Administrar

Efemèrides anarquistes

[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montjuïc - Conferències de Goldman - París (21-05-68) - Conferència de Joyeaux - Hapgood - «Tissier» - Reboux - Rindi - Bénetière - Astier - Hernández García - Bucciarelli - Lausille - Crisai - Frauca - Alguacil - Gobbi - Daniel Barret - Andrews - Henry - Bailac - López Noguero - Darsouze - Briselance - Sacristán - Gori - Amigo - Lafarga - Vintrigner - Corcero - Bâcle - Castro - Massana - Prats - Gialluca - Cor - Vanni - Call

efemerides | 21 Maig, 2023 12:35

[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montjuïc - Conferències de Goldman - París (21-05-68) - Conferència de Joyeaux - Hapgood - «Tissier» - Reboux - Rindi - Bénetière - Astier - Hernández García - Bucciarelli - Lausille - Crisai - Frauca - Alguacil - Gobbi - Daniel Barret - Andrews - Henry - Bailac - López Noguero - Darsouze - Briselance - Sacristán - Gori - Amigo - Lafarga - Vintrigner - Corcero - Bâcle - Castro - Massana - Prats - Gialluca - Cor - Vanni - Call

Anarcoefemèrides del 21 de maig

Esdeveniments

Maximilien Luce: "Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)" (1903) [Musée d'Orsay, París]

Maximilien Luce: Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune) (1903) [Musée d'Orsay, París]

- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon. És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.

***

Els afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny "El Imparcial" del 28 de maig 1894

Els afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny El Imparcial del 28 de maig 1894

- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de «¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.

***

Notícia del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el periòdic "Los Angeles Herald" del 20 de maig de 1907

Notícia del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el periòdic Los Angeles Herald del 20 de maig de 1907

- Conferències de Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de conferències sobre el pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme» i el 24 de maig conferencià sobre «La construcció del vertader caràcter». L'endemà 25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou «Crims dels pares i educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els dos actes finals del cicle a Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit revolucionari i el drama modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista Claude Riddle sobre «Acció directe versus acció política». Després d'unes quants debats entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà el socialisme i es declarà anarquista.

***

París és ple de brutícia

París és ple de brutícia

- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».

***

Cartell de la xerrada de Maurice Joyeux

Cartell de la xerrada de Maurice Joyeux

- Conferència de Joyeux: El 21 de maig de 1971, a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França), organitzat pel Grup Llibertari Kropotkin, de la Federació Anarquista (FA), l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux imparteix la conferència-debat «La vertadera cara de l'Anarquia».

Anarcoefemèrides

Naixements

Hutchins Hapgood fotografiat per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)

Hutchins Hapgood fotografiat per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)

- Hutchins Hapgood: El 21 de maig de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i pensador anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton (Illinois), a la vorera del riu Mississipí, on  realitzà els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual que son pare i sos dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es llicencià en Filosofia i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i filosofia) a les universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897). Es va veure fortament influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche. Entre 1895 i 1896 realitzà un viatge al Japó amb la col·leccionista de pintura i mecenes artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps ensenyà redacció anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després de realitzar diversos feines, esdevingué periodista com son germà major Norman, especialitzant-se en el periodisme muckraker (remenar la merda), com eren coneguts els articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la corrupció política, l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els draps bruts de personatges i d'institucions de l'època. La seva primera feina com a periodista fou en The New-York Commercial Advertiser, de la mà de Lincoln Steffens. El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora Neith Boyce (1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904 entrà com a crític teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a Nova York, va fer d'editorialista per als periòdics The Evening Post, The Press i The Globe. La feina de periodista la compaginà amb la publicació de llibres, com ara Paul Jones (1901), The spirit of the ghetto (1902), The autobiography of a thief (1903), The spirit of labor (1907), An anarchist woman (1909) i Types from city streets (1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison memoirs of an anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma Goldman, de qui era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un acte Enemies, que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista. En 1919 publicà anònimament Story of a lover, on descrivia les seves relacions «obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida inicialment per pornogràfica i que el catalogà com a un dels grans defensors de l'«amor lliure». En 1933 sortí la seva autobiografia, A victorian in the modern world, considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de l'escriptora i patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i freqüentà assíduament el seu saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics seus van ser Bernard i Mary Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann, Robert Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i Mark Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors del grup d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown Players», que estrenarà l'obra Enemies. La seva carrera de periodista declinà a partir de 1918, amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker. Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a Ney West (Florida), a la seva casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New Hampshire). Hutchins Hapgood  va morir el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou enterrat al panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham (Massachusetts). Pòstumament, en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The story of an american family. Letters and commentary on the Hapgood family (1648-1917), on es relaciona la família Hapgood amb la història dels Estats Units.

Hutchins Hapgood (1869-1944)

***

Émile Méo ("Tissier")

Émile Méo (Tissier)

- Tissier: El 21 de maig –algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, i després «socialista nacionalista», Émile Vincent Méo, més conegut com Émile Tissier o, simplement, Tissier. Sos pares es deien François Alberi Méo, empleat, i Marie Félicité Tissier. Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola Professional de Tipografia Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a participar en manifestacions i en 1894 entrà a formar part del grup anarquista «Les Égaux du XVIIe» (Els Iguals del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un any de presó per participar en una manifestació contra el tsar. El gener de 1899 participà en l'efímer periòdic Le Camarade. Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes Llibertàries), administrà La Revue Communista (1903-1904), revista fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de Vaux (Poitou-Charentes, França), primera comuna llibertària francesa creada sota l'impuls de Georges Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del Comitè de Socors als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E. Armand, tancat aleshores a la presó de La Santé com pres comú encausat en un procés per emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser secretari de redacció del Bulletin du Comité de Défense Sociale. El 24 de març de 1910 fou un dels 16 signataris del cartell «À bas Biribi!», imprès pel CDS per a exigir justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però van ser absoltes. Aquest procés implicà el seu acomiadament del banc on treballava com a empleat. Després d'això, esdevingué redactor en el periòdic La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè Antiparlamentari, que portà una campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb altres companys de la redacció de La Guerre Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard, Maurice Baur, Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat tres excamarades (Eugène Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven de ser confidents de la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un «Tribunal Revolucionari», però tots els encausats van ser absolts. A començaments de 1912, en nom del CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de França, França), per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El març de 1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris i impulsada per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), creada per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals de maig, però l'abandonà a començaments d'abril després d'haver pres la paraula en un míting el 29 de març. Deixà el CDS, juntament amb altres companys, arran de la agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La Guerre Sociale del 10 de desembre de 1912, amb altres sis llibertaris d'aquesta publicació (Miguel Almereyda, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild, Eugène Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista). El 26 d'agost de 1914 es casà a París amb Rosalie Ango. Durant la Gran Guerra continuà col·laborant en La Guerre Sociale, que canvià el títol per La Victoire. Quotidien socialiste national, organe de la République Autoritaire, assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave Hervé, evolucionà amb ell i durant el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI Districte parisenc obtinguen 201 vots (2% dels sufragis emesos). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Reboux fotografiat per l'Agència Maurisse (1921)

Paul Reboux fotografiat per l'Agència Maurisse (1921)

- Paul Reboux: El 21 de maig de 1877 neix al II Districte de París (França) l'escriptor, periodista, pintor i propagandista pacifista, antimilitarista i llibertari Paul Henri Amillet –algunes fonts citen erròniament André com a nom–, conegut sota el nom de Paul Reboux. Sos pares es deien Charles Ernest Amillet, periodista i negociant, i Caroline Isabelle Reboux, reconeguda dissenyadora de modes. Durant sa vida publicà desenes d'obres, conreant diversos camps literaris i culturals, com ara les crítiques literària i gastronòmica, la novel·la, la història natural, les biografies, els relats de viatges, la novel·la negra, els llibres per infants, la poesia i va ser redactor en cap de diverses publicacions. Va ser conegut especialment pels seus pastiches, on se'n riu sense malícia dels tics literaris d'escriptors molt coneguts (Arthur Conan Doyle, Alphonse Daudet, Gyp, José-Maria de Heredia, Jean Jaurès, Stéphane Mallarmé, Octave Mirbeau, Anna de Noailles, Charles Péguy, Marcel Proust, Jules Renard, Léon Tolstoi, etc.). Escrits d'antuvi amb l'escriptor Charles Müller, aquests pastiches sortiren en tres sèries sota el títol À la maniere de... en tres anys diferents (1908, 1910 i 1913); quan Müller morí el setembre de 1914 a la batalla del Marne, ell va treure un quart recull en 1925 i un cinquè en 1950, on va fer pastiches de personatges del món de la cultura molt coneguts (Jean Giono, Henry de Montherlant, Jean-Paul Sartre, Boris Vian, etc.). El 6 d'abril de 1909 es canvià oficialment el llinatge pel d'Amillet-Reboux. El 27 d'abril de 1911 es casà al IX Districte de París amb la pintora miniaturista parisenca Léontine Marcelle Henriette Georges (Léone Georges). En aquesta època vivia amb sa mare al número 42 del carrer Clichy. El 21 de febrer de 1919 es divorcià de Léone Georges i el 5 de març de 1921 es casà al IX Districte de París amb Odette Lucie Suzanne Bernache-Assolant. A partir de 1919 col·laborà en el periòdic Le Merle Blanc. En 1921 publicà la novel·la social antimilitarista Les drapeaux. Entre 1922 i 1923 fou redactor en cap del mensual humorístic il·lustrat La Charrete Charrie, a la manera de l'exitós periòdic llibertari L'Assiete au Beurre. En 1923 començà a col·laborà en el diari Paris-Soir i també en aquest any en la primera sèrie de la revista llibertària parisenca La Muse Rouge, dirigida pel cantautor anarquista Clovis Poirier (Clovys). En 1928 fou un dels fundadors de l'Acadèmia dels Gastrònoms. Membre de la llibertària Lliga de la Regeneració Humana, col·laborà en els anys trenta en el seu òrgan d'expressió La Grande Réforme (1931-1939), dirigit per Eugène Humbert –en aquesta línia publicà en 1937 Attention aux enfants!, on denunciava els perills de la superpoblació, llibre que li va portar problemes amb algunes associacions familiars. A partir de 1933 col·laborà en la revista Paris Sex-Appeal. Després de la II Guerra Mundial col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Défense de l'Homme, de Louis Louvet; La Grande Réforme, de Jeanne Humbert; i Liberté, de Louis Lecoin. En 1951, amb Émile Bauchet i Félicien Challaye, fundà el periòdic pacifista La Voie de la Paix, òrgan del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO), organització que en 1961 esdevingué la Unió Pacifista de França (UPF). La seva faceta de pintor artístic es concretà en obres d'estil naïf de caràcter humorístic. Paul Amillet-Reboux va morir el 14 de febrer de 1963 al seu domicili de Niça (País Niçard, Occitània).

Paul Reboux (1877-1963)

***

Ugo Rindi

Ugo Rindi

- Ugo Rindi: El 21 de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una «expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami, «cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi» és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Raphaël Bénetière aparareguda en el diari parisenc "Excelsior" del 14 d'octubre de 1913

Notícia de la detenció de Raphaël Bénetière aparareguda en el diari parisenc Excelsior del 14 d'octubre de 1913

- Raphaël Bénetière: El 21 de maig de 1891 neix Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Michel Raphaël Bénétierre, més conegut com Raphaël Bénetière. Sos pares es deien Louis Bénétierre, velluter, i Marie Vernet. Membre del «Foyer Populaire» de Saint-Étienne, es guanyava la vida com a impressor. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Claude Marius Charrat i Philippe Goy, també membre dels «Foyer Populaire», per haver distribuït pamflets antimilitaristes –en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per «provocació de militars a la desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres van ser condemnats pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat «llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. En 1914 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar i l'agost d'aquell any va ser detingut per «possessió d'armes». Durat la Gran Guerra participà en reunions del grup «Les Amis de Ce qu'il faut diré» i milità, amb Jean-Baptiste Rascle, en el Comitè de Defensa Social (CDS). El desembre de 1926 s'integrà en el Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne, acabat de fundar i que s'adherí a la Unió Anarquista (UA). En 1928, malalt i privat de recursos, el periòdic La Voix Libertaire, òrgan d'expressió de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), del qual era membre, va llançar una subscripció popular al seu favor i de la seva companya Georgette Buisson. En aquesta època vivia al número 4 de la plaça Sainte Barbe de Saint-Étienne, que restà el seu domicili definitiu. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Saint-Étienne amb sa companya Georgette Félice Buisson. Entre els anys 1936 i 1939 participà en les subscripcions al periòdic La Voix Libertaire. Raphaël Bénetière va morir el 8 d'agost de 1950 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània).

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 7 de juny de 1921

Notícia de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 7 de juny de 1921

- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Théodore Astier. Sos pares es deien Charles Henri Astier, cisteller, i Catherine Boisberthelot; no estaven casats, però el pare reconegué l'infant en el moment de registrar-lo. Es guanyà la vida com son pare fent de cisteller. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 22 de maig de 1920 es casà a Boulogne-sur-Seine amb Susanne Charlotte Potel, de qui acabà divorciant-se. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Boulogne-Billancourt amb Marie Amélie Léa Renaud. Posteriorment s'establí a Marolles-en-Hurepoix (Illa de França, França). Charles Astier va morir el 17 de maig de 1980 al Centre Hospitalari d'Arpajon (Illa de França, França).

***

Necrològica de Manuel Hernández García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de juny de 1970

Necrològica de Manuel Hernández García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juny de 1970

- Manuel Hernández García: El 21 de maig de 1896 neix a Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández García –el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Cortés. Sos pares es deien Manuel Hernández i Beatriz García. Ebenista de professió, milità al barri barceloní de Sants i fou membre del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930, en representació del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè Revolucionari de Catalunya, constituït per portar a terme un moviment conspirador contra la monarquia. També fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI i del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) pel Sindicat de la Fusta. Després de la dictadura de Primo de Rivera, participà en la reconstitució de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Juana Carmona i sos infants i va ser internat al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial treballa d'ebenista i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Manuel Hernánez García va morir el 21 de març de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Alpinolo Bucciarelli (segon per la dreta), al costat de sa companya Lucia Minon, amb altres companys, entre ells Umberto Tommasini (primer per l'esquerra), a Barcelona durant la guerra civil

Alpinolo Bucciarelli (segon per la dreta), al costat de sa companya Lucia Minon, amb altres companys, entre ells Umberto Tommasini (primer per l'esquerra), a Barcelona durant la guerra civil

- Alpinolo Bucciarelli: El 21 de maig de 1901 neix a Montevarchi (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alpinolo Bucciarelli –el seu nom a vegades citat com Mario–, també conegut com Mario Toscani i Il Toscanino. Sos pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni. Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista a Levane de Montevarchi. S'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Toscana, Itàlia) d'aquesta organització. En 1922 es va traslladar a Trieste  (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes. Va ser condemnat a 90 dies de presó per «possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic. Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat «Servola» –altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils–  d'on va ser acomiadat per indisciplina. En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista Pensiero e Volontà. En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci), infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella). Perseguit pels escamots feixistes –en aquesta època va fer servir el pseudònim Il Toscanino i el nom Mario Toscani–, el 30 de novembre de 1926 passà clandestinament, amb sa companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França), on ell treballà de sabater. El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà de decorador i on nasqué son fill Libero. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista a detenir». En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Borgonya, França). A finals de 1936, després de deixar internat son fill adolescent en un col·legi francès, passà amb sa companya a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher. Lucia Minon va fer d'infermera de la Creu Roja en tres hospitals militars. Després d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac d'hemoptisi, segons es desprèn d'una carta enviada a sa mare a Montevarchi interceptada per la policia, el maig de 1938 retornà a París i el desembre d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de Saint-Antoine. Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942 un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci, Itàlia) revelà que «mantenia inalterables les seves conviccions polítiques». L'1 de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per malaltia, però va continuat internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là amb sa companya a Roma, on continuà militant en el moviment anarquista. Alpinolo Bucciarelli va morir el 8 de setembre de 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini de Roma (Italia), especialitzat en tuberculosi. Els arxius soviètics el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt «dubtós».

Lucia Minon (1903-?)

***

Notícia de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône "Courrier de Saône-et-Loire" del 25 de maig de 1925

Notícia de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925

- Achille Lausille: El 21 de maig de 1901 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'antimilitarista i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu llinatge citat erròniament Lauzille. Sos pares es deien Auguste Lausille, jornaler, i Anne Laurent. Treballà de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a París (França). El febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de morir, com a gerent del diari Le Libertaire. També en aquell any fou gerent del Bulletin Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de 1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la comissaria del Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i Robert Papet), aferrant pels carrers de París els cartells antimilitaristes «La guerre au Maroc» i «Le sang coule au Maroc». Processat per «propaganda antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser condemnat, juntament amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó, mentre Jean Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la presó parisenca de La Santé, ambdós se solidaritzaren amb l'antimilitarista anarquista Jules Chazanoff (Jules Chazoff), qui portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres polític» i la reducció d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la seva demanda va ser acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé, juntament amb Jean Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es presentà, com a candidat «anarquista comunista», a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de París. El 7 de setembre de 1929 es casà a Bury (Picardia, França) amb Henriette Louise Butteaux. El 7 de febrer de 1932 resultà ferit, juntament amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri Llatí de París i van ser agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes d'«Antion Française». En 1933 fundà, amb Lucie Huberty, el periòdic parisenc L'Action Libertaire (1933-1934), el gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933 fou delegat al XIII Congrés de la Federació Anarquista de París (FAP) i entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de París al Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que se celebrà a Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà d'aquesta organització ja que estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del Congrés d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la Confederació General del Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la I Circumscripció del IX Districte de París en les eleccions legislatives per l'anomenat «Partidaris del Dret a Viure per a Tothom», candidatura lligada a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització de la qual era membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X Districte de París al X Congrés («Congrés de la Unitat») de la Unió Anarquista Comunista (UAC), que se celebrà a París. En el camp sindicalista fou partidari d'una acció comuna amb la Confederació General de Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del carrer Saint Jacques del V Districte de París i figurava en un llistat de domicilis anarquistes a controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1936 a l'Hospital Lariboisière de París (França) arran de patir un accident laboral després de caure d'una escala a l'obra on treballava.

***

Luigi Crisai

Luigi Crisai

- Luigi Crisai: El 21 de maig de 1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Sos pares es deien Antonio Krizai i Caterina Zustovich. Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant la tardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Natale Cozzucoli, Vittorio Golinelli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

***

Necrològica d'Eduardo Frauca Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 de maig de 1983

Necrològica d'Eduardo Frauca Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de maig de 1983

- Eduardo Frauca Ferrer: El 21 de maig de 1912 neix a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Frauca Ferrer. Sos pares es deien Blas Frauca i Vicenta Ferrer. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari a la «Columna Durruti», on fou responsable d'una centúria i participà en diverses accions, com ara la presa de les poblacions saragossanes d'Osera de Ebro, Monegrillo i Farlete. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent d'Infanteria i després capità de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on combateren també tres germans seus. Cap del sector de la Noguera Pallaresa, participà en els combats de Bastús i de Sant Romà d'Abella (Pallars Jussà, Catalunya), on van caure presoners vuit-cents soldats del «Batalló de Ceriñola» i del «Batalló d'Arapiles» de l'exèrcit franquista. Sa germana Rosario Frauca Ferrer va ser empresonada pel feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Ròca d'Òlmes, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Reblet. Eduardo Frauca Ferrer va morir el 23 de desembre de 1982 al seu domicili de La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS