Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Communiste-Libertaire

- Surt Le Communiste-Libertaire: Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada per Émile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

***

Portada del primer número de Die Brandfackel

- Surt Die Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

***

Capçalera del primer número de La Conquista del Pan

- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de 1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista La Conquista del Pan. Aquesta capçalera fa referència al títol d'una de les obres més importants i divulgades de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. Tractà temes locals i internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de clàssics de l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo Pisacane, Errico Malatesta, Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense oblidar els purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc números, l'últim el 15 de setembre de 1893.

***

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Liorna (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnats a 30 anys de reclusió.

***

Portada d'un número d'A Voz do Trabalhador

- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de 1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarcosindicalista A Voz do Trabalhador. Orgam da Condederação Operária Brazileira. Aquesta publicació de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou bimensual, després passà a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual. Informa sobre vagues, notícies sindicals i orgàniques, lluites socials, repressió policíaca, debats teòrics, cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia, notícies sobre la Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una tirada de 4.000 exemplars. Dirigit per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota Assunção, A. Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho, João Crispim, Eurípedes Floreal, Juganço, José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel Moscoso, João Penteado, Artur Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí dificultats financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71 números, l'últim el 8 de juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la Secretaria de l'Estat de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció amb un prefaci de Paulo Sérgio Pinheiro.

***

Portada del primer número de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

***

- II Congrés Nacional de l'UCAI: Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 se celebra a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI). L'UCAI havia estat fundada en el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) celebrat entre el 12 i el 13 d'abril de 1919 i es definia com a una federació de grups autònoms i que entre congressos estava representada per una Comissió de Correspondència; les resolucions congressuals només eren vinculants per als grups que les acceptaven i per entrar-hi en la federació calia acceptar el «Programa anarquista» de 1919 redactar per Errico Malatesta. Els nombrosos delegats (Anselmo Acutis, Claudio Angelini, Ettore Bonometti, Armando Borghi, Arnaldo Cavallazzi, Luigi Fabbri, Enzo Fantozzi, Nello Garavini, Maurizio Garino, Nella Giacomelli, Diego Guadagnini, Errico Malatesta, Umberto Marzocchi, Armando Picciuti, Attilio Scaltri, Aldo Venturini, etc.), en representació de set-cents grups anarquistes, debateren en aquest II Congrés Nacional sobre els Consells de Fàbrica, el Front Únic i l'adhesió als sindicats, entre d'altres temes. Sota la influència d'Errico Malatesta, que redactà la declaració de principis, basada en el seu «Programa anarquista» de 1919, s'assumiren quatre punts d'acció: necessitat d'armar-se, creació d'un «Front Únic de Subversius», nou funcionament als camps i a les fàbriques i pas de les vagues a les ocupacions. Aquestes resolucions tingueren molta importància en el moviment d'ocupacions de fàbriques que es donà a Itàlia en aquell any. També es decidí abandonar en el nom de l'UCAI («organització de tendència») la referència al «comunisme», concepte desnaturalitzat pel bolxevisme, i d'aquesta manera va ser rebatejada com Unió Anarquista Italiana (UAI) («organització de síntesi»). En acabar el Congrés es decidí encarregar la tasca de la Comissió de Correspondència de l'UAI al Grup Anarquista de Bolonya, que va caure a les mans d'Aldo Venturini, pel que feia a la seva gestió tècnica (correspondència i administració), i a les d'Armando Picciuti i Luigi Fabbri, pel que feia els comunicats. Aquest congrés fou un dels més importants que ha tingut la història del moviment anarquista mundial.

***

Capçalera de La Lanterna [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

***

Capçalera del primer número de Prolétariat

- Surt Prolétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup «Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz, Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

***

Via Durruti

- Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

Via Durruti

***

Capçalera de Volontà

Naixements

Necrològica de Georges Messager apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 21 de maig de 1933

- Georges Messager: L'1 de juliol de 1865 neix a Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Georges Eugène Messager. Sos pares, fadrins, es deien Eugène Messager, viatjant de comerç i després venedor de fusta, i Brice Eugénie Dimanche, i la parella es casà el 14 d'agost de 1866 a Saint-Benoist-sur-Vanne (Xampanya-Ardenes, França) reconeixent l'infant. Es guanyà la vida treballant de venedor ambulant de diaris (Le Petit Troyen, La Tribune, etc.) a la zona de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). L'1 de gener de 1912 estava fitxat com a «anarquista» per la policia. També va pertànyer a la Unió de Lliurepensadors. Després de 40 anys venent diaris, rebé la Medalla d'Honor al Treball de la República. El seu últim domicili fou al número 4 del carrer Jean-de-Mauroy de Troyes. Malalt durant molt de temps, Georges Messager va morir el 20 de maig de 1933 a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Molt popular, a les seves exèquies civils al cementiri de la ciutat assistiren nombroses persones. Deixà companya (Marie-Louise Faron) i un fill (Brice Messager).

***

Notícia de la detenció de Pascal Mazan apareguda en el diari parisenc La Dépêche del 20 de maig de 1910

- Pascal Mazan: L'1 de juliol de 1869 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista François Marius Pascal Mazan. Era fill d'Augustin Lazare Désiré Manuel Mazan, joier, i de Baptistine Chateauminois, planxadora. Es guanyà la vida primer treballant de bagulaire i després de fotògraf. En 1889 va ser cridat a files, però es va ajornar la seva incorporació per «feblesa» fins al 10 de novembre de 1891; passà per diverses unitats fins el 26 d'octubre de 1893, data en la qual va ser llicenciat. A principis de segle milità en el Grup Central Llibertari de Marsella i visqué un temps a Dinha (Provença, Occitània). El 15 de febrer de 1902 va ser detingut a Nimes (Llenguadoc, Occitània), juntament amb altres companys (Auguste Berrier, Célestin Berrier i François Huau), sota la inculpació de «fabricació de moneda falsa», però van ser absolts. Aleshores treballava com a fotògraf. En 1903 vivia al número 15 del carrer Juramy de Marsella i figurava en un llistat de membres de la «Societat per a la creació d'una comuna lliure a Provença». Entre 1904 i 1905 participà activament en la propaganda de l'anarquista Associació Internacional Antimilitarista (AIA), la secció local de la qual estava dirigida per Eugène Merle, que es reunia al Bar Frédéric, al número 11 del carrer Aubagne de Marsella. Entre 1904 i 1905 col·laborà en L'Action Antimilitariste, òrgan de l'AIA, el gerent del qual va ser Auguste Berrier i que estava imprès clandestinament als tallers d'Ange Giretto, al Quan du Canal. El 7 de setembre de 1905 es casà a Marsella amb Anne Marie Folcher i amb aquest matrimoni legitimà tres infants: Felisa Marius Folcher (1894), Baptistin Marius Folcher (1897) i Louis Folcher (1900); en aquesta època vivia al número 23 del bulevard Sakakini de Marsella. Llogà un habitatge al Chemin de Montredon, on albergà Émily Cléro, companya de l'anarquista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo (Miguel Almereyda), aleshores empresonat a Fresnes. El 19 de maig i el 4 d'octubre de 1910 va ser novament detingut, aquesta vegada amb Vincent Cochenette, sota l'acusació de «falsificació de moneda», però finalment va ser absolt per l'Audiència de les Boques del Roine. L'abril de 1912, sota el nom de Pascal, s'establí com a fotògraf al número 2 del carrer Darse, on tenia llogat Jean Marestan. Segons la policia, no assistia a les reunions, però albergava els companys anarquistes que es trobaven en trànsit. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i el 3 d'agost de 1914 va ser integrat en el 2 Grup d'Aviació i, després de passar per diverses unitats, va ser llicenciat el 17 de novembre de 1919. El febrer de 1920 va ser llicenciat definitivament de les seves obligacions militars i obtingué una pensió del 20 per cent a resultes dels seus problemes pulmonars i als omòplats agreujats pel servei militar. En els anys vint visqué al barri marsellès de Mazargues i amb sos fills formava part de l'«Artistic-Club» local, del qual va ser president i tresorer en diverses ocasions, i del «Cercle de la Paix», que es reunien al seu xalet «L'Obélisque». En aquesta època treballava de licorista i era membre de la Cambra Sindical de Botiguers de Begudes de les Boques del Roine. En 1934 vivia al número 217 del carrer Rome de Marsella. Pascal Mazan va morir el 20 de novembre de 1942 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la recerca de Vincent Demons apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 22 d'abril de 1898

- Vincent Demons: L'1 de juliol de 1877 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista il·legalista Vincent Demons –també citat erròniament Desmons– i que va fer servir el pseudònim de Jean Antoine Fernandez. Era fill d'Élie Demons, fuster naval socialista, i de Jeanne Rose Mercadier, venedora d'aviram, i tingué un germà gran, Bernard Desmons, també anarquista il·legalista. Es guanyà la vida com son pare, treballant de fuster en la construcció. Sense feina, visqué al domicili de sa germana a Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània) i es dedicava a la venda de periòdics anarquistes. Amb son germà Bernard Demons i altres companys (Edmond François Lapeyre, Joseph Rollant i Jeanne Villeneuve), en 1897 creà la «Banda del Bacalan», dedicada als desvalisaments al barri dels Chartrons a Bordeus, que actuà fins el 1898. En busca i cerca, el 5 d'agost de 1898 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de la Gironda a 20 anys de treballs forçats per «robatoris qualificats». El març de 1900 va ser interceptat, sota el nom de Fernandez, a la presó de Melun (Illa de França, França), on purgava una pena de cinc anys de presó, pronunciada el 17 de maig de 1899 per l'Audiència del Nord per «emissió de moneda falsa», i va ser traslladat a la presó de Bordeus. El 19 de maig de 1900 l'Audiència de la Gironda el condemnà a sis anys de reclusió, beneficiant-se de circumstàncies atenuants, i a cinc anys de prohibició de residència. L'1 d'abril de 1902 va ser integrat en la I Secció Metropolitana d'Exclosos de l'exèrcit i enviat a Mers el-Kebir (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria). El 13 de desembre de 1904 va ser llicenciat per «varius voluminoses». El 7 de juny de 1906 es casà a Talença amb Germaine Martinon. En aquesta època treballava de ferrer i vivia al número 35 del Chemin du Petit Bois de Talença. Durant la Primera Guerra mundial va estar destinat a diverses fàbriques i al 5 Esquadró de Trens. El 29 de juny de 1920 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Bordeus a 50 francs de multa per «venda de vi falsificat per adició d'aigua». Vincent Demons va morir el 20 de febrer de 1948 a Peçac (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

- Joseph Colombo: L'1 de juliol de 1878 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Joseph Jean Octave Colombo. Era fill natural la cuinera Barba Octavie Jouvenot i del lampista anarquista Giovanni Colombo –el pare reconegué l'infant, però no la mare. En 1893 vivia al número 25 del carrer Pressoir de París i, amb 15 anys, va ser fitxat com a anarquista. Treballava de soldador en bronze. En aquesta època freqüentava les reunions dels Cercle Anarquista Internacional (CAI) i, segons la policia, cantava cançons com Je n'aime pas les sergots o Le pieds plats. El 4 de març de 1893 assistí, juntament amb 500 persones a la reunió que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, l'ordre del dia de la qual fou «La misère et ses conséquences; supression des bureaux de placement, les grands financiers du Panama». El 6 de maig de 1893 també va estar present en un míting amb 400 persones a la Sala Commerce. El 21 de maig d'aquell any assistí, amb una vintena de companys, a una reunió, a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, amb la temàtica «Nécessité de la propagande antipatriotique, par les écrits et par la parole». El 3 de juny de 1893, estava entre les 500 persones que assistiren a la Sala Commerce al míting de protesta contra la condemna de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 assistí amb 500 persones a la Sala Commerce al míting sobre «L'inquisition bourgeoise, le passage à tabac, la tortura officialle, réclamations sur les cruatés commises dans les prisons et dans les bagnes». El 10 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada de Recerques, juntament amb altres cinc anarquistes (Maurice Bassille, Nicolas Catty, Louis Klein, Louis Lapeyre i Alfred Widcoq); l'escorcoll del seu domicili, al número 25 del carrer Pressoir, no donà cap resultat. Va ser traslladat a comissaria per a ser fitxat i fotografiat pel Servei d'Identificació Judicial i alliberat aquell mateix dia. El 31 de desembre dels anys 1894, 1896 i 1901 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 13 de juliol de 1908 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb la costurera Céline Amélie Giroud; en aquesta època treballava de capatàs i vivia a Valenton (Illa de França, França). L'última etapa de sa vida la passà a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Joseph Colombo va morir el 20 de desembre de 1965 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França).

***

Signatura d'Urbain Maintzert (1904)

- Urbain Maintzert: L'1 de juliol de 1878 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'anarquista Urbain Bernardin Maintzert. Era fill d'Urbain Maintzert, empleat, i d'Augustine Zélie Lemaire, joiera, i tenia un germà petit, Émile Désiré Maintzert, també anarquista. Es guanyà la vida treballant de carnisser. En 1898 vivia al número 19 del carrer Grilles de Pantin (Illa de França, França). Cridat a files per fer el servei militar, el 15 de novembre de 1899 va ser incorporat en la 7 Secció d'Empleats militars, on va romandre fins el 20 de setembre de 1902. El 2 d'abril de 1904 es casà a Pantin amb la modista Pierrette Mariller. En aquesta època treballava de carnisser i vivia al número 37 del carrer Grilles de Pantin. Durant la dècada dels deu treballà de lleter i formà part del grup anarquista de Pantin-Aubervilliers i vivia al número 17 del carrer Belles Feuilles del XVI Districte de París. Durant la Gran Guerra va estar mobilitzat des del 7 d'agost de 1914 al 30 de gener de 1919, a la 22 Secció de Commis et Ouvriers Militaires d'Administration (COA, Empleats i treballadors administratius militars) de Versalles (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix

- Pere Albero Mataix: L'1 de juliol de 1886 –segons el certificat de naixement i el 29 de juny de 1886 segons la policia francesa– neix a Beneixama (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista Pere Albero Mataix. Sos pares es deien Pere Albero Barceló i Joaquima Mataix Pérez. Treballava de mecànic a l'empresa «Corchera Internacional» de Palamós (Baix Empordà, Catalunya). Durant la primavera de 1914 fou un dels principals instigadors de la vaga de obrers surers i tapers de Palamós i segons la policia, amb altres sis companys, planejà atemptar contra la vida de grans propietaris d'aquesta població, però va escapar-ne amb sos companys fugint de la detenció. Després d'haver estat amagat al domicili de sa mare a Beneixama, creuà els Pirineus i el 28 d'abril de 1914 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), portant nombrosos fullets anarquistes i diverses crides als obrers de Palamós. En un informe de la policia francesa del 30 d'abril de 1914 el qualificà d'«anarquista intel·ligent, amb certa cultura intel·lectual i amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del nomenament de Simón Sánchez Bona apareguda en el periòdic saragossà Vida Nueva del 7 de març de 1936

- Simón Sánchez Bona: L'1 de juliol de 1894 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, i després comunista, Simón Sánchez Bona. Era fill de Santos Sánchez i de Marcelina Bona. Es guanyava la vida treballant en la construcció. Casat a la Península, el març de 1925 emigrà a França. Residí, amb altres anarquistes, durant dos mesos amb una llogatera espanyola al número 11 del carrer Carrerot de Pau (Aquitània, Occitània). En aquesta població s'encarregà de la difusió del periòdic anarquista espanyol publicat a París (França) Tiempos Nuevos. Treballà de manobra a l'empresa de trituració de pedra «Arcaute», regentada per un tal Orthez, a Visanòs (Aquitània, Occitània) i vivia al domicili d'un tal Lapeyre, al carrer Saint-Gilles d'aquesta població. El juny de 1925 va ser detingut per la policia municipal per «embriaguesa i destrucció de productes comestibles». Després va desaparèixer de Pau. De bell nou a la Península, acabà militant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE). L'1 de març de 1936 va ser nomenat vicepresident de la Societat de Paletes i Peons «El Trabajo» de Saragossa, adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). També, en 1936, va ser president de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) de l'UGT de Saragossa; secretari agrari del Comitè del Radio Comunista de Saragossa i comptador del buró del PCE de Saragossa. Vivia al número 17 del carrer de la Verónica de Saragossa. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser capturat pel franquistes. Simón Sánchez Bona va ser afusellat el 17 de setembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Notícia orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 16 d'octubre de 1925

- Lucien Wastiaux: L'1 de juliol de 1897 neix a l'Hotel Dieu de Roubaix (Nord-Pas-de​-Calais, França) l'anarquista Louis Wastiaux, més conegut com Lucien Wastiaux i citat a vegades Vastiaux. Era fill natural d'Émilie Wastiaux, jornalera a Formies (Nord-Pas-de​-Calais, França), i va tenir un germà gran, Léon Wastiaux, que va ser militant comunista, i una germana petita, Léontine Wastiaux, que va ser també militant anarquista, tots dos també fills naturals. Es guanyava la vida com a serrador. Sembla que assistí al I Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 a París (França). El 31 de desembre de 1921 es casà a Roubaix amb la calcetera Élise Baly. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Calvaire Nutin de Wattrelos (Nord-Pas-de​-Calais, França). Entre el 16 i el 17 d'abril de 1922 participà en el Congrés Regional Anarquista celebrat a Roubaix i on es va constituir la Federació Comunista Llibertària de la Regió Nord. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervingué en el III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). També assistí als congressos de l'UA de París, de l'1 al 3 de novembre de 1924, i de Pantin (Illa de França, França), del 31 d'octubre al 2 de novembre de 1925. En aquests anys formà part del Buró Internacional Antimilitarista (BIA), en representació de França. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. També va col·laborar, entre 1921 i 1922, en el periòdic Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA); entre desembre de 1923 i març de 1925, en Le Libertaire; i en Revue Internationale Anarchiste. En aquests anys participà activament en el Comitè d'Acció de Roubaix en defensa dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El gener de 1924 fou delegat del grup de Roubaix al Congrés Regional Anarquista del Nord, celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), i amb Arthur Vertriest va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais com a representant del grup. A finals de 1924 era secretari del grup de Wattrelos de l'UA. Entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 fou delegat al congrés d'UA celebrat a Pantin. A principis de la dècada dels trenta visqué a Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on va fundar el grup «Les Filleuls de la Paix» (Els Fillols de la Pau), també conegut com «Paix pour les Enfants», destinat a posar en relació famílies franceses i holandeses amb els infants de desocupats alemanys que esdevenien així els seus padrins, i del qual va ser secretari general i tresorer. En aquesta època col·laborà en la revista Évolution. Lucien Wastiaux va morir l'11 de juliol de 1968 al seu domicili de Croix (Nord-Pas-de​-Calais, França).

***

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone, Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènova, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se a Évian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a «anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

Continua...

---