Efemèrides anarquistes
[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre - Imhoff - Nourrisson - García Rodríguez - Getchev - Bassons - Akiyama - Lobo - Mairone - Gil Oliver - Lasseur - Bernabeu - Planche - Tamayo - Usón - Regal - Carlizza - Terrenoire
efemerides | 20 Abril, 2019 05:05
Anarcoefemèrides del 20 d'abril
Esdeveniments
Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic havà Rumbos Nuevos de l'1 d'abril de 1939
- Acte de SIA: El 20
d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se
celebra al teatre
Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els
refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons,
consistí en el
passi de pel·lícules, un espectacle de varietats
i en el parlament de diversos
oradors.
***
Foto de família del Congrés Anarquista de Corea (23 d'abril de 1946)
- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.
***
Cartell
de la conferència de Lapeyre
- Conferència
d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la
Salle de la Mutualité
de París (França) la conferència
pública de l'anarquista, pacifista i
neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à
l'Église. Le Planning Familial et
l'avortament» (Enfront de l'Església. La
Planificació Familiar i l'avortament),
organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de
la Federació Anarquista
(FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de
Lapeyre de l'avortament el portarà
a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser
empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de
l'Embaràs francesa s'aprovà
gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.
Naixements
Foto
policíaca de Louis-Alfred Imhoff (1 de març de
1894)
- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 29 de febrer de 1912
- Madeleine Nourrisson: El 20 d'abril de 1886 neix a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) la costurera anarcoindividualista Madeleine Nourrisson, també coneguda com Madeleine Bouchet. Companya del tipògraf anarquista individualista Léon Bouchet, també ella es qualificà d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella abandonà Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i s'establí a París, instal·lant-se a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França). Mantingué una estreta amistat amb Louise Kayser (La Venus Rouge), esposa d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë, membres de la coneguda com «Banda Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de qui la policia deia n'era l'amant, la seu del periòdic L'Idée Libre, on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912 i empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos teixits dels quals no pogué demostrar la seva procedència, encara de fou alliberada poc després. Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a Saint-Étienne-de-Montluc (País del Loira, França).
***
Necrològica
d'Augusto García Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir 14 de juny
de 1964
- Augusto García
Rodríguez: El 20 d'abril de 1896 neix a Puebla
de Lillo (Lleó, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Augusto García
Rodríguez. Miner de professió, des
de molt jove milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Astúries
(Espanya). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat i
apallissat per la
policia abans de ser deportat de la regió. En una
reunió del 18 de setembre de
1931, després de l'exclusió dels comunistes del
Sindicat Miner de la CNT
d'Astúries, en va ser nomenat president. El febrer de 1932
fou delegat dels
miners en el Ple Regional confederal. En 1933 va fer un
míting a Sama (Langreo,
Astúries, Espanya). Durant la Revolució espanyola
ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica a Astúries i,
després de la caiguda del front nord a
mans dels feixistes, fou delegat de la Junta d'Ordre Públic
de la Garriga
(Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. A partir d'octubre de 1939 treballà com a
miner a les mines de La Sala
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta
població. Augusto García Rodríguez va
morir el 18 d'abril de 1964 a La Sala
(Llenguadoc, Occitània) a conseqüència
d'una intervenció quirúrgica en
l'úlcera
d'estómac que patia des de feia anys i fou enterrat tres
dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Gueorgui Getchev
- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (o Georges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918 és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertament i d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revista Societat Lliure, òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores en Le Libertaire i en L'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literari Missal i Volia (Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).
***
Ordre
de crida i cerca emès per la Direcció General de
Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons
Viñas, i altres «activos elementos
rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona (Boletín Oficial de la
provincial de Cáceres del 18 d'octubre de 1939)
- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grup àcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).
***
Akiyama
Kiyoshi
- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyama és el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat «Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).
***
Foto
policíaca de Juan Lobo Gago (1930)
- Juan Lobo Gago:
El 20 d'abril de 1909 neix a Gilena (Sevilla, Andalusia, Espanya)
–algunes
fonts citen Gerena (Sevilla, Andalusia, Espanya)–
l'anarquista Juan Lobo Gago,
que va fer servir diversos pseudònims (Fernando
García Jiménez, José
María Pagés
Avilés, etc.). Fuster de professió, fou
un actiu militant del Sindicat de
la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Va ser detingut en
diferents ocasions
acusat de diferents delictes, com ara estafa, atracament en un assalt a
la
finca La Salud, a prop de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya),
etc. El
13 de setembre de 1930, segons la policia, amb altres companys
(José María
Jiménez Bermúdez, Miguel León
Sánchez i Eduardo Cabeza Ferrete), realitzà un
atracament a la Venta de la Salud (Utrera, Sevilla, Espanya) i fou
detingut un
mes després a Cadis (Andalusia, Espanya). El 5 de gener de
1932 va ser
detingut, juntament amb Juan Marín y Marín,
acusat d'haver atracat un fabricant
de juguetes i un dependent a Madrid (Espanya); empresonats, el 15 de
novembre
d'aquell any ambdós van ser jutjats en la Secció
IV de l'Audiència de Madrid i
van ser alliberats a compte del temps que havien passat en
presó preventiva. El
novembre de 1933 va ser detingut, juntament amb Manuel Herrador Merino,
en un
hostal a prop de la Cruz del Campo de Sevilla per negar-se a pagar les
consumicions. Sembla que en 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. En
1952, des d'Alemanya, col·laborà en Tierra
y Libertad de Mèxic. Desconeixem la data i el lloc
de
la seva defunció.
Defuncions
Foto
policíaca d'Antonio Mairone
- Antonio Mairone:
El 20 d'abril de 1945 mor al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista
Antonio Mairone. Havia nascut el 15 de febrer de 1900 a San Germano
Vercellese (Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Luigi Mairone i Luisa
Sarasso.
Obrer torner metal·lúrgic, després de
la Gran Guerra es traslladà a Torí
(Piemont, Itàlia), on començà a
treballar a la fàbrica «Fiat Grandi
Motori»
(«Fiat-Fierriere») i a freqüentar els
cercles anarquistes, esdevenint membre
del Cercle Llibertari «Barriera di Milano», del
Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) i de l'Escola Moderna «Francisco
Ferrer» –d'aquesta
última participà activament en la seva
«Filodrammatica». Durant les
mobilitzacions socials del «Bienni Roig»
(1919-1920), participà en les
protestes obreres que es donaren a les principals indústries
milaneses,
caracteritzant-se per la seva capacitat organitzativa dels obrers de
les
fàbriques «Fiat-Brevetti» i
«Fiat San Giorgio». El febrer de 1920 va ser
detingut sota l'acusació d'haver realitzat un atemptat amb
explosius contra una
patrulla de la Seguretat Pública. Jutjat per
l'Audiència de Torí, el març de
1920 va ser condemnat a 14 anys, un mes i 13 dies de presó,
a més de dos anys
de vigilància especial. El maig de 1925 va ser amnistiat,
però es mantingué la
vigilància policíaca. Durant els anys de la
dictadura feixista, s'encarregà
d'ajudar el grup anarquista actiu milanès pel que feia la
lluita antifeixista,
com ara en l'organització de l'expatriació
clandestina de militants, la difusió
de la premsa subversiva entre els treballadors i la recollida de socors
per a
les famílies dels presos polítics. La Prefectura
de Policia de Torí el
qualificà d'«element perillós,
capaç de cometre actes inusitats en els moments
oportuns» i de «persona a detenir en cas de
disturbis d'ordre públic per la
seva capacitat d'organitzar, dirigir i prendre part en accions
criminals
col·lectives». Amb l'esclat de la Guerra Civil
espanyola, participà activament
amb els grups de «Giustizia e Libertà»
(GL) milanesos, encarregant-se de la
distribució clandestina del full Giustizia
e Libertà. També es dedicà
al reclutament de voluntaris antifranquistes i a
l'organització d'expatriacions clandestines cap a Espanya.
La matinada del 9
d'octubre de 1936 va ser detingut, portat davant del Tribunal Especial
per a la
Defensa de l'Estat juntament amb altres companys (Antonio Ansaldi,
Giuseppe
Bianco, Leonida Cavallo, Luigi Dal Santo, Mario De Pasquale, Pietro
Enrietti,
Bortolo Giambarda, Michele Guasco, Pier Leone Migliardi, Sebastiano
Pugliese,
Felice Quagliotti, Michele Rossi, Luigi Scala, Sebastiano Vaira, etc.)
i acusat
de «conspiració política,
mitjançant associació per a atemptat contra la
constitució de l'Estat, per haver mostrat adhesió
i haver participat en l'associació
secreta GL»; absolt el 20 de març de 1937 de la
imputació per manca de proves,
va ser formalment amonestat. Després de les vagues de
març de 1944, va ser
detingut l'11 de març d'aquell any pels alemanys a la
«Fiat-Fierriere» i
deportat amb la matrícula 42294. Antonio Mairone va morir el
20 d'abril –algunes
fonts donen com a data el 14 d'abril– de 1945 al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la
matrícula 58954.
***
Foto policíaca d'Antonio Gil Oliver
- Antonio Gil
Oliver: El 20 d'abril de 1948 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el resistent
antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut
com Antonio Sancho Agorreta. Havia
nascut el
27 de gener de 1921 a Urrea de Gaén (Terol,
Aragó, Espanya). Durant els anys
quaranta participà en els grups d'acció
anarquistes que operaven a Catalunya.
Partidari de la línia més radical d'enfrontament
contra el franquisme, va fer
costat la creació del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR). El 12 de juliol
de 1947 participà, amb José Pareja
Pérez (Parejilla)
i José Villegas Izquierdo, en l'execució del
confident Eliseu Melis Díaz; fou
ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap
després que aquest ferís mortalment
José Pareja. Amb José Villegas requisà
una camioneta per transportar Pareja a
casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital
Clínic perquè fos
intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí
tres dies després a
conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil
Oliver va morir el 20 d'abril
de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un
camió. La seva parella,
Maria Assumpció Calvó Grané,
esdevingué la companya del també guerriller
llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo),
amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.
Antonio Gil Oliver (1921-1948)
***
Notícia
del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 12
d'agost de 1912
- Augustin Lasseur: El 20 d'abril de 1950 mor a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Havia nascut el 23 d'agost de 1879 a Lada Peyre (Llemosí, Occitània). Fill d'un paleta, s'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne.
***
Necrològica
d'Álvaro Bernabeu Garín apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 15 de juny de 1972
- Álvaro Bernabeu
Garín: El 20 d'abril de 1972 mor a Buenos Aires
(Argentina)
l'anarcosindicalista Álvaro Bernabeu Garín. Havia
nascut el 1894 a Belchite
(Saragossa, Aragó, Espanya). Quan encara era un nin
emigrà amb sa família a
Barcelona (Catalunya). Obrer metal·lúrgic,
s'afilià al Sindicat del Metall de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vivia al
Poblenou de Barcelona i
treballava en uns tallers mecànics de Badalona
(Barcelonès, Catalunya). El 8 de
maig de 1919 va ser detingut, juntament amb Francisco Berrocal
García i Alfons
Corneda Comells, acusat d'haver atemptat a trets contra
Fermí Torres Costa,
encarregat de la secció de compressors dels tallers
«Material per a
Construccions i Ferrocarrils» dels patrons Girona i esquirol
durant la vaga de
la dita fàbrica; jutjat entre el 10 i l'11 de juny de 1920
en consell de guerra
a Barcelona per aquest fet, va ser absolt, ben igual que els seus
companys. Durant
la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a
Badalona. Fou un dels fundadors
de la Societat Cultural «La Camèlia»,
que servia de tapadora per a les reunions
clandestines de la CNT. El 28 de setembre de 1930 presidí un
míting a favor
dels presos polítics i socials que se celebrà al
cinema Recreo de Sant Adrià de
Besòs (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1931
assistí com a delegat del
Sindicat del Metall de Badalona, amb uns dos-mil afiliats, al
Congrés de la CNT
que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i passà pels camps de
concentració. Posteriorment milità a La Sala
(Llenguadoc, Occitània), fins al 1953, any que
emigrà al Brasil. En 1954
s'establí a Buenos Aires (Argentina) i s'adherí a
la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). Paralitzat des del 1971, Álvaro Bernabeu
Garín va morir el 20
d'abril de 1972 al seu domicili de Buenos Aires (Argentina).
***
- Fernand Planche: El 20 d'abril de 1974 mor a
Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe
quan circulava amb bicicleta, l'escriptor
i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut
com Fernand
Granier. Havia nascut el 12 de febrer de 1900 a
Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia,
Occitània). Fill d'un modest artesà, que
morí poc després del seu naixement,
també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser
recollit pels avis materns.
Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les
moles del riu
Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren
morts,
s'instal·là a París.
Després va fer el servei militar com a mecànic
d'aviació a
Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota
aquesta experiència va
fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a
la vida civil va treballar de
ganiveter i començà a freqüentar els
cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de
desembre de 1922 assistí a Levallois al III
Congrés de la Unió Anarquista (UA).
Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es
presentà com a
candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV
Circumscripció de
Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925
col·laborà en Le
Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La
Voix Libertaire,
òrgan de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA). Fou un dels
promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a
l'adquisició
d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison
Anarchiste», que
finalment fou edificada a París. En 1934, amb
Émile Bidault, fundà La
Conquête du Pain, periòdic obert a totes
les tendències de l'anarquisme
(«Síntesi anarquista») i del qual
s'editaren 45 números fins al 1935. També
col·laborà en La Brochure Mensuelle.
En una botiga del barri parisenc de
Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que
també reparava i
esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a
París al Congrés de la
Unió Anarquista («Congrés de la
Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la
Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia
creat arran del
congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16
d'agost d'aquell any
en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a
centralista i com a acostada
a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme).
Entre
març i agost de 1937 fou el responsable de
l'administració i de la redacció de Terre
Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936
marxà a Barcelona (Catalunya) per
fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser
inculpat de
complicitat en un delicte de deserció i tancat durant
l'hivern de 1939 i 1940 a
la presó parisenca de la Santé;
després fou internat com a «mesura
administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta,
els detinguts van
ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung
aconseguí escapar
furtant una bicicleta i retornà a París, on
retrobà sa companya Laure i es posà
a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota
l'amenaça de ser
detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a
Alemanya i marxà a
Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de
provocació a la insubmissió i
fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional,
però no s'hi
presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de
presó que estaven coberts
preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya,
tornà a París. El seu
nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del
moviment anarquista
clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el
representant de les ganiveteries
d'Alvèrnia i participà activament en la
reconstrucció del moviment anarquista,
col·laborant en Le Libertaire, L'Unique
i Pensée et Action.
Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i
Martinet-sur-Durolle, va escriure
el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide
de Louise Michel (1946
i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La
Révolution inconue, de Volin. El
febrer de 1948 publicà Durolle
--reeditat en 1986 sota el títol Durolle
au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine,
en col·laboració
amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique
et sa propriété,
de Max Stirner --redactà el pròleg i
Émile Armand el prefaci. La fallida de la
seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i
aleshores
esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova
guerra, emigrà amb
sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de
fer maons, amb la idea
d'elaborar totxos per a la construcció; però el
projecte fou un fracàs ja que
la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que
mostrava signe de
desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en
un hospital
psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell
tornà al seu antic ofici de polidor
de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista,
distribuint cinc
números de Défense de l'Homme,
periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre
1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un
periòdic mimeografiat, La Raison. Organe
de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie
et dépendances.
En aquests anys realitzà programes radiofònics,
entre els quals destaquen el
del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del
centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia
s'oposà al règim colonial,
defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac.
Després va comprar uns
terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la
ramaderia, però el
projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que
tenia amb els
nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat.
Finalment
es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que
compaginà fent de vigilant
nocturn.
***
Necrològica
de José Tamayo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- José Tamayo: El 20 d'abril de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Tamayo. Havia nascut el 29 de novembre de 1911 a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya). Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 20 d'abril de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.
***
Necrològica
de José Usón apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 30 d'agost de 1983
- José Usón:
El 20
d'abril de 1983 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José
Usón. Havia nascut cap el 1915 a Gelsa (Saragossa,
Aragó, Espanya). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a
milicià en la «Columna
Durruti» quan aquesta arribà a Gelsa.
Després de la militarització de les
milícies, continuà lluitant enquadrat en la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i
va ser internat al camp de concentració de Vernet.
Després de la II Guerra
Mundial s'integrà en la Federació Local de
Castres de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), on milità la resta de sa vida.
Existí un tal José Juson que
milità a Barcelona (Catalunya) en els anys vint i trenta i
col·laborà en Tierra y
Libertad, però no podem dir si
és la mateixa persona.
***
Necrològica
de Teresa Regal Bodí apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de febrer de 1994
- Teresa Regal Bodí: El 20 d'abril de 1992 mor a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Teresa Regal Bodí. Havia nascut el 28 de febrer de 1904 a Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Vicent Ramon Regal i Teresa Bodí. Quan era adolescent milità en la Unió General dels Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia aleshores a Borriana. Fou en aquest sindicat on va trobar Jose Cervera Torres, que fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local a resultes de les vagues d'obres agrícoles engegades en 1922, i que esdevingué son company. Ella continuà militant en la UGT fins un dia que, durant una reunió d'aquest sindicat, va ser acusada d'espiar en profit de son company i de la CNT, fet pel qual va dimitir del sindicat socialista i s'afilià a la CNT. Durant la Revolució de 1936 fou amb son company responsable d'una col·lectivitat fructícola, que exportà taronges a l'estranger. En 1938 sembla que va participar en l'expedició de dones de Borriana que anaren al cementiri i agafaren totes les creus de coure i de bronze que destinaren a la fabricació de bales. En 1939, amb el triomf franquista, va se detinguda i acusada d'haver participat en una manifestació nocturna on va haver un enfrontament amb feixistes i d'haver saludat Buenaventura Durruti Domínguez al seu pas per la zona; jutjada, va ser condemnada a sis anys i un dia de presó. El 23 de desembre de 1939 tingué un infant, José Cervera Regal, al convent-presó en el qual estava tancada. En 1942 va ser posada en llibertat condicional. Restà vídua, ja que son company José Cervera Torres va ser afusellat el 18 de setembre de 1942. En 1949 aconseguí passar a França i s'instal·là a Cornon lo Terral, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'exili tingué com a company Vicente Palomero. Teresa Regal Bodí va morir el 20 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 21 d'abril– de 1992 al seu domicili Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània).
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[19/04] Monument a Layret - Angrand - Denollet - Rouco - García Vivancos - Sales - Adé - Prévotel - Feraud - Galán - Bahonneau - Franquesa - Corredor - Fernández Saavedra - Liaño
efemerides | 19 Abril, 2019 05:05
Anarcoefemèrides del 19 d'abril
Esdeveniments
Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas
- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista i íntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.
Naixements
Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York
- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 a Rouen (Alta Normandia, França).
***
Notícia
de la condemna de François Denollet publicada en el
periòdic de Le Havre L'Idée Ouvriere
del 7 d'abril de 1888
- François
Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq
(Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista François Léon Denollet, citat a
vegades com Denolet o Donolet.
Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França), l'abril de 1888 va ser
condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de
presó
per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la
Gran Plaça de Roubaix
tot cridant: «La Revolució Social! A cinc
cèntims per a l'obrer, a 20 francs
per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la
magistratura
que el condemna.» Fou gerent del periòdic
anarquista Le Bandit du Nord
(1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat
principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en
l'anomenat
«Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar
contra la policia quan el volia
detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el
17 de desembre de 1890 per
l'Audiència de
Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos
de presó, mentre
Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i
a la relegació. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obrera és el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) --les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) --en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la «Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar en Mundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).
***
- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936 prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). Miguel García Vivancos va morir el 23 de gener de 1972 a Còrdova (Andalusia, Espanya) en viatge de vacances.
Miguel García Vivancos (1895-1972)
Obres pictòriques de Miguel García Vivancos
***
Necrològica
de Josep Sales Parell apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 5 de desembre de 1968
-
Josep Sales Parell: El 19 d'abril de 1910 neix a Sueca (Ribera Baixa,
País Valencià)
l'anarcosindicalista
Josep Sales Parell. Sos pares es deien Josep Sales i Maria Parell.
Molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on
visqué al barri de Gràcia, i
s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a
Vierzon, on treballà de pintor i milità en la
Federació Local de la
CNT. Josep Sales Parell va morir el 16 de setembre de 1968 al seu
domicili de Vierzon (Centre, França).
***
Víctor
Adé García
- Víctor Adé García: El 19 d'abril de 1912 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trini Marató i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai). Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista.
***
Andrée
Prévotel
- Andrée
Prévotel:
El 19 d'abril de 1912 neix a Besòlas (Llenguadoc,
Occitània) la militant
anarquista, anarcosindicalista i neomaltusiana Joséphine
Paule Pierrette
Coueille (Joséphine Coueille), també coneguda pel
llinatge de son company com Joséphine
Paule Pierrette Prévotel, però
que feia servir el pseudònim d'Andrée
Prévotel. En 1925 conegué l'anarquista
André Prévotel amb qui es casà i es
dedicà amb ell a la propaganda anarquista. En 1935 va ser
detinguda amb son company,
Aristide Lapeyre i Louis Harel en l'anomenat «cas de les
esterilitzacions de
Bordeus» –en 1935
un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a
la vasectomia a
Bordeus (Aquitània, Occitània), realitzada pel
doctor Norbert Bartosek, amb el
suport de destacats militants anarquistes (André i
Andrée Prévotel, Aristide
Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas,
molt
comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de
les esterilitzacions de
Bordeus» o «afer Bartosek». Empresonada
durant 12 dies al Fort de l'Hâ de
Bordeus, finalment el seu cas va ser sobresegut. Empleada de correus
–funcionària
de Postes, Télégraphes et
Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i
Telèfons)–,
milità en la Confederació General del Treballs -
Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR). En 1939 va ser reclosa durant 50 dies a la Presó
Cel·lular de Tours
(Centre, França) per «frases desafectes i
incitació de militars a la
desobediència», però,
gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets
de l'Home,
va ser alliberada. Després de la II Guerra Mundial fou una
de les animadores,
amb son company, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
milità en la
Federació Anarquista (FA) i fou membre de la
lògia maçònica «Ordre et
Progrès»
de Bordeus i de «Libre Pensée».
Després de l'excisió de la CGT en 1947, fou
durant uns mesos secretària de la Unió Local de
Força Obrera (FO) de Lengon
(Aquitània, Occitània). Andrée
Prévotel va morir el 14 de març de 1995 a Senta
Crotz de Prenhac (Aquitània, Occitània).
***
Foto
policíaca de Joseph Feraud
- Joseph Feraud: El
19 d'abril de 1914 neix a Grassa (Provença,
Occitània) l'anarquista Joseph
Feraud. Sos pares es deien Joséphin Feraud i Modeste Dolla.
Pintor de la
construcció, d'antuvi milità en el Partit
Comunista Francès (PCF). En 1937 vivia
al número 22 del carrer Marcel Journet de Grassa. Son pare
el va denunciar per
«amenaces i violències». El 22 d'abril
de 1937 va ser denunciat per «cops» per
part d'un tal Lamotte, membre del Partit Popular Francès
(PPF), però finalment
no es realitzà cap judici. En aquesta època
abandonà el PCF i s'acostà al grup
local de la Federació Comunista Llibertària
(FCL), on militaven Urbano
Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier,
Félicité Girolimetti, Léandre
Guisseguere, Dominique Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres.
Col·laborà en
butlletins llibertaris, com ara Rébellion
i Action Directe.
La policia el qualificà
com a «actiu propagandista anarquista a vigilar
estretament». Desconeixem la data i el loc de la seva
defunció.
Defuncions
La taverna dels esposos
Núñez al camí de Jerez a Trebujena
segons La
Ilustración Española y Americana del 22 de març de
1883
- Juan Galán Rodríguez: El 19 d'abril de 1884 és executat a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) el pagès Juan Galán Rodríguez. Havia nascut cap al 1832 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) i era capatàs d'una vinya del lloc anomenat «Pago del Hambre» de Jerez. Va ser implicat en el crim de la taverna del camí de Trebujena, tercer dels sumaris instruïts contra l'anomenada «La Mano Negra» i jutjat en l'últim del judicis d'aquesta «societat secreta» anarquista. La veritat és que no hi havia cap indici que apuntés a la militància llibertària de Galán, però es va veure immers en aquest muntatge politicojudicial que foren els processos contra «La Mano Negra». Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1882, quan les detencions de militants anarquistes andalusos de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) es comptaven per centenars, Juan Núñez Chacón, taverner de la «Venta de Trebujena», i la seva esposa María Labrador Sánchez, aleshores embarassada, van ser assassinats a punyalades. En la topada el client Manuel Roman Ortiz resultà mort d'un tret disparat per Núñez i d'antuvi es pensà que era un dels assaltants. Galán va ser detingut l'endemà ferit en una mà; aquest, que era sord, havia estat implicat feia temps en la mort d'una anciana, però havia estat absolt. Sota tortura Galán confessà el crim i la seva pertinença a «La Mano Negra» i implicà quatre habitants de Jerez (Francisco Moyuelo, Juan Morón, Andrés Marejón i Francisco el Roten), però van ser poc després alliberats i només ell va ser processat. D'aquesta manera, un crim comú --probablement una discussió sobre la substitució de la tradicional falç de podar vinyes per una nova tisora que resultava més productiva i rendible per als patrons i que per aquest motiu estava boicotejada per l'FTRE-- es transformà en un crim polític. El judici començà el 18 de setembre de 1883 a l'Audiència de Jerez i el 22 d'aquell mes Galán va ser condemnat a mort per doble assassinat i per avortament. La sentència va ser ratificada pel Tribunal Suprem. Juan Galán Rodríguez va ser garrotat el 19 d'abril de 1884 a la plaça del Mercat de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), on justament hi vivia. Molts camperols i treballadors van fugir de la ciutat per no viure l'ambient de l'execució. Sis fusters de la ciutat van ser detinguts perquè es van negar a construir el cadafal del garrot i el desembre de 1884 Francisco Vázquez García, mestre fuster de Jerez, va ser condemnat per l'Audiència de Jerez a un mes i un dia d'arrest i a 125 pessetes de multa per aquesta solidària negativa.
***
Necrològica
d'André Bahonneau apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 21 d'abril de 1918
- André Bahonneau:
El 19 d'abril de 1918 mor a Angers (País del Loira,
França) el sindicalista
revolucionari i anarquista André Bahonneau. Havia nascut el
10 de març de 1848
a Trélazé (País del Loira,
França). Treballà esberlant pissarra a la pedrera
dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i
1871, quan la guerra
francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional
Mòbil destinat al pantà de
la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880
creà la Cambra
Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta
organització sindical, de la
qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser
legalitzada per les
autoritats i tingué escàs ressò. En
1884, amb son amic Ludovic Ménard,
pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la
Federació dels Treballadors
Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any
representà aquesta secció
en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a
Rennes (Bretanya). En 1884 el
cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li
dedicà la cançó Aux
loups. En 1889, gràcies a l'acció de
Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé,
entrà a formar part, amb Ludovic
Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es
consagrà enterament a
l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment
vigilat per la
policia. El desembre de 1890 participà en la
reorganització, gràcies a
l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de
Trélazé i
a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en
la Borsa del
Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta.
El setembre de 1904,
en el VIII Congrés de la Confederació General del
Treball (CGT) que se celebrà
a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat
de la Federació Nacional de
Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el
mes
anterior. També fou membre de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA)
i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de
l'acció
directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat
secretari general de
la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el
mantingué fins el 1908 i durant
aquest període aquesta organització sindical
tingué una gran difusió i una
forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la
CGT d'Amiens (1906),
Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912),
així com a les
conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es
preocupà força pels
problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910
representà el Sindicat
dels Obrers Jardiners d'Angers al XI
Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El juliol
de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la
CGT d'octubre de 1912
celebrat a La Havre, preparà la constitució de la
Unió Departamental dels
Sindicats de Maine i Loira (País del Loira,
França) i el 5 de març de 1914 va
ser nomenat a Cholet (País del Loira, França)
secretari general d'aquesta Unió
Departamental, càrrec en el qual es mantingué
fins a la seva mort. També fou
secretari de la Secció d'Angers del Comitè de
Defensa Social (CDS). Durant la
Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal
partidària de la «Unió
Sagrada» contra les Potències Centrals.
André Bahonneau va morir sobtadament el
19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira,
França) i fou enterrat dos dies
després en aquesta localitat. Actualment un carrer de
Trélazé porta el seu nom.
***
Antoni
Franquesa Funoll
- Antoni Franquesa Funoll:
El 19
d'abril de 1950 cau abatut a Cerdanyola (Vallès Occidental,
Catalunya) el
guerriller antifranquista llibertari Antoni Franquesa Funoll --citat, a
vegades,
Fonoll--, també conegut com El Toni,
Ton, Felipe
o Niño. Havia nascut en
1920 a Vic
(Osona, Catalunya), però altres fons citen 1921 a Santa
Eulàlia de Riuprimer
(Osona, Catalunya). El 19 de juliol de 1936 s'incorporà a
les milícies de la
Joventut Comunista Ibèrica (JCI), l'organització
juvenil del Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM), on romangué fins
que passà a la 42 Divisió de
l'Exèrcit Popular després de la
militarització de les milícies. En 1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració
d'Argelers, on retrobà son pare, antic dirigent sindicalista
que acabarà
afusellat pels nazis. Aconseguí fugir del camp i,
immediatament després,
s'incorporà a la lluita antifranquista a l'interior de la
Península. En 1941 va
ser detingut i va estar tancat a la presó Model de Barcelona
fins al 1944. De
bell nou a França, durant anys va ser enllaç del
POUM i la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i «guia de frontera»,
traslladant militants
antifranquistes d'una banda a l'altra de la frontera. Bon coneixedor
del
Pirineu català, també va fer serveis per al
Deuxième Bureau, el servei
d'informació de l'Exèrcit francès i de
la Resistència. Desvinculat del POUM
perquè utilitzava els passos fronterers per a fer contraban,
s'afilià a la CNT
del sector «apolític», i, sembla ser que
arran d'haver conegut a la presó el
guerriller llibertari Celedonio García Casino,
s'afegí als grups d'acció
anarquistes. El juliol de 1948 creuà la frontera amb Josep
Lluís Facerías (Face)
i participà en un atracament a
Barcelona. Després retornà a França,
però el 26 d'agost de 1949 va ser ferit
--un tret a la boca i un altre al braç amb fractura-- en una
emboscada ordida
per la Guàrdia Civil a la frontera pirinenca i on moriren
Enrique Martínez
Marín i Celedonio García Casino. El
març de 1950 retornà a la Península
amb
Facerías i intervingué en diverses accions, com
ara la col·locació d'una bomba
l'1 d'abril («Día de la Victoria») i
l'atracament frustrat realitzat el 17
d'aquell mateix mes. El 19 d'abril de 1950 Antoni Franquesa Funoll,
Cèsar
Saborit Carrelero i Facerías atracaren un forn de pa a
Cerdanyola; el grup va ser
interceptat per la Guàrdia Civil en un control de carreteres
a prop de Santa
Maria de Montcada i Franquesa caigué abatut mentre Saborit i
Facerías aconseguiren
fugir camps a través sota una pluja de bales. Franquesa, en
morir, tenia dos
bessons molt menuts.
Antoni Franquesa Funoll (1920-1950)
***
Necrològica
de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
juny de 1994
- Domingo Corredor
Valderrama: El 19 d'abril de 1994 mor a Besiers
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Havia nascut el 19 de
desembre de 1919 a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia,
Espanya). Es guanyava
la vida fent de pagès i des de l'adolescència
milità en el Sindicat de
Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en
l'Exèrcit republicà. En
1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant
(Alacantí, País
Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la
Presó Provincial de Granada
(Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser
traslladat a Borriana (Plana
Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a
Castelló de la Plana (Plana
Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va
ser jutjat en consell de
guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de
presó pel delicte d'«adhesió
a la rebel·lió». La pena fou commutada
per la de 20 anys i un dia. El 21 de
gener de 1959 sortí en llibertat provisional i
s'instal·là a Onda (Plana Baixa,
País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia
conegut a la presó i amb una cunyada
del qual, Carmen, es casà i tingué tres infants.
Milità en la clandestinitat
confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament
els Pirineus i s'instal·là
a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè
Comarcal
Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort
del dictador
Francisco Franco, retornà a Onda i participà
activament en la reconstrucció del
moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per
patir una operació
quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19
d'abril de 1994 a
Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les
complicacions sorgides arran
d'aquesta intervenció.
***
Foto
de Violeta Férnandez Saavedra en la seva
documentació del
Servei de Migració mexicà (maig de 1940)
- Violeta
Fernández Saavedra: El 19 d'abril de 2005 mor a
Puebla (Puebla, Mèxic) la
mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Havia nascut
el 30 de juny de
1913 a Santa Clara (Villa Clara, Cuba). Néta de
l'intel·lectual i pedagog
anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats
d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la
Península i, després d'un temps a
Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan
decidí ingressar a l'Escola
Normal de Mestres s'adonà que no tenia
documentació legal i argumentà que la
seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou
registrada oficialment
com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya).
Partidària de la
pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona
(Barcelonès,
Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del
Sindicat Únic de Professions
Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del
qual fou secretària
en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu
«Sol y Vida». Durant la
Revolució espanyola treballà de mestra per al
Comitè de l'Escola Nova Unificada
(CENU) i dirigí el col·legi que
s'instal·là als locals expropiats a la Lliga
Catalana
de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció
Pública l'encomanà
l'evacuació de 50 infants que portà a
París (França). A Colombes (Illa de
França, França) dirigí una escola on
estudiaven 70 infants espanyols. El maig
de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el
destacat militant anarquista
Aurelio Fernández Sánchez, i impartí
la docència a l'Institut Luis Vives de la
ciutat de Mèxic, també conegut com
Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942
s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic),
on treballà en una escola. A mitjans dels
anys seixanta retornà amb son company a França i
participà força en el moviment
llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als
«reformistes». En la
dècada dels setanta retornà a Mèxic i
col·laborà en els periòdics La Jornada i La
Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va
morir el 19
d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a
conseqüència d'una afecció
respiratòria.
Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)
***
Concha Liaño
- Concha Liaño:
El 19 d'abril
de
2014 mor a Caracas (Veneçuela) la militant anarcofeminista
Concepción Liaño Gil,
més coneguda com Concha
Liaño. Havia
nascut el 24 de novembre de 1916 a Épinay-sur-Seine (Illa de
França, França).
Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de
Madrid (Espanya)–
i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa
família quan
ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des
de nina, va
estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre
els 13 i
15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es
va inscriure en les Joventuts
Llibertàries i va formar part del grup de Fidel
Miró Solanes, Alfredo Martínez
Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935
s'integrà en el grup
confederal «Agrupació Cultural Femenina»
de Barcelona.
En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en
solitari de l'organització de «Mujeres
Libres» a diverses localitats catalanes,
ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del
Comitè
Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i
de les Joventuts Llibertàries
de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el
periòdic Mujeres
Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb
Alfredo Martínez
Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de
Maig» de 1937. Exiliada
després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que
la portarà a un
intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus
(Aquitània, Occitània) en 1943,
col·laborà en tasques amb la
Resistència. En
1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única
filla que tenia cinc anys. Va
treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es
dedicà a ensenyar a
llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el
polonès Víctor
Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies
aèries de Maracaibo (Zulia,
Veneçuela) i més tard es traslladà a
Caracas. En 1995 va col·laborar en la
revista El Noi. En 1996 fou una de les
protagonistes del documental
de Juan Gamero, Paco Rios i
Mariona Roca Vivir la
utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va
inspirar pel paper d'una
de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias.
Va col·laborar
en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras
libertarias (1999) i
en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres
del 36 (1999).
Durant un temps residí a Río Chico (Miranda,
Veneçuela) i en la seva última
etapa visqué a Caracas.
Concha Liaño
(1916-2014)
Actualització: 04-10-18
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» - Míting de «Los Amigos de Durruti» - Quental - Labadie - Manetti - Gouzien - Granach - Sendón - Ciarravano - López Gracia - Vicente Castells - Escalé - Morneghini - García Rodríguez - Briones - Haldimann - Gómez Pérez
efemerides | 18 Abril, 2019 05:03
Anarcoefemèrides
del 18 d'abril
Esdeveniments
Capçalera del primer
número de La Justicia
Humana
- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà --l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.
***
We have fed you all a thousand years
- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.
We have fed you all a thousand years
***
"Los Amigos de Durruti"
- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer --del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats--, Pablo Ruiz --delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti--, Jaume Balius Mir --promotor de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti»-- i Francisco Carreño --membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) --militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona--, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà en últim lloc i al qual se'l demanà «moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».
Naixements
Antero de Quental (ca. 1864)
-
Antero de
Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa
de São Miguel, Açores)
l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de
Quental. Era fill
de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil
portuguesa, i
de Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans.
Després de rebre,
especialment de sa mare, una educació religiosa i
tradicional, i de fer els
estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la
seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola
Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de
Sao Bento de Coimbra
(1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la
Universitat de Coïmbra (Coïmbra,
Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees
socialistes i les
lluites d'emancipació nacional de Polònia i
d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do
Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt
influenciada per les
pràctiques maçòniques creada amb la
finalitat de renovar el país mitjançant la
literatura i que durant les turmentes elèctriques
realitzaven uns rituals on es
llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta
època col·laborà en O
Académico. En 1861 publicà els seus
primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren
importants
manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest
dels Estudiants de la
Universitat de Coïmbra a la Opinió
Il·lustrada del País», que va ser
signat per
314 estudiants. En 1865 publicà Odes
modernas,
fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel
socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció
revolucionària. També
en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão
do Bom Senso
e Bom Gosto» (Qüestió del
Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada
«Questão Coimbrã»
(Qüestió
Coïmbra),
dura polèmica literària sorgida arran dels atacs
de
l'escriptor romàntic Antônio
Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José
Maria
Eça de
Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar
la
«revolució intel·lectual».
Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any
els
opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao
Exmo. Sr. Antônio
Feliciano de Castilho i A Dignidade
das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a
causa d'aquesta polèmica, el
6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho
Ortigão, als
jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet
que se saldà amb
una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa
(Portugal) aprengué
l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es
relacionà amb els cercles obrers
i intentà, sense èxit, allistar-se en
l'exèrcit revolucionari de Giuseppe
Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a
París (França) una
«experiència proletària»,
treballant de tipògraf, matriculant-se al
Col·legi de
França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de
qui era fervent
admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme
de la
capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta
Delgada. El juny de
1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el
vaixell d'un amic; visità Nova
York i Halifax i estudià les qüestions socials
relacionades amb els
treballadors nord-americans i el seu sistema polític
federalista, del qual era
partidari i que considerava model per a una futura
Confederació Ibèrica. El
novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins,
fundà el periòdic A
República. Jornal da democracia portuguesa.
A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup
d'intel·lectuals bohemis (Eça de
Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho
Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits
per discutir els temes que preocupaven a la seva generació
(política, arts,
ciències, filosofia, etc.) i que
en
1871
organitzà les «Conferències
Democràtiques» de Lisboa, també
anomenades
«Conferències
del Casino». Ell pronuncià la
conferència
inaugural, Causas da decadência dos
povos peninsulares nos últimos três
séculos
–que segons ell eren les més importants la
contrareforma, l'absolutisme i l'expansió
ultramarina–, però finalment aquestes
conferències, cinc en total, van ser
prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es
reuní a la capital
lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo,
Gonzaléz
Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació
«Fraternidade
Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871
publicà anònimament el fullet O
que é a Internacional i en 1872, amb
José Fontana, fundà la revista O
Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare,
passà una
temporada a São Miguel i heretà una considerable
fortuna, que el va permetre
viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de
dedicar-lo al
descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre
França i Felizardo de Lima,
s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del
Partit Socialista
Portuguès (PSP). També en 1875 reedità
Odes
modernas. En 1877 viatjà a París per a
posar-se a les mans del prestigiós neuròleg
Jean-Martin Charcot i rebé una cura
d'hidroteràpia. A París s'enamorà
d'una
aristòcrata francesa i aquest fracàs
amorós serà per a molts l'accelerant del
seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a
Porto i l'any següent adoptà
dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18
mesos)– del seu amic Germano
Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a
diputat republicà
socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre
de 1881 i maig de
1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal,
per raons de salut
i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde
(Porto, Nord, Portugal), que sempre
considerà el millor període de sa vida. En
aquests anys llegí Friederich
Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics
hindús i textos de
filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes
referències autobiogràfiques i
simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra
poètica. Entre març
i octubre de 1887 visqué a les Açores i
després retornà a Vila do Conde. En
1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat
«Ultimàtum Britànic» de
l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les
colònies
portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà
presidir la Lliga Patriòtica del
Nord, però l'existència d'aquesta fou
efímera. El maig de 1891, quan retornà a
Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de
Quental. Malalt de psicosi
maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en
un estat de depressió
permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada.
Antero de Quental es
va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un
revòlver que havia comprat, l'11 de
setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent
de l'Esperança, al Campo
de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores), just on apareix
una cartell amb la paraula «Esperança»,
i fou enterrat al cementiri de São
Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com ara
Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco
e Negro (1896-1898), Contemporânea
(1915-1926), A Imprensa (1885-1891)
i O Thalassa (1913-1915), entre
d'altres. A
més de los obres citades és autor de Sonetos
de Antero (1861), Beatrice e Fiat
Lux
(1863), Defesa da Carta Encíclica
de Sua
Santidade Pio IX (1865), Portugal
perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras
românticas (1872), Considerações
sobre a filosofia da história literária portuguesa
(1872), A poesia na actualidade
(1881), A filosofia da natureza dos naturistas
(1886), Tendências gerais da
filosofia na
segunda metade do século XIX (1890), Raios
de extinta luz (1892), etc.
Antero de Quental
(1842-1891)
***
Jo Labadie fotografiat per
Millard (Detroit)
- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina --havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut-- per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).
***
Silvio
Giovanni Manetti
-
Silvio Giovanni
Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello
(Vèneto, Itàlia) el propagandista
anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino
Manetti i
Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25
d'abril de 1882 emigrà
amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Treballà en diferents feines
(xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys
s'enrolà voluntari com a
mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys,
aconseguint el grau de sotscaporal
timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat.
Va casar-se amb
Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del
periòdic anarquista
L'Agitazione, va signar la protesta
per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les
associacions anarquistes
que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques,
Itàlia). Segons la
policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2
d'agost
de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de
reclusió
per «lesions personals». El setembre de 1898 va
anar a Iselle (Trasquera,
Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de
construcció del túnel de
Sempione, però, sense treball i sense mitjans de
subsistència, va ser detingut
i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva
participació en
conferències i reunions anarquistes i la seva activitat
propagandística. En
1902 retornà a Gavello i participà en el moviment
sindicalista de les lligues,
essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local.
També participà en les
organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la
Federació de la
Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto,
Itàlia). Va fer de corresponsal dels
periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la
derrota del
moviment de les lligues, reprengué la seva vida de
rodamón i durant uns anys va
fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908
retornà a Gavello. En
1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912
a Venècia (Vèneto, Itàlia),
on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins
l'esclat de la
Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de
Venècia. Entre 1925
i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor,
viatjant arreu
d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la
fàbrica de la «Società
Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima
d'Alumini del Vèneto) de Marghera
(Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat
el novembre de 1936 per les seves idees
polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de
desembre d'aquell any. A
partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen
com a «simpatitzant
de l'actual Règim», és a dir, el
feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de
controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de
1949 a
Venècia (Vèneto, Itàlia).
***
Notícia
sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 4 de gener de 1923
- Pierre Gouzien: El
18 d'abril de 1889 neix a Lambézellec (Bretanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Pierre Gouzien. En 1913 entrà com a
funcionari en pràctiques
a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest i
acabà la seva carrera
com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant
anarcosindicalista, entre
1922 i 1923 reemplaçà el comunista
Émile Carn en la secretaria del Sindicat
dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la
Borsa del
Treball de Brest i col·laborà en el
periòdic de la Confederació General del
Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest
i en l'òrgan de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) Le
Syndicaliste du Finistère. Arran de
la publicació en el número 1 de Le
Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de
l'article col·lectiu «Plus
que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile
Cottin, anarquista que el 19 de
febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit
Georges Clémenceau, president del
Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos
de presó, juntament
amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i
Pierre Camblan,
militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc
de treball, en
tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió
contrària de
l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen,
exsecretari de la Unió
Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de
setembre de
1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit
formalment. El 27
de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva
de la VI Regió (Finisterre,
Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la
tendència
anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i
el novembre de 1923
al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre,
França), esdevenint
tresorer de la Federació Unitària dels Serveis
Públics. El maig de 1924 va ser
nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de
Finisterre. En 1935 el
seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del
departament de
Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
Casat, fou pare d'una filla. Pierre Gouzien va morir el 17 de febrer de
1942 a
Brest (Bretanya).
***
Alexander
Granach (1920)
- Alexander Granach: El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.
Alexander Granach (1890- 1945)
***
Claro José Sendón Lamela
- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Malí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.
Claro José Sendón Lamela (1897-1937)
***
Maria
Ciarravano
-
Maria Ciarravano:
El 18 d'abril de 1904 neix a Salcito (Molise, Itàlia) la
costurera anarquista
Maria Ciarravano. Sos pares es deien Valerio Ciarravano, paleta de
professió, i
Vincenza Donadoni, i era la tercera de set germans. Es va traslladar a
Cerignola (Pulla, Itàlia) i posteriorment a Roma. En 1924 es
casà amb Sergio Di
Modugno, també anarquista, amb qui tingué un
fill, Icilio. Després d'un temps
empresonat, a començament de 1927 Di Modugno
emigrà clandestinament a París
(França). El 13 de setembre de 1927 Di Modugno es
presentà al consolat italià
de París per demanar un passaport a nom de la seva companya
i del seu fill i
davant la negativa del vicecònsol Carlo Nardini, boig de
ràbia, el matà de dos
trets de pistola, patint seguidament una greu crisi
epilèptica que va impedir
qualsevol interrogatori per part de la policia i que acabà
portant-lo a un
manicomi de la ciutat. El 10 d'octubre de 1927, acusada de compartir
les
mateixes idees que el seu marit, la Comissió Provincial de
Roma li va assignar
confinament per cinc anys i el 19 de novembre va ser portada amb son
fill a Lipari.
En aquesta illa conegué l'anarquista Giovanni Domaschi,
també confinat, que
esdevingué son company. El 31 de desembre de 1927, a Lipari,
arran de protestar
per la reducció de les assignacions per als confinats, va
ser detinguda;
jutjada el 14 de gener de 1928, va ser condemnada a 15 dies de
presó per
ultratges a un sergent de la Seguretat Pública. Des de
febrer de 1928 Domaschi
va ser reclòs a la presó de Lipari mentre
esperava ser jutjat per un Tribunal
Especial i ella va contribuir a l'organització de la seva
evasió de l'illa i la
d'altres companys. Mentrestant, el juliol, va ser arrestada alguns dies
per
violació del confinament. El 20 de juliol de 1928 Domaschi,
Alfredo
Michelagnoli, Giovanni Battista Canepa i Mario Magri aconseguiren
evadir-se,
però el grup va ser enxampat dos dies després. El
novembre de 1928 va ser
jutjada per aquest intent d'evasió i condemnada per un
tribuna de Messina
(Sicília) a tres mesos de presó per incompliment
de les obligacions del
confinament. El gener de 1929 adquirí les eines
necessàries per a un segon
intent d'evasió de Domaschi que efectuà, amb
Antonio Spangaro, el 16 de febrer
de 1929, però van ser capturats dies després. A
Ponza entaulà relacions amb l'anarquista
Ludovico Zamboni, germà d'Anteo, també confinat.
El febrer de 1931 l'ordre de
confinament va ser commutada per una amonestació.
Després es traslladà a
Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué amb
Zamboni i, el març de 1932,
d'aquesta unió nasqué un fill que va ser batejat
com Anteo. El novembre de 1932
va ser absolta de la seva amonestació en ocasió
del desè aniversari de la
«Marxa sobre Roma». El juliol de 1933 el seu nom va
ser inscrit en el llistat del
prefecte d'Alessandria de subversius terroristes o capaços
d'efectuar actes
terroristes. El setembre de 1933 es va traslladar a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) amb Ludovico Zamboni i el petit Anteo. El juliol de
1937 va ser inclosa
pel Ministeri de l'Interior en la llista de subversius terroristes o
capaços de
cometre atemptats. Entre 1937 i 1938 va ser detinguda uns dies en
ocasió de la
visita dels reis i d'Adolf Hitler. El novembre de 1938 va ser inclosa
en la
relació de persones a detenir en determinades
circumstàncies. L'últim document
sobre la seva persona és del 19 de febrer de 1945, aixecat
per la Prefectura
Republicana de Bolonya, on diu que resideix en aquesta ciutat i que de
la seva
conducta no política no hi ha res a dir. Maria Ciarravano va
morir en 1965 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Elías
López Gracia
-
Elías López
Gracia: El 18 d'abril de 1904 neix a Apiés
(Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts
citen Santolarieta (Santa Eulalia de La Peña, Nueno, Osca,
Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Elías López Gracia. Vivia a
Osca (Aragó, Espanya), on
treballava en diferents feines (paleta, jornaler i forner) i militava
en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga
general d'abril de 1933
va ser detingut. Quan el cop militar feixista, el 19 de juliol de 1936
pogué
passar a zona republicana i a finals d'agost d'aquell any
intervingué en la
presa d'Apiés. Enrolat en la 28 Divisió
«Ascaso», Elías López Gracia
va morir
en combat el 30 d'octubre de 1938 a Valsequillo (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Altres
fonts diuen que en 1938 estava tancat a la presó d'Osca i
que després passà per
un camp de concentració de la zona de València
(País Valencià) i que, tal
vegada, acabà exiliant-se.
***
Joan Vicente Castells
- Joan Vicente Castells: El 18 d'abril de 1921 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Vicente i Castells. Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquesta època animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortíz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic --Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura, CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.-- i obres monogràfiques --La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Los íberos de Puig Castellar (2001, amb Àngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicà Recull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular.
Joan Vicente Castells (1921-2010)
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Navarro - Rico - Gómez - Mérida - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Benesperi - Conxa Pérez - Scharf
efemerides | 17 Abril, 2019 05:02
Anarcoefemèrides del 17 d'abril
Esdeveniments
Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)
- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle, és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. El lock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a «la ciutat roja».
Revolta de Llemotges (abril de 1905)
***
Anagrama
de la CNT
- Ple Nacional de Blanes de la
CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc
després de caure la Dictadura de
Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional
de
Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
pretendrà
reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat
anarcosindicalista.
Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la
legalització, que
en síntesi era: celebració de l'Assemblea General
del Sindicat, a partir dels
«Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions
Professionals existents; elecció
d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i
aprovació per
aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat.
Plantejat el problema
de la col·laboració amb els partits republicans
per derrocar la «dictablana»
del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró --que
en febrer havia signat el
«Manifest d'Intel·ligència
Republicana»-- i Ángel Pestaña se'n
mostraran
partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi
anarquista d'abstenció
política. També s'acordà per
unanimitat fomentar l'actuació política dels
sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament
extraordinari
malgrat l'obstrucció de les autoritats.
Ràpidament es reorganitzarà la premsa i
tornaran a sortir Solidaridad
Obrera i Tierra y Libertad.
Finalment,
la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril
d'aquell any.
***
Palais de la Mutualité (París)
- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting intervindran Frederica Montseny; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari nacional de la CNT; entre altres oradors. Paco Ibañez també hi participarà amb un recital. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical a fer-ho.
Naixements
Arthur Arnould
-
Arthur Arnould: El
17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França)
l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard
i
llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut com
A. Matthey.
Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va
començar la carrera
administrativa a la Sorbona de París, però la va
abandonar per dedicar-se al
periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar
nombroses
multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el
setmanari La Foire aux
sottises (12 números). Després de la
proclamació de la República el 4 de
setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de
París i
adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de
març de 1871 va ser
elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i
setè districtes,
i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs:
membre de la Comissió de Relacions
Exteriors (29 de març), de la Comissió del
Treball i del Canvi (6 d'abril), de
la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la
Comissió d'Ensenyament (4 de
maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste
Vermorel, de la redacció
del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va
votar contra el Comitè
de Salut Públic i va signar el «Manifest de la
Minoria». Condemnat en rebel·lia
a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles
després de la
caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir
una important
correspondència amb Jules Vallès --que va ser
publicada en 1950-- i va fer
amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors
testamentaris,
encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin
de la Fédération
Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i
socialistes revolucionaris.
En 1877 va publicar L'État et la
Révolution, on explica el federalisme i
la idea de comuna des del punt de vista proudhonià,
autogestionari i
anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire
populaire et
parlamentaire de la Commune de Paris, que és
alhora un testimoni important
sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós
estudi sobre la
ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme,
col·lectivisme, internacionalisme,
millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de
les dones, accés a
l'educació...). De tornada a París
després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se
a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el
pseudònim d'A.
Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la
difusió de la teosofia,
arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat
Teosòfica
d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va
signar amb el pseudònim
Jean Matthéus. Altres llibres seus
són Le prêtre et l'impôt
(1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les
croyances
fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. Arthur
Arnould va morir
el 26 de novembre de 1895 a París (França). En
1987 Marc Vuilleumier va
recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de
Gustave Lefrançais i les
va publicar sota el títol Souvenirs de deux
communards réfugiés à
Genève
(1871-1873).
***
Benjamin
Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)
- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene --qui li va descobrir Proudhon--, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? --més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
***
Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894
- Martial Bourdin:
El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França)
l'anarquista Martial
Bourdin, que va fer servir el pseudònim S.
Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà
petit del també anarquista
Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son
germà, Martial Bourdin es
guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a
mitjans dels anys
vuitanta del grup de sastres anarquistes
«L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat
per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de
presó per
incitació, mitjançant cartells i circulars, a
participar en un míting a la via
pública. En 1888 es traslladà a Londres
(Anglaterra) per ajudar son germà a la
seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes,
Gustave
Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League
(SL, Lliga Socialista).
A Londres representà el periòdic anarquista Le
Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5
d'octubre de 1892 emigrà als
Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de
Detroit (Comtat de
Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de
propaganda anarquista
a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de
retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de
1893 es trobà amb son
germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup
francès de l'anarquista «Autonomie
Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i
on, segons la
policia, era anomenat Petit Bourgeois
i Adonis, i ell feia servir el
pseudònim S. Alier.
Sembla que tingué
relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va
morir el 15 de
febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra)
quan
manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa,
atemorit
per la vigilància de la policia londinenca –tres
dies abans Émile Henry havia
llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la
dinamita d'aquest atemptat
sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se
dels materials explosius i
pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb
les
arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de
l'enginy que
portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat
al
Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta
minuts després
d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les
seves
butxaques la policia va trobar el carnet de membre de
l'«Autonomie Club», amb
data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes,
fórmules químiques, una
invitació per a un ball a favor de les obres
revolucionàries i una important
suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest
últim que va fer
especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del
país. El 23 de
febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de
Finchley
(Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de
companys, entre ells
Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren
d'enfrontar
a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació
anarquista. Arran
d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada
pel comissari William Melville
d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis
d'anarquistes
estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de
l'«Autonomie Club».
Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent
provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre
Bourdin va
inspirar la novel·la The Secret
Agent
(1907) de l'escriptor Joseph Conrad.
Martial Bourdin (1868-1894)
***
- Giovanni
Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone
(Marques, Itàlia) el metge i
poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el
pseudònim Refrattario.
Sos pares es deien Pietro
Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part
del moviment
anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un
dels
fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de
Fossombrone
i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primera
època del periòdic anarquista de
Fano (Marques, Itàlia) In Marcia,
relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de
la província de
Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En
1886 patí els
primers problemes amb la justícia per
«violació de la llei d'impremta».
També
trobem articles seus en La Montagna
(1887) i La Rivendicazione
(1886-1888),
on signà Refrattario.
Estudià
medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte
amb destacats membres del
socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria,
Itàlia), on patí tres
mesos de presó per «resistència i
ultratges als agents de la Seguretat
Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia
retornà a les Marques, on
desenvolupà la seva activitat de metge i de
col·laborador en publicacions
científiques, mèdiques i higienistes, alhora que
desplegava la seva propaganda
política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de
1894 assistí al XI Congrés
Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i
aquest mateix any va ser fitxat com
a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic
oficial de Cantiano
(Marques, Itàlia) i en aquesta època
intensificà les seves relacions amb exponents
destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com
ara Amilcare
Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses
publicacions
llibertàries i també
col·laborà amb poesies, que van ser recollides en
diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom
la poesia
All'atomo, que va ser publicada el
gener de 1897 en el primer número de La
Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata
(Marques, Itàlia) i
del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del
periòdic
Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al
regicidi», però gràcies a la
defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser
condemnant a
quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó
per «instigació al
crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va
proposar residència obligada i el
Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys,
pena que va ser commutada per la
de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de
les seves reflexions
teòriques principals, que pretenia assentar les bases del
«materialisme-fisiològic»
des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors
ni explotats», va
ser publicada el 30 de març de 1898 en el
periòdic anarquista La Questione
Sociale de Paterson (Nova
Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni
per
aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana,
Itàlia). En 1903 va ser
nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara
més les seves
activitats polítiques, participant en manifestacions i
promovent iniciatives
amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de
diferents números únics en
els quals signava amb pseudònims. Després de 1906
la seva implicació política
va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i
sense
renunciar a la seva punyent poesia –en 1908
publicà l'edició ampliada d'All'atomo.
Nuovi versi. En 1924 encara
estava subscrit a Pensiero e
Volontà.
La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots
feixistes, especialment en les dramàtiques jornades
d'octubre de 1922 a
Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises
negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets
dels seus companys, i
ell es negà a falsificar el certificat de
defunció i per aquest motiu va ser
portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí
escorcolls a casa
seva i el règim feixista intentà aplicar-li la
llei que permetia la separació
del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves
notes personals
mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els
seus últims anys els dedicà a l'estudi
de la numismàtica i de l'arqueologia,
col·laborant en revistes (Bolletino
d'Arte, Rassegna Mumismatica,
etc.), publicant llibres, com ara Quinario
d'Oro di Alessandro Severo
(1933) i Elementi di numismatica d'Italia
moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut
Italià de
Numismàtica i per a la Società Italiana per il
Progresso delle Scienze (SIPS, Societat
Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni
Geronzi va morir el 14 d'agost
de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons
«Giovanni Geronzi» a la
Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus
documents
anarquistes.
***
Patricio Navarro Avellán
- Patricio Navarro
Avellán: El 17 d'abril de
1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou
anys es va embarcar de
polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del
ferrocarril elèctric de
la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava
afiliat al Sindicat de Transports
«La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant
gràcies a
l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant
orgànic. El
23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que
li va
fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal
entre els anys
1919 i 1923; president del Sindicat de Transports
–s'encarregà especialment de
l'evacuació clandestina cap a Amèrica de
nombrosos militants buscats per la
policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta
a los camaradas
anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats
a la presó Model
de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad
Proletaria, de
Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard
menaria a la
constitució de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), organització a la qual va
pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de
relacions» d'àmbit estatal que
es varen constituir per mantenir contactes entre la
militància confederal; va
formar part del grup «Solidaritat», amb
Ángel Pestaña Núñez i
altres, en 1928,
que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes
dispersos;
juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del
Comitè Pro
Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT;
membre, amb Emili Mira Aparici, del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT en 1931, que
va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de
Catalunya –amb aquest
càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco
Ascaso Abadía, per ràdio
des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al
treball
durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense
èxit, durant el Ple
Regional de Sindicats Únics de la Confederació
Regional del Treball de
Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com
a
membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que
va expulsar de la
CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings
a nombroses
poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a
Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era
director de Solidaridad Obrera, va
ser detingut amb Francisco
Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota
l'acusació de «reunió
clandestina».
Quan va començar la Revolució de 1936 era
secretari de la Secció Marítima del
Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt
als vaixells del
port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca
d'armament per a les
Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament
militar– i durant la guerra
es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va
col·laborar en
l'organització de l'expedició militar que el
capità Alberto Bayo Giroud va
portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre
part activa
en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del
Sindicat del
Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també
president del
Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa
companya Oceania i sos cinc infants.
Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba,
s'instal·là definitivament a Mèxic
a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la
Subdelegació de la CNT mexicana.
En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en
l'exili que se celebrà a Mèxic i
s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se
fortament a la tendència col·laboracionista. El
juliol de 1948 va ser nomenat
secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la
CNT de Mèxic, al costat de Jaume
Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente,
Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958
va ser secretari de la Delegació de la CNT en
Mèxic. També va desenvolupar una
intensa tasca periodística: administrador del setmanari
anarquista Crisol
entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de
Blanes; administrador de Solidaridad
Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció
(1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de
Mèxic. Durant els anys
seixanta, els dissabtes, participà en les
tertúlies del Cafè do Brasil de la
Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos
Campos i Hermós Plaja Saló,
entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir,
després d'una llarga
malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de
Mèxic (Mèxic)
i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol
d'aquesta ciutat.
Patricio Navarro Avellán
(1897-1970)
***
Mario
Rico Cobas
- Mario Rico
Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17
de maig– de 1903 neix a Ferrol
(la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor
dramàtic Mario Rico Cobas. Sos
pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de
quatre germans
(Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué
de fer-se càrrec de
sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol,
conreant-se culturalment i adquirint una educació
autodidacta important. Va fer
el servei militar a Vitòria (Àlaba,
País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del
periòdic ¡Desperdad!
de Vigo (Pontevedra,
Galícia). A partir de 1930 intervingué en
mítings confederals i polemitzà amb
els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El
Obrero, Solidaridad Obrera,
etc.). El 6 d'abril
de 1931 intervingué en el gran míting pro
amnistia. En aquests anys fou un dels
fundadors del Sindicat General de Treballadors de la
Indústria Naval de Ferrol
i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de
Ferrol, a més de realitzar
nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i
1933), Mugardos (1932
i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932),
Corcubión (1932),
Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el
periòdic Cultura Proletaria
i patí nombroses
detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per
col·locació d'explosius, abril i
novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà
diferents càrrecs
orgànics, com ara el de delegat dels mossos de
comerç al Ple Regional de
Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat
pels rams de la
construcció naval, pesca, construcció, fusteria i
empleats municipals de Ferros
al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del
Metall en 1932;
representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat
del Metall en el Ple
Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón;
secretari de la
Federació Comarcal en 1933; delegat per la
indústria naval al Ple de la
Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16
d'abril de 1933 va
ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo,
Jesús Rodríguez
Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver
col·locat dues bombes dos dies
abans en un garatge de la població de San
Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte
laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser
sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal,
prengué partit per
Ángel Pestaña Núñez i Joan
Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit
Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en
diferents mítings
(Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut
acusat
d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la
força pública. En 1934
estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva
generación libre i Triunfa
el amor)
i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de
diversos autors Lope de Vega. A
més dels citats
periòdics, trobem textos seus en CNT,
Ferrol Libre, El
Gráfico, etc. En aquests anys republicans
col·laborà amb
l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i
José Cao Cortiñas, en
1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va
ser
detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la
presó
militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb
altres
companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a
la muntanya de San
Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però
realment al cementiri de Canido de
Ferrol, on posteriorment fou enterrat.
***
![Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/manuelgomez.jpg "Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]")
Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]
- Manuel Gómez: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seus últims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.
***
José
Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé"
(Barcelona, ca. 1937)
- José
Mérida Rafols: El 17 d'abril de 1911 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus
pares en nàixer, va ser
criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix
Maestrat, País
Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a
Barcelona i quan tenia uns 12
anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931
treballà de barber
al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El
juliol de 1937 enrolà
com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26
Divisió (antiga
«Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser
internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant
Cebrià. Fins el juliol
de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta
Orsa (Aquitània, Occitània). En
1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball
Obligatori
(STO) enquadrat en l'«Organització Todt»
i internat al camp de treball de l'illa
normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944.
Després s'instal·là
a Marsella (Provença, Occitània), on
treballà de barber al camp militar de Frejús
i a la base americana de l'estany de Reáltor a
Calàs. Entre el 22 de desembre
de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i
entre gener i agost
de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball
(CGT). L'octubre
de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer
adjunt. Va ser delegat
en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en
1947 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). En aquests anys participà, amb
companys de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una
barberia al número 7
del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que
deixà de militar i
treballà com a mosso d'hotel. A començament dels
anys cinquanta esdevingué gerent
de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la
qual era molt freqüentada per
membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987.
Fou membre de la Fédération
Nationale des Déportés et Internés
Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació
Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes).
José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990
a
Marsella (Provença, Occitània).
José
Mérida Rafols (1911-1990)
***
José
Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso
- José Luis Quintas
Figueroa: El 17
d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra,
Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José
Luis Quintas Figueroa, conegut
com El Quintas, Alfonso
i Clemente Cabaleiro
Covelo. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928,
entrà com a facturador
en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA
(CAMPSA). En els
últims anys de la dictadura de Primo de Rivera
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat
de Petrolis. L'abril
de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i
l'agost
de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers
de la Indústria del Petroli
celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest
sector en la CNT. Durant els
anys republicans desenvolupà una intensa tasca
orgànica, assistint a plens regionals
–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i
congressos del sector (Madrid,
València, etc.), etc. També participà
en la fundació de les Joventuts
Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns
anys, i en un grup
anarquista no adherit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Com a administrador
de la Federació Local de Sindicats Únics de la
CNT Vigo, va ser detingut durant
la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i
restà tancat durant un mes
i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934
també va ser detingut i
fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou
readmès a
conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de
febrer de 1936 fou
l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General
Riego de
Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb
el seu
armament, acció en la qual morí el falangista
Luis Collazo Docampo i el
metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira
Villar; ferit en un pulmó, va ser
detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop
feixista de juliol de
1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà
la resposta armada al barri d'O
Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà
a les muntanyes, on formà un
dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de
Pontevedra. El 5 d'abril de
1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels
feixistes a Xinzo de
Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González
Pastoriza a Teis. En 1939
s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio
García Morales (Los Maletas),
que agrupaven militants
anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan
aquesta passà a
control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo,
passà molts
anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb
Manuel
Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i
tot les de la
Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser
detingut i empresonat,
juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal,
i ell s'amagà a
Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on
treballà com a ajudant d'un
capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de
queviures que
l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A
causa d'una delació, el 16 de
febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28
d'octubre de
1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per
tinença il·lícita
d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat
a mort, però la pena li fou
commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament
jutjat a l'Audiència de
Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de
presó. Purgà
gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a
altres indrets. Un cop lliure
en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc
(Occitània), on entrà en contacte amb la
CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc
després, on treballà com a representant
de llibres. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, intervingué en la
reorganització del Comitè Regional de
Galícia de la CNT a Vigo, al costat de
Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i
Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis
Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 a A Calzada (Teis,
Vigo, Pontevedra,
Galícia) a resultes d'una afecció
cardíaca.
***
Manuel
Suárez García
- Manuel Suárez
García: El 17 d'abril de 1921 neix a Adra
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez
García. Quan era infant entrà
en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics
(Pietro Gori,
Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La
Revista Blanca, Solidaridad Obrera,
etc.) i a través de les conferències d'Antonio
Morales Guzmán en les seves
gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i al
Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del
Treball (CNT). Amb la
Revolució passà al Sindicat de Camperols de la
CNT, del qual va ser nomenat tresorer
i des del qual impulsà la incautació de finques
rústiques. Amb el triomf feixista,
aconseguí fugí amb un pesquer cap a
Orà (Algèria), però no dels camps de
concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a
Orà fins al
desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època
africana aprengué
esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i,
després d'un temps a la
col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a
Tolosa de Llenguadoc, on participà en la
reorganització confederal. Després
s'instal·là a París, on
treballà en la
construcció i en la metal·lúrgia fins
a la seva jubilació en 1981. A partir de
1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi
instal·là, afiliant-se a
la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel
Suárez García va morir
el 9 de gener de 2010 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).
Manuel Suárez García (1921-2010)
***
David
Antona González
- David Antona González: El 17 d'abril de 1930 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, urbanista i activista llibertari David Antona González. Fill del destacat militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez i de María Isabel González, nasqué durant l'exili de sos pares que en 1925 s'havien instal·lat a Bordeus fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família retornà a la Península i quan tenia sis anys va ser registrat com a nascut a Segòvia (Castella, Espanya). Després de la mort de son pare en 1945, pogué fugir de l'Espanya franquista i passar a França amb sa mare. Instal·lat a París (França), participà activament en la resistència antifranquista i estigué molt unit a Octavio Alberola Suriñach. En 1963 s'integrà en Acció Sindical de Treballadors (AST), que actuava a la Península, i col·laborà en la seva «Editorial Halcón». Entre 1965 i 1974 col·laborà en la redacció de la revista parisenca Presencia. Tribuna Libertaria, lligada a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), signant els articles amb els pseudònims D.A., Sergio DAN i Sergio Daniel, i gràcies a l'AST es distribuïren molts d'exemplars d'aquesta publicació a la Península. Participà activament en els fets de «Maig del 1968». En 1969, en un viatge a Espanya, va ser detingut a l'estació de madrilenya de Chamartín procedent de París; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó per «propaganda il·legal». Després d'un mes de tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En 1974 retornà a la Península i, després de treballar en diversos oficis (magatzemista, ferroveller, envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.), acabà fent feina d'urbanista. Treballà, juntament amb Ramón Fernández Durán, de qui esdevingué un gran amic, en la revisió del Pla General de l'Àrea Metropolitana de Madrid i fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà el llibre El río en la sangre, novel·la que té molts de trets de la seva autobiografia. Durant els anys noranta participà en les Marxes Europees contra la Desocupació. En 2001 s'uní sentimentalment a Elena Esther Pérez Andrés. Des de 2006 col·laborà amb articles de combat polític en la pàgina web Rebelión. També trobem articles seus en Libre Pensamiento i Pueblos. Revista de información y debate. En 2012 publicà la novel·la La balada del metro sin puertas. David Antona González va morir, a causa d'un càncer, el 12 de novembre de 2013 a Montealegre de Campos (Valladolid, Castella, Espanya), petita població on residia. Deixà inconclús un assaig sobre Erick Satie i centenars de pàgines manuscrites.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
[16/04] «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Paillette - Tailhade - Jossot - Ghibesi - Moriniere - Arnau - Lazar - Balkanski - Jiménez Pérez - Peña - Gómez Casas - Bozhilov - Doublier - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Lerousseau - Gil - Garino - Salvador - Lucarini - Fornés
efemerides | 16 Abril, 2019 05:00
Anarcoefemèrides del 16 d'abril
Esdeveniments
Exemplar d'El Hijo del Ahuizote
- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanal El Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic --el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquesta època el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo del Ahuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote i El bisnieto del Ahuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.
***
Manifestació
de l'USA (1923)
- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.
***
![Cartell anunciador de la conferència [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/xerradagoldman1925/xerradagoldman1925a.jpg "Cartell anunciador de la conferència [IISH]")
Cartell
anunciador de la conferència [IISH]
- Xerrada d'Emma
Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada
militant
anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al
South Place Institute
de Londres (Anglaterra), sota el títol An
exposure of the Trade Union delegation's report on Russia
(Exposició sobre
l'informe de la delegació sindical a Rússia). La
xerrada, que tingué un bis el
27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel
British Committee for
the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè
Britànic de Defensa dels
Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una
delegació de les Trade Unions
(sindicats britànics) havia retornat d'un viatge
d'inspecció a la Unió
Soviètica i els components d'aquesta comissió es
mostraren fascinats per les
grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el
llibertari
John Turner, primera víctima de la llei contra els
anarquistes (Anarchist
Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president
Williamb McKinley
per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de
contradir aquell
desastrós informe que just traduïa dades oficioses
interessades i tendencioses
preparades per les autoritats soviètiques que els delegats,
la majoria
prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu
viatge de només sis
setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta
conferència de
rèplica, Goldman confrontava les dades de la
delegació britànica amb altres
molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa
soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada,
aquell mateix mes d'abril de
1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report:
A Reply, editat
per la mateixa organització que havia convocat la
conferència. Els comunistes
en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar
que les dades
contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat
acuradament falsejades.
Xerrada d'Emma Goldman
sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)
Naixements
Paul Paillette
- Paul Paillette: El
16 d'abril de 1844 neix a París (França) el poeta
i cantautor anarquista,
divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Paul Ambroise
Paillette.
D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar
les reunions anarquistes a
partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris,
com ara «Les hommes
de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du
20ème arrondissement», «Le
groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en
el moviment que hostilitzà
les oficines de col·locacions; segons la policia, es
declararà partidari
d'accions violentes contra aquests establiments. Més
endavant esdevindrà un
cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre,
especialment a Le Clou, i
escriurà poesies on palesà les seves idees
llibertàries, tot apel·lant per una
societat més justa, com a Temps d'anarchie ou
Heureux Temps, cantada amb
la tonada de Le temps des cerises.
Publicà i vengué ell mateix els seus
més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en
1910 en l'obra Les
tablettes d'un Lézard i animà amb les
seves cançons revolucionàries
nombroses festes llibertàries. En aquesta època
col·laborà en L'Avant-garde
Cosmopolite i L'Age d'Or.
Vegetarià i partidari de
l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els
dinars vegetarians
«Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat
del carrer Ramey de
Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de
l'amor
lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té
son niu en la felicitat comuna.
Dona lliure, amor lliure» i «Després del
dinar, digestió artística: música,
xerrades, cançons, recitacions». Fadrí
(o vidu) i sense recursos, a partir de
1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de
París. Durant la Gran
Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant
la Mêlée i
després en Par-delà la
Mêlée --el seu poema
«Civilisation», publicat en
l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat
per les autoritats--, i també
en La Bataille i en CQFD.
S'organitzaran moltes festes en
benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per
L'Université
Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la
participació
de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels
cantautors de Montmartre, Paul
Paillette va morir a la residència de jubilats
d'Alquier-Debrousse del barri de
Charonne de París (França) i la seva mort va ser
anunciada en Le Libertaire
el 29 de febrer de 1920.
***
Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni
- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.
***
Henri-Gustave
Jossot
- Henri-Gustave
Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya,
França) el dibuixant,
caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i
individualista llibertari
Henri-Gustave Jossot, també conegut com Abdul
Karîm Jossot. Fill d'una família
burgesa, son pare era agent general de la
companyia d'assegurances «Le Phénix».
Quan tenia tres anys sa mare morí i son
pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens.
D'estar internat en
un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat
després d'amenaçar amb
calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon.
Posteriorment va fer el
servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya,
França) i va ser
llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una
companyia
d'assegurances a París (França), però
va ser acomiadat de la feina després
d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista
autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar
els primers dibuixos en la
premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no
fou un dibuixant
compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb
Marie-Jeanne
Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es
casà en morir son
pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de
la dècada dels
noranta es traslladà a París, on es va veure
influenciat per artistes com Émile
Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens,
entre d'altres, i va viatjar a
Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada
«Escola de Pont-Aven».
En aquesta època, gràcies a la
situació política i els casos de
corrupció (boulangisme,
escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de
París el centre de la
caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà
influenciat per l'orientalisme,
l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres
tendències. Cap
a 1892 començà a publicar els seus primers
dibuixos humorístics en la premsa
d'àmbit nacional, com ara L'Art
Décoratif,
La Butte, La
Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve,
L'Estampe et
l'Affiche, L'Estampe Originale,
Jugend i L'Ymagier.
En 1894 presentà al Saló dels Independents
caricatures
en aquarel·la, que van atreure l'atenció de
Léon Maillard, director de la
prestigiosa revista simbolista La Plume,
on començà a col·laborar. A partir
d'aquí va exposar en diferent indrets, com
ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de
la Societat Nacional de Belles
Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el
Saló dels Independents
(1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en
l'«estètica de la deformació»
i els colors vius el seu camí per al compromís
polític i subversiu. En 1894
publicà l'obra il·lustrada Artistes
et
bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces
de trognes i Pochetées.
En 1896 morí de meningitis Irma, la seva filla
única, fet que el va abatre
profundament i el decantà encara més pel dibuix i
la misantropia. Per
contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa
companya per Còrsega, Suïssa i
Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual
s'enamorà dels seus deserts i de la
seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club
Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en
exclusivitat com a cartellista
publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després
obrí el seu propi taller.
En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i
il·lustrà el poema Les
rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del
setmanari
satíric anarquista de crítica política
i social L'Assiette au Beurre, que
publicà el seu primer número el 4 d'abril
de 1901, autèntica revolució en la premsa de la
seva època, tant pel seu
contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat
i de la
societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura,
govern,
colonialisme, capitalisme, religió, escola,
família, costums, vivisecció,
repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels
dibuixants més prestigiosos
de l'època. En 1901 publicà Femelles!
També trobem dibuixos seus en la publicació
anticlerical Le Diable, la revista
satírica Le
Rire i en les anarquistes L'Almanach
de la Révolution i Le
Temps Nouveaux,
entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el
portà a rebutjar l'etiqueta
d'«anarquista». En 1903 participà en el
llançament del periòdic L'Action.
Quotidienne,
anticléricale, républicaine et socialiste. Organe
de la libre-pensée militante,
en el qual col·laborà. A partir de
1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre
novembre de 1904 i abril de
1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa,
Gabès, Tunis i Hammamet) i en
tornar publicà la seva novel·la
il·lustrada Viande
de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran
exposició al Rudolfinum Museum de
Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia),
organitzada pel «Club Slavia», que
també la portà a Àustria i a
Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En
1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor
i passà l'hivern a Bou Saâda
(M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a
París i exposà al Saló dels
Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes.
Després d'una forta depressió, accentuada
per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte
bèl·lic,
el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i
s'instal·là definitivament amb
sa companya a Tunísia i deixà la caricatura,
passant a pintar els paisatges, la
població indígena i escenes de la vida quotidiana
del lloc a l'estil
orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules
Grandjouan), o
moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au
Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En
aquest any de 1912 exposà al
Saló Tunisià. Després d'haver estudiat
l'ocultisme, la teosofia i
l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el
febrer de 1913 rebutjà el
catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot
(«L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet
en àrab Mi conversió
i vestint a la
manera indígena i palesant la seva figura de
«renegat» de la cultura occidental.
Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà
de dibuixar i de pintar. En
aquesta època el seu pensament individualista llibertari es
va veure
influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i
Laurent
Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En
1923, atret pel
sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en
1927 publicà Le Sentier d'Allah,
on relata les seves
experiències d'iniciació. Defensà en
els periòdics nord-africans el matrimoni interracial
i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En
aquesta època va ser
amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar
Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que
també s'havia passat a la
religió musulmana. No obstant això,
acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al
seu patrònim musulmà i abandonà les
vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis
el llibre de dibuixos Le Foetus
récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els
anys quaranta trobem
col·laboracions seves en Le
Libertaire.
Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista
anarquista Maintenant i en 1947 en El
Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els
seus últims anys van
ser molt difícils des del punt de vista econòmic.
En 1951, en unes memòries que
han restat inèdites (Goutte
à goutte),
proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa
companya, Henri-Gustave
Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la
metròpoli, el 7
d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i
fou enterrat civilment al «Cementiri
dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis,
Tunísia). Entre l'1 de març i el 18
de juny de 2011 es realitzà una exposició
retrospectiva en la Biblioteca Forney
de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en
periòdics tunisians
entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013
s'estrenà el documental Jossot, de
Gustave à Abdul Karim, de
Marc Faye.
Henri-Gustave
Jossot (1866-1951)
***
Bernardo
Ghibesi
-
Bernardo Ghibesi:
El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista
Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc
(piccolino, petit), per mor de la
seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i
Esterina Spada. Assistí
a l'escola fins el tercer grau elemental i després
treballà fent de forner i de
pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es
traslladà
a Bèrgam, on treballà ajudant un forner
suís que tenia la fleca al barri popular
de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam
començà participar
en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant
sobretot els
treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar
la seva consciència
anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en
suport dels
vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i
Torino. S'adherí
al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En
1916 es casà amb
l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella
tingué son primer
infant, que anomenaren Rivoluzionario,
nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam;
el problema se
solucionà gràcies a la mediació de
Romeo Crotti, anarquista que treballava a
l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom
pel de Rivo Luzio Nario.
Després de la Gran
Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de
Bèrgam, freqüentat per
destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano
Ghirardi,
Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920
distribuí
fullets a favor de les víctimes polítiques i
durant les nits precedents a les
eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà
cartells als carrers de
Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i
Luigi Caglioni,
demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la
Federació Anarquista
Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En
aquesta època
estava subscrit a la revista anarquista Fede!
El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer
Pignolo, constituïa
el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la
ubicació de
l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir
fàcilment a través d'un
parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn
suís on treballava
tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor
ambulant de mitjons, recorrent els
carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant
l'avinentesa per fer propaganda
anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la
província i
voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola,
etc.). Amb el suport
dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a
la seva feina,
ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels
pares, Rivo
Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio
Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico,
en honor d'Armando
Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el
seu
domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava
la senyera del Grup
Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el
definí com «anarquista
individualista». Arran de la fuita del tipògraf
Luigi Caglioni, membre del Grup
Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença
d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el
domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i
l'endemà va ser detingut
com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que
després va ser
alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els
informes de la policia no indicaren cap referència negativa
sobre la seva
persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de
subversius,
encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II
Guerra
Mundial proporcionà queviures i propaganda a la
Resistència de Bèrgam i acabat
el conflicte bèl·lic continuà amb la
seva feina de venedor ambulant. Bernardo
Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia). Rivo
Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat
membre del Partit
Comunista Italià (PCI).
***
Notícia
de l'alliberament d'Étienne Moriniere apareguda en el diari
francès Le
Rappel del 24 de setembre de 1927
- Étienne
Moriniere: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron
(País del Loira, França)
l'anarquista Étienne Henri Marie Moriniere. Obrer de la
construcció i
electricista, s'instal·là a París
(França) on a començaments dels anys vint
milità en el grup del V Districte de la Federació
Anarquista (FA), organització
de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat
membre del
Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA).
En les eleccions legislatives
de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de
París (V
Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco,
André Colomer,
Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va
ser detingut per
haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va
ser
condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser
traslladat a la presó
de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de
setembre de 1927 va ser novament
detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre»
durant un acte de protesta
per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion
de París i
empresonat a La Santé, abans de ser alliberat
provisionalment sis dies després.
Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també
detingut, amb Lucie
Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia
al bulevard de
Port-Royal, del XIII Districte de París, i en 1950 encara
era vigilat per la
policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1968
-
Frederic Arnau
Peiró: El 16 d'abril de
1893 neix a Canals (Costera,
País Valencià)
l'anarquista
i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919
fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta
organització que se celebrà a
Alacant (Alacantí, País Valencià).
Entre 1921 i 1922, durant l'època del
pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica de Barcelona
(Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres
companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan
Gracia Jiménez, Palmir
Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros,
Martí Sancliment
Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una
reunió clandestina per a reorganitzar
les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant
Pau de
Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la
Metal·lúrgica al
Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), el
25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia
Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado
Tàpies,
Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc
Isgleas Piarnau, Natoni
Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel
Ruiz Pintas)
com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà.
Reemplaçà Pere
Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad
Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser
substituït per Tomás
Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat als camps de concentració de Barcarès i
d'Argelers. Posteriorment
passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là al departament
occità del Var, on en 1947 fou responsable
regional de la Comissió de la Indústria
Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Frederic
Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu
domicili de Campagne
Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença,
Occitània), i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Dolors Bover.
***
Notícia
sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 3 de setembre de 1949
- Manuel Lazar Gil:
El 16 d'abril de
1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil.
Milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en
Nules, durant la
Revolució espanyola fou un dels responsables de les
col·lectivitats de la
comarca de la Plana Baixa del País Valencià.
L'abril de 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però
la pena fou
commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de
març de 1949 s'evadí amb José
Daza Sánchez, també cenetista, de la
presó de Benicarló (Baix Maestrat,
País
Valencià). Ambdós, amb altres tres companys
(Platón Domenech Tort, Joan Bometón
Massó i Ignacio Fernández García),
durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb
una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura,
País Valencià) i, portant-se
tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es
feren a la mar
l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2
de maig arribaren a una platja
entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília.
Detinguts en arribar-hi
pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i,
poc després, van ser
internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup
editor d'Il Libertario, de
Milà, i la Federació
Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir
la seva
llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968
- Georges Balkanski: El 16 d'abril de 1906 neix a Bulgària el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Nascut en un família pagesa del nord de Bulgària, des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de «Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí --11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA --10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971-- sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l’agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. Georges Balkanski va morir el 12 d'octubre de 1996 a Sofia (Bulgària).
***
Manuel
Jiménez Pérez
- Manuel Jiménez Pérez: El 16 d'abril de 1908 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.
---
Anarcoefemèrides |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Presentació
Joan Alcover, 54 (07006 Palma)
Telèfon i fax: 971 726 461
Adreça postal: Apartat 1566 (07080 Palma)
www.estelnegre.org
Correu electrònic
-----------------
Menú
Cerca
Calendari
| « | Abril 2019 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
| 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
| 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
| 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
| 29 | 30 | |||||
Recentment
- [14/04] «Il Grido della Folla» - «L'Action Anarchiste» - Agressió contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Vilarrubias - Castagna - Biso - Corcero - Urraca - Orobón - Yoldi - Pérez Rodríguez - Suñer - Navarro Navarro - Llach - Chiapuso - Morchón - Calvo - Martínez Ugeda - Palacios - Lozano - Pino - Subías - Arranha - Amador Franco - Martínez Marín - Pellicer - Meniconi - Ludovici - Navarro - Pino - Mañas - Zava - Vivancos - Guérin - Aransáez - Roth
- [13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe» - «Solidaridad» - Guillet - Flores Magón - Després - Vignes - Omella - Sartoris - Ortiz - Quintero - Gil Domènech - Ruiz Montoya - Gil Roig - Huot - Vassilev - Berneri - Meurant - Verdú - Carrà - Sáez Barcina - Gimeno - Martínez Sánchez - Ester - Alorda - Rofes - Soler - Bösiger - Abel Paz - Dall'Oca
- [12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés anarquista - Conferència de Lapeyre - Lacombe - Masetti - Ragni - Ricetti - Ayora - Trenc - Gutiérrez Arenas - Solís - Claramunt - García Romero - Ritter - Hoffman - Lunazzi - Rosemont - Gieure
- [11/04] «L'Homme Libre» - «Bulletin of the Anarchist Red Cross» - Arestanten Ball! - Míting pro Hospitals de Sang - Dutschke - Amiguet - Monroy - Salanson - Barberà - Bruch - Paulissen - Ruiz García - Gourdin - Saiz Alonso - Molina - González Espada - Gromaire - Bogliani - Aure - Prévert - Bibbi - Di Gaetano - Salcedo
- [10/04] «Verbo Nuevo» - «Ação Direta» - Nobiling - Matha - Janvion - Torner - Alcón - Giménez Moreno - Pons Tomàs - Pastor - Zapata - Capetillo - Pellevillain - Suria - Larcher - Laurent - Pitarch - Fabre - Molina Iturbe
- [09/04] Cas Abarno i Carbone - Escamots de la patronal - Cas Sacco i Vanzetti - «Más Lejos» - «Liberdade» - Homenatge Oriol Solé - Rimbault - Melani - Cherici - Hernáez - Rindi - Martín Arjona - Casas - Santiago - Rotllant
- [08/04] «Ça Ira!» - Facerías - Sagra - Aubry - Lassalas - Real Pérez - Pérez Bouzas - Sartin - Ferrer - Misèfari - Portales - Castán del Val - Clement - Ballesta - Latorre - Salamé - Sánchez Ferlosio - Albert - Buesa - Órtore - Girard - Delesalle - Alaiz - Cecili - Leval - Lusvardi - Fernández López - Torróntegui
- [07/04] Detenció de Callemin - República dels Consells - Conferència de Martí Ibáñez - Landauer - Equi - Tognacci - Mantovani - Beltrandi - Oliver - Andreu - Rodríguez Quince - Godwin - Dolié - Karmin - Cicero - Wullens - Aiacci - Cieri - Perissino - Jossot - Callau - Amargan - Vispe - Martín Castro - Turroni - Alfageme - Bailac - Rodríguez García
- [06/04] Comuna de París - Procés contra Di Sciullo - Jeanneret - Heilmann - Darien - Mounier - Mühsam - Borghi - Viadiu - Cano - Monteil - Soria - Michaelis - Benner - Gori - Lavandeira - Canudas- Ego-Aguirre - Patán - Giménez Ferrer - Dieste - Pascual - Prieto - Aldana - Pareja - Solé - Grogan - Szücs - Díez Sada
- [05/04] Insurrecció al Matese - Repressió a Decima - Martin - Rubinstein - Boussinot - Gimeno - Puyo - Soto - Tassi - Segura - Molina - Cubero - Miller - Salomone - Lacombe - Cyvoct - Torralvo - Massot - Emori - Salinas - Rueda - Sanjuán - Vogel - Cano - Conçalves - Roldós
- [04/04] Congrés de Saragossa de l'AIT - Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido - «L'Assiette au Beurre» - Ona Lliure - Greene - Dietrich - Vlaminck - Abad Guitart - Baquero - Flores - Aguado - Vega - Roa - Massari - Thomas - Burgos - Castelló - Vincenzi - Camerani - Baud - Ara - Agulló - Bascou - Toublet - Santidrián
- [03/04] «Novos Horizontes» - Atac a l'IWW - Míting dels «obrers blancs» - Xerrada de Sentís - Robin - Turtós - Belli - Brescancin - Larcher - Amargan - Borràs Casanova - Durigon - Gil - Hans - Faro - Hiraldo - Flourens - Popov - Daudé - Schmidt - Ghirardi - González - Bonsignori - Calvo Sahún
- [02/04] Enfrontaments a Roma - Conferència de Galleani - «Ce Qu'il Faut Dire» - I Congrés de la NABAT - Parmeggiani - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Simancas - Soriano - Navarro - Grau - Tamborero - Dalmau - Brailey - Alavoine - Poinard - Dommanget - Paúles - Ortiz
- [01/04] «La Lutte» - «Il Pugnale» - Contra el «Terror Verd» - «Le Plébéien» - «Ciencia Social» - «El Proletario» - «Le Réveil Anarchiste» - IX Congrés de la FORA - Vaga general a Palma - «Germinal» - «Anarchia» - «Regeneración» - «Rumbos Nuevos» - «Le Réfractaire» - Bernardello - Maurin - Hédin - Lanciotti - Ascaso - Begout - Caracremada - Hermosilla - Dot - Molina Iturbe - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré - Franco - Viñuales - Diolaiti - Nieto - Garrofé - Sos - Marcelino García - Santaló
- [31/03] «Anticristo» - Poesia antianarquista – Concerts de Léo Ferré - Hivon - Colladant - Buj - Michaelis - Regueras - Beltran - Sanz - Guyau - Trenta - Recchioni - Abad Guitart - Subías - Goded - Campoy - Álvarez - Sansano - Cánovas
- [30/03] Detenció de Ravachol - «Action Révolutionnaire» - «L'Affranchi» - «Internationale Arbeiter Chronik» - «Es saqueo de sa plasa» - «¡Despertad!» - Wysmans - Gallau - Navel - Mariani - Faucier - Filippi - Artés - Ponzán - Muñoz Pérez - Sabaté - Muñoz Cornejo - Bassave - Cepeda - Arzuffi - Vázquez Rubio - Sedó - Poulaille - Castells - Bonias - Riera - Manresa - Querol - Szary - Torrano
- [29/03] Condemna de Borgioli - «Revista Nueva» - Execució del grup de Pallarès - Rougeot - Berchtold - Levezan - Mejías - Castagnoli - Atarés - Carret - Damiani - Gudell - Gimeno Pérez - Ranieri - Gomar - Gómez Marco - Fernández Rodríguez - González Esquina - Duval - Roncoroni - Tantini - Robin
- [28/03] Condemna de Proudhon - Comuna de París - Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres - «La Commune» - Detenció de Goldman - «Bulletin GIJA» - Conferència de León Felipe - Míting de Montseny - Guttin - Karmin - Riera Planas - Scarselli - Götze - Cuello - Malsand - Ramos Escariz - «Mone» - Martínez López - Agresti - Beltran - Bajatierra - González Homs - Ligero - Forbicini - Huitrón - Vignes - Rasal - Bonilla - Massari
- [27/03] «Le Gueux» - Bomba de Ravachol - Pacte CNT-UGT - Vaga de Torí - Roscigna - Míting de la CNT - Lermina - Baima - Lacour - Nadal - Pascual - Cuadrado - Berchtold - Baumester - Liu Shifu - Paco Sola - Girolo - Januário - González Mallada - Benito Fornos - Marianelli - Aranda - Gaviño - González Caro - Smythe - Maltini
- [26/03] «Il Piccone» - Tragèdia de Jambol - Armand - Cochon - Montgon - Armanetti - Doubinsky - Callemin - Castro - Casanellas - Guigui-Theral - Barón - Masini - Mitev - Gómez Acosta - Serrano Oteiza - Norsa - Costa - Cavallina - Mannerini - Monzón - Giménez Galeras - Mayora - Adell - García Pradas - Arribas - Regueras - Comfort - Téllez