochin de París (França) i fou enterrat dos dies després al cementiri municipal de Thiais (Illa de França, França), població on residia.

***

Virgilio Bertola i Agostina Mazzarese en les II Trobades Llibertàries celebrades entre el 30 i el 31 de juliol de 1988 a La Roquebrussanne (Foto de Bruno Nappi)

- Virgilio Bertola: El 30 de gener –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1907 neix a Sarzana (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Virgilio Bertola, també conegut com Virgile Bertola. Sos pares es deien Natale Bertola i Emilia Pastine. De ben jovenet començà a militar en els grups anarquistes de la zona de Carrara (Toscana, Itàlia). Per la seva participació en les lluites contra els escamots feixistes, juntament amb altres companys (Ugo Boccardi, Orlando Luciani, Pietro Montaresi, etc.), es va veure obligat a emigrar a França, d'on en 1933 va ser expulsat. Es va traslladar a Tunísia després de ser empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. El 25 de juliol de 1936 marxà cap a Espanya per lluitar contra el feixisme. Combaté en la «Columna Durruti» al front d'Aragó i després, enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, al de Madrid fins l'abril de 1937. De bell nou va ser destinat al front d'Aragó, resultant el novembre de 1937 ferit per una granada al braç esquerre i al crani en la presa del cementiri d'Osca. Després d'un temps a l'Hospital General de Barcelona, a finals de 1938 retornà a França, on encara restà convalescent. Després tornà a Tunísia, on, amb altres exiliats italians, creà un grup anarquista i combaté en la Resistència francesa. L'abril de 1951 es casà a Bizerta (Bizerta, Tunísia) amb Agostina Mazzarese. En 1957 retornà definitivament a França. A Toló (Provença, Occitània), continuà la seva militància llibertària i formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), relacionant-se amb el «Groupe Région Toulonnaise» (GRT, Grup Regió de Toló) de la Federació Anarquista (FA). Virgilio Bertola va morir el 5 de juny de 1993 a Toló (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Josep Comellas Cuadrench: El 30 de gener de 1907 neix a Avià (Berguedà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Ramon Pere Comellas Cuadrench. Sos pares es deien Ramon Comellas Serra, teixidor, i Ramona Cuadrench Soler. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal. A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre– de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de gener

Esdeveniments

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Míting per la «Mano Negra»: El 29 de gener de 1903 té lloc a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) un míting organitzat pel grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), amb el suport propagandístic de Les Temps Nouveaux i de Jean Grave, per protestar contra la permanència a la presó dels imputats en l'afer de la «Mano Negra» d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del Col·legi de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de París, germà d'Élie i d'Élisée Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette Meyer; Georges Yvetot, secretari de la Federació de les Borses de Treball de França i de les Colònies; Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de París; Francis de Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una carta d'Anatole France, que reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia arreu d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de Montjuïc. L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles i estrangeres, fou clos votant per aclamació una moció en què s'incitava el govern espanyol a revisar el procés. En aquest míting es recollí una certa quantitat de diners destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el romanent fou enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano Negra» per afrontar materialment la seva sortida de la presó.

***

Capçalera de Tiempos Nuevos

- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.

***

Cartell publicitari de Vida realitzat per Vicent Ballester Marco

- Surt Vida: El 29 de gener de 1938 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación Regional de Campesinos de Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la Indústria Gràfica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En sortiren 42 números, l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A València ja s'havien publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.

***

Portada del disc de Chumbawamba i Noam Chomsky

- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.

Naixements

Capçalera de L'Avant-Garde

- François Dumartheray: El 29 de gener –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener– de 1842 neix a Collonges (Savoia, Arpitània) el membre de la Internacional i anarcocomunista François Dumartheray –algunes fonts citen un segon nom Constant, però aquest no apareix a cap document oficial, i en la partida de naixement figura erròniament com Dumarterey. Sos pares es deien Jacques Joseph Dumartheray –citat erròniament Jean en la partida de naixement– i Marie Rubelin, pagesos empobrits i només pogué aconseguí una educació molt rudimentària. Es guanyà la vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests anys participà en experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la proclamació de la República a Lió. Perseguit arran del fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra (Suïssa), on treballà en un hospital com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina «L'Avenir», format per un grup de refugiats d'influència cabetiana gairebé tots de Lió, al IV Congrés general de la Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra –en aquest congrés proposà, amb Perrare, que només poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876 publicà –amb Pierre Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el primer text que parlarà de «comunisme anarquista»; aquest text es va distribuir el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII Congrés de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la constitució d'una federació francesa antiautoritària –amb Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Pindy, entre d'altres– que tindrà el seu primer congrés a La Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també s'encarregarà del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i Jules Montels va redactar una moció per al II Congrés de la Classe Obrera de Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Lió, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le Révolté, propagandista del «comunisme llibertari», el qual serà adoptat per la Federació del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880. Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França i restarà a Ginebra. Se subscriví a Le Réveil Anarchiste des del seu començament i envià suport econòmic sota el pseudònim del Vieux Savoyard. El 10 d'octubre de 1918 es casà al III Districte de Lió amb Marie Sophie Magne. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat política, però mantingué contacte amb destacats militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.

Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000

- Victor Minne: El 29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes) l'ebenista i propagandista anarquista Victor Polydore Minne. En 1888 emigrà a França en 1888 i en 1893 en va ser expulsat per la seva militància llibertària. El 12 de setembre de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) per haver aferrat cartells anarquistes i aquest mateix dia havia participat en l'ocupació de la redacció del periòdic Journal du XXè Siècle. En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser publicat anònimament, Révélations sur la prétendue folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser detingut repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère Victoria, reine des poires d'Angleterre et impératrice des roupies de singes; després d'escorcollar el seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest text. Jutjat per l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies després de la mort Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits contra aquesta reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la princesse Louise, fille du roi dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca d'Amédée Pauwels (1891)

- Amédée Pauwels: El 29 de gener de 1864 neix a Bèlgica l'anarquista il·legalista Amédée Pauwels, més conegut com Étienne Rabardy. Blanquer de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la fàbrica de sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on compartirà habitació amb l'anarquista Élisée-Joseph Bastard. Després va instal·lar-se a Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes eren força actius. Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del territori, però va retornar a França per cometre atemptats. El 15 de març de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la bomba que portava i que tenia intenció de deixar a l'església de la Madeleine de París. Dos atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després de l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de febrer, també li són atribuïdes. Totes les bombes que va col·locar, fins i tot la que acabà amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista il·legalista famós, Émile Henry.

Amédée Pauwels (1864-1894)

***

Foto antropomètrica de Michel Auda de la Comissaria Central de Niça (1897)

- Michel Auda: El 29 de gener –algunes fonts policíaques citen erròniament el 31 de gener– de 1873 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Michel Auda. Sos pares, no casats, es deien Joseph Auda, cotxer, i Joséphine Rabanin, planxadora. Es guanyava la vida de cotxer, com son pare, i com a empleat de comerç. Va ser cridat a l'exèrcit en la quinta de 1893, però va ser llicenciat el 23 de novembre de 1894 per «manca de talla». Era membre de «Les Libertaires de Nice», que havia estat fundat durant la primavera de 1897, grup que celebrava les reunions en la cantina del «Comptoir de Nice», al número 33 del carrer Pastorelli. El 8 d'agost de 1897, en sortir d'una reunió del «Comptoir de Nice», un policia va sentir el crit «Visca l'anarquia!» i el 9 de setembre la comissaria obrí una investigació, en la qual ell es trobava implicat, però la qual acabà sobreseguda. En aquesta època vivia al número 4 del carrer de Belgique. Entre agost i setembre de 1898 fou gerent del periòdic L'Esclave. Organe des revendications prolétariennes. El 30 de març de 1898 abandonà, amb sa companya Marie Müller, amb qui s'havia casat, Niça i s'establí a París, on el 26 d'abril de 1898 va ser fitxat per la Prefectura de Policia com a anarquista. El 24 de juny d'aquell any, sense recursos, sol·licità ajuda en la Prefectura de Policia per a poder retornar-hi i el 14 de juliol de 1898 ja era de bell nou a Niça. L'agost de 1898 la policia sospità que havia aferrat, amb Jean Deccio i Josep Gioan, membres del grup, els petits adhesius «L'armée est l'école du crime. Vive l'anarchie». L'11 de desembre de 1898 va ser detingut i portat a la comissaria del III Districte de París, juntament amb el belga Hannmann, després de ser acusat de cridar «A bas l'armée!», durant un altercat produït durant una conferència de suport a Alfred Dreyfus al Saló d'Art del carrer Blacas entre dreyfusards i antidreyfusards. En un article publicat en el número del 22 de gener de 1899 de Le Libertaire denuncià les maquinacions dels socialistes i en un altre del 6 de febrer de 1899 mostrà un estat molt pessimista del moviment llibertari de Niça. Un informe policíac de novembre de 1899 es va fer ressò de les dissensions en el si del grup llibertari de Niça, el qual havia perdut el local on es reunia en no poder fer front el pagament del lloguer i ell va ser acusat d'haver gastat els diners del grup en qüestions personals. A començament de segle, segons alguns, s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), però sempre va estar vigilat per la policia com a anarquista. Durant la tardor de 1900 es mudà del carrer Barla al carrer Emmanuel Philibert, on es reuní amb el company Eugenio Agostinucci. El 6 de maig de 1901 abandonà Niça i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on volia passar l'estiu, i l'11 de juny retornà a Niça. L'11 de desembre de 1901 el Tribunal de Policia el va condemnar a tres francs de multa per «escàndol injuriós» després d'haver insultat un capellà a l'avinguda de la Gare. L'abril de 1905 treballava de conserge al número 5 del carrer Guiglia i el maig d'aquell any es reuní amb sa companya, empleada en un hotel al Principat de Mònaco. Michel Auda va morir el 21 d'abril de 1918 al seu domicili de Canes (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció d'Émile Hureau publicada en el diari parisenc Journal des Débats Politiques et Littéraires de l'11 de març de 1915

- Émile Hureau: El 29 de gener de 1877 neix a Puy-la-Laude (Fontenay-sur-Loing, Centre, França) l'anarquista individualista, ocultista i espiritista Émile Hureau. Sos pares es deien Émile Alexandre Hureau, perruquer, i Eugénie Buge. Cresqué a Montargis (Centre, França), on vivien sos pares. A principis de segle tenia per companya Maria Verneren i es dedicava a guarir mitjançant el magnetisme i a altres ciències ocultes (espiritisme, telepatia, etc.). Abans de la Gran Guerra col·laborà en el setmanari L'Anarchie i en la primera sèrie de L'Idée Libre, periòdic fundat per André Lorulot, qui pensava que era un «militant de gran vàlua». En 1898 vivia amb sos pares al número 102 del carrer Saint-Lazare del IX Districte de París (França) i es trobava sense feina. El 15 de novembre de 1898 va ser cridat a files i integrat en el 150 Regiment d'Infanteria i el 24 d'abril de 1899 passà a la VI Secció de Comissionats i Obrers militars de l'Administració (COA). El 25 de setembre de 1901 va passar a la reserva militar activa amb el certificat de bona conducta. El desembre de 1912 signà, amb altres companys (Charles Albert, Henri Bataille, J. Couture, Paul Delasalle, Lucien Descaves, André Girard i J. Guérin), una protesta contra la condemna a mort a Grècia de l'advocat laboralista Constantin Zacchos. El 13 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en la III Secció de la COA, però el 13 d'octubre d'aquell any va ser donat de baixa per «depressió melancòlica amb obsessions hipocondríaques». En 1915 edità els pamflets antimilitaristes J'acusse, On nous ment! i On nous trompe, que repartí pels carrers i que donà lloc a la seva detenció el 9 de març de 1915, juntament amb sa companya, i «mèdium», Madeleine Émile Jund (Lucie Donnadieu) –també van ser detinguts en aquells dies André Lorulot i Henri Zisly–; jutjat amb sa companya, el 23 de juliol de 1915 el III Consell de Guerra els condemnà a tres anys de presó i 1.000 francs de multa per «complicitat de difamació cap a l'exèrcit, provocacions de militars a la deserció i publicació d'informacions concernents a les operacions militars susceptibles d'afavorir l'enemic i d'exercir una influència enutjosa en l'esperit de l'exèrcit i de la població» –la defensa ressaltà les seves «idees filosòfiques, cosmològiques i psíquiques» i la seva «jesuïtofòbia, i la premsa el qualificà d'«il·luminat, espiritista i practicant de les ciències ocultes». En aquest judici també van ser condemnats els anarquistes Léon Prouvost (un any i 1.000 francs de multa) i Ernest Charles Donnadieu, el marit de Lucie Jung (set mesos de presó). Malgrat que en dues ocasions, l'abril i el juny de 1917, la inspecció de salut militar, vist el seu estat mental, el classificà en el servei auxiliar, el 6 d'agost de 1917 va ser enviat a la II Secció Metropolitana d'Exclosos, mentre que sa companya encara purgà tres mesos de presó. El 17 d'octubre de 1917 la inspecció de salut militar li va diagnosticar una «psicoastènia». El 12 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i es va retirar al número 32 del carrer Gay-Lussac del V Districte de París. Després de la guerra col·laborà en «Les Publications Mensuelles» de L'Idée Libre (1919-1926), dirigides per André Lorulot, i en el periòdic Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), l'administrador del qual fou Auguste Gorion i el director Manuel Devaldès, en substitució d'André Lorulot. En 1921 era un actiu propagandista de la llengua Ido, col·laborava en L'Avant-Garde, de Lieja (Valònia), i vivia sense recursos, primer, al número 105 del bulevard Ney del XVIII Districte i, finalment, al número 11 del carrer Descartes del V Districte de París, que va ser el seu últim domicili. Va ser autor de nombrosos obres, com ara L'ascension de la science (traduït en 1922 a l'esperanto com L'acenso di cienco a Estocolm); De la télépathie. Étude sur la transmission de la pensée; La faillite de la politique; Les jésuites, la classe ouvrière et la révolution; À l'oeuvre contre le catholicisme!; Le problème de la langue International, sa solution; Le secret de l'univers devant la science officielle, etc. El 2 de juliol de 1921 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «robatori i encobriment». En sortir de la presó, Émile Hureau es va suïcidar el 18 de novembre de 1921 llançant-se al riu Sena al barri de Saint-Thomas-d'Aquin del VII Districte de París (França) i el seu cos va ser recuperat el 7 de gener de 1922. El certificat de defunció cita com a professió «autor científic». Segons l'anarquista Georges Vidal, en una nota necrològica publicada en la revista marsellesa Fortunio de l'1 de juny de 1922, Émile Hureau era un «filòsof defensor de les teories de Clémence Roger», la filòsofa, científica eugenista, feminista, lliurepensadora i maçona, traductora de Charles Darwin. El seu fullet De la télépathie. Étude sur la transmission de la pensée encara s'edita actualment.

***

Notícia del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair de l'1 de juny de 1920

- Édouard Mouche: El 29 de gener de 1878 neix al XI Districte de París (França) el lampista anarquista i antimilitarista Édouard Maxime Mouche. Sos pares es deien Louis Auguste Mouche, venedor de pa a domicili, i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al XX Districte de París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part del Grup Llibertari per la Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant, sobretot, de Louis Loréal i del qual va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918 el periòdic La Gerbe, que no aparegué a resultes de la prohibició per part del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar, i participà en diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du Peuple. En 1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de París de la Federació de Joves Anarquistes (FJA). A començaments de 1920 va ser detingut per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis Lóreal i René Péache, i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de juny de 1920 va ser jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte juntament amb sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre d'aquell any. A finals de gener de 1920, arran de la reconstitució del grup La Gerbe, al voltant de Léon Louis, Morthel Oupiter i René Péache, dimití del seu càrrec de tresorer. En 1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de París de l'FJA. El 20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va ser escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921, arran de la detenció de René Barril, reemplaçà aquest en la gerència del número 5 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA animat, entre d'altres, per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923 era membre del «Foyer Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i del Comitè d'Iniciativa i de Propaganda de l'Unió Anarquista (UA). En 1929 s'instal·là a Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest mateix any era membre de l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i corresponsal local de La Voix Libertaire. A començaments de la dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i sembla que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el tenia fitxat com a membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940 es casà a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment emigrà a Algèria. Édouard Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria).

***

Orlando Bolgioni

- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista «Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.

***

Foto policíaca de Vincenzo Ferrero (1934)

- Vincenzo Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts citen 1895– neix a Cocconato (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero, anglicitzat Vincent Ferrero i més conegut com John the Cook. Sos mares es deien Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA). Més tard, abans de la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot com a membre del «International Grup», format per militants de diverses llengües (italians, espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que estigué actiu fins a la dècada dels trenta. També formà part dels grups anarquistes italians «Libre Pensiero» i «Volontà». En 1917 va ser detingut quan feia un míting antibel·lista al carrer sota l'acusació de «vagància» i el 3 de març d'aquell any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup «Volontà», per passar moneda falsa; tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a un any de presó. El juliol de 1926 publicà el número únic de La Scolta. Publicazione anarchica di difesa e avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de 1932 dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione. Mensile libertario del West, que era una mena d'edició de la Costa Oeste de L'Adunata dei Refrattari. El 28 d'agost de 1927 publicà el número únic de Golgota, sobre l'execució dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà conferències d'Armando Borghi. El 2 de desembre de 1929 va ser detingut amb un company després d'intentar interrompre una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia, EUA). En 1932 L'Emancipazione va ser substituït per Man! The Measure of All Things, periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any, el consolat italià a San Francisco declarà que era «un dels anarquistes més perillosos del districte». Amb Domenico Sallitto (Dominick) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man!. Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per agents federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island (San Francisco, Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre d'expulsió sota l'acusació de «ser autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions democràtiques». El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a la Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel «Ferrero-Sallitto Defense Conference» (Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto), encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per les Llibertats Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San Francisco, Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener de 1936 van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva deportació, però un habeas corpus l'evità. Aquest mateix any s'edità el fullet Fight against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya de protesta engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto, però a ell se li va decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la dictadura de Benito Mussolini.  Per evitar la seva expulsió i la més que probable execució a la Itàlia feixista, trencà la llibertat sota fiança i fugí a Windsor (Ontario, Canadà). Posteriorment retornà clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne, Michigant) i després treballà de cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco sense despertar les sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca, Errico Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John Vattuone, etc. Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen l'11 de febrer– de 1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA). Paul Avrich recollí el seu testimoni en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Vincenzo Ferrero (1885-1985)

***

Notícia de la condemna de Georgette Manereck i de son company apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 18 de juny de 1907

- Georgette Manereck: El 29 de gener de 1887 neix a Épernay (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Georgette Manereck. Sos pares es deien Constant Félix Manereck, paleta, i Francine Pauline Augustine Gobin, modista. Es guanyava la vida de costurera com sa mare. El 7 de setembre de 1903 es casà a Épernay amb el venedor ambulant anarquista Charles Alphonse Villet. El 21 d'octubre de 1906 la parella va ser detinguda a Moulins (Borbonès, Occitània) per «ultratges i rebel·lió vers els agents»; quan van ser detinguts ambdós cridaren: «Visca l'anarquia! Fora la República!» i «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. Jutjats pel Tribunal Correccional de Moulins el 26 d'octubre d'aquell any, ella va ser condemnada a sis dies de presó amb llibertat provisional i son company a un mes amb llibertat provisional. El 25 de novembre de 1906 arribaren a Épernay on ella hagué d'hospitalitzar-se fins el 8 de desembre. La parella, segons informes policíacs, partí després cap a Verdun (Lorena, França) i Luxemburg. El maig de 1907 treballaven de venedors ambulants per Xampanya (Ay i Vitry-le-François). El 14 de juny de 1907 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) condemnà la parella a 25 francs de multa per viatjar sense bitllet al tren. Entre 1908 i 1911 cantava, acompanyada a l'acordió per son company, pel departament de l'Ain; també es dedicaven a arranjar paraigües i a treballs de pintura. El 16 d'abril de 1937 es casà amb Eugène-Noël Lebert. Desconeixem la data i el lloc de defunció.

***

Jean Duval

- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Sos pares es deien Eugène Alfred Duval, daurador sobre fusta amb pocs recursos, i Alphonsine Zoè Hocquinghem, mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campanya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. El 6 de novembre de 1954 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Aline Augustine Morel. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers (País del Loira, França). Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 al seu domicili de Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.

***

Giovanni Dettori

- Giovanni Dettori: El 29 de gener de 1899 neix a Orgosolo (Sardenya) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Antioco Dettori, conegut com Bande Nere. Sos pares es deien Salvatore Dettori i Raffaella Puggioni. Sembla que abans d'anarquista fou simpatitzant socialista. Fou molt amic de la mestra Angela Maccioni i de la parella formada per Dino Giacobbe i Graziella Sechi, tots destacats antifeixistes. En 1917 va ser cridat a files i lluità als fronts fins al final de la Gran Guerra. En 1921 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges» i en 1922 emigrà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), on freqüentà el destacat anarquista Paolo Schicchi. Més tard s'establí a Gassin (Provença, Occitània), on treballà d'obrer en una pedrera. Arran d'una explosió d'un cartutx de dinamita a la feina, va perdre una mà. També va treballar a les drassanes navals de La Sanha (Provença, Occitània). Segons la família, en aquesta època s'hauria encarregat de preparar la passada a l'Argentina dels militants anarquista italoamericans Nicola Sacco i Vartolemeo Vanzetti en una eventual evasió. El novembre de 1926 es va instal·lar a Tunísia, sense deixar de tenir relacions amb Paolo Schicchi. La policia en aquesta època el definí com a «anarquista convençut i irreductible». Fou membre del grup anarquista italià format per Emilio Atzori, Raimondo Mereu, Antonio Piras, Francesco Piras, Nunzio Valenza i altres, i les autoritats feixistes locals l'involucraren, juntament amb Emilio Atzori, Giovanni Curti i Alberto Tarchiani, en l'atemptat al consolat italià i a la seu del periòdic feixista Unione, esdevinguts respectivament el 28 de desembre de 1928 i el 18 d'abril de 1929 a Tunis (Tunísia) –algunes fonts diuen que va ser aquí on va perdre la mà. En aquesta època, segons la policia, també hauria intervingut en intent d'evasió de l'illa de Lipari dels confinats polítics Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Roselli. Abandonà Tunísia i el juliol de 1931 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia); jutjat, va ser condemnat a un mes i mig de presó per «possessió injustificada d'arma». Davant el dubte que la seva repatriació respongués a motius polítics, el 20 d'agost de 1931 se li va decretar el confinament per tres anys. Deportat a Ponça, el 10 de juny de 1933 va ser detingut i denunciat per haver participat en una protesta de 150 confinats contra una ordenança de la direcció de la colònia penitenciària. Condemnat a 15 mesos d'arrest, va veure reduïda la condemna a quatre mesos en l'apel·lació, però, segons les autoritats, no mostrà senyals de pediment i continuà freqüentant «elements hostils al règim feixista». El 2 d'agost de 1934 retornà a Nuoro (Sardenya) i quatre dies després va demanar el passaport per anar a reunir-se amb sa família a Tunísia. El 23 d'octubre de 1934 obtingué aquest document i el 26 marxà des de Cagliari (Sardenya) cap a la colònia francesa. A Tunísia treballà de venedor ambulant i fou un dels capdavanters de la vaga dels pedrapiquers de Djebel Oust (Zaghouan, Tunísia), que es va estendre a altres sectors (construcció, forners, moliners, etc.) durant les setmanes següents. El juliol de 1936 participà en una manifestació antifeixista, juntament amb altres companys (Luigi Damiani, Vicenzo Mazzone, Giovanni Antonio Puggioni, etc.), on va ser detingut; acusat d'«incitació a l'odi de classe», se li va decretar l'expulsió. Revocada la mesura, la tardor de 1936 marxà de Tunísia cap a Marsella, juntament amb altres companys (Giovanni Fontana, Mario Giudice, Vincenzo Mazzone i Antonio Puggioni), i el 25 d'octubre de 1936 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà passà a la Península per a lluitar contra el feixisme. Allistat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» –altres fonts citen XIII Brigada Internacional «Dombrowski»–, va ser ferit en diverses ocasions. Giovanni Dettori va morir en acció de guerra el 15 de gener de 1937 al front de Terol (Aragó, Espanya). Sa companya fou l'anarquista Giuseppina Puggionni, amb qui va tenir tres fills (Giuseppe, Marius i Jean), els quals s'allistaren tots tres en les forces armades de França Lliure durant la II Guerra Mundial.

Giovanni Dettori (1899-1937)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual: «L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia, és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

Capçalera d'Acracia

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segona època del periòdic Acracia. Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Naixements

Foto policíaca de Louis Boutel (5 de març de 1894)

- Louis Boutel: El 28 de gener –les fonts periodístiques citen erròniament el 25 de gener– de 1859 neix a Bernay (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Joseph Armand Boutel. Sos pares, no casats, es deien Louis Boutel, obrer sabater, i Henriette Asme, i ambdós reconegueren l'infant en l'acte de naixement. Es guanyava la vida treballant d'adober. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 93 del carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de França, França), va ser escorcollat, ben igual que el d'altres vuit sospitosos de pertànyer al moviment anarquista. Aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat no datat d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958

- Ángel Adrián Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Adrián Trenas, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i Rafaela Trenas. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran amic de Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà instal·lant-se a Lavardac, on milità en la CNT local. Al final de sa vida va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir el 9 de juny de 1958 al seu domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Alfredo Bonsignori

- Alfredo Bonsignori: El 28 de gener de 1895 neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista, després comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe Bonsignori i Italia Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove s'acostà al marxisme de la mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions (Cecina, Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les protestes contra l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917 aportà una petita summa en una subscripció a favor del diari socialista L'Operaio, de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G. Massei. En 1919 organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga Proletària i Pagesa de Cecina i aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui tindrà un nin que anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor municipal. El gener de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i el febrer d'aquell any va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana, Itàlia) del feixista Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat greument ferit durant una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar l'Ajuntament, regit per l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran Guerra. Reclòs a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat candidat  de la circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els vots necessaris i restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922 per l'Audiència de Pàdua (Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys, tres mesos i 10 dies de reclusió i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i retornà a Cecina. Obligat pels feixistes a abandonar la seva ciutat natal 24 hores després, s'establí a Roma (Itàlia), però va ser agredit i apallissat perquè portava una corbata negra a l'estil Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de Milà (Llombardia, Itàlia), passà clandestinament a França i s'establí a Lió, on treballà d'ebenista. A França desenvolupà una intensa activitat política i fou secretari del Comitè Antifeixista de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio Bonito i Ludovico Rossi, del sector esquerrà del PCdI, anomenat «obrerista» (anarquista comunista), esdevenint secretari del grup «Giustizia e Libertà» i membre del Socors Roig Internacional (SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar Scarselli, cap de l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit de la presó de Volterra durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista Giuseppe Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda dell'Oneta». En 1927 s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per Michelangelo Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els periòdics obrers Le Réveil Communiste i L'Ouvrier Communiste, molt crític amb la «línia leninista», que va portar els treballadors «a les pitjors derrotes». En 1928 se li va decretar l'expulsió de França per «indocumentat comunista», però va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les seves activitats subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres companys (Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani, Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia, Giuseppe Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada al «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió per a llançar una campanya internacional a favor de l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a Sibèria. En 1931 participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una trobada anarquista. Dissolt el GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la facció de l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles en el periòdic belga Prometeo. En 1933 va ser inclòs en el llistat de terroristes residents a l'estranger i finalment acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se, amb Quinzio Panni i Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per «tendència esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els comunistes italians publicaren el seu nom en un article delator i injuriós publicat en el periòdic parisenc La Nostra Bandiera amb la finalitat de provocar la seva expulsió del país. Des del periòdic marsellès La Laterna va respondre als seus excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el «paradís soviètic». El novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió, en el Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb Gusmano Mariani, Mazneuf, Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya) s'uní a la Columna Italiana «Rosselli» de la «Columna Ascaso» –segons altres fonts en la Centúria «Giustizia e Libertà» de la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista–, en la defensa de la Revolució espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara les batalles de Monte Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a França –segons altres fonts era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i retornà l'octubre d'aquell any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb Enrico Gavioli i Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un gerent d'una empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part en la Resistència, col·laborant amb el moviment partisà de Lió, juntament amb altres exiliats (Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio Gervasini, Carlo Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per les tropes d'ocupació italiana i portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18 d'agost, mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià de Lió una petició de «repatriació definitiva» que va ser rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament retornà a Cecina, on participà en els grups anarquistes «Luce e Libertà» i «Alba dei Liberi». Uns anys després retornà a Lió amb la seva companya i son fill. A França va fer costat la premsa llibertària i mantingué relació amb els companys que retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli, Ludovico Rossi, Pio Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto Serni, s'estimà més restar definitivament a França. Després d'una breu malaltia, Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió (Arpitània).

***

Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31 d'agost de 1935

- Julián Merino Martínez: El 28 de gener –algunes fonts citen erròniaement el 21 de gener– de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Sos pares es deien Alejo Merino Toledo, moliner, i Lucía Martínez Villafranca. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup «Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.

***

Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la «Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista «específic». S'ocupà secretament de la «preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions –Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Arminio Guajardo Morandeira

- Arminio Guajardo Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio o Armiño i el seu llinatge com Morandeiza. Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball, òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a «desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

***

Necrològica de Josep Agulló Lluch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de juny de 1980

- Josep Agulló Lluch: El 28 de gener de 1900 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Josep Agulló Lluch, conegut com El Manco de Cocentaina. Sos pares es deien Antoni Agulló i Salvadora Lluch. Des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Cocentaina (Comtat, País Valencià). Arran d'una acció, se li hagué d'amputar un braç. No apte per a treballar, amb el suport dels companys organitzà una escola racionalista a Cocentaina. Durant els anys bèl·lics col·laborà en el periòdic alacantí Liberación. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué embarcar-se a Alacant (Alacantí, País Valencià) cap al nord d'Àfrica. Milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la CNT. Posteriorment va ser repatriat amb sa companya a França. L'agost de 1979, després de 41 anys d'exili, visità Cocentaina, on retrobà antics alumnes seus. Sa companya fou Joaquina Rodrigo. Josep Agulló Lluch va morir, després de quatre mesos de patiment, el 4 d'abril de 1980 al seu domicili de Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després.

***

Necrològica de Felip Vilella Torrella publicada en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Felip Vilella Torrelles: El 28 de gener de 1902 neix a Vilanova de Segrià (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Felip Vilella Torrelles. Sos pares es deien Felip Vilella Segura, llaurador, i Rita Encarnació Torrelles Torrelles. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Benavent de Segrià (Segrià, Catalunya). Sa companya fou Maria Torrelles Baneres. Durant la Revolució formà part del Comitè Revolucionari del seu poble natal. Amb el triomf franquista s'exilià a França, deixant sa companya i sos infants a Catalunya. En 1941 el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya) li va instruir un expedient requisant-li tots els seus béns, expedient que va ser sobresegut en 1949. A l'exili treballà de manobre i milità en la Federació Local de Chastelnòu del Ròse (Delfinat, Arpitània), on residia. Felip Vilella Torrelles va morir el 26 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de novembre– de 1957 a l'Hospital de Montelaimar (Delfinat, Arpitània).

***

Manuel Ramos Castillo 

- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Wenceslao Jiménez Orive

- Wenceslao Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive –alguns citen el seu primer llinatge com Giménez–, conegut com Wences i Jimeno. Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard abandonà els estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes, però gràcies al militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) s'adherí a la clandestina Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena de guerrilla, passà a França, on va fer feina primer a Lió i després a París com a obrer ajustador. Establí contactes amb l'activista anarquista Josep Lluís Facerías i s'integrà en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a França havia elaborat un esquema d'organització i d'actuació clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es modificà, quedà com un simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la Península, a causa de certes discrepàncies amb Facerías, creà el febrer de 1949 el seu propi grup («Los Maños»), que fou força actiu a Barcelona, Madrid i altres zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar contra el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos Vidal Pasanau, José López Penedo i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949, amb altres companys –Daniel G. M. (Rodolfo), Salvador Luis Benito (Salgado), Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan–, marxà a Barcelona per ocupà el lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio Rodríguez, José Luis Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona (Catalunya); ferit, per no caure pres a mans de les forces de repressió de la dictadura franquista, se suïcidà prenent una càpsula de cianur que portava muntada a la part superior de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat per Niceto Pardillo Manzanero, un cenetista expulsat de «Los Maños» per mala conducta, al comissari de policia Pedro Polo Borreguero.

Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)

***

Noé Bursuck

- Noé Bursuck: El 28 de gener –algunes fonts citen el 28 de juliol– de 1928 neix a l'Argentina l'anarquista Noé Bursuck, també citat Burzuck. Sos pares, llibertaris del Chaco (Argentina) d'origen jueu, es deien Meier Bursuck, intel·lectual emigrant de Moldàvia i membre de l'Associació Racionalista Jueva (ARJ), i Teresa Paloma Kaplan, de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina). Seguint l'exemple de sos pares, participà activament en les tasques militants a diversos centres anarquistes, com ara la Biblioteca Popular José Ingenieros (BPJI) de Buenos Aires, o diverses iniciatives llibertàries, com ara el periòdic La Protesta, juntament amb destacats companys (Vicente Francomano, Aquilino López, Óscar Milstein, José Rizzo, Jorge Solomonoff, etc.). Sa companya fou l'anarquista Olga Correale. Noé Bursuck va morir el 27 de maig de 1992 a l'Argentina.

***

Malcolm Menzies

- Malcolm Menzies: El 28 de gener de 1934 neix a Sale (Trafford, Gran Manchester, Anglaterra) l'escriptor anarcoindividualista Malcolm Menzies. Quan tenia 20 anys s'establí a París (França), que esdevingué la seva llar. Els seus llibres van ser escrits en anglès i després traduïts i publicats al francès. Gran viatger, va viure i treballar a diferents països; molts dels seus llibres estan inspirats en els seus viatges de rodamón per Amèrica i molt influenciats per la literatura llatinoamericana. La seva obra també està molt influenciada pel filòsof Max Stirner. El personatges dels seus llibres són anarquistes, sobretot individualistes i il·legalistes (Nestor Makhno, Renzó Novatore, Santo Pollastri, «Banda Bonnot», presidiaris anarquistes a la Guaiana, colons llibertaris de Costa Rica, la Guerra Civil espanyola, etc.). Publicà set llibres: Makhno, une épopée. Le soulèvement anarchiste en Ukraine (1918-1821) (1972 i 2017), En exil chez les homes (1985 i 2007), Trois contes des îles (1987), Desde las montañas de Colombia (1999, original en castellà), Mastatal. Une colonie individualiste au Costa Rica (2009), Deux lueurs de temps. Le poète et le bandit (2014), The Urn. Ten Stories (2017). Malcolm Menzies va morir el 22 de maig de 2019 a l'Hospital Necker de París (França) i sis dies després se celebrà una cerimònia d'adéu al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Defuncions

La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault

- Émile Bidault: El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Armand Émile Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). Sos pares es deien Clément Bidault, obrer vidrier, i Joséphine Rosalie Jacques, costurera. En 1886 va ser un dels fundadors –amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres– de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Divorciat de Anastasie Chenet, el 14 de març de 1913 es casà a Yvetot (Normandia, França) amb Noemi Joséphine Berthelot. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquesta època s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 al seu domicili del III Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Continua...

---