Efemèrides anarquistes
efemerides | 18 Juliol, 2025 13:02
Anarcoefemèrides
del 18 de juliol
Esdeveniments
Militants
de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de
Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a
mà
- Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el «globus atmosfèric» i la llegenda «Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari –un obrer que s'havia independitzat– convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara «vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.
***
Capçalera del primer número de Pensiero e Dinamite
- Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números –el segon número és del 28 de juliol de 1891– i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).
***
Portada del primer número de La Ira
- Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.
***
Portada
d'un número de Nuevos
Caminos
- Surt Nuevos
Caminos:
El 18 de juliol de 1920 surt a Avellaneda (Buenos Aires,
Argentina) el primer número del periòdic
anarquista Nuevos Caminos. Revista
quincenal de ideas, crítica y sociología.
Va ser editat pel Centre Cultural
i Artístic «Nuevos Caminos». El cap de
redacció va ser Luís M. López i l'administració
la portà M. Gamindez. Hi van
col·laborar Emilio López Arango, entre d'altres.
En sortiren vuit números, l'últim
del 20 de novembre de 1920. Entre 1906 o 1907 va existit la revista
anarquista Los
Nuevos Caminos fundada per José de Maturana.
***
Capçalera
del primer número de Solidaridad
- Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.
***
Portada
d'un número de Juventud
Libre [CIRA-Lausana]
- Surt Juventud Libre: El 18 de juliol de
1936
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Juventud Libre. Semanario
juvenil anarquista. A partir del segon
número, del 20 d'agost de 1936, portà el
subtítol «Órgano de la
Federación
Ibérica de Juventudes Libertarias» i posteriorment
amb diferents variants de
subtítol i amb capçaleres diferents. Va estar
dirigit per Luis Rubio i José
Antonio Senderos, i administrat per Ezequiel Solier. Hi trobem articles
d'Agraz, Felipe Alaiz, J. Bernabé, Francisco Botey,
Buitrago, José Consuegra,
Gregorio Gallego, Gallo, García Pradas, Abraham Guillen,
Félix del Hoyo, Leiva,
Liarte, Olegario Lucea, Progreso Martínez, Cipriano Mera,
Paquita Merchán,
Morales Guzmán, Moreno, Valentín de Pedro, Duarte
Romera, Luis Rubio, Eduardo
Val i Vizcaíno, entre d'altres; i il·lustracions
de Gallo, Moreno, Muñoz,
Parrilla, Segura, etc. En sortiren 83 números,
l'últim el 26 de març de 1939,
coincidint amb el final de la guerra civil. Aquesta
capçalera fou publicada en
1938 a València i a Barcelona per l'Organització
Nacional de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), i en
1947 a París (França) per les
Joventuts Llibertàries en l'exili.
***
L'Heraldo de Madrid
del 18 de juliol de 1936
- Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta sense èxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera: «A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»
***
Convocatòria
del míting apareguda en el diari
barceloní Solidaridad
Obrera del 17 de juliol de 1936
- Míting contra la
guerra: El 18 de juliol de 1936 se cancel·la, a
causa de l'aixecament militar
feixista, el «Grandiós Míting
Internacional contra la Guerra», organitzat per
les Joventuts Llibertàries, que s'havia de celebrar a la
plaça de braus
Monumental de Barcelona (Catalunya). A l'acte, que havia d'estar
presidit per Dionisio
Delso de Miguel, havien d'intervenir José Brocca
Ramón, per la War Resisters'
International (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra); Hem Day,
pel
Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA);
Félix Martí Ibáñez, pels
«Idealistes Pràctics»; Fidel
Miró Solanes, per les Joventuts Llibertàries;
Frederica Montseny Mañé, per la
Confederació Nacional del Treball (CNT); Max
Muller, per les Joventuts Anarcosindicalistes de Suècia;
Manuel Pérez
Fernández, pels grups anarquistes de Barcelona; Amparo Poch
Gascón, per la
Secció Femenina de la WRI; i Augustin Souchy, pel
Buró Internacional
Antimilitarista, entre d'altres. A més a més
s'havien de llegir comunicats de
destacats militants, com ara Diego Abad de Santillán,
Bartholomeus de Ligt,
Georges Pioch, etc.
Naixements
Benedict Friedlaender (ca. 1900)
- Benedict
Friedlaender: El 18 de juliol de 1866 neix a
Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg,
sexòleg, sociòleg, economista i anarquista
Benedikt Friedländer, més conegut
com Benedict Friedlaender.
Nascut en
una família jueva benestant de confessió
evangèlica, era fill del professor
d'economia política de Berlín Karl Jacob
Friedländer
–sa mare es deia Anna
Maria Therese Nuglisch– i avi del metge i professor Nathan
Friedländer, i un
dels sos germans fou el vulcanòleg Gottfried Immanuel
Friedländer. A la
universitat estudià matemàtiques,
física,
botànica, fisiologia i economia i en
1888 es doctorà amb una tesi sobre zoologia.
Abraçà els postulats del moviment
naturista Fret Körper Kultur (FKK, Cultura per l'Alliberament
del
Cos) i
publicà articles que defensaven el nudisme. Consagrat a la
lluita per
l'emancipació del «tercer sexe»,
dedicà el
seu treball científic i el seu
compromís personal a dignificar l'homosexualitat i
sostingué econòmicament el
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (WhK, Comitè Científic i Humanitari),
fundat el
15 de maig de 1897 per
Magnus Hirschfeld, l'objectiu del qual era lluitar contra la
criminalització de
l'homosexualitat. En
1903, amb Adolf Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter
Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt,
Lucien von
Römer, Martha Marquardt i altres, fundà
l'associació gai, molt inspirada en la
filosofia anarcoindividualista de Max Stirner i en la
crítica radical de
Friedrich Nietzsche, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels
Especials),
que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la
virilitat i
reivindicava la pederàstia, segons el model grec
espartà. Els membres de la GdE
s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans
Blüher i Gustav Wyneken i el seu
«Eros pedagògic» (erotopedagogia),
alhora que rebutjaven les
teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat
aleshores en voga, com ara
la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de
Magnus Hirschfeld, al qual
criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus
seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins.
La GdE realitzava
diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.),
on es practicava
sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel,
una mena
de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE,
Wilhelm
Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel.
Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà
la revista anarquista Kampf
(Lluita) i col·laborà en el
periòdic Der Sozialist.
En 1906
trencà amb el WhK i fundà la Sezession des
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (SWhK, Secessió del Comitè
Científic i Humanitari), que més tard
prengué el nom de Bund für Männliche
Kultur (BMK, Aliança per la Cultura
Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de
l'Estat
i de mantenir posicions gairebé misògines, es
casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy
W. Friedländer) i fins
i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.
És autor de Beiträge zur
Kenntniss des
Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der
freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der
Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und
Schicksale Eugen
Dühring's (1892), Zusammen
mit
Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung?
(1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii
(1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen
socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen
Dührings
socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie,
kritisch und
vergleichend dargestellt (1901), Marxismus
und Anarchismus (1901), Die
Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein
normaler
Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen
Gesellungsfreiheit. In
naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und
sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf
zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter
Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine
kausalhistorische
Betrachtung (1906) i Die Liebe
Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften.
Mit
einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre
d'altres. Malalt, Benedict
Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri
d'Schöneberg de
Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de
Parkfriedhof
Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu
amic Bruno Wille va
ser enterrat al seu costat.
Benedict Friedlaender (1866-1908)
***
Georges Yvetot
- Georges Yvetot: El 18 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 20 de juliol– de 1868 neix al III Districte de París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Nasqué a la caserna dels Minimes, on son pare, Auguste Constant Bazile Yvetot, d'origen normand, era gendarme del departament del Sena, de la V Companyia del II Batalló; sa mare, costurera, es deia Désirée Ursule Anne Leprevost. Orfe de mare, i més tard de pare, va créixer amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicaliste un article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 al seu domicili del XVI Districte de París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'École Émancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres.
***
Foto
antropomètrica de Samuel Lefèvre (1908)
- Samuel Lefèvre:
El
18 de juliol de 1880 neix a Grougis (Picardia, França)
l'anarquista Clodomir
Samuel Lefèvre. Sos pares es deien Jules Achille
Lefèvre, teixidor, i Célina
Bleux, domèstica. Ajustador de professió,
passà una temporada a Lieja
(Valònia), d'on va ser expulsat per la seva
militància anarquista.
Posteriorment es va instal·lar al cafè Lyonnais,
regentat per Georges Pierre a
Charleville (Ardenes, França). Entre el 3 de maig i el 8 de
setembre de 1907
treballà a la fàbrica Dérué
de Charleville. A Nancy (Lorena, França) va caure
malalt i retornà el 10 d'abril de 1908 a les Ardenes per a
instal·lar-se a la
colònia anarquista «L'Essai»
d'Aiglemont. Entre el 15 i el 26 d'abril de 1908
s'allotjà al cafè Lyonnais. El juny de 1908 ja
vivia a la colònia llibertària
d'Aiglemont, participant en les tasques agrícoles i nodrint
les vaques. El 27
de juny de 1908 marxà cap a Nancy; trobà feina
amb el mecànic Fabius Henrion de
Jarville-la-Malgrange (Lorena, França) i visqué a
la pensió Belle Croix. El 7
de juliol de 1908 el comissari de policia de Nouzon (Ardenes,
França)
escorcollà el domicili de l'anarquista Henri Gualbert i
trobà un diamant de
vidrier a la butxaca d'un pardessú de Lefèvre. El
28 de juliol de 1908 la policia
escorcollà el seu domicili i la fàbrica on
treballava a Jarville-la-Malgrange;
detingut pel comissari Mottié i els inspectors de policia
Marcot i Naudin, explicà
que el diamant de vidrier pertanyia a la colònia d'Aiglemont
i que l'havia
oblidat a la butxaca quan hi va sortir de manera violenta a resultes de
divergències amb Fortuné Henry sobre la seva
actitud davant alguns colons. El
jutge d'instrucció el va inculpar d'un robatori que s'havia
comès al domicili
d'un dentista de Charleville, però la
investigació demostrà que res tenia a
veure amb la qüestió i el 18 d'agost de 1908 va ser
posat en llibertat. El
juliol de 1909 vivia a Sant Quintí i en 1953 a Grougis.
Samuel Lefèvre va morir
l'1 de març de 1966 a Sant Quintí (Picardia,
França).
***
Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat
- Antonia Maymón:
El
18 de juliol de 1881 neix
a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i
militant
anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez.
Sos pares
es deien Antonio Maymón Paracuellos, empleat, i Florencia
Giménez Gil.
Nascuda en una família de classe mitjana de pares
i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per
l'ambient,
i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal
Femenina de
Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor
racionalista
Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer
contacte amb
les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre
1908 i 1909 va
publica nombrosos articles en la publicació anarquista La
Enseñanza Moderna.
En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura
y Acción, periòdic fundat
per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del
«Comitè Nacional contra la
guerra de Marruecos», va intervenir activament en les
protestes contra les
guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada
juntament amb Teresa
Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran
de la vaga general
saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo
Laguna, qui morirà
en l'exili. La seva activitat a l'exili serà
força important, participant en
mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles
republicans,
socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys
següents es
destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat,
alhora que treballa de
mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de
Guíxols, Beniaján i
l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs
anys i on va fundar un
ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés
Naturista de Bilbao. Va
treballar a la redacció de Nueva Aurora,
de València, a partir de 1926.
En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la
carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya
mitjançant la qual es
volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués
un canvi social per
a la seva consecució. Amb Albà Rosell i
Adrián del Valle, pensava que el
naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al
mateix lloc,
sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana
del naturisme; en
essència significa que ambdós ideals
són el mateix, ja que en l'ordre natural
no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a
desgrat seu, el
Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una
important divisió del
moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a
partir de 1928, va
treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va
fer feina a
l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i
Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb
Durán i
Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a
l'escola de La Vila Joiosa i
va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que
l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins
del naturisme, ja que
la salut física porta al desenvolupament de la
intel·ligència i l'educació dels
sentiments; això representa una autoeducació de
les dones adultes en el
naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de
donar als fills,
mentre que a les nines les calia una assignatura específica,
maternologia,
capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios
racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de
l'escola única per a
nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va
participar en el
Sindicat Obrer «El Progreso» de
Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda
a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de
presó; romandrà empresonada fins al
1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i
empresonada durant
gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la
salut malmenada. Després va
residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes
particulars. Molt
malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital
Provincial de Múrcia
(Múrcia, Espanya) on va morir d'un ictus cerebral el 20 de
desembre de 1959 i
fou enterrada al
cementiri
d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa
comuna. Maymón
va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en
nombroses publicacions
afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción
Social Obrera, Cultura
y Acción, Despertar, La
Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,
Fructidor, Helios, Humanidad
Nueva, Ideas y figuras,
Iniciales, Inquietudes, Mujeres
Libres, Naturismo, Nueva
Aurora, La Protesta, Redención,
La Revista Blanca, Revista
Única, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y
Libertad, Vértice, Vida
y Trabajo, entre d'altres. És autora
de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,
Madre
(1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia
el ideal (1927), La
perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos
(1932), entre
d'altres. Un important carrer de Beniaján
(Múrcia), on es troba l'Escola
Popular, porta el seu nom.
***
Jules Sellenet (Francis
Boudoux)
- Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a l'Hospital de Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. Era fill natural d'Adèle Joséphine Verney-Poncet, cosidora, i després va ser reconegut per son pare Léon François Sellenet. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la «Columna Durruti». El seu últim domicili va ser a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Sa companya fou Françoise Cognard. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 al Centre Hospitalari d'Argenteuil (Illa de França, França).
***
Necrològica
de Baldomero Álvarez Pérez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966
- Baldomero Álvarez Pérez: El 18 de juliol de 1892 neix a Lugo (Galícia) l'anarcosindicalista Baldomero Álvarez Pérez. Sos pares es deien Juan Álvarez i Nicasia Pérez. Quan era molt jove emigrà a Astúries (Espanya), on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5 de setembre de 1921 fou un dels signants, amb José Cosió i Jesús Rodríguez, en representació del Sindicat Únic de Miners de la CNT, i José Calleja, Marcelino Magdalena i Hermenegildo Peón, del Sindicat dels Obrers Miners d'Astúries (SOMA), del pacte d'unió entre els miners que se celebrà al Centre Obrer «La Justicia» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que implicà la fusió dels dos sindicats i la dissolució del Sindicat Únic confederal i la creació el 18 de novembre de 1922 del Sindicat Únic de Miners (SUM) d'Astúries, adscrit a la CNT, si bé dirigit per comunistes i identificat amb la Internacional Sindical Roja (ISR). Durant els anys trenta vivia a Catalunya i treballava amb Julio Paz a les mines de Sallent (Bages, Catalunya). Posteriorment esdevingué tramviaire a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Transports de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti». En 1938, amb son company Julio Paz, fou responsable de la Secció de Censura Militar de Correus del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat, amb Julio Paz, als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Més tard va ser enviat a treballar a les mines de Pèirahita e Nestalàs (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a les obres a diversos pantans (Bussières, Lo Chastanh, Montpesat i Argentat), pertanyent a les diferents Federacions Locals de la CNT. Finalment s'instal·là a Perreux (Forêz, Arpitània) i milità en la Federació Local de Roanne (Forêz, Arpitània) de la CNT. Sa companya fou Luz Oria. Baldomero Álvarez Pérez va morir el 19 de febrer de 1966 al seu domicili de Perreux (Forêz, Arpitània).
---
efemerides | 17 Juliol, 2025 13:35
Anarcoefemèrides
del 17 de juliol
Esdeveniments
Cartell de l'acte
- Míting de suport
a Sacco i Vanzetti: El 17 de juliol de 1927 se celebra a
la casa de Walter Van
Eeckhout, a la plaça Cour-d'Haine del barri de Jolimont, a
La Louvière
(Hainaut, Valònia) un míting de protesta contra
la condemna a mort dels
militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeu
Vanzetti. L'acte
va ser organitzat per la Federació del Centre del Socors
Roig Internacional
(SRI). Hi van intervenir L. Guyomard, secretari general de l'SRI;
Robert Lejour,
en nom de la Federació Independent d'Estudiants Socialistes
(FIES); i Charles Plisnier,
president de l'SRI.
***
Franco
amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de
1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar
- Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.
***
La
mesa del míting amb Frederica Montseny Mañe
prenent la paraula
- Míting del XXX
Aniversari de la Revolució espanyola: El 17 de
juliol de 1966 se celebra al
Cinema Variétés, a La Canebière, de
Marsella (Provença, Occitània) un gran
míting internacional commemoratiu del XXX Aniversari de la
Revolució espanyola.
L'acte va ser organitzat per la Comissió de Relacions del
Nucli de Provença de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en
l'Exili i comptà amb el
suport de la CNT Francesa. En aquest míting, presidit per
Anibal Ferré Gómez,
secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques
del Roine de la CNT
francesa, van intervenir l'intel·lectual llibertari Daniel
Guérin; l'advocat Henri
Julien, com a president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)
de
Provença; Frederica Montseny Mañé, per
la CNT espanyola; i Joseph Soriano,
secretari de la CNT francesa. Al final de l'acte, al qual
assistí nombrós
públic, es va fer una recol·lecta a benefici de
la subscripció «Pro-Espanya
Oprimida» (caiguts, presos, familiars, etc.) que
recaptà 111.350 francs antics.
Míting del XXX
Aniversari de la Revolució espanyola (17 de juliol de 1966)
***
- Míting pro
amnistia: El 17 de juliol de 1977 se celebra la Camp de
Futbol de Rubí (Vallès
Occidental, Catalunya) un míting per l'amnistia total i
d'afirmació
anarcosindicalista organitzat per la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Hi van intervenir Francesc Boldú Martínez, Juan
Ramón Ferrer, Lluís Folch,
Enric Marco Batlle, Frederica Montseny Mañé,
Pedro Morilla, José Muñoz Congost
i José María Reyes.
***
Cartell del
Cinquantenari de la mort de Malatesta
- Cinquantenari de
la mort de Malatesta: El 17 i el 18 de juliol de 1982 se
celebra a Ancona
(Marques, Itàlia), organitzats pel Moviment Anarquista
Italià (MAI), els actes
de commemoració del cinquantenari de la mort d'Errico
Malatesta, figura clau
del moviment anarquista italià i internacional. El 17 de
juliol tingué lloc, al
Saló del Palau de la Província d'Ancona, una
conferència-debat sobre la seva vida
i el seu pensament, que comptà amb la
participació de Gino Cerrito, Carlo
Doglio, Placido La Torre i Umberto Marzocchi. I l'endemà, 18
de juliol, es va
reinstal·lar provisionalment a la plaça Errico
Malatesta de la ciutat la làpida
dedicada a la seva memòria que s'havia posat en 1953.
Posteriorment hi hagué
una manifestació fins a la plaça Torrioni, on es
va retre homenatge als caiguts
de la «Setmana Roja», i finalment hi
hagué una concentració a la plaça
Roma, on
es va realitzà un míting a càrrec de
Paolo Finzi i Umberto Marzocchi.
Cinquantenari de
la mort de Malatesta (17 i 18 de juliol de 1982)
Naixements
Fotografia
policíaca d'Henri Hérouard (6 de març
de 1894)
- Henri Hérouard:
El 17 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 18 de juliol– de 1876 neix al XVII
Districte de París (França)
l'anarquista Henri Hérouard, conegut com Bligny.
Sos pares es deien
Armand Émile Hérouard, empleat ferroviari, i
Constance Alexandrine Bligny. Es
guanyava la vida fent de serraller. Va ser identificat com a anarquista
arran
de les reunions llibertàries celebrades en 1893. En aquella
època vivia, amb
son germà Émile Hérouard,
també fitxat, al domicili de son oncle André
Bligny,
al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil (Illa de
França, França).
Encausat per robatori, el 29 de maig de 1893 va ser condemnat a 13
mesos de
presó i també sos companys Lecoq (18 mesos),
Pfister (dos anys) i Bligny (50
francs de multa en rebel·lia), pena que va ser confirmada en
l'apel·lació de
juliol d'aquell any. En 1894 vivia al domicili del company Lepla,
fabricant de
tinta, al número 43 del carrer Écoles de
Montreuil. El 6 de març de 1894 va ser
detingut, juntament amb un desena de companys de París i de
la regió parisenca.
A començament de segle va ser inscrit en el registre
d'anarquistes
«desapareguts» i/o
«nòmades». El 8 de setembre de 1900 es
casà a Vincennes
(Illa de França, França) amb la modista
Eugénie Merger. En aquesta època
treballava d'ajustador i vivia amb son pare, ja vidu, a
Saint-Germain-en-Laye
(Illa de França, França). Henri
Hérouard va morir el 9 de desembre de 1945 a
Montreuil (Illa de França, França).
Bartholomeus de Ligt
- Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Son pare es deia Marinus de Ligt. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors –juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres–, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. El seu últim domicili va ser a Petit Lancy (Ginebra, Suïssa). Sa companya fou Catherina Lydia Van Rossem. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a l'Estació d'Orleans de Nantes (Bretanya).
***
Notícia
de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el
periòdic de Nimes La Provence Ouvrière
et Paysanne del 13 d'octubre de 1928
- Joanin Malbos: El 17 de juliol de 1887 neix a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i després anarquista Joannin Malbos, més conegut com Joanin Malbos. Sos pares es deien Léon Malbos, conreador, i Marie Catherine Frighette. Es guanyava la vida com a obrer agrícola. En 1919 era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc, Occitània) de la III Internacional. El 28 de febrer de 1920 es casà a Sant Geli amb Berthe Alexandrine Leroy. Durant la dècada dels vint mantingué una estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i lluità força pel seu alliberament. En 1932 fou un dels principals animadors de la cèl·lula comunista de Sant Geli, el secretari de la qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una reunió pública, anuncià la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per «reprendre la lluita sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de 1937 presidí al cinema Femina una reunió pública sobre la situació de la Revolució espanyola i en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la paraula Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la policia, intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
sobre la candidatura d'Albert Schrotz apareguda en el
periòdic comunista marsellès Rouge-Midi del 27
d'abril de 1935
- Albert Schrotz: El
17 de juliol de 1888 neix a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista, i després
comunista, Albert Alexis Schrotz. Era fill d'Aloïse Schrotz,
mecànic la port de
Toló, i de Laurence Josephine Gabrielle Peyron. Es guanyava
la visa treballant
com son pare, d'obrer al port de Toló. El 21 de maig de 1918
es casà a Toló amb
la cosidora Marie Étienne. En aquesta època
treballava d'ajustador al port i
vivia al número 3 del carrer Gars de Toló. En
1923 figurava en un llistat
d'anarquistes de Toló de la policia i pertanyia al grup
anarquista «La Jeunesse
Libre». Decantat pel comunisme, es presentà pel
Bloc Obrer i Pagès (BOP), del
Partit Comunista Francès (PCF), per La Valette-du-Var
(Provença, Occitània), a
les eleccions legislatives franceses de 1936. Desconeixem la dat i el
lloc de
la seva defunció.
***
José
Bonat Ortega
- José Bonat
Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia,
Espanya) el periodista
i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat
Ortega –citat a
vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet,
Bonal, etc.).
Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega
Gómez. Fuster i
tallista de professió, treballà, amb el
també anarquista i amic inseparable Vicente
Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa
amb Concepció
Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La
Rubia),
Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de
la Junta
de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la
Casa del Poble
confederal. Exercí de corresponsal i de
distribuïdor de la premsa llibertària (El
Libertario, La Revista Blanca, Páginas
Libres) a Cadis. Entre
1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión
i entre 1920 i 1921 de Bandera
Libre, i col·laborà en diverses
publicacions periòdiques llibertàries (CNT,
El Luchador, Noticiario Gaditano,
Páginas Libres, El
Pueblo, Tierra y Libertad, La
Voz del Campesino, etc.). En
1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un
grup
terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a
la presó. Entre
1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que
editava una revista del
mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José
Lucero i Clemente Galé
Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal;
aquest
mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va
ser
detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre
de les
«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les
Subsistències»
(Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va
ser nomenat president. Durant
els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en
una parada del
Mercat i participà activament en els comitès
pro-presos. El 18 de juliol de
1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament
militar facciós,
José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan
anava pel carrer
Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la
seva mort
va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer
assassinat de
la Guerra Civil a Cadis.
***
José
María Aristegui Laspiur
- José
María
Aristegui Laspiur: El 17 de juliol de 1897 neix a Mendata
(Biscaia, País Basc)
l'anarquista i anarcosindicalista José María
Aristegui Laspiur. Sos pares es
deien Claudio Aristegui Olavarrieta i María Laspiur
Gorrochategui. Des de molt
jove milità en el moviment anarquista i en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida
com a ajustador
mecànic. L'octubre de 1927, amb altres companys (Asensio
Larrea, Pedro del Olmo
i Esteban Sebastián), va escriure a La
Revista Blanca i en 1928 envià diners a la
col·lecta pro presos organitzada
per la citada publicació. Sembla que entre 1927 i 1931 va
estar exiliat a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la
proclamació de la II República espanyola
retornà a Bilbao, on continuà militant. Va ser
amic d'Isaac Puente Amestoy. El
juny de 1934, com a membre del Comitè Regional del Nord de
la CNT, representà aquest
en el Ple Nacional de Regionals. Quan la guerra civil, entre 1936 i
1937, fou
comandant intendent del Batalló «Isaac
Puente». En 1938 formà part del grup
«Los Conscientes», de Barcelona (Catalunya),
adscrit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i el setembre d'aquest any el
deixà per a sumar-se a l'Agrupació
Anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i aconseguí
embarcar-se a bord del Mexique cap
a
Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 27 de
juliol de 1939 amb sa companya Manuela
Sebastián Corral i son fill Helios Aristegui
Sebastián. En 1942 fou vocal del
primer Comitè de la Delegació General de CNT de
Mèxic. El 14 de desembre de
1943, amb Jesús Escauriaza Zabala, signà, en nom
de la CNT basca, el manifest
contra la Junta Española de Liberación (JEL,
Junta Espanyola d'Alliberament) i
la monarquia. En 1946, des de Mèxic, va fer costat la CNT de
l'interior i els
grups de la tendència
«col·laboracionista». En 1947 de bell
nou fou membre de
l'Agrupació de la CNT. En 1956 formà part de la
Delegació General de la CNT
d'Espanya en Mèxic i en 1958 apareix en una llista de
subscripció pro presos
confederals d'Espanya. En 1960 va ser nomenat secretari de la CNT
reunificada
de Mèxic. José María Aristegui Laspiur
va morir en 1974 a Mèxic i sa companya,
devota religiosa, l'enterrà, sense cap respecte,
catòlicament. La coneguda
periodista mexicana María del Carmen Aristegui Flores
(Carmen Aristegui) és néta
seva.
José María
Aristegui Laspiur (1897-1974)
***
Ida
Scarselli
- Ida Scarselli: El
17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Ida
Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era
filla
d'una família anarquista adherida a la Unió
Anarquista Italiana (UAI), coneguda
com els Zoppo. Tots sos germans i
germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del
moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la
«Banda dels Zoppo».
Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista
decidí
atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo,
produint-se un
enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes,
entre
ell son germà Ferruccio, víctima de
l'explosió d'una bomba; arran de la
repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es
desencadenà
posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se.
Mentre era buscada per
la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma
(Itàlia), on s'havia
refugiat ja que aquest era amic personal de la família,
conegué l'anarquista
Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va
ser detinguda amb
alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici
que se
celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per
manca de proves i,
amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament
de 1927 va ser empresonada
novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics
i el 23 de juliol
d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la
primera dona a
Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio
Montanari i Elisa Veracini, a
dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de
vigilància i a la prohibició
d'exercir càrrecs públics. A la presó
es casà amb Bottino i crià sa filla
Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà
encara dos fills més,
Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través
de comunistes francesos, va
estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS.
L'estiu de
1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de
Roma
proposà la seva deportació i el 30 de setembre de
1929, considerada com
«extremadament perillosa per a l'ordre nacional»,
se li va assignar confinament
per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari.
Presentà un recurs contra aquesta
mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser
traslladada a l'illa
de Ponça, on va romandre fins el març de 1932,
quan va ser alliberada. Marxà
cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es
reuní amb son company Bottino. Inscrita
com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies
i en llibertat vigilada
durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a
«adversària irreductible»
pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada,
perquè «conserva immutables
els seus principis anarquistes». En 1938 els informes
policíacs continuaven en
la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser
detinguda mentre Benito
Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys
més tard encara era
estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb
son
company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra
en la manifestació. El
19 de gener de 1947 partí de Nàpols
(Campània, Itàlia) amb sa família cap
al
Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a
Niterói (Rio de Janeiro,
Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un
veí, aquest
assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973
retornà a Itàlia i
s'instal·là un
temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat
italià una
assignació per la mort de son marit que finalment
aconseguí en 1975. Ida
Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de
Janeiro, Brasil). En
2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La
famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia
anarchica
temuta da tre dittature.
***
Silvio
Quintavalle
- Silvio
Quintavalle: El 17 de juliol de 1898 neix a Massa
Marittima (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Silvio Quintavalle. Sos pares es deien Antonio Quintavalle
i Maria
Lumini. Es guanyà la vida treballant de miner i
s'integrà en el moviment
llibertari de molt jove. Enviat al front durant la Gran Guerra,
retornà de
permís la primavera de 1919 a la seva població
natal. El 16 de juny d'aquell
any, cap a les dues de la nit, va ser sorprès pels
carrabiners amb altres companys
(Luigi Guazzini, Domenico Montagnani, Primo Morelli i Giuseppe
Stefanielli)
tocant una guitarra i cantant pels carrers. La policia
s'apoderà de
l'instrument musical, però els joves es posaren a protestar
davant la caserna
demanant la guitarra. Els carrabiners els van denunciar per
«escàndol a la via
pública» i ell va ser immediatament enviat al seu
regiment. El 7 de novembre de
1920 els republicans van celebrar la seva victòria a les
eleccions locals a la
plaça Garibaldi, quan ell, amb altres anarquistes (Attilio
Montagnani, Giuseppe
Parrini, Teodoro Sacchetti i Francesco Vivarelli), s'acostà
a Chelini, un paisà
de Massa Marittima que era voluntari a l'Estat Lliure de Fiume amb
Gabriele D'Annunzio,
i es posà a dir fàstics del Fiume, dels feixistes
i D'Annuzio; l'home, va ser
envoltat i ferit per un dels anarquistes amb una punyalada al costat
dret.
Denunciat, el 25 de febrer de 1921 declarà davant el jutge
de primera instància
que havia vist la baralla però que no sabia qui havia estat
l'autor de
l'agressió, mentre que la resta dels acusats van fer
declaracions semblants.
Jutjats, Parrini, Sacchetti, Quintavalle i Vivarelli van ser condemnats
a dos
mesos de presó i Montagnani a 50 dies de
reclusió. Els anarquistes van apel·lar,
però l'11 de maig l'Audiència de Grosseto va
confirmar la sentència de primera
instància. Setmanes després
s'enfrontà, davant la catedral de Massa Marittima, a
Silverio Zanetti, secretari local feixista de Follonica (Toscana,
Itàlia), a
qui va agredir. El 13 d'agost d'aquell any, a manera de
represàlies, va ser
acomiadat de la mina «Montecatini» de Gavorrano
(Toscana, Itàlia) on feia
feina. El 9 d'octubre de 1921, amb un grup de companys anarquistes
(Rizieri
Guazzini, Fortunato Signori, Tonielli, etc.), s'enfrontà a
la plaça Garibaldi
amb un escamot feixista, grup que va rebre de valent juntament a un
carrabiner.
El 30 d'agost de 1922, juntament amb l'anarquista Eligio Pozzi,
emigrà
legalment a França i després s'establí
a Blegny (Lieja, Valònia), on treballà a
les mines d'hulla. Després va fer feina en un
telefèric belga i, posteriorment,
fins el 1924, en una siderúrgica de Montignies-sur-Sambre
(Charleroi, Hainaut, Valònia),
des d'on col·laborà en el periòdic
romà Libero Accordo. El juny de 1925
envià
un article per a Libero Accordo des de Couillet
(Charleroi, Hainaut, Valònia).
En 1925 es casà amb una belga, amb qui va tenir un infant.
En 1926 encara vivia
a Montignies-sur-Sambre i en 1927 a Sedan (Ardenes, França),
on va fer costat
els periòdics anarquistes Il Monito i La
Diana. El març de 1928
el consolat feixista italià de Charleroi demanà a
les autoritats belgues la
seva expulsió del país. L'1 de gener de 1930 va
ser inscrit el butlletí de
recerca de la policia. El 2 de març de 1930
retornà a Itàlia per a visitar sa
mare malalta i a finals de mes tornava a ser a Montignies-sur-Sambre,
on va
romandre fins l'1 de desembre, data en la qual tornà
definitivament a Itàlia. Treballà
de miner a Niccioleta (Massa Marittima, Toscana, Itàlia). El
4 de juny de 1933
va ser detingut administrativament i el també el novembre de
1934, després que
unes banderes italianes exhibides a Massa Marittima per celebrar la
victòria de
la Gran Guerra fossin llançades a una bassa. Absolt per
manca de proves, va ser
sotmès a una estreta vigilància i el 30 de
setembre de 1936, en un informe dels
carrabiners de Massa Marittima a la Prefectura de Policia de Grosseto
aquests veien
necessari acomiadar-lo de la mina de Niccioleta per
«propagandista subversiu» i
per les seves relacions amb antifeixistes, com ara l'anarquista Menelik
Giusti,
el comunista Romeo Lippi, Engels Lambardi del Partit Popular
Italià (PPI), el
socialista Primo Olivelli, el subversiu Gino Lolini i els militants
Ruggero Romani
i Estido Verni. En aquesta època participà, amb
els anarquistes Libero Corrivi
i Giuseppe Gasperi i els comunistes Elvezio Cerboni i Enrico Filippi,
en
reunions semiclandestines celebrades al restaurant Pollazzi, al Borgo
de Massa Marittimi,
trobades moltes vegades pertorbades per escamots feixistes. El 19 de
juny de
1938 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Grosseto i en
aquesta època
treballava a la mina «Puccioni», a la vall de Zanca
de Massa Marittima. Després
de la caiguda del feixisme, col·laborà en la
resistència partisana i formà part
del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional)
local. Després de la II Guerra Mundial, reprengué
la seva militància en el
moviment llibertari i es dedicà a distribuir la premsa
anarquista (L'Adunata
dei Refrattari, Il Libertario, Umanità
Nova, etc.). Silvio
Quintavalle va morir el març de 1978 a Massa Marittima
(Toscana, Itàlia).
Silvio Quintavalle
(1898-1978)
***
- Ramon Recasens
Marsal:
El 17 de juliol de 1903 neix a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista
Ramon Manuel Recasens Marsal. Sos pares es deien Ramon Recasens Rovira
i Emília Marsal Vidal. En els anys trenta milità
activament
en el Comitè Local
de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
fou un dels responsables del Sindicat Tèxtil d'aquesta
organització. Quan
l'aixecament feixista de 1936, el novembre d'aquell any
ajudà a la formació de
la «Centúria Floreal» de les Joventuts
Llibertàries i lluità enrolat en la
«Columna Durruti» als fronts de Madrid i, a partir
de gener de 1937, d'Aragó.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser reclòs en diversos
camps de concentració i, sembla, va ser enrolat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació alemanya
s'integrà en la
resistència. Capturat pels nazis, va ser enviat al camp de
concentració de
Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria)
–altres fonts citen que, després de
passar per diversos camps de concentració francesos i
alemanys, acabà al de
Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va
romandre cinc anys fins a
l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del
camp de
concentració sortí amb una lesió
cardíaca. Durant la dècada dels quaranta
visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina.
Fou membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramon
Recasens Marsal va
morir el 22 de maig –altres fonts citen el 20 de
juliol– de 1974.
***
- Gino Manetti: El
17 de juliol de 1898 neix a Impruneta (Toscana, Itàlia)
–algunes fonts citen el
8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana,
Itàlia)–
l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més
conegut com Gino Manetti, que va
fer servir el pseudònim d'Antonio
Padovani. Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna
Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure
presoner dels
alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar
a les línies italianes
després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou
considerat per la
policia com a «irreductible i extremadament
perillós» per les seves accions
«criminals», les seves competències
propagandístiques anarquistes i la
influència que aconseguí a la seva zona.
Després de la «Marxa sobre Roma» es va
veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa
companya
i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella
(Provença, Occitània), però
uns mesos després hagueren de separar-se, ell a
París (França) i sa família
hagué de retornar a Itàlia, on no en
pogué sortir malgrat els esforços seus
durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de
pintor en la construcció i
freqüentà el cercle anarquista
il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El
novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a
un mes de presó
per possessió d'«arma prohibida». El desembre
de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la
banda de Pollastro. Després
d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per
l'Audiència
del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas
Ciapellioni,
Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per
l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser
alliberat i
immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres
companys a Marsella sota
el nom d'Antonio Padovani, va ser
identificat pels serveis d'intel·ligència del
consolat feixista italià i
denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de
1931 va ser detingut per
robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou
un continu sortir
d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i
viceversa, sota l'acusació
de furt o per violació del decret d'expulsió. El
23 de maig de 1935 va ser
condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els
anarquistes Dario Fabiani
i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10
anys de domicili
obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de
Bèlgica, va ser alliberat de
la presó on romania i, donada la situació,
demanà la repatriació. A Itàlia va
ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a
Florència, el juliol
de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres
subversius.
Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la
instauració de la
República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats,
ell va romandre
tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori
i dos subversius
sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando
Gualtieri i Orlando
Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses
ocasions per
delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi
d'Azione
Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica)
eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi,
comandant del districte militar de Florència, i com a
represàlia els feixistes demanaren
ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis,
però el comandant
alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de
desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó
florentina de Le Murate
per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp
de tir de Le
Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on,
juntament amb altres quatre companys
(Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando
Storai), fou
afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a
l'escamot
d'execució com a signe de traïció a la
pàtria. L'octubre de 1944 un dels
primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència
es batejà amb el
seu nom.
***
D'esquerra
a dreta: Julio Fernández López (El Cabra), Narciso
Martínez González (El Mondas) i
Antonio Bermejo Perea; acotat, Jacinto Rueda Pérez.
Pati de la presó de Puerta Castillo de Lleó (24
de setembre de 1946)
- Julio Fernández
López: El 17 de juliol de 1912 neix a
Avilés
(Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Julio Fernández López,
conegut com El Cabra o Cabraloca.
Sos pares es
deien Santos Fernández Llanas, jornaler, i Carmen
López Menéndez. Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), qual
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 destacà en el rescat de persones
aïllades a la zona de Lleó
(Castella, Espanya). Quan la caiguda del front Nord, el 4 de maig de
1938 va
ser condemnat a sis anys de presó militar per
«cooperació en intent de
rebel·lió» i a 12 anys per
«deserció». El 22 de novembre de 1945 va
ser
capturat en una gran agafada per les autoritats franquistes,
reclòs a la presó
lleonesa de Puerta Castillo, jutjat i condemnat el 5 de desembre de
1947 a dos
anys de presó. Julio Fernández López
va morir el 3
de novembre de 1976 a Oviedo (Astúries, Espanya).
***
Retrat
al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem
Gayà, quan ambdós estaven tancats a la
presó
provincial de Palma (1940)
- Josep Muntaner
Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal
de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia
(Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i
Cerdà, conegut
com Fusteret. Sos pares es deien
Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de
Pollença. Va poder anar a
l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va
veure
influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor
Hugo, Gabriel Miró o Anatole
France. En 1927 sa família es traslladà a
Pollença. Barber de professió, amb la
proclamació de la II República milità
en la Joventut Republicana. Amb altres companys,
creà al Centre Republicà de Pollença
un grup d'afinitat anarquista, on rebien
diferents publicacions llibertàries i feien
tertúlies. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la
visita que
Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus
companys una
conferència d'aquesta a Pollença. Durant
l'aixecament feixista de juliol de
1936, participà en la inútil defensa que els
republicans i els carrabiners
pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb
dinamita,
escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer
front els escamots
falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la
resistència s'enfonsà,
amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i
s'amagaren a les muntanyes de la Serra
de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona
(Pollença, Campanet,
cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense
saber
ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el
desembarcament republicà
esperat no es produïa. Decidiren separar-se i
Bonjesús, gràcies a la
complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el
cercle feixista i arribar a
Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser
detingut el 3 d'agost de 1936
per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa
Pobla. Va ser
tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime
I» al port de Palma i després a
la «Prisión Estaciones de Palma»,
més coneguda com Can Mir, on conegué, entre
altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el
cita en les seves Memòries a les
presons de la guerra civil a
Mallorca. A la presó, a més de ser
testimoni de les constants saques o
tretes, s'assabentà que
Bonjesús havia estat detingut quan
intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a
Mallorca. A Can Mir
gosà recitar poesies en català als presos
allà tancats. Va ser jutjat per un
tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota
l'acusació de
resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel
Godet Llopis i d'«anarquista
perillós capaç de cometre qualsevol
atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó,
aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment,
va ser commutada a
sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat
provisional de la presó. De tornada a Pollença,
abandonà l'activitat política i
bastí un comerç a l'engròs de
productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de
1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no
militar, portava els
dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que
s'havien recaptat
al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit
Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi,
però rebutjà l'oferta.
Va escriure poesia, que publicà en set volums –Gotes
de mel (1980), Fulls
i flors (1981), El temps i la saba
(1983), Rost avall (1986),
Des del ribàs (1990), Fulles de
tardor (1995) i Gaudint dels
90 anys (2003)–, i un llibre de memòries
No eren verdes ni blaves les muntanyes.
Petita història, que sortiren per
capítols en la revista L'Espira
i posteriorment editat en
llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys
participà en diversos actes
de recuperació de la Memòria Històrica
que es van fer a l'illa i en 2008 el seu
testimoni va ser recollit per a la sèrie documental
televisiva Memòria i oblit d'una
guerra. Josep
Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca,
Illes Balears) i
fou enterrat tres dies després.
Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)
***
Necrològica
de Marina Esteban Villalba apareguda en la revista parisenca Confrontación
de gener-febrer de 1980
- Marina Esteban Villalba: El 17 de juliol de 1915 neix a El Carpio de Tajo (Toledo, Castella, España) l'anarcofeminista i anarcosindicalista Marina Esteban. Sos pares es deien Matías Esteban i Modesta Villalba. Sota el franquisme fou membre de la clandestina l'Agrupació «Mujeres Libres» de Madrid (Espanya) i participà en diversos Comitès Nacionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com ara els encapçalats per César Broto Villegas entre juliol i octubre de 1945 i per Ángel Morales Vázquez entre novembre de 1945 i març de 1946. Quan la caiguda del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Manuel Villar Mingo el novembre de 1947, va ser detinguda i restà empresonada 90 dies al calabós. En 1953 passà a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Montluçon. Posteriorment formà part dels grups confederals reagrupat al voltant del periòdic Frente Libertario. Son company fou el militant confederal Laureano Baños Rivera (Gonzalo). Marina Esteban Villalba va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Occitània).
---
efemerides | 16 Juliol, 2025 12:44
Anarcoefemèrides
del 16 de juliol
Esdeveniments
Capçalera
d'Il Libertario
- Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc.
***
Capçalera
de L'Action
Directe
- Surt L'Action
Directe:
El 16 de juliol de 1905 surt a Gilly (actualment Charleroi, Hainaut,
Valònia) el primer número del periòdic
bimensual anarquista L'Action Directe.
Organe des travailleurs. Després
portarà els subtítol «Organe de la
Confédération
Générale du Travail» i
«Organde de Propagande Synidicaliste
Révoutionnaire». Va
ser fundat, entre d'altres (Beck, P. Brichaux, P. Delattre, G.
Ducoffre,
Léopold Kinif, Antoine Quibus, E. Rousselet, P. Vancraes i
Désiré Voland), per
Léopold Preumont, secretari de la Confederació
General del Treball (CGT) belga.
En 1906 nombrosos col·laboradors d'aquesta
publicació (Arthur Brenez, Henri Fuss-Amoré,
Louis Xhayet, etc.) van ser processats per delictes de premsa. A partir
de juny
de 1907 va ser dirigit per Henri Fuss-Amoré a Lieja
(Valònia). Després de
publicar més de setanta números,
l'últim en sortí el del 13 de setembre de 1908,
i deixà de publicar-se per donar lloc al periòdic
L'Avant-Garde, al qual
també es va sumar L'Insurgé.
***
Full
volant de les conferències
- Conferències de
Goldsky
i de Durupt: El 16 de juliol de 1909 se celebren a la Sala
Omnibus del XIX
Districte de París (França) dues
conferències públiques anarquistes contra la
visita del tsar Nicolas II a França. La primera va ser
impartida per Jean
Goldschild (Goldsky) sota el títol
«Les crimes tzaristes» (Els crims
tsaristes) i la segona per Georges Durupt anomenada «L'action
anarchiste»
(L'acció anarquista).
***
Astra
i cop militar
- La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».
Naixements
Fotografia policíaca d'Henri Auvin (1 de març de 1894)
- Henri Auvin:
El
16 de juliol de 1856 neix a Sainte-Même (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista
Henri Auvin. Sos pares es deien Simon Auvin, conreador, i Marie
Madeleine Guérin. Treballava de calderer a les Obres de la
Loira
a
Saint-Denis (Illa
de França, França), on vivia al número
3 del carrer Corbillons. A finals de
febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia,
detingut sota
l'acusació d'«associació
criminal» i l'1 de març d'aquell any fitxat com a
anarquista. Tal vegada sigui el mateix Auvin, que vivia al
número 49 del carrer
París de Saint-Denis, del qual es requisà
nombrosa correspondència el 18 de
febrer de 1894 en un escorcoll al domicili de l'anarquista Jean-Marie
Guillemin
de Saint-Nazaire. Henri Auvin va ser inscrit posteriorment en els
registres números
2 i 4 dels anarquistes desapareguts i/o
«nòmades». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov
- Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov –també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.
***
Grup
de dones a la Maison du Peuple. Henriette Callet és la
primera per l'esquerra
- Henriette
Callet: El 16 de juliol de
1891 neix al barri de Recouvrance de Brest (Bro Leon, Bretanya)
l'actriu llibertària Henriette Yvonne Marianne Callet. Era
la
filla menor
de François Marie Callet, obrer mecànic al port
militar de Brest, i d'Henriette
Souban. El 21 d'agost de 1912 es casà amb l'obrer de
l'Arsenal de Brest
anarquista René Louis Martin. El 12 d'agost de 1916 la
parella tingué una
filla, Renée Louise Marie. Després de la Gran
Guerra la parella visqué al
carrer Turenne del barri de Saint-Martin de Brest. Fou membre del grup
teatral
de la Maison du Peuple de Brest. Durant les festes
d'inauguració de la Maison
du Peuple, el 10 de febrer de 1924, fou intèrpret, amb son
company, de la peça
teatral L'usine qui flambe. En 1928
interpretà
el paper principal en l'obra L'interdit,
de Jules Le Gall. Va ser intèrpret regular en les peces
programades a la Maison
du Peuple i va fer costat el periòdic Le
Flambeau, òrgan regional de «Libre
Pensée», especialment interpretant la
peça Retour des bancs,
escrita per
René Martin. Membre del Comitè per Espanya
Lliure, a partir d'octubre de 1937
forma part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938
organitzà
col·lectes de roba i d'aliments per enviar a Espanya. En
1937 sa filla es casà
amb l'anarquista Maurice Laisant. En 1940 s'establí amb son
company a Asnières
(Illa de França, França), on vivia sa filla.
Treballà d'empleada en la
Seguretat Social i els seus últims anys visqué a
Saint-Maur-des-Fossés
(Illa de França, França). Henriette Callet va
morir el
26 de març de 1973 a la Residència de
Malnoue
d'Émerainville (Illa de França,
França).
***
Amerigo
Boccato
- Amerigo Boccato:
El 16 de juliol de 1892 neix a Piracicaba (São Paulo,
Brasil) el fotògraf
anarquista i antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo
Boccato,
conegut com a Mérico Canarin.
Sos
pares, Angelo Boccato (Canarin) i
Elvira Renesto, anarquistes seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al
Brasil
en 1885 com a conseqüència de la
repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera
coneguda com «La Boje», i posteriorment retornaren
a Itàlia. Amerigo Boccato es
guanyava la vida fent de mecànic a Venècia
(Vèneto, Itàlia) i aconseguí una
important cultura autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran
Guerra,
amb altres companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.),
creà el Circolo
Sociale (CS, Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio,
on palesà el seu
antibel·lisme en reunions públiques al costat de
les dones dels soldats enviats
al front. En aquesta època col·laborava en el
periòdic socialista Lotta.
El 24 de desembre de 1917, «pel
seu grau de perillositat i pel bé de la seguretat de
l'Estat», va ser confinat
a l'illa de Lipari, juntament amb altres cinc companys, per
«tasca derrotista
consistent a enviar pamflets i fullets de contingut anarquista als
soldats
combatents». El gener de 1919, quan encara estava confinat,
va ser absolt, però
va ser sotmès a una vigilància especial acusat de
«danys i incendi dolós».
L'abril de 1921 va ser detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo
(Vèneto,
Itàlia) i condemnat el 20 d'abril de 1922 a un any de
reclusió per haver
disparat armes de foc en una topada amb un escamot feixista a
l'avinguda de la
Stazione. El juliol de 1924 va ser traslladat a Chioggia i
posteriorment a
Cavarzere, ambdues poblacions del Vèneto italià.
El 4 de juliol de 1927 va ser
novament detingut sota la sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i
emblemes
(falç i martell) a parets d'edificis d'Adria
(Vèneto, Itàlia), però va ser
alliberat sense càrrecs per ser considerat anarquista i no
comunista. El 20 de
desembre de 1930 obrí un estudi fotogràfic
(«La Modernissima») a l'Strada
Grande d'Adria i posteriorment un altre, amb el mateix nom, a
Cavarzere. Segons
les autoritats policíaques, «sempre va professar
les idees anarquistes, però
sense fer-ne propaganda». En 1931, arran de la
detenció i condemna a mort de
l'anarquista Michele Schirru per haver atemptat contra Benito
Mussolini, la
vigilància a la seva persona es va intensificar,
patí un escorcoll domiciliari
i el seu nom va ser inscrit en els registres de la policia de
fronteres. El 24
de juliol de 1935, durant un escorcoll a la seva botiga de fotografia
per part
dels carrabiners, se li va segrestar documentació
mecanografiada compromesa i
publicacions subversives, com ara l'Almanacco
Socialista per a 1919 i el fullet anarquista Lettere
ad un socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina
Cavazzini, amb qui tingué 14 infants (Euterpe, Eolo,
Esperina, Espero, Elio,
Anita, Nirvana, Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres
d'ells
(Eolo, Elio i Espero) també destacats militants anarquistes
i lluitadors
antifeixistes. El 9 de maig de 1936 es negà a abandonar el
Teatro Comunale
d'Adria quan, entre el primer i el segon acte d'una opera
lírica que es
representava, es va suspendre l'espectacle i tots els espectadors es
van veure
obligats a sortir a la plaça Cavour per a escoltar un
missatge radiofònic de
Benito Mussolini anunciant el final de la guerra colonial,
l'annexió d'Etiòpia
i la proclamació de l'Imperi. Portat a la presó
de Rovigo, va ser, a causa de
la seva invalidesa de guerra i ser pare d'una família
nombrosa, només amonestat
per dos anys, per «haver manifestat una actitud
contrària a l'acció dels poders
de l'Estat i donar lloc a un accident pertorbador per a l'ordre
públic en un
moment de gran solemnitat nacional». Interrogat pel comissari
local de la
Seguretat Pública, es va defensar afirmant que havia estat
bufetejat per un
membre del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1937
l'amonestació va ser
indultada pel cap del Govern en ocasió del naixement del
príncep Víctor Manual.
El maig de 1940 el seu domicili va ser escorcollat per
enèsima vegada. Invàlid
de guerra per la seva tuberculosi pulmonar contreta durant el servei
militar,
rebia una pensió de cinquena categoria. Després
de la II Guerra Mundial,
retornà a Adria amb sa família i
s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i posteriorment a
Gabiano i a
Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià. Amerigo
Boccato va morir el
14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia),
població a la qual havia retornat
feia poc.
***
Juan
Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré
- Juan Gandulfo
Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las
Vacas, a Los Vilos
(Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió
xilena de Coquimbo– el metge anarquista
Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de
Viña del Mar, sos pares
es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer
els estudis
primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i
després seguí humanitats en el
Liceu de Valparaíso. Més tard estudià
medicina a la Universitat de Xile,
ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant
la carrera en 1920,
encara que no pogué llicenciar-se fins l'any
següent, a causa de la persecució
i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan
era estudiant de medicina
realitzà nombroses làmines a colores de gran
qualitat artística sobre biologia
i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada
dels anys cinquanta.
També en la seva època d'estudiant
entrà a formar part del moviment anarquista
i anarcosindicalista i col·laborà en diverses
publicacions, com ara Claridad,
òrgan de la universitària Federación
de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de
Xile), Juventud o Verba
Roja, on manifestà les seves idees
llibertàries fent servir
diversos pseudònims (Iván,
Juan Guerra, etc.). En 1918
fundà, amb
els seus diners, la impremta Numen –inspiració,
en llatí–, dedicada a la publicació de
llibres i fullets anarquistes i lloc de
trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la
Universitat
Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament
nocturn per a obrers i
on s'impartí ensenyament primari i secundari
clàssic. L'abril de 1920, quan
presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per
desacatament
al president de la República Juan Luis Sanfuentes
Andonaegui, ja que havia
declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes
nacionals;
en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i
l'acusació va ser desestimada.
Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament
empresonat com a
representant de la FECH per criticar el moment polític
d'aleshores i per
propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la
penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència
carcerària el deixà fortament
impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos
«comuns». En aquesta
època entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda.
Conegut per la
seva militància llibertària, li costà
entrar a fer feina en un hospital, però
finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán
i, després, a l'Assistència
Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic
Obrer, creat per la Unió Local de
la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial
Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que
s'inaugurà l'11 de juny de
1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el
Policlínic deixà de
pertànyer a
Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)
***
Francisco
Mares Sánchez
- Francisco Mares
Sánchez: El 16 de juliol de 1896
neix Xelva (Serrans, País
Valencià) –algunes fonts citen
erròniament
Torrent (Horta Oest, País Valencià)–
l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares
Sánchez –el primer
llinatge citat també com a Marés.
Era fill de Joaquín Mares Aguilar i de Francisca
Sánchez Madrid. Sa
família, d'origen camperol, emigrà a
València. Quan tenia 10 anys començà a
treballar com a obrer en la construcció
i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat
s'afilià al Sindicat
de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de València.
Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on
romangué fins la
proclamació en 1931 de la II República espanyola.
En els anys posteriors milità
a València i a Torrent adscrit als Sindicats
d'Oposició de la tendència trentista
de la CNT. El novembre de 1933
va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc
Puchades
Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant
del partit Dreta
Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell
any. Quan
el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del
Comitè
Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la
Comissió
Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la
«Columna de Ferro», de
la qual fou comissari d'un batalló. Després de la
militarització, la columna
esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular republicà i fou nomenat
comandant del II Batalló de la Brigada (73
Divisió) i comandant de la Brigada
en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat
ferit. Lluità als
fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista,
caigué
presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de
concentració d'Albatera
i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a
començaments de maig
de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta
Nacional del Moviment
Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939,
de camí a França després d'haver
realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la
policia, tancat a la
presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a
Torrent, encara que la
premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins
el 5 de maig de
1940. Després d'un temps a la presó Model de
València, va ser condemnat a mort
en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat
Militar de València. Francisco
Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp
de Tir de Paterna
(Horta Oest, País Valencià), encara que diverses
fonts citen erròniament altres
dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz,
locutor i director
de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora
radiofònica republicana en la qual Mares
havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van
ser enterrats a la mateixa tomba
al cementiri de Paterna.
Francisco Mares Sánchez (1896-1941)
***
Lashortes
(ca. 1930)
- Lashortes:
El 16 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 15 de juliol– de 1898 neix a
Levallois-Perret (Illa de
França,
França) el mestre, sindicalista i
anarcopacifista Maurice
Catalogne, més conegut com Lashortes.
Sos pares es deien Jean Catalogne, alt funcionari de Correus, i
Augustine Marie Desfaudais.
Després de militar una
breu temporada en la Section Française de l'Internationale
Communiste (SFIC,
Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom
d'aleshores del Partit
Comunista de França), a partir de 1929 entrà a
formar part del grup del 18
Districte de París de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta
època també militava en el sindicalisme i era
secretari de Propaganda del Grup
de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant
també en Le Libertaire.
Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al
congrés de l'UACR celebrat a París, i
entrà a formar part de la Comissió
Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932
participà en el
congrés de la Federació Anarquista (FA) de
París, on llegí un informe sobre la
situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una
escola de propaganda.
Entre 1931 i 1939 col·laborà
assíduament en Le
Libertarie, especialment en la pàgina de
temàtica internacional, de la qual
era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat
entre el 20 i el 21 de
maig de 1934 («Congrés de la Unitat»),
que rebatejà l'organització sota el nom
d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la
comissió de redacció de Le
Libertaire.
Entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA
celebrat a París, on presentà un
informe sobre la guerra. El 12 de juliol de 1937 es casà a
Ortès
(Aquitània, Occitània) amb Julie
Léocadie Faisantieux. Pacifista
radical, en 1938 declarà
que l'Acord de
Munic era preferible a la guerra i col·laborà,
sota el pseudònim de Lazorthe,
en el periòdic anarcopacifista
La Patrie Humaine. Professor de
filosofia a Ortès (Aquitània,
Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la
Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des
Hirondelles» i del grup
teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de
l'institut
local. En 1936 participà en la fundació de la
Unió Local de la Confederació
General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i
ensenyants
creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO),
per lluitar contra
l'analfabetisme i per la integració dels emigrants
(espanyols, italians,
portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936
prengué
part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de
Jean-Louis
Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya,
el setembre de 1936
marxà a Catalunya, participà en les emissions de
«Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i
romangué un temps amb la comunitat francesa de
Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de
Sébastien
Faure i el seu article
«Prolétaire-Prolétariat»,
sota el títol Qu'est ce que le
prolétariat?, va ser publicat
en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939
establí contactes
amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités
els companys
internats al camp de concentració de Gurs. El 16 d'agost de
1941 es casà a Artix (Aquitania, Occitània) amb
Gabrielle Marie Henriette Paulette Paysas.
Després de la II Guerra Mundial es
decantà pel cristianisme, encara que es mostrà
fidel a les idees de justícia i d'emancipació
obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme
revolucionari, especialment
amb el grup editor de La
Révolution
Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va
escriure un article defensant
els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 al seu
domicili de Pau
(Aquitània, Occitània).
***
Necrològica
de Carmen Moya Martín apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'abril de 1976
- Carmen Moya
Martín: El 16
de juliol de 1898 neix a
Allepús (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Carmen Moya Martín. Sos pares es
deien Eulogio Moya Alegre i
Josefa Martín Bayo. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
juntament amb son company Bernabé Gracia Alegre, miner en
els anys vint i
trenta a les mines de Súria (Bages, Catalunya).
Participà activament en la vaga
minera de 1932. Entre 1935 i 1936 visqué clandestinament amb
son company a Sant
Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la guerra
participà en
la col·lectivitat agrícola d'aquesta
població. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, amb son company i sos
infants. Durant l'Ocupació va
ser repatriada pels nazis a l'Espanya franquista. En 1950, amb son fill
Manuel
Gracia Moya, passà clandestinament la frontera i
pogué reunir-se amb son
company a Les
Vicaris (Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc, Occitània),
on milità en la Federació Local de la CNT i en
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Fou membre, amb son company, de l'Spanish Refugee
Aid (SRA,
Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova
York
(Nova York, EUA). Posteriorment la família es
traslladà a Castelnou d'Arri. El
23 de febrer de 1967 va finar son company. Carmen Moya
Martín va morir el 17 de
febrer de 1976 al seu domicili de Castelnou d'Arri (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrada l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.
***
Justo
Bueno Pérez
- Justo Bueno
Pérez: El 16 de juliol de 1907 neix a
Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Sos
pares
es deien Justo Bueno i Vicenta
Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa
família a Barcelona (Catalunya). Aprengué
l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 va ser
detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda
d'atracadors de «caràcter
social». Juntament amb José Martínez
Ripoll i altres militants, formà part dels
grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de
tramvies –se
li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per
carrers en
pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres.
El 28 d'abril de
1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio
Ruano Segúndez), José
Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín,
en el grup
d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep
Badia Capell, militants d'Estat
Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i
enemics acèrrims
del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat
el 25
de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el
jutge que portava
la causa patí des de la Generalitat de Catalunya,
interessada a fer caure les
responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan
l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna
de les Drassanes de
Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la
«Columna Durruti» amb la qual
lluità a Aragó com a membre del seu
Comitè d'Investigació. Va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic i després
subsecretari del mateix departament
del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29
franquistes a Gelsa
(Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al
front militar.
Després retornà a Barcelona i amb altres companys
(José Martínez Ripoll, Lluís
Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno
López, Rafael Ginesta
Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de
la «Columna Durruti» (Tallers
Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la
fabricació de
material de guerra. En 1937 formà part del grup que
planificà la mort a
Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano
i son germà, antics
destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats
de tota mena d'excessos
(robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves
respectives
companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del
país; aquestes
execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un
grup
format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado,
Antonio Moreno López,
José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda,
Rafael Sellés i Josep Parés. El 6
d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions
(possessió de
passaport fals, evasió de capitals, venda de valors
artístics, etc.) i
empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages,
Catalunya). El 8 de
gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de
la CNT, del
Preventori de Manresa i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània) i a París
(França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del
Servei d'Informació i
Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio
Ortiz Ramírez i de Joaquín
Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a
França, però el seu intent
d'enverinament dels citats fracassà a causa de
l'ínfima dosi d'arsènic que usà.
El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats
gal·les i lliurat a la
policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament
amb José Martínez
Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres
(Alt Empordà, Catalunya), va
ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid.
El 30 de juliol de
1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap
jutge. Es posà a fer
feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant
Andreu de
Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les
Rambles
barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo
Quintela
Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos
(Castellà,
Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per
«auxilio a la
rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a
Barcelona. Jutjat en consell de
guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno
Pérez va ser
afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en
una de les
columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de
Catalunya» que precedeixen
l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions
d'Estat
Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i
que totes les vegades
ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.
Agustín Guillamón: «Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya, 157 (gener 2014)
***
Necrològica
de Joan Montoliu del Campo apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 30 d'octubre de 1975
- Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. Sos pares es deien Joan Montoliu Franch, jornaler, i Rosaria del Campo Soliva. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1934 presidí un míting a Vila-real amb Buenaventura Durruti Domínguez i Ricard Sanz García. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roc Llop Convalia, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. En 1973 presidí un míting a Narbona (Llenguadoc, Occitània). A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella (Provença, Occitània), però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –el certificado de defunció cita el seu domicili– i fou enterrat en aquesta ciutat. Sa companya fou Ángela Gilirribo.
***
Daniel
Lambert
- Daniel Lambert:
El 16 de juliol de
1925 neix al IV Districte de Lió (Arpitània)
l'anarquista
i activista del
Moviment dels Albergs de Joventut Daniel Paul Lambert, conegut com Gaucho. Sos pares es deien Philippe
Joseph Lambert i Pauline Clémentine Gros.
Després d'educar-se a
les
escoles laiques, estudià disseny tècnic a
l'Escola Nacional Professional de La
Martinière de Lió. Durant l'Ocupació,
pogué escapolir-se de fer el Servei de
Treball Obligatori (STO) dels alemanys gràcies a son
germà major, militant de
la Confederació General del Treball (CGT) clandestina.
Empleat a la fàbrica
d'automòbils de Marius Berliet a Vénissieux
(Roine-Alps, Arpitània), criticà
les intrigues del Partit Comunista Francès (PCF) i de la CGT
a la direcció de
la fàbrica durant l'anomenada
«Experiència Berliet» i es va veure
obligat a
dimitir a finals d'octubre de 1946. A partir de juny de 1947
s'integrà en el
Moviment Laic dels Albergs de Joventut (MLAJ), que
esdevingué un moviment més
autònom amb la seva transformació en Moviment
Independent dels Albergs de
Joventut (MIAJ), que va contribuir a crear i al qual dedicà
bona part de la
seva vida de militant com a secretari general. Contrari a la
unificació dels diversos
moviments d'Albergs de Joventut promogut per l'Estat,
participà activament en
el procés d'excisió de les dues
tendències, que s'engegà en el Congrés
Nacional
del Centre Laïque des Auberges de Jeunesse et du Plein Air
(CLAJPA, Centre Laic
dels Albergs de Joventut i a l'Aire Lliure), celebrat el novembre de
1950 a
Puteaux (Illa de França, França) i que es
concretà en el congrés següent de
novembre de 1951. Després d'una breu passada en 1946 per les
trotskistes
Joventuts Comunistes Internacionalistes (JCI), en 1949
s'integrà en el grup
«Libre Examen» de Lió, adherit a la
Federació Anarquista (FA). En 1949
participà en la creació de les Joventuts
Comunistes Llibertàries (JCL) del
barri de la Croix Rousse de Lió. En 1950
freqüentà el grup anarquista del barri
lionès de Vaise de la FA i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF), mentre que les JCL es van dissoldre durant la
primavera de 1951.
Entre 1951 i 1967 col·laborà en el
periòdic bimestral del MIAJ Regain.
Quan la guerra d'Algèria, va fer
propaganda per la independència en diversos grups, com ara
l'Acció Jove
Internacionalista i Revolucionària (AJIR) en 1955, el
Comitè Departamental
d'Acció Laica (CDAL) en 1959 i el
«Comitè dels 40». A partir de 1961, com
a
membre del MIAJ, participà en diverses iniciatives, com ara
la fundació de
«Planning Familial» de Lió, amb sa
companya Marianine Joséphine Fragola (Marianne),
també membre del Moviment
dels Albergs de Joventut; el suport als 21 militants anarquistes
espanyols
antifranquistes del Comitè Nacional de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) detinguts i empresonats pel govern
francès; la crítica de
la política nuclear francesa des del Moviment contra
l'Armament Atòmic (MCAA);
etc. En 1965 abandonà amb sa companya el MIAJ. Entre 1966 i
1967 fou un dels
editors del periòdic lionès Le
Drapeau
Noir. Organ local des groupes lyonnais anarchistes. En 1972
s'afilià a la Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Dissenya la portada
i va fer dibuixos
per a la revista anarquista IRL-Informations
Rassemblées à Lyon i en aquesta
època havia adaptat una habitació del seu
domicili com a taller d'il·lustració i
d'impremta. En 2005 publicà el llibre Mémoires
d'ajiste, sobre la seva
experiències en el Moviment dels Albergs de Joventut. Daniel
Lambert va morir el
25 de gener de 2018 al seu domicili de Thézillieu
(actualment
Plateau d'Hauteville, Roine-Alps,
França).
***
Franco Serantini en una manifestació a Pisa
-
Franco Serantini: El 16 de
juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista
Francesco
Serantini.
Abandonat en un reformatori, és adoptat per una
família sense fills, però quan
mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència.
En 1968 és enviat a l'Institut
d'Observació de Menors de Florència que el
destinarà a l'Institut de Reeducació
Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en
règim de semillibertat –hi
havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el
grup anarquista
Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972
va
participar en la concentració antifeixista convocada per
Lotta Continua a Pisa
contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista
Moviment Social
Italià (MSI). La concentració és
atacada durament per la policia i durant una
de les càrregues, Franco és detingut prop del riu
Arno, a l'alçada del passeig
Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després
de portar-lo a la caserna
dels carrabiners és tancat a la presó pisana de
Don Bosco, on l'endemà serà
interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos
dies després de la detenció,
el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants
vitals a la seva
cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser
traslladat al Centre Clínic de la
presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus
funerals, dos
dies després, seran una gran
manifestació popular.
Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)
---
efemerides | 15 Juliol, 2025 13:28
Anarcoefemèrides
del 15 de juliol
Esdeveniments
Cap
a Nova Caledònia
- Nou judici contra Charles Gallo:
El 15 de juliol de 1886 l'anarquista
Charles Gallo compareix de bell nou davant els jutges francesos pel seu
atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de
París i va expressar el
seu pesar per no haver tingut èxit i no haver matat cap
agent de borsa. Va ser
condemnat a 20 anys de treballs forçats i enviat, primer, a
Avinyó i a Saint-Martin-de-Ré,
i després al presidi de Nova Caledònia. Va sortir
de la metròpoli el 6 de
desembre de 1886 i va desembarcar a Nova Caledònia el 29 de
març de 1887, on el
10 de setembre de 1887 es rebel·larà contra un
dels seus carcellers.
***
Almanaque
de La Questione
Sociale (1902)
- Surt La Questione Sociale: El 15 de
juliol de 1894 l'anarquista italià Fortunato Serantoni
reedita a Buenos Aires
(Argentina) la publicació «socialista
anàrquica» La Questione Sociale.
Rivista mensile di studi sociali,
títol publicat abans per
Errico Malatesta a la mateixa ciutat entre 1885 i 1886. Editat en
italià amb
periodicitat mensual, també a partir del mes de setembre
tindrà un suplement en
castellà. Aquest periòdic, considerada d'alt
nivell intel·lectual, publicà
textos d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Mikhail
Bakunin, Pietro Gori, Augustin
Hamon, Molina y Vedia, Ferdinand Pelloutier, Joan Montseny, Josep Prat,
Ricardo
Mella, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt i Soledad Gustavo, entre
d'altres. Donaren
a llum un bon grapat de fullets i els seus almanacs anuals van ser molt
populars i es distribuïren arreu del món.
Representava el corrent pro
organització i antiviolent de l'anarcocomunisme
argentí, juntament amb El
Oprimido i La Protesta Humana, i
mantingué agres polèmiques amb El
Perseguido, publicació defensora del corrent
antiorganitzatiu i de
l'anarcoindividualisme. A partir del número 22, d'agost de
1896, la paginació es
reduí a vuit pàgines –abans en
publicava entre
16 i 30– i començà a editar-se
com a un suplement literari bisetmanal del periòdic El
Oprimido. L'últim
número sortí el 30 d'octubre de 1896.
***
Portada
de La Questione
Sociale
- Surt La Questione Sociale: El 15 de juliol de 1895 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del periòdic socialista-anarquista italià bimensual La Questione Sociale. Publicat pel grup «Diritto all' esistenza» (El dret a l'existència) de Paterson, que també tenia l'editorial Era Nuova (Era Nova), n'editarà una mitjana de 15.000 exemplars. Entre els principals redactors tenia l'escriptor anarquista Giuseppe Ciancabilla (fins al setembre de 1899), Errico Malatesta (1899), Carlo Tresca (1901), Aldino Felicani, Luigi Galleani, Pietro Gori i el català Pere Esteve, entre altres. Víctima de l'odi antianarquista, se'n prohibirà la difusió postal el maig de 1908, però continuarà publicant-se fins a 1924.
***
Capçalera
del primer número de Libre Concurso
- Surt Libre Concurso: Pel juliol de 1902 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista Libre Concurso. Revista mensual de sociología, ciencia y pedagogía. Pretenia publicar els últims avanços del pensament progressista. El comitè de redacció estava format pels mestres racionalistes Sebastià Suñé i José López Montenegro –ambdós patiren represàlies durant el procés de Montjuïc. Era gratuït i es publicava gràcies als donatius. D'antuvi la intenció era publicar-lo en 1901 a Barcelona per la Biblioteca d'Orientació Sociològica. Del primer número es publicaren 20.000 exemplars, del segon 10.000 i del tercer, i últim (setembre de 1902), 8.000. Estava fortament influenciada pel pensament racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia. El periòdic anarquista El Corsario, de València, l'acusà d'«espiritista». En 1903 els mateixos promotors van publicar la mateixa capçalera a Barcelona.
***
Capçalera
del primer número de L'Anarchiste
- Surt L'Anarchiste: Pel juliol de 1907 surt a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el primer número del periòdic L'Anarchiste. Aquest primer número va ser administrat per Jean Goldsky. Només sortí un altre número, l'agost de 1907 a París (França), que va ser administrat per Malterre. Les úniques signatures que apareixen són Biscuit, Juvenal, E. G. Marc, Natur, Oivrony, Jean Puree i Vulcain. En els dos números publicats, la lletra N de la capçalera està impresa a l'inrevés segons la grafia eslava.
***
Portada
del primer número d'En
Marge
- Surt En Marge: Pel juliol de 1912
surt al
barri de Laeken de Brussel·les (Bèlgica) el
primer número del periòdic literari
anarquista En Marge. Publication
mensuelle. Posteriorment portà el
subtítol «Cahier paraissant
irrégulièrement». En foren editors
gerents Léon De Roos i Abel Gerbaud. Publicà
textos de Léon Bloy, Léon De Roos, Georges
Eekhoud, Abel Gerbaud, Paul
Grosfils, Gustave Hervé, Albert Libertad, Errico Malatesta,
Fernand Pelloutier,
Rhillon, Romain Rolland, Paul Ruscart, Lev Tolstoi i Oscar Wilde, entre
d'altres. En sortiren, sembla, cinc números fins el 1913.
***
Capçalera
de L'Émancipateur
- Surt L'Émancipateur: Pel juliol de 1921
surt
a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja,
Valònia) el primer número del periòdic
bimensual L'Émancipateur. Organe
communiste-anarchiste révolutionnaire. Va ser
publicat per l'obrer miner
Camille Mattart i administrat per Ernest Noël. Més
tard esdevingué l'òrgan de
la Federació Comunista Llibertària (FCL). Hi
trobem textos d'Antoine Antignac,
Charles d'Avray, Émile Bans, Julien Boland, René
Chaughi, André Colomer, Hem
Day, J. Denis, Ernestan, Fernand, Francesc Ferrer i Guàrdia,
Michel Frankar,
André Girard, Jean Grave, L. Heinsch, Charles Keller, Pierre
Kropotkin, Jules
Labuche, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Camille Mattart, Louise
Michel,
Paule Mink, Erich Mühsam, Ernest Noël, A. Pioton,
Élisée Reclus, Victor
Rousselle, Han Ryner, Georges Thonar, Julia Trigalet, Lise Vaillant,
Gerges
Vidal, Zo d'Axa, etc. Després de 68 números,
deixà de sortir el desembre de
1925, canviant de nom per Le Combat
(1926-1928), arran de la decisió del Congrés
d'Amay (Lieja, Valònia) celebrat
el 25 de desembre d'aquell any. Reaparegué amb la
capçalera L'Émancipateur
entre 1928 i 1936, però
la manca de fons va fer que progressivament reduís la seva
aparició, que passà
a ser mensual. També edità fullets, algunes
vegades amb textos publicat al
periòdic, de diversos autors, com ara Charles Alexandre, E.
Armand, R. Bernard,
Léo Campion, Hem Day, Ernestan, Fernand, André
Girard, Stephen Mac Say, Errico
Malatesta, Charles Malato, etc.
***
Capçalera
de Le Semeur
- Surt Le Semeur de Normandie: Pel juliol de 1923 surt a Caen (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic Le Semeur de Normandie. Organe de Libre Discussion, títol que canviarà a partir de novembre de 1925 per Le Semeur contre tous les tyrans. Organe de culture individuelle. A partir de 1927 es publicarà a Falaise, a prop de Caen. El periòdic tindrà una certa influència, especialment en el camp antimilitarista i de suport als objectors de consciència, i comptarà amb nombrosos col·laboradors (André Durry, Saïl Mohamed, Julien Le Pen, Georges Cheve Richard, Pierre-Valentin Berthier, Henry Poulaille, Han Ryner, Gérard de Lacaze-Duthiers, etc.), però deixarà de publicar-se després de 281 números, el 28 novembre de 1936 quan el gerent, Alphonse Barbé, marxà a Perpinyà per ajudar la Revolució espanyola. En 1933 va portar la campanya de defensa i suport a França de Marinus van der Lubbe, acusat de l'incendi del Reichstag alemany. Va publicar una col·lecció de fullets d'autors diversos, especialment biografies. A part de Barbé, en van ser gerents Émile Poulain, E. Grégoire, Lucien Bernizet i Émile Bauchet.
***
Portada
d'un número de Vértice
- Surt Vértice: El 15 de juliol de
1925 surt a
Barcelona (Catalunya) la publicació anarquista Vértice. Revista quincenal
il·lustrada. Dirigida per Hermós Plaja
Saló, comptà amb els dibuixos de Ramón
Acín Aquilué, Rafael Barradas, Ramon Segarra
Vaqué i Alfons Vila Franquesa (Shum),
i les col·laboracions de Barriobero, Cimadevilla,
Cordón, Esgleas, García
Birlán, Ghiraldo, Leval, Maymón, Enrique Prado i
Segarra, entre d'altres.
Aquesta publicació se sufragà amb les
enciclopèdies de l'Editorial Sopena que Plaza
venia a terminis i que mai no pagava a la casa editorial. Per la
impossibilitat
d'assumir les despeses d'impressió i per
suspensió governativa amb
empresonament de Plaja, només en sortiren quatre
números, l'últim publicat el
setembre de 1925, i fou substituïda per Crisol,
publicada a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). La
revista creà la
important «Editorial Biblioteca
Vértice», que publicà entre 1925 i 1939
un gran
número de llibres i de fullets llibertaris i esquerrans
–uns seixanta llibres i
un centenar de fullets– de diferents autors (Alaiz, Bakunin,
Barcos, Bulffi,
Converti, Faure, Flammarion, Gardeñas, Gori, Hamon,
Ingenieros, Kropotkin,
Lidia, Lorenzo, Magre, Makho, Malatesta, Mangado, Mella, Merlino,
Lamennais,
Michel, Morris, Most, Paraf, Plató, Reclus, Rey, Robin,
Ryner, Salvochea,
Tarrida, Zola, etc.). També l'editorial publicà
col·leccions de postals,
làmines i cartells. Després del triomf
franquista, l'editorial continuà la seva
tasca a Mèxic. Tant per a la revista com per a l'editorial,
Plaja comptà amb la
importantíssima col·laboració de la
seva companya Carme Paredes Sans i de sos
fills (Acràcia, Camèlia i Germinal) i en ambdues
ciutats, a més de servir-se de
altres impremtes, comptà amb taller propi.
***
Portada
del número 7 de la segona època de Timón
- Surt Timón: Pel juliol de 1938 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Timón. Síntesis de orientación político-social. Publicada per l'editorial barcelonina Tierra y Libertad, va ser fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán. Pretenia aglutinar matisos ideològics distints de l'antifeixisme i entaular una discussió sobre el moviment anarquista en plena guerra civil. Hi trobem textos de Diego Abad de Santillán, Luis Araquistain, Carlos de Baraibar, Rudolf Berner, George Büchner, Pedro G. Campón, Francisco Carmona Nenclares, Bartholomeus de Ligt, Andrés Francés, Emma Goldman, Manuel González Prada, Antonio de Hoyos y Vinent, Juan Lazarte, Josep Llunas, Jacobo Maguid, Horacio Martínez Prieto, Erich Mühsan, Max Nettlau, Solano Palacio, Joan Peiró, Pablo Polgare, Jorge Rocalta, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Jacinto Toryho, etc. Horacio Martínez Prieto publicà articles molt conflictius, reivindicant el politicisme i a favor d'una Federació Anarquista Ibèrica (FAI) «partido». En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1938. Entre el novembre de 1939 i el juny de 1940 sortiren a Buenos Aires (Argentina) set números d'una nova època dirigida per Diego Abad de Santillán i Carlos de Baraibar. En aquesta segona època, on un dels cavalls de batalla fou l'antiestalinisme, hi trobem textos d'Alvaro de Albornoz, José Asensio, Francisco Carmona Nenclares, Wenceslao Carrillo, John Dos Passos, Enrique Espinoza, León Felipe, José Gabriel, José García Pradas, Judith Grinfeld, Julio César Jobet, Gustav Landauer, Jorge F. Nicolai, Gonzalo de Reparaz, Rudolf Rocker, Walt Whitman, etc., i les il·lustracions de George Grosz. En 1978 Diego Abad de Santillán intentà refundar a Barcelona, sense èxit, aquesta capçalera.
***
Capçalera
de La Palestra
dei Ribelli
- Surt La Palestra dei Ribelli: Pel juliol de
1952 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el
número únic de La
Palestra dei Ribelli. Giornale anarchico edito a cura del Gruppo
«Albatros» Firenze-Pistoia (La
Gimnàstica dels Rebels. Periòdic anarquista
editat a cura del Grup «Albatros»
Florència-Pistoia). En realitat es tracta
d'una carta oberta escrita per Tito Eschini i Lato Latini dirigida a la
redacció del periòdic anarquista Umanità
Nova en resposta a uns articles polèmics d'Umberto
Consiglio sobre els
anarquistes individualistes. Altres números únics
amb aquesta capçalera
aparegueren a Florència abans (6 de febrer de 1946) i
posteriorment (març de
1953).
***
Portada del primer número de Reconstruir
- Surt Reconstruir: Pel juliol de 1959 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la bimestral Reconstruir. Revista libertaria. En 1964, a partir del número 28, es va publicar a Buenos Aires (Argentina). Se’n van editar 101 números fins a març de 1976. De l’administració, se'n feia càrrec Roberto Cúneo i en el consell de redacció hi participaven Gerardo A. Andújar, Jorge Ramón Ballesteros, Carlos de la Reta i Jacobo Prince. Fernando Quesada en va ser el cap de redacció.
***
Portada
del primer número de Simiente Libertaria
- Surt Simiente Libertaria: Pel juliol de 1959
surt a Caracas (Veneçuela) el primer número del
periòdic anarquista i
anarcosindicalista Simiente Libertaria.
Órgano del grupo libertario «Errico
Malatesta». Publicat pel
«purista» grup
llibertari «Errico Malatesta», era afí a
la Confederació Nacional del Treball
(CNT) d'Espanya i contrari a la reunificació confederal. El
director fou Juan
Verde Odón i l'administració la portà
Alberto Espies. Aquesta publicació, i el
seu grup editor, fou una de les promotores de la Federación
Ácrata
Latino-Americana (FALA, Federació Àcrata
Llatinoamericana). Trobem textos de
Pablo Bercero, Benjamín Cano Ruiz, Raul Carballeira, Viola
Espero, Alberto Espiés,
Serafín Fernández Paúles, Juan Ferrer,
Julián Floristán, M. Gustavo, José
Joseph, Eusebio Larruy C., José Leiva, E. A. Lisenko, Jaime
R. Magriñá, Justo
Montero, Francisco Olaya, Cristóbal D. Otero, Cosme Paules,
Bernardo Pérez, Juan
Pérez Guzmán, Hermoso Plaja, Víctor
Rico Galán, Rudolf Rocker, Edgar Rodrigues,
Pedro Rufas, A. Sanmartí, Vicente Sierra, Solano Palacio,
Liber Tarrida, José
Tato Lorenzo, Javier de Toro, Juan Verde Odón, Luis Felipe
Villegas, etc. En
sortiren 17 números, l'últim el setembre de 1961.
***
Exemplars
de La Lanterne
Noire
- Surt La Lanterne Noire: Pel juliol de 1974 surt a Meudon-La-Forêt (Illa de França, França) el primer número de la revista trimestral La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste. Realitzada per antics militants del grup «Noir et Rouge» i d'Informations et Correspondances Ouvrières (ICO). Jean-Pierre Duteuil en serà el director. Luis Andrés Edo, Juan Gómez Casas, John Olday, Eduardo Colombo, Luis Burro, Hélène Ellenbogen, P. Lepeintre, Dubois Adjiakhmet, Bélial, Consort, Les Moutons Enragés, Israël Renoff, Sabadell, Syrs, Martin Zemliak, etc., en seran col·laboradors. Publicarà 11 números i alguns suplements fins al juliol de 1978.
***
Portada
del primer número de Niet@s del Pueblo
- Surt Niet@s del
Pueblo:
Pel juliol de 2007 surt a València (València,
País Valencià) la
revista anarcosindicalista en castellà Niet@s
del Pueblo. Órgano de expresión de l@s niet@s de
l@s obrer@s que nunca
pudisteis matar. Estava editada per la
Confederació General del Treball
(CGT) del País Valencià. La temàtica
va ser diversa: anarcosindicalisme,
història llibertària, antiracisme,
repressió, llibertat d'expressió, esperanto,
etc. Trobem textos de Miguel González Urien, Tomá
Ibáñez, Christian Spillmann,
Francisco Gabriel Tamayo Vacas, entre d'altres. En sortiren quatre
números,
l'últim el maig de 2008.
***
Portada
del primer número de Verbo Libertario
Naixements
Foto policíaca d'Aimé Bligny (2 de març de 1894)
- Aimé Bligny:
El 15 de juliol de 1835 neix a Vincennes
(Illa de França, França) l'anarquista
Aimé Eugène Bligny –a vegades el primer
nom citat erròniament André.
Sos
pares es deien Hilaire Charles Bligny, serraller, i Madelaine Virginie
Defrance. Seguí la professió de son pare,
però el 7 d'agost de 1883 declarà la
seva empresa de serralleria en estat de fallida. Militant anarquista
des de
1884, el 6 de juliol d'aquell any organitzà a Montreuil
(Illa de França,
França) una reunió pública. El
març de 1886 presidí un míting de
Louise Michel
i Joseph Tortelier a Saint-Denis (Illa de França,
França) i el 18 d'abril un
altre de Louise Michel a Nogent-sur-Marne (Illa de França,
França), al qual va
seguir una baralla que el deixà ferit d'una pedrada. L'agost
de 1887 acompanyà
Jean Grave al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra).
Segons la policia,
assistia a reunions de diversos grups (Grup del Faubourg Saint Antoine,
«Les
Insurgés», Grup Cosmopolita, «Syndicat
des Hommes de Peine», La
Révolution Sociale, Grup de Pictus,
Grup de Montreuil, etc.). En 1888 sembla que es retirà
momentàniament del
moviment llibertari. En 1892 reprengué les seves activitats
i assistí a les
reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'estiu d'aquell any
participà
activament en una campanya abstencionista per a les eleccions al
consell de
districte del cantó de Vincennes. En aquesta
època militava en la «Joventut
Comunista del XX Districte» i fou un dels fundadors el juny
de 1892 del «Grup
Abstencionista Revolucionari de Montreuil», que a partir de
novembre de 1893 es
reunia al seu taller. En aquesta època assistia a les
reunions del Grup de
Propaganda, de «Les Egaux du XXèmme», de
«L'Autonomie Individuelle», de «Les
Sociologues» i de «La Commune
Anarchiste», i mantingué contacte amb destacats
anarquistes
(Barthélémy, Bernard, Bondoux, Delique, Jean
Grave, Hivon, Mathias Hourt, Gustave
Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, Migeon, Joseph Tortelier, etc.). A
finals de
febrer de 1893, el seu domicili, al número 61 del carrer de
Vincennes de
Montreuil, on vivia amb sa companya Françoise Pauline
Bezouar, que feia de
cartomàntica i quiromàntica, i son nebot Henri
Herouard, va ser escorcollat per
la policia i va ser detingut sota l'acusació
d'«associació criminal». L'1 de
març de 1894 el seu domicili i el seu taller, al
número 120 del carrer Fontenay
de Montreuil, van ser novament escorcollats i va ser detingut sota la
mateixa
acusació. En aquesta ocasió la policia
trobà correspondència de Jean Grave i de
Charles Leprête, un cartell («Aux trois vaches,
Rotschild, Carnot, Léon XIII, A
mort!») i quatre exemplars de l'imprès Défense
du compagnon Faure. Durant el seu interrogatori afirmar haver
cessat des de
1893 tota relació amb el moviment anarquista. Internat
l'endemà, 2 de març de
1894, a la presó parisenca de Mazas, el 8 de maig de 1894 va
ser posat en
llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut.
Durant la
primavera de 1895, segons informacions de confidents, tingué
la intenció de
crear un grup abstencionista per a les eleccions de 1896. Desconeixem
la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Camillo Di Sciullo
- Camillo Di
Sciullo: El 15 de juliol de 1853 neix a Chieti
(Abruços, Itàlia) el periodista,
impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Sos
pares es
deien Sante Di Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San
Martino
(Abruços, Itàlia) d'on s'havien traslladat amb
cinc fills davant la impossibilitat
de continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia
dedicat sa
família durant generacions. Durant sa vida laboral, que
començà quan era un
infant, treballà en els oficis més diversos, com
ara teixidor, barber, pintor,
fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista,
propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no
tenia 16
anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar
violentament els
guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de
les seves funcions». D'educació
autodidacta, començà les seves primeres
col·laboracions periodístiques en 1887
amb Ettore Croce en el setmanari satíric La
Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de
Socors Mutus
de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta
de socis per les
actituds clericals. En 1889 fou
un dels
creadors del Cercle «Giordano Bruno», que
arreplegava els lliurepensadors de la
ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer
número del periòdic
anticlerical Il Pensiero, del qual
era el «soci responsable». En 1892 aquesta
publicació passà a ser propietat
seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies
als contactes directes
establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a
Chieti, i
amb els epistolars amb Pietro Gori. Il
Pensiero, que perdé el subtítol de
«Òrgan del Cercle "Giordano
Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista
on col·laboraren multitud de
corresponsals d'arreu Itàlia i començà
a tenir els primers problemes amb les
autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894)
i
diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista
que havia arribat de
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí
la seva pròpia impremta, la «Tipografia
del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894
s'imprimí Il Pensiero.
Aquesta impremta, a més del
periòdic, estampà nombroses publicacions i
fullets d'autors anarquistes (Errico
Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail
Bakunin,
Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6
d'abril de 1894 va ser jutjat per
«insults a les institucions monàrquiques
constitucionals, provocació a l'odi entre
les diverses classes socials, provocació contra l'ordre
familiar i ofensa al
dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser
absolt i immediatament
després va fer una conferència a Chieti i a
Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos
més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per
«incitació a la
guerra civil, menyspreu i difamació pública de
les institucions monàrquiques
constitucionals i atemptat al dret de la propietat»;
també defensat per Pietro
Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del
fullet Fra contadini, d'Errico
Malatesta,
publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser
segrestats per les autoritats.
L'assassinat del president de la República francesa Sadi
Carnot i el fracassat
atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres
italià
Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc
a
l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el
moviment anarquista, foren la
causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol
per «instigació al
delicte» arran de la publicació d'uns articles on
es comentaven aquests
magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres
anys de
presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de
Pantelleria. El 12 de
setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels
números 14 i 15
(12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i
condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan
reprengué la llibertat
després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria,
Itàlia) el 10 d'abril de
1898, continuà amb la seva activitat
propagandística en la «Tipografia del
Popolo» en plena època insurreccional a causa de
la manca de subsistències,
imprimint la major part dels periòdics subversius de la
província i donant un
nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri
publicà a Roma
la revista Il Pensiero, on
reté
tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del
Popolo» edità Lettere ad
una donna sull'Anarchia, que
arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos
periòdics. El desembre
de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent
creà una Biblioteca Popular
Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al
Congrés de Roma
proposant la creació d'un únic
periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza
Libertaria. El març de 1908
s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on
traslladà la seva
editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia
del Popolo». El 19 de febrer
de 1911 publicà un número especial de dedicat a
Giordano Bruno. El 2 de gener
de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin
va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de
l'aniversari de la mort
de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914
assistí al Congrés Subversiu
dels Abruços, que se celebrà a Castellammare
Adriatico. En plena Gran Guerra,
el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una
manifestació contra la guerra i
aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la
postguerra, s'adherí a la
Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la
Unió Comunista Anarquista Italiana
(UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de
Florència (Toscana,
Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés
anarquista regional, es creà la
Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es
constituïren grups a diverses
localitats de la regió. Poc després d'aquest
congrés, tingué lloc un congrés
regional de la Pulla, on foren
presents
delegats de la Federació de la Campània i de la
FAA, i on es proposà la creació
de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les
tres federacions
regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el
Congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte
d'Aliança que reivindicava els
principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en
aquest congrés van ser presents
grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de
Castellammare Adriatico. Per parlar
sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15
d'agost de 1920 se
celebrà un Congrés de la Federació
Regional a Castellammare Adriatico.
Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el
següent congrés de la FAA
a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà
entre el 2 i el 4 de novembre de
1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del
feixisme va ser
detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material
propagandístic en
diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a
Milà (Llombardia,
Itàlia), va ser sotmès a vigilància
especial i vexatòria, patint cops per part
de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de
1926, on es van
trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat
a dos
anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos
després la pena va ser
commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de
1929, amb gairebé
vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del
príncep
hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva
avançada edat, va ser
esborrat de la llista de persones a detenir en
circumstàncies especials, però
l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren
fullets i
periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del
registre de la
policia de fronteres al ser considerat «no
perillós». Camillo Di Sciullo va
morir el 29 de maig de 1935 a Chieti (Abruços,
Itàlia); el seu funeral va ser
prohibit, el seu domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren
a donar
el condol a sa família van ser identificades. En 1996 Fabio
Palombo publicà la
biografia Camillo Di Sciullo, anarchico e
tipografo di Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis
Llibertari
«Camillo Di Sciullo» per honorar la seva
memòria.
Camillo Di Sciullo (1853-1935)
***
Foto
policíaca de Bernard Harvey (1905)
- Bernard Harvey: El
15 de juliol de 1865 neix a Paul
(Cornualla, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra)
l'intel·lectual anarquista Benjamin
Bernard Harvey. Destinat per sa família a la carrera
eclesiàstica, estudià
teologia per exercir de pastor protestant, però
posteriorment es passà a
estudiar filosofia a la Universitat d'Oxford (Oxfordshire, Sud-est
d'Anglaterra,
Anglaterra). Més tard viatjà per l'Orient, on
estudià filosofia i diverses
religions i aprengué sànscrit. En 1901
s'instal·là a París, al
número 171 del
carrer Saint-Jacques del Barri Llatí, i seguí
estudis de filosofia i d'història
de les religions al Col·legi de França i l'Escola
d'Estudis Superiors. També,
sembla, va fer estudis de ciències exactes i experiments de
química. A París visqué
fent classes d'anglès i de filosofia. Va fer amistat amb
l'anarquista Pedro
Vallina Martínez, qui li va presentar altres companys
llibertaris (Amilcare Cipriani,
Charles Malato, Jesús Navarro Botella, Fermín
Palacios García, etc.). El 5 d'octubre
de 1902 assistí amb Charles Malato a l'enterrament
d'Émile Zola al cementiri de
Montmartre de París. El maig de 1905 va ser acusat amb tres
companys (Eugène
Caussanel, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez) d'estar
implicats en l'atemptat
amb bomba contra el rei d'Espanya Alfons XIII esdevingut la nit del 31
de maig
a l'1 de juny de 1905 al carrer Rivoli de París. En
l'escorcoll del seu
domicili es trobà una biblioteca de centenars de llibres.
Entre el 27 i el 30
de novembre de 1905 se celebrà l'anomenat
«Procés dels Quatre», però
davant la obscuritat
del cas i les manipulacions policíaques de les policies
francesa i espanyola,
els quatre processats va ser absolts dels delictes de
«complicitat de
temptativa d'assassinat» i de
«fabricació i possessió
d'explosius», però se li
va decretar l'expulsió del país. Durant la
instrucció declarà que no era
anarquista, però davant el tribunal reconegué que
professava les idees anarquistes,
però que no era partidari de les «accions
individuals» i que estudiava
explosius, pirotècnia i balística des d'un punt
de vista estrictament
científic. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Marius Tardieu (2 de juliol de 1894)
- Marius Tardieu: El 15 de juliol de 1868 neix a Puegoulen (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Henri Tardieu –també citat erròniament el nom com Maurice. Era fill d'Henri Victor Tardieu, conreador, i de Marguerite Victoire Plantier. Des del 20 d'octubre de 1882 treballava d'aprenent d'ebenista a la fàbrica de pianos «Pleyel Wolff» de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era considerat un bon obrer. Assistí regularment a les reunions anarquistes de Saint-Ouent i durant les nits es dedicava a aferrar cartells. En 1889 va ser cridat a files, però va ser declarat «no apte» per una hernia. El febrer de 1894, segons informes policíacs, havia declarat que buscava dinamita per venjar l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. El 19 de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar un cartell d'una reunió pública d'una candidatura, una cançó d'Achille Leroy, diversos fullets Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr Kropotkin i d'altres (L'Almanach du Père Peinard de 1894, Les anarchistes et ce qu'ils veulent, La conquête du pain, Déclarations de G. Étiévant, Dieu et l'Etat, Entre paisans, Riches et pauvres, La Société au lendemain de la révolution, Les travailleurs des villes aux travailleurs des campagnes, etc.), publicacions anarquistes (Le Père Peinard, La Question sociale, La Révolte, etc.), un revòlver «Bull Dogg» de 8 mm, una capsa amb 23 bales i un punyal. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia demanà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà el cap de la I Brigada d'Investigacions es presentà al seu domicili, al número 21 bis del carrer l'Hermet, però la perquisició no donà cap resultat. Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després tancat a la presó parisenca de Mazas. El 19 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes i també en el de 1896 i en el que es va fer posterior a 1900. El 25 de setembre de 1909 es va casar a Saint-Ouen amb la jornalera Anna Catherine Beny i amb aquest matrimoni legitimà dos fills de la parella nascuts a Saint-Ouen, Marius Pierre Tardieu, el 30 de juny de 1899, i Marcel Tardieu, el 28 de setembre de 1900. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Montmartre de Saint-Ouen, que va ser el seu domicili definitiu, i continuava treballant d'obrer en pianos. Marius Tardieu va morir el 30 de novembre de 1909 al seu domicili de Saint-Ouen (Illa de França, França).
---
efemerides | 14 Juliol, 2025 12:51
Anarcoefemèrides del 14 de juliol
Esdeveniments
Selfactina
- Conflicte de les Selfactines:
El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya)
l'anomenat «Conflicte
de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets
ocorreguts a la capital
catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la
filatura amb les
màquines anomenades selfactines
–de
l'anglès selfacting–, que
eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven
mà d'obra, i a les quals
se'ls atribuïa l'atur forçós de molts
obrers. A la Península les primeres
reaccions contra la introducció de maquinària en
el procés de la producció i
contra l'atur forçós que resultava de la
mecanització es produïren a Alcoi en
1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el
1847. Les
selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849
funcionaven amb
aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de
200.000. A l'estiu de 1854
aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona.
El 14 de juliol del
1854, en mig de l'eufòria pel triomf de
l'alçament progressista contra el govern,
una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi
de diverses
fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas,
Josep Morull i Pi, Rosés i Cia,
La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on
funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general
Ramon de la Rocha
publicà un ban on es comunicava que serien passat per les
armes tots els que
atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones
–aquest
mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors.
Cessaren els
incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels
teixidors, continuaren en
vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les
selfactines. Més de 50
fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El
capità general mantingué converses
amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25
de juliol firmava
una ordre prohibint l'ús de les selfactines.
Paral·lelament es publicà un
document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel
Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep
Barceló, on exposaven al capità
general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es
produí una
famosa polèmica periodística entre
Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que
degenerà en amenaces de violència contra la
persona de Figuerola. El conflicte
s'allargà, ja que els fabricants van recórrer
l'ordre de prohibició davant el
govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost
el nou
capità general Manuel de La Concha mantingué una
reunió amb els dirigents de
les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat
per 19
societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers
processats i
condemnats i l'obertura d'un període per a la
negociació entre fabricants i
obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines,
durant el
qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva
capacitat
per a representar col·lectivament els treballadors davant
els empresaris, com
s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos
convenis col·lectius.
No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid
revocà l'ordre de prohibició
de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres
va fer ajornar la
seva publicació fins el maig del 1855.
***
Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia
- Condemna a Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Webster Thayer els condemna a mort.
Naixements
Foto policíaca d'Amédée Bruneau (2 de març de 1894)
- Amédée
Bruneau: El
14 de juliol de 1847 neix a Châteauroux (Centre,
França) l'anarquista Amédée
Jean Baptiste Bruneau. Sos pares es deien
François Bruneau, fuster, i Marie
Élisabeth Serreau. Es guanyava la vida com a obrer
sabater a París
(França). El 30 de març de 1878 es
casà al X Districte de París amb l'obrera
d'ombrel·les parisenca Marie Ernestine Savart, amb qui en
1894 tenia sis
infants. Aleshores sense feina, el 2 de març de 1894 el seu
domicili del número
36 del carrer Saint-Honoré va ser escorcollat per la policia
en una gran batuda
contra els sospitosos de formar part de grups anarquistes; detingut, va
ser
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, però cinc dies
després va ser posat en
llibertat. Amédée Bruneau va morir el 26 de
desembre de 1898 al seu domicili del
número 4 del carrer Saussaies del VIII Districte de
París (França).
***
Pierre Quillard
- Pierre Quillard:
El
14 de juliol de 1864 neix al XII Districte de París
(França) el
poeta, dramaturg, traductor i
periodista anarquista Pierre François Marie Quillard. Sos
pares es deien François Quillard, empleat, i Marie
Joséphine Payot. Va fer els estudis secundaris al
Liceu
Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres
(Éphraïm Mickaël,
Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas,
Rodolphe Darzens, Georges Vanor,
etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el
pseudòmim Qui, en Le
Fou, periòdic literari del grup «Le
Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle
dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats.
Després va fer estudis
universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts
Estudis i a l'École
Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars
de la història. En
1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm
Mikhaël, fundà la revista La
Pléiade,
on publicà dos anys més tard la seva primera
peça teatral, La fille aux
mains coupées. En 1890 s'edità el seu
primer recull poètic, La gloire du
verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891
començà a col·laborar en
Mercure de França, publicació
en la qual continuarà escrivint durant
tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el
número 52 de la revista Entretiens
politiques et littéraires,
l'article
«L'anarchie par la littérature», sobre
les relacions establertes entre ambdues –considerava que la
literatura era la millor «propaganda pel
fet»– i
col·laborà en els periòdics
anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893
s'instal·là a Constantinoble (Imperi
otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni
Catòlic de Sant Gregori
l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata.
En aquesta època també es dedicà
a la traducció i publicació d'autors grecs antics
(Teòcrit de Siracusa,
Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià,
Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a
França i
l'any següent publicà, amb el suport del poeta
armeni exiliat a França Archag
Tchobanian, a qui traduí al francès, un
voluminós recull de testimonis sobre el
genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest
poble indoeuropeu
perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a
corresponsal del
periòdic L'Illustration, per seguir les
operacions de la guerra
grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes
públics contra el genocidi armeni
i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la
Lliga Francesa per a la Defensa
dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual
ocupà càrrecs de responsabilitat
–membre del Comitè Central (1904), vicepresident
(1907) i
secretari general
(1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat
el capità acusat de traïció
i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare,
col·laborà en Le
Journal du Peuple, periòdic
anarcodreyfusià fundat en 1899. També
publicà
en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel
periòdic
antisemita La Libre Parole, a favor de la
vídua del tinent coronel
Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900
fundà el periòdic
bimensual Pro Armenia, en suport de la causa
armènia i en la qual
col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean
Jaurès, Anatole France, Francis de
Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard,
etc.). En 1904 retornà de bell
nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration.
El 12 d'abril de 1906 es casà al XVIII Districte de
París amb Marie Augustine Talbot.
Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà
amb tota la seva ànima a la
defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer
de 1912 a la Clínica Hartmann de
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França).
Trobem articles seus en Almanach
de la révolution, La Bataille
Syndicaliste, L'Éducation
Libertaire, La Révolte, La
Révolution i La Revue Blanche,
entre d'altres. És autor de L'anarchie par la
littérature (1892 i 1993),
La question d'Orient et la politique
personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois,
les atrocités
arméniennes, la vie et les intérêts de
nos nationaux compromis, la ruine de la
Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les
réformes (1897, amb Louis
Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs
classés méthodiquement
et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour
l'Arménie. Mémoire et
dossier (1902), entre d'altres.
Pierre Quillard (1864-1912)
***
Foto
policíaca d'Henri Guérin (22 de febrer de 1894)
- Henri Guérin:
El
14 de juliol de 1869 neix a Le Mesnil-sur-Orge (Xampanya-Ardenes,
França)
l'anarquista Henri Lucien Guérin. Sos pares es deien Louis
Amant Guérin,
fuster, i Julie Justine Doiselet. Es guanyava la vida com a cambrer de
cafè a
París (França). En 1890 i 1891 va ser declarat no
apte per a fer el servei
militar per «feblesa» i en 1892 va ser classificat
en els Serveis Auxiliars de
l'Exèrcit. En els anys noranta vivia al número 32
del carrer Gabrielle del
XVIII Districte de París. En 1893 va ser una temporada
gerent de La
Revue Anarchiste i en 1894 de La
Revue Libertaire. També
va ser gerent el març de 1894 dels últims
números de La Révolta,
abans que aquesta fos substituïda per Les
Temps Nouveaux. El gener
de 1894, amb Félix Beaulieu (Henri Beylie)
i Henri Gauche, va ser
interrogat pel jutge d'instrucció en una ona de detencions
d'anarquistes
parisencs, però el seu cas va ser sobresegut, ben igual que
els dels companys.
El 20 de febrer de 1894, arran dels atemptats del carrer Saint-Jacques
i del carrer
Faubourg Saint-Martin, va ser detingut al domicili de Louis Duprat,
comerciant
de via al carrer Ramey. Després de ser fitxat dos dies
després en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, sense cap
càrrec, va ser posat en llibertat, però ven aviat
va ser denunciat com a gerent
de La Revue Libertaire i
de La Révolte. Abans de
ser detingut, fugí cap a Bèlgica i
s'instal·là al número 17 del carrer
Saint-Alphonse de Brussel·les, i ràpidament se li
van unir Henri Beylie i Henri
Gauche. A Brussel·les va contactar amb Cyprien Jagolsgowski,
que es feia
anomenar baró Urgern von Sternberg de
Rússia, que li havia de
lliurar una important suma destinada a La
Révolte i aquest li
va proposar la realització de diversos atemptats,
però Henri Guérin va
sospitar-ne. Dos dies després va ser expulsat de
Bèlgica i, sota el nom d'Auber,
arribà a Amsterdam (Països Baixos), però
Jagolgowski es va reunir amb ell i,
contra la seva voluntat, s'instal·là a
l'habitació que havia llogat. Després de
la sortida de Jagolgowski, aviat implicat en els atemptats de Lieja
(Valònia),
va ser detingut pensant que es tractava del baró
Urgern von Sternberg i
trigà 16 dies empresonat mentre demostrava la seva
autèntica identitat.
Expulsat de Bèlgica, va ser exonerat, amb Henri Beylie i
Henri Gauche, dels
atemptats de Lieja. L'11 de maig de 1894 va ser condemnat en
rebel·lia per
l'Audiencia del Sena a tres anys de presó i 100 fracs de
multa per «apologia de
fets qualificats com a crims». Fins al març de
1895, sota nom fals, treballà a
l'Exposició d'Anvers (Flandes) i, gràcies a una
amnistia, pogué retornar a
París, però va caure malalt a causa dels viatge
de 10 dies a peu en ple hivern.
Es va llançar una crida per ajudar-lo financerament i
poder-lo visitar.
Reprengué la seva feina de cambrer de cafè. Sa
companya fou Madeleine Blanche
Marie Gautier. El seu últim domicili va ser al
número 46 del carrer Joseph de
Maistre del XVIII Districte de París. Henri
Guérin va morir el 29 de juny de
1899 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París
(França).
***
Henri
Ferrier
- Henri Ferrier: El 14 de juliol de 1871 neix a La Guerche-de-Bretagne (Gwerc'h-Breizh, Bretanya) l'anarquista Henri Jean Marie Ferrier. Sos pares es deien Pierre-Constant Ferrier, carreter, i Cécile François Beuneau. Carreter de professió com son pare, durant la primavera de 1894 s'establí a Cavalhon (Provença, Occitània). El 25 de juny d'aquell any va ser detingut en un cafè amb el sabater socialista Charles Gobin després d'haver-se congratulat de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Presentat davant el jutge d'instrucció d'Avinyó (Provença, Occitània), es va declarar anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per «apologia del crim, de l'assassinat i d'ultratges», juntament amb Charles Gobin i Joseph Chasin, miner que havia estat detingut pels mateixos fets. En 1895 sembla que era corresponsal del periòdic Le Libertaire. El 17 d'agost de 1895 va ser jutjat, amb son germà Nestor i altres companys (Noé, Henri Perrier i Jourdan) d'un grup anarquista d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), per la X Sala de la Policia Correccional sota l'acusació d'haver planejat posar una bomba a la comissaria parisenca de Clichy i condemnat a vuit mesos per «complicitat en la fabricació i possessió d'explosius» –la resta d'encausats van ser condemnats a dos anys de presó. En 1896 s'establí a Champigny, a prop de Melun, (Illa de França, França), on estava sota vigilància policíaca i hi vivia en una casa aïllada, ocupant-se, sembla, en tasques literàries i de dibuix. En 1897 les autoritats proposaren que fos esborrat del llistat d'anarquistes. Posteriorment visqué duran més de dos anys a Melun, a Fontainebleau, on es va casar, i a Montereau-sur-le-Jard, totes poblacions de l'Illa de França, on la seva vida no donà lloc a cap informe policíac. La tardor de 1902 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes per a esborrar i el gener de 1904 en va ser definitivament esborrat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Joséphine
Accini (1898)
- Joséphine
Accini: El 14 de juliol de 1881 neix a Torí
(Piemont, Itàlia) la modista
anarquista Joséphine Accine, també coneguda com Joséphine Camilloni, pel
llinatge de son marit Nicolas Camilloni.
Va ser fitxada com a anarquista per les autoritats italianes a
Niça (País
Niçard, Occitània). El 26 de setembre de 1898 se
li va obrir un expedient
individual i el 4 d'octubre d'aquell any va ser fitxada per la policia
francesa. Vivia al número 3 del carrer Lascaris de
Niça i en un escorcoll
policíac se li requisaren els fullets Confession
d'un anarchiste, d'Henri Tricot, i Entre
paysans, d'Errico Malatesta, a més d'un exemplar
del periòdic anarquista
bilingüe de Niça L'Esclave
- Lo Schiavo
(1898), editat per Michel Auda. El 10 de desembre de 1898 la policia
assenyalava que havia abandonat Niça dos dies abans amb
destinació Torí. El
juliol de 1901 figurava en un registre confidencial d'anarquistes
estrangers no
expulsat residents fora de França. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció.
***
Tomba
de Basile Sebastiani
- Basile Sebastiani:El
14 de juliol de 1886 neix a La Ciotat (Provença,
Occitània) l'anarquista
Basile Émile Sebastiani. Era fill dels italians de San
Macario
(Saramate,
Llombardia, Itàlia) Paolo Sebastiani, jornaler, i Agostina
Rinaldi. En 1906,
per ser fill d'estrangers, va ser exonerat de les seves obligacions
militars.
Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat entre el 10
de
novembre de 1915
i el 10 d'abril de 1919 en l'exèrcit italià. En
1920
treballava de paleta i
vivia al número 46 del carrer Poilus de La Ciotat. El 24 de
gener de 1920 es
casà a La Ciotat amb la domèstica italiana
Gelsomina
Giammugnani, amb qui tingué un infant. Milità en
el grup anarquista «L'Action Libertaire» (Joseph
Berenger,
Félix Denegri, Paul
Mei, etc.) de La Ciotat, adherit a la Federació Anarquista
Provençal (FAP). Ja
naturalitzat francès, el 15 d'octubre de 1935 va ser
alliberat
de les seves
obligacions militars. A finals dels anys trenta va ser fitxat com a
«anarquista» per la policia. El setembre de 1938
figurava
en un llista
d'anarquistes residents al departament de Boques del Roine. Basile
Sebastiani
va morir el 12 de gener de 1981 a l'Hospital de La Ciotat
(Provença, Occitània).
***
Foto
policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)
- Oreste Abbate:
El 14 de juliol de 1887 neix a Nàpols
(Campània,
Itàlia) l'anarquista Oreste
Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch.
Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant
llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a
electricista. El 28
de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per
«resistència al
reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va
ser destinat a
l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto,
Itàlia) com a obrer especialitzat, però el
comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i
l'envià
a Nàpols amb residència obligatòria.
Cridat a files i incorporat en el 71
Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül),
desertà el 29 d'octubre de
1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el
«Cas de la bomba de Zuric», va ser
detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat
durant sis
mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2
de desembre de
1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà
a Alemanya i a
començament de 1919, amb altres revolucionaris italians
(Francesco Misiano,
Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg,
etc.),
prengué part en la Revolució, participant el 6 de
gener de 1919 en l'ocupació
de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts
de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de
gener, va ser reclòs
a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres
revolucionaris italians (Luzinano
Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio
Balduini,
etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat.
D'antuvi s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família
llibertària dels Zanolli, i posteriorment
retornà a Berlín, on
freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari.
Arran de l'amnistia
promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de
Ministres
italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà,
fent-se passar per l'exsoldat
austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste
(Friül), on regentà
un magatzem d'aparells elèctrics. En aquesta
època rebé sovint la visita del
socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925
patí un
escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums
subversius en llengües
alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a
Alemanya i l'octubre de
1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia
tingut dos fills
(Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina),
filla d'una família de treballadors antifeixistes i
socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül),
emigrà a la Unió Soviètica,
on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest
mateix any de 1932, a Tula
(Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el
setembre de 1935
la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut
del règim soviètic
i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la
primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada
italiana a Moscou per
intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la
visita de son amic
Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores,
crítics amb
el Partit. A començaments de 1937 aconseguí
arribar a França, on sa companya
Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i
s'establí a Villeparisis
(Illa de França, França), on treballà
d'electricista. En 1948, segons un informe
de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia
tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en
aquesta localitat sense
que res es pogués dir d'ell. Oreste Abbate va morir el 7
d'abril de 1949 al seu domicili de Villeparisis
(Illa de França, França).
***
- Ugo Resta: El 14
de juliol de 1888 neix a Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Ugo Resta,
conegut com Sacranon. Sos pares es
deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan
estudiava el tercer
grau de primària i es guanyà la vida treballant
de sabater. S'adherí molt jove
al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i
confiança dels
seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de
Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà
amb altres anarquistes
romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando
Borghi. Es casà
amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La
policia el definí
com de «caràcter seriós,
educació considerada i intel·ligent».
Destacà fent
propaganda entre els companys de feina i participà en tota
mena de reunions i
manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de
1915 es
va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment
d'Artilleria
acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto,
Itàlia). Després del conflicte
bèl·lic,
retornà a Faenza i reprengué les seves activitats
en el moviment anarquista
destacant també per les subscripcions recaptades a favor del
periòdic Umanità Nova
i Pensiero e Volontà. El
4 de juliol de 1921 va ser detingut i
processat per «amenaces a mà armada».
Després de l'establiment definitiu del
feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap
activitat política,
dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida
retirada. No obstant
això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven
que no havia
renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la
Comissió
Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com
a «element
perillós per a l'ordre nacional de l'Estat».
Aquesta amonestació va ser
revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant
els primers mesos
de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents,
encara que mantingué
una «conducta regular», segons la policia,
«no mostrà signes de penediment». El
gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia,
Itàlia), però un any després
retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940,
quan es va constituir
un comitè clandestí dels grups i partits
antifeixistes (socialistes,
comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi
entrà a formar part en
representació dels anarquistes, però cap
llibertari formà part del Comitato de
Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional)
creat en 1943.
Després de la II Guerra Mundial continuà sent un
dels anarquistes més destacats
de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del
Pallone de Porta Montanara, lloc
de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo
Castellari, Renato Cicognani,
Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va
morir
el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia); en el seu funeral hi
participaren conciutadans de totes les tendències
polítiques d'arreu la Romanya
i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia)
va fer un breu
discurs.
***
Buenaventura Durruti Domingo
-
Buenaventura
Durruti Domingo: El
14 de juliol de 1896 neix a
Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i
militant
anarcosindicalista Buenaventura
Durruti Domingo –també citat Domínguez
i Dumenge. Fill d'una
família de
ferroviaris d'idees socialistes,
sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler
–el
segon
llinatge oficial de Buenaventura Durruti, Domingo, és
el resultat de la
castellanització del primer llinatge català de sa
mare, Dumange. Va tenir sis
germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una
germana
(Rosa), i ell fou el segon fill nascut –només tres
sobrevisqueren en acabar la
guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa
de Ricardo Fanjul,
que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a
aprenent al taller
mecànic de Melchor Mártinez, un socialista
destacat de Lleó. En 1912 començà a
fer feina com a ajustador mecànic als tallers del
ferrocarril i engegà la seva
activitat sindical en la Unió de
Metal·lúrgics de la Unió General de
Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va
treballar com muntador de
rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la
lluita d'uns miners de
Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven
per expulsar a un enginyer
antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En
1917, fent feina com
a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del
Nord, participà
activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada
pels
anarcosindicalistes –especialment en actes de sabotatge
dirigits a
impedir el
funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies,
etc.)–,
vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17
treballadors morts, 500
ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això,
buscat per la
Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu
radicalisme de la UGT,
i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver
d'exiliar-se a França. Entre
el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de
mecànic a París, on
entrà en relació amb militants anarquistes
catalans i començà a assimilar els
plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la
Península, on després
de descobrir-se la seva condició de desertor és
detingut i empresonat, i,
posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de
bell nou a França, el
juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la
fàbrica Renault de París. A la
primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus,
treballà primer al País Basc i
després recorregué gran part de la
Península. Junt amb altres companys creen el
grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara
a la repressió
institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de
les
lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es
repartia entre Aragó i
Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser
l'execució del rei
Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran
Kursaal de Sant
Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia.
En 1920 es traslladà a
Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on
s'afilià a
l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1921 es
trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació
anarquista, quan el
9 de març d'aquell any, un dia després de
l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut
a Madrid; però enganyà la policia i
escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de
participació en aquest atemptat. A la capital catalana va
fer amistat amb
Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922
l'agrupació anarquista «Los
Solidarios» –«grup específic o
d'afinitat», encarregat de realitzar accions de
represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar
fons mitjançant cops
de mà, a més de desenvolupar les estructures de
la CNT i de crear una federació
anarquista d'àmbit peninsular–, de la qual
formaren part
García Oliver,
Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923
a aquest grup se li
imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero,
produït com a represàlia
de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la
instauració de la
dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es
traslladin a
França per organitzar un comitè revolucionari per
ajudar les activitats
subversives dels catalans i fundar a París una editorial
anarquista («Librairie
Internationale»). En aquesta estada, Durruti
treballà a la Renault i Ascaso en
una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que
ambdós sempre que la situació ho
permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de
1924,
Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de
Barcelona, s'embarcaren cap a
l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú,
Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a
terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons
amb l'expropiació
als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres
oficis i
creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926
tornen a França i després d'un
temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un
intent d'atemptat
contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant
naturalment pel de Primo
de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant
això, una important
campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un
indult. Un
cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa
(Bèlgica, Luxemburg,
Suïssa, Alemanya). En aquesta època té
una companya fixa, Émilienne Morin, que
no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una
filla, Colette. En 1931, amb
l'establiment de la II República, tornà a la
Península i s'integrà en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de
1931, com a representant del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí,
amb García Oliver, al congrés
de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions
d'indústria. Després de
l'excisió trentista i de la
separació de Peiró i de Pestaña, es
convertí
gradualment en una de les figures més representatives i de
major autoritat
moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la
consolidació de la
república parlamentària, en 1932
participà activament en la insurrecció
anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent,
Súria, Berga i Cardona), per la
qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys,
primer a Bata
(Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes
Canàries), d'on tornà
vuit mesos després. Formà part del
Comitè Revolucionari de la fracassada
insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou
novament empresonat
cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de
la Confederació
Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura,
partidària de la
línia insurreccional (la «gimnàstica
revolucionària» del grup
«Nosotros»), i
formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del
Comitè Insurreccional del
desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció
electoral de la CNT-FAI.
Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos.
Alliberat pel maig de 1934,
fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de
1934 i confinat a
València; sortí de la presó a la fi de
1935. Després de comprovar el fracàs de
la revolució d'octubre de 1934 i la repressió
patida per la classe obrera,
contribuí a que la CNT no boicotegés les
eleccions de febrer de 1936, fet que
afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936
organitzà la
defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de
Provençals, Sant
Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort
Ascaso, assaltà
les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a
Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot
després d'apoderar-se del
parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van
tenir una
entrevista amb el president de la Generalitat catalana,
Lluís Companys. En una
segona entrevista a l'endemà, després del Ple de
Federacions Locals de la CNT,
Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van
proposar nomenar
un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de
Catalunya, cosa que fou
acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè
–format per
llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes– es va
convertir
en el
veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el
que es
decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet
de
trobar-se en una guerra civil, del Comitè de
Milícies Antifeixistes –del qual
era cap del Departament de Transports– va decidir passar al
front
bèl·lic,
començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com
Barcelona, era un
altre gran nucli urbà anarquista de la península.
El 23 de juliol creà, a
instàncies del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes, la «Columna
Durruti»,
que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per
part de
les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i
d'infraestructura.
A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les
tropes
feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la
revolució: els
terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren
col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i
s'instaurava el comunisme
llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la
creació del Consell de Defensa
d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca
d'armament. Cridat per
García Oliver i Abad de Santillán
tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a
l'organització militar clàssica i a la
participació de la CNT-FAI en els
governs republicans català i espanyol, tot mantenint una
militarització de les
forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la
seva
columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les
tropes
franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es
trobava als
voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat
Universitària de Madrid, ocupat pels
revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la
procedència del qual
no està molt clara, existint diverses hipòtesis
sobre l'origen de la bala que
li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada
accidentalment pel seu propi naranjero
–versió hispana del subfusell
Schmeisser MP28 II–, unes altres apunten que va poder ser
assassinat
per
agents estalinistes. La versió de l'accident és
bastant versemblant, puix que
el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un
simple
cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que
Durruti mai no va fer
servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a
les 4 hores del 20 de
novembre de 1936 a l'habitació número 15 de
l'Hotel Ritz (Hospital de
la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya).
El seu enterrament el 22 de
novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones,
tingué
un enorme ressò popular. En morir, sorgí a
Catalunya el grup «Los Amigos de
Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris
de
l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la
col·laboració amb la
burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i
d'altres dirigents
anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la
burocratització de la CNT i
les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista.
Durruti és una de
les grans referències del moviment llibertari
hispà i prototip del
revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva
figura,
sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i
estudiós de l'anarquisme
Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola,
publicat en nombroses
edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos
realitzà un
documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia
teatral Els Joglars va
participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura
Durruti,
anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.
Buenaventura Durruti Domingo (1896-1936)
***
Salvador
Martí Palacios (ca. 1961)
- Salvador Martí
Palacios: El 14 de juliol de 1897 neix a Cocentaina
(Comtat, País Valencia)
l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista,
Salvador Martí Palacios,
conegut com Salvadoret Panorra. Era fill de
Baptista Martí Sanz i de
Milagros Palacios. Es guanyava la vida treballant de llibreter,
escrivent i
corresponsal de premsa, i posteriorment de mecànic.
Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT), ben igual que son germà Joan
Baptista Martí
Palacios. El juliol de 1931 presidí un míting de
la CNT a Cocentaina. L'abril
de 1932 era membre del grup «Joventut Anarquista».
Posteriorment es passà a la
socialista Unió General de Treballadors (UGT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936, formà part del Comitè
Revolucionari local i de la Federació
Comarcal de la Indústria del Paper «El
Serpis». El 28 de març de 1939, amb el
triomf franquista, aconseguí embarcar, juntament amb son
germà Joan Baptista, a
bord de l'Stanbrook des del port d'Alacant
(Alacantí, País Valencià),
deixant a la Península sa companya, dues filles i un fill.
En arribà a Àfrica,
va ser tancat, amb son germà Joan Baptista, al camp de
concentració de Camp
Morand (Boghari, Alger, Algèria Francesa; actualment
Algèria). Formà part de la
Secció de l'UGT d'Orà
(Orà,
Algèria Francesa; actualment Algèria). Salvador
Martí Palacios va morir el
desembre de 1963 a Orà (Orà, Algèria)
quan exercia el càrrec de secretari de
l'UGT de la ciutat.
***
Necrològica
de Gregorio Naso publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 i 19 de juliol de 1980
- Gregorio Naso: El 14 de juliol de 1900 neix al barri de San Cristóbal de Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Gregorio Naso –a vegades el seu llinatge citat Nasso. Era fill d'una família d'immigrants italians de vuit germans i germanes. De ben jovenet començà a treballar d'obrer cosidor de sabateria i s'afilià a la Federació d'Obrers del Calçat (FOC), adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), de la qual arribà a ser secretari, i amb la qual, juntament amb Emilio López Arango, Cibelli, Borrás, i altres, lluità per aconseguir millores en les condicions de treball. Nomenat delegat de la FOC en la Federació Local de Buenos Aires de la FORA, s'integrà en el Consell Federal de la FORA, del qual va ser nomenat secretari general. Membre de la redacció del periòdic Organización Obrera, òrgan oficial de la FORA, i de La Protesta, on tenia una columna fixa («Bosquejo histórico de La Protesta»), també col·laborà en La Obra (1936-1952) i més tard en la revista Reconstruir (1946-1976). En 1947 col·laborà en Tierra y Libertad. Es mostrà especialment actiu en les campanyes de solidaritat amb els militants anarquistes italoamericans Nicolas Sacco i Bartolemeo Vanzetti, amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini) i amb els obrers rajolers de San Martín (Buenos Aires, Argentina). També lluità contra la llei d'«associació il·lícita», que va ser aplicada als sindicats de la FORA. Durant la Revolució espanyola, fou membre de diverses comissions de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que s'organitzaren a l'Argentina. Com a secretari general de la FORA, presentà en el VII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 12 i el 23 de maig de 1951 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), un important memoràndum sobre l'antisemitisme. Arran de l'empresonament l'agost de 1952 pel règim de Juan Domingo Perón de sis obrers portuaris de Buenos Aires membres de la FORA (Zacarías Gutiérrez, Juan Bautista Mayorga, Honorio Bruno Santana, Oliva Teófilo Senaumont, Teodoro Suárez i Victorino Javier Volpe), fou un dels animadors de la «Comissió Pro Llibertat dels Obrers Portuaris de la FORA», que arreplegava totes les organitzacions anarquistes argentines. Va se comissionat per assistir al Congrés Nacional d'Unitat Sindical de Xile per a exposar aquest cas i proposar una moció de suport votada pels 2.325 delegats presents, alhora que interrompre el discurs del general Perón, convidat pel govern xilè; davant aquest fet, Perón ordenà des de Xile l'alliberament dels sis militants de la FORA empresonats. El 27 d'octubre de 1956, amb Jorge Perlés, assistí com a delegat de La Protesta al Congrés Constitutiu de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i l'any següent, amb Eduardo Colombo, representà aquest periòdic en el I Congrés de la FAU. En aquests anys milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Apassionat pel teatre avantguardista –dirigí diversos grups teatrals en els anys cinquanta– i bon orador, participà després de la mort de Perón en la «Campanya d'Educació Cívica» en el curs de la qual prengué la paraula tots els diumenges a places de Buenos Aires davant un nombrós auditori i va fer nombroses conferències a locals sindicals, ateneus i biblioteques. També va ser un dels fundadors de la Biblioteca Anarquista «José Ingenieros» i de l'editorial «Proyección». El maig de 1971 publicà en la revista Reconstruir l'assaig «El anarquismo y la violencia». Al final de sa vida s'establí amb sa companya Josefa Zorobeta Ustoa, amb qui tingué dues nines, a Gregorio de Laferrere (Buenos Aires, Argentina). El 18 de maig de 1976 participà en el funeral Carlos Kristof, de qui es considerava un dels seus fills espirituals, que se celebrà al Sindicat de Lampistes, i participà en el fullet que es realitzà en el seu homenatge titulat Recordanto a Carlos Kristof publicat el 17 d'agost d'aquell any. Gregorio Naso va morir el 16 de març de 1979 a Buenos Aires (Argentina).
---
« | Juliol 2025 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |