Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 19 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de l'Égalité

- Surt L'Égalité: El 19 de desembre de 1868 –encara que a la capçalera posi el 16 de desembre– surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número (espècimen) de L'Égalité. Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de la Suisse romande. Portava l'epígraf «No hi ha drets sense deures, ni deures sense drets». Era successor de La Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada per Charles Perron i redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar Jean-Philippe Becker, Amédée-Benjamin Combault, César De Paepe, Johann George Eccarius, Carlo Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon, Nicolas Outine, Albert Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel, Eugène Varlin i Pierre Waehry, entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la Federació Suïssa de Parla Francesa de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es produí l'excisió d'aquesta federació i L'Égalité esdevingué l'òrgan d'expressió del grup aliancista. Després d'una interrupció entre el 4 d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta publicació reaparegué entre gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la redacció aleshores esdevingué antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una edició facsímil.

***

Un exemplar de La Guerre Sociale de 1914 (època ultranacionalista)

- Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.

***

Cartell de la conferència de Faure

- Conferència de Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al Teatre Chave, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una conferència «pública i contradictòria» del pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres temes van ser els centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les anomenades «Lleis perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des del franc al mig franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola llibertària de Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola amenitzaren amb un concert la vetllada.

***

L'atemptat contra Elizalde segons La Vanguardia del 20 de desembre de 1919

- Atemptat contra Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers Bailén i Còrsega, a prop del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus disparen sobre l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica d'automòbils. En aquest atemptat Elizalde resultà il·lès, però el xofer del cotxe, l'obrer Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia acusà els anarquistes Ramon Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa Elizalde d'aquest atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any. L'enterrament de l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran manifestació burgesa i empresarial contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les autoritats polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.

Naixements

Fritz Kater (ca. 1920)

- Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrata Magdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir.

***

Foto policíaca de Jean Perrot (2 de juliol de 1894)

- Jean Perrot: El 19 de desembre de 1861 neix a Tula (Baix Llemosí, Occitània) l'anarquista Jean Perrot. Era fill de Léger Perrot, jornaler, i de Jeanne Mugnier. Sabater de professió, el 18 de novembre de 1882 va ser cridat a files i integrat en el 38 Regiment de Línia, però en 1886 va ser passat a la reserva. Des de 1892 vivia al número 168 del l'avinguda de Clichy de París (França). L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat, sense èxit, per la policia i va ser detingut en una gran agafada de la policia juntament amb altres 154 anarquistes. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posteriorment visqué temporades a Bois-Colombes (Illa de França, França). El 5 d'agost de 1905 va ser llicenciat de les obligacions militars per «artritis del genoll esquerre». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nicolas Stoïnov

- Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència –va morir amb 101 anys– no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse, «Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia, Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

Nicolas Stoïnov (1862-1963)

***

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

- Oscar Petzold: El 19 de desembre de 1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista Oscar-Guillaume Petzold. Sos pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de professió, en 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la desaparició de Léopold Debruyne apareguda en el diari de Lilla L'Écho du Nord del 12 de desembre de 1937

- Léopold Debruyne: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Léopold Debruyne. Era fill de Jean-Baptiste Debruyne, teixidor belga, i d'Stéphanie Bové, domèstica. Militant anarquista, es guanyava la vida treballant com son pare de teixidor i posteriorment es dedicà al muntatge de cadenes. En 1895 va ser cridat a files, però va ser dispensat de fer el servei militar per fill major de vídua. El 28 de desembre de 1895 va ser condemnat pel Tribunal de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a 10 dies de presó per «trencament de tanca i ultratges envers un agent». El 29 de gener de 1896 es va decretar la seva expulsió de França per «anarquista», però sembla que finalment no es va portar a terme. El 13 de novembre de 1897 va ser integrat en el 43 Regiment d'Infanteria i l'1 de novembre de 1899 va ser enviat a la reserva activa. El 5 de setembre de 1904 va ser detingut a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) quan intentà impedir l'arrest de son germà Arthur Debruyne i va ser acusat d'agressió a dos agents. Entre el 15 de setembre de 1914 i el 29 de gener de 1919 va restar a l'exèrcit fent la campanya contra Alemanya. El 5 de desembre 1937 va desaparèixer al canal de l'Aire de La Basée (Nord-Pas-de-Calais, França) i sembla que va caure accidentalment a l'aigua.

***

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de maig de 1902

- Pierre Degreef: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el propagandista anarquista Pierre Degreef. Sos pares es deien Jean Baptiste Degreef, ensinistrador belga, i Jeanne Marie Hanssens. A finals dels anys 1890 destacà dins del moviment anarquista de Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou acusat per la policia d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant la primavera de 1898 visità a Londres André Philippe, antic gerent del periòdic La Cravache refugiat a Anglaterra. Entre la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on venia Le Libertaire i participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre el 4 i el 5 d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois). Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat abstencionista i entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou l'impressor-gerent de La Petite Feuille Anarchiste, publicació de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25 d'agost d'aquell any, imprimí La Feuille Anarchiste, que tirava entre 5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de juny de 1902 va fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada «Le parlementarisme et les anarchistes». Milità en el Sindicat del Teixit, el qual tenia la seu al Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses xerrades. El desembre de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article antimilitarista publicat en Le Libertaire, però en l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de presó amb aplaçament per la Cort d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais, França). Entre 1903 i 1904 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. A començament de 1905 abandonà Roubaix per a treballar per a una fàbrica de màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó pel robatori de la caixeta d'almoines de l'església de Saint-Antoine de Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre següent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Casas Moya apareguda en el periòdic parisen Solidaridad Obrera de l'11 de maig de 1961

- José Casas Moya: El 19 de desembre de 1887 neix a Gaucín (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Casas Moya, conegut com El Viejo de Málaga. Sos pares es deien José Casas i Josefa Moya. Militant anarquista, s'hagué d'exiliar a França, on participà en el moviment llibertari. José Casas Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França).

***

Retrat de Salvatore Zumpano dibuixat per Ralph Chaplin (Bingo) el 7 de març de 1918 a la preso del comtat de Cook

- Salvatore Zumpano: El 19 de desembre de 1888 neix a San Nicola dell'Alto (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Salvatore Zumpano. Sos pares es deien Vincenzo Zumpano i Vittoria Turano. Es va graduar d'electricista en una escola industrial de Cosenza (Calàbria, EUA). El desembre de 1913 emigrà als Estats Units i acabà instal·lant-se a Old Forge (Pennsilvània, EUA), on treballà de jornaler i de professor d'italià. En 1914 s'afilià al sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i esdevingué un dels organitzador d'aquest entre els miners locals. En 1916 s'establí a Youngstown (Ohio, EUA), on participà activament en la campanya de defensa del sindicalista anarquista Carlo Tresca, detingut arran de la vaga a Mesabi Iron Range (Minnesota, EUA). De bell nou a Old Forge, va obrir una petita llibreria en una mena de barraca. El 3 de juny de 1917 va ser detingut a Old Forge per participar en la campanya contra de detenció del sindicalista anarquista Carlo Tresca, per distribuir manifests antimilitaristes i per possessió de 70 quilos de pes en llibres subversius i anarquistes –en realitat havia llibres de tota mena (Victor Hugo, Jules Verne, La Biblia, etc.)–, la majoria en italià, per a vendre entre els companys, a més de trobar-li un sobre amb uns grams de les cendres de Joe Hill, membre dels IWW executat en 1915; també se li va acusar de ser subscriptor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i d'haver violat la llei nord-americana sobre el reclutament obligatori. Se li va posar una fiança de 15.000 dòlars. Jutjat el 13 d'agost de 1917 amb altres 165 companys wobblies, va ser condemnat a un any de reclusió, que purgà a la presó del comtat de Lackawanna (Pennsilvània, EUA). Posteriorment va ser processat segons la Llei d'Espionatge en un judici federal contra els IWW a Chicago (Illinois, EUA) i traslladat a la presó del comtat de Cook (Illinois, EUA), però el seu cas va ser sobresegut després de sis mesos perquè no era membre dels IWW en el moment d'entrar als EUA. El 15 d'agost de 1918 va ser posat en llibertat, però va ser detingut immediatament per les autoritats d'immigració per a la seva expulsió. El 3 de juliol de 1919 va ser deportat cap a Itàlia, on arribà el 27 de juliol. S'establí a Crosia (Calàbria, Itàlia), on sembla abandonà la militància política. En 1937 va ser esborrat de la llista de subversius i, segons les autoritats, «participava activament en tots els actes patriòtics i celebracions feixistes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Salvatore Zumpano (1888-?)

***

Senya Fléchine (autoretrat)

- Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

***

Foto antropomètrica d'Amadeu Costa Carrera (1917)

- Amadeu Costa Carrera: El 19 de desembre de 1896 neix a Camprodon (Ripollès, Catalunya) l'anarquista Amadeu Costa Carrera. Sos pares es deien Miquel Costa i Paula Carrera. Emigrà a Montevideo (Uruguai) i a principis de 1917 hi retornà amb dos companys (Roberto Gaggero Marini i Bernardino Gómez González), establint-se a Barcelona (Catalunya). Després de dos mesos a la capital catalana, sense feina, el 27 d'abril de 1917 tots tres creuaren clandestinament la frontera per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Els tres treballaren durant un mes amb el propietari Sabardeill de Vilanava d'Arribèra (Llenguadoc, Occitània), on el 2 de maig Amadeu Costa Carrera va fer la declaració d'estrangeria a les autoritats franceses. Posteriorment, el juny d'aquell any, treballà com a empleat de comerç per a l'empresari de teixits Morel de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta època vivia al número 10 del carrer Queya de Perpinyà i va ser fitxat per la policia d'aquesta ciutat com a «individu intel·ligent que professa les idees anarquistes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Juan Santiago Murcia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de setembre de 1983

- Juan Santiago Murcia: El 19 de desembre de 1902 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Miguel Santiago Murcia. Sos pares es deien Juan Miguel Santiago i Dolores Murcia. Paleta de professió, en la dècada dels trenta milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i es mostrà força actiu al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). A principis de 1931 va ser tancat al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. El 10 de març de 1932 des de la Presó Model barcelonesa signà el manifest contra Ángel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. Va ser detingut a Barcelona per la seva participació en la revolució anarquista de gener de 1933. L'1 de febrer de 1935 va ser detingut juntament amb Félix Estrada Sierra i durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar armes, explosius i documentació relativa al Comitè Pro Presos; processats ambdós per aquests fets, el 22 de juny de 1935 va ser condemnat a sis anys i vuit mesos i un dia de presó per tinença d'explosius i son company a 12 anys de presó per dipòsit d'explosius. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrola com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i lluità al front d'Osca. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en les Federacions Locals de Marsella (Provença, Occitània) i de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Juan Santiago Murcia va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1983 a l'Hospital de Riam (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat al cementeri de Clarmont d'Alvèrnia.

Juan Santiago Murcia (1902-1983)

***

Brunone Gambino

- Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

***

Joan Pinos Molinas

- Joan Pinós Molinas: El 19 de desembre de 1908 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Marià Pere Pinós Molinas. Sos pares es deien Joan Pinós Maymí, llaurador, i Dolors Molinas Batlle. Treballava en una fàbrica de taps de suro de Palafrugell i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Era cunyat de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Representà Palafrugell en el Ple Regional de la CNT de març de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. Sortí del camp per a treballar com a obrer agrícola a granges de la regió. Posteriorment s'instal·là a Borionac de Mirandòl (Llenguadoc, Occitània), on, sense renunciar a les seves conviccions llibertàries, deixà de militar. Sa companya fou Rosa Bosch. Joan Pinós Molinas va morir el 6 de maig de 1974 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Pinós Molinas (1908-1974)

***

Gabriel Binimelis Castell

- Gabriel Binimelis Castell: El 19 de desembre de 1909 neix al barri del Molinar de Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Gabriel Binimelis Castell. Fill d'una família llibertària, son pare, Jaume Binimelis Rotger, va ser un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, ben igual que son padrí, Gabriel Binimelis Cervera, i sa mare es deia Maria Ignàcia Castell Guarros, i tingué cinc germanes (Margarita, Maria Ignàcia, Magdalena, Carme i Àngela) i dos germans (Ramon i Josep). Va estudiar amb els jesuïtes, per influència de sa mare, ferventment catòlica. Quan encara era adolescent, emigrà a Barcelona (Catalunya), on son pare va obrir un comerç a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Esdevingué obrer de la construcció i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 15 de juny de 1928 es casà a Santa Coloma de Gramenet amb l'anarcosindicalista María Asunción García Navarro, amb qui tingué dues nines María Josefa Rufina i Magdalena Binimelis García. Posteriorment muntà una xurreria ambulant. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser enviat a Aragó com a agent dels Serveis Especials del Comissariat d'Ordre Públic d'Aragó. Després de la dissolució del Consell d'Aragó, va integrar-se, com a capità d'Informació, en la 133 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per José Logroño Larios. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. Posteriorment s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions occitanes (Avinhonet, Le Haugar, etc.). En 1942 va ser un dels responsables del 513 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) de Muret (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en la Resistència, organitzant en 1943 un maquis a l'Alta Garona. Participà especialment en l'evasió i alliberament d'internats espanyols del camp de Noé i en nombroses accions de sabotatge. En 1944 se celebrà al seu domicili l'anomenat «Ple de Muret» de la clandestina CNT. Després de la II Guerra Mundial va ser condecorat amb la «Creu del Combatent Voluntari» i amb la «Legió d'Honor» per les seves accions en la Resistència, però va rebutjar aquestes condecoracions argumentant que només havia fet el seu deure; mai no va voler naturalitzar-se francès. En aquests anys va ser un dels organitzadors de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya i sa filla María fundà un trio artístic que, fins al maig de 1947, recorregué França recaptant fons per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Creà una empresa de la construcció on treballaren una dotzena d'assalariats. Va ser amic íntim d'Alfons Martorell i de Joan Sans Sicart. Gabriel Binimelis Castell va morir el 27 d'agost de 1997 al seu domicili de Fontsòrbas (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

Asunción García Navarro (1912-1999)

***

Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 7 de setembe de 1978

- Francisco Ramiz Sopena: El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Sos pares es deien Francisco Ramiz Oncins i Josefa Sopena Casasnovas. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts altres joves de Montsó (Antonio García Barón, Hipólito Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la «Columna Durruti», formació en la qual lluità durant tota la guerra un cop militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'establí a Montalban.Sa companya fou Pilar Pallarès Solano. Francisco Ramiz Sopena va morir, després d'anys de malaltia, el 27 de juny de 1978 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània). 

***

Luis Lizán Pérez

- Luis Lizán Pérez: El 19 de desembre de 1915 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Lizán Pérez, conegut com Perenas. De família confederal, son pare Luis Lizán era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació, amb son germà Braulio, milità de molt jove en el sindicat anarcosindicalista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble ocupat per les tropes franquistes i es pogué amagar a les muntanyes de Zuera fins el 6 d'agost quan pogué arribar a la zona republicana a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) formant part d'una expedició de cinc-cents evadits. Lluità tota la guerra en el Batalló «Paso a la Idea» de la 28 Divisió «Ascaso», formant part d'un dels seus grups de guerrillers-dinamiters que realitzaven incursions rere les línies franquistes per a portar a terme sabotatges, tasques d'informació i rescats de companys antifeixistes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, on passà un any. Un cop lliure, retornà als seu poble natal i va ser destinat al Batalló de Treballadors Forçats d'Errenteria (Guipúscoa, País Basc), d'on desertà el 2 de març de 1942 juntament amb altres tres companys. Després de 17 dies de travessia, ajudats per pastors navarresos, passaren a Aragó, estant-se pel Vedado de Zuera, la Sierra de Guara i els Pirineus aragonesos, perseguits sempre per la Guàrdia Civil. Un cop desfet el grup, els dos llibertaris del grup, Juan Antonio Lacima i Luis Lizán, retornaren a les muntanyes de Zuera, on establiren una base guerrillera juntament amb Hilario Gracia Marín. Després de sis mesos de resistència, són tirotejats per la Guàrdia Civil i Hilario Gracia va ser ferit i Juan Antonio Lacima detingut i torturat. Clandestinament Luis Lizán i Hilario Gràcia van ser portats a Saragossa i el setembre de 1942 enviats per ferrocarril a Lleida (Segrià, Catalunya). Ajudats per dos companys de Zuera, Francisco Lacruz Guallar i Mariano Ardeo Pardo, també clandestins i amb identitats falses, s'instal·laren a Gimenells-Alpicat (Segrià, Catalunya). En 1944 donaren aixopluc a cinc militants confederals fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya) que estaven condemnats a la pena de mort. Descoberts, van ser tirotejats i s'amagaren en un lloc segur i en contacte amb Luis Begué van ser introduïts a Barcelona amb el suport dels companys barbers de la plaça Catalunya. De tornada a Lleida Luis Lizán i sa companya Victoria Romé Nivela seguiren actuant en la resistència, mentre ell treballava en l'agricultura i en les mines de carbó. Mantingué contacte amb els resistents d'Osca Pascual Otín Samper, Máximo Fonseca i Pedro Navarro. En un intent de detenció va ser ferit a l'esquena, però aconseguí salvar-se i sanat per la xarxa clandestina confederal lleidatana. Després de cinc anys de resistència armada s'exilià a França juntament amb sa companya, entrant clandestinament el 27 d'octubre de 1947 al Principat d'Andorra. Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà al seu poble i deixà escrits uns escrits autobiogràfics sota el títol Mi modesta experiencia en la resistencia al régimen dictatorial del general Franco. El seu testimoni va ser recollit en el llibre en dos volums Rueda, rueda, palomera. Recuperando la memòria històrica y oral de Zuera (2008), de Raúl Mateo Otal i Luis Antonio Palacio Pilacés. Luis Lizán Pérez va morir el 5 de maig de 2009 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

Josep Roig Lladó

- Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1914– neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Sos pares es deien Pau Roig Alzamora, jornaler, i Teresa Lladó Musset. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel Navarro Elcacho, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al seu domicili del Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).

Continua...

---