Administrar

Efemèrides anarquistes

[17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb Carranza - Gavioli - Lahuerta - Obregón - Torrano - Orobón - Giua - Gouzien - Bruzzi - Tejerina - Carreño - Ernestan - Simoncelli - Tarreras - Mareš - Tantini - Reina - Roig Soler

efemerides | 17 Febrer, 2017 13:15

[17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb Carranza - Gavioli - Lahuerta - Obregón - Torrano - Orobón - Giua - Gouzien - Bruzzi - Tejerina - Carreño - Ernestan - Simoncelli - Tarreras - Mareš - Tantini - Reina - Roig Soler

Anarcoefemèrides del 17 de febrer

Esdeveniments

Interrogatori d'Émile Henry

Interrogatori d'Émile Henry

- Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta.

***

Cartell amb la reproducció del pacte

Cartell amb la reproducció del pacte

- Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern «revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Barragán). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els «Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels «heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el «triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Gavioli

Luigi Gavioli

- Luigi Gavioli: El 17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri. Després d'una infància viscuda en la més absoluta misèria, en 1918 es traslladà a Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en una pastisseria i entrà en el grup anarquista local. Participà activament en les agitacions del «Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921 patí una agressió feixista a prop de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després, els feixistes intentaren incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930 s'instal·là a Verona (Vèneto, Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma (Itàlia), vivint anys de relativa tranquil·litat fent feina com a representat comercial. Regularment realitzà visites a Mirandola, per saludar família i amics. El 27 de juliol de 1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari d'una lleteria i d'un cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un dels antifeixistes més actius de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya d'Itàlia, entrà a formar part del moviment clandestí antifeixista. En 1944 s'integrà en els Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de Roma, a la zona del barri Itàlia, participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu domicili trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la línia del front al sud de la península. A començaments de març de 1944, a causa d'una delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos fills. Torturat durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de març va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de març de 1944 Luigi Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres de marès abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en represàlia per l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats alemanys. El seu cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari Nacional de la Fossa Ardeatina.

***

Gabriela Lahuerta Giménez

Gabriela Lahuerta Giménez

- Gabriela Lahuerta Giménez: El 17 de febrer de 1917 neix l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou infermera durant la guerra civil i a l'hospital d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) conegué el militant anarcosindicalista Gabriel Aspas Argilés, que en 1938 esdevingué son company. Durant la postguerra exercí d'enllaç amb la guerrilla llibertària fins que fou detinguda i empresonada. Un cop lliure passà clandestinament a França i s'instal·là a Besiers (Llenguadoc, Occitània) amb son company.

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Luis Obregón Adrián

Luis Obregón Adrián

- Luis Obregón Adrián: El 17 de febrer de 1921 neix al País Basc l'anarcosindicalista Luis Obregón Adrián. Fou fill del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao i d'Ortuella Pedro Obregón; autodidacta, va ser detingut en nombroses ocasions per activitats sindicals i durant vagues, processat i desterrat per la mort del gerent d'Alts Forns; arran de la repressió engegada després del fracàs de la revolució asturiana de 1934 va ser novament detingut amb son fill Inocencio, militant de les Joventuts Llibertàries. En 1936, quan tenia 15 anys, Luis Obregón cavà trinxeres a Larrabetzu, per frenar l'ofensiva feixista sobre Biscaia. Patí les penalitats de la guerra; son pare, tinent d'un batalló de sapadors, i son germà Inocencio van ser apressats per les tropes franquistes a Santander. En 1937 entrà a treballar a la fàbrica Aurrerá. En 1954 passà a treballar a La Naval i intervingué en les primeres vagues. Com no coneixia cap militant de la CNT clandestina, ingressà en la Unió General de Treballadors (UGT) de la mà de Nicolás Redondo. Participà en les lluites obreres dels anys seixanta i setanta i per la seva activitat sindical al marge dels jurats d'empresa va ser multat en diferents ocasions, declarant-se insolvent, segons la tàctica del sindicat. A finals de 1969 purgà un mes de presó per impagament d'una d'aquestes multes. També patí presó preventiva amb motiu de les celebracions del Primer de Maig o quan les mobilitzacions andaluses de 1971. Fou detingut durant quatre mesos a causa dels afusellaments dels tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i de dos etarres el 27 de setembre de 1975. Durant la seva detenció morí el dictador Francisco Franco. En 1977 contactà amb la CNT i començà a militar en el sindicat anarcosindicalista, primer en la Federació Local de San Salvador del Valle i després en la de Barakaldo. Participà activament en tasques orgàniques confederals i en la comparsa Hontzak. El 18 de juny de 2006 va rebre, juntament amb altres antifranquistes, un homenatge a Bilbao i a Artxanda. Luis Obregón Adrián va morir el 25 de novembre de 2010 a Barakaldo (Biscaia, País Basc) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'Ortuella.

***

Serge Torrano en una manifestació (ca. 1971)

Serge Torrano en una manifestació (ca. 1971)

- Serge Torrano: El 17 de febrer de 1950 neix a Sureda (Rosselló, Catalunya Nord) el comunista llibertari i sindicalista Serge Torrano. Era fill d'una família simpatitzant del Partit Comunista Espanyol (PCE). Son pare, José Torrano, era un espanyol que passà a França amb la Retirada i s'instal·là al Llenguadoc on treballà com a obrer en una cooperativa agrícola i on, durant els anys cinquanta, fou delegat de la Confederació General del Treball (CGT); sa mare, Sylvane Sforzy, milità en els Socors Populars. Dos de sos germans i dues de ses germanes també van ser militants de Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) de la CGT. Son tercer germà va militar en la CGT de la companyia aèria privada Europ.aero. Després d'obtenir el certificat d'estudis primaris, en 1967 Serge Torrano aconseguí una titulació de serraller i va ser contractat entre 1967 i 1969 com a obrer metal·lúrgic en les empreses Richier, d'Elna, on visqué les seves primeres lluites sindicals, i Navarro, de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló català. Quan els fets de «Maig del 68», després d'haver pintat «En vaga» en un dels dipòsits de la fàbrica, agafà un tren i marxà cap a París per a viure directament els esdeveniments, instal·lant-se finalment a la capital francesa. En 1969 va ser contractat per l'SNCF com a ferroviari a l'estació de selecció de trens de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Posteriorment treballà, fins a la seva jubilació, com a guardaagulles de la regió de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz). En 1971 prengué part en la important vaga de l'SNCF de juny, marcada pel radicalisme sorgit del «Maig del 68». Crític amb l'actitud de la CGT durant el conflicte, va ser expulsat d'aquest sindicat i aleshores s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Durant aquest mateix 1971 s'adherí al Grup Llibertari «Jules Vallés» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), on freqüentà destacats militants, com ara Corinne i Ramon Finster, Claude Beaugrand, Rolf Dupuy, Dominique Gaultier, Michel Ravelli, Daniel i Marie Guérin, Gérard Mélinand, Geneviève Pauly, Guy Gibaud, etc. En 1972, després de seguir un curs de formació en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, va ser en diverses ocasions membre del consell de redacció de la revista Front Libertaire des Luttes de Classes, òrgan de l'ORA i de l'OCL. Amb Henri Célié i Claude Beaugrand, fou l'iniciador del butlletí corporatiu Le Rail Enchaîne. Journal des cheminots comunistes libertaires (1973-1976). També milità en el grup anarquista del XIII Districte de París i freqüentà Daniel Guérin, Michel Ravelli i Ramon Finster. Prengué part en la militància de barri al XIII Districte de París i entre juliol de 1973 i l'estiu de 1974 animà el periòdic de contrainformació Le Canard du 13e. L'abril de 1974 publicà l'únic número del butlletí Terrain d'aventure. Entre 1975 i 1977 col·laborà en la revista teòrica parisenca Pour, dirigida per Gérard Sebbah, i entre 1976 i 1977 en Pour l'autonomie ouvrière, l'abolition du salariat, òrgan teòric de l'ORA. L'abril de 1976, durant el Congrés de l'ORA d'Orleans (Centre, França), on va ser expulsat de la tendència de la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), es posicionà amb la majoria que passà a anomenar-se Organització Comunista Llibertària (OCL). L'agost de 1976 es casà amb Chantal Savidan, amb qui tingué, el juliol de 1979, un fill, Julien. En 1977, seguin la línia a partir d'ara antisindicalista de l'OCL parisenca, dimití de la CFDT i es va unir a un col·lectiu radical i autònom de ferroviaris. També participà en l'Assemblea General Parisenca dels Grups Autònoms (AGPGA). Durant els anys setanta participà en nombroses ocupacions d'immobles, sempre al seu districte, contra la gentrificació i els desnonaments. En 1979 renuncià a l'antisindicalisme, abandonà l'OCL i s'afilià a la CFDT. A partir de 1979 col·laborà en Courant Alternatif, que prengué el relleu de Front Libertaire des Luttes de Classes. Durant l'hivern 1986-1987 participà activament en la gran vaga de l'SNCF, on, per primera vegada, constatà la necessitat de coordinació dels vaguistes. Durant aquest moviment va fer costat la Coordinació Nacional Intercategorial (CNI), que va ser contestada per nombrosos companys, com ara Henri Célié, que li reprotxaven d'estar manipulada per Lluita Obrera (LO). Un els principals animadors d'aquest CNI fou Daniel Vitry, militant de LO, amb qui ell tenia molta confiança. Fou un dels organitzadors del grup de més de dos-cents ferroviaris que s'uniren a la manifestació estudiantil en protesta per la mort del jove Malik Oussekine, assassinat durant la nit del 6 de desembre de 1986 per motoristes de la policia parisenca. Posteriorment, participà en totes les grans i petites vagues promogudes per l'SNCF, especialment en 1995, en 2003 i en 2010, data en la qual es va jubilar. Durant uns quinze anys, participà regularment durant els conflictes de l'SNCF en Chroniques syndicales de la radio de la Federació Anarquista (FA), on analitzava, amb altres companys, les lluites que es portaven a terme. En 1989 va ser elegit per unanimitat, fins i tot amb els vots dels militants de LO, secretari del sindicat de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz) de la CFDT. El desembre de 1995 participà activament en la vaga contra la depauperació de les pensions de l'anomenat «Pla Juppé». Trencà amb la direcció confederal de la CFDT, que havia abandonat el moviment, i a començament de 1996 cofundà, amb Jean-Luc Vidano, Raymond Defrel i altres, el sindicat «SUD-Rail de París-Rive gauche» (Austerlitz-Montparnasse), i el juny de 1996 va ser elegit secretari regional d'aquest sindicat, on milità fins a la seva jubilació en 2005. Un cop retirat sostingué el moviment estudiantil contra el Contrat Première Embauche (CPE, Contracte de Primera Ocupació) i participà en l'ocupació de les universitats Tolbiac i Jussieu. El setembre de 2006 formà part del col·lectiu «Jeudi Noir», contra els abusos dels lloguers abusius, i també va ser present en l'ocupació de l'immoble del carrer de la Banque de París on es va crear el «Ministeri de la Crisi de l'Habitatge» per part dels activistes de «Jeudi Noir», de l'associació Droit Au Logement (DAL, Associació Dret a l'Habitatge) i del Mouvement d'Animation Culturelle et Artistique de Quartier (MACAQ, Moviment d'Animació Cultural i Artística de Barri). En 2007 lluità en les vagues estudiantils contra la «Llei Pécresse». En aquesta època entrà a formar part dels «Amic/gues d'Alternative Libertaire» i va fer costat la lluita dels «sense papers». Entre 2012 i 2014 participà en el festival CinéSolidaires13, organitzat per l'Unió Local V-VIII Districtes de Solidaires. En 2014 s'instal·là a Agen i s'integrà en la Unió Local de Solidaires i s'afilià a Alternativa Llibertària (AL). El 13 de març de 2015 patí un atac cardíac i un edema de pulmó, hospitalitzat d'urgència, Serge Tarrano va morir dues setmanes més tard, el 30 de març de 2015 en una clínica d'Agen (Aquitània, Occitània). Centenars de persones acudiren al seu funeral el 2 d'abril i va ser enterrat a Sant Andreu de Sureda (Rosselló, Catalunya Nord). També s'organitzà un vetllada d'homenatge a la seva memòria al «Folie en Tête», cafè de la Butte-aux-Cailles, al XIII Districte de París, gestionat per Liberto Finster, fill de Ramon Finster.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pedro Orobón Fernández

Pedro Orobón Fernández

- Pedro Orobón Fernández: El 17 de febrer de 1937 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Havia nascut el 8 de juny de 1899 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fou el fill major d'una família nombrosa de classe mitja i germà del destacat militant anarquista Valeriano Orobón Fernández. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres --son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT.  En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava --els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.

***

Renzo Giua durant la Guerra Civil espanyola

Renzo Giua durant la Guerra Civil espanyola

- Renzo Giua: El 17 de febrer de 1938 mor a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Havia nascut el 13 de març de 1914 a Milà (Llombardia itàlia). Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per «propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.

Renzo Giua (1914-1938)

***

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 4 de gener de 1923

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 4 de gener de 1923

- Pierre Gouzien: El 17 de febrer de 1942 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Gouzien. Havia nascut el 18 d'abril de 1889 a Lambézellec (Bretanya). En 1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest i acabà la seva carrera com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923 reemplaçà el comunista Émile Carn en la secretaria del Sindicat dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Brest i col·laborà en el periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) Le Syndicaliste du Finistère. Arran de la publicació en el número 1 de Le Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos de presó, juntament amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen, exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva de la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), esdevenint tresorer de la Federació Unitària dels Serveis Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Casat, fou pare d'una filla.

***

Pietro Bruzzi

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 17 de febrer de 1944 es afusellat a Legnano (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Havia nascut el 20 de març de 1888 a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), i va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista, és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya, Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes.

Pietro Bruzzi (1888-1944)

***

Laurentino Tejerina Marcos

Laurentino Tejerina Marcos

- Laurentino Tejerina Marcos: El 17 de febrer de 1944 mor a Viloria (Lleó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut com Peñaubiña. Havia nascut en 1895 a Villamartín de Don Sancho (Lleó, Espanya). Sense pare, fou educat per un avi malentranyat que l'obligà a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a treballar com a dinamiter a les mines de Santa Lucía. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en els moviments vaguístics de l'època. Es negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló disciplinari africà durant tres anys. De bell nou a Lleó, fou empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a Rosina García i adquirí de manera autodidacta coneixements d'arquitectura i de construcció que li ajudaren força i li donaren un cert prestigi professional. Cap el 1915 va fer amistat amb Buenaventura Durruti, que després es perllongarien epistolarment (1917-1919). En 1918 fundà un grup anarquista a Lleó. Entre 1919 i 1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, fet que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les presons d'Oviedo i de Burgos. En 1923 fou detingut arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando González Regueral i de bell nou el gener de 1925 per propaganda il·legal. Després d'alliberat, s'establí un temps a Miranda de Ebro amb Julián Floristán, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel qual li demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer. Fugint de la possibilitat de la presó, passà amb Floristán a França, aprofitant que estava en llibertat condicional. En aquesta època es declarà vegetarià i anarconaturista. Per aquest fet, van detenir sa companya i l'enviaren al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassa d'un segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní a Biàrritz, on Tejerina vivia sota el nom de Valentín Castillo. A França milità en diversos grups anarquistes i fou detingut arran de les manifestacions en suport dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. En 1931, encara que a França tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana i retornà a la Península. A Lleó engegà una enorme activitat militant i orgànica. El desembre de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou processat per una vaga a Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i per la qual acabà empresonat en 1934. Fou nomenat en diverses ocasions secretari de la Federació Local de la CNT de Lleó. Amb l'aixecament feixista, el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria, poble de Rosina, però conscient de l'enemistat de la família sa companya, fugí cap al Nord, deixant amb pena pel camí sa filla Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la resistència, fou nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de Villamanín passa a comandar el Batalló de Caçadors 206 («Batalló Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que rebé una menció especial per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña --d'aquí ve el seu malnom Peñaubiña. En 1937 fou nomenat subdelegat de Treball per a Lleó. Amb la presa del front Nord, es mostrà partidari de restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una breu estada a Buiza, a casa del seu vell company Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de Rosina, Ángela. Malalt de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les seqüeles de la guerra, i amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre anys en un clot excavat en una habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls policíacs i de l'odi dels seus nebots. Gravíssim, fou portat amb taxi pel seu fill Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel García. Després d'11 dies hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a Viloria (Lleó, Espanya) i fou enterrat al mateix clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945 son fill Antonio Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar el cos de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota tortura d'algun dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van ser portades en una caixa al cementiri, però el capellà d'Onzonilla es negà a sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat en una sagristia en runes que després fou incorporada al cementiri. El 19 de juliol de 2009 a Viloria companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els companys de patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina, és militant anarcofeminista.

***

Francisco Carreño Villar

Francisco Carreño Villar

- Francisco Carreño Villar: El 17 de febrer de 1947 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Havia nascut el 26 de setembre de 1890 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona (Catalunya). De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard. Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig, etc.) i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi. Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari. En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. A la capital catalana sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista «El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans. En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al Congrés d'aquell any en aquella ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la «Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente. El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar. El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo, en representació de la «Columna Durruti» a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en tornar denuncià la dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització de les milícies, destacà per la seva posició anticomunista i s'integrà en el grup «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els «Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció comunista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana. En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a França. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector «ortodox» encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal, s'arrenglerà amb el sector «ortodox» encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc i va ser nomenat administrador del periòdic CNT, gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor, El Insurgente, Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

Francisco Carreño Villar (1890-1947)

***

Ernestan

Ernestan

- Ernestan: El 17 de febrer de 1954 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant i teòric del  socialisme llibertari, figura important  de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Havia nascut el 15 de juliol de 1898 a Gand (Flandes, Bèlgica), en una família burgesa de mare flamenca i pare való. Durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en Le Bulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur, Haro, Contre-courant, Rebelle, Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat, Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l'autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936), La fin de la guerre (1938), Socialisme et humanisme (1946), La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949), Valeur de la liberté (1952), Le socialisme libertaire (1955).

---

Continua...

---

Escriu-nos

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS