Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 22 de juliol

Esdeveniments

Carnet d'afiliat a l'FTRE

- Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis «legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.

***

Primera pàgina de Sorgiamo

- Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo «Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.

***

Cartell de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977

- Jornades Llibertàries Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a Barcelona (Catalunya) es realitzen les «Jornades Llibertàries Internacionals» organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos ateneus llibertaris (Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant Antoni, Barri Xino) i per la revista Ajoblanco, sota el lema «Pel retrobament de la vella acràcia!». Les sessions es van realitzar al Saló Diana del carrer Nou de la Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels debats politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art, cinema alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme, autogestió, antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les taules rodones, dels mítings i de les assemblees llibertàries es van realitzar tota classe d'espectacles i de happenings relacionats amb la música, el cinema, el teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones, la majoria joves, i hi van prendre part infinitat d'intel·lectuals i d'artistes, com ara Daniel Cohn-Bendit, José Luis García Rúa, Antonio López Campillo, Cipriano Damiano, Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, José María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt, Francesc Boldú, Ramon Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario, Ocaña, Ramon Muns, Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso, Pablo Guerrero, José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti, Ángel Villalba, Triana, La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sònica, Orquestra Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les, etc. El Col·lectiu Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco, va treure el diari gratuït Barcelona Libertaria, que ressenyava els debats, els actes i les expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es van editar tres números. Les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser un dels actes més importants de la contracultura de l'època.

Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)

Barcelona Libertaria

Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)

David Castillo: «L'estiu llibertari», en Avui (23-07-2007)

Naixements

Fitxa de Jules Scarcériaux de la policia alemanya

- Jules Scarcériaux: El 22 de juliol de 1873 neix a Wasmuel (Quaregnon, Hainaut, Valònia) l'escriptor, escultor, ceramista i propagandista anarquista Jules Scarcériaux, també conegut com Jules Fontaine. Sos pares es deien Désiré Scarcériaux i Pauline Fontaine. Durant la tardor de 1900 participà en les reunions anarquistes celebrades al cafè Leborgne, al número 36 del carrer Vandamme de París (França). En aquesta època treballava en el mateix taller del cançonetista anarquista François-Henri Jolivet. En 1901 fou assidu del restaurant cooperatiu «L'Émancipation», al número 38 del carrer de l'Église, i a les reunions dominicals de la Biblioteca Comunista del XV Districte de París, antic grup «Les Trimardeurs». El 15 de març de 1902 va ser expulsat de França i passà a Alemanya. El 8 de febrer de 1904 el seu domicili de Bonn (Prússia) va ser escorcollat en la seva absència i es trobaren llibres i periòdics anarquistes; detingut a la sortida del taller, va ser empresonat unes setmanes i el 14 de maig de 1904 va ser posat a la frontera belga. Finalment, en 1905, emigrà als Estats Units. Després de passar per Boston (Massachusetts, EUA) i per Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Trenton (Nova Jersey, EUA). Conegué Clément Duval, després de la seva evasió de la colònia penitenciària, del qual va fer la seva necrològica en 1935 per al periòdic Man!. Col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fet que va portar a principis de juny de 1909 una polèmica amb Jules Derbaix i Louis Goaziou i L'Union des Travailleurs, publicació en la qual també col·laborava. Sembla que també col·laborà en Volkszeietung i, amb Margaret Levan i Oscar Maes, en la «Communistic Library» de Trenton. A més de tot això, s'encarregà de coordinar les conferències d'Emma Goldman a Trenton. Entre 1910 i 1911 col·laborà en el setmanari L'Insurgé. Obrer porcellaner en una fàbrica de sindicació obligada, es va veure forçat a afiliar-se en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball) i l'agost de 1910 va ser elegit delegat de la Unió Central de Trenton, en la secció de 45 obrers porcellaners. Partidari del sindicalisme d'acció directa, ràpidament entrà en conflicte amb la direcció de l'AFL, que l'acusà de formar part dels anarcosindicalistes dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i de fer propaganda contra el sindicalisme reformista; finalment va ser expulsat de l'AFL amb un document signat pel mateix Samuel Gompers. Com a membre dels IWW destacà pels seu domini de diferents idiomes. Cap a finals dels anys deu animà un curs de ceràmica a l'Escola Moderna d'Stelton (Nova Jersey, EUA). A finals de la Gran Guerra, en 1918, s'instal·là a Richmond (Califòrnia, EUA), on va ser estretament vigila per la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació). A finals dels anys vint s'instal·là a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Amenaçat amb la deportació per les autoritats nord-americanes, ben igual que moltes d'altres militants, intentà, per intervenció de l'anarquista Humbert Rullière (Laurent Casas), que la seva prohibició de residència a França fos revocada, però, malgrat les gestions de la Lliga dels Drets de l'Home, es mantingué la interdicció; finalment, pogué restar als EUA. Participà activament en les campanyes a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A partir dels anys trenta, formà part del «Grup Kropotkin», del «Workman Circle», de Los Angeles, del qual eren membres destacats llibertaris, com ara Henry Cohen, Cassius V. Cook, Walter Holloway, Hans Rossner, Alfred Sanftleben, Sprading i Swartz,, entre d'altres; així com de la «Walt Whitman School». En aquests anys col·laborà en nombroses revistes llibertàries, (L'Adunata dei Refrattari, Défense de l'Home, L'En-Dehors, International Socialist Review, Le Libertaire, Man!, Mother Earth, Plus Loin, La Revue du Travail, Road to Freedom, Why?, etc.), per a les quals va fer traduccions. Durant els anys cinquanta fou subscriptor del periòdic parisenc Le Libertaire. Mantingué contractes amb la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i amb el grup editor de Le Combat Syndicaliste. Com a escultor va que flaques de ceràmica amb l'efígie de coneguts anarquistes (Bakunin, Bell, Godwin, Kropotkin, Malatesta, Reclus, Thoreau, Tolstoi, etc.). També treballà fent decorats de pel·lícules de Cecil B. De Mille, i d'altres directors de Hollywood, i finançà l'edició de premsa i de llibres anarquistes. El 24 de març de 1963 va morir sa companya, la polonesa Sabina Lowenthal. Jules Scarcériaux va morir el 2 de maig de 1963 a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Deixà tota la seva fortuna a la premsa anarquista.

Jules Scarcériaux (1873-1963)

***

Notícia de la condecoració d'Henri Brûlé aparareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme del 29 de novembre de 1921

- Henri Brûlé: El 22 de juliol de 1876 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarquista Henri Georges Brûlé. Era fill natural no reconegut de Pamelle Brûlé, obrera fabril, i de Jean-Claude Mallet, i tingué una germana major, també no reconeguda, Gabrielle Brûlé, costurera. Es guanyava la vida treballant de tallador de sabates. En 1894 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Somme, on s'anotava que rebia i distribuïa fullets llibertaris. Entre el 15 de novembre de 1897 i el 30 de setembre de 1900 va fer el servei militar en el 148 Regiment d'Infanteria. L'1 de desembre de 1900 es casà a Amiens amb la teixidora alsaciana Joséphine Erwein i amb aquest matrimoni la parella legitimà una filla, Madeleine Georgette Philomène Erwein, nascuda el 7 de setembre de 1896. En aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 24 del carrer Prémontrés d'Amiens. Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, enquadrat en el 12 Regiment d'Infanteria Territorial i enviat al front. Henri Brûlé va morir en acció de guerra el 10 de febrer de 1916 a Steenstraat (Bikschote-Zuidschote, Flandes Occidental, Flandes). Pòstumament, en 1921, va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.

***

Signatura d'Eugène Chaumeil (1907)

- Eugène Chaumeil: El 22 de juliol de 1880 neix a Ussel (Llemosí, Occitània) l'anarquista Eugène Chaumeil. Era fill de Jean Chaumeil, serraller, i de Marie Teixier, i tingué, com a mínim, dues germanes: Margherite Chaumeil, barretaire de senyores, i Jeanne Chaumeil, cotillaire, i un germà. Es guanyà la vida en diverses professions, com ara serraller, cambrer, electricista i tallador de sabates. Després d'un ajornament d'incorporació al servei militar perquè son germà ja era a l'exèrcit, el 14 de novembre de 1901 va ser integrat en el 15 Batalló de Caçadors a Peu, on va romandre fins el 19 de setembre de 1902. L'abril de 1906 vivia al número 112 del carrer Chatou de Colombes (Illa de França, França). El 9 de novembre de 1907 es casà a Bezons (Illa de França, França) amb Marguerite Hurand. En aquesta època treballava de serraller i vivia al número 8 del Quai de Seine de Bezons. Entre setembre de 1910 i maig de 1923 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar del departament de Sena i Oise. En 1910 vivia a Argenteuil (Illa de França, França), formava part del Grup d'Estudis Revolucionaris (GER) i la policia el tenia fitxat com a «propagandista força actiu» de l'antimilitarisme i del sindicalisme revolucionari, fet pel qual va ser inscrit en el «Carnet B». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat el 12 d'agost de 1914 i destinat al 105 Regiment d'Infanteria. El 29 de setembre de 1916 va ser enviat a la fàbrica Lorraine-Dietrich d'Argenteuil. En un informe policíac del 6 de gener de 1917 se'l tenia com a un dels animadors més importants del grup anarquista de Bezons, on residia aleshores. L'1 de juliol de 1917 que va ser destinat al 27 Regiment de Dragons i el 27 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat. L'agost de 1924 vivia al número 68 del carrer Jean Jaurès de Bezons. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de José Oiticica (1924)

- José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicar a l'ensenyament i a la filologia –va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la seva època, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta –Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) i Ode ao sol e Fonte perene (1954)– i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva mort a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.

José Oiticica (1882-1957)

***

Foto policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de 1914)

- Joan Blanch Salvadó: El 22 de juliol de 1891 neix a Bítem (Tortosa, Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarquista Joan Blanch Salvadó. Sos pares es deien Manuel Blanc i Manuela Salvadó. Des de Mataró (Maresme, Catalunya), fugint del servei militar, el novembre de 1911 passà a França. D'antuvi s'instal·là a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i, a partir del 7 d'abril de 1912 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on el 28 de juny de 1913 es casa amb Rosa Teresa Pujol, vivint a l'Impasse Desprès de la ciutat, al domicili d'un tal Monitó. A Perpinyà treballà regularment en la construcció. L'estiu de 1914 va ser fitxat com a «anarquista perillós i propagandista de caràcter sorneguer». El juny de 1915, son germà Manuel, barber i també insubmís a l'exèrcit i anarquista, es reuní amb ell a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---