Efemèrides anarquistes
efemerides | 29 Juny, 2022 12:39
Anarcoefemèrides del 29 de juny
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Conquista do Bem
- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de
1910
surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer
número del periòdic
anarquista Conquista do Bem. Publicação
quinzenal (Conquista del
Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment
portà el subtítol
«Publicació
quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i
administrat per José
de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva,
Salfiedri,
entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.
***
Capçalera d'A Guerra Social
- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de
1911
surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer
número de la
publicació anarcosindicalista A
Guerra
Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador
Alacid, João Arzua
(administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França,
Manoel Gonçalves de
Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo
Soares. Hi trobem textos
d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos
Barboza, Paulo Buonaspada,
Honoré Cémeli, R. Chaughi, José
Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz
Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe,
Julião da Escada, Antonio Esperidião,
Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia
Maria Ferreira, Nilo
Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca,
Sebastião Franco,
Mayer Garção, André Girard, Albano
Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades
Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr
Kropotkin, E.
Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique
Martins, José
Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil,
Demetrio
Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso,
Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria,
Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel
Perlungieri, M.
Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago
Ramón y
Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E.
Reinoso, Raymundo Reis, Galileu
Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva,
Valdomiro Silveira, Maximo
Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco,
Max Vasconcelos, Leão
Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre
d'altres. Divulgava
notícies sindicals, especialment vagues i conflictes
socials, locals i
estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos
teòrics. Fou el
periòdic brasiler que més notícies
publicà sobre la Revolució mexicana.
Publicà
per lliuraments O que nos reserva a
revoluão de amanhã, d'Émile
Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26
d'octubre de 1912.
***
Capçalera
de ¡Campo
Libre!
- Surt ¡Campo
Libre!: El
29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número
del periòdic
anarcosindicalista ¡Campo
Libre! Semanario de los trabajadores del campo.
Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren
48 números, l'últim
el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou
l'«Órgano de la Federación
Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en
publicà 27 números entre el 23
de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera i
última època,
porta con a subtítol «Órgano de la
Federació Regional de Campesinos y
Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37
números entre el 28 de maig
de 1938 i el 25 de febrer de 1939 –la manca de paper a causa
del
conflicte
bèl·lic va fer que alguns números
sortissin amb retard. En la redacció hi havia
García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador),
Antonio Rodríguez, Eugenio Criado
Riva i González Inestal. Hi van col·laborar
Manuel Pérez, Palmiro del Soto,
Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P.
Cordón, Arsenio
Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández,
Agustín Gil Molina, Francisco Pérez
Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner,
entre d'altres.
Naixements
Foto policíaca de Louise Pioger (8 de març de 1894)
- Louise Pioger:
El
29 de juny de 1848 neix a Mézières-sous-Ballon
(País del Loira, França; actual
Mézières-sur-Ponthouin,
País del Loira, França) l'anarquista i
cançonetista llibertària Louise
Henriette Pioger, coneguda com Louise
Quitrime o Louise Lefèvre.
Sos
pares es deien François Pioger, mestre, i Louise Osmane
Eneuf. Es guanyà la
vida com a barretaire de senyores i armillera. El 7 de gener de 1868 es
casà a
Ballon (País del Loira, França; actual
Ballon-Saint Mars, País del Loira,
França) amb el sastre Alphonse Pierre Lefèvre.
Instal·lada a París (França)
s'integrà en el grup col·lectivista del V
Districte i entrà a formar part de la
Cambra Sindical de Sastres i Sastresses, participant activament en
vagues i en
l'agitació del col·lectiu des desocupats. En 1884
enviudà i aquell mateix any
s'uní a París amb l'anarquista Louis Duprat. Cap
el 1889, sota el pseudònim Louise
Quitrime, publicà un recull de
cançonetes Rondes pour
récréations
enfantines, llibret que va ser atribuït
erròniament per alguns a Louise
Michel, i aquest mateix any col·laborà amb aquest
pseudònim en L'Égalite.
Fou membre del grup parisenc «Le
Réveil de la Femme». Tenia dues filles, una de les
quals estava casada amb Benoît
Morel i l'altre amb Jules Leballeur, tots militants anarquistes i tots
detinguts en diferents ocasions. En 1893 amb Duprat obrí un
cabaret, al número
11 del carrer Ramey del XVIII Districte de París, lloc de
reunió d'anarquistes
i estretament vigilat per la policia. La parella s'hagué
d'exiliar a Londres
(Anglaterra) un temps i visqué al número 24 de
Grafton Street del Soho. Durant
l'exili londinenc la parella freqüentà nombrosos
anarquistes (Jules Corti, Armand
Lapie, Mattaini, Monceux, Clovis Sicard, etc.). Ella retornà
el 5 de març de
1894, un anys abans que son company, amb la filla de Duprat,
Péronne Pellaz, i
Auguste Bordes, fill de l'anarquista Guillaume Bordes, a qui Duprat
havia
encarregat la regència del cabaret. Els fons comercials del
negoci van ser
venuts, però el local continuà
freqüentat per anarquistes. El 6 de març de 1894
la Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París realitzà una
gran i violenta agafada al local, detenint 14 companys i tres
companyes, ella
entre els capturats. Durant l'interrogatori es declarà
anarquista. El 8 de març
de 1894 va ser fitxada en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser tancada a la
presó de Saint Lazare
sota l'acusació de pertinença a
«associació criminal». El 2 de maig de
1894 va
ser posada en llibertat provisional. El 25 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Sota el
pseudònim de Louise Quitrime
va publicar dues peces
teatrals en un acte, Le passé, le
present
et l'avenir, on posa en escena la monarquia, la
república i l'anarquia, i Les
communardes. Épisode de la Semaine
Sanglante, sobre la repressió de la Comuna de
París. El seu últim domicili
va ser a Garches (Illa de França, França). Louise
Pioger va morir el 9 de
desembre de 1920 a l'«Asile des Petits
Prés» de Plaisir (Illa de França,
França).
***
Gravat de Félix
Fénéon realitzat per Félix Vallotton
per al llibre Le IIe
livre de masques
(1898)
- Félix
Fénéon: El 29 de juny de 1861
neix a Torí (Piemont,
Itàlia) el periodista, crític literari i
artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista
Louis Félix Jules
Alexandre Élie Fénéon. Sos pares es
deien Pierre Marie Jules
Fénéon, viatjant de comerç
borgonyó, i Louise
Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a
l'Institut Lamartine de
Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis
clàssics. Després de fer el
servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una
plaça de
funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a
París –van ser col·legues seus en el
Ministeri el poeta Louis
Denise i l'escriptor
Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys
col·laborava en la premsa anarquista sota
pseudònims. En 1883 va ser nomenat
secretari de redacció de La Libre Revue,
on publicà els seus primers
articles literaris i de crítica artística, i
l'any següent va fundar, amb
Georges Chevrier, La Revue Indépendante,
de la qual serà redactor en
cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al
Saló dels Artistes
Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une
baignade à Asnières i des d'aquell
moment defensà els pintors
impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886
l'opuscle Les Impressionnistes, que
ràpidament
esdevingué el manifest d'aquest moviment
artístic. Va ser molt conegut sobretot
com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué
amic de molts pintors
impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o
Paul
Signac. En 1885 col·laborà en La
Revue Wagnérienne,
de Téodor de
Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La
Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A
partir de 1886 es va
comprometre totalment amb el moviment anarquista i va
col·laborar en nombrosos
periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors
–on assumirà el paper de
director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le
Père
Peinard, La
Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.;
també va col·laborar en el periòdic
socialista de Narbona L'Émancipation
Sociale. Fénéon va ser acusat de ser
l'autor de l'atemptat al restaurant
Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu
despatx
ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i
detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile
Henry i que Louis Matha
li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser
detingut, tancat a la presó
parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva
feina en el
Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels
Trenta» entre el 6 i el 12
d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena.
Gràcies els nombrosos artistes i
escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane
Mallarmé, Louise Michel,
Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van
fer costat, va ser
absolt. En sortir de la presó va ser contractar per
Thadée Natanson com a
secretari de redacció de La Revue
Blanche,
de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que
«acratitzà» aquesta
publicació. En 1896 col·laborà en La
Renaissance i Lar Revue Rouge de
Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es
casà amb Stéphanie Adéle Gombaux
(Fanny), una amiga de sa
família
divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any
esdevingué un dels
partidaris més engrescats en la reivindicació de
la revisió del procés del capità
Alfred Dreyfus i La Revue Blanche
en
fou centre d'aquest combat. Després de la
desaparició de La Revue Blanche,
l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu
en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les
«Nouvelles en trois
lignes» per Le Matin. Altres revistes on
va escriure, sempre signant com
F. F., van ser: L'Art
Moderne,
Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens
politiques et
littéraires, La Libre Revue, La
Plume, La Revue Blanche, La Revue
Indépendante La Revue Moderniste,
Symboliste, La Vogue,
etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser
famosos, com ara Jules
Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans,
etc. Interessat en
tots els moviments culturals i artístics de
l'època, ajudà a la difusió de
joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat,
Signac, Van
Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un
dels
directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la
policia
anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de
la capital i
col·labora en nombrosos òrgans de propaganda
llibertària». En 1912 organitzà la
primera exposició futurista, titulada «Les
peintres futuristes italiens».
Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a
l'estranger (Regne Unit en
1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor.
En 1917, arran de l'esclat
de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i
es declarà
comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus
tota la
seva col·lecció artística.
Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras
en
la direcció literària de les edicions de La
Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le
Bulletin de la Vie Artistique. En
1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En
1936, amb la pujada del
Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada
de l'immoble on
vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de
París. En 1943 intentà de bell
nou, sense èxit, llegar la seva
col·lecció pictòrica a un museu
moscovita. Els
seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van
editar un cop
mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que
complètes. Félix
Fénéon
va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que
Chateaubriand habitava a
Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de
França, França), reconvertida en
llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys
abans. Un premi,
creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949
arran d'un llegat seu a la
Sorbona, fruit de la venda de la seva important
col·lecció de quadres que
l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix
Fénéon) i permet
descobrir els autors considerats més prometedors. Una part
important dels seus
manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics
es troben dipositats al Fons
Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition
Contemporaine (IMEC) a Caen
(Normandia, França).
***
Pedro Vallina Martínez
- Pedro Vallina Martínez: El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista –com també sos germans Natalia i Juan Antonio–, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions –moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal –on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres– i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht –ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina–; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín –en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar sense èxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, i és detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón –es va destacar durant les inundacions de 1944–, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia, La Anarquía, Cénit, L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal, El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc. És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).
***
Pau
Vila (1977)
- Pau Vila: El 29 de juny –el 3 de juliol segons el certificat de defunció– de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Sos pares es deien Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, i Antonia Dinarès. Va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República, època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935), Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937), La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965), Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques (Catalunya, Colòmbia i Veneçuela), el seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.
***
Notícia
sobre Maurice Duflou i l'enfrontament a trets apareguda en el diari
parisenc L'Univers
de l'11 de maig de 1910
-
Maurice Duflou: El
29 de juny de 1885 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) el
tipògraf, editor i anarcoindividualista
Maurice Henri Hector Duflou –a vegades citat
erròniament Duflon o Duflous. Sos
pares es deien Héctor Isidore Duflou, escultor en fusta, i
Zulma Zoé Dewinter.
Quan va ser cridat a files va ser declarat exempt per sordesa. El 26
d'octubre
de 1905 va ser condemnat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) a tres mesos de
presó amb llibertat provisional per
«robatori». El 21 de juny de 1906 es
casà a
Lilla amb Alida Angèle Marie Denoyelle, amb qui
acabà divorciant-se. En 1908 va
ser candidat abstencionista en les eleccions municipals al barri de
Clignancourt de París (França). Militant
anarquista individualista, proper a
Albert Libertad, entre octubre i novembre de 1908 va ser gerent del
periòdic L'Anarchie.
Vivia a cavall entre el seu
domicili, al número 3 del carrer Boulle, i al primer pis de
l'edifici on se
situava la seu de les «Causeries Populaires»
(Xerrades Populars) i de L'Anarchia,
amb la impremta instal·lada
al soterrani, al número 22 del carrer Chevalier-de-la-Barre.
El 3 de maig de
1910 va ser engegat de la seu de L'Anarchie
pels companys sota l'acusació d'haver robat els
caràcters de plom de les caixes
d'impremta del taller per a sufragar una tendència
adversària, el Groupe
d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis
Científics). El 8 de maig de 1910,
de bon dematí, membres del GES armats entraren a la seu de L'Anarchie amb intenció de
recuperar els caràcters, fet que acabà
en un enfrontament a trets. Entre els assaltants es trobaven Joseh
Allix, Georges
Auger, Collin, Dubois,
Maurice Duflou, Georges
Mathias Paraf-Javal i son fill Georges, i els germans Philippe i Louis
Sagnol;
i entre els assetjats Louis Bunino, Émile Dutilleul,
André Laheurte,
Harmenegilde Lorenzi i André Lorulot. En arribar la policia
detingué tothom.
Louis Sagnol, ferit de tres trets, morí l'endemà.
Entre el 10 i el 12 d'octubre
de 1910 van ser jutjats a l'Audiència els militants de L'Anarchie Bunino, Dutilleul, Lahuerete,
Lorenzi i Lorulot. El dia
abans de l'inici del judici, Le
Libertaire publicà un manifest de nombrosos
militants anarcocomunistes fent
costat els processats i denunciant Paraf-Javal i la resta de membres
del CES
com a còmplices de la policia. En aquesta època
vivia, amb sa companya
d'aleshores, Marie Kesterman, als locals del GES, al número
14 del carrer
Blomet de París. A partir de desembre de 1911 fou
l'impressor del Bulletin du Groupe
d'Études Scientifiques.
Entre abril de 1913 i febrer de 1914 va ser l'impressor gerent de L'Ami de la Vérité,
publicació creada
per Paraf-Javal per a defensar Henri Marix, capità expulsat
de l'Exèrcit el
setembre de 1912 i presentat com a un «segon
Dreyfus». Posteriorment fugí furtivament
dels locals del GES emportant-se una premsa impressora i diversos
béns mobles,
fet que enfurí Paraf-Javal. Quan esclatà la Gran
Guerra la seva posició d'exempt
al servei militar es va mantenir en la revisió de desembre
de 1914. Pel que fa
el conflicte bèl·lic, s'arrenglerà amb
els que van fer costat la «Unió
Sagrada». El febrer de 1915 va ser gerent i principal
redactor del full Le Glas, publicat
pel «Grup d'Amics del Lliure
Pensament», que imprimí 200 exemplars i que va fer
costat «l'esforç de guerra».
En 1920 partí de París i la policia el va
inscriure en la llista d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena. Posteriorment
s'establí com a impressor al
número 11 del carrer Abbé-Grégoire.
Esdevingué un especialista de literatura
eròtica i llibertina i edità semiclandestinament
(sense registre legal i amb
adreça falsa) relats pornogràfics de
Renée Dunan, com ara Les capricis
du sexe, Les
audaces érotiques de Mlle. Louise de B. o Dévergondages.
També reedità semiclandestinament durant decennis
clàssics de la literatura eròtica,
col·laborant amb Louis Perceau, antic membre
de La Guerra Sociale apassionat del
tema. En diverses ocasions la policia acudí a la impremta i
confiscà els
llibres d'aquesta temàtica. El 13 d'agost de 1932 es
casà al XVIII Districte de
París amb la mestra Yvonne Lucienne Zypressembaum. Maurice
Duflou va
morir el 30 d'octubre de 1951 al seu domicili del XVIII Districte de
París
(França).
***
Notícia
de la condemna de Paul Dalstein, i altres companys, apareguda en el
diari algerí L'Écho
d'Alger del 28 de març de 1914
- Paul Dalstein:
El 29 de juny de 1886 neix al VI
Districte
de París (França)
l'anarquista, antimilitarista i
sindicalista Paul Dalstein. Sos pares es deien Pierre
Dalstein, forner, i Luise Courtout,
modista. Es guanyava la vida treballant de muntador electricista.
Inculpat en
el procés del «II Cas del Sou del
Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de
novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser
condemnat, juntament amb sos
18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100
francs. El 12 de juny de
1913 va ser nomenat secretari de Sindicat de Muntadors Electricistes
del Sena.
En aquesta època vivia al número 70 de l'avinguda
Saint-Ouen del XVIII
Districte de París. L'1 de juliol de 1913 va ser detingut,
juntament amb 21
militants anarquistes, en el «III Cas del Sou del
Soldat» i va ser inculpat per
«maquinacions anarquistes; va comparèixer el 19 i
el 20 de novembre de 1913 davant
el IX Tribunal Correccional, en comptes de l'Audiència del
Sena; la defensa
argumentà la incompetència del tribunal, mentre
una gentada es manifestava a
les portes del palau de justícia. El 27 de novembre de 1913
el Tribunal Correccional
es declarà competent per a jutjar el cas i els acusats van
fer apel·lació; el
26 de desembre de 1913 el Tribunal d'Apel·lació
confirmà la competència del Tribunal
Correccional, però acceptà la llibertat
provisional dels acusats. El 26 de març
de 1914 el IX Tribunal Correccional del Sena condemnà en
rebel·lia als acusats,
ell a vuit mesos de presó i 100 francs de multa. L'esclat de
la Gran Guerra
sembla que deixà el procés en punt mort. En 1914
va ser mobilitzat en el II
Regiment de Caçadors de Cavalleria i destinat, com a obrer
especialitzat, a les
fàbriques de guerra de Bourges (Centre, França).
Posteriorment va ser enviat a
altres destins militars. El 29 de setembre de 1915 va ser ferit
greument per
l'esclat d'un obús en l'atac a una trinxera. En 1916 era
membre del grup «Les
Amis de Ce qu'il faut diré»,
periòdic
pacifista editat per Sébastien Faure. En 1917
participà en la constitució del
Sindicat de Metal·lúrgica de Bourges, del qual va
ser nomenat secretari adjunt.
Participà en el moviment vaguístic pacifista de
maig de 1918 i va ser nomenat
delegat al congrés dels Sindicats Minoritaris celebrat entre
el 18 i el 19 de
maig d'aquell any a Saint-Étienne. Després
d'això, va ser sancionat i enviat a
un destí militar actiu. El 4 de juliol de 1918
desertà i passà a Suïssa.
Instal·lat a Lausana (Vaud, Suïssa), el 4 d'agost
de 1925 es presentà al
Consolat de França de Lausana per a regularitzar la seva
situació militar.
Jutjat en consell de guerra, el 8 de desembre de 1925 va ser condemnat
a un any
de presó, amb circumstàncies atenuants i amb
llibertat provisional, per
«deserció a l'estranger en temps de
guerra». El 12 de desembre de 1925 va ser
esborrat de les llistes de desertors buscats. En 1928 vivia a
París. El 15
d'octubre de 1935 va ser alliberat totalment de les seves
responsabilitats
militars. En 1937 vivia a Marsella (Provença,
Occitània). Sa companya fou Germaine
Soubrié. Paul Dalstein va morir el 22 de juny –el
certificat de defunció cita
erròniament el 23 de juny– de 1960 al seu
domicili, al número 6 del carrer
Suez, del XVIII Districte de París (França).
***
Notícia
sobre la investigació de la mort de Jacques Long apareguda
en el diari parisenc L'Humanité
del 12 d'abril de 1922
- Jacques Long: El 29 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1890 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista individualista i antimilitarista Émile Pierre Raoul Jacques Long, també conegut com Jacklon. Sos pares es deien Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari, i Eugénie Louise Euphraisine Rey (Eugénie Rey-Rochat de Théollier), artista pintora i anarquista. Estudià medicina a París (França), on vivia a casa de sa mare, ja separada del marit, al número 65 del carrer Lamarck. Entre 1908 i 1909 era assidu dels grups reialistes al voltant del diari L'Action Française, publicació que venia pels carrers parisencs. Aviat deixà les idees monàrquiques, esdevenint un anarquista que freqüentà els cercles llibertaris individualistes del setmanari L'Anarchie, publicació en la qual col·laborava des de 1909, i Albert Joseph (Albert Libertad), de qui es declarà «alumne». A la seu d'aquesta publicació, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), lloc on residí una temporada, ja que el contracte d'arrendament estava a nom de sa mare. Va ser aleshores que conegué l'anarquista Jeanne Morand (Jane Morand), excompanya d'Albert Libertad, que esdevingué la seva parella. El 25 de juny de 1910 s'encarregà de la instal·lació de l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque, que va ser finançada per sa mare i de la qual va ser administrador delegat. El 16 d'octubre de 1910 va ser detingut arran de l'escorcoll a la seu de Le Libertaire i va ser processat sota l'acusació de «possessió d'enginys explosius», però el seu cas va ser sobresegut el desembre d'aquell any. En aquesta època vivia al número 117 bis del carrer Ordener de París. Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i fou membre de «Les Amis du Libertaire». El 5 d'octubre de 1912 va ser nomenat administrador de la impremta federal de l'FCA, instal·lada al número 24 del carrer Vilin de París. Entre desembre de 1912 i març de 1913 fou un dels oradors de la gira propagandística contra la guerra organitzada per l'FCA. A partir de febrer de 1913 fou un dels organitzadors de la campanya muntada per l'FCA contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una guerra amb Alemanya. També en aquesta època l'anarquista Pierre Martin s'hi oposà a la seva entrada en el comitè de redacció de Le Libertaire. L'abril de 1913 publicà el fullet Contre la Loi de 3 ans! Contre le militarisme!, del qual es tiraren 50.000 exemplars. El juny de 1913 va ser detingut amb Émile Aubin durant una manifestació antimilitarista a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) contra el consell de revisió militar; jutjat, va ser condemnat com a «pres comú» a una pena de presó, reivindicant el règim de «pres polític». El 14 de setembre de 1913 va ser fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Segons un informe policíac del 17 de setembre de 1913, encara era membre del comitè de direcció de la milícia ultradretana «Les Camelots du Roi». Després de vendre la impremta «L'Espérance», que passà a ser «Impremta J. de Bovet», l'abril de 1914 va abandonar París amb sa companya Jane Morand, marxant pel Migdia francès i refugiant-se a Espanya l'agost de 1914, fugint de la mobilització, quan esclatà la Gran Guerra. A la Península la parella residí a Barcelona (Catalunya) i a València (València, País Valencià). En aquesta època la parella freqüentà la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ell col·laborà amb articles pacifistes en España Nueva, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. En 1915 va publicar, tal vegada a la Península, sota el pseudònim Jacklon, el fullet La barbarie continue, que circulà arreu de França, especialment a Marsella a finals d'aquell any. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per «propaganda anarquista». Lliurat a les autoritats franceses, va ser reclòs a la presó militar de Bordeus (Aquitània, Occitània). El Comitè de Defensa Social (CDS) els va fer costat. Un any després van ser posats en llibertat provisional. Sense esperar el consell de guerra, la parella es va refugiar als Països Baixos i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a cinc anys de detenció i a 10 anys de prohibició de residència per «deserció», per «intel·ligència amb l'enemic» i per les seves actuacions durant la guerra. Entre març i abril de 1921 participà amb Jane Morand en el Congrés Internacional Antimilitarista de La Haia (Holanda Meridional, Holanda), on es va fundar el Buró Internacional Antimilitarista. Sense recursos, el juliol de 1921 la parella passà clandestinament a França, on va ser acollits per la mare de Jeanne Morand al número 23 del carrer Vallées de Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Deprimit i malalt, Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi.
---
efemerides | 28 Juny, 2022 11:56
Anarcoefemèrides
del 28 de juny
Esdeveniments
Adhesiu de l'AIA (1906)
- Creació de l'Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d'acció, van deixar l'organització i no prengueren part en l'AIA, que amb tot i això s'escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència «Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d'un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l'AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l'AIA va tenir lloc el 30 i 31 d'agost de 1907 també a Amsterdam.
Naixements
Marie Huot fotografiada per Félix Nadar
- Marie Huot: El 28
de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la
poetessa, escriptora,
periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa,
propagandista del
vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la
vacunació, i
anarquista Marie Mathilde Constance Ménétrier,
més coneguda com Marie Huot
i, per alguns, com La mère aux
chats (La mare dels gats),
encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Sos
pares es deien Honoré Ménétrier,
dependent, i Marie Constance Romany, d'origen
espanyol. En 1869 es
casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari
de l'educació pública demès
del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i
editor de la revista
esquerrana parisenca L'Encyclopédie
Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872
tingué un infant, Henry Huot.
Escriptora de poemes simbolistes «decadents»,
mantingué una estreta amistat amb
el pintor místic sufí anarquista John Gustaf
Agelii (Ivan Aguéli), a
qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le
missel de Notre-Dame des Solitudes
(1908). Secretària general de la revolucionària
Lliga Popular contra la
Vivisecció, escissió de la Societat Protectora
d'Animals, entre 1886 i 1890,
engegà una campanya propagandística contra la
tauromàquia i les curses de
braus, aleshores molt de moda a París, i contra
l'experimentació científica amb
animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una
ombrel·la el científic
Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que
havia trobat l'elixir de
l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la
vivisecció
d'un simi al Col·legi de França. També
atià una campanya contra la vacunació i
en L'Encyclopédie
Contemporaine
Illustrée publicà nombroses
reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors,
fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma
adversària de la
vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no
només perquè implicava
experimentació amb animals, sinó també
perquè s'experimentava amb humans. El 10
d'octubre de 1886 interrompí una conferència del
doctor Chautemps, presidida
per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic
d'aquest doctor a la
Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de
1891 va ser detinguda davant la
Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra
la vivisecció i pocs
dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el
Cafè de la Paix. En
1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904.
El 4 de juny de 1900 ajudà
Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos
matadors de toros portat a terme a
Deuil-la-Barre (Illa de França, França);
gràcies a aquesta acció, les curses de
braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la
promotora dels primers
refugis d'animals que es crearen a França. Precursora
del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892
llançà
per primera vegada la consigna d'«abstenció
genèsica» («Vaga dels
Ventres») en
una conferència pública a la Salle de la
Société de Géographie de
París,
conferència que va ser publicada per Génération
Consciente sota el títol
de Le mal de vivre
aquell
mateix any i reeditada en diferents ocasions;
seguidament, participà activament, amb Sébastien
Faure, Nelly Roussel,
i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà
en L'Endehors (1891-1893), de Zo
d'Axa; en Génération
Consciente
(1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La
Rénovation Esthètique, Le
Tintamarre,
Union Internationale des Femmes,
etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el
número d'agost-octubre de la
revista L'Antivivisection. Entre
les
seves obres destaquen Les courses de taureaux
à Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11
juin 1890 à la salle des
Capucines (1890), La grande
découverte de M. Brown-Séquard.
Conférence faite le 13 avril 1890 au
théâtre du
Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse
(1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro
forzoso
(1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de
Félix Pyat. Marie Huot
va morir el 13
d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI
Districte de París (França) i fou incinerada al
cementiri de Père-Lachaise. Marie
Huot és una precursora de l'actual corrent
«antiespecista».
***
Foto
policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894)
- Fernand Biais: El
28 de juny de 1853 neix a Laval (País del Loira,
França) l'anarquista Alphonse Marie Fernand Biais.
Sos pares es deien Augustin Biais, pintor, i Marie Boucherie. Establert
a París (França), es
guanyava la vida fent de torner
de fusta. Vivia al número 34 del carrer de Citeaux de
París, domicili que va
ser escorcollat el 19 de febrer de 1894 en la gran agafada
policíaca
orquestrada contra el moviment llibertari i el la qual li trobaren
periòdics
anarquistes. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili va ser novament
escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat com a
anarquista. A
començament de segle va ser inscrit com a
«nòmada» en el registre d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
- Alfred Barreyre:
El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el
30 de juny– de 1864 neix a Braçac
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Alfred
Barrayre, conegut com Cent-Garde.
Sos pares es deien Antoine Barreyre, obrer vidrier, i Marie Agathe
Vidal, llevadora. Establert a París (França),
treballà de mosso de cafè. El 14 d'octubre de
1893 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per
«ultratges als agents».
També treballà de mosso de cafè a
Montecarlo (Principat de Mònaco). En 1893
feia feina al Cafè du Lion de Belfort de París i
l'any següent estava
desocupat. L'1 de juliol de 1893, amb Guérin Henri
Guérin, gerent de La Revue
Libertaire, llogà una habitació
al número 24 del carrer dels Grands Agustins de
París, lloc que abandonaren el
mateix dia de la detenció de l'anarquista
François Mugnier. El setembre de
1893, amb son germà Gustave Barreyre i François
Mugnier, vivia al domicili de
l'anarquista Altéran. El 26 de desembre de 1893 figurava en
un llistat
d'anarquistes del departament del Sena. Entre el 6 de gener i el 25
d'abril de
1894 treballà a Montecarlo. El 30 de juny de 1894 el
prefecte de policia signà
una ordre d'escorcoll i de recerca al seu nom. L'1 de juliol de 1894, a
les
quatre de la matinada, el comissari de policia escorcollà el
seu domicili, una
habitació al quart pis, escorcoll que resultà
infructuós; detingut, va ser
portat a la comissaria. El 4 de juliol d'aquell any va ser tancat a la
presó
parisenca de Mazas i, després que el jutge sobreseies la
seva causa per
«associació criminal», dos dies
després va ser alliberat. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 21 d'octubre de 1910
- Henri Juvigny: El 28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta Normandia, França) l'anarquista Henri Gustave Juvigny, conegut com Vagny. Sos pares es deien Auguste Alfred Edmond Juvigny, brocanter, i Esther Euphémie Hyppolite Gantier, lletera. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) i del grup de Les Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El juny de 1910 creà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb una vintena de companys el grup d'educació i d'acció anarquistes Unió Revolucionària (UR), que es reunia setmanalment al seu domicili, al número 22 del carrer Augustins, per a fer xerrades. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla, ben igual que el de molts d'altres militants, va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El novembre de 1911 s'encarregà de recaptar els fons trets en la col·lecta de suport a Léon Llombart, gerent del periòdic revolucionari de Lilla Le Réveil du Textile, condemnat a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista de Lilla i participà en el Congrés Nacional que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 a París (França), on es fundà la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale, de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un cafè i posteriorment va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Retrat
de Joan Ferrer aparegut en el Boletín
CNT-FAI del 17 de juliol de 1937
- Joan Ferrer Farriol:
El 28 de juny –algunes fonts citen
erròniament el 21 de juny– de 1896 neix
a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista
i
anarcosindicalista Joan Ramon Josep Ferrer Farriol –el
certificat de naixement cita com a segon llinatge Furriol. Sos pares es deien
Josep Ferrer, jornaler, i Francesca Farriol. Sa família es
repartia entre
anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer,
morí en
un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a
treballà en el sector tèxtil.
Poc després es va fer assaonador i, encara infant,
entrà a formar part del grup
«Joves Lliures» i fou alumne del
prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe
Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'any
següent participà activament en els grups que
combatien els esquirols en les
vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones
a Igualada i en 1915 féu la
vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de
metal·lúrgics i paletes de
Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó
Model de Barcelona.
La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el
van obligar a fugir
i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.),
vivint com podia i
treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat
secretari del
Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i
aquest mateix any formà part,
en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de
Barcelona. Entre
el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova
Castelltort,
representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis
Diversos d'Igualada en el
I Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat
a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els
Sindicats Únics. Entre 1919 i
1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al
1920 es va casar pel
civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a
Igualada. En aquests anys
va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El
Noi del Sucre). Durant
la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa
tasca periodística a
Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les
publicacions anarquistes Germinal
i El Sembrador. Durant els anys de la II
República espanyola col·laborà
habitualment en la premsa llibertària local,
realitzà mítings per l'Anoia
(Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.),
formà
part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb
Ramon Guitart l'Agrupació
Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire
èxit, les posicions
més radicals dels seguidors de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) amb les
dels sectors més moderes partidaris de
l'estratègia trentista, la qual
defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras,
Josep Anselmo i Josep
Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple
de Delegats de la
CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa
polèmica amb Ángel
Pestaña Núñez i Joan Peiró
Belis a les pàgines del periòdic cenetista de
Sants Cultura
Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936
assistí a Barcelona a la
Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de
1936, s'integrà en
el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la
Secció
d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquesta
època dirigí el Butlletí
CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en
aquesta ciutat i va fer d'alcalde
segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i
assumir la Conselleria
d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on
treballà com a redactor del diari Catalunya,
el qual acabà dirigint, però que hagué
d'abandonar en 1938 per encarregar-se de
la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera,
on també dirigí
El Frente, periòdic de la 26
Divisió. Amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on assumí la
secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat
al camp de
concentració de Barcarès i més tard
realitzà tasques agrícoles i d'altres
oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després
de la II Guerra
Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de
combat antifranquistes
als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable
i
locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora
«Ràdio CNT». El 2 de desembre de
1945 assistí, com a delegat de la Federació Local
de Pau, al Ple Departamental
de la CNT, el qual acabà amb una escissió de
l'organització. Més tard visqué a
Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al
1954 el periòdic CNT.
A la capital francesa treballà durant temporades com a
guardià d'una fàbrica i
fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en
aquesta ciutat. En 1956
reprengué la seva tasca periodística dirigint,
fins al 1962, el periòdic Solidaridad
Obrera i els seus substituts (Solidaridad,
Boletín CNT, Boletín)
i Le Combat Syndicaliste (1963-1978).
També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral.
Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en
1962 fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una
conferència a Orleans.
Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i
participà activament en la
reconstrucció de la Federació Local de la CNT
d'Igualada. Trobem articles seus,
moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan
del Pi, Ramón
Ollé, Farriol, Discóbolo,
Kunitu, Sigla, Rovellat,
Jo Han, Pancho Milla, J.
Coll de Gussem, etc.), en
infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,
Boletín
Confederal, Boletín Informativo,
Boletín Interno CIR, Butlletí
CNT-FAI, Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste, Cultura
Libertaria, Espoir, Historia
Libertaria, Iniciales, Inquietudes,
El Luchador, El Obrero Moderno, La
Protesta, Reconstrucción,
Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
Libre, Umbral,
etc. És autor de Liberación
(1928), El intruso (1930), Vides
noves (1933), Interpretació
llibertària del moviment obrer català
(1947), Garbuix poètic (1956), Vida
sindicalista (1957), Un
rural en Barcelona (1960), Conversaciones
libertarias (1965), De
l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y
confederales. Las
conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista
(1971), En
torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado
(1972), Costa amunt.
Elements d'història social igualadina (1975), Congresos
anarcosindicalistas en España (1977), entre
d'altres. En 1978 l'escriptor
Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb
ell, La
revuelta permanente, que es poden considerar les seves
memòries i que
obtingué el premi «Espejo de
España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir
l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri d'aquesta localitat.
Joan Ferrer
Farriol (1896-1978)
Elvira Trull Ventura (1896?-1990)
***
Medardo
Lusvardi
- Medardo
Lusvardi: El 28 de juny de 1897 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater anarquista i anarcosindicalista Medarno Lusvardi. Sos pares es
deien
Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Ben igual que sos germans
Aldebrando,
Alfredo, Bruno i Filippo, milità en el moviment anarquista.
Segons la
Prefectura de Policia de Mòdena tenia una certa
influència en els treballadors,
fet que utilitzava per a fer propaganda anarquista i antifeixista. Es
casà amb
Maria Meschiari, cosina de l'anarquista Valentina Meschiari. El
novembre de
1921, durant els greus enfrontaments amb feixistes a la Cambra del
Treball
Sindicalista del número 14 del carrer Sant'Agata de
Mòdena, que provocaren la
mort del sindicalista anarquista Teobaldo Righetti, resultà
greument ferit quan
Vincenzo Gandolfi i Umberto Traldi, membres d'un escamot feixista, el
reconegueren,
l'atraparen a l'interior d'un portal i l'apallissaren salvatgement fins
a
deixar-lo inconscient a la vorera. Posteriorment va ser detingut per
haver
rebut, sense saber-ho, una partida de fullets de propaganda, esdevenint
l'objecte d'una veritable persecució per part dels feixistes
que començaren a
realitzar visites periòdiques a casa seva, amb intents
d'incendiar-la i
disparant-la. S'uní al grup de combat «Italia
Libera - Ciro Menotti» i la
Prefectura de Policia de Mòdena sospità que un
grup d'anarquistes es reunia al
seu taller de sabateria. Durant la nit del 24 d'octubre de 1924 mentre
un grup de
joves passaven l'estona un cop tancat el local, la policia hi
entrà; Aldebrando
Lusvardi intentà llançar alguns documents al foc,
però no va aconseguir el seu
objectiu i la policia es va fer amb la llista de membres del Grup
Llibertari Juvenil
del barri de la Madonnina de Mòdena així com la
capsa de les quotes amb 81,50
lires. Aquest grup havia estat creat el maig de 1924 per Vincenzo
Chiossi i
estava format per 17 membres que pagaven quatre lires mensuals. El 3 de
maig de
1925 va ser detingut juntament amb altres subversius com a
sospitós de
l'atemptat contra el cenotafi del feixista Gino Tabaroni, mort en 1921
per
l'anarquista Renzo Cavani, però va ser alliberat dies
després. El setembre
d'aquell any va ser novament detingut com a mesura de seguretat i el
seu
domicili escorcollat. El setembre de 1926 va ser novament detingut i
l'octubre,
juntament amb son germà Bruno Lusvardi, en ser considerat
«perillós per a l'ordre
públic». Els carrabiners li van intervenir alguns
llibres subversius, entre
ells Fra contadini d'Errico
Malatesta, i una bandera roja. El desembre de 1926 va ser fitxat per la
Prefectura de Policia de Mòdena com a
«perillós per a l'ordre
públic» i posat
sota contínua vigilància. En 1938 la mateixa
institució el definí com a
«irreductible adversari del Règim
Feixista». El setembre de 1942 va ser tancat
per motius polítics i el mes següent detingut,
juntament amb els anarquistes
Renzo Cepelli, Ettore Panini i altres antifeixistes, sota la sospita
d'haver redactat
un escrit contra Benito Mussolini i el feixisme. Alliberat sota
l'acusació de
propaganda antifeixista, va ser sotmès a un advertiment
formal durant dos anys,
però aquesta mesura va ser suspesa a finals d'octubre
d'aquell any en ocasió
del vintè aniversari de la «Marxa sobre
Roma». Durant la II Guerra Mundial
treballà per a la Creu Roja i durant la
Resistència ajudà els partisans. Un de
sos fills, Bruno Lusvardi, guardonat amb una medalla de plata al valor
militar,
va ser afusellat el 3 de desembre de 1944 com a represàlia
pels alemanys.
Durant els dies de l'alliberament de Mòdena sa companya,
juntament amb la
socialista Giuseppina Parenti, es dedicà a curar el ferits
durant els
enfrontaments als carrers. En 1954, en el IV Congrés
Provincial de l'Associació
Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes
(ANPPIA), va ser
nomenat membre del seu consell directiu. A partir d'aquesta data es va
perdre
el seu rastre.
***
Sante Cannito
- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i un únic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.
***
Vicente
Pérez Combina
- Vicente Pérez
Combina: El 28 de juny de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya) el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Vicente Pérez Viche, més
conegut com Vicente Pérez Combina,
també citat Convina o Conviña, i que
alguns identifiquen amb Vicente Vidal Pérez. Obrer
envernissador, començà a
militar de molt jove en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant els
anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a
França. Fou membre del grup
anarquista «Los Solidarios». En 1924, des de
París (França), fou un dels
organitzadors de les fracassades insurreccions de la caserna de les
Drassanes
de Barcelona i de Bera (Navarra). En 1926 assistí al
Congrés Anarquista de
Marsella (Provença, Occitània), que, amb Joan
García Oliver, abandonà en no ser
acceptades les seves tesis col·laboracionistes amb els
polítics. Cap el 1928
ingressà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En aquesta època viatjà
a
Rússia amb una delegació cenetista per a
entrevistar-se amb els dirigents
soviètics; detingut, aconseguí evadir-se,
retornant en 1932 a Catalunya, havent
estat a l'URSS tres anys i vuit mesos –sa companya, Catalina
Vidal (Katia Kariakina), i sa filla,
Aurora, no
pogueren sortir de l'URSS i en 1934 encara hi romanien. L'agost de 1932
assistí, en nom del Comitè Nacional de la CNT, al
Ple de Regionals. També en 1932
va fer, amb altres companys (Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Joan
García Oliver,
Benjamín Cano, Hilari Arlandis, etc.) nombrosos
mítings i conferències
(Sallent, Cardona, Sabadell, La Torrassa, Valls, Esparraguera, Sant
Vicenç de
Castellet, Tarragona, Manresa, Mataró, Figueres, etc.). El
setembre de 1932
representà, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el
Comitè Nacional de
la CNT en el Congrés Regional d'Andalusia. El 4 de
març de 1933 llegí, a
l'Ateneu Racionalista de Barcelona, la conferència
«La persecución de los
anarquistas en Rusia». Entre el 5 i el 13 de març
de 1933 a Barcelona també
representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple
Regional de Sindicats Únics
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC),
on intentà posar
fi al litigi amb la Federació Local de Sabadell, i
prengué la paraula en el
míting de clausura del Congrés Regional
d'Andalusia i d'Extremadura que se
celebrà a Sevilla. Poc després, el 2 d'abril de
1933, va ser detingut a Sevilla,
amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, i empresonat fins el 7
d'octubre
d'aquell any a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia,
Espanya) i a la
presó de Sevilla. Un cop lliure, el 16 de novembre de 1933
intervingué en el
gran míting de la FAI que se celebrà al Palau de
Belles Arts de Montjuïc de
Barcelona, amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti,
Sébastien Faure, Domingo
Germinal, Alexandre Gilabert i Dolores Iturbe. En els anys
següents va fer
mítings amb importants oradors (Buenaventura Durruti, Manuel
Pérez, Manuel Pérez
Feliu, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Frederica
Montseny, Antonio Ortiz
Ramírez, etc.) en diferents places de toros, com ara
Barcelona (1935), Palma
(1935), Benicarló (1936), La Corunya (1936) i altres
localitats catalanes,
andaluses i extremenyes. Assistí al IV Congrés
Confederal de la CNT de maig de
1936 que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya).
Quan el cop militar de juliol
de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra els
feixistes. Durant la
Revolució espanyola fou un dels nou edils confederals
(conseller-regidor de
Serveis Públics) del Consell Municipal de Barcelona, elegit
el novembre de
1936. En aquesta època presidí el Sindicat de
Transports de la CNT de Barcelona
i el gener de 1937 assistí al Congrés de la
Federació de Transports celebrat a
València (País Valencià), ocupant la
secretaria de la Federació Nacional
d'Indústria dels Transports entre 1937 i 1938. Partidari de
«Los Amigos de
Durruti», s'adherí al famós
míting que aquesta organització
convocà al Teatre Poliorama
de Barcelona i participà en el seu míting
celebrat al Teatre Goya de Barcelona
abans dels fets de «Maig de 1937». En 1938
pronuncià una conferència a
l'Agrupació Anarquista
«Ètica» sobre l'aportació
llibertària a l'Ajuntament de
Barcelona, on manifestava la tasca realitzada pels representants
confederals
cap a la regeneració de la institució i
l'aixecament moral a la categoria de
Municipi Lliure de la ciutat de Barcelona. En 1939, amb el triomf
franquista,
pogué arribar a Veneçuela i en 1940
s'instal·là a Mèxic. Trobem articles
seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara La
Noche, Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad, etc.
És autor dels
llibres de memòries Un militant de
la CNT
en Rusia (1932 i 1933) i Cómo
salí de
Rusia. La política de los bolcheviques (1933).
Vicente Pérez Combina va
morir en data indeterminada a Mèxic.
Vicente Pérez Combina (1900-?)
***
Notícia
orgànica d'Eugène Tevenat publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
18 d'abril de 1925
- Eugène Tevenat:
El
28 de juny de 1900 neix a Lo Borg dau Peatge (Delfinat,
Occitània) l'anarquista,
anarcosindicalista i cançonetista llibertari Joseph
Eugène Tevenat –també citat
Tévenat. Sos pares es
deien Joseph
Antoine Tevenat, fuster, i Augustine Joséphine Chanas. Es
guanyava la vida
treballant d'obrer sabater en una màquina a la
fàbrica «Roux» de Romans
(Delfinat, Occitània). Quan esclatà la Gran
Guerra es presentà voluntari i
lluità en el 25 Regiment d'Artilleria. El 7 d'abril de 1919
es casà a Romans
amb l'obrera sabatera Marie Henriette Grousson, de qui es va divorciar
el 21 de
febrer de 1929 a Valença (Valentinès, Delfinat,
Occitània). Membre del grup
llibertari de Romans, en 1924 va ser un dels promotors de la gran vaga
d'obrers
sabates que es desenvolupà entre el 2 d'abril i l'11 de
maig, que mobilitzà
cinc-mil obrers de 42 fàbriques de Romans. A resultes de les
baralles durant el
conflicte, va ser jutjat, amb els anarquistes Lucien Bernizet i Rouchon
i el comunista
Désiré Revol, i condemnat el 25 de maig de 1924
en rebel·lia a un mes de presó
i a 150 francs de multa. Després d'aquesta vaga
creà l'anarcosindicalista Sindicat
Autònom de Cuiros i de Pells de Romans, del qual va ser
nomenat secretari
general. En 1925 era secretari adjunt de la Borsa del Treball i
n'esdevingué
secretari general l'any següent. Aleshores era membre del Grup
d'Estudis
Socials (GES) de Romans, adherit a la Unió Anarquista (UA),
i animava nombroses
reunions i vetllades com a cançonetista llibertari. En
aquesta època col·laborà
en Le Libertaire (1923-1923) i en L'Insurgé (1925-1926),
participant
activament en el «Comitè d'Acció contra
la Guerra del Marroc». També va fer
campanya per l'amnistia –organitzà un concert de
Charles d'Avray a Romans per
recaptar fons–, criticà el bolxevisme i
promogué la creació de la Joventut
Anarquista de Romans. A finals de 1925 va ser partidari de la
reintegració dels
sindicats autònoms en la Confederació General del
Treball (CGT). El 30 de gener
de 1926 va fer la xerrada «Syndicalisme et
anarchie», organitzada pel GES, al
cafè Cazes de Romas. Durant la vaga d'obrers sabaters de les
fàbriques «Carraz»
i «Catil», de febrer de 1926, era tresorer del
Sindicat Unitari de Cuiros i de Pells
de la CGT de Romans. En 1927 sembla que va ser nomenat secretari d'un
efímer Groupe
Artistique Plébéien (GAP, Grup
Artístic Plebeu) de caire anarquista. El 4 de
novembre de 1929 es casà a Clérieux (Delfinat,
Occitània) amb Germaine Marie
Antonette Seite. En 1937 vivia a Anneyron (Delfinat,
Occitània) i tenia sis
infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Benigno Mancebo Martín
- Benigno Mancebo Martín: El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Pedro Mancebo i Emilia Martín. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la «Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!, Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de «Bellas Artes» i a la de «Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat.
***
José Sequeira
- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera «A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la «vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó –«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista A Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).
***
José
Touriño Painceira
- José Touriño Painceira: El 28 de juny de 1910 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i republicà José Touriño Painceira. Era fill José Touriño Lago, conegut perruquer de Santiago de Compostel·la. En 1926 ingressà a l'Escola Normal de Mestres de la seva població natal i entre 1926 i 1928 va fer estudis de practicant. En 1929 exercia de practicant supernumerari de l'Hospital Provincial de Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, Fermín González, José Pardo Babarro, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Regional Gallega (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Va ser nomenat vocal primer de la Junta Directiva d'aquest sindicat i el representà en el Ple Regional de Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia) d'agost de 1931. En 1934 fou president de la Joventut Radical Autònoma i en 1935 de la Joventut Republicana Radical. També fou vicepresident del Col·legi Oficial de Practicants. En 1936, en els primers mesos de l'aixecament militar feixista, va ser expulsat de la seva feina de practicant a l'Hospital Provincial i amenaçat amb assassinar a sa companya i sa filla si fugia. Les bones relacions de son pare, molt conegut a la ciutat, el salvaren de la repressió. Enrolat en l'exercit franquista, participà com a practicant al front d'Astúries. Després de la guerra civil no tornà a la seva antiga professió, encara que va romandre col·legiat, i va fer feina als Laboratoris Alter, dels quals va arribar a ser delegat de la zona del nord-oest peninsular. Durant la postguerra facilità medicaments al grup guerriller que actuava a la zona de Ordes (La Corunya, Galícia). Després de la mort del dictador Francisco Franco es vinculà amb el socialisme i acudia a una tertúlia al Gran Café Español amb antics membres del Sindicat de Sanitat de la CNT. En 1982, pocs mesos abans de la seva defunció, se li va restituir a la seva antiga feina de practicant a l'Hospital Provincial de Santiago. José Touriño Painceira va morir el 31 de març de 1983 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia).
---
efemerides | 27 Juny, 2022 12:11
Anarcoefemèrides
del 27 de juny
Esdeveniments
Cartell de l'IWW de 1905
- Congrés constitutiu
de l'IWW:
El 27 de juny de 1905 al Brand's Hall de Chicago (Illinois, EUA)
té lloc el
congrés constitutiu (Congrés Continental de la
Classe Obrera) de l'Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
que arreplega
totes les tendències del moviment obrer
–especialment
socialistes
revolucionaris i anarcosindicalistes– i es marca com a
objectiu,
contràriament
als sindicats (trade unions) corporativistes i a
l'American Federation
of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la
creació d'un únic gran
sindicat revolucionari (One Big Union) de tota la
classe treballadora.
Hi van assistir 203 delegats d'arreu els Estats Units en
representació de més
de quaranta activitats laborals i d'uns 140.000 treballadors;
també havia
representants canadencs i britànics. Big Bill Haywood,
destacat dirigit
anarcosindicalista de la Western Miners Federation (WMF,
Federació de Miners de
l'Oest) en va fer el discurs d'obertura, on va remarcar que la
finalitat de
l'IWW era que la classe obrera prengués el control del poder
econòmic, dels
mitjans per a la seva existència i del seu aparell de
producció i de
distribució. Hi van ser presents Daniel De Leon, Eugene V.
Debs, Thomas J
Hagerty, Lucy Parsons, Mary Harris Jones, William Trautmann, Vincent
Saint
John, Ralph Chaplin, entre altre destacats dirigents sindicals. Una de
les
qüestions que més van centrar les discussions va
ser el debat entre «acció
política» i «acció
directa». Des dels seus inicis l'IWW va intentar sempre
integrar en el món sindical les dones, els immigrants i la
comunitat
afroamericana. Entre 1905 i 1924 l'IWW va ser una
organització potentíssima,
que va mantenir importants vagues i «accions
directes», i en la qual va
participar un gran sector de militants anarquistes; molt temuda per
l'Estat i
el Capital, va ser durament reprimida. Els membres de l'IWW
són coneguts com wobblies.
***
Enterrament
de Valentín González
- Enterrament de
Valentín González: El 27 de juny
de 1979 l'enterrament a València (País
Valencià) del militant cenetista
Valentín González Ramírez, assassinat
per la policia el 25 de juny, es
converteix en una manifestació de milers i milers de
persones. Entre 200.000 i
400.000 persones recorregueren els 10 quilòmetres que
separen l'Hospital Clínic
del Cementiri General de València, portant el taüt
del jove anarquista. També
es van produir diferents manifestacions llibertàries de
protesta arreu l'Estat;
a Múrcia la repressió serà ferotge,
amb més de vint detinguts. En 1993 es va
crear una plataforma que reivindicava que l'Institut d'Ensenyament
d'Abastos de
València fos rebatejat com Institut Valentín
González en memòria de tots els
treballadors morts durant la Transició.
Valentín González
Ramírez (1958-1979)
Naixements
Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878
- Ludovico Nabruzzi:
El 27 de juny de
1846 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia)
l'advocat anarquista Ludovico
Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone
Nabruzzi o Rubicone. Sos
pares es
deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi.
Després d'estudiar
Dret entrà a treballar com a escrivà
públic a l'Oficina de l'Estat Civil de
Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir
de maig de 1870
entrà a formar part de la redacció del setmanari
republicà de Ravenna Il Romagnolo,
del qual esdevingué el
director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es
decantà cap a l'anarquisme
internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme
nacionalista
de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives
polèmiques en Il Romagnolo,
esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril
de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe
Garibaldi i
d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de
juny d'aquell any, en
una reunió extraordinària del Consell Regional
del socialista Fascio Operaio
(Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa,
Francesco
Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un
congrés nacional i el juliol de 1872
assistí, en representació de Garibaldi, al
Congrés de Rimini. Estava casat amb
Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de
l'Internacional i del
Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants.
Mantingué una extensa
correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir
amb ell a Minusio
(Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de
comptabilitat. El setembre de 1872 a
Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo
Cafiero i Errico
Malatesta, entre d'altres, participà en la
conferència per preparar la mocions
que s'havien de presentar al Congrés de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que
finalment se celebrà a
Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual
assistí com
a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser
nomenat membre de
la comissió de Correspondència en el
Congrés de la Federació Regional Italiana
de l'AIT. Després del fracàs del motí
insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a
Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà
públic. El 31 d'agost de 1874,
en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione
Operaie (LUCO, Lliga
Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà,
amb Tito Zanardelli,
la necessitat que la LUCO fes costat la resistència
revolucionària armada.
Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència
Italiana de Comissions i Anuncis i
representà una empresa productora de màquines
trilladores. Son germà petit
Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era
secretari de la Societat
Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb
el cuiner
Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli,
una guia
històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida
storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno).
Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a
Lugano amb Zanardelli
cinc números del periòdic socialista L'Agitatore.
A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco
del Proletario per l'anno 1876, amb la
col·laboració de Joseph Favre,
Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es
mostrà crític amb les
posicions netament internacionalistes i bakuninistes del
Comitè Italià per a la
Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser
un dels creadors de
la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano),
grup dissident que se separà
de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît
Malon i en el qual van entrar
formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale
Imperatori, Mattia
Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti,
Domenico
Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de
l'escissió, que
fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877
marxà a França, on
treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A
París freqüentà el
cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va
ser detingut
juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota
l'acusació de
pertinença a l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). En 1880 signà
el «Manifest als oprimits d'Itàlia»
difós a nombroses ciutats italianes i on es
feia una crida a la insurrecció. Expulsat de
França, marxà a Suïssa, però
retornà clandestinament a França on va fer
amistat amb Jules Guesde i
col·laborà en el periòdic L'Égalité i
envià articles a La Plebe
de Milà. En
1881 va ser novament expulsat de França i,
després d'un temps a Ginebra,
retornà a Itàlia, on entrà a formar
part del Comitè de Suport a Amilcare
Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà
en el Congrés
Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou
actiu en el
moviment anarquista, participà en la comissió de
Ravenna d'organització del
Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener
de 1891. Membre de la
Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el
moviment anarquista,
organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés
dels Anarquistes de Ravenna i
de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme
capaç d'activar situacions
revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva
incessant activitat per
reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894,
sota
l'acusació de «conspiració contra la
seguretat interna de l'Estat», se li
assignà la residència i se li arrestà
al seu domicili. Finalment fou absolt per
manca de proves. Després d'un temps a Gènova a
partir de 1912, retornà a la
seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre
–altres fonts
citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre– de 1920 a
l'Hospital Civil
de Ravenna
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito
- Pietro Acciarito: El 27 de juny de 1871 neix a Artena (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Fill d'una família molt pobre, sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» –poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acciarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia).
***
Adrián
del Valle Costa
- Adrián del Valle Costa: El 27 de juny de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor, Hindus Fakir). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney –d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora «Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer «Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció –signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, La Última Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!, El Dependiente, Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País –s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida, òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en «La Novela Ideal» (Mi amigo Julio, Jubilosa, Camelanga, Arrayán, Aristócratas, Ambición, El príncipe que no quiso gobernar, Contrabando, Cero, Tiberianos, De maestro a guerrillero, La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Dependiente, El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia, La Ilustración Artística, Inquietudes, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso, La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía, Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!, Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc. Adrián del Valle Costa va morir el 9 de febrer de 1945 a l'Havana (Cuba).
***
- Anne Claus: El
27 de juny de 1873 neix a Doel (Beveren, Flandes Oriental, Flandes)
l'anarquista Sophie-Anne Claus. Sos pares es deien Théodore
Claus i Marie Philòmene
Braem. Es guanyava la vida com a obrera guantera. En 1891 es
casà amb
l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui tingué
dos infants (Ida
Sophie i Eugène Théodore) i a qui
abandonà cap el 1896. Al seu domicili albergà
nombrosos militants anarquistes estrangers de passada. La policia la va
acusar
de ser còmplice del falsificador de moneda Gustave Gayraud,
qui el desembre de
1897 havia ferit mortalment de bala un policia. L'abril de 1898 va ser
jutjada
i condemnada a sis anys de presó. En 1900
aconseguí la llibertat condicional.
En 1903 s'instal·là a París
(França) i esdevingué companya de l'anarquista
Raymond Paul Feuilleaubois (Théo
Feuilleaubois). Durant la primavera de 1903 la policia
assenyalà
«residència desconeguda» en el recull
confidencial d'anarquistes estrangers no
expulsats residents fora de França, però vivia a
París. Encara que no estava
divorciada de Barthelmess, amb Feuilleaubois va tenir un infant el 3 de
març de
1904, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri
Calet. En 1912
vivia al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de
París. Donà el
contacte d'un encobridor d'Amsterdam, el banquer il·legal
Vanderberge, als
anarquistes Jean de Boe i Raymond Callemin, membres de la
«Banda Bonnot», per a
negociar uns títols furtats a l'atracament del carrer
Ordener de París. Com que
Feuilleaubois era insubmís, marxaren cap a
Bèlgica, amb la família Claus, a
Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella
restà amb Eugène
mentre Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als
Països Baixos en 1914 quan la
invasió alemanya; instal·lats a Niedorp
(Frísia Occidental, Holanda
Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon,
tingueren
en 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess. Cap el 1920
Théo Feuilleaubois i
Anna Claus es retrobaren a París i s'instal·laren
a Belleville. El 14 d'abril
de 1920 es divorcià de Barthelmess. El 9 d'octubre de 1926
es casà al XVII
Districte de París amb Feuilleaubois, un cop aquest va fer
18 mesos de servei
militar a la Infanteria Colonial. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida
Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a
Cadiac (Llenguadoc,
Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Anne Claus va
morir el 20 de
desembre de 1953 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de
França, França).
***
Liu
Shifu
- Liu Shifu: El 27 de juny de 1884 neix a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu –transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi, «Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.
***
Necrològica
de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció
és errònia]
- Beneta Franquet Sans:
El 27 de juny de 1887 neix a
Ascó (Ribera
d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Beneta Franquet Sans. Sos pares es deien Carles Franquet i Rosa Sans.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al costat de son company
Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució
participà en la col·lectivitat
agrícola
del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Instal·lada
a Vierzon, milità en la Federació Local de la
CNT. Sos fills Miquel i Josep,
també foren militants llibertaris –Miquel Llop
Franquet lluità en la IX
Centúria de la «Columna Hilario-Zamora»
confederal i arribà al grau de tinent. Beneta Franquet Sans
va morir el 30 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 29 d'octubre– de 1955
al seu domicili de
Vierzon (Centre, França).
***
Necrològica
de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 23 de febrer de 1961
- Ladislau
Bellavista Gual: El 27 de juny de 1890 neix a
Mataró (Maresme, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Sos pares es deien
Josep Bellavista i Joaquima Gual. Treballador
tèxtil, en la
dècada dels 1910 entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació
en la gran vaga del
sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa,
Mataró, Sabadell,
Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de
la
Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922
assistí,
com a delegat de Mataró i com a president de
l'Associació Local d'Obrers de
Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència
Extraordinària de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se
celebrà a Blanes (La Selva, Catalunya), en
plena època del
pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball
(CNT) il·legal des del
1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels
Drets de l'Home
(LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre,
amb Josep Banet
Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera
junta directiva de la cooperativa
de producció vidriera «Cristalleries de
Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un
dels signats del manifest del grup editor del setmanari
anarcosindicalista Vida Sindical,
on se sol·licitava la
legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats
barcelonins i de
tot l'Estat clausurats, així com la
reorganització del seus efectius. Va ser un dels oradors del
míting del 16 d'abril de 1931. Durant
els anys de la II República espanyola defensà
l'estratègia trentista i
fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A
partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les
«Cristalleries de Mataró».
Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936,
participà, a partir del 30 d'agost
d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal
(«Consell d'Autonomia»)
de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats
d'Oposició,
vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de
«Maig de 1937», fou
regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En
1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a França amb sa companya
Secundina Costa i sa única filla
Palmira Bellavista Costa, la qual morí posteriorment durant
un part. A partir
d'aquesta època,
patí nombroses malalties que li van donar mala vida.
Ladislau Bellavista Gual
va morir l'1 de febrer de 1961 al seu domicili d'Aspres de
Buèch
(Provença, Occitània).
***
Necrològica
de José Fernández Egea apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 22 de
juny de 1975
-
José Fernández Egea: El 27 de juny de 1890
neix a Olula del Río
(Almería, Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista José
Fernández Egea, conegut com El
Mellado. Sos pares es deien Felipe Fernández i
Isabel Egea.
Treballà a les mines potassa de Súria (Bages,
Catalunya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat,
participant en
totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa
família que també havien arribat a
França. Després de la II Guerra Mundial
milità en la CNT de la regió parisenca. En
l'última etapa de la seva
vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez
a Herblay
(Illa de
França, França).
José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de
1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de
França, França) i fou enterrat dos dies
després al cementiri d'Herblay.
***
D'esquerra
a dreta, els presos: Luis Andrés Edo, Juan Salcedo
Martí, David Urbano Bermúdez
i Jaime Pozas de Villena (1968)
- Juan Salcedo
Martín: El 27 de juny de 1936 neix a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'escultor anarquista i lluitador antifranquista Juan Salcedo
Martín. Sos pares es deien Juan Salcedo i Esperanza
Martín. Exiliat a
França, a començament de la dècada
dels seixanta s'integrà en les Joventuts
Llibertàries de París (França) i en
1962 entrà a formar part dels grups d'acció
de Defensa Interior (DI), al costat de Luis Andrés Edo i
altres. En 1963 decidí
retornar a Espanya i es va matricular en Belles Arts, en l'especialitat
d'Escultura, a la Universitat de Sevilla (Andalusia, Espanya),
però poc després
va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 22 de setembre de
Juan Salcedo Martín (1936-2017)
---
efemerides | 26 Juny, 2022 10:52
Anarcoefemèrides del 26 de juny
Esdeveniments
La Loi, d'Honoré Daumier
- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!», «Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.
***
Cartell
de l'acte
- Míting
antimilitarista: El 26 de juny de 1902 se celebra a la
Gran Sala de la Borsa
del Treball de Marsella (Provença, Occitània) un
gran míting antimilitarista en
protesta contra la Circular Confidencial del Ministeri de la Guerra
prohibint
l'accés a les Borses del Treball dels soldats. L'acte,
organitzat pel «Comitè
del Sou del Soldat», comptà amb la
participació de Bron, secretari del Sindicat
Ferroviari; de Louis Niel, secretari general de la Borsa del Treball de
Montpeller; dels anarquistes Ferdinand Calazal i Louise Michel; i de
nombrosos
militants de diverses organitzacions obreres. Les dones estaven
especialment
convidades a anar-hi.
***
Exèquies
de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910)
- Enterrament d'Henri Cler:
El 26 de juny de 1910 durant
l'enterrament al cementiri de Pantin (París,
França) de l'ebenista anarquista Henri
Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i
els
ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou
forts aldarulls i càrregues
policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de
persones que es
manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre
sortí del barri parisenc
de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les
federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i
banderes roges
i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué
topaments amb les
forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i
hagué trets. L'acte acabà en
un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren
seriosament ferits, un
centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels
cavalls i
13 manifestats malferits de diversa consideració.
Enterrament
d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
***
Bersaglieri
-
Revolta dels Bersaglieri:
El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri».
Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri
–un
cos especial d'infanteria de l'Exèrcit
italià–
de la caserna Villarey d'Ancona
es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició
bèl·lica d'Albània –aventura
imperialista del govern de Giolitti–, desobeint l'ordre
d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta
anàrquica», ja que
els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al
pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de
la
revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la
insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots
d'«Arditi del Popolo», de
republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van
rebutjar
obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van
confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar
i es van
apropiar de les armes. A continuació es va produir una
batalla, amb metralletes
i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la
Guàrdia Reial contra els
insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies
després,
la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits,
quan
tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la
península van
actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no
volien reproduir els
fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els
fets, van ser detingudes 500
persones. La notícia de la insurrecció es va
escampar ràpidament per tota
Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes
ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri»
és un clar exemple d'«expontaneisme
revolucionari».
Naixements
Necrològica d'Eugène Pinchon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de novembre de 1906
- Eugène Pinchon: El 26 de juny de 1841 neix a Erches (Picardia, França) l'anarquista Louis Charles Armand Pinchon, conegut com Eugène Pinchon. Sos pares es deien Florentin Hippolyte Parfait Pinchon, fabricant de mitges calces, i Julien Albine Brunel, filadora. Es guanyava la vida fent mitges calces per a varius i teixits elàstics. Antic combatent de la Comuna, milità activament en el moviment anarquista. Eugène Pinchon va morir el 10 de novembre de 1906 al seu domicili de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França).
***
Notícia
sobre el processament de Jacques Zuida apareguda en el diari de
Bordeus La
Petite Gironde del 9 de gener de 1883
- Jacques Zuida: El 26 de juny de 1843 neix a Bischwiller (Alsàcia, França) l'anarquista Jacques Zuida. Era el fill primogènit d'una família jueva originària de Mannheim (Confederació Germànica; actualment Alemanya) i tal vegada abans dels Països Baixos. Sos pare es deien Isaac Zuida, draper, i Salomé Lehmann, i tingué dues germanes (Louise i Catherine). Lluità en el bàndol francès enquadrat en un «cos franc» durant la guerra francoprussiana. Es guanyava la vida com a obrer teixidor i abandonà Alsàcia amb la finalitat de conservar la nacionalitat francesa quan aquesta passà a formar part d'Alemanya. Arribà a la zona de Lió (Forez, Arpitània), on treballà a les fàbriques tèxtils. En 1872 optà per la nacionalitat francesa. En 1880 era membre del grup anarquista «Les Indignés» de Vienne (Delfinat, Occitània), animat per Pierre Martin, i col·laborà amb notes en els periòdics lionesos Le Droit Social i L'Étendard Révolutionnaire. També en 1880 era membre, amb altres companys, en representació dels cercles socialistes de Vienne, de la Comissió de la Cambra Sindical de la Indústria Llanera de Vienne. En 1881, amb Pierre Martin, era responsable de la correspondència de «Les Indignés» amb la Federació Revolucionària de l'Est (FRE) i també en fou secretari. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Cuvière de Vienne. Segons la policia, era soci de la societat cooperativa «La Fédération». Durant la primavera de 1882, amb altres companys (Jacques Ebersoldt, Charles Jourdy, Pierre Martin, Ennemond Monnet, Michel Sala, etc.), participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Le Révolté i va fer costat econòmic a Le Prolétaire. Va ser condemnat en dues ocasions per «rebel·lió als agents». A resultes de les violentes manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i els atemptats amb explosius lionesos d'octubre d'aquell any, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66». Aquest judici començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars. A començament de 1887 vivia al número 8 del carrer Cuvier de Lió i figurava com a «home d'acció» en un llista d'anarquistes de la policia de Vienne. Fins a 1893 el seu nom figurava regularment en els informes policíacs de les policies de Grenoble i de Vienne. En aquesta època regentava una taverna al número 47 del carrer Victor Faugier, lloc de reunió dels companys de Vienne. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts anarquistes de Vienne, el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de François Cadeaux publicada en
el diari d'Épinal Le Mémorial des Vosges
del 9 de maig de 1890
- François Cadeaux:
El
26 de juny de 1862 neix al II Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista
François Cadeaux –el seu llinatge citat sovint
erròniament de diferents maneres
(Cadeau, Cadot,
etc.)–, conegut com Franciscque. Era fill
natural de la modista Marie Cadeaux. Es guanyà la vida
treballant de torner en
fusta i d'ebenista. El 4 d'octubre de 1877 ha ser condemnat a quatre
anys de
presó correccional per «vagabunderia»;
el 9 de setembre de 1887 a cinc francs
de multa per «cops»; la tardor de 1888 a vuit dies
de presó per «cops»; i el 23
de gener de 1889 a dos dies de presó per
«robatori». En 1890 era membre del
grup «Les Libertaires» del I Districte de
Lió. El 28 d'abril de 1890 va ser
detingut quan fugia, amb la cara ensagnada, per la riba del Saona en
direcció al
barri lionès de Vaise. La policia sospitava que les ferides
provenien d'una
explosió resultant de la fabricació clandestina
d'una bomba i el 2 de mai la
policia descobrí un taller situat en una
habitació del número 67 del Quai
Pierre-Scize de Lió. Jutjat l'11 de juny de 1890 per aquest
fet, el 29 de
juliol va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació
de Lió a dos anys de presó i
a dos anys de prohibició de residència per
«possessió de pólvora
fulminant»;
rebé el veredicte amb els crits de «Visca
l'anarquia! Mort als lladres!». Arran
d'aquesta condemna, un míting en el seu suport
s'organitzà a Lió on parlaren
Paul Bernard i Octave Jahn. El 29 de juliol de 1892 va ser posat en
llibertat a
la presó d'Ambrun (Provença,
Occitània). L'agost de 1892 s'establí a Grenoble
(Delfinat, Arpitània), on treballà per a un
venedor de mobles. En aquesta època
participà activament en reunions anarquistes i distribuint
fullets i
propaganda. El grup anarquista al que pertanyia es reunia al seu
domicili, al
número 4 del carrer Four. En aquesta època tenia
com a companya la jornalera
anarquista Elise James (Elise Juannes) i
ambdós pertanyien al grup «Les
Révoltés du Dauphiné».
També formà part del grup «Les
Antipatriotes de Grenoble»
(Moisé Carré, Jean Gauthier, Charles Guinet,
etc.). El 25 d'agost de 1893 va
ser condemnat a un mes de presó per «ultratges i
rebel·lió contra agents». El
12 d'octubre de 1893 la policia decomissà un balot
adreçat al seu nom que
contenia exemplars del manifest «Mémoires des
homes du temps present» de Lev Tolstoi.
El novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el d'altres
anarquistes de
Grenoble (Charles Guinet, Joseph Jourdan, etc.), va ser escorcollat i
la
policia trobà cartells de Le Père
Peinard i de La Révolte. El
seu
nom figurava en un llistat de 16 anarquistes «molt
perillosos» de Grenoble i
estava considerat per la policia com el principal animador de
l'anarquisme
local. El 12 de desembre de 1893, perseguit per la policia correccional
per
ultratges cap el comissari de policia del II Districte –el 8
de desembre,
durant l'enterrament del company Joseph Jourdan, havia injuriat
violentament el
comissari del II Districte en un discurs pronunciat al
cementiri–, abandonà Grenoble
abans de ser arrestat. Sembla que es refugià a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). L'1
de gener de 1894, membre es trobava desaparegut, la policia
escorcollà el seu
domicili, al Cours Berria, ben igual que el d'altres companys
(Moïse Carré, Charles
Guinet, Pierre Alexandre Gauthier Lavigne, Lous Gay, Elise James,
etc.). A
finals de febrer de 1894 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a
vuit mesos
de presó i en patí sis de tancament. L'abril de
1895 s'establí a Voiron
(Delfinat, Arpitània). L'11 de maig de 1895 el comissari
obrí un balot adreçat
al seu nom que contenia 12 fullets editats pel periòdic
anarquista La
Révolte, entre ells Aux jeunes gens
de Piotr Kropotkin, i va ser
posat en vigilància especial. En 1897 va fer feina de
firaire i després de
fruiter a Cavalhon (Provença, Occitània),
però retornà a Grenoble. L'estiu de
1898, en un míting socialista, copejà un militant
socialista que, segons ell,
havia intentat apallissar un dels companys, i va ser condemnat a dos
dies de
presó i a pagar les despeses judicials. En 1899 assistia a
les xerrades
anarquistes que se celebraven al cafè Chotard, al
número 1 del carrer Ghenoise
de Grenoble. En aquests anys patí nombroses condemnes i va
perdre en diferents
ocasions la feina per la seva militància. Un informe de la
policia del 25 de
gener de 1901 el qualificava de «fanfarró,
però violent i home d'acció».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Aurèle Patorni
- Aurèle Patorni:
El 26 de juny de 1880 neix al XI Districte de París
(França)
l'escriptor, periodista, pacifista,
neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand
Aurèle Patorni, també
conegut com Morel Pato. Fill de
família burgesa, sos pares es deien François
Joseph Napoléon Patorni,
capità de l'exèrcit, i Louise Legros.
Després d'una
formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al
Tribunal d'Apel·lació, en acabar
la Gran Guerra va muntar una llibreria als
Champs-Élysées de París.
Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a
participar en el moviment
pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos
periòdics i revistes, com
ara Le Réfractaire, Le Clameur,
La Patrie Humaine, L'Insurgé,
L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste,
La Voix Libertaire, Le Libertaire,
L'En Dehors, La
France Active, entre d'altres. En aquests anys
albergà al futur Ho Chi
Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les
guerres», des de
finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment
neomaltusià i en el
seu òrgan d'expressió, La Grande
Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon
orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com
«La moral sexual
racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a
escriptor va tenir certa
anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le
carnet de Simplice. Notes intimes
d'un embusqué (ca. 1919 i
2014), Mes
contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans
le cemetière
(1932), Les fécondations criminelles
(1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagne
à la roulette (1941, amb Georges
Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La
grande retape
(1928), La rose de Saint-Just
(1958);
operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements
libres, Constantin Tarantoul,
Quelques
poèmes à dire, etc.),
cançons i
cançons infantils, que sa companya Régina Julia
Lucile
Casadesus, pianista professional molt
coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al
XI Districte de París i amb qui tingué un
fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els
anys 30,
relats de caire llicenciós en
la revista Séduction. En 1936, amb Louis
Lecoin, va col·laborar en SIA,
òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per
la qual cosa va ser condemnat,
amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre
la limitació de la
natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la
Retirada de 1939, amb
Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una
sèrie de mítings de SIA a
París i a l'Illa de França per recaptar fons
econòmics i ajuda per als
refugiats espanyols internats als camps de concentració del
sud de França. En
aquesta època viva al número 112 de bulevard
Malesherbes de París, domicili
constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió
de la Joventut
Proletària (UJP), organització fundada a
començaments de 1939 sota l'ègida de
la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra
Mundial va participar en Le Libertaire,
òrgan de la Federació
Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce
qu'il faut dire, en L'Homme
et la Vie, de Manuel
Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense
de l'Homme. Va
deixar escrites una mena de memòries: La
debacle de «L'Élite». Souvenirs et
commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle
Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal
del seu registre de naixement cita erròniament el
25 de desembre com a data de defunció– a la
Clínica Oudinot de París (França)
d'una
congestió cerebral sorgida arran d'una
intervenció quirúrgica patida el mes anterior.
Malauradament, el seu últim
desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener
de 1956
al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb
cerimònia eclesiàstica.
***
Taiji Yamaga
- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès.
***
Necrològica
d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 25 de
juny de 1979
- Alejandro
Rodríguez Ruiz: El 26 de juny de 1901
neix a Sésamo (Vega de Espinareda, Lleó,
Castella,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos
(Castella, Espanya)–
l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Quan era molt
jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i
milità en la Secció de Cambres del
Sindicat de l'Alimentació de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en un camp de
concentració, però una familiars aconseguiren que
pogués sortir per a treballar
en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II
Guerra Mundial milità en
la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les
assemblees, conferències
i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf,
una de les seves
passions. Alejandro Rodríguez Ruiz va morir el 30 de maig de
1979 a Marsella (Provença, Occitània).
***
Louis Estève (1936)
- Louis Estève:
El 26 de juny de 1903 neix a Montels
(Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i
anarquista Paul Louis Joseph
Estève. Sos pares es deien Baptiste Joseph
Étienne Estève, pastor, i Marie Lauret.
Després de fer els
estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer
agrícola. En 1917 s'entusiasmà,
com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i
en 1919 s'adherí al «Partit
Comunista. Secció Francesa de la Internacional
Comunista» de Raymond Péricat. Aviat,
però trencà amb les idees comunistes
després de llegir fullets anarquistes on
es denunciava la repressió a la Rússia
soviètica. A començament dels anys vint
s'instal·là a París, a casa de Pierre
Albert, secretari del sindicat de la
Construcció de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). A París
aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les
obres del metro de
la mà de Pierre Albert. En aquesta època
milità en la Unió Anarquista (UA), de
la qual esdevingué secretari, i va fer
permanències als locals de Le
Libertaire. Ben relacionat amb els
anarquistes russos i ucraïnesos, però
també amb els búlgars i romanesos, exiliats
a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis
«neobolxevics» de Nestor
Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma
Organitzativa dels Comunistes
Llibertaris», també coneguda com
«Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys
vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i
treballà de paleta. Ben aviat
va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost
sobretot per jornalers
agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al
1925. Va ser nomenat
secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA,
constituït el novembre de
1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el
suport d'un dels
principals militants de Narbona, André Daunis, i
també fou membre del
secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). Va
dimitir com a secretari després del congrés de
París d'abril de 1930, que
determinà la victòria dels
«sintetitzadors» sobre els
«plataformistes» dels
quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin
mensuel
de la minorité de l'UACR, òrgan de la
minoria «plataformista» i sota la
direcció de Lucile Pelletier. La Federació del
Llenguadoc era majoritàriament
«plataformista»,
fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de
1933. El
27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) amb Eugénie Cécile
Rastouil. En 1934 era el
secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va
ser
membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la
Revolució espanyola,
fou un dels responsables del Comitè
França-Espanya de Narbona, ajudant a passar
municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de
la
Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del
Treball, unificà i
coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda
humanitària i militar a
la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i
anarquistes a la zona
de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees
pacifistes i
antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye
(País del
Loira, França) i, amb André Daunis, va ser
internat del 20 de setembre al 15
d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus,
Occitània), pel
governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part
d'un important grup de
la resistència de Narbona unificat per Élie
Sernet. Durant l'Ocupació, la
família Estève amagà durant mesos un
responsable de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la
Gestapo i els agents
franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI
Regió de la
Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels
creadors, amb Georges
Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation
Pensée Bataille» (OPB) i
secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels
obrers de
la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta
va col·laborar en Combat
Paysan i Le Libertaire, entre altres
publicacions, i va ser membre
de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de
la qual serà secretari regional
fins al 1957. També va ser militant en aquesta
època de la Confederació General
del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de
la dissolució de l'FCL en 1957,
es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972
s'afilià
al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat,
esdevingué assessor de la
CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 al seu
domicili de Narbona
(Llenguadoc,
Occitània).
***
Cristòfol
Pons Tortella fotografiat per Oscar Bertola (1996)
- Cristòfol Pons
Tortella: El 26 de
juny de
1907 neix a Ciutadella (Menorca, Illes Balears) l'anarquista i
anarcosindicalista
Cristòfol Pelai Pons
Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Sos pares es deien
Cristòfol Pons Bagur, tinent de l'exèrcit
retirat, i Matilde Tortella
Paris. Obligat per sa
família, estudià al
seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va
ser enviat a Cuba on tenia
familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home
de profit», però
el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars.
Entrà en contacte
amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les
muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el
destacat militant anarquista
Domingo Miguel González (Domingo
Germinal),
que el va introduir en el pensament llibertari a través de
la lectura. En 1927
retornà a Ciutadella, milità en el moviment
anarcosindicalista menorquí i fou
nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat.
Entre 1932 i 1936
visqué a Palma (Mallorca, Illes Balears) fent de sabater i
formant part del sector
anarcosindicalista de
la Societat de Sabaters «La Igualtat», de la qual
fou president. En aquesta
època col·laborà en el
periòdic anarcosindicalista Cultura
Obrera, que dirigí un temps, i en el qual
també va escriure
el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de
1933
encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de
novembre, durant una manifestació, va
ser ferit en un enfrontament amb la força pública
produït en ple carrer Sant
Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal,
intentà un atemptat
contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant
militar de
les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es
portà a terme perquè en
el moment just es creuà un infant. A finals de 1934
participà en la fundació de
l'Ateneu de Divulgació Social «La
Llibertat» al barri de la Soledat de Palma,
del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935
presidí el
míting de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al Teatre Balear de Palma
després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista
illenc fes actes
públics. Des de març de 1936 es trobava a
Barcelona (Catalunya) i participà en
les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament
feixista.
Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso,
Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro),
creà a Barcelona el grupet
anarquista «19 de juliol». L'agost de 1936
participà, amb sos companys del «19
de juliol», molt activament en l'organització
l'expedició republicana de
reconquista de Mallorca encapçalada pel capità
Alberto Bayo Giroud i durant l'ocupació
d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm
Vich i A. G.
Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost.
Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna
«Roja i Negra» davant l'Estat Major de Bayo, jugant
un paper important en
el
desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta
d'aquest intent de
reconquista retornà a Barcelona, participà en
l'experiència col·lectivitzadora
i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari del Ram de la Pell,
encarregat
de les
indústries socialitzades d'aquest sector, de la Conselleria
d'Economia de la Generalitat
de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937»
lluità als carrers. Després de
la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació
nazi va fer d'enllaç fronterer
pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau
(Aquitània, Occitània),
regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví
per fer reunions i
conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar
els grups,
falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la
guerrilla llibertària,
sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el
dictador Franco retornà a
Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada
a s'Estanyol
(Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable.
Participà en la reconstrucció
confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de
l'Ateneu Llibertari
Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on
vivien ses
filles, i a França. Va fer un viatge a Cuba per
rememorar les seves aventures
juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de
1998 a Llorts
(Ordino, Principal d'Andorra) i va ser enterrat en aquesta
població. El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari
Estel
Negre li reté un sentit homenatge al seu local.
Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)
***
Necrològica
de Leonardo Corral Aladro apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 20 d'octubre de 1987
- Leonardo Corral Aladro:
El 26 de juny de 1910 neix a Gobezanes (Caso, Oviedo,
Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista
Leonardo Corral Aladro. Era fill natural de Paula Corral Aladro. De
molt jove s'uní
al moviment llibertari asturià i participà en la
revolució d'octubre de 1934.
Durant la Guerra Civil lluità com a milicià i en
1938 va
ser ferit. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França,
però la
ferida, mancada de cures,
s'infectà i finalment patí l'amputació
de la
mà. Durant l'Ocupació, a Mauriac
(Alvèrnia,
Occitània), participà en la
Resistència.
Després de la II Guerra Mundial, en
1950, s'instal·là a Mülhausen on
organitzà la
Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i una
secció de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) a Ottmarsheim (Alsàcia,
França), de la qual
fou secretari. Es guanyà la vida fent d'enconfrador en la
construcció. El desembre de 1982 va escriure una carta a
Felipe
González
Márquez, president socialista del Govern espanyol, per a
reclamar justícia per
als mutilats republicans. Sa companya fou María Guadalupe
Calvo González. Leonardo Corral Aladro va morir el 4 de maig
de 1987 a l'Hospital Hasenrain de Mülhasen
(Alsàcia, França).
***
Luísa
Adão
- Luísa
Adão: El 26 de juny –algunes fonts
citen el 19 de juny– de 1914 neix a Sétubal
(Sétubal, Lisboa, Portugal) la
militant anarquista i anarcosindicalista Luísa do Carmo
Franco Elias Adão. Era
filla dels destacats anarquistes Francisco Rodrigues Franco i Sabina
Franco.
Entre els 14 i els 16 anys treballà a fàbriques
de conserva com sa mare, on
feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions
delegada del Sindicat
Únic de les Conserves (José Bernardo, Jorge
Silva, Manuel Sousa, etc.) i
n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al
militant anarquista i infermer
Raúl Elias Adão i
esdevingué auxiliar d'infermeria, treballant uns quatre anys
a Torrão (Alcácer
do Sal, Portugal) i després a Lisboa (Portugal). A partir de
1930 milità en les
Joventuts Sindicalistes. Quan son company es llicencià en
dret, la parella
passà a viure a Montijo (Sétubal, Lisboa,
Portugal), on ella treballà
d'infermera a Setúbal i ell d'advocat. En 1966
enviduà i s'establí a Lisboa. Després
de la dictadura d'António de Oliveira
Salazar col·laborà en el Centre d'Estudis
Llibertaris (CEL) i en el periòdic A
Batalha. Deixà la documentació
familiar a l'Arxiu Històrico-Social del CEL.
Luísa Adão va morir el 8 de febrer
de 1999 a Lisboa (Portugal).
***
La
família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do
Chá de Sao Paulo (1943)
- Virgilio Dall'Oca: El 26 de juny de 1917 neix a Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil) el destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Sos pares, pagesos, es deien Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia, Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão Preto, parella que tingué vuit infants. Poc després del seu naixement, sa família es traslladà a Araçatuba (São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa mare morí, estudià fins el tercer any en una escola rural i ben aviat es posà a treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini, crià sos fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els càstigs corporals infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que serà sa futura companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca –son pare, el carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell va estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments, fugí de casa i s'instal·là a la llar d'una tia seva a Marília (São Paulo, Brasil). Poc després, entrà a treballar en el ferrocarril Santos-Jundiaí i es traslladà a casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a São Paulo (São Paulo, Brasil), militants anarquistes força actius a la Federação Operária de São Paulo (FOSP, Federació Obrera de São Paulo), ambient que ràpidament el decantà pel pensament llibertari. Amb son oncle freqüentà la redacció del periòdic A Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el va reforçar en les seves idees àcrates. A partir d'aquest moment començà a col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any de 1936 començà a freqüentar el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que aleshores era una seu importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de destacats llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company, Martins, Mariasinha, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.), a més de nombrosos militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de la dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos oncles, retornà a Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es traslladaren a São Paulo a casa d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època treballà de tot (ajudant de paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i finalment es quedà amb l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera autònoma. Malgrat la difícil situació econòmica familiar, contribuïren financerament en diferents campanyes de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la guerra d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida del periòdic Tierra y Libertad. Després de la implantació de l'«Estado Novo» el novembre de 1937, el CCS, lloc on es reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de Getúlio Vargas, es va veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup d'anarquistes, la majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista (São Paulo, Brasil), que marcarà una nova trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris anarquistes que comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal d'autogestió rural, que fou batejat com «Nossa Chácara» (Nostra Granja), estava format, a més de la família Dall'Oca, per Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, i ses famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres del CCS i d'un grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga (São Paulo, Brasil). La «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» va ser registrada el 9 de novembre de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos llibertaris nacionals, reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la reorganització del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de Vargas. La família Dall'Oca, a més de les contínues donacions econòmiques i dels innombrables treballs realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de totes les persones que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a taxista a Rio de Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a São Paulo; durant aquesta temporada, visqué a casa de la família Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de Janeiro. Quan retornà, sa família s'instal·là a São Paulo. Contribuí financerament i en la distribució de la premsa llibertària, especialment amb O Libertário, que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar, que començà a editar-se el setembre de 1965, i fou un dels accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de Janeiro, que publicà a començaments dels anys seixanta nombrosos llibres anarquistes (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan Tcherkesoff, etc.). Arran de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil). La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime Cubero començà el 28 d'agost de 1965 i acabà el 31 de desembre de 1966 i entre la llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso Sítio» (Nostre Lloc), consta Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos pares. L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una important campanya de repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la documentació compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els anarquistes de São Paulo es dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar les despeses dels judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de Janeiro, campanya que durà fins el 1972 i en la qual la família Dall'Oca jugà un important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico Cuberos i Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O Sonho não acabou, de Claudio Kahns. Després d'uns anys a Itanhaém (São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos (São Paulo, Brasil). El 10 de desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel Ramos, participà en un debat al CCS sobre la pràctica de l'anarquisme i l'acció directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine morí. Virgilio Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Areia Branca d'aquesta ciutat.
---
efemerides | 25 Juny, 2022 11:29
Anarcoefemèrides del 25 de juny
Esdeveniments
Capçalera de La Tribune Libre
- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de
1896
surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer
número del setmanari La Tribune
Libre. Organe hebdomadaire des
travailleurs de langue française. A partir del 17
de novembre de 1898
portarà el subtítol «Òrgan
socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat
per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va
ser Louis Goaziou i
Joseph Godissart s'encarregà de l'administració
econòmica i de gestionar els
anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts
d'articles es
van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond
Bachmann,
Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri
Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont,
Victor Compas, Édouard David, Robert
Depalme, Fernand Després (A. Desbois),
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston
Dubois-Desaulle, A.
Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier,
Emma
Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore
Jean, Jean Julien,
Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco
Saverio
Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules
Quasimont,
Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev
Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per
lliuraments el fulletó Souvenirs
d'un
communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180
números, l'últim el 14 d'agost
de 1900.
***
Portada d'un número de Tierra y Libertad
- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.
Naixements
Foto policíaca de Jean-Mathias Hourt (4 de març de 1894)
- Jean-Mathias
Hourt: El 25 de juny de 1859 neix a Reims
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista Jean-Mathias Hourt. Sos pares es deien Henri Hourt, boter,
i Marie
Schmitz. El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la
teixidora Anne Fricker,
vídua de Charles Joseph Alexandre, i en aquesta
època vivia al número 22 del
carrer Carmélites de Reims. Instal·lat a
París (França), es guanyava la vida
com a fuster ebenista i realitzà una intensa propaganda
anarquista als tallers
on feia feina. Mantingué correspondència amb
anarquistes de Reims i el 26 de
desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la
policia.
A principis de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una
quinzena de
companys parisencs, en les grans agafades antianarquistes de
l'època. El 3 de
març de 1894 va ser detingut al seu domicili del
número 3 del carrer Chemin
Vert de Cité Joli sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal»; fitxat
l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, el 10 de març d'aquell any va ser
posat en llibertat i el
seu cas va ser finalment sobresegut. El 25 d'octubre de 1894 el
prefecte de
Policia el qualificà de «partidari de la
propaganda pel fet» i com a actiu
propagandista anarquista als tallers parisencs on treballava. En
aquesta època
militava en els grups anarquistes dels ravals de l'est de
París, especialment
en el Grup Abstencionista de Montreuil (Illa de França,
França). En aquesta
època mantingué estrets contactes amb destacats
anarquistes (Anceaux, André
Bligny, Gustave Leboucher, etc.). El seu nom figurava en un llistat de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en
aquesta època vivia
al número 67 del carrer Avron. El 31 de desembre de 1896 va
se qualificat com a
«perillós» i es buscava el seu domicili.
El 19 de maig de 1897 vivia a
Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i
treballava de fuster. El 18 de
novembre de 1897 es va divorciar d'Anne Fricker. Cap el gener de 1898
abandonà
Vitry-le-François i retornà a París.
En 1901 vivia al número 18 del carrer de
l'Église de Montreuil. El seu últim domicili fou
al número 14 de Cité Guénot.
Jean-Mathias
Hourt va morir el 16 de juliol de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine
del XII
Districte de París (França).
***
Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)
- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de la Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Sos pares es deien Joaquín Dorado Cal, estudiant i després caixer viatjant, i María Pita Alonso. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana.
Joaquina Dorado Pita
Liberto Sarrau Royes (1920-2001)
***
Francisco
Piqueras Cisuelo
- Francisco Piqueras Cisuelo:
El 25 de
juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista,
resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista
Francisco
Guillermo Piqueras Cisuelo. Sos pares es deien Félix
Piqueras Ventura, llaurador, i María Cisuelo Pau. Quan tenia
dos anys sa família es
traslladà a Barcelona
(Catalunya), ciutat on cresqué.
Començà a treballar de ben petit i quan tenia
14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Arran del cop
feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de
carrer, especialment en
els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de
Barcelona, i
immediatament s'enrolà com a voluntari en les
milícies confederals i lluità a
Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i
Alcanyís
amb la centúria d'Agustín Camón.
Contrari a la militarització de les milícies,
a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a
Barcelona, s'uní a la 121 Brigada
Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»), amb la qual lluità a la zona
de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En
sortir de
l'hospital, retornà a la divisió amb la qual
acabà la guerra com a milicià de
la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de
novembre de
1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan el
triomf franquista era un fet, creuà els
Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí
els camps de
concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i
Sètfonts. Abandonà els camps per
treballar en una fàbrica de pólvora a prop de
Tolosa de Llenguadoc. Mig any
després aconseguí fugir i es guanyà la
vida treballant per a empresaris
espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la
fàbrica d'aviació de Louis
Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de
concentració
d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE);
pogué fugir, però va ser novament detingut i
internat al camp de Vernet. Fugí
de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil a
Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de
passar per diversos camps de concentració
i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala,
Mallorca, Pollença),
en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la
capital catalana
actuà en la resistència clandestina i entre 1946
i 1948 fou secretari de la CNT
de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa
de
Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de
Francesc Sabaté
Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després
de la mort del
dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT i fou
secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la
seva
dissolució. També exercí altres
càrrecs orgànics, com ara secretari de la
Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT
i
delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona.
En 1982 fou
nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i
l'any següent
secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al
congrés confederal
d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos
mítings i conferències
a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen
Anarquista Mundial
(CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem
articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,
CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
Expresiones, El
Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad
Obrera, Tinta Negra, etc.
És autor
de Cartas a Marianet, secretario general
CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la
República (1988), SIM
(Servicio de
Investigación Militar). Los crímenes cometidos
por el Partido Comunista español
en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín
Pérez Navarro), El SIM y el
Partido Comunista (1936-1939)
(1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria.
Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente
del
gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto
de éste (1998,
amb Celestino Álvarez), Batallón
disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria
(1999) i Mis escritos revolucionarios
(2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre
de 2002 al seu domicili de
Barcelona (Catalunya) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina
de la Universitat de Barcelona. Va ser un gran amic del poeta i
cantautor José Antonio
Labordeta, de Frederica
Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras.
La ministra de
Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC)
Carme Chacón Piqueras és néta seva.
***
Genís
Cano
- Genís Cano:
El
25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i
agitador
cultural llibertari Genís Cano i Soler. Sos pares es deien
Genís Cano i Eulàlia Soler. A
començaments dels anys setanta
participà activament en diverses iniciatives del moviment
alternatiu
d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge
policíac, el IV Grup
de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central
de Policia de
Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de
«guerriller urbà llibertari»
i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol
vinculada amb el Comitè de
Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL), els
Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet
l'obligà a viure
amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en
Filosofia
i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es
doctorà en Psicologia
amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va
conviure a
la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part
del
reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del
Servei de Vídeo Comunitari.
En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de
Ciències de la
Informació de la Universitat Autònoma de
Barcelona i a partir de l'any següent
professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí
classes de
Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà
diversos muntatges
d'avantguarda artística, com ara Gegant
(1987), transformació visual
dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els
collons d'en Porcioles),
etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos
i els primers
membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys
col·laborà en
diversos fanzines i publicacions contraculturals,
com ara Muerte de
Naciso, Trilateral, Eroz
o Ampolla. La seva obra
poètica es desenvolupà a partir dels anys
noranta, amb Els sots psicodèlics
(1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins
endins (2003), Deixar-se
de xarxes (2004), Els traus postmoderns
(2006), Taps de llum
zenital (2007), etc. A començaments dels anys
noranta engegà «Balmes 21» a
la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de
caràcter alternatiu.
Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les
parets i el
visualisme popular, publicà Barcelona murs
(1991, amb Joaquim Horta), Lisboa
mural (2002), Murs de guíxols
(2003, amb Joan Alfons Albó i
Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural,
arreplegà una important
col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc.
d'aquest corrent cultural. Fruit
d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica
de la contracultura,
on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau
Maragall, Pere Marcilla i
Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de
l'edició de Nosotros
los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido).
En 2005 publicà A
imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric
Casasses, David
Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats.
Fou
membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història
de Sant Feliu de Guíxols. Els
seus últims 12 anys els patí lluitant amb la
leucèmia. Genís Cano i Soler va
morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i
Reynals
de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou
enterrat dos dies
després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En
2010 s'edità, coordinat per David
Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura
que aplega
el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta
exposició que
finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels
anys
setanta.
Defuncions
Caricatura d'Stirner realitzada
de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892
- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya) i va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.
***
Martins Fontes
- Martins Fontes: El
25 de juny de 1937 mor a Santos (São
Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i
intel·lectual
anarquista José Martins Fontes, també conegut com
Zezinho Fontes, un
dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la
història. Havia nascut el
23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel
Martins i del doctor,
periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va
assistir als millores col·legis del
moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat
de Assis; Nogueira da Gama, a
Jacareí), i tingué els millors professors, com
ara Tarquínio da Silva. Més
tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al
Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia
vuit anys, publicà els seus primers versos en el
periòdic setmanal A
Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen
poeta recitant una oda a
Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per
son pare. Després,
amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O
Democrata. Quan tenia 16 anys
llegí una oda seva en la inauguració del monument
commemoratiu del IV Centenari
del Descobriment del Brasil a São Vicente.
Compaginà els estudis de medicina a
Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias,
Paiz, Careta,
Diabo, Kosmos, Tagarella,
Esparadrapo, etc.) El 20
de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da
imitação em síntese)
a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué
metge de la salut
pública. En aquesta època convivia amb poetes com
Olavo Bilac, Coelho Net,
Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres
intel·lectuals que
freqüentaven el «Club XV»,
fundà el periòdic A Luva.
Després de
llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de
l'Alt Acre, internista
a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina
profilàctica amb Oswaldo
Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la
Beneficència Portuguesa
de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge
de la Societat
Humanitària dels Empleats de Comerç, de la
Companyia d'Assegurança Industrial,
de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la
Casa de Salut de
Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo
Bilac fundà una agència
publicitària de propaganda per a la difusió dels
productes brasilers a Europa i
altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918
socorregué els barris de
Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a
Iguape. Destacà en les
seves conferències mèdiques i com a especialista
en tisiologia a la Santa Casa
de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista,
lluità amb Oswaldo Cruz en la
defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori
particular tractava
les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les
consultes. En
1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de
Ciències de Lisboa. Realitzà gires de
conferències arreu del Brasil i d'altres països
americans (Argentina, Uruguai,
EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya,
Itàlia, Portugal). Col·laborà en
nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário
Popular, Diário
de Santos, Cidade de Santos, O
Bandeirante, etc. Publicà 59
llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista,
editats al Brasil
i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques
i fou membre de
l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre
que era convidat per intervenir
en actes oficials polítics excusava la seva
presència argumentant que no tenia
roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home
millor
vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on
anava. Martins
Fontes va morir a resultes d'una intervenció
quirúrgica el 25 de juny de 1937 a
Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de
Paquetá, de Santos.
***
Bartolomé
Lorda Urbano (tercer per l'esquerra) amb membres del Comitè
de
Defensa de Málaga (1937)
- Bartolomé Lorda Urbano: El 25 de juny de 1940 és executat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Havia nascut el 13 de juliol de 1901 a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya) –el certificat de defunció cita Ayamonte (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Enrique Lorda i Josefa Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de «sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer, de mecànic de màquines d'escriure i de dependent de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de «tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria, després a Baza i Morón, i finalment a la presó de Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «rebel·lió militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser executat –afusellat segons uns, garrotat segons uns altres– el 25 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)
Eugène Humbert
-
Eugène Humbert: El 25 de juny
de 1944 mor a Amiens (Picardia, França) el militant
llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean
Baptiste Humbert. Havia
nascut el 6 de març
de 1870 a Metz (Lorena, França). Era fill
natural de la cigarrera Marie Humbert. Sabater de
professió, descobrí de ben jove l'anarquisme.
Durant la tardor
de 1890 substituí Charles Lapique al front del cercle
«L'Essor Socialiste» de
Nancy (Lorena, França). A partir d'aquest any fou el
distribuïdor de La
Révolte a Nancy i des de 1891 un dels animadors
del grup llibertari «Guerre
aux Préjugés» d'aquesta ciutat, grup
que a partir de juny de 1891 prengué el
nom de «Liberté». Entre juliol i agost
de 1891 publicà tres números de L'Indépendent.
Journal des travailleurs, editat pel grup anarquista de
Commercy (Lorena,
França). Per totes aquestes activitats, va ser fitxat per la
policia com a
«anarquista perillós». Durant la tardor
de 1895, amb Timothée Joubert, fundà a
Nancy el grup «L'Éducation Sociale», que
organitzava conferències per als
cercles obreristes. En 1896 s'instal·là a
París (França) i participà en la
Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31
d'agost d'aquell any,
esdevenint posteriorment l'administrador del seu òrgan
d'expressió, la revista
neomaltusiana Régéneration (1904-1908).
Entre 1897 i 1898, amb
Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista
literària, artística i
científica Le Libre, que
també va informar sobre el cas Dreyfus. El
desembre de 1905, en un congrés celebrat a Lieja
(Valònia), va ser nomenat
secretari administrador de la Unió Internacional de les
Lligues Neomaltusianes.
En 1908 conegué la taquígrafa anarquista
Henriette Jeanne Rigaudin, amb qui acabà
casant-se el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París, i
que col·laborà en
les seves publicacions de son company. Perseverant en el vessant
neomaltusià,
edità a partir de l'abril de 1908 el
periòdic Génération
Consciente –amb
Sébastien Faure, Gabriel Giroud, Fernand Kolney i Victor
Méric. Organitzà
nombroses conferències amb altres companys (Auguste
Courtois, Sébastien Faure,
Nelly Roussel, etc.) i distribuí mitjans anticonceptius,
fets pels quals va ser
denunciat, jutjat i condemnat en diferents ocasions. En 1911 va ser
tancat a la
presó parisenca de La Santé. En aquesta
època era membre del Grup Revolucionari
del XVIII Districte de París, adherit a la
Federació Revolucionària Comunista
(FRC). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà
insubmís i es refugià a Barcelona
(Catalunya), on participà activament en la lluita contra la
guerra, i fou un
dels organitzadors del «Congrés Internacional
contra la guerra» entre el 30
d'abril i el 2 de maig de 1915 a Ferrol (Galícia). En 1919
va tornar a França
clandestinament. Detingut, va ser jutjat el 4 de maig de 1921 a
París i
condemnat l'endemà en un consell de guerra a cinc anys de
presó per
insubmissió. El 5 de novembre de 1921 va ser de bell nou
condemnat, juntament
amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó
suplementària i a 3.000 francs de
multa cadascun per propaganda neomaltusiana i
«provocació d'avortament». Ell va
ser finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuà la
seva tasca, alhora
que començà a treballar en el servei de
publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le
Merle Blanc. En aquests anys col·laborà
en L'En Dehors. En 1928 va
dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres
per tothom» de Montmartre i en
1929 va fundar la «Lliga Mundial per la Reforma
Sexual». A partir de 1931, i
fins 1939, edità La Grande
Réforme, que esdevingué
òrgan de la
Lliga de la Regeneració Humana, organització de
la qual va ser nomenat en 1932
secretari. Entre 1931 i 1938
col·laborà en Simplement. Va
col·laborar en l'únic número del
periòdic L'Amnistie (París,
14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per
demanar un
projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,
que condemnava els
militants neomaltusians pels avortaments provocats. En aquesta
època va
col·laborar en L'Encyclopédie
Anarchiste, de Sébastien Faure, i va
ser membre del buró de la Unió dels
Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el
president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que
publicava el
periòdic La Clameur (1932-1936).
En 1939, quan esclatà la guerra,
deixà París i amb sa companya marxà
cap a Lisieux (Baixa Normandia, França),
per reunir-se amb sa filla. L'11 de març de 1943 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Vervins (Picardia, França) a 18 mesos de
presó per distribuir
un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda
antinatalista, pena que va ser confirmada a la de dos anys el 7 de maig
de 1943
pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens.
Purgà la pena a Amiens (Picardia, França),
però, malalt, fou traslladat a un hospital civil. El 25 de
juny de 1944, un dia
abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un
bombardeig aliat a l'Hospital
d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu
arxiu documental es
troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. En 1947 sa companya Jeanne Humbert
publicà la biografia Eugène
Humbert, la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien i
1970 Émile Bauchet
publicà el fullet Deux grandes figures du moviment
pacifiste libertaire: Eugène
Humbert et Sébastien Faure.
***
Alfred
Duchesnay
- Alfred Duchesnay: El 25 de juny de 1947 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Havia nascut el 25 de maig de 1887 a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia). Era el fill primogènit de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia «Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualista La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània).
---
« | Juny 2022 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |