Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de març

Esdeveniments

- Condemna de Proudhon: El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon, malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune, és condemnat a París (França) a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa per un dels seus pamflets en contra del president de la República, Lluís Napoleó Bonaparte, publicats en el periòdic El Peuple i qualificat pel tribunal «d'excitació a l'odi al govern, de provocació a la guerra civil i d'atac a la Constitució i a la propietat». El novembre de 1848 va ser un dels 30 diputats que va votar en contra de la Constitució dels 739 que formaven l'Assemblea legislativa. Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte d'«infame aventurer, bastard adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de meuques, inepte, incapaç» i altres renecs. Després de la condemna, en principi va decidir fugir a Bèlgica, però finalment va esperar la seva detenció, que es va produir el 5 de juny quan sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie dos dies després. Gràcies a l'estatut que permetia els presos polítics unes hores de llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i pobre obrera Euphrasie Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva estada a la presó de Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La confesion d'un révolutionnaire (1849), Idée générale de la Révolution au XIXè siècle (1851), La Révolution sociale par le demontrée par le coup d'État du 2 decembre 1851 (1852) i La philosophie du progrès (1853). Proudhon va sortir lliure el 4 de juny de 1852.

***

- Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna.

***

- Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts «sindicalistes» --nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT-- eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes --representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet-- per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els «sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possible únicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.

***

- Detenció d'Emma Goldman: El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar per primera vegada en la història dels Estats Units, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York, l'ús dels mètodes anticonceptius. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.

Naixements

- Paulí Malsand Blanco: El 28 de març de 1911 neix a Sallent (Bages, Catalunya) --encara que algunes fonts apunten a Manresa o Súria el 1901-- el militant anarquista Paulí Malsand Blanco. Orfe de pare i de mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent. El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la CNT minera de Sallent. Va passar vuit mesos tancat a la presó Model després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932 i va ser acomiadat, amb altres quatre-cents, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una vaga minera (1934). Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 sembla lligat a la fundació de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal. El 6 d'octubre de 1934 va ser detingut a Manresa i el febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el comitè de milícies antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta, a la unitat de metralladores, dins del que seria la columna «Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va reintegrar en una col·lectivitat. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent. Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Auch, etc. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. Anys més tard, en el discutit ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT i des d'aleshores es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa --més de vint anys en el «Grup Faure»--; així i tot, en 1974 participarà en la Conferència de Narbona. Paulí Malsand va morir el 19 de desembre de 1980 a París (França).

Defuncions

- Miquel Beltran i Alomar: El 28 de març de 1935 mor de tuberculosi a Mallorca (Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran Alomar. Havia nascut a Inca (Mallorca) en 1911 i era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà --conegut com a Barbó, ja que era barber de professió--, col·laborador de la revista popular Foch y Fum. Va fer estudis eclesiàstics al Seminari de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i s'instal·là a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical i idealista a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic Cultura Obrera. Va fundar el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obliga a allitar-se, i fou llavors quan escriu una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Federico Urales. Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament civil que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. Va ser  enterrat l'endemà de morir amb una gran assistència de gent.

***

- Mauro Bajatierra Morán: El 28 de març de 1939 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán. Havia nascut el 8 de juliol de 1884 --altres fons citen 1889-- a Madrid (Espanya). Fill d'un flequer, també va ser forner. D'antuvi, encara que fervent anarquista, va estar afiliat al sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tot el gremi de les Arts Blanques (Sindicat de Forners), i va ser força admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat tenir indústria pròpia. Va viatjar arreu d'Europa, on va afermar els seus coneixements de francès i d'alemany. Va participar activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de Madrid, al costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí presó en diverses ocasions, fins a 15 anys en total durant sa vida, i va estar afiliat a la maçoneria. Gran lector, va crear diverses publicacions (Nueva Senda, El Quijote, etc.), conreà la prosa infantil i va escriure novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, presidí la Federació d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el Congrés de Ferrol de 1915 contra la guerra; aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la Federació Nacional d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a Còrdova --conjuntura que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia (Montoro, Bujalance, Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va representar la FOP en el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú. Aquest mateix any va assistir, amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb l'objectiu de concretar un possible pacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època abandonà el grup anarquista madrileny «Los Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara Moisés López, Feliciano Benito o Pedro Merino. En 1918 va participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la preparació del Congrés de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el document anarquista de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant la tardor de 1919 va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme a la conca de Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro que serà tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquesta època va ser molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, però no condemnat per manca de proves, amb motiu de l'atemptat contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el subministrador de les pistoles per cometre el magnicidi; com també havia estat detingut en 1913 arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser membre del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja, Aragón i Navarra amb seu a Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan Beranza, va aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar una sala on, l'11 de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT que va decidir la separació del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest ple, també es adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme tradicional cenetista. Entre 1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M. Pérez a Sevilla i el setembre de 1923 féu un míting amb José María Martínez a Avilés. Durant la dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses ocasions i va viure exiliat a França una temporada. Amb la caiguda del dictador va tornar a la Península i després va ser processat en el famós «Complot del Puente de Vallecas» de 1927. En 1930 va passar una temporada per Castro del Río. Durant els anys republicans va fer mítings i fomentà polèmiques en la premsa llibertària. Durant el període bèl·lic es va convertir en el símbol dels corresponsals de guerra de la premsa anarquista, col·laborant en diversos periòdics (Catalunya, CNT, Fragua Social, El Frente, Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente Libertario. Quan va caure Madrid a mans de les tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra Morán va morir el 28 de març de 1939 a Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després d'haver mantingut un tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la victòria --altres fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i afusellat el 2 d'abril d'aquell any. Sa companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid (Espanya). Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de publicacions (Acció Libertaria, Acracia, Cultura y Acción, ¡Desperdad!, Humanidad, El Libertario, Proa, La Protesta, Redención, La Revista Blanca, Ruta Confederal, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Umbral, etc.) i és autor de nombrosos llibres i fullets --molts publicats en «La Novela Ideal»--, entre els quals destaquen Un ensayo revolucionario, La violencia social-fascista, El alma de la campiña, Desde las barricadas. Una semana de revolución en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917 (1918), Comentarios al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de España (1920), Como las águilas (1927), La virgencita de los Merinales (1927), El pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de mis amores (1928), El alimañero (1928), La alegría del barrio (1929), Fuera de la ley (1929), El hombre que perdió el alma blanca (1929), Canciones anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado (1930), Contra el capitalismo y contra el Estado (1930), Los ateneos libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica revolucionaria. Demostración de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida de los centros libertarios (1930), La justicia de los montañeses (1930), Hacia otra vida (1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo deben resolver los campesinos el problema de la tierra (1931), Quien mató a Dato? (1931), Crónicas del frente de Madrid (1937), Crónica de guerra (1937), La guerra en las trincheras de Madrid (1937), etc.

***

- Jules Vignes: El 28 de març de 1970 mor a Lió (França) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Havia nascut el 13 d'abril de 1884 a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958).

Actualització: 09-07-08