Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'El Derecho a la Vida

- Surt El Derecho a la Vida: El 16 de setembre de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació El Derecho a la Vida. Periódico anarquista. Es publicaren de manera irregular 35 números, l'últim l'abril de 1897. Una segona sèrie, de la qual sortiren 17 números, s'edità entre octubre de 1898 i agost de 1900.

***

Gilbert-Martin: «La citoyenne Louise Michel» (Le Don Quichotte, 5 de maig de 1882)

- Detenció de Louise Michel: El 16 de setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de conferències per França i per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de Sébastien Faure, és detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada d'aquest país.

***

Capçalera de L'Aurora

- Surt L'Aurora: El 16 de setembre de 1899 surt a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la publicació bimensual en llengua italiana L'Aurora. Periodico anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda Llibertària, encapçalat per Giuseppe Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de 1900 es publicà a West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una nova sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre desembre de 1900 i desembre de 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900 portà el subtítol «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos». L'últim número és el del 14 de desembre de 1901 i en total sortiren 76 números (16 de la primera sèrie i 60 de la segona).

***

Pamflet de convocatòria de l'acte

- Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1911 se celebren a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) dues jornades de solidaritat amb el treballadors toscans (del mar, dels alts forns i de la mineria) de Piombino i de l'illa d'Elba, que aleshores portaven més de 70 dies de vaga. Aquestes jornades van ser organitzades per la Federació dels Sindicats Obrers, pel Sindicat de Paletes i de Peons, pel Sindicat de Pintors i Guixaires, per la Secció Socialista, pel Grup d'«Il Risveglio», pel Grup dels «Senza Patria» i pel Grup Racionalista. Els actes començaren el 16 de setembre amb una gran míting de solidaritat on intervingueren el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alceste De Ambris i diversos oradors suïssos. La segona jornada consistí en una gran festa amb ball, tómbola i sessió teatral, amb la representació dels drames Triste carnevale i I Senza Patria, aquest últim de Pietro Gori.

***

Nota promocional de l'acte publicada en el periòdic Guerra Sociale del 29 d'agost de 1916

- Gran Festa de Propaganda: El 16 de setembre de 1916 se celebra a la Sala Celso Garía de São Paulo (São Paulo, Brasil) una Gran Festa de Propaganda organitzada per l'Escola Moderna, l'Ateneu Popular de Cultura Racionalista i el periòdic anarcocomunista Guerra Sociale. La finalitat era recaptar fons per a les tres escoles racionalistes i per al periòdic. L'acte consistí en un concert orquestral, una conferència, la representació del drama social en cinc actes Os maus pastores, de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau, i en un ball familiar de cloenda.

***

Bomba a Wall Street

- Bomba a Wall Street: El 16 de setembre de 1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de dinamita i 230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John Pierpont Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York (Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de dues-centes i causants unes pèrdues econòmiques de més de dos milions de dòlars a causa de la destrucció de les oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de l'explosió. El atemptat, el més gran de la història dels EUA fins aleshores, és obra de l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les idees de «propaganda pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel processament dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les autoritats i van originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran conspiració anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les estratègies repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del procurador general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar la deportació de centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants «radicals» a l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil Liberties Union (Unió Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran d'aquest fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem comprovar a l'edifici de la Morgan Company.

***

Un moment de la trobada a Saint-Imier de 1922

- Cinquantenari del Congrés de Saint-Imier: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1922 se celebra a Bienne (Berna, Suïssa) i a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el cinquantenari del Congrés Internacional de Saint-Imier, que s'havia celebrat entre el 15 i el 16 de setembre de 1872, on es constituí l'anomenada «Internacional Antiautoritària» de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A la trobada assistiren unes dues-centes persones de diferents països (Alemanya, França, Itàlia, Rússia, Suïssa, Xina, etc.), entre elles destacats anarquistes, com ara Mario Florindo Aldeghi, Luigi Bertoni, André Colomer, Errico Malatesta, Max Nettlau, etc. El 16 de setembre se celebrà a la Casa del Poble de Bienne un congrés on s'exposà la situació del moviment anarquista des del punt de vista de les delegacions assistents; també es parlaren de diversos temes, com ara les relacions amb els grups bolxevics, l'anarcosindicalisme, el paper de la revolució, etc. L'endemà, 17 de setembre, un grup d'unes dues-centes persones celebraren a Saint-Imier el cinquantenari del Congrés Internacional i l'acte es realitzà en el mateix edifici, a l'Hôtel de la Maison-de-Ville, que en 1872. En aquesta sessió s'adoptà una proposició dels companys russos en protesta per la repressió exercida al seu país per les autoritats comunistes.

Cinquantenari del Congrés de Saint-Imier (16 i 17 de setembre de 1922)

***

Pàgina del periòdic Mainichi Shimbun sobre l'"Afer Amakasu"

- Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a Tòquio (Japó), aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista Noe Ito, i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai (policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès) de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser trobats els seus cossos putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren, nacionals i internacionals, van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar justícia pel crim. Amakasu –que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del seu districte militar de Tòquio– fou jutjat i condemnat a 10 anys de presó, però uns mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa companya i del seu nebot no fou un fet aïllat. El terratrèmol –que malgrat només va durar 30 segons segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren cremades per l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per desaparegudes, el 54 per cent dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc– fou considerat com a una oportunitat única per les autoritats nipones i l'explotaren exhaustivament. Immediatament després del terratrèmol els sicaris de la policia van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris anarquistes i als coreans –els sempiterns lumpenproletariats del Japó– l'esclat de bombes, l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats, els robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per enderrocar l'Imperi. La provocació va tenir un terreny fèrtil entre la psicosi creada per la tragèdia sísmica en la població i organitzacions paramilitars com «Sociedad Nova» i «Associació d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra revolucionària nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus residents detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo Kumai, organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i 10 militants més, foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a cops de sabre, juntament amb un grup de coreans, i després incinerats; fets semblants van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre d'assassinats durant aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup anarquista anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos atemptats contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar contra Fukuda, però només el va ferir, i poc després la casa del general fou bombardejada, però ell no hi era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès Yoshishige Yoshida estrenà la pel·lícula Erosu purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre l'«Afer Amakasu».

***

Ressenya de la conferència publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 17 de setembre de 1937

- Conferència «La Escuela y la Revolución»: El 16 de setembre de 1937 el pedagog llibertari Joan Puig Elias pronuncia al saló d'actes del Casal de Cultura de Barcelona la conferència «La Escuela y la Revolución». En aquesta exposició el ponent dissertà sobre els ideals i les realitzacions de l'Escola Nova i del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) que presidia des del començament de la guerra civil. Aquesta conferència tingué molta repercussió en l'àmbit pedagògic.

***

Cartell de l'acte

- Míting antibel·licista: El 16 de setembre de 1938 se celebra a la Gran Sala de la Mutualité de París (França) un míting antibel·licista organitzat pel Centre Sindical d'Acció contra la Guerra (CSACG), organització que arreplegava JEUNES, la Lliga dels Combatents de la Pau (LCP), la Lliga de les Mares per la Pau (LMP), el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), La Patrie Humaine, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), la Unió Anarquista (UA) i Vigilance. L'acte denunciava l'amenaça que Adolf Hitler havia engegat l'estiu d'aquell any de desencadenar una guerra europea a menys que els Sudets fossin cedits a Alemanya. En aquest míting, presidit per Jean Mathé, van intervenir Georges Dumoulin, René Frémont, Edmond Fronty, René Gérin, Roger Hagnauer, Hélène Laguerre, Lucien Huart, Auguste Largentier, Roger Monclin, Georges Pioch i Marceau Pivert, entre d'altres. Entre el 29 i el 30 de setembre de 1938 tingué lloc l'anomenat «Acord de Múnic», pel qual els líders del França, Itàlia i Regne Unit acceptaren l'annexió alemany dels Sudets a canvi de la promesa de pau per part del III Reich, pacte que va ser violat el 15 de març de 1939 quan l'Alemanya nazi envaí i ocupà les províncies txeques de Bohèmia i Moràvia, en flagrant contravenció del citat «Acord de Múnic», deixant poques alternatives l'esclat de la II Guerra Mundial.

***

Cartell del concert

- Concert de Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se celebra a l'Stadio Comunale de Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista Fabrizio De André, acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a la creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la «cultura comercial del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera, comptava amb el suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La Comune» de Liorna i la Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.

Naixements

Portada dissenyada per Mabel Holland Thomas per al llibre de Jean Grave Terre Libre (1908)

- Mabel Holland Thomas: El 16 de setembre de 1861 neix a Talsarnau (Ardudwy, Gwynedd, País de Gal·les) la il·lustradora, novel·lista, poetessa i militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també coneguda com Mabel Marie Holland Grave i que signava sempre amb inicials. Filla d'una família benestant, sos pares es deien Lewis Thomas i Elizabeth Roberts, i heretà una important fortuna. Publicà dues novel·les anònimament, amb caràcters autobiogràfics, Fraternity. A Romance (1888) i Some Welsh Children (1898), i els poemaris From Heart to Heart. A Book of Verses (1892) i Songs from Wales, i s'integrà en el moviment anarquista. El maig de 1898 presentà obra en l'Exposició Internacional d'Art de Knightsbrige de Londres (Anglaterra), organitzada per la Societat Internacional d'Escultors, Pintors i Gravadors. Amiga de Piotr Kropotkin, aquest li va presentar en 1895 l'editor anarquista Jean Grave de visita a Londres. Després d'un llarg festeig, el de juny de 1909 la parella es casà civilment a Folkestone (Kent, Anglaterra) i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de França, França), al número 9 del carrer Edmond-About. Participà activament en els projectes editorials de Grave, especialment en Les Temps Nouveaux, on col·laborà amb articles i il·lustracions en el periòdic i en els fullets publicats per l'editorial. El setembre de 1910 assistí al Congrés de les Trade-Unions celebrat a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra) i en va fer una ressenya que sortí publicada en el número de l'1 d'octubre de 1910 de Les Temps Nouveaux. En 1912 signà el «Manifest du Comité de l'Affaire Rousset». Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 de setembre de 1914, embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb son company cap a Anglaterra, on s'instal·là al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una de ses germanes. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson. Malalta, Mabel Holland Thomas va morir 17 de gener de 1929 a la Clínica de l'Hôtel de Vaudreuil del VII Districte de París (França). Jean Grave li va dedicar les seves memòries, publicades retallades per l'editor en 1930 sota el títol Le mouvement libertaire sous la Troisième République i reeditades íntegrament en 1973 sota el títol original Quarante ans de propagande anarchiste.

Notícia de la detenció de François Saÿs publicada en el periòdic parisenc La Révolte del 5 de juliol de 1890

- François Saÿs: El 16 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de setembre– de 1863 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Jean Martin Saÿs, conegut com Francisque Says o Francis. Era fill d'una família originària de Gilly (Vaud, Suïssa). Sos pares es deien Henri François Saÿs, teixidor, i Françoise Bournay, adobadora de tuls. Durant els anys vuitanta milità a Lió. El 27 d'abril de 1890 va ser detingut preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig a Lió i, malgrat el sobreseïment del seu cas, se li va decretar l'expulsió del país. El 14 de juny de 1890 partí de Lió amb un cotxe cel·lular i després de quatre dies i cinc nits arribà a Saint-Julien (Franc Comtat, França), on, emmanillat, va ser portat a peu i de nit fins a Perly (Ginebra, Suïssa), on fou lliurat a la gendarmeria suïssa que el portà fins a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A començament dels anys noranta fou membre del Grup Internacional de Ginebra, també conegut per la policia com «Grup Steiger-Dalloz», pel noms dels seus pretesos «líders» Eugèn Steiger i Eugène Dalloz, acusats d'«il·legalisme», i del qual formaven part Moise Ardène i Lucien Weill, entre d'altres anarquistes. Durant la nit del 26 al 27 d'abril de 1890 va ser detingut amb la seva companya, també suïssa, i es va instruir l'expulsió d'ambdós. Durant la nit del 10 a l'11 de novembre de 1890 va ser detingut novament amb una desena de companys per haver aferrat el cartell «Sauvenons nous», que recordava els anomenats «Màrtirs de Chicago». Processat amb els companys, el 24 d'agost de 1891 va ser condemnat per «infracció del decret d'expulsió» del 26 d'abril de 1890. Fitxat com a «anarquista perillós», el febrer de 1893 va ser detingut a Alger (Algèria), on treballava des de la seva arribada amb el company Faure, i va ser processat de bell nou per «infracció al decret d'expulsió». Durant l'escorcoll de la seva habitació, la policia trobà diversos periòdics anarquistes. En 1894 vivia a Gex (Roine-Alps, França), on treballava de serraller mecànic, i la policia controlà que cada cap de setmana viatja a Ginebra (Ginebra, Suïssa), sembla que per assistir a reunions anarquistes. En aquesta època tenia per companya una noia anomenada Garnier (La Boiteuse), filla del company Joseph Garnier, i qualificada per la policia com a «puta». Segons un informe especial policíac del 28 d'octubre de 1894 del comissari d'Annemasse, participava amb altres companys (Bordat, Calame, Nicolas, Philippot, Terrier, etc.) en les reunions anarquistes que se celebraven al número 15 del carrer de la Pélisserie. Durant la primavera de 1903 figurava en un llistat policíac confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i en el qual figurava que la seva residència era desconeguda encara que possiblement vivia a Suïssa. En un informe policíac d'abril de 1905 figurava que havia estat registrat per error com de nacionalitat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Giovanni Capra (1897)

- Giovanni Capra: El 16 de setembre de 1865 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Giovanni Capra, conegut com Cita i É Budgè. Sos pares es deien Enrico Capra i Lia Pirazzini. Era fill d'una família partidària de la unificació italiana, seguidora de Giuseppe Garibaldi i que participà activament en el moviment del «Risorgimento» (Ressorgiment). De jove va ser trompetista en una banda militar i de tornada a Castel Bolognese s'integrà en la botiga que regentava sa família, la qual podia vendre els monopolis de sal i tabacs. Quan es desencadenà en 1897 la guerra greco-turca, que esclatà a causa de la insurrecció de Creta contra l'Imperi Turc, es presentà voluntari. A Itàlia, des dels primers moments del conflicte, es va desenvolupar un gran moviment pro hel·lènic, centrat en l'enviament de suports i en l'enrolament de voluntaris. Els més actius en aquest moviment de solidaritat van ser els republicans, amb el suport dels socialistes, però també s'involucraren anarquistes partidaris de l'acció, sobretot a partir de la crida a favor de la intervenció que va fer el destacat anarquista garibaldí Amilcare Cipriani. Aquest formà una unitat militar («Legió Cipriani») sota el seu comandament, que va ser criticada per Errico Malatesta, contrari a la participació d'anarquistes en l'empresa i que publicà un seguit d'articles al respecte en el periòdic L'Agitazione. A Castel Bolognese es creà un comitè, format en gran part per veterans garibaldins, que promogué una expedició de voluntaris. Aquest grup, amb altres voluntaris de Romanya, en el qual només hi havia dos anarquistes (Giovanni Capra i Antonio Raccagna), aconseguí arribar a Grècia l'abril de 1897 i s'integrà amb els «Camises Roges» de Ricciotti Garibaldi, enquadrant-se en el I Batalló sota el comandament de l'oficial garibaldí Luciano Mereu. En absència d'aquest, Amilcare Cipriani, que havia dissolt la seva unitat i s'havia integrat en els «Camises Roges», i el seu grup participà el 17 de maig de 1897 en la batalla de Domokos (Tessàlia, Grècia). Al final de la batalla, durant la qual els voluntaris italians resistiren durant hores l'assalt de les forces enemigues aclaparadores, aquestes s'hagueren de retirar per ordre del comandament grec i per l'exhauriment de les municions. Giovanni Capra va ser un dels primers morts d'aquella batalla. També morí un altre jove de Castel Bolognese, Ugo Silvestrini. Mai no es pogueren trobar els cossos dels difunts, que van ser enterrats pels turcs en una fossa comuna. La notícia de la seva mort causà una gran emoció en tota la família socialista i el diumenge següent, 25 de maig, es va fer un solemne homenatge a Castel Bolognese als seus dos veïns finats, en el qual participà gent de tota Romanya. El 22 de maig de 1902 s'inaugurà al cementiri municipal de Castel Bolognese un monument en honor dels dos caiguts per iniciativa del «Comitè Pro Civilització», portaveu oficial de diputat republicà Ettore Socci. Els anarquistes, que havien participat en la commemoració de 1897 amb un discurs de Bosi, aquesta vegada van difondre un manifest, que va ser immediatament segrestat, on explicaven la seva negativa a participar en la cerimònia en considerar aquesta com «essencialment patriòtica».

Giovanni Capra (1865-1897)

***

Ricardo Flores Magón

- Ricardo Flores Magón: El 16 de setembre de 1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de Los Ángeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de «fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca «Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.

***

Juan García Giner

- Juan García Giner: El 16 de setembre de 1876 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el naturista, maçó, georgista i anarquista Juan Antonio José García Giner, conegut com Juanito. Fill d'una família acomodada, sos pares, d'origen valencià, es deien Juan García González i Vicenta Giner Cases. De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt. Quan tenia 14 anys la família retornà a València (València, País Valencià), on al carrer de Gràcia crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment i posteriorment ferreteria. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Lluis Vives de València. Atret pel pensament anarquista, va fer classes a l'Escola Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou tresorer de la seva junta directiva. Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat desesperat de salut a causa de l'escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el llibre de Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els seus consells naturistes i vegetarians recuperà la salut integralment. A partir d'aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir revistes naturistes estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d'un punt de vista llibertari. El gener de 1916 fundà a València la revista naturista vegetariana llibertària Helios, primera publicació a l'Estat espanyol d'aquestes característiques, i que tenia com a finalitat popularitzar entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista. El gener de 1918 creà, amb altres companys (Francisco Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo, Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael Nogué, Vicente Pinazo, Francisco Sanchis, Vicente Soler, etc.), la «Societat Vegetariana Naturista de València», la qual presidí, i que tingué com a òrgan d'expressió la revista Helios. Aquesta societat de mica en mica es va anar escampant a altres zones peninsulars (Catalunya, Andalusia, etc.). A més de seguir els postulats de Louis Kuhne, mantingué una estreta relació amb el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una consulta a València. El 6 d'abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de València» inaugurà una nova seu social al carrer de la Tapineria de València. Sempre fent costat les activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls els diners necessaris per a la publicació del primer número de la nova etapa de Solidaridad Obrera editat a València. A partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola Naturista Beniatlà», fundat per José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo Guillén a Dènia (Marina Alta, País Valencià). Entre el 10 i el 14 de setembre de 1925 presidí el I Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbao (Biscaia, País Basc). Posteriorment, davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar les seves trobades naturistes (dinars a l'aire lliure, conferències, acampades, banys solars, etc.), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un terreny anomenat «El Pantà», al municipi de Torrent (Horta Oest, País Valencià). Abandonà, amb Antònia Maymón Giménez i Juan Ramón Moreno, el II Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de 1927 a Màlaga (Andalusia, Espanya), disconforme amb la línia purament trofològica –la trofologia es refereix a la compatibilitat bioquímica i l'harmonia dels aliments– que volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i José Castro Blanco. En 1929 assistí al III Congrés Naturista Espanyol que se celebrà dins dels actes paral·lels a l'Exposició Internacional de Barcelona. En aquesta època col·laborà estretament amb el cenacle espiritista naturista barceloní «El Progreso del Alma». El 18 de setembre de 1932 assistí a la inauguració del Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País Valencià). Entre el 16 i el 19 de maig de 1933 fou vocal de la III Assemblea Naturista Espanyola celebrada a Busot. Seguidor de les tesis de l'economista Henry George, el maig de 1934 fou un dels fundadors de la Secció de València de la Lliga Georgista Espanyola, de la qual va ser vocal de la seva junta directiva. Presidí el comitè organitzador del IV Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 8 i l'11 de juliol de 1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella, Espanya) i va fer la conferència de clausura «Naturismo filosófico social» a l'«Ateneo Teosófico» de Madrid. En aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista de València» va entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes d'ordre ideològic sobre l'acceptació o no de la trofologia. En 1935 assistí al Congrés Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Andalusia, Espanya), on presentà una ponència molt discutida («Catecismo naturista») que finalment es va aprovar. La guerra civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de l'associació i el triomf franquista dissolgué definitivament la societat i perseguí els seus membres. Detingut per l'exèrcit franquista, va ser processat per la seva pertinença a la maçoneria (tenia el grau novè dins la lògia «Paz y Justicia» de València), però finalment va poder passar a França. Gràcies a un familiar, en principi, evità els camps de concentració, però finalment hi va ser reclòs. Juan García Giner va morir el 3 de juny de 1941 a l'hospital del camp de concentració de Vernet (Llenguadoc, Occitània).

Juan García Giner (1876-1941)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Fanal

- Surt Le Fanal: Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer número de Le Fanal. Revue de l'Orient libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de Pierre Ramus Erkenntnis und Befreiung, a Viena (Àustria), i després a Leipzig (Alemanya), s'editava per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh, autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis números, l'últim de març de 1923.

***

Capçalera del primer número de The Clarion

- Surt The Clarion: Pel setembre de 1932 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic anarcoindividualista The Clarion. A monthly publication (El Clarí. Publicació mensual). Estava editada per Abba Gordin i Archie Turner. Propugnava substituir la lluita del Capital contra el treball pel treball, l'organització per l'autoorganització i la democràcia per l'egocràcia, expropiant els expropiadors, usurpant els usurpadors i desorganitzant els desorganitzadors. Hi van col·laborar E. Armand, W. Beoby, E. Bertran, Warren E. Brokaw, Catherine Campoursy, Donald Crocker, Benjamin De Casseres, Abba Gordin, F. Guadagni, I. N. Hord, J. William Lloyd, Edith McMahon, A. G. Meyers, Max Nettlau, Malfew Seklew, Walter Siegmeister i Charles T. Sprading, entre d'altres. Tractà diversos temes, com ara l'egoisme, l'amor lliure, l'Estat socialista, el perill nacionalsocialista, la poesia, el naturisme, etc. En sortiren 13 números, l'últim el gener de 1934.

***

Antología ácrata española, de Vladimiro Muñoz

- Surt Antología ácrata española: El 15 de setembre de 1974, a les acaballes de la dictadura del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el llibre Antología ácrata española, de Vladimiro Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per se, sense adjectius) des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de tres parts: la primera és una recopilació de textos clàssics de pensadors anarquistes ibèrics (Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando Tárrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies d'Anselmo Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz; la segona són unes ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes realitzades per altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y Oteiza; Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i Margall, Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de Ricardo Mella i de Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe Aláiz ho fan de Ricardo Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco Falaschi, Palabras a la juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink, Paul Avrich i Roberto Gómez, és una de les primeres obres netament anarquistes que es van publicar legalment durant la dictadura franquista.

***

Portada d'un número d'Iztok

- Surt Iztok: Pel setembre de 1979 surt a París (França) el número zero de la publicació Iztok. Revue anarchiste franco-bulgare (posteriorment Itzok. Revue libertaire sur les pays de l'Est). Era la versió francesa de la revista del mateix títol fundada a Bulgària (Iztok vol dir Est en búlgar) en 1975 i dirigida per Nikola Tengerkov i Todor Mitev.  La redacció francesa, independent de la búlgara, estava dirigida per Dominique Devinck, amb el suport de Nicolas Trifon. Hi van col·laborar majoritàriament exiliats i refugiats dels països comunistes europeus o sos fills. Trobem textos de Vincent Albouy, Jean Barrué, Joël Bastenaire, Nicolas Bejanski, Vladimir Borissov, Brz Broz, Alexandru Danciu, Dominique Devinck, Dierzky, Dimitrov, Slobodan Dramulic, Joël Gayraud, Régis Gayraud, Paul Goma, Alfred Gomez, P. Gorski, Horace Hatamen, Jean-Louis Laville, Georgui Markov, Martin, Meraklia, Daniel Mihailovic, Frank Mintz (Martin Zemliak), Karol Modzelewski, Mok, Vasile Paraschiv, Ángel Pino, Maximilien Rubel, Semerdjiev, Lubomir Sochor, Conrado Tostado, Nicolas Trifon, Vincent i Wiebieralski, entre d'altres. Alguns dels números aparegueren en llengües dels països de l'Est (búlgar, polonès, romanès, hongarès, rus, eslovac, alemany, etc.) i publicà alguns suplements i llibres. En sortiren 20 números, l'últim el juny de 1991.

Naixements

Jules Perrier (ca. 1871)

- Jules Perrier: El 15 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1837 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Perrier, conreador i peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), i Julienne Aunie, pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquesta època freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Élisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Mâcon (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

- Galdric Verdaguer: El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord) el communard Gaudérique Josep Jean Verdaguer, conegut com Galdric Verdaguer. Sos pares, modests teixidors, es deien Louis Verdaguer i Térèse Bernis. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les «armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França)

Galdric Verdaguer (1842-1872)

***

Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

- Varlaam Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Fill d'una família aristocràtica, portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys després Précurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdic Chicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» –contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquesta època va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la «Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam Cherkezishvili va morir el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Saverio Merlino

- Saverio Merlino: El 15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. Sos pares es deien Antonio Merlino i Giovanna Colarossi. En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir el 30 de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887), L'Italie telle qu'elle est (1890), Necessità e basi di un accordo (1892), L'individualismo nell'anarchismo (1893), Pro e contro il socialismo (1897), L'utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924), Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

***

Notícia de la detenció de Ferdinand Calazel apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 6 de juliol de 1894

- Ferdinand Calazel: El 15 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1865 neix a Redeçan (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i cooperativista Ferdinand Joseph Calazel. Sos pares es deien Joseph Calazel, forner i jornaler, i Maria Boulet. Es guanyava la vida com a serraller mecànic i venedor ambulant, feina que aprofitava per a fer propaganda anarquista. L'octubre de 1892 va ser interceptat per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb sa companya, també anarquista, Alice Blanche Marcellin, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 4 de juliol de 1894 va ser detingut a Montluçon (Borbonès, Occitània) per la policia municipal després d'haver elogiat l'anarquista Sante Caserio, magnicida del president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, i la seva acció a diversos cabarets; jutjat, va se condemnat de l'Audiència d'Alier, sembla que en rebel·lia, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. L'agost d'aquell any, a resultes d'una comissió rogatòria del jutge de Montluçon per «associació criminal», un escorcoll es va efectuar a Reims i una maleta seva abandonada va ser decomissada, la qual contenia voluminosa correspondència i una llibreta amb els noms i adreces d'anarquistes de nombrosos departaments; entre aquests noms figurava l'anarquista català Martí Borràs Jover i aquesta dada fou fonamental per a la seva incriminació per les autoritats espanyoles. Durant la primavera de 1895 va ser qualificat per la policia de Nimes (Llenguadoc, Occitània) com a «anarquista molt perillós». A finals de 1896 ja vivia a Marsella (Provença, Occitània), al número 8 del passeig de Belsunce, i era membre del grup «La Joventut Internacional» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.), que publicava la tercera època del periòdic L'Agitateur, el gerent del qual era Édouard Roch. Qualificat com a «militant anarquista perillós» per la policia marsellesa, en aquesta època desenvolupà una intensa activitat, convocant reunions i participant en conferències públiques, on prenia la paraula, com ara la del 10 de gener de 1897 sobre el «Procés de Montjuic» i la del Primer de Maig a la Borsa del Treball. També es dedicà a recollir fons per als companys espanyols refugiats a Marsella com a conseqüència de la repressió desencadenada arran del «Procés de Montjuic». Entre el 19 i el 20 de maig de 1897 organitzà les conferències que Sébastien Faure i Louise Michel van fer a Marsella. Subscrit a Le Libertaire, hi col·laborà i el difongué a Marsella. Com a cooperativista, l'estiu de 1900, des de L'Île-Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia, al número 2 de l'impàs Cordier, ideà un projecte de creació d'una mena de cooperativa de compra-venda de productes alimentaris, una part dels beneficis del qual anirien destinats a la propaganda; la presentació d'aquest projecte la va publicar en Le Libertaire («Essai d'Entente Economique»), en els números del 15 i 22 de juliol de 1900, i posteriorment comentà com hi anava el projecte en altres números. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb sa companya i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capital écrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home», «La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). El 26 de juny de 1902 prengué part en un míting de protesta contra la prohibició d'entrada dels soldats a les Borses del Treball. Posteriorment recorregué amb sa companya tot el Migdia com a venedor ambulant. El maig de 1903 posà en pràctica a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França), sense èxit, el seu projecte de cooperativa de consum. S'establí a Rochefort-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), on el desembre de 1903 intentà de bell nou el seu projecte cooperativista amb ostres, gambes i altres productes de la mar. L'abril de 1904 continuà amb fruits de temporada i amb mantega. En 1905 el trobem a l'Illa de Veniça (Provença, Occitània), on continuà amb el seu projecte, que sembla que tampoc no reeixí. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Alice Blanche Marcellin, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París; el seu últim domicili fou aquest. Ferdinand Calazel va morir el 10 de juny de 1914 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Noticia de l'assassinat d'Alfred Bienfait apareguda en l'anuari parisenc de successos L'Oeil de la Police de 1908

- Alfred Bienfait: El 15 de setembre de 1873 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alfred Ernest Bienfait, que va fer servir el pseudònim Blondel. Era fill natural de la jornalera Adéline Hermance Bienfait. Es guanyava la vida treballant de manobre i va ser un dels principals distribuïdors de la premsa anarquista (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.) a Reims. En 1893 va ser condemnat a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) a sis mesos de presó per «vagabunderia» i el novembre d'aquell any va ser detingut a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) per haver trencat els vidres d'un aparador amb la finalitat de ser detingut i passar un temps a la garjola; jutjat, el 21 de novembre de 1893 va ser condemnat per l'Audiència de Troyes a quatre mesos de presó. En 1894, quan feia el servei militar, es va abstenir de tasques propagandístiques, però, segons el Prefecte de Policia, va fer tot el possible per eludir el servei argumentant malalties. L'abril de 1898 va ser declarat «desaparegut» del departament del Marne per la policia. Quan sortí després d'un temps tancat al correccional de Châlons-sur-Marne marxà cap a Chartres (Centre, França). El 24 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França) a quatre mesos de presó per «mendicitat en grup» i va ser enviat a principis de gener de 1898 a la presó de Châlons-sur-Marne. A principis de 1899, sota el llinatge Blondel, vivia amb sa companya Sidonie Guibert (Sidonie Gaillard, de casada), amb qui tingué tres infants, i que, segons informes policíacs, feia servir diversos llinatges (Giffart, Mangin, Pousin, etc.) i estava buscada per la policia per diverses condemnes; detinguda, va ser tancada a Reims. El novembre de 1899 va ser condemnat a un mes de presó per apallissar sa companya, de qui s'havia separat. L'octubre de 1900 va ser enviat a fer una estada militar de 28 dies a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1902 vivia al número 39 del carrer Marfy de Reims. L'octubre de 1903 va ser enviat de bell nou per una estada militar de 28 dies al 151 Regiment de Línia a Verdun (Lorena, França). En 1906 estava domiciliat al número 10 del carrer Moulins de Reims. Al final de sa vida treballava de descarregador al port fluvial i de maleter i vivia al número 20 del carrer Créneaux de Reims. Alfred Bienfait va ser assassinat el 3 de juny de 1908 d'una ganivetada al coll en una baralla amb un veí seu, el cantant ambulant Gabriel Schwartz, a l'edifici de Reims (Xampanya-Ardenes, França) on vivia.

***

Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

- Giuseppe Guidi: El 15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'artista i militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc i Activos. Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati. Va fer estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de Faenza, però no els acabà per manca de recursos, ja que son pare morí i deixà la família sense recursos. Després d'això, començarà a militar en l'anarquisme, del qual esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es guanyà la vida embalsamant animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la forta influència que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura i el seu tarannà exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el grup anarquista «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel Bolognese i publicà articles sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione (Roma), L'Avvenire Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna), fent servir el pseudònim Activos. El juliol de 1902 s'instal·là a Sant Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió per «sospitós d'anarquista», retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de 1904 tornà de bell nou a Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup de paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio i condemnat amb els seus companys a un mes de presó. Després s'establí a Viena (Àustria), on treballà com a pintor i decorador, alhora que cursà estudis de pintura. Després d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a Budapest, participà en el «Saló dels Secessionistes» de Viena. El moviment artístic de la Secessió vienesa exercirà una gran influència en la seva producció artística futura. El novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i retornà a Castel Bolognese amb una ordre d'expulsió per «anarquista». Després d'uns mesos a Milà, on no trobà feina, marxà a París, on, obligat per la fam, realitza cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions infantils i circs eqüestres. Així i tot, aconseguí presentar un quadre al «Saló dels Independents». A finals de 1908 s'instal·là definitivament a Milà, on segons la policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de política». En aquesta època freqüentà el ceramista de Faenza Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a partir de 1912, obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909 escrigué el llibret de l'opereta de Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista Per l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra, s'allistà voluntari en la Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu ofici de pintor. Abans de l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà sovint ca seva, ja que estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el germà del pare de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de Milà envià una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de la decisió de suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja que des de 1918 feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts, gravats, esmalts, etc.) i a fer exaltació pública del moviment feixista. Gabriele d'Annunzio, que l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure («Via Crucis») per al seu Il Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una plaça com a professor de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Milà. Durant els anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la seva participació en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi va morir el 7 de novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Félix Álvarez Fernández apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 d'octubre de 1953

- Félix Álvarez Fernández: El 15 de setembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Álvarez Fernández. Sos pares es deien José Álvarez i Ginesa Fernández. Treballà a la fàbrica Casa Rivière del barri de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Fijac, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Trinidad Tudela. Félix Álvarez Fernández va morir el 13 de setembre de 1953 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de setembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Commemoració de Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa del Poble de Roma (Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser organitzat pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di Chicago» de Roma i comptà amb l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI), la Federació Comunista Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni Montesi», «Spartaco», «Primo Maggio», «Argante Salucci», «Il Pensiero» i «Pietro Gori») i d'altres localitats («Germinal» de Fiano Romano, «I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo i de Velletri, del periòdic La Valanga, de la Cambra del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista Italià (PSI), de la Unió Emancipadora de la Construcció, de la Lliga de Sabaters Artesans, de la Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos Salvetti Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars. L'acte va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs commemoratiu de Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent per la impremta romana d'E. Negri.

Commemoració de Ceccarelli (14 de setembre de 1919)

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936 se celebra a la Grande Salle du Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el procés revolucionari llibertari que s'està realitzant aleshores a la Península sota el títol «La Commune Libre en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava de venir de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de Libero Accordo

- Surt Libero Accordo: El 14 de setembre de 1947 surt a Siracusa (Sicília) el número únic del periòdic Libero Accordo. Voce del movimento anarchico in Sicilia (Lliure Acord. Veu del moviment anarquista sicilià). Editat pel Grup «Terra e Libertà», Umberto Consiglio i Alfonso Failla en foren els responsables editorials. Portava un epígraf de Virgilia d'Andrea: «Les escoles autoritàries, que predisposen immenses masses de treballadors al reconeixement d'un poder i a la ceguesa davant futurs governs (de la dictadura, tant del proletariat com de la república que es diu democràtica), preparen l'èxit a les pitjors desil·lusions i als enganys més funests.» Hi trobem textos de G. Gorgone, Antonio Manio i Rosario Mascali, i de clàssics de l'anarquisme italià i internacional (Pietro Gori, Errico Malatesta, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, etc.), a més d'orgànics de la Federació Anarquista Italiana (FAI).

***

Cartell de les xerrades

- Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).

Naixements

Gino Del Guasta

- Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisà La Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquisme és del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanari L'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista «Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferència Da Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Foto antropomètrica d'Antoni Gossi

- Antonio Gossi: El 14 de setembre de 1883 neix a Siracusa (Sicília) l'anarquista Antonio Gossi. Era fill de Francesco Gossi i de Felicita Belfiore. Es guanyava la vida treballant de tipògraf a Roma (Itàlia). El 10 de setembre de 1932 va ser detingut per manifestar-se a favor de cometre atemptats terroristes, arran d'haver-se executat la sentència de mort contra l'anarquista Angelo Sbardellotto. El 3 d'octubre de 1932 se li va assignar confinament per cinc anys, però una ordre del 27 de juny de 1933 reduí la pena a dos anys de deportació. Va ser enviat a la colònia penitenciària de l'illa de Ponça. El 10 de setembre de 1934 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mario Stefanini

- Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre de 1970

- Joan Escolà Suñé: El 14 de setembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Escolà Suñé. Sos pares es deien Joaquim Escolà i Maria Suñé. Començà a militar molt jove, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Secció d'Embaladors. En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant la guerra civil va ser soldat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là al departament occità de l'Alta Garona, on continua militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'Ieras, les festes de suport de les quals acompanyà a la guitarra. En 1966 patí un atac d'apoplexia que el deixà completament impossibilitat. Joan Escolà Suñé va morir el 14 d'octubre de 1970 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia des de 1964.

***

Manuel Muñoz Díaz

- Manuel Muñoz Díaz: El 14 de setembre de 1896 neix a San Cristóbal de Segovia (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Muñoz Díaz –el segon llinatge a vegades citat Díez–, que va fer servir el pseudònim Díez San Cristóbal. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va refugiar a França sota el nom de Díez San Cristóbal, on milità especialment a Lió (Arpitània) i a Bordeus (Aquitània, Occitània). Sembla que va ser a França on conegué sa futura companya, Josefa Lapeira, que va ajudar a París (França) Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía i que fou molt activa durant el procés als militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí a Barcelona (Catalunya) i va ser empresonat governativament poc després. A la presó conegué Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), del qual esdevingué amic. Paleta de professió, entre novembre de 1931 i 1934 fou president del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1931 fou delegat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona a la Conferència Regional. El 17 d'abril de 1932 va ser detingut amb Gabriel Reguesa González per haver intentat intervenir en un míting del Partit Radical Socialista de Catalunya (PRSC) celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad. Durant una vaga de quatre mesos del seu sector de 1933, va ser detingut l'agost d'aquell any com a membre del Comitè de Vaga i empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús, ja que era considerat per les autoritats com l'instigador d'atemptats amb explosius a les obres i com a propagandista anarquista. Dos mesos després, gràcies a una campanya de suport al seu favor i d'haver portat a terme una vaga de fam, va ser posat en llibertat. El 23 de març de 1935 va ser detingut amb altres companys (Juan García Poblador, Alejandro Gràcia Fernández, Julián Rodríguez Rodríguez i Miguel Sáez Revilla) i el juny d'aquell any va ser novament detingut i portat emmanillat a València (València, País Valencià), on va ser empresonat sense judici durant mesos. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i secretari de la CNT d'aquesta ciutat, participant com a tal en nombroses reunions del moviment llibertari. Posteriorment va ser nomenat regidor d'Urbanisme i Obres del Comitè Permanent Municipal (Ajuntament) de Barcelona. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Aconseguí embarcar-se cap a Mèxic, on en 1946 edità el periòdic Acción i col·laborà en España Libre. En 1947 formà part de l'«Agrupació CNT», favorable a les tesis «col·laboracionistes» de l'interior. En 1947, en una petita nota publicada en el periòdic parisenc Ruta, demanava informació sobre sa filla Aurora (Margot), mitjançant el company M. García a Tànger (Marroc), on es trobava la seva excompanya Josefa Lapeira. A Mèxic col·laborà en el periòdic Tierra y Libertad. En 1960 publicà la biografia Marianet. Semblanza de un hombre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel Muñoz Díaz (1896-?)

***

Retrat de Jules Rathier

- Jules Rathier: El 14 de setembre de 1896 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarcoindividualista Jules Hippolyte Rathier, conegut com Le Père Rathier. Sos pares es deien Jules Rathier, ajustador socialista i secretari del Sindicat de Mecànics Fogoners, i Georgette Laurentine Florestine Thuret. En 1921, ell o son pare, gairebé segur son pare, era corresponsal a Le Havre del diari parisenc La Vague. Journal de débourrage et de combat i animador del seu «Grup d'Amics de La Vague». També era membre del Grup d'Educació Social i Revolucionària i secretari de l'antimilitarista l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Le Havre, i acabà com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 40 del carrer Gustave-Cazavan de Le Havre. Jules Hippolyte Rathier esdevingué un conegut militant anarquista individualista del barri de la Montagne i Sainte Geneviève i del carrer Mouffetrd de París (França), amb una estètica patriarcal ben definida (cabells i barba llarga, sandàlies, etc.). Més tard va ser un representant característic de la bohèmia del Barri Llatí parisenc. A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy, sovint acompanyat d'altres companys (Lapin, Lefeuvre, etc.), amb la finalitat d'aconseguir exemplars de Le Libertaire que després venien pels carrers del barri parisenc d'Écoles. A començament de la dècada dels cinquanta s'acostà al grup anarquista «Louise Michel» i col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. En 1952 va ser hospitalitzat a Limeil-Brévannes (Illa de França, França), però va fugir dels sanatoris. Jules Rathier va morir el 12 de gener de 1960 a l'Hospital Broca del XIII Districte de París (França) i deixà el seu cos a la Facultat de Medicina.

***

Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

- Enrique Pereda López: El 14 de setembre de 1898 neix a Puentedey (Merindad de Valdeporres, Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares, llauradors, es deien Carlos Pereda Rodríguez i Victoria López Martínez. Per les seves activitats es va veure obligat a refugiar-se a França, arribant en 5 de novembre de 1918 a Point-Saint-Esprit (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1919 retornà a la Península i l'agost de 1923 de bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer vidrier a l'empresa Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic anarquista parisenc Accion (1925-1927), que va ser prohibit per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A començament de la dècada dels trenta treballà de xofer de taxi. Mantingué una gran correspondència i les autoritats el definiren com a «perillós propagandista» entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de dos infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935 del departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a «propagandista perillós» a vigilar, però la policia assenyalà que havia reduït les seves activitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. 

***

Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1983

- Manuel Colomina Llena: El 14 de setembre de 1899 neix a Peralta de la Sal, actualment pertanyent a Peralta i Calassanç (Llitera, Franja de Ponent), l'anarcosindicalista Manuel Colomina Llena –el primer llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Colominas, Corominas, etc.). Sos pares es deien José Colomina Blanc, llaurador, i María Llena Buil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i a Barcelona (Catalunya). Exiliat, formà part de la Regional de Provença de la CNT. Manuel Colomina Llena va morir el 10 d'octubre de 1983 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia, i deixà el seu cos a la medicina.

***

Dimitar Balkhov

- Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).

***

Joan Subinyà Heras

- Joan Subinyà Heras: El 14 de setembre de 1910 neix a Tordera (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Joan Subinyà Heras, citat de diferents maneres (Fabián Subiña, Juan Subiña, Juan Jubiña, etc.) i que va fer servir el pseudònim de Jesús Rodríguez Pérez. Sos pares es deien Josep Subinyà i Engràcia Heras. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'integrà en la guerrilla llibertària antifranquista que des de França actuava a Catalunya. El 21 de març de 1950 una patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per Joaquim Gelabert Agustí i Emilio García Fandiño, detingué a la carretera de Canya a Sant Pau de Segúries (Ripollès, Catalunya), dos individus que portaven salconduits fronterers i van ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els retinguts, els dos homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i el sentinella Miguel López Sánchez i fugiren, abandonant les seves bosses amb la documentació falsa que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de març la Guàrdia Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer una batuda per la Vall del Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), sense èxit. L'endemà van ser localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras, que portava la documentació falsa a nom de Jesús Rodríguez Pérez, i Pere Vergés Valverde (Castellanot), que portava la documentació a nom de Tomás Porta Inglada, van ser abatuts el 23 de març de 1950 a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya).

***

Necrològica de José Conde Blanco apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

- José Conde Blanco: El 14 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 13 de setembre– de 1912 neix a Camariñas (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Conde Blanco. Sos pares es deien José Conde Ameal, pescador, i Luisa Blanco Ramos. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el tresorer de la Federació Local de Camariñas de la Confederació Nacional del Treball (CNT), però l'aixecament el va sorprendre a la Corunya. En 1937 va ser mobilitzat en l'exèrcit franquista, però aconseguir desertar al front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i passar a zona republicana, integrant-se com a soldat en la Infanteria de Marina de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre tot el conflicte bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar-se a Cartagena (Múrcia, Espanya) cap al nord d'Àfrica. Integrat en la III Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser enviat a fer feia al Sàhara. Evadit, després de tres temptatives fracassades, arribà a Casablanca (Marroc). Després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, milità en la CNT de l'exili. En 1964, amb el suport de l'ONU, s'establí a Bèlgica, on continuà militant en el Nucli de CNT de Brussel·les. En aquests anys col·laborà en el butlletí Mujeres Libres. Sa companya fou Ana Fernández. José Conde Blanco va morir el 8 d'abril –oficialment el 9 d'abril– de 1978 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) per problemes cardíacs.

***

Edward C. Weber al domicili de Federico Arcos Martínez (ca. 1998). Foto de Julie Herrada

- Edward Weber: El 14 de setembre de 1922 neix a Rochester (Nova York, EUA) l'arxiver, bibliotecari, conservador i activista llibertari i pels drets gais Edward Charles Weber, conegut com Ed. Sos pares es deien Edward J. Weber i Eva Elizabeth Englert. En els anys quaranta visqué la seva homosexualitat de manera clandestina a Rochester i freqüentà els cercles bohemis de la ciutat. Va fer estudis a l'Holy Family Catholic Grade School i a l'Aquinas Academy High School de Rochester. En 1944 es llicencià en anglès i alemany a la Universitat de Rochester i en 1948 va fer un màster en literatura nord-americana a la Universitat de Columbia. Entre 1949 i 1952 treballà a la Biblioteca Pública de Rochester. El setembre de 1952 es traslladà Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA) per a estudiar a l'Escola de Biblioteconomia de la Universitat de Michigan. Entre de 1953 i 1958 fou cap en funcions i cap de la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat de Michigan i entre 1958 i 1960 cap de la Sala de Lectura de la Biblioteca de Postgrau. En 1960, en substitució d'Agnes Inglis, va ser nomenat conservador de la «Col·lecció Especial Joseph A. Labadie» de la Universitat de Michigan, important arxiu i biblioteca sobre història dels moviments socials i radicals nord-americans (anarquisme, sindicalisme, antimilitarisme, pacifisme, ecologia, feminisme, drets civils, minories racialitzades, moviment estudiantil, etc.). Durant més de quaranta anys al front de la «Col·lecció Labadie», amplià els fonts (es multiplicaren per sis) i obrí seccions noves, com ara la de «Llibertat sexual», amb importants fons sobre la lluita d'alliberament gai i lèsbic, a més de facilitar l'accés dels fons al públic en general. També la seva tasca va ser fonamental per desenvolupar col·leccions sobre estudis llatinoamericans, teatre i literatura de minories per al sistema bibliotecari universitari. Amant del cinema i de la música, durant més de 37 anys va ser membre actiu del Cinema Guild, el qual dirigí molt de temps, i també de la University Musical Society, amb dues organitzacions dependents de la Universitat de Michigan. Va estar molt relacionat amb el moviment llibertari d'Espanya i de Portugal i va fer nombrosos viatges a la Península. En 2000 es va jubilar i fou substituït al front de la «Col·lecció Labadie» per Julie A. Herrada. Malalt al final de sa vida, Edward C. Weber va morir l'11 d'abril de 2006 al seu domicili d'Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA). El seu arxiu es troba dipositat a la «Col·lecció Labadie».

Edward Weber (1922-2006)

***

Pedro Peralta García

- Pedro Peralta García: El 14 de setembre de 1923 neix a Sant Corneli (Cercs, Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro Peralta García. Fill d'una família llibertària, sos pares (Manuel Peralta Bernal, miner, i Bienvenida García Pérez) i sos germans i germanes militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara adolescent, fou testimoni de la col·lectivització de les mines de Fígols i de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), poble natal de sa mare, durant la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, son pare s'exilià a França. Des de 1945 ell milità en la CNT clandestina de Berga-Fígols (Berguedà, Catalunya), que feia servir com a tapadora el «Club Deportivo de Las Minas». En 1948, fugint de la repressió, passà a França juntament amb sos germans i s'instal·là a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT, en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1949 ocupà el càrrec de comptador del Comitè de la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. En 1957 es traslladà a Versalles (Illa de França, França) i posteriorment a París (França). A la capital francesa, a més de conèixer sa futura companya Amelia Marcellán Martínez, milità en la CNT de l'exili i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, etc.). Durant els anys setanta va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè de Gestió del local del número 33 del carrer des Vignoles del XX Districte de París. Amb D. Fuentes, representà la Zona Nord del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Comitè de Gestió del local de Vignoles creat el 25 de setembre de 1970. Un cop jubilat s'instal·là a Perpinyà, on continuà militant en la CNT i assistint a les reunions del «Grup Puig Antich» de la Federació Anarquista (FA). En 2004 el Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny edità les seves memòries sota el títol Minas de Fígols. Una historia de la Revolución social. El seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio J. García de Quirós Rodríguez Memoria Viva (2014). Pedro Peralta García va morir el 29 de desembre de 2014 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Yves Peyraut

- Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Raymond Peyraut, també conegut com Yvo Pero i que va fer servir diversos pseudònims (Studento, Yves Rochefort, etc.). Sos pares es deien Jean Marie François Peyraut, electricista ajustador ferroviari, i Andrée Henriette Penot, empleada municipal. Entre 1954 i 1969 visqué a Bordeus (Aquitània, Occitània). Realitzà estudis de física i, després de llicenciar-se en ciències a la Facultat de Ciències de la Universitat de Bordeus en 1962, en 1964 es diplomà en l'Institut d'Administració d'Empreses (IAE). Entre 1964 i 1965 va ser responsable del laboratori de qualitat de l'empresa tèxtil Saint-Joseph de Gradignan (Aquitània, Occitània) i entre 1970 i 1980 enginyer tèxtil de l'empresa Devanlay de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1953 s'adherí la Federació Anarquista (FA), al grup de les Joventuts Llibertàries i al grup «Sébastien Faure». Va fer costat els companys espanyols de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), l'escola «Francisco Ferrer» de Bordeus i el moviment d'objectors i d'insubmisos durant la guerra d'Algèria. Com a esperantista, el gener de 1953 s'integrà en la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que presidí entre 1984 i 2001, i el març de 1977 en la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). En 1981 participà a Basilea (Basilea, Suïssa) en el Congrés de la SAT-Amikaro i aquest mateix any va ser un dels fundadors de Radio Libertaire, destacant especialment en el procés negociador amb les autoritats i fent programes esperantistes. En els anys vuitanta va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste i participà en la refundació del Sindicat d'Educació de la Regió Parisenca. Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon», de la Lliga dels Drets de l'Home, de l'«École Émancipée» i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània). Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou un dels coorganitzadors i coordinador de «Mai 2000 de la CNT». Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo, responsable de Les Temps Maudits i director de Classes en Luttes. A més de les citades, col·laborà en altre publicacions, com ara Bulletin de la CRIFA, Le Courrier de l'Éducation Libertaire, Espoir, Jeunes Libertaires, Le Lien Anarchiste, Le Monde Libertaire, etc. És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique ....(1990), Propriété, égalité, les deux «mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. L'última etapa de sa vida residí a Yvry-sur-Seine (Illa de França, França) Sa companya fou Berthe Rachenberg, de qui es va divorciar.  Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a l'Hospital de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) i les seves cendres van ser escampades el 15 de gener davant l'estàtua de Jean-Baptiste Clément al costat del «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.

Naixements

Fotografia de Jean-Baptiste Regad realitzada per la Prefectura de Châlons-en-Champagne (Mourmelon-le-Grand, 10 de maig de 1903)

- Jean-Baptiste Regad: El 13 de setembre de 1860 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Léon Regard, conegut sota els pseudònims Colonel i De Vitterville. Sos pares es deien Jean-Baptiste-Benoît Regad, tinent coronel d'Enginyers l'Exèrcit francès mort durant la guerra francoalemanya de 1870 i conegut com De Vitterville, i Anne-Marie Leclerc. La família vivia a la Maison Castelnau, al número 19 el carrer Durand de Montpeller. Estudià a l'Escola Politècnica i va fer el servei militar al 35 Regiment d'Artilleria a Tunísia. Un cop rebutjat seguir la carrera militar com son pare, es guanyà la vida amb diferents professions (mecànic, serraller, dissenyador, fotògraf, xofer, corredor d'assegurances, comerciant de vins, periodista, etc.) vagant arreu de França i aconseguint una trentena de condemnes (violències, ultratges, rebel·lió als agents, furt d'aliments, amenaces escrites, infraccions a la prohibició de residència, etc.) durant la seva vida a diferents països (França, Suïssa i Alemanya). En 1892 va ser empresonat i processat per «fabricació d'explosius», però el seu cas va ser sobresegut i, un cop lliure, es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Arran d'haver escrit una carta amenaçant un ciutadà de Saint-Claude (Franc Comtat, França), va ser extradit de Suïssa i el 5 de juliol de 1892 condemnat a tres mesos de presó. Poc després, l'11 de juliol d'aquell any, va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) a dos anys de presó, 100 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per «amenaces de mort». Un cop lliure s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on va ser condemnat a quatre mesos de presó per «temptativa d'estafa». El gener de 1894, després de viatjar sense bitllet de Marsella a Lió, va ser condemnat per «infracció a la policia ferroviària» i després retornà a Saint-Claude, on l'11 de març d'aquell any va ser detingut en estat d'embriaguesa. Sota el perill de ser processat, després d'haver escrit des de Marsella una carta d'amenaces a un procurador de Saint-Claude, abandonà la localitat durant un mes per retornar i instal·lar-se a casa de sa mare, al barri de La Pérouse de Saint-Claude. El juliol de 1894 va ser detingut a Saint-Claude després d'haver cridat «Visca l'anarquia!» i inculpat de «crits sediciosos». Escorcollat el seu domicili, se li va trobar el projecte d'un periòdic revolucionari i, segons la policia, «fórmules per a la fabricació d'explosius». Jutjat, el setembre de 1894 va ser condemnat a un mes de presó per «crits sediciosos», però el seu cas per «associació criminal» va ser sobresegut. El 2 d'agost de 1897 va ser condemnat a dos anys de presó, 300 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per «amenaces de mort sota condició» i a sis mesos de presó suplementaris per «infracció de la prohibició de residència i ultratges a agents». El 13 de febrer de 1901 va ser alliberat de la presó de Lons-le-Saulnier (Franc Comtat, França) i, segons la policia, partí cap a Niça (País Niçard, Occitània), Marsella i Nimes (Llenguadoc, Occitània), on el maig de 1901 va ser detingut embriac i «amenaçant de fer saltar pels aires l'estació». Segons la policia, posteriorment marxà cap a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i passà a Espanya. El gener de 1902 va ser inscrit en diversos registres policíacs d'anarquistes i aquest mateix any el localitzaren al departament del Marne i amb la intenció d'anar a peu a la regió de Dijon (Borgonya, França) i a Lió. En 1907 circulava per Châlons-en-Champagne (Xampanya, França) a la recerca de feina i el 30 d'abril d'aquest any va ser condemnat pel Tribunal de Gray (Franc Comtat, França) a tres mesos de presó per «ultratges a un condemnat de la força pública». El setembre de 1907 va ser detingut a Annecy (Savoia, Arpitània) sota l'acusació d'intentar atemptat contra la vida de René Viviani, ministre del Treball, durant una festa municipal que havia de presidir. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aquilino Ribeiro

- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat –alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)– en el regicidi de la família reial portuguesa.

***

Francisco Jordán Gallego (1911)

- Francisco Jordán Gallego: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) –altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)– el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego –també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia –alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat–; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado –fullet reeditat en 1922 a Mèxic–, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

***

Joseph Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford

- Joseph Moro: El 13 de setembre de 1894 neix a Ortona dei Marsi (Abruços, Itàlia) l'anarquista Antonio Giuseppe Moro, més conegut com Josep Moro o Joe Moro. Fill d'una família profundament catòlica, son pare, Angelo Moro, venedor ambulant de teixits i de merceria, recorria els mercats de diferents pobles amb un carro tirat per una mula i en una d'aquestes anades i vingudes, conegué Lucia Filomena Pecce, amb qui es casà i tingué vuit infants, l'últim Giuseppe. Després del matrimoni la parella s'establí a Roma (Itàlia), on Angelo es dedicà a la venta de materials per a fusters i sabaters. Després de ser acusat sense cap fonament de vendre objectes robats, Angelo va ser detingut i passà sis mesos reclòs a Pescara (Abruços, Itàlia); finalment es va provar la seva innocència, però el mal ja estava fet i com que ho havia perdut tot decidí emigrar amb sos dos fills grans als Estats Units, establint-se a Lawrence (Massachusetts, EUA), on treballà en una fàbrica tèxtil. Mentrestant sa mare va obrir una petita botiga de merceria al barri romà de San Sebastiano per ajudar la magra economia familiar. Son pare retornà a Itàlia després de passar quatre o cinc anys als EUA, però morí uns mesos més tard. Giuseppe, de naturalesa malaltissa, no caminà fins que va tenir cinc anys i portava una nafra estranya i maligna al cap que mai no es curava. Per mor d'aquesta ferida, els professors i els pares dels alumnes no volien que hi anés a l'escola. Un dia sa mare el va portar a una font en honor de Santa Llúcia i va fer que submergís el cap a la font un parell de vegades; després de dos o tres dies, la ferida va començar a cicatritzar i finalment desaparegué. Aquest fet «miraculós», produït per les substàncies minerals de l'aigua, incrementà encara més la fe religiosa de la família. En 1911, amb sa mare ja vídua, marxà cap als EUA i ella s'instal·là a Haverhill (Massachusetts, EUA), població on visqué la resta de sa vida. Giuseppe, ara Joseph, va trobar feina en una fàbrica de sabates a Stoneham (Massachusetts, EUA), on vivia son germà major, i, encara profundament religiós, predicava l'evangeli tots els diumenges als immigrants italians. A través de son germà major Diodato, conegué a la fàbrica on treballava el sabater anarquista Giovanni Eramo, qui el va introduir en el pensament llibertari –Eramo posteriorment comprà una linotípia i esdevingué impressor, passant a treballar a la impremta de Cronaca Sovversiva quan aquesta publicació es traslladà en 1912 a Lynn (Massachusetts, EUA). En 1912 començà a freqüentar els cercles anarquistes i assistir a les seves reunions i aquest mateix anys assistí a una manifestació anarquista a Lynn. Després d'assistir a un pícnic organitzat pels galleanistes de Wakefield (Massachusetts, EUA), entrà a formar part del cercle anarquista al voltant de Luigi Galleani i la seva Cronaca Sovversiva, participant en manifestacions i vagues i distribuint pamflets i premsa llibertària (Il Proletario, Cronaca Sovversiva, etc.). Tota aquesta activitat cridà l'atenció de la policia i l'empresa on treballava el va acomiadar. No obstant això, intensificà la seva militància amb els companys llibertaris i trobà feina a l'empresa sabatera «Heiss & Son» de Cambridge (Massachusetts). El maig de 1917, després que els EUA entressin en la Gran Guerra, Galleani publicà el seu famós article «Maricolati!», en el qual aconsellava indirectament que els anarquistes fugissin del reclutament, encara que fos abandonant el país. Joseph Moro no acudí a inscriure's al centre de reclutament i hagué d'abandonar Stoneham, trobant feina a Taunton (Massachusetts, EUA), en un magatzem d'una fàbrica de cuines. Galleani vivia no molt juny de Taunton en una cabana al bosc i cada diumenge l'hi anava a visitar. Després de parlar contra la religió a la feina, va ser acomiadat i es traslladà a Brockton (Massachusetts, EUA), on trobà feina en una fàbrica de sabates. Buscat per la policia, anà i vingué durant un temps d'una ciutat a l'altra. En aquesta època conegué els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, amb qui va fer molta amistat, sobretot amb Vanzetti, ja que s'havia traslladat a viure a Haverhill, població on ambdós vivien. Quan Sacco i Vanzetti van ser detinguts acusats d'assassinat i empresonats, el seu paper en el moviment anarquista es centrà en aconseguir la llibertat dels companys, posant la meitat del sou que guanyava a la fàbrica en aquesta tasca. Esdevingué col·laborador del periòdic La Notizia i fou un dels creadors del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti». Va ser novament acomiadat de la feina, encalçat per la policia i durant un temps es va fer amb un italoamericà que després es va saber que era un agent de la policia federal infiltrat. Detingut i tancat en diverses ocasions, sempre acabà sent alliberat. Una nit, quan va treure el seu fox-terrier a passejar, patí una agressió i només la intervenció coratjosa del seu ca el salvà. La lluita per aconseguir la llibertat de Sacco i Vanzetti hagué d'enfrontar-se a moltes dificultats i moltes persones implicades en un primer moment desertaren del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», on ell sempre defensà les vies d'actuació «lícites». En 1926, quan la batalla pels condemnats a mort es feia cada vegada més dura, Amleto Fabbri, secretari del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», es va veure obligat a dimitir del seu càrrec perquè pogués anar als EUA la seva família i ell ocupà la secretaria i la tresoreria del citat Comitè, encarregant-se també de la propaganda en italià –la propaganda en anglès estava en mans de Louis Bernheimer i de Gardner Jackson. S'encarregà de mantenir el contacte amb tots els comitès espontanis de suport que s'anaven creant arreu del món, però tota la tasca no va servir de res i Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d'agost de 1927 a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Ell va ser l'última persona del seu entorn que els condemnats van veure. Posteriorment, durant uns anys, continuà militant en el moviment anarquista nord-americà, però cada vegada el seu compromís va anar minvant. En 1929 va morir sa mare i les relacions amb sa germana Onorina i son marit Generoso Grassi (Jake Grassi) s'intensificaren, ja que el mai no es va casar ni va tenir família. En els anys trenta va viure a Bradford (Massachusetts, EUA) i durant els últims anys de sa vida va treballar a la General Electric de Lynn. Joseph Moro, que va sobreviure a tots els seus éssers estimats, va morir centenari en 1995 a Haverhill (Massachusetts, EUA).

***

José Francisco (ca. 1934)

- José Francisco: El 13 de setembre de 1899 neix a Unhais da Serra (Covilhã, Castelo Branco, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José Francisco. Es guanyà la vida com a obrer estibador al port, després com a calderer a bord de vaixells i finalment com empleat administratiu en la Caixa de Previsió de la Marina Mercant. Milità en el moviment anarquista, en les Joventuts Sindicalistes i en el Sindicat de Mariners i de Fogoners de Lisboa i de Porto de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1918 i l'agost de 1923 va ser empresonat per distribuir pamflets. Delegat dels Treballadors del Port de Lisboa al Congrés Obrer de 1925, fou secretari de la Federació dels Transports Marítims i Fluvials i representà la Unió de Sindicats Obrers (USO) de Setúbal (Setúbal, Portugal) en el Consell Confederal de la CGT fins al 1933. El setembre de 1930 parlà en un míting presidit per Manuel Joaquim de Sousa. En aquests anys trenta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara O Argonauta i A Batalha. En 1934 era membre del Consell Confederal de la CGT, juntament amb Acácio Tomás de Aquino i Mario Castelhano. Arran de l'aixecament obrer del 18 de gener de 1934 contra les lleis repressives d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut; jutjat per un tribunal militar, va ser condemnat a una llarga pena de presó, que penà entre abril de 1934 i febrer de 1936 a la fortalesa de Peniche. Durant els temps de l'Estat Nou animà associacions populars (Societat Musical d'Instrucció, Universitat Popular Portuguesa, Club Recreatiu de Caixes, etc.) i cooperatives (Cooperativa Aliança Operária, etc.). En 1974, amb la Revolució dels Clavells i la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció de la CGT, entrà a formar part del grup anarquista «Fanal» (Acácio Tomás de Aquino, Artur Modesto, etc.), va ser soci de la cooperativa «Editora Sementeira» i col·laborà en A Batalha i en A Idea. Va ser autor de diferents llibres autobiogràfics i de memòries, com ara Episódios da minha vida familiar e de militante confederal (1982), Páginas do historial cegetista (1983), Alfarrábio poético (1984, amb Artur Modesto i Francisco Quintal), Recordações de um proletário (1986), Últimas páginas (1987), etc. José Francisco va morir el 4 de maig de 1990 a, sembla, Lisboa (Portugal).

José Francisco (1899-1990)

***

Necrològica d'Antonio Mazas Berdala apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Antonio Mazas Berdala: El 13 de setembre de 1902 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Mazas Berdala. Sos pares es deien Antonio Mazas i Francisca Berdala. En l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de cambrer en un cafè de Barcelona (Catalunya), afiliat al Sindicat de l'Alimentació de la CNT, i s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti», lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en va ser nomenat comissari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que participà en la Resistència durant l'Ocupació. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la CNT. Després d'una malaltia a la sang i de diverses operacions oculars, sa família peninsular el vingué a buscar el 5 d'octubre de 1978 per marxar cap a Barcelona i després a Montsó. Víctima d'una crisi cardíaca provocada per l'emoció de trobar sa família, Antonio Mazas Berdala va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Jordi Juan Riquer (1937)

- Jordi Juan Riquer: El 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de setembre– de 1905 neix a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor, poeta, periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i polític republicà Jordi Gabriel Ramon Juan Riquer. Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i Jordina Riquer Wallis. Fill d'una família burgesa i tradicional, son pare, advocat i escrivà, fou secretari del Jutjat d'Eivissa. Va fer els estudis primaris i el batxillerat a Eivissa, però examinant-se a Palma (Mallorca, Illes Balears). Més tard estudià Dret a la Universitat de València (València, País Valencià), carrera en la qual es va llicenciar, però que mai no va exercir, i seguí cursos de Filosofia i Lletres en aquesta mateixa universitat. En aquests anys acadèmics freqüentà els cercles republicans, però cap el 1928 ja es declarà anarquista i es vinculà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no s'afilià mai, ja que era més del sector procliu a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 25 de març de 1930 formà part, com a vocal, del comitè provincial d'Aliança Republicana d'Eivissa, i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari. Entre 1930 i 1933 col·laborà en el setmanari republicà eivissenc Proa, publicació que dirigí accidentalment uns dies en 1933. El juliol de 1931 formà part del comitè organitzador d'Acció Republicana d'Eivissa i a partir del 20 de desembre d'aquell any presidí el seu consell provincial pitiús. El juliol de 1931 el diari La Voz de Ibiza recollí una entrevista seva on donava la seva opinió sobre el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i setembre de 1936 dirigí l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia) d'Eivissa, dependents de la Diputació Provincial. Abans de la guerra civil va escriure una novel·la, La família de Botino, però no s'ha pogut salvar. A partir de l'11 d'agost de 1936, quan l'illa havia estat alliberada per les tropes republicanes encapçalades pel capità Alberto Bayo Giroud, dirigí Diario de Ibiza i comptà en la redacció Ramon Medina Tur, Vicent Ferrer Sorà, els germans Joan Antoni i Àngel Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va condemnar durament els assassinats de 93 persones dretanes comesos el 13 de setembre de 1936 al castell d'Eivissa per «incontrolats» vinguts de la Península. En recuperar l'illa les forces franquistes, se n'anà cap a València amb una petita embarcació des de Sant Antoni de Portmany (Eivissa, Illes Balears) i després a Barcelona. L'octubre de 1936 va ingressar, com a funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant càrrecs en Sanitat i en l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer classes a ateneus llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la seva novel·la de denúncia social, l'única obra seva que ens ha arribat i la primera novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica obertament el gremi mèdic i farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben la medicina i l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics, com ara La Humanitat, La Noche, Solidaridad Obrera, Última Hora, Unitat Obrera d'Eivissa, La Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure pres al front de l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i més tard pel camp de concentració de La Savina de Formentera («Es Campament»). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però finalment van ser commutades el 3 de març de 1941 per reclusió perpètua. Al camp de concentració de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes passaven per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant així la vida de nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar en 1942, va ser traslladat a la presó de València, d'on sortí lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de sergents i caporals per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per un delicte d'inducció a la rebel·lió, amb l'agreujant de reincidència, va ser condemnat a 15 anys de presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un total de 17 centres penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre ells Can Mir de Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de reclusió va escriure diverses novel·les (El Buen Jesús, Pasión nefanda, etc.), però només n'han quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes particulars de comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta disciplina va entrar a fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era familiar, a l'empresa de materials per a la construcció «Suministros Ibiza», la primera que hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la presidència de Josep Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una pensió com a exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta institució, a més dels salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va perdre la vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu domicili de Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella familiar del Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una edició facsímil del seu llibre Metges... o traficants? i en 2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el centenari del seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre biogràfic Jordi Juan Riquer (1905-1987). També en 2005 l'Ajuntament d'Eivissa col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal, al número 3 del carrer de la Costa Vella de Dalt Vila i un carrer d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Jordi Juan Riquer (1905-1987)

***

Necrològica d'Enric Fatsini Cabrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de desembre de 1974

- Enric Fatsini Cabrera: El 13 de setembre de 1909 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Fatsini Cabrera. Sos pares es deien Ramon Fatsini Cárceles i Carmen Cabrera Mulet. Després de la guerra civil s'exilià a França. Establert a Seta, vivia al número 28 del carrer Henri Barbusse i, posteriorment, al número 10 del carrer Rouget de l'Isle d'aquesta ciutat. Milità en la Federació Local de Seta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Eulalia González. Enric Fatsini Cabrera va morir el 30 de setembre de 1974 al seu domicili de Seta (Llenguadoc, Occitània).

***

Amadeu Sinca Vendrell

- Amadeu Sinca Vendrell: El 13 de setembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament el 15 de setembre de 1910– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu Sinca Vendrell –el seu primer llinatge a vegades citat erròniament Cinca o Sina. Sos pares es deien Francesc Sinca i Dolors Vendrell. Després de diplomar-se en comptabilitat i peritatge mercantil per la Universitat de Barcelona, amb 17 anys es posà a fer feina i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà amb la «Columna Durruti» al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies fou capità tresorer pagador de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i cap de l'Estat Major de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el de Sètfonts, i posteriorment enrolat, amb Juan de Diego Herranz, en la 103 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual fou capità, per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot» a la zona fronterera francobelga (Cambrai i Mons). El 20 de maig de 1940 va ser fet presoner a Amiens (Picardia, França) per les tropes alemanyes i, després de passar per tres camps de triatge (Trier, Nuremberg i Moosburg), portat l'agost a peu al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i el 24 de gener de 1941 al camp secundari de Gusen, amb la matrícula 46.65. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i va ser repatriat a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, fou secretari de l'Ateneu Espanyol i de la Secció Local de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), i secretari del Comitè Nacional de l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMERE). Va ser un dels primers en relatar la deportació dels espanyols als camps de concentració nazis i en 1945 publicà Lo que Dante no pudo imaginar. Mauthausen-Gusen (1940-1945), reeditat a Barcelona en 1980. Casat amb Isabel Hernández, en 1948 tingué un fill, Richard Sinca Hernández. Des de la seva creació en 1980, fou membre de l'«Amicale de la 26 Divisió», de la qual va ser nomenat tresorer, i col·laborà en el seu òrgan Boletín Amicale 26 División. En 1985 publicà Mis veinte artículos. Amadeu Sinca Vendrell va morir el 13 de febrer de 1989 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Amadeu Sinca Vendrell (1911-1989)

***

Faith Petric quan estudiava al Whitman College

- Faith Petric: El 13 de setembre de 1915 neix en una cabana de fusta d'una granja a prop d'Orofino (Idaho, EUA) la cantautora i activista pacifista i sindicalista wobblie Faith Petric. Son pare, pastor metodista, li va ensenyar a ella i a sos tres germans a cantar himnes religiosos i cançons populars, peces musicals que acompanyava amb un antic harmònium. Quan era adolescent, sos pares es divorciaren i va ser enviada a un internat. Durant la Gran Depressió, aprengué a tocar la guitarra. Més tard, amb els diners que guanyà pels seu compte, es matriculà al Whitman College de Walla Walla (Washington, EUA), on en 1937 es va graduar. Quan era estudiant, treballà en una llibreria de Seattle (Washington, EUA) i entaulà amistat amb el pintor Morris Graves i el músic John Cage. En 1939 s'establí a Sant Francisco, on treballà en diverses feinetes, entre elles com a treballadora social ajudant els refugiats del «Dust Bowl» per a l'Administració de Seguretat Agrícola a la vall de San Joaquín. Quan esclatà la Revolució espanyola, mostrà el seu antifeixisme i la seva solidaritat amb els refugiats. Durant la II Guerra Mundial va ser una típica Rosie the Riveter, treballant a les drassanes navals militars de New Jersey. En 1945 es traslladà a Mèxic, on tingué una filla (Carole) i es va casar, encara que el matrimoni durà poc. Durant aquests anys va ser perseguida pel maccarthisme. S'uní al moviment pacifista i més tard cantà per a diverses causes polítiques i socials, com ara el moviment pels drets civils, les marxes pel dret al vot de la població afroamericana de Selma a Montgomery de 1965 a Alabama, les reivindicacions feministes i homosexuals, etc. Partidària del sindicalisme revolucionari llibertari, milità activament en els Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i cantà especialment per al Sindicat Núm. 630 dels wobblies en els piquets durant les vagues. A partir de 1962 encapçalà el «San Francisco Folk Music Club» i promogué jam sessions populars al barri d'Haight-Ashbury de Sant Francisco. En 1970, un cop es va retirar de la seva feia de treballadora social al Departament Estatal de Rehabilitació de Califòrnia, es va centrar totalment en les activitats musicals. Cofundà, amb altres membres del «San Francisco Folk Music Club» (Jon Adams, Sunny Goodier, Larry Hanks, Jon Wilcox, etc.) i la Sweets Mill String Band, el «Portable Folk Festival» (Festival Itinerant de Folk), viatjant arreu d'Amèrica del Nord amb un vell autobús escolar i actuant en nombrosos festivals de música folk, com ara el «Mariposa Folk Festival» en 1971 a Toronto (Ontàrio, Canadà). També recorregueren nombrosos països d'Europa i d'Austràlia, tocant en clubs, teatres i marxes de protesta. En 1979 publicà el seu àlbum antològic Faith Petric i en 1987 va fer una contribució al disc Rebel Voices, editat pels wobblies. En 1991 actuà, juntament amb altres cantautors wobblies (Judi Bari, Darryl Cherney, Utah Phililips, etc.), en el Congrés General dels IWW que se celebrà a San Francisco. Amb una memòria extraordinària, recordava la lletra de milers de cançons. Col·laborà habitualment des de la seva columna «The Folk Process» en Sing Out!, revista especialitzada en música folk nord-americana fundada en 1950 per Pete Seeger i Irwin Silber, i de la qual fou membre del seu consell de redacció. En 2000 publicà l'àlbum When Did We Have Sauerkraut?. En 2008 assistí a la inauguració d'un monument dedicat als veterans nord-americans de la Guerra Civil espanyola i va cantar amb els «Musicians Action Group» diverses peces (Venga Jaleo, Vive la Quince Brigada, etc.). L'11 de setembre del 2010 va fer el seu últim concert. Per la seva trajectòria rebé nombrosos premis, entre ells el «Labor Arts Award» i el «Noam Chomsky Peace Prize». Ja molt gran, Faith Petric va morir el 24 d'octubre de 2013 al Coming Home Hospice del barri de Castro de San Francisco (Califòrnia, EUA) al costat de sa filla Carole Craig.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Mère Peinard

- Surt La Mère Peinard: El 12 de setembre de 1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections hebdomadaires d'una lavandière. Fundat per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari d'Émile Pouget Le Père Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim s'editaren set números, tots en 1908.

Naixements

Émile Eudes fotografiat per M. Marius

- Émile Eudes: El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el químic i communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Sos pares es deien Jean-Baptiste Eudes, mercader, i Celeste Gotier. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Cantié apareguda en el diari parisenc La Cocarde del 6 d'abril de 1892

- Eugène Cantié: El 12 de setembre de 1868 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Romain Eugène Cantié, conegut com Toulouse. Sos pares es deien Antoine Jean Cantié, comptable, i Eloïse Luzzi. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. A començament de la dècada dels noranta vivia amb sa mare, aleshores portera a la Gare du Midi de Tolosa. Desertor de l'exercit francès, passà a Barcelona (Catalunya), on era conegut com Toulouse i treballava de venedor ambulant. Va ser detingut en diverses ocasions a Barcelona. A principis d'abril de 1892 va ser detingut amb altres 14 anarquistes francesos. L'abril de 1895 estava tancat a Espanya. De bell nou a Barcelona, el 16 de setembre de 1895 va ser detingut per «robatori» i el desembre va ser posat en llibertat i sembla que va ser expulsat. Figurava en un registre d'anarquistes o individus perillosos residents o en viatge per Espanya. Va ser detingut quan l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de la Processó del Corpus del 7 de juny de 1896 a Barcelona; durant la primavera de 1897 estava tancat a Barcelona, on s'encarregava de rebre de l'estranger llibres per als presos. Posteriorment passà Suïssa, on la policia el controlà a Carouge (Ginebra, Suïssa). El setembre de 1897 la policia sospità que havia distribuït el manifest «Al gobierno y a la burguesía de España», publicat pel grup anarquista espanyol «Los Solidarios», on es denunciaven les tortures que s'infligien a la fortalesa barcelonina de Montjuïc. Qualificat d'«anarquista perillós», va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat, juntament amb 35 anarquistes més, de Suïssa. En 1902 tornà a Suïssa; detingut el 22 de juny a Moillesulaz (Thônez, Ginebra, Suïssa), va ser condemnat a 10 dies de presó i a cinc francs de multa per «violació del decret d'expulsió». De bell nou a Tolosa, l'1 de juliol de 1910 va ser cridat a files, però no es va presentar; declarat insubmís, el 17 de juliol de 1913 va ser condemnat en un consell de guerra només a vuit dies de presó per circumstàncies atenuants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Ovide Gonzague aparegueda en el diari de Reim L'Indépendant Rémois del 22 de desembre de 1892

- Ovide Gonzague: El 12 de setembre de 1874 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Auguste Gonzague, conegut com Ovide Gonzague i Culot. Era fill de Joseph Élime Gonzague, jornaler i capatàs, i de Clémence Duchesne, jornalera. Es guanyà la vida de diferents maneres (teixidor, carreter de sirga, domèstic, etc.). A principis dels anys noranta treballava de teixidor en una filatura de Bazancourt (Xampanya-Ardenes, França), on va ser agafat quan robava llana; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. L'octubre de 1891 va ser condemnat, amb altres companys, a 15 dies de presó per robar pa a un forner fent una barrabassada. El desembre de 1892 va ser acusat del segrest de l'infant Joseph Haxaire Pierra. En aquesta època freqüentava els locals llibertaris i va ser fitxat com a anarquista sense domicili fixe i portador de nombrosos tatuatges; aleshores vivia a Meaux (La Brie, Illa de França, França) amb sa companya Joséphine Wattrelos. El 7 de febrer de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vouziers (Xampanya-Adrenes, França) a dos mesos de presó per «robatori». En 1894 treballava de domèstic en una granja a Brimont (Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època sembla que no participà en activitats polítiques i només freqüentava els antics companys; no obstant això, va ser sotmès a vigilància policíaca. El 16 de novembre de 1897 es casà a Chalons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França) amb la domèstica Zulma Gasser. A principis de segle constà com a «desaparegut» en els registres d'anarquistes de la policia, però vivia al número 3 de l'avinguda de Valmy de Chalons-sur-Marne. L'1 d'agost de 1901 va ser condemnat a un mes de presó per «robatori». El 10 de desembre de 1902 va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Marne en virtut d'una ordre de detenció del Tribunal d'Apel·lació de París del 14 d'agost de 1902 que l'havia condemnat a 15 dies de presó per un «delicte de caça». A finals de 1902 va ser esborrat del registre de control d'anarquistes. En 1904 treballava d'ajudant de carnisser a Chalos-sur-Marne i la Prefectura de Policia del Marne demanà al Ministeri de l'Interior que tornés a inscriure'l en el control d'anarquistes, encara que no participava especialment en activitats polítiques. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tebaldo Vannucci

- Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).

***

Necrològica de Joaquín Celma Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Joaquín Celma Pérez: El 12 de setembre de 1887 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Celma Pérez. Sos pares es deien Gregorio Celma i Carmen Pérez. Emigrat a l'Argentina, milità activament en el moviment llibertari d'aquell país. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península per participar en la defensa de la Revolució espanyola i en el seu procés de col·lectivització a Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué a Montclar de Carcin (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montalban de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), associació fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Joaquín Celma Pérez va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital General de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974

- Asunción González Pardo: El 12 de setembre de 1889 neix en un poble de Lugo (Galícia) l'anarcosindicalista Asunción González Pardo, també coneguda com Asunción Salgado, pel llinatge de son company. En 1917 començà a militar en el moviment llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado Moreira, a qui havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on regentà un petit forn i pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys perseguits o en fuita. Milità en la Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que son company pogué exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a la seva localitat natal, però un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada a la capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la Direcció General de Seguretat i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i mig tancada entre Madrid i Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser posada en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici, però va ser advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i prengué un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País Basc), on durant la nit els companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà dos mesos a França abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a trobar-se amb son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la CNT de Londres. Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una paràlisi provocada per una artritis no guarida a la presó. Asunción González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març.

Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

***

Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)

- Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.

Adriano Botelho (1892-1983)

***

Necrològica de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Lorenzo Deza de la Hoz: El 12 de setembre de 1892 –el certificat de defunció cita erròniament 1893– neix a Judes (Sòria, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza de la Hoz. Sos pares es deien Demetrio Deza Sarmiento i Lorenza de la Hoz Huerta. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza de la Hoz va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a «Les Vergnes» de Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Delegació espanyola al XXV Congrés Confederal de la CGT (Nantes, 16 de novembre de 1938).
D'esquerra a dreta: Jean Poirel, del Buró Internacional del Treball (BIT); José Rodríguez Vega, secretari general de l'UGT; Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari general de la CNT; Camille Boër, de la CNT; i Daniel Augacano (?), de l'UGT

- Camille Boër: El 12 de setembre de 1894 neix a Narbona (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts diuen erròniament que era català– l'anarquista i anarcosindicalista Antoine Camille Boër, conegut com Camilo Boer Gaspar, Camillou i El Català. Sos pares es deien Antoine Joseph Thomas Boër, terrelloner, i Rose Marguerite Françoise Gaspar, domèstica. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic i treballà a la fàbrica d'automòbils «Rochet-Schneider» de Lió (Arpitània). L'agost de 1914 es trobava desocupat i vivia al número 5 del carrer Hercule Birat de Narbona. En 1915, des de Narbona, va fer donatius per al periòdic anarquista barcelonès Tierra y Libertad. Durant la Gran Guerra visqué a Barcelona (Catalunya), on formà part del «Grup Internacional», que es reunia al número 416 del carrer de les Corts, del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Nicolás Barrabés (Barthe), Francisco Bravo Bañón, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins, Jean Donna, Louis Dressler, Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José Hernández Silvestre, Pierre Robert Piller (Gaston Leval), Maggi, Rirette Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold Segala, Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), Jules Téty (Enrique Bramer), etc. El 19 de març de 1919 participà, amb altres companys del «Grup Internacional» en la famosa assemblea celebrada a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona, on es decidí el final de la «Vaga de La Canadenca». En tornar a França, s'instal·là a Narbona on treballà en el seu ofici de mecànic. Durant els any vint milità amb alguns anarcosindicalistes espanyols al voltant de son cunyat Francisco Ramoneda, que treballava de paleta. Sembla que formà part del grup anarquista «Élisée Reclus», el secretari del qual fou André Daunis i amb qui en 1924 participà en l'organització d'una Federació Anarquista del Migdia. A finals dels anys vint creà, sembla que gràcies a una herència, una petita indústria d'instruments ortopèdics a Barcelona especialitzada en el tractament d'hèrnies inguinals; a la capital catalana tenia consulta, però també realitzava gires arreu de la Península presentant els seus productes i tot plegat li donà una certa fortuna. El 20 de juliol de 1931 resultat greument ferit en una cama durant uns enfrontaments entre obrers i les forces de l'ordre a Sevilla (Andalusia, Espanya) arran de l'enterrament d'un obrer assassinat en un altercat entre vaguistes i esquirols. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou el responsable de la Secció de Robes i Efectes Militars de les Indústries de Guerra de la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època fou home de confiança de Frederica Montseny Mañé i era conegut com «El diplomàtic de la CNT», a causa de les seves relacions amb les ambaixades i el seu coneixement d'aquestes i perquè sembla que era maçó i estava ben relacionat amb els membres de la francmaçoneria de les legacions. El Comitè Nacional de la CNT el va enviar, juntament amb Nemesio Galve Lisbona i Facund Roca Gascó, a París per a negociar la compra d'armes i de diversos materials. Es diu que va invertir gairebé tota la seva fortuna en la compra d'avions de combat per a la II República espanyola contra l'exèrcit franquista. El 23 d'octubre de 1938 va fer una al·locució en el recital del pianista Juli Pons del Castillo «La grande musique et le peuple», celebrat al «Club des Amis du Front Populaire» de París, en suport de les «Brigades Internacionals» i en presència de l'ambaixador espanyol Marcelino Pascua Martínez. Entre el 14 i el 17 de novembre de 1938 representà la CNT espanyola en el XXV Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) francesa celebrat a Nantes. El març de 1939, segons informes policíacs, estava en contacte amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Narbona. Durant la II Guerra Mundial es va fer càrrec de la finca Sainte-Lucie a les Corberes, entre Occitània i Catalunya Nord, per això alguns li deien El Català, on donà feina a refugiats anarquistes espanyols. Després de la guerra hagué de vendre aquesta propietat i s'establí, amb sa companya Laurentine i sa filla Noëlle, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu últim domicili va ser a Le Cingle, a Fontjoncosa (Llenguadoc, Occitània). Camille Boër va morir el 23 de setembre de 1978 al Centre Hospitalari de Narbona (Llenguadoc, Occitània). Correspondència seva relativa a les seves gestions durant la guerra d'Espanya es troben dipositades a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.  

***

Herminia Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)

- Herminia Brumana: El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos Aires, Argentina) la mestra, escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista Herminia Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians il·lustrats, sos pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos Aires, Argentina), on es titulà en 1916, retornant a Pigüé per a exercir de mestra primària a l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria integral (horta, galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916 obtingué el primer premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas instituciones. En 1917 fundà Pigüé. Revista mensual literaria, social, de ideas y crítica i l'any següent publicà Palabritas, primer llibre seu orientat a promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921 participà en el grup anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure alguns articles. En 1921, durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat militant socialista i escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i amb qui s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a l'escola de Quilmes, després a Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora, i finalment a la Capital Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí càrrecs directius. En 1922 tingué son únic fill, que prengué el mateix nom que son pare. En 1923 publicà el seu segon llibre, Cabezas de mujeres, obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro hombre (1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones, l'amor lliure, la crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la justícia social, i tot relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a estudiar. Va escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch (1932), Cuando planté árboles (1927), La protagonista olvidada (1932)– de les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos programes radiofònics per a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els socialistes, sempre es va declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui citava contínuament. Durant la dècada dels vint fou columnista dels periòdics anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i entre 1931 i 1942 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats «Presos de Bragado», tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien comès, destacant per la seva oratòria en conferències i xerrades. El gener de 1932 signà, juntament amb altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en suport de la II República espanyola. En 1941 començà a treballar com a mestra de Pràctica d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires –en morir, aquesta escola rebé el nom de «Herminia Brumana». En 1943, arran del cop militar, va ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada «no addicta al règim» –son company va ser empresonat pel peronisme–, però, gràcies a un company, aconseguí un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual arribà a ser membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo Olivera, en reorganitzà la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una conferència a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i recorregué les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat literària argentina –anteriorment havia viatjat dues vegades a Europa: España i França, en 1933; i França, Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946 publicà Me llamo niebla. Cuentos i en 1953 A Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Caras y Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán, Mundo Argentino, La Nación, La Novela Elegante, La Novela Semanal, La Nueva Provincia, Pueblo y Escuela, Reconstruir, El Suplemento, El Trabajo, Vida Femenina i La Voz, entre d'altres. Malalta de càncer, Herminia C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i les seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en la més estricta intimitat. Deixà una important producció inèdita, entre ella La conquista del hombre. Poc després de morir l'escriptor anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà un concurs literari que portava el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana (SAHB). A partir del gener de 1955 la SAHB edità la revista Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà les seves Obras completas; en 1964 sortí Ideario y presencia de Herminia Brumana, un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors llatinoamericans. En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad. Documentació de l'escriptora va ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos carrers, places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.

Herminia Brumana (1897-1954)

***

Ugo Guadagnini

- Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Guadagnini. Sos pares es deien Attilio Guadagnini i Rita Sarti. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).

***

Felicita Girolimetti (1922)

- Felicita Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia (Marques, Itàlia) l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie Girolimetti, i coneguda com Felix. Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual que tots son germans i germanes, milità en el moviment llibertari. Durant els anys vint emigrà a França i es guanyà la vida venent als mercats ambulants. Durant els anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino) al número 2 de la place aux Aires de Grassa (Provença, Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va ser fitxada per la policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Léandre Giusseguere, Kanik Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Felicita Girolimetti (1904-?)

***

Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973

- Leoncio Correas Sanz: El 12 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Sos pares es deien Pedro Correas i Caya Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial treballà de ferroveller en la construcció i milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Sa companya fou Felicidad Lajusticia. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic, a l'ambulància que el portava a l'hospital, a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Aldebrando Lusvardi

- Aldebrando Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto (Emília-Romanya) l'anarquista Aldebrando Giuseppe Maria Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo també van ser militants llibertaris. Es guanyava la vida com a paleta. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari Juvenil de La Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on ocupà el càrrec de caixer i s'encarregà de les subscripcions a favor de les víctimes polítiques. Actiu militant, va ser fitxat per la Prefectura de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) com a «subversiu perillós» i va ser detingut en diverses ocasions per difondre fullets anarquistes. El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió per insultar l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser advertit formalment. Després de la detenció dels militants anarquistes de Mòdena més actius i del desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué de prendre contacte amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista, però aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes armes i, amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal Especial per «intensa activitat comunista». Passà a la clandestinitat i en 1930 fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens (Picardia, França) i després a París, on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut. En 1931 la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes expatriats amb la nota: «combat el règim amb accions violentes». En 1933 la seva companya Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es reuní amb ell a París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada diu que havia partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el feixisme, però sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940 sos germans Alfredo i Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats als ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i arribar al centre de França. A finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment s'integrà en la Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de 1991 a la Clínica de la Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), població on residia.

***

Antonio Pittalunga

- Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

***

José Pérez Tomás

- José Pérez Tomás: El 12 de setembre de 1913 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Es guanyava la vida com a muntador de màquines de tren a «La Maquinista» de Barcelona (Catalunya) i des de molt jove estava afiliat al Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També forma part de les Joventuts Llibertàries del Poblesec de Barcelona i del grup anarquista «Luz y Cultura». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona i durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat a la frontera. Participà activament en la resposta llibertària contra l'estalinisme durant els «Fets de Maig» de 1937. José Pérez Tomás va ser ferit al front de Lleida i va morir en 1937 en un hospital de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Era noví de la militant llibertària Joaquina Dorado Pita.

Continua...

---