Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de març

Esdeveniments

Els canons del 18 de març, de Tardi

- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.

***

Cartell del míting

- Míting aniversari de la Comuna: El 18 de març de 1872 se celebra al Saint George's Hall de Londres (Anglaterra) un gran míting de commemoració del primer aniversari de l'aixecament insurreccional que donà lloc a la Comuna de París (França). L'acte va ser organitzat per l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) marxista, grups demòcrates londinencs i refugiats communards. El míting va ser presidit per Hermann Jung, amb el suport de John Hales i Gabriel Ranvier. Parlaren en francès destacats communards exiliats, com ara Jules Andrieux, Antoine Arnaud, Louis Désiré Boursier, Zéphirin Rémy Camélinat, Frédéric Cournet, Victor Delahaye, Émile François Désiré Eudes, Léo Frankel, Jules Louis Alexandre Joffrin, Benjamin Constant Le Moussu, Prosper Olivier Lissagaray, Charles Longuet, Gabriel Ranvier, Auguste Daniel Serraillier, Albert Theisz i Édouard-Marie Vaillant; i en anglès intervingueren Martin J. Boon, Frederick Bradnick, John Hales, John Johnson, Karl Marx, McDonnell, Mitchell, George Milner i John Weston.

***

El cartell del 1874

- Manifest de 1874: El 18 de març de 1874 apareixen aferrats als carrers de Pisa (Toscana, Itàlia) un cartell manifest clandestí en record del començament de l'aixecament de la Comuna de París. El pamflet portava el text: «18 marzo della borghesia spavento, del proletariato speranza comune ad abbattere i potenti, a sollevare gli oppressi, ad eguagliare gli uomini, i rivoluzionari t'invocano, s'apprestano a combattere» (18 de març terror de la burgesia, esperança comuna del proletariat per enderrocar els poderosos, per sosllevar els oprimits, per igualar els homes, els revolucionaris t'invoquen, es preparen per a combatre).

***

La bandera roja

- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons –escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder–  i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel.  En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la «Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.

***

La bandera negra, gravat de Falké

- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes: «Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.

***

Portada del primer número de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.

***

Portada del primer número d'A Gréve

- Surt A Gréve: El 18 de març de 1908, aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari sindicalista revolucionari A Gréve. Diario operario da manhã. Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda Social (GPS), format per treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel sindicalisme revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent responsable i com a principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic estava dirigit i editat per un col·lectiu de redactors i de tipògrafs que treballaven gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es distribuïa als carrers lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes, molts dels quals havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El diari advocava per una convergència entre socialistes i anarquistes i, malgrat es va fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es mantingué totalment independent de qualsevol grup polític i no mostrà preferència per cap candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el catalitzador del Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la intensa lluita obrera que donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910 i a la instauració de la I República portuguesa. Hi van col·laborar, entre ells alguns socialistes, José Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto César dos Santos, António José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho, Hilário Marques, João Pedro dos Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira, Luís Calvet de Magalhães, Campos Lima, José Benedy, José Falcão, Deolinda Lopes Vieira, Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de 1917 sortí una nova època del periòdic, amb el subtítol «Setmanari obrer sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a director i redactor principal, que durà dos anys.

***

L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

- Atemptat d'Schinàs: El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de Tessalònica (Macedònia, Grècia), l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos) assassina d'un precís tret el rei Jordi I de Grècia, de visita a aquesta ciutat que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la guerra contra Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la policia amb la finalitat de fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de maig d'aquell any va ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de Tessalònica; difícil saber si es va suïcidar per fugir de les tortures o fou llançat al buit per la policia.

***

Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti –que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina–, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»

***

Ressenya del míting apareguda en El Heraldo de Madrid del 19 de març de 1931

- Míting pro amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la Casa del Poble de Gijón (Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi van parlar Segundo Blanco González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia general, indult i revisió dels processos en els quals molts de companys anarcosindicalistes i anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien comès. Es redactà un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas, president del Consell de Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de 5.000 persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els mesos anteriors a la proclamació de la II República espanyola.

***

Capçalera de L'Internazionale

- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.

***

Especial sobre Agustín Rueda en la Soli

- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

***

Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny Hoja del Lunes del 19 de març de 1979

- Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors.

***

Cartell de la fira dissenyat per Hugh D'Andrade

- XI Annual San Francisco Anarchist Book Fair: El 18 de març de 2006 se celebra al County Fair Building del Golden Gate Park de San Francisco (Califòrnia, EUA) l'XI Annual San Francisco Anarchist Book Fair (XI Fira Anual del Llibre Anarquista de San Francisco). La fira va ser organitzada pel Bound Together Books i hi van posar parada nombroses editorials, llibreries i grups llibertaris (IWW, Kerbloom, Slingshot, Haight Ashbury Literary Journal, Microcosm Publishing, Crimethinc, Flor y Canto, Evil Twin Productions, Times Change Press, Black Diaper Baby, International Indian Treaty Council, Black Rain Press, Just Seeds, City Lights, Manic D Press, Moonshine Books, IDP, Against Sleep and Nightmare, J.L. Hudson Seedman, Kieth Knight, Bolerium Books, Project Censored, Dispatch, Guillotine the Greedy, Venomous Butterfly, Eberhardt Press, People's Art Works, Columbia Anarchist League, Alternative Press Review, Free Mind Media, Regent Press, War Resistors League, Catholic Worker, LAGAI, Quit, Green Anarchy, Michael Smith, Fifth Estate, Bureau of Public Secrets, See Sharp Press, Peace Supplies, Tarantula Dist., Left Bank, IDA, Counterpulse, Organic Collective, Earth First, Indybay.org, Maximum Rock & Roll, Kate Sharply Library, Entarte Kunst, Balazio Gallery, Noksi Press, Zen Baby 'Zine, Cutlass Pub., Flash Publications, Free Radio Berkeley, Bibliomania, Time Tested Books, Groundwork, Bitch, 1984 Printing, AK Press, Research Publications, San Francisco Bike Messengers Association). Hi van fer parlaments Joe Biel, Bo Brown, Chaz Bufe, Mat Callahan, Ward Churchill, Diane di Prima, Katya Komisaruk, Josh Macphee, Ron Sakolsky i Michelle Tea. El cartell de la fira va ser dissenyat per Hugh D'Andrade.

Naixements

Notícia de la condemna de Frédéric Jolly apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 de desembre de 1882

- Frédéric Jolly: El 18 de març de 1859 neix a Juèsa (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Frédéric-Victorin Jolly –a vegades el seu nom citat erròniament Ferdinand. Sos pares es deien Victor Joseph Jolly, perruquer, i Rose Marie Bonneton, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer torcedor de seda a Lió (Arpitània) i posteriorment de revenedor de verdures. Milità en la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual agrupava el març de 1881, setmanes abans del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França) que marcà l'escissió entre anarquistes i socialistes, la majoria d'anarquistes de la zona de l'Est. La policia reportà la seva destacada presència en una reunió publica celebrada el 22 d'octubre de 1882 a la Sala Alcazar, on va fer una crida a resistir amb les armes els escorcolls policíacs i a assassinar el president de la República francesa i el comissari de policia present a la reunió. Buscat per la policia dos dies després, aconseguí escapar-ne per poc i fugí cap a Suïssa, juntament amb Jean Célestin Renaud, i arribant el 5 de novembre a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A Ginebra visqué al domicili d'Adhémar Schwitzguébel i rebé el suport econòmic de mans de Berlioz Arthaud, empleat ferroviari, que portava a Ginebra l'ajuda que els companys destinaven als refugiats polítics. El 6 de desembre de 1882 l'Audiència del Roine el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge i ofenses al president de la República»; també van ser condemnat pels mateixos fets Jean Célestin Renaud i els companys del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire Joseph Victor Adolphe Bonthoux i Antoine Marie Cyvoct, tots fugats. Poc després, el 19 de gener de 1883 va ser novament condemnat en rebel·lia, juntament amb altres companys («Procés dels 66»), pel Tribunal Correccional de Lió a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa, a 10 anys de vigilància i a cinc anys de prohibició dels drets civils per «reconstitució d'una associació internacional de treballadors». De tornada a Lió, el 29 d'octubre de 1887 va ser detingut. El Tribunal d'Apel·lació l'absolgué totalment de la sentència del 19 de gener de 1883 i per un decret del 3 d'abril de 1888 el president de la República acordà la remissió de la pena infligida per la condemna del 6 de desembre de 1882. Tanta clemència per par de l'Estat va despertar les sospites en els cercles anarquistes lionesos, sobretot perquè l'actitud seva era sospitosa, ja que el 15 de febrer de 1888, en sortir del Palau de Justícia, passejà una llarga estona amb el comissari de policia Arnaud i l'agent Colomb i s'acomiadaren donant-se la mà. En una reunió privada celebrada al número 4 de la plaça Raspail, els companys lionesos li adreçaren una vertadera requisitòria i des d'aquell moment s'allunyà dels cercles anarquistes. En 1894 va ser esborrat del llistat d'anarquistes sotmesos a vigilància policíaca. El gener de 1895, a instàncies de sa companya, amb qui estava casat i tenia dos infants, va ser internat en un psiquiàtric a Bron (Forez, Arpitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Descaves

- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix al XIV Districte de París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Alexandre Descaves. Sos pares es deien Alphonse Louis Descaves, gravador, i Marie Louise Hélène Château. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. Vídu de Élisabeth Célestine Embocheur, el 24 de novembre de 1898 es casà al X Districte de París amb a parisenca Marie Pauline Berthe Lancelot. En aquesta època vivia al número 129 del boulevard Brune. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors, Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària –La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.–, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) –on farà un homenatge a son pare, gravador en talla dolça–, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 al seu domicili, al número 82 del carrer Michel Ange, del XVI Districte de París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Giuseppe Luppi

- Giuseppe Luppi: El 18 de març de 1875 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi i Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del segle en el moviment anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits sediciosos». A començaments del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la Baixa Mòdena. Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la seva directiva, i participà en congressos sindicals esdevinguts a la província de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En el Congrés per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra del Treball de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la ponència dels anarquistes de Mòdena que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués adherir a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) o a la Unió Sindical Italiana (USI), creant així una única Cambra del Treball provincial, ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a la divisió del moviment obrer de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una d'orientació socialista i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920 participà en el robatori de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni Bassoli, més tard assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del moviment anarquista local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que restaren actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de l'USI celebrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista revolucionari. En 1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la policia no participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda del feixisme, el juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant de les organitzacions sindicals lliures i formà part del Comitè de Coordinació Unitari Antifeixista. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Giuseppe Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia de la detenció d'Eugène Pacos, quan era dels «Camelots du Roi», apareguda en el diari parisenc Excelsior del 20 de maig de 1911

- Eugène Pacos: El 18 de març de 1883 neix a Ham (Picardia, França) l'anarquista individualista Eugène Jean-Baptiste Corentin Pacos. Era fill de Corentin Pacos, restaurador, i de Blanche Marguerite Lemaire, que vivien a París (França), però van tenir l'infant al domicili dels avis materns. D'antuvi militant en la nacionalista i reialista Action Française (AF) i en la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi», mantingué una estreta amistat amb la família de Maxime Real del Sarte, fundador i cap de la citada milícia. El 24 de febrer de 1911 va ser detingut, juntament amb altres ultradretans, per haver participat en una violenta manifestació antisemita a les portes de la Comédie-Française de París. El 18 de maig de 1911 va ser detingut a Neuilly (Illa de França, França), juntament amb Henri Le Franc, també membre dels «Camelots du Roi», per haver apallissat a cops de porra un sotsbrigadier i els inspectors de de la Brigada d'Investigacions de la Policia Dupin i Grisoni, que havien impedit una manifestació l'AF i dels «Camelots du Roi». En aquesta època vivia al número 20 del carrer Trévise de París. En 1932 ja militava en el moviment llibertari i era gerent de La Revue Anarchiste. A partir de 1935 formava part de la Unió Anarquista (UA). Com a gerent de La Revue Anarchiste, va ser processat, juntament amb Fernand Fortin, per l'article humorístic d'aquest últim «Mon point de vue», publicat en el número de març de 1935 d'aquesta publicació; jutjat per aquest fet, el 5 de juliol de 1935 va ser condemnat a tres mesos de presó i Fortin a sis per «provocació al crim i la mort amb la finalitat de propaganda anarquista». En l'apel·lació la seva pena va ser commutada per vuit dies de presó amb llibertat provisional i a dos mesos fermes per a Fortin. Després de la II Guerra Mundial col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Défense de l'Homme, L'En-Dehors, L'Unique, etc.). Eugène Pacos va morir el 12 de març de 1965 a l'Hospital de Meulan, actual Meulan-en-Yvelines (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de desembre de 1909

- Paul Jupin: El 18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Paul Bernard Jupin. Sos pares es deien Maximien Jupin, sabater, i Célina Alexandrine Guilbert, modista. Es guanyava la vida fent de serraller i el 7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia, França) i tancat a Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer d'automòbil a Avocourt (Lorena, França). El 6 de desembre de 1919 es va casar al XIX Districte de París, on residia, amb Denise Soing, cadirera. L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del «Carnet B», perquè segons la policia, deixà de fer propaganda anarquista i antimilitarista. L'octubre de 1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Fustero Celma

- José Fustero Celma: El 18 de març de 1901 neix a Villafranca de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Fustero Celma, conegut com Monterde. Era fill del jutge de pau de la població. Vidrier de professió, es dedicà també a vendre fruita pels mercats. Fou president de la Unió General de Treballadors (UGT) i en 1936 era regidor de l'Ajuntament de Villafranca de Ebro. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut amb altres companys pels feixistes i portat a Alfajarín (Saragossa, Aragó, Espanya). A punt de ser afusellat, va ser salvat per un acomodat del poble. Quan les tropes lleials ocuparen Villafranca de Ebro, s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti», on va ser enllaç, i passà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya Antonina Continente i sos fills Mariano, Mercedes, Pilar i José s'instal·laren durant la guerra a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, durant la tardor de 1939, creuà amb sa família els Pirineus. Després de passar pels camps de concentració, va ser enviat a la 77 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a feines a la «Línia Maginot». Sa família es va instal·lar a Vilanova de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord). Va caure pres per les tropes alemanyes, després de passar ple «Frontstalag 140» de Belfort, el 25 de gener de 1941 va ser enviat, sota la matrícula 87.014, a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel (Heidekreis, Baixa Saxònia, Alemanya). Dos dies després va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), sota la matrícula 5.254. El 17 de febrer de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la matrícula 10.864. José Fustero Celma va morir el 3 de desembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1942 sa família, sense saber res del seu destí, retornà a la Península. Des d'octubre de 2022 un carrer de Villafranca de Ebro porta el seu nom.

José Fustero Celma (1901-1941)

***

Ernesto Bonomini

- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes –més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).

***

Domingo del Toro Santana

- Domingo del Toro Santana: El 18 de març de 1910 neix a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) el tipògraf anarquista Domingo del Toro Santana. Fill d'una família treballadora, son pare es deien Jerónimo del Toro Dieppa. Encara adolescent, començà a treballar a la impremta del Boletín Oficial del Estado para la Provincia de Las Palmas. Amb 14 anys participà en el seu primer míting a la plaça del Pueblo. En 1928 va fer feina al Diario Las Palmas. A partir de 1930, i fins a 1954, treballà de linotipista a la sala de màquines que imprimia el diari La Provincia. En aquests anys col·laborà en el periòdic La Voz Obrera, portaveu de la Federació Obrera de Gran Canària (FOGC). Per la publicació d'un article, el 22 de març de 1932 va ser condemnat en consell de guerra –aleshores era soldat del XI Regiment d'Infanteria– a tres anys i tres dies de presó per «insults a les forces armades». Després d'una campanya que demanà la seva llibertat, el diputat de dretes Domingo Guerra del Río presentà una demanda d'indult al Congrés dels Diputats i a l'Auditoria de Guerra, demanda que va ser desestimada, però el maig de 1934 s'aprofità d'una amnistia. Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, restà amagat llargues temporades al seu domicili protegit per les seves germanes Soledad i Rita, molt religioses. Cap el 1947, amb son germà José del Toro Santana, fundà, amb una màquina Minerva, la impremta artesanal «Gráficas del Toro», al número 2 del carrer Armas del barri de Vegueta de Las Palmas. En 1949, per la pressió social, es casà amb la portuguesa María Augusto Barbosa, amb la qual vivia des de feia 13 anys i amb la qual ja tenia cinc dels vuit fills que nasqueren de la parella –alguns dels fills van ser batejats d'amagat per les seves beates ties. En 1954 abandonà la feina en La Provincia i s'embarcà en la publicació del setmanal, i després quinzenal, Guanarteme, el primer número de la qual sortí el 22 de juny de 1954 i la qual dirigí els 14 mesos que sortí al carrer; aquesta publicació es caracteritzà perquè els articles sortiren sense signar. En 1967 «Gráficas del Toro» passà a una nova seu al polígon industrial de Miller Bajo, però mantingué el local del carrer Armas que es transformà en una papereria, que va ser regentada per sa filla Nereida. Malalt amb un càncer de pulmó, Domingo del Toro Santana va morir el 7 de juliol de 1975 a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries).

Domingo del Toro Santana (1910-1975)

Continua...

---