Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

Commemoriació de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de Seattle (Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten exemplars de Solidarity. Foto de Kneisle

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

Cartell de l'acte

- Míting de la dinamita: El 18 de juny de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França) el «Segon Míting de la Dinamita», públic i contradictori, sobre la violència anarquista. El «Primer Míting de la Dinamita» s'havia celebrat el 28 de maig d'aquell any a la mateixa sala. Els temes que es tractaren van ser les recents explosions de dinamita i les seves causes; els exemples dels anarquistes Vittorio Pini i François Claudius Koënigstein (Ravachol); la repressió desencadenada arran de les explosions i les seves conseqüències en el moviment anarquista. Entre els oradors anarquistes que hi participaren Henri Fortuné, Poulain, Jacques Prolo i Michel Zévacco, entre d'altres; i entre els oradors contradictoris hi van ser presents el socialista Mordacq i Antoine-Amédée-Marie-Vincent Manca-Amat de Vallombrosa (Marquès de Morès). També van ser convidades altres persones, com ara el socialista Zéphyrin Camélinat; Alain Gouzine; el diputat boulangerista Lucien Millevoye i Picau, de la Magistratura del Treball.

***

Portada de la primera edició en fullet de L'Anarchie d'Élisée Reclus

- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes. Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de juny de 1911 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic Germinal. Settimanale anarchico. El director d'aquest setmanari fou Alberico Angelozzi i el gerent Giulio Maltoni. Hi col·laboraren Casimiro Accini, Alberico Angelozzi, Battista Assandri, Enrico Bellelli, Luigi Bertoni, Ugo Boattini (Lo Scamiciato), Aldo Brandini, Chilchibio, Francesco Ferdinando Cini, A. Coen, Luigi Fabbri, Sante Ferrini, Giuseppe Gugino, Kaprouche B. Levi, Charles Malato, Ottorino Manni, Libero Merlino, Luigi Molinari, Michele Pantaleo, L. Romualdi, F. Santini, M. Sciccaini, Mario Senigalliesi, G. Serafini, Carlo Stincardini, entre d'altres. Tingué corresponsalies a l'estranger, com ara Romeo Tombolesi a Londres (Anglaterra). Entre el 23 i el 10 de setembre de 1911 va interrompre la publicació. Publicà dos suplements, un al número 5 «Per Maria Rygier» i altre al número 10 (13 d'octubre de 1911) «Piccolo manifesto per ricordare l'assassinio di Francisco Ferrer, firmato da Giovanni Pascoll». En sortiren 11 números, l'últim el 5 de novembre de 1911.

***

Assalt d'una fleca

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (Àlaba, País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

***

Capçalera del primer número de L'Adunata dei Libertari

- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) –el peu d'impremta només posa Itàlia– el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.

***

Anunci de l'acte publicat en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Jornada del Llibre Llibertari: El 18 de juny de 1978 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) una Jornada del Llibre Llibertari. Entre altres actes, l'escriptor Baltasar Porcel Pujol presentà el llibre La revuelta permanente, llarga entrevista enregistrada en 1970 al destacat anarquista Joan Ferrer Farriol, que també assistí a l'acte. El cantautor Francesc Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta) oferí un concert.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Bellon (17 de març de 1894)

- Joseph Bellon: El 18 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena, França; actualment pertany a Geville, Lorena, França) l'anarquista Joseph-Alexandre Bellon. Sos pares es deien Joseph Napoléon Bellon, mestre, i Monique Petitcolas. D'antuvi conreador a Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis hagué d'abandonar la localitat. El maig de 1888 arribà a París (França) i s'instal·là al número 25 del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense feina, visqué dels minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals. Més tard aconseguí feina recollint maduixes a Châtillon (Illa de França, França) i de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva companya a la casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones. Sovint va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquesta època freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan l'explosió al bulevard Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol, hauria donat asil a l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de 1893 s'instal·là com a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses, plaça que abandonà l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre una ordre de registre i de detenció al seu nom. El 17 de març, a les sis del matí, el comissari de policia d'Sceaux (llla de França, França) es presentà al seu domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de Fontenay-aux-Roses, situat al primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un dormitori per a la parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als infants i d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser infructuós i el comissari només va trobar la novel·la Les compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes religiosos, fullets i fulletons. No obstant això, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas fins el 23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de sobreseïment en relació al procediment contra ell pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894)

- Henri Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos pares es deien Maximilien Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es guanyà la vida com a empleat comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tommaso Concordia

- Tommaso Concordia: El 18 de juny de 1877 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) el tolstoià i propagandista anarquista Tommaso Giuseppe Concordia, que signava com Tomaso Concordia, que va fer servir el nom de Carlo Massaini i utilitzà diversos pseudònims (Iconoclasta, Internazionalista, etc.). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Luigi Concordia i Maria Rossigni. Es guanyà la vida treballant de sabater i també de representant comercial. De cultura autodidacta, va ser un dels màxims seguidors a Itàlia del pensament llibertari pacifista de Lev Tolstoi. Col·laborà, sota diversos pseudònims (Iconoclasta, Internazionalista, etc.), amb molts d'articles de propaganda antialcohòlica i de divulgació del naturisme, en diferents publicacions anarquistes italianes i franceses (L'Adunata dei Refrattari, L'Agitatore, L'Alba, L'Allarme, La Battaglia, L'Era Nuova, Le Libertaire, Il Libertario, Lotta Sociale, La Pace, Il Pensiero, La Protesta Umana, Rompete le file!, La Scuola Moderna di Clivio, Il Seme Anarchico, La Squilla Nova, Terra e Libertà, Volontà, etc.) i fou autor de diversos fullets, pamflets i obres de teatre propagandístiques. En 1897 emigrà a França i en 1900 a Suïssa, d'on va ser expulsat i repatriat. Tornà a passar a França i s'establí a Niça (País Niçard, Occitània). En 1902 passà clandestinament a Suïssa, d'on va ser expulsat cap a França. En 1903 va ser expulsat de França i retornà a Asigliano Vercellese, però l'abril de 1904 s'instal·là a les ciutats piemonteses de Torí, Tollegno i Biella. El setembre de 1904 participà activament en els aldarulls desencadenats arran d'una vaga general a Andorno Micca (Piemont, Itàlia); processat per «ultratge a la bandera», va ser absolt per manca de proves. L'1 de març de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Torí a sis mesos de presó per «incitació a l'odi de classe» i el 23 de març de 1906 pel Tribunal de Liorna (Toscana, Itàlia) a set mesos pel mateix delicte. En 1907 passà a Zúric (Zúric, Suïssa) i després a París (França), i en 1908 vivia a Avinyó (Provença, Occitània). Entre l'abril i el setembre de 1909 va ser el redactor únic i administrador del setmanari anarcocomunista L'Alba, editat pel grup del mateix nom de Sagliano Micca (Piemont, Itàlia), que es publicà a Biella. En 1910 el trobem novament a Suïssa, a França, a diverses poblacions piemonteses i a Alemanya, sempre col·laborant en diverses publicacions anarquistes. En 1911 va ser novament expulsat de Suïssa i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i en 1912 s'estava a París. El 17 d'octubre de 1913 va ser condemnat en rebel·lia primer a cinc mesos de presó i el 18 de novembre d'aquell any a quatre mesos i 15 dies pel Tribunal de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per diversos articles publicats en L'Agitatore. En 1914 va ser expulsat de França i sota el nom fals de Carlo Massaini es traslladà a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on en 1915 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Luigi Lubatti, i lliurat el 22 de novembre a les autoritats italianes. Gràcies a una amnistia, d'antuvi s'establí a Vercelli, després a Torí i finalment l'agost de 1916 a Gènova. En 1917 va ser cridat a files i incorporat en un Batalló de Milícia Territorial acantonat a Savona (Ligúria, Itàlia). Llicenciat en 1919, s'establí a Gènova, on gestionà un negoci de sabateria. En 1923 va ser detingut a Torí i posteriorment s'establí a la província de Verona on treballà de representant comercial. El setembre de 1925 es va traslladar a Oneglia (Ligúria, Itàlia). Va ser donat per desaparegut el juliol de 1928 i el seu nom inscrit en el registre de la policia de fronteres fins a l'abril de 1940, data en la qual va ser interceptat a Taggia (Ligúria, Itàlia) i confinat el 20 de juny va ser condemnat a dos anys de confinament per «activitats anarquistes» i «per perillositat per a la seguretat pública» i enviat a diverses colònies penitenciàries (Ventonene, Pisticci, Miglionico, Montalbano Jonico). El 16 de maig de 1942 va ser posat en llibertat i retornà a Taggia, on restà sota vigilància especial. Entre les seves obres podem citar L'alcolismo (1909), Perqué siamo rivoluzionari (1909 i 1949), Al mio amico contadino. Conversazioni sull'anarchia (1910), Antinatale (1910), Argomenti libertari. Pagine di propaganda antiparlamentare (1911), Napoleone. Guerra al regno della guerra (1911), Lo sciopero dei Risaiuoli. Dramma rivoluzionario (1911 i 1920), La guerra sociale attraverso i secoli (1912), Lettura sovversiva (1914), Nel baratro della guerra (1922), Primo Maggio Pasqua dei lavoratori (1922), Il martirio di Francisco Ferrer. Eroe del pensiero. Dramma dell'Inquisizione 900 (1947), Predica libertaria. Il santuario di Lampedusa. Un sogno (1948), Azionie diretta. Argomenti libertari (1950), Anarchia popolare. Al mio amico contadino (1951), Primavera trionfante nell'orto botanico di Spartaco. Agronomia, arte, solidarietà (1955), Una scuola proletaria (1958), entre d'altres. Tommaso Concordia, sembla, que va morir el 29 de juny de 1960 a Roma (Itàlia).

***

Hijman Croiset

- Hijman Croiset: El 18 de juny de 1877 neix a Delft (Holanda Meridional, Països Baixos) l'actor teatral, lliurepensador, anarquista individualista i antimilitarista Hijman Croiset, també citat com Heyman Croiset. Sos pares es deien Salomon Hijman Croiset, d'origen francès, i Sara Saartje De Jong. Entre 1899 i 1901 va fer estudis a l'Escola d'Art Dramàtic i Dansa d'Amsterdam (Països Baixos) i esdevingué amb el temps un reconegut actor teatral. Va interpretar moltes obres de l'escriptor llibertari Eduard Douwes Dekker (Multatuli) i del dramaturg socialista Herman Heijermans. Entre 1902 i 1913 tingué com a parella Judith Boekbinder, amb qui tingué cinc infants (Eduard, Henri, Eleonora, Gerard i Max) –un dels seus infants amb nasqué a la colònia anarquista de Walden. En 1904 participà en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, en el qual es fundà l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 12 de març de 1905 intervingué, en representació dels Països Baixos, juntament amb altres anarquistes (Liard-Courtois, Marcel Sembat, Georges Yvetot, etc.), en un míting de l'AIA celebrat a la Sala Jeuilly de Montreuil (Illa de França, França). Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on portà la rèplica a Amédée Dunois i Georges Thonar en el debat sobre «Anarquisme i organització» tot proclamant «La meva única divisa és: jo, jo, jo... i la resta després!». El 31 d'agost de 1913 participà en un gran míting pacifista a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va traduir les intervencions de Fritz Kater i Pierre Martin. Entre setembre i desembre de 1913 va fer diverses conferències al «Rode Bioscoop» (Cinema Roig) d'Amsterdam. Durant un temps exercí el periodisme a l'estranger i a partir de 1915 es dedicà exclusivament al teatre. Fins a 1915 tingué com a companya Neeltje Meijners, amb qui tingué un infant (Odo Louis), i el 10 de novembre de 1915 es casà a Amsterdam amb Anna Gerarda Betsy Visser, amb qui tingué una nina (Felicia), de qui es divorcià el 26 de gener de 1922. En 1918 va ser candidat a les eleccions parlamentàries del Socialistische Partij (SP, Partit Socialista), partit procedent de la federació sindical Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) que intentà representar els corrents socialista llibertària i sindicalista en l'àmbit parlamentari entre 1918 i 1925, data aquesta última en la qual es dissolgué. Com a secretari del Sindicat d'Actors i de la Nederlandse Toneelkunstenaars Vereniging (NTKV, Associació d'Artistes de Teatre Holandès), jugà un paper cabdal en la vaga del gremi de 1920. El 22 de febrer de 1922 es casà a Amsterdam amb Carolina Elisabeth Mulder, amb qui tingué una nina (Eva) –en total quatre famílies i vuit infants. Va publicar diversos fullets contra la religió i l'Església, com ara Een Gouden Wieg en het volk in ellende (1909), Die buiten God leven (1913), De Nederlandsche vrijdenkers beweging en de godsdienst (1913) i De vrijdenkers vogelvrij verklaard in Katholiek Limburg (1925). Hijman Croiset va morir el 25 de desembre de 1925 a Amsterdam (Països Baixos). L'actor Max Croiset va ser fill seu i l'escriptora i poetessa Manja Croiset n'és neta.

Hijman Croiset (1877-1925)

***

Signatura de Marie Capderoque (1907)

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Era filla natural no reconeguda de la jornalera Victorine-Henriette Capderoque. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior. El 14 d'octubre de 1907 es casà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) amb el viatjant de comerç Léonard Louis Daurèle i amb aquest matrimoni reconegueren i legitimaren Jean Germinal Daurèle, nascut el 29 de setembre de 1906 a Montpeller. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tito Livio Foppa (1910)

- Tito L. Foppa: El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires, Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i després diplomàtic, Tito Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen italià. A començaments de segle s'integrà en les tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de Maturana, etc.) i la de «Los Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López Prieto, Martínez Cuitiño, González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De Rosa, Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre de la redacció del diari La Razón, especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme «de combat». En 1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de 1908 intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo Ibáñez, Elena Frade, Francisco López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la llibertat d'impremta que se celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911 codirigí, amb Rodolfo González Pacheco, el periòdic anarquista de Buenos Aires La Libre Palabra. El 12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional l'obra La Razón Social, que fou retirada de cartell després de cinc funcions per ser considerada «immoral» i «degenerada». Posteriorment publicà i estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho de amor (1911), El último caudillo (1919), Mambrú se fue a la guerra (1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo Bataglia en gran número d'obres al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la Revolució mexicana per a la revista de Buenos Aires Fray Mocho –el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia marxat ha Mèxic per fer costa el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves experiències en La tragedia mejicana. El 21 de gener de 1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires, en el gran míting que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres. En aquesta època conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca, propietària de finques cafeteres, amb qui es casà i tingué sa única filla, Alaíde Foppa, futura escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura guatemalenca. Posteriorment cobrí la Gran Guerra per al diari La Razón. El 28 de gener de 1915 participà a Barcelona (Catalunya) en un acte d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. En 1917 va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i Lírics (SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de Periodistes i, amb Angela Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà a l'Argentina i a l'Uruguai. En la dècada dels vint formà part de les redaccions de nombrosos periòdics (La República, La Época, El Nacional, Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922 dirigí Diario del Plata. En 1923, ja apartat del moviment llibertari, ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres dècades formà part del Servei Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.) sense abandonar del tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a Ancona (Marques, Itàlia) la revista en italià L'Argentina, que en 1930 es traslladà a Roma (Itàlia). En 1944 col·laborà en la revista gallega Finisterre. En 1952, després d'abandonar la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires, ja separat de sa companya i allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en la Junta Directiva de la Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958 publicà les seves memòries diplomàtiques en Servicio Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor obra, el Diccionario teatral del Río de la Plata. Estigué molt lligat al món del tango i, segons alguns, fou membre de la maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a Buenos Aires (Argentina).

Tito L. Foppa (1884-1960)

***

Foto policíaca de Gérard Gutz

- Gérard Gutz: El 18 de juny de 1897 neix a Berchem (Anvers, Anvers, Flandes) l'anarquista i antimilitarista Gerardus Wynandus Gutz, conegut com Gérard Wynand Gutz. Era fill dels neerlandesos Gilles Gutz i Philomène Reyntjens, i per això tenia nacionalitat neerlandesa. En 1921, provenint d'Amsterdam (Països Baixos), emigrà legalment a França, però no trobà feina i retornà mesos després a Amsterdam. En 1923 retornà a París (França), on trobà feina a les Galeries Lafayette i treballà uns 18 mesos. En 1924 aconseguí permís de treballador industrial i posteriorment entrà fer feina de dactilògraf a la Cambra de Comerç Neerlandesa, al número 39 del bulevard de Clichy de París. Rebia al seu domicili nombrosa correspondència i paqueteria. Subscrit a diversos periòdics anarquistes francesos (Le Barrage, Le Libertaire, La Patrie Humaine, etc.) i estrangers, segons la policia era un actiu propagandista llibertari que freqüentava les reunions i manifestacions anarquistes franceses i estrangeres. També fou membre de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) i de la Lliga dels Drets de l'Home. Participà activament, segons la policia, en una campanya contra la guerra i la colonització. Mantenia correspondència amb el periòdic holandès De Vridenker, al qual enviava traduccions d'articles del setmanari Le Barrage, òrgan de la LICP. El 9 de novembre de 1937 va ser nomenat secretari del Buró del Sector París «Rive-Gauche» de la LICP, amb Gérard de Lacaze-Duthiers de president, i l'abril de 1938 membre de la Comissió de Finances d'aquesta organització. El 17 de maig de 1938 se li va decretar l'expulsió de França, la qual li va ser notificada l'1 de juny posterior. Quan li va ser comunicada aquesta mesura, la policia li va trobà pamflets i fullets de la LICP (Pour la paix sans aucune réserve, Pour la paix des armées même en face d'Hitler, Les responsabilités de la guerre 1914-1918, Contre la guerre qui vient, À bas les armes, Les responsabilités russes et françaises, Ceux qui font la guerre et ceux qui la font faire, Comment j'ai été exclu de la Légion dhonneur, En France en face du problème colonial, Pour que la paix vive il faut que la colonisation meure, Parents n'achetez pas de jouets militaires, etc.), a més d'una entrada per a la gran festa campestre de la Unió Anarquista (UA) a celebrar el 18 de juny de 1938 al parc municipal de Livry-Gargan (Illa de França, França). El Ministeri de l'Interior demana a la Prefectura de Policia de París que el sotmetés, juntament a altres anarquistes (Bruno Bibbi, Angelo Diotallevi, Giobbe Giopp, Alfredo Gori, Antonio Persici i Giovanni Rossetti), a una estreta vigilància especial en vistes a la visita que els sobirans britànics havien de fer a França. En aquesta època estava en relacions amb la mestra Ferdy Kysl, de l'escola pública «Jules Ferry» de Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), amb qui vivia i amb qui es volia casar. Després d'haver-se beneficiat de nombroses pròrrogues a l'expulsió, abandonà el seu domicili, al número 80 del bulevard Jourdan del XIV Districte de París, i França el 19 d'octubre de 1938. Sa companya, Théodora Van Dam, de qui estava divorciat, retornà a Amsterdam amb sos quatre infants abans de l'expulsió de son exmarit. A més de ser expulsat, en 1939 va ser inscrit en un llistat «anarquistes terroristes» sospitosos. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. Capturat pels alemanys, va ser deportat a Alemanya. Gérard Gutz va morir en data indeterminada al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya).

***

Necrològica de Dolores Garrigós Tudela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juliol de 1967

- Dolores Garrigós Tudela: El 18 de juny de 1898 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Garrigós Tudela –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Garrigó. Sos pares es deien Francisco Garrigós i Josefa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tingué com a company el miner anarcosindicalista José García Vivancos, amb qui tingué tres infants (Pedro, Libertad i Natura). Exiliada a França amb son company, milità en la Federació Local d'Orlhac de la CNT, de la qual José García Vivancos fou secretari. A principis dels anys seixanta patí una paràlisi parcial. Dolores Garrigós Tudela va morir el 7 de maig de 1967 al seu domicili d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània).

***

Camp de concentració de Setfonts

- Jesús Gómez Díaz: El 18 de juny de 1908 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a l'Hospital de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord).

***

José Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer

- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquesta època creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia va morir el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya), per a uns va ser un accident i per a altres un suïcidi. En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

***

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970)

- Marcello Bernardi: El 18 de juny de 1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci), Educazione e libertà. «Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de juny

Esdeveniments

Salvador Salsench Sala

- Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava.

***

Portada de La Campana de Palo

- Surt La Campana de Palo: El 17 de juny de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista cultural anarquista La Campana de Palo. Quincenario de Actualidades, Crítica y Arte. Aquesta publicació avantguardista, en teoria quinzenal, es dedicà a l'art, a la literatura, a la música i a la resta de representacions culturals argentines d'aleshores. Era l'òrgan oficiós del grup anarquista creat al voltant del crític d'art Alfredo Chiabra Acosta (Atalaya o At), de l'artista plàstic Carlos Giambiaggi (Yamb, Yamba o El Hombre de la Selva), del compositor Juan Carlos Paz i d'altres intel·lectuals (Arístides Gandolfi Herrero, etc.). Aquest grup anarquista estava relacionat amb el grup editor del diari àcrata La Protesta. En certa manera, aquesta publicació era continuació de la revista Acción de Arte (1920-1922). La publicació palesà alguns dels debats més intensos dels anys vint a Buenos Aires, com ara la missió de l'intel·lectual, els límits de la renovació artística, el paper de les empreses editorials en la divulgació literària, les relacions entre l'art i la política, etc. Trobem textos d'Alejo Abulcov, Carlos Astrada, Armando Cascella, Luis Falcini, César Falcón, León Felipe, Arístides Gandolfi Herrero (Alvaro Yunque), Augusto Gandolfi Herrero (Juan Guijarro), Raúl González Tuñon, Augusto Gozalbo, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Max Nettlau, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, Franciso Bautista Rímoli (Arnoldo Demos), José Salas Subirat, Luis Emilio Soto, Leonardo Staricco, Lev Tolstoi, Israel Zeitlin (César Tiempo), Lisardo Zía, etc.; i dibuixos de Juan Antonio Ballester Peña (Ret Sellawaj o Sellabaj) i José Sebastián Tallon. En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1925. Entre setembre de 1926 i setembre de 1927 es publicaren 11 números mensuals d'una segona època, que continuà amb la numeració, que portà el nom de La Campana de Palo. Periódico Mensual. Bellas Artes y Polémica. En aquesta segona època foren col·laboradors Carlos Astrada, Juan Antonio Ballester Peña, Armando Cascella, Alfredo Chiabra Acosta, Aristóbulo Echegaray, Florencio Escardó, Leonardo Estarico, Luis Falcini, els germans Gandolfi Herrero, Carlos Giambiaggi, Antonio A. Gil, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, José Salas Subirat, Leonardo Starico, Rodolfo Tollón, Salomón Wapnir i Lizardo Zía, entre d'altres. En 1982 l'editorial CEAL en publicà una edició facsímil.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari madrileny La Voz del 18 de juny de 1931

- Míting de la FAI: El 17 de juny de 1931 se celebra al Teatre Fuencarral de Madrid (Espanya) un míting organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, presidit per Joan Montseny Carret (Federico Urales), comptà amb les intervencions d'Artur Parera Mallí, en representació de la Regional del Centre; Endais, delegat belga; Miguel González, del grup de construcció de Madrid; Domingo Miguel González (Domingo Germinal), de la Regional del Nord; Eduardo Miranda, delegat portuguès; Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), per la Regional de Llevant; Juan Gallego Crespo, por la Regional d'Andalusia; i José Alberola Navarro, per la Regional de Catalunya. Al míting assistiren unes 2.500 persones.

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari madrileny La Tierra del 14 de juny de 1934

- Míting Pro Presos: El 17 de juny de 1934 se celebra a la Plaça de Braus de València (València, País Valencià) un grandiós míting en suport dels presos anarquistes. En aquest acte, organitzat pel Comitè Pro Presos de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), prengueren la paraula l'advocat de la CNT José Rodríguez Olazábal i els destacats militants anarquistes Joan García Oliver i Domingo Miguel González (Domingo Germinal).

***

Notícia de la conferència apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT del 12 de juliol de 1945

- Conferència de Puig Elías: El 17 de juny de 1945 se celebra al Casal Català de Montalban (Guiena, Occitània) la conferència «La Catalunya del 19 de juliol» del pedagog anarquista Joan Puig Elías.

Naixements

Foto policíaca d'Aimé Grégoire (2 de març de 1894)

- Aimé Grégoire: El 17 de juny de 1847 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Aimé Léopold Grégoire –també citat Aimé Paul Grégoire. En 1894 treballava a la fàbrica de pianos d'Henri Pruvost, al número 77 del carrer Saint-Maur de París (França), i en aquesta època era vidu amb tres infants. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al número 28 del bulevard de Charonne, va ser escorcollat per la policia, juntament amb els d'altres 21 anarquistes de parisencs, i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Detingut per pertinença a «associació criminal», va ser alliberat el 7 de març d'aquell any. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Era el fill únic de Manuel Navarro Carmona, sabater, i Carmen Prieto. Estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía. És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. Sa companya fou Carmen Rodríguez Moreno, amb qui tingué tres filles (Manuela, Amalia i Genoveva). José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de La Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Foto policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894)

- Jean-Marie Roubichon: El 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1852 neix a la taverna «La Chaumière» de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) el paleta anarquista Jean-Marie Roubichon. Sos pares, taverners, es deien Jean Elizabetto Roubichon i Françoise Marcelle Le Guil. El 4 d'abril de 1863 va ser condemnat a Gwened a detenció correccional fins als 16 anys per «atemptat contra el pudor, amb violència sobre un infant de vuit anys». En 1892 va freqüentar l'anarquista Drouet, qui va ser empresonat per robatori de dinamita. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut a París (França) per «associació criminal», però el 12 de maig de d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. Després de l'empresonament de Drouet sembla que deixà de relacionar-se amb anarquistes. El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia del 26 de desembre de 1893 i en aquesta època vivia al número 33 del carrer Saint-Blaise de París. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia va ordenar la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. L'endemà es procedí a la perquisició del seu domicili del carrer Saint-Blaise sense cap resultat. El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant l'interrogatori explicà que ja no tenia cap contacte amb el moviment anarquista. Reclòs a la presó parisenca de Mazas, el 7 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la representació en suport de la família de Louis Trotebas apareguda en el periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué de l'1 de març de 1909

- Louis Trotebas: El 17 de juny de 1870 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Louis Joseph Trotebas –sovint citat erròniament de diferents maneres (Trottebas, Trottobas, etc.). Era fill de Jean Baptistes Séraphin Trotebas, serraller, i d'Apollonie Élisabeth Blanche Raine. Es guanyava la vida treballant de paleta a l'Escola Industrial, on portà una activitat propagandística revolucionària important. En 1898 figurava en les llistes d'anarquistes de la policia. Fou delegat de la Comissió de Repartiment de Socors del barri marsellès d'Endoume durant la vaga de paletes i terrelloners de maig de 1899. El 23 de març de 1902 parlà en un míting en suport de vaguistes espanyols refugiats a Marsella celebrat a la Borsa del Treball. El 28 d'abril de 1902 assistí, en representació de diversos sindicats, al Congrés Nacional del Sindicat Internacional d'Obrers Paletes i professions afins celebrat a Marsella. En aquesta època era delegat de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine i delegat de correspondència de la comissió editorial de L'Ouvrier Sundiqué, butlletí oficial d'aquesta organització, on també hi col·laborà amb articles fins a la seva mort. També fou membre de la Comissió de Cursos Professionals de la Borsa del Treball. El març de 1903 va ser un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a la regió i aquest mateix any figurava entre els promotors d'una societat fundada per a la creació i el desenvolupament d'un comuna lliure anarquista a Provença, projecte impulsat per Auguste Berrier i Éugene Merle que mai no reeixí. Va ser membre del Grup Central Llibertari i participà en la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). Animà els anarquistes a adherir-se al Sindicat de Manobres després de la temptativa frustrada en 1904 d'eliminar els organismes directors de la Borsa del Treball. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), el 12 de juny de 1905 assistí com a delegat de la Secció de Marsella al Congrés Regional de l'AIA celebrat en aquesta ciutat. L'1 d'octubre de 1905 interpretà, juntament amb altres membres del grup «Théâtre Social», com ara Bougearel i Bonnet, la peça teatral Devoir de soldat a la Borsa del Treball. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 assistí com a delegat del Sindicat de Paletes al X Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat Marsella, on defensà la moció antimilitarista, que implicava que els treballadors es declaraven sense pàtria i que en cas d'esclatar una guerra es declararia la «vaga general revolucionària», resolució que va ser acceptada. En 1908 va ser nomenat conseller a la Magistratura del Treball. Sa companya fou Marie Louise Antoinette Simorelli. Louis Trotebas va morir el 3 de febrer de 1909 al seu domicili, al número 153 del Chemin des Chartreux, de Marsella (Provença, Occitània). El 14 de febrer de 1909 es va fer una representació del «Théâtre Social» a benefici de sa vídua i sos infants.

***

Fitxa policíaca de Baptistin Audibert (1898)

- Baptistin Audibert: El 17 de juny de 1874 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Baptistin Jules Audibert. Sos pares es deien Jacques Henri Audibert, jornaler del port, i Augustine Clotilde Marie Bagarres. Fuster i venedor ambulant, patí una desena de condemnes per «vagabunderia, mendicitat i robatori». El maig de 1895 va ser empresonat per «mendicitat» a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i dies després, el 23 de maig, va ser detingut a Toledo (Castella, Espanya); alliberat, el juny d'aquell any va ser novament detingut a Cadis (Andalusia, Espanya) perquè en la seva documentació havia falsificat el segell de l'ambaixada de França a Madrid i va ser internat a la presó de Sevilla (Andalusia, Espanya), d'on fou alliberat el 21 de maig de 1896 per a retornar a Toló, on no va ser trobat per les autoritats. El desembre de 1895 havia estat inscrit en el llistat d'anarquistes o individus considerats perillosos residents o viatgers a Espanya. Segons va dir a les autoritats, en 1895 havia estat llicenciat de l'exèrcit per malaltia a Nimes. Posteriorment passà a Suïssa; condemnat per robatori, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) fou fitxat com a «anarquista perillós». El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Dies després va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i, després de dos dies empresonat, expulsat d'Itàlia. Portat a Niça (País Niçard, Occitània), va ser posat en llibertat el 4 d'octubre de 1898 i marxà cap a Itàlia. Detingut el 9 de novembre a Albenga (Ligúria, Itàlia) per «mendicitat i vagabunderia», va ser jutjat i condemnat a 25 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». Un cop purgada la pena, va ser portat a la presó de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) i lliurat el 22 de novembre de 1898 a les autoritats franceses a l'estació de Menton (Provença, Occitània). Després marxà cap a Niça i l'octubre a Toló per a visitar sa mare hospitalitzada. El 31 de maig de 1901 va ser detingut a Toló; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per «mendicitat». Un cop lliure de la presó de Draguinhan (Provença, Occitània), retornà a Toló, on visqué al número 18 del carrer Armedieu. Durant la primavera de 1905 retornà d'Espanya cap a França, on el seu rastre havia estat perdut per les autoritats, localitzant-lo a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jorge Campelo

- Jorge Campelo: El 17 de juny de 1882 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'anarquista Jorge Campelo. Es guanyà la vida primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el març de 1923 es realitzà el congrés de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). També visqué a Cartaxo (Santarém, Portugal). En 1925 s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb António Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un terreny i fundà en 1927 la «Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent la comuna desaparegué per desavinences entre els participants, dividí el terreny en lots, un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do Operário», un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es distribuí entre els militants i les seves famílies i l'indret serví com a lloc de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una «Escola Nova». Jorge Campelo va morir el 6 de novembre de 1966.

Jorge Campelo (1882-1966)

***

Notícia referent a Camille Goillot apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 17 de març de 1905

- Camille Goillot: El 17 de juny de 1883 neix a Le Galus (Merinhac, Aquitània, Occitània) el lliurepensador, maçó i anarquista Camille Goillot, conegut com Goyau. Era fill natural de Fermin Goillot, conreador, i Marie Dupuy, bugadera, parella no casada. L'1 d'abril de 1904 es casà a Merinhac (Aquitània, Occitània) amb Marie Michelet. En 1905 era secretari de la Societat d'Estudis Generals i Cívics al barri de Capeyron de Merinhac. Apassionat de l'esport, en els anys vint fundà la Societat d'Educació Física a Capeyron, la qual presidí, i fou membre de la Unió Velocípede de França (UVF) de Bordeus (Aquitània, Occitània). En els anys trenta treballava d'inspector en el Servei d'Aigües de Caudéran (actualment un barri de Bordeus). Com a maçó, formà part de III Lògia dels «Francs Chevaliers Saint-André d'Écosse» de Bordeus. En 1939 era secretari de la Federació Nacional dels Lliurepensadors Integrals. Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència i a partir de febrer de 1943 en «França Lliure», en la unitat «Mithridate» de les Forces Franceses Combatents (FFC). Arran d'una delació, va ser detingut i internat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Posteriorment va ser traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on el 27 de gener de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), on va morir el 28 de març de 1944. Un carrer de la seva població natal porta el seu nom.

***

Egisto Colli

- Egisto Colli: El 17 de juny de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Medí Martí Augé

- Medí Martí Augé: El 17 de juny –altres fonts citen erròniament el 25 de juliol– de 1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya) –altres fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups d'acció confederals Medí Josep Pius Martí Augé. Sos pares es deien Joan Martí Gabarró i Esperança Augé Riu. Llibertari des de jovenet, es mostrà força actiu en la Revolució de 1909, coneguda com «Setmana Tràgica». A partir de 1912, amb Pau Sabaté Lliró (El Tero), fou una peça clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del carrer barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars en 1917, juntament amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any següent. Entre 1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT contra els atacs dels pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades González assaltà a punta de pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920 atemptà, amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un dels assassins del seu amic El Tero, que morí dies després. La policia el va implicar en l'assassinat el 8 de març de 1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier i el considerà còmplice del grup d'acció (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment, amb Joan Pey, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà part d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació; la comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de març d'aquell any pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure (Joaquín Talón Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán– i condemnat tres dies després a vuit anys, quatre mesos i un dia de presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes d'indemnització per als ferits. Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i en 1942 establí contactes amb Ginés Camarasa García, destacat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí Martí Augé sembla que morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).

***

Fotografia de Joan Sans Amat publicada en el diari El Heraldo de Madrid del 24 d'abril de 1927

- Joan Sans Amat: El 17 de juny –oficialment el 18 de juny– de 1892 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Josep Lluís Sans i Amat. Sos pares es deien Joan Sans Coy, fabricant, i Dolors Amat Castellví. Republicà federal, lliurepensador i francmaçó en la joventut, entre 1922 i 1926 edità a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) Palmàrium, revista que anava contra la Lliga Regionalista i el clergat. En aquests anys muntà a Sant Feliu de Guíxols una empresa de taps de suro que fou un fracàs total. Esportista i futbolista, jugà en l'Iluro SC i en les divisions inferiors del FC Barcelona, i fou un dels fundadors del FC Guíxols. Molt aficionat a la pintura, el 26 d'abril de 1927 inaugurà una exposició al Casal Català de Madrid (Espanya) que tingué un gran ressò. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué al Mas Callicó, a Sant Pol de Mar (Maresme, Catalunya), on es feien reunions informals entre anarquistes i republicans, com ara Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), Miquel Fontàs Burch (El Borni), Josep Irla Bosch, Francesc Isgleas Piarnau, Joan Peiró Belis –de qui era íntim amic–, Ròmul Sureda Castelló, etc. Prudencio Rodríguez Chamorro, governador civil de Girona, li va «recomanar» que fugís un temps de la Península i entre 1928 i finals de 1929 s'exilià amb sa companya Francisca Sicart i sos infants a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Girona (Gironès, Catalunya). En 1935 col·laborà des de Badalona (Barcelonès, Catalunya) en Sindicalismo de València (València, País Valencià). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, representà la CNT en el Comitè del Front Popular de Girona durant tota la guerra. Entre 1936 i 1938 col·laborà regularment, amb articles i dibuixos, en el setmanari de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Badalona Vía Libre (1936-1937). L'octubre de 1936 va ser nomenat, juntament amb son fill Joan Sans Sicart, també destacat militant anarcosindicalista, mestre de primer ensenyament. A finals de 1936 va fer una conferència a Badalona i el novembre de 1937 altra a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Les Avalats de Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània). En 1946 va ser nomenat delegat de la Comarcal del Gironès de la Comissió de Relacions de Girona de la CNT en l'exili. En l'exili col·laborà en CNT. Era aficionat a l'escriptura –deixà inèdit el text El camino de la verdad– i a la pintura –participà en diverses exposicions de pintura en l'exili i un retrat de Joan Peiró Belis obra seva es troba al Museu de Mataró. Joan Sans Amat va morir el 13 de setembre de 1954 a l'Hospital Perréal de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una afecció cardíaca.

***

Djalma Fettermann

- Djalma Fettermann: El 17 de juny de 1893 neix a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Djalma Fettermann. Nascut en una família molt humil, era fill d'un sabater alemany i d'una filla de esclaus negres. En la seva vida exercí diversos oficis (metal·lúrgic, orfebre, impressor, empleat de correus, etc.). Durant sa joventut, amb son germà gran Cristiano Fettermann, després de la lectura de Pierre-Joseph Proudhon s'acostà al pensament anarquista i al sindicalisme revolucionari. Entre 1911 i 1912 va ser un dels dinamitzadors de la Unió Obrera Internacional (UOI) de Porto Alegre; el juliol de 1911 va ser nomenat un dels seus directors i el juny de 1912 primer tresorer. Entre el 7 i el 15 de novembre de 1912 fou delegat de l'anarcosindicalista Unió Metal·lúrgica (UM) en el IV Congrés Obrer  Brasiler celebrat a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 1915, amb Zenon de Almeida, les germanes Dulcina i Espertirina Martins i altres companys i companyes, participà activament en la creació a Porto Alegre de l'Escola Moderna Núm. 1, situada al número 197 del carrer Ramiro Barcelos, seguint el model pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta escola moderna, que arribà a tenir quatre-cents alumnes, estava situada a la Colònia Africana, la zona que ocupen actualment els barris de Bon Fim i de Rio Branco, habitada eminentment per població treballadora negra i jueva empobrides, i ell es dedicà a impartir classes d'alemany i de francès. També formà part de la Societat Pro Ensenyament Racionalista (SPER), fundada el 2 d'abril de 1916, amb la finalitat d'escampar els principis del racionalisme, la llibertat i la solidaritat educativa, a partir dels principis ferrerians. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Luta. Jugà un paper força important durant la vaga general de 1917, especialment en el camp de les lluites de carrer contra les forces de seguretat i els esquirols, i es diu que, juntament amb Zenon de Almeida i Reinaldo Geyer, perfeccionà un dispositiu de detonació d'explosius que aterrà la policia i l'exèrcit. En 1919, gràcies als seus coneixements d'idiomes, guanyà una oposició d'oficial administratiu en Correus, i posteriorment va ser nomenat inspector de Correus i Telègrafs, traslladant-se a Rio de Janeiro, on continuà amb les seves activitats anarquistes. La seva feina d'inspector de Correus el va obligar a viatjar contínuament, fet que aprofità per lligar les relacions entre els grups anarquistes. Va auxiliar nombrosos companys llibertaris perseguits fent servir uniformes de funcionaris de Correus. En aquests anys participà en el Sindicat de Treballadors de Correus. Entre 1920 i 1930 va ser detingut en diverses ocasions. El 14 de juny de 1925 es casà a Campos dos Goytacazes (Rio de Janeiro, Brasil) amb Dulcina Augusta Reichenbach Martins, germana de Espertirina Martins, filles d'una coneguda família anarquista, amb qui tingué tres infants (Francisco, Laura i Theófilo). En els anys trenta s'afilià a l'Aliança Nacional Llibertadora (ANL), que aglutinava molts de sectors esquerrats inclosos comunistes, i en els anys quaranta retornà a Rio Grande do Sul. Djalma Fettermann va morir el 15 de juliol de 1973 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16 de jun de 1869)

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument des Étoiles», una escultura de bronze  de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A. Bonamore publicat en el diari milanès Il Secolo Illustrato della Domenica del 24 de juny de 1894

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Portada del primer número de Nueva Aurora

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

Portada del primer número de Pagine Libertarie

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo (1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo, Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

***

Cartell de Carles Fontserè Carrió per a l'exposició

- Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil»: Entre el 16 de juny i el 20 de juliol de 1986 se celebra a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona (Catalunya) l'exposició «L'Anarquisme i la guerra civil». Aquesta exposició, emmarcada dins els actes del cinquantenari de l'esclat de la guerra civil espanyola, va ser organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular - Institut Municipal d'Història (AEP-IMH), amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, i es realitzà amb els fons documentals de l'AEP-IMH. Per promocionar l'acte es realitzaren dos cartells, un de Carles Fontserè Carrió i un altre de Josep Subirats Samora. S'edità un catàleg de l'exposició amb una introducció de Ferran Aisa Pàmpols.

Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil» (1986)

Naixements

Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

- Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part, i era germà gran d'Élisée Reclus. En 1840 va ser enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

Foto policíaca de Jules Dejoux (2 de juliol de 1894)

- Jules Dejoux: El 16 de juny de 1848 neix a La Châtre (Centre, França) l'anarquista Jules Dejoux, conegut com Blondeau. Sos pares es deien Marc Dejoux, conductor de diligències, i Élisabeth Mathiou (Élisabelle). Es guanyava la vida fent de paleta a París (França). El 2 d'octubre de 1891 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa i el novembre d'aquell any reemplaçà Clair Joseph Sicard en la gerència del periòdic anarquista Le Père Peinard. El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 3 de febrer de 1892 va ser detingut a la sortida de la feina; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó i a 100 francs de multa i reclòs a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El març de 1892 va ser reemplaçat en la gerència de Le Père Peinard per François Durey. Cap el novembre de 1892 va ser posat en llibertat. El 10 de gener de 1893 va ser detingut, amb altres companys, a la plaça de la Concorde de París en un acte de protesta per l'elecció de Jean Casimir-Perier com a president de la Cambra de Diputats francesa. En aquesta època vivia al número 24 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève de París i posteriorment al número 7 del carrer Maurepas de Thiais (Illa de França, França). El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat per «delicte de premsa» pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Entre el 5 i el 24 de novembre de 1895 fou gerent del full diari parisenc L'Esprit d'Initiative, editat per Paul Martinet. A començament de segle figurava en un registre d'anarquistes desapareguts o «nòmades». El seu últim domicili va ser al número 13-15 del carrer Zacharie del V Districte de París. Jules Dejoux va morir el 28 d'abril de 1908 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França).

***

Antonio Borghesi

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares es deien Giuseppe Borghesi i Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola –on farà servir el pseudònim de Jamba–, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Nota de René Brochon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de juliol de 1913

- René Brochon: El 16 de juny de 1892 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista Alphonse Louis René Brochon. Sos pares es deien Alphonse Ernest Brochon, dissenyador, i Marie Emma Wilhelm, comerciant de moda femenina. Es guanyava la vida com a periodista. Amic de l'anarquista individualista Maurice Vandamme (Mauricius), entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie. També trobem textos seus en La Bataille Syndicaliste, Les Hommes du Jour i Le Libertaire, entre d'altres. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser delegat al Congrés Anarquista Nacional i fou partidari de l'admissió de Mauricius. En 1913 publicà el fullet À bas les vieux!, reeditat el juliol de 1928. Va fer cursos a l'Escola d'Oradors de L'Anarchie, que es reunia a la Sala Leveau, al número 88 de l'avinguda Parmentier, de la qual Mauricius era secretari i de la qual formaven part Paul Defebre, Louis Dalgara, Madeleine Pelletier, entre d'altres. En 1914 participà en les activitats del Grup Antiparlamentari del XV Districte de París, del qual Marceau Rimbault era animador. El 19 de febrer de 1914 va fer la xerrada «L'idéalisme anarchiste» a la Sala Maret de Bezons (Illa de França, França), organitzada per la Joventut Anarquista d'aquesta localitat. Com la majoria de membres del grup de tendència individualista, s'oposà a tota participació amb la Federació Comunista Anarquista (FCA). El juny de 1915 va ser mobilitzat en el 32 Regiment de Dragons, on exercí de secretari. El 22 de gener de 1921 es casà a Athis-Mons (Illa de França, França) amb Marcelle Suzanne Blanche Jumaucourt, de qui es va divorciar el 10 de juliol de 1948 a París. El 12 de juliol de 1952 es casà a Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània) amb Élisabeth Marie Quentel. René Brochon va morir el 7 d'abril de 1975 a Menton (Provença, Occitània).

***

Carnet de deportat i internat polític de Dimes Bussot Rourich

- Dimes Bussot Rourich: El 16 de juny de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista i cooperativista Dimes Bussot i Rourich. Sos pares es deien Felip Bussot Sais, petit industrial taper amb obrador al carrer de Gorgoll de Sant Feliu de Guíxols, i Dolors Rourich Sala, també de família tapera. Amb son germà Lluís Bussot Rourich, va fer els estudis elementals en un centre laic i de jove treballà de mecànic ajustadors als tallers de can Castelló, propietat de Ricard Castelló Badia. En 1912 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on treballà als tallers navals «Vulcano» i s'afilià al Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època patí un atemptat per dos membres dels Sindicats Lliures a sou de la patronal. L'abril de 1914 fou delegat de Palamós (Baix Empordà, Catalunya) en el Congrés Metal·lúrgic de la CNT. Posteriorment milità en la CNT de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i entre 1917 i 1919 en fou secretari. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat de la Federació Local de Badalona al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»). El desembre de 1918 presidí un míting a Badalona. En el Congrés de 1919 fou delegat de diversos sindicats d'alimentació, tintoreria, perruqueria i transports i de la Federació Local de Badalona. En 1920 retornà a Sant Feliu de Guíxols, on organitzà una agrupació sindical als tallers de can Castelló, fet pel qual va ser acomiadat immediatament i se li va declarar el boicot patronal. Instal·lat a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), es casà amb Empar Ferrer Plaja. En 1921 treballava als tallers de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) a Girona (Gironès, Catalunya) i va fundar el Sindicat de Ferroviaris de la CNT de Girona. En 1931 creà la cooperativa de consum «L'Esperança Gironina», que comptà amb 224 associats. En 1931 va ser nomenat president de la Federació Provincial de Cooperatives de Girona i, poc després, vocal del Comitè Regional de Cooperatives d'Espanya, amb seu a Madrid (Espanya). Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat de Girona a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Antifeixista de Girona. En 1937 va ser nomenat secretari general de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT de Girona i delegat de la Conselleria de Proveïments de la Junta Regional de la II Regió. Entre el 27 d'agost de 1937 i gener de 1939 fou membre del consell municipal de l'Ajuntament de Girona, presidint la minoria confederal municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram, etc.). En 1940 les autoritats franquistes li van instruir expedient de responsabilitats polítiques i el van condemnar en rebel·lia a la confiscació total de béns, a la inhabilitació absoluta en el grau màxim i l'estranyament a les possessions africanes per 15 anys. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a prop de Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya), i poc després al Fort de Saint-Pierre de Brest (Bro Leon, Bretanya), per a ser deportat al camp de presoners alemany de l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes), on treballa de metal·lúrgic. Després el portaren al Pas-de-Calais, on treballà en la recuperació de vehicles. Pocs dies abans del desembarcament aliat a Normandia, en un permís per anar a veure sa família, s'uní a la Resistència francesa, on lluità fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial, treballà d'ajustador en la Société National des Chemins de fer Français (SNCF, Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i formà part del Grup Antifeixista dels Republicans Espanyols de França i de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Amb sa companya, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Posteriorment rebé una pensió de l'Estat francès en reconeixement de la seva participació en la Resistència. Dimes Bussot Rourich va morir en 1981 a Vaubona (Provença, Occitània).

***

Antonio Melgar Mena

- Antonio Melgar Mena: El 16 de juny de 1896 neix a Jimena de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Melgar Mena, conegut com El Mena o El Melgar. Sos pares es deien Francisco Melgar Avilés, industrial, i María Mena Fernández. Sabater de professió, estava molt involucrat en la vida cultural del poble, especialment en el teatre local, i conreava la poesia. En tornar al poble després de fer el servei militar, començà a destacar políticament i es casà amb Ángeles Sierra Espinosa, amb qui tingué cinc infants, dels quals només sobrevisqueren tres. Abans de la guerra civil ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 prestà servei d'armes als indrets convinguts pel comitè revolucionari. Quan les tropes franquistes ocuparen Jimena de la Frontera, fugí amb altres veïns cap a Jaén (Andalusia, Espanya) i s'establí a Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya), on va ser nomenat secretari de la col·lectivitat. El gener de 1937 ingressà com a voluntari en el «Batalló Salvochea», on exercí de furrier fins l'abril d'aquell any, quan es donà de baixa d'aquest cos a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), tornant de bell nou a Torredelcampo i ocupant novament la secretaria de la col·lectivitat. En aquesta època pogué reunir-se amb sa família que havia pogut fugir de Jimena de la Frontera. El 29 de març de 1939, amb l'ocupació de Jaén per les tropes feixistes, va ser detingut i traslladat a la presó provincial, on va restà empresonat preventivament fins el 17 de juliol de 1939, quan va ser encausat pel Jutjat Militar Núm. 3 del Consell de Guerra Permanent sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió». Jutjat en consell de guerra l'1 de juny de 1940, va ser condemnat a 20 anys de reclusió temporal. El 18 de maig de 1943 va ser posat en llibertat vigilada i s'establí a Jimena de la Frontera, on treballà en la seva feina de sabater, i reprengué la seva militància clandestina en la CNT, mantenint contacte amb els grups guerrillers de la zona i en estreta relació amb el comitè confederal del Campo de Gibraltar (Cadis, Andalusia, Espanya), encapçalat per Sebastián Pino Panal. El març de 1945, després d'una gran agafada a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) de membres de la CNT i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de la zona, pogué fugir a temps i amagar-se a casa d'uns veïnats. Posteriorment fugí a les muntanyes i s'uní a un grup guerriller que actuava a la zona. Li va servir d'enllaç amb sa família son fill Universo. Arran d'una delació, la matinada de l'11 de setembre de 1946 la Guàrdia Civil atacà el campament guerriller que es trobava al Puerto de las Cruces de Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant el tiroteig que es desencadenà moriren els guerrillers José Sierra Coronil (El Flores) i Antonio Melgar Mena. El guerriller José García Ortiz (El Ciruelo) resulto ferit, així com el segon cap del grup de membres de la Guàrdia Civil, Alejandro Méndez de la Iglesia. José García Ortiz i Antonio Ortiz García (Tres Duros) pogueren fugir i no van ser trobats per les autoritats.

Antonio Melgar Mena (1896-1946)

***

Foto policíaca de Francisco Atanasio

- Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a «anarquista perillós», en una llista de «terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Lucien Bernizet

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Sos pares es deien Louis Bernizet, blanquer, i Marie Adélina Blachon, modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Marie Aimée Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat «L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle, òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica «L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de «mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. El seu últim domicili va ser a Lo Peatge de Pisançon (Delfinat, Occitània). Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a l'Hospital Drôme Nord de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

Necrològica de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1979

- Francisco Mir Cazcarro: El 16 de juny de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1906– neix a Sena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Mir Cazcarro –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Cascarro. Sos pares es deien Francisco Mir i Isabel Cazcarro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là a Beçan (Llenguadoc, Occitània), on l'any següent fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT, en la qual milità. Invàlid durant molts d'anys a conseqüència d'un accident, Francisco Mir Cazcarro va morir el 30 de gener de 1979 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Beçan (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Victoriana Benita Cerezuela.

***

Notícia orgànica de Joseph Bérenger apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 8 de maig de 1937

- Joseph Bérenger: El 16 de juny de 1909 neix al barri de Les Séveriers de La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Victor Bérenger. Era fill de Louis Laurent Bérenger, conreador, i de Joséphine Marie Pignol. Es guanyava la vida treballant de forner. El 7 d'agost de 1933 es casà a La Ciotat amb Claire Augusta Noémie Corassa. En 1937 vivia al número 12 del carrer Amiral Roustan de La Ciotat. El 20 d'abril de 1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista «L'Action Libertaire» (AL) de La Ciotat, el tresorer del qual fou Paul Mei. El 6 de desembre de 1938, amb David, va ser un dels assessors del míting de la Unió Anarquista (UA) celebrat a La Ciotat per parlar sobre l'«Acord de Múnic» i on prengueren la paraula Félix Denègri i Maurice Duviquet (Maurice Doutreau). Sembla que es divorcià de sa companya, perquè el 18 de juliol de 1959 es tornà a casar a La Ciutat amb Claire Augusta Noémi Corassa. Joseph Bérenger va morir el 8 de setembre de 1993 a La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Karl Peutl

- Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la «Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Karl Peutl (1909-?)

***

José Manuel Porto García

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, Juan Antonio Porto Casanova, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical; sa mare es deia Bernarda García Varela. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 al seu domicili de Ferrol (la Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Catabois de la població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de juny

Esdeveniments

Capçalera de L'Éducation Libertaire

- Surt L’Éducation Libertaire: El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el primer número de L’Éducation Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des bibliothèques d’éducation libertaire. D’antuvi impresa i després realitzada en autocòpia i bimestral, es van publicar 10 números fins a març de 1902. Aquesta publicació és de fet els prolegòmens d’una temptativa de creació d’una escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de 1899, a París, a l’Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats); el projecte inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els redactors de L’Éducation Libertaire eren els de Les Temps Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard, C. Papillon, Étienne Lariviere, Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles Malato), però també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul Delesalle. Domela Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation libertaire, el número 12 de la col·lecció de fullets de Les Temps Nouveaux (1900), autèntic manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a mínim, quatre fullets: Le coopératisme et le néo-coopératisme: rapport présenté au Congrès ouvrier révolutionnaire international, dels Étudiants Socialistes Révolutionnaires Internationalistes de Paris (1900); Contre la nature, de Paul Robin (1901); Ce que j’entends par l’individualisme anarchique, de Georges Butaud; i L’éducation pacifique: conférence, d’André Girard.

***

Capçalera de Le Réveil des Travailleurs

- Surt Le Réveil des Travailleurs: El 15 de juny de 1900 surt a Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual, i després setmanal, Le Réveil des Travailleurs, que va tenir dos subtítols: «Periòdic d’emancipació popular» i «Òrgan llibertari». Estava editat pel «Grup de propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i l’anarquista belga Georges Thonar en serà un dels responsables. El periòdic arribarà a tirar 1.700 exemplars, però deixarà de publicar-se l’abril de 1903, editant fullets de diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil, Eugénie Potonié-Pierre, Johann Most, etc.).

***

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier –fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois–, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.

***

Capçalera del primer número d'Humanidad

- Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques.

***

Portada del primer número d'Spartaco

- Surt Spartaco: Pel juny de 1920 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic mensual Spartaco. Numero di propaganda comunista-anarchica. Portava l'epígraf «Cum Spartacus pugnavit!» (Quan Espàrtac lluità!). Editat pel Grup Comunista-Anarquista «Spartaco» de Roma, va estar dirigit per Ettore Sottovia, amb Cesare Camattini de gerent. Els articles anaven sense signar o amb pseudònims. En sortiren 25 números, l'últim l'abril de 1922. Sembla que va sortir un número únic il·lustrat especial per al Primer de Maig de 1920 amb el títol Spartaco publicat pel mateix grup, però que no se n'ha conservat cap exemplar.

***

Portada d'un número de Generación Consciente

- Surt Generación Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la «Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres

***

Capçalera del primer número de Protesta Umana

- Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana Protesta Umana. Bottetino del Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan d'expressió del Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa Sacco i Vanzetti), creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani. Era continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino Felicani entre el desembre de 1920 i el març de 1925. En el primer número de Protesta Umana aparegué el text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi ammoniscono: La salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de l'execució els reclusos adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent referència al fullet editat per Luigi Galleani La salute è in voi, manual de com fer bombes explosives per a atacar l'autoritat. En sortiren tres números, l'últim l'abril de 1927.

***

Capçalera de L'Emancipazione

- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més: «Periodico Libertario del West» i «Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.

***

Capçalera del primer número de Libre Examen

- Surt Libre Examen: El 15 de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Libre Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment gràcies al suport voluntari. En aquest primer número publicà una carta de Simón Radowitzky, que havia estat alliberat l'abril passat de la colònia penitenciària d'Ushuaia i vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només sortí aquest número.

***

Porta da d'un exemplar de L'Unique

- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson, Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.

***

Capçalera de Nervio

- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.

***

Capçalera de La Nostra Lotta

- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).

***

Portada del primer número de Caos

- Surt Caos: Pel juny de 1979 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de la revista anarquista Caos. Sorgida de militants llibertaris mexicans i dels cercles exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire crítica els integrants del periòdic Tierra y Libertad i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista català exiliat Ricard Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social Reconstruir. El grup editor portà el nom de Coordinació Llibertària de Mèxic (CLM) i en formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas Vélez i Héctor Subirats S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups i editorials anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos Unidos, les Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres. Aquesta publicació tingué un gran ressò en la intel·lectualitat mexicana, encara que la unió que es volia no reeixí i cada grup continuà amb les seves pròpies publicacions. Una de les seves característiques primordials va ser l'acurat disseny de la publicació, que comptà amb dibuixos de destacats artistes del moment (Funs, Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.). També va ser molt important pels col·laboradors de la revista, intel·lectuals de gran prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es reproduïren textos (Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda, Jordi Arenas, Laurent Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio Flavio Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo Castañón, Cornelius Castoriadis, Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro Echeverría V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio Eyzaguirre, Carlo Frabetti, Théo Frey, Agustín García Calvo, Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken, Jaime Moreno Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María Rama, Víctor del Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier Sádaba Garal, Fernando Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan Swift, Max Stirner, José L. Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle, Roberto Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es publicà un text amb el títol «Poemínimos», posant com a autor el poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta broma provocadora donà lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos intel·lectuals mexicans consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren amb demandes judicials. Aquest «afer» donà lloc a que part dels col·laboradors habituals de la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de distribuir-la. En total en sortiren set números, l'últim en 1981.

***

Portada del número 3 d'Adarga

- Surt Adarga: Pel juny de 1980 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista cultural anarquista Adarga. La idea d'editar aquesta publicació sorgí en el V Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de Madrid. L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan Gómez Casas i hi trobem articles de nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José L. González Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero, Pep Castells, Dolores Domingo, José Luis González Coronado, Gerard Jacas, Luciano Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz, Ángel J. Cappelletli, Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón, Sara Guillén, Frederica Montseny, Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost, Emma González, Santos Amestoy, García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama, Fernando Sabater, etc. Els temes que tracta van ser d'allò més variat: CNT, anarcosindicalisme, urbanisme, terrorisme, educació llibertària, literatura, art, «Cas Scala», rock, clàssics de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per problemes econòmics, només sortiren cinc números d'aquesta revista, l'últim el setembre de 1981.

***

Portada de l'últim número de Les Temps Maudits

- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997 surt a París (França) el primer número de Les Temps Maudits. Revue syndicaliste révolutionnaire et anarcho-syndicaliste éditée par la Confédération Nationale du Travail. La decisió d'editar aquesta revista fou presa al Congrés de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i sorgí com a un suplement de teoria anarcosindicalista del periòdic Le Combat Syndicaliste. Els temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme, antifeixisme, literatura proletària, autors llibertaris, economia, antiparlamentarisme, antiglobalització, ecologia, educació, història anarquista, antimilitarisme, terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel Adamovsky, Claudio Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie Astolfi, Rachid Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain Bihr, Frédéric Blanchet, Luc Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron, François Chesnais, Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc, Philippe Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman, Tomás Ibáñez, Louis Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa Lamarca, L. Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir, Gaëtan Le Porho, Anthony Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín Bellido, G. Mandrin, Christine Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz, Agustín Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier, José Pérez, David Peterson, Larry Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano, Carlos Taibo, M. Tauro, Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon, Soumaly Vongsavanh, Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim d'octubre de 2008.

***

Exemplars de la revista Anartiste

- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.

Naixements

Signatura de Guillaume Ulliac (1913)

- Guillaume Ulliac: El 15 de juny de 1856 neix al V Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Guillaume Marie Ulliac. Era fill de Michel Ulliac, manobre, i d'Anne Caillosse, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer matricer. A principis dels anys noranta va fitxat per la Prefectura de Policia i qualificat de «rancuniós capaç de tot» i aleshores vivia al número 26 del carrer Roi-Baco de Nantes i havia estat condemnant per «mendicitat». Va ser l'organitzador d'una conferència d'Henri Riemer a Nantes. El 18 de febrer de 1894, ben igual que altres militants de la zona, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i, després de decomissar-li correspondència compromesa, va ser detingut i tancat. El 26 d'abril de 1913 es casà al VI Cantó de Nantes amb la cosidora Jeanne Marie Berouette. En aquesta època treballava d'obrer especialitzat en ribotejar i vivia al carrer Mathurin-Brissonneau de Nantes. Guillaume Ulliac va morir el 17 de desembre de 1943, juntament amb Mathurine Le Fillor, al seu domicili del barri de les Roulleaux de Basse-Goulaine (País del Loira, França) asfixiats pels gas carbònic d'un forn amb mala combustió.

***

Léon Pélissard en una fotografia policíaca

- Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Jules-Joseph-Barthelemy-Marius Pélissard, fabricant de bastons, i Marie Sabine Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o «La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per «insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.

***

Llibre de Paul Sosset

- Paul Sosset: El 15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat, professor, periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier. Membre de la Jove Guàrdia Socialista Revolucionària (JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja, Valònia) i, amb Jean Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i desembre de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). En 1893 col·laborà en el periòdic llibertari La Débacle i el desembre d'aquell any va ser processat per ús de «falsa identitat» i «provocació directa a la tropa armada i desobediència a les lleis». En aquesta època també fou membre de la comissió belga encarregada de recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en filosofia i lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de Brussel·les. Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel Grup Llibertari de Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat la insurrecció cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament amb Charles d'Hooghe (Block), i condemnat a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació no seguida d'efectes criminals»; Charles d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó. Destacà com a conferenciant i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catéchisme du jeune propagandiste (1893), Le Plébéien (1895), Le Cri des Opprimes (1896), La Débacle Sociale (1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art, Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou corresponsal per a Bèlgica de Les Temps Nouveaux. En 1900 fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar, i redactor del periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. En 1901, segons alguns autors, trencà amb l'anarquisme i es passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se al Partit Obrer Belga (POB), però la seva trajectòria posterior posa en dubte aquesta afirmació. En 1902 envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur que se celebrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904 col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i 1905 fou el corresponsal de Bèlgica per al periòdic sindicalista revolucionari parisenc L'Action Directe. El 6 de setembre de 1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada «Les devoirs des travailleurs belges résidant à París envers les organisations ouvrières», que se celebrà a la Universitat Popular «La Coopération des Idées» de París (França). En 1906 parlà en un míting de protesta de la Unió Sindical dels Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de l'anarquista Henri Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues conferències a la colònia comunista llibertària «L'Expérience» d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation du travail dans la société actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, amb Émile Chapelier). En 1906 col·laborà en La Femme Socialiste i L'Avenir du Borinage i en aquesta època es va fer propagandista dels «Milieux Libres» (colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de conferències antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société Nouvelle. És autor d'À l'aube d’un siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar d'aquesta obra es trobà a la biblioteca de François Salson), Militarisme et démocratie. Brochure de combat contre l'armée, le patriotisme (1900), Le péril noir (1901), Vers l'émancipation! Articles sur la nécessité des groupes d'études sociales (1901), En mémoire d'Émile Zola (1902), La Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme socialiste. Résumé d'articles et de conférences (1903), La justice contre le peuple (1905), L'organisation du travail. Conférence (1906). Aux hommes d'avant-garde. Brochure censurée par Germinal (1906) i La lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura d'Angèle Malnati (1900)

- Angèle Malnati: El 15 de juny de 1871 neix a Gueux (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Angèle Malnati. Era fill de Domenico Malnati (Dominique Malnati), paleta d'origen italià, i d'Oliyde Philippe. Visqué des de la seva infantesa a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Es guanyà la vida treballant com son pare de paleta i després d'obrer de cimentera. El 22 de març de 1890 va ser condemnat, juntament amb Émile Godfroy, pel Tribunal Correccional de Reims a tres dies de presó pel robatori de plom i de zinc de l'obra on treballava. En  1891 vivia la número 68 del carrer Saint-Thomas de Reims. El 16 de novembre de 1893 va ser cridat a files i integrat en el 91 Regiment d'Infanteria i el 2 d'octubre de 1895 va ser llicenciat. El febrer de 1899 va ser fitxat per la Prefectura de Policia per la seva participació en les reunions anarquistes celebrades al Café de la République i per la seva freqüentació diària de diversos militants llibertaris, com ara Lesaint. Instal·lat a París (França), el 25 d'agost de 1900 es casà al XIX Districte amb la modista Adèle Augustine Dulphy. En aquesta època treballava d'obrer de cimentera i vivia al número 9 bis del carrer Flandre del XIX Districte de París. El novembre de 1900 passà a viure al número 20 del carrer de la Goutte d'Or del XVIII Districte i el juliol de 1903 al número 40 del carrer Myrha del XVIII Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. Angèle Malnati va morir el 22 d'octubre de 1905 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció d'Alfred Lobel apareguda en el diari parisenc La Journée Industrialle del 25 de maig de 1920

- Alfred Lobel: El 15 de juny de 1879 neix al XI Districte de París (França)l'anarquista i anarcosindicalista Alfred Lobel. Sos pares es deien Alphonse Guido Lobel, ebenista, i Clotilde Leroy, modista. En 1899 vivia amb sos pares al número 17 del passatge Forge Royale de París i treballava d'escultor. El 14 de setembre de 1899 es casà a Villiers-sur-Marne (Illa de França, França) amb la cosidora Souveraine Alphonsine Maniot, de qui es va divorciar el 31 de desembre de 1904 a París. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic i va ser un dels militants més destacats del corrent sindicalista revolucionari i anarcosindicalista. En 1919 era secretari del Sindicat del Metall de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball (CGT), el qual representà en el Buró de la Unió Departamental. Enfervorit per la Revolució russa, va ser un dels fundadors del grup «Clarté» de Grenoble i jugà un paper important en la campanya de solidaritat portada a terme per la CGT contra la intervenció aliada a la Rússia revolucionària. El 24 d'octubre de 1919, en un míting de la Unió de Sindicats, va fer una crida a la «vaga general revolucionària» en suport a la Revolució russa i reivindicà la memòria de Jeanne Labourde, bolxevic francesa afusellada pels intervencionistes francesos a Odessa (Ucraïna), i de Jacques Sadoul, membre del Grup Comunista Francès de Moscou que havia estat condemnat en un consell de guerra per «deserció a l'estranger en temps de guerra». En aquesta època s'integrà en el Comitè de la III Internacional del departament Isèra. El febrer de 1920 va ser nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió Departamental de la CGT i el 22 de maig, quan el moviment vaguístic dels metal·lúrgics de la zona, va ser detingut després d'haver realitzat tasques sindicals davant la porta de la fàbrica Raymond-Boutons de Grenoble dos dies abans; jutjat, l'1 de juny va ser condemnat a sis mesos de presó i tancat el 8 de novembre de 1920. Posteriorment continuà la militància enquadrat en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) com a militant comunista. En 1931, juntament amb el comunista Alexandre Richetta, intervingué en nom de la CGTU en la vaga tèxtil de Moirans (Delfinat, Arpitània). Més tard formà part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Quan la Revolució espanyola, a finals de 1936 s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el Comitè Unitari d'Organitzacions Anarquistes Franceses (CUOAF), del qual va ser secretari a partir de març de 1937, i també fou delegat del Comitè Anarquista Internacional (CAI) de la capital catalana. Encara que mai no va anar al front, s'oposà fermament a la militarització de les milícies i el 9 de març de 1937 presidí a la «Casa CNT-FAI» una assemblea extraordinària de milicians estrangers que lluitaven al front en la qual la major part de delegats confirmaren el seu rebuig de la militarització. A finals d'abril de 1937 s'enfrontà a Fernand Fortin, delegat de Propaganda de la Secció Francesa del CAI, pel suport d'aquest a la col·laboració política de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en la II República espanyola, i participà, sense Fortin i altres militants que dimitiren, en l'organització d'una nova la Secció Francesa del CAI, que no va ser reconeguda per la CNT-FAI. Sembla que l'estiu de 1937 retornà a França, arran de la dissolució d'aquesta nova Secció Francesa del CAI que va participar en els «Fets de Maig» de 1937. Amb Isidore Dauthun, Raoul Héro i altres antics militants comunistes esdevinguts anarquistes, fundà a Grenoble el grup «Les Amis de la Patrie Humaine». També va ser president i delegat permanent de la CGT-SR al departament d'Isèra, on organitzà nombroses reunions de suport a la Revolució espanyola. Sa companya fou Marie Bordet. Alfred Lobel va morir l'1 de desembre de 1953 al seu domicili de Florange (Lorena, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de juny

Esdeveniments

Portada del número únic de Questione Sociale

- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de 1891 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe Siboni. Trobem textos de Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.

***

Portada de Germinal

- Surt Germinal: El 14 de juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del setmanari Germinal. Periódico Libertario, òrgan d'expressió del grup anarquista magonista, i influenciat pels wobblies nord-americans de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), «Germinal» –aquest grup i aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova York (Román Delgado, Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González, etc.). Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura Galván, Román Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran, Luis C. Torres i José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats de Tampico i els d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A. Alba, Luis Álvarez, Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín Bernal, Severo Brote, Pedro Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo, Encarnación Cavazos, Fidel Córdova, David Díaz, Raúl Díaz, Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc Ferrer Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño, Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta, R. H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez, Reynalda González Parra, Maurició B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget, Josep Prat, S. Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del Valle, Miguel Vargas Vila, R. M. Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com que la distribució del periòdic era gratuïta, va ser finançat per diverses organitzacions: Casa de l'Obrer Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey; Confederació Obrera de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina Cruz (Oaxaca); COM de Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners (Florence, Clifton, Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana (Cuba); etc. En les seves pàgines publicà articles teòrics sobre l'anarquisme, culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació nord-americana en aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El grup «Germinal» impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda organitzava els cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre Femení d'Estudis Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de febrer de 1918, coincidint amb la destrucció de la impremta i la dissolució governamental del grup, i sempre fou perseguida la distribució de la publicació per les autoritats nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un nou grup anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari que circulà amb el mateix nom del grup.

***

Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria

- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.

***

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.

***

Max Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira campestre

- Gira campestre: El 14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a acomiadar l'intel·lectual anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a Catalunya. En aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», i que comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi participaren més de mil persones. A més dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es portaren a terme discussions i es realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara Tomás Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny Mañé, etc. L'alumnat de l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) s'encarregà de recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja s'havia organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió. Max Nettlau partí cap a Viena (Àustria) dies després de la gira campestre d'acomiadament, el 19 de juny.

***

Propanda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de juny de 1956

- Conferència de Sans Sicart: El 14 de juny de 1956 se celebra a la sala d'actes de l'Ajuntament de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) la conferència «Aportación de la CNT en la lucha contra el fascismo y por la liberación de la Humanidad» portada a terme per l'anarcosindicalista Joan Sans Sicart. L'acte va estar organitzat per la Federació Local de Carcassona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili.

Naixements

Notícia de la condemna a Louis Gaffiot publicada en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 9 de setembre de 1871

- Louis Gaffiot: El 14 de juny de 1839 neix a Chissey-sur-Loue (Franc Comtat, Arpitània) l'internacionalista anarquista Louis-Philippe Gaffiot. Era fill de Claude Louis Gaffiot, mestre cisteller republicà, i de Françoise Gaffiot. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'artesà cisteller. El 27 d'octubre de 1862 es casà a Dijon (Borgonya, França) amb Françoise Ripard. En 1868 era membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Le Creusot (Borgonya, França). També fou membre de la Secció de Le Creusot de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), creada el març de 1870. Mantingué relacions amb Benoît Malon quan aquest visità Le Creusot quan les vagues d'abril de 1870. En 1871 va ser membre del Comitè Republicà Socialista (CRS) i entre setembre de 1870 i març de 1871 va ser nomenat Oficial de Pau (agent de policia) quan l'Ajuntament Demòcrata de Le Creusot. Com a comissionat de l'AIT de Le Creusot, viatjà per nombroses poblacions (Dijon, Mâcon, Autun, Lió, París) i jugà un paper important en la preparació i la proclamació de la Comuna de Le Creusot el març de 1871. Per la seva participació com a membre de l'efímer Consell de la Comuna, el març de 1871 hagué de fugir i s'exilià a Suïssa. El 9 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Chalon-sur-Saône a la deportació en recinte fortificat. A Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) s'adherí a la secció bakuninista de l'AIT i a Ginebra (Ginebra, Suïssa) formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista. A Saint-Blaise va comprar un vimeterar i dos pics a la setmana venia les seves obres de cistelleria al mercat de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El febrer de 1872 ensenyà Benoît Malon les arts de la cistelleria. El 24 de gener de 1902 prengué la nacionalitat helvètica, juntament amb sa companya i sos dos infants petits, mentre que dues filles i un fill major restaren amb la nacionalitat francesa. Malalt durant molt de temps, Louis Gaffiot va morir el 29 de novembre de 1907 a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa) i va ser enterrat el 2 de desembre en aquesta població. La seva neta Violette Gaffiot (Jeanne-Marie) fou l'autora de la biografia Michel Bakounine. Une vie d'homme (1976).

***

Foto policíaca de Jules Vinchon (6 de juny de 1890)

- Jules Vinchon: El 14 de juny de 1855 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Jules Victor Vinchon, conegut com Delanciaux o Delancieaux. Era fill de Jules Antoine Vinchon, fabricant de tul, i de Julie Lanciaux. Es guanyava la vida treballant primer d'escultor i després de dibuixant de brodats i de roba estampada. El 6 de març de 1876 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc anys i va ser destinat al III Regiment d'Enginyers d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França). El 2 de maig de 1879, a la mort de son pare, passà a la disponibilitat militar per fill únic de vídua. El 6 de maig de 1881 va ser llicenciat. Establert a París (França), en 1885 vivia al número 22 del carrer Martyrs i treballava de dibuixant. En 1889 assistia a les reunions del grup anarquista «La Sentinelle de Montmartre», al carrer de Clignancourt. El 28 de desembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «robatori» i el 21 de gener de 1890 va ser tancat a la presó de Mazas. El 28 de març de 1890 va sortir de la garjola i a la Cambra Sindical mantingué relació amb el tipògraf anarquista Gabriel Cabot (L'Argument), gràcies al qual passà a fer feina a la impremta del número 3 del carrer Trois Bornes, on visqué. El 30 d'abril de 1890 va ser detingut a l'estació de Lió de París dins del marc una batuda repressiva davant la celebració del Primer de Maig. Dies abans, el 26 d'abril de 1890, els anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats» i la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot i aquest va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juliol de 1890 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «estafa i vagabunderia». Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. El novembre de 1890 va ser detingut i empresonat per haver robat uns cigars en un estanc del carrer Volta. El 7 de febrer de 1891 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «robatori» i el 15 de maig de 1891 el Tribunal d'Apel·lació de París el condemna a quatre mesos de presó per «robatori i rebel·lió als agents». A finals de 1891 freqüentava les reunions del grup anarquista «Les Peinards», que es reunia al carrer Greneta, i també a les del grup del Faubourg Marceau, al carrer Pascal. A finals de 1892 s'amagà i pogué fugir de l'agafada preventiva davant la manifestació del Primer de Maig. A principis de 1893, sense domicili fixe, visqué un temps al domicili de Charles Laurens, al número 22 del carrer Albert i aleshores la policia el tenia com a sospitós d'«emissió de moneda falsa». Arran de l'atemptat del carrer Bons-Enfants de París, un confident policíac assenyalà a la Prefectura de Policia l'existència d'un dipòsit d'explosius al domicili d'un anarquista, al carrer Deguingant, de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 16 de maig de 1893 la policia escorcollà el citat domicili i el va detenir amb Gustave Bondon, llogater d'un apartament en aquest immoble. En l'escorcoll del citat domicili la policia trobà a la cabana del jardí, lloc de reunió del  seu grup anarquista (Gustave Bondon, Louis Léveillé, Marcel Marchand i Émile Spannagel), diversos materials explosius. Tots els detinguts van ser posats en llibertat llevat de Vinchon. El 24 de juny de 1893 va ser condemnat pel VIII Tribunal d'Apel·lació de París a cinc anys de presó i 2.000 francs de multa per «possessió de materials prohibits», moment en el qual cridà davant el tribunal «Visca l'anarquia!». Purgà la pena a la presó de Poissy i el 17 de maig de 1898 va ser posat en llibertat, però aquest mateix dia va ser novament detingut després d'amenaçar de mort el director i l'alcaide de la presó. Un cop lliure, visqué al domicili de l'anarquista Lucien Fétis, al carrer de Belleville. Segons els informes d'un confident, a principis de l'estiu de 1898 hauria demanat diners a Sébastien Faure per a registrar la patent d'un dels seus invents. El juny de 1899, segons informes policíacs, malvivia en la misèria al carrer sense trobar feina. En 1901 estava registrat al número 11 del carrer Dupleix del XV Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Étiévant (4 de març de 1894)

- Henri Étiévant: El 14 de juny de 1861 neix a Hameau Blondel (Flamanville, Baixa Normandia, França) l'anarquista Henri Achille Étiévant, conegut com Le Bosco. Era fill de Jean Baptiste Étiévant, caixer i comptable en un magatzem de París (França), i de Victorine Rosalie Leboulanger, modista, i vivien a París. Es guanyà la vida treballant de componedor tipogràfic a l'empresa Dumont de Clichy (Illa de França, França) i després de corredor de comerç per la mateixa. Va ser declarat exempt de fer el servei militar per manca de talla i deformitat. El març de 1891 va ser un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig, on exaltà els màrtirs de la Comuna. En una reunió celebrada el 2 de juny de 1891 al Cercle Revolucionari Central es declarà anarquista. Amb son germà petit Georges Étiévant, col·laborà en el periòdic anarquista Le Forçat, el primer número del qual aparegué el 4 de juliol de 1891. El 6 de setembre de 1891 va ser sorprès, amb son germà, aferrant cartells glorificant els anarquistes Carles Dardare, Henri Decamps i Louis Léveillé, que havien disparat contra els gendarmes en la manifestació del Primer de Maig anterior a Clichy. El febrer de 1892 els dos germans buscaren la manera de venjar la mort dels anarquistes executats a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i anunciaren que preparaven alguna acció contra l'ambaixada d'Espanya, però la policia no va prendre en consideració aquesta amenaça. El cert és que Georges Étiévant havia rebut dinamita robada a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) i els dos germans amagaren els cartutxos en un local llogat al número 3 Impasse Sainte-Genviève d'Asnières (Illa de França, França). El 23 de febrer de 1892 la policia escorcollà el domicili dels germans Étiévant però no van trobar res de compromès. El 12 de març de 1892 la policia perquirí de bell nou el domicili i detingué Georges Étievant, mentre que son germà Henri Étievant va ser posat en llibertat per manca de proves. Un cop lliure engegà una campanya per l'alliberament de son germà. El 29 de maig de 1892 va fer apologia de Ravachol en una reunió anarquista celebrada a Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època es reuní en diferents ocasions amb Émile Henry als domicilis de Constant Martint i d'altre vinater de Montmartre. Abandonà la feina i es dedicà, amb Lucien Fétis, a recollir diners pels domicilis per organitzar sopars-conferències. En 1893 entrà a fer feina a l'impremta de Parly, al número 13 del carrer Malte. En aquesta època distribuïa manifests vinguts de Londres (Anglaterra) que aferrava. El juny de 1893 intentà organitzar, amb Louis Léveillé i Émile Spannagel, un míting de protesta contra la condemna de Jean-Baptiste Forest. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Malte del XI Districte de París, va ser escorcollat i la policia descobrí dos números de La Révolte, un exemplar del fullet Loi sur les salaires de Jules Guesde i una carta dirigida des de la presó de Mazas l'1 de desembre de 1893 per Léon Léauthier a ell. El 4 de març de 1894 la policia perquirí de nou el seu domicili i trobà cartes de son germà, detingut, a més de fullets, cartells i manifests anarquistes. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat l'endemà a Mazas. El 5 de juny de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer el posat en llibertat condicional. El 30 de juny de 1894 va ser contractat com a componedor tipogràfic per la impremta Hugonis, al número 6 del carrer Martel. L'1 de juliol de 1894 la policia del barri de la Roquette escorcollà de bell nou el seu domicili i el 5 de juliol va ser empresonat a Mazas, però el 28 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas de «pertinença a associació criminal». En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents al departament del Sena i també en una llista de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896. En aquest època vivia al número 26 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre 1900 i 1912 el seu nom figurà en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 21 de març de 1901 es casà al II Districte de París amb la cuinera Marie Augustine Surville. En aquesta època vivia al número 39 del carrer de Cléry. Vidu, el 29 de gener de 1910 es casà a Houilles (Illa de França, França) amb Joséphine Coster i en aquesta època treballava de corrector a la impremta i vivia a l'Impasse de la Justice d'Houilles. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París

- Bernard Lazare: El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, periodista polític, polemista, crític literari, dreyfusard i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament com Bernard Lazare. Fou el major de quatre germans d'una família burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les festes tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de confecció industrial, i Douce Noémie Rouget, filla d'una família burgesa provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les primeres i més reeixides indústries manufactureres de vestits i de passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el títol de batxillerat en ciències, però la seva passió fou la literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm Mikhaël) –ambdós es feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël marxà a estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic perquè l'acompanyés en la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard Drumont La France juive, Lazare arribà a París i es matriculà a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Estudià el curs de mossèn Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de París havia creat una càtedra d'Història de l'Església. En el curs universitari 1887-1888 presentà una memòria consagrada a la legislació conciliar relativa als jueus. En aquesta època començà a col·laborar en la premsa «burgesa» (La Nation, L'Evénement, L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro, etc.) com a periodista i crític literari. Estudiós de les religions antigues, en 1888 va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra dramàtica en tres actes La fiancée de Corinthe, on ja signà amb el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890 Éphraïm Mikhaël morí de tuberculosi, fet tràgic que el marcà profundament. Aquest mateix any de 1890 fundà i dirigí la revista simbolista Les Entretiens politiques et littéraires. El 18 de juny de 1892 es casà al XVII Districte de París amb Isabelle Grumbach, també jueva. En aquesta època començà a participar activament en el moviment anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a finançar les seves publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials, especialment en l'anomenat «Procés dels Trenta», i fent amistat amb els seus grans personatges, com ara Élisée Reclus o Félix Fénéon. En 1894 prengué part en la defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La société mourante et l'anarchie, i testimonià en el seu procés. Col·laborà força en la premsa llibertària (Le Courrier Social Illustré, L'Harmonie, La Manifestation du 1er Mai, L'Oeuvre sociale, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, L'Endehors, L'Action Sociale, La Revue Anarchiste, La Révolte, etc.), articles que després van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a corresponsal del diari L'Écho de Paris, la revolta dels treballadors vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés Socialista de Londres, on denuncià «l'autoritarisme i la gelosia» de Karl Marx. També, en 1896, fundà la revista L'Action d'Art, on van col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard, entre d'altres, i on reivindicà un «art social» enfrontat a l'«art de classe» regnant aleshores. Després de conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor Herzl, amb qui mantingué una actitud crítica, començà a interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment «Hovevei Tsion» (Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses causes, un estudi erudit i crític sobre els orígens de l'antisemitisme. Aquest llibre va aparèixer alguns mesos abans de l'arrest i de la detenció del capità jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció, i immediatament va contactar amb Mathieu Dreyfus per contribuir a aclarir la innocència de son germà, consagrant-se gairebé exclusivament en aquesta causa. A començaments del novembre de 1896 publicà a Bèlgica la seva primera memòria L'Affaire Dreyfus. Une erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les acusacions, exigint la revisió del procés. En 1898 fundà la revista sionista i social Le Flameau. Aquesta defensa del semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu pensament anarquista i sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista. El 24 de març de 1899 abandonà el moviment sionista enviant la seva dimissió al Comitè d'Acció Sionista (CAS) de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania, denuncià en una sèrie d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore, la terrible vida que patien els jueus en aquest país. Després marxà a Rússia, viatge del qual va escriure un nou reportatge sobre la situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però que no va poder publicar a causa d'una malaltia. També lluità pels armenis perseguits en l'Imperi turc i en 1902 denuncià en Pro Armenia el Congrés Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al sultà otomà Abdul Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia com a la representació de l'«anarquia jueva», durant el procés de Dreyfus no pogué escriure en L'Aurora i envià les seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb l'escriptor catòlic Charles Péguy i col·laborà en els seus Cahiers de la Quinzaine. Bernard Lazare va morir l'1 de setembre de 1903 al seu domicili del VIII Districte de París (França) després d'haver estat operat d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un manuscrit inèdit, Le fumier de Job, i autoritzà la reedició de L'antisémitisme, son histoire et ses causes a condició que figurés encapçalat per una nota referent a que moltes de les seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de la seva vida. A més de les obres citades, publicà, entre d'altes, Le miroir des légendes (1892), Lettres prolétariennes (1895), Contre l'antisémitisme. Histoire d'une polémique (1896), Les porteurs de torches (1897), Antisémitisme et Révolution (1898) i Le nationalisme juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» mutilaren simbòlicament el nas de l'estàtua que s'havia erigit per subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor seu, estàtua que fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de Vichy. A París existeix un «Cercle Bernard Lazare», organització lligada al socialisme sionista.

Bernard Lazare (1865-1903)

***

Jules-César Rozental

- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental –també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

Notícia del nomenament de Jean Joujou com a alcalde publicada en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 19 de maig de 1908

- Jean Joujou: El 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1879 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista i polític Jean Joujou –algunes fonts citen de segon nom Ernest, però aquest no apareix a cap registre oficial. Sos pares es deien Jean Joujou, conreador, i Marie Lasgoute; son germà Étienne Joujou també va ser militant anarquista, ben igual que son cosí Jean Jourdan (Chocho). Obrer agrícola de professió, vivia amb son germà Alphonse Joujou al carrer Soubeyranne (actualment carrer Baroncelli) d'Aimargues. En 1899 era adjunt de l'alcalde d'Aimargues. El 28 de març de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un mes de presó i 50 francs de multa per oposar-se a la detenció de Paul Brunel, acusat d'haver atupat un brigadier durant una acció contra el sorteig dels reclutes a Aimargues. L'octubre de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes a dos dies de presó per «cops i ferides». El 6 de novembre de 1900 va ser novament condemnat, juntament amb son germà Étienne Joujou i Émile Jourdan, a 20 dies de presó per haver defenestrat les urnes durant les eleccions municipals del 6 de maig d'aquell any a Aimargues. El 6 de març de 1904 va ser un dels fundadors del «Cercle de la Raison» d'Aimagues, del qual va ser nomenat, amb François Ficat de vicepresident, Léon Galibert de secretari, Claudien Sabatier de tresorer, i Adolphe Delbosco i Urbain Ravel de comissaris; aquest cercle organitzà, entre altres activitats, xerrades anticlericals. El 14 de maig de 1908 va ser nomenat alcalde d'Aimargues, amb Salager i Pioch d'adjunts. El 15 d'octubre de 1910, durant una vaga, va ser suspès de les seves funcions pel prefecte del departament del Gard per haver rebutjat d'allotjar un esquadró de la gendarmeria, càrrec del qual va ser revocat oficialment el 25 d'octubre de 1910 per decret del ministre de l'Interior Aristide Briand. En 1911, amb l'elecció del socialista Louis Pioch, va ser nomenat membre del consell municipal i aquest mateix any era secretari adjunt del Sindicat de Treballadors Agrícoles d'Aimargues, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). Entre maig i juny de 1911, com a secretari del Grup d'Afinitat Cultural d'Aimargues, animà contra l'«atur forçat» dels obrers agrícoles una «grève à rebours» (vaga a l'inrevés), que exigia treballar malgrat l'oposició dels propietaris i de la policia, i que es va escampar a nombroses poblacions de la zona. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, formà part del Grup Anarquista d'Aimargues i milità en el sindicat autònom d'aquesta població. En 1913 va ajudar econòmicament «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'agost de 1914, ja engegada la guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de Gard com a «antimilitarista perillós», del qual va ser esborrat el 12 d'abril de 1922. Entre 1923 i 1928, com a membre d'«Amis du Libertaire», va fer costat econòmic l'edició diària del periòdic Le Libertaire. En 1926 era membre de l'anarquista Grup d'Estudis Socials (GES) local, el qual abandonà l'any següent. Sembla que és el mateix Jean Joujou que el 18 d'abril de 1934 va ser denunciat per l'inspector de la Caixa de l'Atur d'un delicte d'«estafa» per haver treballat a la vinya del mestre Brunel alhora que cobrava el subsidi per desocupació. L'abril de 1939 fou un dels organitzadors a Aimargues d'una col·lecta per ajudar econòmicament l'anarquista antimilitarista Roger Bernard, pare de dos infants, aleshores empresonat a Nimes. Jean Joujou va morir el 14 de gener de 1961 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Un cul-de-sac d'Aimargues porta el seu nom.

***

Antoine Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne

- Antoine Dumont: El 14 de juny de 1885 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cooperativista Antoine Dumont. Era fill dels conreadors Louis Dumont i Marie Baudrand. Obrer agrícola, quan tenia 16 anys començà a militar a la seva població natal després d'un altercat amb el capella a causa de l'acomiadament de sos pares d'una finca que explotaven. Participà activament en l'organització d'un sindicat de llenyataires al nord del departament l'Alier. En aquesta època els germans Jacques i Jean Pontet havien creat un sindicat de conreadors a Gennetines (Alvèrnia, Occitània) i Michel Bernard i Émile Guillaumin el mateix a Bourbon-l'Archambault, donant lloc en 1905 a la fundació de la Federació dels Treballadors de la Terra del Borbonès. Entre 1906 i 1907, durant el servei militar, Antoine Dumont mantingué correspondència amb Émile Guillaumin, on refermava les seves conviccions anarquistes, definint-se com a «anarquista, llibertari i revolucionari», i explicant que el seu capità el tenia fitxat com a anarquista i antimilitarista. En tornar de fer el servei militar, i d'haver contactat el febrer de 1908 amb el grup llibertari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), el 9 d'octubre de 1908 participà a Moulins (Alvèrnia, Occitània) en el VIII Congrés de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), on, amb el llibertari Jean-Louis Chambon, fou un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la Confederació General del Treball (CGT), proposta que va ser rebutjada. Durant la primavera de 1909 organitzà diversos sindicats del personal treballador de feines domèstiques de granja a tota la regió (Bourbon-l'Archambault, Buxières-les-Mines, Gennestines, Lusigny, Vaumas, Tronjac) i en 1910 publicà, amb un prefaci de Jean Govignon, el fullet Aux domestiques et servantes de ferme de la région du Centre, editat per la Federació Nacional de Sindicats de Llenyataires de França i de les Colònies de la CGT, on sistematitzà les seves reivindicacions i aconsellà la lectura de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborava, i del llibre Paroles d'un révolté de Piotr Kropotkin. Partidari del sabotatge i de l'acció directa, assumí les tesis sindicalistes del periòdic anarquista de Moulins La Torche (1908-1910), editat per Jules Vignes. El juliol de 1911 defensà la creació d'un setmanari d'educació social, que no reeixí. Aquest mateix 1911 creà i administrà a Bourbon-l'Archambault la cooperativa de consum «La Paysanne», que existí fins l'any 1924, i la qual dedicà molts d'esforços. Entrà com a empleat a l'Oficina Cooperativa, que esdevingué «Cooperativa de Gros», i s'establí a Lió (Arpitània), on es consagrà a l'organització i al propaganda del cooperativisme. En aquesta època col·laborà diferents publicacions periòdiques (L'Action Coopérative, La Revue Socialiste, Syndicaliste et Coopérative, Le Travailleur Rural, L'Union Coopérative, etc.). El 21 de març de 1914 es va casà al I Districte de Lió amb Françoise Goutorbe. Mobilitzat, va ser ferit al Marne en els primers mesos de la Gran Guerra i va ser destinat als serveis auxiliars del Ministeri de l'Armament. En 1916 retornà a Lió del conflicte bèl·lic molt malalt. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Federació Lionesa de Cooperatives i durant els dos anys del seu secretariat fundà nombroses cooperatives, entre elles «L'Avenir Social», de la qual fou un dels seus administradors. Antoine Dumont va morir l'11 de maig de 1918 a l'Hospital Civil de Moulins (Alvèrnia, Occitània).

Antoine Dumont (1885-1918)

***

Coberta d'un dels llibres de Paul Sacomant

- Paul Sacomant: El 14 de juny de 1886 neix a Bona (Constantina, Algèria Francesa; actualment Annaba, Annaba, Algèria) l'escriptor anarquista individualista Paul Sacomant. Era fill d'Ernest Timothée Sacomant, dibuixant, director d'obres i arquitecte, i de Mathilde Joséphine Francfort, mestra, i tingué quatre germanes i dos germans. Empleat de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons), en 1906 va ser cridat a files, però el 17 d'octubre de 1907 va ser llicenciat per «hernia inguinal dreta voluminosa». Entre 1910 i 1914 col·laborà amb nombrosos articles en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie. En 1912 vivia al carrer Brunache de Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria). El març de 1914 va ser destinat de l'oficina de correus de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment Algèria) a la d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria). Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'octubre de 1914 s'allistà voluntari a l'Ajuntament de Marsella (Provença, Occitània) i integrat en el 141 Regiment d'Infanteria i el 5 de novembre de 1914 va ser destinat com a telegrafista al Regiment de Tiradors Marroquins i enviat al front. El 21 de maig de 1915 va ser nomenat caporal i l'1 de setembre de 1915 sergent telefonista. El 30 de setembre de 1918 va ser evacuat per malaltia. Reintegrat a la seva unitat, el 24 de febrer de 1919 va ser llicenciat amb diverses condecoracions. S'instal·là a Alger, on treballà a PTT i visqué al número 25 del carrer Hoche. Més tard s'establí a Marsella, on en 1927 entrà a formar part de la Société des Gens de Lettres de France et des Colonies. En 1928 retornà a Algèria i entre 1928 i 1919 col·laborà en la revista Afrique. En 1933 havia tornat a la metròpoli i vivia al número 7 del carrer Obélisque de Marsella. En 1939 vivia a Villa Margharita, al Chemin de Saint-Marc de Bandòu (Provença, Occitània). Dedicat a l'escriptura, publicà diverses novel·les molt influenciades pel pensament de Max Stirner, com ara Sa Majasté Delorme (1926), Rappelé au Front (1928), Sous la Djellaba. Tirailleurs Marocains (1932), entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de François Parmeland apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 3 de desembre de 1913

- François Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el sastre anarquista, antimilitarista i sindicalista François André Parmelan, més conegut com François Parmeland. Era fill de Jeanne Parmelan, vídua de Jean Floret. En 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes (JS). El novembre d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge de la Mobilització» –en el número 4 de la revista Le Moviment Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un article titulat «Comment on sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la mobilització. Receptes útils) que provocà les ires judicials–, les JS se solidaritzaren editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de còpies de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per això, el 4 de desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse Roussel i Laurent Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se solidaritzà amb Parmeland i va escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva Alphonse Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André Lhenry, Maurice Viterbo, Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot, Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen, Léon Goldschild, Alexandre Servels, Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les JS, només Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat; defensat per André Berthon, comptà amb els testimonis de suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent, Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat, segons la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894, pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i incitació al pillatge i a l'assassinat». El 24 de febrer d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis Lecoin i Pierre Ruff, tancats a la presó parisenca de La Santé, una carta dirigida al president del Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del periòdic L'Anarchie. La premsa llibertària engegà una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest afer. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i Louis Lecoin, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. El 26 de març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment d'Artilleria. L'11 de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les JS del departament del Sena, que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---