Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 de juny

Esdeveniments

Il·lustració de l'atemptat del Corpus

- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi –on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil–, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó –abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal –gairebé tots els morts van ser del proletariat–, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

***

Capçalera del primer número d'En Marcha

- Surt En Marcha: El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del periòdic anarquista En Marcha. La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l'últim el 10 de juliol de 1909.

***

Il·lustració de "La Settimana Rossa"

Naixements

Necrològica d'André Veidaux apareguda en el periòdic parisenc Comoedia del 4 d'agost de 1927

- André Veidaux: El 7 de juny de 1868 neix a Levet (Centre, França) el químic, enginyer, poeta, dramaturg i escriptor anarquista individualista Jean-Baptiste Théophile Adrien Devaux, conegut sota el pseudònim d'André Veisaux. Fill d'una família burgesa resident a Niça (País Niçard, Occitània), sos pares es deien Adrien Devaux, negociant, i Clémentine Bry. De jove s'instal·là a París (França). Entre 1890 i 1899 col·laborà amb poemes en la revista La Plume i s'encarregà de l'edició del número 97 d'aquesta publicació, de l'1 de maig de 1893, dedicat monogràficament a l'anarquia, i on publicà l'assaig «Philosophie de l'anarchie». Entre 1890 i 1904 col·laborà en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, però especialment en Le Libertaire, on publicà assaigs importants. El seus articles i poemes van tenir una certa notorietat en la premsa llibertària i literària. Era assidu del cafè «Soleil d'Or» de París, freqüentat per nombrosos intel·lectuals amics seus (Charles Cros, Laurent Tailhade, Paul Verlaine, etc.). En 1894, segons l'agenda de Sébastien Faure, vivia al número 11 del carrer Leclerc de Meudon (Illa de França, França). En una entrevista per a Augustin Hamon per a la seva obra Psychologie de l'anarchiste socialiste (1895) declarà a  aquest que viure l'ambient familiar burgès el va decantar per l'anarquisme individualista. En 1896 col·laborà en l'obra col·lectiva La tombeau de Charles Baudelaire. Des del punt dramàtic, va escriure La chose filiale (1898), peça teatral en cinc actes, primera part de la tetralogia social «La famille» que no va tenir continuïtat, però sembla que va ser representada en 1901 pel «Théatre du Peuple». En 1900 protestà, ben igual que altres escriptors i militants llibertaris, contra la prohibició del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar a París. En 1901 publicà en lliuraments en L'Éducation Libertaire l'assaig De l'éducation individualiste et libertaire, on comenta de manera crítica l'obra de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou de l'éducation. En 1902 s'encarregà de l'edició, i d'escriure tots els textos, de l'Almanach illustré du Libertaire pour l'année 1903. Entre 1906 i 1907 col·laborà en Revue Littéraire de Paris et de Champagne, de la qual era secretari son amic Fernand Clerget, i en la qual van col·laborar nombrosos llibertaris. Posteriorment publicà reculls de poemes, però de mica en mica s'allunyà de l'anarquisme. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Agitateur, L'Art Sociale, L'Attaque, L'Auto, Chimère, L'En Dehors, L'Éducation Libertaire L'Étoile Socialiste, Harmonie, L'Homme Libre, L'Humanité Nouvelle, Le Journal du Peuple, Le Libertaire, Libre Examen, La Plume, Le Réveil de l'Esclave, La Révolte, La Revue Anarchiste, Revue Anticléricale, La Revue Libertaire, Vendémiaire, etc. Entre les seves obres podem citar Véhémentement. Poesies (1896), Auguste Rodin, statuaire. Socio-Philosophie d'Art (1900), Du haut de la tour... Poèmes de la guerre (1920), Les haltes de la route (1922), Nouvelle fables. Poésies (1925). El seu últim domicili fou al número 11 del carrer Ulm de París. André Veidaux va morir l'1 d'agost de 1927 a l'Hospital Cochin de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Gentilly (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Giovanni Buosi apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 17 de gener de 1896

- Giovanni Buosi: El 7 de juny de 1869 neix Conegliano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Giovanni Buosi, conegut com Moreno. Emigrat a França, sembla que després de desertar de la Marina Reial italiana, es guanyava la vida com a jornaler i sabater. Les autoritats franceses el qualificaren d'«anarquista perillós». La policia de Marsella (Provença, Occitània) el buscava sota l'acusació d'haver aferrar durant la nit del 10 a l'11 de novembre de 1895 cartells anarquistes a les parets del Palau de Justícia, acció en la qual havia estat ferit de bala per un agent. Aquella mateixa nit havien estat detinguts Luigi Magni i Arriego Piattoli, acusats d'haver gravat en un mur «Visca els penjats de Chicago! Visca l'anarquia!», fet pel qual van ser condemnats el desembre de 1895 a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. Giovanni Buosi va ser condemnat el 5 de febrer de 1896 també a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. El gener de 1895 va ser detingut, amb Rafaele Beojoli –algunes fonts citen Gustave Parruchi (Parrini)–, a Toló (Provença, Occitània) sota la identitat del sabater Giuseppe Torre, fent servir la seva cartilla militar, i ambdós van ser traslladats el gener de 1896 a la presó marsellesa de Toló a l'espera de l'ordre d'expulsió del país. El 19 de febrer de 1896, sota l'acusació de «propaganda anarquista», se li va decretar la seva expulsió que li va ser notificada el juny d'aquell any. Segons algunes fonts podria tractar-se de un tal Jean Buan, que treballava a la fàbrica «Charbon Électrique» de Levallois-Perret (Illa de França, França); que en 1897 residia al número 131 del carrer Ordener de París (França); que fou l'organitzador a Marsella, amb Carboni i Orlando, de «La Marmite Anarchiste» i que allotjà nombrosos companys, entre ells Giuseppe Ciancabilla. Un altre Buosi fou secretari de la Confederació General del Treball (CGT) d'Itàlia a París en els anys trenta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Thibivilliers (5 de març de 1894)

- Eugène Thibivilliers: El 7 de juny de 1870 neix a Puiseux-le-Hauberger (Picardia, França) l'anarquista Eugène Edmond Thibivilliers. Era fill d'Eugène Thibivilliers i de Florentine Fauveaux. Es guanyava la vida treballant de polidor de metalls a la fàbrica Christofle, al número 112 del carrer de la Gare de Saint-Denis (Illa de França, França). Fitxat com a «anarquista militant», el 26 de novembre de 1892 el seu domicili, al número 10 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis, va ser inventariat en el registre de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. L'abril de 1893 vivia amb sa companya Marie Bédu al número 12 del carrer Corradi de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes amb l'adreça desconeguda. El 4 de març de 1894, quan la policia es presentà a la fàbrica Christofle per a detenir l'anarquista Auguste Heurteaux, un grup d'una seixantena de treballadors intentaren evitar l'arrest i ells va ser detingut juntament a François Carré i Heurteaux. L'endemà, 5 de març de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 21 de març de 1894 va ser jutjat, amb altres companys (François Carré, Cyprien Gavot, Auguste Heurteaux, Alexis Lartigue i Arthur Maigret) per la Policia Correccional per «ultratges i rebel·lió» i condemnat a tres mesos de presó. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb una trentena d'anarquistes, en una gran agafada a Saint-Denis. El seu domicili, al número 9 del carrer Samson, va ser escorcollat per policia sense resultats. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes de la policia i aleshores vivia al número 82 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis. En el llistat d'anarquistes de 1901 vivia al número 3 de l'Impasse Jean de Saint-Denis. El 4 de gener de 1913 es casà al XX Districte de París amb Marie Bédu i amb aquest matrimoni legitimà els cinc infants de la parella, tots nascuts a Saint-Denis: Eugène Florent (1892), Eugénie (1894), Paul Joseph (1899), Albertine Victorine (1903) i Charles Florent (1910). Eugène Thibivilliers va morir el 3 de març de 1914 al seu domicili, al número 7 del carrer Piat, del XX Districte de París (França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

- Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 7 de juny de 1882 neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Sos pares es deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París (França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13 del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de 1935.

Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)

***

- Luigi Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini, realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia), constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a Peccioli (Toscana, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de David Bélonie

- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Carcin, Guiena, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Era fill natural de la costurera Marie Bélonie, fet que el marcà profundament, i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.). Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris –títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar– que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condecoració pòstuma de Xavier Douyau apareguda en el Journal Official de la République Française del 5 de juny de 1916

- Xavier Douyau: El 7 de juny de 1891 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista Xavier Henri Victor Douyau, conegut com Jean Reynald. Era fill de Charles Philippe Douyau, empleat en la direcció de Correus, i de Louise Aimée Henriette Adour. El setembre de 1909 estudiava becat al Liceu Voltaire de París (França) i era secretari de la Joventut Socialista Revolucionària del IV Districte de París, adherida a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), i com a tal participà en la campanya de suport a Georges Marchal, exgerent de La Guerre Sociale, aleshores empresonat. El 18 de setembre de 1909 participà, com a delegat del Comitè d'Entesa de les Joventuts, en el gran míting antimilitarista celebrat a la Sala Issaly, al número 133 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París, organitzada per la Joventut Socialista Revolucionària del IV Districte. El 23 d'octubre de 1909 va ser detingut per llançar pedres contra agents de policia a la sortida d'una reunió de protesta per l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França); jutjat per aquest fet, va ser condemnat l'11 de novembre de 1909 a sis mesos de presó, a més de perdre la beca d'estudis. Va ser posat en llibertat el 13 de març de 1910 i el 15 d'abril d'aquell any va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Guilhem a l'XI Districte de París i col·laborava en La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 21 de setembre de 1910, durant una reunió antimilitarista de la Joventut Socialista Revolucionària de l'XI Districte, va fer una mena de «curs d'antipatriotisme» tot fent servir un fullet de Gustave Hervé. El 9 d'octubre de 1910, en una reunió celebrada pel «Groupe Révolutionnaire des Originaires de l'Anjou» a la Sala Fabien, al número 70 del carrer Archives del III Districte de París, va fer una conferència sobre l'educació tot fent una crida a l'acció revolucionària dins dels sindicats i defensant la formació de petits grups de quatre o cinc persones de confiança per cometre accions de sabotatge. El 17 d'octubre de 1910 Lucien-Célestin Mouquin, director general d'Investigacions a la Prefectura de Policia de París, ordenà la seva detenció, ben igual que la d'altres anarquistes, però no va ser trobat a diferents adreces. El novembre de 1910 era secretari de la Joventut Llibertària del Sena, que arreplegava els grups dels XI i XVIII Districtes de París i el de Saint-Ouen, i que tenia a més un grup teatral i esportiu. El 13 de novembre de 1910, amb altres companys (Hubert Beaulieu, Henri Combes, Jean Goldschild, Eugene Peronnet, Rivais i Pierre Ruff), participà en una reunió, al número 70 del carrer Archives, on es fundà la Federació Comunista Revolucionària (FCR). El 27 de novembre de 1910, en una reunió celebrada al carrer Bretagne, al III Districte de París, reivindicà les idees comunistes, tot criticant les socialistes. El 30 de gener de 1911 va ser novament detingut pel robatori d'una bicicleta i el 17 de juny següent va ser condemnat a 13 mesos de presó i a cinc anys de prohibició dels drets civils per «possessió d'arma i vagabunderia», recobrant la llibertat el 29 de desembre de 1911. En 1912 va ser cridat a files per fer el servei militar, però es va ajornar un any la incorporació per «adenitis cervical i submaxil·lar». El 9 d'octubre de 1913 va ser integrat en el III Regiment d'Artilleria de campanya del 10 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Després de passar per diverses unitats, quan esclatà la Gran Guerra va ser destinat el 26 d'agost de 1915 al 21 Batalló de Caçadors de a Peu i l'1 de gener de 1916 va ser nomenat sergent. Xavier Douyau va morir, en una trinxera a resultes de ferides de guerra, el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1916 a Douaumont (Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Palma i en 1919 va ser amnistiat de tots els seus delictes.

***

Notícia de la detenció de Célestin Barrial apareguda en el diari de Nimes Le Républicain du Gard del 25 de març de 1914

- Célestin Barrial: El 7 de juny de 1892 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Célestin Louis Barrial, conegut com Le Parigot. Era fill de Victor Auguste Barrial, calceter, i de Marie Sophie Cédat. Es guanyà la vida treballant de sabater. El 18 de març de 1912 es casà a Nimes amb Adélaïde Lucie Durand i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 5 del carrer Mûrier d'Espagne de Nimes. El 26 de febrer de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes a vuit dies de presó per «violències i insults». Cridat a files per a fer el servei militar, el 10 d'octubre de 1913 s'incorporà al 3 Regiment de Zuaus, però el 5 de novembre de 1913 va ser llicenciat per «anquilosament del canell dret». El 31 d'octubre de 1913 s'havia divorciat davant el Tribunal Civil de Nimes d'Adélaïde Durand. L'1 de maig de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Civil d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència per «robatori i violències». El 19 de febrer de 1915 va ser mobilitzat i destinat al 1 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, però el 2 de juny d'aquell any va ser llicenciat per «fractura antiga de l'avantbraç dret amb call viciós i anquilosament parcial de l'articulació del canell dret». El 16 de setembre de 1916 va ser detingut a Santa Camèla (Llenguadoc, Occitània) per «complicitat de robatori per encobriment». El 21 de juliol de 1923 va ser declarat invàlid per al servei en l'exèrcit per «cicatriu d'intervenció per apendicitis». En aquesta època vivia al número 4 del carrer Clérisseau de Nimes i formava part del grup llibertari local (Fieux, Gauzy, Geay, Revolon, etc.), el qual es reunia a la taverna regentada per l'anarquista Louis Victor (Mephisto). El 3 de juliol de 1926 es casà a Nimes amb Margueritte Mathilde Françoise Petit. Aleshores era cap de recepció en un hotel i vivia al número 4 del carrer Clérisseau de Nimes. El 5 d'octubre de 1927 va ser condemnat pel Tribunal Civil de Nimes a 50 francs de multa per «infracció ferroviària». En 1928 era membre del grup local de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). El 21 de febrer de 1930 es divorcià a Nimes de Margueritte Petit. El 10 de novembre de 1932 presidí una conferència d'Aristide Lapeyre, juntament amb Raoul Reynaud. En 1935 era el secretari del grup anarquista de Nimes, adherit a la Federació Anarquista Internacional (FAI). Entre 1935 i 1936 fou, amb Ludovic Pradier i André Prudhommeaux, un dels animadors del Comitè Anarcosindicalista de Nimes, que es reunia al número 10 del carrer Émile Jamais i, a partir de març de 1937, al Café de l'Industrie, al bulevard Amiral Courbet. En 1939, amb l'esclat de la II Guerra Mundial, no va ser mobilitzat. Aleshores vivia al número 1 del carrer Corconne de Nimes. Com que figurava en un llistat d'«anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional», va ser detingut i internat durant dos anys en un camp. El 17 d'octubre de 1940 es casà a Nimes amb l'obrera Antoinette Marie Rose Pellet. Aleshores treballava muntant sabates i oficialment continuava vivint al número 1 del carrer Corconne, encara que residia a Sinha (Provença, Occitània). Durant l'ocupació alemanya va ser detingut en diferents ocasions. Durant la postguerra milità en el grup anarquista de Nimes, adherit a la Federació Anarquista (FA). Célestin Barrial va morir el 25 de novembre de 1946 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia

- Osvaldo Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb altres dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la indústria de la confecció de moda masculina. En aquells anys participà activament en les lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de l'«Amalgamated Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de la Confecció). Sortí d'Itàlia amb idees socialistes, però ben aviat es decantà pel corrent individualista del moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat la persecució, fou un dels animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que es reunia al número 89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva correspondència amb sa família a Itàlia començà a ser controlada per la censura militar, amb la finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de maig de 1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide nietzschià» Albino Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la bandera»; jutjat el 23 de maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves. Després de la guerra fou dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després del llarg període de silenci i fou el promotor de L'Adunata dei Refrattari, que començà a publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest periòdic. Esdevingué administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i corresponsal, ocupant-se gairebé en totes les qüestions del periòdic. La seva formació acadèmica es limitava a l'ensenyament primari, però amb la seva capacitat, intel·ligència i energia, en pogué assumir totes les funcions. La seva jornada començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del vespre, dividint-se aquesta en tres ocupacions: família, fàbrica i periòdic, havent ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del seu temps. La seva tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint durant molts anys als moments durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic s'establí una gran i intensa xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà i el de la resta del món. També s'ocupà especialment de fomentar la solidaritat econòmica amb les víctimes de la repressió, recaptant diners i enviant-los on fos necessari sota el nom de Zio d'America, o també sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant llibertària. Entre els destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del moviment anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G. Cola, Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio, Francesco Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L. Tollini, etc. Durant el període feixista la solidaritat no es limità a l'ajuda dels companys necessitats i les seves famílies, sinó que també es va fer costat activitats antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele Schirru, etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels serveis de policia italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista, s'enfrontà als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra Carlo Tresca, acusant-lo d'«espia» i de «comunista». Durant la Revolució espanyola promogué el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a França per visitar els companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà l'anarquista Ernesto Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme reprengué les relacions amb els companys italians, donant consells i proporcionant propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa, patí insinuacions i crítiques per la seva gestió. En 1954, malalt greument del cor, deixà Newark i es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA), abandonant l'administració del periòdic i restant només com a col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de 1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a altra organitzada per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren enfrontaments amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i Osvaldo Maraviglia va caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston Public Library.

Osvaldo Maraviglia (1894-1966)

***

Ramon Jové Brufau

- Ramon Jové Brufau: El 7 de juny de 1897 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon Joan Jové Brufau. Sos pares es deien Joan Jové Vilalta, jornaler, i Maria Brufau Masana. Metal·lúrgic modelista de professió, treballà de tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi milità en el republicanisme federal i després en la Federació Obrera Sindical de Sabadell, col·laborant en El Federal. Més tard entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou membre del seu comitè, fet pel qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT i en 1925 s'entrevistà amb Francesc Macià Llussà per a preparar un aixecament independentista. En 1928 participà en la polèmica que es donà en el periòdic L'Opinió sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquesta època col·laborà en Mirador i Solidaridad Proletaria. En 1929 cofundà «Edicions La Fona» i l'any següent publicà en aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal obrer. La democràcia i l'anarquisme, obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de 1930 va ser empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs, acabà formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que s'adherí a la Unió General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II República espanyola milità i formà part de la junta directiva d'Estat Català - Partit Proletari (EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català encapçalada per Jaume Compte Canelles. Col·laborà en L'Insurgent, on defensà la celebració d'una Conferència Nacional Obrera de Catalunya, de caràcter anticenetista furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser expulsat juntament amb Domènec Ramon. Després d'això, s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i es mostrà contrari a la unificació amb els comunistes i partidari d'una «democràcia obrera». El 26 d'octubre de 1932 va fer la conferència «Acció de govern i programa mínim» al local de la USC. En aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la Unió Socialista de Catalunya. A començaments de 1933 es manifestà partidari de la reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el juliol d'aquell any participà en el Congrés Extraordinari d'Unificació que pretenia la fusió entre la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la USC;  a proposta seva, s'aprovà una resolució a favor de militar dins la Unió General de Treballadors (UGT). En 1934 atacà durament l'Aliança Obrera i després dels «Fets d'Octubre» defensà una radicalització cap a una «democràcia obrera». El 20 de novembre de 1935 va fer la conferència «El pensament social dels obrers» al Campalans Club de Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de Barcelona Centre de la USC que proposà el cessament de tota col·laboració governamental. A començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels partits que unes setmanes més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quan era secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la FSL-UGT de Sabadell, Ramon Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els combats contra la insurrecció militar feixista a la plaça de Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou l'únic sabadellenc que morí en la defensa de Barcelona. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom.

***

Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí –un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona –sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire– per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències. És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Antonio Casanova Prado (1898-1966)

***

Necrològica d'Elías Conejos García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'abril de 1986

- Elías Conejos García: El 7 de juny de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elías Conejos García. Sos pares es deien Ramón Conejos i Balbina García. Vivia al barri barceloní del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de la Secció de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Federació Local de Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de Bretanya d'aquest sindicat, participant com a delegat en diversos congressos. Col·laborà en el sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure i participa en nombroses subscripcions del moviment llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora García. Elías Conejos García va morir el 9 de març de 1986 al seu domicili de Nantes (Noaned, Bretanya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Cronaca Sovversiva dedicat a la Comuna de París

- Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de 1903 surt a Lynn (Massachussets, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Cronaca Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria (Crònica Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda revolucionària), editat per l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució en els Estats nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, però també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van col·laborar en diverses ocasions. Víctima de la repressió antianarquista durant la Gran Guerra, el periòdic serà finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i expulsat dels Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a Torí (Itàlia) on publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de 1920, però també allà serà víctima de la repressió per part del feixisme mussolinià. L'arxiu de Cronaca Sovversiva es troba a la University Publications of America (UPA).

***

Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Insurgé: El 6 de juny de 1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe libertaire hebdomadaire. Després tingué altres subtítols: Organe de propagande communiste-anarchiste i Organe libertaire paraissant tous les 15 jours. L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile Armand, H. Beylie, Armand Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed Darteze, Pierre Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold, Marie David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch. Malato, Jean Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau, Alexandra Myrial, J. De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul Robin, Dr. E. Segard, G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats, molts presos d'altres publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números i no s'ha conservat cap col·lecció completa. Feia servir l'epígraf clàssic «La Vérité te fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).

***

Soldats porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la rebel·lió magonista

- Repressió de la Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia: El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president «revolucionari» Francisco Madero envia, gràcies al suport del govern nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa Califòrnia per esclafar l'experiència de comuna llibertària que, al crit de «Terra i Llibertat», s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la població de Mexicali i després de Tijuana. La Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal Mexicà, ajudats per wobblies –anarcosindicalistes nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– i per nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny, després de tres mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el parany, els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts per l'exèrcit nord-americà. Aquesta revolució llibertària, molt mal coneguda, serà eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals són més citades.

***

Seu de l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» anunciant l'acte

- Conferència de Casanovas: El 6 de juny de 1937 se celebra a la seu de l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», al número 610 de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya), la conferència «Montjuich. Represión del anarquismo en 1895» a càrrec de Joan Casanovas Viladelprat, condemnat a 18 anys de presó per «complicitat» en el «Procés de Montjuïc» i que en 1900 va ser deportat a Mèxic. L'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» va ser creada el setembre de 1936 per històrics militants del moviment anarquista català amb la finalitat d'organitzar actes culturals a la rereguarda a benefici de les milícies confederals, dels refugiats de guerra i dels vells militants llibertaris. Aquesta conferència va ser seguida d'altres tres: la del 13 de juny a càrrec de Joan Blasco Sala («Valor de la cultura anarquista»), la del 20 de juny de Manuel Buenacasa Tomeo («La virtud de los viejos anarquistes») i la del 27 de juny de Felipe Curto Piñol («La família, el amor libre y la emancipación de la mujer»).

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Montseny: El 6 de juny de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (València, País Valencià) la conferència de l'exministra de la II República espanyola Frederica Montseny Mañé sota el títol «Mi experiència en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social». L'acte va ser organitzat per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional del Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta conferència Montseny repassà la seva etapa en el càrrec, les seves motivacions, prioritats i polítiques engegades, a més de denunciar les dificultats a les quals es va enfrontar i els entrebancs que va haver de sortejar del propi govern republicà i de diversos sectors confederals i anarquistes. El text de la conferència va ser publicat en fullet aquell mateix any.

Naixements

Signatura d'Auguste Diancourt (1881)

- Auguste Diancourt: El 6 de juny de 1840 neix a la Maternitat de Port-Royal de l'antic XII Districte (actualment XIV Districte) de París (França) l'anarquista Auguste Ange Diancourt. Era fill natural de Marie Séraphine Diancourt. D'antuvi es guanyà la vida de comptable. En 1871, durant la Comuna de París, fou membre del Comitè de Vigilància del carrer Rosiers, 4 Capità de la XVII Legió i comissari de policia dels Ferrocarrils del Nord. Durant la repressió de la Comuna es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El 5 de juliol de 1872 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «usurpació de funcions» i el 3 de maig de 1873 el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la pena de mort. En 1873 formà part a Ginebra de «La Marmite Sociale» i de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista (SPARS), coneguda com «Secció de Propaganda», adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1877 marxà cap a Buenos Aires (Argentina), on va fer de corredor de joieria. De bell nou a França en data indeterminada, el juny de 1881 treballava de rellotger i vivia al número 148 del carrer Faubourg Saint-Martin del X Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. El 29 de desembre de 1881 es casà al X Districte de París amb la planxadora italiana Marie Catherine Ribet, vídua de Pierre Maria. Auguste Diancourt va morir el 16 de juny de 1883 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 6 de juny de 1868 neix a Mârciène (Charleroi, Valònia) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Notícia de la detenció d'Octave Aupicq apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1902

- Octave Aupicq: El 6 de juny de 1869 neix a Neuvilly (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Octave Aupicq, també citat erròniament Aupic. Sos pares es deien Constant Charlemagne Aupicq, domèstic, i Palmyre Godescaux. Treballava de contramestre teixidor, amb un germà seu, al tissatge de Châtelain de Saint-Quentin (Picardia, França). En 1888 publicà a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França) la cançó Les quatre sergents de la Rochelle.Chant patriotique. En una visita a casa de sos pares al seu poble natal, el 4 de setembre de 1889 s'intentà suïcidar de dos trets al pit; greument ferit, finalment sobrevisqué. El 26 de desembre de 1896 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), amb Marthe Eléonore Deverly, de qui es va divorciar el 16 de desembre de 1898 en aquesta ciutat. En aquesta època treballava de venedor ambulant de cançons. A finals de desembre de 1898 va ser detingut a la fàbrica Single d'Attigny (Xampanya-Ardenes, França) per «obstaculitzar la llibertat de treball». El juny de 1899, quan venia de Roubaix (Nord-Pas-de​-Calais, França), va ser detingut a Reims per «amaneces de mort» a sos sogres i com a desertor del 84 Regiment de Línia i va ser traslladat a Avesnes (Nord-Pas-de-Calais, França). Instal·lat a Labourse (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de jornaler, els darrers dies de 1899 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) a un mes de presó per «abús de confiança» en la persona d'Édouard Scailliérez. En aquesta època la policia el considerava «perillós». El febrer de 1900 defensà, amb Lemoine, Ringuier i Watissé, els obrers teixidors en les negociacions amb la patronal i les autoritats –fins i tot el 21 de febrer de 1900 es va reunir a París (França) amb el president del Consell de Ministres francès Pierre Waldeck-Rousseau– en la important vaga del sector que es donà a Saint-Quentin i que durà mesos. En aquesta època era secretari de la Cambra Sindical. Posteriorment abandonà Saint-Quentin per anar a recollir remolatxa a Breuil (Picardia, França). El gener de 1901 estava detingut a la presó de La Santé de París i entre febrer i març d'aquell any visqué al carrer Entrepreneus i a l'avinguda de la Bourdonnais de París. Instal·lat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà en la redacció d'un periòdic, el maig de 1901 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «manifestacions hostils» al pas d'un batalló del 127 Regiment de Línia quan entrava a la caserna Vincent de de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). L'agost de 1902 la policia assenyalà la seva fugida furtiva de Reims i el 30 d'agost d'aquell any va ser contractat a la fàbrica de gas («La Soudière») de Chauny (Picardia, França), però el 10 de setembre es va negar a realitzar una feina i va ser acomiadat; l'endemà tornà a la fàbrica i exigí al seu director Borreau un mes de salari amenaçant-lo de mort. Detingut pel fet anterior, el 13 de setembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a un mes de presó. En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 22 de maig de 1920 es casà a Wignehies (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la domèstica belga Joséphine Grassart, vídua d'Armant Blas, i amb aquest matrimoni la parella legitimà son fill Albéric Octave Aupicq, nascut el 21 de juliol de 1916 a Wignehies. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Marcel-Jean Poyer (20 de juny de 1912)

- Marcel-Jean Poyer: El 6 de juny de 1891 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Marcel-Jean Poyer, que va fer servir els pseudònims Paul Poyer, Robert Beautemps i Marcel Greniellet. Era fill de pares francesos que havien emigrat un any abans del seu naixement. Sos pares es deien Jean-Baptiste Paul Poyer, mecànic i comerciant, i Victorine Berthe, de qui va quedar orfe. Mecànic de professió com son pare, el setembre de 1911 va ser expulsat del cantó de Ginebra per vagabunderia. S'establí a París (França), on freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i la seu del periòdic L'Anarchie, on treballà dues setmanes. En dues ocasions, l'agost i el desembre de 1911, va ser condemnat per «possessió d'arma prohibida». De setembre a novembre de 1911 visqué, sota el nom de Paul Poyer, al número 21 del carrer Meslay i del 23 de novembre al 16 de desembre de 1911, al número 121 del carrer Saint-Maur. La resta de sa família, composta de tres germans i dues germanes, vivien a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França). El 20 de juny de 1912 va ser detingut quan sortia de l'hotel «Compas d'Or», al número 72 del carrer Montorgueil, després de visitar altres anarquistes controlats per la policia; en l'escorcoll policíac de l'habitació de l'hotel «La Cascade», al número 48 de l'avinguda Secrétan de Paris, on vivia des del març anterior sota el nom de Marcel Greniellet i de professió corista, es van trobar exemplars del periòdic L'Anarchie, fullets anarquistes, dos flascons (un de cianur i altre de cloroform), armes robades en un atracament d'una armeria perpetrat per la «Banda Bonnot», estris de desvalisador, dues màscares i altres materials comprometedors. Tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser jutjat a l'Audiència del Sena juntament amb els membres de la «Banda Bonnot» i el 27 de febrer de 1913 va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de prohibició de residència per «encobriment de robatori, associació criminal i possessió d'armes prohibides». Durant el judici justificà el seu il·legalisme revolucionari. Va ser reclòs a la presó de Beaulieu (Normandia) i el 21 de juny de 1917 va ser posat en llibertat. Va ser exclòs de l'exèrcit i de la mobilització pels seus antecedents penals. En aquesta època treballava d'obrer ajustador-muntador. L'11 de març de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «infracció de la prohibició de residència». En 1924 vivia al número 43 del carrer Saintonge de París i entre 1937 i 1940 al número 26 del carrer Bucourt de Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1946 estava subscrit a la revista anarquista Plus Loin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Marcel-Jean Poyer (1891-?)

***

Signatura d'Albert Le Joly (1919)

- Albert Le Joly: El 6 de juny de 1893 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Albert Le Joly. Era fill de Bernard Le Joly, encarregat d'arbitris municipals, i de Rosalie Cloarec. Orfe de pare, amb 13 començà a treballar com a empleat als arbitris municipals de Brest, on era considerat un treballador modèlic. El febrer de 1911, amb altres companys, fundà el grup «La Jeunesse Révolutionnaire» (JR, La Joventut Revolucionària), i, després de la dissolució d'aquest grup l'abril següent, s'adherí a La Joventut Sindical (JS), de la qual va ser nomenat secretari. Posteriorment s'afilià al «Comitè de Les Temps Nouveaux», fundat l'agost de 1911 per Paul Gourmelon i Jules Le Gall. Mobilitzat, el 16 de desembre de 1914 va ser destinat al 62 Regiment d'Infanteria i posteriorment passà per nombroses unitats militars i arribà al grau de sergent. El 21 de juliol de 1916 va ser ferit a primera línia al braç esquerre i a l'índex dret. El 16 de desembre de 1917 va ser destinat al I Grup d'Aviació i, després de passar per diverses unitats militars d'aviació, va ser desmobilitzat el 2 de setembre de 1919. Va ser condecorat en nombroses ocasions. El 18 d'agost de 1919 s'havia casat a Camaret-sur-Mer (Kernev, Bretanya) amb Jeanne Fortunée Le Quillec. En els anys vint visqué a Nantes (Bro Naoded, Bretanya). Albert Le Joly va morir el 26 de desembre de 1972 a Saint-Nazaire (País del Loira, França).

***

Arnaldo Januário

- Arnaldo Januário: El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha –òrgan de la CGT–, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de març de 1938. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 6 de juny de 1898 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup «Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

***

Necrològica d'Edmond Launoy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de juliol de 1929

- Edmond Launoy: El 6 de juny de 1902 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i sindicalista Edmond Auguste Launoy. Era fill de Léon Amédée Lucien Launoy, forner, i de Mathilde Jeanne Clergé, domèstica. Es guanyava la vida treballant de perruquer. En 1923 participà econòmicament en el suport de l'edició diària de Le Libertaire. El 18 d'agost de 1924 es casà a Reims amb Carmen Marie Jolimay, amb qui tingué un infant. En 1924 era secretari de la Minoria Sindical del Sena del Sindicat de Perruquers Autònoms de París i va ser un dels delegats al I Congrés celebrat entre el 18 i el 19 de setembre de 1926 celebrat a París. En 1928 entrà com a membre de la comissió administrativa de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). A finals dels anys vint era el secretari adjunt de la Federació de Treballadors de la Confecció i el secretari de la Unió Regional Parisenca de la CGTSR. El seu últim domicili va ser al número 36 del carrer Tiquetonne del II Districte de París. Malalt durant cinc mesos, Edmond Launoy va morir l'11 de juliol de 1929 a l'Hospital Laënnec del VII Districte de París (França) i el Sindicat de Perruquers Autònoms de París obrí una subscripció popular per ajudar sa vídua i son infant.

***

Necrològica de Vicente Brun Zapater publicada en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1963

- Vicente Brun Zapater: El 6 de juny de 1903 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Brun Zapater. Sos pares es deien José Brun Valera, llaurador, i Encarnación Zapater Gaibar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació alemanya participà en la Resistència i entrà a formar part de les Forces Franceses Lliures (FFL), lluitant en la batalla de Narvik (Nordland, Noruega). Vicente Brun Zapater va morir el 13 de setembre de 1963 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri de Saint-Léon d'aquesta població.

***

Marcelino Fombuena Escriche (1937)

- Marcelino Fombuena Escriche: El 6 de juny de 1903 neix a Villarquemado (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Fombuena Escriche, conegut com El Mando. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Raimunda Utrillas Romero, amb qui tingué tres infants. Lluità com a milicià en la V Centúria de la «Columna de Ferro». Marcelino Fombuena Escriche va mori el 27 d'abril de 1937 en acció de guerra al front. Segons altres informacions, en 1945 militava en Madrid (Espanya).

***

Gonzalo Atienza Díez

- Gonzalo Atienza Díez: El 6 de juny de 1904 neix a Melgar de Yuso (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Gonzalo Atienza Díez –erròniament el nom a vegades citat com Genaro i el segon llinatge com Díaz. Sos pares es deien Poncio Atienza i Baldomera Díez. Serraller i ferrer de professió, durant els anys republicans emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), animat per uns militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que passaren pel seu poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part dels grups d'acció confederals, destacant en atracaments a trens i bancs. Va ser detingut mentre intentava facilitar la fugida amb una corda llançada al pati de la presó de Burgos d'un dels atracadors de la sucursal del Banc de Crèdit de Melgar de Fernamental (Burgos, Castella, Espanya), fet pel qual va ser empresonat. El 22 de maig de 1935, quan intentava amagar amb Lucinio Villasana una arqueta àrab de marfil de l'època d'Abd-ar-Rahman III, valorada en mig milió de pessetes i que havia estat mostrada a l'Exposició de Barcelona, que dos individus (Ismael Rodríguez i Agustín Antonio Vega) havien sostret del Museu Provincial de Burgos el 21 de març de 1934, s'entaulà un tiroteig amb uns guàrdies municipals en el qual resultà ferit de mort –finà dos dies després– l'agent Faustino Mijangos de dos trets al ventre; Gonzalo Atienza resultà ferit de cinc trets i va ser detingut a la Casa de Socors de la ciutat. Jutjat per aquest fet, el 14 d'agost de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Burgos a 20 anys de presó menor per atemptat, homicidi i tinença il·lícita d'armes; els tres companys seus restants (Avelino Díaz, Álvaro Fernández Pérez i Lucinio Villasana), van ser condemnats a tres anys, sis mesos i 20 dies de presó per tinença il·lícita d'armes; empresonat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), sortí amb l'esclat de la guerra civil. Durant la contesa fou capità d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del Nord i, quan aquest va caure a mans feixistes, passà a França i immediatament després a Catalunya, on continuà combatent, especialment a la batalla de l'Ebre. Després del triomf franquista restà a la Península i milità en la clandestinitat llibertària. A començament de 1943 formà part d'un grup de barri de la CNT a Barcelona (Catalunya) i el febrer de 1944 assistí a una reunió de delegats de barriades a Barcelona, on fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats barcelonesa de la CNT. El març de 1945 es traslladà a Madrid (Espanya), on mantingué relació amb Antonio Barranco Hanglin i Ramon Rufat Llop, ocupant fins a juliol de 1945 el càrrec de delegat del Comitè Regional de Catalunya en el IX Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Expósito Leiva i posteriorment en el X Comitè Nacional de la CNT encapçalat per César Broto Villegas, assistint com a tal entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 al Ple Nacional de Regionals celebrat a Carabaña (Madrid, Castella, Espanya). El 6 d'octubre de 1945 va ser detingut amb gairebé tot el Comitè Nacional confederal; jutjat en consell de guerra sumaríssim a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), el 21 de març de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. D'antuvi tancat a Alcalá de Henares, després d'un intent de fugida del penal d'El Dueso, patí empresonat a cel·les de càstig, moment en que la seva salut es deteriorà força. Cap el 1974 va ser alliberat. Gonzalo Atienz Díez va morir el 6 de novembre de 1979 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montacada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Notícia de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 17 de novembre de 1926

- David Razier: El 6 de juny de 1907 neix a Arle (Provença, Occitània) l'obrer agrícola anarquista David Lucien Razier, conegut com Grasille o Razille. Sos pares es deien François Razier i Marcelle Anne Brenac. A començament de la dècada dels anys vint fou membre del grup anarquista d'Aimargues (Llenguadoc, Occitània), format per una quarantena de membres, sobretot obrers agrícoles (els germans René i Robert Dumas, els germans Paul i Jean Jourdan, Alphonse Jalabert, Marceau Perrier, Laurent Lasgoute, etc.). Arran d'una manifestació a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en contra d'una conferència ultracatòlica del general Édouard de Castelnau, celebrada el 14 de novembre de 1926, va ser condemnat l'endemà pel Tribunal Correccional de Montpeller, juntament amb Paul Calvet i Charles Raymond, a 10 dies de presó per «violències contra els gendarmes». En sortir de la presó, el 26 de novembre de 1926, va ser acollit a l'estació d'Aimargues per una seixantena de companys, per Louis Vaillaux, responsable de la Unió Anarquista de Llenguadoc (UAL), i per la fanfàrria del grup que tocà L'Internationale. En 1927 figurava en un llistat d'insubmisos «susceptibles d'activitats antimilitaristes de caràcter anarquista o comunista». David Razier va morir el 13 de juliol de 1992 a l'Association Hospitaliere Art Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània). 

***

Necrològica de Norberto Miguel Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'octubre de 1962

- Norberto Miguel Pardo: El 6 de juny de 1910 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Norberto Miguel Pardo. Sos pares es deien Luciano Miguel i Agustina Pardo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir, amb moltes dificultats, de la zona ocupada i arribar a zona republicana, on s'enrolà en les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Poc abans de morir s'havia traslladat a Carcassona. Sa companya fou María Dolores Solano. Norberto Miguel Pardo va morir el 3 de juny de 1962 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

Eusebio Pinós Regalado al camp de concentració d'Argelers

- Eusebio Pinós Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Sos pares es deien Eusebio Pinós i Ampara Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 2 de novembre de 1976 a l'Hospital-Hospici de Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

***

Antonio Cañete Rodríguez

- Antonio Cañete Rodríguez: El 6 de juny de 1912 –el certificat de defunció cita erròniament el 16 d'agost de 1916– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete Rodríguez. Era fill natural, legitimat pel matrimoni de la parella el 30 de juny de 1912, d'Angustias Rodríguez Herrera i del paleta i militant anarquista Mariano Cañete Martínez, mort l'agost de 1932 a Granada arran dels conflictes derivats de l'aixecament militar de «La Sanjurjada». Obrer ebenista, començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la proclamació de la II República era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932 començà a militar en les acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va ser detingut amb altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) arran de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es responsabilitzà d'aquests fets, juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser condemnats a més de cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de Loja i després va ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A començaments de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li agafà l'aixecament feixista. Després de romandre un temps amagat, pogué fugir a la serra i el setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna Maroto. Entrà a formar part de «Los Niños de la Noche», escamot especialitzat en treure perseguits de la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a Alacant intentant fugir per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los Almendros. Aconseguir sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Gràcies a les influències d'un familiar militar, va ser alliberat. Milità en la clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en els comitès local i provincial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i Macareno, arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el qual no havia participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la Regional d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz, desemmascarà Fermín Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans guerrillers llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment d'aquesta traïció al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948 creuà els Pirineus. A França participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs en les federacions locals de la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín Regional de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958 assistí al Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959 enviudà de Dolores Rodríguez Fernández i l'any següent s'uní a la destacada militant anarquista Antònia Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel Hernández formà el grup «Alfa» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966, amb Luis Andrés Edo, Alicia Mur Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i Alberto Herrero Dativo, passà a la Península en una missió de propaganda, però el 23 d'octubre d'aquell any, sota el nom d'Antonio Herrera Rodríguez, va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per la Brigada Central d'Investigació Social de la Direcció General de Seguretat i l'endemà la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup d'acció «Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada «Operació Durruti» –intentent de segrestar a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació destinat a una de les bases dels EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de les forces nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund Gress de la mateixa nacionalitat–, el 4 de juliol de 1967 va ser condemnat a Madrid pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de presó per pertinença a «associació il·lícita». El maig de 1969 va ser alliberat de la presó de Palència i retornà a França, on participà en les activitats del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franço viatjà en diverses ocasions a Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels Grups d'Afinitat Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín Ródano-Alpes. Antonio Cañete Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a l'Hospital de Dreux (Centre, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Il Grido degli Oppressi

- Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana Il Grido degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e dintorni. Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri. Publicà col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio Caporali i d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text d'Élisée Reclus «A mio fratello contadino» (Al meu germà pagès). Patí una interrupció entre el 26 de novembre de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13 d'octubre de 1894 a Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la redacció en 1893.

***

Capçalera d'Il Proletario

- Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualista Il Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre «organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els «antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva «torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o «heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles de Mikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.», «El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.», «L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.»

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maig de 1988

- Festa del Llibre Llibertari: El 5 de juny de 1988 se celebra als locals de la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) la «Festa del Llibre Llibertari». A més de l'exposició i venda de premsa i de llibres llibertaris, l'esdeveniment comptà amb una xerrada sobre temes d'actualitat a càrrec de Carmen Díaz Mayo, doctora i exdirectora de Solidaridad Obrera de Barcelona (Catalunya), i un gran festival artístic que inclogué les actuacions del grup de flamenc Oripando (Carmen Álvarez, Pablo Gilabert i Hierba) i dels cantautors Francisco Montaner i Paco Ibañez. També hi va haver menjars i begudes.

***

Cartell de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis com a leitmotiv

- «Tot Vrijheidsbezinning»: Entre el 5 i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) la reunió i càmping anarquista «Tot Vrijheidsbezinning» (Llibertat de Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el projecte filosoficollibertari «Akigoloké» («Ecològica» a l'inrevés), de Michèl Post; la nova edició de la revista llibertària De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela Nieuwenhuis a començaments del segle XX; a més de debats sobre diversos temes (l'autogestió, la radicalització i la violència, etc.), música, teatre, etc.

Naixements

Michele Angiolillo Lombardi

- Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)– i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

Joseph Chandre pintat per César Gallon (1906)

- Joseph Chandre: El 5 de juny de 1875 neix a Entratgues (Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Joseph Véran Chandre. Sos pares es deien Véran Chandre, propietari conreador, i Anaïs Émilie Cheillan. Rebutjat per a fer el servei militar a causa de la seva petita talla, el juliol de 1899 entrà a treballar de ferrer al taller de caldereria de les construccions navals de l'arsenal marítim de Toló (Provença, Occitània). En aquesta època vivia a La Sanha (Provença, Occitània). El maig de 1905, amb Augustin Bayle, organitzà una conferència de l'anarquista E. Armand a La Sanha. En 1905, en plena campanya per la jornada de vuit hores, destacà en el camp sindicalista. També fou secretari i tresorer de la secció departamental del Var l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), amb l'anarquista Victor Busquère. En 1906 va ser un dels 31 signataris del manifest «Conscrits!» de l'AIA, que demanava als soldats abandonar les armes. Va ser despatxat vuit hores de la feina de l'arsenal per haver distribuït fullets antimilitaristes. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar documentació antimilitaristes. En 1906 col·labora en Le Libertaire i en La Révolte. A principis de l'estiu de 1907 organitzà una gira de conferències a Occitània (Var, les Boques del Roine, Vauclusa i Baixos Alps). El desembre de 1907 va fer una conferència a Marsella (Provença, Occitània) per al grup anarquista «Les Précurseurs». El 18 de novembre de 1908 va ser un dels organitzadors del concert del cantautor anarquista Charles D'Avray celebrat a la Borsa del Treball on acudiren unes vuitanta persones. El desembre de 1908 va fer una gira de conferències amb Victorine Despinocy, ell parlant de la vaga general i ella de l'educació social. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Petit-Filadon de La Sanha. Posteriorment animà la secció local de La Sanha del grup anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure) de Toló. En aquesta època va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 8 de gener de 1909 va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat d'Aglomeració Obrera de Metal·lúrgics de La Sanha. Amb Antoine Bertrand, a partir de l'elecció del 7 de maig de 1911 representà la minoria revolucionària dels obrers de l'arsenal marítim de Toló (Antoine Bertrand, Victor Busquère, Louis Farsac, Toussaint Flandrin, René Groult, Paul Nicolini, Paul Viort, etc.) al Consell d'Administració (CA) del Sindicat de Treballadors de la Marina de la Confederació General del Treball (CGT) de majoria reformista, reelegits ambdós el 26 de gener de 1912. El gener de 1913 Antoine Bertrand va se exclòs del sindicat i el febrer d'aquell any ell deixà la candidatura al CA. També formà part del Consell d'Administració de la Borsa del Treball. Durant la Gran Guerra va ser destinat com a obrer especialitzat a l'arsenal marítim de Toló. En aquesta època va ser corresponsal de La Guerre Social i en 1916 del periòdic Ce qu'il faut diré, de Sébastien Faure. En 1916 participà activament en accions pacifistes, fet pel qual va ser detingut amb altres companys (Antoine Bertrand, Toussaint Flandrin, Paul Nicolini, etc.) i tancat el 8 de desembre a la presó marítima. Després de 72 dies de detenció preventiva, la investigació del I Tribunal Marítim va sobreseure el seu cas. El 13 de febrer de 1917 va ser revocat de l'arsenal per ordre del prefecte marítim de l'1 de febrer d'aquell any per «actes i propaganda antimilitarista» i la seva pròrroga d'incorporació militar anul·lada. Després d'haver-se plantejat amb Antoine Bertrand desertar, s'integrà en el seu regiment d'Infanteria a Dinha (Provença, Occitània), on restà fins la seva desmobilització de febrer de 1919 i d'on sortí amb un certificat de bona conducta. Aleshores s'integrà als tallers de màquines de l'arsenal i engegà una campanya per aconseguir els endarreriments salarials des de 1917 com a obrer mobilitzat; davant el rebuig de les seves demandes, en 1921 demanà la intervenció d'Henri Aiguier, diputat de la Gauche Républicaine Démocratique (GRD, Esquerra Republicana Democràtica). Entre l'1 de maig de 1919 i 1920 defensà les seves posicions llibertàries en mítings celebrats a la Borsa del Treball de La Sanha. El 21 de febrer de 1920 es casà a La Sanha amb la italiana Caterina Bertellotti (Catherine). En aquesta època vivia al carrer Evenos de La Sanha. El 12 de març de 1920 va ser reelegit membre del CA de la CGT. Arran de la vaga esdevinguda entre el 6 i el 8 de maig de 1920, li van retenir 24 dies el salari. El 20 de maig de 1920, per noves ocupacions, anuncià la dimissió del CA de la CGT. El 19 de juliol de 1925 es va jubilar. Joseph Chandre va morir el 7 de juliol de 1954 a La Sanha (Provença, Occitània). Son germà Félix Chandre va ser un destacat polític socialista.

Joseph Chandre (1875-1954)

***

Marcelino García Álvarez

- Marcelino García Álvarez: El 5 de juny de 1893 neix a Brañes (Oviedo, Astúries, Espanya) el propagandista anarquista Marcelino García Álvarez. Era fill natural de Josefa García Álvarez i sa mare morí durant el part. Son pare militava en les files socialistes, però ell de nin es decantà vers l'anarquisme. Cap al 1906 emigrà il·legalment als Estats Units i amb 15 anys començà a treballar a les mines de zinc de Virgínia Occidental; després farà diverses feines (descarregador de molls, fuster, fogoner, mosso d'ascensor, etc.) per diversos indrets nord-americans. En 1924 s'instal·là a Nova York, on conegué el tipògraf anarquista català Pere Esteve, director de Cultura Obrera. Quan aquest morí a l'any següent, Marcelino García continuà la seva obra, dirigint Cultura Obrera en diverses ocasions i editant Cultura Proletaria, periòdic anarquista continuador del primer durant més de vint anys. Formà part, com a coordinadors dels diversos grups àcrates hispanoparlants vinculats al periòdic Cultura Proletaria, de les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) i es va fer popular en mítings, en picnics i gires anarquistes, especialment durant la campanya contra els processos de Sacco i de Vanzetti en la dècada dels vint. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1937 passà unes setmanes a Espanya, on s'entrevistà amb Emma Goldman. Després, amb les seves experiències, publicà diversos articles en Cultura Proletaria sobre la Revolució llibertària i pronuncià discursos per recaptar diners per enviar a la Península. En aquests anys fou vicepresident del Comitè Antifeixista Espanyol (CAE) dels EUA. En 1952 deixà de publicar-se Cultura Proletaria i uns anys més tard sa companya, Gloria, patí un vessament cerebral que la deixà paralitzada. Sa família s'instal·là a Palmerton (Pennsilvanià), on malauradament morí sa companya després de cinc anys de patiment i son fill deixà la vida en 1975 en un accident. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Despertar, Espoir, Tierra y Libertad, etc. Marcelino García Álvarez va morir l'1 d'abril de 1977 a Nova Jersey (EUA).

***

José Alberola Navarro

- José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Celedonio Alberola Villas i Manuela Navarro García. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.

José Alberola Navarro (1895-1967)

***

Notícia de Jean Serru sobre la seva gestió al front de la llibreria de L'Insurgé publicada en el número del 5 de setembre de 1925

- Jean Serru: El 5 de juny de 1896 neix a Le Mas de Lerou (Las Farjas, El Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Ernest Serru. Sos pares es deien Bertrand Serru, conreador, i Louise Mazeau. Es guanyava la vida treballant de venedor ambulant i vivia la número 178 del bulevard de la Liberté d'Agen. En 1924, després de passar pel socialisme i pel comunisme, es declarà «simpatitzant llibertari» en una entrevista-enquesta publicada en el número del 15 d'abril de 1924 de Le Libertaire, on declarà que considerava Alexandre Millerand el polític més menyspreable i Action Française el partit polític més perillós. En 1925 formava part del «Club des Insurgés» i col·laborà en el periòdic anarquista parisenc d'André Colomer L'Insurgé. Journal d'action et de culture révolutionnaire individualiste, encarregant-se de la seva llibreria, al número 259 del carrer Charenton del XII Districte de París (França). A principis dels anys trenta era membre del grup anarcoindividualista «Savoir et Volonté» d'Agen. El 4 de març de 1928 visità, amb E. Armand i Désiré Beysse i les companyes d'aquests dos, la colònia comunista «L'Intégrale» a Lo Pui d'Agenés (Aquitània, Occitània), encapçalada per Victor Coissac, i a finals de maig d'aquell any publicà un informe sobre aquesta trobada en el periòdic L'En Dehors. Es presentà per Agen com a «candidat anarquista» a les eleccions legislatives franceses d'abril de 1928. En 1931 va fer costat econòmic al periòdic Le Libertaire. En 1933 dirigí una postal editada pel periòdic anarquista Le Semeur al Ministeri de la Guerra per protestar contra l'empresonament dels objectors de consciència. Entre 1933 i 1934 estava subscrit al periòdic La Grande Réforme. Organe de la Ligue de la Régénération Humaine. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament d'Òlt i Garona i l'abril de 1937 estava fitxat per la policia com a un dels anarquismes més actius d'aquest departament. En aquesta època militava en el Grup d'Estudis Socials (GES) d'Agen, animat per Roger Bordeneuve, que comptava amb una vintena de membres (Germain Bergeon, Désiré Beysse, Roger Bordeneuve, Gérard Duvergé, Auguste Perrin, Vincent Radigales, Jean Sazy, etc.). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, encapçalat per Aristide Lapeyre. Posteriorment es dedicà al comerç. En 1946 fundà, amb Manuel Devaldès i Georges Girardin, L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle, que arreplegava anarquistes, individualistes, sindicalistes, maltusians, racionalistes, naturistes, pacifistes, feministes i, fins i tot, marxistes. El 24 de novembre de 1946 participà en el debat «La Vérité est-elle toujours bonne à dire?» amb destacats anarquistes (E. Armand, Manuel Devaldès, Henri Huchet, R. Joane, Gérard De Lacaze-Duthiers, R. Lantonnet, Rachel Lantier i Simone Larcher), celebrat a la Sala Noël de París. En 1947 intentà editar amb Georges Girardin la revista de caire surrealista Pan. Revue de l'humanisme, però només es va publicar el número de prova la primavera d'aquell any. En aquesta època volia fundar amb Georges Girardin una comunitat al Migdia. En 1952 va fer costat econòmic el Comitè de Resistència a la Guerra i a la Opressió. Jean Serru va morir el 25 de febrer de 1983 a la «Maison de Retraite de Pompeyrie» d'Agen (Aquitània, Occitània) on residia.

***

Progreso Alfarache

- Progreso Alfarache Arrabal: El 5 de juny –oficialment el 7 de juny– de 1897 neix a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Proudon Progreso Alfarache Arrabal, també conegut com Antonio Rodríguez, pseudònim amb el qual signava els articles en la premsa. Sos pares es deien José Alfarache Espinosa, taper anarquista, i Manuela Arrabal Castañeda. D'educació autodidacta, es va adherir molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) andalusa. Impressor i linotipista de professió, en 1919 va ser un dels delegats del Sindicat d'Arts Gràfiques de Sevilla en el Congrés de la CNT del Teatre de la Comèdia de Madrid. Aquell mateix any va ser detingut, amb altres militants (Vallina, Viejo, Chacón, Sánchez Rosa, Oliveira, Daza), arran de la vaga dels lloguers sevillana. Cap al 1920 va ser elegit secretari de la CNT andalusa i redactor del seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera (redacció de Sevilla), fins i tot durant el seu empresonament el maig d'aquell any. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a França, on va passar uns quants anys abans de retornar. En 1928 va ser membre del grup anarquista «Solidaridad». En 1929 va conèixer l'escriptor Ramón J. Sender, amb qui l'unirà una gran amistat. A partir del juny de 1930 va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1930 va participar en la Conferència Andalusa i com a observador de la CNT amb Rafael Vidiella en la reunió que donaria lloc al Pacte de Sant Sebastià, acord de les diverses forces republicanes per fer caure la monarquia. El 27 de setembre de 1930 va ser detingut a Jerez i considerat com el principal responsable del Comitè Revolucionari català que conspirava contra Primo de Rivera. L'octubre de 1930 va ser empresonat a Jerez, però va continuar dirigint durant el seu tancament el periòdic Acción, i, probablement, Mañana. El març de 1931 va ser alliberat, juntament amb Ángel Pestaña. A començaments d'abril de 1931 va ser processat, com a redactor de Solidaridad Obrera, per un article publicat en aquest periòdic. Després de la proclamació de la II República espanyola, va participar en el Congrés Extraordinari de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid. L'agost d'aquell any va participar en l'elaboració del «Manifest dels Trenta», text que signà. Exclòs de la CNT, es va arrenglerar amb els sindicats cenetistes d'oposició. El 28 de maig de 1932 va ser jutjat en consell de guerra pel delicte d'injúries a la Guàrdia Civil per l'article «La investigación parlamentaria por los sucesos de Sevilla», publicat en Solidaridad Obrera del 28 de juny de 1931, i fou condemnat a sis mesos de presó; com que no s'hi presentà, va ser detingut el 5 d'agost de 1932. En aquesta època va ser redactor de nombrosos periòdics llibertaris, com ara Cultura Libertaria i Estudios Sociales, i va dirigir Vida y Trabajo entre 1932 i 1933. El setembre de 1933 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat d'Indústries Gràfiques i Similars de la CNT de Barcelona. Durant la guerra civil va ser membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya i va ser el secretari d'Horacio Martínez Prieto quan aquest va ser nomenat ministre. En acabar la guerra va poder aconseguir exiliar-se a Mèxic, on va defensar les tesis col·laboracionistes de la Delegació i va organitzar en 1942 el grup «Nueva FAI», oposat als postulats defensats per Joan García Oliver. En 1944 va ser secretari de la CNT de Mèxic i va participar en el govern republicà de José Giral Pereira com a director de Pesca en el Ministeri d'Agricultura, alhora que col·laborava en tots els títols de la premsa llibertària en l'exili. A finals de 1946 va entrar clandestinament a Espanya per representar els grups de l'exili en el Comitè Nacional de la CNT. Detingut el març de 1947 a Madrid, va ser internat uns quants anys a Madrid i a Ocaña. Un cop alliberat va retornar a Mèxic, on a partir de 1963 i fins a la seva mort va ser director de la revista Comunidad Ibérica. Progreso Alfarache va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 20 de febrer de 1964 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic); en morir va pronunciar les següents paraules: «Amo més la CNT que ma mare.»

***

Necrològica de Miguel Viribay Sagredo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 18 de març de 1982

- Miguel Viribay Sagredo: El 5 de juny de 1900 neix a Prádanos de Bureba (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Viribay Sagredo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sagristá. Sos pares es deien Evaristo Viribay i Teresa Sagredo Forner de professió, quan tenia 16 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Jaén a principis de la guerra civil amb sa companya i fills, comandà la Unitat Motoritzada del Cos de Transports a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) i fou el creador del Batalló Ciclista «Enrique Malatesta» de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, milità en el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Jaén de la CNT, del qual era primer vocal. Miguel Viribay Sagredo va morir el 4 de febrer de 1982 al seu domicili de Jaén (Andalusia, Espanya) víctima d'un atac cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Ugo Mazzucchelli

- Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Sos pares es deien Ario Dante Mazzucchelli i Amalia Lorè. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els «Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels «Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la «Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la «modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de «moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Ugo Mazzucchelli (1903-1997)

***

Necrològica de Víctor Mulet Mur apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1985

- Víctor Mulet Mur: El 5 de juny de 1903 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Víctor Mulet Mur –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Vergés. Sos pares es deien Víctor Mulet Cervelló i Rosa Mur Camarasa. Ferroviari de professió, milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya) i entre maig i octubre de 1937 exercí de regidor municipal d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en França Lliure. Visqué a la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1960, arran de la reunificació confederal en l'exili, va ser nomenat, amb Eduard Pons Prades, secretari de Propaganda de la Federació Local de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, però s'hi va sentir un estranger i retornà a França. Sa companya fou Pilar Font Solsona. Víctor Mulet Mur va morir el 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 20 de febrer– de 1985 al seu domicili de Quilhan (Llenguadoc, Occitània). Sos fills, Pilar Mulet Font i Víctor Mulet Font, són també militants llibertaris i esperantistes.

***

Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó, fotografiat per Albero y Segovia

- Joaquín Ascaso Budría: El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Sos pares es deien José Ascaso Abadía i Teresa Budría Gargallo. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció «Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la «gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de «tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà «Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de juny

Esdeveniments

Pamflet de propaganda del cicle de conferències

- Conferència de Kropotkin: El 4 de juny de 1882 el revolucionari anarquista Piotr Kropotkin fa una conferència a l'«Stratford Dialectical & Radical Club» d'Stratford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra). En un míting on Kropotkin parlà sobre els exiliats russos el maig anterior celebrat al Patriotic Club de Clerkenwell Green de Londres (Anglaterra), esclatà una discussió entre George Standring, editor de The Republican, i Charles Murray, de la Manhood Sufrage League, sobre si la Creu Roja era un grup polític o una associació filantròpica; en aquest míting Kropotkin conegué el jove anarquista Ambrose George Barker, de qui va acceptar la invitació de parlar a l'«Stratford Dialectical & Radical Club», secció de la London Municipal Reform League (LMRL). La conferència formà part d'un cicle setmanal en el qual intervingueren altres ponents (William Bruce, Herbert Burrows, C. A. Vansittart Conybeare, Edwin Dunn, Thomas Nugent, E. Robert Pearce i George Standring). Les conferències van estar presidides per Tom S. Lemon i Ambrose Barker actuà de secretari.

***

Portada del primer número de La Barricade

- Surt La Barricade: El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913.

Victor Méric (1876-1933)

***

Capçalera del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 4 de juny de 1921 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración. Periódico de Estudios Sociales. Adscrit sense reserves al comunisme llibertari, segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social, portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel a les directrius emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim Maurín procliu a la delegació cenetista al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i notícies d'actualitat, sobretot informant sobre el procés de la revolució russa, posant l'accent en la repressió al moviment anarquista en aquell país. Hi apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir pseudònims (Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy de Maupassant, José Noja, etc.).

***

Portada d'Heraldo de Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

- Assassinat del cardenal Soldevila: El 4 de juny de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan Soldevila y Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo (Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats després com a Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra l'automòbil de l'eclesiàstic, que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el càrrec de cardenal arquebisbe de Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures reaccionàries i va ser el protector de Josemaría Escrivá de Balaguer. Ascaso i Torres eren membres del grup anarquista «Los Solidarios», i ajudats pels militants Juliana López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir realitzar aquest atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van resultar ferits Luis Latre Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de l'automòbil, Santiago Castanera. Detinguts poc temps després, l'Audiència de Saragossa condemnà Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a Francisco Ascaso en rebel·lia, ja que havia aconseguit escapar de la vella presó de Predicadores en una fugida en massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran impacte en l'opinió pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera.

***

La Casa del Poble de Palma

- Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.

Bomba a la Casa del Poble (04-06-1936)

«Una bomba en la Casa del Pueblo», en Cultura Obrera,  86  (11-06-1936), p.  3

«Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic londinec Spain and the World del 4 de juny de 1937

- Míting d'Emma Goldman: El 4 de juny de 1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un míting de suport a la Revolució espanyola organitzat per la Unió Anarcosindicalista el qual s'hagué de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant anarcofeminista Emma Goldman i Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), que van parlar sobre les condicions per les quals passava la Revolució espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain and the World, que parlà a benefici de la Unió Anarcosindicalista.

Naixements

Notícia d'una de les detencions de Jean Charasse publicada en el diari lionès Le Progrès del 3 de setembre de 1893

- Jean Charasse: El 4 de juny de 1836 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista Jean Charasse –el seu llinatge també citat erròniament Charrasse. Era fill de Jean Charasse, filador de cotó, i de Catherine Durand. Es guanyava la vida treballant de teixidor, i tingué un germà major, Gaspar Charasse, també teixidor. En 1853 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». Va ser membre del grup anarquista «Les Révoltés», fundat el 26 de juny de 1881 i que arreplegava una trentena de membres. El 10 de febrer de 1884 va morir a Roanne la seva esposa Marie Antoinette Verchère. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys anarquistes de Roanne, de manera preventiva a la manifestació convocada per al Primer de Maig i va ser posat en llibertat dos dies després sense cap inculpació. En aquest època vivia al número 7 del carrer Jacquard de Roanne. El 2 de setembre de 1893 va ser detingut a Renaison (Forez, Arpitània) i empresonat a Roanne per furtar dos paners de raïm; jutjat per aquest fet, el 10 de setembre de 1893 va ser condemnat a 15 dies de presó i a 25 francs de multa per «robatori». El 28 d'octubre de 1893 el Tribunal Correccional de Roanne el condemnat a 15 dies de presó per «violació de tanca». El desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de Roanne sota la qualificació d'«anarquista força militant». El 27 de setembre de 1894 va ser detingut sota el manament del director de contribucions indirectes per purgar penes de multa i no pagaments d'impostos. El 8 de març de 1896 va ser detingut després d'haver ferit el dia abans d'un cop d'ampolla Henri Cherbut, terrelloner i llogador del seu habitatge, durant una baralla per qüestions monetàries referents al lloguer; per aquest motiu, el 13 de març de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Roanne a 10 dies de presó per «cops i ferides». En aquesta època vivia la número 46 del carrer Aragó de Roanne i era orador assidu en les reunions anarquistes que se celebraven a la Sala Venise de Roanne. El 10 de juliol de 1897 es casà a Roanne amb la propietària i comercianta de comestibles Madeleine Gillot, vídua de Jean Domazon. En aquesta època treballava de jornaler i vivia a la Maison Domazon del carrer Sainte-Marie de Roanne. El 12 d'agost de 1898, en estat d'embriaguesa, discutí amb sa companya al seu domicili, tot provocant un incendi, motiu pel qual va ser detingut. En procés de separació, el 3 de març de 1899 sa exposa el va denunciar després d'haver tomat la porta del seu domicili a cops de pic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jules Villetard (5 de març de 1894)

- Jules Villetard: El 4 de juny de 1851 neix a Ligny-le-Châtel (Borgonya, França) l'anarquista Jules Pierre Villetard. Era fill de Prudent Maurice Villetard, vinyataire, i d'Edmée Psalmon. El 22 de març de 1877 es casà a Pontoise (Illa de França, França) amb la cuinera Françoise Luce Dagois. En aquesta època treballava d'ajudant en un negoci de vins i vivia al carrer Tribunal de Pontoise. Des de desembre de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia i aleshores vivia al número 16 del carrer Étienne Marcel de Bagnolet (Illa de França, França). El seu nom estava inscrit en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 126 del carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial, recobrant la llibertat el 30 de març d'aquell any. En aquesta època treballava de terrelloner. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la partida d'Amilcare Cappellaro apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 2 de setembre de 1892

- Amilcare Cappellaro: El 4 de juny de 1853 neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) l'anarquista Amilcare Achille Oreste Cappellaro –el llinatge també citat Capellaro. Sos pares es deien Luigi Cappellaro i Anna Maria Branzini. Barallat amb son pare, amb 20 anys marxà cap el Brasil. Retornà a Itàlia i va ser detingut en diverses ocasions a Gènova (Ligúria, Itàlia) i al barri genovès de Sampierdarena. Posteriorment passà a Suïssa, d'on va ser expulsat, i a França. A París es relacionà amb diversos grups i destacats anarquistes (Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). El 16 de juny de 1884 es decretà la seva expulsió de França i es refugià a Gènova. Al barri genovès de Sampierdarena treballà en una adoberia i es dedicà a la propaganda anarquista. En aquesta època mantingué correspondència amb el periòdic parisenc La Révolte de Jean Grave i rebé nombrosos exemplars d'aquesta publicació que distribuïa entre els companys. «Perillós des de tots els punts de vista», segons la policia, participà en reunions anarquistes a Gènova i altres poblacions. En 1888 s'apropià d'un fos de 50 lires del periòdic Combattiamo, que retornà amb interessos en 1891. En 1890 sembla que heretà unes 30.000 lires, que destinà a ajudar companys necessitats i a la propaganda anarquista –envià suport financer a La Révolte de París i finançà amb 200 lires la litografia dels retrats dels «Màrtirs de Chicago» realitzada per Francesco Frattini, entre altres iniciatives. Va ser el promotor del «Circolo Operai» (Cercle Obrer), al carrer San Antonio Cortili de Sampierdarena. Aconsellà Luigi Galleani a establir-se a Sampierdarena per a dirigir l'organització i la propaganda anarquista. Segons un informe policíac de 1891, mantingué important correspondència amb grups anarquistes italians. Conegué destacats anarquistes italians, com ara Amilcare Cipriani, Emilio Covelli, Errico Malatesta i Saverio Merlino. També es dedicà a la venda ambulant de pells. Acabà el 31 d'agost de 1892 emigrant, amb Achille Gallina i Eugenio Grassi, amb el vaixell Attività des del port de Gènova cap al Brasil. Participà en la colònia anarquista «La Cecilia», engegada per Giovanni Rossi i altres companys (Lorenzo Arrighini, Evangelista Benedetti, Achille Dondelli, Cattina Dondelli, Giacomo Zanetti, etc.), a Palmeira (Paraná, Brasil). Corresponsal dels periòdics Gli Schiavi Bianchi, Il Grido degli Oppressi i La Révolte, envià articles a aquestes publicacions on es planyia de la mancança de dones i descrivia l'estat de depauperació de la colònia, tot demanant ajuda financera al moviment anarquista. En el número del 20 de gener de 1894 de La Révolte anuncià que havia abandonat «La Cecilia» i s'havia instal·lat a Curitiba (Paraná, Brasil). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. Amilcare Cappellaro va morir en 1906 a Porto Allegre (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York

- J. William Lloyd: El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al «Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William Lloyd va morir el 23 d'octubre de 1940.

***

Teresa Claramunt Creus

- Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Era fill de Ramon Claramunt Munier, republicà federal i catòlic, i de Joaquina Creus Masana, i tingué dos germans (Àngel i Josep) i dues germanes (Maria i Purificació). Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà –Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública –en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

***

Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent

- Arcole Vauloup: El 4 de juny de 1877 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Vauloup. Era fill natural de la jornalera Louise Marie Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista. De tarannà rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a «anarquista antimilitarista perillós». Insubmís, fou enviat a companyies disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de presó per robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou novament condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907 signà el cartell antimilitarista «Aux soldats», però no fou jutjat. En 1908, després de la sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a Bèlgica, on freqüentà els cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local, realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un periòdic àcrata i mantingué correspondència amb Clement i Le Du, del Sindicat de la Construcció de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien «formules d'explosius». En maig de 1910 creà, amb Émile Aubin, el «Groupe des libérés des bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les colònies penitenciàries militars), del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià a la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i fou membre del Sindicat de Muntadors Electricistes de la Confederació General del Treball (CGT), del qual va ser nomenat secretari i de delegat en la Unió de Sindicats del Sena. Entre setembre i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le Cri du Soldat, el principal redactor del qual fou Émile Aubin. Inculpat en el procés del «II Cas del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos 18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100 francs. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Resistent a la guerra, fou membre del Comitè per a la Recuperació de les Relacions Internacionals (CRRI). L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski, signà en nom del Sindicat de Muntadors Electricistes una crida en defensa dels «socialistes maximalistes». Sa companya va ser Berthe Chanson, costurera anarquista. Arcole Vauloup va morir el 17 de març de 1920 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Signatura de Marthe Fréville (1933)

- Marthe Fréville: El 4 de juny de 1893 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Marthe Céline Fréville. Era filla natural de la filadora Isabelle Victorine Fréville i va ser reconeguda per sa mare el 22 d'abril de 1898 a Lilla. A finals de la dècada dels deu tingué com a company l'ebenista anarquista català Enric Jornet Artal, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i desertor de l'exèrcit espanyol, a qui se li va decretar l'expulsió de França el 9 de febrer de 1917. Amb son company visqué al número 90 del carrer de la Roquette de l'XI Districte de París (França). L'agost de 1919 passà clandestinament amb son company a Bèlgica, amb el suport de Marcelle Canard, Lucien Chrisment i André Germain. El 21 de novembre de 1925 es casà a Lilla amb l'ebenista belga Gustave Vlièghe. En aquesta època treballava de domèstica i vivia al número 24 del carrer Fabre d'Églantine de Lilla. Vídua, el 6 de maig de 1933 es casà a Lilla amb el vigilant Maurice Jules Dubois. En aquesta època continuava treballant de domèstica i vivia al número 22 del carrer Général De Wet de Lilla. Marthe Fréville va morir el 13 de desembre de 1979 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

- Eusebi Brau Mestres: El 4 de juny de 1898 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Badalona (Barcelonès, Catalunya)–  l'anarquista Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat erròniament a vegades com Grau i el segon com Brau–, conegut com El Català. Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de vídua, vivia amb sa mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble Vendrebe per haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era present; durant l'interrogatori manifestà que havia  disparat contra ell mateix i no contra sa mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic fonedor. El setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre, França) treballà per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros de combat que l'exèrcit angloamericà havia creat a la població l'any anterior. Posteriorment va fer feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) abans de retornar a Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a França i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la primavera de 1919, després d'haver demanat un augment de salari amb el company Vicente Reig Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu patró, fet pel qual va ser acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A començament dels anys vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver, Miguel García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons Miquel Martorell, Ricard Sanz García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres Escartín). El 20 de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra Francesc Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria Roca» que l'havia acomiadat, esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de la Marina de Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez, llogà un taller de foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la fabricació clandestina de bombes de mà que servirien per als aixecaments revolucionaris que es tenien previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres del «Sindicat Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides clandestinament a casa seva. L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys (Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura Durruti Domínguez, Aurelio Fernández Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio Rodríguez El Toto, Gregorio Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en l'atracament de la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya), on el grup d'acció es portà 650.000 pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins aleshores en un atracament a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal. En la fugida, dies després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto (Astúries, Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de Buenaventura Durruti Domínguez i la policia mai no el va identificar.

Eusebi Brau Mestres (1898-1923)

***

Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)

- Laurance Labadie: El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista –com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker–, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.

***

Foto policíaca de Francesco Pierucci (1935)

- Francesco Pierucci: El 4 de juny de 1902 neix a Umbertide (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Francesco Pierucci. Sos pares, botiguers, es deien Alexandre Pierucci i Clotilde Pasquini. De situació econòmica acomodada, a finals de 1923 arribà a França i s'instal·là al número 12 del bulevard de Cessole de Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de comerciant. El 25 de setembre de 1928 va ser detingut pel comissari especial de l'estació de la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània (PLM) Arnaud per «violació dels segells oficials del visat de passaport». El juliol de 1935 va ser fitxat per la policia de Niça com a «anarquista llibertari» i membre dels cercles anarquistes, en els quals era considerat com un dels «més vells militants», i de moralitat i reputació «dolentes» per a les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Hernández Pérez (1936)

- Juan Hernández Pérez: El 4 de juny de 1904 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Hernández Pérez. Sos pares es deien Antonio Hernández i Antonia Pérez. Amb son germà José Hernández Pérez, es traslladà d'infant a viure a Catalunya i ambdós s'integraren posteriorment en el moviment llibertari. Obrer vidrier, milità en el Sindicat del Vidrio de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors de la Secció del Vidre Pla (Vidre Flotat) del Sindicat del Vidre de Barcelona de la CNT. Durant la II República espanyola i durant la Revolució, fou secretari dels Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut i empresonat. Quan aconseguí la llibertar provisional, patí noves persecucions i passà definitivament a França, instal·lant-se a la zona del Loira, on treballà de xofer. Juan Hernández Pérez va morir el 15 de març de 1950 a Saint-Victor-sur-Rhins (Forêz, Arpitània) d'una crisi cardíaca.

José Hernández Pérez (1901-1986)

***

Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de setembre de 1980

- Francisco Antonio Heredia Vico: El 4 de juny de 1906 neix a Castilléjar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antonio Heredia Vico. Sos pares es deien Mateo Heredia i Juana Vico. Emigrà a Madrid molt jovenet i cap el 1928 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i durant l'Ocupació i des de 1940 del nucli confederal que actuava a l'embassament l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), el qual, al voltant de José Berruezo, participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El juny de 1943 assistí com a delegat al Ple clandestí de Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on fou nomenat membre de la Comissió de Relacions de l'MLE. El setembre de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i en 1945, després de l'escissió confederal en exili, va ser membre del Sostscomitè Nacional de la tendència «col·laboracionista». Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a viure a Barcelona, on milità en el Sindicat del Transport Marítims i Terrestres de la CNT. Francisco Antonio Heredia Vico va morir el 24 de juliol de 1980 en una residència de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Necrològica d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de desembre de 1979

- Aníbal Ferré Gómez: El 4 de juny de 1915 neix a Valros (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Aníbal Ferré Gómez. Sos pares, espanyols, es deien Arnaldo Ferré i María Gómez. El 25 de novembre de 1940 es casà a Sant Maissemin de la Santa Bauma (Provença, Occitània) amb Palmira Campuzano, amb qui tingué quatre infants (Georges, Blanche, Violette i Élisée). Després de la II Guerra Mundial participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1954 va ser nomenat secretari de l'Oficina de la Unió Local de la CNTF i a principis dels anys seixanta era secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT espanyola en l'exili, a més de secretari de la Unió Local de Marsella de la CNTF. En 1963, en el XII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux (Illa de França, França), va ser elegit secretari general d'aquesta organització, en substitució de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), càrrec que ocupà del 30 de desembre de 1964 fins a 1970. Malalt de càncer, Aníbal Ferré Gómez va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 de juny

Esdeveniments

Louise Michel oradora

- Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any.

***

Capçalera de Reivindicación

- Surt Reivindicación: El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Reivindicación. Semanario anarquista. Defenderá la Revolución expropiador de Méjido y publicarà Literatura de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de juliol de 1915 el periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit per Eusebi Carbó Carbó i el cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de Formós Plaja Saló i de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions de Jaume Aragó, Eusebi Carbó, Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruiz, Formós Plaja, Rosendo Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500 exemplars i tingué distribució arreu de la Península. Fidel defensor del pensament magonista, reivindicà les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó. També polemitzà amb El Obrero Moderno. Reivindicación tenia una visió kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats preburgeses (comunisme primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest cas), però enriquides amb el progrés cientificotècnic; la visió d'Acción Libertaria era spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de suspendre l'edició en diverses ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16 números, l'últim el 22 d'octubre de 1915. En sortí una segona època entre el 30 de desembre de 1915 i el 16 de febrer de 1916.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència de Peiró: El 3 de juny de 1937 l'anarcosindicalista Joan Peiró Belis pronuncia al Gran Teatre de València (València, País Valencià) la conferència «De la fàbrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria», on va explicar la seva gestió al front del Ministeri d'Indústria del Govern de Francisco Largo Caballero de la II República espanyola entre el 4 de novembre de 1936 al 17 de maig de 1937. En aquesta conferència, que va ser radiada a tot l'Estat, relatà l'elaboració del decret de col·lectivitzacions i els problemes de la intervenció de l'Estat en la indústria, així com el projecte de creació del Banc de Crèdit Industrial i de tots els entrebancs posats pels comunistes en general i Juan Negrín López en particular. En aquesta conferència justificà l'entrada de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà: «Per moltes exigències de la guerra, nosaltres van dir als treballadors que penséssim en la guerra abans que en la revolució. També van dir que la guerra acabaria amb la instauració d'una República federal de caire socialista. El triomf ha de beneficiar tothom: sindicalistes, socialistes, comunistes, republicans, a tots els que han contribuït a la victòria. La factura l'hauran de pagar l'Església, el militarisme i els capitalistes. Just és que en acabar la guerra els treballadors trobin una mica de justícia social.» Aquesta conferència es publicà aquell mateix any per les edicions de la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT sota el títol De la fàbrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria.

Conferència de Juan Peiró Belis (3 de juny de 1937)

***

Convocatòria de Nuestra Natacha apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interno de la CNT-MLEF del 6 de juny de 1945

- Representació de Nuestra Natacha: El 3 de juny de 1945, a la Sala del Conservatori de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), l'Agrupació Artística de la Comissió de Cultura y Propaganda de la Federació Local de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) representa dues sessions de la «gran obra pedagogicosocial» del dramaturg Alejandro Rodríguez Álvarez (Alejandro Casona) Nuestra Natacha, amb actuacions en els entremitjos de l'Orquestra Templado. Aquesta exitosa peça teatral va ser estrenada el 13 de novembre de 1935 a Barcelona (Catalunya) i va ser representada en nombroses ocasions durant els anys republicans. Tingué dues versions cinematogràfiques, una espanyola de 1936 i altra argentina de 1944.

Naixements

Jean-Luis Pindy durant la Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger

- Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Sos pares es deien Louis Marie Pindy, guardià vigilant de penats, i Marie Jósephe Le Neindre. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Notícia de la defunció de Benoît Chatain apareguda en el periòdic parisenc La République Française del 2 de març de 1895

- Benoît Chatain: El 3 de juny de 1842 neix a Saint-Jean-de-Bournay (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Benoît-Georges Chataing, més conegut com Benoît Chatain i Savate o Savatte. Era fill natural de la costurera Magdalaine Chataing. Obrer teixidor, milità en el grup anarquista de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Amb son germà Jules Chatain, va ser inculpat pels incidents esdevinguts el Primer de Maig de 1890 i el 8 d'agost d'aquell any, juntament amb altres nou companys (Jean Buisson, Jean Cellard, Jules Garnier, Louis Genet, Michel Huguet, Henri Lombard, Pierre Martin, Antoine Piollat i Alexandre Tennevin) i vuit companyes (Marie Béal, Rosalie Chastan, Adrienne Fustier, Marie Gagelin, Marie Huguet, Françoise Oriol, Anna Tavernier i Joséphine Tavernier) de Viena del Delfinat, va ser jutjat per l'Audiència d'Isèra. El 14 de juliol de 1891, a resultes d'una explosió, va patir un escorcoll; detingut amb altres companys (Alard, Comberousse, Garnier, Moussier, Orcelin), tots empresonats 27 dies, 17 dels quals al calabós, abans de ser alliberats tots llevat Moussier. Cap el 1892 el seu domicili, a la plaça de la Croix Rouge, va ser escorcollat sense cap resultat. Sa companya fou Émilie Buffard, de qui havia enviudat. Malat des de feia mesos d'atàxia locomotriu progressiva (neurosífilis), Benoît Chatain es va suïcidar el 30 d'abril de 1895, el dia abans del Primer de Maig, d'un tret al cap a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Deixà una mena de testament, on es reafirmava en les seves idees anarquistes i manifestava el seu desig que cap manifestació ni civil ni religiosa acompanyés son cadàver i que el seu cos fos donat a la Facultat de Medicina. Per por a una manifestació, les autoritats l'enterraren d'amagat el 2 de maig.

***

Polydore Cassoret amb el seu harmònium en una foto publicada en el diari de Lilla Gran Écho du Nord del 29 de setembre de 1932. Al medalló, Adolphe Degeyter

- Polydore Cassoret: El 3 de juny de 1849 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el cantautor de carrer anarquista Polydor Cassoret, més conegut com Polydore Cassoret. Sos pares es deien Jacques Philippe Cassoret i Jeanne Casterick. Es guanyava la vida treballant d'obrer descarregador en una filatura de cotó de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 25 de novembre de 1878 es casà a Lilla amb Virginie Caroline De Geyter (Virginie Degeyter). Per augmentar els ingressos, amb ajuda de sos cunyats Pierre Chrétien De Geyter (Pierre Christian Degeyter) i Adolphe De Geyter (Adolphe Degeyter), pensà a utilitzar l'harmònium portàtil cantant pels carrers i les colònies de minaires de Lilla en els temps lliures o durant els períodes de desocupació o de vaga. També animà els carrers de Dunkerque (Flandes del Sud) en companyia de ses dues filles randaires Adolphine i Marie Cassoret, una cantant i l'altre venent cançons. Va ser al seu harmònium on el juny de 1888 es va compondre l'himne L'Internationale, musicat per Pierre Degeyter amb lletra d'Eugène Pottier, paternitat que va ser també reivindicada per son germà Adolphe Degeyter. En 1890 va ser naturalitzat francès. Sa filla Philomène Françoise Cassoret també va ser una destacada cantant anarquista. Polydore Cassoret va morir l'11 de febrer de 1933 al seu domicili de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França).

Polydore Cassoret (1849-1933)

***

Nota sobre la defunció d'Hervé Le Minez apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 2 de desembre de 1905

- Hervé Le Minez: El 3 de juny de 1858 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Hervé Marie Le Minez. Sos pares es deien Jean Marie Le Minez, jornaler al port, i Françoise Ravaloc. Es guanyà com son pare, treballant d'obrer ajustador al port de Brest, i vivia al número 15 del carrer de Brest del barri de Kérinou de Lambézellec. En 1878 va ser cridat a files i declarat exempt. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb els companys Claude Marie Barre i Rolland Alexis Le Moigne, per haver aferrat cartells anarquistes cridant a la manifestació del Primer de Maig; processats, el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1892 testimonià en el judici celebrat a l'Audiència de Finisterre, a Kemper (Bro Kernev, Bretanya), contra l'anarquista Paul-Pierre Martinet per «excitació a l'assassinat i provocació a la indisciplina en l'exèrcit». En 1893 militava en el grup anarquista local (André Bizien, François Delaunay, Émile Hamelin, Rolland Lemoigne, Eugène Marion, Régis Meunier, Pierre Paubert, Jean-Marie Petrequin, etc.), la correspondència dels membres del qual va ser escrupolosament vigilada per l'oficina de correus. El novembre de 1893 va ser inscrit en el primer inventari d'anarquistes del departament de Finisterre i en el segon inventari, aixecat a finals de 1894, va ser qualificat d'«alcohòlic». Hervé Le Minez va morir el 29 de novembre de 1905 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Sa companya, Francine Feurmour, morí en 1936 pensionista de la Marina.

***

Notícia de la detenció de Salvatore Perfetti apareguda en el diari lionès Le Progrés del 16 de desembre de 1893

- Salvatore Perfetti: El 3 de juny de 1864 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Salvatore Perfetti, més conegut com Sauveur Perfetti. Es guanyava la vida treballant d'ebenista. L'estiu de 1893 va ser fitxat com a «anarquista» a Montelaimar (Delfinat, Arpitània) i posteriorment passà a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània), on freqüentà els cercles anarquistes locals. A mitjans de desembre de 1893 marxà cap a Grenoble (Delfinat, Arpitània). El 21 de febrer de 1894 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta resolució va ser suspesa el 6 d'agost de 1904. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Raniero Cecili

- Raniero Cecili: El 3 de juny de 1873 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano Raniero Cecili. Sos pares es deien Luigi Cecili i Maria Trillini. Es guanyava la vida fent de bastaix i cap el 1895 entrà en contacte amb el moviment revolucionari d'Ancona. Va ser acusat de participar, juntament amb Ercole Bernardelli i Silvio Maiolini, en un atemptat amb dinamita contra el consolat francès el 16 d'agost de 1895, coincidint amb el primer aniversari de l'execució de l'anarquista Sate Caserio. Fitxat com a «perillós», va ser deportat a l'illa de Ponça per 10 anys, però el març de 1896 va ser absolt d'aquest delicte juntament amb sos dos companys. Mesos després, el Tribunal Penal d'Ancona el condemnà a dos anys i set mesos de presó per «associació criminal». La primavera de 1899 retornà a Ancona, moment en el qual el moviment anarquista estava en plena efervescència en aquesta població (judici contra Errico Malatesta, mobilitzacions contra la carestia de la vida, naixement del periòdic anarquista L'Agitazione, etc.). Integrat en la redacció de L'Agitazione, en 1900 en va ser nomenat administrador, en substitució de Giò Batta Carboni, que, en perill de ser detingut, havia fugit. A finals de 1900 patí dues condemnes, una per «robatori» i una altra per «associació criminal», fet pel qual quedà fora de joc durant més d'un any. Es casà amb Elvira Zucchi, amb qui tingué tres infants (Spartaco, Caffiero i Carlo), els quals van ser educats de manera completament diferent a la dels altres nins del seu entorn. Fitxat com «intimidant i violent», el febrer de 1905 va ser ferit en un tiroteig entre bastaixos del port. Quatre mesos després, va ser denunciat per «resistència a un funcionari públic, incitació a l'odi de classe i temptativa de desordres» i condemnat a 10 mesos de presó. El Tribunal d'Apel·lació li va reduir la pena a dos mesos per «possessió il·legítima d'arma de foc». En sortir de la presó visità Pietro Gori a Portaferraio, a l'illa d'Elba, on aquest es trobava molt malalt de tuberculosi. En 1911 hi va tornar per al darrer comiat al poeta anarquista en representació dels anarquistes d'Ancona. S'acostà al moviment sindicalista i entrà a formar part de la Cambra del Treball d'Ancona, del consell assessor de la qual fou membre en 1913. En 1914 va ser nomenat vicepresident de la Federació de Bastaixos del Port, un dels pilars del moviment anarquista local. Després dels fets de la «Setmana Roja» de juny de 1914, va ser processat per «incitació a la violència», però la sentència d'agost d'aquell any l'exonerà per manca de proves. El 15 de desembre de 1914 va ser nomenat president de la Federació de Bastaixos del Port. L'agost de 1917, en plena Gran Guerra, es posà a fer feina al port de Blaia (Aquitània, Occitània), on a més de treballar en la descàrrega de carbó va dirigir la cooperativa dels obrers italians. Després del conflicte bèl·lic retornà a Ancona i va ser nomenat membre del comitè executiu de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919, després d'un mes formant part del comitè executiu de la Cambra del Treball, va dimitir a causa de la seva detenció per «desordres» durant les reivindicacions engegades pel nou augment dels preus. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on donà suport al periòdic Umanità Nova, i a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època lluità per aconseguí el retorn d'Errico Malatesta a Itàlia. El 28 de juny de 1920 va ser detingut sota l'acusació d'haver confiscat armes dels bersaglieri disposats a salpar del port d'Ancona cap a Albània. Com a membre del Comitè d'Agitació Pro Víctimes Polítiques de la Cambra del Treball, el 6 d'octubre de 1920 demanà, des de les pàgines d'Umanità Nova, la intervenció immediata a favor dels 500 empresonats a Ancona, els quals havien començat una vaga de fam. En 1921 va ser novament elegit president del comitè executiu de la Cambra del Treball i hagué d'afrontar les problemàtiques qüestions de la postguerra (desocupació, encariment de la vida, etc.). Davant l'avanç feixista, demanà la col·laboració de totes les forces antifeixistes per enfrontar-se als escamots. Va fer costat la crida llançada des d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) per l'acabada de crear Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball), per impedir l'avanç del feixisme mitjançant una lluita eficaç, i va difondre a Ancona el «Manifest nacional» elaborat durant la seva primera reunió d'abril de 1921. L'agost de 1922, davant els nous esdeveniments, l'AdL va fer una crida a la vaga general, que va ser convocada a Ancona, però no a la resta d'Itàlia. Obligat a fugir, s'establí a París (França) com a exiliat polític i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. El desembre de 1930 va ser expulsat de França i es va refugiar, primer, a Brussel·les (Bèlgica) i, després, a Barcelona (Catalunya). En 1934 se li va revocar el decret d'expulsió francès i retornà a París, on va entrar en contacte amb altres nombrosos exiliats llibertaris italians. En aquesta època rebé el suport  de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). A començament de 1935 se li va decretar l'expulsió de França, juntament amb Virgilio Gozzoli, Alfredo Perissimio i Guido Schiaffonati, fet pel qual es desencadenà una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè de Defensa Social (CDS). El 5 de setembre de 1935, arran d'una denúncia del consolat italià de París, va ser detingut, juntament amb Emiliana Cuzzoli, sa companya d'aleshores, i Antonio Garbellini, per la policia de Saint-Denis (Illa de França, França) sota l'acusació de «fabricació de moneda falsa»; jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat a set any de reclusió i enviat a la presó de Melun (Illa de França, França), on mantingué correspondència amb sa família, la qual esperava la seva repatriació i que complís la pena a Itàlia. En 1937, però, es va fracturar el fèmur dret i, com que no va ser ben curat, degenerà en una greu infecció que li va provocar una semiparàlisi a les dues cames. Són les últimes notícies que tenim de la seva persona. En 1940 es trobava en una llista francesa d'«anarquistes perillosos» (Umberto Ceccotti, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti i Roberto Stanchi). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Raniero Cecili (1873-?)

***

Notícia de la condemna de Ferdinand Labrande apareguda en el setmanari parisenc Le Signal del 22 de març de 1908

- Ferdinand Labrande: El 3 de juny de 1875 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Ferdinand Marius Labrande. Era fill d'Antoine Labrande, jornaler al port, i de Virginie Josephine Vidal, bugadera. Obrer forjador de l'Arsenal de Toló, vivia al número 4 del carrer Peyre Ferri del barri de Saint Roch. El 14 de novembre de 1896 va ser incorporat en el 75 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, on va romandre fins el 24 de setembre de 1899. En 1906 va ser fitxat per la policia com a propagandista anarquista i antimilitarista que freqüentava assíduament les reunions. El 20 de març de 1908 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Toló a un mes de presó per haver entrat en un post de policia i haver injuriat els agents; quan va ser detingut portava fullets anarquistes i antimilitaristes i fórmules químiques per a la fabricació d'explosius. Aquesta condemna va implicar el seu acomiadament de l'Arsenal de Toló. El 12 de juny de 1909 es casà a Toló amb Marie Rose Gabrielle Granier, amb qui tingué un fill, Ernest Augustin Marius Labrande. En aquesta època estava en la reserva militar i el 10 d'abril de 1912 va ser integrat com a empleat de l'exèrcit en el port de Toló. El 10 de novembre de 1924 va ser alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Agustín Álvarez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1978

***

Diego Pérez Hernández

- Diego Pérez Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a El Algar (Cartagena, Múrcia, Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez Hernández. Pel seu activisme anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat d'atemptat a l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918 s'instal·là a França. Aquest mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947 fou nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del sector ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després se'n perd el seu rastre.

***

Isaac Puente Amestoy

- Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Era fill de Lucas Puente García, farmacèutic carlista molt creient, i de Josefa Amestoy Hermoso de Mendoza. Va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per  reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes –García Oliver especialment– van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions –no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936– va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción, CNT, Crisol, Despertad, Estudios, Ética, Iniciales, Inquietudes, Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto, El Pájaro Azul, La Revista Blanca, Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad, Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. És autor, a més, de nombrosos fullets: Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935), El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a «desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

***

Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt  de París

- Antoine Salis: El 3 de juny de 1897 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Sos pares es deien Pierre Louis Salis, fuster, i Marie Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918 fundà la Union Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió Amical de Cecs del Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre confecció i de venda d'objectes i utensilis diversos produïts pels invidents, creà la Cooperativa dels Cecs de la Loira i fundà i dirigí la «Maison des Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps, França), casa de repòs i de vacances per a cecs. Militant anarquista com son germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu domicili les Joventuts Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la creació del Grup Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué el seu secretari general. Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la Unió Anarquista (UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista (UAC) en 1926. Com a artista líric, el març de 1927 va ser nomenat organitzador artístic del consell administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i Eugène Soulier. Durant els anys trenta també milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en formà part del seu consell d'administració, fou gerent del seu butlletí i entre 1947 i 1960 la presidí. També fou membre d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels Cecs). En tot el període d'entreguerres es consagrà especialment a la defensa dels companys que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que permetés una vida digna. Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943 i finals d'agost de 1944, en la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior (FFI), fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i autoritzat a portar la insígnia núm. 283.381 de les FFI. Sa companya fou Marie Louise Charitat. Antoine Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Un carrer de Saint-Étienne porta el seu nom.

***

Notícia de la detenció d'Henri Charrodeau apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 24 de novembre de 1939

- Henri Charrodeau: El 3 de juny de 1899 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista neomaltusià Henri Léger Alexandre Charrodeau. Era fill dels xocolaters Sylvain Henri Charrodeau i Marie Plat. En 1918 treballava de calderer i vivia amb sos pares al número 59 del carrer Clison del XIII Districte de París. El 19 d'abril de 1918 va ser integrat en el I Dipòsit Equipatges de Flota de l'Exèrcit i el 30 de març de 1920 va ser enviat al 148 Regiment d'Infanteria; després de passar per diverses unitats militars, el 22 d'abril de 1921 va ser llicenciat. En 1926 vivia al número 10 del carrer Pasteur de Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En els anys trenta va ser fitxat com «anarquista propagandista antimilitarista i per l'objecció de consciència» i era considerat un dels principals teòrics i agitadors del moviment llibertari de la regió niçarda. Amb el metge naturista i anarquista Axel Robertson-Proschowsky, director del Parc dels Tròpics de Niça, es dedicà a fer propaganda de la contracepció. Sovint assistí com a delegat del moviment anarquista en reunions i manifestacions esquerranes contra el feixisme i la guerra. En els anys vint conegué, en el món del cinema on treballava, l'anarquista neomaltusiana Hélène Patou, amb qui marxà a viure a Falicon (Provença, Occitània). En 1936 la parella conegué l'anarquista Robert Louzon, que aleshores vivia a Canes (Provença, Occitània), i gràcies a la seva influència ambdós marxaren cap a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució espanyola i on van conèixer Buenaventura Durruti Domínguez. Durant l'Ocupació, el 23 de novembre de 1939 va ser condemnat pel Tribunal Militar Permanent de la XV Regió Militar de Marsella (Provença, Occitània) a un any de presó, amb llibertat provisional, i 50 francs de multa per «declaracions derrotistes». En aquesta època tenia l'estatus de «destinat especial» i treballava de calderer per a l'exèrcit. Sentint-se la parella vigilada per la policia del Govern de Vichy, s'establí a la petita població de Pélasque (Lantosca, Provença, Occitània), on ell treballà de carboner als boscos i ella fent costura pels pagesos i conreant l'hort. El 23 de febrer de 1956 es casà a Niça amb sa companya Hélène Patou. Henri Charrodeau va morir el 3 de novembre de 1978 al XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània).

Continua...

---