Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'exposició

- Exposició sobre l'esperanto: Entre l'11 i el 22 de febrer de 2013 es mostra a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'exposició «La llengua como liberación: el esperanto. Las cultures de la libertad en el anarquismo ibérico». L'exposició, organitzada per la Federació Comarcal del Baix Llobregat de la Confederació General del Treball (CGT), es realitzà per commemorar el 125 aniversari de la creació de l'esperanto pel doctor Ludwik Lejzer Zamenhof. Aquesta exposició consistí en un recorregut bàsic per la història d'aquesta llengua artificial, ressaltant els seus aspectes lingüístics, a més de mostrar la seva relació amb el moviment obrer internacional. A més de l'exposició, el 13 de febrer Ferran Aisa Pàmpols va fer la conferència «Utopia, del somni igualitari al pensament únic». Aquesta exposició s'havia mostrat entre el 5 i el 9 de novembre de 2012 a Burgos (Castella, Espanya) en la IX Setmana Cultural Llibertària de la CGT. De l'exposició s'edità un catàleg i una guia didàctica.

Naixements

Notícia de la condemna de Séverin Féraud publicada en el diari parisenc Le Révolté del 18 de gener de 1885

- Séverin Féraud: L'11 de febrer de 1848 neix al barri de Saint-Pierre-les-Martigues de Lo Martegue (Provença, Occitània) l'anarquista i lliurepensador Séverin François Féraud –el llinatge també citat erròniament Férand. Sos pares es deien Jean François Féraud, conreador, i Marie Victorine Fouque. Es guanyava la vida treballant de pagès i de jardiner. En 1882 era l'animador del Grup Anarquista Revolucionari «Ferré», format per 21 membres. En relació amb els anarquistes ginebrins, entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 participà en una reunió celebrada a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el setembre d'aquell any es reuní a Lió (Arpitània) amb els editors del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire, en el qual va col·laborar. Membre dels anomenats «Paysans révoltés» (Pagesos revoltats), va ser el gerent i administrador del periòdic bimensual anarquista Le Paysan Révolté. Organe révolutionnaire, que publicà tres números, entre el 16 d'agost i el 15 de setembre de 1882, a Saint-Pierre-les-Martigues; el corresponsal a Marsella (Provença, Occitània) en fou Sauveur Couloubrier. En 1884 va publicar a Marsella en seu fullet Phraseurs du proletariat. Première brochure du Paysan Révolté, on descriu les condicions vitals dels pagesos i les diferències amb els obrers urbans –aquesta publicació es va vendre, entre altres, a la Librairie Socialiste Internationale de París (França). En aquesta època estigué en contacte amb els editors del periòdic anarquista marsellès Le Droit Social. En el funeral de sa germana Anna Féraud en 1885, col·locà una corona amb la inscripció: «À notre soeur, ni Dieu, ni patrons». El 2 de febrer de 1885, com a gerent del periòdic Le Libre-Penseur de Lo Martegue, va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a nou mesos de presó arran d'una denúncia del capellà Bonardel; en aquesta mateixa audiència va ser condemnat a nou mesos més per la denúncia d'altre capellà. Fou delegat del grup «Le Paysan Révolté» («anarquista d'acció») al Congrés Cosmopolita, celebrat secretament entre el 27 i el 29 de juliol de 1885 a Barcelona (Catalunya); va arribar el 23 de juliol a la capital catalana, on s'allotjà al domicili de Vanoncí i prengué precaucions enfront de la vigilància policíaca, es reuní amb grups anarquistes, als quals explicà les seves idees anarcocomunistes; en retornà a bord del Braila al port de Marsella, va ser detingut i interrogat, i hagué de passar quarantena; durant aquesta, s'entrevistà amb l'anarquista nord-americana Marie Paula Le Compte (Miss M. P. Le Compte), aleshores a Marsella i en contacte amb el «Cercle de l'Union des Peuples Latins» (Cercle de la Unió dels Pobles Llatins), a qui l'expressà la seva opinió «severa» sobre el congrés, opinió que ella interpretà com que estava «oposat a tota mena d'institució», en una carta enviada el 4 d'agost de 1885 a Henry Seymour, director del periòdic londinenc The Anarchist, i publicada en castellà en el número del 24 de setembre de 1885 del periòdic anarquista barcelonès Revista Social. Eco del proletariado. Va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives del 4 d'octubre de 1885 i aleshores va editar el cartell Au peuple travailleur i va signar el Manifeste Anarchiste Abstentionniste, imprès en paper vermell i aferrar a Marsella i a la regió. El 3 de juliol de 1886, després de purgar vuit mesos a la presó d'Ais de Provença, va ser posat en llibertat amb la salut molt malmenada. En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Anticlérical Social, del qual era gerent son germà André Féraud. Posteriorment s'instal·la a Castèunòu dau Martegue (Provença, Occitània), on treballà de jardiner. Séverin Féraud va morir el 30 de setembre de 1906 al seu domicili, al número 3 del Chemin de Saint-Joseph, de Marsella (Provença, Occitània).

Séverin Féraud (1848-1906)

***

Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894

- Joseph Drescher: L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de Baviera) el fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea, Suïssa), en un cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties anarquistes i aprovà l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest motiu, l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'abril de 1904

- Gesualdo Crisafi: L'11 de febrer de 1867 neix a Caltagirone (Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum, Gilliat, Salvatore Spanò, Spartaco, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees de republicanes de Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17 d'octubre de 1985 va ser absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec d'«incendi voluntari d'edificis públics» i de «possessió de materials explosius»; però, aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per «ultratge». Després de deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut periodista, corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits local i estatal. Destacà especialment en les seves col·laboracions en L'89, publicació de Gènova (Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director Carlo Santoni (Oscar Lantoni), al qual seguí al Il Grido del Popolo, de Foligno (Úmbria, Itàlia), i en la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític contra el qual havia polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892 assumí un paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant mitjançar entre les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura de l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre març i abril de 1893 va ser considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal artífex d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels principals edificis públics de la ciutat. Detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo Astorino, Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe Purpura, Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la Prefectura de Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de 1893 per a no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser finalment alliberats per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del càrrec de «falsificació de lletres de canvi i frau». En un informe de la Prefectura de Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de Palerm estava format per una vuitantena d'individus, els més perillosos dels quals eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro. El 9 d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont, Itàlia) de l'acusació de «delictes d'opinió i contra l'ordre públic». El novembre de 1894 va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i Giuseppe Genova, i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della Llibertà» (Lliga de la Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf anarquista Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es trencaren arran d'uns articles del periòdic socialista La Riscossa on es criticaven les teories i les accions llibertàries. En aquesta època mantenia nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes (Amilcare Cipriani, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va crear un grup anarquista «intransigent». En la seva correspondència amb els periòdics Sempre Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine, de Torí, es va posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge se li va assignar la residència, però, gràcies a amistats influents, la mesura va ser revocada. Animà els anys següents a Palerm els grups anarquistes que es van crear i atiar en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista. El desembre de 1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro Trovato, etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897 marxà cap a Candia (Creta), on estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut dels gir dels esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de 1897, amb altres anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto Orcel, Priamo, Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va debatre sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien abandonat el Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista «legalista» a fi i efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898 mantingué un estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys col·laborà en els periòdics L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília) i La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista «I Vespri», que realitzà tasques propagandístiques entre les files obreres. Per problemes familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i econòmics, s'allunyà progressivament de la militància activa. En 1907 acceptà una feina municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de les idees anarquistes i freqüentà elements subversius, tot i que no volgué mostrar un especial protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista anarquista «Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI). El 22 de març de 1928 va ser destituït de la seva feina, però finalment va ser restituït el 27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no volgué destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm (Sicília).

***

Notícia de la detenció d'Arturo Innocenti apareguda en el diari de Niça El Pensiero di Nizza del 24 d'octubre de 1893

- Arturo Innocenti: L'11 de febrer de 1871 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Arturo Innocenti, també conegut com Arthur Innocenti. Es guanyava la vida treballant de llauner i de lleter. Condemnat per «cops i ferides» a Florència (Toscana, Itàlia), el juliol de 1893 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània). El desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a Niça i aleshores vivia al número 16 del carrer Emmanuel-Philibert. A Niça va mantenir estrets contactes amb altres anarquistes, com ara Michele Carossi, Romualdo Pappini i Santino Danelli (Giaelli). El 20 de novembre de 1893 en una baralla amb Santino Danelli, on es va veure implicat Prima Achille, resultà ferit al cap i a la mà dreta i hagué de ser hospitalitzat. El 8 de desembre de 1893, juntament amb Achille i Danelli, va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a 15 dies de presó i quatre dies després se li va decretar l'expulsió de França. Posteriorment retornà a Niça i el febrer de 1894 passà a Marsella (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Pasín Romero

- José Pasín Romero: L'11 de febrer de 1878 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i polític republicà José María Pasín Romero, que va fer servir els pseudònims Espartaco i Jovita. Era fill d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero Mareque, llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de Compostel·la. D'educació autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama després d'organitzar una vaga d'escolans, a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical. Quan tenia 14 anys entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de Jesús Landeira Iglesias, on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel republicanisme federal i freqüentà el Centre «Unió Republicana», a l'antic edifici del Tribunal de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc Pi i Margall al Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar força i de qui esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894 començà a militar en els cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de picapedrers de pedrera, que va ser durament reprimida i que implicà la dispersió dels militants més destacats (Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901 fundà a Santiago de Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava d'un taller finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). En 1907 retornà a Santiago de Compostel·la, treballant per l'enfortiment de la solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos (Ricardo Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó Iglesias, etc.), fet que implicà que la Societat d'Ebenistes ingressés en la Federació Nacional del Ram d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària. Durant els anys següent intentà compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor diverses vegades (1909, 1912, 1922 i 1931) i dirigí La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera (1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la seva militància sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les reticències d'anarcosindicalistes (llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse García) i socialistes (José Mareque Santos i José Silva Martínez), la «Federació de Societats Obreres i Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de la comarca», que presidí; en 1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis dies d'aquell any, fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San Antón de la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys (Valentín Canedo Vázquez, Jesús Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel Rey Turnes, José Silva Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de Compostel·la, Lucha Social. Órgano de las Sociedades Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos (1919-1921), on col·laborà sota els pseudònims Espartaco i Jovita. Es casà amb Luisa Noya Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto, Palmiro, Luis, Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de Compostel·la, La Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la direcció del periòdic La Redención, òrgan de la Federació d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En 1922 assistí al Congrés Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable. En aquesta època, després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers confederals al republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En 1930 va fer mítings amb polítics, amb José Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña Núñez. Va ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i formà part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934 fou tinent d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del qual va ser expulsat després de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites poblacions de la zona durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto Pasín Noya, van ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya, després de diversos processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries; sa companya i els altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939, després d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos, es lliurà a les autoritats franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per responsabilitats polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200 pessetes i a la inhabilitació per a exercir càrrecs públics durant sis anys. José Pasín Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias, que resten inèdites. En 2012 Dionisio Pereira González publicà la biografia José Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias, i que amplià i corregí en una nova edició en 2016. Un carrer de Conxo porta el seu nom.

José Pasín Romero (1878-1960)

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894)

- Auguste Bordes: L'11 de febrer de 1879 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Sos pares es deien Auguste Guillaume Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre –en alguns registres policíacs figura com a mosso de taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a Charlotte Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884. Devent tres o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes decidí retornar a París; el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els infants van ser repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència Francesa. A París la família visqué al número 99 del carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres, al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés intestinal, sos pares l'ingressaren a l'hospital. Després d'una intervenció quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21 de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Saint-Ouen.

Auguste Bordes (1879-1896)

***

D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

- Carlo Carrà: L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia) el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Era fill de Giuseppe Carrà, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà, i de Giuseppina Pittolo. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el «Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli –l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció «nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment «Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la «metafísica» i s'abocà a una pintura més «transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini –en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia– i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va morir el 13 d'abril de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

Carlo Carrà (1881-1966)

***

José María Martínez Sánchez

- José María Martínez Sánchez: L'11 de febrer de 1884 neix a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb Manuel Álvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta a Ángel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista «Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael, José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT, El Libertario, Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 Ramón Álvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

José María Martínez Sánchez (1884-1934)

***

Virgilia D'Andrea

- Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos pares es deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare des de nina, son pare en tornà a casar de bell nou, però va ser víctima d'un crim passional a mans de l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els seus familiars la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi religiós, on patí una educació rígida i dogmàtica, de la qual fugí refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci, Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a «un boig i un criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En 1909 aconseguí el diploma de mestra d'educació primària i a la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia) acabà els estudis i obtingué la titulació per a ensenyar, començant a treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, començà a participar en actes i conferències antimilitaristes i durant aquesta època formà una Secció Femenina del Partit Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços, Itàlia) i va conèixer alguns membres del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de mestra a Terni (Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat Mario Trozzi, amb el grup socialista del qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia), on estava confinat el destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver mantingut posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força, des del punt intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps esdevingué son company. A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment anarquista i la policia la posà en el seu punt de mira, essent contínuament controlada. Quan Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el va ajudat en l'edició del periòdic Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a mantenir contactes amb el moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué abandonar el confinament i la parella s'abocà en la propaganda anarquista, recorrent Itàlia. El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el congrés del Sindicat de Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema de l'escissió sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència «Il proletariato nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de juliol de 1919 per protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb altres companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini, Armando Borghi, Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies després van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919 participà en el III Congrés de l'USI que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on es va reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i els Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser nomenada membre del secretariat de la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al número 8 del carrer Achille Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico Malatesta, que havia retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la seva amistat amb Malatesta es consolidà força i la seva activitat propagandística (conferències, intervencions públiques, etc.) s'incrementà enormement. Quan el retorn de Malatesta publicà Il ritorno dell'esule. En 1920 sortí La presa e la resa delle fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances sorgides amb la Revolució russa, i Resurrezione, que dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys col·laborà en Guerra di Classe i en Umanità Nova, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), i una recopilació d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser per primer cop empresonada sota l'acusació de «conspiració contra els poders de l'Estat, incitació a la insurrecció, instigació al crim i apologia del delicte». El 30 de desembre de 1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la seva tasca propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu empresonament va escriure el poema Non sono vinta. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de 1923 la policia milanesa va denunciar el seu llibre Tormento per «vilipendi i instigació a l'odi de classe». Amenaçats de mort per les seves activitats després de la «Marxa sobre Roma» feixista i amb un procés penal en marxa, la parella decidí exiliar-se. Aconseguí el passaport i el 22 de desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va participar, amb Borghi, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923. A Berlín conegué destacats intel·lectuals i militants del moviment anarquista, com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap a Amsterdam (Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i en 1924 a París (França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche i entrà a formar part dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de la Sorbona. En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el títol L'ora di Maramaldo, on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà i dirigí la revista anarquista Veglia (maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus problemes de salut s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de 1928 obtingué del consolat nord-americà de París el permís per visitar temporalment els EUA. Amb Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia traslladat clandestinament dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren immediatament a les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs, com a bona oradora que era, engegà una gira propagandística arreu dels EUA fins a Califòrnia i col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville (Massachusetts, EUA), va fer la conferència «I delitti della patria borghese, i diritti della patria umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand School de Nova York la conferència «Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena de recull del seu pensament i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el títol Due conferenze. Chi siamo e cosa vogliamo. Patria e religione. El 21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la conferència «L'arte, il pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal fascismo». Aquest mateix any de 1932, després d'una crisi hemorràgica a Boston (Massachusetts, EUA), patí la seva primera intervenció quirúrgica a mans de la doctora Ilya Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el dolor no va impedir que continués en la redacció de Torce nella notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933 s'aguditzà la seva malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a ingressar a l'hospital, on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després de 10 dies de patiment, Virgilia D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al cementiri novaiorquès d'Astoria.

Virgilia D'Andrea (1888-1933)

***

Necrològica de Juan García Lozano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de febrer

Esdeveniments

Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

- Execucions de Jerez: El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit «Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

***

Capçalera de La Révolte

- Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

***

Notícia del míting apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 16 de febrer de 1946

- Míting a la Mutualité: El 10 de febrer de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palau de la Mutualité de París (França) un gran míting anarcosindicalista organitzat pel Comitè de la XI Regió de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir Manuel Buenacasa Tomeo, José Expósito Leiva, Josep Juan Domènech i Juan Zafón Bayo, com a secretari de Propaganda de la XI Regió de la CNT.

Naixements

Notícia de la detenció de Victor Pochard apareguda en el diari parisenc La Patrie del 26 de desembre de 1893

- Victor Pochard: El 10 de febrer de 1850 neix a Brimont (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Victor Pochard. Sos pares es deien Pierre Sébastien Pochar, pastor, i Rosamande Huyet. Es guanyava la vida treballant d'obrer teixidor a Loivre (Xampanya-Ardenes, França). Acomiadat de la feina per Pierlot, alcalde de Loivre, va ser acusat de l'atemptat que aquest patí durant la nit del 22 al 23 de desembre de 1893 quan un objecte explosiu esclatà fortament –la detonació se sentí a sis quilòmetres al voltant– a la finestra del domicili Pierlot; la gendarmeria descobrí al domicili de Pochard periòdics i cartells anarquistes i, al taller on feia feina, un tub de coure llançat a la paperera semblat al qual es va construir l'objecte explosiu. Els investigadors, mancats de proves, hagueren de sobreseure el cas el febrer de 1894. Cap el 1902 treballava de guardaboscos i, segons la gendarmeria, no assistia a reunions polítiques. El 21 de setembre de 1905 va ser esborrat del llistat de control d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Octave Jahn

- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave François Aimable Jahn, també conegut com Souvarine. Sos pares es deien Adolphe Jules Octave Jahn, sastre, i Hortense Célestine Bihel. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per «provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup «La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. El 10 d'octubre de 1902 es casà a Saint-Même-les-Carrières (Poituou-Charentes, França) amb sa comanya Salut Borràs Saperas. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Eugène Bigel a Caiena

- Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont & Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells «Périn Frères» i «Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la «propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques «Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per «destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.

***

Hiratsuka Raichō

- Hiratsuka Raichō: El 10 de febrer de 1886 neix al barri de Kōjimachi de Tòquio (Japó) l'escriptora, pensadora, periodista, feminista, pacifista i anarquista Hiratsuka Haru (Hiratsuka és el llinatge), més coneguda com Hiratsuka Raichō, o simplement Raichō, encara que va fer servir altres pseudònims (Okumura Haru, Hiratsuka Haruko i Hiratsuka Haru). Nascuda en una família benestant, era la filla menor de tres germanes. Sos pares es deien Hiratsuka Sadajirō, fill d'un samurai i alt funcionari en l'Auditoria de Comptes del Govern Meiji, i Tokugawa Tsuyu, dotada per a la música i la dansa, però que no pogué exercir per la prohibició masclista de la societat nipona. Havia nascut amb les cordes vocals febles i va tenir problemes per parlar des de la infància. Després de ser cridada en una llar molt estricta, encara que occidentalitzada, i de fer estudis primaris, fet reservat només a les classes altes, en 1903 es matriculà a l'Escola d'Economia de la Universitat Femenina del Japó i es va veure influenciada pels corrent de la filosofia europea contemporània, que va saber compaginar amb el budisme zen, pensament que sempre practicà des de l'individualisme i la meditació. També va estar molt influenciada per l'escriptora feminista Ellen Key, de qui va traduir algunes de les seves obres al japonès, i també va traduir Casa de nines d'Henrik Ibsen. En 1908 va intentar suïcidar-se, a les muntanyes de Shiobara (Tochici, Kantō, Honshū, Japó), juntament amb Morita Sōhei, professor seu, casat, i deixeble del novel·lista Natsume Soseki, que havia conegut al «Keishū Bungakakai» (Societat Literària per a Dones Extraordinàries), grup d'estudis sobre literatura de dones organitzat per l'escriptor i traductor Ikuta Chōkō; aquest escandalós intent de shinjū (doble suïcidi amorós) de dues persones ben educades, que palesà la seva relació amorosa, per a alguns «platònica», despertà la crítica generalitzada i la marcà com a dona «rebel» i «inconformista». Després d'aquest episodi, conegut com «Incident de Shiobara», la «Keishū Bungakakai» va ser dissolta. Un cop es va graduar d'Economia Domèstica en la universitat, va treballar a temps parcial de taquígrafa per a finançar-se classes particulars de literatura anglesa i de clàssics xinesos. En aquesta època entrà en l'Escola Narumi de Dones, on, a principis de 1911, fundà, per recomanació d'Ikuta Chōkō, amb altres companyes (Yasmochi Yoshiko, Mozume Kazuko, Kiuchi Teoko, Nakano Hatsuko i Hideko Fukuda), la societat «Seitōsha», que volia promoure la creativitat literària entre les dones i edità, a partir de setembre de 1911, Seitō, també anomenada Bluestocking, primera revista literària japonesa dirigida únicament per dones i dirigida a les dones. La revista feia referència al grup intel·lectual femení Bluestocking Society, que sorgí a l'Anglaterra del segle XVIII, on es debatien temes relacionats entre les dones i la literatura. Va ser en aquest moment que adoptà el pseudònim de Raichō (Ocell del Tro). En els seus escrits denunciava la pèrdua de la independència espiritual de les dones al llarg de la història i reivindicava la revolució femenina, tractant temes aleshores tabú, com ara el dret al vot, la sexualitat femenina, el lesbianisme, la virginitat, l'avortament, la maternitat, la prostitució, els matrimonis concertats, les agressions masclistes, el patriarcat, etc. En aquesta revista també col·laboraren Yosano Akiko i Yoshiya Nobuko, entre altres. La publicació donà lloc a un gran debat en la societat japonesa, dividida entre defensors i detractors de la revista, i va ser censurada en diferents ocasions. La resposta de determinats sectors va ser tan violenta que el seu domicili va ser contínuament apedregat i algunes de les seves col·laboradores van ser acomiadats dels seus respectius lloc de feina. Els detractors d'aquesta publicació definiren les seves seguidores de Dones Noves com a un insult i elles s'apropiaren del qualificatiu com a un honor. L'última etapa de la revista fou dirigida per l'anarcofeminista Noe Itō, que li donà un caire molt més anarquista i radical, i deixà de publicar-se el febrer de 1916. Mentrestant, en 1914 Hiratsuka Raichō inicià una relació amorosa amb l'artista Okumura Hiroshi, amb qui tingué dos infants fora del matrimoni, els quals registrà amb orgull com il·legítims, encara que la parella es casà en 1941 per a no comprometre el futur de sos fills. En 1920, després de realitzar una investigació sobre les condicions laborals de les dones a les fàbriques tèxtils de Nagoya (Aichi, Chūbu, Honshū, Japó), decidí fundar, molt influenciada pels moviments feministes europeus, amb les activistes Ichikawa Fusae i Oku Mumeo, la Shin Fujin Kyōkai (Assemblea de Dones Noves), per a reivindicar el sufragi femení, i editaren la revista Josei Domei (Aliança de les Dones). S'ha de tenir en compte que des de 1900 estava prohibit a les dones afiliar-se a qualsevol organització política, així com assistir a reunions feministes; aquesta llei va ser abrogada en 1922 i Josei Domei va tenir molt a veure en aquesta resolució. També atià el moviment cooperativista, puntal de la reforma social contra el sistema capitalista. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Fujin Sensen (Dones a la Línia del Front) i formà part de la Lliga de Dones Proletàries. Partidària del moviment eugenèsic de caire llibertari, portà a terme una campanya controvertida per a prohibir que els homes amb malalties venèries poguessin casar-se; aquesta campanya, que incidia molt en l'efecte perjudicial de les malalties venèries en la «raça» japonesa, va ser titllada per alguns de «racista». En 1938, en plena guerra sinojaponesa, quan l'Estat japonès va exercir un control més dur sobre la societat i la carestia de la vida augmentà, es traslladà amb sa família al camp, on es va fer vegetariana i es dedicà a fer de pagesa, reivindicant l'anticonsumisme absolut. Durant la II Guerra Mundial abandonà una mica la militància, a causa de la tuberculosi de son company, i es dedicà, a més de a l'agricultura, a organitzar conferències i a escriure. Després de la guerra, en plena Guerra Freda, s'acostà, sense militar, al Partit Comunista Japonès (PCJ) i destacà pel seu compromís amb el moviment per la pau. En 1950, amb l'escriptora Nogami Yaeko i tres membres del moviment feminista japonès, l'endemà del desencadenament de la guerra de Corea, viatjà als EUA per a presentar davant la secretària d'Estat nord-americana Dean Acheson una proposta de pau, advocant per un Japó neutral i pacifista. En 1951, arran d'un tractar de pau entre 48 nacions no comunistes, denuncià l'ocupació d'Okinawa i la presència militar nord-americana al Japó. La seva lluita pels drets de les dones la portà a fundar en 1953, amb Nogami Yaeko i Chiriro Iwasaki, la Nihon Fujin Dantai Rengokai (Federació Japonesa d'Organitzacions de Dones), que dirigí fins a la seva mort. També fou vicepresidenta de Women's International Democratic Federation (WIDF, Federació Democràtica Internacional de Dones), responsable de la World Mothers Conference (Conferència Mundial de Mares) i membre del Commitee of Seven for World Peace (Comitè dels Set per la Pau Mundial). L'octubre de 1962 va crear l'Associació de Dones del Nou Japó. Durant sa vida va escriure més de quaranta llibres, alguns d'ells prohibits per l'Estat nipó. En 1970 se li va diagnosticar un càncer a la vesícula biliar i conscient que li quedava poc temps de vida, continuà en la lluita fins el darrer moment i va escriure les seves memòries en quatre volums, que titulà Genshi, josei wa taiyō de atta (Al començament, la dona era el Sol), que era l'encapçalament de la revista Seitō. Hiratsuka Raichō va morir el 24 de maig de 1971 al barri de Sendagaya de Tòquio (Japó) i va ser enterrada al cementiri de Shunjuen de Kawasaki (Kanagawa, Kantō, Honshū, Japó).

Hiratsuka Raichō (1886-1971)

***

Foto antropomètrica de Dmitri Bogrov (1911)

- Dmitri Bogrov: El 10 de febrer –el 29 de gener segons el calendari julià rus de l'època– de 1887 neix a Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'advocat i militant anarquista, i confident policíac i agent provocador, Мордехай Гершкович Богров (Mordekhay Gershkovitx Bogrov), russificat com Дмитрий Григорьевич Богров (Dmitri Grigorievitx Bogrov). Era fill d'una família de comerciants jueus assimilats benestant de Kiev i son pare era un prestigiós advocat i gran propietari. Estudià dret a la Universitat de Munic (Baviera, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i Max Stirner s'acostà al pensament anarquista. En 1906 retornà a Kiev, on reprengué els estudis de dret a la Universitat de Kiev i a finals d'any s'integrà en el grup anarcocomunista de la ciutat. Malgastador compulsiu i sense diners, mesos després proposà els seus serveis de confident policíac a l'Okhrannoye Otdeleniye (Departament de Seguretat), més coneguda com Okharana, la policia política secreta tsarista. Sota diversos noms d'ús intern (Alenskij, Kapustyansky i Nadezhdin), rebé una remuneració de 150 rubles mensuals pel seus serveis de delació. Integrat en el Partit Socialrevolucionari (SRs, esseristes), informa a l'Okhrana sobre les activitats dels anarquistes, dels socialdemòcrates i dels socialistes revolucionaris fins a 1910, quan acabà els seus estudis de dret i esdevingué advocat, treballant entre febrer i novembre de 1910 amb un advocat de Sant Petersburg, ciutat on mantingué contacte amb el socialista revolucionari Egor Lazarev (Brovinsky). Per ordre de la policia, va fer un viatge a l'estranger (Uman, Varsòvia, Dresden, Munic, Berlin i París) per establir contactes amb els moviments revolucionaris locals. El 16 d'agost de 1911, companys de clandestinitat assabentats del seu doble joc, enviaren un emissari per advertir-lo de la possibilitat que fos executat per ells mateixos, deixant-li com a única possibilitat realitzar un acte terrorista per netejar el seu nom. Després de plantejar-se assassinar el cap de l'Okhrana de Kiev, el tinent coronel N. N. Kulyabko, projecte al qual renuncià en considerar-lo una bona persona, i el mateix tsar Nicolau II, objectiu que rebutjar davant la possibilitat que es desencadenés una ona de pogroms, es decidí finalment per Piotr Stolipin, primer ministre del tsar. El 14 de setembre –l' 1 de setembre segons el calendari julià rus de l'època– disparà dos trets sobre Stolipin quan assistia a una representació a l'Òpera de Kiev en presència de l'emperador, de l'emperadriu i de dues de les seves filles, les grans duquesses Olga i Tatiana, morint quatre dies després. L'assassinat d'Stolipin provocà un pogrom a Kiev. Bogrov va fer servir contactes policials per entrar a l'Òpera i acostar-se a Stolipin, fet pel qual es va pensar en una conxorxa de l'Okhrana, però el tsar prohibí sospitosament totes les investigacions posteriors. Jutjat pel Tribunal Militar del districte de Kiev, va ser condemnat a mort –la vídua d'Stolipin va demanar la commutació de la pena. Dmitri Bogrov va ser penjat el 25 de setembre –el 12 de setembre segons el calendari julià rus de l'època– de 1911 a Lisa Gora, la Fortalesa de Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna). El seu germà, Vladimir Bogrov, va publicar en 1931 a Berlín una mena de memòries (Dm. Bogrov i l'assssinat d'Stolipin. Exposant «secrets reals i imaginaris») El personatge de Dmitri Bogrov ha estat tractat per diversos escriptors i artistes (Leo Birinski, Marion Festraëts, Yulian Semonov, Aleksandr Soljenitsin, etc.).

Dmitri Bogrov (1887-1911)

Giuseppe Pasotti

- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària –«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

- Joan Aligué Casals: El 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Joan Aligué Casals –el seu primer llinatge també citat erròniament Aliguer. Sos pares es deien Valentí Aligué Puig, teixidor, i Dolors Casals Trullàs. Treballà de llauner i milità en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en 1913 col·laborà en el periòdic La Voz del Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era secretari del Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el regidor i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns enfrontaments amb la Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril declarada arreu de Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà insubmís i creuà els Pirineus, arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Participà en la fundació del «Centro Español de los Pirineos», del qual va ser nomenat president, encara que després va ser exclòs per la seva oposició a portar una insígnia amb la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al taller de Moli Martin de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista militant, propagandista i amb sentiments germanòfils». Posteriorment s'instal·là a Girona, on fou industrial. Joan Aligué Casals va morir d'un càncer d'estomac el 8 d'abril de 1959 al seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

***

Ragnar Casparsson

- Ragnar Casparsson: El 10 de febrer de 1893 neix a Avesta (Dalarna, Suècia) l'escriptor i periodista anarcosindicalista, i després polític socialdemòcrata, Carl Ragnar Casparsson. Era fill de Carl-Gustaf Casparsson, obrer en una comunitat rural i industrial, i de Vilhelmina Bernhardina Blomqvist (Mina). Son pare va desaparèixer sense deixar rastre un mes abans que nasqués i sa mare es casà posteriorment amb Anders Gustaf Andersson, amb qui tingué cinc infants. En l'adolescència, entre 1907 i 1911, treballà en un torn de laminació de la ferreria d'Avesta. En 1909 entrà a formar part del grup local de les Joventuts Socialistes i en 1911 s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). A partir de 1911 treballà en diverses feines a diferents indrets, com en l'agricultura, en una bòbila a la regió de Mälardalen, en una fàbrica de ganivets d'Eskilstuna (Södermanland, Suècia), etc. Entre 1916 i 1925 tingué com a parella Hilda Lovisa Larsson, amb qui tingué un infant Ove Elliot Larsson. Posteriorment començà a treballar per a diversos periòdics anarcosindicalistes, com ara Brand, del qual fou editor un temps, Nya Folkviljan i Syndicaliste. Entre 1919 i 1920 tingué la seva primera feina de periodista de la secció sindical del diari Folkets Dagblad Politiken, òrgan de Sveriges Socialdemokratiska Vänsterpartis (SSV, Partit d'Esquerra Socialdemòcrata de Suècia) i que després va ser òrgan del Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), al qual ell mai no va pertànyer. En 1920 publicà el recull de contes Öde vidder. En 1921 viatjà a Alemanya i, entre altres activitats sindicals, representà la SAC en la trobada sindicalista internacional celebrada el desembre d'aquell any a Berlín per a organitzar la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan en 1922 es fundà el periòdic anarcosindicalista Arbetaren, òrgan oficial de la SAC, va ser nomenat secretari de redacció; Frans Severin, exredactor en cap de l'anterior òrgan de la SAC Syndicalisten, esdevingué l'editor en cap i Albert Jansen l'editor de la secció internacional. Les diferències en la direcció editorial entre Casparsson i Severin, més «pragmàtics», i Jensen, més «anarquista», acabaren en ruptura i el novembre de 1924, Jensen i sa companya, l'anarquista Elise Ottesen, que s'encarregava de la secció de dones, dimitiren. En 1925 sa companya morí d'un càncer de mama i en 1926 es casà amb Inga Sofia Berglund. Cap a finals de 1928, tant Casparsson com Severin abandonaren el moviment anarcosindicalista i es passaren a la socialdemocràcia. Entre 1929 i 1933 fou l'editor de la secció sindical del periòdic Social-Demokraten, òrgan del Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SSA, Partit Socialdemòcrat Suec). Entre 1933 i 1951 ocupà el càrrec de defensor del lector en la premsa de la Landsorganisationen i Sverige (LO, Confederació Sindical Sueca). Entre 1933 i 1936 fou delegat en la International Labor Organization (ILO, Organització Internacional del Treball) a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1937 viatjà, amb el periodista Barbro Alving i l'advocada Sonja Branting-Westerståh, a Espanya per fer costat la II República espanyola. En 1938 fou delegat de la LO al Congrés Obrer Llatinoamericà que se celebra entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). Entre 1951 i 1952 ocupà el càrrec d'editor en cap del diari Aftontidningen, òrgan de la LO, a la junta editorial del qual havia format part des de la seva fundació en 1942. En 1952 va ser nomenat governador del comtat de Västmanland, càrrec que ocupà fins al 1960, data de la seva jubilació. Entre les seves obres literàries podem citar Adelberga bruk (1923) i Lapplandsexpressen (1969). Traduí destacats escriptors, com ara Vera Figner, William Morris, Émile Pouget, Pierre Ramus i Ivan Turguénev. Publicà les seves memòries en tres parts: Vårt fattiga liv (1961), Land du välsignade (1962) i Brinnande horisonter (1963). També té una vintena d'obres sobre historia del moviment obrer i biografies de sindicalistes. Ragnar Casparsson va morir el 26 de desembre de 1978 Sollentuna (Estocolm, Suècia) i va ser enterrat a l'església de la seva població natal d'Avesta.

Ragnar Casparsson (1893-1978)

***

Giuseppe Guelfi

- Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt, José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de La Federación Igualadina

- Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de Le Bandit du Nord

- Surt Le Bandit du Nord: El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

***

Portada del primer número d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

***

Cartell de l'acte

- Congrés sobre «Programa Anarquista»: Entre el 9 i el 10 de febrer de 1985 se celebra a la seu dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups Anarquistes Reunits) de Carrara (Toscana, Itàlia) el Congrés Nacional «Rilettura del programma anarchico come strumento di lotta quotidiana» (Relectura del Programa Anarquista com a instrument de lluita quotidiana), organitzat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). El «Programa Anarquista» va ser un text programàtic anarcocomunista revolucionari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de caire sintetista (anarquisme sense adjectius), elaborat en 1919 per Errico Malatesta.

Naixements

Foto policíaca d'Alexandre Rigolet (ca. 1894)

- Alexandre Rigolet: El 9 de febrer de 1853 neix a Contres (Centre, França) l'anarquista Alexandre Rigolet. Sos pares es deien Jean Étienne Rigolet, jornaler, i Catherine Huichet. Es guanyà la vida de diferents maneres (teuler, terrelloner, pouater, etc.). En 1872 treballava d'obrer teuler a Chitenay (Centre, França) i va fer el servei militar en 1873 a Blois (Centre, França) en el Servei Auxiliar a causa d'una curvatura exagerada del tòrax. El 21 de juny de 1878 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». L'1 de juliol de 1879 passà a la reserva. S'establí a Rochy-Condé (Picardia, França) i posteriorment a París (França), domiciliat al número 94 del Faubourg Saint-Antoine. El 8 de febrer de 1890 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «robatori». El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys, boicotejà un míting boulangista celebrat a la Sala Favié de París. El 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París ressenyà la seva adreça al número 48 del carrer Lacépède, verificada el desembre de 1893. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia. En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Ernest Pichon. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili i aquest escorcollat, trobant-se correspondència amb Auguste Vaillant, fullets anarquistes i exemplars dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte; portat a comissaria, va ser posat a disposició judicial i va ser inculpat d'«associació criminal». El seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en el registre de desembre del 31 de desembre de 1896 figurava com a «anarquista perillós» i resident al número 34 del carrer Mouffetard. En 1901 també figurava en el registre de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alfred Widcoq (10 de març de 1894)

- Alfred Widcoq: El 9 de febrer de 1862 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Alfred François Adolphe Widcoq. Sos pares es deien Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de mecànic. El 5 de desembre de 1883 començà el servei militar en el 87 Regiment d'Infanteria i l'1 de juliol de 1888 passà a la reserva. Amb son germà Fulgence Widcoq, el desembre de 1887 era membre del Cercle Revolucionari de Fouquières-Fressenneville. L'abril de 1889 ja vivia a París (França), al número 9 del carrer Brunel del XVII Districte. El 27 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i vivia al número 22 del carrer Duret, però a partir del 28 de juliol de 1892 visqué al número 95 del carrer Ternes. A les eleccions legislatives del 20 d'agost de 1893 es presentà com a «candidat abstencionista» per a la I Circumscripció d'Abbeville (Picardia, França), encara que vivia a París. També el seu nom figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia de París. El 10 de març de 1894 el seu domicili del carrer Ternes, ben igual que el d'altres cinc anarquistes, va ser escorcollat i ell portat a comissaria, on aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser enviat al jutge el 2 d'abril de 1894 i posat en llibertat cinc dies després. El seu nom es troba en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i aleshores vivia al número 55 del carrer Arts de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1921 treballava de venedor ambulant a La Garenne-Colombes (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc Le Radical del 12 de juliol de 1891

- Charles Dardare: El 9 de febrer de 1866 neix a Pontoise (Illa de França, França) l'anarquista Charles Auguste Victor. Sos pares es deien François Louis Dardare, lampista, i Anne Marie Michelle Nédellec. Es guanyava va vida com a obrer cisellador i vivia al número 17 del carrer Albert Roussel del XVII Districte de París (França). Després de participar en la manifestació del Primer de Maig de 1891 entre Levallois-Perret i Clichy, en la qual havia disparat la policia a la multitud, quan amb els companys anarquistes Henri Decamps i Louis Léveillé desplegaven la bandera roja que havien portar durant la concentració en una bodega al número 79 del bulevard National de Clichy (Illa de França, França), un grup de policies i de gendarmes entrà al comerç per a detenir-los i s'engegà una violenta baralla i un enfrontament a trets. Detinguts, van ser tots tres portats a comissaria, violentament apallissats i finalment tancats a la presó parisenca de La Roquette. El 28 d'agost de 1891 van ser jutjats davant l'Audiència del Sena en un procés molt mediàtic i va ser condemnat a tres anys de presó per «cops voluntaris i sagnants contra agents de la força pública» –Descamps va se condemnat a cinc de presó i Léveillé absolt. El cas va ser molt comentat en la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte) i aquell mateix any Sébastien Faure va publicar un fullet sobre l'afer titulat L'Anarchie en Cour d'Assises. El «Cas Decamps-Dardare-Léveillé» fou l'origen de l'ona d'atemptats anarquistes que es donaren lloc entre 1892 i 1894, quan es desencadenà per a protestar contra les condemnes que patí François Claudius Koënigstein (Ravachol), pels atemptats de l'11 i del 27 de març de 1892 contra els domicilis del president de l'Audiència Edmond Benoît i el seu substitut l'advocat general Léon Bulot que els havien condemnat. Després de purgar la pena a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França), on Charles Dardare treballà al taller de joieria ensenyant els presos, el 28 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. Un cop lliure s'instal·là amb son pare a Neully-sur-Seine (França) on va fer feina en el seu ofici de cisellador. Charles Dardare va morir el 5 de gener de 1915 al seu domicili de Courbevoie (Illa de França, França).

***

Alceste Marini

- Alceste Marini: El 9 de febrer de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos pares es deien Gaetano Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts d'anys portà una vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i nord d'Àfrica. En 1889 va ser amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de viure. En 1890 fou condemnat a tres mesos de presó per «contravenció de l'amonestació» i l'any següent patí altres tres mesos de reclusió per reincidència. Després residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes, Niça, Gènova i Florència), tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per manca de recursos. En 1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a tres anys d'assignació domiciliària i fou deportat a la colònia penitenciària existent a l'arxipèlag de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però sota vigilància especial. El 12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de Policia de Liorna que el qualificà de «dedicat més a l'oci que al treball», de «pèssima fama pel seu caràcter prepotent» i de «propagandista de la teoria anarquista, capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa, Marsella i altres ciutats italianes i franceses». També l'informe policíac citava que a Florència (Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i d'«injúries al rei i la reina», però que finalment el procediment judicial contra ell no va ser admès. En 1904 el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba, Algèria), sempre en contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per les autoritats «anarquista perillós» i en 1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on treballà de pintor i freqüentà els cercles revolucionaris. Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on freqüentà destacats anarquistes (Angelo Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Vezio Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino Zazzeri, etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença, Occitània), on s'integrà en el cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà de la difusió del periòdic parisenc La Diana, del marsellès Il Pozzo dei Traditori i publicacions anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença, Occitània) i a altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei, Adarco Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any rebé correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver enviat a l'anarquista Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del periòdic parisenc Il Becco Giallo, contenint un article injuriós contra Benito Mussolini. En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al barri d'Endoume d'aquesta ciutat. En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna i en 1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia uns anys havia estat admès en un llar d'ancians, però en 1942 les autoritats italianes deien que era a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Édouard Forès apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien de l'1 de juny de 1893

- Édouard Forès: El 9 de febrer de 1870 neix a La Maladrerie (Nontron, Dordonya, França) l'anarquista Michel Forès, més conegut com Richard Édouard Forès. Sos pares es deien Élie Forès, carreter, i Marie Hortense Mage. El 4 de maig de 1890 va ser condemnat a vuit dies de presó per haver cridat «Mort aux vaches!» (Mort a la bòfia!) durant la manifestació del Primer de Maig a París (França) i encara patí una altra condemna per «ultratges als agents». En 1891 sembla que col·laborà en el periòdic parisenc L'Anti-Patriote. Tipògraf de professió, va ser el gerent i impressor de l'únic número del full Le Forçat, publicat el 4 de juliol de 1891 a París i l'administrador del qual fou Albin Villeval –algunes fonts apunten a l'aparició d'un segon número. El juliol de 1891, en tant que gerent d'aquesta publicació, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «incitació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» i pocs dies després, el 30 de juliol de 1891, va ser condemnat pel X Tribunal Correccional a 20 dies de presó per ajudar un company en una mudança clandestina i enfrontar-se a la policia. El 8 d'abril de 1892 va ser detingut a Damery (Xampanya-Ardenes, França) sota la sospita de ser un dels responsables, amb Anon i J. Michiels, del periòdic Le Déchard, publicat en aquella població i del qual sortiren dos números el febrer i el març d'aquell any. Jutjat, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó per «provocació de militars a desobediència cap els seus superiors». Internat com a pres de dret comú a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), en una carta de mitjans de juny dirigida al president de la República francesa, demanava l'estatut de pres polític. Posteriorment exercí de tipògraf a Angulema (Poitou-Charentes, França). Cridat en 1890 a files per a fer el servei militar, es declarà insubmís. Detingut el 8 d'abril de 1893 a Damery per la gendarmeria d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), el 31 de juny de 1893 va ser jutjat pel Consell de Guerra del VI Cos de l'Exèrcit, acantonat a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) i condemnat a un any de presó. El juliol de 1899 publicà el matrimoni a Angulema amb la modista Jeanne Delbasty. Sembla que és el E. Forès que, a partir del 15 de juliol de 1901, fou un dels responsables del periòdic corporatiu parisenc Le Cri Typographique.  Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 23 de març de 1901

- Michele Acanfora: El 9 de febrer de 1876 neix a Caivano (Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Michel Acanfora, també conegut com Michel Acanfora. Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna. Es guanyava la vida com a forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme antiorganitzador i es declarà partidari de la «propaganda pel fet», esdevenint, segons la policia, l'«anarquista més perillós de Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la seva condició desesperada». Per a aconseguir ressò entre els treballadors, participà en iniciatives de la secció local del Partit Socialista d'Itàlia (PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca dels anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A començaments de 1897 fundà el grup anarquista «Carlo Cafiero» (Francesco Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro Petrucci, Tommaso Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es negà a col·laborar amb els «legalistes» en la lluita contra l'assignació de residència forçada. En aquesta època va publicar el fullet Che cosa è l'Anarchia i edità el periòdic Avanti Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat dos dies durant la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor «Sepe» de Nàpols que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i 16 d'octubre de 1897, gràcies al suport econòmic enviat des de Buenos Aires (Argentina) per Conforti, va publicar els dos únics números del periòdic L'Affamato (L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia amenaça els que li donen allotjament, intensificà la seva activitat i va ser denunciat per «instigació a l'odi entre classes socials». Durant la primavera de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat contra el processament d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici. Després publicà un opuscle antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El 30 d'abril de 1898 va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig d'aquell any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del pa, en els quals van tenir una participació protagonista les dones, va ser empresonat. El 18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que no era un vulgar criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges exigint la pena màxima; quan escoltà la sentència, que el condemnava a dos anys de presó i a 18 mesos de vigilància, cridà «Visca la revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests crits va ser condemnat a tres anys més de presó. Després de tres anys empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de l'organització, tornà a la militància fundat la Lliga de Resistència dels Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de novembre i el 4 de desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per l'augment de les tarifes del treball a preu fet, la retribució única per a totes les fleques, el reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la disminució del treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels obrers. Molt castigat per una malaltia contreta a la presó de Pouzzoli (Campània, Itàlia), Michele Acanfora, amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a Nàpols (Campània, Itàlia).

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Sos pares es deien Jacques Victor Cauvin, obrer a la direcció d'Artilleria, i Corentine Duigou. Es guanyava la vida com a mestre mecànic.  El 15 de juny de 1901 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) amb Elia Quinquis. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya va morir el 14 de desembe de 1915 i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. El 16 de gener de 1917 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon amb Reine Marguerite Cann, vídua de Charles Tonquédec. Visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Le Point du Jour de Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya).

***

Notícia de la detenció de Marius Servient apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de novembre de 1907

- Marius Servient: El 9 de febrer de 1884 neix al barri de Bruthias de La Motte-de-Galaure (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista il·legalista Marius Émile Sylvain Servient. Era fill d'Auguste Noël Servient, agricultor, i de Clémentine Paquien, domèstica. Es guanyava la vida treballant de ferrador i forjador. A principis de segle vivia a la regió parisenca i era assidu dels locals dels periòdics anarquistes de París (L'Anarchie i Le Libertaire). En 1904 va ser cridat a files, però va ser destinat als Serveis Auxiliars per varius. El 29 de desembre de 1906 va ser condemnat pel 9 Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «cops i ferides». En 1907 vivia al carrer Chaufourniers del XIX Districte de París. El 15 de setembre de 1907 va ser detingut a Granville (Normandia, França), i el 4 de novembre de 1907 els seus còmplices André Mournaud i sa companya Alexandrine Dejean, per fabricació i distribució de moneda falsa». El 12 de març de 1908 va ser jutjat per l'Audiència de La Manche i condemnat a set anys de reclusió i 10 anys de prohibició de residència, mentre Mournaud i Dejean van ser absolts. El 27 de febrer de 1926 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Louise Cyprienne Marie Bizot. Al final de sa vida treballava d'estibador per a la Société Française de Manutention i vivia al número 46 del bulevard Fonscolombes del barri de La Villette de Marsella. Marius Servient va patir l'11 de març de 1947 una greu caiguda des del vapor Panamante a la cala; ingressat, va morir el 3 d'abril de 1947 a l'Hospital Paul Desbief del II Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Auguste-Charles-Marcel Bontemps. Sos pares es deien Prudent-Étienne Bontemps, paleta, i Dellys Leplat. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. El setembre de 1917 va ser incorporat en el 74 Regiment d'Infanteria i va ser ferit al front. El 9 de novembre de 1918 es casà al VII Districte de París amb Germaine Henriette Corbin. L'abril de 1919, va ser desmobilitzat. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. El 28 d'abril de 1951 es casà al XVIII Districte de París amb Aline Marguerite Debontride. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'Hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

***

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de juliol de 1934

- Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau, representant comercial, i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. El 4 de setembre de 1919 es casà a Issoudun amb Yvonne Armantine Perruchot. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava.

***

Joan Bernis Medina

- Joan Bernis Medina: El 9 de febrer –el 6 de febrer segons el certificat de defunció– de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Bernis Medina. Era fill de Bartomeu Bernis i Maria Medina. Es guanyava la vida fent de mecànic en la reparació de màquines d'escriure i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1930 envià un article per a ser publicat en Tierra Libre, publicació que substituïa Tierra y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època formava part de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933 signà des de la Presó Model de Barcelona un manifest contra la repressió republicana cap el moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del Comitè Agrícola de la col·lectivització de la barriada del Prat Vermell de Barcelona. Sa companya fou Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu «Faros» i al quadre escènic de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis Medina va morir el 6 de febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Son germà Josep Bernis Medina també fou militant llibertari.

***

Necrològica de Josep Farré Sullà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Gabriel Albiol Balaciart: El 9 de febrer de 1906 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel Albiol Balaciart. Sos pares es deien Manuel Albiol Guzmán i Bàrbara Balaciart Martin. Actiu militant del Sindicat de la Pesca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys republicans, quan esclatà la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després del tall de Llevant, formà part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona dominada pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Llemotges (Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià), dos dies després d'haver retornat per primer cop a la seva població natal, i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Ramon Falgàs Miralles: El 9 de febrer de 1906 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) –algunes fonts citen a la Torre del Comte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es deien Fidel Falgàs i Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament revolucionari de l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936 participà en l'alliberament de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i després s'integrà en la «Columna Carod-Ferrer» fins a la militarització de les milícies. Posteriorment col·laborà en el procés col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda d'Aragó. Passà a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya Remeis Dolors Agut Carceller i un fill d'un any a Barcelona (Catalunya), retornà al front i s'integrà en el Batalló de Metralladores C de la unitat guerrillera encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de juliol de 1938 formà part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars Sobirà, Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment pogué passar a zona republicana. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir i es refugià a Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats Casimir i Manuel Agut Carceller. Més tard formà part de la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa família que no havia vist des de la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23 d'abril de 1994 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de setembre de 1970

- Basilio Mingueza Mayor: El 9 de febrer de 1909 neix a Retortillo de Soria (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor, conegut com El Sastre. Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María Mayor. D'infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Sastre de professió, durant els anys trenta milità en el Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista del barri de Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà Aniceto, metal·lúrgic confederal, fou membre del grup anarquista «Hispania», que havia demanat l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en camps de concentració i assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942 s'instal·là a Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya Rosa Frowd Picarin, amb qui tingué dos infants, milità en la Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen erròniament l'11 de maig– de 1970 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri civil de Le Canet.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de febrer

Esdeveniments

Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

- Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Atchenko: El 8 de febrer de 1961 se celebra a la Salle des Vignerons de Lausana (Vaud, Suïssa) la conferència «L'anarchisme» de Jean-Jacques Langendorf (Atchenko). L'acte va ser organitzat pel Moviment Democràtic dels Estudiants (MDE). Langendorf va ser fundador del grup anarquista ginebrí «Ravachol» (1959-1962) i membre de l'MDE, i dies després, el 21 de febrer de 1961, participà en un atac amb còctels molotov contra el consolat d'Espanya a Ginebra (Ginebra, Suïssa) pel qual va ser condemnat.

Naixements

Foto policíaca de François Soubrié (14 de març de 1894)

- François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquest últim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquesta època treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Soubrié (1855-?)

***

Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

- Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Hippolyte Giroux (28 de febrer de 1894)

- Hippolyte Giroux: El 8 de febrer de 1859 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista Hippolyte Giroux. Sos pares es deien Charles Giroux, manobre, i Anne Montchanin. Es guanyava la vida treballant de mecànic a la regió parisenca. Amb son germà Léon Giroux, participà en els grups anarquistes parisencs i es difícil separar les activitats d'ambdós, ja que sovint les fonts nomes citen el llinatge. El 15 d'abril de 1893 assistí, amb una cinquantena d'anarquistes, a una reunió electoral del Partit Obrer celebrada al pati interior de l'escola Vitruve de París, on es reuniren unes cinc-centes persones i on Amédée Denéchère i Gustave Leboucher defensaren les tesis anarquistes. El 6 de maig de 1893 els dos germans Giroux van ser presents a un míting a la sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, que arreplegà quatre-centes persones. El 24 de juny de 1893 assistí a un míting de protesta contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret celebrat a la sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen (Illa de França, França), on s'ajuntaren unes 250 persones, entre elles 150 anarquistes de la París i de la regió parisenca. L'1 de juliol de 1893 els germans Giroux assistiren, juntament amb unes cinc-centes persones, a la conferència «L'inquisition bourgeoise, le pasage à tabac, la torture officielle, les réclamations sur les cruautés commises dans les prisons et dans les bagnes» celebrada a la sala Commerce i organitzada pel periòdic La Révolte. L'endemà, 2 de juliol de 1893, acudí, amb altres cinquanta anarquistes, a una vetllada amical a la sala Georget, al número 38 del carrer Aumaire, organitzada amb la finalitat de recaptar fons per a organitzar una commemoració de la mort de Ravachol. L'1 d'octubre de 1863 formà part del grup d'anarquistes que assistí al míting de la Lliga dels Antipatriotes a la sala Commerce. El 25 de novembre de 1893 va se una  de les set-centes persones que concorregueren al míting anarquista celebrat a la sala Commerce i que comptà amb Élisée Bastard i Sébastien Faure entre els oradors. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut i fixat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, i només va ser posat en llibertat un mes més tard, el 30 de març. En 1906 vivia a Rozay-en-Brie (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pio Menghi

- Pio Menghi: El 8 de febrer de 1866 neix a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels «socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics «subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari «Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè «l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per «ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».

***

Notícia de la condemna de Joseph Rebuffat publicada en el diari de Bourges Journal du Cher del 20 de maig de 1893

- Joseph Rebuffat: El 8 de febrer de 1867 neix a Torvas (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Charles Rebuffat. Era fill de Jacques Marius Pierre Rebuffat, conreador, i de Cécile Thérèse Barbarroux. Es guanyava la vida treballant de paleta a Marsella (Provença, Occitània). Començà a militar cap el 1888 a Marsella, prenent part en totes les reunions. En aquesta època vivia al número 10 del bulevard Barbier de Marsella. El 17 de maig de 1893 el Tribunal Correccional de Marsella el condemnà a tres dies de presó per haver xiulat i escridassat el general Alfred Dodds, inspector de les tropes de Marina, a la plaça de la Prefectura de Marsella. El novembre de 1893 figurava en un llistat d'«agitadors anarquistes» i estava fitxat com «reputat perillós a vigilar de ben a prop». L'agost de 1897 va ser buscat sense èxit per Toló (Provença, Occitània). Organitzador de reunions polítiques, en 1904 prengué part en el desenvolupament de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). Entre 1909 i 1912, el seu domicili, al número 6 del bulevard Pardigon, figurava en el llistat d'anarquistes sotmesos a estreta vigilància per part de la policia. En 1938 treballava d'empleat i vivia al número 17 del bulevard Pardigon. Joseph Rebuffat va morir el 25 d'octubre de 1938 a la Clínica Bouchard de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914

- Louis Monternault: El 8 de febrer de 1877 neix a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França).

***

Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931)

- Rosario Dulcet: El 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per una bicicleta.

***

Locals de Régéneration, al número 27 del carrer de la Duée de Paris (març de 1907).
Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra) i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta).
Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros, Gabriel Giroul, Fernández, la companya de Fernández, Emilia Souply i Eugène Humbert

- Albert Gros: El 8 de febrer de 1881 neix a Sant Julian e Chaptuèlh (Alvèrnia, Occitania) l'anarquista neomaltusià Joseph Albert Gros. Sos pares es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del moviment neomaltusià i eugenèsic, col·laborà amb Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la Régénération Humaine» (Lliga de la Regeneració Humana), creada pel segon l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros, la ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva pròpia organització «Génération Consciente» i Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí la revista parisenca Le Malthusien. Revue néo-malthusienne et eugéniste, de la qual encara es publicà un altre número el gener de 1920, i que era continuació de Régéneration (1896-1908). En 1921 vivia al número 51 del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents ocasions per «propaganda anticoncepcional». Sa companya fou Blanche Emilienne Deffrenne. Albert Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de França, França).

Albert Gros (1881-1933)

***

Notícia de la persecució de Jules Méline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 15 d'agost de 1909

- Jules Méline: El 8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França) l'anarquista individualista Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile Méline. Entre 1908 i 1914 col·laborà, majoritàriament amb articles sobre higiene i alimentació, en L'Anarchie. En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el desertor anarquista Louis Decroix (Camille Demoor) en un petit habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena, França) i es guanyava la vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van ser detinguts i acusats de «pertinença a associació criminal», ja que s'havien trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació als miliars a la indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de propaganda anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que Louis Decroix va ser condemnat a quatre mesos de presó per «vagabunderia». Entre juliol de 1910 i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile Méline, visqué, amb sa companya a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on, segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac i mistos de contraban» i de relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara Alexandre Nourry i Henri Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número 20 del carrer de l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí, juntament amb una desena d'altres anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un escorcoll policíac en el qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment col·laborà en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, obra en la qual redactà sis articles («Jeûne», «Mastication», «Nourriture», «Physique (culture physique)», «Santé» i «Végétarisme»). El 22 d'abril de 1933 participà en la col·lecta engegada per La Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Martha Nevelstein

- Martha Nevelstein: El 8 de febrer de 1888 neix a Anvers (Anvers, Flandes) l'anarcofeminista Martha Marianna Nevelsteen, més coneguda com Martha Nevelstein –així signava ella– o Marta Nevelstein. Era filla de Josephus Aloysius Nevelsteen (Aloïs Nevelsteen), obrer forner socialista i director de la cooperativa «De Vrije Bakkers» (Els Forners Lliures) d'Anvers, i d'Anna Catharina van Soom. Gràcies a una campanya d'immigració engegada pel govern argentí a Bèlgica, la família s'establí a Buenos Aires (Argentina), on son pare treballà d'obrer pintor i s'integrà en el moviment anarquista. En 1906 Martha Nevelstein estava subscrita a La Protesta i en 1907, per mediació dels redactors d'aquest periòdic anarquista, conegué el poeta, escriptor i periodista llibertari Alejandro José Maudet (Alejandro Sux), que esdevingué son company. En aquest mateix any de 1907 va ser una de les fundadores del Centro Anarquista Femení (CAF) de Buenos Aires, juntament amb altres 19 anarcofeministes, entre elles Virginia Bolten, Teresa G. Caporaletti, Maria Collazo, Violeta García, Elisa Leotar, María Reyes i Juana Rouco Buela. El CAF es reunia al local del Sindicat de Constructors de Carros, al número 972 del carrer Montes de Oca. El 22 de setembre de 1907 va ser nomenada membre de la comissió (secretària) del CAF en una reunió celebrada al local del periòdic anarquista La Protesta, al número 837 del carrer Libertad de Buenos Aires. L'1 de desembre de 1907 participà en una reunió del CAF, al local del Sindicat de Constructors de Carros, on es parlà del paper que havia de tenir el CAF en la vaga general prevista per al 27 de desembre d'aquell any. El 3 de desembre de 1907 signà des de La Plata (Buenos Aires, Argentina) el manifest «La misión del Centro Anarquista-Femenino». El 12 de gener de 1908 participà en una conferència pública en suport de la vaga general convocada per l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i el 23 de febrer de 1908 va fer una conferència amb Federico A. Gutiérrez en una vetllada teatral a benefici de La Protesta celebrada en la Casa Suiza, al número 354 del carrer Rodríguez Peña. També participà en els actes organitzats per al Primer de Maig. En 1908 intentà publicar el seu llibre Cartas a una amiga de Martha Nevelstein, però sembla que finalment no es portà a la impremta. Amb Alejandro Sux s'establí a Mendoza (Mendoza, Argentina), on en 1908 tindrà sa primera filla, Poema Cecilia Maudet, que morí amb cinc anys. Acompanyà Alejandro Sux en el seu exili a Montevideo (Uruguai), on la parella es casà, amb el dramaturg espanyol Luis Bayón Herrera i l'escriptor anarquista Ernesto Herrera com a testimonis. A Montevideo col·laborà, amb María Collazo, en la redacció de La Nueva Senda (1909-1910) i participà en les activitats del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). En 1909 Alejandro Sux li va dedicar el seu llibre Bohemia revolucionaria, en el qual el personatge de Lelia Marchenky està inspirat en ella. En 1910, quan el primer Centenari de la República Argentina, Alejandro Sux va ser deportat en aplicació de la Llei de Defensa Social i la família acabà establint-se a París (França), on van néixer dos fills, Ariel Alejandro Maudet (1911) i Aurelio Alois Maudet (1920), i on va fer amistat amb el poeta Rubén Darío. A París mantingué correspondència amb Juana Rouco Buela i en 1914, quan aquesta es trobava deportada i malalta a Montevideo, la parella va oferir el seu domicili parisenc. Cap el 1925 Alejandro Sux fugí amb la seva amant Adrianne Gabrielle André cap a Mèxic i ella retornà amb sos dos fills a l'Argentina. Sembla que en aquesta nova etapa argentina no formà part del moviment anarquista. Martha Nevelstein va morir en 1963 en una residència geriàtrica de Morón (Buenos Aires, Argentina).

Martha Nevelstein (1888-1963)

***

Notícia d'una de les múltiples detencions d'Henri Delecourt apareguda en el diari parisenc La Presse del 21 de febrer de 1923

- Henri Delecourt: El 8 de febrer de 1889 neix a La Madeleine (Nor-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista Henri Georges Delecourt. Era fill de Fortuné Delecourt, d'antuvi mosso de magatzem i després serraller, i de Julie Alexandrine Latour, rodetera. Es guanyà la vida primer de serraller com son pare, després d'obrer en la construcció i finalment de representant. Començà a militar a la seva regió natal i posteriorment es traslladà a París (França), on milità en la Federació Anarquista (FA). En 1909 treballava de jornaler a Brussel·les (Bèlgica). En 1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar perquè havia perdut l'ull esquerre. El 27 de gener de 1911 va ser condemnat pel X Tribunal de París a tres mesos de presó per «interdicció». El 30 d'agost de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la paperera Louise Marthe Alice Caffiot i en aquesta època encara treballava de serraller i vivia al número 7 del carrer de l'Aude. Durant la Gran Guerra va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i passà per diverses unitats. El 2 de setembre de 1919 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «possessió d'arma prohibida». El maig de 1920 va ser detingut amb altres companys (Albert Doucet, Jean Laporte, Gabriel Lattès, Kléber Nadaud i Marcel Petelot) per «apologia de l'acció d'Émile Cottin», anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, i per «provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat», per haver aferrat els cartells «Aux grévistes», en suport de la vaga de ferroviaris, fet pel qual va ser condemnat el 19 d'agost de 1920 pel X Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 fracs de multa. En 1920 va ser un dels delegats de la Unió Anarquista (UA) en el Comitè de Defensa Social (CDS). En aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París. Durant la primavera de 1921, arran de la publicació el 7 de maig de 1921 en Le Libertaire d'un manifest fent una crida a la insubmissió per part de la Lliga de Refractaris i del Grup del XIII Districte de París de l'UA, va ser processat; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 13 mesos de presó, i l'agost de 1921 va ser condemnat a un any suplementari per haver signat un mes abans un manifest contra la guerra. Tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser posat en llibertat a finals de febrer de 1922. Entre 1922 i 1925 col·laborà en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí al III Congrés de l'UA que se celebrà a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de França, França), però no va poder assistir al IV Congrés de l'UA celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París ja que es trobava empresonat per haver estat condemnat el 8 de gener de 1923 pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «complicitat d'apologia de l'assassinat», encara que envià una carta als congressistes. El 16 de febrer de 1923 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i 100 francs de multa per «complicitat d'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista». El 26 de juny de 1923 novament va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 mesos de presó per «apologia del crim amb la finalitat de propaganda anarquista». El gener de 1924, a resultes dels enfrontaments mortals entre comunistes i anarquistes, dimití, juntament amb Louis Lecoin, del «Comitè Nicolau-Mateu» (anarquistes condemnats a mort a Espanya), on representaven l'UA. En el V Congrés de l'UA, celebrat entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 a París, presentà l'informe financer de l'organització i esdevingué un dels dos administradors delegats del diari Le Libertaire, ocupant el càrrec entre desembre de 1924 i desembre de 1925, moment en el qual va ser substituït per Pierre-Louis Beauchet (Pierre Mualdès). Formà part de la Comissió d'Iniciativa, creada en el Congrés de l'UA celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1926 a Pantin (Illa de França, França) i va ser reelegit en les seves funcions en el Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrat entre el 12 i el 14 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França). El 2 de desembre de 1926 es divorcià de Louise Caffiot davant el Tribunal Civil del Sena. En 1927 era membre del sector minoritari de l'UA. Entre març de 1927 i febrer de 1929 visqué a l'antic departament de Sena i Oise. Després d'una curta a Louviers (Normandia, França), on va fer mals negocis en una fàbrica de confecció, el gener de 1930 s'establí al bulevard Pyrénées de Gagny (Illa de França, França), alhora que treballava a París com a agent de publicitat i després de representant de bateries per automòbils. El 28 de juny de 1930 es casà a Cagny amb l'anarquista Émilie Julienne Laurence Ferrer (Lily Ferrer), filla natural de Trinidad María Ángela Jacinta Ferrer, professora de llengües i obrera en una fàbrica de galetes, filla major del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, amb qui tingué un fill (Georges Delecourt), però amb qui mantingué una relació malaurada. Després esdevingué assistent d'un company que havia aconseguit èxit financer. També participà en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i en el Comitè de Suport a Nestor Makhno. Henri Delecourt va morir el 28 de gener de 1964 a Mantes-la-Jolie (Illa de França, França).

***

Necrològica de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el periòdic tolosà Espoir del 29 d'octubre de 1967

- Josep Viladomiu Viñoles: El 8 de febrer de 1894 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles –el segon llinatge també citat Vinyoles– conegut com Xic Rei. Sos pares es deien Pere Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè Viñolas. Nascut en una família benestant –era membre de la poderosa família Viladomiu, propietària de dues fàbriques tèxtils de Gironella–, tingué una educació exquisida a l'escola i a acadèmies privades, que li dotà d'una extensa cultura, però mancat de l'ambició paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a l'empresa familiar. En la dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme gràcies a dos sabaters i reforçà el seu pensament en la lectura de Tierra y Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes Joaquim Penina Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu Gironellenc i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També fou membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat esdevingué un dels militants més importants de la seva comarca i durant les vagues va exercir la seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de diversos manifests publicats en El Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grup àcrata «Amor y Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó, Manuel Lladó Cortina, Francesc Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista celebrada en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica. Etzegallada en un acte, peça dramàtica sobre la pagesia berguedana que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar en l'organització de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on defensà la línia «pura» i «puritana» (no a l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans d'agost de 1931 presidí un míting en record de son amic Joaquim Penina Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a la seva memòria en un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de l'Ateneu Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En 1935 col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè Revolucionari de Gironella, destacant la seva acció a evitar actuacions arbitràries i comportaments violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester Borràs, Marcel·lí Massana Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.), que actuà al front d'Aragó, on fou responsable dels serveis d'Intendència amb Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de Columnes Anarquistes celebrat a València (València, País Valencià), es pronuncià contra la militarització de les milícies i el març de 1937 assistí, amb Ramon Casals Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna «Terra i Llibertat», on s'acordà acceptar la militarització, però ell abandonà la columna per a ocupar-se d'una cooperativa a Manresa, població on també fou secretari particular de Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part del Comitè Comarcal de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, participà en la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la Federació Local de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a tal fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat el maig de 1945 a París (França). També fou delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Fins octubre de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947 s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una fàbrica de gasosa a Acs, que només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat s'establí a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels militants anarquistes Joan Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i Juan Pintado Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de setembre de 1967 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) es considerà son «fill espiritual».

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de L'Émancipation

- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La política és l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.

***

Cartell de l'acte

- Conferències de Goldman: El 7 de febrer de 1928 se celebra a l'Hiygeia Hall de Toronto (Ontario, Canadà) la lectura de les conferències de la militant anarcofeminista Emma Goldman «The Revolt of Modern Youth» (La revolta de la joventut moderna) i «Companionate marriage» (Matrimoni de companys). L'acte, l'últim de gira propagandística de Goldman abans de tornar a Europa, va ser presentat pel jutge Benjamin Barr Lindsey i en ell l'activista anarquista parlà sobre la unió lliure de les parelles, el matrimoni i el divorci sense traves i el control de la natalitat, tots temes molt candents aleshores. Es van recaptar uns 100 dòlars que van ser enviats als miners en vaga d'Ohio i Pensilvània.

***

Portada del fullet de la conferència de Juan López

- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol «Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució, és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.

***

Portada del número únic d'Il Cavatore

- Surt Il Cavatore: El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Il Cavatore. Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la Unió Sindical Italiana (USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al destacat anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de 1958. El número, el director responsable del qual fou Carlo Venturotti, repassà la vida de Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio Bacconi, C. Ferrari, Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.

Naixements

Notícia de la detenció de Gaetano Naglia apareguda en el diari parisenc La Presse del 26 de desembre de 1889

- Gaetano Naglia: El 7 de febrer de 1851 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Naglia, conegut com Il Moro dell'Arena. Sos pares es deien Medardo Naglia i Pellegrina Frignani. Sabater de professió, milità activament a Itàlia i formà part de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 va ser amonestat formalment per les autoritats i l'any següent va ser condemnat per primera vegada a dos mesos de presó i a sis mesos de vigilància especial; posteriorment se li va assignar la residència per tres anys a l'illa Favignana i a Lampedusa (Sicília), d'on sortí el novembre de 1878. En 1879, enfrontat a les idees legalistes d'Andrea Costa i va fer costat els anomenats «anarquistes intransigents». Constantment vigilat, en 1882 s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà a formar part de la Secció de Propaganda, juntament amb altres destacats anarquistes (Jacques Cretton, François Dumartheray, Jean Grave, Georges Herzing, Antoine Perrare, Jules Alexandre Sadier, etc.), participant en la fundació del Grup Anarquista Italià. L'abril de 1884 desaprovà amb Jean Grave l'aparició del periòdic anarquista L'Explosion, posteriorment L'Éclat, crític amb la tasca de Le Révolté. El març de 1885 va ser detingut amb Jean Grave sota l'acusació de «propaganda activa anarquista» i interrogats pel jutge federal Berdez. El 28 d'agost de 1885 va ser novament detingut pel robatori de vuit rellotges a un viatjant anomenat Bussi i les autoritats el consideraven com un dels anarquistes italians més actius de Ginebra. En 1886 formà part del comitè que donà suport a la candidatura d'Amilcare Cipriani i aquest any va ser expulsat del cantó de Ginebra. En 1887 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de sabater i on, amb altres companys (Farini, Francini, etc.), desplegà una intensa activitat anarquista en el si de la colònia italiana. En aquesta època creà tres grups anarquistes a barris marsellesos (Belle-de-Mai, Endoume i Vauvan) i mantingué relacions amb Itàlia, Suïssa, Espanya i Anglaterra. En 1888 era membre del grup «Intransigenti» (Antonio Balassiui, Vittorio Beltramini, F. Bianchi, E. Caselli, Luigi Crucioli, Decimo Garinei, Joseph R., Luigi Raffuzzi, Giuseppe Stefanini i Cesare Topi) de Marsella i a finals d'aquell any aquest grup signà un manifest contra Amilcare Cipriani i la «Lliga Latina». El 24 de desembre de 1889 va ser detingut després de l'escorcoll de casa seva, on la policia va trobar cartutxos de dinamita i de fusell militar. Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó i a una multa de 100 lires. El 23 d'abril de 1890 se li va decretar l'expulsió del país. Amb Decimo Garinei, fundà el periòdic marsellès L'Anarchia, que per manca de fons publicà només dos números (18 de març i abril de 1890), el qual dirigí i la gerència del qual estigué a mans de Charles Mercier i de Louis Morel, i en el qual col·laboraren Alfredo Baccherini, Gorini, Théodore Jean, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, entre d'altres. Aquest grup es reunia al Bar de la Dégustation, al número 30 Quai du Port. En aquesta època intentà muntar una impremta clandestina, però aquest projecte no reeixí. L'abril de 1892 va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) arran d'unes explosions de dinamita. En 1894 va ser integrat en el repertori de individus a controlar per la policia de fronteres. De bell nou a Ravenna, va ser un dels organitzadors de la Societat de Resistència de Sabaters i de Paletes. En 1898 col·laborà en la creació d'una federació anarquista provincial. Posteriorment s'instal·là un temps al domicili de son fill, pintor a Sanremo, però retornà a Marsella. En 1911 s'establí definitivament a Ravenna, on continuà militant en el moviment llibertari. En 1928 estava internat en un asil de pobres de Ravenna. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el judici de Charles Gallo aparegut en el diari algerià La Mahouna.  Journal de l'arrondissement de Guelma del 18 de juliol 1886

- Charles Gallo: El 7 de febrer de 1859 neix a Le Palais (Belle-Île-en-Mer, Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista Charles-Auguste Galo, més conegut com Charles Gallo. Era fill natural de la modista Marie-Joséphine Galo, qui també era filla natural, i que es quedà embarassada d'un sabater amb qui convivia. L'infant va ser pujar per l'àvia materna, serventa en una casa burgesa. Després visqué de la caritat pública fins als 14 anys, que entrà a treballar 12 hores diàries per un franc vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers (País del Loira, França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les nits llegia i assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i estudiós, va ser convençut per un dels seus professors dels cursos nocturns perquè es presentés als exàmens d'admissió de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué la segona plaça per ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala cal·ligrafia– i entrà a treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita població. Després va fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys estudià química pel seu compte i entrà a treballar en algunes fàbriques, però sempre era acomiadat per discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Segons va explicar, entrà a la presó com «col·lectivista revolucionari» i sortí com «anarquista». L'octubre de 1884 va ser alliberat i entrà a fer feina en diversos comerços de Nancy (Lorena, França), però sempre era acomiadat per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la presó es convertí al protestantisme, però això no sembla creïble. L'abril de 1885, per recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta Normandia, França), on vivia aleshores, i passà a treballar de tipògraf a Nancy. Segons informes policíacs, estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca municipal, gastava tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de Pietr Kropotkin. Segons alguns, freqüentà el Partit Radical, però trencà amb ells i creà un efímer Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena d'obrers (Astier, Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.). Rebia, del sabater parisenc Bouriant, periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven a la seva habitació del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època treballava de guardià d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre François Martin, buscat per la justícia a París i en suport del qual hauria fet una col·lecta abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que també estava subscrit als periòdics Le Cri du Peuple i La Guerre Sociale, que parlava anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre de 1885 el seu protector de Rouen envià una carta anònima al prefecte de policia assenyalant que Gallo cada vegada era més anarquista, però que sabedor d'un projecte d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà. Galló va decidir cometre un atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un revòlver que li havia deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A París es registrà en un hotel al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el flascó d'àcid en mig de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó parisenca de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté i unes memòries («Notes pour servir à l'instruction de mon procés»). El 26 de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca la revolució social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva acció de «propaganda pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i constret a relegació com a reincident. Enviat primer a Avinyó (Provença, Occitània) i al penal de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març de 1887 a l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10 de setembre de 1887 va agredir un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre, però ell va sortir amb dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va ser condemnat a mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita, injurià els membres de la comissió disciplinària i el metge-major de l'illa Nou el va fer internar a l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida de suport en Les Temps Nouveaux sobre la seva situació de «cadàver vivent». L'1 de gener de 1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907, després de vint anys de relegació, acumulà 29 dies de presó por «inconveniències», 165 dies de presó per «insolència, rebuig d'obeir, imputació calumniosa, amotinament i robatori», i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits anarquistes, rebuig d'obeir, insults i amenaces als metges i imputació calumniosa». L'1 de gener de 1908 la seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i el 14 de desembre de 1913 obtingué una reducció de pena de set anys. En 1916 rebé tres noves penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó. Charles Gallo va morir el 23 de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la colònia penitenciària de l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia). 

***

Henri Gauche

- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix al IX Districte de París (França) el militant i periodista anarquista Louis Henri Auguste Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Sos pares, paperaires, es deien Alfred Édouard Athanase Gauche i Félicité Julie Augustine Laudner. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Les Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Élancourt (Illa de França, França). L'1 de juliol de 1920 es casà al XIV Districte de París amb Louise Augustine Crécy. En aquesta època vivia al número 2 de carrer Cassini de París. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 al seu domicili d'Élancourt (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919

- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Era fill de la parella belga no casada formada per Alfred Béranger, torner mecànic, i Charlotte Liàgre, domèstica, residents a Tournai (Hainaut, Valònia), i que legitimaren l'infant amb el matrimoni celebrat el 4 de maig de 1874 a Tournai. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. El 10 d'abril de 1899 es casà a Roubaix amb Palmyre Versporten. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per «difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a La Courneuve i en 1935 fou un dels signats del «Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertairede juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). El seu últim domicili va ser al número 80 de l'avinguda Jean Jaurès de La Courneuve. Julien Béranger va morir el 14 de març de 1939 al seu domicili de La Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.

***

Notícia del processament d'Edmond Lapeyre apareguda en el diari bordelès La Gironde del 7 de març de 1900

- Edmond Lapeyre: El 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1876 neix a la I Secció de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista il·legalista Edmond François Lapeyre. Sos pares es deien Henri Pierre Lapeyre, mariner, i Louisa Laban, domèstica. Es guanyà la vida treballant de serraller electricista i després de comerciant de cafè. En 1893 el seu nom ja figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. Entre 1897 i 1898 formà part del grup de desvalisadors anarquistes anomenat «Banda de Bacalan», creada pels germans Bernard i Vincent Desmons, i que actuava al barri dels Chartons de Bordeus. Detingut i processat, el 5 d'agost de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a un any de presó per diversos robatoris perpetrats durant la nit del 4 al 5 de març d'aquell any als magatzems del comerciant draper Lopez, al número 82 del passeig Victor Hugo; durant la nit del 20 al 21 de març al domicili d'un tal Plazenet, al carrer Poyenne; i durant la nit del 10 a l'11 d'abril al domicili d'un tal Vignaud, a la plaça Saint Martial. Aquests robatoris els va efectuar amb la seva companya Jeanne Villeneuve, cosidora sabatera llibertària que havia conegut en una reunió anarquista, i amb Joseph Rolland, que va ser condemnat a un any de presó. En aquesta època vivia amb sa companya al número 111 del carrer Ornano. En 1903 va ser condemnat novament per un intent de robatori efectuat amb Pierre Dutou durant la nit del 30 al 31 de desembre de 1901 als magatzems de Bonysset, a la plaça Barbès d'Agen (Aquitània, Occitània). Dutou va ser detingut, jutjat i condemnat el 26 de maig de 1902 a 10 anys de treballs forçats en colònia penitenciària; el novembre de 1902, a l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), abans de partir cap a Nova Caledònia, es va decidir a «cantar» i incriminà diversos anarquistes (Edmond Lapeyre, Louise Pouchieux, Camille Rambeau i Thomas Sarrieu). A resultes d'aquestes declaracions, el 13 de novembre de 1902 va ser detingut. El 5 d'agost de 1903 va ser condemnat per l'Audiència d'Òlt i Garona a vuit anys de treballs forçats. Intentà evadir-se sense èxit de la presó d'Agen. El 23 de desembre de 1903 va ser embarcat a bord del vaixell La Loire cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Edmond Lapeyre va morir el 12 d'agost de 1910 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Necrològica de Victor Pédro apareguda en el periòdic parisenc L'Ére Nouvelle del 18 de setembre de 1920

- Victor Pédro: El 7 de febrer –gairebé tots els documents oficials citen erròniament el 15 de febrer– de 1880 neix a Saint-Gerand (Bro-Gwened, Bretanya; actualment Saint-Gérand-Croixanvec) l'anarquista i sindicalista revolucionari Victor Marie Pédro. Era fill d'Yves Marie Pédro, fuster, i de Guillemette Le Goff, tavernera. Es guanyà la vida treballant d'obrer agrícola a Normandia i posteriorment de terrelloner a París (França). En 1900 vivia al número 8 del carrer de la Charronnerie de Saint-Denis (Illa de França, França). El 16 de novembre de 1901 començà a fer el servei militar en el 153 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 18 de setembre de 1904. El març de 1910, durant el «Cas Aernoult-Rousset», va ser un dels 16 signants (René de Marmande, Girard, Goldsky, Matha, Thuillier, etc.) del cartell «À bas Biribi», pel qual tots van ser processats, jutjats i absolts el juliol d'aquell any. Militant sindicalista revolucionari partidari de l'acció directe i, segons la policia, sospitós de pertànyer a l'«Organisation de Combat», en 1911 va ser estretament vigilat per la policia que elaborà sobre ell nombrosos informes. El 3 de març de 1911 va ser nomenat secretari de la Cambra Sindical dels Terrelloners, Pouaters i Miners del Sena, adherida a la Confederació General del Treball (CGT), i en la primavera de 1912 va ser reemplaçat per l'anarquista Émile Hubert. El 21 d'abril de 1911 va ser detingut a París per «entrebancar la llibertat laboral». El 15 de juny de 1911 va ser declarat insubmís per no presentar-se a les cridades militars. El 4 de novembre de 1911 va ser detingut per repartir uns pamflets de convocatòria d'un míting a uns terrelloners que treballaven a les vies del tren. El 23 de desembre de 1911 va ser un dels oradors, amb altres companys (Bodechon, René de Marmande, Sébastien Faure, Jacquemin, François Marie, Péricat, Quillard, Thuillier, Yvetot, etc.), d'un gran míting de suport al terrelloner anarquista Émile Rousset, que havia estat condemnat a treballs forçats. Esdevingué delegat de Propaganda del Sud-est i de Normandia de la Federació del Construcció de la CGT i també fou membre de la Comissió de Control de la Unió de Sindicats Obrers del Sena de la CGT. En 1912 representà el Sindicat de Terrelloners en Comitè de Defensa Social (CDS). El 26 d'abril de 1912 va ser processat, amb altres companys (Bricheteau, Le Roch, François Mancolin, Morni i Toussaint), per «provocació de militars a la desobediència». En 1913 era secretari del Sindicat d'Obres Públiques de Calvados. El 21 de juliol de 1914 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «ultratges a magistrat» arran d'unes paraules expressades el 13 de març anterior en un míting antimilitarista a Saint-Denis. Entre el 4 d'agost de 1914 i el 6 de juny de 1916 va fer la campanya militar contra Alemanya en diverses unitats d'infanteria. El 27 de juliol de 1915 es casà, a través d'Émile Escabasse, empleat ferroviari proveït d'una procuració especial, a Caen (Normandia, França) amb la modista Angéle Séraphine Ethiard i amb aquest matrimoni legitimà dues filles, Jeanne Yvonne Pédro, nascuda en 1906, i Marguerite Pédro, en 1912. En aquesta època estava destinat en la 26 Companyia del 167 Regiment d'Infanteria i vivia al número 8 del carrer Gaillon de Caen. El 30 de març de 1918 va ser destinat al Dipòsit Metal·lúrgic de l'Exèrcit de París; el 4 d'abril de 1918 a les fàbriques Schneider a Le Creusot (Borgonya, França) i dos dies després a les fàbriques de la Societat de Materials Colorants Poirier de Saint-Denis, encara que el 7 d'abril de 1918 va ser destinat al I Regiment de Zuaus. El novembre de 1918 va ser un dels signants, en nom de la Societat de Materials Colorants, d'un homenatge al president nord-americà Woodrow Wilson pel seu suport a la victòria aliada en la Gran guerra. El febrer de 1919 vivia al número 100 del carrer de París de Clichy. Tuberculós, Victor Pédro va morir el 16 de setembre de 1920 al seu domicili, al número 6 del carrer Martre, de Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrat dos dies després. Es va crear un grup de solidaritat («Les Amis de Pédro») per ajudar sa companya i ses dues filles, el secretari del qual va ser Jean Frago.

Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix al II Districte de París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Alexandre Louvet. Sos pares es deien Louis Louvet, empleat de comerç, i Marguerite Marie Charles, telefonista. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El 9 de juny de 1923 es casà al XIX Districte de París amb Charlotte Louise Bernard, de qui es va divorciar. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. El 21 d'agost de 1954 es casà al VII Districte de París amb Fernande Constance Vaugeois. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les Edicions Élisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).

***

Necrològica de Joaquim Reboll apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 11 de setembre de 1990

- Joaquim Reboll:  El 7 de febrer de 1908 neix a Onda (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Reboll. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en un maquis que actuava al departament de Les Landes (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là com a obrer agrícola a Besiers, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica. Després de la seva jubilació, malgrat els seus minsos ingressos, participà en el suport financer del moviment llibertari fins a la seva mort. Joaquim Reboll va morir el 7 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1990 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Blas Huertas Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1985

***

Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)

- Juan Andrés Álvarez Ferreras: El 7 de febrer de 1916 neix a la Cité du Pinson de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Sos pares es deien Félix Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. El 28 d'abril de 1951 es casà a Montluçon amb Alexandra Ewdokimowa. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, etc. Juan Andrés Álvarez Ferreras va morir el 29 d'agost de 1999 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009)

***

Necrològica d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1988

- Antoni Solé Miquel: El 7 de febrer de 1916 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Solé Miquel. Sos pares es deien Francesc Solé i Rosa Miquel. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers. Més tard s'establí al departament occità de Gers i, després de no trobar feina de paleta, llogà una petita granja amb un altre company i la treballà en col·lectivitat. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i després de la II Guerra Mundial s'establí a Vic de Fezensac, on treballà de paleta artesà. En aquesta població milità en la Federació Local de la CNT, de la quan en va ser secretari. Sa companya fou Josepa Llasera Escanilla. Antoni Solé Miquel va morir el 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1988 a la Clínica Calabet d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Domènec Campà Claverol (1939)

- Domènec Campà Claverol: El 7 de febrer de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Campà Claverol. Es guanyà la vida treballant de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lluità contra el feixisme com a milicià de la «Columna Ortiz», sobretot a Azaila (Terol, Aragó, Espanya) i fou comissari del Batalló 864 de la 141 Brigada Mixta de la 32 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sètfonts (Pavelló 25). El 13 de juliol de 1939 pogué embarcar a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del Méxique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Va rebre el suport del Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE) i de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). L'11 de febrer de 1941 va ser nacionalitzat mexicà. Son germà fou el pedagog llibertari Joan Campà Claverol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joan Campà Claverol (1914-1991)

Continua...

---