Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 8 de març

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Gran Festa Familiar: El 8 de març de 1903 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una Gran Festa Familiar en profit de la premsa llibertària. L'acte va ser organitzat per la Unió de Grups Anarquistes (UGA) i pels periòdics L'Ére Nouvelle i Le Réveil de l'Esclave. La festa consistí en al·locucions d'E. Armand i de Georges Butaud; una lectura dels assaigs pràctics del comunisme a Holanda per Hamburger; un concert-espectacle en diversos artistes (Buffalo, Delsol, Frédéric de Montmartre, Paul Paillette, Paulin-Latour, Le Père La Purge, Quatour de Chanteurs des Cours, Mme Régina, Réval, Savanole, etc.); recitacions d'obres de Libair i Henri Zisly; i la representació de l'obra en un acte Le gerdarme est sans pitié, de Georges Courteline, a càrrec de la companyia «La Rouge Églantine».

***

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

***

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat– en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas –Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets –amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65– contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat –l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Terre Libre, òrgan de la FAF, de març de 1939

- Xerrada de Geuffroy: El 8 de març de 1939 se celebra a la Sala de la Federació Anarquista Francesa (FAF) de París (França) la xerrada i debat-contradictori «Ce qu'est l'anarchisme» (Allò que és l'anarquisme) feta pel militant de la FAF i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) Henri Charles Geuffroy. L'acte va ser organitzat pel pels Grups del IX i X Districte de París del Cercle d'Estudis Socials (CES).

Naixements

Notícia d'una conferència de Joseph Rogliano apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 12 de setembre de 1902

- Joseph Rogliano: El 8 de març de 1857 neix a Bastia (Còrsega) l'anarquista i sindicalista Josep Rogliano –algunes fonts citen erròniament Rocliano. Era fill de Jean Baptiste Rogliano, sabater, i de Léonida Franzini. Es guanyava la vida treballant com son pare, de sabater, a Marsella (Provença, Occitània). A partir de 1894 començà a freqüentar les reunions anarquistes i en 1895 participà en les conferències donades per Sébastien Faure. Vivia al número 27 del carrer Saint-Laurent i, a partir de 1897, al número 5 del carrer Timon de Marsella. El setembre de 1897 va ser inscrit en el registre d'anarquistes de la policia com a «anarquista perillós». El 14 de setembre de 1902, amb l'anarquista Augustin Isidore Sartoris (Boulogne), va fer la conferència «Les crimes de l'Église» (Els crims de l'Església) al jardí del bar Blanc, al número 22 del carrer Clotilde, del barri marsellès de Les Catalans. En 1904 va ser nomenat delegat dels sabaters a la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO). El 4 de maig de 1905 es casà a Marsella amb la domèstica Marie Marthe Joséphine Perimonti i amb aquest matrimoni la parella legitimà tres infants: Homère Démosthène Ciceron Rogliano (1887), Léonides Socrate Spartacus Rogliano (1890) i Baptistine Léonide Rogliano (1892). En aquesta època vivia amb sa mare ja vídua al número 74 del bulevard de Paris de Marsella, que serà el seu domicili definitiu. El desembre de 1912 figurava en els llistats d'anarquistes i la seva vigilància es recollia en informes mensuals. Joseph Rogliano va morir el 8 de març de 1913, el dia del seu aniversari, al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906

- Jean-Baptiste Reynard: El 8 de març de 1862 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Sos pares es deien Jean Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben igual que son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament en els lluites obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.). A partir de la dècada dels noranta milità a Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué animador d'un dels grups, el que es reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per Claude Chapoton, es reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava de la difusió del periòdic lionès L'Insurgé. A finals d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament abans de la manifestació del «Primer de Maig» i processat per «associació criminal», però el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895 participà en la fundació del periòdic Le Libertaire, de Sébastien Faure, i col·laborà en Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En aquesta època participà activament en tots els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou un dels responsables de la biblioteca del grup literari i artístic «Le Cénacle Plébéien», establert al número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a resultes d'una reunió antimilitarista a Le Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i adversaris. Abandonà l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels vint, participant en la creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat secretari l'estiu de 1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per a la III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir dos vots a la primera volta. Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí el periòdic anarquista La Patrie Humaine. Durant els seus últims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el 12 de febrer de 1937 al seu domicili d'Andrézieux-Bouthéon (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage, conegut Périan. Sos pares es deien Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Périan, cotillaire. Es guanyava la vida treballant de fuster com son pare. El 12 de desembre de 1884 començà el servei militar en el 6 Regiment d'Artilleria i entre el 26 d'agost de 1885 i el 8 de gener de 1888 treballà d'obrer de la fusta a l'exèrcit. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». A finals de febrer de 1893 el seu domicili, al número 12 del carrer Pernelle de París (França), va ser escorcollat per la policia i detingut per «associació criminal». Entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 va ser testimoni en el judici celebrat a l'Audiència del Sena als anarquistes Fernand Bricout, Marie Delange i Jean Pierre François. El 22 d'abril de 1893 assistí a una vetllada familiar d'un centenar de persones celebrada al número 52 del carrer Chapon en ocasió del retorn de Jean Pierre François, que havia estat condemnat. El 6 de maig de 1893 participà en un míting de tres-centes persones celebrat a la Sala Commerce. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 12 del carrer Pernelle, va ser escorcollat i la policia li va trobar una foto de Ravachol, però no va ser detingut. L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París. En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. L'estiu de 1894 s'exilià a Londres (Alemanya), va ser albergat per l'anarquista Ernest Delebecque. El setembre de 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres i també en la recapitulació d'anarquistes d'aquell any. Posteriorment va ser detingut, en 1896, al número 66 del carrer Turenne de París. El 29 d'abril de 1897 es casà al III Districte de París amb la modista Marie Angèle Assier i amb aquest matrimoni legitimaren sa filla Suzanne Rose Emilie Soulage, nascuda l'11 de gener d'aquell any al III Districte de París. En 1898 assistia a les reunions a favor del capità Alfred Dreyfus. En 1901 vivia al número 54 del carrer Compans. Al final de sa vida treballà de capatàs en una fusteria. Alphonse-Charles Soulage va morir el 17 d'octubre de 1902 al seu domicili del carrer Cayrade de La Sala (Llenguadoc, Occitània).

Alphonse-Charles Soulage (1863-1902)

***

Foto policíaca de Pietro Corna (febrer de 1895)

- Pietro Corna: El 8 de març de 1866 neix a Masino (Caravino, Piemont, Itàlia) l'anarquista Pietro Corna, conegut com Jacob Ange. Era fill de Domenico Corna i Vittoria Forsani. Es guanyava la vida treballant de fuster en la construcció. El 7 de febrer de 1895 va ser expulsat per «anarquista» del Principat de Mònaco; lliurat aquest mateix dia a la Gendarmeria francesa a la frontera del Carnier de Bèusoleu (Provença, Occitania), es va decretar la seva expulsió del departament dels Alps-Marítims per «vagabunderia» (sense domicili fixe, sense feina i sense mitjans de subsistència) i portat tres dies després per dos gendarmes a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de Jacques Antonin Vila apareguda en el diari lionès Le Progrès del 21 de novembre de 1888

- Jacques Antonin Vila: El 8 de març de 1867 neix a Tarare (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Jacques Antonin Vila –algunes fonts oficials citen erròniament el segon nom com Antoine. Era fill de Jean François Vila, negociant de fusta, i d'Agnès Horace. Entre 1881 i 1883 patí diverses condemnes per diferents delictes (infracció de la policia ferroviària, robatoris i vagabunderia). En 1887 treballava d'empleat i vivia amb sa mare al número 122 del carrer Cuvier de Lió (Arpitània), mentre son pare feia 18 mesos que estava desaparegut. El 21 de novembre de 1888 va ser condemnat per l'Audiència d'Isèra a vuit anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per «robatoris qualificats». Enviat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa el 20 de gener de 1889, entre 1890 i 1903 va ser condemnat pel Tribunal Marítim Especial a diferents penes per robatori i set evasions, però sempre era capturat. El 31 de juliol de 1895 aconseguí evadir-se i retornà a París. En 1898 publicà unes memòries (Les mémoires d'un forçat) en lliuraments en el periòdic Le Libertaire. Capturat, el 8 d'agost de 1899 va ser condemnat per l'Audiència de l'Erau a 20 anys de treballs forçats i a la relegació per «robatoris qualificats i temptativa de robatori qualificat» realitzats entre maig i octubre de 1898 i enviat de bell nou a la Guaiana Francesa. L'última evasió es produí el 26 de maig de 1903 i va ser capturat el 16 de juny d'aquell any. Jacques Antonin Vila va morir tres dies després, el 19 de juny de 1903 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Pasquale Luigi Mazzoleni

- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904  diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà Espoir del 7 de novembre de 1971

- Jean Calandri: El 8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont, Itàlia) l'anarquista, sindicalista revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri, més conegut com Jean Calandri –a vegades el llinatge citat Calendri. Sos pares es deien Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera. Arribà a França amb sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb les cames cremades en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i ben aviat començà a militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els cercles anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de França, França). Quan es desencadenà el cas de la «Banda Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René Valet, pogués fugir de la policia. A principis de la dècada dels deu, entrà a formar part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912 acompanyà Gustave Cauvin, aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires propagandístiques per les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra, col·laborà en les «Xerrades Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En aquests anys participà activament en la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) a favor del terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les companyies disciplinàries i colònies penitenciàries establertes a les possessions franceses d'Àfrica del Nord (Biribi), i acompanyà René de Marmande en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una temporada a Londres (Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué Errico Malatesta. Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença, Occitània), on treballà de lampista especialitzat en galvanització i participà en les activitats del moviment llibertari francès i en les dels seus companys italians exiliats a la Costa Blava. També milità en la Confederació General del Treball (CGT), en «La Libre Pensée» de Niça (País Niçard, Occitània), en el grup «Élisée Reclus» de la Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux Travailleurs (AVT, Associació de Vells Treballadors), i col·laborà amb les «Universitats Populars». En 1917 va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part del que es va anomenar «cultura proletària» i es relacionà molt amb l'escriptor llibertari Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre cançons i va escriure poemes musicals, com ara Oraison funèbre à mon charreton, Les cloches, Chanson bachique, etc. Entre 1956 i 1959 col·laborà en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà el llibret Mon ami Calandri en homenatge al seu amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la Facultat de Medicina de Niça.

***

Juan de Dios Filiberto

- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra –la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Émile Aubin (1923)

- Émile Aubin: El 8 de març de 1886 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista, i després polític socialista, Émile Aubin, conegut com Marat. Era fill natural de la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant, juntament amb son germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb Antoine Jean Aubin, treballador dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII Districte de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei militar com a mariner al cuirassat Vérité, es rebel·là en agües escandinaves durant el viatge del president de la República Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia arribà al vaixell i es negà a crida «Visca la República!». Un escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses cançons revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions anarquistes i antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i seguir les idees de Sébastien Faure i de Gustve Hervé, però finalment el seu cas va ser sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser enviat des de la Presó Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies disciplinàries africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en 1910, va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les Indústries Elèctriques (STIE) de París i, en absència d'Émile Pataud, organitzà les manifestacions. L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les fosques el Teatre de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10 de maig de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels Presidis Militars», que comptà amb una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne, Arcole Vauloup, i que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer Saint-Maur de París. Membres d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet, Prêtre, Titeux i Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se físicament dels oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de 1910 en La Guerre Sociale. El 26 de novembre de 1910 edità el cartell «Liberté, égalté, fraternité. Armée territoriale. Soldats morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití del càrrec de secretari d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament elegit secretari i publicà el cartell «Galonnés assassins». Va participar activament en la campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i reivindicà l'abolició del «Biribi». Processat per un discurs antimilitarista pronunciat l'1 d'octubre de 1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), va ser jutjat per l'Audiència de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig de 1911 va ser condemnat a 18 mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses del judici; no obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de maig en cassació. El 7 d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne a cinc mesos de presó i a 500 francs de multa per «injúries a l'exèrcit». El 4 de novembre de 1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de presó i 100 francs de multa per «difamació i injúries a l'exèrcit». En aquest judici tingué el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga dels Drets de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de juliol de 1912 va ser posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de setembre de 1912 fundà Le Cri du Sodat, el gerent del qual fou Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme et militarisme. El març de 1913, en una reunió de l'Escola de Propaganda de la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb Jacques Long, per reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a «professor d'energia i d'eloqüència», mentre Havane, de la Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al «Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del carrer Henri Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada el 20 de maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «cops, ferides i violències». En aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa de França, França). El 18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del Congrés Anarquista Nacional que se celebrà a París. El juliol d'aquell any, reemplaçà Silvaire en la secretaria de redacció de Le Libertaire, càrrec que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys també fou un dels responsables de l'Impremta Comunista «L'Espérance». El novembre de 1913 va ser gerent del número únc de Liberiamo Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians de París, i amb el suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui disparà un oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En aquesta època era membre de «Les Amis du Libertaire», del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En l'últim número de Le Libertaire, publicat l'1 d'agost de 1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!». Mobilitzat com a caporal en el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front –Pierre Martin, quan s'assabentà de la notícia, desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes que feien costat la «Unió Sagrada». El 21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine Point, amb qui tingué dos infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en polític socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers (Illa de França, França) per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Esdevingué ferroviari de la xarxa «État-Rive Droite» i en 1920 participà activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920 prengué la paraula en un míting de vaguistes per protestar contra destitucions i exigir la tornada del personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula en un míting celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant la Gran Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, passà a militar en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC). En aquesta època era secretari de la Secció de Drancy (Illa de França, França) de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El desembre de 1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF), el qual el 30 d'abril de 1926 es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista (PRS). El 25 d'abril de 1925 es casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de 1926 participà en un míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la plaça de l'Ajuntament de Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de Drancy i vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El 16 de maig de 1931 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A començament dels anys trenta, comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la creació d'una cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet. Émile Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França).

***

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand Béart de Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Sos pares es deien Jean Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i Marie Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953

- Juan Naranjo Muñoz: El 8 de març de 1891 neix a Izaba (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup «Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.

Continua...

---