Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 4 d'octubre

Esdeveniments

- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm, òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.

Naixements

- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els «anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

- Renée Lamberet: El 4 d'octubre de 1901 neix a París (França) la historiadora i militant anarquista Renée Lamberet. Filla de pares lliurepensadors, cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Le Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona Bernard Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera, Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). Entre 1953 i 1956 va ser secretària internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morirde càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterra el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

***

- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix a Ginebra (Suïssa) l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Nascut en una família pobre, de molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort el 24 de febrer de 1982. És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

***

- Francesc Batey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Batey Badosa. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta, òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Batey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amic íntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 a La Treille (Marsella, Occitània).

***

- Francisco Granado Gata: El 4 d'octubre de 1935 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. El 17 d'agost de 1963 mor garrotat a Madrid (Espanya) el militant llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Amb 18 anys va marxar a Madrid en busca de feina, treballant a Agromán i després a la Maestranza d'Artilleria. En 1956 es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En l'Exèrcit li van detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a romandre hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a França en busca de fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus, instal·lant-se dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer feina de jornaler al camp, fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta de treball, l'autorització de resident i el permís per poder portar la família. Va prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a col·laborar en les Joventuts Llibertàries. Decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez, ebenista fresador i secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Grenoble, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

***

- René Bianco: El 4 d'octubre de 1941 neix a Marsella (Occitània) el militant i historiador anarquista, lliurepensador i francmaçó René Bianco d'Acierno. Era fill d'un empleat de correus llibertari d'origen italià, Antonin Louis Bianco. És en Le Libertaire i Le Canard enchaîné, periòdics als quals son pare està subscrit, on aprendrà a llegir. Després d'un batxiller de filosofia, va exercir diverses feines (obrer en una fàbrica que joguines, llibreter, dependent de farmàcia) abans d'entrar en 1961 en la universitat, però no acabarà la carrera d'Història i Geografia sinó molt més tard. A començaments de 1960 va conèixer André Arru i va començar a freqüentar el grup anarquista Marsella-Centre de la Federació Anarquista (FA). La militància també es va estendre a l'«École Émancipée», a «Libre Pensée» i a la francmaçoneria --va adherir-se a una lògia del Gran Orient de França, on ocuparà diversos càrrecs, inclòs el de president. El 14 d'abril de 1960 va participar en la creació del grup de les Joventuts Llibertàries de Marsella i també prendrà part en l'organització dels Càmpings Llibertàris Internacionals, a més de dedicar el seu temps en activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i de suport als exiliats llibertaris espanyols. Durant la guerra d'Algèria, que no va fer ja que va aconseguir que el donessin de baixa, va participar en un petit grup clandestí de lluita contra l'Organització Armada Secreta (OAS) i d'ajuda als insubmisos. Va fer costat a la vaga de fam de Louis Lecoin per a l'obtenció d'un estatut per als objectors de consciència. En 1965, amb el seu amic Roland Lewin, fundarà el grup de Grenoble de la Comissió d'Història i d'Edició de l'FA. En aquest mateix any serà un dels membres fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella; i en desembre es casarà amb sa companya Lilyane Naviuat, amb qui tindrà una filla, Karine, nascuda el juliol de 1967. Va participar en nombroses accions culturals (teatre, poesia, etc.) i va cofundar, en 1967, l'associació Cultura i Llibertat. En 1968 va reemplaçar Aristide Lapeyre com a responsable del Bulletin Interirieurde l'FA i va assistir al Congrés Anarquista Internacional de Cararra (Itàlia). A partir de 1971 va ocupar-se de les relacions internacionals anarquistes. Aquesta activitat militant no li impedí reprendre en 1969 els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença. En 1971 va obtenir el diploma de l'Institut d'Estudis Polítics; en 1977, fa el doctorat de tercer cicle d'Història, i en 1988 una tesi doctoral de sis toms tituladaUn siècle de presse anarchiste d'expression française dans le monde (1880-1983). En 1979 va participar en la creació de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). A més de biògraf de nombrosos anarquistes en el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français i en la premsa llibertària, és l'autor de un bon grapat d'estudis sobre personatges tan diversos com Paraf-Javal, Han Ryner o Louise Michel, així com d'estudis històrics sobre la Comuna de Marsella, els anarquistes provençals o sobre la Resistència, que seran publicats especialment en els butlletins del CIRA. En 2002 es va retirar i es va dedicar als seus estudis històrics fins a la seva mort el 31 de juliol de 2005 a Marsella (Occitània).

Defuncions

- Roland Biard: El 4 d'octubre de 1998 mor a Bèlgica l'historiador i militant anarquista Roland Biard, també conegut com Roland Bardy o Julien Stern. Havia nascut en 1942. Fill d'importants membres de l'aparell del Partit Comunista Francès (PCF) amb els quals va trencar molt jove, començà a militar en el moviment llibertari durant els últims anys de la guerra d'Algèria. En 1961 fou cofundador, amb Alexandre Brevan (Skirda) del Grup d'Estudis i Acció Anarquista i participà activament en les manifestacions contra la guerra colonial  algeriana. Entre 1964 i 1966 fou secretari de la Unió de Grups Anarquistes Comunistes (UGAC). Després d'haver participat en les barricades durant els fets de Maig del 68, participà en la fundació del grup «Kronstadt», adherit al Moviment Comunista Llibertari (MCL). En 1971, en l'assemblea del grup, en desacord amb les tendències consellistes de l'MCL, juntament amb Alex Skirda i Daniel Guerin, s'integren en el grup parisenc de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Formà part del Comitè Nacional de l'ORA i participà en la major part del plens i congressos i col·laborà en els butlletins interiors i en la Comissió de Premsa editant Front Libertaire. En 1973 Alain Krivine publicà un conjunts d'entrevistes amb Biard titulat Questions sur la révolution. Entretiens avec Roland Biard. Fou el fundador del butlletí Documents (1974-1977) destinat a la formació política dels militants de l'ORA i en els primers números publicà articles sobre història del moviment llibertari. Durant molts anys participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). En 1974 abandonà l'ORA per la seva «manca de maduresa organitzativa i política». Mestre d'escola d'antuvi, esdevingué professor d'història, però en 1975 tornà a l'ensenyament primari a Charente. Durant la primavera de 1982, amb Guy Malouvier, creà Les Cahiers Max Nettlau (1980-1982), butlletí de recerques sobre la teoria, la història i la bibliografia del moviment anarquista internacional. En 1997, amb la jubilació, es retirà amb sa darrera companya a Bèlgica. Un càncer fulminant se'l va portar en tres setmanes i fou, segons la seva última voluntat, incinerat embolicat en una bandera negra. Entre les seves obres podem destacar L'Internationale des fédérations anarchistes (1966-1971) (1972), 1919: la Commune de Budapest (1973), Chronologie des Internationales libertaires (1864-1914) (1974), Histoire du moviment anarchiste en France (1945-1975) (1976), Dictionnaire de l'extreme gauche en France de 1945 à nos jours (1978), entre d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Actualització: 04-10-08