Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Der Eigene

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara  «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estil art nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser «estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Capçalera de Der Mistral

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Octaveta anunciant la conferència

- Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

***

Capçalera de L'Amico del Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti –que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació «Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després–, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar, és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

***

Cartell de l'acte

- Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme»: El 3 de març de 2012 se celebra als locals de l'«Espai Obert» de Barcelona (Catalunya) el Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme». En aquest acte, organitzat per la revista llibertària La Rosa dels Vents, hi participaren membres dels sindicats Confederació Nacional del Treball (CNT) i Solidaritat Obrera (SO).

Naixements

William Godwin

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

- Casimir Iwanowski: El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista Casimir Iwanowski –també citat erròniament Ivanowski–, conegut com Pierre Kasnin. Era fill del polonès Stanislas Iwanowski, professor de llengües al Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne Langlois. Fou alumne, fins a 1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París (França) i posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Polonesa. El 18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de França, França) amb la modista Geneviève Ginisty (Rose). En aquesta època treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel de Vanves. En els anys vuitanta milità en el moviment anarquista de París, on vivia al número 16 del carreró Vandal del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors del grup anarquista del XIV Districte de París, també conegut en 1891 per «La Revanche de Fourmies», que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del carrer Gaité, i del qual formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres. També en aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista del XV Districte de París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser escorcollat arran del robatori d'un dipòsit de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18 de març de 1892, en un control de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en fuita». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes. El 6 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carreró Vandal de París, i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla de 20 anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals de 1894 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. En el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 s'anotà que vivia al número 253 del carrer Fourneaux de París. Al final de sa vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del carrer Castagnary del XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de maig de 1898 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International, òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del «Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional «L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Bordes (1853-?)

***

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

- Célestin Nic: El 3 de març de 1873 neix a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) l'anarquista Célestin Nic. Sos pares es deien Jean Baptiste Nic, pedraire i empresari de la construcció, i Marie Jouanin. Es guanyava la vida com a embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei militar. El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia escorcollà el seu domicili, al número 22 del carrer Norvins de París, però només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair, on parlava de l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897 tornà a la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII Districte de París amb la modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En aquesta època treballava d'empleat. Durant la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de març de 1915 i el 8 de gener de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França, França). En 1925, sembla, era empleat municipal a París. Célestin Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de Taverny (Illa de França, França).

***

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'abril de 1923

- Alice Marcellin: El 3 de març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son company. Era filla de François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise Bertelière. Amb son company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida fent de firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda llibertària arreu França. L'octubre de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del Loira, França) i portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès, Occitània), on estava reclamada per un jutge d'instrucció per «associació criminal». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats com a «anarquistes molt perillosos» per la policia i posats sota vigilància, de la qual van poder fugir el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella (Provença, Occitània) i se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va ser fitxada en diversos llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va formar part amb son company del grup «La Jeunesse Internationale» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità el febrer de 1897 la tercera època del periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capital écrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home», «La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). L'estiu de 1901 va ser processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els germans Camille i Émilien Tarlier, per «injúries a l'exèrcit», però finalment tots van ser exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el Migdia com a venedora ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir son company. El seu últim domicili va ser al número 15 de Villa Poissonnière de París. Alice Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i va ser incinerada quatre dies després al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

- Fernand Solier: El 3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine Ursule Buchère, que vivien a París (França), però que decidiren tenir l'infant a casa dels avis materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus estudis de clàssiques, entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de professió, treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al número 69 de l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació requisada a casa d'anarquistes fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es desencadenaren en els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer trobà un cert nombre de cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la violència», esbossos d'articles dirigits als periòdics Le Père Peinard i La Révolte, i una carta dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una d'aquestes missives havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de gener de 1894 el comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre, el va detenir quan tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons la premsa, la policia va trobar periòdics il·lustrats relatant diverses detencions d'anarquistes, nombrosos números de Le Père Peinard, de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach du Père Peinard de 1894, fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una barba postissa. Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no militava en cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de l'anarquista Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats francesa. Segons el periòdic catòlic La Croix, era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Cernay-la-Ville (Illa de França, França).

Fernand Solier (1875-1949)

***

Ricciotti Longhi

- Ricciotti Longhi: El 3 de març –algunes fonts citen el 30 de març– de 1878 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ricciotti Napoleone Giuseppe Longhi. Fill d'una família nombrosa formada per set germans, sos pares es deien Antonio Sarafino Longui, ferroveller, i Amalia Francesca Carolina Sampietro. Després de l'escola primària, treballà ajudant son pare en el comerç de ferralla. Durant els disturbis del maig de 1898, participà en les barricades aixecades a la Porta Ticinese; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a cinc anys de presó, però va ser posat en llibertat el juny de 1899 arran d'una amnistia. El 7 de novembre de 1899 es casà a Milà amb la planxadora Angela Maria Fedela Beltrami. Durant la primera dècada del segle, participà activament en el moviment anarquista milanès des de les files antiorganitzadores, destacant en la propaganda de carrer i en la recaptació de fons per a la premsa llibertària (Il Grido della Folla i La Protesta Umana). Empresonat sovint, no va escriure a la premsa, però es comprometré força en l'administració dels periòdics i en la seva difusió. El maig de 1903 participà, amb Gaetano Abbiatti, Carlo Colombo, els germans Felici i Guido Mazzocchi, Giovanni Straneo i altres, en els anomenats «Fets del carrer Legnano», esdevinguts arran de la commemoració de les víctimes de 1898. Formà, amb Nella Giacomelli, Giuseppe Manfredi Ettore Molinari, l'anomenada «tetrarquia», la qual en 1906 trencà amb Giovanni Gavilli, fundant i mantenint La Protesta Umana (1906-1909). Acusat en diverses vegades de violència contra la policia, com ara el 1907 amb Edmondo Mazzuccato a Roma (Itàlia), va ser condemnat a diverses penes de presó de curta durada en diverses ocasions. Sempre en primera fila en les manifestacions subversives, estava disposat a recórrer a la violència fins i tot per motius no polítics, com va passar en 1910 en un prostíbul del carrer Vetraschi. Mantingué una relació amb l'anarquista Leda Rafanelli. Entre 1911 i 1912 minvaren les seves activitats polítiques, però, no obstant això, sempre va estar vigilat, ell i el seu negoci de ferralla. En 1920 recaptà fons per al periòdic Umanità Nova i en 1921 la policia sospità que havia estat còmplice dels anarquistes que atemptaren contra el Teatre Diana i per aquest fet va ser tancat unes setmanes, encara que va ser exonerat en les investigacions preliminars. En 1926 va fer costat econòmic el periòdic anarquista Pensiero e Volontà. En 1928, després dels «Fets de Piazzale Giulio Cesare», quan una bomba va explotar quan el rei d'Itàlia Víctor Manuel III hi passava durant una visita a la fira de mostres, va ser detingut, empresonat i trigà dos mesos a recobrar la llibertat. En 1929 va escriure a Benitot Mussolini on el definia com a «Duce sense parangó», tot demanant la seva «completa rehabilitació». Després d'anys de vigilància sense cap resultat, Ricciotti Longhi va morir el 21 d'agost de 1942 a Fano (Llombardia, Itàlia), població on residia; incinerat, les seves cendres reposen al Cementiri Monumental de Milà.

***

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis bacteriana el 6 de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès de Primitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario, Germinal! - La Barricata, A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu, Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidão à liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24, Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria –idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

Florentino de Carvalho (1883-1947)

***

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de La Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari a París (França), i Alixe Léa Serre. Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica «Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné, òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència «Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França) amb Blanche Marin. El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol «Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli: El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855 –algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André, Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau –ajudà aquest en les seves investigacions històriques–, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Ernest Augendre (1 de març de 1894)

- Ernest Augendre: El 2 de març de 1856 neix a Saint-Pierre-le-Moûtier (Borgonya, França) l'anarquista René Augendre, més conegut com Ernest Augendre. Sos pares es deien Charles Augendre, jornaler, i Simone Brodat. Des de gener de 1893 treballava de paleta per a l'empresari Guillemot, del carrer Joufrroy d'Abbans de París (França). L'1 de març de 1893 el seu domicili, al número 11 del carrer Simart, va ser escorcollat per la policia; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», protestà enèrgicament argumentant que no era anarquista. El desembre de 1893 el seu nom figurava com a anarquista militant en el registre d'anarquistes departamental de la Prefectura de Policia. També figurava en una llista d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, indicant que estava separat de sa companya i que tenia dos infants, del 20 de febrer de 1894 i en aquesta època vivia al número 6 del carrer Simart. A més a més, també estava inscrit en un llistat d'anarquistes que havien fet propaganda. L'1 de març de 1894 va ser detingut sota la inculpació d'«associació criminal» i el comissari Labat, del barri de la Goutte d'Or, escorcollà sense èxit el seu domicili, al número 6 del carrer Eugène Sue; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat el 7 de març d'aquell any. L'1 de juliol de 1894 patí un nou escorcoll al mateix domicili sense cap resultat. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i en un llistat d'anarquistes del XVIII Districte. El 31 de desembre de 1896 el seu nom estava inscrit en un estat de recapitulació d'anarquistes. En 1900, segons la Prefectura de Policia, vivia al número 51 del carrer Mont-Cenis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

- Louis Delesderrier: El 2 de març de 1860 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Lois Delesderrier, conegut com Le Ciseleur. Sos pares es deien Jean Delesderrier, joier, i Eugénie Rottembourg, venedora de roba i abillaments de segona mà. Es guanyava la vida com a cisellador i gravador. El 3 d'abril de 1886 es casà al XI Districte de París amb la jornalera Arsène Eugénie Dubois i amb aquest matrimoni legitimaven dos infants nascuts de la parella: Louis (1882) i Georges Louis (1885). En aquesta època vivia al número 14 del passatge Vaucouleurs. El 16 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 11 anarquistes i el seu domicili, al número 25 del carrer Haxo, va ser escorcollat. Els 12 anarquistes van ser portats a la Prefectura de Policia i, després de ser fitxats en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i interrogats l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée, van ser tancats. El 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat sota l'acusació d'«associació criminal». El 26 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia la número 25 del carrer Haxo. També figurava en diversos registres d'anarquistes establerts per la policia en anys posteriors i en domicilis diferents. El 27 de setembre de 1901 es va divorciar a París d'Arsène Eugénie Dubos i es va quedar amb la custòdia dels infants. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Tourelles de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1901

- Raoul Héro: El 2 de març de 1882 neix a Orleans (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Eugène Héro. Sos pares es deien Joseph Héro, muntador de fusteria en la construcció, i Amélie Alisse Hivert, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer tapisser i després d'obrer en la construcció. El setembre de 1901 va ser detingut, juntament amb Jules Gérard i Désiré Huny, venedors tots tres del periòdic La Libre Parole, després de causar escàndol a la caserna de la gendarmeria de Clermond-en-Argonne (Lorena, França). El 16 de novembre de 1907 es casà al XX Districte de París (França) amb la cosidora a màquina parisenca Marie Louise Gilliard. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 118 del carrer d'Avron de París i treballava de mecànic. En 1926 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Oposat a la ingerència dels comunistes en els sindicats, entrà en conflicte amb els quadres del Partit Comunista Francès (PCF) i acabà dimitint. En els anys trenta entrà a formar part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser un dels grans animadors amb Alfred Lobel. El desembre de 1937 participà amb el metal·lúrgic Isidore Dauthun i Alfred Lobel en la fundació del grup llibertari i pacifista «Les Amis de la Patrie Humaine». En plena Ocupació, el 14 de desembre de 1943, va ser detingut arran d'una manifestació celebrada l'11 de novembre anterior i deportat a Alemanya el 22 de gener de 1944 des del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Raoul Héro va morir el 3 de març –el certificat de naixement cita en nota marginal el 3 de gener– de 1944 al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya).

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final –algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu–, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc La Liberté del 2 de març de 1912

- Louise Kaiser: El 2 de març de 1890 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista Louise Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser. Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment d'infraestructures públiques, i Marie Anne Élisabeth Vidal, i tingué dos germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la vida com a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de les conferències anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una d'aquestes conegué el fuster ebenista anarquista Camille Eugène Marie Dieudonné, amb el qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de desembre de 1907 la parella tingué un infant, Charles Pierre Dieudonné. En 1911 abandonà son company i s'instal·là a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), i esdevingué companya de l'anarquista André Roulot (André Lorulot). El 28 de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit Eugène Dieudonné, amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota l'acusació de complicitat amb la «Banda Bonnot». Dos dies després va ser posada en llibertat i no va ser imputada. La premsa la va qualificar com La Vénus Rouge. Eugène Dieudonné va ser condemnat a la deportació perpètua. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de beneficiar-se d'una gràcia presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment anarquista que comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure una llarga carta on proclamava la innocència de son company que va ser publicada en diferents diaris parisencs el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné retornà de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) i s'instal·là com a ebenista al número 75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de 1928 la parella es tornà a casar al XI Districte de París, però es va tornar a divorciar el 7 de desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot de Bainville-sur-Madon (Lorena, França).

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: El 2 de març de 1894 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Sos pares es deien José Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons. Eugenio Salvador Mollá va morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de Fumèl (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Fumèl.

***

Eugen Relgis

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972

- Domingo Ferrer Chordi: El 2 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil «Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi –també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per «incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celedonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

- Daniel Berbegal Rico: El 2 de març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de professió, en 1934 ja militava en les Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de 1934 va ser detingut per repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del Comitè Regional de Catalunya de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la Federació Local de Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al Palau Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la importància del decret de col·lectivització en la Revolució. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937 demanà la seva integració en el grup anarquista «Eliseo Reclus», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937 assistí com a delegat de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a València (València, País Valencià). El juny d'aquell any dimití del Comitè Regional de Catalunya de l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple Nacional de Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a delegat del Comitè Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del Consell Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que reagrupava les Joventuts Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), les Joventuts Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH). Durant aquest any va fer nombrosos mítings al País Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.). En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga Lledó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on trobà feina de planxador. En 1941 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas Valois i Germinal Sentís Biarnau, defensà les posicions «col·laboracionistes». Membre de la Comissió de Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona Lliure (Marsella), especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional clandestí de París i amb altres companys (Manuel González Marín, Olegario Pachón Muñoz, Liberto Ros Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la CNT a la zona ocupada. Després de participar en els combats per l'alliberament de París entre el 19 i el 24 d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II Divisió Blindada del general Philippe Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera oficial, com altres companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros Garro, etc.). Després de l'escissió del moviment llibertari en 1945, s'arrenglerà amb les posicions del Subcomitè Nacional de tendència «col·laboracionista», en el Comitè Nord (Aurelio Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió tolosà España Libre. A finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe Pastor, José Mariño Carballada, Lorenzo Roig, Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de gener de 1948 fou un dels signants del manifest pro creació d'un Partit Llibertari. En 1957, sota els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a les posicions ortodoxes de la CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat Rodríguez en un edifici noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de París; posteriorment es traslladà a Bagnolet (Illa de França, França). Després de prohibir-li qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT «ortodoxa» i una mica enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico va morir el 22 de maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París (França) a resultes d'una malaltia als ronyons.

Daniel Berbegal Rico (1912-1965)

***

Antonio Escartín Gracia (1936)

- Antonio Escartín Gracia: El 2 de març de 1911 neix a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil. Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Agitateur

- Surt L'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses –el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael, Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 –l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números –l'últim el 18 de febrer de 1893–, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

***

Colonia penal de Tremiti

- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci –nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)– i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

***

Capçalera del primer número de Le Naturien

- Surt Le Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retour à la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

***

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà un èxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

***

- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat «Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

***

Full volant de l'acte

- Conferència de Goldman: L'1 de març de 1932 se celebra a la Musikersälen de Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya) la conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman «Das kind un seine feinde» (L'infant i els seus enemics). L'acte, emmarcat en una gira de conferències a Alemanya, va ser organitzat per l'Anarcho-Syndikalistischer Frauenbund (ASF, Lliga Anarcosindicalista de Dones).

Naixements

Achille Baicry

- Achille Baicry: L'1 de març de 1832 neix al VIII Districte de París (França) el socialista, i després anarquista, Achille Joseph Baicry, conegut com Le Chouette Zigue. Era fill d'Henri Baicry, ferrer, i de Marie Anne Troublet. A finals dels anys vuitanta vivia a Sedan (Ardenes, França), on treballava de mecànic. El 13 de juliol de 1887 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a un mes de presó per «injúries i difamacions públiques» i per aquesta condemna, per un decret presidencial, va ser privat definitivament de portar la medalla commemorativa que havia guanyat com a militar a la campanya de Crimea. Entre juliol i novembre de 1888 dirigí, redactà i vengué el setmanari socialista La Révolution Démocratique et Sociale. Organde des revendications socialistes et ouvrières des Ardennes. En 1888 el Cercle Social «L'Étincelle» de Charleville (Ardenes, França) demanà la gerència dels seu periòdic dies abans de les eleccions i va fer costat la candidatura de Jean-Baptiste Clément. En els seus articles reivindicava la laïcitat, afirmava que la revolució socialista era possible a través de les urnes, desconfiava dels treballadors estrangers i de les vagues, i demanava una reforma constitucional. El 3 de juliol de 1889 el Tribunal Correccional de Sedan el condemnà a tres dies de presó per «cops». Durant 35 anys vota a les eleccions, però el 26 de febrer de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a vuit dies de presó per «ultratges a un ciutadà encarregat d'un ministeri de servei públic» i per aquest motiu va ser donat de baixa de les llistes electorals. Esdevingut anarquista, i inscrit en la llista negra dels patrons, es guanyà la vida venent diaris revolucionaris (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) pels carrers. Entre maig de 1890 i abril de 1892 publicà a Sedan el setmanari Le Révolté Sedanais, del qual sortiren 51 números, i pel qual patí diverses condemnes, com ara el 6 de juny de 1890 (sis francs de multa per «infracció per enganxada de cartells»), el 15 de maig de 1891 (15 francs de multa per «enganxada en paper blanc»), el 27 de maig de 1891 (10 dies de presó per «ultratges a un brigadier de policia»), el 28 d'octubre de 1891 (un més de presó per «ultratges a agent»), el 15 de juny de 1892 (50 francs de multa per «publicació de premsa sense peu d'impremta»), etc. El 29 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la convocatòria de manifestació del Primer de Maig. El 20 de juliol de 1892 va ser condemnat a dos mesos de presó per «ultratge a agent i absència de dipòsit legal» de la citada publicació i aquest mateix dia va ser detingut per aferrar cartells injuriosos en diferents carrers de la ciutat. L'agost de 1892 publicà un nou periòdic Le Pilori Sedanais, que comptà almenys tres sèries fins el 1893. El 10 d'agost de 1892 el Tribunal Correccional de Sedan el condemnà a dos mesos de presó per «ultratge a agents». El 3 de maig de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a sis mesos de presó per «ultratge a un procurador de la República». L'estiu de 1893 va ser posat en llibertat de la presó de Mouy (Picardia, França) amb l'obligació de trobar feina i domicili ràpidament sota l'amenaça de ser internat immediatament per «vagabunderia». El 21 de novembre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Segons un llistat d'anarquistes de la policia de 1894, regentava una botiga a Givonne (Ardenes, França). El 4 de gener de 1894, per una rogatòria del Jutge d'Instrucció del Sena, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà papers, periòdics i fullets anarquistes. Vidu d'Anne Élisabeth Jeunehomme, es casà amb Sophie Robert. Al final de sa vida treballava d'obrer mecànic. Achille Baicry va morir el 28 de gener de 1894 al seu domicili, al número 44 del Faubourg du Fond de Givonne, de Sedan (Ardenes, França) i va ser enterrat l'endemà.

***

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

- Fermín Salvochea y Álvarez: L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època –entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes– que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow –a qui va conèixer personalment– i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i amb ànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París –on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir– i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquesta època quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal, El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad –apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria, La Alarma, La Anarquía, Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo, El País, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia –oficialment «meningomielitis aguda»– i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquesta és casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterraren Bigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Albino Ponchia (1862-?)

***

Pierre Quiroule

- Pierre Quiroule: L'1 de març de 1867 neix a Vilafòrt (Llenguadoc, Occitània) el periodista, escriptor, dramaturg, pensador utopista i propagandista anarquista Joachim Falconnet –en la matrícula militar figura com a segon nom Alexis, però no en el certificat de naixement–, també conegut com Joaquín Alejo Falconnet i, sobretot, com Pierre Quiroule –el seu pseudònim prové del refrany francès Pierre qui roule n'amasse pas mousse (Pedra que roda no amuntega molsa). Era fill del lionès Mathieu Falconnet, primer empleat de l'oficina del cap de la secció de la companyia ferroviària estatal, i de Marie Laroche. Després de viure a Lió (Arpitània), cap el 1871 sos pares emigraren a l'Argentina amb sos fills (Joachim, Jean Joseph i Claude). Son germà petit Jean Joseph es dedicà a l'enginyeria industrial, mentre ell es decantà per la filosofia, el periodisme i la literatura. Ben aviat començà a llegir els clàssics del moviment anarquista (Mikhaïl Bakunin, Piotr Kropotkin i Élisée Reclus) i entrà a formar part dels grups anarcocomunistes de Buenos Aires (Argentina). Cap el 1890 començà a col·laborar en el periòdic anarquista El Perseguido i en 1893 fundà el setmanari en llengua francesa d'inspiració kropotkiana La Liberté, en el qual col·laborà C. Moreau, Émile Piette, J. Roux, Alex Sadier i Auguste Vaillant, entre d'altres. En aquesta publicació defensà l'anarquisme individualista, comunista i antiorganitzador, enfrontat als anarquistes organitzadors seguidors d'Errico Malatesta, alhora que reivindicava l'acció directa violenta («propaganda pel fet»). En aquesta època conegué Andrea Brasseur, que esdevingué sa companya i amb qui tindrà dues filles, Marcela i Eva. El seu grup d'amics estava format per intel·lectuals, literats i estudiosos de les ciències, com ara l'escriptor i periodista Paul Groussac, el qual, durant la seva gestió com a director de la Biblioteca Nacional de la República Argentina, li donà feina com a tipògraf de la impremta de la biblioteca, treball en el qual romandrà molts d'anys. Cap el 1906 començà a col·laborar amb La Protesta, òrgan oficiós de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i en la seva redacció va fer una gran amistat amb Bautista Fuello, administrador, redactor i encarregat de la llibreria d'aquesta publicació, i que serà l'impressor de la gran majoria dels seus llibres. Entre 1907 i 1912 col·laborà com a corresponsal d'Argentina de Les Temps Nouveaux, publicant cròniques sobre el moviment obrer d'aquest país. En aquests anys també col·laborà en altes publicacions anarquistes, com ara La Mêlée, La Revista Blanca o Sembrando Ideas. En 1909 va escriure la seva primera utopia llibertària Sobre la ruta de la anarquía. Novela libertaria, que fou publicada en 1911 per Fuello. En 1914 l'editorial de La Protesta publicà la seva nova narració utòpica La ciudad anarquista americana. Obra de construción revolucionaria con el plano de la ciudad libertaria. En aquests anys dictà conferències i classes en nombrosos ateneus populars («El Porvenir», «Via Libre», «Liga de Educacion Racionalista», etc.) i nombroses obres de teatre que va escriure –El fusilamiento de Francisco Herrero o sea la infamia negra (1910), El gran crimen europeo (1917), La institución sacrosanta. Drama (1922), etc.– van ser representades per l'agrupació teatral «Arte y Natura». També es dedicà a investigacions geogràfiques, geològiques i astronòmiques, com ara Una nueva hipótesis sobre la formación del Universo (1917). Publicà nombrosos fullets de divulgació i de filosofia llibertàries que  van ser editat per diferents grups anarquistes «específics o d'afinitat» («Los Comunistas», «Espartaco», «Agrupación Anarquista Regeneración y Sociedad de Resistencia Porteros y Ordenanzas del Estado», «Ateneo Libertario del Sur», «El Combate» de Paraguai, etc.), com El malestar social. ¿Cómo ponerle fin? (1918), Justicia social. Trabaje el que quiera comer (1919), Orientación social para alcanzar la suma máxima de bienestar y libertad individuales (1920), Para meditar al obrero y obrera huelguista (1920), La teoría social constructiva del campesinado argentino (1921), A mi hermano el obrero del campo (1921?), ¡Unificación! (1921), Entre obreros. Tesis social (1921), etc. En 1923 publicà Un Espartaco negro. Tragedia de la «Teach», on desenvolupa la seva teoria de la «minoria consciente», necessària, segons ell, per al triomf revolucionari; pensava que tasques creadores de la revolució les realitzarien un petit grup d'esperits escollits, revolucionaris més capacitats per adonar amb una solució provisional als problemes plantejats amb la transformació social, idea no compartida per destacats militants anarquistes (Emilio López Arango, Diego Abad de Santillán, etc.) que no veien la necessitat d'una «avantguarda directriu» en les accions revolucionàries, que deixés per al poble una actitud passiva. En 1924, quan es complien 10 anys de la publicació de La ciudad anarquista americana, presentà En la soñada tierra del Ideal, obra amb la qual completa el seu tríptic d'utopies, i on parla del paper que han de jugar els sindicats en el procés revolucionari. El seu interès pels temes de l'emancipació de la dona i el amor lliure es van palesar en l'edició en 1925 del fullet Ella y el. Preludiando al libre amar. En 1925 morí sa companya i això implicà un canvi important en sa vida; deixà la seva casa del carrer Canalejas, al barri de San José de Flores, de Buenos Aires i decidí fer un viatge per la província argentina de Misiones. S'instal·là tot sol en una caseta de fustes davant del riu Paranà per a observar el comportament de la Natura; en Un filósofo en Posadas (1931) es possible detectar les seves experiències viscudes allà i el resum de les seves preocupacions ecologistes d'aleshores. De bell nou a Buenos Aires, abandonà la militància llibertària i col·laborà com a corrector en el diari La Nación. En aquesta nova època es dedicà a la novel·lística i a la publicació de fulletons de suspens i d'aventures, com ara El extraño drama del ferrocarril del norte (1930), La voz del vacío (1930), La maldición del monje sin nombre al hogar ancestral de Lord Byron (1930), Los jinetes del desierto (1934) o El diario del muerto (1934). A més de les obres citades podem destacar Problemas actuales. Sistemas sociales y filosofía anarquista (1922), Los culpables. Controversia filosófica en un salón burgués a la hora del té (1923), La nueva ilusión mental. Huésped, fantasma y espíritu tangible (1926) i Ocio filosófico. El alma y el cuerpo (punto de vista antibergsoniano) siguiendo otras varias reflexiones respecto a la materia-espíritu (1927), entre d'altres. Pierre Quiroule va morir el 30 de novembre de 1938 a la seva casa del barri de San José de Flores de Buenos Aires (Argentina). En 1940 l'Editorial Tor publicà una col·lecció de novel·les policíaques seves sota el títol «Magazine Sexton Blake».

***

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

- Alfredo Bagaglino: L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).

Alfredo Bagaglino (1868-1936)

***

Fitxa policíaca de Giuseppe Russo (Bolletino delle Richerche de l'1 de desembre de 1921)

- Giuseppe Russo: L'1 de març de 1873 neix en un vaixell a l'Atlàntic l'anarquista individualista Giuseppe Russo, també conegut com Joe Russo, L'Unico i Augustus Antonio Leon. Sos pares es deien Antonio Russo i Andromeda De Bernice. Segons les seves declaracions, el seu naixement, en ple mar a bord del vaixell que portava sos pares als Estats Units, no s'hauria notificat a cap municipi, però en altres ocasions declarà haver nascut a Chiaravalle Centrale (Calàbria, Itàlia). En 1908 treballava a les mines de carbó de Diamond i de Hammond (Indiana, EUA) i posteriorment, també de miner, a Colorado, Pennsilvània, Illinois, Bisbee (Arizona, EUA) i a la Federal Mine de Superior (Montana, EUA), entre altres indrets. També va fer feina d'obrer niquelador i va viure a Califòrnia (Los Angeles, Sacramento, Oakland, Engelmine, etc.). En 1911 formava part del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Los Angeles (Califòrnia, EUA) i engegà una campanya contra la repressió desencadenada a Catalunya arran dels fets de la «Setmana Tràgica». En 1913 col·laborà econòmicament des de Sacramento (Califòrnia, EUA) per a la construcció d'un monument a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia organitzat per la Universitat Popular de Luigi Molinari. Col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, fent servir els pseudònims L'Unico i Augustus Antonio Leon. En 1913 l'anarquista Luigi Parenti, des de les pàgines del periòdic Prolettario de Nova York (Nova York, EUA), l'acusà de ser un agent provocador i un espia i la polèmica que es desencadenà en la premsa llibertària nord-americana durà anys. Després d'una estada als EUA de 25 anys, en 1921 va ser expulsat del país. En 1922 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i va ser condemnat a set mesos i quinze dies de presó per «ultratges i amenaces als agents de la força pública». Considera un «irreductible enemic del regim feixista», va ser inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1926 va ser detingut per «activitat antifeixista», juntament amb els anarquistes Alfredo Bagaglino i Vittorio Messerotti, i condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Favignana (Sicília) i a l'illa de Lipari. En acabar la pena retornà a Torí i s'integrà en un grup anarquista (Giuseppe Baroni, Ilio Baroni, Spartaco Bastoni, Giuseppe Bollin, Eugenio Botto, Carlo Cacciolato, Antonio Garino, Giovanni Gravela, Ferdinando Milani, Mario Neggia, Giuntini Telemaco, Tilio Ticciati, etc.) especialitzat en organitzar expatriacions il·legals del país, en reclutar milicians per lluitar a Espanya i en la propaganda a fàbriques. El desembre de 1937 va ser detingut de bell nou per «activitat antifeixista i propaganda anarquista» i condemnat a confinament durant cinc anys a les illes de Ponça i Tremiti. Condemnat en quatre ocasions per negar-se a fer la salutació anarquista, en acabar la condemna va ser novament detingut i només aconseguí la llibertat en 1943 amb la caiguda del règim feixista. Durant l'època de la resistència, distribuí a les fàbriques de la regió el periòdic clandestí torinès Era Nuova (1944-1945). Després de la II Guerra Mundial va ser el promotor del «Fons per a l'Obra de Luigi Galleani», amb la intenció de publicar l'obra completa d'aquest propagandista anarquista. Giuseppe Russo va morir en 1957.

Giuseppe Russo (1873-1957)

***

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

- Armand Godard: L'1 de març de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Armand Alexandre Godard. Sos pares es deien Alexandre Félix Godard, pintor de la construcció, i Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es guanyava la vida com a electricista. El juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ells Étienne Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys que repartia exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i a la revolta; en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el periòdic llibertari La Libre Parole es tractava d'un agent provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure obligada a publicar una nota desmentint la pertinença d'aquest individu a la policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions anarquistes, però com que els informes policíacs no citen el nom és difícil de saber si es tracta de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força comú. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 20 del carrer Lepic de París. El 5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només va recobrar la llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895 va ser sortejat a Clichy (Illa de França, França), però va ser llicenciat de l'exèrcit per «alienació mental». El desembre de 1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques Berré, implicat en 1892 en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»; fabricava, amb aquest grup, monedes falses. El 4 d'octubre de 1897 s'instal·là amb Clotilde Adnet al número 175 de la plaça de la Station d'Uccle (Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la fabricació de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts, juntament amb Jacques Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El 25 d'abril de 1897 tots tres van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell condemnat a 12 anys de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys). El 3 de desembre de 1914 es casà a Clichy amb la professora de música belga Marie Hélène Raes i en aquesta època vivia amb sa mare vídua al número 100 del bulevard National de Clichy. El seu últim període va viure al número 9 del passatge de Saint Michel de París. Armand Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

Armand Godard (1875-1929)

***

Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)

***

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

- Milly Witkop: L'1 de març de 1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes –la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

Milly Witkop (1877-1955)

Continua...

---