Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 21 de setembre

Esdeveniments

Cartell de la concentració

- Concentració per la llibertat d'emissió: El 21 de setembre de 1983 se celebra davant l'Ambaixada de França a Madrid (Espanya) una concentració per la llibertat d'expressió i per la llibertat d'emissió en protesta pel tancament de ràdios lliures a França. Després del tancament de sis ràdios lliures, el govern socialista francès amenaçava amb la prohibició d'altres quatre més (Carbone-14, Radio Jette, Radio Libertaire i Radio Panam). L'acte va ser organitzat pel moviment llibertari madrileny i diverses coordinadores, com ara Ateneus Llibertaris, Ràdios Lliures de Madrid, Coordinadora Ecologista, Comitè Anti-OTAN, Comitè per la Llibertat d'Expressió (CLE), Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional del Treball (CNT-AIT), etc. La concentració també va servir per denunciar la persecució judicial que patien les ràdios lliures al Regne d'Espanya (Ràdio Klara, Radio Manuela, Radio Paraíso, etc.) i el futur projecte de «Llei d'Ones» que criminalitzava les ràdios lliures i legitimava el monopoli de la informació radiofònica.

Naixements

Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894)

- Henri Cler: El 21 de setembre de 1862 neix al barri obrer de Saint Antoine de París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Sos pares, belgues, es deien Michel Cler, ebenista, i Madeleine Decker, jornalera. Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Va ser desnonat en diferents ocasions per manca de pagament del lloguer i va mudar-se a l'estil «cloche de bois» –grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Es casà amb l'armillera Rose François Buchfinck, amb qui tindrà dos fills, i de qui enviudarà. En 1887 llegia la premsa anarquista i assistia a les reunions. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel XI Districte de París en les eleccions legislatives, sense obtenir cap vot. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat, al carrer Titon, serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. El 14 d'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Haies, per «associació criminal». En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat «per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. El 2 de febrer de 1900 va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «injúries i difamació», com a gerent de Le Pot à colle. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'Hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Jehan-Rictus (1897)

- Jehan-Rictus: El 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1867 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta llibertari Gabriel Randon de Saint Amand, més conegut com Jehan-Rictus. Fill natural d'Adine Gabrielle Randon de Saint Amand –nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat– i de Mandé Delplanque –de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica–; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus –més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret «Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma, Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. Jehan-Rictus va morir en una hora indeterminada durant la nit del 6 al 7 de novembre de 1933 al seu domicili del XVIII Districte de París (França) i com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.

Jehan-Rictus (1867-1933)

***

Foto policíaca de Rosalie Soubère

- Rosalie Soubère: El 21 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Arpitània) l'anarquista Rosalie Soubère, també coneguda com Rosalie Soubert o Mariette Soubert. Sos pares es deien Toussaint Soubère, fonedor, i Victoire Gimbert, revenedora. Companya de l'anarquista Joseph Béala (Jas-Béala o Béalat), es guanyava la vida de vetaire –altres fons diuen que plegant diaris a Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser processada amb Joseph Béala per complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), a qui havien albergat al seu domicili parisenc, després que aquest hagués assassinat Jacques Brunet, ermità del santuari de Notre-Dame-de-Grâce, a prop de Chambles (Arpitània), el 18 de juny de 1891. Absolta el 26 d'abril de 1892 per l'Audiència de París (França) de complicitat amb Ravachol en els atemptats del bulevard de Saint-Germain (11 de març de 1892) i del carrer de Clichy (27 de març de 1892), ben igual que son company, el 5 de juliol de 1892 va ser condemnada a set mesos de presó pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne i Josep Béala a un any de presó pel mateix tribunal. En l'apel·lació la pena va ser reduïda a sis mesos de presó. Podria tractar-se de la «camarade Mariette» qui a començament dels anys trenta sembla ser fou la tresorera del periòdic Terre Libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Alphonse Comberousse publicada en el diari tolosà Le Sud-Ouest del 13 de juny de 1891

- Alphonse Comberousse: El 21 de setembre de 1869 neix a La Grive (Bourgoin-Jallieu, Delfinat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Comberousse, conegut com Joseph Comte i Ravachol. Sos pares es deien Benoît Comberousse, pedraire, i Julie Bonin, domèstica. El 18 d'octubre de 1890 organitzà i presidí una conferència contradictòria al casino de Bourgoin-Jallieu amb Paul Bernard i Octave Jahn d'oradors. El gener de 1891 fundà, amb Cusset, el grup anarquista «Les Vengeurs Grivois» de La Grive. Després de ser acomiadat de la fàbrica de La Grive on treballava, s'instal·là a Vienne (Delfinat, Arpitània). En un informe policíac de març de 1891 el comissari de policia de Bourgoin-Jallieu assenyalà que semblava que el grup s'havia dissolt. El 18 d'abril de 1891 la policia li va decomissar cartells i manifests anarquistes. A resultes de l'explosió d'un cartutx de dinamita a la fàbrica de drap Bouvier de Vienne l'11 de juny d'aquell any, va ser detingut amb altres set anarquistes, entre ells una dona, i empresonat preventivament. En sortir de la presó marxà cap a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a la recerca de feina. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània) i quan es creà el periòdic anarcocomunista L'Insurgé en 1893 en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir dos mesos després. En les eleccions legislatives de 1893 presentà la seva candidatura abstencionista per a la V Circumscripció de Lió. Arran de la bomba que explotà a la comissaria del carrer de Bons-Enfants de París del 8 de novembre de 1892, s'ordenà l'escorcoll de 102 militants de Lió el 20 de novembre i al seu domicili es trobaren periòdic, fullets i correspondència. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat arran d'una gran operació policíaca estatal a resultes de l'atemptat d'Aguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa i se li va trobar un paquet amb fullets de Charles Malato, però aquest opuscle (Les travailleurs des villes aux travailleurs des champs) es tractava de la reimpressió d'un text que mai no havia estat perseguit i que circulava lliurement, i, a més a més, el paquet no havia estat obert i per tant no podia ser acusat de distribució del propaganda; no obstant tot això, no va ser posat el llibertat fins el 22 de gener i després de patir quatre interrogatoris. Va ser novament detingut en una operació policíaca esdevinguda entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 i tancat tres dies a la presó de Saint-Paul; el 15 de març el Tribunal d'Apel·lació de Lió l'acusà, juntament amb altres companys (Jean Boget, Léon Jacomme i Napoléon Lombard), d'injúries a l'exèrcit. El 23 maig de 1894 va ser declarat no culpable en el judici, però els altres tres companys van ser condemnats a diferents penes. En 1895 formava part de la Cambra Sindical de Sabaters, però sembla que no hi va ser molt actiu. El desembre de 1895 treballava de venedor ambulant de teles a Lió. En un informe de maig de 1896 es deia que es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina i vivia al domicili del sabater anarquista Marius Adrien Blain, al número 1 del carrer Pradier, a més d'estar relacionat amb altres llibertaris, com ara Toussaint Bordat. El juny de 1896 vivia amb una dona al número 7 del passeig Malbuisseau de Ginebra. L'octubre de 1896, de bell nou a Lió, marxà cap a Alger (Algèria), on va arribar el 8 d'octubre de 1896, i on treballà de pintor de la construcció per a l'empresa Petit, al carrer de Constantina. A Alger freqüentà l'anarquista Jules Xixonnet. Malat de febres, retornà el 5 de novembre de 1896 a Lió i s'instal·là a casa de sos pares. Es va declarar contrari, ben igual que en 1893, a la manifestació del Primer de Maig de 1897. L'abril de 1898 va ser detingut amb Plantelin a Vienne. Entre 1901 i 1902 participà en el grup anarquista «Germinal». L'estiu de 1901 signà el manifest «Guerre à la guerre». El gener de 1904 va ser esborrat del llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades i vivia al número 35 del carrer Imbert Colomés de Lió. El 26 de gener de 1907 es casà a Bourgoin-Jallieu amb la teixidora alemanya Anne Muller. En aquesta època treballava en la construcció i vivia al I Districte de Lió. Alphonse Comberousse va morir el 6 de juliol de 1960 al seu domicili de Le Rocher (Annoisin-Chatelans, Delfinat, Arpitània).

- Enrico Insabato: El 21 de setembre de 1878 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i anarquista, i després socialista, confident policíac, orientalista, diplomàtic, espia i feixista, Enrico Insabato. Sos pares es deien Michele Insabato, ferroviari, i Adelaide Melandri. De família burgesa, va poder continuar els estudis i en 1899 es matriculà a la Facultat de Veterinària i sembla que també assistí a classes a la Facultat de Lletres de Bolonya. A partir de 1897 es declarà anarquista, any en el qual participà en una polèmica amb Errico Malatesta a les columnes del periòdic L'Agitazione, on, des d'una posició expontaneista i antiorganitzadora, segons les tesis de Piotr Kropotkin, critica les concepcions malatestianes relatives a la voluntat i a l'organització, mentre que Errico Malatesta li contestà fent-lo observar les nombroses confusions conceptuals presents al seu escrit. A començament de 1898, amb el suport de Vittorio Cini, Alberto Malossi i Teodorico Rabitti, crearen el periòdic bolonyès La Libertà, del qual només van editar quatre números. Aquesta publicació, probablement finançada per l'advocat socialista Giuseppe Barbanti-Brodano, que havia abandonat el partit i del qual se sospitava que era un confident policíac, mantingué una forta polèmica amb el socialista Andrea Costa, a qui s'acusava d'haver tingut un èxit polític fonamentat en l'oportunisme. En aquesta època es distancià de l'anarquisme i s'acostà al socialisme i en 1898 publicà Fallimento. Retroscene del socialismo contemporaneo. Cap l'agost de 1900 es traslladà amb sa companya a París (França). Un cop arribà Ennio Belelli a la capital francesa la primavera de 1901, ambdós es llançaren a l'espionatge sistemàtic dels cercles anarquistes parisencs, especialment els militants italians (Silvio Corio, Felice Vezzani, etc.), però també els francesos (Sébastien Faure). Així nasqueren els confidents Dante (Insabato) i Virgilio (Belelli), que tenen el suport del comissari de policia Riccardo Secchi, assignat al consolat italià de Marsella (Provença, Occitània), i el comissari en cap bolonyès Vincenzo Neri, amb tota probabilitat l'autèntic organitzador d'aquesta xarxa d'espionatge. El duo Insabato-Belelli no durà gaire, perquè el seu intent d'identificar els eixos logístics i organitzatius que unien Errico Malatesta amb els anarquistes parisencs, ni el projecte de crear dissensions entre el moviment llibertari internacional, especialment entre Malatesta i els militants italians residents als Estats Units, va tenir èxit. La tardor de 1901 Belelli va ser enviat a Londres (Anglaterra) i Insabato restà a París. De tota manera, mentre Belelli és espia per a viure, ja que no tenia cap professió, tot i que oficialment figurava com a venedor de llibres, Insabato buscava altra solució existencial i es va matricular a l'Escola Superior de Medicina Colonial de la Universitat de París. A París conegué el pintor anarquista John Gustav Agelii (Ivan Aguéli). El desembre de 1902 obtingué el diploma de Medicina Colonial i Cirurgia i es va traslladar al Cairo (Egipte), on participà en el I Congrés Internacional Italià de Medicina, i l'any següent va acabar d'especialitzar-se en medicina colonial. A Egipte, encara que continuà al servei del Ministeri de l'Interior italià i en contacte directe amb el president italià Giovanni Giolitti, deixà d'espiar els cercles anarquistes i s'incorporà a la maçoneria. En el marc dels esforços italians destinats a captivar l'opinió pública islàmica per tal de facilitar la conquesta de Líbia, se li va assignar un paper especial com a enviat del govern per al seguiment d'aquesta política i per establir contactes amb les confraries sufís senussites i l'ibadisme; en aquesta empresa comptà amb el suport de l'orientalista René Guénon. En 1903 col·laborà en Lux! i entre 1903 i 1904 edità al Caire la revista italoàrab Il Commercio Italiano. Entre 1904 i 1910 publicà el setmanari bilingüe italià i àrab Il Convito / Al-Nādī, on col·laborà Ivan Aguéli i René Guénon, i que, com què no atacava el govern del sultanat, circulà lliurement per tot l'Imperi Otomà. En 1905 publicà Per la diffusione dell'italianità nell'oriente mussulmano. Aquesta activitat políticodiplomàtica va durar fins el 1908 quan, de bell nou a Bolonya, es va matricular a la Facultat de Dret, però no es va graduar. En 1909 publicà, amb Alexander Ular, Der erlöschende Halbmond. Türkische Enthüllungen i en 1910 La responsabilità morale e giuridica dei tubercolosi. En 1911 retornà al Caire, amb la finalitat d'informar el Govern italià de l'impacte de la Guerra de Líbia sobre la opinió pública egípcia i en 1914 va ser enviat pel Ministeri d'Assumptes Exteriors italians a Istanbul (Imperi Otomà). Durant el mandat del president italià Vittorio Emmanuele Orlando (1917-1919), treballà en qüestions referents a Ucraïna i es mostrà partidari de la seva independència del règim bolxevic. En 1918 publicà Gli Abaditi del Gebel Nefusa a la politica islamica in Tripolitania i en 1920 L'Islam et la politique des alliés. L'Islam mystique et schismatique. Le problème du Khalifat. Durant els anys vint el trobem com a organitzador de les lligues pageses a Lonigo (Vèneto, Itàlia). En 1924 va ser diputat del Partit dei Contadini d'Italia (PCdI, Partit dels Camperols d'Itàlia) al Piemont i l'any següent retornà al Vèneto, on s'adherí al feixisme, esdevenint consultor del govern de Benito Mussolini per a les qüestions islàmiques. En 1929 publicà Italia e Ucraina. Conferenza tenuta al Circolo filologico di Livorno il 31 maggio. En 1938 publicà L'Ucraina. Popolazione ed economia i aquest mateix any col·laborà en Le Caucase. Organe de la pensée nationale indépendante. En 1940 col·laborà en la revista Albania i en 1941 publicà L'Islâm vivente nel nuovo ordine mondiale. Prologà el llibre de Riccardo Bondioli Ucraina. Terra del pane (1941). Després de 1943 entrà en les files de la Democràcia Cristiana (DC), participant en activitats partisanes a Roma i al Laci. En 1950 publicà La collaborazione italo-araba e il Sudan. Indipendenza per la Libia, lavoro per l'Italia, ricchezza per la comunità mediterranea i va ser nomenat president del Centre Mediterrani. En aquesta època dirigí la revista L'Avenire arabo. En 1951 col·laborà en les revistes Idea i Affrica i fou secretari de la Unió Nacional d'Acció Africana (UNAF) i en 1952 fou un dels creadors, amb G. Alliata, G. Bernabei i R. Ciasca, de la «Societat d'Amics d'Itàlia i d'Ucraïna». Entre 1952 i 1955 dirigí el Centre per a les Relacions Italo-àrab. En 1955 va ser nomenat director del Centre Catòlic-Islàmic de l'Institut per a l'Orient de Roma. Després d'una breu malaltia, Enrico Insabato va morir el 6 de març de 1963.

Enrico Insabato (1878-1963)

*** 

Ernst Frick

- Ernst Frick: El 21 de setembre de 1881 neix a Knonau (Zuric, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Erns Frick va morir el 23 d'agost de 1956 a Ascona (Ticino, Suïssa). Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.

***

Andrea Salsedo

- Andrea Salsedo: El 21 de setembre de 1881 neix a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Sos pares es deien Giuseppe Salsedo i Silvestra Pavia. Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdic La Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció «antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol de L'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest «suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.

***

Notícia de la detenció de Félix Clech apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de setembre de 1909

- Félix Clech: El 21 de setembre de 1884 neix a Balagny-sur-Thérain (Picardia, França) l'anarquista Félix Clech, també citat com Olech. Sos pares es deien Claude Yves Clech, manobre, i Jeanne Marie Garandel, domèstica. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista. El 9 d'octubre de 1905 va ser incorporat al 17 Regiment d'Artilleria per a fer el servei militar i el 28 de setembre de 1907 va ser llicenciat. El 7 de setembre de 1909 va ser detingut, amb el també fuster Gustave Valladier, durant una gran vaga de la construcció. Entre el 2 d'agost de 1914 i el 6 de juliol de 1919 va estar mobilitzat en diverses unitats militars i va ser ferit al genoll esquerre durant el servei. El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Fusters de la Federació de la Construcció de la XVIII Regió. El desembre de 1907 vivia al número 10 del carrer Grands Degrés del V Districte de París; el juliol de 1909 al número 4 del carrer de la Corderie del III Districte de París; i el juliol de 1913 al número 67 del carrer Charlot del III Districte de París. A començament de la dècada dels vint vivia a Mitry-Mory (Illa de França, França), al número 23 de l'Avinguda Lamartine, que va ser el seu domicili definitiu. A començament dels anys trenta, amb Gabriel Picard, fou un dels animadors del Grup d'Educació Social (GES) de Villeparisis (Illa de França, França), adherit a la Unió Anarquista (UA). El GES, que agrupava una dotzena de militants de Villeparisis i de la zona (Tremblay-lès-Gonesse, Mitry-Mory, Vaujours, Vert-Galant, etc.), es reunia al domicili de Picard. La policia el considerava com molt més violent que Picard i el qualificà d'«anarquista il·luminat». Estava casat amb Charlotte Dupuis. Félix Clech va morir el 6 de gener de 1936 a l'Hospital de Meaux (Illa de França, França).

***

Ángel Falco (ca. 1910)

- Ángel Falco: El 21 de setembre de 1885 neix a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar «la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira «José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. Ángel Falco va morir el 26 de novembre de 1971 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

***

Foto policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi

- Pietro Paolo Vagliasindi: El 21 de setembre de 1889 neix a Bergam (Llombardia, Itàlia) el militar, espia feixista i, després, ambigu lluitador antifeixista Pietro Paolo Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos pares es deien Casimiro Vagliasindi, general de divisió de l'exèrcit italià, i Marina Battisti. Continuà amb la tradició familiar i en 1911, durant el seu servei militar, esdevingué oficial, prenent part en la Gran Guerra. En 1917, amb Luigi Freguglia, Giovanni Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels creadors dels «Arditi» de l'Arma d'Infanteria de l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector d'Infanteria amb el grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924) i esdevingué un cèlebre aviador. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué de manera burgesa i relacionant-se directament amb la família reial, amb la jerarquia feixista i amb Benito Mussolini mateix. No obstant això, en desacord amb l'assassinat en 1924 de l'advocat socialista Giacomo Matteotti, decidí allunyar-se d'Itàlia i marxà cap a l'Àfrica oriental com a pioner. Després de diverses intervencions a l'Aràbia occidental, a partir de juliol de 1924, efectuà missions d'informació a França, on s'acostà als cercles feixistes dissidents, alhora que als grups garibaldins, tot freqüentant els casinos i les sales de jocs. En 1925 romangué a Montecarlo (Mònaco) i a París (França), on, per mediació del comissari de policia Sabbatini, el baró Romano Avezzana, ambaixador d'Itàlia, l'encarregà la missió política de sondejar les intencions del dissident Carlo Bazzi, missió que acceptà amb reserves. El maig de 1925 participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio Casagrande, en un vol amb dos hidroavions entre Itàlia i Argentina. En 1925 va ser nomenat tinent coronel, però una investigació disciplinària s'engega contra ell, cosa que li fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a Brussel·les (Bèlgica), començà a allunyar-se dels cercles feixistes i s'alia amb el cònsol italià Giuriati, qui li fa costat. El 10 de febrer de 1927 va ser expulsat de França acusat d'«espionatge militar». El 28 de juliol de 1928 les autoritats feixistes ordenen la seva captura per «subversiu» i en 1929 va ser degradat a simple soldat d'Infanteria per «indisciplina». Finalment, a causa de les seves «divergències d'opinió amb Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre desembre de 1929 i el gener de 1930 projectà una gran campanya de premsa contra Mussolini, però finalment es limità a publicar en el diari Le Soir de Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel dissident feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de bell nou acollir-lo i dos o tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un hidroavió a Argenteuil (Illa de França, França). En aquesta època sembla que promogué la creació d'una associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de 1933 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de la companyia d'aviació italiana «Gènova-Barcelona», interessant-se per les característiques dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un xalet de Sitges (Garraf, Catalunya) i feia diners venent una col·lecció de segells als filatelistes. En aquesta època catalana mantingué estranys contactes amb el consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i antirepublicans, quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes catalanes. Camillo Berneri l'acusà de ser un espia, però una investigació engegada pels anarquistes conclogué negativament. Col·laborà com a tècnic militar al front de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant d'avituallament de la Secció Italiana de la «Columna Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i tancat a Montjuïc i a Sogorb (Alt Palància, País Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938, després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes, va ser detingut a prop de Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de l'ocupació d'aquesta ciutat per les tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres detinguts polítics, els Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord). Decidí, no obstant, retornar a la Península i passà la frontera pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o l'abril de 1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven d'ocupar Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua per «haver ajudat com a tècnic i conseller la "Columna Durruti" i haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost de 1936 i febrer de 1937» i per «treballar durant dos mesos en la fabricació de bombes de mà amb el polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit Roig». A començament de 1941 la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i reclòs a la Presó Model de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que va ser traslladat a alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara, Alcalá de Henares) i se'n va perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla indicar que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final caigué en desgràcia.

Pietro Paolo Vagliasindi (1889-1961)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de The Rebel

- Surt The Rebel: El 20 de setembre de 1895 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número de la revista mensual The Rebel. A monthly journal devoted to the exposition of anarchist communism (El Rebel. Una revista mensual dedicada a l'exposició de l'anarcocomunisme). També portà el subtítol «Una revista anarcocomunista dedicada a la solució de la qüestió obrera». Fou editada pel Rebel Group de Boston, del qual formaven part Nahum H. Berman (Burmin), Harry Kelly i Charles W. Mowbray, entre d'altres. Hi van col·laborar Voltairine de Cleyre (XYZ), John H. Edelmann, A. Hamon, A. Henry, Lizzie M. Holmes, Lucy E. Parsons, John Turner, Ross Winn, etc. També es publicaren textos de Pietro Gori, William Holmes, Piotr Kropotkin, Louise Michel, William C. Owen, etc. Els temes van ser d'allò més variats: notícies sobre el moviment anarquista, feminisme, sindicalisme, propaganda, etc. En sortiren sis números, l'últim el de març-abril de 1896. En 1968 la Greenwood Reprint Corporation de Nova York (Nova York, EUA) n'edità una edició facsímil.

***

Portada de l'últim número de Pensée et Action

- Surt Pensée et Action: El 20 de setembre de 1945 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la revista anarquista Pensée et Action. Editada per Marcel Dieu (Hem Day), fou la segona època del seu efímer periòdic del mateix títol publicat entre 1930 i 1931 a la mateixa ciutat. D'antuvi mensual, passà a bimensual el gener de 1948 i, a partir d'octubre de 1948, es publicà més irregularment per motius econòmics. El grup editor sorgí el 28 de març de 1945 arran de la conferència del seu animador Hem Day titulada Pour rompre le silence i la finalitat dels promotors fou desenvolupar la consciència individual i intel·lectual per lluitar contra totes les formes d'autoritarisme. Comptà amb nombrosos col·laboradors, com ara John Andersson, E. Armand, Alphonse Barbé, Alexandre Berkman, Pierre-Valentin Berthier,  Alexandre Breffort, Jules Chavat, Clovys, Hem Day, Manuel Devaldes, G. Dupont, Ernestan, Henri-Léon Follin, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Jean Marestan, Fernand Planche, André Prudhommeaux, André Prunier, Pierre Ramus, Rhillon, Helmut Rüdiger, Louis Simon, Jean Souvenance, Jean Van Lierde, Émile Véran, Samuel Vergine, Gerard Vidal, etc. Aquesta publicació es distribuí arreu del món (França, Suïssa, Itàlia, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca, EUA, Vietnam, Costa Rica, Uruguai, etc.)i a més a més edità una quarantena de fullets, amb un tiratge total d'uns 100.000 exemplars. En sortiren 46 números, l'últim el desembre de 1952 i fou substituït per Les Cahiers de Pensée et Action (1953-1970).

Naixements

Notícia de l'intent de suïcidi de la companya de Louis Mortperrin apareguda en el diari de Troyes Le Croix de l'Aube del 28 de setembre de 1900

- Louis Mortperrin: El 20 de setembre de 1861 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Louis Joseph Marie Mortperrin –el llinatge sovint citat erròniament Montperrin o Mauperrin. Era fill de Joseph Marie Mortperrin, fuster, i de Marie Élisabeth Olivier. Es guanyà la vida de diferents maneres (encofrant caixes de fusta, obrer en una fàbrica de sabates, venedor de calceteria, corredor de comerç, etc.), però sobretot treballà de firaire. L'1 de maig de 1879 va ser condemnat del Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó per «robatori»; el 13 de maig de 1880, pel mateix tribunal, juntament amb Léon-Lucien Malet, a tres mesos de presó i 16 francs de multa per «estafa» en perjudici de l'alberguista Coutat; el 10 de novembre de 1881, pel mateix tribunal, a dos mesos de presó per «robatori»; i el 17 d'agost de 1882, també pel mateix tribunal, a 15 dies de presó i pagar les despeses pel mateix delicte –aquesta era la seva sisena condemna. El 17 de novembre de 1882 va ser enviat al 110 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, on va romandre fins el 12 d'octubre de 1886 i l'1 de juliol de 1887 passà a la reserva. El 14 de juny de 1887 va ser condemnat pel Tribunal de Troyes a 15 dies de presó i les despeses per «complicitat d'adulteri». Entre 1889 i 1890 visqué a Sens (Borgonya, França). El 14 de setembre de 1889 es casà a Sens amb l'obrera en sabateria Anne Germaine Rose Nancey. El gener de 1891 ja vivia a Troyes, al número 7 del carrer Trois Ormes, i començà a militar en el grup anarquista local. A mitjans dels anys noranta era el dipositari dels periòdics anarquistes Le Libertaire, La Sociale i Les Temps Nouveaux, i vivia al número 46 del carrer Mail des Charmilles de Troyes. El novembre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat a la recerca d'explosius, de papers compromesos i de correspondència, però la policia només va trobar fullets anarquistes i exemplars de premsa (L'Anarchie, L'Insurgé, La Mistoufe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). En 1893 es dedicava a vendre pels carrers Le Père Peinard i aleshores vivia al número 32 del carrer Saint-Aventin de Creney-prés-Troyes i després al número 31 de la plaça Saint-Nizier de Troyes. El gener de 1894, ben igual que altres companys (Boudoin, Catineau, Unterwald), el seu domicili va ser escorcollat i la policia trobà escrits anarquistes. En 1896 tornava a residir al número 46 del carrer Mail des Charmilles de Troyes i era un dels membres més actius del grup «Les Libertaires Troyens», que es reunia cada diumenge a la taverna de Protat, al carrer Charbonnet, i del qual era responsable de la seva biblioteca. En 1898 vivia a l'Impasse Bresquin i es dedicava a vendre Le Libertaire i Les Temps Nouveaux. El 26 de setembre de 1900 sa companya, Anne Nancey, per molt dels maltractaments patits a mans de Mortperrin, s'intentà suïcidar al seu taller de calceteria prenent làudan, però un metge la salvà amb una injecció en el darrer moment. El juny de 1901 va ser processat per violències contra sa companya i escàndol; en aquesta època residia al número 59 del carrer Kléber de Troyes. El 22 de novembre de 1907 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França) a 16 fracs de multa per «ultratge als agents». En 1912 era membre del grup anarquista de Troyes, el secretari del qual era Émile Roussier. El 20 de juny de 1926 enviudà d'Anne Nancey i el 28 d'agost de 1926 es casà a Troyes amb l'armillera parisenca Marie Louise Vezelerre, de qui també enviudà. Aleshores treballava de firaire i vivia al Chemin des Blossières de Troyes. Louis Mortperrin va morir el 25 d'abril de 1941 al seu domicili del Chemin des Blossières de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Foto antropomètrica de Francesco Prodi

- Francesco Prodi: El 20 de setembre de 1867 neix a Centallo (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Prodi, també conegut com François Prodi. Sos pares es deien Gionvanni Prodi i Francesca Monasterono. Es guanyava la vida fent maletes i equipatges. Emigrat a França, el 28 d'abril de 1890 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. En aquesta època s'exilià a Londres (Anglaterra), vivia al carrer Charlotte i treballava de porter i de cuiner. En 1984 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Léon Bonneff

- Léon Bonneff: El 20 de setembre de 1882 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Léon Aron Mathias Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra. Son germà, Maurice Bonneff, va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Francesco Cianci

- Francesco Cianci: El 20 de setembre de 1885 neix a San Marco Argentano (Calàbria, Itàlia) el litògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Cianci. Sos pares es deien Carmelo Cianci i Serafina Saula. Emigrà al Brasil, on el 4 d'agost de 1913 va ser fitxat per la policia de São Paulo (São Paulo, Brasil) com a anarquista. Entre 1913 i 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista La Propaganda Libertaria. Força actiu en el moviment sindicalista de São Paulo, entre 1916 i 1917 formà part de la redacció del periòdic Guerra Sociale, que també edità quan el seu director Luigi Damiani hagué de fugir perseguit per les autoritats. També col·laborà amb articles en A Voz do Trebalhador i a partir de 1917 publicà regularment en A Plebe. Participà activament en la vaga general de juliol de 1917 a São Paulo, formant part del Comitè de Defensa Proletària (CDP), i amb Edgard Leuenroth, Luigi Damiani, Antonio Candeias Duarte, Rodolfo Felipe i Tehodoro Monicelli, formà part de la Comissió d'Impremta del CDP que negocià els acords sindicals directament amb la patronal. Durant els anys trenta el trobem fitxat per la policia de São Paulo com a «sindicalista anarquista» i director de la Unió dels Professionals del Volant (UPV), que agrupava els xofers. Des de llavors, esdevingué un dels sindicalistes més destacats de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i, a més d'A Plebe, col·laborà regularment en el periòdic anarquista O Trabalho. Considerat com a molt culte pels companys, va fer conferències sobre història del moviment obrer internacional, amb discursos molt crítics vers el comunisme estatal tot defensant els principis del comunisme anarquista. Prengué part en la lluita antifeixista a São Paulo i formà part del Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Amb Carlo Battaglia, Giovanni Ciuffi, Donato A. De Vitis i Angelo Vizzotto, fou dels anarquistes italians més destacats al moviment obrer brasiler del moment. L'1 d'octubre de 1935 reprengué com a editor la publicació de Guerra Sociale en italià, fet que implicà ser perseguit per la dictadura feixista de Getúlio Vargas. El 4 de maig de 1937 va ser detingut i acusat de distribuir 300 exemplars del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari i de recaptar fons per al Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. A partir d'aquesta data es perd el seu rastre.

***

Notícia orgànica de Ferdinando Gualtieri apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 2 de març de 1912

- Ferdinando Gualtieri: El 20 de setembre de 1888 neix a Nocera Terinese (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Ferdinando Gualtieri, també conegut com Fred Gualtieri. Sos pares es deien Aurelio Gualtieri i Rosa Maria Cataldi. Sabater de professió, emigrà als Estats Units. A partir de 1909 col·laborà en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1916 va ser detingut a Nova York (Nova York, EUA) amb motiu dels disturbis que es van produir el 29 de juliol d'aquell any a les oficines del diari Il Progresso Italo Americano a causa de la negativa de la premsa a adherir-se a l'agitació promoguda pels anarquistes en suport de Carlo Tresca, que havia estat detingut a Minnesota sota l'acusació de complicitat en homicidi per haver incitat uns obrers siderúrgics a fer vaga durant la qual va morir una persona. L'agost de 1917 va ser jutjat per aquest fet i, com que durant el judici reivindicà la seva militància anarquista, va ser condemnat a tres anys de presó. Ferdinando Gualtieri va morir el 29 de gener de 1933 a Nova York (Nova York, EUA).

***

André Maille

- André Maille: El 20 de setembre de 1893 neix a Herchies (Picardia, França) el pacifista, lliurepensador, esperantista, neomaltusià, sindicalista i anarquista André Jules Eugène Maille, conegut com Hainer. Sos pares es deien Octave Aramis Joseph Maille, peó de camins ferroviari, i Marie Louisa Augustine Gorgiler, guardabarrera. Seguí la tradició familiar i es guanyà la vida com a ferroviari. El 21 de febrer de 1918 es casà a Dammartin-en-Goële (Illa de França, França) amb Eugénie Herlin. En els anys trenta milità en la Unió Anarquista (UA) i en 1936 abandonà aquesta formació per a fundar, amb Henri Bouyé, la Federació Anarquista Francesa (FAF). També milità en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i com a pacifista fou un dels redactors de La Patrie Humaine. En 1936 treballava als Ferrocarrils del Nord, a l'estació de Ermont (Illa de França, França), vivia al número 7 del carrer Vignolles i era secretari del grup anarquista d'aquesta població, que comptava, segons informes policíacs, amb una trentena de membres. Després de la II Guerra Mundial col·labora en el periòdic gairebé clandestí La Rebelle, i la seva continuació L'Insurgé (1944-1946). Fou un dels animadors de la Confederació General Pacifista (CGP) i administrador del seu òrgan d'expressió Les Nouvelles Pacifistes (1949-1950). En aquesta època vivia al número 11 del carrer Sévigné de París (França). També col·laborà regularment en el periòdic de Louis Louvet Ce Qu'il Faut Dire (1944-1948) i fou membre del grup «Amis d'Eugène Humbert». En 1951 publicà La politique nataliste est-elle conséquente? I. Le problème démographique. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser tresorer en 1954. Durant els anys cinquanta, amb Louis Louvet, animà el periòdic parisenc Contre-Courant. Cahiers mensuels d'études sociales, pacifistes et libertaires, del qual va ser el seu primer gerent sota el pseudònim Hainer. També en aquests anys col·laborà en la publicació pacifista La Voie de la Paix. Organe de Résistance à la Guerre et à l'Opression. En el V Congrés de la Fédération des Trevailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del Ferrocarril), celebrat entre el 10 i l'11 de novembre de 1952 a París, va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals. En aquests anys col·laborà en el Bulletin de l'AIT (1953-1956), el responsable del qual van ser Raymond Fauchois i Jeanne Lamberet. En el Congrés Confederal de la CNTF celebrat entre el 5 i el 7 de juny de 1954 a Marsella (Provença, Occitània), va ser nomenat tresorer del seu buró. En 1955 publicà Le danger atomique, problème numéro 1 de notre temps i en 1957 La surpopulation. Facteur d'asservissement, de misère et de guerre. A més a més fou membre de «La Libre-Pensée», dels «Amis de Louis Lecoin», tresorer dels «Amis de Sébastien Faure» a partir de 1958 i president la Federació Francesa de Cremació (FFC) i director dels seus òrgans d'expressió La Flamme Purificatrice i La Flamme. En 1958 participà en el llibre col·lectiu Sébastien Faure, son œuvre et sa pensée. Textes du centenaire. El 15 de desembre de 1958, durant l'assemblea constitutiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», que reagrupava intel·lectuals llibertaris, en va ser nomenat tresorer. El 4 de novembre de 1962, amb Maurice Laisant, Aristide Lapeyre, André Lorulot i altres, reté homenatge a Sébastien Faure al cementiri de Royan (Poitou-Charentes, França) pel vintè aniversari de la seva mort. En 1969 publicà Les sources des conflits guerriers. (Les cinq faces de Bellone). En 1975 tornava a viure al número 7 del carrer Vignolles d'Ermont i aquell any va ser nomenat gerent de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CNT. André Maille va morir el 8 de febrer de 1978 a Ermont (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Maille (1893-1978)

***

Balbina Pi Sanllehy

- Balbina Pi Sanllehy: El 20 de setembre de 1896 neix a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Teresa Josepa Pi Sanllehy. Sos pares es deien Ferran Pi Petit, cotxer, i Teresa Sanllehy Farré. Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme –segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Balbina Pi Sanllehy va morir el 24 de juliol de 1973 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Raymond Fauchois parla en el míting del Primer de Maig de la CNT de l'exili celebrat el 30 d'abril de 1961 a Grenoble

- Raymond Fauchois: El 20 de setembre de 1899 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista Raymond Théophile François Fauchois. Sos pares deien Théophile Charles Pierre Fauchois, jornaler, i Blanche Marie Anne Prudence Julia Bruyez. Es guanyà la vida com a ferroviari als Ferrocarrils de França. El 7 d'abril de 1923 es casà a Boulogne-sur-Mer amb Suzanne Mélanie Carpentier. En 1949 era responsable de la Fédération de Travailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del Ferrocarril) de la línia París-Nord i el 7 de maig de 1950, en el Congrés Extraordinari de l'FTR, va ser nomenat secretari general del buró federal. En aquesta època vivia al número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles (Illa de França, França). Exercí nombroses responsabilitats orgàniques en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser secretari entre 1950 i 1965. També va ser nomenat secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), càrrec que ocupà fins a 1958, quan en el X Congrés de l'AIT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser reemplaçat per Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). A partir d'agost de 1954 substituí Renée Lamberet com a administrador del Bulletin de l'AIT, càrrec que ocupà fins a 1956. També va col·laborar en el butlletí SIA (1955-1959), òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i en 1955 va ser gerent de Solidaridad Obrera. Suplemento Literario. En 1959 era gerent de Nervio, òrgan del Comitè Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Entre setembre de 1961 i gener de 1964 compartí amb sa companya Tersida Vergnolles la redacció i l'administració de Le Combat Syndicaliste. A més de participar en la major part dels congressos de la CNTF, també va ser delegat als congressos de l'AIT, però en 1964, per motius de salut, hagué d'abandonar totes les responsabilitats orgàniques. Al final de sa vida continuava vivint al número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles. Raymond Fauchois va morir el 17 de novembre de 1973 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) i va ser enterrat a Sarcelles.

Raymond Fauchois (1899-1973)

***

Necrològica de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Victorino Beltrán Rodríguez: El 20 de setembre de 1904 neix a Tapia de la Ribera (Rioseco de Tapia, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Victorino Beltrán Rodríguez. Sos pares es deien Ángel Beltrán Díez, jornaler, i Antonia Rodríguez Gómez. Emigrat a Catalunya, milità en el Sindicat del Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà en la lluita clandestina fins a 1948, quan, fugint de la repressió, passà a França. Segons algunes fonts, en 1946 havia estat condemnat a 12 anys de presó i aconseguí evadir-se. A França milità en la Federació Local de la CNT de Montceau-les-Mines. Victorino Beltrán Rodríguez va morir el 14 de juny de 1969 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), a causa d'una crisis cardíaca. Deixà companya (Felisa) i fills.

***

Necrològica d'Agapito Martínez González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de gener de 1970

- Agapito Martínez González: El 20 de setembre de 1911 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agapito Martínez González. Orfe de pare quan era molt jove, emigrà a Barcelona (Catalunya) amb sa mare, Margarita González, i ses germanes, María i Cándida. Després d'un temps a la Guàrdia Civil, entrà a fer feina als tallers dels Ferrocarrils del Nord a Barcelona i immediatament s'afilià al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i el desembre de 1934, quan les deportacions, va ser detingut i tancat un temps en un vaixell-presó al port de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i durant la Revolució fou responsable per la CNT d'un casal d'avis a Barcelona. El 23 de gener de 1937 s'uní civilment amb Josefa Torres Alorda i el novembre d'aquell any s'integrà com a soldat al front en un servei d'ambulàncies dels Serveis de Rereguarda i Transport de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on s'establí a la zona de Bègles (Aquitània, Occitània). Fins a 1941 sa companya i sa filla Rosa no es pogueren reunir-se amb ell. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà als tallers aeronàutics i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). En 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom del Comitè Departamental de l'Alta Garona, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa i aquest mateix any passà a viure a Ròcacerièra (Llenguadoc, Occitània) i a treballar a l'empresa de construcció metàl·lica «J. Rigaud et Fils» de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània). El 20 de desembre de 1962, alguns mesos després de la desaparició de sa companya, patí un greu accident laboral i, després d'un temps ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa, sortí amb una incapacitat del 70%. Agapito Martínez González va morir el 20 de setembre, el dia del seu aniversari, de 1969 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Felipe Arrieta Ochoa

- Felipe Arrieta Ochoa: El 20 de setembre de 1912 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Felipe Arrieta Ochoa. Sos pares es deien Ventura Arrieta i Petra Ochoa. Llaurador de professió, durant els anys trenta era membre de l'Ateneu Llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Allo, on aquest sindicat era majoritari. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser capturat pels franquistes i empresonat el 25 de juliol de 1936 a la presó de Pamplona (Navarra). Felipe Arrieta Ochoa va ser assassinat, juntament amb Martín Goñi Íbero, el 6 de març de 1937 a Gazólaz (Cendea de Cizur, Navarra). El 21 de març de 2014 va rebre a Pamplona (Navarra), juntament amb altres 29 assassinats del franquisme, un Certificat de Reparació Moral del Parlament de Navarra.

***

Manuel Alfonso Ortells en el seu primer permís de guerra (agost de 1937)

- Manuel Alfonso Ortells: El 20 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) o Onda (Plana Baixa, País Valencià)– el dibuixant anarquista Manuel Alfonso Ortells, conegut com El Pajarito. Sos pares, analfabets, es deien Manuel Alfonso Llopico, paleta i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Teresa Ortells Ramos, dona molt catòlica, i tingué un germà, Liberto Alfonso Ortells, i una germana, Pilar Alfonso Ortells. Quan tenia sis anys, passà a viure amb sa família al barri de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1931 i 1934 visqué a Onda (Plana Baixa, País Valencia), d'on era son pare. Apassionat des d'infant pel dibuix, va estudiar dibuix a l'Escola Provincial de Ceràmica d'Onda. Cap el 1934 retornaren a l'Hospitalet de Llobregat i visqué als barris de la Marina i de la Torrassa, on treballà d'aprenent de dibuixant litogràfic, dissenyant cartells per a pel·lícules de cinema. Militant de la CNT com son pare, quan el cop militar feixista, fugí de casa seva i el 21 de desembre de 1936 s'allistà voluntari en la «Columna Durruti». El 23 de maig de 1938 va ser ferit en un peu al front i va ser hospitalitzat a Manresa (Bages, Catalunya). Després de la militarització de les milícies, el 30 de desembre de 1938 va ser nomenat tinent del III Batalló de la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració de Font-romeu, de Vernet i, a partir del 20 de setembre de 1939, de Sètfonts. A finals de 1939 s'allistà en la 114 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a la «Línia Maginot» a Morhange (Lorena, França). Quan esclatà la II Guerra Mundial intentà passar a Suïssa, però el 24 de juny de 1940 va ser capturat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França). Després d'uns mesos a l'Stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia, França), va ser interrogat per la Gestapo i enviat l'11 de desembre de 1940 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.564. En entrar, pogué amagar llapis i quaderns. Va ser enviat a la construcció de la carretera de Mauthausen. El maig de 1941 va ser destinat a l'oficina dels arquitectes i enginyers (Baubüro), dedicant-se a la còpia de plànols per a la construcció del camp, lloc de feina que li va permetre fer dibuixos d'amagat, rebent el nom de El Pajarito, perquè signava els dibuixos amb un ocellet com a desig de llibertat. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. El 29 de maig de 1945 abandonà el camp i va ser refugiat a l'Hotel Lutecia de París (França), on se li va proveir de documentació i d'ajuda econòmica. Després de dos mesos de recuperació en una casa de repòs de Saint-Jorioz (Savoia, Arpitània), s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa companya, des de 1949, fou María Natividad Eguiluz. En 1984 va escriure el llibret De Barcelona a Mauthausen. Diez años de mi vida (1935-1945), que després d'una edició artesanal i de poc tiratge, va ser publicat en 2007 i 2010 per Memoria Viva. El 24 d'octubre de 2016 va ser condecorat amb la Legió d'Honor de la República Francesa. Malalt d'Alzheimer en els seus últims anys, Manuel Alfonso Ortells va morir el 14 de novembre de 2017 al seu domicili d'Aisinas (Aquitània, Occitània) i les seves cendres van ser escampades el 23 de novembre al lloc on solia anar a pescar d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). Dibuixos seus es troben exposats en el Museu del Memorial de Mauthausen.

Manuel Alfonso Ortells (1918-2017)

***

Piero Parisotto

- Piero Parisotto: El 20 de setembre de 1925 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament «Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim de Comandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.

***

Article de Jacques Tanforti publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire del 24 de juny de 1954

- Jacques Tanforti: El 20 de setembre de 1929 neix al XV Districte de París (França) el comunista llibertari Jacques Jean Tanforti. Sos pares, italians, es deien Blaise Tanforti, torner, i Julie D'Attilo. Obrer metal·lúrgic com son pare, a finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Gil Devillard, André Nedelec, Jacques Prol, etc.), del grup anarquista de la fàbrica Renault de Billancourt (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en La Libertaire. El 28 d'octubre de 1950 es casà a Boulogne-Billancourt amb Odette Marcelle Sabatier, també militant llibertària, amb qui tingué un infant i de qui va enviudar l'agost de 1955. En el Congrés de la Federació Anarquista (FA) celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1953 a París, va ser nomenat membre de la comissió de control de mandats. El juny d'aquest mateix any, entrà a formar part de l'«Organitsation Pensée Bataille» (OPB, Organització Pensament Batalla), al voltant de Georges Fontenis, grup clandestí comunista llibertari creat amb la finalitat de fer-se amb el control de la FA. A finals de novembre de 1953, després de la suspensió de René Lustre de l'OPB per «negligències», el substituí com a membre permanent d'aquesta organització. Membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), reemplaçà Robert Joulin en el càrrec de gerent de Le Libertaire a partir del 4 de juny de 1954 i fins el 12 de juliol de 1954. El 9 de març de 1957 es casà al XIV Districte de París amb Solange Marie Albanie Carrère. El seu últim domicili va ser a Viry-Châtillon (Illa de França, França). Jacques Tanforti va morir el 29 d'agost de 2014 a l'Hospital Gustave Roussy de Villejuif (Illa de França, França).

***

Rafael Benayas Manzanares

- Rafael Benayas Manzanares: El 20 de setembre de 1957 neix a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Rafael Benayas y Manzanares –algunes fonts afegeixem erròniament com a primer nom Jorge. Sos pares es deien José Víctor Benayas Martín, empleat, i Georgina Manzanares Aguilar. Es llicencià en sociologia i en antropologia, i després es matriculà en història i geografia. Durant un temps fou professor d'italià. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1976, amb Pascual González González i altres, creà l'Ateneu Llibertari de Villaverde, al barri madrileny de Villaverde Alto. Aprovà una oposició d'executius de correus i entre 1978 i mitjans de 1979 treballà a Vic (Osona, Catalunya). Posteriorment va fer feina un mes al Centre de Processament de Dades de Madrid i tot seguit com a delegat provincial (cap de comptes correts) d'una oficina de la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia. El 12 de novembre de 1979 es produí un desfalc de 30 milions de pessetes en una oficina del Banc de Santander que s'havien d'ingressar a la Caixa Postal d'Estalvis. Dies després, el 19 de novembre va ser cridat a files, i, després de demanar l'excedència en la feina, s'exilià a París (França) com a objector de consciència. Acusat del desfalc per la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia, retornà a Madrid; detingut, va ser alliberat poc després, però va ser novament empresonat el 10 de gener de 1980 per un jutge de Segòvia en espera de judici. Des de la presó denuncià un seguit de delictes en els que pretesament estarien involucrats directius i empleats de dues entitats financeres de Segòvia, així com el nom i llinatges de les persones que havien falsificat la seva signatura i s'havien distribuït els 30 milions de pessetes, col·locant aquests diners en comptes bancàries estrangers. A la presó realitzà una vaga de 23 dies, que el portà a la residència sanitària de Segòvia, i, deprimit, intentà en dues ocasions suïcidar-se. Rafael Benayas Manzanares va ser trobat el 24 de juliol de 1980 penjat a la seva cel·la de la Presó Provincial de Segòvia (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid. El seu advocat, José María Mohedano Fuertes, plantejà seriosos dubtes sobre el «suïcidi» del seu defensat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Forçat du Travail

- Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs: «La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i «M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.

***

Capçalera de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: El 19 de setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucía y Extremadura. Publicà articles teòrics i orgànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità el fullet La Mujer, amb la finalitat de finançar el setmanari Rebelión. Trobem articles de Diego R. Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio Quesada i Antonio Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números, l'últim el 30 d'abril de 1932, i fou substituït per Andalucía Libre.

Naixements

Notícia de la detenció de Giuseppe Travaglini apareguda en el diari parisenc Le Journal del 10 de gener de 1904

- Giuseppe Travaglini: El 19 de setembre de 1867 neix a Pescia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Travaglini, també conegut com Joseph Travaglini. Es guanyava la vida treballant de sabater. En 1903 es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Emigrat a França, vivia al passatge Corbeau del X Districte de París. A principis de segle se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes. El 8 de gener de 1904 va ser detingut sota l'acusació d'estar implicat en un cas de falsificació de moneda i de distribució de bitllets falsos i, després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, expulsat de França. Sembla que passà a Suïssa. Cap el 1914 vivia a Leysin (Vaud, Suïssa). Detingut per la policia, que el considerava un important agitador anarquista i «gréviculteur» (atiador de vagues), el juny de 1914 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Nicolini (1937)

- Paul Nicolini: El 19 de setembre de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Paul Marie Nicolini. Sos pares es deien Jean Dominique Nicolini, forjador a l'Arsenal marítim d'origen cors, i Marie Françoise Montaldi. El 2 de setembre de 1901 va ser admès com a aprenent a l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló i treballà al taller de màquines de construccions navals. Vigilat per la policia com a anarquista, freqüentà el grup de la Joventut Lliure. Entre octubre de 1907 i octubre de 1909 va fer el servei militar en Infanteria a Bastia (Còrsega). En 1916, en plena Gran Guerra, els anarquistes van fer propaganda pacifista (distribució de fullets antimilitaristes i del periòdic Ce qu'il faut diré de Sébastien Faure) entre els obrers de l'Arsenal, fet que provocà una investigació policial i de la justícia militar i el 8 de desembre els locals de la Joventut Lliure van ser escorcollats i ell detingut amb altres tres militants (Antoine Bertrand, Joseph Chandre i Toussaint Flandrin). Citat com a testimoni en un procés del I Tribunal Marítim celebrat el 12 de febrer de 1917, el cas va ser finalment sobresegut. Però el 13 de febrer de 1917 els quatre militants van ser destituïts de les seves funcions a l'Arsenal per «propaganda antimilitarista», les seves pròrrogues militars anul·lades i enviats als seus respectius regiments. Entre el 5 de març de 1917 i el 11 de novembre de 1918 restà al front en destacament de «Defensa contra avions» (DCA). L'1 de desembre de 1918 va ser readmès a l'Arsenal i oficialment reprengué la seva feina un cop desmobilitzat el 16 de març de 1919. El 25 d'abril de 1919 va ser elegit conseller suplent en una llista de «sindicalistes revolucionaris» i entrà a formar part del consell d'administració del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal Marítim, esdevenint-ne el 10 de juliol de 1919 secretari adjunt. En 1920 signà la major part dels comunicats de premsa del sindicat i presidí nombrosos mítings. El 12 de març de 1920 va ser reelegit membre del consell d'administració i a partir del 6 de maig va ser un dels organitzadors de la vaga, fet pel qual va ser acomiadat quatre dies després. Després de participar en diverses accions dels destituïts i treballar en diferents feines, el 20 d'agost de 1920 entrà a fer feina, amb Toussaint Flandrin, en el Consorci dels Ports de l'Oest, per descarregar els taüts dels soldats nord-americans, i el 16 d'octubre de 1920 va ser acomiadat, desencadenant-se una campanya de premsa de denúncia. Continua militant en les files del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal Marítim. El 22 de novembre de 1920 reemplaçà Toussaint Flandrin com a secretari del sindicat. Participà activament en totes les reunions dels grups minoritaris de la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nomenat delegat suplent per al Congrés Nacional de la CGT d'Orleans (Centre, França). El març de 1922 acceptà que el consell d'administració del sindicat fos compost exclusivament per obrers de l'Arsenal i abandonà les seves funcions. Quan l'escissió d'octubre de 1922, va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Sense passar per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). El 12 de març de 1922, després d'un congrés federal, n'esdevingué membre del buró federal. El setembre de 1922 formà part del comitè de redacció d'un nou periòdic comunista. Militant de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1922 participà activament en el conflicte intern de la secció de Toló. En aquesta època treballava d'electricista en una fàbrica de gas. Segons la policia, era el secretari general de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i corresponsal de L'Humanité. L'11 de juliol de 1923 esdevingué tresorer de la Unió Departamental de la CGTU. En aquesta època, i fins la seva sortida l'octubre de 1923, combaté els anarquistes dins del Comitè d'Amnistia Integral (CAI). En aquesta època s'encarregava de «La page du marin et du soldat» de l'edició del Migdia de L'Humanité. El desembre de 1924 era secretari de la Cèl·lula 9 («Independents») del PCF i el juny de 1925 esdevingué secretari de la comissió d'Agitació i Propaganda del Partit a Toló. Arran de la llei d'amnistia del 3 de gener de 1925, demanà el seu reingrés a l'Arsenal i el 29 de juny de 1926 va ser reintegrat com a ajustador del taller d'òptica i compàs. En el Congrés de la Unió Regional de la CGTU, celebrat el 25 d'abril de 1926, va ser acusat de malversació dels seus càrrecs de tresoreria (Unió Departamental, Socors Roig Internacional, ARAC, Sindicat d'Obrers de l'Arsenal Marítim) i en una reunió del comitè regional, celebrada el 18 de juliol de 1926, va ser definitivament exclòs del PCF. A finals de 1926, però, va ser reintegrat en totes les organitzacions i el gener de 1928 en el PCF. Arran del Congrés de Fusió de la CGT i la CGTU, celebrat el 22 de desembre de 1935, esdevingué membre de la comissió executiva i de la comissió de control de la nova Unió Departamental de la CGT. Figurà en la llista comunista per a les eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Participà en la vaga del 30 de novembre de 1938. En aquesta època col·laborà en Rouge-Midi. El 18 de novembre de 1939 figurava en un llistat de «individus perillosos per la defensa nacional». El 23 d'abril de 1940 va ser acomiadat de l'Arsenal per «mesura disciplinària». Detingut, passà per diversos camps d'internament (Saint-Maximin, Chabanet, Chibron, Saint-Sulpice-la-Pointe) i el gener de 1943 va ser posat en llibertat per qüestions de salut i obligat a residir a Còrsega, on va romandre fins el final de la II Guerra Mundial. Reintegrat en l'Arsenal Marítim, el 19 de setembre de 1946 es va retirar. Secretari del Comitè de Sinistres, el 4 de maig de 1947 esdevingué vicepresident de la Unió Departamental de la Unió Francesa d'Associacions d'Antics Combatents. Restà fins al final de sa vida comunista. Paul Nicolini va morir el 27 d'octubre de 1963 a Toló (Provença, Occitània).

***

Francesco Prevosto

- Francesco Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a Santhià (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos pares es deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent de peó i de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va ser fitxat com anarquista membre del «Fascio Llibertari Torinès» i en 1914 va ser condemnat a cinc mesos de reclusió i a 250 lires de multa «per haver distribuït pamflets subversius [antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la insurrecció contra el poder de l'Estat». En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1924 s'exilià a França, establint-se primer a Briançon (Provença, Occitània) i després a Saint Fons (Lió, Arpitània), on freqüentà els cercles «subversius», però va ser expulsat l'any següent. S'establí a Luxemburg, on treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En aquest any passà clandestinament a França, instal·lant-se a Lió (Arpitània), on formà part del Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a París. El desembre de 1933 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a les batalles de Monte Pelado, Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de febrer de 1937 retornà a París en una llicència de 15 dies, però, quan va intentar retornar a la Península, va ser detingut el 2 de març de 1937 pels gendarmes francesos, juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i Valentino Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la frontera; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per «violació del decret d'expulsió» i altres dos mesos per «infracció de la llei de prohibició d'enrolament en la milícia espanyola». Novament detingut, el setembre de 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet. Amb una demanda d'extradició del govern italià, el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton (Provença, Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista. Després de ser tancat a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Torí, on el 8 d'agost de 1941 la Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a cinc anys de deportació com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene i, posteriorment, al camp de concentració de Renicci d’Anghiari (Toscana, Itàlia). A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Anarquista del Piemont (FAP). Francesco Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Antonio Sarrau Español (1936)

- Antonio Sarrau Español: El 19 de setembre de 1892 neix a Fraga (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Sos pares es deien Isidro Sarrau Larroya, jornaler, i Eugenia Español Mesalles. Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista «Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

***

Necrològica d'Antonio Mirón Bosque apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'agost de 1975

- Antonio Mirón Bosque: El 19 de setembre de 1894 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Mirón Bosque. Sos pares es deien Antonio Mirón i María Bosque. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat agrícola local. En la primavera de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes comandades per Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i empresonat pels estalinistes a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), però aconseguí evadir-se i passar a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creua els Pirineus. En 1947 s'establí a Perpinyà, on milità en el Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolores Abad. Malalt des de 1950, Antonio Mirón Bosque va morir el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de març– de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Gaudérique d'aquesta localitat.

***

Attilio Bortolotti

- Attilio Bortolotti: El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül, Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti, també conegut com Tilio i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill d'una família friülesa de 18 germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era paleta i després va fer de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de 1915 entrà d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà al Canadà, amb son germà Umberto i dos amics, i el setembre s'instal·là a Windsor, on vivia son germà Guglielmo (William), fent feina amb un ferrer ucraïnès. A partir de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on feia feina a la fàbrica Chrysler, participà activament en la campanya d'agitació en favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic en protesta per la mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a oposició al règim feixista del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I Refrattari», en un míting on participava el cònsol italià i davant la sorpresa d'aquest, trencà el retrat del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i 1929 treballà a la Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva agitació sindical. El 12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un enfrontament amb un escamot de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en el qual resultà mort l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir pamflets que anunciaven un míting en memòria de Sacco i de Vanzetti i fou sotmès a un procés d'expulsió a Itàlia, però trencà la llibertat sota fiança (3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on s'instal·là fent feina d'ajustador mecànic d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il Libertario i coordinà la companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que representava obres de Pietro Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma Goldman i a partir d'aquest moment militarà en el «Toronto Libertarian Group». En 1939, durant un picnic de treballadors, portà uns ninots de fabricació pròpia perquè els concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants comunistes que hi passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El 4 d'octubre de 1939 fou detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto amb altres tres companys italians acusats de «difusió de propaganda revolucionària»; dos en van ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia entrat il·legalment al Canadà, van ser proposats per ser deportats a Itàlia. Finalment, després d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats. Joachim, en comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí un visat a Mèxic; Bortolotti, després de pagar una fiança de 400 dòlars, fou posat en llibertat provisional a Toronto el 14 de gener de 1940 –just quatre mesos després, el 14 de maig de 1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu empresonament, sortí greument malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la Bartell Industries Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la propaganda llibertària (Antistato, A Rivista Anarchica, Cienfuegos Press, Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam refugià nombrosos desertors nord-americans que creuaven il·legalment la frontera al Canadà. Entre 1968 i 1969 dirigí The Libertarian, òrgan del «Toronto Libertarian Group». En 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto (Ontàrio, Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a Federico Arcos Martínez, un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu Labadie de la Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva companya Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman Romalis Emma Goldman: The Anarchist Guest (2000).

Attilio Bortolotti (1903-1995)

***

Necrològica de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1981

- Josep Viusà Camps: El 19 de setembre de 1907 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Tomàs Viusà Camps –a vegades citat erròniament com Viusas. Sos pares es deien Pere Viusà Bolasell, forner i botiguer, i Carme Camps Clos. Comptable de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans fou membre de la redacció del periòdic Avant..! i des de 1935 fou president de la Penya Alegre, un centre excursionista i esportiu de Figueres. El juliol de 1936 fou un dels creadors del Comitè Antifeixista local. Durant la Revolució espanyola, entre el 16 d'octubre de 1936 i el 25 de maig de 1937, fou alcalde de Figueres per la CNT –el batle més jove que ha tingut el poble, 29 anys–, elegit per aclamació. El desembre de 1936, amb Vicenç Soler, secretari general del Comitè Antifeixista de l'Alt Empordà, intentaren crear, sense èxit, una Oficina d'Intercanvi a instàncies del Comitè de Relacions de Camperols de la CNT a Figures. També fou membre, amb altres dos companys confederals, del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i director del setmanari anarquista Vibraciones, editat a Figueres en 1937. En 1938 es va incorporar en la 26 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti») al Segre com a comissari de Batalló. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard residí una bona temporada a Briançon (Provença, Occitània). Durant l'Ocupació treballà al bosc i a l'agricultura a Lo Casterar e Verdusan (Llenguadoc, Occitània), on havia pogut reunir-se amb sa família, i fou internat al camp de concentració de Noé i al Fort du Hâ, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Aush, on en 1945 fou secretari departamental del Gers de la CNT i de la comarcal de l'Alt Empordà (1946) en l'exili. Organitzà una cooperativa de construcció fins que trobà feina de comptable. Sa companya fou Mercè Carreras Salleras. Josep Viusà Camps va morir sobtadament el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1981 al seu domicili d'Aush (Gascunya, Occitània).

***

Félix Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta

- Félix Salcedo Arellano: El 19 de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant anarcosindicalista Félix Salcedo Arellano. Sos pares es deien Olegario Salcedo Tejero, jornaler, i Petra Arellano Manero. De jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de Taüst (Aragó). Arran de la revolució asturiana d'octubre de 1934 fou detingut i empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada després del cop feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i aconseguí arribar a zona republicana. Després s'enrolà en la «Columna Durruti» i amb la militarització fou nomenat comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, juntament amb son company Antolín, el qual morirà el 25 de desembre de 1938 al front. Amb la Retirada, passà a França, on, després de restar internat a diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament, s'establí a Cahuzac, on treballà com a paleta i fundà una nova família amb Eugenia Orru, ja que sa primera companya, Angela Hernández Ravilla, i sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels organitzadors de la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc, Occitània). Félix Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 al seu domicili de Les Tuileries de Cahuzac (Llenguadoc, Occitània).

Félix Salcedo Arellano (1911-1996)

***

Manuel Santos Tomé

- Manuel Santos Tomé: El 19 de setembre de 1913 neix a Alhaurín de la Torre (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Santos Tomé. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Manuel Santos Gómez, secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alhaurín de la Torre, i María Tomé. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on milità en la CNT. A Badalona es casà amb Amelia Exposito Exposito, amb qui va tenir tres infants (Manuel, Antonio i Teodoro, aquest últim es va suïcidar per una depressió). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrola en les milícies confederals. Mentrestant son pare va ser afusellat pels franquistes i sa mare tancada, jutjada i condemnada a mort, pena que finalment va ser commutada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE), sobretot a les destinades a les mines i a la construcció de pantans. Participà activament en la reconstrucció de la CNT des de la línia «ortodoxa». Finalment aconseguí reunir-se amb sa companya i sos infants. Restant discapacitat per a la feina arran d'un despreniment de retina i per la silicosi, es dedicà en cos i ànima a l'organització confederal en l'exili. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica locals, comarcals i regionals. Entre 1967 i 1971 fou secretari d'Organització del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT des de Tolosa. Durant els anys seixanta fou corresponsal a Tolosa del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Amb sa companya Amelia col·laborà en Espoir. Manuel Santos Tomé va morir el 25 de desembre de 1983 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Manuel Santos Tomé (1913-1983)

***

Col·lectivistes catalanes

- Genoveva Giribet Molins: El 19 de setembre de 1914 neix a Almacelles (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Genoveva Giribet Molins. Era filla de Jaume Giribet i de Maria Molins. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era companya de l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó. Durant la Revolució espanyola participà activament en la Col·lectivitat de Suquets (Lleida, Segrià, Catalunya) de la CNT. A principis de 1939, amb son fill de 18 mesos i altres membres de la col·lectivitat, va ser evacuada cap a França, però es trobà amb la frontera tancada. Es dirigí cap a Barcelona (Catalunya) i a Martorelles (Vallès Oriental, Catalunya) fins a l'11 de gener de 1939 quan son company va ser ferit a Montblanc (Conca de Barberà, Catalunya) i hospitalitzat a Barcelona. El 24 de gener de 1939 passà a França amb tota sa família. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller. Genoveva Giribet Molins va morir el 24 de maig de 2001 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Joaquim Gil Mir (1938)

- Joaquim Gil Mir: El 19 de setembre de 1915 neix al Poble-sec de Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Vilaller (Alt Ribagorça, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Gil Mir. Sos pares es deien Ramon Gil Aguilar, jornaler, i Joaquima Mir Franci. Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona. Durant la guerra civil lluita en la «Columna Durruti» i va ser ferit en diverses ocasions. Amb la militarització de les milícies va ser nomenat tinent de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment participà en la Resistència contra l'ocupació nazi i es refugià a casa de l'anarcosindicalista Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial milità treballà d'obrer en una fresadora a la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'instal·la a Galhac (Llenguadoc, Occitània), on en 1954 obrí una peixateria i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Va ser delegat del departament del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya –va ser operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a Galhac, va estar especialment lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui havia combatut en la 26 Divisió. Després de la mort del dictador Francisco Franco, realitzà diversos viatges a Barcelona, on va fer costat econòmic la CNT durant la seva reorganització, especialment durant la gran vaga barcelonina de benzineres. Sa companya fou Eugenia Cascón Oyarbide, amb qui tingué dos infants. Joaquim Gil Mir va morir el 18 de juny de 1980 a l'Hospital de Galhac (Llenguadoc, Occitània). Després de la seva mort, son amic Fernando Gamundi Oliveros li va fer l'escultura Quijote de la Mancha montando su caballo Rocinante, que havia de ser col·locada en la seva tomba, però, sa família, per raons de seguretat de l'obra, hi renuncià.

Joaquim Gil Mir (1915-1980)

***

Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)

- Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de «Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista «Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).

Philip Sansom (1916-1999)

***

Albert Balagué Martí (ca. 1998)

- Albert Balagué Martí: El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, esperantista i maçó Albert Balagué Martí. Sos pares es deien Àngel Balagué i Palmira Martí. Fill d'una família llibertària i francmaçona –son avi matern va ser membre de la Lògia «Lealtad» i anarquista; son pare un destacat militant de les Joventuts Radicals; i sos oncles Manuel (Ascaso) i Jaume, destacats anarquistes. Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i el juliol de 1936 participà en els combats a la caserna de les Drassanes de Barcelona contra el feixisme. Enrolat com a milicià en la confederal «Columna Libertad», l'agost de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina al front de Madrid. Ferit en una cama, va ser ingressat a l'Hospital de les Brigades Internacionals de Tarazona de la Mancha (Albacete, Castella, Espanya) i posteriorment, encara convalescent, va ser enviat al camp d'aviació on l'escriptor André Malraux era el comandant i amb qui va fer amistat. També esdevingué amic del comunista André Marty, màxim responsable de la formació de les Brigades Internacionals a Albacete, i de Corniglion Moliner, futur membre de la Resistència francesa. El desembre de 1936 demanà la seva incorporació a les Brigades Internacionals i va ser destinat a la 13 Brigada Internacional «Dombrowsky», amb qui participà en les batalles de Guadalajara, Brunete i Terol i en l'ofensiva sobre l'Ebre, on va ser novament ferit. El 21 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Allà rebé la notícia que son avi Martí Martí havia estat assassinat per les tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit d'hospital. Quan esclatà la II Guerra Mundial, s'integrà en el XI Regiment d'Infanteria de la Legió Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i participà en els combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940. A prop de Verdun (Lorena, França), el juny de 1940, va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy (Lorena, França) i internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 28 de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.504, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà fins l'alliberament d'aquest per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Un cop lliure s'instal·là a Nimes (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Unió Racionalista (UR), en Ciutadans del Món (CM) i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1953 va ser iniciat en la Lògia 920 «L'Arc-en-Ciel» de l'Ordre Maçònica Mixta Internacional «Le Droit Humain» de Nimes i en 1962 s'afilià a la Lògia «L'Écho du Grand Orient». A partir de 1967 efectuà diversos viatges a Catalunya i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de reorganitzar clandestinament lògies maçòniques. Gràcies a complicitats amb l'administració de duanes franceses, pogué passar armes a la Península. També organitzà una conferència clandestina de CM esperantistes en un discret local barceloní que pertanyia a l'UNESCO. El novembre de 1980, quan la reestructuració de la FEDIP departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del secretari Jean Gonzales. Albert Balagué Martí va morir el 3 de juliol de 2000 a l'Hospital «Art et Loisirs» de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Rodilhan (Llenguadoc, Occitània), població on residia, al costat de sa companya Mercè Llorach i son fill Christian, ja finats.

***

José Luis García Rúa

- José Luis García Rúa: El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'agost– de 1923 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Sos pares es deien Pilar Rúa Rodríguez i Emilio García García, afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga, Cenit, CNT, Emérita, Espoir, Euroliceo, Icària, Ideas-Orto, El Libertario, Martillo, El Olivo del Búho, La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955), Los matices de la interiorización en la historia helénica (1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca (1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de «modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i 2006), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996), Reflexiones para la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. En els seus últims anys fou membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo. José Luis García Rúa va morir el 6 de gener de 2017 al seu domicili de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887

- Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec de Émile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte.

***

Capçalera del primer número de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: El 18 de setembre de 1910 surt a Lieja (Valònia) el primer número de L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Encara que setmanari, tingué una periodicitat irregular. S'encarregà de l'administració i de la redacció François Requilez. A partir del número 24 (14 de gener de 1912) passà a ser editat pel grup anarquista «Les Chercheurs de Vérité», encarregant-se de l'administració L. Pleyers i de la redacció Jean Kroonen. Aquest setmanari publicà nombrosos extractes i traduccions d'articles d'autors destacats (Jean Grave, Octave Mirbeau, Georges Paraf-Javal, Émile Pouget, Varlaam Tcherkesoff, etc.), així com fullets per lliuraments (René Chaughi, Piotr Kropotkin, Roger Gillot [Rhillon], etc.). També comptà amb dibuixos de Théophile Alexandre Steinlen. Sortiren encartats nombrosos cartells antielectorals. Hi van col·laborar Henri Amoré, Camille Brassine, Guillaume Collete, René Chaughi, G. Delince, Julien Delville, Charles Desplanques, Roger Gillot (Rhillon), Jean Grave, Maurice Jamar, Lucien Jules, Piotr Kropotkin, Étienne Lanthier, Joseph Laurent, Lambert Ledoux, Arnold Lepage, Camille Mattart, Jules Moineau, M. Nottet, Georges Paraf-Javal, Élisée Reclus, D. Reuls, Victor Rousselle, Fernado Tarrida del Mármol, Varlaam Tcherkesoff, Henri Zisly, etc. En sortiren 52 números, l'últim el de març de 1913, i va ser reemplaçat fins juliol d'aquell any per L'Action Anarchiste. L'Émancipateur reaparegué entren l'1 de març i el 2 d'agost de 1914 a Lieja publicant 12 números.

***

El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

- Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera –adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera– declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants –a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicà El proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

***

Portada del primer número de Socialismo y Libertad [CIRA - Lausana]

- Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista trilingüe Socialismo y Libertad. Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van col·laborar anarquistes, socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de la secció italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la francesa Julien Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas. Mantingué relacions amb el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En sortiren sis números, l'últim el 14 de juliol de 1944.

Naixements

Francesco Piccinini

- Francesco Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula «companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista «Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

Francesco Piccinini (1839-1872)

***

Notícia de la detenció de Jean-Baptiste Dupichaud apareguda en el diari de Montluçon Le Petit Montluçonnais del 7 de juliol de 1894

- Jean-Baptiste Dupichaud: El 18 de setembre de 1864 neix a Doiac (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Dupichaud –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Dupechaud. Era fill de Pierre Dupichaud, miner, i de Suzanne Verjat. Miner de professió, en 1884 va ser dispensat de fer el servei militar perquè havia de sostenir sa família i l'1 de novembre de 1889 va passar a la reserva. Entre els anys vuitanta i noranta treballà a diverses mines, com ara les de Besenac (Alvèrnia, Occitània), Aün (Alvèrnia, Occitània), Buxières-les-Mines (Alvèrnia, Occitània), Villars (Forez, Arpitània), Braçac (Alvèrnia, Occitània) i del Nord-Pas-de-Calais (França). Després de patir presó, treballà en el contraban de llumins a Authezat (Alvèrnia, Occitània). Amb el miner anarquista Henri Tardy, que vivia a Montvic (Alvèrnia, Occitània), creà un grup anarquista i era el corresponsal local del periòdic Le Père Peinard. Cap el 1893 entrà a treballar a les forges de Comentriac (Alvèrnia, Occitània) pudelant. En nombroses ocasions va ser detingut i el desembre de 1893 abandonà la regió durant una ona de detencions i d'escorcolls a resultats d'uns atemptats. En aquesta època tenia companya i quatre infants. El 14 de febrer de 1894 la policia decomissà un paquet dirigit a ell que contenia 20 exemplars dels cartell «A Carnot le tuer» impresos a Londres (Anglaterra) i quatre dies després el seu domicili de Comentriac va ser escorcollat. En aquesta època es relacionà amb el paleta anarquista Antoine Bellot. El 26 de juny de 1894 va ser processat per «associació criminal» i va ser condemnat pel Tribuna Correccional de Brioude (Alvèrnia, Occitània) a un mes de presó per «rebel·lió». Entre els anys 1890 i 1900 milità a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). El 3 de desembre de 1900 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. Després de romandre a diversos indrets, cap el 1906 s'establí a Ferrièra de Sant Mari (Alvèrnia, Occitània) i treballà de drapaire. Jean-Baptiste Dupichaud va morir el 6 d'octubre de 1932 al seu domicili de Ferrièra de Sant Mari (Alvèrnia, Occitània).

***

Ugo del Papa

- Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquesta època fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il '94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

Notícia orgànica de Louis Poulhon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 30 de gener de 1904

- Louis Poulhon: El 18 de setembre de 1877 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, i després socialista, Louis Pierre Poulhon, conegut com Poulhanet. Sos pares es deien Jean Isaac Poulhon, fuster i ebenista, i Rosalie Fabre. Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció i vivia al número 9 del carrer Rouget de L'Isle. En 1901 era membre del Grup Llibertari d'Estudis Econòmics de Nimes, que es reunia la número 7 del carrer Nerva i després al número 7 del carrer Saint Paul, i del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Louis Floutier, Charles Gauzy, Léopold Gauzy, Jules Guéry, Camille Mazel, Casimir Merinargues (pare i fill), Auguste Moussiers, Adrien Murjas, etc. El 23 de març de 1901 participà en la reunió preparatòria de les manifestacions revolucionàries que tingueren lloc entre el 27 i el 30 de març a Nimes. El juliol de 1901, sembla que per qüestions professionals, marxà cap a les ciutats provençals de Marsella i d'Avinyó. En aquesta època la policia el declarà «desaparegut» del departament del Gard i estava buscat per a ser posat «sota vigilància especial». El 24 de febrer de 1906 es casà a Nimes amb Fanny Félice Fournier, de qui es va divorciar el 6 de juliol de 1916 a la mateixa ciutat. En 1912 va ser regidor municipal socialista de Nimes. El 24 de novembre de 1919 es casà a Nimes amb Eva Blanche Pouget, vídua de Jean Marius Plane. En aquesta època treballava de comerciant i vivia al número 5 del carrer de la Faïence de Nimes. Louis Poulhon va morir el 9 de desembre de 1937 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Enrico Albertini

- Enrico Albertini: El 18 de setembre de 1887 neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Enrico Angelo Albertini, també conegut com Henri Albertini i Henry Albertini, i que va fer servir diferents pseudònims (Spaolossi, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Albertini i Rosa Naula. En 1891 emigrà a Suïssa amb sa família, on son pare exercí de professor d'història en un col·legi a prop de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Esdevingué comerciant en bijuteria i orfebreria i militant llibertari. Estigué en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Luigi Bertoni i Errico Malatesta, i desplegà la seva intensa activitat militant a Suïssa, França i Regne Unit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), conegué l'anarquista Manuel Pardiñas Serrato. En 1909 participà activament en els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona i, després de més de sis mesos tancat a la Presó Cel·lular de Montjuïc, on va rebre suport del Grup Llibertari de Zuric (Zuric, Suïssa), en 1910 va ser expulsat del Regne d'Espanya. L'octubre de 1911 les autoritat sospitaren que va ser un dels organitzadors, amb Humbert Adami, Étienne Bartozzi i Lelio Lucci, un intent d'assassinat del rei Víctor Manuel III d'Itàlia i del president del Consell de Ministres Giovanni Giolitti. En 1912 formà part del Comitè contra la Guerra Italoturca, que va recaptar fons per ajudar desertors italians refugiats a Suïssa. A París (França) treballà a la joieria de Florentin, al carrer Greneta, i va romandre a diferents pensions del barri de Charonne sota el nom d'Spaolossi. El 9 de febrer de 1912 va ser detingut a Lorient  (Bretanya), on vivia de del 28 de gener anterior al número 4 del carrer Lycée i treballava d'obrer muntador per a una empresa privada a les drassanes de vaixells de guerra, i va ser acusat pel Tribunal Marítim d'«espionatge i sabotatge». El 16 de febrer se celebrà a la Borsa del Treball de Lorient un míting convocat pel Comitè de Defensa Social (CDS) per a protestar per la seva detenció i al qual assistiren unes quatre-centes persones. El seu cas finalment va ser sobresegut, però el 20 de febrer de 1912 va ser expulsat de França i posat a la frontera suïssa. Immediatament retornà a França i a París entrà a formar part del Club Anarquista Comunista (CAC), que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari» i que editava el mensual Le Mouvement Anarchiste. El 22 d'octubre de 1912 va ser novament detingut a París en sortir d'una reunió del CAC; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». S'instal·là a Ginebra i més tard passà per Basilea (Basilea, Suïssa) i Zuric. Després de diverses dificultats, en 1914 emigrà als EUA. El 27 de setembre de 1914 va fer la conferència «L'atteggiamento dei sovversivi europei di fronte allà guerra» al Petrello's Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzada pel Cercle de Cultura Social (CCS). El setembre de 1915 s'instal·là a Paterson (Nova Jersey, EUA), on entrà en la redacció del periòdic anarquista L'Era Nuova. Mesos després va ser donat com a desaparegut per les autoritats i els anys següents el seu nom figurava en els butlletins de recerca i en els llistats fronterers. El desembre de 1920 era un dels promotors del Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti de Chicago (Illinois, EUA) i participà com a actor en obres teatrals per a recaptar fons. Segons informes de les autoritats consulars italianes als EUA, rodà per diverses ciutats nord-americanes (Nova York, Filadèlfia, Detroit, etc.). A Detroit (Michigan, EUA) treballà en la indústria de l'automòbil, milità activament en el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i encapçalà un grup de l'Auto Workers Unión (AWU, Unió de Treballadors de l'Automòbil). En aquests anys es passà de l'anarquisme al comunisme. El febrer de 1937 abandonà els EUA i s'enrolà en les Brigades Internacionals (Brigada XV - «Brigada Abraham Lincoln») per a lluitar contra el feixisme, gràcies a un passaport lliurat pel consolat espanyol de Nova York. Com a brigadista va fer servir els pseudònims Henry Albertini i Eugène Henry Nola. El 5 de març de 1937 va ser destinat en un Regiment de Tren i va fer tasques d'intèrpret. Després va estar sis mesos  al Comissariat de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) treballant, primer amb Ralph Bates, i desprès amb Edwin Rolfe, en The Volunteer. Posteriorment exercí de secretari d'un hospital a prop d'Albacete on es tractaven malalties venèries. Més tard va ser destinat com a secretari de l'Hospital Anglès d'Huete (Conca, Castella, Espanya). Sembla que finalment passà per Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya). Un informe de la intel·ligència comunista reportava que com a soldat de l'exèrcit de Terra no havia anat mai al front, que era de «tendència semitrotskista» i que el seu passat no era gens clar. El 12 de setembre de 1938 retornà a Nova York a bord del Normandie, on arribà el 26 d'octubre; però va ser detingut per les autoritats d'immigració perquè el seu passaport no era vàlid. L'1 de febrer de 1939 abandonà els EUA a bord de l'Oriente rumb cap a Cuba, per retornar-hi l'1 d'abril de 1939. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

Enrico Albertini (1887-?)

***

Lucien Charbonneau (1920)

- Lucien Charbonneau: El 18 de setembre de 1896 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Georges Luther Charbonneau. Era fill de Georges Léon Charbonneau, lampista i destacat militant socialista i cofundador de L'Humanité, i de Claire Céline Faucault, llevadora. En néixer sos pares li van fer un «baptisme republicà». Va ser un alumne brillant, primer en 1904 a París i després en 1905 a Boran-sur-Oise (Picardia, França), on sos pares es van retirar per a viure de rendes. En 1909 obtingué el seu certificat d'estudis i passà a educar-se en una pensió privada a Les Lilas (Illa de França, França), sembla que lligada a la maçoneria, on va obtenir el Gran Premi del Consell General i va ser enviat a la Sorbona, on sos pares volien que estudiés arquitectura. No obstant això, ell en va fugir i, després d'un temps vivint al carrer, passà a fer feina de lampista, com son pare, a la construcció. Quan la Gran Guerra, el 12 d'abril de 1915 va ser incorporat en el 82 Regiment d'Infanteria i participà en les batalles de Verdun i del Chemin des Dames, on  el 10 de juny de 1917 va ser ferit a les dues cames per l'esclat d'una granada. Va ser enviat als Balcans, a Bulgària, on va rebre una medalla de Romania per «serveis prestats a la pau en temps de guerra». El 8 d'octubre de 1919 va ser desmobilitzat i condecorat amb la Creu de Guerra. S'instal·là al número 134 del carrer Temple de París i s'adherí a l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 5 de setembre de 1921 va ser nomenat membre del consell del Sindicat de Lampistes i Ensostradors del Sena. Arran de l'escissió confederal de desembre de 1921, a finals de gener de 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de Lampistes i Ensostradors de París de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat en el I Congrés de la CGTU celebrat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 14 d'octubre de 1922 es casà al IV Districte de París amb la domèstica llibertària Anne Marie Guillou, amb qui va tenir dues filles (Nancy i Simone) i de qui acabà enviudant. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció) del Sena, el qual va unificar la major part dels sindicats de la construcció. El 24 de juliol de 1923 entrà a formar part de l'executiva del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i aquest mes abandonà la seva residència del carrer Temple i s'instal·là al número 22 del carrer Roses, amb sa mare ja vídua, on va restar fins a la seva jubilació. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 assistí al IX Congrés Federal de la Construcció de la CGTU celebrat a París, on els anarcosindicalistes confirmaren la seva majoria; en aquest congrés ell presentà una moció hostil a les comissions sindicals comunistes, que va ser adoptada per unanimitat menys dos vots. Va ser designat delegat, amb Louis Lecoin i Julien Le Pen, en l'assemblea general del SUB del Sena celebrada el 21 d'octubre de 1923, al Congrés Confederal de la CGTU, que s'havia de celebrar entre el 12 i el 17 de novembre de1923 a Bourges (Centre, França). El novembre de 1924, la Federació de la Construcció, de caire anarcosindicalista, trencà amb la CGTU i es passà a l'autonomia; finalment, el novembre de 1926, cofundà la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), però ell no va creure en l'èxit d'aquesta organització sindical. El 17 de juliol de 1927, en una assemblea general del SUB del Sena, presentà una moció apel·lant a la integració del SUB a la CGT; l'assemblea general següent de l'endemà, votà el manteniment del SUB en la CGT-SR i ell hi continuà militant. En 1924 participà en la campanya de defensa dels revolucionaris empresonats a l'URSS i durant un temps acollí Nestor Makhno quan es va refugiar a França. En aquests anys va estar lligat al grup anarquista espanyol «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Joan García Oliver, Gregorio Jover, etc.), als membres dels quals refugiava i feia serveis. En 1924 s'encarregà de recollir els fons per al periòdic Liberion, òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola, que finançava en gran part «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera, s'encarregà de rebre la correspondència dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Segons un informe policíac de 1930, rebia de Barcelona (Catalunya) paquets de fullets, periòdics i diners, i en altre informe de 1933 palesava les seves relacions epistolars amb l'anarquista Felipe Sandoval Cabrerizo, expulsat de França i tancat a la Presó Model de Madrid. En 1929 s'adherí al «Grup d'Amics de l'Encyclopédie Anarchiste» de Sébastien Faure i s'encarregà de rebre els abonaments per a la seva difusió. Entre 1930 i 1936 fou tresorer del «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa de socors per als empresonats polítics i les seves famílies. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i La Voix Libertaire. En 1931, distribuí la premsa revolucionària a molts deportats a la Guaiana Francesa a través dels seus advocats. L'11 de gener de 1931 intervingué, en nom del SUB, en l'anomenada «Conferència dels 22», celebrada a la Borsa del Treball de París, amb la intenció d'aconseguir la unitat sindical. Destacà coma declamador dels poemes de Gaston Couté a les vetllades de «La Muse Rouge» i en els matinals artisticoliteraris de «L'Entraide». El 20 de setembre de 1941 es casà al XVIII Districte de París amb l'empleada de banca Lucienne Ambrosine Joséphine Dauly, vídua de Maurice Marcel Eugène Martin. Durant la II Guerra Mundial, participà en la xarxa de la resistència «Libération-Nord» i distribuïa els insubmisos al Servei de Treball Obligatori (STO) cap els grups del maquis. El seu domicili va ser en diverses ocasions escorcollat, però mai va ser detingut. Després de la guerra, el novembre de 1944, va ser nomenat tinent en cap de la Secció de les Milícies Patriòtiques de la Guàrdia Cívica Republicana i formà part del Comitè de Depuració del XVIII Districte de París. En 1946 va ser un dels fundadors de la CNT francesa. En els anys cinquanta i seixanta va fer costat la premsa anarquista i anarcosindicalista (Le Combat Syndicaliste, Contre Courant, Liberté, Le Réfractaire, etc.). Mantingué una estreta amistat amb Maurice Rémond, anarquista proper a la «Banda Bonnot». A principis dels anys seixanta va fer costat la lluita de Louis Lecoin per l'objecció de consciència. En 1962 es va jubilar i s'instal·là a Villeparisis. Cedí els seus llibres al bibliobús de «La Libre Pensée». El febrer de 1970 enregistrà nombrosos textos de Gaston Couté i de Maurice Hallé per a un disc que va ser editat en 1993 per Radio Libertaire. Durant els anys setanta milità en la CNTF. Lucien Charbonneau va morir l'1 de febrer de 1984 al seu domicili de Villeparisis (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta població al costat de sa segona companya. Son net, Franck Thiriot, és un destacat militant anarquista.

***

Armando Malaguti

- Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936 –participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Armando Malaguti (1897-1955)

***

Francesco Gasperini

- Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per «deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Joan Blanch Povell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 d'abril de 1980

- Joan Blanch Povell: El 18 de setembre de 1902 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Blanch Povell. Sos pares es deien Joan Blanch i Sinta Povell. De ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la II República espanyola va ser reclòs en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona (Catalunya). Quan la Revolució espanyola, fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola del seu poble fins la seva destrucció el maig de 1937 per la reacció estalinista. Després passà al front bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en el moviment llibertari i va fer feina als treballs del canal de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), població on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encarregant-se de l'enviament de la premsa i dels llibres. En els seus últims anys milità en la Federació Local de Blanhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, encara que vivia a Le Gajea (Mondonvilla, Llenguadoc, Occitània) amb sa germana i família. Joan Blanch Povell va morir el 22 de novembre de 1979 a Allies (Cornebarrieu, Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de setembre

Esdeveniments

Una escena de la Conferència de Londres

- Conferència de Londres de l'AIT: Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres (Anglaterra), davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l'anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l'AIT. L'únic objectiu d'aquesta conferència, a part de tractar de problemes d'organització i d'administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l'Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l'AIT; el Congrés de l'Haia de l'any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l'organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l'estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva.

***

Portada del primer número de Demolitore

- Surt Demolitore: El 17 de setembre de 1887 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal Demolitore. Órgano comunista-anarchico. Òrgan d'expressió del Cercle Comunista-Anarquista «Il Lavoratore», es declarà «antiorganitzador». Tingué com a gerent i redactor responsable Francesco Cocozza. Va ser imprès a la tipogràfica del periòdic Il Grido del Popolo. Portà l'epígraf «Il lampo della baionetta di A. Milano fu una propaganda più efficace di mille volumi scritti dai dottrinarii, che sono la vera peste del nostro, come di ogni paese» (El llampec de la baioneta d'A. Milano fou una propaganda més eficaç que la de mil volums escrits per doctrinaris, que són l'autèntica pesta del nostre país, com la de tots els altres), tret del Testamento Politico de Carlo Pisacane, en referència a l'atemptat d'Agesilao Milano del 8 de desembre de 1856 contra el rei Ferran II de les Dues Sicílies. El primer número va ser segrestat per les autoritats i només va sortir un número més, l'1 d'octubre de 1887.

***

Capçalera del primer número de La Révolte

- Surt La Révolte: El 17 de setembre de 1887 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista La Révolte. Organe communiste-anarchiste. Era continuació del periòdic Le Révolté (1879-1887), ambdues publicacions editades per Jean Grave, que decidí canviar el títol del periòdic per evitar denúncies judicials. A partir del número 36, del 9 de juny de 1888, publicà un suplement literari. Per l'article «Viande à mitraille», publicat en aquest número 36, Jean Grave, en qualitat de gerent, va ser condemnat a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per un delicte de premsa. Diversos gerents (Léon Arsins, J. Billot, E. Guerin, Étienne Habert, E. L. Langlois, J. Lecuyer, A. Ritzerfeld i P. Signoret) s'encarregaren posteriorment de la publicació. Els articles solien publicar-se sense signar. En sortiren 326 números, l'últim el 10 de març de 1894, obligat de deixar-se de publicar arran de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). També publicà diversos fullets.

Naixements

Josep Codoñès Roca

- Josep Codoñès Roca: El 17 de setembre de 1858 neix a Barberà del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Josep Codoñès Roca. Sos pares es deien Joan Codoñès i Rosa Roca. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i havia estat algutzir de l'Ajuntament de Barberà del Vallès. El 2 d'agost de 1891 participà en l'atac a la caserna del Bonsuccés de Barcelona (Catalunya), acció en la qual va ser ferit; per aquest fet va ser jutjat amb altres companys el 4 de novembre d'aquell any demanant-li cadena perpètua. El 25 de setembre de 1893 va ser detingut arran de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre del dia anterior i tancat al vaixell-presó Navarra i, a partir del 8 d'agost de 1894, a la presó de Barcelona, des d'on va signar una carta amb altres companys publicada en el diari El Diluvio del 17 de setembre de 1894 queixant-se de la seva detenció des de feia un any i sense que ni tan sols se l'hagués interrogat. El gener de 1916 va morir sa companya Josefa Juanola. El juny de 1916, provenint de Mataró (Maresme, Catalunya), arribà a França i va ser fitxat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant». Segons la policia de Perpinyà hauria participat en tots els aixecaments i insurreccions barcelonines, especialment en la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909, juntament amb Vicente Reig Giffren, i havia estat anteriorment condemnat a mort per fets polítics, però s'hauria estat agraciat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'acte organitzat per a sufragar el fullet de Rocco Montesano publicat en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 16 de juliol de 1904

- Rocco Montesano: El 17 de setembre de 1873 neix a Tricarico (Basilicata, Itàlia) el propagandista anarquista Rocco Montesano, també conegut com Carlo Prato. Sos pares es deien Pancrazio Montesano i Maria Oliva Porcellini. Després d'assistir a l'escola elemental, passà a ajudar son pare en les tasques pageses. En 1890 emigrà als Estats Units, on esdevingué anarquista. Fou un dels redactors del periòdic d'un únic número La Pasqua dei Lavoratori, publicat a Nova York (Nova York, EUA) l'1 de maig de 1898. Membre de la redacció de La Questione Sociale, òrgan d'expressió del grup «Diritto all'Esistenza» de Paterson (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1899 abandonà amb Giuseppe Ciancabilla aquesta publicació per fundar L'Aurora, de la qual fou un dels col·laboradors més assidus. Quan el desembre de 1901 deixà de publicar-se aquest periòdic, deixà la colònia anarquista d'Spring Valley (Illinois, EUA), on residia, i s'establí a Nova York. Se'n va portar la impremta, anteriorment propietat del periòdic, i a partir del 24 de maig de 1902 publicà La Libertà. Pubblicazione anarchica, òrgan del «Club Indipendente», un dels dos cercles anarquistes novaiorquesos, fundat en 1901, i d'una dotzena d'altres grups de diversos estats nord-americans, de tendència antiorganitzadora. Després de publicar tres números, el periòdic va ser suspès per les autoritats a causa de la dura ona de repressió policíaca engegada arran de l'atemptat de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley del 6 de setembre de 1901. En aquesta època es relacionà a Nova York amb els anarquistes Ernesto Cantoni (Ernesto Rizzotti) i Arnaldo Antonio Azzo Nosotti, i formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'aquesta ciutat. El gener de 1905, la impremta Galimberti de Milà (Llombardia, Itàlia), editora del periòdic anarquista Il Grido della Folla, li va estampar el seu fullet La necessità del sapere nelle lotte sociali, publicat sota el pseudònim Carlo Prato, fruit d'una conferència que «per determinades circumstàncies la seva exposició va ser impedida» a Nova York; per a sufragar aquesta edició, s'havia fet un «Gran Pícnic Llibertari» el 31 de juliol de 1904 a l'Hotel Cavagnaro de Nova York, amb música, cant i ball. Posteriorment s'establí a Chicago (Illinois, EUA), on entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista anarquista novaiorquesa Il Novatore, dirigida per Masimo Rocca (Libero Tancredi) i administrada per Alfredo Consalvi. Fou un dels vint militants anarquistes que signaren el manifest «Mexicana. Invece di un manifesto», que va ser publicat en Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA), de l'11 de novembre de 1911, on es defensava aquesta publicació contra els atacs sorgits en el debat d'aleshores sobre si la Revolució mexicana era una revolució anarquista o no. En 1912 col·laborà en Cronaca Sovversiva. Milità en el moviment anarquista i antifeixista nord-americà de Chicago almenys fins al setembre de 1935, data en la qual es va perdre el seu rastre.  

***

Necrològica d'Albert Baraincou apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 21 de desembre de 1944

- Albert Baraincou: El 17 de setembre de 1879 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Paul Marius Edouard Baraincou, conegut com Albert Baraincou. Sos pares es deien Auguste Jean Barincou, viatjant de comerç, i Angelique Meysonnier. Milità activament a París, on destacà com a orador. Albert Baraincou va morir el 7 de desembre de 1944 a l'Hospital Saint-Louis de París (França) després d'haver estat atropellat per un automòbil.

***

Notícia sobre Camille Laberche sobre la seva gestió a La Voix Libertaire publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 16 d'octubre de 1931

- Camille Laberche: El 17 de setembre de 1893 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Camille Laberche. Era fill natural de la guantera i jornalera Marie Élina Laberche. El 29 d'agost de 1918, quan feia el servei militar, va ser acusat, amb altres tres companys, d'haver robat, en un moment de distracció, 400 francs de la caixa d'un restaurant a Llemotges. El 9 d'agost de 1919 es casà a Llemotges amb Angèle Séraphine Cadario. En aquesta època treballava de ferroviari i vivia amb sa mare al número 15 del Faubourg des Arènes. A començament de la dècada dels anys vint treballava d'obrer ceramista i era membre del Sindicat Autònom de la Ceràmica. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà a títol individual en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1923, amb sa companya i son fill, participà en el préstec econòmic per publicar la edició diària de Le Libertaire. En aquesta època era membre del Sindicat de la Construcció de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Entre 1923 i 1925 col·laborà en el diari Le Libertaire. Arran del Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París (França), que donà lloc a una escissió de partidaris de l'anomenada «síntesi», al voltant de Sébastien Faure, que es concretà en la nova organització Associació de Federalistes Anarquistes (AFA), Laberche hi formà part d'aquesta última i hi col·laborà en l'òrgan d'expressió d'AFA La Voix Libertaire (1929-1939). Entre el 25 de juny de 1932 i el 25 d'abril de 1936, a resultes de la condemnat de Maurice Langlois, fou gerent de la citada publicació. Després de 10 anys de militància en el Sindicat Autònom, pensant que les aliances entre aquest i la Confederació General del Treball (CGT) eren perjudicials per al sindicalisme autònom i el sindicalisme revolucionari, el 14 d'abril de 1933 abandonà amb Adrien Perrissaguet l'organització i creà el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El novembre de 1935 va ser nomenat membre del Buró de la CGTSR de Llemotges, al costat de Jean Boucharel, Chalard, Marcel Coussy, Ferré, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux i Vincent. En aquesta època treballava de jornaler i el seu nom figurava en el llista d'anarquistes del departament de l'Alta Viena establert per la policia i estava proposat per a ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El gener de 1938 es va instal·lar a Meudon (Illa de França, França) i vivia al número 19 del carrer Gambeta. En aquesta època treballava d'oficinista al Centre d'Investigacions Tècniques del Ministeri de l'Aire a Chamais-Meudon. La policia de la regió parisenca no anotà cap activitat política en el seu dossier en aquests anys. En 1950 col·laborà en Cahiers Fernand Pelloutier. Camille Laberche va morir el 21 de setembre de 1962 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).

Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920

- Kléber Nadaud: El 17 de setembre de 1895 neix a Cognac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Kléber Nadaud. Sos pares es deien Alcide Nadaud, ferrador, i Jeanne Matignon, cosidora de pantalons. Es guanyava la vida com a corrector d'impremta. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin –anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès– i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. El 21 d'abril de 1923 es casà a Cognac amb Blanche André. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain, òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. Kléber Nadaud va morir el 9 d'agost de 1943 al III Districte de Lió (Arpitània).

***

José Santos González Vera

- José Santos González Vera: El 17 de setembre de 1897 –encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l– neix a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile), el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble –experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago –actual Liceu Valentín Letelier–, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad, òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com «Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada «minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava –«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955), La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué.

***

Attilio Diolaiti

- Attilio Diolaiti: El 17 de setembre de 1898 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Attilio Diolaiti. Sos pares es deien Ferdinando Diolatti i Emilia Pezzoli. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. En 1915 fou un dels fundadors del grup anarquista «Emilio Covelli» de Bolonya (Ferruccio Grandi, Armando Guastaroba, Aldo Venturini, etc.), que es mostrà força actiu durant la campanya contra la Gran Guerra. Pel seu activisme en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1916 va ser fitxat per la policia. En aquesta època col·laborà en la redacció d'Il Libertario (La Spezia) i L'Avvenire Anarchico (Pisa). El juny de 1916 fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià celebrat a Bolonya i del Congrés Regional celebrat a finals d'aquell any. El juliol de 1916, després de ser acusat de difusió d'un manifest d'exaltació de l'assassí del rei Humbert I d'Itàlia, va ser detingut i processat per «apologia del crim polític», però va ser alliberat el gener de 1917 per manca de proves. El 7 de setembre de 1917 va ser processat per un consell de guerra per deserció; detingut pels carrabiners al llogaret de San Giuseppe de Baricella, el 10 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a tres anys de presó per deserció i internat a la presó de Savona (Ligúria, Itàlia); després d'una remissió de la pena, el juny de 1919 va ser alliberat. Posteriorment participà en la campanya contra la carestia de la vida a Romanya, mantenint en aquesta època una important correspondència amb nombrosos militants, com ara Pasquale Binazzi o Armando Borghi. També va ser membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), assistint al seu congrés celebrat entre el 28 i el 29 d'agost de 1920. El 21 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del Consell Nacional de l'USI. Entre novembre de 1921 i juliol de 1922 fou secretari administratiu de la Cambra del Treball de Verona (Vèneto, Itàlia), adherida a l'USI. De bell nou a Bolonya i inscrit en la llista negra de la patronal, tingué moltes dificultats per a trobar feina. Després de la pressa del poder per part del feixisme, sembla que es desinteressà per la política, però el 23 d'agost de 1927 va ser detingut i l'octubre confinat a l'illa de Lipari per cinc anys, passant a viure a la Marina Corta, i d'on fou alliberat el 24 de gener de 1930, amb un carnet d'identitat que l'identificava com a «perillós en la línia política». Va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en diverses ocasions (1930, 1935-1937 i 1941). Sempre estretament vigilat, va ser detingut en diferents ocasions i en 1933 va ser fitxat com a «possible autor d'atemptats», amb l'odre de ser detingut en determinades circumstàncies. En 1936 participà activament en la campanya a favor de la Revolució espanyola i recaptà fons per a la «Brigada Garibaldi». En aquestes anys vivia amb Fedora Dardi i freqüentava l'exalcalde socialista Francesco Zanardi. Quan esclatà la II Guerra Mundial es mantingué actiu en la propaganda llibertària i en l'arreplec d'armament, encara que constantment vigilat per agents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El juliol de 1941 va ser cridat a files i destinat a la 112 Companyia de Miners i Sapadors de Ljubljana (Eslovènia; aleshores ocupada pel Regne d'Itàlia), però finalment obtingué un permís i retornà a Bolonya. El 19 d'agost de 1943 va ser empresonat per haver promogut manifestacions antifeixistes i alliberat el 27 d'agost d'aquell any. Com a representant dels companys bolonyesos, participà en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà el 5 de setembre de 1943 a Florència (Toscana, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme el setembre de 1943, participà en la formació del VII Grup d'Acció Partisana (GAP) «Gianni Garibaldi» de Bolonya. A Monterenzio (Emília-Romanya, Itàlia) organitzà, amb Guerrino De Giovanni, la 36 Brigada «Bianconcini-Garibaldi», establerta en un molí, que realitzà nombrosos sabotatges, com ara els portats a terme a la línia telegràfica per a impedir les relacions entre Roma i Berlín. Aquesta brigada va ser cridada a Bolonya per a realitzar una acció a la Piazza Ravegnana, però en realitat era una trampa parada per un infiltrat, Remo Naldi, i va ser capturat per la Guàrdia Nacional Republicana el 25 de març de 1944 a Bolonya amb altres cinc membres del GAP (Francesca De Giovanni Edera, Egon Brass, Ettore Zaniboni, Enrico Foscardi i Ferdinando Grillini) i reclòs al San Giovanni in Monte de Bolonya. Attilio Diolaiti va ser afusellat amb els seus cinc companys durant la nit del 31 de març a l'1 d'abril de 1944 a la Cartoixa de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El seu cos es troba sepultat al Monument Ossari als Caiguts Partisans de la Cartoixa de Bolonya i recordat al Sagrari de Piazza Nettuno. L'abril de 1946 la Federació Anarquista de Bolonya li va retre un sentit homenatge a la seva seu.

Attilio Diolaiti (1898-1944)

***

Domingo Tirado Benedí

- Domingo Tirado Benedí: El 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 neix a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso.  En aquesta època col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un gran èxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrollo íntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955), La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Domingo Tirado Benedí va morir l'1 de gener de 1971 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom.

***

Necrològica de Manuel Magro Merodio apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 20 de setembre de 1956

- Manuel Magro Merodio: El 17 de setembre de 1902 neix a Alhama d'Aragó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Magro Merodio. Sos pares es deien Manuel Magro i Antonia Merodio. Quan era infant va ser afectat per una paràlisi. Sastre de professió, de ben jovenet començà a militar en el moviment llibertari. A principis dels anys vint s'establí a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1933 era responsable del Comitè Pro Presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida i col·laborà en Tierra y Libertad. A començaments de la Revolució espanyola va ser nomenat director del periòdic lleidatà Acracia (1936-1937), que s'oposà a la col·laboració de la CNT en el Govern republicà. També formà part de la directiva de l'Ateneu Llibertari de Lleida, fundat el 28 de març de 1937. Entre el 28 d'octubre de 1937 i fins a l'ocupació de la ciutat per les tropes franquistes el 3 d'abril de 1938, va ser alcalde de Lleida i va ser acusat per alguns d'haver protegit reaccionaris de la població. Refugiat a Barcelona (Catalunya), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Vidu de María Vera Jové, sa companya fou Palmira Vilaró. Manuel Magro Merodio va morir el 25 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1956 al seu domicili de Mâcon (Borgonya, França)

***

Necrològica de Cristóbal Parra Cerón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de maig de 1968

- Cristóbal Parra Cerón: El 17 de setembre de 1903 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cristóbal Parra Cerón. Fill de família de jornalers agrícoles, sos pares es deien José Parra i Ana Cerón. Milità en el Sindicat de Pagesos de Casares de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –segos alguns fou membre de la Unió General de Treballadors (UGT), fundador de les Joventuts Socialistes de Casares i secretari de l'Agrupació Socialista de Casares durant els anys republicans. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Els feixistes l'acusaren de la detenció i mort de Manuel Pérez de Vargas Romo, familiar directe del líder andalucista Blas Infante Pérez.Després de la caiguda de Màlaga a mans faccioses, continuà combatent al front d'Andalusia i després al de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Castres de la CNT. Sa companya fou Francisca Vargas. Malalt crònic d'asma, Cristóbal Parra Cerón va morir el 9 de març de 1968 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una intervenció quirúrgica als intestins, i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Francisco Foyo Díaz en l'exili

- Francisco Foyo Díaz: El 17 de setembre –algunes fonts citen erròniament desembre– de 1905 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyo Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyos (ell signava així) i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg, Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Sa companya fou Antonia Martí Estupiña. Francisco Foyo Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 en un hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

Francisco Foyo Díaz (1905-1977)

***

Necrològia de José Perea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1972

- José Perea: El 17 de setembre de 1911 neix a Villanueva del Duque (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Perea. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de carbó de Peñarroya (Còrdova, Andalusia, Espanya), on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en la guerra civil en un batalló confederal i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Pau, on milità en la Federació Local de la CNT. José Perea va morir el 24 d'abril  –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1972 a Pau (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---