Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 de juny

Esdeveniments

Cartell del mítng d'homenatge a Voltairine de Cleyre

- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.

***

Cartell anunciador de les conferències

- Conferències de Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la Sala de la Unió dels Sindicats de París (França) un cicle de tres conferències sobre el règim soviètic a càrrec del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. El juliol de 1920, enviat per la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional, viatjà, juntament amb Clément Charles, a la Rússia soviètica per assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista. Denunciat com a «sospitós», va ser detingut en arribar a Rússia i condemnat a mort, però gràcies a la intervenció de diversos sindicalistes francesos, va ser alliberat. Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per irregularitats en el seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà un cicle de tres conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats de París: la primera, el 23 de juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets. L'organisation soviétique et la vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets. L'organització soviètica i la vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada «Le syndicalisme en Russie et les forces antibolchevistes. Les socialistes-révolutionnaires et les anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les forces antibolxevics. Els socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de juliol, titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du bolchevisme au moviment révolutionnaire français. Conclusions» (El bolxevisme a França. L'adaptació del bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions). En 1922 publicà el llibre Au pays des Soviets, neuf mois d'aventures, on explica el seu viatge i la seva opinió sobre la Revolució russa.

Naixements

Signatura de Jean Rouchy (1861)

- Jean Rouchy: El 23 de juny de 1835 neix a Bernay (Normandia, França) el communard i internacionalista anarquista Jean Rouchy –algunes fonts citen erròniament com a segon nom Charles. Era fill de Jean Rouchy, sabater, i de Désirée Sophie Masson. Es guanyà la vida com son pare, treballant de sabater. Soldat en la Guàrdia Imperial, va fer les campanyes de Crimea i d'Itàlia, on s'hauria acostumat als «excessos», especialment el de la beguda. Un cop llicenciat, el 13 de maig de 1861 es casà a Orleans (Centre, França) amb la cosidora Marie Victorine Malenfant, la que esdevindria pedagoga llibertària sota el nom de Victorine Brocher. En aquesta època vivia al número 91 del carrer Poissonière del X Districte de París (França). El 14 de gener de 1864 la parella tingué un infant que va caure greument malalt i que va ser tractat pel metge internacionalista Eugèn Edmond Dupas, a la seva consulta del número 76 del carrer Myrha del XVIII Districte de París, però que finalment va morir el 28 de gener de 1868. Membre de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), ben igual que sa companya, el 3 de desembre de 1870 va ser capturat per les tropes prussianes, però aconseguí evadir-se. Amb un passaport en blanc aconseguit per sa companya, pogué retornar a París, on s'allistà en els Franctiradors de París, fent la campanya contra les tropes prussianes enquadrat en els exèrcits del Loira i de l'Est. A finals de febrer de 1871 retornà a París. S'enrolà, amb sa companya, com a cantiner a la Caserna Nacional, en el «Batalló per la Defensa de la República» de la Comuna de París. Greument ferit al peu per una olla d'aigua bullint, no pogué retornà al batalló fins el maig de 1871 a Passy (Illa de França, França). El 22 de maig de 1871 va caure presoner dels alemanys a l'École des Frères de Passy on havia establert la seva cantina. Després de passar per pel camp d'internament de Satory (Versalles, Illa de França, França) i pels treballs forçats, va ser internat a bord de Le Tage a la badia de Cherbourg (Normandia, França). Jutjat pel 7 Consell de Guerra a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), el 14 de febrer de 1872 va ser condemnat a dos anys de presó i a 10 anys de vigilància especial per «portar l'uniforme dels insurrectes» i tancat a Belle-Île-en-Mer (Ar Mor-Bihan, Bretanya). En 1874 va ser posat en llibertat i es reuní a Ginebra (Ginebra, Suïssa) amb sa companya, on participà en una cooperativa de sabaters anarquistes, proscrits de la Comuna de París i exiliats russos. Sempre alcohòlic, passà llargues temporades en institucions psiquiàtriques i en els anys vuitanta va ser donat per mort. Mentrestant, sa companya, es casà amb el pedagog anarquista Gustave Brocher i passà a ser coneguda com Victorine Brocher. Al final de sa vida, Jean Rouchy, va ser admès a la Colònia Familiar d'Aisnay-le-Château (Borbonès, Alvèrnia, Occitània), institució d'acolliment familiar terapèutic, pionera de la psiquiatria oberta, on va morir el 8 de febrer de 1911.

***

Benoît Malon heliografiat per Dujardin

- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Les Marais (Précieux, Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares, pobres pagesos, es deien Joseph Malon i Benoîte Balaidier. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

***

Galileo Palla

- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Sos pares es deien Ferdinando Palla i Giovanna Tognini. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina –a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc–, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el «Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per «associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per «resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

Galileo Palla (1865-1944)

***

Foto policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)

- Maria Zanini: El 23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Maria Zanini, també coneguda com Maria Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era vídua. Sos pares es deien Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera i cuinera. Establerta a París (França), entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), en el qual, probablement, actuava com a receptora de béns robats. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París amb una part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette Soubrié, Victorine Belloti i son fill Louis); és aquí on emmagatzemava els botins dels robatoris. A començament de 1894 albergà son company l'anarquista Orsini Bertani. Després de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser detinguda i empresonada. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la «Banda Ortiz» per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensada per Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació criminal», però amb una ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Maria Zanini (1865-?)

***

Marc Pierrot llegint Les Temps Nouveaux

- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Sos pares es deien Isidore Eugène Pierrot, negociant, i Marie Goby. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Les Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Sa companya fou Esther Lape. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital Diaconesses de Reuilly del XII Districte de París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

***

Foto antropomètrica d'Édouard Carouy (2 de setembre de 1909)

- Édouard Carouy: El 23 de juny –el certificat de defunció cita el 29 de juny– de 1883 neix a Lens (Hainaut, Valònia) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Sos pares es deien Émile Carouy, taverner, i Rosine Descamps, domèstica. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans d'esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les (Bèlgica). A partir de 1906 milità en el moviment llibertari i portà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch –tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»–, i freqüentà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort (Brussel·les, Flandes). En 1908, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París (França) i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos –Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Jeanne Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França, França) i fins al 1911 treballà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Jules Bonnot, les accions s'incrementaren en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França, França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais (Illa de França, França), on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Jeanne Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Édouard Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener de París, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry (Illa de França, França) i a casa d'un confident al Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, sense èxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de la Conciergerie de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata. Els seus descendents canviaren el llinatge per Carovis.

Édouard Carouy (1883-1913)

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta, Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Notícia d'una de les condemnes de Jean Tafforeau apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 8 d'agost de 1907

- Jean Tafforeau: El 23 de juny de 1887 neix a La Touche (Saint-M'Hervé, Bro Roazhon, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean Marie Joseph Tafforeau. Era fill de François Tafforeau, mariner i conreador, i de Sante Rose Chauvel. Es guanyava la vida treballant de carreter a París i en 1906 vivia al número 53 del carrer Philippe-de-Girard. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), el juliol de 1906 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a nou mesos de presó per «intrigues antimilitaristes» i l'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena a 18 mesos de presó pel mateix delicte. Sortejat en 1907 per a fer el servei militar, la seva incorporació va ser ajornada per «feblesa». El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb altres 11 companys antimilitaristes, a resultes d'aldarulls esdevinguts a l'avinguda del Bois de Boulogne quan el seguici presidencial, que venia d'una revista militar a Longchamp, va ser interceptat i increpat amb crits («Visca el 17 Regiment!», «Fora l'Exèrcit!», «Fora els afuselladors!») pel grup d'antimilitaristes per aclamar els soldats que aleshores s'havien aixecat al migdia francès; després de ser interrogat, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Jutjat per aquest fet, el 7 d'agost de 1907 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per «possessió d'arma prohibida», però, ben igual que els altres companys, el cas de «provocació de militars a la desobediència» va ser sobresegut. L'endemà, 8 d'agost de 1907, als carrers de París aparegué el cartell «Aux crimes, répondons par la révolte!», del Grup de Propaganda Antimilitarista i d'Acció Revolucionària (GPAAR), per protestar contra la repressió sagnat d'una manifestació obrera a Raon-l'Étape (Lorena, França), signat per ell i altres companys (Jean Goldsky, Henri Josse, René Mahé, Jean Molinier, Maurice Mouchebeuf, Léon Pornes, André Picardat, Henriette Rouselle i Pierre Ruff); detingut per aquest fet, va ser empresonat a La Santé i el 14 de setembre de 1907, malgrat la defensa de l'advocat anarquista Urbain Gohier, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a la desobediència de militars» i tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). A principis de juliol de 1908 va ser posat en llibertat condicional, gràcies a les gestions del seu advocat Urbain Gohier. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El gener de 1909 vivia a la colònia anarcocomunista «L'Essai» d'Aiglemont (Ardenes, França). Sembla que després passà a viure a París, sota el nom de Clément, al número 88 bis del carrer Riquet. El juliol de 1909 la policia el declarà desaparegut. El 4 de desembre de 1909, després de no respondre a la crida d'incorporació militar, va ser declarat insubmís. El 16 de març de 1912 va ser esborrat del «Carnet B». El 4 d'agost de 1914, després de no incorporar-se a la crida general arran de l'esclat de la Gran Guerra, va ser declarat insubmís en temps de guerra. Refugiat a Anglaterra, el 9 de juny de 1916 va ser expulsat del Regne Unit i lliurat a les autoritats franceses. El 22 de juny de 1916 va ser condemnat en consell de guerra per la III Regió Militar a un any de presó per insubmissió, però el 12 d'agost de 1916 aquesta pena va ser suspesa i deu dies després va ser integrat en el 129 Regiment d'Infanteria. El 14 de març de 1917 desertà i el 14 de març de 1919 encara era considerat desertor per les autoritats militars franceses. El 18 de juny de 1955 es casà amb Adrienne Guichot. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913

- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Era fill de Thimoleón Appolinaire, comerciant, i de Marie Adoralis Euphrasie Duhamel. Treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat amb la Medalla Militar i amb la Creu de Guerra. El 4 de setembre de 1917 es casà a La Havre amb Germaine Claire Allard, de qui es va divorciar el 2 de novembre de 1922. El 18 de setembre de 1929 es va casar a Le Havre amb Alice Marie Françoise Augér. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 al seu domicili de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 24 d'octubre de 1921

- Petrus Gayte: El 23 de juny de 1896 neix a Les Chards (Saint-Jean-la-Vêtre, Roine-Alps, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine Couzon, domèstica. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un garatge de bicicletes al seu domicili del camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Elionord Margarida Francesca Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.

***

Necrològica de Joan Ull Solves apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'11 de gener de 1982

- Joan Ull Solves: El 23 de juny de 1897 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Ull Solves, conegut com Juanito. Sos pares es deien Antoni Ull i Rosa Solves. Va ser alumne de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Metal·lúrgic autònom de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil formà part del Servei d'Informació Militar (SIM), especialitzant-se en el muntatge d'emissores als fronts de guerra i a la rereguarda. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat, maltractat i empresonat. Un cop aconseguí la llibertat provisional s'integrà en el moviment anarquista clandestí. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT i de la FAI i milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionistes de València de la CNT. Joan Ull Solves va morir el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre– de 1981 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 23 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1900 neix a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Era fill de José Rodríguez Gerez i de María González García. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes «Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Juan Rodríguez González va morir, vuit mesos més tard, el 2 d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

Necrològica de Romualdo Garcés Aragüés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Romualdo Garcés Aragüés: El 23 de juny de 1901 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Romualdo Garcés Aragüés, conegut com Luesiano. Era fill d'Alejo Garcés i de Carolina Aragüés. Quan era un infant s'instal·là amb sa família a Uncastillo. Treballà de pagès i de guàrdia de seguretat. Abans de la instauració de la II República espanyola, va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Uncastillo. Durant les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys per agressió a votants d'Uncastillo i intervingué en l'aixecament revolucionari de desembre d'aquell any, però es beneficià de l'amnistia del 24 d'abril de 1934. Va ser membre del Comitè Revolucionari durant la revolució d'octubre de 1934; jutjat en consell de guerra per aquests fets amb més d'un centenar de companys d'Uncastillo, el març 1935 va ser condemnat a 12 anys de presó. El juliol de 1936, quan era president de la CNT d'Uncastillo, lluità contra els aixecats de la Guàrdia Civil i falangistes del poble. Quan Uncastillo va caure a mans feixistes, passà per les muntanyes a zona republicana amb sa companya Luisa Viamonte i altres companys, com ara Carmelo Casalé. En 1938 vivia a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1953 militava a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i després s'instal·là a Sant Andrieu de Sangònis, al carrer Couvent. Sa companya fou Luisa Larcuen. Malalt durant molts d'anys, Romualdo Garcés Aragüés va morir el 2 de gener de 1972 a Sant Andrieu de Sangònis (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia de la detenció d'Andre Nouri apareguda en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 26 de setembre de 1931

- André Nouri: El 23 de juny de 1902 neix a Trignac (Montoir-de-Bretagne, País del Loira, França; actualment és un municipi independent) l'anarquista André Félix Nouri. Era fill d'Armand Nouri, xofer, i d'Éléonore Victorine Tournier, domèstica. En 1931 es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 25 de setembre de 1931 va ser detingut a Nimes sota l'acusació de «robatori de numerari». En les eleccions legislatives de 1932 es presentà com a candidat «federalista-anarquista», en realitat «abstencionista», per la II Circumscripció de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i es va retirar abans l'escrutini. En aquesta època treballava de tapisser a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1936 es va presentar per la I Circumscripció de Nimes a les eleccions legislatives. El 13 de setembre de 1941 es casà amb Charlotte Salacroux. El seu últim domicili va ser al número 9 del bulevard Couchant de Nanterre (Illa de França, França). André Nouri va morir el 10 d'octubre de 1996 a la Llar de la Tercera Edat «Jules Fossier» de Louvres (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de juny

Esdeveniments

Louise Michel després de la seva deportació a Nouméa (Nova Caledònia, 1873-1880)

- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 la destacada militant anarquista Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, és jutjada a l'Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó.

Naixements

Gaston Crémieux

- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Isaac Gaston Crémieux. Era el fill primogènit d'una família nombrosa formada per Abraham Crémieux, modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, i Alexandrine Rachel Vidal. Realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet –nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. El 25 de setembre de 1864 es casà a Marsella amb Judith Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants (Albert, André Moïse i Maximilien Armand Samuel), l'últim en honor a Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir –el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca –de Marsella– de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.

Gaston Crémieux (1836-1871)

Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

***

Foto policíaca d'Auguste Dupuis (3 de juliol de 1894)

- Auguste Dupuis: El 22 de juny de 1841 neix a Dourdan (Illa de França, França) l'anarquista Achile Paul Auguste Dupuis. Sos pares es deien François Joseph Dupuis, carreter, i Françoise Joséphie Virginie David. Es guanyà la vida fent de carreter, com son pare, i de ferrer. El març de 1891 figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Denis (Illa de França, França) establert per la policia i en aquesta època vivia al número 167 de l'avinguda de París d'aquesta població. L'abril de 1892, segons informes policíacs, freqüentava les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Grup de Propaganda. Aquest mateix mes va ser detingut, en previsió a les manifestacions del Primer de Maig, i el seu domicili escorcollat. El desembre de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París el considerà com a «anarquista no militant» i en aquesta època encara vivia al mateix domicili de l'avinguda de París de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 10 de juny de 1893 assistí al míting de protesta celebrat a la Sala Progrès del bulevard de l'Hôpital. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en la gran agafada d'anarquistes, que en va capturar 155, i el seu domicili escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Xavier Assieri apareguda en el periòdic marsellès Germinal del 13 d'agost de 1909

- Xavier Assieri: El 22 de juny de 1869 neix a Ajaccio (Còrsega) l'anarquista i lliurepensador, i després comunista, Xavier Joseph Assieri. Fill d'una família italiana, sons pares es deien Achille Paul Alexandre Assieri, magatzemer retirat, i Marthe Versini. Cridat a files en 1889, en 1890 les autoritats militars prorrogaren la seva incorporació per «feblesa». El 14 de febrer de 1891 va ser inscrit com a mariner en la Marina a Marsella (Provença, Occitània). Declarat desertor, va fer la submissió a Ajaccio i el 28 de maig de 1898 va ser destinat al 5 Dipòsit de la Marina de Toló (Provença, Occitània), on va romandre fins el 22 de juny de 1899. El 27 de novembre de 1899 es casa a Ais de Provença (Provença, Occitània) amb la venedora d'aviram Virginie Magdeleine Augusta Raphaël. Aleshores treballava de venedor de carn de caça i vivia al número 8 del carrer Bédarrides d'Ais de Provença. Segons la policia, passà de ser bonapartista a republicà i posteriorment de socialista revolucionari a anarquista. L'abril de 1906 fou secretari adjunt del Comitè de la Unitat Socialista de la 1 Circumscripció d'Ais de Provença del Partit Socialista Unificat (PSU). El 14 de juliol de 1907, a l'avinguda de la Gare d'Ais de Provença, aconseguí desarmar, d'un tret de revòlver a la cama, l'apache François-Marie Guinard, que havia acabat d'assassinar amb una dotzena de ganivetades l'obrer forner Edmond Dol. Entre 1907 i 1908 va fer d'intèrpret d'italià als jutjats d'Ais de Provença i el 25 d'octubre d'aquell any assistí com a representant de «La Libre Pensée» als funerals del senador Victor Leydet a Ais de Provença. L'agost de 1909 era president de «La Libre Pensée» d'Ais de Provença, que es reunia al Café d'Europe. Dedicat al periodisme, el novembre de 1910 fundà a Ais de Provença el periòdic Le Combat Social i durant les eleccions legislatives va fer costat la candidatura del PSU. A principis dels anys deu, fou corresponsal de diversos periòdics anarquistes i antimilitaristes, com ara La Guerre Social, però també de periòdics burgesos, com ara el marsellès Le Radical i el tolosà La Dépêche. Se li va retirar la corresponsalia del periòdic Le Petit Provençal per les seves activitats polítiques. El febrer de 1910 fou delegat de la Federació Socialista de les Boques del Roine al Congrés Socialista celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la primavera de 1911 fou secretari del grup llibertari d'Ais de Provença i en el seu nom donà conferències al bar Idéal de l'avinguda de la Gare, regentat per l'anarquista Henri Leydet. El desembre de 1912 vivia a Casablanca (Protectorat francès del Marroc; actualment pertany a Casablanca-Settat, Marroc), però l'octubre de 1913 ja tornava a viure a Ais de Provença, al número 20 del carrer de la Paix. El desembre de 1913 vivia a Ajaccio. Mobilitzat l'agost de 1914, com que havia estat esborrat de la matrícula de mariner perquè havia estat més de tres anys sense navegar, va ser destinat el 10 de març de 1915 a la Secció d'Automòbils del 8 Esquadró del Tren. Posteriorment passà pel 20 i el 6 Esquadrons de Trens i el 30 de novembre de 1918 va ser llicenciat. Es presentà com a candidat «socialista unificat» per al Consell de Districte d'Ais de Provença del Sud per a les eleccions cantonals de desembre de 1919 i en va treure 631 vots. El gener de 1921 signà un manifest de suport de la Secció de Niça (País Niçard, Occitània) del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Robert Lanoff

- Robert Lanoff: El 22 de juny de 1879 neix al X Districte de París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Sos pares es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent dels bombers parisencs, i Valentine Félicie Liébant. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'octubre de 1899 sembla que fou el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux anarchistes», on es critica durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple qualificant-los d'«anarquistes de govern». L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». En aquesta època vivia al número 114 del carrer de Clignancourt de París. Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista «Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron, Chauny, Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant, Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. També va participar en les «Xerrades Populars» que se celebraren al número 69 del carrer de l'Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de gener de 1911 actuà en la festa organitzada per la Federació Revolucionària en suport a Le Libertaire. El maig de 1911 va fer una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a més de cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le droit à l'avortement, Doit on aller à la caserne, Les Péjugés, À Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911, a requisitòria de la policia de Laon (Picardia, França), a resultes de la conferència realitzada a Chauny (Picardia, França), va ser inculpat per «provocació a l'assassinat i apologia del robatori». En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Aquest mateix any va publicar De la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual de L'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin, i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la «Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article «De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per «entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue, Le droit à l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerre à l'alcool, Maternité, Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Les épaves, En route pour l'abattoir, Trimardeur, C'est la rafle, Aprés la grève, Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse, Jean Misére devant le Christ, Les juges, Sonnez! Clairons sonnez!, La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires, Voix des locataires, Les pionniers. Scène de la vie de Biribi, Le soldat devant le peuple, Les prêtes. Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Robert Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne del XIV Districte de París (França).

***

Enrique López Alarcón (ca. 1918)

- Enrique López Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta, dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján. Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després passà a la Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i lletres i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a Cártama (Màlaga, Andalusia, Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Espanya), on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme. En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo. En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l'Ajuntament de Màlaga el nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat. En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931 s'estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d'Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l'homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935 s'estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, La Época, La Esfera, El Intransigente, La Mañana, Mi Revista, El Mundo, La Nación, Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas. A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors. Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles en Fragua Social. El 13 de gener de 1938 llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El periodista de la revolución», acte organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i el 4 de desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf franquista era un fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i visqué a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i l'11 de gener de 1940 arribà, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador. A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s'establí a l'Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents Antifeixistes –col·laborà en el seu òrgan d'expressió Combate–, de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del Centre Republicà Espanyol. L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència «El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l'agrupació «Teatralia». En 1945 s'instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al «Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O'Shea» de l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on s'encarregà de les seccions «Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a Espanya. Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate, DM, Lux, Mañana, Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo, Mundo Masónico, El País, Tiempo, etc. Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d'Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940), Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963 –molts d'autors citen erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Enrique López Alarcón (1881-1963)

***

Crida a l'amnistia d'Eugène Bévant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juny de 1923

- Eugène Bévant: El 22 de juny de 1884 neix a Minzier (Savoia, Arpitània) l'anarquista i pacifista Marie-Eugène Bévant –el llinatge citat sovint erròniament Bévent. Era fill de Pierre Bévant, conreador, i de Marie Pierrette Jeantet, domèstica. Va ser educat en la religió catòlica. Es guanyava la vida treballant de carnisser. Cap el 1902 esdevingué anarquista. El 12 de novembre de 1905, quan s'havia d'incorporar a files per a fer el servei militar en el 30 Regiment d'Infanteria, es declarà insubmís i va ser declarat desertor el 13 de desembre d'aquell any. S'amagà a París (França), on conegué l'anarcopacifista Alphonse Barbé. Pressionat per sos pares, el 13 de gener de 1906 acceptà integrar-se en l'exèrcit i el 6 de març d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la XIV Regió Militar per insubmissió i condemnat a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'estranger en temps de pau». Enviat a la caserna, desertà quatre dies després. Es refugià a Suïssa, on va restar any i mig. Freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1907 participà en una campanya antimilitarista contra la nova llei militar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fet pel qual va ser expulsat del país el desembre de 1907. Passà a Alemanya, on entrà en contacte amb els cercles llibertaris. Tres anys més tard, va ser declarat «indesitjable» i el 31 de desembre de 1907 desembarcà a Londres (Anglaterra). A la capital britànica formà part del Grup d'Insubmisos i Desertors (Georges Ozon, A. Pedu, P. Robert, Marcel Viriaut, etc.). El seu domicili, al carrer Manette, va ser utilitzat pel Grup d'Estudis Socials (GES) per a distribuir la revista artística anarquista Action d'Art. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, no va respondre a la crida general, però dos dels seus germans van ser mobilitzats i tots dos van morir al front. Detingut a Londres per la policia britànica, el 15 de desembre de 1916 va ser lliurat a les autoritats franceses. El 24 de gener de 1917 un consell de guerra a Grenoble (Delfinat, Arpitània) el condemnà a cinc anys de treballs públics, pena que va ser suspesa i enviat al front el 12 de febrer de 1917 amb el 140 Regiment d'Infanteria. Desertà novament el 15 de març de 1917 i s'amagà a París. Amb Alphonse Barbé participà activament en activitats pacifistes del grup «Les Amis du Libertaire». El 25 de desembre de 1918 va ser novament detingut a París i tancat a la presó militar de Grenoble. El 8 de març de 1919 va ser condemnat a sis mesos de presó i 500 francs de multa pel Tribunal d'Apel·lació de París per «declaracions alarmistes». El 28 de juny de 1919 intentà evadir-se, però es trencà la cama esquerra i va quedar esguerrat d'aquesta la resta de sa vida. Novament jutjat en consell de guerra, el 18 d'agost de 1920 a Grenoble, va ser condemnat, malgrat el testimoni al seu favor d'Alphonse Barbé, a 18 mesos de presó i enviat a un batalló disciplinari (Biribi) a Algèria. El periòdic Le Libertaire va obrir una subscripció popular al seu favor. El 2 de setembre de 1920 va ser traslladat al Fort Saint-Nicolas de Marsella (Provença, Occitània) a l'espera del seu trasllat a Algèria. El 21 de setembre de 1920 va ser integrat al Taller de Treballs Públics de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). El seu testimoni va ser recollit en el fullet Les anarchistes et le cas de conscience, publicat per la Unió Anarquista (UA). Després d'aconseguir mesos de remissió de pena, l'1 de gener de 1924 va ser destinat al 6 Batalló de Caçadors a Peu. El 19 de maig de 1924 va ser posat en llibertat a la penitenciaria militar d'Aïn Beïda (Oum El Bouaghi, Algèria Francesa; actualment Algèria), però l'exèrcit l'exigí l'acompliment de dos anys de servei militar suplementari a les penes de presó. El Comitè de Defensa Social (CDS) es va mobilitzar, sense èxit, per aconseguir la seva amnistia. Va ser integrat en el 159 Regiment d'Infanteria Alpina acantonat a Briançon (Provença, Occitània), però, a causa de la seva lesió a la cama, va ser enviat el 25 d'abril de 1924 al 14 Esquadró del Tren d'Equipatges. El 22 d'octubre de 1924 desertà novament i es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), des d'on va enviar un relat de la seva història a Le Libertaire que va ser publicat en el número del 4 de novembre de 1924. Sembla que va ser novament detingut en 1926 a tancat a Albertville (Savoia, Arpitània) i que els anarquistes Émile Bauchet i Claude Content idearen un pla per a la seva evasió que fracassà. El 22 de juny de 1934 va ser esborrat dels registres de controls de deserció. A finals dels anys trenta va estar subscrit al periòdic anarquista SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eugène Bévant va ser trobat mort el 2 d'agost de 1961 al seu domicili, al número 17 del Passage Cardinet, del XVII Districte de París (França).

***

Necrològica de Josep Ferrater Añó apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1969

- Josep Ferrater Añó: El 22 de juny de 1891 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Jaume Ferrater Añó. Sos pares es deien Josep Ferrater Oller, jornaler, i Teresa Añó Cortés. Quan era molt jove començà a treballar en la indústria del vidre a Mataró (Maresme, Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa del Vidre. Per la seva militància va haver de treballar a diverses regions peninsulars (Sevilla, València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i a París es casà amb la militant anarquista francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a Mataró i reprengué la seva feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser perseguit pel sector republicà contrari a la col·lectivització. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en la seva feina de vidrier. El maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de Givors-Chasse la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater Añó va morir morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili de Givors (Lió, Arpitània). Son germà Jaume Ferrater Añó també va ser vidrier i confederal.

***

Sperinidio Marastoni

- Sperindio Marastoni: El 22 de juny de 1894 neix a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i després socialista, Sperindio Marastoni. Sos pares es deien Luigi Marastoni i Caterina Lonati. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista i estava casat amb Teodolinda Messerani, amb qui tenia un infant. L'agost de 1924 arribà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 7 del carrer Chabrier. A partir de 1926 va ser fitxat per la policia, que el 1935 el qualificava com a anarquista «violent i lluitador». La policia el va assenyalar en diversos informes. El 30 de novembre de 1932 boicotejà amb altres companys (Agabitti, Bidelli, Ceola, etc.) la conferència celebrada al Relais Fleuri de Niça organitzada per la feixista societat «Dante Alighieri». Posteriorment s'acostà a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a «Giustizia e Libertà» (GL). Quan esclatà la Guerra d'Espanya, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on el 13 d'octubre de 1936 s'enrolà en el Batalló «Garibaldi» de la I Companyia, participant en diverses batalles (Cerro Rojo, Madrid, Casa de Campo, Pozelo, Boadilla, Mirabueno, Majadahonda, Araganda, Guadalajara, Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Posteriorment va ser destinat a la Brigada «Garibaldi» a intendència de l'Estat Major (Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Va ser hospitalitzat perquè una antiga malaltia pulmonar s'agreujà i 1 de gener de 1938 retornà a França. L'agost de 1940 va ser expulsat i lliurat a les autoritats feixistes italianes que el condemnaren a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Volta Mantovana. A partir de 1953 visqué a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia). Sperindio Marastoni va morir el 15 de febrer de 1955 a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia). El Consell Regional de Llombardia el condecorà amb la «Medalla d'Or a la Memòria», amb motiu del quarantè aniversari de la Guerra Civil espanyola.

Sperindio Marastoni (1894-1955)

***

Necrològica de Joan Rigat Vila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de gener de 1972

- Joan Rigat Vila: El 22 de juny de 1894 neix a Llanars (Ripollès, Catalunay) –algunes fonts citen erròniament Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Joan Rigat Vila. Sos pares es deien Francesc Rigat i Teresa Vila. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià al Sindicat Únic d'Arts i Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ribes de Freser, on va exercir diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i col·laborà en el setmanari confederal comarcal Sembrar amb cròniques locals. El gener de 1936 representà la CNT de Ribes de Freser en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrada a Barcelona (Catalunya). Fou president de les Joventuts Llibertàries de Ribes de Freser. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Sent Sefrian de la CNT. En 1947 va ser delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Concepció Tatjé. Joan Rigat Vila va morir, a resultes d'una malaltia cardíaca, el 28 de novembre de 1971 a Sent Sefrian (Aquitània, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 de juny

Esdeveniments

Ressenya de la conferència publicada en el diari saragossà La Voz de Aragón del 23 de juny de 1931

- Conferència de Pierre Besnard: El 21 de juny de 1931 l'anarcosindicalista Pierre Besnard, aleshores secretari de la Confederació General del Treball – Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de França, fa a l'Ateneu de Madrid (Espanya) la conferència «Esencia y plan constructivo del sindicalisme revolucionario». Besnard criticà durament el sistema capitalista i, després de palesar el fracàs de tots els sistemes polítics, des del feixisme al comunisme, assegurà que l'únic sistema possible factible és el plantejat per l'anarcosindicalisme.

Naixements

"Sans patrie"

- Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Vresse-sur-Semois, Namur, Valònia) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes «L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels «Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió d'Alfonso Oliva apareguda en el diari de Troyes Le Petit Républicain de l'Aube del 21 de febrer de 1895

- Alfonso Oliva: El 21 de juny de 1870 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Alfonso Oliva –també citat Alphonse Oliva. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. En 1894, després de patir nombroses denúncies a Nàpols, va ser condemnat a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) a 75 dies de presó per «insubordinació». Després de ser condemnat en rebel·lia a una pena de presó de 14 mesos a Itàlia per «propaganda anarquista», passà a Suïssa, on va ser expulsat de Lugano  (Ticino, Suïssa). Es traslladà a França, on a Annemasse  (Savoia, Arpitània) treballà a la impremta Chamlet. Detingut a Annemasse i tancat a la presó de Bonneville (Savoia, Arpitània), l'11 de febrer de 1895 la Prefectura de l'Alta Savoia decretà la seva expulsió de França i passà a Suïssa. Després d'un temps a Ginebra (Ginebra, Suïssa), s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), on treballà amb el tipògraf anarquista Fernandino Germani (Mimmuccio). Posteriorment s'instal·là amb sa companya a Bienne (Berna, Suïssa), on abandonà el seu allotjament sense pagar al propietari. El 23 de setembre de 1898, juntament amb altres 35 anarquistes, es va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica arran de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria a mans de l'anarquista Luigi Luccheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Édouard Rothen (ca. 1921)

- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Édouard Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Sos pares es deien Gottlieb Hotz i Susanne Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly, Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a «comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferències àcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) –fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Esther Diener, sa companya–, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière –setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)–, Contre-Courant, Clarté, La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Sa companya fou Esther Diener. Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 al seu domicili del barri de Saint-Julien de Marsella (Provença, Occitània). Sébastien Faure –a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste– li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Fernando Nogales Márquez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 11 de febrer de 1962

- Fernando Nogales Márquez: El 21 de juny de 1882 neix a Oliva de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Nogales Márquez. Sos pares es deien Manuel Nogales i María Márquez. Fill d'una família molt pobra, no pogué anar a l'escola. Analfabet, aprengué a llegir tot sol i començà a acumular una bona cultura autodidacta. En 1914 era membre del Partit Reformista (PR), fundat dos anys abans per Melquíades Álvarez, i era secretari, amb Andrés Gómez García, del Centre Reformista de la localitat. En 1917 estava subscrit als periòdics anarquistes Los Nuestros i La Voz del Campesino, periòdic aquest en el qual col·laborà en 1932. Obrer surer, organitzà al seu poble el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser perseguit pels patrons i el clergat local. Son germà José fou comunista. En 1932 col·laborà econòmicament en la Comissió Pro CNT. El 29 de novembre de 1934, com a vocal de la Junta Directiva de la Societat de Ramaderes i Llauradors «La Benefica» d'Oliva de la Frontera, juntament amb altres membres d'aquesta, s'entrevistà a Madrid (Espanya) amb el ministre d'Agricultura Manuel Jiménez Fernández. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Antifeixista local i quan l'ocupació de la població per les tropes franquistes aconseguí passar a Portugal, per retornar immediatament a la zona republicana i integrar-se en la lluita contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Gèmas (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població i, quan aquesta desaparegué, en la de Marsella (Provença, Occitània). Malalt i sense família, Fernando Nogales Márquez va morir el 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1962 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Gino Fantozzi

- Gino Fantozzi: El 21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor anarquista Gino Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista «Germinal» de Volterra, format especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser inscrit en la relació de persones a detenir en «determinades circumstàncies». En 1935 s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels Artesans, però un informe policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la tràgica mort del seu fill Sante, comunista i comissari polític del destacament partisà «Otello Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però l'abandonà desil·lusionat arran de les mesures polítiques preses pels comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista «Germinal» de Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre col·lectiu L'uomo e la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).

***

Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc La Matin del 13 de novembre de 1925

- René Baril: El 21 de juny de 1892 neix al X Districte de París (França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat erròniament com Barril–, conegut com Aubier. Era fill natural de la jornalera Joséphine Alexandrine Saussant i va ser reconegut per Paul Jean Louis Marius Baril pel matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1895. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest «Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!», «A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale, Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat «À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de «provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 25 de juliol de 1925 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Marthe Blanche Louise Bignon. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. El 9 d'abril de 1932 es casà a Hodenc-en-Bray (Picardia, França), població on residia, amb Louise Derivery. En aquesta època va ser condemnat en diferents ocasions per caçar i venda ambulant sense permís. René Baril va morir accidentalment el 10 de febrer de 1964 a Crillon (Picardia, França).

***

Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola

- Rivoluzio Gilioli: El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta pel barbó que portava. Fill d'una família nombrosa de nou germans –tots portaven noms d'allò més revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)–, sos pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció i un dels militants anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria Pelliciari. Després d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es traslladà a continuar els estudis a Mòdena, on fou un dels membres més actius del moviment llibertari local. En 1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de Mòdena, encara que continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el títol de mestre. Com a secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca propagandística amb conferències i reunions a diverses localitats de la regió –l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més de 1.200 adherits–, activitats també promogudes per la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). També participà en el desenvolupament de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes i mecànics. El desembre de 1919 assistí al congrés constitutiu de la Unione Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials bèl·lics de la  Caserna Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en les manifestacions obreres –el 5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys–, però a causa d'una delació la policia detingué 26 anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la captura i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la militància de Mòdena a través del Comitè de Defensa Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment s'exilià a França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de 1920 creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí a París i, després, a la zona nord. A Lens trobà feina de paleta en una obra i després entrà com a comptable en una fonda propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare Onofrio i l'any següent la resta de sa família, instal·lant-se a Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França. Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica, però retornaren a París, on treballà en la construcció. Més tard participà en la companya de suport a Mario Castagna i Ernesto Bonomini, anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a França, i fou el comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna. També en aquesta època participà en la campanya de protesta contra la condemna a mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser contractat per una empresa de la construcció com a encarregat en una obra i fou enviat al departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de construcció d'un tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En aquesta obra conegué nombrosos exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc aprengué el castellà i s'interessà pels problemes socials de la Península, publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe. Viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de l'estació del metro de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva activitat militant, participant en nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu «Butlletí de Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i escorcollar». A partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que s'edità a Puteaux, i que fou suspesa per les autoritats franceses, després de sis números, el gener de 1933. Aquest periòdic va ser substituït per La Protesta, però ell no va entrar en la redacció davant el temor de ser expulsat de França, ja que un mes abans havia estat detingut per la policia durant una conferència anarquista i havia rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana. Mentrestant havia estat contractat com a director de les obres per a la construcció d'un palau al carrer parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto Tommasini, Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat de França, juntament amb Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936 participà activament en la campanya de reivindicació del dret d'asil  i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la policia política feixista italiana envià un informe on deia d'ell que «desenvolupa una intensa activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la regió parisenca». Participà activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial italiana a Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió d'anarquistes italians de la regió parisenca i que després va ser completat per Sébastien Faure i publicat en nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19 de juliol de 1936, el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per una empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del port de Dunkerque. D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides de voluntaris. El mateix juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a Brussel·les, recuperà armes per a la Revolució espanyola, armes que van ser portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la Península. El setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit comunista, fet que desencadenà la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment «Giustizia e Libertà». El novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar. Per la seva experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats d'Aragó. Després dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu amic Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de 1937, mentre realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a Carrascal, a prop d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc davant un grup de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937). Actualment existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

- Lluís Meseguer Ramos: El 21 de juny de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Meseguer Ramos. Llaurador de professió, en 1931 fou un dels membres del Centre Obrer de Massalió, amb sos germans Josep i Pere i altres companys (Antoni Carceller Inés, Ramon Cuella Gimeno, Domènec Orgillés Bañolas, Pau Orona Piquer, Juli Prades Perfagés, Ramon Jacint Prades Ribera, etc.), que l'integraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També, amb sos germans i altres companys (Lluís Bala Berge, Lluc Fuertes Vallespí, Isidor Orgillés Sariñena, Bartomeu Plancho Guàrdia, Enric Puyol Bala, Francesc Ripollès Blasco), fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la localitat. Participà activament en els fets revolucionaris de 1933 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fets pels quals va ser perseguit per les autoritats i hagué de passar a la clandestinitat. El juny de 1935, encara en fuita, la Guàrdia Civil escorcollà el seu domicili i li requisaren una escopeta de caça, munició, una màquina de carregar cartutxos i llibres anarquistes. Abans del cop militar feixista de 1936 vivia amb sa companya, Adela Fuster Prades, i sos dos infants, Campoamor i Ramona, al número 13 del carrer Humbría. Després de l'alliberament del seu poble de mans feixistes, va treballar a Vall-de-roures en l'organització de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Formà part de les dues col·lectivitats que es crearen al poble. Amic de Joan Baptista Albesa Segura, de Vall-de-roures, formà part del seu grup de dinamiters de les columnes confederals fins la caiguda del front aragonès. Amb sa família, a partir del 7 d'abril de 1938, es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser mobilitzat per a treballar en una unitat d'obres i fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família. Va ser internat al camp de concentració de Bram. Jutjat en consell de guerra per les autoritats feixistes a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per «adhesió a la rebel·lió», va ser declarat en rebel·lia. Lluís Meseguer Ramos va morir el 26 de juliol de 1985 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Luisa Pérez Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de febrer de 1988

- Luisa Pérez Martínez: El 21 de juny de 1909 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luisa Pérez Martínez. Era filla de Miguel Pérez i de María Martinez. Filla d'una família benestant, es decantà pel moviment anarquista. Exiliada, tingué com a company l'anarcosindicalista Florentino Estallo Villacampa. En el exili francès, participà activament en els anys cinquanta, amb son company, en l'organització d'activitats clandestines del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la secció Jurídica del Secretariat Intercontinental (SI). Luisa Pérez Martínez va morir el 23 de desembre de 1987 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), població on residia, i va ser enterrada tres dies després en aquesta població.

***

- Antonia Lisbona Celma: El 21 de juny de 1914 neix a la Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista María Antonia Lisbona Celma. Filla de família llibertària, sos pares es deien Francisco Lisbona, obrer forner, i Pilar Celma. A partir de 1922 visqué amb sa família a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) i quan tenia 18 anys començà a treballar de serventa. Posteriorment s'ocupà de la cura d'infants a Saragossa (Aragó, Espanya) i a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1936 retornà a Calanda i participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries, en el grup teatral «Renacer» i en la col·lectivitat local. El desembre de 1937 es casà amb l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú. Quan el triomf franquista es trobava a Barcelona i el febrer de 1939 va ser detinguda i empresonada fins el novembre d'aquell any. En 1940, amb son fill Germinal de quatre mesos, va ser novament detinguda pel grup d'informació franquista del seu poble i internada al convent de Les Corts que servia aleshores de presó de dones. A resultes de les denúncies realitzades pels feixistes de Calanda, el 25 de gener de 1943 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada a 30 anys de presó. Va ser especialment acusada d'haver participat el 14 de setembre de 1936 en l'incendi del convent i de les imatges religioses de Calanda. Com que hi anava armada, va ser també acusada d'haver participat aquell mateix dia en l'execució de 14 persones dretanes del poble. Va ser tancada a la presó de les Corts de Barcelona, a Reus (Baix Camp, Catalunya), a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i a la presó de Predicadoras de Saragossa. Son fill Germinal va ser assassinat pels franquistes a la presó. El desembre de 1945, en la revisió del seu procés, obtingué la llibertat condicional, que es va fer efectiva el 2 de febrer de 1946. Sos pares i son germà Leandro havien estat assassinats pels franquistes. L'abril de 1946 passà a França i es pogué reunir a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb son company que no veia des que es casaren. La parella visqué a les poblacions occitanes de Los Sarrassins, Castèlmairan i Montalban, abans d'establir-se definitivament, a partir de 1950, a Forques, on s'integrà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La parella tingué quatre infants (Manuel, Leandro, Margarita i Amapola). Amb son company va escriure els llibres autobiogràfics Luchas, amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991) (1996). Antonia Lisbona Celma va morir el 3 de maig de 2012 a Forques (Rosselló, Catalunya Nord).

Antonia Lisbona Celma (1914-2012)

***

D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació –la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival «Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la seva última cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.

Arthur Moyse (1914-2003)

***

José Muñoz Congost

- José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. Sos pares es deien José Muñoz Botella, dependent, i Esperanza Congost Pérez. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària –en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural «Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seus òrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT, Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía, Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fuego, Icaria, Ideas-Orto, Mar y Tierra, Nervio, Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor Vicario, amb qui es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a l'Hospital Universitari de Llemotges (Llemosí, Occitània). 

José Muñoz Congost (1918-1996)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 de juny

Esdeveniments

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

- Dimissió d'Anselmo Lorenzo: El 20 de juny de 1872 a València (País Valencià) Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l'estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

***

Capçalera de L'Attaque [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Attaque: El 20 de juny de 1888 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. A partir del número 7, de l'1 d'agost de 1888, portarà com a subtítol «Organe socialiste révolutionnaire»; i a partir del número 46, del 25 de juliol de 1889, «Organe hebdomadaire anarchiste». El redactor en cap fou Ernest Gégout i el secretari de la redacció G. Picourt i S. Mougin, a partir de l'abril de 1899; els gerents foren L. Meunier i E. Gégout. Hi van col·laborar Antoine Antignac, Auguste Chirac, Amilcare Cipriani, J. B. Clément, Sébastien Faure, Eugène Fournière, E. Gegout, Léon Gerault-Richard, Paul Gilbert, E. Herbel, Clovis Hugues, Paul Lafargue, G. Lefrançais, Charles Malato, Émile Massard, Saverio Merlino, Louise Michel, Paule Mink, S. Mougin, E. Odin, Auguste Percheron, Eugène Pottier, Félix Pyat, Tortelier, André Veidaux, Émile Violard, Lucient Weill, etc. Gégout i Malato van ser condemnats a 15 mesos de tancament, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, per articles apareguts en el periòdic. En sortiren 66 números, l'últim el 26 d'abril de 1890. Aquesta capçalera reapareixerà entre 1895 i 1915, dirigida per E. Gégout, però com a periòdic independent i no anarquista.

***

Portada del primer número de Terre Libre

- Surt Terre Libre: El 20 de juny de 1922 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Terre Libre. Organe Bi-mensuel de la Fédération Anarchiste du Sud. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Sud-Est (FASD), celebrat l'abril de 1922 a Marsella, els anarquistes del Migdia decidiren crear un òrgan que s'havia d'imprimir a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però arran del desmantellament de la FASD, els grups anarquistes del Sud prengueren la torxa com a òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). Portava l'epígraf anarcocomunista «De chacun selon sa force. A chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats). Publicat per André Viaud, en foren gerents Léopold Faure (Fattys) i Pierre Le Roux. Trobem articles de Gustave André, Michel Antoine (Lux), Robert Antoine, E. Armand, Édouard Barrat, Paul Bergeron, Léon Boissin, Leopoldo Bonafulla, John Bull, Édouard Demonsais, Félix Denegry, André Duc, René Falavel, Séverin Férandel, Eugène Galand, Jean Gamba, Émile Grimaud, Marius Guigue-Veran, Luc Lelatin, Pierre Le Roux, Jacques Liberto, Robert Magrini, L. Meissonnier, Ph. Pécastaings, Antonin W. Poizat, Louis Portier, Raoul Raynaud, Soustelle, Mathieu Vecchioni, André Viaud (Le Chiffonnier) i Georges Vidal, entre d'altres. L'agost de 1922, arran de la publicació d'un poema de Georges Vidal dedicat a Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clémenceau, el domicili de Pierre Le Roux i d'André Viaud, al número 2 del carrer du Chêne de Marsella, va ser escorcollat i amb dos, juntament amb Georges Vidal, van ser demandats per «injuries a l'Exèrcit, provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat». Tingué alguns articles en castellà. Es publicaren almenys 10 números, l'últim el 5 de novembre de 1922. Va ser continuat per Terre Libre. Cahiers mensuels de critique sociale (1923) i aquesta mateixa capçalera es publicà entre 1934 i 1936 com a òrgan de la Aliança Lliure d'Anarquistes de la Regió del Migdia.

***

Portada d'un exemplar de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 20 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del quinzenal antifeixista en llengua italiana La Riscossa. Quindicinale degli antifascisti dell'Australia. Aquest periòdic sorgí per contrarestar la propaganda desplegada per diversos grups feixistes italians que s'establiren a Austràlia, com ara l'Associazione Nazionale Combattenti (ANC, Associació Nacional de Combatents), el National Union of Italian Reserve Officers (NUIRO, Unió Nacional d'Oficials Italians en la Reserva), el Dante Alighieri Club, el Cavour Club i el periòdic Il Giornale Italiano. Lligada a l'anarquista «Club Matteotti», el responsable gerent de la publicació fou Valentino Ciotti. Hi van col·laborar, entre d'altres, Francisco Carmagnola i Francesco Giovanni Fantin. L'últim número fou el del 15 de març de 1932.

Naixements

Notícia sobre l'afer dels paquets de La Havre apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 18 d'octubre de 1894

- Abraham Martin: El 20 de juny de 1834 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Abraham Martin, conegut com La Mitrailleuse. Sos pares es deien Antoine Martin, boter, i Magdelaine Lutaud. Enginyer mecànic i armer de professió, durant la Comuna de París fou director dels tallers i museu d'artilleria de Saint-Thomas-d'Aquin. Inventà una pistola metralladora («Pistolet Mitrailleuse Martin», Pistola-metralladora Martin) que posà al servei de la Comuna. Quan la caiguda de la Comuna es refugiat a Londres (Anglaterra), on dirigí una important fàbrica. El 9 de desembre de 1872 va ser jutjat pel XVII Consell de Guerra i condemnat en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna. La policia el qualificà d'«inventor perillós». La seva pistola-metralladora va ser perfeccionada a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) pels fabricants d'armes Marres i Braendlin, i prengué el nom de «Martin-Marres-Braendlin Mitrailleuse». En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Durant la primavera de 1894, arran d'una carta anònima enviada des de Londres a la policia francesa, va ser sospitós d'haver creat una petita bomba de «potència fins ara desconeguda» i capaç de ser manipulada sense perill pel portador. L'octubre d'aquell any, a Le Havre (Normandia, França), una gran maleta amb paquets provinent Londres que havia de ser lliurada a un tal A. Martin va ser confiscada; la maleta contenia material d'armer i mecànic, claus, obusos no carregats, cartutxos i diversos models d'enginys «sospitosos» per a la policia. El cas d'aquests paquets, que havien estat autoenviats per ell, acabà en la denúncia a la Companyia del South-Western per la seva part per haver-los obert i haver-los lliurats fora de termini. L'octubre de 1899 patí un greu accident de caça. Al final de sa vida resta cec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Serafino Mazzotti

- Serafino Mazzotti: El 20 de juny de 1843 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Serafino Mazzotti, conegut com Bombicci i que va fer servir el pseudònim de Filippo Boschiero. Era fill d'Antonio Mazzotti i de Giovanna Ossani. Es guanyava la vida treballant de barber. Va ser sergent del VII Regiment de Granaders de la Toscana després de la Unificació italiana. D'antuvi republicà, després dels fets de la Comuna de París de 1871 es passà a l'anarquisme bakuninista i s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la Romanya. Proper a Andrea Costa, aleshores anarquista, participà activament en les revoltes internacionalistes de 1874 a Faenza. El mateix Mikhail Bakunin s'havia traslladat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a encapçalar la insurrecció, però el fracàs d'aquest aixecament implicà la necessitat de fugir del país. Amb Bakunin i altres companys, es va refugiar a cantó de Ticino (Suïssa). S'instal·la, sota el nom de Filippo Boschiero, a «La Baronata», la finca on vivia Bakunin a Verbanella-Minusio (Ticino, Suïssa), on treballà les terres i on sa companya, Maria Focaccio (Marietta), feia de domèstica. També residia a «La Baronata» l'anarquista Carlo Cafiero. Marietta seguí Bakunin en un altre trasllat i després se'ls va unir ell, juntament amb el sabater anarquista Andrea Santandrea, que feia d'ajuda de cambra de Bakunin. L'estiu de 1876 va morir Bakunin a Berna (Berna, Suïssa), assistit per Mazzotti i sa companya. Posteriorment tornà a Lugano (Ticino, Suïssa) i uns anys més tard s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on reprengué la seva feina de barber i sa companya Marietta tingué dues filles (Verusca i Smeralda). El seu domicili serví de refugi a destacats anarquistes, com ara Andrea Costa i Anna Kulixova (Anna Kuliscioff). També passaren per la seva casa Eduard Bernstein, Karl Höchberg i Benoît Malon. En 1883 retornà a Faenza, on, conegut com Bombicci, continuà treballant en el seu ofici i on la seva barberia va ser lloc de trobada. Mantingué una estreta amistat amb Andrea Costa, malgrat la deriva d'aquest cap el socialisme. Entre 1883 i 1887 col·laborà en el diari de Faenza La Montagna, moltes vegades amb articles en la línia política de Carlo Pisacane, de la qual Carlo Cafiero també era partidari. En aquells anys acollí en diverses ocasions Olimpiada Evgrafovna Kutusova, companya de Carlo Cafiero, quan aquest va estar hospitalitzat a l'hospital psiquiàtric d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia). En 1890 va ser un dels signants de la convocatòria del Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), del qual va néixer el gener de 1891 el Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En els anys noranta va ser durament reprimit i confinat a les illes de Ponça (1894-1895) i de Pantelleria (1897-1899), des d'on mantingué una estreta i interessant correspondència amb sa família i sos amics. A principis del segle XX era secretari de la Lliga dels Barbers, adherida a la Cambra del Treball de Faenza. En 1908 es publicà el seu Catechismo di giobbe operaio, reeditat diverses vegades. Al seu final va haver de veure la pujada del feixisme al poder. Serafino Mazzotti va morir el 3 d'abril de 1925 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Errico Malatesta li dedicà una emotiva necrològica («Mi è morto un fratello») publicada en Pensiero e Volontà del 16 d'abril de 1925.

Serafino Mazzotti (1843-1925)

***

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: El 20 de juny de 1848 neix a Montgomery (Alabama, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren –els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

***

Foto policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894)

- Paul Clouard: El 20 de juny de 1858 neix a La Tellerie (Vengeons, Normandia, França) l'anarquista Paul Jules Clouard. Sos pares es deien René Marin Clouard, paleta, i Marie Louise Homo, domèstica. El 28 de febrer de 1883 vivia al número 9 del carrer Maître Albert del V Districte de París. Son germà va morir fent el servei militar i, d'antuvi, ell va ser dispensat de fer-ho, però finalment el va fer en dos períodes en 1885 i 1887. En aquesta època treballava d'estanyer i de domèstic. El 6 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de l'oficial de Pau Fédée en una gran i violenta agafada al cabaret de l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de París. Van ser arrestats 14 homes i tres dones i tot el grup al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte, on una part en va ser interrogat per Fédée. El seu domicili, al carrer Bachelet, va ser escorcollat sense cap resultat. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 9 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser posat en llibertat. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure els casos de tots els implicats i implicades en l'agafada del cabaret de Duprat. La seva pertinença al moviment llibertari només es va fonamentar en el simple fet de freqüentar el citat cabaret, lloc de reunió d'anarquistes. El 15 de desembre de 1896 es va declarar insubmís i l'1 de novembre de 1904 va ser alliberat del servei militar. Al final de sa vida treballava de cotxer de fiacre i habitava al número 4 del carrer Belfort de Clichy (Illa de França, França). Paul Clouard va morir el 15 de maig de 1917 al IX Districte de París (França).

***

Notícia orgànica de Laurent Roudier apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 28 de juliol de 1893

- Laurent Roudier: El 20 de juny de 1862 neix a Graveson (Provença, Occitània) l'anarquista Laurent Marius Roudier, conegut com Monteux. Era fill de Claude Roudier, conreador, i de Marguérite Genin. Es guanyava la vida treballant de sabater. Establert a Avinyó (Provença, Occitània), en 1889 vivia al número 9 del carrer Saint-Guillaume. En aquesta època era corresponsal del grup «Les Libertaires Vauclusiens» del periòdic anarquista parisenc La Révolte. A finals de 1889 vivia a Castèurainard (Provença, Occitània), on militava en el grup anarquista «L'Homme Libre». En la primavera de 1893 vivia a Villa Veradier, al Pont d'Avignon, i engegà una subscripció popular per a publicar el periòdic Le Libertaire Vauclusien, que no pogué editar-se per manca de finançament, i els diners recaptats van ser destinats a parts iguals als periòdics L'Insurgé, Le Père Peinard i La Révolte. El desembre de 1893, a resultes de la detenció el 24 de desembre de diversos anarquistes (Marius Bayol, Léon Blanchard i Marius Madier) que havien distribuït fullets i exemplars de La Révolte pel carrer de la République d'Avinyó, se li obriren diligències judicials, ben igual que als militants Hippolyte Bourelly i Clovis Eysseric. Va ser acusat de complicitat en la difusió del cartell «Les dynamitards aux panamitards», un exemplar del qual va ser trobat al domicili de Bayol. Durant el seu interrogatori va negar no haver vist mai el citat cartell i d'haver-lo enviat a Blanchard i, encara que es declarà anarquista, admeté que no feia propaganda militant. En l'escorcoll del seu domicili del 27 de desembre de 1893, es trobaren exemplars de diversos periòdics anarquistes (L'Agitateur, L'En-Dehors, L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Anarchiste i La Revue Libertaire), a més de fullets, retalls sobre anarquisme de diaris i un revòlver de sis trets, el qual justificà per l'aïllament de la seva residència i la necessitat de defensar-se. El 4 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia trobà un exemplar de L'Almanach du Père Peinard pour 1894. En aquesta època figurava en un llista de la policia d'individus subscrits i corresponsals de periòdics anarquistes. L'11 de març de 1894 la policia escorcollà novament el seu domicili, aquesta vegada sense cap resultat. Vidu de Marie Perret, amb qui tingué dos infants, el 16 d'agost de 1910 es casà a Avinyó amb la cosidora de botines Marie Julie Costet, amb qui era parella des de 1890, i aleshores vivia al número 1 del carrer Migrenier d'Avinyó. Al final de sa vida es declarava «industrial». Laurent Roudier va morir el 10 de maig de 1927 al seu domicili, al número 73 del carrer Guérin, de Marsella (Provença, Occitània). Son fill, Laurent Roudier, continuà amb el seu negoci de sabateria.

***

Pedro Sierra Álvarez

- Pedro Sierra Álvarez: El 20 de juny de 1888 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Pedro Sierra Álvarez. Sos pares es deien Pedro Sierra Díez i Rosa Álvarez. Va ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions –després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l'«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l'organització; també va assistir al Congrés de l'any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d'Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Com a periodista va publicar en Acción Libertaria, CNT (Gijón), Renovación, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera (Gijón), Suplemento de La Protesta, Tribuna Libre, Umbral, etc.; a més de dirigir Acció Libertaria, La Cuña, El Libertario, Solidaridad i Solidaridad Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez va morir el 30 d'octubre de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Pedro Sierra Álvarez (1888-1969)

***

Nino Napolitano

- Nino Napolitano: El 20 de juny de 1893 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino, Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor, L'Esule, etc.). Sos pares es deien Antonino Napolitano i Antonina Antico. Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en el únic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari. Nino Napolitano va morir el 17 de novembre de 1958 a Palerm (Sicília).

Nino Napolitano (1893-1958)

***

Necrològica de Josep Faure Aliana apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Josep Faure Aliana: El 20 de juny de 1895 neix a Sanui (Llitera, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Faure Aliana. Sos pares es deien Miquel Faure i Salvadora Aliana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 era secretari de la CNT d'Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Acabà a l'exili francès, instal·lat a Aush. Sa companya fou Dolors Montserrat Rufàs. Josep Faure Aliana va morir el 2 de març de 1989 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca

- Ciriaco Quesada Torreblanca: El 20 de juny de 1898 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. Sos pares es deien Félix Quesada i Encarnación Torreblanca. En 1927, ja casat amb Encarnación Herrerías i amb un fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà a Catalunya. A Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica tèxtil «Colònia Sedó» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill (José Quesada Herrerías). A començament de la dècada dels trenta la família s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa «La Seda». Abans de la guerra es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou infant (Encarna Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina (Violeta Quesada Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb tota sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i morí. Durant l'Ocupació, el 24 d'agost de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa família, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.855. Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, part de sa família retornà a l'Espanya franquista i ell acabà instal·lat-se a Rosset (Provença, Occitània), militant en la Federació Local de Rosset i d'Ais de Provença (Provença, Occitània) de la CNT de l'exili, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la Península per a veure sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de desembre de 1984 al Centre Hospitalari Pays d'Aix d'Ais de Provença (Provença, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984)

***

Necrològica de Joan Membrado Querol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de febrer de 1992

- Joan Membrado Querol: El 20 de juny de 1899 neix a la Todolella (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Membrado Querol. Sos pares es deien Rafael Membrado i Magdalena Querol. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a començament de la dècada dels trenta emigrà a França. Instal·lat a Perpinyà, participà activament en el suport als companys refugiats a França. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors del Comitè Local de Perpinyà de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del grup de suport a la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Joan Membrado Querol va morir el 24 de desembre de 1991 a l'Hospital Maréchal Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat.

***

Necrològica d'Alain Ovide apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire del 23 de gener de 1997

- Alain Ovide: El 20 de juny de 1934 neix al Caire (Regne d'Egipte; actualment Egipte) l'anarquista Alain Paul Yves Ovide. Era fill de Louis Marie Ovide i de Lucie Louise Laporte. Participà en diversos grups anarquistes de la regió de Toló (Provença, Occitània). Es guanyà la vida com a professor d'història. D'una gran cultura (literatura, filosofia, etc.) i cinèfil destacat, també animà els actes llibertaris amb cants revolucionaris. En els últims anys participà amb permanències setmanals en el col·lectiu llibertari «La Commune» de Toló. El seu últim domicili va ser a«La Duquesne», a l'avinguda Amiral Collet de La Ciotat. Alain Ovide va morir el 14 de gener de 1997 d'una crisi cardíaca al Centre Hospitalari de La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Nunzio Pernicone

- Nunzio Pernicone: El 20 de juny de 1940 neix al Greenwich Village de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio Pernicone. Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos pares es deien Salvatore Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de companyies teatrals anarquistes que recaptaven fons per als periòdics anarquistes, com ara Il Martelo, i que durant els anys vint i trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant freqüentà els cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un tracte especial amb Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en història en la City University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la tesi The Italian Anarchist Movement. The Years of Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la direcció d'Arcangelo William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA). S'especialitzà en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys conegué l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul Avrich, que esdevingué amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats de Columbia (1969-1975) i d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries de Nova York en els anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del Departament d'Història i de Ciències Polítiques de la Universitat Drexter de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Publicà nombrosos articles dedicats a militants anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.). Participà en emissions radiofòniques i televisives i en conferències, i els seus cursos «Europe between the Wars (1919-1939)» i «Fascism» van ser molt seguits. La seva opinió especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised Immigrants to Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents publicacions especialitzades, com ara Italian American Review, Journal of American History, Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi Emigrazione, etc. Entre el 2004 i el 2007 edità el periòdic Italian Americana. Entre les seves obres destaquen Italian anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb altres), Carlo Tresca. Portrait of a rebel (2005 i 2010) i Terrorism. The first or anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i introduí The autobiography of Carlo Tresca. El dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum de les obres completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica i redactava un llibre que titulà provisionalment The propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century. Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de pròstata, Nunzio Pernicone va morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson University Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant de l'òpera i dels moixos –amb sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown (Bucks, Pennsilvània, EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu funeral, les contribucions a la seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de Filadèlfia o al Animal Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La Universitat Drexter va crear el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial Nunzio Pernicone) en la seva memòria.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

Portada de Die Einigkeit

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels «sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els «sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoît Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

***

Cartell de l'acte

- Míting per l'amnistia: El 19 de juny de 1920 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Lió (Arpitània) un gran míting per demanar l'amnistia de sindicalistes i revolucionaris i la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). L'acte va ser organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) i el Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de Lió. En 1920 les presons franceses eren plenes de militants llibertaries i revolucionaris processats i condemnats després de la Gran Guerra per diversos motius (insubmissió, complot, bolxevisme, antimilitarisme, etc.). Hi van prendre la paraula Nicolas Berthet, del CDS de Lió; Burdet, del Comitè de Defensa dels Mariners (CDM); Henri Fourcade, de la Unió de Sindicats Obrers del Roine; Claude Journet, del Grup de «Causeries Populars» (Xerrades Populars); i Fernand Larapidie, del CDS de París.

Naixements

Notícia de la mort de Jean Steigmeyer apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 27 de febrer de 1923

- Jean Steigmeyer: El 19 de juny de 1843 neix a Klingnau (Argovia, Suïssa) l'anarquista Jean Adam Steigmeyer –el seu llinatge citat de diferents maneres (Steigmeier, Stegmeier i Stegmeyer). Es guanyava la vida treballant de gravador. El 19 de maig de 1872 assistí com a delegat de la Secció de Fleurier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) al Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional del Treball (AIT) celebrat a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En 1884 vivia a Sonvillier (Berna, Suïssa), on el novembre d'aquell any publicà un àlbum de dibuixos i dissenys per a gravadors. Entre els anys vuitanta i principis del noranta milità en el moviment anarquista a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) i a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània). En 1890 vivia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on tenia un taller de gravat al número 20 del carrer Puits, i militava en el grup anarquista local, on es relacionà força amb Nicolet Albert i Eugène Graizely, participant en les seves activitats propagandístiques i de distribució de premsa i fullets anarquistes. El 19 de maig de 1890, en una assemblea de la Cambra Sindical de Patrons i Obrers Gravadors de La Chaux-de-Fonds, es va prohibir tota relació professional amb ell per una infracció i el periòdic local La Sentinelle li va imperdir publicar articles en la seva defensa. El 28 de febrer de 1891 publicà a La Chaux-de-Fonds el fullet La Lutte contre les syndicats obligatoires, on es defensava dels atacs del sindicat. El març de 1892 encapçalà un grup de gravadors purgats pel seu sindicat a La Chaux-de-Fonds i aleshores vivia al número 18 del carrer Manège de la població. El juny de 1892 vivia al barri de La Praille de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1893 fou membre del grup anarquista encapçalat per Eugène Steigne i Eugène Dalloz («Grup Steiger-Dalloz») i el 13 de juliol de 1893 d'aquell any es va decretar la seva expulsió de França a notificar-li en cas de ser interceptat. El març de 1903 va patentar invents de gravació i aleshores vivia al número 11 del carrer Gares de Ginebra. Jean Steigmeyer va ser trobat mort per causes naturals el 25 de febrer de 1923 al seu domicili, al número 9 del carrer del Temple, de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després al cementiri de Saint-Georges de la ciutat.

***

Foto policíaca de Gervais Naudet (10 de març de 1894)

- Gervais Naudet: El 19 de juny de 1853 neix a Échalot (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Gervais Naudet. Era fill de Jean Baptiste Naudet, fuster, i Claude Daujon, i tingué una germana, Marie Céline Naudet. Com son pare, es guanyava la vida treballant de fuster. L'1 d'octubre de 1881 es casà al XIV Districte de París (França) amb la modista Marie Augustine Peyriolle. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Vouillé de París. Entre 1884 i 1885 formà part de la Cambra Sindical dels Fusters del Sena i va ser un dels principals militants del moviment anarquista, prenent part activa en l'agitació dels obrers sense feina. El 8 d'abril de 1884 representà els fusters de la construcció en el V Congrés Regional de la Unió Federativa del Centre. Signà la circular de la crida per l'exposició dels treballs dels alumnes dels curs professionals de la Cambra Sindical dels Obrers Fusters de la Construcció que se celebrà el 22 de maig de 1884 al mateix locals dels Artistes Independents, al carrer Tuileries de París. El juliol de 1884 era membre del buró del Sindicat d'Obrers Fusters del Sena (SOFS) i entre agost i setembre de 1884, amb els companys Raimont i Tortelier, va fer un viatge d'estudis en nom del SOFS  a Dinamarca, Suècia i Noruega a fi i efecte d'estudiar tècniques de fusteria i les maneres organitzatives dels obrers d'aquests països, així com les tendències de la família socialista i establir relacions entre ells. El 23 de novembre de 1884 la Cambra Sindical de Fusters organitzà un gran míting per als obrers desocupats a la sala de ball del carrer Lévis del XVII Districte de París i ell va ser el president de la sessió a la qual assistiren unes tres mil persones i on parlaren oradors socialistes i anarquistes; la sortida del míting acabà en greus incidents, amb ferits i detinguts. El 22 i el 23 de gener de 1885 va ser jutjat, amb altres companys, pels citats fets a l'Audiència del Sena i ell va ser absolt, però altres companys patiren condemnes. En aquesta època vivia al número 201 del bulevard de Grenelle de París. El desembre de 1884, com a secretari de la Cambra Sindical de Fusters, va denunciar Haret, president de la Cambra Sindical d'Empresaris de Fusteria, per difamació al sindicat dels fusters, però el IX Tribunal Correccional del Sena rebutjà la demanda. En 1886 va ser costat la subscripció de suport dels vaguistes de Vierzon engegada per Le Cri du Peuple. El seu nom figurava en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 18 del carrer Paul Émil de Saint-Maur (Illa de França, França). El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només recuperà la llibertat el 9 d'abril d'aquell any. En 1894, 1896 i 1901 figurava en llistats d'anarquistes de la policia i vivia a Le Parc Saint-Maur. Gervais Naudet va morir el 8 d'agost de 1916 al seu domicili, al número 22 del bulevard d'Asnières, de Gennevilliers (Illa de França, França).

***

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Congé (Saint-Loubès, Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Era fill del comerciant i propietari francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero (Clemence); lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials –publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918– a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

- Émilie Lamotte: El 19 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Joséphine Lamotte. Sos pares es deien Joseph Henri Lamotte, gravador, i Ernesta Loigia Francesca Galli. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

František Gellner

- František Gellner: El 19 de juny de 1881 neix a Mladá Boleslav (Bohèmia Central, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el poeta, escriptor, periodista, pintor i caricaturista anarquista František Gellner. Fou el sisè fill de set d'una família jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista, regentava una botiga i sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es dedicà a l'escriptura i a les caricatures. Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna i Mládí), publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria), però després de dos anys abandonà el centre. A Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan tenia 15 anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda Dudák, editat per Ignát Hermann. Abocat a la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en contacte amb el moviment anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia. Col·laborà en el periòdic anarquista Nový Kult (Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a l'Acadèmia Minera de Příbram (Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per assistir a reunions anarquistes, establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes (Marie Majerová, Stanislav Kostka Neumann, Karel Toman, Fráňa Šrámek, etc.). En 1901 publicà el seu primer recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti života, ambdós, com la resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme. A partir de la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer dos–, va fer el servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem, Bohèmia) i, contràriament a la resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En 1905 estudià pintura a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a París (França), on publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le Cri de Paris, Le Pêle-Mêle, Le Rire, Les Temps Nouveaux, etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a Bohèmia i aquest any il·lustrà el llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí máky. Verše a karikatury (1901-1908). En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i després retornà a París. En 1910 publicà l'àlbum il·lustrat satíric Les petits joies d'amour. En 1911 s'establí a Brno (Moràvia Meridional, Moràvia, Imperi Austrohongarès), on treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové noviny (Diari del Poble), implicant-se en la vida política local, participant en les activitats de l'Občanského Klubu Lidové Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular Progressista). Quan esclatà la Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a l'exèrcit austro-hongarès i va ser enviat a Galítsia. L'última notícia que se'n té és que es trobava en un camí entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František Gellner va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i mai no s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren diferents obres seves, com ara Nové verše (1919 i 2016), que recull la seva producció poètica entre els anys 1903 i 1914.

František Gellner (1881-1914)

***

Florentino Salcedo Abascal

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Sos pares es deien Florentino Salcedo Gómez, lleter, i Antonia Abascal Masón. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

Continua...

---