Administrar

Efemèrides anarquistes

[04/06] Conferència de Kropotkin - «La Barricade» - «Regeneración» - Assassinat de Soldevila - Bomba a la Casa del Poble - Míting de Goldman - Charasse - Villetard - Cappellaro - Lloyd - Claramunt - Vauloup - Fréville - Brau - Labadie - Pierucci - Hernández Pérez - Heredia - Ferré - López Saura - Chatel - Faure - Not - Descarsin - Lemaire - Aysa - Chacón - Montero - Isabal - Martínez Cuenca - Asens - Marzocchi - Sauvage - Milstein - «Pep Fusteret» - Portis - Mendívil - Ogeret - García Pons - Sancho

efemerides | 04 Juny, 2026 12:45

[04/06] Conferència de Kropotkin - «La Barricade» - «Regeneración» - Assassinat de Soldevila - Bomba a la Casa del Poble - Míting de Goldman - Charasse - Villetard - Cappellaro - Lloyd - Claramunt - Vauloup - Fréville - Brau - Labadie - Pierucci - Hernández Pérez - Heredia - Ferré - López Saura - Chatel - Faure - Not - Descarsin - Lemaire - Aysa - Chacón - Montero - Isabal - Martínez Cuenca - Asens - Marzocchi - Sauvage - Milstein - «Pep Fusteret» - Portis - Mendívil - Ogeret - García Pons - Sancho

Anarcoefemèrides del 4 de juny

Esdeveniments

Pamflet de propaganda del cicle de conferències

Pamflet de propaganda del cicle de conferències

- Conferència de Kropotkin: El 4 de juny de 1882 el revolucionari anarquista Piotr Kropotkin fa una conferència a l'«Stratford Dialectical & Radical Club» d'Stratford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra). En un míting on Kropotkin parlà sobre els exiliats russos el maig anterior celebrat al Patriotic Club de Clerkenwell Green de Londres (Anglaterra), esclatà una discussió entre George Standring, editor de The Republican, i Charles Murray, de la Manhood Sufrage League, sobre si la Creu Roja era un grup polític o una associació filantròpica; en aquest míting Kropotkin conegué el jove anarquista Ambrose George Barker, de qui va acceptar la invitació de parlar a l'«Stratford Dialectical & Radical Club», secció de la London Municipal Reform League (LMRL). La conferència formà part d'un cicle setmanal en el qual intervingueren altres ponents (William Bruce, Herbert Burrows, C. A. Vansittart Conybeare, Edwin Dunn, Thomas Nugent, E. Robert Pearce i George Standring). Les conferències van estar presidides per Tom S. Lemon i Ambrose Barker actuà de secretari.

***

Portada del primer número de "La Barricade"

Portada del primer número de La Barricade

- Surt La Barricade: El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913.

Victor Méric (1876-1933)

***

Capçalera del primer número de "Regeneración"

Capçalera del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 4 de juny de 1921 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración. Periódico de Estudios Sociales. Adscrit sense reserves al comunisme llibertari, segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social, portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel a les directrius emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim Maurín procliu a la delegació cenetista al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i notícies d'actualitat, sobretot informant sobre el procés de la revolució russa, posant l'accent en la repressió al moviment anarquista en aquell país. Hi apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir pseudònims (Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy de Maupassant, José Noja, etc.).

***

Portada d'"Heraldo de Aragón" del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

Portada d'Heraldo de Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

- Assassinat del cardenal Soldevila: El 4 de juny de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan Soldevila y Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo (Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats després com a Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra l'automòbil de l'eclesiàstic, que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el càrrec de cardenal arquebisbe de Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures reaccionàries i va ser el protector de Josemaría Escrivá de Balaguer. Ascaso i Torres eren membres del grup anarquista «Los Solidarios», i ajudats pels militants Juliana López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir realitzar aquest atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van resultar ferits Luis Latre Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de l'automòbil, Santiago Castanera. Detinguts poc temps després, l'Audiència de Saragossa condemnà Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a Francisco Ascaso en rebel·lia, ja que havia aconseguit escapar de la vella presó de Predicadores en una fugida en massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran impacte en l'opinió pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera.

***

La Casa del Poble de Palma

La Casa del Poble de Palma

- Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.

Bomba a la Casa del Poble (04-06-1936)

«Una bomba en la Casa del Pueblo», en Cultura Obrera,  86  (11-06-1936), p.  3

«Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic londinec "Spain and the World" del 4 de juny de 1937

Propaganda del míting publicada en el periòdic londinec Spain and the World del 4 de juny de 1937

- Míting d'Emma Goldman: El 4 de juny de 1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un míting de suport a la Revolució espanyola organitzat per la Unió Anarcosindicalista el qual s'hagué de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant anarcofeminista Emma Goldman i Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), que van parlar sobre les condicions per les quals passava la Revolució espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain and the World, que parlà a benefici de la Unió Anarcosindicalista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia d'una de les detencions de Jean Charasse publicada en el diari lionès "Le Progrès" del 3 de setembre de 1893

Notícia d'una de les detencions de Jean Charasse publicada en el diari lionès Le Progrès del 3 de setembre de 1893

- Jean Charasse: El 4 de juny de 1836 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista Jean Charasse –el seu llinatge també citat erròniament Charrasse. Era fill de Jean Charasse, filador de cotó, i de Catherine Durand. Es guanyava la vida treballant de teixidor, i tingué un germà major, Gaspar Charasse, també teixidor. En 1853 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». Va ser membre del grup anarquista «Les Révoltés», fundat el 26 de juny de 1881 i que arreplegava una trentena de membres. El 10 de febrer de 1884 va morir a Roanne la seva esposa Marie Antoinette Verchère. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys anarquistes de Roanne, de manera preventiva a la manifestació convocada per al Primer de Maig i va ser posat en llibertat dos dies després sense cap inculpació. En aquest època vivia al número 7 del carrer Jacquard de Roanne. El 2 de setembre de 1893 va ser detingut a Renaison (Forez, Arpitània) i empresonat a Roanne per furtar dos paners de raïm; jutjat per aquest fet, el 10 de setembre de 1893 va ser condemnat a 15 dies de presó i a 25 francs de multa per «robatori». El 28 d'octubre de 1893 el Tribunal Correccional de Roanne el condemnat a 15 dies de presó per «violació de tanca». El desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de Roanne sota la qualificació d'«anarquista força militant». El 27 de setembre de 1894 va ser detingut sota el manament del director de contribucions indirectes per purgar penes de multa i no pagaments d'impostos. El 8 de març de 1896 va ser detingut després d'haver ferit el dia abans d'un cop d'ampolla Henri Cherbut, terrelloner i llogador del seu habitatge, durant una baralla per qüestions monetàries referents al lloguer; per aquest motiu, el 13 de març de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Roanne a 10 dies de presó per «cops i ferides». En aquesta època vivia la número 46 del carrer Aragó de Roanne i era orador assidu en les reunions anarquistes que se celebraven a la Sala Venise de Roanne. El 10 de juliol de 1897 es casà a Roanne amb la propietària i comercianta de comestibles Madeleine Gillot, vídua de Jean Domazon. En aquesta època treballava de jornaler i vivia a la Maison Domazon del carrer Sainte-Marie de Roanne. El 12 d'agost de 1898, en estat d'embriaguesa, discutí amb sa companya al seu domicili, tot provocant un incendi, motiu pel qual va ser detingut. En procés de separació, el 3 de març de 1899 sa exposa el va denunciar després d'haver tomat la porta del seu domicili a cops de pic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jules Villetard (5 de març de 1894)

Foto policíaca de Jules Villetard (5 de març de 1894)

- Jules Villetard: El 4 de juny de 1851 neix a Ligny-le-Châtel (Borgonya, França) l'anarquista Jules Pierre Villetard. Era fill de Prudent Maurice Villetard, vinyataire, i d'Edmée Psalmon. El 22 de març de 1877 es casà a Pontoise (Illa de França, França) amb la cuinera Françoise Luce Dagois. En aquesta època treballava d'ajudant en un negoci de vins i vivia al carrer Tribunal de Pontoise. Des de desembre de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia i aleshores vivia al número 16 del carrer Étienne Marcel de Bagnolet (Illa de França, França). El seu nom estava inscrit en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 126 del carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial, recobrant la llibertat el 30 de març d'aquell any. En aquesta època treballava de terrelloner. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la partida d'Amilcare Cappellaro apareguda en el periòdic parisenc "La Révolte" del 2 de setembre de 1892

Notícia de la partida d'Amilcare Cappellaro apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 2 de setembre de 1892

- Amilcare Cappellaro: El 4 de juny de 1853 neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) l'anarquista Amilcare Achille Oreste Cappellaro –el llinatge també citat Capellaro. Sos pares es deien Luigi Cappellaro i Anna Maria Branzini. Barallat amb son pare, amb 20 anys marxà cap el Brasil. Retornà a Itàlia i va ser detingut en diverses ocasions a Gènova (Ligúria, Itàlia) i al barri genovès de Sampierdarena. Posteriorment passà a Suïssa, d'on va ser expulsat, i a França. A París es relacionà amb diversos grups i destacats anarquistes (Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). El 16 de juny de 1884 es decretà la seva expulsió de França i es refugià a Gènova. Al barri genovès de Sampierdarena treballà en una adoberia i es dedicà a la propaganda anarquista. En aquesta època mantingué correspondència amb el periòdic parisenc La Révolte de Jean Grave i rebé nombrosos exemplars d'aquesta publicació que distribuïa entre els companys. «Perillós des de tots els punts de vista», segons la policia, participà en reunions anarquistes a Gènova i altres poblacions. En 1888 s'apropià d'un fos de 50 lires del periòdic Combattiamo, que retornà amb interessos en 1891. En 1890 sembla que heretà unes 30.000 lires, que destinà a ajudar companys necessitats i a la propaganda anarquista –envià suport financer a La Révolte de París i finançà amb 200 lires la litografia dels retrats dels «Màrtirs de Chicago» realitzada per Francesco Frattini, entre altres iniciatives. Va ser el promotor del «Circolo Operai» (Cercle Obrer), al carrer San Antonio Cortili de Sampierdarena. Aconsellà Luigi Galleani a establir-se a Sampierdarena per a dirigir l'organització i la propaganda anarquista. Segons un informe policíac de 1891, mantingué important correspondència amb grups anarquistes italians. Conegué destacats anarquistes italians, com ara Amilcare Cipriani, Emilio Covelli, Errico Malatesta i Saverio Merlino. També es dedicà a la venda ambulant de pells. Acabà el 31 d'agost de 1892 emigrant, amb Achille Gallina i Eugenio Grassi, amb el vaixell Attività des del port de Gènova cap al Brasil. Participà en la colònia anarquista «La Cecilia», engegada per Giovanni Rossi i altres companys (Lorenzo Arrighini, Evangelista Benedetti, Achille Dondelli, Cattina Dondelli, Giacomo Zanetti, etc.), a Palmeira (Paraná, Brasil). Corresponsal dels periòdics Gli Schiavi Bianchi, Il Grido degli Oppressi i La Révolte, envià articles a aquestes publicacions on es planyia de la mancança de dones i descrivia l'estat de depauperació de la colònia, tot demanant ajuda financera al moviment anarquista. En el número del 20 de gener de 1894 de La Révolte anuncià que havia abandonat «La Cecilia» i s'havia instal·lat a Curitiba (Paraná, Brasil). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. Amilcare Cappellaro va morir en 1906 a Porto Allegre (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York

J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York

- J. William Lloyd: El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al «Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William Lloyd va morir el 23 d'octubre de 1940.

***

Teresa Claramunt Creus

Teresa Claramunt Creus

- Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Era fill de Ramon Claramunt Munier, republicà federal i catòlic, i de Joaquina Creus Masana, i tingué dos germans (Àngel i Josep) i dues germanes (Maria i Purificació). Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà –Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública –en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

***

Capçalera de "Le Cri du Soldat" del qual Arcole Vauloup fou gerent

Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent

- Arcole Vauloup: El 4 de juny de 1877 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Vauloup. Era fill natural de la jornalera Louise Marie Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista. De tarannà rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a «anarquista antimilitarista perillós». Insubmís, fou enviat a companyies disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de presó per robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou novament condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907 signà el cartell antimilitarista «Aux soldats», però no fou jutjat. En 1908, després de la sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a Bèlgica, on freqüentà els cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local, realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un periòdic àcrata i mantingué correspondència amb Clement i Le Du, del Sindicat de la Construcció de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien «formules d'explosius». En maig de 1910 creà, amb Émile Aubin, el «Groupe des libérés des bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les colònies penitenciàries militars), del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià a la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i fou membre del Sindicat de Muntadors Electricistes de la Confederació General del Treball (CGT), del qual va ser nomenat secretari i de delegat en la Unió de Sindicats del Sena. Entre setembre i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le Cri du Soldat, el principal redactor del qual fou Émile Aubin. Inculpat en el procés del «II Cas del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos 18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100 francs. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Resistent a la guerra, fou membre del Comitè per a la Recuperació de les Relacions Internacionals (CRRI). L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski, signà en nom del Sindicat de Muntadors Electricistes una crida en defensa dels «socialistes maximalistes». Sa companya va ser Berthe Chanson, costurera anarquista. Arcole Vauloup va morir el 17 de març de 1920 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Signatura de Marthe Fréville (1933)

Signatura de Marthe Fréville (1933)

- Marthe Fréville: El 4 de juny de 1893 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Marthe Céline Fréville. Era filla natural de la filadora Isabelle Victorine Fréville i va ser reconeguda per sa mare el 22 d'abril de 1898 a Lilla. A finals de la dècada dels deu tingué com a company l'ebenista anarquista català Enric Jornet Artal, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i desertor de l'exèrcit espanyol, a qui se li va decretar l'expulsió de França el 9 de febrer de 1917. Amb son company visqué al número 90 del carrer de la Roquette de l'XI Districte de París (França). L'agost de 1919 passà clandestinament amb son company a Bèlgica, amb el suport de Marcelle Canard, Lucien Chrisment i André Germain. El 21 de novembre de 1925 es casà a Lilla amb l'ebenista belga Gustave Vlièghe. En aquesta època treballava de domèstica i vivia al número 24 del carrer Fabre d'Églantine de Lilla. Vídua, el 6 de maig de 1933 es casà a Lilla amb el vigilant Maurice Jules Dubois. En aquesta època continuava treballant de domèstica i vivia al número 22 del carrer Général De Wet de Lilla. Marthe Fréville va morir el 13 de desembre de 1979 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

- Eusebi Brau Mestres: El 4 de juny de 1898 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Badalona (Barcelonès, Catalunya)–  l'anarquista Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat erròniament a vegades com Grau i el segon com Brau–, conegut com El Català. Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de vídua, vivia amb sa mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble Vendrebe per haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era present; durant l'interrogatori manifestà que havia  disparat contra ell mateix i no contra sa mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic fonedor. El setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre, França) treballà per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros de combat que l'exèrcit angloamericà havia creat a la població l'any anterior. Posteriorment va fer feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) abans de retornar a Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a França i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la primavera de 1919, després d'haver demanat un augment de salari amb el company Vicente Reig Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu patró, fet pel qual va ser acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A començament dels anys vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver, Miguel García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons Miquel Martorell, Ricard Sanz García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres Escartín). El 20 de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra Francesc Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria Roca» que l'havia acomiadat, esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de la Marina de Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez, llogà un taller de foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la fabricació clandestina de bombes de mà que servirien per als aixecaments revolucionaris que es tenien previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres del «Sindicat Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides clandestinament a casa seva. L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys (Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura Durruti Domínguez, Aurelio Fernández Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio Rodríguez El Toto, Gregorio Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en l'atracament de la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya), on el grup d'acció es portà 650.000 pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins aleshores en un atracament a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal. En la fugida, dies després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto (Astúries, Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de Buenaventura Durruti Domínguez i la policia mai no el va identificar.

Eusebi Brau Mestres (1898-1923)

***

Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)

Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)

- Laurance Labadie: El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista –com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker–, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.

***

Foto policíaca de Francesco Pierucci (1935)

Foto policíaca de Francesco Pierucci (1935)

- Francesco Pierucci: El 4 de juny de 1902 neix a Umbertide (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Francesco Pierucci. Sos pares, botiguers, es deien Alexandre Pierucci i Clotilde Pasquini. De situació econòmica acomodada, a finals de 1923 arribà a França i s'instal·là al número 12 del bulevard de Cessole de Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de comerciant. El 25 de setembre de 1928 va ser detingut pel comissari especial de l'estació de la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània (PLM) Arnaud per «violació dels segells oficials del visat de passaport». El juliol de 1935 va ser fitxat per la policia de Niça com a «anarquista llibertari» i membre dels cercles anarquistes, en els quals era considerat com un dels «més vells militants», i de moralitat i reputació «dolentes» per a les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Hernández Pérez (1936)

Juan Hernández Pérez (1936)

- Juan Hernández Pérez: El 4 de juny de 1904 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Hernández Pérez. Sos pares es deien Antonio Hernández i Antonia Pérez. Amb son germà José Hernández Pérez, es traslladà d'infant a viure a Catalunya i ambdós s'integraren posteriorment en el moviment llibertari. Obrer vidrier, milità en el Sindicat del Vidrio de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors de la Secció del Vidre Pla (Vidre Flotat) del Sindicat del Vidre de Barcelona de la CNT. Durant la II República espanyola i durant la Revolució, fou secretari dels Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut i empresonat. Quan aconseguí la llibertar provisional, patí noves persecucions i passà definitivament a França, instal·lant-se a la zona del Loira, on treballà de xofer. Juan Hernández Pérez va morir el 15 de març de 1950 a Saint-Victor-sur-Rhins (Forêz, Arpitània) d'una crisi cardíaca.

José Hernández Pérez (1901-1986)

***

Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de setembre de 1980

Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de setembre de 1980

- Francisco Antonio Heredia Vico: El 4 de juny de 1906 neix a Castilléjar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antonio Heredia Vico. Sos pares es deien Mateo Heredia i Juana Vico. Emigrà a Madrid molt jovenet i cap el 1928 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i durant l'Ocupació i des de 1940 del nucli confederal que actuava a l'embassament l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), el qual, al voltant de José Berruezo, participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El juny de 1943 assistí com a delegat al Ple clandestí de Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on fou nomenat membre de la Comissió de Relacions de l'MLE. El setembre de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i en 1945, després de l'escissió confederal en exili, va ser membre del Sostscomitè Nacional de la tendència «col·laboracionista». Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a viure a Barcelona, on milità en el Sindicat del Transport Marítims i Terrestres de la CNT. Francisco Antonio Heredia Vico va morir el 24 de juliol de 1980 en una residència de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Necrològica d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de desembre de 1979

Necrològica d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de desembre de 1979

- Aníbal Ferré Gómez: El 4 de juny de 1915 neix a Valros (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Aníbal Ferré Gómez. Sos pares, espanyols, es deien Arnaldo Ferré i María Gómez. El 25 de novembre de 1940 es casà a Sant Maissemin de la Santa Bauma (Provença, Occitània) amb Palmira Campuzano, amb qui tingué quatre infants (Georges, Blanche, Violette i Élisée). Després de la II Guerra Mundial participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1954 va ser nomenat secretari de l'Oficina de la Unió Local de la CNTF i a principis dels anys seixanta era secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT espanyola en l'exili, a més de secretari de la Unió Local de Marsella de la CNTF. En 1963, en el XII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux (Illa de França, França), va ser elegit secretari general d'aquesta organització, en substitució de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), càrrec que ocupà del 30 de desembre de 1964 fins a 1970. Malalt de càncer, Aníbal Ferré Gómez va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[03/06] Míting de Michel - «Reivindicación» - Conferència de Peiró - Representació de «Nuestra Natacha» - Pindy - Chatain - Cassoret - Le Minez - Perfetti - Cecili - Labrande - Álvarez - Bacourt - Pérez Hernández - Puente - Salis - Charrodeau - Bellobí - Taitz - Roth - Chevry - Bienfait - Farsac - Colladant - Gutiérrez Caro - Deverly - García Giner - Quintavalle - Denís - Miguel - Lafforgue - Dondon - Hernández Marichal - Chapus - Casado - Mantovani

efemerides | 03 Juny, 2026 12:53

[03/06] Míting de Michel - «Reivindicación» - Conferència de Peiró - Representació de «Nuestra Natacha» - Pindy - Chatain - Cassoret - Le Minez - Perfetti - Cecili - Labrande - Álvarez - Bacourt - Pérez Hernández - Puente - Salis - Charrodeau - Bellobí - Taitz - Roth - Chevry - Bienfait - Farsac - Colladant - Gutiérrez Caro - Deverly - García Giner - Quintavalle - Denís - Miguel - Lafforgue - Dondon - Hernández Marichal - Chapus - Casado - Mantovani

Anarcoefemèrides del 3 de juny

Esdeveniments

Louise Michel oradora

Louise Michel oradora

- Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any.

***

Capçalera de "Reivindicación"

Capçalera de Reivindicación

- Surt Reivindicación: El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Reivindicación. Semanario anarquista. Defenderá la Revolución expropiador de Méjido y publicarà Literatura de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de juliol de 1915 el periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit per Eusebi Carbó Carbó i el cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de Formós Plaja Saló i de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions de Jaume Aragó, Eusebi Carbó, Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruiz, Formós Plaja, Rosendo Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500 exemplars i tingué distribució arreu de la Península. Fidel defensor del pensament magonista, reivindicà les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó. També polemitzà amb El Obrero Moderno. Reivindicación tenia una visió kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats preburgeses (comunisme primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest cas), però enriquides amb el progrés cientificotècnic; la visió d'Acción Libertaria era spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de suspendre l'edició en diverses ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16 números, l'últim el 22 d'octubre de 1915. En sortí una segona època entre el 30 de desembre de 1915 i el 16 de febrer de 1916.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència de Peiró: El 3 de juny de 1937 l'anarcosindicalista Joan Peiró Belis pronuncia al Gran Teatre de València (València, País Valencià) la conferència «De la fàbrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria», on va explicar la seva gestió al front del Ministeri d'Indústria del Govern de Francisco Largo Caballero de la II República espanyola entre el 4 de novembre de 1936 al 17 de maig de 1937. En aquesta conferència, que va ser radiada a tot l'Estat, relatà l'elaboració del decret de col·lectivitzacions i els problemes de la intervenció de l'Estat en la indústria, així com el projecte de creació del Banc de Crèdit Industrial i de tots els entrebancs posats pels comunistes en general i Juan Negrín López en particular. En aquesta conferència justificà l'entrada de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà: «Per moltes exigències de la guerra, nosaltres van dir als treballadors que penséssim en la guerra abans que en la revolució. També van dir que la guerra acabaria amb la instauració d'una República federal de caire socialista. El triomf ha de beneficiar tothom: sindicalistes, socialistes, comunistes, republicans, a tots els que han contribuït a la victòria. La factura l'hauran de pagar l'Església, el militarisme i els capitalistes. Just és que en acabar la guerra els treballadors trobin una mica de justícia social.» Aquesta conferència es publicà aquell mateix any per les edicions de la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT sota el títol De la fàbrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria.

Conferència de Juan Peiró Belis (3 de juny de 1937)

***

Convocatòria de "Nuestra Natacha" apareguda en el periòdic tolosà "Boletín Interno de la CNT-MLEF" del 6 de juny de 1945

Convocatòria de Nuestra Natacha apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interno de la CNT-MLEF del 6 de juny de 1945

- Representació de Nuestra Natacha: El 3 de juny de 1945, a la Sala del Conservatori de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), l'Agrupació Artística de la Comissió de Cultura y Propaganda de la Federació Local de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) representa dues sessions de la «gran obra pedagogicosocial» del dramaturg Alejandro Rodríguez Álvarez (Alejandro Casona) Nuestra Natacha, amb actuacions en els entremitjos de l'Orquestra Templado. Aquesta exitosa peça teatral va ser estrenada el 13 de novembre de 1935 a Barcelona (Catalunya) i va ser representada en nombroses ocasions durant els anys republicans. Tingué dues versions cinematogràfiques, una espanyola de 1936 i altra argentina de 1944.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Jean-Luis Pindy durant la Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger

Jean-Luis Pindy durant la Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger

- Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Sos pares es deien Louis Marie Pindy, guardià vigilant de penats, i Marie Jósephe Le Neindre. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Notícia de la defunció de Benoît Chatain apareguda en el periòdic parisenc "La République Française" del 2 de març de 1895

Notícia de la defunció de Benoît Chatain apareguda en el periòdic parisenc La République Française del 2 de març de 1895

- Benoît Chatain: El 3 de juny de 1842 neix a Saint-Jean-de-Bournay (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Benoît-Georges Chataing, més conegut com Benoît Chatain i Savate o Savatte. Era fill natural de la costurera Magdalaine Chataing. Obrer teixidor, milità en el grup anarquista de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Amb son germà Jules Chatain, va ser inculpat pels incidents esdevinguts el Primer de Maig de 1890 i el 8 d'agost d'aquell any, juntament amb altres nou companys (Jean Buisson, Jean Cellard, Jules Garnier, Louis Genet, Michel Huguet, Henri Lombard, Pierre Martin, Antoine Piollat i Alexandre Tennevin) i vuit companyes (Marie Béal, Rosalie Chastan, Adrienne Fustier, Marie Gagelin, Marie Huguet, Françoise Oriol, Anna Tavernier i Joséphine Tavernier) de Viena del Delfinat, va ser jutjat per l'Audiència d'Isèra. El 14 de juliol de 1891, a resultes d'una explosió, va patir un escorcoll; detingut amb altres companys (Alard, Comberousse, Garnier, Moussier, Orcelin), tots empresonats 27 dies, 17 dels quals al calabós, abans de ser alliberats tots llevat Moussier. Cap el 1892 el seu domicili, a la plaça de la Croix Rouge, va ser escorcollat sense cap resultat. Sa companya fou Émilie Buffard, de qui havia enviudat. Malat des de feia mesos d'atàxia locomotriu progressiva (neurosífilis), Benoît Chatain es va suïcidar el 30 d'abril de 1895, el dia abans del Primer de Maig, d'un tret al cap a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Deixà una mena de testament, on es reafirmava en les seves idees anarquistes i manifestava el seu desig que cap manifestació ni civil ni religiosa acompanyés son cadàver i que el seu cos fos donat a la Facultat de Medicina. Per por a una manifestació, les autoritats l'enterraren d'amagat el 2 de maig.

***

Polydore Cassoret amb el seu harmònium en una foto publicada en el diari de Lilla "Gran Écho du Nord" del 29 de setembre de 1932. Al medalló, Adolphe Degeyter

Polydore Cassoret amb el seu harmònium en una foto publicada en el diari de Lilla Gran Écho du Nord del 29 de setembre de 1932. Al medalló, Adolphe Degeyter

- Polydore Cassoret: El 3 de juny de 1849 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el cantautor de carrer anarquista Polydor Cassoret, més conegut com Polydore Cassoret. Sos pares es deien Jacques Philippe Cassoret i Jeanne Casterick. Es guanyava la vida treballant d'obrer descarregador en una filatura de cotó de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 25 de novembre de 1878 es casà a Lilla amb Virginie Caroline De Geyter (Virginie Degeyter). Per augmentar els ingressos, amb ajuda de sos cunyats Pierre Chrétien De Geyter (Pierre Christian Degeyter) i Adolphe De Geyter (Adolphe Degeyter), pensà a utilitzar l'harmònium portàtil cantant pels carrers i les colònies de minaires de Lilla en els temps lliures o durant els períodes de desocupació o de vaga. També animà els carrers de Dunkerque (Flandes del Sud) en companyia de ses dues filles randaires Adolphine i Marie Cassoret, una cantant i l'altre venent cançons. Va ser al seu harmònium on el juny de 1888 es va compondre l'himne L'Internationale, musicat per Pierre Degeyter amb lletra d'Eugène Pottier, paternitat que va ser també reivindicada per son germà Adolphe Degeyter. En 1890 va ser naturalitzat francès. Sa filla Philomène Françoise Cassoret també va ser una destacada cantant anarquista. Polydore Cassoret va morir l'11 de febrer de 1933 al seu domicili de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França).

Polydore Cassoret (1849-1933)

***

Nota sobre la defunció d'Hervé Le Minez apareguda en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 2 de desembre de 1905

Nota sobre la defunció d'Hervé Le Minez apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 2 de desembre de 1905

- Hervé Le Minez: El 3 de juny de 1858 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Hervé Marie Le Minez. Sos pares es deien Jean Marie Le Minez, jornaler al port, i Françoise Ravaloc. Es guanyà com son pare, treballant d'obrer ajustador al port de Brest, i vivia al número 15 del carrer de Brest del barri de Kérinou de Lambézellec. En 1878 va ser cridat a files i declarat exempt. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb els companys Claude Marie Barre i Rolland Alexis Le Moigne, per haver aferrat cartells anarquistes cridant a la manifestació del Primer de Maig; processats, el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1892 testimonià en el judici celebrat a l'Audiència de Finisterre, a Kemper (Bro Kernev, Bretanya), contra l'anarquista Paul-Pierre Martinet per «excitació a l'assassinat i provocació a la indisciplina en l'exèrcit». En 1893 militava en el grup anarquista local (André Bizien, François Delaunay, Émile Hamelin, Rolland Lemoigne, Eugène Marion, Régis Meunier, Pierre Paubert, Jean-Marie Petrequin, etc.), la correspondència dels membres del qual va ser escrupolosament vigilada per l'oficina de correus. El novembre de 1893 va ser inscrit en el primer inventari d'anarquistes del departament de Finisterre i en el segon inventari, aixecat a finals de 1894, va ser qualificat d'«alcohòlic». Hervé Le Minez va morir el 29 de novembre de 1905 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Sa companya, Francine Feurmour, morí en 1936 pensionista de la Marina.

***

Notícia de la detenció de Salvatore Perfetti apareguda en el diari lionès "Le Progrés" del 16 de desembre de 1893

Notícia de la detenció de Salvatore Perfetti apareguda en el diari lionès Le Progrés del 16 de desembre de 1893

- Salvatore Perfetti: El 3 de juny de 1864 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Salvatore Perfetti, més conegut com Sauveur Perfetti. Es guanyava la vida treballant d'ebenista. L'estiu de 1893 va ser fitxat com a «anarquista» a Montelaimar (Delfinat, Arpitània) i posteriorment passà a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània), on freqüentà els cercles anarquistes locals. A mitjans de desembre de 1893 marxà cap a Grenoble (Delfinat, Arpitània). El 21 de febrer de 1894 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta resolució va ser suspesa el 6 d'agost de 1904. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Raniero Cecili

Raniero Cecili

- Raniero Cecili: El 3 de juny de 1873 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano Raniero Cecili. Sos pares es deien Luigi Cecili i Maria Trillini. Es guanyava la vida fent de bastaix i cap el 1895 entrà en contacte amb el moviment revolucionari d'Ancona. Va ser acusat de participar, juntament amb Ercole Bernardelli i Silvio Maiolini, en un atemptat amb dinamita contra el consolat francès el 16 d'agost de 1895, coincidint amb el primer aniversari de l'execució de l'anarquista Sate Caserio. Fitxat com a «perillós», va ser deportat a l'illa de Ponça per 10 anys, però el març de 1896 va ser absolt d'aquest delicte juntament amb sos dos companys. Mesos després, el Tribunal Penal d'Ancona el condemnà a dos anys i set mesos de presó per «associació criminal». La primavera de 1899 retornà a Ancona, moment en el qual el moviment anarquista estava en plena efervescència en aquesta població (judici contra Errico Malatesta, mobilitzacions contra la carestia de la vida, naixement del periòdic anarquista L'Agitazione, etc.). Integrat en la redacció de L'Agitazione, en 1900 en va ser nomenat administrador, en substitució de Giò Batta Carboni, que, en perill de ser detingut, havia fugit. A finals de 1900 patí dues condemnes, una per «robatori» i una altra per «associació criminal», fet pel qual quedà fora de joc durant més d'un any. Es casà amb Elvira Zucchi, amb qui tingué tres infants (Spartaco, Caffiero i Carlo), els quals van ser educats de manera completament diferent a la dels altres nins del seu entorn. Fitxat com «intimidant i violent», el febrer de 1905 va ser ferit en un tiroteig entre bastaixos del port. Quatre mesos després, va ser denunciat per «resistència a un funcionari públic, incitació a l'odi de classe i temptativa de desordres» i condemnat a 10 mesos de presó. El Tribunal d'Apel·lació li va reduir la pena a dos mesos per «possessió il·legítima d'arma de foc». En sortir de la presó visità Pietro Gori a Portaferraio, a l'illa d'Elba, on aquest es trobava molt malalt de tuberculosi. En 1911 hi va tornar per al darrer comiat al poeta anarquista en representació dels anarquistes d'Ancona. S'acostà al moviment sindicalista i entrà a formar part de la Cambra del Treball d'Ancona, del consell assessor de la qual fou membre en 1913. En 1914 va ser nomenat vicepresident de la Federació de Bastaixos del Port, un dels pilars del moviment anarquista local. Després dels fets de la «Setmana Roja» de juny de 1914, va ser processat per «incitació a la violència», però la sentència d'agost d'aquell any l'exonerà per manca de proves. El 15 de desembre de 1914 va ser nomenat president de la Federació de Bastaixos del Port. L'agost de 1917, en plena Gran Guerra, es posà a fer feina al port de Blaia (Aquitània, Occitània), on a més de treballar en la descàrrega de carbó va dirigir la cooperativa dels obrers italians. Després del conflicte bèl·lic retornà a Ancona i va ser nomenat membre del comitè executiu de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919, després d'un mes formant part del comitè executiu de la Cambra del Treball, va dimitir a causa de la seva detenció per «desordres» durant les reivindicacions engegades pel nou augment dels preus. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on donà suport al periòdic Umanità Nova, i a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època lluità per aconseguí el retorn d'Errico Malatesta a Itàlia. El 28 de juny de 1920 va ser detingut sota l'acusació d'haver confiscat armes dels bersaglieri disposats a salpar del port d'Ancona cap a Albània. Com a membre del Comitè d'Agitació Pro Víctimes Polítiques de la Cambra del Treball, el 6 d'octubre de 1920 demanà, des de les pàgines d'Umanità Nova, la intervenció immediata a favor dels 500 empresonats a Ancona, els quals havien començat una vaga de fam. En 1921 va ser novament elegit president del comitè executiu de la Cambra del Treball i hagué d'afrontar les problemàtiques qüestions de la postguerra (desocupació, encariment de la vida, etc.). Davant l'avanç feixista, demanà la col·laboració de totes les forces antifeixistes per enfrontar-se als escamots. Va fer costat la crida llançada des d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) per l'acabada de crear Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball), per impedir l'avanç del feixisme mitjançant una lluita eficaç, i va difondre a Ancona el «Manifest nacional» elaborat durant la seva primera reunió d'abril de 1921. L'agost de 1922, davant els nous esdeveniments, l'AdL va fer una crida a la vaga general, que va ser convocada a Ancona, però no a la resta d'Itàlia. Obligat a fugir, s'establí a París (França) com a exiliat polític i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. El desembre de 1930 va ser expulsat de França i es va refugiar, primer, a Brussel·les (Bèlgica) i, després, a Barcelona (Catalunya). En 1934 se li va revocar el decret d'expulsió francès i retornà a París, on va entrar en contacte amb altres nombrosos exiliats llibertaris italians. En aquesta època rebé el suport  de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). A començament de 1935 se li va decretar l'expulsió de França, juntament amb Virgilio Gozzoli, Alfredo Perissimio i Guido Schiaffonati, fet pel qual es desencadenà una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè de Defensa Social (CDS). El 5 de setembre de 1935, arran d'una denúncia del consolat italià de París, va ser detingut, juntament amb Emiliana Cuzzoli, sa companya d'aleshores, i Antonio Garbellini, per la policia de Saint-Denis (Illa de França, França) sota l'acusació de «fabricació de moneda falsa»; jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat a set any de reclusió i enviat a la presó de Melun (Illa de França, França), on mantingué correspondència amb sa família, la qual esperava la seva repatriació i que complís la pena a Itàlia. En 1937, però, es va fracturar el fèmur dret i, com que no va ser ben curat, degenerà en una greu infecció que li va provocar una semiparàlisi a les dues cames. Són les últimes notícies que tenim de la seva persona. En 1940 es trobava en una llista francesa d'«anarquistes perillosos» (Umberto Ceccotti, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti i Roberto Stanchi). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Raniero Cecili (1873-?)

***

Notícia de la condemna de Ferdinand Labrande apareguda en el setmanari parisenc "Le Signal" del 22 de març de 1908

Notícia de la condemna de Ferdinand Labrande apareguda en el setmanari parisenc Le Signal del 22 de març de 1908

- Ferdinand Labrande: El 3 de juny de 1875 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Ferdinand Marius Labrande. Era fill d'Antoine Labrande, jornaler al port, i de Virginie Josephine Vidal, bugadera. Obrer forjador de l'Arsenal de Toló, vivia al número 4 del carrer Peyre Ferri del barri de Saint Roch. El 14 de novembre de 1896 va ser incorporat en el 75 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, on va romandre fins el 24 de setembre de 1899. En 1906 va ser fitxat per la policia com a propagandista anarquista i antimilitarista que freqüentava assíduament les reunions. El 20 de març de 1908 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Toló a un mes de presó per haver entrat en un post de policia i haver injuriat els agents; quan va ser detingut portava fullets anarquistes i antimilitaristes i fórmules químiques per a la fabricació d'explosius. Aquesta condemna va implicar el seu acomiadament de l'Arsenal de Toló. El 12 de juny de 1909 es casà a Toló amb Marie Rose Gabrielle Granier, amb qui tingué un fill, Ernest Augustin Marius Labrande. En aquesta època estava en la reserva militar i el 10 d'abril de 1912 va ser integrat com a empleat de l'exèrcit en el port de Toló. El 10 de novembre de 1924 va ser alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Agustín Álvarez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de juny de 1978

Necrològica d'Agustín Álvarez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1978

- Agustín Álvarez: El 3 de juny de 1880 –algunes fonts citen el 31 de desembre de 1882 neix a Riofrío (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Álvarez. Emigrà a l'Argentina, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Va fer la guerra d'Espanya i després de la caiguda del front del Nord, va romandre vuit anys a les muntanyes asturianes fins que va poder passar a la zona minera de Súria (Bages, Catalunya) i finalment pogué creuar els Pirineus. Sastre de professió i aficionat a la poesia, visqué a la Colònia de Malats i Mutilats d'Aymare (Guaiana, Occitània), organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Sa companya fou Ángela Rodríguez. Agustín Álvarez va morir el 28 de març –algunes fonts citen erròniament el 31 de març– de 1978 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Signatura d'Émile Bacourt (1906)

Signatura d'Émile Bacourt (1906)

- Émile Bacourt: El 3 de juny de 1881 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Émile Joseph Bacourt. Era fill d'Auguste Bacourt, obrer en papers pintats i després lleter, i de Marie Eugénie Baudevin, lletera. El 20 d'octubre de 1906 es casà a Beaumont-sur-Oise (Illa de França, França) amb la cotillaire Céline George. En aquesta època treballava de torner i vivia al número 7 del carrer Victor-Hugo de Beaumont-sur-Oise. L'11 de novembre de 1910 enviudà de Céline George. L'1 de juny de 1922 es casà al XIX Districte de París (França) amb la sotsarrendadora de parades del mercat Barbe Christine Deveydt, belga vídua d'Alexandre Louis Sidoine Avon. En aquesta època treballava de torner especialitzat en fer jocs d'escacs i vivia al número 58 del carrer Crimée del XIX Districte de París. Emigrà amb sa companya a Brussel·lès (Bèlgica), on regentà un magatzem de cautxú, al número 20 del carrer de la Violette. En 1927 la policia el controlà com a assistent a les reunions del grup anarquista de Brussel·les, que se celebraven al cafè «La Taverna des Alliés», al voltant dels destacats anarquistes Jean De Boë i Marcel Dieu (Hem Day). En 1927 la parella retornà a França i s'establí al barri de Mérard de Bury (Illa de França, França). Entre el 2 de maig de 1927 i el 22 de desembre de 1931, la parella formà part de la «Société Ozere, La Puile, Bacourt et Cie», d'arts gràfiques i impremta, establerta al número 39 del bulevard d'Strasbourg. Posteriorment passà a regentar l'«Orthopedie Bandages», al número 2 del carrer de l'Olivier d'Avinyó (Provença, Occitània); negoci que va ser venut el 8 de novembre de 1934. Émile Bacourt va morir el 9 de maig de 1968 a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània).

***

Diego Pérez Hernández

Diego Pérez Hernández

- Diego Pérez Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a El Algar (Cartagena, Múrcia, Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez Hernández. Pel seu activisme anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat d'atemptat a l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918 s'instal·là a França. Aquest mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947 fou nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del sector ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després se'n perd el seu rastre.

***

Isaac Puente Amestoy

Isaac Puente Amestoy

- Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Era fill de Lucas Puente García, farmacèutic carlista molt creient, i de Josefa Amestoy Hermoso de Mendoza. Va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per  reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes –García Oliver especialment– van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions –no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936– va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción, CNT, Crisol, Despertad, Estudios, Ética, Iniciales, Inquietudes, Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto, El Pájaro Azul, La Revista Blanca, Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad, Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. És autor, a més, de nombrosos fullets: Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935), El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a «desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

***

Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt de París

Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt  de París

- Antoine Salis: El 3 de juny de 1897 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Sos pares es deien Pierre Louis Salis, fuster, i Marie Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918 fundà la Union Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió Amical de Cecs del Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre confecció i de venda d'objectes i utensilis diversos produïts pels invidents, creà la Cooperativa dels Cecs de la Loira i fundà i dirigí la «Maison des Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps, França), casa de repòs i de vacances per a cecs. Militant anarquista com son germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu domicili les Joventuts Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la creació del Grup Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué el seu secretari general. Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la Unió Anarquista (UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista (UAC) en 1926. Com a artista líric, el març de 1927 va ser nomenat organitzador artístic del consell administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i Eugène Soulier. Durant els anys trenta també milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en formà part del seu consell d'administració, fou gerent del seu butlletí i entre 1947 i 1960 la presidí. També fou membre d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels Cecs). En tot el període d'entreguerres es consagrà especialment a la defensa dels companys que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que permetés una vida digna. Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943 i finals d'agost de 1944, en la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior (FFI), fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i autoritzat a portar la insígnia núm. 283.381 de les FFI. Sa companya fou Marie Louise Charitat. Antoine Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Un carrer de Saint-Étienne porta el seu nom.

***

Notícia de la detenció d'Henri Charrodeau apareguda en el diari marsellès "Le Petit Provençal" del 24 de novembre de 1939

Notícia de la detenció d'Henri Charrodeau apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 24 de novembre de 1939

- Henri Charrodeau: El 3 de juny de 1899 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista neomaltusià Henri Léger Alexandre Charrodeau. Era fill dels xocolaters Sylvain Henri Charrodeau i Marie Plat. En 1918 treballava de calderer i vivia amb sos pares al número 59 del carrer Clison del XIII Districte de París. El 19 d'abril de 1918 va ser integrat en el I Dipòsit Equipatges de Flota de l'Exèrcit i el 30 de març de 1920 va ser enviat al 148 Regiment d'Infanteria; després de passar per diverses unitats militars, el 22 d'abril de 1921 va ser llicenciat. En 1926 vivia al número 10 del carrer Pasteur de Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En els anys trenta va ser fitxat com «anarquista propagandista antimilitarista i per l'objecció de consciència» i era considerat un dels principals teòrics i agitadors del moviment llibertari de la regió niçarda. Amb el metge naturista i anarquista Axel Robertson-Proschowsky, director del Parc dels Tròpics de Niça, es dedicà a fer propaganda de la contracepció. Sovint assistí com a delegat del moviment anarquista en reunions i manifestacions esquerranes contra el feixisme i la guerra. En els anys vint conegué, en el món del cinema on treballava, l'anarquista neomaltusiana Hélène Patou, amb qui marxà a viure a Falicon (Provença, Occitània). En 1936 la parella conegué l'anarquista Robert Louzon, que aleshores vivia a Canes (Provença, Occitània), i gràcies a la seva influència ambdós marxaren cap a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució espanyola i on van conèixer Buenaventura Durruti Domínguez. Durant l'Ocupació, el 23 de novembre de 1939 va ser condemnat pel Tribunal Militar Permanent de la XV Regió Militar de Marsella (Provença, Occitània) a un any de presó, amb llibertat provisional, i 50 francs de multa per «declaracions derrotistes». En aquesta època tenia l'estatus de «destinat especial» i treballava de calderer per a l'exèrcit. Sentint-se la parella vigilada per la policia del Govern de Vichy, s'establí a la petita població de Pélasque (Lantosca, Provença, Occitània), on ell treballà de carboner als boscos i ella fent costura pels pagesos i conreant l'hort. El 23 de febrer de 1956 es casà a Niça amb sa companya Hélène Patou. Henri Charrodeau va morir el 3 de novembre de 1978 al XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[02/06] «L'Avant-Garde» - Atemptat de Nobiling - Most - «Tierra y Libertad» - Judici contra Bertoni - «La Voz Confederal» - Exposició Ferrer i Guàrdia - Degalvès - Bitterlin - Carion - Grosbois - Peroni - Grazia - Fernández García - Arnedo - García Sánchez - Ruju - Rey - Roca - Morral - Sheitanov - Flores - Pedrero - Broutchoux - Martí - Petacchi - Salas - Sánchez Saornil - Tetenbaum - Giménez Moreno

efemerides | 02 Juny, 2026 13:07

[02/06] «L'Avant-Garde» - Atemptat de Nobiling - Most - «Tierra y Libertad» - Judici contra Bertoni - «La Voz Confederal» - Exposició Ferrer i Guàrdia - Degalvès - Bitterlin - Carion - Grosbois - Peroni - Grazia - Fernández García - Arnedo - García Sánchez - Ruju - Rey - Roca - Morral - Sheitanov - Flores - Pedrero - Broutchoux - Martí - Petacchi - Salas - Sánchez Saornil - Tetenbaum - Giménez Moreno

Anarcoefemèrides del 2 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "L'Avant-Garde"

Portada d'un exemplar de L'Avant-Garde

- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de 1877 surt a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de L'Avant-Garde. Organe de la Fédération Française de l'Association Internationale des Travailleurs –a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878, portarà com a subtítol Organe collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà publicat per Paul Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis Pindy, fins al 10 desembre de 1878, data de la seva prohibició i de la detenció de Paul Brousse per apologia de la «propaganda pel fet» i incitació al regicidi, pel seu article «Hoëdel, Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de 1878),  que li portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de Suïssa. En el número del 18 de novembre de 1878 publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i Moncusí, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent d'assassinar el rei d'Espanya Alfons XII. Van ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin i Élisée Reclus, entre d'altres, i es van publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de 1878. Va tenir molta distribució a França i va ser continuat per Le Révolté, editat per Piotr Kropotkin i Élisée Reclus.

***

Dibuix de l'atemptat de Nobiling

Dibuix de l'atemptat de Nobiling

- Atemptat de Nobiling: El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra l'emperador alemany Guillem I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard Nobiling torna a intentar el magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la finestra de la seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe descobert, ferint-lo greument. Després de parapetar-se a la seva habitació –situada al segon pis del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels Tells)–i d'haver disparat novament amb un revòlver contra les persones que el volien detenir, va intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que només es va ferir. Detingut, va declarar que havia actuat així per motius estrictament polítics. Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet», emprat per Paul Brouse en el periòdic suís L'Avant-Garde, que va provocar el segrest de la publicació, entrarà a formar part del vocabulari del moviment anarquista. El 15 d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per apologia del regicidi, alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà aquests atemptats per dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així intentar crear lleis especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes de les ferides que es va produir.

***

Caricatura de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el periòdic "Harper's Weekly" del 29 de maig de 1886

Caricatura de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el periòdic Harper's Weekly del 29 de maig de 1886

- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.

***

Capçalera de "Tierra y Libertad"

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.

***

Notícia sobre el judicia a Luigi Bertoni apareguda en el diari parisenc "La Libeté" del 5 de juny de 1919

Notícia sobre el judicia a Luigi Bertoni apareguda en el diari parisenc La Libeté del 5 de juny de 1919

- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Bertoni, i la major part dels implicats, van ser absolts. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de "La Voz Confederal"

Capçalera de La Voz Confederal

- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.

***

Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

- Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».

Anarcoefemèrides

Naixements

Oferta de treball de Josep Degalvès publicada en el diari parisenc "L'Aurore" del 31 d'octubre de 1898

Oferta de treball de Josep Degalvès publicada en el diari parisenc L'Aurore del 31 d'octubre de 1898

- Joseph Degalvès: El 2 de juny de 1863 neix al barri de Montolivet de Marsella (Provença, Occitània) el professor i pedagog llibertari Joseph León Degalvès. Sos pares, jardiners, es deien Eugène François Degalvès i Marie Fabre. No solia fer servir el seu nom i signava J. Degalvès o simplement Degalvès. Estudià al seminari i en 1885 es llicencià en lletres a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença (Provença, Occitània), de la qual havia estat becat en el curs 1884-1885. Després de fer de professor de lletres al Col·legi de Manòsca (Provença, Occitània), en 1886 va ser nomenat professor al Col·legi d'Aurenja (Provença, Occitània) i a principis de la dècada dels noranta ensenyà al Col·legi de Barceloneta de Provença (Provença, Occitània). L'octubre de 1892 començà a fer classes al Col·legi de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i el novembre de 1895 entrà com a professor de lletres al Col·legi d'Ate (Provença, Occitània). Entre 1895 i 1898 col·laborà en Les Temps Nouveaux de Jean Grave. El gener 1897 va ser acomiadat del seu càrrec de professor de retòrica d'un institut de Caen (Normandia, França) a causa de les seves idees i va ser contractat com a professor lliure a l'Orfenat del Sena a La Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França), d'on també va ser acomiadat. El juny de 1897, amb Émile Janvion, creà la Lliga d'Ensenyament Llibertari i ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement. Amb Jules Ardouin i Jean Grave, participà en un projecte de fundació d'una escola llibertària segons el model pedagògic de l'anarquista Paul Robin, que va rebre el suport de nombrosos intel·lectuals (Charles-Albert, Ferrières, André Girard, Émile Janvion, Pietr Kropotkin, R. Laurens, Charles Malato, Ludovic Malquin, Louis Matha, Louise Michel, Élisée Reclus, Léon Rémy, Souise de Soubray, Lev Tolstoi). Es va obrir una subscripció popular per al funcionament d'aquesta escola, que rebé l'abril de 1898 1.800 francs, i en la qual participaren destacats intel·lectuals (Jean Ajalbert, Maurice Barrès, Octave Mirbeau, Émile Zola, etc.). El projecte, però, necessitava entre 10.000 i 15.000 francs per poder-se realitzar com calia i decidiren començar de manera més modesta organitzant l'estiu de 1898 unes «vacances llibertàries», on 19 infants estiuejaren en una finca de Pontorson (Normandia, França). Després de sorgir desavinences entre Degalvès i Janvion, el primer dimití de l'escola. Amb els fons restants, s'organitzaren entre el febrer de 1899 i juliol de 1900 cursos nocturns a la Salle des Sociétés Savantes i a la Salle d'Arras de París. Va ser jutjat per diverses qüestions (insult a magistrat, ultratge a l'exèrcit, participació en desnonaments clandestins, etc.) i patí petites penes de presó. Marxà cap a Brussel·lès (Bèlgica) amb la intenció de ser contractat per la Universitat Nova. El 16 de gener de 1898 va ser detingut al seu domicili, tancat a la presó de Minimes i posteriorment a la de Saint-Gilles; el febrer d'aquell any va ser expulsat de Bèlgica per haver usat un nom fals en la seva declaració d'estrangeria davant les autoritats i per freqüentar falsificadors de moneda. De bell nou a París, buscà un treball de comptable o fent lliçons a domicili, que no aconseguí i, sense feina i sense recursos, es veié obligat a demanar ajuda als companys. Entre 1898 i 1899 fou l'impressor gerent del periòdic parisenc L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical, el secretari de redacció del qual fou Constant Martin. En aquesta època vivia al número 48 del carrer de Cléry del II Districte de París i posteriorment passà a romandre al número 3 del carrer Petits-Carreaux. En aquesta època col·laborava en Le Libertaire, en el setmanari de Constant Martin Le Droit de Vivre i en el diari de Sébastien Faure Le Journal du Peuple. El 19 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «insults a l'exèrcit» a tres mesos de presó, a 500 francs de multa i a pagar les despeses judicials, arran de l'article «Révolte militaire» publicat el 24 de juny anterior en Le Journal du Peuple, i el seu procés va tenir un gran ressò públic. El desembre de 1899 son pare s'intentà suïcidar, sense èxit, disparant-se al cap. El 26 de gener de 1900 va ser detingut al seu domicili i fins abril de 1900 purgà la pena a les presons parisenques de Fresnes i de La Santé; durant el seu tancament Augustin Hamon li procurà treballs de correcció de proves d'impremta. Els seus últims articles en Le Libertaire són de la primavera de 1902. En 1904 vivia al carrer Navarin del IX Districte de París i mantenia correspondència amb Louise Michel, aquesta exiliada a Londres (Anglaterra). En 1906 col·laborava en Le Supplément. Grand journal littéraire illustré. En el seu últim període vital col·laborà en Le Petit Parisien. Joseph Degalvès va morir el 12 de març de 1919 al XVIII Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

***

Charles-Albert Bitterlin

Charles-Albert Bitterlin

- Charles-Albert Bitterlin: El 2 de juny de 1867 neix a Dijon (Borgonya, França) –algunes fonts citen La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa)– l'anarquista, i després socialista, Charles-Albert Bitterlin. Sos pares es deien François-Antoine Bitterlin i Anne Miserez. Es guanyava la vida com a artesà d'encastament i gravador. En 1887 fundà, amb Pierre Coullery, la Societat Romanda del Grütli, de la qual va ser nomenat secretari. En 1889, quan la repressió sorgida arran de l'edició del «Manifeste des anarchistes suisses» d'Aimé Bovet i Albert Nicolet, purgà tres mesos de presó per no delatar noms de companys. En 1892 va ser condemnat a 20 francs de multa per defensar un borratxo contra la policia. El gener de 1893 intervingué en un debat contradictori entre Alcide Dubois i Adhémar Schwitzguébel a La Chaux-de-Fonds. Durant la nit del 10 a l'11 de desembre de 1893 va difondre a La Chaux-de-Fonds i a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el manifest «La guerre des pauvres contra les riches», signat pels Grups Anarquistes Suïssos i editat a París (França) pel periòdic La Révolte, fet pel qual el 19 de desembre de 1893 el Consell Federal suís va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica considerant que aquest manifest legitimava «la propaganda pel fet i el recurs a la violència». Altres companys seus del Cercle d'Estudis Socials de La Chaux-de-Fonds (Auguste von Gunten, Paul Janner, Arthur-Bertrand Monnin i Charles Alfred Reuge) van ser denunciats el gener de 1894 pel mateix motiu. El grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, encapçalat per Charles Allement, intentà sense èxit realitzar una col·lecta en favor dels condemnats. Malgrat l'ordre d'expulsió, comparegué amb sos companys al judici i va ser condemnat, com la resta, a quatre mesos de presó i a 1.000 francs de multa per «amenaces i provocació de delictes». El periòdic La Sentinelle organitzà una subscripció popular per a poder finançar les multes i ajudar les famílies dels condemnats. Un cop lliure el 15 d'abril de 1895, s'instal·là a Morteau (Borgonya, França), on continuà militant en els cercles socialistes i sindicalistes. L'octubre de 1913 retornà a La Chaux-de-Fonds, on deixà de militar en el moviment anarquista i s'afilià al Partit Socialista. Estava casat amb Pauline Leibundgut. Charles-Albert Bitterlin va morir el 17 de desembre de 1933 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. El periòdic socialista local La Sentinelle publicà una necrològica elogiosa de la seva persona.

Charles-Albert Bitterlin (1867-1933)

***

Signatura de Jules Carion (1901)

Signatura de Jules Carion (1901)

- Jules Carion: El 2 de juny de 1871 neix a Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Alexis Carion. Era fill d'Alexis Carion, jornaler, i d'Adèle Désirée Brissart, domèstica. Restà orfe ben aviat. Cridat a files per a fer el servei militar, el 14 de novembre de 1892 va ser integrat en el 91 Regiment d'Infanteria, on restà fins el 24 de setembre de 1895. Es guanyava la vida treballant d'obrer de filatura especialitzat en nuar metxes trencades. L'abril de 1899, procedent de Saint-Denis (Illa de França, França), s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on participà en les reunions del grup anarquista local. A mitjans de maig de 1899 retornà a la regió parisenca. El setembre de 1899, de bell nou a Reims, treballà a la filatura Clément. El 22 de juny de 1901 es casà a Reims amb la cardadora Émilienne Georgette Désumeur. Aleshores vivia al número 5 del carrer Périn de Reims. Posteriorment visqué a Mézières (Xampanya-Ardenes, França). El 25 de setembre de 1906 l'exèrcit el va llicenciar per «atrofia del membre inferior dret». Durant la Gran Guerra, va romandre en terreny francès ocupat pels alemanys. Posteriorment les autoritats militars van perdre el seu rastre.

***

Notícia de la condemna de Victors Grosbois publicada en el diari parienc "Le Temps" del 9 de març de 1901

Notícia de la condemna de Victors Grosbois publicada en el diari parienc Le Temps del 9 de març de 1901

- Victor Grosbois: El 2 de juny de 1880 neix Le Creusot (Borgonya, França) l'anarquista Victor Grosbois, conegut com Deroulede. Sos pares es deien François Victor Grosbois, gendarme, i Nicolle Mallard. Es guanyava la vida com a ajustador a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) i estava fitxat per la policia com «anarquista convençut de caràcter violent i enrabiat». Participà activament en les revoltes que tingueren lloc entre el 15 i el 16 de febrer de 1901 a Chalon-sur-Saône; per aquest fet, el 24 de febrer d'aquell any va ser detingut per la gendarmeria sota l'acusació de «crits sediciosos» i «escàndol nocturn», processat i condemnat el 7 de març de 1901 per un Tribunal de Policia a tres dies de presó per «escàndol injuriós». Aquell mateix març fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser buscat sense èxit així com a Chalon-sur-Saône i a Le Creusot. Abans havia treballat per a una empresa de construcció mecànica a Batignolles (París) i tal vegada tornà a la regió parisenca. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Sembla que és el mateix Victor Grosbois que des del setembre de 1903 assumí la secretaria adjunta de la Cambra Sindical Federada dels Emmotlladors en Metall de Dole (Borgonya, França) de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de maig de 1906 es casà a Dampierre (Borgonya, França) amb Aline Albertine François. Victor Grosbois va morir el 26 de febrer de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

***

Carlo Peroni

Carlo Peroni

- Carlo Peroni: El 2 de juny de 1892 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista Carlo Peroni. Sos pares es deien Francesco Peroni i Angela Panigone. Després de fer els estudis primaris, entrà a fer feina com a aprenent de tipògraf en diverses empreses de la seva ciutat natal. Quan era adolescent, establí contacte amb destacats militants anarquistes locals que el van introduir en els principis teòrics del pensament llibertari, especialment en el d'Errico Malatesta. Membre del Cercle Agrícola del barri de la Bicocca de Novara, en 1909 estava subscrit al periòdic anarquista Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Les precàries condicions econòmiques que patia l'obligaren en 1910 a emigrar als Estats Units a la recerca de fortuna i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on treballà d'antuvi en un petit taller d'enquadernació i després com a bugader en un hospital gestionat per monges italianes. Mesos després es traslladà a Scranton (Pennsilvanià, EUA) on entrà a fer feina a la impremta de l'anarcoindividualista Umberto Molinari. En aquesta època freqüentà els ambients de l'emigració anarquista italiana i participà en els moviments d'agitació del moviment obrer local. El 14 d'agost de 1911 parlà durant el funeral a Scranton del militant anarquista Enrico Monarchi. Durant la tardor de 1911 un telegrama enviat a Roma (Itàlia) pel cònsol italià de Nova York informava del seu retorn a Itàlia sufragat pels seus companys llibertaris. A començaments de 1912 retornà a Novara i setmanes després va ser detingut acusat d'haver «proferit crits sediciosos, insults i resistència a un funcionari públic» durant una cerimònia en honor del rei Víctor Manuel III d'Itàlia. Durant l'escorcoll del seu domicili li van segrestar alguns números de periòdics anarquistes i opuscles i manifests antimilitaristes; denunciat a les autoritats judicials, va ser condemnat pel Tribuna Reial a 16 dies de presó que patí en estreta vigilància. Un cop lliure, continuà amb la seva tasca propagandística, assistint a mítings i reunions anarquistes. Durant molts anys fou secretari dels polígrafs de la Federació del Llibre i membre del grup «La Luce». L'estiu de 1913 promogué una trobada a la Cambra del Treball local entre activistes amb la finalitat de crear un Fascio Revolucionari a Novara, però el projecte no va reeixir a causa del petit nombre de participants. En 1913 s'enrolà com a músic en el 28 Regiment d'Infanteria de Novara i durant els anys de la Gran Guerra fou cap major del 22 Regiment d'Infanteria. Sembla que patí empresonament a Àustria. Després de les operacions bèl·liques, es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en les agitacions obreres del «Bienni Roig» (1919-1920) i  com a membre dels Arditi del Popolo en la lluita contra els escamots feixistes. De bell nou a Novara en coincidència amb l'arribada al poder de Benito Mussolini, es va veure obligat a abandonar la militància activa, limitant-se a realitzar donacions esporàdiques a alguns periòdics anarquistes que es publicaven a l'estranger. Després del gir dictatorial de 1926, va ser durament reprimit per règim i «convidat» a afiliar-se a la Unió de Sindicats Feixistes Industrials de Novara, però es negà en rotund. En 1931 va ser inclòs en el «tercer llistat» de «persones a detenir en determinades contingències», fet que implicava la seva detenció preventiva com a mesura de seguretat en visites, cerimònies i manifestacions feixistes. Després de la II Guerra Mundial s'acostà als comunistes i en 1946 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). En 1970 encara era viu a Novara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Verenin Grazia

Verenin Grazia

- Verenin Grazia: El 2 de juny de 1898 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista i resistent antifeixista, Verenin Grazia, que va fer servir el pseudònim partisà Montini. Era fill de l'anarquista Vittorio Grazia i de Rosa Guidi. Seguint les passes de son pare, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Segons la fitxa policíaca, en 1913 ja militava activament i en 1915 esdevingué empleat de la Secretaria de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) de Rimini i posteriorment a Milà (Llombardia, Itàlia). Quan la Gran Guerra, l'estiu de 1917 va ser cridat a files i lluità als fronts; en 1919 va ser llicenciat. De bell nou a Rimini, va ser un dels militants més destacats el moviment anarquista de la seva regió. Fou un dels fundadors i principals redactors, sota el pseudònim W o Werenin, del setmanari Sorgiamo!, òrgan de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. Esdevingué director del Consorci de Cooperatives Agrícoles i de Consum de Rimini i va ser nomenat secretari nacional de l'USI. En 1920, per la seva activitat política i sindical, va ser fitxat per la policia. El 4 de juny de 1921 es casà amb Vanda Casadio, de família llibertària, amb qui tingué tres filles (Fedra, Poljana i Jordis). Va ser un dels fundadors del Grup Anarquista «Pietro Gori» dels «Arditi del Popolo» de Rimini. L'octubre de 1922, després de la dissolució del Consorci de Cooperatives Agrícoles i de Consum pels feixistes, s'instal·là a Bolonya. El febrer de 1922, per motius poc clars, va ser expulsat del moviment anarquista de Rimini. A Bolonya treballà durant uns anys a l'Oficina Regional del Treball i després, fugint de la repressió, passà a París (França). Retornat després d'un temps, i fitxat per la policia com a «anarquista perillós», hagué de treballar en diverses feines a Milà, Parma i Bolonya. Acostat al moviment socialista a Bolonya, durant la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 25 d'agost de 1943 participà a Roma en la reunió per a la reunificació socialista portada a terme entre el PSI i el Moviment d'Unitat Proletària (MUP), que donà lloc al Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). Amb l'esclat de la lluita contra el nazisme, va ser designat pel seu partit per a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de la regió, del qual esdevingué secretari. Va ser un dels organitzadors de la Brigada Partisana dels Apenins de Toscana i Romanya. El setembre de 1944, assumí la coordinació de la Comissió Econòmica davant la postguerra. El 21 d'abril de 1945 va ser un dels dirigents de la insurrecció popular i del CLN, assumint-ne la direcció de l'Oficina del Treball. Esdevingué un dels membres més destacats del PSIUP i a finals de 1945 entrà a formar part del Consell Nacional en representació del seu partit. En 1946 va ser elegit diputat a la Cambra Constituent i en 1948 diputat del primer parlament republicà, càrrec que mantingué fins a 1953. Després de l'excisió socialdemòcrata, va romandre al PSI i fou partidari de la fusió amb el Partit Comunista Italià (PCI). A partir de 1949 ocupà durant una dècada el càrrec de secretari de la Lliga Nacional de Cooperatives (LNC). Entre 1955 i 1956 col·laborà en La Squilla. En 1958 va fer un viatge a Iugoslàvia. En 1963 abandonà el PSI i entrà en el PSIUP i en 1968 aquest partir es fusionà amb el PCI. Greument malalt, Verenin Grazia va morir el 31 de maig de 1972 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En els anys noranta es va saber que des de la II Guerra Mundial havia tingut la doble militància socialista i comunista. Documentació seva es troba dipositada des de 1990 a la Fundació Ivano Barbieri de Bolonya. En 2020 Tito Menzani publicà la biografia Verenin Grazia. Patriota e cooperatore. Un carrer de Rimini porta el seu nom.

Verenin Grazia (1898-1972)

***

Francisco Fernández García

Francisco Fernández García

- Francisco Fernández García: El 2 de juny de 1902 neix a Mudargos (La Corunya, Galícia) –algunes fonts citen erròniament Muros (La Corunya, Galícia)– l'anarcosindicalista Francisco Fernández García, conegut com El Cubano. Era fill de José María Fernández Cudillero, fuster, i de María García Porta. D'infant emigrà amb sos pares a Cuba. Pescador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part de l'Agrupació Confederal Galaica a Bilbao (Biscaia, País Basc). Durant la guerra, l'octubre de 1936, s'enrolà en el «Batalló Celta» de la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi, amb l'embarcació armada Nabarra (antic bacallaner a vapor Vendaval), on va fer d'engreixador. Francisco Fernández García va morir el 5 de març de 1937, juntament amb altres 28 mariners, dos d'ells confederals (Remigio Achirica Ibargoenechea i Antonio Álvarez Domínguez), al front Nord, durant el combat de Matxitxako, al mar Cantàbric, a les costes de Bizkaia (País Basc), quan la seva l'embarcació Nabarra va ser enfonsada pel creuer feixista Canarias. Sa companya, embarassada, tingué una filla mes i mig després de la seva mort, la qual batejà Francisca en honor de son pare.

***

Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" del 10 de juliol de 1932

Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 10 de juliol de 1932

- Juan Arnedo Jiménez: El 2 de juny de 1911 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Arnedo Jiménez –el certificat de defunció cita com a segnon llinatge Giménez. Sos pares es deien Miguel Arnedo Placencia i Beatriz Jiménez Pérez. Treballà de paleta i de tipògraf. Després de la proclamació de la II República espanyola milità en el moviment llibertari, en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca (Aragó, Espanya). El 30 de juny de 1932 va ser condemnat per un tribunal popular a l'Audiència Provincial d'Osca a dos anys i quatre mesos de presó correccional per haver posat durant la nit del 24 al 25 de gener d'aquell any dos cartutxos de dinamita a la via fèrria entre Osca i Tardienta –el jurat popular demanà d'ofici el seu indult– i va ser tancat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya); dos companys seus, Paulino Dieste Ara i Francisco Jordán Gallego, en van ser absolts. En aquest any va col·laborar en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1934 va ser novament empresonat dos mesos, juntament amb altres companys (Antonio Ascaso Jiménez, Juan Barrabés Asún i Mariano Catalina Mata), per «difusió de premsa clandestina». El febrer de 1935 va ser jutjat per la seva participació en els fets revolucionaris de desembre de 1933, però va ser absolt. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el president del Sindicat Únic de la CNT d'Osca i participà en els combats als carrers. Després de l'ocupació de la població per les tropes franquistes, aconseguí fugir a les muntanyes i s'integrà en els primers grups de milicians que intentaren alliberar la ciutat. Amb la militarització de les milícies va ser nomenat comissari delegat de Guerra de Brigada del II Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió («Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'abril de 1939 va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat al camp de concentració d'Albatera; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a les presons d'Oriola, Elx i Huelva. El març de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Posteriorment es va exiliar. Sa companya fou Francisca Sarte. Juan Arnedo Jiménez va morir el 28 de novembre de 1991 a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 d'octubre de 1986

Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

- Francisco García Sánchez: El 2 de juny de 1911 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Sos pares es deien Ramón García i Victoria Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament. Francisco García Sánchez va morir el 17 de maig de 1986 a l'Hospital Perpetuo Socorro de Cartagena (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Unión.

***

Antonio Ruju en el documental "Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo"

Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo

- Antonio Ruju: El 2 de juny de 1911 neix a Tissi (Tataresu, Sardenya) l'anarquista Antonio Ruju. Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva «absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup «Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup «Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA, òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant els últims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.

***

Benoist Rey fotografiat per Charlotte Perry (2022)

Benoist Rey fotografiat per Charlotte Perry (2022)

- Benoist Rey: El 2 de juny de 1938 neix al VII Districte de París (França) el tipògraf i escriptor antimilitarista llibertari Benoist Stanislas Jean Pierre Édouard Rey. Sos pares, dretans, reialistes i antisemites, es deien Jean Rey, arquitecte, i Hélène Rouard, i, entre sos 13 germans, tingué una germana religiosa. Poc donat als estudis, deixà l'escola en l'educació primària i a partir dels 12 anys esdevingué tipògraf, treballant entre finals dels anys cinquanta i principis del seixanta a diverses impremtes (Diéval, Maisons-Alfort, Pierre Gaudin i Marchand). En aquests anys milità en la Confederació General del Treball (CGT). En 1958 va ser enviat a fer el servei militar primer a Alemanya i a partir del 28 de setembre de 1959 a Algèria, en plena guerra, com a infermer en una unitat d'Infanteria semidisciplinària pacificadora de la Cabília. L'octubre de 1960 retornà a París i redactà un diari d'aquesta experiència traumàtica, publicat l'any següent sota el títol de Les Égorgeurs (Els degolladors), on denuncià la violència (assassinats, violacions, pillatges, destruccions, tortures, sadisme, etc.) exercida per l'exèrcit francès a la guerra d'Algèria, obra que va ser segrestada l'abril de 1961 per la policia a la impremta. Aquest testimoni esdevingué una obra clàssica de l'antimilitarisme i de denúncia de la repressió colonialista. Durant un temps milità amb els trotskistes de «Voie Communiste» (VC, Via Comunista). En 1962 va ser detingut quan feia guàrdia contra els atemptats de la feixista Organització Armada Secreta (OAS) davant el domicili de Simone de Beauvoir, amb una moleta i un puny americà; jutjat, va ser condemnat a vuit dies de presó amb llibertat provisional i una multa, la qual pagà Simone de Beauvoir, lloadora de Les Égorgeurs. El juny de 1962 visità l'URSS. Durant els fets de «Maig de 1968», participà en el Comitè d'Acció del VI Districte de París, repartint propaganda i a les barricades; detingut, passà un temps a l'Hospital-Presó Beaujon, on la policia enviava els militants capturats, i on va conèixer sa futura companya Christine, amb qui tindrà tres infants (Benjamin, Angélique i Jérémy). Entre 1961 i 1968 fou cap de fabricació de tres agències de publicitat. Després treballà un temps de brocanter als encants de Montreuil (llla de França, França). Entre 1969 i 1971 treballà al restaurant parisenc «La Marmite» i entre 1975 i 2000 a l'«Auberge des Traouques» de Montfan (Llenguadoc, Occitània). En 1999 Raymond Vidal-Pradines publicà el fullet biogràfic Benoist Rey i aquest mateix any guanyà el Gran Premi «Ni Dieu ni maître» per la seva obra Les Égorgeurs, després de la reedició d'aquest llibre «maleït». Entre 2006 i 2007 publicà en dos volums Les trous de mémoire, on explica els seus records juvenils, el «Maig 68», les seves experiències en el sector de la restauració i un viatge que va fer en 1975 a Algèria. En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire. En 2011 publicà Mieux vaut boire du rouge que broyer du noir. Benoist Rey va morir el 22 de maig de 2026 a Montfan (Llenguadoc, Occitània).

Benoist Rey (1938-2026)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea - «Revolución» - «Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» - «Marinarbetaren» - «Reconstruir» - Columbia i Maig 68 - Concert de Ferré - Dard - Laisant - Ségard - Sené - Bouffanais - Lerousseau - Puyo - Vales - Lavorel - Recoules - Abarca - Lagant - Carlizza - Domergue - Pensiot - Vicente Villanueva - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Gisbert - Cantó - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Aparisi - Rivas - Galiano

efemerides | 01 Juny, 2026 13:04

[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea - «Revolución» - «Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» - «Marinarbetaren» - «Reconstruir» - Columbia i Maig 68 - Concert de Ferré - Dard - Laisant - Ségard - Sené - Bouffanais - Lerousseau - Puyo - Vales - Lavorel - Recoules - Abarca - Lagant - Carlizza - Domergue - Pensiot - Vicente Villanueva - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Gisbert - Cantó - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Aparisi - Rivas - Galiano

Anarcoefemèrides de l'1 de juny

Esdeveniments

Portada de la segona edició de "L'union ouvrière"

Portada de la segona edició de L'union ouvrière

- S'edita L'union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

***

Un exemplar del "Chicagoer Arbeiter-Zeitung"

Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung

- Surt Chicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuvi òrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

***

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

- Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia –els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball– i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans –entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George– i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya –establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris– i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el «Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

***

Portada del primer número de "Revolución"

Portada del primer número de Revolución

- Surt Revolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

***

Portada del primer número d'"Ámanhã"

Portada del primer número d'Ámanhã

- Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

***

Portada d'un exemplar de "La Vie Anarchiste"

Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste

- Surt La Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

***

Portada del primer número de "Le Bulletin Libertaire"

Portada del primer número de Le Bulletin Libertaire

- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

***

Capçalera de l'últim número de "Marinarbetaren"

Capçalera de l'últim número de Marinarbetaren

- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra un és una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

***

Capçalera del primer número de "Reconstruir"

Capçalera del primer número de Reconstruir

- Surt Reconstruir: Durant la primera quinzena de juny de 1946 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista Reconstruir. Por el socialismo y la libertad. Estava editat per la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) i la Federació Llibertària Argentina (FLA). Tractava temes de l'actualitat política i social des del punt de vista llibertari. Administrat per Luis Danussi, comptà amb les col·laboracions de Diego Abad de Santillán, Miguel Ángel Angueira Miranda, Fierre Ansart, Dardo Batuecas, Ángel Cappelletti, Alex Comfort, Juan Corral, Generoso Cuadrado Hernández, Luis Danussi, Luis Di Filippo, Luce Fabbri, Pietro Ferrúa, Luis Franco, Daniel Guerin, Valentín Kunica, René Lamberet, Arthur Lehning, Gastón Leval, Carlos Machado, Jacobo Maguid, Sebastián Marota, Oscar Milstein, Fidel Miró, Vladimiro Muñoz, Carlos Manuel Rama, Eugen Relgis, Horacio Elite Roqué, Helmut Rüdiger, Mara Elena Samatan i Héctor Woolands, entre d'altres. La publicació patí diversos processos per desacatament i segrests d'edicions, traslladant la seva impressió a Rosario (Santa Fe, Argentina). Edità 60 números fins el novembre de 1952 i entre novembre de 1955 i 1959 edità entre els números 61 i 90. També es creà una editorial del mateix nom que publicà desenes de fullets i llibres. Posteriorment, entre 1959 i 1976, s'edità una segona època amb la mateixa capçalera que publicà 101 números.

***

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Concert de Léo Ferré: L'1 de juny de 1991 se celebra al Palais des Sports de París (França) un concert extraordinari del cantautor anarquista Léo Ferré. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista (FA) francesa, es realitzà per celebrà el desè aniversari de Radio Libertaire. Va ser un dels últims concerts del cantautor.

Anarcoefemèrides

Naixements

Signatura d'Adolphe Dard (1876)

Signatura d'Adolphe Dard (1876)

- Adolphe Dard: L'1 de juny de 1836 neix al barri de La Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista Adolphe Lazare Anne Dard –ell signava Lazare Dard. Era fill de Nicolas Dard i de Marguerite Dolbeau. Es guanyava la vida treballant de teixidor. El 22 de gener de 1853 el Tribunal Correccional de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània) el condemnà a dos mesos de presó per «vagabunderia». El 25 d'octubre de 1876 es casà al IV Districte de Lió amb la teixidora Jeanne Chabert. En 1876 vivia al carrer Dumont d'Urville del IV Districte de Lió. En 1880 va fer costat el comitè de suport de La Croix-Rousse a la candidatura d'Auguste Blanqui a les eleccions legislatives. En 1882 militava en la Secció de La Croix-Rousse de l'anarquista Federació Revolucionària de Lió, fundada per Claude Bernard i Toussint Bordat. Va presidir diverses reunions importants, com ara la del 9 de setembre de 1882 a la Sala Élysée sobre la vaga dels conscrits, tot criticant el sufragi universal. Aleshores vivia al número 12 del carrer Mail del IV Districte de Lió. El gener de 1883, quan es trobava fugat, figurava en el llistat de jutjats en l'anomenat «Procés dels 66», en el qual es van jutjar destacats anarquistes sota l'acusació de «reconstitució d'una organització internacional de treballadors». El 19 de gener de 1883 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de prohibició dels drets civils. El 14 de novembre de 1887 va ser detingut a Lió i, després de presentar recurs a la seva condemna, el 22 de novembre de 1887 el Tribunal de Lió l'absolgué del delicte al qual havia estat sentenciat. Sembla que s'exilià a Suïssa, on va romandre fins el 1892. En tornar a França abandonà les activitats polítiques. El 6 de gener de 1895, arran d'una congestió, restà paralitzat i dies després, el 17 de gener, es va decretar el seu divorci de Jeanne Chabert. El seu últim domicili va ser al número 22 del carrer Cuire del IV Districte de Lió. Adolphe Dard va morir el 25 de juliol de 1895 a l'Hospital de La Croix-Rousse del IV Districte de Lió (Arpitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Nínxol d'Albert Laisant

Nínxol d'Albert Laisant

- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a Tours (Centre, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant i de Clara Cécile Guichard. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont (Les Ardenes, França). El 2 d'abril de 1908 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Marie Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i les seves cendres van ser dipositades al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca d'Émilien Ségard (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Émilien Ségard (2 de juliol de 1894)

- Émilien Ségard: L'1 de juny de 1875 neix a Salouël (Picardia, França) l'anarquista Émilien Ségard. Era fill natural de l'obrera fabril Fidéline Marie Léonie Mécrent i el 21 de setembre de 1880 l'infant va ser legitimat pel matrimoni a Saloul (Picardia, França) d'aquesta amb l'anarquista Philogene Ferdinand Ségard (Alexandre Ségard). Ben igual que son pare, fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia, França). Es guanyava la vida com a pintor de carruatges. El 21 de març de 1894 va ser detingut amb son pare i tots dos van ser alliberats i el seu cas sobresegut. El 2 de juliol de 1894 va ser inscrit en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 16 de novembre de 1896 va ser incorporat per a fer el servei militar en el 51 Regiment d'Infanteria, però el 10 de novembre de 1897 va ser llicenciat per «bronquitis bacil·lar». El febrer de 1898 va ser detingut a Amiens amb 10 companys (Bordenave, Carlier, Desprez, Dumont, Goullencourt, Lebrun, Morel, Pasquet, Pechin i Warlin) després d'haver desencadenat una baralla durant una conferència organitzada per catòlics; denunciat per aquest fet, va ser condemnat a 20 dies de presó. A començament de segle la policia el donà com a desaparegut a Amiens. En 1904 era un dels responsables de la Secció d'Amiens de l'Associació Antimilitarista i en aquesta època vivia al número 69 del carrer Saint-Germain. En 1905 col·laborà amb el periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Cap el 1912 vivia al número 10 del carrer Jourdel d'Amiens i aleshores la policia el definia com a «anarquista, poc militant». El 21 d'octubre de 1914 es casà a Amiens amb Gabrielle Charlotte Gaffet. El 10 de desembre de 1914 va ser declarat no apte per a l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Édouard Sené (1912)

Édouard Sené (1912)

- Édouard Sené: L'1 de juny de 1887 neix al III Cantó de Nantes (País del Loira, França) el periodista i dibuixant i militant anarquista i sindicalista Édouard Louis Marie Sené, que va fer servir els pseudònims Sen i Édouard Lebreton. Sos pares es deien Édouard Sené, cirurgià dentista, i Marie Louise Tallandeau. Sergent del 25 Regiment d'Infanteria, el 19 de maig de 1910, quan estava de permís per una convalescència, va ser detingut a la plaça de la République de París (França) per «escàndol nocturn» durant una manifestació organitzada pel Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca. El juliol d'aquell any va ser llicenciat per ferides produïdes en servei. Destacat redactor, col·laborà durant molts d'anys en la premsa anarquista i sindicalista (Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, La Vie Ouvrière, etc.). En aquesta època vivia al número 65 del carrer Lepic de París. El 9 de desembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió de La Voix du Peuple per a la seccions de borses del treball de la Confederació General del Treball (CGT). A partir de 1911 fou redactor de La Bataille Syndicaliste i en 1912 fou un dels fundadors, amb Édouard Boudot i Eugène Jacquemin, de Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Dins de la CGT va estar més proper al sector de Victor Griffuelhes i de Georges Yvetot que del d'Alphonse Merrheim i Pierre Monatte, i simpatitzà amb Francis Delaisi. Entre el 22 i el 24 de juny de 1911 assistí, en representació de les borses del treball de La Sanha (Provença, Occitània) i de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) a la Congrés Extraordinari de les Federacions Nacionals i de les Borses del Treball. També representà de bell nou la Borsa del Treball de La Sanha en el Congrés Extraordinari Especial de Federacions i de les Borses del Treball celebrat l'1 d'octubre de 1911. El 29 de setembre de 1911 va ser jutjat, juntament amb Auguste Dauthuille, per l'Audiència del Sena per dos articles apareguts en Le Libertaire del 6 de maig anterior. Ell va ser acusat d'«injúries cap a l'exèrcit» per un article anticolonialista sobre el Marroc. Ambdós es negaren a assistir al judici per no haver-se de seure al costat de l'exgerent Jean Dudragne, acusat de ser confident de la policia, i van ser condemnats en rebel·lia, ell a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa i Dauthuille a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en les eleccions municipals de maig. El CAR arreplegà 25 personalitats destacades del moviment anarquista i del sindicalisme revolucionari. En aquesta època portà a terme, en La Bataille Syndicaliste, la campanya per l'alliberament del sindicalista revolucionari Victor Bintz, aleshores purgant una pena en un batalló disciplinari. L'octubre de 1912 va fer campanya des de les pàgines de La Bataille Syndicaliste contra la visita a París d'Alfons XIII d'Espanya, a qui acusà de ser l'assassí de Francesc Ferrer i Guàrdia, fet que va ser denunciat per l'ambaixada d'Espanya i que el portà de bell nou davant els tribunals. L'11 de novembre de 1912, malgrat ser defensat per Mes Lafont i Pierre Laval, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i a 3.000 francs de multa per un article sobre un accident mortal esdevingut en el 31 Regiment d'Infanteria. El desembre de 1912, a resultes dels atacs del «Comitè Bintz», encapçalat per Émile Janvion, que el van acusar d'haver boicotejat la campanya de suport a Bintz, d'estar connectat amb L'Action Française i de haver lliurat un informe complet del cas a Maurice Pujo, secretari dels «Camelots del Rei», va ser censurat pels responsables de La Bataille Syndicaliste. El 29 de gener de 1913, quan encara estava empresonat, va ser novament jutjat per l'Audiència del Sena per dos articles apareguts en La Bataille Syndicaliste, un contra Alfons XIII i altre sobre abusos comesos en un regiment, i va ser condemnat, juntament amb Eugène Morel, gerent del periòdic, a dues penes de cinc anys de presó i 3.000 francs de multa cadascun. Malalt, no pogué assistir al judici i l'endemà del veredicte va haver de ser ingressat a l'Hospital Cochin de París. En aquella època es parlava d'una possible amnistia pels delictes de premsa, però aquesta mai no arribà i davant la perspectiva de passar 10 anys de presó es desencadenà una campanya de premsa (L'Action Française, La Bataille Syndicaliste, L'Humanité, L'Intransigeant, Le Libertaire, L'Oeuvre, Le Rappel, etc.) reclamant el seu alliberament. Sota aquesta pressió, el Ministeri de Justícia acceptà examinar el «Cas Sené». El 9 d'octubre de 1913 fou testimoni en el judici d'Eugène Morel, que va tenir el suport de destacats intel·lectuals (Anatole France, Urbain Gohier, Marcel Sembat, Séverine i Gustava Téry), i després de la defensa de Pierre Laval i Ernest Lafont, Morel va ser absolt. L'alliberament de Sené no es produïa i el 14 d'octubre de 1913 el Sindicat de Premsa de París intercedí al seu favor davant el ministre de Justícia. Finalment el 17 d'octubre de 1913 la gràcia presidencial arribà i va ser alliberat aquell mateix dia de la presó parisenca de La Santé. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Nicolet. El 6 de març de 1914 provocà una petita crisi en el si de La Bataille Syndicaliste quan va publicar un article anunciant que 10 presos polítics (Èdouar Boudot, Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud, Pierre Ruff, etc.) serien «candidats de la llibertat» en les eleccions legislatives d'abril i maig, fet que disgustà L'Humanité i la direcció de Le Combat Syndicaliste es va veure obligada a desmarcar-se de les seves opinions. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 25 Regiment d'Infanteria de Nantes i destinat al 13 Regiment d'Artilleria i al 12 Grup d'Autometralladores del Sector 31 a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França). El 22 d'agost de 1914 es casà a Nantes amb Armande Céline Martin. D'antuvi partidari de la «Unió Sagrada», evolucionà cap a posicions pacifistes. En aquesta època dirigí el periòdic satíric Tacatacteufteuf, editat pels grups d'autometralladores. En acabar la guerra va ser desmobilitzat. En 1920 col·laborava en L'Atelier i en La France Libre. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció de Le Peuple. En 1922 va ser esborrat del «Carnet B» perquè no representava cap perill per a la seguretat de l'Estat. Fou un dels fundadors del diari Le Quotidien, del qual era secretari de redacció en 1923, i col·laborà en Le Petit Niçois, del qual fou secretari general. Posteriorment entrà com a periodista en el periòdic Détective, qualificat per Le Libertaire d'«infame libel policíac», del qual arribà a ser redactor en cap, i en 1929 va fer un reportatge a Alemanya. Divorciat, el 29 de setembre de 1931 es va casar al XIV Districte de París amb la secretaria italiana Antonia Cresta. En aquesta època vivia al número 76 del carrer des Plantes de París, que va ser el seu últim domicili. Malalt, després de patir una seriosa intervenció quirúrgica d'esplenectomia a finals de 1931, Édouard Sené va morir el 19 de gener de 1932 a l'Hospital Tenon de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Édouard Sené (1887-1932)

***

Louis Bouffanais

Louis Bouffanais

- Louis Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph Bouffanais. Sos pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie Verrieras. En 1914 arribà a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a l'Arsenal d'Armament per a treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses fàbriques de la regió. Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia al número 86 del carrer de París. A finals dels anys vint intentà constituir un grup anarquista a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). També fou administrador-gerent del restaurant cooperatiu «Le Prolétarienne de Tarbes», al cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en 1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un restaurant per a donar de menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria. Va pertànyer, a més a més, a la Unió Local de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant, sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats per haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant pacifista Étienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal, pamflets de l'FCL contra la guerra, la mobilització i per la vaga general insurreccional. En un informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de «militant anarquista perillós» i en aquesta època vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya Amélie Jeanne Marie Isola i sos dos infants. La policia assenyalà que estava en relació amb la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amic íntim de l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del periòdic La Révolte de Bordeus (Aquitània, Occitània) al qual estava subscrit. La policia també el considerà com el principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels Alts Pirineus. Durant la Revolució espanyola, participà en l'enviament de roba per a les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, distribuí el pamflet Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, publicat per l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin. Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels albergs, d'una associació esportiva llibertària i acollí al seu domicili nombrosos companys i refugiats, especialment espanyols i polonesos. També va ser membre actiu de la Ligue Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais, alumne de l'Institut de Tarbes, animà en aquests anys un grup de les Joventuts Llibertàries. Louis Bouffanais va morir el 3 de març de 1971 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Necrològica d'Emili Salvador apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

Necrològica de Simone Lerousseau apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 18 de maig de 1972

- Simone Lerousseau: L'1 de juny de 1898 neix al V Districte de París (França) la militant anarquista Simone Augusta Guymard, més coneguda com Simone Lerousseau. Sos pares es deien Jean Marie Guymard, guardià de la Pau, i Gabrielle Adéle Commissaire, taquígrafa. Estigué casada amb René Martial Lerousseau, de qui enviudà. Amb son company, el també anarquista Maurice Langlois, regentà un hotel a Saint-Calais (País del Loira, França). Ambdós, amb Berthe Faber, Pierre Lentente i Henri Zysly, van ser dels darrers que van veure amb vida Sébastien Faure el juliol de 1942. Després de la II Guerra Mundical, fou membre del grup anarquista «Amis de Sébastien Faure». Quan la parella es retirà, s'establí a «La Curguetie», petita casa a Lembrac (Aquitània, Occitània), on rebien la visita dels vells companys. Simone Lerousseau va morir de càncer el 17 d'abril –altres fonts citen erròniament el 16 d'abril de 1972 al seu domicili de Lembrac (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1969

Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1969

- David Puyo Manero: L'1 de juny de 1905 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista David Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb son germà Ciriaco, marxà cap a França per a treballar en una mina de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà amb son germà a Valljunquera, on ambdós participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 els dos germans van ser nomenats regidors municipals i durant la primavera d'aquell any, quan la reacció comunista, van ser detinguts per les forces estalinistes. En 1939, arran del triomf franquista, passà a França, on milità d'antuvi en la CNT de Pàmies i després en la de Mondonville i fou membre de la Comarcal de Vallderrobres en l'exili. Sa companya fou Encarnación Marier. David Puyo va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1969 quan tallava una branca d'avellaner a la finca de La Carle, a Mondonville (Llenguadoc, Occitània), on vivia i caure a un rierol; fou enterrat tres dies després. Un altre germà, José Puyo Manero, va ser afusellat en 1940 pels feixistes.

***

Manuel Vales Fernández

Manuel Vales Fernández

- Manuel Vales Fernández: L'1 de juny de 1905 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Vales Fernández. Sa mare es deien Esperanza Fernández Seijo, i tingué un germà, Francisco, i dues germanes, Arminda i Adelina. En 1920 havia emigra a l'Havana (Cuba). Es guanyava la vida treballant de jornaler i després de cambrer al quiosc «El Tarán» de Betanzos. Va fer el servei militar a Lleó (Castella, Espanya). Milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i era distribuïdor i corresponsal de la premsa obrera i anarquista (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). A principis de 1933 organitzà una recol·lecta popular per ajudar les víctimes dels fets sagnants de Casas Viejas. Quan la vaga general del 9 de maig de 1933 va ser detingut amb altres companys i va ser empresonats uns dies. En aquesta època vivia amb la fruitera Emilia García Amor. Arran del cop militar de juliol de 1936, Manuel Vales Fernández va ser detingut per un escamot feixista, juntament amb José Rilo Garabal, també confederal; ambdós van ser portats fins a Teixeiro i assassinats a la carretera de Curtis a Sobrado (La Corunya, Galícia). Els seus cossos van ser trobats per una veïna dies després i enterrats al cementiri de Santa Aia de Curtis. Estava casat amb Esperanza Seoane García, amb qui tingué un fill, Manuel.

Manuel Vales Fernández (1905-1936)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Jaffard - Hautstont - Guerlinguer - Compagnon - Baget - Castelhano - Navarro - Portales - Carretero - Thomachot - Barsotti - Oddo - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Grazia - Martínez Duthil - Íñigo - Roda - Vega - Davidson - Kottelanne

efemerides | 31 Maig, 2026 12:13

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Jaffard - Hautstont - Guerlinguer - Compagnon - Baget - Castelhano - Navarro - Portales - Carretero - Thomachot - Barsotti - Oddo - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Grazia - Martínez Duthil - Íñigo - Roda - Vega - Davidson - Kottelanne

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

L'atemptat segons el periòdic parisenc "Le Petit Jounal" de l'11 de juny de 1905

L'atemptat segons el periòdic parisenc Le Petit Jounal de l'11 de juny de 1905

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

L'atemptat de Mateu Morral

L'atemptat de Mateu Morral

- Atemptat de Mateu Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateu Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

Un exemplar de "L'en dehors"

Un exemplar de L'en dehors

- Surt L'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per E. Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

***

Cartell de l'homenatge

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Emma Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA) un homenatge pòstum en memòria de la destacada propagandista anarquista Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre temps», que havia mort el 14 de maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En l'acte, presidit per Leonard D. Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Martín Gudell Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva intervenció en jiddisch), Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford Demarest a l'òrgan.  

***

L'ordre regna de bell nou

L'ordre regna de bell nou

- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Foto policíaca de Julien Jaffard (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Julien Jaffard (2 de juliol de 1894)

- Julien Jaffard: El 31 de maig de 1857 neix a Lesterps (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Julien Ludovic Sébastien Jaffard. Sos pares es deien Louis Jaffard, mestre públic i tipògraf del periòdic Le Gaulois, i Marianne Herminie Faussier. Instal·lat a París (França), a partir de 1883 treballà d'oficinista a l'administració de Correus i Telègrafs, però en 1889 va ser acomiadat per «intemperància i inexactitud». El 31 de març de 1892, en una conferència presidida pel diputat radical Émile Trélat, va ser detingut després de cridar «Fora Trélat! Visca l'Anarquia! Visca Ravachol!»; escorcollat, se li trobaren escrits anarquistes i convocatòries de reunions del grup «Le droit à la vie». A començament de 1893 vivia al número 13 del carrer de Bièvre i posteriorment al número 2bis del carrer Saint Médard, on l'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sota una denúncia d'«associació criminal», sense que la policia trobés res de compromès. En aquesta època es guanyava la vida distribuint prospectes pels carrers. El 9 de març de 1894 va ser condemnat a set dies de presó per «mendicitat»; durant el seu interrogatori afirmà que no assistia a reunions i que no tenia cap relació amb anarquistes. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 19 de juliol va ser posat en llibertat provisional i el 29 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 2bis del carrer Saint Médard, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1894 tenia per companya Louise Philomène Crenaud, amb qui es va casar, habitava al número 56 del carrer Mouffetard i  malvivia distribuint publicitat pels carrers i tota mena de feinetes. El desembre de 1894 figurava inscrit en el registre d'anarquistes. En l'última etapa de sa vida treballà de pastisser. Julien Jaffard va morir el 20 de gener de 1903 a la Casa Departamental de Mendicitat de Nanterre (Illa de França, França). En el moment de la seva defunció sa companya estava hospitalitzada.

***

Capçalera publicitària de Charles Hautstont

Capçalera publicitària de Charles Hautstont

- Charles Hautstont: El 31 de maig de 1863 neix a Brussel·les (Bèlgica) el luthier anarquista Charles Hautstont. Fabricant d'instruments de música, formà part de la Secció d'Art dels Joves, creada en 1892 a Brussel·les i que reagrupava els joves artistes anarquistes. Aquest grup, que també era conegut com «Les Endehors», publicà el periòdic La Lutte pour l'Art, que edità vuit números entre el 24 de desembre de 1892 al maig de 1893 a Brussel·les i el redactor principal del qual fou Denis Villeval. Ben igual que son germà petit Jean Hautstont, estigué molt relacionat amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, quan aquest fou professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. També en 1892, amb son germà Jean, col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensual. Entre el 1895 i 1897 fou tresorer del «Comitè de Socors en favor dels exiliats i torturats espanyols» que recaptà fons per als militants que patien represàlies a Espanya. Al seu domicili, al número 51 del carrer Éperonniers de Brussel·les,  instal·là una petita impremta clandestina amb la qual amb son germà imprimia pamflets i obres anarquistes, a més de partitures de compositors amics rebutjats pels grans editors. Entre 1895 i 1904 edità amb son germà al seu domicili la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Charles-Albert, René Chaughi, Georges Eekhoud, Georges Étiévant, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Jacques Mesnil, Max Nettlau, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, Richard Wagner, etc.). Fou l'encarregat de la reedició del llibre L'Humanisphère, de Joseph Déjacque, per a la «Bibliothèque des Temps Nouveaux». Segons la policia d'estrangeria, en 1899 va ser reclutat com a confident. En 1924 vivia a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) amb sa companya Alice de Sanoit, amb la qual va viure també a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1909 tenia el seu taller de luthier al número 1 del carrer Lebeau de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894)

Foto policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894)

- Jean-Pierre Guerlinguer: El 31 de maig de 1865 neix a Saint-Avold (Lorena, França) el anarquista Jean-Pierre Guerlinguer –a vegades citat el seu nom com Jules i el seu llinatge com Guerlinger. Es guanyava la vida com a jornaler i sastre. En 1887 va ser condemnat per «robatori» i en 1890 per «robatori i vagabunderia». Entre els anys 1890 i 1895 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França). El 18 de juny de 1891 va ser detingut, amb Émile Voyez, com a sospitós de ser l'autor d'un atemptat contra una comissaria de Levallois-Perret (Illa de França, França). Trobà refugi al domicili d'una tal Segard que, segons un confident, era la seva amant. El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, amb Charles Pierry, per la VIII Tribunal Correccional a 13 mesos de presó per haver robat el 4 de gener d'aquell any en una carboneria de Saint-Denis tres troncs de fusta i un feix de llenya per valor de 30 cèntims. A mitjans de març de 1892, el seu domicili del número 10 del carrer d'Strasbourg, ben igual que el de molts altres companys de Saint-Denis (Bastard, Broeckx, Chaumartin, Heurtaud, Voyez, etc.), va ser escorcollat per la policia. A començaments de juliol de 1893 va ser detingut arran d'un important robatori i, segons un confident, el producte d'aquest va ser lliurat, mitat per mitat, a Émile Pouget i a Jean Grave. L'1 de gener de 1894 va ser alliberat després de l'escorcoll del seu domicili del número 14 del carrer du Fort-de-l'Est de Saint-Denis en el qual no hi trobaren res. En aquesta època, sense feina, es dedicava a comprar peix al mercat parisenc de Les Halles i el venia a Saint-Denis. La seva correspondència va ser sistemàticament requisada per l'administració de correus i lliurada a la policia. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut al seu domicili, al carrer de la Charronnerie de Saint-Denis, que va ser escorcollat. En aquesta època venia verdura de manera ambulant. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut en una gran batuda contra el moviment anarquista per evitar aldarulls durant els funerals de l'assassinat president de la III República francesa Sadi Carnot. Va ser acusat de llançar per la finestra del cinquè pis del número 15 del passatge de Ménilmontant, el 19 de juliol de 1902, la prostituta Augustine Delessart, però el seu cas va ser sobresegut el 24 d'agost d'aquell any. El febrer de 1924 va ser detingut a Les Lilas (Illa de França, França), juntament amb el brocanter Grassin (Fatty) i Émile-Rémy Pinoix, per estafar els venedors al major del mercat de Les Halles. En aquesta època vivia al número 42 del carrer de Noisy de Bagnolet (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Léon Compagnon (1897)

Signatura de Léon Compagnon (1897)

- Léon Compagnon: El 31 de maig de 1871 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Eugène Léon Compagnon. Era fill dels teixidors François Eugène Compagnon i Marie Louise Godfrin. Es guanyà la vida com sos pares, treballant de teixidor. Vivia al número 23 del carrer Mont d'Arène de Reims. En 1892 va ser declarat exempt de realitzar el servei militar. A principis de 1893 la policia reportà que era assidu a les reunions del grup llibertari de Reims i que mantenia una estreta amistat amb l'anarquista Henry Lambert. El 21 de novembre de 1893, ben igual que la resta de militants de Reims, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. El febrer de 1894 va ser inclòs per la Prefectura de Policia en el llistat d'anarquistes, però finalment la policia assenyalà que semblava que havia deixat la militància. El 5 de juny de 1897 es casà a Reims amb la teixidora Marie Aline Blanche Letellier i continuava vivint al número 23 del carrer Mont d'Arène de la ciutat. El 19 de març de 1915 va ser mobilitzat i enviat al 155 Regiment d'Infanteria i el 23 de juny d'aquell any destinat al 202 Regiment d'Infanteria. Després de passar per diverses unitats militars com a infermer, va ser llicenciat el 20 de desembre de 1918. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

- Víctor Hugo Baget Ruiz: El 31 de maig de 1889 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista Víctor Hugo Baget Ruiz. Sos pares es deien Francesc Baget i Beatriz Ruiz. Segons la policia francesa el seu llinatge autèntic seria Faig. Viva a Barcelona (Catalunya) amb tres germans, tots «anarquistes perillosos» segons la policia. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè. Sembla que va ser condemnat una desena de vegades per robatoris, cops i ferides. El 13 d'agost de 1913, provinent de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) sense documentació d'identitat i el desembre d'aquell any va ser fitxat a Perpinyà com a anarquista «molt exaltat i capaç de fer cops dolents». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis i sos pares es deien José Maria i Maria dos Prazêres. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell «Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el «Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de desembre de 1966

Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966

- Segundo Navarro Casas: El 31 de maig de 1899 neix a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Sos pares es deien José Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la guerra civil lluità com a soldat en l'exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Guadalupe Lizandra Garges. Malalt d'un càncer estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al seu domicili d'Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Luis Portales Casamar

Luis Portales Casamar

- Luis Portales Casamar: El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Sos pares es deien Francisco Portales Sirgado, mestre anarquista i anarcosindicalista, i Luisa Casamar Portales. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf franquista va ser empresonat i a començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional. A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts Llibertàries, de les quals formaven part son germà petit Juan Portales Casamar, Manuel Ramos, Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple Regional de la CNT celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son germà Juan, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de la repressió, s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de 1947, amb son germà Juan, s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se celebrà a Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va ser traslladat a Sevilla; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys de presó. Després de 14 anys, que purgà a Sevilla, Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i passà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Sos germans Acracio, Juan i Suceso Portales Casamar també van ser una destacats militants anarquistes.

***

Crescencio Carretero Bordallo

Crescencio Carretero Bordallo

- Crescencio Carretero Bordallo: El 31 de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després de fer el servei militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i participà en el moviment veïnal del barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es declarà llibertari, arran de la lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia del anarcosindicalismo español. Sense contactes amb la militància confederal, d'antuvi milità en el «peculiar» Frente Sindicalista Revolucionario (FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en la reconstrucció del Partido Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Participà en la fundació de l'Ateneu Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al Sindicat de Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 participà activament en la vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació confederal va ser cabdal. En aquesta època ocupà la vicesecretaria de la CNT de Madrid. En 1979 passà a treballar en el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una manifestació de protesta per l'assassinat del cenetista Valentín González Ramírez. El desembre de 1979, després de l'escissió sorgida arran del V Congrés de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels escindits. En 1983 gairebé deixà la militància, encara que fins al 1988 cotitzà en els dos sindicats separats. Fracassà en la creació d'una secció sindical en el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de Físiques. Quan es creà l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació General del Treball (CGT), s'afilià i milità en la secció sindical del Metro, encara que mai no acceptà formar part del comitè d'empresa. A començaments de segle realitzà tasques informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Trobem articles seus en Bicel, Contramarcha i El Solidario. Està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar els llibres que aquest sindicat edita. Fins a la seva jubilació treballà com a tècnic de Línia de Metro a Madrid. És vocal de l'Associació Provincial de Majors i Pensionistes de Madrid de la Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats d'Espanya (UDP).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica d'Auguste Thomachot apareguda en el periòdic parisenc "Le Drapeau Rouge" del 6 de juny de 1885

Necrològica d'Auguste Thomachot apareguda en el periòdic parisenc Le Drapeau Rouge del 6 de juny de 1885

- Auguste Thomachot: El 31 de maig de 1885 mor a Néully-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista Claude Auguste Thomachot. Havia nascut el 6 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de novembre– de 1843 a Mâcon (Borgonya, França). Era fill del fuster Antoine Thomachot, proscrit de la Revolució de 1848 que s'havia refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), ciutat on va morir l'abril de 1880, i de Jeanne Léonard. Obrer fuster com son pare, fabricant de somiers i tapisser, el juliol de 1870 signà un manifest contra la guerra dirigit als treballadors de tots els països. Durant el Setge de París, fou delegat de l'Ajuntament del IX Districte de París (França). Després de la desfeta de la Comuna de París, amb son germà petit Claude, s'exiliaren a Ginebra, on administraren el restaurant cooperatiu per a refugiats «La Marmite Sociale». En 1873 Auguste Thomachot formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista de Ginebra, secció on participaren Armand Audebert, François Nicolas Josselin, Nicolas Joukowsky i Lion, entre d'altres, i que va durar poc. L'1 de setembre de 1873 fou delegat en el VI Congrés d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) «antiautoritària» que se celebrà a Ginebra, i, amb son germà i altres dos militants ginebrins, organitzà el míting de clausura de les sessions, que se celebrà el 4 de setembre. Entre abril i novembre de 1874 col·laborà el mensual llibertari ginebrí La Commune, que a partir del seu segon número va ser prohibit i continua sortint sota el subtítol Revue Socialiste. Cap el 1877 deixà Ginebra i passà a viure al número 145 del carrer Saint-Maur, al XI Districte de París. Entre 1881 i 1882 ajudà Émile Gautier a organitzar els primers grups anarquistes de la capital francesa i ell va pertànyer al grup del XI Districte. Va ser corresponsal del periòdic anarquista Le Révolté, fundat per Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, que començà a aparèixer el 22 de febrer de 1879 a Ginebra i des del 12 d'abril de 1885 es publicà a París. Cap el 1878 es va casar amb Andrina Emma Thampuzy, amb qui tingué un infant. Malalt de mania persecutòria, Auguste Thomachot va ser internat primer al sanatori parisenc de Sainte-Anne i després al de Ville-Évrard (Néully-sur-Marne, Illa de França), on va morir el 31 de maig de 1885.

***

Tomba d'Ariodante Barsotti

Tomba d'Ariodante Barsotti

- Ariodante Barsotti: El 31 de maig de 1912 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ariodante Barsotti. Havia nascut el 13 de febrer de 1876 a Carrara (Toscana, Itàlia). Era fill d'Antonio Barsotti i d'Erminia Gemignani. Es guanyava la vida treballant de sastre. D'antuvi republicà, després de col·laborar amb Alberto Mario Lazzoni, ambdós es passaren a l'anarquisme, esdevenint militants força actius. Participà activament en les insurreccions de gener de 1894 i el 26 de febrer d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per un Tribunal Militar a 10 anys de presó i a tres anys de vigilància especial per «pertinença a associació criminal i incitació a la guerra civil». Arran d'una amnistia, el 26 de setembre de 1895 va ser posat en llibertat. Continuà militant sense destacar en el moviment anarquista i seguí vigilat per les autoritats. Sa companya fou Amelia Baratta. Ariodante Barsotti va morir el 31 de maig de 1912 a Carrara (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri Monumentale Marcognano de la ciutat.

***

Notícia de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari marsellès "Le Petit Marsellais" del 21 de juliol de 1918

Notícia de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 21 de juliol de 1918

- Cassien Oddo: El 31 de maig de 1918 mor a Sommelans (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista Cassien Baptistin Oddo. Havia nascut el 25 de maig de 1892 al barri de Montredon de Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Charles Auguste Oddo, jornaler, i Louise Thérèse Perron. Es guanyava la vida com a obrer vidrier i vivia a la Traverse Moutte de Marsella. Era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista de La Madrague de Montredon, fundat per Gaetano Antonsanti i del qual eren membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Émile Paris, Libéral Pequinot, Rodier i Félix Trotta, entre d'altres. Fou l'organitzador, amb el suport del Comitè de Defensa Social (CDS), de la representació el 24 de febrer de 1912 de la peça Le rêve de Rousset, celebrada a la Salle du Cinématrographe de La Madrague. El 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat a files com a soldat de segona classe, però el 19 de juliol de 1915 va ser llicenciat per patir psoriasi generalitzada. En aquesta època vivia al carrer Fortin del barri de Mondredon de Marsella. El 24 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser considerat apte per al servei i integrant el 20 de desembre de 1915 en la Companyia 9/64 del VI Regiment d'Enginyers amb el grau de mestre-obrer. Cassien Oddo va morir en acció de guerra el 31 de maig de 1918 a Sommelans (Picardia, França) i va enterrat en una tomba col·lectiva al cementiri municipal d'aquesta localitat –la tomba i el monument porten erròniament el seu nom com Séraphin Adolo.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS