Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 d'octubre

Esdeveniments

- Surt Solidaridad Proletaria: El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l'organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s'entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus rivals. D'antuvi tenia la redacció a Mataró, però s'imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32 números, l'últim el 23 de maig de 1925.

***

- Míting d'Emma Goldman: El 18 d'octubre de 1936 a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista nord-americana Emma Goldman realitza un míting de masses organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) davant 16.000 persones. Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d'octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.

Naixements

- Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 2 de maig de 1918 a París (França). Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

***

- Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Grospierres (Ardecha, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind.  Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de febrer de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

Defuncions

- Miguel Chueca Cuartero: El 18 d'octubre de 1966 mor a París (França) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Havia nascut el 3 de gener de 1901 a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola --altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura-- i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque-- al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla --les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article «En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel --que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200--, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge-i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social, El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.

***

- Diego Abad de Santillán: El 18 d'octubre de 1983 mor a Barcelona (Catalunya) un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. Havia nascut el 20 de maig de 1897 a Reyero (Lleó, Espanya) en una família que emigra a l'Argentina en 1905 --sos pares foren Donato García Paniagüa i Ángela Fernández. Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l’escola nocturna. En 1912 retorna a Espanya per estudiar el batxillerat (Lleó, 1913-1914) i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (1915), on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l’escriptura --revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917). Ficat en la bohèmia i en la lluita revolucionària, és empresonat un any i mig arran de la vaga general de 1917. Amnistiat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe, amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros. Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky. En 1919 torna a la presó arran d'una vaga a Buenos Aires i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià. En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg i Berlín es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater, etc.) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker --els quals traduirà, juntament a Bakunin-- i Elise Kater, sa futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924. Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments puristes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de «l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón», que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes. En mig de les lluites contra comunistes reformistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925). En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions violentes, interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu; també va dirigir el periòdic La Antorcha. Va intervenir en la fundació de l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds revolucionàries en el mar de la FORA. El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo; tornant a Espanya poc abans de començar el Congrés de 1931. Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va reorganitzar la FORA i va preparar una campanya en favor dels exiliats. A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al «trentisme» i als qui esperen tot amb la República. En 1934 va animar el grup anarquista «Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de 1936. Amb la sublevació feixista, va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment en el Consell d'Economia de la Generalitat l'agost. Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat. A partir de maig de 1937 es va desencantar i en 1938 va fundar Timón. Va decantar-se progressivament cap a posicions revisionistes --l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre els sindicats UGT i CNT--, encara que combatés Martínez Prieto i Marianet en el Ple d'octubre de 1938. El gener de 1939 va passar a França, on va patir els camps de concentració, i poc abans d'acabar la Guerra Mundial es va traslladar a Santo Domingo i a Xile --on va tornar publicar Timón--, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una immensa obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). En 1945 va donar suport a l'escissió de la CNT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López. Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955. Durant aquest llarg exili ideològicament va evolucionar cap a les tesis col·laboracionistes i va caure en un progressiu reformisme, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a Espanya, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976. Va intentar rellançar Timón a Madrid i Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Anarquista universal, extraordinàriament influent a Espanya i a Amèrica, escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència. Va col·laborar en Acción, Acción Libertaria, Acción Social Obrera, Acracia, Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit, Comunidad Ibérica, Construir, Cultura Proletaria, Historia Liberta­ria, Mañana, La Protesta, Revista Inter­nacional Anarquista, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker; a més de prologar nombrosos llibres. És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclo­pedia Argentina, Gran Omega, Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal, etc. De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?, España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937), Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945), Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974), El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revo­lución mexicana (1992, pòstum). El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant l'anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanya és tasca de tots... En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.

Actualització: 18-10-09