Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 14 de gener

Esdeveniments

- Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.

Naixements

- Francesc Ferrer i Guàrdia: El 14 de gener del 1859 --moltes fonts citen erròniament el 10 de gener-- neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar --des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer--, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol --fet que hauria estat una pretensió modesta--, sinó respecte a l'ensenyament tal com és practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees --de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament «integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament --i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris-- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església --a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica --una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.

***

- Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)-- l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile Bachelet. Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux. Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).

***

- Maurice Dommanget: El 14 de gener de 1888 neix a París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

Defuncions

- Jean Ajalbert: El 14 de gener de 1947 mor a Caors (Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert.  Havia nascut el 10 de juny de 1863 a Bredons (Alvèrnia, Occitània). Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Pot à Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux, Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar en L'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 mor a Caors (Occitània) i fou enterrat a Bredons.

***

- Justin Olive: El 14 de gener de 1962 mor a París (França) d'una brusca i ràpida malaltia el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Havia nascut el 26 d'octubre de 1886 a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània). A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. Justin Olive va morir el 14 de gener de 1962 a l'hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Ammon Hennacy: El 14 de gener de 1970 mor a Salt Lake City (Utah, EUA), d'un atac de cor, el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut el 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació.  En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu ús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a "biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise Page A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.

***

- Adrien Perrissaguet: El 14 de gener de 1972 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Adrien Perrissaguet. Havia nascut el 22 d'abril de 1898 a Mas Loubier, barri obrer de Llemotges (Llemosí, Occitània). Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el «Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure --l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra--, va ser considera com a «perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes --llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball  Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics de Le Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les «Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la «Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació --havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto-- el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 4 de gener de 1972 a l'hospital de Llemotges (Occitània) i fou enterrat al cementiri de Lougat.

Adrien Perrissaguet (1898-1972)

***

- Nisse Lätt: El 14 de gener de 1988 mor a Göteborg (Västra Götaland, Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el Rojo (pel color dels seus cabells). Havia nascut el 30 de desembre de 1907 a Södermanland (Suècia). Es va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant, s'afilià a l'organització anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i començà a aprendre l'esperanto. A començaments de la dècada dels trenta, arran d'una escala marítima, va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia, País Basc). El juliol de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya) i participà amb els militants del Sindicat de Transports de la CNT en els combats de carrer per sufocar l'aixecament feixista. Després s'allistà en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap al front d'Aragó. A mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per l'esclat d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de la seva recuperació en un hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i s'integrà en un col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya. En 1938 tornà a Suècia i publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde i Spanien, on explicà les seves experiències de milicià i col·lectivista a la Revolució espanyola. En aquests anys treballà en diversos oficis (forestal, construcció, etc.) i milità en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de difusió del pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. Durant els anys cinquanta s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta organització sindical. En els anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de Göteborg es convertí en lloc de reunió de militants anarquistes i anarcosindicalistes. Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la Revolución espanyola, de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 participà en les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona, organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco. Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En svensk anarkist berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe för de frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt, agitador i lluitador per les idees llibertàries), autobiografia i testament polític que havia escrit en 1982.

Nisse Lätt (1907-1988)

***

- Frederica Montseny i Mané: El 14 de gener de 1994 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la destacada militant anarcosindicalista i anarquista Frederica Montseny i Mañé. Havia nascut el 12 de febrer de 1905 a Madrid (Espanya). Filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), dos coneguts agitadors culturals àcrates i mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Ferrer i Guàrdia. En 1912, passa a residir a Barcelona, a Horta, amb sa família. Posteriorment van residir a altres indrets al voltant de Barcelona. La seva educació va ésser impartida per sa mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant obres clàssiques com contemporànies. També va cursar estudis a l'Acadèmia Cost de Barcelona i va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat. Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaritat Obrera. Des d'aleshores no va parar d'escriure, col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca --reapareguda en 1923 i editada per la família Montseny des de Barcelona-- i, en les seves col·laboracions de narrativa, en La Novel·la Ideal --on va arribar a publicar una quarantena de novel·letes-- i Voluntad. Durant la dictadura de Primo de Rivera va escriure una trilogia de novel·les centrada en l'emancipació femenina, La Victoria (1925), El hijo de Clara (1927) i La indomable (1928). Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que sol pretenien un reconeixement polític de la dóna dins la societat capitalista. El 7 de juny de 1930, es casa amb Germinal Esgleas, qui esdevindrà el seu company durant tota sa vida. Comença a bellugar-se dins el sindicalisme de CNT durant el gener del 1931, i s'incorporà en el Sindicat Únic de Professions Lliberals de Barcelona, tot i que ella, com els seus pares, es considerava «anarquista individualista», incorporant-se en la redacció de Solidaritat Obrera. Durant els anys de la República, a través de nombrosos articles, es manifesta en contra dels trentistes i a favor de l'insurrecionalisme de la FAI. El 13 de novembre de 1933 neix la seva primera filla, Vida. El 1936 s'incorpora en el Comitè regional de Catalunya de la CNT i en el Comitè Peninsular de la FAI, importants càrrecs orgànics del moviment llibertari català.  Després, durant la guerra, es convertí en ministra de Sanitat i Assistència Social amb el govern de Largo Caballero (1936-1937). Paradoxalment, essent anarquista, va ser la primera dona de l'Estat espanyol a accedir a una cartera ministerial. Les seves idees eren clares: va plantejar un concepte de benestar social fonamentat en criteris de ciutadania social, prevenció en la pràctica sanitària, i la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs paral·lela a l'aprovada per decret a Catalunya el 1936. També va legalitzar els centres de prostitució lliure. Totes aquestes mesures suposaven un notable progrés dins del context de l'època, i encara avui en dia, en matèria legislativa sanitària. El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el primer Comitè d'Enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el POUM de les injustes acusacions comunistes. Durant els Fets de Maig de 1937, va intervenir, amb altres ministres anarquistes, a parar els enfrontaments que tenen lloc a la rereguarda barcelonina. En 1937 publica diverses obres (El anarquismo militante y la realidad espanyola, La Commune de París y la revolución espanyola i Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social). Va exiliar-se a França, en acabar la guerra --el 5 de febrer de 1939 mor sa mare en un hospital de Perpinyà--, continuant amb el seu treball sindical a la CNT. El juny de 1940, amb l'ocupació alemanya de França, és detinguda pel Govern de Vichy i ha d'afrontar una amenaça d'extradició. El desembre de 1944, passa a residir prop de Tolosa de Llenguadoc. El maig de 1945, en el Congrés de la CNT a París, és elegida per a ocupar la secretaria de premsa i propaganda del comitè. En 1958, dirigeix el periòdic CNT, que més tard es convertirà en L'Espoir. El 1977 va retornar a l'Estat espanyol per a la reconstrucció del sindicat. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. El 21 d'octubre de 1981, va morir Germinal Esgleas a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), lloc on també ella va morir. Les seves publicacions més destacades són: La mujer, problema del hombre (1932), El problema de los sexos (1951), Cien días en la vida de una mujer (1949), Crónica de la CNT (1974), El anarquismo (1976), Mis primeros cuarenta años (1905-1945) (1987).

«Dossier Federica Montseny», en El Temps d'història, 44 (febrer 2005)

Salvador Palomar: «Frederica Montseny Mañé (1905-1994), una mirada reusenca», en Butlletí Informatiu de l'Arxiu Municipal de Reus, 10 (estiu 2005)

Actualització: 14-01-10