Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de setembre

Esdeveniments

- Surt Le Peuple: El 2 de setembre de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Peuple. Liberté, Égalité, Fraternité --després s'afegirà el subtítol «Journal de la République Démocratique et Sociale». Fou editat i redactat per Pierre-Joseph Proudhon. Era successor de Le Représentant du Peuple, que havia sortit el 27 de febrer d'aquell any i que havia estat prohibit el 10 de juliol. Le Peuple traurà 206 números, l'últim el 13 de juny de 1849, i serà continuat per La Voix du Peuple --223 números entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850--, per acabar novament amb la capçalera Le Peuple --33 números entre el 15 de juny i el 13 d'octubre de 1850. En el primer número es publicà un «Manifeste du Peuple» on s'exigirà el dret al treball i en el número del 15 de novembre un manifest electoral dels socialistes contra l'estatisme i per la creació i desenvolupament de societats obreres. Aquesta publicació, com la anterior i les posteriors, reivindicaven el dret del proletariat a l'autoemancipació sense cap suports governamental. La publicació de tres violents articles contra el príncep-president Louis-Napoléon Bonaparte --el 26, 27 i 30 de gener de 1849-- van fer que Proudhon fos denunciat i condemnat el 28 de març de 1849 per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó i 3.000 francs de multa; fet que obligà Proudhon a fugir el 30 de març i refugiar-se a Bèlgica.

***

- Congrés de Lausana: Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana (Vaud, Suïssa) el II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s'agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d'oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d'obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l'Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que «l'emancipació social dels treballadors és indispensable de la seva emancipació política» i «que l'establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d'absoluta necessitat». Sobre l'actitud que s'havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat --moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers--, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d'acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l'ensenyament integral i d'un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.

***

- Congrés de l'Haia: Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament --Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d'imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció «l'abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d'un partit polític, és a dir, la conversió de l'AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d'Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d'una AIT antiautoritària.

***

- Llei antiterrorista: El 2 de setembre de 1896, arran de l'atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona (Catalunya) el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l'Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta: «El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d'esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l'expulsió a qui  «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l'article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l'anarquisme. S'introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com «quan a conseqüència de l'explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l'oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.

Naixements

- Hans Jaeger: El 2 de setembre de 1854 neix a Drammen (Buskerund, Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» i és de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren(El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Henrik Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).

***

- Benet Pasanau: El 2 de setembre --algunes fonts citen el 30 d'agost-- de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Benet Antoni Pasanau Blanch. Carreter de la fàbrica de cervesa Damm de Barcelona, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936, amb altres companys de feina, muntà una metralladora al terrat de la Damm i s'enfrontà als insurrectes. Immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Durant els combats a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) va resultar ferit en l'assalt de la caserna de la Guàrdia Civil de la població. Deixat per mort, va ser després evacuat a Lleida quan encara no havien acabat els combats i després a Barcelona. Benet Pasanau va morir d'aquestes ferides el 6 d'agost de 1936 a la Clínica Aliança de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat el 8 d'agost al cementiri barcelonès de Sant Andreu. El seguici fúnebre des de la Damm fins al cementiri va ser una gran manifestació obrera de dol. Entre el setembre de 1937 i el final de la guerra, el carrer Rogent del barri del Clot de Barcelona portà per iniciativa popular el nom de «Benito Pasanau». Son fill, Santiago Pasanau, nascut en 1922, també va ser militant llibertari.

Benet Pasanau (1900-1936)

***

- Domingo Trama: El 2 de setembre de 1910 neix al barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el militant anarcosindicalista Domingo José Trama. Fill de pare francès, obrer de la indústria naval, i de mare argentina, era el major de vuit germans. En 1922 va acabar els estudis primaris i en 1924 començà a fer feina com a aprenent en diversos comerços de la zona. Quan tenia 17 anys va entrar com a obrer reblador en la firma «Varaderos Ghioldi» i es va afiliar al Sindicat de Calderers i Annexes. En 1928 els seus companys Hermenegildo Rosales i Juan Navone el van presentar en el Gremi de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, al qual es va afiliar i des d'aleshores i fins al 1950 va treballar com a escarader en la reparació de vaixells per als tallers «Lambertini e Hijos», «La Marina», «La Anglo-Argentina» i «Moore McCormack». Quan tenia 20 anys començà a freqüentar els bars Roma i Paulista de La Boca, on es reunien obrers socialistes, comunistes i anarquistes, a través dels quals es va interessar pel moviment llibertari. En aquesta època conegué importants personatges de la política del seu temps, com ara el radical Crisólogo Larralde i el socialista Alfredo Palacios. En 1930 la dictadura d'Uriburu clausurà la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) que agrupava cinc sindicats, inclòs al qual pertanyia. Davant d'aquest clima d'arbitrarietats nasqué la seva passió per l'anarquisme. En 1932 l'assemblea del Gremi de Pintors i d'Obres de Rasqueta el nomenà per un any bibliotecari de l'agrupació. Durant els anys següents, fou detingut nombroses vegades per la seva militància. En 1938 fou nomenat tresorer del seu sindicat. L'agost d'aquest any va participar en una assemblea de la FOCN que resolgué enviar ajuda a la Revolució espanyola. A partir d'aquest moment i fins al final de la Guerra Civil, donà a la causa revolucionària espanyola el dos per cent del seu sou. El març de 1939 es negà a reparar el vaixell franquista «Cabo San Antonio», a càrrec del govern de Burgos i promogué, juntament amb els seus companys, una vaga de cinc dies al «Taller Cariboni». El 9 de setembre de 1940 formà part d'una comissió de treballadors que va aconseguir, després d'un dia d'atur, que el prefecte del port desistís d'aplicar una disposició de la policia que obligava a la FOCN a llevar de la seva carta orgànica les paraules «boicot» i «acció directa». En endavant, va formar part de totes les delegacions, en representació dels obrers, que dialogaren amb les patronals en diversos conflictes i en qüestions de litigi amb la policia. Per tot això, durant la dècada dels quaranta va ser detingut nombroses vegades. Va ser delegat del «Comitè Pro Presos» de Bragado i el 20 de novembre de 1940, en nom del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, lliurà a Pascual Vuoto, un dels detinguts a la presó de Mercedes, la màquina d'escriure que havia sol·licitat per redactar els seus manifests de protesta. Després, amb altres companys, fundà el 21 d'octubre de 1941 l'Ateneu de Joventut d'Obrers de Construccions Navals i en fou elegit secretari. En 1942 va ser nomenat per un any secretari del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta. El 10 d'octubre d'aquell any, durant el govern de Ramón Castillo, formà part d'una comissió que es va entrevistar amb el ministre de Marina, Mario Fincati, a causa de l'intent oficial d'imposar un carnet identificador de la Prefectura per a permetre l'entrada al port als obrers. Per aquest motiu va començar una vaga juntament amb la resta d'obrers i, després de tres dies, el Ministeri acceptà la proposta plantejada pels treballadors. En 1942, també, fou clausurada per segona vegada la FOCN. En 1945 l'assemblea del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta el reelegí secretari i l'any següent fou designat per un any delegat davant el Consell Federal de la FOCN. En 1947 va formar part de la comissió que presentà, davant l'organisme patronal Unió de Constructores Navals (UCN), la petició dels empleats administratius navals per a constituir el seu propi sindicat. A causa dels entrebancs suscitats en aquest reconeixement, va participar en la vaga de 110 dies en solidaritat amb aquests treballadors. En 1947 la FOCN fou clausurada per tercera vegada i el govern creà un nou sindicat sota control oficial. Com a delegat del Consell Federal dels gremis navals, en 1948 formà part de la comissió que comparegué davant Juan Castro, ministre de Treball, per manifestar la decisió de l'assemblea sindical de rebutjar la supervisió ministerial sobre la FOCN. En 1950 intervingué en una vaga de 45 dies en solidaritat amb la Federació Marítima i en acabar el conflicte el govern creà l'Associació Marítima Argentina (AMA) i clausurà per quart pic la FOCN que, no obstant això, seguí funcionant clandestinament. En 1952 abandonà la feina de reparació de vaixells i entrà com a ajudant d'electricista en els «Talleres Vignolo Hnos.», afiliant-se en el Sindicat de Metal·lúrgics Navals que, ben igual que la resta de gremis de la FOCN, funcionava clandestinament. Aquest mateix any fou acomiadat per haver assessorat un grup d'obrers davant una maniobra de la patronal. En 1955, amb la caiguda de Perón, la Revolució Llibertadora va aixecar la clausura de la FOCN i fou elegit delegat del Gremi de Metal·lúrgics Navals davant el Consell Federal, el qual també el designà secretari general de la FOCN. En 1956, amb companys del Consell Federa i del Consell Regional, presentà una petició davant la UCN i el «Taller Estatal Tarena» on se sol·licitava el reconeixement de la llibertat sindical de la FOCN i l'acceptació de la jornada laboral de sis hores. Davant la negativa a accedir a aquestes reivindicacions i l'aplicació d'un lock-out patronal, l'octubre de 1956 encapçalà, com a secretari general de la FOCN, una vaga que durà 13 mesos, la més llarga de la història d'Argentina. A finals d'aquell any fou detingut per la policia, durant el conflicte, acusat d'impedir la llibertat de treball i per ús d'armes de foc després d'un atemptat esdevingut al port mentre ell i un grup de delegats mantenien un reunió amb el patró dels «Talleres Tognetti», i fou empresonat tres mesos a la presó Villa Devoto. El 26 d'octubre de 1957 el Ministeri de Treball reconegué com a gremi únic el Sindicat Argentí d'Obrers Navals (SAON), format pels tallers estatals Tarena. El novembre de 1957 finalitzà la vaga sense haver aconseguit les reivindicacions i fou acomiadat de la feina. Després va realitzar diverses feines temporals a diversos tallers («El Anglo-Argentino», «Lambertini» i «La Marina») i continuà ocupant el càrrec de secretari general de la FOCN, però mai no s'afilià al nou sindicat. En 1959 fou cridat, juntament amb altes vuitanta obrers qualificats, per treballar als «Talleres Ryan», però de manera clandestina ja que estava inscrit a les llistes negres com a vaguista, i hi va desenvolupar tasques de reparació de vaixells uns quants mesos fins el tancament del taller. En 1960 es va afiliar al sindicat «Luz y Fuerza», s'apuntà a la borsa de treball d'aquest gremi i començà a treballar a l'àrea de jubilacions i pensions de la «Compañia Italo-Argentina». Aquest any també fou nomenat membre d'una Comissió de Reorganització de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1969 es va jubilar i dos anys després cessà en la seva funció de secretari general de la FOCN quan aquesta es dissolgué a causa de la mancança d'afiliats i la negativa a sotmetre's a les exigències de la Llei d'Associacions Professionals. Durant els seus últims anys fou secretari de l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals i director d'El Constructor Naval. Domingo Trama va morir el 20 de maig de 2003 a Buenos Aires (Argentina) i el 26 d'octubre del mateix any les seves cendres foren llançades al Riachuelo, a pocs metres dels tallers on treballà i lluità, en un sentit homenatge dels seus companys i amics. Actualment l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals porta el seu nom.

Actualització: 02-09-10

Anarcoefemèrides de l'1 de setembre

Esdeveniments

- Surt El Porvenir del Obrero: L'1 de setembre de 1898 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el periòdic mensual El Porvenir del Obrero. Dirigida primerament pel cooperativista i republicà Bartomeu Briones Mesa, era l'òrgan de la societat cooperativa mutualista del mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la direcció la publicació es va decantar clarament cap a l'anarcosindicalisme i l'anarquisme i el 20 d'octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat Llibertària Agrupació Germinal». Primer aparegué mensualment i després generalment setmanal amb irregularitats. La capçalera del periòdic canviarà nombroses vegades de disseny. Constantment va polemitzar amb El Vigía i El Grano de Arena, periòdics catòlics. Va publicar 413 números fins al 4 d'octubre de 1915, quan la seva posició clarament favorable als aliats durant la Gran Guerra va provocar tensions entre els col·laboradors. La nòmina dels seus col·laboradors va ser extensa i d'alçada: Federico Urales, Ricardo Mella, Séverine, Azorín, Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo, Tárrida del Mármol, Julio Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón, Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri, Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall, Montenegro, Teresa Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro), Vallina, Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus, Gori... Entre 1905 i 1906 va treure un Suplemento del qual es van editar almenys 14 números. Aquesta publicació va tenir una àmplia difusió, prova d'això són els comentaris que en va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación de Mèxic.

***

- Surt Le Flambeau: L'1 de setembre de 1901 surt a Viena del Delfinat (Arpitània) el primer número del periòdic bimensual Le Flambeau. Organe des enemis de l'autorité. Un epígraf palesà la seva finalitat antisectària, que volia ser òrgan d'expressió de totes les opinions llibertàries: «Hem volgut, tot creant aquest òrgan, donar als escriptors i als obrers una tribuna lliure.» El gerent en va ser Georges Butaud, que fou condemnat en 1901 per delicte de premsa. El periòdic, que tenia la particularitat que es llegia de dreta a esquerra, tingué una tirada de 1.500 exemplars. Van ser col·laboradors Antoine Antignac, A. D'Angers, Étienne Bellot, Henri Beylie, Biguot, Paul Blandel, Louis Borne, Bouguay, Georges Butaud, J. Carre, Louis Chape, Edmond Claverie, Comte, Dameline, Étienne Demanche, Dubreuil, Dufour, Dulac, Henri Fabre, Girardon, Gros, Aimé Guy, Huet, Émile Janvion, Alfred Leboin, Lene, F. Massy, Charles i Léon Max, Paul Paillette, C. Papillon, A. Pichon, Victor Ricois, Gustave Robert, Roger Sadrin, A. Sartoris, Tchandala, Henri Zisly, entre d'altres. En van sortir 13 números, l'últim el 16 de març de 1902. Amb aquesta mateixa capçalera apareixeran periòdics a Brussel·les (1902), a Alger (1923-1926) i a Brest (1927-1934).

***

- Surt Le Cri du Soldat: L'1 de setembre de 1912 surt a Pantin (Illa de França, França) el primer número del periòdic antimilitarista bimensual Le Cri du Soldat. Bulletin non officiel des Armées de Terre et de Mer. La finalitat d'aquesta publicació era «sembrar en les masses populars l'odi contra l'Exèrcit». El cap de la redacció i administrador en fou Émile Aubin i el gerent Arcole Louis Vauloup. Van col·laborar Émile Aubin, Jean Charles, Georges Darien, Edouard Drumont, Erckmann-Chatrian, Flechier, Cyprien Lalogere, Robert Lanoff, Charles Richet, Arcole Vauloup, entre d'altres. Només se'n publicaren tres números (1 i 25 de setembre i 25 de novembre de 1912).

***

- Surt Der Ziegelbrenner: L'1 de setembre de 1917 surt a Munic (Baviera, Alemanya) el primer número de la revista anarcopacifista i anarcoindividualista Der Ziegelbrenner. Kritik an Zuständen und widerwärtigen Zeitgenossen («El forner de totxos. Crítica dels Estats contemporanis repugnants»; maons com a símbol de construcció social). Creada --escrita, editada, impresa i distribuïda-- per Ret Marut, i amb el suport de sa companya, la impressora Irene Mermet, tenia pensat sortir trimestralment, però ho farà irregularment i, després de l'esclafament de la República dels Consell de Baviera, clandestinament. Aquesta publicació condemnarà la Pàtria, la Guerra, el Capitalisme, l'Estat, l'Església, l'Economia, la Burgesia, la Monarquia, la Socialdemocràcia i qualsevol ordre establert. En sortiren 40 números, l'últim el del 21 de desembre de 1921. En 1967, en 1968 i en 1976 se'n van realitzar edicions facsímils.

***

- Surt ¡Tierra!: L'1 de setembre de 1932 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic ¡Tierra! Periódico de ideas, de crítica y orientación. Portava dos epígrafs: «Lliure de capitalisme, Estat i propietat» i «Totes les guerres son de conquesta: territoris o mercats és el que busca el capitalisme. El proletariat ha d'oposar-li la Revolució Social». En sortiren 19 números, com a mínim, fins al 1933.

***

- Surt Acción Libertaria: L'1 de setembre de 1933 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Acción Libertaria. Boletín del Comité Regional de Relaciones Anarquistas. Després del II Congrés Regional Anarquista celebrat a Rosario en 1932, sorgeix el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), una organització anarquista específica al marge de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que va revifar el moviment anarquista argentí i que editarà aquesta publicació que tindrà una gran durada: fins al març de 1971. En 1955 es va convertir en l'òrgan de la Federació Llibertària Argentina (FLA), quan la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) canvia el seu nom. Aquest periòdic va sorgir com una mena de butlletí amb els treballs preparatoris per al congrés constitutiu de la FACA.

Naixements

- Gil Bel Mesonada: L'1 de setembre de 1895 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor, teòric de l'art d'avantguarda i militant anarquista i anarcosindicalista Gil Bel Mesonada. Fill d'una família pagesa benestant i de formació autodidacta, d'antuvi milità en el republicanisme federal (Joaquin Costa i Pi i Margall), però, influenciat per Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquim Maurín i Ángel Samblancat, acabà en el moviment anarquista. En 1914 s'introduí en el grup editor de la revista d'Osca El Talión i en 1915 publicà articles «aragonesistes» en el periòdic saragossà Ideal de Aragón, òrgan del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA), publicació que dirigí entre abril de 1917 i gener de 1919. A començaments de 1919 s'instal·là a Madrid, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals de 1919 s'establí a Barcelona i s'integrà en la redacció de Solidaridad Obrera. Entre 1919 i 1921 col·laborà força en España Nueva i durant un temps fou corresponsal per aquesta publicació a París. Entre 1920 i 1921 visqué a València, Tarragona i París. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué a Utebo, on la seva casa es convertí en un centre de reunió i d'activitat artística (Rafael Barradas, Ortega Muñoz, Comps Sellés, etc.), alhora que publicà en la premsa regional i en publicacions literàries (Heraldo de Aragón, El Noticiero, Mediterráneo, Alfar, etc.), aconseguint força prestigi entre el moviment artístic d'avantguarda. En 1923 i 1929 realitzà dos viatges a París. L'1 de gener de 1929 creà una Biblioteca Popular a Utebo i per a tal efecte redactà un manifest radical i avantguardista que va fer imprimir en un full roig i negre. En 1930 fou redactor del periòdic anarquista Cultura y Acción. En 1930 publicà un article, titulat «Propósitos», que pot considerar-se, en l'àmbit aragonès, com la primera declaració de principis teòrics plàstics. Durant els anys republicans escriví per a nombroses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera (1931) o CNT (1932-1933). Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou delegat per Utebo al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid. Durant els anys bèl·lics participà en tasques organitzatives confederals, especialment en el Sindicat d'Espectacles, i dirigí el periòdic El Sindicalista. Creà una colònia anarquista a Torrelodones (Madrid) amb cases de feixistes que havien fugit o havien estat afusellats, a la qual convidà a formar-ne part Luis Buñuel. Amb el triomf franquista, romangué a la Península protegit pel metge saragossà Eusebio Oliver, doctor de personatges influents del règim, el qual havia ajudat durant els anys anteriors, sembla que proveint-lo de carnets de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per repartir-los entre gent de dretes per evitar represàlies. A Madrid treballà com a gerent de la productora i distribuïdora cinematogràfica UFILMS i en l'editorial «Fermina Bonilla». En aquests anys publicà sota el pseudònim de Vicente Gil. Va estar lligat a artistes d'avantguarda i a l'Escola de Vallecas de pintura (Alberto Sánchez, Benjamín Palencia, Florián Rey, Rafael Barradas, Gutiérrez Solana, J. M. Díaz-Caneja, Ortega Muñoz, Martín Durbán, Comps, González Bernal, Honorio García Condoy, els germans Buñuel, etc.). A més de les publicacions citades, col·laborà, sota diversos pseudònims (Fray Luzbel, Luzbel, G. Bellini, Vicente Gil), en Cierzo, El Comunista, Las 4 Estaciones, La Democracia, Diablo Mundo, Espectáculo, Fructidor, Los Galeotes, La Gaceta Literaria, Lucha Social, Noreste, El Noticiero, Nueva Senda, Orto, Pluma Aragonesa, Revista de la Casa de América-Galicia, etc. És autor d'El último atentado (1922), Nazarenos de violencia (1923), Voces interiores (1923), Delicadeza (1923), Abajo lo burgués (1932), Fuego en el mar (1942), entre d'altres. En 2000 José Domingo Dueñas i Jesús Gómez Picabeo publicaren part de la seva obra sota el títol Gil Bel Mesonada. Obra periodística y literaria. En els últims anys de sa vida recuperà la fe religiosa perduda en l'adolescència. Gil Bel Mesonada va morir el 17 de juliol de 1949 a Madrid (Espanya) d'un infart de miocardi que li sobrevingué enmig del Paseo de Recoletos quan sortia de presenciar un espectacle folklòric. Un carrer d'Utebo porta el seu nom.

Gil Bel Mesonada (1895-1949)

***

- Rafael Fernández: L'1 de setembre de 1900 neix a Lleó (Castella, Espanya) el propagandista anarquista Rafael Fernández, conegut com El Paragüero. En 1922 emigrà a l'Argentina i després marxà als Estats Units, on començà estudis d'enginyeria que no pogué acabar. Més tard visqué a Cuba i l'Uruguai i en 1927 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). En aquesta ciutat, després d'escoltar el llibertari gallec Daniel Conde i de fer-se deixeble seu, es declarà anarquista. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Sacco i a Vanzetti. Treballà a les mines de carbó d'Arroio dos Ratos (Rio Grande do Sul), vengué llibres i periòdics, va fer feina de paleta i, finalment, acabà com a esmolador ambulant d'estisores i de navalles, el treball que s'estimava més. Prengué part en el grup (Daniel Conde, Jesús Ribas, Mário Franco, Francisco Diz, Anastácio Gago, etc.) que engegà la publicació la segona època del periòdic A Luta, dirigida per Frederico Kniestedt. Entre 1936 i 1937 va estar empresonat en diverses ocasions per la seva militància i compartí cel·la amb Adão Buino. Va assistir a nombrosos congressos obrers i anarquistes als Estats brasilers de Rio Grande do Sul i de São Paulo. En 1962 representà els anarquistes de Porto Alegre en el Congrés Nacional Anarquista Brasiler, portat a terme a la comuna «Nossa Chácara» d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São Paulo). Destacà especialment com a propagandista i distribuïdor de premsa llibertària d'arreu del món. Es relacionà amb els cercles intel·lectuals, que el valoraren pel seu saber enciclopèdic i la seva immensa biblioteca. Rafael Fernández va morir el setembre de 1987 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

- Eduardo Colombo: L'1 de setembre de 1929 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge, psiquiatra i pensador llibertari Eduardo Colombo. En 1946 es va integrar en els moviments llibertari i anarcosindicalista argentins, alhora que estudiava medicina. En 1948 va participar en la redacció del periòdic antireligiós i antimilitarista PAZ, de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i fou detingut per primera vegada. Entre 1961 i 1966 fou professor de Psicologia Social a les universitats de La Plata i Buenos Aires, i membre de la Junta Representativa de la Federació Universitària Argentina. En 1966, arran del cop d'Estat del general Onganía, es va veure obligat a abandonar la universitat. Entre 1967 i 1970 va ser director de la revista Psiquiatría Social, de l'Associació Argentina de Psiquiatria Social. Durant gairebé vint anys fou redactor del periòdic anarquista La Protesta i militant de la FORA. En 1970 va emigrar a París (França), on fou membre de la revista llibertària La Lanterne Noire. A partir de 1982 fou redactor de la revista milanesa Volontà i fundador de Réfractions. Ha publicat diversos treballs de sociologia política, psicologia social i psicoanàlisi en nombroses publicacions científiques (Acta Psiquiátrica Argentina, Cuadernos de psicoterapia, Topique,Revue Freudienne, Revista de Psicoanàlis, Revista Relaciones, Aperturas psicoanalíticas, Revue de Médecine Psychosomatique, etc.) i ha participat en nombrosos congressos. El març de 1996 va participar en el Col·loqui Internacional Llibertari de Grenoble. És membre del consell assessor de l'editorial uruguaiana Nordan-Comunidad. Ha col·laborat, moltes vegades sota el pseudònim SyRS, en nombroses publicacions àcrates, com ara Bulletin du CIRA, Volontà, La Lanterne Noire, Bicicleta, Itinéraire, Bolletino Archivio G. Pinelli, Freedom, El Topo Avisor, Les raisons de la colère, Autogestione, Interrogations, Rivista A, Revista Comunidad, Libertaria, etc. Entre les seves obres llibertàries podem destacar El imaginario social (1989), La sociedad contra la política (1993, amb altres), Los tiempos de la libertad (1998, amb altres), El lenguaje libertario. Antología del pensamiento anarquista contemporáneo (1999, amb altres), El espacio político de la anarquía. Esbozos para una filosofía política del anarquismo  (2000), Los desconocidos y los olvidados. Historias y recuerdos del anarquismo en la Argentina (2000), La volundad del pueblo (2006), entre d'altres. Actualment exerceix com a psicoanalista a París, és membre de l'associació psicoanalítica francesa « Quatrième Groupe» i milita en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França.

Defuncions

- Isaac Puente Amestoy: L'1 de setembre de 1936 és assassinat, molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya), el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Havia nascut el 3 de juny de 1896 a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc). Fill d'un farmacèutic carlista (Lucas Puente García) molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per  reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes --García Oliver especialment-- van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions --no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936-- va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción, CNT, Crisol, Despertad, Estudios, Ética, Iniciales, Inquietudes, Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto, El Pájaro Azul, La Revista Blanca, Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad, Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. És autor, a més, de nombrosos fullets: Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935), El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a «desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

***

- Casilda Hernáez Vargas: L'1 de setembre de 1992 mor a Biàrritz (Aquitània, Occitània) la militant anarcofeminista i resistent antifeixista Casilda Hernáez Vargas --a vegades citada com Casilda Méndez Hernáez--, més coneguda com Casilda, la Miliciana. Havia nascut el 9 d'abril de 1914 a l'orfenat de Fraisoro de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i era neta d'una gitana navarresa. Membre de les Joventuts Llibertàries i veïna d'Egia, es va fer molt coneguda a les barriades populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934 (combats de Penyes d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per possessió d'explosius, i va ser condemnada a 29 anys de presó. Tancada al fort de Guadalupe i a Madrid, va sortir lliure gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Es va destacar en les lluites de juliol de 1936 a Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de la qual va haver de passar a França. Va tornar a la península via Catalunya i va marxa en defensa de Madrid i després en una brigada anarquista a Aragó. En maig de 1937 va lluitar a Barcelona amb el militant anarquista Félix Likiniano Heriz, son company en endavant. Exiliada a França, va passar pels camps de concentració (Argelers en 1939) i, després de passar un temps a Lorient on ca seva va ser refugi de sabotejadors antinazis, es va instal·lar amb Likiniano a Biàrritz a partir d'octubre de 1943. El seu domicili es va convertir en centre d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en l'organització de grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la decadència confederal, la parella es va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca i Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop més agres i Casilda va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar més tard. En 1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va publicar una biografia: Casilda, miliciana. Historia de un sentimiento.

***

- José Moreno Salazar: L'1 de setembre de 2007 mor per problemes cardíacs a Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno Salazar, també conegut com Quincallero. Havia nascut el 12 de desembre de 1923 a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i Emilia Salazar Coca, tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben petits. Quan tenia dos anys sa família es traslladà del poble al molí d'oli de «Los Porras», on son pare començarà a treballar de moliner. Sense poder anar a escola per qüestions econòmiques, començarà aviat a interessar-se per les idees anarquistes influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari i en el sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries. Amb aquest grup, quan esclata la Guerra Civil, participarà en el control del poble per evitar que caigui en mans feixistes i en la creació de col·lectivitats. Quan les tropes franquistes estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la població cap a Villa del Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa família, haurà de tornar fugir a causa de l'avanç dels «nacionals». Després d'un temps a Andujar, la família acabarà establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco Rodríguez Muñoz, que havia estat president del Comitè Revolucionari anarquista de Bujalance, i sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys, formaran el grup guerriller llibertari «Los Jubiles», que operarà a Sierra Morena i als voltants de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno, després que sa família aconseguí salconduits per retornar a Bujalance, entrarà en el grup de «Los Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre les famílies dels guerrillers, així com de subministrador de queviures i de tot allò que els maquis necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare, és torturat i empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de «Los Jubiles» el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops econòmics, represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener de 1944, a causa de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la Guàrdia Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà encerclada a la finca Mojapiés de Montoro per la «Benemèrita». Fou l'únic del grup que aconseguí sortir viu del cercle, però fou detingut i torturat a la presó de Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts adjudicant-los als seus companys morts, llevant així responsabilitats als que encara quedaven vius. Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir el 7 de desembre de 1944 mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a l'interior de la presó, salvant així la vida d'un afusellament més que segur. Donat per mort per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de la Vega (Conca) i sota el fals nom de Antonio Pérez Sánchez treballarà com a agent de segurs fins al 1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat --ses filles porten de llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos actes sobre la recuperació de la memòria de la guerrilla llibertària des de l'«Associació Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes memòries que foren editades per Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 --i reeditades en 2008-- sota el títol d'El guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la postguerra andaluza.

Actualització: 02-09-10

Anarcoefemèrides del 31 d'agost

Esdeveniments

- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.

Naixements

- Christiaan Cornelissen: El 31 d'agost --algunes fonts apunten el 30 d'agost-- de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis --va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit --les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste --va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Lilian Rupertus. Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 a Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats --entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino-- que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del «putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet --Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover-- va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de «conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la «necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

***

- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucetti és detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

***

- Ramón Domingo: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest, del qual pogué fugir a Tours. Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista --es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats-- i lector cultivat de manera autodidacta --l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo va morir el 16 de juny de 1995 a Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

- José Luis García Rúa: El 31 d'agost de 1923 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Son pare, Emilio García García, va ser un afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga, Cenit, CNT, Emérita, Espoir, Euroliceo, Icària, Ideas-Orto, El Libertario, Martillo, El Olivo del Búho, La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955), Los matices de la interiorización en la historia helénica (1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca(1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de «modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996), Reflexionespara la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. Actualment és membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo.

Defuncions

- Paul Robin: El 31 d'agost de 1912 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el pedagog anarquista i difusor de les idees neomaltusianes Paul Robin. Havia nascut el 3 d'abril de 1837 a Toló (Provença, Occitània) en una família burgesa, catòlica i patriòtica. Va exercir com a professor en la dècada de 1860, participant activament en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en els congressos de Brussel·les, Ginebra, París i Londres, donant suport a Mikhail Bakunin enfront de Karl Marx, per la qual cosa serà expulsat de la Internacional. Va col·laborar en el setmanari suís L'Egalité(1868-1872) de l'AIT fins que el gener de 1870 en són expulsats els bakuninistes. Després d'un exili de 10 anys a Londres, entre 1880 i 1894 treballa a l'Orfenat Prévost a Cempuis, a prop de París, assajant algunes de les seves teories educatives llibertàries (educació integral, racional i mixta). Els seus principis pedagògics van influir en Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. Les seves idees en favor de l'alliberament de la dona es plasmen en la creació a París del primer centre d'informació sobre productes anticonceptius, la defensa del dret a l'avortament, la creació d'una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, el plantejament d'un sindicat de prostitutes i una agència d'unions lliures, etc. Va fundar en 1896 la Lliga per a la Regeneració Humana, d'orientació neomaltusiana, a la qual s'incorporaran a partir de 1902 Sébastien Faure, Eugène Humbert, Jeanne Dubois, Luis Bulffi de Quintana, entre altres, publicant articles i assaigs. En 1908 es va produir la ruptura entre Paul Robin i Eugène Humbert, cosa que provocà una aguda crisi en l'organització, que va donar lloc a la creació per part d'Humbert de Generació Conscient. Després entre agost de 1898 i juliol de 1899 visitarà els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Malalt i amargat, Paul Robin es va suïcidar emmetzinant-se el 31 d'agost de 1912 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

- Hipólito Marivela Torres: El 31 d'agost de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Hipólito Marivela Torres, també citat com Germán Marivela. Havia nascut l'11 d'octubre de 1917 a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya). Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí a Champclausson i Tréscol, a la Grand Comba, on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya).

Actualització: 01-09-10

Anarcoefemèrides del 30 d'agost

Naixements

- Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

- Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Acín Aquilué. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònim Fray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós «Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936 és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.

***

- José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo, Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc.

Defuncions

- Paulin Mailfait: El 30 d'agost de 1927 mor a Étion, a prop de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Havia nascut el 27 de febrer de 1867 a Charleville (Ardenes, França). Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants.

***

- Zo d'Axa: El 30 d'agost de 1930 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut el 24 de maig 1864 a París (França), en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella, on romandrà fins la seva mort. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930, després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

- Teodoro Mora: El 30 d'agost de 1936 mor a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Mora. Es desconeix la data i el lloc de naixement. Obrer de la construcció, quan tenia 14 anys començà a militar a Madrid en la socialista Unió General de Treballadors (UGT), sindicat majoritari a la zona centre de la Península, i va fer el servei militar a l'Àfrica. Sembla que va pertànyer al Partit Comunista d'Espanya (PCE), d'on va ser expulsat per negar-se a criticar els anarquistes i per aquest motiu el seu prestigi sempre va ser reduït en els cercles llibertaris. A començament dels anys trenta, per influències de Cipriano Mera, del qual serà molt amic, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i contribuí força en l'organització del sindicat anarcosindicalista a la regió madrilenya. El 2 de juliol de 1932 va fer un míting al teatre Maravillas de Madrid amb Mauro Bajatierra, Ángel Rodríguez i Valeariano Orobón. Amb Mera, Miguel González Inestal i Feliciano Benito Anaya, va ser un els principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del sindicat confederal. El 19 de febrer de 1933 impartí una conferència («La descomposición del régimen capitalista») a l'Ateneu Llibertari de Tetuán i Cuatro Caminos. Des de la «Vaga de l'Edificació» de 1933, va ser nomenat president del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT de Madrid i, arran de l'èxit de la gran vaga de la construcció cenetista de la primavera de 1936 a Castella, defensà les posicions de l'Aliança Obrera. Detingut el juny de 1936 com a membre del comitè de vaga, el 17 de juliol de 1936 va ser posat en llibertat gràcies a les manifestacions populars que exigien l'alliberament dels presos. El 19 de juliol d'aquell any presidí a Madrid, amb Mera, l'assemblea general de militants. Participà en l'assalt del Cuartel de la Montaña i va ser un dels primers organitzadors de les milícies confederals, intervenint en la presa d'Alcalá, Vicálvaro i Guadalajara. L'agost encapçalà amb fèrria disciplina el «Batalló Mora», enquadrat en la «Columna del Rosal», que lluità a Buitrago i Serrada. Teodoro Mora va morir en acció de guerra el 30 d'agost de 1936 a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya). Altres fonts citen el 12 de setembre de 1936 a Mijares (Àvila, Castella, Espanya) i encara altres creuen que va ser fet presoner pels feixistes a Gavilanes, també a Àvila, ficat en una gàbia i finament assassinat.

***

- Josep Lluís Facerías: El 30 d'agost de 1957 cau abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i guerriller anarquista Josep Lluís Facerías --Lluís és el primer llinatge--, també conegut sota diversos àlies (Facerías, Face, Petronio, Petro, Alberto di Luigi). Havia nascut el 6 de gener de 1920 a Barcelona (Catalunya). Quan va esclatar la revolució de juliol de 1936 ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Poble Sec de Barcelona i en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i immediatament es va enrolar en la «Columna Ascaso». Després de passar tota la guerra en la 28 Divisió lluitant al front d'Aragó, al final de la contesa va caure presoner en els últims combats a Catalunya. Sa companya i sa filla de poc mesos van morir metrallades per l'aviació nazi quan intentaven arribar a França. Facerías fou enviat a diversos camps i batallons de treball (Saragossa, Vitòria, Extremadura, Catalunya). Quan va ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat; destinat com a conductor en una Unitat de Transports Militars a Barcelona, poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar. A finals de 1945 va ser llicenciat i es va integrar tot d'una en la resistència antifranquista, treballant alhora primer com a cambrer i després com a caixer del restaurant «La Rotonda», al peu del Tibidabo. En aquesta època militava en el clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la CNT. Durant el Ple clandestí de les Planes de l'FIJL de juliol de 1946 fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya i de les Illes Balears; també assumí la secretaria de la nova organització clandestina Moviment Ibèric de Resistència (MIR). Des del març de 1946 va participar en tots els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la zona centre de Barcelona. Després de participar en un ple de l'exili, va entrar a la Península i començà a realitzar atracaments (bancs, fàbriques, empreses, joieries) per finançar les activitats clandestines. L'estiu de 1946 va realitzar una sèrie de sabotatges, com ara el metrallament de la comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, destrucció dels dipòsits de CAMPSA, explosions de bombes a consolats d'Estats favorables al règim franquista (Bolívia, Brasil, Perú), etc. El 17 d'agost de 1946 fou detingut en una batuda policíaca amb 38 companys i empresonat a la presó Model de Barcelona fins al juliol de 1947, que sortí en llibertat provisional. Poc després va assumir la secretaria del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), successor del MIR. L'octubre de 1947 va participar en el Congrés del Moviment Llibertari en l'Exili a Tolosa de Llenguadoc. Durant 1948 portà a terme nombroses expropiacions, especialment a prostíbuls de luxe, freqüentats per la burgesia catalana. En 1949 va participar en la campanya d'atemptats organitzats per Francesc Sabaté Llopart (Quico) i el març d'aquell any en la temptativa d'atemptat contra el comissari de la Brigada Politicosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. El 26 d'agost de 1949 sortí sa i estalvi d'una emboscada de la Guàrdia Civil quan passava els Pirineus i en la qual moriren dos companys i un en resultà greument ferit. Fins al març de 1950 va participar en nombroses accions contra el règim franquista («Fiesta de la Victoria», etc.). A partir d'aquest any les relacions amb els responsables de la CNT en l'exili es van deteriorar i decidí retornar a la Península amb César Saborit Carralero. Després de la mort d'aquest, l'organització anarcosindicalista en l'exili el va marginar gairebé totalment. El 1951 es va declarar una important vaga de tramvies i per tot Barcelona s'escoltava una tornada que va calar entre la població: «Per a arreglar això dels tramvies, busqueu Facerías. Contra el Requetè, visqui Sabaté!». El 26 d'octubre de 1951 aconseguí fugir d'una nova emboscada matant un policia i ferint-ne nou. El juny de 1952, fugint de les crítiques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), que acabarà desautoritzant totalment la lluita armada en 1953, marxà a Itàlia i sota el nom d'Alberto di Luigi va participar en diverses activitats del moviment llibertari italià i en la creació dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). En aquesta època va intentar estructurar les Joventuts Llibertàries Italianes i organitzà nombrosos càmpings internacionals anarquistes a Itàlia finançats amb les expropiacions realitzades amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta). En aquests anys, també, intentà polititzar el bandolerisme sard. De tornada a França, a començaments de 1956, va establir contactes amb Quico Sabaté, però, després de trencar amb ell per desacords diversos, retornà a Itàlia i va fer alguns cops. El 17 d'agost de 1957 va passar clandestinament de bell nou a la Península, acompanyat per Luis Agustín Vicente (El Metralla), un anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a Itàlia, i amb l'anarquista italià Goliardo Fiaschi, amb la finalitat d'executar el traïdor Aniceto Pardillo Manzanero. Josep Lluís Facerías fou abatut per la policia en una emboscada, presumiblement a causa d'una confidència, el 30 d'agost de 1957 al barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya). La mort de Facerías fou silenciada per la premsa del MLE --només la revista llibertària crítica amb la CNT Atalaya, en el seu primer número de desembre de 1957 es va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. Un silencio inexplicable». Amb la seva mort només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila (Caracremada). En 1974 l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documental La Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerías, i en 2006 l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida d'aquest personatge, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària catalana.

Josep Lluís Facerías (1920-1957)

Pelai Pagès i Blanch: «El penúltim guerriller», en El Temps, 1.211 (28-08-07)

***

- Josep Gené Figueras: El 30 d'agost de 1980 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista Josep Gené Figueres --son primer llinatge també es citat com Jané o Gener. Havia nascut el 3 de juliol de 1890 a Igualada (Anoia, Catalunya). Fill d'un forner igualadí, estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT --durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral «Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic), considerant-se mexicà i no havent volgut tornar mai a Catalunya.

***

- Horst Stowasser: El 30 d'agost de 2009 mor a Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Havia nascut el 7 de gener de 1951 a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya). Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista «AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors),  participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt --Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)-- i sobre el guerriller ucraïnès Makhno --Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917-1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre «AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En els últims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes.

«Parlem amb... Horst Stowasser, impulsor del Projecte A», en Catalunya, 99 (juliol-agost 2008). pp. 14-15

Fotos de la presentació del «Projecte A» a càrrec de Horst Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (03-04-09)

Actualització: 30-08-10

Anarcoefemèrides del 29 d'agost

Esdeveniments

- Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci es jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I --fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat, «suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.

***

- Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.

Naixements

- Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreams és la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra).

***

- Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix a Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb la filla de Paul Robin, Lucie. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònim G. Hardy i C. Lyon --del seu fullet Moyens d'éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert, Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question, Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 a Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération.

***

- Tomás Granado Pozo: El 29 d'agost de 1933 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista i esperantista Tomás Granado Pozo. Va ser fill de Modesto Granado Gata, d'un obrer camperol afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que, després de lluitar com a voluntari durant la guerra civil, s'exilià a França en acabar la contesa. Sa mare hagué de marxar del poble davant les amenaces dels feixistes locals i ell i son germà restaren amb l'àvia gairebé orfes i sense anar a escola. En 1949 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb sa mare, son germà i l'àvia, quan intentaven passar els Pirineus per Girona. Sa mare i l'àvia van ser empresonades i son germà ficat en un hospici de capellans. Ell va ser tancat a diverses presons; primer dos mesos a la Model de Barcelona, després a la madrilenya de Yeserías i més tard a la de Badajoz. Quan tenia 15 anys treballà a Valencia del Ventoso en tasques pageses, mentre sa mare i l'àvia feien feina a Zafra. Quan el germà sortí de l'hospici, en 1951 tota sa família aconseguí, amb passaports falsos comprats a un policia a Barcelona, passar a França, reunint-se amb son pare. Allà conegué Pilar Mulet, filla d'anarcosindicalistes catalans, la qual el va introduir en el pensament anarquista i en l'esperanto i amb qui després es casà. A partir de 1956 formà part del moviment llibertari i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Quilhan. En aquesta ciutat occitana fundà amb sa companya un grup esperantista i una secció de «Mujeres Libres». En 1958 col·laborà en la revista llibertaria parisenca Nervio. L'agost de 1961 assistí al Congrés de Llemotges del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El 20 de març de 2004 participà a Jerte en un acte homenatge a Granado i Delgado --Francisco Granado Gata, militant anarquista garrotat pel franquisme en 1963, va ser cosí seu--; aquest acte es repetí el 6 de setembre de 2006 a Valencia del Ventoso. En 2006 va rebre, juntament amb altres vells militants extremenys (Pilar Mulet, Manuel Méndez i José Barroso), un homenatge a Mèrida organitzat per la CNT d'Extremadura --Pablo Mellado no pogué assistí per problemes de salut. En 2007 publicà el llibre de poemes Gotes de poesías. Desde el Languedoc a Extremadura..; també té publicat una obra amb tocs autobiogràfics, Mi misión aquí se acaba.

***

- Pietro Valpreda: El 29 d'agost de 1933 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ballarí, escriptor i militant anarquista Pietro Valpreda. Fill de petits comerciants, començà a treballar d'artesà, però, apassionat per la dansa, acabà com a ballarí de teatre de revista professional. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes de Roma i de Milà durant les seves gires artístiques arreu d'Itàlia. A Milà formà part del «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» i a Roma, a partir de 1969, del «Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El seu grup artístic es caracteritzà per les seves accions irrespectuoses i provocadores, per la qual cosa rebé el suport de bona part dels grups anarquistes italians. En 1969, durant una marxa a Milà, cridà amb un udol trencador «Bombe, sangue e anarchia!» (Bomba, sang i anarquia!) davant la Piazza Duomo. Poc després, a Roma, va escriure un fulletó antimilitarista molt sagnant, on posava com a adreça la direcció de la redacció romana del periòdic anarquista Umanità Nova. El març de 1969, amb altres dos companys, publicà en ciclostil Terra e Libertà, on elogiaven l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa violenta. El novembre d'aquell any abandonà el «Circolo Bakunin» i fundà, amb el «transformista» polític Mario Merlino i altres companys més joves (Emilio Bagnoli, Roberto Gargamelli, Emilio Borghese, Roberto Mander), un grup més radical i d'eslògans força més provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo Anarchico 22 Marzo». Aquest grup no serà vist per bons ulls ni pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» ni pels companys romans de la Federació Anarquista Italiana (FAI), ja que l'estructuració formal del grup es presta força a les infiltracions policíaques i feixistes. De fet més tard es descobrí que en el grup s'havia infiltrat el policia Salvatore Ippolito i el neofeixista Mario Merlino. L'11 de febrer de 1969 amb Luciano Lanza organitzà una manifestació anticlerical a Venècia per protestar per les commemoracions del 40 aniversari dels pactes feixistes del Laterà al crit de «Ni Església ni Estat, ni esclaus ni amos». El 12 de desembre de 1969 explotà al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà una bomba que va provocar 17 morts i 88 ferits, alhora que tres més estaven anunciades a Roma. Aquell dia Valpreda era a casa de la seva tia Rachele Torri al llit malalt de grip, però fou acusat de ser un dels autors materials de la matança i detingut tres dies després, quan anava al Palau de Justícia per respondre a una vella qüestió penal. En aquells dies 84 persones van ser detingudes acusades dels fets, gairebé totes anarquistes, entre elles Giuseppe Pinelli, que serà defenestrat des de la comissaria de policia. Aviat s'engegà una gran mobilització per demanar l'alliberament dels anarquistes detinguts i per evidenciar el muntatge policíac que l'Estat italià havia orquestrat. Valpreda, com a mesura extrema de pressió, decidí presentar-se com a «candidat-protesta» en les llistes electorals de la formació política comunista promotora del periòdic Il Manifesto. En 1972 es promulgà una llei específica («Llei Valpreda») que permeté la seva escarceració; aquesta nova llei derogava l'anterior vigent segons la qual un acusat de delictes greus, fins i tot la mort, no podia ser alliberat fins que no hi hagués una sentència ferma d'absolució. Un cop lliure, participà en conferències, debats públics, entrevistes televisives i manifestacions diverses; obrí un bar nocturn («Barricata 1898») al popular barri milanès de Garibaldi i tingué un fill, Tupac Libero Emiliano, amb sa companya Lauretta. Posat en evidència tot el muntatge policíac, l'1 d'agost de 1985 el Tribunal d'Apel·lació de Bari l'absolgué per manca de proves, sentència que fou confirmada pel Tribunal de Cassació. Mentrestant, la malaltia de Buerger l'afectà les cames, afecció degenerativa cancerígena que minà la seva salut i que li impossibilità guanyar-se la vida com a ballarí, dedicant-se a vendre llibres de l'editorial de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii, llibre de poemes que va escriure a la presó. Amb el periodista i literat Piero Colaprico escrigué tres llibres: Quattro gocce di acqua piovana (2001), La nevicata dell'85 (2001) i La primavera dei maimorti (2002). Pietro Valpreda va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer Paolo Sarpi de Milà (Llombardia, Itàlia); el funeral, organitzat pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa», fou dos dies després i el seu cos fins a la incineració fou acompanyat per un seguici de 3.000 persones.

Defuncions

- Juan Andrés Álvarez Ferreras: El 29 d'agost de 1999 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Havia nascut en 1916 a Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Centi, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, etc.

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009)

***

- Pedro Fernández Eleta: El 29 d'agost de 2006 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta, també conegut com El taxista, ofici al qual va dedicar sa vida. Havia nascut el 29 de juny de 1919 a Torneros (León, Castella, Espanya). Fill d'un ferroviari, va tenir vuit germans fruit de dos mares ja que son pare s'havia tornat casar després d'enviduar. La família vivia al barri dels Chiflaos, entre San José i Torrero, i va començar fent feina com a forner i després com a mecànic. El 19 de juliol de 1936, amb son germà Cándido, va repartir pamflets cridant a la vaga general mentre al cas vell de la ciutat es produïen tiroteigs. Van amagar-se dels feixistes a Saragossa durant dos mesos i van ser testimoni de les execucions de companys per les tropes franquistes. El 30 de setembre de 1936 un grup de 10 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --entre els quals es trobaven Pedro i Cándido Fernández, Ángel Marí, Ángel Cebrián, Francisco Sanclemente Bernal, Ramón Maza i Santiago el autobuserico--, armats amb dos pistoles i un revòlver, van emprendre la perillosa missió de passar-se a la zona republicana seguint la línia del ferrocarril d'Utrillas en direcció a Fuendetodos; van aconseguir arribar a la localitat l'endemà, després de passar sota el foc de les metralladores dels requetès i gràcies a un grup de la CNT-FAI que va sortir en descoberta al seu encontre --entre els seus salvadors es trobava el company cenetista de Valdealgorfa (Terol) Francisco Fuster. Recuperats de les seves ferides i dels peus destrossats de la caminada a Azuara, marxen a Lécera i després a Alcanyís on van informar de la situació saragossana. Pedro Fernández es va integrar en la centúria «Regeneración», després I Regiment Confederal. A proposta de les centúries aragoneses de Sadurní Carod i de Buenaventura Durruti es van entrenar 300 milicians a la Puebla de Hijar per preparar un atac guerriller a l'interior de Saragossa que va ser desestimat per l'Alt Comandament, en favor d'un model de guerra clàssica de posicions i d'atacs frontals que esgotarien tota esperança de victòria militar al front aragonès. Amb la forçosa militarització, va abandonar el front i va marxar a Barcelona, mentre son germà Cándido es va integrar com a tinent en la II Companyia del II Batalló de la XXV Divisió Ortíz. Cándio Fernández Eleta va caure en combat amb 27 anys en la fallida ofensiva contra Saragossa d'agost de 1937, coneguda com «La Batalla de Belchite», durant l'intent de prendre la posició del Monte Sillero. Pedro Fernández, mentrestant, va recórrer tots els fronts de guerra com a xofer del Cos de Tren, convertit en Batalló de Transport Confederal. Va connectar Barcelona amb Madrid, repartí El Combatiente del Este de la XXVI Divisió Durruti, va acompanyar dos periodistes francesos a la batalla de Teruel, portà subministraments i tropes des de Mora a la batalla de l'Ebre i, ja amb la retirada de Catalunya, va creuar la frontera francesa amb el seu camió carregat de refugiats. Va ser internat als camps d'Agde, Sant Cebrià i Argelers, i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Saint Librade. Després va ser deportat i va arribar a Figueres amb tren, on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. Va ser tancat a diversos camps de concentració (La Carbonera, Miranda de Ebro, Valdenocada), per acabar empresonat a la temible presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a Consell de Guerra i condemnat a mort. Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, va estar tancat tres anys, després dels quals va sortir en llibertat vigilada adscrit al Batalló Disciplinari núm. 35 de treballs forçats per a construir la connexió per ferrocarril a l'aeroport. Després va ser obligat a fer tres anys de servei militar obligatori a Jaca. En 1977 va participar amb un grup de vell militants cenetistes en un míting a Tolosa de Llenguadoc, on va trobar companys que no havia vist de feia dècades. Fent de taxista, va participar activament en la reconstrucció de la CNT a Aragó des del Sindicat de Transports. La seva vida va ser font d'inspiració de la novel·la Los inocentes de Ginel (2005), de l'escriptor Ricardo Vázquez-Prada.

Actualització: 29-08-10

Anarcoefemèrides del 28 d'agost

Esdeveniments

- Funerals de Sacco i de Vanzetti: El 28 d'agost de 1927 es realitzen a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, executats cinc dies abans. El multitudinari seguici fúnebre marxà des de Nord End fins als cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes ordenarà que tots els noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin destruïts.

***

- Batalla de Monte Pelado: El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudévar (Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo Matteotti» de la secció italiana de la «Columna Ascaso», formada per 130 milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els llibertaris Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera vegada en acció repel·lint un atac de les forces franquistes integrades per 600 homes ben equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i Vincenzo Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre hores d'intensos combats. El «Batalló Giacomo Matteotti», que prenia el nom d'un destacat militant socialista italià assassinat pels feixistes de Mussolini en 1924, fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per Camillo Berneri, Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat de crear una columna anarquista per combatre en la Revolució espanyola i a la qual es van convidar els milicians socialistes no comunistes. També van participar en l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario Angeloni i Umberto Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Aquest batalló es va constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians voluntaris italians es van afegir a la «Columna Ascaso», formació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador anarquista mort el 20 de juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500 milicians italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola, dels quals entre 500 i 1.000 moriren.

***

- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès, assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.

Naixements

- Práxedis Gilberto Guerrero: El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

*** 

- Augustin Souchy: El 28 d'agost de 1892 neix a Racibórz (Oberschlesienel, Alta Silèsia, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista alemany Augustin Souchy Bauer (o Agustín Souchy). Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Gustav Landauer. En 1914 es va declarar insubmís i es refugia a Suècia, on va ser detingut per difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer, que va ser assassinat el 2 de maig de 1919. De tornada a Alemanya, a finals de 1919, va entrar en la redacció del periòdic Der Syndicalist, de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre 1922 i 1933. En 1920 va participar en el congrés de la III Internacional a Rússia i després d'aquesta estada va trobar Kropotkin, restant a viure a ca seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic. En 1922 va ser un dels tres secretaris de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Quan Hitler va pujar al poder, es va refugiar a França. El juliol de 1936 va marxar a Barcelona i va participar des dels primers dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable de relacions exteriors (Informació en Llengües Estrangeres) i conseller polític de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939 es va refugiar a França i més tard, després de fugir d'un camp d'internament, a Mèxic en 1942, on treballarà per als sindicats i fent de periodista. En 1950 va retornar a Alemanya. L'estiu de 1960 va marxar a la Cuba revolucionària convidat pel règim castrista per fer un estudi dels pagesos cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios sobre la Revolución Cubana, dura crítica al règim prosoviètic de Fidel Castro, l'edició del qual va ser totalment destruïda per les autoritats comunistes cubanes. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la International Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació Internacional de Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a Llatinoamèrica i Etiòpia per a la International Labour Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball). Més tard va fer de periodista arreu del món --va estar-se una temporada als kibbuts israelians, que res se semblaven segons ell a les col·lectivitats aragoneses, i va analitzar de primera mà l'experiència autogestionària iugoslava de Tito-- i es va retirar com a publicista independent a Munic. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes, ha ensenyat durant anys a les Escoles Berlitz. Ens ha deixat nombroses obres com Reise nach Russland 1920 (1920) Schreckensherrschaft in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti (1927), The tragic week in May (1937, sobre els Fets de Maig de 1937 a Barcelona), Entre campesinos aragoneses (1937), Nacht über Spanien. Anarcho-Syndikalisten in Revolution und Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Die soziale Revolution in Spanien. Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939) (1974, amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos und Revolutionären (1974), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die Freiheit. Politische Erinnerungen (1977, autobiografia) i Reisen durch die Kibbuzim (1984), Erich Mühsam (1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara Thalmann), entre d'altres. Augustin Souchy va morir l'1 de gener de 1984 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu important arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón). Fill d'una família pagesa amb nombrosos germans, només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys a Àfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada a Épila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar a Épila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya --va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.

Defuncions

- Joan Dalmau Ferran: El 28 d'agost de 1941 mor al camp de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Havia nascut l'11 de gener de 1907 a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya). Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

- Gueorgui Getchev: El 28 d'agost de 1965 mor a Sofia (Bulgària) el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (o Georges Getchev). Havia nascut el 20 d'abril de 1897 a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans. Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918 és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertament i d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revista Societat Lliure, òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores en Le Libertaire i en L'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literari Missal i Volia (Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats.

***

- Alfons Vila Franquesa: El 28 d'agost de 1967 mor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) el dibuixant anarquista i anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa, més conegut amb els sobrenoms de Shum i de Joan Baptista Acher (o Atcher), però també per El Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau Oller. Havia nascut en 1897 a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen l'any 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). De família d'artesans, son pare fabricava carrosseries per a landós. Atret per l'art, a Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia 14 anys abandonà ca seva i marxà a peu a Terrassa i després a Barcelona, on es guanyava la vida fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i col·laborant amb dibuixos per a la publicació Papitu. Quan tenia 17 anys, després de morir sa mare, passà cinc anys a París, on treballà d'orfebre, col·laborà en diverses publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris. També és possible que lluités amb l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno. En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan Bautista Acher, per així eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar, s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es convertí en un militant anarquista partidari de l'acció violenta, participant en nombrosos atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando Sánchez Raja i altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà el 17 de març de 1921 contra diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest grup, l'abril de 1921, preparà un atemptat contra el general Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc; l'acció fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí una deflagració fortuïta al taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta, al barri de Sans, on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la cara i les mans d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i condemnat a uns anys de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre de 1922, fou jutjat per una acció anterior contra una cerimònia religiosa organitzada pel sometent al Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això originà una intensa campanya anarquista (Solidaridad Obrera, El Suplemento de La Protesta, etc.) contra la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se sumaren nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Jacinto Benavente, José Francés, Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de Albornoz, Luis Araquistáin, Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland, Alberto Ghiraldo, Emma Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki, Errico Malatesta, etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou commutada. Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a l'escultura, i des d'allà organitzà exposicions de la seva obra sota el nom artístic de Shum: Sabadell (1925) --de la qual es publicà el catàleg Álbum artístico. Exposición Shum--, Bilbao (1926) --guanyà el Premi d'Escultura Villa de Bilbao--, Santander, etc. En 1929 es formà un comitè en pro del seu indult, format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres (Formós Plaja, Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró, Isaac Puente, Antonio Amador, Julián Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i es dedicà a la pintura com a professió. En 1934 participà en el grup «Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a vocal, en la Junta de Museus de Barcelona; aquest any també il·lustrà el periòdic anarquista d'Igualada El Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT d'Astúries, però també lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf franquista, s'exilià, primer a França, on passà pels camps de concentració, i després a Amèrica (Santo Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic adquirí un gran prestigi com a pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i dibuixos (1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova York, amb pintures modernistes i ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment llibertari. Durant els últims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va continuar dibuixant, agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos il·lustraren moltes obretes de «La Novela Ideal» i de «La Novela Social» i llibres de nombrosos autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón, Elías García, Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon, Nalé, Mario B. Rodríguez, Pedro Villa, etc.). També col·laborà amb dibuixos en nombroses publicacions, com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella de la Torratxa, Hoy, La Humanitat, Iniciales, Mañana, L'Opinió, La Opinión, El País, Post-Guerra, La Protesta, Solidaridad Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra y Libertad, Vértice, etc.

***

- Louis Montgon: El 28 d'agost de 1972 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon. Havia nascut el 26 de març de 1885 a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània). Fill d'un carpinter, va fer d'obrer i després de artesà rellotger i joier. Després de treballar a Lió, es va instal·lar a Perpinyà en 1917. Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i en el grup anarquista de Perpinyà, va ser qualificat  per la policia com a «enemic de tota autoritat». Durant els anys vint, va prendre part en nombroses conferències contra el feixisme i per denunciar la dictadura bolxevic. Membre de la Unió Anarquista (UA), entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsables departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola i de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària en el grup de la CNT de Perpinyà.

Actualització: 28-08-10

Anarcoefemèrides del 27 d'agost

Naixements

- Constant Marie: El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a París (França).

Constant Marie (1838-1910)

***

- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista il·legalista Anna-Thérèse Dondon. De jove marxà a París, on tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Libertad. S'especialitzà a fer circular francs falsos i fou condemnada per aquest delicte en dues ocasions, la segona en 1906 a cinc anys a la presó de Rennes. En llibertat condicional a partir de 1909 tornà a París amb son germà, on amb el temps esdevingué la companya de René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, i amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville, on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie la Belge, companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades pel moviment llibertari. Anna Dondon passà els últims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí en 1979 a resultes d'una operació.

Anna Dondon (1884-1979)

***

- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky --en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)-- conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquesta època va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzà Le Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com ara Le retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa --juntament amb Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

***

- Julien Toublet: El 27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista i interlingüista Julien Toublet, també conegut com Jean Thersant. Nascut en una família modesta, treballarà primer en la indústria metal·lúrgica i després de joier, afiliant-se en el Sindicat de Joieria adherit a la Confederació General del Treball Unificat (CGTU). Va descobrir l'anarquisme assistint a una conferència de Sébastien Faure titulada «Déu no existeix!». En 1932 ingressarà en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada per Pierre Besnard. Entre 1934 i 1938 va ser elegit secretari de la CGT-SR i es va encarregar de l'edició del seu òrgan de premsa, Combat Syndicaliste. El juliol de 1936, quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzarà sota la seva energia per ajudar els llibertaris espanyols i marxarà en diverses ocasions a Barcelona. També participarà en la creació del setmanari L'Espagne antifasciste i s'incorporarà a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització creada per Louis Lecoin que aportarà ajuda als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. Durant la guerra va ser mobilitzat com a infermer; assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i repatriat de bell nou, va entrar clandestinament a París. Durant l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art i Tècnica Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i alguns parents i amics. En aquesta època intentarà reorganitzar el moviment llibertari en la clandestinitat i crearà una xarxa per ajudar i per amagar els militants amenaçats. Després de l'Alliberament va prendre part, en 1945, en la creació de la CNT francesa, organització que abandonarà en 1954 per ingressar en el grup de Pierre Monatte al voltant del periòdic La Révolution prolètarienne. A partir de 1952 exercirà de corrector de premsa i militarà en el sindicat d'aquest sector. Va ser un dels cofundadors, en 1961, de la Unió Interlingüista de França (UIF), secció gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i també va crear la Federació dels Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de l'edició dels seus òrgans d'expressió Reflexiones supra le frontieras i Le oca frantic, en llengua paneuropea interlingua. Entre 1969 i 1980 va participar en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de Maig del 68. Julien Toublet va morir el 4 d'abril de 1991 a Créteil (Illa de França, França).

Defuncions

- Ángel Continente Saura: El 27 d'agost de 1976 mor a Sant Pau de Jarrat (Llenguadoc, Occitània) --alguns citen Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París (França)-- l'anarcosindicalista Ángel Continente Saura. Havia nascut en 1901 a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De ben jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà al port descarregant carbó mineral i destacà com a membre del Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni Anglès, Ismael Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va ser detingut amb possessió d'una pistola després d'un tiroteig entre guàrdies i obrers durant una vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet resultà mort el treballador Luis Menéndez García. El 10 de març de 1932, des de la presó de Barcelona, signà un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el míting portuari quan es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del Transport de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de Secció del Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries d'Aigua, Gas, Electricitat i Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial visqué a París, on milità en la Federació Local de la CNT i, entre 1959 i 1960, col·laborà en la revista parisenca Nervio. En aquests anys parisencs, formà part de «Los sin pasaporte», grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants (José Pascual Palacios, Jesús Imbernón, Bernabé Esteban, Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan es jubilà s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc.

***

- Raymond Lachèvre: El 27 d'agost de 1976 mor a Le Mans (País del Loira, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Havia nascut el 30 d'abril de 1894 a Bolbec (País de Caux, Normandia, França). Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA).

***

- Juan Gómez Casas: El 27 d'agost de 2001 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan Gómez Casas, també conegut com Benjamín. Havia nascut en 1921 a Bordeus (Aquitània, Occitània) en una família d'anarcosindicalistes espanyols que havia emigrat per motius econòmics. Després de fer els estudis primaris a Sant Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb proclamació de la II República, sa família tornà a la Península. A Madrid estudià al Col·legi dels Salesians de la Ronda de Atocha i després al Grup Escolar Concepción Arenal del barriada del Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la Confederació Nacional del Treball (CNT) --secció d'Indústria Química del Sindicat d'Oficis Diversos-- i, a partir de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid. Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant pneumàtics i en 1938 fou nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que publicà articles en Castilla Libre, òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938 s'incorporà a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i lluità tres mesos al front de Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i internat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí lliurar-se de la presó per minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita clandestina en el si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la Construcció de la CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries del Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any es reunió a Madrid amb Raúl Carballeira i José Pérez, vinguts de l'exili. El juliol de 1947 assistí als plens nacionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries, i com a delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la FIJL i en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat entre el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de França, fou detingut amb sa companya (María del Carmen Martínez Herranz) i sos fills al Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu domicili es descobrí la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics clandestins Tierra y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou condemnat a 30 anys de presó per «pertinença a organització clandestina», dels quans acomplí gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Ocaña i Burgos). El 6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir del monestir penal de Sant Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una cama. Després passà a la presó d'Ocaña i en 1958, després de denunciar l'explotació dels presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de Burgos. El maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a València, a més de recuperar el seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel madrilenys i es dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de traducció (Balchi, Bynal, Bradley Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal, Pelloutier, Peypoch, Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule --també va fer de «negre» de diversos escriptors i va escriure novel·les policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta creà a Madrid, amb Mariano Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro Barrios, el «Grup Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que, entre altres coses, publicà a París en 1969 un debatut «Manifest Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels màxims representants de la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari, entre agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquesta època també destacà en la divulgació de temes anarquistes i anarcosindicalistes, alhora que exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort del dictador Franco, intervingué en nombrosos mítings i conferències (San Sebastián de los Reyes, París, Tolosa, València, Jaén, Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet, Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.). Després del Congrés de la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i possibilistes. Entre 1980 i 1981 dirigí CNT; també fou col·laborador i redactor d'Adarga i de la Historia en fascicles de Diego Abad de Santillán. En 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de bell nou la secretaria general del sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero. Els últims anys patí molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Historia Libertaria, Nueva Senda, El País, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor, a més de nombrosos pròlegs i introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos llibres, com ara Cuentos carcelarios (1968), Los desheredados del tío Sam (1968), Historia del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España 1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra civil (1972-1973, vuit volums), Sociología e historia (1973), La política espanyola y la guerra civil (1974), La Primera Internacional en España (1974), Situación límite (1975), Autogestión en España (1976), España ácrata. Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el Gobierno (1977), Biografia de Anselmo Lorenzo (1977), Historia de la FAI (1977), Anarquismo y federalismo (1983), Los cruces de caminos (1984), Relanzamiento de la CNT (1975-1979), con un epílogo hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y movimiento obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital Clínic Universitari de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny Cementiri Sud.

Actualització: 27-08-10

Anarcoefemèrides del 26 d'agost

Esdeveniments

- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar «la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà --vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola--; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»

***

- Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura «consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Naixements

- Nathalie Lemel: El 26 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Nathalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel. Sos pares tenien un cafè a Brest i va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casa amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer --que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers--, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries de tota casta fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1984 a Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup «El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar, Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes, Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

Defuncions

- Tomás González Morago: El 26 d'agost de 1885 mor de còlera a la presó de Granada (Andalusia, Espanya) el militant anarquista bakuninista i membre de la Internacional Tomás González Morago, Paulo. Nascut en un poble madrileny en data desconeguda en una família carlista, va tenir com a professió la de gravador, amb taller al madrileny carrer Caballero de Gracia, centre també de reunions polítiques. En 1865 va participar en la direcció del Casino o Ateneu Artístic de Madrid. Tres anys més tard, com a republicà individualista i seguidor d'Emilio Castelar, es va allistar en el batalló de Francisco García López, del sector més intransigent del republicanisme federal, i va ser membre de l'Orfeó del Foment de les Arts. A finals de 1869 va intervenir en un míting republicà, però aviat inicia els contactes per a la creació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A González Morago es deu que Manuel Cano Martínez, Anselmo Lorenzo i altres s'acostessin a la Internacional. Va ser l'encarregat de preparar la famosa reunió amb Giuseppe Fanelli --l'italià s'hi va dirigir a través de Rubau Donadeu-- i va reclutar els primers internacionalistes, procedint molts del republicanisme i del carbonerisme. Membre de la primera comissió de propaganda del nucli madrileny de l'AIT, la seva tasca en pro de l'organització va ser immensa durant la dècada dels setanta: va intervenir en mítings (Madrid, Barcelona, Màlaga) i conferències, mostrant-se com a un genial improvisador i orador de talent; va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de juny de 1870, on va ser elegit per al Consell Federal i va defensar els acords antirepublicans); va ser membre de la bakuninista Aliança per a la Democràcia Socialista ginebrina i des de novembre de 1869 va mantenir correspondència amb Bakunin. Emigrat a Lisboa a partir de juny de 1871 amb Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, es va separar d'ells l'agost, dimitint alhora del Consell Federal. Va romandre a Lisboa, rebutjant participar en el Consell Federal, i va contactar amb Antero Tarquínio de Quental i José Fontana, als qui va ajudar decisivament a fundar l'AIT lusitana. Com a delegat de Jerez, Constantina i El Arahal, va assistir en 1872 al Congrés de Saragossa i va atacar amb duresa l'autoritarisme dels estatuts de l'AIT, destacant-se com a un ferm baluard contra les maniobres marxistes. Va ser triat per referèndum per participar en el Congrés de l'Haia de 1872 i allà es va oposar a les tàctiques antibakuninistes. També va participar en el Congrés de Saint-Imier, els acords dels quals va defensar en el Congrés de Còrdova en representació d'Alcoi. Durant els anys següents es va caracteritzar per la seva oposició als republicans i als marxistes, un exemple de la qual va ser la disputa dialèctica que va mantenir amb Fernando Garrido. El febrer de 1872 va fundar el periòdic El Condenado, de caràcter netament bakuninista i clarament oposat a La Emancipació, dirigit per José Mesa. El 13 de juliol de 1873 es va entrevistar amb Pi i Margall per protestar contra les persecucions que patien les societats obreres. Sembla que va redactar amb Francesc Tomàs i Oliver el Manifest de març i abril de 1874. No va acceptar la proposta dels aliancistes barcelonins que volien que es presentés per a diputat a Corts en 1874. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Federación. En 1877 va se delegat en els congressos de Verviers i Gante. Va ser col·laborador de La Solidaridad i redactor d'El Orden, que va dirigir en la seva època madrilenya, periòdics des dels quals va impugnar el desviacionisme promarxista de la Federació madrilenya. El 30 de desembre de 1883 va se expulsat de la Federació madrilenya per «conducta immoral i perjudicial a l'organització», termes que encobrien el fet d'haver falsificat moneda des de la impremta oficial de la Casa de la Moneda on treballava com a gravador. Un episodi molt discutit, ja que per alguns la Federació madrilenya estava al corrent de les seves activitats i va pecar d'insolidaritat. González Morago va fer un clixé de mil pessetes per finançar les activitats orgàniques i desacreditar el govern llançant bitllets falsos. Denunciat per un italià, va ser empresonat a Madrid per aquest delicte. Abandonat per tothom, fins i tot la Comissió Federal, va ser traslladat a la presó de Granada, on va comptar amb la solidaritat dels companys fins a la seva mort. Tomás González Morago va ser, juntament amb Francesc Tomàs i Oliver, el vertader artífex del triomf del bakuninisme a la península i de la derrota del marxisme, més encara que figures molt més conegudes com Anselmo Lorenzo; i sempre va voler passar desapercebut --poc abans d'abandonar Madrid el gener de 1869, Fanelli es va fotografiar juntament als membres del que seria el primer nucli organitzador de la Internacional, i González Morago va rebutjar la invitació a posar amb el grup al·legant que tenia son i volia seguir dormint.

***

- Alexander Taranovski: El 26 d'agost de 1921 mor a Ucraïna el revolucionari anarcocomunista Alexander Taranovski. Havia nascut en 1888 a Mariupol (Donetsk, Ucraïna) en una família de pagesos de classe mitjana d'origen jueu. En 1917 lluità en la Gran Guerra com a alferes i aquest mateix any es declarà anarcocomunista. Encapçalà la societat jueupolonesa «Guàrdia Negra». Durant la tardor de 1918 entrà en l'Exèrcit Revolucionari Insurgent de Nèstor Makhno i l'octubre de 1920 va ser nomenat membre del seu Estat Major. També comandà el Batalló Jueu d'aquesta guerrilla creat a Hulaipóle (Zaporíjia, Ucraïna). En 1920 participà en l'alliberament de Crimea. El novembre de 1920 marxà de Crimea i, després de trencar el setge de l'Exèrcit Roig, aconseguí arreplegar les forces makhnovistes a Hulaipóle. L'agost de 1921 participà en el grup encarregat de la fuita de Nèstor Makhno a l'estranger. Alexander Taranovski va ser capturat el 18 d'agost de 1921 a Ucraïna per un grup de pagesos contraris a la mahnotxina i dies després, el 26 d'agost de 1921, cremat viu en una foguera.

Alexander Taranovski (1888-1921)

***

- Enrique Martínez Marín: El 26 d'agost de 1949 mor en una emboscada a la frontera pirinenca el guerriller anarquista, membre dels grups d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Enrique Martínez Marín, el Quique. Havia nascut el 14 d'abril de 1927 a Barcelona (Catalunya) i va començar a militar en la segona meitat dels anys quaranta en les Joventuts Llibertàries barcelonines. Va integrar-se en els grups de militants més radicals que portaven les accions de guerrilla urbana contra el franquisme. Detingut el 8 d'agost de 1947 i acusat d'activisme clandestí i de ser responsable de les Joventuts Llibertàries de la barriada barcelonina del Carmel, va ser empresonat. En llibertat condicional a partir del 25 de març de 1948, va reprendre l'acció dins del grup de Josep Lluís Facerías, que va cometre diversos atemptats (contra una emissora al Tibidabo), accions de propaganda i «expropiacions econòmiques», activitats clandestines que l'obligaven a passar freqüentment la frontera dels Pirineus, i en una d'aquestes va caure sota les bales de la Guàrdia Civil. El seu company, Celedonio García Casino, que obria la marxa amb ell, també va morir en aquesta emboscada. Antoni Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al braç, però Josep Lluís Faceries i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a França amb el ferit. Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino van ser enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya).

***

- Leiva: El 26 d'agost de 1978 mor a Caracas (Veneçuela) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Havia nascut el 4 de gener de 1918 a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya). Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre, òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil --aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc.

***

- Boris Franteschini: El 26 d'agost de 1986 mor d'un càncer de pulmó el militant anarquista italoaustralià Boris Franteschini. Havia nascut en 1914 als Estats Units en una família d'emigrants italians anarquistes. Amb 7 anys va marxar amb sa família a Itàlia, però, amb l'arribada del feixisme de Mussolini i la repressió que es desencadenarà contra els militants, la família va emigrar a Austràlia en 1927. Va treballar un temps en una petita granja agrícola de son pare a Narre Warren (Victòria, Austràlia) i després va fer diverses feines, com ara llenyataire, per acabar en el negoci del marbre. A partir dels anys 30 va militar activament en el moviment anarquista italià emigrat de Melbourne. Es va implicar en la lluita contra el feixisme i va participar activament en l'ajuda, moral i financera, als llibertaris que combatien a Itàlia i a Espanya, i als refugiats víctimes del franquisme. Però el grup el grup format per una trentena de militants durant els anys 50 i 60, aïllat lingüísticament i geogràficament, minvarà al cap dels anys amb el retorn al seu país d'alguns i amb la desaparició dels més ancians. A partir de 1985 una revifalla de l'activitat es va manifestar amb la preparació i la celebració del Centenari del Primer de Maig, el maig de 1986, pels anarquistes australians, on Franteschini va prendre part molt activa, encara que ja estava molt malalt i moriria poc després.

***

- Domingo Díaz Ferrer: El 26 d'agost de 1987 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Domingo Díaz Ferrer. Havia nascut cap al 1908 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià). Instal·lat a Andalusia, de jove entrà a fer feina als ferrocarrils, fent de factor de trens de mercaderies i, ocasionalment, de cap d'estació. Afiliat a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà força actiu i reivindicatiu, ocupant càrrecs de responsabilitat. Entre el 28 i el 30 d'abril de 1932 representà la subsecció de Jerez en el Ple del Comitè de Relacions d'Andalusia de ferroviaris. Entre el 30 d'abril i el 4 de maig de 1932 fou delegat per Jerez en el Ple Regional de Ferroviaris d'Andalusia i presidí algunes sessions. En 1933 es traslladà a Alacant, on continuà la seva feina de ferroviari. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, representà la CNT en la Comissió d'Ordre Públic d'Alacant. Poc després se sumà voluntàriament a les milícies confederals i arribà a ser comissari en el Cos de Sanitat de la «Columna de Ferro». El 20 de novembre de 1936 va ser un dels testimonis de l'execució del cap falangista José Antonio Primo de Rivera. A partir de febrer de 1937 va ser nomenat, en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i juntament amb Antonio Ortega Corbí, membre de la Conselleria Provincial de València. Després fou nomenat comissari de Salut dels hospitals valencians. Durant la guerra proveí de paper i de maquinària el periòdic alacantí Liberación. En acabar la guerra aconseguí arribar a Algèria i establert en 1945 a Orà va fer de pastisser. En aquesta època va ser nomenat responsable del Comitè Regional Provisional de l'FNIF d'Àfrica del Nord i en 1947 secretari politicosocial del Comitè Departamental de l'Àfrica del Nord de la CNT en l'Exili. Després de la independència d'Algèria, s'instal·là a Niça (Provença, Occitània), on durant els anys setanta col·laborà en el periòdic parisenc Frente Libertario. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc, sempre militant en la CNT. Durant els seus últims anys, mantingué subscripció i contactes amb la revista barcelonina Polémica.

Actualització: 27-08-10

Anarcoefemèrides del 25 d'agost

Esdeveniments

- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels «comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.

***

- Atemptat contra Ángel Pestaña: El 25 d'agost de 1922 cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Viñals --que va ser qui va disparar--, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

Atemptat contra Ángel Pestaña (25-08-1922)

***

- Surt España Libre: El 25 d'agost de 1945 surt a París (França) el primer número del periòdic en castellà España Libre. Órgano del Comité de Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia (CNT-AIT). Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu director va ser Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel Hernández. Poc després es convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la CNT a França fins a la seva desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a Tolosa de Llenguadoc com a setmanari. Defensà fermament les postures del Comitè Nacional clandestí de la CNT, fins i tot les activitats més discutides (participació en el Govern Giral, diàlegs amb els monàrquics, etc.). A més de Félix Lorenzo Páramo, va ser dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus nombrosos col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias, Ramón Álvarez, Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú, Jacint Borràs, Buenacasa, Félix Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo, J. J. Domènech, Liberto Esclavina, José Espuga, José Ferri, José Gallego Crespo, Salvador García, García Durán, García Pradas, González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud, Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel, Ramón Liarte, Carlos Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio Mtz Prieto, Bernardo Merino, Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal, Olegario Pachón, Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces, Salvador Rodrigo, Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda, Mateo Santos, Víctor Sanz, Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio Serrano, Trabal, Gonzalo Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà textos inèdits de Peiró i el número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el famós manifest «Con España o contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva desaparició va ser motivada per pressions franquistes, encara que arran de la unificació confederal de 1960 caigué en crisi.

Naixements

- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Sébastien Doubinsky: El 25 d'agost de 1963 neix a París (França) l'escriptor i poeta anarquista Sébastien Doubinsky. És fill de Claude Doubinsky, corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière, i nét del destacat militant anarquista ucraïnès Jacques Doubinsky. Va passar una part important de la seva infància als Estats Units, ja que son pare era professor en diverses universitats nord-americanes (Syracusa, Washington, Stanford), i retornà a França en 1968. Més tard va fer estudis d'història i d'anglès; motius pels quals, juntament als seus orígens cosmopolites, una part de la seva producció literària és escrita en anglès. És especialista en l'escriptor francès Blaise Cendrars, a qui va dedicar la seva tesi. Molt influït per la cultura i la contracultura nord-americana, durant set anys va fer classes de literatura francesa a la Universitat d'Aarhus (Dinamarca). Després de passar set anys a França, va tornar a Dinamarca on viu amb Sophie, la seva esposa danesa, i sos dos infants, Théodore i Selma. Entre les seves novel·les escrites en francès podem destacar Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov (1993), La naissance de la télévision selon le Bouddha (1995), Fragments d'une révolution (1998), Mira Ceti (2001), Les ombres de la croix (2002), Les frères de la côte (2003), La comédie urbaine (2004), Le livre muet (2007), Star (2007) i Les fantômes du soir (2007). També té publicat obres en danès, traduïdes de manuscrits originals escrits en anglès, com ara Hvid Støj (1994), Gul Tyr (1995) i Babylons Grønne Haver (1995). De poesia en té publicats reculls com Cambodge Orchestre (2001) i Exhibition Coloniale (2001). En les seves obres sempre tenen cabuda personatges llibertaris.

Defuncions

- Ana María Cruzado Sánchez: El 25 d'agost de 1982 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcosindicalista Ana María Cruzado Sánchez. Havia nascut a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) en una família militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). De petita va emigrar amb sa família a Barcelona. El seu company va ser el militant cenetista Antonio Zapata Córdoba (1908-2000). A punt d'acabar la Guerra Civil, en febrer de 1939, es va exiliar a França, però va tornar clandestinament després i va ser detinguda. Un cop alliberada va seguir militant en la CNT clandestina a Barcelona i serà de bell nou detinguda. Exiliada definitivament després a França, es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, on va participar en el moviment llibertari fins a la seva mort. El seu germà, Alfonso Cruzado Sánchez (La Carolina, 1910 - Barcelona, 1983), va ser cenetista del Sindicat del Transport de Barcelona.

***

- Julián Arrondo: El 25 d'agost de 1990 mor a Dijon (Borgonya, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Julián Arrondo. Havia nascut en 1917 a Villafranca (Navarra, Espanya). De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a les Joventuts Llibertàries de la Bonanova. En esclatar la guerra civil lluità al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. El febrer de 1939 passà a França amb el gruix de la retirada i fou internat en diversos camps de concentració. Més tard fou enrolat en una de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després d'Alliberament, treballà com a obrer forestal a la Costa d'Or i s'instal·là a Dijon. Col·laborà amb Quico Sabaté durant l'estada que aquest féu a Dijon. Fou tresorer de la Federació Local de la CNT en l'Exili de Dijon i, en nombroses ocasions, de la Regional Dijon-Nevers. Durant els anys vuitanta fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Dijon.

***

- Miguel Alejandro Dilla: El 25 d'agost de 1997 mor a Sabigny (Xampanya, França) l'anarquista Miguel Alejandro Dilla. Havia nascut en 1909 a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent). En 1932 col·laborà amb articles sobre art en la prestigiosa revista mensual anarquista valenciana Orto. Durant la Revolució de 1936 participà activament en la col·lectivitat del seu poble i en les Joventuts Llibertàries. Destacà per la seva tasca cultural i com a orador, organitzant i impartint conferències a la comarca del Matarranya. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració. Després s'establí a Sabigny, on continuà militant en el moviment llibertari. 

Actualització: 25-08-10

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat --Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme --simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost--, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada «acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Naixements

- Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta, A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com ara Les syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.

***

- Ramón Lafragueta: El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Des de jove participà en el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En acabar la contesa passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització confederal. Després s'instal·là a Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local --fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).

***

- Víctor García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb «Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat, és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de Joves Àcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina, Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica, Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia, La Protesta, El Rebelde, Reconstruir, Regeneración, Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963), Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas,  La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

Defuncions

- Pierre Le Meillour: El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França, França), l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar Mor-Bihan (Bretanya). Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

***

- Virgilio Gozzoli: El 24 d'agost de 1964 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Havia nascut el 10 de novembre de 1886 a Pistoia (Toscana, Itàlia). A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne' su' rioni (1913), Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldianes i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.

***

- Ludovic Massé: El  24 d'agost de 1982 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Havia nascut el 7 de gener de 1900 a Évol (Conflent, Catalunya Nord). Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver «pujat» cap vegada a París.

***

- Antonio Moreno Ronchas: El 24 d'agost de 2006 mor en una residència de Morcens (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Havia nascut l'1 d'octubre de 1910 a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) i era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno Fernández, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià --presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquesta època va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats --sos pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.

***

- Daniel Barret: El 24 d'agost de 2009 mor a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini --també citat com Expósito--; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Rafael Barret. Havia nascut en 1952 a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre. Cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques --criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de «poder popular»-- presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva» --en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu. En 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy & Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà dos llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía i Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.

Actualització: 24-08-10