Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 3 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de Vía Libre

- Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.

Vía Libre (1936-1938)

***

Propaganda del míting publicada en el diari socialista parisenc Le Populaire del 2 d'octubre de 1936

- Míting a la Mutualité: El 3 d'octubre de 1936 se celebra a la Mutualité de París (França) un gran míting en suport a la Revolució espanyola, organitzat per la V Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de París i la Unió Anarquista (UA) de la regió parisenca. Foren els seus oradors Pierre Audubert, secretari de la V Secció de l'SFIO; Sébastien Faure, de l'UA; Émilienne Morin (Émilienne Durruti), delegada de la «Columna Durruti»; Marceau Pivert, de la Comissió Administrativa del Partit (CAP) de l'SFIO; René Antonine Ringenbach (René Ringeas), de les Joventuts Anarquistes; i Lucien Weitz, secretari de les Joventuts Socialistes del Sena. En aquesta vetllada també es projectaren els primers films realitzats per la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Revolució. Així mateix els «Faucons Rouges» del «Grup Jean Jaurès» interpretaren cançons revolucionàries.

Naixements

Notícia de l'agressió patida per François Inglebert apareguda en el diari parisenc Le Radical del 13 de setembre de 1885

- François Inglebert: El 3 d'octubre de 1851 neix a Haucourt (Lorena, França) l'anarquista François Joseph Inglebert. Era fill de Sébastien Inglebert, propietari, i d'Anne Catherine André. Es guanyà la vida treballant de sabater i, posteriorment, d'ocellaire a Le Havre (Alta Normandia, França). El 10 de setembre de 1885 la seva amant, la criada Louise Confaix, volgué venjar-se d'ell, al qual acusava d'haver intentat fer-la perdre la feina difamant-la públicament, disparant-li dos tres amb un revòlver al seu domicili, al número 44 del carrer Remparts de Le Havre, però les bales, de petit calibre, no li feriren. En aquesta època estava lligat a l'anarquista italià Casadia, el qual va ser expulsat el 24 de maig de 1886 per «haver atiat a la multitud a entrar en una fleca i demanar diners o pa». El setembre de 1887 era el corresponsal del Grup Anarquista de Le Havre i el dipositari del periòdic anarquista La Révolte. En 1889 participà econòmicament en el suport a la campanya de la candidatura anarquista de François Haudier a les eleccions legislatives. Va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen (Alta Normandia, França) a 100 francs de multa i a 100 francs per danys i perjudicis per «cops i ferides voluntàries». El 19 de març de 1892 el seu domicili, al número 24 de la carretera de Paris de Le Havre, va ser escorcollat i la policia trobà fullets i escrits revolucionaris. L'1 de gener de 1894, en una gran agafada antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar periòdics i fullets anarquistes. Detingut, va ser posat en llibertat poc després sense càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Mentenich (2 de juliol de 1894)

- François Mentenich: El 3 d'octubre de 1871 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista François Joseph Mentenich. Sos pares es deien François Joseph Mentenich, ebenista, i Louise Geneviève Cocu. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'ebenista. El novembre de 1892 vivia al número 205 del Faubourg Saint-Antoine i el 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 d'abril de 1894 es casà al XI Districte de París amb la domèstica Jeanne Debarnot. En aquesta època vivia al número 30 del carrer Reuilly de París. L'1 de juliol de 1894, el seu domicili nou, al número 177 del Faubourg Saint-Antoine, va ser escorcollat per la policia sense resultat; detingut, va ser va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal»; el 4 de juliol el jutge d'instrucció demanà informes sobre ell a la Prefectura de Policia, juntament amb els d'altres vint anarquistes. El seu últim domicili va ser al número 275 del Faubourg Saint-Antoine. François Mentenich va morir el 4 de gener de 1911 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

- Louis Bara: El 3 d'octubre de 1881 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse Bara, citat en ocasions Barra. Sos pares es deien Pierre Bara, obrer laminador, i Victorine Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica de Mohon (Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer laminador a Château-Regnault (Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Visità en diverses ocasions la colònia anarcocomunista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France). El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 3 d'octubre de 1917 es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de Lió (Arpitània) i posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En els últims anys de sa vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny de 1935 a l'Hospital de Mézières (Xampanya-Ardenes, França), població on vivia.

***

Isidoro Checa Valero

- Isidoro Checa Valero: El 3 d'octubre de 1890 –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre de 1889– neix a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isidoro Cándido Maximiano Checa Valero –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Checo. Sos pares es deien Antonio Checa Marín, guàrdia civil, i Francisca de Paula Valero Zurano. Emigrà a Catalunya i en 1923 s'establí amb sa companya i ses filles a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). També s'hi instal·là son germà José Checa Valero, anarcosindicalista com ell. Treballà d'electricista als Ferrocarrils de Catalunya i en 1931 s'afilià en la Secció de Barcelona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la proclamació de la II República espanyola esdevingué un membre destacat del seu sindicat a l'empresa i també fou membre del Sindicat Únic d'Arts i Oficis de Sant Cugat. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer Cultural, del qual va ser nomenat secretari i son germà bibliotecari; aquest centre anarquista va ser clausurat arran dels «Fets de Ripollet» de 1933 i dels «Fets d'Octubre» de 1934, tancament que no s'aixecà fins després de les eleccions de 1936. El novembre de 1932 representà els ferroviaris catalans en el Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid (Espanya). Fou membre del sector minoritari anarquista a Sant Cugat proper a FAI, quan en 1933 la CNT passà a estar controlada pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. A finals de 1935 participà en la reorganització de la CNT, sindicat que havia estat clausurat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, moment en el qual passà a ser controlat pel sector anarcosindicalista. En aquesta època s'encarregà de la distribució al poble de la premsa anarquista (Estudios, etc.). També va ser secretari de la Cooperativa «La Unidad Obrera», cooperativa de consum impulsada per sindicalistes, anarquistes i comunistes, que després dels «Fets d'Octubre» de 1934 va ser rellançada per a lluitar contra la repressió econòmica i adherida a la Federació de Cooperatives de Catalunya (FCC). Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936 representà la CNT en el Comitè Central dels Ferrocarrils de Catalunya Col·lectivitzats i fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat del Vallès. A més a més, l'octubre entrà com a representant de la CNT en el consistori del poble i a partir del 14 d'octubre de 1936 va ser nomenat segon alcalde. Fou conseller per la CNT durant tota la guerra i durant un tems fou cap d'Economia i més tard cap dels Serveis Públics. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, quan es va prohibir la possessió d'armes a la rereguarda, l'11 d'agost de 1937 va ser detingut per «tinença il·lícita d'armes de foc» i empresonat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i a partir de setembre a la Presó Model de Barcelona. El 17 de desembre de 1937 va ser alliberat, en considerar el jutge que les armes trobades a casa seva eren inservibles, i el gener de 1938 el seu cas va ser sobresegut. El 12 de gener de 1938 es va reincorporà a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i el 3 de maig de 1938 en va ser nomenat alcalde, l'últim alcalde republicà de la població. A finals de gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya, Emília Mayen Balaguer, i ses tres filles (Mercè, Lluïsa i Isidora), son gendre i una neta de només un any. Internat uns mesos al camp de concentració d'Argelers, acabà instal·lant-se a Agen (Aquitània, Occitània). A l'exili treballà d'electricista als ferrocarrils i milità en l'FNIF i en la Federació Local d'Agen de la CNT. En la primavera de 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i a partir de 1955 fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Isidoro Checa Valero va morir el 14 de maig de 1956 a l'Hospital Saint-Jacques d'Agen (Aquitània, Occitània).

Isidoro Checa Valero (1889-1956)

- Emilio Faggioni: El 3 d'octubre de 1890 neix a Cadimare (La Spezia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Emilio Faggioni. Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No pogué anar molt a l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs, alhora que entrà en contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922 participà amb altres anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les autoritats d'ús il·legal d'armes i de receptació, per fugir de la detenció passà a França i s'establí al País Niçard (Occitània). El setembre de 1926 el cònsol d'Itàlia a Marsella (Provença, Occitània) informà que es trobava en aquesta ciutat, on continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El desembre de 1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on començà a col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va estrènyer relacions amb altres llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. En aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions antifeixistes, recollint fons pro víctimes polítiques i sostenint la premsa anarquista en llengua italiana (Il Monito, etc.). Vigilat per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat «un individu perillosíssim, capaç d'organitzar complots i atemptats i realitzar actes insurreccionals». Durant un temps s'establí a Bèlgica, però retornà a França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942. El 20 de maig de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc anys de confinament, i enviat a la colònia penitenciària del l'arxipèlag de Tremiti. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser alliberat. Emilio Faggioni va morir el 12 de maig de 1964 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Josep Torres Tribó

- Josep Torres Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Arbeca (Les Garrigues, Catalunya)– l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Sos pares es deien Roc Torres Bonet, llaurador, i Teresa Tribó Taqués. Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista Aníbal Álvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal, òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista «Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor, Los Galeotes, Libertín, Solidaridad Obrera, Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922), La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit), El ídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

Josep Torres Tribó (1899-1941)

***

- Alexandre Croix: El 3 d'octubre de 1909 neix a Aubervilliers (Illa de França, França) el periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Alexandre, Anastygmat, Barcelone, etc.). Era fill únic i son pare, Alexandre Marie Croix, feia de xofer i sa mare, Berthe Eugénie Richon, regentava un cafè a Saint-Denis (Illa de França, França). Després de fer els estudis secundaris i d'estudiar lletres i ciències socials, començà a treballar en el full financer La Gazette de Franc com a secretari de la seva fundadora Marthe Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile Buré. Durant molt de temps col·laborà en Le Crapouillot. Magazine non-conformiste, de Jean Galtier-Boissière, amb son nom o sota el pseudònim Charles Alexandre. Després de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin (1925-1939). En 1927 va ser fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb Eugène Humbert, Victor Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè neomaltusià «Pro Amor», enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929 treballava en la redacció de Le Libertaire sota el pseudònim Barcelone i signà els seus articles sota diversos pseudònims (Paul Monfret, Randal, Raskolnikoff, Raynal, Charles Robert, etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de Saint-Denis en el congrés de la Fédération Anarchiste du Midi (FAM, Federació Anarquista del Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i l'abril de 1930 en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En els anys trenta vivia al número 231 de l'Avenue du Président Wilson de Saint-Denis i figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar bimensualment establerta per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires propagandístiques i conferències per la regió parisenca. Gran lector, també en castellà i en italià, amb una gran memòria, fou temut com a pamfletista. Va ser un dels col·laboradors en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la revista Vu (Vu en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre els anarquistes i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com a corresponsal del diari L'Ordre, encara que a les ordres del govern francès del Front Popular, a Galícia (Espanya), amb gran perill per a la seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín Maurín Juliá, sindicalista que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per Yveline Riottot en la seva novel·la Les chemins de Croix ou les tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste. Iniciativa seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número especial de gener de 1938 sobre «L'Anarchie» de Le Crapouillot. En aquesta època col·laborà en La Flèche de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb André Prudommeaux passà a Suïssa; per aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de presó i a la confiscació dels seus bens presents i futurs. A Suïssa va ser acollit, entre d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942 col·laborà en el text biogràfic Un home dans la mêlée sociale. Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis Bertoni». Finalment, pogué retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès en el Sindicat de Correctors d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean Galtier-Boissière en la seva obra en dos volums Histoire de la guerre (1939-1945). Durant la postguerra continuà col·laborant en la premsa llibertària, com ara La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus, de René Ringenbach (René Ringeas). En els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard). En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del periòdic Liberté, i, amb aquest i Albert Camus, fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de Consciència. Fou autor de Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965) i de Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967). Un text seu sobre l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975 de l'obra de Katia Landau Espagne, les fossoyeurs de la révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8 de juny de 1976 a l'Hospital Lariboisière de París (França). En el moment de la seva mort treballava en diferents obres, especialment en Cinquante ans de la Révolution Prolétarienne, de la qual Roger Hagnauer acceptà reprendre la publicació. L'Institut d'Histoire Sociale. Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus dossiers de premsa. Cal no confondre'l amb el militant anarquista való Charles Alexandre, col·laborador de la premsa anarquista belga (Le Combat, L'Emancipateur, etc.) i autor del fullet L'Homme et ses dieux (1937).

***

D'esquerra a dreta: els processats Pierre Peyronnaud, José Villagrasa, Vicente Sorvatón i Pierre Magne (París, 25 de juny 1953)

- José Villagrasa Mollón: El 3 d'octubre de 1909 neix a Vilafermosa (Alt Millars, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista José Manuel Villagrasa Mollón, també citat Josep Villagrasa Molló. Era fill de Jenaro Villagrasa i de Concepción Mollón. Es guanyava la vida com a xofer. Militant del Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya), fou membre dels grups d'acció. Sembla que va pertànyer al grup d'acció encapçalat per Justo Bueno Pérez (Manuel Costa Ribero, Ignacio de la Fuente, José Martínez Ripoll, Luciano Ruano Segúndez, Vicente Tomé Martín), que assassinaren el 28 d'abril de 1936 el germans Josep i Miquel Badia Capell; detingut per aquest fet, el 25 de juny va ser posat en llibertat per manca de proves. El 2 d'agost de 1937 va ser acusat de participar en un intent frustrat d'assassinat de Josep Andreu Abelló, president del Tribunal de Cassació i de l'Audiència, fet pel qual va ser jutjat l'1 de desembre de 1937 pel Jutjat Núm. 13 (Tribunal d'Espionatge i Alta Traïció de Catalunya) de Barcelona, juntament amb altres companys (Miguel Agapito Fernández, Josep Batlle Salvat, Bartolomé Blázquez Sánchez, Aurelio Fernández Sánchez, David García de Altamira, Juan Huertas Trafalgar, Amado Izquierdo Igual i Francisco Porras Aguera), i condemnat a 10 anys de presó. El 21 de desembre de 1937 aconseguí evadir-se de la penitenciaria, quan amb altres reclusos llibertaris subornaren Manuel Valls Gorina, sotsdirector i administrador de la Presó Model de Barcelona, i passar a França. A París fou membre dels grups d'expropiació per al finançament de la lluita antifranquista i de la xarxa clandestina il·legalista creada per Laureano Cerrada Santos. El novembre de 1949 va ser detingut a París –i posteriorment Vicente Sorvatón Just i Pierre Magne– i acusat de ser l'autor el 31 de desembre de 1948 d'un atracament a un banc de Noisy-le-Grand (Illa de França, França) amb un botí de 11.000 francs, de l'atac el març de 1949 a Damville (Normandia, França) d'un furgó postal d'Évreux (Normandia, França) amb una presa de dos milions de francs i l'octubre de 1949 d'un assalt a la «Société Parisienne d'Escompte» de Charenton (Illa de França, França) amb tres milions de trofeu. Durant l'escorcoll del domicili d'Alberto Coria a Saint-Maurice (Illa de França, França), que albergava Villagrasa, la policia descobrí dues pistoles i dos sacs provinents del robatori de Charenton. El 25 de juny de 1953 va ser condemnat, amb altres companys (Hubert Broche, René Genty, Théophile Labia, Pierre Magne, Pierre Peyronnaud i Vicente Sorvatón Just), per l'Audiència del Sena a 10 anys de presó per l'atracament del furgó postal d'Évreux. El seu últim domicili va ser al número 8 del carrer Molière de Cervian (Llenguadoc, Occitània). José Villagrasa Mollón va morir el 20 de febrer de 1992 a la residència de la tercera edat «Korian Lo Solelh» de Besièrs (Llenguadoc, Occitània).

***

Ismael Roig Soler

- Ismael Roig Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. Sos pares es deien Joaquim Roig i Isabel Soler. En 1923 va ser enviat per son pare al seminari d'Agres (Comtat, País Valencià), però tres anys després abandonà el seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida, País Valencià), on s'havia instal·lat sa família. Treballà en una impremta fins al 1929, any en el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on vivia una germana. En aquesta ciutat, amb la proclamació de la II República espanyola en 1931, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb altres companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i Vicent Estrada), fou un dels militants més actius en les lluites socials d'aleshores. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna de Ferro», en la Columna Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en aquesta darrera com a tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després retornà clandestinament a la Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el grup «Levante», al voltant del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny de 1945 va ser detingut, però un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat. Participà activament en el Comitè Regional de Catalunya, encapçalat per Cèsar Broto Villegas, sobretot en la confecció i impressió de Solidaridad Obrera. El novembre de 1945 va ser novament detingut, però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia de Barcelona. Durant els anys cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina, però en 1954 va ser reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a França. Posteriorment passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins al 1975, any que retornà a la Península. Visqué a València i, des de 1976, a Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín Amicale 26ème División, publicat a Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de la «Columna Durruti», i en 1999 publicà el llibre de memòries Así luchábamos. República, guerra, clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig Soler va morir el 17 de febrer de 2001 a la Residència Universitària Campus La Salle de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Judit Camps i Emili Olcina Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937).

***

Joan Call Bonet (Call)

- Joan Call Bonet: El 3 d'octubre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) el mestre racionalista, dibuixant artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut simplement com Call. Sos pares es deien Joan Call i Antònia Bonet Bosch. Fill d'una família obrera, va fer estudis a l'Escola Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC Barcelona. A Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en una escola depenent de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a Palmira Viladomiu, filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles. Durant la Guerra Civil lluità en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26 Divisió, amb seu a Prats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de Luzenac, a prop de Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) treballà en el metall. Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània) on va fer feina en una fàbrica de gasoses que la família Viladomiu arrendà, però que només era rendible l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Tolosa, on començà a treballar com a pintor decorador, feina a la qual va anar especialitzant-se artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant publicitari, col·laborant en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el periòdic tolosà La Depêche du Midi, on entre aquest any i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la Secció de Dibuixants. En 1947 participà, amb l'obra titulada Terror, en l'exposició organitzada per la Secció de Cultura de l'MLE i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de dibuix en el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i mantingué estret contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari Brugarolas, etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III Exposició d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de Tolosa. Les seves il·lustracions les podem trobar en nombroses publicacions llibertàries, com ara CNT, Espoir, El Frente, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial Ideas de Tolosa. També col·laborà en els anys cinquanta amb el grup teatral llibertari tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de 1988, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué veure en l'exposició antològica Toulouse et les artistes espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des Jacobins de Tolosa. Joan Call Bonet va morir el 21 de maig de 2002 a la Résidence Marguerite de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Call Bonet (1914-2002)

***

Marcel·lí Massana

- Marcel·lí Massana Vancell: El 3 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Manuel Miquel Massana i Vancell –els llinatges també citats erròniament Masana i Bancell–, també conegut com Panxo (o El Gras). Sos pares es deien Marcel·lí Massana Pairà, miner, i Concepció Vancell Puig, domèstica. Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra –des d'abril de 1938 com a tinent– que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al seu domicili al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya María Ascensión Calvo Grané. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

Marcel·lí Massana i Vancell (1918-1981)

***

Francisco Echegaray Galdó

- Francisco Echegaray Galdó: El 3 d'octubre de 1921 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Echegaray Galdó, que va fer servir els pseudònims Manuel Gomis i Le Gone. Fill de pares desconeguts, nasqué a les Cases de la Beneficència d'Alacant. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, quan el triomf franquista, aconseguí embarcar a Alacant i arribar amb barca a Algèria. Fugint dels camps de concentració, s'allistà en la Legió Estrangera sota el nom de Manuel Gomis. Després del desembarcament de les tropes aliades al nord d'Àfrica del 8 de novembre de 1942, s'integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Philippe Leclerc. Després de les companyes de Tunísia, entrà a formar part de la IX Companyia de Regiment de Marxa del Txad, integrada en la II Divisió Blindada («Divisió Leclerc»), més coneguda com «La Nueve», formada majoritàriament per anarquistes espanyols, i amb la qual alliberà París (França) el 24 d'agost de 1944. Va ser en aquests dies que va conèixer Raymonde Marcelle Bertholet, que esdevingué sa futura companya. Posteriorment s'instal·là a Bondy (Illa de França, França). Francisco Echegaray Galdó va morir el 12 d'abril de 1989 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Victor Echegaray, també soldat de «La Nueve», autor d'un testimoni sobre l'alliberament de París publicat en el llibre de Frederica Montseny Mañé Pasión y muerte de los exiliados españoles en Francia (1950).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Libre Fédération

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector «bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós «Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Les Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Naixements

Notícia sobre la mort de Jules Chauveau apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 de juliol de 1897

- Jules Chauveau: El 2 d'octubre de 1845 neix a Beugné-l'Abbé (Les Magnils; actualment Les Magnils-Reigniers, País del Loira, França) l'anarquista Jules Benjamin Joseph Chauveau. Era fill de Jules Chauveau, fuster en la construcció, i de Jeanne Chevreau. Es guanyà la vida treballant de carreter. Estava casat amb la modista Elvire Arsène Serrouin i, amb aquesta, milità en el moviment anarquista. La parella es va veure implicada en els incidents esdevinguts el Primer de Maig de 1891 a Clichy (Illa de França, França), on, segons la policia, ella va portar la bandera negra durant la manifestació. Vivia al número 12 del carrer Poccard i després al número 119 del carrer Bois de Levallois-Perret (Illa de França, França). La policia considerà la parella com a «perillosa». En 1891 la parella adoptà una dels filles d'Henri Louis Decamps, militant anarquista que havia estat condemnat a cinc anys de presó a resultes de les manifestacions del Primer de Maig. En 1897 vivia al número 434 de l'avinguda de París de Saint-Denis (Illa de França, França). Jules Chauveau va morir el 5 de juny de 1897 a l'Hospital de Saint-Denis (Illa de França, França). El carreter anarquista Gallau recollí sa filla de nou anys i sa companya, per a les quals s'obrí una subscripció en el periòdic Le Libertaire. Posteriorment Elvire Serrouin va ser inscrita en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades.

***

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia orgànica de Saveur Couloubrier apareguda en el periòdic marsellès Le Jeune République del 4 d'abril de 1878

- Sauveur Couloubrier: El 2 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 8 de desembre– de 1850 neix a Marsella (Provença, Occitània) el sindicalista, socialista republicà, i després anarquista, Marius Sauveur Couloubrier. Sos pares es deien Dominique Couloubrier, forner, i Marie Eugénie Legier, modista i després domèstica. El 3 d'abril de 1875 es casà a Marsella amb la modista marsellesa Julienne Françoise Jourdan (Fanny Jourdan), amb qui va tenir un fill en 1883, Eugène Humanité Couloubrier, i que només visqué uns mesos. Es guanyava la vida com a serraller i era membre del Sindicat de Serrallers. El 5 d'abril de 1878, en una reunió dels obrers serrallers, va ser nomenat delegat, juntament amb Joseph Plumelet, per assistir a l'Exposició Universal de París. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Alger de Marsella. En 1879 va participar econòmicament en la subscripció popular per a l'elecció de Louis Auguste Blanqui com a diputat per Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1880 era membre de la comissió executiva de la Federació de les Cambres Sindicals. El març de 1880 va fer una crida per a signar el manifest «Les homes d'idées de la Commune». En les eleccions del 18 d'abril de 1880 va fer costat la llista del Partit dels Treballadors Republicans Socialistes (PTRS) de la XIII Secció de Marsella, partit creat el 29 de febrer d'aquell any. Fou un dels organitzadors, i tresorer, del Congrés Obrer Socialista del Migdia, que se celebrà a el 4 de juliol de 1880 a Marsella. L'agost de 1880 fou un dels organitzadors d'un cicle de xerrades de «La Libre-Pensée». L'octubre de 1880 fou el promotor de la creació del Grup d'Estudis Socials (GES) de Marsella. El novembre de 1880, amb Joseph Torrens, creà un grup anarquista italià a Marsella. El maig de 1881, amb Alexandre Tressaud, era membre de la comissió d'organització d'un míting a favor de Jessa Helfmann, revolucionari rus condemnat per la seva participació en l'atemptat contra el tsar. El gener de 1882 participà en l'organització, amb altres companys (Cavalier, Gaston Mazade, Plezent, Pourcelly, Toche, Joseph Torrens, etc.), d'una xerrada que es realitzà a la barri marsellès de Saint-Antoine. El 2 de març de 1882 va fer una xerrada sobre la qüestió de la solidaritat, a benefici dels vaguistes de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). Entre juny de 1882 i maig de 1883 participà en les manifestacions organitzades en homenatge a Giuseppe Garibaldi. Va pronunciar un discurs elogiós a Esquirós –no sabem si a l'escriptora i periodista feminista Adèle Esquiros o a l'escriptor Alphonse Esquiros– i criticà els diputats de tota casta. En aquesta època vivia al número 88 del passeig Gouffé del barri de Castellane de Marsella. El 8 de març de 1883 va fer una xerrada anticlerical al domicili d'un tal Piston, organitzada pel Grup Anticlerical del barri de Castellane. El juliol de 1883 formà part del comitè que engegà la vaga dels serrallers de la ciutat. El 19 d'agost de 1883 assistí a l'assemblea general de la Corporació d'Obrers Serrallers de Marsella i llegí l'informe de la seva comissió executiva. El 13 d'octubre de 1883 va fer una xerrada per al Grup Anticlerical Materialista del barri de Castellane al Gran Jeu de Boules de Lambert de Marsella. En 1884 vivia al número 3 del carrer Lodi de Marsella i el seu nom figurava en un llistat de corresponsals de periòdics anarquistes i obrers (Le Paysan Révolté, Le Prolétaire, etc.). El setembre de 1884 creà el Comitè de Socors dels barris de Saint-Giniez i de Sainte-Anne de Marsella, del qual va ser nomenat president, per a contrarestar l'epidèmia de còlera que assolava la ciutat. El març de 1891 va ser nomenat president del Comitè de Vigilància del barri marsellès de Saint-Giniez. Segons els informes policíacs, ja no assistia a les reunions i només l'abril de 1891 va prendre part en les discussions sobre la participació dels anarquistes en les manifestacions del Primer de Maig, oposant-se a Sébastian Faure que atiava els treballadors a no manifestar-se. En un article publicat en el periòdic Radical, del 19 de novembre de 1893, es deia que era un antic militant anarquista que havia esdevingut patró. El juliol de 1909 va ser nomenat contramestre de l'Escola Primària Superior de Marsella. Sauveur Couloubrier va morir el 9 d'abril de 1922 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de l'expulsió de Ferdinand Germani apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 27 de novembre de 1898

- Fernandino Germani: El 2 d'octubre de 1859 neix a Arce (Laci, Itàlia) l'anarquista Fernandino Germani, més conegut com Ferdinand Germani i que va fer servir el pseudònim Mimmuccio. Era fill de Domenico Germani i d'Anna Casciano (o Casanio). Es guanyava la vida treballant de tipògraf. Cap el 1879 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia), on s'acostà al socialisme. Posteriorment, a la recerca de feina, s'instal·là a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb la militància de l'Associació Internacional del Treball (AIT), dedicant-se discretament a la propaganda. En aquesta època va ser amonestat per primer cop per les autoritats. En 1881 va ser acomiadat de la impremta on feia feina i en 1882 retornà a Nàpols, on des d'allà embarcà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després d'un temps a Lió (Arpitània), el 20 de setembre de 1882 es va decretar la seva expulsió de França i passà a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà de tipògraf. El juliol de 1883, amb Jean-Louis Pindy, va ser delegat de Lausana al Congrés Anarquista que se celebrà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Posteriorment treballà a diferents ciutats (Roma, Nàpols, Marsella, Brussel·les) i el novembre de 1886 retornà a Lausana, on fundà el periòdic socialista L'Italiano all'estero, òrgan dels obrers italians a l'estranger i que, sota la seva direcció, es decantà per la tendència llibertària, però que acabà prohibit per les autoritats. Condemnat dues vegades per delictes de premsa, el 8 de setembre de 1891 va ser expulsat del Cantó de Vaud. Aleshores passà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), on treballà en diverses impremtes i es mostrà especialment actiu en el Cercle d'Estudis Socials (CES), fet pel qual va ser constantment vigilat per la policia. A la Confederació Helvètica es casà amb la suïssa Marie Thérèse Jeanne Imhoff, la qual va morir el 18 de desembre de 1923 a Lió. Cap el 1895 fundà a Neuchâtel la seva pròpia tipogràfica, la Imprimerie Commerciale, on també treballà son germà Joseph-Victor Germani. En 1895 publicà L'orange, conte de Noël i en 1897 edità la seva traducció Le Premier Mai d'Edmond De Amicis. Entre 1897 i 1898 publicà en periòdic en llengua francesa L'Âne. A resultes de les revoltes de maig de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia), l'11 de maig presidí una assemblea de treballadors italians, organitzada per la Secció Socialista i pel CES a l'hotel Beau-Séjour de Neuchâtel, on es van fer discursos força violents i on es recaptaren fons de suport. En 1898 a la seva tipogràfica Imprimerie Commerciale es va imprimir el periòdic L'Agitatore, en el qual col·laboraven destacats anarquistes (Giuseppe Ciancabilla, Felice Vezzani, Domenico Zavattero, etc.), així com el número únic del periòdic de setembre de 1898 Il Profugo. A resultes d'un article de Giuseppe Ciancabilla aparegut en L'Agitatore, on defensava l'anarquista Luigi Luccheni que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi, el 10 de setembre de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el 19 de setembre de 1898 va ser detingut, juntament amb tres companys (Ernest Boffino, Giuseppe Colombelli i Francesco Merlo), i tancat a la presó du Château de Neuchâtel i el 23 de setembre va ser expulsat, juntament amb un grup de 35 companys, de Suïssa. Aleshores passà a França i s'instal·là a Oyonnax (La Bresse, Arpitània), on va ser contractat a la Imprimerie Populaire. El 19 de novembre de 1898 va ser detingut a Nantua (La Bresse, Arpitània) i se li va notificar que l'antic decret d'expulsió de 1882 encara estava en vigor; el 21 de novembre va ser enviat a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) i embarcat cap a Londres (Anglaterra). El desembre de 1898 la seva impremta «Imprimerie Commercial» de Neuchâtel passà a mans de Walter Biolley, redactor de La Sentinelle. A la capital anglesa, a més de mantenir la corresponsalia per al periòdic Le Sentinelle, intentà sense èxit fer un recurs contra la seva expulsió de Suïssa. Malgrat tenir prohibida l'entrada a Suïssa, sembla que hi entrà i publicà a Neuchâtel el periòdic L'Eco d'Italia, òrgan dels treballadors italians a l'estranger. A principis de segle es definia com a socialista i no com a anarquista, afirmació que va subscriure el periòdic Le Révil Anarchista de Ginebra. El setembre de 1901 parlà en el funeral de l'obrer Séraphin Dotto, mort en accident de feina, a Lió. Establert a Oyonnax, fou un dels fundadors de la Societat Mutual Italiana d'aquesta població, la qual presidí, i durant el seu mandat afavorí la construcció dels habitatges obres anomenats «La Cité», al carrer Industrie d'Oyonnax. En 1903 s'adherí a la Societat para la Propagació de l'Esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de la Gare d'Oyonnax i treballava d'obrer en l'elaboració de pintes, alhora que militava en el Sindicat d'Obrers de Pintes. En 1912 regentava «L'Oyonnaxienne», una de les millors impremtes de la zona, i inventà diverses novetats que milloren les rotatives. Entre el 9 i el 12 d'octubre de 1919 assistí com a president de la Societat Immobiliaria d'Oyonnax al Congrés de l'Habitatge celebrat a Lió. Va ser un dels fundadors, el 14 de gener de 1920, de la Societat Anònima «Crédit Immobilier» del Cantó d'Oyonnax, de la qual va ser membre del seu consell d'administració. El 3 de juny de 1920 fou un dels fundadors, juntament amb altres companys (Edmond Celle, Louis Durand, Arthur Lamy, Joseph Maire, Élie Paget, François Rochaix, Marius Salluron i Daniel Sonthonnax), de la «Cooperativa obrera de compra de materials indispensables per a la indústria de la pinta i d'altres objectes de banyes, cel·luloides, etc.», de la qual va ser secretari, tot inventant un procés de modelatge de cel·luloide que contribuí al desenvolupament de la indústria de matèries plàstiques, guanyant diversos premis d'iniciatives industrials. També fou president d'honor de la Societat dels Naturalistes d'Oyonnax. En 1929 els serveis d'Intel·ligència del consolat d'Itàlia, que havien perdut el seu rastre des de 1909, assenyalaren la seva presència a França com a «anarquista a vigilar». Sense feina i malalt, el setembre de 1934 va ser desnonat del seu domicili d'Oyonnax i rebé el suport del Sindicat de Llogaters, del Comitè de Desocupats de la població i dels comunistes locals. Fernandino Germani va morir el 17 de novembre de 1935 al seu domicili, 180 del carrer Anatole France, d'Oyonnax (La Bresse, Arpitània) i enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Albert Boirin apareguda en el periòdic ginebrí La Tribune de Genève del 12 de setembre de 1905

- Albert Boirin: El 2 d'octubre de 1883 neix a L'Étang-Vergy (Borgonya, França) l'anarquista Albert François Boirin. Era fill de Martial Boirin, ferrador, i d'Anne Thevenot. Es guanyava la vida treballant de ferrador com son pare. Declarat nsubmís al servei militar a França el 31 de desembre de 1904, es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà els cercles llibertaris. El 26 d'agost de 1905 va ser nomenat tresorer de la Cambra Sindical d'Obrers Ferradors del cantó de Ginebra. El 29 de març de 1907 va ser detingut a Ginebra durant una vaga d'obrers metal·lúrgics i expulsat del cantó de Ginebra. El 13 de maig de 1912 va ser detingut a París (França). Jutjat en consell de guerra a París, va ser condemnat a sis mesos de presó per «insubmissió». El 13 de novembre de 1913 va ser integrat en el 56 Regiment d'Infanteria i el 16 de desembre de 1912 desertà. El 12 d'octubre de 1933 va ser esborrat del registre de desertors per prescripció del delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos pares es deien Josep Domènech Millan i Joaquima Navarro Ibarz. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu, Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló.

Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980

- Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Sos pares es deien Vicent Borillo Gil, llaurador, i Carmen Mezquita Marías. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola «Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Julien Rogati apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de juny de 1938

- Julien Rogati: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1906 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Armand Julien Rogati. Sos pares es deien François Rogati, conreador, i Irma Adrienne Pattus. Durant els anys trenta, amb son germà François Rogati, formà part del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Joseph Deschamps, Marcellin Mary, Paul Perrier, etc.). En 1936 vivia al carrer Carnot d'Aimargués i mantenia relacions amb l'anarquista André Prudhommeaux de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 2 de maig de 1937 presentà la seva dimissió del càrrec de secretari del Sindicat Autònom d'Obrers Agrícoles d'Aimargues. El 21 de juny de 1938 el Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemna a 15 dies de presó i a 225 francs de multa per «violències i insults» comesos el 20 de març anterior durant una baralla amb dues persones que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. ambé fou membre del grup local d'Aimargues de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En una carta del 29 de setembre de 1939 de la policia de Nimes el qualificava d'«anarquista perillós, susceptible de trasbalsar l'ordre públic» i, de fet, va estar vigilat per la policia especial i el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes perillosos per a la seguretat nacional. En 1939 va ser reservista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Albert Lagier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1937

- Albert Lagier: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 9 d'octubre– de 1914 neix al II Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Albert Pierre Lagier, conegut com Éric-Albert Lagier. Sos pares es deien Louis Élisée Lagier, ebenista, i Hélène Bibollet. Es guanyà la vida com a obrer mecànic a l'empresa «Citroën» de París (França) i vivia a Courbevoie (Illa de França, França), al número 70 del carrer Danton. En 1937, amb Félix Guyard (Felo), fou un dels animadors dels grups de militants de la Federació Anarquista Francesa (FAF) que actuaven a les fàbriques, ell especialment a la secció de fàbriques de l'empresa «Renault» i hi havia organitzat una secció de metal·lúrgics de tota la regió parisenca. Segons la policia, la FAF de la regió parisenca comptava en aquesta època uns 1.500 membres, repartits en una vintena de grups. El 9 de maig de 1938 es casà a Hautevesnes (Picardia, França) amb Suzanne Thieffine, de qui es va divorciar el 10 d'octubre de 1951. En 1941 vivia a Clichy (Illa de França, França), al número 5 del carrer Bois. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. En 1950, amb Robert i Jeannette Joulin, fou un dels alliberats de la FA i s'encarregava de la redacció de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 5 del carrer de l'Asile Popincourt de l'XI Districte de París i aquesta adreça figurava en els anys cinquanta en els domicilis a vigilar per part de la policia. També en aquesta època fou secretari del grup d'Asnières-sur-Seine (Illa de França) de la FA. El 24 d'octubre de 1957 es casà a Clichy amb Marie Anne Aimée Villédary. Enginyer retirat, visqué l'última part de sa vida al barri d'Arrauntz d'Uztaritze (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Albert Lagier va morir el 18 d'abril de 1996 al Centre Mèdic Annie-Enia de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc).

***

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 –alguns autors citen 1917– neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc –assistí al Ple Regional de Barakaldo– per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Francisco Basa Vallès –a vegades el primer llinatge citat erròniamet, fins i tot en el certificat de defunció, com Bassa. Sos pares es deien Esteve Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Sa companya fou Maria Martins. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat i, després de tres mesos i dues operacions, va morir el 24 de juliol de 1980 a l'Hospital Pays d'Aix d'Ais (Provença, Occitània), essent enterrat dos dies després a Gardana (Provença, Occitània), localitat on residia.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer númer de Freedom

- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol «Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Cartell de l'acte

- Míting contra les «Festes Francorusses»: L'1 d'octubre de 1893 se celebra a la Sala Commerce de París (França) un gran míting de protesta contra les «Festes Francorusses» organitzat per la Lliga dels Antipatriotes. Les «Festes Francorusses» celebraven l'aliança militar entre la III República Francesa i l'Imperi Rus. A més del tema central se'n tractaren altres, com ara els crims del tsarisme, la vaga general, l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos a Barcelona (Catalunya), el patriotisme, l'internacionalisme, etc. Hi van prendre la paraula Bastar, Brunet, Almilcare Cipriani, Couturier, Henri Deforge, Élie Maurin (Murmain), Jacques Prolo, Souvarine, Joseph Tortelier i Michel Zévaco, entre d'altres, a més de diversos diputats i regidors municipals.

***

Portada d'un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social: Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.

***

Portada del primer número de L'Antéchrist

- Surt L'Antéchrist: Per l'octubre de 1897 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic mensual anarquista L'Antéchrist. Organe Universelliste ou de l'Immuable Justice. La responsable d'aquesta publicació, continuació de Le Christ Anarchiste (1895-1897), va ser l'ocultista anarquista Marie Andrieux (Marie de Saint-Rémy) i el gerent fou Romanville. Trobem textos d'Henri Élisée Albran, Joseph Babinger, Romans-Ville, Marie de Saint-Rémy, Emma Teissier, Raphaël Teissier, etc. En sortiren tres números, l'últim el desembre de 1897.

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)

- «Tierra y Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a Mèxic el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema «Tierra y Libertad», pres dels populistes russos, com a símbol de la seva lluita. L'eslògan s'escriurà al final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les circulars i manifests del PLM. També les milícies magonistes usaran aquesta divisa i l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia de l'any següent.

***

Capçalera del primer número de L'Éveil des Jeunes Libertaires

- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.

***

Pàgina del periòdic Crítica dedicada a la fuga de la banda de Roscigna

- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1927, a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.

***

Capçalera d'Afirmación

- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett: «No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.

***

Capçalera del primer número de Cultura Ferroviaria

- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria. Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.

***

Capçalera de Frente Libertario

- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.

***

Portada del primer número de Nosotros

- Surt Nosotros: L'1 d'octubre de 1937 surt a València (València, País Valencià) el primer número de Nosotros. Revista mensual anarquista. Aquest primer número va ser dirigit per Rodolfo González Pacheco i a partir del segon número per Miguel Giménez Igualada. Trobem textos de Felipe Alaiz, Edward Carpenter, Manuel Devaldes, Fieldman, Miguel Giménez Igualada, Juan de Iniesta, Gérard de Lacaze-Duthiers, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Muro, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olvina, Han Ryner, M. Ramos, Isaac Steinberg, Gonzalo Vidal, Carlos Vogt, etc. Va ser imprès a l'Editorial Guerre, aleshores col·lectivitzada. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de febrer de 1938.

Naixements

Eugénie Rey-Rochat

- Eugénie Rey-Rochat: L'1 d'octubre de 1856 neix a Le Moulinon (Sant Sauvador de Montagut, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'artista pintora, feminista i anarquista Eugénie Louise Euphroisine Rey, més coneguda com Eugénie Rey-Rochat de Théollier. Sos pares es deien Jean Pierre Rey, torcedor filador, i Adéline Rochat, domèstica a Le Moulinon. En 1889 es casà amb Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari marsellès, amb qui tingué un infant, Jacques Long (Jacklon), nascut en 1890, que serà un destacat anarcoindividualista; la parella es va divorciar en 1892. Ella va criar tota sola son fill i en 1908 s'establí a París (França), al número 65 del carrer Lamarck del XVIII Districte, on visqué, amb a germana Alézie Rey, dels rèdits que li proporcionaven immobles que posseïa a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Com a artista seguí cursos de pintura d'Eugène Grasset i es va adherir a la Union de Femmes Artistes Peintres et Sculpteurs (UFAPS, Unió de Dones Artistes Pintores i Escultores). Aquesta organització, fundada en 1882 per l'escultora Hélène Berthaux, reivindicava l'admissió de les dones en els cursos de Belles Arts i muntava anualment una exposició exclusivament amb obres de dones. La presidenta era aleshores Anne de Rochechouart de Mortemart, duquessa d'Uzès, feminista reialista que havia finançat el general Georges Boulanger, però que, curiosament, manifestava una oberta simpatia pel moviment anarquista. En 1908 mostrà obra en la I Exposició del Sindicat de Dones Pintores, celebrada als salons de l'Ajuntament d'Enghien-les-Bains (Illa de França, França). En aquests anys va fer nombrosos viatges a Europa, especialment a Alemanya i Suïssa, on va fer exposicions. Son fill Jacques Long, estudiant de medicina, després de passar pels «Camelot du Roi», abandonà els estudis i s'integrà en els cercles anarquistes individualistes del setmanari L'Anarchie, els quals organitzaven «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al número 22 del carrer Chevalier de la Barre. A partir d'aquest moment Eugénie Rey-Rochat es dedicà a subvencionar aquest moviment i el contracte d'arrendament del local de les xerrades estava al seu nom i son fill s'hi va instal·lar i va viure fins el 1910. El 25 de juny de 1910 obrí l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, de la qual son fill va ser un dels administradors, juntament amb Miguel Almereyda, René Dolié, Georges Durupt, Anna Mahé i Armand Matha, i treballà com a comptable fins al juliol de 1911. La impremta donà feina a una dotzena d'obrers llibertaris i tenia com a clients habituals diversos sindicats (fusters, tapissers, etc.), a més de negociants i particulars. Malgrat tot, el negoci de la impremta no reeixí i aquest fet suscità conflictes entre ella i Georges Durupt sobre la gestió i la competència dels col·laboradors. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista L'Idée Libre. Entre 1913 i 1914 fou tresorera del «Comitè Femení contra la Llei "Berry-Millerand", les colònies penitenciàries militars i totes les iniquitats socials», que havia estat fundat el setembre de 1912 pel Sindicat de Modistes, i del qual, amb Henriette Tilly, s'encarregà d'organitzar les reunions feministes i anarquistes. A finals de 1913 publicà la segona edició augmentada del fullet La révolution culinaire ou hygiène de l'alimentation rationnele. Entre l'1 i el 15 de febrer de 1914 va fer una exposició a la Galerie Doute-de-Monvel de París d'obres diverses (decoracions murals, decoracions en cuiro i vidre, aquarel·les, olis, estampes, etc.). El 21 de febrer de 1914 va fer la xerrada «Le travail au point de vue hygiénique», a la Sala Églantine Parisienne, organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París i el Cercle d'Estudis de la Cooperativa Comunista. El juliol de 1914 abandonà París i s'instal·là a Valença, al número 7 del carrer Vernoux. En 1915 col·laborà en l'Associació Franco-Belga i fundà un taller laboral per a obreres belgues i franceses refugiades a causa de la Gran Guerra. En 1916 participà en els «Foyers Alsaciens-Lorrains» de París ensenyant als infants evacuats la llengua a través de recitacions, cançons i mímica. En 1918 col·laborà amb la Societat Vegetariana de França. Deprimit i malalt, son fill Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi. Publicà un Cours d'Art Décoratif en vint lliçons. Eugénie Rey-Rochat va morir el 4 de gener de 1924. Pòstumament, el setembre de 1925, obra artística seva es va mostrar en l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives i Industrials Modernes, celebrada al Gran Palais de París, i en 1927 es publicà el seu poemari Les yeux ouverts.

***

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier: L'1 d'octubre de 1867 neix al XVII Districte de París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Léonce Émile Pelloutier. Sos pares es deien Saint-Ange Adrien Léonce Pelloutier i Amélie Marie Couillaud. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Les Temps Nouveaux, L'Enclos, La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 al seu domicili de Sèvrés (Illa de França, França).

***

Signatura de Roger Ameilla (1909)

- Roger Ameilla: L'1 d'octubre de 1883 neix a Condòm (Gascunya, Occitània) l'anarquista individualista Roger Jean Antoine Ameilla. Era fill de Paul Ameilla, llauner, i de Monique Pradines, domèstica. Es guanyà la vida treballant de jornaler i després de sabater a París (França). En 1903 vivia al número 85 del carrer Boulets de l'XI Districte de París. Cridat a files per a fer el servei militar, el 16 de novembre de 1904 va ser integrat com a conductor en el 5 Esquadró del Tren d'Equipatges i, després de passar pel 18 Esquadró del Tren d'Equipatges d'Algèria, on va ser ferit, va ser llicenciat el 17 de juliol de 1907. El 6 de febrer de 1909 es casà al XIII Districte de París amb la jornalera parisenca Blanche Louise Feuillet. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Vandrezanne del XIII Districte de París. En els anys deu era membre del «Foyer Anarchista» de l'XI Districte de París i aleshores vivia al número 23 del carrer Morand del citat districte. Va ser nomenat secretari del grup «Cité Communiste», creat el 6 de desembre de 1913, que es reunia a la sala de «L'ami Jean», al número 77 del carrer Amandiers del XX Districte de París. Entre el 8 d'agost de 1914 i el 8 de març de 1919 va fer la campanya contra Alemanya enquadrat, per «estat general insuficient», en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit i altres unitats militars. A partir de juny de 1925 visqué a Montgeron ((lla de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio Carrera

- Antonio Carrera: L'1 d'octubre de 1886 neix a Averara (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Carrera, conegut com Carrara. Sos pares es deien Giacomo Carrera i Lucia Simonetti. Assistí a l'escola elemental al seu poble natal. Es guanyà la vida fent de picapedrer. Entre 1906 i 1907 va ser condemnat per robatori en tres ocasions a petites penes pels tribunals llombards de Bèrgam i Brescia. Durant el seu servei militar en el 78 Regiment d'Infanteria establert a Bèrgam, va ser condemnat el 21 de maig de 1912 pel Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) a dos anys i dos mesos de reclusió per insubordinació, però el 16 de gener de 1914 absolt d'aquest delicte pel Tribunal Militar de Nàpols (Campània, Itàlia). El 2 d'agost de 1914 fou un dels militants que constituí, a la seu dels locals de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bèrgam, del Grup Llibertari de Bèrgam, que desenvolupà una intensa propaganda entre la classe obrera. El setembre de 1914, sense feina, hagué de viure amb sa germana i son cunyat. El setembre de 1915 va ser mobilitzat per a lluitar en la Gran Guerra enquadrat en el 63 Regiment d'Infanteria. El novembre de 1929 residia a Bèrgam, però el 2 de desembre d'aquell any emigrà a França. El 27 d'octubre de 1930 retornà a Itàlia i treballà provisionalment com a venedor d'aus de corral a Bèrgam, vivint a l'alberg popular d'Opera Bonomelli. L'11 de gener de 1931 va se esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. El 4 de maig de 1945 va ser ferit durant un enfrontament armat amb les tropes alemanyes; Antonio Carrera va morir l'endemà, 5 de maig de 1945, a Brixen (Tirol del Sud) a conseqüències de les ferides.

***

Àngel Ferrer Jordà

- Àngel Ferrer Jordà: L'1 d'octubre de 1895 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Àngel Ferrer Jordà. Sos pares es deien Bernat Ferrer Gómez, jornaler, i Roser Jordà Jordà. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi. En 1930, amb Emili Mira i Vicent Lloret, va fer un míting i l'any següent un altre amb Emili Mira, Cándido Morales, Enric Barberà Tomàs i altres destacats militants alcoians. Teixidor de professió, el gener de 1932 va ser nomenat delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil alcoià al Ple Regional de Llevant i el Primer de Maig va fer un míting a Alcoi. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústria d'Alcoi. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de la Pell d'Alcoi al Congrés Regional de Llevant. Fou regidor municipal en nom de la CNT i el 6 de juny de 1938 va ser nomenat alcalde d'Alcoi, càrrec en el qual romangué fins l'1 de febrer de 1939, quan marxà al front. El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar a bord del vapor Stanbrook al port d'Alacant cap a Orà (Algèria). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà de la CNT, on, amb el company Joaquim Lino Balaguer, constituí una important biblioteca, de la qual en va ser responsable. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i s'instal·là a Saint-Genis-Laval (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Francisca Blasco Jordà. Malalt durant molts d'anys, Àngel Ferrer Jordà va morir el 6 de gener de 1976 a l'Hospital de Pierre-Bénite (Roine-Alps, Arpitània).

Àngel Ferrer Jordà (1895-1976)

***

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

- Pere Cané Barceló: L'1 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1896 neix Sant Martí de Provençals, actualment Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Pere Miquel Cané Barceló, també conegut com El Noi. Sos pares es deien Pere Cané Roca, jornaler, i Bàrbara Barceló Vallès. Des de jove va viure a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual, La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquesta època se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis del cincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles. Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Notícia de la detenció d'Édouard de Mulder apareguda en el diari de Lilla Le Grand Écho du Nord de France del 16 de juliol de 1933

- Édouard de Mulder: L'1 d'octubre de 1904 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Édouard Albert de Mulder. Sos pares es deien Théophile Louis de Mulder, sabater, i Angèle Rose Stéphanie Devey, obrera encarregada d'una bàscula. El 24 d'octubre de 1925 es casà a Lilla amb la bitllaire Augusta Henriette Deboever. En aquesta època treballava de jornaler i de manobre i vivia al número 156 del carrer Wazemmes de Lilla. El 22 de juliol de 1930 va ser detingut amb altres companys (André Bouhoure, Charles Lepez i Arthur Tesson) a la sortida d'una reunió celebrada al cinematògraf de la place Verte de Lille sobre la vaga dels metal·lúrgics i que acabà amb un enfrontament amb guàrdies mòbils; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges i rebel·lió a l'autoritat». Amb altres companys (Achille Blicq, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert, etc.), fou animador del grup de Lilla de la Unió Anarquista (UA), que es reunia al número 319 del carrer Léon Gambetta, i en 1932 en va ser nomenat secretari, el tresorer del qual era Dubar, càrrec que encara mantenia en 1935. El 14 de juliol de 1933 va ser detingut després de col·locar una bandera roja de tres metres en una bastida instal·lada al campanar de l'església de Saint-Maurice de Lilla i d'agredir Jean-Baptiste Ducatillon, sagristà de la mateixa; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat a 15 dies de presó i a indemnitzar el sagristà amb 200 francs. Posteriorment visqué al número 56 bis del carrer Iéna de Lilla. Després de la II Guerra Mundial milità en el grup de Lilla de la Federació Anarquista (FA). En 1948 vivia al número 66 del carrer Meuniers. Édouard Mulder va morir el 6 de juny de 1980 al seu domicili de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Mariano Sanjuán Cuchí

- Mariano Sanjuán Cuchí: L'1 d'octubre de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mariano Sanjuán Cuchí –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Cueto–, sovint catalanitzat com Marià Sanjuan Chuchí, i conegut com El Canero. Sos pares es deien Manuel Sanjuán i Josefa Cuchí. Quan tenia 22 anys, després d'haver fet el servei militar a Saragossa (Aragó, Espanay), emigrà a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i el 20 de juny de 1929 es posà a fer feina de peó a la foneria «Roca Radiadores», especialitzant-se finalment com a esmaltador. Ràpidament s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les lluites socials i obreres clandestines durant la dictadura de Primo de Rivera. Va ser un dels fundadors del Sindicat Únic de Treballadors de Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) de la CNT, autoritzat el 25 de juliol de 1930, del qual va ser nomenat comptador. En els anys republicans col·labora en Solidaridad Nacional. El desembre de 1932 es casà a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) amb Joana Domènech Pérez. Va ser reclòs al vaixell-presó Argentina pels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El juliol de 1936, en nom de la CNT, fou nomenat president del Comitè Antifeixista de Viladecans. Va ser nomenat alcalde segon del Consell Municipal de Viladecans, i conseller, en representació de la CNT, entre el 20 d'octubre de 1936 i el 16 d'octubre de 1937 i des d'aquesta data fins el 10 de juny de 1938, respectivament. Fou dipositari de la signatura dels bitllets locals editats durant la Revolució, destacant pel seu suport al procés col·lectivitzador. Fou membre del Comitè d'Empresa de «Roca Radiadores» quan aquesta va ser intervinguda el desembre de 1936 per la Generalitat de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bedarius (Llenguadoc, Occitània), població on havia nascut sa companya, militant en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser delegat de nombroses Federacions Locals confederals, entre elles la de Bedarius i la de Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), al Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mariano Sanjuán Cuchí va morir el 5 d'abril de 1987 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Bedarius. Des de 1998 un carrer de Viladecans porta en el seu nom en homenatge a la seva gestió durant la guerra civil.

Mariano Sanjuán Cuchí (1905-1987)

Continua...

---