Efemèrides anarquistes
efemerides | 18 Novembre, 2019 05:43
Anarcoefemèrides del 18 de novembre
Esdeveniments
-
Surt Acción
Libertaria: El
18 de novembre de 1910 surt a Gijón
(Astúries, Espanya) el primer número del
setmanari Acción Libertaria. El
periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per
Avelino Iglesias (José
Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra
Álvarez. En van sortir 27
números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del
número 23 (16 de juny de
1911) se subtitularà «Periódico
anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser
continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al
novembre de 1911
(sis números) --Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar
tancats en aquest
període per delicte d'impremta-- i tornarà a
reaparèixer a Gijón del 8 de gener
de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el
subtítol «Periódico
semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport de
Marcelino
Suárez i Pedro Sierra.
A més de purament anarquista
(kropotkià), va ser també propagador de
l'anarcosindicalisme de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos
col·laboradors (José
Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga),
Higinio Noja Ruiz,
Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R.
Macías Picavea, Arcadio, etc.),
molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional
(Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José
Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel
Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta,
Fermín Salvochea,
Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez,
Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri,
Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava
signat per
Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio
Fernández, i el
nom que se li volia posar era Acción Social.
Fou un dels
periòdics més prestigiosos del moviment
llibertari d'aleshores i va haver de
patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es
publicà. Molts dels
articles van ser de tall antimilitarista i feien referència
a la Gran Guerra
que devastava Europa. Va
desaparèixer per motius
ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir
un període madrileny, dirigit
per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34
números),
però sol considerar-se aquesta etapa com a
continuació d'El Libertario.
Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades
posteriorment.
***
Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca
- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que també és part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat «anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una «organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).
Naixements
Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)
- Stanislaw
Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes
fonts citen erròniament 1858–
neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus)
el periodista i propagandista anarquista
i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw
Salomon Naftali
Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o
Mendelsshon, i també
conegut com Aleksander Messin. Fill
d'una família
benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn,
banquer, i
Salomé Marguliès, i era net del
filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de
Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor
Félix Mendelsshon Bartholdy.
Després d'estudiar el batxillerat, amb 16
començà a estudiar medicina en la
Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de
medicina, amb altres
estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein),
encapçalà
l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es
relacionà amb els
treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de
resistència que van ser
les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les
primeres vagues i
difonent la formació socialista entre alguns treballadors
més motivats. Fou
partidari de la independència de Polònia de
l'Imperi Rus –va ser considerat un
dels teòrics del
«socialpatriotisme»– i topà
amb els postulats del Partit
Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com
a una meta immediata de la lluita socialista. El març de
1878, arran de la seva
participació en uns disturbis als carres de
Varsòvia, va ser perseguit per les
autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on
fou expulsat, i en 1878 passà a
Suïssa, on el novembre de l'any següent
fundà i finançà a Ginebra el
periòdic
revolucionari Równość
(Igualtat), que
durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt
(1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas
(1884-1887,
Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on
a finals de març de 1880 va
ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va
ser absolt.
Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on
fou detingut, jutjat i
condemnat a un mes de presó per entrada il·legal
al país. En 1881, a Poznań, a
la Polònia prussiana, defensà la candidatura de
Zanisczewski, obrer
enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de
bell nou
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop
lliure, i abans de ser
lliurat a les autoritats russes, marxà cap a
París (França), on es posà a
estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències
Polítiques. En 1885
publicà els llibres L'évolution
économique
dans la Pologne russe i La Loi
allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par
actions. En 1888 cofundà
el periòdic Il Proletariat
i l'any
següent participà en l'organització del
Congrés Internacional de la II
Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament
amb altres nihilistes
(Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de
1890 va
ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França,
França) i, acusat
de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a
París del
general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va
decretar
l'expulsió de França, però aquest
mesura no se li va notificar. Després es
refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué
amic íntim de Friedrich Engels i
del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors
a París
del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió
dels Socialistes
Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura
República
Democràtica Independent de Polònia. El gener de
1893 creà a Varsòvia el Polska
Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i
aquest mateix any assistí,
en representació de Polònia, al III
Congrés de la Internacional Socialista que
se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego.
A finals de 1893, per
disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i aquest mateix any col·laborà en la
revista Lucifer d'Estocolm. En 1899
col·laborà en la revista Przeglad
Europejski, que s'edità a
París. En 1904 publicà a Lviv
(Galítsia) el llibre Historya
ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del
moviment comunalista a França en 1871), on
criticà la concepció marxista de la
dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa
Maria
Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego,
periòdic defensor
dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus.
En els
últims anys de sa vida s'interessà pel sionisme.
Poc abans de morir, en 1912,
es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del
líder sionista Nahum
Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos
periòdics polonesos. Stanislaw
Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia
(Polònia; aleshores
Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.
Stanislaw Mendelson (1857-1913)
***
Notícia
de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 10
d'octubre de 1895
- Rémy Schouppe:
El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental,
Flandes)
el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe,
també citat com Rémi
Schouppe i conegut com Revolver.
Era germà de Placide Schouppe,
anarquista partidari de la «recuperació
individual» i membre de la banda expropiadora
encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de
1893 va ser detingut a Schaerbeek
(Brussel·les, Bèlgica) arran de l'apressament de
son germà i durant l'escorcoll
policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents
de diversos robatoris
a Bèlgica i a França, claus falses i barbes
postisses; també se li va acusar d'haver
albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda
Pini». Sa germana, Mathilde
Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de
1893 Rémy Schouppe
va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil
Mathieu, però en
l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li
fou incrementada a un any. El 5
de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les
quan ambdós petaven
la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori
havia de
finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille
Simon (Biscuit), condemnat a la
colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8
d'octubre de 1895 van ser
condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs
forçats. Posteriorment
s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Odón de Buen (ca. 1886)
- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores --fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera --el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.
***
- Maurice
Doublier: El 18 de novembre de 1873 neix a
Cloyes-sur-le-Loir (Centre, França)
el cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista
revolucionari
Maurice Eugène Gabriel Doublier. Fill d'una
família de comerciants, son pare es
deia Eugène Doublier, cafeter, i sa mare Marie Anne
Gabrielle Tremblay,
modista. D'antuvi treballà de venedor en una adrogueria de
París (França) i
milità en la Federació de
l'Alimentació de la Confederació General del
Treball
(CGT). Participà activament en la vaga de 1898 organitzada
pel Sindicat
d'Empleats per a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A
finals
dels anys noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi
i populars, com
ara Les chants du commis épicier
(1897), Le crayon sur l'oreille
(1898), Les boîtes (1900)
i La chanson des arpètes
(1900). En aquesta
època s'adherí al «Grup de poetes i
cançonetistes revolucionaris»
(Sébastien
Faure, Constant Marie, Paul Paillette, etc.). En 1901
publicà Jules Lemaître
en tournée i en 1902, per
lliuraments en la revista La Boucherie
Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu
la
ferme... ta boite à 4h. le dimanche. Fantasie corporative en
un acte. El 20
de juny de 1903 es casà amb Marie Ravet al XVIII Districte
de París. En 1904 publicà
les sàtires polítiques antinacionalistes La Syvetonienne & Carmagole des
assomoirs. El març de 1905 creà i
animà, amb
René Mouton, el periòdic revolucionari La
Chanson Ouvrière, òrgan del
«Groupe des Chansonniers» (Grup dels
Cançonetistes), que es fusionà cap el 1907 amb el
grup «La Muse Rouge» (La Musa
Roja), fundat en 1901 per Constant Marie (Le
Père Lapurge) i Ferdinand Massy, del qual
esdevingué, segons les èpoques,
secretari i tresorer. Cada dimecres a la tarda feia
permanències a la seu de «La
Muse Rouge», al número 6 del bulevard Magenta,
davant la Borsa del Treball, i
que, gràcies als seus esforços,
esdevingué la societat obrera cantant més
important. Nombrosos autors, intèrprets i cantautors,
propers al cercles
anarquistes, entraren a formar part de l'associació, com ara
Charles d'Avray,
Eugène Bizeau, Claudine Boria, Ferdinand Coladant, Madeleine
Ferré, Maurice
Hallé, Jeanne Monteil, Clovis Poirier (Clovys),
etc. «La Muse Rouge» es lligava a la
tradició de les goguettes
(concerts organitzats entre amics que es solien realitzar
un cop al mes) i dels cafès militants, salvaguardant el
rigor ideològic i
l'autonomia econòmica, fent alhora propaganda d'una manera
artística de
qualitat. En 1906 col·laborà en el recull Almanach
de la chanson du peuple
pour 1907, redactat per
René Mouton
i Paul Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un
scandale. Ignoble
séquestration du personel après le travail, dans
les maisosn Damoy et Potin.
Participà amb «La Muse
Rouge»,
gairebé sempre de franc, en nombroses actuacions i festes
obreres, i actuà a
diversos cabarets, com ara «L'Âne Rouge».
També va fer actuacions per a
diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies
maçòniques, societats
literàries i artístiques, Cases del Poble,
Universitats Populars, les Joventuts
Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de
l'Home, la
Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A
l'editorial de L'Almanach de la Muse
rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme
«cançó social» i
reivindicà el de
«cançó
revolucionària». Cançons d'aquesta
època són Accouchement Royal,
Brebis
galeuse, La chanson de Bardes, La
chanson de la semaine anglaise,
Impressions de grand-père, Mariages
en musique, Qui veut des
chansons, Les retraites ouvrières,
Sarto a des visions, T'as
ben dit mon gas i Variations sur les doigts,
entre d'altres.
L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment
d'Infanteria
Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió
d'Infanteria, on pogué
escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux
meurisons,
Le Vieux Poilu, Mimi
d'Amour, Le joueur de
flûte, etc), les quals interpretà als
fronts. Els seus poemes i cançons
aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent
esquivar la
censura militar. Les seves últimes composicions van ser
publicades en el
periòdic Le Bonnet Rouge
i també en
forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del
«Bois des Merliers»,
al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides
el 16
d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El
23 d'abril de 1922
va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i
les cendres dipositades
al seu columbari.
Maurice
Doublier
(1873-1916)
***
Zelindo
Vicenzi
- Zelindo Vincenzi:
El 18 de novembre de 1882 neix a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos
pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de
professió,
després d'una breu militància en el Partit
Socialista Italià (PSI) s'adherí al
Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus
fundadors, i a la Lega
Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena,
d'orientació sindicalista revolucionària.
Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres
del
Treball de la província de Mòdena (Carpi,
Mirandola i Mòdena), que portà al
Congrés
de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que
marcà la divisió del moviment
sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una
d'orientació socialista
i altra de sindicalista revolucionària. Després
d'aquest fet, fou un dels
màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i
entrà a formar part de
la seva comissió executiva, col·laborant en el
seu òrgan d'expressió, La
Bandiera Proletaria –posteriorment
dirigí
la seva continuació Bandiera
Operaia–,
i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril
i juliol de 1913 la
vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf
de la patronal. En aquest
mateix període participà en congressos i reunions
a diversos indrets d'Itàlia i
es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i
del sindicalisme
revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels
periòdics La Voce Proletaria
i Guerra di Classe,
òrgan de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que
s'imprimia a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de
1916 participà en el Congrés
Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia),
en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya. El maig
de 1917 va ser detingut durant una manifestació
antimilitarista que havia
promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el
seu confinament i
«internament coactiu» a Campobasso (Molise,
Itàlia), o en mig d'una illa, però
la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en
el congrés
anarquista que se celebrà a Florència (Toscana,
Itàlia). En 1918 es va allistar
i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a
Brescia. En acabar la
Gran Guerra retornà a Mòdena i
reprengué les seves activitats sindicalistes a
la Cambra del Treball i llibertàries en la
Federació Comunista Anarquista (FCA)
de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori
de
metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de
Mòdena amb
la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran
dels fets
esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la
força pública obrí foc sobre
una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta
important agafada tenia com
a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de
la Cambra del
Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant
el procés que
tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser absolt de tots
els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva
feina de paleta sense
destacar-se massa en qüestions polítiques, encara
que militant en el moviment
anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931,
entrà a
formar paret de la llista de persones considerades
«perilloses en cas de
pertorbació de l'ordre públic» i
restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo
Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Foto
policíaca d'América Scarfó (1 de
febrer de 1931)
- América
Scarfó:
El 18 de novembre de 1912 neix a Buenos Aires (Argentina) la mestra
anarquista América
Josefina Scarfò, més coneguda com América
Scarfó o simplement Fina,
i que
va fer servir el pseudònim de Josefina
Rinaldi de Dionisi. Era filla d'una família
catòlica de classe mitjana
d'origen calabrès que havia emigrat a l'Argentina
després del matrimoni i del
naixement de son primer infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro
Scarfò i
Caterina Romano i la parella tingué vuit infants (Antonio,
José, Alessandro,
Domingo, Paulino Orlando, América Josefina, Santa i Asunto).
Estudià, amb
brillants notes, a l'Institut de Maestria del carrer Estanislao
Zeballos de
Buenos Aires. Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro,
militaven en
el moviment anarquista argentí i formaven part del grup
il·legalista
expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni, amb qui
América acabà
lligant-se sentimentalment en 1927. Per alliberar-se dels obstacles
familiars
que s'oposaven a la seva relació amb Di Giovanni, que estava
casat amb una
cosina seva (Teresina Masciulli) i tenia infants, va contreure
matrimoni de
conveniència amb Silvio Astolfi, anarquista
italià lligat a Di Giovanni. Ella
ajudà son company en els seus projectes editorials Culmine i Anarchia.
El 29
de gener de 1931, a la vil·la «Ana
María» de Burzaco (Almirante Brown, Buenos
Aires, Argentina), on vivia la família Scarfò i
on es refugiava Di Giovanni, va
ser detinguda amb son germà Paulino Scarfò i
Severino Di Giovanni. Tingué una
última entrevista amb Di Giovanni, abans del seu
afusellament l'1 de febrer de
1931, i en les setmanes posteriors mantingué una actitud
digna i ferma amb les
autoritats argentines. Jutjada per complicitat en diversos delictes, va
ser
absolta de tots els càrrecs per insuficiència de
proves i perquè encara era
menor d'edat. El 6 de març de 1931 va ser inscrita per les
autoritats feixistes
italianes, en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de
detenció.
Va ser novament arrestada arran d'un robatori espectacular
comès la primavera
de 1931 a Buenos Aires per Silvio Astolfi i Tamayo Gavilán.
Seguint el consell
que son germà li havia recomanat en l'última
entrevista abans de la seva
execució l'endemà de l'afusellament de Di
Giovanni, on a més li havia relatat
les tortures a les quals havia estat sotmès,
continuà estudiant i esdevingué
professora d'italià a la Universitat de Buenos Aires. No
obstant això, la seva
militància anarquista no aturà i
col·laborà en diversos periòdics
llibertaries
europeus (L'Endehors, etc.),
sobretot
amb articles on defensava els drets de la dona. Anys
després, amb son nou
company anarquista, fundà l'editorial i biblioteca
«Américalee». Durant molts
d'anys, aquesta biblioteca va ser la més completa pel que
feia l'anarquisme a
Buenos Aires i l'editorial publicà nombrosos pensadors
llibertaris. En 1951
viatjà a Itàlia i a Chieti (Abruços,
Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni,
buscà els seus familiars, però va trobar el
rebuig. Durant aquests anys no
deixà de col·laborar en la premsa anarquista i a
finals dels anys noranta ajudà
l'historiador anarquista Osvaldo Bayer en les seves investigacions, qui
va
trobar el juliol de 1999 als arxius de la Policia Federal les cartes
d'amor que
havia enviat a Severino Di Giovanni, cartes que va rebutjar acceptar
com a una
«amable concessió» per part de la
policia, tot reivindicant la seva propietat.
El seu testimoni va ser recollit en el documental de Leonardo
Fernández Anarquistas
(2003 i 2005). América
Scarfó va morir el 19 d'agost –moltes fonts citen
erròniament el 26 d'agost– de
2006 a Buenos Aires (Argentina) i les seves cendres van ser escampades
al jardí
del local de la Federació Llibertària Argentina
(FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld
i Aníbal Garisto estrenaren el documental Los
ojos de América, on es narra la passió
amorosa entre América i Severino.
***
Feliciano
Perpiñán Pla
- Feliciano
Perpiñán Pla: El 18
de novembre de 1926 neix
al barri de Sants de Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i resistent antifranquista Feliciano
Perpiñán Pla, citat a vegades com Félix
Perpiñán o Félix
Perpiñá. Sos pares eren
jornalers emigrants
de Castella. El 20 d'octubre de 1947 desertà de
l'exèrcit franquista i marxà cap
a França –segons altra versió hauria
pogut fugir de les agafades de militants
de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera.
Milità en les Joventuts
Llibertàries de París (França) i fou
nomenat secretari de la Federació Local de
la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Realitzà missions
d'enllaç
entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili.
A
començaments de 1947 s'incorporà en els grups
d'acció llibertaris que actuaven
a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida
(Segrià, Catalunya) i a
Montjuïc, però aconseguí fugir quan era
trasllat a la Direcció Superior de
Policia i retornà a França. El 22 de juny de 1948
passà a la Península per
Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) amb el grup
guerriller de Josep
Lluís Facerías. Després d'intervenir
en un atracament, el 31 de juliol de 1948
va ser detingut per la Guàrdia Civil al barri
barceloní de Sarrià de Munt i
tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a
desertor, va ser
transferit a les autoritats militars i traslladat el 27 de setembre al
Penal
Militar de Montjuïc. Feliciano Perpiñán
Pla va morir el 9 de novembre de 1948
al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures
patides i va ser
traslladat a l'Hospital Militar Francisco Franco de Barcelona. Va ser
enterrat
al cementiri de Montjuïc.
Defuncions
Joseph Déjacque (ca. 1860)
- Joseph Déjacque:
El 18
de novembre de 1864 mor a l'Hospital de Bicêtre (Le
Kremlin-Bicêtre, Illa de
França, França) el socialista antiautoritari i
inventor del terme «llibertari»
Joseph Déjacque. Havia nascut el 27 de desembre de 1821 a
París (França). Orfe
de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va
freqüentar l'escola
Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en
1839 va
esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a
enrolar-se en la
Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme
militar. De
tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem,
però la seva
independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat
patronal. En 1847 va
començar a interessar-se per les idees socialistes, va
compondre poemes on
reivindicava la destrucció de tota autoritat
mitjançant la violència i va
col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier,
alhora que feia feina de
pintor en la construcció i d'empaperador. La
insurrecció parisenca de febrer de
1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip,
però ben aviat l'aliança dels
burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El
març d'aquell any,
Déjacque va publicar la seva peça Aux
ci-devant dyanstiques, aux tartuffes
de peuple et de la liberté, on farà de
portaveu de les aspiracions obreres.
Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el
va abandonar per militar en el «Club
de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline
Roland, una seguidora de
Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt
influenciat pel
pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers
enfrontaments entre
les forces de la burgesia, que havien proclamat «La
República raonable», i els
obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848
en els
«Ateliers Nationaux» («Tallers
Nacionals»), organització d'origen blanquista
creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de
feina els obrers
parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser
envaïda pels
obrers, però els principals responsables socialistes van ser
detinguts. El 22
de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser
suprimits, posant fi a la temptativa
socialista d'organització del treball. La
insurrecció obrera va esclatar tot
seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la
ciutat als
crits de «Visca la Revolució social!».
La repressió va ser terrible, l'Exèrcit
Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil
insurgents. Van ser
detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels
ports de
Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i
encara que no va participar
directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys
de presó als pontons
de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost
de 1851 va publicar Les
Lazaréennes. Fables et poésies sociales,
que li implicarà una condemna de
dos anys de presó per «incitació al
menyspreu del Govern» i la confiscació de
l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser
alliberat l'endemà del cop d'Estat de
Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i
després a Londres, on va
fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una
societat de suport
mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a
l'illa de Jersey, en una
petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap
ocasió d'atacar
els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol
de 1853
va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una
poetessa
proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una
tisi que va agafar
a la presó, prenent la paraula després de Victor
Hugo, l'orador designat per
l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la
colònia
francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La
question
révolutionnaire, resum de les seves idees
revolucionàries i del seu pensament
llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans,
on va
escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique
(1857) i Béranger au
pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una
carta dirigida
a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest
hagués criticat el feminisme; és
en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et
femelle. Lettre à P. J. Proudhon),
escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic
el
neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova
York, on va començar el 9
de juny la publicació del periòdic Le
Libertaire. Journal du Mouvement
social, que va publicar 27 números fins al 4 de
febrer de 1861. Aquell
mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de
la
desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil
nord-americana, va tornar a
Europa, primer a Londres i després a França,
gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué
en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i
va caure en la demència
pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22
d'abril de 1864 Joseph
Déjacque
fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le
Kremlin-Bicêtre, Illa
de França, França), on va morir el 18 de novembre
de 1864 a causa d'una
paràlisi general.
***
Ferdinand Domela Nieuwenhuis
- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 18 de novembre de 1919 mor a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Havia nascut el 31 de desembre de 1846 a Amsterdam (Països Baixos) en una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry. En 1859 sa família prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus, Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes, Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.
---
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |