Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de juliol

Esdeveniments

Barricada al carrer Thiers

- Avalot de Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una manifestació pacífica d'obrers de la fàbrica de sabatilles de Frédéric Amos en vaga –que reivindicaven un salari mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de 10 hores (no tenien cap dia de descans) i la supressió de les multes–, les forces de l'«ordre» enviades pel prefecte –dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de Lunéville i el 20è de Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del 17è de Caçadors a cavall– carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres obrers (Charles Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la fàbrica d'Amos hi treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després de l'enterrament dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la Unió de Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.

Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)

***

Assalt a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i retocada per La Actualidad del 26 de setembre de 1910

- Tercer dia de la Setmana Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments entre revoltats i forces de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i botigues van obrir en una mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, publicà un segon ban on ordenava que la gent es retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li dispararia sense previ avís; és a dir, que serien tractats com a combatents. Una hora després, Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans Jaume Carner Romeu, Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a fer-se càrrec del moviment fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat espanyol. Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre revolucionaris, que oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i forces de l'ordre es multiplicaren, però els béns patrimonials de la burgesia no van ser atacats, com tampoc no hi va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les botigues, ni violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de fàbriques o de tallers, ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la Guàrdia Civil de desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta resistència dels rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat –milícia formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien ofert al capità general per reprimir la revolta–, a les Drassanes, fou assaltada i les aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per atacar la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i de la defensa de les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i ferits de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes d'edificis religiosos (col·legis, seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a més, van ser saquejats alguns edificis abans assaltats, amb exhibició de les mòmies d'algunes monges. A les 11 hores el cos consular es reuní i exigí al general Luis de Santiago la protecció dels estrangers i dels seus béns. També al matí començaren els atacs a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16 hores tingué lloc una nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el Comitè Central de Vaga, que també resultà infructuosa i, una hora després, una nova reunió de diputats a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot tampoc no tingué resultats. A la tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de cadàvers de monges jerònimes i n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a l'Ajuntament i després fins al davant de les cases de Claudio López Bru, marquès de Comillas –empresari i terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del Riff, en els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el servei militar– i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de Güell, casat amb la filla de l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en les obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu de barricada, amb morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les paüles i un patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va haver espectaculars barricades construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris, i amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la Guàrdia Civil i van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia Emiliano Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), qui reconegué la davallada del moviment i ambdós acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias, per la seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin les barricades. Fora de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint clar que el tren era l'instrument efectiu de deportació dels reservistes, marxaren cap a l'estació de les Borges i, prenent la direcció de la Floresta, van anar destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap a Lleida i que acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, suspengué les garanties constitucionals a tot l'Estat, detingué els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora Méndez i Francisco Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.

***

Pasquale Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927)

- Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de juliol de 1920 l'anarquista Pasquale Binazzi, redactor del setmanari Il Libertario, és detingut a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota l'acusació d'haver format una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una fàbrica durant l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers van declarar la vaga general.

Naixements

Pamflet fundacional del CESPA signat per Adrien Fulliquet

- Adrien Fulliquet: El 28 de juliol de 1842 neix a Avusy (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Adrien Fulliquet. Era fill de Jean Marie Fulliquet, fuster en la construcció, i de Françoise Doncques. Es guanyava la vida treballant de gravador en rellotgeria. En 1873 era membre de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista (SPARS) de Ginebra. El 3 de maig de 1873 es casà a Ginebra amb la polidora anarquista Léonie Aline Denivelle, germana del també anarquista Otto Denivelle, membre de l'SPARS. El 31 d'agost de 1873 presidí el míting precedent al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista celebrat a Ginebra, a més de les sessions del congrés. En 1876 fou un dels fundadors del Cercle d'Estudis Socials i de Propaganda Anarquista (CESPA). Adrien Fulliquet va morir, d'una llarga malaltia, el 26 de desembre de 1877 al seu domicili, al número 9 del carrer Glacis-de-Rive, de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Notícia de la declaració de Léon Arsius apareguda en el periòdic de Meudon Ni Dieu, ni Maître del 2 d'abril de 1881

- Léon Arsius: El 28 de juliol de 1862 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Léon Arsius. Era fill d'Étienne Victor Arsius, fabricant de llimes, i d'Angéline Alphonsine Cadouin, modista; parella no casada, la mare reconegué l'infant el 6 de març de 1863 davant el X Districte de París i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 29 de juny de 1881 al XX Districte de París. Es guanyava la vida treballant de jornaler. L'abril de 1881 va ser un dels signants d'una carta de suport a la declaració del periòdic Ni Dieu, ni Maître a propòsit de l'execució del tsar Alexandre II de Rússia i va ser un dels signats del manifest de protesta per la repressió desencadenada al cementiri de Père-Lachaise que es publicà el 26 de maig de 1885 en el diari L'Intransigeant. En 1886 es dedicà a distribuir fullets anarquistes que anunciava en el periòdic parisenc Le Cri du Peuple. Entre el 25 de juny i el 12 d'agost de 1892 va ser gerent del periòdic anarquista parisenc La Révolte en substitució d'Émile Habert i va ser reemplaçat per Ritzerfeld. Els diaris apuntaren erròniament que el nom de Léon Arsius era un pseudònim d'Émile Habert. El 17 de novembre de 1921 es casà al I Districte de París amb la venedora ambulant de pa Marie-Louise Bellisson. Aleshores vivia al número 14 del carrer Berger del I Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. Léon Arsius va morir el 4 de gener de 1924 al seu domicili del I Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

- Émile Maurin: El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el propagandista anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Émile Auguste Maurin, també conegut per Élie Murmain i L'Aveugle. Sos pares es deien Louis Auguste Maurin, venedor ambulant, i Angele Marie Taglioretti, modista italiana i socialista, que va ser empresonada per «crits sediciosos». Sota la influencia de sa mare, s'adherí molt jove a un grup carbonari, però ben aviat, gràcies a les activitats de la Federació del Jura, entrà en contactes amb les idees anarquistes. En 1881 era membre del «Club Internacional» (Blanc, Charles Cival, Étienne Desnier, Henry, Justin Mazade, Raffaele Moncada i Joseph Toche), i, arran d'un míting celebrat al Grand Bosquet, va ser jutjat i condemnat a 16 francs de multa per insults a un gendarme. En 1882 el «Club Internacional» intentà crear una Federació Anarquista de la Regió Marsellesa i s'adherí al «Manifest revolucionari socialista dels grups anarquistes de París». El maig de 1882 va ser detingut a Roma (Itàlia); jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida», un cop lliure, tornà a Marsella. Fou membre del «Cercle Esquiros», amb Émery i Alexandre Tressaud, entre d'altres. A resultes de les manifestacions de miners d'agost de 1881 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba d'octubre de 1882 a Lió (Arpitània), va ser implicat en el «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i on el 19 de gener va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de prohibició d'exercici dels drets civils. Refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el gener de 1884 va ser declarat insubmís. Hi retornà de l'exili en 1886. Després de l'amnistia de 1889, va ser llicenciat de l'exèrcit per cataractes a l'ull esquerre i s'instal·là a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on amb el pseudònim Murmain, i malgrat es seus problemes de vista, treballà de fotògraf ambulant, professió que li serví per fer propaganda de les idees anarquistes. En 1890 ajudà els anarquistes empresonats a Genoble, on va conèixer Pierre Martin, a qui va deixar llibres. En 1891 va ser condemnat per l'Audiència de Grenoble a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». En aquesta època començà a perdre a perdre la vista de valent i en 1892 marxà cap a París per a guarir la seva ceguesa preocupant a l'Hospital Quinze-Vingts; malgrat tot, esdevingué cec i gràcies a sa companya Eugénie Bourquin pogué readaptar-se a l'ús de la màquina d'escriure i es va fer dactilògraf. El 2 de juliol de 1893 participà en una reunió anarquista celebrada a la Sala Commerce, on es va reivindicar la destrucció de la propietat. El març de 1893 en una reunió celebrada a la Sala Georget a la qual assistí, es va fer una crida als anarquistes a practicar la propaganda pel fet. El 6 d'agost de 1893, en una reunió del Grup Anarquista del XIII Districte de París, preconitzà actes individuals, glorificant anarquistes il·legalistes (Duval, Pini, Ravachol, etc.). L'1 d'octubre de 1893 en una reunió celebrada de la «Lliga dels Antipatriotes» va fer apologia de l'il·legalisme i el 22 d'octubre a Puteaux (Illa de França, França) reivindicà l'ús de la dinamita. El 25 de desembre de 1893 en una reunió a la Sala Commerce lloà l'atemptat de Léon Léauthier. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número 14 del carrer Richelieu, va ser escorcollat, on la policia trobà manuscrits de caire anarquista. Interrogat, es declarà anarquista i partidari de la violència, i va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. A principis de setembre de 1895 retornà breument a Marsella amb sa companya on participà en diverses reunions i on prengué la paraula, juntament amb destacats anarquistes, com ara Octave Jahn i Augustin Marcellin, i després passà a Grenoble. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista de Mécislas Golberg Sur le Trimard, de la qual eren responsables Émile Dodot i Octave Veret. En 1897 va fer conferències per al Grup d'Estudis Econòmics i Socials. L'octubre de 1897 participà en el Congrés del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). El 23 de juliol de 1898 participà amb Henri Dagan i Antatole de Mouzies en la conferència «L'antisémitiesme consideré comme mal social», organitzada pels grups republicans socialistes d'Aubervilliers (Illa de França, França). Entre 1899 i 1900 va fer conferències per a la Biblioteca d'Educació Llibertària i per al grup anarquista «Les Égaux» del XVII Districte de París. A principis de segle col·laborà en L'Éducation Libertaire i Le Libertaire. En 1901 va fer conferències per a la Universitat Popular «L'Idée» de Puteaux. Entre desembre de 1903 i gener de 1904 va escriure per L'Oeuvre Nouvelle l'article «L'évolution de l'anarchisme». En 1906, en plena agitació sindicalista revolucionària, retornà a Grenoble, on entrà en relació amb Eugène David i Louis Sorrel, destacats llibertaris de la Borsa del Treball. En 1906 va fer xerrades per al Grup Llibertari «Quatre-Chemins» d'Aubervilliers. Durant la primavera de 1907 fundà una Universitat Popular amb el suport de la Unió de Sindicats, la qual esdevingué un important centre de propaganda anarquista. En aquesta època col·laborà en la revista Les Cahiers de l'Université Populaire (1906-1907), el redactor principal de la qual fou Henri Dagan. Participà activament en totes les lluites socials de l'època i a finals de 1907 va ser considerat per les autoritats un dels elements antimilitaristes més perillosos. Segons La Guerre Socialie, en aquests anys s'allunyà de l'anarquisme i s'adherí a la Federació dels Alps del Partit Socialista, col·laborant en el seu òrgan d'expressió Le Socialiste Alpin de Sisteron (Provença, Occitània). Cap el 1910 retornà a París, on formà part de la redacció de La Vie Ouvrière. En dues ocasions (Jean Dudragne i Adolf Reichmann), a causa de la seva integritat, fou membre d'un «jurat d'honor» per resoldre militants acusats de ser delators. El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió de reorganització de Le Libertaire, que reorientà el setmanari des del punt de vista exclusivament anarquista comunista i sindicalista revolucionari. Émile Maurin va morir el 21 de febrer de 1913 al seu domicili, al número 14 del carrer Richelieu, del I Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise; Henri Chapey i Pierre Martin pronunciaren emotius discursos i es va llançar una subscripció popular en suport de la seva companya. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin), amb un prefaci de Robert Louzon.

Émile Maurin (1862-1913)

***

Foto policíaca de Jean Pausader (ca. 1894)

- Jean Pausader: El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, i després republicà socialista i dretà, Ernest Jean Pausader –a vegades citat erròniament Paussader–, també conegut com Jacques Prolo i Ernest-Jean Posada. Sos pares es deien Pierre Pépin Pausader, sabater, i Rosalie Kinappe, obrera sabatera belga; la parella, no casada, legitimà l'infant amb el matrimoni celebrat el 30 de setembre de 1871 al III Districte de París. Empleat comercial i comptable, entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de Feu», lloc de reunió de militants socialistes de totes les tendències. En 1885 freqüentà «La Butte», cercle literari progressista que es reunia al número 13 del carrer Ravignan de Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles Malato  i Léon Ortiz (Léon Schiroky)–, en la primavera de 1886 fundà el «Grup Cosmopolita», d'orientació socialista revolucionari «sense etiqueta» (Méreaux, Parthenay, Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el 1888. En aquesta època milità sota el nom de Jacques Prolo. El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera aparició el maig de 1886, en la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise; tot d'una que Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela vermella que podia passar per una bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer número de la revista del grup La Révolution Cosmopolite, que publicà almenys una desena de números en diferents etapes. En aquesta època convisqué amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels Rondonneaux del XX Districte de París. Probablement esdevingué anarquista sota la influència d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un dels oradors, juntament amb Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de París. Posteriorment, freqüentà assíduament el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888 i principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de maig de 1888 va fer la conferència a la sala Dupouy de París, amb Charles Malato i Oury, «Le boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup Independent d'Estudis Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. En els debats de precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la participació. A continuació es pronuncià a favor de la militància anarquista en els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de novembre de 1891). En 1892 desaprovà la campanya que Sébastien Faure havia engegat contra el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget, Constant Martin, Georges Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky, publicà una declaració en aquest sentit en el periòdic La Révolte del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry, revelà a Alexandre Zévaès que aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892, una bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Òpera, bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels Bons-Enfants. En aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier de París. L'1 de gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra l'anarquisme, després d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de Viarmes de París i trobar correspondència, periòdics i fullets anarquistes, va ser detingut per «associació de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí immediatament cap a Anglaterra. En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-Jean Posada) figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un temps albergà Émile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de Brixton i en 1896 encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899 participà activament en la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i col·laborà en L'Anticlerical, de Constant Martín, i en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide Briand, Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis Guérard, Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran míting dreyfusard, organitzat per la Coalició Revolucionària, celebrat a la Sala Octobre de París. En 1901 col·laborà en La Lutte Sociale de Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des de 1904 fou secretari del «Comitè La Barre» (Societat del Monument del cavaller de La Barre), que organitzava la manifestació en record de François-Jean Lefebvre de La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre de 1906, en dret del Sagrat-Cor de Montmartre. El 18 de febrer de 1904 es casà al XVII Districte de París amb Marie Radégonde Leontine Quintard. En aquesta època vivia al 18 del carrer Boursault de París. El 24 de maig de 1904 va fer la conferència «Le nationalisme et le cléricalisme dans l'école laïque» al «Club La Barre» de París i el 19 d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència contradictòria «Le Catéchisme du patron chrétien». Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau del Trocadero de París. Entre setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del comitè directiu de la Casa del Poble de París. En 1906 fou el cap de redacció de Le Flambeau. Organe hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà en L'Aurore i Le Cubilot; entre 1906 i 1913 en La Cravache; i en 1908 en Le Communiste. El 19 de gener de 1908 va fer una conferència contradictòria contra la pena de mort a la Sala Boucher de París organitzada per La Libre Pensée i aquest mateix any formà part del Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una estàtua a Jean-Paul Marat en una plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit Republicà-Socialista (PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació Republicana Socialista del Sena i organitzà set conferències propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912 i 1914 col·laborà, amb Alexandre Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de premsa del PRS Le Républicain-socialiste. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés de Grenoble del PRS i s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand, partidari d'una Federació d'Esquerres. En 1913 col·laborà en Le Combat, de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la Federació d'Esquerres, sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos), per a la II Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb el temps derivà cap a posicions més dretanes i, segons Émile Janvion, també fou francmaçó. A partir de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort français, républicain, socialiste, dirigit per Alexandre Zévaès i Émile Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb Alexandre Zévaès, tingué lloc la Conferència Interfederal que donà lloc a la creació del dretà Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i dirigí el setmanari parisenc L'Écho Municipal i en 1933 col·laborà en L'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou autor de Comment nous ferons la révolution libertaire! (sd), Le communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés) (1887), La révolution cosmopolite. Le communisme (1888), Un français de la décadence, M. Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La caverne antisémite (1902), De la métode réaliste du socialisme réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis socialistes en France. Tom X (1912), L'alliance paradoxale (1913), Une politique... Un crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti Républicain Socialiste (1900-1917) (1917, amb Alexandre Zévaès), L'action politique des républicains réformistes (1919). Jean Pausader va morir el 4 d'octubre de 1937 al seu domicili de l'avinguda Choisy de París (França).

Jean Pausader (1866-1937)

***

Foto d'Eugène Rossignol de la policia francesa

- Eugène Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) l'anarquista Eugène Rossignol. Era fill natural de la cosidora Marie Rossignol i de pare desconegut. Es guanyava la vida com a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Militant de la «Lliga dels Antipatriotes», l'11 de gener de 1890 va ser declarat insubmís i es refugià a Bèlgica, on a finals de la dècada va ser inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En 1893 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 viva a Londres (Anglaterra). Segons informes policíacs, des de gener de 1898 era propietari del principal hotel de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), l'únic amb capacitat suficient per celebrar banquets. El 3 de maig de 1898 es presentà davant el consolat francès de Mons (Hainaut, Valònia) per a demanar beneficiar-se de l'amnistia del 27 d'abril d'aquell any. El 30 de desembre de 1915 va ser declarat insubmís, però el 15 de novembre de 1918 va ser alliberat de tota obligació militar. Malalt de tuberculosi a Lagny-sur-Marne, marxà cap a Oostende (Flandes Occidental, Flandes), on sembla que va morir a finals de 1899 o principis de 1900.

***

Émile Masson

- Émile Masson: El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Désiré Masson (Emil ar Mason, en bretó) –va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Sos pares es deien Émile Pierre Marie Masson, segon mestre mecànic, i Marie Jeanne Désirée Carré. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). El 26 d'agost de 1902 es casà a Dunkerque (Flandes del Sud) amb Élisabeth Mary Gilpin. Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus, A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. El seu últim domicili va ser al número 14 del carrer Leperdit de Pontivy (Bro-Gwened, Bretanya). Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 al XII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912), Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie des îles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

***

D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

- Felice Felici: El 28 de juliol de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquesta època londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Signatura d'Henri Beaugin (1903)

- Henri Beaugin: El 28 de juliol de 1881 neix a Chauny (Picardia, França) l'anarquista Henri Anatole Joseph Beaugin. Era fill d'Anatole Beaugin i d'Hélène Julie Demilly. Orfe de pares, va ser el seu tutor Charles Demilly, rendista a Tergnier (Picardia, França). D'antuvi es guanyà la vida com a empleat de comerç a Tergnier. Cridat a files per a fer el servei militar, el 15 de novembre de 1902 va ser incorporat en el 5 Regiment d'Infanteria Colonial, però el 19 de novembre de 1902 va ser llicenciat per «acuïtat visual insuficient». El 25 d'abril de 1903 es casà a Villiers-Cotterêts (Picardia, França) amb Marguerite Albertine Couvercelle. Aleshores treballava de comptable a Chauny. En data indeterminada emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballà d'emmotllador i fonedor. L'octubre de 1912 abandonà Ginebra i passà a Rouen (Alta Normandia, França), on freqüentà els cercles anarquistes. Després de passar una revisió militar el 29 de desembre de 1914, que el declarà exempt per al servei per «feblesa general», retornà a Ginebra, participant en les activitats dels grup anarquista editor del periòdic Le Réveil. En 1917 vivia al número 16 del carrer Etuves de Ginebra i aquest mateix any va ser expulsat del cantó de Ginebra. Una nova revisió militar a Annecy (Savoia, Arpitània) el llicencià per «bronquitis dels àpexs pulmonars». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sol·licitud de refugiat polític de Juan Mariño López per emigrar a Mèxic (11 d'abril de 1939)

- Juan Mariño López: El 28 de juliol de 1896 neix a Lugo (Lugo, Galícia) el professor i agent infiltrat en el cercles anarquistes Juan Mariño López, conegut com Moreno o Morini. Era fill de Juan Mariño Gómez, pintor, i de Josefa López Fernández. Mestre d'ensenyament primari, des del 23 d'agost de 1920 exercí a Ribasaltas (Monforte de Lemos, Lugo, Galícia). Des del 3 de gener de 1932 dirigí el setmanari de Monforte de Lemos Ágora. Semanario de izquierda. El 24 de juliol de 1933 guanyà una oposició coma mestre d'Escoles Espanyoles a l'estranger. El 3 de novembre de 1933 va ser nomenat mestre de Classes Espanyoles de Marsella (Provença, Occitània), depenent de la Junta de Relacions Culturals del Ministeri d'Assumptes Exteriors de la II República Espanyola. El 7 de desembre de 1933, amb passaport diplomàtic, arribà a Marsella i s'instal·là al número 133 del carrer Rabelais, al barri de Saint-Henri del XVI Districte. S'integrà, sota el nom de Moreno o Morini, en els cercles anarquistes marsellesos. En 1935 se li va adjudicar la plaça de mestre en propietat de l'Escola Graduada Unitària Núm. 3 de la Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), però el nomenament va quedar en suspès. El juny de 1935 se li va adjudicar plaça a l'Escola Mixta de Son Espanyolet de Palma (Mallorca, Illes Balears), però sembla que també el nomenament va quedar suspès. En 1936 va ser nomenat director de l'Institut de Lisboa (Portugal), però aquest nomenament es va ajornar. El setembre de 1937 va ser nomenat pel Consolat d'Espanya professor d'espanyol a Marsella, depenent del Ministeri d'Estat (antic Ministeri d'Assumptes Exteriors) de la II República espanyola. En aquesta època va fer classes de a l'escola masculina del carrer Peyssonnel del II Distrite i a l'escola de l'Estaque Plage del XVI Districte. Segons un informe de la policia francesa de març de 1938, els cercles anarquistes espanyols de Marsella l'acusaven de traïdor i d'espia del Govern espanyol. Va ser nomenat pel Consol General d'Espanya cap del contraespionatge polític. Va dirigí la Secció de Marsella de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en va ser responsable del seu òrgan d'expressió Tierra y Libertad. L'abril de 1939, no podent retornar a l'Espanya franquista, sol·licità poder emigrar a Mèxic. En aquesta època vivia al número 29 del bulevard Genêts de la Grotte Rolland de Marsella. Posteriorment milità en el Grup Departamental de les Boques del Roine del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i en 1946 assistí, com a delegat de les seccions de Marsella i Istre (Provença, Occitània), al II Congrés del PSOE en l'exili. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

- Josep Serra Vives: El 28 de juliol de 1901 neix a l'Albi (Les Garrigues, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Sos pares es deien Esteve Serra Gallofré, llaurador, i Maria Vives Saltó. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya).

***

Notícia sobre Marcel Gaiour apareguda en el diari comunista de Niça Le Patriote de Nice et du Sud-Est del 27 d'agost de 1952

- Marcel Gaiour: El 28 de juliol de 1903 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Samuel Gaiour, més conegut com Marcel Gaiour. Era fill de Nathal Gaiour, comerciant, i de Rachel Driguez. En els anys vint vivia al número 79 del carrer Saint-Savournin de Marsella. En 1922 treballava d'electricista amb son pare i en aquesta any va ser fitxat per la policia després de freqüentar les reunions de la Unión Anarquista (UA) i de les Joventuts Anarquistes. El 15 de maig de 1923 va ser integrat en el 2 Esquadró de Tren d'Equipatges per a fer el servei militar i va ser llicenciat el 29 d'abril de 1925. En els anys trenta el seu nom figurava en un llista d'anarquistes residents al departament de les Boques del Roine. El 5 de setembre de 1939 va ser mobilitzat i integrat en Dipòsit del Tren. El 21 de juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Rambervillers (Lorena, França) i va romandre tancat a l'Stalag XVII-A de Kaisersteinbruch (Bruckneudorf, Neusiedl am See, Burgenland, Àustria) fins el 8 d'abril de 1944, data en la qual va ser desmobilitzat a Rodés (Llenguadoc, Occitània), retirant-se a Seta (Llenguadoc, Occitània). A principis dels anys cinquanta regentava un cafè, al número 89 del carrer Saint-Savournin de Marsella. Durant la nit del 24 al 25 d'agost de 1952 va ser testimoni de l'agressió que patí el seu amic Elia Alidor, turc conegut com René le Juif, ferit greument de quatre ganivetades. El seu últim domicili va ser al número 79 del carrer Saint-Savournin de Marsella. Marcel Gaiour va morir el 3 de setembre de 1970 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Buenaventura San Agustín Serrat

- Buenaventura San Agustín Serrat: El 28 de juliol de 1906 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Buenaventura San Agustín Serrat –el segon llinatge citat erròniament Serra–, conegut com El Lleida. Pintor de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà a Tàrrega (Urgell, Catalunya) i en 1925 a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Amant del futbol, jugà en diversos equips, com ara el «Viladecans». El 24 de desembre de 1932 es casà amb Rosalia Vila Adrián, amb que tingué dos infants, Ramona i Francesc. Durant la guerra civil lluità als fronts i va ser ferit; un cop restablert, va ser destinat al camp de concentració dels Omells de na Gaia (Urgell, Catalunya), controlat pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), on vigilà presoners del bàndol franquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on fugí i retornà amb sa família a Cornellà de Llobregat. Delatat, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Buenaventura San Agustín Serrat va ser afusellat, juntament amb altres cenetistes (Joaquín Bruno Gascón, José Horta Ros, etc.), el 29 d'abril de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de juliol

Esdeveniments

La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic Le Petit Belge del 30 de juliol de 1896

- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.

***

La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 28 d'agost de 1909)

- Segon dia de la Setmana Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya), dins dels fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es caracteritza per la crema d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns mercats i algunes botigues obriren per abastir la població, però aviat tancaren. El silenci informatiu era total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat força estesa. Sobre les nou del matí la residència dels Maristes fou atacada i el germà Lycarión (Francisco Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va morir. També fou atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la construcció de barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb un protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot arreu –s'hi van arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva Peñafiel, ministre de Governació, que des d'un primer moment va sostenir la tesi insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment barceloní tenia un caràcter clarament separatista, així ni els polítics catalans ni els dirigents obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la revolta o ni tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les garanties constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any. Antoni Fabra Ribas, membre del Comitè Central de Vaga, s'entrevistà amb Antoni Rovira Virgili, editor d'El Poble Català i membre del Centre Nacionalista Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes d'esquerra encapçalessin la revolta. Cap al migdia van començar a circular per tot Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos polítics radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled Altemir, Joan Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i de convents que cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial Col·legi de Sant Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat, etc.). Diverses armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també es va fer amb fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats entre revoltats i l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria militar s'imposa. Els membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de les 14 hores amb el lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que encapçalés el moviment i que proclamés la República, però cap grup polític no acceptà fer-se càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment autònom i espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un primer atac i mitja hora després el franciscà P. Ramon M. Usó fou ferit greu quan abandonava la residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en metàl·lic de la comunitat; morirà l'endemà i serà el tercer i últim religiós finat durant la setmana –la consigna fou en tot moment respectar la vida de les persones. A les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió entre l'alcalde Joan Coll Pujol i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que parlamentés amb els rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va convèncer de l'absurditat de l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou atac i una hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, mor d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos va ser arrossegat pel carrer i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en sessió urgent, on el regidor radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució d'una sessió permanent del consistori, però dues hores després la sessió fou dissolta, per l'acció persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes i de nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes càrrec d'encapçalar la revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia desbordada abandonà les comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una segona onada d'incendis de convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia cremaven una trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència, l'Eixample, Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona, durant aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la República i es constituïren juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell. Mentrestant, i sense que Catalunya tingués cap possibilitat d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida arran d'un atac de les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú, des de la qual la guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les tropes colonials acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda espanyola, 180 mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la tropa i que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.

***

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.

***

Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol

- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Naixements

Notícia de la recerca policíaca d'Antoine Montial apareguda en el diari de Dijon Le Bien Public de l'1 de novembre de 1900

- Antoine Montial: El 27 de juliol de 1865 neix a Martèl (Causse de Martèl, Carcí, Guiena, Occitània) l'anarquista Antoine Montial. Era fill d'Antoine Montial, teixidor, i de Marie Fournol. Es guanyava la vida treballant de fotògraf i de venedor ambulant. El 25 de novembre de 1890 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Troyes (Xampanya-Ardenes, França) d'un delicte d'«estafa». Casat amb l'armillera anarquista parisenca Marie Louise Vezelerre –algunes fonts citen erròniament Vezeler–, en els anys noranta militava en el grup «Les Libertaires Troyens» de Troyes. A finals de 1896 vivia al carrer Hennequin de Troyes i abandonà el domicili sense pagar les mensualitats al propietari. Posteriorment recorregué la regió i exercí diverses feines, especialment agrícoles. Entre 1896 i 1898 la parella va ser fitxada com a anarquista al departament de l'Alt Marne. El febrer de 1898, amb Abel Guillaume i Charles Pierre, el seu domicili de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) va ser escorcollat per la policia. En aquest any de 1898 dirigí diverses cartes a la Prefectura de Policia denunciant que era víctima d'una calúmnia que el qualificava d'anarquista, fet pel qual li era impossible guanyar-se la vida. En 1900 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de l'Aube. El 21 de desembre de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a tres mesos de presó per «abús de confiança». A principis de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El març de 1903 la policia el donà com a desaparegut, juntament amb sa nova companya Annette Fichot, de Rennes (Bro Roazhon, Bretanya). El 22 de maig de 1903 es divorcià a Reims de Marie Louise Vezelerre i aquesta acabà casant-se en 1926 amb l'anarquista Louis Joseph Marie Mortperrin. El juliol de 1906 el seu negoci de venda de fruita i verdures, establert al número 18 del carrer de la Rôtisserie de Tours va ser declarat en fallida. El 23 d'octubre de 1917 es casà a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França)  amb Annette Fichot. En aquesta època la parella vivia al número 4 del carrer Pipots de Boulogne-sur-Mer, que serà el seu domicili definitiu, i ambdós es guanyaven la vida treballant de venedors de primícies. Antoine Montial va morir el 26 de juliol de 1927 al seu domicili de Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Notícia orgànica de Vincenzo Bergero apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 19 de gener de 1927

- Vincenzo Bergero: El 27 de juliol de 1868 neix a La Torre de Pèlis (Piemont, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Andrea Bergero, també conegut com Vincent André Bergero. Era fill de Giacomo Bergero i de Margherita Roatta. Es guanyava la vida treballant de torner metal·lúrgic i mecànic. En 1898 arribà a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya Maria Lombardo i sos quatre infants. D'antuvi visqué al Grand Chemin de Toulon i a partir de 1912 al número 7 del carrer Pologne del barri marsellès de Menpenti. A principis dels anys deu milità, amb altres companys (Sachetti, Andrea Toselli, etc.), en el Comitè de Defensa Social (CDS) de Marsella. Durant la Gran Guerra lluità con a voluntari italià en l'exèrcit francès i el 3 de febrer de 1922 va ser naturalitzat francès. En 1925, amb son germà petit Eugenio Andrea Bergero, va ser un dels fundadors de «L'Unión Philanthropique Giuseppe Garibaldi», associació apolítica d'excombatents italians de Marsella, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la consell de direcció (tresorer, vicesecretari, etc.). Vincenzo Bergero va morir el 16 de novembre de 1947 al seu domicili, al número 7 del carrer Pologne, de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta ciutat.

***

Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

- Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix al IV Districte de París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Sos pares es deien Michel Duchmann, empleat, i Joseph Gothon, modista, i tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893); Le Conscrit, de París (1892); La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908); Le Pétard, de París (1904); La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquesta època vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 8 de febrer de 1900 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Euphrosine Joséphe Létévé, de qui es va divorciar el 8 de juliol de 1905. En aquesta època vivia al número 67 del carrer de Reuilly de París. El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular «Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular «L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència «feminista antifeminista» a les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada «Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori «La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. El seu últim domicili va ser al número 30 bis de l'avinguda de Suffren de París. Henri Duchmann va morir el 19 de febrer de 1923 a l'Hospital Rothschild de París (França).

***

- Teodoro Antillí: El 27 de juliol de 1883 neix a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista anarquista Teodoro Antillí. Només pogué assistir a l'escola primària, però aconseguí de manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola entrà a fer feina al Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en la Policia com a escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a publicar a San Pedro la revista La Tribunita i, aquest mateix any, abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es traslladà a Buenos Aires (Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista Rodolfo González Pacheco, que esdevingué el seu amic coral; aquest editava la revista Germinal, i ell començà a col·laborar-hi. En 1907 publicà la conferència Patria y militarismo. En 1908 els dos amics fundaren el periòdic Campana Nueva i en aquest any col·laborà en La Mentira. A partir de 1910, dirigí La Batalla. Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la repressió desencadena pel president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu de la celebració del «Centenari Argentí», va ser deportat al penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915 col·laborà en Ideas y Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge, començà a col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article sobre Simón Radowitzky («Radowisky», La Protesta, 14 de novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra Ramón Falcón, va ser empresonat durant tres anys per «apologia del crim» –també va ser condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó conegué Emilio López Arango. En 1916 abandonà, amb González Pacheco, per discrepàncies, el diari La Protesta. Defensà, amb Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, les posicions de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a les d'Errico Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà l'anarcosindicalisme espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es manifestà crític amb el concepte «lluita de classes». Intentà amb González Pacheco refundar La Protesta Humana com a resposta, per a després editar, durant tres anys, el periòdic La Obra, clausurat en 1919 a causa de la «Setmana Tràgica». Poc abans d'aquests fets revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb la intenció d'editar un periòdic que havia de dir-se La Revolució Social, però finalment no va haver acord i els anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco, Alberto S. Bianchi i González Pacheco, fundà, amb el suport dels sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria. Órgano defensor de los intereses gremiales, que també va ser clausurat, i El Libertario. En 1921 participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i retornà a la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8 d'agost de 1923 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran amic González Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el títol ¡Salud a la anarquia! Páginas de un militante, que va ser publicada per l'editorial de La Antorcha.

***

Angelo Damonti

- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 7 d'agost de 1909

- Lucien Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix al XIX Districte de París (França) el jornaler anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. De mare desconeguda, son pare es deia Henri François Lecourtier, torner en coure i després venedor de diaris, i reconegué l'infant en néixer. Vivia al número 33 del carrer des Bois del XIX Districte de París. El març de 1909 va substituir Jeanne Morand, aleshores empresonada per participar en una manifestació, com a gerent del setmanari L'Anarchie, fundat per Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22 de desembre de 1909 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena pel delicte d'ultratges i injúries a l'Exèrcit a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'article «Aux soldats», signat per Maurice le Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el número del 20 de maig de 1909 de L'Anarchie, on es glorificava l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del delinqüent Émile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser substituït en la gerència de L'Anarchie per André Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per desaparegut a París. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el febrer de 1916 pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser condecorat amb la Creu de Guerra. El 19 d'octubre de 1918 es casà al IV Distrecte de París amb la modista Alice Maria Nicouleau. En aquesta època treballava de fuster i vivia al número 13 del Quai de l'Ourcq de Pantin (Illa de França, França). En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Lucien Lecourtier va morir el 16 de gener de 1977 a Le Raincy (Illa de França, França).

***

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní La Cruz del 17 d'agost de 1913

- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Era fill de Miquel Bruno i de Magdalena Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa «primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) i després a Chatou (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Sa companya fou Montserrat Ullés Torrella. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França) i fou enterrat lendemà al cementiri d'aquesta població. 

***

Necrològica de Giuseppe Bucciarelli apareguda en el periòdic parisenc La Libertà. Giornale della concentrazione antifascista del 27 de juliol de 1933

- Giuseppe Bucciarelli: El 27 de juliol de 1898 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Bucciarelli, també conegut com Joseph Bucciarelli. Era fill de Diego Bucciarelli, paleta, i de Giula Stozzi. Es guanyava la vida com son pare, treballant de paleta. Militant anarquista i anarcosindicalista s'hagué d'exiliar a França. Vivia a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), al número 194 del carrer Moulins. Giuseppe Bucciarelli va morir el 18 de juliol de 1933 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França), després d'haver estat atropellat per un taxi quan tornava de la feina, i va ser enterrat el 26 de juliol a Fontenay-sous-Boys.

***

Ludovico Caioli

- Ludovico Caioli: El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades citat Cajoli. Sos pares es deien Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana, Itàlia), on entrà a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer i establí contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del grup juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) prengué part, amb el grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites sindicals i polítiques de Piombino, com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la vida de 1919. Obligat per la repressió policíaca i feixista a emigrar, s'instal·là a Roma (Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on va ser detingut per deserció i empresonat gairebé un any. En sortir de la presó, es traslladà a Aosta (Vall d'Aosta), on visqué durant tot el període feixista treballant com a obrer a l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla que abandonà la militància. A Aosta conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En 1943 retornà a la Toscana i prengué part en la reconstrucció de la Federació Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio (Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni Turini, etc.), on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el «Bienni Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de 1991 a Novacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Frédy

- Frédy: El 27 de juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França, França) el cançonetista social anarquista Robert Lucien Bernard, més conegut com Frédy. Sos pares es deien Alcide Victorin Bernard, empleat ferroviari, i Suzanne Marie Victoire Astier. Buscat per les autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat, treballant en negre en la construcció i posteriorment en la decoració. Compositor aficionat de cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris del grup de poetes i cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat en 1901. A començament de 1928 començà les seves actuacions sota el pseudònim Frédy i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la II Guerra Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari Jean-Paul Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i antimilitaristes, les quals va interpretar, a més d'altres cançons de diferents autors (Gaston Couté, Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades per «La Muse Rouge», en les gires propagandístiques pacifistes de Victor Méric o en actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.). Algunes de les seves cançons (Quand les gueux le voudront, Brisez vos armes, Révoltons-nous contre tous les tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan esclatà la guerra, aconseguí regularitzar la seva situació militar sense anar a files, essent llicenciat definitivament per «desordres mentals». En 1940, quan l'ocupació nazi, passà a la «Zona Lliure» i s'instal·là amb sa companya a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa companya arribà a l'edat de la jubilació, tots dos fixaren la seva residència en una petita població de la Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i vegetarians. En 1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de jubilats de La Libre Pensée al departament de Maine i Loira. Frédy va morir el 13 d'octubre de 1995 a Amboise (Centre, França).

Frédy (1901-1995)

***

Necrològica de Georges Alusse publicada en el diari comunista parisenc L'Humanité del 6 de gener de 1949

- Georges Alusse: El 27 de juliol de 1902 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Georges Henri Joseph Alusse –també citat erròniament Aluse. Sos pares es deien Henri Joseph Alusse, agent de policia, i Joséphine Augustine Gevraise, domèstica. A mitjans dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista comunista». El 23 de setembre de 1924 es casà a Saint-Méen-le-Grand (Bro Sant-Maloù, Bretanya) amb Jeanne Louise Barré, de qui es va divorciar el gener de 1949 a Gap (Provença, Occitània). El 2 de novembre de 1927 la camioneta de repartiment que conduïa a París es pujà a la vorera i matà una nina i ferí greument altres quatre persones, i va ser detingut per homicidi imprudent. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Arbalète i treballava de venedor de patates a l'engròs. Posteriorment treballà de terrelloner en la construcció i visqué a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Entre 1936 i 1939 lluità en la guerra d'Espanya, al principi enquadrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». Durant l'Ocupació nazi, formà part dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de Sarthe. En aquesta època s'afilià al Partit Comunista de França (PCF). Malalt de tuberculosi, Georges Alusse va morir el 2 de gener de 1949 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat el 5 de gener en aquesta població, amb la presència de delegacions de l'Amical d'Antics Voluntaris d'Espanya, dels FTPF i del PCF, i André Breton va fer l'elogi fúnebre.

***

Necrològica de José Javierre Rivas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 d'abril de 1983

- José Javierre Rivas: El 27 de juliol de 1905 neix a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José Javierre Rivas. Sos pares es deien Francisco Javierre i Ramona Rivas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats contra la Guàrdia Civil i va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Saidí. Formà part de les col·lectivitats locals i després dels fet de maig de 1937 i de l'atac a les col·lectivitats aragoneses per les tropes estalinistes contrarevolucionàries d'Enrique Líster Forján, va ser empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'establí a la zona i el maig de 1945 va ser nomenat delegat de la Federació Local de Mirapeis (Llenguadoc, Occitània) de la CNT al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili celebrat a París (França). Sa companya fou Asunción Solans. José Javierre Rivas va morir el 6 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de desembre– de 1982 al seu domicili de L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània).

Guillem Gally Grivé

- Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto o Árbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Guillem Gally Grivé (1907-1981)

***

Necrològica d'Ángel Ros López apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de març de 1973

- Ángel Ros López: El 27 de juliol de 1908 neix a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Ros López. Sos pares es deien Salvador Ros i Dolores López. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció i fou membre de la Federació Local de Fumel (Aquitània, Occitània) de la CNT. Els seus últims anys visqué a Grabèls (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Josefa Conesa Reina. Malalt, Ángel Ros López va morir el 25 de desembre de 1972 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Cal no confondre'l amb Ángel Ros del Castillo, anarquista nascut el 10 de març de 1889 a Cartagena (Múrcia, Espanya) i mort el 3 de juny de 1945 al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de juliol

Esdeveniments

Capçalera del primer número de The Alarm

- Surt The Alarm: El 26 de juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari anarquista The Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra llibertat i per la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma Goldman, entre d'altres. Deixà de publicar-se el desembre de 1896.

***

Capçalera de La Lotta

- Surt La Lotta: El 26 de juliol de 1908 surt a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf «Anàrquic és el pensament i cap a l'anarquia va la història», de Giovanni Bovio. El gerent i responsable del periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la impremta d'Arnaldo Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i agitacions agràries de la zona i articles contra l'Església i el parlamentarisme.

Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí

- Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com «Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes –molts d'ells catalans i, a més, pares de família–, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. A última hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero –o Francisco Miranda Concha segons altes versions– i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista –desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost– i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial –decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general–, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga –que d'antuvi havia de ser de 24 hores–, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.

***

Portada del vídeo Emma Goldman. The Anarchist Guest

- Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis

Naixements

Charles Albert Maurer fotografiat per Arthur-Edmund Clément a Saint-Imier

- Charles Maurer: El 26 de juliol de 1862 neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Charles Albert Maurer. Era fill d'una família originària d'Spiez (Berna, Suïssa). Passà la seva infantesa a Sonvillier (Berna, Suïssa) i a partir de 1886 passà a residir a Saint-Imier. Es guanyava la vida treballant de rellotger ajustador i milità en el moviment anarcocomunista i en el Sindicat de Remuntadors de Rellotgeria. El 19 de març de 1893 assistí a una assemblea anarquista celebrada a Saint-Imier. El 29 de maig de 1893 participà en una manifestació d'un centenar de persones que acabà en revolta a Saint-Imier durant una vaga per a un acomiadament i per la reivindicació d'un augment de sou, en la qual es trencaren al voltant de dos-cents vidres de l'empresa de muntatge de caixes de rellotge de Robert Gygax; detingut, juntament amb una trentena de manifestants, va ser jutjat pel Tribunal de Delémont (Jura, Suïssa) i condemnat el 2 de maig de 1894 a sis mesos de presó. Durant el seu empresonament emmalaltí i se li hagué d'amputar la cama dreta. Assenyalat per la policia francesa en un llistat d'anarquistes residents a Suïssa com a «molt perillós», el 2 d'octubre de 1894 es va decretar la seva «expulsió preventiva» de França en cas de ser interceptat. Entre 1910 i 1934 visqué a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on va ser vigilat per les autoritats. Charles Maurer va morir el 17 de maig de 1935 a l'hospici de La Neuveville (Berna, Suïssa).

Charles Maurer (1862-1935)

***

Foto policíaca d'Étienne Bruchacsek (11 de març de 1894)

- Étienne Bruchacsek: El 26 de juliol de 1863 neix a Presbourg (Regne d'Hongria; actualment Bratislava, Eslovàquia) –algunes fonts citen Leváre (Lévárt, Banská Bystrica, Regne d'Hongria; actualment Eslovàquia)– l'anarquista Étienne Bruchacsek –el seu nom també podria ser Stephanus–, també citat Bruchasek i conegut com Lepare. De pare desconegut, era fill d'Ève Bruchacsek. Es guanyava la vida fent de sastre a París (França). El 25 d'agost de 1890 es casà al X Districte de París amb la cuinera austríaca Agnès Voytek. Amb aquest matrimoni la parella legitima Étienne Oscar Bruchacsek, fill que havien tingut el 26 de juliol d'aquell any. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Saussure de París. En 1891 la parella tingué una filla, Suzanne Bruchacsek. L'11 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres quatre companys (Étienne-Achille Chevalier, Édouard-Eugène Cottée, Louis Duffour, i Grégoire Recco), en una de les operacions de la Prefectura de Policia contra sospitosos de pertànyer a grups anarquistes, i, després d'escorcollar el seu domicili, al número 21 bis del carrer Molière de París, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 24 de març de 1894 el seu dossier va ser enviat al jutge d'instrucció Henri Meyer, qui va decretar tres dies després la seva llibertat. En 1910 regentava amb sa companya una taverna i restaurant al número 7 del carrer Port-Mahon de Paris. Étienne Bruchacsek va morir el 25 de febrer de 1913 al XIII Districte de París (França).

***

Orsini Bertani

- Orsini Bertani: El 26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'editor i propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares, oriünds de Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio Bertani i Clementina Toni. Sa família, desitjosa de donar-li una bona educació, a 14 anys l'envià a estudiar a la Sorbona de París (França). A París, ben aviat, entrà a formar part dels cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon Ortiz, i se li va trobar una pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats considerat com a «il·legalista» –Léon Ortiz (15 anys de treballs forçats), Pierre Chiericotti (vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos de presó per «portar arma prohibida»)–, però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment, fugint d'un requeriment de la justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires es casà amb l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita Lagouardette), col·laboradora de La Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del periòdic llibertari El Perseguido, destacant com a orador en els mítings anarquistes. En aquesta època va fer amistat amb Errico Malatesta i Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son pare el comerç «Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la importació de productes italians (olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a l'engròs i al detall, que acabà essent un fracàs. Expulsat de l'Argentina per les seves activitats anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo (Uruguai). Posseïdor d'una refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura, arts, música, etc.), entrà en contacte amb l'elit cultural del país i participà en diferents tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb l'aleshores periodista José Batlle y Ordóñez i, juntament amb altres anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el seu programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va ser cridat pel diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració de la Llei de la Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans setmanal, llicències obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera impremta i editorial s'anomenà «Talleres Gráficos El Arte» i fou la primera del país que introduí la impremta monotip; després, en 1904, instal·là la seva famosa editorial al carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La «Librería Moderna» –«Lo de Orsini», com l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al número 240 del carrer Sarandí, fou un important centre de tertúlies literàries, filosòfiques i sociològiques, on concorrien escriptors, actors teatrals, pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota casta. Fou l'editor («O. M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres d'autors i dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las Carreras, Otto Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos Sabat Ercasty, Ovidio Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo, María Gautier, Federico Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro, Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de la Vega, César Miranda, Octavio Morató, Orosmán Moratorio, María Morrison de Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes (Rafael Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel Falcó, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez, etc.), i fomentà la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy Boothby, Anatole France, E. Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo Vignali, etc.). La característica fonamental dels seus llibres, a més d'estar molt ben editats, era el seu baix preu. En 1927 fundà La Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras (1927-1931), dirigida per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més importants d'Amèrica. Després va vendre la «Librería Moderna» al poeta Manuel Pérez y Curi i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada de llibres, entre els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà amb el nom del seu gran amic Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb els guanys de les seves iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada «Cuina Econòmica», menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres la finalitat del qual era oferir una alimentació sana a preus molt mòdics, arribant a oferir 1.800 menjars per torn, a més de bona literatura per a la sobretaula. Més tard instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema «Biógrafo Excelsior», al local de l'antic diari de Natalio Botana El Eco del País. En 1937 fundà el «Comitè Pro Batalló Garibaldi» i l'«Asociación de Amigos de España Republicana de Carrasco» (Carrasco és un barri de Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra civil a Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de Julio, el «Círculo Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era reunir els antifeixistes no només italians i uruguaians, sinó de totes les nacionalitats, especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats culturals (història, filosofia, literatura, música, dibuix, etc.). Vivia al barri de Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida exercí d'inspector de Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel Terra. Orsini Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo (Uruguai) i les seves restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El Progreso». Milers de persones acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es van pronunciar emotius discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de Montevideo, on reposa al panteó de la Lògia «Les Amis de la Patrie». Un carrer de la capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la mare del cineasta i cantant Hugo del Carril.

Orsini Bertani (1869-1939)

***

Louise Hutteaux (1912)

- Louise Hutteaux: El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1870 neix a Marsella (Provença, Occitània) la llevadora anarcoindividualista Marceline Élisabeth Hutteaux, més coneguda com Louise Hutteaux o Louise Clément. En 1908 s'instal·là a París (França), on freqüentà les «Causeries populaires» (Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció neomaltusiana, renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de 1910 esdevingué la companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre Clément) i amb aquest gestionà una parada de calceteria pels mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de França, França), on repartia alhora el periòdic L'Anarchie. Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des de feia tres anys, va se detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un membre de la banda, però finalment no va ser inculpada i fou alliberada. Son company, Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el procés de la «Banda Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove Henriette Piana a avortar i condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó –Henriette Piana i son amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Berthelot

- Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) –altres fonts citen erròniament el 3 de novembre de 1880 a París (França)– l'anarquista esperantista Marcel Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Sos pares, forners, es deien Paul Berthelot i Marie Vigreux –algunes fonts citen que era fill il·legítim del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte –dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després–, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

***

Necrològica de Vicenta Díaz Guillén apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1962

- Vicenta Díaz Guillén: El 26 de juliol de 1881 neix a Búbal (Biescas, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicenta Díaz Guillén. Sos pares es deien Juan Díaz i Vicenta Guillén. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company Cajal, també militant confederal i amb qui tingué un infant, va caure en els primers dies del cop militar feixista de juliol de 1936. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili milità en la CNT i visqué a Châteaudun. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vicenta Díaz Guillén va morir el 23 de juliol de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Châteaudun (Centre, França) i va ser enterrada l'endemà en aquesta població.

***

Maurice Violette (segon per l'esquerra) durant la vaga de de Méru de 1909

- Maurice Violette: El 26 de juliol de 1882 neix al X Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Édouard Maurice Violette, conegut com Maurice Violette. Era fill natural de Marie Antoinette Blanche Violette, empleada de comerç, i va reconèixer son fill el 3 d'octubre de 1898 a París. Es guanyà la vida treballant primer de bronzista i després d'ajustador mecànic. Qualificat com a «anarquista perillós», a principis de segle la policia el donà com a desaparegut a Lió (Arpitània). Com a militant de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), va ser un dels oradors del míting antimilitarista celebrat l'11 de novembre de 1908 a París organitzat per la Unió de Sindicats del Sena (USS). El 27 de desembre de 1908 va ser nomenat tresorer de l'AIA i a principis de 1909 del Comitè Nacional d'aquesta associació. El gener de 1909, segons informes policíacs, s'encarregà, amb Charles Fayadat, de la traducció a l'italià d'un manual de fabricació d'explosius que Philippe Lutier s'havia compromès de redactar, però que al final hi renunciaren. En aquesta època s'ocupava, amb Gaston Delpech, de la correspondència amb els soldats. L'abril de 1909, juntament amb altres companys (Lucien Belin, François Cuisse, René de Marmande, etc.), participà en el congrés fundacional de la Federació Revolucionària (FR). Entre el 18 i el 25 d'abril d'aquell any participà, amb Gaston Delpech i René de Marmande, en la vaga d'obrers botoners de Méru (Picardia França), on es va fer una crida a la vaga general i que donà lloc a greus incidents amb les forces de l'ordre. El 12 de juny de 1909 participà, amb altres companys (Delpech, De Marmande, Favier i Savoie), en un gran míting contradictori a la «Maison Commune», al número 111 del carrer Château, de París sota el títol «Mensonges du patriotisme» (Mentides del patriotisme). El 21 de gener de 1910 va ser processat, juntament amb altres companys (Gaston Delpech, Louis Garreau i Robert Marceau), per «incitació a la deserció» del soldat Gosset i, finalment, condemnat pel 10 Tribunal Correccional del Sena el 10 de juny d'aquell any a un any de presó. En aquesta època era president del Sindicat d'Obrers Joiers de la Confederació General del Treball (CGT). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 6 Regiment d'Infanteria i va ser condecorat amb la Creu de Guerra. El 22 de juny de 1918 es casà al IV Districte de París amb Jeanne Marie Henriette Camus. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic i vivia al número 84 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París. Maurice Violette va morir el 15 de gener de 1960 al seu domicili de Rougiville de Taintrux (Lorena, França).

***

Foto policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934)

- Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio: El 26 de juliol de 1887 neix a Angri (Campània, Itàlia) l'anarquista Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio. Mecànic i forner de professió, milità en el moviment anarquista a començament del segle i va ser fitxat i sotmès a una estreta vigilància entre els anys 1932 i 1943. Inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre d'empresonament, va ser finalment confinat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Clemente Vieira dos Santos

- Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).

***

Necrològica de Vicent Santágueda García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1962

- Vicent Santágueda García: El 26 de juliol de 1894 neix a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Santágueda García. Sos pares es deien Camil Santágueda i Josefina García. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Borriana, en 1932, fugint de la repressió, passà a França, on acabà instal·lant-se. Durant la Revolució i la guerra civil, organitzà un Comitè d'Ajuda al Poble Espanyol. Son germà, Camil Santágueda García (Bachoca), forner i també militant anarquista i anarcosindicalista, va ser afusellat el 21 de maig de 1940 a Castelló (Plana Alta, País Valencià) pel feixisme. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la CNT de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Dolors Ribes. Malalt, Vicent Santágueda García va morir el 23 d'agost de 1962 al seu domicili de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de juliol

Esdeveniments

Portada del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal. Era l'òrgan d'expressió dels grups anarquistes «Verdad» i «Constancia». Sembla que el responsable va ser José Más Gomeri i hi van col·laborar Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per contrarestar la propaganda dels polítics i la de les entitats, científiques i econòmiques, que «extraviaven» els treballadors del veritable camí. Només s'ha conservat aquest primer número i, a causa de la persecució per part de la policia que patí, es publicà amb retard ja que l'impressor original no volgué estampar-lo per por.

***

Portada del primer número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto Scarpelli

- Surt Il Pensiero: El 25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista bimensual Il Pensiero. Sociologia, arte, letteratura. Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911, any de la mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara a Bolonya, consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de 1913).

***

Curs d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"

- Creació del Groupement Communiste: El 25 de juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de l'anarquista Georges Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que esdevindrà l'any següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta organització tindrà com a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà dels mítings, la creació de Cercles d'Estudi, la publicació de periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur) i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda l’origen d'un intent de posada en pràctica del comunisme llibertari amb la creació, per part d'Émile Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia «L'Expérience» on viuran, d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908, una desena de persones i que editaran el periòdic mensual Le Communiste. Hi van ser membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.

***

Cartell del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols (1937)

- Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa.

***

Propaganda del Gran Picnic apareguda en el primer número del periòdic barceloní Boletín de la Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» de juliol 1937

- Gran Picnic: El 25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera (Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici de la Casa Alberg «Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar. Aquest centre assistencial intentà resoldre les carències d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per l'Agrupació Anarquista «Los de ayer y los de hoy», compta al matí amb un concert de la Banda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de Rodolfo González Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a la tarda, amb una actuació infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de resistència entre carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs de cançons revolucionàries i la representació d'obra Els mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al català de Felip Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de l'Agrupació Anarquista «Los de ayer y los de hoy».

Naixements

Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894)

- Eugène Job: El 25 de juliol de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista, i després comunista, Eugène François Job, també conegut com Bineur. Sos pares es deien Léonor Jean Marie Job, torner, i Flevie Adélaïde Gicardin, jornalera. Es guanyava la vida com a cadiraire. En 1882 fou secretari de la Unió dels Treballadors, que editava el periòdic Le Prolétaire, i assistí a l'assemblea general que es va celebrar el 30 d'octubre de 1882 a la Sala Horel de París. El 24 de maig de 1885 va ser detingut, juntament amb una trentena de persones, durant una manifestació per a commemorar la «Setmana Sagnant» celebrada al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 29 de novembre de 1886, durant una reunió de l'Aliança Republicana dels Comitès Radicals i Progressistes amb Henri Tolain, els anarquistes assaltaren la tribuna i la policia ordenà l'evacuació de la sala; els llibertari s'hi resistiren a cops de cadira i es produïren nombroses detencions, entre elles la seva, que havia copejat un dels organitzadors de la reunió i havia tractat el guardià de la pau Jommier de «lladre i assassí» tot arriant-li cops de puny. El 15 de desembre de 1886 el Tribunal Correccional el condemnà a 10 dies de presó. En 1887 era membre del grup «Les Égaux» i aquest mateix any fou secretari del diari L'Insurgé, òrgan socialista revolucionari independent dels XI, XII i XX districtes de París, encarregant-se de gestionar les comunicacions. En aquesta època vivia al número 275 del Faubourg Saint-Antoine. Durant la primavera de 1888, amb Ernest Lejeune, organitzà, en nom dels cercles socialistes revolucionaris independents «Les Égaux» del XII Districte, «Le Réveil» del XI Districte i «L'Avant Garde» del XX Districte, una reunió antiboulangista celebrada a la Sala Favié de París, on prengueren la paraula Chalain i Charles Malato, i que acabà en una baralla entre partidaris i detractors dels general Georges Boulanger. L'agost de 1888 fou un dels primers membres del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que s'havia acabat de fundar per Cotée i que es reunia a la Sala Horel. El 16 de gener de 1889 en una reunió pública celebrada a la Sala Gruzard, presidida per Jeansen i on assistien uns tres-cents electors, preconitzà, amb Espagnac, l'abstenció. El 22 de març de 1891, Jules Ferry va ser esbroncat per un grup de manifestants en sortir d'un banquet a l'Élysée-Montmartre i va ser detingut amb Michel Zévaco per la policia quan sortien en aquell moment d'un cafè d'Élysée. El 15 de juny de 1891 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 3 bis del carreró Souhaits. En 1891 s'encarregà, amb Constant Martin, de rebre les adhesions d'una crida per a un Congrés Revolucionari Internacional que es va publicar en Le Révolte. En aquesta època vivia al número 8 del carreró de la Loi i era membre dels grups socialistes independents «L'Audace» i «La Libre Entente», i del Grup d'Estudis Socials «Les Égaux» del XX Districte. A partir de gener de 1893, amb Jacques Petitjon i altres companys, projectà publicar un cartell mensual de propaganda internacional anarquista sota el títol La Libre Initiative, però sembla que mai no arribà a sortir. Durant tot l'any 1893 assistí a nombroses reunions anarquistes. Un informe d'un confident de la policia del 7 de gener de 1893 informà que la companya de Job era una de les organitzadores dels «menjars-conferències». En una reunió celebrada el 8 d'abril de 1893 a l'escola del carrer Orteaux, on assistiren unes 150 persones, atià el públic a no votar i a lluitar per la Revolució social. Segons un informe d'un confident, en una reunió celebrada el 25 d'abril de 1893 fou un dels promotors, amb altres companys (Amédée Denéchère, Jacques Petitjon, Victor Pivoteau, Richard i Toumain), de la Comissió Executiva Anarquista de la Regió de l'Est, creada per escampar les idees anarquistes en aquesta zona i crear un diari anarquista entre Le Père Peinard i La Révolte. El juliol de 1893 es va presentar com a candidat abstencionista per al XI Districte de París a les eleccions legislatives. Fou un dels assistents a la reunió celebrada el 5 d'agost de 1893 a l'escola del carrer Titon, on assistí gairebé un miler de persones, i on va reivindicar l'abstenció, malgrat la sala estigués controlada pels «possibilistes». Assistí amb altres anarquistes a la reunió celebrada el 24 d'agost de 1893 al domicili de Jacques Mérigeau, al número 83 del carrer Haies, on preconitzà l'abstenció, tot deixant clar que havia que combatre la política socialista d'Édouard Vaillant. El setembre de 1893 s'associà amb altres companys (Brunet, Eugène Daguenet i Jacques Petitjon) per a feines d'ebenisteria. En una reunió celebrada el 12 de setembre de 1893 al domicili d'Eugène Daguenet anuncià que negociava amb el propietari d'una sala perquè els anarquistes poguessin fer reunions. L'octubre de 1893 el seu domicili, al número 50 del carrer Avron, va ser escorcollat per la policia. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 6 de març de 1894 va ser detingut amb una desena de companys a París i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; processat per «associació criminal», va ser posat en llibertat el 24 d'abril d'aquell any. En aquesta època vivia al número 65 del carrer Avron i posteriorment al número 54 del carrer Vignoles. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i del 31 de desembre de 1896. El juny de 1900 va morir amb 11 anys sa filla Léontine Job. Desconeixem les seves activitats polítiques entre 1896 i 1920, però el fet és que s'allunyà de l'anarquisme i es decantà pel comunisme. En els anys vint vivia a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i des del Congrés de Tours de desembre de 1920 formava part del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). En 1924 era un dels principals col·laboradors de Germinal, òrgan comunista dels cantons d'Ivry-sur-Seine i de Villejuif. El 10 de maig de 1925 va se nomenat conseller municipal de la secció de centre de la llista de l'alcalde comunista de Vitry-sur-Seine Pierre Périé. El 22 de febrer de 1926 l'assemblea municipal el nomenat adjunt a l'alcaldia i delegat a les eleccions al Senat del 9 de gener de 1927. En 1929 va caure malalt i hagué de reduir les seves activitats polítiques. En aquests anys vivia, vidu, amb sa filla Jeanne i sa néta Odette. A partir de 1935 no es presentà a cap escrutini més, però continuà col·laborant en Le Travailleur. Eugène Job va morir el 29 d'abril de 1941 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). 

***

Kate Austin

- Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux –també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

***

Foto policíaca d'Émile Fournier (13 de març de 1894)

- Émile Fournier: El 25 de juliol de 1867 neix a Chantaud (Sent Marçau de la Vavetz, Llemosí, Occitània) l'anarquista Émile Christophe Fournier. Era fill de Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i d'Élisabeth Nicolas. Serraller de professió, milità en el moviment anarquista de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 2 de desembre de 1890 es casà a Levallois-Perret amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Marché. El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número 116 del carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat d'«associació criminal i de robatori», el 14 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquella època vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897 enviudà de la seva primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII Districte de París amb la brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquesta època i fins el seu final visqué al número 9 del carrer Moreau. Émile Fournier va morir l'1 de maig de 1919 al seu domicili del XII Districte de París (França).

Émile Fournier (1867-1919)

***

Notícia de la condemna de Gaston Blavier apareguda en el diari de Reims "L'Indépendant Rémois" del 9 de març de 1893

- Gaston Blavier: El 25 de juliol de 1868 neix a Cumières (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Gaston Blavier. Era fill de Pierre Blavier, baster, i de Catherine Mottret. Es guanyava la vida treballant de baster i blanquer com son pare. En 1888 va ser cridat a files, però es va ajornar la seva incorporació. En 1891 va ser integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «manca de talla». El 26 de gener de 1893 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França) amb Mélanie Stéphanie Fenaille i amb aquest matrimoni la parella legitimà Angelina Élise Blavier, nascuda el 25 de maig de 1891 a Reims. En aquesta època treballava de baster i vivia al número 5 del carrer Maillefer de Reims. En aquest mateix 1893, la policia reportà que freqüentava destacats anarquistes de la ciutat, com ara Geoffroy Pflug. El 7 de març de 1893 va ser detingut, en estat d'embriaguesa segons la policia, després de cridar «Visca l'anarquia! Visca la Revolució Social!» i l'endemà va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a sis dies de presó i cinc francs de multa per «ultratge als agents i embriaguesa manifesta». Aleshores va ser inscrit en el registre d'anarquistes. En 1894, segons la policia, havia deixat de militar. A finals de 1899 abandonà Reims i va ser inscrit en el registre d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades», passant a viure a la regió parisenca. El 20 de setembre de 1900 sa companya Mélanie Fanaille va morir a l'XI Districte de París. El 20 d'abril de 1901 es casà a Reims amb la jornalera Ernestine Cottenest. Aleshores treballava de baster i vivia al número 7 del carrer Sainte-Ambroise de l'XI Districte de París. En 1905 la policia va proposar que fos esborrat dels registres d'anarquistes. Durant la Gran Guerra serví en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit i destinat a la fàbrica de corretges de transmissió i de cuiros industrials «Albert Domange et Fils», al número 74 del bulevard Voltaire de l'XI Districte de París, on va romandre fins 1918. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Julius Boisson

- Julius Boisson: El 25 de juliol de 1874 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista Julius Baptiste Boisson, també conegut com Jules Boisson. Sos pares es deien Jacques Boisson –també anarquista i corresponsal del periòdic Le Tire-Pied– i Marie Brémond. Tipògraf de professió com son pare, rebia a casa seva correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella (Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de la manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies després pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó per «afront als agents de l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment assetjat per les autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), escorcolls (gener i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes anarquistes enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del Roine al Ministeri de l'Interior en ocasió d'una investigació d'àmbit estatal. Atret per l'«expropiació individual», el 10 de març de 1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en robatori» i fou finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt amb efracció» i condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un any en l'apel·lació. El 23 de març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys d'assignació de residència. El desembre de 1898 embarcà cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Durant la seva condemna destacà per la seva bona conducta i al final de la pena passà a la relegació. El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. Julius Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria, també era anarquista.

***

Signatura d'Alphonse Bourgain (1900)

- Alphonse Bourgain: El 25 de juliol de 1876 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Alexandre Bourgain. Era fill natural de la jornalera Joséphine Alexandrine Borgain. Es guanyà la vida treballant de fuster ebenista. Durant la nit de Nadal de 1893, juntament amb altres companys (Alfred Beuvard, Auguste Ernest Cérignon, Jean Baptiste Ganaye, Jules Lefèvre i Orth), assaltà l'agent Richar al carrer Vesle de Reims i en aquest enfrontament resultà mort un dels atacants anomenat Orth; per aquest fet el grup va ser jutjat el 10 de gener de 1894 pel Tribunal Correccional de Reims i ell va ser condemnat a vuit mesos de presó i 15 francs de multa i la resta de diferents penes (Beuvard, vuit mesos i 15 francs; Cerignon, 13 mesos i 15 francs; Ganaye, dos anys i 45 francs; i Lefèvre a sis mesos i 15 francs). El febrer de 1894 va ser inscrit en el registre d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 13 d'octubre de 1894 s'allistà voluntari per cinc anys a l'exèrcit i va ser destinat al 111 Regiment d'Infanteria. El 14 de juny de 1896 va ser nomenat caporal. Després de passar per la I Companyia Disciplinària de Fusellers  i el 4 Regiment de zuaus, el 13 d'octubre de 1899 va ser llicenciat. Es dedicà a l'ebenisteria i visqué al número 47 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París (França). El 9 de juny de 1900 es casà a Reims amb la cosidora, i després planxadora, Hélène Marie Louise Lucie Collas. En 1901 retornà a Reims, on treballà en el seu ofici i sembla que deixà la militància. En 1903 encara figurava en el llistat d'anarquistes de Reims i el setembre de 1905 la policia va proposar que en fos esborrat. En 1906 passà a viure amb sa companya a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). En la revisió militar del 20 d'octubre de 1908 va ser llicenciat per «tuberculosi pulmonar». Alphonse Bourgain va morir el 9 de setembre de 1909 a l'Hospici de l'Hotel-Dieu de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Ercolano Cinti

- Ercolano Cinti: El 25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero. Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito Mussolini, es guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a escrivà i viatjant de comerç. Després d'un temps militant en el republicanisme, a començament del segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb Iside Frittelli, amb qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico, Spartaco i Vezio). D'antuvi, la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa per les autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència Interprovincial Anarquista que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre de diversos grups anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella», «Kotuko», «Studi Sociali»), entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Umbria i les Marques que se celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia), centrat en l'organització econòmica del moviment. Mesos més tard, en substitució d'Arturo Belletti, esdevingué redactor responsable del periòdic anarquista Volontà. El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei partiti». El 3 de gener de 1914 acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a Sassoferrato (Marques, Itàlia) per a fer la conferència «Gli anarchici e gli altri partiti». El 5 de febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima (Marques, Itàlia) per a una reunió pública que portà el títol «Che cosa vogliono gli anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com a gerent de Volontà per «insults a l'Exèrcit, incitació a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i apologia del delicte», a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre del 17 i el 18 de maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista d'Umbria i de les Marques que se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la «Setmana Roja», que esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a abandonar la redacció de Volontà. Alliberat dies després, deixà Ancona i s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de juliol de 1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la policia austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell any processat, però va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per a ser enviat a Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el socialista Mario Alberto Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al front. En acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà part del comitè directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i s'acostà al sindicalisme llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista d'Ancona (UCAA) i va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època la policia el considerà erròniament col·laborador de Volontà sota el pseudònim Petit Jardi, darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de les eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a diversos grups anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i antiparlamentari. Tresorer del «Club Soviètic» local, el maig de 1920 participà en el Congrés Socialista Anarquista de Milà (Llombardia, Itàlia), que organitzà la propaganda contra el suport italià a l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra civil russa. Un mes més tard, participà, amb Mario Moccheggiani, en l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser alliberat l'octubre de 1920 i s'establí a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925, durant els anys del feixisme sembla que s'apartà de la vida pública i que no tingué contactes amb el moviment anarquista, encara que la policia el continuà vigilant fins al març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels arxius policíacs. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Notícia del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari parisenc Le Radical del 5 de gener de 1913

- Benoît Liothier: El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg, neomaltusià, propagandista del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i després comunista, Benoît Liothier. Sos pares es deien Benoît Liothier, metal·lúrgic, i François Combasson, domèstica. Durant el seu servei militar va ser condemnat a Alger (Algèria) per un consell de guerra a tres anys de presó per «violències a un superior» i enviat a les companyies disciplinàries. En 1910, considerat com a un dels antimilitaristes més perillosos de Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània), va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B». Militant, amb Philippe Goy i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de Sant-Etiève, de les quals va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste Rascle, Jean-Marie Tyrlot i Urbain Malot, la campanya contra les colònies penitenciaries militars i portà la caixa del «Sou del Soldat». En 1910 edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern militaire, on denuncià l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars. En aquesta època, que treballava a la fàbrica Barrouin, participà activament en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT), del qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 representà els emmotlladors en coure de Lió (Arpitània) en el XVII Congrés Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en un míting a Saint-Etiève, amb el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi hagué grans desordres públics i la policia carregà durament contra la manifestació. En 1911 proposà que a la Borsa del Treball de Saint-Etiève cap polític en pogués prendre la paraula en els mítings que se celebraven als locals. Autor dramàtic aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de març de 1912 estrenà, davant gairebé un miliar de persones al Teatre Municipal Roanne (Roine-Alps, Arpitània) pel grup  artístic «L'Avenir», l'obra en dos actes Aux travaux, on denunciava els treballs forçats als batallons africans (Biribi), representació que va ser prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser publicada per l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una gira de conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La Grand-Croix, Saint Chamond i Viena del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes conferències reivindicà la unitat revolucionària de totes les tendències socialistes contra la guerra, alhora que l'ús del sabotatge de les línies telegràfiques en cas de mobilització, i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de desembre de 1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel Tribunal Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies després a dos anys de presó ferma per «incitació al sabotatge» i a 100 francs de multa, encara que el 20 de juliol d'aquell any una apel·lació a Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de 1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va ser escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle, participà en la campanya contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica de Saint-Etiève en el Congrés Federal de Metal·lúrgics celebrat a París (França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de 1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la creació d'una nova Unió dels Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus (Torcieux) i Urbain Malot, considerats moderats. El 14 de febrer de 1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i el grup artístic «Germinal» de Saint-Etiève representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social antialcohòlic en tres actes La source fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del «Foyer Populaire», grup anarquista més important de Saint-Etiève hereu de les Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al Cafè Ferriol, al passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent Moulin, Claude Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i Catherine Bernard, entre d'altres, i que s'adherí a la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy, Jean-Baptiste Rascle i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat fugint d'una possible detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat, però va ser alliberat el novembre d'aquell any i entrà a treballar a la fàbrica Lescure de Saint-Etiève. El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot durant l'agitació pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de policia i tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), intervingué en reunions públiques i, fins el desembre de 1927, va ser responsable del setmanari comunista Le Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà comptes polítiques i financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va ser reprovat; dimití immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Jaume Tomàs Turull: El 25 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret. Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou i Teresa Turull Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de l'«Ateneu Pervenir» d'Igualada, fou un dels promotors de l'«Agrupació Lliurepensadora» d'aquesta població. Abans de la Revolució formà part en diferents ocasions dels Comitès Organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels Comitès de Vaga, tants en els períodes legals com clandestins. Representà diversos sindicats confederals d'Igualada (Art Fabril, Construcció, Fusta, Metal·lúrgica, Molers, Transport i Oficis Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a Barcelona. Quan esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser membre de les Patrulles de Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a la rereguarda. En 1937 va haver de fugir a França després dels «Fets de Maig». En l'exili fou un dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia de la CNT. Sa companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla. Malalt, Jaume Tomàs Turull va morir el 5 de desembre–algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu domicili de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).

***

Amando Jordà Botí

- Amando Jordà Botí: El 25 de juliol de 1903 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà Botí, també citat erròniament com Armando Jordà i Armando Arjona, i conegut com El Sec. Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la Botí. D'antuvi milità en el Sindicat de la Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia. Ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la Federació Local d'Alcoi, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del Departament d'Economia i Estadística de la Federació Local de Sindicats d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del Sindicat del Metall. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat provisional. Amando Jordà Botí va morir el 18 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amando Jordà Botí (1903-1986)

***

Necrològica de Juan Antonio Llerda Serrano apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 14 de novembre de 1968

- Juan Antonio Llerda Serrano: El 25 de juliol de 1903 neix a Cretes (Matarranya, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Juan Antonio Llerda Serrano. Sos pares es deien Francisco Llerda i Ramona Serrano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), el juliol de 1936 s'allistà en la columna de milicians que partí de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) cap a Horta i Gandesa (Terra Alta, Catalunya), participant en la presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al front d'Aragó. Després va fer de sanitari. Ferit en un braç a la batalla de l'Ebre, fou hospitalitzat a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Calalunya). Quan els franquistes estaven a punt de ocupar la regió, passà a França i retornà a la Península per Barcelona. Després lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al braç per una bala explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a França i fou internat en diversos camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on va perdre un dit de la mà esquerra. A Bordeus entrà en contacte amb la resistència. Durant l'alliberament formà part del «Batalló Llibertat», format per maquisards llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló Guernica» basc, participà en els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe de Grave (Mèdoc, Bordelès, Occitània). En el curs d'aquests combats, prengué a l'assalt un búnquer on va fer presoners els alemanys presents i acaparà tot l'armament, que més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària antifranquista que lluità a la Península. En acabar la guerra, treballà de manobre, fou membre de la comarcal cenetista de Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació Local de Bordeus. Juan Antonio Llerda Serrano va morir el 20 d'agost de 1968 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica d'Isidor Oro Ricart apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de setembre de 1993

- Isidor Oro Ricart: El 25 de juliol de 1905 neix a Alcanó (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Isidor Oro Ricart  –el seu nom a vegades citat erròniament Isidro. Sos pares es deien Josep Oro i Maria Ricart. A partir dels anys vint milità en el moviment llibertari de Barcelona (Catalunya). En 1923 va ser detingut i empresonat arran de l'assalt a la Caixa d'Estalvis de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) del 20 de setembre d'aquell any. Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial visqué a L'Isla de Baish (Gascunya, Occitània) i Aubièth i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'Aush (Gascunya, Occitània). En 1953 col·laborà econòmicament en la creació de la Casa de Repòs de la Regió Parisenca promoguda per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa compana fou Ramona Basó. Isidor Oro Ricard va morir el 29 de juliol de 1993 en un accident a La Tuilerie (Aubièth, Gascunya, Occitània). Son germà Pere Oro Ricart també fou militant anarcosindicalista.

***

Necrològica d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario de maig de 1974

- Andrés Granero Morcillo: El 25 de juliol de 1907 neix a Lucainena de las Torres (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Granero Morcillo. Sos pares es deien Antonio Granero i Antonia Morcillo. Quan era adolescent s'establí a Catalunya i començà a treballar a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya) i a militar en el moviment llibertari. Després de la triomf del franquisme, participà activament en la clandestinitat confederal, però, fugint de la repressió, acabà passant a França, on encara patí els camps de concentració. Treballà de miner a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord) i participà en nombroses missions d'enllaç entre el moviment llibertari de l'exili i de l'interior. Sa companya fou Maria Concepció Amigó, amb qui tingué un infant. Malalt de silicosi, Andrés Granero Morcillo va morir el 6 de març de 1974 al seu domicili d'Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de juliol

Esdeveniments

Infermeres de la Columna Durruti

- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 16 de juliol de 1949

- Míting al Wagran: El 24 de juliol de 1949 se celebra a la Sala Wagran de París (França) un gran míting commemoratiu del «19 de Juliol» organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili. Hi van parlar Joan Sans Sicart; Maurice Joyeux, en nom de la Federació Anarquista (FA) francesa; Eugène Juhel, en representació de la Unió Regional de la CNT francesa; i Manuel Luis Blanco, secretari general de la CNT en l'Exili. Félix Castro, president de l'acte, va fer un resum de les intervencions i donà la paraula als presents: va parlar Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez), del sector escisionista, i un trotskista del Grup Espanyol Comunista Internacional.

***

«Acte d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)

- «Acte d'Homenatge als nostres avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes del Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), organitzat per la Federació Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se celebra un homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar contra Franco sota el títol «Acte d'Homenatge als nostres avis». Gregoria Aramendiria –vídua de Marià Casasús, mort tres dies abans–, Joaquina Dorado, Manuel Llàtzer, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de més de cinc-centes persones. A l'acte també participaren familiars i descendents de militants desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón Acín. El Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un videodisc.

Naixements

Foto policíaca de Georges Jacob (27 de febrer de 1894)

- Georges Jacob: El 24 de juliol de 1850 neix a Batignolles-Monceau, actualment XVII Districte de París (França), l'anarquista Frédéric Georges Gustave Jacob. Sos pares es deien Charles Joseph Jacob, xarcuter, i Agathe Octavie Crindart. Es guanyava la vida com a jornaler i brocanter. En 1893 vivia al carrer Moulin de Saint-Denis (Illa de França, França). L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 18 del carrer Boulangerie de Saint-Denis va ser escorcollat per la policia, que va trobar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat. El 27 de febrer d'aquell any el seu domicili va ser novament perquirit, trobant-se periòdics i fullets anarquistes, i en aquesta ocasió va ser detingut, fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat; el 5 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 20 del carrer Boulangerie de Saint-Denis. El 20 de novembre de 1895 va ser esborrat dels registres policíacs perquè havia abandonat les idees llibertàries. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Georges Jacob (1850-?)

***

Justin Mazade (1940)

- Justin Mazade: El 24 de juliol –algunes fonts oficials citen erròniament el 29 de juliol– de 1860 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Sos pares es deien Jean Ange Mazade, calafat, i Marianne Marie Mas, domèstica. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. En 1880 va ser dispensat de fer el servei militar perquè son germà gran ja estava en l'exèrcit. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs. El maig de 1880 era secretari del Grup d'Estudis Socials «Le Cosmopolite», que es reunia al Cercle de l'Indépendance del carrer de La Cannebière de Marsella. En el Congrés Obrer Regional celebrat el 29 de juliol de 1880 a Marsella, va ser el secretari de la sessió quarta i de la última, amb Frédéric Tressaud com a president. En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. El gener de 1882 participà en l'organització d'una xerrada amb altres companys (Cavalier, Couloubrier, Plezent, Pourcelly, Toche, Torrens, etc.) que se celebrà al barri marsellès de Saint-Antoine. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. El febrer de 1884 signà amb Auguste Chauvin una crida a l'abstenció per a les eleccions municipals en nom del Comitè Revolucionari Anarquista (CRA). El mars de 1884 assistí a la celebració de l'aniversari de la Comuna de París. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône a vuit mesos de presó per «provocació, no seguida d'efectes, a l'incendi, l'assassinat, el pillatge i l'excitació dels ciutadans a armar-se contra l'autoritat governamental de la República francesa», però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste –de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. El 18 de març de 1886 organitzà amb l'anarquista català Josep Torrens un acte commemoratiu de la Comuna de París, celebrat al Café la Marine. El 17 de maig de 1891 es casà a Marsella amb la sastressa Marie Louise Minuty i, a partir d'aquest moment, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa, al número 20 del carrer Feuillants, i obrí un taller artesà, al número 49 del carrer Tapis Vert. En 1902 vivia al número 29 del carrer Tapis Vert de Marsella. L'octubre de 1906 presidia el Comitè del Barri de La Rose de Marsella, el qual va contribuir a la creació del Grup Escolar de La Rose. El 9 de febrer de 1908 va morir sa companya. A partir de 1908 s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Justin Mazade va morir el 3 de març de 1944 al seu domicili, al número 66 de la Grand Rue, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Jules Coullery apareguda en el periòdic de La Chaux-de-Fonds La Sentinelle del 28 de juliol de 1934

- Jules Coullery: El 24 de juliol de 1864 neix a Fontenais (Porrentruy, Jura, Suïssa) l'anarquista Jules Pierre Coullery. Era nebot de Pierre Coullery (Docteur Coullery), metge socialista, conegut com Le médecin des pauvres, i un dels pioners del socialisme suís. Es guanyà la vida treballant de remuntador rellotger, d'artesà, d'obrer i de representant i petit comerciant d'articles de rellotgeria. En 1889 va ser testimoni de descàrrec en el judici celebrat per la Cambra Criminal del Tribunal Federal suís reunida a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) contra el grup d'anarquistes (Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi, Albert Nicolet, etc.) que havia publicat i difós el cartell bilingüe francès i alemany «Manifeste des anarchistes suïsses», imprès (10.000 còpies) per Jean Grave a París (França), on es reivindicava la «propaganda pel fet» i es denunciaven les expulsions d'anarquistes estrangers de Suïssa, tot afirmant haver estat ell un dels que el van difondre i aferrat entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 per les principals ciutats suïsses. En 1892, amb Alcide Dubois i Albert Nicolet, publicà, sota el nom «Un groupe d'anarchistes suïsses», el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers. El febrer de 1894 un informe policíac assenyalava que es dedicava a distribuir el periòdic ginebrí L'Avenir. El 3 de maig de 1894 va ser un dels principals acusats dels aldarulls que es desencadenaren arran de la manifestació dels obrers en vaga contra la fàbrica «Gygax» de Saint-Imier (Berna, Suïssa); jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional. El 24 de setembre de 1894 se li va decretar preventivament l'expulsió de França en cas de ser descobert per la policia. En 1908, amb altres companys (Alcide Dubois, Ernest Droz, Émile Flotron, etc.), formà part del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier. També va ser membre fundador del Cercle Obrer de Saint-Imier i s'encarregà durant molts d'anys de la seva biblioteca. Antic membre de «La Libre Pensée», el juliol de 1919 participà en la reconstrucció d'aquesta organització i va ser nomenat president provisional. Com a membre de «La Libre Pensée», participà en el seu congrés de 1921 a Yverdon (Vaud, Suïssa). En 1922 assistí amb destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Antonio Gagliardi, Errico Malatesta, etc.) a una reunió per celebrar el cinquantenari del congrés bakuninista de 1872 a Saint-Imier. Es dedicà a distribuir el periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu últim domicili va ser al número 55 del carrer Baptiste-Savoye de Saint-Imier. Sa companya fou Marie Stauffer. Malalt, després de patir dos anys, Jules Coullery va morir el 26 de juliol de 1934 a Saint-Imier (Berna, Suïssa) i va ser incinerat quatre dies després a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) amb un discurs de Luigi Bertoni.

Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

- Yvonne Estassy: El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del Loira, França) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Victoire Françoise Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Sos pares es deien Alexis Louis Rhimboult, mestre d'ensenyament primari lliure, i Eugénie Félice Françoise Mancourt. El 23 de gener de 1901 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Gaston-Calixte-Casimir Estassy, amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes. Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'tits à Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.

***

Foto policíaca de Jacques Borderie (1 de març de 1894)

- Jacques Borderie: El 24 de juliol de 1874 neix a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista Jacques Ferdinand Borderie, conegut com Ferdinand Boldoni. Sos pares es deien Théodore Borderie, perruquer, i Marie Lafon, cosidora. El 13 de novembre de 1889 va ser jutjat per vagabunderia pel Tribunal d'Amiens (Picardia, França), però va ser absolt i lliurat als pares. En 1892 arribà a París (França) procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània) on vivien sos pares. Amb son germà Raoul Borderie, durant els dies abans de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, hi anaven cada dia al vespre a la plaça de la Roquette per assistir a l'execució amb la intenció de cridar eslògans («Visca Vaillant!», «Visca l'anarquia») per encoratjar-lo. En aquesta època treballava amb son germà al taller del pintor esmaltador Maire a Saint-Ouen (Illa de França, França). Durant el febrer de 1894 la redacció de La Révolte l'encarregà, juntament amb son germà, de la distribució de fullets anarquistes. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'1 de març d'aquell any el comissari de policia de Saint-Ouen escorcollà el domicili dels germans, trobant-se cinc cartells anarquistes, dos paquets de fullets, periòdics anarquistes i dos barbes falses. Detinguts ambdós, van ser fitxats aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; inculpats l'endemà per pertinença a «associació criminal», van ser tancats a la presó parisenca de Mazas. Ell va ser posat en llibertat provisional el 4 de juny de 1894. El 30 de juny d'aquell any, una nova ordre d'arrest i d'escorcoll va ser lliurada pel prefecte de policia i durant la perquisició ell no va ser present ja que havia fugit el dia abans amb l'anarquista Jean Louis Paget, amb qui treballava des de feia dues setmanes. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure el seu cas. El 31 de desembre de 1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 de juny de 1900 va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. A finals de febrer de 1904, sembla que tornar de l'estranger amb altres anarquistes (Chapey, Philip, etc.), i que acompanyà Paul Maxime Découée als locals de les «Causeries Populaires» del carrer Muller per demanar explicacions a Albert Joseph (Albert Libertad) que l'havia calumniat Découée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Filareto Kavernido

- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 –juntament amb l'escriptor Alfred Döblin–, amb una tesi sobre la «ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees «utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquista Émile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults –Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)– i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.

***

Marcel Gromaire

- Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Georges Gromaire. Sos pares es deien Léon Georges Gromaire, professor agregat a la Universitat i posteriorment de l'Institut Buffon de París, i Marie Léopldine Bisiaux. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit (condecorat amb la «Creu de Guerra»). A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. El 7 d'abril de 1920 es casà al XV Districte de París amb Jeanne Yvonne Marie Catherine Berthonneau, fill d'un inspector d'ensenyament primari, i a partir d'aquest any inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 30 de desembre de 1931 se separà a Aubusson (Llemosí, Occitània) de Catherine Berthonneau. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson. També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà al XIV Districte de París amb la pintora Hélène Marie Détroyat, qui va morir en 1951. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. El 12 de juliol de 1965 es casà al XIV Districte de París amb Madeleine Hélène Levy. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a l'Hospital Saint Jacques de París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

***

Necrològica de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de febrer de 1972

- Josep Beltran Ribas: El 24 de juliol de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència «ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.

*** 

Ammon Hennacy

- Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació.  En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah, EUA) d'un atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu ús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a "biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise Page A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.

***

Notícia orgànica de Rémy Dugne apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 de desembre de 1925

- Rémy Dugne: El 24 de juliol –molts documents oficials citen erròniament el 25 de juliol– de 1897 neix a Mas Thermilhat (Santa Agata, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i sindicalista Rémy-François-Christophe Dugne, conegut com Le Fichardier. Era fill de Jean Dugne, peó de camins, i de Marie Barry. Es guanyava la vida treballant d'obrer ganiveter, polidor i matricer a Tièrn (Alvèrnia, Occitània). Quan la Gran Guerra, el 26 d'agost de 1916 va ser integrat en l'exèrcit; el 22 de febrer de 1917 va ser destinat al 139 Regiment d'Infanteria i passà per diversos regiments lluitant al fronts fins a la seva desmobilització el 30 de setembre de 1919; va ser condecorat amb al «Creu de Guerra amb Estrella de Bronze» pel seu «coratge i sang freda». En 1919 vivia al número 2 de l'Impasse Montmeillant de Tièrn. En 1923 era tresorer de la Secció de Tièrn de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i feia costat econòmic a Le Libertaire. Col·laborà en el butlletí parisenc Le Réfractaire (1927-1932). S'encarregà de la crònica local de Tièrn per al periòdic La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), de la qual era membre, que va succeir al fullet Le Trait d'Union Libertaire (1928-1939). També va ser dipositari a Tièrn de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), i responsable, entre 1934 i 1939, de l'edició regional del Centre de Terre Libre. En els anys trenta participà en diverses subscripcions populars organitzades per Le Libertaire en suport a Nèstor Makhnò i formà part del grup «Les Amis de l'Encyclopédie Anarchiste». A mitjans dels anys trenta va ser secretari del Grup Anarquista de Tièrn, que comptava una desena de membres i que participà entre el 15 i el 16 l'agost de 1936, amb altres companys (Émile Babouot, Jules Goirand, Louis Laurent, Roger Lepoil, Fernand Planche, André Prud'hommeaux, Marius Ricros, Volin, etc.), en el congrés fundacional de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). Després d'aquest congrés, marxà cap a Espanya. Durant la Revolució espanyola participà, amb altres companys (Éliane Auboire, Antoine Fonfraid, Noach Menachem, François Minet, Joseph Taitz, etc.) en la reunió d'anarquistes de la regió celebrada als boscos de Tièrn amb la finalitat d'organitzar l'ajuda als llibertaris espanyols. En aquesta època vivia amb sa mare ja vídua i son padrastre, l'anarquista Pierre Chabrol, a Les Fichardies Hautes (Tièrn, Alvèrnia, Occitània) i treballava d'electricista. Durant la primavera de 1937 va ser el principal animador de l'assemblea constituent de la Federació Anarquista del Centre (FAC). El 24 de maig de 1940 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit per «dolent estat general, buf sistòlic i traces d'albúmina». Després de la II Guerra Mundial va ser membre del Grup Anarquista de Tièrn, adherit a la Federació Anarquista (FA), i va ser secretari de la VII Regió d'aquesta federació. També va ser membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el 23 d'octubre de 1949 va ser delegat de Tièrn al Congrés de la IV Unió Regional de la CNT celebra a Clarmont-d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). En 1952 va col·laborar en Le Libertaire, periòdic al qual va estar subscrit fins al seu final. Rémy Dugne va morir el 19 de novembre de 1957 a Tièrn (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Joan Giné Pedrol apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1979

***

Cartell llibertari antirepressió

- Virgínia Dantas: El 24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia Teixeira, més coneguda com Virgínia Dantas, pel llinatge del seu marit. Quan tenia set anys deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com a obrera costurera al taller de confecció de camises «Camiseria Confiança», on conegué militants sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en conferències, en representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà part en diverses vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes de feina (Margarida de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel» per lluitar contra la repressió política i les deportacions sense judici de militants. Per fer sentir la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení d'Educació Social. En 1925 es va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la dictadura militar d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48 anys, s'instal·la i els anarquistes començaren a patir durament la repressió i aquells que aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els Comitès de Socors als Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres militants llibertaris, s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia participarà en la reconstrucció del moviment anarquista portuguès, difonent els periòdics A Batalha, Voz Anarquista i A Ideia, entre altres. Virgínia Dantas va morir el 19 de novembre de 1990 a Porto (Nord, Portugal).

***

Notícia de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 5 de març de 1935

- Joan Font Bauló: El 24 de juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Sos pares es deien Francesc Font Hernández, llaurador, i Rosa Bauló Vernet. Cap al 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares. Després d'alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou alliberat en 1936 després de l'amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d'un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració de la platja d'Alacant i després a la presó muntada al «Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d'Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà en la resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol «Marte». Després de l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l'Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?

***

Notícia orgànica de Charles Gavarda apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 de juny de 1947

- Charles Gavarda: El 24 de juliol de 1917 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Charles Gavarda-Nicasio –a vegades el primer llinatge citat erròniament Gabarda. Fill d'una família valenciana, sos pares es deien Jacint Gavarda, sabater, i Teresa Nicasio, domèstica. En 1946 vivia al número 18 del bulevard Fauvettes del barri de La Pomme de Marsella. Entre el 27 i el 28 de juliol de 1946 assistí, amb Liberati, com a delegat de les Joventuts Llibertàries al Congrés Regional Anarquista celebrat a Marsella. Amb el creació el 4 de setembre de 1946 del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser nomenat el seu president. El 13 de setembre de 1946 representà Marsella en el Congrés de les Joventuts Anarquistes de la Federació Anarquista (FA) celebrat en aquesta ciutat. El juny de 1947 reemplaça provisionalment Marius Brun en la secretaria de la 19 Unió Regional de la CNT francesa i el novembre d'aquell any encara romania al càrrec. En 1953 abandonà la presidència del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT marsellès. Posteriorment emigrà a Llatinoamèrica i treballà en la indústria petroliera a Veneçuela i a l'Argentina. El 30 d'abril de 1953 es casà a Caracas (Veneçuela) amb Pino Martín Alfonso. En 1965 retornà a França. Al final de sa vida visqué a Vitròla (Provença, Occitània). Charles Gavarda va morir el 29 de juliol de 2002 a la Clínica General de Marinhana (Provença, Occitània).

Continua...

---