Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 21 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de CNT del Norte

- Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT –a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT».  D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.

***

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicat íntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.

***

Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny La Libertad del 22 de novembre de 1937

- Míting d'homenatge a Durruti: El 21 de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (País Valencià) un míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura Durruti Domínguez en complir-se un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la Federació Local de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. L'acte fou presidit per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel González Inestal i Onofre García Tirador, per la Federació Local de Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro Beltrán havia d'intervenir per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però finalment no hi pogué assistir. L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per Pérez Feliu.

***

Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén (Guillembert)

- Setmana Confederal Durruti: Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a Barcelona (Catalunya) la «Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte y en memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por la libertad», organitzada per un conjunt de vell militants anarquistes per commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre el 21 i el 24 van tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i xerrades-col·loqui sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la Confederació Nacional del Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es projectà la pel·lícula Un pueblo en armas i altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi parlaren, entre altres companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones es concentraren al cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada de parlaments, palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la lluita per la llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari. També davant la fosa comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes i d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment s'entonà A las barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es realitzà aquest mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència d'Enric Marcos. Els actes van ser aprofitats perquè antics membres de les columnes confederals es trobessin després de molts d'anys sense veure's. També hi assistiren Émilienne Morin, companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT es mantingué orgànicament al marge d'aquests actes, encara que hi assistiren alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors. Les diferències entre els «vells» i els «joves» militants es van deixar sentir a tots els actes.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Quevedo García: El 21 de novembre de 2012 se celebra als locals de la Federació Comarcal de la Confederació General del Treball (CGT) del Baix Llobregat a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) la conferència «L'evolució ideològica de la CNT (1931-1936)» a càrrec de l'historiador Josep Antoni Quevedo García. La xerrada tractà sobre l'evolució del pensament ideològic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys republicans, fent especial esment en determinats temes, com ara el «trentisme», la «gimnàstica revolucionària», les Federacions d'Indústria confederals, el comunisme llibertari i els fets revolucionaris de 1934 a Astúries.

***

Cartell de l'acte

- Col·loqui sobre Ramón Acín: El 21 de novembre de 2013 se celebra a l'Instituto de Estudios Altosaragoneses d'Osca (Aragó, Espanya) el col·loqui «Vigencia del anarcosindicalista Ramón Acín». L'acte, emmarcat en el cicle «Ramón Acín. Geometría del hombre sin aristas. 125 años de un artista comprometido», va ser organitzat per l'Instituto de Estudios Altoaragoneses i van intervenir com a moderador Víctor Pardo Lancia i com a ponents José María Azpíroz Pascual i Raúl Mateo Otal.

Naixements

Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

- Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gabriel Joseph Gravelle. Sos pares es deien Henri Pierre Gravelle, oficial d'administració de la Intendència Militar, i Adèle Amélie Delambre. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien –que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturien Le Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir el 17 de juny de 1920 al seu domicili del XX Districte de París (França).

***

Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

- Alexandre Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille (Namur, Valònia) el tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril de 1891 i el desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari anarquista de Sint-Joost-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, portaveu del grup anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a principals animadors Léon Dauphin, Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de denunciar l'electoralisme del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de febrer de 1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic número del periòdic de Saint Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée Nationale. Orgade du prolétariat libertaire. També en 1892 va imprimir el llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité et bases d'une entente. Després de nombrosos escorcolls al seu domicili i impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb Ferdinand Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892, sembla que deixà de banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les detencions d'Adolphe Groussin apareguda en el diari parisenc Le Petit Courrier del 12 de juliol de 1905

- Adolphe Groussin: El 21 de novembre de 1887 neix a Bourg-l'Évêque (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Adolphe Martial Groussin. Era fill d'Adolphe Bernard Groussin, esberlador de pissarra, i de Marie Françoise Seure, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'obrer d'esberlar pissarra a les pissarreries de Misengrain de Noyant-la-Gravoyère. El 13 d'abril de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Segré (País del Loira, França) a 50 francs de multa per caçar durant la nit en temps de veda i amb enginys prohibits i l'abril de 1906 va ser processat pel mateix delicte. El 15 de juliol de 1905 el Tribunal Correccional de Segré el condemnà a un mes de presó i 50 francs de multa per «ultratges a la gendarmeria de Combrée». En 1908 va ser cridat a files i declarat exempt per «hernia crural». El 24 de gener de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Segré a 25 francs de multa per «robatori de pomes» propietat de la vídua Marsollier i el 5 de juny d'aquell any el mateix tribunal el condemnà a dos dies de presó, juntament amb l'obrer pissarrer Auguste René Guérin, que va ser condemnat a un dia, per «cops i ferides» al granger Auguste Duval. El 8 de febrer de 1913 es casà a Bourg-l'Évêque amb Joséphine Philomène Victoria Guillerme. El 17 de febrer de 1914 va ser detingut a Renazé (País del Loira, França), on residia, per agredir un veí. El 3 de febrer de 1915 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Château-Gountier (País del Loira, França) a 25 francs de multa per «cops i ferides voluntàries». Declarat útil per al servei militar, el 19 de febrer de 1915 va ser integrant en el 124 Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat el 20 de maig d'aquell any per «hernia crural». L'octubre de 1923 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1925 era secretari adjunt del Sindicat dels Pissarrencs de Misengrain de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Estava fitxat per la policia com a «propagandista antimilitarista, comunista violent, moralitat dolenta, adepte a les teories anarquistes i nombroses condemnes per ultratges i robatori». El 10 de juny de 1925 participà en una vaga organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) i la CGTU, seguida per uns tres-cents obrers pissarrers, a resultes de la baralla desencadena el 4 de juny d'aquell any entre un obrer i un cap de colla que havia acomiadat el primer. En aquesta època la policia el tenia inscrit en un llistat dels 17 obrers «comunistes» més actius de les pissarreries de Misengrin. En 1926 fou un dels representants, amb André Courcou i André Sautejeau, del Sindicat Unitari del Subsol de Noyant-la-Gravoyère i el 27 de juny d'aquell any es presentà com a candidat suplent d'administrador a les eleccions de la Caixa Autònoma dels Jubilats Miners i Pissarrers en nom de la Federació Unitària del Subsol. En 1936, juntament amb Ernest Brémon, Louis Gaudish i Arthur Pucel, reformà la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Noyant-la-Gravoyère, que comptà amb una vintena d'afiliats. El novembre de 1938 va ser condemnat a Noyant-la-Gravoyère per agredir Albert Bodier, company de feina, a una multa de 50 francs i a una indemnització de 800 francs per danys i perjudicis. Adolphe Groussin va morir el 27 de novembre de 1958 al seu domicili de Cité Jardin de Noyant-la-Gravoyère (actualment Segré-en-Anjou Bleu, País del Loira, França).

***

Portada del número de La Révolution Prolétarienne que conté l'article de Paul Dhermy

- Paul Dhermy: El 21 de novembre de 1890 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Paul Émile Dhermy. Sos pares es deien Charles Jean Baptiste Dhermy, empleat ferroviari de la Companyia del Nord, i Françoise Marie Joséphine Drouet. El 12 de desembre de 1916 es casà al IX Districte de París amb l'armillera Charlotte Estelle Élisa Eusèbe. En aquesta època vivia al número 118 del carrer Rivoli de París. Membre del grup anarquista de Saint Denis (Illa de França, França), durant el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la Comissió de Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador de Le Libertaire durant l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, on s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica automobilística Hotchkiss de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió Soviètica (AUS) a la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934, donà compta de la seva estada a les pàgines de Le Libertaire sota el títol «Soviets 1933». També relatà les seves impressions del periple entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les pàgines de La Révolution Prolétarienne sota el títol «Carnet de route d'un délégué ouvrier français». En aquests escrits relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos durant les trobades oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control incessant dels «intèrprets», a més de palesar la seva impressió de sentir-se «utilitzat». El juliol de 1934 col·laborà en el segon número del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica), titulat «Pour la défense des révolutionnaires persécutés en URSS. Pour le droit d'asile et contre le Guépéou», on també figuren els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en l'administració de Le Libertaire. Després fou membre de la «Falange de Suport» a Le Libertaire, on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de diners. Més tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París. En 1938, en plena guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya), des d'on mantingué correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia anotà que havia abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França). Després de la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant (Provença, Occitània) i estava subscrit a Le Libertaire. En 1949, quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença, Occitània), el seu nom encara figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar». Paul Dhermy va morir el 14 de març de 1976 a Ieras (Provença, Occitània).

***

Mollie Steimer (ca. 1918)

- Mollie Steimer: El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que «soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per «conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista –Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)–, explicant les seves experiències a la Rússia «postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Fosco Falaschi

- Fosco Falaschi: El 21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe Falaschi, obrer, i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família emigrà a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires. En 1916 començà a treballar al forn d'una bòbila. En 1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de Bòbila, que agrupava els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual esdevingué en 1923 secretari, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió El Obrero Ladrillero. Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada per «incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933 va ser detingut en nombroses ocasions com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A part del front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista «Umanità Nova» i en l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar en el periòdic La Protesta i en el seu suplement literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di Giovanni i el desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel coronel Atilio Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes argentins. Detingut el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per «activitats subversives». Quan desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Città di Castello, on se li va assignar la residència. Pocs dies després fugí, però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de Moncenisio quan intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell nou a la seva ciutat natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament amonestat. L'agost de 1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a França i després passar a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya), col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la redacció del qual treballà, i Tierra y Libertad, on va fer servir el pseudònims FF i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el proposà com a director de Solidaridad Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou empresonat després de l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a Madrid, visqué amb José Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant la redacció de Revolución Social. Després dels fets d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i processat amb Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener de 1936 es desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu alliberament. Un cop lliure, després de l'amnistia que portà el triomf del Front Popular, tornà a Barcelona. Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys (Michele Centrone, Vicenzo Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia de la seva mort va ser ressenyada en els diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers prengueren el seu nom. Després de morir, Diego Abad de Santillán traduí alguns textos seus –El trabajo responsable (1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud (1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y Libertad i en la revista Timón.

Fosco Falaschi (1899-1936)

***

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

- René Deware: El 21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a Gilly (Charleroi, Valònia).

***

Necrològica d'Emili Oliver Caballé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Emili Oliver Caballé: El 21 de novembre de 1907 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Emili Oliver Caballé. Sos pares es deien Joaquim Oliver i Maria Caballé. De jove emigrà a Catalunya, on treballà com a obrer en la secció de Transportes i Comunicacions de la Telefònica de Barcelona. Durant els anys trenta milità activament en el Sindicat de Telèfons barceloní de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya, Elvira Obiols Farré, i sos tres infants. Separada sa família, sa companya i sos infants van ser refugiades a Coatascorn (Bro Dreger, Bretanya). S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) i durant l'Ocupació fou secretari de la CNT clandestina del departament de Tarn. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Sant Juèri de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en diverses ocasions. Al final de sa vida s'establí a Albi, on continuà militant en la CNT local. Emili Oliver Caballé va morir el 5 de gener de 1974 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Genís Vila Sitjas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 21 de novembre de 1963

- Genís Vila Sitjas: El 21 de novembre de 1907 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Genís Jaume Vila Sitjas, conegut com Nisu Vigila. Sos pares es deien Jaume Vila i Anna Sitjas. Durant els anys republicans fou president d'«El Luchador», Sindicat d'Oficis Diversos adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. En 1936 presidí el Comitè Antifeixista local en representació de la CNT i entre novembre de 1936 i maig de 1937 fou alcalde de Calonge. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de magatzemer i milità en la CNT. Sa companya fou Fausta Ferran Vidal, amb qui tingué una filla, Jacqueline Vila Ferran. Malalt durant molt de temps, Genís Vila Sitjas va morir el 23 d'octubre de 1963 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Henri Laborit

- Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Tonquín, Indoxina francesa; actual Vietnam) l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Marie Léon Laborit. Sos pares es deien Henri Ferdinand Laborit, metge auxiliar major de I Classe de les Tropes Colonials, i Denise Marie Léontine Eléonore de Saunière. Va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada «etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. El 18 de desembre de 1936 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Geniviève Susanne Marguerite Lucie Marie de Saint Mart. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit és autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 al XVI Districte de París (França). Un hospital a Poitiers porta el seu nom.

***

Necrològica de Carlos Cervantes Vicente apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1980

- Carlos Cervantes Vicente: El 21 de novembre de 1916 neix a Mojácar (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carlos José Cervantes Vicente. Sos pares es deien Carlos Cervantes i María Vicente. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 la seva mà dreta va ser amputada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar com a obrer agrícola a la regió Centre de França. Després de la II Guerra Mundial fou membre del secretariat de la Federació Local de Nérondes (Centre, França) de la CNT que s'acabava d'organitzar. Un cop jubilat es traslladà amb sa companya Carmen Camprubí a Mornay-Berry. Carlos Cervantes Vicente va morir el 12 de maig de 1980 al seu domicili de Mornay-Berry (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Notícia sobre l'activitat de Leonisa Fuertes Blanco en el grup teatral "Iberia" apareguda en el periòdic tolosà CNT del 27 de febrer de 1955

- Leonisa Fuertes Blanco: El 21 de novembre de 1917 neix a Veguellina de Órbigo (Villarejo de Órbigo, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Petra Leonisa Fuertes Blanco –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Blasco. Sos pares es deien Camilo Fuertes i Ana María Blanco, i sos germans Antonio, Genaro i Martín van ser militants socialistes i comunistes. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, després de la caiguda de Gijón (Astúries, Espanya), passà a França i d'allà creuà la frontera i s'establí a Barcelona (Catalunya) fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà França. Son company va ser el destacat militant anarcosindicalista Julio Patán Gutiérrez. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·la a Marmanda (Aquitània, Occitània). Posteriorment passà a viure a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on formà part del grup teatral confederal «Iberia». En els anys setanta visqué a Balmar (Llenguadoc, Occitània) i en 1977, quan es jubilà son company, la parella s'instal·là a Blanhac (Llenguadoc, Occitània). Leonisa Fuertes Blanco va morir, centenària, el 17 d'abril de 2019 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 d'abril de 1963

- Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Dampierre-au-Temple (Xampanya, França) –moltes fonts citen erròniament Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França)– l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Sos pares es deien Robert Batoux i Lucile Fernande Henriette Cuperly. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània). Els últims anys de sa vida visqué, amb sa companya Sara Delicia Villagra Arzamendia, a Le Courneuve (Illa de França, França). Guy Batoux va morir el 6 de febrer de 2015 a l'Hospital General de Bobigny (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 de novembre

Esdeveniments

Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879

- Bomba atribuïda a Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa (Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre els manifestants. El fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Portada del primer número d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido, La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per «abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta –el cert és que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament –aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»–, però la publicació fou clausurada.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès Spanish Revolution del 8 de novembre de 1937

- Ball d'Spanish Revolution: El 20 de novembre de 1937 se celebra a l'Irving Plaza de Nova York (Nova York, EUA) un ball-festa en suport del periòdic quinzenal anarquista Spanish Revolution, editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York amb la finalitat d'informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil. L'ULO va ser una organització creada ad hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva; editora de Freie Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa; editora de Dielo Trouda), Libertarian Workers Group, Vanguard Group (editor de Vanguard), Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes canadencs, grups anarquistes italoamericans de Nova Anglaterra, diversos sindicats, etc.)– per a realitzar actes propagandístics de suport a la Revolució espanyola. En aquest esdeveniment hi van actuar el baríton Vargas Semprún; el pianista Oddone Sommovigo; els ballarins i ballarines Beryl Escudelo, Martínez, Rita i Miriam Schiller; i l'orquestra «A Good Jazz Band».

***

Bernat Pou Riera parlant en un moment de l'homenatge

- Homenatge a Durruti: El 20 de novembre de 1938 se celebra al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un acte en homenatge a l'anarquista i anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez, mort dos anys abans al front de Madrid (Espanya). L'acte, que se celebrà davant la seva tomba, va estar organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació anarquista Ibèrica (FAI). Hi intervingueren amb parlaments nombrosos militants, com ara Segundo Blanco González, Joan García Oliver, Josep Juan Domènech, Miguel García Vivancos, Valeri Mas Casas, Frederica Montseny Mañé, Bernat Pou Riera, Joan Puig Elías, Juan Rueda Ortiz, Ricard Sanz García, etc. A l'acte assistiren milers de persones. En nombroses poblacions de la Península es realitzaren conferències, mítings i homenatges en el seu honor.

Homenatge a Durruti (20 de novembre de 1938)

***

Notícia de la festa publicada en la revista valenciana Umbral del 26 de novembre de 1938

- Festa infantil de SIA: El 20 de novembre de 1938 se celebra al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) una festa infantil en el marc de la «Setmana Durruti». L'acte, organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), comptà amb diversions infantils i musicals, i es repartirem 3.000 berenars.

***

Cartell de l'acte

- Acte contra la repressió franquista: El 20 de novembre de 1953 se celebra a l'Ateneu Popular de Montevideo (Uruguai) un gran acte públic per a denunciar la repressió de la dictadura franquista contra el moviment anarcosindicalista a Espanya. A l'acte, organitzat per les organitzacions de Montevideo Joventuts Llibertàries, l'Ateneu Lliure «Cerro - La Teja» i el grup editor del periòdic Voluntad, i van prendre la paraula Luis Roberto Gilardoni, José Bernardinoi Gomensoro Cabezudo (Bebe) i Walter Scarone.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Barbichon (9 de març de 1894)

- Émile Barbichon: El 20 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1831 neix a Provins (Illa de França, França) l'anarquista Jacques Émile Barbichon. Sos pares es deien Charles Victor Barbichon, teixidor, i Anne Marguerite Ozeré. Es guanyava la vida treballant de teixidor com son pare. El 6 d'abril de 1853 es casà a Provins amb la cosidora Marie-Arsène Simonet, amb qui tingué, com a mínim, tres infants: Armantine-Marie (1859), Émile (1860) i Moise Marius (1866). L'octubre de 1860 s'establí com a ordinari encarregat d'aferrar per les poblacions notificacions de tota casta (circulars, defuncions, notes, etc.). En aquesta època vivia al número 19 del carrer Val de Provins. En 1867 ja tornava a fer feina en la seva professió de teixidor. El 13 de gener de 1873 sa companya va morir a Clermont (Picardia, França). L'octubre de 1892 vivia al número 8 del carrer Petits Champs de Bagnolet (Illa de França, França). El 28 d'agost de 1893, segons un informe policíac, assistí a una reunió al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de París (França), sobre la publicació Coup de trique. El 22 de setembre de 1893 assistí a una reunió dels grups abstencionistes de Lilas i de Le Pré-Saint-Gervais. El desembre de 1893 figurava en el recull de recapitulació d'anarquistes del departament del Sena. El 9 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Turbigo de París, per «associació criminal» i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat. En aquesta època es guanyava la vida com a venedor ambulant de morrons. Son fill homònim, Émile Barbichon, també va ser fitxat com a anarquista i algunes dades del període parisenc poden estar barrejades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Barbichon (1831-?)

***

Antoine Gay al seu domicili (Marsella, 1925)

- Antoine Gay: El 20 de novembre de 1845 neix a Marsella (Provença, Occitània) el music anarquista, i després comunista, Antoine Gay. Era fill natural de la modista Sophie Clémentine Gay i va ser reconegut per sa mare el 18 de maig de 1846. Entre març i abril de 1871 participà en la insurrecció de la Comuna de Marsella i fugí de la ciutat quan la repressió desencadenada després del seu fracàs. El 16 de gener de 1872 va ser condemnat pel VIII Consell de Guerra a la deportació en fortificació per la seva participació en la Comuna de Marsella. Enviat, sota la matrícula 93, a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, va ser novament condemnat a un any de presó per temptativa d'evasió. El 17 de maig de 1879 aconseguí la remissió de la pena i retornà a la metròpoli a bord del vaixell La Loire. De bell nou a Marsella, es guanyà la vida treballant d'empaperador de papers pintats. En 1891 viatjà per Seta, La Grand Comba i Saint-Étienne, i el març d'aquell any va ser interceptat per la policia a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El gener de 1894 freqüentà els cercles anarquistes marsellesos i va ser assessor de Sébastien Faure en les conferències d'aquest. En 1895 esdevingué cantat, músic ambulant de mandolina i artista dramàtic de la companyia «Legendre» (Max Aurelly, baríton de «La Cigale»; Antoine Breton, concertista parisenc; Louis Degray, guitarrista; i Paul Mikels, violoncel·lista de Brussel·les), i sempre va estar vigilat per la policia. El setembre de 1895 va fer una gira de concerts a París en suport dels vaguistes vidriers de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1897 lliurà 35 francs en suport a les víctimes dels «Processos de Montjuïc», resultat de la venda, als carrers i places de Marsella, de cançons d'Amédée Abel Pignet (Abel Gay). A principis de la dècada dels vint s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i va ser candidat a la llista del Bloc Obrer i Pagès en la I Circumscripció de Marsella en les eleccions legislatives de maig de 1924. En aquesta època treballava de compositor musical. Durant la primavera de 1925 va fer campanya per als candidats comunistes a les eleccions municipals a Marsella. Esdevingut un símbol vivent de la Comuna, entre 1924 i 1927 participà en nombroses manifestacions i cerimònies, especialment en les celebrades el maig (aniversari de la Comuna) i el desembre (commemoració de l'execució del communard Gaston Crémieux). En aquests anys rebé una ajuda financera regular del PC-SFIC i del Socors Roig Internacional (SRI). El 23 d'agost de 1925 va ser aclamant en un congrés celebrat contra la guerra del Marroc. El maig de 1926 participà en els actes de celebració de la Comuna de París al «Mur dels Federats». En aquesta època era membre del Comitè Central de la Secció Francesa del SRI. Desitjós de visitar la tomba de Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin), en 1927 demanà a la Prefectura Policia del departament de les Boques del Roine un passaport per viatjar a l'URSS amb la finalitat de residir en una residència de repòs creada a Moscou per als supervivents de la Comuna. El PC-SFIC pagà una part de les despeses del seu viatge i arribà el 7 de juliol de 1927 a Moscou. L'agost de 1917 envià una carta des de Moscou a la premsa francesa per protestar contra la pena de mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 7 de novembre de 1927 va fer un discurs, juntament amb Henri Barbusse i Nikolai Bukharin, en les celebracions del desè aniversari de la Revolució russa a Moscou. Residí un temps a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment Ucraïna). Antoine Gay va morir el 7 de juny de 1930 a la Residència dels Veterans de la Revolució «Ilitch Lénine» de Moscou (URSS; actualment Rússia).

Antoine Gay (1845-1930)

Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

- Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

- Caroline Braun: El 20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden, Confederació Germànica; actualment pertany a l'Estat de Baden-Württemberg, Alemanya) l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a sastressa de vestits d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es va decretar la seva expulsió de França. En 1894 va ser inscrita en el registre d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de fronteres. Passà a Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Nicolas Chevry apareguda en el diari de Lilla Le Grand Écho du Nord et du Pas-de-Calais del 9 d'abril de 1892

- Nicolas Chevry: El 20 de novembre de 1859 neix a Buxières-lès-Clefmont (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Nicolas Valéry Anatole Chevry. Sos pares es deien Valéry Théodore Chevry, mestre, i Marie Clémence Mustel. Es guanyava la vida com a agent de negocis. Visqué sis mesos a Orleans (Centre, França) i a Luzarches (Illa de França, França). Cap el 1885 s'instal·là a Angers (País del Loira, França) i vivia, amb sa companya Marie Artel, vídua de Mathurin François Ledu, al número 33 del carrer París. A començament de la dècada dels noranta milità activament en el grup anarquista d'Angers, participant en les vetllades familiars. Abans de la seva última condemna de 1894, va ser sentenciat set vegades per diversos delictes (estafas, ultratges, cops i ferides, etc.). Considerat per la policia com a una «perillós» propagandista anarquista, va ser sotmès a una estreta vigilància arran de la visita de Joseph Tortelier a Angers en 1889. Durant la nit del 5 al 6 d'abril de 1892 un cartutx de dinamita col·locat a la finestra de la comissaria de policia de la plaça Cupif d'Angers explotà i un agent resultà ferit. Va ser automàticament acusat per la policia d'aquest atemptat, però va ser posat en llibertat per manca de proves. El 22 de desembre de 1893 va ser detingut amb possessió de 18 cartells (Les dynamitards aux panamitards), un pot de cola i un pinzell; malgrat els indicis que li incriminaven, va ser posat en llibertat ja que només se li podia acusar d'una temptativa d'aferrada de cartells. El 20 d'abril de 1894, quan la gran onada contra el moviment anarquista a França, va ser detingut definitivament a Nantes sota l'acusació de possessió de propaganda anarquista, ja que se li havien trobat exemplars de Le Père Peinard i de La Révolte al seu domicili, i de mantenir una estreta relació amb l'anarquista Albert Philippe (Volke), acusat aquest d'haver fet un discurs violent el 15 de novembre de 1893 en un local llogat a Angers. El 30 de maig de 1894 va ser condemnat, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) del desembre anterior, per l'Audiència d'Angers a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, i deportat a Caiena (Guaiana Francesa) sota la matrícula 26.657. Els anarquistes de Trélazé (País del Loira, França), partidaris d'una propaganda no violenta, el consideraven un «canalla» per les seves idees de «propaganda pel fet». Nicolas Chevry va morir el 3 de juny de 1898 a la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), de disenteria, segons l'anarquista Auguste Liard-Courtois a les seves memòrires Sovenirs du bagne.

Georges Palante (1914)

- Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França; actualment Saint-Laurent-Blangny) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Sos pares, belgues, es deien Émile Palante, comptable, i Thérèse Tricot. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hillion. El seu epitafi és definitiu: «L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

***

Edmundo González Blanco

- Edmundo González Blanco: El 20 de novembre de 1877 neix a Luanco (Gozón, Astúries, Espanya) l'intel·lectual llibertari Edmundo González Blanco, que va fer servir els pseudònims Félix Arias i E. Moro de Luanco. Estudià les primeres lletres a Luanco i seguí la formació fent estudis eclesiàstics a Conca (Castella, Espanya) que abandonà al tercer any de Teologia. Després d'estudiar el batxillerat, va fer alguns cursos de filosofia i lletres a la Universitat de Madrid, carrera que per mor de la mort de son pare hagué d'abandonar ja que es va veure obligat a fer el servei militar. Després d'una baralla amb un sergent, desertà i passà a França. Quan retornà a la Península va ser jutjat i condemnat a set anys de presó dels quals va fer tres en un presidi militar de Lanzarote (Illes Canàries), on va ensenyar a llegir altres penats. Retornà a Luanco, però en 1902 fugí cap a Madrid després de tenir un problema amb l'oncle de la que seria sa companya María Luaces. A Madrid es dedicà al periodisme, a la novel·lística, a l'assaig i a la traducció. Destacà en els estudis filosòfics, històrics i sociopolítics (diversos assaigs sobre anarquisme) i biogràfics (Costa, Ganivet, Jovellanos, Strauss, Voltaire, etc.). També va traduir de diverses llengües (alemany, anglès, francès i italià) nombrosos autors (Baldwin, Blake, Carlyle, Cooper, Croce, De Quincey, Emerson, Fouillé, George, Girard, Guizot, Hailman, Høffding, Hume, Maquiavelo, Marx, Morley, Nietzsche, Poe, Reid, Renan, Rousseau, Ruski, Schopenhauer, Stendhal, Voltaire, etc.). En 1934 publicà la primera versió completa en tres volums dels Evangelios apócrifos. Va fer gires de conferències per Espanya, Portugal i Llatinoamèrica. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Cosmopolis, La Esfera, La España Moderna, Helios, La Lectura, El Liberal, La Libertad, Mercure de France, Nuestro Tiempo, Psiquis, Revista Contemporánea, Revista General de Legislación y Jurisprudencia, Solidaridad Obrera, La Voz de Lanzarote, etc., i dirigí la revista Norte. Autor de més d'un centenar d'obres, moltes escrites per encàrrec, destaquen D'Annunzio y el anarquismo aristocrático (sd), La libertad de enseñanza (sd), Las Iglesias del Estado (1902), Las variedades del anarquismo contemporáneo (1903), Crónica científico-filosófica. El anarquismo como creencia. El anarquismo intel·lectual. La esencia del anarquismo (1904-1915, per lliuraments), El feminismo en las sociedades modernes (1904), Mesalina (1904), Biblioteca de Ciencia, Literatura y Religión (1906), El materialismo. Combatido en sus principios cosmológicos y psicológicos (1906), Discursos sobre filosofía de la naturaleza (1909), Los origenes de la religión (1909), Jovellanos. Su vida y su obra (1911), Strauss y su tiempo (1911), El socialismo, la patria y la guerra (1912), El hilozoísmo como medio de concebir el mundo (1915), Jesús de Nazareth (1915), Alemania y la guerra europea (1915), Carranza y la revolución de Méjico (1916), Alemania y la guerra europea (1917), España ante el conflicto europeo (1917), Iberismo y germanismo (1917), Costa y el problema de la Educación Nacional (1920), Historia del periodisme. Desde sus comienzos hasta nuestra época (1920), Así consquistaba César (1922), El universo invisible (1927), Cincuenta españoles il·lustres (1928), Más allá de lo humano (1929), El mundo invisible (1929), Ángel Ganivet (1930), La família, su pasado, presente y porvenir (1930), La mujer según los diferentes aspectos de su espiritualidad (1930), El nacionalismo expuesto por Hitler... (1930?), Los sistemas sociales contemporáneos. Colectivismo, anarquismo, sindicalismo, bolcheviquismo (1930), El amor en la naturaleza, en la historia y en el arte (1931), El anarquismo expuesto por Kropotkin (1931), El comunismo expuesto por Lenin (1931), El sindicalisme expuesto por Sorel (1931 i 1934), Nuevo ideal de la humanidad (1931), La República espanyola y los problemes nacionales (1932), etc. Molts autors han criticat el poc rigor científic dels seus assaigs i la visió totalment misògina i antifeminista dels seus textos. Edmundo González Blanco va morir l'abril –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1938 a Madrid (Espanya). Son germà Pedro González Blanco (1879-1961) també fou anarquista i maçó i l'altre germà més petit, Andrés González Blanco (1888-1924), fou un crític literari de prestigi.

***

Necrològica de Félix Vispe Cancer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de setembre de 1966

- Félix Vispe Cancer: El 20 de novembre de 1882 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Vispe Cancer, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Francisco Vispe i Felipa Cancer. Es guanyava la vida fent de pagès i milità, com son fill Fabián Vispe Vilellas, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angües. Quan el cop militar feixista de juliol 1936, la Guàrdia Civil va anar al seu domicili buscant son fill i com que no el trobaren se'l volgueren portar, però sota el pretext que agafava la jaqueta, pogué fugir per una finestra i aconseguí arribar a zona republicana. Posteriorment participà en la col·lectivitat d'Angües. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya María Vilellas Lasierra. D'antuvi al departament d'Avairon (Llenguadoc, Occitània), després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Juèri, on milità en la Federació Local de la CNT. Félix Vispe Cancer va morir el 7 d'abril de 1966 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una úlcera d'estómac.

***

Giuseppe Boldrini

- Giuseppe Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara (Viadana, Llombardia, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut com Lo Spaccapietre i que va fer servir el nom fals de Taiani. Sos pares es deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé educació elemental i es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on s'acostà al moviment llibertari. Sembla que per influències de Giuseppe Mariani, entrà a formar part del corrent llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats contra el restaurant Cova de Milà, les autoritats començaren a tenir-lo en el punt de mira i després d'aquests esdeveniments passà, juntament amb Giuseppe Mariani i Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso (Ticino, Suïssa) disfressat de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa), el setembre de 1920 retornà a Milà, després d'un difícil viatge a traves de les muntanyes, atret pel desig de participar activament en els esdeveniments del que serà anomenat «Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani, el seu company inseparable, i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i municions d'Schio (Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat l'ocupació de la fàbrica metal·lúrgica Franco Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una accident automobilístic i es cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es traslladà a Milà, on va ser guarit clandestinament i després retornà a casa seva. El 14 d'octubre de 1920 intentà amb altres companys una acció directa contra l'alberg Cavour, on romania la delegació anglesa que participava en el congrés de la Societat de Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs, aïlladament i sense cap imputació, fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb Giuseppe Mariani a Màntua (Llombardia, Itàlia), on treballà fins a mitjans de febrer de 1921 com a obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio –a partir d'aquest moment serà conegut com Lo Spaccapietre (El Picapedra). Després, participà en les reunions que se celebraren en una casa al carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar l'atemptat al teatre Diana. El 21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani, els explosius a la ciutat i ambdós formaren part del grup que perpetrà materialment l'atemptat dos dies després. Un parell de dies després de comesa la matança (21 morts i 80 ferits), juntament amb Ettore Aguggini, passà a la República de San Marino i després a Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop d'Hagen, a la conca del Ruhr, sota el nom fals de Taiani. Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a Itàlia i processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà tots els càrrecs i va ser condemnat a cadena perpètua amb la circumstància agreujant de vuit anys d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser reclòs al penal d'Alessandria (Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on restà confinat en aïllament durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i 1932. A partir de 1927 la seva salut començà a decaure. Va ser repetidament castigat per «frases iròniques i al·lusions indegudes al règim feixista» i «actitud irrespectuosa i arrogant» cap els funcionaris. A començament de 1930 va ser traslladat a la presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser permès treballar i es dedicà a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de confrontació cap a les autoritats carceràries i feixistes, només en 1935 va ser castigat en 30 ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone quan la seva salut ja estava molt deteriorada. L'última anotació en el seu expedient carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva conducta és «normal», i la seva última carta, dirigida a son germà, està datada el 19 de juny de 1943 des del camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de març de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la infermeria de Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a cadena perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on Giuseppe Boldrini va morir el 17 de febrer de 1945 al camp auxiliar de Mödling; segons altres testimonis, després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir, però va ser detingut a Alemanya quan intentava arribar a la Unió Soviètica i portat a un camp de concentració.

***

Foto antropomètrica de Bruno Borghini

- Bruno Borghini: El 20 de novembre de 1894 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista, i confident policíac, Bruno Borghini. Sos pares es deien Arturo Borghini i Anita Andreani. Es guanyava la vida treballant de vidrier i de comerciant. El gener de 1923 va ser agredit amb tres companys per una escamot feixista durant una vaga a Liorna. En 1926, després de patir una primera detenció per intent d'expatriació clandestina cap a Còrsega, aconseguí arribar a Marsella (Provença, Occitània) embarcant-se clandestinament des del port de Liorna, gràcies a la complicitat d'alguns mariners, juntament amb altres antifeixistes, comunistes i anarquistes (Alcide Cafferata, Vezio Del Nudo, Corrado Faiani, Amilcare Rossi), a bord del vapor francès Liamone. Aquest mateix any va ser fitxat per la policia com a anarquista; en 1929 va se inscrit en el registre de la policia de fronteres i posteriorment el llistat de «terroristes». A Marsella destacà com a propagandista antifeixista i entre 1933 i 1934 la policia feixista sospità que tenia la intenció de repatriar-se per atemptar contra Benito Mussolini i que formava part d'un grup anarquista (Francesco Barbieri, Lorenzo Gaetano Berti, Tommaso Biondi, Ugo Boccardi, Pompeo Franchi, Domenico Lodovici, Guido Lodovici, Silvio Sardi, Edel Squadrani, etc.) que preparava atemptats a Itàlia. En aquesta època va estar en estret contacte amb el grup anarquista de Francesco Barbieri (Michele Centrone, Pompeo Franchi, Vico Annibale Ludovici, Vindice Rabitti i Emidio Recchioni). En 1934 conegué a París (França) Bernardo Cremoni, «anarquista» que des de feia temps era confident de la policia italiana i provocador, de qui va obtenir un passaport fals per retornar clandestinament a Itàlia i 300 francs d'ajuda econòmica. Tan bon punt va travessar la frontera, va ser seguit i el 24 d'abril de 1935 detingut. Pressionat per la policia, va confessar i col·laborar, signant un memoràndum de tres carpetes mecanografiades, plenes de dades i de noms d'anarquistes refugiats amb els quals s'havia relacionat a França, Bèlgica i Luxemburg, ja fossin de tendència individualista, organitzativa o sindicalista, com ara Gino Bagni, Gino Balestri, Ugo Boccardi, Luca Bregliano, Bernardo Cremoni, Vezio Del Nudo, Ferdinando Franchi, Carlo Cafiero Godani, Guiodotto Guidotti, Vittorio Malaspina, Agostino Musetti, Senofonte Pisani o Giuseppe Tassini. Son germà petit Ezio Borghini, també anarquista, havia estat «reclutat», entre setembre de 1934 i novembre de 1935, per la Subzona de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El maig de 1935, Bruno Borghini es posà al servei de la Zona II de l'OVRA i la seva primera missió coincidí amb la seva condemna de tres anys de confinament. Deportat a l'illa de Ponça, on també estava confinat el socialista Sandro Pertini, va ser acusat d'espiar anarquistes i comunistes. Per a comunicar-se amb l'OVRA, eludint la censura de la direcció del confinament que no estava al corrent del seu doble joc, utilitzà una adreça convencional a Liorna on enviava cartes amb missatges escrits amb tinta invisible o amb un codi secret. Informà sobre les intencions d'expatriació dels companys un cop haguessin complert la condemna, com va ser el cas d'Aurelio Carotti. El gener de 1936 reconegué en una foto l'anarquista i anarcosindicalista de la Unió Sindical Italiana (USI) Salvatore Salvadori, exiliat a França, que va permetre la seva identificació per part de la policia feixista. El 14 de maig de 1938 va ser posat en llibertat i retornà a Liorna, on va continuà servint com a «simple observador» a l'OVRA. El gener de 1939 com a membre de confiança de la Zona II (després VIII) de l'OVRA passà de les ordres de l'inspector general Giuseppe D'Andrea a les ordres de l'inspector general Carlo Menechincheri. Les seves relacions amb l'OVRA continuaren fins al juny de 1941, a canvi de pagaments periòdics d'entre 600 i 2.400 lires. El 5 de novembre de 1941 va ser internat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) per ordre de la Prefectura de Liorna, d'on el 16 de març de 1942 intentà fugir juntament amb els comunistes Pietro Celli i Assunto Tosi. Detingut l'endemà pels carrabiners a l'estació de ferrocarril de Termoli (Molise, Itàlia), va ser jutjat i condemnat a tres mesos d'arrest, que purgà a la presó de Manfredonia. Posteriorment va ser traslladat com a reclús al camp d'Istonio Marina de Vasto (Abruços, Itàlia), on va romandre fins a finals de setembre de 1943, quan la superpoblació del camp l'obligà a ser traslladat, sembla, a la presó de Manfredonia. Considerat un «element molt perillós amb molt antecedents polítics i penals molt dolents», el 4 de juliol de 1943 el cap de policia de Foggia (Pulla, Itàlia) ordenà de la seva expulsió forçosa i el seu trasllat a la colònia penitenciària de les illes Tremiti, on va romandre, sembla, fins l'agost de 1943, data en la qual recobrà la llibertat. Sembla que també va estar confinat un temps a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial va ser reconegut com antifeixista perseguit. Bruno Borghini va morir el 24 de novembre de 1977 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de novembre

Esdeveniments

Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

- Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència «The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.

***

Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

- Surt Germinal: El 19 de novembre de 1904 surt a Amiens (Picardia, França) el primer número del periòdic bimensual Germinal. Journal du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb el temps diversos gerents, com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois, Albert Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A partir del número 36, del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal. Deixarà de publicar-se, després de 391 números, l'agost de 1914 arran de la declaració de guerra, però reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al juliol de 1933, després de publicar 723 números. Set números més encara es publicaran durant l'any 1938. En 1920 donarà suport a la Federació Comunista Llibertària de la regió del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures anarcoabstencionistes. El periòdic edità diversos fullets, postals i partitures. Hi van col·laborar, entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice Bernard, Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles Desplanques, Charles Dhooghe, Henri Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean Goldsky, Gustave Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine, André i Maurice Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène Peronet, Charles Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per diversos delictes (propaganda antimilitarista, injúries, provocació de mort, etc.) i arribà a tirar 4.500 exemplars.

***

Anagrama de "Solidaritat Obrera"

- «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la «Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal. «Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.

***

Notícia de la creació de l'Ateneu Sindicalista apareguda en el diari madrileny El País del 20 de novembre de 1911

- Ateneu Sindicalista: El 19 de novembre de 1911 es crea l'Ateneu Sindicalista al Centre Federal de Madrid (Espanya). La idea de fundar aquesta associació instructiva sindicalista de caire anarquista va sorgir arran d'una conferència realitzada al Teatre Barbieri de Madrid per Anselmo Lorenzo Asperilla i seguint l'exemple d'altres poblacions on s'havia donat una iniciativa semblant. Les funcions principals de l'entitat eren «apartar la classe proletària de la política» i «alliberar els obrers de la ignorància». La junta directiva estava formada per Mauro Bajatierra Morán (president); Antonio Gil Taboada (vicepresident); César Caraballo (secretari primer); Antonio Lozano (secretari segon); Moisés López (comptador); Juan de la Mata Cordovés (tresorer); José González, José M. Jiménez, Antonio Rodríguez, Juan Salas i Enrique Sánchez (vocals).

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres –l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás– van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 21 de novembre de 1922

- Míting Pro Presos: El 19 de novembre de 1922 se celebra al Palau d'Art Modern de l'Exposició d'Indústries Elèctriques de Barcelona (Catalunya) un míting en suport dels presos polítics organitzat per la Federació Obrera de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Francesc Comas Pagès, president del Sindicat del Vidre confederal i sota la vigilància governativa del comissari en cap del districte Inglés, hi van intervenir els anarcosindicalistes Francesc Arín Simó, president del Sindicat de Metal·lúrgics, i Joan Peiró Belis, secretari de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT, i els advocats laboralistes Eduardo Barriobero y Herrán i Joan Casanovas Maristany. Els oradors denunciaren la repressió governamental contra el moviment obrer i les actuacions policíaques, així com l'ús de confidents de la policia. Barriobero va lamentar no poder expressar-se en català, atribuint la culpa als mètodes d'ensenyament que se segueixen a les escoles espanyoles, tot dient: «Si tothom conegués el castellà, el català, el basc i la resta de llengües no existirien aquestes lluites regionals que s'estan lliurant actualment». L'acte va concloure amb l'aprovació de les següents conclusions: concessió d'una amnistia general, revisió dels processos socials pendents, indult per a l'anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa (Joan Baptista Acher, Shum, El Poeta) i supressió de les quinzenes (detencions governatives durant 15 dies). L'acte va acabar amb la recaptació de diners en suport dels presos a la sortida del recinte.

***

Crònica de l'acte publicada en el periòdic tolosà España Libre de l'1 de gener de 1961

- Homenatge cubà a Durruti: El 19 de novembre de 1960 se celebra al local social de l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) de l'Havana (Cuba) un acte d'homenatge a Buenaventura Durruti en el vint-i-quatrè aniversari de la seva mort. Hi van intervenir Salvador García, secretari de la delegació cubana de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya, organització que coorganitzà l'acte amb l'ALC; el comandant de la Revolució Cubana i metge de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola durant la Guerra civil Eloy Gutiérrez Menoyo; i el destacat militant anarquista cubà Marcelo Salinas López. L'acte va concloure amb la projecció del reportatge de l'enterrament de Durruti i un film documental sobre la «Columna Durruti» al front d'Aragó.

***

Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

- Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes.

***

Portada del primer número de La Brecha

- Surt La Brecha: El 19 de novembre de 2015 surt a Xile el primer número de La Brecha. Revista anarquista de historia y geografia. Aquesta revista cultural tractà temes històrics i geogràfics referents al moviment anarquista molt diversos, com ara l'anarquisme llatinoamericà, la premsa anarquista xilena, l'autogestió, l'anarcosindicalisme, l'educació, les relacions del moviment anarquista amb la política, la sexualitat, la dona, la historiografia anarquista, la geografia del treball, geografia indígena, els geògrafs anarquistes, etc. Trobem articles de nombrosos estudiosos, com ara Francisco Acaso C., Paulo Lisandro Amaral Marques, Mario Araya, Maximiliano Astroza-León, Mauricio Basterra, Uriel Bautista, René Cerda I., Esteban Coronel Salazar, Joël Delhom, Ana Domínguez, Julio Elisarde, Laura Fernández Cordero, Pedro García Olivo, Eduardo Godoy Sepúlveda, Álvaro Gutiérrez, Andrés Jiménez, Nadia Ledesma, José Julián Llaguno Thomas, Gisela Manzoni, Ivanna Margarucci, Jorell Mélendez-Badillo, Víctor Múñoz C, Andrea Noble,  Ignació Palma, Marcela Paz Carrasco, Eduardo Pillaca Matos, Rodolfo Porrini, Lucía Prieto Borrego, Camilo Reyes V., Roberto R. Rodríguez, Tamara Rodríguez, Huáscar Rodríguez García, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2017.

Naixements

Foto policíaca de Nicolas Laponte (2 de juliol de 1894)

- Nicolas Lapointe: El 19 de novembre de 1848 neix a Marbache (Lorena, França) l'anarquista Nicolas Céleste Lapointe. Sos pares es deien Jean Lapointe, sabater, i Luce Meurice. Sabater com son pare, el 23 de desembre de 1872 es casà a Metz (Lorena, França) amb Françoise Biven. L'any següent vivia a Nancy (Lorena, França) i nasqué son fill Louis François Lapointe. En 1884 nasqué altre fill, Georges Émile Lapointe, a Le Havre (Alta Normandia, França) i en aquesta època vivia al carrer Augustin Normand. En 1890 nasqué son fill Jacques Louis Lapointe a Le Havre. En 1882 treballava a Reims (Xampanya-Ardenes, França) al taller d'un fabricant de sabates i vivia al carrer Trois Piliers. La fàbrica on treballava va fer fallida i quedà desocupat. A finals de 1891 acollí al seu domicili del número 42 del carrer Thibault de La Havre l'anarquista Joseph Paridaen, que havia vingut de la regió parisenca, i aquest, amb sa filla Marie Laponte, es posà a vendre fruites de manera ambulant. A finals de 1891 buscà feina amb son fill Louis per París (França) i a principis de 1892 s'hi reuní la resta de la família. El 17 de febrer de 1892 la policia escorcollà el domicili familiar, al número 14 del carrer Myrha, i trobà armes (un puny americà i un fusell), exemplars del periòdic anarquista La Révolte i objectes furtats. Louis Lapointe, amb l'ajuda de sa mare, intentà fugir agredint els policies. El 18 de desembre de 1893 Nicolas Lapointe figurava en un llistat de la policia com a «anarquista militant» i implicat en el cas dels anarquistes Bernard Chappuiliot i Henri Meyrueis, que havien executat un membre del seu grup, Gustave Bisson, acusat de confident. El 26 de desembre de 1893 figurava un llistat de la policia i vivia al número 19 de passatge Poteau. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit pel comissari Prélat i va ser posat en llibertat. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 5 de Cité Durel, va ser escorcollat pel comissari Archer; detingut; l'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i vivia al passatge 4 Frères de Saint-Ouen (Illa de França, França). En el llistat de 1901 figurava com a «desaparegut». Al final de sa vida, vidu, vivia al número 50 del carrer Vieux Chemin de Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Nicolas Lapointe va morir el 31 de març de 1928 a l'Hospital Pietié-Salpêtrière de París (França).

***

Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

- Alexandre Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica (Grójec, Polònia, Imperi Rus) el matemàtic, tipògraf i activista anarquista Aleksandr Dembski, més conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien Ippolit Dembski i Antuanetta Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia) i en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a Varsòvia, on es dedicà a la propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a Suïssa i entrà a l'Escola Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa). Després d'una brillant carrera que finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la mà de Jakob Brinstein (Jacques Brynstein). El 6 de març de 1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos bombes explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a resultes de ferides, i ell resultà malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric, va ser expulsat de Suïssa i s'establí a París (França), on treballà en una impremta. Malalt de tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 26 de gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una protesta contra la detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista a Turquia, del refugiat Vladimir Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener de 1893, acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Liard-Courtois

- Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Florentin Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, sos pares es deien Gervais Courtois, perruquer, i Adèle Blanchard. Aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del «Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890).  En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de juny de 1894 es casà a Bordeus amb l'anarquista Marie Alice Léonie Dedieu. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir el 22 de novembre –algunes fonts citen erròniament l'1 novembre– de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.

***

Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de La Voix du Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux del 13 de gener de 1906

- Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué: «Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée, Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).

***

Francesco Porcelli

- Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien, Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a «socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el «Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal» –aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la «Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la «dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per «propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per «conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una «conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morir l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).

***

Ponciano Alonso Alonso (Mingo)

- Ponciano Alonso Alonso: El 19 de novembre de 1897 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso –també citat erròniament com Ponciano Alonso Sanmartín–, més conegut com Mingo. Sos pares es deien Silverio Alonso i Cristina Alonso. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat el juny d'aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d'octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT –Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach–, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d'octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d'«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'arrenglerà amb els més radicals. L'abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l'Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d'I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l'homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d'aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l'«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard s'establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d'aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos» (González, Bayón, etc.). En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències –Bordeus (1970), Portet (1972), etc.–, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d'Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d'història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres, Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina (1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo. Ponciano Alonso Alonso va morir el 13 de desembre de 1973 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

- Alfons Vila Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen erròniament l'any 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i anarcosindicalista Alfons Joan Manuel Vila Franquesa, més conegut amb els sobrenoms de Shum i de Joan Baptista Acher (o Atcher), però també per El Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau Oller. De família d'artesans, son pare, Llorenç Vila Carretero, fabricava carrosseries per a landós, i sa mare es deien Maria Franquesa Suñé. Atret per l'art, a Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia 14 anys abandonà ca seva i marxà a peu a Terrassa i després a Barcelona, on es guanyava la vida fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i col·laborant amb dibuixos per a la publicació Papitu. Quan tenia 17 anys, després de morir sa mare, passà cinc anys a París, on treballà d'orfebre, col·laborà en diverses publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris. També és possible que lluités amb l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno. En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan Bautista Acher, per així eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar, s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es convertí en un militant anarquista partidari de l'acció violenta, participant en nombrosos atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando Sánchez Raja i altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà el 17 de març de 1921 contra diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest grup, l'abril de 1921, preparà un atemptat contra el general Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc; l'acció fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí una deflagració fortuïta al taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta, al barri de Sans, on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la cara i les mans d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i condemnat a uns anys de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre de 1922, fou jutjat per una acció anterior contra una cerimònia religiosa organitzada pel sometent al Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això originà una intensa campanya anarquista (Solidaridad Obrera, El Suplemento de La Protesta, etc.) contra la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se sumaren nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Jacinto Benavente, José Francés, Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de Albornoz, Luis Araquistáin, Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland, Alberto Ghiraldo, Emma Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki, Errico Malatesta, etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou commutada. Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a l'escultura, i des d'allà organitzà exposicions de la seva obra sota el nom artístic de Shum: Sabadell (1925) –de la qual es publicà el catàleg Álbum artístico. Exposición Shum–, Bilbao (1926) –guanyà el Premi d'Escultura Villa de Bilbao–, Santander, etc. En 1929 es formà un comitè en pro del seu indult, format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres (Formós Plaja, Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró, Isaac Puente, Antonio Amador, Julián Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i es dedicà a la pintura com a professió. En 1934 participà en el grup «Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a vocal, en la Junta de Museus de Barcelona; aquest any també il·lustrà el periòdic anarquista d'Igualada El Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT d'Astúries, però també lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf franquista, s'exilià, primer a França, on passà pels camps de concentració, i després a Amèrica (Santo Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic adquirí un gran prestigi com a pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i dibuixos (1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova York, amb pintures modernistes i ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment llibertari. Durant els últims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va continuar dibuixant, agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos il·lustraren moltes obretes de «La Novela Ideal» i de «La Novela Social» i llibres de nombrosos autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón, Elías García, Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon, Nalé, Mario B. Rodríguez, Pedro Villa, etc.). També col·laborà amb dibuixos en nombroses publicacions, com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella de la Torratxa, Hoy, La Humanitat, Iniciales, Mañana, L'Opinió, La Opinión, El País, Post-Guerra, La Protesta, Solidaridad Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra y Libertad, Vértice, etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic).

Alfons Vila Franquesa (1897-1967)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria: El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra Álvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) –Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta– i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport de Marcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social. Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

***

Notícia sobre el míting sindicalista apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 19 de novembre de 1935

- Míting sindicalista: El 18 de novembre de 1935 se celebra a la plaça de toros de València (València, País Valencià) un míting d'afirmació confederal i contra la guerra. L'acte va ser organitzat pels Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En el míting, presidit per Manuel Pérez Feliu, van intervenir Francisco Ascaso Abadía, Tomás Cano Ruiz, Pau Montllor i José Villaverde Velo. Durant l'acte, al qual va acudir escassa concurrència, es va denunciar el moment difícil pel qual passava la CNT per mor de les escissions i es va explicar la posició de la CNT en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 del qual es feia un any. Els ponents atacaren l'Aliança Obrera i propugnaren l'abstenció electoral. L'acte acabà amb visques a la CNT, a la FAI i al comunisme llibertari.

***

Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que també és part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat «anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una «organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

Naixements

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

- Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del «socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolution économique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans d'Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En els últims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'octubre de 1895

- Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de la captura de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Odón de Buen (ca. 1886)

- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores –fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera –el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

***

Notícia de la condemna de Jean Ingelaère apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de maig de 1893

- Jean Ingelaère: El 18 de novembre de 1865 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean François Ingelaère. Sos pares, belgues, es deien Jean Joseph Ingelaère, sastre, i Marie Catherine Plaquet, modista. Es guanyava la vida treballant d'obrer teixidor. En 1882 vivia al número 6 del carrer Constantin de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 2 de novembre de 1882 anuncià a Jean-Marie Bourdon, gerent de L'Étendard Révolutionnaire, la creació del grup anarquista «Les Révoltés» de Lilla, del qual s'encarregà de la correspondència. El 24 de febrer de 1884, durant el carnaval d'Armentières, es desencadenà una baralla en un cabaret entre Wable, patró d'aquest establiment, i un grup d'anarquistes, amb el resultat de diverses persones ferides a ganivetades. Son germà Léon Ingelaère va resultar detingut immediatament i l'endemà els llibertaris César Aubin; el teixidor Gustave Brocq; Albert i Théophile Dubreaux; Joseph Heignard; J. Houvenaeghel; Jean Ingelaère; François Janssens; Vincent Nocq, secretari del grup «Terre et Indépendance» d'Armentières i corresponsal del setmanari L'Hydre Anarchiste; i Jules Sonnelle. François Janssens va ser acusat de les ferides mortals de dues víctimes. El 27 de febrer de 1884 va ser empresonat a Loos (Nord-Pas-de-Calais, França). A finals de maig de 1884 va ser jutjat, juntament amb François Janssens, davant l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i, beneficiant-se de circumstàncies atenuants, ambdós van ser condemnats a dos anys de presó. En 1886 formà part del grup comunista anarquista d'Armentières «Les Indomptables», nou nom de l'anterior grup «Terre et Indépendance» i «Les Insurgés». El maig de 1888, després de defensar un ciutadà maltractat per la policia a la Grand Place de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser detingut; jutjat, l'1 de juny de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a 40 dies de presó per «insults a la policia». El 10 de maig de 1890 es casà a Verviers (Lieja, Valònia) amb la teixidora Marie Barbe Fils; la parella visqué d'antuvi en aquesta població i a partir de 1892 al Rond Point d'Armentières. En 1893 vivia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on freqüentava destacats anarquistes, com ara Jules Hiverlet i Charlemagne Leprêtre. En aquesta època estava fitxat per la policia com «anarquista perillós i violent». A finals de maig de 1893, quan estava en busca i cerca per la gendarmeria per a fer el servei militar a Lilla, abandonà Reims i s'exilià a Verviers. En aquesta època es relacionà amb l'anarquista Jules Moineau. El 21 de maig de 1893, quan el príncep Albert de Bèlgica visitava la ciutat de Lieja, va ser detingut després d'insultar-lo; jutjat, sense mitjans de subsistència, va ser condemnat cinc dies després a dos anys de reclusió que purgà en un centre de mendicitat. El gener de 1895 s'instal·là amb sa companya a Roubaix. El 3 d'abril de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a 10 dies de presó per violències contra un esquirol durant una vaga. Donat per desaparegut a Wattrelos (Nord-Pas-de-Calais, França), en 1906 treballava en una fàbrica de corretges i tirants de Chauconin (Illa de França, França) i la seva militància no destacà davant la policia. Divorciat en 1907, en 1913 vivia al número 112 del carrer Erquighem d'Armentières. Després de la Gran Guerra, emigrà als Estats Units, on treballà a diverses estats (Connecticut, New Hampshire, Massachusetts). El 15 de juny de 1923, a resultes d'unes declaracions antireligioses i per la seva lluita en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut a Newton (Massachusetts, EUA) i reclòs 14 mesos a la presó d'alienats de Westborough (Worcester, Massachusetts, EUA). El 19 de juliol de 1924 engegà una vaga de fam i fou finalment extradit l'agost d'aquell any a França. En arribar-hi, va ser tancat a l'asil de malats mentals d'Esquermes de Lilla sota disposició de l'ajuntament i del comissari de policia. El 8 d'octubre de 1924 va ser finalment alliberat. En 1928, amb el suport del Comitè de Defensa Social (CDS) del departament del Nord, va reclamar al govern nord-americà una indemnització de 6.000 dòlars per danys i perjudicis a causa de la seva persecució als EUA. El juliol de 1929 militava en la Confederació General del Treball (CGT) i posteriorment passà a París, on va ser sotmès a vigilància policíaca, i finalment marxà cap el Nord. El 16 de setembre de 1929 va ser detingut sota l'acusació d'amenaces de mort contra el governador de Massachusetts i internat a l'asil d'alienats d'Armentières, on encara romania en 1930. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Joseph Molmerret (1894)

- Joseph Molmerret: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de novembre– de 1865 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Josep Camille Molmerret –algunes fonts citen erròniament Molmeret. De pare desconegut, era fill natural de la modista Marie Louise Molmerret, qui va reconèixer l'infant l'1 de desembre d'aquell any. Es guanyà la vida com dissenyador litògraf. Cap a 1890 treballava de gravador litògraf a Vauriàs (Provença, Occitània), on va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives, va fer conferències, fundà un Grup d'Estudis Socials i envià mensualment 10 francs al periòdic anarquista La Révolte. A començament de la dècada dels noranta milità, amb Raoul Chambon (Lambert) i Napoleón Lombard, en el moviment llibertari de Lió. A resultes dels atemptats anarquistes perpetrats entre 1892 i 1894, s'establí a París (França). A començament de 1894 vivia amb sa companya al carrer Beauregard del II Districte, on va allotjar l'anarquista Raoul Chambon que també s'havia instal·lat a París. El 28 de maig de 1894 ambdós van ser detinguts i entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any van ser jutjats a l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», que barrejava militants anarquistes amb desvalisadors il·legalistes. Com la major part dels inculpats, va ser absolt. Aquell any figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Anglaterra, el març de 1900 vivia a Londres amb sa companya, on freqüentà el tipògraf anarquista Morin, que tal vegada fos un confident. Posteriorment s'instal·là a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França), on treballà de dissenyador litògraf. El 16 de març de 1914 es casà a Neully-Plaisance amb Thérèse Boesch, vídua de Pierre Henri Zbinder i que treballava de domèstica. En aquesta època vivia al número 54 del carrer del Marne de Neuilly-Plaisance. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Jean-Louis Lion (1918)

- Jean-Louis Lion: El 18 de novembre de 1868 neix a Avinhonet de Lauragués (Lauraguès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Jean-Louis Lion. Era fill de Jean Lion, conreador, i de Jeanne Mélix. Es guanyà la vida treballant de tipògraf i després de mestre impressor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1886 vivia al número 8 del carrer 1814 de Tolosa. El 30 de març de 1889 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit a Tolosa i el 28 d'octubre de 1889 va ser nomenat caporal. Enquadrat en el 4 Regiment de Zuaus, va fer la campanya de Tunísia fins l'1 d'abril de 1892. En 1895 vivia amb sa esposa, la gorretera Anne Durand, amb qui tingué dos infants (Antonin Lion i Raoul Lion), a la plaça Marengo de Tolosa. En 1897 vivia al número 67 del carrer Providence. En 1900 presidí la conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure. El 3 d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Tolosa a 100 francs de multa per «ultratges als ministres de la República». En 1906 pertanyia a la minoria revolucionària sindical de la Federació del Llibre i era l'administrador del mensual L'Action Syndicale, òrgan dels sindicalistes revolucionaris tolosans. Fundà la «Imprimerie Toulousaine» al número 39 del carrer Peyrolières de Tolosa, que posteriorment es traslladà al número 2 del carrer Jean-Antoine Romiguières. L'1 d'abril de 1908 es divorcià davant el Tribunal Civil de Tolosa d'Anne Durand. El 8 de desembre de 1910 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Tolosa a dos mesos de presó per «entrebancs a la llibertat del treball» durant una vaga de ferroviaris. Amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser mobilitzat el 8 d'agost de 1914, fent la campanya contra Alemanya fins el 6 de gener de 1915, data en la qual va ser llicenciat. El 5 d'octubre de 1918 es casà a Tolosa amb l'empleada d'administració Rose Marie Louise Coutensou, divorciada de Jean Escourbiac. En aquesta època vivia als número 7 i 8 del Quai de Brienne de Tolosa. La impremta «Lion & Fils» va estampar nombrosos periòdics i revistes anarquistes, com ara Germinal (1907-1908), Plus Loin (1931-1939) i la major part dels 99 fascicles  de les «Publications de La Révolte i des Temps Nouveaux» (1920-1936); també va imprimir el llibre del Dr. Rousseau Un médecin au bagne. Entre 1929 i 1939 col·laborà en la nova sèrie de La Voix Libertaire, òrgan de l'Aliança dels Federalistes Anarquistes (AFA). Jean-Louis Lion va morir el 6 de novembre de 1937 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Domenico Ballardini (1892)

- Domenico Ballardini: El 18 de novembre de 1869 neix a Santo Stefano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ballardini, també conegut com Dominique Ballardini. Sos pares es deien Giuseppe Ballardini i Lucia Gagliarini. En 1887 en la inspecció mèdica militar va ser donat de baixa per conjuntivitis crònica per tracoma. Fuster de professió, cap el 1891 s'establí a França. El maig de 1892 va ser encausat a Niça (País Niçard, Occitània), juntament amb altres anarquistes italians (Bocchi, Consani, Foglia, Rolli, Vanni, Zibelin) per «associació criminal», però aconseguí fugir abans de ser detingut. Va ser acusat per la policia d'haver robat dinamita en una obra de la construcció del túnel de Cimiez de Niça. De tota manera, com que cap càrrec de pes se li va poder encolomar, no se li va poder decretar l'expulsió del país. Un cop el seu cas va ser sobresegut, retornà a Niça, on continuà amb la propaganda anarquista, essent qualificat per les autoritats com a «anarquista actiu i perillós». Entre el 6 i el 13 de gener de 1894 va romandre a un hospital de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta època vivia al número 4 del carrer Alger, en una habitació llogada pel matrimoni Blancan, domicili que el 3 de juliol d'aquell any va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, llevat d'haver-li trobat un puny americà. La policia sospitava que podia haver estat implicat en l'atemptat de Paolo Lega, de qui era amic, el 16 de juny de 1894 contra el president del Consell italià Francesco Crispi. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 29 d'aquell mes portat a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albin Villeval

- Albin Villeval: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1870 neix al XIX Districte de París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin Paul Antoine Villeval. Sos pares, no casats, es deien Albin Joseph Villeval (Albin), tipògraf, militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia, i Céline Alexandrine Rodriguez, bugadera. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère(1898). El 9 de gener de 1900 es casà al II Districte de París amb la venedrora de magatzem parisenca Jeanne Reine Goujon. En aquesta època viva al número 2 del carrer Chabanais de París. En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT, La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925), òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Maurice Doublier: El 18 de novembre de 1873 neix a Cloyes-sur-le-Loir (Centre, França) el cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista revolucionari Maurice Eugène Gabriel Doublier. Sos pares, comerciants, es deien Eugène Doublier, cafeter, i Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista. D'antuvi treballà de venedor en una adrogueria de París (França) i milità en la Federació de l'Alimentació de la Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel Sindicat d'Empleats per a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels anys noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i populars, com ara Les chants du commis épicier (1897), Le crayon sur l'oreille (1898), Les boîtes (1900) i La chanson des arpètes (1900). En aquesta època s'adherí al «Grup de poetes i cançonetistes revolucionaris» (Sébastien Faure, Constant Marie, Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules Lemaître en tournée i en 1902, per lliuraments en la revista La Boucherie Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu la ferme... ta boite à 4h. le dimanche. Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es casà amb Marie Rouet al XVIII Districte de París. En 1904 publicà les sàtires polítiques antinacionalistes La Syvetonienne & Carmagole des assomoirs. El març de 1905 creà i animà, amb René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière, òrgan del «Groupe des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que es fusionà cap el 1907 amb el grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901 per Constant Marie (Le Père Lapurge) i Ferdinand Massy, del qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i tresorer. Cada dimecres a la tarda feia permanències a la seu de «La Muse Rouge», al número 6 del bulevard Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als seus esforços, esdevingué la societat obrera cantant més important. Nombrosos autors, intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes, entraren a formar part de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Claudine Boria, Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice Hallé, Jeanne Monteil, Clovis Poirier (Clovys), etc. «La Muse Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes (concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al mes) i dels cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic i l'autonomia econòmica, fent alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En 1906 col·laborà en el recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un scandale. Ignoble séquestration du personel après le travail, dans les maisosn Damoy et Potin. Participà amb «La Muse Rouge», gairebé sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i actuà a diversos cabarets, com ara «L'Âne Rouge». També va fer actuacions per a diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies maçòniques, societats literàries i artístiques, Cases del Poble, Universitats Populars, les Joventuts Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de l'Home, la Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A l'editorial de L'Almanach de la Muse rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme «cançó social» i reivindicà el de «cançó revolucionària». Cançons d'aquesta època són Accouchement Royal, Brebis galeuse, La chanson de Bardes, La chanson de la semaine anglaise, Impressions de grand-père, Mariages en musique, Qui veut des chansons, Les retraites ouvrières, Sarto a des visions, T'as ben dit mon gas i Variations sur les doigts, entre d'altres. L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió d'Infanteria, on pogué escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux meurisons, Le Vieux Poilu, Mimi d'Amour, Le joueur de flûte, etc), les quals interpretà als fronts. Els seus poemes i cançons aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent esquivar la censura militar. Les seves últimes composicions van ser publicades en el periòdic Le Bonnet Rouge i també en forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del «Bois des Merliers», al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides el 16 d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El 23 d'abril de 1922 va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les cendres dipositades al seu columbari.

Maurice Doublier (1873-1916)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878

- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver «parit» i conviscut amb el «monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.

***

L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.

Naixements

Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894

- Maurice Onic: El 17 de novembre de 1857 neix a Caromb (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Alfrède Onic, conegut com Mort aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic, guarda forestal, i Marie Anne Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I Regiment de Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i rarament assistí a reunions i conferències. Recorregué les Boques del Roine per ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella (Provença, Occitània). Condemnat per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó (Provença, Occitània) com a còmplice de l'atemptat comès contra el Quarter General i alliberat tres dies després. Setmanes després, va ser greument ferit al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà paraules violentes contra la societat i amenaçà en tot moment amb cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es presentà com a candidat anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint com a programa «la supressió de tot govern». En aquesta ocasió, signà un cartell verd titula «Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als vius), amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director del periòdic Le Radical; el cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le Petit Provençal i es desencadenà una violenta polèmica entre ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers (Borgonya, França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de la propaganda pel fet»; en aquesta ocasió digué ser el «professor d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895 retornà a Marsella i assistí a les conferències donades per Sébastien Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus algerians arran de les revoltes antisemites de l'època. La policia assenyalà la seva presència a Marsella el maig i el setembre de 1898. Maurice Onic va morir el 7 de maig de 1906 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

- Voltairine de Cleyre: El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad –el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament –del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Notícia de la condemna de Louis Thomasson apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 d'abril de 1892

- Louis Thomasson: El 17 de novembre de 1871 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Louis Thomasson, conegut com Lucien Marcus. Sos pares, teixidors, es deien Pierre Thomasson i Eléonore Merle. Es guanyava la vida com sos pares fent de teixidor. En 1891 fou, amb son germà major Jean-Marie Thomasson i altres companys (Claude James, Louis Segaud, etc.), un dels fundadors de la Joventut Antipatriota de Roanne i s'encarregava de distribuir els periòdics Le Conscrit i Le Père Peinard. En aquesta època vivia al número 107 de la carretera de París. El 21 de setembre de 1891va prendre la paraula en un banquet antipatriòtic que reuní 35 comensals i on figurava en el menú «potatge anarquista, llonganissa a la dinamita i amanida revolucionària». El gener de 1892 el grup en el qual formava part, amb Barre i Jules Genouel, no va poder, mancat de recursos, enviar un delegat al Congrés Anarquista que se celebrà a Lió (Arpitània). En aquesta època era un dels representants del Sindicat dels Teixidors a la Borsa del Treball i es va oposar a la creació d'un Sindicat de Manobres, que hauria permès als anarquistes disposar d'un local a la Borsa del Treball, tot argumentant que aquesta era un dels edificis que s'havia d'enderrocar. El 3 de febrer de 1892, quan va ser sortejat per a la quinta a l'Ajuntament de Roanne, mostrar el seu rebuig a l'acte, va intentar fer un discurs i abandonà el local al crit de «Fora la pàtria! Visca l'anarquia!». Processat per «crits sediciosos», el 4 d'abril de 1892 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Loira a un mes de presó. També va ser acusat de ser l'autor, dies abans del sorteig, de l'aferrada del cartell «Appel aux conscrits». No es va incorporar al seu regiment i a començament de novembre de 1892 s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1893 compartia allotjament amb l'anarquista Ferrié (Lorin) de Roanne al barri londinenc de Balham. Posteriorment retornà a França i s'instal·là a Angers (País del Loira, França), on treballà d'empleat de comerç. El 20 de juny de 1898 es casà a Ancenis (País del Loira, França) amb Eugénie Anne Marie Dupé, de qui es va divorciar el 29 d'abril de 1915. En aquests anys regentà amb sa companya el comerç d'alimentació «Produits de Bretagne», al número 192 del arrer Saumuroise d'Angers. El 5 de maig de 1927 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marie Jeanne Labadie. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Emilio González Linera fotografiat per Cartagena (ca. 1916)

- Emilio González Linera: El 17 de novembre de 1879 neix a Salamanca (Castella, Espanya) el tipògraf anarquista, maçó, teòsof, esperantista i propagandista del vegetarianisme Emilio González Linera, conegut també com Emilio G. Linera, Emilio G. de Linera i Emilio González de Linera. D'antuvi republicà, derivà a l'anarquisme. Propietari d'una petita impremta tipogràfica i llibreria al Pasaje del Comercio de Madrid, edità nombroses publicacions de tota casta; anys després traslladà la seva impremta i residència al número 5 del carrer San Lucas. L'abril de 1908 va ser condemnat per editar «publicacions clandestines» per publicar un full amb un text de Francesc Pi i Margall promogut per la Federació Anticlerical. Participà activament en l'alfabetització i l'educació dels infants de les escoles laiques, escrivint i publicant uns 200 contes infantils en la seva «Colección Linera», de la qual arribà a vendre tres milions d'exemplars anuals, i llibres de lectura. Com a esperantista publicà nombroses obres en aquesta llengua, algunes traduccions seves. En 1912, amb els militars Julio Mangana Rosenörn i Fernando Redondo Ituarte, publicà la revista esperantista Homaro i també l'obra La Deveno de la Homo. En 1913 publicà la Politikan kaj religian deklaracion, del pare de l'esperanto Ludwik Lejzer Zamenhof, a qui va fer costat econòmicament. En aquesta època era membre de la Lliga Espanyola per a la Defensa dels Drets de l'Home. Afamat cervantista, entre el 10 de març de 1915 i el 25 d'octubre de 1918 edità 88 números de la revista ultraista Los Quijotes. Revista mensual ibero-americana. El febrer de 1917 fundà amb Julio Mangada Rosenörn la «Zamenhofa Federacio» i publicà el seu òrgan oficial Hispana Esperantisto (1917-1922). També fou membre de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto). Dies abans que esclatés la vaga general d'agost de 1917 es reuniren a la seva impremta alguns dels organitzadors d'aquesta, com ara Daniel Anguiano Mangado, Eduardo Barriobero Herrán, Francisco Largo Caballero i Julio Mangada Rosenörn. El març de 1918 fou un dels fundadors de l'Associació Nacional de la Premsa No Diària, de la junta directiva de la qual fou vocal. En 1919 col·laborà en la revista Letras. Durant els anys vint publicà llibres per a invidents en alfabet Braille gràcies a un artefacte que inventà en 1924 que n'abaratia l'edició. En 1924 contribuí en la subscripció popular per a sufragar la làpida d'homenatge a Francesc Pi i Margall per al centenari del seu naixement. Participà en la vaga d'arts gràfiques de gener de 1931. Com a maçó ja pertanyia en 1905 a la lògia «El Progreso» de Madrid, on va fer servir el nom simbòlic Civilización, i publicà les revista Luz Española / Hispana Lumo, escrita en castellà i esperanto, i Vida Masónica (1926-1933), de la lògia madrilenya «La Catoniana», que presidí. També fundà la maçònica «Biblioteca Catón» (1916-1934), propietat de la citada lògia. Fou un dels grans promotors del Gran Orient d'Espanya (GOE) i sempre reivindicà la total igualtat entre homes i dones en la maçoneria. A partir de 1924, va pertànyer a la «Rama Madrid» de la Societat Teosòfica Espanyola (STE), de la qual va ser nomenat vicepresident (1924) i president (1925-1926). També fou membre de l'associació «Los Amigos del Progreso» i va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social. Publicà un Catecismo humano-social. Máximas morales (sd). És el personatge Lucas, de l'obra La huelga de los poetas, de Rafael Cansinos Asens, redactor de la revista Los Quijotes, que apareix en aquesta novel·la com La Ofrenda. Emilio González Linera va morir el 22 d'abril de 1933 a Madrid (Espanya) i fou enterrat civilment l'endemà. Curiosament, després d'anys ja mort, el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme franquista li va obrir causa judicial.

Emilio González Linera (1879-1933)

***

Primo Bassi

- Primo Bassi: El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi –en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la «Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio –futur ministre de Gràcia i Justícia– i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti, L'Ordine Nuovo, Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà «sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

Primo Bassi (1892-1972)

***

Antonio Moreno Toledo

- Antonio Moreno Toledo: El 17 de novembre de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fidel Antonio Moreno Toledo. Sos pares es deien Fidel Moreno i Eugenia Toledo. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector «possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español, Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil de La Almudena d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2  (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.

Antonio Moreno Toledo (1896-1978)

***

Progreso Fernández

- Progreso Fernández: El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. Sos pares es deien Antonio Fernández i María Bailén. En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria. Malgrat fer de funcionari municipal, aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de caire anarcosindicalista. Més tard s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on mantingué amistat amb el misteriós Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a França fugint del servei militar. Milità en els grups anarquistes de Lió i constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo». En 1918, després de la Gran Guerra, retornà a la Península i participà en l'organització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria, juntament amb Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921 s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De bell nou a França, visqué fins al 1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer fill, Progreso, que va morir 18 mesos després, i on participà en les tasques del Centre d'Estudis Socials d'aquella ciutat arpitana. Després, a la Península, milità en el grup d'agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la «Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a Madrid en representació dels sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell de València, on defensà les tesis de la FAI i condemnà el dictamen «col·laboracionista» la CNT amb el govern republicà i el «pretentisme» de Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb una conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets de Fígols fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre. Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933 assistí a l'assemblea de la Federació Local de València de la CNT, celebrada a la plaça de Bous de la ciutat, on criticà durament els militants més moderats. En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es dedicà a l'ensenyament infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els Orriols de València– i impartí nombroses conferències. En acabar la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se a França, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, realitzant mítings i conferències al País Valencià (1977-1980) i participant activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980 dubtà davant el trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb l'equip editor de la revista Bicicleta. En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara CNT, Ética, Fragua Social, Ítaca, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Progreso Fernández va morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del carrer Sant Esperit de València (València, País Valencià) assistit per ses dues filles Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En 1998 Libertad i Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de la biblioteca d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid.

Progreso Fernández (1897-1996)

Continua...

---