Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 2 de maig

Esdeveniments

- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes «Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista «Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.

Naixements

- Mécislas Charrier: El 2 de maig de 1895 neix a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Jacques-Mécislas Charrier, fill de l'anarquista Mécislas Golberg. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes entre París, Marsella i Orà (Algèria). Mobilitzat el desembre de 1914, va ser condemnat a sis mesos de presó per una temptativa de xantatge, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi. Una estafa li va fer passar dos anys empresonat. Alliberat el juny de 1921, va participar, el 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices més en l'atac a un vagó de primera classe del tren París-Marsella, per desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i un jove estudiant de l'escola Politècnica va morir. Va ser detingut poc després a París i els seus dos còmplices van morir en un enfrontament amb la policia. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant la cort el seu il·legalisme anarquista. El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 3 d'agost de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat a París (França); va marxar cap a la mort cantant L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole.

***

- Paul Wulf: El 2 de maig de 1921 neix a Münster (Alemanya) el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». Paul Wulf va morir el 3 de juliol de 1999 a Colònia (Alemanya) d'una greu patologia cardíaca. El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa von Tempel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

***

- Roger Boussinot: El 2 de maig de 1921 neix a Tunis (Tunísia) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Son pare, el mestre d'escola anarquista Charles Boussinot, s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent, és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 a Bassanne (Aquitània, Occitània).

Defuncions

- Pierre Chardon: El 2 de maig de 1919 mor a França el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Havia nascut el 3 de novembre de 1892 a Châteauroux (França). En 1914 serà donat de baixa per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'Émile Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip espanyola i ell ho féu un any després, quan només tenia 27 anys. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres.

***

- Gustav Landauer: El 2 de maig de 1919 és assassinat a Munic (Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Havia nascut el 7 d'abril de 1870 a Karlsruhe (Alemanya) en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents --Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades --una per criticar el cap de policia de Berlín--, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat fins la mort. El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

- Ernst Friedrich: El 2 de maig de 1967 mor a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Havia nascut el 25 de febrer de 1894 a Breslau (Silèsia, Polònia). Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè»  i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m² per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m² de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera.

***

- Paul Lapeyre: El 2 de maig de 1991 mor arran d'un accident automobilístic en una carretera gallega el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. Havia nascut el 28 de maig de 1910 a Monguilhem (Occitània). Va fer de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu antimilitarisme. En novembre de 1926 s'adhereix, amb sos germans Aristide i Laurent, a la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i participen en el periòdic Le Combat sindicaliste. En 1935, quan esclata l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», Aristide és empresonat, i serà Paul qui assegurarà l'aparició de La Révolte, periòdic anarquista del Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el 19 de juliol de 1936, organitza amb sos germans una xarxa per enviar armes, medicaments, queviures, etc., als companys anarquistes de la CNT-FAI, i participa en el periòdic L'Espagne Antifasciste i en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu setmanari SIA, fundat per Louis Lecoin i Nicolas Faucier. El maig de 1939 és elegit delegat de propaganda de la Federació Anarquista Francesa (FAF) constituïda a Tolosa de Llenguadoc en 1936, arran d'una escissió de la Unió Anarquista. Aquest mateix any és mobilitzat a Alsàcia i caurà presoner en 1940. Enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg, intentarà sense èxit evadir-se'n. Alliberat el juny de 1945 reprendrà la seva militància anarcosindicalista, representant el grup anarquista de Bordeus en el Congrés de París del 6 i 7 d'octubre de 1945, que donarà lloc a la nova Federació Anarquista Francesa (FAF). Paul Lapeyre també participarà en el Congrés constitutiu de la CNT, secció francesa de l'AIT (del 7 al 9 de desembre de 1946). Després de la ruptura de 1952, prendrà part en la reconstrucció de la nova Federació fins a 1953, militant també en la «Libre Pensée», de la qual serà un dels seus oradors principals. La seva barberia (rue de La Fusterie) serà un centre de difusió de la premsa anarquista. Entre les seves obres podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil (1933), Le 6 février (1935), Jésus-Christ a-t-il existé? (1936), Ce qu'est le syndicalisme révolutionnaire (1937), Lueurs sur l'Espagne: révolution et contre-révolution en Espagne républicaine (1938). A començaments dels anys 70 un infart el retira de la militància activa i es retira a Barsac.

Actualització: 03-05-08