Efemèrides anarquistes
efemerides | 04 Novembre, 2024 13:41
Anarcoefemèrides del 4 de novembre
Esdeveniments
Capçalera del primer
número d'El
Obrero
- Surt El Obrero: El 4 de novembre de 1869 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari El Obrero. Órgano de los que ganan el pan con el sudor de su rostro, primera publicació obrera de les Illes Balears. D'antuvi lligat al Partit Republicà Federal, a partir del 3 de gener de 1870 es convertí en l'òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Palma, de tendència internacionalista, aliancista i bakuninista; i des del número 21 (24 de març de 1870) portarà com a subtítol «Órgano de la Asociación Internacional de Trabajadores. Centro Federal de las Sociedades Obreras de las Baleares». Sempre mantingué una estreta i regular relació amb La Federación, el setmanari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Barcelona. La publicació es declarava anarquista, col·lectivista i atea. Editada a iniciativa de Francesc Tomàs i Oliver, hi van col·laborar Guillem Arbóç, Francesc Canyelles i Joan Sánchez, entre d'altres. Deixà de publicar-se l'octubre de 1870, a causa de la crisi de la federació internacionalista de Palma i l'extensió de la pesta groga. El gener de 1871 fou continuat per La Revolución Social.
***
Ressenya
del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny La Libertad del 5
de novembre de 1936
- Discurs de
Durruti: El 4 de novembre de 1936 el destacat activista
anarquista Buenaventura
Durruti pronuncia per l'emissora radiofònica
«ECN1-Radio CNT-FAI» de Barcelona
(Catalunya) un important discurs que es retransmès arreu de
tot l'Estat. Aquest
virulent discurs adreçat al poble català,
emès el mateix dia que s'anuncia
l'entrada de quatre destacats anarquistes (Frederica Montseny, Joan
García
Oliver, Juan López i Joan Peiró) en el govern
republicà de Francisco Largo
Caballero, fa una crida a les organitzacions sindicals i
polítiques a unificar
forces contra el feixisme, deixant de banda les
«intrigues» i les «lluites
intestines», alhora que rebutja el Decret de
militarització de les milícies
imposat pel govern de la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre
passat. La
conseqüència immediata d'aquests discurs fou la
convocatòria l'endemà, 5 de
novembre, per part del president de la Generalitat Lluis Companys,
d'una reunió
extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus
consellers i dels
representants de totes les organitzacions polítiques i
sindicals, per a tractar
la creixent resistència al compliment del Decret de
militarització de les
milícies, així com al del de
dissolució dels comitès revolucionaris i la seva
substitució per ajuntaments del Front Popular. Durruti era
la causa directa
d'aquest debat, encara que tothom evità pronunciar el seu
nom.
Naixements
Una de les poques fotografies que es conserven d'Alfred Fromentin
- Alfred
Fromentin: El 4
de novembre de 1858 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el
filantrop
anarcoindividualista Pierre Alfred Fromentin, també conegut
com L'anarchiste millionnaire
(L'anarquista
milionari) o Le millionnaire rouge (El milionari roig),
a causa de la
seva gran fortuna aconseguida de maneres diverses (matrimoni reeixit,
cobrament
d'assegurances després d'incendis
«fortuïts», etc.). Fill d'una
família
modesta, sos pares es deien Barthélemy Framentin, comerciant
de
tabac, i Suzanne Christol, bugadera. Entrà a treballar
com a empleat de
correus i telègrafs i el juliol de 1890 va ser enviat a
Caracas (Veneçuela) com
a cap de correus de la Societat Francesa de Telègrafs
Submarins (SFTS), que
tenia la seu a París (França), amb la finalitat
de un cable submarí que unís La
Guaira (Vargas, Veneçuela) amb la costa de Florida (EUA).
Trencà el seu
contracte abans de la data prevista i la SFTS li reclamà una
important suma de
diners que fou incapaç de liquidar. En 1891
retornà a París i es casà amb Marie
Ogerau, a qui havia conegut a Caracas, començant a treballar
com a director de
vendes d'un important estudi fotogràfic creat per son
cunyat, l'anarquista
Charles Ogerau. El 13 de juliol de 1895 matà de dos trets,
després de fer cinc
dispars durant una discussió als passadissos del Tribunal de
Comerç, Félix
Anthelme, antic representant de fotografia al seu servei amb qui estava
en
processos judicials per qüestions laborals. Empresonat durant
sis mesos, fou jutjat
per aquest crim i va ser absolt pel jurat, que el va
reconèixer responsable
però no culpable, ja que actuà en defensa
pròpia, i només hagué de pagar 25.000
francs a la vídua en concepte de danys i perjudicis. En dues
ocasions, xalets
que li pertanyien es calaren foc íntegrament, fet pel qual
va ser indemnitzat
per l'assegurança amb quantitats importants (300.000 francs
en total), ja que
posseïa nombroses obres d'art. Amb una important fortuna,
gràcies a la seva
esposa, als seus negocis i als seus tripijocs,
finançà nombroses publicacions
anarquistes. En 1898 adquirí uns terrenys
agrícoles a Choisy-le-Roy (Illa de
França, França), els quals dividí en
106 parcel·les arrenglerades al llarg de
dos carrers (Babeuf i Darthé) i que posà a la
venda a simpatitzants anarquistes.
Més tard comprà nous terrenys que
parcel·là a través del carrer Germans
Reclus
i la zona acabà denominant-se «Colònia
Anarquista» o «Niu Roig», essent
constantment vigilada per la policia. En 1902 ell mateix i sa
família acabaren
instal·lant-se en aquesta colònia.
Col·laborà en el periòdic L'Indiscutable (1902), editat a Royan
(Poitou-Charentes,
França). En 1904 fundà al suburbi parisenc de
Mantes amb son cunyat Charles
Ogereaule el periòdic anarcoindividualista Le
Balai Social. Tribune libre à
tous les protestataires de l'arrondissement de Mantes, que
durà fins al
1906, i on col·laboraren Antoine Antignac, Albert Libertad i
André Lorulot,
entre d'altres. A començaments dels anys deu
col·laborà en la publicació
anarcoindividualista de Lorulot L'Idée Libre
i en la revista d'E. Armand
L'Ère Nouvelle (1910-1911).
Subvencionà nombroses conferències
anarquistes i instal·là militants de la seva
confiança (Antoine Gauzy, Pierre
Cardi, etc.) en la gerència de negocis que li pertanyien.
Estava molt unit a
l'anarcoindividualista Paraf-Javal, amb qui compartia les idees
pedagògiques
llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui
visità en 1903 a Barcelona
(Catalunya). Quan l'assassinat legal d'aquest en 1909,
publicà un fullet sobre
la seva obra. Molt interessant en la pedagogia experimental
llibertària, educà
sos dues filles al seu domicili, fugint tant de les escoles laiques com
de les
confessionals. El 29 d'abril de 1906 el seu domicili va ser escorcollat
per la
policia i empresonat sota l'acusació de
«complicitat en la rebel·lió, pillatge
i propaganda anarquista» per haver ajudat
econòmicament uns vaguistes, però va
ser alliberat el 6 de maig. Apassionat pels automòbils,
construí un garatge al
seu habitatge i confià la seva gerència a
l'anarquista Jean Dubois, qui ja
havia fundat un garatge cooperatiu a Courbevoie (Illa de
França, França). Posà
a disposició de la il·legalista «Banda
Bonnot» uns locals a Choisy-le-Roi,
locals on foren morts el 28 d'abril de 1912 Jules Bonnot i Octave
Garnier.
Després d'aquest afer, fugí de vacances un temps
al Marroc i posteriorment es
reuní amb sa companya Marie Ogereau en una propietat que
tenien a Cannet du Lac
(Canes, Provença, Occitània). En 1913
perdé els processos per difamació que
havia interposat a diversos periòdics quan el «Cas
Bonnot», però no va ser objecte
de cap persecució judicial per complicitat. A
començament de 1914 s'instal·là
amb sa família a Suïssa, a prop de Ginebra. Un cop
més, la residència seva fou
past de les flames, fet que motivà una
investigació de la Policia Central de
Ginebra que sospitava un delicte de frau per a cobrar
l'assegurança. Durant
aquests anys d'exili no restà inactiu i va escriure
nombrosos fullets els quals
finançà la seva publicació. En 1917
redactà un detallat projecte de fundació
d'una colònia llibertària a gran escala, que
arreplegaria mil famílies en 8.000
hectàrees a la vora del llac Yojoa (Hondures), i per a la
qual cosa establí
contactes amb el govern hondureny. Aquest projecte, que mai no
s'engegà, incità
l'interès de l'urbanista nord-americà d'origen
noruec Hendrik Christian
Andersen. És autor de diversos fulletons, com ara Groupe
révolutionnaire
anti-parlementaire de Rochefort-sur-Mer. Appel aux hommes conscients (1902), Idées nouvelles.
Appels aux
hommes conscients (1902), Étude
sur les causes de la misère.
Cartouche, Mandrin & Cie (1909), La
vérité sur l'oeuvre de Francisco
Ferrer (1909), Aurore (1913), Dégénérés
sociaux (1913), Théorie
bio-sociale de sommeil (1916), Sociologie
expérimentale. Réorganisation
scientifique des rapports
politiques et économiques des nations
(1917), Sermon pour les pauvres
(sd), Traité
de bio-sociologie (sd), etc. Alfred Fromentin va morir,
després
d'una curta hospitalització, el
8 de novembre de 1917 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La policia
helvètica envià a
la vídua la seva màscara mortuòria,
però es negà que la família
pogués veure
les seves despulles i que pogués saber on havien estat
enterrades. El 10 de
novembre de 1917 el periòdic Ce Qu'il Faut Dire
anuncia la seva mort «en
la misèria» –cosa no del tot certa,
encara que sí que havia dilapidat una part
important de la seva fortuna– i «en estranyes
circumstàncies». Documentació
seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
***
Necrològica
de Carlos Ferrer Rivarés apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965
- Carlos Ferrer
Rivarés: El
4 de novembre de 1894 neix a
Bolea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carlos
Ferrer Rivarés. Sos
pares es deien Antonio Ferrer i Andrea Rivarés. Quan era
jove emigrà a
Barcelona (Catalunya), on va militar en el Sindicat del Vidre Pla de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. A l'exili formà part
de la CNT de Llemotges. Sa companya fou
Luisa Gracia. Malalt, Carlos Ferrer Rivarés va morir el 20
de gener de 1965 al
seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània) i
va ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Cipriano Mera
- Cipriano Mera Sanz: El 4 de novembre de 1897 neix a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Sos pares es deien Vicente Mera, paleta i caçador furtiu, i Guillerma Sanz. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una «columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia –cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Sa companya fou Teresa Gómez Sobrino. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'Hospital Hugueni (Quatre Villes) de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida.
***
Senofonte
Pisani
- Senofonte
Pisani: El 4 de novembre de 1897 neix al barri
d'Avenza de Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
Senofonte Argante Fiovante Pisani, també conegut
com Ercole Pisani o
Ercolino Pisani. De mare desconeguda, son pare es
deia Attilio Pisani. Es
guanyava la vida com a carnisser. Lector assidu del diari anarquista Umanità Nova, era amigo de
Gino Lucetti
i quan aquest atemptà l'11 de setembre de 1926 contra Benito
Mussolini va ser
detingut sota la sospita d'estar implicat en el fet, però va
ser alliberat el
28 de juny de 1927. En 1931 va ser amonestat formalment,
però el 10 de novembre
de 1932 s'afavorí d'un acte de clemència. Fugint
de la repressió feixista, el
setembre de 1933 passà clandestinament a França.
Establert a Marsella
(Provença, Occitània), assistí
regularment a les reunions de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i
freqüentà els
cercles anarquistes d'exiliats. El 20 de maig de 1934
participà a Marsella en
una reunió anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi,
Luca Bregliano, Marcello
Cicero, Angelo Girelli, Armando Muzioli, Rodomonte Nesi, Lanciotto
Persico, etc.),
trobada que fou reportada per la policia. El juny de 1937, sota
l'acusació de
«subversiu», va ser expulsat de França,
però el procediment va ser revocat. En
aquesta època s'ocupà d'enrolar voluntaris per a
lluitar a la guerra d'Espanya i
al seu domicili marsellès serví de lloc de
trobada dels milicians que esperaven
la partida cap a la Península. Fins al 1942 va estar
contínuament vigilat per
les autoritats consulars italianes. Restà tota la vida a
Marsella amb sa companya Gina Elide Fernanda Tognini. Senofonte
Pisani va morir el 10 de novembre de 1978 a l'Hospital Militar
Michel-Lévy de Marsella
(Provença, Occitània). Tal
vegada sigui la mateixa persona que amb el nom de Santiago Pisani
marxà cap a
Espanya com a voluntari l'estiu de 1936; que va caure malalt al front
d'Aragó i
que a començament de 1937 va ser llicenciat a Barcelona
(Catalunya); detingut
el 19 de juliol d'aquell any després dels fets de maig pels
estalinistes, va
ser empresonat a Sogorb (Alt Palància, País
Valencià) amb altres companys; acabà
passant la frontera i va ser reclòs al camp de
concentració d'Argelers, on
formà part del grup anarquista «Libertà
o morte».
***
Avelino González Entrialgo (1938)
- Avelino González Entrialgo: El 4 de novembre de 1898 neix a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Sos pares es deien Celestino González Vega i Carmen Entrialgo Valdés. Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro Sierra Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquesta època presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquesta època es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per una única CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias. És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936). Avelino González Entrialgo va morir el 18 de maig de 1977 a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela).
Avelino González Entrialgo (1898-1977)
***
-
Josep Carratalà
Martí: El 4 de novembre –oficialment
el 5 de novembre– de
1902 neix al barri d'Hostafrancs de Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep
Joan Daniel Carratalà Martí. Sos pares es deien Josep Carratalà
Ciurana i Josepa Martí Burgès. Quan
era molt jove
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona i milità al
barri de Sants d'aquesta ciutat. Durant la Revolució
espanyola fou secretari
del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT del barri
d'Hostafrancs. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia
de Treballadors
Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a les fortificacions de la
«Línia
Maginot». L'estiu de 1940 va ser fet presoner per les tropes
alemanyes i
deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on
sobrevisqué fins l'alliberament del camp el 5 de maig de
1945 per les tropes
nord-americanes. Aquest mateix any va ser repatriat a França
i s'instal·là a
Realvila (Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT i
en la Federació Espanyola de Deportats i Interns
Polítics (FEDIP) d'aquesta
localitat. Sa companya fou Josepa Escrig. Josep Carratalà
Martí va morir el 12 de
setembre de 1979 al seu domicili de Realvila (Llenguadoc,
Occitània).
Josep Carratalà
Martí (1902-1979)
***
- Joan Saladrigas Amigó: El 4 de novembre de 1903 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Jospep Francesc Saladrigas Amigó. Sos pares es deien Sebastià Saladrigas Remisa, llaurador, i Francesca Amigó Cuyàs. Pagès, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a París, on treballà de premsador i milità en la seva Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó va morir, després d'una llarga malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de París (França).
Joan Saladrigas Amigó (1903-1964)
***
Piero
Bulleri
- Piero Bulleri: El
4 de novembre de 1904 neix al carrer Borgo San Giusto de Volterra
(Toscana,
Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Bulleri,
conegut com Tre Piedi, Varo o Bomboniera.
Sos
pares es deien Alessandro Bulleri, miner, i Tersilia Gremigni. Es
guanyava la
vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població amb una gran tradició
llibertària. Sota el feixisme, amb altres llibertaris (Tito
Raccolti, Mario
Colivicchi, Alberto Vestri, etc.), col·laborà amb
un grup de comunistes, que
s'ocupaven sobretot del «Socors Roig» i de difondre
material antifeixista. El
23 d'octubre de 1930 va ser detingut, juntament amb altes 29 companys,
acusat
del delicte de «reconstitució del Partit
Comunista» i de «propaganda
subversiva» i processat pel Tribunal Especial per a la
Defensa de l'Estat de
Roma; el 18 de desembre de 1930 va ser condemnat a sis anys de
presó, tres anys
de vigilància especial i prohibició
perpètua d'exercir càrrecs públics. A
la
garjola es dedicà a estudiar francès. El 13 de
novembre de 1932, per mor de
l'amnistia atorgada pel desè aniversari de la
«Revolució feixista», va ser
alliberat de la presó de San Gimignano (Toscana,
Itàlia) després de dos anys i
20 dies tancat. Es casà amb Giuseppina Cionini, amb qui
tingué dues filles.
Quan la II Guerra Mundial, amb el nom de Varo,
formà part de la Resistència enquadrat en la V
Esquadra de la II Companyia de
la XXIII Brigada d'Assalt Garibaldi «Guido
Boscaglia», on també lluità l'escriptor
Carlo Cassola, amb qui tingué una gran amistat, tant que la
seva figura inspirà
l'escriptor per a crear Nello, personatge de la seva
novel·la I vecchi compagni
(1953). Durant la
postguerra, després d'una breu adhesió al Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), amb
altres companys com Gino Fantozzi, fundà el grup anarquista
«Germinal» de
Volterra. Fou el promotor de la reconstrucció de les
làpides dedicades a
Francesc Ferrer i Guàrdia i a Pietro Gori que havien estat
destruïdes pels
feixistes i que encara avui es poden veure al centre de Volterra. En un
viatge
a Roma, participà en els actes de protesta contra el
procés de Pietro Valpreda.
Piero Bulleri va morir el 28 de novembre de 1978 a Volterra (Toscana,
Itàlia).
***
Félix Carrasquer (1936)
- Félix Carrasquer Launed: El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Sos pares es deien Félix Carrasquer, secretari de l'Ajuntament, i Presentación Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans –José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen–, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a França. En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups «Solidaridad». En 1971 s'instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s'alineà amb l'escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant els últims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco, Asturias, Aula Libre, Colectivización, Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal, Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Sindicalismo, entre d'altres. Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com ara El sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tierra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquer Launed va morir el 7 d'octubre de 1993 al seu domicili de Thil (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente. En 2017 es publicaren les seves memòries sota el títol Lo que aprendí de los otros.
Matilde Escuder Vicente (1913-2006)
***
Salvador
Rosell Pivingut
- Salvador Rosell Pivingut: El 4 de novembre de 1905 neix a Hostalric (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Rosell Pivingut –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Tivingut. Era fill de Francesc Rosell Carreras, llaurador socialista, i d'Emília Pivingut Pous, i tingué tres germans (Francesc, Josep i Narcís). Després de tenir problemes amb el bisbat, que havia posat família Rosell en la llista negra per haver-se negat de deixar passar una processó, aquesta es va traslladar a Barcelona (Catalunya), al barri d'Hostafrancs. Ben aviat, els quatre germans entraren a formar part del moviment llibertari. Amb 16 anys començà a treballar com a aprenent de forner i s'afilià poc després a la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevenint un militant força actiu. Durant la guerra civil fou soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat amb la qual en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i després al camp de concentració de Vernet, d'on va sortir ràpidament per a exercir la seva professió de forner. En 1942, durant l'Ocupació, va ser internat a l'Illa de Ré fins al final de la II Guerra Mundial. Amb sa companya Emília Fonte s'instal·là a Mirapeis (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels primers afiliats a la Federació Local de la CNT. Després, per qüestions professionals, s'establí a París (França) on continuà militant en la CNT. Un cop jubilat, s'instal·là amb sa companya a Pàmies, on fou militant de la CNT local. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Salvador Rosell Pivingut va morir durant la nit del 7 al 8 de maig de 1989 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit Josep Rosell Pivingut va ser un destacat militant anarquista.
Salvador Rosell Pivingut (1905-1989)
Josep Rosell Pivingut (1918-1999)
***
Charles
Poggi a la tomba de Virgilia D'Andrea (Nova York, 1991)
- Charles Poggi: El
4 de novembre de 1912 neix al barri de Roxbury de Boston (Suffolk, Massachusetts,
EUA) l'anarquista Charles
Poggi, també conegut com Carlo
Poggi.
Son pare, Giovanni Poggi, originari de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), hi havia
emigrat en 1905 amb sa família a la recerca de feina,
treballant en una carboneria
a Roxbury. Charles Poggi assistí a l'escola
primària a West Groton (Groton,
Middlesex, Massachussetts, EUA) i en 1920 sa família
retornà a Itàlia. En 1921
s'establí a Savignano sul Rubicone
(Emília-Romanya, Itàlia), on sa
família
regentà un petit cafè. En aquesta
població conegué Mario Buda (Mike
Boda), anarquista italoamericà
partidari de la violència, deixeble de Luigi Galleani i que
havia militat en el
grup de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Fou Mario Buda qui el va
introduir
en el pensament anarquista. En 1930 retornà definitivament
als EUA. A Nova York
(Nova York, EUA) visqué al barri de Maspeth i
treballà de cambrer en alguns
dels restaurants més elegants de la ciutat, arribant a maître del Toots Shor's
Restaurant durant vint anys. Restà molt lligat
al destacat anarquista Armando Borghi, després de l'estada
d'aquest als EUA. En
1931 assistí, amb altres companys (Félix
Frankfurten, Arturo Giovannitti,
William G. Thompson, etc.), a una reunió commemorativa en
honor de Sacco i
Vanzetti a l'Old South Church de Boston. En 1955, en una visita a
Savignano sul
Rubicone, retrobà Mario Buda, amb qui mantingué
correspondència durant tota sa
vida. També es relacionà molt amb els anarquistes
Amleto Fabbri, Aldino
Felicani i Raffaele Schiavina (Max Sartin).
Tota sa vida restà dolorosament afectat a les mans per una
malaltia provocada
pels àcids utilitzats a la feina durant sa joventut. Des de
la seva fundació en
1982, ajudà financerament l'«Arxiu Armando
Borghi» de Castel Bolognese
(Romanya, Itàlia), on a més a més
diposità sa biblioteca i nombrosos documents
(«Arxiu
Poggi»). El seu testimoni va ser recollit per Paul Avrich en
el seu llibre Anarchist Portraits
(1988). En 1994 va
vendre la seva casa de Maspeth i s'instal·là amb
sa companya Eda a Toledo
(Lucas, Ohio, EUA), on vivia son fill Carlo i sa família.
Malalt de càncer, Charles
Poggi va morir el 29 de gener de 1995 a Toledo (Lucas, Ohio, EUA).
---
efemerides | 03 Novembre, 2024 11:16
Anarcoefemèrides del 3 de novembre
Naixements
José
García Viñas
- José García Viñas: El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela i d'Isabel Viñas. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les «mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme –se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a l'Hospital de la Creu Roja de Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).
***
- Albert Zibelin:
El 3 de novembre de 1850 neix a Lausana (Vaud,
Suïssa) l'anarquista Clément Albert Zibelin
–a vegades citat Gibelin. Era
fill de
Jean Alexandre Zibelin, negociant, i de Lydie Dupuy. Soldat del IX
Esquadró de
Tren d'Equipatges Militars, durant la nit del 18 al 19 de
març de 1871 abandonà
el seu post i va ser declarat desertor. Després de
participar en la Comuna de
París, durant la repressió va ser buscat per les
autoritats sense cap resultat.
Posteriorment residí a Buenos Aires (Argentina), a
Mèxic, als Estats Units i a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), sempre en
correspondència amb anarquistes espanyols.
El seu nom figura en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats
residents
fora de França. En 1880 es casà amb la cantant
anarquista quàquera nord-americana
Lilly Wilmerding, amiga de les filles d'Élisée
Reclus. En 1889 abandonà Ginebra
i passà a Niça (País
Niçard, Occitània) i a Marsella
(Provença, Occitània). El
novembre de 1891 s'instal·là a Niça,
on muntà una rellotgeria, al número 2 del
carrer Macarini, especialitzada en l'encastament artesà.
Fitxat com a anarquistes
per la policia, aquesta especificà que desaprovava la
violència anarquista (Caserio,
Henry, Ravachol, etc.), però estava convençut de
l'efectivitat de la propaganda
anarquista activa. En estret contacte amb el jove anarquista Auguste
Matteoda,
venia La Révolte i Le
Père Peinard, dels quals era corresponsal,
a la seva rellotgeria, alhora que distribuïa premsa anarquista
en francès i en
italià a venedors ambulants i al quiosc de
l'estació i albergava companys
llibertaris de passada per Niça. El maig de 1892, amb altres
companys italians
(Ballardini, Bocchi, Foglia, Rolli i Vanni), va ser processat per
«associació
criminal», però finalment va ser alliberat i el
seu cas va ser sobresegut, ben
igual que la resta d'italians que van ser expulsats. La policia el
considerà «perillós»,
bon orador i «com a hàbil rellotger,
capaç de confeccionar mecanismes
explosius». A finals de desembre de 1893 va ser detingut,
juntament amb sa
companya i una dotzena de anarquistes, sota l'acusació
d'«associació criminal»,
i el seu domicili de Niça escorcollat, trobant-se fullets,
correspondència i escrits
a mà sobre l'organització anarquista, a
més de exemplars de periòdics
anarquistes (L'Ordine, Le Père
Peinard, La Révolte, etc.).
Sense res on poder agafar-se, la policia va intentar sense
èxit incriminar-lo
en un cas d'abús de confiança i com a
còmplice de la mort d'un general rus. A
partir d'aquell moment va ser constantment vigilat. Sembla que sa
companya
retornà a Ginebra per aquestes dates. Durant la primavera de
1894 abandonà Niça
per París i després a Lausana per guarir-se d'una
malaltia als ulls a la
Clínica Dufour. Esdevingué comissionista en
joieria i es va veure obligat a
viatjar per la seva feina. En aquesta època
mantingué correspondència amb
anarquistes des de diferents indrets (Brussel·les,
Filadèlfia, París, etc.). En
1901 envià a son fill Albert Zibelin (Bertie)
a viure un temps al
domicili d'Emma Goldman a Nova York (Nova York, EUA). Aleshores vivia
al número
54 del bulevard Saint-Marcel del V Districte de París, que
va ser el seu
domicili definitiu. Formà part de la delegació
que representà França en el
Congrés Anarquista Internacional celebrat entre el 24 i el
31 d'agost de 1907 a
Amsterdam (Països Baixos). Cap el 1908 conegué
Francesc Ferrer i Guàrdia i sa
companya en el seu exili parisenc. En 1912 abandonà
Marsella, on havia passat
un temps i on havia estat inscrit per les autoritats en el
«Carnet B» dels
antimilitaristes, i retornà a París. Va ser
magatzemer del Dipòsit d'Aigües Minerals
del bulevard de l'Hôpital, on son fill Henri Zibelin n'era
gerent. Continuà
freqüentant els cercles anarquistes i estava subscrit a
diversos periòdics
anarquistes (La Guerre Sociale, Le
Libertaire, Les Temps Nouveaux).
El seu nom figurava en la llista d'anarquistes a vigilar. Entre gener i
febrer
de 1914 assistí a les conferències de Luigi
Bertoni i tots els dijous Max Nettlau
acudia a dinar a casa seva –en 1911 li havia confiat a aquest
el manuscrit Essais
sur la révolution social. Avant, pendant, après».
Durant la Gran Guerra es declarà
«intervencionista». Albert Zibelin va morir el 6 de
febrer de 1915 al seu
domicili de París (França) d'una apoplexia.
***
Kurt Gustav Wilckens
- Kurt Gustav Wilckens: El 3 de novembre de 1886 neix a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens.
***
Foto
antropomètrica de Vicenç Cuyàs
Alejandro
- Vicenç
Cuyàs
Alejandro: El 3 de novembre –algunes
fonts policíaques citen erròniament el 6
de novembre–
de 1887 neix a
Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment
un barri barceloní) l'anarquista Vicenç Antoni
Josep
Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers,
es deien Josep Cuyàs Santamaria i Paula Alejandro
Urgellès. El 23 de desembre de
1909 arribà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). El 28 d'abril de 1910 va ser
fitxat per la policia
com a sospitós de pertànyer a un grup de joves
desvalisadors i posteriorment
com a «anarquista de caràcter molt
violent». Durant la primavera de 1914 es
guanyava la vida com a comerciant de ramat i vivia, amb son
germà petit Josep
Cuyàs Alejandro que acabava d'arribar-hi, a l'alberg Tubeau,
a la carretera de
Bompas de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
- Pasquale Fancello: El 3 de novembre de 1891 neix a Dorgali (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Sos pares es deien Pietro Paolo Fancello i Giovanna Mereu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a l'Hospital Policlínic de Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).
***
Pierre Chardon segons un dibuix d'Albin
- Pierre Chardon: El 3 de novembre de 1892 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Clément Jules Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Sos pares es deien Auguste Casimir Charron, criat, i Honorine Mariotat. L'11 d'abril de 1914 es casà a Châteauroux amb Jeanne Blanche Marie Louise Lemoine. En 1914 serà donat de baixa de l'exèrcit per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'E. Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya Jeanne Lemoine va morir el 1918 de la grip espanyola. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres. Pierre Chardon va morir el 2 de maig de 1919 al seu domicili de Déols (Centre, França).
Pierre Chardon (1892-1919)
***
Necrològica
d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de setembre de 1971
- Antonio
Gordillo Maya:
El 3 de
novembre de 1892 neix a Fuentes de León (Badajoz,
Extremadura,
Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Gordillo Maya. Sos pares es deien Antonio
Gordillo i María Maya. Treballador a
les mines de
pirites de ferro i de coure de Riotinto (Huelva, Andalusia,
Espanya), milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1920, a
resultes de les vagues portades a terme en el sector, amb altres
companys, hagué
de fugir de la població escapant de la repressió.
Refugiat a França, arran del
cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la
Península amb sa companya María Delgado i
sos dos fills. Durant el procés revolucionari
formà part de diversos comitès
econòmics i de col·lectivitats. Va ser tancat a
la Presó Model i son fill
primogènit va morir al front d'Aragó. En 1939,
amb el triomf franquista, passà
a França i va ser empresonat a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) per «tràfic
d'armes». Durant l'Ocupació, son altre fill, que
s'havia integrat al maquis, va
ser assassinat pels nazis. Després de la II Guerra Mundial,
treballà a
les mines,
milità en la CNT i va
ser delegat de diverses Federacions Locals (Tuïr, Torrelles de
la Salanca, Sant
Esteve del Monestir, El Bosquet i Graisseçac) de la CNT en
el II Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat l'octubre de 1947 a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). Posteriorment s'establí a Bedarius
(Llenguadoc, Occitània),
on milità en la
Federació Local de la CNT i
fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Antonio
Gordillo Maya
va morir a l'acte atropellat per un automòbil el 30 d'abril
de 1971 a la carretera de Saint-Pons, al lloc anomenat Camp Esprit, a
Vilamanha
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a
Graisseçac (Llenguadoc, Occitània)
on havia estat sepultat son fill petit.
Aladino
Benetti
- Aladino Benetti:
El 3 de novembre de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia,
Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien
Attilio
Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al
Brasil, a l'Estat de São
Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell
només tenia dos anys. Amb sa
mare i dos germans retornà a Itàlia, on la
família visqué en condicions
miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per
qüestions
econòmiques, es posà a fer feina de
mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys
trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el
1911 entrà a
treballar en una fàbrica de motors industrials i
esdevingué torner. Un any
després perdé la feina i s'enrolà de
voluntari en la Marina. Embarcat en un
vaixell de guerra, participà en la Guerra de
Líbia i després en la Gran Guerra.
En acabar el conflicte bèl·lic,
retornà a la vida civil i obrí un petit taller
de mecànica, però posteriorment decidí
passar il·legalment a França. Trobà
feina en algunes oficines mecàniques de la regió
parisenca i s'acostà al
moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a
Itàlia i s'establí a Gènova
(Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor
de l'empresa municipal d'autobusos i
freqüentà les reunions anarquistes i
començà a involucrar-se en les lluites
sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya
obrí un
petit «menjador obrer» a la plaça
Cavalletto, que esdevingué immediatament un
dels principals llocs de reunió del moviment anarquista
genovès. Quan els
escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus
atacs (segrests, pallisses,
insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant,
etc.), fets que s'havien
de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls,
etc.) exercida per la
policia, i per tot això hagué de deixar el
restaurant. En 1925 trobà feina en
l'Agència de Transport Marítim
«Marelli». Un informe policíac de 1926
el
considerava com un dels «caps» de la
Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i
sospitava que estava relacionat amb el Comitè
Pro-Víctimes Polítiques de París.
Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes
el deportaren per
dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a
disposició del Tribunal Especial, però va ser
absolt per manca de proves.
Després d'acomplir la pena, retornà a
Gènova, on va ser contínuament vigilat i
de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita
d'alguna
personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano,
etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet
que gairebé li va impossibilitar la militància
política, encara que mantingué
contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de
1930 i el setembre
de 1933 mantingué correspondència amb Errico
Malatesta i, després de la seva
mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de
contínua
persecució, tingué moltes dificultats de trobar
un treball estable, ja que les
empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia
sobre la
seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven.
Per aquesta raó, decidí
obrir una petita botiga, però a començament de
1937 la poca feina el va obligar
a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de
1937
decidí traslladar-se a Milà (Llombardia,
Itàlia) amb sa mare i sa germana.
Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que
cal arrestar en
determinades circumstàncies», la Prefectura de
Milà no aplicà aquesta regla
estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal.
Després de
diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat
com a torner en la «Società
Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto
San Giovanni, a
prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es
va descobrir que
patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba
milanès, el 10
de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo,
Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les
autoritats feixistes proposaren el seu internament «en
consideració a la seva
perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut,
enviat al camp de
concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia).
Setmanes després, davant la seva
constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri
de l'Interior decidí
traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia)
i, posteriorment,
als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna,
on va romandre fins
a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa
família a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945
participà amb son fill en la
batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou
un dels promotors
del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la
seva
secretaria en representació dels anarquistes.
També va ser nomenat inspector
confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals,
anant i venint per
la província de reunió en reunió. Fou
un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi,
de la constitució de la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Mòdena, que
tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i
de la qual va ser
nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa
que va ser difós
arreu la província l'agost de 1945. Els companys de
Gènova li van demanar que
es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En
arribar, reprengué la seva
militància, participant activament en la FCL de
Ligúria, encarregant-se de
promoure la publicació del periòdic d'aquesta
organització, L'Amico del Popolo,
que sortí el 3 de
març de 1946. Abans que es publiqués aquest,
però, Aladino Benetti va morir el
9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria,
Itàlia). La seva correspondència amb
Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la
Storia della
Resistenza e delle Società Contemporanea» de
Mòdena.
***
Karl
Dingler
- Karl Dingler: El
3 de novembre de 1900 neix a Göppingen (Regne de
Württemberg, Imperi Alemany) l'anarquista
i anarcosindicalista Karl Dingler. Treballador
metal·lúrgic, esdevingué un dels
militants més actius de Göppingen i de tot
Württemberg. En els anys vint
començà a militar en l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschland
(FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de
Göppingen i especialment en
el seu sector cultural. Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher
Bücherfreunde (GfB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari),
adherida a la
FAUD, la qual presidí. Destacat orador, organitzà
conferències a Göppingen de
intel·lectuals anarquistes, com ara Emma Goldman, Erich
Mühsam, Theodor
Plievier, Rudolf Rocker, etc. Col·laborà en Der
Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung
und Aufbruch, òrgan de la GfB. Relacionat amb
destacats anarquistes, com
ara Rudolf Rocker i Erich Mühsam, entre 1930 i 1932
representà diverses
associacions locals de Württemberg en congressos de la FAUD.
Quan els nazis
arribaren al poder en 1933, desenvolupà, amb Otto
Müller, petites activitats de
resistència. El 25 de febrer de 1935 va ser detingut per la
Gestapo, juntament
amb Otto Müller i altres 11 companys, després d'11
mesos de presó preventiva va
ser absolt del delicte d'«alta
traïció», però va ser enviat
posteriorment
durant tres mesos a un camp de concentració per a treballar
a les pedreres.
Portat més tard a un camp de concentració nazi,
el 19 d'abril de 1945 va ser
alliberat per les tropes aliades. Després de la II Guerra
Mundial, amb Hugo
Rentschler, representà els anarcosindicalistes en la
comissió consultiva del primer
«ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a
la zona d'ocupació nord-americana, i
s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten
(FFS, Federació de
Socialistes Llibertaris), organització fundada aquell any,
heretera de la FAUD
i adherida, com aquesta, a l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT).
En aquest època col·laborà en Die Freie
Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la
comissió consultiva va
ser dissolta per a ser reemplaçada per una sorgida arran
d'unes eleccions i,
després de llargs debats, decidí presentar-se a
nom individual en la llista
socialista, essent elegit amb el número major de vots. Per
iniciativa seva, la
plaça Adolf Hitler de Göppinger passà a
anomenar-se plaça Erich Mühsam. Com que
la major part dels estocs de llibres llibertàries s'havien
amagat durant el
nazisme, es va crear una nova GfB amb la finalitat de
crear una
important societat literària de tendència
llibertària. Karl Dingler va morir el
24 de maig de 1950 a Göppingen (Baden-Württemberg,
República Federal d'Alemanya).
***
Notícia
sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc Le Figaro de l'11
de febrer de 1923
- Armand Gohory: El
3 de novembre de 1901 neix al X Districte de París
(França) l'anarquista Marcel
Georges Armand Gohory –citat de diverses maneres (Gohary, Harmant,
etc.)– i
que va fer servir el pseudònim d'Hémant.
Sos pares, no casats, es deien Pierre Armand Gohory, enquadrador, i
Camille
Clotilde Brunet, llibretera de vell, i el fill es va legitimar arran
del
matrimoni dels pares celebrat el 19 de juny de 1902 al IV Districte de
París. Estudiant,
es guanyava la vida fent de jornaler. Va ser secretari de les Joventuts
Anarquistes i membre de l'Escola del Propagandista, destacant per les
seves
conferències. Durant un breu període de temps va
ser company de l'anarquista
Germaine Berton, amb qui visqué al número 8 del
carrer Lécuyer del XVIII
Districte de París. En aquest domicili també hi
vivia l'anarquista Marguerite
Pauline Bary. Freqüentà May Picqueray. En 1920
entrà com a soci de la Societat
Astronòmica de França i en aquesta
època treballava de depenent de la Llibreria
Picard. El 22 de gener de 1923 la seva companya Germaine Berton
assassinà a
trets el reialista Maurice Plateau, cap dels «Camelots du
Roi». Dies després, Armand
Gohory va ser trobat mort el 8 de febrer de 1923 amb un tret al pit al
seu
domicili carrer Lécuyer de París
(França). La versió oficial va ser
suïcidi,
però alguns companys, com ara André Colomer, van
creure que havia estat
«suïcidat».
***
Notícia
de la detenció de Marcel Morel apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 10
d'agost de 1925
- Marcel Morel: El 3 de novembre de 1906 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el calderer i planxista anarquista Marcel Morel. Sos pares es deien François Morel, torner, i Marie Louise Berard. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava cartells contra la guerra del Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la Comissió Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne –els altres membres d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Francis Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquesta època vivia al número 66 del carrer Désiré Claude de Saint-Étienne. El 20 de febrer de 1932 es casà a Saint-Étienne amb Élisabeth Marie Philomène Mourier. Entre 1954 i 1964 col·laborà en el butlletí intern L'Anar, fundat per Marcel Renoulet a Saint-Étienne. Durant els anys cinquanta fou membre del Grup «Sébastien Faure», adherit a la Federació Anarquista (FA). Arran de la insurrecció hongaresa de 1956, sembla que participà en la manifestació antiestalinista organitzada a Saint-Étienne per diferents grups (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball de França, Solidaritat Internacional Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors Cristians i un grup de mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet «Au peuple français... avec les insurgés de Hongrie, pour la liberté». Entre 1956 i començament dels anys seixanta va ser responsable del butlletí de fàbrica Le Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet i Marius Coutière, participà en l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 10 de juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local, al costat de Marcel Renoulet i Marius Coutière, que acabà dissolent-se a causa de l'hostilitat del sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran trobada anarquista de la Unió Llibertària del Loira que se celebrà el 5 de juny de 1965 a la Sala Claude Cornut de Saint-Étienne. Marcel Morel va morir el 20 de gener de 1986 a Le Colombier de Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània).
***
Ana
Cánovas Navarro
- Ana Cánovas
Navarro: El 3 de novembre de 1906 –algunes fonts
citen erròniament 1909– neix a
Múrcia (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ana
Cánovas Navarro, també
coneguda com Anita Aldegheri. Sos
pares, pagesos, es deien Sebastián Cánovas i
Rosaria Navarro. No pogué freqüentar
molt l'escola i amb 12 anys començà a treballar
en una fàbrica de teixits, on
va romandre dos anys. Emigrà a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya) i
treballà a la filatura «Societat
Anònima Can Quadres» i s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). En aquesta època
tingué una filla, Primavera. En
1933 s'uní a l'anarquista italià Carlos Aldegheri
i ambdós participaren en
mítings anarquistes. Quan el cop militar feixista de juliol
de 1936 lluità amb
son company contra els insurrectes. Durant la guerra civil
continuà treballant a
Can Quadres i fou voluntària en operacions de socors. En
1939 s'exilià a França
i es va veure obligada a treballar en la producció de
material de guerra.
Posteriorment visqué venent sabates per compte
pròpia, en una fàbrica
d'acordions i finalment en uns tallers
metal·lúrgics on es feien peces per a
carros. Passà 10 anys separada de son company, que havia
caigut pres del
feixisme italià. Després de la II Guerra Mundial
pogué reunir-se amb son
company a Verona (Vèneto, Itàlia).
Treballà en una empresa de teixits i son
company en el seu ofici de sabater. Després de moltes
dificultats, ell emigrà a
Santos (São Paulo, Brasil), arribant-hi el 23 de juny de
1950; ella i sa filla
Primavera es reuniren amb ell el 14 de març de 1952. A
Brasil es dedicaren a la
fabricació de sabates, especialment sandàlies per
als turistes, i la parella
continuà militant en el moviment anarquista, especialment en
el Centre de
Cultura Social de São Paulo (CCS-SP) i la Societat Naturista
«Amics de Nuestra
Chácara», relacionant-se amb figures destacades
del moviment llibertari
brasiler (Jaime Cubero, José Oiticica, etc.).
Participà en diferents congressos
anarquistes i finançà nombroses iniciatives
llibertàries. La parella acabà
instal·lant-se a Guarujá (São Paulo,
Brasil) i en 1995 ella enviudà. En 2010 es
va crear a Guarujá el Nucli d'Estudis Llibertaris Carlo
Aldegheri (NELCA). Ana
Cánovas Navarro va morir centenària el 31 de
març de 2015 a Guarujá (São Paulo,
Brasil). En 2018 es va publicar el llibret Carlo
& Anita Aldegheri. Vidas dedicadas ao Anarquismo.
Ana Cánovas Navarro (1906-2015)
***
Bernardo
López García
- Bernardo López García: El 3 de novembre de 1913 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bernardo López García. Era fill de José María López Sánchez, jornaler, i de Margarita García Navarro. D'infant estigué a la cura dels porcs i de les cabres de la família i treballà l'espart. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Alacant (Alacantí, País Valencià), on treballà l'espart. Amb 14 entrà a fer feina de ceramista i d'obrer en escaiola en una bòbila i en 1930 s'afilià al seu sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari durant els anys republicans. En aquesta anys milità en les Joventuts Llibertàries, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu Llibertari. En 1933 va ser empresonat per participar en una vaga alacantina en solidaritat amb la madrilenya del seu gremi. A finals de 1933 va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó per participar en l'aixecament revolucionari del desembre. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intervingué en la col·lectivització de l'empresa ceràmica «El Sol», del comitè de la qual en formà part. Després va ser nomenat delegat del seu sindicat en el Comitè Provincial de la Creu Roja i s'encarregà de l'administració i de la direcció d'un hospital de sang. Posteriorment, malgrat que antimilitarista convençut, s'integrà voluntàriament en la 148 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser enllaç d'un batalló amb la Plana Major; no va voler promocionar i acabà la guerra de simple soldat. En 1937 col·laborà en Liberación i en Nosotros. Amb el triomf franquista intentar passar desapercebut, però, per mor d'una delació, va ser detingut per un escamot falangista que l'apallissà de valent a la Diputació. El 23 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Alacant i condemnat a 12 anys i dia de presó menor per «auxili a la rebel·lió». Tancat al Reformatori d'Adults d'Alacant, el 13 de març de 1940 va ser tancat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià) i el 25 de juny de 1941 va ser enviat de nou al Reformatori d'Alacant. El 28 d'abril de 1953 obtingué la llibertat condicional, amb desterrament, i el 6 d'agost de 1948 se li va concedir l'indult. Un cop lliure, es guanyà la vida com a jugador de futbol («Hércules» i «Gimnàstic de Tarragona»). Posteriorment s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), on treballà en una fàbrica de pneumàtics, on arribà a ser cap de servei i on es va jubilar amb 59 anys. Finalment retornà a Alacant. En 1992 publicà el llibre En las cárceles de Franco no vi a Dios... Memorias de la represión carcelaria (1929-1943). A partir de 1997 formà part de la comissió redactora de la revista alacantina Siembra, de la qual fou secretari general. Deixà inèdits diversos llibres autobiogràfics (Memorias de un aprendizaje anarquista, Memorias de la guerra civil i Memorias de la postguerra). Bernardo López García va morir l'1 d'octubre de 2003 a l'Hospital General d'Alacant (Alacantí, País Valencià).
---
efemerides | 02 Novembre, 2024 12:09
Anarcoefemèrides
del 2 de novembre
Esdeveniments
Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan
- Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà «La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant «mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada «La Mano Negra».
***
Coberta de l'edició facsímil d'I Morti (1974)
- Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani –que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria–, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi.
***
Capçalera del primer número d'El Látigo de Baracaldo amb la signatura d'Aquilino Gómez
- Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914).
***
Capçalera d'El Amigo del Pueblo
- Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quarta època, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts.
Naixements
Federico Ravà segons un dibuix publicat en el setmanari milanès L'Emporio Pittoresco del 2 de novembre de 1873
- Federico Ravà:
El
2 de novembre de 1842 neix Reggio de Calabria (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista
internacionalista insurreccionalista Federico Ravà,
també citat com Frédéric
Rava. Era pintor artistic de professió. Entre 1866
i 1867, després d'haver
intentat sense èxit el febrer de 1859 enrolar-se juntament
amb sos germans
Enrico i Eugenio per combatre en la II Guerra
d'Independència italiana, lluità
amb els garibaldins, enquadrat en el VII Regiment de Voluntaris
Italians, en
les campanyes del Trentino, de Creta i de Roma. Durant la guerra
francoprussiana
va ser tinent en la XI Companyia del II Batalló de la
«Legió Ravelli» (II
Brigada) de l'exèrcit dels Vosges, a la qual
també va pertànyer son germà
Eugenio Ravà, i posteriorment fou tinent de les tropes
federades durant la
Comuna de París. Vivia al número 11 del carrer
Boulangers de l'XI Districte de
París. Capturat per les tropes governamentals, va ser tancat
a la presó de Chantiers
de Versalles (Illa de França, França), on va fer
amistat amb
l'oficial al comandament de la presó, a
qui havia començat a esculpir el seu bust; però
una discussió sobre una qüestió
del reglament acabà trencant l'amistat i el bust. El 28 de
febrer de 1872 va
ser condemnat pel V Consell de Guerra a la deportació en
recinte fortificat. El
31 de juliol de 1872 embarcà a Brest (Bro Leon, Bretanya) a
bord del Garonne
cap a Nova Caledònia, on arribà, sota la
matrícula 321, el 5 de novembre de 1872
a Nouméa. Les autoritats del vaixell el consideraren
«idòlatra». En 1873 publicà
una sèrie d'articles al setmanari milanès L'Emporio
Pittoresco titulats
«La Nuova Caledonia. Lettere di un deportato
italiano». El 12 de desembre de
1878 la pena li va ser commutada per la de 10 anys de desterrament,
però
finalment el 15 de gener de 1879 va ser agraciat i pogué
retornar amb tres-cents
amnistiats a la metròpoli el 5 de març de 1880 a
Brest a bord del Loire.
En arribar se li va decretar l'expulsió de França
i en 1880 es va refugiar a
Londres (Anglaterra), on reprengué la seva activitat
artística. A finals de
1880 va ser un els signants, amb Amilcare Cipriani, Emidio Fabbri,
Carlo
Monticelli, Lodovico Nabruzzi, Salvatore Pallavicini, Tito Zanardelli i
Giovanni Zirardini, del manifest Agli Oppressi d'Italia.
L'agost de 1883
la policia britànica el tenia fitxat com a membre de la
Secció Italiana de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), tot anotant que desitjava
lluitar amb
les armes a Espanya. El seu nom figurava en un llistat del Ministeri de
l'Interior francès dels 28 internacionalistes més
destacats. En 1889 col·laborà
des de Londres amb el periòdic italià Il
Pugnale. Giornale anarchico,
publicat a París pels seus amics Luigi Parmeggiani i
Vittorio Pini. En 1894 el
seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Sembla que va ser condemnat a 10 anys de presó. En
1905 encara
residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)
- Ernest Pichon:
El 2 de novembre de 1852 neix a
Villard-la-Rixouse (Franc Comtat,
França) l'anarquista
Ernest Pichon. Sos pares, pagesos, es deien
Félix Stanislas
Pichon i Delphine
Cautez-Didoz. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del
Sindicat
de Terrelloners del metropolità de París
(França). En 1894 va ser fitxat com a
anarquista. El 7 de juny de 1902 es casà al XIX Districte de
París amb Florance Louise
Charpentier. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la
Secció de la
Construcció de la Magistratura de Treball del departament
del Sena i el juliol
de 1914 formà part de la comissió
d'investigació encarregada d'esclarir les
causes de l'accident del metro de París del 15 de juny
d'aquell any amb la
finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures
pertinents a
prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat
inspector
del Sindicat de Terrelloners. Ernest Pichon va morir el 29 de maig de
1924 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França,
França).
***
Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)
- Hector Sernissi:
El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília)
l'anarquista Hector Sernissi.
Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es
guanyava la
vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de
França. En 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)
- Baldomer Oller i
Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta
Segarra, Anoia, Catalunya)
l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares
es deien Antoni Oller i Ceruti,
cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una
família nombrosa de
sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que
s'instal·là a
Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb
un sastre del
carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època
s'aparellà lliurement amb
Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals
només suraren dos,
Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la
«Subscripció a favor dels autonomistes
que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica»
que organitzà el periòdic Diari
Català. Entre el 15 i el 20 de
juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional
Socialista («Congrés
Possibilista») de París (França) en
representació de la Societat Obrera dels
Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896
va ser
detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i
republicans, i 18 hores després es produí
l'atemptat amb bomba del carrer dels
Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi.
Restà tancat a la presó
del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut
agitador terrorista de gran influx
entre els d'aquesta classe» i després fou enviat
al castell de Montjuïc, juntament
amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida
arran del citat
atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres
destacats anarquistes,
com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del
Mármol, Bautista
Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de
les tortures que li van
infligir a Montjuïc perdé dos dits de la
mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i
Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de
denúncia de la situació que
patien que van ser publicats a la premsa (El
País, El Nuevo
Régimen, La Justicia,
El Diluvio, El
Pueblo, El Socialista,
etc.), fet que va
permetre l'inici de la campanya contra el «Procés
de Montjuïc» tant a la
Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va
ser un dels 75 signants
d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant
garanties processals i
la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una
de les 28
penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que
tingué lloc
entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència
definitiva va ser dictada
per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i
Marina el 28 d'abril de
1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou
complerta
el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda
feta en els seus
discursos» fou condemnat a 20 anys de presó.
Després d'un temps tancat a Montjuïc,
va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat
a 20 anys, al
presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del
Marroc. La
campanya a favor dels condemnats del «Procés de
Montjuïc» tingué el seu efecte
i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela
commutà les
penes de presó dels condemnats per les
d'«estranyament perpetu o temporal del
territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat
a París, però el 27 d'abril
de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb
altres
companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat,
contra la voluntat
del govern britànic, a Londres (Anglaterra),
instal·lat al barri del Soho. A la
capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent
cotilles.
Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc
articles («Cartes de
Londres») al diari La Publicitat,
on
explicava les grans diferències que existien entres les
condicions de treball
dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat
com a
corresponsal a Londres del citat periòdic
barceloní. En aquesta època participà
activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres
(Tarrida
del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle
Obrer Internacional (COI),
mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris
parisencs i
barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa
família a París per coordinar
la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de
fer a la
capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro
Vallina. Aquest
mateix any les autoritats franceses decretaren la seva
expulsió, però finalment
aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí
mantenir-se al marge de la repressió
desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el
president
francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del
31 de maig de 1905. Bon amic
de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà
activament en la campanya de suport a
París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador
de l'atemptat
contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat
per
Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un
míting pro-Ferrer que se celebrà
al Gran Orient de París, amb assistència d'unes
1.200 persones. En aquests
anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux,
entaulà amistat amb el
líder socialista Jean Jaurès i altres destacats
radicals (Gaston Doumergue, els
germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i
col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse
i en el setmanari
barceloní La Cataluña.
Després dels
fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de
Ferrer i Guàrdia en
1909 es retirà de la militància activa,
però no de la propaganda. Atret pel món
de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a
motor que batejà «Catalunya» i
patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de
José Echegaray. El
febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del
germà i de la filla de
Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva
herència. Cap als anys
vint s'instal·là amb sa família a
Barcelona. En els anys republicans s'afilià
al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Malalt
d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona
de la CNT demanà
ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa
va morir
el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa
companya, a Barcelona
(Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure
al Casal de Calaf
l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista
calafí a Montjuïc», que tingué
com
a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i
comptà amb el suport de Josep M.
Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.
Baldomer
Oller i
Tarafa (1859-1936)
***
Notícia
de la detenció de Charles Guermann apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 16 de novembre de 1892
- Charles Guermann: El 2 de novembre de 1861 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Isidore Charles Guermann, conegut com Charlot. Sos pares es deien Pierre Guermann, sabater, i Elisa Rigaux, cosidora de botines. Es guanyava la vida com a mecànic. El 14 de novembre de 1892 va ser detingut, juntament amb Joseph Ouin i Jules Rousset, per «amenaces» i van romandre tres dies tancats a comissaria. La primavera de 1895, amb Jean-Baptiste Louiche, va ser acusat de «robatori» i detingut al domicili de Prosper Thiébaud on romania. El 17 de juny de 1895 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb 22 companys i companyes més, sota l'acusació de pertànyer a una banda de lladres anarquistes i el 25 de juny d'aquell any va ser absolt d'aquest delicte. En 1896 va ser controlada per la policia la seva assistència a reunions anarquistes de París i segons aquests informes policíacs era amic del llibertari Louis Léveillé. El febrer de 1903 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Esquela
d'Aimé Bovet apareguda en el diari de La
Chaux-de-Fonds La
Sentinelle del 23 d'abril de 1938
- Aimé Bovet:
El 2
de novembre de 1863 neix Pailly (Vaud, Suïssa) l'anarquista i
sindicalista Aimé Bovet. Sos pares
es deien Jean-Jacob Bovet i Louise Eindiguer. Establert a La
Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), al número 16 del
carrer Charrière, es guanyava la vida
treballant de gravador rellotger. En 1889 participà en la
redacció, amb Albert
Nicolet, del Manifeste des anarchistes suisses,
manifest bilingüe imprès
a París (França) per Jean Grave amb una tirada de
10.000 exemplars i que durant
la nit del 17 al 18 d'agost de 1889 va ser aferrat a les principals
ciutats
suïsses (Basilea, Biel, Ginebra, Lausana, Olten, Thun, etc.).
Aquesta declaració
reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava
les expulsions per les
autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la
creació d'un
càrrec de procurador genera de la Confederació
Helvètica i al reforçament de la
policia política. El Primer de Maig de 1891
pronuncià un discurs a La
Chaux-de-Fonds on denunciava el socialisme reformista. En 1893
participà amb
Albert Nicolet i altres en la difusió d'un manifest als
anarquistes del Jura,
reprovant que el Primer de Maig hagués esdevingut una simple
passejada mancada
de reivindicacions. El 14 d'agost de 1894 se li va decretar
l'expulsió de
França en cas de ser detingut. En 1895, amb Albert Nicolet i
Auguste von
Gunten, va ser expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La
Chaux-de-Fonds. Des
de 1904, després de la intervenció de
l'exèrcit en la vaga de paletes de La
Chaux-de-Fonds, va ser president de la Unió Obrera d'aquesta
població, càrrec
que ocupà fins el 1907, data en la qual els socialistes en
reprengueren el
poder a la Cambra del Treball. En un informe policíac del 8
de juny de 1904
s'informà de la seva assistència el dia anterior
en una reunió de Grup
Llibertari de La Chaux-de-Fonds, on van ser presents 12 anarquistes
(Édouard-Auguste
Linder, Henri Maire, Louis-Adolphe Maire, Albert Nicolet,
Charles-Alfred Reuge,
etc.). Sempre
membre del grup llibertari
local, la policia el considerà com el cap dels anarquistes
de La Chaux-de-Fonds,
juntament amb Georges Corlet, Louis Kneuss i Charles Rouiller. El 7 de
juny de
1910 mantingué una conferència
contradictòria amb E. Paul Graber sobre la
Federació d'Indústria en l'assemblea general de
la Federació Mixta d'Obrers
Constructors d'Esferes de Rellotges de La Chaux-de-Fonds. En 1911
intenta crear
una Unió Sindical Independent (USI) i, entre febrer i juliol
de 1912, pogué
publicar sis números del periòdic L'Union
Syndicale. Organe du droit et des libertés des travailleurs.
L'agost de
1912 prengué la paraula en una reunió a La
Chaux-de-Fonds en protesta contra la
detenció de Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa).
En 1913 col·laborà en La
Voix du Peuple. El 27 de juliol de
1913 participà en el Congrés de la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR) celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa). Fins a 1931
col·laborà en Le
Réveil i participà activament en
«La
Libre Pensée Internationale», amb seu a Lausana.
Aimé Bovet va ser morir el 22
d'abril de 1938 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.
***
Foto
policial d'Henri Zisly (26 de febrer de 1894)
- Henri Zisly:
El 2
de novembre de 1872 neix al IV Districte de París
(França) l'anarquista naturista i defensor de les
colònies llibertàries Henri Gabriel
Zisly. Fill d'una família obrera que vivia en
unió lliure i només va ser reconegut per sa mare,
Stéphanie Désirée Zisly, barretaire de
senyores.
Va assistir a
l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de
manera autodidacta. Als
17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic
socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895
redactà un diari manuscrit, Le
Paria,
del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard
decidí dedicar sa vida a
reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia
del
moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile
Gravelle editarà entre 1895
i 1898 la revista La Nouvelle
Humanité, seguida de Le
Naturien i després per Le
Sauvage (1898); i,
encara, el novembre de 1905 publicarà un número
d'una nova revista, L'Ordre Naturel.
Clameurs libertaires
antiscientifiques. Va col·laborar en el
periòdic L'Anarchie
amb
articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu
rebuig al vegetarianisme, que considerava
«anticientífic», va provocar una gran
debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges
Butaud i
Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de
la colònia anarquista de
Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França);
però aquesta experiència de
comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats
(Élisée
Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice
Donnay, etc.), no
va reeixir i va acabar en 1906. El 22 d'agost de 1908 es va casar al
XVIII Districte de París amb Marie Lucie Dusolon, barretaire
de
senyores i divorciada de Jules Marguet. Ferroviari de la Companyia de
Ferrocarrils del Nord
des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de
1915 per un article
antipatriòtic publicat en La
Bataille Syndicaliste, que li portà
a més vuit dies de presó que purgà a
la caserna de Reuilly (Centre, França).
Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra
en els periòdics
individualistes (Pendant la
Mêlée i Par-delà
la Mêlée)
i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,
Le Semeur, La
Revue Blanche,
La Revista Blanca, etc.), tot
editant el seu propi periòdic La
Vie Naturelle. Després es va adherir a la
Federació Anarquista
Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar en el
periòdic de Louis Louvent Ce
qu'il faut dire
(CQFD). Va
ser autor de nombrosos articles i
fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En
conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de
Naturie (1900), Rapport sur le
mouvement naturien (1901), Réflexions
sur le naturel et l'artificiel
(1901), Libres critiques sur la science et
la nature (1902),
Contes et croquis
(1904), La conception du
naturisme libertaire (1920), Naturisme
practique dans la
civilisation (1928), Panoramas
célestes
(1929), entre
d'altres. Henri Zisly va morir el 3 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon
de París (França). Una part dels seus arxius es
troben
dipositats a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un
precursor del que
s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i
«anticientificisme».
***
Notícia
de la condemna d'Eugène Bosson apareguda en el diari de
Chartres La
Dépêche d'Eure-et-Loir del 14 de
juliol de 1904
- Eugène Bosson:
El
2 de novembre de 1875 neix a Pacy-sur-Eure (Normandia,
França) l'anarquista
Eugène Désiré Bosson. Sos pares es
deien Eugène Bosson, sabater a Dreux
(Centre, França), i Désirée Leconte.
Es crià a Dreux i es guanyà la vida com
son pare treballant de sabater. L'11 de juliol de 1904 va ser condemnat
pel
Tribunal Correccional de Dreux a un mes de presó per
«ultratges» al guàrdia
Valentin. El 7 de setembre de 1904 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Dreux, juntament amb son germà petit Louis Bosson i
Gaëtan Buguet, a 16
francs de multa i quatre mesos de presó per apallissar el
ferroviari Esnault en
una baralla durant una festa popular. Instal·lat a
París (França), vivia al
número 9 del carrer Aligre del XII Districte. A principis de
la dècada dels deu
va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. El 10 d'abril de 1913 es
casà al XIII Districte de París amb la sabatera
Berthe Victorine Louise Didier,
aleshores malalta, i amb el matrimoni la parella legitimà sa
filla Eugènie
Berthe Bosson, nascuda el 4 de febrer d'aquell any al XIV Districte de
París.
En aquesta època vivia al número 8 del carrer
Industrie. Quan esclatà la Gran
Guerra, no va respondre a l'ordre de mobilització, fet pel
qual va ser
condemnat el 2 de setembre de 1915 per un consell de guerra parisenc a
tres
anys de presó per
«insubmissió». En 1923 figurava en un
llistat d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció.
***
Notícia
de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de
Neuchâtel del 18 de setembre de 1914
- Giulio Bignasci:
El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino,
Suïssa) l'anarquista,
sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci,
també conegut com
Jules Bignasci i el llinatge citat a
vegades com Binasci. Sos pares es
deien Giuseppe
Bignasci i Clara Rossi. Guixaire i pintor de la construcció,
d'antuvi treballà
a Lausana (Vaud, Suïssa), però després
es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa), on milità activament en la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR), destacant també en la propaganda
antimilitarista. El gener de
1910 va ser fitxat per la policia i aquest mateix any, amb Henri-Ernest
Bornand,
Jules Fernekes i altres, ajudà a al condicionament de
l'Escola Ferrer. El 3 de
novembre de 1911 es va casar a La Chaux-de-Fonds amb la cuinera
Julia-Maria
Bergeon, amb qui tingué dos infants. En 1912, amb
Aimé Bovet, Fritz Graber, Paul
Janner i altres, envià una salutació a Luigi
Bertoni aleshores empresonat. El 16
de setembre de 1914 va ser condemnat com a civil pel Tribunal Militar
Territorial de la II Divisio de Murten (Friburg, Suïssa) a un
any de presó per
«insults a l'exèrcit» i per haver
«convidat els soldats a la desobediència i al
rebuig del servei» del post militar de Les Pargots
(Neuchâtel, Suïssa) –el
socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva
detenció, va ser
condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure
circulació,
desobeint així una ordre militar. Durant l'hivern de 1915 va
ser expulsat del
cantó de Neuchâtel i es va refugiar a Yverdon
(Vaud, Suïssa), a casa del
company Auguste Philippin. El maig de 1917 va ser detingut a La
Chaux-de-Fonds
per haver participat en el tumult originat per a exigir l'alliberament
de
Ernest Paul Graber. En 1918 signà una carta, publicada en el
periòdic Le Réveil,
on es protestava contra el
decret federal que autoritzava els cantons a ocupar a la
força
els refractaris
a l'exèrcit i desertors estrangers en treballs d'utilitat
pública; aquesta
carta rebé l'adhesió de 17 grups anarquistes
suïssos
–el grup anarquista de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) va proposar de demanar l'asil
polític d'aquests
perseguits al govern soviètic. En 1919 va ser nomenat
president
de «La Libre
Pensée» de Neuchâtel. Més
tard emigrà
a França i cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França), on va escriure Carlo
Vanza per
a demanar-li
informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo!
que aquest publicava a Biasca (Ticino, Suïssa). En 1952 encara
vivia a
Vitry-sur-Seine. Giulio Bignasci va morir el 30 d'agost de 1978 al seu
domicili de
Villers-le-Lac
(Franc Comtat, França).
***
Jean
Roumilhac
- Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Lavaud-Coutheillas (Comprenhac, Roergue, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Sos pares, pagegos llemosins, es deien Jean Roumilhac i Marie Chasseneuil. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. El 16 de setembre de 1915 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Annie Morton. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), a conseqüència d'un accident de cotxe.
***
Ferruccio
Scarselli
- Ferruccio Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.
---
efemerides | 01 Novembre, 2024 08:37
Anarcoefemèrides de l'1 de novembre
Esdeveniments
Capçalera de Le Réveil des Mineurs
- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre
de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer
número del periòdic Le
Réveil des Mineurs. Nous réclamons le
droit à l'aisance. A partir del gener de 1892
portà el subtítol «Organe des
travailleurs de langue française de
l'Amérique» i més tard
«Organe des
travailleurs de langue française des
États-Unis». A la capçalera figuraven
dos
epígrafs: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segons les seves
necessitats» i «Benestar i Llibertat per
tothom». En el primer número declarà:
«Som anarquistes perquè no reconeguem a
ningú el dret natural de comandar-nos.»
El responsable de la publicació i principal redactor fou
Louis Goaziou. La
major part dels articles anaven sense signar, però van
col·laborar Julien
Bernarding, Jean Brault –distribuïdor del
periòdic
a Spring Valley–, Eugène
Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny
i el
desembre de 1892 deixà de publicar-se, però
reaparegué a partir del gener de
1893. L'últim número conegut, el 37,
és el de setembre de 1893. Va ser
continuat per L'Ami des Ouvriers
(1894-1896).
***
Portada del primer número d'Anarchy
- Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.
***
Capçalera d'Sturmvogel
- Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.
***
Capçalera del primer número de Le Flambeau
- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de
1902 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del bimensual Le Flambeau. Organe de
combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan
de combat revolucionari), especial
sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor
responsable i hi
col·laborà Georges Rens (Max Borgueil).
L'estampació es va fer amb una
impremta de mà. Portava com a epígraf el text de
La Fontaine «El nostre
enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el
primer número podia llegir-se:
«Le Flambeau no és un
periòdic teòric, ni un full
escandalós, és un
òrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits,
l'expressió d'un
sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició
de l'article «Germinal, les
anarchistes et la grève
général» en el segon número
(8-15 de desembre de 1902),
que serà l'últim, reproducció d'un
pamflet del qual es van editar cinc mil
exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat
per l'Audiència de
Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de
presó i
a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag
fugí a Londres
(Anglaterra).
***
Capçalera
de Los Nuevos
Horizontes
- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).
***
Capçalera
del primer número de L'Allarme
- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de
1915 surt
a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del
periòdic bilingüe (italià i
anglès) anarquista L'Allarme.
Contro ogni
forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma.
Contra tota forma
d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto
Postiglione (Hobo). En 1916 es
traslladà a Somverville
(Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es
distribuïa gratuïtament i tirà
entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que
patí, es publicà
fins l'1 d'abril de 1917.
***
Capçalera
d'Umanità Nova
- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.
***
Portada
d'un exemplar de Semáforo
- Surt Semáforo: L'1 de novembre de
1936 surt a
València (País Valencià) el primer
número de la revista quinzenal Semáforo.
Revista del Comitè Ejecutivo de
Espectáculos Públicos de Valencia y provincia
UGT-CNT. Aquesta publicació,
editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics
de València i província de la
Unió General de Treballadors (UGT) i de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), tenia com a missió la promoció i la
divulgació dels espectacles, entre
ells el teatre, el cinema, la música i l'art.
Tractà diferents aspectes del
teatre (socialització del teatre, teatre experimental,
teatre revolucionari,
teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista
(l'expressió
corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els
actors, els
dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus
principals
animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la
publicació, i Juan Pérez del
Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio
Noja Ruiz,
entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim
el 15 de novembre de 1937.
***
Comunicat de la Columna Durruti publicat en Vía Libre el 7 de novembre de 1936
- La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.
***
Portada
del primer i únic número d'Anarquía
- Surt Anarquía: L'1 de novembre de
1937 surt a
Alacant (Alacantí, País Valencià) el
primer número, i únic conegut, del
butlletí
mensual Anarquía. Juventudes
Libertarias
Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació
de caire cultural era
l'òrgan d'expressió de les Joventuts
Llibertàries de la barriada alacantina de
les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries
(FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira,
José Muñoz
Congost i Manuel García, i el dibuix és de V.
Mair. L'únic exemplar que es
conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil
Española de
Salamanca.
***
Portada d'un exemplar de Mujeres Libres (Montadin, 1972)
- Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo, etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.
Naixements
Charles-Ange Laisant
- Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a La Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. Sos pares es deien Benjamin Laisant, passant de notari, i Alida Laucie Jeanne Thuez. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d'Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, Les Petits Bonshommes, Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». Sa companya fou Clara Cécile Guichard. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 al seu domicili d'Asnières (Illa de França, França). A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques, àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L'éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d'histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L'illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.
***
Notícia
de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic
parisenc Journal
des débats politiques et littéraires
del 14 de febrer de 1894
- Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. Sos pares es deien François Placide Catineau, fuster, i Pauline Clémentine Cadoret, modista. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa», «per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).
***
Lorenzo
Viani
- Lorenzo Viani: L'1
de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el
pintor, gravador i
escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i
Emilia
Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de
Viareggio, ja que son pare treballava
al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar
fins al tercer grau de
primària, donat la seva incapacitat de suportar la
disciplina escolar. Quan son
pare va ser acomiadat, la família Viani conegué
la misèria. En 1893 entrà a
treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on
conegué
personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa,
Menotti
Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va
conèixer el pintor
Plinio Nomellini, que exercí una gran influència
sobre la seva formació
artística. Començà a dibuixar i un
retrat que va fer al music Giovanni Pacini
fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça
del seu poble la
història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada
per un «poeta
errant», probablement Pilade Salvestrini, una
experiència tant forta que a
partir d'aquell moment es declarà llibertari.
Entrà en contacte amb els cercles
anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris
més amb més
edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que
fundà una
escola d'arts i oficis i l'associació «In arte
libertà»; el violinista i barber
Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo
Morandi, que havia
lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia.
Aquest grup
anarquista organitzà una manifestació per al
Primer de Maig de 1893 a Viareggio
i cridà Pietro Gori perquè fes una
conferència sobre la qüestió social que
tingué un gran ressò. Pietro Gori
retornà a començaments de març de 1898
en un
acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre
passà pel poble; en
aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior
visita de Gori. En
aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en
missió
propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o
Salvestrini. També
tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi
Salvatori. El seu domicili i «Il Casone»,
un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i
persones fora
de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves
anarquistes del poble.
Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini,
estudià
a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana,
Itàlia), on conegué Moses Levy i
Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es
constituí el grup socialistaanarquista
«Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago,
és una frase atribuïda a Cató el Vell
sinònim de «guerra total»–, on
a més
d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli,
entre
d'altres. La primera aparició pública d'aquest
grup tingué lloc en la cerimònia
de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia,
desconcertada, demanà que els
joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova.
El juny
de 1901 membres del grup «Delenda Carthago»
(Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio
Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el
periòdic
anarquista L'Agitazione en
solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona
(Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de
«Delenda Carthago», el setembre
de 1903 es realitzà una manifestació en honor de
Percy Bysshe Shelley, que
causà un gran escàndol, i s'imprimí un
número únic d'un periòdic amb un
retrat
dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista
pisà Gino Del
Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta
relació amb el grup
anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser
admès a l'Escola Lliure de
Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de
Florència (Toscana, Itàlia), on
seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori,
però sempre demostrant
la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època
col·laborà amb il·lustracions
en les revistes Precursor. Rivista
quindicinale anarchica i Repubblica
d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio
Nomellini i el poeta
Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que
vivien en poblacions
properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia),
entrà a formar part de la
«Compagnia della Bohème» (Societat de la
Bohèmia), on freqüentà Giacomo
Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini.
Amb
Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el
diari maçó i anticlerical Il
Popolo, fundat a Florència per Luigi
Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a
Giordano Bruno. En
aquesta època conegué l'escriptor anarquista
Enrico Pea i el literat Pietro
Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago»
deixà d'existir és creà el grup
anarquista «Né Dio né
patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns
dibuixos en la
VII Biennal de Venècia (Vèneto,
Itàlia) i participà en l'Exposició
Nacional
d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on
rebé la seva primera medalla. El
novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a
Gènova (Ligúria, Itàlia) la
revista La Fionda, on
denuncià
mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A
començament de 1908
col·laborà en la publicació genovesa La
Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova
preparà les il·lustracions de llibre
de Fransuà Muratorio I ribelli.
Aquest
any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més
d'anar per primera vegada
a París (França), participà activament
en les mobilitzacions de suport de la
gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt
important en la
seva novel·la Ritorno alla patria.
A París pogué visitar una retrospectiva de Van
Gogh, visqué a «La Ruche» i es
relacionà amb molts artistes, fins i tot
Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada
parisenca,
reprengué la seva militància en el moviment
llibertari local i promogué
manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia
i contra la visita
del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni,
parlà en l'acte celebrat el
25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra
l'autòcrata
rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la
seguretat pública. Dies
després es va convocar un nou acte per protestar contra
aquesta mesura on, a
més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico
Zavattero i el
socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i
meitat de
gener de 1912 s'estigué a París, on
conegué destacats anarquistes, com ara Luigi
Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui
exercí una forta i
especial influència en la seva personalitat–, Jean
Grave i Octave Mirbeau,
entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de
Líbia i la
creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), donà un nou
impuls al moviment anarquista i ell prengué part en
l'agitació amb les seves
il·lustracions. El febrer de 1912
col·laborà amb dibuixos en l'àlbum
d'Alceste
De Ambris Alla gloria della guerra!,
que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i
tingué una gran difusió en els ambients
subversius. Per aquesta obra va ser
detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la
llibertat gràcies al
suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser
processat per «injúries a
l'Exèrcit i les institucions», augmentant
així la seva popularitat entre el
moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les
seves obres seran
habituals en la premsa obrera (Bandiera
del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore,
Versalia,
etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell:
«Forma part del grup
anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més
influents. És íntim dels seus
correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i
perillosos.».
La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del
gran míting contra
la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa.
Col·laborà amb Ovidio Canova en
el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a
l'acció
directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de
Carrara (Toscana,
Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquesta
època conegué Giovanni Papini,
Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per
deixà clar el seu
compromís, traslladà el seu taller d'artista a
una de les estances de la Cambra
del Treball de Viareggio. En aquesta època
participà activament, amb Alberto
Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort
moviment
vaguístic que es donà aleshores.
Presentà, en nom dels grups anarquistes de La
Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que
parlà a Viareggio i a
Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El
febrer de 1915 va
fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting
al Politeama de Viareggio,
exposà xilografies en la III Secessió de Roma i
entre octubre i novembre
d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco
Ciarlantini, 624 obres al
Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i,
després de
participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919
va ser llicenciat; durant
aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de
dibuixar i de pintar. El 2 de
març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i
s'instal·là a Montecatini (Toscana,
Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la
postguerra, després
de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als
socialistes i entrà en
l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la
solució de la crisi
italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició
d'un únic número (P. B.
Shelley) dedicat al centenari de
la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta
publicació
col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran
de la «Marxa sobre
Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco
Ciarlantini, socialista
revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava
de «reclutar»
artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe,
s'acostà als cercles culturals
feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925
sortí el seu llibre Parigi,
on testimonià la seva estada
parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els
primers mesos de 1927
inicià la seva col·laboració regular
amb el diari Il Corriere della Sera,
dirigí la revista Riviera
Versiliese i publicà I
vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà
a Viareggio el Monument als Caiguts
per la Pàtria «I Galeottus», realitzat
conjuntament amb Domenico Rambelli. En
aquest mateix any publicà en el diari Il
Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la
seva trajectòria
revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No
obstant això, els
feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta
«conversió», ja que sempre
s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En
1928
publicà Angiò uomo
d'acqua i Roccatagliata,
exposà 11 obres en la XVI
Biennal de Venècia i una important selecció de la
seva producció al Palazzo
Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren
els seus atacs d'asma i hagué
de freqüentar diferents centres de salut. En 1930
publicà la seva novel·la
autobiogràfica Ritorno alla patria,
que fou premiada, ex aequo amb
Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també
publicà Il figlio del pastore.
En aquest 1930 participà en la XVII Biennal
de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina
de Viareggio que va ser
inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931
exposà Il volto santo en
la I Quadriennal de
Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran
interès per l'obra i per
l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a
l'Stablimento Nettuno de
Viareggio. En 1932 publicà Il
«Bava»,
obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i
exposà en la
XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a
Viareggio. La revenja dels
notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van
acusar d'haver
orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es
va veure
obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de
repòs de Nozzano
(Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma
que li turmentaven; a
Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços
reclosos en un
manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle
de Nozzano», que expressen
desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a
Viareggio. En 1934,
en un últim acte de rebel·lia anarquista,
rebutjà el gran honor de pertànyer a
l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un
violent atac d'asma que li va
afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma,
Laci, Itàlia), on
realitzava una sèrie de murals per al Col·legi
«IV Novembre» d'Òstia que havien
de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys
més tard, amb motiu
de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els
feixistes intentaren destruir
el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la
exaltació «d'un subversiu
posés per la idea d'un comunisme incendiari»,
però la demolició va ser impedida
per «disposicions superiors» que arribaren en
l'últim moment des de Roma.
***
Necrològica
de Lluís Pi Trenc apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 22 de març de 1953
- Lluís Pi Trenc: L'1 de novembre de 1889 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Francesc Ramon Pi Trenc. Sos pares es deien Lluís Pi i Dolors Trenc. Obrer metal·lúrgic, milità en el Sindicat del Metall de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'ajustador mecànic i formà part de la Federació Local de Moulins. Sa companya fou Ana Paula Boleda. Lluís Pi Trenc va morir el 22 de gener de 1953 al seu domicili de Moulins (Borbonès, França).
***
Giovanni
Gamba
- Giovanni Gamba:
L'1 de novembre de 1890 neix a Colognola al Piano (actualment
Colognola, barri
de Bèrgam, Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Giovanni Santo
Pasquale Gamba. Sos pares es deien Serafino Gamba i Maria Angela
Donghi. Es
guanyava la vida com a obrer mecànic. En 1908 vvia al
número 60 del carrer
Pignolo de Bèrgam, al mateix edifici que l'anarquista
Bernardo Ghibesi i altres
llibertaris de la ciutat, els quals en 1914 crearen el Grup Llibertari
de
Bèrgam. En 1916 visqué i treballà al
barri Sampierdarena de Gènova (Ligúria,
Itàlia), el 9 de desembre de 1921 es traslladà a
Breganze (Vèneto, Itàlia) i a
començaments de 1923 retornà a Bèrgam.
Segons informes policíacs, es tractava
d'un «àvid anarquista», estava subscrit
al periòdic Fede!, feia
costat econòmic a la premsa anarquista i als perseguits
polítics i freqüentava anarquistes coneguts (Luigi
Caglioni, Egidio Corti, Gaetano
Ghirardi, Luigi Marcassoli, etc.). El 10 de febrer de 1926 va se
detingut sota
la sospita de complicitat amb el tipògraf Luigi Caglioni,
acusat de possessió
d'explosius i per aquest motiu fugat. El juliol de 1928
dirigí un taller
mecànic de la seva propietat i a mitjans dels anys trenta va
fer feina a la
fàbrica FIAT de Milà (Llombardia,
Itàlia). Posteriorment canvià de feines i
residí a les zones llombardes de Bèrgam i de
Como. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Fotografia antropomètrica de Gino Balestri (1930)
- Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Sos pares es deien Ulisse Balestri i Rosa Tomaselli. Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Licia Eunice Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. El seu últim domicili va ser al barri de Les Espillières d'Aubanha (Provença, Occitània). Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània).
***
Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1973
- José Martín Hormigo: L'1 de novembre de 1907 neix a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Martín Hormigo –a vegades citat erròniament Ormigo. Sos pares es deien Salvador Martín Jerez, llaurador, i Catalina Hormigo Caravaca. Militant de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i en 1941 enviat a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle, Poitou-Charentes, França), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina CNT en l'Exili. Després de la II Guerra Mundial treballà d'enrajolador i milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle, ciutat on hi vivia, i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Poitou-Charentes. José Martín Hormigo va morir el 8 de gener de 1973 mor a l'Hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Rossignolette de La Rochelle.
***
Abe
Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia
cap a Espanya (1 d'abril de 1937)
- Abe Bluestein: L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en una llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).
---
efemerides | 31 Octubre, 2024 13:32
Anarcoefemèrides
del 31 d'octubre
Esdeveniments
Octaveta de propaganda de l'acte
- «L'Espagne en
feu!»: El 31 d'octubre de 1936 se celebra a
l'Athénée Municipal de Lo Mont de
Marsan (Aquitània, Occitània) el
míting «L'Espagne en feu! Pour la
libération
du peuple espagnol». L'acte, pocs mesos després de
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 a Espanya, volia fer costat la Revolució que
aleshores s'havia
engegat a la Península i alhora recaptar fons per al seu
suport. El míting, presidit
pel llibreter anarquista Malherbe i sa companya, comptà com
a oradors Fernand Gouaux,
del Comitè Anarcosindicalista de la Confederació
General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i de la
Federació Anarquista Francesa (FAF);
Tejedor, delegat de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la
Federació Anarquista (FAI) i Aristide Lapeyre, membre de la
Secció Francesa de
l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI de Barcelona (Catalunya) que
acabava
d'arribar de la Península. Assistiren a l'acte unes 160
persones.
Naixements
Foto policíaca d'Ignace Schaeffer (2 de juliol de 1894)
- Ignace
Schaeffer:
El 31 d'octubre de 1851 neix a Beinheim
(Alsàcia, França)
l'anarquista Ignace Schaeffer. Era fill de Joseph Schaeffer, llaurador,
i d'Élisabeth Ernst. Es guanyà la vida treballant
d'ebenista a París
(França). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un
llistat de
recapitulació d'anarquistes i, des de maig d'aquell any,
vivia al número 3 del
passatge Saint-Bernard. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota
l'acusació
de «pertinença a associació
criminal» i l'endemà va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. Figurà en
els llistats d'anarquistes de 1894, 1896 i 1901, i en aquest
últim any vivia al
número 196 del Faubourg Saint-Antoine. En 1893 un Schaeffer,
no sabem si el
mateix, assistí a nombroses reunions anarquistes segons
informes de confidents
policíacs. El fet que hi hagués diversos
anarquistes anomenats Schaeffer,
dificulta la investigació històrica. Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)
- Eugène Miel:
El 31 d'octubre de 1855 neix a Creil
(Picardia, França) l'anarquista Eugène Paul
Léon Miel. Sos pares es deien
Claude Eugène Miel i Louise Laurent. El 3 d'agost de 1889 es
casà a Choisy-le-Roi
(Illa de França, França), població on
residia, amb Marie Aimé, amb qui tingué
com a mínim una filla (Aimée Céline
Miel). Obrer ceramista i estampador,
treballà a la fàbrica de ceràmiques
Brault de Choisy-le-Roi, on hi feien feina
nombrosos anarquistes. Segons un informe policíac,
milità en el moviment
llibertari dels barris perifèrics parisencs i havia entrat
en el moviment anarquista
de la mà de l'antic blanquista Filmotte, també
obrer ceramista. El soterrani on
vivia servia de sala de reunió per al grup anarquista del
qual formava part i
del Cercle Filosòfic, entre els quals participaven Paulet,
fundador del grup,
Armand Schulé i Auguste Vaillant. El 2 de de març
de 1894 el seu domicili, al
carrer Pierre Bigle de Thiais (Illa de França,
França), va ser escorcollat, ell
detingut, fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació
criminal». Sembla que després
d'això deixà les activitats
polítiques. El seu nom figurava en diversos
repertoris de la policia (1894, 1896 i 1901). El seu últim
ofici va ser el de
emmotllador i vivia al número 14 del carrer Rieux de
Boulogne-Billancourt. Eugène
Miel va morir el 24 d'abril de 1923 al seu domicili de
Boulogne-Billancourt
(Illa de França, França).
***
Paraf-Javal (desembre de 1909)
- Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix al II Districte de París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Mathias Georges Paraf-Javal, que va fer servir el pseudònim Péji. Era fill d'una família jueva originària d'Alsàcia. Sos pares es deien Eugène Paraf-Javal i Marie Lucile Javal. Comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902), La substance universelle (1903), Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906), Les faux droits de l'homme et les vrais (1907), L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais (1908), Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise (1908), L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909), L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce (1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale (1921), Tagagisme (1921), Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions (1927), La légende détruite (1929), Manifeste au monde (1932), Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Sa companya fou Sarah Ann Durdle. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français.
***
Notícia
de la naturalització de Liberale Cini apareguda en el
parisenc Journal
Officiel de la République Française
del 20 d'agost de 1939
- Liberale Cini: El
31 d'octubre de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Liberale Giulio Cesare Cini. Era fill de Luigi Cini i
d'Ofelia
Neis. Treballava d'obrer i de jornaler. Va ser condemnat a Liorna per
insultar
un policia. En 1912 emigrà a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). En 1927 va ser fitxat per manifestar obertament
les seves conviccions
anarquistes i desenvolupar propaganda antifeixista a Marsella. Casat
amb
Adalgisa Caterina Natalina Pampaloni, el 23 de novembre de 1927
tingué un fill,
Alberto Antonio Cini, a Marsella. En 1929 treballava al port
marsellès i
continuava militant en el moviment anarquista. En 1942 va ser inscrit
en el
registre de fronteres italià amb l'ordre d'escorcoll i
fitxatge. L'agost de
1939 se li va concedir la naturalització francesa a ell i a
la seva família.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Émile Koch apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de juny de 1926
- Émile Koch:
El 31 d'octubre
de 1888 neix a Sannois (Illa de França, França)
l'anarcosindicalista Edmond
Émile Koch –a vegades citat erròniament
Kock. Era
fill d'Émile Koch, manobre, i
de Marie Louise Gelquin. Es guanyava la vida treballant de terrelloner.
El 5
d'agost de 1911 es casà a Athus (Aubange, Luxemburg,
Valònia) amb Blanche Antoinette
Éugenie Bedel. Membre del Comitè d'Entesa de les
Joventuts Sindicalistes del
Sena de París (França), el desembre de 1912 es va
veure implicat en l'anomenat
«Cas de Le Moviment Anarquista»,
quan aquesta publicació mensual del
Club Anarquista Comunista (CAC) va ser perseguida judicialment,
juntament amb a
la Federació Comunista Anarquista (FCA) i les Joventuts
Sindicalistes, per les
autoritats franceses. Després de la Gran Guerra
s'instal·là a Saint-Ouen (Illa
de França, França). Entre 1923 i 1924 fou gerent
del periòdic La Voce del
Profugo, editat per anarquistes exiliats i dirigit per
Alberto Meschi. En
aquesta època col·laborà en Le
Libertaire. Entre el 4 i el 7 de juliol
de 1923 va ser delgat pel Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB,
Sindicat Unitari
de la Construcció) del Sena i pel Sindicat de la
Construcció de Beauvais (Nord-Pas-de-Calais,
França) per assistir al Congrés de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
on cosignà la moció
d'«independència
sindical» i de suport a la «Carta
d'Amiens», deixant els comunistes en minoria.
Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí al
Congrés de la CGTU celebrat
a Bourges (Centre, França), on es ratificà la
dominació dels comunistes, fent
que les minories s'agrupessin en l'anomenada Minoria Sindical
Revolucionària (MSR).
El 14 de desembre de 1923 va ser nomenat secretari de l'MSR del Sena.
Després
de l'enfrontament entre anarquistes i comunistes en el
míting comunista de l'11
de gener de 1924 a la Casa dels Sindicats de la Unió de
Sindicats del Sena de
la CGTU, on resultaren morts a trets Nicolas Clos (Gros Morin)
i Adrien
Poncet, a més de diversos ferits de bala,
l'escissió de la CGTU va ser un fet.
El 17 de febrer de 1924 participà en la delegació
de la Construcció de la CGTU
que proposà a la delegació homòloga de
la Confederació General del Treball (CGT)
una fusió dins de l'autonomia, però que no
reeixí després de mesos de
negociació. El 30 de setembre de 1925, a la Borsa del
Treball de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), va fer la conferència
«Le sindicalisme, ses moyens, son
but», organitzada per la Joventut Sindicalista local. El 2 de
juny de 1926,
quan era secretari del Sindicat de Terrelloners del departament del
Roine, va
ser detingut, denunciat i empresonat per «entrebanc a la
llibertat de treball»
i per «cops i ferides» durant una vaga a
Lió (Arpitània). L'octubre de 1926 va
ser nomenat secretari de l'acabat de crear Syndicat Unique du
Bâtiment (SUB,
Sindicat Únic de la Construcció), al
número 86 del Cours Lafayette de Lió.
Entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre de 1926 assistí al
Congrés de la Unió
Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine celebrat a
Villeurbanne (Forez,
Arpitània). Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 se
celebrà a Lió el Congrés
de la Federació Autònoma de la
Construcció, del qual ell presidí la primera
sessió.
Entre el 16 i el 17 de novembre de 1926 prengué part en el
Congrés de la Unió
Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA). Quan es
fundà la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va
formar part de la seva
comissió administrativa provisional. En aquesta
època col·laborà en Le
Réveil du Bâtiment, on
criticà els mètodes violents usats contra els
esquirols. En 10 de novembre de 1932 assistí al
Congrés de la Federació de la
Construcció de la CGT-SR celebrat a París, en un
moment de baixa activitat d'aquest
sindicat. El 6 d'agost de 1934 durant una violenta baralla entre
vaguistes i
esquirols en un taller de l'empresa Versillé, un vaguista
resultà mort i un
altre greument ferit; detingut amb altres companys, va ser jutjat i
condemnat a
una pena de presó. Al final de sa vida visqué a
Ancona (Delfinat, Occitània). Émile
Koch va morir el 12 de juny de 1979 a l'Hôtel-Dieu de
Montelaimar (Delfinat,
Occitània).
***
Necrològica
de Florencio Conejero Tomás apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 6 de
gener de 1963
- Florencio
Conejero Tomás: El 31 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 25 de
novembre– de 1892 neix a Villena
(Alt
Vinalopó, País
Valencià) l'anarcosindicalista Florencio Conejero
Tomás. Sos pares es deien Lorenzo Conejero Mula i
María Trinidad
Tomás García. Marxà cap a Catalunya
i milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la barriada de Gràcia de Barcelona. Amb el
triomf franquista
passà a França i fou reclòs al camp de
concentració de Sèt-Fonts. Formà part
de
la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville des de la
seva fundació, ocupant
diversos càrrecs orgànics. En 1946 va ser nomenat
vicesecretari del Comitè
Departamental de Sena i Marne (Illa de França,
França) de la CNT «ortodoxa».
Sovint delegat a reunions i plens. En 1957 fou delegat per Montalban
(Guiena, Occitània) al VII Ple de Federacions Locals i
Nuclis de la CNT en
l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i en 1959 formà part de
la Comissió de Relacions de la regió parisenca.
Sa companya fou Pascuala Mejías.
Florencio Conejero Tomás va
morir el 25 de novembre de 1962 al seu domicili de
Combs-la-Ville (Illa
de França, França) i fou enterrat tres dies
després.
***
Foto
policíaca de Maurizio Garino (1927)
- Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès» –descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquesta època col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.
***
Notícia
orgànica de Marcel Jouot publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 26 de juliol de 1924
- Marcel Jouot:
El 31 d'octubre de 1892 neix a la
Maternitat de Port Royal del XIV
Districte de
París (França) l'anarquista i sindicalista Marcel
Louis Jouot. Era fill natural
de Catherine Hermann i va ser reconegut per aquesta el 10 d'octubre de
1892 a
Saint-Denis (Illa de França, França) i legitimat
pel matrimoni amb Louis Jouot,
celebrat el 22 de juny de 1896 a Saint-Denis. Es guanyà la
vida com a tècnic
metal·lúrgic i quan tenia 13 anys ja treballava a
la fàbrica Mouton de
Saint-Denis, moment en el qual va tenir un accident laboral en una
mà quan
engreixava una màquina. Milità de la
Unió Anarquista (UA) i en la Confederació
General del Treball (CGT). El 16 de desembre de 1911 es casà
a Saint-Denis amb
Marie Alphonsine Vialard. A partir del 10 d'octubre de 1913 va fer el
servei militar
i des del 3 d'agost de 1914 lluità als fronts i va ser ferit
en diverses ocasions.
El juny de 1920 es divorcià de Marie Alphonsine Vialard a
Saint-Denis i el 25
de novembre de 1920 es casà a la mateixa població
amb Sonia Marie Alleaume. En
aquesta època vivia al número 12 de
Cité La Bûche del barri de La Plaine-Saint-Denis
de Saint-Denis. A partir de 1922 fou l'administrador de La
Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923
participà en el
IV Congrés de l'UA, que decidí la
publicació diària de Le
Libertaire. El desembre de 1923 vivia al número 10
del carrer
Saules del XVIII Districte de París. El març de
1924 reemplaçà Albert
Soubervielle com a gerent de la «Librairie
Sociale». El juliol de 1924 vivia al
número 9 del carrer Louis-Blanc de París. Entre
l'1 i el 3 de novembre de 1924
fou delegat per la «Maison des Syndicats», de
l'avinguda Mathurin Moreau, al
Congrés de l'UA. Va ser membre de «Les Amis du
Libertaire» des de la seva
fundació a principis de 1928. En els anys trenta vivia al
número 8 del carrer
Poteau i figurava en el llistat de domicilis a controlar per la
policia. El 24
de maig de 1947 es casà al XVIII Districte de
París amb Noëlie Marie Vergez (Noële
Vergès), cantant anarquista que interpretava
cançons llibertàries als cabarets parisencs i als
actes militants (vetllades,
mítings, sortides campestres, etc.). El 31 de desembre de
1948 va ser esborrat
del llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. El 19 de juny de
1963
encara vivia al número 8 del carrer Poteau de
París i va ser el seu darrer domicili. Marcel Jouot va morir
el
10 de setembre de 1965 al Centre Hospitalari de Tarba (Bigorra,
Gascunya,
Occitània).
***
Necrològica
de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 8 d'abril de 1976
- Manuel Soto Ortiz:
El 31 d'octubre de 1894 neix a La Unión
(Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Soto Ortiz. Sos pares es deien José Soto i
Isabel Ortiz.
Obrer de fleca, començà a
militar en la Societat de Forners «La Primitiva» de
La Unión. En 1918 emigrà
amb tota sa família a Barcelona (Catalunya).
Trobà feina d'obrer metal·lúrgic i
ràpidament s'afilià al Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entrà a formar part dels grups
d'acció anarquistes i amb ells
participà entre febrer i març de 1919 en la gran
vaga de «La Canadenca», fet
pel qual va ser empresonat un any. En aquesta època
treballà per a l'empresa
metal·lúrgica «Casa Miquel
Mateu» a les obres del port de Barcelona. Després
de
nombrosos empresonament per possessió d'armes i per
sabotatge, el gener de 1921
va ser deportat set mesos a Rasquera (Ribera d'Ebre, Catalunya). Quan
era
delegat del Sindicat del Metall, va ser empresonat amb 130 companys al
vaixell-presó Barceló
i després a la
Presó Model de Barcelona. D'antuvi formà part
d'un grup d'afinitat de la Federació
Nacional de Grups Anarquistes i després, des de la seva
fundació, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant
activament en els Quadres de
Defensa Confederal. Vivia al barri de Santa Eulàlia de
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on en 1931
reorganitzà el Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT local de la qual va ser nomenat president.
Després del
fracàs de l'aixecament insurreccional de desembre de 1933 i
de la proclamació
del comunisme llibertari a la localitat, es refugià amb sa
família al Poblenou
de Barcelona, però va ser detingut amb son germà
petit Ángel Soto Ortiz i
ambdós acusats de ser responsables d'un laboratori i
dipòsit d'explosius;
jutjats, van ser condemnats a 18 anys de presó i tancats a
la Presó Model de Barcelona
i de Sant Miquel dels Reis (València, País
Valencià). El febrer de 1936, amb la
victòria del Front Popular, es beneficiaren d'una amnistia i
van ser
alliberats. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Manuel
Soto Ortiz
va ser nomenat responsable de la Comissió de Defensa del
Poblenou i
posteriorment responsable de la Inspecció de Casernes de
Catalunya i regidor
municipal del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat als camps de
concentració de Brams i de Gurs. Més tard va ser
destinat a les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Auloron e Senta Maria
(Gascunya,
Occitània), on va fer feina de forner. Després de
la II Guerra Mundial residí
en diverses poblacions (Bernay, Saillans i Vernon) i milità
en les seves
Federacions Locals de la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
En l'última etapa de sa vida visqué a
Bonnières-sur-Seine (Illa de França,
França) i a Saint-Marcel (Normandia, França). Sa
companya fou Dolores Ferré Martínez. Manuel Soto
Ortiz, després d'haver patit
una llarga malaltia pulmonar
amb complicacions cardíaques, va morir el 21 de febrer de
1976 a l'Hospital de Vernon
(Normandia, França) i va ser enterrat quatre dies
després al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Marià
Callau Martí
- Marià Callau Martí: El 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 de novembre– de 1902 neix al Perelló, (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Sos pares es deien Marià Callau Martí, espardenyer, i Antònia Martí Pallarès. En 1906 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en multitud de manifestacions. Després de treballar en diverses empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil de la Rambla. Quan esclatà la Revolució de 1936, entrà a formar part del control obrer de la fàbrica on treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El 17 d'octubre de 1936 entrà a formar part del Consell Municipal, òrgan que substituïa el Comitè Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta Local de Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la Comissió Municipal d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938 presidí la Comissió Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a ser alcalde accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat amb la seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una companyia de Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Més tard va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i pogué reunir-se amb la sa família. Durant l'Ocupació lluità contra els nazis dins de la Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys i de ser internat en camps de concentració nazis. Marià Callau Martí va morir el 7 d'abril de 1945 a l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença, Llenguadoc).
***
Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 4 de febrer de 1928
- Giuseppe Volonté:
El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe
Volonté. Es guanyava la vida fent de
paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser
condemnat per ferir un
feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on
continuà treballant en la construcció i
militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat
a un any
de presó per robatori durant la vaga general de la
metal·lúrgica. En 1927 va
ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats
anarquistes. Després de
treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena,
França) i de passar una
estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la
Societat
de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió
(Arpitània) sota
l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un
atemptat contra el consolat italià
de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit
quilos. Com que
només se'l va poder acusar d'«infracció
a la llei d'estrangeria» i de
«vagabunderia qualificada», va ser alliberat i
fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso
(Ticino, Suïssa) a la
frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia.
Jutjat, va ser
condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de
Ponça. Un cop
lliure, retornà a la seva població natal on els
feixistes i la policia li feren
la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà
clandestinament a Suïssa. El
setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on
desenvolupà una
intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una
manifestació a favor
de la instauració de la República i,
després de passar 41 dies a bord del
vaixell-presó Antonio
López, va ser
expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut
per les
autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni
Bidoli i
Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm
(Sicília) a bord del
vapor Saturnia. Jutjat per les
autoritats feixistes italianes com a «anarquista
perillós» i «terrorista», va
ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà
entre el febrer de 1932 i
l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti
(Calàbria, Itàlia). El 7
de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la
Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la
llibertat esdevenir
confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament.
Després del seu
alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar
clandestinament
des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó
suís de Ticino, va ser detingut a la
frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino,
Suïssa). Un cop
alliberat, passà a França i aconseguí
arribar a Espanya per lluità contra el
feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada
«Garibaldi» de la Columna
Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i
perdé un ull.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i el març de 1939 va ser
internat al camp de concentració d'Argelers, on
formà part del grup «Libertà o
Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser
traslladat al camp de
concentració de Gurs i més tard al de
Récébédou, on s'estava el maig de
1942, i
al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar
el repatriament cap a Itàlia. A
partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.
***
Floreal
Carbó Mora
- Floreal Carbó Mora: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó Mora, també conegut com Casimiro. Sos pares es deien José Carbó i Casimira Mora. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Sa companya fou María Villanueva. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la «Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó Mora va morir el 3 d'octubre de 1991 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 16 de gener de 1975
- Juan Alarcón Ortega: El 31 d'octubre de 1915 neix a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Sos pares es deien Juan Alarcón Gallardo i Isabel Ortega Collardo. Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Sa companya fou Isabel Borrego Benítez. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca.
---
« | Novembre 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |