Administrar

Efemèrides anarquistes

[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Ferrer - Escartín - Ballestero - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Ginestet - Schwartzbard - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

efemerides | 03 Març, 2017 20:36

[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Ferrer - Escartín - Ballestero - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Der Eigene"

Portada d'un exemplar de Der Eigene

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara  «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Unique i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estil art nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser «estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Capçalera de "Der Mistral"

Capçalera de Der Mistral

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Octaveta anunciant la conferència

Octaveta anunciant la conferència

- Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

***

Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Amico del Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti –que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació «Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat

Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Llibre on s'estudia el Grup Primer de Maig

Llibre on s'estudia el Grup Primer de Maig

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista «Grup Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors --Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després--, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar, és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

Anarcoefemèrides

Naixements

William Godwin

William Godwin

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (ca. 1894)

Foto policíaca d'Auguste Bordes (ca. 1894)

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes i Catherine Calvete. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International, òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del «Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional «L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Jean-Louis Chambon

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. Louis Chambon va morir el 6 de maig de 1915 a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 --algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879-- neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès de Primitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) --aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»--, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario, Germinal! - La Barricata, A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu, Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidão à liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24, Sintese de una filosofia anarquista --fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia--, Constituçao socialista libertaria --idem--, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

Florentino de Carvalho (1883-1947)

***

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de "La Révolte" d'Alger de l'1 de maig de 1906

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de La Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Emigra a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica «Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné, òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència «Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París (França). El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Auguste Lambin

Foto policíaca d'Auguste Lambin

- Auguste Lambin: El 3 de març de 1883 neix a Saint-Gilles (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Auguste Lambi, que va fer servir diversos pseudònims (Henri Beaumanoir, Auguste Gibout, Le Grand Charles). Sos pares es deien Désiré-Alexandre Lambin i Marie-Zélanie Gibout. En 1899 es traslladà a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i treballà en una fàbrica de gènere de punt i com a mosso de laboratori en una apotecaria. Seguí cursos de química del professor Errard i freqüentà la biblioteca municipal, on demanà obres que tractaven sobre explosius. El 12 de juny de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó, amb llibertat provisional gràcies a la «Llei Bérenger», per robatori i possessió d'explosius. El 12 d'agost de 1901 explotà una bomba a prop l'altar de l'església de Saint-Nizier, barri popular de Troyes; el púlpit, els bancs, els vitralls i un confessionari van ser trabucats i trencats. Al seu domicili del carrer de la Grande-Tannerie, on vivia amb l'anarquista barceloní Felip Franquet (Villanueva), va ser escorcollat; la policia trobà materials explosius, però la investigació no pogué demostrar la participació dels inculpats en l'atemptat. En el judici davant el Tribunal Correccional Lambin rebutjà la defensa d'un advocat i declarà que únicament ell era capaç de fabricar una bomba, amb la finalitat d'exculpar son company, però va negar ser l'autor de l'atemptat. El 10 de desembre de 1901 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de residència obligada per possessió de materials explosius i Franquet va ser absolt. El 6 de juliol de 1903 sortí de la presó cel·lular de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França) després d'haver purgat dos penes de sis i de 18 mesos, ja que s'havia posat fi a la suspensió de la condemna. Després d'anar a veure sos pares a Reims (Xampanya-Ardenes, França), es traslladà a París (França) a la recerca de feina i visqué al carrer Compans, al barri de Belleville sota el nom d'Henri Beaumanoir. El 18 de maig de 1903 es desencadenà una baralla a l'església de Saint-Jean-Baptiste de Belleville entre partidaris de la Libre Pensée i congregacions religioses, quan un jesuïta hi predicava mentre hi havia una circular de l'11 d'abril d'aquell any que ho prohibia, i nombrosos manifestants resultaren ferits. El 31 d'octubre de 1903 una bomba, col·locada al caixonet de les almoines de l'església, esclatà; entre les restes de l'explosió hi havia fragments del periòdic Le Libertaire i, aferrada a una columna, una petita etiqueta que posava: «Primera advertència». El 14 de novembre de 1903 va ser detingut a Cherbourg (Baixa Normandia, França) durant un control efectuat en ocasió de l'arribada dels reis d'Itàlia. Traslladat a París, va ser inculpat de l'atemptat de l'església de Belleville. Tot i que les bombes de Troyes i de Bellville eren d'idèntica fabricació («bombes d'inversió»), el jutge d'instrucció no pogué provar la seva participació en l'atemptat i el 9 de desembre de 1903 el cas acabà sobresegut. Durant la instrucció declarà al jutge: «Les meves idees anarquistes m'han portat a estudiar especialment los àcids explosius, però d'aquí a l'acció hi ha molt...». El 26 de febrer de 1904 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó per «robatori d'aparadors» i, dies després, el 28 de febrer va ser detingut, juntament amb Arthur Boucher i Louis Guignard, pel robatori en una botiga de queviures del carrer Marcadet de París. En aquesta època vivia al carrer Flandre de París i al número 1 de la plaça Philibert-Pompée d'Ivry (Illa de França, França). Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Laurent va ser descoberta a Lieja (Valònia), però quan el comandant d'artilleria Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Paul René Gudefin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. Hi havia entrat a Bèlgica sota el nom de Maurice Bouché, que aleshores era el company de sa germana Célina Lambin, també anarquista. A la seva maleta la policia descobrí retalls del diari Le Matin referents a l'atemptat contra l'església de Belleville, a més d'un tractat de química i discursos de l'anarquista Émile Henry. A la seva habitació es va trobà un quadern on figuraven fórmules químiques per a la fabricació de bombes. Després del primer atemptat, Lambin havia enviat al periòdic La Meuse una carta amenaçant de cometre un de nou si l'anarquista belga detingut Georges Thonar no era alliberat immediatament. En el judici del 18 de maig de 1904 davant l'Audiència de Lieja només reconegué la participació en el segon atemptat, però va ser condemnat a mort, juntament amb Paul Gudefin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Després de 25 anys de presó, va ser amnistiat i un cop lliure retornà a França. En 1929 es va casà a Bourges (Centre, França), on visqué tranquil·lament allunyat de tota militància. El 27 de desembre de 1931, però, va ser detingut, ja que havia estat declarat insubmís de la lleva de 1903 a Châlons-sur-Marne (actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Carnet de la CNT

Carnet de la CNT

- Domingo Ferrer: El 3 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. Domingo Ferrer va morir l'11 de novembre de 1972 a Rodés (Roergue, Occitània).

***

Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

- Antonio Escartín: El 3 de març de 1911 neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Antonio Escartín va morir el 9 de juliol de 1969 a Cuers (Provença, Occitània).

***

Juan Manuel Ballestero Ballestero

Juan Manuel Ballestero Ballestero

- Juan Manuel Ballestero Ballestero: El 3 de març de 1914 neix a Santolea (Castellote, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Ballestero Ballestero, conegut com El Bicicleta. Va ser membre del Comitè de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolea durant la Revolució espanyola i després va combatre al front d'Aragó. Sembla que va ser fet presoner i el març de 1938 va ser condemnat a mort, però aconseguir escapar i el 25 d'abril de 1939 passà a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers sota la identitat de Juan Manuel Ballesteros Ballesteros i pogué fugir-ne. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i en la lluita de l'Alliberament de la zona oest francesa. Després de la II Guerra Mundial milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Juan Manuel Ballestero Ballestero va morir en 1971.

***

María Lozano Molina

María Lozano Molina

- María Lozano Molina: El 3 de març de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció «Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat de Sariñena. Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allue, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondes. En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa, ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Quico Sabaté) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

María Lozano Molina (1914-2000)

***

André Laude

André Laude

- André Laude: El 3 de març de 1936 neix a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Laude. Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Katz, jueva polonesa, és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París, és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, on és sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per «col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista PlanèteAndré Laude va morir en la misèria el 24 de juny de 1995 a París (França), va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades al Sena.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[02/03] Expulsió dels germans Praet - «Le Tocsin» - «La Calle» - «La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Spivak - Relgis - Ribolini - Baeza - Abadía - Meler - Leggio - Biel - Bachero - Benet - Fournier - Puig Antich - Vinazza

efemerides | 02 Març, 2017 13:16

[02/03] Expulsió dels germans Praet - «Le Tocsin» - «La Calle» - «La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Spivak - Relgis - Ribolini - Baeza - Abadía - Meler - Leggio - Biel - Bachero - Benet - Fournier - Puig Antich - Vinazza

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de "Le Tocsin"

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de "La Calle"

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de "La Revista Anárquica"

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol «Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli: El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855 –algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André, Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà aquest en les seves investigacions històriques--, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme,  de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final --algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu--, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Eugen Relgis

Eugen Relgis

- Eugen Relgis: El 2 de març de 1895 neix a Iasi (Moldàvia, Romania) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia, El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquesta època va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup «Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural «Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista «Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. Eugen Relgis va morir el 22 de març de 1987 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Aristide Ribolini

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil «Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi –també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per «incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

"Afusellats republicans", per Torsten Jovinge

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Romà Meler Artigas

Romà Meler Artigas

- Romà Meler Artigas: El 2 de març de 1919 neix a Bagà (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Acabat de néixer, sa família es traslladà a Guardiola de Bergadà. Quan tenia 11 anys deixà l'escola i començà a treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 participà activament en els Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un braç i es donà la paradoxa que el patró volgué donar-li feina, però els seus companys el rebutjaren per ser un actiu sindicalista i pensar que només els portaria problemes. En 1936, quan esclatà la Revolució, organitzà les Joventuts Llibertàries a Guardiola de Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A més d'això, desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica en la CNT i participà en el procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. En els anys posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra Mundial fundà les Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità activament en la CNT de l'Exili. Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), entre d'altres. En 1948 s'establí a París i treballà com a soldador elèctric, feina que exercirà durant més de trenta anys. Més tard retornà a Occitània i, després dels conflictes interns del Congrés de Montpeller de 1965, s'arrenglà amb els crítics i entrà a formar part dels Grups de Presència Confederal.

***

Franco Leggio (París, 1971)

Franco Leggio (París, 1971)

- Franco Leggio: El 2 de març de 1921 neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Franco Leggio. Fill de miners, quan deixà l'escola començà a treballar com a miner del sofre a Ragusa i a finals dels anys trenta s'integrà en el moviment llibertari i en la lluita antifeixista. Fugint de la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, s'allistà en la Marina, on realitzà una destacada activitat antifeixista. En 1944 va ser ingressat en un sanatori de Ragusa per guarir la seva tuberculosi, però l'1 de gener de 1945 fugí per participar en el moviment insurreccional antimilitarista popular contra la crida («Coscrizione classe 1921») a les armes de l'«Exèrcit llibertador» angloamericà, que portà el nom de «Non si parte!», i del qual va ser figura destacada juntament amb militants anarquistes com Pino Catanese, Mario Perna i Maria Occhipinti. Aquesta resposta insubmisa va ser durament reprimit amb centenars de detencions i per aquests fets va ser condemnat a un any i mig de presó. Un cop acabada la guerra, en 1946, entrà a formar part del grup anarquista «La Facciola» de Ragusa. En 1949 participà activament, amb milers de minaires i les seves famílies, en el moviment vaguístic i d'ocupació autogestionària de les mines. Després de la traïció dels dirigents sindicals, el moviment fracassà després de dos mesos i va ser acomiadat, havent de marxar de Sicília. Entre 1949 i 1969 treballà en el sector de la construcció (pintor, paleta, etc.) a Nàpols, Gènova, Milà i a França, on establí estrets contactes amb destacats militants anarquistes, com ara l'anarcosindicalista espanyol Cipriano Mera i el guerriller antifranquista català Josep Lluís Facerías (Face). El novembre de 1955 amb aquest últim organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser elegit secretari Dante di Gaetano, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegaria militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El Congrés es va reuní entre el 25 i el 26 de desembre de 1955 a Liorna i va ser continuat per nombrosos càmpings anarquistes internacionals; però l'assassinat a Barcelona de Facerías en 1957 posarà fi al projecte d'organització. El febrer de 1957 assumirà la gerència de l'únic número del periòdic L'Agitazione del Sud, publicat a Modica (Sicilia). En 1960 fundà l'editorial «La Fiaccola», per difondre textos anticlericals, ateus i antipsiquiàtrics, activitats per les quals fou detingut i processat en diverses ocasions. El 15 de juliol de 1962 participà directament en la col·locació d'una bomba al balcó de la Casa Consistorial de València des de la qual el dictador Franco havia pronunciat un discurs dies abans. Més tard fundà la revista Anarchismo, de la qual serà editor responsable fins al 1978; aquest mateix any creà el periòdic Zuleima. Arran del procés contra Giovanni Marini --jove llibertari que en llegítima defensa matà un feixista durant una agressió--, s'implicà activament en el seu comitè de defensa i en 1982 va ser condemnat a sis mesos de presó que purgà a Ragusa. Durant la dècada dels vuitanta lluità contra la instal·lació de míssils de creuer nord-americans a Comiso. En 1986 l'Estat italià, en un intent de anul·lar-lo, l'obligà a sotmetre's a la revisió d'una comissió psiquiàtrica, però els jutges van recular davant la pressió popular. Durant sa vida va mantenir una important relació epistolar amb llibertaris destacats d'arreu el món. Franco Leggio, després de patir 12 anys malalt arran d'un ictus, va morir el 15 de desembre de 2006 a l'Hospital G. B. Odierna de Ragusa (Sicília), el mateix del qual va fugir en 1945. Els seus funerals representaren una gran manifestació del moviment anarquista i va ser incinerat, amb l'últim número de Sicilia Libertaria sota el braç, el 28 de desembre d'aquell any a Bari (Pulla, Itàlia). En 2007 Pino Bertelli estrenà el documental biogràfic Franco Leggio. Un anarchico di Ragusa, produït per l'organització «Sicilia Libertaria».

Franco Leggio (1921-2006)

 Anarcoefemèrides

Defuncions

Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935)

Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935)

- Pablo Biel Gimeno: El 2 de març de 1959 mor el miner anarquista Pablo Biel Gimeno. Havia nascut el 10 de novembre de 1900 a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França i fou internat al camp d'Argelers. El 26 de setembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al front. A Beaucaire fou desmobilitzat i fou enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Occitània) el juliol de 1940, on existia un fort nucli d'exiliats peninsulars. Durant l'ocupació, per fugir de les batudes policíaques, nombrosos refugiats de La Grand Comba, i els fills de Pablo Biel (Pablo i Pilar), seran amagats als pallers pel rector de Saint-Laurent-de-Trèves. Després de l'Alliberament militarà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de La Grand Comba. Sa companya fou Florentina Marco Millan.

***

Necrològica de Domènec Bachero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de juny de 1965

Necrològica de Domènec Bachero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Domènec Bachero: El 2 de març de 1965 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Bachero, també citat amb el seu nom en castellà com Domingo Bachero. Havia nascut cap el 1895. Militant del Sindical Únic del Ram la Pell de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents ocasions. L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel Farreras Munner, Josep Gardeñas Gil (Petroli), Elisa Gimeno, Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera Ordeix i Esteban Turó, del comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de Catalunya (OPAC), promoguda per la CNT, però que no comptà amb el suport de la FAI. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució milità en el Sindicat Únic de la Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va ser posat en llibertat vigilada i continuà militant en la CNT clandestina, fet pel qual patí diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de març de 1965 a Barcelona (Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Gregorio Benet apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de maig de 1968

Necrològica de Gregorio Benet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1968

- Gregorio Benet: El 2 de març de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Gregorio Benet. Havia nascut cap el 1887 a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià). Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). En diverses ocasions, fugint de la repressió, s'amagà a la seva població natal. En una d'aquestes estades forçades, es casà amb sa companya. Durant les èpoques que la CNT fou il·legalitzada, participà en nombroses assemblees clandestines. En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos polítics i dels vells militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada pel periòdic El Luchador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Gregorio Benet patí un atac cerebral i 15 dies després, el 2 de març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Cartell de la Ligue International des Combattants de la Paix

Cartell de la Ligue International des Combattants de la Paix

- Clément Fournier: El 2 de març de 1969 mor a l’hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) el militant anarquista i pacifista Clément Fournier. Havia nascut el 8 de març de 1904 a París (França) en una família llibertària i militarà en la Unió Anarquista, on arribarà a ser designat secretari en el congrés de maig de 1934. Com a pacifista va ser també secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista Francesa, participant en la creació del Comitè de Relacions Internacinals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat al Congrés Anarquista Internacional de Londres (del 25 de juliol a l’1 d’agost de 1958). Secretari de relacions internacionals, serà també una temporada tresorer de la Federació Anarquista Francesa. En morir va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de París.

***

Salvador Puig i Antich

Salvador Puig i Antich

- Salvador Puig i Antich: El 2 de març de 1974 mor executat a Barcelona (Catalunya) pel règim franquista l’anarquista Salvador Puig i Antich. Havia nascut el 30 de maig de 1948 a Barcelona (Catalunya) en el si d’una família treballadora de classe mitjana i era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l atracament d’un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l’últim pres polític executat a l’Estat espanyol amb aquest sistema) en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[01/03] «L'Agitateur» - Tremiti - «Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Salvochea - Ponchia - Bagaglino - Witkop - Samblancat - Catalán - Wolf - Vignoli - Ruíz de Pinedo - Berneri - Vilarte - Salucci - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Palagos - Ballobar - Donnay - Solomon - Aubron - Coutant

efemerides | 01 Març, 2017 21:05

[01/03] «L'Agitateur» - Tremiti - «Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Salvochea - Ponchia - Bagaglino - Witkop - Samblancat - Catalán - Wolf - Vignoli - Ruíz de Pinedo - Berneri - Vilarte - Salucci - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Palagos - Ballobar - Donnay - Solomon - Aubron - Coutant

Anarcoefemèrides de l'1 de març

Esdeveniments

Capçalera de "L'Agitateur"

Capçalera de L'Agitateur

- Surt L'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses --el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael, Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 --l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números --l'últim el 18 de febrer de 1893--, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

***

Colònia penal de Tremiti

Colonia penal de Tremiti

- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci --nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)-- i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

***

Capçalera del primer número de "Le Naturien"

Capçalera del primer número de Le Naturien

- Surt Le Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retour à la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

***

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà un èxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

***

Capçalera de "Lucifer"

Capçalera de Lucifer

- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat «Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

- Fermín Salvochea y Álvarez: L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època --entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i amb ànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquesta època quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal, El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad --apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria, La Alarma, La Anarquía, Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo, El País, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia --oficialment «meningomielitis aguda»-- i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquesta és casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterraren Bigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Albino Ponchia (1862-?)

***

Notícia de la deportació d'Alfredo Bagaglino apareguda en el diari de Sycamore "The True Republican" del 30 de març de 1921

Notícia de la deportació d'Alfredo Bagaglino apareguda en el diari de Sycamore The True Republican del 30 de març de 1921

- Alfredo Bagaglino: L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Emigrà als Estats Units –en 1910 ja hi era– i s'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA), el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

- Milly Witkop: L'1 de març de 1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes --la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units --a través de Suïssa, França i Regne Unit--, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

Milly Witkop (1877-1955)

***

Àngel Samblancat Salanova

Àngel Samblancat Salanova

- Àngel Samblancat Salanova: L'1 de març de 1885 neix a Graus (Ribagorça, Aragó, Espanya) l'escriptor, periodista, maçó, polític republicà federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat Salanova. Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus, estudià per imposició paterna per a capellà al seminari «Corazón de María» de Barbastre i al col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons coneixements de llegües mortes; però abandonà aquests estudis i marxà amb son germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se al comerç. A la capital catalana estudià el batxillerat en el temps rècord de dos anys --no es matriculà en les assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no acabà fins a 1930, alhora que començà a col·laborar en periòdics aragonesos (Ribagorzana) i extremistes catalans (El Motín, El Intransigente, etc.). En 1913 amb l'anarquista Ramón Acín publicà a Barcelona el periòdic setmanal La Ira, i després de tres mesos a París, publicà a partir del 28 de novembre d'aquest mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema esquerra» i anticlerical Los Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, que el portà a la presó. En sortir-ne seguí col·laborant en la premsa radical (La Voz, La Lucha, La Libertad, Los Aliados, El Insurgente, El Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En aquests anys començà la seva carrera política: el 8 de març de 1914 es presentà com a candidat per Renovació Republicana a les eleccions legislatives, l'any següent signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista i el 9 d'abril de 1916 fou candidat per Reivindicació Republicana Autonomista també a les legislatives. Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals per al setmanari Rebeldía. Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en aquells anys milità en la maçoneria, enquadrat en la lògia «Constància 348» de Saragossa sota el nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i 1919 fou membre de la lògia «Justícia» de Barcelona--, i freqüentà el cercle d'intel·lectuals llibertaris «Talión» (Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín, etc.), que editava un setmanari del mateix nom. En 1917 conegué l'anarcosindicalista Salvador Seguí i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època era corresponsal de La Campana de Gràcia, setmanari satíric el qual dirigirà més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan Salvat-Papasseit Humo de fàbrica i començà les seves col·laboracions en el periòdic republicà El Diluvio, a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant cinc anys a Madrid, col·laborà entre 1918 i 1918 en El Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez, Eugenio Noel i Alfonso Vidal y Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La Voz, España Nueva, Heraldo de Madrid, La Libertad, etc.) i va escriure la seva primera novel·la, Cuerda de deportados. Decidí fugir de Madrid i s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922 se casà amb Carmen Pérez Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest mateix any, un cop acabat el desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura de Primo de Rivera publicà diverses novel·les i relats breus de denúncia sociopolítica. En 1926 dirigí La Novela Nueva. En aquesta època dirigí L'Esquella de la Torratxa i estrenà obres de teatre en català. Després marxà a París i no tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en crisi. En 1930 signà el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i fou membre del Comitè Pro Llibertat. Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del 1931 fou elegit diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la candidatura de l'Esquerra Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya, però poc després passà a formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys defensà com a advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de 1936, organitzà amb Eduardo Barriobero la justícia revolucionària, participant en l'ocupació del Palau de Justícia de Barcelona, formant part del Comitè Superior de Justícia de Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del Tribunal Popular de Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquesta època col·laborà en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi Revista. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. El març de 1942 aconseguí embarcar amb el «Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al país asteca col·laborà en els periòdics España Libre i El Nacional, del qual fou corrector. Fundà l'«Académica Clásica», on ensenyà llatí i grec. En aquests primers anys mexicans passà penúries diverses, treballant de negre i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües (català, castellà, francès, portuguès, alemany, italià, anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949 es creà una comissió a França per publicar les seves obres completes. Durant sa vida va col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund, en nombroses publicacions, com ara Boletín Confederal, Boletín Informativo, La Campana de Gràcia, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, El Comunista, La Democracia, El Diluvio, El Enemigo del Pueblo, España Nueva, Heraldo de España, Inquietudes, La Lucha, Lucha Social, El Mercantil Valenciano, Mi Revista, El Motín, El Nacional, Nueva Senda, El Parlamentario, La Protesta, Rebeldía, Ruta, El Sembrador, El Sol, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Traca, Umbral, etc. És autor de centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les (Jesús atado a la columna, 1925; La ascensión de María Magdalena, 1927; Barro en las alas, 1927), testimonis polítics (El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i llibres de memòries (Hubo una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español, 1944). Àngel Samblancat Salanova va morir el 24 de febrer de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Necrològica d'Ángel Catalán Herrera apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 13 de gener de 1972

Necrològica d'Ángel Catalán Herrera apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 13 de gener de 1972

- Ángel Catalán Herrera: L'1 de març de 1896 neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Catalán Herrera. Obrer fariner, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), juntament amb Josep Alcodori Villalba (Cap Gros), Gil, Generós Grau, Meler i Lázaro Peralta, i en diferents ocasions fou secretari de la Secció de Fariners de Barcelona, destacant en les activitats dels obrers fariners del barri barceloní del Clot. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en totes les lluites, vagues i agitacions socials que es desencadenaren en aquells anys i va ser empresonat nombroses vegades. Quan la insurrecció del 8 de gener de 1933 va ser detingut amb José Vidal Coma (Vidalet) al passeig Colom de Barcelona. En aquesta època regentava, amb sa companya Encarnació Casanovas Prades, el Bar Zaragoza, al número 280 del carrer de la Independència, que serví de refugi a nombrosos companys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i després entrà a formar part de les Patrulles de Control. Durant la guerra presidí el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació, el 6 de juny de 1943, participà en el Ple clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). A l'exili milità en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT. Ángel Catalán Herrera va morir el 14 de desembre de 1971 al seu domicili de Saint-Denis (Illa de França, França) d'un atac de cor. Sa companya Encarnació morí ha començament de 1976 i son fill Àngel Catalán Casanovas també fou militant anarcosindicalista.

***

Otto Wolf

Otto Wolf

- Otto Wolf: L'1 de març de 1902 neix al barri de Kleinzschocher de Leipzig (Regne de Saxònia) l'anarcosindicalista Otto Wolf. Quan en 1905 morí l'avi, la família es va traslladar a la ciutat saxona de Naumburg, on es va fer càrrec del seu restaurant («Zur Wolfsschlucht») i d'una petita botiga de queviures. Quan tenia 11 anys, son pare tingué una caiguda mortal i sa vídua, Martha, es va fer càrrec dels negocis, però l'assegurança no es va fer càrrec de l'òbit i va haver de deixar l'escola primària i posar-se a fer feina d'obrer. En 1917 treballava en una empresa de la construcció a la ciutat saxona de Leuna i l'any següent entrà a formar part de la Freie Sozialistische Jugend (FSJ, Joventut Lliure Socialista), que s'havia acabat de crear el 27 d'octubre de 1918 durant la Revolució Espartaquista. En 1921 participà activament en les accions armades dels treballadors i les ocupacions de fàbriques de Leuna durant l'anomenada «Märzkämpfen» (Lluita de Març), que fou durament reprimida. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal del Districte de Wittenberg per la seva participació i condemnat el 13 de maig de 1921 a un any de presó, que purgà fins el 13 de març de 1922, data en la qual fou alliberat. Els treballadors que havien participat en la revolta ho van tenir difícil per trobar feina i restà durant llargs períodes inactiu. En 1927 es va casar i el seu primer fill, Peter, nasqué un any després. Fugint de la fam, conreà una petita parcel·la amb fruites i hortalisses. També formà part dels Naturfreunde (Amics de la Natura), primer grup ecologista el qual va ser fundat en 1895 a Viena per militants socialdemòcrates, i de la Gemeinschaft proletarischer Freidenker (GpF, Associació de Proletaris Lliurepensadors), de la qual esdevingué el seu president. Des de 1921 era en un dels militants més destacats de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), especialment com a membre de l'«Arbeiterbörse» (Borsa de Treball) de diferents ciutats (Bitterfeld, Eilenburg, Oschatz, Döbeln, Frankenberg, Chemnitz, Aue, Plauen, Saalfeld, Jena, Naumburg, Merseburg i Halle). Alguns diuen que milità una curta temporada en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), però sempre tingué idees anarquistes. Odiat pels nacionalsocialistes, una nit dispararen casa seva. Quan els nazis prengueren el poder, el seu domicili fou escorcollat per la policia en diferents ocasions, però mai no trobaren res per a incriminar-lo, i això que casa seva era centre de reunions clandestines i lloc de distribució de literatura prohibida. Distribuí l'obra del seu amic Ferdinand Götze, literatura anarquista i el periòdic Sozialistische Revolution (Revolució Socialista). El 2 de juny de 1937 va ser detingut per la Gestapo. Després de patir tortures a l'Ajuntament de Naumburg, va ser jutjat entre el 12 i el 13 de novembre d'aquell any a Berlín i condemnat per «alta traïció» a tres anys i sis mesos de reclusió que purgà a la presó de Roter Ochse d'Halle, a més de ser privat dels seus drets civils durant cinc anys. A la garjola fou sancionat amb la privació dels drets de visita de sa companya i son fill durant tres mesos. El 6 de desembre de 1940 fou alliberat sota vigilància constant i aconseguí un lloc de feina en una planta de transformació de fusta. El maig de 1940, un cop la seva vigilància es va relaxar, reprengué les seves relacions amb el moviment llibertari i distribuí informació als treballadors ucraïnesos i polonesos que feien feina amb ell. El 15 de gener de 1943, juntament amb altres opositors al règim nacionalsocialista, va ser reclutat en el tristament famós «Batalló 999», unitat militar punitiva en la qual els conscrits eren executats sumàriament per la menor de les infraccions. El 8 d'octubre de 1943 el vaixell de transport on estava destinat al mar Egeu va ser enfonsat per un submarí aliat. El 19 de gener de 1944 sa companya Martha rebé una carta oficial del comandant de la seva companyia on informava que Wolf no era entre els supervivents del naufragi.

***

Eutilio Vignoli durant la guerra d'Espanya

Eutilio Vignoli durant la guerra d'Espanya

- Eutilio Vignoli: L'1 de març de 1905 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Eutilio Vignoli. Sos pares es deien Enrico Vignoli i Elvira Lambertini. Va fer estudis elementals i quan era adolescent s'integrà en el moviment anarquista. Treballà com a dependent i després com a mecànic. En 1929, fugint de la repressió feixista, s'exilià clandestinament a França, on continuà militant en el moviment llibertari. El gener de 1937 marxà cap a la guerra d'Espanya, s'enrolà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Malalt de malària, el novembre de 1937 retornà a França. A Niça se li decretà l'expulsió per «sojorn irregular» i el maig de 1938 embarcà clandestinament per a Tunísia, on restà un any. Pocs dies abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, retornà a França, però va ser detingut per infracció al decret d'expulsió, jutjat i condemnat a sis mesos de presó. Un cop lliure, va ser internat al camp de concentració d'Arieja, on el juliol de 1941 va ser extraditat cap a I'Itàlia feixista. El 10 de setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene, sanció que l'1 de juny de 1942 va ser commutada per una amonestació i posat en llibertat. Eutilio Vignoli va morir l'1 de novembre de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Eutilio Vignoli (1905-1993)

***

Ángel Ruiz de Pinedo González

Ángel Ruiz de Pinedo González

- Ángel Ruíz de Pinedo González: L'1 de març de 1909 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) el metge anarcosindicalista Ángel Adrián Ruíz de Pinedo González –el seu nom apareix citat de diverses maneres (Ángel R. De Pinedo, Ángel Pinedo, etc.). Fill d'un republicà radical, estudià el batxillerat a Àlaba i després medicina a les universitats d'Oviedo (Astúries, Espanya), entre 1923 i 1924; de Barcelona (Catalunya), entre 1924 i 1929; i Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), entre 1929 i 1932. Durant la seva estada a Barcelona entrà a formar part del moviment llibertari i quan estudiava a la Universitat de Santiago va ser nomenat president del Sindicat de Sanitat de Santiago de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou, amb José Rodríguez Portugal, membre de la Comissió Organitzadora que el 10 de setembre de 1931 lliurà els estatuts del sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Quan exercia de facultatiu a Pobes (Àlaba, País Basc), visitava freqüentment son amic Isaac Puente Amestoy, metge llibertari que vivia aleshores a Maeztu (Àlaba, País Basc), desplaçant-se amb bicicleta. Fou un metge molt interessat en la higiene i el control de la tuberculosi, malaltia social per excel·lència. El gener de 1933 es va veure implicat en l'obscur assumpte de les bombes d'Igualada (Anoia, Catalunya) i va ser empresonat governativament des del 18 de gener. El 23 de juliol de 1933 va ser detingut amb 157 militants de la CNT, dels quals més de seixanta (David Alday, Albino Arpón, Constantino García, Nicolás González, Antonio Hernández, Faustino Herrera, Sabino Landa, Antonio López de Calle, Joaquín Manzano, Pedro Olazagutia, Isaac Puente, Braulio Quintana, Félix Ruiz, Teodosio San Miguel, Víctor Varela, Bernabé Villambiste, etc.) acabaren a la presó, clausurant-se la seu del sindicat. Quan el cop militar feixista de 1936, va ser detingut i tancat el 28 de juliol al Convent dels Carmelites d'Àlaba. Sembla que no va ser «passejat» perquè era membre d'una coneguda família de Vitòria. Cap a finals de la guerra va estar pres a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, el 29 de febrer de 1940 va ser condemnat, gràcies a influents persones que l'avalaren, només a quatre anys de presó i aquell mateix mes va sortir sota llibertat vigilada. Un cop lliure continuà militant en la clandestinitat i treballà de manera irregular al sanatori antituberculós de Leza (Àlaba, País Basc), en col·laboració amb el doctor Carreras, que el protegia. També es va amagar en una bodega d'aquesta població. En 1944 va ser detingut a Vitòria, juntament amb el metge anarquista Cándido López de Ullíbarri, i va ser alliberat un any després en espera de judici. El 23 d'agost de 1945 va novament detingut i empresonat, juntament amb una vintena de resistents, acusats tos d'«associació il·lícita i propaganda il·legal»; el 24 de novembre d'aquell any va ser alliberat. Després de casar-se el febrer de 1946 amb Felisa Bartolomé Berasategui, marxà cap a París (França), on la seva relació professional amb l'ambaixador de Veneçuela li va facilitar l'exili en aquest país des del 2 de setembre de 1948. A Veneçuela visqué a Caracas, San Carlos i, sobretot, a Mérida, on treballà de metge en un hospital i a la universitat. Participà de manera destacada en la campanya andina contra la tuberculosi. En 1953 obtingué la nacionalitat veneçolana. En 1973 retornà a la Península. Ángel Ruíz de Pinedo González va morir el 7 de maig de 1975 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat al panteó familiar del cementiri de Santa Isabel d'aquesta població.

***

Marie-Louise Berneri fotografiada per Vernon Richards

Marie-Louise Berneri fotografiada per Vernon Richards

- Marie-Louise Berneri: L'1 de març de 1918 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) Maria Luisa Berneri, filla major de Camillo i Giovanna Berneri. Son pare va ser una figura molt popular i controvertida, alhora, en el moviment anarquista italià. La família Berneri va marxar a l'exili en 1926 per la seva oposició a Mussolini. Maria Luisa Berneri va prendre la versió francesa del seu nom i va estudiar psicologia a la Sorbona a mitjans de la dècada dels 30. Ràpidament es va involucrar en el moviment anarquista i va editar un fugaç periòdic anomenat Révision (1938), amb Louis Mercier Vega. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, son pare marxa a Espanya, on va lluitar al front d'Aragó, i es va traslladar a Barcelona, on editarà el prestigiós periòdic revolucionari anarquista en llengua italiana Guerra di classe. Marie-Louise va anar dues vegades a Barcelona, la segona després de l'assassinat de son pare a mans dels comunistes durant els Fets de Maig de 1937. Molt afectada, es va traslladar al Regne Unit i va formar part activa de la redacció del periòdic anarquista anglès Freedom. Marie-Louise Berneri va treballar en diversos projectes editorials llibertaris, com ara Spain and the World i el seu successor Revolt!, i va formar part del petit grup que va engegar War Commentary. Els seus amplis coneixements i contactes en el moviment anarquista internacional li van donar una gran autoritat entre els llibertaris. En abril de 1945 va ser una de les quatre editores de War Commentary que van ser jutjades per instigació a la insubmissió, però ella va quedar absolta per un tecnicisme legal i quan les tres companyes van ser empresonades va assumir la responsabilitat de mantenir el periòdic durant el període de postguerra. Marie-Louise Berneri va morir el 13 d'abril de 1949 a Londres (Anglaterra), a causa d'una infecció vírica. L'editorial Freedom Press en publicà diversos treballs pòstums, com ara Journey Through Utopia (1950) i Neither East Nor West (1952), a més de diverses antologies dels seus escrits publicades en la revista Freedom.

---

Continua...

---

Escriu-nos

***

[29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Fénéon - Bordes - Radowitzky - Lara

efemerides | 28 Febrer, 2017 21:03

[29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Fénéon - Bordes - Radowitzky - Lara

Anarcoefemèrides del 29 de febrer

Esdeveniments

Errico Malatesta

Errico Malatesta

- Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia --un invàlid de guerra i un tramviaire-- i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

***

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

- Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones --de 700 convocades-- de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 --segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pere Esteve

Pere Esteve

- Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a «L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya «El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquesta època participà activament en les activitats del centre obrer barceloní «Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre desembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del «Grup Ferrer Guàrdia» --en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas--, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico, Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores, El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de  la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

- Francisco Rodrigues Franco: El 29 de febrer de 1879 neix a Faro (Farro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Rodrigues Franco, conegut com Chico Franco. Cap el 1910 s'instal·là a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal), on treballà de pescador i s'afilià a l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar), adherida a l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la fundació del local sindical dels seu ram, conegut com «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), a la Rua dos Trabalhadores do Mar, i fou un dels iniciadors de la pràctica de batejar les embarcacions de la Cooperativa de Pescadors amb els noms de militants anarquistes coneguts. Fou un dels principals militants que contribuïren a donar al sindicalisme local l'orientació anarquista que es consolidà fortament a Setúbal, que arribà a ser coneguda com la «Barcelona portuguesa». Durant sa vida animà tres importants i multitudinàries vagues, entre elles una de dones, que acabaren reprimides amb obrers morts. En 1918, en plena dictadura de Sidónio Pais, va ser detingut, juntament amb altres militants (Manuel Rebelo, Alftrdo Bilha, Norberto Valedo, José dos Reis Couto, Antonio Casimiro, José Quaresma, etc.), i torturat pel policia Ferraz. Després d'un temps a les masmorres del Govern Civil de Lisboa, va ser empresonat al Fort de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). En 1931, amb Jaime Rebelo, animà la gran vaga marítima, que passà a la història amb el nom de «Vaga dels 92 dies». Francisco Rodrigues Franco va morir cap el 1953 a Pedrouços (Maia, Porto, Portugal). Estava casat amb Sabina Lopes Condeça Franco i sa filla, Luísa Carmo Franco Elias Adão, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Leandro Arpinati

Leandro Arpinati

- Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

- Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París --van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors --on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa--, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Goubeaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: L'Art Moderne, Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue Indépendante La Revue Moderniste, Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry, a prop de París (França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Goubaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès "Cultura Proletaria" del 20 de març de 1948

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès Cultura Proletaria del 20 de març de 1948

- Vicent Bordes: El 29 de febrer de 1948 mor a Phoenix (Arizona, EUA) l'anarquista Vicent Bordes. Havia nascut cap el 1896 a València (València, País Valencià). Emigrà als Estats Units i s'establí a l'Estat de Connecticut, on fundà agrupacions i nuclis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt del pit, cap el 1944 els metges l'aconsellaren establir-se a Phoenix per si podia millorar la salut.

***

Simón Radowitzky

Simón Radowitzky

- Simón Radowitzky: El 29 de febrer de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia nascut el 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre de 1891-- a Stépany (Rivne, Ucraïna) en una família obrera humil d'origen jueu. A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els «Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de «Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra «Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà els últims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

Simón Radowitzky (1891-1956)

***

Maruja Lara (2007)

Maruja Lara (2007)

- Maruja Lara: El 29 de febrer de 2012 mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Havia nascut l'11 de setembre de 1913 a Granada (Andalusia, Espanya). Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la «Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi.

Maruja Lara (1913-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

 Escriu-nos

Actualització: 01-03-17

[28/02] Reial Ordre (28-02-1839) - Kronstadt - Xerrada de Goldman - The Angry Brigade - Cyvoct - Clerc - Gomichon - Fandiño - Gorelik - Donoso - Colomar - Carballeira - Sos - Scarselli - Resta - Camba - Rueda - Moliner - Morros - Liebling - Dalmau - Rubel - Giné - Gonzaga

efemerides | 28 Febrer, 2017 14:00

[28/02] Reial Ordre (28-02-1839) - Kronstadt - Xerrada de Goldman - The Angry Brigade - Cyvoct - Clerc - Gomichon - Fandiño - Gorelik - Donoso - Colomar - Carballeira - Sos - Scarselli - Resta - Camba - Rueda - Moliner - Morros - Liebling - Dalmau - Rubel - Giné - Gonzaga

Anarcoefemèrides del 28 de febrer

Esdeveniments

"La teixidora", de Joan Planella i Rodríguez (1882)

La teixidora, de Joan Planella i Rodríguez (1882)

- Reial Ordre de 28 de febrer de 1839: El 28 de febrer de 1839 es publica a Barcelona (Catalunya) una Reial Ordre per la qual el govern concedeix autorització per a la fundació d'associacions d'ajuda i de socors de caràcter mutualista i de cooperatives, encara que deixava als caps polítics locals o regionals el seu reconeixement. La petició d'autorització l'havia realitzat una comissió del «Montepío de Nuestra Señora de la Ayuda» de Barcelona. Un any abans, els obrers comencen a organitzar-se i demanen al baró Ramón de Meer y Kindelán, capità general de Catalunya i representant de la «Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Principat de Catalunya», permís per a associar-se. La «Comissió de Fàbriques» era l'associació patronal que s'havia creat en 1933 per pressionar les institucions estatals i aconseguir avantatges enfront de la classe obrera. L'autorització per associar-se fou negada als obrers sistemàticament fins aquesta Reial Ordre que suposà l'antecedent immediat dels futurs sindicats. L'estiu d'aquest mateix any de 1839 es creà la «Societat de Teixidors de Cotó»; partidària de la resistència activa, arribarà a tenir 3.000 associats, però no fou autoritzada pel governador civil Josep Maria Gisbert, perquè en un article dels seus estatuts reivindicava la vaga.

***

Kronstadt

Kronstadt

- Esclata la Revolta de Kronstadt: El 28 de febrer de 1921 esclata la revolta dels marins de Kronstadt, ciutat portuària base de la flota bàltica russa situada a l'illa de Kotlin, al Golf de Finlàndia, a prop de Petrograd (Rússia). La rebel·lió es va desencadenar contra el poder dels comissaris bolxevics i contra la manca d'aliments i de subministraments diversos. La insostenible situació econòmica que patia Rússia va portar aixecaments al camp (Rebel·lió de Tambov), així com vagues a les fàbriques de les ciutats. A finals de febrer Petrograd es trobava al caire de la vaga general. Així el 26 de febrer, davant els esdeveniments a Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol van mantenir una reunió d'emergència i van acceptar enviar una delegació a la ciutat per investigar i informar sobre el moviment vaguístic. Quan el delegat va tornar el 28 de febrer i va informar sobre les vagues, els marins va fer costat els obrers i van rebutjar la repressió del govern comunista contra els vaguistes. Els marins, capdavanters de la Revolució russa, es van pronunciar pels «Soviets Lliures», deslligats totalment de la tutela política dels comissaris comunistes, pel dret a la lliure expressió i per la total llibertat d'acció i de comerç. Des de gener de 1921, 5.000 mariners s'havien deslliurat del Partit comunista. Les seves reivindicacions per les millores de les condicions de vida es van barrejar amb fortes aspiracions llibertàries. Després de fracassar en la petició de les seves demandes, els marins de Kronstadt es va aixecar en rebel·lió en contra del govern bolxevic el març de 1921.

Resolució del Petropavlovsk (28-02-1921)

***

Cartell anunciador de la xerrada

Cartell anunciador de la xerrada

- Xerrada d'Emma Goldman: El 28 de febrer de 1934 la destacada militant anarquista Emma Goldman fa una xerrada al Broadwood Hotel Auditorium de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) organitzada per l'«Emma Goldman Committee» de la ciutat. El govern nord-americà li havia donat permís per fer una gira de conferències pels Estats Units amb la condició que parlés només de teatre i de la seva autobiografia Living my life, però no de la situació política d'aleshores. L'acte va ser presentat pel periodista socialista Heywood Broun.

***

The Angry Brigade

The Angry Brigade

- Atemptats a París: El 28 de febrer  de 1970 es produeixen atemptats amb bomba contra la sucursal del Banc de Bilbao i les oficines de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) a París (França). Les accions són reivindicades pel grup anarquista «The Angry Brigade» (La Brigada de la Còlera) i tenen la finalitat de cridar l'atenció sobre la repressió franquista a l'Estat espanyol.

Anarcoefemèrides

Naixements

Antoine Cyvoct (novembre 1883)

Antoine Cyvoct (novembre 1883)

- Antoine Cyvoct: El 28 de febrer de 1861 neix a Lió (Arpitània) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir en la misèria el 5 d'abril de 1930 a París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Clerc (ca. 1894)

Foto policíaca d'Henri Clerc (ca. 1894)

- Henri Clerc: El 28 de febrer de 1864 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el perruquer anarquista Henri Clerc, també citat com Henry Clerc. Sos pares es deien François Clerc i Lucie Brun. Emigrat a París (França), el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries i es va refugiar a Londres. En 1894 vivia amb sa companya i sa filla al costat del Portland Road de la capital anglesa. Refugià a casa seva l'anarquista Louis Auguste Grandidier. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1898 retornà París, on fou condemnat a dos anys de presó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" de l'11 de desembre de 1930

Notícia de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair de l'11 de desembre de 1930

- Henri Gomichon: El 28 de febrer de 1883 neix a Chatellerault (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després socialista i comunista, Henri-Jules Gomichon. Treballà de manobre, milità en el moviment anarquista de Nantes (País del Loira, França) i vivia a la Cité de la Baratte de Nantes. Secretari de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), en 1919 esdevingué comunista i en 1921 va ser nomenat primer secretari regional del Partit Comunista Francès (PCF). El desembre de 1930 va ser detingut per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes residents al departament del Loira Inferior. Membre de la Resistència durant l'ocupació alemanya, l'octubre de 1941 albergà al seu domicili del barri del Petit Chantilly d'Orvault (País del Loira, França) els activistes Marcel Bourdarais i Gilbert Brustlein, membres del comando resistent comunista encapçalat per Spartaco Guisco, que va ser acollit per Jean Vignau-Balous. Henri Gomichon va morir el 21 d'octubre de 1960 a Nantes (País del Loira, França). Son germà René Gomichon també va ser un destacat militant socialista i comunista.

***

Manuel Fandiño

Manuel Fandiño

- Manuel Fandiño: El 28 de febrer de 1889 neix a Laxe (Bergantiños, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Pocs dies després de nat fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquesta època dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana «Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes --en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seu òrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia, Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera, La Protesta, La Rebelión, La Revolución, Solidaridad, El Trabajo, etc. Manuel Serafín Fandiño va morir el 6 de febrer de 1960 al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina).

Manuel  Fandiño (1889-1960)

***

Anatol Gorelik

Anatol Gorelik

- Anatolii Gorelik: El 28 de febrer de 1890 neix a Genichesk (Kherson, Ucraïna) el periodista, anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik, més conegut com Anatolii Gorelik o Anatol Gorelik. Fill d'una família nombrosa, sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit port a la riba del mar d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en un magatzem de queviures. A partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses zones del sud de l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la policia tsarista. En 1909 emigrà a França i dos anys després tornà clandestinament al seu país, per retornar al país gal a finals de 1911, on desenvolupà una intensa tasca sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings i desenvolupant una intensa feina propagandística en els sindicats de treballadors russos, amb els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en diverses organitzacions anarquistes, sempre participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916, juntament amb Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus d'obrers industrials, Golos Rabochego (La Veu dels Obrers), que després s'anomenarà Golos Trusenika (La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la revolució, retornà a Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses ciutats, especialment a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari de l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la redacció amb Piotr Arshinov del periòdic Golos Anarjista (La Veu Anarquista) i secretari de l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua Jiddisch. Amb l'arribada a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació germanoaustríac passà a la clandestinitat. En 1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes «Nabat» de Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de l'ofensiva de les tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton Ivànovitx Denikin es va veure obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920 treballà com a docent en el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora que segueix en la seva tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac del poder bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou detingut a Kharkov amb la major part dels responsables de «Nabat» (Volin, Aaron i Fanya Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat a les presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la llibertat fins al 6 de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda anarquista, especialment en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament detingut a l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres anys en un camp de concentració acusat de «anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de 1921 fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de fam i a causa de l'escàndol sorgit en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes (Ángel Pestaña, Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió del moviment anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10 anarquistes (Feldeman, Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin i Gorelik) que seran expulsat de la Rússia soviètica el 5 de febre de 1922. Després d'un curt temps a Berlín, on participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les seves memòries sobre la Revolució russa, en 1922, convidat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on desenvolupà una intensa tasca propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa --col·laborador de Dielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires-- i entre els grups de llengua castellana --nombrosos articles en La Antorcha--, on exposà la realitat de la revolució soviètica i donà a conèixer les figures del moviment anarquista rus. També en els seus articles defensà l'anarquisme contra les influències del sindicalisme, les quals considerava negatives i reformistes. Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio Company, però a finals dels anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop militar de setembre de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina, continuarà escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La Revista Blanca de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor de Gonenia na Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de l'anarquisme de la Rússia soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii (1922, Els anarquistes en la Revolució russa), Pervaya Konferentsia anarjistskij organisatsii Ukraini Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera Conferència de les organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera Conferencia de las Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat». Declaración y resoluciones (1922), La revolución social (1923), Vospitanie v Sovetskoy Rossii (Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923, L'educació a la Rússia soviètica. Poder comunista i educació), El movimiento revolucionario de las masas en Ucrania (1924), La revolución rusa y el anarquismo (1933), Cóm conciben los anarquistas la revolución social (1936), Los grandes problemas del anarquismo moderno (1936), etc. En 1940 patí un atac de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa companya, Fany Gorelik, i sos dos fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir el 15 de novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no fou ressenyada en la premsa llibertària argentina i només es conegué la notícia un any i mig després per un article publicat en la premsa de l'emigració russa llibertària.

***

Foto de Justo Donoso Millán del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

Foto de Justo Donoso Millán del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

- Justo Donoso Millán: El 28 de febrer de 1898 neix a Ciudad Real (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Donoso Millán, conegut com Donoso Germinal i que va fer servir el pseudònim de Federico González Moreno. En 1919 col·laborà des de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) en el periòdic alacantí Reivindicación. Després emigrà a Barcelona (Catalunya) i des d'aquesta ciutat en 1924 participà en la subscripció popular en favor dels presos engegada per La Revista Blanca. Durant la dictadura de Primo de Rivera, cap el 1927, es ve veure obligat, amb sa companya Vicenta Sáez Barcina, a exiliar-se a França, on continuà amb la militància. En 1928, des de Lió (Arpitània), col·laborà en el periòdic ¡Despertad! (1927-1930), setmanari de la Federació Regional Marítima de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'editava a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península, on es guanyà la vida com a encofrador a Barcelona (Catalunya). En aquesta època ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 23 d'abril de 1933 va ser detingut a Barcelona, juntament amb altres militants d'aquesta organització, com a organitzadors d'un moviment insurreccional. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà ,gràcies a la seva experiència militar, com a metrallador en l'atac a la caserna de les Drassanes de Barcelona. L'agost d'aquell any, participà en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears. L'abril de 1938 ingressà en el Cos de Comissaris. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà, sota la identitat de Federico González Moreno –pseudònim amb el qual havia col·laborat en el periòdic menorquí Germinal entre 1935 i 1936–, al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique. Visqué a Perote (Veracruz, Mèxic) i el 29 d'octubre de 1940 obtingué la naturalització mexicana. En 1945 fou membre, amb Delio Álvarez, Feliciano Subero Martínez i altres, de la Delegació de la CNT a Mèxic i entre 1951 i 1952 fou administrador de Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT al país asteca, en el qual també col·laborà. En 1960 encara era a Mèxic. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Joan Colomar Torres fotografiat per Marc Tomàs

Joan Colomar Torres fotografiat per Marc Tomàs

- Joan Colomar Torres: El 28 de febrer de 1913 neix a Porto-Saler (Formentera, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Colomar Torres, conegut com Paret. Quan tenia 13 anys començà a treballar com a aprenent de motorista al motoveler «Cala Savina», que cobria el trajecte entre les Illes Pitiüses. Després va fer de mariner en la marina mercant i conegué diversos ports. A Barcelona (Catalunya) entrà en contacte amb el moviment anarquista gràcies a mariners de cabotatge confederals i a la influència d'Ángel Palerm Vich i Joan Peiró Belis. D'antuvi milità en les Joventuts Llibertàries i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de força implantació a les salines formenterenques. A Formentera es dedicà a treballar el camp. En 1930 fou un dels introductors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a les Pitiüses. Entre 1931 i 1933 intervingué activament en les vagues contra la «Salinera Española» que reclamaven la desaparició del treball a escarada i reivindicaven la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces insurrectes el detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou alliberat per les tropes republicanes comandades pel capità Alberto Bayo Giroud i retornà a Formentera. Quan les forces republicanes abandonaren les Illes Pitiüses, fugí des de Punta Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals es trobaven els principals dirigents polítics i sindicals locals, a Xàbia (Marina Alta, País Valencià) a bord del llaüt «Miguel Pequeño», per temor a les represàlies feixistes. Un cop a la Península, fou cridat a files i va ser comissari, sense empunyar cap arma, d'un militar republicà als fronts de l'Ebre i de Barcelona. Poc abans d'acabar la guerra va ser apressat per les tropes franquistes a Ponts (Noguera, Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota l'acusació d'haver furtat el «Miguel Pequeño» per fugir i de ser anarcosindicalista, fou condemnat a mort pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió militar», però la pena fou commutada per 30 anys de presó major i després per 20. Passà per diverses presons (Palma, Alacant, Hellín, Albacete, Palència i Sant Miquel dels Reis) i durant una temporada a partir de començaments de 1943 romangué a Formentera desmuntant amb una dotzena de companys els barracots del camp de presoners republicans de la Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500 homes entre el 1940 i el 1942. En 1946 fou alliberat i dos anys després la seva causa fou sobreseguda definitivament. Un cop lliure, després d'un temps en un vaixell de desballestament a les Illes Canàries, retornà a Formentera, on muntà un negoci d'efectes navals a la Savina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, acceptar formar part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que es presentà a les primeres eleccions locals de 1979. A començaments del segle XXI s'implicà activament en la recuperació de la memòria històrica i participà en diversos documentals, com ara Aigua Clara (2007), de Carmelo Convalia, on intervingué com a personatge principal i fil conductor d'aquesta història sobre la Colònia Penitenciària de la Savina; i Un lloc en lloc (2011), de Javier G. Lerín. En 2006 participà en l'homenatge que es realitzà als reclosos morts al camp de presoners de la Savina. El 25 de juliol de 2010 el Consell de Formentera el distingí amb el premi «Sant Jaume», en reconeixement a la seva contribució a la memòria històrica. En una entrevista el desembre d'aquest any, amb motiu del centenari de la CNT, reivindicà el seu pensament anarquista. Els últims mesos de sa vida visqué tot sol a casa seva atès per una familiar, però finalment hagué de traslladar-se al domicili d'aquest per raons de salut. L'abril de 2011 el «Fòrum per sa Memòria d'Eivissa i Formentera» li atorgà el I Premi «14 d'abril» per la seva tasca a favor de la recuperació de la memòria històrica. Joan Colomar Torres va morir el 24 de novembre de 2011 a Formentera (Illes Balears) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant Francesc.

Joan Colomar Torres (1913-2011)

***

Raúl Carballeira Lacunza

Raúl Carballeira Lacunza

- Raúl Carballeira Lacunza: El 28 de febrer de 1918 --en 1917 segons algunes fonts-- neix a Coronel Suárez (Buenos Aires, Argentina) ) l'activista anarquista i resistent antifranquista Raúl Carballeira Lacunza, també conegut sota diversos pseudònims, com El Argentino, Aramis, Julio Heredia, Armando Lacunza o Eduardo Lafuente. Autodidacte, mai no va anar a escola. Durant la seva joventut es dedicà a recórrer l'Argentina com a linyera escrivint poemes i escampant l'anarquisme. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es trobava a l'Uruguai, d'on sortí cap a Catalunya. A finals de 1937 arribà a Barcelona de polissó, amb Federico Gerardo Rufinelli i Sergio Chávez, i l'abril de 1938 s'incorporà al front d'Aragó enquadrat en la XXVI Divisió, malgrat ser un antimilitarista convençut. Mesos després, es dedicà a tasques propagandístiques en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938 treballà de tramoista en un teatre barceloní. En acabar la guerra, passà la frontera francesa i fou internat als camps de Sant Cebrià, Argelers, Barcarès i Bram entre 1939 i 1941. En 1942 marxà a Marsella, on contactà amb diversos companys, com Diego Camacho (Abel Paz) i Liberto Sarrau, per preparar el retorn clandestí a la Península, quedant com a contacte a Tolosa de Llenguadoc, on feia feina al restaurant de l'estació de la ciutat. En 1943 participà amb la resistència a Bordeus. Després de l'Alliberament, amb Felipe Alaiz i Diego Franco Cazorla (Amador Franco), edità el setmanari Impulso (1945), portaveu de l'anticol·laboracionisme i defensor de les tesis tradicionals anarquistes, i intervingué en la reconstrucció de la FIJL. Formà part, com a secretari de Relacions, del primer Comitè Peninsular de la FIJL sorgit el 4 i 5 d'abril de 1945 a Tolosa. En maig de 1945 participà en el I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a París. El març de 1946 abandonà el càrrec de secretari de Relacions de la FIJL per integrar-se en la lluita directa antifranquista. Amb Amador Franco, passà a Catalunya i col·laborà en el llançament clandestí de Ruta a Barcelona. Portà a terme, amb Manuel Fernández Rodríguez, una gira pel País Valencià, Andalusia i Madrid amb la finalitat de reorganitzar la FIJL de l'Interior. En aquesta època fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, secretari de la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona i militant del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau i Francisco Martínez Marquez. Després de romandre a Barcelona com a delegat de l'Exili, reorganitzà les Joventuts Llibertàries barcelonines arran d'una batuda policíaca el desembre de 1946 i retornà a França. En 1946 va fer mítings a Montpeller i a Sant-Etiève. En 1947 fou delegat per Tolosa en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1947 s'incorporà a la lluita antifranquista a la Península, després de representar Espanya en el Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El desembre de 1947 visità, amb gosadia, Amador Franco a la presó de Sant Sebastià i el gener de 1948 Abel Paz a la presó Model de Barcelona. El 13 de juny de 1948 aconseguí salvar la vida i fugir d'un cercle policíac, però patí una emboscada muntada pel comissari Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Politicosocial de Barcelona, quan anava a una cita a Montjuïc. Raúl Carballeira Lacunza va caure mort, o se suïcidà per no ser atrapat per la policia, el 26 de juny de 1948 als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). Les seves restes foren enterrades al cementiri barceloní de Can Tunis i anys més tard acabaren en una fossa comuna. Carballeira fou un dels membres més destacats de la FIJL dels anys quaranta.

Raúl Carballeira Lacunza (1918-1948)

***

Luis Sos Yagüe

Luis Sos Yagüe

- Luis Sos Yagüe: El 28 de febrer de 1928 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe. Amb el triomf feixista s'exilià amb sos pares, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a França i va ser enviat a un refugi bretó. De jovenet entrà a formar part del moviment llibertari i exercí càrrecs de responsabilitat en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En novembre de 1956 va ser nomenat secretari d'Administració de la Comissió de Relaciones de l'FIJL. Entre el 15 de juliol i el 20 d'agost de 1958 assistí a la Concentració Juvenil Internacional Anarquista de Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). A finals de 1960 fou secretari de Relacions Exteriors de la l'FIJL a França, amb Marcelino Boticario Sierra de secretari general. L'octubre de 1961 formà part de la delegació de l'FIJL que s'entrevistà amb la Federació de Joventuts Socialistes d'Espanya en l'Exili per tantejar possibilitats d'acció conjuntes. El pis on vivia amb sa companya Plácida Aranda Yus, també militant llibertària, serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963, quan era tresorer de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut per la policia francesa en una batuda i, acusat de col·locar bombes en les oficines de la companyia aèria espanyola Iberia, tancat durant tres mesos a París. Entre 1963 i 1964 representà les Joventuts Llibertàries en la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Entre el 31 de juliol i el 10 d'agost de 1965 assistí com a delegat de Tolosa de Llenguadoc al Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili a Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (Plácida Aranda, Josep Peirats i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Luis Sos Yagüe va morir l'1 d'abril de 1971 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Luis Sos Yagüe (1928-1971)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ferruccio Scarselli

Ferruccio Scarselli

- Ferruccio Scarselli: El 28 de febrer de 1921 mor violentament a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

***

Ugo Resta amb sa companya

Ugo Resta amb sa companya

- Ugo Resta: El 28 de febrer de 1960 mor a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Havia nascut el 14 de juliol de 1888 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia, «no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

---

Continua...

---

Escriu-nos

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS