Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 de juny

Esdeveniments

- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi --on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil--, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó --abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal --gairebé tots els morts van ser del proletariat--, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

***

- Surt En Marcha: El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del periòdic anarquista En Marcha. La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l'últim el 10 de juliol de 1909.

***

Naixements

- Jules Alexandre Sadier: El 7 de juny de 1862 neix a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Guiana, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Fill natural, aquest fet el marcà profundament i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.).  Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris --títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar-- que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Res més no en sabem.

***

- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències. És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Antonio Casanova Prado (1898-1966)

***

- Pere Tort Fernández: El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Pere Tort Fernández. Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica «Fabra y Coats». En acabar la guerra, s'exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.

***

- Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Fou filla d'Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d'una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquesta època abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de «possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l'artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.

***

- Daniel Pinós Barrieras: El 7 de juny de 1953 neix a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Daniel Pinós Barrieras. Nascut en una família llibertària, son pare fou Eusebio Pinós Regalado i sa mare Juliana Barrieras Tierz; sos oncles, Gabriel Pinós Regalado i José Barrieras Tierz, també van ser militants anarquistes i resistents antifeixistes durant l'ocupació nazi enquadrats en el maquis de Savoia. Entre 1966 i 1969 realitzà estudis tècnics de metal·lúrgia a l'escola de la Ciutat Tècnica de Villefranche. En 1969 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a les Joventuts Anarcosindicalistes (JAS) de la regió de Lió, on començà a militar amb vells companys francesos i espanyols, com ara Auguste Forgues, Caetano Zaplana i Juan López. A partir de 1970 entrà a treballar com a obrer metal·lúrgic a la casa «Bonnet et Frangeco» de Villefranche, i com a interí en diverses fàbriques de la zona. També en 1970 participà, amb altres companys, la majoria de les JAS, en la fundació de la secció de Villefranche de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i en la creació del Cercle Front Llibertari, del qual fou un dels animadors entre 1971 i 1973. Com a membre de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) de la Metal·lúrgica i de l'oficina de la seva Unió Local, participà en nombroses lluites sindicals portades pels treballadors immigrants, especialment a les fàbriques Pennaroya (Lió) i CIAPEM-Brandt (Villiers). En 1973 fou membre del Comitè de Suport als Treballadors de Lip. En aquesta època, a la fàbrica Bonnet on treballava i on es fabricava aparells refrigerants per a restaurants i empreses, la secció de la CFDT desenvolupava una tasca sindical sobre bases assembleístiques i autogestionàries i organitzà nombroses vagues per la millora de les condicions de treball i dels salaris. En 1973 col·laborà en el butlletí L'Insurgé, editat per l'ORA de Villefranche. Força actiu en el Comitè de Lluita Antiracista (CLA) i en el Mouvement Antiautoritaire Contre l'Armée (MACA, Moviment Antiautoritari Contra l'Exèrcit), en 1973 es declarà insubmís al servei militar, alhora que mantingué la seva militància en els grups de l'ORA de Lió i de Grenoble. Participà en el Comitè per la Veritat de Grenoble sobre els empresonaments de militants del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) a Barcelona i en nombroses accions abans i després de l'execució per la dictadura franquista de Salvodor Puig Antich. El febrer de 1974 el Tribunal Permanent de les Forces Armades de Lió el condemnà en absència a dos anys de presó per «insubmissió i rebuig d'obediència». Gràcies a la xarxa de suport i a l'ús de documentació falsa, mai no va ser detingut. Entre 1975 i 1976 realitzà nombroses estades clandestines a Amsterdam, on participà en la creació del Col·lectiu Francès de Refractaris Refugiats a Holanda, així com en accions de suport als insubmisos holandesos. Entre 1971 i 1981, sempre en la clandestinitat, viatjà regularment a Catalunya, on participà en la reconstrucció de la CNT i en les activitats de l'Ateneu Llibertari de l'Hospitalet de Llobregat. En 1981 va ser amnistiat pel govern socialista pel delicte d'insubmissió, però a condició de realitzar el servei militar, per la qual cosa s'integrà en el Col·lectiu d'Insubmisos Amnistiats (CIA), portant a terme nombroses accions fins a aconseguir que tots els desertors i insubmisos es lliuressin del servei militar definitivament. En 1982, després d'un viatge a Xile, s'instal·là a París, on obtingué un contracte en la Universitat de París VI i realitzà estudis de grafisme. Entre 1990 i 1991 treballà com a tècnic de grafisme en la secció de Comunicació d'aquesta universitat. En 1992 va fer feina en la impremta cooperativa obrera Autographe, fundada entre d'altres per Gérard Mélinand, exmilitant de l'ORA. Entre 1994 i 1999 va fer feina en l'editorial de la Universitat de París-Sorbona i entre 2000 i 2008 en la de la Universitat Sorbona Nouvelle. Des del 1986 reprengué la seva activitat sindical i fou membre de la Coordinadora del Personal en Lluita (professors i personal no docent) de la Universitat de Jussieu contra la Llei Devaquet. També participà activament en el creixement de la CNTF de Vignoles. En 2001 s'adherí al Sindicat de Comunicació de la Cultura i del Espectacle, on amb altres companys (Jean-Louis Phan Van, Jacques Tardi i Dominique Grange), fundà la revista Un autre futur, de la qual fou nomenat director. En 2004 s'afilià al Sindicat de Treballadors de l'Educació de la CNTF i muntà la secció sindical a la Universitat París III-Sorbona. Fou membre del Comitè de Mobilització del Personal i particularment actiu durant el bloqueig d'un mes i mig de la Universitat París III contra el Contracte Primer Embauche (CPE), que permetia els empresaris acomiadar sense justificació els joves menors de 26 anys sense cap justificació. El novembre de 2005, participà en el moviment de boicot durant un mes de la Llei de Reforma Universitària (LRU) a la Universitat París III. Durant aquestes lluites, la CNT publicà el butlletí Mordicus, que edità vuit números entre 2006 i 2007, i organitzà entre altres activitats el cineclub «Les Écrans Rebelles». Ha col·laborat en nombroses publicacions llibertàries (CPCA, Cuba Libertaria, Front Libertaire, IRL, Le Monde Libertaire, Tierra y Libertad, etc.) i és membre del l'equip editorial de les Edicions CNT de la regió parisenca. Col·laborador de Radio Libertaire, entre 1985 i 1992 portà l'emissió de Tribuna Latinoamericana, amb Octavio Alberola, Ariane Gransac, Lise Bouzidi i Néstor Vega; entre 2003 i 2004, fou el responsable de l'emissió mensual Radio Libertaria del Sindicat de la Comunicació de la CNT, i des del 2001 participa en l'emissió de Chroniques rebelles, de Christiane Passevant. És el president de l'Associació de Famílies d'Infants Nascuts a Xile --té adoptats dos infants d'origen xilè-- i membre dels Grups d'Ajuda als Llibertaris i als Sindicalistes Independents de Cuba (GALSIC). Té publicats alguns llibres, com ara Ni l'arbre ni la pierre. Des combats pour la liberté aux déchirements de l'exil. L'odyssée d'una famille libertaire espagnole (2001, traduït al castellà en 2005 sota el títol Ni el árbol ni la piedra), Che Guevara au-delà du mythe (2004), Loin des censiers battus. Témoignages et documents sur le mouvement contra le CPE et la précarité (2007, amb altres). En 1996 realitzà, amb Mireille Mercier, el documental Osha Niwé, esclave de la musique, sobre la santeria cubana.

Defuncions

- José Grunfeld: El 7 de juny de 2005 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut com José Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil. Havia nascut el 17 de juny de 1907 a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) de pares jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquesta època milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la «Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats.  En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència «Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup «Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà.

José Grunfeld (1907-2005)

Actualització: 07-06-11