Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 30 de març

Esdeveniments

- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem  Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience i Si la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.

***

- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit «sorollós».

Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919

***

- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.

Naixements

- Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Faucier. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador de Le Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamflet Paix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica. És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

***

- Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Va ser el primer de sis germans i son pare feia de tipògraf. Sa família es va traslladar a Milà quan era infant. En 1915 ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». Aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola sense bales però encara calenta, fet pel qual va ser empresonat un temps. Va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! Després de la guerra, en 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre és present. Se li atribueixen, juntament amb altres joves anarquistes, diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia, atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a la casa d'un ric senador. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

***

- Francisco Ponzán Vidal: El 30 de març de 1911 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. De nin va viure a Osca (Aragó), on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país --gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny-- participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), el 17 d'agost de 1944. Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units.

«Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002

Laia Gomà i Xavier Montanyà: Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat [documental]

***

- Francesc Sabaté i Llopart: El 30 de març de 1915 neix al carrer del Xipreret, al barri de la Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya) el militant anarquista, combatent durant la Guerra Civil i guerriller durant la postguerra, Francesc Sabaté i Llopart, El Quico. Era el segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle. Van tenir quatre fills més: Josep, el més gran, Manuel, Joan i Maria. Va començar a treballar com a aprenent en un taller de lampisteria i abans de proclamar-se la República, als 16 anys, es va afiliar al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de l'Hospitalet del Llobregat, organització a la qual va pertànyer tota la vida encara que va discrepar de moltes de les directrius marcades per la cúpula de l'organització. L'any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres militants va formar el grup d'acció «Los Novatos» que s'afilià a la FAI i que aviat s'entrenaria en el maneig d'armes i d'explosius amb la finalitat de portar a terme accions de caràcter armat. L'any 1933, del 8 al 12 de desembre, en Quico i els seus companys es van fer amos de l'Hospitalet i van implantar el comunisme llibertari durant uns dies després de cremar els arxius municipals. Durant el moviment revolucionari del 6 d'octubre de 1934 el grup «Los Novatos» es dedicà a recollir armes que més tard serviren per avortar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 a Catalunya. El 1935 va ser reclamat per a servir l'exèrcit; antimilitarista convençut, és declarat pròfug. En aquest mateix any Quico efectua el seu primer atracament a un banc, concretament a Gavà. Els ingressos van a parar a la caixa del comitè pro-presos. És en aquest any quan coneix Leonor Castells Martí, la dona que esdevindrà la seva companya inseparable de tota la vida. Durant el cop d'Estat de 1936, Quico i el seu germà Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet i participen en els actes del 19 de juliol per avortar el triomf del cop a l'Hospitalet i Barcelona. El 27 d'agost els germans Sabaté surten cap al front d'Aragó amb la columna «Los Aguiluchos». L'any 1938, en plena contraofensiva franquista al front d'Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions suïcides pels comandaments comunistes amb l'objectiu de disminuir la seva influència a l'exèrcit. Per aquest motiu Quico s'enfronta a un comissari comunista i li dispara un tret acabant amb la seva vida. Davant d'un afusellament segur, Sabaté deserta i es presenta a Barcelona on va viure de forma clandestina sota la protecció del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. En aquesta mateixa època Quico dispara contra el comerciant especulador Justo Oliveras de l'Hospitalet. El 7 de juny de 1938, acusat d'espionatge pel Servei d'Informació Militar (SIM), és empresonat a la Model sota la protecció del Comitè regional de Catalunya de la CNT. Després de diversos intents de fuga, es traslladat a la presó de Vic, d'on finalment acaba sortint a punta de pistola. La direcció de la CNT li aconsella que desaparegui durant una temporada i li recomana que es traslladi a una colònia d'infants que l'organització té a Masquefa, a prop d'Igualada. En el camí d'anada s'enfronta a una patrulla de quatre carrabiners que el volen detenir. Quico es nega a anar a la comandància i dispara contra ells. Fugint de les forces d'ordre públic d'inspiració comunista, Sabaté s'incorporà a la 121 brigada de la 26a Divisió (Durruti) on va acabar la guerra. El 10 de febrer de 1939 les forces de la 26a Divisió creuaven la frontera pel sector de Puigcerdà. Eren les últimes tropes organitzades que abandonaven Catalunya. Sabaté i els seus companys van ser internats al camp de concentració de Vernet d'Ariège. La Segona Guerra Mundial s'inicia el 3 de setembre de 1939. Al desembre de 1939 Sabaté surt del camp de refugiats i és destinat a treballar com a muntador en la construcció d'una fàbrica de pólvora. El 1941 neix la seva primera filla, Paquita. Visqué de forma clandestina l'ocupació de França sense tenir una participació molt activa en els moviments resistents del país veí. El 1943 es trasllada amb la seva família a Eus, a prop de Prades on treballa com a lampista a les cases disseminades pels Pirineus occidentals. El 1945 va constituir un grup d'acció que tenia com a objectiu la lluita de guerrilles a l'interior d'Espanya. A l'octubre del mateix any va realitzar la primera incursió a Barcelona on va cometre diferents atracaments a personalitats acabalades de l'Hospitalet i de Barcelona i va alliberar un presoner comunista i dos anarquistes. Entre 1945 i 1946 Sabaté es dedicà a voltar per les muntanyes i pobles de Catalunya amb la intenció de buscar punts de recolzament en la ruta d'entrada i sortida de Barcelona. El 5 de febrer de 1946, la seva companya Leonor dona a llum dues bessones. Una d'elles mor als pocs dies, la segona es dirà Alba. Sabaté es troba a Barcelona quan li comuniquen el naixement, abandona l'acció i creua la frontera per Banyoles i Costoja per arribar a Perpinyà. Amb la seva família lloga una casa a la Clapère, a prop de Prats de Molló. El 21 d'abril creua la frontera per deixar un carregament d'armes. Al grup es troba un guerriller carismàtic, Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Al setembre, Quico juntament amb el seu germà Josep i dos resistents més, caigué en un parany preparat per les forces de seguretat. Una vegada més aconseguiren burlar la policia deixant enrere el cadàver de l'inspector Oswaldo Ramos, de la Brigada Politicosocial. A començaments de 1947, Quico i la seva família es traslladen a viure a Casenove Loubette, una masia a la localitat de Costoja, a menys d'un quilòmetre de la frontera. El novembre de 1948 un tribunal francès de Ceret el condemna en rebel·lia a tres anys de presó i una multa de 50.000 francs per tinença il·lícita d'armes i d'explosius. A començament de 1949 va entrar en contacte amb el grup d'acció «Los Maños» i posteriorment amb el grup de Josep Lluís Facerías, un altre anarquista resistent. El 2 de març atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. Al cotxe no anava el comissari sinó dues personalitats de la Falange. Un va morir i l'altre va resultar ferit. El juny del mateix any fou detingut a França acusat d'un atracament comès el 7 de maig de 1948 a la fàbrica Rhone Poulenc de le Peage de Rouissillon prop de Viena el Delfinat (Lió). Va romandre a la presó de Lió fins a l'any 1952 i confinat a Dijon fins el 1955. El 17 d'octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà Josep a causa de les ferides rebudes en una emboscada al carrer de Trafalgar de Barcelona. El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona. Havia entrat a Espanya amb Ramon Vila, i, després d'un enfrontament amb la guàrdia civil, va ser detingut a Moià. Manel Sabaté era la primera vegada que participava en un acte guerriller atès que els seus germans, Josep i Quico, no volien que s'emboliqués en la lluita. A partir de 1955 es va plantejar retornar a la lluita armada encara que aquesta havia estat abandonada a l'interior d'Espanya. En contra de la CNT, va participar en l'organització dels anomenats «Grupos Anarcosindicalistas» i va prosseguir la seva activitat a Barcelona on intensificà l'activitat propagandística i atracaments entre 1955 i 1957. El 28 de setembre de 1955 aprofitant el viatge de Franco a Barcelona llançà pamflets subversius amb un morter fabricat per ell mateix. El 21 de març de 1956, en una cantonada del Poble Sec, disparà mortalment a l'inspector Félix Gómez de Lázaro. Aquest el seguia i quan Quico se'n va adonar el policia va intentar treure la seva arma. El 21 de desembre atraca l'empresa «Cubiertas y Tejados», s'emporten al voltant d'un milió de pessetes. El 28 de maig de 1957 tomà a ser condemnat a França a un any de presó per possessió il·legal d'armes. Empresonat el mes de novembre del mateix any va sortir de la presó el 12 maig de 1958. Fou desterrat a Dijon. Després d'una operació d'úlcera gàstrica, el desembre de 1959, es planteja continuar la lluita, malgrat l'oposició de la CNT. Crea un nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»). El 31 de desembre creua la frontera amb quatre companys més. Són localitzats prop de Besalú i encerclats a La Mota, al Mas CIarà. L'únic que escapa al setge és Quico, la resta del grup és abatut per la guàrdia civil. El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut per les bales d'un sometent i de la guàrdia civil al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) després de baixar del tren on viatjava des de Fornells de la Selva.

Defuncions

- Henry Poulaille: El 30 de març de 1980 mor a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Havia nascut el 5 de desembre de 1896 a París (França), fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys --son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar --juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres-- la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com araNouvel Âge, Prolétariat, À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde, Esprit,Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin,Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant. És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937),Seul dans la vie à 14 ans (1980), entre d'altres.

Actualització: 30-03-08