Administrar

Efemèrides anarquistes

[16/11] «Le Libertaire» - Baériswil - Couilleau - Pignat - Pirani - Sirvent - Sanjuán - Rofes - Martínez Muñoz - Tantini - Caballero - Navarro Velázquez - Reveiga - Urbano - Girier-Lorion - Pijoan - Delgado - Damiani - Subirats - Ábalos - López Guillén - Mariga - Castro Sampedro - Jardí - Prieto - Rausa

efemerides | 16 Novembre, 2019 05:41

[16/11] «Le Libertaire» - Baériswil - Couilleau - Pignat - Pirani - Sirvent - Sanjuán - Rofes - Martínez Muñoz - Tantini - Caballero - Navarro Velázquez - Reveiga - Urbano - Girier-Lorion - Pijoan - Delgado - Damiani - Subirats - Ábalos - López Guillén - Mariga - Castro Sampedro - Jardí - Prieto - Rausa

Anarcoefemèrides del 16 de novembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Le Libertaire"

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 16 de novembre de 1895 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Libertaire. Fundat per Sébastien Faure, recollí la capçalera del periòdic publicat entre 1858 i 1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i 1894 a Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles Herkelboeck. Durant la seva existència portà diferents subtítols i es va dividir en quatre sèries. El periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un parèntesi entre febrer i desembre de 1899, període en el qual el setmanari va ser substituït pel diari Le Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899 aparegué el suplement Le Libertaire Illustré. Comptà amb nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P. Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis, Lafond, Émile Janvion, Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i Hélène Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el periòdic es publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi van publicar una gran quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales Albert, Henri Albert, Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac, Aricine, Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans, Barbassou, Léon Barrier, H. Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand, Ludovic Bertrand, Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous, Benoît Broutchoux, H. De Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne Carruette, Santo Caserio, Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey, René Chaugi, Maurice Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin, Gaston Maxime Couté, Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias, Jean Degalves, Robert Depalme, Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri Dhorr, Oreste Donati, Eugène Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges Dulac, Amédée Dunois, Raphaël Dunois, Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i Guàrdia, J. Ferrière, Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis Garnier, Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky, L. Gosse, Adrien Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred Griot, Louis Guérard, Guerdat, Émile Guichard, François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri, Émile Henry, Fortuné Henry, J. Hérache, André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin, Émile Janvion, Georges Javogues, Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain, Charles Keller, Gaston Kleyman, François Labregère, René Lafon, Claude Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant, José Landes, François Lavezzi, Hélène Lecadieu, Léon Leclerc, Lemanceau, Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène Lericolais, Auguste Liard-Courtois, Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot, François Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles Malato, Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis Marsolleau, Constant Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise Michel, Mignard, Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska, Paul Paillette, Noël Paria, Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet, Lucien Perrin, Auguste Philippe, Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget, François Prost, Henri Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut, Élisée Reclus, Jules Régis, Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin, Nicolas Rogdaieff, Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris, L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob, Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges Spil, Sylvaire, Laurent Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard Vaillant, André Veidaux, Émile Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad Villafranca, E. J. Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges Yvetot, Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909 edità col·leccions de postals sobre diversos temes (Colònia llibertària d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta publicació va ser un dels pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise Michel. El periòdic, després de publicar 960 números, deixà de publicar-se a causa de les seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb l'esclat de la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament, però la feta acabà amb la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic. Després la mateixa capçalera serà publicada en diferents ocasions.

Anarcoefemèrides 

Naixements

Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894)

Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894)

- Jean-Frédéric Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil, també citat com Baeriswyl. Era fill natural de Thérèse Baériswil. Es guanyava la vida fent d'obrer ebenista. Des de 1889 vivia a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França), al número 46 del carrer Augustin. El 8 de gener de 1893 va ser fitxat com a anarquista per la policia gal·la. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per ordre judicial i la policia trobà publicacions anarquistes (L'Almanach du Père Peinard, L'Avenir, La Révolte, La Revue Anarchiste), un exemplar del llibre Paroles d'un révolté de Pietr Kropotkin, un diccionari de volapük, diversos escrits estenografiats, un retrat de Ravachol i una foto de Mikhail Bakunin; portat a la presó parisenca de Mazas, va ser interrogat i reconegué la seva subscripció a La Révolte. El 12 de febrer de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després se li va decretar la seva expulsió de França; no obstant això, el 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció arxivà el seu cas. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Frédéric Baériswil (1864-?)

***

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 30 de maig de 1912

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 30 de maig de 1912

- Louis Couilleau: El 16 de novembre de 1884 neix a Saint-Maurice-sur-Aveyron (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy. Es guanyava la vida com a representant de comerç i com a intermediari de productes fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per distribuir pamflets antimilitaristes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 3 de novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en substitució de Maurice Imbard, el setmanari L'Anarchie, fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb Albert Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot, Alp. Aufauvre, Raul Audignan i altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades Populars (Causeries Populaires). El 5 d'agost de 1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15 dies de presó per rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà com a gerent del periòdic. Com a exgerent de L'Anarchie, va ser condemnat en absència el 30 de desembre de 1910 per l'Audiència del Sena a la màxima pena, un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de l'article «Lettre ouverte au soldat Graby», publicat en el número del 9 de juny de 1910 L'Anarchie signat sota el pseudònim de Victor Grangau, que el ministre de la Guerra considerà injuriós i difamatori cap a l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912 va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la seva condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser reafirmada. El 20 de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no lluità en la Gran Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà París (França) i marxà cap a Buenos Aires (Argentina). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Clovis Pignat

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la «Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey (Valais, Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949). D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949).
D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Maxima Pirani: El 16 de novembre de 1888 neix a Caracas (Veneçuela) l'anarquista Máxima Otamendi, més coneguda com Maxima Pirani o Massima Pirani, pel llinatge de son company. A finals de la dècada dels deu conegué a Caracas l'anarquista italià Alberico Pirani, que esdevingué son company. Posteriorment la parella es traslladà a Nova York, on treballaren en la confecció de capells de senyora i militaren activament en el moviment llibertari. Entre 1919 i 1920 participà amb son company en la construcció de la colònia llibertària «Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA) i després en el seu manteniment. L'únic fill de la parella va morir en 1922 de pneumònia amb 18 mesos d'edat. Armando Borghi passà una temporada al domicili de la parella a Brooklyn. Després de la mort en 1985 de son company, continuà sostenint la premsa anarquista, especialment Tierra y Libertad (Mèxic) i L'Internazionale (Ancona). Maxima Pirani va morir centenària el 6 de juny de 1993 en un hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerada.

***

Manuel Sirvent Romero

Manuel Sirvent Romero

- Manuel Sirvent Romero: El 16 de novembre de 1890 neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, no va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 a Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).

***

Necrològica d'Eduardo Sanjuán Castro apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de gener de 1994

Necrològica d'Eduardo Sanjuán Castro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1994

- Eduardo Sanjuán Castro: El 16 de novembre de 1901 neix a Santa Cruz (La Palma, Illes Canàries) –alguns citen erròniament San Andrés y Sauces (La Palma, Illes Canàries)– el periodista anarcosindicalista Víctor Eduardo Sanjuán Castro. Sos pares es deien Calixto Sanjuán i Dolores Castro. Des de molt jove formà part del moviment anarquista i fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers del Tabac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de les Illes Canàries. Durant les dècades del vint i del trenta fou un dels principals animadors del moviment llibertari canari, juntament amb Antonio Vidal Arabí, Antonio Hernández i Horacio de Paz Martín. En els anys vint es traslladà a Barcelona (Catalunya). El 24 de març de 1924 negocià a Madrid (Espanya) amb el general Godofredo Nouvilas, secretari del Directori de Primo de Rivera, l'indult del seu amic, el dibuixant anarquista Alfons Vila Franquesa (Shum o Joan Baptista Acher), condemnat a mort per l'Audiència de Barcelona. En 1925 col·laborà en la revista barcelonina Vértice. En 1926 publicà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la biografia «Shum» íntimo, sobre el seu amic. El 6 de setembre de 1934 va ser detingut a La Orotava (Tenerife, Illes Canàries) acusat de ser enviat per la CNT per a atiar la vaga entre el sector tabaquer, però va ser alliberat dies després. El 28 de setembre de 1935 va ser novament detingut a Tenerife, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Ángel Mejías Zamorano, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Benítez, i Juan Yanes Pérez), per desencadenar una vaga entre els obrers tabaquers de l'illa. En 1936 fou membre del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en 1937 membre de la seva Secció de Periodistes. En 1936 col·laborà en Mi Revista. Durant la Revolució espanyola fou membre de les Milícies Canàries Antifeixistes, del Front Antifeixista de Canàries, del Comitè de Gerència de la Companyia Arrendatària de Tabacs i del Comitè Antifeixista de Canàries a Barcelona i, amb Horació de Paz, formà part del Batalló «Canàries», creat per aquest últim comitè. Horacio de Paz i ell van se anomenats Los Cubanitos. Amb altres companys del Comitè Antifeixista de Canàries (Hernández, Nóbrega, De Paz Martín i Vidal Arabí), participà en diverses activitats la finalitat de les quals fou l'aixecament al Marroc sota sobirania espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers. En 1940 estava integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Bourges (Centre, França). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la CNT a Madrid (Espanya), on participà en el moviment llibertari local. Algunes fonts li atribueixen l'autoria del llibre La tragèdia de Benagalbón, obra de l'advocat republicà Eduardo Sanjuán Albi, i mesclen dades biogràfiques d'ambdós. Víctor Eduardo Sanjuán Castro va morir el 28 de novembre de 1993 a la Residència San José de Madrid (Espanya), on residia, i va ser enterrat al Cementiri del Sud d'aquesta ciutat.

***

Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949)

Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949)

- Bonaventura Rofes Llorens: El 16 de novembre de 1903 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Bonaventura Rofes Llorens. En 1920 emigrà amb a família a França. Instal·lat a Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), treballà d'obrer agrícola. En 1927 va ser requerit per les autoritats militars del Regiment d'Almansa (Albacete, Espanya). El juliol de 1936 retornà a Catalunya i a Barcelona fou membre del Comitè Revolucionari del seu barri. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Lo Pojòl i durant l'ocupació alemanya s'integrà en la Resistència. En complicitat amb sa germana Maria, amagà a casa seva armes i nombrosos companys del maquis. Son fill Adonis, nascut en 1927 d'un matrimoni anterior, també s'integrà en la Resistència i en 1943 era el membre del maquis més jove del sector Bedarius-Faugièiras (Llenguadoc, Occitània). En 1944 Bonaventura Rofes Llorens pogué fugir de la mort pels pèls: apressat pels nazis a la plaça del poble i en el moment que estava contra el mur per a ser afusellat, un oficial va interrompre l'execució per portar-lo a casa seva a escorcollar el seu domicili, mentrestant els veïns havien previngut sa germana Maria i els membres del maquis que hi havia amagats pogueren desaparèixer amb les seves armes; aquesta intervenció va permetre que, possiblement, salvés la vida. En 1957 s'instal·là a Besiers amb sa companya Paulina Ballester, que havia militat a Barcelona en una organització de dones antifeixistes i havia estat internada en 1939 al camp de concentració de Ribesaltes, on milità activament en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Bonaventura Rofes Llorens es va suïcidar el 13 d'abril de 1985 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Son germà gran, Joan Rofes Llorens, també va ser militant llibertari.

***

Necrològica d'Eusebio Martínez Muñoz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de desembre de 1983

Necrològica d'Eusebio Martínez Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Eusebio Martínez Muñoz: El 16 de novembre de 1909 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Martínez Muñoz. Sos pares es deien Vicente Martínez Sánchez i Lucía Muñoz López. Paleta de professió, emigrà a Catalunya. A començament dels anys trenta presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació del Treball (CNT) de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 va ser delegat de Montcada i Reixac en la Conferència Regional Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Barcelona. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Durruti», on continuà lluitant fins la militarització de les milícies, moment en el qual restà en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps. Posteriorment participà en la reorganització de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Durant els anys setanta fou membre del Comitè Regional Exterior de la CNT. Sa companya fou Paulette Georgette Léa Bruge. Eusebio Martínez Muñoz va morir el 27 de novembre de 1983 al seu domicili d'Athis-Mons (Illa de França, França).

***

Tosca Tantini

Tosca Tantini

- Tosca Tantini: El 16 de novembre de 1913 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i miliciana Tosca Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari, i era germana de l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En 1930 marxà cap a França, on retrobà son pare que havia emigrat en 1923. A finals de 1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb son company, l'anarquista Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la distribució del periòdic anarquista Guerra di Classe, de Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio, passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els combats d'Osca i d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company morí. El maig de 1937 compartia un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni de la detenció de Camillo Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys que posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa Fochi, mare de Camillo Berneri, on explicà els últims moments de la vida de son fill. Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937 retornà a París (França). Segons una carta del 13 de juny de 1940 de son pare, dirigida a son germà Antonio a Itàlia, que va ser interceptada per la policia feixista, Tosca Tantini va morir el 29 de març de 1940 a França.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

Esquela de Delfí Caballero Roches apareguda en la revista "Ciutat de Santa Coloma de Gramenet" del 20 de gener de 1984

Esquela de Delfí Caballero Roches apareguda en la revista Ciutat de Santa Coloma de Gramenet del 20 de gener de 1984

- Delfí Caballero Roches: El 16 de novembre de 1917 neix a Sanaüja (Alta Segarra, Catalunya) l'anarcosindicalista i esperantista Delfí Caballero Roches. Quan tenia un any sa família es traslladà a Santa Coloma de Gramenet i cap el 1931 es traslladà al Poblenou de Barcelona (Catalunya), on començà a treballar. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan esclatà la guerra lluità com a voluntari al front. Ferit greument a Terol (Aragó, Espanya), va ser hospitalitzat a Barcelona fins al final de la guerra. Va ser tancat a Montjuïc per les autoritats franquistes i patí sis mesos de treballs forçats a Tenerife (Illes Canàries) i a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després passà per un batalló de treballadors a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). Un cop obtingué la llibertat vigilada, intervingué en representacions teatrals a Osor (Selva, Catalunya). En 1944 s'uní sentimentalment amb Àngela Isach. En 1946 s'establí a Santa Coloma de Gramenet i en 1956 entrà a formar part del Centre Excursionista Puig Castelar, on desenvolupà una intensa tasca esperantista, mantenint correspondència arreu del món. També va estar interessat per la filatèlia i la numismàtica. En 1977 s'integrà en l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet, on va fer cursos d'esperanto. Delfí Caballero Roches va morir el 15 de gener de 1984 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya).

***

Antonio Navarro Velázquez

Antonio Navarro Velázquez

- Antonio Navarro Velázquez: El 16 de novembre de 1920 neix a Caravaca de la Cruz (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Navarro Velázquez, conegut com Antonio el Zapatero o, simplement, Zapatero. Quan tenia 12 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. En 1935 emigrà a Barcelona (Catalunya), on començà a militar en un grup anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intentà integrar-se en les milícies confederals, però havia de tenir almenys 17 anys, i a partir de 1937 serví en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i participà en la Resistència contra l'ocupació nazi. En 1947 entrà a la Península en missió orgànica, però va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó, la qual purgà, d'antuvi, a Saragossa (Aragó, Espanya) i, després, a Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià) i, finalment, a Burgos (Castella, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat condicional. A Barcelona, amb José Navarro Muñoz i Joaquín Amores Ortiz, participà en l'organització del grup anarquista «Perseverancia», el qual, fins a 1970, ajudà els companys buscats per la policia franquista a passar a França. Pocs mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, passà novament a França fugint de la detenció. També fou membre del Comitè Nacional de la CNT, especialment amb Manuel Saldaña de la Cruz. A mitjans dels anys setanta participà en la reorganització de la CNT a Barcelona. El 30 de març de 1978 va ser detingut, juntament amb altres tres companys (Francisco Rodríguez Meroño, José Luis López Moreno i Ana María Álvarez López), acusat de ser el «cervell» d'un «grup específic» (Grups Autònoms Llibertaris) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del metrallament, el 19 de març de 1978, de la caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En els anys noranta milità en la CNT de Barcelona i, poc abans de morir, en la Federació Local de la CNT de Cornellà de Llobregat amb la intenció, amb Manuel Saldaña, de formar un nou sindicat. Son companya, Carmen Edo. Antonio Navarro Velázquez va morir el 30 d'agost de 1999 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

***

Edmundo Reveiga González en l'homenatge de maig de 2006

Edmundo Reveiga González en l'homenatge de maig de 2006

- Edmundo Reveiga González: El 16 de novembre de 1920 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el comunista, i després anarcosindicalista, Edmundo Reveiga González. Fill d'una família obrera, començà a treballar amb vuit anys com a corder al costat de son pare i quan tenia 13 anys començà a interessar-se per les idees socialistes. En acabar la guerra civil, i després de fer el servei militar, afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE) clandestí. En 1945 va ser detingut en una gran agafada i va ser empresonat durant dos anys a Valladolid i a Burgos (Castella, Espanya). Va ser en aquesta època quan abandonà el comunisme i s'acostà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou un dels reorganitzadors de la CNT de Valladolid, militant en el Sindicat de la Construcció d'aquesta organització. El maig de 2006, amb la inauguració dels nous locals de la CNT de Valladolid, se li va retre un homenatge.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[15/11] «La Tribune Libre» - «El Porvenir Anarquista» - «La Huelga General» - Atemptat contra Leopold II - «Salud y Fuerza» - «L'Ordre Naturel» - «Le Réveil Anarchiste Ouvrier» - «Pendant la mêlée» - «Le Néo-Malthusien» - «Le Néo-Naturien» - «Rebelle» - «Vida Nueva» - «Construcción» - «Grito Ácrata» - Oliva - Marpaux - Granotti - Tonetti - Ravaté - Sacristán - Mella - Saleta - Lunazzi - Sanz - Peña - García Ortega - Vilalta - Panzacchi - Gorelik - Dalmonte - Badell - Borràs - De la Fuente - Villanueva

efemerides | 15 Novembre, 2019 05:40

[15/11] «La Tribune Libre» - «El Porvenir Anarquista» - «La Huelga General» - Atemptat contra Leopold II - «Salud y Fuerza» - «L'Ordre Naturel» - «Le Réveil Anarchiste Ouvrier» - «Pendant la mêlée» - «Le Néo-Malthusien» - «Le Néo-Naturien» - «Rebelle» - «Vida Nueva» - «Construcción» - «Grito Ácrata» - Oliva - Marpaux - Granotti - Tonetti - Ravaté - Sacristán - Mella - Saleta - Lunazzi - Sanz - Peña - García Ortega - Vilalta - Panzacchi - Gorelik - Dalmonte - Badell - Borràs - De la Fuente - Villanueva

Anarcoefemèrides del 15 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Tribune Libre"

Portada del primer número de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 15 de novembre de 1890 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual en llengua francesa La Tribune Libre. Organe International, socialiste, révolutionnaire anarchiste. El gerent d'aquesta publicació fou J. Olivon. Sortí a continuació de L'International, publicació que continuà en deixar de publicar-se La Tribune Libre. De tendència anarcocomunista, encara que obert a totes les tendències, els seus editors estaven en relació amb el Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa i amb el «Autonomy Club» de Londres, i promocionà la creació d'una Escola Socialista francesa al barri londinenc de Fitzroy Square dirigida per Louise Michel. Els articles sortiren sense signar i l'únic nom que apareix és Léon Schiroky (Léon Ortiz), però també sabem que hi va col·laborar Guillaume Bordes (Serdob). Amb un tiratge de 3.000 exemplars, es distribuí a més de vint poblacions franceses, a Bèlgica, a Itàlia i als Estats Units. En sortiren quatre números, l'últim l'1 de març de 1891. Entre juny de 1891 i juliol de 1891 en sortí una nova sèrie amb tres números de la qual no han quedat exemplars. Una altra La Tribuna Libre havia sortit entre 1896 i 1900 a Charleroi (Pennsilvània, EUA).

***

Capçalera d'"El Porvenir Anarquista"

Capçalera d'El Porvenir Anarquista

- Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano Comunista-Anárquico. Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit per l'exiliat sicilià Paolo Schicchi i tirà uns 4.000 exemplars. Atacà durament l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà fortament Errico Malatesta, que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve, que realitzaven una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi col·laborà Paul Bernard, membre del grup anarquista de Lió (Arpitània) «Les Vagabons», aleshores també exiliat a Gràcia. Només publicà un altre número, el 20 de desembre de 1891. Després de l'explosió del petard de la Plaça Reial de Barcelona, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet, que es reunia en un pis del carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a la fortalesa de Montjuic i torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i morí producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com a venjança per aquest crim.

***

Portada del número 2 de "La Huelga General"

Portada del número 2 de La Huelga General

- Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia --que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero--, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter «exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.

***

L'atemptat de Rubino segons "La Vie Illustrée", núm. 214, del 21 de novembre de 1902

L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902

- Atemptat contra Leopold II: El 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les (Bèlgica), davant el Banc de Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino dispara tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold II que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

Portada d'un número de "Salud y Fuerza"

Portada d'un número de Salud y Fuerza

- Surt Salud y Fuerza: Pel novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista mensual de la Liga de Regeneración Humana. Procreación consciente y limitada. A partir del número 5 (setembre de 1906) portarà el subtítol «Revista mensual ilustrada de la Liga de Regeneración Humana» i des del número 46 (1912) «Revista mensual neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de Quintana, va ser durament perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques i suspès en diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va ser substituït per la revista El Nuevo Malthusiano. L'abril de 1909 la Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona, seu de la Lliga de la Regeneració Humana i gabinet d'assessorament gratuït per a la prevenció d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis Bulffi empresonat. Hi van col·laborar José Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe, Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo Cabós, René Chaugui, José Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio Faciabén), Delastre, Manuel Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo, Emilio Gante, Vicente García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia, Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff, Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel Martínez, Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo, Madeleine Pelletier, Potier, Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué, Satler, Suñé, Frank Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números fins al 1914. També edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi, René Chaughi, Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky, Sébastien Faure, Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Juan de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers, J. Sergi, etc.).

***

Capçalera de "L'Ordre Naturel"

Capçalera de L'Ordre Naturel

- Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922.

***

Portada d'un exemplar de "Le Réveil Anarchiste Ouvrier"

Portada d'un exemplar de Le Réveil Anarchiste Ouvrier

- Surt Le Réveil Anarchiste Ouvrier: El 15 de novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Era un dels òrgans d'expressió, amb Le Temps Nouveaux et Le Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). Va ser administrat per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux. La gerència la va portar Jean Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de redacció trobem Edouard Boudot, Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres, Georges Alabri, Camisard, Christian Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L. Lebrun, E. Mainjacque, Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que donà lloc a la creació de la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua Francesa (FCRA). En sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de 1913. Edità el fullet La triple action de la CGT (1914), de Georges Yvetot. L'administrador, Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1 de juliol de 1913 i empresonats acusats de «provocació de militars a la desobediència i a la deserció», però, gràcies a la creació del «Grup d'Amics del Réveil», el periòdic reaparegué sota el nom Le Réveil Anarchiste l'1 d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Capçalera del primer número de "Pendant la mêlée"

Capçalera del primer número de Pendant la mêlée

- Surt Pendant la mêlée: El 15 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París (França) el primer número del bimensual Pendant la mêlée. Acrate, individualiste et éclectique. El gerent i l'administrador en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand, Raphaël Barret, Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre, Benjamin de Casseres, Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle, Henriette Hoogeven, Félix Le Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles Michel, André Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges Palante, Léon Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus, Victor Kibaltchite (Le Rétif), Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite, Jules Sésame, Petra Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent, Louis Untermeyer, Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van publicar quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions internes, es va publicar a Orleans, sota el nom Par delà la mêlée, administrat aleshores per Émile Armand, però quan aquest va ser detingut l'octubre de 1917 per complicitat en delicte de deserció, va ser substituït per Pierre Chardon fins al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic canviarà el nom per La Mêlée fins al 1920.

***

Capçalera del primer número de "Le Néo-Malthusien"

Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien

- Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920.

***

Portada d'un número de "Le Néo-Naturien"

Portada d'un número de Le Néo-Naturien

- Surt Le Néo-Naturien: Pel novembre de 1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França) el primer número del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le Fèvre, serà una revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i alliberador del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme integral, reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà ressò de les experiències de les colònies llibertàries, com la de Bascon --on radicava la Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud--, la de «Terre Libérée» a Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar Aimé Bailly, Alfred Bidet, Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur, Jacques Cohen-Toussieh, Gérard de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée Papon, Robert Peyronnet, Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug. Trousset, Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F. Larapidie, Jean Lebedeff, Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà d'aparèixer el novembre de 1925, però encara sortirà un últim número, editat per Louis Rimbault, l'agost de 1927.

***

Capçalera de "Rebelle"

Capçalera de Rebelle

- Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic Rebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial.

***

Capçalera del primer número de "Vida Nueva"

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertària Vida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942.

***

Portada del primer número de "Construcción"

Portada del primer número de Construcción

- Surt Construcción: Pel novembre de 1975 surt a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción. Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Existí una primera època en 1936 dirigit per José García Pradas. Es mantingué estable entre mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978), després només aparegué de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats, però trobem les firmes de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U., Urzáiz. En sortiren 25 números fins al 1980.

***

Portada de l'únic número de "Grito Ácrata"

Portada de l'únic número de Grito Ácrata

- Surt Grito Ácrata: Pel novembre de 2008 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer i únic número de Grito Ácrata. Fanzine libertario. Editat pel grup «Estudiants Llibertaris Anarquistes», cap article sortí signat. Tractà exclusivament temes d'organització i de resistència estudiantils.

Anarcoefemèrides

Naixements

Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

- Joan Oliva i Moncusí: El 15 de novembre de 1855 neix a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí --també citat com Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, sense èxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

Alfred Marpaux

Alfred Marpaux

- Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després, «socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Marpaux. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un «socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 a Dijon (Borgnoya, França). És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail, étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.

***

Luigi Granotti

Luigi Granotti

- Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson, Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.

***

Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

- Attilio Tonetti: El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen erròniament 1874– neix a Fontanella (Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Francesco Tonetti. Sos pares es deien Giovanni Tonetti i Catterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la policia, que el considerava «temible pel seu caràcter audaç i violent», va ser condemnat a breus penes de presó per cantar himnes subversius i per desobediència a les autoritats. El setembre de 1894 se li va assignar la residència i passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori, però quan retornà a Itàlia a començament de 1895 va ser detingut i, acusat d'«incitació a l'odi entre les classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i, més tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un cop lliure, el juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on treballà de sastre i residí fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi, Antonio Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra). L'agost de 1899 retornà a son país i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on es va casar i reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment deixà la militància i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918, segons un informe, encara que «mantenint-se fidel a la teoria llibertària i mostrant-se contrari a la guerra», no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat anarquista, però no adoptà actituds «sospitoses» cap el govern feixista. En 1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona conducta i la seva «orientació cap a les directrius del Règim», va se proposat per a ser suprimit del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Attilio Tonetti (1872-?)

***

Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

- Jules Ravaté: El 15 de novembre –algunes fonts citen 15 de setembre– de 1875 neix a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Fill d'un venedor de diaris i d'una obrera teixidora, de molt jovenet s'integrà en «Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa «La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. En 1901 es casà amb la militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars), Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées, Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste, Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense des êtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravate.

***

Eugenio Sacristán Carrasco

Eugenio Sacristán Carrasco

- Eugenio Sacristán Carrasco: El el 15 de novembre de 1894 neix a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán Carrasco. Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada per La Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT «El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Sacristán Carrasco va morir d'un infart el 14 de maig de 1964 a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Son fill, Helios Sacristán també és militant anarcosindicalista.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[14/11] «Free Society» - «La Cravache» - «La societat de l'espectacle» - Hannedouche - Fóscolo - Brand - Bertini - Pedruzzi - Pérez César - Torner - Muñoz - Rueda - Teillet - Dwelshauvers - Stoianov - Río - Domeque - Mateu - Jourdan - Akiyama - Calvo - «Ramonín» - Perdereau - Ruberti

efemerides | 14 Novembre, 2019 05:38

[14/11] «Free Society» - «La Cravache» - «La societat de l'espectacle» - Hannedouche - Fóscolo - Brand - Bertini - Pedruzzi - Pérez César - Torner - Muñoz - Rueda - Teillet - Dwelshauvers - Stoianov - Río - Domeque - Mateu - Jourdan - Akiyama - Calvo - «Ramonín» - Perdereau - Ruberti

Anarcoefemèrides del 14 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Free Society"

Capçalera de Free Society

- Surt Free Society: El 14 de novembre de 1897 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Free Society. A periodical of anarchist thought, work and literature (Societat Lliure. Un periòdic del pensament anarquista, sindical i literari), òrgan d'expressió de Free Society of Anarchists of North America (Societat Lliure dels Anarquistes de Nord-amèrica). Era el successor de The Firebrand (L'Atxa) i estava editat per l'anarquista rus exmenonita Abraham Isaak (Ade Isaak). Va deixar de publicar-se en 1904, quan Isaak es va traslladar a Nova York.

***

Capçalera del primer número de "La Cravache"

Capçalera del primer número de La Cravache

- Surt La Cravache: El 14 de novembre de 1897 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista La Cravache. Organe International des Travailleurs. La tirada d'aquesta publicació va anar dels 3.500 als 2.500 exemplars. Els gerents van ser André Philippe i Sauvage. La major part dels articles no van ser signats, però van col·laborar Jean Bourguer, Charles Dhooghe, Jean Grave, Jean Hardi, André Philippe (Léon Wolke) i Henry Zisly, entre d'altres. Va fer especial seguiment de les conferències que Sébastien Faure va realitzar a Roubaix els dies 6, 9 i 14 de desembre de 1897. Publicà dos fullets Notre cher et vénéré président i Bruch Mitsu, de Georges Eckhoud. El seu primer gerent, André Philippe, va ser condemnat el 29 de desembre de 1897 pel Tribunal Correccional a un mes de presó i a 50 francs de multa per «difamació a l'Ajuntament de Roubaix» i es va refugiar a Anglaterra, on continuà col·laborant amb el periòdic. En sortiren 11 números, l'últim el datat 22-29 de gener de 1898. Va ser substituït per Le Cravacheur (1898).

***

Primera edició de "La société du spectacle" (1967)

Primera edició de La société du spectacle (1967)

- La societat de l'espectacle: El 14 de novembre de 1967 s'imprimeix a París (França), editat per Buchet/Chatel, l'influent assaig de l'intel·lectual situacionista francès Guy Debord La société du spectacle. El llibre és compost per nou capítols dividits en 221 paràgrafs. La frase amb la qual obre el primer capítol és una derivació conscientment malversada de la frase que Karl Marx utilitza per començar la seva obra El Capital: «La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una "acumulació immensa de mercaderies".» (primera frase de Marx); «Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles.» (primera frase de Debord). És essencialment una crítica radical del mercat i del seu domini en la vida, que l'autor veu com a una forma particular d'«alienació» de la societat de consum. El concepte d'espectacle es refereix a una manera de reproducció de la societat basada en la reproducció de mercaderies, sempre en major nombre i sempre més semblants en la seva varietat. Aquest llibre desenvolupa conceptes relacionats amb la cultura moderna i amb mode de vida acomodatici que desemboquen en una crítica oberta de la societat del seu temps. També conté una crítica punyent del marxisme leninisme en totes les seves variants i presenta un camí comunista llibertari alternatiu a seguir. L'editor Buchet/Chatel realitzà tres edicions seguides del llibre gràcies a l'èxit obtingut arran dels fets de «Maig del 68», abans de ser novament publicat a partir de setembre de 1971 per l'editorial Champ Libre, de Gérard Lebovici. En 1973 Guy Debord estrena una pel·lícula del mateix nom basada en els postulats teòrics d'aquest llibre i relacionant-los amb altres obres. Aquesta obra segueix mantenint actualment una gran influència en un bon nombre de moviments filosòfics i polítics d'allò que s'ha anomenat «postmodernisme».

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de François Hannedouche (1 de gener de 1894)

Foto policíaca de François Hannedouche (1 de gener de 1894)

- François Hannedouche: El 14 de novembre de 1861 neix a Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Hannedouche. Casat i pare de tres infants, es guanyava la vida fent de pintor-decorador en la construcció i visqué a les zones parisenques de Grenelle i d'Auteuil. Fou membre de la Societat dels Drets de l'Home i del Cercle d'Estudis Socials d'Auteuil. En 1892 habitava al número 87 del carrer Thiers de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 28 de juliol de 1892 el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar 44 exemplars del fullet Ravachol anachiste? Parfaitement. L'1 de gener de 1894, com a conseqüència de les agafades d'anarquistes portades a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats, el seu domicili va ser novament escorcollat i ell detingut i fitxat com a anarquista; en aquest escorcoll es trobaren fullets, periòdics (Le Père Peinard, La Révolte, etc.), manifests antimilitaristes, correspondència i manuscrits compromesos. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Hannedouche (1861-?)

***

Avelino Fóscolo

Avelino Fóscolo

- Avelino Fóscolo: El 14 de novembre de 1864 neix a Sabará (Minas Gerais, Brasil) el químic, farmacèutic, periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino da Silva, més conegut com Avelino Fóscolo. Segons alguns descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo Foscolo, però això no és cert, ja que adoptà posteriorment el pseudònim d'Avelino Fóscolo en honor del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe. Després de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una ocasió assistí a un espectacle de la «Companhia de Quadros Vivos Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat per la vida de la faràndula, i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent diversos països llatinoamericans i representant espectacles escrits per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i decidí quedar-se i a partir d'aquest moment començà la seva carrera periodística i literària en aquesta població, involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887 col·laborà en el periòdic local Folha Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira, la novel·la A Mulher. A començament de segle s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de Taboleiro Grande (actualment Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant de magisteri de la zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha), filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son sogre, Manuel Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria «Fóscolo & Cia» i aprofità l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural i del pensament llibertari, realitzant debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a preus mòdics, especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus. El 6 de gener de 1893 començà a publicar a Taboleiro Grande amb una impremta manual que comprà el periòdic quinzenal A Vida, que fou substituït en 1896 pel periòdic obrerista O Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la fàbrica tèxtil Cedro, propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als quals ell ajudava fent costat les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels medicaments que necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la trista realitat dels esclaus, i A capital, primera novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la construcció de la ciutat, inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la distribució dels lots de terra. En aquests anys fundà periòdics, biblioteques i grups teatrals («O Clube Dramático e Literário»). Investigador químic –inventà nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es comercialitzà força a Europa–, en una ocasió viatjà a Alemanya per fer cursos d'especialització farmacèutica a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà a Taboleiro Grande la notícia que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps després, natural consternació quan retornà a la població i trobà de dol sa nombrosa família. La seva literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del naturalisme tardà» de la literatura brasilera, amb una forta preocupació per la denúncia d'una «societat retrògrada i injusta», motivada per les desigualtats socials, l'esclavitud, el conservadorisme de l'Església catòlica, la discriminació sexual de la dona i els casos derivats de l'empobriment de la població (orfandat, suïcidi, prostitució, violació, castració, joc, etc.). El seu estil literari es va veure molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor Hugo, Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev Tolstoi, Élisée Reclus, George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus leitmotiv és la figura del «sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un drama social en tres actes (O semeador). Entre juliol de 1906 i desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el periòdic anarquista A Nova Era. El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a Juiz de Fora (Minas Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira número 7 amb el patrocini del seu amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor, en representació de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais, Brasil), sense adscripció a cap partit polític, i quan en 1912 es creà el municipi de Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu primer consistori. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Lanterna, de São Paulo, on entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments la seva obra No circo. En 1915 es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que havia fundat. Els seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A més de les obres citades podem destacar O caboclo. Novela de costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo. Romance social (1920). Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987 Letícia Malard publicà l'assaig Hoje tem espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance i 1992 Regina Horta Duarte la biografia A Imagen rebelde. A trajetória libertária de Avelino Fóscolo. En 1999 Letícia Malard i José Américo Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo. En 2013 el Coletivo Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a Belo Horizonte amb el nom «Livraria Anarquista Avelino Fóscolo».

Avelino Fóscolo (1864-1944)

***

Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

- Adolf Brand: El 14 de novembre de 1874 neix a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg» –seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Amilcare Bertini

Amilcare Bertini

- Amilcare Bertini: El 14 de novembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el «Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amilcare Bertini (1884-1945)

***

Notícia sobre l'expulsió d'Umberto Pedruzzi apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 8 de desembre de 1912

Notícia sobre l'expulsió d'Umberto Pedruzzi apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 8 de desembre de 1912

- Umberto Pedruzzi: El 14 de novembre de 1884 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Umberto Pedruzzi. Sos pares es deien Giuseppe Pedruzzi i Antonio Giavannelli. Paleta de professió, quan era molt jove començà a freqüentar els cercles anarquistes de Massa. L'octubre de 1903 va ser condemnat a cinc dies de presó per «lesions». Enviat a fer el servei militar, el juliol de 1905 desertà de la seva unitat i es refugià a Biasca (Ticino, Suïssa), on entrà a formar part del grup anarquista local. S'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on l'agost de 1906 va ser detingut durant una vaga; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «violència a la llibertat laboral i lesions a agents de la força pública» --havia clavat una ganivetada a un oficial de policia. Expulsat de Suïssa, s'instal·là a França. En 1909 entrà a formar part del grup anarquista italià «Germinal» de Marsella (Provença, Occitània). Establert a París (França), el 2 de setembre de 1912 va ser detingut, juntament amb el mecànic anarquista Marcel Migrot, a la sortida d'una conferència anarquista; jutjat el 9 d'octubre de 1912 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a quatre mesos de reclusió per «violència, resistència i ultratge als agents» --Marcel Migrot va ser condemnat a dos mesos de presó. Purgada la pena, se li va decretar l'expulsió i es traslladà a Montreuil (Illa de França, França), on visqué fins al 1915 sota una documentació falsa que li havien proporcionat els companys del grup editor de L'Anarchie. Després passà a Suïssa i l'estiu de 1920 marxà, juntament amb sa companya suïssa Berta Mathez, cap a Massa. Esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Massa i posteriorment del Comitè Local de la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia). Entre el 30 i el 31 de gener de 1921, en el Congrés de la Cambra del Treball de Carrara, va ser nomenat membre de la seva Comissió Executiva. Molt actiu en les lluites econòmiques i socials dels treballadors de la zona, el maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Lunigiana. El juny de 1921 els escamots feixistes destrossaren el seu domicili de Carrara i al mes següent organitzà un grup dels «Arditi del Popolo», participant en diverses accions contra els feixistes a les muntanyes de Carrara, a la plana de Sarzana i a Vinça. L'agost de 1921 aquest grup dels «Arditi del Popolo» es dissolgué; perseguit, l'octubre de 1921 va ser detingut a Roma i portat a la presó de Massa. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de reclusió. El novembre de 1923 va ser alliberat gràcies a una amnistia i s'establí a Roma amb sa companya amb qui s'havia casat. En 1926 passà a Biel (Berna, Suïssa). Umberto Pedruzzi es va suïcidar d'un tret de revòlver el 27 de maig de 1931 després d'haver assassinat sa companya, de la qual feia un temps s'havia separat, de tres trets en un cafè de Biel (Berna, Suïssa).

***

Necrològica de José Pérez César apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de març de 1947

Necrològica de José Pérez César apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- José Pérez César: El 14 de novembre de 1894 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Ramón Pérez César –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Tesar. Sos pares es deien Jesús Pérez Fernández, carrabiner d'Infanteria, i Ángela César Vila. Exiliat a França, es guanyà la vida com a manobre i milità en la Federació Local de Bilhom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). José Pérez César va morir el 13 de febrer de 1947 a Bilhom (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Torner Bosqué apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de maig de 1966

Necrològica de Manuel Torner Bosqué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1966

- Manuel Torner Bosqué: El 14 de novembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Torner. Sos pares es deien Manuel Torner i Francisca Bosqué. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Combatent, en acabar la Guerra Civil espanyola va ser detingut i empresonat. En 1945, amb Ángel Sánchez, aconseguí fugir de la companyia disciplinària madrilenya de Lozoyuela (Madrid, Castella, Espanya) i passà a França, on demanà asil polític. Visqué a París (França) i milità en la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili. Manuel Torné Bosqué va morir el 15 de gener –algunes fonts citen erròniament el 19 de gener– de 1966 a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

- Vladimiro Muñoz: El 14 de novembre de 1920 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'historiador i propagandista anarquista Bladimir Muñoz Álvarez, més conegut com Vladimiro Muñoz. Sos pares es deien Manuel Muñoz Ubero i Soledad Álvarez García. Fill d'un ferroviari comunista, portarà el nom en homenatge a Lenin. En 1924 sa família s'instal·là a Tarragona (Catalunya) i a partir de 1932 a Irun. Més tard es traslladà a San Sebastià per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis fins a l'esclat de la guerra. Amb la destrucció d'Irun, passà a França i retornà a la Península per Tarragona. En 1937 fou mobilitzat i, com que encara no tenia 17 anys, fou destinat com a carter. En aquesta època descobrí el pensament pacifista i anarcoindividualista d'Han Ryner llegint els seus llibres traduïts al castellà per José Elizade. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 passà la frontera francesa amb barca, però fou detingut per la policia gala. Després d'un temps tancat al camp de concentració d'Argelers, fou destinat al de Bram. Després marxarà a Amèrica. Alliberat en 1940, va fer de mecànic a Tolosa de Llenguadoc i de llenyataire a l'Avairon. Lliurat a l'exèrcit nazi, fou internat en diversos camps i després fou destinat per treballar en la construcció d'una base submarina a prop de La Rochelle, fins que pogué fugir. En 1947 pogué embarcar amb sos pares i sa germana cap a Montevideo (Uruguai), on residia des de començaments de segle una branca familiar. Anarcoindividualista i pacifista, mai no va pertànyer a cap organització llibertària, però es va fer amb tothom, com ara Eugen Relgis --a qui conegué personalment i traduí obres seves--, Han Ryner, Hem Day, José Tato Lorenzo, Voluntad, Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), etc. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, deixà de banda el moviment anarquista, relacions que reemprengué amb la caiguda d'aquesta. Estudiós del moviment anarquista internacional, se'n dedicà a recopilar documents. La seva tasca com a investigador de les fonts anarquistes i els seus estudis cronològics (Voltairine de Cleyre, Johann Most, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Rafael Barret, Coelho Netto, Agustín Barrios, etc.) són força importants, així com la labor de prologuista d'obres clàssiques llibertàries (Errico Malatesta, Joseph Ishill, Anselmo Lorenzo, Max Nettlau, etc.). També destaca la seva producció epistolar, rica en dades bibliòfiles i bibliogràfiques, i les seves traduccions. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cénit, Cahiers des Amis d'Han Ryner, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Marcha, Reconstruir, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. Va participar en la història del moviment anarquista en fascicles de Diego Abad de Santillán. És autor de Contribución a la historia del anarquismo español. Correspondencia selecta de Federico Urales, Recordando a José Tato Lorenzo, Correspondencia selecta de Joseph Ishill (1967), Correspondencia selecta de Francisco Ferrer Guardia (1971), Breve historia del movimiento anarquista en Estados Unidos de América del Norte (1973, amb Frederica Montseny i Alberto Martín), Antología ácrata española (1974), Barret en Uruguay (1974, amb Ernesto Herrera), El pensamiento vivo de Barrett (1976), Li Pei Kan and chinese anarchism. A chronology (1977), Max Nettlau, historian of anarchism (1978), Anarchists. A biographical encyclopedia (1980), Coelho Netto y Agustín Barrios. Ensayos filológicos (1981, amb Rodrigo Díaz-Pérez i Viriato Díaz-Pérez), Barret en Montevideo (1982), Bibliografía de Germinal. Asunción 1908 (1982), Bibliografía de Rafael Barrett. Uruguay (1908-1911) (1982), Sembrando ideas. Rafael Barrett (1992, amb Roberto Lavín),  Barrett (1992), etc. Vladimiro Muñoz va morir en 2004 a Montevideo (Uruguai).

Vladimiro Muñoz (1920-2004)

***

Agustín Rueda

Agustín Rueda

- Agustín Rueda Sierra: El 14 de novembre de 1952 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el militant anarquista Agustín Rueda Sierra. Nascut en una barraca d'una colònia de Sallent, poble miner de Barcelona amb un gran percentatge d'immigració, de mare teixidora i de pare minaire. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies després és detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc després és destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes, és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un «shock  traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal «generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges "La Voix Libertaire" del 25 de novembre de 1933

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El 14 de novembre de 1933 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Havia nascut el 24 de setembre de 1903 al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers: El 14 de novembre de 1940 mor a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Havia nascut el 9 de juliol de 1872 a Brussel·les (Bèlgica) en una família universitària i de l'alt funcionariat belga. Va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb Élisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895), Le mariage libre (1901), Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Le Diois, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Paraskiev Stoianov

Paraskiev Stoianov

- Paraskiev Stoianov: El 14 de novembre de 1940 mor a Sofia (Bulgària) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov --transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)--, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Havia nascut el 30 de gener de 1871 a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania). Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse --cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu--, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr Kropotkin Al jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota --parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)--, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa --especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)--, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[13/11] Atemptat Léauthier - «Solidaridad Obrera» - «O Sindicalista» - Marbà - Paëpe - Busquère - Ramón Ramón - Le Levé - Duria - Coronel - Català - Cabañas - Vidal - Prudhommeaux - Beltran - Cané - Concordia - Sáez - Ciullo - Marco

efemerides | 13 Novembre, 2019 05:37

[13/11] Atemptat Léauthier - «Solidaridad Obrera» - «O Sindicalista» - Marbà - Paëpe - Busquère - Ramón Ramón - Le Levé - Duria - Coronel - Català - Cabañas - Vidal - Prudhommeaux - Beltran - Cané - Concordia - Sáez - Ciullo - Marco

Anarcoefemèrides del 13 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en "Le Petit Journal" del 2 de desembre de 1893

L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en Le Petit Journal del 2 de desembre de 1893

- Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia «trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Capçalera del primer número de "Solidaridad Obrera"

Capçalera del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.

***

Capçalera del primer número d'"O Sindicalista"

Capçalera del primer número d'O Sindicalista

- Surt O Sindicalista: El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic sindicalista revolucionari O Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora. Propietat del Grup Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a editor figurava Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira, redactor principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan d'expressió de la Comissió Executiva del Congrés Sindicalista. Trobem articles de Severino de Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto Machado, Manuel Ribeiro, Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre Vieira, entre d'altres. Rebé el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En sortiren, amb interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de març de 1916.

Anarcoefemèrides

Naixements

Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

- Pere Marbà i Cullet: El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet --gairebé sempre anomenat erròniament Cullell, Cullel, Callet o Collel-- i que va fer servir els pseudònims de Poble Patiràs i Patiràs. Era fill major d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi Marbà, teixidor republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys ja treballava, especialment de pastor, però d'adolescent pogué assistir a classes a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran formà part del grup anarquista del Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien conferències, teatre social, etc. Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de vetes de cotó a mà de can Ramon Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882 retornà a casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de Cotó de l'anarcosindicalista Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat secretari. En aquesta època entrà en la Societat Recreativa i de Ball Centre Coral Apol·lo (Coro Vell), de la qual va ser nomenat vicepresident; també cantava en l'agrupació coral L'Estrella. Fou un dels responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra Constansó, Josep Paloma i Josep Carras Llansana, del setmanari anarquista La Federación Igualadina. Órgano de las secciones federades en Igualada, que sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre el 17 i el 18 de març de 1883 representà la Societat de Vetaires de Cotó en el II Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se celebrà a Igualada. En 1884 s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera Igualadina», coneguda com Bandera Negra. En 1883 passà a treballar de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de cotó de Josep Casadesús (El Tajà), feina que havia de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la Federació Regional Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners passà a la clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí com a delegat de la seva societat al congrés clandestí de la Unió Manufacturera que se celebrà a Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del Mármol. El novembre de 1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una retallada salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines, Pelegrí Tapioles, Josep Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans, Martí Salinas, Frederic Carbonell, Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada, creà el Grup Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix 1886 s'establí a Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista de la ciutat. El 9 de novembre de 1889 entrà a formar part de la Secció de Teixidors de Vel i de Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels organitzadors de la celebració per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una vaga general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la llei del sufragi universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà, amb altres companys, un míting antipolític al saló de ball del carrer de les Ramelleres de Barcelona, on parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera de 1891 va ser enviat a Madrid per col·laborar en l'organització del «congrés ampli» del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació Espanyola de Resistència al Capital). En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i el 25 de març al Liceu Rius del carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va tenir un fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en acabar el congrés la Comissió Nacional quedà fixada a Barcelona i sembla que Marbà va ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb Manuel Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En 1893, arran dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896, també, arran de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat «Procés de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les Drassanes, a Montjuïc, a la presó militar dels Docks i a la presó nacional del carrer d'Amàlia). En 1897 signà diverses cartes protestant contra el procés i l'1 de novembre d'aquell any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre 1901 i 1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a encarregat de la fàbrica de faixes de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A començaments de 1904 participà en l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la fàbrica on treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a Barcelona, on es col·locà com a ajudant a la fàbrica Ferran i Parés. En aquesta època col·laborà en El Igualadino, òrgan de la Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb l'historiador anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves experiències en el moviment obrer català. Entre 1931 i 1933 col·laborà en el periòdic quinzenal igualadí El Sembrador. Pere Marbà i Cullet, sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure una autobiografia en uns quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu llibre Costa amunt (1975), però actualment només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la seva biblioteca i hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà tingué, com a mínim, tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser també un destacat militant anarquista.

Ton Lloret i Ortínez: «Poble Pitaràs [sic]: vivències d'un obrer igualadí del segle XIX», en Miscellanea Aqualatensia, 12 (2006). pp. 389-408

Antoni Dalmau i Ribalta: «Una vida per la causa: Pere Marbà i Cullet (1860-1938?)», en Revista d'Igualada, 31 (abril 2009). pp.6-21

***

Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

- Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 28 de febrer de 1906

Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de febrer de 1906

- Victor Busquère: El 13 de novembre de 1876 neix a Sieis Forns lei Plaias (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill d'un miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup «La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor Busquère va morir el 15 d'octubre de 1936 a Toló (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Ramón Ramón

Foto policíaca de Ramón Ramón

- Antonio Ramón Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a Molvízar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel Ramón Ramón. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio Ramón Ortiz i Encarnación Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler en les tasques agrícoles del poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia 23 anys marxà al Marroc, on realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc) descobrí que tenia un mig germà per part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per un amic d'aquest. Decidí buscar son germà i finalment el trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós inseparables. La necessitat econòmica els impulsà a emigrar a Amèrica, però al Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11 mesos i Manual marxà a Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i després emigrà al nord de Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la regió de Tarapacá, on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina, on comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus socials, relacionant-se a través de la correspondència. A finals de 1907, però, Antoni no va rebre més notícies de son germà. Assabentat de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique» –el 21 de desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit xilè Roberto Silva Renard assassinà més de 2.000 obrers del salnitre i familiars d'aquests– mitjançant la premsa argentina, el juny de 1908 decidí creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord Gran xilè tot buscant informació sobre son germà. Poc temps després, s'assabentà que Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la matança. Després va treballar de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso. Àvid de venjança, el matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto Silva Renard caminava pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile), en direcció al seu despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos de l'Exèrcit, l'apunyalà diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo, però si deixar-lo postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de l'atemptat, Antonio es va prendre un flascó de verí, que no produí cap efecte, i corregué cap al parc, on fou capturat per guàrdies de l'exèrcit i ajudants del general i ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la presó. Els grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de col·lecta per a defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat (mítings, manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan entrà a la presó, amb la intenció de forçar una revisió del cas. Una campanya de solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker, van fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi sumessin. Jutjat, va ser condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de presó per lesions greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de 1919, però restà empresonat. Una versió diu que en 1922 es va dictar la seva expulsió del país i que embarcà al port de Valparaíso rumb a la Península; establert al seu poble natal, morí (o se suïcidà) en 1924 a causa d'una profunda depressió que l'abatia. Altres, però, desmenteixen aquesta teoria i diuen que mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat. En 2007, centenari de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un monòlit en memòria d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena Salazar estrenà el documental La venganza de Ramón Ramón i el col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo realitzà el muntatge Ramón Ramón.

Antonio Ramón Ramón (1879-1924?)

***

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

- François Le Levé: El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste, òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

***

Antonio Duria

Antonio Duria

- Antonio Duria: El 13 de novembre de 1904 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de «comunista», era «perillós per a l'ordre públic» i devia ser «atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

Antonio Duria (1904-1937)

***

Necrològica de Juan Coronel Giménez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de maig de 1986

Necrològica de Juan Coronel Giménez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de maig de 1986

- Juan Coronel Giménez: El 13 de novembre de 1914 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Coronel Giménez. Sos pares es deien Simeón Coronel i María Concepción Giménez. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lorca. Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part, amb Amado Canalis, Ramón Sanz Almudébar, Juan Torner i altres, de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT, de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organitzacions en les quals ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Es dedicava a distribuir amb bicicleta el calendari anual de SIA als companys de la regió. Sa company fou Felipe Josefa Viñuales Monclús. Juan Coronel Giménez va morir l'1 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1985– al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Català Balaguer apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de març de 1980

Necrològica de Vicent Català Balaguer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Vicent Català Balaguer: El 13 de novembre de 1916 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Català Balaguer. Sos pares es deien Facund Català i Dolors Balaguer. Exiliat, visqué a Sant Tiorre i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María de la Paz Felicidad Altemir. Vicent Català Balaguer va morir el 2 de novembre de 1979 al seu domicili de Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

José Ignacio Cabañas Magán (1998)

José Ignacio Cabañas Magán (1998)

- José Ignacio Cabañas Magán: El 13 de novembre de 1958 neix a Madrid (Espanya) el periodista, advocat i militant anarcosindicalista José Ignacio Cabañas Magán, conegut com Nacho o Nachete. Fill d'una família comunista de treballadors del Metro, cap el 1976 formà part del Partit Comunista d'Espanya (PCE), única força implantada al barri, i participà en la Coordinadora Autònoma d'Aturats. Després de llegir els clàssics anarquistes, freqüentà l'acabat de crear Ateneu Llibertari d'Aluche i el març de 1979 entrà a treballar a la Secció de Via del Metro de Madrid. A finals de 1980, després de fer la mili, es trobà que l'Ateneu Llibertari del barri madrileny d'Aluche havia desaparegut i l'abril de 1981, després de l'intent de cop d'Estat militar, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant, sense massa èxit, en els intents de revitalitzar la Secció del Metro de la CNT. En 1983 conegué Juani Robles, que esdevingué sa companya. Després de l'aparició al Metro d'una Secció de la CNT-València, intentà unificar forces, fet pel qual en 1984 va ser suspès de militància en la CNT. Després d'assistir al Congrés d'Unificació dels sectors de CNT-València i els escindits de la CNT, en 1986 participà en les eleccions sindicals i va ser nomenat vocal del Comitè d'Empresa, càrrec que mantingué fins 2011, formant part de diferents comissions negociadores de convenis i de seguiment i productivitat. En 1988 va ser nomenat secretari de Premsa del Transporte de la CNT escindida de Madrid. Després del Congrés de 1989 de la Confederació General del Treball (CGT), abandonà aquesta organització i en 1990 participà en la fundació de la nova confederació sindical Solidaritat Obrera (SO), de la qual ocupà la secretaria general entre 1996 i 2000 i entre 2014 i 2017. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Contramarcha, Expresiones, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Polémica, Rojo y Negro, El Solidario i Solidaridad Obrera. El novembre de 2017 es publicà el llibre Rue Cavanilles. 30 años de historia del Metro, recopilació de la pàgina còmica inclosa en diferents publicacions (Contramarcha, Solidaridad Obrera, El Solidario) de la qual era autor. José Ignacio Cabañas Magán va morir el 3 de desembre de 2017 a Madrid (Espanya) i va ser incinerat l'endemà al cementiri madrileny de Carabanchel.

José Ignacio Cabañas Magán (1958-2017)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Georges Vidal (1923)

Georges Vidal (1923)

- Georges Vidal: El 13 de novembre de 1964 mor a París (França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. Havia nascut el 24 d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquista Terre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquesta època publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny, Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964 va ser internat a l'hospital parisenc de Beajon per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a París (França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

André Prudhommeaux

André Prudhommeaux

- André Prudhommeaux: El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França), després de patir llargament la malaltia de Parkinson, el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- i era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom, L'Adunata dei Refrattari, Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de febrer de 1972

Necrològica de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de febrer de 1972

- Josep Beltran Ribas: El 13 de novembre de 1971 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Havia nascut el 24 de juliol de 1893 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència «ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[12/11] «Le Drapeau Noir» - «L'Escarmouche» - «Le Cyclone» - Assassinat Canalejas - Míting commemoratiu - Mítings per Radowitzky - «Despertar» - Aparisi - Casals - Val - Cerrada - Pruñonosa - León - Viadiu - Toublet - Libertad - Nakens - Barbotin - Vielé-Griffin - Rochel - Vega Guerrero - Bottero - Acuña - Grandjouan - Llach - Sáez - Body - Puentes Tudurí - Merchán - Bernizet - Bueno Uribes - Antona

efemerides | 12 Novembre, 2019 05:36

[12/11] «Le Drapeau Noir» - «L'Escarmouche» - «Le Cyclone» - Assassinat Canalejas - Míting commemoratiu - Mítings per Radowitzky - «Despertar» - Aparisi - Casals - Val - Cerrada - Pruñonosa - León - Viadiu - Toublet - Libertad - Nakens - Barbotin - Vielé-Griffin - Rochel - Vega Guerrero - Bottero - Acuña - Grandjouan - Llach - Sáez - Body - Puentes Tudurí - Merchán - Bernizet - Bueno Uribes - Antona

Anarcoefemèrides del 12 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Drapeau Noir"

Capçalera de Le Drapeau Noir

- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre de 1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número de Le Drapeau Noir. Organe communiste anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els articles són anònims llevat de la crònica «Mots de Combats» que conté citacions d'Edmond About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de Sant-Just, etc. En el número segon, únic que es coneix i el qual no està datat, però sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments de 1889, s'informa sobre el procés que Sébastien Faure va patir el 20 de desembre de 1888. Sembla ser que es publicaren tres números d'aquesta publicació.

***

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a "L'Escarmouche"

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche

- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.

***

Capçalera de "Le Cyclone"

Capçalera de Le Cyclone

- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.

***

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol «Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell d'aquest míting commemoratiu

Cartell d'aquest míting commemoratiu

- Míting commemoratiu «Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.

***

Cartell dels mítings pro Radowitzky

Cartell dels mítings pro Radowitzky

- Mítings per Radowitzky: Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires (Argentina) tres mítings consecutius per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut com Simón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquests mítings van ser organitzats pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre) se celebrà a la Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza Once i el tercer (14 de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo González Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en italià).

***

Capçalera del primer número de "Despertar"

Capçalera del primer número de Despertar

- Surt Despertar: El 12 de novembre de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista no venal Despertar. Boletín interno de la Confederación Nacional del Trabajo de España en el Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de redacció fou Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos, Marcelino García, Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir provisionalment quan el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili CNT fou suspès pel Ministeri d'Informació francès aquell mateix mes de novembre de 1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou substituït a partir del 7 de gener de 1962 per Espoir (1962-1982).

Anarcoefemèrides

Naixements

Josep Aparisi Ivars

Josep Aparisi Ivars

- Josep Aparisi Ivars: El 12 de novembre de 1893 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars. Teixidor de professió, entre 1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana, el grup anarquista «Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i més tard formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la Confederació Nacional del Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta. Va ser tancat arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la tendència trentista, entre 1935 i 1936 dirigí la revista alcoiana Boletín CNT-AIT Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la Industria Textil y Fabril de Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament de la caserna confiscada a Alcoi i més tard encapçalà el departament de fabricació tèxtil del Comitè de Confiscació de la Indústria Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa per a la fàbrica de pólvora de Múrcia. Lluità contra la centralització que els comunistes volien imposar a les col·lectivitats i aconseguí del Govern central el permís perquè les fàbriques d'oli i vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin armes per a l'exèrcit republicà. Participà en gires propagandístiques fent conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna, Énguera, l'Alcúdia de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament d'Alcoi fins al final de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell Econòmic Polític i Social (CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer costat la Junta Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser apressat pels feixistes i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de 1941 va ser enviat al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià) esperant judici. El 27 de setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de presó menor per «auxili a la rebel·lió». El 22 de desembre de 1943 obtingué la llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de 1944. El 19 de novembre de 1946 se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels quaranta rebutjà la invitació de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada contra la CNT clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser enviat pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de 1948. Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la seva avançada edat, participà en la reconstrucció de la CNT. Josep Aparisi Ivars va morir l'1 de juny de 1993 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Son fill Celoni Aparisi Aracil també va ser militant anarcosindicalista.

Josep Aparisi Ivars (1893-1993)

***

Necrològica de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 d'abril de 1977

Necrològica de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 d'abril de 1977

- Joan Casals Serradell: El 12 de novembre de 1897 neix a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Casals Serradell –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Sarradell, Serradels, etc.). Sos pares es deien Pere Casals i Clara Serradell. Obrer de fleca, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Catalunya de desembre de 1931 i als Plens de Sindicats de la Regional de Catalunya d'agost de 1931 i d'abril de 1932. Entre 1931 i 1932 va fer nombrosos mítings arreu de Catalunya (Esparraguera, Parets, Girona, Sant Feliu de Llobregat, Premià, etc.). El novembre de 1932 fou secretari en l'assemblea del seu sindicat celebrada per expulsar Ricard Fornells, president del Sindicat de l'Alimentació que s'havia declarat trentista. En 1934 era membre del grup anarquista «Emancipador» de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Revolució i la guerra civil hi ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des de l'Ocupació fou membre del Nucli de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França), del qual fou un dels seus fundadors. Treballà en una fleca cooperativa de Brie-Comte-Robert (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville, població on residia. En 1976 viatjà a Barcelona i es relacionà amb el moviment llibertari que es reconstituïa. Joan Casals Serradell va morir el 13 de febrer de 1977 a l'Hospital de Melun, situat a Vaux-le-Pénil (Illa de França, França), i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Brie-Comte-Robert. Deixà companya, María Magdalena Bispa López, i fills.

***

Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny "ABC" del 19 de juliol de 1934

Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934

- Justo Val Franco: El 12 de novembre de 1902 neix a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió –el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia–  visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Laureano Cerrada Santos (1951)

Laureano Cerrada Santos (1951)

- Laureano Cerrada Santos: El 12 de novembre de 1903 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i Robustiana Santos Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de l'escola racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de 1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils, ajudà força el front d'Aragó. Durant els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la seva companya Rosario Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes, arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de la guerrilla clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra inundà la península amb bitllets falsos –havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el règim franquista imprimia a Itàlia– i proveí de papers nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses d'importació-exportació («Empresa de Transports Galícia») que servien de tapadores per activitats clandestines confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) contra el dictador Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents d'atemptat contra el dictador («Pla 1001», «Pla Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació i acusat de tràfic de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser expulsat de la CNT per «unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves «connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs alemanys falsos. El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de documentació falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre de 1976 al bulevard Bellville de París (França). Alguns apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents. En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.

Laureano Cerrada Santos (1902-1976)

***

Secundino Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo

Secundino Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo

- Secundino Pruñonosa Ferreres: El 12 de novembre de 1905 neix a Santa Magdalena de Polpís (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan Bautista Secundino Pruñonosa Ferreres. Sos pares es deien Lorenzo Pruñonosa i Magdalena Ferreres. Quan encara era un nin emigrà a Monistrol (Bages, Catalunya) i posteriorment al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on nasqueren sos fills. Pagès de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució, com a tècnic, formà part del Comitè de la col·lectivitat agrícola del Prat de Llobregat, administrada per la CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT), i després va ser mobilitzat i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar el camp a la zona de Rius de Pelapòrc i de Varilhas (Llenguadoc, Occitània), on va coincidir amb l'anarcosindicalista José Borràs Cascarosa. Durant l'Ocupació participà en l'avituallament de la guerrilla local. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i el juny de 1946 aconseguí portar clandestinament a França sa companya Magdalena Palomo i sos fills (Pascual, Joaquín i Josefina) que havien restat a l'Espanya franquista. Secundino Pruñonosa Ferreres va morir, sobtadament, el 29 d'abril de 1974 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitania) i va ser enterrat l'1 de maig de 1974 al cementiri d'aquesta localitat.

Secundino Pruñonosa Ferreres (1905-1974)

***

Necrològica d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de setembre de 1989

Necrològica d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de setembre de 1989

- Antonio León Rubio: El 12 de noviembre --algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer-- de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio León Rubio. Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio. Obrer impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques d'Amposta (Montsià, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i estava casat amb un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis especials de Mines i Contramines. Participà en els combats a Terol i Sabiñánigo i en 1938 va ser nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb la seva unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el qual va ser enviat a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser detingut i reinternat al camp de Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de concentració alemany. Després d'alliberament del camp per part de les tropes aliades, s'allistà en l'exèrcit nord-americà fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la Grand Comba, on treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva jubilació amb 55 anys. Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la Comissió de Relacions Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta i setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on a començament dels anys setanta fou l'administrador del setmanari Espoir, dirigit per Antoine Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat membre del SI, juntament amb Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari adjunt). Va ser delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, com ara el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens, com els intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi, es va veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio León Rubio va morir l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània). Sa companya fou María Lourdes Almo.

***

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

- Ismael Viadiu Ródenas: El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill dels destacats militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas Domínguez. Quan la Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i Hèctor), a l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946, unint-se amb sa família que s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Heretà les idees llibertàries familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents editorials mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions anarquistes. Milità en les Joventuts Llibertàries de Mèxic. En 1963 fou administrador i col·laborador del periòdic Solidaridad Obrera, especialment en el «Suplemento Literario». Casat amb Rosita Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i Héctor (1967). Entre 1970 i 1983 col·laborà en la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista. A partir de 1971 fou membre del grup «Tierra y Libertad». Amb Salvador García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo Rojas i Marcos Alcón, participà activament en campanyes de solidaritat amb el Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE). Col·laborà en Ruta i Tierra y Libertad, publicació que dirigí una temporada. En 1977 edità el llibre de Peter G. Earle i Robert G. Mead Historia del ensayo hispanoamericano, per a «Ediciones de Andrea», i treballà en diferents edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad (URSS) en el llibre d'Eduard Pons Prades Las guerras de los niños republicanos (1936-1955). Amb Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución española. Ismael Viadiu Ródenas va morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Jacky Touble

Jacky Touble

- Jacky Toublet: El 12 de novembre de 1940 neix a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Era fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant). Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves «Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967. Jacques Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a França.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Albert Libertad

Albert Libertad

- Albert Joseph: El 12 de novembre de 1908 mor a París (França) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània) de pares desconeguts i fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital parisenc de Lariboisière, on morirà sis dies després d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

José Nakens

José Nakens

- José Nakens Pérez: El 12 de novembre de 1926 mor d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. Havia nascut el 21 de novembre de 1841 a Sevilla (Andalusia, Espanya). De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» --peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres --Mi paso por la cárcel i La celda número 7-- on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, però, morí. Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS