Efemèrides anarquistes
efemerides | 15 Febrer, 2025 10:52
Anarcoefemèrides del 15 de febrer
Esdeveniments
Exemplar del Bulletin de
la Fédération Jurassienne anotat per James Guillaume
- Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual –setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873–, òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.
***
Portada
d'un exemplar de Bandera
Social
- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de
1885
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Bandera Social. Semanario
anárquico-colectivista. Dirigit per
Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció
José Diaz i T. Aurich Murtra,
entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però
hi van col·laborar
Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo
Nieva, Francisco
Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt
diversos: sindicalisme, textos
teòrics, notícies internacionals,
convocatòries orgàniques, efemèrides,
biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes
científics, etc. Es van
traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en
diferents
ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà
un suplement en una pàgina
amb un «Manifest a tots els treballadors de la
Regió Espanyola». En sortiren 96
números, l'últim el 21 de gener de 1887, i
deixà de publicar-se perquè es
refundí amb El Productor
de Barcelona
(Catalunya).
***
Capçalera d'Svobondno Obshestbo
- Surt Svobondno Obshestbo: El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una tercera època en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.
***
Mother Earth, d'Emma Goldman
- Publicació del «Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el «Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) –entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón–, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.
***
Capçalera
del Boletim da
Aliança Anarquista do Rio de Janeiro
- Surt el Boletim da
Aliança Anarquista do Rio de Janeiro: Pel febrer de 1918
surt a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del
periòdic mensual Boletin
da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro.
L'Aliança Anarquista de Rio de
Janeiro (AARJ) s'havia creat poc abans, el 20 de gener de 1918, en una
reunió
convocada per a discutir sobre «anarquisme i
sindicalisme». Se n'encarregà de
l'edició i de les relacions Arlindo d'Avila Pereira. Els
articles d'aquest
butlletí anaven sense signar i publicà textos
d'altres periòdics anarquistes (O
Cosmopolita, Debate, Guerra
Sociale, A Plebe, La
Protesta, Semana Social, A
Sementeira, Tierra y Libertad,
etc.) i de la premsa generalista. En sortiren tres número,
l'últim l'abril de
1918, que publicà un «Programa mínim
d'anarquia» signat per Domingos Ribeiro
Filho.
***
Portada
d'Iniciales
d'abril de 1932
- Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual», «Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).
***
Capçalera d'Acción
- Surt Acción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción, òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes –números del 39 al 47–, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 –en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell, Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).
***
Capçalera
del primer número d'Esfuerzo
-
Surt Esfuerzo: Pel
febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número
de la publicació
mensual anarquista Esfuerzo. Revista de
divulgación social.
El responsable de la
redacció va ser José María Ferreiro.
Volia ser un espai cultural d'informació i
de reflexió sobre la situació politicosocial
espanyola. En sortiren 12 números,
l'últim l'agost de 1937.
***
Capçalera
de L'Homme et
la Vie
-
Surt L'Homme
et la Vie:
Pel febrer de 1946 surt a París (França) el
primer número del periòdic mensual L'Homme
et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle.
Portava les cites de
Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu
punt de vista, de
la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home
només és útil al seu temps
quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel
Devaldès, que pretenia amb
aquesta publicació ser una tribuna de lliure
expressió oberta a tots els
corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes,
sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes,
racionalistes,
etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les
diverses doctrines morals i
socials». Tenia relacions amb la llibreria i el
«Club de Discussions».
L'administració i la gerència fou portada per
Jean Serru. Trobem articles de
Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell
Boll,
Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec),
Hem Day, Manuel
Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne
Humbert, Maurice Imbard,
Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice
Laisant, Jean Marestan,
Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand,
Georgette Ryner,
Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges
Vidal, entre
d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche,
Maurice Godard,
Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren
quatre
números, l'últim de maig de 1946. Com a
mínim publicà tres fullets: Vers un
monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie
indépendante sans prolétariat,
de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde
nouveau.
Comment on vit dans la Cité Intégration,
cité sans prolétariat, per
Hérault
Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore.
Philophe cynique, de Han
Ryner (1946).
***
Capçalera
de Monde Nouveau
-
Surt Monde
Nouveau:
Pel
febrer de 1946 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic Monde Nouveau. Organe Régional
du Mouvement Libertaire - Région Sud.
L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem
articles
d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James
Blanchard, Boucher,
Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G.
Dupont, Joseph Gambarelli,
Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche
Meurant,
Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge
era d'uns
dos mil exemplars. En van sortir sis números,
l'últim el 15 d'octubre de 1946,
que portava com a subtítol «Organe
Régional de la Fédération Anarchiste -
12è
Région». Fou substituït per La
Voix Libertaire, que només publicà un
número (14 d'octubre de 1947) a Toló
(Provença, Occitània).
***
Zéro de conduite (1933)
- Reestrena de Zéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduite és un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.
***
Capçalera
de Seme
Anarchico
- Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.
***
Portada del segon número d'Anarchos
- Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.
***
Portada del primer número de A. Rivista Anarchica
- Surt A. Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de A. Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensual és aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.
***
Portada
del número 0 d'Acracia
- Surt Acracia: Pel febrer de 1981
surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el
número 0 de la revista Acracia.
Órgano de
las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es
publicà força
irregularment. Canvià de capçalera i de
subtítols («Revista»,
«Boletín»).
Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors.
Aquesta revista bilingüe
(castellà i català) tractà diversos
temes, com ara els pensadors anarquistes
(Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia,
l'anticlericalisme, l'ensenyament,
les presons, l'OTAN, el tejerazo,
les
pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'abril-maig de
1983.
Naixements
Foto policíaca d'Adolphe Bouchenez (27 de febrer de 1894)
- Adolphe
Bouchenez: El 15 de febrer de 1858 neix a Gentilly (Illa
de França, França)
l'anarquista i sindicalista Adolphe Bouchenez –a vegades el
llinatge citat
erròniament Bouchenet.
Sos pares es
deien Henri Alphonse Bouchenez, blanquer i pelleter, i
Joséphine Coltat,
obrera. Es guanyava la vida fent d'ebenista. En 1889 era secretari del
Cercle
Socialista Revolucionari Independent «Les Égaux du
XX», que es reunia cada
dimarts a la Sala Geantot, al número 36 del carrer Planchat.
En els anys
noranta vivia al número 3 del passatge Haies del XX
Districte de París. En 1890
era secretari adjunt de «Les Égaux du
XX», grup que presentà candidatura
conjunta amb el Comitè Electoral Socialista Revolucionari
Antiboulangista i
Antiparlamentari de Charonne. El 12 de maig de 1891 assistí,
com a delegat dels
Grups Revolucionaris Independents, adherits a la Coalició
Socialista-Revolucionària, a la reunió celebrada
a la Sala Horel, al carrer
Aumaire, per a parlar sobre l'actitud a prendre davant l'aniversari de
la «Semana
Sagnant» de la Comuna de París i de la
manifestació que s'havia de celebrar el
24 de maig al cementiri de Père-Lachaise i a la qual es van
sumar. El 25 de
maig de 1891 assistí, amb altres companys (Dudicaint, Job,
Lepeut, etc.), a la
Sala Martin, al número 68 del Faubourg Saint-Denis, a la
reunió de creació de
la Unió de la Joventut Socialista Revolucionària
(UJSR). El 9 de novembre
assistí a una reunió de la «Ligue
d'Ameublement pour le relèvement de son commerce
et la suppression de la trôle» (Lliga de la
indústria del moble per la millora
del seu comerç i per la supressió de la venta
directa de l'obrer), celebrada a
la Sala Mazen, al carrer Charenton, on es mostrà partidari
de la llibertat de
treball i defensà la seva oposició a la
supressió de la venta dels mobles pels
obrers mateixos. El 8 de desembre de 1891, com a secretari de la Lliga
d'Obrers
del Moble, assistí a una reunió celebrada a la
Sala CHâlet Franc-Comtois, al número
79 del bulevard Picpus, per a tractar temes sindicals. Amb els
anarquistes
Eugène Job, Lucas i altres, assistí el 8 d'abril
de 1893 a una reunió per incitar
a l'abstenció en les eleccions de la primavera d'aquell any
celebrada al número
40 del carrer Orteaux i a la qual assistiren unes cent-cinquanta
persones. L'11
d'octubre de 1893 participà, amb Job, en una
reunió al domicili d'Eugène
Daguenet, al número 5 del carrer Haies. També era
assidu de les reunions que se
celebraven a la Sala Château Rouge, al número
21-23 del carrer Vignoles, on
assistiren nombrosos anarquistes (Chapin, Daguenet, Dauby,
Denechère, Merigeau,
Petitjon, Surgand, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un
registre
d'anarquistes de la Prefectura de Policia i en aquesta època
vivia al número 3
de passatge Haies. El 26 de febrer de 1894 la policia
escorcollà, en presència
de sa companya, el seu domicili, al número 62 del carrer
Vignoles, i embargà 19
fulls escrits i una foto de grup on era present; aleshores es trobava
en
tractament mèdic a l'Hospital Tenon, on va ser detingut i
traslladat, després
de ser fitxat el 27 de febrer en el registre antropomètric
del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, a la
presó de Mazas sota la acusació de
«pertinença a associació
criminal», però va ser posat en llibertat el 2 de
març
de 1894. El 31 de desembre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes
de la
policia i vivia al número 97 del carrer Haies. El 8 de maig
de 1899 va ser
esborrat de les llistes d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 29 de maig de 1887
- Alexandre
Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat
(Delfinat, Arpitània)
l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Sos
pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson.
Durant la dècada de 1880
milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat
animat per Pierre Martin
(Le Bossu) i fou membre dels grups
«La Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta
època participà en
totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El
25 de
novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i
Joseph
Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de
pertànyer a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a
la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28
de maig de 1887,
arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de
març d'aquell any en
un cafè als soldats de la guarnició local, va ser
condemnat per l'Audiència del
departament d'Isèra a un mes de presó per
«incitació de militars a la
desobediència». En 1888 formà part, amb
el també obrer teixidor Davoine i
altres, del grup «Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules Guesde i
esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de
Lió, i L'Action. No
obstant això, després
de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre
Martin i Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. El 23 de juliol de
1898 es casà a Viena del Delfinat amb
Thérèse-Victoire
Macchietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de
desembre de 1900 al seu domicili de Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània).
***
El
Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado
- Cesare Sartori: El
15 de febrer de 1867 neix a
Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i
antropòleg anarquista Cesare Sartori, també
conegut com César Sartori (en
portuguès). En 1891, quan estudiava a la
universitat, milità en el Partit Revolucionari
Anarquista-Socialista (PRAS), organització
que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en
un únic moviment
insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat
de
Pàdua. La seva militància en el moviment
llibertari li va implicar persecucions
i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot
arreu i
alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta,
però també
d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la
literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant
«treball, salut
i llibertat», emigrà al Brasil,
instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa
Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima
d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en
1903 a
Lages, zona més benigna, on muntà una
clínica («Casa de Saúde»,
Casa de Salut),
amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies
a la seva
intervenció, se celebrà a Lages per primera
vegada la jornada del Primer de
Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a
missa, es
reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar
tertúlies. En aquests anys
col·laborà en la premsa italiana esquerrana,
socialista i sindicalista
revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,
Tribuna
Italiana i La Scure, criticant durament
la premsa servil al poder i
a l'Església Catòlica, tant italiana com
brasilera, i redactant articles
fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito
Socialista Unitario del
Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors
Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI),
però sempre en el sector
«anarquitzant» d'aquestes agrupacions
polítiques. Va ser íntim amic de
l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta
realitzà diversos
estudis antropològics sobre els costums morals dels indis
del Mato Grosso (boróros,
terenos i caigangues) i del Rio
Grande do Sul (coroados),
que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de
Chapecó o O Clarim,
arribant a la conclusió que la moralitat dels
indígenes, en general, era força
superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs
civilitzats». Reivindicà
per als nadius assistència mèdica permanent, amb
la finalitat de combatre les
malalties endèmiques i les epidèmies. Molta
d'aquesta documentació
antropològica i sanitària d'aquests pobles
indígenes ha restat inèdita. Exercí
la medicina absolutament altruísticament i de franc per als
més desfavorits
(negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a
resultes d'atendre un
client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de
pneumònia a Lages
(Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una
manifestació de totes
les classes socials, però especialment les més
miserables; el seu taüt, per
exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat
negra i dels pobres
de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una
estàtua a
la plaça João Ribeiro.
***
Notícia
de la detenció de Léon Patureau apareguda en el
periòdic parisenc La Révolte
del 31 de desembre de 1892
- Léon Patureau:
El
15 de febrer de 1868 neix a Soye-en-Septaine (Centre,
França) l'anarquista Léon
Patureau. Sos pares es deien Nicolas Patureau, jornaler, i Solange
Brossard,
domèstica. Es guanyava la vida treballant de jornaler. El 8
de desembre de 1892
a Bourges (Centre, França), en un judici de
revisió d'una pena de l'anarquista
Fortuné Henry, va cridar, juntament amb el carboner Pierre
Petit, amb qui
estava molt unit, «Visca l'anarquia!» quan Henry
pujava al cotxe cel·lular;
detingut, després d'interrogat, va ser posat en llibertat
amb una denúncia per
«escàndol injuriós»
–aquell mateix dia també van ser detinguts un tal
Bedu i Charles
Métairie. En aquesta època vivia al barri
Justices de Bourges. En 1893 va ser
fitxat a Bourges com a «reincident molt
perillós». En aquesta època vivia al
número
11 del carrer Jean Boucher. L'1 de gener de 1894 va ser detingut,
juntament amb
els anarquistes Louis Paret (Baptiste)
i Jean Raudet, membres del grup «Les
Affamés», a Bel-Air (Farges-en-Septaine,
Centre, França), i processats per
«associació criminal». En el escorcoll
del
seu domicili es van trobar nombrosos cartells, periòdics (L'En Dehors, Le
Père Pienard,
La Révolte, etc.) i
fullets
anarquistes, i en la seva correspondència una carta a Jean
Billot, antic gerent
de La Révolte que
s'havia instal·lat
a Bourges, i una altra a Fortuné Henry. També es
van trobar exemplars del
periòdic prohibit L'International,
que contenia fórmules d'explosius. Al domicili de sos pares
també hi havia
fullets i cartells anarquistes. No obstant això, mancat de
proves per
inculpar-lo per «propaganda pel fet», el procurador
demanà la seva posada en
llibertat i sotmetre'l a vigilància especial. El febrer de
1894 es trobava, amb
una companyia de músics ambulants, pel departament de Loiret
i el 24 de febrer
a Gien i el 27 de febrer de 1894 a Briare, on va ser sotmès
a escorcolls. El 20
de desembre de 1932 es casà a Bourges amb
Clémentine Moreau, divorciada de
Pierre Louis Chartier. En aquesta època treballava de
manobre i vivia al carrer
de la Butte d'Archelet de Bourges. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Notícia
de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 22 de setembre de 1924
- Jules Lemaire:
El 15 de febrer de 1874
neix a Amiens (Picardia, França) el propagandista
anarquista,
antimilitarista i sindicalista,
i després comunista, Jules André Lemaire. Era
fill natural de l'obrera
fabril Geneviève
Marie Augustine Régnier i l'infant va ser legitimat pel
matrimoni d'aquesta amb
l'oliaire Zéphir Augustin Lemaire celebrat el 16 de juny de
1875 a Amiens. En 1892
era tresorer del Sindicat de Ferroviaris. D'antuvi sabater i seguidor
del sindicalisme
socialista de Jean Allemane, va ser un dels animadors, ja anarquista,
de les
vagues del sector esdevingudes entre abril i maig de 1893 a Amiens. El
seu
domicili va ser escorcollat en tres ocasions en 1894 (l'1 de gener, el
26 de
febrer i el 7 d'abril) i la policia va trobar fullets i
cançons anarquistes,
com ara La Chanson du Père Duchesne. En
1895 vivia al número 16 de la
plaça Vogel. El 12 de novembre de 1895 va ser cridat a files
i incorporat en el
132 Regiment d'Infanteria a Reims (Xampanya-Ardenes,
França); sancionat, el 20
d'abril de 1895 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers
Disciplinaris a
l'Àfrica del Nord, servint fins el gener de 1897 a
Algèria. El 20 de gener de
1897 retornà a França i va ser integrat en el 156
Regiment d'Infanteria. El 28
de febrer de 1897, com a fill de vídua, passà a
la vida civil i reprengué
immediatament la militància llibertària.
Demanà el permís per a la reunió
pública sobre l'«afer Dreyfus» celebrada
el 29 de gener de 1897 a la sala
Alcazar on els redactors de La Libertaire
Ferrière i Émile Janvion
prengueren la paraula i també per a una reunió
sobre el mateix tema per al 22
de setembre de 1898 que acabà en violents enfrontaments. En
1898 vivia al
número 3 del carrer Motte i era responsable d'una
subscripció a favor de les
famílies d'una desena de companys condemnes per haver
pertorbat una reunió
clerical. En aquesta època participava en les reunions de
l'anarquista
Alexandre Ségard i era un dels distribuïdors del
periòdic Le Journal du
Peuple de Sébastien Farue. El 20 de maig de 1899
organitzà una conferència
de Sébastien Faure a la sala Alcazar sobre
l'Església. Segons la policia, a
finals de la dècada del noranta va estar en contacte amb una
banda de desvalisadors
anarquistes i en aquesta època treballava de firaire. El 15
de febrer de 1900 protestà
per carta a l'Alcaldia d'Amiens contra l'obligació de
demanar permís per a una
reunió anarquista que era privada en un cafè. El
28 d'abril de 1900, en una conferència
organitzada per la Unió Republicana Democràtica
(URD), interpel·là un diputat
socialista parisenc sobre les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) ja que
els
socialistes no demanaven la seva derogació. El 2 de juny de
1901 s'establí, amb
altres companys sabaters (Edmond Carpentier, Edmond Pépin,
Camille Tarlier i
Émilien Tarlier), al número 8 del carrer
Saint-Germain d'Amiens, on crearen un
taller cooperatiu, la façana del qual decoraren amb cartells
i propaganda
anarquistes, a més d'una gran pancarta de la Lliga dels
Antipropietaris. El 8
de juny de 1901 aparegueren articles sobre aquest tema en els diaris Le
Journal d'Amiens i Le Progrès de la Somme.
Constantment vigilats per
la policia, un gravat sobre Ravachol va ser denunciat. El 3 de juliol
de 1901
va ser condemnat, juntament amb Edmond Carpentier i Émilien
Tarlier, a dos
mesos de presó per «provocació a
l'assassinat amb finalitats de propaganda
anarquista». L'11 de gener de 1902 va se un dels
organitzadors de la
conferència de Dubois Desaulle
«L'armée, école du crime»,
celebrada a la sala
Alcazar pel grup «La Jeunesse Libertaire» d'Amiens.
El 13 d'abril de 1902 portà
la contradicció al socialista Charles Gaillet en una
reunió pública. El setembre
de 1902 va ser detingut amb Edmond Carpentier per trencar un viacrucis
a
Péronne (Picardia, França), a més de
portar el fullet de Charles-Albert Patrie,
guerre et caserne. El 9 d'octubre de 1902, quan realitzava
com cada any la
verema a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), es
dedicà a vendre el fullet de Johann
Most La peste religieuse. En 1903 va anar amb
bicicleta a la verema de
Cuis (Xampanya-Ardenes, França) amb un balot de fullets,
entre ells el de
Georges Yvetot Mouveau manuel du soldat. En 9 de
juny de 1904 va ser
condemnat a 15 dies de presó per «ultratges a
l'exèrcit», després d'haver cridat
a una tropa de soldats «Fora l'exèrcit! Pila de
porcs!». El novembre de 1904,
amb Georges Bastien i Alcide Dumont, va ser un dels fundadors del
setmanari
anarquista del Somme Germinal, editat durant el
procés de l'anarquista
Alexandre Jacos a l'Audiència del Somme. Els anarquistes
d'Amiens van fer
accions en suport de Jacob, com ara la manifestació de l'11
de febrer de 1905. Germinal
durà fins el 27 de juliol de 1914 i ell en va ser gerent
fins a 1906. En
aquesta època va ser un dels principals animadors del grup
anarquista «La
Jeunesse Libre» d'Amiens i de la secció local de
l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA). Els membres de l'AIA d'Amiens boicotejaren activament el 14 de
juliol de
1905 la Festa Nacional, llançant eslògans
antimilitaristes i cantant L'Internationale
i La Carmagnole, acció que
acabà gairebé en revolta quan s'acostà
a l'ajuntament
i a la seu del Cercle Militar. L'octubre de 1905 Germinal
edità 10.000
exemplars del fullet antimilitarista Aux conscrits,
de Georges Bastie, i
el novembre d'aquell any la policia escorcollà els locals i
va ser detingut
juntament amb Bastien. El gener de 1906 ambdós van ser
condemnats a nou mesos
de presó per l'article «L'antimilitarisme et
l'antipatriotisme» aparegut el 31
de maig de 1905. El 21 de febrer de 1906 van ser novament jutjat pel
fullet Aux
conscrits
i ell ser condemnat a 18 mesos i a 15 mesos de
presó Bastien i a
1.000 francs de multa cadascun. El 25 de novembre de 1907 va ser
novament
inculpat per ultratges cap al gendarme Candillon i condemnat a vuit
dies de
presó. A principis de la dècada dels deu va ser
un dels responsables del Comitè
de Defensa Social (CDS) d'Amiens. Com a membre del Sindicat de
Treballadors del
Cuiro jugà un paper destacat durant la vaga dels obrers
tintorers de 1911. En
1913 era membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i
posteriorment del
grup local de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). En 1913
sembla que s'instal·là, via Bèlgica, a
Anglaterra i quan esclatà la Gran Guerra
no va respondre a l'ordre de mobilització, restant al Regne
Unit, i essent
declarat insubmís el 12 de desembre de 1918.
Milità activament amb altres companys
revolucionaris al Regne Unit i el 12 de febrer de 1915
cosignà el manifest
pacifista «L'Internationale anarchiste et la
guerre». Per aquestes activitats,
va ser tancat a les presons britàniques. El setembre de 1924
va ser condemnat a
sis mesos de presó i a la deportació per no
haver-se inscrit com a estranger al
Regne Unit i lliurat el març de 1925 a les autoritats
frontereres franceses.
Després de quatre mesos de presó preventiva, el
juny de 1925 va ser jutjat en
consell de guerra a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i
condemnat a sis mesos
de presó amb llibertat provisional. Entusiasmat per la
Revolució bolxevic, en
1928, de bell nou a Amiens, s'integrà en el moviment
comunista i milità en
l'associació «Amics de l'URSS» i en el
Socors Roig Internacional (SRI). En 1935
figurava com a «anarquista militant» en un llistat
d'anarquistes del departament
del Somme. Entre 1936 i 1939 participà activament en la
solidaritat amb la II
República espanyola i les víctimes de la
repressió franquista. Durant la
primavera de 1940 es refugià voluntàriament a la
Dordonya, al costat d'un camp
de concentració on estaven tancats una quinzena de
comunistes de Picardia amb
la finalitat de socórrer-los. Posteriorment ajudà
el maquis dels Francs-tireurs
Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Dordonya, especialment
com a recaptador
de fons a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord,
Aquitània,
Occitània). En 1945 retornà a Amiens i
milità activament en el Partit Comunista
Francès (PCF). Recollí ell tot sol més
de quatre-mil signatures contra la bomba
atòmica. D'educació autodidacta i sensible a la
necessitat d'educació dels
membres del seu partit, llegà la seva biblioteca a la
secció d'Amiens del PCF.
En 1954 va caure malalt i va ser hospitalitzat dos anys
després. Jules Lemaire
va morir el 4 de juny de 1957 al seu domicili, número 31 del
carrer Port d'Aval, d'Amiens (Picardia, França) i va ser
trobat
l'endemà, data en la qual es certificà la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Salvador Almela López (1914)
- Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de José Borrego Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 14
d'abril de 1963
- José Borrego Gómez: El 15 de febrer de 1892 neix a Benaoján (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Borrego Gómez. Sos pares es deien José Borrego i Isabel Gómez. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. L'1 de març de 1934 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del Sindicat Únic General de Treballadors, adherit a la CNT, i l'1 de març de 1936 en va ser nomenat president. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a caporal del «Batalló Pedro López» de la I Companyia «CNT-FAI», establerta al Cerro de la Cruz de Montoyo (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, sembla que pogué arribar a Algèria i va ser internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria). Després de la II Guerra Mundial passà a França i s'establí a Riam, on treballà de manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Isabel Benítez Ruiz. Malalt, José Borrego Gómez va morir el 28 de febrer de 1963 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).
---
efemerides | 14 Febrer, 2025 12:50
Anarcoefemèrides
del 14 de febrer
Esdeveniments
Capçalera d'El Socialismo
- Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez.
***
Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe
- Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia.
***
Convocatòria
de l'acte
- Conferència de
Goldman: El 14 de febrer de 1917 se celebra al local
Isländska d'Hortlax (Piteå,
Norrbotten, Suècia) la conferència de la
destacada anarcofeminista Emma Goldman
«Henrik Ibsens Diktning» (La poesia d'Henrik
Ibsen). L'acte va ser organitzat
per l'anarquista Cercle d'Estudi «Fram» (Endavant)
i formava part d'un cicle
sobre dramaturgs escandinaus.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic trotskista
novaiorquès The
Militant de l'1 de febrer de 1931
- Debat sobre la
dictadura del proletariat: El 14 de febrer de 1931 se
celebra al Labor Temple
de Nova York (Nova York, EUA) el debat contradictori «Is the
proletarian dictatorship
necessary?» (És necessària la dictadura
del proletariat?). L'acte va ser organitzat
conjuntament entre la trotskista Communist League of America (CLA,
Lliga
Comunista d'Amèrica) i la revista anarcocomunista Road
to Freedom i van
ser ponents James P. Cannon, editor de The Militant,
òrgan de la CLA,
que defensà el «sí», i Warren
Starr Van Valkenburgh (Walter Starrett),
editor de Road to Freedom, que defensà
el «no».
***
La
Guàrdia Civil fora de l'Ajuntament de Terrassa
després de la rendició dels revolucionaris
- Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de «gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó.
***
Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís
- Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.
Naixements
Notícia de la condemna de Pierre Labille apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 12 de gener de 1884
- Pierre Labille: El
14 de febrer de 1862 neix a Montcenis (Borgonya, França)
l'anarquista Pierre
Labille. Sos pares es deien Pierre Labille, fuster, i
Joséphine Juvin. Es
guanyà la vida com son pare d'obrer fuster i ebenista. El 4
de gener de 1884 va
ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Vauban
de Lió
(Arpitània), sota el delicte de «complicitat
d'amenaces de mort» per un article
publicat al número 5 del periòdic anarquista de
Lió L'Émeute,
del qual portava la gerència. Jutjat, el 9 de gener de
1884 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a dos
anys de presó, a
100 francs de multa i a vigilància especial durant cinc anys
per «amenaces de
mort a la magistratura i als jutges» que condemnaren
l'anarquista Antoine
Cyvoct i com a gerent de L'Émeute
de
Lió, del qual aparegueren set números entre 1883
i 1884. Purgà la pena a la
presó de Saint-Paul. A finals de 1885, segons la policia,
s'establí a Algèria.
En els anys noranta milità en el grup anarquista de Mustapha
(Alger, Algèria) i
va ser gendre de l'anarquista Étienne Lemoine. En 1892
participà en la
subscripció del periòdic Le
Libertaire
d'Alger, publicat per Jean Faure. En 1897 vivia a Rouïba
(Alger, Algèria) i,
segons informes policíacs, l'octubre de 1898
s'instal·là al carrer Michelet de
Mustapha. Sempre va estar molt vigilat per la policia. Pierre Labille
va ser
trobat mort el 14 de desembre de 1898 al seu domicili de
Rouïba (Alger,
Algèria) per l'algutzir que havia anat a desnonar-lo del seu
habitatge després
d'haver-se enverinat, sembla que dos dies abans; deixà un
escrit amb
instruccions sobre les seves darreres voluntats dirigit a un
veí.
***
Pietro Gori
- Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones –el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).
***
Julia Bertrand (ca. 1935)
- Julia Bertrand: El
14 de febrer de 1877 neix a les
Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista,
antimilitarista,
feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el
Congrés
Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7
de setembre de
1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La
Femme Affranchie i més
tard en La Vrille, publicat a Epinal per
l'anarquista Loquier. Inscrita
al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes),
és detinguda el 21 d'agost de 1914 i
enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915.
Com a resultat d'una
campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915,
però se la va
separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche,
escola
llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al
seu tancament el novembre de
1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins
a 1925. Va
participar activament en la premsa llibertària de
l'època (L'En Dehors, L'Idée
Libre, Le Libertaire...),
i també va militar contra la vivisecció i
en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de
març
de 1935 impartí la
conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes
circonstances» a la seu
parisenca de la «Societat contra l'abús del
tabac»,
associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva
llar
parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig
aliat. Julia
Bertrand va morir el 25 de març de 1960.
Julia Bertrand (1877-1960)
***
Notícia
sobre la detenció de Giorgio Bergia apareguda en el
periòdic parisenc La Politique Coloniale
del 5 de juliol de 1905
- Giorgio Bergia:
El 14 de febrer de 1880 neix a Andonno (Piemont, Itàlia;
actualment formà part
de Valdieri, Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen
Biella (Piemont, Itàlia)–
l'anarquista i sindicalista Giorgio Bergia, més conegut com Georges Bergia. Emigrà a
París (França)
i visqué la número 184 del carrer
Saint-Honoré. Es guanyava la vida com a
intèrpret i cap de cambrers en un restaurant i fou delegat
permanent del
Sindicat de Cambrers d'Hosteleria i membre de la comissió
executiva de la Borsa
de Treball. Va ser, amb altres companys (Émile Coulais,
Foray, Foucart, Louis
Pauthier, etc.), un dels organitzadors del míting de suport
als desocupats
celebrat l'11 de juny de 1904 a la Borsa del Treball de
París; en aquest
míting, en el qual havia de participar Louise Michel i que
finalment no va
poder venir, va fer una crida a la unitat sindical. En aquesta
època, amb
Frimat, fou secretari de la Joventut Sindicalista de París.
Va ser acusat
d'aferrar cartells, sense el corresponent segell exigit per la llei, de
la
Joventut Sindicalista durant la nit del 17 de novembre de 1904;
processat, va
ser jutjat el 12 de gener de 1905 pel Tribunal Correccional del Sena.
Durant la
nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, a la intersecció
dels carrers Rohan i
Rivoli de París (França), una bomba va ser
llançada contra el seguici oficial
del president de la República francesa Émile
Loubet i del seu hoste, el rei
d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de
veure Sanson et Dalila.
Després d'aquest fet,
va ser detingut i empresonat administrativament, juntament amb un grup
d'anarquistes catalans (Eduard Borsot, Enric Castells i Josep Prats),
per a
investigar la seva possible implicació en aquest fet i,
posteriorment, més d'un
mes més tard, malgrat les queixes de la Lliga dels Drets de
l'Home, se li va
decretar l'expulsió del país. Altres anarquistes
(Caussanel, Bernard Harvey,
Charles Malato, Jesús Navarro, Fernando Palacios i Pedro
Vallina Martínez) van
ser processats per aquest fet. S'establí a Londres
(Anglaterra), on muntà un
restaurant al número 70 de Cleveland Street. Aquest mateix
any participà amb
Giuseppe Di Domizio i Errico Malatesta, en una campanya de
mítings per
protestar contra la repressió desencadenada a
Rússia arran de la revolució
engegada aquell any. A finals de 1905, en una campanya contra les
agències d'ocupació,
creà al seu restaurant una «Oficina de
Col·locació Gratuïta». El 2 de
desembre
de 1905 organitzà una reunió per a la
creació d'una «Lliga de
Resistència»
entre els cuiners italians de la ciutat. El seu restaurant
també era la seu del
secretariat del Sindicat d'Empleat d'Hosteleria i per arribar als
treballadors
de la restauració fundà, amb l'activista angles
M. Clark, el periòdic trilingüe
(anglès, alemany i francès) Revue.
International Organ for the interests of all Employees in Hotels,
Restaurants,
Boarding-Houses, etc. En aquesta tasca d'agitació
i de lluita contra
l'abolició de les agències d'ocupació,
li va fer costat Giacinto Ferrarone (Giacomino
Giacomini), també del Piemont
italià. En la primavera de 1907 vivia al número
199 del carrer Hampstead Road
de Londres. Sembla que en els anys trenta i quaranta vivia a
Niça (País Niçard,
Occitània), on feia d'hoteler, i que pertanyia a la
lògia maçònica
«Demos». Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia administrativa sobre Martín Álvarez Sánchez apareguda en la revista madrilenya La Revista Blanca de l'1 de setembre de 1928
- Martín Álvarez Sánchez: El 14 de febrer de 1881 neix a Fernán Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista, i després republicà, Martín Álvarez Sánchez, conegut com Chapeta. Sos pares es deien Alfonso Álvarez Romero, jornaler, i Juana Sánchez Crespo. Treballador agrícola al seu poble natal, el 7 d'octubre de 1906 es casà a Fernán Núñez amb Antonia Moral Crespo. Entre el 17 i el 20 d'abril de 1913 assistí com a delegat de Fernán Núñez al Congrés Constituent de la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE) que se celebrà a Còrdova (Andalusia, Espanya); aquesta organització pagesa de caràcter anarcosindicalista es mantingué durant un temps al marge de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 9 de novembre de 1920 va ser jutjat, amb Manuel Moyano Ortega, en consell de guerra a Còrdova per insults i repartiment de fulls clandestins. En 1928 estava subscrit a la segona època del setmanari Acción Social Obrera. Órgano de los Sindicatos de la provincia de Gerona adheridos a la CNT. En 1931 va ser delegat del Sindicat de Pagesos de Fernán Núñez al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatre Conservatori de Madrid («Congrés del Conservatori»). Després de la proclamació de la II República espanyola s'afilià a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i esdevingué bibliotecari. Detingut pels franquistes, el 27 d'abril de 1939 va ser reclòs a la presó de Fernán Núñez. Posteriorment va ser traslladat a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i a Còrdova. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó. Martín Álvarez Sánchez va morir el 15 de desembre de 1941 d'un atac cardíac –de pneumònia, segons el certificat oficial de defunció– a la presó de San Juan de Mozarrifar de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementir de San Juan d'aquesta localitat.
***
Ángel Pestaña
- Ángel Pestaña Núñez: El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 –completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia–, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismo único? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.
***
Necrològica
de Jesús Robles Araneta apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de febrer de 1963
- Jesús Robles
Araneta: El 14 de febrer de 1890 neix a Orna de Galligo
(Samianigo, Osca,
Aragó, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Vinebre (Ribera d'Ebre,
Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista
Jesús Robles Araneta. Sos pares
es deien Jesús Robles i Joaquina Araneta. Quan era infant,
sa família
s'instal·là a Barcelona (Catalunya). En
l'adolescència s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant
l'època del pistolerisme,
engegat pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel
Arlegui y Bayones, es
va veure obligat a passar a França fugint de la
repressió. En 1923 vivia a Sant
Joan de Cornièrs (Llenguadoc, Occitània) i entre
1923 i 1928 va fer costat
econòmic per a l'edició diària del
periòdic Le
Libertaire. Participà activament en els complots
del moviment anarquista
contra la monarquia espanyola. El novembre de 1924 formà
part de l'expedició
armada de Bera (Navarra) i el 24 juny de 1926 participà en
l'anomenada
«Sanjuanada», aixecament armant contra la dictadura
de Primo de Rivera. En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península.
El gener de 1932 participà en la insurrecció
anarquista de Fígols (Berguedà,
Catalunya) i novament es va veure obligat a refugiar-se a
França. Amb Ramon Bou
Canalda i Joan Vidal Fontanet, va ser un dels fundadors del Centre
d'Estudis
Socials (CES) de Lunèl (Llenguadoc, Occitània).
Quan la Revolució d'Octubre de
1934 a Astúries, formà part del grup de companys
que es va reagrupar als
Pirineus per fer costat els insurgents. Arran de l'aixecament feixista
de
juliol de 1936, passà a la Península i
s'integrà en les milícies. En 1939, amb
el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat a
diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial,
s'instal·là a Sant Alari de
Belvéser i milità en la Federació
Local de Lunèl de la CNT. Malalt, Jesús
Robles Araneta va morir el 17 de novembre de 1962 a Sant Alari de
Belvéser
(Llenguadoc, Occitània).
***
Foto
policíaca de Joan Baret Cabadosa (31 d'agost de 1914)
- Joan Baret
Cabradosa: El 14 de febrer de 1892 neix a San Miquel de
Fluvià (Alt Empordà,
Catalunya) l'anarquista Joan Baret Cabradosa –possiblement el
segon llinatge
errat per Cabratosa. Sos pares es
deien Sinforiano Baret Llavanesa i Anna Cabradosa Niesga. Es guanyava
la vida
fent de sastre. El 14 de març de 1911, procedent de Figueres
(Alt Empordà,
Catalunya), on vivia a casa dels pares, arribà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). Després de treballar sis mesos per al sastre Mariani
i de residir a l'hotel
Sansa de la ciutat, marxà cap a Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord), on
residí alguns dies a casa del seu oncle Francesc Cabradosa.
Després treballà
durant un any i mig per al sastre Agustín Leandro de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). El 12 d'abril de 1913 retornà a
Perpinyà, on treballà per a
diversos patrons, i s'instal·là al
número 46 del carrer de la Fusterie. El 26
de juliol de 1913 es casà amb Tecla Basil a Figueres. El 31
d'agost de 1914 va
ser fitxat per la policia francesa com a «propagandista
anarquista, però no
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
André Claudot
- André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Sos pares es deien Paul François Joseph Claudot, luthier del conservatori de Dijon, i Louise Émilie Fort, cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes –especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux– i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia i és desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon, on es va casar el 15 de novembre de 1919 amb Suzanne Clémence Verriest. Després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté, La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Els últims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeuilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979).
***
Necrològica
de Manuel de Quero Valdés apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de febrer de 1976
- Manuel de Quero
Valdés:
El 14 de febrer de 1896 neix a Lugo
(Lugo, Galícia)
l'anarcosindicalista Manuel Valentín de la
Santísima
Trinidad de Quero Valdés. Sos pares es deien
Joaquín de
Quero y Bravo, empleat, i Amparo Valdés Laguna,
propietària. Quan era molt jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya) a la recerca de treball. Trobà feina a la
Companyia d'Aigües, Gas i
Electricitat i en 1918 s'afilià al sindicat del sector de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
després de la II Guerra Mundial milità en la CNT
de l'exili. Formà part
d'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
organització fundada
en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Al final de
sa vida
es retirà al Centre Geriàtric
Beauséjour d'Ieras (Provença,
Occitània) i milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel
de Quero Valdés va
morir el setembre de 1975 a Ieras (Provença,
Occitània) i fou enterrat en
aquesta població el 26 de setembre.
***
Gueorgui Sheitanov
- Gueorgui Sheitanov: El 14 de febrer de 1896 neix a Jambol (Jambol, Bulgària) Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme búlgar. Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925, tenia 29 anys.
***
Valentina Sáez Izquierdo
- Valentina Sáez Izquierdo: El 14 de febrer de 1903 neix a Quintanilla (Burgos, Espanya) la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company Jesús del Olmo Barrio, també militant anarquista. Sos pares es deien Santiago Sáez i Juliana Izquierdo. En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa (Aragó, Espanya) juntament amb Isaac Puente Amestoy i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills –Jesús del Olmo Sáez (Malatesta), Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals– i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. Després de la II Guerra Mundial s'establí definitivament a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Va ser molt amiga de Pilar Grangel Arrufat. Valentina Sáez Izquierdo va morir de càncer el 13 de novembre de 1984 a Fabregas (Llenguadoc, Occitània), després d'haver-se traslladat a casa de sa filla Pilar del Olmo Sáez des de feia un temps.
---
efemerides | 13 Febrer, 2025 12:39
Anarcoefemèrides del 13 de febrer
Esdeveniments
Cartell de l'acte
- Míting en protesta
per les execucions de Jerez: El 13 de
febrer de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París
(França), al número 94
del Faubourg du Temple, un míting en protesta per les
execucions de quatre
anarquistes (José Fernández Lamela, Manuel
Fernández Reina, Manuel Silva Leal i
Antonio Zarzuela Granja) tres dies abans a Jerez (Cadis, Andalusia,
Espanya),
acusats de participar en la revolta llibertària pagesa del
mes anterior. El
míting va ser organitzat pels moviments anarquista i
socialista revolucionari.
Van intervenir Édouard Couturier, Gustave Leboucher, Pierre
Martinet, Jacques Prolo
i Joseph Tortelier, entre d'altres. A l'acte assistiren unes sis-centes
persones
que ompliren el local i a la sortida es van vendre exemplars del
periòdic
anarquista Le Conscrit, que va una crida a la
deserció dels soldats.
L'acte va ser estretament vigilat per la policia.
***
Portada del primer número d'A Propaganda
-
Surt A
Propaganda:
El 13 de febrer de
1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del
periòdic A Propaganda. Anarchista.
Estava editat
per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi,
després passà a ser quinzenal.
Tractà temes d'allò més variat:
feminisme, antimilitarisme, propaganda
anarquista, història del moviment llibertari, teoria
àcrata, propaganda pel
fet, notícies locals i internacionals, repressió,
sindicalisme,
antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de
llibres, anticlericalisme,
etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão,
Mauricio Charnay, Trindade
Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam,
Matheus
Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo
Maia,
Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins,
Oliveira
Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí
Pallàs Latorre, Zéphyrin
Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal
Wilde,
entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim
el 30 de juny de 1895.
***
Funeral de Kropotkin
- Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com «Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron –afusellat pels comunistes poc després– van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.
***
Cartell
de l'homenatge
-
Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de
febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral
de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant
anarcosindicalista Ángel
Pestaña Núñez en
commemoració del seu naixement. Pestaña havia
mort poc abans,
l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a
l'acte van
ser convidats tots els partits polítics i totes les
organitzacions obreres,
tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo
Paz Samper, per les
Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut
Republicana (JR);
José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU);
Francisco
Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel
Partit Democràtic
Federal (PDF). Després Valentín de Pedro
llegí alguns articles publicats per
Pestaña en El Sindicalista
i l'actriu
Carmen Seco Cea diversos versos dedicats a la mort del sindicalista.
També van
intervenir José Robusté, pel Comitè
Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit
Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel
Front Popular; José García
Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI); Miguel San Andrés, en nom
del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en
representació de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar,
Valentín de Pedro llegí
unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El
Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en
representació del Comitè
Local del PS, resumí l'acte.
Homenatge
a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)
Naixements
Geertruida Agneta Muysken
-
Geertruida Agneta
Muysken: El 13
de febrer de 1855 neix a
Hillegom (Holanda
Meridional, Països Baixos)
l'escriptora, lliurepensadora i intel·lectual
llibertària i feminista
Geertruida Agneta Muysken, coneguda com Truus
Kapteyn-Muysken. Sos pares es deien Antoine Charles
Muysken, notari
i alcalde d'Hillegom, i Constance Susanna Commelin, i tingué
12 germans i
germanes dels quals només van sobreviure quatre germanes i
dos germans. Nascuda
en una família benestant, sa mare va morir quan tenia nou
anys i son pare quan en
tenia 13. Va fer els estudis secundaris a l'Hogere Burgerschool (HBS,
Escola
Cívica Superior) de noies d'Haarlem (Holanda Septentrional,
Països Baixos). En
aquesta època es va veure molt influenciada per Helena
Mercier, mestra, escriptora
i feminista liberal, pionera del treball social, amb qui sempre va
mantenir
contacte. Entre 1878 i 1880 va fer classes particulars amb l'escriptor
Willem
Doorenbos, qui la va introduir en la literatura, la filosofia i el
pensament
social. El 21 de desembre de 1880 es casà amb l'enginyer
mecànic Albertus
Philippus Kapteyn, amb qui va tenir dues filles (Olga i May) i un fill
(Albert)
–va practicar conscientment el control de natalitat.
Després del matrimoni la
parella s'instal·là a Londres (Anglaterra), on
ell treballava a la Westinghouse
Brake Company. A Londres continuà amb els seus estudis i va
conèixer reputats
intel·lectuals, especialment Sarah Grand, Piotr Kropotkin i
Bernard Shaw. També
entrà a formar del grup de dones radicals del Pioneer Club i
de l'organització
de lliurepensament West London Ethical Society (WLES, Societat
Ètica de West
London). El juliol de 1894 va publicar el seu primer article
(«A plea for moral
education») al setmanari Shafts.
Molt
influenciada per l'obra del filòsof Jean Marie Guyau, es
dedicà a la seva
divulgació entre la classe treballadora i ensenyant les
seves idees ètiques als
infants a la Freethinkers Sunday School. En 1898 publicà a
Londres en una
edició popular la seva traducció a
l'anglès de l'obra de Guyau Esquisse
d'une morale sans obligation ni sanction
(A sketch of morality independent of obligation or sanction).
En 1899 va publicar, sota el pseudònim GK,
el seu primer article en
neerlandès en el periòdic De Kroniek
del socialdemòcrata Pieter Lodewijk
Tak. Posteriorment publicà sovint en altres publicacions,
com ara Belang en
Recht, De Nieuwe Gids i De XXe
Eeuv. En 1899, com a membre de
la delegació holandesa, va participar en el
Congrés Internacional de Dones
celebrat a Londres. Després de viure vint anys a Anglaterra,
en 1900 la parella
visqué uns anys a Zuric (Zuric, Suïssa), on es
convertí en la promotora d'un
grup de reforma social format per intel·lectuals, artistes,
refugiats revolucionaris
i estudiants russos i polonesos. En 1907 es publicà a
Amsterdam el seu llibre Affirmatie.
Lijnen eener levensbeschouwing, recull de diferents assajos
on palesava les
seves variades idees filosòfiques (positivisme,
utilitarisme,
transcendentalisme, socialisme, anarquisme, espiritisme, teosofia,
feminisme,
etc.). En 1908 retornà amb son company als Països
Baixos i la seva casa del barri
d'Scheveningen de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos)
es convertí en un
centre de reunió de la intel·lectualitat
llibertària i socialista (Hendrik
Petrus Berlage, Bartholomeus de Ligt, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Bernard
Reyndorp, Clara Gertrud Wichmann, etc.). Participà
activament en diverses
associacions, com ara la Vereeniging voor Vrouwenkiesrecht
(Associació per al
Sufragi de les Dones), la qual acabà abandonant
perquè la considerava «mancada
de principis», o el Nationaal Comité voor
Moederbescherming en Sexueele
Hervorming (Comitè Nacional per a la Protecció de
la Mare i la Reforma Sexual),
del qual en 1914 es convertí en membre de la junta. En 1909
publicà Geestelijke
evolutie en het geval Ferrer, sobre el cas de Francesc Ferrer
i Guàrdia i
en 1914 un assaig sobre maternitat i reforma sexual en el llibre de
diversos
autors Moederschap, sexueele ethiek. Fou membre de
l'associació de
lliurepensament De Vrije Gedachte (DVG, El Lliure Pensament),
més coneguda com «De
Dageraad» (Alba), on destacà sobretot pel seu
ateisme. En 1915 va pronunciar a
Zwolle (Overijssel, Països Baixos) la conferència
«Guerra i orientació
espiritual» i l'any següent un discurs en el
congrés «Educació moral sense
dogma religiós» a Rotterdam. En 1916
també publicà Levensrichting van dezen
tijd. Verzamelde opstellen. A partir de la Gran Guerra les
seves idees es
decantaren totalment pels pensaments anarquista i antimilitarista,
intentant
escampar aquestes idees en els cercles socialistes. En 1918
publicà el llibre Oorlog
en geestesrichting, on exposà les seves idees
antimilitaristes i morals, i
el fullet Waarschuwing aan de vrouwen van Nederland,
dirigit a les dones.
En 1919 s'integrà en la Bond van
Revolutionair-Socialistische Intellectuelen
(BRSI, Unió d'Intel·lectuals Socialistes
Revolucionaris). Malalta, Geertruida
Agneta Muysken va morir el 5 de setembre de 1920 en una
institució psiquiàtrica
d'Arnhem (Gelderland, Països Baixos) i va ser incinerada a
Westerveld (Drenthe,
Països Baixos). Pòstumament, en
1921,
es publicà, amb una nota biogràfica de
l'anarquista Bernard Reyndorp, la seva obra
Revolutie en weder-geboorte. Na gelaten handschrift,
on exposà les seves
idees anarcoindividualistes. La seva filla Olga Fröbe-Kapteyn
fou una destacada
espiritualista i teòsofa, creadora de les trobades Eranos a
la seva casa
d'Ascona (Ticino, Suïssa).
Foto policíaca de Joseph Dubois
- Joseph Dubois:
El 13 de febrer de 1870 neix a Golta
(Mykolàïv,
Ucraïna) –algunes fonts citen Odessa (Odessa,
Ucraïna)– l'anarquista
il·legalista, membre de la «Banda
Bonnot», Jean Jules Dubois, conegut com Joseph Dubois. Sos
pares es deien Joseph Dubois, descendent d'una
vella família hugonota francesa, i Christine Boutinsky.
Emigrà a
França i, després de servir en la
Legió Estrangera gala, treballà com a
mecànic d'automoció per a diversos
patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat
un temps a la presó
de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys
anarquistes, un
garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari
anarquista Alfred
Fromentin, construí un garatge a les parcel·les
de «Le Nid Rouge», a
Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge
aprengué a conduir automòbils i fou
un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben
informada
la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents
irromprà
al seu taller quan treballava i caurà mort a trets
després d'alertar a crits
Bonnot.
***
Foto
policíaca d'Émile Maince (1894)
- Émile Maince:
El 13 de febrer de
1874 neix a
Levallois-Perret (Illa de França, França)
l'anarquista Émile Maince. Sos
pares,
no casats, es deien Eugène Victor Maince, obrer rematador, i
Rosine Débrosse,
jornalera. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes
artístics i de
porcellana. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a tres setmanes
de presó per
«vagabunderia». L'11 de març de 1893 el
Tribunal de Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània) el condemnà a un mes de
presó per «mendicitat i
ultratges a agents». El 6 de gener de 1894, a resultes de les
grans agafades
antillibertàries engegades arran de la posada en
pràctica de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
fixat com a anarquista a París (França).
El 20 de març de 1894 va ser jutjat per
«robatori» davant la IX Tribunal
Correccional del Sena i va ser condemnat a sis mesos de
presó i a dos anys
d'assignació de residència. En 1894 vivia al
número 12 de l'avinguda de
Saint-Ouen i va ser sortejat i declarat apte per al servei militar. El
5 de
maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres
mesos
de presó per «possessió d'arma
prohibida». El 21 de setembre de 1894 el
Tribunal Correccional de Caen (Normandia, França) el
condemnà a 40 dies de
presó per «robatori i apologia de fets
criminals». El 6 de juliol de 1895 el
Tribunal Correccional del Sena el condemnà a una multa de
100 francs per
«infracció a la policia
ferroviària». El 14 de novembre de 1895
s'integrà en el
II Batalló d'Artilleria i va ser llicenciat sis dies
després per «astigmatisme
als dos ulls». El febrer de 1896 va ser detingut a
París acusat de còmplice de
l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa
que es distribuïa a
Brussel·les (Bèlgica). Poc després,
l'agost del mateix any, va ser detingut a
París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix
delicte. El 16 de maig de
1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de
França,
França) a tres mesos de presó per
«cops, ultratges i rebel·lió als
agents». El
3 de març de 1915 va ser integrat pel consell de
revisió al servei actiu i el
29 d'abril de 1915 enviat al 106 Regiment d'Infanteria i el 25 de maig
de 1916
al 48 Regiment d'Infanteria. El 16 de febrer de 1917 va ser llicenciat
temporalment per tuberculosi. Entre el 29 d'abril de 1915 i el febrer
de 1917
lluità al front contra Alemanya. Émile Maince va
morir el 6 de juny de
1917 al seu domicili de Clichy (Illa de
França, França).
***
Tomba
d'Ariodante Barsotti
- Ariodante
Barsotti: El 13 de febrer de 1876 neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Ariodante
Barsotti. Era
fill d'Antonio Barsotti i d'Erminia Gemignani. Es guanyava la vida
treballant
de sastre. D'antuvi republicà, després de
col·laborar amb Alberto Mario Lazzoni,
ambdós es passaren a l'anarquisme, esdevenint militants
força actius. Participà
activament en les insurreccions de gener de 1894 i el 26 de febrer
d'aquell any
va ser condemnat en consell de guerra per un Tribunal Militar a 10 anys
de
presó i a tres anys de vigilància especial per
«pertinença a associació
criminal i incitació a la guerra civil». Arran
d'una amnistia, el 26 de
setembre de 1895 va ser posat en llibertat. Continuà
militant sense destacar en
el moviment anarquista i seguí vigilat per les autoritats.
Sa companya fou
Amelia Baratta. Ariodante Barsotti va morir el 31 de maig de 1912 a
Carrara (Toscana,
Itàlia) i va ser enterrat al cementiri Monumentale
Marcognano de la ciutat.
***
Notícia
sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 6 de desembre de 1923
- Raoul Lenôtre:
El 13 de febrer
de 1883 neix a Le Havre (Alta Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Émile
Lenôtre, conegut com Beaudoin.
Era fill de Louis Auguste Hippolyte Lenôtre (Le
Nôtre) i d'Héloïse Euphrasie Alexandrine
Vivran, vídua des de 1880 del mariner Pierre Victor Joseph
Beaudouin, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni dels pares el 7
d'agost de 1885. El 4 d'abril de 1908 es casà amb Madelen
Marie Alphonsine Herubert.
El
març de 1912 fou, amb Louis
Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le
Havre;
aquest grup, format per una cinquantena de militants,
distribuí el periòdic i organitzà
reunions públiques, festes i excursions, i tingué
una gran influència en la
Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el
«Carnet B»
dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador
del moll
de professió, després de la Gran Guerra, fou un
dels membres més destacats de
la tendència minoritària en el si de la
Unió Local de Le Havre de la
Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de
Treballadors del Port.
L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien
Goirand, Raymond
Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup
Llibertari
Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la
Federació Anarquista
(FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR), el 17 de
gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc
després,
adherí a través d'una votació
l'organització a la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). En aquesta època
portà a terme una intensa activitat
sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa
productivitat
(grèves perlées)
encaminats a obligar
els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu,
participà
activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El
21 de febrer de 1922 fou un
dels obrers que promogué l'alentiment de la
càrrega de municions a bord del
vaixell Francisca, que va fer que
vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut
després de l'escaramussa
sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la
votació entre els
descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean
Le Gall
que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja
(ISR) sense
mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada
Núm. 1 de la policia
de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre,
però violent». A començament de
1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de
l'estiu rellançà
l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el
15 de novembre de
1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal
Correccional de
Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la
llibertat del treball». Un
cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va
abandonar en aquesta
època la militància sindical. No obstant
això, en un informe policíac del 9 de
juliol de 1935 diu que «és sempre un militant
actiu, propagandista
revolucionari, de tendència netament llibertària
i que exerceix influència
entre els treballadors del moll». El 7 d'octubre de 1937 es
casà a Le Havre amb Fernande Simone Charlotte Fabbe, de qui
es va divorciar en 1943. Encara que restà
fidel al pensament
llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial,
abandonà tota mena de
militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener
de 1950 a Le Havre (Alta
Normandia, França).
***
Notícia
de la detenció de Marius Hanot apareguda en el diari
parisenc La
Presse de l'11 de maig de 1920
- Marius Hanot:
El 13 de febrer
de 1888 neix a Penin (Nord-Pas-de-Calais, França)
l'escriptor i anarquista
partidari dels soviets Marius Hermant Émile Hanot. Era fill
d'Hermand Ulsmart Joseph
Hanot i de Berthe Hortense Adèle Dupont, i tingué
com a mínim un germà, Gabriel
Hanot. Es guanyava la vida treballant a la Companyia General
d'Òmnibus i freqüentà
els cercles literaris i anarquistes. En 1910
col·laborà amb contes en Comoedia
i en 1912 en Le Frou-Frou i Le Soleil.
L'octubre de 1912, amb els
escriptors llibertaris Blaise Cendrars i Adolf Schenk (Emil
Szittya), publicà
el primer i únic número (gratuït) de la
revista anarquista Les Hommes
Nouveaux. Revue Libre, tercera sèrie en llengua
francesa de la revista alemanya
Neue Menschen (Homes Nous), publicada en 1911 a
París per Emil Szittya. En
aquest número aparegué anunciat el fullet de
Marius Hanot «Salomon [Salomé] et
le Marquis de Sade» que sembla que no va ser publicat. A
partir d'aquesta
publicació Cendrars i Hanot pareix que ja mai no es
relacionaren. En 1912 col·laborà
en Le Supplément del diari La
Lanterne. Partidari dels soviets
llibertaris, va ser un dels instigadors de la creació d'una
secció anarquista
de la Internacional Comunista a França. El 18 de gener de
1913 es casà a Tourcoing
(Nord-Pas de Calais, França) amb Palmyre Clémence
Dumez, de qui va enviudar, i
acabà casant-se posteriorment amb Paule Henriette Cocat.
Quan la Gran Guerra va
ser enviat al front com a tinent d'artilleria al comandament d'una
bateria i un
cop desmobilitzat en 1919 se li atorgà la «Creu de
Guerra». En 1919 era membre
de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i
gerent (secretari
general) del seu òrgan d'expressió Le
Combattant, a més de col·laborar
en L'Internationale Communiste, de Raymond
Péricat, i Revue
Républicaine. El setembre de 1919
assistí com a ponent de la Comissió
Internacional en el Congrés de l'ARAC celebrat a
Lió (Forez, Arpitània). Partidari
de la Revolució russa, va ser membre de la Secció
del XIII Districte de París
del Partit Comunista (PC) d'Alexandre Lebourg i de Raymond
Péricat; aquest partit,
sorgit en el si de la Confederació General del Treball (CGT)
i partidari dels
soviets de la Revolució russa, intentà crear una
nova tendència dins del
moviment llibertari, el «sovietisme», en la qual
militaren destacats
anarquistes i militants de la ultraesquerra marxista (Émile
Chauvelon, Émile
Giraud, Ernest Girault, Alexandre Lebourg, Raymond Péricat,
Louise Roblot, etc.).
En 1919 va publicar Soviet ou Parlement. El 27
d'octubre de 1919 va fer
la conferència «L'action du Parti Communiste et la
Révolution russe» a la Sala
Anglarès del XIX Districte de París. No obstant
tot això, aquesta tendència creà
profundes divergències entre el moviment anarquista i en el
I Congrés del PC,
celebrat entre el 25 i el 28 de desembre de 1919, aquestes es palesaren
i l'organització
prengué el nom de Federació Comunista dels
Soviets (FCS), de la qual ell va ser
nomenat secretari i Lebourg secretari adjunt. Aquesta
federació, i el seu òrgan
d'expressió Le Soviet, en el qual
col·laborà, sobrevisqueren fins a maig
de 1921. La minoria que havia restat dissident de la nova
orientació (Henri Bott,
Camille Fabre, Étienne Lacoste, Jacques Sigrand, etc.)
s'escindí el 6 de febrer
de 1920, recreant el PC i el seu òrgan Le
Communiste, que perdurà fins
març de 1921. El 23 de febrer de 1920 Marius Hanot va
escriure a Vladímir Ílitx
Lenin per informar d'aquesta escissió, carta enviada a
Amsterdam (Països
Baixos), però que va ser interceptada per la policia i
lliurada al jutge
d'instrucció. En aquesta època fundà,
amb Henri Barbusse, el grup «Les
Réfractaires»,
de reclutes i de desmobilitzats de l'exèrcit. L'1 d'abril de
1920 la policia va
escorcollar el seu domicili, al número 60 del carrer de la
Colonie del XIII
Districte de París, i segrestà nombrosa
documentació (correspondència,
articles, exemplars de Le Soviet, manifests de
l'ARAC i de la III
Internacional, galerades de L'Antimilitariste i els
estatuts del Buró
Internacional Antimilitarista d'Amsterdam. En aquesta època
treballava d'empleat
als «Stocks Américains» d'Aubervilliers
(Illa de França, França). En 1920
col·laborà en L'Éveil des
Jeunes. El 9 de maig de 1920 prengué la
paraula en un míting davant dues-centes persones a Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França), on va fer apologia de la Rússia
soviètica i una crida a la vaga
general a França, sempre acompanyada de sabotatges, i d'una
insurrecció que
portaria el triomf de l'Exèrcit Roig. Dos dies
després, va se detingut i acusat
de «complot contra la seguretat de l'Estat». Aquest
cas va ser aprofitar per
les autoritats per neutralitzar la gran vaga dels ferroviaris i de
l'esquerra
revolucionària. Aquell mateix mes, més d'una
vintena de militants va ser
detinguts i tancats preventivament a la presó parisenca de
La Sante; la
instrucció d'aquest cas, va ser portada pel jutge Jousselin
i les organitzacions
obreres portaren una important campanya de suport als incriminats
–el 7 de març
de 1921 Henri Barbusse publicà una llarga carta de
denúncia de la seva situació
en L'Humanité. El 27 de novembre de 1920
el cas referent a «maniobres anarquistes»
va ser sobresegut i el cas referent a «complot contra la
seguretat de l'Estat»
portà el sobreseïment de 12 dels inculpats
(Chaverot, Courage, Dejonkère, Delagrange,
Gautier, Lévêque, Midel, Olivier, Rey, Sirolle,
Toti i Verdier), mentre altres
12 va ser jutjats a partir del 28 de febrer de 1921 per
l'Audiència del Sena,
entre ells Marius Hanot, però el 17 de març de
1921 el jurat pronuncià un veredicte
d'absolució general. El 10 de febrer de 1921 va presidir una
reunió del Comitè
Sindicalista Revolucionari (CSR). El 18 de febrer de 1922
parlà, juntament amb
Léo Poldès, en una reunió de la XX
Secció de l'ARAC, celebrada a la Sala Babeuf
de La Bellevilloise de París. El 19 d'octubre de 1922
parlà, amb altres
companys, en una reunió pública i
contradictòria de suport del comunista André
Marty, aleshores empresonat, celebrada al Préau des
Écoles de París. En 1923
col·laborà en L'Humanité
i entre 1923 i 1924 en La Vague. Poc
després
desaparegué de l'escena política i dels informes
policíacs. Els últims anys de
sa vida regentà un petit comerç de llibres,
papereria, material d'oficina i venda
de diaris. Marius Hanot va morir el 28 de juliol de 1958 al seu
domicili, al
número 76bis del carrer Bobillot, del XIII Districte de
París (França).
Georges Simenon
- Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette Brüll, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura un èxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobre Àfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds –va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta –fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents– i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació –de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).
***
Necrològica de José Martínez Ramón (Vileta) apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987
- José Martínez Ramón: El 13 de febrer de 1909 neix a Xàtiva (La Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Jose Martínez Ramón, més conegut com Vileta. Sos pares es deien José Martínez Vila, llaurador, i Teresa Ramón Orts. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca de la Costera. Durant la Revolució del 1936 participà activament en el procés col·lectivitzador de Xàtiva i s'enrolà en la Columna Durruti, lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després lluità en la clandestinitat a Foix (Llenguadoc, Occitània) i detingut per la Gestapo, va ser reclòs als camps de concentració nazis d'Alemanya. Després de l'Alliberament s'establí a Foix i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josep Martínez va morir l'1 de març –algunes fonts citen erròniament el 3 de març– de 1987 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Saint-Pierre-de-Rivière, a prop de Foix.
***
Marcelo
Tripiana Tripiana
- Marcelo Tripiana Tripiana: El 13 de febrer de 1914 neix a Orce (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Pablo Marcelo Tripiana Tripiana. Sos pares es deien Gabriel Tripiana Marín, moliner, i Lucía Tripiana Sola. Emigrà en data indeterminada a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de febrer de 1933 va ser detingut amb Joaquim Barceló quan col·locaven cartutxos de dinamita en un pont del riu Palància, fet pel qual ambdós van ser jutjats. En 1935 va fer el servei militar en el V Regiment d'Artilleria. Després de la guerra civil va ser empresonat pel franquisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Dolors
Molist Colom (2009)
- Dolors Molist Colom:
El 13 de febrer –algunes fonts
citen erròniament el 13 de gener– de 1917 neix a
Manresa (Bages, Catalunya) la
militant anarcosindicalista Dolors Petronella Concepció
Molist i Colom, coneguda com Lola de Cal Vetes.
Nascuda en una
família benestant republicana, fou la tercera de sis
germans. Sos pares es
deien Joan Molist Vilaseca, propietari d'una fàbrica de
vetes i d'una barberia, i Teresa
Colom Sabaté. Son pare malbaratà el patrimoni
familiar per la seva addicció al joc i
la família es va veure obligada per a començar de
nou a establir-se a Artés
(Bages, Catalunya), on son pare trobà feina a la
fàbrica de vetes d'un amic. No
va anar a l'escola, però son avi Francesc Colom, mestre de
professió, li va inculcar
l'amor per la lectura i aconseguí una important cultura
autodidacta. Quan tenia
12 anys començà a treballar a la
fàbrica tèxtil de Ca l'Aguilar, on ja
treballaven ses germanes i son pare. Cap el 1935 conegué
Climent Santacreu
Tort, paleta autònom de professió i anarquista i
anarcosindicalista que
treballava aleshores amb son germà a la
construcció del celler del Sindicat
Agrícola d'Artés, que esdevingué son
company. En aquesta època s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Climent Santacreu
Tort, quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, presidí el
Comitè Revolucionari del poble i
s'allistà a la «Columna Durruti», on va
ser comissari. Ferit al front de Terol
(Aragó, Espanya), mentre romania convalescent a
Artés la parella es va casar.
En 1939, amb el triomf franquista, Climent Santacreu Tort va ser
capturat i
empresonat i ella, seguint el seu consell, passà
clandestinament la frontera
pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Les
autoritats franceses
l'assignaren la residència a Flaçan
(Provença, Occitània), on va viure en un
camp de refugiats improvisat a l'església del poble.
Més tard retornà legalment
a Catalunya; detinguda per «pas clandestí de
frontera», va ser reclosa a
l'antic Pavelló de Romania, a Montjuïc, d'on
aconseguí fugir i arribar a
Manresa. Mentrestant, son company havia aconseguit fugir de la
presó i son pare
l'havia ajudat a travessar la frontera cap a França.
Així, per segona vegada,
passà clandestinament la frontera amb un cunyat seu. A
Montlluís (Conflent,
Catalunya Nord) trobà feina a l'Hotel de França i
aconseguí treure son company
del camp de concentració d'Argelers. Ambdós
aconseguiren finalment poder viure
junts, ella treballant a l'hotel i fent estraperlo i ell fent feina de
pagès,
de miner i després de paleta. Durant l'Ocupació
la parella lluità en la
resistència i en 1952 emigraren a Algèria, on sa
germana Eugènia s'havia
instal·lat. A Algèria treballà
d'infermera, d'administrativa i de mainadera, i
ell de paleta. En 1962, arran de la independència algeriana,
la parella retornà
a la metròpoli i s'instal·là a la
Ròca d'en Tarron (Provença,
Occitània), on
ell trobà feina de paleta com a cap d'obra. A
França s'acostà al socialisme. En
1974 Climent Santacreu Tort va morir víctima d'un
càncer de pulmó i ella restà
a França treballant de majordona en una casa de
pagès del poble. En 2004 publicà
el llibret de memòries Pourquoi
moi? i
en 2007 retornà a Manresa, instal·lant-se a casa
de sa neboda. En aquesta època
s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i
mantingué contactes amb
l'Assemblea Revolucionària d'Artés (ARA) i
l'Associació Memòria i Història de
Manresa, fent xerrades a instituts explicant el seu testimoni. En 2011
es
publicà la traducció catalana de les seves
memòries sota el títol Una
vida ben plena. En l'última etapa de
sa vida declarà que mai no s'havia considerat
llibertària. En el seu centenari
l'Ajuntament de Manresa li va retre un homenatge. Dos mesos
després, el 15
d'abril de 2017, Dolors Molist i Colom va morir a l'Hospital de Sant
Joan de Déu
de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser incinerada al Cementiri Comarcal
de
Roques Blanques, al Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).
Dolors Molist Colom (1917-2017)
---
efemerides | 12 Febrer, 2025 13:03
Anarcoefemèrides del 12 de febrer
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Droit Social
- Surt Le Droit Social: El
12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del setmanari Le
Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire.
Portava l'epígraf
«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou
el primer periòdic anarquista editat a
Lió i l'òrgan de la Federació
Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts
escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres
organitzacions. Van ser
gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem
articles de
Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat,
Chavrier, Claude Crestin,
Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i
Louis Dejoux, Amédée
Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat,
Gustave
Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile
Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre
Lucien
Pemjean,
Élisée Reclus, Thomas,
Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène
Vermesch, Charles
Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles
(«La société au lendemain de la
Révolution» i «Organisation de la
propagande révolutionnaire») es van editar en
futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat
el 25 de maig de 1882
per l'Audiència del Roine a un any de presó i a
200 francs de multa per
diversos articles on exalçava l'acció de
Fournier, jove obrer sense feina de 19
anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne
contra el seu patró Bréchard, i
fugí a Suïssa. En sortiren 24 números,
l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou
substituït per L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire
(1882).
***
Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini
- Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.
***
L'Hôtel des Sociétés Savantes
- Inauguració de
l'Escola
Llibertària de l'Hôtel des
Sociétés Savantes: El 12 de febrer
de 1899
s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des
Sociétés Savantes (Palau de les
Sàvies Societats), al número 28 del carrer
Serpente de París (França). El
projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation
Libertaire» i sostingut per
Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una
escola
llibertària per a la infantesa –basats en els
principis
pedagògics de Paul
Robin i d'André Girard– no es va poder aconseguir
encara,
ja que únicament
s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació
Superior» nocturns per als adults.
El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple,
assenyalava la represa
de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis.
L'any següent,
s'editarà la revista L'Éducation
Libertaire.
***
Dibuix antimilitarista de Tardi
- Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paper és el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»
***
Portada
del primer número d'A
la Lucha
- Surt A la Lucha: El 12 de febrer de
1937 surt
a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer
número del periòdic anarquista A
la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal
de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:
«Anarquía es superación».
Aquest òrgan
de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
publicà molts d'articles sobre el món
sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i
notícies comarcals
i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb
pseudònims (Aurelio,
Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van
col·laborar Gregorio
Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol,
J. Sagols, Joan Sans
Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim
número conegut és l'11, del 23
d'abril de 1937.
***
Cartell de la conferència a Marsella
- Conferència sobre
Camus: El 12
de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença,
Occitània)
l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una
conferència sota el títol Albert
Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup
«Culture et Liberté», era
la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de
febrer a l'explanada
de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i
l'endemà a la Sala de
l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes
locals. Maurice
Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.
Conferència
sobre Camus
(12 de febrer de 1967)
Naixements
Francesca Saperas Miró
- Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).
Francesca Saperas Miró (1851-1933)
***
Marc
Druard
- Marc Druard:
El
12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el
propagandista
anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Sos pares es deien
Jean
Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan
era
molt jove
començà a treballar a
la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya,
Félicie
Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb
qui tingué cinc
fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves
idees i,
segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar
«A baix
la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia».
Inscrit en la
llista negra dels patrons, no trobà feina.
Abandonà sa companya malalta i,
després de deixar els fills en una institució de
caritat, emigrar a Bèlgica amb
la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier).
Treballà a la foneria
de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les,
Flandes) i freqüentà els
grups anarquistes de la regió de Brussel·les.
Expulsat de Bèlgica, el març de
1889 retornà a França i troba feina com a obrer
modelista a la fàbrica «Brichet»
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller,
fou un dels
principals propagandistes anarquistes de la regió. En
aquesta època sembla que
tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26
de juliol de 1891 va
ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament
amb Auguste
Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió
preparatòria per
activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver
amagat al
seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els
atemptats comesos el
juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el
domicili
d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per
l'Audiència de les
Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot,
Eugène Bigel i
Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a
dures
penes de presó. No obstant això, segons l'informe
policíac, ell tingué la idea
d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una
conferència de l'anarquista Jean-Baptiste
Clément, la qual va lliurar a Henry
Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser
víctima d'una conxorxa
policíaca. Acomiadat de la fàbrica
«Brichet», trobà nova feina en un taller
de
ferreteria, però el març de 1892 va ser
també engegat. Vidu, es traslladà al
Nord i després a París, on s'ajuntà
amb una criada jove anomenada Cotis. Marc
Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili
d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).
***
Maurice
Charvoz
- Maurice Charvoz:
El 12 de
febrer de 1865 neix a Villette (Bagnes, Valais, Suïssa) el
biòleg, escriptor,
poeta, lliurepensador, maçó, pedagog, anarquista
i polític Maurice Fabien
Charvoz –a vegades el llinatge citat Charvot,
fins i tot per ell mateix– i que va fer servir el
pseudònim Julius Vindex.
Era el
fill primogènit de
Maurice Fabien Charvoz i de Marie Françoise Besse.
Després d'estudiar quatre
anys a la Gran Escola de Bagnes dels pares caputxins, entrà
la tardor de 1881 al
col·legi de l'Abadia Territorial de Saint-Maurice d'Agaune
(Valais, Suïssa),
que hagué d'abandonar per qüestions financeres.
Després de fer algunes feinetes
i treballar a l'hostaleria, retornà a col·legi de
Sant-Maurice amb la finalitat
d'engegar la carrera eclesiàstica. El 27 d'agost de 1885 va
ser iniciat com a
novici a l'Abadia i en 1886 entrà al Seminari de Sion
(Valais, Suïssa). Perduda
la fe, abandonà la religió. El mateix 1886
començà a estudiar ciències a la
Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que hagué
d'interrompre per raons
financeres –posteriorment va continuar els estudis de manera
lliure a la
Universitat de Lió (Forez, Arpitània) i finalment
en 1926 obtingué el doctorat
en biologia experimental a la Sorbona de París
(França) amb la tesi «Recherches
biologiques expérimentales sur les fonctions sensorielles et
psychiques des
Téléostéens». El 5 de
novembre de 1888 es casà a Le Châble (Bagnes,
Valais,
Suïssa) amb Louise Esther Pache, amb qui regentà a
la plaça d'aquesta població
una botiga de teixits propietat d'ella. En aquests anys es
dedicà a la lectura,
a l'estudi de llengües, a col·laborar en
publicacions periòdiques i a fer
conferències, passant temporades a París,
Lió i Ginebra. Va fer amistat amb
altres estudiants anarquistes, com ara Max Nettlau i Paraskiev
Stoianov. També
exercí la medicina de manera gratuïta al seu poble,
com una mena d'«apostolat»,
i per això també era conegut com Dr.
Charvoz. En 1891 publicà Le
Val de
Bagnes et ses environs. En 1893 participà, amb una
quinzena de pagesos, en
la fundació del grup anarquista de Bagnes i en 1894 la
policia francesa el va
incloure en el registre d'anarquistes residents a l'estranger. Fou el
fundador en
1892 de la primera societat musical («L'Avenir») de
Bagnes, que perdura a dia
d'avui; de la Societat de Socors Mutus de Bagnes, inaugurada en 1897
–posteriorment
va ser nomenat president d'honor de la Federació de
Societats de Socors Mutus
del Valais–; i, sembla, d'un grup de «La Libre
Pensée». També participà en
el
desenvolupament del moviment feminista a la zona, sobretot fent
conferències al
respecte –en 1910 publicà La
femme. Son
évolution sociale dans l'humanité. A
partir de 1899 formà part de la Lògia
de Bex (Vaud, Suïssa) de la maçoneria. En 1900 fou
un dels creadors, amb
Alphonse Michaud, de l'Escola Lliure de Bagnes, que
arreplegà d'antuvi els nins
i nines que havien sortit de l'escola catòlica, fet que
provocà un gran escàndol
entre els religiosos de la població
–gràcies al suport de la Lògia
«Alpina» de
la francmaçoneria, aquesta escola es mantingué
fins a 1943. Entre 1903 i 1931
mantingué correspondència amb l'anarquista
lliurepensador Gustave Brocher, que
passà temporades al seu domicili, i entre 1929 i 1948 amb
André Georges Roulot
(Lorulot). En 1909
publicà L'École Libre
du Valais. El 13 de
novembre de 1918 presentà a l'Institut Nacional de Ginebra
el seu treball
històric Un pédagogue
valaisan. L'oeuvre
du P. Héliodore Bourgoz. És autor dels
reculls poètics Les edelweiss
(1906), Primevères
(1906) i Aux barbares. La rafale: Fils d'Attila, le
grand crime, la
«Kultur», larmes de sang, le spectre, force et droit (1914).
Col·laborà en diferents publicacions
periòdiques (Le
Confédéré Valaisan, Gazette du Valais, Le
Genovois, Le Peuple Valaisan,
Le Rhône, Wissen
und Leben, etc.) i en la
revista pacifista i lliurepensadora Coenobium.
A més de les obres citades és autor dels assaigs La vie du Dr. Romeo Manzoni (1912), Les grandes religions de l'Orient. Étude
populaire de critique
religieuse (1914), La
pensée libre dans
l'évolution des peuples (1917), Le
socialisme. L'idéal socialiste (1928), Cinquentenaire
de la première société de secours
mutuels de Bagnes (1897-1947) (1947),
entre d'altres. Políticament, fou membre del consell
executiu municipal
(1909-1916), diputat liberal radical de l'Entremont al Gran Consell de
Valais
(1921, 1925-1929) i diputat socialista de Martigny al Gran Consell de
Valais
(1929-1933). En 1930 enviudà i tres anys després
es casà amb Lucie Augusta
Baud, molt més jove que ell, de qui acabà
divorciant-se en 1950. En 1933 viatjà
a Grècia. Maurice Charvoz va morir el 9 de maig de 1954 a
l'Hospital de
Martigny (Valais, Suïssa) a resultes d'una operació
d'apendicitis i va ser incinerat
dos dies després a Vevey (Vaud, Suïssa). Sa
biblioteca (més de 2.000 volums) i son
arxiu (documents, personals, manuscrits autobiogràfics,
inèdits diversos etc.),
on hi ha documentació anarquista, sobretot fullets de
propaganda, es van dipositar
als Arxius Cantonals del Valais, a Sion.
***
Francesco
Ippoliti
- Francesco
Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei
Marsi (Abruços, Itàlia)
el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio
Ippolitti,
petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en
medicina i
cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà
i positivista, arribà al
socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels
pobres», ja que es
dedicà sobretot a assistir els més necessitats,
als quals socorria de franc. En
1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre
1902 i
1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i
animà el Cercle «Il
Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els
anarquistes i
socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia
municipal d'aquesta
localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes
interrupcions,
continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de
1905 assistí com a
delegat al congrés de la Federació Anarquista
Socialista Làcia (FASL) celebrat
a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de
signatures dirigida al
Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San
Benedetto dei
Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser
nomenat
metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure
anònimament en I Piccoli Farabutti,
versos satírics
rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra
la corrupció dels
polítics, religiosos i militars, cançons que
encara actualment es canten a la
zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano
a 10
mesos de presó i a 1.000 lires de multa per
«difamar i injuriar», en el
periòdic La Marsica i en
un full
volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi
d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna.
Després exercí de metge
municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes
policíacs l'acusaven de
fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre
1915 i 1919 exercí de
metge municipal a Bagnorea –més tard
Bagnoregio–, on
restarà fins a finals de
1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al
congrés
fundacional de la Unió Comunista Anàrquica
Italiana (UCAI), que se celebrà a
Florència. El setembre de 1921 retornà a San
Benedetto dei Marsi, on mentrestant
s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la
Federació Anarquista
Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del
III Congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4
de novembre de 1921
a Ancona. Mantingué una estreta correspondència
amb el destacat anarquista romà
Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb
Errico
Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos
contactes amb la
colònia llibertària italiana establerta als
Estats Units. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata
dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,
Il Germe,
Libero Accordo, La Marsica,
Pagine Libertarie,
etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels
organitzadors
dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els
pagesos a la rebel·lió
contra el «feudalisme» del Príncep
Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant
el Fucino –tercer llac de la península italiana en
grandària–, que donà lloc
a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava
el seu feu amb
regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre
corruptes.
Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni
a la
seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses
temporades. Després de patir una
«expedició punitiva» d'un escamot
feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona
i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge,
els
carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata
dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on
el 24 d'abril de 1926 va
ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola
Tarquini.
En 1926 publicà l'opuscle Storia
morale
ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la
història de la «camorra
política local» des del 1870;
però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren
tots els exemplars
acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la
població del Fucino. El 19 de
juliol d'aquell any, la policia segrestà tres
còpies d'aquest fullet i
exemplars de Il Libero Accordo i de
L'Adunata dei Refrattari a casa del
seu
amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll,
la
policia descobrí a casa del metge sis còpies del
fullet i a casa de De Rubeis,
dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de
recanvi, 132
cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei
Refrattari. Ambdós van ser acusats
d'«incitar l'odi de classes» i
condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria.
El 21 de gener de
1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de
1927 va
ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de
juny de
1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de
1927, a causa del
contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i
confinat
a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di
dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa
conegué Luigi
Galleani i mantingué estrets contactes amb representants
dels moviments
anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la
premsa llibertària. A causa de
la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser
substituït per dos anys
d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a
San Benedetto dei Marsi
i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades
circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de
1928 patí
escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser
detingut preventivament
en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals
de 1928 i principis
de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una
important relació
epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà
econòmicament, Attilio Conti,
Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després
passà temporades a
Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà
al seu poble. El
22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de
1930 va ser denunciat
per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost
d'aquell any
arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre
llibres de
medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i
periòdics
llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de
propaganda anarquista. Decidí,
a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos
béns, per
«ser el més pobre dels pobres, per no ser
còmplice». Francesco Ippolitti va
morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit
–només rebé el suport
de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el
7 de
gener de
1938 –alguns citen el 8 de gener– a San Benedetto
dei Marsi
(Abruços, Itàlia).
Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007
Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco
Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.
Francesco Ippoliti (1865-1938)
***
Foto
policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)
- Pierre Henkès:
El 12 de febrer de
1867 neix al XII Districte de París (França)
l'ebenista anarquista Pierre
Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès,
ebenista, i Marie
Deker, bugadera. El 16 d'abril de 1888,
per les seves activitats llibertàries, se li va decretar
l'expulsió de França i
es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una
llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906
- Louis Scaglia: El 12 de febrer de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier. Louis Scaglia va morir el 24 de novembre de 1940 a Le Havre (Alta Normandia, França).
José
Penido Iglesias
- José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat «Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la «Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector «col·laboracionista» o «possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la «Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción, CNT i Exilio.
***
Necrològica
d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1972
- Antoni Vidal
Dalmau: El 12 de
febrer –oficialment el 14 de febrer– de
1898 neix a Valls (Alt Camp,
Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antoni Juli Pere Vidal Dalmau, conegut com Vidalet
de la Fusta i Florehlio.
Sos pares es deien Antoni Vidal Fàbregas, teixidor, i Maria
Dalmau Batalla.
Començà a militar en el
moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector,
aconseguí una remarcable
cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al
Sindicat Únic de la Fusta de
Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), sorgit,
després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de
les societats obreres de
fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica.
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme,
va ser
empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a
escriure a companys
analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages,
Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña
Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de
gener de
1926 signà el manifest fundacional del grup editor del
periòdic Vida Sindical,
que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va
ser firmat per un
grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de
ressò,
i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme,
per mor
de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones.
Aquell mateix any
fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt
Llobregat i en 1927 assistí
com a delegat de Catalunya a la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del Sindicat
Únic de la
Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista
de gener de 1933. Membre
de la redacció de Solidaridad
Obrera,
hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio,
síntesi del nom de sos dos fills. Duran la
Revolució, participà en la
col·lectivització de la indústria de
la fusta i va ser nomenat president del
Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer
a Barcelona la
conferència «Misión y responsabilidad
de la militància confederal y
anarquista». En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i
Vernet. Finalment
va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs
als camps algerians de Djelfa
i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la
construcció de la línia
ferroviària transsahariana. Després del
desembarcament aliat al Nord d'Àfrica,
milità en la Federació Local d'Alger
(Algèria) de la CNT. Quan les lluites
intestines entre les tendències
«col·laboracionista» i
«ortodoxa», en 1945,
després de publicar un fullet (La
emancipación
de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va
ser exclòs de
la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb
la seva línia «reformista»,
però acabà reintegrant-se en el sector
«ortodox». En 1963 encara vivia a Alger,
on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir
amb secció pròpia («Al
compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es
retirà, amb
sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric
Beauséjour d'Ieras, on
continuà col·laborant en Espoir
i
exercint de secretari de la Federació Local de la CNT.
Antoni Vidal Dalmau va
morir el 26 d'abril –algunes fonts citen
erròniament altres dates– de 1972 al Centre
Geriàtric Beauséjour d'Ieras
(Provença, Occitània). Deixà textos i
una novel·la
inèdita i llegà tots els seus bens a la
subscripció confederal «Pro Espanya
Oprimida».
Antoni Vidal Dalmau (1898-1972)
---
efemerides | 11 Febrer, 2025 11:43
Anarcoefemèrides de l'11 de febrer
Esdeveniments
Cartell de l'exposició
- Exposició sobre
l'esperanto:
Entre l'11 i el 22 de febrer de 2013 es mostra a la Biblioteca Jordi
Rubió i
Balaguer de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya)
l'exposició «La llengua
como liberación: el esperanto. Las cultures de la libertad
en el anarquismo
ibérico». L'exposició, organitzada per
la Federació Comarcal del Baix Llobregat
de la Confederació General del Treball (CGT), es
realitzà per commemorar el 125
aniversari de la creació de l'esperanto pel doctor Ludwik
Lejzer Zamenhof.
Aquesta exposició consistí en un recorregut
bàsic per la història d'aquesta
llengua artificial, ressaltant els seus aspectes
lingüístics, a més de mostrar
la seva relació amb el moviment obrer internacional. A
més de l'exposició, el
13 de febrer Ferran Aisa Pàmpols va fer la
conferència «Utopia, del somni
igualitari al pensament únic». Aquesta
exposició s'havia mostrat entre el 5 i
el 9 de novembre de 2012 a Burgos (Castella, Espanya) en la IX Setmana
Cultural
Llibertària de la CGT. De l'exposició
s'edità un catàleg i una guia
didàctica.
Naixements
Notícia de la condemna de Séverin Féraud publicada en el diari parisenc Le Révolté del 18 de gener de 1885
- Séverin
Féraud: L'11
de febrer de 1848 neix al barri de Saint-Pierre-les-Martigues de Lo
Martegue
(Provença, Occitània) l'anarquista i
lliurepensador Séverin François Féraud
–el
llinatge també citat erròniament Férand.
Sos pares es deien Jean
François Féraud, conreador, i Marie Victorine
Fouque. Es guanyava la vida treballant
de pagès i de jardiner. En 1882 era l'animador del Grup
Anarquista Revolucionari
«Ferré», format per 21 membres. En
relació amb els anarquistes ginebrins, entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 participà en una
reunió celebrada a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i el setembre d'aquell any es
reuní a Lió (Arpitània) amb els
editors del periòdic anarquista L'Étendard
Révolutionnaire, en el qual
va col·laborar. Membre dels anomenats «Paysans
révoltés» (Pagesos revoltats), va
ser el gerent i administrador del periòdic bimensual
anarquista Le Paysan
Révolté. Organe révolutionnaire,
que publicà tres números, entre el 16 d'agost
i el 15 de setembre de 1882, a Saint-Pierre-les-Martigues; el
corresponsal a
Marsella (Provença, Occitània) en fou Sauveur
Couloubrier. En 1884 va publicar
a Marsella en seu fullet Phraseurs du proletariat.
Première brochure du
Paysan Révolté, on descriu les
condicions vitals dels pagesos i les
diferències amb els obrers urbans –aquesta
publicació es va vendre, entre altres,
a la Librairie Socialiste Internationale de París
(França). En aquesta època
estigué en contacte amb els editors del periòdic
anarquista marsellès Le
Droit Social. En el funeral de sa germana Anna
Féraud en 1885, col·locà una
corona amb la inscripció: «À notre
soeur, ni Dieu, ni patrons». El 2 de febrer
de 1885, com a gerent del periòdic Le Libre-Penseur
de Lo Martegue, va
ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Ais de Provença
(Provença, Occitània)
a nou mesos de presó arran d'una denúncia del
capellà Bonardel; en aquesta
mateixa audiència va ser condemnat a nou mesos
més per la denúncia d'altre
capellà. Fou delegat del grup «Le Paysan
Révolté» («anarquista
d'acció») al
Congrés Cosmopolita, celebrat secretament entre el 27 i el
29 de juliol de 1885
a Barcelona (Catalunya); va arribar el 23 de juliol a la capital
catalana, on s'allotjà
al domicili de Vanoncí i prengué precaucions
enfront de la vigilància policíaca,
es reuní amb grups anarquistes, als quals explicà
les seves idees anarcocomunistes;
en retornà a bord del Braila al port de
Marsella, va ser detingut i
interrogat, i hagué de passar quarantena; durant aquesta,
s'entrevistà amb l'anarquista
nord-americana Marie Paula Le Compte (Miss M. P. Le Compte),
aleshores a
Marsella i en contacte amb el «Cercle de l'Union des Peuples
Latins» (Cercle de
la Unió dels Pobles Llatins), a qui l'expressà la
seva opinió «severa» sobre el
congrés, opinió que ella interpretà
com que estava «oposat a tota mena d'institució»,
en una carta enviada el 4 d'agost de 1885 a Henry Seymour, director del
periòdic
londinenc The Anarchist, i publicada en
castellà en el número del 24 de
setembre de 1885 del periòdic anarquista
barcelonès Revista Social. Eco del proletariado.
Va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives del 4
d'octubre de
1885 i aleshores va editar el cartell Au peuple travailleur
i va signar
el Manifeste Anarchiste Abstentionniste,
imprès en paper vermell i aferrar
a Marsella i a la regió. El 3 de juliol de 1886,
després de purgar vuit mesos a
la presó d'Ais de Provença, va ser posat en
llibertat amb la salut molt
malmenada. En aquesta època col·laborà
en el periòdic L'Anticlérical Social,
del qual era gerent son germà André
Féraud. Posteriorment s'instal·la a
Castèunòu
dau Martegue (Provença, Occitània), on
treballà de jardiner. Séverin Féraud
va
morir el 30 de setembre de 1906 al seu domicili, al número 3
del Chemin de
Saint-Joseph, de Marsella (Provença, Occitània).
***
Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894
- Joseph Drescher:
L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de
Baviera) el
fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea,
Suïssa), en un
cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties
anarquistes i aprovà
l'assassinat del president de la República francesa Marie
François Sadi Carnot a
mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest
motiu,
l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa
decretà la seva expulsió
del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia
de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 9 d'abril de 1904
- Gesualdo Crisafi: L'11 de febrer de 1867 neix a Caltagirone (Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum, Gilliat, Salvatore Spanò, Spartaco, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees de republicanes de Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17 d'octubre de 1985 va ser absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec d'«incendi voluntari d'edificis públics» i de «possessió de materials explosius»; però, aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per «ultratge». Després de deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut periodista, corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits local i estatal. Destacà especialment en les seves col·laboracions en L'89, publicació de Gènova (Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director Carlo Santoni (Oscar Lantoni), al qual seguí al Il Grido del Popolo, de Foligno (Úmbria, Itàlia), i en la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític contra el qual havia polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892 assumí un paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant mitjançar entre les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura de l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre març i abril de 1893 va ser considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal artífex d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels principals edificis públics de la ciutat. Detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo Astorino, Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe Purpura, Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la Prefectura de Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de 1893 per a no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser finalment alliberats per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del càrrec de «falsificació de lletres de canvi i frau». En un informe de la Prefectura de Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de Palerm estava format per una vuitantena d'individus, els més perillosos dels quals eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro. El 9 d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont, Itàlia) de l'acusació de «delictes d'opinió i contra l'ordre públic». El novembre de 1894 va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i Giuseppe Genova, i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della Llibertà» (Lliga de la Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf anarquista Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es trencaren arran d'uns articles del periòdic socialista La Riscossa on es criticaven les teories i les accions llibertàries. En aquesta època mantenia nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes (Amilcare Cipriani, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va crear un grup anarquista «intransigent». En la seva correspondència amb els periòdics Sempre Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine, de Torí, es va posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge se li va assignar la residència, però, gràcies a amistats influents, la mesura va ser revocada. Animà els anys següents a Palerm els grups anarquistes que es van crear i atiar en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista. El desembre de 1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro Trovato, etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897 marxà cap a Candia (Creta), on estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut dels gir dels esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de 1897, amb altres anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto Orcel, Priamo, Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va debatre sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien abandonat el Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista «legalista» a fi i efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898 mantingué un estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys col·laborà en els periòdics L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília) i La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista «I Vespri», que realitzà tasques propagandístiques entre les files obreres. Per problemes familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i econòmics, s'allunyà progressivament de la militància activa. En 1907 acceptà una feina municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de les idees anarquistes i freqüentà elements subversius, tot i que no volgué mostrar un especial protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista anarquista «Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI). El 22 de març de 1928 va ser destituït de la seva feina, però finalment va ser restituït el 27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no volgué destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm (Sicília).
***
Notícia
de la detenció d'Arturo Innocenti apareguda en el diari de
Niça El
Pensiero di Nizza del 24 d'octubre de 1893
- Arturo Innocenti:
L'11
de febrer de 1871 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Arturo
Innocenti, també conegut com Arthur Innocenti.
Es guanyava la vida
treballant de llauner i de lleter. Condemnat per «cops i
ferides» a Florència
(Toscana, Itàlia), el juliol de 1893 s'establí a
Niça (País Niçard,
Occitània).
El desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes
estrangers
residents a Niça i aleshores vivia al número 16
del carrer Emmanuel-Philibert.
A Niça va mantenir estrets contactes amb altres anarquistes,
com ara Michele
Carossi, Romualdo Pappini i Santino Danelli (Giaelli).
El 20 de novembre
de 1893 en una baralla amb Santino Danelli, on es va veure implicat
Prima
Achille, resultà ferit al cap i a la mà dreta i
hagué de ser hospitalitzat. El
8 de desembre de 1893, juntament amb Achille i Danelli, va ser
condemnat pel
Tribunal Correccional de Niça a 15 dies de presó
i quatre dies després se li va
decretar l'expulsió de França. Posteriorment
retornà a Niça i el febrer de 1894
passà a Marsella (Provença,
Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
José
Pasín Romero
- José
Pasín
Romero: L'11 de
febrer de 1878 neix a
Santiago
de Compostel·la (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista i polític
republicà José María Pasín
Romero, que va
fer
servir els pseudònims Espartaco
i Jovita. Era fill
d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero
Mareque,
llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de
Compostel·la. D'educació
autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama
després d'organitzar una vaga d'escolans,
a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical.
Quan tenia 14 anys
entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de
Jesús Landeira Iglesias,
on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel
republicanisme
federal i freqüentà el Centre
«Unió Republicana», a l'antic edifici
del Tribunal
de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc
Pi i Margall al
Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar
força i de qui
esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894
començà a militar en els
cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de
picapedrers de pedrera,
que va ser durament reprimida i que implicà la
dispersió dels militants més destacats
(Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901
fundà a Santiago de
Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava
d'un taller
finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra
(Pontevedra, Galícia). En
1907 retornà a Santiago de Compostel·la,
treballant per l'enfortiment de la
solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos
(Ricardo
Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó
Iglesias, etc.), fet que implicà
que la Societat d'Ebenistes ingressés en la
Federació Nacional del Ram
d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària.
Durant els anys següent intentà
compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor
diverses vegades (1909,
1912, 1922 i 1931) i dirigí La
Defensa. Órgano del Partido Republicano
de Santiago. Defensor de
Compostela. Defensor de la clase obrera
(1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la
seva militància
sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les
reticències d'anarcosindicalistes
(llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse
García) i socialistes (José
Mareque Santos i José Silva Martínez), la
«Federació de Societats Obreres i
Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de
la comarca», que presidí; en
1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis
dies d'aquell any,
fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San
Antón de
la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys
(Valentín Canedo Vázquez, Jesús
Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel
Rey Turnes, José Silva
Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de
Compostel·la, Lucha
Social. Órgano de las Sociedades
Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos
(1919-1921), on
col·laborà sota els pseudònims Espartaco
i Jovita. Es casà amb
Luisa Noya
Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto,
Palmiro, Luis,
Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de
Compostel·la, La
Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la
direcció del periòdic La
Redención, òrgan de la
Federació
d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En
1922 assistí al Congrés
Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable.
En aquesta època,
després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers
confederals al
republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En
1930 va fer
mítings amb polítics, amb José
Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña
Núñez. Va
ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i
formà
part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934
fou tinent
d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del
qual va ser expulsat després
de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites
poblacions de la zona
durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto
Pasín Noya, van
ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya,
després de diversos
processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries;
sa companya i els
altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939,
després
d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos,
es lliurà a les autoritats
franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per
responsabilitats
polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200
pessetes i a la
inhabilitació per a exercir càrrecs
públics durant sis anys. José Pasín
Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts
citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu
domicili de
Santiago de
Compostel·la (La Corunya,
Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo
d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias,
que resten inèdites. En 2012
Dionisio Pereira González publicà la biografia José
Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de
Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias,
i que
amplià i corregí en una nova edició en
2016.
Un carrer de Conxo porta el seu nom.
***
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894)
- Auguste Bordes:
L'11 de febrer de
1879 neix al II Districte de París (França)
l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Sos pares
es deien Auguste Guillaume
Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com
son pare,
treballant de sastre –en alguns registres
policíacs figura com a mosso de
taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a
Charlotte
Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884.
Devent tres
o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes
decidí retornar a París;
el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els
infants van ser
repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència
Francesa. A París
la família visqué al número 99 del
carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan
nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17
anarquistes
–Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho,
Eugène Billot, François Clidière,
Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker,
Alfred
Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin,
Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel),
Charles Vallès–, en una operació
policíaca molt violenta orquestrada pel
comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada
d'Investigació
Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit
a Londres, al número 11 del carrer Ramey de
París, lloc de reunió del moviment
llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser
fitxat pel
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas
va ser
sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés
intestinal, sos pares l'ingressaren
a l'hospital. Després d'una intervenció
quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21
de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI
Districte de París
(França) i va ser enterrat tres dies després al
cementiri de Saint-Ouen.
***
D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo
- Carlo Carrà:
L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia)
el pintor, crític
artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i
després feixista Carlo Dalmazzo
Carrà. Era fill de Giuseppe Carrà,
terratinent caigut en
desgràcia, es guanyava la
vida com a sabater artesà, i de Giuseppina Pittolo.
D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el
postrà al llit, aprengué
a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a
treballar de decorador mural a
Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a
partir de
1895 a Milà, on freqüentà museus i
galeries d'art. En aquesta època es va veure
força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni
Segantini. Entre 1899 i
1900 residí a París per treballar en la
decoració dels pavellons de l'Exposició
Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es
familiaritzà amb
l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura
francesa
(Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine,
etc.), a més de fer
amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire,
Amedeo
Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis
mesos a Londres, on s'apassionà
per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en
contacte
amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901,
després d'un temps a
Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va
fer cursos a l'Escola Superior d'art
Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos
premis artístics i al
suport econòmic d'un oncle patern, pogué
matricular-se a la prestigiosa «Accademia
di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els
cursos de Cesare Tallone fins al
1909. La seva passió pels grans novel·listes
russos, per Poe i per Leopardi
arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb
Giacomo Balla, Umberto
Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el
«Manifest dels pintors
futuristes», que feia costat el «Manifest del
Futurisme», signat el febrer de
l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911
pintà dues
versions de la seva obra més famosa, I
funerali dell'anarchico Galli –l'anarquista Angelo
Galli va
ser assassinat
per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament
acabà en una
batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys
futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista
Leda Rafanelli, que
s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari
Ugo Polli, i
col·laborà activament en la revista
literària Lacerba,
fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època
futurista acabà amb el començament de la Gran
Guerra i el conflicte l'exaltà
força, prenent part d'antuvi en la propaganda
intervencionista, amb el suport
de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915
publicà Guerrapittura. Futurismo
politico. Dinamismo plastico.
Però
l'experiència bèl·lica va ser tan
forta que
acabà reclòs a la secció
«nerviosa»
de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en
1917, amb
Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment
«Pintura Metafísica».
En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest
any i 1921
col·laborà en la
revista artística romana Valori
Plastici.
En 1922 abandonà la
«metafísica» i
s'abocà a una pintura més
«transcendent», a
la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que
altres
futuristes
(Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït
pel
feixisme de Mussolini –en
1922 col·laborà en Il
Popolo d'Italia–
i adoptà opinions reaccionàries,
ultranacionalistes i irredemptistes. Entre
1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933
signà, amb Mario Sironi, Massimo
Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura
mural». Entre 1936 i 1938
es dedicà a pintar frescos monumentals. A més
d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La
Fiera
Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre
art i estètica, i des de
1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa
Acadèmia de Brera on havia
estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va
morir el 13 d'abril de 1966 a Milà
(Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es
van publicar, a cura
de Massimo Carrà, tota la seva obra literària
sota el títol Tutti gli scritti.
Carlo Carrà (1881-1966)
***
José
María Martínez Sánchez
- José
María Martínez Sánchez:
L'11 de febrer de 1884 neix
a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista José María Martínez
Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era
sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia
un robatori a la
Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez;
tingué un germà, Manuel.
A finals de segle sa família es traslladà a
Gijón i ell començà a treballar com
a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La
Indústria», un dels centres de forma
implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà
amb Amparo Prieto, amb qui
tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia).
Militant de primer
ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció),
en 1912 treballava a
La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema
amb la policia en
oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer
del Musel de Gijón.
Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners
asturians, «El Despertar
del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any
de la seva feina a la
siderúrgica «Duro Felguera»,
treballà en el servei de transport de cavalleries
i com a corresponsal d'El Comercio de
Gijón. En aquesta època era
conegut sota el pseudònim de José
María Riestra. En 1914, durant la vaga
a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà,
arengà la multitud
de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil
trencant el cordó militar i
assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique
Menéndez. Per aquest fets es
refugià durant un any a Portugal i després
passà a Bilbao. A finals de 1916
retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio
Quintanilla, en 1918 lluità per a una
acció conjunta entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT),
que culminà en la
unió de les dues organitzacions del ram
metal·lúrgic i amb la seva elecció com
a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a
director del
periòdic El Metalúrgico.
Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao
Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on
proposà un pacte de fusió entre la
CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919,
amb Manuel Álvarez,
representà el sector metal·lúrgic de
Gijón i presidí diverses sessions. A
finals d'aquest any s'instal·là a
Lleó. A començaments dels anys vint
destacà
com a orador en diferents mítings i conferències
(La Felguera, Oviedo, Gijón,
Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la
força pública i
romangué empresonat alguns mesos; també se li va
intentar implicar en diversos
atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut
arran
d'un atemptat contra el patró
metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill
Santiago
esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell
de guerra del 18 de
juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a
instàncies dels militars
per a ser jutjat per intent d'agressió a la força
pública, delicte pel qual
també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a
preu per la
patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar
un petard durant
una vaga; des de la presó aprofità per
col·laborar en la premsa asturiana.
Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola.
En la Conferència de
Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè
executiu confederal que
finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica
e ideología de la
Confederación Patronal Española. El
setembre de 1923 va fer un míting amb
Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions
policíaques, passà una
temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a
l'associació de minaires
anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla
que durant la dictadura de
Primo de Rivera deixà la militància, encara que
alguns citen que en 1923 fou director
o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la
proclamació de la II República
espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques
orgàniques. En
1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i
en el
Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball
d'Astúries, Lleó i
Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els
comunistes. El gener
de 1932 envià una carta a Ángel
Pestaña tendent a la unificació sindical i
l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del
IV Congrés de Sindicats de la
CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en
diferents conferències i mítings
(Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana,
Villaviciosa, etc.), tot
alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González
Mallada, Segundo
Blanco, José García, Juan Naranjo,
José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino
Martínez Madrera i Ramón Álvarez
Palomo, entre altres, formà part del grup
anarquista «Solidaridad», integrat en la
Federació de Grups Anarquistes de
Gijón i adscrit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1933 participà en
el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència
sobre el concepte de comunisme
llibertari. Durant aquest any va fer mítings a
Candás, La Corunya, Lleó,
Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser
empresonat per
la seva participació en la vaga general i fou
tancat a la presó del Coto
amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino
González Mallada, Acracio
Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles,
José Dorado, Avelino Martínez Madrera
i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al
Comitè Regional de la CNT on
demanava l'«Aliança Obrera
Revolucionària». El març de 1934
representà la CNT
asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser
criticat en el Ple
Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per
Eusebi
Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple
Nacional de Regionals de Madrid,
oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En
aquesta conjuntura va fer
conferències pro Aliança a Gijón i a
Mieres. Participà activament en la
organització de la Revolució asturiana de 1934 i
fou membre del Comitè
Revolucionari d'Oviedo. José María
Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de
1934 a l'estació de ferrocarril de
Peñón de Sotiello (Gijón,
Astúries, Espanya)
quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava
durant
aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és
que abans de morir portava
una important suma de diners del Comitè Revolucionari
Central de la insurrecció
i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al
cementiri municipal
de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents
publicacions periòdiques,
moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael,
José Riestra, Rubiera,
et.), com ara CNT, El Libertario,
Lucha Social, Solidaridad
Obrera, Solidaridad, etc. En 1990
Ramón Álvarez Palomo publicà la
biografia José María
Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo
militante
caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.
José María
Martínez Sánchez (1884-1934)
***
Virgilia D'Andrea
- Virgilia
D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona
(Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa
i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos
pares es
deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare
des de nina, son pare
en tornà a casar de bell nou, però va ser
víctima d'un crim passional a mans de
l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els
seus familiars
la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi
religiós, on patí una educació
rígida i dogmàtica, de la qual fugí
refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci,
Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges
obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a
«un boig i un
criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En
1909 aconseguí el
diploma de mestra d'educació primària i a la
Universitat de Nàpols (Campània,
Itàlia) acabà els estudis i obtingué
la titulació per a ensenyar, començant a
treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan
Itàlia
entrà en la Gran Guerra, començà a
participar en actes i conferències
antimilitaristes i durant aquesta època formà una
Secció Femenina del Partit
Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços,
Itàlia) i va conèixer alguns membres
del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de
mestra a Terni
(Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat
Mario Trozzi, amb el grup socialista del
qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia),
on estava confinat el
destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver
mantingut
posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la
«Settimana Rossa»
(Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força,
des del punt
intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps
esdevingué son company.
A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment
anarquista i la
policia la posà en el seu punt de mira, essent
contínuament controlada. Quan
Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el
va ajudat en
l'edició del periòdic Guerra
di Classe,
òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a
mantenir contactes amb el
moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué
abandonar el
confinament i la parella s'abocà en la propaganda
anarquista, recorrent Itàlia.
El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el
congrés del Sindicat de
Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema
de l'escissió
sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència
«Il proletariato
nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de
juliol de 1919 per
protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb
altres
companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini,
Armando Borghi,
Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies
després
van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919
participà en el III
Congrés de l'USI que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia), on es va
reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i
els
Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser
nomenada membre del secretariat de
la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de
1920 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al
número 8 del carrer Achille
Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico
Malatesta, que havia
retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la
seva amistat amb Malatesta es
consolidà força i la seva activitat
propagandística (conferències,
intervencions públiques, etc.) s'incrementà
enormement. Quan el retorn de
Malatesta publicà Il ritorno
dell'esule.
En 1920 sortí La presa e la resa
delle
fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances
sorgides amb la
Revolució russa, i Resurrezione,
que
dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys
col·laborà en Guerra di
Classe i en Umanità
Nova, òrgan de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), i una recopilació
d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser
per primer cop empresonada
sota l'acusació de «conspiració contra
els poders de l'Estat, incitació a la
insurrecció, instigació al crim i apologia del
delicte». El 30 de desembre de
1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la
seva tasca
propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu
empresonament va escriure el poema Non sono
vinta. En març de 1922,
participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li
és de bell nou
confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de
1923 la policia
milanesa va denunciar el seu llibre Tormento
per «vilipendi i instigació a l'odi de
classe». Amenaçats de mort per les
seves activitats després de la «Marxa sobre
Roma» feixista i amb un procés
penal en marxa, la parella decidí exiliar-se.
Aconseguí el passaport i el 22 de
desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va
participar, amb Borghi,
en el congrés constitutiu de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT),
que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de
gener de 1923. A
Berlín conegué destacats
intel·lectuals i militants del moviment anarquista,
com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander
Schapiro,
Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap
a Amsterdam
(Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i
en 1924 a París
(França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche
i entrà a formar part
dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de
la Sorbona.
En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el
títol L'ora di Maramaldo,
on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà
i dirigí la revista anarquista Veglia
(maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus
problemes de salut
s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport
als anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de
1928 obtingué
del consolat nord-americà de París el
permís per visitar temporalment els EUA. Amb
Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia
traslladat clandestinament
dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren
immediatament a
les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i
organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs,
com a bona oradora
que era, engegà una gira propagandística arreu
dels EUA fins a Califòrnia i
col·laborà en L'Adunata
dei Refrattari.
El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville
(Massachusetts, EUA),
va fer la conferència «I delitti della patria
borghese, i diritti della patria
umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand
School de Nova York la conferència
«Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena
de recull del seu pensament
i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el
títol Due conferenze. Chi siamo e
cosa vogliamo. Patria e religione. El
21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la
conferència «L'arte, il
pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal
fascismo». Aquest
mateix any de 1932, després d'una crisi
hemorràgica a Boston (Massachusetts,
EUA), patí la seva primera intervenció
quirúrgica a mans de la doctora Ilya
Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el
dolor no va impedir que
continués en la redacció de Torce
nella
notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933
s'aguditzà la seva
malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a
ingressar a l'hospital,
on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després
de 10 dies de patiment, Virgilia
D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena
Avinguda de
Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al
cementiri
novaiorquès d'Astoria.
***
Necrològica
de Juan García Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967
- Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.
---
« | Febrer 2025 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 |