Administrar

Efemèrides anarquistes

[27/08] Míting feminista - «El Invencible» - Marie - Jouy - Jourdan - Moucheraud - Dondon - D'Agaro - Man Ray - Pfister - Rashev - Toublet - Banghart - Pérez Feliu - Lecomte - Continente - Lachèvre - Borràs - Castelló - Gatti - Gómez Casas

efemerides | 27 Agost, 2020 18:12

[27/08] Míting feminista - «El Invencible» - Marie - Jouy - Jourdan - Moucheraud - Dondon - D'Agaro - Man Ray - Pfister - Rashev - Toublet - Banghart - Pérez Feliu - Lecomte - Continente - Lachèvre - Borràs - Castelló - Gatti - Gómez Casas

Anarcoefemèrides del 27 d'agost

Esdeveniments

Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc "Le Radical" del 27 d'agost de 1882

Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala Lévis de París (França) un «gran míting socialista revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga de Dones sota el tema general de «La vaga de dones». Hi prengueren la paraula Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe Gripa, sobre la dona lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les dones; Émile Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée Denéchère, sobre l'esclavitud femenina.

***

Portada del primer número d'"El Invencible"

Portada del primer número d'El Invencible

- Surt El Invencible: El 27 d'agost de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número, i únic, del periòdic El Invencible. Periódico comunista anárquico. Substituí, víctima d'una suspensió governativa, El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico (1895). Com a responsable de la publicació figura Juan Palomo, evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís Mas, del grup anarcocomunista de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També suspès i processat per un article apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser reemplaçat per El Comunista. Periódico obrero (1895).

Anarcoefemèrides

Naixements

Retrat de Constant Marie

Retrat de Constant Marie

- Constant Marie: El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a París (França).

Constant Marie (1838-1910)

***

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 8 de juliol de 1894

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 de juliol de 1894

- Bernard Jouy: El 27 d'agost –algunes fonts citen el 22 d'agost– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista Bernard Bazile (o Basile) Jouy, conegut com Bataille. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en el grup anarquista «Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Numa Jourdan apareguda en el diari parisenc "La Justice" del 7 de març de 1894

Notícia de la detenció de Numa Jourdan apareguda en el diari parisenc La Justice del 7 de març de 1894

- Numa Jourdan: El 27 d'agost –segons altres fonts erròniament el 17 d'abril– de 1861 neix a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista Numa Jourdan. Era fill natural de Celina Marguerite Jourdan. Tintorer de professió, vivia al número 25 del carrer del Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), població en la qual milità en el seu moviment anarquista. El 5 de març de 1893 va ser detingut en una gran agafada de militants anarquistes i l'agost d'aquell any es va presentar a les eleccions legislatives pels socialistes per la Segona Circumscripció de Saint-Denis. Posteriorment marxà cap a Londres (Anglaterra). Segons la policia britànica, que el considerà «molt perillós», freqüentà el «Club Autonomia» de la capital anglesa i l'anarquista expropiador Spannagel, i retornà a Saint-Denis a finals de 1894. El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)

Foto policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)

- Paul Moucheraud: El 27 d'agost de 1866 neix al IV Districte de París (França) l'obrer impressor i militant anarquista i antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu llinatge citat Moucherot i Moucherand. Sos pares es deien Lambert Moucheraud, pintor de la construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells al número 24 del carrer Charlemagne de París. Ben igual que son germà Adrien Eugène Moucheraud, entrà a formar part del moviment anarquista com a mínim des de finals de 1884. El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala Lévis de París en un enfrontament a trets entre blanquistes i anarquistes.  Era habitual en les reunions dels grups anarquistes «La Vengeance», «La Lutte», «L'Aiguille», «L'Avantgarde Cosmopolite», «Le Cercle International» i «Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15 de juliol de 1886 va ser detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes, va ser acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit dies a la presó de Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell any, en una reunió a la Sala Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève», celebrada per «Le Groupe Anarchiste du 5e», declarà «que un soldat hauria de començar a lliurar-se del seu cap matant-lo sense vacil·lació, ja que el treball dels oficials consisteix únicament a portar els homes a la carnisseria». El 3 de febrer de 1887 en una reunió del «Groupe Anarchiste du Centre» anuncià que l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si hagués hagut de complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De tota manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment de Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) i, segons sembla, va ser llicenciat en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara Constant Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir d'una reunió pública organitzada pel grup «L'Avant-garde» a Chatou (Illa de França, França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet, Tortelier i Villaret, entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres i trets de revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu arma. En 1888 un dels germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres escorcolls al seu domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia descobrí alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894, que no donà cap resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de Saint-Merri descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit catéchisme socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota l'acusació d'«associació criminal», que s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i un exemplar del fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser portat a comissaria i posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot càrrec. En 1925 treballava com a obrer impressor litogràfic als «Anciens Établissements Champenois» de La Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Paul Moucheraud (1866-?)

***

Foto policíaca d'Anna Dondon

Foto policíaca d'Anna Dondon

- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Thérèse Anna Dondon. Sos pares es deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina s'instal·là amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on ell treballà en el seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà a treballar a la fàbrica de corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una casa de confecció. De jove marxà cap a París (França) i tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Joseph Albert (Libertad). També formà part del «Comitè de Socors als Detinguts». En 1907 va ser detinguda, juntament amb son germà Joseph Georges Dondon, també anarquista, per emissió de moneda falsa; jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i tancada a la presó de Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de 1909, tornà a París amb son germà. En 1910 esdevingué companya de l'anarquista René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de França, França), on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la Belge), companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades per Le Libertaire i «Amis de Ce qu'il faut dire». Anna Dondon passà els últims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una operació.

Anna Dondon (1884-1979)

***

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

- Luigi D'Agaro: El 27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista Luigi D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels obrers immigrants del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la construcció. En 1915, pocs mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura de Policia aixecà un informe on revelava el seu «comportament despectiu» cap a les autoritats. Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué una condecoració per la seva actuació en accions bèl·liques, però també va rebre denúncies pel seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre anys de presó per insubordinació i per amenaces a un oficial. Només va purgar un any ja que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc al seu alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una improvisada manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia, Friül) on es portava una bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser detingut com a «cap» del grup i, denunciat per «violència i resistència a la força pública», va ser condemnat a tres meses de detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat d'«atemptat contra la llibertat laboral», probablement per haver participat en la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment emigrà a França, establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França), on desenvolupà una intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 assistí, com a representant de la Unió Sindical de Prato Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a París (França) on prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses ciutats italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de 1926 va ser expulsat de França i s'establí a Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia). També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en estreta col·laboració amb altres companys llibertaris, com ara Nicolas Lazarevitx, i també va participar en el suport sindical dels treballadors immigrants. Expulsat de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a Itàlia, però a la zona fronterera de Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va segrestar una còpia del periòdic anarquista LAdunata dei Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat amb dos anys d'«amonestació» i retornà a Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral del vell company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament, que purgà completament a l'illa de Ponça. Durant la seva deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb ell a Ponça, va morir de meningitis. La seva família quedà en la misèria, la seva companya, Elena Martin, també va ser «amonestada» el setembre de 1937 i els intents d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la econòmicament d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser alliberat, però novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a l'arxipèlag de Tremiti. Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en llibertat. Luigi D'Agaro va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).

***

Autoretrat de Man Ray (1943)

Autoretrat de Man Ray (1943)

- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky–, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquesta època va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzà Le Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com ara Le retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

***

Maurice Pfister

Maurice Pfister

- Maurice Pfister: El 27 d'agost de 1893 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Maurice Louis Pfister, conegut com Maurice Fister. Sos pares es deien Adolphe Gustave Pfister, jornaler, i Amélie Adèle Letu, tintorera. Obrer en una fàbrica de ciment, es considerava anarquista «individualista». En 1913 era secretari del grup dels XVII i XVIII Districtes de París (França) de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). També era membre del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París. En aquesta època vivia al número 20 del passatge Duhesme de París. El setembre de 1913 formava part del «Grup de Conscrits de 1913», fomentat per l'FCAR, i amb 25 companys cosignà el seu cartell, on afirmant que es negaven a ser soldats i on s'incitava a la deserció. En 1914 era secretari de la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen (Illa de França, França), formació en la qual militava, com a mínim, des de l'any anterior. El 16 de gener de 1914 va ser detingut per haver insultat el condecorat caporal d'Infanteria Colonial Paillard en un carrer de Montmartre, tot cridant-li: «Quants marroquins hauràs hagut matat per portar aquestes porqueries al pit!»; en el moment de la detenció duia un ganivet i un revòlver Browning. En l'escorcoll de casa seva, al passatge de Duhesme, la policia va trobar fullets anarquistes i antimilitaristes, fórmules d'explosius i un exemplar del famós En cas de guerre, conegut com «Fullet Roig», editat per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Jutjat per aquest delicte, el 2 de febrer de 1914 el IX Tribunal Correccional el va condemnat a tres mesos de reclusió, que purgà a presó parisenca de Fresnes. El maig de 1914, quan la visita del rei de Dinamarca a París, el seu domicili, al carrer Clovis Hugues de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser posat sota vigilància especial per part de la policia, ben igual que el d'altres militants (Laurent Desgoutes, Jean Fleur, Agustín Pardiña, Gladia Pupkovicz, Fermín Viniegra, etc.). En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i col·laborava en el setmanari parisenc L'Anarchie i en el periòdic belga L'Action Anarchiste. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per l'exèrcit. En 1920 col·laborà, sota el nom de Maurice Fister, en Le Libertaire i el 12 de març d'aquell any participà com a orador en un gran míting antimilitarista, en ocasió de la incorporació de la lleva d'aquell any, organitzat pel grup del III Districte de París de la Federació Anarquista (FA), celebrat a la Sala de la Maison Commune. En 1921 participà en la campanya abstencionista engegada per la Unió Anarquista (UA), de la qual fou candidat abstencionista amb Lucien Haussard. En 1921 també era secretari del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París. Aleshores vivia al número 9 de Cité Jarry de París. El 18 de febrer de 1921 participà en un míting a la Sala Garrigues organitzat pels grups anarquistes dels XVII i XVIII Districtes de París i el 8 d'abril d'aquell any va fer per aquests grups la xerrada «Le côté reconstructif de l'anarchisme». Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí com a delegat al II Congrés de l'UA. Elegit administrador de Le Libertaire, col·laborà també en La Revue Anarchiste de l'UA. Per un article aparegut en el periòdic La Jeunesse Anarchiste sobre Émile Cottin, que havia atemptat el 19 de febrer de 1919 contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau, va ser detingut el 5 de maig de 1922; jutjat, el 5 de maig de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó; pena que va ser reduïda a sis mesos quan es va presentar a les autoritats el 27 de juliol. Durant 12 dies del mes d'agost d'aquell any, juntament amb altres companys (André, Courme, Lelatin, Louis Loréal, Nadaud, i E. Villiers), va fer vaga de fam per exigir que els anarquistes Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand, aleshores empresonats, fossin tractats com a presos polítics. L'11 d'agost de 1922 va ser traslladat, amb Louis Raffin (Louis Loréal) i E. Villiers, a l'Hospital Cochin i una setmana després portats a la presó parisenca de La Santé, però, com Villiers, no reprengué la vaga pel seu feble estat. El 28 de setembre de 1922, per la seva intervenció en un míting contra la guerra organitzat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser novament condemnat a sis mesos de presó pel Tribunal Correccional de Cherbourg (Baixa Normandia, França), pena que va ser integrada a la que ja patia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí al III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Poc després, entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 assistí, amb Pierre Berteletto, Lucien Hussard, Albert Lemoine i Maurice Vandamme (Mauricius), al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya), on es va fundar l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el IV Congrés de l'UA, celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser l'únic que es va oposar a l'aparició del diari Le Libertaire, i al préstec de 150.000 francs necessaris per a tal fi, però va ser nomenat redactor «substitut» i en la segona època del diari va acceptar ser membre de la redacció. A finals dels anys vint esdevingué parella de l'anarquista Marie-Louise Massoubre (Zizette) i a començament dels anys trenta ambdós visitaren Nestor Makhno a l'hospital. El 3 de novembre de 1934 es casà a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Marie-Louise Massoubre –posteriorment aquesta es casà en 1943 amb l'anarquista Antoine Marsella. En 1939 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mosko Rashev

Mosko Rashev

- Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.

***

Julien Toublet

Julien Toublet

- Julien Toublet: El 27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista i interlingüista Julien François Gabriel Toublet, també conegut com Jean Thersant. Nascut en una família modesta, son pare feia de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en la indústria metal·lúrgica i després de joier. En 1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de París, adherit a la Confederació General del Treball Unificat (CGTU), de forta tradició llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una conferència de Sébastien Faure titulada «Déu no existeix!». Membre de les Joventuts Sindicalistes, participà activament en els Comitès de Vaga. En 1926 va ser cridat a files, però aconseguí un pròrroga d'un any i després ingressar en un servei sanitari que evitar que fos destinat a Síria. En 1932 s'afilià a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada per Pierre Besnard el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la CGT-SR, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa en representació del Sindicat del Metall del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de 1938 fou secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien Charbonneau i Auguste Huet, del Comitè d'Ajuda Mútua de París i tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la IV Regió, càrrec que exercí fins el gener de 1936 quan va ser substituït per Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de l'edició de l'òrgan d'expressió de la CGT-SR Le Combat Syndicaliste (1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de maig i juny de 1936 i en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola. El juliol de 1936, quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà tota la seva energia per ajudar els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable del reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya. Durant aquests anys bèl·lics, amb Marchal, s'encarregà de coordinar la compra i subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a més de assegurar el transport de fons cap a la Península, i per aquest motiu viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard, Louis Laurent, Albert Ganin, Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del setmanari L'Espagne antifasciste (1936-1937). Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el novembre, arran de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista Francès, fou nomenat secretari adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb Pierre Besnard i Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada, s'incorporà a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització creada per Louis Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI d'organitzar un Comitè d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els advocats i on Paul Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El setembre de 1939 es casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres infants (Monique, Christiane i Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer; assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i repatriat de bell nou per Normandia, va entrar clandestinament al París en mans alemanyes. Durant l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art i Tècnica Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i alguns familiars i amics. En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis Laurent, Gilberte Dawas i Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i creà una xarxa per ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de documentació falsa. També aconseguí editar dos butlletins (Action i Problèmes). Juntament amb Henri Bouyé, col·laborà en la xarxa Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial. Després de l'Alliberament, reprengué la militància en el Sindicat de Joieria de la CGT i fou nomenat membre de la Comissió de Depuració de la Federació de la Joieria. Després de la decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la influència comunista, en 1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació Nacional de Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari. En 1949 fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran, Aimé Capelle, Denhau, Muss, Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista –del grec astatos, «inestable»–, adherit a l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de corrector de premsa a la impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès en el Sindicat de Correctors de la CGT de París. Arran de les divergències sorgides a començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal francès i espanyol, en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de Pierre Monatte, adherit a la Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La Révolution Prolètarienne. Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de  la Unió Interlingüista de França (UIF), secció gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i també va crear la Federació dels Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de l'edició dels seus òrgans d'expressió Reflexiones supra le frontieras i Le oca frantic, en llengua paneuropea interlingua. Després treballà a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré, on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de Maig del 68 i que intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes escampats per diversos sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de 1991 a Créteil (Illa de França, França) i dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Julien Toublet (1906-1991)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 13 d'abril de 1912

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912

- Grégoire Banghart: El 27 d'agost de 1916 mor a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Havia nascut el 19 de gener de 1875 a Châtellerault (Poitu-Charentes, França). Sos pares es deien Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la «vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise Chauveur.

***

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny "El Globo" del 5 de maig de 1921

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny El Globo del 5 de maig de 1921

- Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat –vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat el 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS