Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 25 de gener

Esdeveniments

- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provable és que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

***

- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 27 de gener--, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia: «He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

Atemptat contra Varela (25-01-1923)

Naixements

- Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de «Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.

***

- Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

Defuncions

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània) en una família basca. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l'épée.

Actualització: 26-01-10