Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 8 d'agost

Esdeveniments

Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

- Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones –encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)– es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari parisenc La Justice del 9 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 8 d'agost de 1882 se celebra a la Sala de l'Hermitage de París (França) un gran míting socialista revolucionari feminista organitzat per la Lliga de les Dones. Hi van prendre la paraula destacades personalitats del moviment llibertari d'aleshores, com ara Amédée Denéchère («La bourgeoisie en face de la prostitution»), Émile Digeon («Des conséquences du mariage»), Godard («Les femmes dans la Société»), Adolphe Grippa («La femme future») i Louise Michel («La femme révolutionnaire»).

***

Capçalera de La Croce di Savoia

- Surt La Croce di Savoia: El 8 d'agost de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista La Croce di Savoia (La Creu de Savoia). Porta el número 3, però és per palesar la continuïtat amb el periòdic Pensiero e Dinamite, que edità dos números el juliol d'aquell any i havia estat prohibit. Dirigit per Paolo Schicchi, La Croce di Savoia publicà un número més, el 31 d'agost, i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta capçalera irònica, es mostrà força violenta contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori), responsables, segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció anarquista del maig passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la repressió desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A. Dalmasso-Lobetti, Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio Sivieri. L'11 de setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per haver «atiat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de La Verdad

- Surt La Verdad: El 8 d'agost de 1897 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista La Verdad (La Veritat). Portava els epígrafs «No pot existir llibertat en una societat dividida en amos i esclaus», de Piotr Kropotkin, i «Els governs són úlceres que cal extirpar», d'Antoine Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer número anuncia que sortiria quan pogués per mor de la subscripció voluntària. Alguns articles es publicaren en italià. Trobem textos de Tomás Ascheri, Balmelli, Edmundo F. Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig de 1898, en sortiren vuit números.

***

Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

- Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a Santa Águeda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)– que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir: «A vostè la respecto perquè és una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

Naixements

Vera Zasulic

- Vera Zasulic: El 8 d'agost de 1849 –27 de juliol segons el calendari julià– neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

***

Onofrio Gilioli

- Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del «Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com «Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de «terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

Necrològica de Jesús Paz Viana apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1966

- Jesús Paz Viana: El 8 d'agost de 1882 neix a Furco (Becerreá, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Paz Viana. Sos pares es deien José Paz i María Viana. De família pagesa, quan era adolescent emigrà a Cuba, on esdevingué anarquista i ateu. Quan es proclamà la II República espanyola retornà a la Península i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità contra el feixisme en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Vell, sense recursos, sense família ni fills, cap el 1955 va ser albergat a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras i continuà militant en la Federació Local de la CNT. El 12 de desembre de 1965, després d'haver donat els seus últims 90 francs a la «Subscripció Pro-Espanya», Jesús Paz Viana es llançà per la finestra des d'una de les galeries del segon pis de «Beau Séjour» i va morir tres dies després, el 15 de setembre de 1965, al Centre de Gerontologia d'Ieras (Provença, Occitània) després d'haver estat traslladat en estat de coma.

***

Emiliano Zapata

- Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària –fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»–, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

Necrològica d'Emiliano Somalo Hernáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Emiliano Somalo Hernáez: El 8 d'agost de 1891 neix a Matute (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Somalo Hernáez –el seu primer llinatge citat a vegades com Samalo i el segon de diferents maneres (Herráiz, Hernaze, etc.). Sos pares es deien Amos Somalo i Felipa Hernáez. Xofer de professió, des de molt jove estava afiliat al Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1935 complia condemna a la presó de Pamplona (Navarra). El cop d'Estat feixista de juliol de 1936 l'agafà a zona controlada per l'exèrcit franquista, però aconseguí passar a zona republicana. En acabar la guerra, s'exilià a França i patí els camps de concentració. A l'Alliberament va ser un dels fundadors de la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT. Emiliano Somalo Hernáez va morir el 22 de juliol de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Guiana, Occitània). En el moment de la seva mort n'era el secretari. Sa companya fou Engracia Felipe.

***

Emilià Martínez Espinosa

- Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans –la primera a tot l'Estat– i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per «rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant els últims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)

Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)

Emilià Martínez Espinosa: Les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es va portar a terme la col·lectivització dels Ferrocarrils de la Generalitat

Homenatge institucional als alcaldes manresans de la República (Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de 2006)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol «Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneración és una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

***

Manifestació a París

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.

***

Rudolf Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival

- Festival Pro-SIA: El 7 d'agost de 1938 se celebra a Bridgeport (Connecticut, EUA) un festival a benefici de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Grup «Luz y Vida» i l'Ateneo Hispano Americano (AHA) de Bridgeport. El festival comptà amb una xerrada de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, coneixedor de primera mà del procés revolucionari que aleshores es portava a terme a Espanya.

Naixements

Notícia sobre la detenció d'Émile Hugonnard apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 8 de desembre de 1882

- Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel Huggonard i el seu llinatge citat Hugonard. Sos pares es deien Jean Baptiste Hugonnard, mestre fuster, i Claudine Berlioz, bugadera. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista, vivia al número 110 del carrer Sully de Lió i era membre del cos de bombers de la ciutat. Va pertànyer, amb ses germanes Louise i Marie, a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE) la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París (França) el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 15 d'octubre de 1881 participà, amb altres companys (Joseph Bernard, Bordat, Boriasse, etc.), en una reunió privada de l'FRRE celebrada a la Sala de l'Élysée del barri de la Gillotière de Lió, sobre la qüestió tunisiana i a la qual assistiren unes 350 persones. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria –amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud–, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A finals de 1883, segons informes policíacs, era membre del grup anarquista «Les Justiciers» (Champalle, Fabre, Sanlaville, Sourisseu, etc.). A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. En aquesta època vivia al número 7 del carrer Fournet de Lió. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió i que resultà un fracàs. En aquest congrés, al qual també assistí Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric (Zuric, Suïssa) Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació criminal contra les persones i les propietats», però fou alliberat el 7 de maig i retornà al seu domicili, al número 47 del carrer Garibaldi, on exercia aleshores la professió de venedor de mobles. Sa germana Louise, companya de Guéret, també va ser detinguda i alliberada poc després. El 20 de novembre de 1893 i l'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, on se li van embargar periòdics anarquistes; després d'interrogat, el 10 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberto Ghiraldo a Espanya

- Alberto Ghiraldo: El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i social El Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera –el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència–, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la violencia», que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants –sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme –fou corresponsal de La Razón– i de la literatura –treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)– i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana, ¡Despertar!, Estudios, Ideas y Figuras, El Productor, Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice, Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917), La canción del deportado (1921), La canción del peregrino (1922), Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seus últims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).

Alberto Ghiraldo (1875-1946)

***

Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 –Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)–; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup «Solidaridad» de la FAI–; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT –ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener–, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo, Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

Théophile Alexandre Steinlen: Ouvriers du bâtiment (1911). Musée d'Orsay

- Albert Périer: El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer (o Pérrier), conegut també com Germinal. Sos empobrits pares havien emigrat a Argentina el 1988 i tornaren a França el 1900. Albert, analfabet, va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris a files durant la guerra en 1916. Desmobilitzat el 1919, s'adhereix al Partit socialista, i en 1921 al Partit comunista. En 1922 serà elegit delegat en el Congrés de les Joventuts Comunistes i és detingut per distribuir pamflets antimilitaristes i passarà un mes empresonat. Exclòs del Partit comunista poc després, s'introduirà en els cercles llibertaris i militarà en la Unió Anarquista, esdevenint secretari de la Federació del Nord-Pas-de-Calais. Obrer de la construcció i sindicalista revolucionari, s'oposarà nombroses vegades a la influència dels comunistes en els moviments socials. Entre 1923 i 1924 va publicar el diari anarquista Le Combat i, durant els anys 30, va fundar una cooperativa obrera a La Ruche. El febrer de 1934, per haver organitzat una vaga i una manifestació antifeixistes pels carrers de Périgueux, va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1936 marxarà a Espanya amb el primer comboi de queviures i d'armes, recol·lectades a França, destinades a la CNT-FAI, i durant dos anys s'encarregarà, malgrat el bloqueig gal, de l'abastament dels anarquistes espanyols. En sentit invers durant els últims mesos, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. Després va ajudar la resistència antinazi a França, però, detingut, va ser condemnat a 18 mesos de presó en un camp de treball del qual acabarà evadint-se. Després de l'Alliberament reprendrà la seva militància sindical i llibertària sense oblidar el seu combat per aconseguir la construcció d'habitatges de lloguer moderats. Entre 1946 i 1953 va escriure regularment en Le Libertaire, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal. Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 a Angers (País del Loira, França).

***

Alfred Weiland

- Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).

***

Umberto Ferrari

- Umberto Ferrari: El 7 d'agost de 1907 neix a Scandiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Umberto Ferrari –el nom a vegades citat com Adriano. Sos pares es deien Luigi Ferrari i Lucia Malagoli. Era fill d'una humil família antifeixista de tradició socialista. Assistí fins al tercer curs d'educació elemental i es posà a fer feina de jornaler. En 1930, buscant feina d'obrer, emigrà a Paris (França) i tot d'una entrà en contacte amb els cercles anarquistes de l'emigració italiana, participant en les seves activitats. El seu domicili d'Scandiano va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia i la seva família va ser posada sota vigilància. En 1936 marxà cap a Catalunya per fer costat la Revolució i el 27 de setembre d'aquell any s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 va ser ferit en combat al front d'Osca (Aragó, Espanya) i enviat a Barcelona per a la seva convalescència. Umberto Ferrari participà activament en els «Fets de Maig» contra la reacció comunista i el 5 de maig de 1937 va ser abatut davant l'Hotel Colón de Barcelona (Catalunya). Sembla que va rebutjar deposar les armes, segons l'havia ordenat una patrulla de l'exèrcit. El 7 de maig el seu cos va ser reconegut a l'Hospital Clínic de Barcelona pels comandants Angelo Monti i Roberto Crabbe. L'11 de maig es realitzà a Barcelona el funeral conjunt per cinc dels italians morts durant els «Fets de Maig»: Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Lorenzo Di Peretti, Umberto Ferrari i Pietro Marcon. La policia italiana, ignorant la noticia de la seva mort i pensant que havia retornat a França, continuà el seu seguiment d'informació sobre la seva persona fins, com a mínim, l'abril de 1942. Sembla ser, però, que en realitat Umberto Ferrari fou un informador de la policia italiana sota el nom de Ferto que envià regularment informació sobre el moviment anarquista italià a França, Bèlgica i Espanya, i especialment sobre Camillo Berneri.

Umberto Ferrari (1907-1937)

***

Notícia sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 9 de juny de 1930

- Émile Burgard: El 7 d'agost de 1912 neix a Colmar (Alsàcia, França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Defuncions

Ricardo Mella

- Ricardo Mella Cea: El 7 d'agost de 1925 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Havia nascut el 23 d'abril de 1861 a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia). Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensament àcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu «radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid; El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria «La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del «jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismode Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava «jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

***

Henri Lebasque (ca. 1900)

- Henri Lebasque: El 7 d'agost de 1937 mor a Lo Canet (Provença, Occitània) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph-Henri-Baptiste Lebasque. Havia nascut el 25 de setembre de 1865 a Champigné (País del Loira, França). Era fill d'una modesta família; son pare, boter, es deia Joseph Lebasque i sa mare Louisette Guilleux. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

Henri Lebasque (1865-1937)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Liberty

- Surt Liberty: El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per l'anarcoindividualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer número del periòdic Liberty. No the daughter but the mother of order –aquest subtítol («No és la filla, sinó la mare de l'ordre») és una famosa frase de Pierre-Joseph Proudhon. La il·lustració de la primera pàgina d'aquest primer número serà un retrat de Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar Alexandre II, tot justificant l'acció dels populistes russos. Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert Spencer, Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels filòsofs anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene, Josiah Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de pensament i de l'amor lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme individualista que va anomenar socialisme anarquista. Entre 1886 i 1887 es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup provocat per la creixent influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns autors i que desembocarà en la sortida progressiva del sector més iusnaturalsita. Així Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd sortiran cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic amb James L. Walker. En 1907 Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una traducció d'Steven T. Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El periòdic apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de 1908. Alguns dels seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander Spooner, Auberon Herbert, Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth Donisthorpe, James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De Cleyre, Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman, Dora Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H. Morse, y William J. Lloyd.

***

Banc dels acusats del "Procés dels Trenta" segons el diari parisenc Le Journal Illustré del 9 d'agost de 1894

- Procés dels Trenta: El 6 d'agost de 1894 comença a l'Audiència del Sena de París (França) el «Procés dels Trenta». El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel fet» i les accions anarquistes tot intensificant la repressió contra el moviment anarquista gràcies a l'aprovació de les Lois Scélérates (Lleis Perverses). Es van produir nombroses detencions, algunes de militants força coneguts, com ara Paul Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Jean Grave, Louis Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els intel·lectuals de l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades, però només 25 hi compareixen; Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen i Paul Reclus havien pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena de detinguts de dret comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran adjuntats. Destinat a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois Scélérates) i a tranquil·litzar l'opinió pública després dels recents atemptats, la requisitòria de l'advocat general Bulot s'afanyarà a provar, sense èxit, una pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats, ja fossin intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats, molts dels quals ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar l'acusació, fet que no impedí  que l'advocat general demanés una pena severa per als intel·lectuals del moviment (Jean Grave, Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De bon començament, la cort decideix que serà prohibida la reproducció dels interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que aquests podrien ser emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge i de maquinació judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una absolució general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser castigats a nombrosos anys de presidi a les colònies. Els contumaços (Paul Reclus, Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile Pouget) seran condemnat per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs forçats. Els qui van entrar de tots aquests a França després de l'amnistia, llevat de Paul Reclus, seran absolts.

Naixements

Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

- Oreste Lucchesi: El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per «cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per «ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese i Il Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Hiskia Giuseppe Rovigo (1894)

- Hiskia Giuseppe Rovigo: El 6 d'agost de 1863 neix a Trieste  (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Hiskia Giuseppe Rovigo, conegut com Morelli i Nonzolo Cesetta. De família jueva, era fill d'Enrichetta Rovigo, vídua de Buchbinder, i de pare desconegut. Es guanyava la vida com a agent de comerç i a finals del segle XIX i principis del XX consolidà el seu pensament llibertari, però restant sensible a l'irredemptisme. En 1883 s'adherí a la societat secreta «Cercle Socialista Revolucionari per Trieste i Ístria», creada a iniciativa de Goffredo Belloti da Pontelagoscuro. El 25 de maig de 1884 va ser detingut en tornar a Venècia (Vèneto, Itàlia) sota l'acusació d'«alta traïció» per distribució d'impresos subversius i sospitós de pertànyer a la societat «Alpi Giulie» de Milà (Llombardia, Itàlia); jutjat, el 23 de juliol de 1884 va ser condemnat a 10 mesos de presó. Un cop purgada la pena, passà a Roma i a Milà, on entrà en contacte amb destacats subversius, entre ells Andrea Costa. A partir de 1885 residí per quatre anys a París (França), on treballà d'obrer i de representant comercial de segells de cautxú, portant a terme alhora una destacada activitat propagandística anarquista i relacionant els grups locals amb membres dels grups italians i austríacs (Charles Malato, Saverio Merlino, Luigi Parmeggiani, Vittorio Pini, etc.). En 1887 formà part del «Grup Cosmopolita» de París i participà en la «Festa de la Internacional» que se celebrà a la Sala Favier. Cap el 1888 participà en les reunions del Grup Socialista Revolucionari Independent del XX Districte de París. El 3 de setembre de 1888, després de ser condemnat per «possessió il·lícita d'armes», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i a Suïssa. Entre setembre i desembre de 1890 va romandre a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va establir relacions polítiques. Expulsat de Suïssa el 15 de desembre de 1890, retornà a Milà, on esdevingué gerent del periòdic anarquista 18 Marzo. El 14 de gener de 1891 edità l'únic número del periòdic anarquista milanès Carnevalone. Feste-Farina-Forca. Entre abril i maig de 1892 va ser detingut a Venècia juntament amb altres anarquistes locals per «intimidació pública» i el juliol d'aquell any, fitxat per diverses policies europees, retornà a Trieste, on comercià amb segells de cautxú per a la firma «Giovanni Battara» i col·laborà en la redacció del periòdic Il Proletario, juntament amb Carlo Ucekar, convertint-se en el seu responsable a partir del número 5. Aquest periòdic deixà de publicar-se el 27 de desembre de 1892, després de l'enèsim escorcoll policia a la redacció i al seu domicili. Dos dies després, va ser detingut a Pula (Ístria, Imperi Austrohongarès; actualment Croàcia), on desenvolupava la seva activitat comercial, per haver palesat el seu pensament anarquista en una conferència il·legal celebrada el 18 de desembre d'aquell any a la sala Albergo Europa de Muggia (Trieste) davant unes quatre-centes persones, la majoria treballadors de les drassanes navals de San Rocco. També va ser acusat de «possessió d'un hectògraf». Jutjat, el 21 de juny de 1893 va ser condemnat a quatre mesos de presó i a 10 florins de multa. En aquest mateix procés, el fiscal de l'Estat, per manca de proves, no li va atribuí l'autoria de dos impresos, entre ells el manifest en tres llengües «Souvenons-nous!» signat pel Partit Anarquista Revolucionari - Federació Austríaca, amb seu a Trieste, on es commemorava els anarquistes executats en 1887 a Chicago i es feia una crida a la seva venjança. A principis de 1895, assistí a les reunions dels grups llibertaris que es reunien a llocs públics i cases de companys on es feien reunions polítiques i es cantaven cançons subversives, actes sovint interromputs per la policia que detenia els concurrents. El juny de 1901 formà part del comitè promotor del quinzenal anarquista L'Internazionale i del qual només sortiren quatre números abans de ser segrestat. Durant la nit del 13 de febrer de 1902, vigília dels sagnants enfrontaments esdevinguts als carrers durant la vaga general dels fogoners de l'empresa naval «Lloyd Austriaco di Navigazione», va ser acusat d'agredir un confident policíac al Cafè Sociale, conegut lloc de trobada anarquista, i detingut alguns dies després. El 13 de març de 1893 es trobava a Alexandria (Egipte) sotmès a constant vigilància donat que en aquell moment viatjaven per aquell país personatges de cases reials, encara que ell va afirmar que es trobava allà per negocis de la seva companyia «Rovigio e Dagiat» de Trieste, elaboradora de bosses de paper. Segons un informe policíac del 21 de març de 1903 enviat per la Direcció de Policia de Trieste al Consolat Austrohongarès d'Alexandria, estava relacionat amb anarquistes d'El Caire (Robert D'Angiò, Ugo Icilio Parrini, etc.). L'agost de 1905 va ser acusat per la policia grega d'haver comés, amb el suport d'altres tres anarquistes italians, el 21 de juliol d'aquell any un atemptat amb cotxe bomba contra el soltà de l'Imperi Otomà Abdul Hamid II, que donà com a resultat la mort de alts funcionaris de la cort i d'un general. El 29 de maig de 1909 la policia assenyalà al Consolat General d'Itàlia a Trieste que havia partit via fèrria cap a San Giorgio di Nogaro (Friül). En un informe policíac del 13 d'octubre de 1910 la policia documentà que des de feia temps ja no freqüentava subversius i que havia subvencionat publicacions anarquistes, com ara Il Germe i Germinal. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Hiskia Giuseppe Rovigo (1863-?)

***

Foto policíaca d'Alphonse Grégoire (2 de juliol de 1894)

- Alphonse Grégoire: El 6 d'agost de 1866 neix a La Briandière (Saint-Jean-de-Boiseau, País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Grégoire. Sos pares es deien Jean Grégoire, rajoler, i Marie Joséphine Griffon. Establert a París (França), treballava en una foneria de ferro i també feia de mecànic. Figurava en una llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia el 30 de gener de 1893 i era considerat «militant exaltat». En aquesta època vivia al número 20 del carrer d'Allemagne, però hi anava a buscar la correspondència al domicili de sa cosina. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en el llistat de recopilació d'anarquistes, però amb el domicili desconegut. El 14 d'abril de 1894 vivia, fadrí, al número 44 del carrer Gauthey. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran agafada de 154 anarquistes. El seu domicili, al número 45 del carrer Lafayette, va ser escorcollat per la policia i li van decomissar periòdics, cançons i un sac que contenia ferralla. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posat a disposició judicial sota l'acusació d'«associació criminal», el jutge d'instrucció demanà informació sobre la seva persona a la Prefectura de Policia, que va ser enviada el 6 de juliol d'aquell any. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lorenzo Nannini

- Lorenzo Nannini: El 6 d'agost de 1866 neix a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Nannini. Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega).

***

Plinio Nomellini

- Plinio Nomellini: El 6 d'agost de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el pintor anarquista Plinio Michele Omero Nomellini. Sos pares es deien Coriolano Nomellini, funcionari de duanes, i Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb sa família a Càller (Sardenya), on son pare havia estat traslladat, i en 1875 retornà a Liorna, on va fer estudis tècnics. En 1883 es va graduar a l'Escola Tècnica i es va matricular a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Liorna. Entre 1878 i 1884 seguí els cursos de dissenys figuratiu i ornamental impartits pel pintor Natale Betti a l'Escola Municipal de Disseny; també en aquesta escola va fer estudis amb Ferruccio Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies a una beca, va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on va estudiar amb Giovanni Fattori i va fer amistat amb els pintors macchiaioli Silvestro Lega i Telemaco Signorini, que es reunien a la Trattoria del Volturno del carrer San Gallo. El seu amic íntim de l'època fou Giuseppe Pellizza da Volpedo, que estudiava amb ell a l'Acadèmia. En 1886 participà en l'Exposició de la Societat de Belles Arts de Florència, on exposà de manera continuada fins a començaments del segle. En 1889 exposà la seva obra Il Fieno a l'Exposició Universal de París (França). En 1890 s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. A partir de 1890 començà a mostrar les seves obres en les exposicions de la Societat Promotora de les Belles Arts de Gènova i, més esporàdicament, en la «Promotrice» de Torí (Piemont, Itàlia). En 1891 participà en la I Triennal de Milà (Llombardia, Itàlia), on exposà Piazza Caricamento a Genova, que va ser adquirida per Piero Mascagni. Al seu domicili del barri genovès d'Albaro es reunien artistes i literats, majoritàriament anarquistes i socialistes, com ara Angelo Balbi, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis, Angiolo Silvio i Mario Novaro, Eugenio Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo Vernazza, etc. Aquest cenacle, que prengué el nom de «Gruppo di Albaro», reivindicava la conjunció en l'art dels valors estètics i morals. L'amistat amb pintors socialistes (Giuseppe Pellizza da Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano Previati, etc.), el coneixement de les experiències artístiques europees, fruit de la seva estada a París (França), i el contacte amb l'ambient intel·lectual i polític genovès, van influenciar la seva pintura, que passà de les formes dels pintors macchiaioli a un realisme preocupat pels esdeveniments dels proletariats rural i urbà amb connotacions dels primers impressionistes  –Il fienaiolo (1888), Il vangatore (1889), Contadina che zappa (1889), Sciopero (1889), I Mattonai (1889)–, per passar després al corrent divisionista –Sciopero (1899), Incidente in fabbrica (ca. 1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino in officina (1893), La Diana del lavoro (1893), Il Naufrago (1893), L'incidente in fabbrica (ca. 1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per Jean-François Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de tensió polèmica contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8 juny de 1894 va ser encausat, juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont, entre ells Luigi Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància llibertària en l'anomenat «Procés Pallone», muntatge policíac concebut pel superintendent romà Siro Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un retrat, i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor Telemaco Signorini. Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui va organitzar una subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar una gran quantitat d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant els cinc mesos que restà tancat a la presó genovesa de Sant'Andrea pogué realitzar els aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera artística que esdevingué una constat partir de 1903. En 1898 participà en l'Exposició de Torí i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El 6 de maig de 1899 es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de l'estètica simbolista també es reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i de crítica artística que realitzà en els periòdics progressistes que col·laborà, com ara Caffaro, L'Elettrico, Endymion, L'Era Nuova (del qual va dissenyar la capçalera), Il Laboro (del qual va redactar en 1903 el manifest), La Riviera Ligure, Lo Svegliarino, etc. Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la comarca toscana de Versilia, primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i, després, a partir de 1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El setembre de 1903 participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori i Corrado Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se celebrà a Viareggio.  Al seu voltant es va constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per Lorenzo Viani, membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua» (Delenda Carthago, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquesta època freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini, Grazia Deledda, Isadora Duncan, Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini, etc., i mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris com Alceste de Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu periòdic Il Popolo), Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres dècades del segle XX la seva pintura es caracteritzà per una ambivalència que el fa oscil·lar entre l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un simbolisme al·legòric carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i humanitari. Tot això caracteritzà les pintures relacionades amb la temàtica proletària –L'Orda (1905), Migrazione d'uomini (1905), Gl'Insorti (1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del Risorgimento –L'imbarco dei Mille a Quarto (1911), il·lustracions pels Poemi del Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les il·lustracions per a novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris o de contingut social –Il Popolo (1906); La zattera (1907); La Nuova Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a Roma, Inno a Torino, de Giovanni Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico Pea, els sues Sonetti e poemi (1910); etc.); L'arte del Sogno, enllestida en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb Galileo Chini, Edoardo De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi. En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat amb els pagesos de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i hostatjà els seus fills als quals ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi, dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera del Lavoro di Parma, mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la unió del proletariat ciutadà i pagès». També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser nomenat president de la Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on ensenyaren els seus amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells decoratius de temàtica social (Cantieri i Gente Nova) per a l'Ajuntament del barri genovès de Sampierdarena. Probablement en aquesta època és l'autor, que signa sota el pseudònim Pittore, dels articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel vitalisme de tall nietzschià, passà de posicions patriòtiques a posicions nacionalistes i fins i tot intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la inauguració del «Monumento ai Mille», al barri genovès de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni, moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1916 col·laborà en el setmanari Versilia. Settimanale socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els paràmetres estètics de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là definitivament a Florència, encara que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i l'illa d'Elba. Durant els anys vint, una certa confusió ideològica i una interpretació força superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al moviment feixista. En aquests anys col·laborà en revistes artístiques i periòdics (La Nazione, Il Telegrafo, etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit nova aetas, que mostra l'arribada a Florència dels camises negres. En 1936 morí la seva companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva minvà. Des de 1939 fins a la seva mort fou president de l'artístic «Gruppo Labronico». Plinio Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de Florència (Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després de la II Guerra Mundial, a causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut fins al 1966, quan una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al Palazzo Strozzi de Florència reivindiqués el seu lloc en la història de l'art.

Plinio Nomellini (1866-1943)

***

Foto policíaca d'Edouard Landschoot (2 de juliol de 1894)

- Edouard Landschoot: El 6 d'agost de 1867 neix al XIX Districte de París (França) el joier anarquista Edouard Landschoot. L'agost de 1893 es va presentar a les eleccions municipals per la II Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França). El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de setembre de 1953

- Adamas: El 6 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 7 d'agost– de 1869 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Sos pares, flamencs, es deien Jean-Baptiste Schaut, filador, i Marie Christine Robert, domèstica. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents), «Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i «Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció). Adamas va morir el 2 d'agost de 1953 a Lieja (Valònia).

Torquato Gobbi en una foto de la policia italiana

- Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el «Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per «distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup «Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.

Torquato Gobbi (1888-1963)

***

Elías Castelnuovo

- Elías Castelnuovo: El 6 d'agost de 1893 neix al barri de Palermo de Montevideo (Uruguai) el periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i anarquista, i després comunista i peronista, Elías Castelnuovo. Es crià en la més absoluta misèria en una família nombrosa d'origen italià –era el penúltim de 10 germans– i no acabà els estudis primaris. Des d'infant treballà en multitud de feines (pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant cirurgià, fuster, etc.) i finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i linotipista. Apallissat per un cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys fugí de casa seva i es dedicà a recórrer el país a peu com un rodamón. Després conegué un contractista que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do Sul, Uruguayana, Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a Montevideo, s'interessà pel món de la cultura (literatura, música, pintura), visità biblioteques i es matriculà l'Escola Experimental d'Art Dramàtic i, més tard, al Cercle de Belles Arts de la capital de l'Uruguai. En aquesta època freqüentà el Centre Internacional d'Estudis Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on s'introduí en el pensament llibertari. En 1912 s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on restà de per vida. A la capital argentina trobà feina en una impremta, on se li va encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de medicina; conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona amistat, i amb el temps arribà a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri edità la revista de literatura llibertària La Palestra, on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920 dirigí el suplement de La Protesta, un dels òrgans oficials del moviment anarquista argentí, publicació que abandonà arran de les seves constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i 1922 residí en precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la desembocadura del Paraná Miní, atenent els illencs i fent tasques humanitàries, especialitzant-se en treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent cures, etc.; també ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als pobladors de la zona els seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després va passar a fer de mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i delinqüents, però l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes repressius. En 1922 retornà a Buenos Aires, on començà a col·laborar en diferents revistes (Mundo Argentino, Nueva Era, etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo Boedo», format per escriptors de la família socialista (anarquistes i marxistes) i cultivadors del compromís social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta, Raúl González Tuñón, Roberto Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo Stanchina, César Tiempo, Álvaro Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme, del realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac, Anatole France, Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el lliurament dels premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic anarquista La Montaña i amb la iniciativa del director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla d'escriptors estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo, Extrema Izquierda i Los Pensadores –revista de la qual Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo Boedo» s'«enfrontà» al «Grupo Florida» que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura més preciosista, elitista, avantguardista i «europeïtzant» i aglutinà escriptors com Francisco Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah Lange, Leopoldo Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari –que començà boedo i acabà florida–, José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín Fierro –l'escriptor anarquista Roberto Arlt freqüentà els dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de Literatura» de Buenos Aires pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada l'obra inaugural del «Grupo Boedo». En 1928 es casà amb Inés Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe i María Eugenia). En aquesta època formà part dels grups Teatre Proletari i Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres seves. El juny de 1931 marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre científic alemany Jorge Nicolai, a l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb Victor Serge. En tornà a l'Argentina hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot s'intentà aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del país, cosa que no s'aconseguí gràcies a la intervenció del seu amic Liborio Justo (Lobodón Garra), fill del general Agustín Pedro Justo, aleshores president argentí. S'afilià al Partit Comunista Argentí (PCA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Bandera Roja i en El Trabajo. Fou redactor en cap del Boletín Oficial de la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual sorgí la Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto Arlt, fundà la Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942 col·laborà, amb Arlt, en Santa Fe de Hoy. A començaments de la dècada dels cinquanta, passà a ser un intel·lectual al servei del peronisme –considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i antioligarquisme del Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees polítiques– i col·laborà en Mundo Peronista, sota el pseudònim Elicás, i La Prensa, aleshores oficialista. Finalment políticament acabà en allò que es deia «esquerra nacional». En 1973 va ser nomenat doctor honoris causa i professor emèrit per la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per nombrosos autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio Sánchez, Rafael Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus escenaris (zones marginals i de marginació de les ciutats) caracteritzen la seva obra marcadament llibertària. És autor de Carne de cañón (1923 i 1930), Tinieblas (1923), Notas de un literato naturalista (1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas benditas (1926), En nombre de Cristo (1927), Los señalados (1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas. Cuentos (1931), Yo ví...! En Rusia (1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje a través de la tierra de los trabajadores. (Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras (1934), Vidas proletarias. Escenas de la lucha obrera (1934), El arte y las masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad estética (1935), Resurrección. Impresiones de una conciencia libre sobre la epopeya heroica del pueblo español (1936, novel·la dedicada a la Guerra Civil espanyola), La noria (1936), Psicoanálisis sexual y psicoanàlisis social, examen de una nueva teoría de desorientación política y económica (1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres (1971), Memorias (1974), Caña fístula (1976), Sacrificados. Cuentos de la resistencia (1988, pòstuma), entre d'altres. Elías Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de 1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de Buenos Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un Centre Cultural Elías Castelnuovo.

***

- José Bautista Marín: El 6 d'agost de 1904 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya)  –altres fonts citen erròniament el 4 d'agost de 1904 a Estación de Gaucín (Cortes de la Frontera, Màlaga, Andalusia, Espanya)– l'anarcosindicalista José Bautista Marín. Sos pares es deien Domingo Bautista i Ana Marín. Des de jovenet en el moviment llibertari. Exiliat, després de sortir dels camps de concentració francesos, milità en la Federació Local de Millau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Francisca Orellana. José Bautista Marín va morir el 5 de gener de 1977 a Millau (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Justo Boltaina Dolz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de setembre de 1991

- Justo Boltaina Dolz: El 6 d'agost de 1906 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) el militant anarquista i anarcosindicalista Justo Boltaina Dolz. Sos pares es deien Blas Boltaina i Pilar Dolz. Militant de la Confederació Nacional del Treball, fou empresonat arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Aragó. Durant la Guerra Civil fou milicià en la «Columna Durruti» fins al final de la contesa. Exiliat a França, continuà militant en la CNT de L'Avelanet fins a la seva mort. Justo Boltaina Bolz va morir el 19 de juny de 1991 a l'Hospital Pays d'Olmes de L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 d'agost

Esdeveniments

Miners de Montceau-les-Mines

- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Capçalera de l'edició de Sabadell de La Protesta

- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser Ernesto Álvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

La Protesta (1899-1902)

***

¡Luz!

- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

***

Portada d'un número de Le Mouvement Anarchiste

- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

***

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

Naixements

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Nascut en un família burgesa –son pare era advocat–, va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Foto policíaca d'Antonio Reano (1894)

- Antonio Reano: El 5 d'agost de 1859 neix a Priacco (Cuorgnè, Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Reano, també conegut com Antoine Reano o Réanno. Fuster de professió, en 1890 treballava a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Segons informes policíacs, encapçalava un grup anarquista a Lausana i era gran amic de François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb qui va compartir habitació a París (França). Instal·lat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), al carrer Treuil, va ser detingut i el 5 d'abril de 1892 expulsat de França. De bell nou a la Confederació Helvètica, s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). El setembre de 1892 sembla que era a França i a Toló (Provença, Occitània) se li va decretar la seva detenció per «cops i ferides». Segons informes policíacs, el 19 de febrer de 1894 assistí a una reunió del Grup Anarquista Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on eren presents unes 250 persones. El juny de 1894 treballava d'ebenista a Cernier (Neuchâtel, Suïssa) i, segons la policia, hauria estat denunciat a Lausana per «robatori». Detingut amb possessió d'un revòlver carregat, el 17 de juliol de 1894 el Consell Federal va decretar la seva expulsió de Suïssa. La seva fitxa figura en un registre per a la «vigilància especial» establert pel servei de policia ferroviària de fronteres francesa aixecat en 1894. El 20 de setembre de 1895 va ser detingut a Toló en un ball popular al barri del Gaz i va ser posat a disposició del procurador. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Reano (1859-?)

***

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc L'Humanité del 29 de novembre de 1918

- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari «L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari «Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup «L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de setembre de 1950

- Marcel Froget: El 5 d'agost de 1890 neix al XVIII Districte de París l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Sos pares es deien Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. El 15 de juliol de 1920 es casà al XVIII Districte de París amb Geneviève Anne Virginie Godard. Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de França, França). Cobrador de la Societé des Transports en Commun de la Région Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la Regió Parisenca), en 1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic Corporatiu i Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari general. Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per un centenar d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Son òrgan oficial fou el periòdic mensual Le Clairvoyant, el gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que aquest sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es mostrà sensible a la influència llibertària. Més tard s'establí amb sa companya Geneviève a Borgonya, on després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del moviment llibertari de la regió. Fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El novembre de 1948 va ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per «propaganda antimilitarista», pena que es va veure incrementada en l'apel·lació a tres mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va morir el 22 d'agost de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill Jean Froget també és militant llibertari.

***

- Aquilino Moral Menéndez: El 5 d'agost de 1893 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els pseudònims de Mario Guzmán i Teócrito. Era el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de la fàbrica Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va enviudà aviat; encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades, donant-li dues germanes més de la seva última esposa. Quan tenia 10 anys començà a treballar recercant carbó als enderrocs, dos anys després fou aprenent de paleta i amb 15 anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera per fer feina d'obrer metal·lúrgic. Formà part del Centre Obrer «La Justícia», on en 1911, amb José María Martínez Sánchez, fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). Després del fracàs de la vaga de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les represàlies, amb un nom fals es posà a treballar a la mina, però després pogué retornar a la seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de 1917 va ser empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any va criticar durament en el periòdic anarquista Tierra y Libertad la creació per Laureano Piñeira, secretari de la Confederació dels Metal·lúrgics de tendència anarquista, de l'agrupació política Grup Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions municipals a Gijón. Col·laborà habitualment en el diari El Noroeste de Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad Obrera criticà rotundament la línia sindical dels socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino González Mallada i José María Martínez Sánchez) a trobar feina i aquest mateixa any va ser nomenat delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries al Congrés Nacional («Congrés de la Comèdia») que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1920 participà com a delegat de La Felguera al I Congrés de la CNT d'Astúries que se celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del periòdic anarquista de La Felguera El Comunista i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta població de la CNT. En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim Teócrito, en la revista anarquista Tierra y Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional d'Astúries de la CNT i fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16 de setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb Benjamín Escobar, Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli asturià del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de l'Associació «El Horreo». Després de participar activament en la Revolució d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) d'Astúries i col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seu òrgan d'expressió La Batalla i en Tribuna Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president del Sindicat Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de la Unió General dels Treballadors (UGT). En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser detingut i empresonat per l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941 aconseguí la llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de la qual va ser nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970 participà en l'intent de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). En 1965 representà Astúries en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968 s'encarregà del transport de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà activament en diverses organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS), el Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural «Gesto» de Gijón, el Comitè de Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de març de 1975 va ser entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española (1979). El 26 d'agost de 1976 presidí el primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de La Felguera després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977 va ser nomenat vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, La Batalla, Sindicalismo i La Voz de Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia pamflets a les portes de les fàbriques. Vegetarià convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir el 16 de febrer de 1979 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i el seu enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat, constituí una impressionat manifestació de dol al qual assistiren gairebé totes les organitzacions obreres de la regió. Pòstumament, l'octubre de 2003, l'Ateneu Obrer de Gijón publicà el seu breu relat autobiogràfic sota el títol Mis memorias. Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i les cartes que creuà amb Joaquín Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).

Aquilino Moral Menéndez (1893-1979)

***

Nemesio Galve Lisbona (1937)

- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost –alguns autors citen el 18 d'agost– de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas –també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i de Le Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons –arreplegà uns 5.000 dòlars– en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista «Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

***

Salvador Sarrau Español

- Salvador Sarrau Español: El 5 d'agost de 1905 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Sarrau Español. Emigrà molt jove a Barcelona (Catalunya), on es guanyava la vida com a forner i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina, on milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930 la dictadura del general José Félix Uriburu l'empresonà i dos anys després fou expulsat. De vell nou a Barcelona, fou un destacat militant de la Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació de la CNT i fou membre de la Comissió de Defensa Confederal de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Participà activament en els jornades de resposta contra el cop militar feixista de juliol de 1936 i fou especialment actiu durant la Revolució espanyola. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs als camps de concentració de Barcarès i d'Agde. En 1939 son germà Antonio Sarrau Español, també militant anarquista, fou afusellat pels feixistes. Sota l'ocupació nazi milità a Fumel (Aquitània, Occitània) i posteriorment retornà a Catalunya, on formà part de grups clandestins antifranquistes. Acabà establint-se a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de paleta. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1970 secretari d'Organització de l'Alt Garona-Gers. Fou l'oncle del destacat militant anarquista Liberto Sarrau Royes. Salvador Sarrau Español va morir el 28 de juliol de 1987 a la Clínica du Parc de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Salvador Sarrau Español (1906-1987)

***

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

Defuncions

Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

- Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França). Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Le Père Lapurge

- Constant Marie: El 5 d'agost de 1910 mor a París (França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas.

Constant Marie (1838-1910)

***

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 5 d'agost de 1919 mor a Roma (Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Havia nascut el 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 a Ceccano (Laci, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquesta època lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà «I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 d'agost

Esdeveniments

Pelizza da Volpedo: Il Quarto Stato (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

- Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista.  Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de «comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia.

***

Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

- Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

***

Diverses capçaleres de La Pampa Libre

- Atac contra La Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.

***

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de 1934 surt a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés. Editat per les Joventuts Llibertàries, publicà articles en castellà i català. Només va poder publicar sis números a causa de la seva suspensió, probablement, arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936 reprengué la sortida amb caràcter setmanal com Vida Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI. Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i Sevilla, entre d'altres. Sortiren números fins el final de la guerra civil, encara que l'últim número conegut és el 46, del 19 de juny de 1937.

Naixements

Gustave Flourens

- Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional. El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (1894)

- Luisa Pavón Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón Muñoz, coneguda com La Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i Isabel Muñoz. Segons la policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a França, l'11 d'abril de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer elèctric Ramon Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves activitats llibertàries i retornà a la Península (Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la frontera. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Luisa Pavón Muñoz (1870-?)

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 –en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)–, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

- Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup «Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi –ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado–, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat una àmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència «Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdic Cultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències –algunes prohibides– i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons –gran amic seu que conegué a Cuba–, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

Domingo Germinal (1880-1936)

***

Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

- Otello Bellini: El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster anarquista Otello Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant col·laborà en el setmanal L'Avvenire Anarchico, on, el 26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig («Il 1º maggio 1912. La parola allà storia»). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà activament en el moviment llibertari. Després d'ascensió del feixisme al poder, sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la militància i així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial reprengué la militància plenament i participà en 1945 en la constitució de la Federació Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants (Spartaco Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946 participà en la conferència de constitució del nou grup anarquista «Combattiamo» de via Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat de la FAP al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí, entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); al III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional de Pisa, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

José Domingo Gómez Rojas

- José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família –son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista–, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad, Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) –guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores–, El vino triste –en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández–, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut, «Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) –de la qual va ser nomenat «federat honorari»–, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 –en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any– va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un «Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

***

Vasil Popov

- Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 –algunes fonts citen el 4 d'abril de 1879– neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

***

Juan Ángel Verde Odón

- Juan Ángel Verde Odón: El 4 d'agost de 1904 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya), encara que alguns diuen que havia nascut a Guadalajara (Castella, Espanya) o a Itàlia, l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ángel Verde Odón, conegut com Juan Verde, El Argentiono o El Loquito Lindo. Juan Verde, segons alguns era un pseudònim que esdevingué nom legal. Quan era molt jove emigrà a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat s'enfrontà a l'antiorganizacionisme de Severino Di Giovanni i del seu grup i va repudiar l'assassinat d'Emilio López Arango. Home d'acció, encapçalà la secretaria dels Grups de Defensa de Rosario (Santa Fe, Argentina). En 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu, s'exilià a Catalunya. A Barcelona treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935) s'integrà en els Grups de Defensa Confederal (GDC) de Barcelona, i va ser nomenat secretari dels GDC de la Federació Local de Barcelona. En 1936 fou administrador de Solidaridad Obrera. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a París (França) i mesos després es pogué exiliar a Panamà, on treballà en la construcció, arribant a ser mestre d'obres. Cap a finals de 1940 passà, amb sa companya i ses filles, a Veneçuela. A Caracas fundà amb altres companys, com ara Pedro Beltrán Guells, Pere Bargalló Cervelló, Francisco Escamilla Vera, Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), Josep Xena Torrent, etc., alguns membres de la Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV), el «Centro Cultural y de Estudios Sociales», al número 8 de l'avinguda Alameda del barri de San Bernardino de Caracas, que tenia biblioteca, sala de cinema i un centre excursionista. Formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Veneçuela, al voltant de la «Casa España», i entre 1959 i febrer de 1978 dirigí, amb Vicente Sierra Ruiz, Solidaridad Internacional Antifascista de Venezuela. Boletín de Información. En 1959 formà part del grup anarquista «Errico Malatesta» i edità, amb Pablo Benaiges, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Alberto Espiés Sanz, Eusebio Larruy, Francisco Portela, Vicente Sierra Ruiz i altres llibertaris contraris al politicisme de José Expósito Leiva i el seu Partit Llibertari (PL), el periòdic Simiente Libertaria. Órgano del Grupo Libertario «Errico Malatesta» (1959-1961), el qual dirigí i que s'oposà a la reunificació confederal. En 1963 fou secretari de Propaganda dels Grups de Defensa Confederals (GDC) veneçolans i fou responsable del seu Boletín de los Grupos Confederales (1969-1978). En aquests anys treballà com a corrector d'impremta en la revista Momento, on col·laborà amb molts de pseudònims, i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Membre de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), entre 1969 i 1978 s'encarregà del Boletín AIT. Formà, amb Floreal Castilla, segons uns, i amb Josep Xena Torrent i Francisco Portela, segons un altres, un grup d'afinitat. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Boletín AIT, Boletín de los Grupos Confederales, Simiente Libertaria, etc. Juan Ángel Verde Odón va morir el 5 de febrer de 1995 a Caracas (Veneçuela).

Juan Ángel Verde Odón (1904-1995)

Continua...

---