Administrar

Efemèrides anarquistes

[13/03] Atemptat contra Alexandre II - Revolta a Inca - «L'Idée Anarchiste» - «Prometeo» - Luce - Zielinski - Zamboni - Jové - Arana - Aspas - Giua - Lafforgue - Grignard - Pelloutier - Comas - Suberviola - Barrucand - Sayanes - Paraf-Javal - Havel - Arrighi - Teruel - Tudela - Lefebvre - Señer - Segura - García Díaz - Cacucci - Colombo

efemerides | 13 Març, 2020 19:09

[13/03] Atemptat contra Alexandre II - Revolta a Inca - «L'Idée Anarchiste» - «Prometeo» - Luce - Zielinski - Zamboni - Jové - Arana - Aspas - Giua - Lafforgue - Grignard - Pelloutier - Comas - Suberviola - Barrucand - Sayanes - Paraf-Javal - Havel - Arrighi - Teruel - Tudela - Lefebvre - Señer - Segura - García Díaz - Cacucci - Colombo

Anarcoefemèrides del 13 de març

Esdeveniments

L'atemptat contra Alexandre II segons "The Ilustrated London News"

L'atemptat contra Alexandre II segons The Ilustrated London News

- Atemptat contra Alexandre II: El 13 de març –1 de març segon el calendari julià rus de l'època– de 1881 a Sant Petersburg (Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de l'associació secreta «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una bomba esclata en passar el seu carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a la Revolució social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar. Els anarquistes Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa, Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov, Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser detinguts i condemnats a mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a Sibèria. La mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati Grinevitski, que morí en l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió cultural i política que es vivia a Polònia. «Narodnaia Volia» es va formar l'agost de 1879, després de la escissió de l'organització «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia Volia» i «Txernij Peredel» (Repartiment Negre) –la palabra volia significa en rus tant «llibertat» com «voluntat»–, i agrupava revolucionaris anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).

***

Revolta de les subsistències

Revolta de les subsistències

- Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.

***

Capçalera de "L'Idée Anarchiste"

Capçalera de L'Idée Anarchiste

- Surt L'Idée Anarchiste: El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars –dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat–, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.

***

Capçalera del primer número de "Prometeo"

Capçalera del primer número de Prometeo

- Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.

Anarcoefemèrides

Naixements

Maximilien Jules Luce (ca. 1910)

Maximilien Jules Luce (ca. 1910)

- Maximilien Luce: El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós «Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).

***

Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 8 de novembre de 1919

Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919

- Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).

***

Mammolo Zamboni

Mammolo Zamboni

- Mammolo Zamboni: El 13 de març de 1882 neix a Lovoleto (Granarolo dell'Emilia, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després feixista, Mammolo Zamboni, que va fer servir el pseudònim Anteo. Sos pares es deien Lodovico Zamboni i Assunta Menini. Per raons econòmiques va interrompre els seus estudis en quart de primària, però va aconseguir una important cultura autodidacta. Tipògraf de professió, ja de molt jove s'integrà en el moviment anarquista. En 1897, amb 15 anys, publicà una carta en el diari L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia) en la qual expressava les seves idees anarquistes. Tenia relacions amb l'anarquista bolonyès Ugo Bagnarola, obligat a residència forçada. Participà activament en la propaganda llibertària a la seva zona i rebia i difonia la premsa anarquista, fins i tot estrangera. Estava afiliat a la Societat Obrera, on intentà contrarestar en diverses ocasions l'hegemonia socialista. Participà en mítings i debats públics sobre diversos temes, com ara les condicions laborals, l'organització sindical, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, contra l'assignació de residència, etc. Membre del Comitè de Propaganda dels Tipògrafs, formà part de la secretaria de la Cambra del Treball en el seu període constituent. S'integrà en la redacció del setmanari anarquista bolonyès Il Popolino, que sortí el gener de 1903 i on signà sota el pseudònim Anteo, però que deixà de publicar-se després del seu tercer número. En 1901 va ser fitxat per la policia. En 1905 s'uní amb Viola Tabarroni, amb qui acabà casant-se civilment en 1908, després del naixement de sos fills Assunto i Lodovico, i en 1911 tingué son tercer, Anteo; no batejà cap dels fills. Cap el 1912 fundà, als números 14 i 16 del carrer Fondazza de Bolonya, la «Impremta Zamboni», que també funcionà com a editorial. Durant la Gran Guerra fou partidari de la no intervenció i es retirà de la política activa. Durant la postguerra, amic de l'exanarquista i aleshores seguidor de Benito Mussolini, Leandro Arpinati, s'acostà, segons alguns per qüestions econòmiques, al moviment feixista. Encara que no afiliat, a causa de la seva oposició a la guerra, freqüentà assíduament els ambients feixistes locals i donà suport el moviment feixista i les organitzacions col·laterals, esdevenint l'impressor oficial de la Federació Local del Partit Nacional Feixista (PNF). Fou accionista i soci fundador de la nova Casa del Fascio promoguda per Leandro Arpinati. En 1923 edità el periòdic humorístic Il Canto della Mosca. En aquesta època es definia com «anarquista i feixista». El 31 d'octubre de 1926 va ser detingut durant la investigació arran de l'atemptat fallit contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), la responsabilitat del qual va ser atribuïda al seu fill Anteo de 15 anys, linxat per la multitud i assassinat al lloc de l'incident per militants feixistes. Va ser processat per complicitat en l'atemptat, juntament amb sa companya Viola Tabarroni, sa cunyada Virginia Tabarroni i sos fills Assunto i Lodovico. Després d'una investigació llarga i contradictòria, Viola i Assunto van ser posats en llibertat per manca de proves. El 7 de setembre de 1928, el Tribunal Especial per a la Defensa del Estado, presidit pel jutge militar Guido Cristini, condemnà Mammolo Zamboni i Virginia Tabarroni a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, i Lodovico va ser absolt per manca de proves. L'octubre de 1932 l'advocat socialista Roberto Vighi, després que s'hagués rebutjat el recurs presentat al Tribunal Especial per a la revisió del judici, va presentar a Mussolini, a través de Leandro Arpinati, un memorial en el qual se sostenia la innocència de Mommolo Zamboni i de la seva família i la manca de proves amb la qual va ser condemnat. Alhora, va tenir lloc una misteriosa i secreta negociació entre son fill Assunto, exiliat a Suïssa, i l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) per a l'alliberament dels membres de la família a canvi de la seva activitat com a espia entre els refugiats antifeixistes. Mammolo Zamboni va ser indultat a través d'un decret reial i posat en llibertat el 24 de novembre de 1932. Un mes després, Virginia Tabarroni també aconseguí la gràcia. Després d'haver mantingut durant molts anys, juntament amb la seva incontestable innocència, fins i tot la més problemàtica del fill, després de la II Guerra Mundial, reivindicà en un llibret commemoratiu (Anteo Zamboni nel ventennale del suo olocausto (31 ottobre 1926-31 ottobre 1946). Riassunto storico critico dell'attentato a Mussolini e della sentenza del tribunale speciale) la voluntat tiranicida d'Anteo, reobrint novament el tema. En aquesta època se separa de Viola Tabarroni. Acostant de bell nou a la militància anarquista, a finals dels anys quaranta fundà la «Libreria Internazionale di Avanguardia» (LIDA), nom inspirat en la seva nova companya Lyda Magagni, i es dedicà a l'edició de publicacions i a la difusió d'escrits llibertaris (Mikhail Bakunin, Ezio Bartalini, Armando Borghi, Nikolai Ghe, Lev Tolstoi, Mario Rapisardi, Élisée Reclus, Oscar Wilde, etc.). Entre els seus escrits podem destacar Il canzoniere sociale (sd), L'occhio nell'alcova. Ovvero il sex-appeal e la libertà di concepire (1946), Del metodo anarchico (1948), Construire l'anarchia. Parole semplici ai compagni e simpatizzanti (1951). També va traduir textos de diversos autors (Luigi Bertoni, Rabindranath Tagore, etc.). Mammolo Zamboni va morir, deixant sense resoldre molts d'enigmes, l'11 d'agost de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser incinerat. La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Mammolo Zamboni (1882-1952)

***

Necrològica de Joan Jové Vallès apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 23 de setembre de 1982

Necrològica de Joan Jové Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 23 de setembre de 1982

- Joan Jové Vallès: El 13 de març de 1897 neix a Les Oluges (Segarra, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Jové Vallès. Sos pares es deien Ramon Jové i Manuela Vallès. Pagès a Cervera (Segarra, Catalunya), en 1916 es traslladà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint fou membre, amb Gustau Puig Alegre (Espartaco Puig), Pablo Rodríguez Escamilla i altres, de la Comissió Regional Anarquista de Catalunya. Participà activament en les activitats culturals de l'Escola Racionalista i del Centre Cultural Llibertari en els moments més durs de la repressió i en 1923 col·laborà en La Revista Blanca. En 1926 fou un dels fundadors, amb Valentí Noguera Martín, Pablo Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, de la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa, membre de la Federació Regional de Escoles Racionalistes (FRER), institució que presidí. En 1934 acceptà la proposició d'un empresari, simpatitzant de les idees llibertàries, de cedir-li un taller de foneria on es podrien fabricar els explosius necessaris per als aixecaments revolucionaris. Durant la Revolució jugà un paper important en les col·lectivitzacions agràries a la comarca del Vallès Occidental. Entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor de l'Ajuntament de Terrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí amb sa companya Rita Prunés, amb qui tingué tres infants (Chantal, Germinal i Marcel), a Sieisforns de Mar, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la CNT. Joan Jové Vallès va morir el 28 d'agost de 1982 al seu domicili de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània).

***

José Ramón Arana

José Ramón Arana

- José Ramón Arana: El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i comunista, José Ruiz Borau, més conegut sota el pseudònim de José Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran de la mort per tuberculosi de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara, s'instal·là amb sa família a Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del cineasta José Luis Borau– muntà un taller-acadèmia de tall i confecció, però el projecte no reeixí i sa família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa mare, de ben jovenet hagué de posar-se a treballar en diferents feines (impremtes, comerços, tallers, oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món de la tauromàquia. En els anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la factoria «Can Girona» –a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA (Material i Construccions SA)–, al Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia, amb qui tindrà cinc infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentà els ateneus llibertaris i es creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926 col·laborà amb versos en la revista Pluma Aragonesa. Poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa, on entrà a fer feina com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident provincial de la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquesta època fou fundador i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936, quan el cop militar feixista, es refugià amb sa família a Monegrillo. Durant els primers moments de la guerra fou milicià en la «Columna Durruti», però després, amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la reorganització d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El 8 de desembre de 1936, quan ja s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser nomenat en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i, més tard, d'Hisenda en el Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat «Consell d'Aragó»), institució de la qual arribà a ser vicepresident. També ocupà nombrosos càrrecs en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives Regionals del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT d'Aragó, caixer del Banc d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat interventor d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En aquesta època entaulà relació amb l'escriptora i periodista María Dolores Arana Ilarduya (Marixa), de qui posteriorment prengué el llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de la primera, que sortí amb el seu nom real, i de les dues que signà amb el pseudònim de Pedro Abarca. Un viatge a la Unió Soviètica entre abril i maig de 1937 en representació del Consell d'Aragó per a les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer llibre, Apuntes de un viaje a la URSS (1938; anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de Lleida UHP). De tornada d'aquest viatge, s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu Comitè Regional d'Aragó. En aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de contes, El tío Candela. Cuentos de la Segunda Guerra de Independencia (1938); i una obra de teatre, El viejo, la vieja y el olmo (1938). També col·laborà en periòdics comunistes (UHP, Vanguardia, etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó, l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del Comissariat de la 44 Divisió de l'Exèrcit republicà i a partir de 1938 començà a participar en missions especials del Ministeri de Defensa a França, essent nomenat cap del Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei d'Investigació Militar (SIM) a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant Sebastià), que a partir d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es trobava a França i va ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on aconseguí fugir. A França tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills amb María Dolores Arana Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista quàquera Margaret Palmer, embarcà des de Marsella amb La Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo, amb sa nova companya, abandonant la seva esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes morí quan encara no tenia dos anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya). Després d'una breu estada a l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico), marxà cap a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on publicà el seu llibre de poemes Ancla (1941). Després d'un intent d'establir-se a  Cuba, el 14 d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel Andújar, arribà a Veracruz (Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i Federico Arana. A la Ciutat de Mèxic (Mèxic) començà a publicar obres poètiques, com ara A tu sombra lejana (1942) i creà col·leccions (Cuadernos del Destierro) i revistes, com ara Aragón. Gaceta mensual de los aragoneses en México (1943-1945), Ruedo Ibérico (1944), Las Españas. Revista literaria (1946-1956) –fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i que serà una de les més importants de l'exili republicà–, Crisol (1953-1960) o Diálogo de las Españas (1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció «La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà l'assaig Politiquería y política. Es guanyà la vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser novel·lada per Simón Otaola en la seva obra La librería de Arana. Historia y fantasía (1952), i més tard treballà en l'editorial González Porto. A començament de la dècada dels cinquanta entaulà una nova relació amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de música i regentava una pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de desembre de 1960 i tingué un altre fill (Miguel Veturián)  –Elvira Godàs no conegué l'existència de sa família espanyola fins 16 anys després. En 1950 publicà el seu recull de contes El cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951 s'edità el drama rural de fort contingut social Veturián. En 1968 se li va diagnosticar un càncer i, després de 13 dies internat al Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els tràmits per tornar a Espanya. A finals de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972 retornà a la Península i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de les obres citades, és autor de Fantasmas (1949), Por un Movimiento de Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el nom col·lectiu de Las Españas), Esta hora de España. Contestación a una encuesta de «Ibérica» (1957), Antonio Machado y Pablo Casals (1957), Romance del ciego Viroque (1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones españolas (1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos los cuentos (1980, pòstuma) i Poesías (2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can Girona. Por el desván de los recuerdos, primera part d'unes memòries novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la dictadura de Primo de Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no tingueren continuació a causa de la seva mort. José Ramón Arana va morir, a conseqüència del càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la clínica Quirón de Saragossa (Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya), al costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009 a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona.

José Ramón Arana (1905-1973)

***

Gabriel Aspas Argilés

Gabriel Aspas Argilés

- Gabriel Aspas Argilés: El 13 de març de 1912 neix a Orea (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Gabriel Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i Valeriana Argilés. Metal·lúrgic de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità al front de Terol. Ferit greument, fou hospitalitzat a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat conegué Gabriela Lahuerta, que esdevindrà sa companya en 1938. Després s'enquadrà en la «Columna de Ferro» fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a Alacant i acabà internat al camp de concentració d'Albatera. Després de diverses presons, fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat condicional per treballar al pantà de Benaixeve (Serrans, País Valencià), on creà la CNT clandestina, de la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla. Denunciat, fou torturat i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a França. En 1950 s'instal·là a Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després en els Grups d'Afinitat Confederal (GAC). En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de «Frente Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres. Participà activament en les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de Besiers. Gabriel Aspas Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Foto de la policia italiana de Renzo Giua

Foto de la policia italiana de Renzo Giua

- Renzo Giua: El 13 de març de 1914 neix a Milà (Llombardia itàlia) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per «propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.

Renzo Giua (1914-1938)

***

René-Louis Lafforgue

René-Louis Lafforgue

- René-Louis Lafforgue: El 13 de març de 1928 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el cantant, compositor i actor llibertari René-Louis Lafforgue. Fill d'una família d'anarquistes bascos, va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis –el que més temps li va durar va ser el de carnisser–, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica L'Estrella Polar. René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.

***

Ferre Grignard

Ferre Grignard

- Ferre Grignard: El 13 de març de 1939 neix a Anvers (Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Fill d'una família burgesa, de jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica –aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musical blues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada «cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fernand Pelloutier

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier: El 13 de març de 1901 mor a Sèvrés (Illa de França, França) el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Léonce Émile Pelloutier. Havia nascut l'1 d'octubre de 1867 al XVII Districte de París (França), en una família burgesa. Sos pares es deien Saint-Ange Adrien Léonce Pelloutier i Amélie Marie Couillaud. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos, La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 al seu domicili de Sèvrés (Illa de França, França).

***

Francesc Comas i Pagès

Francesc Comas i Pagès

- Francesc Comas i Pagès: El 13 de març de 1923 mor a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona (Catalunya), de resultes d'un atemptat comès tres dies abans, l'anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès, també conegut com Paronas. Havia nascut en 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1918 fou delegat per la Unió Vidriera, que tenia uns 500 vidriers barcelonins adherits, en el Congrés de Sans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest any també fou delegat del Sindicat de Constructors de Carruatges i Ferrers de Sabadell als comicis de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT celebrats a Barcelona. En 1920 publicà, sota el pseudònim Paronas, el fullet ¡A vosotras mujeres!, editat en la biblioteca «El Cráter Social del Ramo del Vidrio». En 1920 fou detingut i deportat el 30 de novembre amb altres anarcosindicalistes a bord del vaixell «La Giralda» cap a la fortalesa de La Mola (Maó). Formà part del Comitè Pro Presos i destacà en la lluita per la llibertat dels companys castigats per les represàlies del cap superior de la policia general Miquel Arlegui Bayones i del general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona. En 1922 assistí a la Conferència de Blanes en representació dels vidriers de Barcelona. El 6 de novembre de 1922 presidí un míting al teatre Bosc de la capital catalana per exigir la legalització de la CNT aleshores prohibida. El 10 de març de 1923 a Barcelona fou ferit greument en l'atemptat que costà la vida de Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre), a qui acompanyava com a secretari, morint tres dies després. Les seves últimes paraules les va dedicar a Salvador Seguí: «Pobre Noi! Pobre Noi!». El seu enterrament el 18 de març arrossegà una immensa multitud ja que també servir per acomiadar Salvador Seguí que havia estat inhumat a corre-cuita i en secret per les autoritats per evitar aldarulls. El periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca) li edità el seu llibre Llagas sociales (ca. 1922), també sota el pseudònim Paronas.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS