Efemèrides anarquistes
efemerides | 11 Octubre, 2024 12:59
Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre
Esdeveniments
Portada del primer número d'A Revolta
- Surt A Revolta: L'11 d'octubre de
1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal)
el primer número de la publicació A
Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era
l'òrgan d'expressió de
l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat
per Antonio Tavares i
com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento.
El principal
redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho,
Caserio,
Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico
Malatesta,
Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada
d'esclatar la
Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara
una impugnació a
les opinions de Piotr Kropotkin, a més de
temàtiques diverses (teoria
anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres,
notícies sobre el
Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la
carestia de la
vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons
llibertàries, etc.). Només
sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.
***
Una sessió de la Comissió Mixta de Treball
- Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT –també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral –patronal i obrer– de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.
Naixements
Edoardo Milano (gener de 1895)
- Edoardo Milano:
L'11
d'octubre de 1858 neix a Grugliasco (Piemont, Itàlia) el
propagandista anarquista
Edoardo Milano, també conegut com Edouard
Milano i Eduardo Milano.
Sos
pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida
fent de
dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino,
Suïssa), obligat a l'exili
sota la imputació a Itàlia de
«propaganda contra
les institucions del Regne i
contra la seguretat de la família reial» i definit
per les
autoritats com a
«compromès». El juny de 1892, segons
informacions de
la policia francesa, fou
sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes
de
Sant-Etiève (Arpitània) un
cert número d'exemplars d'una circular que
amenaçaven de
mort els jurats del
procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892
el
seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra
documentació i
correspondència compromesa, es va trobar la
traducció
italiana del fullet de
preparació d'explosius L'indicateur
anarchiste, que aparegué publicat en el
periòdic L'International
i que després fou escampat en els ambients
anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel
comissari de Lugano, continuà sota sospità
d'anarquista terrorista per la
policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que
l'adjudicà, amb Mauro Fraschini,
l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà
a finals de 1894 i
començaments de 1895 i que haurien estat
col·locades per Luigi Losi. També en
1892 aparegué, en la col·lecció de
fullets del periòdic Sempre Avanti!
de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia. Dedicato
agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser
atribuït i que desprès, en la segona
edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment
es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de
1894 un
nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia
Pacini i Attilio
Panizza en la preparació d'uns atemptats a París
(França) i a Lió (Arpitània),
coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla
que ell, amb Isaia
Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva
estada a
Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de
Caserio, fet
que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual
decidiren
el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i
Panizza, prohibint
la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una
estranya campanya
mediàtica pel diari Le Matin,
on es
fa ressò de la seva frustrada expulsió de
Suïssa, del seu retorn a Torí per
lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un
sospitós alliberament,
alhora que és descrit com «conferenciant sobre
l'ús de la bomba i del punyal» i
constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener
de 1895
de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti,
Ettore Luigi
Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton),
Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres
(Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa
visqué amb
Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de
Somers. Posteriorment
emigrà als Estats Units, on col·laborà
en La
Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que
retornà aviat,
el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals
desequilibrades. S'establí al seu poble natal i
posteriorment a Torí. En 1900
el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo
(Uruguai) publicà
la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio
Espíndola) del seu fullet sota el títol
Fundamentos
elementales de la anarquía, que va ser reeditat en
1929 per La Protesta de Buenos
Aires (Argentina)
amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902
col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de
Xile (Xile).
En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver
llegit Max Stirner i
aquest mateix any Il Libertario li
va
reeditar el seu fullet Primo passo
all'Anarchia, que encara tingué posteriors
reedicions. Completament
enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos
trets son amic
Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont,
Itàlia), se suïcidà
d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
antropomètrica d'Agustte Beaudoin
- Auguste Beaudoin:
L'11
d'octubre de 1871 neix a Mâcon (Borgonya, França)
l'anarquista Auguste
Beaudoin. Era fill d'Alexandre Beaudoin, paleta, i de Marie
Fèvre. Amb poca
instrucció, es guanyà la vida de diferents
maneres (manobre, impressor, firaire,
etc.). El 14 de març de 1890 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de
Dijon (Borgonya, França) a quatre mesos de presó
per «complicitat en robatori
per encobriment». El 28 de juny de 1891 va ser condemnat per
mendicitat i internat
als centres correccionals de Moulins (Borbonès,
Occitània) i de Lió (Arpitània)
fins a l'edat de 20 anys. En 1892 patí dues condemnes, una
per «infracció a la
policia ferroviària i vagabunderia» i altra per
«rebel·lió i ofenses a
agents»
a Dijon, que implicaren sis dies d'empresonament. El 29 de novembre de
1892 va
ser incorporat al V Batalló d'Àfrica. El 3 de
gener de 1894 va ser ferit a Bugia
(Bugia, Algèria) d'un tret al braç esquerre,
disparat per un tirador algerià a
les ordres d'un sotsoficial, fet que implicà
l'amputació del membre. El 9 d'abril
de 1894 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina
(Constantina,
Algèria) a cinc anys de treballs públics per
«ofenses i ultratges, fora del
servei, cap els superiors». La pena anterior va ser rebaixada
per un decret del
5 de desembre de 1895 a la de dos anys i el 18 de març de
1896 va ser posat en
llibertat després de ser llicenciat l'1 de febrer per
malaltia (amputació d'un
dit). Segons informes policíacs, que el qualificaven de
«molt exaltat», durant
la seva estada mantingué correspondència amb
Henri Rochefort i posteriorment va
ser visitat a Dijon pel diputat socialista Jean Jaurès. El 5
d'agost de 1896 va
ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per
«vagabunderia» i declarà marxar
cap a Alemanya. Posteriorment s'establí a Dijon amb sa mare,
on treballà de
firaire. Va ser detingut preventivament a Nancy (Lorena,
França) per
complicitat en el robatori de títols i d'objectes d'argent,
comès el juliol de
1897 a Nancy per Alfred-Louis-Marie Boucart i Victor-Marie Poulet, els
quals
van ser condemnats a 15 anys de treballs forçats. El 10 de
febrer de 1898 va
ser condemnat per l'Audiència de Meurthe i
Mosel·la a cinc anys de presó i a 10
anys de prohibició de residència per
«complicitat en robatori qualificat». L'1
de maig de 1898 va ser ingressat a la presó de Clairvaux,
actual
Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i
durant el seu trasllat amenaçà
els magistrats i el personal de la presó de Nancy. Durant el
seu internament va
cometre tot tipus d'infraccions, indisciplines i desordres, tot
manifestant les
seves idees llibertàries i festejant els atemptats
anarquistes. El 19 d'agost
de 1902 va ser posat en llibertat a Clairvaux i posat sota
«vigilància
especial». El 21 de gener de 1903 es casà a Dijon
amb Louise Coquereaux, amb
qui tingué tres filles (Angèle, Henriette i
Marie) i dos fills (Auguste i Léon).
En aquesta època feia feina de comptable. A principis dels
anys vint ja
treballava de negociant. El 29 d'abril de 1926 va morir, cristianament,
sa dona.
En aquesta època ja vivia al número 2 del carrer
Auguste-Comte de Dijon, que va
ser el seu domicili definitiu. Es presentà com a candidat
independent pel I Districte
de Dijon a les eleccions legislatives franceses d'abril de 1928. El
març de
1932 denuncià el robatori al seu domicili d'una suma de
8.800 francs. Es
presentà com a candidat independent pel I Districte de Dijon
a les eleccions
legislatives franceses d'abril-maig de 1936 i el 8 de maig de 1936 va
ser
condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a un franc de multa per
«infracció
a les lleis d'afixació electoral». Auguste
Beaudoin va morir el 17 de març de
1939 al seu domicili de Dijon (Borgonya, França) i va ser
enterrat cristianament
el 21 de març en aquesta població.
***
Carlos
Brandt
- Carlos Brandt:
L'11
d'octubre de 1875 neix a Miranda (Carabobo, Veneçuela)
l'escriptor,
historiador, filòsof, assagista, musicòleg,
lliurepensador, metge naturista i
activista anarcopacifista Carlos Luis Brandt Tortolero. Descendent
d'immigrants
alemanys, sos pares es deien Carlos Brandt Caramelo, pròsper
hisendat dedicat
al conreu i exportació de cafè, i Zoraida
Tortolero Ortega. Fill primogènit de
la família, tingué tres germans (Juan Luis,
Fernando i Augusto) i dues germanes
(Asteria i María). Un any després del seu
naixement sa família es traslladà a
Valencia (Carabobo, Veneçuela), on son pare havia adquirit
una fabrica de
capells. Cap el 1880 s'establí amb sa família a
Puerto Cabello (Carabobo,
Veneçuela), on va fer els estudis primaris. A més
de la instrucció curricular,
sa tia Amalia Brant de Rodríguez li ensenyà a
tocar el piano i son pare es
dedicà a la seva formació
intel·lectual (idiomes, geografia, astronomia, etc.),
regalant-li una impremta amb la qual edità el
periòdic satíric El
Torpedo. Gaudí d'una educació
exquisida, fonamentada en les arts i la cultura, i a principis de 1890
va ser
enviat, amb son germà Juan Luis, a fer els estudis
secundaris al Pro-Gimnasium
d'Hamburg (Imperi Alemany). Després de viatjar per Alemanya
i Bèlgica i passar
una bona temporada a París (França), en 1895
retornà a Veneçuela, dominant
perfectament l'alemany, el francès i l'anglès, a
més del llatí i del grec. En
arribar al seu país començà la seva
carrera d'escriptor, realitzant treballs
per a diferents periòdics i revistes (Atenas,
El Cojo Ilustrado, El
Estado, El Pregonero,
etc.). En 1896 va morir son pare i hagué de prendre
les regnes de sa família, posant-se a fer feina com adjunt
del caixer de la
«Cas Boulton» a diversos indrets de l'Estat de
Miranda i en 1901 retornà a
Puerto Cabello. Proveït d'una sòlida cultura,
mantingué correspondència amb
destacats intel·lectuals de l'època (Albert
Einstein, Raffaele Garofalo, Ernst
Haeckel, Benedict Lust, Gabriela Mistral, Max Nordau, Bernard Shaw, Alfred Russell Wallace,
etc.), però sobre tot
amb Lev Tolstoi, amb qui acabà establint una estreta amistat
i de qui en 1901
va traduir al castellà el llibre Serias
consideraciones sobre el Estado y la Iglesia. El setembre de
1912 es casà
amb Cristina Hernández. Dedicat a l'escriptura, a la
col·laboració en revistes
i periòdics, a la traducció, a les classes
particulars d'idiomes i a
l'administració d'una llibreria al carrer Lanceros i d'una
agència de periòdics,
en 1913 hagué de llançar al mar, per por a
persecucions polítiques, la primera
edició del seu assaig El
fundamento de la
moral, del qual només deixà un exemplar
que amplià i publicà cinc anys més
tard a Nova York. Des de les pàgines del periòdic
El Pregonero s'oposà a la
dictadura de Juan Vicente Gómez Chacón,
fet pel qual va ser detingut el 13 de juliol de 1913 i empresonat,
primer al
castell San Felipe (Castillo Libertador)
de Puerto Cabello i després a la presó de La
Rotunda de Caracas (Veneçuela).
Durant el seu tancament realitzà la primera vaga de fam que
es va fer al seu
país. L'1 d'abril de 1914 va ser alliberat i d'aquesta
horrible experiència de
captivitat publicà posteriorment el llibre La
época del terror en el país de Gómez
(1947). S'exilià amb sa companya a
Barcelona (Catalunya), on col·laborà en
periòdics anarquistes, com ara Acción
Naturista, Estudios, Generación
Consciente, Helios, Naturismo i Tiempos
Nuevos. Pioner de la naturopatia, fou mestre del naturista
llibertari italià establert a Barcelona Nicola Capo Baratta (Nicolàs Capo), i molts dels
llibres de
Carlos Brandt van ser distribuïts per l'Institut de
Trofoteràpia de Capo. A
Catalunya es relacionà força amb grup
anarconaturista editor de la revista Generación
Consciente. En 1924 el seu
llibre El problema vital va ser
traduït
a l'anglès sota el títol The
Vital
Problem, obra que, a més de merèixer
els elogis d'Albert Einstein, donà
lloc a ser nomenat doctor honoris causa
en filosofia per l'American School of Naturopathy de Nova York. Entre
1924 i
1926 col·laborà en la revista Cuba
Contemporánea. Aprofità l'exili europeu
per viatjar pel continent (Itàlia,
Bèlgica, Països Baixos, Alemanya). També
viatjà als Estats Units i s'establí
fins a 1935 a Nova York, on participà, amb Ilya Tolstoi, en
la creació de la
Vegetarian Society, i freqüentà la Societat
Naturista Hispana de la ciutat. En
1935, amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez
Chacón, retornà a Veneçuela
amb son germà Augusto Brandt, destacat violinista i
compositor exiliat als EUA.
El Govern del general Eleazar López Contreras li va oferir
una modesta feina en
la direcció de Correus, tasca que compartí amb la
d'articulista per a diversos
periòdics (La Esfera, El Heraldo, El
Nacional, Últimas
Noticias,
El Universal, etc.). Propagandista
del vegetarianisme, fundà la Societat Naturista
Veneçolana, i el seu
anarcopacifisme és una barreja entre lliure pensament i
espiritualisme. Dedicà
una bona part de la seva activitat creadora a escriure biografies de
destacats
personatges, com ara Ludwig van Beethoven, Giordano Bruno, Miguel de
Cervantes,
Cristòfol Colom, Diògenes, Jesús,
Leonardo da Vinci, Baruch Spinoza, etc.
Coneixedor del pensament marxià, la seva filosofia pot ser
considerada
panteista. Entre 1952 i 1958 la dictadura de Marcos Evangelista
Pérez Jiménez
el va obligar a un nou exili. En tornar en 1958 amb la caiguda del
dictador s'instal·là
a Caracas, on visqué en condicions d'extrema pobresa i en el
més absolut dels
anonimats. Entre la trentena d'obres seves publicades podem destacar El Modernismo (1906), Die
Bibel Kritisch Dargelegtm (1908;
traduït posteriorment com El
fanatismo religioso),
La Paz Universal (1918), The Way to Health (1924), El
problema vital (1924; amb pròleg
d'Albert Einstein), Filosofía del
vegetarianisme (1927), El sendero
de
la salud (1927), Camino de
perfección
(1928), Los enigmes de la ciència
(1928), Patología racional
(1930), Las enfermedades, su origen y
curación
(1931), Belleza de la mujer (1935),
Spinoza y el Panteísmo
(1941), Bajo la tirania de Cipriano Castro
(1952), etc. Atacat d'hemiplegia, de la qual es negà a
operar-se, Carlos Brandt
va morir el 27 de febrer de 1964 a la clínica
gerontològica «Hogar San
José» de
Caracas (Veneçuela).
Carlos
Brandt
(1875-1964)
***
Taller de tipografia
- Eugène Soullier: L'11 d'octubre de 1878 neix a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet. Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors, Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant «Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine. Eugène Soullier va morir el 3 de desembre de 1949 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).
***
Foto
antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de
setembre de 1915)
- Manuel Baiget González: L'11 d'octubre de 1882 neix a Caraballo (Jaruco, Mayabeque, Cuba) l'anarquista Manuel Baiget González –el primer llinatge citat a vegades com Baget. Sos pares es deien Fuctuoso Baiget i Leonora González. Forner de professió, el 17 de gener de 1909 es casà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) amb Rosa Pradera, amb qui tingué com a mínim dos infants. El juliol de 1915 arribà a França provenint de Badalona. D'antuvi treballà en la batuda mecànica de blat a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). A mitjans de 1915 era a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballant en la societat «La Vigneronne des Pyrénées Orientales», amb son germà major Miguel Baiget González, president de la societat «La Tramontane». El setembre de 1915 va ser fitxat com a «revolucionari anarquista» per la policia de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Sacha
Schapiro
- Sacha Schapiro:
L'11
d'octubre de 1889 –diverses fonts donen altres
dates– neix a Novozybkov (Txernígov,
Imperi rus; actual Novozybkov, Briansk, Rússia) l'anarquista
Alexander
Petrovich Shapiro, conegut com Alexandre
Schapiro o Sacha Schapiro
i que
va fer servir la identitat d'Alexandre
Tanaroff (o Tanarov) i
usà
diversos pseudònims (Sacha Piotr,
Sascha Pjotr, Sacha
Peter, Sacha Pietra,
Sergei, etc.). Fill d'una
família
jueva hassid ucraïnesa de classe mitja, sos pares es deien
Shaya Shapiro i
Slava Shapiro, i tingué dos germans, Lev i Vladimir Shapiro.
En 1904 s'allunyà de
la llar familiar i entra a formar part del moviment anarquista,
participant
activament en la Revolució russa de 1905. En 1907 va ser
detingut amb altres
companys del seu grup anarquista i pogué salvar-se de la
pena de mort gràcies a
la seva joventut, però va ser condemnat a cadena
perpètua. Tancat a Moscou, va
ser traslladat a Iaroslavl (Iaroslavl, Imperi rus; actual
Rússia), on les
condicions de reclusió eren menys dures. En 1909,
després d'una de les seves
nombroses temptatives d'evasió, resultà ferit de
bala al braç esquerre, i,
abans de caure novament presoner, intentà
suïcidar-se d'un tret al cor sense
èxit a causa de la ferida al braç. Capturat, el
braç ferit va ser finalment
amputat a l'hospital de la presó. En 1914 va ser
reclòs en aïllament durant un
any. Quan esclatà la Revolució russa de 1917 va
ser alliberat i reivindicat com
un heroi nacional. El seu anarquisme estava acostat a
l'anarcoindividualisme de
Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (Lev
Txernyi) i a l'anarcocomunisme revolucionari de Maria
Nikiforova. Amb sa
primera companya, Rakhil Khaimovich (Rachil
Shapiro), d'origen jueu, tingué un fill, David
Shapiro (Dodek). Va ser un dels
nombrosos
anarquistes que es va pronunciar en contra del sistema representatiu
per a
l'elecció de l'Assemblea Constituent proposat pel govern
provisional rus
d'Alexander Kerensky, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i
l'abolició de
tot poder. En 1921, en plena guerra civil russa, s'integrà
en el grup de
partisans anarquistes «Exèrcit Revolucionari
d'Insurrecció d'Ucraïna»,
encapçalat per Nèstor Makhò, que
lluità contra els «exèrcits
blancs» i
l'«Exèrcit Roig» del nou poder bolxevic
a Ucraïna. En 1921, fugint de la
repressió, passà a Minsk (RSS de
Bielorússia; actualment Bielorússia), on
trobà
l'anarquista Alexandre Berkman, qui li va aconseguí diners
per a passar la
frontera russopolonesa amb documentació falsa a nom d'Alexandre Tanaroff, esdevenint
apàtrida la resta de sa vida. A
partir d'aquest moment va viure successivament a París,
Bèlgica i Berlín,
guanyant-se la vida com a fotògraf ambulant. A
París freqüentà cercles
intel·lectuals i artístics (Sholem Asch, Aron
Brzezinski, etc.) i mantingué
contactes amb Nèstor Makhnò, i el seu plataformisme,
i l'exili anarquista rus. En 1924 fou un dels fundadors, en
representació del
moviment llibertari rus, de l'«Oeuvre Internationale des
Éditions Anarchistes»
(Obra Internacional d'Edicions Anarquistes), juntament amb destacats
intel·lectuals llibertaris (Sébastien Faure, Ugo
Fedeli, Séverin Ferandel,
Isaak Gurfinkiel, Henryk Walecki, etc.). Entre 1924 i 1925
col·laborà en la
publicació trilingüe (francès, espanyol
i italià) La Revue International
Anarchiste, signant Sacha Peter.
En 1925 visqué amb l'anarquista Onofrio Gilioli a
Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). En
1926 s'establí a Berlín, on va
fer servir els pseudònims Sacha
Piotr
i Sascha Pjotr, i
freqüentà els
cercles llibertaris russos al voltant d'Alexandre Berkman, fent amistat
amb
l'escriptor anarquista Theodor Plievier, qui li va consagrar la
novel·la Sienka Rasin
(1927). En 1928 esdevingué
amic de Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti
Domínguez, aleshores
exiliats, i de Francesco Ghezzi. A Berlín conegué
la periodista del diari
progressista Der Pranger i
simpatitzant del moviment anarquista Johanna Grothendiek (Hanka),
aleshores casada amb el periodista Alf Raddatz i amb una
filla (Frode), que esdevingué sa companya i amb qui en 1928
tingué un infant, Alexander Grothendieck. En 1933, amb
l'arribada
del nazisme al
poder, abandonà Berlin i s'establí a
Fontenay-sous-Bois, on també hi va anar el
desembre d'aquell any sa companya, deixant a Alemanya son infant
Alexander amb la família del
pastor protestant
luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. L'entrada
a França la va fer
sense visa, només amb el seu «Passaport
Nansen» d'apàtrida, i el 10 de març de
1935 se li va decretar l'expulsió del país, fet
que provocà la intervenció de
la Lliga dels Drets de l'Home al seu favor. Quan esclatà la
Revolució espanyola
de 1936, partí amb sa companya cap a Barcelona (Catalunya),
on col·laborà en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França
i s'instal·là amb la família de
l'anarquista Julien Malbet a Bois-Colombes
(Illa de França, França). El maig
recuperà son fill Alexandre i el setembre de
1939 tots tres van fer la verema a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). Hanka, amb
estatut de refugiada política, pogué treballar de
governanta a casa del
comissari de policia Valentin a Nimes. En aquesta època
col·laborà en periòdics
russos americans (Probuzhdenie, Rasvete). El 29 d'octubre de 1939 la
Comissaria Central de Nimes aixecà una llista de 14
espanyols i un «refugiat
rus» i «anarquista» per a ser internats
al camp de concentració de Vernet. Dos
dies després va ser reclòs en aquest centre. Un
dia que l'anarquista May
Picqueray visità el militant italià Fernando
Gualdi, el va trobar a la secció
dels castigats i pogué donar-li menjar. El 16 de juny de
1941 va ser trasllat
al camp de trànsit de Noé i d'allà al
de Drancy. Sa companya i sos fills van
ser internats al camp de Rieucros i durant l'Ocupació
pogueren amagar-se a les
Cevenes. Després de ser lliurat pel Govern de Vichy a la
Gestapo, la qual li va
decomissar una maleta amb nombrosos documents sobre la
història del moviment
makhnovista, el 14 d'agost de 1942, sota el nom d'Alexander
Tanaroff, va ser deportat, juntament amb 990 persones,
del camp de Drancy cap a Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment
Petita
Polònia, Polònia) i ell va ser un dels 875
gasejats en arribar al camp
d'extermini. Sa companya Hanka després de la II Guerra
Mundial s'establí a prop
de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); morí en
1957 a resultes d'una
tuberculosi contreta al camp de concentració. Son fill
Alexander Grothendieck esdevingué
amb el temps un dels matemàtics més importants
del segle XX.
***
Foto
policíaca de Guido Schiaffonati
- Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Luigi Schiaffonati. Sos pares es deien Giuseppe Schiaffonati i Carolina Rossi. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Anna Luigia Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. El seu últim domicili va ser a Athis-Mons (Illa de França, França). Guido Schiaffonati va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1973 a la Residència Geriàtrica Galignani de Corbeil-Essones (Illa de França, França).
---
efemerides | 10 Octubre, 2024 13:34
Anarcoefemèrides
del 10 d'octubre
Esdeveniments
Pamflet
contra l'augment del cost de la vida
- Contra l'augment
del cost de la vida: El 10 d'octubre de 1972 la Lega dei
Lavoratori Anarchici
(LLA, Lliga dels Treballadors/es Anarquistes) de Florència
(Toscana, Itàlia)
edita i distribueix un pamflet per protestar contra l'augment del cost
de la
vida i contra la repressió patronal i estatal.
Naixements
Portada del llibre Un anno di reclusorio militare
- Rocco Emma: El 10 d'octubre de 1876 –algunes fonts citen erròniament 1878– neix a Scordia (Sicília) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma, també conegut com Roch Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice (o Caffite). En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament Les Lilas (Illa de França, França).
***
Eduard Alsina Bilbeny
- Eduard Alsina Bilbeny: El 10 d'octubre de 1889 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Francesc Josep Alsina Bilneny –el certificat de defunció cita erròniament com a segon llinatge Birbeny–, també conegut com Cinto de la Palla. Era fill d'una família benestant –sos pares, Jacint Alsina Tutó i Dolors Bilbeny Tarradas, eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona– i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat –juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat– després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics –un fonedor i un torner–, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del Sindicat Únic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; el 22 de juny de 1921, quan sortia –juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto– d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, Eduard Alsina Bilbeny fou assassinat al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) per un escamot del Sindicat Lliure format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona.
***
Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)
- Simón
Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 –moltes
fonts citen
setembre o novembre de
1891– neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en
una
família obrera humil d'origen jueu,
l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la
seva versió al
castellà com Simón
Radowitzky.
A començaments de segle amb sos pares es
traslladà
a la ciutat
industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit
poble
d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys
hagué
d'abandonar els estudis i
entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla
estudiant del seu
mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny
de 1904
participà en una
manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada
laboral de
10 hores que
va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit
per un
cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant
sis
mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per
repartir
premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó.
Durant el tancament
conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà
suïcidant-se abans de ser
deportat a Sibèria. Després passà a
treballar a la
planta siderúrgica «Shla»
d'Iekaterinoslav,
on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la
Revolució russa de
1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi
Zawot» i va
ser nomenat membre del soviet
d'aquesta empresa. Després del fracàs de la
revolució, aconseguí d'antuvi fugir
de la repressió tsarista; però,
després de furtar
el sabre i la pistola a un
soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de
deportació a
Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la
presó
d'Iekaterinoslav, son pare
pogué obtenir la seva llibertat. Decidí
exiliar-se i
passà a l'Imperi Alemany,
del qual fou deportat poc després per participar en una
vaga.
Sota el perill de
ser desterrat a Sibèria, aconseguí
documentació
falsa i es traslladà a Riga, on
embarcà en un vapor transoceànic cap a
Amèrica. El
març de 1908 arribà a
l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires,
Argentina), on
treballà com a obrer mecànic als tallers del
Ferrocarril
Central Argentí. Establí
contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional
Argentina (FORA) i
la redacció de La Protesta.
Després
es traslladà a Buenos Aires, on treballà al
taller mecànic Zamboni del carrer
Charcas i es relacionà amb diversos
intel·lectuals llibertaris russos exiliats
(Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin,
Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín,
Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909
participà en la gran manifestació de
la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires
convocada per la FORA –altres manifestacions estaven
organitzades per la central
sindicalista
revolucionària Unió General de Treballadors (UGT)
i pel Partit Socialista (PS).
A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per
recordar els
«Màrtirs de Chicago» i aleshores es
trobava en obres per reformar-la en la
plaça del Congrés, un dels símbols
urbanístics de la burgesia al poder. La
policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo
Falcón, reprimí durament amb
tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora
de lluita se saldà
amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un
centenar de ferits.
Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris
i socialistes, així com els
seus òrgans d'expressió, i durant la setmana
següent de protestes i de vaga general,
convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la
història sota el nom
de «Setmana Roja», el moviment obrer
exigí la dimissió de Falcón, mentre
les
forces de seguretat parlaren de «complot
russojudàic». El 4 de maig de 1909 més
de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els
fèretres dels obrers
assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació
de dol que va ser
reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky
decidí atemptat
contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909
preparà un artefacte explosiu
al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge
tirat per cavalls del coronel
al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan
venia de l'enterrament
de Ballvé, director de la Presó Nacional de
Buenos Aires, al Cementiri del Nord.
L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari
Juan Alberto Lartigau; ambdós
van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat,
intentà
suïcidar-se disparant-se al pit dret
–fallà
perquè disparà amb la mà
esquerra– a pocs carrers del lloc de l'explosió al
crit de
«Visca l'anarquisme!».
Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà
ferides lleus al pit dret i
fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no
duia identificació
i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se
davant un complot
portà el president José Figueroa Alcorta a
decretar l'Estat de setge, que es
mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà
una dura repressió contra el
moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar
la
identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que
l'ambaixada argentina
a París facilità els seus antecedents obtinguts a
Ucraïna –segons els quals
havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual
cosa havia estat
condemnat a sis mesos de presó–, però
la seva
edat quedava incerta. El fiscal
Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge
mèdic que conclogué que tenia
entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap
còmplice,
sol·licità la pena de mort. Però un
cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà
una
còpia d'una partida de naixement on es confirmava que
només tenia 18 anys i per
tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal,
el jutge
Sotero Vázquez commutà la pena màxima
per la de reclusió per temps indeterminat
a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un
càstig addicional de
reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint
amb l'aniversari de
l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta
el cas a la
Suprema Cort, però aquesta aprovà la
sentència de la justícia ordinària. El
6
de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos
anarquistes condemnats també per atemptat contra les
autoritats que compartien
reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament,
amb 11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel.
Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu
perquè va ser cridat en l'últim
moment a la impremta del presidi. L'operació, que
comptà amb el suport de
l'exterior i la connivència de guàrdies de
l'interior, atemorí les autoritat
carceràries i decretà el seu trasllat al penal
d'Ushuaia, reservat generalment
per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els
presos
anarquistes i polítics en aquesta duríssima
penitenciaria es «popularitzaria» a
partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren
els pocs drets que tenien la
resta de presidiaris –només podia llegir la
Bíblia– i, considerat el promotor
de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou
sotmès a
constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de
Gregorio
Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i
Sampedro).
Immediatament La Protesta
publicà el
fullet de Marcial Belascoain Sayós El
presidio de Ushuaia, que causà un gran
ressò i obligà el govern d'Hipólito
Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions
penals a Ushuaia i a
rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de
novembre
de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins,
aconseguí
evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que
reeixí de la seva història.
Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel
Arcángel Roscigna i els xilens
Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el
cúter «Ooky», propietat de una
dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat
xilena de Punta Arenas. Radowitzky,
coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de
carceller i abandonà el
penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un
grup de carcellers
nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla
original era
desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per
resistir-hi
un temps fins que la recerca hagués minvat, però
finalment pensaren que a Punta
Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de
navegació, i ja en
aigües xilenes de la península de Brunswick, la
goleta va ser abordada per un
vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de
l'evasió.
Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada,
però la tripulació dàlmata va
ser detinguda i interrogada a la presó fins que el
maquinista de l'«Ooky»
confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu.
Poques hores després,
va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a
Punta Arenas caminant
i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra
«Centeno» i dues setmanes
després de bell nou a Ushuaia. El càstig per
evasió era dos anys de confinament
en solitari amb només mitja ració d'aliments.
Durant els anys posteriors, les
campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa
obrera es
van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president
Yrigoyen,
que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una
delegació anarquista
el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de
110 presos, però amb
l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de
1930 el vaixell «Vicente
Fidel López» el portà al port de Buenos
Aires i des d'allà fou obligat a agafar
el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat
el viatge amb diners seus i
sense cap mena de documentació. Gràcies al suport
dels grups anarquistes
uruguaians aconseguí salvar els entrebancs
burocràtics i poder desembarcar. A
la capital de l'Uruguai, després que les autoritats
soviètiques li neguessin el
passaport i així poder retornar a Ucraïna
–Radowitzky desconeixia la repressió
que patia el moviment anarquista a l'Estat
soviètic–,
reprengué la seva
professió de mecànic. Durant la seva estada a
l'Uruguai realitzà diversos
viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació
entre els moviments
anarquistes dels dos països fugint
i de
la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El
març de 1933 assistí
al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se
celebrà a Montevideo. El 7 de
desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel
Terra pretengué
expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers
indesitjables. Els companys
anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no
crear un precedent
i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21
de març de 1936
l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí
la commutació de la
pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia
domicili propi, hagué
de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan
esclatà la guerra civil
espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28
Divisió de l'Exèrcit republicà,
composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat
militant
Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio
Casanova,
anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la
Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut
malmesa, fruit dels
més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques
culturals i sindicals per a la
Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf
feixista, creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Més tard aconseguí
embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco,
cònsol de l'Uruguai a la Ciutat
de Mèxic, li proporcionà una feina a la
delegació sota el nom de José
Guzmán. Durant la postguerra
treballà per a la secció mexicana del
International Rescue and Relief Committee
(IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport
per als refugiats
europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà
revistes anarquistes
i realitzà viatges als Estats Units. Treballà els
últims anys de sa vida en una
fàbrica de joguines. També va fer servir a
Mèxic el nom de Raúl
Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un
atac de cor el 29 de
febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els
companys li compraren una
senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el
llegí Liberto Callejas.
Simón Radowitzky (1891-1956)
***
Salvador
Creus Collell
-
Salvador Creus
Collell: El 10 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament l'1 d'octubre– de 1892 neix a Manlleu
(Osona,
Catalunya) l'anarquista
Salvador Narcís Ignasi Creus Collell –algunes
fonts citen
erròniament el segon llinatge com Colell. Sos pares
es deien Pere Creus Homs, jornaler, i Teresa Collell Codina. Sabater
de professió, el 17 d'agost de 1912 es casà amb
Marie Louise Brial a Illa
(Rosselló, Catalunya Nord) i en 1919 ja tenia dos infants.
Residí habitualment
a Illa. El febrer de 1919 va ser fitxat per la policia de
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) com a «propagandista anarquista»;
també, segons la policia, era
intel·ligent, llegia periòdics anarquistes i
freqüentava Pau Rovira Prat.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Gaetano Trigari
- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Jacint
Borràs Bousquet
- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Sos pares es deien Jaume Borràs i Emília Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola –el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant els últims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà –lligada al periòdic Frente Libertario–, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia, Bandera Roja, ¡Campo!, CNT, España Libre, Espoir, Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; i és autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Sa companya fou Francesca Bernardó. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1982 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Emmy
Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine
(ca. 1929)
- Emmy Eckstein: El
10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia,
Imperi Alemany) la feminista
anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy
Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos
pares es
deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula
Silberknopf, excantant
d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922
conegué a la terrassa d'un cafè
berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la
seva família desaprovà aquestes
relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20
d'ella) i per la
seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el
1925 la parella es
reuní a Saint-Cloud (Illa de França,
França). En 1930 ajudà la propagandista
anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les
seves
memòries Living my life,
que van ser
publicades l'any següent. En 1935 visqué amb
Berkman a Sant Tropetz (Provença,
Occitània), molt a prop de la residència d'Emma
Goldman, que havia estat amant
de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets
sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de
Berkman el juny de 1936,
restà sola i en la misèria. Posteriorment
visqué un temps a Brno (Moràvia,
Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la
Clínica Belvedere de
Niça (País Niçard,
Occitània) després de patir sis operacions greus
a
l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Umberto Marzocchi (1927)
- Umberto Marzocchi:
El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) el militant
anarquista i
anarcosindicalista Umberto
Marzocchi. Sos pares es deien Aristide Marzocchi i Adria Mainardi.
Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat
va
descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari
de la
Unió dels Obrers Metal·lúrgics,
adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va
prendre part en l'agitació
anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario.
En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la
fàbrica de pòlvora
de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En
1921,
establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista
Arditi del Popolo.
Fitxat per la policia com a «anarquista molt
perillós a vigilar amb atenció»,
serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a
Itàlia. En 1923 emigra
a França i a París coneix l'anarquista
italià Umberto Tommasini amb qui
militarà. Expulsat de França, s'estableix a
Bèlgica on continuarà l'activitat
en el Comitè de Suport a les Víctimes
Polítiques. Durant la tardor de 1936
s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front
d'Aragó (Espanya).
Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri
i de Barbieri –serà
ell qui reconeixerà oficialment els
cadàvers–,
retornarà a França on s'ocuparà
dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la
resistència
antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de
les Forces Franceses
de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i
socialistes. En
1945 tornà a Itàlia i participà en la
reconstrucció de la Federació Anarquista
Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un
dels
organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions
Anarquistes (IFA)
que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena
d'anys serà el
secretari de la IFA, participant també en un nou
congrés a Carrara en 1978. En
1975 va participar a Vendôme (França) en el
Congrés de la Federació Anarquista
Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a
Barcelona
(Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat
d'un
portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per
participar en una reunió
clandestina de reestructuració de la Federació
Anarquista Ibèrica. Durant els
últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga
per al Desarmament
Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va
morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria,
Itàlia). A
més de nombrosos articles en la
premsa llibertària és autor d'un llibre de
records sobre la Guerra Civil
espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne
una
biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico
Umberto
Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.
***
Campio Carpio
- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a As Barrocas (Valadares, Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Sos pares es deien Joaquín Pérez Piñeiro i Josefa Pérez Vila. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT, Le Combat Syndicaliste, Dealbar, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto, Inquietudes, ¡Liberación!, Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir, La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic Félix Álvarez Ferreras per al premi de literatura «José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En els últims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).
---
efemerides | 09 Octubre, 2024 12:19
Anarcoefemèrides
del 9 d'octubre
Esdeveniments
Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici
- Judici contra Ferrer i
Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és
jutjat a la
presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra
Sumaríssim, per la
seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana
Tràgica, el pedagog
anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou
presidida pel tinent
coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les
nou del matí i
Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no
comparèixer amb un vestit més
adequat, però quan volgué protestar per haver
estat privat de les seves robes i
haver d'anar al judici com un apatxe, el president
el féu callar.
Després tot fou molt ràpid, perquè no
s'escoltà cap testimoni. El comandant
Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un
extens resum del sumari
i a continuació, després de dues hores de
descans, presentaren els seus informes
el fiscal, capità d'Infanteria Jesús
Marín Rafales, i el defensor, capità
d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després
d'una breu declaració del
processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era
crear escoles per
elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es
retirà a deliberar a
tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el
paràgraf segon de l'article
242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a
Ferrer com a cap d'una
rebel·lió militar,
s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest
partint de les
declaracions d'una quinzena de testimonis i de la
documentació confiscada al
processat, però la seva argumentació fou molt poc
convincents. No havia cap
testimoni directe que demostrés que hagués actuat
com a cap de la rebel·lió i
els documents més comprometedors per a Ferrer eren les
circulars
revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans.
El capità Galcerán,
defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per
examinar els 600 folis
del sumari i protestà per la manera que s'havia
instruït el procés –no
s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a
vàlides
denúncies anònimes, els escorcolls
policíacs s'havien fet sense testimonis, les
proves documentals no foren peritades ni sotmeses a
contradicció–, criticà la
campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical
republicà contra el seu
defensat i demanà la seva lliure absolució. La
sentència fou dictada el mateix
dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren
constitutius d'un
delicte consumat de rebel·lió militar, amb la
concurrència de circumstàncies
agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i
indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou
remés a l'auditor de la
IV Regió Militar perquè emetés el seu
preceptiu dictamen i fos enviat al capità
general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el
capità general aprovà
la sentència i la comunicà, a través
del Consell Superior de Guerra del
Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí
Antoni Maura a
l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12
d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a
Ferrer, al
despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu
havia estat
traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que
signà amb total
serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat
l'endemà, 13 d'octubre de
1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona
(Catalunya), mentre
accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es
portaven a terme
arreu del món.
***
Capçalera
de Tierra y
Libertad
- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.
***
Capçalera
de Le
Révolté
- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de
1910 surt
a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer
número del setmanari llibertari Le
Révolté. Organe hebdomadaire d'union,
d'action et d'éducation révolutionnaire regional
–en números posteriors el
subtítol perdrà l'adjectiu
«regional». Aquesta publicació
sorgí arran de la
fusió de L'Action Syndicale
(1904-1910) i Le Combat
(edició del
Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El
seu gerent va ser Henri
Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul
Lenoir i Henri
Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos.
L'últim número fou el del 28
de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde
(1913-1914).
***
Capçalera
del primer número de Guerra di Classe
- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.
***
Cartell de l'acte
- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.
Naixements
Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 5 de maig de 1883
- Grégoire Federscher: El 9 d'octubre de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual Moldàvia) l'anarquista Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire Féderscher, i que va fer servir el pseudònim d'Isaac Imbaschi (o Imboschi). Després de fer estudis de mecànica i d'enginyeria a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a París (França). En 1882 visqué, sota la identitat d'Isaac Imbaschi, al domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida com a obrer òptic. Amb els anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i Alexis Lewin, s'exercità en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica), on resultà mort Métayer, va ser detingut, juntament amb Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de Brussel·les, Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set per ús de nom i de documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe de la policia suïssa el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost de 1894. El desembre de 1893 la seva sol·licitud de naturalització suïssa va ser rebutjada. En 1898 sembla que obtingué aquesta després d'establir-se a Zuric (Zuric, Suïssa). Posteriorment publicà articles científics, s'especialitzà en obres públiques i deixà de figurar en les llistes d'anarquistes a controlar per les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Cleto
Benassi (ca. 1945)
- Cleto Benassi: El
9 d'octubre de 1882 neix a Vergato (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista, i després socialista, Cleto Benassi, conegut
com Vecchietti.
Era fill de Giuseppe Benassi i de Luigia Bertocchi. Es guanyava la vida
treballant de ferroviari. A principis de segle s'integrà en
el grup anarquista encapçalat
per Armando Borghi a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). En 1914 va ser acomiadat
de la seva feina de ferroviari per particiipar en la vaga i els fets
revolucionaris de la «Setmana Roja» i va ser fitxat
per la policia com a
«socialista sindicalista». Lluità en la
Gran Guerra com a soldat d'infanteria
de primera línia; desmobilitzat en 1916, no va ser
admès als ferrocarrils. Durant
la postguerra s'afilià al Partit Socialista
Italià (PSI) i esdevingué dirigent
del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Elegit membre del
Comitè Central
de l'SFI, entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga
dels
ferroviaris, amb Augusto Castrucci, Giovatta Costa, Angelo Papetti,
Camillo
Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè
d'Agitació dels
Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre
italià Francesco Saverio
Nitti. En 1922 va ser nomenat membre de l'Executiva Nacional de l'SFI i
va ser suspès
del servei durant tres dies per no haver fet feina el Primer de Maig.
Participà
en la vaga de l'1 d'agost de 1922, engegada per l'Alleanza del Lavoro
(AL,
Aliança del Treball), i el juliol de 1923 va ser acomiadat
dels ferrocarrils
per «mal rendiment laboral». L'agost de 1923 va ser
jutjat per infracció de la
Llei de Ferrocarrils (vaga de l'1 d'agost de l'any anterior) i
condemnat a tres
mesos de suspensió del servei i a una multa de 500 lires,
pena que va ser
considerada posteriorment il·legítima i
anul·lada. Durant els anys del feixisme
se li va impedir fer feina i se li va denegar el passaport per emigrar
a
Àustria on volia anar a treballar. L'octubre de 1936 va ser
detingut
preventivament durant la visita de Benito Mussolini a Bolonya. En 1927
se li va
retirar l'abonament ferroviari sota l'acusació de fer
«propaganda subversiva»
als trens i en 1930 va ser inscrit com a subversiu en un registre de
«persones considerades
políticament perilloses». Participà en
les reunions clandestines del Partit
Comunista Italià (PCI), sovint al domicili
bolonyès d'Agusto Diolaiti,
juntament amb Paolo Betti, Raffaele Lossanti i Otello Penati, entre
d'altres. En
1938 restà empresonat un mes durant la visita d'Adolf Hitler
a Itàlia. El 29 de
maig de 1940 la policia li va notificar la prohibició de
freqüentar el cafè San
Pietro de Bolonya, al carrer Indipendenza, lloc de trobada els cercles
antifeixistes. En la lluita antifeixista d'alliberament durant la II
Guerra
Mundial, passà a la clandestinitat sota el nom de Vecchietti.
Amb Cipriano
Tinti, formà part del Servei d'Informació del
Comandament Únic Militar
d'Emília-Romanya (CUMER). Formà part de la
Secretaria Provincial del Partit
Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP) i
va ser un dels dirigents de la «Brigada
Matteotti» de Bolonya. El novembre de 1944 entrà a
formar part del Comandament
Municipal i del Comandament Regional de la «Brigada
Matteotti». Durant la
lluita antifeixista, organitzà un cos de policia partisana
constituït per
antics carrabiners. El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de
Bolonya,
ocupà la seu de la Prefectura i
instal·là el nou prefecte, Gianguido Borghese,
designat pel Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament
Nacional). De bell nou integrat en els ferrocarrils, durant anys
tornà a ser dirigent
de l'SFI. Cleto Benassi va morir en 1950 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
sobre la baralla d'Adolphe Fortel apareguda en el diari
d'Amiens Le
Progrès de la Somme de l'11 de juny de 1909
- Adolphe Fortel:
El 9 d'octubre de 1889 neix a Amines (Picardia,
França) l'anarquista
Adolphe Fortel. Sos pares, jornalers no casats, es deien Adolphe
Émile Fortel i Marie
Rose Adolphine Decagny, i legitimaren el fill, i dues germanes majors
(Désiré
Albert i Jeanne Marie), amb el seu matrimoni celebrat el 25 de novembre
de 1891
a Amiens. Es guanyava la vida treballant de sabater i adobant cadires.
El 5
d'agost de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Amiens a
un mes de
presó per
«rebel·lió». A finals de
març de 1909 va ser processat, juntament amb
altres companys (Albert Andrieux, Lucien Graux, Jules Lemaire i Adolphe
Martin), per haver distribuït periòdics i fullets
antimilitaristes durant un
consell de revisió militar. Durant la nit de l'1 al 2 de
juny es va veure
implicat en una baralla sagnant al carrer Grand-Vidame d'Amiens. En
aquesta època
viva al número 56 del carrer Monstrelet d'Amiens. L'agost de
1910 va ser
condemnat a un mes de presó per «ultratge a
l'exèrcit». El 2 d'octubre de 1911 va
ser incorporat a l'exèrcit i el 14 d'octubre d'aquell any va
ser llicenciat per
«insuficiència de desenvolupament i feblesa
general». Quan esclatà la Gran
Guerra, el 8 de desembre de 1914 va ser declarat no apte per al servei
per
«musculatura insuficient» i el 5 d'abril de 1917 va
ser destinat al Servei
Auxiliar. El 17 de maig de 1917 va ser enviat al 39 Regiment
d'Infanteria al
Servei Auxiliar, però el 27 de setembre de 1917 va ser
declarat «inepte definitivament
per a fer la campanya» per «bronquitis
crònica i musculatura insuficient». El
12 de maig de 1917 es casà a Amiens amb Eugénie
Christine Pétain. En 1920 vivia
al número 20 del carrer Saint Maurice d'Amiens.
Després de diverses revisions
militars, el 18 d'abril de 1930 va ser donat de baixa definitiva, amb
una
pensió del 60 per cent, per «selenosi pulmonar
generalitzada». Adolphe Fortel
va morir el 7 de gener de 1975 a l'Hospici de Villers-Bretonneux
(Picardia,
França).
***
Necrològica
de Marià Sanromà Grau apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'octubre de 1967
- Marià
Sanromà Grau: El 9 d'octubre de 1894
neix a Arnes
(Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Marià Sanromà Grau –a vegades el primer
llinatge
citat erròniament Samroma.
Sos pares es deien Marià
Sanromà i Josepa Grau. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona
tarragonina i en 1939, amb
el triomf franquista, passà a França.
S'establí a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Local de la CNT. Durant els anys seixanta
patí un accident laboral que l'obligà a romandre
hospitalitzat en una casa de repòs
de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La
Grave. Marià
Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta
població.
***
Celso Persici
- Celso Persici: El
9 d'octubre de 1896 –algunes
fonts citen erròniament el 9 de desembre– neix a
Crespellano (Emília-Romanya,
Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso
Persici. Sos pares es
deien Giuseppe Persici i Giuseppina Barbieri. Des de molt jove,
influenciat per
l'ambient familiar, formà part del moviment anarquista i ja
en 1913 va ser
condemnat per la seva militància. Membre actiu de la
Unió Sindical Italiana
(USI) de Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia)
–amb Armando Borghi, Luigi Fabbri,
Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli,
etc.– prengué part el
4 de desembre de 1919, després d'un míting a
Bazzano, en una revolta; detingut,
fou acusat d'«incitació a l'odi de
classes». Fou un dels militants més actius
de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil
Revolucionària),
creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el
22 de desembre de
1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia).
Col·laborà en Umanità Nova
i Guerra
di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou
processat el 6 de
març de 1920 i condemnat el 27 de maig de 1921 a vuit mesos
i 22 dies de presó,
que purgà a la presó de San Giovanni in Monte de
Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de
la Borsa de Treball
Vella. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de
presó.
En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa
família, s'exilià amb
son germà Antonio Persici a França.
Treballà per a la Casa «César
Ranuzzi» a Dieulouard
(Lorena, França). Cap el març de 1924
s'establí a la regió parisenca i
residí a
Choisy i a Fontanay-sous-Bois, al domicili de Onofrio Gilioli. A
París i a
Marsella s'ajuntà amb altres refugiats italians (Edoardo
Angeli, Gino Balestri,
la família Berneri, Aurelio Chessa, la família
Fabbri, la família Giglioli, Leonida
Mastrodicasa, Giuseppe Mioli, Antonio Persici, Emilio Predieri, Pio
Umberto Marzocchi,
Turroni, Randolfo Vella, Felice Vezzani, etc.) i forma una cooperativa
de
paletes i de decoració de mosaics que permetré
els companys tenir un treball i
legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al
moviment anarquista.
També prengué part en la construcció
dels casinos de Vichy i de Donibane
Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club
de Niça. El
setembre de 1925 participà en el Congrés de
Refugiats Italians celebrat a
París. Després de dos anys a Niça,
s'instal·là per qüestions de salut el 17
d'abril de 1934 a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni, on
treballà
d'obrer especialitzat en una cimentera per a la Casa
«Aixandro et Goyet» i com
cap d'obra en una empresa de la construcció. En aquesta
ciutat participà en les
activitats de la Universitat Proletària i va militar en el
Grup Comunista
Anarquista «Belle de Mai» de la
Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo
Angeli Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Marcelo Cicero, Celso Persici
i
altres. En 1934 era membre del grup anarquista
«Belle-de-Mai» de la Federació
Anarquista de Sud-est. L'octubre de 1934 marxà a
Algèria durant uns mesos per
qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per
la policia, en una
ocasió evità un segrest amb la finalitat de
lliurar-lo secretament a la policia
de Benito Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14
de novembre de
1935, va ser detingut dos dies després, portat a la
comissaria marsellesa
d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a
Catalunya, on uns mesos més
tard lluità en els combats de Barcelona del 19 de juliol de
1936 i en el triomf
de la revolució. Participà en
l'organització dels voluntaris que venien per
lluitar i passà un temps al front d'Osca (Aragó,
Espanya). En 1937 va treballar
en la Secció Italiana del Comitè Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de Barcelona, juntament amb Francesco Barbieri i Camillo Berneri,
i
representà l'USI, amb Virgilio Gozzoli i Domenico Ludovici,
en el Comitè
Regional de Catalunya de la CNT-FAI. També
treballà, amb Martín Gudell i Augustin
Souchy en el Servei de Propaganda de la CNT. Després de
l'assassinat de
Barbieri i Berneri per agents estalinistes el maig de 1937,
tornà a França on
visqué clandestinament a Brest (Bretanya) gairebé
durant dos anys. Buscat per
la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond
Lelli, arribar a
Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino
Angeli). Però un dia després de la seva
arribada, el 19 de juliol de 1939,
són detinguts a Orà amb Angeli. Dino
només fou tancat dos mesos, però Persici i
Lelli van ser empresonats durant un any per ús de
documentació falsa. Després
de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca
(Marroc), on
participaren, amb el suport de Mario Pisanchi (Luis
Rodríguez Castro), en la resistència
marroquí amb falses
identitats espanyoles i en una xarxa de fugida de antifeixistes
establerta a
Orà. El setembre de 1943, després del
desembarcament aliat al Nord d'Àfrica,
retrobà sa companya a Orà. Després de
la II Guerra Mundial, Persici retornà a
Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i
son fill Vertice
(1931-2000), que també serà militant anarquista,
i participà en la reconstrucció
del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a
Marsella amb Vertice i l'any
següent substituí Gusmano Mariani com a responsable
de la subsecretaria de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a
Europa Occidental.
Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a
René Bianco en la
fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA), i col·laborà en el setmanari
Espoir, on defensà els
principis de l'AIT. Finalment s'establí a
Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso
Persici va morir el 15 de
setembre de 1988 a la Residència «Les
Palmiers» de Niça (País
Niçard,
Occitània).
***
Notícia
sobre Roger Bâcle apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 9 de desembre de 1937
- Roger Bâcle: El 9 d'octubre de 1899 neix a Crézac (Poitou-Charentes, França) el tipògraf anarquista i antimilitarista Roger Bâcle, més conegut com Roger Coudry i que va fer servir el pseudònim Régor. Sos pares es deien Auguste Bâcle, pedraire, i Marie Julia Raül. Militant anarquista en el període d'entreguerres, va ser vigilat per les autoritats. Destacà com a orador al servei de les Joventuts Anarquistes. El 26 de setembre de 1924 es casà a Borsorhel (Bretanya) amb Marie Yonna Sibiril. Albergà en diferents ocasions al seu domicili del número 57 de l'avinguda Lamoricière de Sevran (Illa de França, França) l'objector de consciència Gérard Leretour, editor de la revista parisenca Rectitude, òrgan dels «Pacifistes d'Acció» i de la «Lliga d'Objectors de Consciència», publicació en la qual col·laborava sota el seu pseudònim de Roger Coudry. En aquests anys col·laborà amb articles antimilitaristes i de sindicalisme sota el pseudònim Régor en Le Libertaire. Posteriorment residí al carrer de la Pépinière de Sevran. En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Cap el 1937 fou secretari del grup anarquista d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), va fer costat el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya i dirigí «Les Imprimeries Pacifistes» d'aquesta localitat. El 23 d'abril de 1939 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Roger Bâcle va morir el 21 de maig de 1979 a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Roger Boutefeu, anarquista que lluità en la guerra d'Espanya, que col·laborà sovint en Le Libertaire i que fou gerent d'aquest periòdic, i que també va fer servir el pseudònim Roger Coudry; per aquest fet, moltes vegades les dades es poden malentendre.
***
Notícia
de la detenció d'Edgard Delobel apareguda en el
periòdic Le
Libertaire del 25 de maig de 1929
- Edgard Delobel: El
9 d'octubre de 1901 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Edgard Edmond Delobel. Era fill d'Edmond Louis Delobel, licorista, i de
Marguerite Alphonsine Lemaire, planxadora. Va ser un dels responsables
de la
Federació del Centre adherida a la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR), creada a resultes del congrés celebrat entre el 30
d'octubre i l'1 de
novembre de 1927 a París (França),
congrés que donà lloc a una escissió
que portà
a la creació de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) al voltant de
Sébastien Faure. En aquesta època vivia al
número 2 del carrer André-Marty de
Bobigny (Illa de França, França) i era secretari
del grup anarquista de
Bobigny-Le Blanc-Mesnil de l'UACR. Membre de la comissió
administrativa de la Unió
Anarquista Comunista (UAC), a partir del 13 de gener de 1928 va ser
gerent de Le
Libertaire, en substitució de Paul Celton. A
principis d'aquest mateix any participà
en una campanya antiparlamentària a Saint-Denis (Illa de
França, França) per a
les eleccions legislatives. També va ser membre, des de la
seva fundació a principis
de 1928, del grup «Les Amis du Libertaire»,
amb Nicolas Faucier de
secretari. L'abril de 1929 va ser condemnat, com a gerent de Le
Libertaire,
a resultes de la publicació de l'article de René
Ghislain «Pas de pitié pour
les bourreaux!», a tres mesos de presó i a 2.000
francs de multa, i l'octubre
d'aquell any a un any de presó i a 1.000 francs de multa per
«propaganda
pacifista» i «provocació de militars a
la desobediència», penes que van ser
confirmades en l'apel·lació del 13 de gener de
1930. El setembre de 1929, des
de la presó de La Santé, envià a Le
Libertaire un manifest antibolxevic.
Va ser substituir per Jean Ribeyron en la gerència de Le
Libertaire. El
19 de juny de 1931 va ser posat en llibertat després de 25
mesos empresonat a
La Santé i a Claravall. El 3 de febrer de 1934 es
casà a Pantin (Illa de
França, França) amb Lucie Germaine Thevenin. El
31 de desembre de 1948 va ser
esborrat de la llista de militants anarquistes a vigilar de la
regió parisenca.
Edgard Delobel va morir el 13 d'agost de 1976 al seu domicili de Lo
Boscat
(Aquitània, Occitània).
***
Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)
- Jacobo Maguid: El
9 d'octubre de 1907
neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo
Maguid,
també conegut com Jacinto Cimazo
i Macizo. Sos pares, immigrants que
havien
arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien
Alter Maguid,
ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella
tingué vuit infants, dues
dones i sis homes. Després d'estudiar primària i
secundària a Santa Fe, en 1936
començà estudis universitaris d'enginyeria a La
Plata (Buenos Aires, Argentina)
i treballà com a tècnic per costejar-se la
carrera. A La Plata participa en
diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària
«Ideas», com ara les de suport a
Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença
a introduir-se en el pensament
anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la
Comissió Directiva del
Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres
companys, el Partido
Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra),
dirigint el
seu òrgan d'expressió Palabras
Rebeldes.
Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6
de setembre de 1930, la
impremta clandestina de l'Agrupació
«Ideas», on s'imprimia Palabras
Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut
durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar
hagué
d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga
general
estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos
germans,
va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A
la penitenciaria,
juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José
Perano, Jesús Villanas,
Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio
Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé
Lorda), organitzà l'anomenat «Petit
Congrés Anarquista», on de manera
assembleària es tractaven temes i s'acordaven
mètodes d'acció. El febrer de
1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro
Justo, va ser alliberat i
marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys
(Diego Abad de Santillán,
Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i
s'incorporà en la redacció de La
Protesta (Abad de Santillán, Manuel
Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de
1932 després de l'aixecament
de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú,
va ser violant per la policia en
diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues
vegades,
tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre
de la Federación
Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació
Obrera Regional
Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes
públics a places i barriades. Vuit
mesos després de la seva reaparició, La
Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de
manera clandestina. Entre
setembre i octubre de 1932 participà en el II
Congrés Regional Anarquista,
celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual
resumí en La Protesta.
En aquest congrés s'aprovà
la creació d'una organització anarquista
específica i col·laborà en la
creació
del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que
treballarà durant tres
anys fins a la fundació de la Federació
Anarco-Comunista Argentina (FACA). En
1933, a instàncies dels seus companys, continuà
els estudis a La Plata i el
març de 1934 aconseguí el títol
d'enginyer civil amb les màximes
qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i
participà activament en la
Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca
«Emilio Zola» i en
l'Agrupació Anarquista. En aquesta època
engegà una correspondència amb Pascual
Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena
perpètua malgrat la
seva provada innocència. En aquest mateix 1934
realitzà gires propagandístiques
organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i
d'impulsar
les campanyes de solidaritat amb els «Presos de
Bragado» (Pascual Vuotto,
Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell
any començà la gira
mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies
del nord i centre
de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en
un acte
de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou
atacada per un
escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA)
i un obrer, Benjamín
Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després,
viatjà a Buenos Aires, on amb
Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés
constituent de la FACA. En
aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos,
ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un
congrés realitzat a La
Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954,
adoptarà el nom de Federació
Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la
professora Reyna
Suárez Wilson, realitzà una gira
propagandística arreu la província de
Córdoba
i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la
campanya pels
«Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira,
va ser nomenat pel Consell
Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i
col·laborar en la
Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven
gestant. Amb un vaixell
francès arribà a Le Havre (Alta Normandia,
França) i a París conegué
Sébastien
Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Amb
aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre
de 1936 a
Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu
central de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de les
Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de
Santillán, el Ple de la FAI el
nomenà director del setmanari Tierra
y
Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936
fins el 1938, i col·laborà
en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona
visqué en un
apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince,
José Grunfeld i Anita
Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di
Césare, Laureano Riera,
José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc.
S'integrà en el grup anarquista
«Nervio» i assistí a nombroses reunions,
plens i congressos. Per al setmanari
recollí informació a fàbriques,
tallers, col·lectivitats, centres de salut i
d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants,
com ara Camillo
Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare,
Gastón Leval o Emma
Goldman. A la seu de Tierra y Libertad,
ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra
di Classe, després de l'assassinat de Berneri el
maig de 1937. A
començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la
FAI l'encarregà visitar
València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI
que se celebrà a
Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció de
Tierra y Libertad. En els
últims mesos
de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI,
d'ordenar diversos materials
d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van
ser publicats a
Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de
Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince,
en un camió de Solidaridad Obrera
cap a l'exili. Amb
una credencial de la FAI creuà la frontera.
Després d'una caiguda, va ser
hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i
setmanes després fou
enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al
port.
Després fou internat al camp de concentració
d'Argelers, d'on aconseguí fugir.
A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de
la FAI, treballà en la
redacció d'unes memòries. Malalt,
decidí retornar a l'Argentina i, després de
dos viatges a París per realitzar els tràmits,
embarcà a Cherbourg (Alta
Normandia, França) en un transatlàntic
anglès. En arribar a Buenos Aires, va
ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per
Morano,
cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de
realitzar diversos
informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe,
s'instal·là a Buenos
Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte.
Fruit d'aquesta
col·laboració, s'edità el llibre Definición
de la guerra. A finals de 1939 començà
la gira propagandística més
important de la campanya pels «Presos de Bragado»,
alhora que informà sobre el
que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es
realitzà en més de 20
localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940
realitzà tres noves gires
de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est
de la província de
Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província
d'Entre Ríos. En 1941 reinicià
l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a
Buenos Aires,
sempre sense cap feina estable. En aquesta època
col·laborà en diverses
publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de
América, Reconstruir
o Solidaridad Obrera. En 1942
formà
parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui
conviurà la
resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de
Bradado», per commutació
de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de
presó. A partir de 1943
participà activament en el moviment llibertari, integrant-se
en agrupacions,
assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa
llibertària i parlant
en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia.
L'Editorial Reconstruir
publicà successivament els seus tres llibres
biogràfics dedicats a militants
morts: Fernando Quesada, un trozo de
historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero
argentino (1981, amb José Grunfeld) i
Una voz anarquista en la
Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989
publicà el seu llibre Escritos
libertarios, recull d'articles
publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985
col·laborà en El
Libertario, òrgan de la FLA. L'abril
de 1991 participà en les «Jornades
Interdisciplinàries sobre Anarquisme»,
celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de
Buenos
Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993,
participà, amb sa companya
Juana Quesada, en l'«Exposició sobre
Anarquisme», que se celebrà a Barcelona.
En 1994 publicà La
revolución libertaria
española (1936-1939) i l'any següent les
seves memòries sota el títol Recuerdos
de un libertario. Setenta relatos
de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a Buenos
Aires (Argentina).
---
efemerides | 08 Octubre, 2024 13:05
Anarcoefemèrides
del 8 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de L'Avenir
- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau, Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.
***
Capçalera
de Risveglio
- Surt Risveglio:
Pel 8 d'octubre de 1916 surt a Ybor City (Tampa, Florida, EUA) el
número únic
del periòdic bilingüe castellà i
italià Risveglio (Despertar). Va ser
editat en ocasió del pícnic anarquista celebrat
el 8 d'octubre de 1916 a la
platja Palmetto Beach (Tampa, Florida, EUA), organitzat pel grup
llibertari
«Risveglio», organitzat per a recaptar fons a
benefici dels presos socials
tancats a les presons espanyoles i exigir la seva amnistia. El barri
d'Ybor
City era el centre de la ciutat de Tampa, on des dels anys vuitanta del
segle
anterior vivien i treballaven una gran quantitat d'espanyols i
d'italians en
les manufactures, especialment en la indústria tabaquera.
***
Notícia
orgànica de Ramon Català i el grup «Los
Inseparables» publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 4 de setembre de 1924
- Detenció de
Català: El 8 d'octubre de 1924 és
detingut
a París (França), quan rebia d'una parella de
companys llibertaris dos fardells
d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a
França durant la dècada
dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy
(Forez, Occitània), amb
son germà Josep Català, el grup anarquista
«Els Inseparables». El juliol de
1924, quan son germà Josep marxà cap a Elbeuf
(Normandia, França), s'instal·là a la
regió parisenca. Participà activament en
nombroses reunions d'exiliats
espanyols a la Borsa de Treball de París i al
«Foyer Végétalien»,
organitzades
pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa
la Lliga de Militants de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de París,
il·legalitzada per les
autoritats franceses el setembre de 1924.
***
L'Standard Oil Company segons
un dibuix satíric de l'època
- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina –segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924–, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern –on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes–, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.
***
Cartell
de la gala
- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de
1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de
Pantin de París
(França), una gala de suport al periòdic Le
Monde Libertaire organitzada per la Federació
Anarquista (FA). L'objectiu
concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un
nou local per a la
llibreria llibertària Publico. El concert tingué
com a protagonista el cantant
Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de
difusió als mitjans de
comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000
cartells arreu l'Illa de França,
al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.
Naixements
Foto policíaca d'Émile Rémond (26 de febrer de 1894)
- Émile
Rémond: El 8
d'octubre de 1859 neix a Bagnolet (Illa de França,
França) l'anarquista Émile
Adolphe Rémond –citat a vegades
erròniament Raymond. Era fill d'Athanas
Rémond, jornaler, que va ser donat per desaparegut en 1889,
i Marie Magny,
modista. Es guanyava la vida treballant de jornaler i de predraire. El
15 de
gener de 1889 es casà a Montreuil (Illa de
França, França) amb la jornalera
Anne Guéritart i vivia al número 66 del carrer
François Aragó d'aquesta població.
El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 74-76 del
carrer Volga del
XX Districte de París (França) va ser escorcollat
per la policia i l'endemà, 26
de febrer de 1894, va ser fitxat com a «anarquista»
en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 2 de
març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data
i el lloc de la
seva defunció.
***
Fotografia
policíaca d'Antoine Vignaud (21 de març de 1894)
- Antoine Vignaud:
El 8 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el
25 d'octubre– de 1861 neix a
Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista
Antoine Vignaud –sovint el
seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph
Vignaud,
cotxer, i Marie Désiage. En 1889 es presentà com
a «candidat abstencionista»
pel I Districte de París (França) a les eleccions
legislatives. El 16 d'abril
de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de
París per haver robat
als Magasins du Loeuvre un paraigües per
utilitzar-lo, si calia, com a
defensa durant la manifestació del Primer de Maig i
condemnat a 15 dies de
reclusió que purgà a la presó
parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de
la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i
s'allotjà a casa del company
ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel
i Charles Malato. El
desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la
publicació anarquista Freedom,
marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895,
en arribar-hi, va ser fitxat
per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar
establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Charles Chatel (1894)
- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Pierre Auguste Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 5 de juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les exèquies.
Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López
- Elisa Acuña:
El
8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte –actual Mineral del
Monte–
(Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista
María Elisa Brígida
Lucía Acuña Rosete –el seu nom figura
transcrit
de diverses maneres (Elisa
Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa
Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de
Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti.
Després d'estudiar magisteri,
en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any
següent s'afilià al Club Liberal
«Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del
qual arribà a formar part
del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant
dels germans
Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà
en el I Congrés de Clubs
Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els
seus articles dels periòdics Excélsior
i El Duende de Veracruz. En 1903
formà part de la direcció del Club
Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio
Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el
«Manifest a la nació del Club
Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des
de la Ciutat
de Mèxic i publicat en El Hijo del
Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i
l'organització de més
clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista
Redenció (CAR) i redactà
articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta
organització. En 1903 va ser
detinguda i tancada a la presó de Belén de la
Ciutat de Mèxic, juntament amb
els germans Flores Magón, Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i
Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la
periodista i poetessa
anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de
Mendoza, que havia conegut a la
presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint
de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb
Juana Belén Gutiérrez de
Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la
redacció de la nova etapa del
setmanari Vésper a San
Antonio
(Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez
Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup
format per unes tres-centes dones
llibertàries que exigien mitjançant vagues
millores condicions laborals per a
les dones. Després entrà a formar part de la
direcció del Partit Liberal Mexicà
(PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto
Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro,
l'organització obrerista «Socialisme
Mexicà» al districte de Mèxic.
Continuà editant el periòdic Fiat
Lux, ara com a òrgan de la Societat
Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de
rebel·lió patrocinat pel
Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres
companyes (Juana Belén Gutiérrez
de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores
Malvaes) i tancada a la presó
de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic).
L'abril de 1910 participà en
l'organització de la Gran Convenció Nacional
Independent, que es realitzà al
Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va
fer costat la candidatura de
Francisco Ignacio Madero González a la
presidència de Mèxic. En 1910 va fer
costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas
de Cuauhtémoc», fundat per
Dolores Jiménez Muro, i fundà el
periòdic La
Guillotina. Entre 1911 i 1912
col·laborà en Nueva Era.
En aquesta època es distancià de Ricardo Flores
Magón.
El març de 1911 va fer costat el «Complot de
Tacubaya», organitzat per Camilo
Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar
contra la reelecció de
Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana
Belén Gutiérrez de Mendoza
i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres,
l'organització «Amigas del Pueblo», que
demanava el vot femení per al president provisional
Francisco León de la Barra.
El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la
colònia Santa Julia
que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la
dictadura de José Victoriano
Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i
articles als diaris (La Voz de
Juárez, Sinfonía,
Combate, Anáhuac,
etc.) fins a l'entrada d'Álvaro
Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914.
Aquest mateix any es
declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser
nomenada cap de Propaganda del
seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta;
també va
fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En
1914, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, edità La
Reforma,
primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la
causa dels pobles indis.
Després de la Revolució treballà en el
Consell Feminista Mexicà i en la Lliga
Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament
de
Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà
en l'actual Hemeroteca
Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI
Missió Cultural («Creuada contra la
Ignorància») de la Secretaria
d'Educació Pública (SEP), que
recorregué les
comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas,
Aguascalientes i San Luis Potosí
i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les
comunitats rurals mexicanes;
els altres «missioners» van ser Raquel Portugal,
Jesús Camacho Arce, Albino R.
López i Samuel Pérez. Aquesta Missió
instal·là set Instituts Socials: dos a
Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí.
Elisa Acuña va morir
el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) d'un càncer gàstric. El
16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la
Revolució Mexicana, les
seves restes van ser traslladades del «Pateón
Civil de Dolores» de la Ciutat de
Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la
«Rotonda de los Hidalguenses
Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La
seva figura inspirà el
personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal
de amores d'Ángeles Mastretta.
***
Pompeo Barbieri
- Pompeo Barbieri:
El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana,
Itàlia)
l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo
Barbieri, obrer
perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al
pensament llibertari i
esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907
impartí nombroses
conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest
any i 1910
treballà a Fàbrica Italiana
d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en
aquests anys col·laborà en el setmanari Il
Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i
Zelmira Peroni.
El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés
dels Anarquistes de la Toscana
celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en
la campanya
antimilitarista i va fer diverses conferències i
mítings a Pisa i a Livorno
contra la guerra italoturca. Col·laborà en el
setmanari L'Avvenire Anarchico i el
maig de 1914 prengué part en el V Congrés
dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat
secretari de la
recentment constituïda Unió Anarquista Toscana
(UAT), encara que deixà el
càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat
pels obrers friülans
de Càrnia, va fer una gira propagandística a la
zona d'Udine. Decidit adversari
de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de
1915 va ser detingut a
Pisa per haver participat en una manifestació
antimilitarista no autoritzada i
fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions
laborals,
s'establí a La Spezia, on reprengué la seva
col·laboració amb Il
Libertario i on trobà altre company
pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué
part en les lluites obreres i
en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923,
després
d'una nova detenció, decidí emigrar
clandestinament i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània), on continuà la
seva tasca d'agitació anarquista,
especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti.
Després va
fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir
el 15 de
juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de
Toló (Provença,
Occitània).
***
Pierre Besnard
- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Sos pares es deien Auguste Besnard, conreador, i Marie Neau. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 25 de setembre de 1912 es casà a Oissel (Alta Normandia, França) amb Thérèse Marie Eugénie Montreuil. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 al seu domicili de Bagnolet (Illa de França, França) i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.
***
Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi
- Enzo
Fantozzi: El 8 d'octubre de
1886 neix a
Liorna
(Toscana, Itàlia) l'antimilitarista,
maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo
Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto.
Sos pares es deien
Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després
d'estudiar en una escola tècnica,
entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià
al Sindicat Ferroviari, del
qual arribà a ser membre del Comitè Nacional,
participant en diverses vagues.
En 1906 es traslladà a Florència, on va ser
qualificat per la policia com a
«socialista antimilitarista» i «actiu
propagandista». El 10 de desembre de 1909
participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i
entre l'1 i el 3 d'octubre de
1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de
Florència. El 12 de juliol de
1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer
mort
durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la
policia, aquesta ressaltà la
seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a
la revolució. El 4 de
desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres
200
anarquistes i socialistes, participà en la
fundació del Comitè Internacional
contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de
mobilització, un pla
d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les
línies
telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i
dels ponts, confiscació
d'armament i altres mesures revolucionàries.
Edità, amb altes companys del
Comitè Internacional contra la Guerra, el
periòdic antipatriota Civiltà
(Civilització), el primer número del qual
sortí el 25 de març de 1915 a
Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna
acusat d'haver
organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat
el sabotatge de les
línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el
novembre va ser enviat a files i
incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en
va ser eximit, però
va ser comminat a treballar en una fàbrica de
munició a Liorna i l'any següent
la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a
l'exèrcit. El 5 de març de 1918,
durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma,
dirigí un violent discurs de
suport a la Revolució russa. De tornada a
Florència, entre l'1 i el 3 de juliol
de 1920 participà en el II Congrés de la
Unió Anarquista Italiana (USI). El
febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat
dels
ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga
general antifeixista
d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va
ser atacada per un
escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924
emigrà
clandestinament a França i s'instal·là
a la regió parisenca. Membre de la
Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925
participà a París, amb
altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.),
en la
fundació del «Grup Anarquic Pietro
Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser
objecte d'un decret d'expulsió, però
aconseguí una pròrroga renovable que li va
permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A
començaments de 1926
participà en una gira propagandística a
Lió i a Marsella on reivindicà un front
únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot
criticant els
«anarquistes intransigents» que rebutjaven tota
col·laboració amb altres forces
antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de
Propaganda Anarquista
va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat
d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament
amb altres companys
(Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a
Garges-lès-Gonesse. Després s'establí
a Alençon, on fou membre del grup
llibertari italià«Caserio». En aquests
anys col·laborà en Il Martello.
En 1932 retornà a París i novament va ser acusat
per les autoritats feixistes
de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934
prengué la paraula,
juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa
Berneri, en
l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Durant
el Congrés de la Federació de la Liga Italiana
dei Diritti dell' Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va
ser nomenant, amb
Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè
Executiu. L'octubre, durant
el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble,
invità els congressistes a
protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la
Unió Soviètica.
Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la
lògia «Italia Nuova» de
París.
Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el
Congrés Antifeixista de
Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que
engegà les
protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí, amb
Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i
Giulio
Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a
Sartrouville que
arreplegà una cinquantena de militants de França,
Suïssa i Bèlgica i on es va
fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936
formà part del primer grup de militants italians (Berneri,
Bifolchi, Centrone,
Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per
Perpinyà per combatre
en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso»,
va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936
lluità als
combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després
va ser nomenat membre del
Comitè d'Investigació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de
rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i
de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini,
Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico
Ludovici.
L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en
un pis de la plaça de l'Àngel
amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca
Corsinovi
i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de
«Maig de
1937», aconseguí eludí en dues ocasions
l'execució i va ser amollat després de
15 dies de detenció gràcies a la
intervenció de Luis Gertsch, promotor de
l'organització maçònica de socors
Comitè Central de Coordinació (COCECOO,
també
anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i
de Cesare Collaveri,
representant de la Gran Lògia de França. El
juliol de 1937 retornà a França on
dimití de la LIDU per protestar contra la
influència comunista. En aquesta
època treballà en una cooperativa de
construcció. En 1937 va ser inscrit en la
llista «Menées terroristes» (Ardits
terroristes), emesa per la Direcció de la
Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a
París
arran de la visita dels sobirans britànics i, novament,
amenaçat amb
l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià
els companys perseguits, entre
ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA
després de la seva evasió del
camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a
Fontenay-sous-Bois i figurava
en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats
feixistes
italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació
nazi participà en la
resistència i en un grup del maquis abans de retornar a
Itàlia. Després de
l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on
continuà la seva militància. En 1947,
amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini,
fundà la
Federació Apartidista Italiana Sindical
Ferroviària (FAISF), que després
esdevingué Federació Apartidista Sindical dels
Ferroviaris Italians (FASFI), i
que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma.
Enzo Fantozzi va
morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).
***
Necrològica
de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de gener de 1963
- Ramon Ramia
Llerda: El 8 d'octubre de 1886 neix a Beseit
(Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista
Ramon Ramia Llerda, conegut com Ramon de
Catanet.
Sos pares es deien Josep Ramia i Maria Llerda. El
16 de juny de 1916 va ser un dels fundadors de la Societat de
Resistència de
Beseit, que s'integrà en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Ocupà
diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i
tingué especial dedicació als
presos socials. Participà activament en l'aixecament
revolucionari del 8 de
desembre de 1933 que proclamà durant cinc dies a Beseit el
comunisme llibertari
i per aquest fet va ser empresonat fins l'abril de 1934. Posteriorment
milità
en la Federació Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya,
Franja de Ponent) de la
CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en la resistència
i posteriorment lluità als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i s'instal·là a
Montferrièr de Les (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de la CNT de
Montpeller. Sa companya fou
Encarnació Rubert. Ramon Ramia Llerda va morir el 20
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 22
d'octubre–
de 1962 a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
Giobbe
Sanchini
- Giobbe Sanchini:
El 8 d'octubre de 1887 neix a Montelabbate (Marques,
Itàlia)
l'anarquista Giobbe
Sanchini. Sos pares es deien Gaetano Sanchini i Marianna Barbieri i
vivien a
Sant'Angelo
in Lizzola (Marques, Itàlia). Es guanyà la vida
de venedor ambulant i fabricant
de pasta alimentària. Des de jove es decantà per
les idees anarquistes, llegint
els diaris locals del moviment, especialment Germinal.
En 1902, seguint
l'exemple de son germà, emigrà a Lucerna
(Lucerna, Suïssa), però en 1906 retornà
a Itàlia per a fer un any i mig de servei militar. En 1911
decidí emigrar als
Estats Units i sortint de Nàpols (Campània,
Itàlia) a bord del vaixell San
Giovanni arribà el 26 de febrer de 1911 a Nova
York (Nova York, EUA). Després
d'un temps en aquesta ciutat i en Framingham (Massachusetts,
EUA), s'instal·là a New Britain (Connecticut,
EUA), on treballà
de paleta. El 27 de desembre de 1913 es casà a New Britain
amb la immigrant
italiana anarquista Irma Cassolino –la policia nord-americana
la considerava
més «perillosa» que son
marit–, amb qui desenvolupà una intensa activitat
anarquista. Als EUA esdevingué amic del destacat
propagandista anarcocomunista
Luigi Galleani, a qui va refugiar set setmanes quan aquest estava
perseguit, i
es dedicà a distribuir el periòdic Cronaca
Sovversiva, publicació en la
qual també col·laborà amb articles.
També va ser amic de Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti. El juny de 1915 vivia a Needham (Massachusetts,
EUA), al
número 48 de Brookline Street, però pocs mesos
després tornava a viure a New
Britain, al número 63 de Laurel Street. El
7 de setembre de 1917 va ser detingut per
haver utilitzat fraudulentament l'oficina de correus per a recaptar
diners per
a la defensa de Galleani, de Giovanni Eramo i d'altres anarquistes
perseguits; jutjat
pel Tribunal de Hardford (Connecticut, EUA) amb sa companya per aquest
delicte,
ambdós van ser absolts. El 16 de maig de 1918 va ser
novament detingut. En
aquesta època refugià l'anarquista perseguit
Carlo Valdinoci. Per les seves activitats
polítiques, el 24 de juny de 1919, amb sa companya
embarassada i un fill (Emo)
i una filla (Ignea) nascuts als Estats Units, juntament amb altres
anarquistes (Vincenzo
Di Lecce, Alfonso Fagotti, Giovanni Fruzzetti, Luigi Galleani, Tugardo
Montanari, Raffaele Schiavina i Giuseppe Solari), va ser expulsat dels
EUA i
retornà a Itàlia a bord del vapor Duca
degli Abruzzi. El vaixell atracà el
9 de juliol de 1919 a Nàpols i immediatament Irma Cassolino
va ser detinguda per
a ser investigada i finalment pogué marxà cap a
Sant'Angelo in Lizzola, mentre
que ell va ser detingut i enviat a la presó del Carmine de
Nàpols i després lliurat
a les autoritats militars de Pesaro. Va ser acusat, juntament amb Di
Lecce,
Fagotti, Montanari i Schiavina, de deserció, ja que no
s'havien presentat a la
crida a files quan esclatà la Gran Guerra. Posat en
llibertat a l'espera d'una
resolució de les autoritats militars,
s'instal·là a Pesaro, on entre octubre i el
13 de desembre de 1919 publicà els cinc números
de La Frusta Anarchica,
periòdic quinzenal que fundà. Aquesta
publicació esdevingué un referent de l'anarquisme
«antiorganitzador», contrària a
qualsevol forma d'organització estructurada i
permanent, tot considerant aquesta com a burocràtica i
autoritària, però, a
diferència dels anarquistes individualistes,
confià en el valor de l'acció
col·lectiva i en el paper jugat pel proletariat en el
procés revolucionari. El gener
de 1920 La Frusta Anarchica esdevingué La
Frusta, i, des de maig
de 1920 a finals de setembre de 1922 la seva seu es
traslladà a Fano (Marques,
Itàlia); en aquesta publicació hi van
col·laborar Benigno Biaschi i Ottorino
Manni, entre d'altres. També va publicar números
únics, com ara La Sedia
Elettrica. En 1921 havia retornat a Sant'Angelo in Lizzola.
Abans de l'arribada
del feixisme formà part del cercle anarquista de Pesaro
«Novatore» i mantingué
correspondència amb destacats exponents del moviment
anarquista italià i
estranger. Quan l'atemptat contra el teatre Diana de Milà
(Llombardia, Itàlia)
del 23 de març de 1921, sense reivindicar
l'acció, La Frusta considerà
els motius que podrien haver mogut els autors, fet pel qual el juliol
de 1921 va
ser jutjat i absolt. En 1922 edità i prologà el
llibre de Georges Étiévant Dichiarazioni
di un anarchico. El 20 de juliol de 1922 el Tribunal Militar
d'Ancona
(Marques, Itàlia) declarà el seu cas de
deserció sobresegut. L'agost de 1922 La
Frusta es va veure obligat a cessar de publicar-se
definitivament, però
continuà fent propaganda anarquista i promovent l'ajuda a
les víctimes
polítiques. A Sant’Angelo di Lizzola va crear i
dirigir un temps una fàbrica de
pasta, després treballà de paleta i
milità en la Unione Arte Muraria (UAM, Unió
de l'Art de la Construcció), i finalment de supervisor
d'obres públiques. En
aquesta anys vint, va ser estretament vigilats per les autoritats, que
sovint
escorcollaven el seu domicili. En 1925 Irma Cassolino va morir de part,
però la
nounada, Elide Sanchini, sobrevisqué. En 1926
envià els infants nord-americans,
Emo i Ignea, als
Estats Units, a viure
amb el pare d'Irma. En 1929 va ser interrogat per les seves suposades
relacions
amb Luigi Bertoni, propagandista anarquista establert a
Suïssa, a qui va negar haver
conegut mai. L'1 d'abril de 1933 es casà amb Anna Giampaoli,
actriu professional
de teatre i filla d'una família anarquista –tenia
una germana anomenada
Anarchia Giampaoli. Es traslladà amb sa família a
Forcella (Abruços, Itàlia),
on sembla que s'allunyà del moviment anarquista. En 1936
tingué a Teramo
(Abruços, Itàlia) un fill, Nivio Sanchini, que
esdevingué amb el temps un
reputat comediògraf, director i actor teatral. En un informe
policíac del 20 de
febrer de 1942 s'indicava que «s'estima més la
companyia de persones de provada
fe feixista, participa vivament en les manifestacions
patriòtiques i té una
actitud favorable al Règim». Inscrit en l'Opera
Nazionale Dopolavoro (OND, Obra
Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada
pel règim feixista, es
va comprometre a recaptar fons per la Fascio de Teramo, al qual no
obstant això
no es va adherir, però en 1942 va ser eliminat del llistat
de subversius.
Segons altres informes governamentals, i declaracions de sa
família, sempre va
creure en el pensament anarquista. Després de la II Guerra
Mundial, el 25 d'agost
de 1946, publicà a Teramo un primer número d'una
segona sèrie de La Frusta
di Propaganda Anarchica, però no només
sortí un altre número. Entre 1948 i
1949 col·laborà en números
únics del periòdic Anarchismo,
publicat per
Marcello Natoli a Palerm (Sicília) i Giuseppe Grillo a
Nàpols. El maig de 1949
publicà un número únic de Frusta
Anarchica a Nàpols. En aquesta època es
relacionà molt amb l'anarquista Nicola Recchi.
Mantingué contracte amb els
anarquistes italians als EUA fins a la seva mort. Giobbe Sanchini va
morir el
24 de desembre de 1951 a Pesaro (Marques, Itàlia).
Deixà inèdit el text Le
origine dell'anarchismo.
---
efemerides | 07 Octubre, 2024 12:07
Anarcoefemèrides del 7 d'octubre
Esdeveniments
Anunci de l'acte en el diari
barceloní La
Vanguardia
del 5 d'octubre de 1903
- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
***
Notícia
del judici apareguda en el periòdic comunista
parisenc L'Humanité
del 8 d'octubre de 1926
- Judici a Ascaso, Durruti i Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència de París (França) els activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien desembarcat a Le Havre, procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo, Salvador Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos després van ser detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a París per al mes de juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al francès que investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar qualsevol sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta prevista davant l'estació d'Orsay i la policia detingué uns dos-cents espanyols. Entre aquests els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia abandonat la ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van acusar de preparar un atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble expedient: un per ús de documentació falsa i portar armes sense llicència i altre d'extradició per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser instruïda durant l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry Torrès, conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans i que durant sa vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard, Germaine Berton, Ernesto Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant les seves intervencions els anarquistes no negaren les seves idees polítiques, fent una forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera, però van rebutjar que pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals eren segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a Espanya. La vista demostrà que es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada espanyola contra uns lluitadors que representaven els grups més avançats de l'oposició contra la dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència que contemplava penes no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la detenció, d'ús de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres per a Durruti, pels dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per infracció a la llei d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de romandre empresonat ja que li faltava un més per a complir la pena, però cap dels tres va ser alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien demanat l'extradició per diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la presó de la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a disposició de la policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al compliment de la pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició, van recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i evitant que la policia actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de mobilització pública presentant el cas com a una persecució política.
***
Cartell
de l'Acte [IISH]
- Míting commemoratiu de la Revolució d'Octubre de 1934: El 7 d'octubre de 1945 se celebra al cinema Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un míting per a commemorar l'onzè aniversari del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a la Península. L'acte, organitzat pel Comitè de Relacions de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), comptà amb el suport de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'Astúries. Presidit per Andrés Avelino Fernández Roces (Avelino Roces), hi parlaren per la CNT Ramón Álvarez Palomo i Acracio Bartolomé Díaz i per l'UGT José Barreiro García i Lorenzo López Mulero, que va ser alcalde socialista d'Oviedo (Astúries, Espanya).
***
Cartell
de l'homenatge
- Homenatge a
Caracremada: El 7 d'octubre de 1978 s'organitza a Sallent
(Bages, Catalunya) una
jornada en memòria del guerriller anarquista Ramon Vila
Capdevila (Caracremada)
en commemoració del seu setantè aniversari. A
l'acte, organitzat per la
Federació Local de Sallent Confederació Nacional
del Treball (CNT), acudiren
més de 2.000 persones, però va ser prohibit mitja
hora abans pel governador
civil i el poble ocupat per membres de la Guàrdia Civil.
L'homenatge es va fer
des del balcó del sindicat i van d'intervenir Joan Ferrer,
Enric Marcos Batlle
i Frederica Montseny Mañé, entre altres oradors;
a més d'un recital del cantautor
Ramon Muns Andreu. L'endemà 8 d'octubre s'havia de
col·locar una placa a la
tomba del guerriller anarquista al cementiri de Castellnou de Bages
(Bages,
Catalunya), però també ho va impedir la
Guàrdia Civil.
Homenatge a
Caracremada (7 d'octubre de 1978)
Naixements
Giuseppe Manzini
- Giuseppe Manzini: El 7 d'octubre de 1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini. Sos pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva família benestant i els estudis de secundària sense obtenir la titulació i es posà a treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant de xarcuteria i després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini, de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista. Col·laborà en diversos periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva línia editorial cap a l'aliança entre anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa. En aquests anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest mateix any patí una condemna de 15 dies de presó per haver posat una corona commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els socialistes de Pistoia a Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a 14 mesos de reclusió per un delicte de premsa i de manifestació, després d'haver expressat la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico Malatesta i Francesco Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per «organització criminal». Fugint de la pena, s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano (Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la activa colònia anarquista local. El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia per un delicte d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser amnistiat i retornà a Itàlia, on reprengué la seva activitat política. L'agost de 1894, durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a Lugano i portat per la policia a l'estació ferroviària. El desembre de 1894, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell italià Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la residencià a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un període de cinc anys. El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. En aquesta època es casà amb Leonida Mazzoncini i en 1896 tingué una filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana, Itàlia), on va fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900 se separà de sa companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les seves activitats polítiques i exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913 la policia encara el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel feixisme, Giuseppe Manzini passà els seus últims anys de vida confinat a Cutigliano (Toscana, Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.
***
Victor Barrucand
- Victor Barrucand: El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Marie François Joseph Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Sos pares es deien Joseph Marie Barrucand, negociant, i Laure Sténot. Als 16, orfe de pare, arriba a París (França) on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. El 30 de maig de 1902 enviudà d'Yvonne Émilie Louisée Jacquin. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbaron lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. El 30 d'octubre de 1920 es casà al IV Districte de París amb Lucienne Jeanne Charlotte Crespin. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).
***
Joe Hill
- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pels wobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks –taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació– (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La seva última paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hill és considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.
Joe Hill (1879-1915)
***
Notícia
de l'alliberament de Vicente Godet Sanz apareguda en el diari
mardrileny La
Voz del 24 de juliol de 1923
- Vicente Godet Sanz: El 7 d'octubre de 1886 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Godet Sans –a vegades sos llinatges citats erròniament com Goded i Sans. Era fill de Joaquín Godet, ferrer, i de María Sanz Gonzalvo. Fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ontinyena. Forner de professió, emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Forners de la CNT. En 1921, durant l'època del pistolerisme, va ser empresonat, amb Joan Peiró Belis i Joan Puig Elías, a Saragossa (Aragó, Espanya). En aquests anys patí les deportacions a peu encadenat cap el nord de la Península. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys, aconseguí mantenir el Sindicat de Forners confederal a Barcelona camuflat sota el nom de Sindicat Autònom «La Aurora», al Centre Radical, que es trobava al número 35 del carrer Cabañas del Poblenou, i a partir del qual es va reconstituir el Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació, el qual presidí. Després de la caiguda de la dictadura s'integrà en el Comitè Nacional de la CNT aleshores instal·lat a Barcelona. En 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, va ser nomenat delegat del Sindicat de Forners al Congrés Nacional confederal i el maig de 1931 al Ple Regional de Catalunya de la CNT. A més d'aquesta activitat sindical, participà activament en l'Escola Racionalista «Natura» al barri del Clot de Barcelona, dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília Roca Cufí. A partir de la Revolució de 1936 jugà un paper important en la socialització de les fleques i va ser nomenat membre de la directiva de la Indústria Socialitzada del Pa de Barcelona. A començament de 1937 s'adherí al grup «Hacia el Porvenir» de Barcelona integrat en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1940 s'instal·là al departament d'Arieja i finalment a Sant Quentin, on continuà militant en la CNT. Després de dos mesos de patiment a l'Hospital de L'Avelhanet (Llenguadoc, Occitània), Vicente Godet Sanz va morir el 31 de març de 1970 a Sant Quentin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després a la citada localitat.
***
Angelo
Natale Locatelli
- Angelo Natale
Locatelli: El 7 d'octubre de 1892 neix a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia) el
tipògraf anarquista Angelo Natale Locatelli. Sos pares es
deien Santo Locatelli
i Caterina Lussana. El juny de 1912 fou declarat «no
apte» per al servei
militar per problemes gàstrics. L'agost de 1914 fou un dels
principals
promotors del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) que, d'acord
amb
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI),
intentà reunir en una
estructura unitària les forces dissidents sindicalistes i
socialistes. Molt
actiu en el GLB, va ser nomenant secretari i recaptador de quotes.
També
col·laborà en la revista Libertà.
Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan del
GLB i del qual va ser
gerent Camillo Mazzoleni. Passà a França amb
passaport i el març de 1915 es
traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
romangué fins finals de maig de 1915,
quan, cridat a files, retornà a Itàlia, encara
que la declaració de «no apte»
es confirmà. El juliol de 1915 treballà com a
tipògraf en el diari ginebrí La
Tribune i vivia a Carouge (Ginebra,
Suïssa). El gener de 1916 va ser novament cridat per a una
revisió militar,
però no es presentà i el març d'aquell
any va ser declarat «apte» de Primera
Classe i destinat a tasques d'oficina. Un informe policíac
de desembre de 1917 fa
saber a les autoritats que freqüenta les reunions del grup
editor del periòdic
ginebrí anarquista Il Risveglio.
El
29 de novembre de 1918 va ser qualificat per la policia
d'«anarquista perillós».
El maig de 1920 retornà a Itàlia per regularitzar
la seva situació militar,
però dies després retornà a Ginebra.
El 15 de gener de 1921 el Tribunal Militar
de Milà (Llombardia, Itàlia) el
condemnà a 10 anys de presó militar,
condicionalment, pel delicte de deserció. En aquest mateix
any se separà
legalment de la seva esposa a Itàlia. En 1923
s'establí a Gallarate
(Llombardia, Itàlia) i son fill, de 16 anys, estava inscrit
en 1928 en la Cambra
del Treball. El 2 de març de 1930 la policia
segrestà una carta d'un «periòdic
subversiu» dirigida a ell, que, segons la policia, havia
esdevingut socialista,
i el seu domicili va ser escorcollat sense èxit. En 1930
treballà de tipògraf a
Gallarate i, posteriorment, a Varese (Llombardia, Itàlia) i
estava afiliat al
Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de
Tipògrafs), però no
al Partit Nacional Feixista (PNF). El 12 de setembre de 1938 la
Prefectura de
Varese l'esborrà de la llista dels subversius. Desconeixem
la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Necrològica
de José Ramón García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
gener de 1970
- José Ramón García: El 7 d'octubre de 1892 neix a Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Ramón García. Sos pares es deien Antonio Ramón i Victoria García. En 1922 emigrà a França i s'instal·là a La Bastida de Roairós. Va ser a França on entrà en contacte amb les idees anarquistes. Durant la Revolució espanyola prengué part en l'organització de combois de queviures i en les col·lectes de diners per als milicians anarcosindicalistes. En 1939, després del triomf franquista, i durant tota la II Guerra Mundial, participà en el suport als refugiats espanyols internats als camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. Durant l'Ocupació albergà al seu domicili nombrosos companys en dificultats. A partir de 1945 milità en la Federació Local de La Bastida de Roairós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Franco. José Ramón García va morir 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 30 d'octubre– de 1969 al seu domicili de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).
***
Amedeo
Bassi
- Amedeo Bassi: El 7
d'octubre de 1900 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Amedeo
Bassi. Era fill d'Armando Bassi i d'Augusta Tubertini. Es guanyava la
vida
treballant de manobre. En 1925 emigrà a Bèlgica i
en 1933 va ser inscrit en un
llistat de sospitosos d'atemptats i classificat coma
«vagabund». En 1935 va ser
expulsat de Bèlgica i repatriat. L'11 de maig de 1935 va ser
fitxat per la
policia i, sota l'acusació de «propaganda
antifeixista a l'estranger», la
Comissió Provincial va decretar el seu confinament per un
període de cinc anys.
El 20 d'agost de 1937 va ser detingut a l'illa de Ponça
(Laci, Itàlia) per
«infracció del reglament de
confinament». Posteriorment, a causa de la seva salut
malmesa, va ser traslladat a l'illa de Ventotene (Laci,
Itàlia), on va romandre
fins el 16 de març de 1940, moment en el qual va ser
alliberat. Va ser
qualificat com a «políticament
perillós». Entre el 4 i el 8 d'octubre de 1941
va romandre detingut durant la visita a Bolonya d'una
«altíssima personalitat».
Actiu en la resistència antifeixista durant el setembre de
1943, formà part de
la Brigada «Stella Rosa Lupo» que actuà
a Vado (Monzuno, Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia). Participà com
a partisà fins al final de la II Guerra
Mundial. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Josep Capdevila Puig apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de juny de 1984
- Josep Capdevila
Puig: El 7 d'octubre de 1900 neix a Badalona
(Barcelonès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Esteve Lluís Capdevila Puig. Sos
pares es deien
Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig
Piñol. Obrer tèxtil, milità
activament en el Sindicat Tèxtil de Barcelona de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la Revolució participà en
el procés de col·lectivització.
Després de la Guerra Civil restà a Catalunya i
milità en la clandestinitat. A
finals de 1947 era membre del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT. Josep
Capdevila Puig va morir d'un edema agut de pulmó el 16 de
gener de 1984 a l'Hospital
de la Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat al
cementiri de
Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental,
Catalunya). Son germà Andreu
Capdevila Puig també va ser destacat militant
anarcosindicalista i conseller d'Economia
de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil.
***
Remo Tartari
- Remo Tartari: El 7
d'octubre de 1902 neix a Santa Maria
Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Remo Tartari. Sos pares, jornalers anarquistes, es deien Gaetano
Tartari i
Primina Bodoni. Quan era jove s'instal·là a
Pontelagoscuro (Emília-Romanya,
Itàlia) i en 1929, per la seva activitat
llibertària, es va veure obligat a
exiliar-se a França. S'establí a
Pont-à-Mousson (Lorena, França), on
treballà
de manobra quatre mesos, i després visqué com
pogué a París (França). En 1931
va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. En
1934 se li va
decretar l'expulsió de França, però hi
restà. Detingut novament, purgà un any
més de presó. Segons la policia, en 1935
retornà a Itàlia. Segons algunes
fonts, en 1936 marxà a la Catalunya
revolucionària i lluità als fronts. De bell
nou a Itàlia, en 1949 vivia a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia), on va ser
advertit formalment per règim feixista per les seves
crítiques a aquest. Participà
en la Resistència i va ser empresonat pel règim
feixista. Després de la II
Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la
Federació
Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara.
També milità en la
Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la
qual representà en diversos
congressos anarquistes. Treballà en una fàbrica
de l'empresa «Eridania» i
durant un breu període de temps milità en el
Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
De bell nou en el moviment llibertari, fou un destacat militant a
Ferrara i
participà en diversos congressos nacionals, com ara el de
desembre de 1962 a
Senigallia (Ancona, Itàlia). En 1968 va ser processat per
participar en les
manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni
estrenà el
documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre
la seva vida i amb la
seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig
–algunes fonts citen el 7
de maig– de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya,
Itàlia) i fou enterrat al Cementiri
Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a
l'Instituto di
Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història
Contemporània), el qual creà el
«Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a
Ferrara el «Gruppo Libertario Remo
Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li
reté un homenatge a la Sala
de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara.
***
Marcelino
Esteban Valero
- Marcelino
Esteban Valero: El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos
(Torrecilla del Rebollar,
Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Marcelino
Esteban Valero –a vegades el segon llinatge citat
erròniament com Valera.
Sos pares es deien Pedro Esteban
i Dolores Valero. Fuster i ebenista, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici. A començament
dels anys vint era
secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Aragó,
Espanya) de la CNT. En
1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i
detingueren els
secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de
l'arrest. En 1931 fou
un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals
portades a
terme pel Sindicat de la Fusta confederal. El maig de 1931, quan les
Joventuts
Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts
Revolucionàries
Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president. El juliol
de 1931 participa activament
en la vaga de la Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran
d'una acció contra
els esquirols, va ser detingut després d'haver estat
sorprès al Paseo de la
Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que
s'acabaven de
reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia
Civil que protegia els
esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa
convocada per la
CNT amb el suport del sindicat socialista Unió General de
Treballadors (UGT).
Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia. En
aquests anys fou assidu
de la penya «Salduba». El setembre de 1932
presidí l'assemblea plenària del
Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de
Sindicats
de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Entre octubre i
desembre de 1933 fou
tresorer del Comitè Nacional de la CNT, aleshores amb la seu
a Saragossa. Quan
la insurrecció anarquista de desembre de 1933 va ser
detingut a Saragossa i traslladat
a la presó de Pamplona (Navarra). El juny de 1934 va ser
arrestat a Saragossa
en una agafada policíaca que va detenir més de
cinquanta companys. A
començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de
la fusta, organitzà
l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final
d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en
un bosc a la riba de
l'Ebre i va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 i la
caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la
ciutat el gener de
1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José
Hipólito Melero Sanjuán. Tots
tres van ser considerats pels companys confederals com els principals
responsables de la caiguda de la capital aragonesa a mans franquistes i
portats
pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31
de gener de 1937 a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Acusats
sobretot per Miguel Chueca Cuartero
de connivència amb l'enemic, aconseguiren per
només un vot salvar-se de la pena
de mort i van ser condemnats per
«traïció» a treballs
forçats al camp de
Valmuel a Alcanyís. El juliol de 1937 van ser alliberats pel
Consell d'Aragó i
amb José Hipólito Melero Sanjuán
s'integrà en la col·lectivitat de Mas de las
Matas
(Terol, Aragó, Espanya), la qual posteriorment
presidí. En 1938 fou membre del
«Batalló de Metralladores C», unitat
formada per Agustín Remiro Manero
encarregada de missions d'intel·ligència i de
sabotatges a zona franquista. En
1939, amb el triomf franquista, passà amb el grup
d'Agustín Remiro Manero a França
i va ser internat, primer, al camp de concentració de
Maseras i, després, al de
Vernet, on treballà especialment en l'habilitació
dels barracons. Traslladat a Fenollet,
més tard va ser enviat al camp de concentració de
Récébédou, creat el febrer de
1941 al sud de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a
l'internament de jueus i
d'espanyols, on treballà també en el
condicionament dels barracons.
Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les
fortificacions de
la costa atlàntica. El maig de 1943 aconseguí
evadir-se i pogué arribar a
Tolosa, on s'integrà en la Resistència i
esdevingué agent d'enllaç del grup
espanyol de l'anomenat «Batalló Roche».
En 1945, patint seriosos problemes
d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa i
patí una operació
d'estomac. Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva
professió d'ebenista a Tolosa i
s'instal·là a Saverdun (Llenguadoc,
Occitània),
on continuà militant en la CNT de l'exili. Marcelino Esteban
Valero va morir el
14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat.
Marcelino Esteban
Valero (1903-1974)
***
Hubert
Schwarzbeck
- Hubert Schwarzbeck: El 7 d'octubre de 1906 neix a Maribor (Estíria, Imperi Austrohongarès; actualment pertany a la regió de Podravska d'Eslovènia) l'enginyer i lluitador antifeixista anarquista i anarcosindicalista Hubert Schwarzbeck. Estudià enginyeria a l'Institut de Tecnologia de Graz (Estíria, Àustria) i milità en la secció local d'aquesta ciutat del Bund herrschaftsloser Sozialisten (BhS, Confederació dels Socialistes Anarquistes), organització llibertària creada per Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) durant la Revolució de 1918. En aquests anys mantingué un estret contacte amb els germans i metges anarquistes Johann i Clemens Bartošek, propagandistes de la vasectomia. L'agost de 1932 s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà d'enginyer al departament de disseny de l'empresa de fabricació d'ascensors i elevadors mecànics «Boetticher y Navarro» i es casà amb Carmen Palencias Bravo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 entrà formar part d'un batalló d'Obres i Fortificacions del Cos de Terra de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Nomenat capità, comandà com a major el 31 Batalló a Madrid. Després del triomf franquista, el 6 d'abril de 1939 va ser detingut per agents alemanys i interrogat per membres de la Legió Condor. Jutjat, el 9 de febrer de 1940 va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó. En 1944 fou posat en llibertat condicional, però poc després va ser novament detingut i enviat al camp de treball d'Herrera de La Mancha (Manzanares, Ciudad Real, Castella, Espanya). El setembre de 1946 va ser repatriat, amb sa companya i dues filles, i arribà, via Gènova (Ligúria, Itàlia), a Graz. Posteriorment va ser nomenat director tècnic de l'Hospital Especial Estatal de Graz. Hubert Schwarzbeck va morir el novembre de 1989 a Graz (Estíria, Àustria).
***
Luis
Villar Sánchez
- Luis Villar Sánchez: El 7 d'octubre de 1910 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Capturat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.
---
« | Octubre 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |