Administrar

Efemèrides anarquistes

[30/07] «L'Étendard Révolutionnaire» - Setmana Tràgica - Míting a la Mutualité - «Umanità Nova» - Willette - Delannoy - Samaja - Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Hurtado - Failla - Blanco - Carrasquer - Gambáu - Frot - Cusset - Llaneza - Nouvellon - Gabarrús - Añón - Duval - Simon - Pérez Tomás - Silvestre

efemerides | 30 Juliol, 2020 20:30

[30/07] «L'Étendard Révolutionnaire» - Setmana Tràgica - Míting a la Mutualité - «Umanità Nova» - Willette - Delannoy - Samaja - Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Hurtado - Failla - Blanco - Carrasquer - Gambáu - Frot - Cusset - Llaneza - Nouvellon - Gabarrús - Añón - Duval - Simon - Pérez Tomás - Silvestre

Anarcoefemèrides del 30 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Étendard Révolutionnaire"

Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire

- Surt L'Étendard Révolutionnaire: El 30 de juliol de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire. Fou continuador de Le Droit Social (1882) i forma part d'una llarga sèrie de capçaleres publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser ràpidament perseguit i els seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i Jean-Antoine Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de redacció. Els articles es publicaren sense signar, però hi van col·laborar Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon, Jean-Antoine Coindre, Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François Dejoux, Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin (Le Bossu), César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren 12 números, l'últim el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat el 27 d'agost de 1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste (1883).

***

Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

- Cinquè dia de la Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de 1909 els fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant el matí van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves companyies d'Infanteria des de Tortosa i des de València, i el general Luis de Santiago Manescau va dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb destinació a Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena d'oposició o aldarull. També al matí es produïren nombroses detencions de dirigents de la revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals Rafael Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes les gestions possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit Republicà Radical (PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel centre de Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos) –alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)– continuaren fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el fet més destacat del dia va ser que pel centre de Sarrià començà a circular, encara que de manera simbòlica, el primer tramvia d'ençà del començament de l'aixecament; també en alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van reparar les conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines del Banc d'Espanya i d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit, però, els incendis s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les dominiques a Horta. A fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i tomaren les línies telegràfiques.

***

Palais de la Mutualité (París)

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité: El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.

***

Portada del número d'"Umanità Nova" dedicat a Errico Malatesta

Portada del número d'Umanità Nova dedicat a Errico Malatesta

- Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura.

Anarcoefemèrides

Naixements

Adolphe Willette

Adolphe Willette

- Adolphe Willette: El 30 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 31 de juliolde 1857 neix a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Léon-Adolphe Willette. Era el fill primogènit d'Henri-Léon Willette, capità de l'Estat Major aleshores a Marsella (Provença, Occitània) i després coronel ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, i de Marie-Claire-Élisabeth Funck. Amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret «Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico, Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) –que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit–, La Vache Enragée (1896-1897), Le Pied de Nez (1901), Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com a únic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la dissenyadora tipògrafa Eva Ferdinande Octavie Fleury, amb el pintor anarquista Théophile Alexandre Steinlen com a un dels testimonis, matrimoni que es va dissoldre per divorci el 10 d'abril de 1908. El 21 de desembre de 1909 es casà al XVII Districte de París amb Charlotte Liondine Duchâteau. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 al seu domicili del número 28 del carrer Lacroix del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.

***

Aristide Delannoy

Aristide Delannoy

- Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot un èxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.

***

Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

- Nino Samaja: El 30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en «defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònim Kristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni i Émile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo «opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio, Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche, Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor de Le siège des convulsions épileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918), Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

***

Frans Masereel (1925)

Frans Masereel (1925)

- Frans Masereel: El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i és nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 a Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

***

Joan Puig i Elías

Joan Puig i Elías

- Joan Puig Elías: El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el «Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

 Joan Puig Elías (1898-1972)

***

Una actuació de "Mosaicos Españoles"

Una actuació de "Mosaicos Españoles"

- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

***

Dino Fontana

Dino Fontana

- Dino Fontana: El 30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista i esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino o Dino. Quan tenia quatre anys amb sa família emigrà a Suïssa i després a França, on acabà l'escola i aprengué l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista llibertària, l'influí enormement. De molt jove s'introduí en els cercles llibertaris i participà activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme –fou seguidor d'Émile Armand–, el neomaltusianisme –partidari de la vasectomia, conegué Norbert Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva joventut–, el naturisme –era vegetarià i ni fumava ni bevia– l'antimilitarisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va veure incrementada gràcies al coneixement del francès, el castellà i l'esperanto, del qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937 marxà a l'Espanya en guerra, però, profundament antimilitarista, no lluità als fronts i realitzà altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II Guerra Mundial va estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per insubmissió al servei militar. Després del conflicte bèl·lic participà en els campaments llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava sis mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant el món amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de provençal de Porquerolles per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la seva residència de Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com «Casa Esperanto», quan era perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de Milà. Dino Fontana va morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència de problemes cardíacs. La Biblioteca Municipal de Carpingnano Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la màquina de cosir amb la qual treballava. Part del seu arxiu personal («Fons Fontana») es troba dipositat al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).

Dino Fontana (1903-1982)

***

Necrològica de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 de març de 1986

Necrològica de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de març de 1986

- Teodomiro Hurtado Rodríguez: El 30 de juliol de 1904 neix a Palacios de Goda (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodomiro Hurtado Rodríguez. Sos pares es deien Víctor Hurtado i Genara Rodríguez. Quan tenia 18 anys emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on començà a treballar de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà treballant en els ferrocarrils fins a la seva jubilació i militant en la Federació Local de Tarba de la CNT. Sa companya fou María Bres. Teodomiro Hurtado Rodríguez va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1986 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Alfonso Failla

Alfonso Failla

- Alfonso Failla: El 30 de juliol de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels «expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir el 26 gener de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal –documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974– a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

Alfonso Failla (1906-1986)

***

Necrològica de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de març de 1974

Necrològica de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de març de 1974

- Francisco Blanco Ponce: El 30 de juliol de 1908 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Blanco Ponce. Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou un dels responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i deportat com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la construcció i s'integrà en la Federació Local de Rennes de la CNT. En 1972 va fer una conferència a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen Pérez de la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS