Efemèrides anarquistes
efemerides | 17 Agost, 2022 12:57
Anarcoefemèrides del 17 d'agost
Esdeveniments
Anunci del debat aparegut en el periòdic The Commonwealth del 14 d'agost de 1913
- Debat entre Shipley i Goldman: El 17 d'agost de 1913 al Liberty Hall d'Everett (Washington, EUA) se celebra un debat entre l'intel·lectual socialista Maynard Shipley (1872 - 1934) –aleshores director de The Commonwealth, òrgan del Partit Socialista de Washington– i la militant anarcofeminista Emma Goldman. El debat versà sobre si les votacions i els partits polítics eren necessaris o no per a l'emancipació de la classe obrera.
***
Fulls d'enterrament de Granado i de Delgado en una fossa de caritat del Cementeri Municipal de Carabanchel (Madrid)
- Execució de Granado i de Delgado: El 17 d'agost de 1963, a les cinc de la matinada, a la Presó Provincial de Madrid de Carabanchel Alto (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l'atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d'agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel Alto, de la qual mai no se n'informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «Asistòlia, traumatisme bulbar».
Naixements
Foto policíaca d'Hubert Bourgouin (2 de juliol de 1894)
- Hubert
Bourgouin: El 17 d'agost de 1842 neix a Yèbles
(Illa de França, França)
l'anarquista Hubert Jules Bourgouin –citat
erròniament de diferents maneres (Bourgoin,
Bourguoin, etc.). Sos pares es deien
Henri Humbert Bourgouin,
manobre, i Appoline Marte Anne Morin. Vivia, amb sa companya Jacques,
vídua
d'un antic oficial communard i
d'«idees exaltades», segons la policia, al
número 17 del carrer Orvilliers de
Thiais (Illa de França, França) i treballava de
paleta amb l'empresari Roux de
Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Al seu
domicili, contigu al que ocupava
un anarquista anomenat Parisot, rebia la visita d'altres llibertaris,
com ara
Desjoux i Weber. També donà asil a la
llibertària Marchal, companya del
destacat anarquista Auguste Vaillant. L'1 de juliol de 1894 el seu
domicili va
ser escorcollat per la policia sense cap resultat; detingut, juntament
amb 155
anarquistes parisencs, va ser fitxat l'endemà en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 8 de
novembre de 1894 el
seu nom figurava en un registre de vigilància
diària de la policia de
Choisy-le-Roi. També figurava en una recopilació
d'anarquistes establerta el 31
de desembre de 1896 i en aquesta època vivia al
número 35 de l'avinguda d'Estrasburg
de Saint-Denis (Illa de França, França);
també en el llistat de 1900.
Posteriorment visqué al número 41 del bulevard
Félix-Faure de Saint-Denis.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Giovanni Domanico
- Giovanni
Domanico: El 17 d'agost de 1855 neix a Rogliano
(Calàbria, Itàlia) el
periodista, maçó, internacionalista i
propagandista anarquista, i posteriorment
socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va
fer servir els
pseudònims Jeannetton i La Vagre. Son pare, Domenico Domanico,
era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat
enòleg, productor i
comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa
mare, Caterina
Cardamone, també era terratinent. Estudiant a
Nàpols, va ser deixeble de
Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De
Santics. En 1870 va ser detingut
a Nàpols per haver participar en una manifestació
anticlerical i empresonat; a
la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué
internacionalista anarquista.
En sortir, fundà a Rogliano la secció de
Calàbria de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb
Marcello Domanico,
a Rogliano l'únic número del periòdic Il
Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874,
per les seves
activitats revolucionàries,
va ser
amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al
patrimoni familiar,
pogué viatjar arreu Itàlia i participà
activament en diverses iniciatives
periodístiques, com ara L'Anarchia,
amb Emilio Covelli en
***
Librado Rivera
-
Librado Rivera: El
17 d'agost de 1864 neix a Aguacatillos (Rayón, San Luis
Potosí, México) el militant i propagandista
anarquista Librado Rivera. Rivera,
professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i
Ricardo
Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees
llibertàries el van portar en
diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als
Estats Units, on
troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el
periòdic Regeneración.
Junts seran amenaçats moltíssimes vegades
d'expulsió i coneixeran les presons
americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat
als Estats Units a
15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo
el «Manifest als
anarquistes del món i als treballadors en
general». Després de la mort de
Ricardo a la presó és finalment alliberat (2
d'octubre de 1923) i extradit cap
a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó,
però no deixarà d'escriure per al seu
periòdic Sagitario abans que la policia
el prohibeixi. Novament lliure
crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta
del seu periòdic és
destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i
llançat d'un tren en marxa,
però finalment aconsegueix escapar. En 1931 va crear un nou
periòdic El Paso.
Librado Rivera va morir l'1 de març de 1932 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic).
***
- Edward Abramowski: El 17 d'agost de 1868 neix a Stefaninie (Ucraïna) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempre és un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins a la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció –L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Edward Abramowski va morir el 21 de juny de 1918 a Varsòvia (Polònia). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.
***
Notícia de la condemna de Georges Gillet apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 9 d'abril de 1914
- Georges Gillet: El 17 d'agost de 1876 neix a Hardivillers (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gustave Gillet. Sos pares es deien Auguste Sylla Gillet, sabater, i Marie Auguste Valentine Pétigny. El 14 de juny de 1899 es casà amb Juliette Obry, de qui es va divorciar. A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar –amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot– el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». L'abril de 1914 va ser condemnat, com a director en cap de Le Grand Soir, pel Tribunal Correccional d'Arràs a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria. El 12 de gener de 1932 es casà Alger (Algèria) amb Charlotte Raoult. Georges Gillet va morir el 22 de desembre de 1951 a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França).
***
El grup editor del periòdic L'Anarchie (1911)
- Jeanne Morand: El 17 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 17 de setembre– de 1883 neix a Bey (Borgonya, França) la militant anarquista i antimilitarista Jeanne Morand, més coneguda com Jane Morand. Filla d'una família pagesa, son pare, Claude Morand, va ser un terrelloner anarcosindicalista, i sa mare, conreadora, es deia Marie Amélie Royer. En 1905 es va traslladar a París, on treballarà de minyona. Aleshores freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), reunions anarquistes organitzades per Libertad –pseudònim del propagandista llibertari individualista Albert Joseph– amb qui més tard viurà. En 1907 deixà la seva feina de criada i començà a treballar a la impremta del periòdic L'Anarchie, treball que continuarà després de la mort de Libertad el novembre de 1908. Entre 1913 i 1914 va participar en la cooperativa llibertària del «Cinéma du Peuple», que agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per company l'anarquista i antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va esclatar la guerra tots dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al començament de 1919 en són expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a Holanda. El 19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els condemnà en rebel·lia a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica, es va lliurar a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10 anys de presó per «agitació durant la guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser classificada com a presa política i finalment alliberada el 29 d'agost de 1924. Va col·laborar en La Revue Anarchiste, en Le Libertaire i en Le Végétalien (1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P. Lentente, G. Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil Llibertària a la seva casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva salut mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de l'Hospitalitat del Treball. El seu últim domicili va ser a Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Jeanne Morand va morir el 26 de febrer de 1969 al llogaret Bécrel a Fitz-James (Picardia, França). Va tenir dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie Morand, també va ser militant anarquista i companya de Louis Lecoin.
***
Antonio
Moroni
- Antonio Moroni: El
17 d'agost de 1892 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el tipògraf anarquista i
antimilitarista, i després feixista i novament anarquista,
Antonio Moroni. Sos pares
es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de
tendència
antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista,
desenvolupant
tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei
militar passà a
Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost
fins a finals de novembre de
1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a
Itàlia, el desembre de 1912 va
ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a
Nàpols (Campània,
Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta
a son germà Paolo,
lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus
superiors a causa
de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser
publicada el 23 de desembre
de 1912 en el periòdic Avanti!
i per
aquest motiu va ser acusat de «difamació a la
Autoritat Militar i a l'Exèrcit
Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de
Càller (Sardenya)
de l'acusació de difamació, però va
ser enviat a la companyia disciplinària del
fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual
Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort
de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es
van publicar
regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale,
Rompete le File!, Volontà,
etc.). Per iniciativa de Maria
Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure
associat, juntament al
d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà
lloc a la «Setmana
Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914,
retornà des de San Leo a Milà, on
va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a
formar part del «Comitè
Nacional contra la Companyia Disciplinària» i
freqüentà assíduament el Fascio
Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa
(USM). En plena Gran
Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva
dirigida a son germà
publicada pel periòdic Il Popolo
d'Italia
i després en L'Internazionale,
anunciés que s'allistava com a voluntari en la
Legió Garibaldina, enquadrada en
el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada
per Peppino
Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores
intervencionista. Aquesta
presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista.
Quan la
Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a
Lió (Arpitània) i a
començaments de maig de 1915 retornà a
Milà. Cridat a files el juliol d'aquell
any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses
ocasions. Després de la
guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al
Partit Nacional Feixista
(PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il
Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la
involució reaccionària del
règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de
protesta contra els Pactes del
Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només
l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà
menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del
periòdic. En 1934 va ser
esborrat del registre de «subversius»,
però continuà amb el seu enfrontament
amb les autoritats feixistes. A partir de 1936
començà a col·laborar amb el
setmanal parisenc Il Merlo Giallo,
que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on
criticà
reiteradament la política sindical feixista, sempre
subordinada als interessos
de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de
Milà, entre
ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant
l'intervencionisme
revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les
investigacions
van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la
tipogràfica
d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada
va ser acomiadat de la feina immediatament, però no
patí més conseqüències
gràcies a la intervenció directa de Benito
Mussolini. L'agost de 1941 va ser
condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a
l'illa
de Tremiti per haver imprès «manifests
anarquistes», però que en realitat van
ser exemplars del pamflet Il canto della
Rinascita, que contenien una versió
satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de
l'amnistia
concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la
«Marxa sobre Roma»
i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va
traslladar a Mombello (Llombardia,
Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital
Psiquiàtric Provincial de Milà
d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va
imprimir el
full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava
el programa anarcosindicalista
de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI).
Després de la II Guerra Mundial
entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos,
ocupant-se de
l'organització sindical i escrivint regularment per al
setmanari milanès Il Libertario,
dirigit per Mario
Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà
de l'11 de juny de
1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista
de Milà (FAM). Antonio
Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1998
son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio
Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo
dopoguerra.
***
Nicolas Lazarevitx (ca. 1930) [CIRA - Lausana]
- Nicolas Lazarevitx: El 17 d'agost de 1895 neix a Jupille, a prop de Lieja (Valònia, Bèlgica), el militant anarcosindicalista rus Nicolas Ivanovitx Lazarevitx (o Lazarévitch) –la partida de defunció cita Nicolas Lazarewitch. Sos pares, revolucionaris russos exiliats, es deien Jean Ivan Lazarewitch i Anastasie Pochitonoff. En 1911 va començar a fer feina en una fàbrica com a electricista i freqüenta els anarquistes, esdevenint un actiu sindicalista. Quan va esclatar la Gran Guerra no va ser immediatament mobilitzat i va marxar a treballar un temps a Alemanya en 1916, abans de marxar a Holanda on va fer contacte amb els soldats russos fugitius d'Alemanya amb els quals va intentar en 1917, després de la Revolució russa de febrer, constituir un Soviet de soldats. Detingut per les autoritats holandeses, va ser internat en un camp a Bergen, d'on va fugir, aconseguint arribar a Rússia el gener de 1919, després d'haver contactat amb els espartaquistes a Berlín. Enrolat en l'Exèrcit Roig, va ser enviat a Odessa, aleshores ocupat per les tropes franceses des del desembre de 1918, per infiltrar-se i fer propaganda revolucionària als soldats francesos. Bloquejat en la retirada per l'Exèrcit Blanc de Dénikine, es va veure obligat a passar a Romania durant l'estiu de 1919. Després de travessar Iugoslàvia, va arribar a Itàlia l'estiu de 1920, on va prendre part en el moviment d'ocupació de fàbriques, aliat amb Francesco Ghezzi. Després d'una curta estada a la presó, va retornar a Rússia en 1921, trobant feina als tallers del ferrocarril de Moscou. Aleshores va començar a mostrar-se crític amb el règim soviètic. Acomiadat d'una fàbrica, marxarà en companyia d'una mestra francesa, Rosaline Leclerq, a treballar en una mina a prop de Toula, feina que va deixar per marxar a una petita comunitat a Jalta, on va retrobar Ghezzi i va conèixer Pierre Pascal. De tornada a Moscou, va continuar amb la seva militància obrera, amb Aleksis Maslov, en la fàbrica Dynamo, que el va portar a la seva detenció per part de la policia política (GPU) el 8 d'octubre de 1924 i a la seva condemna per «organització clandestina de treballadors» a tres anys de tancament en un camp –que va passar a Lubianka, a Butyrki, al camp de Souzdal i a la presó central de Vladimir. Gràcies a la mobilització internacional, va ser alliberat el 29 de setembre de 1926 i expulsat de la Unió Soviètica. Va arribar a França, on va col·laborar en el periòdic dels anarquistes russos exiliats publicat a París, Dielo Trouda. En aquests anys va participar en la mobilització per Sacco i per Vanzetti i va conèixer la seva companya Ida Gilman (Ida Mett). En 1927 va participar en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), amb Volin. L'1 de juliol de 1927 va realitzar un míting sobre sindicalisme a l'URSS a la Borsa del Treball de París en nom del Sindicat Autònom de Metal·lúrgics del Sena. A partir del gener de 1928 va fer una gira arreu França on va fer palès la situació dels presos polítics a l'URSS i fer així pressió sobre l'ambaixada soviètica. El juliol de 1928 va criticar des de les pàgines de La Révolution Prolétarienne el llibre laudatori sobre la Unió Soviètica d'Schumacher, publicat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) aquell any. El novembre de 1928 la parella va ser expulsada de França i es va instal·lar a Lieja (Bèlgica), on, malgrat la malaltia dels pulmons de Lazarevitx, va treballar en una mina. Entre 1929 i 1931 va pertànyer al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, pres a l'URSS. En 1930 va retornar clandestinament a França i s'uneix amb Simone Weil. En 1931 va marxar uns mesos a Espanya, que acabava de proclamar la II República, i va fer de corresponsal per a La Révolution Prolétarienne. De tornada a Bèlgica, va crear amb Jean de Boë el periòdic Le Réveil Syndicaliste, però va ser condemnat en 1933 a quatre mesos de presó per prendre la paraula en un míting obrer prohibit. Entre 1934 i 1936 va romandre de bell nou empresonat. En 1936 va entrar a França il·legalment, on treballarà sense papers com a corrector d'impremta a Pré-Saint-Gervais. El 8 de juny de 1940, com que era estranger, va ser detingut i internat al camp de Vernet, però va aconseguir fugir tres mesos després durant un trasllat. Durant la guerra les autoritats li van assignar la residència. Després de l'Alliberament, va fer de corrector, essent membre del sindicat del seu ram, i va fer amistat amb Albert Camus, participant ambdós i altres (Louis Mercier, Roger Lapeyre, etc.) en el «Groupe de Liaison Internationale» (GLI, Grup d'Enllaç Internacional), per combatre l'estalinisme, «principal enemic d'Europa». Entre 1950 i 1958 va dirigir, amb Jean Bernier, la revista La réalité russe; i en 1954, també amb Bernier, va formar part dels «Cercles Libres d’Études soviétiques». El novembre de 1955, amb Albert Camus, van fer costat l'arquitecte rus Vlassov perquè pogués fugir de la Unió Soviètica. A finals dels anys 50 va participar amb els «solidaristes» russos de la Federació Nacional del Treball de la Nova Generació (FNTNG). És autor de nombrosos articles i fullets –que va signar amb els pseudònims Nicolas L. i Nuiteux L.–, com ara Ce que j’ai vécu en Russie (1926), Lettre de Russie (1927), Tu peux tuer cet home: scènes de la vie révolutionnaire russe (1950, amb Lucien Feuillade), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954, amb Ida Mett) i À travers les révolutions espagnoles (1972 i 1986, pòstum). Nicolas Lazarevitx va morir el 24 de desembre de 1975 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França). Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine de la Universitat de Nanterre (París).
Nicolas Lazarevitx (1895-1975)
***
Necrològica
de Liberto Barrena Santoba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de març de 1989
- Liberto Barrena Santoba: El 17 d'agost de 1897 neix a Muez (Guesálaz, Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Liberto Barrena Santoba. Sos pares es deien Hilario Barrena i Petra Santoba. Emigrà a Barcelona (Catalunya) de ben jovenet i, com a obrer metal·lúrgic, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Orleans, on milità en el Federació Local de la CNT. Fundà família amb una francesa sense casar-se. Liberto Barrena Santoba va morir el 6 de gener de 1989 al seu domicili d'Orleans (Centre, França).
***
Necrològica
de Francesc Suñé Trenc apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 3
d'agost de 1975
- Francesc
Suñé
Trenc: El 17 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista
Francesc Suñé Trenc. Sos pares es deien Josep
Suñé i Josepa Trenc. Paleta de
professió, durant els anys trenta milità
activament en el Sindicat de la
Construcció del barri barcelonès de
Gràcia de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). El 5 de desembre de 1932 va ser detingut, juntament amb
Ramon
Farrés, per haver exigit, en nom del sindicat, la
contractació de més treballadors
en una obra en construcció al carrer Travessera de
Barcelona. Exiliat després
de la guerra civil, formà part de la Federació
Local de Chartres. Membre de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), formà part de
l'Spanish Refugee
Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy
MacDonald a
Nova York (Nova York, EUA). Francesc Suñé Trenc
va morir el 18 de març de 1975
a l'Hospital Hôtel Dieu de Chartres (Centre,
França) a resultes d'un atac de
cor.
***
Necrològica de Julián Guijarro Priego apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1987
- Julián Guijarro Priego: El 17 d'agost de 1902 neix a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Guijarro Priego. Sos pares es deien Paulino Guijarro i Guillermina Salmerón. De ben jovenet entrà en conflicte amb els grans propietaris i cacics del seu poble natal i, per aquest motiu i per la manca de feina, emigrà a Catalunya. A Barcelona entrà a treballar a «La Canadenca» i s'afilià a la Secció de Fonedors del Sindicat del Metall del barri barcelonès de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en totes les lluites socials i obreres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en els combats de carrer i en el Comitè Revolucionari. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i sa companya, Consuelo Vera, i sos quatre infants quedaren a Barcelona. Fou tancat al camp de concentració de Vernet i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Durant l'ocupació va ser inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos» per a ser enviat a treballar a Alemanya enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO), però aconseguí arribar a Privas (Delfinat, Occitània) i s'integrà en el maquis. Després de l'Alliberament va ser un dels organitzadors, amb sa companya María Iglesias, de la Federació Local de la CNT de Privas. En l'exili conegué la notícia que sa companya de Barcelona havia mort el 30 de juny de 1951 atropellada per un señorito franquista i que sa filla Consuelo havia resultat greument ferida. Julián Guijarro Priego va morir el 17 d'agost de 1987, el mateix dia del seu aniversari, a l'Hospital Vals d'Ardèche de Privas (Delfinat, Occitània).
***
Necrològica
de Julio Rincón Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1 de
maig de 1979
- Julio Rincón
Gómez: El 17 d'agost de 1903 neix a
Ciruelos de
Coca (Segovia, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Julio Rincón Gómez. Sos
pares es deien Marcelino
Rincón i Gonstancia Gómez. Des de molt jove
treballà, amb sos dos
germans, a les mines del nord de la Península. Posteriorment
marxà cap a
Catalunya i farà de miner a Fígols
(Berguedà, Catalunya) i després a
Súria
(Bages, Catalunya), participant en les vagues i aixecaments
revolucionaris.
Durant la Revolució treballà als ferrocarrils de
Manresa (Bages, Catalunya). Un
de sos germans va ser afusellat pels franquistes i l'altre
passà nombrosos anys
empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb una
filla petita i sa
companya María San José a França, la
qual va morir poc temps
després. Internat en un camp de
concentració, va ser enviat a una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) on
va fer feina fins a la seva dissolució a causa de
l'avanç nazi. Instal·lat a
Tonnerre, després de la II Guerra Mundial
organitzà la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser
secretari, i en
1949, a causa de la seva malaltia, hagué de deixar el
càrrec. Ferroviari, formà
part de la Regional 8 de la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària
(FNIF) de la CNT en l'exili. Julio Rincón Gómez
va morir el 10 de novembre de
1978 a l'Hospital de Tonnerre (Borgonya, França) i fou
enterrat al cementiri
d'Annay-sur-Serein (Borgonya, França), població
on residia.
***
Necrològica
de Pablo Ciprés Aisa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 de maig de 1975
- Pablo Ciprés Aisa: El 17 d'agost de 1906 neix a Callén (Grañén, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Ciprés Aisa. Sos pares es deien Eusebio Ciprés Anzano i Juliana Aisa Cebollero. Durant la guerra civil combaté en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pablo Ciprés Aisa va morir el 22 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1975 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània). Son germà, Ángel Ciprés Aisa, també fou militant llibertari.
---
efemerides | 16 Agost, 2022 12:54
Anarcoefemèrides del 16 d'agost
Esdeveniments
Capçalera de La Revista Social
- Surt La Revista Social: El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de la Unión de los Obreros Manufactureros de España, portaveu de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Es fundà per acord del I Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola, celebrat entre el 7 i l'11 de maig de 1872 a Barcelona. Posteriorment la redacció se'n va traslladar a Gràcia (novembre de 1872) i a Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció durant molts anys va figurar Francesc Abayà, substituït per José García Viñas i després per Rafael Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions llibertàries europees, com La Révolte i Bulletin de la Fédération Jurassienne. Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i després va prendre un to més moderat, que va tractar de canviar García Viñas, passant a subtitular-se «Órgano de la Federación Manufacturera de la Nación Española». En desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista a Juan Serrano Oteiza que va tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884, sota el nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent en gran mesura l'òrgan de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). El tiratge serà aleshores de vint mil exemplars. Després de la fase madrilenya retornà a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions entre els redactors, on va treure 39 números. Revista Social comptà amb la col·laboració de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, Ernesto Álvarez, Enrique Borrel, Francisco Ruiz, José García Viñas, Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc. Va editar fullets –entre ells Dios y el Estado, de Bakunin, traduït per Ricardo Mella i Ernesto Álvarez– i es va ocupar dels congressos de la Internacional espanyola. Desaparegué a causa del clima antianarquista creat pels fets de La Mano Negra. En total se'n van publicar 418 números, l'últim el 20 de novembre de 1880.
***
Portada d'un exemplar de La Anarquía
- Surt La Anarquía: El 16 d'agost de 1890 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Anarquía. Dirigit per l'anarquista Ernesto Álvarez, va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner, José López Montenegro, Fermín Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J. López Maldonado, Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe, Berrucaud, Claveau, Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales també hi col·laborarà i es pronunciarà per l'ús del terme «Anarquia» o «Anarquisme», sol, sense adjectius. L'últim número de la publicació serà el 144, del 15 de juny de 1893, però la capçalera serà represa nombroses vegades.
Naixements
Pierre Martin
- Pierre Martin: El 16 d'agost de 1856 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí el 6 d'agost de 1916 a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia.
***
Notícia
d'una conferència d'Élie Angonin apareguda en el
diari marsellès Le
Petit Provençal del 26 d'abril de 1931
- Élie Angonin:
El
16 d'agost de 1900 neix a Dole (Franc Comtat, Arpitània)
l'anarquista, i
després comunista i sindicalista, Élie Xavier
Angonin. Era fill natural de
Céline Anaïs Angonin, divorciada el 7 de juliol de
1899 d'Adolphe Alphonse
Magnin. Estudià Arts i Oficis i treballà
d'enginyer als transports de la regió
parisenca. Sembla que en els anys vint passà una temporada
als Estats Units. En
1921 viva al número 28 del carrer Chalons del XII Districte
París i va ser
secretari del grup anarquista d'aquest districte. En 1924 vivia a Seta
(Llenguadoc, Occitània), al número 10 del carrer
Pont-Neuf. El març de 1924
llançà una crida en Le
Libertaire per
a la creació de la Federació Anarquista de la
Regió Sud-oest (FARSO). Cap el
1925 va ser condemnat a cinc anys de presó per
falsificació de lletres de canvi
per a finançar el moviment anarquista. En sortir de la
presó s'establí a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on fou candidat
llibertari abstencionista a
les eleccions legislatives de 1928 per la II Circumscripció
de Montpeller –tragué
un vot. En aquests anys col·laborà en Le
Réfractaire (1927-1932), òrgan de la
Lliga de Refractaris a Totes les
Guerres, i en La Revue Anarchiste
(1929-1936). En 1928 militava en l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA)
de Montpeller i col·laborà en La
Voix
Libertaire (1929-1930), el seu òrgan
d'expressió. En 1930 era secretari del
Grup d'Acció Anarquista (GAA) de Marsella
(Provença, Occitània) i participà en
una gira de conferències organitzada pel aquesta
organització en el marc d'una
campanya anticolonialista del centenari de la
«conquesta» d'Algèria. El 9 de
maig de 1930 va fer la conferència «L'oeuvre de la
France en Algérie»,
organitzada pel GAA, a l'Artistic-Ciné de Marsella. En 1931
va fer diverses
conferències a Marsella, com ara el 26 d'abril
(«La Paix? La Guerre? La
Révolution?»), al Modern Cinema; el 26 d'agost
(«Les eaux troubles du
pacifisme»), al Modern Cinema; i el 22 de novembre, al
míting celebrat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) a la Borsa del Treball amb la
finalitat
d'impedir l'extradició dels companys Boian Gueorguiev,
Dotcho Ouzounov i Damoskine
Stefanov, condemnats a mort a Bulgària. Participà
activament en l'aixecament
anarquista de 1931 a Catalunya. El 8 de juny de 1935 es casà
a Draveil (Illa de
França, França), població on residia,
amb Annette Maria Luna, de qui acabà
enviudant. Posteriorment s'establí a Orà
(Orà, Algèria), on cap el 1935
s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de
la Internacional Comunista
(PC-SFIC). Entre 1937 i 1938 esdevingué redactor del
periòdic Front Populaire.
A partir de 1939
desenvolupà una intensa tasca sindicalista i fou nomenat
secretari de la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball (CGT)
d'Orà. Durant la II
Guerra Mundial, va ser detingut pel govern feixista de Vichy i deportat
al camp
de concentració de Djeniene Bourezg (Naâma,
Algèria). El març de 1943 va ser
alliberat i reprengué la direcció de l'UD-CGT,
que mantingué fins 1951, quan
retornà a Alger. Entre 1955 i 1960, quan la guerra
d'Algèria, restà empresonat
per ordre del govern francès. Un cop alliberat del camp de
Lodi (Draa Essamar,
Médéa, Algèria), va ser expulsat cap a
la metròpoli. A França
col·laborà en La Vie
Ouvrière. El seu últim domicili
va ser al número 12-18 del carrer Duée de
París. Élie Angonin va morir el 10 de
desembre de 1982 a l'Hospital Tenon de París
(França).
***
Necrològica
de Joaquim Jorquera Martos apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 25 de març de 1950
- Joaquim Jorquera Martos: El 16 d'agost de 1900 neix a La Romaneta (Monòver, Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Jorquera Martos. Sos pares es deien Pere Jorquera i Maria Martos. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya) i en l'exili en la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i de Sent Martin de Valgalga (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Joaquim Jorquera Martos va morir el 28 de febrer de 1950 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a causa de la malaltia contreta en la seva feina a les mines de Sent Martin de Valgalga.
***
Jean
Barrué, professor de matemàtiques de les classes
preparatòries a l'ingrés a l'Institut
«Michel
Montaigne» de Bordeus
- Jean Barrué:
El
16 d'agost de 1902 neix al II Districte de Bordeus
(Aquitània,
Occitània) el professor de
matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i,
després, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean Frédéric Henry
Barrué. Fill d'una família pagesa occitana
(Bearn, Gers, Avairon), sos pares es deien Henry Jean Baptiste
Barrué, empelat comercial, i Jeanne Marie Louise Durant.
Fins al juliol de 1922 estudià a
l'institut de Bordeus
i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de
matemàtiques a París
(França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat
a l'institut de Lo
Mont (Aquitània, Occitània), on farà
classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931
fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes,
França) i
posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva
jubilació, amb una
interrupció durant la guerra, professor de
matemàtiques superiors a l'Institut
«Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919
prengué part a París en una
manifestació de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC) i dels
grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del
«Dia de
***
Pawel
Lew Marek
- Pawel Lew Marek: El 16 d'agost de 1902 neix a Radymno (Subcarpàcia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek. Fill d'una família de funcionaris, quan tenia 14 anys començà a treballar. En 1918 va ser un dels creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR, Organització Independent de la Joventut Obrera), que agrupava joves treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un Consell Obrer, organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els comunistes atacaren un míting socialista a Przemysl, participà en els enfrontaments i és en aquesta època quan s'acostà a les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En 1924 realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels fundadors de l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista de Polònia). En 1930 emigrà a París (França), on col·laborà amb un grup anarquista polonès. De bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de l'AFP, càrrec que ocupa fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan clandestí anarquista Walka Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys treballà a la fàbrica Schenka & Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga, i després a la companyia marítima Hartwing. En 1939 participà en la defensa de Varsòvia i en el grup de premsa i propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total) i amb l'ocupació nazi va ser circumscrit, com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de Falenty, el febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la seva evasió organitzà un grup sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la Syndikalistyczne Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i editor del seu butlletí clandestí Syndikalista. L'agost de 1944 prengué part en la insurrecció de Varsòvia, que fracassà l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir de la repressió, però va ser capturar a Cracòvia, on treballava de zelador en un hospital. Després de l'alliberament de Cracòvia, començà a col·laborar en l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè Regional dels Sindicats Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la Zwiazkowa Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual serà nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i 1949 exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo (Paraula) a Lodz. En 1949 s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951 s'instal·là a Varsòvia i treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos Pracy (Veu del Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya fou Stefania Brodje. Pawel Lew Marek va morir el 7 de novembre de 1971 a Varsòvia (Polònia). Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia dels anys bèl·lics sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia anarchisty (1943-1944) [En acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)].
***
Joan
Serralta Miralles
- Joan Serralta Miralles: El 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1904 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'escultor anarcosindicalista Joan Jacint Serralta Miralles. Sos pares es deien Deonicio Serralta i Agustina Miralles. Emigrat a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat. A començament de novembre de 1931 estava pres al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña Núñez i de la resta de signants d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, sembla, acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada als treballs de les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant l'ocupació alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs a l'stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia). El 13 de desembre de 1940 ingressà al camp de concentració de Mauthausen (Altra Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.281. En aquest camp va ser obligat a esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França. Va ser nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Zona 6 de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Josepa Fabré. Malalt durant molt de temps, Joan Serralta Miralles va morir el 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1970 al seu domicili de Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).
***
Georgette
Kokoczynski (Mimosa)
- Georgette Kokoczynski: El 16 d'agost de 1907 neix al V Districte de París (França) la militant anarquista Georgette Léontine Roberte Augustine Brivady, més coneguda com Georgette Kokoczynski o Mimosa. Era filla natural de Léontine Stéphanie Brivadis, nodrissa, i va ser reconeguda amb el matriomoni d'aquesta amb Robert Louis Charles Ango celebrat el 14 de novembre de 1908 al XVIII Districte de París. Quan tenia 16 anys, en no poder entendre's amb sos pares, marxà a París, on fou acollida per André Colomer i la seva companya Magdalena, que la introduí en les idees llibertàries. Freqüentà els cabarets de Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A partir de 1925 s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand Fortin i fou membre del grup «Éducation Sociale», que Fortin havia fundat a Loches, i on començà a intervenir en mítings i en festivals. En 1928 tornà a París i sota el nom artístic de Mimosa formarà part d'un grup d'animació que amenitzava les reunions i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb cançons, poesies i obres de teatre. També venia en reunions llibertàries La Revue Anarchiste, el gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys obtingué el diploma d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb el periodista socialista francès Miecsejslaw Kokoczynski, adherit a la XIV Sector parisenc de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà el llinatge. El 28 d'agost de 1936 participà en un míting a la sala parisenca Wagram en suport de la Revolució espanyola i decidí implicar-se més directament. El 18 de setembre de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i s'enrolà en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front d'Aragó, s'ocupà amb les militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczynski va morir el 16 d'octubre de 1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la seva mort no són coneguts, però sembla que fou capturada per les tropes franquistes, afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos fou cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez, hauria estat capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades, però encara amb vida, haurien estat llançades a primera línia del front on un company les rematà. El maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i del qual formà part Fortin, prendrà el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczynski va escriure un diari durant la seva estada a la Península que va ser trobat després de la seva mort i recopiat per Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Miquel
Liern Barberà
- Miquel Liern Barberà: El 16 d'agost de 1907 neix a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. Sos pares es deien Miquel Liern Martínez i Rafaela Barberà Blanquer. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Sa companya fou Felisa Olazarán. Miquel Liern Barberà va morir el 15 de març de 1971 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
- Rafael
Hernández Padua: El 16 d'agost de 1910 neix a
Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Rafael Hernández Padua. Sos pares es deien Rafael
Hernández i Antonia Padua. Començà a
militar en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Madrid. Posteriorment es traslladà a
Màlaga (Andalusia, Espanya), on
continuà militant. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 participà en
la resposta popular en contra. En 1937 col·laborà
en Libertad
de Conca (Castella, Espanya). Després de la caiguda del
front malagueny, es va
refugiar a Gibraltar. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on va aconseguir reunir-se amb sa
companya Amalia Trigo Arroyo i son fill i va
continuar militant en la Federació Local de la CNT i en
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va
ser secretari molts d'anys.
Invàlid després de patir l'amputació
d'una cama, Rafael Hernández Padua va morir el 3 de
juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat.
***
José
Villanueva Clavero
- José Villanueva
Clavero: El 16 d'agost de 1912 neix a
Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
José Villanueva Clavero.
Sos pares es deien José Villanueva i Miguela Clavero. A
començaments dels anys
trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Calanda. També fou membre del grup teatral
«Amanecer». Quan el
cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal
Carbó Mora,
s'allistà com a voluntari en la «Columna
Durruti» en la qual combaté durant
tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a
França i fou internat al camp
de concentració de Vernet, mentre que son pare va ser
reclòs al camp de
concentració de Bram, on va morir. Després de la
II Guerra Mundial s'instal·là a
Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània), on
continuà militant en la CNT de
l'Exili. José Villanueva Clavero va morir el 4 de febrer de
1989 a l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània).
***
Ceferí Llop Estupinyà
- Ceferí Llop
Estupiñà:
El 16 d'agost de 1916 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Ceferí Llop
Estupiñà. Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar
Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i
milità en les Joventuts Llibertàries
i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa.
Quan el cop militar
de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè
Revolucionari de Manresa i
després marxà voluntari al front. Arran del
triomf franquista passà a França,
però retornà aviat. Va ser denunciat per un
company de feina i per un veí
d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del
Comitè Revolucionari de Manresa
davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del
convent de
les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista
triomfador, el 28 d'abril de
1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim
d'urgència i condemnat a
mort pel delicte de «rebel·lió
militar». Ceferí Llop
Estupiñà va ser afusellat
el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya) i
el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la
Pedrera de Barcelona. La
mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa
família on proclamà
la seva innocència.
Ceferí Llop
Estupiñà (1916-1939)
***
Conchita Guillén
- Conchita Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Fondeguilla (Plana Baixa, País Valencià) la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l'Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de «Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de «Mujeres Libres» en l'exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França (Rabós, Tolosa, Perpinyà, Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch). Col·laborà en «Mujeres Libres» de l'exili. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània), en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).
***
Diego Camacho (Barcelona, 1937)
- Abel Paz: El 16 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador anarquista Diego Antonio Camacho Escámez, més conegut com Abel Paz. Fill de jornalers pagesos, sos pares es deien Antonio Camacho Martínez i Rosa Escámez Sánchez. Va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germans Águila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià –on farà contacte amb Raúl Carballeira–, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) –on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949–, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT, Crisol, Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción, Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany, Juan González, Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes (1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.
---
efemerides | 15 Agost, 2022 14:03
Anarcoefemèrides del 15 d'agost
Esdeveniments
La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux
- Manifestació en suport d'Eudes i de Brideau: El 15 d'agost de 1870 Louise Michel participa en una manifestació a París (França) organitzada en favor dels republicans blanquistes Émile Eudes i Gabriel Marie Brideau, detinguts el dia abans per l'atac contra la caserna de bombers de La Vilette (París). Michel va portar al general Louis Jules Trochu, governador militar de París, una petició en favor dels detinguts, feta per Jules Michelet.
***
Portada del primer número d'El Revolucionario
- Surt El Revolucionario: El 15 d'agost de 1895 surt al barri de Barracas al Norte de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) el primer número d'El Revolucionario. Periódico comunista anarquista. Estava editat pels grups anarquistes de Barracas al Norte i Barracas al Sur i pel «Grupo Titta» de Buenos Aires. De periodicitat irregular («Apareixerà quan pugui») i per subscripció voluntària, portava els epígrafs «Liberté, Igualdad, Emancipazione» (sic, en trilingüe). El gerent responsable fou R. Ponte. Publicà articles en francès, reproduïts del periòdic parisenc Les Temps Nouveaux, i en italià. Trobem textos de J. Alonso, Louis Buchner, Joseph Déjacque i Lamennais. Només sortí un altre número, sense datar i que portava l'epígraf «Apareix quan pot, viu de l'expropiació».
***
Portada del primer número de Khleb i Volia
- Surt Khleb i Volia: Per l'agost de 1903 surt a Ginebra (Suïssa) i a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual de teoria política anarquista en llengua russa Khleb i Volia («Pa i Llibertat» o «La conquesta del pa»). Considerada la primera publicació del moviment anarquista rus de l'exili. A la capçalera portava la cèlebre frase de Bakunin: «La necessitat de destruir és també una necessitat creadora.» Aquesta publicació fou editada a Ginebra per un grup de joves exiliats russos partidaris de Kropotkin, entre els quals es trobaven el georgià Georgi Gogelia (K. Orgheiani), sa companya Lídia i Maria Goldsmith (Maria Korn). Fou impresa per Émile Held i es van publicar 24 números, en 21 volums, fins al novembre de 1905. Fou contrari a tota participació en la lluita dels mètodes legals (sindicats, parlamentarisme, etc.), tot reivindicant-ne els il·legals (vaga, terrorisme revolucionari, etc.). Cobrí informativament de manera crítica el Congrés Internacional Socialista d'Amsterdam d'agost de 1904. Va intentar atreure els socialistes-revolucionaris russos a les seves files. El grup editor també va publicar pamflets de Bakunin i de Kropotkin, així com traduccions russes de Grave, Malatesta, Élisée Reclus i altres. Piotr Kropotkin, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), va col·laborar activament amb articles i editorials en aquest periòdic, així com el seu col·laborador, el georgià Varlaam Nikolàevitx Txerkézov; amb altres revolucionaris van fer una edició londinenca paral·lela a ginebrina. Exemplars de Khleb i Volia creuaran les fronteres russes clandestinament per Polònia i Ucraïna gràcies al grup anarquista rus «Borba» (La Lluita) establert a Bialystok (Podlàquia), i arribaran fins i tot als centres industrials d'Odessa i dels Urals, on seran acollits amb l'entusiasme revolucionari que donarà lloc a la primera Revolució russa de 1905. Posteriorment, altres publicacions dels anarquistes russos exiliats portaran aquesta capçalera, títol de l'obra més coneguda de Kropotkin.
***
Portada del primer número de La Enseñanza Moderna
- Surt La Enseñanza Moderna: Per l'agost de 1908 surt a Irun (Guipúscoa, País Basc) el primer número del periòdic racionalista anarquista La Enseñanza Moderna. Revista mensual pedagógica. A partir del número 6, del 15 de gener de 1909, portarà el subtítol «Revista quincenal pedagógica-racionalista. Eco de la Lliga Internacional para l'Educación de la Infancia». Dirigida pel pedagog racionalista Federico Forcada, en el comitè de redacció estaven Samuel Torner i Antonia Maymón. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Eliseo Reclus, Le Dantec, José Nákens, Pedro Vallina, Antonia Maymón, Sebastián Faure, Francisco Pi Arsuaga, Raúl Lacombre, Mortillet, Guerra Junqueiro, Federico Forcada, Samuel Torner, F. Fuertes, Francisco Bellido, Ángel Macías, Nicolás Hernández, Víctor Hugo Palacios, Leopoldo Quiles, Laureano Aragón, Gabriel Sanjuán, Fritz, Colominas Maseras, Anselmo Lorenzo, Rodrigo Soriano, Recassens, Rueda, Cecilia Mendaza, Juan Casaviejas, Pedro García Sidonio, V. García, etc. La revista defensava la regeneració de l'ensenyament des d'un anticlericalisme radical. Altres temes que tractà van ser el neomaltusianisme, l'ateisme, el naturisme, la bibliografia pedagògica, ressenyes de revistes, polèmiques amb altres publicacions, etc. Un apartat especial fou el referit a la marxa de l'escola racionalista d'Irun, regentada per Federico Forcada, que tingué moltíssims problemes, fins i tot la detenció del seu director. L'últim número fou el 9, de març de 1909, on s'anunciava la publicació d'un especial de 24 pàgines a beneficio dels llibertaris d'Alcalá del Valle que patien represàlies, i sembla que la publicació fou suspesa arran dels fets de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que comportà la repressió sistemàtica contra les escoles racionalistes. A Valladolid sortiren tres números, entre el 12 de setembre i el 10 d'octubre de 1910, d'una segona època, dirigida també per Forcada.
***
Capçalera de Le Terrassier
- Surt Le Terrassier: El 15 d'agost de 1909 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual sindicalista revolucionari Le Terrassier. Organe du Syndicat Général des ouvriers terrassiers, puisatiers-mineurs, tubistes, poseurs de rails et parties similaires du département de la Seine (El Terrelloner. Òrgan del Sindicat General dels obrers terrelloners, cavadors de rases, obrers que treballen en campanes pneumàtiques, instal·ladors de rails i rams similars del departament del Sena) –«Sindicat General» fa referència a la Confederació General del Treball (CGT). A la capçalera, realitzada per Aristide Delannoy, figura un peó de camins donant mala vida el capitalista. En sortiren, com a mínim, 172 números fins a 1927.
***
Penitenciaria Federal de McNeil Island
- Rivera i Flores Magón condemnats: El 15 d'agost de 1918, als Estats Units, Ricardo Flores Magón i Librado Rivera són condemnats respectivament a 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares i 15 anys i igual multa, acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic», per haver publicat el 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes, i per als editors el tancament a la Penitenciaria Federal de McNeil Island (Steilacoom, Washington, EUA).
***
Errico Malatesta
- Reunió italiana antirepressió: El 15 d'agost de 1920 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia) una reunió nacional dels anarquistes italians per intensificar la solidaritat i l'agitació en favor de les víctimes de la repressió política. Va ser-hi presents Errico Malatesta i Clodoveo Bonazzi per la Unió Comunistaanàrquica d'Itàlia (UAI); Gigi Damiani, pel periòdic Umanità Nova; Diego Guadagnini, pel Comitè de Defensa Llibertari; Dante Pagliai i Emilio Spinaci, del Comitè per les Víctimes Polítiques de Milà; Giuseppe Sartini, per la Unió Sindical Italiana (USI); Domenico Giulietti, per la Federació de Treballadors de la Mar; Andrea Pedrini i Cesare Stazzi, per la Borsa del Treball d'Ancona; Camillo Berneri, per la Federació de Joves Revolucionaris; i Andrea Viglongo, pel Comitè dels Consells de Fàbrica de Torí.
***
Portada del primer número de Nuestra Tribuna
- Surt Nuestra Tribuna: El 15 d'agost de 1922 surt a Necochea (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Nuestra Tribuna. Hojita del sentir anárquico femenino. Dirigit per l'anarcofeminista madrilenya Juana Rouco Buela, va ser una publicació fundada i escrita per un grup de vint dones (entre elles Teresa i María Fernández, i Fidela Cuñado) i dirigida a dones. Hi van col·laborar la companya de Ricardo Flores Magón, Milly Witkop Rocker, Frederica Montseny, Angelina Arratia del Pera i Herminia Brumana, entre d'altres. Va publicar 39 números fins al 1925, any de la seva prohibició per la repressió del comissari Varela, germà de l'autor de la matança de Patagònia. Amb un tiratge inicial de 1.500 exemplars, va arribar a editar-ne 4.000. A més de Necochea (dels números 1 al 28, de novembre de 1923), va ser publicat a Tandil (en 1924, dels números 29 al 36 i amb periodicitat mensual) i a Buenos Aires (els tres últims números, entre febrer i juliol de 1925). A la capçalera de tots els números figuraven dos textos molt explícits del pensament de la revista: «La inferioritat mental de la dona és una mentida teològica, repetida i propagada per totes les congregacions religioses i jurídiques» i «No hi ha emancipació de la dona. L'emancipació que nosaltres, dones lliures, propiciem és social, netament social». D'àmbit internacional, es distribuïa a tota Argentina per tren, a la resta d'Amèrica, Estats Units i Europa, gràcies a un company mariner. A Argentina és una publicació gairebé impossible d'aconseguir perquè ha estat perseguida per totes les dictadures argentines i l'única col·lecció completa que es coneix es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En maig 2005 Elsa Calzetta en va publicar una reedició publicada per la Universitat Nacional del Sud (EdiUNS).
***
Capçalera d'Avance
- Surt Avance: Per l'agost de 1935 surt a Diamante (Diamante, Entre Ríos, Argentina) el primer número de la revista anarquista Avance. Periódico de la Federación Obrera Comarcal Entrerriana. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Obrera Comarcal d'Entre Ríos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El responsable de la redacció fou V. A. González i el de l'administració T. F. León i J. Gebobich. Hi van col·laborar J. Aguilera, C. A. Altamirano, E. Latelaro, Luís Woolands (Juan Crusao) i Un croto enojado, entre d'altres. En sortiren set números, l'últim el 30 de juny de 1936.
***
Capçalera de Terre Libre
- Constitució de la FAF: Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 té lloc a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el congrés constitutiu d'una nova organització: la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), de fet una escissió de la Unió Anarquista. Volin i André Prudhommeaux, que editaran el periòdic Terre Libre, en seran els principals animadors.
***
Living Theatre
- Primera actuació del Living Theatre: El 15 d'agost de 1951, a Nova York (Nova York, Estats Units), la primera actuació del grup anarquista «dramàtic» Living Theatre té lloc al domicili de Julian Beck i de Judith Malina, creadors del col·lectiu, mancats d'altra sala i de diners per finançar l'espectacle. Quatre peces van ser representades aquell dia: Childish Jokes, de l'anarquista Paul Goodman; Ladies Voices, de Gertrude Stein; He who says yes and he who says no, de Bertolt Brecht; i The dialogue of the manikin and the young man, de Federico García Lorca. El Living Theatre va representar una contestació radical al tradicional teatre comercial i institucional, amb un contingut polític no convencional i un llenguatge altament poètic, per la qual cosa les autoritats van entrebancar-ne l'acció sempre que van tenir oportunitat. A més de l'acció política als escenaris, el col·lectiu era conscients de la necessitat d'una actuació en el moviment pacifista i antimilitarista, i per això van impulsar la idea de la primera Vaga General Mundial per la Pau que es va portar a terme el gener de 1962, i acabà en una gran marxa; aquesta idea d'acció directa va calar i se'n van realitzar dues més.
***
Correspondència d'Ishill
- Correspondència Ishill: El 15 d'agost de 1967 s'acaba d'imprimir als Tallers Gràfics Olimpo de la Ciutat de Mèxic (Mèxic), editat per Tierra y Libertad, amb l'esment de Benjamín Cano Ruíz, el llibre Correspondencia selecta de Joseph Ishill. El recull de correspondència va estar al càrrec de Vladimiro Muñoz, que la va traduir, seleccionar, prologar i anotar. L'impressor anarquista Joseph Ishill va mantenir correspondència amb infinitat de persones de l'àmbit llibertari i de la cultura en general, com ara Edward Carpenter, Wladimir Tcherkesoff, Sofia Kropotkin, Élie i Paul Reclus, Henry W. Nevinson, S. Janovski, Havelock Ellis, Patrick Geddes, Errico Malatesta, Alexander Berkman, Emma Goldman, Benjamin R. Tucker, Max Baginski, Thomas H. Bell, Luigi Fabbri, Havelock Ellis, Ludwig Lore, Eugen Relgis, Henry Seymour, H. L. Mencken, Max Nettlau, Theodore Debs, Rudolf Rocker, Forrest Frazier, etc. Se'n van editar 1.000 exemplars.
***
Capçalera de Canariah
- Surt Canariah: Per l'agost de 2000 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic Canariah. Giornale anarchico senza prezzo. Editat pel romà «Grup Anarquista Errico Malatesta», pretenia ser una publicació específicament dedicada a l'aprofundiment de la temàtica interna del moviment anarquista i a l'estimulació de la reflexió llibertària. Tractà diversos temes, com ara la història anarquista, l'il·legalisme, l'anarcoprimitivisme, l'antibel·licisme, l'alliberament animal, la repressió, el nacionalisme, etc. Hi van col·laborar Antonio Massia, Cicero, Tony Aspri i Gianluca, entre d'altres. La intenció era sortí mensualment, però es publicà irregularment. L'últim número fou el 20, de març-abril de 2004, portava com a subtítol «Giornale anarchico con prezzo». També edità diversos fullets.
Naixements
Adhémar Schwitzguebel (1875)
- Adhémar
Schwitzguébel: El 15 d'agost
de 1844 neix a Sonvillier (Berna, Suïssa) l'internacionalista
bakuninista
Adhémar Schwitzguébel. Son pare, radical liberal
que havia participat en la
Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on
treballarà com a
gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de
sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció
de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a
Sonvillier, va
participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener
de 1869 representà
la secció de Courtelary en la constitució de la
Federació Francosuïssa. El
setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat
col·lectiva en el IV
Congrés General de la Internacional a Basilea.
També el setembre d'aquest any
es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança
Internacional de la Democràcia
Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de
març de 1870 assistí a
Lió a la gran assemblea obrera presidida per
Eugène Varlin i on es reuniren
delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant
la guerra
francoprussiana serví a la frontera en un batalló
bernès. Després de la caiguda
de la Comuna de París, va marxar a París portant
passaports falsos que havia
aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards
cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de
la
Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de
1871 a
Sonvillier, en la creació de la bakuninista
Federació del Jura. En 1871 publicà
el fullet La guerre et la paix. Enviat al
congrés de la Internacional de
l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per
representar
el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de
l'exclusió
dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que
reclamada, va ser rebutjada.
De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés
de Saint-Imier amb la
intenció de crear en el si de la Federació del
Jura una Internacional
antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove
obrera del Franc Comtat que
treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874
participà en el
VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a
delegat de la Federació del
Jura, on redactà, amb altres dos companys, el
«Manifest als obrers de tots els
països». Entre febrer i març de 1876
realitzà una gira de conferències a Berna,
Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any
publicà sota el títol
Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de
1876, amb Nikolaij
Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i
Élisée
Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a
Berna. El 18 de
març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la
manifestació a
Berna en commemoració de la Comuna de París. En
1880 participà en l'últim
congrés de la Federació del Jura a La
Chaux-de-Fonds. Però l'actiu
propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos
almenys nou
fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure
forçat a
deixar la regió i s'instal·là a Bienne
en 1889. Hi continuà amb la seva
militància, col·laborant amb articles en la
premsa internacionalista i
publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets
didàctics», i va participar en
la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que
desapareixerà arran de les
vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de
les societats
obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant
del secretari del
moviment sindical suís. Víctima de la
misèria i d'un càncer d'estómac que el
torturà durant els seus últims 15 anys,
Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de
juliol de 1895 a Bienne
(Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James
Guillaume, es publicà a París
un recull dels seus textos sota el títol Quelques
écrits.
Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)
***
Foto policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894)
-
Bernardo Miaglia: El
15 d'agost de 1852 neix a Giaglione (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Bernardo
Miaglia, també citat Bernâ
di
Mialha. Sos pares
es deien Claude Miaglia i Marianne
Giors. Quan era molt jove emigrà a França per
treballar en el seu ofici de
sabater. Després d'un temps per Savoia,
s'instal·là a Audun-le-Tiche (Lorena,
França), on muntà un taller de sabateria. En 1894
el seu nom figurava en una
llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària francesa
de fronteres. El 6 d'abril de 1894 se li va decretà
l'expulsió de França i
retornà a Itàlia. En 1900 el trobem regentant un
taller de sabateria a
Audun-le-Tiche. Decidí emigrar als EUA i el 16 de juliol de
1910 partí del port
de Le Havre (Normandia, França) a bord del vaixell Lorraine i desembarcà a Nova
York (Nova York, EUA). S'instal·là a
Brokaw (Wisconsin, EUA), on ja treballaven dos amics seus, Giuseppe
Ponte i
Vincenzo Ponte. Dos anys després emigrà a
l'Argentina, on durant molts d'anys
treballà de sabater. A Mendoza (Mendoza, Argentina)
obrí un modern negoci de
sabateria italiana i fou un dels fundadors del «Club
Foot-Ball "Los
Aliados"» d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Joseph Jas-Béala (26 de
març de 1892)
-
Joseph Jas-Béala:
El 15 d'agost de 1865 –algunes fonts citen
erròniament 1866– neix a Firminy
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Joseph Marius
Jas-Béala, més conegut com Joseph
Béala o Jas. Sos pares es
deien Joseph Jas-Béala, obrer de forja, i
Marie Déléage, domèstica. Es guanyava
la vida treballant de forjador, com son
pare, i d'obrer mecànic ajustador. En 1889
abandonà el domicili familiar i
s'instal·là a París
(França) a la recerca de feina i vivia al número
76 del
carrer Royer-Collard. Després marxà cap a
Saint-Étienne (Arpitània) i entre setembre
de 1890 i febrer de 1891 treballà a la caldereria de Clair,
a la plaça Fourneyron
d'aquesta ciutat. En aquesta època es dedicava a distribuir
el periòdic
revolucionari Le Réveil des Mineurs, del
qual va ser gerent durant dos
mesos. A finals de febrer de 1891 s'instal·là a
París amb sa companya Rosalie
Soubert (Mariette), obrera plegadora. Detingut per
«destrucció d'immoble»,
el 26 de març de 1892 va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'anarquista
François Claudius
Koënigstein (Ravachol), íntim
amic seu, s'amagà al seu domicili parisenc,
després que aquest assassinés Jacques Brunet,
ermità del santuari de
Notre-Dame-de-Grâce, a prop de Chambles
(Arpitània), el 18 de juny de 1891. Processat
per complicitat amb Ravachol després dels atemptats del
bulevard de
Saint-Germain (11 de març de 1892) i del carrer Clichy (27
de març de 1892), el
27 d'abril de 1892 va ser absolt per l'Audiència del Sena,
juntament amb sa
companya Mariette, per l'Audiència de París,
però el Tribunal Correccional de Saint-Étienne
els condemnà el 5 de juliol de 1892 per
«encobriment» ell a un any i ella a set
mesos de presó. L'abril de 1894 treballava d'ajustador
mecànic i vivia al
número 76 del carrer Royet de Saint-Étienne. El
25 de novembre de 1897 es casà
a Saint-Étienne amb l'obrera cilindradora Marie Barbier. En
aquesta data
treballava amb el fabricant de bicicletes Gauthier i vivia al
número 33 del bulevard
Jules Janin de Saint-Étienne. El 6 de juliol de 1904 sa
companya demanà
judicialment la separació de béns i en aquesta
època vivia al número 1 del
carrer Tréfilerie de Saint-Étienne. Son
germà major Louis Jas-Béala (Jas),
també obrer de forja i que no era anarquista, va ser
confós per ell en
diferents ocasions i el seu domicili escorcollat. Desconeixem la data i
el lloc
de la seva defunció.
Joseph Jas-Béala
(1865-?)
***
Necrològica d'Antoni Soler Cuadrat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1963
- Antoni Soler
Cuadrat:
El 15 d'agost de
1880 neix a
Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antoni Soler Cuadrat. Sos pares es deien Joan Soler
i Bages,
llaurador, i Maria Quadrat Amigó. De ben jovenet es va haver
de
posar a fer feina
i amb 14 anys ingressà en el Sindicat de Camperols. En morir
son pare, davant
la prohibició d'enterrar-lo civilment, assaltà el
cementiri de nit i el
sepultà. A començament de segle formà
amb l'anarquista Roser Dulcet Martí la
primera parella a Vilanova i la Geltrú a viure en
unió lliure. En 1908 es va
veure implicat en el procés contra el terrorista anarquista
i confident de la policia
Joan Rull Queraltó. El juliol de 1908 va ser detingut,
juntament amb Josep
Giner i Jaume Sellarés, acusat d'haver col·locat
dues bombes el gener de 1907 a
Barcelona. Cap el 1909, després d'haver-lo acomiadat de la
feina i haver-lo
inscrit en la «llista negra» de la patronal, ben
igual que son companya, s'establí
amb ella a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on, en
aquest any participà
activament en la «Setmana Tràgica» i se
li va acusar l'organitzar la
trencadissa de les capelletes de carrer. Entre 1913 i 1914
s'enfrontà contra
els partidaris d'Alejandro Lerroux García a Sabadell.
També participà en la vaga
de la construcció entre abril i juliol de 1913 i en la de
paletes de gener de
1916. Durant un temps s'hagué d'exiliar amb sa companya a
França, d'antuvi a
Seta (Llenguadoc, Occitània) i després a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània),
abans de retronar en 1917 a Catalunya. En la primavera de 1917 va ser
enviat
per la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
a Madrid (Espanya)
per ajudar a la socialista Unió General dels Treballadors
(UGT) a crear grups
de xoc de cara a la projectada vaga conjunta entre la CNT i l'UGT,
però, sense
tenir cap confiança amb els socialistes, es baixà
del tren durant el viatge. En
1918 fou delegat de Catalunya a la Conferència Nacional de
Grups Anarquistes
celebrada a Barcelona i s'integrà en el Comitè
Regional de Grups Anarquistes de
Catalunya. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou, amb Jaume
Daví i
Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el
Congrés de
Sants de la CNT. Durant la llarga vaga de «La
Canadenca» de 1919 va ser
empresonat durant 11 mesos. Va ser en aquesta època quan se
separà de Roser
Dulcet Martí i aquesta s'uní a Marcelino Silva
Vilasuso. El 30 de novembre de
1920 va ser detingut a Sabadell, amb altres esquerrans, i deportat a la
Fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears),
juntament amb altres
companys (Francisco Arín Simó, Salvador
Seguí Rubinat, Marcelino Silva
Vilasuso, etc.). El juliol de 1922 va ser delegat a la
Conferència
Extraordinària de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC),
celebrada a Balnes (La Selva, Catalunya). A mitjans dels anys vint
treballà de
paleta a Sabadell i va subscriure les crides de suport als presos de La Revista Blanca. Durant la dictadura
de Primo de Rivera realitzà diverses accions molt
comentades, com ara la
destrucció de la làpida que donava el nom de
Primo de Rivera a la plaça Major
de Sabadell o la pallissa, disfressat de dona, que va donar a un
encarregat que
abusava sexualment de les dones de la seva secció. Entre el
31 de maig i l'1 de
juny de 1931 representà el Sindicat de la
Construcció de Sabadell en la
Conferència Regional de Sindicats de la CNT que se
celebrà al Palau de
Projeccions de Barcelona. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va ser
delegat del
Sindicat de la Construcció de Sabadell en el
«Congrés del Conservatori» de
Madrid. Cap el 1932 amb un grup de joves es dedicà a
enquitranar esglésies. En
aquesta època fou un dels fundadors de la cooperativa
«La Constructora Catalana».
Bon orador, l'abril de 1932 participà en un
míting a Caldes de Montbui (Vallès
Oriental, Catalunya) i el maig d'aquell any va fer la
conferència «Los valores
moral y material del sindicato». Entre el febrer i el
març de 1933 impulsà la
vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El
març de 1933 fou delegat de
la Federació Local de Sabadell a l'Assemblea
Plenària confederal. En aquesta
època es decantà per l'estratègia trentista
i organitzà els Sindicats d'Oposició de la CNT.
Sembla que planejà un atemptat
contra José Antonio Primo de Rivera quan aquest
viatjà d'incògnit a Sabadell el
febrer de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'integrà en
l'anomenat «Comitè de
Pressió», que funcionava a l'ombra del
Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya, i va ser acusat d'haver organitzat
l'incendi de
diversos edificis públics i religiosos sabadellencs. Durant
la guerra civil es
va encarregar d'engegar obres públiques per donar feina. En
1939, amb el triomf
franquista, aconseguí exiliar-se a Xile, on
continuà militant en el Nucli de la
CNT. Durant el seu exili envià regularment diners per als
comitès pro presos i
per a la seva antiga companya Roser Dulcet Martí. Antoni
Soler Cuadrat,
vegetarià convençut, va morir el 10 de novembre
de 1962 a Santiago de Xile
(Xile) i va ser enterrat al Mausoleu de la Mutualitat Catalana del
cementeri d'aquesta
ciutat.
Jacinto
Huitrón Chavero
- Jacinto Huitrón
Chavero: El 15 d'agost de 1885 neix a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Jacinto Huitrón Chavero. Fill d'un
sabater, estudià a
l'Escola d'Oficis per a Obrers (dibuix lineal, geometria descriptiva,
ciències
naturals, filosofia i declamació) i en la seva
adolescència fou aprenent de
ferrer, desenvolupant durant sa vida diverses tasques
(manyà, mecànic,
carrosser, electricista, etc.). Durant els primers anys del segle
treballà en
dues carrosseries, fou l'encarregat d'un taller mecànic i
instal·là una plantà
de llum en una de les hisendes del financer José Yves
Limantour Marquet. En
1909 començà a treballar al Ferrocarril Nacional
Mexicà a Nonualco i s'afilià a
la Sucursal Núm. 5 de la Unió de
Mecànics Mexicans (UMM). S'uní lliurement amb
la liberal professora de piano Carmen Sánchez, amb qui
marxà a la ciutat de
Puebla (Puebla, Mèxic), on en 1910 entrà a formar
part dels grups seguidors de
Francisco Ignacio Madero González. Després de
morir sa companya, retornà a la
Ciutat de Mèxic i entrà a treballar en un taller
mecànic, després en l'empresa
«Construcciones Metálicas» i
posteriorment a la plomeria «Chanes y Rousseau»,
on publicà amb altres companys el primer periòdic
quinzenal declaradament
anarquista que hagué a la Ciutat de Mèxic. En
aquests anys era lector habitual
d'El Diario del Hogar, El Hijo del Ahuizote i Regeneración.
El juny de 1912 creà, amb
altres companys, l'anarquista «Grupo Luz», que poc
després publicà ¡Luz!
Periódico obrero libertario. El 22
de setembre d'aquell any fou un dels fundadors, amb membres del
«Grupo Luz» i diversos
sindicats (sastres, conductors, picapedres, teixidors, etc.), de la
Casa del
Obrero –posteriorment Casa del Obrer Mundial
(CAM)–, i en va ser nomenat
administrador; set dies abans havia sortit de la presó on
havia estat tancat
amb altres set obrers per les seves activitats. En 1913
dirigí el periòdic Lucha
i organitzà el Sindicat de
Mecànics. Comprà una petita premsa i
pogué imprimir diverses publicacions, com
ara Renoviĝo, òrgan del
grup
anarquista «Renovación», el responsable
del qual fou José Amaya Topete. En 1915
fou un dels que acceptaren signar el pacte entre la CAM i el
Constitucionalisme, pacte que donà lloc a la
fundació dels «Batallons Rojos».
Aquell any col·laborà en Revolución
Social.
Més tard s'oposà al llicenciament dels
«Batallons Rojos» per l'absència d'una
compensació per als familiars dels involucrats, alhora que
va fer costat una
breu vaga d'empleats de comerç. El febrer de 1916 va ser
detingut pel seu
rebuig a la política de Venustiano Carranza.
S'entrevistà, juntament amb Luis
Méndez, en nom de la CAM, amb Emiliano Zapata a Cuernavaca
(Morelos, Mèxic) amb
la finalitat d'unificar el moviment revolucionari dels treballadors de
la
ciutat amb els del camp, aliança que finalment no
reeixí. Encara que
anarquista, en 1917 es presentà a les eleccions per la
diputació a la XXVII
Legislatura del Congrés de la Unió en el primer
Districte Electoral del
Districte Federal de Mèxic en nom del Partit Socialista
Obrer (PSO), però va
ser derrotat per Eduardo Hay, del Partit Liberal Constitucionalista
(PLC). En
1918 assistí al Congrés Obrer Nacional de
Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic),
del quan nasqué la Confederació Regional Obrera
Mexicana (CROM), encapçalada
per Luis Napoleón Morones, però, com la majoria
dels llibertaris, acabà
discrepant d'aquesta organització i l'abandonà,
integrant-se en la Confederació
General del Treball (CGT), fundada en 1921 arran de la
Convenció Radical Roja
(CRR). A finals de 1919 participà en els debats del I
Congrés Socialista,
organitzat pel Partit Socialista de Mèxic (PSM), on
començaren a manifestar-se
les primeres ficcions amb els comunistes, amb els quals no
trobà punts d'acord.
En 1923 col·laborà en Luz
y Vida,
òrgan de la CGT, i entre aquest any i 1936 fou corresponsal
a Mèxic de La Revista Blanca,
de Barcelona
(Catalunya). En 1941 fou un dels fundadors de la Federació
Anarquista Mexicana
(FAM), de la qual en fou membre del secretariat. El 28 de desembre de
1945
participà en el I Congrés de la FAM, formant part
de la Comissió de Dictàmens.
Excel·lent
orador i conferenciant, recorregué tot Mèxic fent
gires propagandístiques,
dirigí nombrosos periòdics, com ara Regeneración,
i reedità nombrosos fullets dels clàssics
anarquistes. El 19 d'agost de 1956
participà en el gran míting a la Ciutat de
Mèxic organitzat per la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i la Confederació del
Treballadors de
Mèxic (CTM). Durant els anys seixanta, encara que militant,
la seva salut no li
va permetre participar com volia en les activitats de la FAM. Sos fills
es
deien Anarcos, Acracias, Autónomo, Libertad i
Emancipación. Jacinto Huitrón
Chavero va morir el 28 de març de 1969 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic). Tenia un
arxiu i una biblioteca importants i deixà nombrosos
manuscrits inèdits; gràcies
a això, la seva vídua Guadalupe Robles, que
s'encarregà d'ordenar-los i
reunir-los, en 1974 es pogué editar el llibre
pòstum Orígenes e
historia del movimiento obrero en México i del
qual
s'han realitzat diverses edicions.
Jacinto Huitrón Chavero (1885-1969)
***
Necrològica
de Lluís Roldós Planas apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24
d'octubre de 1989
- Lluís
Roldós
Planas:
El 15 d'agost de 1895 neix a Calonge
(Baix Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Lluís Roldós Planas. Sos
pares es deien
Martí Roldós i Francesca
Planas. De família
llibertària, ben igual que sos dos
germans, de ben jovenet entrà a formar part del moviment
llibertari. Durant la
dictadura de Primo de Rivera participà activament en el
suport dels presos
llibertaris. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat al camp de concentració de Sant Cebrià.
Obtingué l'autorització per
embarcar cap a Mèxic, però va renunciar en el
darrer moment. Després de la II
Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i
continuà militant en la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
especialment a Tuïr, amb son germà Anselm.
Lluís Roldós Planas va morir
el 5 d'abril de 1989 al seu domicili de Tuïr
(Rosselló, Catalunya
Nord).
***
Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]
- Gentile Merli: El 15 d'agost de 1900 neix a Magliaso (Ticino, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia). Gentile Merli va morir el 14 de desembre de 1986 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
Necrològica
d'Asunción Hernández Gil aparegua en el
periòdic tolosà Cenit del 14
d'abril de 1987
- Asunción Hernández Gil: El 15 d'agost de 1904 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Asunción Hernández Gil, coneguda com María de Tonio. Sos pares es deien José Hernández i Francisca Gil. Emigrà a Barcelona (Catalunya) molt jove. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegué a Jorge Casado Meler (Jorge de Soladas), també militant anarcosindicalista del seu poble, que esdevingué son company. En 1939, amb el triomf franquista passà a França i, després de diverses penalitats, aconseguí reunir-se amb sa família. S'instal·la a Perigús (Poitou-Charentes, França) amb son company, on el seu domicili esdevingué lloc de refugi dels perseguits, tot militant en la CNT. Asunción Hernández Gil va morir el 3 de març de 1987 a l'Hospital de Trelhissac (Poitou-Charentes, França).
---
efemerides | 14 Agost, 2022 12:58
Anarcoefemèrides del 14 d'agost
Esdeveniments
La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini
- Procés contra la «Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per «assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.
Procés contra la «Banda del Matese»
***
La
inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una
postal commemorativa
- Inauguració
l'estàtua de
Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda
d'Helvétie de Besançon
(Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze
de Pierre-Joseph Proudhon,
realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió
d'erigir una
estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia
estat presa un any
abans en ocasió del centenari del seu naixement i es
decidí fer-la mitjançant
una subscripció popular i un concurs públic
d'escultors. Sorprenentment, la
inauguració, amb tots els honors militars i
polítics, es realitzà pel president
de la República Armand Fallières, en una visita
oficial a Besançon entre els
dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també
s'inaugurà una nova oficina de
Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibre
P.-J. Proudhon
et la
franc-maçonnerie. Document publiés à
l'occasion de l'inauguration de sa statue.
14 août 1910.
Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou
arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces
reaccionàries de la
ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou
reemplaçada per una
nova escultura.
Naixements
Foto policíaca de Dominique Kilchenstein (23 d'abril de 1892)
- Dominique
Kilchenstein: El 14 d'agost de 1843 neix a
Lunéville (Lorena, França)
l'anarquista Dominique Kilchenstein. Sos pares es deien Georges Henry
Kilchenstein,
obrer en papers pintats, i Anne Louise Billot. Es guanyava la vida com
a
blanquer i pelleter. El 9 de setembre de 1871 es casà a
Lunéville amb la
modista Marie Christine Hutlé, però poc
després, l'11 d'agost de 1872, aquesta
morí a Lunéville. El 26 d'octubre de 1872 es
casà a la cosidora sabatera
Lunéville amb Marie Barbe Pagès, i amb aquest
matrimoni legitimà un fill natural
que aquesta portava, Victor Pagès, nascut el 3 d'agost de
1870. En 1878 fou secretari
adjunt d'organització del Congrés Obrer
Internacional Socialista a celebrar al
barri de Grenelle de París, coincidint amb
l'Exposició Universal de París;
detingut arran de la prohibició d'aquest congrés,
entre el 22 i el 24 d'octubre
de 1878 va ser jutjat amb 38 companys més pel X Tribunal de
Policia
Correccional del Sena. En aquesta època vivia al
número 85 del carrer de la
Glacière de París. Cap el 1880 es
traslladà a Saint-Denis (Illa de França,
França), on visqué al número 169 del
bulevard Ornano. A començament dels anys
noranta va ser fitxat per la policia com a anarquista i aleshores
militava en
la Joventut Llibertària de Saint Denis, era un destacat
propagandista i
organitzava reunions entre els companys. Es guanyava la vida com a
verdulaire
als mercats de Saint-Denis, alhora que feia propaganda anarquista.
Arran dels
atemptats de François Koeninsgstein (Ravachol),
una gran agafada contra 66 anarquistes es portà a terme el
22 d'abril de 1892 i
el seu domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Archer.
Detingut,
va ser fitxat
l'endemà en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; interrogat
pel jutge d'instrucció Atthalin, declarà que des
de feia dos anys no militava
en el moviment anarquista. Processat per pertinença a
«associació criminal», va
ser posat en llibertat. El seu nom figura en un registre de
recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. El 3 de març de
1894 el comissari de
policia Blondeau, de Belleville, escorcollà el seu domicili
del número 169 del
bulevard Ornano, sense cap resultat important; però, no
obstant això, va ser
detingut per «associació criminal». En
aquesta època tenia quatre infants. El
seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1896,
però
figura com a desaparegut en el de 1901. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva defunció.
***
Foto
policíaca de Charles Jacot (8 de març de 1894)
- Charles Jacot:
El 14 d'agost de 1857 neix a Allenjoie (Franc Comtat,
Arpitània) l'anarquista i confident policíac
Charles Émile Jacot –també citat
erròniament Charles Jacquot.
Sos pares
es deien Christophe Jacot, obrer metal·lúrgic, i
Marie Marguerite Cottet. Es
guanyava la vida fent de venedor ambulant. Després de patir
11 condemnes per
«mendicitat i vagabunderia», el 16 d'agost de 1893
va ser jutjat novament
davant el III Tribunal Correccional de París
(França) per «infracció de
prohibició de residència» d'una antiga
pena de 1892 i va ser condemnat a sis mesos
de presó i a la relegació; en sentir la pena
exclamà: «Visca l'anarquia! Tot
per la Revolució Social! Fora la policia!».
Amenaçat per les autoritats a ser
relegat si no treballava per a la policia, acceptà esdevenir
confident
policíac. El maig de 1893 s'entrevistà amb el
secretari del control de la
Prefectura de Policia Hamard i durant una vintena de dies
descriví reunions
públiques a les quals havia assistit, rebent la suma de 65
francs per la
informació. El 6 de maig de 1893, en un míting
celebrat al número 94 del carrer
Temple, on assistiren unes tres-centes persones, proposà la
creació d'un nou
periòdic que tindria per títol Pain
et
Dynamite, però va ser interpel·lat per
la multitud als crits de «confident»
i «venut». Tot d'una, però, que
trencà amb la policia, va ser detingut. El 25
de setembre de 1893 comparegué davant el Tribunal
d'Apel·lació, en el qual es
va defensar tot sol, i la pena de sis mesos de presó va ser
confirmanda, però sense
l'afegitó de la relegació; acollí la
lectura de la pena tot cridant: «Honor als
magistrats independents i lliures! Fora la policia!». Tancat
a la presó
parisenca de La Santé, el 10 de gener de 1894 va ser
alliberat, el mateix dia
de la condemna a mort de l'anarquista Auguste Vaillant. El 8 de
març de 1894 va
ser detingut al seu domicili, al número 36 del carrer
Quimcampoix de París, pel
cap de les Brigades d'Investigaciones Fédée en el
marc d'una gran operació
policíaca contra el moviment anarquista; fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va
ser acusat de
pertinença a «associació
criminal» i posat a disposició del jutge
d'instrucció
Henri Meyer; aquest cas finalment va ser sobresegut. El 28 d'abril de
1894 va
ser novament condemnat a tres anys de presó per
«infracció de la prohibició de
residència». El 5 de maig sortí de la
presó de Mazas i dies després va ser
portat des de comissaria a la presó de Poissy (Illa de
França, França) i des
d'aquesta presó va escriure al prefecte de Policia dient-li
que tenia
informacions sobre maniobres de la policia en la preparació
d'atemptats i va
ser posat «en secret» durant un mes. El 26 de
desembre de 1894, quan encara
estava tancat a Poissy, demanà oficialment per escrit
(Petició Núm. 247) a la
Cambra de Diputats francesa ser rebut per una comissió
parlamentària per a
declarar les informacions que tenia sobre els atemptats anarquistes i
les seves
implicacions policíaques. El novembre de 1896, des de la
presó de Poissy,
demanà oficialment per escrit (Petició
Núm. 2.402) una investigació per
corrupció. El desembre de 1896, també des de la
presó de Poissy, demanà
oficialment per escrit (Petició Núm. 1.957) una
investigació sobre
l'administració d'aquest centre penitenciari. El 17
d'octubre de 1897 va ser
detingut al seu domicili, al carrer Bièvre, per agents de la
III Brigada
d'Investigacions, sota l'acusació
d'«infracció del decret de prohibició
de
residència» i portat a comissaria, malgrat una
l'anul·lació de la relegació de
28 d'abril de 1897. El 4 de gener de 1901 va ser internat en la V
Divisió de
l'hospital d'alienats de Bicêtre, des d'on va denunciar la
persecució policíaca
a la qual estava sotmès des que no feia de confident de la
policia. En 1901
publicà el fullet L'anarchie
policière
(1891 à 1894). Mémoire d'un
séquestré. Les dessous de l'affaire Ravachol et
Vaillant, signat el 26 de maig de 1901 a Bicêtre,
on explicava que la bomba
de Vaillant era un muntatge policíac i que Ravachol havia
estat armat per una
agent de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París.
El 7 de juny de 1901, en una reunió naturista, sembla que va
ser Georges Renard
que va fer lectura del fullet, signat Jacko
de Bicêtre, i denunciar alguns aspectes que
consideraven que mancaven a la
veritat sobretot referits a la seva persona. El 25 de març
de 1902 l'ordre
d'excarceració signada pel doctor Féré
de Jacot, aleshores encara tancat a
Bicêtre en qualitat de «foll», va ser
denegada per la Prefectura de Policia.
L'agost de 1902 encara romania tancat a Bicêtre. Charles
Malató, en una sèrie
d'articles apareguts en el diari L'Aurore
sobre les detencions arbitràries als asiles
psiquiàtrics, denuncià especialment
el seu cas. Charles Jacot va morir el 9 de desembre de 1925 a Allenjoie
(Franc
Comtat, Arpitània). Aquest controvertit anarquista figura en
les memòries del
comissari Ernest Raynaud La vie intime
des comissariats. Souvenirs de police (1926).
Pietro Gori
- Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones –el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.
***
Notícia
de la detenció d'Étienne Perrot apareguda en el
diari de Brest Le
Dépêche de Brest del 7 d'octubre de
1912
- Étienne Perrot:
El
14 d'agost de 1881 neix a Vignoux-sous-les-Aix (Centre,
França) l'anarquista i
sindicalista Étienne Perrot. Sos pares es dient Jacques
Perrot, jornaler, i
Jeanne Piquet. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 7 de
març de 1900
va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Bourges (Centre,
França) a vuit
dies de presó, amb llibertat provisional, per
«violències als agents». Membre
de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR), va ser
secretari del sotscomitè
de Vaga General de la Borsa del Treball, en substitució del
fuster anarquista Alexandre
Tourneau. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1912 va ser detingut,
juntament
amb Alexandre Tourneau, quan aferrava cartells antimilitaristes de la
Federació
Comunista Anarquista (FCA), on s'atiaven els soldats a la
deserció, i ambdós van
ser processats. Étienne Perrot va morir el 27 de novembre de
1950 a Bourges (Centre,
França).
***
Bruno
Fattori
- Bruno Fattori: El
14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anarquista Bruno Fattori. En
1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser
perseguit per la seva
militància tant pel govern monàrquic com pel
feixisme. En 1920 presidia la
Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port
d'Ancona. Membre dels
«Arditi del Popolo», en 1922 passà
clandestinament a França i retornà en 1943,
on, després d'un temps detingut, s'integrà en la
Resistència. Després de la II
Guerra Mundial formà part del «Grup
Malatesta» d'Ancona, un dels grups
anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano
Farinelli, fundà
el centre de trobada cultural i llibertari «Casa
Malatesta». Membre de la Federazione
Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les
Marques), fou el
responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale
i Volontà.
També formava part del
grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di
Iniziativa Anarchica (GIA,
Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de
1975 a
Ancona (Marques, Itàlia).
***
Rirette Maîtrejean
- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Sent Maissenç (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Sos pares, pagesos, es deien Martin Estorges i Jeanne Brunie. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Auguste Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie. En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir l'11 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1968 a l'Hospital Geriàtric Émile-Roux de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).
Rirette Maîtrejean
(1887-1968)
***
Notícia
del processament d'André Chaumard publicada en el
periòdic parisenc La Libre Parole del
25 de febrer de 1917
- André Chaumard:
El 14 d'agost de
1891 neix a Sozay
(Corvol-l'Orgueilleux, Borgonya, França) l'anarquista
i pacifista André
Edme Jules Chaumard, que va fer servir el pseudònim Andrard. Era el fill
primogènit d'Adolphe
Alexandre Chaumard, venedor de begudes, i de Nathalie Mathilde Pautrat,
dauradora. Va néixer a casa dels avis paterns, ja que sos
pares vivien a París
(França). Es guanyava la vida com a impressor. El 10
d'octubre de 1912 va ser
incorporat a l'exèrcit. El 5 d'agost de 1915 es
casà a Levallois-Perret (Illa
de França, França) amb la comerciant de moda
femenina Jeanne Ravet. En aquesta
època vivia amb sos pares al número 32 bis del
carrer Courcelles de
Levallois-Perret i estava adscrit al XIII Regiment d'Infanteria. Lluita
en la
Gran Guerra fins al 9 d'abril de 1916, que va ser llicenciat per
«ferides de
guerra» a la cama esquerra. El 31 de gener de 1917 va ser
detingut, juntament
amb altres companys (René Baril, Félix Hautelard,
Alfred Joriot, i Fernande
Richir, companya de Benoît Broutchoux) per la
distribució l'1 de juny de l'any
anterior del pamflet Du charbon ou la
Paix!, signat «Un groupe de mères de
famille». Tancat a la presó parisenca
de La Santé, el 19 de març d'aquell any va ser
condemnat per la X Cambra
Correccional a tres mesos de presó per propaganda
antimilitarista i «escrits
alarmistes». L'1 de maig de 1917 va ser posat en llibertat.
Aquest mateix 1917,
sota el pseudònim Andrard,
fou
secretari del grup pacifista «Les Amis de Ce
Qu'Il Faut Dire» del XIII Districte de
París, del qual va ser un dels
fundadors, i mantingué estretes relacions amb destacats
anarquistes, com ara
Sébastien Faure. A partir de setembre de 1922
dirigí una impremta al número 39
del carrer Bretagne, on treballaven 15 obrers, dedicada a la
impressió de
treballs comercials, però on també es va estampar
La Brochure Mensuelle,
publicació del «Groupe de Propaganda par la
Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet», la qual
va fundar el gener de 1923
amb Armand Bidault, i altres fullets, com ara Tu
seras végétalien, de Georges Butaud i
de Sophie Zaïkowska. Andre Chaumard va morir l'11 de juliol de
1925 a Briare (Centre, França).
***
Notícia
necrològica sobre Elvira Gamisans Fainé apareguda
en el periodic
parisenc Frente
Libertario de juny de 1976
- Elvira Gamisans Fainé: El 14 d'agost de 1899 neix a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Camisan. Sos pares es deien Cristòfol Gamisans i Coloma Fainé. Era companya del militant llibertari Josep Rosell Solé. En acabar la guerra civil passà a França i fou internada amb sos infants en un camp, per després ser lliurada a les autoritats franquistes. Posteriorment aconseguir passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le Havre. Ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Elvira Gamisans Fainé va morir el 2 d'octubre de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).
***
Sante
Pollastri
- Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri –o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Sos pares es deien Vincenzo Pollastri i Giuseppina Cabella. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo –personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret– a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta –en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport–, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 –algunes fonts citen erròniament 1978– a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.
***
Mercedes Comaposada
- Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Sos pares es deien José Comaposada, sabater socialista autodidacte, i Isabel Guillén. De ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo Casquero a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en «Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral. És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén) i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada Guillén va morir l'11 de febrer de 1994 a l'Hospital Saint Michel del XV Districte de París (França).
***
Necrològica
d'Eusebio Torres Masegoso apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de març de 1990
- Eusebio Torres Masegoso:
El 14
d'agost de 1900
neix a Valdemorilla (Lleó, Castella,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament
Los Molinos
(O Pueyo d'Araguás, Osca,
Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Eusebio
Torres
Masegoso. Sos pares es deien Andrés Torres i Isidora
Masegoso.
Milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià
en les columnes
confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat a
diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir
passar a
Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França).
Després de
l'Alliberament s'establí Salses (Rosselló,
Catalunya
Nord), on
treballà de pastor
d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio
Torres Masegoso va morir el 13 de
desembre de 1989 al Centre Hospitalari de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord).
***
Necrològica
d'Anastasio Vallejo Lopera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de febrer de 1983
- Anastasio Vallejo Lopera: El 14 d'agost de 1901 neix a Higuera de Calatrava (Jaen, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Martos (Jaén, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Anastasio Vallejo Lopera. Sos pares es deien Juan Vallejo i Dolores Lopera. Obrer metal·lúrgic de l'empresa «Hispano-Suiza», l'estiu de 1936 va ser membre del Comitè de Control de la fàbrica. Amb Martí, del Sindicat de Productes Químics, reconvertí l'«Hispano-Suiza» en indústria de guerra. El març de 1937 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes espanyols susceptibles d'entrar a França, llista aixecada pel Ministeri de l'Interior gal i on es recomanava el seu rebut a tota entrada o estada a França. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè de Guerra de Barcelona (Catalunya). A començament dels anys quaranta participà activament en la reorganització del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i fou un dels seus màxims representants durant la clandestinitat. Durant la primavera de 1947 va ser detingut, juntament amb 105 altres militants, en una gran agafada contra la CNT catalana. Torturat durant 42 dies en la Prefectura de Policia de Barcelona, l'octubre de 1960 va ser jutjat a l'Audiència Provincial de Barcelona («Procés dels 99») i condemnat a una pena de sis anys i un dia de presó. Un cop lliure s'ocupà de sa companya, que havia esdevingut folla durant la seva detenció. Anastasio Vallejo Lopera va morir el 18 d'agost de 1982 a l'Asil d'Ancians de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).
---
efemerides | 13 Agost, 2022 12:35
Anarcoefemèrides del 13 d'agost
Esdeveniments
Condemnats pels fets de Montceau-les-Mines de 1882, alliberats el 14 de juliol de 1884
- Atemptat de la «Bande Noire»: Durant la nit del 12 al 13 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la «Bande Noire» (Banda Negra), composta de miners anarquistes, comet un nou atemptat contra el clericalisme netejant a la seva manera la pagesia de beateries que fan nosa. Després de tombar la creu de terme de Bois du Verne, la nit del 5 al 6 d'agost, i la d'Alouettes, durant la nit de l'11 al 12, la creu de terme de Bois Roulot coneix la mateixa sort durant aquesta nit. Aquesta campanya provocarà un sobresalt en la comunitat religiosa i inquietarà les autoritats davant la proximitat de la festa de l'Assumpció del 15 d'agost.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
Una escena de la vaga a Madrid
- Vaga general de 1917: El 13 d'agost de 1917, enmig d'una important crisi política, esclata a l'Estat espanyol una vaga general de grans dimensions. L'atur fou total a les capitals importants i a zones productives: Barcelona, València, Saragossa, Alacant, Madrid, Bilbao, Astúries, Galícia, Guipúscoa i a nuclis industrials del País Valencià (Alcoi, Elx) i d'Andalusia; el sector camperol no fou mobilitzat. A Biscaia i a Astúries la confusió fou enorme ja que havien preparat una vaga insurreccional i en alguns llocs no van arribar les instruccions que la vaga fos pacífica. Més de 100.000 obrers es van fer els amos de tot Biscaia. A Barcelona es van aixecar barricades i a Madrid manifestacions tumultuoses recorregueren Cuatro Caminos. El dia abans s'havia format un Comitè de Vaga a Madrid format per la Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i llancen un manifest signat per Largo Caballero i Daniel Anguiano, per la UGT, i per Julián Besteiro i Andrés Saborit, pel PSOE. El dirigent socialista Pablo Iglesias opinava que la vaga s'havia de declarar en solidaritat amb els obrers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, en vaga des del dia 10 d'agost a València i a Aragó, però la seva opinió no va ser atesa i es declarà com a una vaga política destinada a demanar «la constitució d'un govern provisional que assumeixi els poders executiu i moderador i prepari la celebració d'eleccions sinceres d'unes Corts Constituents». En el Manifest es fa al·lusió a les Juntes de Defensa –moviment de protesta dels oficials de l'Exèrcit en contra del Govern d'Eduardo Dato–, a l'Assemblea de Parlamentaris –grups de la burgesia parlamentària (regionalistes, reformistes, radicals i socialistes) oposats a la monarquia oligàrquica– i a la vaga dels ferroviaris. Arran d'aquest Manifest els socialistes informaren els republicans, els parlamentaris i les Juntes de Defensa, i es va constituir una junta formada per Melquíades Álvarez, Alejandro Lerroux, Pablo Iglesias i Largo Caballero. Els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) van secundar la vaga general per qüestions ètiques, encara que no estiguessin d'acord amb el seu plantejament polític. A causa del caire que prenien els esdeveniments, el Govern va treure l'Exèrcit al carrer. Les «Juntes de Defensa Militars» no va fer costat el moviment revolucionari –com havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució russa– i al carrer ofegaren la revolució violentament. A Madrid, a Cuatro Caminos, la multitud és metrallada. A Barcelona, el coronel Márquez, cap de les Juntes, amb el seu Regiment, esclafa la revolució al carrer i deté el Comitè de Vaga, format pels anarcosindicalistes Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí. A Sabadell, l'artilleria bombardeja les barriades. A Astúries i a Bilbao hi ha vertaderes batalles. Desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts són el resultat de la intervenció de l'Exèrcit. El 16 d'agost és detingut el Comitè de Vaga a Madrid i condemnat per un Consell de Guerra a cadena perpètua. Amb això la vaga quedà decapitada i a poc a poc fou cedint. A finals d'agost la vaga estava vençuda. Només el Sindicat Miner d'Astúries va continuar dos mesos i el Sindicat Ferroviari del Nord, quaranta dies. El nombre de morts és difícil de calcular. Segons el Govern en són 52; però se'n sap de 30 a Bilbao, 39 entre Madrid i Barcelona i 32 a Sabadell. La repressió fou immensa; més de dos mil obrers van ser empresonats. A Oviedo, hi hagué durant dos mesos més de 600 tancats. Un cop més en aquesta vaga els parlamentaris i els polítics burgesos, quan van veure el caire revolucionari dels esdeveniments contraris als seus interessos, no vacil·laren a retirar-se i posar-se de bell nou al servei de l'«ordre». Van abandonar el Comitè de Vaga quan fou empresonat i aquesta actitud fou decisiva per determinar l'Exèrcit a utilitzar les seves armes contra els obrers. Per als anarcosindicalistes, el fracàs de l'intent revolucionari refermà un cop més les seves conviccions que el camí polític no era el que convenia els interessos obrers i aquesta actitud marcà un distanciament pel que fa el socialisme i més pronunciat encara en relació al republicanisme catalanista. La Lliga Regionalista de Catalunya els va inspirar des d'aleshores un marcat menyspreu. Aquesta havia fracassat en el seu intent de constituir-se en el partir director de tota la burgesia industrial espanyola, però es va consolar quan aconseguí finalment participar en el Govern de l'Estat, mitjançant dos ministres catalans.
***
Primera
pàgina d'un exemplar d'El
Frente
- Surt El Frente: El 13 d'agost de 1936 surt a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard «Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s'imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d'altres. L'últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939.
***
Monumento
als cenetistes Bugallo i Arca a Ponte do Barco
- Assassinats de Ponte do Barco:
El 13 d'agost de 1936 a Ponte do Barco
(Pedre, Cerdedo, Tabeirós - Terra de Montes, Pontevedra,
Galícia) són assassinats per un
escamot de falangistes, després d'haver estat torturats, els
pedrapiquers
Secundino Bugallo Iglesias (Camba
de Figueroa), de
la Societat d'Obrers
i d'Agricultors «El Trabajo» i de la
Federació Municipal d'Obrers i d'Agricultors
de Figueroa (Cerdedo), i Francisco Arca Valiñas, de la
Societat d'Obrers i
d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), ambdós afiliats a
l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT). L'esposa de
Francisco Arca trobà
l'endemà els seus cossos llançats en una cuneta,
a la dreta de la carretera,
quan viatjava amb autobús a Pontevedra amb la finalitat de
trobar el seu
parador. El 13 d'agost de 2006 l'associació ecologista i
cultural Verbo Xido de
Terra de Montes descobrí una placa en homenatge als dos
treballadors que, com
diu la inscripció, «moriren per la
llibertat». Aquest monument ha sofert
diversos atemptats feixistes, però sempre ha estat
restaurat.
Naixements
Foto policíaca de Pietro Bandini (1894)
- Pietro Bandini: El
13 d'agost de 1849 neix a Terra del Sole
(actualment Castrocaro Terme e Terra del Sole,
Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Pietro Bandini. Sos pares es deien Antonio Bandini i Maria
Bernabei.
Vidu i pare de dos infants, vivia a França des de mitjans
dels anys setanta. Es
guanyava la vida venent cavalls i bous, i, posteriorment, comerciant
amb vins. A
començament de 1894 figurava en una llista d'anarquistes
residents a Niça (País
Niçard, Occitània) i va ser qualificat per la
policia com a «socialista
revolucionari que freqüentava els anarquistes i molt
perillós per a la
seguretat pública». També era assidu de
la cantina regentada per l'anarquista
Giameschi, lloc de reunió dels revolucionaris italians
exiliats (Ballardini,
Boffa, Maruzzi, etc.). El 9 de juliol de 1894 va ser detingut en una
reunió al
seu domicili, al número 16 del carrer Emmanuel Philibert de
Niça, sota
l'acusació d'«associació criminal i
apologia de l'assassinat». Segons la
policia hauria fet apologia de l'assassinat del president de la
República
francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista
Sante Caserio.
Malgrat que el seu cas va ser sobresegut, el 12 de setembre de 1894 se
li va
decretar l'expulsió del país i el 19 de setembre
d'aquell any va ser traslladat
a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria,
Itàlia). El juny de 1904
va demanar la retirada del decret d'expulsió, mesura a la
qual s'oposaren les
autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Georges Dillès (ca. 1894)
- Georges Dillès: El 13 d'agost de 1857 neix a Trèveris (Prússia, Confederació Germànica; actualment Alemanya) l'enginyer anarquista Georges-Charles-Jean-Marie Dillès. Sos pares es deien Pierre Dillès i Maris Liès. El 2 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes. En aquest any, el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Claudius Bazin (11 de març de 1894)
- Claudius Bazin: El
13 d'agost de 1858 neix a Surjoux (Savoia,
Arpitània; actualment Surjoux-Lhopital, Savoia,
Arpitània) l'anarquista
Claudius Bazin, conegut com César. Era
el fill primogènit de Jean-Marie
Bazin, empleat als ferrocarrils, i Marie Catherine Perre, i
tingué germans més
petits (Étienne, Ferdinand, etc.). Es guanyava la vida
treballant d'ajustador
mecànic a París (França). En 1889 era
portaveu del grup anarquista
«L'Autonomie» del Faubourg de Saint-Antoine i sota
el nom de César Bazin
col·laborà en el periòdic L'Égalité.
Participà en els preparatius de la
manifestació del Primer de Maig de 1890 i va ser acusat per
les autoritats de
ser l'autor d'uns cartells van ser impresos per son germà
Ferdinand André Bazin.
Dies previs a la citada manifestació, segons la policia,
explicà a uns amics
que son germà Ferdinand s'havia encarregat del transport
d'una capsa de 200
quilos de dinamita, cosa normal ja que treballava de conductor en la
Companyia
de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani
(PLM), que transportava
regularment grans quantitats d'explosius des de la fàbrica
de Lió on es
fabricaven. Aquesta informació arribà a la
policia i 30 d'abril de 1890 el seu domicili
va ser escorcollat; detingut, la policia el va posar en llibertat ja
que no
trobà res a casa seva que el pogués incriminar.
De tota manera la policia pensà
que els explosius podien haver estat amagats al domicili de son
germà Ferdinand
Bazin i també el va detenir, essent alliberat posteriorment
perquè en l'escorcoll
de casa seva res de sospitós se'n trobà. L'abril
de 1892 Claudius Bazin era
membre del Grup Internacional, que es reunia tots els diumenges a la
tarda a la
Sala Horel del carrer Aumaine. En aquesta època figurava en
un llistat d'anarquistes
de la policia i vivia al número 105 del carrer Charenton del
XII Districte de
París. El 6 de maig de 1893 assistí a un
míting celebrat a la Sala Commerce, al
número 94 del carrer Temple, on es concentraren unes
tres-centes persones. L'1
d'octubre de 1893 assistí a un míting de la Lliga
dels Antipatriotes celebrat a
la Sala Commerce. El 2 d'octubre de 1893 participà en una
reunió anarquista al
domicili d'Eugène Daguenet, al número 5 del
carrer Haies, on s'anuncià que
Amédée Denéchère havia de
rebre pròximament cartells de Londres (Anglaterra).
El 17 d'octubre de 1893 un confident policíac
informà que es realitzaven reunions
privades al domicili de Bazin per organitzar manifestacions
antipatriòtiques.
El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 26 de desembe de
1893. L'11
de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació
de «pertinença a associació
criminal»
i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va
ser alliberat el 29 de març. En
1896 era secretari del grup anarquista «Les Malfaiteurs du
Faubourg
Saint-Antoine». Durant la primavera de 1896 tingué
la intenció de publicar
l'opuscle anarcoindividualista Bulletin des Malfaiteurs,
que no sabem si
al final va ser imprès. El 18 de març de 1899 es
casà al XII Districte de París
amb la modista, i sembla que cosina seva, Geneviève
Plissonnier; en aquesta
època continuava treballant de mecànic ajustador
i vivint al número 105 del
carrer Charenton. Claudius Bazin va morir el 6 de maig de 1942 al seu
domicili,
al número 39 del Cours de Vincennes, del XX Districte de
París (França).
***
Hippolyte Havel
- Hippolyte Havel: El 13 d'agost de 1869 neix a Burowski (Bohemia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) –algunes fonts citen Tábor (Bohèmia del Sud, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el militant anarquista Hippolyte Havel. En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per «alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes –The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.– i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 a l'Hospital Psiquiàtric de Marlboro (Monmouth, Nova Jersey, EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill.
***
Notícia
de la condemna de Lucie Job apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 13 d'abril de 1918
- Lucie Job: El 13
d'agost de 1889 neix al VI Districte de París
(França) l'anarquista Lucie Job. Era filla natural de la
bugadera Marie Zélie
Dognom i del serraller Joseph Émile Job i va ser legitimada,
ella i una germana
(Berthte) i dos germans (Gustave Émile i Pierre Lucien)
més, pel matrimoni de
la parella celebrat el 18 de juny de 1892 al XV Districte de
París –d'antuvi
ella va ser inscrita com a Lucien Job, de sexe masculí, i no
es va rectificar
l'acta fins el matrimoni dels pares. El 28 de desembre de 1911 es
casà a
Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de
França, França) amb
l'oficinista Pierre Margery. En aquesta època vivia al
número 4 del carrer
Carnot de París. Un cop vídua, fou la companya de
l'anarquista i anarcosindicalista
Philogone Pécastaing, amb qui vivia al número 114
del bulevard de la Villette
de París. Membre del Comitè d'Acció
Revolucionària (CAR), en 1918, en plena
Gran Guerra, va ser acusada de propaganda anarquista arran de la
distribució
d'uns fullets antimilitaristes a Lió (Forez,
Arpitània); jutjada amb altres 11 companys
i companyes per un consell de guerra a Lió, el 10 d'abril
d'aquell any va se
condemnada a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa
per «propaganda
derrotista». El gener de 1924 signà, amb altres
companys i companyes, un
manifests de suport al Sindicat de la Confecció
anarcosindicalista. Entre 1927
i 1929 formà part del Comitè de Defensa Social
(CDS), juntament amb Pol Jouteau
i Gaston Rolland. El 26 d'octubre de 1928 participà, com a
membre del CDS, en
un gran míting per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que
havia estat condemnat el març de
1919 a 10 anys de treballs forçats, a la «Salle
des Sociétés Savantes» de
París. A partir de 1928 tingué
com a company l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Besnard. El 22
de novembre
de 1929 parlà en un míting organitzat pel CDS, a
la «Salle des Sociétés
Savantes» de París, per protestar
contra el tractament que metge Jacquemard havia exercit amb
l'anarquista
Gimenez. En 1932 vivia al número 23 del carrer Georges
Guynemer de Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França). En 1936
edità l'obra de Pierre Besnard Le
Monde Nouveau, publicada per la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR),
organització en la qual ella militava. En 1937
formà part del grup de dones
d'«Amis du Monde Nouveau». Durant la II Guerra
Mundial es va refugiar amb son
company a Bonencontre (Aquitània, Occitània). En
1942 Pierre Besnard li va
dedicar el seu llibre Pour assurer la
paix, comment organiser le monde, que va ser editat pels
germans Lion a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Lucie Job va morir el 21 de
novembre de 1983 a
Draguinhan (Provença, Occitània).
***
Lucien Barbedette
- Lucien Barbedette: El 13 d'agost de 1890 neix a Levaré (País del Loira, França) l'intel·lectual anarquista Lucien-Émile-François Barbedette. Sos pares es deien Ange-Noël Barbedette, herborista, i Joséphine-Victoire Lefizelier. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour –almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936–, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936), òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932), òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique: étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions: étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycle éternel (1938), Comprendre (1939), Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 al seu domicili de Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.
***
Convocatòria
d'un acte d'Henri Geuffroy publicada en el periòdic
parisenc Terre
Libre del març de 1939
- Henri Geuffroy: El
13 d'agost de 1891 neix a Brevoines (Langres,
Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i sindicalista
Henri-Charles Geuffroy.
Era el fill primogènit de Joseph-Auguste Geuffroy, fabricant
de serralleria, i
d'Henriette-Louise Gilton. Es guanyà la vida com a artista
pintor i com a agent
comercial. Lluità en la Gran Guerra i va ser condecorat amb
la medalla de la
«Creu de Guerra». El 7 de febrer de 1916 es
casà a Bourges (Centre, França) amb
Marthe Jeanne Frat. En aquesta època figurava com a
estudiant reservista, amb
el grau de Maréchal des Logis,
i
alumne de pilot del I Grup d'Aviació, resident a Dijon
(Borgonya, França). El
13 de març de 1929 es va divorciar a París de
Marthe Jeanne Frat. Membre de la
Union des Comités de Chômeurs (UCC,
Unió dels Comitès dels Desocupats) de la
Regió Parisenca, assistí entre el 13 i el 15 de
novembre de 1936 a la
Conferència Nacional de Desocupats. En aquesta
època milità en la Federació
Anarquista Francesa (FAF) i col·laborà en Le
Combat Syndicaliste, Le Libertaire
i Terre Libre, sobretot amb
articles
sobre el moviment reivindicatiu dels desocupats. Va ser l'autor de la
cançó La nouvelle
Carmagnole, que va ser
editada a finals de 1937 i venuda per a finançar Le Combat Syndicaliste. El maig de 1938
assistí al congrés de la IV
Unió Regional de París (França) de la
Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on presentà
un informe sobre els
problemes de la desocupació, i va ser nomenat, amb L.
Pillette, representant
del sindicat d'Empleats en la nova comissió executiva. Amb
Hue i Alfred Marie Deberge,
formà part de la Comissió Jurídica
d'aquesta organització sindical. El 26 de
novembre de 1938 es casà al IX Districte de París
amb Anna Klein. En aquests
anys, i fins el final de sa vida, visqué amb sa companya al
número 42 del
carrer de la Tour d'Auvergne del IX Districte de París. El 8
de març de 1939 va
fer la conferència-debat Ce qu'est
l'anarchisme, a la Sala de la FAF de París,
organitzada pel Cercle
d'Estudis Socials (CES). Durant l'Ocupació es
dedicà sobretot a la seva faceta
artística i fou secretari general de la
«Société des Vrais
Indépendents»
(Societat dels Vertaders Independents), que realitzava salons i
exposicions
artístiques, i que estava enfrontada a la Societat dels
Artistes Independents,
acusada de col·laboracionista amb els nazis. Sembla que
és el mateix Geoffroy
que després de la II Guerra Mundial milità en el
grup anarquista del XVIII
Districte de la Federació Anarquista (FA) i que
presidí el 9 de novembre de
1947 el III Congrés de la FA celebrat a Angers
(País del Loira, França). En
aquests anys el seu nom figurava en els llistats policíacs
de domicilis a
vigilar. Des del 19 d'abril de 1954 fou membre de la Societat
Històrica i
Arqueològica de Langres. Henri Geuffroy va morir el 4 de
desembre de 1969 a
l'Hospital d'Instrucció dels Exèrcits de
Val-de-Grâce del V Districte de París
(França).
***
Necrològica
de Vicent Planells Cosme apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1975
- Vicent Planells Cosme:
El 13 d'agost
de 1893 neix a Alfafar (Horta
Sud, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicent Planells Cosme. Sos pares es deien Vicent
Planells i Mariana Cosme. Obrer de la fusta,
començà a militar molt jove en el
Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València
(València, País Valencià). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de Fréjus
(Provença, Occitània) de la CNT. Sa companya fou
Concepción Navarro. Vicent
Planells Cosme va morir l'1 de febrer de 1975 al seu domicili de Lo
Puget de Frejús (Provença,
Occitània).
***
Necrològica
de Josefa Olea Olea apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de maig de 1986
- Josefa Olea Olea:
El 13 d'agost de 1908 neix a
Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Josefa Olea, més coneguda com Pepita Olea.
Sos pares es deien Francisco
Olea Díaz, jornaler, i María
Olea Angulo.
Començà a militar molt prest en el moviment
llibertari i esdevingué una activa
propagandista. Després de participar en la
Revolució, en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internada en
diversos camps de
concentració. Posteriorment va ser deportada la Nord
d'Àfrica. Després del
desembarcament aliat durant la II Guerra Mundial, va ser una de les
primeres en
participar en la reorganització a Alger (Algèria)
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). A Alger conegué son futur company
Francisco Martínez i el
domicili de la parella esdevingué lloc de reunió
de la Federació Local d'Alger
de la CNT. Va ser repatriada, sembla, quan la guerra
d'Algèria. Instal·lada a
Canes, milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. Josefa Olea Olea va morir el 22 de març
de 1986 a
l'Hospital de Canes (Provença, Occitània) i va
ser enterrada tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat.
***
José Montiel Gil
- José Montiel Gil:
El 13 d'agost de 1916 neix a Màlaga (Andalusia,
Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José
Montiel Gil. Sos pares es deien Andrés Montiel
Hazañas, jornaler, i María Gil Becerra. Va
passar la seva infantesa al barri malagueny de La Trinidad, entre un
col·legi
salesià de fèrria disciplina, els amics i el
futbol («Centro Sport
Trinitario»). Orfe de mare als 11 anys,
començà a fer feina amb son pare
Andrés, anarcosindicalista, i son germà major
Antonio, marxista, als tallers
Taifefe, concessionària de la Ford, com a aprenent de fuster
carrosser, ofici que
exercirà tota sa vida. Amb la instauració de la
II República va començar a
militar en el moviment anarquista, encara que dins la feina estava
afiliat a la
socialista Unió General de Treballadors (UGT). Poc abans de
l'aixecament
feixista, durant una assemblea del gremi, va donar-se de baixa del
sindicat
socialista per afiliar-se en l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan va esclatar la guerra va formar part de la
Unió de
Joventuts Llibertàries (UJL) de Màlaga. Quan les
tropes feixistes ocupen
aquesta ciutat, fugirà a Almeria i després
marxarà a Madrid, on s'incorporarà
en la XIV Brigada Internacional amb el grau de capità.
Aquesta brigada estava
composta per voluntaris belgues i francesos i lluitarà en
diverses batalles i
cops de mà (Alto de León, Cuesta de la Reina,
Barsai, Jarama, Antonion, l'Ebre,
etc.). Perduda la guerra, la retirada l'agafarà ferit en un
hospital de Girona
(Gironès, Catalunya) i socorregut en ple bombardeig
és portat fins a la
frontera. Va acabar, com tants altres, al camp de Sant
Cebrià. A mitjans de
1940 va ser alliberat per l'exèrcit francès de
les tropes nazis i, amb un grup
de companys, marxà a la frontera per reprendre la
resistència contra el
franquisme. A Bordeus (Aquitània, Occitània) fou
detingut per la gendarmeria
francesa i internat al camp d'Argelers, per després ser
destinat «voluntari» a
l'illa de Jersey per treballar al Mur de l'Atlàntic. Amb
l'Alliberament,
participarà de bell nou en la resistència
antifranquista en la CNT,
especialment en la recaptació de fons per a l'Interior. En
aquests anys farà
amistat amb el socialista Pablo Sastre i acabarà casant-se a
París (França) amb
sa filla Isabel, amb qui tindrà dos fills, Edith i
José. A començaments de
1950, amb Pablo Sastre, mitjançant la International Refugee
Organization (IRO,
Organització Internacional del Refugiats), tots marxaran a
l'exili americà.
José Montiel Gil es va instal·lar a La Plata
(Buenos Aires, Argentina), on es
va dedicar a la fusteria. En 2016 celebrà el seu centenari
envoltat de sa
família.
***
Carlos Cortez
- Carlos Cortez: El 13 d'agost de 1923 neix a Milwaukee (Wisconsin, Estats Units) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Fill d'un wobbly –militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago, EUA) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.
***
Santi
Soler fotografiat per Josep Maria Domènech
- Santi Soler: El 13 d'agost de 1943 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el periodista i activista anarquista Santiago Joan Antoni Soler Amigó, més conegut com Santi Soler i que va fer servir els pseudònims de Fede i El Petit. Sos pares es deien Francesc de Paula Soler Vidal, metge, i Francesca Amigó Amat. Des del naixement patí poliomielitis i epilèpsia. Entre 1962 i 1964 començà a col·laborar en les publicacions periòdiques no dependents del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva activitat política a Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells Francesc Xavier Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força Socialista Federalista (FSF). Entre 1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys col·laborà en la revista Promos (1964-1966) i en l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a Acció Comunista (AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes. Ambdós, per desacords ideològics i organitzatius, abandonaren la formació arran del congrés celebrat l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà a París amb Xavier Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean Barrot, el qual els inicià en el consellisme i en el moviment situacionista. Entre 1970 i 1974 estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), del qual esdevingué el seu teòric barrejant diverses filosofies polítiques (anarquisme, marxisme, consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC). De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà el fullet El movimiento obrero en Barcelona. A partir de 1972, amb Garriga, s'ocupà de l'edició de textos clandestins al voltant de la revista CIA (Conspiració Internacional Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), s'oposà a la tendència més radical del MIL, animada sobretot per Jean Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres. L'agost de 1973 participà en el congrés d'autodissolució del MIL celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona, però el 24 de setembre de 1973 va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili del carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia trobà que l'endemà tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i aquesta els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els companys del parany, la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham i pogué detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció d'aquests, Puig Antic resultà ferit de bala i el subinspector Francisco Jesús Anguas Barragán mort. El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota fiança a causa dels seus problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per pertinença a «associació il·lícita». El juliol de 1976 pogué beneficiar-se de l'amnistia de desembre de 1975. Exercí de professor i de periodista i portà una gran activitat sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la redacció de la barcelonesa Solidaridad Obrera. Durant els anys de la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco, Askatasuna, Indolencia, El Topo Avizor, El Viejo Topo, etc. També formà part del grup animador del projecte editorial que girava al voltants de la revista Etcétera. En 1978 publicà Lucha de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo, señas de identidad. Fou membre del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre de Juan Zambrana La alternativa libertaria. Santiago Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a l'Hospital Municipal de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Vell d'aquesta població.
---
« | Agost 2022 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |