Efemèrides anarquistes
efemerides | 10 Juliol, 2025 13:47
Anarcoefemèrides
del 10 de juliol
Esdeveniments
Bomba del Liceu (1893)
- «Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions «en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que «el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.
***
Full
volant propagandístic del míting d'Equi i de
Greenlhalg
- Míting
d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra
als locals de la
International Longshoremen's Association (ILA, Associació
Internacional
d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un
míting de
protesta contra la sentència de tres anys imposada a la
metgessa anarcofeminista
i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats
llibertàries,
antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting
intervingué, a més de la
doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler
Greenhalgh. Finalment,
l'octubre de
1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San
Quintin (Califòrnia, EUA)
per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda
més tard a un any i mig
gràcies a un indult del president nord-americà
Woodrow Wilson.
***
Cartell propagandístic d'Umbral
- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.
***
Tribuna
del míting
- Míting de SIA:
El 10 de juliol de 1938 se celebra al Teatre Romea de
Barcelona (Catalunya) un míting de Solidaritat Internacional
Antifeixista
(SIA). La finalitat de l'acte, a més d'explicar la
importància commemorativa del
19 de juliol, va ser donar a conèixer l'obra
humanitària de SIA. L'acte va ser
presidit per Julián Ángel Aransáez
Caicedo, de la Secció del Combatent del
Consell Nacional de SIA, i hi van intervenir Nativitat Mulet (Nati),
secretària de Propaganda del Consell de Barcelona de SIA,
que va fer la
conferència «SIA y la
infància»; Manuel Pérez
Fernández, que parlà sobre SIA;
Serafín Aliaga Lledó, que parlà sobre
«El gesto y la fecha del 19 de juliol»;
també
va fer ús de la paraula Mateu Baruta Vilà.
Míting de SIA (10 de juliol de
1938)
Naixements
Béatrix Excoffon
fotografiada per P. Vuillot
- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Era filla d'una família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte del 2 de desembre de 1851; sa mare es deia Marie-Céline-Adélaide Lequertier. Quan tenia uns 17 anys s'ajuntà a París (França) amb el componedor d'impremta François Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà el 5 de setembre de 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. El 23 de maig de 18971 defensà la barricada de la plaça Blanche de París. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada el 28 de març de 1872 per 10 anys de presó i tancada a Auberive (Xampanya-Ardenes, França), però la seva «bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. El 21 de gener de 1905 assistí a l'estació de Lió (Arpitània) per a rebre el taüt de Louise Michel morta a Marsella. Béatrix Excoffon va morir el 30 de desembre de 1916 al XVI Districte de París (França).
***
Notícia
de la detenció de Joseph Bruyère apareguda en el
diari marsellès Le
Petit Provençal del 9 de desembre de 1882
- Joseph Bruyère: El 10 de juliol de 1861 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Joseph Victor Bruyère, que va fer servir el pseudònim Émile Clavel. Sos pares es deien Jean Bruyère, cantiner del XVII Batalló d'Estrasburg, i Marie Victoire Patoreau. Es guanyava la vida com a serraller i vivia al número 50 del carrer Thibaudiere de Lió (Arpitània). A principis dels anys vuitanta formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), on es congregaven la major part dels anarquistes de la zona. Posteriorment visqué amb Pierre Pinoy al número 35 del carrer Rachais. Segons informes policíacs, el febrer de 1882 retornà a Lió després de passar per Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La tardor de 1882 era membre de la Lliga pels Interessos Populars (LIP) que agrupava blanquistes i anarquistes (Henri Boriasse, Claude Crestin, François Pautet, Thomassot, etc.). En aquesta època estava domiciliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al domicili de son pare. El 14 d'agost de 1882 assessorà la reunió publica organitzada a la Croix Rousse de Lió per la FRRE per protestat contra la detenció de Claude Crestin i de Joseph Bonthoux. El 22 d'octubre de 1882, a l'endemà de la detenció de diversos companys (Toussaint Bordat, Émile Gauthier, etc.), va ser un dels oradors de la reunió pública, presidida per Jean Renaud (Cointot), que se celebrà, sota el títol «Les exploits de la Police» (Els èxits de la policia), a la sala Alcazar, on denuncià les detencions i els escorcolls a més de desmentir la detenció de Louis Dejoux, tractant el comissari present a la sala de «bandit». A resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats de Lió d'octubre, el 28 d'octubre de 1882 es va decretar la seva detenció, ben igual que la de nombrosos companys, però aconseguí fugir-ne. Cridat a files en el 96 Regiment de Línia de Rumans d'Isèra (Delfinat, Occitània), no acudí a la convocatòria i es va declarar insubmís. El 12 de novembre d'aquell any, en una reunió celebrada al domicili de Toussaint Bordat, va rebutjar passar a Suïssa i comentà que tenia intenció de lliurar-se a les autoritats per integrar-se a la seva unitat militar. No obstant això, passà dues setmanes a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina, però, sense èxit, retornà a peu a Lió. Segons les autoritats, va ser sospitós d'haver preparat amb altres companys un atemptat contra el jutge d'instrucció del procés que es preparava. Detingut, es negà a respondre diverses preguntes i a signar la seva declaració, essent reclòs a la presó de Saint-Paul. El 7 de desembre de 1882, sota el nom d'Émile Clavel, va ser detingut a Lió, juntament amb Michel Sala (Alain Léger); en l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà una fina alena de baster, un extracte del registre de naixement a nom de Clavel, el fullet Menace à la bourgeoisie de Joseph Bonthoux, un exemplar del cartell «Manifest socialiste révolutionnaire» dels Grups Anarquistes de París i un llistat amb noms i adreces d'anarquistes. Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a vuit mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Cap el 1886 feia el servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Esquela
d'Adolphe Abraham publicada en el diari de Nantes La Phare de la Loire
del 6 de setembre de 1939
- Adolphe Abraham:
El 10 de juliol de 1864 neix a Rennes (Bro Roazhon,
Bretanya) el socialista i sindicalista, i després
anarquista, Adolphe César
François Abraham. Era fill de Pierre Louis Abraham i de
Françoise Jeanne
Diotel. Es guanyà la vida treballant de ajustador
mecànic. A partir de 1884
visqué a Saint-Nazaire (País del Loira,
França) i visqué al número 7 del
carrer
Almiral Combet. En 1891, amb altres cinquanta companys,
fundà, sota el nom de
«Groupe de l'Émancipation», la
secció local de Saint-Nazaire del Partit Obrer
Francès (POF), amb el suport de Paul Lafargue, que es
desplaçà a la població.
En 1892 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Ajustadors
Metal·lúrgics. En
1893, com a candidat del POF, obtingué 2.300 vots en les
eleccions legislatives
per la I Circumscripció de Saint-Nazaire, i va ser regidor
municipal. Sovint
presidia les conferències organitzades a la Borsa del
Treball de Saint-Nazaire.
També regentà una taberna cooperativa. El 27
d'agost de 1893 els anarquistes
convidaren els socialistes a una reunió a casa seva. El 18
de desembre de 1893 el
seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire
adherits, o amb
possibilitats d'adherir-se, a l'anarquisme redactat pel procurador
general de
Rennes. En 1910 va ser processat pel Tribunal de Saint-Nazaire per
«difamació»
contra Le Moël, gerent de Le Travailleur de l'Ouest.
En 1919 participà
en una subscripció popular per erigir un monument a Jean
Jaurès. Sa companya
fou Adéline Marie Magdeleine Legrand, amb qui
tingué un fill, André, i dues
filles, Marcelle i Bleuette. Adolphe Abraham va morir el 5 de setembre
de 1939
al seu domicili, al número 5 del carrer Dolmen, de
Saint-Nazaire (País del
Loira, França) i va ser enterrat dos dies després
al cementiri de Toutes-Aides
de la ciutat.
***
Belén
de Sárraga durant una gira propagandística per
Andalusia (1900)
- Belén de
Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a
Valladolid (Castella, Espanya) la mestra,
metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona,
lliurepensadora, espiritista,
anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de
Sárraga Hernández,
també citada Zárraga.
Fou la filla
primogènita de Vicente de Sárraga, militar
republicà i maçó procedent d'una
família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa
Hernández Urgón, jove
de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos
pares es decidissin
a casar-se civilment. Després de recórrer
diverses ciutats peninsulars, en 1880
es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on
conegué sos familiars i
posteriorment estudià magisteri, a instàncies del
seu avi, Fernando Ascensión
de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de
l'Ensenyança Normal de San Juan
de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a
Espanya i poc temps després es
produí la separació matrimonial de sos pares, fet
escandalós que donà molt que
parlar aleshores. En aquesta època
començà a freqüentar els cercles
republicans
federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant
de comerç, republicà
i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a
viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894
es casà –la parella tingué tres infants
(Libertad, Demófilo Dantón i Víctor
Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era
coneguda aleshores, estudià medicina
a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta
contra la destitució
d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva
excomunió vaticana per la
publicació de l'obra Historia
Natural.
En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon,
Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall,
Eduardo Benot i Nicolás
Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de
Stäel, George Sand i
Louise Michel; també col·laborà en la
revista espiritista barcelonina La Luz del
Porvenir. En 1895 fundà a
València la Federació de Grups Femenins. En 1896
formà part de l'Associació de
Dones Lliurepensadores del barri barceloní de
Gràcia, organització que va ser
prohibida pel governador i que implicà la seva
detenció. De bell nou a
València, intervingué en campanyes i
manifestacions en suport de la
independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896
va ser detinguda
durant una manifestació independentista i empresonada. A
finals de 1896
s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part
de la lògia «Severidad». Aquest
mateix 1896 dirigí el periòdic La
Conciencia Libre. En 1897 presidí
l'Associació General Femenina de València.
A finals de 1897 fundà a Màlaga la
Federació de Societats de Resistència, que
arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80
societats. Després passà a
viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu
Obrer Republicà,
dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes
Fermín Salvochea i Pedro
Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà
l'Associació de Dones Lliurepensadores
de Maó. Sembla que també milità, amb
Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala,
en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat
en 1900. Aquest mateix 1900
s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que
ho va fer, partit
del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903
actuà especialment
a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900
creà la Societat Progressiva
Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad
Gustavo en suport als presos de
Jerez en la citada ciutat i el març de l'any
següent rellançà La
Conciencia Libre a Màlaga. En 1901
defensà l'ensenyament laic en una conferència a
Badajoz. En 1902, amb Alejandor
Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i
pagesos, a més de
societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova
residí amb Soledad Areales i en
1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta
ciutat La Conciencia Libre,
publicació molt
llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova
formà part de la societat
llibertària «Los Amigos del Progreso» i
participà activament en l'organització
de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés
de Lliure Pensament de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) en representació de
més de vuitanta societats, sobretot
malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió
Republicana. El 4 de setembre de 1904
va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un
discurs pronunciat
contra el general Camilo García de Polavieja, censurant
aquest per
l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la
independència de Filipines José
Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz
(Tenerife, Canàries). En
1906 representà una lògia
maçònica en el Congrés de Lliure
Pensament de Buenos
Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i
s'establí a l'Uruguai, on fundà
l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910
dirigí el periòdic El
Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí
al Congrés Internacional Femení celebrat a
l'Argentina, el qual l'anomenà
presidenta honorària. Durant els anys posteriors
recorregué el continent
americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic,
Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú,
Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el
feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el
desigual repartiment
de la riquesa, la guerra colonial, la militarització
l'ensenyament juvenil,
l'explotació laboral infantil, els atemptats
ecològics, la desigualtat dels
fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de
1913 va fer
una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta,
Concepció, Santiago, Iquique,
Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou
força
reeixida: el periòdic La
Razón li
edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es
crearen centres femenins
anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor
Recabarren, Salvador
Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc.
En 1914 publicà a Lisboa
(Portugal) El clericalismo en
América. A
través de un continente, sorgit arran dels seus
viatges per Amèrica. Entre
1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915
formà part del Consell
de Govern de la maçònica Federació
Argentina d'«El Derecho Humano», on
assolí
el grau 33. Instal·lada a Mèxic,
dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos
Nuevos i en 1926 obtingué la
nacionalitat mexicana. En 1931, després de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península. En 1933
encapçalà la candidatura dels republicans
federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la
Comissió Nacional del
Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital
asteca entrà a formar part de
l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de
confluència entre anarquistes i republicans
federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i
els seus escrits es
troben dispersos arreu de diferents publicacions
llibertàries, com ara Adelante,
El Amigo del Pueblo, El
Despertar
de los Trabajadores, El Obrero,
El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les
citades,
entre les seves obres podem destacar Minucias.
Poesías (1902), Congreso
Universal de
Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias
sociológicas y de crítica religiosa
(1913), La evolución de los
pueblos y las congregaciones religiosas.
Conferencies (1915), La iglesia en
la
política (1923), Conferencia
sustentada per la eminente oradora Belén de
Sárraga el domingo 4 de mayo de
1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo
Puerto,
organizada por la Agrupación Socialista de La Habana
(1924), La papisa Juana. Testimonio
histórico contra
el origen divino del Papado (1931) i El
vicariato divino (1931). Belén de
Sárraga va morir el 10 de setembre de
1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a
conseqüència d'una nefritis i gairebé en
la
misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus
maçònic i
posteriorment incinerades.
***
Francesc
Layret Foix
- Francesc
Layret Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a
Barcelona
(Catalunya) el polític republicanofederal i advocat
laboralista Francesc Layret
i Foix. Sos pares es deien Francesc Layre Rico i Ramona Foix Prats. Era
fill d'una família benestant,
propietària d'un taller de
rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes. Quan tenia dos anys
va patir
una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir
de 1895 va ser
company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot,
i en 1898 va
començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En
1900 va contribuir
a la fundació de l'Associació Escolar Republicana
i a la creació de l'Extensió
Universitària, la missió de la qual era divulgar
la cultura entre la classe
obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors
universitaris
republicans (Rodríguez Méndez, Odón de
Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar
els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne
president el 1905,
any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es
va doctorar amb la
tesi La societat primitiva, concepte i investigació.
Va ser elegit
regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en
Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de
la
Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista
Republicà en 1906. Com
a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908,
que
preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser
impartit
en català, amb coeducació i llibertat religiosa.
Va ser un dels fundadors en
1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual
es va separar en
1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En
1915 va
contribuir a la creació del Bloc Republicà
Autonomista, amb Lluís Companys,
Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat
va iniciar en aquests anys la
defensa de treballadors davant els tribunals, i la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els
anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els
militants de la Unió de
Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha
(1916-1919),
que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el
nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris
de
Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un
procés
llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit
Republicà Català
(1917) –amb Lluís Companys,
Marcel·lí
Domingo i Ramon Noguer i Comet–, que
significava un nou esforç per a donar perspectives
polítiques als problemes
socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions
per diputat de
Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de
Catalunya. En
1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb
energia
la política social, l'administració de l'Estat i
la funció de l'Exèrcit –celebrat
va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva
que patia el
proletariat català després de la vaga de la
Canadenca. En els moments de màxima
repressió contra la CNT, sota el govern de
Martínez Anido, va ser assassinat el
30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la
patronal
catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de
casa
seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a
interessar-se
al
Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic
íntim Salvador
Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat
detinguts i van ser deportats
aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el
mercenari que va
assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del
militant anarquista del mateix
nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el
24 de setembre de
1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell
any. L'endemà de
l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a
Barcelona,
i l'enterrament al cementiri de MontjuÏc, el 2 de desembre, va
constituir una impressionant
manifestació
política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument
seu, obra de Frederic
Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va
ser desmuntat en 1939, en
acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27
de maig de 1977. El
21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria
Aurèlia Capmany
i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de
Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc
després, Joaquim
Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret
(1971 i 1999).
Francesc
Layret Foix (1880-1920)
***
Denzio
Anzani al seu taller de sastreria
- Decio Anzani: El
10 de juliol de 1882 neix a Forlì
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir
diversos pseudònims (Charles Anziani,
Carlo Anziani, D'Anzani,
Dani, Emilio
Millet, Giovanni
Servadu, Jacomit Servadu,
Giovanni Servadei, Jacomi
Servadei). Fill de pares desconeguts –sembla que
nounat va
ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la
ciutat–, va ser criat per
una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a
l'orfenat de Forlì i
posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de
la seva infantesa va
aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent
freqüentà els cercles socialistes i
anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí
d'Itàlia per a no
fer el servei militar i, després d'un pas per
Suïssa, s'establí a França. En
1902 col·laborà econòmicament des de
París (França) en la campanya «Pel
sufragi
universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser
detingut a Lió (Arpitània);
jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver
participat a París en els
preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de
Maig i se li va
decretar l'expulsió de França. Passà a
Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud,
Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco.
El febrer de 1907 marxà cap
a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos
abans de passar de bell nou a
França. Acusat d'«emissió de moneda
falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt
d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de
París. En aquesta època vivia amb
l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va
ser
novament detingut per robar uns llençols en un hotel de
l'avinguda Parmentier
de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de
presó, sentència que va ser
confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser
expulsat de França i
reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per
vagabunderia i portat a la
frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de
busca i
cerca per «deserció», va ser empresonat
un any a Nàpols (Campània, Itàlia).
L'1
de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per a fer el
servei militar, però desertà. Cinc mesos
després el trobem novament a París
sota el nom d'Emilio Millet,
però va
ser detingut per «infracció al decret
d'expulsió» i condemnat a tres mesos de
presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911,
va ser portat a Chambéry
(Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per
abandonar França. El 7
d'octubre de 1911 un confident des de París
comunicà a la policia italiana que
havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit.
S'instal·là
definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un
negoci de sastreria
femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al
Soho, al número 99
de Charlotte Street. Participà activament, juntament a
Errico Malatesta, en
reunions contra la guerra i en les conferències organitzades
pel «Gruppo
Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià
d'Estudis Socials). En 1916 es
casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les
(Bèlgica), amb qui tingué una
filla, Renée. En aquesta època regentava una
sastreria al número 25 de Great
Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al
número 3 de Caroline Place, al
barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la
colònia d'exiliats.
El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats
anarquistes
(Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i
Vittorio
Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il
Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel
periòdic
feixista londinenc La Cronaca.
També,
amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca
de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual
es
reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari
honorari. Va ser molt
amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio.
Dedicà
tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat
italià feixista
realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats
antifeixistes
italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al
número 9 de Pollen
Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit
Laborista i amb
Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la
distribució de
fullets de denúncia de la repressió que s'exercia
a Itàlia. En aquests anys va
estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori
i
Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard.
En 1935
la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What has Mussolini
done to the
Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo
italiano).
Freqüentà les reunions que es realitzaven a la
botiga Emidio Recchioni, amb
Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938
sol·licità
la ciutadania britànica, però li va ser
rebutjada. Acabà regentant un
famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i
els seus afamats models
es mostraven a la revista Vogue Magazine.
El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia
declarat la guerra als
aliats el dia anterior, va ser detingut «per error»
com a «enemic estranger» i
internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500
civils italians, molts
d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps
reclòs a la caserna
londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser
embarcat
a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir
el 2 de juliol de
1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell
britànic SS Arandora Star
va ser torpedinat i
enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les
costes irlandeses, per un submarí
alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La
injusta mort de Decio
Anzani, un més que evident antifeixista –se sap
que abans de l'esclat de la II
Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració
d'un llistat d'antifeixistes
italians per al Govern britànic per estar protegits en cas
de conflicte–, va
ser denunciada al Parlament britànic per diverses
personalitats (William
Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva
història va ser
explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli
ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des
de 2006 una
avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del
Partit Democràtic
(PD) italià porta el seu nom.
Decio
Anzani (1882-1940)
***
Notícia
de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 5 de novembre de 1920
- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Sos pares es deien Alexandre Coussinet, obrer sabater, i Charlotte Coussinet, planxadora. Es guanyava la vida fent de fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París «per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. El 15 de maig de 1915 es casà a Corbeil (Illa de França, França) amb Gabrielle Marie Guilleumette, però es va divorciar aviat i es casà novament el 14 de maig de 1918 al VI Districte de París amb Germaine Louise Gallet. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic «sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de «provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Enric
Melich Rodés
- Enric Melich Rodés: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez. Sos pares es deien Josep Melich Duran, llaurador, i Teresa Rodés Valls. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodés va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
referent a Pierre Bertelletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de
maig de 1921
- Pierre Bertelletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Bertelletto, també citat erròniament Berteletto i Bertheletto. Sos pares es deien Jean Bertelleto, enguixador, i Françoise Ferraris, domèstica. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Victor Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat d'aquesta localitat. Durant la tardor de 1919 fou un dels animadors del Grup Antiparlamentari del XIII Districte de París (França). La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París, i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la «Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Lucien Haussard, Maurice Pfister (Fister), i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí com a delegat de l'UA, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article de Jules Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de «contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. Cap el 1922 vivia al carrer París de Pantin (Illa de França, França) i sembla que feia servir el llinatge Berthaux. En 1923 la correspondència de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques) arribava al seu domicili i va ser responsable del número únic de Primo Maggio, publicat que aquest comitè. Entre gener i setembre de 1923 fou gerent de «La Librairie Sociale» de París; acusat d'haver desviat 22.000 francs per a la seva butxaca, i després de negar-se a donar explicacions davant el consell d'administració de la llibreria, va ser substituït per André Colomer i es va publicar un comunicat en Le Libertaire explicant aquesta feta. Pierre Bertelletto va morir el 3 de juliol de 1973 a Chambéry (Savoia, Arpitània).
---
efemerides | 09 Juliol, 2025 12:47
Anarcoefemèrides del 9 de juliol
Esdeveniments
Capçalera de L'Uguaglianza Sociale
- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de
1892 surt a Marsala
(Sicília) el primer número del
periòdic anarquista L'Uguaglianza
Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf
«Non
più doveri imposti dall'alto, non più diritti
reclamati dal basso. Non sonvi
che bisogni e soddisfazioni» (No més deures
imposats des de dalt, no més drets
reclamats des de baix. No són més que necessitats
i satisfaccions). Era l'òrgan
de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el
Congrés Nacional
d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14
d'agost de 1892 a
Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou
responsable Giuseppe Monacò, l'administració
la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo
Arini; però quan Arini fou
condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la
direcció. En les pàgines
d'aquesta publicació es discutí molt sobre les
posicions que calia prendre
davant els socialistes i sobre la participació
llibertària en els Fasci dei
Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de
desembre
de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13
d'agost de 1893 es
va veure interromput i l'últim número
sortí el 24 de desembre de 1893.
***
Míting en memòria de Berkman
***
Convocatòria
de la conferència apareguda en el diari
barceloní Solidaritat
Obrera del 7 de juliol de 1937
- Conferència de
Borràs: El 9 de juliol de 1937 se celebra al
teatre del carrer Cabanyes del
Poble-sec de Barcelona (Catalunya) la conferència
«Proceso evolutivo de las
asociaciones obreras y su influencia en la Revolución
Social», llegida per
l'anarquista i anarcosindicalista Jacint Borràs Bousquet.
Aquesta conferència, va
ser la sisena d'un cicle organitzat per la Comissió de
Propaganda de la Secció
de Fusta Socialitzada del Sindicat d'Indústria de
l'Edificació, Fusta i
Decoració de la Confederació Nacional del Treball
(CNT).
***
Cartell
de la jornada
- Jornada Estival de
la SAC: El 9 de juliol de 1950 se celebra al Folkets Park
(Parc del Poble)
d'Älvdalen (Älvdalen, Dalarna, Dalecàrlia,
Suècia) una Jornada Estival
organitzada per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation
(SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). La
jornada consistí en la
conferència d'Helmut Rüdiger «Om
syndikalismens kamp för Fred och Frihet»
(Sobre la lluita del sindicalisme per la Pau i la Llibertat) i en
diverses
activitats lúdiques (jocs esportius, ball,
música, sorteig, etc.).
Naixements
André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)
- André Slom:
El 9
de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) –algunes fonts diuen
erròniament que va néixer a Polònia i
que vingué a
França a finals del II Imperi– el pintor
i dibuixant communard i anarquista
Andrzej
Słomczyński
(la partida de naixement cita André Stomczynski i la de
defunció André Slomczynski),
més conegut com André
Slom. Fill d'una família de refugiats
polonesos, son pare es deia Stanislas Słomczyński,
antic oficial polonès, i la mare figura com a desconeguda
tant
en la partida de naixement com la de defunció. Entre 1855 i
1861
va ser alumne de l'Escola
Polonesa de
París (França). En 1871 participà en
el moviment insurreccional de la Comuna de
París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i
membre electe del
Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan
Rigault,
com a procurador de la Comuna, donà l'ordre
d'execució de Gustave Chaudey,
exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes.
Condemnat a mort pels
consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una
al·locució
als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels
gendarmes, aconseguí fugir i
arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià,
amb Eugène Protot, al
domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a
les reunions de celebrades al
Temple Únic per la secció ginebrina de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant
col·laborà en L'Illustration,
Le Monde
Illustré i La Suisse
Illustrée.
Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le
Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny
d'imitació i
d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa)
i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb
Élisée Reclus, de qui va il·lustrar
amb dibuixos fora del text nombrosos volums
de la Nouvelle Géographie
Universelle.
Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de
mort i el
disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als
communards, el gener de 1882
retornà a
París, on dibuixà per a revistes i editorials
(Arman Colin, Flammarion,
Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société
Française d'Éditions d'Art, etc.) i
col·laborà en el Bulletin
polonais
littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883
i 1903 il·lustrà l'Annuaire
du Club Alpin Français. A París
visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins.
En 1883 el poeta Maurice
Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie
féline», del llibre Les
névroses. En 1892 il·lustrà
per a
l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van
ser reeditats en 1895 i
1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el
«Diploma Olímpic». En
1904 il·lustrà el llibre d'Amélie
Mesureur Le
dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941),
destacà com a
pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i
realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el
retrat seu que aparegué a l'edició original de
1913 del seu llibre Philémon,
vieux de la vieille. Sa companya fou Emma Blank.
André
Slom va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 28 de desembre– de
André
Slom
(1844-1909)
***
Georges Lecomte
-
Georges Lecomte:
El 9 de juliol de 1867 neix a
Mâcon (Borgonya, França) el periodista,
novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i
posteriorment
seguidor del mariscal Pétain, Charles Georges
Lecomte. Son
avi havia estat
deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de
desembre de 1851. Sos pares es deien Jules Joseph Lecomte,
administrador principal d'una oficina de correus, i Marie Claudine
Petitjean. Estudià a
l'Institut Lamartine
de Mâcon. Quan tenia 20 anys marxà cap
a París (França) amb la intenció
d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué
misser en pràctiques
al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888
i juliol de 1889, amb el
suport de Félix Fénéon, la revista
simbolista La Cravache Parisienne.
Fixat per les autoritats com a anarquista,
col·laborà en diverses revistes
revolucionàries i signà tota mena de crides i
de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors,
de Zo d'Axa, i en Les Temps Nouveaux,
de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar
tancat a la presó
parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895
col·laborà en La Revue
Socialiste. Quan esclatà
l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor
del capità Alfred Dreyfus. L'octubre
de 1895 es va fer càrrec de la crònica que
portava Gustave Kahn en el periòdic La
Société Nouvelle. En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions culturals i
artístiques, com ara L'Art
Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art
et Critique, La Revue
Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art
dans les Deux Mondes, L'Avenir
Dramatique, La Plume,
etc. A partir de
1891 va escriure peces teatrals –La
meule
(1891), Mirages (1893)– i
a partir de
1898 nombroses novel·les –Les Valets
(1898), La Suzeraine (1898), La Maison en
fleurs (1900), Les Cartons verts, roman
contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les
Hannetons de Paris
(1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries
dans la tempête (1921), La
Lumière retrouvée (1923), Le
Mort saisit le vif (1925), Le Jeune
Maître (1929), Les Forces d'amour
(1931), Je n'ai menti qu'à
moi-même (1932), La Rançon
(1941), Servitude amoureuse (1949),
Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique
(1951)–,
obres literàries i històriques, a més
de assaigs artístics –L'Art
impressionniste d'après la collection privée de
M.
Durand-Ruel (1892), France
(1896), Les Allemands chez eux (1910), Les
Lettres au service de la
patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux
qui souffrent
(1917), Clemenceau (1918), Au chant de la
Marseillaise. Danton et
Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber
(1919), Louis
Charlot (1925), A. Besnard
(1925),
La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie
héroïque et glorieuse de
Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren
(1929), Le Gouvernement
de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen.
Chats et autres
Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte
(1933), Gloire de
l'Île-de-France (1934), Ma
traversée (1949).
Amb el temps col·laborà en Le
Matin i
Le Figaro. En 1908 va ser elegit
president de la Société des Gens de Lettres de
France (SGDLF, Societat d'Homes
de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser
nomenat membre de
l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el
28 de març de 1946.
Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de
París. Va ser condecorat
con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant
l'Ocupació va ser
seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer
Pétain. Sa companya fou Berthe Godchau. Georges Lecomte va
morir el 27 d'agost
de 1958 al seu domicili del XVI Districte de París
(França). Son fill fou el
periodista i novel·lista comunista
Claude Morgan.
***
Jean-Jacques Dwelshauvers
- Jean-Jacques Dwelshauvers:
El
9 de juliol de
1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista,
historiador, crític d'art i
militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers,
també conegut com
Jacques Mesnil. Nascut en una
família universitària i de l'alt
funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina
a la Universitat
Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb
Élisée Reclus i August Vermeylen,
i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va
conèixer E. Van Der
Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la
Facultat de
Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan
va relacionar-se amb els
pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre
d'altres. A
Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla
d'Élisée Reclus, que serà sa
companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i
per la
història de l'art. Va rebre el títol de metge a
Florència, però mai no va
exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art
sota el pseudònim
de Jacques
Mesnil. A
Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni
Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort
(Illa de França,
França), on va continuar les seves recerques sobre art i va
freqüentar els
cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de
guerra, la invasió
de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i
llibertaris que es van
incorporar a la «Unió Sagrada», es va
allunyar del moviment anarquista i va
començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la
mêlée,
publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat.
També fou el
corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la
Revolució russa, es
decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de
la redacció de La
Revue Communiste.
Va assistir amb sa companya al Congrés de la III
Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on
trobà Victor Serge
i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la
dictadura bolxevic,
especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant
repressió amb la
qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va
tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution
Prolétarienne,
publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe.
En 1939 sa
companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la
seva col·laboració
en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i
1914 (Il
Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le
Mercure de France,
La
Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, L'Étudiant
Socialiste, Van
Nu En Straks,
etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement
anarchiste (1895),
Le mariage
libre (1901),
Esprit
révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també
va escriure diverses
obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes
(Botticelli,
Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir
el 13 de novembre –algunes fonts citen
erròniament el 14
de
novembre– de 1940
en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat,
Occitània),
fugint del conflicte bèl·lic mundial
–alguns
autors apunten al suïcidi com la
causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la
importància de l'enfocament econòmic de la
producció artística en la història
social de l'art.
***
Gaston Montéhus
- Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) –apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial–, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.
***
Cartell
d'una xerrada de Lucien Huart (Brest, 1938)
- Lucien Huart: El 9
de juliol de 1884 neix al XIV
Districte de París (França) l'anarquista i
anarcosindicalista Lucien Huart. Era
fill natural de la modista d'Ivry (Illa de França,
França) Jeanne Jósephine
Villette i l'infant va ser reconegut per sa mare i son pare,
Jérôme Huart, el
20 de juliol de 1884 a Ivry i legitimat pel matrimoni de la parella
celebrat el
15 de maig de 1886 a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais,
França). El 17
d'agost de 1894 son pare va morir i la família vivia
aleshores al XIX Districte
de París. En 1905, quan vivia a Rouen (Alta Normandia,
França), va ser
dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. Es
guanyava la vida com a
sabater i en 1912 era secretari del Sindicat del Calçat del
departament del
Sena. Entre el 16 i el 23 de setembre de 1912 representà
diversos sindicats de
cuiro i de pell en el Congrés de la Confederació
General del Treball (CGT)
celebrat a Le Havre (Alta Normandia, França) i entre el 24 i
el 25 de novembre
d'aquell any assistí en nom del Sindicat del
Calçat del Sena al Congrés
Extraordinari de la CGT («Contra la guerra i la Llei dels
tres anys») celebrat
a París. En 1913 va ser exclòs del seu sindicat
per «indelicadesa», ja que com
el sindicat li devia unes despeses de delegació
agafà els diners de la caixa
sense dir res. Malgrat ser fill de vídua, durant la Gran
Guerra va ser
mobilitzat. El 23 de desembre de 1922 es casà al XI
Districte de París amb
l'obrera sabatera parisenca Julia Euphrosine Collin, divorciada de
Daniel Bal.
En aquesta època vivia al número 53 del carrer de
la Roquette de París. El
febrer de 1924 fou partidari d'una vaga i el 25 d'octubre d'aquell any,
en una
assemblea general del Sindicat del Calçat de la
Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), s'acceptà el seu
reingrés en el sindicat a condició que
reemborsés els 200 francs que havia agafat i que no hi
ocupés mai més un lloc
de responsabilitat. Malgrat tot, s'encarregà de les
activitats de la Minoria
Sindical Revolucionària (MSR) de la CGTU. En el
Congrés de l'MSR celebrat entre
l'1 i el 2 de novembre de 1924, en el qual una minoria
decidí continuar fent
oposició en el si de la CGTU i la majoria fundà
la Unió Federativa de Sindicats
Autònoms (UFSA), ell s'esforçà
d'arrossegar-hi una del part del Sindicat del
Calçat de la CGTU i entrà a formar part de la
comissió administrativa
provisional. Amb el temps, amb Pierre Besnard, promogué dins
del si de l'UFSA la
creació d'un tercer sindicat, seguint
l'estratègia sindicalista revolucionària
i adherit a l'Associació Internacional del Treball (AIT).
Quan la Conferència
de Saint-Ouen (Illa de França, França) del 28 de
juny de 1925, va ser elegit
amb Pierre Besnard cosecretari del buró executiu de l'UFSA.
L'agost de 1926,
amb Pierre Besnard i Albert Guigui, llançà el
butlletí mensual La Voix du Travail,
portaveu de l'AIT.
Entre el 26 i el 31 d'agost de 1926 fou delegat per l'UFSA al
Congrés de la
CGTU, on en el discurs d'obertura reivindicà la
independència sindical. Signà,
amb Andrieux, Besnard, Boisson, Juhel i Leroy, la crida «Pel
reagrupament de
les nostres forces», que reclamava la creació
d'una tercera CGT autènticament
sindicalista revolucionària. Entre el 13 i el 14 de novembre
de 1926 representà
l'UFSA en el Congrés de la Federació
Autònoma de la Construcció que se
celebrà
a Lió (Forez, Arpitània) i on vindicà
la creació d'aquesta tercera CGT. Entre
el 15 i el 16 de novembre de 1926 se celebrà el
Congrés de l'UFSA a l'Ajuntament
del VI Districte de Lió, on es va decidir la
creació de la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), adherida
a l'AIT, i ell va
presentar els estatus als congressistes, a més d'acceptar la
secretaria general
interina durant tres mesos. El 17 de novembre de 1926, amb Besnard,
Boisson i
Boudoux, va fer el míting inaugural de la CGT-SR a
l'Ajuntament del VI
Districte de París. El seu mandat de la CGT-SR
durà dos anys a Lió i en aquest
temps esdevingué un orador i propagandista destacat. L'1 de
desembre de 1926
sortí el primer número del periòdic
mensual Le
Combat Syndicaliste, òrgan de la CGT-SR, del qual
va ser administrador. En
el I Congrés de la CGT-SR, celebrat entre el 14 i el 15
d'agost de 1927 a Lió,
va ser confirmat en les seves funcions i en el II Congrés,
celebrat entre el 2
i el 4 de novembre de 1928, va ser reemplaçat per
Eugène Juhel. En aquests anys
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Libération,
Le Libertaire,
Le Réveil Anarchiste, Le Réveil du Bâtiment,
La Voix Libertaire, La
Voix du Travail, etc. Durant la primavera de 1931 va anar amb
una delegació de la CGT-SR a Espanya, on s'acabava de
proclamar la II República
i la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'havia tornat
a legalitzar, i
assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III
Congrés Nacional de Sindicats
de la CNT, celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya). Arran
d'aquesta visita a Espanya va fer una gira de conferències
per França per
parlar sobre la situació a la Península. El 7 de
desembre de 1931 es va
divorciar de Julia Collin. En 1935, quan les negociacions de
reunificació entre
la CGT i la CGTU, formà part dels militants que, amb Henri
Fourcade i Paul
Massoubre, defensaren que la CGT-SR s'integrés en la unitat
sindical. Amb una
part de la CGT-SR s'integrà en la CGT. En aquesta
època vivia a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Des de l'estiu de 1936 va fer
costat la Revolució
espanyola i representà el Comitè
Anarcosindicalista del Midi en el Congrés
Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat
Espanyol
celebrat entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936 a París.
També s'integrà en el
Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) que s'havia acabat de
crear i va ser
nombroses vegades oradors de l'UA en mítings per la unitat
antifeixista
organitzats pel CEL i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Durant
l'hivern de 1936 i 1937, amb Louis Mercier (Charles
Ridel), va fer una gira de conferències amb
projeccions de pel·lícules de
la CNT-FAI, que va atreure desenes de milers d'espectadors i uns
beneficis de
10.000 francs. Posteriorment va fer conferències a Bretanya
(març de 1938) i a
Algèria i Tunísia (octubre de 1937 i abril i
desembre de 1938). En aquesta
època col·laborà en el
periòdic SIA.
El 8 d'octubre de 1937 prengué la paraula en el
míting de la Federació
Anarquista Francesa (FAF), celebrat a la Sala Mutualité de
París, i l'endemà
assistí al congrés d'aquesta
organització. Durant la tardor de 1937 dimití de
la FAF i de la CGT-SR i s'adherí a la Unió
Anarquista (UA). Entre el 30
d'octubre i l'1 de novembre de 1937 representà els grups
anarquistes de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i d'Alger (Algèria) al
Congrés de l'UA. Aleshores era
membre del grup anarquista «Élisée
Reclus» de Narbona (Llenguadoc, Occitània). El
setembre de 1939 vivia la número 49 del carrer
Peyrolières de Tolosa i era
l'animador del grup anarquista «Orobón
Fernández» d'aquesta ciutat. Quan
l'Ocupació
i la instauració del Govern de Vichy, va ser detingut
administrativament i
tancat a la presó de Saint-Michel de Tolosa, juntament amb
els germans Eugène i
Marius Tricheaux. En 1943 va ser internat al camp de
concentració de Noé i a
partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Segons el primer
número del periòdic Le
Libertaire aparegut després de la
guerra, hauria mort deportat a Alemanya.
***
Els
redactors d'Il Senio.
D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste
Zanelli. Foto d'Stefano Bosi
- Oreste Zanelli: El
9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família
benestant,
sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i
després hostaler, i Antonia
Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà
una temporada la escola
tècnica i aquest bagatge cultural i una bona
educació autodidacta li va
permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes
públics. A causa de
la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar,
hagué d'abandonar
l'ofici de mecànic i visqué amb son
germà Mario (republicà) i Epaminonda
(sindicalista revolucionari i després republicà),
propietaris de la Fonda
Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les
cavalleries de la diligència.
Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees
anarquistes, d'adolescent no
participà en cap activitat política. En 1906
promogué, amb altres companys, la
fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va
fusionar amb el Cercle
Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de
Parma,
parlà en públic durant la manifestació
que tingué lloc a Castel Bolognese per
acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per
famílies del poble
per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar
de Milà on havia
perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué
part activa en reunions i
manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i
sindical
locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari
retribuït de la Lega
Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castel Bolognese, composta
majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la
policia, la reunió del
Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de
1911 fundà a Castel
Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de
col·locació al costat, del qual
s'encarregà i serà nomenat secretari. Les
autoritats el consideraran un dels exponents
més destacats dels moviments anarquista i socialista
d'Emília-Romanya. El 25 de
juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat
en el Congrés
Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es
reuniren un centenar de
militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes
i del
sindicat; durant la seva intervenció sostingué la
tesi segons la qual la batalla
contra la màquina trilladora –que a Romanya
aleshores
provocava accidents i
conflictes sagnants entre els jornalers del camp
(majoritàriament socialistes)
i parcers (republicans)– només era un
capítol en
la lluita que els anarquistes
havien de portar a terme contra la institució de la
parceria, tesi que va ser
compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou
acceptada en la resolució final del congrés. Hi
va ser nomenat membre del Comitè
de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya
per lluitar contra
els propietaris rurals i els parcers; també entrà
a formar part del petit
comitè encarregat de l'edició del primer
número del periòdic L'Agitatore,
que sortí l'agost de 1911 a
Bolonya i en el qual es publicà l'informe del
congrés i per al qual va escriure
alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco.
Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista
Mario Santandrea i
el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il
Senio, periòdic local
anticlerical i d'esquerres, però
desvinculat dels partits polítics, que donà a
llum una trentena de números
entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la
seva
redacció jugà un paper destacat, signant articles
polítics i sindicals –Serantini se
n'ocupà de la part literària i
Santandrea de la crònica local i
dels esports–, donant la seva opinió sobre
qüestions importants de la política
nacional i per al qual redactà una sèrie
d'articles contra la Guerra de Líbia. Per
protestar contra l'expedició militar imperialista a la
Tripolitània, el 26 de
setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de
Castel Bolognese
participaren en massa; durant la reunió ell parlà
en nom del Sindicat Obrer,
juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació
dels anarquistes,
i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra,
esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus
companys
llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals
antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat
del moviment
anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit
Republicà, del qual
arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser
corresponsal per al
setmanari Il Lamone de Faenza. Amb
l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment
l'activitat política i en
1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir
del 8 de
setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel
Bolgonese van
tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un
comitè unitari
antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta
finca també trobaren
refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de
concentració i oficials i militars italians desertors, a
l'espera de poder
passar clandestinament la línia del front i unir-se a la
guerrilla
antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una
clínica
de Faenza (Romanya, Itàlia).
***
Fermín
Tejedro Della
- Fermín Tejedor Della:
El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de
Ponent)
l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro.
Sos pares es deien Leonardo Tejedor i Magdalena Della.
Mecànic
de professió, amb la seva companya Nieves
Sebastiá, fou un dels
principals animadors,
abans de la proclamació de la II República
espanyola, de la Societat Obrera de
Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
local. El maig de
1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929
treballava de
mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931
col·laborà en el
diari republicà local El Pueblo.
Intervingué
en la insurrecció llibertària de desembre de
1933. L'octubre de 1934 va ser
detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique
Celma Giner i Cándido
Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la
Revolució i la
guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap
acció bèl·lica, fou
responsable de la col·lectivitat local i responsable de
l'abastiment de les
col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent).
També encapçalà l'Oficina Olivera i de
l'Oli. En 1937, amb el militant de la
Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo
Radigales Aliacar, fou
membre del Comitè Regional del Transport del Consell
d'Aragó. L'agost de 1938
era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la
CNT, establert a Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i durant
l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà
Manuel Tejedor Della i son
cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors
Estrangers Núm. 643,
destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània).
A finals de 1943 formà part
del «Comitè de Besiers»,
encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista),
cunyat seu i amb qui mantenia
una relació comercial, creat per combatre el
Comitè Nacional de la CNT de Juan
Manuel Molina (Juanel) i Felipe
Alaiz
de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li
atribuïren contactes
amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per
col·laboracionisme el juny de
1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici
redactà un informe
(Rapport sur mon affaire) per
combatre les dures crítiques contra ell
llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus.
Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu
domicili de
Cunhaus (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Fermín Tejedor Della
(1897-1978)
***
Necrològica
de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de novembre de 1967
-
Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de
Esgueva (Burgos,
Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Cirilo
Redondo Marquina, conegut com El Barbas.
Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina.
Quan era
molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del
moviment
llibertari. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els
combats als
carrers
de Barcelona i després s'enrolà com a
milicià per a lluitar al front
d'Aragó,
on va ser anomenat El Barbas per
mor
de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França
i va ser internat en diversos camps de concentració i en les
Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra
Mundial s'establí a
Tours, on milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación
Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo
Marquina va morir el 3
de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre,
França).
***
José
Tomás Fernández Saavedra
- José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Sos pares es deien Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).
---
efemerides | 08 Juliol, 2025 12:55
Anarcoefemèrides del 8 de juliol
Esdeveniments
Conferència
cenetista en ple pistolerisme
- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els Sindicats Únics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.
***
Comitè
de la Federació Nacional de la Indústria de
l'Espectacle Públic
- Constitució de
l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple
Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de
València (País
Valencia), es crea, a instàncies del Sindicat
Únic d'Espectacles Públics (SUEP)
i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), la
Federació Nacional de la Indústria de
l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE),
amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions
cenetistes
de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les
Federacions
Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la
creació de l'FNIEPE
es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots els
àmbits del ram
(artístiques, tècniques,
cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra
la prostitució mercantilista i decadentista en la qual
havien caigut els
espectacles públics prerevolucionaris. També es
creà una productora i una
distribuïdora cinematogràfiques pròpies,
que se centralitzaren mitjançant una
delegació directa del Comitè Nacional de la CNT.
L'FNIEPE quedà formada per
Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a
secretari de
l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari
d'actes; Evaristo
Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de
propaganda; i els vocals
Manuel Rivas i Evaristo Navarro.
***
Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)
- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la «democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.
Naixements
Notícia d'una de les detencions d'Édouard Beauzelly apareguda en el diari lionès Le Progrès del 7 de maig de 1905
- Édouard Beauzelly:
El 8 de juliol de 1851 neix a Juèsa (Vivarès,
Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Édouard-Auguste Beauzelly –el seu
llinatge citat de diferents
maneres (Beauzelli, Beauzelle,
etc.). Era fill d'Augustin
Ferdinand Beauzelly, cabareter, i d'Anne Françoise Moulin,
domèstica. En els
anys vuitanta treballava de drapaire a Aubenàs
(Vivarès, Llenguadoc, Occitània).
El setembre de 1884 el Tribunal Correccional de Alès
(Llenguadoc, Occitània) el
condemnat a 40 dies de presó i 30 francs de multa per un
delicte de «pesca a la
dinamita». L'agost de 1888 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Privas
(Vivarès, Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de
presó pel robatori d'una canonada
propietat de Edouard Raphanel; amb ell també va ser
condemnat Victor Richier,
drapaire com ell, a vuit dies de presó. El maig de 1889 el
Tribunal
Correccional de Privas el condemnà a un mes de
presó i 30 francs de multa per
«pesca a la dinamita»; aquesta era la seva novena
condemna. En els anys noranta
milità en el moviment anarquista de Bessèja
(Llenguadoc, Occitània). El 16 de
desembre de 1893, després d'un temps tancat a la
presó de Nimes (Llenguadoc,
Occitània), va ser posat en llibertat i s'establí
a Alès (Llenguadoc,
Occitània). El desembre 1900 figurava en un llistat de
recapitulació
d'anarquistes del departament del Gard i aleshores treballava d'obrer
boter a Sent
Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). La
policia sospità que es dedicava a la
fabricació de moneda falsa. El gener de 1905 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 50 francs de
multa per un
delicte de «caça». El 5 de maig de 1905
va ser detingut a Avinyó (Provença,
Occitània)
perquè es trobava en busca i cerca per ordre de les
autoritats de Tarascó
(Provença, Occitània) per un delicte de
«robatori, cops i ferides». Aleshores
es trobava sense domicili fixe i deia que treballava de
mecànic. El 27
d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes,
juntament amb Pascal Vivin, a un mes de presó per
«robatori». El maig de 1912
es presentà a les eleccions municipals pel seu poble natal
en la llista de la
Unió Republicana i Socialista, però al final,
malgrat anar en primer lloc dels
elegits, retirà la seva candidatura. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds Le National Suisse del 8 de juny de 1906
- Luigi Freghi: El 8
de juliol de 1883 neix a Novara
(Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i
sindicalista, i després
socialista, Luigi Ettore Freghi. Era fill de Giuseppe Freghi i de
Teresa Jaconetti.
Després de fer els estudis primaris, amb 16 anys
entrà a formar part del
moviment socialista i esdevingué un destacat propagandista,
patint una condemna
de cinc dies de presó per haver xiulat la Marxa Reial. En
1900 començà a fer
continus viatges (París, Lugano, Pàdua, Cremona,
Carpi, etc.) a la recerca de
feina i com a venedor ambulant, tot retornant sovint a Novara. El
novembre de
1905 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia)
i assumí la gerència del setmanari
anarquista Il Grido della Folla, en
substitució de Carlo Gelosa;
mantingué aquesta càrrec, ben igual que el de la
gerència del periòdic L'Operaio,
dirigit per Ferruccio Furlani, fins al març de 1906, data en
la qual la majoria
dels gerents del periòdic milanès,
fugí per eludir possibles condemnes per delictes
de premsa. Establert a Zuric (Zuric, Suïssa), juntament amb
Edel Squadrani, el
juny de 1906 va ser condemnat a Itàlia en
rebel·lia a dos anys, dos mesos i 15
dies de presó. Dies després, el 5 de juny, va ser
expulsat de Suïssa, juntament
amb l'anarquista Amilcare Molgora, per haver participat en una
manifestació
antimilitarista davant la caserna de Zuric, i portat a Milà,
aconseguí evitar
la detenció, ja que la sentència encara no era
ferma. Desaparegut una temporada
de Milà, va ser localitzat al Principat de
Mònaco, on va restar fins a
principis de 1909, treballant en feinetes temporals. De bell nou a
Itàlia,
lliure de penes judicials gràcies a una amnistia, es va
instal·lar a Ragusa
(Sicília), on va romandre fins al març de 1910,
moment en el qual es va traslladar
a Gènova (Ligúria, Itàlia), on
treballà de venedor en una empresa local. El 17
d'abril de 1910 la policia el va sorprendre amb 1.500 exemplars del
número únic
d'Il Reffattario, que va ser segrestat en la seva
totalitat. L'1 de maig
de 1910 publicà el número únic L'Anarchico,
que s'encarregà d'editar.
Denunciat per les autoritats judicials, va marxar de Gènova
i s'establí a Torí (Piemont,
Itàlia), on va viure tot l'any 1911. Després
s'instal·là a Vercelli (Piemont,
Itàlia), on en 1914 va ser nomenat pel Comissariat
d'Emigració representant de
Lloyd SAbaudo per al trasllat d'emigrants per als districtes de
Vercelli i de
Borgovercelli. Quan esclatà la Gran Guerra d'antuvi es
declarà «intervencionista»,
però després reprengué les posicions
antibel·licistes. En 1916 s'establí a
Biella (Piemont, Itàlia) i les seves funcions en el
Comissariat d'Emigració li
van ser revocades. Encara anarquista, en 1917 va projectar la
publicació del
número únic La Spinta,
però aquest va ser prohibit. En 1918 ja s'havia
acostat als socialistes i col·laborava de reporter en el
setmanari Corriere
Biellese. Giornale settimanale socialista del circondario di Biella.
Durant
la postguerra va ser redactor de La Campana de
Borgosesia (Piemont,
Itàlia) i actiu en les vagues del proletariat
tèxtil. El juny de 1919,
juntament amb Primo Taddei i Antonio Valeri, assumí el
càrrec de secretari de
la Cambra del Comerç Confederal de Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i va ser redactor
de L'Idea. Segons la policia, l'agost de 1919
participà a Parma en les
reunions dels metal·lúrgics i assistí
al Consell Nacional de la Confederazione
Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del
Treball), celebrada entre
el 15 i el 17 d'agost a Milà. El novembre de 1920
entrà com a redactor del quinzenal
socialista Il Lavoratore Comasco de Como
(Llombardia, Itàlia). Amb
l'arribada del feixisme al poder, treballà en diferents
feines (comerciant de
formatge, venedor ambulant de merceria, fotògraf, etc.),
conservant les seves
idees polítiques. En 1926 les autoritats el tenien fixat no
com «socialista
anarquista» sinó com a «socialista
maximalista». Luigi Freghi va morir el 15 de
maig de 1927 a Como (Llombardia, Itàlia).
Deolinda Lopes Vieira
- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã, Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social, Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica, Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l' Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International "Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la «Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.
***
Foto
policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)
- Quiliano Badosa
Miramont:
El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución
(Constitución, Santa
Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es
deien José Badosa
i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà,
Catalunya),
ciutat
catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia
tingut
diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà
feina
de comptable a
l'entitat bancària «Société
Générale», instal·lant-se a
l'hostal-restaurant
Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia
francesa el
va fitxar i el va qualificar d'individu
«intel·ligent, bon
xerrador i que
professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va
instruir un
expedient contra ell per «estafa i falsedat
documental».
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Ginés García Martínez apareguda en
el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
març de 1967
- Ginés
García Martínez: El
8 de juliol de 1897 neix a Massarró (Múrcia,
Espanya) l'anarcosindicalista
Ginés García Martínez. Sos pares es
deien Ginés García i Dolores
Martínez. Ferrador de professió,
en 1918 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). Durant els anys
del
pistolerisme va ser detingut en diferents ocasions, empresonat i
torturat.
Ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica, com ara secretari de la Secció de
Ferradors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la
CNT. A conseqüència dels «Fets
de Maig» de 1937, va ser detingut acusat d'haver preparat un
atemptat contra el
dirigent comunista Joan Camorera Soler. Un cop lliure, va ser nomenat
secretari
del Sindicat de Sanitat de la CNT, càrrec que
mantingué fins el final de la
guerra. En 1938 publicà Los
robles. Una
novela de un militante de la CNT, obra ambientada en la
guerra civil amb un
pròleg de Joan Blasco Sala. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Saint-Fons
(Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Pilar Hernando.
Malalt, Ginés
García Martínez va morir el 27 de juny de 1966 al
seu domicili de
Porcieu (Alvèrnia, Occitània), on residia.
***
Foto
policíaca de Tarcisio Robbiati
- Tarcisio
Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi
Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara
Favini. Entrà en el
moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a
telegrafista
interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser
denunciat en diverses
ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a
l'escala de la prefectura on
treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la
guerra!» en un cinema fent
explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser
condemnat a cinc anys de presó per deserció. El
febrer de 1917 s'evadí de la
presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya,
Itàlia). Detingut, va ser tancat
a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya,
Itàlia), però s'evadí de bell
nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó,
pena reduïda més
tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí
novament fugir-ne. Un any més
tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi
Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies
a una amnistia i, segons la policia,
destacà en la propaganda anarquista violenta.
Després d'una condemna per estafa
i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb
altres 12
joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb
bomba contra
el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de
1920 aconseguí
evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava
l'excarceració i només va
ser capturat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser
condemnat, amb
Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de
presó per
«associació criminal i transport de
bombes». En 1922, un cop lliure, formà part
del Comitè Pro Víctimes Polítiques i
en diverses ocasions promogué
subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i
acabant
novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per
cinc anys i enviat
a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti
(1930-1931), on
va ser degradat a «confinat comú» per
mala conducta. Malalt de tuberculosi, el
novembre de 1931 retornà a Milà i
trobà feina com a empleat adroguer en el
«Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es
casà amb Maria Remondi, mestra
d'educació primària inscrita des del 24 de febrer
de 1923 en el Partit Nacional
Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera
hora», i membre de la Giuventù
Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en
ocasió de
la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben
igual que Dario Fieramonte
i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament
per
«persistents actituds antifeixistes». Les
súpliques de la seva esposa, que va
escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva
«indestructible» fe feixista, aconseguiren que
només fos amonestat i
posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa
quedà en un simple requeriment. No
obstant això, l'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de
juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol
de
1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla,
Itàlia) i a partir del 15
d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys, com ara
Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i
després d'una
hospitalització a Foligno (Úmbria,
Itàlia), va ser traslladat a la colònia
penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser
enviat a Monteforte
Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va
revocar l'internament el maig de
1941, segurament per problemes de salut, retornà a
Milà. Després de la
proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943,
comandà el grup partisà
«Amilcare Cipriani», que actuà a la zona
llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio
Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia,
Itàlia).
***
May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)
- May Picqueray: El 8 de juliol de 1898 neix a
Savenay (Bretanya) la militant
anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne
Picqueray, més
coneguda com May Picqueray.
Sos pares es deien François-Jean-Marie Picqueray, jornaler,
i
Marie-Louise Françoise Leray. Nascuda en una
família modesta, va passar la
infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va
freqüentar una escola de
monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de
costurera. Als
10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a
treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja
que va ser
contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills
epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta
família al Quebec (Canadà)
considerada com a un membre més. Dos anys més la
petita epilèptica va morir i
aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va
esclatar la
guerra, son «amo» va retornar a França,
on va morir, i poc temps després la
seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills
que
quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com
a
intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe.
Casada per primera vegada, va abandonar
son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918,
instal·lada a París, va treballar com a
tipògrafa a l'Institut d'Història i
Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui
Popourtch, qui
l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups
llibertaris i en les Joventuts
Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres
que
organitzaven els militants anarquistes i allà va
conèixer Sébastien Faure i
Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el
cabaret «La Muse Rouge». Però
el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i
aquest va marxar a
Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de
la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de
1922 a Sant-Etiève.
Com a secretària administrativa de la Federació
dels Metalls va assistir,
acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al
congrés de la II
Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar
amb
Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie
Steimer i
Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky.
Bloquejada a Moscou per
manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers
falsos lliurats per
les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera
francobelga, va ser
empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de
presó per ús de
documentació falsa. Poc després
abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a
ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924
participà en els
aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran
morts.
Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família
a la seva casa parisenca. Més
tard va treballar com a correctora de periòdics locals i
després com a
secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant
tres anys, fins a juliol de
1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar
activament en
el comitè de suport i no vacil·larà a
enviar una bomba amagada en un paquet de
perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que
renou. En aquesta
època fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer
d'espionatge del qual
no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un
pescador, realitzà
diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor
Joseph Kessel. El 9 d'agost de 1930 es casà a Sant Tropetz
(Provença, Occitània) amb François
Félix
Niel, de qui es va divorciar el 7 de maig de 1937 a Draguinhan
(Provença, Occitània). Quan
esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva
xarxa de suport i amb
els quàquers nord-americans en l'evacuació
d'infants espanyols. A partir de
juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels
quàquers, es va ocupar
dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant
nombroses evasions de
refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra,
de bell nou a París,
subministrarà documentació falsa a la
Resistència. Després de l'Alliberament
reprendrà la seva professió i militarà
en el sindicat de correctors a partir de
l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre
Soir Express, periòdic
on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la
Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no
s'havia realitzat
mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament,
cosa que
aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup
«Amics de Louis
Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos,
refractaris i
objectors de consciència al servei militar en plena guerra
d'Algèria. En 1974
va crear el periòdic mensual Le
Réfractaire, que va dirigir fins a la
seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà
en la manifestació
antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva
autobiografia sota
el títol May, la réfractaire;
reeditada després de sa mort sota el títol
Pour mes 85 ans d'anarchie. El seu últim
domicili va ser
a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França).
May Picqueray va morir
el 3 de novembre de
1983 a l'Hospital Cochin de París (França) d'un
càncer
generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va
realitzar la pel·lícula Écoutez
May Picqueray sobre la seva vida.
***
Ettore Cropalti
- Ettore Cropalti:
El 8 de juliol de 1900 neix a
Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya,
Itàlia) el sabater i militant anarquista
Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda
Venturelli. El
març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El
juliol de 1931 emigrà a Antíbol
(Occitània), on treballà de sabater i
entrà en contacte amb els cercles
anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou
inscrit en el registre
de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva
detenció. L'agost
de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les
milícies llibertàries. Els informes
de la policia feixista instal·lats a Barcelona el
circumscriuen com a membre
del Comitè Regional de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937
passà la frontera a
França, on realitzarà activitats antifeixistes.
L'abril de 1940 fou detingut a
Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia). El 20 de març de 1940 la
Comissió Provincial feixista el sentència a
cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el
règim de
confinament es va veure alleugerit i transformat en
amonestació; encara que
aquesta última mesura va ser revocada en ocasió
del vintè aniversari de la
«Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou
detingut com a membre de la
resistència. Després de la guerra
reprengué el seu ofici de sabater a
Castelvetro i participà en les activitats de la
Federació Anarquista de Mòdena.
En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a
Bolonya. Ettore Cropalti va
morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia).
***
Crida
de Julien Clot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del
26 d'octubre de 1928
- Julien Clot:
El 8 de juliol de 1900 neix a Marsella
(Provença, Occitània) l'anarquista Julien
Clot. Sos
pares es deien Charles Clot, sabonaire, i Marie Léontine
Boutet. Es guanyava la
vida com a torner metal·lúrgic. Quan
esclatà la Gran Guerra no va ser
mobilitzat perquè en la revisió mèdica
va ser qualificat de «feble». El
setembre de 1921 era un dels representants de les Joventuts Comunistes,
però
aviat es decantà per l'anarquisme. Defensor de l'Ido, a
principis de 1924
formava par del grup llibertari «Emancipanta Stelo»
de Marsella. L'abril de 1924
participà en diverses reunions a Marsella amb destacats
anarquistes (Germaine
Berton, Louis Boisson, Félix Denegri, Jean Marestan, etc.).
El setembre de 1924
organitzà un congrés de la Federació
Anarquista del Migdia (FAM), que se
celebra el 27 d'octubre d'aquell any a Toló
(Provença, Occitània), per a
preparar el Congrés Nacional de la Unió
Anarquista (UA). Més tard presidí el
«Comitè Sacco i Vanzetti» de Marsella.
En 1927 col·laborà en Le
Libertaire, especialment amb articles
sobre el plataformisme. El
març de
1927 va participar com a contradictor en una gira
propagandística organitzada
pel Grup d'Acció Anarquista (GAA) a diversos barris de
Marsella amb
l'anarquista Roger Lepoil. Durant una reunió celebrada el 12
d'octubre de 1927,
atacà els comunistes, especialment César Matton,
pel que feia la situació a
l'URSS en general i el cas de l'anarquista Nicolas Lazarevitch en
particular. El
22 de novembre de 1927 va ser hospitalitzat per emfisema pulmonar i
esclerosi
peribronquial. Entre 1927 i 1931 fou un actiu propagandista anarquista
i
participà en nombroses conferències. Es va
presentar com a candidat
abstencionista per a la I Circumscripció de Marsella per a
les eleccions
legislatives de 1928. En 1928 era el representant del GAA. El 2 de
febrer de
1929 presidí la conferència
«Développement de l'individualisme
anarchiste» d'E.
Armand; el 23 d'abril de 1929 la de Georges Bastien «Ni Dieu,
ni Maître»; i el
16 de març de 1930 la de Sébastien Faure
«Comme je conçois la société
future».
L'abril de 1929, amb Jean Marestan i François Mayoux, va fer
campanya per
Maurice Vial. L'agost de 1929 participà activament en les
activitats del Comitè
de Defensa Social (CDS) en suport dels vaguistes nord-americans
amenaçats de
mort. El 18 de novembre de 1929 participà, amb Jacques
Laurent, en una reunió
pública i contradictòria per parlar de les
maniobres contra el moviment
anarquista a l'URSS i on van ser convidats els comunistes. El 16
d'octubre de
1930 presidí un míting de protesta contra la
demanda d'extradició del govern
espanyol de dos anarquistes organitzat pel CDS i el 5 de gener de 1931
la
conferència de Sébastien Faure «Est-ce
la guerre? Les moyens d'y remédier».
Entre gener de 1932 i març de 1935 fou gerent del
«Comitè Pro Cociancich i
Fornasari», que recollí una bona suma de diners
per a la defensa dels
anarquistes Pietro Cocianchich i Dante Fornasari, empresonats sota
l'acusació
d'haver perpetrat un atemptat contra la feixista «Casa dels
Italians» d'Aubanha
(Provença, Occitània). El 20 de juny de 1933 es
casà a Marsella amb Anaïs Maria
Antoinette Thérèse Martin. Cap el 1934, amb
Léopold Faure i Pedro Sayas Gamiz, fou
un dels animadors del Grup d'Acció Anarquista (GAA), que es
reunia tots els
vespres a la Borda del Treball. En aquesta època vivia la
número 8 del carrer
Clotilde. En 1935 rebia la correspondència de diversos
italians exiliats a
Marsella. El novembre de 1937, en nom de la Federació
Anarquista Italiana
(FAI), demanà entrar en contacte amb la Secció
Americana de la Federació
Anarquista Universal (FAU), crida que va ser publicada en L'Adunata dei Refrattari. En 1939 va ser
llicenciat per greus i
crònics problemes mentals i el 23 de maig de 1940 va ser
diagnosticat com a «no
recuperable» per alienació mental per la sanitat
militar. Julien Clot va morir
el 28 d'agost de 1940 a l'Hospital de Marsella (Provença,
Occitània).
L'anarquista Emilio Strafalini va fer servir el pseudònim Julien Clot.
***
Necrològica
de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de març de 1990
- Josep Pitarch Beltran: El 8 de juliol de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Maria Moles Morles apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 3 d'abril de 1958
- Maria Moles
Morles: El 8 de juliol de 1902 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Maria Moles Morles –algunes fonts citen
erròniament altres
llinatges. Sos
pares es deien Josep Moles i Emília Morles. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), son company va ser l'anarcosindicalista
Josep Vidal
Fontanet. En 1949, en ple franquisme, pogué passar amb son
company a França, on
milità en la Federació Local de la CNT de Caen.
Maria Moles Morles va morir el
14 de març de 1958 a l'Hospital Clemenceau de Caen
(Normandia, França) i va ser
enterrada tres dies després.
***
Notícia
de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en
el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne
del 22 de febrer de 1947
- Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill de Teodosio Ruiz López, militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i afusellat pels feixistes, i de Marisa López Álvarez. El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.
***
Necrològica
de Félix Acosta Mercado apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'octubre de 1991
- Félix Acosta Mercado: El 8 de juliol de 1919 neix a Vélez-Málaga (Málaga, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Acosta Mercado, conegut com Malagueño. Era fill de Félix Acosta i de Remedios Mercado. Militant de les Joventuts Llibertàries, en 1937 va ser detingut per les tropes franquistes després de la caiguda de Màlaga per repartir propaganda de les Joventuts Llibertàries, però va ser posat en llibertat a causa de la seva minoria d'edat. En 1939 va ser novament detingut; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó. El 30 de setembre de 1949 se li va concedir la llibertat condicional i s'integrà en la lluita clandestina. Es casà amb Elvira Sancho Pozo, amb qui tingué tres infants (Félix, María i Petra). En 1964, fugint de la repressió, passà a França. Establert a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), treballà en la construcció fins a la seva jubilació i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A partir de 1976 va fer constants viatges a Màlaga, tot freqüentant el Sindicat de Jubilats de la Federació Local de CNT. Félix Acosta Mercado va morir el 23 de setembre de 1991 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat dos dies després en aquesta ciutat.
***
Ido
Petris, esperant a prendre la paraula, al centenari de la Casa del
Poble de Prato Carnico (26 d'octubre de 2013)
- Ido Petris: El 8 de juliol de 1931 neix a Pradumbli (Prato Carnico, Càrnia, Friül) l'anarquista Ido Petris. Era fill d'una família llibertària de llarga tradició que havia participat en la construcció de la Casa del Poble de Prato Carnico, l'edifici més espectacular de la població, inaugurada el 2 de febrer de 1913. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el desenvolupament del moviment anarquista a la zona. En 1972 va ser un dels organitzadors del grup anarquista «Germinal» de Trieste (Friül) i fou un dels iniciadors de les mobilitzacions per a denunciar el terrorisme de «La Strage di Stato» (La Massacre d'Estat). Participà, amb altres companys de la construcció, en l'habilitació del local de la llibreria «Utopia 3» de Trieste en 1978. Durant els anys vuitanta va escriure diverses obres sobre la història social de la Val Pesarina friülesa. El seu testimoni va ser recollit per al llibre «Compagno tante cose vorrei dirti...» Il funerale di Giovanni Casali, anarchico, Prato Carnico 1933 (1983), de Claudio Venza, Marco Puppini i Daniella Gagliani. En 1997 participà en la Fira de l'Autogestió. En 2001 la Casa del Poble de Prato Carnico es va vendre a l'Ajuntament de la població per a construir una biblioteca, un arxiu i una casa d'hostes. El 26 d'octubre de 2013, després d'una profunda reestructuració de la Casa del Poble, com a antic president de la cooperativa de gestió d'aquesta fins al 2004, va fer un discurs pel centenari de la seva fundació. Amb sa companya Elda tingué una filla, Cinzia. Ido Petris va morir el 30 de març de 2020 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).
---
efemerides | 07 Juliol, 2025 13:13
Anarcoefemèrides
del 7 de juliol
Esdeveniments
Incendi pels petroliers de la
illeta de cases del carrer del Mercat segons La
Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873
- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.
***
Portada
d'un número de La
Internacional
- Surt La Internacional: El 7 de juliol de
1878
surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer
número del setmanari anarquista La
Internacional. Semanario consagrado
exclusivamente a la propaganda teórico-práctica
del socialismo para la defensa
de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria,
emancipación de la
muger y organización agrícola-industrial de la
República, cuyo lema es
«Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido
y serà nuestro pendón la
Verdad, la Justicia y la Razón.
Ja des dels primers números deixà molt clar
els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social,
l'abolició de tots
els governs i la revolució social.» Molt
influenciada pel
socialisme de Charles
Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista
Francisco Zalacosta,
membre de «La Social», secció de
l'Associació
Internacional del Treball (AIT), fou
el responsable d'aquesta publicació. Hi
col·laboraren
Joaquín Flores, Jesús
León García, Evaristo Meza, José
Muñúzuri, Pedro Ordóñez,
Plotino
Rhodakanaty, José
Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo
Velatti i
Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic
rebé
les crítiques del
periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la
«revolució social» perseguia
la supressió del treball. Publicà en tots els
números el «Programa
Internacionalista» en 12 punts: 1) República
Social
Universal. Una i
indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3)
Administració
Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la
delimitació i amollonament dels
terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans;
6)
Reemplaçament de
l'Exèrcit per falanges industrials; 7)
Emancipació de
rehabilitació i educació
integral de la dona; 8) Neutralització de la
potència
explotadora del capital
sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat;
10)
Abolició del salari i mentrestant intentar
mitjançant la
vaga d'apujar els
jornals industrials i agrícoles; 11) Organització
dels
Falansteri Societari i
formació de bancs territorials per a la
reglamentació del
treball i
l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al
mercat de
tots els països del món. Alguns petits textos es
publicaren
en nàhuatl. En sortiren,
com a mínim, 14 números –a partir del
número
8 fou l'òrgan de «La Social»–,
l'últim
conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis
Històrics del
Moviment Obrer Mexicà n'edità una
edició
facsímil dels números conservats.
***
- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.
***
Portada
d'un número de Le
Réveil
- Surt Le
Réveil:
El 7 de
juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic bilingüe
francoitalià Le Réveil.
Socialiste-anarchiste / Il Risveglio
anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà
com a subtítol Communiste
anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste.
El fundador
i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van
aparèixer nombrosos
articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes
són totalment
diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els
articles tracten temes
distints. La part francesa és més
teòrica i ideològica. El periòdic se
situa en
la tradició bakuninista i de les seccions
antiautoritàries de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis
anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054
números, l'últim el del
24 d'agost de 1940.
***
Roda
de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat
- Ocupació de sa
Dragonera:
El 7 de juliol de
1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat
ocupa pacíficament
l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb
aquesta acció
evitar-ne la urbanització per part de l’empresa
constructora valenciana PAMESA
(Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima),
depenent de
la Banca Mas Sardà,
que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat:
edificar-hi
cinc complexos
residencials de xalets de luxe per a una població de fins a
4.000 persones i
amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts
d’amarratge, un port de
serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació
depuradora d’aigües
residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems,
diversos vials per a
vehicles elèctrics, i un heliport, allò que
aquesta
empresa anomenava
«urbanització ecologista» i
«exemple de
sostenibilitat». Aquesta ocupació, que
ha passat a la història de l’ecologisme
mallorquí
com a una fita cabdal, va
tenir una àmplia repercussió mediàtica
estatal i
fins i tot internacional. El
comitè de suport als ocupants de l’illa feia les
assemblees i les rodes de
premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer
d’Antillón, 1), nom també
d’un
grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a
l’acció. Entre la cinquantena
de persones que van ocupar l’illa podem destacar el
periodista
Basilio
Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo
María Panero, l’editor
Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot,
l’arquitecte Antoni
Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip
Esteve i
Josep Manchado,
Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau
Pocoví,
Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina,
Germán Fernández,
Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup
d’Ornitologia
Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que
més tard seran
dels més importants de l’Estat espanyol,
patirà per
mor del fet de l’ocupació
una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no
suport a l’acció,
cosa que farà finalment, gràcies a
l’empenta de
directius com Jesús Jurado,
Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector
que
n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els
penya-segats per a la
conservació del falcó marí.
L’endemà
de la «presa» de l’illa la
Guàrdia Civil
va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i
vigilar els ocupants, però se’n va
desinhibir. L’illa també va ser visitada per
Eduardo Merigó, subsecretari
d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del
Govern d’Adolfo Suárez per prendre
nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels
ocupants van
abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda
i conscienciació;
els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que
4.200 signatures
donaren cos a un recurs d’alçada contra
l’aprovació de la planificació
urbanística de l’illa. Durant els dies de
l’ocupació es van realitzar
manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una
càrrega
policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va
saldar amb un ferit lleu. El 29
de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un
estudi per analitzar les
possibilitats de creació d’un parc natural a sa
Dragonera. A finals de desembre
de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja
que no s’havia
aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les
protestes de
carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala
Contenciosa Administrativa
de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB,
que va portar la lluita
legal per la conservació de l’illa, deixant sense
efecte l’Ordre ministerial de
21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA
urbanitzés sa Dragonera.
El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al
Banc de
Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas
Sardà, l’illa i els illots que
conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes
i el 26 de gener de 1995 tot
l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel
Govern de les Illes Balears.
Naixements
Vera Figner (1883)
- Vera Figner: El 7 de juliol –25 de juny segons el calendari julià rus de l'època– de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» –de l'anglès Free, lliure–, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) –amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres–, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el «Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud (Memòries d'una revolucionària), que tingué un gran èxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka (Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la «Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.
***
Foto
policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)
- Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Joseph Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-Marie Legoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com ara Émile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 10 de gener de 1910
- Céline Ducommun:
El 7 de juliol de 1869 neix a Dijon (Borgonya, França)
l'anarquista Marie
Céline Ducommun, també coneguda com Céline
Colas i Claudine Deschizeaux.
Sos pares es deien Jean Louis Ducommun, sabater, i Françoise
Desconche.
Es
guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El
març de 1888
es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas
o Claude Berger), company de
militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun,
i la parella va
ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb
son company
a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya,
França) i en 1900
treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart
d'aquesta
ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a
Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el
1901 s'uní al
tintorer, però també contrabandista d'alcohol i
de mistos, Jean-Marie Vachet. En
1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux
(o Desciseaux), vivia a Troyes. A
partir de març de 1909 la parella visqué a
Vaux-Verzé (Borgonya, França), on
ella treballà en la fabricació de flors
artificials de paper. Vachet tingué per
costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost
de 1909 Vachet va ser
empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per
abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de
lloguer a casa del
drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer
Loché de Mâcon (Borgonya,
França). En aquesta època son infant Jules
morí. Quan Vachet sortí de la presó
el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars
i,
després de patir un mes de presó per una condemna
per insubmissió que li havia
estat imposada en un consell de guerra a Lió
(Arpitània), va ser enviat al 22
Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un
període d'instrucció
de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a
Mâcon, on trobà
sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de
gelosia, Vachet va ferir
greument Tissot i assassinà de 21 punyalades
Céline Ducommun. Jutjat, el 30
d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de
treballs
forçats per l'Audiència de Saona i Loira.
***
Notícia
de l'expulsió de Casimiro Tavella apareguda en el diari de
Neuchâtel Feuille
d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906
- Casimiro Tavella:
El 7 de juliol de 1881 neix a Albaredo d'Adige (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Casimiro Luigi Tavella. Sos pares es deien Virgilio Tavella i Maria
Vecchietti.
Terrelloner i paleta de professió, en 1901 va ser processat
i absolt per un
delicte d'«incitació a la vaga» al seu
poble natal. Aquest mateix any emigrà i
a Heidelberg (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany; actualment Alemanya)
va ser
acusat d'haver proferit amb altres anarquistes expressions de
«lesa majestat»
en una fonda. En 1903, a Basilea (Basilea, Suïssa), va ser
condemnat a quatre
mesos per «rebel·lió i
instigació a la vaga» del sector de la
construcció. Es
va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa), d'on va ser expulsat, i
després a
Friburg de Brisgòvia (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany),
on va tornar a ser
condemnat a set mesos amb expulsió per les mateixes raons.
En 1904 el trobem a
Suïssa (Lucerna i Zuric). Detingut per haver organitzat una
manifestació en
contra de les festes d'inauguració del 19 de maig de 1906
del túnel ferroviari
de Simplon als Alps, el 28 de maig s'organitzà a Vevey
(Vaud, Suïssa) una
assemblea pública per a protestar contra aquest arrest, que
acabà amb un
enfrontament amb la policia i la detenció d'alguns
militants. El 21 de juny de
1906 el Consell Federal helvètic decretà la seva
expulsió de Suïssa, juntament
amb quatre companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de
maig (Vincenzo
Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i Antonio Tassinari). De
bell nou
a Itàlia, en 1907 va ser detingut a Gènova
(Ligúria, Itàlia) per vagabunderia i
després s'establí a Milà (Llombardia,
Itàlia). En 1910 el trobem a Trieste
(Litoral Austríac, Imperi Austrohongarès;
actualment Friül) i a altres ciutats
europees (Verona, Leipzig, Hamburg). Aquest mateix any va ser expulsat
de
Berlín per anarquista. Quan esclatà la Gran
Guerra es trobava a París (França),
on freqüentà els cercles anarquistes. En 1916 va
ser detingut a Lió (Arpitània)
i després va ser mobilitzat. Entre 1925 i 1935
participà en reunions dels
Comitès Proletaris Antifeixistes i del Socors Roig
Internacional de Lió. En
aquesta època vivia a Décines (Lió,
Arpitània), al carrer Octave Mirbeau, amb
sa companya, una obrera francesa treballadora en una fàbrica
de productes
químics, i era considerat «el principal
representant de l'anarquisme local». En
1942 encara es trobava a França i en 1956 la policia encara
feia informes sobre
la seva persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Manuel Buenacasa
- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Buenacasa Tomeo, però sempre va fer servir el nom de Manuel. Sos pares es deien Antonio Buenacasa Navarro, jornaler, i Silveria Tomeo Montañes En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda –altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc– ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants –on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.– i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia –congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera –on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo–, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.
Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)
***
Marius
Metge en una foto antropomètrica
- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Sos pares es deien Thomas Albert Metge, sabater, i Marie Joséphine Debay, domèstica, i va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.
***
Necrològica
de Fermín Aliacar Garralaga apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1 de
novembre de 1970
- Fermín Aliacar Garralaga: El 7 de juliol de 1909 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Fermín Aliacar Garralaga. Sos padres es deien Leoncio Aliacar i Teresa Garralaga. Treballador del camp, de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i sempre intentà fugir de la feina pagesa. Quan la proclamació de la II República espanyola, intervingué en la confiscació de les terres comunals furtades pels cacics. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, després de l'afusellament del germà major Ignacio, hagué de fugir amb sos altres tres germans (Bernabé, Félix i Germán) i s'uní amb les primeres tropes que trobà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sos tres germans, on patí els camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser denunciat com a comunista i va ser requisat pel Servei de Treball Obligatori (STO) per a treballar a Alemanya en dues ocasions –la segona fugida d'un tren bombardejat pels aliats tingué èxit, però resultà ferit. Després de la II Guerra Mundial s'independitzà laboralment i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Nuviola Abas. Malalt, patí tres operacions, però de l'última no pogué recuperar-se. Fermín Aliacar Garralaga va morir el 2 de maig de 1970 a la seva granja de Rochefort a Savardun (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Francisco Arruego Dubon apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de desembre de 1973
- Francisco Arruego Dubon: El 7 de juliol de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Arruego Dubon. Sos pares es deien Pedro Arruego i Pilar Dubon. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amalia Fernández. Francisco Arruego Duvon va morir de càncer l'1 de maig de 1973 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
---
efemerides | 06 Juliol, 2025 13:25
Anarcoefemèrides del 6 de juliol
Esdeveniments
Full volant de l'acte
- Míting
revolucionari: El 6 de juliol de 1889 se celebra a la Sala
Valentino de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) un gran míting
revolucionari anarquista sota el títol
«Les élections législatives, la
révolution prochaine» (Les eleccions
legislatives, la revolució propera). L'acte va ser
organitzat per l'anarquista
Jean-Pierre Geay, que havia estat candidat abstencionista a les
eleccions
municipals del 6 de maig de 1888, i prengueren la paraula destacats
llibertaris
com ara Isidore Brunet, Sébastien Faure, Octave Jahn,
Alphonse Montant (Monat), Tricot i Spartacus Verdier,
entre altres oradors delegats de grups anarquistes occitans. En aquest
míting,
que s'obrí a crits de «Fora el govern! Visca
l'anarquia!», s'exhortà a
l'auditori, format per unes 700 persones, un centenar de les quals van
ser
dones, a no votar i a desertar del exèrcits i definiren els
candidats
electorals com a «xarlatans a la recerca de
carteres». L'endemà, a la mateixa
sala, se celebrà una gran vetllada familiar amb xerrada,
poesies, cants i
danses, tot amenitzat per una orquestra.
Naixements
Notícia del processament de Louis Bouisson apareguda en el periòdic de Reims L'Indépendant Rémois del 8 d'agost de 1884
- Louis Bouisson: El
6 de juliol de 1848 neix a Capestanh (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Louis
Bouisson, també conegut com Ulysse Bouisson
i citat sovint erròniament Buisson.
Era fill de Paul Bouisson, sotsoficial del 3 Esquadró del
Tren d'Equipatges Militars
i cavaller de la Legió d'Honor, i de Catherine Maurel. En
1869 vivia a Marsella
(Provença, Occitània), on segons ell treballava
de periodista i representant
comercial, però segons els informes policíacs era
assidu dels cercles
delictius. Freqüentà el «Cercle de
l'Indépendance», on feia propaganda de
l'anarquisme. En 1879 abandonà Marsella i
s'establí a París, on milità en el
Grup Anarquista del VI Districte (Alfred Durand, Raoux, Victorine
Rouchy, Émile
Violard, etc.). Vivia al carrer Beaune del VII Districte de
París i era
responsable de correspondència del grup anarquista
«Les Incendiaires». El gener
de 1880 el seu nom figurava en un llistat de subscriptors de
col·lectivitats
revolucionàries publicat en el periòdic L'Égalité.
Sembla que també participà
en el periòdic La Révolució
Sociale (1880-1881). Entre el 14 i el 20 de
juliol de 1881 assistí com a delegat al Congrés
Anarquista celebrat a Londres
(Anglaterra) organitzat per l'Aliança de Grups Socialistes
Revolucionaris de
París i pel Grup dels Proletaris Comunistes-Anarquistes de
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), on intervingué a favor del moviment
antiorganitzatiu i de la
violència revolucionària, fins al punt que alguns
pensaren que es tractava d'un
agent provocador. En tornar a París a finals de juliol
d'aquell any, participà amb
altres delegats (Paul Muller, Victorine Rouchy, Serraux, Georges
Ulrich, etc.)
en una reunió de l'Aliança de Grups Socialistes
Revolucionaris de París, que
acabà amb durs enfrontaments dialèctics. De bell
nou a Marsella a principis de
1884, amb Charles Godard, va ser gerent del periòdic
anarquista L'Affamé
i els articles es realitzaven al seu domicili, al número 69
del carrer de la Darse.
Va muntar la cantina «Café de la
Mascotte» al Port Vell de Marsella, que segons
la premsa era en realitat un bordell que regentava amb sa companya, fet
que
sembla no corresponia a la realitat. Quan l'epidèmia
marsellesa de còlera de
l'estiu de 1884, amb altres anarquistes, es dedicà a
l'agitació, tot fent una
crida als treballadors sense feina a manifestar-se davant de
l'Ajuntament de
Marsella el 20 de juliol, concentració que
arreplegà més de dues-mil persones i
que va ser dissolta per la policia, la qual el detingué amb
cinc persones més.
Quan va ser lliurat al jutge d'instrucció, va ser posat en
quarantena al Pharo,
ja que semblava que tenia còlera, però el
realitat el seu estat es devia als
maltractaments patits a la presó. El 2 d'agost son pare va
morir i les
autoritats judicials li negaren un permís de sis hores
perquè pogués assistir
al seu funeral i enterrament. El 8 d'agost de 1884 va ser jutjat,
juntament amb
els cinc companys (Barthélemy Canepa, Jean Fernando, Nicolas
Fournier, Auguste
Georgerin i Aubin Roussin), davant el IV Tribunal Correccional i va ser
condemnat a sis mesos de presó per
«infracció de la Llei de 1884 sobre
atropaments. Hospitalitzat a l'Hospici de la Conception de Marsella, el
18
d'agost de 1884 demanà al Tribunal
d'Apel·lació d'Ais de Provença
(Provença,
Occitània) la seva llibertat provisional per motius de salut
i el 21 d'agost va
ser posat en llibertat. Godard va ser condemnat en rebel·lia
a 400 francs de
multa per vuit contravencions de la Llei de Premsa. El novembre de 1890
sembla
que havia abandonat el moviment anarquista i es deia que havia
esdevingut banquer
a Barcelona (Catalunya), encara que sembla que s'havia establert a
Besiers
(Llenguadoc, Occitània). El 24 d'abril de 1894 es
casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània)
amb la modista Joséphine Claire Bousquet, de qui va enviudar
el 4 de juliol de
1917. El 6 de novembre de 1924 es casà al IX Districte de
París amb la lionesa
Marie Valançaut. En aquests època vivia al
número 27 del carrer Taitbout i deia
que treballava d'«advocat». Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Notícia sobre l'expulsió de Joseph Hinaut publicada en el diari parisenc La Croix del 22 de juliol de 1894
- Joseph Hinaut: El
6 de juliol de 1863 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya, França)
l'anarquista
Joseph-Charles Hinaut, conegut com Monnet.
Sos pares es deien Jean Marie Hinaut, obrer capeller, i Catherine
Benoît.
Després de treballar de capeller com son pare i de fer el
servei militar en un
regiment de zuaus, 1 d'agost de 1888 entrà a fer feina en la
secció de tracció
mecànica dels tallers de la Companyia de Ferrocarrils de
París a Lió i al
Mediterrani (PLM) de l'estació de
Perrigny-lès-Dijon (Borgonya, França) i fou
un dels animadors de la vaga de juliol de 1891, encarregat pels
companys de
portar les reivindicacions davant l'empresa. En aquesta
època va fer propaganda
anarquista als companys i al sindicat. El 18 d'abril de 1892 va ser
destinat
als tallers de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània), on continuà amb activitats
propagandístiques, venent Le
Père Peinard
i La Révolte
entre els companys. Estretament
vigilat per les autoritats, durant l'estiu de 1892, segons informes
policíacs,
va exposar teories violentes en una reunió anarquista a
Roanne (Forez,
Arpitània). Segons el propietari de l'habitatge on vivia a
Clarmont d'Alvèrnia,
parlava de fer saltar pels aires els burgesos i les seves cases, i per
por, li
va lliurar el rebut del pagament del lloguer quan encara devia molts de
mesos.
L'1 de gener de 1893 fou l'autor d'uns cartells titulats
«À bas la Chambre!»
(Fora la Cambra de Diputats!) i el seu domicili va ser escorcollat,
trobant-se
la cola de l'aferrada. El 8 d'agost de 1893 va ser acomiadat de la
feina i,
deixant a deure el lloguer, marxà cap a Dijon (Borgonya,
França), on milità en
el grup anarquista local. En aquesta època es
guanyà la vida recorrent les
localitats veïnes venent articles de ganiveteria, alhora que
feia propaganda
anarquista. El 20 d'agost de 1893 es presentà com a candidat
anarquista a les
eleccions legislatives per a la I Circumscripció de Clarmont
d'Alvèrnia. Vivia
al número 11 de l'avinguda Garibaldi. El novembre de 1893
esdevingué gerent del
setmanari anarcocomunista de Dijon La
Mistoufe, que era estampat per l'impressor Desvignes. Sa
companya,
Élisabeth Puzenat, amb qui s'havia casat en 1889,
participà activament en les seves
activitats anarquistes. Formà part del grup anarquista
«Les Résolus», que es
reunia a casa seva, al camí Charbonniers, tots els dissabtes
al vespre. En
aquesta època mantingué relacions amb
Sébastien Faure, a qui albergava al seu
domicili durant les conferències a Dijon, i Joseph
Tortelier. El 23 de febrer
de 1894 l'Audiència de Dijon el condemnà en
rebel·lia a dos anys de presó i a
3.000 francs de multa per la publicació d'articles en La Mistoufe considerats per les
autoritats com a «injúries a
l'exèrcit i incitació als militars a la
desobediència». El 24 de maig de 1894
va fer una apel·lació, però no es va
presentar al judici, ja que havia fugit, i
la sentència va ser confirmada. Es va refugiar a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i va
recórrer els cantons de Neuchâtel, Vaud i Ginebra
sota identitat falsa treballant
en diversos oficis. En aquesta estada suïssa,
mantingué relacions amb els grups
anarquistes locals. Finalment va ser detingut i tancat a la
presó de Saint-Antoine
de Ginebra. El 20 de juliol de 1894, acusat d'«anarquista
perillós», se li va
decretar l'expulsió de la Confederació
Helvètica. En arribar a França va ser detingut
pels gendarmes que el portaren davant la Comissió Especial
d'Annemasse
(Arpitània), la qual li va notificar la condemna a dos anys
de presó de
l'Audiència de Dijon. Tancat a Annemasse, el 14 d'agost de
1894 va ser
traslladat a la presó de Dijon i l'agost de 1895 romania a
la penitenciaria
d'Albertville (Savoia, Arpitània). Durant la tardor de 1896
albergà al seu
domicili del camí Charbonniers l'anarquista Evariste Laurent
de gira
propagandística. El seu últim domicili va ser al
número 212 del carrer Faubourg
Saint-Antoine de París (França). Josep Hinaut va
morir el 27 d'abril de 1902 a
l'Hospital de Villejuif (Illa de França, França).
***
Foto policíaca d'Odilon Chaumelin (24 de març de 1894)
- Odilon
Chaumelin: El 6 de juliol de 1870 neix al VI Districte de
París (França) el
periodista anarquista Odilon Léon Jean-Baptiste
François Chaumelin. Era fill
natural de Léonide Thérèse
Joséphine Gérard, propietària de
llibreria belga i
filla d'un professor de zootècnia, i de Léon
Marius Ernest Gaston Chaumelin,
enginyer civil que serà cap d'explotació de la
Companyia Universal del Canal
Marítim de Suez i fill d'un cap de l'Oficina de Tarifes del
Ministeri de
Finances, i va ser reconegut, juntament amb sa germana petita
Geneviève
Charlotte, pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de gener de 1879
al V
Districte de París. Estudiant en 1888, el 4 de novembre de
1889 s'allistà
voluntari per tres anys en el XXVI Regiment d'Artilleria establert a
Mans (País
del Loira, França). Entre el 3 d'agost de 1890 i el 22
d'abril de 1892 serví a
Algèria, enquadrat en el V Regiment de Caçadors
d'Àfrica, en la IV Companyia de
Fusellers de Disciplina i en el XVI Regiment de Caçadors.
Acabà la seva etapa
militar el 31 de desembre de 1892 i el certificat de bona conducta li
va ser
rebutjat. El 24 de març de 1894 va ser detingut i alliberat
quatre dies
després. En aquests anys canvià sovint de
domicili a París i a Argenteuil (Illa
de França, França). El 28 d'abril de 1898
treballava de vigilant en el
sanejament del Sena a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de
França, França) i el 22
de juliol de 1901 estava empleat en la construcció del
ferrocarril a La
Bussière, a Flagey-lès-Auxonne (Borgonya,
França). El 9 d'abril de 1904
treballava en la línia ferroviària de Xi'an
(Shaanxi, Xina). Odilon Chaumelin
va morir l'1 d'agost de 1904 a Xina.
***
Foto antropomètrica de Giovanni Baracchi
- Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).
***
Notícia
sobre el processament d'Albert Jacquart apareguda en el
periòdic La
Libre Parole del 28 d'octubre de 1909
- Albert Jacquart: El 6 de juliol de 1880 neix a Bassevelle (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Ernest Albert Jacquart. Era fill de Charles Achille Jacquart, carreter, i de Marie Eugénie Nolin. Es guanyava la vida treballant de xofer i d'obrer de l'automòbil i militava en el Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT). El maig de 1907 va ser un dels cent signants del cartell antimilitarista «Aux soldats» (Als soldats), però no va ser denunciat. El 15 de juliol de 1908 esclatà una gran baralla amb la policia al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al número 33 del carrer Guersant del XVII Districte de París, després d'haver aferrat en una vitrina un cartel contra el primer ministre francès Georges Clemenceau; inculpat amb Maurice Girard, va ser defensat pel Comitè de Defensa Social (CDS), per la Lliga dels Drets de l'Home i per diverses personalitats (René de Marmande, Anatole France, etc.). Jutjat, el 19 d'agost de 1908 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «cops i ferides al comissari de policia Kien de la caserna de Ternes». El 21 d'octubre d'aquell any el IX Tribunal Correccional d'Apel·lació reduí la pena a tres mesos de presó. A principis de gener de 1909 el CDS engegà la campanya «Un crim judicial» en suport dels acusats, que rebé el suport de nombrosos signats (Grégoire Banghart, Antoine Chassaing, Julien Churin, Henri Clergeot, François Coupat, Albert Dureau, Jules Grandjouan, Eugène Guillot, Laisné, René de Marmande, Eugène Peronnet i Aimé Ravard), i dies després, aquests mateixos, signaren el cartell «Aux magistrats indignes», que va ser publicat en el número del 30 de gener de 1909 de Les Temps Nouveaux. El 20 de gener de 1909 el CDS organitzà, amb el suport del Sindicat de Cotxer i Xofers, la primera manifestació amb automòbil de França, en la qual desfilaren 25 cotxes des de les Tuileries a la plaça de la República; els manifestants exhibiren pancartes («Affaire Girard-Jacquart, une infamie judiciaire», «Deux innocents condamnés») i tot llançant pamflets. El 3 de febrer de 1909, després de palesar-se les acusacions enganyoses de la policia, ambdós van ser posats en llibertat. Durant la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i participà en la seva campanya. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi» (Fora el Biribi»), imprès pel CDS per reclamar justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset». Els 16 signants van ser jutjats el 4 de juliol de 1910, però tots van ser absolts. L'agost de 1911 treballava d'obrer carrosser a l'empresa «Passerat & Radiguet», al número 127 del carrer Michel-Bizot del XII Districte de París. En aquesta època vivia, amb els germans anarquistes Alexandre Girard i Maurice Girard, al número 6 del carrer Gravel de Levallois-Perret (Illa de França, França), i militava en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911
- Albert Goldschild:
El 6 de juliol de 1889 neix al X Districte de París
(França) el propagandista anarquista, i després
comunista, Albert Goldschild.
Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de
comerç, i Mathilde
Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean
Goldschild (Goldsky), i es
guanyava la vida com a empleat públic (secretari
tècnic) a la Societat
Fiduciària de Control i de Revisió del IX
Districte de París, organisme del
qual arribà a ser director general honorari. En aquesta
època vivia al carrer Grange
aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors
del Club Anarquista
Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà
el seu manifest,
juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé),
Henry Combes, Eugène
Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud
i Pierre Ruff;
aquest grup s'integrà en la Federació
Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de
desembre de 1911 portà a terme la xerrada
contradictòria «L'impuissance
parlamentaire» (La impotència
parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa
de França, França), organitzada pel Grup
d'Estudis Socials (GES) i el CAC.
Entre març i maig de 1912 formà part del
Comitè Antiparlamentari Revolucionari
(CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i
sindicalistes
revolucionaris, que portà a terme una campanya
abstencionista per a les
eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del
Comitè de
l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els
militants anarquistes empresonats i
les seves famílies, impulsat per la FCA i que
ajuntà una quarantena de
comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de
1912 i
el febrer de 1913 participà en la redacció de la
revista mensual parisenca Le
Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera
de 1913,
reemplaçà Léon Jahane com a secretari
de la comissió encarregada d'organitzar
el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar
entre el 15 i el 17
d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió,
designada el 12 d'abril de 1913
en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc
militants més d'aquesta
organització (François Cuisse, Robert
Guérard, Ernest Labrousse, Henri
Lemonnier i André Schneider). En 1914
col·laborà, amb Édouard Boudot,
Charles
Bedouet i altres, en la revista Le Réveil
Anarchiste, que es publicà a
Les Lilas (Illa de França, França).
També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i
de «Les Amis du Libertaire».
En aquesta època vivia al
número 2 del carrer Palestine de París. Durant la
Gran Guerra el desembre de
1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a
Anglaterra.
De bell nou a França, participà amb
René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky),
Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell,
Henriette
Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a
començament de 1917, de la
revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations,
publicació de la qual
va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va
ser
finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a
peu, on resta fins a
la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es
casà al VI Districte de
París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra
s'adherí al Partit
Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment
milità en
la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert,
col·laborant en la
revista sindicalista revolucionària La
Révolution Prolétarienne. El 19
de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René
Arcos, Jean-Richard Bloch,
Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine
i
Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a
França d'Henri Guilbeaux,
aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran
Guerra.
Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH),
organització de la qual
presidí la seva VI Secció de París
entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de
juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de
l'LDH, celebrat a Ieras (Provença,
Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la
Comissió de Control
Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol
de 1936 assistí
següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon
(Borgonya, França), i en el
qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys
col·laborà en Cahiers
des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació
col·laborà a partir de setembre de
1940 en la Resistència («França
Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril
de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió
Regional de Depuració
de París. En aquesta època s'afilià un
temps al Partit Comunista Francès (PCF).
Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la
Unió Europea de
Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment
Federalista Europeu (MFE),
celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste
(Friül), va ser nomenat
membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir,
el 7 de juny de
1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI
Districte de París. Albert
Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de
París
(França).
***
Foto
policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)
- Augusto
Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni
Valdarno (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien
Ferdinando Bianchini
i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la
«Ferriera de Valdarno» (Ferreria de
Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles
subversius de la localitat. Era membre
del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la
Unió Anarquista de Valdarno
(UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del
Comitè de
Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921
va ser
fitxat per la Direcció General de la Seguretat
Pública, juntament amb altres
companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello
Manzecchi),
com a «element perillosíssim». Detingut
per la seva participació en els
enfrontaments armats del 23 de març de 1921,
restà empresonat del 24 de març al
28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va
negar haver
disparat des de la finestra –en el pas d'accés
intern de la seva casa s'havia
format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual
es van
apostar subversius armats no identificats. No obstant això,
durant el judici,
defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va
ser
absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot
feixista. En
1922 emigrà clandestinament a França i
s'instal·la a Roanne (Roine-Alps,
França), on treballà de mecànic i
participà activament en les activitats de
l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre
de Frontera», en retornà a
Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat
durant tres anys,
primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a
Pisticci (Basilicata, Itàlia).
Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i
1943, provinents de
la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes
especialment. El 15
d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats
polítiques després de la II Guerra Mundial i
desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Necrològica
de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de març de 1979
- Josep Andreu Fontcuberta: El 6 de juliol de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Treballador de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 participà en la reorganització de la CNT a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Teresa Miró. Josep Andreu Fontcuberta va morir el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1978 a la Residència «La Bouriette» de Sorese (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània). Son germà Joan Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.
***
Notícia
orgànica sobre Gaston Rauzier apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 2
de febrer de 1949
- Gaston Rauzier:
El 6 de juliol de 1900 neix a Rumans
(Valentinès,
Delfinat, Occitània)
l'anarquista Gaston
Joseph Rauzier. Sos pares es deien Gaston Salomon
Rauzier, cafeter, i
Angèle Baralis. Es guanyava la vida treballant d'obrer
vitícola i milità en el
període d'entreguerres a Sant Gèli
(Provença, Occitània), on vivia amb sa mare
al carrer Joli. Venia pels carrers premsa anarquista (La
Calotte, Le
Libertaire, etc.) i presidí freqüentment
reunions publiques anarquistes. En
1937 era secretari de la secció de Sant Gèli de
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i en 1938 estava subscrit a Le Libertaire. El
2 de febrer de 1940
s'incorporà el Dipòsit Colonial d'Infanteria
Núm. 159 de Toló (Provença,
Occitània). Sembla que posteriorment milità en el
Partit Comunista Francès
(PCF). Gaston Rauzier el 28 de maig de 1974 a Nimes (Llenguadoc,
Occitània).
***
Tomasz Pilarski
- Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson, Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el «líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer), òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de «desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.
***
Miquel
Paronella Furquet
- Miquel Paronella Furquet: El 6 de juliol de 1905 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Paronella i Furquet. Sos pares es deien Pere Paronella Triadú, hortolà, i Carolina Furquet Pagès. Es guanyà la vida com a fonedor de l'empresa «Fita» de Figueres i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Antifeixista de Figueres i, després de reorganització dels consell municipals catalans, va ser nomenat conseller de Defensa, en nom de la CNT, del Consell Municipal de Figueres, càrrec que mantingué fins al 1937. Durant l'estiu de 1936 no va participar en l'incendi de l'església parroquial de Sant Pere i s'oposà i evità l'assalt al castell de Sant Ferran de Figueres, que tenia per intenció portar-se franquistes empresonats, fruit de l'atac militar franquista des del vaixell Canarias al port de Roses (Alt Empordà, Catalunya). També ajudà a sortir de la presó l'apotecari figuerenc Bonaventura de Portolà Rodeja, empresonat des de feia dos mesos. Des del Comitè Antifeixista mai no va actuar contra el seu patró, però en canvi participà en una actuació de la policia judicial a Figueres contra el matrimoni Joan Solans Solans i Carolina Creus Fonts per haver robats els béns del capellà Marià Fages de Client, executat per la denúncia de la parella al Comitè d'Investigació per a espoliar-lo; un cop descobert el mòbils del matrimoni, aquest va ser executat. L'agost de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i n'arribà al grau de capità d'Infanteria. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Demanà a les autoritats mexicanes poder exiliar-se a Mèxic, però la seva sol·licitud va ser rebutjada. Per mor de la denuncia del comissari de policia franquista de Figueres Juan Marcos Gómez, va ser detingut per la policia alemanya d'ocupació al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per a la seva extradició. El 29 de març de 1943, al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), va ser lliurat a l'inspector Julio Escursell Díez i als agents Fausto Alonso Batanero i José García Meire de la policia franquista. El 29 de juliol de 1943 va ser jutjat en consell de guerra a Figueres i, acusat d'haver mort Joan Pujol Farreró –aquest morí a trets en intentar fugir un dia que ell era al castell de Figueres– va ser condemnat a mort. Miquel Paronella Furquet va ser afusellat el 20 de juny de 1944 a la tàpia exterior nord del cementiri vell de Girona (Gironès, Catalunya). Deixà vídua, Maria, i dos fills.
***
Jesús Guillén Bertolín, Mariano Aguayo Morán, Sara Berenguer Laosa, Antoni Téllez Solà, Marina Monllor Rodríguez i Pedro Moñino Zaragoza en cadira de rodes (Montadin, 1993). Fotografia de Rafael Mestre Marín
- Marina Monllor
Rodríguez: El 6 de juliol de 1928 neix a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Marina Monllor Rodríguez –el primer llinatge
també citat Montllor.
Filla
d'una família treballadora i nombrosa, son pare es deia
Rossend
Monllor, mecànic afiliat a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), i Carmen Rodríguez. Quan tenia set anys,
sa
mare va morir d'una malaltia, fet que va impedir que hi anés
a
l'escola regularment.
Son pare es tornà a casar amb una vídua que
portava
quatre infants. En plena
guerra civil, fugint dels bombardejos al barri del Cuatro Caminos de
Madrid on
vivien, sa família s'instal·là a Reus
(Baix Camp,
Catalunya). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França amb un comboi
d'infants
on sa madrastra feia
de cuinera, instal·lant-se en una colònia
infantil a prop
de París. Quan l'Ocupació
alemanya de França, son pare pogué sortir del
camp de
concentració d'Argelers i
amb sa família passà a viure a Bordeus
(Aquitània,
Occitània), on van estar-se
els pares, els quatre fills i les quatre filles en una
habitació
d'hotel.
Acabaren instal·lant-se a París a la recerca de
feina. A
la capital francesa
conegué en les Joventuts Llibertàries el
fotògraf
anarcosindicalista Mariano
Aguayo Morán, que esdevingué son company i amb
qui
tingué dos infants, Rubén i
Minerva. Treballà de costurera i milità en la
CNT, a
més de formar part durant
cinc anys del grup teatral «Mosaicos
Españoles»,
muntant pel Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Amb son company malalt de Parkinson,
aprengué de
manera autodidacta a fer fotografies i va cobrir els esdeveniments del
moviment
llibertari (mítings, manifestacions, etc.), però
també va fer servir la
fotografia per guanyar-se la vida captant actes socials (noces,
batejos, etc.).
En els anys noranta, després que son company
hagués patit
un atac d'hemiplegia
en 1984 i hagués de romandre enllitat, hagué de
tenir-ne
cura, alhora que havia
de sostenir sa família. Mariano Aguayo Morán va
morir en
1994. Un cop vídua, al
seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) organitzà
trobades de memòria
històrica amb companys llibertaris. En 2018
participà com
a oradora a París en
els actes per commemorar l'alliberament de París organitzats
per
l'«Associació
24 d'agost de 1944». El seu testimoni va ser recollit per
Rafael
Maestre Marín
en el llibre Voces libres. Historia oral del Movimiento
Libertario Español
(2021). Marina Monllor Rodríguez va morir el 22 de maig de
2024 a la Residència de la Tercera Edat «Baptiste
Pams» d'Arles
(Vallespir, Catalunya Nord), on residia.
Mariano Aguayo Morán
(1922-1994)
Defuncions
Foto
policíaca de Nicolas Catty (10 de març de 1894)
-
Nicolas Catty: El
6 de juliol de 1921 mor a
París (França)
l'anarquista
Pierre François Nicolas Catty.
Havia nascut el 6 de
desembre de 1850 a Fressenneville (Picardia,
França). Sos pares es deien
François Catty i Marguerite
Watre. Un germà seu era capellà a Abbeville
(Picardia, França) i una germana seva
monja a la regió parisenca. Entre 1891 i 1893
aparegué com a anarquista en diferents
llistats de la policia de París (França), on
vivia. Es guanyava la vida fent de
mecànic i de serraller pel seu compte en una
fàbrica de bicicletes que tenia
muntada al número 6 bis del carrer Pergolèse de
París. Tingué com a obrer
l'anarquista Henri Decamps, que en 1891 va ser condemnat a cinc anys de
presó
arran d'un enfrontament amb la policia a Clichy-Levallois, i
decidí fer-se
càrrec d'una filla seva de 17 mesos mentre purgava la pena.
El 10 de març de
1894 va ser detingut al seu domicili, al número 61 de la
Grande-Rue de Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França), sota la inculpació
d'«associació
criminal», i en l'escorcoll de casa seva no es va trobar res
d'interès. Fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon, va ser enviat a la presó. Interrogat aquell
mateix dia 10 de març
pel jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser enviat novament a
la cel·la, on
passà 26 dies. El 4 d'abril de 1894 va ser posat en
llibertat. Després d'aquest
empresonament, va ser acomiadat de la fàbrica de bicicletes
de Le
Pré-Saint-Gervais on aleshores treballava amb sa companya i,
rebutjat per tots
els patrons als quals es va presentar, no trobà feina.
Gairebé en la
indigència, finalment va ser contractat per un tal Belot a
Brussel·les
(Bèlgica), però la policia d'aquest
país li va comunicar que, com a membre
d'«associació criminal» a
França, no podia restar a Bèlgica i el 15 de
setembre
de 1894 se li va comunicar que tenia 24 hores per abandonar el
país.
S'instal·là al número 27 del carrer
Brunet de París, on visqué amb sa companya
Alphonsine, amb qui tingué un nin i una nina i amb qui
acabà divorciant-se. El
seu nom figura en el recull d'anarquistes de la policia del 31 de
desembre de
1894. En aquesta època vivia al número 4 del
carrer Nord de Neuilly-sur-Seine
(Illa de França, França). L'11 d'abril de 1906 va
ser detingut, juntament amb 14
companys, arran d'una vaga a Fressenneville, que donà lloc a
l'assalt, al
pillatge i a l'incendi del domicili d'un patró. El 21 de
febrer de 1909,
després de cinc anys de temptatives, presentà a
Fressenneville un «pany
inviolable» de la seva invenció. Al final de sa
vida habitava al número 160 del
carrer Président Wilson de Levallois-Perret (Illa de
França, França). Nicolas Catty
va morir el 6 de juliol de 1921 a l'Hospital Beaujon de
París (França).
---
« | Juliol 2025 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |