Efemèrides anarquistes
efemerides | 23 Març, 2023 13:48
Anarcoefemèrides del 23 de març
Esdeveniments
Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)
- Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades –el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870–, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job i Étienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.
Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)
Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
***
Portada del primer número de Lux
- Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada, òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.
***
Capçalera del primer número de L'action anarchiste
- Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser «obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia: «Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.), desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.
***
Interior del teatre Diana després de l'atemptat
- Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.
***
Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu
- I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari «Els Gnomos». Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria «Els Gnomos».
Naixements
Anselme Bellegarrigue
- Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern és la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.
***
Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889
- Albert Nicolet:
El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna,
Suïssa) l'anarquista Albert
Nicolet, també conegut com Metternich.
Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), es posà a
treballà en la indústria rellotgera a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
Membre de la secció local de la Federació del
Jura de l'Associació
Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre
del seu
Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors,
Frédéric Graisier i
Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger,
reconstituí la
Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa).
En aquests anys col·laborà
en el periòdic Le
Révolté de Ginebra.
Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada
del cartell, a les
principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.), del Manifest dels anarquistes
suïssos, del qual Jean Grave imprimí a
París (França) 10.000 exemplars.
Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda
pel fet», denunciava les
expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes
estrangers,
s'oposava a la creació del càrrec permanent de
procurador general de la
Confederació Suïssa i al reforçament de
la policia política. Els presumptes
responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal
Federal,
reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text,
que havia estat
redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds;
Félicien
Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser
acusat de
difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner,
Marc
l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois,
Rieser, Meyrat, Marthe
Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la
difusió del
cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja
que el Codi
penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social
i
polític. A partir de 1890 s'encarregà
d'administrar a Suïssa les vendes i
subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb
Alcide Dubois i Jules Coullery de
Saint-Imier, redactà el fullet Les
anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat
anònimament a Ginebra. Formà
part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que
lluità contra el socialisme
reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós
distribuïren un manifest, signat
pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els
obrers a distanciar-se d'allò
que havia esdevingut el Dia del Treball, una
«processó pacífica que porta al
fang parlamentari». En 1895 envià breus
corresponsalies de Suïssa per a Les
Temps Nouveaux de París i aquest
mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou
expulsat per anarquista
del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup
Llibertari
de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905
a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
***
Redacció de Les Temps Nouveaux
- André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també en L'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França).
***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Girard apareguda en el diari
parisenc Le
Soleil del 28 d'abril de 1912
- Alexandre
Girard: El 23 de
març –algunes fonts
citen erròniament el 28 de març– de
1877
neix a Saint-Brisson-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista
i sindicalista
revolucionari Alexandre Henri Girard. Sos pares es deien Magloire
Girard,
jornaler, i Lucrèce Hélène
Colas.
Xofer de professió, milità, ben igual que son
germà petit Maurice Girard –protagonista en 1908
de l'anomenat «Cas
Girard-Jacquart»–, en el Sindicat de Xofers
d'Automòbils de la Confederació
General del Treball (CGT) de París (França). Els
dos germans treballaven de
taxistes a París amb un automòbil
matrícula 279 U-3. En 1910 militava en el
Comitè de Defensa Social (CDS) i en 1911 entrà a
formar part de la Federació
Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època
vivia al número 6 de l'impàs
Gravel de Levallois-Perret (Illa de França,
França), amb son germà Maurice
Girard i la companya d'aquest, la costurera Berthe Bourgoin, la filla
de la
parella, i els companys Émile Dulac i Albert Jacquart. El 27
d'abril de 1912 va
ser detingut a Levallois-Perret en l'anomenat «Cas dels
Bandits de l'auto» («Cas
Bonnot»), sota l'acusació d'haver refugiat Jules
Bonnot, però finalment no va
ser processat. El 21 de febrer de 1914 es casà al XIII
Districte de París amb la domèstica
Marie Henriette Girard. En aquesta època, i fins la resta de
sa vida, visqué al
número 8 del carrer Wurtz, juntament amb son
germà Maurice Girard. En 1914 va
ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes
i mobilitzat en la V Secció
d'Infermers Militars. En 1919 pertanyia al CDS. El 16 de maig de 1931
va ser
esborrat del «Carnet B». El 15 d'octubre de 1932 sa
companya Marie Henriette
Girard va morir. En aquesta època sembla que militava en la
socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Alexandre Girard va morir
el 10 de
juny de 1934 al seu domicili del XIII Districte de París
(França). El
periodista anarquista Réne de Marmande li va retre una
sentida necrològica en
la primera plana del diari parisenc Le
Peuple del 17 de juny de 1934.
La
família Bizeau (Maciac, 1926): Eugène, sa mare,
Anna, Claire (tres anys) i Max (vuit anys)
- Anne Bizeau: El 23
de març de 1882 neix a Tremolha
(Alvèrnia, Occitània) la mestra
llibertària, feminista, pacifista i
sindicalista revolucionària
Adélaïde-Françoise
Chambonnière, més coneguda com Anne
Chambonnière i Anne
Bizeau, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Jean
Chambonnière, esclopaire, i Anne Spinoux.
Després de fer estudis a
l'Escola Primària Superior i seguir estudis superiors,
esdevingué mestra i exercí
a Menet i a Maciac (Alvèrnia, Occitània). En 1905
va fer costat el «Manifeste
des Instituteurs Syndicalistes» que reivindicava la
independència dels mestres
davant els inspectors estatals. Entre el 28 i el 30 de març
de 1907 assistí al
Congrés de Nantes i s'adherí a la
Federació Nacional de Mestres de la
Confederació General del Treball (CGT), la qual en 1915
esdevingué Sindicat de
Mestres. Des de 1910 va ser corresponsal de la revista L'École
Émancipée. En 1912 era la
secretària adjunta de l'Amical
dels Mestres d'Ensenyament Primari Públic del departament de
Cantal i defensà
Gabrielle Bouët, Hélène Brion i
François i Marie Mayoux, perseguits per les
seves idees pacifistes. Fundà el «Grup Feminista
de Cantal», de la qual va ser
secretària durant la Gran Guerra, reivindicant el pacifisme
–un germà seu morí
al front en 1917. Conegué a través dels
periòdics anarcoindividualistes d'E.
Armand el poeta i cançonetista anarquista Max
Eugène Bizeau, amb qui es casà el
28 d'octubre de 1916 a Maciac, i amb qui va tenir dos infants (Max
Olivier i
Claire). En aquesta època era directora de l'escola maternal
de Maciac. En 1919
fundà el Sindicat Departamental de l'Ensenyament, afiliat a
la Federació Sindical
Mundial de l'Ensenyament Laic, del qual va ser secretària
entre 1919 i 1924,
col·laborant en el periòdic L'Émancipateur
i assistint a tots els consells sindicals entre 1927 i 1934. En aquests
anys
també col·laborà en Le
Réveil Syndical,
butlletí de la Unió Departamental de la CGT. En
1927 creà el Grup Feminista de
l'Ensenyament, del qual fou secretària entre 1928 i 1930.
Denuncià especialment
els llibres escolars xovinistes, nacionalistes i patrioters. El seu
sindicat
unitari arreplegà 40 membres en 1927 i 60 en 1929, contra
650 del Syndicat
National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors).
Representà la
tendència sindicalista revolucionària en la Lliga
Sindicalista; no obstant
això, en 1930 votà per un buró
majoritari. El 25 de maig de 1931, a la Borsa
del Treball d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània),
convidà tots els sindicats
professionals i totes les organitzacions a la unitat sindical. El 4
d'agost de
1931 prengué la paraula en una reunió de suport
al mestre comunista Louis
Escuroux a Maurç (Alvèrnia,
Occitània). A finals de 1944
s'instal·là amb son
company a Véretz, població natal d'aquest.
És autora dels poemaris Les ailes
de soie (1959) i Sovenance
(1970). Anne Bizeau va morir
el 20 de febrer de 1973 al seu domicili de Véretz (Centre,
França).
***
Necrològica
de Giovanni Gandini apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 9 de juliol de 1926
- Giovanni Gandini:
El 23 de març de 1884 neix a Castel
San Giovanni (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Giovanni
Gandini, conegut com Bass. Sos
pares
es deien Pietro Gandini, sabater, i Carolina Tagliotti, i son
germà Mario
Gandini també va ser militant anarquista. Es
guanyà la vida com son pare
treballant de sabater. En 1908 es dedicà a distribuir el
periòdic anarquista de
La Spezia (Ligúria, Itàlia) Il
Libertario.
Va ser un dels promotors de la creació d'un taller
comú de confecció i de
sabateria entre els anarquistes. En aquests anys destacà com
a propagandista
anarquista. En 1909 organitzà una reunió
anarquista i sindicalista al Teatre
Municipal. En 1910 el Ministeri de l'Interior el fitxà com a
subscriptor de la
revista anarquista Il Pensiero,
editada per Luigi Fabbri i Pietro Gori. La Prefectura de Policia de
Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) el qualificà
de «socialista antimilitarista» i de
destacat «vaguista». En 1913 organitzà
una conferència de propaganda
llibertària. Es pronuncià en contra, en contrast
amb els sindicalistes
revolucionaris, de les «candidatures de protesta» o
«candidatures
abstencionistes». Arran d'una campanya
antiparlamentària dels anarquistes de
Castel San Giovanni, va ser denunciat per
«instigació a l'odi de classe». Amb
el suport de l'anarquista Giuseppe Sartini, aleshores secretari de la
Cambra del
Treball de Piacenza, a principis de 1914 participà en el
congrés de la Cambra
del Treball, organitzà dos mítings anarquistes al
teatre i assistí al Congrés
de la Lliga Sindical de Val Tidone (Emília-Romanya,
Itàlia), on representà la
Lliga de Sabaters de Castel San Giovanni. Arran de l'esclat el 10 de
juny de
1914 de la «Setmana Roja» (vaga general,
manifestacions, ocupació de l'estació
ferroviària, etc.) a Val Tidone, va ser denunciat com a
responsable dels
desordres i de la violència i hagué de passar a
Suïssa, encara que
posteriorment es beneficià d'una amnistia.
Després de l'esclat de la Gran
Guerra, fou un dels cinc membres del Comitè de Piacenza de
la Unió Anarquista
(UA), encarregant-se de recaptar fons per a la premsa
llibertària. El 2 de
febrer de 1915 va ser detingut sota l'acusació de
«robatori de gallines» i va
ser condemnat a cinc dies de presó. El 6 de febrer de 1915
participà en el
congrés de la Lliga de Val Tidone com a representant dels
sabaters. En aquesta
època s'encarregà de la reorganització
de la Lliga Femenina de Castel San
Giovanni i va ser mantingut en estreta vigilància per la
policia. El març de
1915 participà en el congrés de la Cambra del
Treball Sindicalista de Piacenza
i en la seva moció proposà que el
periòdic de la cambra, La Voce
Proletaria, es declarés clarament contra el
capitalisme, la
burgesia i la guerra, proposició que va ser aprovada.
L'abril de 1915, després
d'una manifestació contra la carestia de la vida i la guerra
i per la
revolució, va ser denunciat per
«incitació al delicte», però
finalment el seu
cas va ser sobresegut. En aquesta època es dedicà
a la distribució de L'Avvenire
Anarchico de Pisa (Toscana,
Itàlia) i aconseguí que la Cambra del Treball
Sindicalista de Piacenza
s'integrés en l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Cridat a
files, va ser finalment llicenciat. Durant la primavera de 1917
formà part de
la comissió executiva de la Cambra del Treball, que va
aconseguir millores salaries
per als camperols arrossers de Val Tidone. Recaptà fons per
al Comitè
d'Iniciativa Anarquista (CIA). L'octubre de 1917 el seu domicili va ser
escorcollat i es trobaren propaganda anarquista i documents de protesta
contra
les deportacions dels anarquistes Armando Borghi i Attilio Sassi. En
aquesta
època estava subscrit a Cronaca
Libertaria de Milà (Llombardia,
Itàlia). Cridat novament a files, va ser
enviat a un dipòsit militar de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) a la zona
del riu Isonzo. El gener de 1919 va ser llicenciat i
reprengué la seva
activitat militant, organitzant mítings, reunions i
conferències. El febrer de
1920 va ser nomenat responsable del comitè de
correspondència de l'UA de
Piacenza i el juliol d'aquell any assistí al
Congrés Anarquista de Llengua
Italiana celebrat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Entre octubre i gener de
1921 va promoure mítings en suport de les
víctimes polítiques. El 17 de maig de
1921 va ser denunciat per «amenaces a mà armada
contra un càrrec públic». El
desembre de 1922 s'integrà en el «Grup
Bakunin» de Milà. En 1923 s'exilià a
París (França), on treballà de sabater
i fundà el grup anarquista italià
«Pietro
Gori». Malalt del cor, el desembre de 1925 tornà a
Castel San Giovanni per a
ingressar en un hospital. Un cop donat d'alta, marxà cap a
Milà on confessà a
Diego Guadagnini, del «Grup Bakunin», la seva
intenció de tornar a viure a
Milà, però hagué de retornar malalt al
seu poble natal. Giovanni Gandini va
morir dies després, el 28 de juny de 1926, a Castel San
Giovanni
(Emília-Romanya, Itàlia). Sa companya fou Pierina
Campagnoli.
***
Salvadora Medina Onrubia
- Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella. En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada –amb la matrícula 21.849– per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant «magnanimitat» amb l'escriptora per la seva «triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación, El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral –Almafuerte (1913), La solución (1921), Las descentradas (1929), Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)–, d'obres de teatre per infants, contista –El libro humilde y doliente i El vaso intacto–, novel·lista –Akasha (1924)–, i de poemaris –El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.
Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)
***
Silvio
Casella
- Silvio Casella: El
23 de març de 1895 neix a La Spezia (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Antonio Silvio Casella. Sos pares es
deien Luigi Casella i
Maria Cecilia Angella. Després de cursar l'escola
primària s'acostà de ben jovenet
als cercles anarquistes. Es traslladà amb sa
família Savona (Ligúria, Itàlia),
on en 1912 participà activament en les activitats del grup
anarquista «Pietro
Gori» (Giuseppe De Ceglie, Lorenzo Gamba, Umberto Marzocchi,
Adelino Paini, Giuseppe
Segatta, etc.). Treballà d'obrer fonedor a les plantes
siderúrgiques de Savona,
a la fàbrica Servettaz, i de Vado Ligure
(Ligúria, Itàlia), a la fàbrica
Westinghouse, i aconseguí cultura política
llegint publicacions subversives. En
1914 es pronuncià fermament en contra de la
intervenció italiana en la Gran
Guerra. El 27 d'octubre de 1915 va ser cridat a files i enrolat a la
Marina («Corpo
Reale Equipaggi» de La Spezia), servint en vaixells de guerra
(Conte di
Cavour, Vascello Solari) fins que va ser
llicenciat en 1919. Durant
el temps que va fer el servei militar va estar constantment vigilat i
patí
greus mesures disciplinàries. De bell nou a Savona, es
reintegrà activament en
la propaganda anarquista i s'encarregà, amb Costante Danesi
i Umberto
Marzocchi, de les subscripcions del Comitè Pro
Víctimes Polítiques. En 1921 passà
a viure a La Spezia, on sa companya regentava una lleteria al carrer
Montenotte, assistint a manifestacions subversives i
col·laborant en un grup
llibertari vinculat als destacats militants Pasqule Binazzi i Ottavio
Tonietti.
Membre del Comitè de Defensa Proletària de La
Spezia, entrà a formar part a les
formacions dels «Arditi del Popolo», fent front les
violències dels escamots
feixistes. Acusat d'haver participat en l'assassinat dels feixistes
Augusto Bisagno
i Amedeo Mariani, que va tenir lloc el juliol de 1921 a Sarzana
(Ligúria,
Itàlia), en 1922 passà clandestinament a
França. Instal·lat a Marsella
(Provença, Occitània), conegué Gino
Lucetti i conegué el seu pla d'atemptat
contra Benito Mussolini. Absolt en absència el 17 de juliol
de 1924 per
l'Audiència de Gènova (Ligúria,
Itàlia) de les imputacions relatives als fets
de Sarzana per manca de proves, s'instal·là a
París (França), on, segons fonts
policíaques, s'enrolà en les legions garibaldines
de Ricciotti Garibaldi, que
en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia
mussoliniana. Mesos després, es traslladà a
Lió (Arpitània), des d'on envià
petites sumes de diners al periòdic La Diana,
dirigit per Paolo Schicchi
a París. Acusat, el 25 d'octubre de 1925, per un comissari
de policia italià
d'estar implicat en l'intent d'atemptat de Lucetti i d'estar a favor
d'un altre
pla ideat per Renato Siglich (Renato Souvarine) per
assassinar Arnaldo
Mussolini, per així son germà Benito al funeral i
assassinar-lo amb dos o tres
bombes, el 26 de maig de 1927 es va ordenar la seva detenció
pel Tribunal Especial
feixista per aquest delictes. Jutjat per aquests fets, el 3 de desembre
de 1927
va ser absolt del càrrec de complicitat en l'atemptat de
Lucetti, però es va ressenyar
que freqüentava destacats anarquistes refugiats a
França (Marcello Bianconi,
Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, etc.). A París,
amb sa companya
Josephine Pourcel i son fill, es guanyà al vida treballant
de representant de
llibreria. El desembre de 1926 va ser detingut a Antibol
(Provença, Occitània),
juntament amb Constantin Asti, Virgilio Bertolio (Stefano)
i Guido
Venturini, acusat de formar part d'un grup anarquista que desvalisava
les
estacions de la Costa Blava. Mentrestant la seva sentència
absolutòria del 17
de juliol de 1924 pels fets de Sarzana es va anular; es va reobrir el
procés
contra ell i el 15 de desembre de 1930 va ser condemnat per
l'Audiència de
Gènova a 30 anys de presó. Sembla que es va casar
amb una tal Gualandri,
germana d'Andre Gualandri, anarquista instal·lat a
Niça. Tres anys després, es
va instal·lar a Alger (Algèria francesa;
actualment Algèria), on va treballar
per a la Llibreria Cosmopolita, alhora que
freqüentà destacats anarquistes, com
ara Ugo Boccardi, Cesare Lari i Gino Lucchini. La policia feixista
l'acusà de
formar part d'un grup anarquista que cometia atemptats (Lorenzo Gaetano
Berti, Tommaso
Biondi, Bruno Borghini i Silvio Sardi), com els realitzats el setembre
de 1933,
i ordenà l'abril de 1934 la seva detenció. En
1935 s'entrevistà amb els
anarquistes Vindice Rabitti i Antonio Scottu a Alger i durant la
primavera de
1936 assistí a les conferències que Tintino Rasi
realitzà a París sobre el dret
d'asil i el comunisme llibertari. De bell nou a Alger aquell mateix
any,
informà a la mare de Rabitti, Marta Torri, que son fill
havia partit a lluitar
al guerra d'Espanya. Desplaçat a la metròpoli, el
4 de desembre de 1936 marxà
cap a Espanya des de Toló (Provença,
Occitània), juntament amb altres companys
anarquistes i comunistes. El 8 de desembre de 1936 s'integrà
en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», comandada per
Camillo Berneri i Carlo Roselli.
Després dels fets de «Maig de 1937» a
Barcelona decidí abandonar Espanya. El 2
d'agost de 1937 el cònsol italià de Salamanca
(Castella, Espanya) insinuà que havia
participat en «fets vandàlics a
Barcelona» i en assassinats contra sacerdots,
oficials i dretans. El 24 de març de 1938 el
cònsol italià a Lió informava que
es trobava a Villeurbanne (Forez, Arpitània), juntament amb
sa companya. En
1940 el seu nom figura en un llistat de subversius residents a
França transmès per
la policia feixista italiana a la policia nazi. A finals de 1940
gestionava una
llibreria de novel·les per lliuraments propietat de
l'enginyer Ettore Carrozo.
A partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre.
***
Baptistin
Fraysse i els seus companys segons el diari parisenc Le Journal del 12
de gener de 1927
- Baptistin Fraysse: El 23 de març de 1897 neix a Langònha (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Baptistin Hébert Fraysse, conegut com Teddy o Teddy-Fred, però també com Le Danseur i Le Chinois. Sos pares es deien Eliabe Jean Fraysse, conductor de la Companyia Ferroviària PLM, i Marie Caroline Traversa, modista. A començament de la Gran Guerra s'allistà en la infanteria colonial. Militant anarquista des dels anys vint, va exercir diversos oficis (cambrer, serraller, cuiner, etc.). Ficat en el món de l'espectacle, va fer de ballarí acrobàtic, sota el nom artístic de Teddy o Teddy-Fred, de professor de ball en un dàncing del carrer Paul-Déroulède de París i d'empresari teatral. El 19 d'abril de 1921 es casà al V Districte de París amb Pierrette Marguerite Anne Élisabeth Tissenne, artista dramàtica i la filla d'un actor de la Comèdia Francesa, amb qui tingué un infant. En aquesta època vivia al número 35 del carrr Lhomond de París. El 9 maig de 1922 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània) i processat per encobriment i el robatori d'un vagó postal, entre Laroche i Dijon, durant la nit del 4 al 5 d'abril d'aquell any, però finalment va ser exonerat per manca de proves. Militant de la Unió Anarquista (UA), es presentà en la «Llista Llibertaria» per al Primer Sector (districtes 8-10 i 17-19) de París per a les eleccions legislatives de maig de 1924. Entre l'11 de març i el 2 de juny de 1924, en substitució de René Cova (Devry), fou gerent de Le Libertaire. L'1 de març de 1924 va ser apallissat i detingut en una manifestació a favor de l'antimilitarista anarquista empresonada Jeanne Morand; inculpat d'«ultratges i amenaces cap els agents de la força pública», va ser processat l'11 de juny de 1924 pel X Jutjat Correccional. Fou figurant en el rodatge en 1926 de la versió muda del film d'Abel Gance Napoléon, estrenat l'any següent. Perseguit pels seus actes delictius, en 1926 es va refugiar a Bèlgica, però finalment va ser detingut a Lieja (Valònia) i extradit a França. El 13 de juny de 1928 va ser condemnat, juntament amb François Chonez (Fredo) i Hamida Bencherech (Nelly), per l'Audiència del Sena a 10 anys de reclusió i 10 anys de residència vigilada per una desena de desvalisaments entre el novembre de 1925 i l'octubre de 1926 al barri de Montmartre de París i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). L'octubre de 1936 recobrà la llibertat i s'instal·là a La Sanha (Provença, Occitània), on es guanyà la vida venent pels mercats i gestionant un magatzem de queviures a Oliolas (Provença, Occitània). Militant del Partit Comunista Francès (PCF), el 13 de setembre de 1940 va ser internat al camp d'internament de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), i traslladat el 6 d'octubre de 1941 a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània). Posteriorment va ser deportat al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), d'on retornà a La Sanha cap el juny ou juliol de 1945. Reprengué el seu negoci comercial a Oliolas i com a comunista deportat, va ser indemnitzat. Baptistin Fraysse va morir el 24 de març de 1979 a l'Hospital de La Sanha (Provença, Occitània). Son germà Pierre Fraysse també va ser un destacat anarquista.
---
efemerides | 22 Març, 2023 13:19
Anarcoefemèrides del 22 de març
Esdeveniments
Selfactina
-
Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854
al barri de Sants de
Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a
mà que
presenten la primera reivindicació col·lectiva
als patrons del gremi. Amb motiu
de la instal·lació, cada cop més
nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting),
conegudes popularment com selfactines, i per la
crisi de la feina i la
carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van
registrar diverses
vagues a Catalunya; la més important va ser la que va
començar a Sans el 22 de
març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità
general va fer detenir els
representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses
manifestacions
populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar
va
proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els
vaguistes. Aquestes
vagues estaven organitzades per «Comissions de
Treballadors» autogestionàries i
clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep
Barceló, Ramon
Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol
de 1854
parla de «comissió de treballadors de les
fàbriques de filats» o de
«comissió
de la classe filadora». El conegut com «Conflicte
de les Selfactines» va
culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de
fàbriques.
***
Alexandre Marius Jacob
- Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup «Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones –entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou– són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del
22 de març de 1930
- Vetllada
artística: El 22 de març de 1930 se
celebra a la Sala de la Crypte de París
(França) una gran vetllada artística a benefici
del periòdic Le Libertaire.
L'acte va ser dirigit per Bicot, amb M. Barto al piano, i van actuar
nombrosos
cantants d'òpera, actors de cabarets i
cançonetistes anarquistes, com ara Charles
d'Avray, Borgade, Charlot, Coladant, Delmas, Félix Gibert,
Michel Herbert, Loréal,
Maader, Mado Canti, Sigrist, Lucie Vori, Roger Xel, etc.
***
A la Facultat de Lletres
- Naixement del «Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès.
***
Anagrama de l'FIJL
- Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.
Naixements
Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881
- Charles Alerini: El 22 de març –el seu certificat de defunció cita erròniament el 20 de març– de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini –a vegades citat erròniament com Alérini. Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, metge de professió, es deia Quiricus Innocent Alerini i sa mare Émilie Milanta. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca (Catherine Rocca), amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquella època havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 al seu domicili de Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).
***
Notícia de la detenció d'Antonio Battaglia apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 8 de gener de 1897
- Antonio Battaglia: El 22 de març de 1848 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Antonio Nicola Battaglia, també conegut com Antoine Battaglia –a vegades el llinatge citat Bataglia. En 1885 emigrà a França, on treballà en una empresa en el seu ofici de dissenyador de joieria. En 1895 tenia una bodega, al pati del seu domicili, al número 42 del carrer del Pré Saint-Gervais de París, on es reunien obrers italians i a començament de 1896 rebia d'Itàlia manifests revolucionaris. També distribuïa periòdics italians, que li eren lliurats per Jean Grave, els quals els rebia de diversos països (Itàlia, Tunísia, EUA, Argentina). A començament de l'estiu de 1896, juntament amb Voiturier i Ernault, va fer circular una subscripció per a facilitar la publicació del manifest «Aux anarchistes des deux mondes» a Roma. El 31 de desembre de 1896 les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i la de son fill Victor Battaglia, que li va ser notificada el 7 de gener de 1897, després de ser detingut, portant una navalla, en una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya, navalla que en realitat feia servir per fer punta al llapis en la seva feina. Victor Battaglia va enviar una carta al diari parisenc L'Intransigent, publicada el 10 de gener de 1897, on explicava els por menors de la detenció de son pare i on assegurava que aquest no era anarquista. Finalment l'expulsió va ser suspesa el 16 de febrer de 1900. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Nota
necrològica de Louis Malaquin aparagueda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
17 de juny de 1904
- Louis Achille
Malaquin: El 22 de març de 1868 neix
al IX Districte de
París (França) l'advocat i
propagandista anarquista, i després socialista,
Théodore Louis Achille
Malaquin, també conegut com Ludovic
Malquin o Ludovic Malaquin.
Sos pares es
deien Edme Isidore Malaquin, taverner, i Lucie Eugénie
Hérson. Paralític de les
dues cames i geperut de naixement, caminava amb crosses. A l'Institut
Condorcet
de París conegué Aurélien-Marie
Lugné (Lugné-Poe)
amb qui entaulà una estreta amistat. Visqué
habitualment a Berck
(Nord-Pas-de-Calais, França), on habitava sa
família, i on va fer propaganda de
Le Libertaire, publicació
a la qual
estava subscrit. Llicenciat en dret, vivia de rendes i també
de les lliçons de
francès i d'anglès que feia. En 1887
acollí a la seva residència de La
Trinité
(País Niçard, Occitània), on vivia
alguns mesos durant l'any, Sébastien Faure,
amb qui estava ben relacionat i va ser un dels quals va preparar la
seva
vinguda a Niça el març de 1897. Apassionat del
teatre, va fer crítica teatral
en la revista Art et Critique i va
ser un dels promotors del grup «Cercle des
Escholiers», que en 1891 estrenà
l'obra Viardot et Cie, escrita amb
Lugné-Poe, i Anachronisme,
amb
Georges Rousselle. Sembla que va estar entre els organitzadors del
primer grup anarquista
de Niça, el «Grup dels Llibertaris»,
creat el maig de 1897, i que es va reunir
per primera vegada a la cantina «Comptoir de Nice»,
al número 33 del carrer
Pastorelli; els joves membres d'aquest grup es formaren en l'anarquisme
per
Jean-Baptiste Oddo al domicili de Malaquin. Fou un dels promotors de la
Lliga
d'Ensenyament Llibertari, presentada el maig de 1897. En els anys
noranta
col·laborà, sota el nom de Ludovic
Malquin o Louis Malaquin,
en
diferents publicacions anarquistes o anarquitzants (L'Aurore,
Le Droit de Vivre,
L'En-Dehors, L'Esclave,
L'Idée, Le
Journal du Peuple, Le Libertaire,
La Liberté, Libre Examen,
La Plume, La
Révolte, La Revue
Anarchiste, La Revue Blanche,
La Revue Libertaire, Les
Temps
Nouveaux, etc.) i va ser corresponsal de Le
Journal du Peuple i de Le
Libertaire. El 18 de gener de 1903 va ser nomenat president
de la secció
local de Niça de la Lliga dels Drets de l'Home. En 1904
estava afiliat al Grup
Socialista Francès (GSF) i va ser un dels redactors del
número únic de Le
Réveil Ouvrier de Nice, el gerent del
qual va ser Louis Cauvin, i de La Lutte
Sociale. Organe socialiste des Alpes-Maritimes.
També va prologar el fullet
antimilitarista L'outil de meutre.
Durant sa vida sostingué financerament els companys
perseguits. Louis Malaquin
va morir després de terribles patiments el 15 de juny de
1904 a Niça (País
Niçard, Occitània) a resultes de les lesions
internes produïdes pels cops
rebuts per la policia en el tancament el 28 de setembre de 1903 de la
Borsa del
Treball durant la vaga dels escombradors de Niça dels quals
era el seu advocat.
L'endemà de la seva mort, més de tres-mil
persones acompanyaren el seu seguici
mortuori fins a l'estació ferroviària on el seu
cos va ser traslladat a París.
En 1907 Jean Jullien publicà la biografia i recull dels seus
articles Ludovic Malquin (1868-1904).
***
Foto
policíaca de Charles Chapuis (7 de gener de 1894)
- Charles Chapuis:
El 22 de març de 1876 neix al VII Districte de
París (França) l'anarquista Charles
Paul Chapuis. Sos pares es deien Charles Gaspar
Chapuis, empleat, i Eugénie
Angélique Lemarchand, i tingué una germana
petita, Juana Chapuis, costurera.
Tapisser de professió, va ser dispensat de fer el servei
militar per fill de
vídua. Des de febrer de 1891 formava part de la societat
gimnàstica «La
Libérale de Montmartre» i vivia amb sa mare al
número 41 del carrer Douai de
París. El 6 de gener de 1894 va ser detingut sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal» i fitxat l'endemà
en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 19 de
gener d'aquell any
recobrà la llibertat. Entre el 13 de novembre de 1897 i el
17 de setembre de
1898 va fer el servei militar en la IX Secció d'Infermers
Militars. En 1898
vivia en l'avinguda Chemin de Fer de Colombes (Illa de
França, França). El 18
de novembre de 1899 es casà al IX Districte de
París amb la cotillaire Irma
Eugénie Suaudeau, amb qui va tenir quatre infants. En
aquesta treballava d'electricista
i vivia a Colombes amb sa mare. En 1901 vivia a l'avinguda
Lutèce de La
Garenne-Colombes. El 28 de desembre de 1905 va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional del Sena a una multa de 100 francs. En 1912 vivia al
número 5 de
Villa de la Reine Henriette de Colombes. Entre l'1 d'agost i el 16 de
desembre
de 1914 i entre el 26 de març de 1915 i el 29 de novembre de
1918 va estar
mobilitzat i lluità als fronts de la Gran Guerra. Charles
Chapuis va morir el
15 de març de 1948 a Colombes (Illa de França,
França).
***
Giuseppe Tosca
- Giuseppe Tosca: El
22 de març de 1886 neix a Borgonovo Val Tidone
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
i sindicalista Giuseppe Tosca, conegut com Peppino
Tosca. Sos pares es deien Emilio Tosca i Ermelinda Betta.
Paleta de
professió, emigrà molt jove amb sos pares a
Suïssa. Treballà a Berna (Berna,
Suïssa) i tal vegada a Zuric (Zuric, Suïssa).
Implicat en l'anomenat «Afer de
les Bombes» o «Complot de Zuric»
–l'abril
d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a
prop del riu Limmat
a Zuric i detingué un centenar d'anarquistes (Luigi Bertoni,
Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli,
etc.)–,
va ser tancat en presó preventiva uns mesos. Amb un decret
d'expulsió signat el
2 de desembre de 1918, l'acusació es va retirar el
març de 1919 i, després
d'algunes setmanes hospitalitzat en una clínica de
repòs de Mendrisio (Ticino,
Suïssa), on se li va diagnosticar que tenia
«trastorns mentals» i va ser sotmès
a electroxocs, va ser expulsat de Suïssa aquell mateix any. De
bell nou al seu
país, s'establí a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia). Processat per
deserció
durant la Gran Guerra, no va ser condemnat a causa d'un error en la
instrucció
judicial. Secretari de la Lliga de Paletes de Borgonovo Val Tidone,
col·laborà
en diferents periòdics llibertaris. La policia el
considerà com a un «element
molt influent entre els seus companys». En
correspondència amb Errico
Malatesta, sostingué econòmicament els seus
projectes editorials, com ara la
revista Pensiero e Volontà.
El març
de 1923 emigrà a França i s'establí a
Savigny-sur-Orge (Illa de França,
França), on visqué amb Bianca Anna Rondini,
neboda de
l'anarquista Felice Vezzani, al número
129 del carrer de la Belle des Belles. En aquesta època
estigué en contacte amb
Giuseppe Peretti, de Bellinzona (Ticino, Suïssa),
perquè s'encarregués de sa
germana que residia a Borgonovo Val Tidone, i distribuí Il Risveglio de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Dirigí la Cooperativa de
Construcció de Sartrouville (Illa de França,
França), creada per exiliats
italians, fou membre de la Federació de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), va estar subscrit als
periòdics anarquistes
L'Avanti i Giustizia
e Libertà i participà en la
col·lecta a favor del diari Le
Libertaire. Ben actiu en el moviment
anarquista italià a França, entre l'11 i el 12 de
novembre de 1933 participà en
el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians celebrat a
Puteaux (Illa de
França, França), que donà lloc a la
constitució de la Federazione Anarchica dei
Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats
Italians). En 1934
fou membre del consell d'administració del
periòdic de la FAPI Lotte Sociali
(1933-1935), el gerent del
qual fou Jean Girardin. Durant la guerra d'Espanya (1936-1939)
col·laborà en el
Comitè Anarquista Pro-Espanya de París
(França), també conegut com
«Comitè
Espanya Lliure». El 5 d'octubre de 1940 va ser inscrit en la
llista de
residents anarquistes italians residents a França que la
policia italiana va
enviar a l'alemanya per a la seva detenció, però,
a diferència d'altes, pogué
fugir-ne. En 1946 retornà provisionalment a Borgonovo Val
Tidone, segurament
per visitar sa família, i retornà a
Savigny-sur-Orge, on s'havia construït,
durant anys, una petita casa. Sempre actiu en el moviment anarquista,
Giuseppe
Tosca va morir el 15 de setembre de 1946 al seu domicili de
Savigny-sur-Orge
(Illa de
França, França). Correspondència seva
amb Errico Malatesta es troba dipositada
a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.
***
Kléber Claux (The Cosmopolitan), dibuixat per Douglas Dundas (1931)
- Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Sos pares, sabaters lliurepensadors, es deien Edmond Claux i Berthe Tassin. Abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme –creà la primera colònia nudista australiana– va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el 9 de juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al cementiri de Woronora (Sutherland Shire, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers.
***
Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de maig de 1973
- Manuel Abad
Bermúdez: El 22 de març de 1896
–altres fonts citen erròniament altres
dates–
neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad
Bermúdez. Sos pares es deien Juan Abad i
Ascensión Bermúdez. En
els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i
s'exilià, d'antuvi, a França i,
després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la
instauració de la II República
espanyola, retorna a la Península i durant els anys
republicans patí
empresonaments. Forner, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
d'Anglès (La Selva, Catalunya) i durant la
Revolució
de 1936 participà activament
en la col·lectivització encapçalada
pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració.
En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per
evacuar les dones i
els infants que quedaven a Anglès i passà a
França amb la Retirada. Tancat als
camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment
s'enrolà en la 226
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i
posteriorment, el
22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors
Estrangers
(GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la
reorganització clandestina de
la CNT i després de la II Guerra Mundial milità
en el Federació Local de Bram
de la CNT. Sa companya fou Amparo Pastor. Manuel Abad
Bermúdez va morir el 14 de gener de 1973 a Bram
(Llenguadoc,
Occitània).
Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935
- Mario Garioni: El
22 de març de 1896 –algunes fonts citen
erròniament
1895– neix a San Rocco al Porto
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario
Garioni, també
conegut com Romeo Pezza. Sos pares
es deien Giuseppe Garioni i Lionetta Bornelli. En 1920
fugint del feixisme es refugià a França i
s'instal·là a Lió
(Arpitània). El 12
d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i
marxà cap a Bèlgica, d'on
també fou expulsat. Després d'una estada a
Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb
la proclamació de la II República,
passà a Catalunya, però en 1933 va ser
portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a
Barcelona (Catalunya);
detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de
presó. En
acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera
francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), va ser jutjat i
condemnat a un mes de presó per
«violació del decret
d'expulsió» que purgà a la
presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i
empresonaments minaren poc a
poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure,
començà a errar per
la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via
fèrria. El 17 de
novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren
Tolosa-París, per
Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el cos
decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació,
no va ser
identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el
cos va ser trobar
fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de
la Confederació General del
Treball (CGT) confirmà que no havia estat així.
La versió oficial d'aquesta
mort fou «suïcidi».
***
Medalla de Bakunin realitzada
per Mattia Léoni (1968)
- Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 –algunes fonts citen 1896– neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la «ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) –aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el «Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir el 25 de febrer de 1984 a París (França).
***
Giuseppe
Mascii
- Giuseppe Mascii:
El 22 de març de 1897 neix a Pistoia (Toscana,
Itàlia) l'anarcoindividualista
Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci,
Joseph Mascii, Beppe
del Cenciao, B.d.P.).
Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa
família quan ell era un
infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola
sos fills. Després
de l'escola elemental, començà a treballar com a
obrer envernissador i pintor
decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els
registres
policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà
informació sobre ell arran de
la seva subscripció al periòdic antimilitarista
genovès Rompete le Righe!
i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de
Florència (Toscana, Itàlia) contestà
que treballava de pintor i que militava
obertament en el moviment anarquista, però que,
gràcies a la seva curta edat,
no era considerat perillós, però que calia
mantenir-lo vigilat. Quan la Gran
Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8
d'abril de 1918 va ser
condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia,
Itàlia) a sis anys i sis
mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia
del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i
tornà a freqüentar els
companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de
març de 1924
s'instal·là a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia
feixista,
mantingué una «conducta política
contrària al règim». El 20 de setembre
de
1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar
l'Exposició Colonial
Internacional, passà a França amb sa companya
Olga Spaggiari, amb qui tingué
dos fills. Després d'un temps a la zona alpina,
s'establí a Bezons (Illa de
França, França) i l'any següent una
fotografia seva, juntament amb la d'altres
anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va
ser
enviada a la Direcció General de la policia
perquè es fessin 10 còpies per a
l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a
petició de la
Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la
policia de fronteres.
A París freqüentà els anarquistes
italians exiliats més actius (Virgilio
Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat
de 1934
continuà desenvolupant una intensa tasca
llibertària i cap a finals de 1935
assistí a algunes reunions que es feren entre els
anarquistes (Camillo Berneri,
Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani,
etc.) i els
membres del moviment «Giustizia e
Libertà». El 7 de març de 1936
participà en
la trobada organitzada per «Giustizia e
Libertà» a París, juntament amb Angelo
Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i
el 26 de
juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre
el dret d'asil, amb altres
companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino
Bruschi,
etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a
Espanya,
marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona
(Catalunya) i
s'enrolà en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte
Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser
hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa
d'una pleuresia, on
mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Aquest episodi de la guerra
d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes
italianes i
ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de
Policia 120 còpies de
la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava
de
tornada a França i el 19 de desembre a París, on
continuà amb la seva
militància política. El 6 de febrer de 1937 va
escriure una carta a Camillo
Berneri on deplorava que «Giustizia e
Libertà» hagués intentat apropiar-se,
des
de les pàgines del seu diari Guerra
di
Classe, de l'èxit de la constitució de
la «Columna Italiana», ignorant el
paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de
1937 assistí a una
reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli,
Francesco
Fortini (Cavallini), Lazzaro
Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres.
L'1 de
març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi,
del Servei
d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt
Empordà, Catalunya), informant-li de
la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de
«Maig de 1937» a
Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels
estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28
d'agost de 1937 participà,
amb Aldo Garosci (Magrini) i altres,
en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se
celebrà a París. En
aquesta època les autoritats franceses
intentaren
expulsar-lo del país, però la
intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942
continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista.
En 1948
emigrà a Veneçuela, però dos anys
després, malalt de tuberculosi, retornà a
França i a Bezons reprengué la seva tasca
militant. Membre del «Grup d'Amics
d'E. Armand» –participà en la
traducció de la seva obra L'iniziazione
individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i
mantingué una important correspondència amb E.
Armand fins a la seva defunció
en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany
Ryner», de qui va traduir Crepuscolo
di Eliseo Reclus. Durant els
anys cinquanta col·laborà en diferents
números únics publicats a Liorna
(Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza
Limiti»: Libertà senza
limiti (agost de 1952), Volere
(gener de 1953), Antitesi
(abril de 1953), Chiarezza
(setembre
de 1953), Fermeza (juny 1954); i en
el periòdic d'E. Armand L'Unique.
També
col·laborà en els anys seixanta, fent servir els
pseudònims Joseph Mascii
i Beppe del Cenciao, en els
periòdics de tendència antiorganitzadora,
com ara L'Internazionale, de
Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles
sobre Camillo Berneri, Marius
Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata
dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà
nombrosos articles de temàtica
diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure,
Élisée Reclus, Han Ryner,
Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968
col·laborà en la revista Volontà.
Amb Attilio Copetti, es mostrà
contrari al «pacte associatiu» votat en el
Congrés Anarquista de Carrara
(Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i més tard
denuncià les temptatives plataformistes dels Grups
Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), sempre defensant les idees
antiorganitzadores i
antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir
l'11 de setembre de
1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu
cos va ser lliurat a la
medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat
a la Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi» de Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia), on es troba
dipositat.
***
Necrològia
de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de novembre de 1977
- Joaquín Moya Bellot: El 22 de març de 1901 neix a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquín Moya Bellot. Sos pares es deien Joaquín Moya i Petra Bellot. Es guanyava la vida fent d'obrer forjador i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del País Valencià. El desembre de 1930 va ser nomenat secretari de la Joventut Republicana de Xella. Durant la guerra civil fou capità d'enginyers del Batalló de Sapadors del XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i, a partir d'octubre de 1937, del XIII Cos de l'Exèrcit, que actuaren al Llevant peninsular, al front d'Aragó i en la defensa de Madrid. En acabar la guerra pogué embarcar-se cap a l'Àfrica del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Rouïba (Alger, Algèria), on en 1948 obrí, amb Taieb ben Omar Dahoun, un taller de ferreria artesanal i de mecànica agrícola («Societat Moya-Dahoun»), societat que es dissolgué poc després. Formar part dels repatriats que a principis dels anys seixanta retornaren a França. Instal·lat a Niça amb sa companya María Talón, treballà uns anys en una fàbrica i milità en la Federació Local de la CNT. Arran d'una intervenció quirúrgica, Joaquín Moya Bellot va morir el 4 de febrer de 1972 a l'Hospital de Saint-Roch de Niça (País Niçard, Occitània).
---
efemerides | 21 Març, 2023 13:40
Anarcoefemèrides del 21 de març
Esdeveniments
Anagrama dels anarquistes hongaresos
- Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest.
***
Propaganda de xofers de Bogotà (1927)
- Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida.
***
Portada
del fullet amb el text de la conferència (1937)
- Conferència de Noja Ruiz: El 21 de març de 1937 el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz pronuncia la conferència «El Arte en la Revolución» al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya). L'acte va ser organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). El conferenciant va ser presentat pel director de Solidaridad Obrera Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho). Aquesta conferència va ser editada aquell mateix any per les Oficines de Propaganda de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Conferència de Noja Ruiz (21 de
març de 1937)
***
Capçalera
d'Il Corvo
- Surt Il Corvo: El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale (El Corb. Periòdic Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós «Pietro Gori» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els responsables Amedeo C. Vannucci i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un número únic, però en van sortir sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb el nom de Don Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup Editorial «Il Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo anticlericale, continuació de l'anterior amb el número 7. A partir del següent número la publicació canvià el títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale i a partir de l'1 de maig de 1948 tornà al títol original d'Il Corvo. Periodico di battaglia anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial «Il Corvo». En total es publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de Pietro Gori, Leda Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria Pastorello, Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també publicà nombrosos fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia Anarchica de Sébastien Faure.
***
Cartell
de l'acte
- Inauguració de la
seu de CNT de París: El 21 de març
de 1971 s'inaugura, al número 33 del carrer
Vignoles del XX Districte de París (França) la
nova seu social de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Aquesta inauguració es
dividí en dos actes, un al matí,
presidit per Jean Cotereau, president internacional de «La
Libre Pensée», que
consistí en tres conferències: «La
realización des Vignoles o lo que puede la
voluntad»
(Tomás Marcellán Martínez),
«Salvador Seguí y su època»
(Joan Ferrer Farriol) i
«Notre place comme libertaires» (Raymond Finster);
i una festa de varietats a la
tarda amb les actuacions de Los Muchachos, Joël Aymeric,
Carlos Mendia i Joaquín
Tena, entre altres.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència
sobre Cafiero: El 21 de març de 1975 se celebra
al Ridotto del Teatro Comunale
d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) la
conferència «Cafiero, l'800, il movimento
operaio e la rivolucione sociale» (Cafiero, el 800, el
moviment obrer i la revolució
social). La conferència va ser llegida per l'historiador
llibertari Pier Carlo
Masini, autor d'una biografia de l'anarquista Carlo Cafiero publicada
l'any
anterior.
***
Notícia sobre la manifestació aparaguda a La Vanguardia del 22 de març de 1978
- Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris –el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries– implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).
***
Portada
del primer número d'El
Canto Insurgente
- Surt El Canto Insurgente: El 21 de
març de
2014 surt a Mérida (Mérida, Veneçuela)
el periòdic anarquista El Canto
Insurgente. Vocero de aquellos que
no tienen voz. Reivindicà la no
violència i els articles se signaren sota
pseudònims. Els números tenien un tema central i
en sortiren quatre: 21 de març
de 2014 (Protesta cultural activa), 30 de març (La
cançó com a protesta), 6
d'abril (Delinqüència a Veneçuela) i 13
d'abril de 2014 (L'esquerra a
Veneçuela).
Naixements
Foto policíaca de Victor Ricois (2 de juliol de 1894)
- Victor Ricois: El 21 de març de 1846 neix a Orleans (Centre, França) el propagandista anarquista Charles Victor Ricois. Sos pares es deien Louis Eugène Ricois, sabater, i Victoire Scolastique Madre. Establert a París (França), a començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 7 de l'impàs Naboulet del XVII Districte i era el secretari del grup editor de setmanari La Révolution Sociale. Organe anarchiste, publicat a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1881 participà en els preparatius organitzatius del Congrés Revolucionari de Londres (Anglaterra) i es mostrà partidari de la reconstitució de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 22 de març de 1881 va ser condemnat en rebel·lia pel XVIII Tribunal a sis mesos de presó i 2.000 francs de multa, ben igual que altres gerents de premsa (Achille Secondigné, de Le Citoyen; Henri Rochefort, de L'Intransigeant; i Pierre Vesinier, de Juvénal), per «apologia del crim»; aquests periòdics havien publicat articles exaltant la mort del tsar Alexandre II de Rússia en un atemptat. En 1882 el periòdic Le Radical el va acusat d'haver denunciat dos companys russos, però el responsable d'aquest fet va ser Égide Spilleux (Serraux), gerent de La Révolution Sociale. L'estiu de 1883 fou responsable de la publicació del pasquí Anarchie et autorité, i en reclamà el pagament en el periòdic La Lutte de Lió (Arpitània). La publicació que prengué la successió d'aquesta última, Le Drapeau Noir, publicà en el seu últim número del 12 d'agost de 1883 una llarga carta de Victor Ricois a Arsène Sauva, redactor de La Revue Icarienne, en defensa de l'anarquisme. Segons la policia hauria fet servir el pseudònim Naboulet. A partir de 1884 treballà com a empleat al Journal Officiel i fou gerent de La Révolution Sociale. En 1885 col·laborà en L'Insurgé. En 1887 entrà a formar part del grup anarquista «La Panthère des Batignolles» i va fer de testimoni en el judici a Clément Duval, rebutjant, ben igual que el company Bronsin, a prestar jurament davant la imatge de Crist. El juny de 1891 vivia al número 204 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París i el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de «productes químics capaços de fer tremolar els monuments, edificis públics i comissaries de policia de Levallois-Perret», però només trobaren el segell administratiu de La Révolution Sociale, periòdic que havia desaparegut feia 10 anys. Ben igual que molts altres companys, de París i de la regió parisenca, el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la manifestació del Primer de Maig; a les sis del matí la policia el va detenir a l'oficina del Journal Officiel i el portà al seu domicili, on es va trobar una nota de Louise Michel i una carta de Clément Duval on l'agraïa l'enviament de diners. Durant l'interrogatori declarà que no freqüentava els grups anarquistes ni les reunions des del 1884, data en la qual va entrar a treballar en el Journal Officiel. A finals de l'estiu de 1893, després d'haver rebut una herència, subvencionà amb 2.000 francs l'aparició del diari Le Réveil International, que Georges Brunet preparava. El desembre de 1893 anuncià, en qualitat d'administrador, l'aparició pel gener següent del nou setmanari Le Père Jean. Chiffonnier de Paris. Per notificar la publicació d'aquest periòdic, que finalment no va sortir, el seu domicili va ser escorcollat l'1 de gener de 1894, ben igual que el d'una cinquantena de militants anarquistes parisencs, com a conseqüència de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats de París; en aquesta ocasió la policia trobà diversos periòdics anarquistes, però el va deixar en llibertat. Entre 1898 i 1899 col·laborà amb articles en Le Cri de Révolte, on criticà Sébastien Faure pel fet d'haver pres partit en el «Cas Dreyfus», fet pel qual va ser qualificat d'«antisemita». Entre 1901 i 1902 col·laborà en Le Flambeau. En 1900 vivia al número 24 bis del carrer Danton de Levallois-Perret (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Louis Kneuss apareguda en el periòdic
ginebrí Le
Réveil del 15 de maig de 1915
- Louis Kneuss: El
21 de març de 1858 neix a Saint-Imier (Berna,
Suïssa) l'anarquista Louis Werner
Kneuss. Es guanyava la vida treballant de rellotger a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel,
Suïssa), població especialitzada en aquest sector.
El novembre de 1890 es casà
a La Chaux-de-Fonds amb la serventa Maria Mathys. Segons un informe del
29 de
juliol de 1893 del comissari especial de Morteau (Borgonya,
França),
participava de totes les teories anarquistes sempre hi quan estiguessin
reglamentades. El 26 d'agost de 1894 va ser condemnat a sis mesos de
presó per
haver aferrat cartells anarquistes. Freqüentà
destacats anarquistes com a Albert
Nicolet, i a Sant-Imier Albert Altermatt, Jules Coullery i Alexis
Meyrat, entre
d'altres. Estretament vigilat per la policia francesa, malgrat no tenir
antecedents penals en aquest país, l'estiu de 1895 el seu
nom figurava en un
llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents
fora de
França. En 1908, amb altres companys (Aimé Bovet,
Charles Rouiller, etc.),
formà part del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, la seu
del qual es trobava
al número 18 del carrer Léopold Robert. El juliol
de 1908 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), amb Georges Corlet, Charles Reuge i Charles Rouiller,
fou delegat al
míting de protesta contra l'extradició a
Rússia de Victor Platonovitch
Wassiliev (Wassilieff), el qual el
26
de gener de 1906 havia assassinat Dmitri Kandaurov (Kandaouroff),
prefecte de policia de Penza (Penza, Rússia, Imperi
Rus). El gener de 1910 figurava en una llista d'anarquistes de la
policia de La
Chaux-de-Fonds qualificat de «fervent adepte del
grup». El 19 de febrer de 1910
signà, amb altres companys (Jules Bignasci, Aimé
Bovet, Ali Eberhardt, Charles Jeanrichard
i Streiff), una crítica a Auguste Forel publicada en La Voix du Peuple de Lausana (Vaud,
Suïssa). Louis Kneuss va morir
el 24 d'abril de 1915 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa); enterrat dos
dies després, Aimé Bovet pronuncià el
discurs fúnebre.
***
Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà Heraldo de Zamora del 8 d'agost de 1903
- Ramon Homedes Carbó: El 21 de març de 1869 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ramon Homedes Carbó –citat el seu primer llinatge a vegades Omedes. Per mor de la seva corpulència gegantesca fou molt conegut a començament de segle i es guanyava la vida fent de calderer, militant en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). L'1 de maig de 1901 va ser detingut arran d'un discurs que pronuncià a la Font Santa de Palma (Mallorca, Illes Balears); empresonat, la seva causa va ser sobreseguda i va ser alliberat el 3 de juliol d'aquell any. El 24 de gener de 1902 s'entrevistà amb el governador civil de Barcelona, qui el va amenaçar, i dos dies després parlà, davant deu-mil persones, en el míting per a organitzar la Federació Obrera que se celebrà a la Plaça de Toros de Barcelona. Fou especialment actiu durant la vaga general de 1902 per la jornada de nou hores dels metal·lúrgics i va ser un dels organitzadors del míting de les societats obreres que se celebrà el 16 de febrer de 1902 a Barcelona. El 8 de setembre de 1902, quan era president de la Societat de Calderers, va ser detingut amb altres companys calderers quan es realitzava un míting autoritzat al local de la societat coral «La Olla», al carrer Berenguer el Major del barri de la Barceloneta de Barcelona, i tancat a la presó de Barcelona; dies després signà amb altres companys reclosos una carta dirigida al capità general de Catalunya denunciant la seva situació. El 2 de febrer de 1903 parlà, davant unes tres-mil persones, en el míting obrer que se celebrà al Saló Varietats de Barcelona. El juny de 1903 marxà, amb Antonio Ojeda, a França en missió propagandística i el 26 de juny d'aquell any se li va decretar la seva expulsió d'aquest país. El 7 d'agost de 1903, quan feia dies que havia vingut de França, va ser detingut a Barcelona. Ja que no podia passar fàcilment desapercebut, fou detingut i empresonat moltes vegades, fins que, gràcies a la intervenció del republicà Emili Junoy Gelabert (El Negret), deixà de ser perseguit i en 1906 trobà una feina a la Casa de Lactància, empresa municipal coneguda com «La Gota de Llet», al carrer de Valldonzella de Barcelona. Cap el 1908, amb altres companys anarquistes (Lluís Bertran, Ignasi Clarià, Enric Pujol Ambrós, etc.), abandonà el moviment llibertari i s'afilià al Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García. En 1908 presidí la Unió d'Obrers Metal·lúrgics (UOM), que s'havia creat en 1905, encara que ja no feia feina en aquest ofici. El juliol de 1909 participà activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica». El 8 d'agost de 1910 signà, amb Enric Pujol Ambrós, una carta, publicada en El Progreso en la qual es denunciava l'actuació de confidents obrers, membres alguns de Solidaritat Obrera, amb les autoritats barcelonines abans de l'esclat de la «Setmana Tràgica». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Gustave Franssen (1948)
***
Necrològia
de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela The Daily Republican
del 10 de febrer de 1959
- Silvio Melosi: El
21 de març de 1889 –algunes fonts citen
1885– neix a Montecatini Terme
(Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Melosi.
Emigrà als EUA i cap el 1943
s'establí a Charleroi, on treballà a les mines de
carbó i milità en la United
Mine Workers of America (UMWA, Miners Units d'Amèrica).
Silvio Melosi va morir
el 6 de febrer de 1959 a Charleroi (Pennsilvània, EUA) i va
ser enterrat al
cementiri de Monongahela (Pennsilvània, EUA).
***
Notícia
sobre la detenció de Marius Truchard apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 19 de febrer de 1906
- Marius Truchard:
El 21 de març de 1889 neix a Vienne
(Delfinat, Occitània)
l'anarquista André Marius
Truchard. Sos pares es deien Henri Truchard, teixidor, i
Eugénie
Brotet, modista. El 18
de febrer de 1906 va ser detingut a Saint-Étienne
(Arpitània), juntament amb
els anarquistes Hubert Englan i Orazia Penna, per aferrar cartells
antimilitaristes i enfrontar-se a les autoritats. En 1907
milità a Roanne
(Forêz, Arpitània) i en 1908 vivia a Bourges
(Centre, França) al domicili de la
mare de l'anarquista Achile Légeret. Entre 1909 i 1910
treballà d'infermer a
l'Hospici de Mehun-sur-Yèvre (Centre, França). El
5 de juny de 1909 es casà a Mehun-sur-Yèvre
amb Julienne Duret, cosidora i filla de la directora de l'hospici on
feia feina
i vídua d'un destacat militat socialista de Bourges. En
aquesta època milità en
les Joventuts Sindicalistes. Posteriorment es traslladà a la
regió parisenca i
treballà d'ajustador, participant en les activitats del grup
editor del
periòdic L'Anarchie. En
1910 participà
en la reorganització de Le
Libertaire.
Membre de «Les Jeunes Gardes
Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies
Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers
a l'extrema dreta
creat en 1911 per Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel
Almereyda), i de la Federació
Revolucionària Comunista
(FRC), el 31 de maig de 1911 participà en un acte de suport
a la presó
parisenca de Saint-Lazare en el moment de l'alliberament de
l'anarquista
Madeleine Marc que acabà amb enfrontaments amb la
força pública i en el qual va
ser detingut, encara que el seu cas va ser sobresegut. En aquesta
època treballava
de corredor llibreter. El 20 de juliol de 1911 participà en
el segrest de
Lucien Métivier, desemmascarat públicament com a
confident. Buscat per la
policia, s'hagué de refugiar a Bèlgica. El 5
d'octubre de 1911, quan el procés
contra Émile Vincent Méo (Émile
Tissier),
Jean Goldsky i René Dolié, reaparegué
al Tribunal juntament amb Almereyda, Georges
Dulac i Eugène Merle; finalment, tots van ser finalment
absolts. Dies més tard,
retornà a Mehun-sur-Yèvre per reunir-se amb sa
companya Julienne Duret i va
tenir una violenta disputa, revòlver a la mà, amb
Achille Légeret de qui
sospitava, amb fonaments, que mantenia una relació amb sa
parella; Légeret després,
en una passejada per Quincy (Centre, France), intentà
suïcidar-se d'un tret de
revòlver, però fracassà en l'intent.
El 22 de novembre de 1911 va ser jutjat
pel Tribunal Correccional de Bourges per «violació
de domicili i possessió
d'ara prohibida» pels fets anteriors i condemnat a 50 francs
de multa.
Abandonat per sa companya, amb qui tenia una filla, intentà
crear una llibreria
militant a Bourges. L'1 de maig de 1914 va ser esborrat del
«Carnet B» dels
antimilitaristes del departament de Cher. Marius Truchard va morir el
23
d'agost de 1970 al Sanatori de Sancellemoz de Passy (Savoia,
Arpitània).
***
Juan Lazarte
- Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán –a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina–, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.
***
Notícia
de la detenció del Comitè Regional de Llevant
apareguda en diari madrileny El Sol del 21 de
desembre de 1933
- Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Sinesio Álvarez Garrido. Sos pares es deien Anastasio Álvarez Bastillo, practicant de cirurgia, i Inés Garrido Mansilla. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per «reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón –la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre –algunes fonts citen el 20 d'octubre– de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.
***
Louis-Émile
Harel
- Louis Harel: El 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de maig– de 1899 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista neomaltusià Louis-Émile Harel. Sos pares, tintorers, es deien Émile-Ernest Harel i Marie Euphrasie Veyrat. El 30 de desembre de 1920 es casà a París (França) amb Rose Grain. Regentava amb sa companya, des del setembre de 1934, un comerç de tintoreria al número 151 de l'avinguda del Roule de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Al seu local feia propaganda del Comitè Nacional Antituberculós del doctor Albert Calmette. El 4 d'abril de 1935 va ser detingut a Neuilly-sur-Seine per haver practicat com a propaganda neomaltusiana entre el 23 i el 24 de març d'aquell any, com a assistent amb Jean Baeza del doctor Norbert Bartosek, vasectomies voluntàries a 15 companys de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) realitzades al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévoltel. La vasectomia aleshores estava penada per la llei i s'aplicava l'article 316 del codi penal que castigava la castració i el 311 les seqüeles. Traslladat de la presó parisenca de La Santé, el 12 d'abril de 1935 arribà a Bordeus i va ser reclòs al Fort de l'Hâ. El 2 de maig de 1936 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Bordeus amb la resta companys en l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» o «Cas Bartosek» i va ser declarat culpable del delicte de «violències amb premeditació» i condemnat a sis mesos de presó i a cinc mesos de prohibició de residència. L'1 de juliol de 1936 el Tribunal d'Apel·lació reduí les penes contra els acusats, en el seu cas quatre mesos. Solidari amb la Revolució espanyola, el 8 d'agost de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un camió carregat de medicaments per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Divorciat o vidu de sa primera esposa, el 5 d'agost de 1939 es casà a París amb Marguerite Marie Madeleine Paulin, de qui es va divorciar el 5 de juliol de 1951. El 28 de juny de 1952 es casà a París amb Raymonde Mauricette Kello. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Manuel
Hernández Rodríguez
- Manuel Hernández
Rodríguez: El 21 de
març de 1899 –algunes fonts citen
erròniament 1900– neix a
Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Hernández
Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill
d'una família anarquista, sos pares
es deien José Hernández Palomo i
Ángela Rodríguez Guisado. Treballà de
fuster
i des d'adolescent milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Juan Arcas
Moreda,
Méndez, Carlos Zimmerman Ruiz, Rivas, etc.),
ocupà càrrecs de responsabilitat i
realitzà tasques delicades per al sindicat. Més
tard, fugint de la repressió,
milità a València (País
Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital
catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells,
España,
Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de
l'Exposició Universal de
Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller
a causa de les
seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i
participà en
nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA,
Orphea
Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la
campanya contra
l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí
presó, per sabotatge i port
d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de
Telèfons de la CNT, el
novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de
treballadors
de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en
un registre de la
Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona.
Juntament amb més de seixanta
militants presos, signà el manifest «Contra el
confusionismo», publicat en Solidaridad
Obrera del 20 de novembre de
1931, dirigit contra l'estratègia d'Ángel
Pestaña Núñez.
El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat
Únic
del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. En 1931
col·laborà en Solidaridad
Obrera i en Tierra y Libertad.
El 31 de gener de
1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja
portava més
de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet),
secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar
armes de foc (25
pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de
març d'aquell any
va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i
Gregorio Jover Cortés,
per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de
gener de 1934 va ser
detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez
Viche (Combina),
Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel
Martínez, durant una reunió sindical i acusat
d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i
d'autobusos. Durant
la Revolució de 1936 participà en la
col·lectivització del sector de la fusta i
el desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes espanyols
considerats perillosos per les autoritats franceses i amb
prohibició d'entrar
al país. En aquesta època era secretari del
Comitè de Barcelona de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i membre del seu Comitè
Peninsular. En 1938 fou membre
del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i fou internat
a diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Dreux, on milità en
la Federació Local de la CNT i en 1948 va ser nomenat
tresorer d'aquesta,
juntament amb José Menéndez (secretari), Rafael
Navarro (jurídica) i Lorenzo
Lacruz (premsa i propaganda). Col·laborà en Nervio
(1959) i Solidaridad
(1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al
Centre Confederal de
París (França) sobre la socialització
de la fusta durant la Revolució
espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el
18 de novembre de 1976 a l'Hospital Victor Jousselin de
Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya,
María Vallabriga Hernández.
Manuel Hernández Rodríguez (1899-1976)
***
Necrològicva
de Juan Sánchez Barba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985
- Juan Sánchez Barba: El 21 de març de 1901 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Sánchez Barba. Sos pares es deien Felipe Sánchez i Josefa Barba. Quan tenia sis mesos sa família es traslladà a Mataró (Maresme, Catalunya) i després a Barcelona (Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat del Metall de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va romandre pres durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la Revolució i la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el sindicat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard s'establí a Montalban (Guiena, Occitània) i posteriorment a Perpinyà, on treballà de calderer i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou María Álvarez Hernández. Juan Sánchez Barba va morir el 25 de gener de 1985 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa família portà les seves restes a Barcelona.
---
efemerides | 20 Març, 2023 13:18
Anarcoefemèrides del 20 de març
Esdeveniments
Cartell del festival al "Germania" [IISH]
- Festival commemoratiu de la Comuna: El 20 de març de 1880 se celebra a la sala «Germania» de Nova York (Nova York, EUA) un gran festival (concert, banquet i ball), organitzat per la colònia d'exiliats francesa i grups esquerrans nord-americans i d'immigrants, en commemoració de la Comuna de París, que nou anys abans s'havia proclamat i havia estat reprimida brutalment. Es reivindicava la vaga com a forma de lluita per arribar a la Comuna universal.
***
Cartell
de l'acte
-
Míting
antimilitarista: El 20 de març de 1906 se
celebra a la Nouvelle Cour de
Brussel·les (Bèlgica) un gran míting
antimilitarista anarquista organitzat per
la Unió Sindicalista de Treballadors de
Brussel·les (USTB). En aquest acte,
presidit per Henri Fuss, intervingueren Émile Chapelier,
Émile Ehlers (en
representació de La Société
Novuelle), Jean Hardy i Georges Thonar, i es
van denunciar les persecucions a la premsa anarquista i es
reivindicà
l'agitació antimilitarista.
***
Capçalera del primer número de L'Insurgé
- Surt L'Insurgé: El 20 de març de 1910 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del setmanal L'Insurgé. Organe hebdomadaire des révolutionnaires du Centre. El periòdic era successor de Le Combat Social (1907-1909) i disposava d'impremta pròpia. L'administrador era Petitcoulaud i hi van col·laborar Émile Armand, H. Beaujardin, Armand Beaure, Henri Beylie, Adrien Boudet, Benoît Broutchoux, J. B. Clement, René Clerchen, Henry Combes, H. Christian, Jean Dinet, Henri Duchmann, Georges Durupt, J. Fougère, V. Godonneche, Jean Goldsky, Grandjouan, Jacques Gueux, Amable Joserey, L. Jouhaux, André Lansade, C. Laurent, René Leblond, René Legaud, Léopold Lenoir, Alfred Loriot, St. Mac Say, Mauricius, Antoine Milo, Léon Nugere, Alfred Peyramaure, Étienne Peyraud, Jean Peyroux, Bernard Pilorget, J. Prolo, X. Privas, Jean Sauvent, Jules Scarceriaux, Jehan Tantot, Claude Trivaux, Émile Vandervelde, Francis Vergas, E. Verhaeren, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre altres. Aquesta publicació venia pistoles i revòlvers als seus lectors i preconitzava astoradors consells, com el del seu darrer número, el 63 de 29 de maig de 1911: «En aquest moment quan la bòfia esdevé cada cop més i més brutal i repugnant, és indispensable estar armat per a defensar-se contra aquestes grolleres malifetes.» El títol L'Insurgé va ser emprat per altres periòdics anarquistes tant a França (particularment a París i Lió), com a Bèlgica (Brussel·les i Lieja).
***
Cartell
de l'acte
-
Xerrada sobre el
control de natalitat: El 20 de març de 1970 se
celebra a l'Ajuntament de Cachan
(Illa de França, França) la
conferència-debat «La pilule ou la
bombe» (La
píndola o la bomba) a càrrec de Maurice Laisant (Hemel) i de J. Émery. L'acte,
centrat en la polèmica sobre la
píndola com a mitjà de control de natalitat, va
ser organitzat pel Grup
Llibertari «Kropotkine» de la Federació
Anarquista (FA).
Naixements
Régis
Faure
- Régis Faure:
El
20 de març –el certificat de defunció
cita erròniament el 15 de gener– de 1851 neix a
Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i
cooperativista Régis Faure. Sos pares es deien Pierre Faure,
obrer sabater, i Marie Maloriol, domèstica. Es guanyava la
vida
com a obrer
teixidor
de passamaneria i va ser considerat com un dels anarquistes
més actius de la
zona de Saint-Étienne. Milità activament en la
Cambra Sindical d'Obrers de
Passamaneria i representà aquesta en el II
Congrés de la Regió de l'Est, que se
celebrà el juny de 1881 a Saint-Étienne, on
presentà informes concernents a la
dona i a l'ensenyament. Fou membre de la Federació
Revolucionària de la Regió
de l'Est, la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans
de la celebració del
Congrés Regional del Centre, que marcà
l'escissió entre socialistes i
anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est,
especialment Saint-Étienne, Villefranche, Roanne i
Lió. Entre el 5 i l'11 de
juny de 1881, amb Claude Bernard i Pierre Martin, entre d'altres,
participà en
el Congrés de la Federació d'Est del Partit
Obrer, celebrat a Saint-Étienne, on
intentaren, sense èxit, adherir la majoria de delegats a les
idees
abstencionistes. Va presentar nombroses resolucions concernents a
l'organització del partit, a l'antiparlamentarisme i a la
revolució. Sembla que
aleshores formava part del grup «Les Outlaw» (Els
Fora de la Llei), animat
especialment per Jean-Baptiste Ricard. En 1882
col·laborà en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire
de Lió, que
havia succeït Le Droit Social
i que
serà continuat per La Vengeance
Anarchiste.
Quan preparava l'edició del primer número del
periòdic local Le Branle-bas.
Organe des perturbateurs
stéphanois, la policia requisà les
proves. El 19 de març de 1882 presidí,
amb Émile Gautier, una reunió pública
celebrada a la Sala de l'Alcazar de Lió,
decorada amb dos banderes roges i una de negra, i que acabà
als crits de «Visca
la Comuna! Visca la revolució!». El 18 de juny de
1882, amb Toussaint Bordat i
François Pautet, encapçalà la
manifestació organitzada a La Ricamarie (Roine-Alps,
França) en ocasió de l'aniversari de la massacre
de miners portada a terme el
16 de juny de 1869; els manifestants forçaren les portes del
cementiri que,
d'acord amb el prefecte l'alcalde havia tancat. Detingut alguns dies
després,
va ser jutjat i condemnat a vuit dies de presó per
«complicitat de trencament
de tancament, violació de sepultura, possessió
d'armes prohibides i ultratge
als agents» i Toussaint Bordat va ser condemnat a un mes de
presó. L'agost de
1882 publicà el fullet La
vérité sur le
scandale de La Ricamarie, suivi d'une adresse aux mineurs du bassin de
la Loire.
Amb Jean Chirat i Jean-Baptiste Ricard, formà part de la
delegació de
Saint-Étienne que representà la
Federació Revolucionària a la reunió
anarquista
internacional, organitzada a iniciativa d'Élisée
Reclus, que se celebrà entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa); les
resolucions
d'aquest congrés confirmaren les del Congrés
Anarquista de Londres (Anglaterra)
del 14 de juliol de 1881, com ara la separació
diàfana entre el moviment
anarquista i els partits revolucionaris i l'autonomia absoluta dels
grups. En
aquesta època era secretari de l'Aliança
Anarquista de Saint-Étienne, que
s'acabava de crear i que agrupava els grups locals que haguessin
adoptat el
«pacte federatiu de tendència comunista anarquista
i tinguessin com a finalitat
la supressió de l'Estat i de tota propietat».
Aquesta aliança havia trencat les
relacions amb el grup «Les Outlaws», pels seus
«projectes barrocs». Es va veure
implicat en l'anomenat «Procés dels 66»,
que s'obrí el 8 de gener de 1883
davant el Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les
manifestacions de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de
1882 i dels
atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió.
El 21 d'octubre de
1882 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es trobaren
diversos
documents comprometedors, com ara un informe manuscrit del
Congrés Obrer de
Saint-Étienne, una carta de Benoît Malon,
exemplars de periòdics (L'Étendard
Révolutionnaire, Le
Prolétaire, Le
Révolté, La
Tenaile),
fulls amb segells de l'Aliança Anarquista de
Saint-Étienne, cartells de «Mort
aux voleurs», el programa del periòdic Le
Branle-bas, etc., fet pel qual va ser detingut. Arran de la
seva detenció
s'organitzaren concerts als cafès de
Saint-Étienne en suport de sa companya, la
modista Jeanne Marie Fruget, i de sos quatre infants. El 19 de gener de
1883 va
ser condemnat a quinze mesos de presó, 200 francs de multa i
cinc anys de
privació dels drets civils; aquesta pena va ser
reduïda el 13 de març de 1883
pel Tribuna d'Apel·lació de Lió a un
any de presó, 100 francs de multa i cinc
anys de privació dels drets civils. Durant la seva
detenció l'anarquista Claudius
Denhomme s'encarregà de sos infants. En el moment del seu
alliberament, el
gener de 1884, va ser acollit per una vintena de companys (Bertail,
Perelle,
etc.) i festejat al Cercle del carrer Saint Paul. S'exilià
uns quants anys a
Suïssa, on visqué en diverses poblacions
(Neuchâtel, La Chaux-de-Fonds, etc.) i
es relacionà amb els anarquistes locals –segons
alguns fou el redactor del
periòdic ginebrí L'Égalitaire
(1885-1886). De bell nou a França, reprengué tot
d'una la seva militància
anarquista, sindicalista i cooperativista, trobant-lo sempre a totes
les
lluites anarquistes i sindicalistes de la regió. A mitjans
de febrer de 1887,
arran dels atemptats contra el Palau de Justícia de
Lió, i ben igual que una
vintena de companys de la regió, el seu domicili del carrer
del Bas Vernay va
ser escorcollat per la policia sense cap resultat. La vetlla del Primer
de Maig
de 1890 va ser detingut preventivament. També va ser
detingut preventivament en
1892 la vetlla del procés contra François
Claudius Koënigstein (Ravachol)
i per a la manifestació del
Primer de Maig d'aquell any. En 1899 fou un dels organitzadors de la
vaga
general d'obrers teixidors de passamaneria de Saint-Étienne
que donaren lloc a
violents incidents entre l'exèrcit i els manifestants.
Cooperativista actiu,
animà la «Unió de
Treballadors», cooperativa de consum creada en 1878.
Després
d'enviudar, s'establí a Avinyó
(Provença, Occitània), on treballà en
un taller
de passamaneria i cap el 1910 s'instal·là a
París, on visqué i trobà feina al
barri de Belleville. El cos sense vida de Régis Faure va ser
trobat el 25 de
maig de 1911 al riu Sena a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França), sense
que s'aclarissin mai les circumstàncies de la seva mort que
va ser declarada oficialment
com a un accident.
Foto
policíaca de Marius Fayolle
-
Marius Fayolle: El
20 de març de 1877 neix a Lodeva (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts citen
erròniament
Nimes (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Marius
Antoine Fayolle. Sos pares
es deien Louis Maurice Fayolle, paleta, i Véronique Ilda
Pibarot, modista. Militant del grup
anarquista
«La Jeunesse Libertaire» de Niça, es
relacionà amb els anarquistes Henri
Abrard, Alexandre Henri Dumas, Denis Pierre Fabre, Giovanni Fenoglio i
Sylvain
Marius Gauthero, entre d'altres. A finals dels anys noranta
s'establí amb son
germà Jules Eugène Fayolle a Niça
(País Niçard, Occitània), al
número 2 de la
plaça del Lycée, i treballà de mosso
de magatzem. Col·laborà en Le
Libertaire
i difongué la premsa
anarquista. El 5 de novembre de 1898, després d'haver cantat
una
cançó
anarquista, va ser detingut per un agent, però va ser
alliberat
poc després. El
13 de novembre d'aquell any va ser detingut, amb son germà i
Marius Brun, per
complicitat en el robatori d'una panera de castanyes. Aquest fet
implicà
l'escorcoll del domicili dels germans, acció que va permetre
a
la policia decomissar
un gran nombre de fullets i de periòdics anarquistes. En
1899
treballava de
venedor ambulant al País Niçard i vivia al
número
10 del carrer Lascaris de
Niça. El 7 de març de 1899 les autoritats
assenyalaven
que havia desaparegut de
Niça. La policia es va fer amb una carta enviada des de
Londres
(Anglaterra)
per un tal Lamberti, des del domicili de Jacques Dekosa, que hauria
obtingut la
seva adreça per intermediació de l'anarquista
Émile Pouget, on demanava adreces
de companys italians a Niça a fi i efecte d'enviar-lis
fullets i
manifests. El
9 de març de 1899, la policia assenyalà que havia
deixat
Nimes i havia retornat
a Niça. En aquesta època el comissari de
Niça el
qualificà de «perillós
anarquista». En 1905 es casà amb Marie Pauline
Pancrace.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Un soldat
anomenat Marius
Antoine Fayolle va morir en acció de guerra el 13 de juliol
de
1916 a la
batalla del Somme, però no es tracta de la mateixa persona.
***
Pietro Bruzzi
- Pietro Bruzzi: El 20 de març de 1888 neix a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista, és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya, Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, Pietro Bruzzi va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes el 19 de febrer de 1945 a Legnano (Llombardia, Itàlia).
***
Foto
antropomètrica de Carlo Melchionna (1907)
-
Carlo Melchionna:
El 20 de març de 1886 neix a Salerno (Campània,
Itàlia) l'anarquista,
antimilitarista i anarcosindicalista Carlo Melchionna. Sos pares es
deien
Emidio Melchiona, empleat de correus, i Anna Bozio. Quan era infant es
traslladà amb sa família a Nàpols
(Campània, Itàlia). Després de
freqüentar uns
anys l'Escola Tècnica, aprengué l'ofici
d'electricista. En relació amb
destacats anarquistes, es dedicà a difondre la premsa
llibertària. El 19 de
setembre de 1904 va ser detingut durant una protesta arran de la
repressió
desencadenada com a conseqüència de les vagues de
Buggerru (Sardenya) i de
Castelluzzo (Sicília); jutjat, va ser condemnat a 12 dies de
presó i al
pagament dels despeses judicials. El 5 de març de 1905
emigrà al Brasil, però
retornà a Itàlia mesos després. El 31
de maig de 1906 signà un manifest en el
qual es definia l'atemptat de Mateu Morral Roca contra Alfons XIII a
Madrid
(Espanya) com a «incident de la lluita entre els oprimits i
els opressors» i la
propaganda anarquista com a «apoteosi de la vida i no de la
mort». L'octubre de
1906 va ser detingut a la plaça de la Borsa de
Nàpols mentre repartia
propaganda antimilitarista; processat per
«instigació al delicte i contravenció
de la llei d'impremta», no va ser condemnat
gràcies a una amnistia. Després d'un
periple per Europa (Niça, Marsella, París i
Londres), retornà a Nàpols després
de ser expulsat de França. El juliol de 1907 va
convèncer, amb Francesco
Cacozza i Ciro Petrucci, milers de llogaters de la Societat del
Sanejament de
Nàpols per a unir-se a la Lliga de Resistència,
amb la finalitat de reduir la
renda a causa de l'estat ruïnós dels habitatges,
tot ocupant les cases amb
ordre de desnonament. Fitxat per la policia com a
«perillós subversiu», va ser
denunciat en diferents ocasions, com ara el 25 de juny de 1908, per les
protestes contra la repressió de la gran vaga
agrària de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), que acabà amb una pena de
presó; el 24 d'octubre de 1908, per haver
distribuït pamflets antimilitaristes entre els reclutes; o
durant la tardor de
1909, per complicitat en la col·locació d'una
bomba que esclatà en una església
i per la participació en les manifestacions de protesta
contra el judici de
Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar a
Itàlia. Entre el 16 i
el 19 de gener de 1911 representà els anarquistes en les
reunions per a la
rebaixa de les rendes i el maig de 1912 va ser l'orador oficial, amb
Alfani,
Bordiga i Trematore, en la manifestació contra la guerra de
Líbia. El 7 de febrer
de 1914 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per dos articles
antimilitaristes publicats el gener anterior en Rompete
le file!. Durant la nit del 10 de juny de 1914, quan la
«Setmana Roja», aferrà cartells
revolucionaris arreu la ciutat i després, amb Francesco
Cacozza, encapçalà un grup de manifestants cap a
l'estació per a aturar els
trens i evitar l'arribada de reforços. Capturat, amb
Domenico Aratari i
Francesco Cacozza, quan intentava alliberat els seus companys detinguts
assaltant una caserna de carrabiners, va ser processat per
«amotinament i
incitació a la revolta». Gràcies a
l'amnistia del 3 de gener de 1915, recobrà
la llibertat una setmana després. En aquests anys de la Gran
Guerra, col·laborà
en el sector «neutralista», lamentant l'oportunitat
perduda durant la «Setmana
Roja» i fent costat la no-intervenció per
qualsevol mitjà. El 24 de novembre de
1915 el trobem destinat al XX Regiment d'Infanteria a Reggio de
Calàbria
(Calàbria, Itàlia). El desembre de 1915, amb un
permís de convalescència,
retornà a Nàpols, on va estrènyer els
lligams amb Argentina Altobelli, Armando
Borghi i Renato Sigligh, tot dedicant-se a la propaganda
antimilitarista entre
els soldats. Poc després, durant una nova
llicència, pogué fugí de la
vigilància. L'octubre de 1916 el trobem al barri de Greco de
Milà (Llombardia,
Itàlia) afiliat a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI) i fent
propaganda antimilitarista entre els obrers de la zona de Biella
(Piemont,
Itàlia). Fugint de la pressió
policíaca, passà per diverses poblacions
(Nàpols,
Florència, Reggio de Calàbria, Asinara, etc.). El
8 de juliol de 1919 va ser
detingut a la Cambra del Treball mentre organitzava una protesta contra
la
carestia de la vida. A finals d'agost d'aquell any va ser nomenat
secretari de
Propaganda de l'USI de Milà. En aquests anys
milità amb Francesco Cacozza i
Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero»,
col·laborà en diverses
publicacions anarquistes (L'Anarchia,
L'Avvenire Anarchico, Guerra
di Classe, La Protesta Umana,
Rompete le
file!, Soviet, Umanità Nova, etc.),
participà
activament en la campanya de suport als militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, i mostrà les seves
simpaties per la
Revolució bolxevic. El gener de 1920 marxà cap a
Brescia (Llombardia, Itàlia)
per a organitzar la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser un
dels
animadors del II Congrés Anarquista de Campània.
De bell nou a Nàpols,
participà en el moviment d'ocupació de les
fàbriques i la primavera de 1921 va
ser nomenat secretari polític de la secció local
napolitana dels forners la
Federació Meridional de l'Art Blanca. El maig de 1921 va fer
costat els forners
i flequers que reivindicaven l'abolició del treball nocturn
i el descans
setmanal, i el 28 d'agost els va representar en el Congrés
de Salerno. El maig
de 1922, per unir els militants encara actius, fundà amb
Armido Abbate i Francesco
Cacozza, el grup «Prometeo», que trencà
amb Giuseppe Imondi i s'adherí a la
Unió Anarquista Italiana (UAI). Delegat al
Congrés de l'UAI a Ancona, el 1922
entrà a formar part de la Comissió Executiva de
la Cambra Confederal del
Treball de Nàpols. Amb l'arribada del feixisme al poder,
trobà feina a la
consulta del dentista anarquista Giuseppe Imondi, sense deixar de fer
propaganda anarquista i freqüentant els cercles llibertaris.
El 22 de novembre
de 1926 va ser condemnat al confinament per quatre anys a l'illa
siciliana de
Lampedusa. Traslladat a l'illa d'Ustica, l'abril de 1928
obtingué la llibertat
condicional. Molt malalt de miocarditis crònica,
arteriosclerosi i
d'hemorroides ulceroses, i amb una situació familiar penosa,
abandonà la
militància anarquista. Trobà feina amb un notari
i acabà afiliant-se al
Sindicat Feixista dels Empleats de Comerç, malgrat que el
prefecte de policia de
Nàpols testimonià que conservava inalterada la
seva «fe subversiva». Carlo
Melchionna va morir el 16 de juny de 1932 a Sorrento
(Campània, Itàlia) d'un
atac de cor durant el seu viatge de noces. En 2019 Fabrizio Giulietti
publicà
la biografia Carlo Melchionna. Anarchismo
e lotte sociali (1886-1932).
***
Foto policíaca de Jean De Boe (1912)
- Jean De Boe: El 20 de març de 1889 neix al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista «L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per «encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònims G. Dem i Georges Demos, en el bimensual anarquista Le Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletí Droit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletí Correspondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindical Le Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revista SIA dedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des de L'Anarchie a Réveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica: La Révolution en Espagne! (1938), Un siècle de luttes syndicales (1852-1952) (1952), Propos subversifs (1967), etc. Jean De Boe va morir el 2 de gener de 1974 a Brussel·les (Bèlgica). La seva divisa va ser: «Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.»
***
Ernesto Herrera
- Ernesto Herrera: El 20 de març de 1889 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera –nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–, Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibre Su majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett –en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista.
***
Notícia
sobre la detenció de José Alcodori Villalba
apareguda en el periòdic madrileny Tierra del 25 de
juny de 1932
- José Alcodori Villalba: El 20 de març de 1896 neix a Pina (Alt Palància, País Valencià) –algunes fonts citen Muniesa (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista José Alcodori Villalba –el segon llinatge citat a vegades Villalta–, conegut sota els pseudònims Cap Gros i Ros. Es guanyava la vida fent d'obrer fariner i presidí el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i formà part dels Grups de Defensa Confederal. En 1922, amb Joaquín Blanco Martínez i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Severiano Martínez Anido. El gener de 1924 va ser detingut per possessió d'armes. La policia li va atribuir nombroses accions de caràcter social i va ser empresonat en diferents ocasions, fugint de la presó de Barcelona en dues ocasions, una el 9 de desembre de 1928, en la qual va resultat ferit un sentinella. En 1928 va ser detingut i processat l'any següent amb Francisco Martínez González (Lletuga), per la mort el 17 de febrer d'aquell any del confident Juan Gurría Vallet, demanant-li una pena de 28 anys de presó. A la presó de Barcelona va col·laborar en La Revista Blanca i en Tierra y Libertad. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, va ser alliberat. El maig de 1931 participà en un míting celebrat a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) i l'11 de desembre d'aquell any en un míting pro presos a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Entre 1931 i 1932 visqué a l'Hospitalet de Llobregat i col·laborà en Solidaridad Obrera. L'abril de 1932 fou delegat de Gavà, el Prat de Llobregat i de la Comarcal del Baix Llobregat al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i en aquest mateix mes va fer mítings a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) i la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. El 29 de maig de 1932 va fer un míting a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) emmarcat en la campanya de protesta contra les persecucions a la CNT. El 13 de juny de 1932 va ser detingut a la fàbrica de farines «Anita» del barri de la Barceloneta de Barcelona on treballava de moliner sota l'acusació d'haver participat en un atemptat contra el director de la presó barcelonesa i el seu ajudant. Entre el 5 i el 13 de març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en representació del ram de l'Alimentació. El 3 de maig de 1933 va ser detingut governativament i el juliol d'aquell encara romania empresonat. El gener de 1936 assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC i aquest mateix any s'integrà en el Comitè Regional de Defensa, juntament amb Ricard Sanz García i Pedro Herrera Camarero. També en 1936 formà part, amb J. Valero, del grup anarquista «Justícia» i fou un dels animadors del Sindicat de Porters, Porteres, Conserges i Similars de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de les Drassanes de Barcelona –algunes fonts citen erròniament la seva mort en aquest episodi a la Rambla dels Estudis de Barcelona. José Alcodori Villalba va passar a lluitar al front d'Aragó i a principis d'agost de 1936 va caure abatut al setge de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya). Sa companya fou Maria Riu, amb qui tingué infants.
***
Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1983
- Ambrosio Marcos González: El 20 de març de 1897 neix a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Sos pares es deien Gabino Marcos Nieto, jornaler, i Josefa González Marcos. Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de Sindicats Únics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó madrilenya de Porlier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat amb sa companya Emilia Sánchez a «Les Petits Pins», a Crêches-sur-Saône (Borgonya, França), va militar activament en la Federació Local de Mâcon de la CNT fins a la seva mort. Ambrosio Marcos González va morir el 25 de juny de 1983 al Centre Hospitalari Les Chanaux de Mâcon (Borgonya, França).
***
Henri
Michelet
-
Henri Michelet: El
20 de març de 1906 neix a
Saint-Barthélemy-d'Anjou (País del Loira,
França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari. Henri Léon
Michelet, conegut com Zoulou. Sos
pares es deien Henri
Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup, cosidora.
Després de fer estudis
primaris, començà a treballar d'obrer pissarrer.
El 22 de setembre de 1928 es
casà amb Madeleine Perrichet i la parella no
tingué descendència. A finals dels
anys trenta vivia al barri de La Lignery de
Saint-Barthélemy-d'Anjou. Entre
maig de 1936 i octubre de 1937 fou tresorer del Sindicat
Autònom dels Obrers
Pissarrencs de Trélazé (País del
Loira, França), adscrit a la Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), fet
pel qual va ser
fitxat l'any següent en el «Carnet B» dels
antimilitaristes del departament de
Maine i Loira. També fou membre de la Joventut Sindicalista
Revolucionària
(JSR). En un informe de la Comissió Especial de la Policia
de gener de 1939
se'l definia com a «perillós» i
«militant molt actiu de la CGTSR». En aquesta
època fou tresorer del Sindicat dels Obrers Pissarrencs de
la CGTSR.
Mobilitzat, va ser fet presoner i intentà
l'evasió en dues ocasions. Henri
Michelet va morir, amb 108 anys, l'1 de maig de 2014 a la llar de
jubilats de La
Ménitré (País del Loira,
França). Son germà Marcel també fou
militant de la
CGTSR i sa germana Marie fou la companya de l'anarquista Raymond
Pantais.
---
efemerides | 19 Març, 2023 11:20
Anarcoefemèrides
del 19 de març
Esdeveniments
Premsa obrera
- Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandant. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Beccaria, l'«anarquista» Jesús, Sòcrates i Voltaire. Només sortiran dos números més, el 26 de març i el 2 d'abril d'aquell any.
***
Cartell
de l'acte
- Míting de commemoració de la Comuna: El 19 de març de 1890 se celebra al South Place Institute del barri de Finsbury de Londres (Anglaterra) un míting per commemorar la proclamació de la Comuna de París organitzat per la Socialist League (Lliga Socialista). En el míting intervingueren destacats intel·lectuals socialistes i anarquistes, com ara Benjamin Feigenbaum, Robert Bontine Cunninghame Graham, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Edward i Eleanor Marx Aveling, William Morris, Charles Wilfred Mowbray, David John Nicoll, Henry Halliday Sparling i John Turner, entre d'altres. Durant l'acte es cantaren cançons revolucionàries i es va vendre literatura obrera en diferents idiomes.
***
Cartell
de l'acte
- Míting de
commemoració
de la Comuna: El 19 de març de 1894 se celebra
a l'Store Street Hall de Londres
(Anglaterra) un míting de commemoració de la
proclamació de la Comuna de París
organitzat per les English Socialist Societies (ESS, Societats
Socialistes
Angleses). En aquest acte, presidit per Henry Mayers Hyndman,
intervingueren
destacats intel·lectuals socialistes i anarquistes, alguns
d'ells exiliats, com
ara Eleanor Aveling-Marx, Annie Besant, Bordes, John Burns, Adolphe
Smith
Headingley, F. Hicks, Frank Kitz, Piotr Kropotkin, Francesco Saverio
Merlino,
William Morris, Henry Halliday Sparling, Charlotte Wilson, entre
d'altres. Durant
l'acte un cor interpretà cançons
revolucionàries.
***
Capçalera
del primer número de Le Tire-Pied
- Surt Le Tire-Pied: El 19 de
març de 1890 surt
a Nancy (Lorena, França) el primer número del
setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune
Libre. Organe des travailleurs et des
revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita
de la Declaració dels Drets de
l'Home i del
Ciutadà:
«Quan el Govern viola els drets del Poble, la
insurrecció
és, pel
Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets
i el
més
indispensable dels deures.» Aquesta publicació
rebé
el nom de «Tirapeu» gràcies
a la importància que la indústria sabatera tenia
a la
ciutat de Nancy. D'antuvi
reivindicava la «República Social i
Democràtica» i, més tard, la
«Revolució
Social», suprimint els epígraf de «La
Nació» i «La Llei» de la
capçalera a
partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable
de
la redacció va
ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després,
Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella.
Molts d'articles feien referència al món sindical
–ajudà a crear dues Cambres
Sindicals– i a la indústria sabatera. Trobem
articles de
Camélinat, Sébastien
Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri
Gaté, G.
Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel,
Eugène
Humbert, Jehan, Jehanpierre,
J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon
Mège, Mélo-Méli, Miserey,
Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean
Richepin,
Séverine,
Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout,
Véronique, Louis Villate,
etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i
quatre números més
en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de
1891.
Nombrosos
números sortiren amb publicitat. Tenia força
relació amb La Révolte,
periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer
propaganda i publicà articles.
***
Exterior de la plaça
de braus Les Arenes (19 de març de 1919)
- Assemblea de Les Arenes:
El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de
Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca
assemblea on es
decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia
realitzat
un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia
(Barcelona) on el Comitè de Vaga
havia d'informar sobre el resultat favorable de la
negociació del conflicte
(readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada
de vuit hores) amb
l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de
l'empresa canadenca
«Barcelona Traction Light and Power»), a traves de
la mediació del governador
civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que
milers de
treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que
s'organitzaria una
assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A
l'assemblea de Les Arenes van
assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça
es va omplir de
gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En
iniciar-se
l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que
durant 44 dies havia demostrat
una gran seguretat i molta habilitat. Començà
Simó Piera donant a conèixer els
acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael
Gironès, Francesc Miranda
Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien
grans dificultats per
fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i
després per la
disconformitat que expressaven els sectors més
radicalitzats, partidaris de
continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats
fossin en
llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en
català, és d'antologia i va fer
que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí,
Piera, com a cap del Comitè
de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a
anar demà a
treballar?», i un sí unànime li
contestà. El 20 de març els treballadors van
tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser
represa. Passat el
termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79
presos que
quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara
continuaven en les mateixes
condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità
general de Catalunya, i Severiano Martínez
Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar
les
negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els
acords del governador
civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra
sortida que complir la
paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga
general a tot Catalunya
el 24 de març de 1919.
***
Portada
del primer número de Germinal
- Surt Germinal: El 19 de
març de 1920 surt a
Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del
setmanari socialista i
anarquista Germinal. Semanario de
propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e
letras.
Aquesta publicació, que nasqué com a
conseqüència de la vaga general de juny de
1919, era l'òrgan d'expressió oficiós
del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros
e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes)
i va
estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són
de temàtiques molt
diverses (sindicalisme, notícies orgàniques,
teoria, comentaris polítics,
poesies, etc.). El periòdic participà, i
ressenyà, el III Congrés Obrer
Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero
(Rio de
Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo,
Antonio
Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López,
Eustacho Marinho, Astrojildo
Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre
d'altres. Publicà
propaganda comercial. Només sortiren dos números
més, el 3 d'abril i l'1 de
maig de 1920.
***
Ressenya
del míting publicada en La Vanguardia del
21 de març de 1933
- Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.
***
Cartell
de l'acte
- Celebració del
140 Aniversari de la Comuna: El 19 de març de
2011 se celebra als locals del
Melbourne Anarchist Club (MAC, Club Anarquista de Melbourne) al barri
de
Northcote de Melbourne (Victòria, Austràlia) una
jornada de celebració del 140
aniversari de la proclamació de la Comuna de
París. Els actes, organitzats pel MAC,
comptaren amb una lectura dramatitzada de l'obra The
Day of The Commune, versió anglesa de l'obra de
Bertolt Brecht Die
Tage der Commune; un concert
acústic de Brendan McGloin; una sessió
discogràfica a càrrec del discjòquei
Hamburger
Lady; i la presentació del número zero de la
publicació anarquista Black
Light.
Naixements
Charles-Ferdinand Gambon
- Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Sos pares es deien Charles Marie Gambon, perit taxador, i Vitoire Élisabeth Borges. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquesta època es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret Le Bulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista «Guerra a la guerra», que es va publicar en Le Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée «souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.
***
Foto
policíaca d'Adolf Brylicki (1900)
- Adolf Brylicki: El
19 de març de 1852 neix a Cracòvia (Imperi
Austríac; actualment Polònia)
l'anarquista Adolf Brylicki –també citat com Adolphe Brilitzki.
Sabater de professió, entre 1875 i 1881 residí a
Budapest (Imperi
Austrohongarès; actualment Hongria), on s'adherí
al moviment anarquista.
Posteriorment s'establí a Viena (Imperi
Austrohongarès, actualment Àustria), on
fou un dels redactors de Schuhmacher-Fachblatt,
periòdic del Sindicat de Sabaters. El gener de 1884 va ser
expulsat de l'Imperi
Austrohongarès. Entre 1884 i 1885 visqué a Sankt
Gallen (Sankt Gallen, Suïssa),
on treballà de sabater i, segons els informes
policíacs, passava il·legalment
propaganda anarquista al seu país. En 1885 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i el 3 de juny de 1885 es va decretar la seva
expulsió, juntament amb
altres 20 anarquistes (Gaspard Bodenmüller, Jacques Brenner,
Théodore Daschner,
Jean Dorst, François Fitzek, Jean Grave, Charles Halbed,
Louis Heilmann, François
Jonata, Joseph Klinger, Joseph Koubsky, Auguste Leohnard,
Étienne Nikitscher, Antoine
Nowack, Jacques Nowotny, Henri-Frédéric-Jules
Petersen, Jules Remlinger, Paul Schultze,
Jacques Wakenreuter i François Zahradniczek). Encara que no
havia cap prova que
aquestes 21 persones haguessin comès cap delicte, van ser
expulsades pel simple
fet de ser anarquistes. A França sembla que
s'establí d'antuvi a Marsella
(Provença, Occitània) i posteriorment a
París, on col·laborà possiblement en La Révolte de Jean Grave. El 7
de maig
de 1892 va ser expulsat de França. Després d'una
estada a Anvers (Anvers,
Flandes), en 1893 retornà a França, on se li va
decretar l'expulsió en dues
ocasions. A Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França)
fundà un grup anarquista del
qual formaren part els sabaters Gravelle i Dégrugilliers. La
primavera de 1900
passà de França a Suïssa,
però les autoritats helvètiques, comprovant que
tots
els Estats europeus l'hi tenien prohibida l'entrada, el portaren a la
frontera
austrohongaresa. Detingut immediatament per il·legalisme, va
ser interrogat per
la policia de Cracòvia que sospitava que preparava un
atemptat contra
l'emperador; finalment, però, va ser alliberat un mes
més tard per manca de
proves. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. La
policia austríaca va
enviar el 26 de setembre de 1900 un informe policíac sobre
la seva persona a la
policia sueca. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)
- Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un «artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Louis
Héritier [IISH]
- Louis Héritier:
El
19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de
març de 1861– neix a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat
dirigent socialista, Louis
Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic.
Marxà cap a París (França), on
es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste
Blanqui. El 14 de
desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de
França. Durant un míting
celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes
russos parlaren
sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes
paraules en honor
dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la
policia, no va patí
represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb
altres (Claude
Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard,
Ed.
Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra
l'expulsió de
Piotr Kropotkin. En 1883, després de la
prohibició de l'aferrament d'un gran
cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida
a la commemoració
de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de
París, els anarquistes van
aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell
on s'anunciava una
reunió pública per al 17 de març. A
finals de juliol intentaren de bell nou
aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia
davant de
l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis
Grussel i
l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière,
restà algunes setmanes empresonat. El 5 de
setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus
sis
companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les
autoritats federals suïsses el consideraven com un dels
principals anarquistes
ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François
Dumartheray i altres, i,
sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys
anarquistes. En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establerta per
la policia ferroviària de fronteres francesa.
Després de diverses estades a
Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en
contacte amb els cercles socialistes
reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent
sindicalista legalista i,
amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste
Genevois (POSG,
Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de
desembre de 1893
assistí com a delegat del POSG al II Congrés
Internacional dels Estudiants i
Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En
aquesta època
col·laborà en les revistes parisenques La
Revue Socialiste (1895) i Le
Devenir
Social (1896), i l'alemanya Die
Neue
Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de
la República i
Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer
de Llengua Francesa de Lausana
(Vaud, Suïssa). És autor de Une
honte
pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national
(1889),
Le parti socialiste ouvrier et son rôle.
Brochure publiée sous les auspices
du Comité électoral
ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892)
(1892), Jean-Paul Marat avant 1789
(1896) i Geschichte der französischen
Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher
Darstellung
(1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres.
Considerat un dels
pares del socialisme reformista suís, Louis
Héritier va morir tísic el 19 d'agost
de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
Notícia
de la detenció de Laurent Hansmoennel i Alphonse Roussel
apareguda en el diari parisenc Le Siècle
del 9 de desembre de 1912
- Laurent
Hansmoennel: El 19 de març de 1893 neix a
Levallois-Perret (Illa de França,
França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i
antimilitarista Laurent
Hansmoennel. Sos pares es deien Louis Augustin Hansmoennel i Marie
Grauffel, i
regentaven una botiga de queviures. El setembre de 1911 era membre de
la
Joventut Sindicalista del Transport del departament del Sena i a
començament de
1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les
Joventuts
Sindicalistes del Sena, a les quals representà com a delegat
observador el 18
de febrer de 1912 en el Congrés de les Joventuts
Sindicalistes de l'Oest
celebrat a Rennes (Bretanya) i del qual va publicar una ressenya en La Vie Ouvrière. En 1912
col·labora en Le Mouvement
Socialiste. El 4 de
desembre de 1912 va ser detingut, juntament amb François
Parmeland, el qual
l'havia succeït al front del secretariat del Comitè
d'Entesa, i Alphonse Roussel,
arran de la detenció de diversos anarquistes
antimilitaristes (Louis Lecoin,
Pierre Ruff, etc.) que van signar un manifest en Le
Mouvement Anarchiste, text que va ser acusat per les
autoritats
de «sabotejar la mobilització»,
però finalment ell no va ser processat.
Posteriorment va ser nomenat novament secretari del Comitè
d'Entesa i fou un
dels animadors del Congrés de les Joventuts Sindicalistes
del Sena, celebrat
entre el 27 de juliol i el 10 d'agost de 1913, i on s'oposà,
defensant la línia
confederal, contra la radicalització d'una part de les
Joventuts Sindicalistes.
A finals d'agost de 1913, amb altres 17 membres del Comitè
d'Entesa, cosignà un
cartell antimilitarista titulat «Infamie»; per
aquest fet, el 3 de setembre de
1913 va ser inculpat, amb altes companys (Charles Bedouet, Fernand
Bellenger, René
Bertin, Oreste Capocci, Edgar Davoust, Louis Lebuet i Alphonse
Roussel), per
«incitació de militars a la
desobediència», però tot el
procés va ser
sobresegut el 16 de desembre de 1913. El setembre de 1913 va ser cridat
a files
per a fer el servei militar i destinat com a soldat de segona classe al
167
Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França). El febrer de
1914 intentà crear
un grup antimilitarista dins de la caserna, però,
estretament vigilat per les
autoritats militars i amb el correu obert i censurat, li va ser
impossible
portar a bon port els seus plans. Quan esclatà la Gran
Guerra, participà
activament en la defensa de França, justificant la seva
presa de posició en una
carta enviada a Pierre Monatte el 5 de novembre de 1914. Enviat a
primera línia
del front, Laurent Hansmoennel va morir oficialment el 12 de desembre
–13 de
desembre segons algunes fonts– de 1914 en acció de
guerra al bosc de Remières (Seicheprey,
Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament
amb la Creu de Guerra amb
Estrella de Plata.
Laurent
Hansmoennel (1893-1914)
***
Gino
Gatti (ca. 1920)
- Gino Gatti: El 19
de març de
1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista
expropiador Giuseppe
Baldi, més conegut com Gino Gatti.
Sembla que fou capità d'enginyers de
l'Exèrcit italià i lluità en la Gran
Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al
seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva
llibertària, participant
com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a
l'Argentina,
entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En
1928 s'instal·là a
Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb
altres companys
anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després
s'integrà en el grup
expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una
fuga de militants
anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai);
aquesta
evasió es realitzà el 18 de març de
1931 i havia estat l'encarregat, gràcies
als seus coneixements sobre construcció de fonaments i
d'explosius, de
realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria,
que possibilità la fuita. A
partir d'aquesta data serà conegut en els cercles
anarquistes com El
Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de
Buenos Aires,
gràcies a informacions de la policia política de
la capital, en col·laboració
amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats
feixistes romanes de les
seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes
gràcies a
una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya
Primina Romano –germana
de Giuseppe Romano (Remé), anarquista
expropiador del grup de Severino
di Giovanni– i sa filla de set anys, serà
activament buscat
per la policia.
Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de
l'Opera di
Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia
política feixista,
ordenà personalment la seva recerca per evitar que
desembarqués a Europa. L'11
de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio
Morán i altres, que
assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit
José W. Rosasco, cap de la policia
política de La Plata de la dictadura del general
José Félix Uriburu i
interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la
repressió contra el
moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a
Córdoba, jutjat el
juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal
d'Ushuaia. Durant el
judici confessà que havia participat com a
«tècnic d'evasions» en les obres
d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis
més de cent presoners
havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics
s'encarregà de la
planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una
certa llibertat de
moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys
quaranta recobrà la
llibertat. Gino Gatti va morir el 27 d'agost de 1989 a Buenos Aires
(Argentina).
***
Giuseppe Gialluca en una foto policíaca
- Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca i Giovanna De Amicis. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).
***
Necrològica
de José Portolés Rodríguez apareguda
en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
de l'11 de maig de 1961
- José
Portolés
Rodríguez: El 19 de març de 1903
neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José Portolés
Rodríguez, conegut com El Cartero.
Sos pares es deien Manuel Portolés i Basilisa
Rodríugez. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), va ser
detingut a Calanda arran de l'aixecament anarquista de desembre de
1933. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
El 31 de març de 1939, des del
camp de concentració de Judes de Sètfonts
(Llenguadoc, Occitània), demanà a
l'ambaixada de Mèxic, amb altres companys de
barracó (Fernando Hurtado Gómez,
Esteban Labarias Prades i Martín Vidal Garcés),
poder emigrar a aquest país,
sol·licitud que va ser denegada. En el exili
milità en la Federació Local de
Montalban de la CNT. Sa companya fou Joaquina Martín.
José Portolés Rodríguez
va morir el 19 d'abril de 1961 en un accident de circulació
davant del seu
domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat
l'endemà en aquesta
població.
***
Necrològica
de Nicolás Mallén Ortín apareguda en
el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 10 de desembre de 1953
- Nicolás
Mallén
Ortín: El 19 de març de 1904 neix a
Montalbán (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Nicolàs Mallén
Ortín. Sos pares es deien Ángel Mallén
i
Teresa Ortín. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), després
del triomf franquista s'exilià a França, on
treballà de jornaler i milità en la
Federació Local de Castres de la CNT. Nicolás
Mallén Ortín va morir el 21 de
novembre de 1953 a Castres (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de maig de 1990
- Enric Llorens Jaime: El 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània).
***
Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986
- Ferran Alemany Fernández: El 19 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del «Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió (Arpitània), on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili. Ferran Alemany Fernández va morir l'11 de desembre de 1985 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i deixà el seu cos a la ciència.
***
José
Torremocha Arias
- José Torremocha Arias: El 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1909 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Sos pars es deien Pedro Torremocha, pagès, i Rosario Arias. Des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla –estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas–, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir –la gairebé desaparició de la CNT– no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
---
« | Març 2023 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |