Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de setembre

Esdeveniments

Premsa anarquista en llengua italiana

- Surt Ribattiamo il chiodo: El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'únic número del setmanari anarquista en llengua italiana Ribattiamo il chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta de La Birichina). Portava l'epígraf «Castigat ridendo mores». Va ser dirigit per l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti) i Riccardo Doni participà en la redacció. Emigrat al Brasil, Botti administrà, amb Arturo Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic anarquista en italià Gli Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar els problemes locals i defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines, el novembre de 1892 va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a Buenos Aires (Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i 1897 dirigí el setmanari La Birichina (L'Entremaliada). Després publicà un únic número de XX Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la festa nacional italiana (Festa Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il chiodo, publicacions continuadores de La Birichina.

***

Cartell de la conferència de Sébastien Faure

- Conferència de Faure: El 26 de setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux de Marsella (Provença, Occitània) una conferència «pública i contradictòria» del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol: «Dreyfus és innocent!». L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en ple escàndol de l'«Afer Dreyfus».

***

El cenetista Joan P. Fàbregas, Conseller d'Economia. A la seva esquerra, Andreu Nin, Conseller de Justícia i Dret

- La CNT en el Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya) destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d'Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part de la CNT, l'acord d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d'aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre d'aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.

***

Notícia sobre l'homenatge a Felip Cortiella Ferrer apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de setembre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 26 de setembre de 1937 l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebra al seu local social de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge pòstum a l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte Plàcid Vidal parlà sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i tractat» i es presentà la biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions «L'obra de Felip Cortiella, tot amb la col·laboració artística de la cantant Araceli Ratero, del pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán, Ofèlia Vicens, Marià Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili Peradalta.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Christiania

- Naixement de Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen (Dinamarca). Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un «experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea –en sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir: «You're now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l'exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar fer, però quan l'okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts, Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament d'aigua i d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític d'«experiment social» com ho defineix l'Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d'ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l'Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari «legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.

***

Cartell de L'Utopia

- «L'Utopia»: Entre el 26 i el 27 de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de Milà (Llombardia, Itàlia) el col·loqui anarquista L'Utopia. Giornate di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia. Jornada d'estudi sobre la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre d'Estudis Llibertaris «Giuseppe Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar sobre la utopia a partir del concepte d'«imaginari» establert per Cornelius Castoriadis. Hi participaren unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico Berti, Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi, Alessandro Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo Mariani, Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton, Roberto Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes col·laboracions d'aquest col·loqui sota el títol L'imaginaire subversif. Interrogations sur l'utopie.

Naixements

Foto policíaca d'Adolphe Bérard (16 de març de 1894)

- Adolphe Bérard: El 26 de setembre de 1841 neix a la Casa de Parts del XII Districte de París (França) l'anarquista Adolphe Bérard. Era fill natural de l'armillera Antoinette Bérard. Ebenista de professió, vivia al número 123 del Faubourg Saint Honoré de París. El gener de 1882 fou un dels fundadors del Grup de Propaganda Anarquista de París (Baillet, Courapied, Gallois, Émile Gautier, Falies Gust, Lagarde, Mollin, Thomachot, Émile Vaillat, etc.). El 23 de gener de 1883, en una reunió en suport de les famílies dels condemnats en el «Procés dels 66» que se celebrà a la Sala Rivoli de Lió (Arpitània), fou un dels oradors, o una persona del mateix nom, juntament amb Louise Michel. Entre gener i maig de 1885 formà part de la redacció de la revista parisenca Le Glaneur Anarchiste. En 1893 vivia amb sa mare al número 25 del carrer Argenteuil de París i posteriorment al número 2 del carrer Germain Pilon. El 16 de març de 1894, l'endemà de l'atemptat contra l'església parisenca de la Madeleine i la mort de l'anarquista Amédée Pauwels, va ser detingut i fitxat com a anarquista, juntament amb altres companys. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Germain Pilon del XVIII Districte de París. A començament de segle freqüentava La Chapelle-sur-Crécy (Illa de França, França), on era propietari d'una casa i on segons la policia la seva actitud no donava lloc a cap censura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

***

Carl Nold fotografiat per Willybad (Chicago, 11 de novembre de 1899)

- Carl Nold: El 26 de setembre de 1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany) l'anarquista Carl Nold, també conegut com Carolus. Fou el fill il·legítim d'un metge de l'Exèrcit imperial que morí a conseqüències de les seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare emigrà a Amèrica i deixà l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon cristià. Quan tenia 14 anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia casat. Fou enviat amb un oncle perquè aprengués l'ofici de serraller, però un any després abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments. S'introduí en les idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en diferents localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois, EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). En la militància anarquista destacà com a orador i escriptor. En 1892 va ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead d'aquell any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la pena i ambdós van ser alliberats el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre anys i tres mesos. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortí de presó en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna de Detroit (Wayne, Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes, com ara  Freedom, Free Society, Man! i Mother Earth. Carl Nold va morir el 14 d'octubre de 1934 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA). Documents seus es troben dipositats a Labadie Collection de la Universitat de Michigan.

Carl Nold (1869-1934)

***

Dossier policíac de Lucien Bidault

- Lucien Bidault: El 26 de setembre de 1872 neix al barri de Routhiauville de Pendé (Picardia, França) l'anarquista Lucien Grégoire Arthur Bidault. Era fill de François Anselme Grégoire Bidault, manobre, i de Marie Forestier, domèstica. Es guanyava la vida treballant de fuster a l'empresa Joint de Pont-Remy (Picardia, França). El 16 de novembre de 1893 va ser incorporat al 8 Batalló de Caçadors a Peu, però el 10 d'abril de 1895 va ser llicenciat, amb certificat de bona conducta, per ser fill únic de septuagenari. En 1894 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes de Pont-Remy. Albergava companys de pas per Pont-Remy, com ara Éduard Guerdat, i s'encarregava de distribuir Le Père Peinard. El 12 d'abril de 1897 va ser sorprès quan escrivia amb llapis als mus d'una fàbrica textos anarquistes. També va ser inculpat d'haver aferrar cartells durant la nit de l'11 al 12 d'abril de 1898 on atiava els obrers a la propaganda pel fet. Va estar estretament vigilat per la policia. Entre 1900 i 1901 figurava en les llistes de la policia d'anarquistes del departament del Somme. L'estiu de 1904 la policia de Pont-Remy confirmà que estava desaparegut des del febrer anterior i que sa companya i sos quatre infants també havien marxat després d'haver venut durant el maig el mobiliari i el material de fusteria. Segons la policia hauria partit cap a Rouen (Alta Normandia, França), però en realitat el juliol de 1904 es va instal·lar a Le Petit-Quevilly (Alta Normandia, França), al carrer Laporte. El novembre de 1905 tornava a viure a Pont-Remy, al carrer Moulin. Lucien Bidault va morir el 15 de maig de 1912 a Pont-Remy (Picardia, França).

***

Foto antropomètrica d'Émile Henry

- Émile Henry: El 26 de setembre de 1872 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Joseph Émile Félix Henry, també anomenat le Saint-Just de l'Anarchie. Son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de París; sa mare es deia Rose Caubet. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup «Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

Foto policíaca de Jean Dettweiller (30 de desembre de 1912)

- Jean Dettweiller: El 26 de setembre de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista individualista il·legalista Jean Georges Dettweiller –també citat erròniament Detweiller. Sos pares, alsacians, es deien Jean Detteweiller, ajustador i després ferroviari, i Madeleine Muller. Quan era molt jove començà a treballar d'obrer serraller-ajustador en una fàbrica de pianos «Erard» de l'avinguda Flandre del XIX Districte de París, feina que reprengué després de fer el seu servei militar entre 1896 i 1898. El 12 de juliol de 1900 es casà al I Districte de París amb la criada alemanya Marie Élisabeth Staedel, amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia amb sos pares al número 43 del carrer de la Mouzaïa. Cap el 1906 obrí un taller de reparació de bicicletes a Champigny (Illa de França, França) i una taverna amb sa companya. El setembre de 1910 obrí un taller de neteja d'automòbils i el setembre de 1911 regentava en propietat un petit garatge a Bobigny (Illa de França, França) i freqüentava les reunions anarquistes i destacats llibertaris (Édouard Carouy, Louis Raimbault, etc.). Lligat a les actuacions de la «Banda Bonnot», el cotxe del grup que s'utilitzà per a l'atracament del carrer Ordener havia estat reparat al seu garatge. El 29 de desembre de 1911 va ser detingut i, després de processat amb altres 22 persones relacionades d'una o altra manera amb la «Banda Bonnot», va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per complicitat de furts per encobriment. Jean Dettweiller va morir el 16 de març de 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Francisco Carreño Villar

- Francisco Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona (Catalunya). De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard. Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig, etc.) i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi. Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari. En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. A la capital catalana sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista «El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans. En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al Congrés d'aquell any en aquella ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la «Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente. El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar. El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo, en representació de la «Columna Durruti» a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en tornar denuncià la dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització de les milícies, destacà per la seva posició anticomunista i s'integrà en el grup «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els «Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció comunista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana. En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a França. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector «ortodox» encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal, s'arrenglerà amb el sector «ortodox» encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc i va ser nomenat administrador del periòdic CNT, gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor, El Insurgente, Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

Francisco Carreño Villar (1890-1947)

***

- Cristóbal Díaz Díaz: El 26 de setembre de 1890 neix a Landete (Conca, Castella, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Díaz Díaz. Sos pares es deien Esteban Díaz i Patricia Díaz. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, va ser detingut i tancat a Burgos (Castella, Espanya). Membre dels Grups d'Acció Confederals, el 27 de juliol de 1935 va ser detingut, amb Rafael Jiménez Bágena –un altre assaltant aconseguí fugir–, pels Mossos d'Esquadra quan pretenien atracar la fàbrica de ciment Asland de Montcada (Vallès Occidental, Catalunya); van ser jutjat dos dies després en consell de guerra sumaríssim, el primer des que s'implantà l'Estat de guerra, i ambdós van ser condemnats a vuit anys de presó cadascun per «dipòsit d'armes». Durant la Revolució espanyola fou membre del Consell Municipal de Gramenet de Besòs (Barcelonès, Catalunya; actual Santa Coloma de Gramenet), al costat de José Berruezo Silvente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Entrà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència, enquadrat en la Companyia Espanyola del «Batalló Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), format per militants confederals. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local d'Ottmarsheim (Alsàcia, França) de la CNT, càrrec que ocupà fins a la dissolució d'aquesta federació local en 1964. Vidu de Dolors Serra Ramon, es casà amb Joaquina Sánchez Ramos. Cristóbal Díaz Díaz va morir el 3 de juliol de 1966 al seu domicili de Sélestat (Alsàcia, França).

***

Maria Giaconi

- Maria Giaconi: El 26 de setembre de 1892 neix a Cave di Sassoferrato (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Giaconi, també coneguda com Maria Ligi. Sos pares es deien Sabatino Giaconi i Filomena Sebastianelli. Segona filla de quatre germans d'una família pagesa, fins als 20 anys visqué amb els pares i no mostrà cap interès per la política. Durant la tardor de 1911 emigrà als Estats Units per a reunir-se amb un germà que hi havia emigrat i s'establí a Peckville (Pennsilvània, EUA). Conegué el miner anarquista Adolfo Ligi, nascut també a Sassoferrato, amb qui es casà, entrant a formar part del moviment llibertari local. Les autoritats de Peckville qualificaren la parella com a «anarquistes perillosíssims» i els tenien com a «líders» de la colònia minera local i constantment vigilats. En aquests anys, amb son company i son cossí Marco Giaconi, col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani. Amb son company participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'abril de 1932 envià diners a l'anarquista Ernesto Bonomini, qui en 1924 havia assassinat a París Nicola Bonservizi, un dels responsables del feixisme a la capital francesa. Setmanes després, les autoritats interceptaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta en la qual adjuntava un xec amb part de la recaptació de la festa que s'havia celebrat el Primer de Maig a Old Forge (Lackawanna County, Pennsilvània). En 1933 pagà una subscripció al periòdic Il Risveglio Anarchico, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), a favor del Comitè Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Algunes fonts de la policia registren, després d'haver fugit de la vigilància de la policia, la seva presència a Ginebra, al costat de Luigi Bertoni, però sembla una notícia sense cap fonament. En 1935, a causa de la Gran Depressió, es traslladà amb son company i sa filla a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i en 1937 a Nova York (Nova York, EUA), on Adolfo Ligi treballà al port. Encara que constantment vigilada per agents de l'FBI i per detectius privats, en 1938 la policia federal es queixà que aconseguí fugir del cercle i haver marxat cap a Espanya per fer costat la revolució llibertària que s'estava quallant. Segons la policia nord-americana, durant la seva estada als EUA, sembla que no havia tingut cap contacte amb sa família, llevat d'una carta del desembre de 1940, dirigida a sa cunyada Maria, però en realitat adreçada a sa mare. Maria Giaconi va morir el 4 de juliol de 1980 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Signatura d'Henri Oriol (1923)

- Henri Oriol: El 26 de setembre de 1899 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Henri Antonin Oriol, conegut sota els pseudònims Anonimus i Lorio. Era fill d'Adolphe Étienne Oriol, magatzemer i després empleat de comerç, i de Francine Émilie Mermet, modista, parella no casada i que legitimà l'infant amb el seu matrimoni celebrat el 18 de novembre de 1899 al XVIII Districte de París. Es guanyà la vida treballant de comptable. El 15 d'abril de 1918 va ser cridat a files per a fer el servei militar i destinat al 56 Regiment d'Infanteria i, després de passar per diversos regiments, el 20 de març de 1920 va ser nomenat sergent i el 26 de setembre d'aquell any sergent major, essent llicenciat el 21 de març de 1921. D'antuvi socialista, en el període d'entreguerres passà a militar en el Grup del XVIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). El 2 de juny de 1923 es casà al XVIII Districte de París amb la dactilògrafa lionesa Claudia Francine Bonnepart. En aquesta època vivia amb sos pares al número 74 del carrer Labat del XVIII Districte de París, domicili on havia nascut i on visqué tota la seva vida. L'1 de setembre de 1939 va ser mobilitzat i destinat al 211 Dipòsit d'Infanteria i el 26 de febrer de 1940 al 21 Dipòsit de Cavalleria. Després de la II Guerra Mundial, participà activament, amb altres companys (Henri Bouye, Georges Vincey, etc.), en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1945 era membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA). Destacat orador, col·labora durant anys en Le Libertaire, moltes vegades sota el pseudònims Lorio. En 1952 abandonà la FA, però participà en 1967 en la creació de la Unió Federal Anarquista (UFA) i a principis de la dècada dels setanta fou tresorer de Le Libertaire, òrgan de l'UFA. Henri Oriol va morir el 29 de juliol de 1898 al Centre Hospitalari d'Avallon (Borgonya, França).

***

Necrològica de Mariano Jover Ferrando apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1964

- Mariano Jover Ferrando: El 26 de setembre de 1902 neix a Pedrola (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Jover Ferrando –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Joven. Sos pares es deien Mariano Jover i Irene Ferrando. L'agost de 1929, quan complia una pena de sis anys de presó militar per «sedició» al Reformatori d'Adults d'Alacant (Alacantí, País Valencià), se li va concedir la llibertat condicional. En els anys republicans milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i presidí el Sindicat Fabril. També fou membre, amb Maria Tiu i El Pipa, del Comitè Pro Presos. L'abril de 1932 representà el Comitè Regional Pro Presos en el Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili es guanyà la vida com a pintor i ocupà càrrecs orgànics en la CNT en el Nucli Confederal de l'Alt Garona-Gers. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vidu de Rosa Gironès, després de patir diferents intervencions quirúrgiques, Mariano Jover Ferrando va morir d'un atac cardíac el 25 de març de 1964 tot sol al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 2 d'abril en aquesta població.

***

Necrològica de Cipriano Tomeo Adán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de setembre de 1990

- Cipriano Tomeo Adán: El 26 de setembre de 1904 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cipriano Tomeo Adán. Sos pares es deien Jerónimo Tomeo i Lucía Adán En 1926 va ser sortejat com a recluta per a Àfrica. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en la col·lectivització del seu poble i en fou regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là en La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner i milità en la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat s'establí amb sa companya María a Pià, on organitzà la Federació Local de la CNT. Cipriano Tomeo Adán va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Pià (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de setembre

Esdeveniments

Mikhail Bakunin

- Fundació de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista: El 25 de setembre de 1868 es funda a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Mikhail Bakunin l'organització semiclandestina netament anarquista anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Encara que ja existia realment des de 1864 de manera secreta dins de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, va ser en aquesta data que es va presentar oficialment. El programa de l'Aliança reivindicava una sèrie de reformes que constituïen la base del pensament polític anarquista de Bakunin: supressió dels Estats nacionals i formació en el seu lloc de federacions constituïdes per associacions lliures agrícoles i industrials; abolició de les classes socials, de la propietat individual i de l'herència; igualtat entre els sexes i organització dels obrers al marge dels partits polítics. La finalitat última de l'Aliança, que es declarava atea, era la destrucció de totes les institucions econòmiques, jurídiques, religioses i polítiques dels Estats. Bakunin va intentar que l'Aliança s’inscrigués en l'AIT, però va ser rebutjada amb l'argument que només s'admetien organitzacions nacionals. Per aquesta raó, l'Aliança es va desfer formalment, encara que els seus membres es van integrar separadament en la Internacional, conformant aleshores l'ala llibertària d'aquesta organització la influència de la qual es va escampar especialment pels països llatins (Espanya, França i Itàlia) i la regió suïssa del Jura i que més tard entraria en conflicte amb l'ala marxista. A moltes seccions obreres de l'AIT els programes de la Internacional i de l'Aliança es van confondre o identificar totalment.

***

Portada del primer número d'...hors du troupeau... [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt ...hors du troupeau...: El 25 de setembre de 1911 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de la publicació anarcoindividualista ...hors du troupeau... Ex L'Ère Nouvelle, recueil mensuel d'idées, de faits, de commentaires (...fora del ramat... Ex L'Ère Nouvelle, recull mensual d'idees, de fets, de comentaris). Editada per Ernest-Lucien Juin (E. Armand), en fou el gerent R. C. Hureau. Era la continuació del periòdic L'Ère Nouvelle, també editat per E. Armand. La tirada era entre 2.300 i 2.400 exemplars. Hi van col·laborar E. Armand, M. Evelyn Bradley, F. H. Cambensy, R. C. Hureau, Angelo Jorge, Émilie Lamotte, J. William Lloyd, Stephen Mac Say, John Myers O'Hara, Han Ryner, Hernriette Schroeder, Camillo Signorini, Benjamin Ricketson Tucker, etc. L'últim número fou el 4-5, que sortí el gener-febrer de 1912. També edità els llibres Est-ce cela que vous appelez vivre?, d'E. Armand, i Ce que sont les anarchistes individualistes, de Benjamin R. Tucker.

***

Capçalera de Correspondance Internationale Ouvrière

- Surt Correspondance Internationale Ouvrière: El 25 de setembre de 1932 surt a París (França) el primer número del butlletí consellista de tendència anarquista Correspondance Internationale Ouvrière. El primer número portava dos epígrafs: «L'emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos» i «Abolició de l'assalariat. Tots els mitjans de producció a les mans dels treballadors». D'antuvi bimensual, passà a periodicitat setmanal, encara que sortí irregularment. A partir del número 7, del 10 d'abril de 1933, el periòdic s'edità a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Els responsables en van ser Jean Dautry, P. Jolibois i André Prudhommeaux. La majoria dels articles són textos traduïts de la premsa obrera internacional i a partir de 1933 els números es centren en un únic tema (Espanya, Alemanya, Bèlgica, etc.). Mantingué corresponsal i traductors a l'estranger, com ara Guy A. Alfred (Regne Unit), Pierre Mahni i Jean De Boë (Bèlgica), López Cardoso (Països Baixos), Karl Kraus (Alemanya), etc. Trobem articles de D. Attruia, Brémond, Jean Dautry, Karl Kraus, Nicolas Lazarevitx (L. Nuiteaux), Henri Mignon, T. Lippe, Rosa Luxemburg, Peyem, André Prudhommeaux (Jean Celo, André Prunier), Paul Ruscart, Paul Henri Spaak, M. Zankin, Lucas Zecchini, etc. La publicació porta nombrosos dibuixos i caricatures, obres de Flouquet, Georges Grosz, Franz Masereel, Zadko, etc. En sortiren 15 números, l'últim el 8/9 del 15 de maig de 1933.

***

Text del parlament d'Emma Goldman

- Míting d'Emma Goldman a Barcelona: El 25 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya), en plena Revolució llibertària, la militant anarquista nord-americana Emma Goldman es dirigeix a un auditori de més de 10.000 persones en un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser la primera vegada que va parlar en públic en un acte de masses durant la seva visita a l'Espanya republicana.

***

Cartell de l'acte

- Pícnic de SIA: El 25 de setembre de 1938 es realitza al Breakfast Club de Los Angeles (Califòrnia, EUA) un pícnic en ajuda dels orfes de l'Espanya republicana. En la festa campestre, organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), intervingueren actors i actrius nord-americans i espanyols i es realitzaren parlaments de responsables de SIA. L'acte comptà amb el suport de l'emissora de ràdio KGER.

***

La detenció de Puig Antich segons Manuel Huerga

- Detenció de Salvador Puig Antich: El 25 de setembre de 1973 a l'entrada del bar Funicular, a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent de Barcelona (Catalunya), van ser detinguts els militants anarquistes del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich en una operació policíaca minuciosament preparada i on van fer servir de parany Santi Soler Amigó, també militant del MIL que havia estat detingut el dia anterior. Tot seguit de la detenció es va produir un tiroteig al portal del número 70 del carrer Girona a conseqüència del qual Puig Antich va quedar malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán va resultar mort. Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, condemnat a mort i executat, amb el mètode del garrot vil, el 2 de març de 1974.

Naixements

Henri Lebasque fotografiat per Paul Dornac en 1906

- Henri Lebasque: El 25 de setembre de 1865 neix a Champigné (País del Loira, França) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph-Henri-Baptiste Lebasque. Era fill d'una modesta família; son pare, boter, es deia Joseph Lebasque i sa mare Louisette Guilleux. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

Henri Lebasque (1865-1937)

***

Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

- José Artur Quaresma: El 25 de setembre de 1876 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de Sétubal O Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes. José Artur Quaresma va morir el 6 de gener de 1957 a Lisboa (Portugal).

***

Emanuel Michaels en una foto de passaport

- Emanuel Michaels: El 25 de setembre de 1890 neix a Płock (Governació de Płock, Imperi rus; actualment Masòvia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Emanuel Michaels, conegut com E. Michaels. Fill d'una família jueva de Płock, una de les ciutats de l'Imperi rus amb més població hebrea, sos pares es deien Barnet Michaels Michalowski, sastre, i Anne Vaious Verous. Emigrà amb sa família a Anglaterra, on arribà l'1 de febrer de 1900. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'obrer premsador en una sastreria. La seva activitat anarquista es centrà a l'East End de Londres. Va ser secretari del Grup de Suport als Presos de l'Anarchist Red Cross (ARC, Creu Roja Anarquista) de Londres i en els anys deu va fer costat econòmic el periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1911 vivia al número 25 de Hungerford Street. En 1914 es casà a Mile End (Londres, Anglaterra) amb Rosie Kitman, amb qui tingué quatre infants (Harry, Lilly, Edith i Morrie). En 1921 vivia al 73 de Sutton Street. Com a membre del Free Educational Grup (FEG, Grup d'Educació Lliure), va participar en la creació, amb altres companys (Helena Applebaum, A. Gilbert, C. B. Warwick, etc.), d'una Escola Moderna, al número 62 de Fieldgate Street de Whitechapel, que s'inaugurà el 6 de març de 1921, i que també va acollir el Worker's Friend Club (Club d'Amics dels Treballadors) i l'East London Anarchist Grup (Grup Anarquista de l'Est de Londres).  En 1939 vivia al 163 de Jubileu Street. Milità en l'anarcosindicalista Syndicalist Workers Federació (SWF, Federació Sindicalista de Treballadors) i era assidu del Workers Circle (Cercle de Treballadors) que es reunia al Circle House de Hackney de Londres. També va ser secretari honorari de les organitzacions anarquistes jueves londinenques «Freie Arbeiter Stimme» (FAS, Veu Lliure del Treball), i del seu òrgan Freie Arbeiter Stimme, i «Rudolf Rocker Publishig Committee», l'editorial de Rudolf Rocker, amb qui col·laborà estretament. També va fer costat l'edició novaiorquesa de Freie Arbeiter Stimme. Participà activament en el suport de la Revolució llibertaria espanyola. Durant la dècada dels cinquanta visqué al número 12 de Cranwich Road d'Stamford Hill i en 1961 a Morley House. En 1963 i 1964 representà el FAS en els congressos de l'SWF. En els seus últims anys va fer costat el periòdic anarquista Direct Action. Emanuel Michaels va morir a conseqüència d'un ictus el 12 de febrer de 1966 al Hackney Hospital de Londres (Anglaterra).

Emanuel Michaels (1890-1966)

***

Nota del suïcidi de Jack Madden apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 18 d'agost de 1932

- Jack Madden: El 25 de setembre de 1894 neix a Biarritz (Lapurdi, País Basc) l'anarquista i antimilitarista Jack Yvon Patrick Bernard Madden, també conegut com Jacques Madden. Sos pares es deien Édouard Léon Madden, empleat de comerç, i Marie Justine Sergenton. Els pares vivien i treballaven a París (França), però la parella va anar a tenir son infant a casa dels pares de la mare; finalment el part donà bessonada, primer nasqué Jack i després Louise Yvonne Virginie Madden. Jack Madden es guanyà la vida com a polidor a París. Entre 1913 i 1914 era assidu del «Foyer Populaire» del barri de Belleville, al número 16 del carrer Champlain del XX Districte de París, on es reunia un dels grups més actius de la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 6 de juny de 1913 l'habitació del domicili on vivia, al número 10 del carrer Champlain, va ser escorcollada per la policia i aquesta va descobrir exemplars del fullet En cas de guerre, conegut co Brochure Rouge (Fullet Roig), a més de materials químics. Inculpat, amb els antimilitaristes Maurice Boyer i Alphonse Royer, d'haver llançar el 5 de juny d'aquell any pamflets per damunt dels murs de la caserna de les Tourelles del XX Districte de París i de possessió de substància explosives. El 24 de juliol, després de mes d'un mes tancat preventivament a la presó parisenca de La Santé, va ser alliberat i finalment el seu cas va ser sobresegut el 31 de juliol de 1913. Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat. El 4 d'octubre de 1919 es va casar al XVIII Districte de París amb la modista Clémence Lucienne Raffin. Jack Madden es va suïcidar amb gas el 17 d'agost de 1932 al seu domicili del XVIII Districte de París (França), on vivia amb sa companya i son pare.

Jack Madden (1894-1932)

***

Hjalmar Eriksson

- Hjalmar Eriksson: El 25 de setembre de 1895 neix a les casernes de les mines de Striberg, a Nora (Västmanland, Örebro, Suècia), el miner, escriptor i militant anarcosindicalista Erik Hjalmar Eriksson. Sos pares es deien Erik Persson i Kristina Elisabet Olsdotter. Continuà amb la professió de son pare i quan tenia 16 anys entrà a treballà com a perforador a les mines de Nyberg, al nord d'Striberg. En 1918 s'afilià a la Striberg-Nybergs Lokala Samorganisationer (Striberg-Nybergs  LS, Federació Local d'Striberg-Nybergs) de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), que s'havia acabat de crear. Quan la tardor de 1920 les mines de Nyberg tancaren, va ser contractat a les mines de Nartorp, a prop de Söderköping (Östergötland, Suècia), on restà fins el tancament d'aquestes el novembre de 1927. Més tard treballà a les extraccions fèrries i al processament del metall a Grängesberg (Ludvika, Dalana, Suècia). Durant uns vuit anys fou secretari de la Grängesberg LS i entre 1941 i 1942 exercí de secretari de Correspondència de la Secció de Mineria i Metall de la SAC a l'oficina de Grängesberg. Entre 1937 i 1948 fou membre del comitè executiu de la SAC. Sabé compaginar la seva tasca sindical amb la literatura i després d'un seminari d'escriptura de quatre anys es llançà a la creació literària. En 1946 publicà la seva primera novel·la, Järn och bröd. En bergslagshistoria (Ferro i pa. Una història de la mineria), on descriu, des de la seva experiència vital, el món dels treballadors de la mineria; obra pionera d'aquesta temàtica en la literatura sueca. Aquest llibre va ser continuat per sis novel·les més: Arbetets melodi. En gruvarbetarroman (1948; amb il·lustracions del seu company de la SAC Bertil Sjöström), Från intet allt vi vilja bli... (1955; biografia de Gustaf Adolf Hedlund), Folket i Loälvsdalen. Historisk roman från Värmlands finnskogar (1960), Du trygga folk (1968), Gruvans sång (1969) i Lille Hugo. Berättelser från gruvorna och skogarna (1972, novel·la biogràfica que narra la història d'Hugo Bölja, el tresorer de la Grängesbergs LS). La seva literatura descriu de manera realista les dures condicions del treball dels miners i les seves lluites sindicals, sempre des de la seva experiència vital. En 1960 es jubilà de la seva feina de miner i s'instal·là a Nol, a prop de Göteborg. Es va casar dues vegades, amb Elsa Adelia Maria Karlsson, entre 1918 i 1929, data de defunció d'aquesta, i amb Herta Agnes Lovisa Blomqvist, entre 1938 i 1973, data de la seva mort; tingué quatre fills i dues filles. Hjalmar Eriksson va morir el 5 de maig de 1973 a Nol (Västergötland, Götaland, Suècia).

Hjalmar Eriksson (1895-1973)

***

Maurizio Mosso

- Maurizio Mosso: El 25 de setembre de 1898 neix a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Suzy Chevet

- Suzy Chevet: El 25 de setembre de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Montjean-sur-Loire (País del Loira, França) la socialista i resistent antifeixista, i després anarquista, sindicalista llibertària i maçona Suzanne Juliette Berthe Goubard, coneguda com Suzy Chevet. Sos pares, mestres, es deien Henri Alfred Goubard, militant sindicalista i mutualista afiliat a la Federació de l'Educació Nacional (FEN), i Juliette Antoinette Triquet, lluitadora feminista. Estudià a l'Escola Normal de Mestres d'Angers (País del Loira, França) i aconseguí la titulació, però n'exercí molt poc. El 19 de setembre de 1922 es casà a Les Ponts-de-Cé (País del Loira, França) amb Robert Louis Jacques Rauman. Començà a militar en el socialisme, en la tendència esquerrana revolucionària que Marceau Pivert animà en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 12 de novembre de 1932 es casà a Saint-Maloù (Bretanya) amb Robert Étienne Chevet. En 1938 s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) que creà aquest. Instal·lada a Saint-Maloù, treballà en una oficina del servei de col·locació. En aquest port bretó realitzà una important tasca sindical a la «Casa del Poble» i organitzà festes en suport als estibadors en vaga i als sindicats de la ciutat. En aquesta època participà activament en els Albergs de Joventut i en creà un a Saint-Maloù. En 1938 formà part dels Comitès de Suport a la Revolució espanyola i organitzà les ajudes als refugiats a Saint-Maloù i a Trélazé. En 1941 el règim de Vichy depurà el seu títol d'ensenyant i li va assignar la residència a Saint-Maloù. Sense recursos, va rebre el suport durant una temporada pels refugiats que ella abans havia ajudat. Mesos més tard, després de col·locar sa filla Claudette en un lloc segur, sota una falsa identitat, organitzà, gràcies al seu bilingüisme i el suport de mariners holandesos i d'exiliats espanyols, una xarxa d'evasions cap a l'illa anglonormanda de Jersey. En 1942 va ser detinguda per la Gestapo i traslladada a Rennes i a Angers per a ser interrogada, però aconseguí fugir gràcies al suport de la població local i s'establí a Lorient (Bretanya), on sota falsa identitat i amb l'ajuda de companys espanyols treballà a les oficines del Serveri de Treball Obligatori (STO) fins a l'Alliberament. Aquesta feina en un lloc tan estratègic i peculiar li va permetre realitzar tasques força útils a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial marxà cap a París on no pogué trobar feina de mestra i finalment entrà com a funcionària en el Ministeri de Treball. En 1945 conegué el destacat intel·lectual anarquista Maurice Alexandre Joyeux, que esdevingué son company i amb qui es casà el 24 de juny de 1952 al XVIII Districte de París, i al seu costat milità en la Federació Anarquista (FA) i animà el «Groupe de l'Ouest», el qual esdevingué «Grup Llibertari Louise Michel». Després entrà a formar part de la francmaçoneria enquadrada en la Lògia «Raspail» del Dret Humà de París i també a la Lògia «Louise Michel». També formà part de la «Fraternelle» maçònica del 18 Districte parisenc i s'adherí a La Libre Pensée i a la Lliga dels Drets de l'Home, de la qual presidí la seva 18 Secció. En 1947 fou una de les fundadores del Sindicat Força Obrera (FO) i esdevingué membre de la seva comissió executiva de la regió parisenca. Entre 1948 i 1971 participà en la major part de congressos de FO. En el X Congrés de FO de 1971 intervingué en nom de la minoria anarcosindicalista. També fou membre de la Federació de Funcionaris. Organitzà, amb el suport de Denise Glaser, nombroses gales de suport a la FA al Moulin de la Galette, on futurs grans cantautors (Georges Brassens, Léo Férre, Jean Yanne, etc.) debutaren. El maig de 1968 prengué part en la creació de la revista La Rue. Revue culturelle et littéraire d'expression anarchiste, editada pel «Grup Llibertari Louise Michel», la qual dirigí fins l'octubre de 1986. També col·laborà, sota el nom de Suzy, en Le Monde Libertaire, del qual fou secretària de redacció. L'agost de 1968 participà amb Joyeux en el Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Vivia al número 24 del carrer Paul Albert del XVIII Districte de París. Suzy Chevet va morir el 15 de setembre de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes d'haver estat atropellada per un automòbil a Port Grimaud i fou incinerada el 23 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Suzy Chevet (1899-1972)

***

Necrològia d'Alfons Valldaura Montadas apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de juny de 1979

- Alfons Valldaura Montadas: El 25 de setembre de 1901 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Alfons Valldaura Montadas. Sos pares es deien Alfons Valldaura i Maria Montadas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament durant la gran vaga de la indústria fabril i tèxtil de 1918. EN 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Masamet, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Alfons Valldaura Montadas va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de febrer– de 1979 a l'Hospital de Masamet (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Vaillant Deschamps apareguda en el periòdic Le Libertaire del 14 d'agost de 1939

- Vaillant Deschamps: El 25 de setembre de 1906 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Vaillant Deschamps. Era fill de Michell Deschamps, conreador, i de Juliette Razier. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola. El 10 de juliol de 1930 es casà a Aimargues amb Églantine Sabatier, amb qui tingué tres infant. Va ser membre del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Marcellin Mary, Paul Perrier, François Rogati, Julien Rogati, etc.) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 21 de juny de 1938 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó i a 25 francs de multa per «violències i ofenses» exercides el 20 de març anterior durant una baralla amb dos sacerdots (Castamagne i Clapier) que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. En una carta de la policia de Nimes l'assenyalà com a «militant anarquista susceptible d'activitats en cas d'un moviment revolucionari», ben igual que sos germans Hervé i Joseph Deschamps. En 1939, en plena II Guerra Mundial, va ser detingut amb altres vuit anarquistes d'Aimargues i enviat a la Companyia Especial de Passatges de Dinha (Provença, Occitània) i posteriorment internat a Saint-Sulpice; el 30 d'octubre de 1941 va ser posat en llibertat. Vaillant Deschamps va morir el 30 de setembre de 1969 a Aimagues (Llenguadoc, Occitània).

***

Mark Rothko al seu estudi de West 53rd Street de Manhattan, fotografiat per Henry Elkan cap al 1953

- Mark Rothko: El 25 de setembre de 1903 neix a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus, el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko o Marks Rotko. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel –qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquesta època va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art –46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat– i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l’època que s’identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeix Èsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de «pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquesta època visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador –segons ell, l'art és un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).

***

Notícia de l'absolució de Martín Mur Escamilla publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 14 de juliol de 1935

- Martín Mur Escamilla: El 25 de setembre de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Sos pares es deien Antonio Mur Fábregas, jornaler, i Ana Escamilla Sancho. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 8 de febrer de 1943 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de José Alcaine apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de gener de 1988

- José Alcaine: El 25 de setembre de 1909 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcaine. Durant els anys republicans fou, amb altres companys (José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, Mariano Roca Sanjuan, etc.), un dels militants més actius de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Exiliat a França, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Tarascon (Llenguadoc, Occitània). José Alcaine va morir el novembre de 1987 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 19 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de José Pérez Segura apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de maig de 1992

- José Pérez Segura: El 25 de setembre de 1911 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Segura. Sos pares es deien José Pérez i María Segura. Quan encara era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri de Sants. Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra lluità com a milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, restà a Barcelona, on vivia en una barraca al barri de les Corts. Treballà de drapaire i milità en la CNT clandestina. Ajudà a la guerrilla anarquista amb informació per a cops econòmics. Arran d'un atracament perpetrat el 31 de juliol de 1948, fugint de la repressió, passà a França i s'establí a Clarmont d'Alvèrnia, on milità en la Federació Local de CNT. Posteriorment formà part de la Federació Local de Riam (Alvèrnia, Occitània) i de bell nou retornà a Clarmont d'Alvèrnia. Sa companya fou Encarnación Alonso Giménez. Malalt de tisi des de tota la seva vida, José Pérez Segura va morir el 10 de març de 1992 al Centre Hospitalari Universitari de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Crouel d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de setembre

Esdeveniments

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

- Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

***

Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní La Campana de Gràcia del 30 de setembre de 1893

- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

***

Jules Adler: La Grève au Creusot (1899)

- Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys –entre 1871 i 1899– la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga –«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»–, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

***

Cartell del congrés

- Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1976, en el centenari de la mort de Mikhail Bakunin, se celebra al Palazzo Seriman de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (Congrés Internacional d'Estudis Bakuninians), organitzat pels Grups Anarquistes Federats (GAF) i sota el patrocini de l'Associació Cultural Llibertària «A. e B. Carocari». Al congrés, coordinat per Nico Berti, assistiren desenes d'especialistes en Bakunin i centenars de persones interessades en la seva vida i obra. En les sessions més populars s'arreplegaren més de cinc-centes persones a la sala i al pati adjacent, on la organització havia instal·lat altaveus. En aquest congrés s'estudià la figura de Bakunin des d'un punt de vista acadèmic interdisciplinari, des d'enfocaments diversos (sociològic, pedagògic, filosòfic, ideològic, poètic, etc.). Hi van intervenir amb ponències destacats intel·lectuals, com ara Alexander Alexiev, Maurixi Antonioli, Henri Arvon, Giovanni Biagioni, Giampietro N. Berti, Amedeo Bertolo, Lamberto Borghi, Romano Broggini, Eduardo Colombo, Sam Dolgoff, Marianne Enckell, Paola Feri, Violette Gaffiot, Daniel Guerin, Gianni Landi, Arthur Lehning, Jean Maitron, Pier Carlo Masini, Luciano Pellicani, Giorgio Penzo, Silvia Rota Ghibaudi, Domenico Settembrini, Misato Toda, Tina Tomasi, Claudio Venza, Marc Vuilleumier, entre d'altres –Franco Della Peruta i Juan Gómez Casas figuraven en el programa, però finalment no hi van participar. En 1977 les Edizioni Antiestato de Milà (Llombardia, Itàlia) publicaren les actes sota el títol Bakunin cent'anni dopo. Atti del Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani.

Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (24-26 de setembre de 1976)

***

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

- Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari «Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes: «Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson), «Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski, Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo), «Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King), «Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos), «Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

Naixements

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Foto policíaca d'Ermes Scali

- Ermes Scali: El 24 de setembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ermes Ranieri Giovanni Scali. Era fill de Vittorio Scali i de Teresa Gavolazzi Grassi, i son germà gran Giuseppe Scali també va ser un destacant militant llibertari. Es guanyava la vida treballant de mecànic. En 1917 passà a treballar a les drassanes navals de Vickers-Terni de La Spezia (Ligúria, Itàlia), on participà activament en el moviment anarquista i en el Sindicat de Metal·lúrgics locals. Per les seves activitats anarquistes, l'Almirallat de La Spezia li va denegar l'exempció militar que demanava i el 23 de novembre de 1917, en plena Gran Guerra, va ser destinat al 20 Regiment d'Infanteria acantonat a Gènova (Ligúria, Itàlia). Un cop llicenciat, recorregué la Ligúria i la Toscana a la recerca de feina, establint-se finalment a Vecchiano (Toscana, Itàlia), on destacà per les seves activitats llibertàries. A partir de 1926 residí per qüestions laborals a Lió (Arpitània). Durant els anys trenta les autoritats feixistes el mantingueren estretament vigilat i va ser inclòs en els butlletins de recerca policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

- Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato. L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Marcel Salaün (1913)

- Marcel Salaün: El 24 de setembre de 1887 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Marcel Émile Salaün. Era fill natural de Gabrielle Alexia Seité i de François Jules Guillaume Salaün, contramestre veler, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de gener de 1895 a Brest. Es guanyava la vida treballant de torner. El 14 d'abril de 1906 s'allistà voluntari per cinc anys com a obrer mecànic torner a l'exèrcit i va ser destinat als Equipatges de la Flota. El 17 de juliol de 1908 va ser nomenat mariner de segona classe i el 12 d'abril de 1911 va ser llicenciat i passà a la reserva militar de la Marina. El 30 de maig de 1913 es casà a Brest amb Marthe Yvonne Sévin i aleshores treballava de mecànic al port i vivia al número 52 del carrer Château de Brest. El 29 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i destinat al 3 Regiment d'Artilleria a Peu de Brest, però finalment va ser enviat a l'Arsenal. Destinat com a obrer torner als tallers de màquines del port de Brest, a finals de 1915 era secretari general del Sindicat de Treballadors Reunits del Port de Brest, animat especialment per Alain Le Duff i J. Le Lann. El 28 de maig de 1918 va ser expulsat del seu sindicat i del Comitè General de la Borsa del Treball perquè abans d'una vaga havia mantingut sospitoses reunions amb l'administració, el sotsprefecte i l'alcalde. En 1923 residia a Fougères i estava fitxat com a «anarquista, antimilitarista i propagandista». L'agost de 1924 vivia al número 39 del carrer Hoche de Fougères. Marcel Salaün va morir el 30 de gener de 1940 a Fougères (Bro Roazhon, Bretanya).

***

Coberta del llibre Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo

- Dalmacio Bragado Ruiz: El 24 de setembre de 1892 neix a Villalonso (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dalmacio Bragado Ruiz, que va fer servir diversos pseudònims (Fiat Lux, Gog, etc.). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Urbano Bragado i Fulgencia Ruiz. Després de fer el servei militar al nord d'Àfrica, on va romandre llarg temps hospitalitzat a causa d'una afecció ocular, moment en el qual va aprendre a llegir i a escriure, retornà a Villalonso, on es va casar. En 1919 emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on visqué com pogué i milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. En 1921 treballava en la companyia elèctrica «La Electra» i col·laborava en el periòdic bilbaí La Tierra. Detingut, va ser portat en una corda de presos anarquistes a peu fins a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). De bell nou a Bilbao, no troba feina i en 1923 s'instal·là a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà en diverses feines. El juliol de 1923 es va veure implicat en l'explosió d'una bomba a la Casa del Poble de Vigo; jutjat, el 2 de novembre de 1923 va ser condemnat per l'Audiència Provincial de Pontevedra a quatre anys de presó correccional i purgà sis mesos de presó. Entre 1924 i 1925 intervingué activament, amb Manuel Montes Don i José Villaverde Velo, en la difusió de la CNT local i en 1924 en va ser nomenat secretari. Aconseguí una feina de cambrer marítim, fent la línia amb Amèrica, fet que li va permetre relacionar-se amb anarquistes destacats (Diego Abad de Santillan , Antonio Fournerakis, etc.). En 1930, durant una vaga general, va restà un mes empresonat. Participà en l'organització del Sindicat del Transport Marítim de la CNT i el setembre de 1930, amb Enrique Ramos, reforçà l'Agrupació de Societats i Sindicats de Vigo, de la qual era secretari. Durant els anys republicans impulsà la Secció de Patrons de Bots i Llanxers de la CNT del port, que funcionà de manera autogestionada. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 representà el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat a Madrid (Espanya) i assistí al Ple Regional de Villagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia), alhora que va fer un míting a A Gudiña (Ourense, Galícia). En 1932 participà, com a delegat de Vigo, amb Narciso Blanco Oviedo, en el Comitè Internacional Pro Presos i Perseguits, del qual va ser nomenat en 1933 secretari d'administració. Participà activament en la vaga pesquera d'aleshores. En 1933 formà part dels primers Comitès de Defensa creats per la CNT gallega i va ser un dels que participà en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Galícia –algunes fonts citen que volia crear una FAI paral·lela. El 31 d'abril de 1933 va fer un míting, amb Manuel Fandiño i altres, a Moaña (Pontevedra, Galícia) i va representar el Sindicat de Transport Marítim de Vigo en el Ple Regional de la CNT a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Durant aquests anys republicans va ser delegat del Sindicat de Transport Marítim de la Zona Nord i s'enfrontà durament al nacionalisme gallec, tot participant en conflictes laborals locals, com ara el locaut de la patronal marítima. En 1933 publicà el fullet Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo, amb un epíleg de Manuel Montes Don. El febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys. En 1936 va ser nomenat delegat de Conflictes dins de l'Aliança Obrera Marítima de Vigo. Quan el cop militar de juliol de 1936 aconseguí fugir i amagar-se, però va ser capturar en 1939 a Castrelos (Vigo, Pontevedra, Galícia) per una delació. Jutjat a Vigo, va ser condemnat a cadena perpètua per «rebel·lió militar». Després d'un temps tancat, la pena va ser commutada i va ser posat en llibertat. En sortir-ne, s'integrà en la CNT clandestina de Vigo i sempre en contacte amb l'exili. En 1942 formà part del Comitè Local de la CNT de Vigo i en 1945 assistí al Ple Regional de Galícia. Durant els anys cinquanta contactà amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila, etc.) i es dedicà a la reconstrucció de la CNT de Vigo, mantenint contacte epistolar amb altres companys (Diego Abad de Santillán, Campio Carpio, etc.) i el grup editor mexicà de Tierra y Libertad. Per mor d'una ceguesa progressiva, la seva activitat es va veure minvada, encara que va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1960 amb Víctor Francisco Cáceres i Leopoldo García Ortega. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Claridad, CNT, CNT Marítima, ¡Despertad!, El Libertario, Mar y Tierra, Redención, Solidaridad Obrera, La Tarde, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Malalt de càncer, Dalmacio Bragado Ruiz va morir el 4 d'abril de 1986 a Vigo (Pontevedra, Galícia), població on residia, i sa família li va fer exèquies religioses, essent enterrat al cementiri de Puxeiros de la ciutat.

***

Notícia del processament de Marcel Royer publicada en el diari d'Auch La Voix du Peuple del 8 de juny de 1913

- Marcel Royer: El 24 de setembre de 1893 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Marcel Alphonse Joseph Royer. Era fill de Georges Royer, carnisser, i de Louise Sara Baz. Es guanyava la vida fent maletes. En 1912 vivia al número 104 del carrer Amandiers del XX Districte de París, carrer on havia nascut i que va ser el seu domicili definitiu. Membre actiu del «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville, militava en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en les Joventuts Sindicalistes. L'11 de setembre de 1912 va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a tres mesos i un dia de presó, amb llibertat provisional, per «robatori». El 12 de novembre de 1912 presidí el gran míting «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), celebrat a la seu de les Sociétés-Savantes de París, on van prendre la paraula destacats anarquistes (Édouard Boudot, André Mournaud, Pierre Martin, etc.), i al qual assistiren unes mil persones i que implicà una forta repressió vers l'FCA. L'agost de 1913 era tresorer la caixa de solidaritat «L'Entraide», en substitució d'Édouard Lacourte, i en aquesta època sembla que era secretari de la Joventut Anarquista de París. El 5 de juny de 1913 va ser detingut amb Maurice Boyer després d'haver llançat fullets antimilitaristes a la caserna de Les Tourelles de Paris; jutjat per aquest fet, el 13 d'agost de 1913 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». En 1913 va ser cridat a files, però se li va donar una pròrroga per «feblesa». L'1 de setembre de 1914 va ser incorporat en el 91 Regiment d'Infanteria i posteriorment al 147 Regiment d'Infanteria. El 24 d'agost de 1915 es casà al XX Districte de París amb la jornalera Lucienne Clémence Evrard. Marcel Royer va desaparèixer el 19 d'abril de 1916 en acció de guerra al bosc de la Caillette (Douaumont, actualment Douaumont-Vaux, Lorena, França). El 10 de maig de 1918 va ser declarada oficialment la seva defunció i en 1920 va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.

***

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya fou Vicenta Laosa Amorós, amb qui tingué cinc infants, entre ells Sara Berenguer Laosa, destacada militant anarcosindicalista.

***

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Giovanni Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966)

- Giovanni Mariga: El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il Padovano o Padovan. Sos pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida fent de mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no s'interessà per la política. Amb la seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als combats al Trentino, fins acabar a Trieste amb els «alliberadors». Després de la guerra continuà de soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques, Itàlia). Un dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a Albània, però en arribar al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i retornaren als quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les casernes Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos antimilitaristes i atià els soldats a desertar. Després del servei militar, en 1920 retornà a Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va parlar d'anarquia i li va passar publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista, reaccionà contra la violència feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i arreplegà en total 16 anys de presó, en períodes de tres a sis anys. El juny de 1944 va ser alliberat de la presó de Massa (Toscana, Itàlia) i s'uní a la Resistència, combatent en la Brigada «Elio Wockievic», formació depenent de la Brigada «Lunense», on arribà al grau de sots comandant. Per raons de competència territorial, passà a la Brigada «Garibaldi» de Carrara (Toscana, Itàlia), comandada per Alessandro Brucellaria (Memo). En la Brigada «Lunense» també combaté, com a comandant de secció, l'anarquista Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945, més enllà de l'anomenada «Línia Gòtica», va ser enquadrat en el grup de sabotejadors «Tullio» de l'aliada «Special Force» de Florència (Toscana, Itàlia), on lluità, participant en accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament d'Itàlia. En acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre persones, en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit Nacional Feixista (PNF) i membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa, fet que es produí el 5 d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra (Ligúria, Itàlia). Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser condemnat en primera instància a 20 anys de presó i en l'apel·lació a cadena perpètua. Mentrestant, per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la concessió de dues medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del Valor Militar), que mai no havia sol·licitat en coherència amb les seves idees. Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva condemna a cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968, després de patir 22 anys de reclusió en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna, Portolongone) i després d'una intensa mobilització dels companys arreu d'Itàlia, gràcies al suport del socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de Diputats, obtingué la gràcia i pogué retornar a Carrara. Reprengué la seva activitat anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro Gori» de Canal del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i Sergio Ravenna fundà el «Cercle Cultural Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb Belgrado Pedrini, Giovanni Zava i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de trànsit a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

Giovanni Mariga (1899-1979)

***

- Rafael Amela: El 24 de setembre de 1903 neix a Cinctorres (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Amela –el certificat de defunció cita Amelas. Quan el cop militar de juliol de 1936, s'enrolà per lluitar el feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre. Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el 9 de febrer de 1939, encara convalescent, passà a França davant l'avanç franquista. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Confederació Nacional del Treball i s'instal·là a Miramàs, on fou membre de la seva Federació Local de la CNT des de març de 1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de patiment i d'haver estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de novembre de 1980 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Andrea García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1981

- Andrea García Martínez: El 24 de setembre de 1903 neix a Beniel (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrea García Martínez, també coneguda com Andrea Hernández, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien José García i Francisca Martínez. Exiliada després de la guerra civil o emigrant econòmica abans del conflicte bèl·lic, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser una de les animadores del grup artístic «Superación» de les Joventuts Llibertàries locals que actuaren a nombrosos actes (festes, mítings, gires, conferències, etc.) del moviment llibertari d'aleshores. Tingué com a company l'anarcosindicalista Antonio Hernández, amb qui tingué una filla, Renée, que va morir en 1963 i es va veure obligada a criar sa filla Nadina i son fill Gerard. Operada d'un càncer de pit el setembre de 1975, Andrea García Martínez va morir l'11 de febrer de 1981 al seu domicili de Les Gemeaux, al barri de La Paillade de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

***

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El 24 de setembre de 1903 neix al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de setembre

Esdeveniments

Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

- Creació de la CGT: Entre el 23 i el 28 de setembre de 1895 té lloc a Llemotges (Llemosí, Occitània) el VII Congrés Nacional Corporatiu, organitzat per la Federació Nacional dels Sindicats (FNS) i la Federació de les Borses del Treball de França i de les Colònies. En aquest congrés, després de deu anys intentant unificar el moviment sindicalista, es va decidir la creació de la Confederació General del Treball (CGT), organització sindical la finalitat de la qual era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de la seva ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. La CGT naixent aconseguí col·ligar 18 borses de treball, 26 cambres sindicals i 28 federacions sindicals, és a dir, 300.000 afiliats dels 420.000 sindicats a la França de l'època. Un mes després del Congrés de Llemotges, Fernand Pelloutier publicà un manifest on defensà el desenvolupament de les idees anarquistes en els sindicats. Aquesta influència llibertaria ajudarà la jove CGT a mantenir la seva independència, d'antuvi de l'Estat i després dels partits polítics. Aquesta independència es reafirmarà l'octubre de 1906 en el Congrés d'Amiens, on predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'Estat burgès, especialment a través de la vaga. A partir de 1914, però, a causa de la Gran Guerra, la CGT acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. En 1921, després de l'exemple de la Revolució Russa i les vagues de 1919 i 1920, els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confederació General del Treball Unitària (CGTU).

***

Capçalera de La Razón Obrera

- Surt La Razón Obrera: El 23 de setembre de 1901 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Razón Obrera, òrgan oficiós de la poderosa Societat de Fogoners i de Mariners gaditana. L'administrador fou José Ginesta Parra. En el número 7, del 8 de novembre de 1901, publicà un manifest de la Societat de Fogoners Marítims i Terrestres al poble de Cadis sobre la vaga que estava portant a terme. Promogué l'Escola de la Societat Femenina «La Igualdad», presidida per Francisca García i que arribà a tenir 55 matriculades en les seves classes nocturnes. En sortiren 21 números, l'últim el 8 de febrer de 1902. Fou continuat per La Voz del Obrero del Mar (1904-1906).

***

Premsa llibertària internacional

- Surt Les Feuilles Rouges: El 23 de setembre de 1904 (1 de veramari de CXIII) surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic anarquista Les Feuilles Rouges. Tablettes libres. Imprès en paper de color roig, aquesta publicació fou editada per Charles Dhooghe, també conegut sota els pseudònims de Léon Wolbre i Léon Wolck. Portava l'epígraf «No netegem les quadres d'Augias amb un plomall», màxima de Chamfort. Tirà uns 400 exemplars i tingué uns 90 subscriptors. En sortiren 13 números, l'últim el 18 de desembre de 1904.

***

El Manifest publicat en Regeneración el 20 de gener de 1912

- Manifest del PLM: El 23 de setembre de 1911 es distribueix a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el Manifest. La Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà al poble de Mèxic, nou programa pel qual el Partit Liberal Mexicà (PLM) es declara anarquista. El document fou signat per Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa, Librado Rivera, Enrique Flores Magón i Antonio de P. Araujo. Aquest manifest anarcocomunista fa una crida a l'emancipació política, econòmica i social, alhora que insta a l'aniquilació de totes les institucions polítiques, econòmiques, socials, religioses i morals que ofeguin la lliure associació dels éssers humans; el text és una declaració de guerra contra el Capital, l'Autoritat i el Clergat, sota el lema «Terra i Llibertat». Totes aquestes idees es plasmarien dos mesos més tard, el 25 de novembre de 1911, en la proclamació del Pla d'Ayala, promulgat per Emiliano Zapata. Aquest manifest fou publicat en el número 73, del 20 de gener de 1912, de la quarta època del periòdic magonista Regeneración.

Manifest del PLM (23 de setembre de 1911)

***

Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 23 de setembre de 1936

- Conferència d'Emma Goldman: El 23 de setembre de 1936 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman dóna una conferència radiofònica en anglès per l'emissora ECN 1, 42 m. de Barcelona (Catalunya), la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El títol de la conferència d'Emma Goldman, aleshores de visita a Catalunya, va ser: «Les meves primeres impressions sobre la Revolució espanyola.».

***

Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

- Rotonda Maria Occhipinti: El 23 de setembre de 2006, al començament de la via Roma de Ragusa (Sicília), s'inaugura una rotonda, a iniciativa de la revista Sicilia Libertaria i de l'Arxiu Històric dels Anarquistes Sicilians, en homenatge de la militant anarquista Maria Occhipinti.

Naixements

Foto policíaca d'Eléonor Bellet (3 de juliol de 1894)

- Eléonor Bellet: El 23 de setembre de 1865 neix a Saleux (Picardia, França) –algunes fonts citen erròniament el 23 de novembre de 1865 a Salouël (Picardia, França)– l'anarquista Eléonor Bellet, també citat erròniament en registres policíacs com Eléonor Alexandre Bellet. Era fill d'Eléonor Bellet, sabater, i d'Émélie Legnier, obrera fabril. En 1885 vivia amb sos pares a Salouël (Picardia, França) i treballava d'obrer teixidor. En 1885 va ser cridat a files però, per la seva feblesa física, va ser ajornada la seva incorporació; en 1888, no obstant, va ser integrat en el Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i en 1889 passà a la reserva. En 1890 vivia al número 94 del carrer de Paris de Saint-Denis (Illa de França, França). En 1894 treballava de tintorer. L'1 de juliol de 1894, a resultes de l'assassinat de Sadi Carnot, president de la III República francesa, a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, les brigades d'investigació de la Prefectura de Policia de París (França), sota la direcció de Fédée, procediren a la detenció de 228 anarquistes de París i de la regió parisenca. Ell va ser detingut i el seu domicili, del número 94 del carrer de Paris de Saint-Denis, va ser escorcollat sense cap resultat. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'octubre de 1894 vivia a Salouël i el maig de 1899 al número 17 bis del carrer de l'Aude de París. L'1 d'octubre de 1911 va ser alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Johannès Gallet

- Johannès Gallet: El 23 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Johannès Gallet. Era fill d'Antoine Gallet, serraller, i de Marguerite Berger, domèstica. Es guanya la vida de llibreter, regentant la «Librairie Sociologuique J. Gallet», al número 49 del carrer Préfecture, des d'on difonia literatura anarquista i socialista. El 12 de febrer de 1898 es casà a Saint-Étienne amb la domèstica Antoinette Claudine Roche. Va ser un dels organitzadors d'un congrés regional anarquista sota el lema «L'action syndicale, le mouvement ouvrier et les anarchistes», que se celebrà el 10 de febrer de 1901 al cafè Argand. També formà part del grup organitzador del congrés regional «L'action syndicale et les anarchistes. Entente nationale et internationale entre les groupes révolutionnaires et anarchistes. La grève Générale et le communisme» celebrat el 26 de maig de 1901 a Saint-Étienne. En 1902 era membre del grup anarquista de Saint-Étienne (Argaud, Bastet, Ledin, etc.) i l'agost d'aquest any va fer una col·lecta a Saint-Étienne per la vaga general organitzada per Le Libertaire en ocasió d'un cicle de conferències de Ernest Girault i Louis Grandidier sobre el tema. El 19 d'octubre de 1902 parlà en un acte de suport, celebrat a la Borsa del Treball de Saint-Étienne, a la vaga general dels miners. En aquesta època va ser candidat abstencionista enfront del líder socialista Aristide Briand. Mantingué la corresponsalia local en la nova sèrie del periòdic parisenc L'Homme Libre (1903-1904), publicat per Ernest Girault. En aquests anys, sa companya, Antoinette Roche (Antonia Gallet), era membre de la comissió executiva del Grup Feminista Revolucionari de Saint-Étienne (Marie Basson, Mathilde Bourdonnet, Maria Chessat, Eugénie Fayard, Marie Gras, Louise Jacoud, Maria Lachand, Félicie Ledin, Anna Lescure, Victorine Livet i Catherine Richard). Cap el 1932 va ser un dels fundadors de la l'«Association Nationale des Vieux Travailleurs Exclus des Assurances Sociales» (Associació Nacional de Vells Treballadors Exclosos de les Assegurances Socials) i en 1937 Pétrus Faure presentà a la Cambra de Diputats francesa un projecte de llei sobre la jubilació que va ser adoptat en 1938. Al final de sa vida treballà d'armer i el seu últim domicili va ser al número 15 del carrer René Globet de Saint-Étienne. Johannès Gallet va morir l'11 d'abril de 1942 al Centre Hospitalari Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Johannès Gallet (1868-1942)

***

Frantisek Kupka

- Frantisek Kupka: El 23 de setembre de 1871 neix a Opocno (Bohèmia Oriental) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Sos pares es deien Venceslas Kupka, modest passant de notari, i Joséphine Spacer, i era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que  aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico, Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquesta època Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment –semblant a les realitzades pels futuristes– i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa, Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubisme òrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a Puteaux. Frantisek Kupka va morir el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1957 mor a la seva casa de Puteaux (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Octave Véret (2 de març de 1894)

- Octave Véret: El 23 de setembre de 1874 neix al XX Districte de París (França) el fotògraf, artista pintor i anarquista Jean Octave Véret –a vegades citat erròniament Verret. Sos pares es deien Pierre Octave Véret, botoner, i Théodorine Louis Baumestre, obrera en una fàbrica de raspalls. Obrer fotògraf, treballava a l'establiment fotogràfic de Sylvestre Eliacin, al número 97 del carrer Oberkampf de París. El 9 de març de 1893 participà, juntament amb una cinquantena de companys i companyes, organitzada per Eugénie Collot i Constant Marie (Le Père Lapurge), en l'anomenada «Cavalcada Anarquista», celebrada a la plaça de la République de París, a favor de l'abstenció. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al número 8 del carrer Champlain de París, va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres 21 companys; detingut, va ser fitxat com a anarquista. Entre 1895 i 1898 fou un dels redactors i el secretari gerent del periòdic Sur le trimard. Organe de revedication des sans travail, publicació fundada per Mecislas Goldbertg, la seu social del qual estava instal·lada al seu domicili, al número 7 del carrer Plâtrières. Entre 1895 i 1896 participà en les reunions del grup anarquista «Les Négateurs», fundat per Mecislas Goldberg, que celebrava les seves reunions cada dimarts al carrer Ménilmontant, cantonada amb el de Sorbier. En aquestes reunions participaren, a més dels citats, Maurice, Wagner i estudiants russos, entre d'altres. En 1896 també assistí, segons els informes policíacs, a les reunions del grup anarcoindividualista «La Verité», animat per Babet, Carteron, Fallières, Langlois i Eugène Renard (Georges), entre d'altres, que es reunia a la Sala du Trésor, al carrer Vieuille-du-Temple de París. Esdevingué artista pintor i en 1899 assistí a xerrades i reunions d'artistes (pintors, escultors músics, etc.) per a debatre sobre art. A partir d'aquí fundà el grup «Les Artistes au Peuple», format per una cinquantena d'artistes (Cariot, E. Di Mazzo, Perroudon, etc.), que pretenia la «descentralització de l'art». Aquest grup, del qual va ser l'ànima, realitzà a començament de segle diverses exposicions col·lectives a cafès, universitats populars i sales parisenques, però sempre fora dels circuits de l'art comercial. Entre 1912 i 1914 col·labora en la revista parisenca La Flora. Revue des lettres et de l'art précieux. En 1914 il·lustrà amb una retrat de Joris-Karl Huysmans l'assaig crític J.-K. Huysmans, converti littéraire, de Léon Deffoux i Émile Zavie. El 23 de març de 1918 es casà al XX Districte de París amb la costurera Hortense Chapiseau. En aquesta època vivia amb sa companya i sa mare, ja vídua, al número 13 del carrer Retrait. Entre el 9 i el 25 de maig de 1927 va exposar una cinquantena de pintures i pastels (flors, paisatges, natures mortes, retrats) a la galeria Lucien-André, al número 37 del carrer Taitbout de París, que va ser molt ben acollida per la crítica. Octave Véret va morir el 5 de juny de 1946 al XX Districte de París (França).

Octave Véret (1874-1946)

***

Gaston Couté (juny de 1910)

- Gaston Couté: El 23 de setembre de 1880 neix a Beaugency (Centre, França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat «Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîte à Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquesta època va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade, La Guerre Sociale, Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris –l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per «ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Piaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour, Le P'tit Crème, Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.

***

Foto policíaca de Pere Bosch Masachs (febrer de 1919)

- Pere Bosch Masachs: El 23 de setembre de 1883 neix a Les Serres (Sant Martí de Llémena, Gironès, Catalunya) l'anarquista Pere Joan Josep Bosch Masachs. Sos pares es deien Pere Bosch Casals i Rosa Masachs Casals. Carreter de professió, a finals de desembre de 1905 emigrà a França. En 1909 es casà a Rià i Cirac (Conflent, Catalunya Nord) amb Rosa Roig, amb qui tingué tres infants. Posteriorment visqué a les poblacions conflentines de Prada, Rià i Cirac i Vilafranca de Conflent. El 21 de febrer de 1919, quan treballava de carreter a  Estagell (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a militant i propagandista anarquista, intel·ligent, encara que «mal considerat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Seguí i Rubinat

- Salvador Seguí Rubinat: El 23 de setembre de 1887 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) Salvador Mateu Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Sos pares es deien Salvador Seguí Barenys, forner, i Dolors Rubinat Valls. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda –les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 12 de març– de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit –empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920–, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

***

Marcel Voisin (1978)

- Marcel Voisin: El 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de setembre– de 1892 neix a Tours (Centre, França) el pacifista i anarquista Marcel Lidoire Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Sos pares es deien Albert Paul Maxixe Voisin, sabater, i Berthe Joséphine Aubry, costurera, Abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a «La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. El 23 de desembre de 1922 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Léa Hounoux. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. El 31 de març de 1962 es casà a Clarenton-le-Pont (Illa de França, França) amb Leontine Morizot. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». En l'última etapa de sa vida visqué al número 201 del carrer Lafayette del X Districte de París. Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a Vincennes (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament París– i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.

***

Xilografia de Juan Pardo Ferrús publicada en el periòdic de Montevideo Inquietud d'abril de 1946

- Juan Pardo Ferrús: El 23 de setembre de 1893 neix a Gavarda (Ribera Alta, País Valencià) l'artista anarquista Juan Pardo Ferrús, conegut sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Sos pares es deien Juan Pardo Ballester, llaurador, i Ludgarda Ferrús Martínez, i tingué una germana, Consuelo, i un germà, Ismael. Estudià dibuix artístic a l'Escola Superior d'Arts Industrials i Belles Arts de Barcelona (Catalunya). Emigrat o exiliat a l'Uruguai, il·lustrà amb xilografies nombroses publicacions anarquistes de Montevideo (Solidaridad, Voluntad, etc.) i culturals (Resalto, etc.). Realitzà centenars de xilografies per a la revista anarquista de Montevideo Inquietud. Periódico de Ideas (agost de 1944 - setembre de 1950), fundada por José Tato Lorenzo, administrada per Antonio Conde i redactada principalment per Miguel Silvetti, on també col·laborà amb articles d'opinió sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Juan Pardo Ferrús va morir el 6 de febrer de 1969 a Montevideo (Uruguai).

***

Necrològica d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974

- Angelo Carbonari: El 23 de setembre de 1898 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista O Gianobi Angelo Carbonari. Sos pares es deien Nicola Carbonari i Brigida Marsili. Des dels 15 anys formà part del moviment llibertari. Després de participar en les lluites antifeixistes a Carrara (Toscana, Itàlia) s'hagué d'exiliar a França. Visqué a Lió (Arpitània) i després a Alençon. Jutjat en absència per les autoritats feixistes italianes, va ser condemnat a mort. En 1938 se li va decretar l'expulsió de l'Estat francès, però la mesura no prosperà gràcies a la intervenció de diverses personalitats antifeixistes. Durant l'ocupació nazi s'hagué d'amagar de nombroses agafades per evitar ser detingut. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup d'Alençon (VI Regió) de la Federació Anarquista (FA). Posteriorment, amb sa companya Giuseppa Tirito (Giuseppina), milità en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Unió d'Ateus (UA). Va estar subscrit als Cahiers de l'Humanisme Libertari, editats per Gaston Leval. Angelo Carbonari va morir a conseqüència d'un infart, cridant «Visca l'Anarquia!», el 18 de març de 1974 al seu domicili d'Alençon (Baixa Normandia, França) i fou inhumat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat amb una al·locució d'homenatge de Kléber Duval. Son fill Bruno Carbonari, mort tres anys abans que ell, també fou militant anarquista.

***

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic España Libre del 21 de setembre de 1952

- Manuel Padilla Marín: El 23 de setembre de 1901 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Sos pares es deien Diego Padilla i Isabel Marín. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera. Manuel Padilla Marín va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1984 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).

***

Necrològica d'Antonio García Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1973

- Antonio García Jiménez: El 23 de setembre de 1902 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Jiménez. Sos pares es deien Bartolomé García i Luisa Jiménez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Còrdova. En 1936, quan el cop militar feixista, pogué fugir de les tropes franquistes i va fer la guerra en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà de paleta i milità en la CNT d'Alèst. Sa companya fou María Jesús Luque. Antonio García Jiménez va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1973 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 21 de setembre de 1933

- Gran Míting de la Monumental: El 22 de setembre de 1933 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un gran míting per la llibertat dels nou-mil presos polítics que romanen a les garjoles de la II República espanyola i per denunciar la repressió que patida pel moviment llibertari. Aquest acte va ser organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i comptà amb el suport del la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. El míting va ser presidit per Josep Corbella Suñé, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i van intervenir Expedito Durán Fernández, de la CNT de Llevant; Avelino González Mallada, pel Comitè Nacional de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, de la CNT de Sant Feliu de Guíxols; Jaume Rosquillas Magriñà, de la CNT de Barcelona; i Claro José Sendón Lamela, de la CNT de Madrid; entre d'altres. Va ser llegit un text de Juan Gallego Crespo, de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, que no va poder assistir-hi per qüestions laborals. L'acte va ser multitudinari.

Gran Míting de la Monumental (22 de setembre de 1933)

***

Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

- Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de  Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.

***

Cartell de l'homenatge a Bakunin

- Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse Jamard (28 de febrer de 1894)

- Alphonse Jamard: El 22 de setembre de 1842 neix a l'antic III Districte (actualment V Districte) de París l'anarquista i maçó Alphonse Ernest Jamard. Va néixer al número 4 del carrer Bucherie, oficialment de pares desconeguts. El 9 d'octubre de 1868 li atorgaren el títol de mestre de la maçoneria. En 1870 vivia al número 7 del carrer Charlot. Entre juny de 1875 i octubre de 1880 treballà com a obrer a la destil·leria d'Alexis Gauderman, al número 22 del carrer Beccaria del Faubourg Saint-Antoine, professió que, de mica en mica, el portà a l'alcoholisme. Entre gener i abril de 1891 treballà a la destil·leria d'un tal Charenton, al número 60 del carrer Dareau de París, i posteriorment amb el destil·lador Ch. Decroix, al número 1 de l'avinguda Saint-Germain de Puteaux (Illa de França, França). El maig de 1882, segons l'informe policíac, quan es trobava en un dels bateaux-mouches (barques de passeig) que feien el servei pel Sena, mantingué una discussió amb el cobrador sobre el pagament de la plaça i agredí un passatger que li va increpar d'un cop de bastó plomat al cap; a l'embarcador de Bercy, va ser detingut després d'oposar una fort resistència i portat pels agents de policia a la comissaria del bulevard Diderot. Després d'unes declaracions incoherents, va ser enviat a la infermeria de la Prefectura de Policia on fou examinat pel doctor Legrand du Saulle i portat, després de passar per l'asil de Sainte-Anne, a l'asil d'alienats indigents de la Ville-Evrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), on, sembla, ja havia estat internat en dues ocasions. El 6 d'octubre de 1882, després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i potades, aconseguí evadir-se. Buscat infructuosament per tot arreu, es refugià a Londres (Anglaterra), on treballà durant un any a la gran empresa de tapisseria «Works & C» de Michel Brignolas. L'1 de novembre de 1883, per a veure sa filla, retornà a París, on immediatament s'adherí al grup anarquista animat per Émile Digeon. Trobà feina a l'empresa Hermermann, al carrer Asile-Popincourt, on devia començar a treballar el 12 de novembre. El comissari Cotton d'Englesqueville, en saber que hi havia retornat a París i que vivia al domicili de l'obrer cadiraire anarquista François Hénon, al número 12 del passatge Quinze-Vingts, ordenà la seva detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon dematí, el comissari i diversos agent de policia entraren al domicili de François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El desembre de 1883, Émile Digeon publicà en Le Cri du Peuple una sèrie d'articles («Les oubliettes du XIXe siècle») on defensava Jamard, explicant que no estava foll, que tot era un muntatge policíac i on reprotxava que la maçoneria no s'hagués solidaritzat amb un dels seus membres. L'octubre de 1886, en ocasió d'una moció interposada al Consell General del Sena sobre les condicions d'internament dels asils d'alienats, el conseller municipal parisenc Jules Joffrin afirmà que Jamard mai no havia estat foll, però que ho estaria si continuava internat. Va romandre tres anys a l'Hospital de Bicêtre. El setembre de 1890 publicà a París el fullet L'anarchie et la barbàrie. Deux pôles opposés. El 31 de març de 1892 vivia al número 3 del carrer Erard, el 23 d'abril d'aquell any al 24 del carrer Lepic i des de desembre de 1893 al número 6 del passatge Stinville. En aquesta època estava controlat per la policia com a «anarquista militant perillós». El novembre de 1893, arran de l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), lamentà que l'acció es destinés a persones innocents i que el que calia era actuar contra el govern i els capitalistes. Després de l'atemptat de Léon Léauthier del 13 de novembre de 1893, patí per les mesures repressives que es prendrien contra els anarquistes. El 14 de desembre de 1893 Ernest Mille el previngué que sabia de bones fonts que una gran ona de detencions als cercles anarquistes s'estava tramant. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, va ser escorcollat pel comissari Siadoux, de la comissaria de policia del barri de la Maison-Blanche, un secretari i dos agents de la Brigada d'Investigacions. Jamard amenaçà de mort a trets al primer que penetrés al seu domicili; finalment, la policia aconseguí entrar-hi i s'emportà uns pocs documents, però no va ser detingut. El 28 de febrer de 1894, en una gran agafada de la policia, va ser detingut al seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» tot cridant «Visca l'anarquia!» i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Pierre (12 de març de 1894)

- Joseph Pierre: El 22 de setembre de 1851 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Adrien Pierre. Era fill d'Adrien Pierre Pierre, jardiner i després tender, i de Rose Adélaïde Vannier, cotillaire. Es guanyà la vida treballant en diferents professions (tintorer, cadiraire, jornaler, terrelloner, etc.). El 22 de desembre de 1871 a Rouen reconegué Marie Désirée Joséphine Pierre, filla que havia tingut amb Maria Pélagie Halvant i que va morir el 12 de febrer de 1872; aleshores treballava de tintorer. El 12 de maig de 1877 a Rouen reconegué Adrien Pierre, fill que havia tingut amb Agathe Bahar. Aleshores treballava de terrelloner i vivia al número 13 del carrer Blanche de Rouen. El 28 de febre de 1881 es casà a Rouen amb la jornalera Sophie Louise Lepilleur, de qui enviudà, i aleshores vivia al número 5 de carrer Célestins de Rouen. El 12 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 bis del carrer Abouts de Saint-Ouen (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres tres anarquistes. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Aleshores treballava de cadiraire. El 6 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. També visqué al número 7 del passatge de l'Avenir de Saint-Ouen. Joseph Pierre va morir el 28 de desembre de 1921 al la «Maison Départamentale de la Seine» (Hospital-Hospici) de Nanterre (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Gabriel Cabot

- Gabriel Cabot: El 22 de setembre de 1859 neix a Charolles (Borgonya, França) l'anarquista individualista Gabriel Cabot, conegut com L'Argument. Sos pares es deien Jean-Marie Cabot, sastre, i Jeanne Goyard –Charles Malato deia que era fruit d'una «relació adúltera». Va créixer a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França), on aprengué l'ofici d'ebenista, encara que després es va fer obrer tipògraf. Quan era adolescent, fugint de la ira paterna, s'integrà en un grup de firaires a rodar món. Entre el 23 de febrer de 1886 i finals de desembre de 1887 treballà de tipògraf a l'Impremta Nacional de París (França), data en la qual va ser acomiadat per fer propaganda anarquista a la feina. Després fou gerent d'una impremta, situada al número 62 del carrer Marais de París. Més tard s'encarregà de la impremta, al número 33 del carrer Trois-Bornes, on s'estampà La Révolte de Jean Grave; aquest local va ser llogat a nom de Paul Reclus i el material pertanyia a Élisée Reclus, que l'havia comprat i que subministrava els fons necessaris per al seu funcionament. En 1889 era el tresorer del «Comitè de Socors a les Famílies i Detinguts Polítics», el secretari del qual era Benoît Morel. En aquesta època va difondre el fullet La défense et le procés de Pini i vivia al número 145 del passeig Valmy. Quan les eleccions legislatives de 1889 imprimí diversos manifests abstencionistes. En 1889 participà en les reunions del «Cercle Anarquista Internacional», celebrades a la Sala Horel, i a les de La Sentinelle de Montmartre, al carrer Clignancourt. Participà en la preparació, i assistí, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Sala Commerce de París. El 22 de setembre d'aquell any va ser detingut quan aferrava un cartell abstencionista a la paret de l'Ajuntament del X Districte de París. El 29 d'octubre de 1889 participà en una reunió celebrada al número 13 del carrer Clignancourt per a organitzar els actes del «Primer de Maig» i la impremta del carrer Trois-Bornes redoblà l'activitat, contractant quatre componedors més dels habituals, per a realitzar diferents cartells relatius al «Primer de Maig», com ara el manifest «Vive la Grève Générale. Pourquoi les travailleurs sont-ils malhereux?», signat pel grup «La Revanche des Mineurs» i atribuïda la seva redacció a Joseph Tortelie. Arran de la detenció el 26 d'abril de 1890 dels anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats», la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la seva impremta i va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. Durant l'escorcoll de la impremta es van descobrir cartells, pamflets i altres papers compromesos i tots van ser inculpats del delicte de «provocació de militars a la desobediència» i d'«incitació a l'assassinat i al pillatge». El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juny de 1890, amb Baluze, fou un dels organitzadors d'una reunió sobre la detenció de militants russos a París, celebrada a la Sala de l'Ermitage, al número 29 del carrer Jessieu. El 15 de juny de 1890, amb altres companys (Brunet, Milet, Perrin i Madeleine Piffer), va anar a la seu del periòdic L'Égalité per apallissar els redactors d'un article on s'acusava els anarquistes de ser uns confidents; vidres i mobles resultaren destrossats. Es declarava «individualista» en una època en la qual encara no s'havia plantejat el tema i era amic de l'anarcoindividualista Pierre Martinet. Després de l'ona de detencions del «Primer de Maig» La Révolte decidí estampar el periòdic en altra impremta. Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. L'estiu de 1890 cosignà, juntament amb altres anarquistes (Victor Bernhart, Hubert Coudry, Louis Duffour, Auguste Courtois, Jule Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph Tortelier), una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda en 31 d'agost de 1890 en el periòdic Le Révolté. Aquell agost, va imprimir el cartell «L'immolation de Saint-Étienne», arran de la mort accidental de 150 miners del Loira. Purgà la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, on va trobar Ernest Gegout i Charles Malato. En sortir de la presó muntà una nova impremta la número 49 del carrer Maronites, on es van imprimir un gran nombre de fullets i de cartells. El 25 d'abril de 1891 va ser processat, juntament amb Georges Berthault, per una manifest publicat quatre anys abans i va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 9 de desembre de 1891 participà a la Sala Gros-Boeuf, al carrer Greneta, a la primera reunió del grup «Les Peinards». Com molts altres anarquistes, de París i d'arreu França, va ser detingut preventivament el 22 d'abril de 1892, abans la manifestació del «Primer de Maig». L'estiu de 1892, amb Brunel i altres, muntà una impremta on va fer difusió del manifest «Fête du 14 juillet», que hauria rebut del grup «L'Avant-Garde» de Londres (Anglaterra). Entre desembre de 1893 i febrer de 1894 col·laborà en La Revue Libertaire, de Charles Chatel i Henri Gauche. L'1 de gener de 1894, duran l'ona repressiva desencadenada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut i en l'escorcoll de la impremta del carrer Maronites es trobaren nombrosos fullets. En aquesta època vivia, sota el nom de Volleker, que era el de la seva companya, al número 12 del carrer Piat. Posteriorment col·laborà en el periòdic individualista La Renaissance, editat, molt provablement amb fons policíacs, per Pierre Martinet entre desembre de 1895 i juliol de 1896. El novembre de 1895 publicà un article contra el comunisme en el periòdic L'Esprit d'Iniciative, també de Martinet. Durant la tardor de 1899 era membre d'un grup individualista que agrupava una vintena de companys (Manuel Devaldès, Alexandre Katsner, Pierre Martinet, Georges Renard, etc.). Entre abril i agost de 1901 era col·laborador habitual del periòdic individualista L'Homme, fundat per Raoul Alas Luquetas i Eugène Renard, i que va ser definit per Henri Zisly en Le Semeur, durant el període d'entreguerres, com a «individualista burgès». El seu últim domicili va ser al carrer Élisée Reclus de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Gabriel Cabot va morir l'1 de maig de 1918 a l'Hospital Pitié Salpêtriere de París (França).

***

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats –també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

***

Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

- Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

***

Notícia de la detenció de Jules Barday apareguda en el diari parisenc Le Matin del 2 de febrer de 1913

- Jules Barday: El 22 de setembre de 1889 neix a l'Hameau des Maîtres de Sermoyer (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Jules Henri Barday, conegut com Thaler. Sos pares, conreadors, es deien Pierre Barday i Marie François Lacroix. Es guanyava la vida fent de xofer a París (França). A principis de la dècada dels deu visqué al número 22 del carrer Petit-Patin de Pantin (Illa de França, França) i al número 10 del carrer Chaudron del X Districte de París. En aquesta època era membre del «Foyer Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de París i del grup «Amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut «per destorbs a la circulació» quan conduïa un taxi pels carrers parisencs, cobert amb grans cartells que feien una crida al míting de l'FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Un altre automòbil en les mateixes condicions va ser detingut amb els militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Lucien Belin, Albert Dureau i Léon Jahane. El desembre de 1914 va ser declarat exempt per al servei militar i durant la Gran Guerra es declarà pacifista. Afiliat al Sindicat de Cotxers i Xofers, entrà ràpidament en conflicte amb el secretari Eugène Fiancette, partidari de l'«Unió Sagrada». L'11 d'agost de 1916, al Restaurant Cooperatiu del carrer Bretagne, va ser un dels 70 membres del seu sindicat que crearen en Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, sota les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, que va redactar una petició reclamant una assemblea general de sindicats i que arreplegà 1.500 signatures. L'agost de 1916 Eugène Fiancette atacà aquest grup des de les pàgines de Le Réveil des Cochers et Chauffeurs i ell li va respondre, com a secretari del grup, mitjançant un pamflet. L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski per part del Govern Provisional Rus, signà, en nom del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, una crida en defensa dels «socialistes maximalistes i dels anarquistes russos». El 8 agost de 1917 publicà en La Tranchée Républicaine l'article «La Révolution russe et les syndicats», en defensa de la revolució i dels «maximalistes russos»; article que aparegué censurat. Després de la Gran Guerra va ser membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i fou un dels reconstructors de la Federació Anarquista (FA). El març de 1919 va ser un dels signants, amb altres companys (Émile Bidault, Francis Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.), d'una protesta contra els escorcolls policíacs efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat de Louis-Émile Cottin contra el president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. En aquesta època s'afilià al Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat, pensant que no hi havia cap incompatibilitat en la militància de les dues tendències, com va expressar en un article publicat en 29 de juny de 1919 en Le Libertaire. El 14 de desembre de 1938 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Marie Joséphine Demageat, de qui enviudà. Jules Barday va morir el 15 de juliol de 1959 al seu domicili de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Kléber Bénard (13 de juliol de 1912)

- Kléber Bénard: El 22 de setembre de 1891 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix al llogaret de Thèmes (Cézy, Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Sos pares es deien Louis Bénard, mercader de vi, i Marie Parly, obrera cosidora. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la «Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors. Kléber Bénard va morir el 12 d'octubre de 1918.

***

Armando Gregoretti

- Armando Gregoretti: El 22 de setembre de 1894 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Armando Gregoretti. Sos pares, republicans, es deien Giovanni Gregoretti i Vittoria Costanzi, i tingué tres germans (Bruno, Enrichetto i Iginio) i una germana (Anita). De bell jove, ben igual que son germà petit Bruno Gregoretti, s'integrà en el moviment anarquista de Senigallia. En 1907 emigrà amb sa família als Estats Units. Milità en el grup anarquista «Circolo Volontà» de Nova York. En 1914 amb son germà Bruno, organitzà nombroses conferències contra la Gran Guerra a Brooklyn. Va fer costat econòmic al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. En 1942 vivia al número 181 de l'avinguda Sheridan de Brooklyn. Casat amb Vaniglia Ferraresi, tingué dos infants, Aurora i Sergio. Malalt, Armando Gregoretti va morir el 20 d'agost de 1967 en un hospital de Queens (Nova York, Nova York, EUA).

Armando Gregoretti (1894-1967)

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

- André Respaut: El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) l'anarquista i resistent antifeixista André Gaudérique Jean Respaut. Sos pares es deien Gaudérique Respaut i Rose Moliner. Era fill d'una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i  per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1973 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Salvador Pla Paula apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1981

- Salvador Pla Paula: El 22 de setembre –el 10 de setembre segons la restitució de 1946 de l'arxiu del registre civil– de 1907 neix a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Sos pares es deien José Pla Soviano i Josefa Paula Solves. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a València. En 1933 intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys republicans col·laborà en El Libertario, Solidaridad Obrera i La Voz de las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a formar part, per les Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de l'Ajuntament d'Ontinyent, però el 29 de gener de 1937 dimití per «necessitats internes de l'organització». L'1 de desembre de 1937 entrà a formar part d'un nou Consell Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor el 8 d'abril de 1938. Després lluità enquadrat en la «Columna Ibèria» als fronts valencians i de Terol (Aragó, Espanya). En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp d'Argelers. Quan preparava la seva evasió amb un altre company, Joan Anglès, fou traslladat al fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se. Ficat en una masmorra, el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell Djebel Amour. Just arribar a Orà, fou enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa. Després, aconseguí fugir-hi amb El Barbudo i altre company. Després de la II Guerra mundial treballà al departament de Tarn i ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la reorganització de la CNT d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT de París. Entre 1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. Malalt d'asma, Salvador Pla Paula va morir el 18 de març de 1981, després d'una delicada intervenció quirúrgica, a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Albi (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, María Cisteré Massip.

***

Cipriano Damiano a la presó de Jaén

- Cipriano Damiano González: El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Sos pares es deien Federico Damiano Silva, capatàs, i Consuelo González Fernández. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà –fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malagueny Faro (1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editar Nervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria; Fragua Social; Hombres Libres, de Guadix; Orto i Umbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup «Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestí Vórtice (amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà al cincpuntisme, editant el butlletí Panorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revista Interviú i col·laborarà en Actual, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo, Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure en La Hora de Mañana i Polémica, dirigint un temps Solidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, de La resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970) (1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. L'última època de sa vida la passà a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Sa companya fou Isabel Vázquez Ríos, amb qui tingué un fill, Cipriano Damiano Vázquez. Cipriano Damiano González va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Cipriano Damiano González (1916-1986)

Continua...

---