Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Progrès

- Surt Le Progrès: El 18 de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de Le Progrès. Organe des démocrates loclois, primera publicació anarquista de Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de 1869, portarà el subtítol d'«Organe socialiste» i tindrà una periodicitat bimensual, i setmanal a partir del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la capçalera portava l'epígraf: «Tot per al poble i pel poble». Fou el periòdic oficiós de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el responsable de la redacció va ser James Guillaume. Els seus principals col·laboradors foren Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James Guillaume, Benoît Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel. Polemitzà fortament amb el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42 números, l'últim el 2 d'abril de 1870.

***

"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

- «Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una «batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.

***

Capçalera de Siete

- Surt Siete: El 18 de desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic número de la publicació anarquista Siete, periòdic de l'Assemblea de Solidaris/es amb Grècia. Aquest butlletí sorgí per donar compte de l'agitació revolucionària sorgida al país hel·lènic arran de l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de la policia. També hi trobem articles sobre la repressió policíaca a l'Estat espanyol. Els articles es publicaren sense signar.

Naixements

Necrològica d'Édouard Aragon apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de setembre de 1913

- Édouard Aragon: El 18 de desembre de 1860 neix a Seta (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Paul Édouard Aragon. Sos pares es deien Jean Aragon, treballador de la «Compagnie du Chemin de Fer de Lyon à la Méditerranée», i Françoise Pagès. Abans de la Gran Guerra fou el principal representant de l'anarquisme a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). Vivia al número 24 de la plaça Marché des Trois Six de Pesenàs. Rellotger de professió, a l'aparador del seu taller i botiga aferrava cartells revolucionaris. Destacà com a organitzadors de reunions públiques llibertàries a Pesenàs i s'encarregà de la distribució de manifests antireligiosos i antimilitaristes a la zona. A partir de la tardor de 1904 fou l'animador de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Quan les eleccions, penjava a la seva botiga cartells i objectes per burlar-se dels candidats. Una vegada, quan un regiment passà per la seva localitat, tancà la seva rellotgeria i penjà una pancarta que deia: «Tancat pel pas de tropes. Aquí els vius no entren amb eines de mort». A principis de 1906, durant una passada de tropes per la zona, rebutjar allotjar militars al seu domicili, fet pel qual va ser tancat a la presó Saint-Nazaire de Besiers (Llenguadoc, Occitània), on la seva salut, ja malmenada, es ressentí. Va ser processat en diverses ocasions, com ara l'estiu de 1907, a resultes del cartell «Gouvernement d'assassins!», de la Confederació General del Treball (CGT), que havia aferrat a la seva botiga i que substituïa cada vegada que la policia el requisava. Patí l'hostilitat d'una part de la població reaccionària. A les eleccions municipals de 1912 es presentà com a candidat abstencionista. Al final de sa vida s'instal·là a Tunis, on treballà de jornaler i vivia al número 1 del carrer Soudan. Édouard Aragon va morir el 26 d'agost de 191 a l'Hospital Civil Francès de Tunis (Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia). El periòdic Le Libertaire li va retre un homenatge en una necrològica publicada en el número del 20 de setembre de 1913.

***

Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)

- Jean Battola: El 18 de desembre de 1862 neix a Portovenere (Ligúria, Itàlia) el sabater anarquista Giuseppe Giovanni Battolla, més conegut per les seves versions francesa Jean Joseph Battola i anglesa John Battola, i que va fer servir els pseudònims Deognaviety i Deoganoff. Sos pares es deien Camillo Battolla i Luisa Dejani. Emigrat a França, el 7 de febrer de 1891 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats anarquistes. Cap octubre de 1891 es refugià a Anglaterra i a Londres visqué a Fitzroy Street i a Charlotte Street. Va ser implicat en el «Cas Wasall», detingut i acusat de «fabricació d'explosius», arran de la detenció el 6 de gener de 1892 del grup anarquista Walsall Socalist Club (WSC, Club Socialista de Walsall), de Wasall (West Midlands, Anglaterra), creat pel confident de la policia francesa Auguste Coulon (Pyatt). El 4 d'abril de 1892 va ser condemnat per l'Audiència d'Stafford (Staffordshire, Midlands de l'Oest, Anglaterra) a 10 anys de treballs forçats juntament amb Frederick Charles Slaugther (Fred Charles) i Victor Cails, mentre que Joseph Thomas Deakin en va ser penat amb cinc anys. Altres dos membres del grup anarquista de Walsall, John Westley i William Ditchfield, van ser absolts. En sentir la sentència, Battola digué que tot era un muntatge, arengà el tribunal en francès i acabà el seu discurs cridant «Visca l'anarquia, futur de la humanitat, lligam d'unió entre tots els éssers humans!». El maig d'aquell any, David Nicoll, secretari del Comitè de Suport, inculpat per «conspiració», en va ser condemnat a 18 mesos per haver publicat en The Commonweal un article on feia costat els seus companys, i Charles Mombray, també membre d'aquest comitè, en va ser absolt. Battola, que no parlava ni una paraula d'anglès, va ser acusat de ser l'autor d'una carta signada Degnai, adreçada a Victor Cails, a qui no coneixia, la qual contenia l'esquema d'una bomba. En 1894 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres francès. Des de la presó mantingué correspondència amb l'escriptor anarquista Edward Carpenter. Recobrà la llibertat en 1899. Posteriorment diversos inspectors de policia reconegueren que el «Cas Walsall» havia estat un muntatge policíac. Curiosament, Josephine Barthelemy, esposa de Battola, va rebre, quan son company ja era lliure, cinc lliures el 17 de desembre de 1902 i dues lliures més l'11 de febrer de 1903 d'un agent de la Secció Especial d'Scotland Yard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca de Giuseppe Barbaglia (1894)

- Giuseppe Barbaglia: El 18 de desembre de 1867 neix a Cuggiono (Llombardia, Itàlia; actualment pertany a la ciutat metropolitana de Milà) l'anarquista Giuseppe Ambrogio Barbaglia. Sos pares es deien Giorgio Barbaglia i Rosa Merlo. Es guanyava la vida treballant de pintor decorador i va estar fitxat com a anarquista a Itàlia. El juny de 1889, després de desertar, passà a França. Entre 1889 i 1891 visqué a Lió (Arpitània), on treballà amb el tender Grasso. El 6 de març de 1890 va ser detingut a Lió, juntament amb Pietro Ozelle, per haver ferit amb navalles Herni Moratille en una baralla; jutjat per aquest fet, el 10 de juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a sis mesos de presó per «cops i ferides» i el 23 de desembre d'aquell any es va decretar la seva expulsió. La policia francesa el considerava «anarquista militant d'acció». Després d'un temps a Itàlia, retornà de bell nou a França, en 1891 va ser novament detingut a Lió; jutjat, va ser condemnat a dues penes de 15 dies de presó i expulsat. El maig de 1893 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballà de pintor per a un tal Jourmelle. Posteriorment s'instal·là a Menton (País Mentonasc, Occitània), on treballà de pintor per a un tal Amy, i visqué a Ròcabruna Cap Martin (Provença, Occitània) al domicili d'un tal Calandri. L'1 d'agost de 1894 el seu domicili de Carnier, a La Túrbia (Provença, Occitània), va ser escorcollat. Aquest mateix mes, segons informes policíacs, estaria treballant a Vintimiglia (Ligúria, Itàlia) i estaria allotjat al Restaurant des Voyageurs de Mònaco. Passà una temporada al Principat de Mònaco, on treballà per a un empresari de pintura del barri de La Condamina, on es relacionà amb l'anarquista Alfredo Jules Orsini (Franchetti) i on segons la policia francesa hauria participat en un complot. L'11 de desembre de 1894, venint de Mònaco, va ser detingut a Niça per «vagabunderia» i el 27 de desembre de 1894 se li va decretar una nova expulsió. Jutjat, el 19 de gener de 1895 va ser condemnat a un mes de presó per «infracció del decret d'expulsió». En 1895 estava a Cuggiono sota vigilància de la policia italiana que el considerava «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Giuseppe Barbaglia (1867-?)

***

Notícia de la condemna de Noélie Besse apareguda en el diari de Brageirac La Progrès de Bergerac et de la Dordogne del 5 de febrer de 1927

- Noélie Besse: El 8 de desembre de 1872 neix a La Forêt (Caissac, Aquitània, Occitània) l'anarquista Marie Besse, més coneguda com Noélie Besse. Era fill dels conreadors Jean Besse (Tonnerro) i Marie Delago. Es guanyava la vida treballant de conreadora i de jornalera. Estava casada amb un tal Augeyrolles o Augerolle. El gener de 1927 va ser processada a Brageirac (El Perigord, Aquitània, Occitània) per «ultratges a agents de la força pública, escàndol i ús d'un ganxo» i el 3 de febrer de 1927 va ser condemna pel Tribunal Correccional de Brageirac a dos dies de presó, amb llibertat provisional, i 50 francs de multa per «ultratges a agents en l'exercici de les seves funcions». En aquesta època treballava de conreadora a Lamouthe (La Móngia e Sent Martin, El Perigord, Aquitània, Occitània). Entre 1928 i 1932 estava subscrita al periòdic Le Libertaire i en 1935 a La Revue Anarchiste. En els anys trenta formà part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i va fer costat el seu òrgan d'expressió Voix Liberaire. S'encarregava de distribuir pels mercats fulles de les organitzacions anarquistes. La policia la considerava amb les facultats mentals disminuïdes. Noélie Besse va morir durant la II Guerra Mundial.

***

Foto antropomètrica de Pietro Perruchon

- Pietro Perruchon: El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre  1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un «violentíssim» article titulat «Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França).

Pietro Perruchon (1885-1967)

***

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

- Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. Sos pares es deien Enrico Garinei i Concetta Bellatalla. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale, L'Internazionale, La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el «Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns números únics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

***

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 4 de gener de 1923

- Pierre Gouzien: El 18 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 18 d'abril– de 1889 neix a Lambézellec (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Gouzien. Sos pares es deien Yves Marie Gouzien i Marie Jeanne Le Verge. En 1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest (Bro Leon, Bretanya) i acabà la seva carrera com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923 reemplaçà el comunista Émile Carn en la secretaria del Sindicat dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Brest i col·laborà en el periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) Le Syndicaliste du Finistère. Arran de la publicació en el número 1 de Le Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos de presó, juntament amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen, exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva de la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), esdevenint tresorer de la Federació Unitària dels Serveis Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Casat amb Marie Claudine Morizur, fou pare d'una filla. Pierre Gouzien va morir el 17 de febrer de 1942 a Landivisiau (Bro Leon, Bretanya) –algunes fonts citen erròniament Brest (Bro Leon, Bretanya).

***

Necrològica de Marius Parsonneau apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 21 de febrer de 1980

- Marius Parsonneau: El 18 de desembre de 1891 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marius Adrien Parsonneau. Sos pares es deien François Victor Parsonneau i Adrienne Loetitia Renaud. En 1911 començà a militar en la Confederació General del Treball (CGT), però s'enfrontà a les tendències reformistes i polítiques i abandonà l'organització. Després de la Gran Guerra participà en el grup anarquista de La Rochelle, format majoritàriament per funcionaris de l'Estat i en el qual no acabà de sentir-se bé. Abocat a l'estudi, aconseguí una solida cultura i creà una important biblioteca. També fou candidat abstencionista per al departament francès de Charente Marítim en les eleccions i Aristide Lapeyre s'encarregà de la seva «campanya electoral». Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, editat a Bordeus (Aquitània, Occitània), i va fer costat econòmic La Revue Anarchiste. Destacà per la seva hospitalitat i generositat, albergant a casa seva, al carrer Petit Marseille de Pont des Salines de La Rochelle, nombrosos companys de passada (E. Armand, Bally, Cyrano, Aristide Lapeyre, Albert Libertad, Louis Louvet, Pierre Rousseau, etc.). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou un dels primers anarquistes a ser internat a la colònia penitenciària de l'Illa de Ré i posteriorment en un camp de concentració del departament de Corresa, on restà molts de mesos. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1948 va ser nomenat secretari del grup local de La Rochelle de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i creà una biblioteca circulant. En aquest any col·laborà en Le Libertaire. En aquesta època es dedicà a la cria de coipús i, a començament de la dècada dels cinquanta, sembla que passà alguns mesos al Paraguai. Sa companya fou Léopoldine Marie Hilairine Camille Fabarez. Marius Parsonneau va morir el 25 de setembre de 1978 –algunes fonts citen erròniament 1979– a l'Hospital General de La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Herman Frank

- Herman Frank: El 18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia) l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista Herman Frank, també citat com Herman Franck. Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on es va veure fortament influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats Units. Entre 1940 i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme. A començament dels anys cinquanta col·laborà en el periòdic rus Delo Truda editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i d'altres institucions històriques i d'estudis judaics. És autor d'obres i estudis sobre història del judaisme i sobre el moviment cooperativista, com ara Drei yor fun Bialistoker konsum-kooperatsie (1915-1918) (1918), Grikhishe kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks. Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un bavegungen bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime» (1951), Natsionale un politishe bevegung bay Yidn in Bialystok (1951), Anarchism and the jews (1954, pòstum), Geklibene shriften (1954, pòstum), etc. Herman Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac de cor.

Herman Frank (1892-1952)

***

Enrico Crespi

- Enrico Crespi: El 18 de desembre de 1897 –algunes fonts citen el 30 de març de 1891– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de «greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel qual va ser denunciat per «incitació a l'odi de classes». Participà activament en els motins de 1927 i el juny de 1928 passà clandestinament a França. En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) treballà com a mecànic en un garatge i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella (Provença, Occitània) gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia –possiblement en aquesta època es trobava a Espanya– a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió (Arpitània), participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i, davant el perill d'una expulsió, marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participà, com a tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar (Aragó, Espanya) on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico Crespi va morir el 24 de novembre de 1973 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Clara Prat Coll, Dolors Prat Coll i Carlos Fernández Medrano.
Camp de concentració de Magna-Laval (1940)

- Clara Prat Coll: El 18 de desembre de 1897 neix a Sant Ferriol (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Clara Prat Coll. Sos pares es deien Josep Prat, carreter, i Maria Coll, i tenia quatre germans (Dolors, Joan, Josep i Rita). Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare i la seva vida, de naturalesa malaltissa, a més de sord-muda, restà lligada a la de sa germana petita Dolors Prat Coll, destacada militant anarcosindicalista. Es va criar amb sa família a Ripoll (Ripollès, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, amb el triomf franquista, passà a França amb sa germana Dolors i l'infant de cinc anys Carlos Fernández Medrano, refugiat madrileny que la família tenia acollit. Ambdues van ser internades al camp de concentració de Magnac-Laval (Llemosí, Occitània). El febrer de 1940 el govern francès ordenà que retornessin a l'Espanya franquista les dones i els infants no acompanyats per un familiar masculí. Carlos va ser reclamat per sa família madrilenya i elles dues tornaren a Ripoll. Davant la imminència de la seva detenció, Dolors aconseguí escapar i, després de dos mesos amagada a Barcelona, passà, el 15 de maig de 1940, a França, travessant clandestinament els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Clara va ser enviada a treballar de minyona, gairebé com a esclava, a un mas de Vallfogona de Ripoll (Ripollès, Catalunya). Finament, en 1953, sa germana aconseguí que passés a França i que les dues germanes es poguessin reunir. Clara Prat Coll va morir el 20 de setembre de 1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Clara Prat Coll (1897-1970)

***

Yvonne Lhuillier (1947)

- Yvonne Lhuillier: El 18 de desembre de 1901 neix a Pouldouran (Bro-Dreger, Bretanya) l'anarquista i sindicalista, i després socialista, Yvonne Jeanne Joséphine Romain, més coneguda com Yvonne Lhuillier. Era filla natural de Marcel Romain i de la domèstica Jeanne Louise Gabrielle Méderlet, i va ser reconeguda per la parella el 28 de desembre de 1901, però sense matrimoni. D'antuvi treballà d'estenodactilògrafa, però després esdevingué perruquera. El 22 de març de 1921 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb l'empleat anarquista Jean-Gabriel Lhuillier. En aquesta època vivia al número 33 del carrer Pasteur de Saint-Ouen. Posteriorment la parella regentà un saló de perruqueria a Niça (País Niçard, Occitània). En 1924 va ser fitxada per la policia i, segons aquesta, era l'organitzadora de reunions amb destacats anarquistes (Jeanne Humbert, Sébastien Faure, etc.). Segons els informes policíacs era «molt violenta, força agressiva i a més a més antimilitarista i propagandista de les teories d'anticoncepció». Acostada amb son company al moviment comunista, la parella en va ser exclosa per «trotskista». En els anys trenta a la seva perruqueria de Niça es reunia setmanalment el Grup d'Estudis Socials (GES). Posteriorment la parella s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i en 1936 era secretària de la Secció Femenina de Niça d'aquesta organització. El setembre de 1947 va ser nomenada secretària general de la Cambra Sindical de Mestres-Artesans Perruquers de Niça i dels Alps Marítims en el XXIII Congrés Nacional de Perruqueria celebrat a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Yvonne Lhuillier va morir el 4 de març de 1960 a Alforville (Illa de França, França).

***

Victoriano Crémer en els anys republicans

- Victoriano Crémer: El 18 de desembre de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1906– neix al carrer Barrio Gimeno de Burgos (Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i militant anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Fill d'una família nombrosa molt humil, sos pares es deien Teodoro Crémer, treballador de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, i Benita Alonso. La seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i Lleó. Quan tenia 10 anys es traslladà definitivament amb sa família a Lleó, on estudià al Cercle Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys publicà el seu primer poema en el setmanari La Crónica de León. De jove treballà com a venedor ambulant del diari El Castellano, peó de pagès, mosso en l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta «La Moderna» i en el diari La Mañana, locutor i periodista. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo (1931), La Calle, El Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha, Solidaridad Obrera (1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys republicans va ser secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la impremta «La Moderna». El juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico Cobas i Claro José Sendón, va fer un míting a la Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el periòdic madrileny La Tierra «Vía Crucis. Romance proletario», un text en prosa poètic on testimoniava la repressió del govern republicà per sufocar la revolta llibertària de Casas Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes, però també l'obertura d'un expedient militar. El capità i maçó Juan Rodríguez Lozano, avi de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de Crémer, el defensà davant el tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient. Cap al 1934 l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va publicar el conte Invierno, compartint fulletó amb El porvenir de nuestros hijos d'Élisée Reclus. Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña, el 27 de març de 1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de concentració de l'antic Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la mort, salvat per capellans (Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues ocasions. Després, acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla Larrey, va ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo. Alliberat en 1938, amb la condició que treballés per al periodisme franquista, va ser enviat com a soldat de l'«Exèrcit Nacional» als fronts d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra treballà de caixista en un periòdic i es dedicà al periodisme –col·laborant en periòdics franquistes (Proa, Pueblo, ABC, Informaciones, etc.) i en la cadena SER– i la literatura. En 1944 fundà a Lleó, amb Eugenio García de Nora i Antonio González de Lama, la prestigiosa publicació Espadaña. Revista de poesía y crítica, que publicà l'obra de poetes oposats al règim franquista i mantingué una línia editorial de compromís polític i social i que es perllongarà fins al 1951 –en el seu número 20 publicà un famós poema, La fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti. La seva escriptura lírica es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades, angoixants, tremendistes, existencialistes i nihilistes força crítiques vers la realitat d'aleshores i on destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els «perdedors», i en la seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva denúncia de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat de Lleó. En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi Castella i Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball. En 2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari El último jinete. El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2008. Amb més de 100 anys, publicava una columna diària en El Diario de León, titulada «Crémer contra Crémer». Fou autor de més de 15.000 articles en la premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León, coneguda com «Radio Crémer». Entre les seves obres poètiques destaquen Tendiendo el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra adentro (1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos de mi sangre (1947), Las horas perdidas (1949), La espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y esperanza (1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II (1952), Libro de Santiago (1954), Furia y paloma (1956), Con la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad (1962), Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la sangre (1966), Poesía total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para Elisa (1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los cercos (1976), Poesía (1944-1984) (1984), El mundo de José Jesús (1987), El cálido bullicio de la ceniza (1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La escondida senda (1993), El fulgor de la memoria (1996), Parábola de Amalia «La Petarda» (1997), La resistencia de la espiga (1997), La paloma coja (la encrucijada) (2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos tardíos (2007), Antología poética (2007); i de narrativa Libro de Caín (1958), Historias de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos (1981, autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los trenes no dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los extraños terroristas de la Sábana Santa (marionetas, títeres y otros volatines) (1994), La casona (2001). Victoriano Crémer va morir el 27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó (Castella, Espanya), on es trobava ingressat des de feia uns dies, i va ser incinerat.

Victoriano Crémer (1906-2009)

Continua...

---