Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

Portada de Die Einigkeit

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels «sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els «sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoît Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

***

Cartell de l'acte

- Míting per l'amnistia: El 19 de juny de 1920 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Lió (Arpitània) un gran míting per demanar l'amnistia de sindicalistes i revolucionaris i la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). L'acte va ser organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) i el Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de Lió. En 1920 les presons franceses eren plenes de militants llibertaries i revolucionaris processats i condemnats després de la Gran Guerra per diversos motius (insubmissió, complot, bolxevisme, antimilitarisme, etc.). Hi van prendre la paraula Nicolas Berthet, del CDS de Lió; Burdet, del Comitè de Defensa dels Mariners (CDM); Henri Fourcade, de la Unió de Sindicats Obrers del Roine; Claude Journet, del Grup de «Causeries Populars» (Xerrades Populars); i Fernand Larapidie, del CDS de París.

Naixements

Notícia de la mort de Jean Steigmeyer apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 27 de febrer de 1923

- Jean Steigmeyer: El 19 de juny de 1843 neix a Klingnau (Argovia, Suïssa) l'anarquista Jean Adam Steigmeyer –el seu llinatge citat de diferents maneres (Steigmeier, Stegmeier i Stegmeyer). Es guanyava la vida treballant de gravador. El 19 de maig de 1872 assistí com a delegat de la Secció de Fleurier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) al Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional del Treball (AIT) celebrat a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En 1884 vivia a Sonvillier (Berna, Suïssa), on el novembre d'aquell any publicà un àlbum de dibuixos i dissenys per a gravadors. Entre els anys vuitanta i principis del noranta milità en el moviment anarquista a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) i a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània). En 1890 vivia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on tenia un taller de gravat al número 20 del carrer Puits, i militava en el grup anarquista local, on es relacionà força amb Nicolet Albert i Eugène Graizely, participant en les seves activitats propagandístiques i de distribució de premsa i fullets anarquistes. El 19 de maig de 1890, en una assemblea de la Cambra Sindical de Patrons i Obrers Gravadors de La Chaux-de-Fonds, es va prohibir tota relació professional amb ell per una infracció i el periòdic local La Sentinelle li va imperdir publicar articles en la seva defensa. El 28 de febrer de 1891 publicà a La Chaux-de-Fonds el fullet La Lutte contre les syndicats obligatoires, on es defensava dels atacs del sindicat. El març de 1892 encapçalà un grup de gravadors purgats pel seu sindicat a La Chaux-de-Fonds i aleshores vivia al número 18 del carrer Manège de la població. El juny de 1892 vivia al barri de La Praille de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1893 fou membre del grup anarquista encapçalat per Eugène Steigne i Eugène Dalloz («Grup Steiger-Dalloz») i el 13 de juliol de 1893 d'aquell any es va decretar la seva expulsió de França a notificar-li en cas de ser interceptat. El març de 1903 va patentar invents de gravació i aleshores vivia al número 11 del carrer Gares de Ginebra. Jean Steigmeyer va ser trobat mort per causes naturals el 25 de febrer de 1923 al seu domicili, al número 9 del carrer del Temple, de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després al cementiri de Saint-Georges de la ciutat.

***

Foto policíaca de Gervais Naudet (10 de març de 1894)

- Gervais Naudet: El 19 de juny de 1853 neix a Échalot (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Gervais Naudet. Era fill de Jean Baptiste Naudet, fuster, i Claude Daujon, i tingué una germana, Marie Céline Naudet. Com son pare, es guanyava la vida treballant de fuster. L'1 d'octubre de 1881 es casà al XIV Districte de París (França) amb la modista Marie Augustine Peyriolle. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Vouillé de París. Entre 1884 i 1885 formà part de la Cambra Sindical dels Fusters del Sena i va ser un dels principals militants del moviment anarquista, prenent part activa en l'agitació dels obrers sense feina. El 8 d'abril de 1884 representà els fusters de la construcció en el V Congrés Regional de la Unió Federativa del Centre. Signà la circular de la crida per l'exposició dels treballs dels alumnes dels curs professionals de la Cambra Sindical dels Obrers Fusters de la Construcció que se celebrà el 22 de maig de 1884 al mateix locals dels Artistes Independents, al carrer Tuileries de París. El juliol de 1884 era membre del buró del Sindicat d'Obrers Fusters del Sena (SOFS) i entre agost i setembre de 1884, amb els companys Raimont i Tortelier, va fer un viatge d'estudis en nom del SOFS  a Dinamarca, Suècia i Noruega a fi i efecte d'estudiar tècniques de fusteria i les maneres organitzatives dels obrers d'aquests països, així com les tendències de la família socialista i establir relacions entre ells. El 23 de novembre de 1884 la Cambra Sindical de Fusters organitzà un gran míting per als obrers desocupats a la sala de ball del carrer Lévis del XVII Districte de París i ell va ser el president de la sessió a la qual assistiren unes tres mil persones i on parlaren oradors socialistes i anarquistes; la sortida del míting acabà en greus incidents, amb ferits i detinguts. El 22 i el 23 de gener de 1885 va ser jutjat, amb altres companys, pels citats fets a l'Audiència del Sena i ell va ser absolt, però altres companys patiren condemnes. En aquesta època vivia al número 201 del bulevard de Grenelle de París. El desembre de 1884, com a secretari de la Cambra Sindical de Fusters, va denunciar Haret, president de la Cambra Sindical d'Empresaris de Fusteria, per difamació al sindicat dels fusters, però el IX Tribunal Correccional del Sena rebutjà la demanda. En 1886 va ser costat la subscripció de suport dels vaguistes de Vierzon engegada per Le Cri du Peuple. El seu nom figurava en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 18 del carrer Paul Émil de Saint-Maur (Illa de França, França). El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només recuperà la llibertat el 9 d'abril d'aquell any. En 1894, 1896 i 1901 figurava en llistats d'anarquistes de la policia i vivia a Le Parc Saint-Maur. Gervais Naudet va morir el 8 d'agost de 1916 al seu domicili, al número 22 del bulevard d'Asnières, de Gennevilliers (Illa de França, França).

***

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Congé (Saint-Loubès, Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Era fill del comerciant i propietari francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero (Clemence); lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials –publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918– a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

- Émilie Lamotte: El 19 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Joséphine Lamotte. Sos pares es deien Joseph Henri Lamotte, gravador, i Ernesta Loigia Francesca Galli. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

František Gellner

- František Gellner: El 19 de juny de 1881 neix a Mladá Boleslav (Bohèmia Central, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el poeta, escriptor, periodista, pintor i caricaturista anarquista František Gellner. Fou el sisè fill de set d'una família jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista, regentava una botiga i sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es dedicà a l'escriptura i a les caricatures. Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna i Mládí), publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria), però després de dos anys abandonà el centre. A Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan tenia 15 anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda Dudák, editat per Ignát Hermann. Abocat a la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en contacte amb el moviment anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia. Col·laborà en el periòdic anarquista Nový Kult (Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a l'Acadèmia Minera de Příbram (Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per assistir a reunions anarquistes, establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes (Marie Majerová, Stanislav Kostka Neumann, Karel Toman, Fráňa Šrámek, etc.). En 1901 publicà el seu primer recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti života, ambdós, com la resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme. A partir de la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer dos–, va fer el servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem, Bohèmia) i, contràriament a la resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En 1905 estudià pintura a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a París (França), on publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le Cri de Paris, Le Pêle-Mêle, Le Rire, Les Temps Nouveaux, etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a Bohèmia i aquest any il·lustrà el llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí máky. Verše a karikatury (1901-1908). En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i després retornà a París. En 1910 publicà l'àlbum il·lustrat satíric Les petits joies d'amour. En 1911 s'establí a Brno (Moràvia Meridional, Moràvia, Imperi Austrohongarès), on treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové noviny (Diari del Poble), implicant-se en la vida política local, participant en les activitats de l'Občanského Klubu Lidové Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular Progressista). Quan esclatà la Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a l'exèrcit austro-hongarès i va ser enviat a Galítsia. L'última notícia que se'n té és que es trobava en un camí entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František Gellner va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i mai no s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren diferents obres seves, com ara Nové verše (1919 i 2016), que recull la seva producció poètica entre els anys 1903 i 1914.

František Gellner (1881-1914)

***

Florentino Salcedo Abascal

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Sos pares es deien Florentino Salcedo Gómez, lleter, i Antonia Abascal Masón. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

Continua...

---