Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Saverio marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia un organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

Naixements

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix a Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Amb 16 anys es va adherir al sindicat de modistes i en 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. En 1893 va crear el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista, però malalta de tuberculosi va haver d'abandonar la militància.

Defuncions

- Marià Rodríguez Vázquez: El 18 de juny de 1939 mor ofegat a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Marià Rodríguez Vázquez, més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya) en una família gitana. Orfe, va passar part de la seva infantesa a l'Asil Duran, on va ser internat per son pare i d'on va fugir diverses vegades. Posteriorment va exercir diversos oficis fins que, coneguda la Confederació Nacional del Treball (CNT), es va lliurar al seu Sindicat de la Construcció per la seva feina de paleta. Va ser força actiu durant les vagues del sector. El setembre de 1931 va participar en un tiroteig mantingut per les forces de l'ordre i els anarcosindicalistes arrecerats dins els locals confederals del carrer de Mercaders; va ser detingut i internat al vaixell «Antonio López», ancorat al port; va passar després a la presó de Mataró i a la Model de Barcelona. Durant els 15 mesos que va estar tancar començà a escriure per a Solidaridad Obrera i a agafar cultura. Durant els anys de la II República va ocupar càrrecs en la junta del sindicat, al costat de Manuel Muñoz, qui li va ensenyar molt i el va introduir en l'anarquisme, realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions orgàniques. Va participar en els grups d'acció i el gener de 1933 va participar en l'atac a les Drassanes barcelonines i en la sublevació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); però va acabar empresonat al vaixell «Manuel Arnús». Més tard va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona i director, i gairebé únic redactor, del clandestí La Voz Confederal. Detingut i torturat, va poder fugir miraculosament de la llei de fugues. En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos i un cop lliure va començar a agafar càrrecs orgànics confederals de responsabilitat: membre del Comitè Pro Presos; redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la CNT catalana, càrrec que exercia quan va esclatar la Revolució de juliol de 1936 i per la qual cosa va assistir a nombroses reunions del Moviment Llibertari (ML). A començaments de 1936 va fer mítings amb Antonio Ortiz Rodríguez i altres a Barcelona i Capellades. El novembre de 1936, en el Ple Extraordinari de Regionals, amb la dimissió de Martínez Prieto, va accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT i es va traslladar a Madrid i a València seguint el govern. Va ser un ferm partidari de la línia «governamentalista» assumida per la CNT-FAI. Durant els Fets de Maig de 1937 va demanar moderació i es va convertir en un incondicional de Negrín, fet pel qual va ser fortament censurat. Quan la derrota va ser un fet, el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar els comitès anarquistes a Figueres i, des d'allí, per Sant Joan de les Abadesses, va passar a França. En aquest país, va encapçalar el Consell General del ML i com a secretari del Comitè Nacional de la CNT --encara que ho va fer a títol personal per evitar possibles reclamacions del règim franquista-- va signar el contracte de dipòsit dels arxius de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; però va morir poc després en estranyes circumstàncies quan es banyava a les aigües del riu Marne; aquest fet ha servit per a teixir una de les llegendes més fosques de la història de l'exili confederal. La seva actuació durant la guerra ha estat durament criticada, acusant-lo de titella de Martínez Prieto i de Negrín, ja que va ser partidari de pactes amb els estalinistes i va realitzar campanyes governamentals i col·laboracionistes, caient en el revisionisme politicista. És autor de Presente y futuro (1938) i El 19 de julio y su significació (1938). Sa companya, Conchita Dávila, va morir el 30 d'agost de 1974 a Mèxic.

***

- Serafín Aliaga Lledó: El 18 de juny de 1990 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. Havia nascut el 24 de desembre de 1915 a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià). De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de «canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubta, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

Actualització: 18-06-08