Efemèrides anarquistes
efemerides | 26 Juliol, 2024 13:00
Anarcoefemèrides del 26 de juliol
Esdeveniments
Capçalera del primer número de The Alarm
- Surt The Alarm: El 26 de
juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número
del setmanari anarquista The
Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra
llibertat i per
la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma
Goldman, entre d'altres.
Deixà de publicar-se el desembre de 1896.
***
Capçalera
de La Lotta
- Surt La Lotta: El 26 de juliol de
1908 surt a
Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el
primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La
Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf
«Anàrquic és el pensament i
cap a l'anarquia va la història», de Giovanni
Bovio. El gerent i responsable del
periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la
impremta d'Arnaldo
Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i
agitacions agràries de la zona i
articles contra l'Església i el parlamentarisme.
Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí
- Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com «Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes –molts d'ells catalans i, a més, pares de família–, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. A última hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero –o Francisco Miranda Concha segons altes versions– i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista –desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost– i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial –decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general–, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga –que d'antuvi havia de ser de 24 hores–, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.
***
Portada del vídeo Emma Goldman. The Anarchist Guest
- Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis
Naixements
Charles Albert Maurer fotografiat per Arthur-Edmund Clément a Saint-Imier
- Charles Maurer: El
26 de juliol de 1862 neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa)
l'anarquista i
sindicalista Charles Albert Maurer. Era fill d'una família
originària d'Spiez
(Berna, Suïssa). Passà la seva infantesa a
Sonvillier (Berna, Suïssa) i a partir
de 1886 passà a residir a Saint-Imier. Es guanyava la vida
treballant de
rellotger ajustador i milità en el moviment anarcocomunista
i en el Sindicat de
Remuntadors de Rellotgeria. El 19 de març de 1893
assistí a una assemblea
anarquista celebrada a Saint-Imier. El 29 de maig de 1893
participà en una
manifestació d'un centenar de persones que acabà
en revolta a Saint-Imier durant
una vaga per a un acomiadament i per la reivindicació d'un
augment de sou, en
la qual es trencaren al voltant de dos-cents vidres de l'empresa de
muntatge de
caixes de rellotge de Robert Gygax; detingut, juntament amb una
trentena de
manifestants, va ser jutjat pel Tribunal de Delémont (Jura,
Suïssa) i condemnat
el 2 de maig de 1894 a sis mesos de presó. Durant el seu
empresonament emmalaltí
i se li hagué d'amputar la cama dreta. Assenyalat per la
policia francesa en un
llistat d'anarquistes residents a Suïssa com a «molt
perillós», el 2 d'octubre
de 1894 es va decretar la seva «expulsió
preventiva» de França en cas de ser
interceptat. Entre 1910 i 1934 visqué a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa),
on va ser vigilat per les autoritats. Charles Maurer va morir el 17 de
maig de
1935 a l'hospici de La Neuveville (Berna, Suïssa).
***
Foto policíaca d'Étienne Bruchacsek (11 de març de 1894)
- Étienne
Bruchacsek: El 26 de juliol de 1863 neix a Presbourg
(Regne d'Hongria;
actualment Bratislava, Eslovàquia) –algunes fonts
citen Leváre (Lévárt,
Banská
Bystrica, Regne d'Hongria; actualment Eslovàquia)–
l'anarquista Étienne
Bruchacsek –el seu nom també podria ser
Stephanus–, també citat Bruchasek
i conegut com Lepare. De pare
desconegut, era fill
d'Ève Bruchacsek. Es guanyava la vida
fent de sastre a París
(França). El 25 d'agost de 1890 es casà al X
Districte de París amb la cuinera
austríaca Agnès Voytek. Amb aquest matrimoni la
parella legitima Étienne Oscar
Bruchacsek, fill que havien tingut el 26 de juliol d'aquell any. En
aquesta
època vivia al número 29 del carrer Saussure de
París. En 1891 la parella
tingué una filla, Suzanne Bruchacsek. L'11 de
març de 1894 va ser detingut,
juntament amb altres quatre companys (Étienne-Achille
Chevalier, Édouard-Eugène
Cottée, Louis Duffour, i Grégoire Recco), en una
de les operacions de la
Prefectura de Policia contra sospitosos de pertànyer a grups
anarquistes, i,
després d'escorcollar el seu domicili, al número
21 bis del carrer Molière de París,
va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse
Bertillon. El 24 de març de 1894 el seu dossier va ser
enviat al jutge
d'instrucció Henri Meyer, qui va decretar tres dies
després la seva llibertat.
En 1910 regentava amb sa companya una taverna i restaurant al
número 7 del
carrer Port-Mahon de Paris. Étienne Bruchacsek va morir el
25 de febrer de 1913
al XIII Districte de París (França).
***
Orsini Bertani
- Orsini Bertani: El
26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'editor i
propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares,
oriünds de Cavriago
(Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio
Bertani i Clementina Toni. Sa
família, desitjosa de donar-li una bona educació,
a 14 anys l'envià a estudiar
a la Sorbona de París (França). A
París, ben aviat, entrà a formar part dels
cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una
llista d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres francesa. El 19
de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon
Ortiz, i se li va trobar una
pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat
«Procés
dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats
considerat com a
«il·legalista»
–Léon Ortiz (15 anys de treballs
forçats), Pierre Chiericotti
(vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos
de presó per
«portar arma prohibida»)–,
però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a
Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment,
fugint d'un requeriment de la
justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires es casà amb
l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita
Lagouardette), col·laboradora de La
Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del
periòdic llibertari El Perseguido,
destacant com a orador en
els mítings anarquistes. En aquesta època va fer
amistat amb Errico Malatesta i
Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son
pare el comerç
«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la
importació de productes italians
(olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a
l'engròs i al detall,
que acabà essent un fracàs. Expulsat de
l'Argentina per les seves activitats
anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo
(Uruguai). Posseïdor d'una
refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura,
arts, música, etc.),
entrà en contacte amb l'elit cultural del país i
participà en diferents
tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café
Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb
l'aleshores periodista José Batlle y
Ordóñez i, juntament amb altres
anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el
seu
programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va
ser cridat pel
diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració
de la Llei de la
Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball
nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans
setmanal, llicències
obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera
impremta i editorial
s'anomenà «Talleres Gráficos El
Arte» i fou la primera del país que
introduí la
impremta monotip; després, en 1904,
instal·là la seva famosa editorial al
carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La
«Librería
Moderna» –«Lo de Orsini», com
l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al
número 240 del carrer Sarandí, fou un important
centre de tertúlies literàries,
filosòfiques i sociològiques, on concorrien
escriptors, actors teatrals,
pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota
casta. Fou l'editor («O.
M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres
d'autors i
dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira
Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las
Carreras, Otto
Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos
Sabat Ercasty, Ovidio
Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo,
María Gautier, Federico
Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro,
Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de
la Vega, César Miranda, Octavio Morató,
Orosmán Moratorio, María Morrison de
Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique
Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro
Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes
(Rafael
Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel
Falcó, Rodolfo González Pacheco,
Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez,
etc.), i fomentà
la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy
Boothby, Anatole France, E.
Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo
Vignali, etc.).
La característica fonamental dels seus llibres, a
més d'estar molt ben editats,
era el seu baix preu. En 1927 fundà La
Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras
(1927-1931), dirigida
per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més
importants
d'Amèrica. Després va vendre la
«Librería Moderna» al poeta Manuel
Pérez y Curi
i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada
de llibres, entre
els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà
amb el nom del seu gran amic
Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb
els guanys de les seves
iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada
«Cuina Econòmica»,
menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres
la finalitat del qual era
oferir una alimentació sana a preus molt mòdics,
arribant a oferir 1.800
menjars per torn, a més de bona literatura per a la
sobretaula. Més tard
instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema
«Biógrafo Excelsior», al local de
l'antic diari de Natalio Botana El Eco
del País. En 1937 fundà el
«Comitè Pro Batalló
Garibaldi» i l'«Asociación
de Amigos de España Republicana de Carrasco»
(Carrasco és un barri de
Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra
civil a
Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de
Julio, el «Círculo
Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era
reunir els
antifeixistes no només italians i uruguaians,
sinó de totes les nacionalitats,
especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats
culturals
(història, filosofia, literatura, música, dibuix,
etc.). Vivia al barri de
Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida
exercí d'inspector de
Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel
Terra. Orsini
Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo
(Uruguai) i les seves
restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El
Progreso». Milers de persones
acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es
van pronunciar emotius
discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de
Montevideo,
on reposa al panteó de la Lògia «Les
Amis de la Patrie». Un carrer de la
capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la
mare
del cineasta i cantant Hugo del Carril.
***
Louise
Hutteaux (1912)
- Louise Hutteaux:
El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny–
de 1870 neix a Marsella
(Provença, Occitània) la llevadora
anarcoindividualista Marceline Élisabeth
Hutteaux, més coneguda com Louise
Hutteaux o Louise Clément.
En
1908 s'instal·là a París
(França), on freqüentà les
«Causeries populaires»
(Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció
neomaltusiana,
renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de
1910 esdevingué la
companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre
Clément) i amb aquest gestionà una
parada de calceteria pels
mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de
França, França), on
repartia alhora el periòdic L'Anarchie.
Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des
de feia tres anys, va se
detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un
membre de
la banda, però finalment no va ser inculpada i fou
alliberada. Son company,
Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el
procés de la «Banda
Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una
denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser
jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove
Henriette Piana a avortar i
condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó
–Henriette Piana i son
amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de
presó. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Paul Berthelot
- Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) –altres fonts citen erròniament el 3 de novembre de 1880 a París (França)– l'anarquista esperantista Marcel Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Sos pares, forners, es deien Paul Berthelot i Marie Vigreux –algunes fonts citen que era fill il·legítim del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte –dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després–, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).
***
Necrològica
de Vicenta Díaz Guillén apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1962
- Vicenta Díaz
Guillén: El 26 de juliol de 1881 neix
a Búbal (Biescas, Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Vicenta Díaz Guillén. Sos
pares es deien Juan Díaz i Vicenta
Guillén. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), son company
Cajal, també militant confederal i amb qui tingué
un infant, va caure en els
primers dies del cop militar feixista de juliol de 1936. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França. A l'exili
milità en la CNT i visqué a Châteaudun.
També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vicenta Díaz
Guillén va morir el 23 de
juliol de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Châteaudun
(Centre, França) i va ser enterrada
l'endemà en aquesta població.
***
Foto
policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934)
- Fulvio Canzio
Alfonso D'Antonio: El 26 de juliol de 1887 neix a Angri
(Campània, Itàlia)
l'anarquista Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio. Mecànic i
forner de professió,
milità en el moviment anarquista a començament
del segle i va ser fitxat i
sotmès a una estreta vigilància entre els anys
1932 i 1943. Inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre d'empresonament, va ser
finalment confinat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Clemente
Vieira dos Santos
- Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).
***
Necrològica
de Vicent Santágueda García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1962
- Vicent Santágueda
García: El 26 de juliol de 1894 neix a Borriana
(Plana Baixa, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicent Santágueda García.
Sos pares es deien Camil
Santágueda i Josefina García. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Borriana, en 1932, fugint de la repressió,
passà a França, on acabà
instal·lant-se. Durant la Revolució i la guerra
civil, organitzà un Comitè
d'Ajuda al Poble Espanyol. Son germà, Camil
Santágueda García (Bachoca),
forner i també militant anarquista
i anarcosindicalista, va ser afusellat el 21 de maig de 1940 a
Castelló (Plana
Alta, País Valencià) pel feixisme.
Després de la II Guerra Mundial fou membre
de la CNT de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Dolors
Ribes. Malalt, Vicent Santágueda García va morir
el 23 d'agost de 1962 al seu
domicili de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània).
***
Jankel
Adler fotografiat per August Sander (1924)
- Jankel Adler: El
26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź
(Polònia, Imperi Rus;
actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i
gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz
Adler, mercader de fusta i
de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill
d'una família jueva de 10 germans
–els quals tots moriren a la Xoà– i es
crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad
(Sèrbia) començà a formar-se com a
gravador amb un oncle seu i en 1914
s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on
visqué durant una temporada
amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola
d'Arts i Oficis amb
el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en
l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però
l'alliberaren ràpidament. En
1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra
retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon,
Henoch Barczyński,
Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat
«Yung-Yidish»
(Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup
artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub
Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel
Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en contacte amb el grup editor de la
revista anarquista Die Aktion,
especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué
l'estudiant d'art
Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota
sa vida. En 1921
retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El
Wupper; nom del riu renà). En 1922
s'instal·là a Düsseldorf, on
esdevingué
professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una
estreta amistat amb els pintors
Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i
participà en la
creació del grup «Die Kommune» (La
Comuna), col·laborant en l'Exposició
Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a
Berlín. També en 1922
fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro
d'Argent), format per Henryk Hirszenberg,
Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament en el moviment
anarquista i formà part de l'organització
anarcosindicalista Freie Arbeiter
Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors
Alemanys). En 1926 pintà
els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf. En 1928,
durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé una
medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a
diversos indrets de
la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de
1930 compartí estatge amb el
pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya
electoral
de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals esquerrans
una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per
a la unió de tota
l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933,
com a artista i com
a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis realitzaren
contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de
1933 dues pintures
seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a
exemple
d'«art degenerat». En aquesta època
decidí exiliar-se i s'instal·là a
París
(França), on es va veure fortament influenciat per Picasso,
Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres.
***
Leo
Bianconcini
- Leo Bianconcini:
El 26 de juliol de 1898 neix a Sassoleone (Casalfiumanese,
Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Sos pares es deien
Vito Bianconcini i
Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a
Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i després
aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat,
juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser
apallissats i perseguits
pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista.
El 2 de maig de 1920
s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di
Romagna (Emília-Romanya, Itàlia),
en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a
Andrea Costa. En aquest
esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la
concentració
obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se
després en la
caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els
carrabiners
refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta
acció
Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà.
Després d'aquest sagnant
episodi, el govern va haver de reforçar de manera
significativa el nombre de
carrabiners presents a la població, per poder fer front als
actes d'hostilitat
que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia)
recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el
número del 15 de maig de 1920
del periòdic Sorgiamo! i
promogué una
col·lecta que recaptà la important suma de 4.000
lires que va ser lliurades a
la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir
més de vuit mil persones
i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio
Miceti, per
part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del
Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres
vuitanta associacions i
grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo
Anarchico Giovanile (GAG,
Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i
socialistes.
***
Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1992
- Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. L'1 de maig de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya), que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi (Llenguadoc, Occitània) fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.
---
efemerides | 25 Juliol, 2024 12:56
Anarcoefemèrides
del 25 de juliol
Esdeveniments
Portada del primer número d'El Libertario
- Surt El
Libertario:
El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número d'El Libertario. Periódico semanal.
Era l'òrgan d'expressió dels
grups anarquistes «Verdad» i
«Constancia». Sembla que el responsable va ser
José Más Gomeri i hi van col·laborar
Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per
contrarestar la propaganda dels polítics i la de les
entitats, científiques i
econòmiques, que «extraviaven» els
treballadors del veritable camí. Només s'ha
conservat aquest primer número i, a causa de la
persecució per part de la
policia que patí, es publicà amb retard ja que
l'impressor original no volgué
estampar-lo per por.
***
Portada del primer
número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto
Scarpelli
- Surt Il Pensiero: El
25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer
número de la revista bimensual Il Pensiero.
Sociologia, arte, letteratura.
Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911,
any de la
mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara
a Bolonya,
consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de
1913).
***
Curs
d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"
-
Creació del Groupement Communiste: El 25 de
juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de
l'anarquista Georges
Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que
esdevindrà l'any
següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta
organització tindrà com
a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà
dels mítings, la
creació de Cercles d'Estudi, la publicació de
periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur)
i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda
l’origen d'un intent de
posada en pràctica del comunisme llibertari amb la
creació, per part d'Émile
Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia
«L'Expérience» on viuran,
d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908,
una desena de
persones i que editaran el periòdic mensual Le
Communiste. Hi van ser
membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.
***
Cartell
del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols
(1937)
- Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa.
***
Propaganda
del Gran Picnic apareguda en el primer número del
periòdic barceloní Boletín de la
Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de
Hoy» de juliol 1937
- Gran Picnic: El
25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera
(Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici
de la Casa Alberg
«Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar.
Aquest centre assistencial
intentà resoldre les carències
d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians
i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per
l'Agrupació Anarquista
«Los de ayer y los de hoy», compta al
matí amb un concert de la Banda de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers
(Vallès Oriental,
Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de
Rodolfo González
Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a
la tarda, amb una actuació
infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de
resistència entre
carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs
de cançons
revolucionàries i la representació d'obra Els
mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al
català de Felip
Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de
l'Agrupació Anarquista
«Los de ayer y los de hoy».
Naixements
Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894)
- Eugène Job:
El 25 de juliol de 1862 neix al XI Districte de
París
(França) l'anarquista, i
després comunista, Eugène François
Job, també conegut com Bineur.
Sos pares es deien Léonor Jean Marie Job, torner, i Flevie
Adélaïde Gicardin, jornalera. Es guanyava la vida
com a
cadiraire. En 1882 fou
secretari de la Unió dels Treballadors, que editava el
periòdic Le Prolétaire,
i assistí a l'assemblea
general que es va celebrar el 30 d'octubre de 1882 a la Sala Horel de
París. El
24 de maig de 1885 va ser detingut, juntament amb una trentena de
persones,
durant una manifestació per a commemorar la
«Setmana Sagnant» celebrada al
cementiri parisenc de Père Lachaise. El 29 de novembre de
1886, durant una
reunió de l'Aliança Republicana dels
Comitès Radicals i Progressistes amb Henri
Tolain, els anarquistes assaltaren la tribuna i la policia
ordenà l'evacuació
de la sala; els llibertari s'hi resistiren a cops de cadira i es
produïren
nombroses detencions, entre elles la seva, que havia copejat un dels
organitzadors de la reunió i havia tractat el
guardià de la pau Jommier de
«lladre i assassí» tot arriant-li cops
de puny. El 15 de desembre de 1886 el
Tribunal Correccional el condemnà a 10 dies de
presó. En 1887 era membre del
grup «Les Égaux» i aquest mateix any fou
secretari del diari L'Insurgé,
òrgan socialista
revolucionari independent dels XI, XII i XX districtes de
París, encarregant-se
de gestionar les comunicacions. En aquesta època vivia al
número 275 del
Faubourg Saint-Antoine. Durant la primavera de 1888, amb Ernest
Lejeune,
organitzà, en nom dels cercles socialistes revolucionaris
independents «Les
Égaux» del XII Districte, «Le
Réveil» del XI Districte i «L'Avant
Garde» del XX
Districte, una reunió antiboulangista celebrada a la Sala
Favié de París, on
prengueren la paraula Chalain i Charles Malato, i que acabà
en una baralla entre
partidaris i detractors dels general Georges Boulanger. L'agost de 1888
fou un
dels primers membres del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que
s'havia
acabat de fundar per Cotée i que es reunia a la Sala Horel.
El 16 de gener de
1889 en una reunió pública celebrada a la Sala
Gruzard, presidida per Jeansen i
on assistien uns tres-cents electors, preconitzà, amb
Espagnac, l'abstenció. El
22 de març de 1891, Jules Ferry va ser esbroncat per un grup
de manifestants en
sortir d'un banquet a l'Élysée-Montmartre i va
ser detingut amb Michel Zévaco per
la policia quan sortien en aquell moment d'un cafè
d'Élysée. El 15 de juny de
1891 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i en aquesta
època vivia
al número 3 bis del carreró Souhaits. En 1891
s'encarregà, amb Constant Martin,
de rebre les adhesions d'una crida per a un Congrés
Revolucionari Internacional
que es va publicar en Le Révolte.
En
aquesta època vivia al número 8 del
carreró de la Loi i era membre dels grups
socialistes independents «L'Audace» i «La
Libre Entente», i del Grup d'Estudis Socials
«Les Égaux» del XX Districte. A partir
de gener de 1893, amb Jacques Petitjon i
altres companys, projectà publicar un cartell mensual de
propaganda
internacional anarquista sota el títol La
Libre Initiative, però sembla que mai no
arribà a sortir. Durant tot l'any
1893 assistí a nombroses reunions anarquistes. Un informe
d'un confident de la
policia del 7 de gener de 1893 informà que la companya de
Job era una de les
organitzadores dels
«menjars-conferències». En una
reunió celebrada el 8
d'abril de 1893 a l'escola del carrer Orteaux, on assistiren unes 150
persones,
atià el públic a no votar i a lluitar per la
Revolució social. Segons un
informe d'un confident, en una reunió celebrada el 25
d'abril de 1893 fou un
dels promotors, amb altres companys (Amédée
Denéchère, Jacques Petitjon, Victor
Pivoteau, Richard i Toumain), de la Comissió Executiva
Anarquista de la Regió
de l'Est, creada per escampar les idees anarquistes en aquesta zona i
crear un
diari anarquista entre Le Père
Peinard
i La Révolte. El juliol
de 1893 es va
presentar com a candidat abstencionista per al XI Districte de
París a les
eleccions legislatives. Fou un dels assistents a la reunió
celebrada el 5
d'agost de 1893 a l'escola del carrer Titon, on assistí
gairebé un miler de persones,
i on va reivindicar l'abstenció, malgrat la sala
estigués controlada pels
«possibilistes». Assistí amb altres
anarquistes a la reunió celebrada el 24
d'agost de 1893 al domicili de Jacques Mérigeau, al
número 83 del carrer Haies,
on preconitzà l'abstenció, tot deixant clar que
havia que combatre la política
socialista d'Édouard Vaillant. El setembre de 1893
s'associà amb altres
companys (Brunet, Eugène Daguenet i Jacques Petitjon) per a
feines
d'ebenisteria. En una reunió celebrada el 12 de setembre de
1893 al domicili
d'Eugène Daguenet anuncià que negociava amb el
propietari d'una sala perquè els
anarquistes poguessin fer reunions. L'octubre de 1893 el seu domicili,
al
número 50 del carrer Avron, va ser escorcollat per la
policia. El 26 de
desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes de la policia.
El 6 de març de 1894 va ser detingut amb una desena de
companys a París i
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; processat per
«associació criminal», va ser
posat en llibertat el 24 d'abril d'aquell any. En aquesta
època vivia al número
65 del carrer Avron i posteriorment al número 54 del carrer
Vignoles. El seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i
del 31 de
desembre de 1896. El juny de 1900 va morir amb 11 anys sa filla
Léontine Job. Desconeixem
les seves activitats polítiques entre 1896 i 1920,
però el fet és que s'allunyà
de l'anarquisme i es decantà pel comunisme. En els anys vint
vivia a
Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i des
del Congrés de Tours de desembre
de 1920 formava part del Partit Comunista - Secció Francesa
de la Internacional
Comunista (PC-SFIC). En 1924 era un dels principals
col·laboradors de Germinal,
òrgan comunista dels cantons
d'Ivry-sur-Seine i de Villejuif. El 10 de maig de 1925 va se nomenat
conseller
municipal de la secció de centre de la llista de l'alcalde
comunista de
Vitry-sur-Seine Pierre Périé. El 22 de febrer de
1926 l'assemblea municipal el
nomenat adjunt a l'alcaldia i delegat a les eleccions al Senat del 9 de
gener
de 1927. En 1929 va caure malalt i hagué de reduir les seves
activitats
polítiques. En aquests anys vivia, vidu, amb sa filla Jeanne
i sa néta Odette.
A partir de 1935 no es presentà a cap escrutini
més, però continuà
col·laborant
en Le Travailleur.
Eugène Job va
morir el 29 d'abril de 1941 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França).
***
Kate Austin
- Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux –també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.
***
Foto
policíaca d'Émile Fournier (13 de març
de 1894)
- Émile Fournier:
El
25 de juliol de 1867 neix a Chantaud (Sent Marçau de la
Vavetz, Llemosí,
Occitània) l'anarquista Émile Christophe
Fournier. Era fill de
Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i
d'Élisabeth Nicolas.
Serraller de professió, milità en el moviment
anarquista de Levallois-Perret
(Illa de França, França). El 2 de desembre de
1890 es casà a Levallois-Perret
amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època
vivia al número 9 del carrer Marché.
El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al
número 116 del
carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat
d'«associació criminal i de robatori»,
el 14 d'abril d'aquell any va ser posat
en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de
Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquella
època
vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897
enviudà de la seva
primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII
Districte de París amb la
brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquesta
època i fins el seu final
visqué al número 9 del carrer Moreau.
Émile Fournier va morir l'1 de maig de
1919 al seu domicili del XII Districte de París
(França).
***
Julius
Boisson
- Julius Boisson: El
25 de juliol de 1874 neix a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista
Julius Baptiste Boisson,
també conegut com Jules Boisson. Sos
pares es deien Jacques Boisson
–també anarquista i corresponsal del
periòdic Le Tire-Pied– i Marie
Brémond. Tipògraf de professió com son
pare,
rebia a casa seva correspondència,
fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que
distribuïa entre els seus
companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves»
(Marius Bayol, Antoine
Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier,
etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la
reaparició a Marsella
(Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur.
Organe Anarchiste, que
havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de
la
manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies
després pel Tribunal
Correccional de Marsella a 15 dies de presó per
«afront als agents de
l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment
assetjat per les
autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter
general del carrer
d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893),
escorcolls (gener
i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes
anarquistes
enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del
Roine al
Ministeri de l'Interior en ocasió d'una
investigació d'àmbit estatal. Atret per
l'«expropiació individual», el 10 de
març de 1895 va ser detingut per la
policia per «complicitat en robatori» i fou
finalment amollat el 25 d'abril. De
bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt
amb efracció» i
condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó,
pena que es va
veure reduïda a un any en l'apel·lació.
El 23 de març de 1898 l'Audiència de
les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit
anys de treballs
forçats i a cinc anys d'assignació de
residència. El desembre de 1898 embarcà
cap a la colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa. Durant la seva condemna
destacà per la seva bona conducta i al final de la pena
passà a la relegació.
El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes
d'anarquistes. Julius
Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia
penitenciària de la
Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria,
també era
anarquista.
***
Ercolano
Cinti
- Ercolano Cinti: El
25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista
i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero.
Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de
Benito Mussolini, es
guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a
escrivà i viatjant
de comerç. Després d'un temps militant en el
republicanisme, a començament del
segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es
casà amb Iside Frittelli, amb
qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico,
Spartaco i Vezio). D'antuvi,
la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa
per les
autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència
Interprovincial Anarquista
que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre
de diversos grups
anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,
«Kotuko», «Studi Sociali»),
entre el 9
i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Umbria i les
Marques que se celebrà a Fabriano (Marques,
Itàlia), centrat en l'organització
econòmica del moviment. Mesos més tard, en
substitució d'Arturo Belletti, esdevingué
redactor responsable del periòdic anarquista Volontà.
El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico
Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei
partiti». El 3 de gener de 1914
acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a
Sassoferrato (Marques,
Itàlia) per a fer la conferència «Gli
anarchici e gli altri partiti». El 5 de
febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima
(Marques,
Itàlia) per a una reunió pública que
portà el títol «Che cosa vogliono gli
anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com
a gerent de Volontà per
«insults a l'Exèrcit, incitació
a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i
apologia del delicte»,
a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre
del 17 i el 18 de
maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista
d'Umbria i de les Marques que
se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la
«Setmana Roja», que
esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a
abandonar la redacció de Volontà.
Alliberat
dies després, deixà Ancona i
s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de
juliol de
1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la
policia
austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell
any processat, però
va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per
a ser enviat a
Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el
socialista Mario Alberto
Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al
front. En
acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà
part del comitè
directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i
s'acostà al sindicalisme
llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista
d'Ancona (UCAA) i
va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació
de Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar
part de la Comissió
Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època
la policia el
considerà erròniament col·laborador de
Volontà
sota el pseudònim Petit Jardi,
darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de
les
eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a
diversos grups
anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i
antiparlamentari. Tresorer del «Club
Soviètic» local, el maig de 1920
participà
en el Congrés Socialista Anarquista de Milà
(Llombardia, Itàlia), que organitzà
la propaganda contra el suport italià a
l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra
civil russa. Un mes més tard, participà, amb
Mario Moccheggiani, en l'anomenada
«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser
alliberat l'octubre de 1920 i s'establí
a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925,
durant els anys
del feixisme sembla que s'apartà de la vida
pública i que no tingué contactes
amb el moviment anarquista, encara que la policia el
continuà vigilant fins al
març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels
arxius policíacs.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano
Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques,
Itàlia).
***
Notícia
del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 5 de gener de 1913
- Benoît Liothier:
El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps,
Arpitània)
l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg,
neomaltusià, propagandista
del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i
després comunista,
Benoît Liothier. Sos pares es deien Benoît
Liothier, metal·lúrgic, i François
Combasson, domèstica. Durant el seu servei militar va ser
condemnat a Alger
(Algèria) per un consell de guerra a tres anys de
presó per «violències a un
superior» i enviat a les companyies
disciplinàries. En 1910, considerat com a
un dels antimilitaristes més perillosos de
Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània),
va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B».
Militant, amb Philippe Goy
i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de
Sant-Etiève, de les quals
va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste
Rascle, Jean-Marie Tyrlot
i Urbain Malot, la campanya contra les colònies
penitenciaries militars i portà
la caixa del «Sou del Soldat». En 1910
edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern
militaire, on denuncià
l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars.
En
aquesta època, que treballava a la fàbrica
Barrouin, participà activament en el
Sindicat de la Metal·lúrgica de la
Confederació General del Treball (CGT), del
qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de
1910
representà els emmotlladors en coure de Lió
(Arpitània) en el XVII Congrés
Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en
un míting a Saint-Etiève, amb
el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi
hagué grans
desordres públics i la policia carregà durament
contra la manifestació. En 1911
proposà que a la Borsa del Treball de
Saint-Etiève cap polític en pogués
prendre la paraula en els mítings que se celebraven als
locals. Autor dramàtic
aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de
març de 1912
estrenà, davant gairebé un miliar de persones al
Teatre Municipal Roanne
(Roine-Alps, Arpitània) pel grup
artístic
«L'Avenir», l'obra en dos actes Aux
travaux, on denunciava els treballs forçats als
batallons africans (Biribi),
representació que va ser
prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser
publicada per
l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una
gira de
conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La
Grand-Croix, Saint Chamond i Viena
del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista
Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes
conferències reivindicà
la unitat revolucionària de totes les tendències
socialistes contra la guerra,
alhora que l'ús del sabotatge de les línies
telegràfiques en cas de mobilització,
i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de
desembre de
1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel
Tribunal
Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies
després a dos anys de presó
ferma per «incitació al sabotatge» i a
100 francs de multa, encara que el 20 de
juliol d'aquell any una apel·lació a
Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de
1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va
ser
escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle,
participà en la
campanya contra la «Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de
tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per a una eventual
guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913
representà el
Sindicat de la Metal·lúrgica de
Saint-Etiève en el Congrés Federal de
Metal·lúrgics celebrat a París
(França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de
1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la
creació d'una nova Unió dels
Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus
(Torcieux) i Urbain Malot,
considerats moderats. El 14 de febrer de
1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i
el grup artístic
«Germinal» de Saint-Etiève
representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social
antialcohòlic en tres actes La
source
fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del
«Foyer
Populaire», grup anarquista més important de
Saint-Etiève hereu de les
Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al
Cafè Ferriol, al
passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent
Moulin, Claude
Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i
Catherine Bernard,
entre d'altres, i que s'adherí a la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària
(FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy,
Jean-Baptiste Rascle
i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat
fugint d'una possible
detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat,
però va ser alliberat el
novembre d'aquell any i entrà a treballar a la
fàbrica Lescure de Saint-Etiève.
El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot
durant l'agitació
pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de
policia i
tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció
Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), intervingué en reunions
públiques i, fins el desembre de 1927,
va ser responsable del setmanari comunista Le
Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà
comptes polítiques i
financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va
ser reprovat; dimití
immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Necrològica
de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 29 de desembre de 1957
- Jaume Tomàs
Turull: El 25 de juliol de 1890 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista
Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret.
Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou
i Teresa
Turull Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de
l'«Ateneu Pervenir» d'Igualada, fou un dels
promotors de l'«Agrupació
Lliurepensadora» d'aquesta
població. Abans de la
Revolució formà part en diferents ocasions dels
Comitès Organitzadors de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels
Comitès de
Vaga, tants en els
períodes legals com clandestins. Representà
diversos
sindicats confederals d'Igualada
(Art Fabril, Construcció, Fusta,
Metal·lúrgica,
Molers, Transport i Oficis
Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a
Barcelona. Quan
esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser
membre de
les Patrulles de
Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a
la
rereguarda. En
1937 va haver de fugir a França després dels
«Fets
de Maig». En l'exili fou un
dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont
d'Alvèrnia de la CNT. Sa
companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla.
Malalt,
Jaume Tomàs
Turull va morir el 5 de desembre–algunes fonts citen
erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu
domicili de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània).
***
Amando
Jordà Botí
- Amando Jordà Botí: El 25 de juliol de 1903 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà Botí, també citat erròniament com Armando Jordà i Armando Arjona, i conegut com El Sec. Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la Botí. D'antuvi milità en el Sindicat de la Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia. Ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la Federació Local d'Alcoi, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del Departament d'Economia i Estadística de la Federació Local de Sindicats d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del Sindicat del Metall. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat provisional. Amando Jordà Botí va morir el 18 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Juan Antonio Llerda Serrano apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 14 de novembre de 1968
-
Juan Antonio
Llerda Serrano: El 25
de
juliol de 1903 neix a
Cretes
(Matarranya, Franja de Ponent)
el militant
anarcosindicalista Juan Antonio Llerda Serrano. Sos pares es deien
Francisco Llerda i
Ramona Serrano. Militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), el
juliol de
1936 s'allistà en la columna de milicians que
partí de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) cap a Horta i Gandesa (Terra Alta, Catalunya), participant
en la
presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al
front d'Aragó. Després va fer
de sanitari. Ferit en un braç a la batalla de l'Ebre, fou
hospitalitzat a Vilafranca
del Penedès (Alt Penedès, Calalunya). Quan els
franquistes estaven a punt de
ocupar la regió, passà a França i
retornà a la Península per Barcelona.
Després
lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al
braç per una bala
explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a
França i fou internat en diversos
camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia
de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel
Servei de Treball
Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on va
perdre un
dit de la mà esquerra. A Bordeus entrà en
contacte amb la resistència. Durant
l'alliberament formà part del «Batalló
Llibertat», format per maquisards
llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló
Guernica» basc, participà en
els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe
de Grave (Mèdoc,
Bordelès, Occitània). En el curs d'aquests
combats, prengué a l'assalt un
búnquer on va fer presoners els alemanys presents i
acaparà tot l'armament, que
més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària
antifranquista que lluità a la
Península. En acabar la guerra, treballà de
manobre, fou membre de la comarcal
cenetista de
Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació
Local de Bordeus. Juan
Antonio Llerda Serrano va morir el 20 d'agost de 1968 a l'Hospital
Saint-André de
Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat
dos dies després.
***
Necrològica
d'Isidor Oro Ricart apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de setembre de 1993
- Isidor Oro Ricart:
El 25
de juliol de 1905 neix a Alcanó
(Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Isidor
Oro Ricart –el
seu nom a vegades citat
erròniament Isidro.
Sos pares es deien Josep Oro i Maria
Ricart. A partir
dels anys vint milità en el
moviment llibertari de Barcelona (Catalunya). En 1923 va ser detingut i
empresonat arran de l'assalt a la Caixa d'Estalvis de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya) del 20 de setembre d'aquell any. Durant la guerra civil
lluità com a
milicià en una unitat de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i fou reclòs al camp de
concentració d'Argelers. Després de la II Guerra
Mundial visqué a L'Isla de
Baish (Gascunya, Occitània) i Aubièth i
milità en el Sindicat d'Oficis Diversos
de la CNT d'Aush (Gascunya, Occitània). En 1953
col·laborà econòmicament en la
creació de la Casa de Repòs de la
Regió Parisenca promoguda per Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Sa compana fou Ramona
Basó. Isidor Oro Ricard va morir el 29 de juliol de 1993
en un accident a La
Tuilerie (Aubièth,
Gascunya,
Occitània). Son germà Pere Oro Ricart
també fou militant
anarcosindicalista.
***
Necrològica
d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de maig de 1974
-
Andrés Granero
Morcillo: El 25
de juliol de
1907 neix a Lucainena de las Torres (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Granero Morcillo. Sos pares
es
deien Antonio Granero i Antonia Morcillo. Quan era adolescent
s'establí a Catalunya
i començà a treballar a les mines de potassa de
Súria (Bages, Catalunya) i a
militar en el moviment llibertari. Després de la triomf del
franquisme,
participà activament en la clandestinitat confederal,
però, fugint de la
repressió, acabà passant a França, on
encara patí els camps de concentració.
Treballà
de miner a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord) i
participà en nombroses missions
d'enllaç entre el moviment llibertari de l'exili i de
l'interior. Sa companya
fou Maria Concepció Amigó, amb qui
tingué un infant. Malalt de silicosi, Andrés
Granero Morcillo va morir el 6 de març de 1974 al seu
domicili d'Oceja (Alta
Cerdanya, Catalunya Nord).
Luce
Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946)
- Luce Fabbri: El 25 de juliol de 1908 neix a Roma (Itàlia) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949), La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a Montevideo (Uruguai).
***
José
Díaz Ortega
- José Díaz Ortega: El 25 de juliol de 1912 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José Díaz Ortega. Sos pares es deien Francisco Díaz Alonso i Francisca Ortega Justos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb un grup de companys, aconseguí refugiar-se a les muntanyes de la zona, on va ser especialment avituallat per sa germana Antonia Díaz Ortega, el company de la qual va ser assassinat pels franquistes. Després de la mort o la captura de la major part dels companys, sembla que després de la caiguda de Màlaga, marxà cap a Barcelona (Catalunya) amb sa companya i un fill de la parella nasqué a la capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya i son fill tornaren a Nerja, on les autoritats del nou règim anul·laren el matrimoni. Mentrestant ell va ser tancat al camp de concentració d'Argelers i posteriorment enviat a treballar com a obrer agrícola en una granja. En 1942 va ser integrat en el 536 Grup de Treballadors Estrangers (CTE) de Cassanuèlh (Aquitània, Occitània) per a treballar en una granja de Senta Liurada (Aquitània, Occitània). A partir de 1944 milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer i escafandrer. A Achères (Illa de França, França), població on s'establí definitivament, es casà el 19 de gener de 1946 amb Andrée Henriette Marie Nicolas i fundà una nova família. Treballà a la fàbrica Ford de Poissy (Illa de França, França) i milità en la CNT local fins als anys setanta. Després de la mort del dictador Francisco Franco hagués pogut retornar a Nerja i visitar sa família. José Díaz Ortega va morir el 18 de setembre de 1996 a l'Hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).
---
efemerides | 24 Juliol, 2024 12:55
Anarcoefemèrides del 24 de juliol
Esdeveniments
Infermeres de la Columna Durruti
- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 16 de juliol de 1949
-
Míting al Wagran:
El 24 de juliol de 1949 se celebra a la Sala Wagran de París
(França) un gran
míting commemoratiu del «19 de Juliol»
organitzat per la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili. Hi van parlar Joan Sans Sicart;
Maurice
Joyeux, en nom de la Federació Anarquista (FA) francesa;
Eugène Juhel, en
representació de la Unió Regional de la CNT
francesa; i Manuel Luis Blanco,
secretari general de la CNT en l'Exili. Félix Castro,
president de l'acte, va
fer un resum de les intervencions i donà la paraula als
presents: va parlar Sebastián
Martínez del Hoyo (Progreso
Martínez),
del sector escisionista, i un trotskista del Grup Espanyol Comunista
Internacional.
***
«Acte
d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)
- «Acte d'Homenatge als
nostres
avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes
del Centre Cívic Francesc
Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya),
organitzat per la Federació
Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), se celebra un
homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar
contra Franco sota el
títol «Acte d'Homenatge als nostres
avis». Gregoria Aramendiria –vídua de
Marià Casasús, mort tres dies abans–,
Joaquina
Dorado, Manuel Llàtzer, Abel
Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de
més de cinc-centes
persones. A l'acte també participaren familiars i
descendents de militants
desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón
Acín. El Centre d'Estudis
Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un
videodisc.
Naixements
Foto policíaca de Georges Jacob (27 de febrer de 1894)
-
Georges Jacob: El
24 de juliol de 1850 neix a Batignolles-Monceau, actualment XVII
Districte de
París (França), l'anarquista
Frédéric Georges Gustave Jacob. Sos pares es
deien
Charles Joseph Jacob, xarcuter, i Agathe Octavie Crindart. Es guanyava
la vida
com a jornaler i brocanter. En 1893 vivia al carrer Moulin de
Saint-Denis (Illa
de França, França). L'1 de gener de 1894 el seu
domicili, al número 18 del
carrer Boulangerie de Saint-Denis va ser escorcollat per la policia,
que va
trobar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat.
El 27 de febrer
d'aquell any el seu domicili va ser novament perquirit, trobant-se
periòdics i
fullets anarquistes, i en aquesta ocasió va ser detingut,
fitxat aquell mateix
dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon i empresonat; el 5 de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31
de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació
d'anarquistes de
la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al
número 20 del carrer Boulangerie
de Saint-Denis. El 20 de novembre de 1895 va ser esborrat dels
registres
policíacs perquè havia abandonat les idees
llibertàries. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica de Jules Coullery apareguda en el periòdic de La Chaux-de-Fonds La Sentinelle del 28 de juliol de 1934
- Jules Coullery:
El 24 de juliol de 1864 neix a Fontenais
(Porrentruy,
Jura, Suïssa)
l'anarquista Jules
Pierre Coullery. Era nebot de Pierre Coullery (Docteur
Coullery), metge
socialista, conegut com Le médecin des pauvres,
i un dels pioners del
socialisme suís. Es guanyà la vida treballant de
remuntador rellotger, d'artesà,
d'obrer i de representant i petit comerciant d'articles de rellotgeria.
En 1889
va ser testimoni de descàrrec en el judici celebrat per la
Cambra Criminal del
Tribunal Federal suís reunida a Neuchâtel
(Neuchâtel, Suïssa) contra el grup d'anarquistes
(Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi, Albert
Nicolet, etc.) que havia publicat
i difós el cartell bilingüe francès i
alemany «Manifeste des anarchistes
suïsses»,
imprès (10.000 còpies) per Jean Grave a
París (França), on es reivindicava la
«propaganda pel fet» i es denunciaven les
expulsions d'anarquistes estrangers
de Suïssa, tot afirmant haver estat ell un dels que el van
difondre i aferrat
entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 per les principals ciutats
suïsses. En 1892,
amb Alcide Dubois i Albert Nicolet, publicà, sota el nom
«Un groupe d'anarchistes
suïsses», el fullet Les anarchistes et ce
qu'ils veulent. Dialogue entre
ouvriers. El febrer de 1894 un informe policíac
assenyalava que es dedicava
a distribuir el periòdic ginebrí L'Avenir.
El 3 de maig de 1894 va ser
un dels principals acusats dels aldarulls que es desencadenaren arran
de la
manifestació dels obrers en vaga contra la
fàbrica «Gygax» de Saint-Imier
(Berna, Suïssa); jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de
detenció correccional. El
24 de setembre de 1894 se li va decretar preventivament
l'expulsió de França en
cas de ser descobert per la policia. En 1908, amb altres companys
(Alcide
Dubois, Ernest Droz, Émile Flotron, etc.), formà
part del Grup d'Instrucció
Mutual de Saint-Imier. També va ser membre fundador del
Cercle Obrer de
Saint-Imier i s'encarregà durant molts d'anys de la seva
biblioteca. Antic
membre de «La Libre Pensée», el juliol
de 1919 participà en la reconstrucció
d'aquesta organització i va ser nomenat president
provisional. Com a membre de «La
Libre Pensée», participà en el seu
congrés de 1921 a Yverdon (Vaud, Suïssa). En
1922 assistí amb destacats anarquistes (Luigi Bertoni,
Antonio Gagliardi,
Errico Malatesta, etc.) a una reunió per celebrar el
cinquantenari del congrés bakuninista
de 1872 a Saint-Imier. Es dedicà a distribuir el
periòdic anarquista Le
Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El
seu últim domicili va ser al número
55 del carrer Baptiste-Savoye de Saint-Imier. Sa companya fou Marie
Stauffer. Malalt,
després de patir dos anys, Jules Coullery va morir el 26 de
juliol de 1934 a Saint-Imier
(Berna, Suïssa) i va ser incinerat quatre dies
després a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa) amb un discurs de Luigi Bertoni.
Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy
- Yvonne Estassy: El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del Loira, França) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Victoire Françoise Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Sos pares es deien Alexis Louis Rhimboult, mestre d'ensenyament primari lliure, i Eugénie Félice Françoise Mancourt. El 23 de gener de 1901 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Gaston-Calixte-Casimir Estassy, amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes. Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'tits à Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.
***
Foto
policíaca de Jacques Borderie (1 de març de 1894)
-
Jacques Borderie:
El 24 de juliol de 1874 neix a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El
Perigord,
Aquitània, Occitània) l'anarquista Jacques
Ferdinand Borderie, conegut com Ferdinand
Boldoni. Sos pares es deien
Théodore Borderie, perruquer, i Marie Lafon, cosidora. El 13
de novembre de
1889 va ser jutjat per vagabunderia pel Tribunal d'Amiens (Picardia,
França),
però va ser absolt i lliurat als pares. En 1892
arribà a París (França) procedent
de Bordeus (Aquitània, Occitània) on vivien sos
pares. Amb son germà Raoul
Borderie, durant els dies abans de l'execució de
l'anarquista Auguste Vaillant,
hi anaven cada dia al vespre a la plaça de la Roquette per
assistir a
l'execució amb la intenció de cridar
eslògans («Visca Vaillant!»,
«Visca
l'anarquia») per encoratjar-lo. En aquesta època
treballava amb son germà al
taller del pintor esmaltador Maire a Saint-Ouen (Illa de
França, França).
Durant el febrer de 1894 la redacció de La
Révolte l'encarregà, juntament amb son
germà, de la distribució de fullets
anarquistes. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia
ordenà el seu
arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'1 de març d'aquell
any el comissari
de policia de Saint-Ouen escorcollà el domicili dels
germans, trobant-se cinc
cartells anarquistes, dos paquets de fullets, periòdics
anarquistes i dos
barbes falses. Detinguts ambdós, van ser fitxats aquell
mateix dia en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; inculpats
l'endemà per pertinença a
«associació criminal», van ser tancats a
la presó
parisenca de Mazas. Ell va ser posat en llibertat provisional el 4 de
juny de
1894. El 30 de juny d'aquell any, una nova ordre d'arrest i d'escorcoll
va ser
lliurada pel prefecte de policia i durant la perquisició ell
no va ser present
ja que havia fugit el dia abans amb l'anarquista Jean Louis Paget, amb
qui
treballava des de feia dues setmanes. El 27 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció va sobreseure el seu cas. El 31 de desembre de
1896 figurava en el
llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18
de juny de 1900 va
ser esborrat de les llistes d'anarquistes. A finals de febrer de 1904,
sembla
que tornar de l'estranger amb altres anarquistes (Chapey, Philip,
etc.), i que
acompanyà Paul Maxime Découée als
locals de les «Causeries Populaires» del
carrer Muller per demanar explicacions a Albert Joseph (Albert
Libertad) que l'havia calumniat
Découée. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Filareto Kavernido
- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 –juntament amb l'escriptor Alfred Döblin–, amb una tesi sobre la «ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees «utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquista Émile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults –Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)– i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.
***
Marcel Gromaire
- Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Georges Gromaire. Sos pares es deien Léon Georges Gromaire, professor agregat a la Universitat i posteriorment de l'Institut Buffon de París, i Marie Léopldine Bisiaux. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit (condecorat amb la «Creu de Guerra»). A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. El 7 d'abril de 1920 es casà al XV Districte de París amb Jeanne Yvonne Marie Catherine Berthonneau, fill d'un inspector d'ensenyament primari, i a partir d'aquest any inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 30 de desembre de 1931 se separà a Aubusson (Llemosí, Occitània) de Catherine Berthonneau. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson. També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà al XIV Districte de París amb la pintora Hélène Marie Détroyat, qui va morir en 1951. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. El 12 de juliol de 1965 es casà al XIV Districte de París amb Madeleine Hélène Levy. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a l'Hospital Saint Jacques de París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.
***
Necrològica
de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de febrer de 1972
- Josep Beltran Ribas: El 24 de juliol de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència «ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.
***
Ammon Hennacy
- Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació. En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah, EUA) d'un atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu ús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a "biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise Page A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.
***
Notícia
orgànica de Rémy Dugne apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire de
l'11 de desembre de 1925
-
Rémy Dugne: El 24
de juliol –molts documents oficials citen
erròniament el 25 de juliol– de 1897
neix a Mas Thermilhat (Santa Agata, Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista i
sindicalista Rémy-François-Christophe Dugne,
conegut com Le Fichardier.
Era fill de Jean Dugne, peó de camins, i de Marie Barry. Es
guanyava la vida
treballant d'obrer ganiveter, polidor i matricer a Tièrn
(Alvèrnia, Occitània).
Quan la Gran Guerra, el 26 d'agost de 1916 va ser integrat en
l'exèrcit; el 22
de febrer de 1917 va ser destinat al 139 Regiment d'Infanteria i
passà per
diversos regiments lluitant al fronts fins a la seva
desmobilització el 30 de
setembre de 1919; va ser condecorat amb al «Creu de Guerra
amb Estrella de Bronze»
pel seu «coratge i sang freda». En 1919 vivia al
número 2 de l'Impasse
Montmeillant de Tièrn. En 1923 era tresorer de la
Secció de Tièrn de
l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i feia
costat econòmic a Le
Libertaire. Col·laborà en el
butlletí parisenc Le Réfractaire
(1927-1932). S'encarregà de la crònica local de
Tièrn per al periòdic La
Voix Libertaire, òrgan de l'Associació
dels Federalistes Anarquistes (AFA),
de la qual era membre, que va succeir al fullet Le Trait
d'Union Libertaire
(1928-1939). També va ser dipositari a Tièrn de Le
Combat Syndicaliste,
òrgan de la Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR),
i responsable, entre 1934 i 1939, de l'edició regional del
Centre de Terre
Libre. En els anys trenta participà en diverses
subscripcions populars
organitzades per Le Libertaire en suport a
Nèstor Makhnò i formà part
del grup «Les Amis de l'Encyclopédie
Anarchiste». A mitjans dels anys trenta va
ser secretari del Grup Anarquista de Tièrn, que comptava una
desena de membres
i que participà entre el 15 i el 16 l'agost de 1936, amb
altres companys (Émile
Babouot, Jules Goirand, Louis Laurent, Roger Lepoil, Fernand Planche,
André
Prud'hommeaux, Marius Ricros, Volin, etc.), en el congrés
fundacional de la
Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF).
Després d'aquest congrés, marxà
cap a Espanya. Durant la Revolució espanyola
participà, amb altres companys (Éliane
Auboire, Antoine Fonfraid, Noach Menachem, François Minet,
Joseph Taitz, etc.)
en la reunió d'anarquistes de la regió celebrada
als boscos de Tièrn amb la
finalitat d'organitzar l'ajuda als llibertaris espanyols. En aquesta
època
vivia amb sa mare ja vídua i son padrastre, l'anarquista
Pierre Chabrol, a Les
Fichardies Hautes (Tièrn, Alvèrnia,
Occitània) i treballava d'electricista. Durant
la primavera de 1937 va ser el principal animador de l'assemblea
constituent de
la Federació Anarquista del Centre (FAC). El 24 de maig de
1940 va ser
llicenciat definitivament de l'exèrcit per «dolent
estat general, buf sistòlic
i traces d'albúmina». Després de la II
Guerra Mundial va ser membre del Grup Anarquista
de Tièrn, adherit a la Federació Anarquista (FA),
i va ser secretari de la VII
Regió d'aquesta federació. També va
ser membre de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i el 23 d'octubre de 1949 va ser delegat de
Tièrn al Congrés de
la IV Unió Regional de la CNT celebra a
Clarmont-d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). En 1952 va col·laborar en Le
Libertaire, periòdic al qual va
estar subscrit fins al seu final. Rémy Dugne va morir el 19
de novembre de 1957
a Tièrn (Alvèrnia, Occitània).
***
Necrològica
de Joan Giné Pedrol apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1979
***
Cartell llibertari antirepressió
-
Virgínia Dantas: El
24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia
Teixeira, més coneguda
com Virgínia Dantas, pel llinatge del
seu marit. Quan tenia set anys
deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com
a obrera costurera al taller
de confecció de camises «Camiseria
Confiança», on conegué militants
sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en
conferències, en
representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions
fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà
part en diverses
vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes
de feina (Margarida
de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel»
per lluitar contra la
repressió política i les deportacions sense
judici de militants. Per fer sentir
la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista
Portuguesa (UAP),
creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení
d'Educació Social. En 1925 es
va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la
dictadura militar
d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48
anys, s'instal·la i els
anarquistes començaren a patir durament la
repressió i aquells que
aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els
Comitès de Socors als
Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres
militants llibertaris,
s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb
la Revolució dels Clavells del
25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia
participarà en la
reconstrucció del moviment anarquista portuguès,
difonent els periòdics A
Batalha, Voz Anarquista i A
Ideia, entre altres. Virgínia
Dantas va morir el 19 de novembre de 1990 a Porto (Nord, Portugal).
***
Notícia
de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en
el diari barceloní La Vanguardia del 5
de març de 1935
- Joan Font Bauló: El 24 de juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Sos pares es deien Francesc Font Hernández, llaurador, i Rosa Bauló Vernet. Cap al 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares. Després d'alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou alliberat en 1936 després de l'amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d'un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració de la platja d'Alacant i després a la presó muntada al «Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d'Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà en la resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol «Marte». Després de l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l'Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?
***
Notícia
orgànica de Charles Gavarda apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
26 de juny de 1947
-
Charles Gavarda: El
24 de juliol de 1917 neix a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Charles Gavarda-Nicasio –a vegades el
primer llinatge citat
erròniament Gabarda. Fill d'una
família valenciana, sos pares es deien
Jacint Gavarda, sabater, i Teresa Nicasio, domèstica. En
1946 vivia al número
18 del bulevard Fauvettes del barri de La Pomme de Marsella. Entre el
27 i el
28 de juliol de 1946 assistí, amb Liberati, com a delegat de
les Joventuts Llibertàries
al Congrés Regional Anarquista celebrat a Marsella. Amb el
creació el 4 de
setembre de 1946 del Sindicat de la Metal·lúrgica
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), va ser nomenat el seu president. El 13 de setembre
de 1946
representà Marsella en el Congrés de les
Joventuts Anarquistes de la Federació
Anarquista (FA) celebrat en aquesta ciutat. El juny de 1947
reemplaça
provisionalment Marius Brun en la secretaria de la 19 Unió
Regional de la CNT
francesa i el novembre d'aquell any encara romania al
càrrec. En 1953 abandonà
la presidència del Sindicat de la
Metal·lúrgica de la CNT marsellès.
Posteriorment emigrà a Llatinoamèrica i
treballà en la indústria petroliera a
Veneçuela i a l'Argentina. El 30 d'abril de 1953 es
casà a Caracas (Veneçuela)
amb Pino Martín. En 1965 retornà a
França. Charles Gavarda va morir el 29 de
juliol de 2002 a Marinhana (Provença, Occitània).
***
Jean-Roger Caussimon
- Jean-Roger Caussimon: El 24 de juliol de 1918 neix al XIV Districte de París (França) l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Era fill natural de Yvonne Thomas i posteriorment, el 30 de desembre de 1927, va ser reconegut per Jean Caussimon, metge. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan, Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. El 16 de juliol de 1956 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Paulette Marie Alphonsine Clément. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. En la seva última etapa visqué a Le Perray-en-Yvelines (Illa de França, França). Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.
---
efemerides | 23 Juliol, 2024 13:01
Anarcoefemèrides del 23 de juliol
Esdeveniments
Thoreau empresonat
- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.
***
Un
dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de
París)
- Cas dels
llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de
l'Interior francès
Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies
Eugène Étienne i
el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial
Georges Treille
reben als seus domicilis de París (França) uns
paquets postals sospitosos,
provinents de Toló (Provença,
Occitània), que en aparença semblen llibres.
Enviats
al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus
funcionaris
descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200
grams de
fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de
l'obertura del
llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no
van ser
descoberts i els investigadors policíacs, després
de realitzar algunes indagacions
a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels
vaixells de guerra i feu del
moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.
***
L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892
- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats –la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.
***
Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra
- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el «Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remy de Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.
***
Notícia
de l'acte apareguda en el periòdic
barceloní Solidaridad
Obrera del 23 de julio de 1938
- Conferència de
Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del
Sindicat Únic del Ram de
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona
(Catalunya) la conferència del propagandista anarquista
Ponciano Alonso Alonso
(Mingo) titulada «Mosaicos
de la vida
que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari
del Sindicat de
Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims,
el Sindicat de
Metal·lúrgica, les Joventuts
Llibertàries i el grup anarquista
«Faros».
***
Capçalera de Barcelona Libertaria
- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco –Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres–, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.
Naixements
Nota necrològica de Maxime Négro apareguda en el diari parisenc L'Aurore del 27 de maig de 1909
- Maxime Négro:
El
23 de juliol de 1843 neix a Toló (Provença,
Occitània) el socialista llibertari
i sindicalista Maxime Bernard Négro. Sos pares es deien
Charles Bernard Négro,
barquer sard, i Marie Marguerite Blanc. En 1881 es casà a
Marsella (Provença,
Occitània) amb la revolucionària
llibertària d'origen polonès
Adèle-Pauline
Mekarski (Paule Mink)
amenaçada
d'expulsió i així aquesta aconseguí la
nacionalitat francesa, alhora que va
reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink
havia tingut a l'exili del seu
primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz. Es guanyava la
vida com a obrer
mecànic i fou delegat d'organitzacions sindicals de diverses
localitats (Sant Rafèu,
Bellscaire, Arles i Albi) al congrés celebrat el setembre de
1882 a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), on optà per posicions
«possibilistes». En aquesta època
vivia a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1883
representà el bronzistes parisencs
en el Congrés de la Federació dels Treballadors
Socialistes de França (FTSF)
celebrat a París (França). Fou
col·laborador del diari L'Aurore.
Entrà a treballar en l'administració i
acabà militant en
les files «demòcrates republicanes». La
seva última residència va ser a
Boulogne-sur-Seine,
actual Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França). Malat, Maxime Négro va
morir el 25 de maig de 1909 a Hospital de la Charité de
París (França) i va ser
enterrat al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). El
fill que havia tingut
amb Paule Mink, Maxime Negro –sos pares el volgueren
inscriure sota els noms
Lucifer Blanqui Vercingétorix, però l'oficial del
registre civil es va negar–,
va ser alcalde comunista de Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa
de França, França)
després de la II Guerra Mundial.
***
Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)
- Pierre Daressy: El
23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm
(Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen
erròniament Chemin (Llenguadoc,
Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares
es deien Jean Daressy,
conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es
guanyava la vida com a obrer
sabater a París (França). L'octubre de 1893 era
responsable d'un grup de suport
als militants «aïllats» a les zones rurals
als quals enviava propaganda anarquista
(llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament
amb
altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del
jutge d'instrucció Henri
Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos.
També va ser
inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de
1894, quan la gran
agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a
la
Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la
policia li
va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El 28 de
febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon.
En aquesta època vivia al número 6 del carrer
Fauvet de Montmartre. Entre el 6
i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per
l'Audiència del Sena de París en el
famós «Procés dels Trenta»;
acusat
simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que
contenia
la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per
l'advocat Laureau i absolt.
Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de
suïcidi no reeixit amb un
braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de
juny de 1898
penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del
carrer Etex del XVIII
Districte de París (França).
***
Justin Mazade (1940)
- Justin Mazade: El 23 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1860 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Sos pares es deien Jean Ange Mazade, calafat, i Marianne Marie Mars, domèstica. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs. En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste –de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894)
- Jean Cahuzac: El 23 de juliol de 1868 neix a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia, França) l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Sos pares es deien Raymond Salvy Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció, i Ernestina Bougeâtre. Cisellador de professió, a finals dels anys vuitanta formà part del grup «Els Treballadors Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a París (França). Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle Anarquista Internacional, que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel. També figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26 d'abril de 1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting anarquista de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren unes cinc-centes persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri Llatí. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar, amb conferència de Sébastien Faure inclosa, que se celebrà al número 70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb la descripció de «militant»; en aquesta època vivia al número 14 Cité Grisel. El 12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres companys (Pierre Adrien, Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i, després de ser escorcollat sense èxit el seu domicili, al número 5 del carrer del passatge Corbeau, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de març de 1896 assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des d'agost de 1895, al número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897 participà amb altres nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa celebrada a la Sala Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al XI Districte de París amb Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al final de sa vida vivia al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de França, França). Jean Cahuzac va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de París (França).
***
Foto
antropomètrica policíaca de Fulvio Algeri
- Fulvio Algeri: El
23 de juliol de 1873 neix a Reggio Emilia (Emilia-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Fulvio Algeri. Sos pares es deien Domenico Algeri i Lucia Bottazzi.
Fugint de
la vigilància policíaca, passà a
França. Instal·lat a Niça
(País Niçard,
Occitània), treballà de pintor en la
construcció i visqué que número 16 del
carrer Victor. En arribar, es posà en relació amb
els anarquistes italians
residents a Niça. El 4 de gener de 1899, a resultes d'un
informe del delegat de
Seguretat Pública del Consolat General d'Itàlia a
Niça, que el considerava una
anarquista a vigilar, fou fitxat per la policia de Niça. Per
les seves idees
llibertàries, va ser acomiadat de la feina pel seu
patró Antoine Orengo. El 6
de maig de 1899, amb son germà Alessandro Algeri,
també anarquista, abandonà
Niça i retornà a Reggio Emilia, on encara es
trobava en 1901. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Apolinario
Barrera
- Apolinario Barrera: El 23 de juliol de 1877 neix a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Apolinario Barrera, conegut com El Indio Barrera. Suboficial artiller de la Marina de Guerra argentina, a començament del segle XX abandonà la carrera naval i s'integrà en el moviment anarquista. El 29 de juny de 1902 va ser un dels fundadors de la Societat d'Obrers Fusters de Buenos Aires, creada per contrarestar el predomini socialista en aquest gremi. Membre del grup editor del periòdic anarquista La Protesta, durant molts d'anys va ser el seu administrador i un dels seus pilars, col·laborant també amb articles. En 1910, quan la repressió del Centenari Argentí (centè aniversari de la «Revolución de Mayo»), edità números clandestins de La Protesta i del periòdic La Batalla, però va ser detingut i deportat a la colònia penitenciària d'Ushuaia, a la Terra del Foc. Alliberat uns anys més tard, amb Teodoro Antillí i Rodolfo González Pacheco fundà en 1911 el periòdic de Buenos Aires Alberdi, però sorgiren desavinences entre tots tres. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista pedagògica de Buenos Aires La Escuela Popular, òrgan de la Lliga de l'Educació Racionalista. El novembre de 1912 presidí el III Congrés de la Unitat Sindical que volgué unificar la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), anarcocomunista del V Congrés, amb la sindicalista Confederació Obrera Regional Argentina (CORA). En 1913, com a administrador de La Protesta, va ser condemnat a presó, juntament amb el seu director Teodoro Antillí, sota l'acusació d'«apologia del delicte», per haver publicat el 14 de novembre de 1913 un article en defensa de l'anarquista Simón Radowitzky; l'apel·lació en la seva defensa es va veure a la Cort Suprema de Justícia argentina i fallà en contra de la seva llibertat. Entre el 14 i el 16 d'octubre de 1915 assistí com a delegat de la FORA (V Congrés) al Congrés Internacional Pro Pau que se celebrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) convocat per la Confederació Obrera Brasilera (COB). Entre el 17 i el 19 d'octubre de 1915 també participà en la Congrés Anarquista Sud-americà. En 1916 dirigí una campanya en La Protesta de boicot decretat per la FORA contra l'empresa cervesera Quilmes arran d'un conflicte laboral. El grup dirigit per Antillí i González Pacheco, que anys després edità el periòdic anarquista La Antorcha, l'acusaren d'haver rebut diners de l'empresa cervesera competidora Palermo, però va tenir el suport de la FORA i del grup editor de La Protesta. El novembre de 1918 protagonitzà un intent d'evasió de Simón Radowitky del penal d'Ushuaia amb una llanxa, però finalment van ser detinguts a Punta Arenas (Magallanes, Xile); jutjat per aquest fet, purgà un any de presó a Río Gallegos (Santa Cruz, Argentina). Un cop lliure, el desembre de 1919 assumí de bell nou l'administració de La Protesta. El març de 1920, durant les grans batudes policíaques seguides arran de l'anomenada «Vaga de les Bombes», el local de La Protesta va ser violat per la policia i ell novament detingut, restant fins l'agost de 1920 empresonat. Novament en l'administració de La Protesta, sostingué posicions anarcocomunistes i contràries a la unificació de les dues tendències de la FORA, dirigint dures campanyes contra la Unió Sindical Argentina (USA), d'orientació sindicalista, i també contra la tendència anarquista de La Antocha. Arran d'aquests conflictes, que afectaren el grup editor de La Protesta, en 1925 abandonà d'administració d'aquest periòdic, ingressant com a intendent de l'edifici del diari Crítica, esdevenint l'home de confiança de la parella llibertària formada per Natalio Botana i Salvadora Carmen Medina Onrubia, que dirigien aquesta publicació. A principis de 1926 es va produir un conflicte amb els treballadors de la distribució d'aquest diari i resultà, en circumstàncies molt poc clares, mort d'un tret al cap el repartidor de diaris anarquista Raúl Pinto i ferit un altre, essent acusat novament per La Antorcha de ser el promotor del crim. Els testimonis del fet apuntaren que l'actuació de Barrera consistí a treure el cadàver al carrer per a no comprometre el diari i que el tret hauria esta realitzat per altre repartidor. Apolinario Barrera va morir el 29 de novembre de 1944 mor a Buenos Aires (Argentina).
***
Notícia
orgànica d'Arthur Baron apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 17 de maig de 1905
- Arthur Baron: El
23 de juliol de 1883 neix al I Cantó de Nantes (Bro Naoded,
Bretanya) l'anarquista
Arthur Joseph Baron. Era fill natural de la cosidora Marie Louise
Charreau i de
l'enquadernador Arthur Celestin Baron, i l'infant va ser legitimat pel
matrimoni
de la parella celebrat el 27 d'abril de 1886 al I Cantó de
Nantes. Militava en
el grup llibertari de Lorient (Bro-Wened, Bretanya) i en la Joventut
Sindicalista.
El març de 1904 s'allistà voluntari a Lorient en
la Marina i el març de 1905 va
ser destinat a la Defens Mòbil de Cherbourg (Baixa
Normandia, França). En un
informe del 24 de juny de 1905 del Comissari Especial de Lorient
s'assenyalava
que era ben conegut per les seves opinions anarquistes i la seva
«mala reputació».
Durant la tardor de 1905, quan treballava de fogoner auxiliar a
Cherbourg,
rebia paquets del setmanari anarquista Le Libertaire.
El febrer de 1906 passà
a viure a Haudeng (Hainaut, Valònia; actualment La
Louvière, Hainaut, Valònia),
al carrer Leopold II. El seu nom va ser interceptat el novembre de 1908
en un
quadern trobat en l'escorcoll del grup anarquista «La
Jeunesse Libre» de Toló
(Provença, Occitània). El 22 de maig de 1916 es
casà a Lambézellec (actualment un
barri de Brest, Bro Leon, Bretanya) amb Marie Louise Alexandrine
Canvin, de qui enviudà. Posteriorment es casà amb
Anna Marie Paulet. Al final de sa vida treballà de firaire i
visqué al número 26 del carrer Vauban de
Concarneau. Arthur
Baron va morir el 16 de març de 1960 a Concarneau
(Cornualla, Bretanya).
***
Luigi Meta
- Luigi Meta: El 23
de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos
pseudònims (Libero Martello,
Lume, Lima,
etc.). Sos
pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat
secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de
Pratola Peligna,
fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local
gràcies al suport
de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per
primera vegada als
Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a
Steubenville (Ohio, EUA),
on treballà i dirigí un periòdic
local, Il
Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser
cridat a files a causa de
la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva
propaganda
anarquista, especialment en el si de la secció de Partit
Socialista Italià
(PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli
(Abruços,
Itàlia), les úniques associacions en les quals
s'arreplegaven en aquells anys
els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els
carrabiners el
qualificaren de «maximalista» –seguidor
del corrent oposat al «reformisme» dins
del PSI– i «el més facinerós
i intransigent dels socialistes» de la Vall
Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el
trobà en possessió del número
únic de Guerra e Pace
d'Ancona
(Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual
s'anunciava la represa
regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919
col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione
Socialista Abruzzese.
En aquest període, va fer costat la proposta
llançada per Luigi Fabbri de crear
un Front Únic Revolucionari (FUR), que
arreplegués militants de tots els
sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes,
antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània,
sindicalistes, anarquistes,
insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni
Rojo», segons la
policia, reuní un important nombre d'activistes que
incitaven amb la seva
propaganda la rebel·lió de la població
i fins al 1922 destacà per la seva
capacitat d'organització. En aquesta època es
relacionà amb anarquistes i grups
llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup
anarquista «Pisacane»
de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup
«Umanità Nova» de Paterno
di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació
Anarquista dels Abruços
(FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat
del
grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou
l'organitzador d'un grup anarquista de
Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de
recaptar fons per
als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos
polítics. El 23
d'octubre de 1921 presidí i participà activament
en el II Congrés de la FAA,
que se celebrà als locals de la Secció
Republicana de Sulmona. Amb Quirino
Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola,
Francesco De
Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres,
sostingué la proposta
d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera
Casa del Poble als
Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests
anys es guanyà la vida
com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922,
amb el començament
de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups
anarquistes locals,
fundà i dirigí, col·laborant sobretot
amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo
Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP),
últim front de
resistència organitzat contra la violència
desenfrenada dels escamots
feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna
la vaga convocada
per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923
la LP va ser
dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i
no
podent aspirar a cap càrrec públic per
antifeixista, es dedicà als negocis com
a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a
l'engròs i al detall i exercint
de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà
amb sa família a
Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el
«Registre de les persones a detenir en
determinades contingències», entre el 31 de juliol
i el 2 de setembre de 1929
va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de
la convocatòria
d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9
de novembre de 1930
va ser reclòs preventivament, després
d'escorcollar el seu domicili sense
resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació.
En 1932, a causa de
la desocupació en massa, es van convocar nombroses
manifestacions de protesta
en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico,
Popoli,
Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i
condemnes de
confinament. La investigació policíaca d'aquests
motins espontanis el posaren
en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la
seva
«cèl·lula anarcocomunista»,
com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio
Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat
contínuament per la seva
activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a
Pratola Peligna, on la
pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11
d'agost de 1937,
eludint la seva condició de «vigilat
especial», prengué el tren cap a Roma i
després a Torí, aconseguint passar la frontera
francesa. A París formà part de
l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home);
freqüentà la seu de l'Avanti!,
dirigit per Pietro Nenni;
participà en l'organització i en la
realització de manifestacions de protesta
contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes
italoamericans
Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia
e Libertà» i mostrà la seva
solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939
retornà als EUA i
s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa
de son germà Tarquinio
–conegut com Ercolino, i
després com Lino, quan
aconseguí la ciutadania
nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable.
Immediatament es
posà a col·laborar en diferents publicacions
anarquistes i antifeixistes, com
ara La Controcorrente. Pubblicazione
dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata
dei Refrattari (Nova York) i Il
Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova
York, EUA), aquest
últim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella,
referent local del Comitè
Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles
amb diferents
pseudònims (Libero Martello,
Lume, Lima,
etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes,
com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani
i
altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini
Society local, associació
republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo
Tresca,
i on intentà contrarestar l'acció dels
comunistes. També com Tresca, s'oposà
als seguidors de les tendències de la Internacional
Comunista que agitaven les
banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des
de les
pàgines de La Controcorrente,
denuncià la penetració feixista en els
organitzacions obreres italoamericanes.
Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22
de gener de 1943 a
Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als
«sense Déu»
del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de
la II Guerra Mundial, el
carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal
esdevingué carrer Luigi Meta. En
2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo»
publicà el llibre d'Edoardo
Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un
libertario abruzzese.
***
Necrològica
de Vicente Sánchez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
març de 1971
- Vicente Sánchez
García: El 23 de juliol de
1885 neix a Xestalgar (Serrans, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicente Sánchez García.
Sos
pares es deien Vicente Sánchez i
Manuela García. Quan era molt jove emigrà a
França a la recerca de feina i
s'establí a Aigüesmortes, on
començà a militar en el moviment llibertari.
Durant la Revolució i la guerra, fou un dels animadors del
Comitè d'Ajuda a
l'Espanya Republicana d'Aigüesmortes. En 1945,
després de la II Guerra Mundial,
fou un dels organitzadors de la Federació Local
d'Aigüesmortes de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou
Josefa Valero. Vicente
Sánchez García va morir el 17 de desembre de 1970
al seu domicili d'Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
d'aquesta població.
***
Elias
Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho
- Elias Matias: El
23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de
1888 neix a Évora (Évora,
Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias,
conegut com Marti. Fill d'una
família pagesa, amb
set anys començà els estudis primaris,
però quan tenia 10 anys els hagué de
deixar per ajudar econòmicament sa família.
D'antuvi va fer feina al camp i amb
11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment,
entre 1903 i 1907, va
fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906
començà la seva
militància política i a partir de 1907
col·laborà amb republicans (Armando
Álvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos,
Edmundo de Oliveira,
etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo
Cutileiro assistí a
conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima,
Bernardino Machado, etc.) a
Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco,
estava a punt de
ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi
de Carles I de
Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador
del «Grupo
Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i
1911 edità a
Évora el periòdic Avante!,
que
esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista
d'Évora (José Sebastião Cebola,
Francisco
Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques
Leitão, Possidóno Mesquita,
António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos,
Celestino Vale, etc.), adherit
en 1911 a la Federação Anarquista da
Região Sul (FARS, Federació Anarquista de
la Regió Sud). Participà activament en
l'aixecament revolucionari del 5
d'octubre de 1910 que portà la implantació de la
I República portuguesa. Portà,
sota el pseudònim Marti,
la
corresponsalia dels periòdics O
Sindicalista
i A Aurora (1911-1912). L'1 de
gener
de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals
d'Évora.
Durant els primers anys de la I República portuguesa
creà associacions rurals a
l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i
1925) i
organitzà vagues entre els treballadors agrícoles
de la regió. Destacà
especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments
vaguístics
de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre
del grup
revolucionari «Luz e Acção»,
de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora,
Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa
(UAP). Participà
activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la
dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa,
deixant de militar
en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del
calçat d'Ébora.
El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut
periòdic A Batalha i en
1981 en A
Ideia. Després de la Revolució dels
Clavells tornà a instal·lar-se a
Évora.
En 1985 publicà el llibre de memòries O
Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a
1ª
república, amb un pròleg de
João Freire, i el juliol d'aquell any participà
en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el
seu testimoni. Elias Matias va
morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo,
Portugal). El Núcleo de Estudos
Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris)
d'Évora porta el seu nom.
***
Certificat
de defunció de Joaquín Barón Arazo
- Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Liborio Barón Arazo. Sos pares es deien Joaquín Barón Bosque, llaurador, Pabla Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot» –altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.
***
D'esquerra
a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano
Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini
- Luciano Della Schiava: El 23 de juliol de 1913 neix a Moggio Udinese (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Luciano Della Schiava. Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole Gardel. De família obrera, quan encara no tenia 18 anys emigrà amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més tard es traslladà a París (França) i a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on treballà a les drassanes. En aquesta feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer decantar pel pensament anarquista. El juny de 1936 participà en l'ocupació de les drassanes, acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost d'aquell any, amb sa companya francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Restà en la Secció Italiana quan la crisi que afectà el seu comandament, que implicà la dimissió del seu comandant Carlo Rosselli. En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama durant la batalla del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona (Catalunya), fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que enfrontaren les milícies anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig d'aquell any, decebut, retornà a França i reprengué la seva feina a les drassanes. El consolat italià de Nantes (País del Loira, França) el definí com «activíssim antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En 1940 va ser detingut, però aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols. Amb un fals nom espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial. Durant la postguerra retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments soferts durant la guerra, on restà definitivament. Milità activament en els moviments anarquista i pacifista friülans. Luciano Della Schiava va morir el 17 d'octubre de 1984 a Moggio Udinese (Friül).
---
efemerides | 22 Juliol, 2024 13:20
Anarcoefemèrides
del 22 de juliol
Esdeveniments
Carnet d'afiliat a l'FTRE
- Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis «legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.
***
Primera pàgina de Sorgiamo
- Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo «Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.
***
Cartell de les Jornades
Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977
- Jornades
Llibertàries
Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a
Barcelona (Catalunya)
es realitzen les «Jornades Llibertàries
Internacionals» organitzades per la
Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos
ateneus llibertaris
(Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant
Antoni, Barri Xino)
i per la revista Ajoblanco, sota el lema
«Pel retrobament de la vella
acràcia!». Les sessions es van realitzar al
Saló Diana del carrer Nou de la
Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels
debats
politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art,
cinema
alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme,
autogestió,
antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les
taules rodones,
dels mítings i de les assemblees llibertàries es
van realitzar tota classe
d'espectacles i de happenings
relacionats amb la música, el cinema, el
teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones,
la
majoria joves, i hi van prendre part infinitat
d'intel·lectuals
i d'artistes, com ara Daniel
Cohn-Bendit, José Luis García Rúa,
Antonio
López Campillo, Cipriano Damiano,
Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando
Fernán-Gómez, José
María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt,
Francesc Boldú, Ramon
Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario,
Ocaña, Ramon Muns,
Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso,
Pablo Guerrero,
José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti,
Ángel Villalba, Triana,
La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica
Dharma,
Secta Sònica, Orquestra
Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les,
etc. El
Col·lectiu
Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco,
va treure el diari
gratuït Barcelona Libertaria, que
ressenyava els debats, els actes i les
expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es
van editar tres
números. Les «Jornades
Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser
un dels actes més importants de la contracultura de
l'època.
Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)
Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)
David Castillo: «L'estiu
llibertari», en Avui
(23-07-2007)
Naixements
Fitxa de Jules Scarcériaux de la policia alemanya
-
Jules Scarcériaux:
El 22 de juliol de 1873 neix a Wasmuel (Quaregnon, Hainaut,
Valònia) l'escriptor,
escultor, ceramista i propagandista anarquista Jules
Scarcériaux, també conegut
com Jules Fontaine. Sos pares es
deien Désiré Scarcériaux i Pauline
Fontaine. Durant la tardor de 1900 participà
en les reunions anarquistes celebrades al cafè Leborgne, al
número 36 del
carrer Vandamme de París (França). En aquesta
època treballava en el mateix
taller del cançonetista anarquista François-Henri
Jolivet. En 1901 fou assidu
del restaurant cooperatiu
«L'Émancipation», al número
38 del carrer de
l'Église, i a les reunions dominicals de la Biblioteca
Comunista del XV
Districte de París, antic grup «Les
Trimardeurs». El 15 de març de 1902 va ser
expulsat de França i passà a Alemanya. El 8 de
febrer de 1904 el seu domicili
de Bonn (Prússia) va ser escorcollat en la seva
absència i es trobaren llibres
i periòdics anarquistes; detingut a la sortida del taller,
va ser empresonat
unes setmanes i el 14 de maig de 1904 va ser posat a la frontera belga.
Finalment, en 1905, emigrà als Estats Units.
Després de passar per Boston (Massachusetts,
EUA) i per Nova York (Nova York, EUA),
s'instal·là a Trenton (Nova Jersey, EUA).
Conegué Clément Duval, després de la
seva evasió de la colònia
penitenciària,
del qual va fer la seva necrològica en 1935 per al
periòdic Man!.
Col·laborà en Les Temps
Nouveaux, de Jean Grave, fet que va portar a principis de
juny de 1909 una polèmica amb Jules Derbaix i Louis Goaziou
i L'Union des Travailleurs,
publicació en
la qual també col·laborava. Sembla que
també col·laborà en Volkszeietung
i, amb Margaret Levan i Oscar Maes, en la «Communistic
Library» de Trenton. A més de tot això,
s'encarregà de coordinar les
conferències d'Emma Goldman a Trenton. Entre 1910 i 1911
col·laborà en el
setmanari L'Insurgé.
Obrer
porcellaner en una fàbrica de sindicació
obligada, es va veure forçat a
afiliar-se en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL,
Federació Americana del Treball) i l'agost de 1910 va ser
elegit delegat de la
Unió Central de Trenton, en la secció de 45
obrers porcellaners. Partidari del
sindicalisme d'acció directa, ràpidament
entrà en conflicte amb la direcció de
l'AFL, que l'acusà de formar part dels anarcosindicalistes
dels Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
i de fer
propaganda contra el sindicalisme reformista; finalment va ser expulsat
de
l'AFL amb un document signat pel mateix Samuel Gompers. Com a membre
dels IWW
destacà pels seu domini de diferents idiomes. Cap a finals
dels anys deu animà
un curs de ceràmica a l'Escola Moderna d'Stelton (Nova
Jersey, EUA). A finals de
la Gran Guerra, en 1918, s'instal·là a Richmond
(Califòrnia, EUA), on va ser
estretament vigila per la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina
Federal
d'Investigació). A finals dels anys vint
s'instal·là a Los Angeles (Califòrnia,
EUA). Amenaçat amb la deportació per les
autoritats nord-americanes, ben igual
que moltes d'altres militants, intentà, per
intervenció de l'anarquista Humbert
Rullière (Laurent Casas),
que la seva
prohibició de residència a França fos
revocada, però, malgrat les gestions de
la Lliga dels Drets de l'Home, es mantingué la
interdicció; finalment, pogué
restar als EUA. Participà activament en les campanyes a
favor dels militants italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A partir dels anys trenta,
formà part del «Grup
Kropotkin», del «Workman Circle», de Los
Angeles, del qual eren membres destacats
llibertaris, com ara Henry Cohen, Cassius V. Cook, Walter Holloway,
Hans Rossner,
Alfred Sanftleben, Sprading i Swartz,, entre d'altres; així
com de la «Walt
Whitman School». En aquests anys
col·laborà en nombroses revistes
llibertàries,
(L'Adunata dei Refrattari, Défense de l'Home, L'En-Dehors, International
Socialist Review, Le Libertaire,
Man!, Mother
Earth, Plus Loin, La Revue du Travail, Road
to Freedom, Why?, etc.),
per a les quals va fer traduccions. Durant els anys
cinquanta fou subscriptor del periòdic parisenc Le Libertaire. Mantingué
contractes amb la Confederació Nacional
del Treball Francesa (CNTF) i amb el grup editor de Le
Combat Syndicaliste. Com a escultor va que flaques de
ceràmica
amb l'efígie de coneguts anarquistes (Bakunin, Bell, Godwin,
Kropotkin,
Malatesta, Reclus, Thoreau, Tolstoi, etc.). També
treballà fent decorats de
pel·lícules de Cecil B. De Mille, i d'altres
directors de Hollywood, i finançà
l'edició de premsa i de llibres anarquistes. El 24 de
març de 1963 va morir sa
companya, la polonesa Sabina Lowenthal. Jules Scarcériaux va
morir el 2 de maig
de 1963 a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Deixà
tota la seva fortuna a la premsa
anarquista.
***
Notícia
de la condecoració d'Henri Brûlé
aparareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme
del 29 de novembre de 1921
-
Henri Brûlé: El
22 de juliol de 1876 neix a Amiens (Picardia, França)
l'anarquista Henri
Georges Brûlé. Era fill natural no reconegut de
Pamelle Brûlé, obrera fabril, i
de Jean-Claude Mallet, i tingué una germana major,
també no reconeguda, Gabrielle
Brûlé, costurera. Es guanyava la vida treballant
de tallador de sabates. En
1894 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Somme, on
s'anotava que rebia i distribuïa fullets llibertaris. Entre el
15 de novembre
de 1897 i el 30 de setembre de 1900 va fer el servei militar en el 148
Regiment
d'Infanteria. L'1 de desembre de 1900 es casà a Amiens amb
la teixidora
alsaciana Joséphine Erwein i amb aquest matrimoni la parella
legitimà una
filla, Madeleine Georgette Philomène Erwein, nascuda el 7 de
setembre de 1896.
En aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al
número 24 del carrer
Prémontrés d'Amiens. Quan esclatà la
Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser
mobilitzat, enquadrat en el 12 Regiment d'Infanteria Territorial i
enviat al
front. Henri Brûlé va morir en acció de
guerra el 10 de febrer de 1916 a
Steenstraat (Bikschote-Zuidschote, Flandes Occidental, Flandes).
Pòstumament,
en 1921, va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.
***
Foto policíaca de
José Oiticica (1924)
- José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicar a l'ensenyament i a la filologia –va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la seva època, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta –Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) i Ode ao sol e Fonte perene (1954)– i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva mort a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.
***
Foto
policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de
1914)
-
Joan Blanch
Salvadó: El 22 de juliol de 1891 neix a
Bítem (Tortosa, Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarquista
Joan Blanch Salvadó. Sos pares es deien Manuel Blanc i
Manuela Salvadó. Des de
Mataró (Maresme, Catalunya), fugint del servei militar, el
novembre de 1911 passà
a França. D'antuvi s'instal·là a Lo
Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i, a
partir del 7 d'abril de 1912 a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on el 28 de
juny de 1913 es casa amb Rosa Teresa Pujol, vivint a l'Impasse
Desprès de la
ciutat, al domicili d'un tal Monitó. A Perpinyà
treballà regularment en la
construcció. L'estiu de 1914 va ser fitxat com a
«anarquista perillós i
propagandista de caràcter sorneguer». El juny de
1915, son germà Manuel, barber
i també insubmís a l'exèrcit i
anarquista, es reuní amb ell a Perpinyà.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Emilio
Uriondo
- Emilio Uriondo:
El 22 de juliol de 1901 neix a Magdalena
(Buenos Aires, Argentina)
l'anarquista
il·legalista Emilio Adelmo Uriondo Ferreyra, que va fer
servir el pseudònim d'Eduardo Atrio.
Sos pares es deien Emilio Uriondo Zamudio i
María Ferreyra. Es guanyava la vida com a paleta. Membre del
grup
anarquista
il·legalista de Miguel Arcángel Roscigna, fou un
dels responsables del
Comitè
de Solidaritat amb els Presos Socials. Ajudà
logísticament, amb Andrés
Vázquez
Paredes, a l'anarquista Kurt Gustav Wilckens a preparar l'atemptat
mortal
contra el tinent coronel Héctor Benigno Varela realitzat el
25 de gener
de
1923. El gener de 1926 participà, juntament amb Miguel
Arcángel
Roscigna i
Andrés Vázquez Paredes, en un atracament al Banco
San Martín de Buenos
Aires
efectuat pel grup «Los Errantes» (Buenaventura
Durruti Domínguez,
Gregorio
Jover Cortés i els germans Alejandro i Francisco Ascaso
Abadía). Quan
la
campanya d'agitació a favor dels militants italoamericans
Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti, va ser acusat d'haver realitzat un atemptat amb
bomba a la
legació nord-americana a Montevideo (Uruguai) i va ser
tancat a la
presó de
Punta Carretas. L'11 de febrer de 1928 va ser alliberat i es va
retrobar amb
Roscigna, que aleshores s'havia refugiat a Montevideo
després de
realitzar un
atracament l'1 d'octubre anterior a l'Hospital Rawson de Buenos Aires.
Malgrat
la seva oposició i la de Roscigna, alguns membres del grup
(els germans
Antonio
i Vicente Moretti i els catalans Pere Boada Rivas, Joan
Agustí García
Capdevila
i Jaume Tadeo Peña) organitzaren un assalt contra
l'agència de canvi de
Messina
de Montevideo en el qual moriren tres persones i tres van ser ferides,
resultant
detinguts el novembre els membres de la banda. Roscigna
retornà a
l'Argentina i
ell marxà cap el Brasil i d'allà passà
a l'Argentina, on amb Roscigna
organitzà
l'evasió dels seus companys de la presó de Punta
Carretas, la qual es
va fer
efectiva el març de 1931. En 1930 participà amb
altres companys en el
rescat de
l'anarquista José Manuel Paz d'un hospital penitenciari de
La Plata. El
20 de
juny de 1930 participà en l'assalt a Buenos Aires de
l'estació de la
companyia
d'òmnibus «La Central», organitzat per
Severino Di Giovanni. Dies
després, el
23 de juny de 1930, va ser detingut al restaurant Vesuvio amb Umberto
Lanciotti
i Juan López Dumpiérrez. Durament torturat en els
interrogatoris, va
ser
jutjat, condemnat a cinc anys de presó i enviat a la
penitenciaria
d'Ushuaia a
la Tierra del Fuego, d'on va aconseguir evadir-se en 1932. En els anys
seixanta
formà part del grup anarquista de La Plata (María
Esther Biscayard de
Tello, Humberto
Correale, Carlos Kristof, Rodolfo González Pacheco, Manuel
Palanca,
etc.). Sa companya fou Petrona Aguilera, amb qui tingué un
fill, Emilio
Uriondo Aguilera.
Emilio Uriondo va morir el 14 d'agost de 1990 a La Plata (Buenos Aires,
Argentina). Segons el seu testimoni, Severino Di Giovanni va ser
l'autor
material de l'assassinat de l'anarquista Emilio López Arango.
***
Raffaele
Catti
-
Raffaele Catti: El
22 de juliol de 1906 neix a Baricella (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Raffaele Catti. Sos pares es deien Armando Catti i Maria Gilli. Paleta
de
professió, va ser fitxat com a anarquista durant el
«Bienni Roig» (1919-1920). En
1929 s'exilià clandestinament al Marroc. A França
va ser inscrit en el registre
de fronteres de la policia com a «anarquista
perillós» i sotmès a estricta
vigilància. Quan la Guerra Civil espanyola, el 5 de febrer
de 1937, després de
renunciar a la ciutadania italiana, sortí de Casablanca
(Marroc), amb altres
companys (Amedeo Angelini, Luigi Checchi, Natalino Mattucci i Lebo
Piagnoli),
rumb a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà com a voluntari en
la Secció Italiana
de la «Columna Ascaso» (Grup
«Pisacane») de la Confederació Nacional
del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i destinat al front
d'Aragó. Lluità a Almudébar i va ser
ferit a l'esquena en combat a Osca. Després
de la dissolució de la seva columna l'abril de 1937,
entrà a formar part de la 26
Divisió (Columna Italiana «Rosselli») de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Cap el desembre de 1937 es donà de baixa de
l'Exèrcit Popular i
demanà suport a la Secció de Trefilatge del
Sindicat Metal·lúrgic de Barcelona
perquè li busqués feina, ja que no podia retornar
al seu país, i de fet en
trobà. El novembre de 1938 retornà a
França i quan esclatà la II Guerra Mundial
va ser internat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Presentació Gauchola Puchol apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
febrer de 1991
-
Presentació
Gauchola Puchol: El 22 de juliol de 1906 neix a la Torre
del Compte (Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Presentació Gauchola
Puchol, també
coneguda com Presentació
Falgàs, pel
llinatge de son company. Sos pares es deien Manuel Gauchola i Dominga
Puchol.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en
els anys republicans,
durant la Revolució participà activament en les
col·lectivitats del seu poble
natal, rebatejat com Torre Lliure. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, i des de Bordeus (Aquitània,
Occitània) va ser reenviada a l'Espanya
franquista. En arribar al seu poble va ser rapada, apallissada i
traslladada a
Saragossa (Aragó, Espanya), on va ser empresonada 15 mesos.
Un cop lliure marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on, amb un grup de companys aragonesos
anarcosindicalistes, participà en la CNT clandestina. En
aquesta època
s'encarregà especialment de visitar i de portar ajuda i
informació als companys
i companyes confederals empresonats. En 1947, fugint de la
repressió, passà
clandestinament a França i s'establí a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on
residia son company Samuel Falgàs Aguilar, també
militant anarcosindicalista, i
formà part de la Federació Local de la CNT fins
el seu final. Els seus últims
anys visqué a Peròus (Llenguadoc,
Occitània). Víctima d'Alzheimer,
Presentació
Gauchola Puchol va morir el 23 de desembre de 1990 a la llar de
jubilats «L'Oustal»
de Pinhan (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Tomás Tolosana Félez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 3 de
setembre de 1991
- Tomás Tolosana
Félez: El 22 de juliol de 1911 neix a
Saragossa (Aragó,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Tomás Tolosana Félez –el segon llinatge
a vegades citat erròniament com Fernández.
Sos pares es deien Mariano Tolosana Marimaña, jornaler, i
Trinidad
Félez Aguilar.
Era
fill d'una família llibertària on son
germà Enrique i ses germanes Bernardina i
Trinidad militaven en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Saragossa.
El 14 d'abril de 1932 va ser detingut amb Ángel Grau
Díaz per aferrar pasquins
subversius als carrers de Saragossa. El 9 d'octubre de 1932 va ser
destinat al
Protectorat Espanyol al Marroc per fer el servei militar. El 8 de gener
de 1935
el seu domicili de Saragossa va ser escorcollat i se li trobaren
fullets
revolucionaris, munició i una bandera de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
fet pel qual va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936
aconseguí amb una part de sa família passar a
zona republicana. Sa germana
Bernardina Tolosana Félez (Nieves)
no
va tenir tanta sort i va ser afusellada pels franquistes.
S'enrolà com a
guerriller en el grup encapçalat per Manuel Sancho de la 25
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
participant en l'evasió i l'evacuació
de nombrosos companys i companyes de Saragossa. Després de
la caiguda d'Aragó a
mans franquistes, entrà a formar part del grup guerriller
encapçalat per
Agustín Remiro Manero. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
durant l'Ocupació alemanya participà en diferents
missions dins l'interior de
la Península en estreta relació amb els serveis
secrets aliats dins del marc de
la xarxa dirigida per Francisco Ponzán Vidal, al costat de
Saturnino Carod
Lerín i Victorio Castán Guillén (Reyes).
Durant els anys cinquanta emigrà amb sa família a
Xile, però finalment retornà
a Saragossa, on fou membre del Sindicat de Jubilats de la CNT. El 23 de
juny de 1976 es casà a Saragossa amb Dorotea
Fernández Amo.
Tomás Tolosana
Félez va morir el 26 de maig de 1991 a l'Hospital
Clínic Universitari de Saragossa
(Aragó, Espanya); incinerat al
cementiri saragossà de Torrero, les seves cendres van ser
escampades al riu
Ebre.
***
Fabián
Moro Esteban
-
Fabián Moro
Esteban: El 22 de juliol de 1912 neix a Bilbao (Biscaia,
País Basc)
–erròniament en algunes fonts citen Burgos
(Castella, Espanya)– el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Fabián Moro
Esteban. Era fill
d'una família d'artesans ebenistes. Des de molt jove
començà a militar en els
moviment socials de Burgos. En 1931 s'afilià a les Joventuts
Socialistes i poc
després passà a les Joventuts
Llibertàries. En aquesta època patí
diverses
detencions per les seves activitats revolucionàries. L'1 de
maig de 1932
resultà ferit, juntament amb Pedro Rodríguez,
pels guàrdies d'assalt que
reprimiren la manifestació anarcosindicalista. En 1934, a
resultes de les seves
activitats antimilitaristes portades a terme a les casernes de Burgos,
va ser
perseguit i fugí cap a Catalunya, on s'encarregà
del Comitè Pro-Presos de Santa
Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Posteriorment es
refugià a Palma
(Mallorca, Illes Balears), amb Francisco Santamaría i
Julián Floristán Urrecho.
Quan esclatà la guerra civil estava a Balaguer (Noguera,
Catalunya) i a
Barcelona va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda i responsable
d'un
periòdic llibertari. El setembre de 1936 assistí
com a delegat de l'Hospitalet
de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) a una reunió
extraordinària de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En
aquesta època militava
en les Joventuts Llibertàries del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat i en l'Ateneu Llibertari «Luz y Amor».
Després lluità al front
d'Aragó enquadrat en la 26 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i fou redactor del
periòdic Acracia. El
febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
internat durant un
any als camps de concentració d'Argelers,
Barcarès i Bram; després va ser
enviat a treballar de llenyataire a Blanot (Borgonya,
França) en una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), on va establir contactes amb la
Resistència.
Més tard va ser enviat a Brest (Bretanya) per a fer el
Servei de Treball
Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Mâcon
(Borgonya, França). En 1948 obtingué l'estatut de
refugiat polític i s'establí
a París (França), on treballà en
diversos oficis. Gran admirador del metge
anarquista Isaac Puente Amestoy, prologà la biografia
inèdita d'Abel Ramírez
Romeo Doctor Isaac Puente.
Biografía,
ideario y polémica. Donà moltes
conferències, especialment sobre el tema
«Federalisme i centralisme a Espanya», i
col·laborà en molts de títols de la
premsa llibertària de l'exili, com ara Anarkia,
Cenit, CNT, Combat Syndicaliste,
Espoir, Ruta,
Solidaridad Obrera,
Suplemento Literario de Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
Umbral, etc. És autor de Pablo o el discurso del hombre libre
(1965), Temas esenciales del anarquismo.
Espíritu y materia (Esquema) (1968) i Las
Juventudes Libertarias en España. Análisis
espectral (1970). A partir de
1978 passà temporades de dos o tres mesos anuals a
Barcelona, on va fer costat
la reconstrucció de la CNT, especialment la
Federació Local de Barcelona,
col·laborant en l'equip de redacció de la revista
Ideas-Orto. En 1986
caigué greument malalt i començà a
redactar les
seves memòries que restaren inacabades. Fabián
Moro Esteban va morir el 27
d'octubre de 1987 a Saint-Mandé (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri Nord d'aquesta localitat.
Fabián Moro Esteban
(1912-1987)
***
André
Bösiger
- André
Bösiger: El
22 de juliol de 1913 neix a Perrefitte (Berna, Suïssa)
l'anarquista,
sindicalista i antimilitarista André Boesiger,
més conegut com André
Bösiger. En 1927 assistí a Moutier
a la seva primera manifestació i aquest acte a favor dels
anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti li va deixar profundament impressionat.
Amb 13
anys abandonà l'escola i, després de treballar a
diverses granges del Jura i de
barallar-se amb el seu cap de l'empresa Tornos a Moutier, en 1928
s'instal·là a
Ginebra. D'antuvi treballà com a descarregador a
l'estació del ferrocarril de
la ciutat i a partir del juny de 1929 com a obrer de la
construcció. S'afilià a
la Fédération des Ouvriers du Bois et du
Bâtiment (FOBB, Federació d'Obrers de
la Fusta i de la Construcció) i al seu grup de
tendència anarcosindicalista, la
Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de
la Construcció), on va fer
amistat amb altres anarquistes, com Luigi Bertoni i Lucien Tronchet. La
LAB,
una mena de «braç armat» o de
«nucli dur» de la FOBB, reivindicava el
mètodes
del sindicalisme revolucionari, com ara el sabotatge,
l'acció directa,
l'i·legalisme contra la patronal i el suport mutu amb els
desocupats acomiadats
de la feina que no podien pagar els lloguers de casa seva.
També milità en el
grup anarquista de Ginebra («Club Aurora»), que
aleshores agrupava nombrosos
militants anarquistes italians exiliats que fugien del feixisme. En
aquesta
època col·laborà en Le
Réveil Anarchiste
i participà en les activitats de la Libre Pensée,
de la qual arribà a ser president.
El 9 de novembre de 1932 prengué part en la
manifestació que aplegà al voltant
de 6.000 persones per protestar contra la celebració a
Ginebra d'un míting
feixista organitzat pel periodista antisemita Georges Oltramare. En
aquesta
manifestació la policia es va veure desbordada i
cridà l'Exèrcit suís el qual
obrí foc davant la multitud. Segons el balanç
oficial 13 persones moriren i 65
resultaren ferides de consideració. Melchior Allemann, son
millor amic, resultà
mortalment ferit d'un tret
a la cara. En
1933 decidí votar el socialista Léon Nicole per
al Consell d'Estat; va ser la
primera i última vegada que ho va fer, completament decebut
de la gestió del
polític. Arran dels fets de Ginebra de 1932 es
declarà antimilitarista i quan
va ser cridat a files es declarà insubmís a
l'Exèrcit. Jutjat en 1934, va ser
condemnant a dos mesos de presó i el desembre de 1935 a 15
mesos d'empresonament,
a cinc anys de privació dels drets civils i a
l'expulsió de l'Exèrcit, pena que
purgà entre el 16 de gener de 1936 i el març de
1937 i que li ajudà a formar-se
intel·lectualment. El juny de 1937 va ser expulsat del
cantó de Ginebra i,
després d'una temporada a Annemasse (Arpitània),
marxà a fer costat la
Revolució espanyola. Portà armes de contraban
amagades als camions de
subministrament per a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Catalunya,
es va fer càrrec de 120 orfes de guerra espanyols a la
colònia italiana de Saint-Cergue
i, amb el triomf feixista en 1939, acollí els exiliats que
escapaven de la
repressió franquista. En tornar a Suïssa va fer una
crida a la mobilització
general antifeixista i per aquest fet va ser condemnat a un mes de
presó a
Berna. En 1940 entrà a treballar en la
construcció de fortificacions fronteres
davant el perill nazi i lluità contra les condicions
laborals particularment
difícils que van donar lloc a dures vagues. El desembre de
1942 va ser novament
expulsat de Ginebra. Acomiadat de la feina per «activitat
sindicals» i inscrit
en les llistes negres de la patronal, esdevingué
caçador furtiu i
contrabandista, activitat que li facilità l'avituallament de
queviures i
d'armes per als grups de maquis de la Resistència francesa
durant l'ocupació alemanya.
Durant la postguerra ajudà la resistència
antifranquista. En aquests anys es
distancià del seu gran amic Lucien Tronchet que va incitar
molts sindicalistes
i anarquistes a militar com ell en el Partit Socialista Suís
(PSS). En 1957
participà en la fundació del Centre Internacional
de Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra, ajudant Pietro Ferrua, Jean-Pierre Conza
i
altres en la recopilació de llibres i documents. Entre el
gener de 1957 i el
desembre de 1960 fou el gerent de la nova època de
publicació bilingüe Le
Réveil Anarchiste / Il Risveglio
Anarchico, que s'edità a Ginebra. Durant la guerra
d'Algèria, amagà
independentistes del Front de Libération Nationale (FLN,
Front d'Alliberament
Nacional) i insubmisos i desertors de l'Exèrcit
francès. En 1970 publicà el
periòdic Offensive, del
qual només
sortiren dos números. En els anys setanta
col·laborà en la nova etapa de Il
Réveil Anarchiste i en la revista
anarquista italiana Ma! En aquests
anys va fer costat el moviment okupa ginebrí. Durant els
anys vuitanta assumí
la gestió de l'Hôtel-Cafe du Soleil, a
Saignelégier (Jura). En 1987 publicà amb
Eugène Prono L'LAB, la Ligue
d'Action du
Bâtiment, reeditat en 2005 pel CIRA. El 19 de
juliol de 1990 va morí la
seva segona esposa, Ruth Menckès (Coucou),
també militant llibertària. En els seus
últims anys fou gerent de L'Affranchi,
òrgan de la Secció Suïssa
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i
col·laborà en la Lliga
Suïssa dels Drets de l'Home. En 1992 publicà la
seva autobiografia sota el
títol Souvenirs d'un rebelle. 60
ans de
luttes d'un libertaire jurassien i l'any següent el
cineasta Bernard
Baissat, amb la col·laboració d'Alexandre Skirda,
que havia ajudat Bösiger en
l'escriptura de les seves memòries, estrenà el
documental André Bösiger.
Libertaire jurassien, nou lliurament de la seva
sèrie Écoutez...
El novembre de 2004
participà en el seu últim acte públic,
una commemoració de la insurrecció
algeriana, moment que aprofità per reafirmar vigorosament el
seu anarquisme. André
Bösiger va morir el 13 d'abril de 2005 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i fou
incinerat dies després. Pòstumament, en 2008, el
realitzador Daniel Künzi
estrenà Anarchisme, mode d'emploi.
André
Bösiger, le dernier anarchiste? (1913-2005).
André Bösiger (1913-2005)
***
Emilio Loriente Vidosa
- Emilio Loriente Vidosa: El 22 de juliol de 1915 neix a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Nascut en una família d'emigrants aragonesos, sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per «adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»
***
Albert Meister
- Albert Meister: El 22 de juliol de 1927 neix a Delémont (Jura, Suïssa), en una rica família de negociants, el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i que és un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui «L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom.
---
« | Juliol 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |