Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de març

Esdeveniments

- Tragèdia de Jambol: El 26 de març de 1923 a Jambol (Jambol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Jambol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.

Naixements

- Émile Armand: El 26 de març de 1872 neix a París (França) l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut com Émile Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Fill d'un communard, no va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada «tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911), Par delà la mêlée (1916). Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més «calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta --segons Grave-- la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna L'anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenat Socialisme científic contra el que es va anomenar Socialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. Émile Armand va morir el 19 de febrer de 1962 a Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

- Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a Chartres (Centre, França) l'anarquista i militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Obrer tapisser, va servir en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. Després de passar tres anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de consciència i fundar un falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el desembre de 1909, va ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires Ouvriers et Employés» (USLOE, Unió Sindical de Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava aleshores mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual reivindicava la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la muda pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing número 52, amenaçat d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada («Fort Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una pancarta que deia: «Respectuós de la llei violada per la policia al servei de la propietat, només sortiré obligat per la força.» Assetjat per la policia, abastit pels veïns durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta de la violació del seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el tribunal de recursos d'urgència li va donar la raó i la policia va haver d'aixecar el setge. Poc després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una acció de reallotjament al Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit infants en la qual els companys del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada; aquesta acció comportarà el vot per part del consell municipal parisenc d'un emprèstit de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges econòmics per a famílies nombroses. Després va crear la famosa «Raffût de Saint-Polycarpe», fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar les cases amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a coll amb tots els trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va compondre per aquest grup la coneguda cançó La marche des locataires. Mitjançant aquesta acció directa de caire lúdic, van assetjar i okupar tots els habitatges que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics: el 10 de febrer de 1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març el de la Cambra de Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien habitatge per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van prendre a l'assalt l'església de la Madeleine. A més d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50 famílies, infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard Lannes la vil·la La Vérone amb la complicitat del seu llogater, el Comte de La Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36 infants; van ser expulsats set dies després. En 1912 va començar a col·laborar en el periòdic anarquista de Brussel·les Le Combat Social, on amb Georges Schmickrath i León de Wreker van publicar articles sota la rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va produir una escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel maig Cochon es va presentar a les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser exclòs, per les crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta organització per «electoralisme», fundant aleshores la Federació Nacional i Internacional dels Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de l'Estat francès, especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant manifestació pels carrers de la ciutat, reunint més de quatre mil persones al Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat en el XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla del Marne; el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de Billancourt, però quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de 1917. Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de guerra a tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va publicar a Maintenon el periòdic Le Raffût, que va ser efímer --va sortir una nova sèrie entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la Unió Federal de Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters (UCL), que en 1946 esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters (CNL), apropada al Partit comunista. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels llogaters i va haver de comparèixer davant un tribunal de París el 21 d'abril de 1926. Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop de Maintenon, va anar diverses vegades a París durant els anys cinquanta per evocar els seus records en l'emissió radiofònica de J. Mollion «Les rêves perdus». Georges Cochon va morir el 25 d'abril a la seva casa del carrer Grandes Cours a Pierres (Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la torxa i durant els anys setanta van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el petit tractat 39 manières de faire râler son concierge. Es van crear un gran nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com ara La Cochonette; Donnez des logements; Papa Cochon; C'est Cochon; V'la Cochon qui démémage, de Montéhus; Le chant des locataires, de Robert Lanoff; o La marche des locataires, de Charles d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la seva lluita cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là Cochon qui déménage. Prélude au droit au logement, que explicar la història d'aquest personatge i la seva lluita.

***

- Louis Montgon: El 26 de març de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon. Fill d'un carpinter, va fer d'obrer i després de artesà rellotger i joier. Després de treballar a Lió, es va instal·lar a Perpinyà en 1917. Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i en el grup anarquista de Perpinyà, va ser qualificat  per la policia com a «enemic de tota autoritat». Durant els anys vint, va prendre part en nombroses conferències contra el feixisme i per denunciar la dictadura bolxevic. Membre de la Unió Anarquista (UA), entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsables departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola i de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària en el grup de la CNT de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

- Jacques Doubinsky: El 26 de març de 1889 neix a Odessa (Ucraïna) el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Nascut en una família d'artesans jueus, va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates --com la major part dels emigrats servis i búlgars--, en la confecció i disseny de teixits --on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)--, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el «Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquest últim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva «L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació «Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank, òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Jacques Doubinsky va morir el 18 de febrer de 1959 a França. Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution, Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov --biografia novel·lada de les aventures de son padrí--, Mira ceti, etc.

***

- Raymond Callemin: El 26 de març de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cada un de vosaltres set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França) , després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

- Albert Guigui-Theral: El 26 de març de 1903 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista, sindicalista i resistent Albert Guigui-Theral. Va passar la infància i l'adolescència a París; retornant a Algèria en 1918, on va treballar de mecànic i va començar a militar. Força actiu durant les vagues de la metal·lúrgia, va ser condemnat a dos mesos de presó per propaganda llibertària. De tornada a París en 1922, va reprendre la militància, fet que li va portar l'acomiadament de la feina nombroses vegades. Després d'una temptativa infructuosa d'organitzar un falansteri a Algèria, s'instal·la de bell nou a la metròpoli on militarà en la Federació Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT) i on es va oposar fortament als intents de control del Partit comunista. En 1928 va col·laborar en el periòdic Le Libertaire i va animar la Tribuna Sindical fins que va marxar als Estats Units per qüestions de feina. De tornada a França, va esdevenir corrector d'impremta en 1932 i va continuar les tasques sindicals en la Unió Departamental de la CGT de la Regió Parisenca. També va fer de tècnic cinematogràfic un temps. A partir de 1936 es va lliurar a l'ajuda dels anarcosindicalistes espanyols. Detingut el juny de 1940, quan va ser alliberat va marxar a la «zona lliure» i va prendre part en la resistència antinazi al costat de Jean Moulin. Va marxar a buscar ajuda a Londres en nom de la CGT clandestina amb el general de Gaulle i en 1944 va participar en la Conferència de Filadèlfia de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Va entrar a París amb els exèrcits d'alliberament. Després de la guerra va obtenir un lloc de funcionari de l'OIT en la seu de Ginebra. Va publicar Le contrôle ouvrier (1934), Le droit de grève (1937) i Mouvement ouvrier aux Etats-Unis (1939), entre altres. En 1982 va cedir un important fons documental a la Biblioteca de l'OIT de Ginebra (Col·lecció Guigui). Albert Guigui-Theral va morir el 5 d'agost de 1982 a Thonex (Ginebra, Suïssa).

***

- Todor Mitev: El 26 de març de 1926 --alguns autors citen el 21 de març-- neix el militant anarquista búlgar Todor Mitev (Tocho, Théo o Doctor Mitev). En 1947, estudiant medicina, milita en un grup anarquista clandestí a Bulgària, però empaitat per la policia política comunista, que li proposarà trair els companys, s'exilia en 1950 a Iugoslàvia. El seu rebuig a treballar per a Tito li valdrà la presó. De bell nou exiliat a Itàlia, és internat en un camp de Trieste, d'on s'evadeix i s'instal·la a França, on reprendrà els seus estudis de medicina i continuarà la seva militància llibertària en el si dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària, que editaran a partir de 1956 la revista Noir et Rouge. En aquesta publicació escriurà articles sobre l'autogestió iugoslava, escrits de crítica del marxisme, tot reivindicant la figura de Bakunin. Quan va deixar de publicar-se Noir et Rouge, exercirà la solidaritat vers els seus companys ja sigui financerament, medicament o intel·lectualment. Participarà més tard en la revista llibertària sobre els països de l'Est Iztok, editada per Nikola Tanzerkov, on publica a expenses seves en 1993 una obra sobre Kristo Botev, poeta i anarquista revolucionari búlgar. Malalt d'un càncer cerebral, que ell mateix es va diagnosticar, morirà serenament el 17 d'agost de 2002 a França .

Defuncions

- Juan Serrano Oteiza: El 26 de març de 1886 mor a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Havia nascut el 6 de maig de 1837 a Madrid (Espanya). Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat «La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba, La Voz de la Juventud --que dirigí--, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas, Dos mujeres --comèdia estrenada a Úbeda--, Historia de unas mujeres, Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo, La Quinta, Quien bien te quiere, El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc.

***

- Rafael Adell: El 26 de març de 1988 mor a Charlaval (Provença, Occitània) el militant anarcosindicalista Rafael Adell. Havia nascut en 1898 i des d'adolescent va militar en el Sindicat dels Cilindradors del Ram de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya). Cap al 1914, arran d'una reunió amb Josep Negre, va formar amb Josep Llovid, Julio Ramón i Sánchez el grup «ABC Sindicalista» que s'encarregava de la difusió de 300 exemplars de Solidaridad Obrera i de 150 de Tierra y Libertad. Va ser també un dels organitzadors del Sindicat del Tèxtil al barri del Clot de Barcelona i un dels fundadors de la Comissió Cultural de l'escola «Natura» (La Farigola). Exiliat a França després de la guerra civil, va ser membre de la Federació Local d'Alen, de la qual va ser secretari en nombroses ocasions i va ser assidu dels plens regionals de Provença. En 1961 va ser delegat al Congrés de Llemotges del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Durant la dècada dels seixanta als setanta va viure a Charlaval i va col·laborar en Le Combat Syndicaliste i en Cuadernos de pedagogía (1977). Sa filla, Azuzena Adell, i son gendre Cristóbal Parra també van ser militants anarquistes.

***

- José García Pradas: El 26 de març de 1988 mor a Londres (Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Havia nascut el 10 de desembre de 1910 a Quincoces de Yuso (Burgos, Espanya). Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit, CNT, Construcción, Cultura Proletaria, España Libre, Frente Libertario, Libertad, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente, En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará, Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro, Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición, El terror de Soso Khan, Tierra de lobos, Tributo de sangre, Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947),La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán.

***

- Antoni Téllez Solà: El 26 de març de 2005 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i historiador Antoni Téllez Solà. Havia nascut el 18 de gener de 1921 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i era fill d'un ferroviari destinat a Solo del Rey (Astúries) que va quedar marcat per la Revolució asturiana de 1934. El juliol de 1936 residia a Lleida i es va afiliar a les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.); va viure la guerra i l'evacuació successivament de Lleida, Tarragona i Barcelona, fins que fou mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada «quinta del biberó», quan s'enfonsava la República. Va marxar a França el febrer de 1939 i va passar un any al camp de concentració de Setfonts (Occitània). El febrer de 1940, gairebé començada la conflagració mundial, va treballar en la construcció d'una fàbrica de pólvora a Lanemezan, i quan França caigué es va posar a treballar al camp el setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp d'Argelers, cinc mesos més tard enrolat en la 321 companyia de treballadors estrangers i enviat a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu tarannà rebel i va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp d'Agde per construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril Perpinyà-Besiers i va fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital. Quan el volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament militar de La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en la fuga de presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de Forces Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra, en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va internar a l'Espanya franquista --episodi de la Vall d'Aran, fracassat després de la batalla de Salardú. Retornat a França, es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial --que en gran part va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts anys--, va realitzar missions d'enllaç entre els companys de França i d'Espanya i va formar part del segon comitè peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per traslladar-se a Espanya amb la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant tres mesos va recórrer el país i a la seva tornada a França, per divergències orgàniques, no va aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la seva estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de la guerrilla: Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador Franco, Zubizarreta, etc. A finals de 1946 va marxar definitivament a París i va col·laborar activament en tasques de premsa i organització (Atalaya, CNT, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario, sobretot com a dibuixant). Cansat de les lluites orgàniques, va abandonar la militància orgànica, no la llibertària, engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers llibertaris a Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la seva primitiva nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera legal. En els seus últims anys va treballar a París com a periodista de l'Agència France Presse (AFP) fins que es jubilà el març de 1986, instal·lant-se aleshores a Ceret, prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu temps entre ambdós països. Col·laborà en Anthropos, Atalaya (en el grup editor 1957-1958), Bicicleta, CNT, Cultura Libertaria, Historia Libertaria, Polémica (en el consell de redacció), Ruta (un dels seus eixos a Tolosa de Llenguadoc), Solidaridad Obrera de París, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants obres, algunes traduïdes a l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro, la guerrilla gallega i sobretot sobre Facerías, Sabaté i Ponzán. És autor de La guerrilla urbana en España: Sabaté (París, 1972), La guerrilla urbana. Facerías (París, 1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo (Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (Vitòria, 1992, amb Peirats), Historia de un atentado aéreo contra el general Franco (Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y Puig Antich (Barcelona-Bilbao, 1994), La red de evasión del grupo Ponzán (Barcelona, 1996), A guerrilla antifranquista de Mario de Langullo «O Pinche» (Vigo, 2000), Agustin Remiro: de la guerilla confederal a los servicios secretos britanicos (edició pòstuma, Saragossa, 2006)  i els inèdits Album de dessins en couleurs (1948), 30 años de Ruta en el exilio (història i documents de l'FIJL de 1945 a 1974), Acción Directa (1979-2004), Tinieblas y sangre (abril 1949 - julio 1952), Diccionario biográfico de la clandestinidad en España: 1936-1975 (en col·laboració amb R. Dupuy), Atalaya, Notas para un eventual esbozo biográfico de José García Tella.

Antoni Téllez Solà (1921-2005)

Ignasi de Llorens : «Antoni Téllez, in memoriam», en Butlletí Estel Negre, 151 (abril 2005)

Ferran Aisa : «Antoni Téllez, guerriller de la memòria», en Avui, 2 de juliol de 2005

Actualització: 26-03-10