Efemèrides anarquistes
efemerides | 12 Maig, 2024 11:08
Anarcoefemèrides del 12 de maig
Esdeveniments
Capçalera de La Sociale
- Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard.
***
Capçalera
d'Acracia
- Surt Acracia: El 12 de maig de
1918 surt a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico
quincenal. A partir del número
14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà
«Periódico semanal». Editat
pel grup «Acracia», fou dirigit per
Hermós Plaja Saló i finançat per sa
companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina.
Recollia una
extensa i continuada informació de l'activitat sindical
(informació de
conferències, mítings, vagues, campanyes de
propaganda, etc.) i de la vida
orgànica de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El número 11 és un
extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Hi van
col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés,
José Arranz, Fortunato Barthe,
Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi
Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet,
Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José
Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja
Ruiz,
Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé,
Onésimo Ruiz, entre d'altres. En
sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de
1918. Comptà amb una
«Biblioteca Acracia», continuada en la seva segona
època a Reus –cinc números
entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923–, on
s'editaren obres d'Amador,
Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha,
Kropotkin,
Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most,
Prat,
Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé
i Torres Tribó, entre d'altres.
***
Sacco i Vanzetti portat als tribunals
- Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 el Tribunal Suprem de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma per unanimitat la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti que el jutge Webster Thayer havia pronunciat.
***
París en treva
- París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.
Naixements
Foto policíaca de Vittoria Trucano (19 de març de 1894)
- Vittoria
Trucano: El 12 de maig de 1839 neix a San Maurizio
Canavese (Piemont, Itàlia)
la capellera anarquista il·legalista Vittoria Trucano,
també coneguda com Victorine
Trucano i Victorine Belloti,
pel nom del seu marit, encara que hi ha que
diuen que era vídua d'un tal Trucano
Belloti. Sos pares es deien Antonio Trucano i Rosa
Paliasotti. Entre 1892 i
1893 formà part del grup anarquista il·legalista
encapçalat per Léon Ortiz («Banda
Ortiz»), més que res com a encobridora. L'octubre
de 1893 s'instal·là al número
1 del bulevard Brune del XIV Districte de París
(França) amb son fill Louis
Belloti, venedor ambulant, i una part de la banda (Paul Chericotti,
Marie
Milanaccio i son company Orsini Bertani); aquest era el domicili on
s'emmagatzemava el botí dels robatoris. El 18 de
març de 1894 la policia va
irrompre al citat domicili i va ser detinguda i empresonada amb son
fill. Entre
el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada davant
l'Audiència del Sena amb
tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat
«Procés dels Trenta», que
processà teòrics
anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes;
defensada per Félicien
Paris, va ser absolta. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Josep Lluís Pellicer i Fenyé dibuixat per Alfredo Perea Rojas i gravat per Arturo Carretero Sánchez publicat en la revista madrilenya La Ilustración Española y Americana del 8 de setembre de 1879
- Josep Lluís Pellicer Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Era fill de Joan Pellicer Donadeu i de Maria Fenyé, i fou oncle del també anarquista Rafael Farga Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català, El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seus últims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).
***
Eugène
Bled durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale
(París, 8 de juny de 1911)
- Eugène Bled:
El
12 de maig de 1876 neix a Loinville (Thimert, Thymerais,
País Drouais, Centre,
França; actualment Thimert-Gâtelles, Centre,
França) el confident de la policia
infiltrat en el moviment anarquista Eugène Prosper Bled,
conegut com Bonnet i que va fer
servir el pseudònim Eugène
Bournay. Sos pares, conreadors,
es deien Eugène Augustin Bled, que ja havia mort quan ell
nasqué, i Constance
Estelle Claire Lecroulant. Es guanyava la vida fent de sabater en un
obrador de
calçat a Châteauneuf-en-Thymerais (Centre,
França). Arruïnat pel vici del joc,
entre setembre de 1907 i gener de 1908 falsificà nombrosos
talons bancaris, però
descobert, el 26 de gener de 1908 s'intentà
suïcidar sense èxit i fugí cap a
París (França), on va fer servir el
pseudònim Eugène Bournay.
Després de ser redactor dels periòdics L'Étoile Belge i La Patrie, i de treballar en una
agència fotogràfica, va ser
contractat en l'agència de premsa «La Presse
Internationale Illustrée», dels
germans Géo i Marco Fourny, al número 21 del
carrer Ramey del XVIII Districte
de París, que en realitat era una mena
d'«agència de policia privada» i es
dedicava a infiltrar confidents en determinades organitzacions
polítiques i
sindicals per a subministrar informacions a la Prefectura de Policia.
Després
d'haver vigilat l'anarquista Georges Roussel, implicat en un cas de
bomba a la
regió parisenca, entre febrer i maig de 1909
s'infiltrà en l'organització d'extrema
dreta «Les Camelots du Roi». El 3 de febrer de 1909
va ser condemnat en
rebel·lia per l'Audiència d'Eure i Loir a 20 anys
de treballs forçats i a 20
anys de residència obligada per
«estafa». El 20 d'agost de 1909 va ser detingut
per la policia al seu domicili del carrer Faubourg-Montmartre de
París; jutjat
de bell nou el 4 de novembre de 1909 per l'Audiència d'Eure
i Loir, va ser
condemnat a dos anys de reclusió i a 100 francs de multa per
«estafa». Després
de sortir de la presó, intentà, sense
èxit, acostar-s'hi al ferroviari sindicalista
Alexandre Le Guennic, a fi i efecte d'obtenir informació
sobre el Syndicat
National des Chemis de Fer (Sindicat Nacional de Ferrocarrils), i
s'adherí al
grup anarquista del XVIII Districte de París de la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC). L'abril de 1911, amb Géo Fourny,
posà l'ull a tres militants
enviats pel periòdic La Guerra
Social
per seguir els avalots dels treballadors vitícoles de
Xampanya i gràcies als
seus serveis van ser detinguts dos d'ells; en aquesta ocasió
la seva activitat
d'infiltrat va ser descoberta per l'equip editor de La
Guerre Sociale. El 7 de juny de 1911 es presentà a
les oficines
de La Guerre Sociale amb la
intenció
d'afiliar-se a les «Jeunes Gardes
Révolutionnaires» (Joves Guàrdies
Revolucionaris)
i aleshores va ser segrestat per un grup de militants anarquistes
(Miguel
Almereyda, Baure, René Dolié, Émile
Dulac, Jean Goldschild Goldsky,
Émile Méo Tissier,
Perceau i Marius Truchard). Dulac i Perceau escorcollaren el seu
domicili, al
número 21 del carrer Nation, i descobriren informes de les
seves vigilàncies.
L'endemà, el seu col·laborador Jean Dudragne va
ser atret amb un subterfugi a
la seu de La Guerre Social i
ambdós,
després de ser interrogats i jutjats per un
«tribunal revolucionari», signaren
les seves confessions. L'endemà, 9 de juny de 1911, l'equip
de La Guerra Sociale, autoanomenat
«Servei
de Seguretat Revolucionària», convocà
la premsa (L'Humanité, Le Matin, l'agència
fotogràfica «Rol») i a diversos
responsables de l'FRC i de la Confederació
General del Treball (CGT), per presentar les confessions dels dos
confidents. Eugène
Bled va ser públicament denunciat a les pàgines
de La Guerre Sociale i de L'Humanité.
En una assemblea plenària de l'FRC del 13 de juny de 1911 es
discutí el cas i
ambdós van ser expulsats d'aquesta organització.
Un cop alliberat, amb
Dudragne, va denunciar el seu segrest, cops i ferides a la policia.
Entre el 7
i el 9 d'octubre de 1911 els membres del «Servei de Seguretat
Revolucionària»
(Almereyda, Baur, Dolié, Dulac, Goldsky, Tissier i Truchard)
van ser jutjats
per aquest afer i pel cas de l'agent provocador Lucien
Métivier. A aquest
judici, molt mediàtic, assistiren nombrosos membres de la
CGT (Jean Aulagnier,
Victor Griffuelhes, Léon Jouhaux, Auguste Savoie, etc.), de
l'FRC i del
periòdic Le Libertaire;
tots els
acusats van ser absolts. Divorciat l'11 de gener de 1916 de Louise
Eugénie
Dugast, el 14 d'octubre de 1920 es casà al XI Districte de
París amb l'empleada
Marguerite Amicie Burgé. En aquesta època
treballava oficialment d'impressor i
vivia al número 134 del carrer Montmartre de
París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Eugène
Jacquemin (1913)
- Eugène Jacquemin: El 12 de maig de 1876 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després, socialista Louis-Eugène Jackmin –el nom va ser registrat per error Jackmin en comptes de Jacquemin–, conegut com Eugène Jacquemin, i que va fer servir els pseudònims Jakmin i Mainjacques. Era fill natural de la costurera Marie Joséphine Lebrun i va ser legitimat amb el matrimoni d'aquesta amb el ferrador Nicolas Louis Jacquemin celebrat el 30 de desembre de 1876 al XIX Districte de París. Com son pare, es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser condemnat a París a sis mesos de presó per «cops i ferides». El servei militar el va fer a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on patí tota mena de tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897 viva al número 64 del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fou gerent del butlletí La Banlieue Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de Pantin i de Le Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es publicà. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una manifestació antimilitarista i acusats de «provocació a la desobediència de militars, ultratges i rebel·lió als agents, possessió d'armes prohibides i infracció a la llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de Ferradors del Districte del Sena de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del Comitè Federal de la Federació de Ferradors, representant la tendència revolucionària en front de la moderada encapçalada pel socialista Éloi Hardy. El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es transformà en el Sindicat Nacional d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va ser nomenat secretari. El 13 de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector al departament del Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de nou hores i un augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu comitè. El 15 de maig de 1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup Llibertari de l'Est de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat de sis sindicats de ferradors al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En representació dels ferradors, fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la fusió del Sindicat de Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i formà part, entre 1910 i 1912, de la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de novembre de 1910, com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i, fins al 1914, fou un dels seus principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup Intersindical per a la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia propaganda de l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el Congrés Regional i atià el sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els ferroviaris acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de Jean Dudragne, va ser gerent de Le Libertaire. En aquests anys col·laborà en La Cravache (1906-1913) i L'Avant-Garde (1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en nombrosos mítings del moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin. El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció «Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació al pillatge i al robatori» i per «provocació de militars a la desobediència» i condemnat a dos anys de presó i a 500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant l'Audiència del Sena per un dibuix d'André Claudot aparegut en el número del 30 de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per «provocació de militars a la desobediència», a començament de maig de 1912 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat gràcies a una amnistia. Entre abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va ser nomenat delegat de Propaganda de la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial atenció en les explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu domicili del número 23 del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França, França), amb Édouard Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué per gerents Jean Labbat i Charles Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre gener i desembre de 1913 fou membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats del Sena. El 3 de març de 1913 parlà en un míting de la Federació Comunista Anarquista (FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i Benoît Broutchoux. A partir d'abril de 1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon), distribuí 2.000 exemplars del fullet En cas de guerre, batejat per la policia com La Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a més de cinc cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera pràctica com sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser descoberts per la policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions franceses. L'11 de maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la «Llei dels tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser detingut al bulevard Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb plom al final, va ser tancat 48 hores i multat amb 50 francs per «possessió d'arma prohibida». L'1 de juliol de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb Jean Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major part de la Federació de la Construcció, que van ser interpel·lats pel Ministeri de l'Interior. En aquesta època era membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i col·laborà en Le Combat. L'octubre de 1913, quan el conjunt de la redacció de Le Réveil Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la costurera anarquista i sindicalista Émilie Lepreux, s'encarregà del periòdic. Finalment, les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels acusats i instruïren independentment el seu procés per un article aparegut en Le Réveil Anarchiste Ouvrier on s'incitava els reclutes a una «vaga general militar» si no eren llicenciats en dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra del Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos de presó i a cinc mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no aconseguí que el procés tingués lloc en audiència. La seva pena va ser reduïa el 29 de gener de 1914 a un any. Entre l'1 d'abril i l'1 de maig de 1914 Le Réveil Anarchiste tornà a editar tres números. En 1914 va ser mobilitzat en el II Grup Especial del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló disciplinari a Aïn-Sefra, al sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el juny de 1915, va escriure una carta a Léon Jouhaux on feia costat la posició majoritària de la CGT d'adherir-se a la «Unió Sagrada». Després de la guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat de Propaganda per a la regió Est i com a tal col·laborà en L'Humanité. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a delegat al Congrés Confederal de Lió (Arpitània), on declarà que encara era anarquista. El juliol de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no pertanyia a cap tendència, però condemnava la política confederal i les eventuals exclusions dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la CGT al si de la Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran de l'escissió confederal, continuà en la CGT, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara tresorer del Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la Unió Departamental (entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió Interdepartamental de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la Unió Departamental dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de juliol de 1921 el qualificà de «llibertari perillós, antimilitarista, partidari de l'acció directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula persuasiva». A Nancy (Lorena, França) participà en la fundació de nombroses cooperatives obreres i en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de gener de 1921 imprimí Le Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el número del 27 d'agost de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb aquestes paraules: «Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la fàbrica, preneu la mina!», fet pel qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «excitació al robatori i al pillatge»; durant aquest judici, reivindicà el seu anarquisme. A més d'això, va fer costat diferents moviments vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre de 1923), la vaga de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de juny a octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical, mantingué, almenys un temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de Meurthe i Mosel·la. Entre 1925 i 1936 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir les seves activitats a partir de 1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en una granja a Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa vida s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de Toul en el congrés de la Federació Socialista de Meurthe i Mosel·la celebrat el 25 de maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de 1930 al seu domicili de Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. En els anys posteriors es creà el «Campionat Eugène Jacquemin» de ciclisme, on participaven nombroses grups d'esportistes obrers.
***
Clodoveo Bonazzi
-
Clodoveo Bonazzi:
El 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el
3 o el 13 de maig– de 1890 neix
a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya,
Itàlia) el destacat anarquista i
anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi,
que va fer servir
el pseudònim Nello. Sos
pares es
deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família
obrera, després de
fer el tercer grau de l'escola primària abandonà
els estudis i començà a
treballar primer com aprenent de paleta i després com a
obrer fonedor. Cap el
1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El
desembre de 1909 va ser
denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una
conferència
d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre
Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys
distribuïa la premsa
llibertària, com ara Il Libertario
i L'Alleanza Libertaria. El 12 de
desembre
de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de
Romanya celebrat a
Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després
d'haver abandonat la
feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de
febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu
de la Cambra del
Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els
socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un
dels responsables del
Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP),
organització anarquista que ajudava els
treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny
prengué la
paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el
congrés d'aquest
comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen
el sindicat i creen
la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a
membre de la comissió
executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella
Cambra del Treball»,
controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913
participà en el
Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana
(USI), que se celebrà a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa
la línia pacifista
contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys
intensificà la col·laboració
amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra
di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de
1916
assumí la secretaria, en substitució d'Armando
Borghi, de la Cambra del Treball
de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia),
però el juliol va ser cridat a files i
enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza;
després, com a obrer
fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada.
Sospitós segons la
policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser
enviat al
front, on restà fins el final del conflicte
bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va
ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del
Treball» i poc
després membre del Comitè Central de l'USI. Entre
el 20 i el 22 de desembre de
1919 participà en el Congrés de l'USI, que
organitzà la recuperació sindical de
postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri
i
Sigismondo Campagnoli, intervingué en una
manifestació convocada per la «Vella
Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto
(Emília-Romanya,
Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia
volgué interrompre la
manifestació es produïren incidents que acabaren
amb la vida de vuit
treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de
diversa
consideració. El 15 d'agost de 1920 participà,
amb altres destacats militants
(Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai,
Emilio
Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare
Stazzi,
Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió
Anarquista Italiana
(UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes
Polítiques celebrat a Florència
(Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va
ser detingut,
juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto
Meschi,
Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a
Bolonya,
i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les
seves col·laboracions
amb la premsa anarquista i col·laborà
assíduament en Volontà.
Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el
sindicalista més destacat i un dels principals exponents del
moviment
anarquista bolonyès, fet que va atreure les
violències feixistes. Durant la nit
de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i
l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb
qui
s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les
ferides, entre el
16 i el 18 de juny de 1922 participà en la
Conferència Internacional dels
Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se
celebrà a Berlín
(Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre
Roma», es va veure
obligat a abandonar la secretaria la «Vella Cambra del
Treball» i
entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi
&
Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de
feina. L'1 de maig de
1925 va ser detingut i posat sota contínua
vigilància per la policia. En 1935
va ser classificat com a «subversiu de tercera
categoria» entre les persones
«políticament perilloses». Durant
aquests anys feixistes, mantingué les
relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i
s'acostà al Partit
Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial
formà part, en nom del
Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè
Sindical clandestí que
operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de
1944, després del Pacte de
Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella
Cambra del Treball», constituí,
amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista
Italià
(PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la
Cambra del Treball
Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana
del
Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La
seva afiliació al
PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava
Bonazzi el
seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia
de l'alliberament de Bolonya,
va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar
part de la
directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de
la Federació
Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951
va ser membre
electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió
socialdemòcrata del
PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i
lluità contra la integració del
PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La
Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de
l'Institut
Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya,
encarregant-se de la seva reestructuració
orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de
setembre de 1955 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap
periòdic llibertari comentà la mort del
seu antic company. La seva documentació personal
està dipositada a l'Arxiu
Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya.
Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i
una plaça de Bolonya porten el seu nom.
***
Renzo
Novatore (ca. 1910)
- Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Sos pares es deien Giulio Ferrari i Palmira Galantini. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!, Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el «Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).
***
Pietro Ferrero
- Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del «Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» –«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar– o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el «Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.
***
Marie
Morand (Vença, 1954)
- Marie Morand: El 12 de maig de 1895 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Marie Émilie Morand, també coneguda com Marie Lecoin, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Claude Morand, manobre anarcosindicalista, i Émélie Royer. Des de molt jove freqüentà els cercles llibertaris, juntament amb sa germana Jeanne Françoise Morand (Jane Morand) i sos dos germans Victor Julien Morand i Philibert Marcel Morand, que es declararen insubmisos en 1914 quan la Gran Guerra i s'exiliaren al Regne Unit. En 1915 entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) i milità en l'anarcosindicalisme. Cap el 1922 esdevingué companya del destacat militant anarcopacifista llibertari Louis Lecoin, amb qui tingué una filla (Josette) el juny de 1924 i amb qui es casà el 17 d'octubre de 1936 a Gwened (Bro Gwened, Bretanya). En 1930, a resultes d'una vaga, va ser destituïda per primera vegada del seu lloc de funcionària i una segona vegada poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial. Participà activament en les activitats organitzades pel seu company (defensa dels proscrits i del seu dret d'asil, campanya en suport de Sacco i Vanzetti, Comitè per l'Espanya Lliure, Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.) i a partir de 1948, i fins a la seva mort, assumí l'administració, amb el suport de sa filla i de son gendre Jean Béringer, de la revista Défense de l'Homme, fundada per Louis Lecoin. En la dècada dels cinquanta la parella s'establí a Vença (Provença, Occitània). Marie Morand va morir d'una angina de pit fulminant el 30 de desembre de 1956 al seu domicili de Villa «Matin Clair», al Chemin de Notre-Dame, a Valàuria (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre de 1956 a Vença (Provença, Occitània).
---
efemerides | 11 Maig, 2024 11:38
Anarcoefemèrides de l'11 de maig
Esdeveniments
L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders
- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).
***
Capçalera
del primer número d'El
Eco del Rebelde
- Surt El Eco del
Rebelde:
L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el
primer
número del periòdic El
Eco del Rebelde.
Periódico comunista anarquico. Era
continuació de la publicació
anarcocomunista El Rebelde, editada
a
Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de
publicar-se víctima
de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo,
probablement un pseudònim.
Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de
Joan Montseny,
Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé
i Marcos Zapata,
entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en
sortiren quatre números
(i un suplement al número 3), l'últim el 29 de
juliol de 1895, i fou substituït
per El Invencible, que
únicament
publicà un número el 27 d'agost de 1895.
***
Portada
d'un número de Discontent
- Surt Discontent:
L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer
número del setmanari
anarquista Discontent. Mother of Progress
(Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable
fou Oliver A. Verity
i en el consell de redacció figuraven George H. Allen,
Charles L. Govan i James
F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan
oficiós de la colònia anarquista
«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA),
creada en 1896, i, a més de
notícies sobre la colònia llibertària,
tractà temes d'allò més divers (amor
lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia,
capitalisme, política
internacional, religió, salut, vegetarianisme,
repressió, llibertats
d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de
George H. Allen, J. I.
Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff,
Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H.
F.
Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno),
J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic,
Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C.
Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J.
Schelhous, J.
T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i
Ross
Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899
suspengué l'edició i la
reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce,
Washington, EUA). Aquesta
publicació tingué una àmplia
difusió i comptà amb dos centres de
distribució
(Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle,
San Francisco i
Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos
acusat de violació de
la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina
de
correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van
traslladar a la
petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En
sortiren 186 números,
l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït
per Demonstrator, que es
publicà a Lakebay i tragué 142 números
entre
l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.
***
L'endema de la "Nit de les Barricades"
- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres –Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)– es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.
Naixements
Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894)
- Pilade Tocci: L'11
de maig de 1850 –algunes fonts citen
el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'agitador anarquista Pilade
Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,
Acratos, etc.). Sos pares es deien
Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà
diverses feines (barber,
ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista
«itinerant», segons
les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la
costa
tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna
s'adherí a la secció
bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors
(AIT). Establí
estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878
col·laborà en Il Lavoro,
el primer periòdic publicat per
aquests. Després s'establí a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), on la policia de
l'indret el qualificà com d'«anarquista
perillós». El febrer de 1889, a
resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati)
que s'havia infiltrat
en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de
febrer de
1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de
beneficència on havien de
ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars
locals, va ser detingut,
juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini),
per
«associació de malfactors». Durant el
judici, celebrat entre el 7 i el 9
d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac
quedà palès i l'acusació
d'atemptat va ser desestimada, però la
d'«associació de malfactors»
seguí
endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera
de judici. El juny
de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos
mesos de
presó i a dos anys de vigilància
policíaca. Sospitós d'haver participat en les
revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari
des de
finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat,
va ser
condemnat a cinc anys d'assignació de residència.
No obstant això, abans de la
sentència, fugí a Suïssa i
s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa),
on trobà Pietro
Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el
llistat
d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27
de
setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de
Suïssa. En 1897 intentà
publicar un periòdic, Questioni
ardenti,
però sembla que no reeixí. En els primers anys
del segle XX col·laborà en Il
Libertario de La Spezia i en 1911
participà en el Congrés Anarquista Regional de La
Spezia. Posteriorment milità en
el grup anarquista «Né Dio né
padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al
barri de
Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916
a La
Spezia (Ligúria, Itàlia).
***
Francesco Cacozza (Don Cicco)
- Francesco
Cacozza: L'11 de
maig
de 1851 neix a Fiumefreddo Bruzio (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista
individualista i propagandista llibertari Francesco Cacozza
–citat sovint
erròniament com Cocozza–,
conegut com
Don Ciccio. Sos pares es deien
Nicola
Cacozza, antic empleat ferroviari, i Rosa Iorio. Després de
fer els estudis
primaris, va marxar de la llar familiar. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), esdevingué com son pare ferroviari.
S'instal·là a Nàpols,
després d'aconseguir una feina com a cap d'una
estació de la ciutat. En 1880
fundà amb Luigi Felicò i Francesco Saverio
Merlino Il Grido del Popolo. El 3
de gener de 1881 va ser detingut, amb Merli
i altres companys, per «conspiració i atemptat
contra la seguretat de l'Estat»
després d'haver participat en una manifestació
contra la visita reial a Nàpols.
El 25 de febrer de 1882 va ser posat en llibertat, però va
ser acomiadat per motius
polítics de la feina i hagué de sobreviure com a
venedor ambulant. Quan Andrea Costa
es decantà per «legalisme», el 30
d'abril de 1882 signà, amb Luigi Alvino i
Luigi Felicò, un document de trencament amb Francesco
Saverio Merlino i demanà
a Carlo Cafiero que encapçalés el moviment
anarquista a Nàpols. Reincorporat
als ferrocarrils, a principis de 1887 va ser un dels promotors del grup
«Humanitas» i responsable d'un full del mateix nom,
que volia arreplegar les
diverses sensibilitat anarquistes d'aleshores, tot i la seva hostilitat
cap els
«organitzadors». L'agost de 1887
abandonà la redacció d'Humanitas,
que s'havia decantat cap a posicions moderades, i fundà
amb Giovanni Bergamasco i Luigi Felicò el Cercle Comunista
Anarquista «Il
Lavoratore», que publicava Il
Demolitore,
periòdic que passà a dirigir fent apologia de
l'individualisme radical. El 12
de febrer de 1889 es va casar amb una hereva, es va acomiadar de la
feina i
passà a viure a Vietri di Potenza (Basilicata,
Itàlia), des d'on visitava
sovint Nàpols i es mantenia en contacte amb els companys.
L'1 de maig de 1891
va ser detingut, però va intensificar la seva activitat
propagandística i
col·laborà amb La Croce,
que començà
a publicar-se en 1892 a Nàpols. A finals d'abril de 1892,
abans del «Primer de
Maig», va ser detingut preventivament com a mesura de
«seguretat pública». El
maig de 1896 s'establí de bell nou a Nàpols i en
1897 entrà a formar part del
grup «Carlo Cafiero», encapçalat per
Michele Acanfora. Poc després, entre el 5
i el 14 de setembre de 1897 publicà, amb Francesco Del
Giudice, dos números
únics del periòdic Il
Turbine, però
va ser denunciat per «violació de la llei de
premsa». Posteriorment, amb
Francesco Del Giudice, intentà reunir els companys dividits
per la
col·laboració amb els socialistes en la campanya
contra el domicili forçat i
obtingué la fusió de les dues publicacions
anarquistes que s'editaven a Nàpols:
Il Turbine i L'Affamato.
El març de 1898 signà el manifest en solidaritat
amb
Errico Malatesta i els redactors de L'Agitazine,
aleshores empresonats, i va ser detingut arran dels disturbis
esdevinguts el
maig d'aquell any. Jutjat el juny de 1898, posà en
qüestió la legitimitat del
tribunal i es negà a defensar-se, essent condemnat a dos
anys de presó per
«incitació al delicte».
Aconseguí la llibertat gràcies a l'amnistia del 4
de
gener de 1899 i va ser amonestat formalment. L'1 de novembre de 1902 es
va
embarcar com a infermer al vapor Canadà
amb destinació cap a Nova York (Nova York, EUA). El 18 de
febrer de 1904
reaparegué de bell nou amb un article publicat en el
periòdic milanès Il
Grido della Folla, fet que li va
comportar una condemna de quatre mesos i mig de presó. Un
cop lliure, va fer
una gira de conferències per la Ligúria i la
Toscana amb Gustavo Telarico. El
juliol de 1905 passà a dirigir l'efímer L'Iconoclasta.
El 12 de juny de 1906 s'introduí a la Cambra dels Diputats
per a insultar el president
Giovanni Giolitti. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907
assistí al Congrés
Nacional Anarquista, que se celebrà a Roma
(Itàlia), on es declarà «anarquista
individualista». En 1908, amb Carlo Melchionna i Ciro
Petrucci, va fer propaganda
entre els llogaters dels districtes populars, reunit en Lligues de
Resistència,
creant seriosos problemes a la Societat del Sanejament, que no va poder
portar
a terme els desnonaments. A partir d'aquí entrà
en una cadena de detencions
breus i repetides, però que no el desanimaren.
Participà activament en les agitacions
contra la pujada del cost de la vida, distribuint sempre fulletons amb
escrits
seus. En 1909 signà amb Gennaro Mariano Pietraroja un fullet
denunciant els
«Fets de Sinopoli» (Calàbria,
Itàlia), on carrabiners havien matat uns
manifestats desarmats. El 5 de juny de 1909 passà a dirigir
el periòdic La Plebe,
que durà fins el 30 de març de
1910. En aquesta època vivia, per evitar pagar lloguers i no
sotmetre's a
escorcolls policíacs, en una barraca construïda per
ell al Vesuvi, anomenada
«Nido Libero» (Niu Lliure), i era molt popular
entre la classe obrera, que
valorava la seva generositat i coherència. Tot i estar
vigilat, el 14 de juny
de 1913 aconseguí entrar de bell nou al Parlament, aquesta
vegada vestit de
sacerdot, però va ser detingut abans que comencés
el debat. El 9 de juny de
1914, quan esclataren els disturbis de la «Setmana
Roja» a la ciutat, encapçalà
les manifestacions, l'assalt a l'estació
ferroviària i els durs enfrontaments
als carrers fins al 10 de juny quan va ser detingut amb Domenico
Aratari i
Carlo Melchionna. Recobrà la llibertat gràcies a
l'amnistia del 3 de gener de
1915 i en els actes del «Primer de Maig», parlant
davant els treballadors,
prengué partit per la neutralitat a ultrança
davant la Gran Guerra, fet pel
qual va ser denunciat com «derrotista subversiu».
El 24 de maig de 1916,
aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser
detingut mentre
incitava els obrers a lluitar per la pau. El 24 de febrer de 1917
tornà a
empresonat arran de les manifestacions contra la carestia de la vida i
el 18 de
juliol d'aquell any, durant la vaga general de la
metal·lúrgica, va ser
novament detingut per un manifest que incitava a la
desobediència i a la guerra
civil i va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 25 de
març de 1918 recobrà
la llibertat i reprengué les seves activitats, organitzant
la Lliga de
Resistència dels Llogaters, que el 4 de maig de 1919
organitzà una gran
manifestació. El 28 de desembre d'aquell any va ser
empresonat per un delicte
d'impremta i per «instigació a l'odi entre classes
socials». Després de
recobrar la llibertat gràcies a una amnistia, el 29 d'abril
de 1920 es dirigí
als obrers metal·lúrgics en vaga. En aquesta
època milità amb Carlo Melchionna
i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero».
El maig de 1922, per unir els
militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Carlo
Melchionna, el grup
«Prometeo», que trenca amb Giuseppe Imondi i
s'adherí a la Unió Anarquista
Italiana (UAI). El règim de Benito Mussolini no el va
intimidar i va desafiar
reiteradament la violència dels escamots feixistes,
distribuint propaganda
davant el Palazzo Montecitorio de Roma (16 de febrer de 1922), quan va
ser
detingut després de llançar fulls anarquistes al
Saló del Parlament abans d'un
discurs de Giuseppe Di Vittorio (30 de maig de 1923), o en denunciar el
nou
règim triomfal després de l'assassinat de Giacomo
Matteotti (22 de desembre de
1924). Vell i aïllat, lluità al límit de
les seves forces i en 1927 va ser
sotmès a una advertència formal. Francesco
Cacozza va morir desemparat i en la
misèria el 24 de desembre de 1931 en un hospici per a pobres
de Nàpols
(Campània, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Jean Louis Alban (5 de març de 1894)
- Jean Alban: L'11
de maig de 1858 neix a l'antic VI
Districte (actual XI Districte) de París (França)
l'anarquista Jean Louis
Alban. Sos pares es deien Élie François Xavier
Alban i Mélanie Victorine
Boireau. Es guanyava la vida treballant de llauner especialista en
galvanització. Segons l'informe del confident Barbier, el 19
de gener de 1893
assistí a una reunió anarquista celebrada al
carrer Petit Thouars on va
proposar fer propaganda anarquista en el sorteig de la lleva i difondre
l'abstenció
en ocasió de les properes eleccions. El 3 de juny de 1893
era present en un
míting de protesta contra la condemna a mort de l'anarquista
Jean-Baptista
Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al
número 94 del carrer Faubourg du
Temple, que arreplegà unes cinc-centes persones, i on es
protestà contra les
violències policíaques i es mostrà la
camisa de Foret plena de sang a resultes
de la seva detenció. El 10 de juny de 1893
assistí al míting de protesta,
organitzat pels estudiants socialistes, celebrat a la Sala
Progrès, al número
36 del bulevard de l'Hôpital, on assistiren unes sis-centes
persones, i on
s'oposaven a un veredicte del Tribunal
d'Apel·lació de París on s'ordenava el
lliurament al cònsol de Rússia dels papers de
l'estudiant nihilista
russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki),
després del seu suïcidi;
aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i
polonesos
refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 era present,
juntament amb altres
quatre-centes persones, a la conferència pública
sobre els càstigs a les
presons que se celebra a la Sala Commerce. El 4 de juliol de 1893
assistí a un
míting contra el tancament de la Borsa del Treball de
París. A principis de
setembre de 1893 aferrà, amb els germans Eugène i
Henri Wagner i E. Mürch, un
«Manifest dels dinamitadors»,
1.500
exemplars del qual havien estat enviats des de Londres (Anglaterra) per
Ernest Lassalas.
El 2 de setembre de 1893 era present en una reunió
pública, amb altres
cent-cinquanta persones, al pati de l'escola del carrer Ramponneau, on
reivindicà l'abstenció política. El 2
de desembre de 1893 assistí amb altres
dues-centes persones a una vetllada familiar celebrada al
número 70 del carrer
Angoulêma on Sébastian Faure va fer una
conferència. El seu nom figurava en un
llista d'anarquistes parisencs establert el 26 de desembre de 1893 per
la
Prefectura de Policia. El 5 de març de 1894 va ser detingut
per pertinença a
«associació criminal» i el seu domicili,
al número 25 del carrer Pressoir de
París, va ser escorcollat sense èxit per la
policia; aquell mateix dia va ser fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon,
recobrant la llibertat el 6 d'abril d'aquell any. El 2 de juliol de
1894 va ser
posat a disposició judicial sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava en
un llistat
d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia
de
París. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Foto policíaca de Charles Simon
- Charles Achille Simon:
L'11 de maig de 1873 neix a
Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari
de la propaganda
pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit
o Ravachol
II. Era fill natural de la modista Marie Simon. Jove aprenent
de vidrier a
París (França), va ser condemnat a dos mesos de
presó per robar una plaça de
zinc al seu patró. Es va revoltar per la
injustícia del procés de Charles
Dardare. Henri Decamps i Louis Léveillé, i va
esdevenir còmplice de l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol),
ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de
l'Audiència Edmond Benoît
i del seu substitut Léon Bulot. Per aquests fets
l'Audiència del Sena el va
condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a
perpetuïtat. Enviat a la
colònia penitenciària de l'illa de Saint-Joseph
(Illes de la Salvació, Caiena,
Guaiana Francesa), trobà altres companys, com ara
l'anarquista Clément Duval.
El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de
la Salvació»
(Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no
volia
baixar-ne a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre
cridava «Visca
l'anarquia!».
Charles Achille Simon (1873-1894)
***
Evelio Boal López
- Evelio Boal López:
L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid
(Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i
secretari general de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal
López. Sos pares es deien
Miguel Boal Labajo, empleat, i Benita López Ortega. Des de
molt jove
participà en el moviment
anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on
treballà de tipògraf, en
1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de
Barcelona. Aquest mateix any fou
nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat
al
teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón,
però abandonà l'escena
per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que
dirigí el grup
artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual
representà obres
d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol,
Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la
corresponsalia a Barcelona del periòdic de Los
Ángeles (Califòrnia, EUA) Fuerza
Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou
delegat del
Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés
de Sants, on va ser elegit
secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà
part de la comissió que en
redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo
realitzà tasques
propagandístiques i d'organització arreu
Castella. El gener de 1919 va ser
detingut amb altres membres del Comitè Nacional,
però fou alliberat a causa de
la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919
formà part del Comitè de Vaga
de l'empresa La Canadenca en representació del
Comitè Nacional de la CNT. El 23
de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista.
L'estiu
de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou
un dels primers a
suggerir la creació d'una federació anarquista
ibèrica. Va ser un dels màxims
organitzador del II Congrés de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»),
celebrat entre
el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el
càrrec de
secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va
ser un dels 24
signants del dictamen sobre la definició
ideològica de la CNT, el qual
declarava que la finalitat d'aquesta organització era
assolir el «Comunisme
Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre
Republicà del
carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del
Comitè Nacional confederal;
aprofità la reclusió, que durà fins
agost, per a escriure des de la presó per
al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao
(Biscaia, País Basc). El setembre
de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador
Seguí a Madrid per a formalitzar
un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista
Unió General de
Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors
confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a
Barcelona de Solidaridad
Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En
el Ple de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el
pacte amb l'UGT.
Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza
Consciente, El Rayo, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint
fent servir el pseudònim Chispazos.
El novembre de 1920, arran de la repressió governamental
desencadenada contra
el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i
va fer servir el
nom d'Ángel Fernández. El 3 de
març de 1921 va ser novament detingut al
domicili d'Ángel Fernández Castaño al
carrer de Marina, on vivia clandestinament,
i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat
el 8 de març del
president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups
d'acció confederals, va
ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de
Policia,
amb els companys Antoni Feliu Oriol i José
Domínguez Rodríguez. Tots tres van
ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de
fugues». Evelio
Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18
de juny de 1921 als
voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. Partidari
de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es
casà, i dos infants. Durant els
anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere
Més Alt de Barcelona
portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors
de la CNT més
competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre
els companys de tota
la història de l'anarcosindicalisme.
***
Eduardo
María Vázquez Aguirre
- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. Sos pares es deien Castor Vázquez Otero, llaurador, i Antonia Aguirre Gallastagui. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).
***
Foto
policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912)
- Marie Vuillemin: L'11 de maig de 1889 neix a Mons (Hainaut, Valònia) l'anarquista Marie Félicie Vuillemin, també coneguda com Marie La Belge, Marie La Rouge o Marie Schoofs. Quan tenia uns vint anys marxà cap a París (França) on treballà d'obrera per tres francs diaris. Es casà amb un obrer pintor que es deia Schoofs, que ella qualificà de violent i bregador. Finalment abandonà son marit i el juny de 1910 retornà al domicili de sa mare, al número 131 del carrer Tourette de Charleroi (Hainaut, Valònia). Es posà a fer feina al cafè «Au Repos des Travailleurs», regentat pel matrimoni Decuber, al cantó del carrer Zénobe Gramme amb el bulevard del Nord de Charleroi, com a dona de feines. En aquesta època conegué l'anarquista il·legalista i insubmís Octave Garnier, que aleshores treballava en la construcció d'un túnel. La parella decidí anar-se'n a Brussel·les (Bèlgica) i el dia abans de partir el cafè on ella treballava va ser robat. Les autoritats buscaren Garnier com a primer sospitós d'aquest robatori i, pressionats per la policia, ambdós fugiren l'abril de 1911 de Bèlgica cap a París (França). La parella s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), seu del periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, on trobà altres anarquistes (Jean de Boë, Raymond Callemin, Edouard Carouy, Victor Serge, etc.) i anarcoindividualistes partidaris de l'anarquisme il·legalista que acabarien creant la «Banda Bonnot». El 20 de gener de 1912 va ser detinguda durant la investigació sobre l'agressió a un cobrador de la Société Générale, però durant la instrucció no va ser inculpada i fou alliberada el 21 de març de 1912. El 15 de maig de 1912 va ser novament detinguda a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) i durant els primers interrogatoris a la presó parisenca de Saint-Lazare es negà a declarar; posteriorment, en un altre interrogatori, facilità la identificació del seu company. Jutjada per l'Audiència del Sena el 27 de febrer de 1913 en el judici a la «Banda Bonnot» sota l'acusació de complicitat i encobriment de robatori, va ser absolta de qualsevol càrrec i posada en llibertat. Retornà a Cherleroi, on regentà una botiga al carrer de la Régence. Marie Vuillemin va morir en 1963 a Charleroi (Hainaut, Valònia).
***
Foto
antropomètrica de Massimo Morisi
- Massimo Morisi:
L'11 de maig de 1890 neix a Chiaravalle (Alseno,
Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista, i després comunista
i resistent antifeixista, Massimo Morisi, que va fer servir els
pseudònims Maurizio
Morigi i Nemo. Fill d'una
família nombrosa pagesa, sos pares es
deien Domenico Morisi i Camilla Villaggi. Fins als 13 anys
visqué a Chiravalle,
treballant de pagès amb son pare, moment en el qual la
família va ser
desallotjada de les terres que conreaven i es traslladà a
Castione Marchesi
(Fidenza, Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre
uns vuit anys. Posteriorment
es traslladà a Baselica Duce (Fiorenzuola d'Arda,
Emília-Romanya, Itàlia) i
després restà tres anys a Castelnuovo Fogliani
(Alseno, Emília-Romanya,
Itàlia); durant tot aquest temps treballà de
pagès i acabà amb sa família a
Busseto (Emília-Romanya, Itàlia). Quan
esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a
files i enviat a Gorizia (Friül). En 1916 va ser capturat pels
austríacs i
internat en un camp de concentració, on va romandre fins al
final del
conflicte. Mentrestant, sa família s'havia traslladat a
Sant'Andrea, llogaret
de Busseto, on s'integrà en la Lliga de Pagesos, adherida a
l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). En 1921 es
traslladà a Fidenza (Emília-Romanya,
Itàlia), d'on el novembre de 1922 hagué de fugir
per evitar les represàlies
feixistes, que l'havien intentat apallissar en dues ocasions. Amb el
suport de
la població local, creuà la frontera
clandestinament per la zona de Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia). Instal·lat a
Toló (Provença, Occitània), durant
anys, sota
el nom de Maurizio Morigi, desenvolupà
una intensa activitat política i
va ser fitxat com a «comunista activíssim i
antifeixista insaciable». En 1929 era
membre de les Joves Guàrdies Antifeixistes (JGA) i de la
cèl·lula comunista
italiana de Toló. En un informe del consolat italiana de
Toló de 1934, va ser
qualificat de «propagandista antifeixista i antinacional, amb
sentiments
violents i amenaçadors contra els elements feixistes
italians de Toló». En
aquesta època treballà en diverses tasques
(pagès, paleta, terrelloner,
veremador, saliner, etc.). Encara que sa família estava
constantment vigilada
per la policia, aquesta no pogué interceptar la
correspondència; en 1937, però,
la policia interceptà les seves comunicacions. En aquesta
època regentava un
petit negoci de comerç ambulant i formava part del
Comitè Pro-Espanya. El maig
de 1937 va ser detingut per la policia de Banhèras de
Luishon (Luixonès,
Gascunya, Occitània) quan intentava passar a la
Península. Posteriorment, amb
una vintena de voluntaris de Toló, entrà a la
Península via Tolosa de
Llenguadoc i Andorra. Segons els serveis
d'intel·ligència italians, entre juny
i setembre de 1937 lluità com a
«milicià roig» a Bilbao (Biscaia,
País Basc) i
Santander (Cantàbria, Espanya). Posteriorment
s'integrà en la Columna Italiana
«Carlo Rosselli». L'octubre de 1937, arran de la
repressió antianarquista
engegada arran dels fets de «Maig de 1937», fou
detingut, juntament amb altres anarquistes
(Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Pompeo Crespi, Santiago Pisani,
etc.). L'agost
de 1938 retornà a França, però va ser
expulsat del país per contravenció de les
disposicions de residència d'estrangers. Malgrat tot, va
romandre a França
gràcies a la xarxa de suport. El setembre de 1939 va ser
detingut i tancat al
camp de concentració de Vernet, on va trobar excombatents de
la guerra d'Espanya.
Quan la invasió de França per les tropes
alemanyes, els presos polítics
italians van ser traslladats a camps de concentració
alemanys o retornats a la
Itàlia, i ell va ser lliurat a les autoritats feixistes a la
frontera de Menton
(Provença, Occitània). Traslladat a la
presó de Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser interrogat per la policia. El 4 de febrer de
1941, per ordre de
la Comissió Provincial per la Designació de
Confinament, se li va assignar
residència per cinc anys a l'illa de Ventotene per
«activitats antifeixistes i
antinacionals a la pàtria i a l'estranger». El 4
d'agost de 1943 va ser posat
en llibertat i es pogué reunir amb sa mare,
instal·lant-se a Salsomaggiore
Terme (Scipione, Emília-Romanya, Itàlia). El 30
de maig de 1944 es passà a la
resistència sota el nom de Nemo i
l'octubre de 1944 va ser nomenat
inspector de brigada partisana (destacament
«Puzzarini» de la 12 Brigada
Garibaldi i destacament «Fermo» de la 135 Brigada
Garibalid «Mario Betti»), càrrec
que mantingué fins el final de la guerra. Massimo Morisi va
morir el 24 de
desembre de 1967 a Alseno (Emília-Romanya,
Itàlia).
***
Bruno
Lusvardi
- Bruno Lusvardi:
L'11 de maig de 1904 neix a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia) el paleta anarquista Bruno Lusvardi. Quan encara era
molt jove començà
a distribuir el diària anarquista Umanità
Nova i es va subscriure, amb sos germans, al setmanari Fede! Seguint l'exemple de sos germans
grans (Medardo, Filippo,
Alfredo i Aldebrando), abraçà l'antifeixisme. Va
ser detingut en diverses
ocasions i tancat en diferents presons alguns dies acusat d'actituds
sospitoses, per raons d'ordre públic i per cops. En 1924 va
ser empresonat 10
dies per «distribució de pamflets». En
1926 va ser detingut juntament amb son
germà Medardo acusat de ser una
«amenaça per a l'ordre
públic». També va ser
empresonat en 1929 arran d'una visita reial, en 1931 gairebé
un mes i també en
1936. Entrà a formar part del grup d'excombatents
«Italia Libera – Ciro Menotti».
Després de l'exili o de la detenció dels
anarquistes més actius de Mòdena,
restà aïllat i, per continuar actiu en la lluita
antifeixista, entrà en
contacte, sense afiliar-se, amb l'estructura clandestina del Partit
Comunista
d'Itàlia (PCI). Contribuí a
l'organització d'alguna cèl·lula i amb
Albano
Franchini participà el setembre de 1930 en el
Congrés de Migliarina, a La
Spezia (Ligúria, Itàlia). No obstant
això, aquesta col·laboració amb els
comunistes li va deixar un mal sabor de boca i es va sentir humiliat i
calumniat. Contínuament vigilat per la policia, en 1934,
patí una agressió per
part d'un escamot format per una vintena de feixistes. Arran de
l'armistici
entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre
de 1943, amb sos
germans Filippo i Alfredo, que acabaven de venir del seu confinament,
s'uní amb
Albano Franchini i Aurelio Ferrari per passar-se als partisans. El grup
romangué uns dies amb la mare d'Aurelio Ferrari a Coscogno
(Pavullo nel
Frignano, Emília-Romanya, Itàlia),
però no trobaren cap tipus de resistència
organitzada. Posteriorment entra a formar part del Partit
d'Acció (PdA), del
qual esdevingué representant del Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional), i lluità en la
Resistència. Després de la II Guerra
Mundial milità activament en la Federació
Comunista Llibertària de Mòdena.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Ida Caroni i de Rodolfo Gunscher apareguda
en el periòdic parisenc Journal des Débats
Politiques et Littéraires del 17 d'abril de 1935
- Ida Caroni: L'11
de maig de 1905 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Ida Caroni, també citat el
seu nom com Aida i el seu llinatge
com Caronni. Al cantó
suís de Ticino,
conegué l'anarquista Rodolfo Gunscher, que
esdevingué son company i amb qui el
febrer de 1933 tingué un fill. Posteriorment la parella
passà a França. El 6
d'abril de 1935, amb Rodolfo Gunscher, qui feia servir el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale cap a Tunísia;
detinguda la
parella sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra
Benito Mussolini i Pierre
Laval durant la Conferència d'Stresa (Piemont,
Itàlia) i contra Dino Grandi a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), fou enviada amb el mateix vaixell
cap a Marsella
(Provença, Occitània), d'on fou expulsada. En
1936 seguí son company a Espanya,
per a participar en la revolució que s'estava gestant. El
febrer de 1939 es
trobava internada a Julhac (Llemosí, Occitània),
on s'encarregava de posar en
relació les esposes dels militants internacionalistes amb
sos companys i des
d'on mantingué correspondència amb el
propagandista anarquista Luigi Bertoni. Entre
1947 i 1950 encara estava subscrita al periòdic de Bertoni Le Réveil. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Florencio Ronda Gárate apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 14
d'octubre de 1962
- Florencio Ronda Gárate: L'11 de maig de 1907 neix a Castillejo de Robledo (Soria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Ronda Garate. Sos pares es deien Hipólito Ronda i Inés Gárate. El gener de 1928 va ser cridat a files, però no es va presentar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta. Ja abans de la guerra civil milità activament en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. Posteriorment s'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on treballà de paleta i fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1959 s'instal·là a Biarritz (Lapurdi, País Basc). Florencio Ronda Gárata va morir el 24 d'agost de 1962 al seu domicili de Biarritz (Lapurdi, País Basc) d'un atac de cor.
---
efemerides | 10 Maig, 2024 12:09
Anarcoefemèrides del 10 de maig
Esdeveniments
Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)
- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la «Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.
***
Cartell de la gala
- Estrena de Les anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.
Léo Ferré: Els anarquistes (1968)
Naixements
Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886
- Jules Régis:
El
10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi
Otomà; actualment Beyoğlu,
Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i
després anarquista
Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger.
Sos pares es deien Luis
Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una
fàbrica de flors artificials,
impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II
Districte de París (França) del
Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896,
quan
era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria
Floral, assistí a les
conferències de Sébastien Faure i
esdevingué anarquista. En 1897
reemplaçà Rebut
en la gerència de Le Libertaire,
càrrec que exercí fins al desembre
d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el
suport de
Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible,
que només tirà
un número consagrat al procés realitzat el 15 de
desembre de 1896 contra els
militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny
de 1898
col·laborà en el setmanari Le Droit de
Vivre, els gerents del qual van
ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898
formà part del grup de
militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave i
Émile Pouget d'«aprofitar-se
de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899
reemplaçà Prost en la
gerència del bimensual Le Cri de Révolte,
fundat per Guillaume Auguste
Bordes. En 1899 també participà activament en la
campanya a favor d'Alfred
Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu
periòdic Le Journal du
Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions
preparatòries per a
l'edició del periòdic L'Homme
Libre.
Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la
violència (cops,
ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del
«Grup de Socors als
Detinguts Polítics», es caracteritzarà
per les seves accions de solidaritat
envers les víctimes de la repressió, com ara els
casos de Georges Étiévant, que
atemptà contra la comissaria de policia del carrer
Berzélius de París, i de
Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet
d'Àustria. També participà en
les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances
d'amagat dels treballadors
que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de
1900
participà en un míting de protesta contra les
condemnes de militants detinguts
duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de
«Fort Chabrol» i
acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19
de maig de 1900
presidí un míting a favor dels anarquistes
alliberats de Montjuïc celebrat a la
Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules
Régis va
morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts
citen erròniament el 12 de
juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París
(França), on havia estat internat,
arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat
assassinat a cops de barres de ferro.
***
Foto
policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)
- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein, Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès «complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del judici de Prosper Guyard apareguda en el diari parsisenc Le XIXe Siècle
del 27 d'agost de 1896
- Prosper Guyard: El
10 de maig –algunes fonts citen el 10 d'abril– de
1864 neix a Welferding
(Lorena, França; actualment pertany a Sarreguemines, Lorena,
França)
l'anarquista Prosper Michel Guyard. Establert a París
(França), no tingué
domicili fixe i dormia als asils nocturns de la ciutat. A principis de
1893 marxà
cap a Brest (Bro Leon, Bretanya) i s'instal·là al
carrer Keranfurust Izella de
Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La
Maison des Anarchistes» (La Casa
dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin,
Eugène Hamelin, André Bizien,
Régis Meunier, Jean Marie Petrequin, Adolphe
Sèvre i les seves respectives
companyes. Es dedicà a vendre la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte,
etc.) pels carrers. En aquesta època treballava de
representant per a l'empresa
de màquines de cosir «Singer». Com a
membre del Comitè de Propaganda Socialista
Anarquista, en les eleccions legislatives del 20 d'agost i del 4 de
setembre de
1893 va ser candidat abstencionista de la I Circumscripció
de Brest, juntament
amb Jean Henry Demeule, Jean-Marie Guerenneur i Eugène
Marion. El novembre de
1893, en una investigació de la policia, va ser inscrit en
la llista
d'anarquistes destacats del departament de Finisterre, on es feia notar
que no
tenia professió ni domicili fixe. El 3 de gener de 1894 el
seu domicili va ser
escorcollat i la policia li va decomissar un bagul ple de
periòdics i de
cartells anarquistes. En aquesta època tenia per amant
Jeanne-Louise Paul, que
vivia al número 47 del carrer Rampe de Brest amb son
company, també treballador
de «Singer» i amb qui tenia un fill i una filla, i
el 31 de gener de 1894, per
qüestions sentimentals, Prosper Guyard intentà a
Guingamp (Bro Dreger,
Bretanya) suïcidar-se d'un tret i va ser ingressat greument
ferit a l'Hospici Civil
de la ciutat –Jeanne-Louise Paul es va enverinar mortalment
amb estricnina el 20
de setembre de 1894. L'1 de maig de 1894 abandonà Brest i
marxà cap a Paris i
el 22 de maig arribà a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), on treballà en la
construcció de pintor i de paleta. Al cafè de la
pensió que ocupava, destacà
per les seves idees anarquistes i cants revolucionaris. El juny de 1894
freqüentà les reunions del Cercle
Catòlic de Saint-Rémy i va rebre nombroses
ajudes econòmiques del capellà. El 16 de juliol
de 1894, gràcies a la
recomanació de l'abat Finot, intentà ser
contractat a la fàbrica tèxtil «Ets
Harmel Frères» de Warmeriville (Xampanya-Ardenes,
França), on argumentà que
volia allunyar-se de Reims i dels seus companys anarquistes,
però l'empresa «Ets
Harmel Frères» no el trobà
creïble i no el contractà. El 25 d'octubre de 1894,
segons informes policíacs, abandonà
«furtivament» Reims i marxà cap a
París. A
la capital francesa, gràcies a la recomanació de
l'abat Finot, aconseguí feina
en el diari clerical Le Monde. El
26
d'agost de 1896 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena,
com a
gerent de Le Libertaire, per haver
publicat articles qualificats com «apologia del
crim» –sota el seu nom signà
una curta biografia de Sante Geronimo Caserio, assassí del
president de la
República francesa François Marie Sadi Carnot, en
l'aniversari de la seva
execució– i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 francs de multa, pena
que va ser confirmada en l'apel·lació del 17
d'octubre d'aquell any. En aquesta
època figurava en el registre d'anarquistes com a
«perillós». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 31 de
geneer de 1895
- Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Francisco
Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos
(1915)
- Francisco
Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a
Zahínos (Badajoz, Extremadura,
Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales
Sirgado.
Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i
Catalina Sirgado,
mestra. Seguí la professió de sos pares i
després de treure's el títol, el 22
de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la
escola de Zahínos –dos dies
abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per
incompatibilitat
de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat
Civil «El Progreso de
Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i
gestionar la
propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos
del poble havien comprat en
subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual
ocupà diversos càrrecs
en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència
en 1905. Entre
1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser
elegit
alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de
gener de 1910 i desembre de
1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros
(Badajoz,
Extremadura, Espanya) per «detenció
arbitrària». En 1919 ocupà la
plaça de
mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella,
Espanya) i en 1922 exercí a
l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora,
Castella, Espanya). Sa companya fou
Luisa Casamar Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no
suraren tots;
aquests tingueren una educació moderna i avançada
a la seva època, i tots
tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres
d'ells
(Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la
Revolució, seguint
l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936
s'afilià al
Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'1
d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Entre novembre de
1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió
Provincial
d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va
col·laborar en una
comissió creada per a defensar el patrimoni
artístic provincial. Després del
triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de
Henares
(Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre
declaració jurada, on va
afermar la seva militància llibertària, a
Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella,
Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la
presó de Brihuega
(Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de
Guadalajara, on es va
instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en
uns assassinats
comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va
començar el procés
i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra
anarquista,
d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús
d'armes de foc,
d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot
això
deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny,
després de separar-lo
definitivament de la seva professió de docent, va ser
condemnat en consell de
guerra per «auxili a la rebel·lió
militar» a 20 anys, pena que va ser commutada
per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de
Guadalajara. El 10 de març de
1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al
penal
de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo
(Galícia). Durant la conducció en
corda de presos, va ser ingressat com a reclús en
trànsit a la presó de
Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941
Francisco Portales
Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va
morir per «col·lapse
cardíac a causa d'una insuficiència
mitral», però diversos testimonis afirmaren
que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a
llegir
altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa
família, el 18 de març
a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri
municipal d'El
Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà
la seva exhumació per a ser
enterrat dignament.
Francisco Portales
Sirgado (1871-1941)
***
Necrològica
de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de març de 1948
- Francis Prost:
El 10 de maig de 1873 neix a Moulins (Borbonès,
Occitània) l'anarquista,
sindicalista i lliurepensador François Prost, conegut com Francis
Prost,
que va fer servir els pseudònims Protal
i Proust. Era fill de Jean Prost,
sastre, i de Claudine Dérichard. Establert a
París (França), milità en el
sindicalisme socialista i en el Partit Obrer (PO) de Jean Allemane. En
1895
treballà de grum d'hotel i vivia al número 1 del
bulevard dels Italians de
París. Entre 1895 i 1896 col·laborà en
el periòdic socialista Le Parti
Ouvrier i a mitjans de 1896 era secretari del Grup de
l'Escola de Propaganda
del PO. Gràcies a la influència de
Sébastien Faure es passà a l'anarquisme. En
1896 treballava d'empleat d'oficina al diari Le Petite
République, fet
que, segons informes policíacs, resultava
sospitós a certs companys que
pensaven que passava informació del moviment anarquista a
les files
socialistes. Fou membre, amb Fernand Pelloutier, del Sindicat
d'Empleats i participà
en la fundació de la Confederació General del
Treball (CGT). El 3 de gener de
1897, amb altres companys (Gustave Leboucher, Musch, Émile
Pouget, Roger Sadrin
i alguns espanyols i italians), participà en una
manifestació a la tomba de
Louis Auguste Blanqui al cementiri de Père Lachaise, on, amb
Sadrin, pronuncià
un violent discurs tot fent una crida a la revolució. El 18
de març de 1897 va
ser el principal orador d'una vetllada familiar en
commemoració de la Comuna de
París celebrada a la Sala Turpin, on assistiren
més de 150 persones, i a la
sortida de la quall ell va fer una col·lecta en suport de la
companya de
l'anarquista Auguste Vaillant; l'endemà, va fer una
conferència a la Sala
Commerce, davant unes 200 persones, en protesta contra la
detenció de set
companys durant una manifestació a l'església de
Saint-Ambroise, on aquests van
ser apallissats per la policia i pel sagristà armat d'un
bastó emplomat. En
aquesta època sembla que va ser secretari de
redacció de Le Libertaire, va
estar en contacte amb la redacció de Le
Père Peinard i, com a membre de
la Internacional Científica, va fer una gira
propagandística amb Ernest Girault
en nom d'aquest grup. El 26 de juny de 1897, amb altres companys
(Jean-Baptiste
Broussouloux, Sébastien Faure, Ernest Giraud, Albert
Létrillard, Charles
Malato, Léon Parsons, Ernest Rocher, Marcel Sembat, Joseph
Tortelier, etc.),
parlà en un gran míting a benefici dels
anarquistes catalans exiliats i
perseguits en el «Procés de
Montjuïc», que se celebrà a la Sala
Pétrelle de
París. El 4 de juliol de 1897, en un míting
contra la repressió policíaca presidit
per Alfred Ebner, Prost reprotxà alguns destacats
anarquistes el seu discurs «moralitzador».
En aquesta època mostrà la seva
oposició als sindicats i va fer una crida a
crear candidatures abstencionistes davant les properes eleccions. El 3
d'octubre
de 1897 participà, amb Marcel Boala, Georges Brunet, Ernest
Girault, Roger
Sadrin, Joseph Tortelier i altres, en la conferència
pública contradictòria
«Les exploits de la Police, la peste religieuse, la pain
cher», celebrada a la
Sala Cheval-Blanc de Montreuil (Illa de França,
França). A principis de
desembre de 1897 animà un grup anarquista (Marcel Boala,
Laffon, Albert
Libertad, Lucas, etc.) que es reunia en una taverna al
número 164 del
l'avinguda Parmentier i s'encarregà de la
redacció d'un manifest antipatriota i
d'un altre abstencionista. En 1898 va ser editor gerent del full Défense
de
G. Étiévant aux Assises de Versailles 1892,
publicat pel setmanari anarquista
parisenc Le Droit de Vivre, animat per Constant
Martin, i del qual va
ser gerent del seu darrer número del 15 de juny de 1898. El
març de 1898 va ser
processat, juntament amb Baptiste Maynard, per haver fet imprimir i
distribuir
el cartell «Manifest aux conscrits»,
però el seu cas va ser sobresegut. El 15
de setembre de 1898, en una reunió anarquista celebrada al
número 168 del
carrer Charenton sobre l'atemptat de l'anarquista Luigi Luccheni contra
Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, dies abans, es
negà a condemnar
aquest assassinat. Com a gerent de Le Cri de
Révolte, el 15 de novembre
de 1898 va ser condemnat a sis mesos per presó per
«apologia del crim», en
relació a l'assassinat d'Isabel de Baviera; a resultes
d'aquesta condemna, son
infant va ser recollit per Georges Butaud i sa companya Sophie
Zaïkowska. A partir
de setembre de 1899 va ser l'organitzador del Sindicat Lliure dels
Irregulars
del Treball i dels Manobres, el qual, el febrer de 1900, comptava amb
una
cinquantena d'afiliats. En aquests anys va ser col·laborador
de diferents periòdics
anarquistes, com ara La Nouvelle Humanité
(1895-1898), Le Libertaire
(1895-1899), Le Cri de Révolte
(1898-1899) o L'Homme Libre (1899),
del qual també va ser administrador. En 1900 funda la
Librairie Sociologique i la
Biblioteca Libertaire de Belleville, al número 81 del carrer
Julien-Lacroix, de
la qual va ser secretari i on va fer nombroses conferències,
a més de ser
secretari de l'efímer Cercle d'Ensenyament Llibertari de
Belleville, que es
reunia al mateix local. També va ser un dels animadors, amb
Charles Malato i
altres, de les Universitats Populars. El 24 de novembre de 1900, amb
Ferdinand Calazel,
va fer la conferència «Liberté et
religion; solution de la question sociale» a
Vitry-lès-Reims (Xampanya-Ardenes, França) i
l'endemà, amb Victor Grimbert, la
titulada «L'évolution econòmiques et la
Révolution» a Bazancourt (Xampanya-Ardenes,
França). A partir de 1901 va ser gerent de la revista
parisenca L'Éducation
Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducation
libertaire (1900-1902),
atiadora dels cursos llibertaris d'ensenyament superior per a adults,
els quals
havien començat el 12 de febrer de 1899 a la Salle des
Sociétés Savantes de
París, amb el suport de Jean Grave i de Pierre Quillard.
Posteriorment
s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on
visqué al número 45 del carrer
Mont d'Arène, i freqüentà
assíduament militants anarquistes locals, com ara Pierre
Degreef o Victor Grimbert. En 1900 va ser candidat abstencionista pel
barri del
Combat del XIX Districte de París. El febrer de 1901
marxà cap a Chalons-sur-Marne
(actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya,
França), on, segons la policia,
s'entrevistà amb l'anarquista Arthur Wilkin. El 17 de febrer
de 1901 va fer una
conferència, amb Henri Fabre, a la Tour Eiffel de Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França). Instal·lat a Amiens (Picardia,
França), en 1902 participà en la
colònia
anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia,
França) i fou membre de la «Societat
per a la creació i el desenvolupament de la
colònia de Vaux». El 4 de maig de
1902 va fer, amb Ernest Girault, la conferència
«L'Anarchie, sa philosophie,
son ideal», a la Sala Fourny de Montreuil-sous-Bois
(actualment Montreuil, Illa
de França, França). El 13 de setembre de 1902 va
fer la conferència «Fondation
d'un théâtre libertaire», a la Sala
Boucher, organitzada per «L'Idée Libre».
El
14 de setembre de 1902, va fer la conferència «De
la liberté communiste dans
una colonie communiste», en una gran reunió
pública celebrada a la Salle de la
Coopération des Idées del Faubourg Saint-Antoine,
on també prengueren la
paraula altres destacats anarquistes (E. Armand, Henri Beylie, Georges
Butaud, Albert
Kienert, Papillon, Paraf-Javal, Henri Zisly, etc.).
Col·laborà en el periòdic
antimilitarista parisenc Le Réveil de l'Esclave
(1902-1903), òrgan del Grup
Antimilitarista del Faubourg Saint-Antoine, animat per Albert Kienert.
El 14 de
desembre de 1902 participà en una reunió
organitzada per «Les Naturiens» al
cafè del número 15 del carrer Durantin de
París per organitzar la campanya
abstencionista i per parla de colònies
llibertàries. També entre 1903 i 1904
col·laborà regularment en el periòdic L'Aube
Nouvelle. Organe des comunistes
libertaires de l'Est, animat per Pierre Dumas. En 1903 va
llegir
públicament el seu drama social En
révolte. El 7 de febrer de 1903 fou
orador, amb altres companys (Georges Butaud, Libertad, Charles Malato,
Paraf-Javal),
en un gran míting de protesta en favor de la
repressió de la «Mano Negra» a Espanya,
organitzat per Le Réveil de l'Esclave i
celebrat a la Sala Lafont d'Aubervilliers
(Illa de França, França). També
tingué relacions amb el periòdic sindicalista
llibertari algerí Le Réveil de l'Esclave
(1904). En els anys deu vivia
al número 7 del carrer Saint-Leu d'Amiens i
col·laborà en la primera època del
periòdic anarquista Germinal de la
ciutat. En aquests anys fou membre
del grup local d'Amiens de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària
(FCAR) i en el grup «Les Amis du Libertaire».
Quan la Gran Guerra, en
1915, va ser declarat exempt per al servei i posteriorment va ser
convocat per
a la revisió, però no es presentà i va
se declarat insubmís. El 12 de juliol de
1919 es casà a Bussy-lès-Poix (Picardia,
França) amb Coralie Yvonne Roche. Posteriorment
s'establí a Vichy, on treballà de firaire i
formà part de «La Libre
Pensée». En
1936, encara que vell i malalt, participà en el suport de la
Revolució
espanyola. El 7 de desembre de 1936 presidí, amb Henri
Chazal i Antoine Glachet,
un míting organitzat pel Grup d'Estudis Socials i
Filosòfics, celebrat a la
Sala de Festes de Vichy, al qual assistiren unes 200 persones. En
aquesta època
treballava de perfumer i, segons la policia, va ser l'autor d'uns
cartells
signats «Les anarchistes de l'arrondissement de
Lapalisse». En 1947 era membre
de la comissió administrativa de l'VIII Regió de
la Federació Anarquista (FA) i
participà en una gira de propaganda organitzada per aquesta
organització a la
seva regió. Francis Prost va morir el 10 de febrer de 1948
al seu domicili, al
número 82 del carrer Jean Jaurès, de Vichy
(Alvèrnia, Occitània).
***
Notícia
sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 26 de gener de 1895
- Albert Cusset: El
10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'obrer de sastreria i
militant anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis
Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot,
costurera. Vivia a
Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892
redactà una poesia «en
honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i
d'incendi, va ser
condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893,
després d'un
escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia,
la
policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos
anarquistes
francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de
l'assassinat del
sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va
ser
descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de
la
Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar
pel pes de l'enginy
que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla,
claus, cadenes,
tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil.
Cusset,
que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent,
veí seu, es vantava en una
taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que
l'explosió no
s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca
Ravachol! Visca l'anarquia!»
Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de
Boulogne-sur-Mer,
després d'haver oposat als agents una forta
resistència; tenia a la butxaca una
fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció
una gran multitud el
volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva
després de la detenció, es
trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un
capità de la
Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que
mantenia correspondència
amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René
Chaughi). També estava en relació amb
el químic Rateau de Brussel·les
(Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont,
Itàlia) i dels Estats Units. El
8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó
i a cinc francs de
multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant
l'audiència va demanar permís per llegir un
escrit i davant la negativa del
president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort als
èmuls de Vidocq!» El tribunal
el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a
1.000 francs de multa
per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la
instrucció
de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat
empès
per fer aquesta acció per un tal «Senyor
Paul», qui li havia lliurat tres
francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que
després d'aquest
atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar
les cases dels
jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut
en
diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener
de 1895
va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys
de treballs
forçats, pena que purgà, sota la
matrícula 27.025, a la colònia
penitenciària
de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació
conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois),
que el cita en les
seves memòries. Sota la influència de
Léon Ortiz, que renegà de les seves idees
i acabà col·laborant amb
l'administració penitenciària i assistint a la
missa
dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens
d'antic alumne dels Germans
de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració
penitenciària el
considerava com a «anarquista extremadament
perillós malgrat la seva joventut,
a vigilar especialment», però durant els sis anys
que hi va romandre, no va
patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va
morir el 30 de
juliol de 1901 a les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana Francesa).
***
Victor Méric
- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou Germaine Égé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.
***
La «Banda
de Luxemburg» en la primera audiència del seu
judici (París, 8 de juliol de 1907)
- Paul Féchant:
El 10 de maig de 1886
–algunes
fonts citen erròniament el 18 de maig de 1885–
neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya)
l'anarquista Paul
Honoré Eugène Féchant. Sos pares es
deien Paul
Théodore Féchant, recaptador, i Maria Gabrielle
Jouan.
Seguí la professió de son pare i entre 1901 i
1905 treballà d'empleat al Ministeri de
Finances a París (França), feina de la qual va
ser acomiadat a causa de les
contínues absències. Restà cuidant sa
mare, fins l'abril de 1906 que passà a
viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser
detingut
amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel
Arrandet, Jean
Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles
Berthelon, Fernand
David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon
Guidi, Émile-Théodore Guilhon,
François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot,
Arsène Le Béguec, Désiré
Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson,
Auguste Mousset, Lucien
Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet,
Eugène Vial, Germaine
Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de
l'anomenada «Banda de Luxemburg»,
especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el
14 de juliol de 1907
va ser jutjat per l'Audiència del Sena per
«fabricació de falsa moneda» i per ser
el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre
ells
Paul Féchant. El 4 de maig de 1909 es casà a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb
Susanne
Rubens Vauttier. A la dècada dels deu vivia al
número 1 de la cruïlla de l'Odéon,
al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista
«La Ghilde (Les
Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914
mantenia aquesta
situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En
1915 abandonà París i
en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del
departament del
Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Bernard Gorodesky
- Bernard Gorodesky:
El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarcoindividualista
Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky
i Gorodietzki.
Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki),
empleat, i
Aline
Grenitz (Alice Grenetz),
costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i
objectes antics
i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar.
Entrà a formar part del
moviment anarquista i es col·locà com a
tipògraf en el periòdic L'Anarchie.
S'instal·là a Versalles
(Illa de França, França), on conegué
Henriette Joubert, coneguda pel veïnat,
pel seu aspecte sever, com La
Générale de
l'Armée du Salut (La Generala de
l'Exèrcit de Salvació), la qual
esdevingué
sa companya. En 1911 retornà a París i
treballà en diverses impremtes i a la
Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei
Militar, fou membre actiu de la
redacció del periòdic L'Anarchie,
al
carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en
processament de la
«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va
desaparèixer amb sa companya i fou objecte
de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril
de 1912) inculpat de
robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per
associació de
malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys
de presó per
encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu
domicili
del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista
d'«anarquistes
desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La
policia mai no el va
trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Grup
de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de
Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer
per la
dreta
- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Era fill d'Ignacio Castellote Asensio, pellaire, i de Patricia Benito Albertos. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).
***
Henri
Lion
- Henri Lion: El 10 de maig –moltes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Sos pare es deien Jean Louis Lion, tipògraf anarquista, i Anne Durand. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. El 8 de febrer de 1919 es casà a Tolosa amb Justine Elise Gassau i el 29 de desembre de 1924 novament a Tolosa amb Marie Rose Amélie Manzac. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion».
---
efemerides | 09 Maig, 2024 12:26
Anarcoefemèrides del 9 de maig
Esdeveniments
Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968)
- París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona». A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril, és ocupada pels treballadors.
Naixements
Notícia del processament d'Armand Giffard apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 28 de setembre de 1889
- Armand Giffard: El
9 de maig de 1864 neix al barri de la Ville en Bois de Chantenay
(actualment un
barri de Nantes, Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Armand Giffard. Era
fill de
René Giffard, xocolater, i de Marie Louise Cibille,
bugadera. Es guanyava la
vida treballant de torner metal·lúrgic. El
setembre de 1889 va ser denunciat a
Nantes per «ultratges a la moral
pública», juntament amb Joseph Cail i Victor
Cail, per haver aferrat el cartell Le Père Peinard
au populo. Participà
activament en la campanya abstencionista per a les eleccions
legislatives de
1889. A principis dels anys noranta figurava en un llistat
d'anarquistes de
Nantes elaborat per la policia, on s'assenyalava que era present a
totes les
reunions públiques i assistia a tota mena de manifestacions.
El 29 d'abril de
1899 es casà al VI Districte de Lió
(Arpitània) amb la bugadera Marie Honorine
Bodin, divorciada de Ludovic Septier. En aquesta època
seguia treballant de
torner i vivia al número 122 del carrer Tête d'Or.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
David Edelstadt
- David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus –«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants– s'utilitzava sovint contra les minories ètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup «Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de «Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit, Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als «Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.
***
Neno Vasco
- Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni, Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicà Evolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho –comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna–, Marques da Costa –editor del periòdic O Trabalho–, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.
***
Notícia
de l'arrest de Clément Bernon apareguda en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de novembre de 1903
- Clément Bernon:
El 9 de maig de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
Clément Firmin Bernon –algunes fonts citen
erròniament el segon nom com François.
Sos pares es deien Antonie
Justin Bernon, fuster, i Marie Sophie Bosq. Es guanyava la vida com son
pare,
fent de fuster. El novembre de 1903 va ser arrestat a
Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) per vagabunderia i necessità
assistència. En 1910 va ser detingut a
Lausana (Vaud, Suïssa) per «entrebanc a la
llibertat» i expulsat del cantó.
Distribuïdor
dels periòdics revolucionaris (La
Guerre
Sociale, La Voix du Peuple),
freqüentà els cercles anarquistes de Ginebra
(Ginebra, Suïssa). L'octubre de
1910 la policia va reportar que havia abandonat Ginebra i havia marxat
cap a
Lió (Arpitània). El 13 de maig de 1911 es
casà al III Districte de Lió amb
Jeanne Angeline Allais. Sembla que en 1914 emigrà, amb dos
germans seus, al
Canadà. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923
- Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Sos pares es deien Nicasio Suberviola i Simona Baigorri. Era fill d'una família nombrosa de sis germans que treballaven de paleta –dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular –clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de «Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup «Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions –només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.
***
Ramon
Alentorn Tarragó
- Ramon Alentorn
Tarragó: El 9 de maig de 1897 neix a
Flix (Ribera
d'Ebre, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Ramon Alentorn Tarragó. Sos pares es deien Ramon Alentorn
March i Dolors Tarragó
Bigordà. Pagès de
professió, vivia al número 38 del carrer Castell
de Flix i estava casat amb
Ramona Franch Pagès, amb qui tenia un fill.
Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Flix. També
presidí l'Ateneu Recreatiu «L'Obrera» i
del Sindicat Agrícola de la localitat.
Aquesta entitat cultural, que passà a ser controlada per la
CNT-FAI durant el
període revolucionari, acollí la major part dels
anarquistes locals. Quan
entraren els feixistes a Flix en 1938 fugí cap a
França, però els precs de la
seva companya el feren tornar al poble, on va ser detingut i portat el
21
d'abril de 1939 a la presó de Falset (Priorat, Catalunya).
Jutjat en consell de
guerra sumaríssim el 9 de maig d'aquell any, va ser
condemnat a mort sota
l'acusació, entre altres delictes, d'haver participat en els
«Fets de la
Fatarella» de gener de 1937. Ramon Alentorn
Tarragó va ser afusellat el 8
d'agost de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i
enterrat al cementiri d'aquesta
ciutat. Son germà, Carles A. Alentorn Tarragó va
morir al camp d'extermini nazi
de Gusen.
***
Necrològica
de Gregorio Charlez Bastida apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 12 de gener de 1961
- Gregorio Charlez
Bastida: El 9 de maig de 1899 neix a Conchel
(Montsó, Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Gregorio Alberto Charlez Bastida –el
primer llinatge també
citat Charles. Sos pares es deien
José Charlez i Blasa Bastida. Milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) d'Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). L'agost de 1937, quan la
reacció comunista de
la Divisió «Karl Marx» (27
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República
espanyola), encapçalada per Enrique Líster
Forján, contra les col·lectivitats
llibertàries, va ser detingut i empresonar; el febrer de
1938 encara restava
tancat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. A l'exili s'establí a
Mancet (Gascunya, Aquitània, Occitània) i
milità en la CNT d'Anhan (Gascunya, Aquitània,
Occitània). Sa companya fou
María Pueyo. Gregorio Chalez Bastida va morir el 21 de
desembre –algunes fonts
citen erròniament el 22 de desembre– de 1960 a
l'Hospital d'Aush (Gascunya,
Aquitània, Occitània).
***
Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc La Révolution Proletarienne del 15 d'abril de 1928
- Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Cornil Wullens. Sos pares es deien Armand Constant Victor Wullens, obrer i conreador, i Mathilde Euphrasie Devalckenaere. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal(1919-1933). Casat amb Marcelle Léa Robert, se'n va divorciar l'1 d'abril de 1924 i dies després, el 17 d'abril, es va casar al III Districte de París (França) amb la vídua Angèle Valérie Buchin. En aquesta època ja vivia a Ognon (Picardia, França). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs.
***
Necrològica
de Gaspar Sánchez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20 de
gener de 1963
- Gaspar Sánchez
García:
El 9 de maig de 1901 neix a Xera (Pla
d'Utiel, País Valencià)
l'anarcosindicalista Gaspar Sánchez García. Sos
pares es deien
Manuel Sánchez i Toribia
García. Va ser un dels fundadors
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del seu poble natal. Milicià durant la
guerra civil, va ser capturat al final d'aquesta a Requena (Plana
d'Utiel, País
Valencià) i reclòs a
diverses presons del País Valencià (El Villar, El
Puig, Sant Miquel dels Reis, Presó
Model de València), abans de ser enviat condemnat a treballs
forçats a l'embassament
de Benaixeve. Aconseguí evadir-se amb altres vuit companys
i, després de tres
anys sobrevivint a la muntanya i en estret contacte amb la CNT
valenciana,
pogué passar a França, on treballà
d'obrer agrícola i milità en la
Federació Local de Carcassona (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valeriana
Sánchez. Gaspar Sánchez
García va morir el 7 de novembre de 1962 a Canet
(Llenguadoc,
Occitània) població on residia.
***
Foto
policíaca de Bruno Bonturi
- Bruno Bonturi: El 9 de maig de 1902 neix a Bagni di Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Bruno Bonturi, també conegut com Ramón García Ramos o Bruno l'americano. Sos pares es deien Giuseppe Bonturi i Annunziata Angelini. Fill d'una parella de treballadors emigrants, el seu naixement a Bagni di Lucca és del tot accidental. Ben aviat partí de Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa mare cap a Nova York (Nova York, EUA), on arribà el 3 de juny de 1916. Quan tenia 14 anys s'embarcà, amb un passaport marítim dels Estats Units, com a aprenent de fogoner en un vaixell mercant nord-americà. A començament de 1922 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i va ser enviat al 157 Regiment d'Infanteria establert a Zara, aleshores una província italiana i actualment pertanyent al Comtat de Zadar (Croàcia), i a partir del 23 de novembre de 1922 a Roma (Itàlia), a l'anomenat «Reparto Autonomo "Giacomo Medici"». El 23 de novembre de 1922 va ser denunciat per «apropiació indeguda» i enviat a Gaeta (Laci, Itàlia) fins el 18 de març de 1923, data en la qual va ser assignat a la III Companyia de Disciplina de Verona (Vèneto, Itàlia) i després a la de Gaeta. Processat per «activitats subversives» dins de l'exèrcit, va ser condemnat pel Tribunal Militar de Roma a 18 mesos de reclusió a Gaeta. Alliberat el 30 de juny de 1923 i acabada la seva experiència militar, emigrà de bell nou a Nova York, on acabà prenent la ciutadania nord-americana. En 1930 retornà a Itàlia i s'establí a Nizza Monferrato (Piemont, Itàlia) i l'1 de gener de 1931 es casà amb Iolanda Prato. Entre abril i maig de 1934 passà per Gènova i després s'acostà a Bagni di Lucca per a veure sa mare. El juliol de 1934 passà a Espanya amb sa companya. El setembre de 1934 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), i va ser expulsat sota l'acusació d'«afavoriment de la prostitució» per la frontera portuguesa, a Valencia de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Engegà una peregrinació a diversos ports europeus i de l'Atlàntic sota la falsa identitat de Ramón García Ramos, també conegut com Bruno l'americano. El juliol de 1936 s'embarcà com a timoner en el vaixell nord-americà Independence, ancorat al port de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va fer escala a Barcelona. L'aixecament feixista l'aplegà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'enrolà en una milícia com a mariner guardacostes. Finalment, l'agost de 1936, passà a Catalunya, on segons la policia, «s'enrolà en la milícia roja»; en realitat s'allistà en la Bateria Rosselli de la «Columna Italiana». Ferit a la mà esquerra, patí la febre de Malta. Durant un temps fou intèrpret a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), on es relacionà amb alguns destacats anarquistes (Ernesto Bonomini, Renzo Cavani, Renato Castagnoli, Domenico Ludovici, Enzo Fantozzi, etc.). També, amb Celso Persici, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'encarregà a Portbou del control de viatgers. Altres documents testimonien que passà per la Brigada «Lincoln» de voluntaris nord-americans. Un telegrama del Ministeri de l'Interior italià del 23 de maig de 1937 el qualificà de potencial «terrorista» encarregat per Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat) d'atemptar contra Benito Mussolini. Va ser detingut, amb un passaport fals a nom de Ramón García Ramos, a Le Havre (Alta Normandia, França) mentre embarcava a bord del vaixell La Fayette, provenint de Nova York, amb la intenció de retornar a Espanya i enrolar-se com a voluntari. El setembre de 1937 estava allotjat a l'Hotel Pensió Roma de Barcelona i el 18 d'octubre de 1937 va se detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de reclusió. El desembre de 1937 figurava en el llistat d'anarquistes a controlar a les fronteres. Un cop lliure, passà per París i Marsella. El setembre de 1938 de Tolosa de Llenguadoc passà a Barcelona. Quan la Guerra Civil espanyola estava sentenciada, el 31 de gener de 1939 s'embarcà a bord del Queen Mary per emigrar clandestinament als EUA, on va ser internat un temps a Ellis Island de Nova York, juntament amb altres pròfugs italians provinents d'Espanya. Posteriorment el grup pogué embarcar-se cap a Valparaíso (Valparaíso, Xile). El desembre de 1939 es presentà al consolat italià demanant permisos, sense èxit, per a poder viatjar a Itàlia i reunir-se amb sa mare. Durant els anys quaranta encara estava vigilat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre l'agressió a Rinaldo Ponte apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Marseillais del 10 de maig de 1938
- Rinaldo Ponte: El
9 de maig de 1902 neix a Sestri Ponente (Gènova,
Ligúria, Itàlia) l'anarquista
Rinaldo Lorenzo Ponte. Sos pares es deien Emilio Ponte i Maria Soragni.
Calderer de professió, des de molt jove participà
activament en els cercles
anarquistes i sindicalistes de la seva població natal,
militant en la Cambra
del Treball i fent costat el seu periòdic Lotta
Operaia. A començament dels anys vint, va ser
condemnat en diverses
ocasions per delicte comuns i per resistència a l'autoritat.
En 1922 va ser
cridat a files, però insubmís, va ser condemnat a
un any de presó. Va ser fitxat
per la policia feixista com a «comunista»,
«descontent», «rebel» i
«adversari
silenciós del Règim». En 1936
emigrà clandestinament a França i
s'establí a
Marsella (Provença, Occitània). Segons un informe
policíac, en 1937 va marxar a
la guerra d'Espanya per a lluitar contra el feixisme. En 1938 regentava
el
«Nautic-Bar» del port de Marsella i el 8 de maig
d'aquell any, en una baralla
amb un client, resultà ferit de bala i necessità
ser ingressat a l'Hospital
Hôtel-Dieu de la ciutat. En 1940 va ser expulsat de
França i el 3 de febrer,
quan intentà entrar per la frontera de Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), va ser
detingut. Amonestat com a «sospitós d'afavorir
expatriacions clandestines», va
ser posat en llibertat. El 22 d'octubre de 1940 va ser internat al camp
de
concentració de Fabriano (Marques, Itàlia) i
posteriorment traslladat a l'illa
d'Ustica, després a Pisticci (Basilicata, Itàlia)
i finalment a Castel di Guido
(Roma, Laci, Itàlia). El novembre de 1942 va ser posat en
llibertat condicional
i retornà a Sesti Ponente i es posà al servei de
la lluita clandestina amb la
Federació Comunista Llibertària (FCL) de
Ligúria. S'integrà en els grups de partisans
del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció
Patriòtica), juntament amb
altres anarquistes de la zona (Spartaco Graffioni, Bruno Raspino, Carlo
Ravazzani, Ernesto Roca, Emanuele Sciutto, etc.). Novament detingut, va
ser
tancat a la Casa de l'Estudiant de Gènova
(Ligúria, Itàlia) i torturat. Rinaldo
Ponte va ser metrallat per sergent de la Schutzstaffel (SS, Esquadra de
Protecció) Langmann, juntament amb el comunista Raffaele
Pieragostini, el 24
d'abril de 1945 a Bornasco (Llombardia, Itàlia),
camí de la deportació a
Alemanya, quan intentà evadir-se aprofitant un atac aeri
aliat a la columna –algunes
fonts citen, sembla que errades, com a lloc de mort el carrer Vigentina
de
Siziano (Llombardia, Itàlia), afusellat pels alemanys
juntament amb altres
partisans (Carlo Napoli, Renato Negri, Raffaele Pieragostini, Cesare
Russi i
Gian Battista Stalo).
***
Ángel Castañeda Ochoa
- Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) –altres fonts citen erròniament Catoira (Pontevedra, Galícia)– l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Ochantado. Sos pares es deien José Castañeda García, mariner, i María Ochoa Lamardo, jornalera. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava de mariner al vapor mercant Cabo San Agustín, el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc Semíramis cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Francesc
Pedra al camp de concentració de Magdeburg
- Francesc Pedra
Argüelles: El 9 de maig –el certificat
de defunció cita erròniament l'11 de
març– de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles,
també conegut com Sisdits
(Seisdedos) i El Badoc. Sos
pares es deien Francesc Pedra Grivé, teixidor anarquista, i
Casimira Argüelles Antuña, asturiana filla de
miner. En 1922
sa mare va morir de càncer i l'any següent son pare
de
pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de
Llobregat i aviat entrà a fer
feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels
animadors de
la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
s'escampà per totes les fàbriques
de Barcelona i que, dues setmanes més tard,
guanyà. En 1929 fou nomenat delegat
general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930
s'instal·là al
barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14
d'abril de 1931, dia de
la proclamació de la II República espanyola,
participà amb el seu grup de joves
llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de
Sant Antoni,
alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931
també fou nomenant
president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta
època
conegué Dolores Peñalver (Lola),
militant de «Mujeres Libres» i
activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que
finalment serà sa companya.
Durant els anys republicans, participà activament en les
activitats de l'Ateneu
Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de
desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme
Llibertari a l'Hospitalet,
fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En
1936 fou elegit
vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la
secció del Vidre
Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol
de
1936, formà part del Comitè Revolucionari de
Sants i intervingué activament en
frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes
barcelonines.
També va ser un dels que intentaren mitigar les ires
populars contra els facciosos.
Després participà en el procés
col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938,
després de la caiguda del front d'Aragó i
contravenint les ordres del seu
sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la
batalla de l'Ebre. El gener
de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de
concentració (Sant
Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers,
Carcassona). Després fou deportat
al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60
quilòmetres de Berlín, on
fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop
alliberat i acabada la guerra, el
16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i
es pogué reunir amb
sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà
un fill, Germán –anteriorment havien tingut un
altre infant però
morí amb dos anys de
xarampió. Amb documentació falsa, que va fer
servir fins a finals dels anys
cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i
participà en diverses
activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de
pensionistes
(Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de
l'Hospitalet i la
Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president)
–els
delegats italians al Congrés Internacional de Lille de
Jubilats i Pensionistes
li van guardonar amb una medalla al millor militant–, i
d'associacionisme
veïnal (Associació de Veïns de Pubilla
Cases, Centre Social «La Florida»,
Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva
jubilació restà a
l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que
protagonitzà grans mobilitzacions.
Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els
últims anys de sa vida
col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit
dels Socialistes de Catalunya
(PSC). El març 1994 donà documentació
cultural i històrica a l'Arxiu Municipal
de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de
juny de 2000 a la
residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de
l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri
Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat,
Catalunya). Des de 2006 existeixen uns
«Jardins de Francesc Pedra
i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son
germà Camil Pedra (El Coix de Sants)
fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció
confederals i morí a
l'exili en la misèria després de rebutjar una
pensió concedida per l'Estat
francès per les seves accions amb la Resistència.
Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)
---
efemerides | 08 Maig, 2024 13:17
Anarcoefemèrides
del 8 de maig
Esdeveniments
Capçalera de L'Alleanza Libertaria
- Surt L'Alleanza
Libertaria:
El 8 de maig de 1908 surt a Roma (Itàlia) el primer
número del setmanari
L'Alleanza Libertaria. Contro ogni forma di sfruttamento e di
autorità (L'Aliança
Llibertària. Contra tota forma d'explotació i
autoritat). La creació d'aquesta
publicació sorgí arran les resolucions adoptades
en el I Congrés Anarquista
Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma,
i esdevingué l'òrgan
d'expressió de la Aliança Socialista-Anarquista
Italiana (ASAI) que es creà. L'1
de maig de 1908 s'edità un número únic
extraordinari per al Primer de Maig, que
en realitat fou un número de prova. En 1909
desplegà una intensa campanya
d'agitació contra la monarquia espanyola arran del
procés contra el pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser editat
gràcies a l'impuls de Luigi
Fabbri, Fortunato Serantoni i Ettore Sotavia. El gerent responsable va
ser Antoni
Torriani i hi van col·laborar Angelo Belli, Armando Borghi,
Luigi Branchi,
Agostino D'Alberto, Camillo Di Sciullo, Luigi Fabri, Rodolfo Felicioli,
Sante
Ferrini, Giacinto Francia, Agostino Gazzei, Secondo Giorni, Errico
Malatesta,
Ottorino Manni, Maria Rygier, Ignazio Scaturro, Fortunato Serantoni,
Adelmo
Smorti, Ettore Sotavia, Emilio Spinaci, Domenico Zavattero, entre
d'altres.
Adelmo Smorti, entre d'altrres. Es publicaren 134 números,
l'últim el 20
d'octubre de 1911.
***
Notícia
sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari
parisenc Le
Radical del 9 de maig de 1910
- Baralla entre
anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del
matí, al local dels periòdics L'Anarchie
i Le Libertaire, al
número 22 del carrer Chevalier de la Barre del
barri de Montmartre de París (França), seu de les
«Causeries Populaires»
(Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors
enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries
Populaires» eren
una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa
ni regles precises,
establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les
temàtiques que es
tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per
Albert
Joseph (Albert Libertad) i per
Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre
Libertad,
que buscava més el caràcter
propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que
reivindicava un aspecte més formador, educatiu i
«anarquista científic» de les
xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i
«científics» degeneraren en
guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe
d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe
de la Pensée Libre (GPL, Grup
del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en
1908, i els seus
seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos
fills i d'una
desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé,
Ange Colin, Dubois,
Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al
local dels
periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el
material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou,
tipògraf
de L'Anarchie que havia estat
expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a
seus.
Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol
resultà mortalment ferit per
tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal
també resultaren ferits.
Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière
de París, Louis Sagnol va morir
durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de
les ferides d'armes de foc.
L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al
número 4 de l'avinguda
Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son
germà Philippe Sagnol, també
ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics).
Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires»
(Albert Buniero, Émile Butilleul,
André Laheurte, Herménégilde Lorenzi,
André Georges Roulot) van ser jutjats per
aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per
l'Audiència del
Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de
presó, Buniero (Banin) a
tres mesos de presó i 100
francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot)
van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre
«propagandistes» i
«científics», durà fins la
desaparició de les «Causeries
Populaires».
Carros de combat UNL-35 dels
guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins
-
Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig
a Barcelona (Catalunya)
la normalitat va ser absoluta, però els ànims
encara no estaven apaivagats, ja
que la situació era de vencedors i vençuts. Els
guàrdies portats des de
València es passejaven en grups per la ciutat amb talant
provocatiu, com
pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes
i a ser
escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que
els
guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van
sortir tots els diaris amb total
normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball,
ja assenyalava com a màxim
responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla,
del POUM, que
s'imprimia a altres impremtes després de la
confiscació de les seves, i Solidaridad
Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i
reprendre la feina.
Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i
més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir
l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
Una
pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68
- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els «organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.
Naixements
Notícia de la condemna de Julien Souchet publicada en el diari parisenc Le Temps del 25 d'abril de 1889
- Julien Souchet: El
8 de maig de 1848 neix a Saint-Prix (Borbonès,
Occitània) l'anarquista Julien Souchet.
Era fill de Gaspard Souchet, propietari, i de Marie Ressot. Es guanyava
la vida
treballant de pagès. En 1885 va ser candidat a les eleccions
legislatives per Vichy
(Alvèrnia, Occitània) pel socialista Partit Obrer
(PO). A finals dels anys
vuitanta i principis del noranta, va ser membre del grup anarquista que
arreplegava companys del Borbonès (Droiturier, Lapalisse i
Saint-Prix) i que es
dedicava a difondre fullets editats pel periòdic La
Révolte. El 18 d'abril
de 1889 va ser detingut, juntament amb son germà petit Jules
Souchet, Brun i Jean
Marie Tartarin (L'Affamé),
després d'uns aldarulls provocats quan la gendarmeria
va anar al seu domicili a cobrar una multa per un delicte de
caça; jutjat per
aquest fet, va ser condemnat per la Policia Correccional de Cusset
(Alvèrnia,
Occitània) a tres mesos de presó per
«rebel·lió i ultratges». En
sortir de la
presó denuncià que el sotsprefecte de Lapalisse
li havia proposat la llibertat
si signava una demanda de gràcia, a la qual ell es va negar.
Tot aquest cas va
ser seguit pel periòdic anarquista La
Révolte. El juny de 1893, un dels
germans Souchet, amb Jean Marie Tartarin, acollí
François Broussouloux per a
fer una conferència a Lapalisse; en aquesta època
el grup anarquista del qual
formaven part es deia «Les Révoltés de
l'Allier». A finals de 1893 la policia
assenyalà que, després de la mort de sa companya,
es trobava «més tranquil». El
4 de juliol de 1894 va ser detingut i tancat a la presó de
Cusset, juntament
amb Jean Marie Tartarin, per apologia de l'assassinat del president de
la
República francesa Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante
Geronimo Caserio.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 6 d'abril de 1910
- Daniel Gerbault: El 8 de maig de 1881 neix al I Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o Silvianne, i que va fer servir el pseudònim David Grandet. Sos pares es deien Nestor Constantin Achille Gerbault, venedor de sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la vida com a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la policia de París (França). En 1907 col·laborava, sembla que des de les Ardenes, en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Després d'un temps treballant en l'administració d'El Radical, entrà com a cap de comptabilitat de La Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en substitució d'Eugène Merle que havia estat detingut, on va romandre fins novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament amb sa companya Antoinette Tribier, sota el nom de David Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) quan intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va ser detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer Trois-Frères de París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda de falsificadors; altres companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5 d'abril de 1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb sa germana Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred Martini, excorrector d'impremta de La Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació de fabricació i emissió de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a diferents països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave Hervé, Aristide Delannoy i Jules Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes falsificacions s'enviaven a un company rus (Mignon) per a la propaganda revolucionària al seu país; per aquest delicte, va ser condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de presó, mentre que la resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys deu vivia al número 13 del carrer de la Grange Batelière de París i col·laborava en Le Libertaire. El 4 de juliol de 1913 es casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) amb Francyn Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i sense dret a pensió, durant la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917 participà en l'enterrament multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué de París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la Villa Shyros de Lo Canet (Provença, Occitània).
***
Ignazio
Scaturro
- Ignazio Scaturro:
El
8 de maig de 1882 neix a Sciacca (Sicília) l'advocat,
historiador i militant anarquista,
i després comunista, Ignazio Scaturro. Fill d'una
família benestant, sos pares
es deien Alberto Scaturro i Asmisia Chiarello. S'afilià de
jove al Partit
Socialista Italià (PSI) del seu poble natal i
col·laborà en el periòdic socialista
local Il Popolo (1905-1910). Llicenciat en Dret en
1905 a la Universitat
de Roma (Itàlia), exercí l'advocacia amb un
èxit moderat. En aquests anys
col·laborà en la revista Kronion.
S'acostà al pensament anarquista defensant
de franc anarquistes en diferents processos i freqüentant
destacats
anarquistes, com ara Luigi Fabbri, Giuseppe Melinelli, Libero Merlino,
etc.
Col·laborà en el periòdic
romà L'Agitazione, al qual
ajudà
financerament, i després en Il Pensiero,
La Gioventù Libertaria
i, sobretot, Il Movimento Sociale, del qual va ser
redactor juntament
amb Luigi Fabbri, Libero Merlino i Temistocle Monticelli. Com a membre
del Fascio
de la Joventut Socialista-Anarquista de Roma i de la
Federació Anarquista del
Laci (FAL), va fer nombroses conferències
propagandístiques (crítica al cristianisme,
antimilitarisme, solidaritat amb el moviment revolucionari rus, etc.),
sobretot
entre el sector obrer, a Roma, a la zona romana (Fiumicino, Tivoli,
Marino) i a
altres localitats (Orbetello, Folì, etc.). En 1904 va ser
denunciat per primer
cop a Sciacca, on sempre hi tornava, per haver aferrat cartells
abstencionistes
de la Federació Socialista Anarquista Romana (FSAR). El 29
de gener de 1905 va
ser detingut a la Piazza della Stazione de Roma, juntament amb Libero
Merlino i
altres, quan protestava contra la prohibició d'una
manifestació «Pro Víctimes
de Rússia». L'11 de febrer de 1906 va tenir una
xerrada contradictòria amb
Massimo Rocca sobre «La gioventù e
l'ideale». En 1906 s'adherí a
l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), de la qual va fer propaganda amb
la
finalitat de crear seccions al Laci, sempre en estret contacte amb el
Comitè Central
de Torí (Piemont, Itàlia). En 1906
publicà La Russia e la rivoluzione. El
Primer de Maig de 1907 parlà en la reunió
convocada a la Cambra del Treball de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) i el juny d'aquell any fou un
dels organitzadors
del Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el
16 i el 20 de juny de 1907 a
Roma, on va ser un dels ponents, juntament amb altres destacats
anarquistes (Luigi
Bertoni, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Libero Merlino, Ettore Sottovia,
etc.),
redactant la primera ordre del dia votada («Els anarquistes i
la religió»), on
palesava la necessitat de lluitar sense treva contra les religions,
sense oblidar,
però, el combat contra el capitalisme. Va ser nomenat membre
de la comissió
encarregada de crear el periòdic romà L'Alleanza
Libertaria (1908-1911),
òrgan d'expressió de la recentment
constituïda Aliança Socialista-Anarquista
Italiana (ASAI). Entre agost i octubre de 1907 viatjà per
Sicília (Sciacca,
Palermo, Messina, Catania i Siracusa) i el gener de 1908 per la Pulla
(Barletta,
Minervino, Trani i Canosa) amb la finalitat de crear federacions
locals. El 22
de març de 1908 representà la
Federació del Laci en el Congrés Anarquista
celebrat a Foligno (Úmbria, Itàlia). L'1 de maig
de 1908 va fer una conferència
a la plaça de Viggiano (Basilicata, Itàlia). El
març a Benevent (Campània,
Itàlia) i el maig de 1909 a Sciacca, intentà
organitzar grups anarquistes. En
1909 publicà el llibre I casi di collisione
giuridica. En 1910, després
de ser nomenat inspector superior de Belles Arts pel Ministeri
d'Educació a
Roma, eliminà de cop la seva militància
política. A partir d'aquell moment es
dedicà exclusivament a tasques burocràtiques
–en 1916 va ser nomenat primer
secretari del Ministeri d'Educació– i a recopilar
material per a fer estudis
històrics sobre el seu poble natal i sobre
Sicília en general. Entre 1925 i 1926
publicà en dos volums la seva obra Storia della
città di Sciacca,
reeditada pòstumament en 1983. El 30 de gener de 1929 va ser
esborrat del
registre de subversius de la policia. Entre 1930 i 1934 fou membre de
la
Associació Italiana de Biblioteques (AIB). A finals dels
anys trenta s'integrà
en una organització comunista clandestina a la zona
d'Agrigent (Sicília). En
1947 publicà Io vero impiegato, unes
memòries en clau d'humor sobre els
seus trenta anys de vida administrativa. Mantingué una
estreta correspondència
amb Benedetto Croce. A més de les citades, entre les seves
obres podem citar Dove
nacque Agatocle? (1914), Del vescovado triocalitano
e croniense
(1917), In morte dell'amico, collega e maestro ing. agr.
Arturo Politi
(1920), La contessa normanna Giulietta (1921), Lineamenti
di storia
dell'Italia antica (1933), La religione dei Siculi
e dei Sicelioti
(1940), Stesicoro e la cultura in Sicilia nei secoli VII e VI
a.C.
(1941), Agatocle (1942) i Storia della
Sicilia (1950). Ignazio
Scaturro va morir el 28 de setembre de 1956 a Roma (Itàlia).
Una avinguda i una
escola secundària musical del seu poble natal porten el seu
nom.
***
Francisco Salgado González
- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.
***
Antonio
Martínez Abellán (Fieldman) al seu
estudi (1938)
- Antonio Martínez Abellán: El 8 de maig de 1888 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Miguel Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònim Fieldman (Home del Camp, com es qualificava). Sos pares es deien Joaquín Martínez García i Juana Abellán Giménez. Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios, La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía, Nosotros, La Opinión, Ritmo, El Sol, Sophia, La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista «Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al «Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman.
***
Moment
de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de
març de 1931)
- Miguel Arcángel
Roscigna: El 8 de
maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador
anarquista
Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel
Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i
Filomena Delmastro, eren
immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer
obrer
ferrer de la construcció i milità en el gremi
dels metal·lúrgics. Estava casat
amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de
1909, arran de la mort
del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la
Policia de Buenos Aires, a mans de
l'anarquista Simón Radowitzky, començà
a interessar-se per les idees anarquistes.
En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials
i Deportats de
Buenos Aires, organització que en 1928
començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924
decidí preparar
la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer
feina de carceller a
la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat.
El pla fracassà
perquè en un congrés de la Unió
Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos
Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta
organització, per desprestigiar
el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la
feina i
expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la
casa del director del
presidi. Més tard organitzà la primera fuga del
forner Ramón Silveyra,
condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre
anarquistes (els
germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio
Jover), que
havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar
la caiguda de la
dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i
atemptats
arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba,
Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires
havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i
a l'estació de
metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals
van ser
un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí
integrar-se en aquest
grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans
Ascaso, Durruti,
Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i
Roscigna) assaltaren la
sucursal San Martín del Banc de la Província de
Buenos Aires, amb un botí de
64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners
dels
atracaments, finançà part de la campanya
d'agitació contra els interessos
nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i
Vanzetti». El 24 de juliol de
1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana
sobre la seva
implicació en l'atemptat amb bomba a la legació
nord-americana a l'Uruguai i
sobre la preparació d'un artefacte explosiu
col·locat dins d'un llibre per ser
enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a
Buenos
Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser
alliberat per manca de
proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans
Vicente i Antonio Moretti,
formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest
assaltà el pagador
dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou
de 141.000 pesos,
però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan
intentà disparar per evitar el
robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del
país i amb el suport de Bustos
Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i
els germans Moretti
creuaren el delta amb el bot E pur se
muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo.
Vázquez Paredes
prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una
recerca dels
activistes sense parangó. El botí del Rawson va
ser destinat a la solidaritat
anarquista i al finançament de falsificacions de diners
argentins per l'alemany
Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per
posar una
bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser
alliberat i se sumà al
grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li
proposà que actués amb el seu
grup a Espanya, però Roscigna s'estimà
més seguir lluitant al Río de la Plata. En
el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti,
s'integraren tres
anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña,
Pere Boadas Rivas i
Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els
germans Moretti i els catalans
assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo,
portant-se
un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i
tres ferits. Arran
d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia
refugiat el grup; els
tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents,
però Antonio Moretti
cremà els diners i després se
suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els
catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de
Montevideo, Uriondo
fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina.
El febrer de 1929 Roscigna
assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb
Severino Di
Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al
barri de Palermo de Buenos
Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va
destinar al suport
dels companys anarquistes presos i per a finançar
l'alliberament dels companys tancats
al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres
anarquistes
expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc
presos
comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la
presó de Punta
Carretas després d'haver excavat des dels banys un
túnel de 50 metres de
llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos
més, l'anarquista Aurelio Rom,
cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els
últims, van ser
interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat,
passava per sota
calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta
i carbó («El Buen
Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti,
qui serà el
veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per
José Manuel Paz, qui s'encarregarà
de la instal·lació elèctrica i de la
ventilació, i per Roscigna, Andrés
Vázquez
Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di
Giovanni. Pocs
dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una
delació, Roscigna, Moretti,
Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats,
van ser condemnats
a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la
pena, les
autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte
d'Indesitjables» i van ser
expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social
argentí.
Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser
alliberat per un grup
anarquista que atacà la comissaria. L'última
notícia coneguda sobre Roscigna
fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes
i a Malvicini, se
li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»
–l'inspector general Fernández Bazán
establí com a norma per als seus subordinats la llei de
«Primer, disparar;
després, preguntar»– i
van ser
assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no
es van trobar els seus
cadàvers.
Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)
***
François
Bonnaud a començament dels anys vint
- François
Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers
(País del
Loira, França)
el socialista, comunista i, després, anarquista i
anarcosindicalista François
Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat
erròniament d'altres
maneres (Bonneau, Bonnot,
etc.). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud,
ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà
ell
i sa mare. Entre 1907 i 1916
es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la
granja d'uns oncles.
El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV
Regiment de
Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França,
França), on entrà
en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la
mà del periòdic La Vague,
i en 1919 va ser
desmobilitzat; aquesta experiència
bèl·lica el vacunà definitivament de
tot
patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la
«Companyia París-Orleans»
de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de
maig de 1920, fet pel
qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre,
s'adherí al Comitè
per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa
de la Internacional
Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa.
Ben aviat va ser
nomenat secretari de la secció socialista de
Saint-Lô (Normandia, França) i
continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels
Ferroviaris. Entre
juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer
a la fusteria «Le Meuble
Massif» i a la fàbrica de productes
químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i
juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) del
departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es
casà. Després del
Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de
desembre de 1920, durant un
temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC),
però ràpidament l'abandonà, rebutjat
tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de
1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert.
Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del
periòdic L'Anjou Communiste,
on defensà el sindicalisme revolucionari. El
novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i
retornà a «Le Meuble
Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat
del Moble. En plena
escissió confederal, fou un dels fundadors de la
Unió Departamental de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
de la qual va ser nomenat
secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà
per la tendència anarcosindicalista
de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés
Confederal de la
CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a
Sant-Etiève
(Arpitània), on representà els sindicats del
Moble, de l'Alimentació i dels
Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou
secretari-tresorer de
la Unió Departamental Unitària (UDU) del
departament de Maine i Loira i del llibertari
Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923
fou el tresorer
del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any
següent a la Unió
Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8
d'abril de 1923 els
comunistes obtingueren la majoria, però ell en
restà secretari fins l'expiració
del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble
fins al
1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del
comitè local de
suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti.
Esdevingué la bèstia
negra dels comunistes locals, però, així i tot,
va ser proposat per formar part
de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de
la Internacional Sindical
Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb
la
finalitat de «convertir-los», però ell,
sabent el que l'esperava, preparà el
seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida
Mett. El 10 de març de
1928 deixà França amb tren amb els delegats de la
CGTU i arribà a Moscou tres
dies després. Hi restà un mes, assistint a
nombroses sessions del congrés, però
va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa
companya
Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne
Montégudet i
l'oposició llibertària clandestina, entre les
quals es trobava la vídua de
Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als
barris
obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta
a la del seu hotel
de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats
estrangers. Passà
clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes.
Dix ans de pouvoir
bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj
Lazarévitch al seu
retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928,
redactà un llarg text
(«Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la
dictature. Ce que
j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per
lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire.
Aquest escrit redoblà
l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la
repressió sobre
Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929
Ghezzi va
ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La
situació dins de la
CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929
el
Sindicat de la
Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació,
esdevingué autònom,
situació que es mantingué fins a la
reunificació
sindical de 1936, restant
Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar
sobretot al
pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau
(LICP) i en
1930 formà part de la Unió dels Propagandistes
Antireligiosos (UPA). Amic
d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres,
organitzà
diverses conferències promogudes pel grup anarquista
d'Angers-Trélazé i,
especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit
en
el «Carnet B»
dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter
auxiliar de Postes,
Télégraphes et Téléphones
(PTT; Correos,
Telègrafs i Telèfons) a Veigné
(Centre,
France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la
distribució
de la correspondència
a la petita localitat de Lublé (Centre, França).
En
aquesta època establa
afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària
(CGTSR) i col·laborava en Le
Combat
Syndicaliste i Le Flambeau.
En
1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou
(País del
Loira, França).
Secretari del Sindicat de PTT, l'abril
de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força
Obrera. Jubilat, s'adherí a la
Federació Anarquista (FA) i creà un
comitè local dels obrers laics, esdevenint
durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental
d'Educació. François
Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista,
antimilitarista,
pacifista, anticlerical, higienista i
neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de
1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira,
França) –algunes fonts citen
erròniament
Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira,
França). El seu arxiu personal va
ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al
Centre
d'Història del Treball de Nantes (País del Loira,
França). Pòstumament, en
2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste
(1896-1945). Du
Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i
1945 perquè fos llegit per
sa filla Jacqueline.
---
« | Maig 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |