Efemèrides anarquistes
efemerides | 14 Maig, 2025 13:06
Anarcoefemèrides del 14 de maig
Esdeveniments
Lector de tabaqueria cubà
- Prohibició de la
lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a
través d'un decret de la
Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es
prohibeix a tota
l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El
costum de l'ús de lectors
de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué
un paper essencial
en el desenvolupament de la consciència
proletària. Cada operari contribuïa amb
una quota perquè el lector pogués rescabalar-se
del jornal que deixava de
cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força
d'aquesta activitat
va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en
la seva
contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes
lectures
públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles
polítics i que dels
periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la
moral i l'ordre
públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure
els operaris de les
tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i
periòdics i de discussions
estranyes a la feina» i es recomanava la constant
vigilància per a impedir
aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot
anarquistes –entre els quals destaca Luisa
Capetillo– i
independentistes, van
fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura
continuà no només a tota
Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes
de Cayo Hueso, Nova York i
Tampa. La lectura pública serví com a
excel·lent vehicle per a la propaganda
revolucionària que culminà amb la
independència de Cuba i, sobretot, contribuí
de manera eficaç a la propagació de la cultura
entre les classes treballadores.
En 1902 amb la instauració de la República de
Cuba, aquesta activitat,
qualificada per José Martí com a
«tribuna avançada de la llibertat»,
continuà
com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el
sector
proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven
per donar a conèixer
els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar
l'organització sindical i fer costat les vagues.
***
Fàbriques, Universitats, Unió
- París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els «blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal, «salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada «Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.
***
Portada
d'un número de Lucha
Obrera
- Surt Lucha Obrera:
Pel maig de 1978 surt a Sant Carles de la Ràpita (actualment
La Ràpita, Montsià,
Catalunya) el primer número del periòdic
anarcosindicalista Lucha Obrera.
Revista libertaria. Órgano de la Federación
Comarcal de Montsià y Baix Ebre de
la CNT-AIT. Era la publicació oficial de la
Federació Comarcal del Monsià i
del Baix Ebre de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
adherida a l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Redactada en
castellà, estava impresa en
ciclostil. A més dels temes sindicals, tractà
qüestions diverses, com ara
l'antifeixisme, el feminisme, el sexisme, la història
llibertària, els textos
clàssics anarquistes, la poesia, la crítica de
llibres, etc. Alguns articles hi
anaven signats (Agustín Falcón Bielsa, Alfonso
García Llorens, Josep Llasat, etc.).
En sortiren cinc números, l'últim el desembre de
1978.
Naixements
Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington
- Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) –actualment pertany a Londres (Anglaterra)– la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh –recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning–, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes –Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) –recull de tota la seva poètica fins aleshores– i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social –va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys–, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en The Fortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy –publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti– i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb «Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) –actualment Londres (Anglaterra)–, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.
***
- Attilia
Pizzorno: El 14 de maig de 1885 neix a Torí
(Piemont, Itàlia) l'apotecària i
militant anarquista Attilia Pizzorno. Sos pares es deien Giuseppe
Pizzorno i
Erichetta Marchisio. El gener de 1906 va ser detinguda durant una
manifestació
«Pro Rússia», jutjada i condemnada per
violència i ultratges a un comissari de
policia. El maig d'aquell any s'instal·là a
Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia),
al costat de l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser
amant,
col·laborant en el periòdic llibertari L'Aurora.
Quan encara era estudiant universitària de
Farmàcia i d'auxiliar de clínica, el
juny de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de
culte
durant la celebració del Corpus Christi en una
església de Ravenna. Aquell
mateix any esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero
Giovanni Tommaso
Maria Gavilli, músic invident i militant molt destacat del
moviment anarquista.
El desembre de 1907 es traslladà amb Gavilli a
Sampierdarena, un dels barris
més populars de Gènova (Ligúria,
Itàlia). El 16 d'octubre de 1911 va ser
detinguda per arriar un cop de puny a la cara d'un funcionari de
policia que
havia interromput una conferència del seu company. Entre
l'abril de 1913 i el
juny de 1914 formà part, amb altres companys (Luigi Laguzzi,
Giovanni Rolando,
Giovanni Zunino, etc.), del grup editor del periòdic
anarcoindividualista i
antiorganitzador Gli Scamiciati,
que
dirigí son company a Novi Ligure (Piemont,
Itàlia). Aquest mateix grup publicà
el 29 de març de 1913 també a Novi Ligure un
únic número del periòdic Lo Scamiciato. Amb Gavilli, amb qui mai
no es va casar, tingué quatre infants –un dels
quals, Amino Pizzorno (Attilio),
esdevingué un destacat
militant i polític comunista. Després de la mort
de Giovanni Gavilli,
sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia Pizzorno
col·laborà en la
represa de la publicació de Gli
Scamiciati, que va publicar 14 números entre
març de 1920 i novembre de
1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre
1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant
assistència i ajuda econòmica, proveint de
documentació falsa, facilitant
l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se,
això amb el
suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la
Federazine Italiana
dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels
Obrers del Mar), organització
per a la qual ella treballava de secretària administrativa
–també feia tasques d'oficina
a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava
Giulietti. El desembre de 1926 va
ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per
«activitats anarquistes» i per ser
«políticament perillosa per a l'ordre
nacional» a dos anys de vigilància especial. En
1928 va ser denunciada per la
policia perquè rebia publicacions anarquistes de
l'estranger. El 23 de novembre
de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció
d'impedir una
represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera,
la
detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini,
els germans Giacomo
i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup
«Alleanza
Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser
corresponsal del periòdic anarquista Il
Grido della Folla de Milà
(Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància,
fins al 1938 va figurar en el
registre de «persones a detenir en determinades
circumstàncies» i patí nombroses
detencions i escorcolls. Attilia Pizzorno va morir el 26 d'agost de
1944 a
Gènova (Ligúria, Itàlia).
***
Carta
enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc La Matin del 16
d'abril de 1914
- Roger Fourcade: El
14 de maig de 1892 neix a Begla (Aquitània,
Occitània) l'anarcoindividualista Roger
Germain Fourcade. Era fill d'Armand Fourcade, manobre, i de Jeanne
Pons. Es
guanyava la vida com a calderer en coure. En 1912 va ser cridat per a
fer el
servei militar, però la se ajornada la seva
incorporació per «feblesa general»,
estatus que es va mantenir en les revisions mèdiques
posteriors fins el seu
llicenciament. Entre el gener i el febrer de 1913 fou gerent del
setmanari
anarquista individualista parisenc L'Anarchie,
en substitució de la
vídua Abrial. Va ser demandat per un article sobre els
jurats del procés seguit
contra la «Banda Bonnot», titulat «Aux
douze fantoches», que havia signat A.
Géladan (André Lorulot);
l'article incriminat donava els noms, dades
personals i adreces dels jurats. Jutjat per aquest motiu el 19 de
febrer de
1913, va ser condemnat, com a gerent del periòdic L'Anarchie,
on
s'havia publicat l'article el 6 de febrer de 1913, a cinc anys de
presó i a
1.000 francs de multa per «provocació a
l'assassinat». En la gerència de L'Anarchie va
ser substituït per Louis Jean i en la redacció per
René Hemme. El 24 de febrer
de 1913 quatre presos polítics anarquistes (Robert Lafon,
conegut com Lanoff;
Louis Lecoin; Pierre Ruff; i André Parmeland), tancats a la
presó parisenca de
La Santé, redactaren una carta en el seu suport que
dirigiren al president del
Consell de Ministres francès. El 28 d'octubre de 1913 la
pena va ser reduïda en
l'apel·lació pel IX Tribunal Correccional de
París (França) a dos anys de presó
i a 1.000 francs de multa. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys
anarquistes (André Mournaud, Edouard Boudot,
André Parmeland i Louis Lecoin)
tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes,
França), envià una carta al
director del diari parisenc La Lanterne on
denunciava la
violació de la seva correspondència per part de
les autoritats penitenciàries.
En les eleccions legislatives d'abril de 1914, quan era a la
presó i en plena
campanya de denúncia sobre la situació dels
detinguts polítics, va ser «candidat
de la llibertat» per a Sceaux (Illa de França,
França); altres «candidats de la
llibertat» van ser Pierre Ruff, André Mournaud,
Edouard Boudot i Louis Lecoin.
El 14 d'abril de 1914 dirigí una carta des de la
presó de La Sante a la
redacció del periòdic parisenc Le
Matin, que havia qüestionat el
seu antiparlamentarisme, on es ratificava en el seu pensament
anarcoindividualista. L'11 d'octubre de 1919 es casà a Begla
amb la barretaire
de senyores Simonne Marie Hérault. En aquesta
època continuava vivint amb sos
pares al Cours Victor-Hugo de Begla. Entre 1926 i 1928 fou gerent del
periòdic
anarcosindicalista Le Combat Syndicaliste,
òrgan de la Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El
20 de novembre de
1929 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Agen
(Aquitània, Occitània) a
25 francs de multa per «ferides
voluntàries». Entre 1935 i 1936
col·laborà
en La Révolte. Organe anarchiste du
Sud-Ouest. Roger Fourcade va
morir el 24 de febrer de 1971 a Trentels (Aquitània,
Occitània).
***
Marcelino Sanz Mateo
- Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Sos pares, pagesos aragonesos, es deien Juan Sanz Ballester i Valera Mateo Bielsa. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria).
Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)
***
D'esquerra
a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto
realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes,
França)
- Paolo Puddu: El 14 de maig de 1898 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Paolo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, quan tenia 11 anys començà a treballar de soldador i de serraller. En 1914 emigrà a França i dos anys després retornà a Itàlia. En 1921 tornà a sortir i retornà en 1926. Es casà amb Silvia Gavarria i amb sa companya passà a França i s'instal·là a Lo Canet (Provença, Occitània). Milità en el moviment anarquista, ben igual que sos germans petits Enrico i Angelo. El 17 d'octubre de 1927 se li va decretar l'expulsió, però restà al país. Detingut, el 25 de setembre de 1929 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». Va ser nomenat secretari de la secció de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Lo Canet i per les seves activitats antifeixistes en 1930 va ser expulsat, reunint-se amb sa mare a Bèlgica. En 1932 visqué a Namur (Namur, Valònia) i a Tournai (Hainaut, Valònia), on treballà de gelater i de venedor de llibres per a l'anarquista Eugenio Mastini. En 1935, amb son cossí Tomaso Serra, desplegà una important campanya propagandística anarquista. Durant la segona meitat de 1936 va ser vigilat per la policia ja que s'ocupava del subministrament clandestí d'armes per als milicians del moviment llibertari espanyol en lluita contra el franquisme, eludint les prohibicions del «pacte de no intervenció». En aquesta mateixa època, sos dos germans lluitaren a Espanya contra els aixecats feixistes. Enrico fou assessor de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a València (País Valencià); va ser detingut pels estalinistes i reclòs al camp de concentració d'Alzira fins el 1939 que pogué passar a França i acabà tancat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Angelo s'enrolà en la «Columna de Ferro», va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya), mentre els feixistes italians el van incloure entre els «terroristes subversius». Paolo Puddu va ser estretament vigilat per les autoritats franceses per la seva militància anarquista i per les seves relacions amb el «Comitè Pro Espanya» de París i fitxat el 5 d'agost de 1938. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista a Tournai. A començament de 1940 viatjà sovint a Brussel·les (Bèlgica) per reunir-se amb els anarquistes Mario Mantovani i Vittorio Cantarelli, fins que va ser detingut pels nazis a Tournai i portat al pas de Brennero, on va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes el 17 de juny de 1941. Portat a Nuoro, el 2 d'agost de 1941 va ser condemnat a la deportació per cinc anys i enviat una setmana després a l'illa de Ventotene. Son germà Enrico també hi va ser deportat a la mateixa colònia penitenciària i el 25 de juliol de 1943 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on van ser alliberats el 8 de setembre d'aquell any per les tropes aliades. Pel que fa Angelo, després d'haver deixat València l'abril de 1939, va ser internat al camp de concentració d'Orà (Algèria) i posteriorment combaté els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional enquadrat en l'exèrcit francès del general Charles de Gaulle, participant en 1943 en el desembarcament aliat de Salern (Campània, Itàlia). Es desconeix la data de defunció dels tres germans.
***
Necrològica
de Pedro Mur Carpi apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de maig de 1986
- Pedro Mur Carpi:
El 14 de maig de 1901 neix a Sarinyena (Osca, Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Mur Carpi. Sos pares es deien
José Mur i Vicenta
Carpi. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya).
Treballà de paleta i s'afilià
al Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Posteriorment treballà a la Secció de Neteja i de
Regatge del carrer de Ribes
de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
participà en les
lluites de carrer. Després combaté com a
milicià a la «Columna Ortiz» i amb la
militarització de les milícies en
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Va ser greument ferit al cap, fet pel qual va perdre una
part de la
vista i s'hagué de reconstruir amb metall una part del
crani. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació va ser un dels fundadors
de la Federació Local de Bordeus (Aquitània,
Occitània) de la CNT. S'instal·là
a Vilanava d'Ornon (Aquitània, Occitània).
Malalt, Pedro Mur Carpi va morir el
13 d'abril de 1986 a l'Hospital Saint-André de Bordeus
(Aquitània, Occitània).
***
Foto
d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el
periòdic parisenc Le Matin del 20
d'abril de 1929
- Albert Daunay: El 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril– de 1903 neix a La Bazoge (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Albert Daniel Daunay. Sos pares es deien Alphonse Daunay, sastre, i Albertine Theurier. Objector de consciència, es guanyava la vida fent d'ajustador electricista i mecànic. El 13 de novembre de 1928, durant una baralla al bulevard de Montparnasse de París (França) amb el boxejador Albert Guédon, antic macarró de Germaine Louise Felicia Renouf –prostituta que Daunay havia tret del carrer i havia convertit en sa companya des de feia tres anys–, aquest últim resultà mort d'una punyalada; jutjat el 19 d'abril de 1929, va ser absolt pel jurat de l'Audiència del Sena en considerar que havia actuat en legítima defensa. El 13 de desembre de 1930 es casà al XIV Districte de París amb Germaine Renouf, que aleshores treballava de telegrafista. En aquesta època vivia al número 140 del carrer Vercingétorix de París. El 13 de novembre de 1933, amb l'anarquista Gérard Bernard Leretour i el suport del militant llibertari cabilenc Saïl Mohamed, mutilà i sollà amb tinta xinesa l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», situada davant de la petita placeta Laborde, al costat de l'església de Sainte Augustin al VIII Districte de París, amb la finalitat de cridar l'atenció sobre la vaga de fam portada a terme des de feia 27 dies pel militant llibertari i objector de consciència Henri Ferjasse, alhora que respondre a les accions contra les estàtues d'Aristidi Briand que regularment eren destrossades pels Camelots del Rei. Per aquesta acció va ser condemnat el 20 de novembre d'aquell any pel XIII Tribunal de Policia Correccional a sis mesos de presó i son company Leretour a un any. Després de l'apel·lació presentada pels condemnats, el X Tribunal de Policia Correccional augmentà la pena a Daunay a vuit mesos i la de Leretour a un any i mig. Arran d'aquest afer, la «Lliga dels Objectors de Consciència» fou dissolta oficialment per la I Cambra del Tribunal Civil el 17 d'octubre de 1934, però fou reconstituïda en 1936. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Mariano Montes Mantilla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de novembre de 1979
- Mariano Montes
Mantilla: El 14 de maig de 1913 neix a Areños
(La Pernía, Palència, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Mariano Montes Mantilla –el segon
llinatge citat a vegades erròniament
com Montilla. Sos pares es deien
José Montes i Catalina Mantilla. Quan encara era un
infant emigrà amb sos pares a Catalunya. De molt jove
començà a treballar a les
mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a
milicià en una centúria de la «Columna
Durruti». Després de la militarització
de les milícies fou un dels responsables de la 119 Brigada
Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i participà en els
combats a Aragó i a Catalunya. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta
Cerdanya, Catalunya Nord) i
va ser internat al Fort de Mont-Louis. Posteriorment passà
pels camps de
concentració de Vernet i de Sètfonts. El novembre
de 1939 va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les mines de La
Grand
Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà durant
molts d'anys de miner al pou
Ricard. Durant l'Ocupació participà en
l'organització clandestina de la CNT.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en la Federació Local de la
Grand Comba de la CNT, de la qual va ser en diferents ocasions membre
de la seva
comissió i de la comissió de relacions de
l'Erau-Gard-Losera. Un cop retirat,
amb una silicosi del 100 per 100, s'establí amb sa companya
Antonia Teresa Martí i ses dues
filles (Catalina i María Teresa) a Mazac (Sent Privat dels
Vièlhs, Llenguadoc,
Occitània). Mariano Montes Mantilla va morir el 19 d'abril
de 1979 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat dos dies
després al cementiri
de Mazac.
***
Richard
Kostelanetz
- Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory, és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969), Short Fictions (1974), More Short Fictions (1980), Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970), I Articulations (1974), Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de «polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York.
***
Valerie
Powles
- Valerie Powles: El 14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. Sos pares es deien Leslie i Rosa Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri» –després «Fem girar El Molino»–, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc.
***
Luca
Villoresi
- Luca Villoresi: El
14 de maig de 1950 neix a Roma (Itàlia) el periodista
anarquista Luca Villoresi.
Era fill del pintor Franco Villoresi. En 1969 es va unir al moviment
llibertari
arran de l'assassinat de l'anarquista Giuseppe Pinelli, participant en
la lluita
contra el «terrorisme d'Estat» des de les
pàgines del periòdic Umanità
Nova,
tot desarmant el muntatge policíac de la massacre de la
Piazza Fontana. Militant
de la Federació Anarquista Italiana (FAI), durant la tardor
de 1969 va ser
detingut i tancat a la presó romana de Regina Coeli.
Participà activament en el
moviment anarquista al costat de destacats membres, com ara Libero
Fantazzini, Umberto
Marzocchi, Attilio Paratone, Anna Pietroni, Veraldo Rossi, etc. Amb
Emilio
Bagnoli i Giuseppe Banavolontà, va ser un dels portaveus de
l'Organització
Anarquista Romana (OAR). Després de la dissolució
de l'OAR en 1973, amb Attilio
Paratore i Massimo Tennenini, fundà la Unió de
Comunistes Anarquistes (UCA),
grup que es reunia al número 27 del carrer Taurini, seu d'Umanità
Nova,
que es va dissoldre arran de la creació de l'anomenat
«Moviment del 77». En
1974 va cobrir el judici de l'anarquista Giovanni Marini a Salern
(Campània,
Itàlia). També va participar en el moviment de
ràdios lliures a Roma. Es guanyà
la vida com a periodista en el diari romà La
Repubblica, a més de
col·laborar en nombroses publicacions i ràdios
públiques (Corriere della
Sera, L'Espresso, Geo,
Linus, Merien, Il
Mondo, Nationala Geographic, Panorama
Mese, Radio Tre,
Rai1, Vie del Mondo, etc.). El
15 de desembre de 1975 va ser
inscrit professionalment en l'«Ordine dei Giornalisti del
Lazio» (Ordre dels
Periodistes del Laci). Durant la dècada dels vuitanta
denuncià a través de la
premsa les tortures perpetrades als detinguts polítics, com
ara els membres de
les Brigades Roges, per part de l'Estat italià, fet pel qual
va ser detingut en
diferents ocasions després de negar-se a revelar les seves
fonts d'informació.
En 1990 publicà, amb Luciano D'Angelo i Aldo Musacchio, el
llibre Finestre
dal Cielo. Colori e Luci d'Abruzzo. A partir de 1991
participà en les
reunions del «Circolo Bakunin», fundat en el
vintè aniversari de la creació de
l'OAR, i participà en el film documental École
Bonaventure, a més de
diverses conferències sobre anarquistes històrics
(Camillo Berneri, Francesc
Ferrer i Guàrdia, Giovanni Passannante). Fou un dels
fundadors de la revista Libertaria,
que es publicà arran de la desaparició de la
revista Volontà. Un cop
jubilat, es retirà al camp, dedicant-se a l'agricultura i la
jardineria. En
aquests anys portà el bloc «Pietre, piante,
parole». En 2004 participà en la
sèrie documental de la televisió italiana Blu
Notte. En 2016 col·laborà
en el llibre col·lectiu A-cerchiata. Storia
veridica ed esiti imprevisti di
un simbolo. El 9 de maig de 2017 va ser convocat a una
audiència de la
comissió parlamentària d'investigació
sobre el segrest i assassinat d'Aldo Moro,
arran dels seus articles publicats en el diari La Repubblica.
En 2019
publicà el llibre Purché non manchi la
stalla. Il presepio in cento parole.
Malalt de càncer, Luca Villoresi va morir sobtadament mentre
feia la compra el
2 d'abril de 2021 a Calvi dell'Umbria (Úmbria,
Itàlia). Deixà companya, Patrizia
Schisa, i una filla, Giulia, i un fill, Patrizio.
---
efemerides | 13 Maig, 2025 12:14
Anarcoefemèrides
del 13 de maig
Esdeveniments
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)
- Inauguració de
l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo:
El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola
Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de
Belenzinho de São Paulo
(São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà
amb el suport dels sindicats de
la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una
intensa mobilització
proletària i la col·lecta de fons
necessària per a la seva creació
començà el
14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del
pedagog anarquista Francesc
Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta
recaptació de diners va ser
centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de
São Paulo, que recollí les
aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la
ciutat i
de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues,
São Caetano, etc.) i de Rio de
Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors
socials interessats
en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers,
membres de
professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups
politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges,
francmaçons,
lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de
Rio de Janeiro, per
exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i
un
advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells,
Dante Ramenzoni, en
fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista
Leão Aymoré, que
n'exercí de secretari), un artesà i els
periodistes llibertaris Neno Vasco,
Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a
São Paulo
una institució que creés una escola per a
infants, una centre de formació per a
professors amb una biblioteca específica i una editorial de
llibres i de
periòdics de pedagogia anarquista; és a dir,
crear a São Paulo allò que Ferrer
i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna
Núm. 1 de São Paulo va estar
dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado
–en 1917 va ser
substituït per un curt període pel professor
anarquista Primitivo Soares (Florentino
de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al
carrer Celso Garcia, on funcionà
fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola
funcionà amb classes
mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el
racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de
matèries (lectura, cal·ligrafia,
gramàtica, aritmètica, geografia, geometria,
botànica, geologia, mineralogia,
física, química, història, dibuix,
mecanografia, etc.), a més de nombroses
sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es
feien classes
nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant
les
classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de
vista
editorial publicà el Boletim da Escola Moderna
–tres números entre el
13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre
ensenyament
racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de
conferències i de festes,
etc.– i O Início
–escrit i dirigit
pels alumnes i del qual sortiren
tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost
de 1916, amb
redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola,
debats
sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la
creació d'aquesta escola
s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer
Müller de São Paulo, dirigida per
Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de
l'Escola
Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru,
dirigida
per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida per
Élvio Nervi; i el
desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de
São Caetano, barri de São Paulo,
dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un
important període
vaguístic i de la mort del citat José Alves a
causa d'una explosió a casa d'uns
companys del barri del Brás, el govern brasiler
decidí reprimir qualsevol
iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João
Penteado rebé una
notificació oficial de Oscar Thompson, director general
d'Instrucció Pública de
l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava
l'autorització de funcionament de les
escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna
Núm. 1 va haver de
transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha
Marinho i després en Col·legi
Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a
director fins a la seva
mort en 1965.
***
París, 13 de maig de
1968
- París (13-05-68):
El 13 de maig de 1968, la ciutat de París
(França),
commocionada per la resistència heroica dels estudiants,
contempla la més gran
manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De
les 13 a les 21
hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a
través de la ciutat ocupant el
carrer des de la plaça de la República a la
plaça de Denfert-Rochereau; quan la
manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent
que no ha sortit de
la plaça de la República. S'entonen
eslògans de tota casta, violents, polítics
o humorístics: «Feliç aniversari,
general» –el 13 de maig precisament es feien
10 anys de l'ascensió al poder de Charles de
Gaulle–,
«Amb deu anys n'hi ha
prou», «Pompidou a l'inodor»,
«De Gaulle assassí», «Govern
popular», «Una
desena iracunds», «Tots som rabiosos»,
«Roma! Berlín! Budapest! La mateixa
lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes,
marxen amb el puny
alçat, cantant La Internacional. Abunden
les banderes roges i negres i
milenars de cartells evoquen totes els problemes: la
repressió, els escamots de
la Compagnie Républicaine de Sécurité
(CRS, Companyia Republicana de Seguretat),
De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder
al
carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la
Confederació General del
Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els
manifestants que porten la
bandera negra anarquista; és el seu concepte
d'«unitat». L'ambient varia segons
l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal
d'Apel·lació havia
decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts.
Sorprèn el silenci
a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació
s'acosta als llocs on van
esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París,
no s'observen
policies ni CRS, només helicòpters de
l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els
esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base
de Satory. Més
tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats
permanents. A la
cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet
Cong. Noves
consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens,
ocupar les facultats,
portar l'agitació a la jove generació obrera.
***
- Manifest d'Els
Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca,
Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos
llança el seu «Manifest de
presentació», un decàleg de principis.
El grup hi actuava des de feia un parell
de mesos, però aquest manifest n'és la
presentació oficial. Els Gnomos estava
format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una
peculiar
forma de veure la lluita política, que per a ells havia de
ser una lluita
lúdica: acudien disfressats a les manifestacions,
llançaven minúscules
paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre
de carrer,
pintades surrealistes amb betum, happenings,
animació infantil, petits
sabotatges, provocacions als partits polítics establerts,
etc. El grup es va
dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va
integrar en el naixent
Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.
Els Gnomos: Manifest de
presentació (13 de maig de 1982)
Naixements
Fotografia policíaca d'Henri D'Auby (28 de febrer de 1894)
- Henri D'Auby: El 13 de maig de 1845 neix a Montmédy (Lorena, França) l'anarquista Henri-Joseph D'Auby –el llinatge també citat Dauby, ell signava així. Sos pares es deien Pierre-Joseph D'Auby, manobre, i Marie-Joseph Mathieu, jornalera. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista, especialitzat en la fabricació d'orgues musicals, a París. El 28 de juny de 1877 es casà al XI Districte de París amb la modista Léontine Mélanie Provence i en aquesta època vivia al número 17 del carrer Basfroi. El 22 de juliol de 1893 participà en una reunió a la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, on es va discutir sobre la creació d'un diari anarquista i sobre l'elaboració de cartells abstencionistes per a les eleccions; en aquesta reunió Amédée Denéchère volgué convocar una reunió general en resposta a aquells que l'havien acusat de ser un confident de la policia, però D'Auby i altres companys aconseguiren dissuadir-lo en aquest sentit. El 31 de juliol de 1893 assistí a una reunió al taller de Jacques Merigeau, al número 83 del carrer Haies, per a preparar la campanya abstencionista. En 12 d'agost de 1893 fou present en una reunió celebrada al domicili d'Eugène Daguenet, al número 10 del carrer Vignolles de Charonne, per a aferrar cartells amb cola. El 24 d'agost de 1893 assistí a una reunió al domicili de Mérigeau per a tractar sobre les diferents accions antielectorals a realitzar. El 5 de setembre de 1893, amb altres anarquistes, assistí a una reunió al domicili d'Eugène Daguenet. El 12 de setembre de 1893 tractà el tema de la celebració que s'havia de portar a terme en ocasió de la recepció dels mariners russos. El 2 d'octubre de 1893, amb altres companys, s'anuncià que Émile Pougent havia tirat 10.000 cartells antifrancorussos. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes elaborat per la policia i des d'agost d'aquell any vivia al número 5 del carreró Rolleboise de París. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut per inspectors de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia i el seu domicili de Rolleboise va ser escorcollat, trobant-se una col·lecció completa de Le Cri du Peuple. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon el dia de la seva detenció, va ser alliberat el 3 de març d'aquell any. La seva última època visqué al número 6 del carrer Orteaux del XX Districte de París. Henri D'Auby va morir el 23 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Saint-Antoine de París del XII Districte de París (França).
***
Foto
policíaca de Jacques Mérigeau (19 de desembre de
1893)
- Jacques Mérigeau:
El
13 de maig de 1858 neix a Saint-Léger-lès-Melle
(actualment
Saint-Léger-de-la-Marinière, Poitou-Charentes,
França) l'anarquista Jacques
Mérigeau. Sos pares es deien Jacques Mérigeau,
fuster, i Adeline Griller. Es
guanyava la vida com son pare, treballant d'ebenista a Lezay
(Poitou-Charentes,
França). El 4 de novembre de 1879 va ser integrat en el 9
Esquadró del Tren
d'Equipatges de l'Exèrcit per a fer el servei militar, on
restà fins el 22 de
setembre de 1880. En 1886 vivia a Tours (Centre, França) i
en 1889 s'instal·là
a París (França), on
freqüentà les reunions anarquistes.
Formà part del grup de
fusters anarquistes que es reunia al número 55 del carrer
Meslay de París.
Durant la primavera de 1893, amb altres companys, entre ells
Émile Méreaux,
llogà a l'anarquista Eugène Daguenet un taller al
número 14 Impasse Rolleboise
de París, on fabricà mobles i on es reunien cada
setmana companys de diversos
districtes de París (XI, XII i XX). Va ser candidat
abstencionista al XX
Districte de París en les eleccions legislatives del 20
d'agost de 1893 i
aferrà el cartell «Le pot à colle au
populo». El desembre de 1893 formà part
d'un grup (Bougeois, Brunet, Chauvin, Denechère, Strauch,
etc.) que
es reunia a la Sala Château Rouge, al número 21-23
del carrer Vignoles. A
resultes de l'atemptat del 9 de desembre de 1893 al Palais Bourbon de
París per
l'anarquista Auguste Vaillant, s'ordenaren escorcolls i el 18 de
desembre
d'aquell any el seu domicili, al número 15 de l'Impasse des
Souhaits de
Belleville, va ser perquirit, trobant-se a la butxaca d'una
peça de roba un
flascó omplert d'àcid sulfúric i una
capsa de llauna que contenia 220 grams
d'un explosiu fulminant. L'endemà va ser fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 20
de desembre de
1893 el jutge d'instrucció Meyer, que s'encarregava del cas
de Vaillant, el va
interrogar juntament amb sa companya. També va ser
interrogat pel jutge de pau
Fédée, cap de la III Brigada d'Investigacions. El
24 de gener de 1894 va ser
jutjat pel VIII Tribunal Correccional del Sena i argumentà
que els objectes
comissats se'ls havia proporcionat un agent provocador i que no era
partidari
de la «propaganda pel fet». Segons un informe del
director del Laboratori Municipal,
l'enginy explosiu que es podia fer amb aquells materials tenia la
força de
quatre cartutxos de dinamita. Va ser condemnat a tres anys de
presó per
«possessió de substàncies
explosives» i 200 francs de multa. El jutge
d'instrucció Espinasse, encarregat del cas de
l'explosió del carrer
Bons-Enfants, sospitava que era conegut del grup que havia
comès l'acció (Louis
Bonnard, Auguste Crétot, Émile Henry i Marie
Puget). Segons un informe d'un
confident de la policia del 16 de febrer de 1894 Mérigeau
hauria amagat el nom
de l'anarquista (Charles Strauch) que li havia lliurat l'explosiu
trobat a casa
seva per a no comprometre sa companya, ja que Strauch n'era l'amant. La
parella
tenia dos infants i segons fonts policíaques el pare de
l'infant petit era
l'anarquista Louis Bonnard. Durant el seu empresonament, sa companya i
sos dos
infants van ser acollits per l'anarquista Lucien Guérineau a
Londres
(Anglaterra). En sortir de la presó
s'instal·là a Londres. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
Josep Negre Oliveras
- Josep Negre Oliveras: El 13 de maig de 1875 –el certificat de defunció cita el 16 de maig de 1876– neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica, El País, El Progreso, Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 a l'infermeria del camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.
Josep Negre Oliveras (1875-1939)
***
Lima Barreto
- Lima Barreto: El
13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques
de Lima
Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima
Barreto i de la
filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare
feia de tipògraf,
professió que aprengué a l'Imperial Institut
Artístic, on s'imprimia el famós
periòdic A Semana Ilustrada, i era
monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro
Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare
tingué una acurada educació amb la
qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia
morí jove de tuberculosi en
1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima
Barreto, mulat i per tant
víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir
oficialment l'esclavitud,
pogué gaudir d'una bona instrucció escolar
gràcies al suport del seu padrí. Els
primers estudis els realitzà a Niterói, a
l'escola pública de Teresa Pimentel
do Amaral, i després es matriculà en
l'única institució d'ensenyament secundari
de l'època, el prestigiós Col·legi
Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els
estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica.
En 1897 fou admès
en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de
São Francisco. En
1902, però, hagué d'abandonar els estudis per
assegurar el manteniment de sos
germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament
antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari
amanuense en la
Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb
col·laboracions en diversos
periòdics (Correio da Manhã, Jornal
do Commercio, Gazeta da
Tarde, Correio da Noite, A
Quinzena Alegre, Tagarela, O
Diabo, Revista da Época,
etc.), on signava sota diversos pseudònims
(Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S.
Holmes, Phileas Fogg).
En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i
intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos
Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal.
En 1909 publicà a
Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i
de crítica social, Recordações
do escrivão Isaías Caminha. El setembre
de 1909 es produí a Rio de Janeiro
la «Primavera de Sang»
–manifestació
estudiantil contra l'arbitrarietat
policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos
morts a mans de la policia– i
en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui
votarà per
la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en
l'època i, a causa
de la seva posició durant el judici, mai no
tingué cap ascens en el seu càrrec
d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de
1911 publicarà en
lliuraments en el Jornal do Commercio una de les
seves obres més
importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A
partir de 1916 el seu alcoholisme
s'agreujà i tingué forts episodis de
depressió i de neurastènia, que el
portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena
agitació social
(vagues, repressió, etc.), començà a
col·laborar en la premsa anarquista (A
Plebe, A Voz do Trabalhador, A
Lanterna) i defensà
públicament les víctimes de la
repressió política. Com molts companys
anarquistes durant els primers anys, va fer costat la
Revolució bolxevic i
publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista:
Ave Rússia. En
1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a
l'Acadèmia Brasilera de
Lletres. Entre les seves obres destaquen O
Subterrâneo do Morro do Castelo
(1905), Recordações do
escrivão Isaías Caminha (1909), O
Homem que
Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste
fim de Policarpo Quaresma
(1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá
(1919), Cemitério dos
vivos (1920), Histórias e sonhos
(1920), Os Bruzundangas
(1923, pòstum), Clara dos anjos (1948,
pòstum), Outras histórias e
contos argelinos (1952, pòstum), Coisas
do Reino de Jambom (1953). Lima
Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de
1922 al suburbi
empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).
Molt
influenciat pels autors russos clàssics, fou el
crític més agut de l'època
coneguda com «República Velha» al Brasil
i la seva obra, de temàtica social i militant,
privilegià els pobres, la classe treballadora, els
arruïnats, els bohemis. Va
ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i
col·loquial,
estil que influí especialment els escriptors modernistes.
***
Félix Bour
- Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix al IX Districte de París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).
***
Notícia
de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari
tolosà L'Express
de Midi del 2 d'abril de 1904
- Lucien
Hautreux:
El 13 de maig de 1881 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista Lucien
Aguste Jules Hautreux. Sos pares es deien Jules Arthur Hautreux,
rellotger, i Marie Félicie Dubois. A començament
del
segle XX
milità a Bèlgica, on treballà
de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant
la nit del 18 al
19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap
de la policia Ernest
Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes
refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge
de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un
altre comès el 22 de març a
Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de
fugir-ne. Retornà a França i el 31 de
de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al
carrer Montmartre
de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al
carrer; a sobre,
segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets
anarquistes, retalls de
diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un
explosiu i un full
sobre com fabricar bombes. El 28 de febrer de 1925 es casà
al
XVIII Districte de París amb Octave Annette Boyer, jornalera
i
vídua d'Henri Derouin. En aquesta època feia de
jornaler
i vivia al número 3 bi del carrer Bonnet de
París.
Al final de sa vida treballà de conserge. Lucien
Hautreaux
va morir el 5 de gener de 1955 a l'Hospital Bichat de París
(França).
***
Clovis Poirier
- Clovys:
El 13 de maig de 1885 neix al II Districte de
París (França) el
cantautor,
compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis
Poirier, més conegut sota
el seu nom artístic de Clovys. Era fill
de Pierre Poirier (Élie
Poirier),
cuiner, i Marie Anne Joseph Couillez, dona de fer feines; la parella no
estava casada, però posteriorment, el 14 de desembre de 1886
es casaren
al IV Districte de París i reconeguen son fill Clovis i un
altre,
Kléber, que havia nascute el 7 de juliol d'aquell any; la
parella,
finalment, es passà
al comerç de vins. En sortir de l'escola
primària, Clovis Poirier
entrà com a aprenent
d'enquadernador i després farà tota mena de
feinetes (bastaix, transportista,
empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.),
però interessat des de molt
jove en la cançó social. Anarquista des dels 25
anys, no aturarà durant mig
segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la
cançó. Després
d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier,
Rictus, Couté, etc.),
cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser
molt popular. Exempt en 1914,
no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però
intentarà, malgrat la censura,
fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves
cançons, amb el suport
d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M.
Hallé, etc.). En aquests
anys col·laborà força amb
«L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet.
En
aquesta època va escriure el seu famós poema
pacifista Zimmerwald-Kienthal.
En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió
dels Cooperants. Entre 1917 i
1926 dirigirà i animarà «La Muse
Rouge», una societat de cantautors composta
per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria,
Jeanne
Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine
Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i
1930 col·laborà en els fascicles Nos
Chansons, publicats per Coladant
amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i
1926 s'encarregà de
publicació de la primera sèrie de La
Muse Rouge. Revue de propagande
révolutionnaire par les arts, impressa a
«La Fraternelle» de Sébastien
Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons
d'Eugène Bizeau, André
Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A.
Laisant, Louis Loréal, Jules
Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va
ser editada per
Jean-Paul Monteil. També col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries,
especialment en Le Libertaire,
i
participà en tota mena de festes
llibertàries i sindicalistes. El 26 d'abril de 1927 es
casà a
Levallois-Perret (Illa de França, França) amb
Germaine Guiniond i el 24
de setembre de 1935 a Marsell (Provença,
Occitània) amb Jeanne
Marguerite Faroche, de qui es va divorciar el 21 de novembre de 1942. A
la mort de
Sébastian Faure, el 14 de juliol de
1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu.
Després de la II Guerra Mundial
continuà col·laborant en la premsa
llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense
de l'Homme, Le Libertaire, Pensée
et Action, L'Unique,
La Voie de la Paix, Contre-Courant,
etc. El 14 de març de 1953
participà en un gala de suport en benefici del
periòdic Contre-Courant,
de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés
Savantes de París, amb Rachel
Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres.
Passarà els últims anys a
l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un
comitè d'ajuda publicarà un
quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons,
a més d'organitzar
una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va
restablir del tot i
Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a
l'Hospital de Saint-Antoine
de París (França).
***
Necrològica
d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de gener de 1966
- Anna Rigall Oliveras:
El 13 de maig de 1887 neix a la
Jonquera (Alt
Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria
Rigall Oliveras, també coneguda com Anita
Gou,
pel llinatge del seu company. Sos pares es deien Pere Rigall
Sagué i Maria
Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant
anarcosindicalista
Josep
Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra
d'Espanya i
l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra
Mundial. En
1939, amb
el triomf franquista, passà amb son company a
França. Posteriorment la
parella
s'establí a Algèria on milità en
l'Agrupació Llibertària de Orà. A
mitjans dels
anys seixanta ambdós van ser repatriats a França.
Anna Rigall va morir
el 8
d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània).
***
John
Givney
- John Givney:
El 13 de maig de 1893 neix a Liverpool
(Merseyside, North West England, Anglaterra)
el dissident comunista, acostat al moviment anarquista, John Givney,
que va fer
servir el pseudònim Givirlinovich.
Mariner mecànic de professió, va
ser membre del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit
Comunista
d'Alemanya), però va ser expulsat. Es va establir a Nova
York (Nova York, EUA),
on estava casat. Milità en el Communist Party USA (CPUSA,
Partit Comunista dels
EUA) i patí una condemna per
«distribució de propaganda comunista a les
bústies». El 9 de desembre de 1936
aconseguí passaport nord-americà i el 9 de
gener de 1937 arribà a Espanya a bord del Lafayette.
El 23 de febrer de
1937 s'integrà en la I Companyia Internacional de la
«Columna Durruti» a Pina de
Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acostà al
moviment anarquista. Després
s'uní, sota el nom de Givirlinovich, al
«Batalló Georges Washington»,
posteriorment integrat al «Batalló
Lincoln», de la XV Brigada Internacional, on
va ser qualificat de «mal camarada» a causa de la
seva «greu indisciplina». Va
ser ferit a l'estómac a la batalla de Brunete (Madrid,
Castella, Espanya) i
enviat a l'Hospital de Madrigueras (Albacete, Castella, Espanya). A
Barcelona
(Catalunya) desertà arran de les jornades
contrarevolucionàries de maig de 1937.
El 13 de setembre de 1938 retornà als EUA a bord de l'Aquitania.
El 17
de setembre de 1938 publicà en el diari Twin-City
Herald de Minneapolis
(Hennepin, Minnesota, EUA) l'article «Spanish
Front» sobre les seves experiències.
John Givney va morir el 21 de juliol de 1974 a Liverpool (Merseyside,
North
West England, Anglaterra).
***
Víctor
Blanco Noguero (1938)
- Víctor Blanco
Noguero: El 13 de maig de 1901 neix al Campell (Llitera,
Franja de Ponent) el
mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco
Noguero. Sa mare es deia Francisca Noguero Bosch i son pare,
Joaquín
Blanco Caset, era un petit propietari agrícola que durant la
I República espanyola
formà part de grups anticlericals i
antimonàrquics partidaris de l'ensenyament
laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a
Barcelona (Catalunya), on esdevingué
mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà al Campell i des
de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer,
sucursal
del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat
Agrícola de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent
classes diürnes als
infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia
Ardanuy Sallan, militant
anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la
insurrecció de
desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca,
Aragó, Espanya);
jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó.
Després d'una amnistia, el maig de
1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete,
Castella, Espanya) i
reprengué la seva tasca pedagògica al Campell.
Arran de l'aixecament feixista
de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants
que portà a terme la
col·lectivització local. A finals d'agost de 1936
va ser cridat a Barcelona per
Joan Puig Elías perquè s'integrés en
el Consell de l'Escola Nova Unificada
(CENU) i dirigís una colònia infantil al front
d'Aragó. En 1937 va ser nomenat
secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938
conseller d'Economia
del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que
s'encarregava
d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf
franquista, passà
a França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment va
ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat
a la
Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II
Guerra Mundial s'establí
a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on
en 1946 va ser
nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. A l'exili
treballà de delineant i al final de sa vida
milità en la Federació Local de Versalles.
Víctor
Blanco Noguero va morir d'una crisi cardíaca el 7 d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 5 d'abril–
de 1975 a l'Hospital Richaud de Versalles (Illa de França,
França) i va
ser enterrat dos dies després. Conreà la poesia i
deixà inèdites unes
memòries, que van ser publicades en apèndix en
1977 en la reedició del llibre
d'Agustín Souchy Bauer Entre los
campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las
comarcas liberadas
(1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també
va ser militant llibertària.
Víctor Blanco Noguero (1901-1975)
***
- Marcelino Radigales Marsol: El 13 de maig –algunes fonts citen erròniament el 14 de maig– de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans, sos pares es deien José Radigales Gombau, jornaler, i Vicenta Marsol Eras. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. Estava casat amb Ana Ortiz Raluy, amb qui tingué dues filles Joaquina i Ana María. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 al seu domicili d'Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac («hemorràgia interna per ictus gàstric»), resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
---
efemerides | 12 Maig, 2025 12:22
Anarcoefemèrides del 12 de maig
Esdeveniments
Capçalera de La Sociale
- Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard.
***
Capçalera
d'Acracia
- Surt Acracia: El 12 de maig de
1918 surt a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico
quincenal. A partir del número
14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà
«Periódico semanal». Editat
pel grup «Acracia», fou dirigit per
Hermós Plaja Saló i finançat per sa
companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina.
Recollia una
extensa i continuada informació de l'activitat sindical
(informació de
conferències, mítings, vagues, campanyes de
propaganda, etc.) i de la vida
orgànica de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El número 11 és un
extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Hi van
col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés,
José Arranz, Fortunato Barthe,
Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi
Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet,
Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José
Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja
Ruiz,
Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé,
Onésimo Ruiz, entre d'altres. En
sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de
1918. Comptà amb una
«Biblioteca Acracia», continuada en la seva segona
època a Reus –cinc números
entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923–, on
s'editaren obres d'Amador,
Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha,
Kropotkin,
Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most,
Prat,
Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé
i Torres Tribó, entre d'altres.
***
Sacco i Vanzetti portat als tribunals
- Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 el Tribunal Suprem de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma per unanimitat la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti que el jutge Webster Thayer havia pronunciat.
***
París en treva
- París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.
Naixements
Foto policíaca de Vittoria Trucano (19 de març de 1894)
- Vittoria
Trucano: El 12 de maig de 1839 neix a San Maurizio
Canavese (Piemont, Itàlia)
la capellera anarquista il·legalista Vittoria Trucano,
també coneguda com Victorine
Trucano i Victorine Belloti,
pel nom del seu marit, encara que hi ha que
diuen que era vídua d'un tal Trucano
Belloti. Sos pares es deien Antonio Trucano i Rosa
Paliasotti. Entre 1892 i
1893 formà part del grup anarquista il·legalista
encapçalat per Léon Ortiz («Banda
Ortiz»), més que res com a encobridora. L'octubre
de 1893 s'instal·là al número
1 del bulevard Brune del XIV Districte de París
(França) amb son fill Louis
Belloti, venedor ambulant, i una part de la banda (Paul Chericotti,
Marie
Milanaccio i son company Orsini Bertani); aquest era el domicili on
s'emmagatzemava el botí dels robatoris. El 18 de
març de 1894 la policia va
irrompre al citat domicili i va ser detinguda i empresonada amb son
fill. Entre
el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada davant
l'Audiència del Sena amb
tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat
«Procés dels Trenta», que
processà teòrics
anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes;
defensada per Félicien
Paris, va ser absolta. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Josep Lluís Pellicer i Fenyé dibuixat per Alfredo Perea Rojas i gravat per Arturo Carretero Sánchez publicat en la revista madrilenya La Ilustración Española y Americana del 8 de setembre de 1879
- Josep Lluís Pellicer Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Era fill de Joan Pellicer Donadeu i de Maria Fenyé, i fou oncle del també anarquista Rafael Farga Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català, El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seus últims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).
***
Eugène
Bled durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale
(París, 8 de juny de 1911)
- Eugène Bled:
El
12 de maig de 1876 neix a Loinville (Thimert, Thymerais,
País Drouais, Centre,
França; actualment Thimert-Gâtelles, Centre,
França) el confident de la policia
infiltrat en el moviment anarquista Eugène Prosper Bled,
conegut com Bonnet i que va fer
servir el pseudònim Eugène
Bournay. Sos pares, conreadors,
es deien Eugène Augustin Bled, que ja havia mort quan ell
nasqué, i Constance
Estelle Claire Lecroulant. Es guanyava la vida fent de sabater en un
obrador de
calçat a Châteauneuf-en-Thymerais (Centre,
França). Arruïnat pel vici del joc,
entre setembre de 1907 i gener de 1908 falsificà nombrosos
talons bancaris, però
descobert, el 26 de gener de 1908 s'intentà
suïcidar sense èxit i fugí cap a
París (França), on va fer servir el
pseudònim Eugène Bournay.
Després de ser redactor dels periòdics L'Étoile Belge i La Patrie, i de treballar en una
agència fotogràfica, va ser
contractat en l'agència de premsa «La Presse
Internationale Illustrée», dels
germans Géo i Marco Fourny, al número 21 del
carrer Ramey del XVIII Districte
de París, que en realitat era una mena
d'«agència de policia privada» i es
dedicava a infiltrar confidents en determinades organitzacions
polítiques i
sindicals per a subministrar informacions a la Prefectura de Policia.
Després
d'haver vigilat l'anarquista Georges Roussel, implicat en un cas de
bomba a la
regió parisenca, entre febrer i maig de 1909
s'infiltrà en l'organització d'extrema
dreta «Les Camelots du Roi». El 3 de febrer de 1909
va ser condemnat en
rebel·lia per l'Audiència d'Eure i Loir a 20 anys
de treballs forçats i a 20
anys de residència obligada per
«estafa». El 20 d'agost de 1909 va ser detingut
per la policia al seu domicili del carrer Faubourg-Montmartre de
París; jutjat
de bell nou el 4 de novembre de 1909 per l'Audiència d'Eure
i Loir, va ser
condemnat a dos anys de reclusió i a 100 francs de multa per
«estafa». Després
de sortir de la presó, intentà, sense
èxit, acostar-s'hi al ferroviari sindicalista
Alexandre Le Guennic, a fi i efecte d'obtenir informació
sobre el Syndicat
National des Chemis de Fer (Sindicat Nacional de Ferrocarrils), i
s'adherí al
grup anarquista del XVIII Districte de París de la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC). L'abril de 1911, amb Géo Fourny,
posà l'ull a tres militants
enviats pel periòdic La Guerra
Social
per seguir els avalots dels treballadors vitícoles de
Xampanya i gràcies als
seus serveis van ser detinguts dos d'ells; en aquesta ocasió
la seva activitat
d'infiltrat va ser descoberta per l'equip editor de La
Guerre Sociale. El 7 de juny de 1911 es presentà a
les oficines
de La Guerre Sociale amb la
intenció
d'afiliar-se a les «Jeunes Gardes
Révolutionnaires» (Joves Guàrdies
Revolucionaris)
i aleshores va ser segrestat per un grup de militants anarquistes
(Miguel
Almereyda, Baure, René Dolié, Émile
Dulac, Jean Goldschild Goldsky,
Émile Méo Tissier,
Perceau i Marius Truchard). Dulac i Perceau escorcollaren el seu
domicili, al
número 21 del carrer Nation, i descobriren informes de les
seves vigilàncies.
L'endemà, el seu col·laborador Jean Dudragne va
ser atret amb un subterfugi a
la seu de La Guerre Social i
ambdós,
després de ser interrogats i jutjats per un
«tribunal revolucionari», signaren
les seves confessions. L'endemà, 9 de juny de 1911, l'equip
de La Guerra Sociale, autoanomenat
«Servei
de Seguretat Revolucionària», convocà
la premsa (L'Humanité, Le Matin, l'agència
fotogràfica «Rol») i a diversos
responsables de l'FRC i de la Confederació
General del Treball (CGT), per presentar les confessions dels dos
confidents. Eugène
Bled va ser públicament denunciat a les pàgines
de La Guerre Sociale i de L'Humanité.
En una assemblea plenària de l'FRC del 13 de juny de 1911 es
discutí el cas i
ambdós van ser expulsats d'aquesta organització.
Un cop alliberat, amb
Dudragne, va denunciar el seu segrest, cops i ferides a la policia.
Entre el 7
i el 9 d'octubre de 1911 els membres del «Servei de Seguretat
Revolucionària»
(Almereyda, Baur, Dolié, Dulac, Goldsky, Tissier i Truchard)
van ser jutjats
per aquest afer i pel cas de l'agent provocador Lucien
Métivier. A aquest
judici, molt mediàtic, assistiren nombrosos membres de la
CGT (Jean Aulagnier,
Victor Griffuelhes, Léon Jouhaux, Auguste Savoie, etc.), de
l'FRC i del
periòdic Le Libertaire;
tots els
acusats van ser absolts. Divorciat l'11 de gener de 1916 de Louise
Eugénie
Dugast, el 14 d'octubre de 1920 es casà al XI Districte de
París amb l'empleada
Marguerite Amicie Burgé. En aquesta època
treballava oficialment d'impressor i
vivia al número 134 del carrer Montmartre de
París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Eugène
Jacquemin (1913)
- Eugène Jacquemin: El 12 de maig de 1876 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després, socialista Louis-Eugène Jackmin –el nom va ser registrat per error Jackmin en comptes de Jacquemin–, conegut com Eugène Jacquemin, i que va fer servir els pseudònims Jakmin i Mainjacques. Era fill natural de la costurera Marie Joséphine Lebrun i va ser legitimat amb el matrimoni d'aquesta amb el ferrador Nicolas Louis Jacquemin celebrat el 30 de desembre de 1876 al XIX Districte de París. Com son pare, es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser condemnat a París a sis mesos de presó per «cops i ferides». El servei militar el va fer a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on patí tota mena de tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897 viva al número 64 del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fou gerent del butlletí La Banlieue Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de Pantin i de Le Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es publicà. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una manifestació antimilitarista i acusats de «provocació a la desobediència de militars, ultratges i rebel·lió als agents, possessió d'armes prohibides i infracció a la llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de Ferradors del Districte del Sena de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del Comitè Federal de la Federació de Ferradors, representant la tendència revolucionària en front de la moderada encapçalada pel socialista Éloi Hardy. El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es transformà en el Sindicat Nacional d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va ser nomenat secretari. El 13 de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector al departament del Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de nou hores i un augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu comitè. El 15 de maig de 1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup Llibertari de l'Est de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat de sis sindicats de ferradors al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En representació dels ferradors, fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la fusió del Sindicat de Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i formà part, entre 1910 i 1912, de la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de novembre de 1910, com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i, fins al 1914, fou un dels seus principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup Intersindical per a la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia propaganda de l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el Congrés Regional i atià el sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els ferroviaris acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de Jean Dudragne, va ser gerent de Le Libertaire. En aquests anys col·laborà en La Cravache (1906-1913) i L'Avant-Garde (1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en nombrosos mítings del moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin. El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció «Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació al pillatge i al robatori» i per «provocació de militars a la desobediència» i condemnat a dos anys de presó i a 500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant l'Audiència del Sena per un dibuix d'André Claudot aparegut en el número del 30 de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per «provocació de militars a la desobediència», a començament de maig de 1912 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat gràcies a una amnistia. Entre abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va ser nomenat delegat de Propaganda de la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial atenció en les explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu domicili del número 23 del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França, França), amb Édouard Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué per gerents Jean Labbat i Charles Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre gener i desembre de 1913 fou membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats del Sena. El 3 de març de 1913 parlà en un míting de la Federació Comunista Anarquista (FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i Benoît Broutchoux. A partir d'abril de 1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon), distribuí 2.000 exemplars del fullet En cas de guerre, batejat per la policia com La Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a més de cinc cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera pràctica com sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser descoberts per la policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions franceses. L'11 de maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la «Llei dels tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser detingut al bulevard Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb plom al final, va ser tancat 48 hores i multat amb 50 francs per «possessió d'arma prohibida». L'1 de juliol de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb Jean Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major part de la Federació de la Construcció, que van ser interpel·lats pel Ministeri de l'Interior. En aquesta època era membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i col·laborà en Le Combat. L'octubre de 1913, quan el conjunt de la redacció de Le Réveil Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la costurera anarquista i sindicalista Émilie Lepreux, s'encarregà del periòdic. Finalment, les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels acusats i instruïren independentment el seu procés per un article aparegut en Le Réveil Anarchiste Ouvrier on s'incitava els reclutes a una «vaga general militar» si no eren llicenciats en dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra del Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos de presó i a cinc mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no aconseguí que el procés tingués lloc en audiència. La seva pena va ser reduïa el 29 de gener de 1914 a un any. Entre l'1 d'abril i l'1 de maig de 1914 Le Réveil Anarchiste tornà a editar tres números. En 1914 va ser mobilitzat en el II Grup Especial del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló disciplinari a Aïn-Sefra, al sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el juny de 1915, va escriure una carta a Léon Jouhaux on feia costat la posició majoritària de la CGT d'adherir-se a la «Unió Sagrada». Després de la guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat de Propaganda per a la regió Est i com a tal col·laborà en L'Humanité. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a delegat al Congrés Confederal de Lió (Arpitània), on declarà que encara era anarquista. El juliol de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no pertanyia a cap tendència, però condemnava la política confederal i les eventuals exclusions dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la CGT al si de la Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran de l'escissió confederal, continuà en la CGT, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara tresorer del Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la Unió Departamental (entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió Interdepartamental de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la Unió Departamental dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de juliol de 1921 el qualificà de «llibertari perillós, antimilitarista, partidari de l'acció directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula persuasiva». A Nancy (Lorena, França) participà en la fundació de nombroses cooperatives obreres i en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de gener de 1921 imprimí Le Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el número del 27 d'agost de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb aquestes paraules: «Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la fàbrica, preneu la mina!», fet pel qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «excitació al robatori i al pillatge»; durant aquest judici, reivindicà el seu anarquisme. A més d'això, va fer costat diferents moviments vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre de 1923), la vaga de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de juny a octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical, mantingué, almenys un temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de Meurthe i Mosel·la. Entre 1925 i 1936 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir les seves activitats a partir de 1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en una granja a Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa vida s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de Toul en el congrés de la Federació Socialista de Meurthe i Mosel·la celebrat el 25 de maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de 1930 al seu domicili de Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. En els anys posteriors es creà el «Campionat Eugène Jacquemin» de ciclisme, on participaven nombroses grups d'esportistes obrers.
***
Clodoveo Bonazzi
-
Clodoveo Bonazzi:
El 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el
3 o el 13 de maig– de 1890 neix
a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya,
Itàlia) el destacat anarquista i
anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi,
que va fer servir
el pseudònim Nello. Sos
pares es
deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família
obrera, després de
fer el tercer grau de l'escola primària abandonà
els estudis i començà a
treballar primer com aprenent de paleta i després com a
obrer fonedor. Cap el
1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El
desembre de 1909 va ser
denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una
conferència
d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre
Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys
distribuïa la premsa
llibertària, com ara Il Libertario
i L'Alleanza Libertaria. El 12 de
desembre
de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de
Romanya celebrat a
Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després
d'haver abandonat la
feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de
febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu
de la Cambra del
Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els
socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un
dels responsables del
Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP),
organització anarquista que ajudava els
treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny
prengué la
paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el
congrés d'aquest
comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen
el sindicat i creen
la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a
membre de la comissió
executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella
Cambra del Treball»,
controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913
participà en el
Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana
(USI), que se celebrà a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa
la línia pacifista
contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys
intensificà la col·laboració
amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra
di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de
1916
assumí la secretaria, en substitució d'Armando
Borghi, de la Cambra del Treball
de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia),
però el juliol va ser cridat a files i
enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza;
després, com a obrer
fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada.
Sospitós segons la
policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser
enviat al
front, on restà fins el final del conflicte
bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va
ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del
Treball» i poc
després membre del Comitè Central de l'USI. Entre
el 20 i el 22 de desembre de
1919 participà en el Congrés de l'USI, que
organitzà la recuperació sindical de
postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri
i
Sigismondo Campagnoli, intervingué en una
manifestació convocada per la «Vella
Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto
(Emília-Romanya,
Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia
volgué interrompre la
manifestació es produïren incidents que acabaren
amb la vida de vuit
treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de
diversa
consideració. El 15 d'agost de 1920 participà,
amb altres destacats militants
(Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai,
Emilio
Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare
Stazzi,
Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió
Anarquista Italiana
(UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes
Polítiques celebrat a Florència
(Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va
ser detingut,
juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto
Meschi,
Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a
Bolonya,
i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les
seves col·laboracions
amb la premsa anarquista i col·laborà
assíduament en Volontà.
Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el
sindicalista més destacat i un dels principals exponents del
moviment
anarquista bolonyès, fet que va atreure les
violències feixistes. Durant la nit
de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i
l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb
qui
s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les
ferides, entre el
16 i el 18 de juny de 1922 participà en la
Conferència Internacional dels
Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se
celebrà a Berlín
(Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre
Roma», es va veure
obligat a abandonar la secretaria la «Vella Cambra del
Treball» i
entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi
&
Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de
feina. L'1 de maig de
1925 va ser detingut i posat sota contínua
vigilància per la policia. En 1935
va ser classificat com a «subversiu de tercera
categoria» entre les persones
«políticament perilloses». Durant
aquests anys feixistes, mantingué les
relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i
s'acostà al Partit
Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial
formà part, en nom del
Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè
Sindical clandestí que
operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de
1944, després del Pacte de
Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella
Cambra del Treball», constituí,
amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista
Italià
(PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la
Cambra del Treball
Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana
del
Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La
seva afiliació al
PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava
Bonazzi el
seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia
de l'alliberament de Bolonya,
va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar
part de la
directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de
la Federació
Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951
va ser membre
electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió
socialdemòcrata del
PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i
lluità contra la integració del
PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La
Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de
l'Institut
Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya,
encarregant-se de la seva reestructuració
orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de
setembre de 1955 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap
periòdic llibertari comentà la mort del
seu antic company. La seva documentació personal
està dipositada a l'Arxiu
Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya.
Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i
una plaça de Bolonya porten el seu nom.
***
Renzo
Novatore (ca. 1910)
- Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Sos pares es deien Giulio Ferrari i Palmira Galantini. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!, Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el «Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).
***
Pietro Ferrero
- Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del «Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» –«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar– o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el «Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.
***
Marie
Morand (Vença, 1954)
- Marie Morand: El 12 de maig de 1895 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Marie Émilie Morand, també coneguda com Marie Lecoin, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Claude Morand, manobre anarcosindicalista, i Émélie Royer. Des de molt jove freqüentà els cercles llibertaris, juntament amb sa germana Jeanne Françoise Morand (Jane Morand) i sos dos germans Victor Julien Morand i Philibert Marcel Morand, que es declararen insubmisos en 1914 quan la Gran Guerra i s'exiliaren al Regne Unit. En 1915 entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) i milità en l'anarcosindicalisme. Cap el 1922 esdevingué companya del destacat militant anarcopacifista llibertari Louis Lecoin, amb qui tingué una filla (Josette) el juny de 1924 i amb qui es casà el 17 d'octubre de 1936 a Gwened (Bro Gwened, Bretanya). En 1930, a resultes d'una vaga, va ser destituïda per primera vegada del seu lloc de funcionària i una segona vegada poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial. Participà activament en les activitats organitzades pel seu company (defensa dels proscrits i del seu dret d'asil, campanya en suport de Sacco i Vanzetti, Comitè per l'Espanya Lliure, Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.) i a partir de 1948, i fins a la seva mort, assumí l'administració, amb el suport de sa filla i de son gendre Jean Béringer, de la revista Défense de l'Homme, fundada per Louis Lecoin. En la dècada dels cinquanta la parella s'establí a Vença (Provença, Occitània). Marie Morand va morir d'una angina de pit fulminant el 30 de desembre de 1956 al seu domicili de Villa «Matin Clair», al Chemin de Notre-Dame, a Valàuria (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre de 1956 a Vença (Provença, Occitània).
---
efemerides | 11 Maig, 2025 10:32
Anarcoefemèrides de l'11 de maig
Esdeveniments
L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders
- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).
***
Capçalera
del primer número d'El
Eco del Rebelde
- Surt El Eco del
Rebelde:
L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el
primer
número del periòdic El
Eco del Rebelde.
Periódico comunista anarquico. Era
continuació de la publicació
anarcocomunista El Rebelde, editada
a
Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de
publicar-se víctima
de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo,
probablement un pseudònim.
Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de
Joan Montseny,
Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé
i Marcos Zapata,
entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en
sortiren quatre números
(i un suplement al número 3), l'últim el 29 de
juliol de 1895, i fou substituït
per El Invencible, que
únicament
publicà un número el 27 d'agost de 1895.
***
Portada
d'un número de Discontent
- Surt Discontent:
L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer
número del setmanari
anarquista Discontent. Mother of Progress
(Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable
fou Oliver A. Verity
i en el consell de redacció figuraven George H. Allen,
Charles L. Govan i James
F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan
oficiós de la colònia anarquista
«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA),
creada en 1896, i, a més de
notícies sobre la colònia llibertària,
tractà temes d'allò més divers (amor
lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia,
capitalisme, política
internacional, religió, salut, vegetarianisme,
repressió, llibertats
d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de
George H. Allen, J. I.
Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff,
Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H.
F.
Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno),
J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic,
Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C.
Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J.
Schelhous, J.
T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i
Ross
Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899
suspengué l'edició i la
reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce,
Washington, EUA). Aquesta
publicació tingué una àmplia
difusió i comptà amb dos centres de
distribució
(Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle,
San Francisco i
Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos
acusat de violació de
la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina
de
correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van
traslladar a la
petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En
sortiren 186 números,
l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït
per Demonstrator, que es
publicà a Lakebay i tragué 142 números
entre
l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.
***
L'endema de la "Nit de les Barricades"
- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres –Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)– es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.
Naixements
Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894)
- Pilade Tocci: L'11
de maig de 1850 –algunes fonts citen
el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'agitador anarquista Pilade
Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,
Acratos, etc.). Sos pares es deien
Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà
diverses feines (barber,
ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista
«itinerant», segons
les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la
costa
tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna
s'adherí a la secció
bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors
(AIT). Establí
estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878
col·laborà en Il Lavoro,
el primer periòdic publicat per
aquests. Després s'establí a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), on la policia de
l'indret el qualificà com d'«anarquista
perillós». El febrer de 1889, a
resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati)
que s'havia infiltrat
en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de
febrer de
1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de
beneficència on havien de
ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars
locals, va ser detingut,
juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini),
per
«associació de malfactors». Durant el
judici, celebrat entre el 7 i el 9
d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac
quedà palès i l'acusació
d'atemptat va ser desestimada, però la
d'«associació de malfactors»
seguí
endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera
de judici. El juny
de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos
mesos de
presó i a dos anys de vigilància
policíaca. Sospitós d'haver participat en les
revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari
des de
finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat,
va ser
condemnat a cinc anys d'assignació de residència.
No obstant això, abans de la
sentència, fugí a Suïssa i
s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa),
on trobà Pietro
Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el
llistat
d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27
de
setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de
Suïssa. En 1897 intentà
publicar un periòdic, Questioni
ardenti,
però sembla que no reeixí. En els primers anys
del segle XX col·laborà en Il
Libertario de La Spezia i en 1911
participà en el Congrés Anarquista Regional de La
Spezia. Posteriorment milità en
el grup anarquista «Né Dio né
padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al
barri de
Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916
a La
Spezia (Ligúria, Itàlia).
***
Francesco Cacozza (Don Cicco)
- Francesco
Cacozza: L'11 de
maig
de 1851 neix a Fiumefreddo Bruzio (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista
individualista i propagandista llibertari Francesco Cacozza
–citat sovint
erròniament com Cocozza–,
conegut com
Don Ciccio. Sos pares es deien
Nicola
Cacozza, antic empleat ferroviari, i Rosa Iorio. Després de
fer els estudis
primaris, va marxar de la llar familiar. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), esdevingué com son pare ferroviari.
S'instal·là a Nàpols,
després d'aconseguir una feina com a cap d'una
estació de la ciutat. En 1880
fundà amb Luigi Felicò i Francesco Saverio
Merlino Il Grido del Popolo. El 3
de gener de 1881 va ser detingut, amb Merli
i altres companys, per «conspiració i atemptat
contra la seguretat de l'Estat»
després d'haver participat en una manifestació
contra la visita reial a Nàpols.
El 25 de febrer de 1882 va ser posat en llibertat, però va
ser acomiadat per motius
polítics de la feina i hagué de sobreviure com a
venedor ambulant. Quan Andrea Costa
es decantà per «legalisme», el 30
d'abril de 1882 signà, amb Luigi Alvino i
Luigi Felicò, un document de trencament amb Francesco
Saverio Merlino i demanà
a Carlo Cafiero que encapçalés el moviment
anarquista a Nàpols. Reincorporat
als ferrocarrils, a principis de 1887 va ser un dels promotors del grup
«Humanitas» i responsable d'un full del mateix nom,
que volia arreplegar les
diverses sensibilitat anarquistes d'aleshores, tot i la seva hostilitat
cap els
«organitzadors». L'agost de 1887
abandonà la redacció d'Humanitas,
que s'havia decantat cap a posicions moderades, i fundà
amb Giovanni Bergamasco i Luigi Felicò el Cercle Comunista
Anarquista «Il
Lavoratore», que publicava Il
Demolitore,
periòdic que passà a dirigir fent apologia de
l'individualisme radical. El 12
de febrer de 1889 es va casar amb una hereva, es va acomiadar de la
feina i
passà a viure a Vietri di Potenza (Basilicata,
Itàlia), des d'on visitava
sovint Nàpols i es mantenia en contacte amb els companys.
L'1 de maig de 1891
va ser detingut, però va intensificar la seva activitat
propagandística i
col·laborà amb La Croce,
que començà
a publicar-se en 1892 a Nàpols. A finals d'abril de 1892,
abans del «Primer de
Maig», va ser detingut preventivament com a mesura de
«seguretat pública». El
maig de 1896 s'establí de bell nou a Nàpols i en
1897 entrà a formar part del
grup «Carlo Cafiero», encapçalat per
Michele Acanfora. Poc després, entre el 5
i el 14 de setembre de 1897 publicà, amb Francesco Del
Giudice, dos números
únics del periòdic Il
Turbine, però
va ser denunciat per «violació de la llei de
premsa». Posteriorment, amb
Francesco Del Giudice, intentà reunir els companys dividits
per la
col·laboració amb els socialistes en la campanya
contra el domicili forçat i
obtingué la fusió de les dues publicacions
anarquistes que s'editaven a Nàpols:
Il Turbine i L'Affamato.
El març de 1898 signà el manifest en solidaritat
amb
Errico Malatesta i els redactors de L'Agitazine,
aleshores empresonats, i va ser detingut arran dels disturbis
esdevinguts el
maig d'aquell any. Jutjat el juny de 1898, posà en
qüestió la legitimitat del
tribunal i es negà a defensar-se, essent condemnat a dos
anys de presó per
«incitació al delicte».
Aconseguí la llibertat gràcies a l'amnistia del 4
de
gener de 1899 i va ser amonestat formalment. L'1 de novembre de 1902 es
va
embarcar com a infermer al vapor Canadà
amb destinació cap a Nova York (Nova York, EUA). El 18 de
febrer de 1904
reaparegué de bell nou amb un article publicat en el
periòdic milanès Il
Grido della Folla, fet que li va
comportar una condemna de quatre mesos i mig de presó. Un
cop lliure, va fer
una gira de conferències per la Ligúria i la
Toscana amb Gustavo Telarico. El
juliol de 1905 passà a dirigir l'efímer L'Iconoclasta.
El 12 de juny de 1906 s'introduí a la Cambra dels Diputats
per a insultar el president
Giovanni Giolitti. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907
assistí al Congrés
Nacional Anarquista, que se celebrà a Roma
(Itàlia), on es declarà «anarquista
individualista». En 1908, amb Carlo Melchionna i Ciro
Petrucci, va fer propaganda
entre els llogaters dels districtes populars, reunit en Lligues de
Resistència,
creant seriosos problemes a la Societat del Sanejament, que no va poder
portar
a terme els desnonaments. A partir d'aquí entrà
en una cadena de detencions
breus i repetides, però que no el desanimaren.
Participà activament en les agitacions
contra la pujada del cost de la vida, distribuint sempre fulletons amb
escrits
seus. En 1909 signà amb Gennaro Mariano Pietraroja un fullet
denunciant els
«Fets de Sinopoli» (Calàbria,
Itàlia), on carrabiners havien matat uns
manifestats desarmats. El 5 de juny de 1909 passà a dirigir
el periòdic La Plebe,
que durà fins el 30 de març de
1910. En aquesta època vivia, per evitar pagar lloguers i no
sotmetre's a
escorcolls policíacs, en una barraca construïda per
ell al Vesuvi, anomenada
«Nido Libero» (Niu Lliure), i era molt popular
entre la classe obrera, que
valorava la seva generositat i coherència. Tot i estar
vigilat, el 14 de juny
de 1913 aconseguí entrar de bell nou al Parlament, aquesta
vegada vestit de
sacerdot, però va ser detingut abans que comencés
el debat. El 9 de juny de
1914, quan esclataren els disturbis de la «Setmana
Roja» a la ciutat, encapçalà
les manifestacions, l'assalt a l'estació
ferroviària i els durs enfrontaments
als carrers fins al 10 de juny quan va ser detingut amb Domenico
Aratari i
Carlo Melchionna. Recobrà la llibertat gràcies a
l'amnistia del 3 de gener de
1915 i en els actes del «Primer de Maig», parlant
davant els treballadors,
prengué partit per la neutralitat a ultrança
davant la Gran Guerra, fet pel
qual va ser denunciat com «derrotista subversiu».
El 24 de maig de 1916,
aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser
detingut mentre
incitava els obrers a lluitar per la pau. El 24 de febrer de 1917
tornà a
empresonat arran de les manifestacions contra la carestia de la vida i
el 18 de
juliol d'aquell any, durant la vaga general de la
metal·lúrgica, va ser
novament detingut per un manifest que incitava a la
desobediència i a la guerra
civil i va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 25 de
març de 1918 recobrà
la llibertat i reprengué les seves activitats, organitzant
la Lliga de
Resistència dels Llogaters, que el 4 de maig de 1919
organitzà una gran
manifestació. El 28 de desembre d'aquell any va ser
empresonat per un delicte
d'impremta i per «instigació a l'odi entre classes
socials». Després de
recobrar la llibertat gràcies a una amnistia, el 29 d'abril
de 1920 es dirigí
als obrers metal·lúrgics en vaga. En aquesta
època milità amb Carlo Melchionna
i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero».
El maig de 1922, per unir els
militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Carlo
Melchionna, el grup
«Prometeo», que trenca amb Giuseppe Imondi i
s'adherí a la Unió Anarquista
Italiana (UAI). El règim de Benito Mussolini no el va
intimidar i va desafiar
reiteradament la violència dels escamots feixistes,
distribuint propaganda
davant el Palazzo Montecitorio de Roma (16 de febrer de 1922), quan va
ser
detingut després de llançar fulls anarquistes al
Saló del Parlament abans d'un
discurs de Giuseppe Di Vittorio (30 de maig de 1923), o en denunciar el
nou
règim triomfal després de l'assassinat de Giacomo
Matteotti (22 de desembre de
1924). Vell i aïllat, lluità al límit de
les seves forces i en 1927 va ser
sotmès a una advertència formal. Francesco
Cacozza va morir desemparat i en la
misèria el 24 de desembre de 1931 en un hospici per a pobres
de Nàpols
(Campània, Itàlia).
***
Notícia
de la detenció de Paul Champalle apareguda en el diari
lionès Le
Progrès del 23 d'octubre de 1882
- Paul Champalle:
L'11 de maig de 1855 neix a
Villefranche-sur-Saone (Beaujolais, Arpitània) l'anarquista
Paul Eugène Champalle.
Era fill de Jean Louis Champalle, moliner, i de Pierrette Marie
Clairet,
modista. Es guanyà la vida primer de guarnidor i
després de tintorer. El 2
d'octubre de 1873 s'allistà voluntari per cinc anys en
l'exèrcit i va ser
enviat a l'XI Batalló de Caçadors a Batna (Batna,
Algèria Francesa; actualment
Algèria). A principis dels anys vuitanta era membre de la
secció de Villefranche-sur-Saone
de la Federació Revolucionària de l'Est (FRE),
animada per Philippe Sanlaville.
El 22 d'octubre de 1882 va ser detingut arran de les grans agafades que
s'engegaren con a conseqüència de les revoltes de
Montceua-les-Mines (Borgonya,
França) i dels atemptats anarquistes de Lió
(Arpitània). El 21 de juliol de
1883 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Villefranche-sur-Saone a 15
dies de presó per «ultratge al agents».
El 4 de novembre de 1883 va ser ferit
greument d'un cop de ganivet en una baralla a Villefranche-sur-Saone. A
principis de la dècada dels noranta vivia al
número 10 del carrer de la
Quarantaine de Villefranche-sur-Saone. A mitjans de gener de 1892 va
ser delegat
al Congrés Regional Anarquista celebrat a Lió, on
es va pronunciar a favor de
la participació dels anarquistes en la
manifestació del Primer de Maig. El 22
d'abril de 1892, ben igual que els d'altres companys, el seu domicili
va ser
escorcollat per la policia sense cap resultat i va ser posat en
llibertat. En
aquesta època, amb altres companys (Nicolas Berthet, Gillet,
Albert Lagier,
etc.), era un dels animadors del grup anarquista que es reunia tots
dels
dissabtes al domicili de Pierre Desgranges, al carrer
Étienne Poulet. En 1894,
segons informes policíacs, estava en contacte amb
l'anarquista Louis Guittard i
rebia fullets anarquistes, essent el seu domicili escorcollat sense cap
resultat en diverses ocasions. El 19 de febrer de 1894 el seu domicili
va ser perquirit
i fou detingut, però va ser posat en llibertat
l'endemà. En novembre de 1894,
després de la detenció de l'anarquista Denis
Fayard a París (França), el seu
domicili, i el de son germà Émile Champalle, va
ser escorcollat i es trobaren
vuit testaments de militants (Paul Champalle, Nicolas Creancy, Antoine
Desgranges,
Jean Benoît Diochon, Jean Marie Fournet, Philibert Marcel,
Clotilde Marchand i
Louis Saint-Lager), on aquests es declaraven lliurepensadors i que
volien ser
enterrats civilment. En 1896 era membre del consell
d'administració de la
Societat Cooperativa dels Obrers Tintorers de Villefranche-sur-Saone i
en 1902
estava subscrit a Le Libertaire. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció.
***
Foto
policíaca de Jean Louis Alban (5 de març de 1894)
- Jean Alban: L'11
de maig de 1858 neix a l'antic VI
Districte (actual XI Districte) de París (França)
l'anarquista Jean Louis
Alban. Sos pares es deien Élie François Xavier
Alban i Mélanie Victorine
Boireau. Es guanyava la vida treballant de llauner especialista en
galvanització. Segons l'informe del confident Barbier, el 19
de gener de 1893
assistí a una reunió anarquista celebrada al
carrer Petit Thouars on va
proposar fer propaganda anarquista en el sorteig de la lleva i difondre
l'abstenció
en ocasió de les properes eleccions. El 3 de juny de 1893
era present en un
míting de protesta contra la condemna a mort de l'anarquista
Jean-Baptista
Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al
número 94 del carrer Faubourg du
Temple, que arreplegà unes cinc-centes persones, i on es
protestà contra les
violències policíaques i es mostrà la
camisa de Foret plena de sang a resultes
de la seva detenció. El 10 de juny de 1893
assistí al míting de protesta,
organitzat pels estudiants socialistes, celebrat a la Sala
Progrès, al número
36 del bulevard de l'Hôpital, on assistiren unes sis-centes
persones, i on
s'oposaven a un veredicte del Tribunal
d'Apel·lació de París on s'ordenava el
lliurament al cònsol de Rússia dels papers de
l'estudiant nihilista
russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki),
després del seu suïcidi;
aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i
polonesos
refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 era present,
juntament amb altres
quatre-centes persones, a la conferència pública
sobre els càstigs a les
presons que se celebra a la Sala Commerce. El 4 de juliol de 1893
assistí a un
míting contra el tancament de la Borsa del Treball de
París. A principis de
setembre de 1893 aferrà, amb els germans Eugène i
Henri Wagner i E. Mürch, un
«Manifest dels dinamitadors»,
1.500
exemplars del qual havien estat enviats des de Londres (Anglaterra) per
Ernest Lassalas.
El 2 de setembre de 1893 era present en una reunió
pública, amb altres
cent-cinquanta persones, al pati de l'escola del carrer Ramponneau, on
reivindicà l'abstenció política. El 2
de desembre de 1893 assistí amb altres
dues-centes persones a una vetllada familiar celebrada al
número 70 del carrer
Angoulêma on Sébastian Faure va fer una
conferència. El seu nom figurava en un
llista d'anarquistes parisencs establert el 26 de desembre de 1893 per
la
Prefectura de Policia. El 5 de març de 1894 va ser detingut
per pertinença a
«associació criminal» i el seu domicili,
al número 25 del carrer Pressoir de
París, va ser escorcollat sense èxit per la
policia; aquell mateix dia va ser fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon,
recobrant la llibertat el 6 d'abril d'aquell any. El 2 de juliol de
1894 va ser
posat a disposició judicial sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava en
un llistat
d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia
de
París. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Foto policíaca de Charles Simon
- Charles Achille Simon:
L'11 de maig de 1873 neix a
Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari
de la propaganda
pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit
o Ravachol
II. Era fill natural de la modista Marie Simon. Jove aprenent
de vidrier a
París (França), va ser condemnat a dos mesos de
presó per robar una plaça de
zinc al seu patró. Es va revoltar per la
injustícia del procés de Charles
Dardare. Henri Decamps i Louis Léveillé, i va
esdevenir còmplice de l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol),
ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de
l'Audiència Edmond Benoît
i del seu substitut Léon Bulot. Per aquests fets
l'Audiència del Sena el va
condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a
perpetuïtat. Enviat a la
colònia penitenciària de l'illa de Saint-Joseph
(Illes de la Salvació, Caiena,
Guaiana Francesa), trobà altres companys, com ara
l'anarquista Clément Duval.
El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de
la Salvació»
(Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no
volia
baixar-ne a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre
cridava «Visca
l'anarquia!».
Charles Achille Simon (1873-1894)
***
Notícia
orgànica d'Henri Antoine apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire de l'1 de juny de 1912
- Henri Antoine:
L'11 de maig de 1884 neix al IX
Districte de
París (França)
l'actor teatral i anarquista
Henri Adolphe Antoine. Era fill de Léonard
André Antoine, director teatral i crític
dramàtic, i de Marie Lucette Rambour, comercianta de moda
femenina. Son pare va
ser el fundador del Théâtre-Libre i del
Théâtre-Antoine i director del teatre
de l'Odéon entre 1906 i 1914, i considerat com un dels homes
de teatre més importants
del seu segle. El 13 de novembre de 1902 Henri Antoine
s'allistà voluntari a
l'exèrcit francès per quatre anys i dos dies
després va ser enviat al 72
Regiment d'Infanteria. El 13 de febrer de 1904 va ser nomenat caporal i
el 13
de novembre de 1906 passà a la reserva amb un certificat de
bona conducta. Home
de teatre com son pare, en 1908 va fer les seves primeres actuacions al
teatre Mévisto
de París i aquest mateix any va concebre el projecte de
crear un teatre
ambulant de barriada desmuntable, que interpretaria obres noves amb
actors de
qualitat, projecte va ser anunciat per la revista artística La
Rampe.
Aleshores vivia al número 50 del carrer Camat de
Nogent-sur-Marne (Illa de
França, França). En aquests anys va interpretar
obres teatrals en diversos
indrets populars. El 31 de maig de 1910 es va materialitzar el seu
projecte i
es va fer la primera representació del
«Théâtre du Peuple» a la gran
sala d'espectacles
«El Globe» de París, amb obres de
diversos autors (Gustave Fabius de Champville,
Jorge Destèves, Léon Michell, Jacques Monnier i
Georges Walder), a més de
poemes i cançons. El «Théâtre
du Peuple» volia donar teatre social de qualitat
a barris i poblacions de província a preus populars. El 31
d'agost de 1910 va
fer la xerrada «La propagande et le
Théâtre» en les «Xerrades del
IV Districte
de París» de La Libre Discussion. Entre 1911 i
1913 col·laborà en Le
Libertaire i entre 1911 i 1912 va ser secretari del Sindicat
d'Autors i de
Gents de Lletres. El gener de 1912 se sumà al projecte de
«Théâtre du Peuple»
l'anarquista Émilie Guichard. El 25 de gener de 1912 es
creà la cooperativa
«Cercles dels Amics del Théâtre du
Peuple», domiciliada al número 128 de
l'avinguda Philippe-Auguste del XI Districte de París,
formada, entre altres,
per destacats anarquistes, socialistes i sindicalistes (Maurice
Bouchor, A.
Bourgoint, P. Campana, Ch. Duffart, Émile Kress,
René de Marmande, Pierre
Moranne, Vigné d'Octon, Lambert de Saumanès, A.
Traversi, Maria Vérone, etc.),
i de la qual va ser nomenat tresorer. L'11 d'abril de 1912, en una
reunió dels
cooperativistes del «Théâtre du
Peuple», en va ser nomenat administrador gerent.
En 1913 vivia al número 73 del carrer Sedaine de l'XI
Districte de París. El novembre
de 1913, a iniciativa de l'anarquista «Comitè
Femení contra la Llei Berry-Millerand,
els presidis militars i totes les iniquitats socials», va fer
un curs de dicció
i de teatre per a formar oradores i actrius capaces d'interpretar obres
de
temàtica social en les festes militants. En 1913 va dirigir
el grup teatral «Le
Chariot du Peuple», que va fer representacions de Jules
Renard a diferents centres
llibertaris. En aquesta mateixa època Armand Guerra, i
altres, creà la cooperativa
«Cinéma du Peuple», amb les mateixes
intencions, però des del cinema. El gener
de 1914 organitzà una gira de representacions d'obres
teatrals de Jules Renard
(La biote, Pain de ménage
i Poil de carotte) a benefici de
Le Libertaire. Quan esclatà la Gran
Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser
mobilitzat, destinat al Regiment d'Infanteria d'Amiens (Picardia,
França) i
enviat al front. Henri Antoine va morir el 20 de maig de 1915 a
Aubigny-en-Artois
(Nord-Pas-de-Calais, França) per «ferides de
guerra».
***
Evelio Boal López
- Evelio Boal López:
L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid
(Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i
secretari general de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal
López. Sos pares es deien
Miguel Boal Labajo, empleat, i Benita López Ortega. Des de
molt jove
participà en el moviment
anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on
treballà de tipògraf, en
1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de
Barcelona. Aquest mateix any fou
nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat
al
teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón,
però abandonà l'escena
per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que
dirigí el grup
artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual
representà obres
d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol,
Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la
corresponsalia a Barcelona del periòdic de Los
Ángeles (Califòrnia, EUA) Fuerza
Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou
delegat del
Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés
de Sants, on va ser elegit
secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà
part de la comissió que en
redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo
realitzà tasques
propagandístiques i d'organització arreu
Castella. El gener de 1919 va ser
detingut amb altres membres del Comitè Nacional,
però fou alliberat a causa de
la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919
formà part del Comitè de Vaga
de l'empresa La Canadenca en representació del
Comitè Nacional de la CNT. El 23
de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista.
L'estiu
de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou
un dels primers a
suggerir la creació d'una federació anarquista
ibèrica. Va ser un dels màxims
organitzador del II Congrés de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»),
celebrat entre
el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el
càrrec de
secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va
ser un dels 24
signants del dictamen sobre la definició
ideològica de la CNT, el qual
declarava que la finalitat d'aquesta organització era
assolir el «Comunisme
Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre
Republicà del
carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del
Comitè Nacional confederal;
aprofità la reclusió, que durà fins
agost, per a escriure des de la presó per
al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao
(Biscaia, País Basc). El setembre
de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador
Seguí a Madrid per a formalitzar
un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista
Unió General de
Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors
confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a
Barcelona de Solidaridad
Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En
el Ple de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el
pacte amb l'UGT.
Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza
Consciente, El Rayo, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint
fent servir el pseudònim Chispazos.
El novembre de 1920, arran de la repressió governamental
desencadenada contra
el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i
va fer servir el
nom d'Ángel Fernández. El 3 de
març de 1921 va ser novament detingut al
domicili d'Ángel Fernández Castaño al
carrer de Marina, on vivia clandestinament,
i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat
el 8 de març del
president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups
d'acció confederals, va
ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de
Policia,
amb els companys Antoni Feliu Oriol i José
Domínguez Rodríguez. Tots tres van
ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de
fugues». Evelio
Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18
de juny de 1921 als
voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. Partidari
de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es
casà, i dos infants. Durant els
anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere
Més Alt de Barcelona
portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors
de la CNT més
competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre
els companys de tota
la història de l'anarcosindicalisme.
***
Eduardo
María Vázquez Aguirre
- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. Sos pares es deien Castor Vázquez Otero, llaurador, i Antonia Aguirre Gallastagui. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).
***
Foto
policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912)
- Marie Vuillemin: L'11 de maig de 1889 neix a Mons (Hainaut, Valònia) l'anarquista Marie Félicie Vuillemin, també coneguda com Marie La Belge, Marie La Rouge o Marie Schoofs. Quan tenia uns vint anys marxà cap a París (França) on treballà d'obrera per tres francs diaris. Es casà amb un obrer pintor que es deia Schoofs, que ella qualificà de violent i bregador. Finalment abandonà son marit i el juny de 1910 retornà al domicili de sa mare, al número 131 del carrer Tourette de Charleroi (Hainaut, Valònia). Es posà a fer feina al cafè «Au Repos des Travailleurs», regentat pel matrimoni Decuber, al cantó del carrer Zénobe Gramme amb el bulevard del Nord de Charleroi, com a dona de feines. En aquesta època conegué l'anarquista il·legalista i insubmís Octave Garnier, que aleshores treballava en la construcció d'un túnel. La parella decidí anar-se'n a Brussel·les (Bèlgica) i el dia abans de partir el cafè on ella treballava va ser robat. Les autoritats buscaren Garnier com a primer sospitós d'aquest robatori i, pressionats per la policia, ambdós fugiren l'abril de 1911 de Bèlgica cap a París (França). La parella s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), seu del periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, on trobà altres anarquistes (Jean de Boë, Raymond Callemin, Edouard Carouy, Victor Serge, etc.) i anarcoindividualistes partidaris de l'anarquisme il·legalista que acabarien creant la «Banda Bonnot». El 20 de gener de 1912 va ser detinguda durant la investigació sobre l'agressió a un cobrador de la Société Générale, però durant la instrucció no va ser inculpada i fou alliberada el 21 de març de 1912. El 15 de maig de 1912 va ser novament detinguda a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) i durant els primers interrogatoris a la presó parisenca de Saint-Lazare es negà a declarar; posteriorment, en un altre interrogatori, facilità la identificació del seu company. Jutjada per l'Audiència del Sena el 27 de febrer de 1913 en el judici a la «Banda Bonnot» sota l'acusació de complicitat i encobriment de robatori, va ser absolta de qualsevol càrrec i posada en llibertat. Retornà a Cherleroi, on regentà una botiga al carrer de la Régence. Marie Vuillemin va morir en 1963 a Charleroi (Hainaut, Valònia).
***
Foto
antropomètrica de Massimo Morisi
- Massimo Morisi: L'11 de maig de 1890 neix a Chiaravalle (Alseno, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista i resistent antifeixista, Massimo Morisi, que va fer servir els pseudònims Maurizio Morigi i Nemo. Fill d'una família nombrosa pagesa, sos pares es deien Domenico Morisi i Camilla Villaggi. Fins als 13 anys visqué a Chiravalle, treballant de pagès amb son pare, moment en el qual la família va ser desallotjada de les terres que conreaven i es traslladà a Castione Marchesi (Fidenza, Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre uns vuit anys. Posteriorment es traslladà a Baselica Duce (Fiorenzuola d'Arda, Emília-Romanya, Itàlia) i després restà tres anys a Castelnuovo Fogliani (Alseno, Emília-Romanya, Itàlia); durant tot aquest temps treballà de pagès i acabà amb sa família a Busseto (Emília-Romanya, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat a Gorizia (Friül). En 1916 va ser capturat pels austríacs i internat en un camp de concentració, on va romandre fins al final del conflicte. Mentrestant, sa família s'havia traslladat a Sant'Andrea, llogaret de Busseto, on s'integrà en la Lliga de Pagesos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1921 es traslladà a Fidenza (Emília-Romanya, Itàlia), d'on el novembre de 1922 hagué de fugir per evitar les represàlies feixistes, que l'havien intentat apallissar en dues ocasions. Amb el suport de la població local, creuà la frontera clandestinament per la zona de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Instal·lat a Toló (Provença, Occitània), durant anys, sota el nom de Maurizio Morigi, desenvolupà una intensa activitat política i va ser fitxat com a «comunista activíssim i antifeixista insaciable». En 1929 era membre de les Joves Guàrdies Antifeixistes (JGA) i de la cèl·lula comunista italiana de Toló. En un informe del consolat italiana de Toló de 1934, va ser qualificat de «propagandista antifeixista i antinacional, amb sentiments violents i amenaçadors contra els elements feixistes italians de Toló». En aquesta època treballà en diverses tasques (pagès, paleta, terrelloner, veremador, saliner, etc.). Encara que sa família estava constantment vigilada per la policia, aquesta no pogué interceptar la correspondència; en 1937, però, la policia interceptà les seves comunicacions. En aquesta època regentava un petit negoci de comerç ambulant i formava part del Comitè Pro-Espanya. El maig de 1937 va ser detingut per la policia de Banhèras de Luishon (Luixonès, Gascunya, Occitània) quan intentava passar a la Península. Posteriorment, amb una vintena de voluntaris de Toló, entrà a la Península via Tolosa de Llenguadoc i Andorra. Segons els serveis d'intel·ligència italians, entre juny i setembre de 1937 lluità com a «milicià roig» a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Santander (Cantàbria, Espanya). Posteriorment s'integrà en la Columna Italiana «Carlo Rosselli». L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres anarquistes (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Pompeo Crespi, Santiago Pisani, etc.). L'agost de 1938 retornà a França, però va ser expulsat del país per contravenció de les disposicions de residència d'estrangers. Malgrat tot, va romandre a França gràcies a la xarxa de suport. El setembre de 1939 va ser detingut i tancat al camp de concentració de Vernet, on va trobar excombatents de la guerra d'Espanya. Quan la invasió de França per les tropes alemanyes, els presos polítics italians van ser traslladats a camps de concentració alemanys o retornats a la Itàlia, i ell va ser lliurat a les autoritats feixistes a la frontera de Menton (Provença, Occitània). Traslladat a la presó de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser interrogat per la policia. El 4 de febrer de 1941, per ordre de la Comissió Provincial per la Designació de Confinament, se li va assignar residència per cinc anys a l'illa de Ventotene per «activitats antifeixistes i antinacionals a la pàtria i a l'estranger». El 4 d'agost de 1943 va ser posat en llibertat i es pogué reunir amb sa mare, instal·lant-se a Salsomaggiore Terme (Scipione, Emília-Romanya, Itàlia). El 30 de maig de 1944 es passà a la resistència sota el nom de Nemo i l'octubre de 1944 va ser nomenat inspector de brigada partisana (destacament «Puzzarini» de la 12 Brigada Garibaldi i destacament «Fermo» de la 135 Brigada Garibalid «Mario Betti»), càrrec que mantingué fins el final de la guerra. Massimo Morisi va morir el 24 de desembre de 1967 a Alseno (Emília-Romanya, Itàlia).
---
efemerides | 10 Maig, 2025 11:28
Anarcoefemèrides del 10 de maig
Esdeveniments
Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)
- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la «Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.
***
Cartell de la gala
- Estrena de Les anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.
Léo Ferré: Els anarquistes (1968)
Naixements
Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886
- Jules Régis:
El
10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi
Otomà; actualment Beyoğlu,
Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i
després anarquista
Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger.
Sos pares es deien Luis
Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una
fàbrica de flors artificials,
impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II
Districte de París (França) del
Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896,
quan
era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria
Floral, assistí a les
conferències de Sébastien Faure i
esdevingué anarquista. En 1897
reemplaçà Rebut
en la gerència de Le Libertaire,
càrrec que exercí fins al desembre
d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el
suport de
Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible,
que només tirà
un número consagrat al procés realitzat el 15 de
desembre de 1896 contra els
militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny
de 1898
col·laborà en el setmanari Le Droit de
Vivre, els gerents del qual van
ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898
formà part del grup de
militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave i
Émile Pouget d'«aprofitar-se
de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899
reemplaçà Prost en la
gerència del bimensual Le Cri de Révolte,
fundat per Guillaume Auguste
Bordes. En 1899 també participà activament en la
campanya a favor d'Alfred
Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu
periòdic Le Journal du
Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions
preparatòries per a
l'edició del periòdic L'Homme
Libre.
Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la
violència (cops,
ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del
«Grup de Socors als
Detinguts Polítics», es caracteritzarà
per les seves accions de solidaritat
envers les víctimes de la repressió, com ara els
casos de Georges Étiévant, que
atemptà contra la comissaria de policia del carrer
Berzélius de París, i de
Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet
d'Àustria. També participà en
les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances
d'amagat dels treballadors
que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de
1900
participà en un míting de protesta contra les
condemnes de militants detinguts
duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de
«Fort Chabrol» i
acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19
de maig de 1900
presidí un míting a favor dels anarquistes
alliberats de Montjuïc celebrat a la
Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules
Régis va
morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts
citen erròniament el 12 de
juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París
(França), on havia estat internat,
arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat
assassinat a cops de barres de ferro.
***
Foto
policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)
- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein, Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès «complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del judici de Prosper Guyard apareguda en el diari parsisenc Le XIXe Siècle
del 27 d'agost de 1896
- Prosper Guyard: El
10 de maig –algunes fonts citen el 10 d'abril– de
1864 neix a Welferding
(Lorena, França; actualment pertany a Sarreguemines, Lorena,
França)
l'anarquista Prosper Michel Guyard. Establert a París
(França), no tingué
domicili fixe i dormia als asils nocturns de la ciutat. A principis de
1893 marxà
cap a Brest (Bro Leon, Bretanya) i s'instal·là al
carrer Keranfurust Izella de
Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La
Maison des Anarchistes» (La Casa
dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin,
Eugène Hamelin, André Bizien,
Régis Meunier, Jean Marie Petrequin, Adolphe
Sèvre i les seves respectives
companyes. Es dedicà a vendre la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte,
etc.) pels carrers. En aquesta època treballava de
representant per a l'empresa
de màquines de cosir «Singer». Com a
membre del Comitè de Propaganda Socialista
Anarquista, en les eleccions legislatives del 20 d'agost i del 4 de
setembre de
1893 va ser candidat abstencionista de la I Circumscripció
de Brest, juntament
amb Jean Henry Demeule, Jean-Marie Guerenneur i Eugène
Marion. El novembre de
1893, en una investigació de la policia, va ser inscrit en
la llista
d'anarquistes destacats del departament de Finisterre, on es feia notar
que no
tenia professió ni domicili fixe. El 3 de gener de 1894 el
seu domicili va ser
escorcollat i la policia li va decomissar un bagul ple de
periòdics i de
cartells anarquistes. En aquesta època tenia per amant
Jeanne-Louise Paul, que
vivia al número 47 del carrer Rampe de Brest amb son
company, també treballador
de «Singer» i amb qui tenia un fill i una filla, i
el 31 de gener de 1894, per
qüestions sentimentals, Prosper Guyard intentà a
Guingamp (Bro Dreger,
Bretanya) suïcidar-se d'un tret i va ser ingressat greument
ferit a l'Hospici Civil
de la ciutat –Jeanne-Louise Paul es va enverinar mortalment
amb estricnina el 20
de setembre de 1894. L'1 de maig de 1894 abandonà Brest i
marxà cap a Paris i
el 22 de maig arribà a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), on treballà en la
construcció de pintor i de paleta. Al cafè de la
pensió que ocupava, destacà
per les seves idees anarquistes i cants revolucionaris. El juny de 1894
freqüentà les reunions del Cercle
Catòlic de Saint-Rémy i va rebre nombroses
ajudes econòmiques del capellà. El 16 de juliol
de 1894, gràcies a la
recomanació de l'abat Finot, intentà ser
contractat a la fàbrica tèxtil «Ets
Harmel Frères» de Warmeriville (Xampanya-Ardenes,
França), on argumentà que
volia allunyar-se de Reims i dels seus companys anarquistes,
però l'empresa «Ets
Harmel Frères» no el trobà
creïble i no el contractà. El 25 d'octubre de 1894,
segons informes policíacs, abandonà
«furtivament» Reims i marxà cap a
París. A
la capital francesa, gràcies a la recomanació de
l'abat Finot, aconseguí feina
en el diari clerical Le Monde. El
26
d'agost de 1896 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena,
com a
gerent de Le Libertaire, per haver
publicat articles qualificats com «apologia del
crim» –sota el seu nom signà
una curta biografia de Sante Geronimo Caserio, assassí del
president de la
República francesa François Marie Sadi Carnot, en
l'aniversari de la seva
execució– i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 francs de multa, pena
que va ser confirmada en l'apel·lació del 17
d'octubre d'aquell any. En aquesta
època figurava en el registre d'anarquistes com a
«perillós». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 31 de
geneer de 1895
- Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Francisco
Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos
(1915)
- Francisco
Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a
Zahínos (Badajoz, Extremadura,
Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales
Sirgado.
Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i
Catalina Sirgado,
mestra. Seguí la professió de sos pares i
després de treure's el títol, el 22
de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la
escola de Zahínos –dos dies
abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per
incompatibilitat
de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat
Civil «El Progreso de
Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i
gestionar la
propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos
del poble havien comprat en
subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual
ocupà diversos càrrecs
en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència
en 1905. Entre
1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser
elegit
alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de
gener de 1910 i desembre de
1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros
(Badajoz,
Extremadura, Espanya) per «detenció
arbitrària». En 1919 ocupà la
plaça de
mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella,
Espanya) i en 1922 exercí a
l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora,
Castella, Espanya). Sa companya fou
Luisa Casamar Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no
suraren tots;
aquests tingueren una educació moderna i avançada
a la seva època, i tots
tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres
d'ells
(Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la
Revolució, seguint
l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936
s'afilià al
Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'1
d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Entre novembre de
1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió
Provincial
d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va
col·laborar en una
comissió creada per a defensar el patrimoni
artístic provincial. Després del
triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de
Henares
(Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre
declaració jurada, on va
afermar la seva militància llibertària, a
Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella,
Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la
presó de Brihuega
(Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de
Guadalajara, on es va
instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en
uns assassinats
comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va
començar el procés
i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra
anarquista,
d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús
d'armes de foc,
d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot
això
deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny,
després de separar-lo
definitivament de la seva professió de docent, va ser
condemnat en consell de
guerra per «auxili a la rebel·lió
militar» a 20 anys, pena que va ser commutada
per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de
Guadalajara. El 10 de març de
1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al
penal
de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo
(Galícia). Durant la conducció en
corda de presos, va ser ingressat com a reclús en
trànsit a la presó de
Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941
Francisco Portales
Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va
morir per «col·lapse
cardíac a causa d'una insuficiència
mitral», però diversos testimonis afirmaren
que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a
llegir
altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa
família, el 18 de març
a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri
municipal d'El
Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà
la seva exhumació per a ser
enterrat dignament.
Francisco Portales
Sirgado (1871-1941)
***
Necrològica
de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de març de 1948
- Francis Prost:
El 10 de maig de 1873 neix a Moulins (Borbonès,
Occitània) l'anarquista,
sindicalista i lliurepensador François Prost, conegut com Francis
Prost,
que va fer servir els pseudònims Protal
i Proust. Era fill de Jean Prost,
sastre, i de Claudine Dérichard. Establert a
París (França), milità en el
sindicalisme socialista i en el Partit Obrer (PO) de Jean Allemane. En
1895
treballà de grum d'hotel i vivia al número 1 del
bulevard dels Italians de
París. Entre 1895 i 1896 col·laborà en
el periòdic socialista Le Parti
Ouvrier i a mitjans de 1896 era secretari del Grup de
l'Escola de Propaganda
del PO. Gràcies a la influència de
Sébastien Faure es passà a l'anarquisme. En
1896 treballava d'empleat d'oficina al diari Le Petite
République, fet
que, segons informes policíacs, resultava
sospitós a certs companys que
pensaven que passava informació del moviment anarquista a
les files
socialistes. Fou membre, amb Fernand Pelloutier, del Sindicat
d'Empleats i participà
en la fundació de la Confederació General del
Treball (CGT). El 3 de gener de
1897, amb altres companys (Gustave Leboucher, Musch, Émile
Pouget, Roger Sadrin
i alguns espanyols i italians), participà en una
manifestació a la tomba de
Louis Auguste Blanqui al cementiri de Père Lachaise, on, amb
Sadrin, pronuncià
un violent discurs tot fent una crida a la revolució. El 18
de març de 1897 va
ser el principal orador d'una vetllada familiar en
commemoració de la Comuna de
París celebrada a la Sala Turpin, on assistiren
més de 150 persones, i a la
sortida de la quall ell va fer una col·lecta en suport de la
companya de
l'anarquista Auguste Vaillant; l'endemà, va fer una
conferència a la Sala
Commerce, davant unes 200 persones, en protesta contra la
detenció de set
companys durant una manifestació a l'església de
Saint-Ambroise, on aquests van
ser apallissats per la policia i pel sagristà armat d'un
bastó emplomat. En
aquesta època sembla que va ser secretari de
redacció de Le Libertaire, va
estar en contacte amb la redacció de Le
Père Peinard i, com a membre de
la Internacional Científica, va fer una gira
propagandística amb Ernest Girault
en nom d'aquest grup. El 26 de juny de 1897, amb altres companys
(Jean-Baptiste
Broussouloux, Sébastien Faure, Ernest Giraud, Albert
Létrillard, Charles
Malato, Léon Parsons, Ernest Rocher, Marcel Sembat, Joseph
Tortelier, etc.),
parlà en un gran míting a benefici dels
anarquistes catalans exiliats i
perseguits en el «Procés de
Montjuïc», que se celebrà a la Sala
Pétrelle de
París. El 4 de juliol de 1897, en un míting
contra la repressió policíaca presidit
per Alfred Ebner, Prost reprotxà alguns destacats
anarquistes el seu discurs «moralitzador».
En aquesta època mostrà la seva
oposició als sindicats i va fer una crida a
crear candidatures abstencionistes davant les properes eleccions. El 3
d'octubre
de 1897 participà, amb Marcel Boala, Georges Brunet, Ernest
Girault, Roger
Sadrin, Joseph Tortelier i altres, en la conferència
pública contradictòria
«Les exploits de la Police, la peste religieuse, la pain
cher», celebrada a la
Sala Cheval-Blanc de Montreuil (Illa de França,
França). A principis de
desembre de 1897 animà un grup anarquista (Marcel Boala,
Laffon, Albert
Libertad, Lucas, etc.) que es reunia en una taverna al
número 164 del
l'avinguda Parmentier i s'encarregà de la
redacció d'un manifest antipatriota i
d'un altre abstencionista. En 1898 va ser editor gerent del full Défense
de
G. Étiévant aux Assises de Versailles 1892,
publicat pel setmanari anarquista
parisenc Le Droit de Vivre, animat per Constant
Martin, i del qual va
ser gerent del seu darrer número del 15 de juny de 1898. El
març de 1898 va ser
processat, juntament amb Baptiste Maynard, per haver fet imprimir i
distribuir
el cartell «Manifest aux conscrits»,
però el seu cas va ser sobresegut. El 15
de setembre de 1898, en una reunió anarquista celebrada al
número 168 del
carrer Charenton sobre l'atemptat de l'anarquista Luigi Luccheni contra
Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, dies abans, es
negà a condemnar
aquest assassinat. Com a gerent de Le Cri de
Révolte, el 15 de novembre
de 1898 va ser condemnat a sis mesos per presó per
«apologia del crim», en
relació a l'assassinat d'Isabel de Baviera; a resultes
d'aquesta condemna, son
infant va ser recollit per Georges Butaud i sa companya Sophie
Zaïkowska. A partir
de setembre de 1899 va ser l'organitzador del Sindicat Lliure dels
Irregulars
del Treball i dels Manobres, el qual, el febrer de 1900, comptava amb
una
cinquantena d'afiliats. En aquests anys va ser col·laborador
de diferents periòdics
anarquistes, com ara La Nouvelle Humanité
(1895-1898), Le Libertaire
(1895-1899), Le Cri de Révolte
(1898-1899) o L'Homme Libre (1899),
del qual també va ser administrador. En 1900 funda la
Librairie Sociologique i la
Biblioteca Libertaire de Belleville, al número 81 del carrer
Julien-Lacroix, de
la qual va ser secretari i on va fer nombroses conferències,
a més de ser
secretari de l'efímer Cercle d'Ensenyament Llibertari de
Belleville, que es
reunia al mateix local. També va ser un dels animadors, amb
Charles Malato i
altres, de les Universitats Populars. El 24 de novembre de 1900, amb
Ferdinand Calazel,
va fer la conferència «Liberté et
religion; solution de la question sociale» a
Vitry-lès-Reims (Xampanya-Ardenes, França) i
l'endemà, amb Victor Grimbert, la
titulada «L'évolution econòmiques et la
Révolution» a Bazancourt (Xampanya-Ardenes,
França). A partir de 1901 va ser gerent de la revista
parisenca L'Éducation
Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducation
libertaire (1900-1902),
atiadora dels cursos llibertaris d'ensenyament superior per a adults,
els quals
havien començat el 12 de febrer de 1899 a la Salle des
Sociétés Savantes de
París, amb el suport de Jean Grave i de Pierre Quillard.
Posteriorment
s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on
visqué al número 45 del carrer
Mont d'Arène, i freqüentà
assíduament militants anarquistes locals, com ara Pierre
Degreef o Victor Grimbert. En 1900 va ser candidat abstencionista pel
barri del
Combat del XIX Districte de París. El febrer de 1901
marxà cap a Chalons-sur-Marne
(actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya,
França), on, segons la policia,
s'entrevistà amb l'anarquista Arthur Wilkin. El 17 de febrer
de 1901 va fer una
conferència, amb Henri Fabre, a la Tour Eiffel de Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França). Instal·lat a Amiens (Picardia,
França), en 1902 participà en la
colònia
anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia,
França) i fou membre de la «Societat
per a la creació i el desenvolupament de la
colònia de Vaux». El 4 de maig de
1902 va fer, amb Ernest Girault, la conferència
«L'Anarchie, sa philosophie,
son ideal», a la Sala Fourny de Montreuil-sous-Bois
(actualment Montreuil, Illa
de França, França). El 13 de setembre de 1902 va
fer la conferència «Fondation
d'un théâtre libertaire», a la Sala
Boucher, organitzada per «L'Idée Libre».
El
14 de setembre de 1902, va fer la conferència «De
la liberté communiste dans
una colonie communiste», en una gran reunió
pública celebrada a la Salle de la
Coopération des Idées del Faubourg Saint-Antoine,
on també prengueren la
paraula altres destacats anarquistes (E. Armand, Henri Beylie, Georges
Butaud, Albert
Kienert, Papillon, Paraf-Javal, Henri Zisly, etc.).
Col·laborà en el periòdic
antimilitarista parisenc Le Réveil de l'Esclave
(1902-1903), òrgan del Grup
Antimilitarista del Faubourg Saint-Antoine, animat per Albert Kienert.
El 14 de
desembre de 1902 participà en una reunió
organitzada per «Les Naturiens» al
cafè del número 15 del carrer Durantin de
París per organitzar la campanya
abstencionista i per parla de colònies
llibertàries. També entre 1903 i 1904
col·laborà regularment en el periòdic L'Aube
Nouvelle. Organe des comunistes
libertaires de l'Est, animat per Pierre Dumas. En 1903 va
llegir
públicament el seu drama social En
révolte. El 7 de febrer de 1903 fou
orador, amb altres companys (Georges Butaud, Libertad, Charles Malato,
Paraf-Javal),
en un gran míting de protesta en favor de la
repressió de la «Mano Negra» a Espanya,
organitzat per Le Réveil de l'Esclave i
celebrat a la Sala Lafont d'Aubervilliers
(Illa de França, França). També
tingué relacions amb el periòdic sindicalista
llibertari algerí Le Réveil de l'Esclave
(1904). En els anys deu vivia
al número 7 del carrer Saint-Leu d'Amiens i
col·laborà en la primera època del
periòdic anarquista Germinal de la
ciutat. En aquests anys fou membre
del grup local d'Amiens de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària
(FCAR) i en el grup «Les Amis du Libertaire».
Quan la Gran Guerra, en
1915, va ser declarat exempt per al servei i posteriorment va ser
convocat per
a la revisió, però no es presentà i va
se declarat insubmís. El 12 de juliol de
1919 es casà a Bussy-lès-Poix (Picardia,
França) amb Coralie Yvonne Roche. Posteriorment
s'establí a Vichy, on treballà de firaire i
formà part de «La Libre
Pensée». En
1936, encara que vell i malalt, participà en el suport de la
Revolució
espanyola. El 7 de desembre de 1936 presidí, amb Henri
Chazal i Antoine Glachet,
un míting organitzat pel Grup d'Estudis Socials i
Filosòfics, celebrat a la
Sala de Festes de Vichy, al qual assistiren unes 200 persones. En
aquesta època
treballava de perfumer i, segons la policia, va ser l'autor d'uns
cartells
signats «Les anarchistes de l'arrondissement de
Lapalisse». En 1947 era membre
de la comissió administrativa de l'VIII Regió de
la Federació Anarquista (FA) i
participà en una gira de propaganda organitzada per aquesta
organització a la
seva regió. Francis Prost va morir el 10 de febrer de 1948
al seu domicili, al
número 82 del carrer Jean Jaurès, de Vichy
(Alvèrnia, Occitània).
***
Notícia
sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 26 de gener de 1895
- Albert Cusset: El
10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'obrer de sastreria i
militant anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis
Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot,
costurera. Vivia a
Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892
redactà una poesia «en
honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i
d'incendi, va ser
condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893,
després d'un
escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia,
la
policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos
anarquistes
francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de
l'assassinat del
sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va
ser
descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de
la
Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar
pel pes de l'enginy
que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla,
claus, cadenes,
tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil.
Cusset,
que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent,
veí seu, es vantava en una
taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que
l'explosió no
s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca
Ravachol! Visca l'anarquia!»
Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de
Boulogne-sur-Mer,
després d'haver oposat als agents una forta
resistència; tenia a la butxaca una
fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció
una gran multitud el
volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva
després de la detenció, es
trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un
capità de la
Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que
mantenia correspondència
amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René
Chaughi). També estava en relació amb
el químic Rateau de Brussel·les
(Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont,
Itàlia) i dels Estats Units. El
8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó
i a cinc francs de
multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant
l'audiència va demanar permís per llegir un
escrit i davant la negativa del
president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort als
èmuls de Vidocq!» El tribunal
el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a
1.000 francs de multa
per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la
instrucció
de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat
empès
per fer aquesta acció per un tal «Senyor
Paul», qui li havia lliurat tres
francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que
després d'aquest
atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar
les cases dels
jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut
en
diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener
de 1895
va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys
de treballs
forçats, pena que purgà, sota la
matrícula 27.025, a la colònia
penitenciària
de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació
conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois),
que el cita en les
seves memòries. Sota la influència de
Léon Ortiz, que renegà de les seves idees
i acabà col·laborant amb
l'administració penitenciària i assistint a la
missa
dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens
d'antic alumne dels Germans
de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració
penitenciària el
considerava com a «anarquista extremadament
perillós malgrat la seva joventut,
a vigilar especialment», però durant els sis anys
que hi va romandre, no va
patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va
morir el 30 de
juliol de 1901 a les Illes de la Salvació
(Caiena, Guaiana Francesa).
***
Victor Méric
- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou Germaine Égé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.
***
La «Banda
de Luxemburg» en la primera audiència del seu
judici (París, 8 de juliol de 1907)
- Paul Féchant:
El 10 de maig de 1886
–algunes
fonts citen erròniament el 18 de maig de 1885–
neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya)
l'anarquista Paul
Honoré Eugène Féchant. Sos pares es
deien Paul
Théodore Féchant, recaptador, i Maria Gabrielle
Jouan.
Seguí la professió de son pare i entre 1901 i
1905 treballà d'empleat al Ministeri de
Finances a París (França), feina de la qual va
ser acomiadat a causa de les
contínues absències. Restà cuidant sa
mare, fins l'abril de 1906 que passà a
viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser
detingut
amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel
Arrandet, Jean
Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles
Berthelon, Fernand
David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon
Guidi, Émile-Théodore Guilhon,
François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot,
Arsène Le Béguec, Désiré
Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson,
Auguste Mousset, Lucien
Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet,
Eugène Vial, Germaine
Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de
l'anomenada «Banda de Luxemburg»,
especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el
14 de juliol de 1907
va ser jutjat per l'Audiència del Sena per
«fabricació de falsa moneda» i per ser
el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre
ells
Paul Féchant. El 4 de maig de 1909 es casà a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb
Susanne
Rubens Vauttier. A la dècada dels deu vivia al
número 1 de la cruïlla de l'Odéon,
al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista
«La Ghilde (Les
Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914
mantenia aquesta
situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En
1915 abandonà París i
en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del
departament del
Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Bernard Gorodesky
- Bernard Gorodesky:
El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarcoindividualista
Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky
i Gorodietzki.
Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki),
empleat, i
Aline
Grenitz (Alice Grenetz),
costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i
objectes antics
i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar.
Entrà a formar part del
moviment anarquista i es col·locà com a
tipògraf en el periòdic L'Anarchie.
S'instal·là a Versalles
(Illa de França, França), on conegué
Henriette Joubert, coneguda pel veïnat,
pel seu aspecte sever, com La
Générale de
l'Armée du Salut (La Generala de
l'Exèrcit de Salvació), la qual
esdevingué
sa companya. En 1911 retornà a París i
treballà en diverses impremtes i a la
Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei
Militar, fou membre actiu de la
redacció del periòdic L'Anarchie,
al
carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en
processament de la
«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va
desaparèixer amb sa companya i fou objecte
de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril
de 1912) inculpat de
robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per
associació de
malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys
de presó per
encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu
domicili
del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista
d'«anarquistes
desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La
policia mai no el va
trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Grup
de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de
Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer
per la
dreta
- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Era fill d'Ignacio Castellote Asensio, pellaire, i de Patricia Benito Albertos. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).
***
Henri
Lion
- Henri Lion: El 10 de maig –moltes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Sos pare es deien Jean Louis Lion, tipògraf anarquista, i Anne Durand. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. El 8 de febrer de 1919 es casà a Tolosa amb Justine Elise Gassau i el 29 de desembre de 1924 novament a Tolosa amb Marie Rose Amélie Manzac. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion».
---
« | Maig 2025 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |