Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia La Libera Parola del 17 de desembre de 1921

- Míting de Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) un gran míting a càrrec del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel Comitè General d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated Clothing Workers of America (ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil d'Amèrica), portà el títol «La situazione attuale del movimento operaio» (La situació actual del moviment obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.

***

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 18 de desembre de 1936

- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.

***

Capçalera del primer número, i únic, de ¡Liberación!

- Surt ¡Liberación!: El 20 de desembre de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número conegut del setmanari anarquista ¡Liberación! ¡Por la libertad de los presos revolucionarios!. L'objectiu d'aquesta publicació era aconseguir la llibertat dels presos antifeixistes des de la unitat de les organitzacions obreres revolucionàries.

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1962

- Conferència de Lapeyre: El 20 de desembre de 1962 se celebra a la Sala Sénéchal de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la conferència pública i contradictòria de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre «Les mauvais garçons de l'Anarquia» (Els nois dolents de l'Anarquia). L'acte tractà sobre el terrorisme i il·legalisme anarquistes (Ravachol, Caserio, «Banda Bonnot», etc.). Aquesta conferència, organitzada pel Centre d'Estudis Socials, era continuació d'una altra que havia tingut força èxit que es titulava «Les grands hommes de l'Anarchie» (Els grans homes de l'Anarquia).

Naixements

Notícia de l'accident de Dominique Cristini apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal de l'11 de gener de 1905

- Dominique Cristini: El 20 de desembre de 1846 neix a Lucéram (Piemont-Sardenya; actualment País Niçard, Occitània) l'anarquista Dominico Cristini, més conegut com Dominique Cristini. Era fill de Pietro Cristini, moliner, i de Marianna Peirani, pagesa. Es guanyava la vida treballant de forner i de jornaler a Marsella (Provença, Occitània). Durant la tardor de 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós», ja que, segons la policia, freqüentava les reunions llibertàries marselleses i es mostrava força violent. El gener de 1894 el seu domicili, ben igual que el de molts altres anarquistes, va ser escorcollat. El 10 de gener de 1905 va ser atropellat per un tramvia a Marsella i resultà greument ferit al cap. Sa companya fou Jeanne Dominique Adélaïde Rous. Dominique Cristini va morir el 2 de novembre de 1920 al seu domicili, 36 del carrer Juranny, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia del nomenament de Séraphin Ribbe apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 14 de gener de 1910

- Séraphin Ribbe: El 20 de desembre de 1867 neix a Santa Maxima (Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista, i després socialista i comunista, Séraphin Joseph Ribbe –el llinatge també citat erròniament Ribe. Era fill de Désiré Antoine Ribbe, fuster, i de Marie Louise Niel, modista. Rebé una educació catòlica i estudià en una escola religiosa. En 1883 entrà a fer feina en la marina comercial i entre el gener de 1888 i el maig de 1891 va fer el servei militar com a mariner canoner a la Marina Nacional en diversos vaixells. Un cop llicenciat, esdevingué obrer metal·lúrgic de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló (Provença, Occitània). El 25 d'abril de 1892 es casà a Santa Maxima amb Marie-Joséphine Girard, estudiant de l'Escola Normal de Mestres, amb qui va tenir tres infants. Anarquista anticlerical, va fer d'arxiver del Sindicat de Treballadors del Port (STP). En 1905 s'adherí a la secció local de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i participà econòmicament en una recaptació «per la lluita revolucionària a Rússia» organitzada pel Partit Socialista de França - Unitat Socialista Revolucionària (PSF-USR). El 7 de gener de 1910 va ser nomenat president del STP. En 1912 entra en el consell d'administració de la Federació de Treballadors de la Marina de la Confederació General del Treball (CGT). Quan esclatà la Gran Guerra, per mor de la seva edat, no va ser mobilitzat i va ser destinat a Marsella (Provença, Occitània) encarregat del trasllat de tropes al front d'Orient. L'1 de maig de 1933 participà en el buró de l'oficina de la Unió Local de la CGT. En relació amb Henri Lapeyre, s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i prengué part en la campanya per la rehabilitació de Joseph Caillaux com a membre del «Grup Caillaux» de Toló. Instal·lat a Santa Maxima, participà en totes les manifestacions esquerranes del Front Popular i va fer costat el seu amic Benjamin Freze, alcalde de la població. Durant la II Guerra Mundial es mostrà contrari al mariscal Philippe Pétain i a les mesures preses per l'Ajuntament de Santa Maxima, especialment al canvi de nom dels carrers, i es mostrà favorable a la Resistència sense participar-hi. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i l'abril de 1945 rebutjar figurar en la llista encapçalada per Jacques Sadoul, encara que acceptar presidir el comitè d festes que havien de preparar les cerimònies del 15 d'agost, aniversari del desembarcament aliat a les platges provençals («Operació Dragó»). Al final de sa vida va ser membre del Sindicat de Jubilats de l'Estat de la CGT. Séraphin Ribbe va morir el 30 de setembre de 1949 a Toló (Provença, Occitània) i va ser enterrat civilment amb al·locucions de Toussaint Flandrin i Albert Lamarque, antics sindicalistes d'Arsenal.

***

Retrat de Guillaume Maugnard publicat en el diari parisenc Le Journal del 5 d'agost de 1902

- Guillaume Maugnard: El 20 de desembre de 1868 neix a Rebréchien (Centre, França) l'anarquista Guillaume Jean Joseph Maugnard, conegut com Raoul l'Anarchiste i sota altres pseudònims (Colson, Cosson, Peters). Sos pares es deien Jean Joseph Maugnard, empresari i rendista, i Joséphine Émilie Marie Burban. Es guanyà la vida de diferents maneres (obrer de fleca, pintor decorador, fotògraf, etc.). Considerat anarquista perillós, patí set condemnes per cisa d'aliments, robatori i ultratges. El 22 de maig de 1901 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat per «falsificació de moneda». Segons les autoritats hauria fugit a Amèrica i estava fitxat en diversos països europeus (Àustria, Bèlgica, Espanya, Regne Unit, Suïssa, etc.) com a falsificador de moneda. El 18 de març de 1902 va ser jutjat novament en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «fabricació de moneda falsa». El 4 d'agost de 1902 va ser detingut al seu domicili, al número 23 del carrer París de Puteaux (Illa de França, França), juntament amb Émile Ricbourg, sota l'acusació de moneda falsa, i els policies van ser rebuts a trets pels anarquistes. També van ser detingudes Louise Clémentine Zucker, companya de Maugnard, amb qui tenia un infant de tres anys, i Marie Berthe Cadet, companya de Ricbourg. El 29 i el 30 d'abril de 1903 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat per «fabricació i distribució de moneda falsa». El 5 d'agost de 1907, en sortir de la presó, va ser donat com a desaparegut. El 2 d'abril de 1914 es casà a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la propietària Justine Élise Legrand i passà a viure a Vendin-lès-Béthune (Nord-Pas-de-Calais, France), població d'on era ella. En aquesta època treballava de fotògraf. En 1934 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de l'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Gourmelon

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Sos pares es deien Edmond François Gourmelon, ajustador al port, i Léonie Françoise Labat. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 23 de juliol de 1915, quan estaba mobilitzat, es casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Domingo Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)

- Domingo Torres Maeso: El 20 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu nom a vegades catalanitzat com Domènec. Sos pares es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es traslladà a València (València, País Valencià) i entrà a treballar de metal·lúrgic i d'obrer carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en la Unió Naval de Llevant i a tot el Grau de València. Formà part de la Societat d'Obrers del Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de València, adherit a la Federació Anarquista de la Regió Valenciana (FARV). En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de València i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport, destacant en l'organització dels Sindicats Únics arran del «Congrés de Sants» confederal de 1918. Participà activament en l'organització de la vaga general de 1917. Després de la mort el 5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José Pérez Ruiz i Serafín Sanz García) al Grau de València durant la vaga contra «Superfosfatos La Unión Española», va ser acusat, juntament amb Miguel Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime, de participar en les activitats dels grups d'acció anarquistes i de ser l'inductor d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els acusats van ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la «llei de fugues», passà a França. El març de 1923 va fer mítings a València i a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser detingut a Castelló (Plana Alta, País Valencià), juntament amb Pedro Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat Lliure de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València, però va ser alliberats poc després. En 1928 representà València en el Ple Nacional de Regionals de la CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en la seva estratègia. En 1930 participà activament en les conxorxes republicanes de derrocament de la dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de José Sánchez Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals protagonistes de la reactivació sindical de la Confederació Regional de Llevant de la CNT i fou membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El març de 1931 participà en el míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat a Madrid (Espanya). L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura del Grau de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de València al III Congrés Nacional de Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid, on defensà les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI). Partidari de les postures trentistes, en 1931 signà el manifest «La misión de la clase obrera en esta hora» i volgué muntar un sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931 desplegà una intensa activitat propagandística, realitzant mítings en diverses localitats (Alcoi, Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata, València) i l'estiu de 1932 participà en una gira arreu de la Península (Alacant, Alcoi, Algeciras, Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta, Mazarrón, Santander, Sant Feliu de Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil Piñón Oriola i Ricard Fornells Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports. Entrà formar part dels Sindicats d'Oposició a València i el juliol de 1932 s'integrà, amb Josep Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio Sánchez, en la comissió encarregada d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València, iniciativa que va fracassar per la forta oposició de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura Libertaria de Barcelona. El març de 1933 defensà les tesis trentistes en el Ple de Federacions Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El novembre de 1933 participà com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El gener de 1934, en representació dels Sindicats d'Oposició, signà el pacte de constitució de l'Aliança Obrera Antifeixista del País Valencià i aquest mateix anys s'exilià després de la fracassada Revolució d'Octubre asturiana. En 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol d'aquell any, amb Juan López Sánchez, va fer un míting a València. El novembre de 1935, amb Martín Alandí Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de  la Federació Sindicalista Llibertària (FSL) a Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per la reunificació confederal a Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de València en el congrés de la reunificació, signant la ponència sobre el periòdic CNT. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El maig de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla (Andalusia, Espanya) i va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera meitat de 1936 va fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla, València, etc.) i, com a secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya, formà part del comitè de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del comitè de vaga de València. Com a membre del Comitè Executiu Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va ser nomenat conseller de Comerç en el Consell d'Economia de València. Amb el tinent de l'exèrcit Josep Benedito Lleó, organitzà la «Columna Torres-Benedito», de la qual va ser delegat polític, que lluità al front de Terol (Aragó, Espanya), i que després de la militarització de les milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A partir de febrer de 1937, i fins el final de la guerra, en substitució de José Cano Coloma, fou alcalde-president del Consell Municipal de València i també presidí la Junta Provincial de Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta institució va estar més a prop del programa unitari del Front Popular valencià que des les postures dels sindicats anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació llibertària en el Govern republicà, intervingué en el míting d'octubre de 1936 on es justificava la presència confederal en aquest. El juny de 1937 demanà en un míting el retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el consell del Banc de Crèdit Local. En 1937 publicà la conferència Problemas vitales de la actualidad, que havia fet el 25 de febrer d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938 prologà el llibre de Joan Peiró Belis Problemas y cintarazos. El triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia (EUA) fent propaganda republicana i s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). Partidari del sector «col·laboracionista», l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat en la qual s'establí. També fou membre de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a París (França). Entre 1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i conferències (Marsella, Montpeller, Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari polític del Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment emigrà a Veneçuela i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya, s'adherí als projectes reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del «Nucli de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta anys d'exili, retornà a la Península i treballà al port de València. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura Libertaria, ¡Despertad!, Diciembre, España Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de 1980 al Centre Sanitari Municipal de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980 existeix una plaça amb el seu nom a València. L'octubre de 2018 la Delegació de Cultura de l'Ajuntament de València restaurà el seu retrat, que es troba al passadís que porta al Museu Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso, també va ser anarquista i militant de «Mujeres Libres».

Domingo Torres Maeso (1895-1980)

***

Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de gener de 1981

- Manuel Visar Naval: El 20 de desembre 1896 neix a Aragó (Espanya) –el certificat de defunció cita erròniament Besiers (Llenguadoc, Occitània)– l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Sos pares es deien Antonio Visar i Teresa Naval. Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat «Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya Carmen Brava Cansado i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili. Manuel Visal Naval va morir el 3 de novembre de 1980 a l'Hospital Saint-Esprit d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Charles Ferdinand Dussart

- Charles Dussart: El  20 de desembre de 1901 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista neomaltusià Charles Ferdinand Dussart, conegut com Charlot. Era fill natural d'Eve Joséphine Marie Haxaire, obrera modista cosidora a màquina, i l'infant i sa germana Léone Charlotte van ser reconeguts amb el matrimoni de la primera amb Léon Dussart, obrer miner, celebrat el 28 de setembre de 1912 a Onnaing. Son pare morí als fronts durant la Gran Guerra. Entre 1922 i 1939 Charles Dussart milità en el grup anarquista d'Onnaing, que es reunia a casa seva, i en la Unió Anarquista (UA). El 7 de juny de 1924 es casà a Onnaing amb Laure Boulanger (Ferdinande), fabricant de faiança. En aquesta època treballava de xofer repartidor i d'obrer a la fàbrica metal·lúrgica «Venot» i vivia al número 92 del carrer de l'Industrie d'Onnaing. L'1 de novembre de 1924 assistí al Congrés de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais, que se celebrà a Onnaig, en el qual va ser nomenat secretari d'aquesta federació. Entre 1925 i 1926 albergà, al seu domicili del número 28 del carrer Giraud d'Onnaing, un militant espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT), exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou l'organitzador d'una gira propagandista el febrer de 1925 a la regió del Nord-Pas-de-Calais (Lille, Carvin, Roubaix, Ablain-Saint-Nazaire, Wattrelos, Marcq-en-Baroeul, Seclin, Onnaing i Maubeuge) de l'anarquista Louis Loréal. En 1936 participà al cinema d'Onnaing en la projecció d'una pel·lícula sobre la Revolució espanyola en presència de Sébastien Faure. En 1938 estava subscrit a Le Libertaire i vivia al número 16 del carrer Giraud. Durant la II Guerra Mundial va ser presoner dels alemanys. En tornar a Onnaing, treballà de perruquer estilista i de mica en mica abandonà la militància en el moviment llibertari, però sense deixar de banda la propaganda neomaltusiana a favor de la contracepció i de la limitació de naixements. Charles Dussart va morir el 29 de desembre de 1971 a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França). Son nét, Éric Dussart, en 1977 s'adherí a la Federació Anarquista (FA), fou un dels organitzadors del grup comunista llibertari de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) i del Centre Cultural Llibertari «Benoît Broutchoux» de Lille Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), a més de militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i, des de 2017, de la Unió Sindical «Solidaires».

Charles Dussart (1901-1971)

***

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Notícia de la mort d'Alphonse Scapitta apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 13 de juliol de 1928

- Alphonse Scapitta: El 20 de desembre de 1902 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Alphonse Pierre Scapitta, conegut com Pierre Scap. Sos pares, italians, es deien Camille Alexandre Eugène Scapitta, fuster, i Rose Françoise Ceppi, jornalera, que no estaven casats i que legitimaren l'infant amb el seu matrimoni celebrat el 16 de desembre de 1905. Vivia amb sos pares al número 2 del carrer Sainte Famille del barri de Le Rouet del VIII Districte de Marsella. Es guanyava la vida com a obrer modelista als tallers metal·lúrgics «Paulet» de Saint-Giniez, al VIII Districte de Marsella. Freqüentà assíduament les reunions de la Unió Anarquista (UA). El 8 d'abril de 1922 participà en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista del Sud (o Federació Anarquista de Provença), creada amb la finalitat de mantenir lligams entre els diferents grups llibertaris de la zona. L'octubre de 1931 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia. Alphonse Scapitta va morir el 13 de juliol de 1928 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Josep Villagrasa Boldó apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de gener de 1990

- Josep Villagrasa Boldó: El 20 de desembre de 1910 neix a Arnes (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Villagrasa Boldó –el segon llinatge també citat erròniament Baldó–, conegut com Pepito. Sos pares es deien Climent Villagrasa i Pilar Boldó. De jove treballà de pedrapiquer i després de carboner, d'obrer als cellers Codorniu de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), d'estibador portuari i d'agricultor. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat al penal de Sant Miquel dels Reis de València (Valencia, País Valencià), moment que aprofità per aprendre a llegir i a escriure, fins el seu alliberament en 1930. Durant els anys republicans va ser detingut en diferents ocasions a Barcelona (Catalunya), on treballà en la construcció. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. Detingut arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933, el gener de 1934 va ser condemnat a Barcelona per un tribunal d'urgència a dos anys de presó menor per «tinença d'explosius». Un cop lliure, milità activament a Barcelona. En 1935 s'uní amb la militant confederal Nativitat Esteve Marquès (Nati). El maig de 1936 va ser delegat pel ram de la construcció al IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Sant Sadurní d'Anoia i s'integrà en la «Columna Durruti», on arribà a comissari. També participà en el moviment col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració d'Argelers. Posteriorment treballà de pagès a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). En 1942, en plena ocupació, els alemanys el portaren com a obrer del Servei de Treball Obligatori (STO) a les construccions del «Mur de l'Atlàntic» a Cherbourg (Alta Normandia, França), d'on a finals de 1943 aconseguí fugir i passar a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va ser integrat en els treballs de fortificació de la base submarina de Bordeus, on contactà amb la CNT clandestina. Després de la II Guerra Mundial treballà d'estibador a Bordeus, on milità en la CNT. En els anys cinquanta, amb sa companya Nati, s'establí a Aisinas, on treballà de pagès independent, venent la seva producció al mercat de Bordeus. Durant la vaga de maig i juny de 1968, moment de mancança de distribució d'aliments, lliurà en diferents ocasions sacs de patates a la Federació Local de la CNT de Bordeus perquè fossin distribuïts a la militància. Sempre en la CNT, Josep Villagrasa Boldó va morir el 30 d'octubre de 1989 d'un atac de cor al seu domicili d'Aisinas (Aquitània, Occitània), poc després d'haver fet una estada a la seva població natal, i va ser enterrat a Cancan (Aquitània, Occitània).

Continua...

---