Administrar

Efemèrides anarquistes

[23/03] Comuna de Marsella - «Lux» - «L'action anarchiste» - Teatre Diana - I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu - Bellegarrigue - Nicolet - Girard - Medina Onrubia - Fraysse - Serra - Aguggini - Lezcano - Adler - Fauvet - Droccos - Ghiraldo - Subinyà - Aparicio - Sbriccoli - Lapeyre - Barrieras - Plaja - Botaya - Abad - Marziani

efemerides | 23 Març, 2019 12:11

[23/03] Comuna de Marsella - «Lux» - «L'action anarchiste» - Teatre Diana - I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu - Bellegarrigue - Nicolet - Girard - Medina Onrubia - Fraysse - Serra - Aguggini - Lezcano - Adler - Fauvet - Droccos - Ghiraldo - Subinyà - Aparicio - Sbriccoli - Lapeyre - Barrieras - Plaja - Botaya - Abad - Marziani

Anarcoefemèrides del 23 de març

Esdeveniments

Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)

Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)

- Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades --el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870--, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job i Étienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Portada del primer número de "Lux"

Portada del primer número de Lux

- Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada, òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.

***

Capçalera del primer número de "L'action anarchiste"

Capçalera del primer número de L'action anarchiste

- Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser «obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia: «Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.), desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.

***

Interior del teatre Diana després de l'atemptat

Interior del teatre Diana després de l'atemptat

- Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.

***

Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu

Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu

- I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari Els Gnomos. Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria Els Gnomos.

Anarcoefemèrides

Naixements

Anselme Bellegarrigue

Anselme Bellegarrigue

- Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana --establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren-- i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern és la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics --entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens-- formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) --en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869.  Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" del 22 de desembre de 1889

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una «processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Redacció de "Les Temps Nouveaux"

Redacció de Les Temps Nouveaux

- André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també en L'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França).

***

Salvadora Medina Onrubia

Salvadora Medina Onrubia

- Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant «magnanimitat» amb l'escriptora per la seva «triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación, El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral --Almafuerte (1913), La solución (1921), Las descentradas (1929), Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants, contista --El libro humilde y doliente i El vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

***

Baptistin Fraysse i els seus companys segons el diari parisenc "Le Journal" del 12 de gener de 1927

Baptistin Fraysse i els seus companys segons el diari parisenc Le Journal del 12 de gener de 1927

- Baptistin Fraysse: El 23 de març de 1897 neix a Langònha (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Baptistin Hébert Fraysse, conegut com Teddy o Teddy-Fred, però també com Le Danseur i Le Chinois. A començament de la Gran Guerra s'allistà en la infanteria colonial. Militant anarquista des dels anys vint, va exercir diversos oficis (cambrer, serraller, cuiner, etc.). Ficat en el món de l'espectacle, va fer de ballarí acrobàtic, sota el nom artístic de Teddy o Teddy-Fred, de professor de ball en un dàncing del carrer Paul-Déroulède de París i d'empresari teatral. En 1921 es casà amb la filla d'un actor de la Comèdia Francesa, amb qui tingué un infant. El 9 maig de 1922 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània) i processat per encobriment i el robatori d'un vagó postal, entre Laroche i Dijon, durant la nit del 4 al 5 d'abril d'aquell any, però finalment va ser exonerat per manca de proves. Militant de la Unió Anarquista (UA), es presentà en la «Llista Llibertaria» per al Primer Sector (districtes 8-10 i 17-19) de París per a les eleccions legislatives de maig de 1924. Entre l'11 de març i el 2 de juny de 1924, en substitució de René Cova (Devry), fou gerent de Le Libertaire. L'1 de març de 1924 va ser apallissat i detingut en una manifestació a favor de l'antimilitarista anarquista empresonada Jeanne Morand; inculpat d'«ultratges i amenaces cap els agents de la força pública», va ser processat l'11 de juny de 1924 pel X Jutjat Correccional. Fou figurant en el rodatge en 1926 de la versió muda del film d'Abel Gance Napoléon, estrenat l'any següent. Perseguit pels seus actes delictius, en 1926 es va refugiar a Bèlgica, però finalment va ser detingut a Lieja (Valònia) i extradit a França.  El 13 de juny de 1928 va ser condemnat, juntament amb François Chonez (Fredo) i Hamida Bencherech (Nelly), per l'Audiència del Sena a 10 anys de reclusió i 10 anys de residència vigilada per una desena de desvalisaments entre el novembre de 1925 i l'octubre de 1926 al barri de Montmartre de París i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). L'octubre de 1936 recobrà la llibertat i s'instal·là a Sèina (Provença, Occitània), on es guanyà la vida venent pels mercats i gestionant un magatzem de queviures a Oliolas (Provença, Occitània). Militant del Partit Comunista Francès (PCF), el 13 de setembre de 1940 va ser internat al camp d'internament de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), i traslladat el 6 d'octubre de 1941 a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània). Posteriorment va ser deportat al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), d'on retornà a Sinha cap el juny ou juliol de 1945. Reprengué el seu negoci comercial a Oliolas i com a comunista deportat, va ser indemnitzat. Baptistin Fraysse va morir el 24 de març de 1979 a Sinha (Provença, Occitània). Son germà Pierre Fraysse també va ser un destacat anarquista.

***

Tomaso Serra

Tomaso Serra

- Tomaso Serra: El 23 de març de 1900 neix a Lanusei (Sardenya) l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba, encara que va fer servir altres pseudònims (Barbone, Juan Fernández y Salas, Pinna Joseph i Tomy Casella). Son pare era ferroviari i per això sa família canviava contínuament de domicili. De ben jove va guanyar-se la vida fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de manera autodidacta. Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per treballar en la construcció d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en 1918, acabada la Gran Guerra, passà a França per fer feina en la reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el moviment anarquista i conegué Luigi Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia va ser perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar d'un país a l'altra; de Suïssa passà a França. Entre 1923 i 1925 treballà en la mineria i als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan Fernández y Salas, va ser expulsat de França per «activitats subversives» i marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per l'ús d'un passaport fals. Després marxà a treballar a Bèlgica en la construcció d'una presa. Més tard emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». En 1931 entrà novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer va ser detingut i expulsat del cantó; a Zuric conegué molts companys llibertaris (Bulzamini, Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que serà sa companya, també militant anarquista. Gràcies a la «Llar dels Refugiats Politics Antifeixistes», organització fundada per antifeixistes italians i socialistes i anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar acollit a Ginebra. En aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i freqüentà el grup editor d'Il Risveglio, participant en les tasques tipogràfiques i de difusió d'aquest periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat de Suïssa i el seu amic André Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia infantil que els antifeixistes havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan esclatà la Revolució a la Península Ibèrica decidí marxar-hi per fer costat el moviment anarquista. El 25 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant setmanes es va formar militarment a la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Osca on s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero Battistelli de la Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des del front envià articles per a Il Risveglio. El setembre de 1936 s'uní a la Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de Terol i va ser destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru». En aquest destí trobà els seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare. L'abril de 1937 participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en la batalla, retornà a Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb Renato Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes. Gràcies al seu amic André Oltramare que demanà per ell a les autoritats catalanes, passà de «desaparegut» i amb un destí segur al paredó, a detingut a la presó Model de Barcelona, on trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un metge amic que li lliurà documentació de la Creu Roja Internacional, fugí a França, però va ser arrestat a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després passà a Bèlgica, per acabar retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a Lille i deportat al camp de concentració de Vernet, on romangué fins al novembre de 1940 quan va ser traslladat al camp de Mende. Després del seu alliberament, el 30 de desembre de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament detingut i confinat a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni Virgilio. Amb la caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943 aconseguí evadir-se amb altres companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un batalló de «Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu, especialitzat en operacions de sabotatge i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra, en 1947 retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son germà i sa germana, alhora que difongué el pensament anarquista. A partir de 1960 decidí crear una comunitat agrària llibertària especialment dedicada als ancians anarquistes i a les persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força polèmic i criticat ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena «invertir» en el «desert» sard, però en 1962 durant un congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat amb molts anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968, gràcies al suport econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia, aconseguí crear a Barrali la Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en aquest projecte d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de Kurtura Populari (ABKP), on diposità els seus documents. En aquests anys participà en nombrosos congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a Barrali (Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu cos a la ciència. En el seu homenatge, l'ABKP passà a denominar-se «Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En 1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di Barrali. (Quasi) 100 anni di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il Barba», Juan Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella.

Tomaso Serra (1900-1985)

***

Ettore Aguggini

Ettore Aguggini

- Ettore Aguggini: El 23 de març de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

***

Necrològica de Federico Lezcano Presmanes apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 d'octubre de 1969

Necrològica de Federico Lezcano Presmanes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- Federico Lezcano Presmanes: El 23 de març de 1907 neix a Setién (Marina de Cudeyo, Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Federico Lezcano Presmanes --el primer llinatge a vegades citat erròniament Lescano. Sos pares es deien Emilio Lezcano i Bernardina Presmanes. De molt jove emigrà buscant feina, sembla, a França i retornà a la Península poc abans de la dictadura de Primo de Rivera. Decidí novament emigrar i s'establí a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i s'introduí en el moviment anarquista. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, retornà a la Península i s'enrolà en una batalló de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Greument ferit, va ser evacuat amb ambulància durant la Retirada i ingressat en un hospital de Lió (Arpitània). Un any després va se donat d'alta i s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Pau. Sa companya fou Rosa Freire Bello. Arran d'un accident, va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on després de vuit dies en coma, va ser traslladat a Pau per morir al seu domicili. Federico Lezcano Presmanes va morir el 6 de juliol de 1969 a Pau (Aquitània, Occitània).

***

L'estudiant Enrico Adler

L'estudiant Enrico Adler

- Enrico Adler: El 23 de març de 1951 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el professor, activista social, ecologista, animalista, sindicalista i anarquista Enrico Adler. Era l'últim descendent d'una família jueva burgesa d'origen vienès que va ser exterminada als camps nazis i son pare va ser un destacat partisà. De ben jovenet, en els anys de la protesta estudiantil, quan estudiava filosofia a la Universitat de Sanremo, s'adherí al moviment anarquista, militant en l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OdCL). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat al Forte Santa Tecla de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1971 fundà amb altres companys l'Organització Anarquista Ligur (OAL) i en els anys setanta fou un dels fundadors del Grup Anarquista de Sanremo (GAS), on també militaren Gianni Sufia, Giorgio Sorrentino, Claudio Badano i Moreno Marchi, entre d'altres. Exercí la tasca docent com a professor de lletres (filosofia, literatura i història) en instituts d'ensenyament mitjà, com ara l'Institut Colombo de Comptabilitat o l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato «Eleonora Ruffini» d'Arma di Taggia (Ligúria, Itàlia). Fou membre del Comitè Territorial d'Imperia (Ligúria, Itàlia) de l'Associació Recreativa i Cultural Italiana (ARCI), de l'Ens Nacional per a la Protecció dels Animals (ENPA) de Sanremo, de l'Associació Mappamondo i del Cercle de Sanremo de l'Associació d'Amics Itàlia-Cuba. Preocupat pel problema dels més vulnerables, creà la «Comunità Eligia» de Bajardo (Ligúria, Itàlia), per a la recuperació i integració dels drogodependents, i, amb la funcionària municipal Daniela Vigna, el Centre Social Juvenil de Via Parodi de Sanremo. Vegetarià i activista contra la vivisecció, creà un refugi per a animals abandonats. També treballà temes com ara l'economia ètica, la solidaritat i els grups de consum, i intentà crear un grup d'autogestió i de banca ètica d'àmbit europeu. Com a sindicalista del ram de l'ensenyament, milità en UNIcobas, sindicat del qual va ser el seu secretari provincial. Durant els anys noranta reobrí l'històric local del Cercle Anarquista de Pegli (Ligúria, Itàlia). Entre 1989 i 1990 i entre 1993 i 1995, va ser elegit regidor municipal per «Els Verds» (Movimento Verde) a Sanremo. En 2001 creà la secció local de Sanremo de l'associació antimàfia «Libera». Se li va diagnosticar un càncer de fetge i cinc mesos després Enrico Adler va morir, el 23 de novembre de 2008, a l'Hospital Cívic Borea de Sanremo (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Valle Armea d'aquesta ciutat. En 2011 l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato «Eleonora Ruffini» d'Arma di Taggia, on havia impartit classes d'història, creà una borsa d'estudis de caire sociocultural en el seu homenatge. En 2013 es va publicar pòstumament el seu llibre Panna, rose e anarchia.

Enrico Adler (1951-2008)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Conferència de Faure

Conferència de Faure

- Pierre Fauvet: El 23 de març de 1901 mor a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Havia nascut el 15 de maig de 1859 a Sant-Etiève (Arpitània). Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès.

***

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre "La Mère Éducatrice"

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre La Mère Éducatrice

- L. A. Droccos: El 23 de març de 1926 mor a París (França) el compositor musical i pianista anarquista Louis-Ferdinand-André-Alexandre Drocco, conegut com L. A. Droccos. Havia nascut el 19 de gener de 1872 a Druento (Piemont, Itàlia) --algunes fonts citen erròniament Lió (Arpitània). Sos pares es deien Enrico Drocco i Clelia Bonino. S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie, Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier, Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en «L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Sa companya fou Marie Mathilde Pierquet. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 al seu domicili de París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[22/03] Vaga de les Selfactines - «Els treballadors de la nit» - «Moviment 22 de Març» - Agafada del 1974 - Tosca - Abad - Claux - Garioni - Léoni - Mascii - Moya - Sternini - Argelès - Muñoz - Galzerano - Collazo - García Macho - Amaral - Bonometti - Moriones - Hernández - Oiticica - Relgis - García - Montforte - Mañas - Ibáñez - Schmitz

efemerides | 22 Març, 2019 13:37

[22/03] Vaga de les Selfactines - «Els treballadors de la nit» - «Moviment 22 de Març» - Agafada del 1974 - Tosca - Abad - Claux - Garioni - Léoni - Mascii - Moya - Sternini - Argelès - Muñoz - Galzerano - Collazo - García Macho - Amaral - Bonometti - Moriones - Hernández - Oiticica - Relgis - García - Montforte - Mañas - Ibáñez - Schmitz

Anarcoefemèrides del 22 de març

Esdeveniments

Selfactina

Selfactina

- Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a mà que presenten la primera reivindicació col·lectiva als patrons del gremi. Amb motiu de la instal·lació, cada cop més nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting), conegudes popularment com selfactines, i per la crisi de la feina i la carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van registrar diverses vagues a Catalunya; la més important va ser la que va començar a Sans el 22 de març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità general va fer detenir els representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses manifestacions populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar va proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els vaguistes. Aquestes vagues estaven organitzades per «Comissions de Treballadors» autogestionàries i clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol de 1854 parla de «comissió de treballadors de les fàbriques de filats» o de «comissió de la classe filadora». El conegut com «Conflicte de les Selfactines» va culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de fàbriques.

***

Alexandre Marius Jacob

Alexandre Marius Jacob

- Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup «Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones --entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou-- són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig.

***

A la Facultat de Lletres

A la Facultat de Lletres

- Naixement del «Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès.

***

Anagrama de l'FIJL

Anagrama de l'FIJL

- Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.

Anarcoefemèrides

Naixements

Giuseppe Tosca

Giuseppe Tosca

- Giuseppe Tosca: El 22 de març de 1886 neix a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Giuseppe Tosca, conegut com Peppino Tosca. Sos pares es deien Emilio Tosca i Ermelinda Betta. Paleta de professió, emigrà molt jove amb sos pares a Suïssa. Treballà a Berna (Berna, Suïssa) i tal vegada a Zuric (Zuric, Suïssa). Implicat en l'anomenat «Afer de les Bombes» o «Complot de Zuric» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat a Zuric i detingué un centenar d'anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.)–, va ser tancat en presó preventiva uns mesos. Amb un decret d'expulsió signat el 2 de desembre de 1918, l'acusació es va retirar el març de 1919 i, després d'algunes setmanes hospitalitzat en una clínica de repòs de Mendrisio (Ticino, Suïssa), on se li va diagnosticar que tenia «trastorns mentals» i va ser sotmès a electroxocs, va ser expulsat de Suïssa aquell mateix any. De bell nou al seu país, s'establí a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Processat per deserció durant la Gran Guerra, no va ser condemnat a causa d'un error en la instrucció judicial. Secretari de la Lliga de Paletes de Borgonovo Val Tidone, col·laborà en diferents periòdics llibertaris. La policia el considerà com a un «element molt influent entre els seus companys». En correspondència amb Errico Malatesta, sostingué econòmicament els seus projectes editorials, com ara la revista Pensiero e Volontà. El març de 1923 emigrà a França i s'establí a Savigny-sur-Orge (Illa de França, França), on visqué amb Bianca, neboda de l'anarquista Felice Vezzani, al número 129 del carrer de la Belle des Belles. En aquesta època estigué en contacte amb Giuseppe Peretti, de Bellinzona (Ticino, Suïssa), perquè s'encarregués de sa germana que residia a Borgonovo Val Tidone, i distribuí Il Risveglio de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Dirigí la Cooperativa de Construcció de Sartrouville (Illa de França, França), creada per exiliats italians, fou membre de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), va estar subscrit als periòdics anarquistes L'Avanti i Giustizia e Libertà i participà en la col·lecta a favor del diari Le Libertaire. Ben actiu en el moviment anarquista italià a França, entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França), que donà lloc a la constitució de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats Italians). En 1934 fou membre del consell d'administració del periòdic de la FAPI Lotte Sociali (1933-1935), el gerent del qual fou Jean Girardin. Durant la guerra d'Espanya (1936-1939) col·laborà en el Comitè Anarquista Pro-Espanya de París (França), també conegut com «Comitè Espanya Lliure». El 5 d'octubre de 1940 va ser inscrit en la llista de residents anarquistes italians residents a França que la policia italiana va enviar a l'alemanya per a la seva detenció, però, a diferència d'altes, pogué fugir-ne. En 1946 retornà provisionalment a Borgonovo Val Tidone, segurament per visitar sa família, i retornà a Savigny-sur-Orge, on s'havia construït, durant anys, una petita casa. Sempre actiu en el moviment anarquista, Giuseppe Tosca va morir el setembre de 1946 probablement a Savigny-sur-Orge (Illa de França, França). Correspondència seva amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de maig de 1973

Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de maig de 1973

- Manuel Abad Bermúdez: El 22 de març de 1892 –altres fonts citen el 23 de febrer de 1893– neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad Bermúdez. En els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, retorna a la Península i durant els anys republicans patí empresonaments. Forner, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Anglès (Selva, Catalunya) i durant la Revolució de 1936 participà activament en la col·lectivització encapçalada pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració. En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per evacuar les dones i els infants que quedaven a Anglès i passà a França amb la Retirada. Tancat als camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment s'enrolà en la 226 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i posteriorment, el 22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors Estrangers (GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la reorganització clandestina de la CNT i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Bram de la CNT. Manuel Abad Bermúdez va morir en 1973 a Bram (Llenguadoc, Occitània).

***

Kléber Claux ("The Cosmopolitan"), dibuixat per Douglas Dundas (1931)

Kléber Claux (The Cosmopolitan), dibuixat per Douglas Dundas (1931)

- Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Fill de pares lliurepensadors, abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme --creà la primera colònia nudista australiana-- va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el 9 de juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al cementiri de Woronora (Sutherland Shire, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers.

***

Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc "Le Populaire" del 22 de novembre de 1935

Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Mario Garioni: El 22 de març de 1896 –algunes fonts citen 1895– neix a San Rocco al Porto (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario Garioni, també conegut com Romeo Pezza. En 1920 fugint del feixisme es refugià a França i s'instal·là a Lió (Arpitània). El 12 d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i marxà cap a Bèlgica, d'on també fou expulsat. Després d'una estada a Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb la proclamació de la II República, passà a Catalunya, però en 1933 va ser portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a Barcelona (Catalunya); detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de presó. En acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser jutjat i condemnat a un mes de presó per «violació del decret d'expulsió» que purgà a la presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i empresonaments minaren poc a poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure, començà a errar per la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via fèrria. El 17 de novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren Tolosa-París, per Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el cos decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació, no va ser identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el cos va ser trobar fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) confirmà que no havia estat així. La versió oficial d'aquesta mort fou «suïcidi».

***

Medalla de Bakunin realitzada per Mattia Léoni (1968)

Medalla de Bakunin realitzada per Mattia Léoni (1968)

- Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 --algunes fonts citen 1896-- neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la «ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) --aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el «Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir el 25 de febrer de 1984 a París (França).

***

Giuseppe Mascii

Giuseppe Mascii

- Giuseppe Mascii: El 22 de març de 1897 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci, Joseph Mascii, Beppe del Cenciao, B.d.P.). Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa família quan ell era un infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola sos fills. Després de l'escola elemental, començà a treballar com a obrer envernissador i pintor decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els registres policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà informació sobre ell arran de la seva subscripció al periòdic antimilitarista genovès Rompete le Righe! i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de Florència (Toscana, Itàlia) contestà que treballava de pintor i que militava obertament en el moviment anarquista, però que, gràcies a la seva curta edat, no era considerat perillós, però que calia mantenir-lo vigilat. Quan la Gran Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8 d'abril de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia) a sis anys i sis mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i tornà a freqüentar els companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de març de 1924 s'instal·là a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia feixista, mantingué una «conducta política contrària al règim». El 20 de setembre de 1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar l'Exposició Colonial Internacional, passà a França amb sa companya Olga Spaggiari, amb qui tingué dos fills. Després d'un temps a la zona alpina, s'establí a Bezons (Illa de França, França) i l'any següent una fotografia seva, juntament amb la d'altres anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va ser enviada a la Direcció General de la policia perquè es fessin 10 còpies per a l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a petició de la Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la policia de fronteres. A París freqüentà els anarquistes italians exiliats més actius (Virgilio Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat de 1934 continuà desenvolupant una intensa tasca llibertària i cap a finals de 1935 assistí a algunes reunions que es feren entre els anarquistes (Camillo Berneri, Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani, etc.) i els membres del moviment «Giustizia e Libertà». El 7 de març de 1936 participà en la trobada organitzada per «Giustizia e Libertà» a París, juntament amb Angelo Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i el 26 de juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre el dret d'asil, amb altres companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino Bruschi, etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a Espanya, marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa d'una pleuresia, on mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Aquest episodi de la guerra d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes italianes i ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de Policia 120 còpies de la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava de tornada a França i el 19 de desembre a París, on continuà amb la seva militància política. El 6 de febrer de 1937 va escriure una carta a Camillo Berneri on deplorava que «Giustizia e Libertà» hagués intentat apropiar-se, des de les pàgines del seu diari Guerra di Classe, de l'èxit de la constitució de la «Columna Italiana», ignorant el paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de 1937 assistí a una reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli, Francesco Fortini (Cavallini), Lazzaro Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres. L'1 de març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi, del Servei d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt Empordà, Catalunya), informant-li de la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de «Maig de 1937» a Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28 d'agost de 1937 participà, amb Aldo Garosci (Magrini) i altres, en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se celebrà a París. En aquesta època les autoritats franceses intentaren expulsar-lo del país, però la intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942 continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista. En 1948 emigrà a Veneçuela, però dos anys després, malalt de tuberculosi, retornà a França i a Bezons reprengué la seva tasca militant. Membre del «Grup d'Amics d'E. Armand» –participà en la traducció de la seva obra L'iniziazione individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i mantingué una important correspondència amb E. Armand fins a la seva defunció en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany Ryner», de qui va traduir Crepuscolo di Eliseo Reclus. Durant els anys cinquanta col·laborà en diferents números únics publicats a Liorna (Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza Limiti»: Libertà senza limiti (agost de 1952), Volere (gener de 1953), Antitesi (abril de 1953), Chiarezza (setembre de 1953), Fermeza (juny 1954); i en el periòdic d'E. Armand L'Unique. També col·laborà en els anys seixanta, fent servir els pseudònims Joseph Mascii i Beppe del Cenciao, en els periòdics de tendència antiorganitzadora, com ara L'Internazionale, de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles sobre Camillo Berneri, Marius Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà nombrosos articles de temàtica diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure, Élisée Reclus, Han Ryner, Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968 col·laborà en la revista Volontà. Amb Attilio Copetti, es mostrà contrari al «pacte associatiu» votat en el Congrés Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació Anarquista Italiana (FAI) i més tard denuncià les temptatives plataformistes dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), sempre defensant les idees antiorganitzadores i antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir l'11 de setembre de 1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu cos va ser lliurat a la medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), on es troba dipositat.

Giuseppe Mascii (1897-1973)

***

Necrològia de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de novembre de 1977

Necrològia de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de novembre de 1977

- Joaquín Moya Bellot: El 22 de març de 1901 neix a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquín Moya Bellot. Sos pares es deien Joaquín Moya i Petra Bellot. Es guanyava la vida fent d'obrer forjador i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del País Valencià. El desembre de 1930 va ser nomenat secretari de la Joventut Republicana de Xella. Durant la guerra civil fou capità d'enginyers del Batalló de Sapadors del XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i, a partir d'octubre de 1937, del XIII Cos de l'Exèrcit, que actuaren al Llevant peninsular, al front d'Aragó i en la defensa de Madrid. En acabar la guerra pogué embarcar-se cap a l'Àfrica del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Rouïba (Alger, Algèria), on en 1948 obrí, amb Taieb ben Omar Dahoun, un taller de ferreria artesanal i de mecànica agrícola («Societat Moya-Dahoun»), societat que es dissolgué poc després. Formar part dels repatriats que a principis dels anys seixanta retornaren a França. Instal·lat a Niça amb sa companya María Talón, treballà uns anys en una fàbrica i milità en la Federació Local de la CNT. Arran d'una intervenció quirúrgica, Joaquín Moya Bellot va morir el 4 de febrer de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Rolando Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes en una excursió (anys cinquanta)

Rolando Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes en una excursió (anys cinquanta)

- Rolando Sternini: El 22 de març de 1902 –algunes fonts citen 1903– neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Rolando Sternini, conegut com Carnera i Ermanno i també citat com Rolando Stermini. Fogoner de vaixell de professió, després de la pujada al poder del feixisme s'exilià a França i a Bèlgica, i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 a Espanya, hi marxà com a voluntari i s'integrà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies, passà a formar part de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») –algunes fonts citen la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» --algunes fonts citen el camp de concentració de Gurs. Durant l'Ocupació va ser enviat a treballar obligatòriament per al Govern de Vichy i pels alemanys en dues ocasions i en totes dues es va escapar. Visqué en la clandestinitat fins el final de la II Guerra Mundial. Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Lió (Arpitània), participant en les activitats culturals dels companys espanyols (reunions, conferències, excursions, etc.). Va fer especial amistat amb l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano i visqué amb ell al barri de Vaise de Lió. Posteriorment visqué amb sa companya Vicenta de la Flor al barri lionès de Fourvière. Rolando Sternini va morir a finals de 1972 o a principis de 1973 al barri del Fort de Saint Irénée de Lió (Arpitània).

Rolando Sternini (1902-ca.1972)

***

Necrològica de Llorenç Argelès Campulle apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de gener de 1970

Necrològica de Llorenç Argelès Campulle apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de gener de 1970

- Llorenç Argelès Campulle: El 22 de març de 1907 neix a Castellfollit de la Roca (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Llorenç Argelès Campulle. Sos pares es deien Salvador Argelès i Ana Campulle. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), visqué a Montesquiu (Osona, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de manobre. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Saint-Ambroix i de Bourges (Centre, França) de la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Al final de sa vida visqué a Vierzon (Centre, França). Després de 15 dies hospitalitzat, Llorenç Argelès Campulle va morir el 27 de novembre de 1969 al seu domicili del barri de Colombier de Vierzon (Centre, França) i va ser enterrat l'endemà.

***

Portada de l'edició dels textos de Bakunin feta per François Muñoz

Portada de l'edició dels textos de Bakunin feta per François Muñoz

- François Muñoz: El 22 de març de 1923 neix a Piennes (Lorena, França) l'anarquista François Lucien Muñoz, sovint citat sense la titlla François Munoz. Durant el congrés de les Joventuts Llibertàries celebrat el 13 de setembre de 1946 a Dijon (Borgonya, França) fou nomenat responsable del Comitè de Premsa del Comitè Nacional de la Federació de les Joventuts Anarquistes (FJA); els altres membres del Comitè Nacional van ser  Georges Fontenis, Paul Champs, Louise Le Bourhis, Serge Senninger, Raymond Robic, Giuseppe Mazzochi, Marcelle Clavé, René Souchay i Louis Fassier. Poc després, amb son germà Floreal Muñoz (Chavannes), entrà a formar part de la Comissió d'Autodefensa de la Federació Anarquista (FA) i de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En aquesta època forma part dels Grups de Fàbrica a la Citroën i col·labora en Le Libertaire i Amitié. En 1950, el seu domicili, al carrer del Faubourg Saint Antoine del XI Districte de París (França), estava en les llistes d'indrets a vigilar per la policia. Entre 1952 i 1957 administrà una biblioteca gratuïta de la FCL per als militants. En aquesta època col·laborà en la revista Le Lien. El 24 de juliol de 1954 participà en el segrest a França de Niceto Pardillo Manzanero (El Chaval) –exmembre del grup d'acció anarquista de Wenceslao Jiménez Orive que actuava a Espanya, que s'havia posat al servei de la policia franquista i que fou l'origen de l'eliminació del grup el gener de 1950–, el qual va ser severament «corregit» i deixat per mort a vuit quilòmetres de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Entre el 23 i el 25 de maig de 1953 assistí al Congrés de París de la FCL i fou membre de la Comissió de Control i elegit com a suplent de París en la Comissió de Conflictes del Comitè Nacional de la FCL. Fou un dels candidats de la FCL en el I Sector del Sena per a les eleccions legislatives de desembre de 1955, el fracàs de la qual marcaren el final de l'organització. En 1965 fou l'editor científic de la col·lecció de textos de Mikhail Bakunin que sota el títol de La Liberté. Choix de textes, publicà Jean-Jacques Pauvert en la seva col·lecció «Libertés»; edició polèmica, a causa de la introducció i les notes que sobre els textos bakuninians va fer parlant d'un «Bakunin marxista», que fou molt important a la seva època i que va ser reeditada en 1972.

***

Giuseppe Galzerano

Giuseppe Galzerano

- Giuseppe Galzerano: El 22 de març de 1953 neix a Castelnuovo Cilento (Campània, Itàlia) l'historiador i editor anarquista Giuseppe Galzerano. És llicenciat en Pedagogia i en Lletres en la Universitat de Salerno (Campània, Itàlia) i treballa com a docent de Humanitats en un institut públic. En 1975 fundà l'Editorial Galzerano, on publica llibres sobre anarquisme, socialisme, antifeixisme, emigració, cultura popular, història local, etc. Trobem articles seus en diferents periòdics italians i estrangers. En diverses ocasions (1995, 1998, 2002 i 2004) se li atorgà el Premi de la Cultura de la Presidència del Consell de Ministres. Com a historiador s'ha centrat en els moviments anarquista, obrer i revolucionari. És autor d'I ricchi e gli oppressori non moriranno più! Romanzo di fantascienza contro il trapianto del cuore (1970), Grammatica della lingua Esperanto (1970), Attentato al Diana (1973), Libri rari ed introvabili. Letteratura anarchica, socialista, antifascista ed anticlericale (1974), Carlo Pisacane un dirottatore di cent' anni fa. Una conferenza ed altro (1975), America! America! (1980, amb Antonio Margariti), Enrico Quaranta. Una vita per gli altri (1987), Gaetano Bresci. La vita, l'attentato, il processo e la morte del regicida anarchico (1988), Passando per il Cilento. Avventure e scoperte di un «turista» inglese nel Cilento borbonico (1988, amb Arthur John Strutt), Il tribunale speciale fascista (1992, edició), Giovanni Passannante. La vita, l'attentato, il processo, la condanna a morte, la grazia «regale» e gli anni di galera del cuoco lucano che nel 1878 ruppe l'incantesimo monarchico (1997 i 2004), Le «Memorie» di Antonio Galotti. La rivolta del Cilento del 1828 (1998, amb Antonio Galotti), Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna (1999), Domicilio coatto (2000, amb Ettore Croce), Angelo Sbardellotto. Vita, processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini (2003), Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell'anarchico italo-americano fucilato per l'intenzione di uccidere Mussolini (2006), Ricordi di famiglia (1780-1860) (2008, amb Matteo Mazziotti), Enrico Zambonini. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico emiliano fucilato dalla Repubblica sociale italiana (2009), entre d'altres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

María Collazo parlant al públic durant la sagnant vaga general d'agost de 1918

María Collazo parlant al públic durant la sagnant vaga general d'agost de 1918

- Maria Collazo: El 22 de març de 1942 mor a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut el 6 de març de 1884 a Montevideo (Uruguai). Era filla d'una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista «Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern.

María Collazo (1884-1942)

***

Justiniano García Macho

Justiniano García Macho

- Justiniano García Macho: El 22 de març de 1949 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller anarquista Justiniano García Macho, conegut com El Macho. Havia nascut a Cedrillas (Terol, Aragó, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou milicià durant la Guerra Civil espanyola. En 1939, al final del conflicte, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada. En 1943 aconseguí fugir de la presó i s'integrà en la guerrilla que operava a Terol, on encapçalà un grup que actuà a la zona d'Utrillas. En 1947 s'integrà al campament de la Sènia del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), però per divergències polítiques amb els comunistes desertà. Dies després, el 18 de maig de 1948, va ser capturat pels franquistes a Sallent de Gállego (Osca, Aragó), juntament amb el guerriller llibertari Pedro Acosta Cánovas (El Chaval), quan intentaven creuar els Pirineus. Portats ambdós davant un consell de guerra, el 18 de gener de 1949 van ser condemnats a mort i afusellats el 12 de març de 1949 a Saragossa.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[21/03] Consells hongaresos - Vaga de xofers - Conferència de Noja - «Il Corvo» - Manifestació per Rueda - «El Canto Insurgente» - Homedes - Melosi - Lazarte - Álvarez Garrido - Harel - Hernández Rodríguez - Vitales - Arjona - Maurin - Domanico - Dunois - Mendes - Baglioni - Hernández Cortés - Mirón - Carpentier - Valls - Sánchez Migallón - Zabala - Tittarelli - Brailey

efemerides | 21 Març, 2019 13:26

[21/03] Consells hongaresos - Vaga de xofers - Conferència de Noja - «Il Corvo» - Manifestació per Rueda - «El Canto Insurgente» - Homedes - Melosi - Lazarte - Álvarez Garrido - Harel - Hernández Rodríguez - Vitales - Arjona - Maurin - Domanico - Dunois - Mendes - Baglioni - Hernández Cortés - Mirón - Carpentier - Valls - Sánchez Migallón - Zabala - Tittarelli - Brailey

Anarcoefemèrides del 21 de març

Esdeveniments

Anagrama dels anarquistes hongaresos

Anagrama dels anarquistes hongaresos

- Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest.

***

Propaganda de xofers de Bogotà (1927)

Propaganda de xofers de Bogotà (1927)

- Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida.

***

Ressenya de la conferència de Noja Ruiz apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 23 de març de 1937

Ressenya de la conferència de Noja Ruiz apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de març de 1937

- Conferència de Noja Ruiz: El 21 de març de 1937 el mestra racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz pronuncia la conferència «El Arte en la Revolución» al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya). El conferenciant va ser presentat pel director de Solidaridad Obrera Jacinto Toryho. Aquesta conferència va ser editada aquell mateix any per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Capçalera d'"Il Corvo"

Capçalera d'Il Corvo

- Surt Il Corvo: El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale (El Corb. Periòdic Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós «Pietro Gori» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els responsables Amedeo C. Vannucci i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un número únic, però en van sortir sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb el nom de Don Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup Editorial «Il Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo anticlericale, continuació de l'anterior amb el número 7. A partir del següent número la publicació canvià el títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale i a partir de l'1 de maig de 1948 tornà al títol original d'Il Corvo. Periodico di battaglia anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial «Il Corvo». En total es publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de Pietro Gori, Leda Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria Pastorello, Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també publicà nombrosos fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia Anarchica de Sébastien Faure.

***

Notícia sobre la manifestació aparaguda a "La Vanguardia" del 22 de març de 1978

Notícia sobre la manifestació aparaguda a La Vanguardia del 22 de març de 1978

- Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris --el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries-- implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

***

Portada del primer número d'"El Canto Insurgente"

Portada del primer número d'El Canto Insurgente

- Surt El Canto Insurgente: El 21 de març de 2014 surt a Mérida (Mérida, Veneçuela) el periòdic anarquista El Canto Insurgente. Vocero de aquellos que no tienen voz. Reivindicà la no violència i els articles se signaren sota pseudònims. Els números tenien un tema central i en sortiren quatre: 21 de març de 2014 (Protesta cultural activa), 30 de març (La cançó com a protesta), 6 d'abril (Delinqüència a Veneçuela) i 13 d'abril de 2014 (L'esquerra a Veneçuela).

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà "Heraldo de Zamora" del 8 d'agost de 1903

Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà Heraldo de Zamora del 8 d'agost de 1903

- Ramon Homedes Carbó:  El 21 de març de 1869 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ramon Homedes Carbó –citat el seu primer llinatge a vegades Omedes. Per mor de la seva corpulència gegantesca fou molt conegut a començament de segle i es guanyava la vida fent de calderer, militant en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). L'1 de maig de 1901 va ser detingut arran d'un discurs que pronuncià a la Font Santa de Palma (Mallorca, Illes Balears); empresonat, la seva causa va ser sobreseguda i va ser alliberat el 3 de juliol d'aquell any. El 24 de gener de 1902 s'entrevistà amb el governador civil de Barcelona, qui el va amenaçar, i dos dies després parlà, davant deu-mil persones, en el míting per a organitzar la Federació Obrera que se celebrà a la Plaça de Toros de Barcelona. Fou especialment actiu durant la vaga general de 1902 per la jornada de nou hores dels metal·lúrgics i va ser un dels organitzadors del míting de les societats obreres que se celebrà el 16 de febrer de 1902 a Barcelona. El 8 de setembre de 1902, quan era president de la Societat de Calderers, va ser detingut amb altres companys calderers quan es realitzava un míting autoritzat al local de la societat coral «La Olla», al carrer Berenguer el Major del barri de la Barceloneta de Barcelona, i tancat a la presó de Barcelona; dies després signà amb altres companys reclosos una carta dirigida al capità general de Catalunya denunciant la seva situació. El 2 de febrer de 1903 parlà, davant unes tres-mil persones, en el míting obrer que se celebrà al Saló Varietats de Barcelona. El juny de 1903 marxà, amb Antonio Ojeda, a França en missió propagandística i el 26 de juny d'aquell any se li va decretar la seva expulsió d'aquest país. El 7 d'agost de 1903, quan feia dies que havia vingut de França, va ser detingut a Barcelona. Ja que no podia passar fàcilment desapercebut, fou detingut i empresonat moltes vegades, fins que, gràcies a la intervenció del republicà Emili Junoy Gelabert (El Negret), deixà de ser perseguit i en 1906 trobà una feina a la Casa de Lactància, empresa municipal coneguda com «La Gota de Llet», al carrer de Valldonzella de Barcelona. Cap el 1908, amb altres companys anarquistes (Lluís Bertran, Ignasi Clarià, Enric Pujol Ambrós, etc.), abandonà el moviment llibertari i s'afilià al Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García. En 1908 presidí la Unió d'Obrers Metal·lúrgics (UOM), que s'havia creat en 1905, encara que ja no feia feina en aquest ofici. El juliol de 1909 participà activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica». El 8 d'agost de 1910 signà, amb Enric Pujol Ambrós, una carta, publicada en El Progreso en la qual es denunciava l'actuació de confidents obrers, membres alguns de Solidaritat Obrera, amb les autoritats barcelonines abans de l'esclat de la «Setmana Tràgica». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològia de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela "The Daily Republican" del 10 de febrer de 1959

Necrològia de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela The Daily Republican del 10 de febrer de 1959

- Silvio Melosi: El 21 de març de 1889 –algunes fonts citen 1885– neix a Montecatini Terme (Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Melosi. Emigrà als EUA i cap el 1943 s'establí a Charleroi, on treballà a les mines de carbó i milità en la United Mine Workers of America (UMWA, Miners Units d'Amèrica). Silvio Melosi va morir el 6 de febrer de 1959 a Charleroi (Pennsilvània, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Monongahela (Pennsilvània, EUA).

***

Juan Lazarte

Juan Lazarte

- Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán --a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina--, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.

***

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en diari madrileny "El Sol" del 21 de desembre de 1933

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en diari madrileny El Sol del 21 de desembre de 1933

- Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per «reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón --la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre --algunes fonts citen el 20 d'octubre-- de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.

***

Louis-Émile Harel

Louis-Émile Harel

- Louis Harel: El 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de maig– de 1899 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista neomaltusià Louis-Émile Harel. Sos pares, tintorers, es deien Émile-Ernest Harel i Marie Euphrasie Veyrat. El 30 de desembre de 1920 es casà a París (França) amb Rose Grain Regentava amb sa companya, des del setembre de 1934, un comerç de tintoreria al número 151 de l'avinguda del Roule de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Al seu local feia propaganda del Comitè Nacional Antituberculós del doctor Albert Calmette. El 4 d'abril de 1935 va ser detingut a Neuilly-sur-Seine per haver practicat com a propaganda neomaltusiana entre el 23 i el 24 de març d'aquell any, com a assistent amb Jean Baeza del doctor Norbert Bartosek, vasectomies voluntàries a 15 companys de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) realitzades al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévoltel. La vasectomia aleshores estava penada per la llei i s'aplicava l'article 316 del codi penal que castigava la castració i el 311 les seqüeles. Traslladat de la presó parisenca de La Santé, el 12 d'abril de 1935 arribà a Bordeus i va ser reclòs al Fort de l'Hâ. El 2 de maig de 1936 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Bordeus amb la resta companys en l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» o «Cas Bartosek» i va ser declarat culpable del delicte de «violències amb premeditació» i condemnat a sis mesos de presó i a cinc mesos de prohibició de residència. L'1 de juliol de 1936 el Tribunal d'Apel·lació reduí les penes contra els acusats, en el seu cas quatre mesos. Solidari amb la Revolució espanyola, el 8 d'agost de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un camió carregat de medicaments per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Divorciat de sa primera esposa, el 5 d'agost de 1939 es casà a París amb Marguerite Marie Madeleine Paulin, de qui es va divorciar el 5 de juliol de 1951. El 28 de juny de 1952 es casà a París amb Raymonde Mauricette Kello. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Hernández Rodríguez

Manuel Hernández Rodríguez

- Manuel Hernández Rodríguez: El 21 de març de 1900 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill d'una família anarquista, treballà de fuster i des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Juan Arcas Moreda, Méndez, Carlos Zimmerman Ruiz, Rivas, etc.), ocupà càrrecs de responsabilitat i realitzà tasques delicades per al sindicat. Més tard, fugint de la repressió, milità a València (País Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells, España, Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller a causa de les seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i participà en nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA, Orphea Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la campanya contra l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí presó, per sabotatge i port d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de Telèfons de la CNT, el novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de treballadors de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en un registre de la Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona. Juntament amb més de seixanta militants presos, signà el manifest «Contra el confusionismo», publicat en Solidaridad Obrera del 20 de novembre de 1931, dirigit contra l'estratègia d'Ángel Pestaña Núñez. El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet), secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc (25 pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de març d'aquell any va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover Cortés, per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de gener de 1934 va ser detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina), Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel Martínez, durant una reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i d'autobusos. Durant la Revolució de 1936 participà en la col·lectivització del sector de la fusta i el desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes espanyols considerats perillosos per les autoritats franceses i amb prohibició d'entrar al país. En aquesta època era secretari del Comitè de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i membre del seu Comitè Peninsular. En 1938 fou membre del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Dreux, on milità en la Federació Local de la CNT i en 1948 va ser nomenat tresorer d'aquesta, juntament amb José Menéndez (secretari), Rafael Navarro (jurídica) i Lorenzo Lacruz (premsa i propaganda). Col·laborà en Nervio (1959) i Solidaridad (1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al Centre Confederal de París (França) sobre la socialització de la fusta durant la Revolució espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el 18 de novembre de 1976 a Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya, María Vallabriga Hernández.

Manuel Hernández Rodríguez (1900-1976)

***

Sebastiana Vitales Gastón

Sebastiana Vitales Gastón

- Sebastiana Vitales Gastón: El 21 de març de 1902 neix a Ansó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Sebastiana Vitales Gastón –el segon llinatge sovint citat com Gascón. Amb 18 anys, el 9 de novembre de 1920, emigrà, des del port de Le Havre (Alta Normandia, França) a bord del vapor La Touraine, als Estats Units. Desembarcà a Nova York (Nova York, EUA) i després s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat conegué, en un ball de l'Associació Naturista Hispana, l'anarquista Francisco Ballón Pequeño, amb qui es casà. Ambdós freqüentaren la colònia llibertària «Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA). En 1933 la parella retornà a la Península i, després d'un temps a Ansó, s'establí a la Corunya (La Corunya, Galícia). Reconeguda militant llibertària, fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part del grup anarquista «Vanguardia Femenina», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou fundadora de «Mujeres Libres» a la Corunya. També col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Durant els anys republicans va fer nombrosos mítings en diverses localitats (Cabovilaño, Vilagarcía, Viveiro, Elviña, Sada, Irixoa, Betanzos, la Corunya, etc.) i a finals de 1935 participà en la gira propagandística gallega de Frederica Montseny Mañé. Apressada pels franquistes, va ser empresonada sota l'acusació d'haver ajudat perseguits, entre ells Juan Díaz Lobelos i Justo Galán Barbero, i son marit va ser assassinat. Les dues filles de la parella quedaren desprotegides. Un cop lliure visqué amagada, sobrevivint fent estraperlo de pa blanc des de Sada a la Corunya i després venent fruita a les mines de wolfram d'Augulada a Coristanco (La Corunya, Galícia), per a la qual cosa havia de caminar 14 quilòmetres amb la seva filla Luz. En 1954, emigrà amb ses filles a Veneçuela, on mantingué contactes amb el professor d'origen gallec Ángel Rama, amb el cercle anarquista de Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García) i amb el grup editor de la revista anarquista Ruta. A principis dels anys seixanta visità Ansó. En 1995 son nét Frank la portà de vell nou, ja molt gran, a la Península. Sebastiana Vitales Gastón va morir el 19 de novembre de 2000 –algunes fonts diuen que finà a Veneçuela.

Sebastiana Vitales Gastón (1902-2000)

***

Nota sobre la legalització del Sindicat de Pell de la CNT apareguda en el "Boletín Oficial de la Província de Madrid" del 23 de setembre de 1981

Nota sobre la legalització del Sindicat de Pell de la CNT apareguda en el Boletín Oficial de la Província de Madrid del 23 de setembre de 1981

- Lázaro Arjona Salas: El 21 de març de 1915 neix a Villaescusa de Haro (Conca, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lázaro Arjona Salas. Sos pares es deien Prudencio Arjona i Cristina Salas. Fuster, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1960 era membre del Comitè Nacional de la CNT, el secretariat del qual era Ismael Rodríguez Ajax. L'octubre de 1961 va ser detingut a Madrid juntament amb tots els membres del Comitè Nacional i altres militants (Diego Cívico Garrido, Tomás Córdoba Pérez, Juan García Martínez, Fidel Gorrón Canoyra, Eduardo Madrona Castaños, Honorato Martínez Fuster, Emiliano Mier Rodríguez, Mariano Ruiz Gutiérrez, Antonio Turón Turón). Fou un dels primers jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) franquista en 1963. El 4 de setembre de 1981 legalitzà, amb Ricardo Quevedo Jiménez i Paloma Santos Muñoz, el Sindicat de Pell i Similars de Madrid de la CNT. En aquesta època també militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lázaro Arjona Salas va morir el 20 de maig de 1995 a l'Hospital de La Paz de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

- Émile Maurin: El 21 de març de 1913 mor a París (França) el militant anarquista i fotògraf Émile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Havia nascut el 28 de juliol de 1862 a Marsella (Provença, Occitània). Membre de l'anarquista «Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el «Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891 és condemnat a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).

***

Giovanni Domanico

Giovanni Domanico

- Giovanni Domanico: El 21 de març de 1919 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) el periodista, maçó, internacionalista i propagandista anarquista, i posteriorment socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va fer servir els pseudònims Jeannetton i La Vagre. Havia nascut el 17 d'agost de 1855 a Rogliano (Calàbria, Itàlia). Son pare, Domenico Domanico, era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat enòleg, productor i comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa mare, Caterina Cardamone, també era terratinent. Estudiant a Nàpols, va ser deixeble de Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De Santics. En 1870 va ser detingut a Nàpols per haver participar en una manifestació anticlerical i empresonat; a la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué internacionalista anarquista. En sortir, fundà a Rogliano la secció de Calàbria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb Marcello Domanico, a Rogliano l'únic número del periòdic Il Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874, per les seves activitats revolucionàries,  va ser amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al patrimoni familiar, pogué viatjar arreu Itàlia i participà activament en diverses iniciatives periodístiques, com ara L'Anarchia, amb Emilio Covelli en 1877 a Nàpols, o Il Socialista, a Cosenza en 1878 i que va ser segrestat després de treure dos números per la seva línia llibertària. En 1878 es casà a Perusa (Úmbria, Itàlia) amb Giuseppina Maravilli, germana de l'anarquista Ruggero Maravilli. En aquest mateix any de 1878 creà, amb Giuseppe Fasoli, la secció de l'AIT a Rocca Imperiale (Calàbria, Itàlia) i fou membre destacat de la Federació Napolitana de l'AIT. En 1879, defensat per Francesco Saverio Merlino,  va ser jutjat amb Giuseppe Fasoli per l'Audiència de Casrovillari per les seves activitats internacionalistes; obligat a exiliar-se, passà un temps a Suïssa, on conegué personalment Andrea Costa i Osvaldo Gnocchi-Viani. Influenciat per la tendència «evolucionista» i per les idees d'Andrea Costa, en retornar a Itàlia assistí en 1883 al II Congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR) celebrat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i intentà crear a Nàpols una Lega dei Figli del Lavoro (LFL, Lliga dels Fills del Treball). En 1885, a Cosenza (Calàbria, Itàlia), publicà el mensual Rivista Calabrese, que, per la seva tàctica conciliadora de totes les fraccions democràtiques, no va ser ben rebuda pels sectors més revolucionaris, tot i tenir entre els seus col·laboradors grans figures de la cultura radical del seu temps; també dirigí a Perusa el periòdic L'Italia all'Estero. El setembre de 1889 marxà cap a Buenos Aires (Argentina) per a establir una filial comercial de l'empresa vitícola familiar, alhora que establia llaços amb els moviments socialistes locals. Durant la primavera de 1891, després de retornar de l'Argentina, continuà a Perusa amb la seva tasca periodística, que culminà en la publicació d'alguns periòdics, gairebé tots de curta durada, com ara el setmanari L'Umbria (Perusa, 1891); La Plebe (Terni, 25 de novembre de 1891), continuada posteriorment com a òrgan del moviment anarquista florentí el 13 de març de 1892; La Tribuna dell'Operario (Prato, del 2 de juliol al 28 d'agost de 1892), setmanal anarquista-socialista; o la revista teòrica La Questione Sociale, sospesa l'octubre de 1892 després de publicar el seu primer número. Entre el 2 i el 3 d'agost de 1891 assistí a Milà (Llombardia, Itàlia) al Congrés Nacional Obrer Italià i l'agost de 1892 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia) en el congrés del futur Partit Socialista Italià (PSI), on es mostrà contrari a les posicions antiorganitzadores dels seus companys i intentà, sense èxit, arribar a un acord entre les diverses tendències oposades. Com a periodista i militant anarquista jugà un paper important en el debat que portà a la fundació del Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians). Malgrat el seu activisme, moltes vegades contradictori, mai aconseguí l'aprovació de la direcció socialista, exceptuant, en part, Andrea Costa i Errico Malatesta. Durant aquests anys invertí importants sumes en l'edició de publicacions en suport de la causa socialista, especialment a Nàpols, i fundà alguns seccions a Calàbria i Campània, finançant iniciatives de diversos partits esquerrans. En 1893 preparà l'edició, projecte que finalment fracassà, a la seva impremta de Prato (Toscana, Itàlia), una edició popular d'Il Capitale, de Karl Marx, amb prefaci de Friedrich Engels, amb qui mantingué correspondència. En 1894 intentà traduir el llibre de Piotr' Kropotkin Conquista del pane. Quan en 1895 transformà amb els seus diners la revista romana de sàtira política L'Asino, de Guido Podrecca, en diari, la iniciativa tingué un èxit moderat en el temps i el diari, poc procliu a seguir les directives del partit, fins i tot l'acusà de complicitat amb el govern. A finals de segle, però, esdevingué un actiu organitzador i, després de traslladar-se a Resina (Campània, Itàlia), creà la Federació Socialista Napolitana (FSN), fundà a Portici (Campània, Itàlia) el periòdic Avanti!, que posteriorment es fusionà amb Il Socialista, i l'abril de 1896 organitzà el I Congrés Meridional Socialista a Nàpols. A Calàbria fundà en 1894 el setmanari Humanitas, reactivà la Federació Calabresa i organitzà dos congressos regionals, el primer el març de 1896 a Palmi i el segon el setembre de 1897 a Catanzaro. En 1895 finançà i prologà el llibre de Francesco Saverio Merlino L'individualismo nell'anarchismo. En 1896 participà en el II Congrés Internacional Socialista celebrat a Londres (Anglaterra) i després en el IV Congrés del PSI a Florència (Toscana, Itàlia). El març de 1897 fou candidat a les eleccions polítiques per Rogliano. En 1899, arran de la polèmica entre Leonida Bissolati i F. S. Merlino, apareguda en Avanti!, sobre l'acusació de revisionista a La Rivista Critica del Socialismo, publicació mensual dirigida per Merlino i de la qual ell era l'administrador, s'allunyà del PSI, acusat de ser membre de la maçoneria i sospitós de ser un informador de la policia. El jurat d'honor, impulsat per ell mateix, només va aclarir algunes de les seves relacions amb personatges polítics, però suficientment greus com per justificar la seva expulsió del PSI. Després d'aquest fet, abandonà tota activitat política i es dedicà a compilar documents amb la finalitat de reconstruir la història de la Internacional i intentar netejar el seu nom, però no va ser readmès en les files socialistes. En 1908 passà un temps a Nova York (Nova York, EUA) i el 28 de maig de 1909 fundà la Federazió Democratica dei Lavoratori (FDL, Federació Democràtica dels Treballadors) de Rogliano i, a partir del 18 d'abril de 1909, fundà i dirigí el periòdic La Riscossa, el seu òrgan d'expressió. Després d'haver-se afiliat al Partit Republicà Italià (PRI), s'arrenglerà amb els intervencionistes durant la Gran Guerra i continuà amb les seves tasques en la maçoneria, a la qual pertanyia des de 1874, i que el març de 1915 el portaren a assumir la direcció del periòdic mensual napolità Il Mondo Massonico –posteriorment fundà un cercle afiliat a la maçoneria de ritus escocès, amb la finalitat de reemplaçar-la l'oficial. L'agost de 1916 participà en el III Congrés Meridional Republicà. Fou autor d'I trovatelli (1880), Unión Civica y la revolución de Julio (1890), I partiti politici di fronte all'attuale situazione (1893), Il concetto dello Stato nella borghesia e nel proletariato (1895), Il socialismo e la questione agrària (1896), In tempo di elezioni. Consigli ai laboratori (1897), Un trentennio nel movimento socialista italiano (1910), Il concetto della rivoluzione socialista (1911), L'Internazionale. Dalla sua fondazione al congresso di Chaux-de-Fonds (1864-1870) (1911). Recents estudis han demostrat que, com a mínim, entre 1894 i 1899 Domanico va ser confident de la policia sota diversos pseudònims (Antonioli, Berti, Fedele, Iuso, etc.). En 1988 Giovanni Sole publicà l'assaig biogràfic Giovanni Domanico. Rivoluzionario e spia.

Giovanni Domanico (1855-1919)

***

Amédée Dunois (ca. 1930)

Amédée Dunois (ca. 1930)

- Amédée Dunois: El 21 de març de 1945 mor al camp de concentració nazi de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut el 16 de desembre de 1878 a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914), Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), i és transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen on sucumbirà menys d'un més abans de l'alliberament del camp. És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol «Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) i Jaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[20/03] Festival Comuna - «L'Insurgé» - Xerrada control de natalitat - Alerini - Fayolle - Bruzzi - De Boe - «Herrerita» - Alcodori - Marcos - Michelet - Benítez - Blasco - Bailac - Alcaraz - Tetenbaum - García Segarra - Lacerda - Maynar - Andreo - Lentengre - Castro - Lombarte - Montero - Gómez Arcos - Bustín

efemerides | 20 Març, 2019 13:06

[20/03] Festival Comuna - «L'Insurgé» - Xerrada control de natalitat - Alerini - Fayolle - Bruzzi - De Boe - «Herrerita» - Alcodori - Marcos - Michelet - Benítez - Blasco - Bailac - Alcaraz - Tetenbaum - García Segarra - Lacerda - Maynar - Andreo - Lentengre - Castro - Lombarte - Montero - Gómez Arcos - Bustín

Anarcoefemèrides del 20 de març

Esdeveniments

Cartell del festival al "Germania" [IISH]

Cartell del festival al "Germania" [IISH]

- Festival commemoratiu de la Comuna: El 20 de març de 1880 se celebra a la sala «Germania» de Nova York (Nova York, EUA) un gran festival (concert, banquet i ball), organitzat per la colònia d'exiliats francesa i grups esquerrans nord-americans i d'immigrants, en commemoració de la Comuna de París, que nou anys abans s'havia proclamat i havia estat reprimida brutalment. Es reivindicava la vaga com a forma de lluita per arribar a la Comuna universal.

***

Capçalera del primer número de "L'Insurgé"

Capçalera del primer número de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: El 20 de març de 1910 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del setmanal L'Insurgé. Organe hebdomadaire des révolutionnaires du Centre. El periòdic era successor de Le Combat Social (1907-1909) i disposava d'impremta pròpia. L'administrador era Petitcoulaud i hi van col·laborar Émile Armand, H. Beaujardin, Armand Beaure, Henri Beylie, Adrien Boudet, Benoît Broutchoux, J. B. Clement, René Clerchen, Henry Combes, H. Christian, Jean Dinet, Henri Duchmann, Georges Durupt, J. Fougère, V. Godonneche, Jean Goldsky, Grandjouan, Jacques Gueux, Amable Joserey, L. Jouhaux, André Lansade, C. Laurent, René Leblond, René Legaud, Léopold Lenoir, Alfred Loriot, St. Mac Say, Mauricius, Antoine Milo, Léon Nugere, Alfred Peyramaure, Étienne Peyraud, Jean Peyroux, Bernard Pilorget, J. Prolo, X. Privas, Jean Sauvent, Jules Scarceriaux, Jehan Tantot, Claude Trivaux, Émile Vandervelde, Francis Vergas, E. Verhaeren, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre altres. Aquesta publicació venia pistoles i revòlvers als seus lectors i preconitzava astoradors consells, com el del seu darrer número, el 63 de 29 de maig de 1911: «En aquest moment quan la bòfia esdevé cada cop més i més brutal i repugnant, és indispensable estar armat per a defensar-se contra aquestes grolleres malifetes.» El títol L'Insurgé va ser emprat per altres periòdics anarquistes tant a França (particularment a París i Lió), com a Bèlgica (Brussel·les i Lieja).

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre el control de natalitat: El 20 de març de 1970 se celebra a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França) la conferència-debat «La pilule ou la bombe» (La píndola o la bomba) a càrrec de Maurice Laisant (Hemel) i de J. Émery. L'acte, centrat en la polèmica sobre la píndola com a mitjà de control de natalitat, va ser organitzat pel Grup Llibertari «Kropotkine» de la Federació Anarquista (FA).

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881

Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881

- Charles Alerini: El 20 de març de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini. Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, era metge. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca, amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquella època havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).

Charles Alerini (1842-1901)

***

Foto policíaca de Marius Fayolle

Foto policíaca de Marius Fayolle

- Marius Fayolle: El 20 de març de 1877 neix a Lodeva (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen Nimes (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Marius Antoine Fayolle. Sos pares es deien Louis Maurice Fayolle i Ilda Pibaroto. Militant del grup anarquista «La Jeunesse Libertaire» de Niça, es relacionà amb els anarquistes Henri Abrard, Alexandre Henri Dumas, Denis Pierre Fabre, Giovanni Fenoglio i Sylvain Marius Gauthero, entre d'altres. A finals dels anys noranta s'establí amb son germà Jules Eugène Fayolle a Niça (País Niçard, Occitània), al número 2 de la plaça del Lycée, i treballà de mosso de magatzem. Col·laborà en Le Libertaire i difongué la premsa anarquista. El 5 de novembre de 1898, després d'haver cantat una cançó anarquista, va ser detingut per un agent, però va ser alliberat poc després. El 13 de novembre d'aquell any va ser detingut, amb son germà i Marius Brun, per complicitat en el robatori d'una panera de castanyes. Aquest fet implicà l'escorcoll del domicili dels germans, acció que va permetre a la policia decomissar un gran nombre de fullets i de periòdics anarquistes. En 1899 treballava de venedor ambulant al País Niçard i vivia al número 10 del carrer Lascaris de Niça. El 7 de març de 1899 les autoritats assenyalaven que havia desaparegut de Niça. La policia es va fer amb una carta enviada des de Londres (Anglaterra) per un tal Lamberti, des del domicili de Jacques Dekosa, que hauria obtingut la seva adreça per intermediació de l'anarquista Émile Pouget, on demanava adreces de companys italians a Niça a fi i efecte d'enviar-lis fullets i manifests. El 9 de març de 1899, la policia assenyalà que havia deixat Nimes i havia retornat a Niça. En aquesta època el comissari de Niça el qualificà de «perillós anarquista». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Un soldat anomenat Marius Antoine Fayolle va morir en acció de guerra el 13 de juliol de 1916 a la batalla del Somme, però no es tracta de la mateixa persona.

***

Pietro Bruzzi

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 20 de març de 1888 neix a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista, és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya, Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, Pietro Bruzzi va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes el 17 de febrer de 1944 a Legnano (Llombardia, Itàlia).

Pietro Bruzzi (1888-1944)

***

Foto policíaca de Jean De Boe (1912)

Foto policíaca de Jean De Boe (1912)

- Jean De Boe: El 20 de març de 1889 neix al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista «L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» --literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per «encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònims G. Dem i Georges Demos, en el bimensual anarquista Le Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletí Droit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletí Correspondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindical Le Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revista SIA dedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des de L'Anarchie a Réveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica: La Révolution en Espagne! (1938), Un siècle de luttes syndicales (1852-1952) (1952), Propos subversifs (1967), etc. Jean De Boe va morir el 2 de gener de 1974 a Brussel·les (Bèlgica). La seva divisa va ser: «Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.»

Jean de Boe (1889-1974)

***

Ernesto Herrera

Ernesto Herrera

- Ernesto Herrera: El 20 de març de 1889 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera –nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–,  Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibre Su majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett –en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista.

Ernesto Herrera (1889-1917)

***

Notícia sobre la detenció de José Alcodori Villalba apareguda en el periòdic madrileny "Tierra" del 25 de juny de 1932

Notícia sobre la detenció de José Alcodori Villalba apareguda en el periòdic madrileny Tierra del 25 de juny de 1932

- José Alcodori Villalba: El 20 de març de 1896 neix a Pina (Alt Palància, País Valencià) –algunes fonts citen Muniesa (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista José Alcodori Villalba –el segon llinatge citat a vegades Villalta–, conegut sota els pseudònims Cap Gros i Ros. Es guanyava la vida fent d'obrer fariner i presidí el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i formà part dels Grups de Defensa Confederal. En 1922, amb Joaquín Blanco Martínez i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Severiano Martínez Anido. El gener de 1924 va ser detingut per possessió d'armes. La policia li va atribuir nombroses accions de caràcter social i va ser empresonat en diferents ocasions, fugint de la presó de Barcelona en dues ocasions, una el 9 de desembre de 1928, en la qual va resultat ferit un sentinella. En 1928 va ser detingut i processat l'any següent amb Francisco Martínez González (Lletuga), per la mort el 17 de febrer d'aquell any del confident Juan Gurría Vallet, demanant-li una pena de 28 anys de presó. A la presó de Barcelona va col·laborar en La Revista Blanca i en Tierra y Libertad. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, va ser alliberat. El maig de 1931 participà en un míting celebrat a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) i l'11 de desembre d'aquell any en un míting pro presos a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Entre 1931 i 1932 visqué a l'Hospitalet de Llobregat i col·laborà en Solidaridad Obrera. L'abril de 1932 fou delegat de Gavà, el Prat de Llobregat i de la Comarcal del Baix Llobregat al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i en aquest mateix mes va fer mítings a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) i la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. El 29 de maig de 1932 va fer un míting a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) emmarcat en la campanya de protesta contra les persecucions a la CNT. El 13 de juny de 1932 va ser detingut a la fàbrica de farines «Anita» del barri de la Barceloneta de Barcelona on treballava de moliner sota l'acusació d'haver participat en un atemptat contra el director de la presó barcelonesa i el seu ajudant. Entre el 5 i el 13 de març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en representació del ram de l'Alimentació. El 3 de maig de 1933 va ser detingut governativament i el juliol d'aquell encara romania empresonat. El gener de 1936 assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC i aquest mateix any s'integrà en el Comitè Regional de Defensa, juntament amb Ricard Sanz García i Pedro Herrera Camarero. També en 1936 formà part, amb J. Valero, del grup anarquista «Justícia» i fou un dels animadors del Sindicat de Porters, Porteres, Conserges i Similars de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de les Drassanes de Barcelona –algunes fonts citen erròniament la seva mort en aquest episodi a la Rambla dels Estudis de Barcelona. José Alcodori Villalba va passar a lluitar al front d'Aragó i a principis d'agost de 1936 va caure abatut al setge de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya). Sa companya fou Maria Riu, amb qui tingué infants.

***

Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 de desembre de 1983

Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1983

- Ambrosio Marcos González: El 20 de març de 1897 neix a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Sos pares es deien Balbino Marcos i Josefa González. Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de Sindicats Únics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó madrilenya de Porlier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat amb sa companya Emilia Sánchez «Les Petits Pins», a Crêches-sur-Saône (Borgonya, França), va militar activament en la Federació Local de Mâcon de la CNT fins a la seva mort. Ambrosio Marcos González va morir el 25 de juny de 1983 al Centre Hospitalari Les Chanaux de Mâcon (Borgonya, França).

***

Henri Michelet

Henri Michelet

- Henri Michelet: El 20 de març de 1906 neix a Saint-Barthélemy-d'Anjou (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari. Henri Léon Michelet, conegut com Zoulou. Sos pares es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup, cosidora. Després de fer estudis primaris, començà a treballar d'obrer pissarrer. El 22 de setembre de 1928 es casà amb Madeleine Perrichet i la parella no tingué descendència. A finals dels anys trenta vivia al barri de La Lignery de Saint-Barthélemy-d'Anjou. Entre maig de 1936 i octubre de 1937 fou tresorer del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de Trélazé (País del Loira, França), adscrit a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), fet pel qual va ser fitxat l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira. També fou membre de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). En un informe de la Comissió Especial de la Policia de gener de 1939 se'l definia com a «perillós» i «militant molt actiu de la CGTSR». En aquesta època fou tresorer del Sindicat dels Obrers Pissarrencs de la CGTSR. Mobilitzat, va ser fet presoner i intentà l'evasió en dues ocasions. Henri Michelet va morir, amb 108 anys, l'1 de maig de 2014 a la llar de jubilats de La Ménitré (País del Loira, França). Son germà Marcel també fou militant de la CGTSR i sa germana Marie fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais.

Henri Michelet (1906-2014)

***

Necrològica de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de gener de 1993

Necrològica de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Joaquín Benítez Villalta: El 20 de març de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

Necrològica de José Blasco Plo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de setembre de 1988

Necrològica de José Blasco Plo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1988

- José Blasco Plo: El 20 de març de 1907 neix a Mediana de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Blasco Plo. Sos pares es deien José Blasco i Tomasa Plo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'agricultor i milità en la Federació Local de Tarrascon (Llenguadoc, Occitània) i en el Sindicat d'Oficis Diversos de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Visqué amb sa companya María Montanel a Sent Pau de Jarrat (País de Foix, Occitània). José Blasco Plo va morir el 23 de juny de 1988 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Consuelo Bailac Asín

Consuelo Bailac Asín

- Consuelo Bailac Asín: El 20 de març de 1919 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) la militant llibertària Consuelo Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família anarquista, milità en les Joventuts Llibertàries. Abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió. Participà activament en les col·lectivitats del seu poble. El 19 d'abril de 1938 es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). El 26 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà de Barcelona (Catalunya) amb seu poble natal, amb a mare i son germà Indalecio. En arribar al poble patiren tota mena de vexacions i, amb sa mare, fou una de les dones a les quals se les va rapar els cabells i van ser obligades a passejar pels carrers del poble mentre eren insultades i copejades. El desembre de 1944 es casà amb Jaime Guerri Pastor i, passat un temps, la parella s'instal·là a Barcelona. Consuelo Bailac Asín va morir el 7 d'abril de 1994 a Barcelona (Catalunya).

***

Necrològica de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic tolosà "Espoir" del 26 d'abril de 1981

Necrològica de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic tolosà Espoir del 26 d'abril de 1981

- Francisco Alcaraz Franco: El 20 de març de 1920 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Francisco Alcaraz Franco. Sos pares es deien Pedro Alcaraz i Tomasa Franco. Adolescent, lluità com a voluntari en la Guerra Civil espanyola. En acabar la contesa, en 1939, va ser apressat i hagué de complir tres anys de servei militar. Després tornà a Lorca, però assenyalat com a anarquista, emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ciments «Sansón» i participà, amb vells militants anarcosindicalistes, en la reorganització de la Federació Local de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Descobert per les autoritats franquistes, fugí cap a França, on va haver de restar tres anys sota residència forçosa. Després es va instal·lar a Vauvert, on treballà com a obrer agrícola a les granges de la regió i milità en el moviment anarquista. Fou secretari de la CNT a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Rosa Manzanares. Francisco Alcaraz Franco va morir el 22 de desembre de 1980 al seu domicili de Vauvert (Llenguadoc, Occitània).

***

Richard Tetenbaum

Richard Tetenbaum

- Richard Tetenbaum: El 20 de març de 1949 neix a Nova York (New York, EUA) l'activista anarquista Richard Lewis Tetenbaum, més conegut com Tet. Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936). Richard L. Tetenbaum va morir de càncer el 2 de juny de 1996 a San Francisco (Califòrnia, EUA).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[19/03] «L'Anarchie» - «Le Tire-Pied» - Assemblea de Les Arenes - «Germinal» - Míting anarquista - 140 Aniversari de la Comuna - Gambon - Brylicki - Magrini - Héritier - Gatti - Gialluca - Llorens - Carballeira - Alemany - Moreno - Faggioli - Comaschi - Barreiro - Benoît - Izquierdo - Arco - Viusà

efemerides | 19 Març, 2019 12:35

[19/03] «L'Anarchie» - «Le Tire-Pied» - Assemblea de Les Arenes - «Germinal» - Míting anarquista - 140 Aniversari de la Comuna - Gambon - Brylicki - Magrini - Héritier - Gatti - Gialluca - Llorens - Carballeira - Alemany - Moreno - Faggioli - Comaschi - Barreiro - Benoît - Izquierdo - Arco - Viusà

Anarcoefemèrides del 19 de març

Esdeveniments

Premsa obrera

Premsa obrera

- Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandants. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Sòcrates, l'«anarquista» Jesús, Beccaria i Voltaire. Només sortirà un altre número, el 26 de març d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de "Le Tire-Pied"

Capçalera del primer número de Le Tire-Pied

- Surt Le Tire-Pied: El 19 de març de 1890 surt a Nancy (Lorena, França) el primer número del setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune Libre. Organe des travailleurs et des revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà: «Quan el Govern viola els drets del Poble, la insurrecció és, pel Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.» Aquesta publicació rebé el nom de «Tirapeu» gràcies a la importància que la indústria sabatera tenia a la ciutat de Nancy. D'antuvi reivindicava la «República Social i Democràtica» i, més tard, la «Revolució Social», suprimint els epígraf de «La Nació» i «La Llei» de la capçalera a partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable de la redacció va ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després, Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella. Molts d'articles feien referència al món sindical --ajudà a crear dues Cambres Sindicals-- i a la indústria sabatera. Trobem articles de Camélinat, Sébastien Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri Gaté, G. Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel, Eugène Humbert, Jehan, Jehanpierre, J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon Mège, Mélo-Méli, Miserey, Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean Richepin, Séverine, Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout, Véronique, Louis Villate, etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i quatre números més en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de 1891. Nombrosos números sortiren amb publicitat. Tenia força relació amb La Révolte, periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer propaganda i publicà articles.

***

Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

- Assemblea de Les Arenes: El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca assemblea on es decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia realitzat un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia (Barcelona) on el Comitè de Vaga havia d'informar sobre el resultat favorable de la negociació del conflicte (readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada de vuit hores) amb l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de l'empresa canadenca «Barcelona Traction Light and Power»), a traves de la mediació del governador civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que milers de treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que s'organitzaria una assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A l'assemblea de Les Arenes van assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça es va omplir de gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En iniciar-se l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que durant 44 dies havia demostrat una gran seguretat i molta habilitat. Començà Simó Piera donant a conèixer els acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael Gironès, Francesc Miranda Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien grans dificultats per fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i després per la disconformitat que expressaven els sectors més radicalitzats, partidaris de continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats fossin en llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en català, és d'antologia i va fer que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí, Piera, com a cap del Comitè de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a anar demà a treballar?», i un sí unànime li contestà. El 20 de març els treballadors van tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser represa. Passat el termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79 presos que quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara continuaven en les mateixes condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità general de Catalunya, i Severiano Martínez Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar les negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els acords del governador civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra sortida que complir la paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga general a tot Catalunya el 24 de març de 1919.

Parlament de Salvador Seguí en l'assemblea de la plaça de braus de Les Arenes (Barcelona, 19 de març de 1919)

***

Portada del primer número de "Germinal"

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 19 de març de 1920 surt a Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del setmanari socialista i anarquista Germinal. Semanario de propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e letras. Aquesta publicació, que nasqué com a conseqüència de la vaga general de juny de 1919, era l'òrgan d'expressió oficiós del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes) i va estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són de temàtiques molt diverses (sindicalisme, notícies orgàniques, teoria, comentaris polítics, poesies, etc.). El periòdic participà, i ressenyà, el III Congrés Obrer Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero (Rio de Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo, Antonio Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López, Eustacho Marinho, Astrojildo Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre d'altres. Publicà propaganda comercial. Només sortiren dos números més, el 3 d'abril i l'1 de maig de 1920.

***

Ressenya del míting publicada en "La Vanguardia" del 21 de març de 1933

Ressenya del míting publicada en La Vanguardia del 21 de març de 1933

- Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Celebració del 140 Aniversari de la Comuna: El 19 de març de 2011 se celebra als locals del Melbourne Anarchist Club (MAC, Club Anarquista de Melbourne) al barri de Northcote de Melbourne (Victòria, Austràlia) una jornada de celebració del 140 aniversari de la proclamació de la Comuna de París. Els actes, organitzats pel MAC, comptaren amb una lectura dramatitzada de l'obra The Day of The Commune, versió anglesa de l'obra de Bertolt Brecht Die Tage der Commune; un concert acústic de Brendan McGloin; una sessió discogràfica a càrrec del discjòquei Hamburger Lady; i la presentació del número zero de la publicació anarquista Black Light.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles-Ferdinand Gambon

Charles-Ferdinand Gambon

- Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquesta època es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret Le Bulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista «Guerra a la guerra», que es va publicar en Le Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée «souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

***

Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

- Adolf Brylicki: El 19 de març de 1852 neix a Cracòvia (Imperi Austríac; actualment Polònia) l'anarquista Adolf Brylicki –també citat com Adolphe Brilitzki. Sabater de professió, entre 1875 i 1881 residí a Budapest (Imperi Austrohongarès; actualment Hongria), on s'adherí al moviment anarquista. Posteriorment s'establí a Viena (Imperi Austrohongarès, actualment Àustria), on fou un dels redactors de Schuhmacher-Fachblatt, periòdic del Sindicat de Sabaters. El gener de 1884 va ser expulsat de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1884 i 1885 visqué a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa), on treballà de sabater i, segons els informes policíacs, passava il·legalment propaganda anarquista al seu país. En 1885 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 3 de juny de 1885 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres 20 anarquistes (Gaspard Bodenmüller, Jacques Brenner, Théodore Daschner, Jean Dorst, François Fitzek, Jean Grave, Charles Halbed, Louis Heilmann, François Jonata, Joseph Klinger, Joseph Koubsky, Auguste Leohnard, Étienne Nikitscher, Antoine Nowack, Jacques Nowotny, Henri-Frédéric-Jules Petersen, Jules Remlinger, Paul Schultze, Jacques Wakenreuter i François Zahradniczek). Encara que no havia cap prova que aquestes 21 persones haguessin comès cap delicte, van ser expulsades pel simple fet de ser anarquistes. A França sembla que s'establí d'antuvi a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment a París, on col·laborà possiblement en La Révolte de Jean Grave. El 7 de maig de 1892 va ser expulsat de França. Després d'una estada a Anvers (Anvers, Flandes), en 1893 retornà a França, on se li va decretar l'expulsió en dues ocasions. A Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) fundà un grup anarquista del qual formaren part els sabaters Gravelle i Dégrugilliers. La primavera de 1900 passà de França a Suïssa, però les autoritats helvètiques, comprovant que tots els Estats europeus l'hi tenien prohibida l'entrada, el portaren a la frontera austrohongaresa. Detingut immediatament per il·legalisme, va ser interrogat per la policia de Cracòvia que sospitava que preparava un atemptat contra l'emperador; finalment, però, va ser alliberat un mes més tard per manca de proves. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. La policia austríaca va enviar el 26 de setembre de 1900 un informe policíac sobre la seva persona a la policia sueca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

- Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un «artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Louis Héritier [IISH]

Louis Héritier [IISH]

- Louis Héritier: El 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

***

Gino Gatti (ca. 1920)

Gino Gatti (ca. 1920)

- Gino Gatti: El 19 de març de 1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe Baldi, més conegut com Gino Gatti. Sembla que fou capità d'enginyers de l'Exèrcit italià i lluità en la Gran Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva llibertària, participant com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a l'Argentina, entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En 1928 s'instal·là a Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb altres companys anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després s'integrà en el grup expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una fuga de militants anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai); aquesta evasió es realitzà el 18 de març de 1931 i havia estat l'encarregat, gràcies als seus coneixements sobre construcció de fonaments i d'explosius, de realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria, que possibilità la fuita. A partir d'aquesta data serà conegut en els cercles anarquistes com El Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de Buenos Aires, gràcies a informacions de la policia política de la capital, en col·laboració amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats feixistes romanes de les seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes gràcies a una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya Primina Romano --germana de Giuseppe Romano (Remé), anarquista expropiador del grup de Severino di Giovanni-- i sa filla de set anys, serà activament buscat per la policia. Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista, ordenà personalment la seva recerca per evitar que desembarqués a Europa. L'11 de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio Morán i altres, que assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit José W. Rosasco, cap de la policia política de La Plata de la dictadura del general José Félix Uriburu i interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la repressió contra el moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a Córdoba, jutjat el juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal d'Ushuaia. Durant el judici confessà que havia participat com a «tècnic d'evasions» en les obres d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis més de cent presoners havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics s'encarregà de la planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una certa llibertat de moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys quaranta recobrà la llibertat. Gino Gatti va morir el 27 d'agost de 1989 a Buenos Aires (Argentina).

Gino Gatti (1901-1989)

***

Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

- Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de maig de 1990

Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

- Enric Llorens Jaime: El 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Ángel Carballeira Rego

Ángel Carballeira Rego

- Ángel Carballeira Rego: El 19 de març de 1907 neix a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia) el militant i resistent anarquista Ángel Carballeira Rego --a vegades mal citat com a Rejo. Fill de pagesos, quan tenia nou anys emigrà tot sol a l'Havana (Cuba), on començà a treballar i aprengué l'ofici de tintorer. A finals de 1928, per raons de salut, retornà a la Península i, després d'un any en un batalló disciplinari a Tetuan (Marroc), en 1930 s'establí a Barcelona (Catalunya), on milità en el moviment anarquista del barri de Gràcia d'aquesta ciutat i en el Sindicat de Tintorers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut i apallissat per la policia nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de gener d'aquell any per la seva militància en els Comitès de Defensa de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Gràcia. Quan la vaga de tramviaires, de finals de 1933 a començament de 1934, s'hagué d'exiliar 10 mesos a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diversos oficis (rentaplats, veremador, etc.). Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la CNT barcelonina, com ara en la col·lectivització del sector de la tintoreria, en el Comitè Revolucionari del barri de Gràcia i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 fou un dels cinc membres fundadors del periòdic clandestí i d'oposició Alerta, lligat a «Los Amigos de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet i despre´s al de Maseras. Després d'una estada a la colònia d'Aymare (Guiana, Occitània), esdevingué llenyataire al departament occità d'Òlt. En 1944 la gendarmeria el lliurà a les tropes alemanys perquè treballés a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic, però poc després aconseguí fugir del camp de Lo Mont (Aquitània, Occitània) amb Mariano Sorinas. En acabar la guerra, treballà de paleta i milità al Llenguadoc i al Rosselló durant anys i defensor de les tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al de Josep Lluís Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou delegat per la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat Josep Borràs Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou nomenat secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de Coordinació i responsable de la lluita antifranquista del Secretariat Intercontinental (SI) i entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al Congrés de reunificació de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del SI. Arran de les campanyes portades a terme en els anys seixanta per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos franquistes, serà un dels pocs militants que sospità que Jacinto Ángel Guerrero Lucas --que acabà com a assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior Rafael Vera en la lluita antiterrorista-- era un infiltrat. Ángel Carballeira Rego va morir el juliol de 1963 a Tolosa --alguns apunten a Perpinyà-- (Llenguadoc, Occitània) d'un càncer lligat al seu primer ofici de tintorer. Sa companya fou Eulalia Montorio Prats, amb qui tingué tres infants.

Ángel Carballeira Rego (1907-1963)

***

Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de gener de 1986

Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986

- Ferran Alemany Fernández: El 19 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del «Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió (Arpitània), on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili. Ferran Alemany Fernández va morir l'11 de desembre de 1985 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i deixà el seu cos a la ciència.

***

Ángel Moreno Martín

Ángel Moreno Martín

- Ángel Moreno Martín: El 19 de març de 1910 neix a la Vals de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Moreno Martín, conegut com El Madriles. Instal·lat a Madrid (Espanya), en 1931 formava part del grup anarquista del barri de Cuatro Caminos, molt perseguit per la policia. Es va veure obligat a exiliar-se a París (França) i a Besiers (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a la Península, en 1935 el seu domicili de Barcelona (Catalunya) serví de refugi a molts de perseguits, com ara Manuel Acedo. En 1936 residia a França i es va reincorporar a la Revolució espanyola, combatent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola fins que va ser ferit en la batalla del Segre. Després treballà com a comissari de Distribució i Propaganda i posteriorment va ensenyar els joves l'ús de la màscara antigàs encarregat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut pels estalinistes, patí 15 dies de presó a la txeca de la caserna barcelonina de Pedralbes. En 1946 fou nomenat secretari a Besiers de la CNT escindida. Entre 1964 i 1982 fou president de la colònia espanyola de Besiers. A partir de 1965 milità en els Grups Confederals de Besiers-Montadin i en 1970 assistí com a delegat a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània). En 1971 fou membre de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT a França («Frente Libertario»), amb Gabriel Aspas Argilés, Sara Berenguer Laosa, Jesús Guillén Bertolín, Juan Higueras Pérez, José Molina Ortega (Acracio Ruiz Gutiérrez) i José Sánchez Conca. També fou president de la Societat Mutualista Espanyola. Ángel Moreno Martín va morir el 23 de desembre de 1993 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alceste Faggioli

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 19 de març de 1881 mor a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Havia nascut el 12 de juliol de 1851 a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa. Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

***

Comasco Comaschi

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 19 de març de 1922 és assassinat per un escamot feixista a Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Havia nascut el 27 d'octubre de 1895 a Cascina (Toscana, Itàlia). S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Josefa Barreiro González amb sos fills

Josefa Barreiro González amb sos fills

- Josefa Barreiro González: El 19 de març de 1937 és afusellada a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Josefa Barreiro González. Havia nascut en 1911 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Llauradora i netejadora a cases, vivia a Trabanca Badiña-Carril (Arealonga, Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casada amb el mariner mercant anarcosindicalista Pascual Tobío, amb qui tingué dos infants, Julio i Valentín. Detinguda i torturada per amagar a casa seva l'anarcosindicalista Urbano Tarrío, se li va aplicar el Ban de Guerra. Josefa Barreiro González va ser afusellada el 19 de març de 1937 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Sa cunyada Otilia Tobío, militant de la CNT, acollí a casa seva els dos infants i posteriorment emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on d'allà els nins pogueren passar a França en els anys quaranta, podent així reunir-se amb son pare.

Josefa Barreiro González (1911-1937)

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS