Efemèrides anarquistes
efemerides | 10 Desembre, 2024 13:16
Anarcoefemèrides
del 10 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número d'A Revolução Social
- Surt A Revolução
Social:
El 10 de desembre de
1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el
primer número del periòdic
anarquista quinzenal A
Revolução Social.
Folha quinzenal. Portava els epígrafs
«No hi ha error que pugui ser útil,
com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de
Maistre, i «Abans vull
patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu
silenci», de John
Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista
«O Futuro», adherit a la
Federação Anarquista
da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la
Regió Sud), i estava dirigit per
Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu
Constantino, Santos
Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave,
Botto Machado, Errico
Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de
Souza Paulo, entre
d'altres. Tractà temes d'allò més
divers: textos teòrics, sindicalisme, notes
orgàniques, notícies locals i internacionals,
educació, crides solidàries, etc.
En sortiren quatre
números, l'últim el 9
de març de 1912.
***
Primera
edició de l'obra d'Han Ryner
- Conferència d'Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Hanri Ambroise Ner (Han Ryner) pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».
Naixements
August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)
- August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) –landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya– l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels «Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquesta època era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests «Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària i única filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) –altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les seves últimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista: «Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»
***
Foto
policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)
- Albert
Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil
(Picardia, França)
l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste
Tramcourt i
Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador
a la fàbrica
Baudet, on també era cap de colla, i visqué i
milità a Argenteuil (Illa de
França, França). Tenia al seu càrrec
sa mare, sa germana, sa companya i una
filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i
abús de
confiança, a començament dels anys noranta es
refugià a Londres (Anglaterra).
Vivia al número 27 de Stanhope Street i
freqüentà el cercles anarquistes
francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era
un
anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la
llista d'anarquistes
establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de
gener de 1894 va
ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir
correspondència amb
anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va
ser jutjat
en l'anomenat «Procés dels Trenta»,
operació repressiva a gran escala que processà
l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que
es desencadenà
arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894.
Els inculpats
van ser acusats d'«afiliació a banda
criminal». Durant les sessions de
l'Audiència del Sena de París (França)
negà la seva militància anarquista.
Acusat únicament d'haver rebut correspondència
compromesa amb anarquistes
exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser
absolt.
Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva
partida de Londres amb
destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de
1897 a Marololo (Majunga; actual
Mahajanga, Madagascar),
on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta
població.
***
Steven
T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)
- Steven T. Byington:
El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor,
lingüista, especialista bíblic i
intel·lectual anarcoindividualista Stephen
Tracy Bryington, més conegut com Steven
Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover,
Essex County, Massachusetts,
EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha,
bibliotecària de la
localitat –son pare havia estat ministre de
l'Església anglicana. D'antuvi
defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada
per Henry George que manté que
les persones són propietàries d'allò
que han creat, però les coses creades per
la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més
tard s'associà
intel·lectualment amb Benjamin Tucker,
col·laborant en la seva revista
anarcoindividualista Liberty,
defensant
l'educació com a mitjà per a arribar a un
món llibertari. En 1894 va començà a
escriure les seves Anarchist Letter Writings Corps, dirigides a
persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la
seva
doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès
dos importants obres de l'anarquisme
alemany: The Ego and its own. The case of
the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism –llibre
també publicat sota el títol The
great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–,
de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum
laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la
prestigiosa Phi Beta
Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica
honorífica nord-americana creada per promoure
l'excel·lència en les arts i les
ciències i introduir els estudiants punters en
les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914
publicà «On interference
with the environment», per lliuraments en The
New Freewoman i The Egoist.
En 1919
publicà el llibre The Society of
the New
Order. Coneixia de manera magistral almenys 12
llengües, incloses les
clàssiques que havia aprés a la Union Theological
School, i entre 1926 i 1946
fou col·laborador habitual del periòdic American
Speech. No obstant això tenia problemes
d'expressió i malgrat la seva
preparació no podia parlar davant el públic, per
la qual cosa passà 38 anys treballant
com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text
«Ginn &
Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational
Church de Ballardvale,
de la qual fou secretari i historiador de l'església,
però l'abandonà quan es
fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En
1943, després de seixanta anys
de treball, acabà la seva traducció, directament
dels textos originals, de la Bíblia
i la seva edició la titulà The
Bible in living english (BLE), que
fou publicada pòstumament en 1972 per la
«Watchtower Bible & Tract Society
of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia
comprat els drets d'edició.
A més de les citades, col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara
The Boston Globe, Demonstrator,
Discontent, Discussion,
Ego, The
Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good
Housekeeping, Humanity First,
Instead of a
Magazine, Journal of Biblical
Literature, Man!, Mother Earth, The
Mutualist, The Nation,
New Trends, The
New Republic, The
Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es
va casar, va
morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County,
Massachusetts,
EUA).
Steven T. Byington (1869-1957)
***
Foto
policíaca de Pierre Bastard
- Pierre Bastard: El
10 de desembre de 1873 neix a Beaugé (País del
Loira, França) l'anarquista
Pierre Bastard, conegut com Basta. Era fill natural
de la domèstica Louise
Hurteloup, la qual el va reconèixer el 26 de desembre de
1873, i del domèstic
Louis Bastard, i va ser legitimat pel matrimoni dels pares celebrat el
13
d'octubre de 1879 a Baracé (País del Loira,
França). Pastor i drapaire
d'antuvi, el 1893 va ser cridat a files, però va ser
considerat no apte perquè
tenia esquerrat el braç dret. El 21 de desembre de 1899 va
ser ingressat a l'hospital
de Beaugé, on restà una setmana. En sortir, com
que no tenia recursos i la seva
malaltia li impedia treballar, l'ajuntament, per evitar que
caigués en la
mendicitat, li va facilitar que exercís la feina de venedor
ambulant. El 15 de
gener de 1900 va ser detingut en estat d'embriaguesa i
declarà que no volia
treballar de venedor ambulant i que es declarava anarquista, enemic de
la
societat i de la República, tot amenaçant que si
no se solucionava la seva
situació, faria una malifeta per ser detingut. Uns dies
abans, el 12 de gener, havia
fet amenaces de mort el doctor Boell, regidor municipal de
Baugé, en una reunió
d'obrers llenyataires, a la qual assistí en companyia del
paleta Henri Legrand
i de l'enterrador Licois, celebrada al bosc de Moulines en
ocasió de les
eleccions municipals. En aquesta època llegia la premsa
revolucionària (L'Ami
du Peuple, L'Intransigeant, La
Libre Parole, etc.).
Posteriorment desaparegué de Beaugé. Va ser
inscrit a principis de segle com a
«nòmada» en el registre d'anarquistes
desapareguts. Residia habitualment al
número 7 del Faubourg Saint-Michel d'Angers (País
del Loira, França) i es desplaçava
a peu, dormint en els asils de nit. En 1901 la policia el va
interceptar en el
departament de l'Ain. Entre 1900 i 1901 figurava en la llista
d'anarquistes del
departament de Maine i Loira. El desembre de 1901 el prefecte de l'Ain
assenyalà la seva desaparició del departament
juntament amb la de Victor César
Chabay, també inscrit en els registres d'anarquistes. El 20
d'octubre de 1902
va ser enviat a la presó de Bourges (Centre,
França) per «vagabunderia». A principis
de febrer de 1909 va ser condemnat a 11 dies de presó per
«ultratges i
mendicitat amb amenaces» i tancat a la presó de
Bressuire (Poitou-Charentes,
França). El 20 d'octubre de 1909 va ser novament tancat a
Fougères (Alta
Bretanya, Bretanya) per «mendicitat amb amenaces,
vagabunderia i trencament de
tanques». El març de 1911 romania a la
presó d'Aubusson (Llemosí, Occitània)
i
el setembre de 1911 a la presó de Vire (Normandia,
França), sempre per
«mendicitat», arran d'haver estat condemnat a un
mes de presó. El 7 d'octubre
de 1911, un cop lliure, declarà marxar cap a Avranches
(Baixa Normandia,
França). El 23 de setembre de 1913, va ser condemnat pel
Tribunal Correccional
de Parthenay (Poitou-Charentes, França) a tres mesos de
presó i a cinc francs
de multa per «ultratges a magistrat, vagabunderia i
embriaguesa». Desconeixem
la data i ell lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del
21 de juny de 1914
- Esther Israël:
El
10 de desembre de 1876 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista
Esther Lucie Israël. Sos pares es deien Samuel Israël
i Marie Israël. A
començaments de segle animava les nombroses festes i
trobades organitzades pels
periòdics Le Libertaire
i L'Anarchie, on interpretava
cançons
revolucionàries. També va fer gales a
Bèlgica. Sembla que mantenia una relació
a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i
Léon-Americo Michel (Rip).
Aquest dos, durant la nit del 26
al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la
République de
París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i
portant armes; jutjats, Godefroy
va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i
tots dos cinc anys
de prohibició de residència. El 19 de juny de
1914, en una baralla entre membres
del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i
socialistes, ella va ser
detinguda per haver copejat un agent i processada per
«ofenses i rebel·lió als
agents». La premsa la considerava «nihilista
russa». En aquesta època vivia al
número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es
casà amb Adolphe Lévy.
Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili,
número 20 de
l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París
(França).
***
Notícia
de la detenció de Philippe Lutier apareguda en el diari
parisenc L'Éclair
del 9 de març de 1909
- Philippe Lutier: El 10 de desembre de 1879 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Philippe Marius Lutier –el nom Marius és un afegit posterior al naixement. Sos pares es deien Émile Charles Marie Léon Lutier, empleat, i Catherine Terrolle. El 3 de novembre de 1904 es casà al XX Districte de París amb Margueritte Garnier, empleada de comerç. En aquesta època vivia al número 28 del carrer Myrha. Empleat de comerç, a començament de 1907 va ser acomiadat del gran magatzem parisenc «La Samaritaine» després d'haver-se manifestat pel descans setmanal. Posteriorment treballà com a empleat a diversos magatzems de confecció. El desembre de 1908, amb Charles Fayadat i Maurice Violette, prengué part en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En aquesta època, segons els informes policíacs, preparava la traducció al francès d'un fullet italià sobre fabricació d'explosius. A començament de 1909, quan era empleat del magatzem «Dames Françaises», segons la policia, aprofità la seva feina per subministrar de franc a sos amics d'articles de la botiga i el febrer va ser acomiadat per aquests fets. Aleshores militava en Sindicat d'Empleats del Departament del Sena. El febrer de 1909 fou membre de la directiva de la Federació Revolucionària (FR) i el 4 d'abril d'aquell any participà, amb altres companys (Miguel Almereyda, Lucien Belin, François Cuisse, Gaston Delpech, René de Marmande, Charles Fayadat, Maurice Violette), en el congrés fundacional d'aquesta organització i va ser nomenat membre del seu primer comitè federal provisional. El març de 1909, després d'haver estat detingut en flagrant delicte el 8 de març amb dos companys (Josef Kamerère i Camille Lalouette), va ser jutjat i condemnat per «estafa», segons el mètode de la «purga hipotecària», a sis mesos de presó amb llibertat provisional. L'11 de juny de 1909, de bon dematí, el seu domicili, al número 115 del carrer Championnet del XVIII Districte de París, va ser escorcollat en el marc d'una investigació sobre una campanya de sabotatges engegada contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 26 de juny de 1909 participà, amb Laperière, secretari del Sindicat de Músics, i amb Savoie, secretari de la Unió de Sindicats, en una acció organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) contra la sala de festes parisenca «Luna Park» on tocaven músics no sindicats. Entre març i octubre de 1910 fou membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, però dimití després de ser acusat d'«imprudència i intemperància en el llenguatge» i només es relacionà amb els companys de Le Libertaire i de L'Anarchie. El 19 d'octubre de 1910, durant la vaga de ferroviaris, caracteritzada per sabotatges a les vies fèrries, el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i vivia al número 12 del carrer Ruisseau del XVIII Districte de París. En 1914 treballava de correter, vivia la número 80 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París, que serà el seu últim domicili, i va ser mobilitzat en la XX Secció de Secretaris de l'Estat Major de l'exèrcit. El 22 de febrer de 1922 es va divorciar de Margueritte Garnier i el 3 d'octubre de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Eugénie Germaine Jandarme, dona de fer feines. Philippe Lutier va morir el 29 d'abril de 1926 a l'Hospital Notre-Dame-de-Bon-Secours de París (França).
***
Gustave
Manhès detingut en una foto publicada en el diari
parisenc La
Matin del 15 de juliol de 1911
- Gustave Manhès: El 10 de desembre de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Gustave Manhès. Sos pares es deien Guillaume Manhès, corredor de mobles, i Marie Mondot. Treballava d'aprenent de llauner. El 28 de novembre de 1895 va ser detingut per «ultratge i rebel·lió» a un agent arran de la sortida de conscrits enviats a les companyies disciplinàries, però el 14 de desembre de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1900 es va presentar voluntari a l'exèrcit i el 26 de juliol de 1903 va ser llicenciat sense el certificat de bona conducta. El 24 de novembre de 1906 es casà al XI Districte de París amb la tapissera parisenca Antoinette Sophie Jean, vídua d'Eugène Louis Resillot, amb qui va tenir tres infants. En aquesta època vivia al 129 Faubourg de Saint Jean de París –el mateix carrer on havia nascut. També era militant de la Confederació General del Treball (CGT). El 13 de juliol de 1911 va ser detingut per la policia a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), que investigava accions de sabotatge als fils telegràfiques i telefònics sobre la línia ferroviària París-Orleans. Aquestes accions es realitzaven per a protestar contra les companyies ferroviàries que rebutjaven reintegrar els vaguistes acomiadats entre 1909 i 1910. Escorcollat, se li trobaren a les butxaques pamflets sindicalistes i anarquistes i durant la perquisició del seu domicili, al número 4 del carrer Charonne de París, es trobaren fullets anarquistes (L'école du sabotage, Leur Patrie, Histoire à l'usage des grands, La conquete du pain, Le procès Ferrer, etc.) i un retrat de Mikhail Bakunin. Va ser enviat a la presó parisenca de La Santé. El 20 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Pierre Laval, va ser absolt. L'abril de 1914 vivia al número 48 del carrer Trousseau del XI Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser incorporat en el 104 i el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. L'agost de 1915 obtingué una pròrroga d'incorporació i va ser destinat com a obrer a la Societat de Motors «Salmson», a Billancourt (Illa de França, França). L'octubre de 1915 s'instal·là al número 130 del carrer Aguesseau de Boulogne (Illa de França, França). El 10 de juliol de 1916 va ser acomiadat de l'empresa «Salmson» perquè incitava els companys a reduir la producció, tot argumentant que el salari era molt magre. El 17 de juliol d'aquell any va ser contractat per l'empresa «Blum» de Suresnes (Illa de França, França) i aquest mateix dia va renovar la subscripció al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire. Després de la Gran Guerra, i fins el 1924, milità en el grup de Boulogne-Billancourt de la Unió Anarquista (UA). L'1 de maig de 1931 s'instal·là al número 34 de l'avinguda Moulineaux de Billancourt; en aquesta època treballava d'obrer ajustador i ja no era considerat perillós per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jaume
Binimelis Rotger
- Jaume Binimelis Rotger:
El 10 de desembre de 1887 neix
a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i
anarcosindicalista Jaume
Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera,
destacat
militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida
Rotger
Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon).
Quan
tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la
família s'establí a
Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà
l'oncle Jaume, que s'havia exiliat
per la seva militància anarquista, però no en
trobaren el seu rastre. Després
de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa
família retornà a Mallorca a
començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei
militar a la
caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat
a
l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en
l'exèrcit per
continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar
amb Maria Castell
Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida;
Jaume volgué
que aquesta nina portés el llinatge Binimelis,
però Maria s'hi oposà. La
parella tingué sis infants (Margalida, Gabriel, Carme,
Maria, Ramon i
Àngela) i més tard,
a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una
prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es
posà a fer feina de pescador.
Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa
família,
s'instal·là, amb son germà Ramon, a
Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap
de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A
començament dels anys vint
s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya), on comprà un
terreny. En aquesta població milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà activament en les lluites obreres i durant
la dictadura de
Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les
armes dels grups
d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola,
va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense
deixar de militar en la
CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, creuà els Pirineus i intentà sense
èxit retrobar sa família. Aleshores
retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat,
condemnat a mort i internat a
Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser
commutada per una
de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en
llibertat
condicional, assignant-li la residència a Mallorca.
Autoritzat a deixar l'illa,
Jaume Binimelis Rotger va morir el 19 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 20 de febrer–
de 1956 al seu domicili de Santa Coloma
de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el
símbol de Falange va
ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell,
militant
de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir
al seu enterrament celebrat a
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell
Guarros, morí el
12 d'octubre de 1974.
Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)
***
Necrològica
de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 d'octubre de 1967
- Manuel Urzainqui
Cardesa: El 10 de
desembre de 1890 neix a Saragossa
(Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa –va ser
registrat amb el nom de Mariano Urzanqui (sic). Sos pares, no
casats, es deien Manuel Urzainqui Ros i Ángela
Cardesa Puyal. Emigrat
a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida
com a obrer guixaire
i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del
Sindicat de la Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups
anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre». Fou un
dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri
barceloní del Clot i en 1931 promogué la
creació de l'Ateneu Instructiu Obrer
de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual
va ser nomenat
president. S'uní sentimentalment amb Pabla
Falcón, amb qui tingué sis infants
(Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i
Manuel). En 1936, quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les
milícies confederals i va
ser responsable de la Centúria «Cuatro de
Septiembre» al sector d'Osca del
front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure
al front de València (País
Valencià). En 1932, amb el triomf franquista,
passà a França. Posteriorment
milità en la Federació Local de Tuïr de
la CNT. Manuel Urzainqui Cardesa va morir el 10 de juliol de 1967 al
seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i
va ser enterrat dos
dies després al cementiri d'aquesta localitat.
Manuel Urzainqui
Cardesa (1890-1967)
***
Giuseppe
Turci
- Giuseppe Turci: El 10 de desembre de 1891 neix a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Turci. Sos pares es deien Ugo Turci i Ida Bartolazzi. Fill d'una família de classe mitjana, entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni (Nino) i Zeno. En 1916 es traslladà amb sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc després s'instal·là a Roma (Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant d'apotecaria. En 1918 va ser cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II Granaders de Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i llibertàries, fet pel qual el 16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) a sis mesos de presó militar per «derrotisme». Un cop llicenciat, tornà a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en concubinat amb una casada». En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista «Pietro Gori» i es dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili rebé moltes publicacions llibertàries, col·laborà en algunes d'elles i mantingué correspondència amb destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El juny de 1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà com artista cinematogràfic. El desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia estat nomenat vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en substitució d'Italo Manglio. Esdevingué administrador de la segona època del diari Umanità Nova, que havia estat traslladat de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals de 1922 un escamot feixista arrasà la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre de 1922, va ser detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar fons i cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era dipositari. La policia també escorcollà la seu del diari i el seu domicili, confiscant materials diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres comptables, etc.). També va ser confiscat el compte corrent del Crèdit Italià que estava al seu nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors, corresponsals i membres del consell d'administració del diari per un delicte d'«opinió». Després d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici. Participà en la fundació de la revista d'Errico Malatesta Pensiero e Volontà (1924-1926), de la qual va ser l'administrador fins que va ser prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat pública, tot i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre de 1926 la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de confinament, assignant-li l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant estat de salut, el 17 de gener de 1927 la Comissió d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma amb una amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil trobar feina. Comptable expert i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar manipulacions químiques i fabricar pel·lícula cinematogràfica, trobà feina, però sempre perdia els lloc de treball pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan acabà el 2 de desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina amb un comerciant que no tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat preventivament en moments puntuals i especials (visites de polítics i jerarques feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el 28 d'octubre de 1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va romandre empresonat fins el 4 de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta situació, li va advertir que si era novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el matrimoni entre Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una nova detenció, fugí de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs controlats per la policia, passà les nits a la intempèrie, contraent una fatal pneumònia bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un hospital de Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa i commovedora necrològica en Il Risveglio Anarchico del 22 de febrer d'aquell any.
***
Necrològica
de Marius Delorme apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire
de març de 1963
- Marius Delorme: El
10 de desembre de 1893 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista Marius
Delorme.
Era fill de Joseph Delorme (Frick Delorme
i Bercknell), anarquista exiliat a
Anglaterra, de qui parla Charles Malato al seu llibre Les
joyeusetés de l'exil. Perfumista de
professió, visqué a Nerac (Gascunya,
Occitània), on acollí regularment
Sébastien Faure en les seves gires
propagandístiques. Nombrosos militants, francesos i
estrangers, perseguits o
necessitats, passaren pel seu domicili. Durant els anys trenta
freqüentà
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i estava
subscrit al seu òrgan
d'expressió La Voix Libertaire.
En
1935 figurava en una llista d'anarquistes del departament
d'Òlt i Garona. En
aquesta època rebia una pensió de guerra del 35
per cent i vivia al número 29
de l'avinguda Maurice Rontin de Nerac. En acabar la guerra d'Espanya,
instal·là
nombrosos refugiats espanyols a les granges de la regió.
Marius Delorme va
morir en 1963.
***
Baldomer
Dufour Barberà
- Baldomer Dufour
Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix
a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour
Barberà –el seu primer
llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour,
Dufur, Doufor,
etc.). Era fill de Jaume Dufour i de Josepa Barberà. Quan
tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i milità al barri
barceloní del Clot, exercint-ne
càrrecs orgànics de rellevància, com
ara en 1924 el de secretari del Sindicat
Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la
Dictadura de Primo de
Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932
residí a Marsella (Provença,
Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a
Barcelona i es va posar en
vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad
Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings,
com ara Gavà (juny), Canet
(juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil
lluità com a milicià en
la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà
els Pirineus amb sa
companya i son germà Jaume i fou internat al camp de
concentració de Vernet. En
sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de
Montluçon (Alvèrnia, Occitània)
enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II
Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951
s'instal·là amb sa companya
Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour
Barberà va morir el 20
de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo,
Brasil) a resultes d'una operació
d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van
ser destacats militants
cenetistes.
Baldomer Dufour
Barberà (1905-1955)
***
José García Pradas
-
José García
Pradas: El 10 de
desembre de 1910 neix a Quincoces de
Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista
José García Pradas.
Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera
de Dret a Saragossa,
que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a
València, on va fer feina de
dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients
literaris i polítics,
i va conèixer Max Aub i Marín Civera
Martínez. Es va acostar a la Confederació
Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va
trobar rebutjable. En
1933 va fer de corresponsal per al periòdic La
Tierra. Poc abans de
l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a
redactor de La
Tierra, feina que abandonà poc després
segons uns per «discrepàncies
ideològiques» i segons uns altres
perquè el periòdic va ser suspès per
les
autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la
Federació Anarquista
Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de
Melchor Rodríguez. El febrer de
1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra
civil es troba a Barcelona,
però marxarà a Madrid on es convertirà
en un dels pilars de la CNT castellana:
dirigeix CNT i Frente Libertario;
membre del Comitè de Defensa
del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de
Madrid;
col·labora en la preparació de la maniobra
antiestalinista contra Negrín de
març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment,
etc. Durant aquests
anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista
Unió General de
Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que
li van
aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de
Guzmán Madrid
rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar
a França (Marsella,
París, Dieppe). Després es va
instal·lar a Londres, on va fer feina primer de
manobre, després de cambrer i més tard com a
redactor de la ràdio britànica,
alhora que realitzava tasques literàries, com ara la
traducció de Shakespeare.
Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i
Peirats, i crítiques molt
dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del
col·laboracionisme
cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla
que en
1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14
Division, Ação
Directa, Campo Libre, Cenit,
CNT, Construcción,
Cultura Proletaria, España Libre,
Frente Libertario, Libertad,
Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Umbral,
etc. És autor de Balada de nochebuena, Con
el sudor de su frente,
En el portal de Belén, El
Estado es una clase, Fabulillas de
tablado, Fray Tomás de San
Martín, Leyenda del Pucará,
Meditaciones
independientes, Nuestro señor el centauro,
Pasado y presente del
movimiento obrero español, Resón
de la Araucana, Romance del
conde Alarcos, Los rusos vuelven, La
saeta arbolada de traición,
El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,
Tributo de sangre,
Antifascismo proletario (1938), Bandera de
libertad (1938), Milicias
confederales (1938), Después de la guerra
(1938), Frente popular
antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La
traición de
Stalin (1939), Cómo terminó
la guerra de España (1940), Tres
epístolas a Horacio (1946), La
revolución y el Estado (1947), España,
colonia de su ejército (1947), La crisis
del socialismo (1947), Guerra
civil (1947), Cuatro cartas a Carbó
(1948), Origen, esencia y fin
de la sociedad de clases (1948), Rusia y
España (1948), ¿Revolución
proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz
(1963), ¡Teníamos que
perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi
rescoldo. Material para la
historia del anarquismo español i La
muerte de la vergüenza. En 1978
va participar en la pel·lícula ¿Por
qué perdimos la guerra?, de
Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán.
José García Pradas va morir
el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).
***
Eulalio
Esteban Fernández
- Eulalio Esteban Fernández: El 10 de desembre de 1913 neix a Novés (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eulalio Esteban Fernández. Sos pares es deien Justo Esteban i Beatriz Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en l'exili francès, juntament amb Andrés Clavero Flores, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero (El Gallego), Francisco Soler Ciércoles i altres, sobretot, des de Perpinyà, en els grups de suport a la resistència antifranquista que actuaven a l'interior de la Península. Entre 1944 i 1945 participà en la invasió («Operación Reconquista de España») de la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1947 fou delegat per Perpinyà en el Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També fou membre del Grup Escènic «Talia». Sa companya fou Maria Folch Roset. Eulalio Esteban Fernández va morir el 20 de novembre de 2002 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i enterrat dos dies després.
---
efemerides | 09 Desembre, 2024 17:46
Anarcoefemèrides del 9 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número de L'Émeute
- Surt L'Émeute: El 9 de
desembre de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer
numero del periòdic L'Émeute.
Organe anarchiste. Paraissant le
dimanche (L'Aixecament. Òrgan anarquista. Apareix
el diumenge). Portava
l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Òrgan d'expressió
de diversos grups
anarquistes locals (Lió, Roanne, Sant Étieve,
Dijon, Amiens, La Voulte), era
continuació d'un reguitzell de publicacions anarquistes que
van ser suprimides
per la repressió: Le Droit Social
(1882), L'Étendard
Révolutionnaire
(1882), La Lutte (1883) i Drapeau Noir (1883). Els responsables en
el comitè de redacció eren Vincent Berthout,
Claude Grillot, Pierre Labille
(gerent), P. Parich (gerent a partir del número 6 del 13 de
gener de 1884) i
Léon Domergue (secretari). Els articles sortiren sense
signar i arribà a tirar
9.000 exemplars. Víctima també de la
repressió, només podrà publicar set
números, l'últim el 20 de gener de 1884. Va ser
substituït per una altre
tirallonga de publiacions: Le Défi
(1884), L'Hydre Anarchiste (1884), L'Alarme (1884), Le
Droit Anarchique (1884) i La
Lutte Sociale (1886).
***
L'atemptat de Vaillant segons
Frederic Lix en Le Petit
Journal
del 23 de desembre de 1893
- Atemptat de Vaillant:
El 9 de desembre de 1893, cap a les 16
hores, l'anarquista Auguste Vaillant, tot cridant «Visca
l'anarquia», llança
una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de
París
(França). Tirada des de la segona tribuna pública
situada a la dreta del
president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba –de gran
potència i amb
nombrosos claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a
metralla– només
ferí lleugerament una cinquantena de diputats i
d'espectadors que assistien a
les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà
ferit al nas i a la
cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre
el
curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit
davant el jutge d'instrucció
que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció,
netament simbòlica,
no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de
polítics en represàlia per
l'execució de Ravachol i per denunciar la
política repressiva del govern
francès contra el moviment anarquista. La reacció
a aquest atemptat fou
immediata i, a part de l'expulsió de França de 15
anarquistes italians i la
persecució de la família Reclus, el 12 de
desembre es votà la primera de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis Perverses), especialment dirigides contra
el moviment anarquista i els seus òrgans
d'expressió. Auguste Vaillant va ser
jutjat en una única sessió el 10 de gener de
1894, condemnat a mort per «intent
d'assassinat» i guillotinat el 5 de febrer d'aquell any.
Auguste Vaillant (1861-1894)
***
Invitació
a l'acte signada per Carlo Canzi
- Reunió pro Masetti:
El 9 de desembre de 1913 se celebra al Cinema
Apollo de Torí (Piemont, Itàlia) una
reunió privada en suport a l'anarquista
antimilitarista Augusto Masetti, aleshores tancat al manicomi judicial
de Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia). L'acte, organitzat pel
Fascio Llibertari de Torí
(FLT), comptà amb les parlaments d'Arnado Acutis i N.
Benedetto, per l'FLT; de
De Bianchi i Gallo, pel Partit Republicà; de Saverio
Dalberto, per les
Joventuts Socialistes; entre d'altres.
Naixement
Piotr Kropotkin
- Piotr Kropotkin: El 9 de desembre de 1842 –el 27 de novembre segons el calendari julià rus– neix a Moscou (Rússia) el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero i Élisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la «Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme «anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista, Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant –en contacte amb el futur laborisme britànic– els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista –altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. Piotr Aleksejevic Kropotkin va morir el 8 de febrer de 1921 a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia).
***
Foto
policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)
- Ievgienij Stepanov: El 9 de desembre de 1864 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarquista Ievgienij Stepanov, més conegut en la seva transcripció francesa com Eugène Stépanoff i que va fer servir el pseudònim Orlowski. Sos pares es deien Dmitrij Stepanov i Marija Alcombarov. Emigrà a París (França) com a estudiant de medicina i visqué amb l'anarquista rus Ivan Kashintsev. En 1899 era el secretari d'una societat d'obrers russos exiliats. El 29 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres 26 revolucionaris russos, entre ells el seu company de pis, en una gran batuda antianarquista; jutjat el 4 de juliol de 1890 pel IX Tribunal Correccional del Sena en l'anomenat «Procés dels nihilistes russos», va ser condemnat per possessió d'explosius a tres anys de presó i 200 francs de multa. El 20 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on participà, amb altres exiliats del seu país, en la Russkaia Besplatnaia Biblioteka (Biblioteca Lliure Russa). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1926 col·laborà en el periòdic rus Katorga i Ssylka. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Louis Langlade aparegueda en el diari
d'Angers Le
Petit Courrier del 22 d'abril de 1892
- Louis Langlade: El
9 de desembre de 1865 neix a Argenteuil (Illa de
França, França) l'anarquista Gustave Louis
Langlade. Era fill natural reconegut
de la parella formada per Henri Louis Vidal Langlade, pintor de la
construcció,
i Marie Rose Angélique Maimbourg, modista. Es guanyava la
vida fent objectes
d'aram. A principis dels anys noranta va ser fitxat com a
«anarquista molt
perillós» al departament del Loira
Atlàntic, en el qual es desplaçava sense
tenir un domicili fixe. El 6 de juny de 1892 resultà ferit
al cap i al braç
esquerre en una multitudinària baralla entre civils i
militars al carrer
Cacault de Nantes (Bro Naoded, Bretanya). El 16 d'abril de 1893, en
virtut
d'una ordre de detenció, va ser arrestat a Nantes sota
l'acusació de ser un
dels suposats autors d'un atemptat amb dinamita contra el post de la
policia de
la plaça Cupif d'Angers (País del Loira,
França), però va ser immediatament
posat en llibertat per manca de proves. El desembre de 1906 va ser
multat per
escàndol nocturn arran d'una discussió amb sa
companya Marie Daniélou. En
aquesta època vivia a Saint-Nazaire (País del
Loira, França). El 24 de juliol
de 1914 es casà al V Cantó de Nantes amb la
domèstica Marie Daniélou i amb
aquest matrimoni legitimà tres infants: Joseph Auguste
Daniélou, nascut el
1891; Louis Alexandre Langlade, del 1895; i Léon Henri
Langlade, del 1897. En
aquest 1914 treballava de calderer i vivia al número 3 de la
Petite Rue de la
Verrerie de Nantes. Vidu, el seu últim domicili va ser al
número 39 del carrer
Marxis del V Cantó de Nantes. Louis Langlade va morir el 30
de maig de 1924 al
domicili de son fill Léon Henri Langlade, al
número 10 del carrer Trois Barils,
del V Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya).
***
Paolo
Lega fotografiat per Guglielmo Borghese a Roma
- Paolo Lega: El 9
de desembre de 1868 neix a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Paolo Lega,
conegut com Marat. Sos pares es
deien Giuseppe Lega,
sabater, i Clotilde Baldini. Per manca de recursos, quan tenia nou anys
abandonà l'escola primària i, després
d'aprendre l'ofici de fuster a
l'ebenisteria Forlivesi de Lugo, treballà a diverses
localitats. Amb 15 anys freqüentà
el cercle republicà irredentista juvenil
«Guglielmo Oberdan», però poc
després
es declarà socialista i anarquista internacionalista,
convençut de la
necessitat d'abolir primerament la propietat privada. El sobrenom de Marat li ve de la
representació en un
teatre local de l'obra teatral homònima de 1885 del
dramaturg anarquista Ulisse
Barbiere, de qui era Lega era fervent admirador. En 1886
s'establí a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), on va treballar durant
tres anys de fuster a la zona
de Santo Stefano, i en 1889 a Gènova (Ligúria,
Itàlia), on treballà de fuster i
de tapisser i destacà com a propagandista anarquista, com a
agitador i com a
organitzador de vagues i de manifestacions. En 1890 va ser cridat a
files, però
se li va concedir un permís il·limitat. L'abril
de 1891 va ser detingut a
Gènova com a mesura preventiva davant l'imminent
celebració del Primer de Maig
i el desembre d'aquell any va ser novament detingut i enviat al seu
poble
natal. En 1892
assumí la gerència del
periòdic únic Primo
Maggio, editat
pels socialistes del barri
genovès de
Sampierdarena i de Gènova, i va ser detingut i obligat a
retornar a Lugo. Tres mesos
després retornà a Gènova i el 12 de
setembre de 1892 va ser novament detingut a
conseqüència de la visita reial a la ciutat i
enviat novament a Lugo el 15 de
setembre. La seva persecució policíaca
causà la mort de son pare, malalt del
cor, el 22 de setembre. Absolt el 2 de novembre de 1892 per
l'Audiència de Bolonya
per delicte de premsa, el 25 de febrer de 1893 es traslladà
a Marsella
(Provença, Occitània), on entrà en
relació amb companys anarquistes francesos. En
aquesta època participà en les activitats dels
grups anarquistes genovesos i de
La Spezia (Ligúria, Itàlia), assumint la
gerència d'algunes publicacions
d'únics números i ocupant-se de la
recaptació de fons. Després de sis mesos
treballant entre Bolonya i Marsella, on freqüentà
els cercles anarquistes
antiorganitzadors al voltant de Paolo Schicchi, malalt de bronquitis,
es va
veure obligat a retornar amb vaixell el 15 de juny de 1893 a
Gènova i
l'endemà va ser novament detingut en aquesta
ciutat i reenviat a Lugo. El mateix va passar el 19 d'agost i el 7 de
març de
1894. Aquesta última vegada, però, durant
l'escorcoll, se li va trobar un
ganivet amb mànec fix, prohibit aleshores, que li va
implicar una condemna de
45 dies de presó, però que en patí 60.
És a la presó que madurà la idea
d'atemptar contra la vida de Francesco Crispi, president del Consell de
Ministres italià, com a venjança pel seu patiment
personal i pel que estava
fent sofrir a la població siciliana i a un grup companys
anarquistes genovesos
empresonats des de principis de gener. En sortir, després de
passar uns dies a
Bolonya, on s'afilià al Fascio dels Treballadors i al grup
anarquista de Porta
Mazzini, el 30 de maig de 1894 marxà cap a Roma, fent una
parada per a veure
l'exinternacionalista Domenico Francolini a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia) i
Emidio Recchioni a Ancona (Marques, Itàlia), a qui va
confiar el seu projecte.
El 13 de juny arribà, probablement amb Recchioni, a Roma i
dos dies després el
trobem a Florència (Toscana, Itàlia), on es
reuní amb Francesco Pezzi i sa
companya Luisa Minguzzi. De bell nou a Roma sota el nom d'Annibale
Bandini, el 16 de juny de 1894, armant de dues pistoles,
s'abalançà
contra el cupè de Crispi al seu pas per l'avinguda
Gregoriana. El tret de la
primera pistola quedà encallat i el dispar de la segona
errà el tir, moment que
el cotxer aprofità per desarmar-lo amb un cop de fusta i
l'immobilitzar-lo. Crispi
es va servir d'aquest l'atac, i del que patí dies
després el president de la
República francesa Sadi Carnot el 24 de juny, per enfortir
el seu inestable
govern ultramonàrquic colonialista i fer votar, el 19 de
juliol de 1894, les
«lleis d'emergència» contra els
anarquistes, però que va dirigir contra tots
els partits antigovernamentals, fins i tot contra el Partit Socialista
Italià
(PSI), que tenia representants al Parlament. El 19 de juliol de 1894
Lega va
ser jutjat per l'Audiència de Roma i defensat per l'advocat
socialista Vittorio
Lollini. En una única sessió, va ser condemnat a
20 anys i 17 dies de reclusió –en
sentir la sentència agità el capell al crit de
«Visca l'anarquia!». Molt més
llarg va ser el judici dels seus presumptes còmplices
(Domenico Francolini, Luisa
Menguzzi, Francesco Pezzi, Emidio Recchioni, etc.), que es
desenrotllà entre el
7 i el 30 de novembre de 1895 i que va concloure amb
l'absolució de tots els
implicats per manca de proves i en la responsabilització
exclusiva de Lega en
l'atemptat. Paolo Lega va morir el 2 de setembre de 1896 a la
Colònia
Penitenciària Agrícola de San Bartolomeo de
Càller (Sardenya), oficialment,
però, l'òbit va ser registrat el 25 de setembre
de 1896. Dies després de l'òbit,
el periòdic The Rebel,
publicat per
Emidio Recchioni a Londres (Anglaterra), havia filtrat la seva
prematura mort i
s'acusava d'aquesta als carcellers de la presó de
Sàsser (Sardenya). El 20 de
setembre de 1896 el periòdic sicilià L'Avvenire
Sociale també anuncià la seva mort,
dies abans de la seva divulgació
oficial. En 2014 Giuseppe Galzerano va publicar la biografia Paolo Lega. Vita, viaggio, processo,
"complotto" e morte dell'anarchico romagnolo che attentò
alla vita
del primo ministro Francesco Crispi.
***
Adrien Gourdouze
- Adrien Gourdouze: El 9 de desembre de 1872 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'activista anarquista i anarcosindicalista Adrien Albert Gourdouze. En 1896 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on participà en les activitats del moviment anarquista de la ciutat. Quan Sébastien Faure i altres membres de la redacció de Le Libertaire s'instal·laren a Marsella, entrà en l'equip editor i va fer de gerent dels 13 números (entre el 18 de març i el 5 de juny de 1898) d'aquest periòdic publicats en la ciutat occitana. També participà activament en la organització de conferències realitzades a diversos barris marsellesos per Henri Dhorr. El 16 de març de 1898 presidí la conferència que es portà a terme al bar Alhambra. Partidari de mudar-se a l'estil «cloche de bois» –grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers–, canvia sovint de domicili. A començaments de juliol de 1898 sa companya morí a resultes d'una operació a l'hospital de la Concepció. A partir de 1899 orientà la seva activitat revolucionària en el sindicalisme i el desembre de 1900 fou nomenat secretari del Sindicat de Carboners. En 1901 intervingué, en nom d'aquest sindicat, en un míting a Arle (Provença, Occitània) en suport dels obrers dels ports i de les drassanes en vaga. En 1904 fou nomenat secretari dels carboners, però acusat de malversació, desaparegué del moviment llibertari. L'1 de novembre de 1907 arribà a Nova York (Nova York, EUA) procedent de Marsella i a partir d'aquest moment el seu rastre es perd.
***
Necrològica
d'Eugenio Sánchez García publicada en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'octubre de 1972
- Eugenio Sánchez
García: El 9 de desembre de 1899 neix a Santo
Domingo
de Moya (Moya, Cuenca, Castilla, Espanya) l'anarcosindicalista Gerardo
Eugenio
Sánchez García. Sos pares es deien Isidro
Sánchez i Consuelo García. Quan
encara era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on
treballà com a paleta
i s'afilià al Sindicat de la Construcció del
barri de Gràcia de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Milità durant la dictadura de
Primo de Rivera i els
anys republicans i en 1939, amb el triomf franquista, passà
a França, on va ser
internat en diversos camps de concentració. En 1941,
després d'una delació, va
ser detingut pels alemanys i tancat un any al camp d'internats
polítics de
Vernet i posteriorment enviat deportat cap a Alemanya. El 21 d'agost de
1944 aconseguí
escapar, amb altres 10 persones, a Valença
(Valentinès, Delfinat, Occitània) del
tren que el transportava i va ser immediatament amagat per una
família
francesa. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà com a empleat municipal
en la neteja. En diferents
ocasions va ser nomenat secretari de la Federació Local de
Tolosa de la CNT i
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou
Dolores
Escribano Larrea. Malalt, Eugenio Sánchez García
va morir el 15 de febrer de
1972 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat al
cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974
- Pere Jové Viladrich: El 9 de desembre de 1900 neix a Lladurs (Solsonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Jové Valadrich. Sos pares es deien Manuel Jové i Teresa Viladrich. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el Tribunal de Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient. Durant l'Ocupació, participà en la reorganització de la CNT al departament de l'Aude. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Narbona. Pere Jové Viladrich va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor a l'estómac i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta ciutat. Deixà companya, Carmen Pallise, i una filla, Arlette.
***
Notícia
de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 26 de maigde 1940
- Ignasi Meler Pomet:
El 9 de desembre de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya) l'escriptor i activista anarquista i anarcosindicalista
Ignasi
Meler Pomet –el segon llinatge a vegades citat de diverses
maneres (Pomés, Pomet, Portet,
etc.)–,
que va fer servir el pseudònim Miguel
Miró Rech.
Era fill de Manuel Meler i de Manuela Pomet. S'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI). Membre dels Grups d'Acció confederals, en 1925 va ser
detingut com a
còmplice d'un atracament en un taller d'ebenisteria de la
Riera Alta de
Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a
l'estranger. Amb
la proclamació de la II República espanyola
retornà a Catalunya i milità en la CNT
de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès,
Catalunya). L'agost de 1931 sa primera
esposa, Virginia García, morí després
de practicar-se un avortament i ells
restà a càrrec de dos fills i una filla. Entre
l'1 de desembre de 1931 i el
març de 1932 participà en l'edició
dels set números de la revista cultural
anarquista Ágora. Cartelera del
Nuevo
Tiempo,
encapçalada per Ginés Alonso i que va estar
finançada gràcies a un atracament
al cafè «Oro del Rhin». Partidari de la
tàctica de la «gimnàstica
revolucionària»,
va ser detingut a Sant Adrià del Besòs, juntament
amb
altres companys (Baptista
Agustí, Josep Balart Ciurana, Pere Bernardó,
Josep Costa
Ferrer, José Giménez, Frederic
Maldonado, Amadeu Roig, Ramon Tabuenca, Ramon Vaqué
Agramunt,
etc.), amb motiu d'un
complot en el qual s'intentà volar el desembre de 1932 la
Prefectura de Policia
de Barcelona. El desembre de 1933, quan estava empresonat a la
Presó Model de
Barcelona, s'escapà, juntament amb molts altres 57 companys,
fent una excavació
que donava als claveguerams de la ciutat. El 30 de juliol de 1935 va
ser
novament detingut, però amb la victòria del Front
Popular
en 1936 va ser
alliberat. Després treballà de blanquer a la
fàbrica Francolí. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part de les
Milícies
Antifeixistes anarquistes del barri barceloní del Clot i
immediatament després
s'incorporà a la «Columna
Hilario-Zamora», on
dirigí els abastiments.
Posteriorment passà a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya) i
s'integrà en la
«Columna Ortiz». Quan la militarització
de les
milícies, va ser destinat a la
28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República
com a comandant de batalló a
les localitats aragoneses d'Albero Bajo i de Tardienta;
després
lluità a
poblacions diverses poblacions aragoneses (L'Almúnia de Sant
Joan, Aliaga,
Corbalán) i a Viver (Alt Palància,
País
Valencià). Entre maig i agost de 1938,
comandà, en substitució de Máximo
Franco Cavero i
fins l'arribada d'Esteban
Serna, la 127 Brigada Mixta. A començaments de 1939
marxà
cap a València, on
residia sa companya Gloria García Zapata, però
retornà al front de Còrdova
(Andalusia, Espanya). Dies després, va rebre l'ordre de
fer-se
càrrec de la 125
Brigada Mixta, amb la qual intervingué decisivament el
març de 1939 en nom del
Consell Nacional de Defensa contra les tropes de Juan Negrín
López. A Madrid va
ser ferit greument per l'explosió d'una bomba i
perdé la
vista i el braç dret.
Mutilat i cec, en acabar la guerra va ser empresonat, però a
començaments de
1940 va ser posat en llibertat condicional. Instal·lat a
Sevilla
(Andalusia,
Espanya) amb sa companya, va ser reclamat per les autoritats
franquistes
barcelonines. Jutjat, no va ser acusat de cap delicte de sang ni contra
la
propietat, però va ser condemnat a sis penes de mort, encara
que
totes van ser
commutades, gràcies a la intervenció d'un advocat
franquista al qual havia
salvat la vida temps enrere i que també li va aconseguir una
parada de venda de
cupons dels cecs i de loteria al barri del Clot. Sa companya Gloria
García
Zapata també va ser tancada a la presó de dones,
però també fou alliberada poc
després. Ignasi Meler Pomet va morir en 1968,
després de
ser operat d'un càncer
de còlon.
***
- Ambrosio Serrano Ayuso: El 9 de desembre de 1902 neix a Almodóvar del Pinar (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. Sos pares es deien Alejandro Serrano Giménez i Martina Ayuso Moreno i tingué quatre germans. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1930 tingué com a companya Julia Cano Sáez, també militant llibertària, amb qui tingué dos infants (Pilar i Alejandro). En aquest any vivia a València (València, País Valencià) i militava en el ram metal·lúrgic. Durant la guerra civil lluità en la «Columna de Ferro». En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià). Aconseguí fugir-ne gràcies a una falsa ordre d'alliberament que va aconseguir sa companya i lluità en la clandestinitat antifranquista. Detingut, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Ambrosio Serrano Ayuso va ser afusellat el 17 de febrer de 1940 a València (València, País Valencià), juntament amb Tomás Alabau Verdaguer i Carmelo Ruiz Hernández.
***
Lucia
Minon
- Lucia Minon: El 9
de desembre de 1903 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) la comunista i
després anarquista Lucia
Minon, coneguda com Luci. Sos pares
es deien Giovanni Minon i Anna Cossutta. Després de la Gran
Guerra participà
activament en organitzacions comunistes de Trieste, entre elles el
Gruppo
Giovanile delle Donne Comuniste (GGDC, Grup Juvenil de Dones
Comunistes) i el
cercle «Spartaco», encarà que
també estava en contacte amb organitzacions
anarquistes i mantenia correspondència amb l'anarquista
Renato Siglich, emigrat
a Hamburg (Alemanya), qui l'enviava la revista llibertària Il Messaggero della Riscossa. A mitjans
dels anys vint ja es
declarava anarquista. En aquests anys va fer d'infermera
voluntària de la Creu
Roja Italiana. En 1926 es casà amb l'anarquista Alpinolo
Bucciarelli. En aquesta
època va ser detinguda per possessió d'una
octaveta de la Federazione Giovanile
Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista
Italiana) i de textos
poètics revolucionaris (Inno dei socialisti
anarchici i Addio Lugano
bella);
jutjada per un Tribunal Especial, va ser absolta per manca de
proves. Perseguida
pels escamots feixistes, el 30 de novembre de 1926 passà
clandestinament, amb sa
parella i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a
Iugoslàvia.
Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi
Austrohongarès, actual
Àustria) i després a París
(França). El
juliol de 1927 la parella passà a
Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el
novembre
d'aquell any, i
finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per
possessió de
passaports falsos. En aquesta
època emmalaltí a causa de la fatigosa vida
portada. De
bell nou a França, després d'un
temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va
establir a París, on
nasqué son fill Libero. El seu
domicili esdevingué lloc de refugi i de passada de nombrosos
exiliats
anarquistes, com ara Anna Renner i Umberto Tommasini. La parella
realitzà una intensa
activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la
propaganda com
en l'elaboració d'estratègies de defensa contra
els
decrets d'expulsió de
França. En aquesta època visqué a
Alfortville
(Illa de França, França) i durant
els primers mesos de 1935 participà activament en reunions
que,
sovint, es
celebraven a la seu de la Confederació General del Treball
(CGT)
de París,
juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio
Gozzoli,
Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la
vigilància de
l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a
l'Organizzazione per
la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme).
Després de deixar son fill adolescent en un internat
francès, a finals de 1936, en plena Revolució,
passà amb son company a Catalunya per
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament
amb altres
companys (Aurelio i
Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini
i Adolfo
Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la
Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren
alguns
companys que havien
freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo
Gunscher, i
ella va fer d'infermera de la Creu Roja a tres
hospitals militars. Quan aquesta columna va ser desarticulada, va
romandre a la
Península. A mitjans de 1938 son company va
emmalaltí
d'un atac d'hemoptisi a
les trinxeres i hagué de ser hospitalitzat a
París mentre
que ella restà a la
Península fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb
el
triomf
franquista, passà a França. La parella
intentà
embarcar cap a Amèrica, però
sense resultat. El
4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha
(Piemont, Itàlia) quan
pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament
primer
a l'illa de
Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de
Ventotene, on la
parella entrà a formar part de la colònia
anarquista
deportada a l'illa. Després de la caiguda del feixisme, el
25 de
juliol
de 1943, en comptes de ser alliberada amb son company, van ser
traslladats al
camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia), juntament amb
altres confinats anarquistes i membres de la minoria iugoslava,
considerats
perillosos pel nou règim del mariscal Pietro Badoglio.
Després de l'armistici
del 8 de setembre de 1943 va ser posada en llibertat.
Instal·lada a Roma
(Itàlia) va seguir militant en el moviment llibertari.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
- Isidoro Latorre Laiglesia: El 9 de desembre de 1906 neix a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya) –el certificat de defunció cita el 10 de desembre de 1906 a Loarre (Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Isidoro Latorre Laiglesia –algunes fonts citen erròniament Isidro. Sos pares es deien Isidoro Latorre i Rosario Laiglesia. Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del «Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Va estar casat en primeres núpcies amb María del Amparo Valle i en segones amb Ángeles Valentina Gil. Isidoro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal.
***
Libertario
Rubini durant la guerra civil
- Libertario Rubini:
El 9 de desembre de 1909 neix a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Libertario
Rubini. Emigrà a França. El 22 de novembre de
1935 va ser detingut, juntament
amb Elíseo Rubini i Bergamín Renoto, al port de
Huelva (Andalusia, Espanya)
quan volia entrar clandestinament a Espanya a bord del vaixell Aurora i va ser expulsat. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, passà a Barcelona
(Catalunya) i el 3 de
setembre de 1936 s'enrolà en la I Centúria
«Gastone Sozzi», la qual el 9 de
setembre s'integrà en la «Columna
Libertad», traslladant-se des de Barcelona al
front de Madrid (Espanya), on defensà la carretera
d'Extremadura. A partir del
25 d'octubre de 1936 entrà amb la seva centúria
al «Batalló Garibaldi» de la IX
Brigada Mixta. El setembre de 1937 passà als Serveis de
Censura de Correus de
la «Brigada Garibaldi». En 1939 retornà
a França. Durant l'ocupació,
participà,
amb la seva companya espanyola Abilia, en la resistència
francesa a la zona de
Sant-Maloù (Bretanya). Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Amèlia Jover Velasco
- Amèlia Jover Velasco: El 9 de desembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre de 1910– neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco –a vegades apareix erròniament com Amàlia. Sos pares es deien Julián Jover i Manuela Velasco. A la seva vila natal, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la seva època. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company Antonio Zaragoza refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada «Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a Antony (Illa de França, França), població on residia.
Amèlia Jover Velasco (1910-1997)
---
efemerides | 08 Desembre, 2024 13:30
Anarcoefemèrides del 8 de desembre
Esdeveniments
Cartell de l'acte
-
Míting per
Kotoku: El 8 de desembre de 1910 se celebra al South Place
Institute de Londres
(Anglaterra) un míting de protesta contra la condemna a mort
del destacat
intel·lectual anarquista japonès Shusui Denjiro
Kotoku. Aquest míting va ser
presidit per J. F. Green i van parlar Herbert Burrows, del Social
Democratic
Party (SDP, Partit Socialdemòcrata), i Harry Duberry, de
l'Independent Labour
Party (ILP, Partit Laboralista Independent), a més de
diversos intel·lectuals anarquistes,
com ara Harry Boulter, Murray, James Tochatti i John Turner. En 1910
quatre
anarquistes van ser detinguts al Japó després de
descobrir-se un equip de
fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el
govern japonès estava
esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el
moviment
llibertari. Centenars de militants van ser posats sota
custòdia policíaca.
Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a
Europa al
Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen (Dinamarca).
Finalment 26
anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser
portats a
judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa
família
Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per
traïció el 18 de
gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat
«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku
Jiken); 12 van veure commutades les seves
sentències per cadena perpètua, i
12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats.
***
Portada del primer número d'O Trabalhador Rural
-
Surt O
Trabalhador Rural: El 8 de desembre
de 1912 surt a Évora (Alentejo,
Portugal) el primer número del periòdic mensual
sindicalista revolucionari
anarquista O Trabalhador Rural. Fou
l'òrgan d'expressió de la Federació
Nacional dels Treballadors Rurals (FNTR)
d'Évora, coneguda com «Federació
Rural». La decisió d'editar aquesta
publicació
sorgí com a una resolució del I
Congrés dels Treballadors Rurals que se celebrà
entre el 25 i el 26 d'agost de 1912 a Évora i on
participaren 39 sindicats
locals. Editat per José António
Aragão, va ser dirigit per Diogo Bernardes i en
fou l'administrador António Marcelino. Hi
col·laboraren Brito Camacho, J. Carlos,
José Sebastião Cebola, Laurent i F. S. Rodrigues,
entre d'altres. Aquesta
publicació jugà un paper molt important com a
element organitzador del moviment
camperol, com a enllaç de les forces rurals disperses, com a
eina de denúncia
de la repressió i l'explotació i com a
mitjà d'informació sobre el moviment
sindical de cara a abordar els problemes socials i
ideològics, tot des d'una
una perspectiva clarament llibertària. El maig de 1913, la
Unió dels Sindicats
d'Évora, on funcionava la FNTR, va ser tancada per quatre
mesos, durant els
quals la publicació no pogué editar-se. En
sortiren 16 números, l'últim el
setembre de 1914. Posteriorment, el 2 de juny de 1918,
s'edità un número únic
d'aquesta publicació. En 1925 sortí a Beja
(Alentejo, Portugal) una publicació
amb la mateixa capçalera, però com a
òrgan del Partit Comunista Portuguès
(PCP).
***
Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933
- Insurrecció de desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l'eslògan: «Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L'abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se proclamat l'Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l'Ebre –Aragó i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo Domingo, Viguera, Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida, San Asensio, San Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite, etc.)–, on es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i s'instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla, Granada, Almeria, Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi –els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos.
***
Cartell cenetista contra les eleccions sindicals
- Míting cenetista contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977, al Palau Municipal d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les eleccions sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un enèrgic rebuig al «Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la llibertat sindical arreu (fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting va començar amb un parlament del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir nombrosos oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans de fort contingut àcrata, com ara «Fora el Parlament i visca l'assemblea!», «Mort a l'Estat i visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures crítiques contra el sindicat comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El record de Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament aplaudit, mentre que un comunicat que al·ludia Ángel Pestaña, del sector cenetista més moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la nova generació de militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia aleshores 100.000 afiliats.
Naixements
Foto policíaca de Clovis Oudin (2 de març de 1894)
- Clovis Oudin: El 8 de desembre de 1844 neix a Saint-Hilaire-le-Petit (Xampanya-Ardenes, França) el socialista sospitós d'anarquista Clovis Oudin. Sos pares es deien Louis Nicolas Oudin, teixidor, i Françoise Victoire Boisard. Es guanyava la vida treballant de mecànic. L'abril de 1892 fou candidat per Les Lilas (Illa de França, França) a les eleccions municipals pel socialista Partit Obrer (PO). En 1894, casat amb dos infants, vivia, des de feia 15 anys, al número 43 del carrer Lilas de París en un immoble de la seva propietat. El 2 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada de 22 anarquistes en diverses barriades parisenques i el seu domicili va ser escorcollat. Fitxat aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat el 3 de març d'aquell any. El metal·lúrgic socialista Émile Kugler denuncià des de les pàgines del periòdic Le Parti Ouvrier, òrgan dels socialistes revolucionaris seguidors de Jean Allemane, la detenció arbitrària de Clovis Oudin, afiliat al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). En 1904 es presentà a les eleccions municipals pel Comitè Socialista Independent de Les Lilas, en la llista del Partit Socialista Francès (PSF), i obtingué 287 vots. En aquesta època era administrador de la Casa de Beneficència i vivia al número 43 del carrer Romainville. El gener de 1908 va ser condecorat pel Ministeri de l'Interior amb una medalla de bronze pels seus «serveis excepcionals a l'assistència pública» a la Casa de la Beneficència de Les Lilas. El juny de 1913 va ser condecorat amb una medalla commemorativa per l'Ajuntament de Les Lilas com excombatent de la guerra de 1870. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Joseph
Crespin fotografiat per Édouard Zarski a Cayeux-sur-Mer (ca.
1893)
-
Joseph Crespin: El
8 de desembre de 1852 –algunes fonts citen
erròniament el 9 d'agost de 1849,
data de naixement de sos germans, bessons, Joseph Louis Crespin, duaner
de
professió, i Marianne Thérèse
Crespin– neix a sa Ròca d'Esteron
(Provença,
Occitània; actualment sa Ròca de
França, Provença, Occitània)
l'anarquista
il·legalista Joseph André Crespin. Sos pares,
d'origen italià, es deien Jean
Baptiste Crespin, teixidor, i Françoise Alziary. El 27 de
gener de 1878 va ser
condemnat pel Tribunal de Grassa (Provença,
Occitània) a dos mesos de presó per
«cops i ferides amb premeditació».
Treballà de criat i es casà amb una criada
alemanya, amb qui tingué infants. Posteriorment va fer feina
a París (França) en
diversos oficis (empleat bancari, corredor en vins, mosso de magatzem,
conserge,
etc.). En aquesta època vivia al número 75 de
l'avinguda Saint-Germaine de
Puteaux (Illa de França, França). Finalment va
ser contractat pel Manem de Breteauville,
director de la Banca del Sud-Oest, situada al número 26 del
carrer Feydeau de
París. Crespin i Manem s'integraren un grup de desvalisadors
anarquistes,
probablement Léon Ortiz i Placide Schouppe, amb la finalitat
d'organitzar uns
robatoris. El primer es realitzà, de la mà de
Placide Schouppe, o tal vegada de
Léon Ortiz, durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1892, al
domicili d'Édouard
Flandrin, jutge honorari del Tribunal d'Abbeville (Picardia,
França), al número
4 del carrer Dumont d'aquesta població, i el botí
va ser important (nombrosos
títols, 19 obligacions otomanes, 20 obligacions russes,
talons nominatius i al
portador, joies, objectes de plata, dues cadenes d'or, obres d'art, un
brillant
valorat en 500 francs, un revòlver, etc.), valorat l en una
suma total de
400.000 francs. El cap de la Policia Metropolitana de Londres
(Anglaterra) va
prevenir el prefecte de policia que un dels autors del robatori havia
abandonat
el seu domicili de la senyoreta Chazeaud, al número 1 del
passatge Saumon de
París; la correspondència decomissada en aquesta
adreça va palesar una carta de
Manem de Breteauville i el 23 de novembre de 1892 aquest va ser
detingut.
Interrogat, Manem va confessar que, amb l'ajuda del seu empleat
Crespin, havia intentat
negociar els títols furtats a Londres, però sense
èxit. Crespin s'encarregà de
passar-los a l'anarquista Cesare Cova, mitjançant la
intervenció de Léon Ortiz
i d'Ernest Mauritz, i aquest intercanvi es va realitzar a la seu del
periòdic
anarquista La Révolte,
davant
l'atempta mirada de Jean Grave, encara que aquest no va voler
involucrar-se en
l'afer. Quan Placide Schoupe va ser detingut a Bèlgica, la
policia li va trobar
una carta de Crespin signada André.
El 25 de febrer de 1893 va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 9 de
juliol de 1893
l'Audiència del Somme condemna Crespin a vuit anys de
treballs forçats i a
Manen a set anys de reclusió per «encobriment de
títols furtats». La policia va
interrogar Jean Grave i aquest declarà que
gairebé no coneixia els acusats i
que no recordava res de la trobada. Crespin va ser enviat en un comboi
amb
altres anarquistes (Louis Chenal, Jean Baptiste Foret i Henri Meyrueis)
a la
colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de
la Salvació, Guaiana Francesa),
on ell saludà l'anarquista Clément Duval, i
després passaren a l'Illa de Sant
Josep (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa), on ell va
freqüentar el grup
d'anarquistes. Va ser enviat de bell nou a l'Illa Reial, on el 3 de
març de
1894 intentà sense èxit evadir-se amb un rai i
per aquest fet va ser castigat
amb 60 dies de garjola i enviat a Caiena (Guaiana Francesa).
Posteriorment
intentà en diverses ocasions evadir-se (dues vegades en
1896, una en 1897 i
dues en 1898) i sempre acabà amb penes de
calabós. Tal vegada, l'últim intent
de fugida, el 24 de setembre de 1898, reeixí, ja que a
partir d'aquesta data
res no sabem d'ell.
***
Leopoldo Bonafulla
- Leopoldo
Bonafulla: El 8 de desembre de 1857 neix a
Gràcia (Barcelona, Catalunya;
actualment és un barri de la capital catalana) el
propagandista anarquista Joan
Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat
de diferents
maneres (Esteven, Estebe,
Estevez, etc.)–,
més conegut sota el pseudònim de Leopoldo
Bonafulla –també citat d'altres
formes (Léopold Bonnafouilla,
etc.). Sos
pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater
d'ofici, regentava un
taller de sabateria a la plaça del Diamant de
Gràcia, indret que servia de lloc
de reunió i de discussió. Desenvolupà
una intensa activitat anarquista i
revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat
diverses ocasions.
El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió
desencadenat arran
de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels
Canvis Nous a
Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat,
amb
altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José
López Montenegro, Anselmo
Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a
França. Instal·lat a Marsella
(Provença, Occitània), desencadenà una
intensa campanya favorable als presos encausats
en l'anomenat «Procés de
Montjuïc». En 1899, des de Marsella,
portà la
corresponsalia per al Suplemento a La
Revista Blanca i col·laborà en el
setmanari republicà madrileny Progreso.
El 25 de març de 1900
organitzà un míting a la Sala Juvénal
de Marsella, presidit per Sébastien Faure
i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi
Campolonghi, Marius Escartefigue
Jouvarin, Emili Junoy Gelabert,
Ángeles López de Ayala i Quilici, per la
revisió del judici dels presos de
Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili
marsellès va ser escorcollat per
una vintena d'agents de policia i s'intervingueren
periòdics, fullets, cartes
privades i altres materials compromesos; per evitar
l'expulsió del país, deixà
Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants,
l'últim dels quals
havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran
d'aquest escorcoll, el
13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió
de França. De tornada a
Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart
Bula, Emili
Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García, Ángeles
López de Ayala i José López
Montenegro),
en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc,
celebrat al Saló de la
Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano
Castellote
Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos
mítings a Barcelona contra la
repressió engegada a diferents indrets de la
Península (la Corunya, Saragossa i
Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per
la seva participació en
la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902
signà, amb altres companys (Francisco
Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc
Coret, Antonio del
Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández, Juan, Eugène
Germain Martin, Anselmo Lorenzo,
Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats,
Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere
Vidal, etc.) detinguts a la presó
de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va
ser publicada en
diferents periòdics francesos amb el suport de Charles
Malato. El 23 de maig de
1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el
capità general de Barcelona decretà
la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a
radicar-se a València
(País Valencià). A partir del 7 de setembre de
1902 participà en una gira
propagandística per la baixa Andalusia (La Línea,
Montejaque, Jerez, Cadis,
Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la
destacada
anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a
favor
de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la
«Mano Negra». Ambdós
foren els principals animadors dels periòdic anarquista
barceloní El Productor,
del qual fou
l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les
despeses que ocasionava El Productor
creà una «Cooperativa
Intel·lectual», en la qual va
col·laborar Mateu Morral Roca
recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra
polèmica amb els periòdics
madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la
família Montseny –no comptà amb la
simpatia de Joan Montseny Carret (Federico
Urales), qui li va acusar de
desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a
més de cobrar
del «fons de rèptils» per editar el
periòdic El Productor.
En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per
«delicte de premsa» i aquest mateix any
publicà el fullet Antimilitarismo
reivindicado por los firmantes, recull d'articles
antimilitaristes que havien estat processats militarment, i
administrà la Revista de
Pedagogía Fisiológica y
Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels
periòdics barcelonins El Rebelde
i Páginas Libres, que
deixaren de publicar-se arran del seu
empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat
d'haver fet
fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva
participació
en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana
Tràgica», va ser
deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).
També fou membre del grup anarquista
«Avenir», que edità una
publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué
en
1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del
centre obrer
«Luz del Porvenir» de Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer
que decidí la constitució de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou
ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual
va ser escollit
vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou
a Marsella, on el
20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de
presó per «infracció
al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de
ser confident de la policia,
durant uns anys es mantingué al marge de la
militància activa organitzada. A
començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb
altres companys (Pedro
Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del
Comitè Pro-Presos,
participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921.
El 2 d'abril de
1922, amb Julián Valles, representà el
Comitè Pro-Presos de Marsella en el
Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i
el 18 de juny d'aquell any
participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una
reunió organitzada pel Grup
d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri,
presidida per
Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el
moviment obrer a la
Península. El juliol de 1922 retirà de
l'estació una capsa que provenia de
Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua
castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La
Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a
José María Marco
que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors
dels
presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs
recollits a Marsella pel
Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una
reunió per a rendir comptes
sobre les disposicions preses contra la repressió i el
capitalisme pel Comitè
Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena
d'anarquistes reunits
al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de
propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits
polítics, per actuar contra
la repressió organitzada per la reacció mundial i
obtenir l'alliberament de
tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922
representà els anarquistes
espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de
delegats dels grups
anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud
celebrat a Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat
llibertària, aquest mateix any
de 1922 se li va decretar la seva expulsió de
França. Aquest any, a Barcelona,
fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes
(CNRA), que
s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de
1923 va
ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) per «violació del decret
d'expulsió». Durant els primers anys de la
dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola
racionalista del
carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de
1923, amb més de setanta
anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical
convençut
i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure.
Traduí al castellà destacats
anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée
Reclus. A part de les citades,
col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques llibertàries i republicanes,
com ara L'Aube Nouvelle,
Avenir,
Buena Semilla, La
Campaña, El
Corsario, La Cuña,
El Eco de la Fusión, L'Effort
Éclectique,
La Fraternidad, Germinal,
La Idea libre, La Justicia
Obrera,
Natura, El Porvenir del
Obrero,
El Productor Literario, La Protesta,
La Revista Blanca, Terre
Libre, Tribuna
Libre,
etc. És autor de Las huelgas y la
autoridad (1901), Criterio
libertario
(1905), Generación libre. Los
errores del
neomalthusianismo (1905), Hacia el
porvenir (1905), Los dos polos
sociales (1906), Idealismo y
societarismo (1909), La
Revolución de
Julio (1909 i 2016), La familia
libre
(1910), La justicia libre (1910),
entre d'altres. Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a
Barcelona (Catalunya).
Leopoldo
Bonafulla
(1857-1925)
***
Pietro Garavini
- Pietro Garavini:
El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Pietro Garavini, conegut com Piràt.
Sos
pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi,
cambrera. Només
va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver
passat pel Partit Socialista
Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista.
Son germà Antonio [Ansèna]
(1872-1936), també anarquista,
personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força
descomunal i que es va
veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a
finals de segle,
on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre.
Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva
taverna en lloc de
reunió del moviment anarquista local. En 1892
s'inscriví en el Cercle d'Estudis
Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes,
republicans i
anarquistes, però el va abandonà amb una desena
de militants anarquistes en
solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a
l'autoritat» i
expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la
línia
reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més
radicals. Va ser
acusat per la policia de la decapitació d'una
estàtua de la Mare de Déu de
l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de
1893 en ocasió de
la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical
més important a
Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la
Romanya. Probablement,
però, aquest episodi va ser realitzat per un grup
autònom al moviment
anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893
van ser
jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de
Castel
Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i
Michele
Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22
d'octubre de 1893 van
ser definitivament absolts en una apel·lació al
Tribunal de Ravenna. El 31 de
maig de 1894 va prendre part en una manifestació de
solidaritat amb els
socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues
Sicilianes dels
Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per
aquest fet,
juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de
1894 va ser
condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa
per «incitació a
delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la
Llei del 19 de juliol de
1894, però la Comissió Provincial
rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell
any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel
Bolognese –Raffaele
Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò),
Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì),
Pietro Mariano Scardovi (Càcher)
i
Vincenzo Lama (Bosca)– pel
delicte
d'«associació per a delinquir»,
però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per
manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el
procés d'Ancona
contra Errico Malates i altres companys per
«associació de malfactors»
publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione.
El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés
a anarquistes d'Ancona per
«associació sediciosa». Rebé
i difongué periòdics anarquistes italians i
subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia
del Popolo; La Questione Sociale,
de Paterson; Pro Croati, de
Gènova; L'Internazionale,
de Londres; Germinal, d'Ancona;
etc.). El 23 de
setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat
després de l'assassinat
del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano
Bresci, va ser
detingut i acusat per «associació per a
delinquir» com a un dels membres del Grup
Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt
l'autoritat; però,
una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional
i posteriorment el
Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el
segle XX mantingué les seves idees
polítiques, però reduí la seva
militància activa, substituït pel seu fill petit
Nello –son fill major Simone (Cino)
també tingué algunes simpaties
llibertàries i patí un any de confinament. El
setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de
l'atemptat
contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore
Muti a Ravenna, juntament amb
una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la
província de Ravenna. El mes següent, segons un
informe del comissari, va ser
definit com «element perillós per a la seguretat
de l'Estat». L'agost de 1928
va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no
ser considerat com a
perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va
morir el 6 de novembre de
1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
de Gustave Noverraz publicada en el periódic
ginebrí Le
Réveil Anarchiste del 20 de febrer de 1926
-
Gustave Noverraz:
El 8 de desembre de 1881 neix a Cully (Vaud, Suïssa) el
propagandista anarquista
i sindicalista revolucionari Gustave Robert Noverraz. Sos pares es
deien
Benjamin Noverraz i Marthe Gotte. El setembre de 1901 es
diplomà en tipografia
a Lausana (Vaud, Suïssa). Entre 1904 i 1905
col·laborà en el periòdic
socialista La Sentinelle. En 1905 passà
un any a França, on es relacionà
amb el sindicalista internacionalista James Guillaume. De bell nou a
Cully en
1906 després de la mort de son pare,
col·laborà en el setmanari La Voix du
Peuple (1906-1914), òrgan de la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR). El 15 de setembre de 1906 va fer la
conferència pública i
contradictòria «Le Syndicalisme» a la
Gran Sala del Casino de Vevey (Vaud, Suïssa),
organitzada pel Sindicat d'Obrers Fusters i Ebenistes de la
població. En 1907
era tipògraf a la Impremta Comunista de Pully (Vaud,
Suïssa), creada per a
estampar La Voix du Peuple, i secretari de la
Unió Obrera (UA) de
Lausana. El juny de 1907 parlà en una assemblea dels obrers
cigarrers en vaga
celebrada al Lion d'Or de Grandson (Vaud, Suïssa). El 30 de
juny de 1907, l'UA
de Lausana, en una carta del seu president, Henri Baud, i d'ell com a
secretari, protestà amicalment contra l'epítet de
«llibertari» que l'havia
aplicat Aguste Huggler, secretari de la Federació d'Obrers
del Metall; els dos
signataris argumentaren que la seva organització,
contràriament als
anarquistes, prenia part en les votacions –malgrat
l'argumentat, La Voix du
Peuple era una publicació absolutament
llibertària. Arran de la vaga general
de 1907 al cantó de Vaud, va ser detingut el 10 d'octubre
d'aquell any a la
Impremta de l'UO de Lausana i inculpat, juntament amb Alfred Amiguet,
que havia
estat detingut el dia abans, d'haver injuriat les autoritats en una
reunió no
autoritzada de l'UA de Vevey celebrada en aquesta població;
jutjat el 15 de novembre
de 1907, va ser condemnat pel Tribunal de Vevey a 20 dies de
reclusió per
«ultratge a l'autoritat», sense deduir-se els 37
dies de presó preventiva que
ja portava. El 15 de febrer de 1908 presidí una
conferència de la Federació
d'Obrers de la Fusta a Renens (Vaud, Suïssa) a
l'Hôtel du Mont-Blanc d'aquesta
població, on es tractà sobre
l'organització sindical i la jornada de vuit
hores, tot reivindicant la vaga general i el sabotatge. El
març de 1908
s'instal·là a Pully i aquest mateix mes
marxà, amb Henri Baud i Adhémar
Schwitzguébel fill, cap a Zuric (Zuric, Suïssa) per
entrevistar-se amb Fritz
Brupbacher per a un projecte de publicació comuna entre els
sindicats de la Suïssa
romanda i de la Suïssa alemanya; l'1 de maig de 1908 havia de
publicar-se Der
Syndicalist, però finalment el projecte no
reeixí. El 4 d'abril de 1908 es
casà a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa) amb la modista anarquista Cécile-Henriette
Robert. El 30 d'abril de 1908 va fer una conferència, amb
Henri Baud i Giovanni
Devincenti, a la Casa del Poble de Lausana sota el títol
«Le Premier Mai et le
Syndicalisme», organitzada per l'UO. El 14 de maig de 1908,
amb Henri Baud i
Giovanni Devincenti, va fer la conferència «La
diminution des heures de
travail», organitzada per l'UO a la Casa del Poble de
Lausana. El 5 de juny de
1908 participà en un míting de paletes i manobres
a la Gran Sala de Tivoli de
Lausana, organitzada pels respectius sindicats. El 25 de juliol de 1908
va fer
la conferència pública i
contradictòria «Syndicalisme» als
jardins de la Casa
del Poble de Nyon (Vaud, Suïssa), organitzada per la
Comissió de Propaganda d'aquesta
institució –aquesta conferència va ser
repetida el 22 d'agost al mateix lloc.
El 13 de setembre de 1908 presidí el Congrés de
la FUOSR, celebrat a la Casa
del Poble de Nyon, on es reivindicà la
insurrecció davant una eventual
declaració de guerra. El 4 d'octubre de 1908 va fer amb
Giovanni Devincenti la
conferència, en francès i en italià,
«L'antimilitarisme et l'organisation
ouvrière», organitzada per l'UO de Monthey
(Valais, Suïssa). El 31 d'octubre de
1908 prengué la paraula en l'assemblea general d'obrers de
la fusta, sindicats
o no, celebrada a la Casa del Poble de Lausana. El 21 de novembre de
1908 va
fer la conferència pública i
contradictòria «Groupons-nous!» a
l'Auberge des
Alpes de Sion (Valais, Suïssa). El 28 de desembre de 1908
participà en una
lliure discussió sobre «L'action directe et
l'action parlamentaire», celebrada
a la Casa del Poble de Lausana, on assistí una cinquantena
de persones. En
1908, segons informes de la policia cantonal de Vaud, pertanyia al Grup
Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud,
Jules-Antoine
Fernekès, Joseph Karly, Théodore-Auguste Rochat,
Jean Wintsch, etc.). El 23 de gener
de 1909 va fer a l'Hôtel du Vignoble de Peseux
(Neuchâtel, Suïssa) la
conferència pública i contradictòria
«Les travailleurs modernes». El 20 de febrer
de 1909 prengué la paraula, amb Giovanni Devincenti, en un
gran míting celebrat
a la Gran Sala de la Casa del Poble de Lausana per protestar contra la
detenció
d'uns ebenistes de l'empresa Kopp en vaga. El 27 de febrer de 1909 va
fer la
conferència pública i contradictòria
«De l'esclavage antique à l'esclavage
moderne» a la Sala Armes-Réunies de La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El 6
de març de 1909 va fer la conferència
pública i contradictòria «La situation
du
proletariat» al Chalet de la Promenade de
Neuchâtel. El 13 de març de 1909
dimití del càrrec de secretari de
redacció de La Voix du Peuple. El 20
de març de 1909 prengué la paraula en un
míting organitzat per l'UO a la Gran
Sala de l'Hôtel du Cerf de Vevey. L'octubre de 1909, amb
Giovanni Devincenti, Émile-François
Duvaud i Jean Wintsch, parlà en el míting de
protesta contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. El 27 d'octubre de 1909 assistí
al Congrés de la FUOSR
celebrat a Bienne (Berna, Suïssa). Inscrit en les llistes
negres de la
patronal, abandonà Lausana i s'establí a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on
reprengué la feina de tipògraf a la Impremta
Comunista. El juny de 1910 viatjà
a Itàlia. En aquests anys va ser fervent defensor del
neomaltusianisme. A
principis de 1911 va ser durament criticat i acusat de
«capitalista» per
determinats sectors per haver comprat 80 accions (4.000 francs) d'una
impremta
(Societat Ginebrina d'Edicions i Impressions) al barri de Plainpalais
de
Ginebra, esdevenint el seu administrador delegat. En 1914 era membre
del Grup
Anarquista de Llengua Francesa de Ginebra (Alfred Amiguet, Luigi
Bertoni, Antoine
Pierre Colin, Emilio Frassati, Georges Hoffman, Albert Lauradour,
Guillaume Métrailler,
Natale Prima, Gustave Rapp, Raymond Viale, Léon Vincent,
etc.). Entre 1916 i
1919 sa companya Cécile Robert fou administradora
responsable del mensual
anarcopacifista Les Tablettes, publicat per Claude
Le Maguet a Ginebra.
En aquesta època, segons algunes fonts, ja s'havia allunyat
del moviment
anarquista. El 12 de juliol de 1918 va ser detingut a Plainpalais sota
l'acusació d'haver imprès propaganda
revolucionària sobre la Revolució russa,
però per la seva malaltia, va ser portat directament a
l'hospital i després a
la presó de Saint-Antoine de Ginebra. Entre el 17 i el 30 de
juliol de 1918 va romandre
detingut com a editor i impressor de la revista Demain,
juntament amb el
director d'aquesta Henri Guilbeaux. En aquesta època
imprimia L'Indépendance
Helvétique i nombrosos fulls revolucionaris. En
1918 es va veure implicat
en el «Cas de les bombes de Zuric»
–l'estiu de 1915 Arcangelo Cavadini i Luigi
Bertoni s'entrevistaren amb els revolucionaris independentistes indis
Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz
Mohamed Barakatullah
(Hafiz), membres del Comitè
d'Independència Indi amb seu a Berlín
(Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes
Exteriors alemany, que
tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí
des d'Alemanya cap a
Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i
en insurreccions armades
posteriors; aquesta operació va ser descoberta pel
Department of Criminal
Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència
Criminal) britànic i durant la
primavera de 1918 aquest cas es va destapar i passà a
denominar-se «Cas de les
Bombes de Zuric»– i el 6 de setembre de 1918
detingut preventivament. Jutjat el
juny de 1919, ja amb la salut malmesa, va ser absolt com la majoria
dels
acusats i posat en llibertat després de 10 mesos detingut.
Responsable de la
Societat Tipogràfica de Ginebra, continuà la seva
implicació en les lluites
sindicals fins el seu final. Molt malalt, Gustave Noverraz va morir el
9 de
febrer de 1926 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat
dos dies després en
aquesta ciutat.
***
Notícia sobre la condemna de Georges Thomas apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche du Berry del 26 de març de 1921
- Georges Thomas: El 8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Louis Jules Thomas. Sos pares es deien Jean Thoms, forner, i Marie-Louise Brivadier, tavernera. Esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. El 25 de febrer de 1905 es casà a Gargilesse (Centre, França) amb Marie Marguerite Mégray. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a «socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions «comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 en L'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 al seu domicili de Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París.
***
Necrològica
de Pura Chacón Domínguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2
d'agost de 1964
- Pura Chacón Domínguez: El 8 de desembre de 1888 neix a Higuera la Real (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Pura Chacón Domínguez –el segon llinatge sempre citat erròniament com a Rodríguez. Sos pares es deien Gregorio Chacón i María Domínguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Fou companya del militant anarcosindicalista José Silva Fernández. Pura Chacón Domínguez va morir el 4 de juny de 1964 al seu domicili de Mülhausen (Alsàcia, França).
---
efemerides | 07 Desembre, 2024 12:24
Anarcoefemèrides del 7 de desembre
Esdeveniments
Capçalera de L'Écho de Montjuich
-
Surt L'Écho
de Montjuich:
El 7 de desembre de
1909 surt a París (França) el número
especial de Les Temps Nouveaux
titulat L'Écho
de Montjuich. La vérité sur l'affaire Ferrer.
Aquest monogràfic estava
dedicat a l'afusellament, el 13 d'octubre de 1909 a la fortalesa de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya), del pedagog lliurepensador llibertari Francesc
Ferrer i
Guardia sota l'acusació d'haver instigat els fets
revolucionaris coneguts com
«Setmana Tràgica». Aquest
número del periòdic del propagandista anarquista
Jean
Grave va ser redactat i pagat de la seva butxaca per l'anarquista G.
Pernet (Auguste Bertrand),
col·laborador
habitual de Les Temps Nouveaux.
Altres
fonts, en canvi, diuen que qui va finançar aquest especial
va ser Georges
Ardouin (Jules Ardouin). El text
d'aquesta publicació va ser reeditat per aquest
periòdic en 1910, en aquesta
ocasió ja signat per Auguste Bertrand, amb una portada
dibuixada per Maximilien
Luce i un prefaci escrit Alfred Naquet i Charles-Ange Laisant, en forma
de
fulletó, sota el títol La
vérité sur
l'affaire Ferrer, amb una tirada de 10.000 exemplars.
L'Écho
de Montjuich (7 de
desembre de 1909)
***
Capçalera del primer número de Cultura y Acción
- Surt Cultura y Acción: El 7 de desembre de 1930 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer i únic número conegut del periòdic quinzenal anarcosindicalista Cultura y Acción. Portavoz del Sindicato de Trabajadores de Elche y su radio. Defensor de los intereses generales proletarios. L'administrador fou Nicolás Sainz i el secretari Jacinto Alemán. Altres membres de la redacció en foren José de S. Garrido, Jaime Román, José Guilabert i Joaquín Lozano. El seu objectiu fonamental era el desenvolupament de la cultura en el poble, sense oblidar l'acció com a força creadora: «El saber i l'energia al servei del bé!»
***
Cartell
de la conferència realitzat per Flavio Costantini
-
Conferència sobre
Andrea Costa: El 7 de desembre de 1979 se celebra al
Teatro Comunale d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) la
conferència de l'anarquista Gino Cerrito, titular
d'Història Contemporània de la Universitat de
Florència (Toscana, Itàlia),
«Andrea Costa e la "Lettera ai miei amici di Romagna":
l'interpretazione degli anarchici». L'acte va ser organitzat
pel Gruppo Studi
Sociali «Errico Malatesta» d'Imola, adscrit a la
Federació Anarquista Italiana
(FAI). La carta «Ai miei amici di Romagna»,
publicada per Andrea Costa en el
periòdic La Plebe del 27
de juliol de
1879, és el testimoni d'un punt d'inflexió en el
seu pensament i obrí una nova
etapa en el moviment obrer italià. Reconegut com un dels
més destacats
internacionalistes italians, Costa havia militat, des del
Congrés de Rimini de
juliol de 1872, en les files de l'anarquisme internacional i la seva
tasca
propagandística i conspiradora va implicar nombroses
detencions i judicis, a
més d'una reputació i prestigi indiscutibles. Amb
aquesta carta, Costa criticà
l'acció anarquista portada a terme fins aleshores, sense
negar el passat, sinó
posant el punt sobre la necessitat d'una renovació per a
superar el sectarisme
conspirador i l'insurreccionalista, per arribar a
l'enunciació d'un programa
pràctic d'intervenció més popular.
Naixements
- Émile Digeon: El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Llenguadoc, Occitània) l'advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després llibertari Émile Stanislas Digeon. Fill d'una família burgesa, son pare, Joseph Louis Étienne Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, en contacte amb membres carbonaris italians, que lluità contra la Restauració; sa mare es deia Élizabeth Émilie Barthe Dejean. A causa de les persecucions, en 1829 sa família s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on muntà un despatx d'advocacia. En 1830, arran de la caiguda de Carles X, Stanislas Digeon s'integrà en les files republicanes, mentre son fill Émile començà la carrera de dret a la universitat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s'iniciava en el periodisme. Quan la proclamació de la II República francesa el febrer de 1848, Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpeller. Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic montpellerí Suffrage Universel. Quan el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts, juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpeller. El 5 de febrer de 1852 van ser condemnats a la deportació a Algèria i el 24 de febrer van ser embarcats a Seta (Llenguadoc, Occitània) cap a Alger i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar de Birkadem, a prop d'Alger. L'agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem. Aleshores ambdós decidiren fugir d'Algèria i amb la complicitat d'alguns militars embarcaren a bord d'un iot a Alger i el 2 d'octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s'entrevistaren amb el governador balear i es posaren sota la protecció del govern espanyol. Mentre son pare retornà a França en 1855, ell s'integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. Creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castres (Llenguadoc, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Bazile Canut Marty; destacada representant de l'alta societat mallorquina, va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. L'agost de 1865, quan Palma (Mallorca, Illes Balears) va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l'illa i es consagrà a l'assistència als malalts. Després de l'epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l'emperador, rebutjà la Legió d'Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d'infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. En 1868, quan l'Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb sa dona a França. Visqué entre París i Senta Aulàsia (Llenguadoc, Occitània), on vivia sa mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicà La Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí. En 1870, quan la proclamació de la III República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l'Imperi Alemany. En aquesta època, recorregué tot el migdia francès creant lligues i comitès republicans. Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el 31 de gener de 1871. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb Léon Gambeta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l'Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Llenguadoc, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l'armament de la Guardià Nacional i l'adopció de la bandera roja. Quan l'aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d'exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. El 24 de març de 1871 s'ocupà l'Ajuntament de Narbona i es proclamà la Comuna. S'encarregà d'organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L'endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d'alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l'estació, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l'aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d'adéu a sa companya. Però els seus amics se'l portaren a la força abans de l'assalt de les tropes i l'amagaren en un lloc segur; no obstant això, l'1 d'abril es lliurà a l'enemic i fou empresonat a Narbona. Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l'agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l'Audiència de l'Avairon. L'abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Llenguadoc, Occitània) en espera de judici. Jules Guesde, aleshores periodista a Montpeller, organitzà la seva defensa per al procés, que finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor. En aquest any publicà La vérité sur les événements de Narbonne. El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. Després d'intentar crear a Besiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d'organitzar, amb el suport de republicans espanyols, un aixecament al sud de França. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d'armes que havien de ser desembarcades a La Novella (Rosselló, Catalunya Nord) per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el blanquista Émile Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna havia deixat sense forces el moviment insurgent. Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité. Amb l'exemple de la proclamació de la I República espanyola el febrer de 1873, elaborà un projecte de constitució d'una «república comunal-federativa» per a França, i, pel mateix temps, amb l'anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). En 1876 retornà definitivament a França. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L'Émancipation Sociale, sota el patrocini de Louis Auguste Blanqui. Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París. El 30 d'octubre de 1881 redactà i publicà el pamflet Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres. En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de França, participant en la redacció d'algunes de les seves obres. Michel jugà un paper molt important en l'evolució de Digeon vers l'anarquisme. També va fer amistat amb Louis Auguste Blanqui, Louis Blanc, Benoît Malon i Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l'amistat amb Jules Guesde. Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l'establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin; en aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual». En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de França predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale. L'agost de 1882 creà, amb Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però resultà un fracàs. En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l'armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d'Empleats del Tèxtil. Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s'implicà, amb Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts Louise Michel i Émile Pouget, entre d'altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d'agost pel Tribunal d'Apel·lació. El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté. El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes. En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Paris devant les anarchistes. Amb la salut molt deteriorada –l'octubre de 1885 va ser ingressat a l'Hospital Lariboisière de París– i sense recursos econòmics, hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic de son germà Fernand i de la seva exesposa. A finals de 1885 va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes on visqué els últims anys de sa vida aïllat i malalt, només Benoît Malon el visità una vegada. Émile Digeon va morir el 24 de març de 1894 a Trebes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d'Émilie Digeon que es conserva sota el nom «Fons Émile Digeon». En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L'itinéraire singulier d'un communard i en 2010 les memòries d'Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.
***
Foto
policíaca de Baptiste Jordy (2 de juliol de 1894)
-
Baptiste Jordy: El
7 de desembre –algunes fonts policíaques citen
erròniament el 8 de desembre– de
1832 neix al mas de la Masquière de Las Bòrdas
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Baptiste Jordy. Sos pares es deien Antoine Jordy, llaurador, i
Antoiniete
Ségade. L'octubre de 1851 va ser condemnat a Carcassona
(Llenguadoc, Occitània)
a sis mesos de presó per «robatori». A
començament de la dècada dels anys
noranta, segons informes policíacs, assistí
regularment a les reunions dels
grups anarquistes de París (França), especialment
a les del V Districte i a les
de Saint-Ouen (Illa de França, França). En
aquesta època estava molt lligat a
l'anarquista Charles Millet. Enviava regularment arreu de
França exemplars de Le
Père Peinard i de La
Révolte i li agradava cantar i ballar
a les tavernes la cançó revolucionària
La
Carmagnole. Quan l'atemptat d'Auguste Vaillant, el
desembre
de 1893, contra
la Cambra de Diputats francesa, mostrà la seva alegria. En
aquest any, a més
del seu ofici de sabater, feia de conserge al número 303 del
carrer de Saint Jacques
de París. A principis de juliol de 1894 el seu domicili va
ser escorcollat
sense cap resultat, moment en el qual va ser fitxat per la policia.
Durant
l'interrogatori va negar tota relació amb el moviment
anarquista; no obstant
això, va ser processat per «associació
criminal» i tancat a la presó parisenca
de Mazas. El 19 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional
i a
finals de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El més
segur es que es
tracti del mateix Jourdy que el 9 de juliol de 1891
participà en la primera
reunió del grup anarquista «Les
Peinards» que se celebrà a la sala Gros Boeuf
del carrer Greneta de París. El seu últim
domicili va ser
al número 3 del camí Acacias de Saint-Ouen.
Baptiste
Jordy va morir el 26 d'octubre de 1906 a l'Hospital Bichat del XVIII
Districte de París (França).
***
Han Ryner
- Han Ryner: El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours (Orà, Algèria) el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Fill d'una família modesta força religiosa, sos pares és deia Jacques Ner, empleat de correus, i Virginie Françoise Gildippo Kotucoko Campdoras, mestra. Va passar la seva infància a Ronhac (Provença, Occitània), i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912 «Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en «Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en La Mêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi... Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica, especialment pel que fa l'educació. L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l'espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900), L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914), Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d’individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l’affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d’Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu’à l’âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d’Arc fut-elle victime de l’Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse, écrivain communiste (?): pour la destruction d’une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l’Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l’Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres. Sa companya fou Aimée Henriette Ferrari. Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 al seu domicili del IV Districte de París (França). En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres.
***
Paul Adam fotografiat per Nadar (ca. 1904)
***
Foto policíaca de Frédéric Puschel (ca. 1894)
- Frédéric Puschel: El 7 de desembre de 1862 –algunes fonts citen 1863– neix a Roderbeck (Stettin, Pomerània, Prússia; actual Szczecin, Polònia) l'ebenista anarquista August Friedrich Püschel –també citat Pueschel–, més conegut per la seva transcripció francesa Auguste-Frédéric Puschel i que va fer servir el pseudònim Fritz Wolf. Sos pares es deien Friedrich Püschel i Dorotea Neumann. Instal·lat a Zuric (Zuric, Suïssa), va ser detingut amb altres companys (Christian Kempf i Willibald Schmid) i empresonat a Basilea (Basilea, Suïssa) acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit, Le Réveil, etc.). El 16 d'octubre de 1889 va ser expulsat de la Confederació Helvètica i es refugià a París (França). Posteriorment, sembla, marxà una temporada a Londres (Anglaterra), on va ser condemnat per «delicte polític». Dies després de retornar a París, el 18 de novembre de 1892 va ser detingut amb una quantitat important de propaganda anarquista i fou interrogat sobre l'atemptat del carrer dels Bons-Enfants. Poc després, el 8 de desembre de 1892 se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Jules Chazeaud apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 4 de maig de 1906
-
Jules Chazeaud: El
7 de desembre de 1874 neix al V Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista i sindicalista
Jules Chazeaud –sovint citat erròniament Chazeau
i Chazeaux. Era
fill de Alfred Marius Chazeaud, comptable, i de Louise Vachez,
domèstica. El 16
d'octubre de 1894 s'allistà voluntari en
l'exèrcit i va ser incorporat en el
121 Regiment d'Infanteria; el 5 de novembre de 1897 va ser nomenat
caporal i el
16 d'octubre de 1898 va ser llicenciat amb un certificat de bona
conducta. Després
de treballar de calderer, esdevingué obrer joier. A
principis de segle milità
en el grup anarquista «Germinal» de Lió
i va ser un dels signants del manifest
«Guerre à la guerre». En 1903 era membre
del buró de la Borsa del Treball i va
ser un dels fundadors, amb Jérôme Boriasse (Borreas)
i Jutty, del «Subcomitè
per la Vaga General». En 1905, quan la Unió de
Sindicats (US) de Lió es va
crear, en va ser nomenat secretari general. Adherida l'US a la
Confederació General
del Treball (CGT), portà una activa propaganda
antimilitarista i
antisocialista, creant una secció de l'Associació
Internacional Antimilitarista
(AIA). Amb Auguste Buffin, portà la gerència de
la Borsa del Treball. El maig
de 1905, en plena campanya de la CGT per les vuit hores, l'alcalde de
Lió
Jean-Victor Augagneur s'enfrontà durament amb la
direcció de la CGT intentant
que aquesta fos controlada per un empleat municipal i Chazeaud
penjà a les
portes del local de la CGT un cartell on explicava que es resistia. El
24 de
setembre de 1905 s'organitzà un gran míting
sindical de protesta i Augagneu,
amb el suport de la Prefectura de Policia, el 4 d'octubre de 1905
tancà la
Borsa del Treball. L'US traslladà la seu a un
cafè, al número 44 de Cours
Morant i, posteriorment, al número 51 del carrer Tronchet.
Aquest conflicte amb
la municipalitat dividí la CGT entre una línia
dura encapçalada per Chazeau i
una línia conciliadora formada per alguns sindicats que
conservaren les seves
oficines a la Borsa del Treball amb l'acord de l'ajuntament. Tot
això provocà una
escissió dins de l'US i el control de la Borsa del Treball
passà al
sindicalisme reformista. Participà en
l'organització de la vaga general del
Primer de Maig de 1906 i en la manifestació d'aquell dia
celebrada a Roanne (Forez,
Arpitània). Va ser empresonat primer a Roanne i
després a Dijon (Borgonya,
França) per «excitació a
l'assassinat», i posteriorment a Lió per
«fabricació
d'explosius» després de ser condemnat pel Tribunal
Correccional a dos anys de presó.
L'octubre de 1906 assistí al XV Congrés Nacional
Corporatiu, IX Congrés de la
CGT, celebrat a Amiens (Picardia, França), on
cosignà la sindicalista
revolucionària «Carta d'Amiens»
presentada per Victor Griffuelhes i on va ser
criticat el seu enfrontament amb la municipalitat lionesa que
portà a la
divisió de l'US. Amb la mediació de Georges
Yvetot, finalment, s'aconseguí la
reunificació dels sindicats lionesos, però
Chazeaud, força intransigent, va ser
purgat i el 24 d'abril de 1907 va ser substituït en la
secretaria per Claude
Legouhy, més «unitari». El 4 de maig de
1907 va ser un dels oradors, amb Pierre
Dumas i Albert Frimat, en el míting «Les lois
scélérates et l'arbitraire
governamental»,
organitzat pel grup anarquista
«L'Émancipation», celebrat a la Sala
Chapeau
Rouge de Lió, per protestar contra la detenció de
diversos antimilitaristes. El
juny de 1907 es creà la Unió de Sindicats del
Roine (USR), que reagrupava els
sectors revolucionaris de l'US de Lió, i en el qual
participà activament. Entre
el 18 i el 21 de setembre de 1907 assistí com a delegat al
congrés de la Unió
Federal d'Obrers Metal·lúrgics (UFOM), on
reafermà la seva militància
llibertària, però on defensà la
llibertat de Jean Latapie d'escriure en el
periòdic L'Humanité.
Després d'haver cosignat el juliol de 1907 el
manifest «Bravo! L'armée
antimilitariste!», que lloava l'aixecament del soldats
del 17 Regiment d'Infanteria de Narbona a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), el
29 de novembre d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència
del Roine, però,
malgrat les seves declaracions antimilitaristes i anticapitalistes,
tots els
processats van ser absolts. En aquesta època vivia al
número 154 del carrer
Cuvier de Lió i sa mare, ja vídua, vivia a Alger
(Algèria). El 18 de juliol de
1908 es casà al VI Districte de Lió amb la
domèstica Lucie Anastasie Jósephine
Gindre i amb aquest matrimoni la parella legitimà una nina,
Louise Étiennette
Gindre, nascuda el 2 d'agost de 1907 al II Districte de Lió.
En aquesta època
vivia al número 11 del carrer Garibaldi de Lió.
El 10 de desembre de 1909 va
ser llicenciat definitivament de l'exèrcit per
qüestions mèdiques («gastroenteritis
crònica amb anèmia força pronunciada i
feblesa general»). El 19 de novembre de
1910 va ser absolt per l'Audiència del Roine per un delicte
de «falsificació de
moneda». En 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, no va ser
cridat a files. En
els anys vint treballava de rellotger i vivia al número 83
del carrer Charles
Lyonnet de Villeurbanne (Forez, Arpitània). Jules Chazeaud
va morir el 18 de
gener de 1922 a l'Hospital del II Districte de Lió
(Arpitània).
***
Foto
policíaca de Marcel Hervy (27 d'octubre de 1893)
- Marcel Hervy: El 7 de desembre de 1874 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Marcel Noël Hervy. Sos pares es deien Antoine Hervy, litògraf, i Alphonsine Régnier, modista. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a 15 dies de presó per vagabunderia. El 12 de febrer de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) a sis dies de presó per mendicitat i el 27 de gener de 1893 pel Tribunal Correccional de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per robatori. Es guanyava la vida com pogué i de diferents maneres (jornaler, adobacossis de porcellana, etc.). El 27 d'octubre de 1893 va ser detingut i fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 25 de desembre de 1893 la policia de Cosne-Sur-Saône interceptà dos rodamóns, que la policia de París havia fitxat com a anarquistes, i els quals havien sortit de la capital l'endemà de l'atemptat d'Auguste Vaillant i viatjaven sota els noms de Gillis i Versin, però que realment es tractava de Marcel Hervy i d'Émile Maince, i van ser detinguts sota l'acusació de vagabunderia i de possessió d'armes prohibides. Traslladats a París, van ser processats amb altres anarquistes per «associació criminal» i tancats a la presó parisenca de Mazas. Finalment aquest cas va ser sobresegut. El 20 de març de 1894 va ser jutjat per la IX Tribunal Correccional del Sena, juntament amb els anarquistes Louis Boucher, Armand Godard i Émile Maince, sota l'acusació d'haver furtat un pollastre i tres sabates d'infants i, malgrat totes des irregularitats del procediment judicial, va ser condemnat a 13 mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència per robatori i possessió d'arma prohibida, purgant la pena a la presó de Poissy (Illa de França, França). En 1894 va ser sortejat, declarat apte per a fer el servei militar i destinat, d'acord amb els seus antecedents judicials, a un batalló disciplinari d'infanteria lleugera africà («Bat' d'Af»). Cridat per incorporar-se el 26 de novembre de 1895, no obeí l'ordre i l'1 de gener de 1896 va ser declarat insubmís. L'1 d'abril de 1902 va ser esborrat dels controls d'insubmissió per una qüestió de vici de forma en el seu expedient. El 9 d'agost de 1915, ja en plena Gran Guerra, va ser novament cridat per incorporar-se en el 5 Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i declarat novament insubmís el 13 de setembre de 1915. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Charles Rodari pubicada en el periòdic Le Réveil Anarchiste
del 20 de juliol de 1935
-
Charles Rodari: El
7 de desembre de 1875 neix a Trevisago (Llombardia, Itàlia;
actualment Cocquio-Trevisago,
Llombardia, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Ambrogio
Carlo Rodari, conegut
com Charles Rodari. Es guanyava la vida treballant
de fuster i ebenista. Es
casà amb l'anarquista Lucia (Lucie Rodari), amb qui tingué dos infants, Germana i
Roberto. Emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on el
9 d'octubre de 1902 va ser
detingut al seu domicili i fitxat com a anarquista. En 1903, en un
registre de
la policia francesa, el seu nom figurava en un llistat confidencial
d'anarquistes
estrangers no expulsats residents fora de França. Amb el
metge, professor
universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean
Wintsch va
ser un dels fundadors el juliol de 1910 de l'«Escola
Ferrer» de Lausana (Vaud,
Suïssa), centre educatiu inspirat en el pensament
pedagògic de Francesc Ferrer
i Guàrdia i en l'anomenada «Educació
Integral» (Sébastien Faure, Paul Robin, etc.),
i de la qual va ser, entre 1910 i 1919, data de la seva clausura,
membre de la
comissió pedagògica i on sos dos infants van ser
escolaritzats. En 1911 i 1914
informes policíacs informaven les seves activitats
sindicalistes en la Federació
d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). Posteriorment
s'instal·là a Chamblandes
(Pully, Vaud, Suïssa). En 1913 morí sa companya
Lucia de tuberculosi. Cap el 1914
s'establí definitivament a Lausana. En els anys vint estava
subscrit al
periòdic Le Réveil Anarchiste.
Malalt, Charles Rodari va morir el 2 de
juliol de 1935 a Lausana (Vaud, Suïssa) i en el seu funeral
prengué la paraula Jean
Wintsch.
***
Necrològica
d'Antonio del Río Izquierdo apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 20 de setembre de 1956
-
Antonio del Río
Izquierdo: El 7 de desembre de 1893 neix a Albalate del
Arzobispo (Terol,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio del
Río Izquierdo –algunes fonts
citen erròniament el seu nom com Francisco.
Sos pares es deien Nicolás del Río i
Rosalía Izquierdo. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el
triomf franquista, creuà
els Pirineus i passà pels camps de concentració.
S'establí a Lunèl, on milità
en la Federació Local de de la CNT. Sa companya fou
María Dolores Egea. Antonio
del Río Izquierdo va morir el 14 d'agost –algunes
fonts citen erròniament el 16
d'agost– de 1956 a Lunèl (Llenguadoc,
Occitània), després de ser atropellat per
un cotxe dos dies abans.
***
D'esquerra
a dreta: Marisol, Argentina, Mariano i Carlos Puente (Vath Lada, 1967)
- Mariano Puente
Sobrón:
El 7 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 9 de desembre– de 1900 neix a
Burgos
(Castella, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Mariano Puente Sobrón –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Sahón.
Sos pares es deien Macario Puente
Fernández, ferrer, i Antonina Sobrón Herranez.
Quan era
jove son
pare l'envià pensionat al Regne Unit per a aprendre
l'anglès i quan tenia 18
anys retornà a la Península, posant-se a fer
feina d'intèrpret a Bilbao
(Biscaia, País Basc). A partir del 1919 viatjà i
treballà arreu d'Europa i d'Amèrica
–Estats Units (1924), Brasil i Argentina (1929)–,
fent contacte amb diverses
organitzacions anarcosindicalistes com ara Industrial Workers of the
World
(IWW, Treballadors Industrials del Món) i la
Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava a
Puigcerdà
(Cerdanya, Catalunya) i es mostrà força resolut
al costat d'altres companys,
com Basilio Hernáez Armas i Antonio Martín
Escudero. En aquesta època
col·laborà amb el periòdic anarquista
de Puigcerdà Sembrador.
En 1937 se li va encarregar la gestió de l'arxiu de la
Secció de Defensa del Comitè Regional de
Catalunya de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a
França, on a partir del 9
de febrer de 1939 figurava en la llista de la policia gal·la
de militants
anarquistes a controlar per la seva perillositat; en aquesta llista
figurava
com a «professor» i «propagandista de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)» i
feia costar que parlava «quatre o cinc
llengües». El fet és que fou internat,
juntament
amb el seu amic Juan Muñoz, als camps de
concentració de Les Haras de Perpinyà
i Bram, on emmalaltí. A partir de 1950 residí a
Aquitània (Les Landes, Vath
Lada, Mostèirs-Viganon i Le Richet), amb continus viatges a
Bordeus (Aquitània,
Occitània) per a visitar el seu amic Eleuterio Quintanilla
Prieto. A
començaments dels anys cinquanta fou secretari de la
Federación Española de
Enfermos Crónicos e Inválidos (FEECI). En 1952
col·laborà en España
Libre i en 1958 en CNT,
gairebé sempre com a representant
de la FEECI. Durant els anys seixanta fou
«comprensiu» amb el sector cincpuntista.
En 1962 col·laborà en el
periòdic Espoir. En 1966
publicà el
fulletó Tributo a Eleutorio
Quintanilla,
que previament havia publicat en lliuraments en Le
Combat Syndicaliste. Mariano Puente Sobrón va
morir
el 22 de juliol
de 1974 al seu domicili de Richet (Pissòs,
Aquitània, Occitània). En
1987 el seu testimoni va ser
recollit per Nancy Macdonald en el llibre Homage
to the spanish exiles. Voices from the spanish civil war.
Mariano Puente Sobrón (1900-1974)
---
efemerides | 06 Desembre, 2024 13:36
Anarcoefemèrides del 6 de desembre
Esdeveniments
Portada d'un número de Der Areme Teufel
- Surt Der Arme Teufel: El 6 de desembre de 1884 surt a Detroit (Michigan, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya Der Arme Teufel (El Pobre Diable). D'antuvi publicat i dirigit per Robert Reitzel, a partir de març de 1899, després de la mort d'aquest, en serà responsable Martin Drescher. Sortí com a publicació lliurepensadora i de crítica religiosa, però progressivament esdevingué llibertària fins el número 583 (1 de febrer de 1886) quan es declarà obertament anarquista, però sempre fora de qualsevol corrent teòrica. Nombrosos números (86, 88, 93, 100, 104 i 107) del periòdic van ser prohibits. Hi van col·laborar Karl Henckell, John Henry Mackay, Christian Wagner, Lev Tolstoi, Adolf Ehrenberg, Franz Held, Eduard Fern, Georg Herwegh, entre d'altres. Es donà una especial importància a la literatura i molts d'articles es tragueren d'altres publicacions, com ara Gesellschaft, Zeit, Die Zukunft, Magazin für Literatur, Simplicissimus, etc. Es van publicar 822 números, en 16 volums, l'últim número el 6 de setembre de 1900. Martin Drescher edità dues publicacions successores Wolfsaugen, ein Blatt für freie Geister (1900) i Der Zigeuner (1902). El maig de 1902 en tornà a sortir la capçalera Der Arme Teufel a Berlín (Imperi Alemany), editada per Albert Weidner i Erich Mühsam.
***
Convocatòria
de les conferències publicada en el periòdic de
Roubaix La
Cravache del 28 de novembre de 1897
-
Conferències de
Faure: El 6, 9 i 14 de desembre de 1897
l'intel·lectual i propagandista
anarquista Sébastien Faure fa a la Sala Dominique Rousseau
de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) tres conferències sobre filosofia
llibertària a benefici dels periòdics
anarquistes La Cravache, de Roubaix, i Le
Libertaire, de París. A
l'acte, organitzat per La Cravache, van ser
convidats el conseller
general Eugène Motte, el fabricant Théodore
Vienne i els advocats Chattelyn, Dhellemme,
Ruffelet i Wibaux, a més d'altres personatges
polítics i religiosos
(republicans, radicals democratacristians, catòlics, etc.),
per a portar la
contradicció de l'exposat per Faure, però,
evidentment, no es presentaren. A
més d'aquestes tres conferències
públiques contradictòries, Faure va una altra,
també pública i contradictòria, l'11
de desembre a la Sala Dominique Rousseau titulada
«L'iniquité politique et morale», i a
més a més conferències privades als
grups
anarquistes i altres de públiques a diverses poblacions de
la regió.
***
Fortalesa de Trakai (Vílnius)
- Atemptat de Tokar: El 6 de desembre de 1909 a Vílnius (Imperi Rus) –actualment Lituània– el jueu anarquista rus Moishe Tokar intenta assassinar Sergei Hershelman, comandant militar de la fortalesa de Vílnius. Tokar s'havia guanyat a pols un nom en el moviment anarquista rus. Després de fugir de la detenció per la policia a Varsòvia, en 1907, amb documentació falsa, es refugià a París i després a Londres, on entrà en el grup llibertari de Judith Goodman i Rudolf Rocker. De bell nou a París amb la intenció de marxar a Rússia, entrà en contacte amb un grup anarcoil·legalista amb el qual orquestrà un pla per robar un banc, però traït per un company, el grup fou detingut. Gràcies a la intercessió del president Georges Clemenceau, els anarquistes en comptes de ser empresonats foren comminats a l'exili. Tokar retornà a Londres, on va romandre gairebé un any, fins que, sabedor de les cruels tortures que patien els presos polítics a Vílnius, decidí atemptar contra el seu responsable. El gener de 1909 passà la frontera de l'Imperi Rus a través de Lodz. El 6 de desembre d'aquell any disparà contra Hershelmen quan aquest passava en el seu carruatge, però resultà il·lès, encara que el general Fenga que l'acompanyava caigué ferit. El 13 de gener de 1910 Tokar fou condemnat a mort per l'atemptat. Uns quants dies abans de la seva execució, Moishe Tokar es calà foc amb la parafina de la llàntia de la seva cel·la i morí poc després a causa de les ferides.
***
Obrer bananer
- Massacre de Ciénaga: El 6 de desembre de 1928, a Ciénaga (Magdalena, Colòmbia), tropes de l'Exèrcit Nacional Colombià dispararen sobre una concentració pacífica de milers de vaguistes, matant més de mil treballadors. El 12 de novembre de 1928 havia esclatat la vaga massiva a la zona bananera de Ciénaga, Santa Marta, Aracataca, Fundación i Pivijay, al departament colombià del Magdalena, de la qual serà un dels dirigents principals el militant anarcosindicalista Raúl Eduardo Mahecha. Més de 25.000 treballadors de les plantacions es van negar a tallar les bananes produïdes per a la companyia multinacional nord-americana United Fruit Company i per productors nacionals sota contracte de la companyia, sinó acceptaven les seves reivindicacions: assegurança obligatòria, reparació per accidents de feina, habitacions higièniques i descans dominical remunerat, augment del 50% dels jornals, supressió dels comisariatos (economats on estaven obligats a comprar els obrers), eliminació de les bestretes mitjançant vals, pagament setmanal, abolició dels contractistes, millora del servei hospitalari. Malgrat la pressió, la multinacional i els seus treballadors no van aconseguir un acord col·lectiu. La United Fruit Company va arribar a controlar el 80% de la indústria bananera mundial i va constituir al Carib un vast imperi de gairebé 1.400.000 hectàrees de terra, 70.000 d'elles sembrades de bananes; milers de quilòmetres de ferrocarrils i cables de telègraf; una flota de uns cent vaixells i una força laboral de 150.000 homes, que recol·lectaven anualment 65 milions de raïms per a l'exportació. Per acabar amb la vaga, el govern conservador de Miguel Abadía Méndez va ordenar la militarització de la regió, declarant l'Estat de setge, i va nomenar com a cap civil i militar de la zona el tristament famós general Carlos Cortés Vargas. La nit del 5 de desembre els vaguistes es van concentrar a Ciénaga per de bon matí marxar cap a Santa Marta a exigir a les autoritats que obliguessin la multinacional a signar un acord. Milers d'obrers es van concentrar a la plaça de l'estació de ferrocarril i a l'1.30 de la matinada del 6 de desembre de 1928, alhora que un capità llegia el decret que ordenava els vaguistes dispersar-se, les metralladores dispararen contra la multitud emmudint els crits de «Visca Colòmbia Lliure!». Encara que el govern va fer el possible per amagar-lo –oficialment van morir «nou revoltosos comunistes»–, van ser assassinades unes 1.500 persones (homes, dones i infants); moltes van ser executades durant els dies posteriors i va haver centenars de detencions, de les quals més de 60 van acabar en consells de guerra. El terror es va instaurar a la regió: els oficials i soldats assalten, violen i roben; empresonen civils exigint-los diners si volen ser alliberats; imposen multes, cobren impostos, envien a treballs forçats, rematen els ferits, torturen i assassinen. El caos arribarà a proporcions tan enormes que fins i tot serà condemnat per diversos polítics lliberals i conservadors i pel propi cònsol nord-americà de Santa Marta.
***
Capçalera del primer número de Lotta Anarchica
- Surt Lotta Anarchica: El 6 de desembre de 1929 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Lotta Anarchica. Organo quindicinale del Comitato Provvisorio per il riallacciamento delle force comuniste-anarchiche. Arran de la transformació del grup «Pensiero e Volontà» en Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Comunista Anarquista de Pròfugs Italians) esdevindrà el seu òrgan d'expressió i portarà dos subtítols més: «Organo quindicinale dei gruppi comunisti anarchici aderenti all'Unione Anarchica Italiana» i «Organo quindicinale dell'Unione Comunista Anarchica». Dirigida per Leonida Mastrodicasa (Numitore), en seran gerents Jean Rebeyron i Alban Fontan i hi col·laboraran Bernardo Cremoni i Camillo Berneri, entre d'altres. El número del 6 d'agost de 1932 estarà dedicat a Errico Malatesta. En sortiren 35 números, l'últim el 3 de novembre de 1933. Aquesta publicació quinzenal tingué una important difusió clandestina arreu d'Itàlia.
***
La Casa del Poble de Palma
- Míting a Palma: El 6 de desembre de 1931 la Federació Local de Sindicats Únics celebra a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) un míting per protestar «contra el despotisme imperant en la patronal de Palma». S'intentà la participació de totes les societats obreres, però només fou un míting dels anarcosindicalistes i dels comunistes. Els oradors foren: Joan Gelabert, Bartomeu Albertí i Pere Vanrell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en nom, respectivament, del Sindicat del Transport, de Gas i Electricitat i dels carreters; i Joan Cañellas, Aurora Picornell i Antoni Ambròs, comunistes, en nom dels sindicats de la Construcció, de les Sastresses i de la Corda. Els oradors tingueren uns temes fixos: els anarcosindicalistes, la denúncia de la república i l'assenyalament que l'ofensiva patronal era una mostra més de l'oposició entre el treball i el capital; els comunistes, a més d'això, la necessitat del «front únic revolucionari» –els comunistes, però, en el seu òrgan d'expressió (Nuestra Palabra), feien crides a l'ocupació de la Federació Local de Sindicats Únics, i insistien en la necessitat que els dirigents anarcosindicalistes dimitissin. En el míting s'aprovà, a més, donar quatre dies de temps al governadors per a la solució dels conflictes pendents i la dissolució del Sindicat Catòlic del moll; després, en manifestació, els assistents anaren al Govern Civil i una comissió presentà les demandes. El míting mostrà que, malgrat els forts atacs contra els «anarcoreformistes» els comunistes no havien pensat encara a retirar-se de la CNT.
***
Anagrama de l'AIT
- Congrés Extraordinari de l'AIT de París: Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) porta a terme un congrés extraordinari a París (França) per analitzar el procés revolucionari realitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) emmarcat en la Guerra Civil espanyola i molt especialment l'excepcional fet de l'entrada d'aquesta organització anarcosindicalista en els governs republicans i analitzar els «Fets de Maig» de 1937. Els delegats cenetistes (Josep Xena Torrent, David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Mariano Rodríguez Vázquez) i Helmut Rüdiger –que presentà un «informe secret» on defensava la necessitat de subordinar tota l'acció, tota la teoria i tots els principis cenetistes en favor de la unitat antifeixista, com a única garantia de guanyar la guerra– volgueren justificar l'«anarquisme pragmàtic», mentre Pierre Besnard, secretari de l'AIT, defensava la posició ortodoxa, acusant la CNT de claudicant davant els interessos de la burgesia, fet que amenaçava la unitat del proletariat mundial. La confusió creada per la col·laboració cenetista amb el govern era un fet gravíssim i el secretari generala sol·licità la baixa de la CNT de l'AIT, ja que, entre altres coses, no respectava els principis de la Internacional i perquè gairebé no havia cotitzat des del seu ingrés en l'AIT. La resposta de la CNT fou demanar a les seccions el relleu del secretari general i substituir-lo per altre amb una «visió més àmplia de les coses i menys dogmàtic». La CNT no fou censurada en el congrés ja que era molt més poderosa que la resta d'organitzacions sindicals (SAC sueca, CGT portuguesa, CGTSR francesa, NSV holandesa, USI italiana, CGT xilena, FAAUD alemanya, grups anarcosindicalistes belgues, la Federació Anarquista i els grups anarcosindicalistes polonesos i la FORA argentina): l'AIT sense la CNT no era res. Finalment, el secretari general fou substituït per un de nou que residís a Espanya. Es dóna la paradoxa que l'«informe secret» –«secret» perquè si els estalinistes russos i espanyols arribaven a conèixer la cega determinació de la CNT a sotmetre's a la unitat antifeixista a qualsevol preu, aquesta corria el risc de convertir-se en un titella a mans dels seus rivals– de Rüdiger fou traduït i publicat com a fullet divulgatiu (El anarcosindicalismo en la Revolución española) pel Comitè Nacional de la CNT en 1938.
***
Cartell
del congrés
- I
Congrés
d'Hermenèutica Llibertària: Entre el
6 i el 7 de desembre de 2007 se celebra a
l'Escola de Periodisme de la Universitat de Santiago de Xile (Xile) el
I
Congrés d'Hermenèutica Llibertària.
Aquest congrés va ser organitzat pel mateix
alumnat de la Universidad de Santiago de Chile (USACH) i
tingué com a objectiu
estudiar, en un marc de discussió, anàlisi i
convergència multidisciplinària,
el concepte d'anarquisme, i diversos conceptes al voltant de
l'anarquisme (autonomia,
autogestió, acció directa, solidaritat, etc.),
des de diversos punts de vista (filosòfic,
científic, intel·lectual, acadèmic,
pedagògic, social, vital, etc.). Va estar
obert a individualitats i a grups de persones de diferents
àmbits (cultural,
artístic, polític, periodístic,
editorial, comercial, etc.). Hi van ser ponents
destacats intel·lectuals, com ara Pablo Abufom Silva,
Marcela Alarcón, Juan
Alegría Licuime, Daniel Barret, José Luis Barril,
Nelson Bobadilla R., Felipe
Cárcamo, Christian Castro Bekios, Darío
Covarrubias, Ernesto Fehuerhake, Ángel
Morales Figueroa, Nelson Osorio Tejada, José Palma, Adriana
Palomera, Sergio
Pereira Poza, Carlos Pérez Soto, Philipe Pimentel de Resende
Silva, Alejandra
Pinto, Jorge Rodríguez S., Marcelo Sandoval Vargas, Juan
Manuel Silva, Bruno
Sommer Catalán, Cristóbal Tabilo
Vásquez, Felipe Tombolini, Javier Velasco
Villegas, etc.; i van participar diversos col·lectius, com
ara Acción Directa,
Colectivo Cristiano Esperanza Libertaria, Columna Negra, Indymedia
Santiago,
etc.
I Congrés
d'Hermenèutica Llibertària (6 i 7 de desembre de
2007)
Naixements
Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866)
- Charles Perron: El 6 de desembre de 1837 neix a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communards parisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. Charles Perron va morir el 7 de març de 1909 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia.
***
Foto
policíaca de Nicolas Catty (10 de març de 1894)
-
Nicolas Catty: El
6 de desembre de 1850 neix a Fressenneville (Picardia,
França) l'anarquista
Pierre François Nicolas Catty. Sos pares es deien
François Catty i Marguerite
Watre. Un germà seu era capellà a Abbeville
(Picardia, França) i una germana seva
monja a la regió parisenca. Entre 1891 i 1893
aparegué com a anarquista en diferents
llistats de la policia de París (França), on
vivia. Es guanyava la vida fent de
mecànic i de serraller pel seu compte en una
fàbrica de bicicletes que tenia
muntada al número 6 bis del carrer Pergolèse de
París. Tingué com a obrer
l'anarquista Henri Decamps, que en 1891 va ser condemnat a cinc anys de
presó
arran d'un enfrontament amb la policia a Clichy-Levallois, i
decidí fer-se
càrrec d'una filla seva de 17 mesos mentre purgava la pena.
El 10 de març de
1894 va ser detingut al seu domicili, al número 61 de la
Grande-Rue de Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França), sota la inculpació
d'«associació
criminal», i en l'escorcoll de casa seva no es va trobar res
d'interès. Fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon, va ser enviat a la presó. Interrogat aquell
mateix dia 10 de març
pel jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser enviat novament a
la cel·la, on
passà 26 dies. El 4 d'abril de 1894 va ser posat en
llibertat. Després d'aquest
empresonament, va ser acomiadat de la fàbrica de bicicletes
de Le
Pré-Saint-Gervais on aleshores treballava amb sa companya i,
rebutjat per tots
els patrons als quals es va presentar, no trobà feina.
Gairebé en la
indigència, finalment va ser contractat per un tal Belot a
Brussel·les
(Bèlgica), però la policia d'aquest
país li va comunicar que, com a membre
d'«associació criminal» a
França, no podia restar a Bèlgica i el 15 de
setembre
de 1894 se li va comunicar que tenia 24 hores per abandonar el
país.
S'instal·là al número 27 del carrer
Brunet de París, on visqué amb sa companya
Alphonsine, amb qui tingué un nin i una nina i amb qui
acabà divorciant-se. El
seu nom figura en el recull d'anarquistes de la policia del 31 de
desembre de
1894. En aquesta època vivia al número 4 del
carrer Nord de Neuilly-sur-Seine
(Illa de França, França). L'11 d'abril de 1906 va
ser detingut, juntament amb 14
companys, arran d'una vaga a Fressenneville, que donà lloc a
l'assalt, al
pillatge i a l'incendi del domicili d'un patró. El 21 de
febrer de 1909,
després de cinc anys de temptatives, presentà a
Fressenneville un «pany
inviolable» de la seva invenció. Al final de sa
vida habitava al número 160 del
carrer Président Wilson de Levallois-Perret (Illa de
França, França). Nicolas Catty
va morir el 6 de juliol de 1921 a l'Hospital Beaujon de
París (França).
***
Notícia
orgànica de Baptiste Martenot publicada en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 9 de juiol de 1904
-
Jean-Baptiste
Martenot: El 6 de desembre de 1858 neix a Beaune
(Borgonya, França) el poeta i
cançonetista anarquista Jean-Baptiste Martenot, que
signà a vegades Bautiste
Martenot. Sos pares es deien Claude Martenot, sabater, i
Claudine Guyonnet.
Va romandre internat a l'abadia cistercenca de Cîteaux, a
Saint-Nicolas-lès-Cîteaux
(Borgonya, França), fins als 18 anys. Es guanyava la vida
treballant d'ajustador
mecànic i era constantment acomiadat de la feina per les
seves idees
anarquistes violentes. A Dijon (Borgonya, França) va ser
condemnat en diverses
ocasions i es dedicava a recitar poemes i cantar tonades anarquistes
als clients
dels cabarets que freqüentava. El 29 de març de
1891, després d'intentar
provocar una vaga a la fàbrica de Dijon on treballava,
retornà a Beaune. En
1892 la policia de Dijon el va inscriure en un llistat d'anarquistes de
la ciutat.
A Montalban (Guiena, Occitània) es dedicà a
difondre la premsa anarquista (Le
Père Peinard i La Révolte)
i va ser fitxat com a «anarquista
perillós». En les eleccions legislatives
celebrades entre el 20 d'agost i el 3
de setembre de 1893, un tal Martenot, obrer mecànic,
s'integrà en «Les Indépendants
d'Agen» (Aquitània, Occitània) i
publicà nombrosos manifests anarquistes.
Candidat «formal» anarquista, recomanà
l'abstenció i es dedicà a combatre la
candidatura del «republicà radical»
Philippe Dauzon, diputat del districte
d'Agen, que tenia el suport del periòdic La
Dépêche de Toulouse,
seguint-lo en les seves reunions i criticant el seu programa
«radical» (llibertat
d'associació i reforma dels imposts), tot exposant les seves
pròpies idees
anarquistes. En aquestes accions solia anar acompanyat d'altres
anarquistes (Chavinier,
Costes, Murat, etc.) i vivia amb una dona que venia pels carrers
cançons contra
el diputat Dauzon. Un mes abans d'aquestes eleccions deixà
Agen i marxà cap a
Bordeus (Aquitània, Occitània). El 14 de novembre
de 1893 envià una cançó seva
(La dynamite) al periòdic
lionès L'Insurgé,
però no va ser publicada
per mor la seva violència. En 1894 s'instal·la a
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). Entre 1896 i 1901
col·laborà amb poemes i cançons en el
periòdic Le
Libertaire, signant a vegades Bautiste Martenot.
Va ser gerent del
periòdic Quotidien. Organe de revendication
ouvrière, el redactor del
qual fou Sébastien Faure, i que va ser publicat entre el 26
de maig de 1901 i
el 15 de març de 1902 a Lió. Pel seu
càrrec en aquesta publicació, va ser
condemnat per l'Audiència del Roine a tres mesos de
presó per un delicte de
premsa. El diari La Tribune Cettoise del 6 de
setembre de 1902 li va
publicar el poema Aux decadents, que havia estat
publicat l'any anterior
en Le Libertaire. Refugiat a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), l'octubre de
1902, en el marc de la gran vaga general de Ginebra, es va decretar la
seva
expulsió i va ser posat a la frontera francesa. A finals
d'abril de 1903 va ser
detingut a Lió. En 1904 era membre del grup anarquista
«Germinal» de Lió i el
gener d'aquell any signà, amb altres companys, un manifest
de solidaritat per
protestar contra les detencions d'Anne Couturier i Henri Fabre. El
juliol de
1904 organitzà cursos de castellà pel Grup d'Art
Social de Lió al cafè Bordat
de la ciutat. A causa de la diversitat geogràfica citada i
del fet que aparegui
a les fonts citat també com Baptiste Martenot,
Bautiste Martenot
o simplement Martenot, fa que es pugui pensar que
es tracti de persones
diferents. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. En 1969 el grup
musical Les Quatre Barbus enregistraren la seva
cançó La dynamite en el
seu àlbum Chansons anarchistes i en 1996
també el grup belga anarcopunk René
Binamé en el seu disc 71.86.21.36.
***
Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)
- Charles-Nicolas Piéri: El 6 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre– de 1870 neix a Bar-le-Duc (Lorena, França) l'anarquista expropiador Charles-Nicolas François Piéri –el seu llinatge també citat com Pierry. Era fill natural de la jornalera Marie Zélima Hartemann i va ser reconegut el 8 de maig de 1871 per son pare Charles Marie Piéri, i finalment legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de maig de 1873 a Bar-le-Duc. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i com a jornaler. A començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, juntament amb l'anarquista Bellanger, a 13 mesos de presó pel robatori a un mercader de fusta de Saint-Denis, tot argumentant que ja que havien estat explotats pels patrons durant molt de temps, ara era l'hora d'explotar els patrons. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, en un procés on es jutjaren 22 companys més, a 20 anys de treballs forçats acusat de ser un dels caps de la «Banda de Courbevoie», grup anarquista que realitzava expropiacions a les poblacions perifèriques parisenques (Courbevoi, Garenne-Colombes, Neuilly, Colombes, Nogent-sur-Marne, Rueil, Suresnes, etc.). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Remi Cocogne apareguda en el diari
d'Alger La
Dépêche Algérienne del 8
de juny de 1913
-
Remi Cocogne: El
6 de desembre de 1876 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània)
l'anarquista Remi
André Cocogne –el primer nombre també
citat erròniament René. Era
fill
de Remi Cocogne, serraller, i de Marie Billion, cosidora i modista. Es
guanyava
la vida com son pare, treballant de serraller.
Començà molt jove a militar en
el moviment llibertari. Entre el 16 i el 17 d'agost de 1890 va ser
delegat de
Grenoble al Congrés Anarquista celebrat a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on es van
reunir una vintena de delegats francesos i suïssos (Pierre
Chomat, Octave Jahn,
Zograffoz, etc.), i on es va fundar la Federació
Internacional de
Reivindicacions Proletàries (FIRP), que no tingué
cap activitat posterior.
Segons un informe policíac, amb un altre delegat de
Grenoble, litògraf, ambdós eren
«dissidents del grup blanquista». El 16 de novembre
de 1897 s'incorporà al 75
Regiment d'Infanteria de Grenoble per a fer el servei militar i el 20
de
setembre de 1899 va ser destinat com a «soldat obrer
armer». El 27 de març de
1900 va ser llicenciat per esdevenir «fill major de
vídua». El novembre de 1901
s'establí a París (França), on
visqué al número 31 del carrer Juge del XV
Districte de París. L'octubre de 1902 vivia al
número 3 del carrer de l'Avre
del XV Districte i el febrer de 1903 al XIX Districte, al
número 59 del carrer
Flandre. El 16 d'agost de 1904 es casà al XIX Districte amb
la parisenca Louise
Charlotte Marguerite Kock. En aquesta època treballava
d'ajustador mecànic i
vivia al número 102 del carrer Aubervilliers. El setembre de
1905 vivia al
número 29 del carrer Mathis del XIX Districte. En 1913 era
secretari del «Foyer
Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de
París, adherit a la
Federació Comunista Anarquista (FCA). El 6 de juny de 1913
el seu domicili, al número
44 del carrer Curial del XIX Districte de París, on vivia
des de gener de 1911,
en el marc d'una gran acció contra el moviment
antimilitarista a resultes de
l'agitació a les casernes el mes anterior, va ser
escorcollat per la policia,
la qual trobà fullets antimilitaristes i
correspondència amb soldat. El
novembre de 1911 participà en una subscripció
econòmica organitzada per Le
Libertaire en suport de la Revolució mexicana. El
novembre de 1913 entrà a
formar part, amb altres companys de la Federació Comunista
Anarquista
Revolucionària (FCAR) i de Les Temps Nouveaux
(Lucien Belin, Pierre
Martin, André Schneider, Ernest Togny, Albert Vigneau,
etc.), d'una comissió
per a l'adquisició i legalització d'uns terrenys
a Belleville per a la creació
d'un local i d'una impremta de propaganda. El desembre de 1913 el seu
grup del «Foyer
Anarchiste» del XIX Districte es va adherir a la
Unió Regional Parisenca (URP)
de la FCAR, que havia estat creada el 31 d'agost d'aquell any. Amb
l'esclat de
la Gran Guerra, el 7 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat el 16
de
setembre de 1914 al 105 Regiment d'Infanteria Territorial de Grenoble.
El 2
d'octubre de 1915 va ser destinat a les fàbriques de la
«Societé des Chantiers
du Temple» de Cherbourg (Baixa Normandia, França).
L'1 de juliol de 1917 va ser
integrat en el 25 Regiment d'Infanteria. L'11 de febrer de 1919 va ser
desmobilitzat i en 10 de novembre de 1925 va ser lliurat de les seves
responsabilitats militars. Remi Cocogne va morir el 3 de maig de 1957 a
Orly
(Illa de França, França).
***
George Ballard (ca. 1917)
- George Ballard: El 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883– neix a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquesta època s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència «Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup «Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta.
***
Necrològica
de Salvador Reina Barriga apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de juny de 1985
- Salvador Reina Barriga: El 6 de desembre de 1893 neix a Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Setenil de las Bodegas (Cadis, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Reina Barriga. Sos pares es deien Cristóbal Reina i María Josefa Barriga. En 1922 treballava d'electricista i era membre del grup anarquista «Voluntad». Posteriorment entrà a treballar als ferrocarrils. El setembre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera, va ser detingut i tancat 15 dies. Un cop lliure s'establí a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), on, amb Ordoñez i altres companys, publicà el periòdic Orientació, del qual fou administrador. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i reclòs al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant l'hivern de 1941 participà en el Ple Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a la cel·la número 67 i en el qual participaren, entre d'altres, Miguel Cebrián Escarpán, Rafael Cuesta Pastor, Cristóbal Palacín Rodríguez, Antonio Ramos Palomares, Diego Rangel Valenzuela, Antonio Rivas, Carlos Soriano i Carlos Zimmerman; en el curs d'aquest ple s'adoptaren acords destinats a reorganitzar el sindicat i a incrementar la lluita clandestina. Un cop mort el dictador Francisco Franco, en 1978 milità en la Federació Local d'Utrera de la CNT i col·laborà en el periòdic La Verdad del Campesino (1978) i en la revista barcelonina Ideas-Orto. Salvador Reina Barriga va morir el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1985 a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Serafín Bueno Marín apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 29 de
gener de 1991
- Serafín Bueno Marín: El 6 de desembre de 1901 neix a Morés (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Serafín Bueno Marín. Sos pares es deien Manuel Bueno i Segunda Marín. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa (Aragó, Espanya). Militant del Sindicat del Ram de la Fusta de la CNT de Saragossa, el març de 1931 formà part, amb Marcelino Esteban i Nicolás Grasa, de la Comissió Pro-Cultura d'aquest sindicat, i l'agost d'aquell any del seu Comitè Pro-Presos. El novembre de 1931 pertanyia al Sindicat d'Indústries del Cotxe i de l'Automòbil de la CNT de Saragossa, del qual va ser nomenat delegat per al Comitè Pro-Presos. Quan el cop militar de juliol de 1936 i la caiguda de la ciutat a mans feixistes, aconseguí amagar-se durant un any i posteriorment passar a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació, sembla que per actuacions lligades a la Resistència, el 24 de maig de 1944 va ser deportat pels alemanys al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i posteriorment enviat als camps de Fallersleben i de Wöbbelin, d'on va ser alliberat el 2 de maig de 1945 per les tropes aliades. Repatriat a França, es va instal·lar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT en l'exili. Durant una temporada administrà el setmanari CNT. Més tard s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va ser nomenat administrador de la seva Federació Local de la CNT i encarregat del Servei de Premsa, i a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on el febrer de 1976 va ser nomenat president i tresorer del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP), al costat de Leandro Pey (vicepresident), Juan Legaz (secretari), José Ruano (secretari adjunt) i Antonio Sánchez i Antonio Velasco (vocals). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En els seus últims anys fou administrador del Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Esteve del Monestir. Sa companya fou Carmen Prats. Serafín Bueno Marín va morir el 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1990 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a conseqüència d'una desgraciada caiguda al seu domicili de Sant Esteve del Monestir, i fou incinerat dos dies després a Canet (Rosselló, Catalunya Nord).
---
« | Desembre 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |