Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 de gener

Esdeveniments

Notícia del míting de les Arenes publicada en el diari parisenc L'Univers del 28 de gener de 1902

- Míting a les Arenes: El 26 de gener de 1902 se celebra un míting anarquista a la Plaça de Toros de les Arenes de Barcelona (Catalunya) organitzat per la Federació Obrera. Aquest míting s'emmarcava en la campanya i en la vaga general per reivindicar les vuit hores de feina. A l'acte, presidit per Leopoldo Bonafulla, van intervenir Mariano Castellote Targa; Teresa Claramunt Creus; Joan Company; Pere Guasch; Ramon Homedes Carbó; Tomàs Pujol, en representació de la Societat de Carreters; Estanislau Mas, en nom de l'Art Fabril de Sant Martí de Provençals; Andreu Montesinos; i Jaume Munté. Les intervencions van ser «dures», cridant a la insubmissió a les autoritats, demanant l'abolició del capital i dels exèrcits, i fent una crida a la Revolució Social. Al míting assistiren unes deu-mil persones i tingué repercussions a la premsa estrangera. Dies després, el Jutjat de les Drassanes de Barcelona obrí una investigació oficial per aclarir si la intervenció de Teresa Claramunt Creus era constitutiva de delicte.

*** 

Capçalera del primer número de Par delà la mêlée

- Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

***

Capçalera del primer número d'Alba Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 28 de gener de 1936

- Míting anarquista a l'Olympia: El 26 de gener de 1936 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació anarquista organitzat pel setmanari Tierra y Libertad. Hi intervingueren José Martínez, en representació de les Joventuts Llibertàries de Madrid; Manuel Pérez Fernández, membre de la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona; i els destacat militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Frederica Montseny Mañé i Joan García Oliver. Durant el míting s'exposà l'orientació que havia de seguir el moviment anarquista aleshores, s'aconsellà l'abstenció en les properes eleccions que s'havien de celebrar el mes següent, s'atacà el capitalisme i s'assenyalà el programa a seguir per arribar a la revolució llibertària.

***

Portada del número únic de Vertice

- Surt Vertice: El 26 de gener de 1947 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic Vertice. Giornale individualista anarchico. Aquesta publicació anarcoindividualista de caire filosòfic va ser editada per l'impressor anarquista Lato Latini i hi trobem textos de Giulio Colesanti, Enzo Martucci i Renzo Novatore.

Naixements

Notícia sobre Victor Fages durant el «Procés dels 66» apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 9 de gener de 1883

- Victor Fages: El 26 de gener de 1847 neix a Clarmont d'Erau (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Eugène Victor Fages –el seu llinatge citat de diverses maneres (Fage, Farges, etc.). Era fill de Jean Barthélemy Fages, fabricant de polaines, i de Marie Laget. Militar de carrera en el 67 Regiment d'Infanteria de Línia, va ser greument ferit durant la guerra francoprussiana de 1870-1871 i quedà esguerrat i amb una pensió estatal des del 20 d'agost de 1872. Després de viure a Grenoble (Delfinat, Arpitània), s'establí a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), on treballà en la indústria drapera. En 1880 era un dels principals animadors, juntament amb Pierre Martin (Le Bossu), del grup anarquista «Les indignés» i va ser membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, setmanes abans del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França), que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part d'anarquistes de l'Est de França. Amb Louis Genet i Michel Sala, va ser delegat pel grup «Les Indignés» a la reunió anarquista internacional celebrada entre el 13 i el 14 de d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), sota la iniciativa de la Federació del Jura, que refermava la necessitat de la propaganda pel fet i on ell afirmà que havia fet proves reeixides d'explosions amb nitroglicerina a Viena del Delfinat i que la vaga general revolucionària s'intentaria en aquesta població; aquestes iniciatives no engrescaren els obrers reunits. Va ser el cap d'una coral de Ginebra. Considerat per la policia com a un anarquista perillós, va ser estretament vigilat. Va ser l'atiador d'una subscripció popular, a traves del periòdic lionès Le Droit Social, per a comprar un «revòlver d'honor» per regalar a l'anarquista Pierre Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne (Forez, Arpitània) contra el seu patró Bréchard i que fugí cap a Suïssa. A resultes de les violentes manifestacions d'agost de 1882 dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i de família –fet que implicava deixar de percebre la seva pensió d'invalidesa–, pena que va ser confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió i tancat a la presó lionesa de Saint-Joseph. A principis de 1887 vivia al número 125 del carrer Serpaize de Viena del Delfinat i figurava en un llistat d'anarquistes de la policia amb la qualificació de «perillós». En 1889 va tenir un fill que anomenà Spies, en homenatge a August Spies, un dels «Màrtirs de Chicago», i el desembre organitzà una festa en el seu honor. En 1890 va ser processat per «incitació al crim, al pillatge i a l'incendi», però no va ser condemnat. Vidu de Marie Antoinette Antoulin, es casà amb Marie Joséphine Thouverey. Victor Fages va morir el 21 de gener de 1900 al seu domicili, al número 19 del carrer Drapière, de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

Gérard Lacaze-Duthiers

- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Étienne Marie Joseph Lucien Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, sos pares es deien Étienne Lacaze-Duthiers, professor de Belles Lletres, i Marei Catherine Elina Lapeyre. Va terminar els seus estudis a París (França), llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El 31 de març de 1927 es casà al XIII Districte de París amb Angèle Victoire Quinard, de qui va enviudar. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. El 28 de gener de 1932 es casà al V Districte de París amb Marie Clémence Grandjean. En aquesta època era professor a l'Institut Buffon. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze-Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 al seu domicili del V Districte de París (França).

Gérard Lacaze-Duthiers (1876-1958)

***

Mikhael Guerdjikov (1903)

- Mikhael Guerdjikov: El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada –son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia–, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries –portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà–, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

***

Kees Van Dongen (ca. 1902)

- Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquesta època els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables –Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

Kees Van Dongen (1877-1968)

***

Miguel Giménez Igualada

- Miguel Giménez Igualada: El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

Miguel Giménez Igualada (1888-1973)

***

Arduilio D'Angina

- Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a «actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per «activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra «15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista «Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica «Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raymond Fosset apareguda en el diari parisenc Gil Blas del 10 de febrer de 1913

- Raymond Fosset: El 26 de gener de 1895 neix a Harfleur (Normandia, França) l'anarquista Raymond Hippolyte Fosset. Sos pares es deien Hyppolite Émile Fosset i Blanche Auger. Es guanyava la vida com a obrer fuster a París (França). Durant la dècada dels anys 1910 freqüentà els locals i les reunions del grup editor de L'Anarchie. El 8 de febrer de 1913, durant una gran batuda policíaca, va ser detingut per agents de la Brigada Mòbil al bulevard de la Chapelle de París; escorcollat a la comissaria de policia pel comissari Masseaux, se li va trobar un revòlver browning, carregadors i nombrosos fullets anarquistes i antimilitaristes, i va ser empresonat preventivament. En aquesta època vivia al número 90 del carrer Amandiers, seu del periòdic L'Anarchie, on també rebia la correspondència. Cridat a files quan la Gran Guerra a Le Havre (Alta Normandia, França), el 27 de febrer de 1915 va ser declarat insubmís. No obstant això, va ser integrat en el I Batalló de Marxa d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Marxà als fronts integrat com a caporal en la Companyia de Metralladores Classe 1915 Sena 3. Donat per mort el 17 d'abril de 1917 en acció de guerra a la «Batalla dels munts de Xampanya», al Mont Cornillet (Prosnes, Xampanya, França), la seva defunció va ser anul·lada per error el 27 d'agost de 1917. L'última època de sa vida la passà a Romainville (Illa de França, França) amb sa companya Marguerite Eugènie Pauchelon. Raymond Fosset va morir el 21 de juny de 1921 a Malakoff (Illa de França, França). En 1923 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena.

***

Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic Alger Socialiste del 4 de desembre de 1931

- Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà –el padrí Carlo combaté amb Garibaldi. Sos pares es deien Charles Aspès, fuster ebenista, i Madeleine Augustine Ducoint; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de «malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

***

Isak Aufseher

- Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer i únic número de Bordeaux-Misère

- Surt Bordeaux-Misère: El 25 de gener de 1890 surt Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del setmanari anarquista Bordeaux-Misère. Organe des Révoltés. Aquesta publicació va ser editada pels anarquistes Antoine Antignac i Paul Boutin i també hi va col·laborar el polític antisemita Charles Bernard, aleshores regidor de districte de Bordeus. Curiosament portava publicitat. Només va poder sortir aquest número.

***

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provable és que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif del 25 de gener de 1914

- Míting a Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer míting obrer a la «plaça de sobirania espanyola» de Melilla (Nord d'Àfrica). L'acte, organitzat per la Societat Obrera «La Defensa», se celebrà al Teatre Alfonso XIII de la ciutat. De tendència anarquista, «La Defensa» havia estat fundada el setembre de 1913 per Paulino Díez Martín. En aquella època Melilla estava sota administració militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni social dels vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el permís per fer el míting per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez Jordana va ser tot un èxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar presidit per Victoriano Mairena, aleshores president de «La Defensa», i actuaren com a secretaris Pedro Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel Merino, que centrà la seva intervenció en la manca de treball, en l'alça dels preus dels articles de primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El capità de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán assistí al míting com a responsable de l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el sabater José Estapé, segon dels oradors del míting, va ser «invitat» a callar-se quan es va sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena, qui atacà els arrendadors i proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien rebaixat les rendes. Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de finques urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers; desgravació de duanes i arbitris de materials de construcció procedents de la península com a mitjà de facilitar les edificacions i posar fre als abusos dels propietaris; desgravació o municipalització del mercat, únic mitjà d'abaratir els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un termini de dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la vaga. Al final del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap incident, es va fer una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts en el naufragi de la barca Pepe y sus hermanos.

***

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923

- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener–, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia: «He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

Atemptat contra Varela (25 de gener de 1923)

***

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston (Massachusetts, EUA), se celebra un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per demanar un judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la feminista Elisabeth Gurley Flynn, de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió Nord-americana per les Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James Ettor (Smiling Joe), dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que parlà en anglès; i el professor i periodista de la publicació llibertària La Notizia Felice Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco & Vanzetti», que ho va fer en italià.

Naixements

Foto policíaca de Casimir Pennelier (16 de març de 1894)

- Casimir Pennelier: El 25 de gener –el certificat de defunció cita erròniament el 5 de gener– de 1858 neix a Belleuse (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista Casimir Arthur Pennelier –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Pennetier. Sos pares es deien Casimir Philidore Pennelier, batedor de grans, i Marie Rose Hortence Delahaye, teixidora. Es guanyà la vida com a passant d'algutzir judicial. En els anys vuitanta vivia al número 58 del carrer Réamur de París. En aquesta època fou responsable del grup anarquista «Les Insurgés» (Beluze, Hacker, Prosper, Thomas, etc.). També formà part del grup «L'Aiguille», fundat el juny de 1882 per Louis Duprat, entre d'altres. A partir de 1884 va ser controlat per la policia com a «militant perillós». En 1886 distribuïa el periòdic Le Forçat du Travail en les reunions públiques i l'estiu d'aquell any participà en les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», creat el maig per Alexandre, Diamisis, Louiche i Mareuil. També assistí en aquests anys a les reunions de la «Lliga dels Antipatriotes». Durant la primavera de 1889 sembla que va ser exclòs amb altres del grup «Terre et Liberté», acusat de confident de la policia. En 1887 va ser un dels primers adherits, amb Gustave Leboucher i Jean-Baptiste Louiche, a la Cambra Sindical de Manobres del departament del Sena. En 1888 era membre del Grup Anarquista de Belleville (Boutin, Cochery, Diamisis, Roussel, etc.). A finals de febrer de 1888 proposà una reunió a celebrar a la Sala Rivoli, amb el suport de Louise Michel, per a exigir l'amnistia de Antoine Cyvoct i de Charles Gallo, aleshores condemnats a mort; la reunió finalment se celebrà a la Salle du Commerce amb la participació d'unes set-centes persones. A finals de març de 1888 participà en el boicot d'un míting boulangista a la Sala Rivoli. El juny de 1888 assistí a la Sala Bourdel a una reunió convocada per a crear un grup que agrupés militants de diverses zones de la regió parisenca (Belleville, Les Lilas, Le Pré Saint Gervais i Pantin), que rebé el nom de «Grup Anarquista de Belleville», on participaren anarquistes, dissidents blanquistes, possibilistes i independents, i el qual decidí editar el petit opuscle Le catéchisme anarquiste per a distribuir a tota la família socialista. El juliol de 1888 participà activament en la difusió de la gran vaga de terrelloners. A finals de 1888 assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. Durant la tardor de 1889 fou candidat abstencionista pel III Districte de París. L'estiu de 1891 criticà durament diversos companys (Chatel, Cholin, Faure, etc.) que havien organitzat reunions contradictòries amb mossèn Jouet, jutjant que feien el joc al clericalisme. En aquesta època vivia al número 71 del Faubourg Saint-Martin, on es celebraven les reunions del Grup Anarquista del X Districte i on es tenia la intenció de fundar una biblioteca i de muntar una petita impremta. En 1892 militava en la «Lliga dels Antipropietaris» i durant la primavera d'aquest any criticà els atemptats de Ravachol, considerant que desacreditaven el moviment anarquista i afavorien la seva destrucció per part de l'Estat. El 16 de març de 1894 va ser detingut i fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Récollets de París. Com a llibertari, va ser nomenat secretari del Sindicat de Passants d'Algutzir Judicial i formà part del comitè de la vaga general que va ser elegit pel V Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà el setembre de 1900 a París. Durant la tardor de 1900, ben igual de Jean Grave, es mostrà partidari de la creació d'un Buró Internacional Anarquista. El 9 de gener de 1903 va ser nomenat membre de la comissió d'administració de La Voix du Peuple en representació de la Secció de Borses de la CGT. En 1903 era secretari del Cercle Amical d'Empleats i aquest mateix any fundà el Sindicat de Llogaters, que reprengué l'estratègia de la dissolta «Lliga dels Antipropietaris», però al qual donà un programa jurídic i una organització corporativa; aquest sindicat, del qual va ser nomenat secretari, s'adherí a la CGT i llançà una campanya contra els allotjaments insalubres, sense oblidar els desnonaments «à la cloche de bois» –fer discretament la mudança dels companys i companyes que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. El 20 de gener de 1904, com a gerent-impressor de La Voix du Peuple, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de l'Aube a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) a dos mesos de presó per «injúries a l'exèrcit» i va fer apel·lació de la sentència. En 1906 un informe policíac dubtava de de la realitat de tots aquests sindicats, que segons aquest, eren organitzacions fictícies creades ad hoc per a obtenir la subvenció anual de l'Ajuntament de París. La darrera etapa de sa vida treballà de comptable i visqué al número 18 del carrer Bouchardon de París. Casimir Pennelier va morir el 13 de juliol de 1907 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

- Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa «Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la seva època. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Article de Chalam Dabi publicat en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux del 10 d'octubre de 1908

- Chalam Dabi: El 25 de gener de 1886 neix a Tunis (Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia) l'anarquista Chalam Dabi, també conegut com Charles Dabi. Es guanyava la vida com a taquígraf i empleat de comerç. En 1908 fou corresponsal de Tunísia per al periòdic anarquista Les Temps Nouveaux. Per la seva militància, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment s'instal·là a París (França). El febrer de 1913 passà l'examen de taquigrafia i el mes següent va ser acceptat com a membre de l'Association Syndicale Interméthodique de Sténo-dactylographes (Associació Sindical Intermetódica de Taquígrafs i Dactilògrafs, també coneguda com «Alliance Sténographique»), apadrinat pel seu president G. Sénéchal. En 1919 sembla que abandonà la capital francesa. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de François Masbatin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de desembre de 1914

- François Masbatin: El 25 de gener de 1887 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista François Masbatin, que va fer servir el pseudònim Nitsabam. Era fill de Feréol Masbatin, paleta, i de Marguerite Chabard. Treballava d'obrer emmotllador de porcellana. Entre 1905 i 1907 col·laborà, sota el pseudònim Nitsabam, en el periòdic anarcocomunista de Llemotges L'Ordre i entre 1908 i 1911 en L'Ouvrier Céramiste, també de Llemotges, amb articles sobre la indústria de la porcellana. A principis de 1910 va ser un dels animadores, amb altres companys (Darsouze, Lansade, Meunier, Pouyard, etc.), del Grup Llibertari de Llemotges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Llemotges amb Clémence Juliette Sabordy. En aquesta època era infermer militar i vivia al número 32 del Chemin de Beaupuy. Vidu, el 15 de juliol de 1919 es casà a Joué-lès-Tours (Centre, França), ciutat on vivia, amb la brodadora Mathilde Germain. El maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Federació de la Ceràmica de la Confederació General del Treball (CGT). Entre el 25 i el 30 de juliol de 1921 participà en el XVI Congrés de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 col·laborà en L'Humanité. Quan l'escissió sindical, el seu sindicat s'adherí a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En el congrés de la Unió Departamental celebrat el 15 de juliol de 1923 formà part de la minoria anarcosindicalista que s'oposà sense èxit a l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). A finals de 1924, quan els llibertaris abandonaren la CGTU controlada pels comunistes, el Sindicat de la Ceràmica, del qual era secretari, es passà al sindicalisme autònom integrant-se en la Unió Sindical Autònoma (USA), que restarà vigent fins a la reunificació de 1935. L'agost de 1925 abandonà la secretaria del seu sindicat. Posteriorment treballà d'empleat en el servei d'aigües de l'Ajuntament de Llemotges. François Masbatin va morir el 30 de maig de 1942 al seu domicili, al número 37 del carrer Clos les Brunes, de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Gaston Michau aparaguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de febrer de 1931

- Gaston Michaud: El 25 de gener de 1890 neix a Argenton-sur-Creuse (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gaston Alphonse Michaud, conegut com Gaston Britel i Spartacus. Sos pares es deien Alphonse Michaud, carnisser, i Lucie Britel. Es guanyà la vida treballant de pintor decorador. El 9 d'octubre de 1911 començà a fer el servei militar a Le Blanc (Centre, França) i en acabar la mili visqué a París (França), al número 1 del carrer Pont Neuf. El 3 d'agost de 1914, ja començada la Gran Guerra, va ser enviat als fronts, però poc després, el 8 de setembre de 1914, va ser capturat pels alemanys a Fère-Champenoise (Xampanya, França) i enviat com a presoner militar a Erfurt (Turíngia, Alemanya), d'on va ser repatriat l'1 de gener de 1919. En 1921 el trobem a Saint-Cyr-sur-Morin (Illa de França, França). En 1928 vivia a l'avinguda Voltaire de Biarritz (Lapurdi, País Basc) i era secretari provisional de l'Agrupament Federalista de Sindicalistes del Sud-oest (Gironda, Les Landes, Baixos Pirineus, Òlt i Garona, i Gers). A finals de 1928 era membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El febrer de 1930 s'instal·là a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània). Va ser membre de la Unió de Propagandistes Antireligiosos (UPA) i va ser candidat antiparlamentari a les eleccions legislatives del 14 de desembre de 1930. En 1930, amb Henri Sénéquier, organitzà mítings a Canes i Valàuria. Sense feina, en 1931 va ser un dels animadors el Comitè de Desocupats d'Antíbol (Provença, Occitània). El 20 de febrer de 1931 organitzà una reunió pública en ocasió de la Jornada contra la Desocupació; detingut, va ser inculpat per les autoritats de «provocació al robatori i al pillatge amb la finalitat de propaganda anarquista» després d'haver aferrar el 18 de febrer cartells on es feia una crida a la revolta i al saqueig. Jutjat per aquest fet, i després de reivindicar la paternitat d'aquests cartells, el 24 de març de 1931 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grassa (Provença, Occitània) a quatre mesos de presó amb llibertat provisional. En 1932 publicà el fullet L'Église?... C'est la guerre. Entre 1932 i finals de 1936 fou l'administrador de les «Editions du Travailleur Libertaire», que publicà set fullets dels quals va ser l'autor (Vérités et mensonges du bolchévisme, Vers l'anarchie par le communisme libertaire, À l'anarchie, les paysans, La vraie laïcité, Le communisme libertaire, Une bonne rencontre, Qu'est ce que la Fédération communiste libertaire). Formà part de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de l'UACR, i assistí al seu I Congrés, celebrat entre el 24 i el 25 de desembre de 1934 a la Sala Lejeune de París. En 1935 es va veure implicat en el «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el seu domicili va ser escorcollat. El 24 de gener de 1937 presidí un míting en suport de la Revolució espanyola celebrat al cinema Capitole, on assistiren unes vuit-centes persones, que comptà com a orador Lucien Huart i on es projectà un documental sobre la «Columna Durruti» comentat per Louis Mercier Vega (Ridel). En 1937, a Niça (País Niçard, Occitània) –vivia al domicili d'Eleonore Tessier, al bulevard Mac-Mahon–, era secretari de la Federació Comunista Llibertària (FCL) dels Alps Marítims i militava en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i en la Joventut Anarquista Comunista (JAC). En aquesta època col·laborà, amb el seu nom o amb el seu pseudònim de Gaston Britel, en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, Le Flambeau i Le Libertaire. En la primavera de 1938 era secretari de la CGTSR de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània) i fou delegat de Niça i de la regió al Congrés Regional d'aquesta organització celebrat entre el 2 i el 3 de juliol a Toló (Provença, Occitània). Sembla que és l'autor del text La révolution sociale par la baisse des prix, publicat el gener de 1939 a Toló per la 28 Regió de la CGT-SR en la col·lecció «Cahiers du Travailleur Libertaire». Després de la II Guerra Mundial fou gerent de la «Communauté du Plascassier» i milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En aquesta època vivia al número 10 del carrer Rostand d'Antíbol i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Libertaire. En 1950 publicà els fullets Les contes du berger. Ses méditations... i Périr ou distribuer, ou Du governament des gens à l'administration des choses, i en 1951 La foire aux ânes, ou De l'abolition du salariat, que ha estat reeditat en diferents ocasions i traduït al castellà. Després de ser marginat en 1952 de la FA pels partidaris del comunisme llibertari de Georges Fontenis, col·laborà en Contre Courant, de Louis Louvet, i en Boum (posteriorment Écho Libertaire), el butlletí dels Grups Anarquistes Normands al voltant d'Aurélien Dauguet. El 12 de març de 1960 es casà a Esperacedes (Provença, Occitània) amb Marie-Jeanne Catherine Rollino. En 1964 publicà el llibre De la mythologie marxiste-léniniste i en 1967 De la démocratie politique à la démocratie économique ou De l'État à l'administration des chose. En 1970 encara militava en la CNTF. Gaston Michaud va morir el 19 de març de 1970 a Esperacedes (Provença, Occitània). Pòstumament, en 1972, es publicà la seva obra La laïcité.

***

Notícia de la detenció de Manuel Juan Juan apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 29 d'agost de 1937

- Manuel Juan Juan: El 25 de gener de 1893 neix a Albatera (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Juan Juan. Sos pares es deien Manuel Juan i Teresa Juan. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de calderer i en 1911 la Societat de Calderers de Ferro on militava s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sembla que a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) formà part del grup anarquista «Los Antijudas», fundat a mitjans de 1911, i encapçalà el Comitè Pro-Presos a començament de 1912. A mitjans d'aquest any, sembla que fou un dels fundadors del periòdic Liberación, iniciativa sorgida de diverses agrupacions llibertàries de la localitat. En 1915 defensà una de les ponències del III Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) celebrat a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya). Insubmís al servei militar, va ser detingut i deportat entre 1916 i 1920 a una companyia disciplinària al Marroc. De bell nou a Barcelona, milità en la Secció de Calderers del Sindicat del Metall de la CNT, aleshores clandestí. Sempre rebutjar ocupar càrrecs de responsabilitat orgànica argumentant que s'estimava més militar en la base. Inscrit en les llistes negres de la patronal, patí en nombroses ocasions el boicot d'aquesta i tingué dificultats per trobar feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava en un taller de metal·lúrgica, al número 8 del carrer Vila i Vilà, i amb altres companys organitzà el Taller Confederal Núm. 1 («Llibertat i Progrés»), on, després de contactar amb Eugenio Vallejo Isla, membre de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de Siderometal·lúrgica, començà la fabricació col·lectivitzada de camions cisterna blindats per al front, i amb Vicente Pérez Viche (Vicente Pérez Combina) els camions dels Serveis d'Higiene i Salut Pública de Barcelona. En 1937, després d'una comissió confiada pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona, on els comunistes el volgueren inculpar de «sabotatge i destrucció de material de guerra». Hi va romandre des del 29 d'agost fins el 8 d'octubre, oficialment processat per «adhesió a la rebel·lió». Gràcies a la intervenció del seu amic Amador González, membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser finalment posat en llibertat. Continuà gestionant el Taller Confederal Núm. 1 fins a la Retirada, moment en el qual passà a França. Aconseguí reunir sa família dispersada i s'establí a Fumel (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou un dels organitzadors d'un grup artístic, amb sa companya Amparo, que s'encarregava d'elaborar el vestuari, creat per a recollir fons per als malalts, els necessitats i els presos. Més tard s'instal·là a Châtillon (Illa de França, França). Sa companya fou Desamparados Fort Castelló. Després de patir dues operacions a l'estomac, Manuel Juan Juan va morir el 17 de novembre de 1966 a l'Hospital Vaugiraud de París (França). Deixà inèdites unes memòries, Datos para la historia de un desgraciado.

Manuel Juan Juan (1893-1966)

***

Aristide Giannini

- Aristide Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta Tognarelli. El 5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una carta enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del Cercle Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana, Itàlia). Per qüestions de feina emigrà d'antuvi a França i després a Albània i a primers dels anys vint s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la semblança biogràfica enviada per la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia) indicava que durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions revolucionàries. El 14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc públic de San Terenzio (Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia reprès un feixista amb les següents paraules: «Què fas amb aquesta insígnia, avui, que aquest símbol s'està morint de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del feixisme» (fascio littorio), va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana (Ligúria, Itàlia) que no podia retornar a la província de La Spezia. El febrer de 1938 va ser inclòs en el llistat de «terroristes perillosos» de la província de Massa i Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les autoritats feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de la Policia anotava que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Domènec Bachero Piñón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Domènec Bachero Piñón: El 25 de gener de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Bachero Piñón, també citat amb el seu nom en castellà com Domingo Bachero Piñón. Sos pares es deien Pascual Bachero i Clara Piñón. Militant del Sindical Únic del Ram la Pell de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents ocasions. L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel Farreras Munner, Josep Gardeñas Gil (Petroli), Elisa Gimeno, Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera Ordeix i Esteban Turó, del comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de Catalunya (OPAC), promoguda per la CNT, però que no comptà amb el suport de la FAI. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució milità en el Sindicat Únic de la Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va ser posat en llibertat vigilada i continuà militant en la CNT clandestina, fet pel qual patí diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de març de 1965 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat l'endemà al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 de febrer de 1954

- Josep Ribé Soperas: El 25 de gener de 1895 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquesta època realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Victorino Blanco Rodríguez (27 de novembre de 1925)

- Victorino Blanco Rodríguez: El 25 de gener de 1896 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Victorino (o Victoriano) Blanco Rodríguez. Era fill de Zacarías Blanco i Fermina Rodríguez i tingué un germà petit, Félix Blanco Rodríguez, també militant llibertari. Refugiat a França, en 1925 formava part del Grup Pro-Presos de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França), en el qual també estava integrat son germà Félix, sota el nom de Francisco Díez Delgado, i Hermenegildo Salvador. Vivia al número 21 del carrer d'Aubry i, des d'octubre de 1925, al número 79 del carrer Henri Durre de Raismes, treballant a l'empresa siderúrgica «Escaut-et-Meuse» d'Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons informes policíacs, efectuava nombrosos desplaçaments a Mons (Hainaut, Valònia). El 30 de desembre de 1925 se li va decretar l'expulsió de França, mesura que li va ser notificada el 12 de gener de 1926 a Raismes. Son germà Félix i Salvador també van ser expulsats. La policia sospità que durant la primavera de 1929 es trobava a Aubervilliers (Illa de França, França), vivint al número 58 del carrer Fort, sota el nom de Nicolás Gil García, i que havia marxat cap a Narbona (Llenguadoc, Occitània), on va ser buscat per la policia sense èxit. A principis de 1931 va ser buscat infructuosament a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on residia amb son germà Félix. Sembla que els dos germans retornaré a la Península en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1934 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Pontevedra (Pontevedra, Galícia) a quatre mesos d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en el Batalló «Astúries» Núm. 6 de Santander (Cantàbria, Espanya). Malalt, el 15 de març de 1937 va ser donat de baixa a l'Hospital de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

***

Cartell de la conferència de García Oliver

- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'un òrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

- Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago. Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie Désvarenne. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als «proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció «L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais –també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1882 participà en la fundació del periòdic L'Alarme de Lió i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a Ginebra, on tenia contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En aquesta època sembla que assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

Antoine Perrare (1841-1912)

***

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914

- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.

***

Necrològica d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'octubre de 1922

- Édouard Lapeyre: El 24 de gener de 1854 neix a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) l'anarquista Pierre Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts citen erròniament el nom Clément que no surt a cap registre. Sos pares es deien Léon Lapeyre, propietari, i Séraphine Ferriès. Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del Migdia i vivia al número 140 del carrer Billaudel de Bordeus (Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquesta època viva al número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril de 1892, arran d'una agafada preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va ser detingut a les oficines on treballava, però va ser posat en llibertat després de l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran nombre de publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1892 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava d'arribar, amb els companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en el moment de la detenció portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini, Guilbert, etc.), un text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell electoral anarquista. Processat per «associació criminal», el seu cas, ben igual que el dels seus companys, el 27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897, sota el títol «Notre oeuvre», començà a publicar en Le Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra anarquistes». El 5 d'agost de 1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per «robatori»; jutjat, va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de presó. El 24 de juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània, Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut Dire de Sébastien Faure, de qui era íntim amic. En 1921 va publicar el fullet Esquisses et portraits. En 1922 col·laborà, amb una secció pròpia («Simples aperçus»), en La Revue Anarchiste. Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de 1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets (Aquitània, Occitània). Deixà un «testament filosòfic», que va ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le Libertaire del 6 d'octubre de 1922.

Édouard Lapeyre (1854-1922)

***

Foto policíaca d'Alphonse Ochart (22 de gener de 1894)

- Alphonse Ochart: El 24 de gener de 1856 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) l'anarquista Alphonse Appolinaire Ochart. Sos pares es deien Louis Alexandre Nicolas Ochart, sabater, i Lucie Euphémie Justine Dilian, i tingué sis germanes. Es guanyava la vida com a sabater, igual que son pare. Vidu amb tres infants, vivia en concubinat amb Clémentine Jacquet (o Jaglet) al número 38 del carrer de l'Espérance del XIII Districte de París (França). D'antuvi fou partidari del socialisme revolucionari de Paul Brousse, però a partir de novembre de 1892, després d'haver empleat i albergat el llibertari Alexandre Bonnard, es declarà anarquista. El 22 de gener de 1894 la policia va detenir Bonnard al seu domicili i durant l'escorcoll d'aquest hi trobà dins l'estufa una gran quantitat de papers a mig cremat i pogué decomissar un número de Le Père Peinard, dos exemplars de Le Proletaire i un suplement de La Révolte. Ochart fou detingut i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, encara que el 3 d'abril d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut en una agafada i durant l'escorcoll del seu domicili, al número 4 del carrer Buot del XIII Districte de París, la policia troba a l'habitació una llibreta de notes, un escrit titulat Le vin de Marsala, retalls de premsa sobre anarquisme, un número de Le Chambart i un altre de La Révolta, la cançó Le château du diable i una carta; a més, a la sala que servia de taller de sabateria la policia trobà un número del periòdic Les Trois Huit i al soterrani sis números de Le Père Peinard. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i justificà la presència de periòdics anarquistes perquè «en feia col·lecció». Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però va ser alliberat el 6 de juliol. Va gaudir de nombrosos testimonis favorables de veïns i d'artesans per als quals havia treballat, i fins i tot d'un diputat, que el considerava «un obrer laboriós i un fervent republicà». Posteriorment el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió de Guglielmo Cuccioli publicada en el diari suís de Poschiavo Il Grigione Italiano del 10 de febrer de 1900

- Guglielmo Cuccioli: El 24 de gener de 1870 neix a Viterbo (Laci, Itàlia) l'anarquista Guglielmo Cuccioli, també conegut com Guillaume Cuccioli, i que va fer servir els pseudònims Barba i Leopoldo Celatti. Sos pares es deien Francesco Cuccioli i Maddalena Bignini. Es guanyava la vida treballant de modelador en cera. Qualificat com a «anarquista perillós de caràcter molt violent i audaç» per les autoritats italianes, va ser condemnat per «incendi» i denunciat en diferents ocasions per «incendi, rebel·lió i violències». El desembre de 1893 va ser processat a Viterbo per «pertinença a associació criminal». El gener de 1894, a Nàpols (Campània, Itàlia), intentà embarcar-se cap a Alexandria (Egipte), juntament amb el fotògraf anarquista Adolfo Fortini, però amb por de ser detingut va canviar de plans i passà a França amb el passaport d'un tal Ezzelino Magni. Es refugià a Niça (País Niçard, Occitània), al domicili de son oncle Benigno Besigui, fonedor. Entre 1897 i 1898 col·laborà en el setmanari anarquista d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione. Periodico socialista-anarchico. El 19 de gener de 1900 es va decretar la seva expulsió de Suïssa per «incitació als treballadors a dur a terme el derrocament violent de les institucions del seu país per mitjans criminals», després d'haver participat amb altres companys en l'edició de l'Almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900. En 1900 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França de la policia amb residència desconeguda. En 1901 s'exilià a Londres (Anglaterra), on formà part del nucli anarquista al voltant d'Errico Malatesta. Entre 1902 i 1903 participà en el grup editor del periòdic anarquista londinenc La Rivoluzione Sociale. Periodico socialista-anarchico. El setembre de 1902 va ser un dels signants, amb altres destacats anarquistes (Capelli, Carrara, Cenci, Corio, Curetti, Giovanni Defendi, Enrico Defendi, Felici, Frigerio, Folli, Galassini, Goldoni, Magnoni, Malatesta, Mariani, Quarantini, Carlo Rossi i Giulio Rossi), del manifest «Agli Anarchici di Lingua Italiana», editat per Carlo Frigerio. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)

- Jean Billot: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Jean Billot. Era fill natural de la jornalera Jeanne Billot i va ser surat per l'Assistència Pública del departament de Cher. A Bourges residí al número 56 del carrer Petit Charlet i milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou, amb Silvain Marchand, animador del grup «La Jeunesse Libertaire». Es guanyava la vida fent d'electricista. Posteriorment s'establí a París (França), on visqué al carrer Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el març de 1894 de La Révolte. El més segur és que sigui el mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les eleccions municipals del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI Districte de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI, XII i XX districtes parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques Bonhomme. Fou l'administrador del setmanari La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant, el primer número del qual sortí el 27 de maig de 1893. Durant l'estiu de 1893 participà en la campanya abstencionista portada a terme per a les eleccions legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat. Sembla que després retornà a Bourges, encara que mantingué contactes amb els companys parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon. El 21 d'octubre de 1897 es casà al XI Districte de París amb Joséphine Vogues. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'André Lesbros apareguda en el diari marsellès Le Sémaphore de Marseille del 4 d'agost de 1900

- André Lesbros: El 24 de gener de 1871 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista il·legalista André Louis Lesbros. Era fill de Rémy Alexandre Lesbros, xofer, i de Marie Caroline Alloard, planxadora. Es guanyava la vida treballant d'adober a Marsella. El 14 de novembre de 1892 va ser cridat a files i incorporat en el 79 Regiment d'Infanteria de Línia i el 6 de maig de 1894 va ser llicenciat. En 1898 vivia al número 6 del carrer Grand-Puits de Marsella i en aquesta data freqüentava els grups anarquistes, presidint reunions públiques. Estava inscrit en el registre de vigilància de la policia. En 1899 s'establí al domicili de son padrastre, al barri del Pey Blanc d'Ais de Provença (Provença, Occitània). En aquesta època es feia amb son germà Joseph Lesbros, simpatitzant anarquista. El 3 d'agost de 1900 va ser condemnat a Ais de Provença pel Tribunal de les Boques del Roine a cinc anys de reclusió i 10 anys de prohibició de residència per un robatori comès el 26 d'abril de 1900 en una oficina de la «Compagnie des Messageries Martitimes» amb un botí de 1.174 francs; en aquest judici també van ser condemnats els seus còmplices J.-B. Ambielle (cinc anys) i Ferras (tres anys). En 1902 va ser traslladat de la presó d'Ais de Provença a la Presó Central de Riam (Alvèrnia, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser exclòs de servir a l'exèrcit i el 15 de juny de 1917 va ser militaritzat a les fàbriques Watrigant de Marmagne (Centre, França). El 8 de maig de 1926 es casà a Marsella amb Marie Louise Arène. André Lesbros va morir el 29 de juliol de 1951 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia d'una de les moltes detencions d'Arnold Bandelier publicada en el diari de Besançon La Dépêche Républicaine de Franche-Comté del 9 de setembre de 1907

- Arnold Bandelier: El 24 de gener de 1874 neix a Beaucourt (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Arnold Édouard Bandelier –a vegades citat erròniament Baudelier–, conegut com Katiki o Katestky. Era fill de François Bandelier, obrer fabril, i de Julie Blanchot, domèstica. Es dedicava, amb Ernest Marcot, a vendre el periòdic anarquista Le Père Peinard pels carrers. Entre 1890 i 1897 patí més d'una quinzena de condemnes per diversos motius (robatori, rebel·lió, embriaguesa, ultratges). En 1893 estava inscrit en un llistat de sospitosos anarquistes del Territori de Belfort. El 6 de juliol de 1894 va ser condemnat a dos mesos de presó per «cops i ferides» recíproques amb l'anarquista Paul Édouard Hubner (Sabot), també venedor de Le Père Peinard, que va ser condemnat a 15 dies de presó. Cridat a files en 1894 va ser declarat insubmís i el 17 de març de 1895 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó. L'1 de gener de 1896 va ser integrat en el 5 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i posteriorment al Regiment d'Infanteria de Belley (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1900 i 1914 patí més d'una quarantena de condemnes, gairebé totes al Territori de Belfort, per diversos motius (cops i ferides, violències, ultratges a la força pública, embriaguesa, trencament de tanques, escàndol públic, possessió d'armes prohibides, contraban, delicte de premsa, etc.) que implicaren curtes i llargues penes de presó. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diverses unitats militars, fent la campanya contra Alemanya fins el 21 de gener de 1919. L'1 d'octubre de 1920 es va veure lliure de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carta d'Esther Diener a Max Nettlau on li notifica la defunció de son company (IIHS - Amsterdam)

- Esther Diener: El 24 de gener de 1877 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Esther Diener, també coneguda com Esther Hotz, pel llinatge de son company. Era filla d'Auguste Diener, sabater, i de Marie Honorine Chauvin, cosidora de botines i tapissera, i tingué una germana, l'anarquista individualista Marie Diener (Marie Kugel), companya de Lucien Ernest Juin (E. Armand). Entre el 30 d'agost i l'11 de setembre de 1915 va estar empresonada a Ambrun (Provença, Occitània) per «declaracions antimilitaristes» –en entrar a la presó declarà com a religió «lliurepensament». El 14 de desembre de 1931 es casà a Marsella amb l'anarquista Charles Édouard Hotz (Édouard Rothen). La parella albergà al seu domicili, a la finca «L'île de France», al Chemin des Sables Jaunes del barri de Saint-Julien de Marsella, companys anarquistes, entre ells Max Nettlau en 1934. En morir son company en 1937, va conservar el seu arxiu i la seva hemeroteca, que finalment donà a l'Institut Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam (Països Baixos); el conjunt dels seus llibres els va donar a la Biblioteca Municipal de Marsella. Annie Adama van Scheltema, bibliotecària de l'IIHS encarregada dels arxius de Marx Nettlalu, passà temporades al seu domicili. Esther Diener va morir el 6 de gener de 1958 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Paul Maxime Découée

- Paul Découée: El 24 de gener de 1881 neix a La Possonière (País del Loira, França) l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime Découée. Sos pares es deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i Augustine Jeanne Raujoux. S'instal·là a París (França) amb la intenció d'esdevenir pintor artístic i l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es guanyà la vida recitant poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles anarquistes. El 20 de setembre de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents» que acabaven de detenir l'anarquista Albert Joseph (Libertad) quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat, fou condemnat a sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III Brigada de Policia. El 14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor Piéré, secretari del grup anarquista «La Solidarité», al carrer Ursulines de Saint-Denis (Illa de França, França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori d'un sac de carbó en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per «robatori amb efracció» i tancat a la presó parisenca de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de 1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué la intenció de fundar amb dos companys una petita colònia llibertària per Fontainebleau (Illa de França, França), però finalment s'enemistà amb ells i s'instal·là al domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un franc el milenar. El març de 1901 aconseguí feina de retocador en un taller fotogràfic i s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on vivien altres anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va ser una època on visqué en la més extrema de les precarietats, passant fam. El 26 d'abril de 1901 el confident Rond denuncià que volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver para usar-lo si era detingut. Projectava «donar un cop» per a procurar-se diners. En un informe del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia, segons informes de Rond, es deia que havia aconseguit productes químics i que consultava obres de química a la Biblioteca Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe, s'havia procurat un gresol per a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901 Fouquet ordenà l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de periòdics i exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79 de la carretera de Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França), que el tenia contractat i l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge Leydet, per «possessió i fabricació d'enginys explosius». Interrogat pel comissari, i després pel jutge, reconegué haver fabricat bombes a base de clorat de potassa, d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat. L'anarquista Eugène Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel Almereyda, que havia participat en aquests experiments químics, també va ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça Voltaire. En una carta enviada per Libertad al diari L'Aurore del 10 de juny de 1901 defensava Découée i denunciava la manipulació a la qual havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema misèria obligant-lo a redactar una confessió. El 25 de juny de 1901 Découée i Vigo van ser condemnats pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor d'edat, purgà la pena a la presó de La Petite Roquete, mentre Découée va ser reclòs a Fresnes. Gracies a la intervenció de nombroses personalitats properes als cercles llibertaris davant el president del Consell de Ministres i el ministre de l'Interior, s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del final de la seva pena. En sortir de la presó, restà constantment vigilat per agents de la III Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i portà una vida inestable, canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902 va ser detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una taverna amb una moneda falsa de cinc francs; en el moment de la detenció portava una navalla automàtica i una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per «emissió de falsa moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de robatori». Declarà ser artista pintor i haver treballat recentment en la Unió Artística de Clichy (Illa de França, França). El febrer de 1903 el Ministeri de la Guerra informà la Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional després d'abandonar el seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Entrà a fer feina en Le Libertaire i restà allotjat uns dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per «entrebancar el lliure exercici del culte» a l'església d'Aubervilliers, juntament amb nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent Tailhade, que volien impedir el sermó de mossèn Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent Foureur, qui va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant els domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja (Valònia), on es va presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una reunió celebrada a Cité d'Agoulême de París, l'anarquista Henriette Roussel va llegir una carta de Découée on notificava la seva expulsió de Bèlgica i el seu intent d'arribar a Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta al seu favor, però recaptà pocs diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles llibertaris. Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels companys que li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va incorporar al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre, França), però retornà el 24, declarant haver estat llicenciat definitivament. S'instal·là amb sa companya Marie Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor amateur. A finals de febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri Chapey al local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per demanar explicacions a Libertad que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser condemnat a sis mesos de presó per «temptativa d'estafa». En aquesta època continuava vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del carrer Cités, i posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser arrestat a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) després d'haver intentat pagar la seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat a la comissaria amb son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme començà a escorcollar-lo, agafà un revòlver i disparà un tret a boca de canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe Périn; un gendarme que vingué com a reforç, es llançà sobre ell per a desarmar-lo i el posà boca avall sobre la taula, però aconseguí ficar-se el canó de la seva arma a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser escorcollat i es trobaren pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la fabricació de monedes falses i 400 francs en or.

***

Robert Delon (París, 1911)

- Robert Delon: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de juny– de 1885 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista, i després anarcocomunista, Robert Charles Delon. Era fill d'Émile Delon, empleat comptable, i de Pauline Noémie Mathilde Payan. Després de fer reeixidament els estudis primaris, assistí al Liceu Jean-Baptiste Say un anys. Posteriorment treballà en una fàbrica de joguines, d'on va ser acomiadat per distribuir joguets entre els infants més necessitats. El setembre de 1908 va ser llicenciat del servei militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i aquest mateix any freqüentà els cercles anarquistes individualistes. El 27 d'octubre de 1908 va fer la conferència «L'éducation anarchiste», al local del Grup Anarquista de Vanves-Malakoff-Issy-Clamart radicat a Vanves (Illa de França, França). L'abril de 1909, en ocasió de la creació de la Federació Revolucionària (FR), signà l'article antiorganitzacional «Devons-nous nous fédérer?» publicat el 6 de maig de 1909 en L'Anachie, on es posicionava en contra de l'FR. No obstant això, el 4 de juny de 1911 esdevingué tresorer de la Federació Revolucionària Comunista (FRC), en substitució de Lucien Gas, però el desembre d'aquell any va ser reemplaçat per Lucien Belin. En aquesta època vivia al número 167 del carrer Rennes del VI Districte de París (França) i col·laborava en Le Libertaire. Entre 1911 i 1912 sembla que va col·laborar en La Vie Anarchiste de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 14 de maig de 1912 es casà al XIV Districte de París amb Lydie Aglaé Hermine Herrault, de família anarquista –sos germans André Herrault (André Miroy) i Émile Herrault, que havien participat en la creació d'una comunitat anarquista, emigraren als Estats Units per evitar la Gran Guerra. Aleshores treballava de comptable i vivia al número 44 del carrer Didot. El 4 de maig de 1913 participà, amb textos antimilitaristes, en una trobada matinal celebrada a la Sala Cambou, organitzada per l'Obra d'Educació Artística del XIV Districte de París, on també van ser presents els anarquistes Robert Bredrel, André Colomer, Jeanne Franchi, Francine Lorée-Privas, Paul Micheau, Victor Priquet i Xavier Privas. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1914, quan esclatà la guerra, es declarà en vaga de fam. Posteriorment visqué a Vincennes (Illa de França, França), al número 6 del carrer Villebois Mareuil, treballant de comptable i de comerciant als mercats. En els anys vint mantingué correspondència amb l'anarquista Eugène Bizeau. A principis dels anys cinquanta s'instal·là a Bretanya, al domicili familiar de sa companya, on va rebre la visita de sos cunyats anarquistes. Amant de la natura, va fer nombroses excursions per les Cevenes i pels Pirineus. Membre de la «Societat dels Poetes», va escriure poemes que van ser publicats en diverses revistes (Alternances, Le Bulletin de la Société des Poètes Français, La Vie Idéaliste, etc.). De cultura autodidacta, prengué coneixements de filosofia i de literatura, freqüentant artistes. Hostil al comunisme, mostrà una gran oposició a la militància de son fill Robert Delon, ferroviari, afiliat al Partit Comunista Francès (PCF). Robert Delon va morir el 15 de desembre de 1970 a Saint-Pern (Bro Sant-Maloù, Bretanya).

***

Necrològica de Sebastiano Indelicato apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 23 de febrer de 1952

- Sebastiano Indelicato: El 24 de gener –algunes fonts citen el 25 d'agost– de 1888 neix a Riposto (Sicília) l'anarquista Sebastiano Indelicato. Es guanyà la vida treballant de sastre i milità activament en el moviment anarquista Italo-nord-americà. Participà com a actor en el grup teatral «Filodrammatica Pietro Gori», que va fer posar en escena diverses obres dramàtiques en suport del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Laura Lorenza Murania, amb qui tingué set infants (Catherine, Enrico, Giuseppe, Michael, Richard, Virgilio i Vito Enrico). Sebastiano Indelicato va morir el 3 de febrer de 1952 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser enterrat al Saint John Cemetery de Middle Village (Queens, Nova York, EUA).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de gener

Esdeveniments

Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 5 de febrer de 1887

- Míting de «La Panthère des Batignolles»: El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire, al número 96 del bulevard Rochechouart de París (França), un «míting d'indignació» organitzat pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». El míting es realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval, membre del citat grup que el 12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori al domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent de la policia resultà ferit. L'acte tingué com a secretari de mesa Alexandre Murjas i hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier, Hippolyte, Vertu, Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant el febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa.

***

Portada d'un número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Fortament inspirat pel periòdic Le Révolté, de Jean Grave, era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i anarcoindividualista, tot reivindicant alhora l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule), Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que havia dirigit un periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista francès que es reunia a la Llibreria Internacional del Buenos Aires. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant, durant el temps que residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat gairebé a la situació europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema argentí. Des de l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a Europa i després seria seguida pels països americans. Van publicar en fulletó A mon frère, le paysan, d'Élisée Reclus. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894; l'últim fou el del 9 de setembre de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap periòdic en llengua francesa.

Naixements

Paul Brousse fotografiat per Manuel

- Paul Brousse: El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Marie Louis Paul Brousse. Sos pares es deien Victor Léon Brousse, professor agregat a la Facultat de Medicina, i Clotilde Catherine Étienne Bonnet. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un «Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling –és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes–, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Va estar casat en primeres núpcies amb Nathalie Landsberg, de qui enviudà, i en segones amb Julie Joséphine Aveline. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 al seu domicili de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

***

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Foto policíaca d'Auguste Schwartz (2 de juliol de 1894)

- Auguste Schwartz: El 23 de gener de 1863 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Auguste Schwartz. Sos pares es deien Louis Schwartz, marroquiner, i Marie Madeleine Zinte. Es guanyava la vida com son pare, treballant de marroquiner. En 1884 va ser sortejat per l'exèrcit, però es va ajornar la seva incorporació dos anys a causa de la seva feblesa i el consell de revisió li donà una exempció de tres anys per «hipertròfia del cor». Des de 1887 treballà de marroquiner a l'empresa «Ets Terray Merlin et Cie», al número 55 del carrer Montorgueil de París, i posteriorment amb un tal Dufresne, al número 31 del carrer Cordeliers. Des de febrer de 1891 els confidents policíacs reportaren la seva freqüent presència en les reunions públiques. El 22 de maig de 1891 assistí a una assemblea anarquista al número 204 del carrer Saint-Maur, amb la finalitat d'establir com s'havia d'actuar en la concentració en memòria de la Comuna de París del 24 de maig al cementiri de Père-Lachaise. El 26 de març de 1893 s'adherí al «Grup Internacional» que es va crear als XIII i XIV Districtes de París. A resultes de la repressió exercida contra el moviment anarquista arran del cas Ravachol, decidí el maig de 1893 reconstituir el grup «Les Enfants du Faubourg Merceau», que es reunia al restaurant «Aux Vendanges de Bourgogne», al número 19 carrer Pascal. El 28 de maig de 1893 assistí al míting que se celebrà a la Sala del Commerce, al número 934 del carrer Faubourg du Temple. Amb cinc companys anarquistes, per a no pagar els dos rebuts de lloguer que devia al propietari, abandonà furtivament l'habitatge que ocupava al número 7 del carrer Simonet; interceptat per la portera que li barrava el pas, trencà tots els mobles que guarnien l'allotjament. També havia viscut al número 17 de l'avinguda Italie, al domicili del sabater anarquista Sauteur. El seu nom figurava en un llistat de la Prefectura de Policia del 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll del seu domicili i d'interrogatori sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia del barri de l'Estació es presentà al seu domicili, al primer pis del número 1 del carrer Cinq Diamants, però l'escorcoll resultà infructuós, llevat de la fotografia d'un grup d'obrers. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i va atribuir la seva detenció a la denúncia d'alguna persona venjativa. L'endemà, 2 de juliol, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat dos dies després. Aquest mateix 6 de juliol, una petició dels veïns del seu barri dirigiren al jutge d'instrucció una sol·licitud demanant la seva llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà el sobreseïment del seu cas. En aquesta època estava casat sense infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

- Alfonso Martínez Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Caravaca (Múrcia, Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar, periodista, naturista i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Alfonso Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més de maçó sota el nom de Cincinato, cronista de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la Història i amic d'Isaac Peral– un republicà federal que s'enfrontà a Cartagena als republicans centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo López. En 1895 ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara (Castella, Espanya); en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys després, en 1905 va ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de l'exèrcit per «professar idees lliures i fer propagandes en pro del proletariat» –altres fonts diuen que deixà voluntàriament la carrera militar– el febrer de 1913 quan estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca, Illes Balears). Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid Cienfífico. Coneixia el francès i l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i poc després encapçalà una Agrupació de Joves Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de 1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un article publicat en el diari El Progreso, del qual era col·laborador, on s'injuriava el Kàiser d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb Joan Salvat Papasseit (Gorkiano), condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en el periòdic El Motín de José Nakens Pérez. En aquests anys col·laborà en periòdics republicans, sobretot republicans radicals i federals, i sembla que també va exercir de mestre racionalista. El setembre de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç d'Estrangers de Melilla. En la dècada dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era corresponsal de la revista gaditana España y América en Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II República espanyola dirigí a Barcelona la col·lecció «Estrellas del Amor», biografies de dones cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va publicar, en la col·lecció «Divulgación Sociològica», nombroses obres seves. El maig de 1931 fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de Catalunya, que reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats Ibèrics i que feia costat l'estratègia de Francesc Macià i Llussà. També en 1931 treballà a Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional Arco. Amb el nou règim republicà, desenvolupà una intensa tasca de divulgació de temes científics i sindicalistes, treballà en l'editorial Horizonte, participà en les activitats de l'associació «Idealistas Prácticos» i milità en el Sindicat d'Obrers Intel·lectuals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí «Al día con la ciencia», secció científica de la revista Estudios. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en la «Columna Ascaso» –algunes fonts citen la «Columna Durruti»– com a milicià, tècnic militar i cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad Obrera al front d'Aragó des dels començaments–, fins que va ser enviat a la rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) de Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la línia Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937 assistí, com a vicepresident de l'Associació Regional de Tècnics, a la inauguració del Laboratori Confederal d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà en el Ple Nacional Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a València. En 1939, amb el triomf franquista, desaparegué. En els anys quaranta reaparegué a Catalunya, on va oferir el seu suport al moviment llibertari antifranquista, col·laborant assíduament, fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acracia, Biofilia, Cuadernos de Cultura, Estudios, Helios, Juventud Libre, Liberación, Orto, Revista de Ambos Mundos, Ruta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, X-46, etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats econòmiques necessàries per a la realització del comunisme llibertari, i tractà temes d'urbanisme –se li ha adscrit a l'«urbanisme organicista»– defensant la dualitat «ciutat-camp», de naturisme, de nudisme i de qüestions científiques en general. Reivindicà el paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis cenetista. Entre les seves obres destaquen La aventura marroquí, colonización, las minas de Oriente (sd), Capitalismo. Crítica social de la organización capitalista. Su historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes y el estatuto (sd), Las cinco épocas culminantes en la transformación de la historia: Roma, Inglaterra, Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo (sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social sin violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente económico (sd), Europa contemporánea (sd), Fascismo. La tiranía fascista vista por el obrero español (sd), Francia (sd), La gran batalla interior (sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo (sd), Parlamentarismo. La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores, payasos y jabalíes. El Político profesional. Los códigos (sd), El paro forzoso (sd), Pistolerismo (sd), Postitución. 1º Cómo se empieza, 2º Cómo se vive, 3º Cómo se muere (sd), La República tres veces laica (sd), Resistencia de materiales (sd), Roma (sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su significación. Su ideario. Su actuación (sd), El socialismo español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su actuación (sd), Traficantes de carne de mujer. Lo que ninguna mujer debe ignorar (sd), La trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su historia, su definición, su importancia, sus efectos (1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a vuela pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas (1931), 1945, el advenimietno del comunismo libertario. Una visión novelesca del porvenir (1932), El Ama Niña (1932), El amor dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro. Visión novelesca de rebeldías futuras (1932), La ciudad en el porvenir comunismo libertario (1932), El comunismo libertario expuesto por un ingeniero español (1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque (1932), Pacifismo impuesto por los pueblos, no cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos, Ginebra de la democracia (1932), El triunfo de la pobreza (1932), El urbanista del porvenir (1932), Federalismo. Explicación de los estatutos federales de todas las federaciones (1934), Agrarismo. Antecedentes estadísticos. Situación actual del campo español (1936), Óbito (1936), ¡Venceremos! (1936), Los Aguiluchos en Aragón (1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que morí en 1951 a Barcelona (Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que marxà cap a Mèxic.

***

Notícia sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria publicada en el periòdic tolosà Espoir del 24 de desembre de 1972

- Manuel Sésar Lloria: El 23 de gener de 1887 neix a Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Sésar Lloria. Sos pares es deien Miguel Sésar i Margarita Lloria. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser comptador durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació els alemanys l'enviaren a treballar de metal·lúrgic en una base submarina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on militant en la Federació Local de la CNT i el novembre de 1960 en va ser nomenat comptador. En 1968 era responsable de l'enviament de paquets i de la premsa. Manuel Sésar Lloria va morir el 23 de maig de 1972 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) i va llegar els seus estalvis (2.880 francs) al fons «Pro Espanya» de la CNT.

***

Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

- Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per «associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seu òrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro, P. Felcino, Maniconi, Nemo, Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del «Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al «Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels «Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seu òrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració «Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a «vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.

Leonida Mastrodicasa (1888-1942)

***

Charles Bill segons la premsa de l'època

- Charles Bill: El 23 de gener de 1892 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Joseph Bill. Sos pares es deien Michel Bill, fuster, i Catherine Madeleine Gérardin. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.

***

Gustave Lecointe

- Gustave Lecointe: El 23 de gener de 1893 neix a Lumbres (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista i resistent antifeixista, Charles Gustave Josep Lecointe, conegut com Gustave Lecointe. Era fill primogènit d'una família minera nombrosa de sis germans. Sos pares es deien Gustave Charles Louis Lecointe, manobre i militant del Partit Obrer Francès (POF), i Céline Célestine Clémence Hermant, domèstica i filla de miner. Quan tenia 13 anys quedà orfe de pare. Es guanyà la vida amb la mateixa feina familiar, la de miner, treballant a pous de la conca minera de la zona (Montigny-en-Gohelle, Nœux-les-Mines i Billy-Montigny). En 1913 va ser cridat a files i va ser destinat, com a fill major de vídua, com a infermer a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre el 7 de setembre de 1914 i el 29 de juliol de 1915 restà presoner dels alemanys a Salzwedel (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt (Alemanya). Va estar-se sis anys a l'exèrcit, lluitant a Egipte i a Palestina. Greument ferit a la part dreta del cos, quedant esguerrat de la mà dreta, després de la Gran Guerra no pogué retornar a la mina i treballà als acumuladors de l'empresa Chausson a Asnières (Illa de França, França) i durant dos anys com a ajudant de farmàcia a Ivry (Illa de França, França). En 1921 retornà a les mines de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) i, com a mutilat de guerra, va ser empleat com a trabucador a l'exterior de la mina. Militant anarquista i sindicalista seguidor de la tendència anarcosindicalista de Benoît Broutchoux, en 1922 s'integrà en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i en 1924 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC). Va pertànyer a la cèl·lula comunista de Montigny-en-Gohelle, de la qual va ser nomenat secretari, i després va ser secretari de la secció de Carvin-Hénin (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1926 estudià en una escola de secció del PC-SFIC i en 1927, amb Arthur Ramette, va ser membre del Buró de la Secció de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1928 va ser acomiadat de la mina i hagué d'abandonar els seus càrrecs orgànics. En 1929 va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Montigny-en-Gohelle i entre 1930 i 1935 va ser alcalde d'aquesta població. Durant la seva gestió municipal s'edità el periòdic L'Action Municipale de Montigny-en-Gohelle. Organe du Conseil Municipal Communiste de Montigny-en-Gohelle. En aquests anys participà activament en els moviments reivindicatius de la regió i va ser multat en diferents ocasions, sobretot per articles publicats a la premsa. Entre 1932 i 1935 treballà en una empresa d'obres públiques. L'1 de març de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a 50 francs de multa per «ultratges als bons costums». El 25 de gener de 1936 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Douai a tres mesos de presó, amb llibertat provisional, i 100 francs de multa per «provocació a militars en un acte de propaganda anarquista» arran d'haver distribuït pamflets als reclutes en el consell de revisió militar de Carvin. Desocupat en 1936, esdevingué secretari de l'Ajuntament de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais, França) i, a principis de 1937, va ser nomenat cap de l'edició del Pas-de-Calais del periòdic L'Enchaîné, òrgan regional del PCF editat a Lilla, càrrec que ocupà fins a 1939. El febrer de 1940, en plena ocupació alemanya, va ser detingut amb Nestor Calonne i enviat a diferents camp d'internament, fins que pogué fugir-ne, amb Calonne, del camp de Dinha (Provença, Occitània). Milità clandestinament amb Auguste Lecœur en la direcció regional del PCF del Pas-de-Calais i ambdós organitzaren entre maig i juny de 1941 la gran vaga minera de la conca del Pas-de-Calais, en la qual va ser detingut per la policia francesa i lliurat a les forces nazis d'ocupació. Tancat a Lilla i a Huy (Lieja, Valònia), aconseguí fugir-ne i reprendre la direcció regional clandestina, animada aleshores per Louis Lallemand. En 1942 va ser nomenat delegat del Comitè Central del PCF per a la zona ocupada, participant en la creació de les unitats dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència a Bretanya, i després de l'Est, esdevenint en 1943 un dels responsables militars de la regió parisenca. Després de participar l'agost de 1944 en els combats per l'alliberament de París, retornà a Pas-de-Calais, integrant-se en el Comitè Departamental d'Alliberament i en la Secretaria Federal del PCF, càrrec que ocupà fins a la seva mort. En 1945 va ser conseller general del cantó de Carvin i de l'Ajuntament de Montigny-en-Gohelle. Gustave Lecointe va morir sobtadament el 19 de juny de 1948 a Montigny-en-Gohelle (Nord-Pas-de-Calais, França). Un carrer de Montigny-en-Gohelle porta el seu nom.

***

Necrològica de Josep Colls Villalonga apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'1 de maig de 1955

- Josep Colls Villalonga: El 23 de gener de 1898 neix a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Colls Villalonga. Era fill de Jaume Colls i de Maria Villalonga. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan esclatà la Revolució de 1936 va ser membre, en nom de la CNT, del Comitè Revolucionari de Castelló d'Empúries i s'encarregà de redactar una ponència encarregada de dissenyar les noves normes sobre el treball camperol i la distribució dels productes agropecuaris catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la CNT de l'exili i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Maria Puig. Malalt durant molt de temps, Josep Colls Villalonga va morir el 27 de març de 1955 a l'Hospital Civil d'Haut-Vernet de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat al cementiri d'Haut-Vernet de la població.

***

Necrològica de Pere Archs Colomé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Pere Archs Colomé: El 23 de gener de 1900 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Miquel Josep Archs Colomé. Era fill de Carles Archs Camps i de Magdalena Colomé Bou. Treballador fabril, l'abril de 1928 es casà a Ripoll amb Josepa Casas Perramon. Durant la dècada dels vint, per les seves activitats sindicalistes i llibertàries, es va veure obligat a passar a França. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Catalunya. En 1932 va ser delegat de Ripoll en el Ple Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En aquests anys col·laborà en el periòdic Sembrar, dirigit per Manuel Calafell Galí a Vic (Osona, Catalunya). El 17 d'octubre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, com a vocal d'abastaments, al Consell Municipal Revolucionari de Ripoll i aquest mateix en nom de la CNT fou membre de la Delegació Comarcal de l'Escola Nova Unificada del Ripollès. En 1937 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT. En 1938 exercí d'alcalde de Ripoll durant uns mesos. Passà a França, en 1939, amb el triomf franquista i s'instal·là a Cunhaus. Durant l'ocupació participà en la reconstrucció clandestina de la CNT a Cunhaus, de la qual va ser un dels seus responsables després de la II Guerra Mundial. En 1960 va ser delegat al Congrés de Reunificació confederal celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània). Pere Archs Colomé va morir el 3 de febrer de 1974 a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Hermann Hahn

- Hermann Hahn: El 23 de gener de 1907 neix l'anarcosindicalista Hermann Hahn. Obrer de la construcció, milità en les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya). El març de 1937 va ser detingut a Wuppertal (Prússia, Tercer Reich; actual Alemanya) sota l'acusació d'«acció a favor de l'Espanya revolucionària». Jutjat pel Tribunal Regional de Wuppertal, juntament amb un centenar de militats renans (August Benner, Kruscheid, Julius Nolden, Oberhamm, Hans Saure, Scmitz, Sickmann, Sielmann, Ernest Steinacker, Hermann Steinacker, Walter Tacken, etc.) processats per «conxorxa d'alta traïció», va ser condemnat a dos anys i mig de presó. Durant el judici, quan el procurador li demanà si tenia alguna cosa a dir, va respondre a les acusacions amb foteses, fet que enfurí el jutge. Després de ser apallissat a la cel·la del Tribunal de Düsseldorf, va ser torturat a la presó de Duisburg i finalment va ser internat en un asil d'alienats d'Herford i a Münster. Segons les autoritats nazis, Hermann Hahn esdevingué foll i va ser traslladat al Sanatori Provincial i Asil de Galkhausen de Langenfeld (Prússia, Tercer Reich; actual Alemanya), on va ser assassinat (oficialment patí «eutanàsia» amb una injecció letal) el 13 d'agost de 1941.

***

Necrològica de José María Téllez Troyano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1991

- José María Téllez Troyano: El 23 de gener de 1907 neix a La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José María Téllez Troyano. Sos pares es deien José Téllez i María Troyano. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Castellnou d'Arri, on formà part la CNT local. Sa companya fou Carmen Segovia Wals. José María Téllez Troyano va morir el 22 de desembre de 1990 al Centre Hospitalari Jean-Pierre Cassabel de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1950

- Pedro Meca López: El 23 de gener de 1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de representant de comerç i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra civil combaté el feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i després de la militarització va ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser empresonat. Després entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de maig de 1949 va ser detingut a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en llibertat provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament detingut durant una batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups desmantellats l'octubre de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests grups d'acció, i fou condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no tingueren tanta sort i van ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de març d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de gener

Esdeveniments

L'atemptat contra Michel segons el periòdic parisenc l'Illustration del 28 de gener de 1888

- Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890.

***

Cartell de l'acte

- Míting «Sabre et goupillon»: El 22 de gener de 1898 se celebra a la Sala Chayne de París (França) un gran míting, públic i contradictori, sota el títol «Sabre et goupillon» (Sabre i salpasser). L'acte, organitzat pel periòdic anarquista Le Libertaire, volia denunciar la «Santa Aliança entre el sabre i el salpasser», entre l'Església i l'Exèrcit, poc després que fos publicat per Émile Zola el 13 de gener anterior l'article «J'acusse...!» en el diari parisenc L'Aurore i la reactivació del «Cas Dreyfus». Van prendre la paraula, entre d'altres, Besombes, François Broussouloux, Brunet, Henri Dhorr, Sébastien Faure, Georges, Girault, Lavergne i Paul Raubineau. Al míting assistiren dues-centes persones i la policia va impedir que més de dues-mil hi entressin a la sala. L'acte acabà als crits de «Fora la societat burgesa! Fora [Henri] Rochefort! Visca la llibertat individual!».

***

Les obsèques de Louise Michel, obra d'Albert Peters-Desteray (1905)

- Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes –la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren–, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de «setena classe», també anomenat «dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte –que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat– i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.

Enterrament de Louise Michel (22 de gener de 1905)

***

Propaganda del míting en memòria de Kotoku apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 22 de gener de 1916

- Míting en memòria de Kotoku: El 22 de gener de 1916 se celebra al Harlem Casino de Nova York (Nova York, EUA) un míting commemoratiu de l'execució de l'intel·lectual anarquista japonès Shusui Denjiro Kotoku. Cinc anys abans, Kotoku, sa companya Suga Kanno i altres companys havien estat penjats a Tokio (Japó) sota l'acusació d'haver orquestrat un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. A l'acte, organitzat pel grup anarquista «Revolt», hi van intervenir destacats militants anarquistes, com ara Leonard D. Abbott, Pietro Allegra, Michel Dumas, Karl Dannenberg, Elizaberth Gurley Flynn, Hippolyte Havel, Harry Kelly, Gussie Miller, Robert Minor, Bernard Sernocker i William Shatoff. També van parlar oradors japonesos, xinesos i indis.

***

La notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda en Le Petit Journal de París del 23 de gener 1923

- Atemptat de Germaine Berton: El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes –de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de la Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle– i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire –arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista».

***

Cartell de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau

- Conferència de Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i mestre racionalista anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu Llibertari del Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència «La mujer y la revolución», organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Josep Maria de Riquer i Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i Ynglada.

***

Capçalera del primer número de Voz Anarquista

- Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.

Naixements

Ernest Coeurderoy

- Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Jean Charles Herneste Courderoy, conegut com Ernest Coeurderoy. Sos pares des deien Charles Coeurderoy, doctor en medicina, i Marie Cozarine Baelial. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar una àmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossard (Ginebra, Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

Ernest Coeurderoy (1825-1862)

***

Notícia judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de setembre de 1885

- Egide Govaerts: El 22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Egide Goverts. En 1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de treballs forçats i expulsió de l'exèrcit per «provocació i complot a la deserció», a més de «venda de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida com podia, venen diaris, fent de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877 s'afilià al Socialistsche Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per una «evolució socialista» i per això també era anomenat «Partit Evolucionista». El setembre d'aquest any assistí al Congrés Internacional que se celebrà a Gant (Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme i es declarà anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup de lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i entre 1878 i 1881 de la Secció Local de Brussel·les de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta anarquista partidària de la «propaganda pel fet» a Brussel·les i era membre del grup radical «Cercle Démocratique». En 1879 també assistí a les reunions del grup «Les Solidaires», el qual representà en el Congrés Internacional Racionalista que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880 a Brussel·les. Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA, Lliga Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou una de les principals figures de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles Dubuyger, secretari de la Secció Local de Brussel·les. En el Congrés Nacional Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a Brussel·les, va ser nomenat membre de la mesa nacional de la Unió Revolucionària (UR) i assistí regularment a les reunions dels revolucionaris «Cercles Réunis». Entre 1880 i 1881 col·laborà en diverses publicacions revolucionàries, com ara La Persévérance i La Révolution Sociale, i fou membre del consell de redacció de La Justice Sociale.  Estava casat amb la costurera Elisabeth Van Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el febrer de 1879 i el tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva, nasqué en 1873. Durant la dècada dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les vagues a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília de l'any nou de 1881 cantà la cançó La Prolétarienne en una reunió anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció, rebel·lió i ultratges als agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir fons per als militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883 pronuncià l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de Brussel·les del jove militant anarquista francès Paul Métayer, mor per l'explosió d'una bomba que transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va ser condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en situació il·legal i quan l'apel·lació la pena va ser augmentada per «injúries al tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una manifestació contra l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos joves militants francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per diversos delictes (difamació als gendarmes, cops als agents, rebel·lió) a dos mesos de presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs. Fou l'editor responsable de molts periòdics anarcocomunistes publicats a Brussel·les, gairebé tots estampats a la seva impremta, com ara L'Insurgé (1885), Ni Dieu ni Maître (1885-1886), La Guerre Sociale (1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador de Le Libertaire, acusat de publicar un article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de l'article, encara que el tribunal no tingué en compte la seva declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer córrer el rumor que era alcohòlic i un infiltrat. Son germà, Gérard Govaerts, també va ser militant anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Josef Peukert (1876)

- Josef Peukert: El 22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat amb Émile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per «conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger» –atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882–; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia. Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub «Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave –aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de «Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè –Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Josef Peukert (1855-1910)

***

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

- Franco Piccinelli: El 22 de gener de 1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Les Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Roberto de las Carreras

- Roberto de las Carreras: El 22 de gener de 1873 neix a Montevideo (Uruguai) l'escriptor, poeta diplomàtic i intel·lectual anarquista Roberto de las Carreras García de Zúñiga. Era fill natural d'Ernesto Francisco Eusebio de las Carreras Viana, secretari del general José María Leandro Gómez Calvo, i de Clara García de Zúñiga y de Elía (Clarita), filla d'una família de classe social alta i hereva d'una immensa fortuna. La seva condició de fill il·legítim va ser reivindicada per ell mateix durant tota sa vida. Amb l'herència rebuda després de la mort de son pare, en 1895 viatjà a Europa, especialment a París (França), i l'Orient Pròxim, i retornà convertit en un dandi. Autoanomenat «Doctor en Anarquisme i Voluptuositat», reivindicà l'«anarquia aristocràtica», l'amor lliure i la revolució sexual, escandalitzant la societat benestant de Montevideo. A partir de 1900, amb Julio Herrera y Reissing, organitzà reunions literàries. També fou assidu la tertúlia anarquista de la «Torre de los Panoramas», amb Francisco Caracciolo Aratta, Raúl Lerena Juanicó, Pablo Minelli i César Miranda, entre d'altres. En 1901 es casà amb sa cosina Berta Bandinelli de las Carreras, amb qui tingué un fill, Raúl de las Carreras. A principis de segle col·laborà en diferents periòdics anarquistes (La Rebelión, El Trabajo, etc.). L'octubre de 1902 parlà en l'homenatge de les organitzacions treballadores van fer a Émile Zola a la Plaza Independencia de Montevideo. Després de la mort de sa mare, heretà més béns, però cap el 1906 havia dilapidat tota la seva fortuna. Amb suport oficial, en 1907 va ser designat cònsol de l'Uruguai a Paranaguá (Paraná, Brasil) i després a Curitiba (Paraná, Brasil). Entre les seves obres podem destacar Al lector (1894), Sueño de Oriente (1900), Amor libre, interviews voluptuosos con Roberto de las Carreras (1902), La tragedia del Prado. La crisis del matrimonio. El amor libre. Oración pagana (1904), Parisinas (1904), El amor y el divorcio (1905), En onda azul... (1905), Psalmo a Venus Cavalieri (1905), Yo no soy culpable... (1905), Diadema fúnebre (1906), Don Juan (Balmaceda) (1907), La visión del arcàngel (1908), El cáliz (1909), La Venus celeste (1909), Suspiro de la palmera (1914) i Epístolas, psalmos y poemas (1944). Quan encara no tenia quaranta anys, començà a patir els primers símptomes de neurosi paranoia, malaltia mental que havia heretat de sa mare, que el portaran al confinament la resta de sa vida. Després de mig segle de reclusió per mor de la seva demència, Roberto de las Carreras va morir el 13 d'agost de 1963 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al Cementiri Central de la ciutat. En 1997 Carlos María Domínguez publicà la biografia El bastardo. La vida de Roberto de las Carreras y su madre Clara i en 2015 Marcos Wasem publicà l'assaig El amor libre en Montevideo. Roberto de las Carreras y la irrupción del anarquismo erótico en el Novecientos.

***

Alphonse Tricheux (1936)

- Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Jean Tricheux. Sos pares es deien Eugène Tricheaux i Joséphine Gaillac. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand.  L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la «Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Pauline Fabre i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del «Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 6 d'octubre– de 1957 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Raymond Feuilleaubois amb Anne Claus i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol de 1936)

- Raymond Feuilleaubois: El 22 de gener de 1884 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista antimilitarista Raymond Paul Feuilleaubois, conegut com Théo Feuilleaubois. Sos pares es deien Paul Alexandre Feuilleaubois, fabricant de taps esmerilats, i Désirée Pauline Robine, modista. Visqué de feinetes en el sector de l'espectacle (claca, figurant, etc.) i també formà part del Sindicat de Manobres. El 27 de maig de 1900 va ser detingut, amb altres companys, durant una manifestació al «Mur dels Federats» per «injúries» als guàrdies municipals, però va ser ràpidament alliberat. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Turbigo. En 1903 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Sophie Anna Claus, que estava separada, però no divorciada, de l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui havia tingut dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui havia abandonat cap el 1896. El 3 de març de 1904, la nova parella va tenir un infant a París, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. Posteriorment, fugint del servei militar, s'establí amb sa companya a Bèlgica. Va ser inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El 20 de març de 1904 va ser detingut a Namur (Namur, Valònia) per «vagabunderia» i el 8 de maig d'aquell any va ser expulsat de Bèlgica. En 1912 vivia amb sa companya al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i la parella marxà cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Raymond Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren el 3 de juliol de 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess, a Leiden (Holanda Meridional). Cap el 1920 retornà a París i s'instal·là amb Anna Claus i son infant en un hotel del passatge Julien-Lacroix de Belleville. Ell es va dedicar a passar moneda falsa i ella treballà d'obrera guantera. Després la parella visqué al carrer Tanger de la Villette. Es dedicà a la venda de diaris als carrers i després trobà feina de magatzemer en una fàbrica de parallamps i en un garatge. El 14 d'abril de 1920 ella es divorcià de Barthelmess. Més tard la parella s'instal·là definitivament en un miserable immoble al número 18 del carrer Brunel del XVII Districte de París. El 25 d'agost de 1923 va ser detingut per «insubmissió» i empresonat. Després de purgar cinc mesos de presó, hagué de fer 18 mesos de servei militar en una unitat de la infanteria colonial, fins que va ser llicenciat el juliol de 1925. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb sa companya Sophie Anna Claus. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Raymond Feuilleaubois va morir el 19 de maig de 1959 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França).

***

Notícia d'una xerrada d'Eugène Vignes apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 de febrer de 1914

- Eugène Vignes: El 22 de gener de 1888 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Eugène Dominique Vignes. Era fill natural de la modista tolosana Marie Vignes, el qual reconegué el 6 de maig de 1895, i tingué un germà gran, Jules Émile Vignes, també anarquista. Va ser condemnat a Cuçac (Alvèrnia, Occitània) per «ultratge a agent». En 1907 vivia al Faubourg de la Madeleine de Moulins (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità amb son germà al grup anarquista local. Segons un informe de la policia a la Prefectura del 4 d'octubre de 1907 sobre propaganda anarquista, els germans Vignes rebien cartells i adhesius antimilitaristes i revolucionaris provinents de Marsella (Provença, Occitània). En altre informe policíac del 25 d'octubre de 1907, el comissari informava de la sortida de son germà Émile Jules Vignes a fer el servei militar. En 1911 tenia el domicili al número 2 del carrer Manège de Moulins. En 1914 vivia a Lió (Arpitània) i col·laborava en Le Libertaire. El 6 de febrer de 1914 va fer la xerrada «Pourquoi anarchistes, nous ne votons pas», a la seu de «L'Émancipation Anarchiste», al número 17 del carrer Marginan de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de René Bisson apareguda en el diari parisenc Le Soir del 21 d'octubre de 1909

- René Bisson: El 22 de gener de 1890 neix a Bléré (Centre, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari René Bisson. Sos pares es deien Silvain Bisson, vinyataire, i Félicité Thenon, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic. El 19 d'octubre de 1909 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional de París (França) a un mes de presó per ultratges a agents i per haver agredit mossèn Annereau, vicari de Notre-Dame-de-Lorette, a les Teuleries el 17 d'aquell mes durant una manifestació en protesta per l'execució del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia –en el moment de la detenció portava un vit de bou i exemplars de L'Anarchie. El 3 de març de 1912 va ser detingut a Genillé (Centre, França) per vagabunderia i el 5 de novembre de 1912 a Le Liège (Centre, França) pel mateix motiu. També va ser condemnat en diverses ocasions per contravenció a la llei de caça. En 1913 va ser fitxat per la policia com a actiu anarquista i a finals d'aquell any va ser donat per desaparegut a Lió (Arpitània). En 1926 demanà, amb el torner metal·lúrgic Ernets Gazeau, ser contractat a la fàbrica Brouchot en una carta publicada en el periòdic L'Émancipateur del 21 de novembre de 1926. El 23 d'octubre de 1927 portà la contradicció al comunista Paul Bouthonnier en un míting celebrat a Vierzon i en aquesta ocasió informes policíacs el qualificaren de «secretari de la secció llibertària de Vierzon». Secretari del Sindicat de la Societat Francesa de Material Agrícola i Industrial de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), la direcció de l'empresa l'acomiadà a resultes de les vagues de l'1 de maig de 1924. Defensà, dins de la CGTU, les tesis de la minoria llibertària. En 1928 va ser acomiadat de la fàbrica Lejard. En 1930, quan la influència comunista es va reforça en la CGTU, dimití d'aquest sindicat. Sense feina, cap el 1931 s'instal·là a Alnay (Méreau, Centre, França), on treballà de firaire, venent articles diversos i explotant una barraca de tir de carabina en les festes. René Bisson va morir el 31 de març de 1978 a l'Hospital La Noue de Vierzon (Centre, França).

Continua...

---