Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 4 de juliol

Esdeveniments

- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

***

- Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

Naixements

- Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. El novembre de 1886, va ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una loteria sense autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats en el «Procés dels 66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va escriure: «Visca l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de presó per «ultratges als magistrats». Marius Monfray va morir el 22 de febrer de 1894 a Lió (Arpitània).

***

- Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari «Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà --que va començar anarquista i va acabar feixista-- va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario, Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafia àrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

***

- Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament 1928--, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

- Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica, òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), de Memórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João.

***

- Inocente Abad García: El 4 de juliol de 1912 neix a Fuentenebro (Burgos, Espanya) el militant anarquista Inocente Abad García. De molt jove va emigrar a Catalunya on el 1932 treballa, adherit en la CNT, a les mines de potassa de Manresa. En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es veu obligat a abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la Columna Terra i Llibertat a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a França a partir del 12 de febrer de 1939 i és enviat a una companyia de treballadors a l'Arsenal de Rennes, on treballarà fins a l'arribada dels alemanys. Després farà feina a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia). Confós amb un maquis és detingut pels alemanys que el torturen fins esclatar-li les oïdes. Amb l'Alliberament s'instal·la a Briva la Galharda amb la seva companya Antonia Artura i militarà en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Inocente Abad García va morir el 23 de març de 1990 a Briva la Galharda (Occitània).

Defuncions

- Élisée Reclus: El 4 de juliol de 1905 mor a Thourout (Bèlgica) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Havia nascut el 15 de març de 1830 a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània). Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part; Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París amb Élie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquesta època els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860, Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica «Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències, Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894. Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries. Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Thourout (Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germà Élie.

***

Actualització: 07-06-09