Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 22 d'abril

Esdeveniments

- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta sense èxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàlia quan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

- Conferència «Actualitat de l'anarquisme»: El 22 d'abril de 1959 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) la conferència-debat «Actualité de l'anarchisme» (Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació Anarquista (FA) de la regió parisenca, hi van intervenir Daniel Guérin, Charles-Auguste Bontemps, Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice Laisant (Hemel).

Naixements

- Domenico Gallea: El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el jornaler anarquista Domenico Gallea, també citat en la seva transcripció francesa com Dominique Galléa. Sos pares es deien Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a França i per les seves activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Hinke Bergegren: El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptor és autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

- Luigi Lucheni: El 22 d'abril de 1873 neix a París (França) l'anarquista defensor de la «propaganda pel fet» Luigi Lucheni (o Luccheni). Sa mare, Luigia Lacchini, era una pobra serventa italiana de Bedonia (Parma) probablement embarassada del senyoret i per amagar la seva vergonya va fugir a França. Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament el llinatge Lucheni en comptes de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. Més tard el nin serà enviat a Itàlia a diversos orfenats i cases d'acollida. Més endavant, farà diverses feinetes abans de servir l'Exèrcit durant tres anys i mig, participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà un temps després de llicenciat. Però quan es va adonar que la societat no està feta per als pobres, va emigrar a Suïssa, on coneixerà les idees anarquistes i serà fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballarà en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la «propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada --Luigi no tenia diners ni per comprar un ganivet--, l'anciana emperadriu Eisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 12 de novembre de 1898, es reivindicarà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, Lucheni va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar: «Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Luigi Lucheni aprofitarà la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començarà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, Luigi es revoltarà i patirà en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni perquè la víctima era una dona.

***

- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neix a Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

- Gelindo Zanasi: El 22 d'abril de 1892 neix a Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gelindo Zanasi. Va començar a militar en el moviment llibertari quan encara era adolescent. En 1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda antimilitarista. Es guanyava la vida com a paleta. Ente 1920 i 1923, com a membre dels «Arditi del Popolo», participà activament en les lluites contra la pujada dels feixisme i per això va ser detingut en diferents ocasions. L'octubre de 1923, fugint de la repressió, s'exilià a França. Després de l'assassinat de Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar part de la Centúria «Camicie Rosse» (Camises Roges) a París, que agrupava militants antifeixistes italians. En 1926, amb altres militants italians, participà en l'expedició militar de Francesc Macià Llussà per proclamar la República Catalana, coneguda com els «Fets de Prats de Molló». Després del fracàs de la invasió, va ser detingut a França i expulsat. Marxà cap a Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element perillós», relacionant-se amb anarquistes refugiats en aquell país (Gigi Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932 retronà a França i s'establí a Tolosa de Llenguadoc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya i es presentà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Al front d'Aragó s'encarregà d'una metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette Mercier). El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre fou repatriat a França. Poc després retornà a la Península, on en 1938 va ser nomenat capità. Amb el triomf franquista passà França. Quan la declaració de guerra amb Alemanya, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser extradit a Itàlia. Jutjat per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser condemnat a quatre anys de deportació a Ventotene. Poc després va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), del qual va ser alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI) de Bolonya. Després del II Congrés de la USI celebrat entre el 6 i el 7 de gener de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb Generoso Procaccini, secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a Bolonya. En aquesta època col·laborà assíduament en el periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i el 2 de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés Nacional de la USI celebrat a Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Adrien Perrissaguet: El 22 d'abril de 1898 neix a Mas Loubier, barri obrer de Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Adrien Perrissaguet. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el «Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure --l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra--, va ser considera com a «perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes --llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball  Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les «Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació --havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto-- el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 4 de gener de 1972 a l'hospital de Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Lougat.

Adrien Perrissaguet (1898-1972)

***

- Joan Manent i Pesas: El 22 d'abril de 1902 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va morir el 9 de febrer de 1984 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

Joan Manent i Pesas (1902-1984)

Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

***

- José Broto Roldán: El 22 d'abril de 1918 neix a Albalate de Cinca (Osca. Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Broto Roldán. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 15 anys va ser empresonat a Osca a causa de la seva participació en la insurrecció llibertària del 8 de desembre de 1933. Un cop lliure gràcies a la seva curta edat, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser voluntari en la «Columna Durruti» i marxà cap al front d'Aragó. Després de la militarització, va ser nomenat tinent de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). Amb el triomf franquista, passà a França per Puigcerdà i fou internat a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i al camp de concentració d'Argelers. En 1940 trobà son germà Domingo, que també havia estat voluntari al front abans de ser enviat a Lleida per una malaltia. Ambdós s'instal·laren a Nevers (Borgonya, França), on reberen la notícia de l'assassinat de sa mare a mans dels feixistes el maig de 1938. José Broto, que tingué contacte freqüent amb Ricard Sanz García, comandant de la 26 Divisió, milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de Nevers. José Broto Roldán va morir el desembre de 1992 a Nevers (Borgonya, França).

José Broto Roldán (1918-1992)

Defuncions

- Oscar Neebe: El 22 d'abril de 1916 mor a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Havia nascut el 12 de juliol de 1850 a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA). Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d’apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).

***

- Joaquín Barón Arazo: El 22 d'abril de 1943 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Havia nascut el 23 de juliol de 1907 a Azara (Osca, Aragó, Espanya). Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot» –altres  fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.

***

- Leandro Arpinati: El 22 d'abril de 1945 mor a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Havia nascut el 29 de febrer de 1892 a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia). Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

***

- Diego Franco Cazorla: El 22 d'abril de 1947 es afusellat a Pasaia (Guipúscoa, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Diego Franco Cazorla, més conegut pel seu pseudònim literari d'Amador Franco. Havia nascut el 14 de març de 1920 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una humil família que vivia al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, fou el tercer de cinc germans (dues nines i tres nins) i només va fer els estudis primaris. A partir de 1932 compaginà la seva feina d'aprenent de torner de fusteria amb l'assistència a les classes nocturnes de l'Escola Racionalista que regentava l'anarquista Severino Campos Campos i la seva companya Igualdad Ocaña Sánchez. Quan tenia 13 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries de la Torrassa i prengué part en les tertúlies dels militants anarquistes d'Hostafrancs. En 1934 participà com a orador en el seu primer míting, un d'afirmació anarquista organitzat pels rajolers de la Torrassa. Des de 1935 formà part, amb Vicente Rodríguez García (Viroga), Ramón Monterde i altres, de la llibertària Federació Estudiantil de Consciències Lliures, de la qual sorgí la iniciativa de crear una Universitat Popular l'any següent. Participà activament en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936, especialment en l'assalt de la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Aragó com a milicià de la Columna «Roja i Negra», on exercí tasques propagandístiques. Després de lluitar al front d'Osca (Carrascal, Monte de Aragón, Siétamo, etc.), participà en l'organització de les col·lectivitzacions aragoneses. En aquesta època destacà com a orador i col·laborà en Acracia (Lleida), Frente y Retaguardia (Barbastre), Boletín Ateneo de Sants (Barcelona), Esfuerzo (Barcelona) i Ruta (Barcelona). Unit al grup de les Joventuts Llibertàries contràries al col·laboracionisme governamental, ingressà, amb Josep Peirats Valls, en el grup «Los Irreductibles», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 14 de febrer de 1937, representant les Joventut Llibertàries del Front d'Aragó, parlà, amb Fidel Miró, Alfredo Martínez Hungría, José Grunfeld i altres, en el grandiós míting del Front de la Joventut celebrat a la barcelonina plaça de Catalunya. El maig de 1937 assistí al Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà a Barcelona. En aquest 1937 va fer mítings, amb Ramón Liarte, Santana Calero i altres, a Barcelona i ocupà la Secretaria de Cultura i Propaganda del Comitè Regional de Catalunya i Balears de l'FIJL. També aquest any publicà, amb altres, el fullet Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución. A començaments de 1938, amb Josep Peirats, assistí com a delegat del Comitè Regional al Congrés Peninsular de l'FIJL celebrat al Teatre de la Metal·lúrgica de València, on defensà l'anticol·laboracionisme. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, fent-se passar per basc, va anar voluntàriament al camp de concentració de Gurs per preparar, amb companys èuscars, la lluita clandestina a la Península. Durant la II Guerra Mundial va fer costat grups de la Resistència francesa i en acabar el conflicte ajudà a la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), sempre reivindicant les posicions anticol·laboracionistes. En aquests anys es guanyà la vida com pogué (pagès, fuster, oficinista, infermer, etc.). El 22 de març de 1944 assistí al clandestí Ple de Muret i l'octubre d'aquell any al Congrés de Tolosa de Llenguadoc, a més del I Congrés de l'MLE celebrat a París el maig de 1945. En aquest últim any, va fer mítings a Sant-Etiève i a Carcassona i publicà a París un recull de la seva obra poètica sota el títol Consejas y poesías. Ben aviat s'integrà en grups d'acció antifranquistes en l'interior de la Península i creuà repetidament la frontera pirinenca en missions orgàniques i de propaganda. En 1946 creuà els Pirineus amb Raúl Carballeira Lacunza amb l'encàrrec de rellançar les Joventut Llibertàries en l'interior i d'editar el seu òrgan de premsa clandestí Ruta. El juliol de 1946, en una nova missió, va ser detingut per la Guàrdia Civil amb Antonio López Montes a l'estació d'Irun quan intentava passar clandestinament a la Península; portaven gran quantitat de propaganda, un aparell transmissor-receptor TSH i 30.000 pessetes. Després de ser torturats durant mesos a la caserna d'Ondarreta, van ser jutjats en consell de guerra a la caserna de Loiola de Sant Sebastià i condemnats a mort el 21 d'abril de 1947. Ambdós havien de ser executats oficialment el 30 d'abril, però durant la nit del 21 al 22 d'abril van ser portats amb camió a un camp obert de Pasaia (Guipúscoa, País Basc) i afusellats per un escamot de falangistes.

Diego Franco Cazorla (1920-1947)

Actualització: 22-04-14

Anarcoefemèrides del 21 d'abril

Naixements

- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà  la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya i les seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya). Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

***

- Anselmo L. Figueroa: El 21 d'abril de 1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

- Agustín García Álvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La Felguera (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín García Álvarez (1899-1965)

***

- Bernabé García Polanco: El 21 d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva infància freqüenta l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70 Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939, aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del port, cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers. Internat al camp de concentració francès de Morand enmig del desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé. Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a Göteborg. Després s'enrolarà com a marí mercant al vaixell Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres marítims més famosos de la història, només superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ). És detingut el 1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a Canadà i com a apàtrida feia feina a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps després, marxarà a Puerto España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans penúries econòmiques. Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar en Cenit (1995-1999), CNT (1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Force, Ráfagas i Umbral, de Montreal. Així mateix va escriure diversos llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa, 1989), El hombre de Cádiz, Pensamientos ácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos de un viejo luchador, Un viejo marino, Por tierra de señoritos, El Profeta, Papá Perro, El pastor de Ejea o Cosas marineras. Bernabé García Polanco va morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa (Aragó, Espanya).

Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)

Defuncions

- Raymond Callemin: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Havia nascut el 26 de març de 1890 a Brussel·les (Bèlgica). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

- Élie Monier: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Élie Étienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Havia nascut el 20 d'agost de 1889 a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) en una família pagesa. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

- André Soudy: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Havia nascut el 25 de febrer de 1892 a Beaugency (Centre, França) i va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

- Armando Ródenas: El 21 d'abril de 1921 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Armando Ródenas Villalba. Havia nascut cap al 1888. Afiliat al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, destacà en la seva tasca en el Comitè Pro Presos. Era cosí dels germans Ródenas Domínguez (Libertad, Progreso i Volney), que formaven un grup d'acció i de defensa confederal. El 16 de febrer de 1921 patí un atemptat al carrer barceloní de Rocafort, cantonada amb el de Sepúlveda, a mans de pistolers del Sindicat Lliure. Ferit de gravetat amb quatre trets al cos, Armando Ródenas va morir dos mesos després, el 21 d'abril de 1921 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) on havia estat ingressat. Encara que les autoritats van dir que ell també formava part del grup d'acció dels seus cosins, la veritat és que sempre s'havia mantingut al marge i fou assassinat pel simple fet de pertànyer a aquesta destacada família anarcosindicalista. 

***

- Auguste Garnery: El 21 d'abril de 1935 mor a Saclas (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste Garnery, conegut sota el pseudònim Garno. Havia nascut el 3 de juliol de 1865 a Roche-et-Raucourt (Franc Comtat, França). En 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc.  Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» --crida antimilitarista als joves conscrits--, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap el 1911 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. En 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens.

***

- Manuel Díaz Pan: El 21 d'abril de 1947 --algunes fonts citen erròniament el 15 de maig de 1947-- cau abatut a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista Manuel Díaz Pan, conegut com Rogelio i Casado. Havia nascut cap al 1926 a Os Castros (La Corunya, Galícia) i vivia a Cambre, on feia de fuster. En maig de 1946 formava part d'un grup guerriller itinerant que actuava per terres gallegues i del qual formaven part Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), Avelino Rivas Pombo (Edelmiro), Antonio Seoane Sanchez (Julián), José Gómez Gayoso (Pepe), José Piñas Pons i Amador Rodríguez Pan (Pimentel). Aquest grup estava enquadrat en l'«Agrupación Pasionaria», antiga IV Agrupació de Guerrillers de Galícia, comandada per Manuel Ponte Pedreira (Pintor). El 26 de juny de 1946 fou un dels set supervivents de l'atac de la Guàrdia Civil contra el destacament guerriller «Santiago Álvarez» a Milreo (Fervenzas, Aranga, La Corunya), on moriren Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), Lisardo Freijo (Teniente Freijo) i José Doldan Don. El 18 d'agost de 1946 participà amb Francisco Rey Balbis (Moncho), Antonio Seoane Sánchez, José Pedereira de las Iglesias (Tomás Padilla), Amador Domínguez Pan (Pimentel), Mery Pin Pan i Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire) en el mortal atemptat contra el falangista Manuel Doval Lemat a Cambre. Manuel Díaz Pan fou abatut el 15 de maig de 1947, amb Manuel Ponte Pedreira (Pintor) i Manuel Rodríguez Suárez (O Asturiano) a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya, Galícia), quan es preparaven per atacar Órdenes.

***

- Giuseppe Pasotti: El 21 d'abril de 1951 mor a Tunísia el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Havia nascut el 10 de febrer de 1888 a Conselice (Romanya, Itàlia) i era fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària --«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--, retornà a Tunísia, on morí.

***

- Aldino Felicani: El 21 d'abril de 1967 mor a Boston (Massachusetts, EUA) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. Havia nascut el 15 de març de 1891 a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia). En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per «propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompez les rangs (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) --ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston.

Continua...

---

>

Anarcoefemèrides del 20 d'abril

Esdeveniments

- Acte SIA: El 20 d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se celebra al teatre Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons, consistí en el passi de pel·lícules, un espectacle de varietats i en el parlament de diversos oradors.

***

- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.

***

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) la conferència pública de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à l'Église. Le Planning Familial et l'avortament» (Enfront de l'Església. La Planificació Familiar i l'avortament), organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de la Federació Anarquista (FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de Lapeyre de l'avortament el portarà a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs francesa s'aprovà gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.

Naixements

- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (o Georges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918 és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertament i d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revista Societat Lliure, òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores en Le Libertaire i en L'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literari Missal i Volia (Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).

***

- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grup àcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).

***

- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyama és el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat «Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).

Defuncions

- Antonio Gil Oliver: El 20 d'abril de 1948 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut com Antonio Sancho Agorreta. Havia nascut el 27 de gener de 1921 a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya). Durant els anys quaranta participà en els grups d'acció anarquistes que operaven a Catalunya. Partidari de la línia més radical d'enfrontament contra el franquisme, va fer costat la creació del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El 12 de juliol de 1947 participà, amb José Pareja Pérez (Parejilla) i José Villegas Izquierdo, en l'execució del confident Eliseu Melis Díaz; fou ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap després que aquest ferís mortalment José Pareja. Amb José Villegas requisà una camioneta per transportar Pareja a casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital Clínic perquè fos intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí tres dies després a conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil Oliver va morir el 20 d'abril de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un camió. La seva parella, Maria Assumpció Calvó Grané, esdevingué la companya del també guerriller llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo), amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.

Antonio Gil Oliver (1921-1948)

*** 

- Fernand Planche: El 20 d'abril de 1974 mor a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta, l'escriptor i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut com Fernand Granier. Havia nascut el 12 de febrer de 1900 a Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia, Occitània). Fill d'un modest artesà, que morí poc després del seu naixement, també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts, s'instal·là a París. Després va fer el servei militar com a mecànic d'aviació a Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois al III Congrés de la Unió Anarquista (UA). Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció de Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París. En 1934, amb Émile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935. També col·laborà en La Brochure Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme). Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé; després fou internat com a «mesura administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta, els detinguts van ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà sa companya Laure i es posà a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a Alemanya i marxà a Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París. El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action. Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin. El febrer de 1948 publicà Durolle --reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner --redactà el pròleg i Émile Armand el prefaci. La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova guerra, emigrà amb sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances. En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac. Després va comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat. Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn.  

Fernand Planche (1900-1974)

Actualització: 20-04-14

Anarcoefemèrides del 19 d'abril

Esdeveniments

- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista i íntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.

Monument a Francesc Layret

Naixements

- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 d'abril de 1926 va morir a Rouen (Alta Normandia, França).

***

- François Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Léon Denollet, citat a vegades com Denolet o Donolet. Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant: «La Revolució Social! A cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el condemna.» Fou gerent del periòdic anarquista Le Bandit du Nord (1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en l'anomenat «Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar contra la policia quan el volia detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el 17 de desembre de 1890 per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i a la relegació.

***

- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obrera és el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) --les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) --en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la «Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar en Mundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).

Juana Rouco Buela (1889-1969)

***

- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). Miguel García Vivancos va morir el 23 de gener de 1972 a Còrdova (Andalusia, Espanya) en viatge de vacances.

Miguel García Vivancos (1895-1972)

Obres pictòriques de Miguel García Vivancos

Defuncions

- Juan Galán Rodríguez: El 19 d'abril de 1884 es executat a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) el pagès Juan Galán Rodríguez. Havia nascut cap al 1832 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) i era capatàs d'una vinya del lloc anomenat «Pago del Hambre» de Jerez. Va ser implicat en el crim de la taverna del camí de Trebujena, tercer dels sumaris instruïts contra l'anomenada «La Mano Negra» i jutjat en l'últim del judicis d'aquesta «societat secreta» anarquista. La veritat és que no hi havia cap indici que apuntés a la militància llibertària de Galán, però es va veure immers en aquest muntatge politicojudicial que foren els processos contra «La Mano Negra». Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1882, quan les detencions de militants anarquistes andalusos de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) es comptaven per centenars, Juan Núñez Chacón, taverner de la «Venta de Trebujena», i la seva esposa María Labrador Sánchez, aleshores embarassada, van ser assassinats a punyalades. En la topada el client Manuel Roman Ortiz resultà mort d'un tret disparat per Núñez i d'antuvi es pensà que era un dels assaltants. Galán va ser detingut l'endemà ferit en una mà; aquest, que era sord, havia estat implicat feia temps en la mort d'una anciana, però havia estat absolt. Sota tortura Galán confessà el crim i la seva pertinença a «La Mano Negra» i implicà quatre habitants de Jerez (Francisco Moyuelo, Juan Morón, Andrés Marejón i Francisco el Roten), però van ser poc després alliberats i només ell va ser processat. D'aquesta manera, un crim comú --probablement una discussió sobre la substitució de la tradicional falç de podar vinyes per una nova tisora que resultava més productiva i rendible per als patrons i que per aquest motiu estava boicotejada per l'FTRE-- es transformà en un crim polític. El judici començà el 18 de setembre de 1883 a l'Audiència de Jerez i el 22 d'aquell mes Galán va ser condemnat a mort per doble assassinat i per avortament. La sentència va ser ratificada pel Tribunal Suprem. Juan Galán Rodríguez va ser garrotat el 19 d'abril de 1884 a la plaça del Mercat de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), on justament hi vivia. Molts camperols i treballadors van fugir de la ciutat per no viure l'ambient de l'execució. Sis fusters de la ciutat van ser detinguts perquè es van negar a construir el cadafal del garrot i el desembre de 1884 Francisco Vázquez García, mestre fuster de Jerez, va ser condemnat per l'Audiència de Jerez a un mes i un dia d'arrest i a 125 pessetes de multa per aquesta solidària negativa.

***

- Antoni Franquesa Funoll: El 19 d'abril de 1950 cau abatut a Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya) el guerriller antifranquista llibertari Antoni Franquesa Funoll --citat, a vegades, Fonoll--, també conegut com El Toni, Ton, Felipe o Niño. Havia nascut en 1920 a Vic (Osona, Catalunya), però altres fons citen 1921 a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona, Catalunya). El 19 de juliol de 1936 s'incorporà a les milícies de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), l'organització juvenil del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), on romangué fins que passà a la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular després de la militarització de les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on retrobà son pare, antic dirigent sindicalista que acabarà afusellat pels nazis. Aconseguí fugir del camp i, immediatament després, s'incorporà a la lluita antifranquista a l'interior de la Península. En 1941 va ser detingut i va estar tancat a la presó Model de Barcelona fins al 1944. De bell nou a França, durant anys va ser enllaç del POUM i la Confederació Nacional del Treball (CNT) i «guia de frontera», traslladant militants antifranquistes d'una banda a l'altra de la frontera. Bon coneixedor del Pirineu català, també va fer serveis per al Deuxième Bureau, el servei d'informació de l'Exèrcit francès i de la Resistència. Desvinculat del POUM perquè utilitzava els passos fronterers per a fer contraban, s'afilià a la CNT del sector «apolític», i, sembla ser que arran d'haver conegut a la presó el guerriller llibertari Celedonio García Casino, s'afegí als grups d'acció anarquistes. El juliol de 1948 creuà la frontera amb Josep Lluís Facerías (Face) i participà en un atracament a Barcelona. Després retornà a França, però el 26 d'agost de 1949 va ser ferit --un tret a la boca i un altre al braç amb fractura-- en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil a la frontera pirinenca i on moriren Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino. El març de 1950 retornà a la Península amb Facerías i intervingué en diverses accions, com ara la col·locació d'una bomba l'1 d'abril («Día de la Victoria») i l'atracament frustrat realitzat el 17 d'aquell mateix mes. El 19 d'abril de 1950 Antoni Franquesa Funoll, Cèsar Saborit Carrelero i Facerías atracaren un forn de pa a Cerdanyola; el grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil en un control de carreteres a prop de Santa Maria de Montcada i Franquesa caigué abatut mentre Saborit i Facerías aconseguiren fugir camps a través sota una pluja de bales. Franquesa, en morir, tenia dos bessons molt menuts.

Antoni Franquesa Funoll (1920-1950)

***

- Violeta Fernández Saavedra: El 19 d'abril de 2005 mor a Puebla (Puebla, Mèxic) la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Havia nascut el 30 de juny de 1913 a Santa Clara (Villa Clara, Cuba). Néta de l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la Península i, després d'un temps a Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan decidí ingressar a l'Escola Normal de Mestres s'adonà que no tenia documentació legal i argumentà que la seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou registrada oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya). Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretària en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu «Sol y Vida». Durant la Revolució espanyola treballà de mestra per al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el col·legi que s'instal·là als locals expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció Pública l'encomanà l'evacuació de 50 infants que portà a París (França). A Colombes (Illa de França, França) dirigí una escola on estudiaven 70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el destacat militant anarquista Aurelio Fernández Sánchez, i impartí la docència a l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic, també conegut com Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic), on treballà en una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son company a França i participà força en el moviment llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als «reformistes». En la dècada dels setanta retornà a Mèxic i col·laborà en els periòdics La Jornada i La Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a conseqüència d'una afecció respiratòria.

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

Actualització: 19-04-14

Anarcoefemèrides del 18 d'abril

Esdeveniments

- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà --l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

***

- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.

We have fed you all a thousand years

***

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer --del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats--, Pablo Ruiz --delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti--, Jaume Balius Mir --promotor de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti»--  i Francisco Carreño --membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) --militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona--, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà en últim lloc i al qual se'l demanà «moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».

Naixements

- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina --havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut-- per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).

***

- Alexander Granach: El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890- 1945)

***

- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Malí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

***

- Joan Vicente Castells: El 18 d'abril de 1921 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Vicente i Castells. Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquesta època animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortíz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic --Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura, CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.-- i obres monogràfiques --La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Los íberos de Puig Castellar (2001, amb Àngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicà Recull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular.

Joan Vicente Castells (1921-2010)

Defuncions

- Jaume Escalé Trillo: El 18 d'abril de 1940 es afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Escalé Trillo --a vegades els seus llinatges se citen erròniament com a Escabe i Filló. Havia nascut en 1905 a Cal Garrelles d'Arbeca (Garrigues, Catalunya). Quan era un infant s'instal·là a Madrid. Ferroviari de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou un dels fundadors durant la II República de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària. El maig de 1932 fou detingut a Sallent. L'abril de 1936 retornà a Lleida per tenir cura de sa mare. Va ser secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT de la Zona VIII --entre 1936, en substitució de Cèsar Broto Villegas, i mitjans d'octubre de 1937, en què deixà el càrrec, que fou ocupat per Sirio del Solar, provinent del País Basc--, i membre del Comitè de Salut Pública i del Tribunal Popular. La seva tasca propagandística destacà des del punt de vista radiofònic. El 5 de novembre de 1936, en el Ple de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT de Lleida, es mostrà partidari del reclutament forçós i de la militarització. Entre el 6 de novembre i el 30 de desembre de 1936 formà part, en nom de la CNT-FAI, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT de Lleida --els altres membres en van ser Félix Lorenzo Páramo i Miquel París (CNT-FAI) i Queraltó, Lluís García-Lago i Josep Arias Bringola (UGT-PSUC). El 29 de novembre de 1936 va fer mítings, representant la CNT en aquest Comitè d'Enllaç, a Tàrrega i a Cervera, amb Francesc Tomàs (FAI), Rafael Aleñar (UGT) i Lluís García-Lago (PSUC). El 29 de gener de 1937 participà a Barcelona en el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals de la CNT. El 3 de març de 1937 fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Lleida, tot i que va deixar aquest càrrec després de la forta crisi municipal del consistori lleidatà de maig del mateix any, quan comunistes i anarquistes abandonaren el govern municipal. El 28 de març de 1937 participà en la creació de l'Ateneu Llibertari de Lleida, formant part de la directiva com a membre de la seva Secció de Propaganda.  El 12 de juny de 1937, com a secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT, elaborà un informe per al Comitè Nacional confederal on es queixava de les campanyes contrarevolucionàries que el sindicat patia arran dels «Fets de Maig» de 1937, fet que suposava una pèrdua constant d'afiliats especialment al camp, i on criticava l'actitud del comissari Francesc Viadiu, que afavoria els discursos anticonfederals. El juliol del 1937 mantingué una forta polèmica en el periòdic Acracia, amb el suport d'Agustí Villas, en contra de la versió aportada per Francesc Viadiu sobre la detenció del xofer de Raimundo Villafañes, representant del Consell Regional de Defensa d'Aragó. També fou comissari de batalló. Jaume Escalé Trillo va ser detingut per les tropes feixistes, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió» el 19 d'octubre de 1939 i afusellat el 18 d'abril de 1940 a la presó de Lleida (Segrià, Catalunya).

***

- Vittorio Morneghini: El 18 d'abril de 1945 mor al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a Milà (Llombardia). Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

- Mark Haldimann: El 18 d'abril de 2007 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Havia nascut el 24 d'octubre de 1954 a Suïssa. Va créixer a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del «Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressió Noir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits.

Actualització: 18-04-14