Administrar

Efemèrides anarquistes

[04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Conferència de Pérez Combina - Homenatge a Puig Antich - Rabouin - Teissier - Terry - Tannenbaum - Theureau - Melli - Gialluca - Gimeno - Piolatto - Girardin - Lozano - Moreno - Amat - Montoya - Castells - Cerezo - Galindo - Arrufat - Duquesne - Rubio - Alberola - Delgado - Bragantini - Parodi - Agudo - López Turón - Vallejo - Aldave - García Grima - Mantovani - Tarín - Belli - Benaiges - Ventura

efemerides | 04 Març, 2024 12:43

[04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Conferència de Pérez Combina - Homenatge a Puig Antich - Rabouin - Teissier - Terry - Tannenbaum - Theureau - Melli - Gialluca - Gimeno - Piolatto - Girardin - Lozano - Moreno - Amat - Montoya - Castells - Cerezo - Galindo - Arrufat - Duquesne - Rubio - Alberola - Delgado - Bragantini - Parodi - Agudo - López Turón - Vallejo - Aldave - García Grima - Mantovani - Tarín - Belli - Benaiges - Ventura

Anarcoefemèrides del 4 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'"Avenir" amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

Capçalera del primer número d'Avenir amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Avenir: El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau, Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Pamflet anunciant l'acte

Pamflet anunciant l'acte

- Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball).

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barcelí "Solidaridad Obrera" del 4 de març de 1933

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barcelí Solidaridad Obrera del 4 de març de 1933

- Conferència de Pérez Combina: El 4 de març de 1933 se celebra a l'Ateneu Racionalista de Barcelona (Catalunya) la conferència «La persecución de los anarquistes en Rusia» de Vicente Pérez Viche (Vicente Pérez Combina), aleshores membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Homenatge a Puig Antich: El 4 de març de 2016 se celebra al Centre Cultural «Casa del Reloj» de Madrid (Espanya), sota el títol «La impunidad permanece», un homenatge a l'activista anarquista Salvador Puig i Antich, executat el 2 de març de 1974 per la dictadura franquista. Hi van parlar Luisa Gavasa, Gutmaro Gómez, Carlos Olalla, Elena Ortega, Jaime Pastor, Merçona Puig i Antich i Carlos Slepoy, i comptà amb les actuacions de Coro de Mujeres Endredós, Cuca Escribano, Bernardo Fuster, Luis Mendo, Rojo Cancionera i Eduardo Velasco.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)

Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)

- Émile Rabouin: El 4 de març de 1853 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista Pierre Émile Rabouin –en ocasions citat erròniament com Raboin. Sos pares es deien Donatien Rabouien i Victoire Varry. Destil·lador de professió, a començament dels anys noranta vivia, amb sa mare i son germà Paul Rubouin, al número 15 del carrer de l'Épinette de Choisy-le-Roy (Illa de França, França). Amb sos germans Paul i Victor i sa germana Émile, animà un grup de joves anarquistes a Choisy-le-Roy. Considerat per la policia com «anarquista perillós», el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, juntament amb altres companys de la regió parisenca, abans de la manifestació del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut sota l'acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Rabouin (1853-?)

***

Necrològica d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de setembre de 1969

Necrològica d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de setembre de 1969

- Éleonore Teissier: El 4 de març de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquesta època vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup «Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau) «Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys. Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània).

***

Notícia orgànica de Gaston Terry apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 7 de setembre de 1929

Notícia orgànica de Gaston Terry apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 de setembre de 1929

- Gaston Terry: El 4 de març de 1887 neix a Saint-Claude (Franc Comtat, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Célien Gaston Louis Terry –algunes fonts citen erròniament Tery. Sos pares es deien Louis Terry, torner, i Marie Louise Chavériat. Es guanyà la vida treballant d'obrer fabricant de pipes i vivia al número 64 del carrer de la Poyat de Saint-Claude. El 6 de setembre de 1908 representà els metal·lúrgics de Saint-Claude en el congrés fundacional de la Unió Regional de Sindicats Obrers de l'Ain i del Jura celebrat a la Borsa del Treball de la Casa del Poble de Saint-Claude. Va ser un dels fundadors del Sindicat Unitari de Marqueteria. El setembre de 1921 era el portaveu del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Claude i aquest any col·laborà en La Vie Ouvrière. El febrer de 1922 va ser nomenat delegat suplent al Consell Nacional Federal. El 28 de maig de 1922, com a secretari general de la Unió de Sindicats del Jura de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), presidí el congrés constitutiu de la Unió de Sindicats Unitària de l'Ain, celebrat a l'Aurore Sociale de Oyonnax (Roine-Alps, França). El juliol de 1923 era secretari de la Unió Departamental Unitària del Jura. A finals dels anys vint militava en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'1 de juliol de 1929 es mostrà especialment actiu durant la vaga de més de dos mesos dels obrers fabricants de pipes de Saint-Claude de la CGT-SR. Sembla que l'agost de 1933 llogà per administrar una botiga de venda de cafè a Villeurbanne (Forez, Arpitània). En 1935 figurava en un llistat d'anarquista del departament del Jura. En 1936 era secretari del Sindicat Autònom dels Obrers de la Pipa de Saint-Claude. En 1937 va fer costat econòmic Le Libertaire. Gaston Terry va morir el 14 de maig de 1941 a Saint-Claude (Franc Comtat, França).

***

Frank Tannenbaum (1915)

Frank Tannenbaum (1915)

- Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses, òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 21 de juliol de 1926

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 21 de juliol de 1926

- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix al IV Districte de París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado. Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada «síntesi anarquista» ‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928), Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França)  ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després.

***

Maria Amalia Melli

Maria Amalia Melli

- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Renato Gialluca

Renato Gialluca

- Renato Gialluca: El 4 de març de 1900 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) –algunes fonts citen Pescara (Abruços, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Renato Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i Giovina De Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis després de fer el primer nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona cultura política autodidacta llegint els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a files, va servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en els Ferrocarrils Estatals, participà activament en els agitacions del «Bienni Roig» (1919-1920) i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de 1922. En 1923 va ser acomiadat de la feina per la seva militància política i, amb son germà Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de 1926, data en la qual emigrà clandestinament a França, fitxant la seva residència a La Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment passà a viure a Marsella (Provença, Occitània), on milità en el moviment llibertari i freqüentà la Cambra del Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son germà Mario Gialluca. Poc després també va arribar son germà Giuseppe Gialluca i els tres germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans més combatius, participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la Prefectura de Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior sotmetre'l a mesures policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat pel seu activisme anarquista. De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a Catalunya, amb una companya espanyola i decebut de la política republicana espanyola, continuà amb la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i Angelo Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro Víctimes Polítiques creat per a defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante Fornasari, detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels Italians d'Aubanha (Provença, Occitània). En els anys següents freqüentà el socialista maximalista, antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a més d'Antonio Chiodini i altres exiliats, i continuà militant activament en els grups llibertaris marsellesos, tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El novembre de 1936 va ser present en la conferència sobre la Revolució espanyola que va fer el socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front d'Aragó. El gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en una unitat militar no identificada. Restà a la Península fins a la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus després de moltes penalitats. El 7 de febrer de 1939 passà a França, sortejant els camps de concentració i trobant refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys llibertaris. L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen, Provença, Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10 d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços, Itàlia) arran d'un accident de trànsit.

***

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 17 de juny de 1976

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976

- Pablo Gimeno Valero: El 4 de març de 1900 neix a Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Sos pares es deien Francisco Gimeno i Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la Telefònica de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Portbou (Alt Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells de Cerelhac. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo Gimeno Valero va morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.  

***

Caterina Piolatto

Caterina Piolatto

- Caterina Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische (Piemont, Itàlia) la costurera i obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada a vegades com Silvana Piolatto–, coneguda com Rina i que va fer servir el pseudònim de Maria Gaiazzo. Sos pares es deien Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina Anarò. Sa família es traslladà a Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al cadastre. Son pare la introduí en el moviment anarquista i es formà a l'Escola Moderna, on a més de classes de costura i de màquina de cosir estudià literatura, història, esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola Comercial de Maria Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari. Es va veure molt influenciada per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda Bonnot». La Prefectura de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la definí com a «fervent anarquista i perillosa» i formà part d'un grup llibertari molt actiu durant el Bienni Roig (1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont, Itàlia), on també participà en les activitats del Circolo «Francisco Ferrer», al carrer Palermo i després al número 63 del carrer Vercelli d'aquesta barriada. El 29 de desembre de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu exili londinenc i va fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es realitzà una gran festa al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer». Companya de l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al Caffè Reale del carrer Regina Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi resultà mort i un policia ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada a dos anys i un mes de reclusió, però fugí cap a París (França) abans de ser capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda il·legalista de Sante Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi Peotta, membre del grup. En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi Peotta, que aleshores feia servir el nom de Garibaldi Pedrocco, a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué a casa de l'actor Michele De Rosa sota la falsa identitat de Maria (o Rosa) Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a Milà. El 20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda Pollastro» a Milà, va ser condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per complicitat en l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que tingué lloc a Milà durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser alliberada i s'ocupà de l'assistència als detinguts de la banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant plans d'evasió i distribuint el suport econòmic que els anarquistes italians emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo Maraviglia i des de França o des d'Il Risveglio de Suïssa. Durant el règim feixista, el seu domicili al número 92 del carrer Vercelli de Torí, on vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre de correspondència i propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser amonestada formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de «terroristes». En 1938 es casà amb l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la colònia penitenciària de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i s'exilià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Caterina Piolatto (1900-?)

***

D'esquerra a dreta: Achille Lausille, Jules Chazanoff, Jean Girardin i Jean Bucco (1927)

D'esquerra a dreta: Achille Lausille, Jules Chazanoff, Jean Girardin i Jean Bucco (1927)

- Jean Girardin: El 4 de març de 1902 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, pacifista i sindicalista Jean Girardin, conegut com Bouboule. Sos pares es deien Jean François Girardin, jornaler, i Marguerite Eugéne Lombal, modista, i son germà Georges Girardin també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida empaquetant diaris a la sortida de la rotativa. Entre 1919 i 1922 fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XIII Districte de París, de les quals va ser secretari, i el febrer de 1921 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè d'Entesa del Sena. També milità en el grup de les Joventuts Revolucionàries de París. L'11 de maig de 1922 va ser cridat a files i incorporat en el 56 Regiment d'Infanteria; va ser llicenciat el 17 de juny d'aquell any. En 1923 s'adherí al Grup Anarquista del XV Districte de París. A finals de 1924 va ser corresponsal internacional en esperanto de la Joventut Sindicalista, el secretari de la qual fou Charles Cibois. El 15 de maig de 1925 reemplaçà Achille Lausille en la gerència de Le Libertaire. L'agost de 1925 va ser denunciat, juntament amb Jules Chazanoff (Chazoff) i Maurice Lacroix, per «provocacions de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista», arran de la publicació en Le Libertaire del cartell «À bas la guerre!», que va ser aferrat als murs d'arreu França. Tots tres van ser tancats a la presó parisenca de La Santé i demanaren la reducció d'un quart de la pena, realitzant una vaga de fam durant 25 dies, gràcies a la qual tots tres obtingueren la seva reivindicació. Entre el 15 de gener i el 12 de juliol de 1926 va ser secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). El 21 de gener de 1926 va ser condemnat a un mes de presó i a 500 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista». L'abril de 1926 va ser jutjat i condemnat a tres mesos i a una pena suplementària d'un any de presó, per mor de multes no pagades en processos anteriors de Le Libertaire. El 24 de maig de 1926 va ser detingut en un enfrontament amb un grup de feixistes davant la tomba del Soldat Desconegut de París, on era present l'ambaixador italià. L'octubre de 1926 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Fresnes i després a la secció de polítics de La Sante, on purga una pena de tres mesos de presó. A finals d'octubre de 1926 va ser substituït per Louis Loreal en la gerència de Le Libertaire. El desembre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia a 500 francs de multa i a 5.000 francs per danys i perjudicis arran de la denúncia d'un capellà de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després de publicar-se l'article «Entre curés», d'Émile Rousset, en Le Libertaire del 8 de gener de 1926. Durant la seva detenció, l'11 de gener de 1927 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a quatre mesos de presó com a gerent de Le Libertaire per un article aparegut el 24 de setembre de 1926, signat per FDLR, on l'autor comentava l'atemptat de l'anarquista Gino Lucetti contra Benito Mussolini. El 21 de gener de 1927 va escriure al ministre de Justícia demanant purgar sa pena per multes acumulades d'un any de presó a la secció de polítics de La Santé i no a Fresnes amb les presos comuns, tot anunciant que si no era acceptada la seva petició engegaria una vaga de fam. El 4 de febrer de 1927 Le Libertaire anunciava que havia estat traslladat a la secció de polítics. A finals de maig de 1927, amb Jean Bucco, Chazoff i Lausille, es posà en vaga de fam per obtenir la reducció d'un quart de la pena que des de feia vint anys es donava als detinguts polítics sense excepció; després de 18 dies de vaga, van ser traslladat a l'Hospital Cochin. El 15 de juny de 1927, quan feia nou dies que es trobava a l'hospital, va ser agraciat. A partir d'octubre de 1927 visqué amb sa companya, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo), al número 13 del carrer Eugène Varlin de París. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, en formà part de la comissió administrativa en representació de la Federació del Nord i va ser nomenat tresorer de la FARP, càrrec que va ser renovat el 27 d'agost de 1928. També formà part de la comissió de control de Le Libertaire. El 17 de gener de 1928, en la causa del capellà de Vitry-sur-Seine, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional per «difamació a mossèn Covin» a 300 francs de multa i a 1.000 francs per danys i perjudicis. Oposat a l'anomenada «tesi de síntesi» de Sébastien Faure, intervingué en el Congrés de l'UACR celebrat entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França) i va ser elegit membre de la comissió administrativa en representació, juntament amb Gabriel Even i Pierre Mualdès, dels XIX i XX Districtes de París. També va ser nomenat representant de l'UACR en el Comitè d'Entesa. S'adherí, des de la seva fundació a principis de 1928, al grup «Les Amis du Libertaire», del qual Nicolas Faucier era el secretari. A més a més, fou gerent del periòdic anarquista en castellà Tiempos Nuevos, prohibit a França. L'abril de 1928 va ser candidat anarquista-comunista a les eleccions legislatives per la II Circumscripció del XIX Districte de París. El maig de 1929 va ser candidat «formalment» a les eleccions municipals pel V Districte de París. El gener de 1930 proposà, amb Louis Lecoin i Pierre Mualdès, que el proper congrés de l'UACR es dividís en dues parts: una primera amb anarquistes-comunistes, membres de la Unió Anarquista (UA) i militants de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i altra amb els militants de l'UACR, tot això amb la finalitat d'unir el moviment anarquista. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés de l'UACR que se celebrà a París i va ser elegit administrador de Le Libertaire i de la Llibreria «Éditions Sociales», a més de membre de la comissió administrativa. En 1931 era tresorer del Comitè de Defensa del Dret d'Asil. En el Congrés de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser novament elegit membre de la comissió en representació, juntament amb sa companya Henriette Royo, dels X, XVIII i XIX Districtes de París. A partir de 1931 fou tresorer del Comitè d'Acció contra les Presons Militars i per l'Amnistia i, fins octubre de 1932, secretari del grup parisenc de «Les Amis du LIbertaire», en substitució de Jean-Paul Gravereau –sa companya Henriette Royo va ser reemplaçada en la tresoreria del grup per Rachel Lantir. El 3 d'abril de 1932 presentà la dimissió de la comissió administrativa de l'UACR, després de dissensions sobre la gestió de Le Libertaire, i va ser reemplaçat com a administrador delegat de Le Libertaire per René Frémont. Posteriorment s'adherí a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), dirigida per Victor Méric, esdevenint-ne tresorer de la X Secció. El 26 de juny de 1932 assistí al I Congrés de la LICP. El 7 d'octubre de 1932 trencà amb l'UA i Le Libertaire i dimití de la secretaria del grup parisenc de «Les Amis du Libertaire», essent reemplaçat per Jean Gravereau. Malgrat tot, continuà subscrit a Le Libertaire i freqüentant les reunions anarquistes. En 1933 va ser nomenat gerent del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica, on publicaven destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Remo Franchini, Virgilio Gozzoli, Leonida Mastrodicasa, etc.). També fou gerent del periòdic pacifista La Patrie Humaine, en substitució de Louis Raffin (Loréal), que havia estat detingut el 7 de febrer de 1936, i de La Voix Nouvelle, el gener de 1937. Membre de la comissió administrativa de l'UA, des de l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, també assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 a París. A partir de 1935 fou membre de «La Phalange», grup de suport de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París i figurava en un llistat de domicili d'anarquistes a controlar per part de la policia. Segons alguns, el maig de 1936 fou, amb Nicolas Faucier, René Frémont i Jean Ribeyron, delegat de l'UA a l'assemblea constitutiva del Front Popular. En 1939 encara militava en l'UA i vivia al passatge Sainte-Avoie del III Districte de París. Durant l'Ocupació treballà en el periòdic Paris-Soir, del qual va ser acomiadat el setembre de 1940. Entre el 2 d'abril de 1942 i l'abril de 1945 visqué al número 216 bis del carrer Pyrénées del XX Districte de París, edifici del qual sa companya Henriette Royo era conserge. El 6 de març de 1947 es casà al XX Districte de París amb sa companya, ja vídua, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo). Després de la II Guerra Mundial treballà en el servei d'impressió de L'Humanité. En 1950 continuava vivint al carrer Pyrénés i encara figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar. Jean Girardin va morir el 16 d'agost de 1954 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - «Vigència de l'anarcosindicalisme» - Godwin - Iwanowski - Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - González Caldevilla - Callea - Rosa - Fernández Alonso - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Coudereau - Schwartzbard - Héro - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Bouffanais - Vicente - Hernández Gil - Merino - Malet

efemerides | 03 Març, 2024 11:19

[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - «Vigència de l'anarcosindicalisme» - Godwin - Iwanowski - Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - González Caldevilla - Callea - Rosa - Fernández Alonso - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Coudereau - Schwartzbard - Héro - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Bouffanais - Vicente - Hernández Gil - Merino - Malet

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Der Eigene"

Portada d'un exemplar de Der Eigene

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara  «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estil art nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser «estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Capçalera de "Der Mistral"

Capçalera de Der Mistral

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Octaveta anunciant la conferència

Octaveta anunciant la conferència

- Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

***

Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Amico del Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti –que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació «Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat

Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després–, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar, és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme»: El 3 de març de 2012 se celebra als locals de l'«Espai Obert» de Barcelona (Catalunya) el Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme». En aquest acte, organitzat per la revista llibertària La Rosa dels Vents, hi participaren membres dels sindicats Confederació Nacional del Treball (CNT) i Solidaritat Obrera (SO).

Anarcoefemèrides

Naixements

William Godwin

William Godwin

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

- Casimir Iwanowski: El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista Casimir Iwanowski –també citat erròniament Ivanowski–, conegut com Pierre Kasnin. Era fill del polonès Stanislas Iwanowski, professor de llengües al Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne Langlois. Fou alumne, fins a 1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París (França) i posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Polonesa. El 18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de França, França) amb la modista Geneviève Ginisty (Rose). En aquesta època treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel de Vanves. En els anys vuitanta milità en el moviment anarquista de París, on vivia al número 16 del carreró Vandal del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors del grup anarquista del XIV Districte de París, també conegut en 1891 per «La Revanche de Fourmies», que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del carrer Gaité, i del qual formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres. També en aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista del XV Districte de París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser escorcollat arran del robatori d'un dipòsit de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18 de març de 1892, en un control de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en fuita». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes. El 6 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carreró Vandal de París, i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla de 20 anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals de 1894 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. En el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 s'anotà que vivia al número 253 del carrer Fourneaux de París. Al final de sa vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del carrer Castagnary del XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de maig de 1898 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International, òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del «Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional «L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Bordes (1853-?)

***

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

- Célestin Nic: El 3 de març de 1873 neix a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) l'anarquista Célestin Nic. Sos pares es deien Jean Baptiste Nic, pedraire i empresari de la construcció, i Marie Jouanin. Es guanyava la vida com a embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei militar. El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia escorcollà el seu domicili, al número 22 del carrer Norvins de París, però només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair, on parlava de l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897 tornà a la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII Districte de París amb la modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En aquesta època treballava d'empleat. Durant la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de març de 1915 i el 8 de gener de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França, França). En 1925, sembla, era empleat municipal a París. Célestin Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de Taverny (Illa de França, França).

***

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 27 d'abril de 1923

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'abril de 1923

- Alice Marcellin: El 3 de març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son company. Era filla de François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise Bertelière. Amb son company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida fent de firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda llibertària arreu França. L'octubre de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del Loira, França) i portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès, Occitània), on estava reclamada per un jutge d'instrucció per «associació criminal». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats com a «anarquistes molt perillosos» per la policia i posats sota vigilància, de la qual van poder fugir el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella (Provença, Occitània) i se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va ser fitxada en diversos llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va formar part amb son company del grup «La Jeunesse Internationale» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità el febrer de 1897 la tercera època del periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capital écrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home», «La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). L'estiu de 1901 va ser processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els germans Camille i Émilien Tarlier, per «injúries a l'exèrcit», però finalment tots van ser exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el Migdia com a venedora ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir son company. El seu últim domicili va ser al número 15 de Villa Poissonnière de París. Alice Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i va ser incinerada quatre dies després al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

- Fernand Solier: El 3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine Ursule Buchère, que vivien a París (França), però que decidiren tenir l'infant a casa dels avis materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus estudis de clàssiques, entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de professió, treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al número 69 de l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació requisada a casa d'anarquistes fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es desencadenaren en els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer trobà un cert nombre de cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la violència», esbossos d'articles dirigits als periòdics Le Père Peinard i La Révolte, i una carta dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una d'aquestes missives havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de gener de 1894 el comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre, el va detenir quan tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons la premsa, la policia va trobar periòdics il·lustrats relatant diverses detencions d'anarquistes, nombrosos números de Le Père Peinard, de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach du Père Peinard de 1894, fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una barba postissa. Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no militava en cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de l'anarquista Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats francesa. Segons el periòdic catòlic La Croix, era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Cernay-la-Ville (Illa de França, França).

Fernand Solier (1875-1949)

***

Jean-Louis Chambon

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis bacteriana el 6 de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès de Primitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario, Germinal! - La Barricata, A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu, Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidão à liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24, Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria –idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

Florentino de Carvalho (1883-1947)

***

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de "La Révolte" d'Alger de l'1 de maig de 1906

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de La Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari a París (França), i Alixe Léa Serre. Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica «Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné, òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència «Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França) amb Blanche Marin. El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[02/03] Expulsió dels germans Praet - «Le Tocsin» - «La Calle» - «La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Augendre - Delesderrier - Héro - Spivak - Kaiser - Salvador - Relgis - Ferrer - Ribolini - Baeza - Abadía - Berbegal - Escartín - Llumà - Lorente - Meler - Leggio - Biel - Bachero - Palagos - Benet - Fournier - Vidal - Fernández Agüero - Puig Antich - Faure - Fernández Piñero - Vinazza - Vorobieff

efemerides | 02 Març, 2024 13:19

[02/03] Expulsió dels germans Praet - «Le Tocsin» - «La Calle» - «La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Augendre - Delesderrier - Héro - Spivak - Kaiser - Salvador - Relgis - Ferrer - Ribolini - Baeza - Abadía - Berbegal - Escartín - Llumà - Lorente - Meler - Leggio - Biel - Bachero - Palagos - Benet - Fournier - Vidal - Fernández Agüero - Puig Antich - Faure - Fernández Piñero - Vinazza - Vorobieff

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de "Le Tocsin"

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de "La Calle"

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de "La Revista Anárquica"

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol «Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli: El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855 –algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André, Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau –ajudà aquest en les seves investigacions històriques–, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Ernest Augendre (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Ernest Augendre (1 de març de 1894)

- Ernest Augendre: El 2 de març de 1856 neix a Saint-Pierre-le-Moûtier (Borgonya, França) l'anarquista René Augendre, més conegut com Ernest Augendre. Sos pares es deien Charles Augendre, jornaler, i Simone Brodat. Des de gener de 1893 treballava de paleta per a l'empresari Guillemot, del carrer Joufrroy d'Abbans de París (França). L'1 de març de 1893 el seu domicili, al número 11 del carrer Simart, va ser escorcollat per la policia; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», protestà enèrgicament argumentant que no era anarquista. El desembre de 1893 el seu nom figurava com a anarquista militant en el registre d'anarquistes departamental de la Prefectura de Policia. També figurava en una llista d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, indicant que estava separat de sa companya i que tenia dos infants, del 20 de febrer de 1894 i en aquesta època vivia al número 6 del carrer Simart. A més a més, també estava inscrit en un llistat d'anarquistes que havien fet propaganda. L'1 de març de 1894 va ser detingut sota la inculpació d'«associació criminal» i el comissari Labat, del barri de la Goutte d'Or, escorcollà sense èxit el seu domicili, al número 6 del carrer Eugène Sue; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat el 7 de març d'aquell any. L'1 de juliol de 1894 patí un nou escorcoll al mateix domicili sense cap resultat. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i en un llistat d'anarquistes del XVIII Districte. El 31 de desembre de 1896 el seu nom estava inscrit en un estat de recapitulació d'anarquistes. En 1900, segons la Prefectura de Policia, vivia al número 51 del carrer Mont-Cenis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

- Louis Delesderrier: El 2 de març de 1860 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Lois Delesderrier, conegut com Le Ciseleur. Sos pares es deien Jean Delesderrier, joier, i Eugénie Rottembourg, venedora de roba i abillaments de segona mà. Es guanyava la vida com a cisellador i gravador. El 3 d'abril de 1886 es casà al XI Districte de París amb la jornalera Arsène Eugénie Dubois i amb aquest matrimoni legitimaven dos infants nascuts de la parella: Louis (1882) i Georges Louis (1885). En aquesta època vivia al número 14 del passatge Vaucouleurs. El 16 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 11 anarquistes i el seu domicili, al número 25 del carrer Haxo, va ser escorcollat. Els 12 anarquistes van ser portats a la Prefectura de Policia i, després de ser fitxats en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i interrogats l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée, van ser tancats. El 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat sota l'acusació d'«associació criminal». El 26 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia la número 25 del carrer Haxo. També figurava en diversos registres d'anarquistes establerts per la policia en anys posteriors i en domicilis diferents. El 27 de setembre de 1901 es va divorciar a París d'Arsène Eugénie Dubos i es va quedar amb la custòdia dels infants. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Tourelles de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims "L'Indépendant Rémois" del 15 de setembre de 1901

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1901

- Raoul Héro: El 2 de març de 1882 neix a Orleans (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Eugène Héro. Sos pares es deien Joseph Héro, muntador de fusteria en la construcció, i Amélie Alisse Hivert, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer tapisser i després d'obrer en la construcció. El setembre de 1901 va ser detingut, juntament amb Jules Gérard i Désiré Huny, venedors tots tres del periòdic La Libre Parole, després de causar escàndol a la caserna de la gendarmeria de Clermond-en-Argonne (Lorena, França). El 16 de novembre de 1907 es casà al XX Districte de París (França) amb la cosidora a màquina parisenca Marie Louise Gilliard. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 118 del carrer d'Avron de París i treballava de mecànic. En 1926 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Oposat a la ingerència dels comunistes en els sindicats, entrà en conflicte amb els quadres del Partit Comunista Francès (PCF) i acabà dimitint. En els anys trenta entrà a formar part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser un dels grans animadors amb Alfred Lobel. El desembre de 1937 participà amb el metal·lúrgic Isidore Dauthun i Alfred Lobel en la fundació del grup llibertari i pacifista «Les Amis de la Patrie Humaine». En plena Ocupació, el 14 de desembre de 1943, va ser detingut arran d'una manifestació celebrada l'11 de novembre anterior i deportat a Alemanya el 22 de gener de 1944 des del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Raoul Héro va morir el 3 de març –el certificat de naixement cita en nota marginal el 3 de gener– de 1944 al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya).

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final –algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu–, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc "La Liberté" del 2 de març de 1912

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc La Liberté del 2 de març de 1912

- Louise Kaiser: El 2 de març de 1890 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista Louise Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser. Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment d'infraestructures públiques, i Marie Anne Élisabeth Vidal, i tingué dos germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la vida com a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de les conferències anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una d'aquestes conegué el fuster ebenista anarquista Camille Eugène Marie Dieudonné, amb el qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de desembre de 1907 la parella tingué un infant, Charles Pierre Dieudonné. En 1911 abandonà son company i s'instal·là a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), i esdevingué companya de l'anarquista André Roulot (André Lorulot). El 28 de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit Eugène Dieudonné, amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota l'acusació de complicitat amb la «Banda Bonnot». Dos dies després va ser posada en llibertat i no va ser imputada. La premsa la va qualificar com La Vénus Rouge. Eugène Dieudonné va ser condemnat a la deportació perpètua. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de beneficiar-se d'una gràcia presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment anarquista que comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure una llarga carta on proclamava la innocència de son company que va ser publicada en diferents diaris parisencs el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné retornà de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) i s'instal·là com a ebenista al número 75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de 1928 la parella es tornà a casar al XI Districte de París, però es va tornar a divorciar el 7 de desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot de Bainville-sur-Madon (Lorena, França).

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'abril de 1971

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: El 2 de març de 1894 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Sos pares es deien José Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons. Eugenio Salvador Mollá va morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de Fumèl (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Fumèl.

***

Eugen Relgis

Eugen Relgis

- Eugen Relgis: El 2 de març de 1895 neix a Iasi (Moldàvia, Romania) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia, El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquesta època va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup «Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural «Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista «Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. Eugen Relgis va morir el 22 de març de 1987 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 4 de desembre de 1972

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972

- Domingo Ferrer Chordi: El 2 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Aristide Ribolini

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil «Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi –també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per «incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

"Afusellats republicans", per Torsten Jovinge

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celedonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

- Daniel Berbegal Rico: El 2 de març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de professió, en 1934 ja militava en les Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de 1934 va ser detingut per repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del Comitè Regional de Catalunya de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la Federació Local de Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al Palau Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la importància del decret de col·lectivització en la Revolució. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937 demanà la seva integració en el grup anarquista «Eliseo Reclus», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937 assistí com a delegat de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a València (València, País Valencià). El juny d'aquell any dimití del Comitè Regional de Catalunya de l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple Nacional de Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a delegat del Comitè Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del Consell Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que reagrupava les Joventuts Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), les Joventuts Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH). Durant aquest any va fer nombrosos mítings al País Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.). En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga Lledó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on trobà feina de planxador. En 1941 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas Valois i Germinal Sentís Biarnau, defensà les posicions «col·laboracionistes». Membre de la Comissió de Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona Lliure (Marsella), especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional clandestí de París i amb altres companys (Manuel González Marín, Olegario Pachón Muñoz, Liberto Ros Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la CNT a la zona ocupada. Després de participar en els combats per l'alliberament de París entre el 19 i el 24 d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II Divisió Blindada del general Philippe Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera oficial, com altres companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros Garro, etc.). Després de l'escissió del moviment llibertari en 1945, s'arrenglerà amb les posicions del Subcomitè Nacional de tendència «col·laboracionista», en el Comitè Nord (Aurelio Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió tolosà España Libre. A finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe Pastor, José Mariño Carballada, Lorenzo Roig, Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de gener de 1948 fou un dels signants del manifest pro creació d'un Partit Llibertari. En 1957, sota els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a les posicions ortodoxes de la CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat Rodríguez en un edifici noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de París; posteriorment es traslladà a Bagnolet (Illa de França, França). Després de prohibir-li qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT «ortodoxa» i una mica enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico va morir el 22 de maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París (França) a resultes d'una malaltia als ronyons.

Daniel Berbegal Rico (1912-1965)

***

Antonio Escartín Gracia (1936)

Antonio Escartín Gracia (1936)

- Antonio Escartín Gracia: El 2 de març de 1911 neix a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil. Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[01/03] «L'Agitateur» - Tremiti - «Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Conferència de Goldman - Salvoche - Ponchia - Bagaglino - Russo - Godard - Antiglio - Witkop - Burcklé - Samblancat - Castelló - Catalán - «Ánxelu» - Labara - Continente - Wolf - Brualla - Vignoli - Ruíz de Pinedo - Berneri - Zarza - Vilarte - Salucci - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Lefèvre - Donnay - «Vileta» - Solomon - Aubron - Coutant

efemerides | 01 Març, 2024 11:17

[01/03] «L'Agitateur» - Tremiti - «Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Conferència de Goldman - Salvoche - Ponchia - Bagaglino - Russo - Godard - Antiglio - Witkop - Burcklé - Samblancat - Castelló - Catalán - «Ánxelu» - Labara - Continente - Wolf - Brualla - Vignoli - Ruíz de Pinedo - Berneri - Zarza - Vilarte - Salucci - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Lefèvre - Donnay - «Vileta» - Solomon - Aubron - Coutant

Anarcoefemèrides de l'1 de març

Esdeveniments

Capçalera de "L'Agitateur"

Capçalera de L'Agitateur

- Surt L'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses –el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael, Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 –l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números –l'últim el 18 de febrer de 1893–, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

***

Colònia penal de Tremiti

Colonia penal de Tremiti

- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci –nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)– i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

***

Capçalera del primer número de "Le Naturien"

Capçalera del primer número de Le Naturien

- Surt Le Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retour à la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

***

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà un èxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

***

Capçalera de "Lucifer"

Capçalera de Lucifer

- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat «Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

***

Full volant de l'acte

Full volant de l'acte

- Conferència de Goldman: L'1 de març de 1932 se celebra a la Musikersälen de Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya) la conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman «Das kind un seine feinde» (L'infant i els seus enemics). L'acte, emmarcat en una gira de conferències a Alemanya, va ser organitzat per l'Anarcho-Syndikalistischer Frauenbund (ASF, Lliga Anarcosindicalista de Dones).

Anarcoefemèrides

Naixements

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

- Fermín Salvochea y Álvarez: L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època –entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes– que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow –a qui va conèixer personalment– i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i amb ànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París –on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir– i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquesta època quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal, El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad –apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria, La Alarma, La Anarquía, Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo, El País, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia –oficialment «meningomielitis aguda»– i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquesta és casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterraren Bigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Albino Ponchia (1862-?)

***

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

- Alfredo Bagaglino: L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).

Alfredo Bagaglino (1868-1936)

***

Fitxa policíaca de Giuseppe Russo ("Bolletino delle Richerche" de l'1 de desembre de 1921)

Fitxa policíaca de Giuseppe Russo (Bolletino delle Richerche de l'1 de desembre de 1921)

- Giuseppe Russo: L'1 de març de 1873 neix en un vaixell a l'Atlàntic l'anarquista individualista Giuseppe Russo, també conegut com Joe Russo, L'Unico i Augustus Antonio Leon. Sos pares es deien Antonio Russo i Andromeda De Bernice. Segons les seves declaracions, el seu naixement, en ple mar a bord del vaixell que portava sos pares als Estats Units, no s'hauria notificat a cap municipi, però en altres ocasions declarà haver nascut a Chiaravalle Centrale (Calàbria, Itàlia). En 1908 treballava a les mines de carbó de Diamond i de Hammond (Indiana, EUA) i posteriorment, també de miner, a Colorado, Pennsilvània, Illinois, Bisbee (Arizona, EUA) i a la Federal Mine de Superior (Montana, EUA), entre altres indrets. També va fer feina d'obrer niquelador i va viure a Califòrnia (Los Angeles, Sacramento, Oakland, Engelmine, etc.). En 1911 formava part del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Los Angeles (Califòrnia, EUA) i engegà una campanya contra la repressió desencadenada a Catalunya arran dels fets de la «Setmana Tràgica». En 1913 col·laborà econòmicament des de Sacramento (Califòrnia, EUA) per a la construcció d'un monument a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia organitzat per la Universitat Popular de Luigi Molinari. Col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, fent servir els pseudònims L'Unico i Augustus Antonio Leon. En 1913 l'anarquista Luigi Parenti, des de les pàgines del periòdic Prolettario de Nova York (Nova York, EUA), l'acusà de ser un agent provocador i un espia i la polèmica que es desencadenà en la premsa llibertària nord-americana durà anys. Després d'una estada als EUA de 25 anys, en 1921 va ser expulsat del país. En 1922 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i va ser condemnat a set mesos i quinze dies de presó per «ultratges i amenaces als agents de la força pública». Considera un «irreductible enemic del regim feixista», va ser inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1926 va ser detingut per «activitat antifeixista», juntament amb els anarquistes Alfredo Bagaglino i Vittorio Messerotti, i condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Favignana (Sicília) i a l'illa de Lipari. En acabar la pena retornà a Torí i s'integrà en un grup anarquista (Giuseppe Baroni, Ilio Baroni, Spartaco Bastoni, Giuseppe Bollin, Eugenio Botto, Carlo Cacciolato, Antonio Garino, Giovanni Gravela, Ferdinando Milani, Mario Neggia, Giuntini Telemaco, Tilio Ticciati, etc.) especialitzat en organitzar expatriacions il·legals del país, en reclutar milicians per lluitar a Espanya i en la propaganda a fàbriques. El desembre de 1937 va ser detingut de bell nou per «activitat antifeixista i propaganda anarquista» i condemnat a confinament durant cinc anys a les illes de Ponça i Tremiti. Condemnat en quatre ocasions per negar-se a fer la salutació anarquista, en acabar la condemna va ser novament detingut i només aconseguí la llibertat en 1943 amb la caiguda del règim feixista. Durant l'època de la resistència, distribuí a les fàbriques de la regió el periòdic clandestí torinès Era Nuova (1944-1945). Després de la II Guerra Mundial va ser el promotor del «Fons per a l'Obra de Luigi Galleani», amb la intenció de publicar l'obra completa d'aquest propagandista anarquista. Giuseppe Russo va morir en 1957.

Giuseppe Russo (1873-1957)

***

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

- Armand Godard: L'1 de març de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Armand Alexandre Godard. Sos pares es deien Alexandre Félix Godard, pintor de la construcció, i Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es guanyava la vida com a electricista. El juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ells Étienne Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys que repartia exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i a la revolta; en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el periòdic llibertari La Libre Parole es tractava d'un agent provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure obligada a publicar una nota desmentint la pertinença d'aquest individu a la policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions anarquistes, però com que els informes policíacs no citen el nom és difícil de saber si es tracta de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força comú. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 20 del carrer Lepic de París. El 5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només va recobrar la llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895 va ser sortejat a Clichy (Illa de França, França), però va ser llicenciat de l'exèrcit per «alienació mental». El desembre de 1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques Berré, implicat en 1892 en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»; fabricava, amb aquest grup, monedes falses. El 4 d'octubre de 1897 s'instal·là amb Clotilde Adnet al número 175 de la plaça de la Station d'Uccle (Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la fabricació de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts, juntament amb Jacques Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El 25 d'abril de 1897 tots tres van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell condemnat a 12 anys de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys). El 3 de desembre de 1914 es casà a Clichy amb la professora de música belga Marie Hélène Raes i en aquesta època vivia amb sa mare vídua al número 100 del bulevard National de Clichy. El seu últim període va viure al número 9 del passatge de Saint Michel de París. Armand Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

Armand Godard (1875-1929)

***

Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)

Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)

- Primo Antiglio: L'1 de març de 1877 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo Antiglio –també citat Primo D'Antiglio o Primo Dantiglio. Sos pares es deien Alfonso Antiglio i Adelaida Corchiana. Marbrista de professió, d'antuvi seguí les idees col·lectivistes de Giuseppe Mazzini. Destacà per les seves tasques propagandístiques i es dedicava a la venda de periòdics i fullets anarquistes. El 20 de desembre de 1892 va ser detingut a Carrara quan escrivia als murs «Visca l'anarquia! Visca la Revolució social! Mort al Rei!». Va estar molt unit a l'anarquista Mario Larzoni. El 22 de febrer de 1896 va ser condemnat pel Tribunal de Massa i Carrara a dos mesos i mig de presó per «violències i rebel·lió contra els agents de la força pública». L'1 de mars –l'1 de maig segons altres fonts– de 1896 va ser detingut per «incitació a la vaga». Segons informes policíacs, que el consideraven «perillós», freqüentà els anarquistes posats en llibertat arran de l'amnistia del 14 de març de 1896. A principis de juliol de 1896 passà a Niça (País Niçard, Occitània) i s'establí al número 12 del carrer Emmanuel Philibert. Va ser contractat com a obrer per l'empresari marbrista Annibal Pesenti, establert a la plaça de la République de Niça, on treballà només tres dies. Abandonà el taller, juntament amb Filippo Bava, i marxaren cap a Marsella (Provença, Occitània). El 5 de setembre de 1896 va ser fitxat per la Comissaria Central de Niça. El 19 de setembre de 1896 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes amb residència fixa. En aquesta època vivia al camí de Ròcabilhiera (Provença, Occitània). El 20 de desembre de 1896 marxà amb tren cap a Carrara. El 17 de gener de 1897 va ser acusat per la policia italiana de complicitat, amb Carmelindo Bedaglio (Chioni), de temptativa d'assassinat del comissari de policia de Carrara Saltano, que dies abans havia detingut nombrosos anarquistes els quals havien assaltat i desarmat dos carrabiners; aquest comissari va patir quatre ganivetades i dos trets de revòlver. La policia italiana pensava que podia fugir cap a França via Còrsega. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

- Milly Witkop: L'1 de març de 1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes –la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

Milly Witkop (1877-1955)

***

Notícia de la detenció de Paul Burcklé apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 30 de gener de 1902

Notícia de la detenció de Paul Burcklé apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de gener de 1902

- Paul Burcklé: L'1 de març de 1885 neix a Dieuze (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França) l'anarquista i anarcosindicalista Paul Burcklé –també citat erròniament Burklé–, que va fer servir el pseudònim de Paul Changleur. Sos pares es deien Antoine Durcklé i Marie Louise Kramer. De nacionalitat alemanya, es guanyà la vida treballant d'obrer fuster en la construcció. Implicat en el robatori i l'assassinat per ofegament d'una rendista, Mathilde Gin (vídua Grobéty), el 24 de gener de 1902 a Nancy (Lorena, França), va ser detingut el 29 de març de 1902 a Dieuze, juntament amb son còmplice Eugène Adrien André. L'estat francès va demanar la seva extradició, però com a ciutadà alemany i menor d'edat no va ser autoritzada. Jutjat pel Tribunal Criminal Regional de Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França), va ser condemnat l'1 de maig de 1902 a 12 anys de presó per «robatori i assassinat» --Eugène Adrien André va ser extradit a França, jutjat i condemnat a mort l'agost de 1902. Tancat a la presó de Mulhouse (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França), va aconseguir fugir-ne i passar a França. L'Estat alemany va demanar la seva extradició, que en 1905 va ser rebutjada i posteriorment acceptada per l'Estat francès. Desertor de l'exèrcit alemany, en 1916 va ser detingut a Charlottenburg (Berlín, Imperi Alemany), moment en el qual va declarar anomenar-se Paul Changleur i ser de nacionalitat francesa, essent internat a la presó berlinesa de Moabit. En 1919 s'instal·là a Estrasburg, on milità en el moviment anarquista. Entre 1925 i 1934 col·laborà en Le Libertaire. En 1928 va ser nomenat secretari del Sindicat Lliure de Fusters d'Estrasburg. En 1930 col·laborà amb poemes en el periòdic d'Estrasburg Freie Presse. Sozialistisches Organ für den Nieder-Rhein und für Lothringen. En els anys trenta visqué al número 8 del carrer Hunswihr, al barri de Neudorf d'Estrasburg, i al número 17 del carrer Île-de-Epi, i formà part del grup d'Estrasburg de la Unió Anarquista (UA). Casat amb Caroline Kraus, l'11 d'octubre de 1934 tingué una filla, Francis. En 1937 figurava en un llista d'anarquistes de la Direcció General de Seguretat com a «terrorista» sospitós de cometre atemptats en els viatges oficials dels sobirans i personalitats polítiques estrangeres. Després de la II Guerra Mundial, sota el nom de Paul Changleur, fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) d'Estrasburg. En els anys cinquanta col·laborà en Le Combat Syndicalista i en els seixanta sostingué el periòdic Contre Courant, de Louis Louvet. Fou un dels qui va posar en contacte el militant anarquista René Fugler amb la Federació Local de la CNT espanyola en l'exili. Paul Burcklé va morir el 18 de febrer de 1968 a l'Hospital Universitari d'Estrasburg (Alsàcia).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Peincedé - Mañas - Rojo - Zabala - Fénéon - Bordes - Dumas - Radowitzky - Lara

efemerides | 29 Febrer, 2024 12:57

[29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Peincedé - Mañas - Rojo - Zabala - Fénéon - Bordes - Dumas - Radowitzky - Lara

Anarcoefemèrides del 29 de febrer

Esdeveniments

Errico Malatesta

Errico Malatesta

- Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia –un invàlid de guerra i un tramviaire– i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

***

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

- Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones –de 700 convocades– de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 –segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pere Esteve

Pere Esteve

- Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a «L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya «El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquesta època participà activament en les activitats del centre obrer barceloní «Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. Pel novembre del mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre novembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del «Grup Ferrer Guàrdia» –en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas–, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico, Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores, El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de  la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

- Francisco Rodrigues Franco: El 29 de febrer de 1879 neix a Faro (Farro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Rodrigues Franco, conegut com Chico Franco. Cap el 1910 s'instal·là a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal), on treballà de pescador i s'afilià a l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar), adherida a l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la fundació del local sindical dels seu ram, conegut com «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), a la Rua dos Trabalhadores do Mar, i fou un dels iniciadors de la pràctica de batejar les embarcacions de la Cooperativa de Pescadors amb els noms de militants anarquistes coneguts. Fou un dels principals militants que contribuïren a donar al sindicalisme local l'orientació anarquista que es consolidà fortament a Setúbal, que arribà a ser coneguda com la «Barcelona portuguesa». Durant sa vida animà tres importants i multitudinàries vagues, entre elles una de dones, que acabaren reprimides amb obrers morts. En 1918, en plena dictadura de Sidónio Pais, va ser detingut, juntament amb altres militants (Manuel Rebelo, Alftrdo Bilha, Norberto Valedo, José dos Reis Couto, Antonio Casimiro, José Quaresma, etc.), i torturat pel policia Ferraz. Després d'un temps a les masmorres del Govern Civil de Lisboa, va ser empresonat al Fort de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). En 1931, amb Jaime Rebelo, animà la gran vaga marítima, que passà a la història amb el nom de «Vaga dels 92 dies». Francisco Rodrigues Franco va morir cap el 1953 a Pedrouços (Maia, Porto, Portugal). Estava casat amb Sabina Lopes Condeça Franco i sa filla, Luísa Carmo Franco Elias Adão, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Leandro Arpinati

Leandro Arpinati

- Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de desembre de 1976

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 29 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1896 neix a Poissy (Illa de França, França) l'anarquista Serge Peincedé. Sos pares es deien Jules Peincedé i Léontine Marie Roger. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-lès-Tours. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. Es guanyà la vida com a empleat d'assegurances i visqué amb sa companya Renée –s'havia divorciat de Paulette Germaine Olme– un temps a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França). Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 al seu domicili de Passy-lès-Tours de Varennes-lès-Narcy (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-lès-Narcy.

***

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de març de 1976

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976

- Miguel Mañas Santiago: El 29 de febrer de 1904 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Mañas Santiago. Sos pares es deien José Mañas i Isabel Santiago. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, per la seva participació en la vaga de transports de Barcelona, va ser acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer propaganda anarcosindicalista fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França. Establert a Marsella (Provença, Occitània), formà par dels grups anarquistes d'exiliats espanyols de la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una cama. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. Al seu poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a Madrid (Espanya), on es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de Vallecas. Durant la Revolució espanyola formà part de la col·lectivitat d'Oliete, localitat que hagué d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi en la «Columna Los Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a França. En 1946 fou secretari adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT d'Híjar (Terol, Aragó, Castella) en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Legavin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal.

***

Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 9 d'octubre de 1975

Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975

- Josep Rojo Pegueroles: El 29 de febrer de 1904 neix Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Rojo Pegueroles. Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela Pegueroles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a França, on treballà de pagès. Josep Rojo Pegueroles va morir el 6 de juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo

Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo

- Consuelo Zabala Martínez: El 29 de febrer de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Consuelo Zabala Martínez. Nascuda al madrileny carrer de Tribulete, va créixer al castís barri de Lavapiés. Sa mare, Consuelo Martínez, era muy religiosa i son pare, Francisco Zabala, militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar de juliol de 1936 estudiava batxillerat amb una beca de 10 pessetes que li havia aconseguit el dramaturg Alejandro Casona. El febrer de 1937 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i va fer de mecanògrafa al local del madrileny barri de Chamartín d'aquesta organització. També va col·laborar en el periòdic Frente Libertario. En la segona meitat de 1937 va llegir tres conferències a la madrilenya «Unión Radio» que van tenir molt ressò (Labor a realitzar de los ateneos libertarios, Méjico nación hermana i Sacrifiquémonos por los niños). Després del triomf franquista, va ser empresonada per les seves activitats, especialment per aquelles conferències radiades i per haver ocupat el càrrec de secretària de les Joventuts Llibertàries de Chamartín el setembre de 1938. Empresonada a la massificada presó madrilenya de dones de Las Ventas, i encausada inicialment en el mateix sumari que les militants comunistes conegudes com «Las Trece Rosas», ella es va salvar de morir afusellada per les autoritats franquistes perquè va negar ser comunista, tot remarcant el seu pensament llibertari. El juny de 1940 va ser condemnada a sis mesos de presó per «ajuda a la rebel·lió» i alliberada a finals de 1940. En sortir va participar en activitats de solidaritat amb els presos, essent la intermediària entre ells i el Secretariat Intercontinental (SI) a l'Exili. Així una companya li va donar el nom d'un jove anarquista condemnat a mort perquè li escrigués i, d'aquesta manera, va conèixer qui seria son company de tota la vida, Ángel Urzáiz Simón –la pena de mort li va ser commutada després de tres anys de presó. Ambdós van treballar en el moviment anarquista clandestí i Ángel va ser detingut i empresonat a finals de 1947. Acusat d'intentar reorganitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va ser condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó, a complir al penal valencià de Sant Miquel dels Reis. Es va instal·lar amb els seus dos fills, José Ángel i Paco, a València (País Valencià) per estar més a prop de son company, treballant en un restaurant, fins que va ser alliberat en 1959. Van donar refugi Cipriano Mera fins que va poder fugir a França quan aquest va sortir de la presó i estava amenaçat de mort pels comunistes. Després de la mort de Franco va participar en la reorganització confederal i després de l'escissió de la CNT, va col·laborar amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 1998 va morir Ángel Urzáiz Simón i ella va patir problemes de salut durant els seus últims anys. Va prologar el llibre de María A. García-Maroto La mujer en la prensa anarquista. España (1900-1939) (1996). Consuelo Zabala Martínez va morir el 21 de març de 2004 al seu domicili de Móstoles (Madrid, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

- Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors –on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: L'Art Moderne, Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue Indépendante La Revue Moderniste, Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès "Cultura Proletaria" del 20 de març de 1948

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès Cultura Proletaria del 20 de març de 1948

- Vicent Bordes: El 29 de febrer de 1948 mor a Phoenix (Arizona, EUA) l'anarquista Vicent Bordes. Havia nascut cap el 1896 a València (València, País Valencià). Emigrà als Estats Units i s'establí a l'Estat de Connecticut, on fundà agrupacions i nuclis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt del pit, cap el 1944 els metges l'aconsellaren establir-se a Phoenix per si podia millorar la salut.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari "L'Écho d'Alger" del 31 d'agost de 1935

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 29 de febrer de 1952 mor a Masamet (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Havia nascut el 6 de juny de 1898 al III Districte de Lió (Arpitània). Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup «Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS