Administrar

Efemèrides anarquistes

[29/07] Conferència de Reclus - Atemptat de Bresci - Setmana Tràgica - Presentació Comarcal - Tanini - Duffour - Léveillé - Delesalle - Elia - Barriobero - Bouchet - Sánchez - Centeno - Occhipinti - García Olivo - Fedi - Carballeira - Clastres - Carles - Granados - Oro - Albesa - Fiaschi

efemerides | 29 Juliol, 2020 21:03

[29/07] Conferència de Reclus - Atemptat de Bresci - Setmana Tràgica - Presentació Comarcal - Tanini - Duffour - Léveillé - Delesalle - Elia - Barriobero - Bouchet - Sánchez - Centeno - Occhipinti - García Olivo - Fedi - Carballeira - Clastres - Carles - Granados - Oro - Albesa - Fiaschi

Anarcoefemèrides del 29 de juliol

Esdeveniments

Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'"On anarchism"

Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'On anarchism

- Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquista Élisée Reclus llegeix la conferència «On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute).

***

El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc "Le Petit Journal" del 12 d'agost de 1900

El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal del 12 d'agost de 1900

- Atemptat de Bresci: El 29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres trets de revòlver (Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la regna Margherita, que resultà il·lesa, retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs gimnàstic organitzat per la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. En el moment de la detenció exclamà: «Jo no he matat Humbert. Jo he matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava Humbert I màxim responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la «Protesta de l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia). Després del tiranicidi es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson (Nova Jersey, EUA), ciutat on havia residit Bresci.

***

Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 2 d'agost de 1909

Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 2 d'agost de 1909

- Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins.

***

Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

- Presentació de la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu, Frederica Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional de la CNT, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de Guíxols; i l'endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa població una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.

Anarcoefemèrides

Naixements

Giulio Tanini

Giulio Tanini

- Giulio Tanini: El 29 de juliol de 1855 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor, científic, inventor, escriptor, poliglota, maçó i propagandista anarquista i sindicalista Giulio Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà, s'uní a seguici de son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en l'«Expedició dels Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la batalla de Solferino i San Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra versió diu que aquesta morí en 1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes de les penúries patides al front. Després d'aquesta precoç mort i de diverses vicissituds, retornà a Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis superiors destacant per la seva intel·ligència. A l'Estació de Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia) trobà feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i inventà algunes màquines que permeteren unes comunicacions més fluïdes. Per les seves activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a càstig a la Maremma (Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys s'acostà la moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i posteriorment passà al moviment internacionalista, col·laborant en diverses publicacions. Es casà amb Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de còlera a Nàpols (Campània, Itàlia) s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els pacients; condecorat amb una medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de l'epidèmia. En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Amico. En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener d'aquest mateix any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on col·laborà en L'Italia del Popolo. Després de viatjar arreu tota Sud-Amèrica, visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887 entrà a treballar en una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un vaixell que reparava els cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina, Uruguai, etc.) i col·laborà en Il Proletario. Durant aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i algunes fonts diuen que, a començaments del segle, en parlava correctament 14. Establert a Mercedes (Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de física i química en una escola superior, dirigí en aquesta època l'Institut Meteorològic Uruguaià de Montevideo i fundà una lògia maçònica. Realitzà importants exploracions al Mato Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un llibre sobre plantes medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la seva impressió, perdent els drets d'autor. Participà activament en els fets revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els quals moriren tres fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en diferents ocasions. Decebut i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia), trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat col·laborà en la recerca científica amb diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per tot arreu (Rússia Austràlia, Nova Zelanda, Àfrica, Pol Nord, etc.), i per un breu període de temps residí a Tunísia, on treballà de revisor ferroviari. Inventà un avisador d'inundacions, un telèfon «altisonant» i un anemògraf, entre altres objectes. Després retornà a la Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest període, en el qual es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual formà part de la seva direcció central, continuà mantenint relacions amb els moviments llibertari i republicà, i va escriure poesia social. A principis del segle XX es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà a Anglaterra i als Estats Units. En 1911 s'instal·là de bell nou a Gènova, on inicià les seves col·laboracions amb Il Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents qüestions amb la Federazione dei Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del Mar). Intensificà la seva activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers marítims i col·laborà en les tasques organitzatives amb el capità Giuseppe Giulietti. Col·laborà en nombrosos periòdics obrers, com ara Lavoratore del Mare, Avanti! o Il Libertario –en aquesta última publicació també col·laborà en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di Ceccardo Roccatagliata Ceccardi (1919), Al poeta Carlo Malinverni (1920), Cenni biografici della vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo, intitolato all'Eroe Romagnolo (1920), Pro asilo Amilcare Cipriani (1920), Vita di Giulio Pane scritta da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952, pòstum), i deixà inèdites diverses obres científiques. Durant sa vida mantingué una intensa correspondència amb multitud d'intel·lectuals i científics del seu temps (Battelli, Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso, Galletti, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni, Macaggi, Petroni, Viani, Prati, Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici Garibaldini (FRG, Federació de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la Casa de Salut del Galliera de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que porta el seu nom com a homenatge.

Giulio Tanini (1855-1921)

***

Foto policíaca de Louis Duffour (ca. 1894)

Foto policíaca de Louis Duffour (ca. 1894)

- Louis Duffour: El 29 de juliol de 1857 neix a Lo Pòrt (Aquitània, Occitània) l'anarquista Louis Duffour –a vegades citat erròniament com Dufour–, conegut sota el pseudònim d'Éclair. Era el fill primogènit de Benoît Edmond Duffour, fuster, i de Lorence Françoise Lorrain. Casat amb Élise François Beugoms, va enviudar el 13 d'octubre de 1880. A partir del 15 d'agost de 1887 treballà com a obrer a escarada a la fàbrica de bijuteria artesana i de joieria «Brisac et Mantoux», al número 8 del bulevard Bonne-Nouvelle de París (França). Sembla que és el mateix Duffour que, amb altres companys (Bernhart, Cabot, Coudryn Courtois, Millet, Paul Reclus, Siguret i Tortelier), signaren una crida per a la creació d'un diari anarquista apareguda el 31 d'agost de 1890 en La Révolte. En 1892 el seu domicili va ser escorcollat, a instàncies de la policia d'Annaba (Annaba, Algèria) a propòsit d'un procediment contra el militant anarquista de Grenoble (Delfinat, Arpitània) Bruée, condemnat l'estiu de 1891 a 10 anys de treballs públics per haver llançat el seu fusell i els seus efectes militars a la cara d'un capità i enviat la primavera de 1892 a un batalló algerià. En aquesta època vivia al número 27 del carrer Vincent del XIX Districte i, a partir de juliol de 1893, al número 3 del carrer Rigoles del XX Districte de París. El desembre de 1893 un infant seu de tres anys va morir de meningitis. El 24 de febrer de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i de detenció contra ell per «associació criminal» i l'endemà el comissari del barri del Combat escorcollà el seu domicili del carrer Rigoles, que ocupava amb sa companya, obrera confitera, sa mare, venedora de roba, i sa filla de 10 anys; en aquest escorcoll es descobriren un exemplar de La Révolte, dos fullets de Piotr Kropotkin (L'esprit de révolte i L'anarchie dans l'évolution sociale), el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent i correspondència diversa. Detingut, el 27 de febrer de 1894 va ser portat a la presó parisenca de Mazas. El 2 de març de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer el va posar en llibertat provisional. El 10 de març de 1894 el prefecte de policia signà una nova ordre d'escorcoll i de detenció pels mateixos motius que l'anterior i l'endemà el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però així i tot va ser detingut. Durant l'interrogatori reconegué la seva militància anarquista. El 12 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure la seva causa d'inculpació per «associació criminal». Entre 1900 i 1912 va estar inscrit en el registre d'anarquistes i en aquella època vivia al número 4 de l'avinguda Gambetta de París. L'1 d'agost de 1905 es casà al XX Districte de París amb Joséphine Diener i amb aquest matrimoni legitimà dues filles que la parella havia tingut a París, Emma Duffour, el 13 de febrer de 1884, i Lise Duffour, el 29 de setembre de 1900. En aquesta època vivia al número 45 del carrer Paroyaux de París amb sa companya, ses filles i sa sogra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

Foto policíaca de Louis Léveillé (7 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Louis Léveillé (7 de juliol de 1894)

- Louis Léveillé: El 29 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1857 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Louis Léveillé, que va fer servir diversos pseudònims (Bertrand, Chasseur, Moreau, Louis Roger). Sos pares, jardiners, es deien Jules Antoine Léveillé i Désirée Lizon. A principis dels anys vuitanta, amb altres companys (Courapied, Dodot, Ferrière i Marchand), fou membre del grup anarquista «La Solidarité» de Levallois-Perret (Illa de França, França), que es reunia al número 86 del carrer de Gavelle. En 1881 es va casar amb Marguerite Émilie Gauthier, de qui es va divorciar en 1889. A començament de la dècada dels noranta vivia al número 2 de la plaça de Sablonville de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). L'1 de maig de 1891, després d'haver-se manifestat a Levallois-Perret, va ser detingut, juntament amb Charles Auguste Victor Dardare i Henri Louis Charles Decamps, a ca un mercader vinater de Clichy, quan desplegava la bandera roja que havien portat a la manifestació. En el moment de la detenció es desencadenà una violenta baralla on s'intercanviaren trets. Louis Léveillé en el moment que intentava fugir, va ser ferit de bala a la cuixa. Els tres detinguts van ser portats a comissaria on van ser apallissats. El 28 d'agost de 1891 els tres anarquistes van ser jutjats per l'Audiència del Sena; ell, que no tenia antecedents penals, va ser absolt, però Henri Decamps va ser condemnat a cinc anys de presó i Charles Dardare a tres anys. Aquest succés, molt comentat en periòdics anarquistes com Le Père Peinard o La Révolte, donà lloc a la publicació aquell mateix any del fullet L'Anarchie en Cour d'Assises de Sébastien Faure. L'anomenat «Cas Descamps-Dardare-Léveillé» també originà l'ona d'atemptats anarquistes que tingueren lloc entre 1892 i 1894, ja que per protestar contra aquestes condemnes va ser que François Claudius Koënigstein (Ravachol) atacà amb explosius els domicilis del president de l'Audiència Edmond Benoît i del tinent fiscal Bulot, l'11 i el 27 de març de 1892 respectivament. El 15 de gener de 1892 va ser detingut després de l'explosió que tingué lloc a la comissaria de policia de Clichy i tancat a la presó parisenca de Mazas. En diferents ocasions havia bravejat d'haver estat l'autor dels incendis de Clichy i va ser acusat per la policia d'haver participat en aquest atemptat, però finalment va ser alliberat. En aquesta època formà part, amb altes companys (Gustave Bondon, Marcel Marchand, Émile Spannagel i Victor Vinchon), del grup anarquista de Levallois-Perret. A finals d'abril de 1892 va ser detingut preventivament juntament amb altres molts companys abans de la manifestació del «Primer de Maig»; durant l'interrogatori, va declarar que mai no havia format part de cap grup anarquista. El 22 d'agost de 1892 va ser novament detingut per «afiliació a associació criminal», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En aquesta època vivia al número 137 del la carretera de Chatou a Vésinet. Des de començament de 1893 i fins 1894, visqué amb l'anarquista Berthe Alix (Berthe Moreau) al número 25 del carrer Deguinguand de Levallois-Perret. A començament de 1893, després de descobrir-se mitja dotzena de bombes amagades en una cabana d'un jardí, va ser detingut amb altres companys (Gustave Bondon, Marcel Marchand, Émile Spannagel i Victor Vichon). En aquests anys treballava d'obrer en una farga. El 6 de juliol de 1894 va ser novament detingut per «associació criminal». El febrer de 1895 es trobava a Londres (Anglaterra), on s'havia refugiat a resultes d'un robatori comès a Courbevoie (Illa de França, França) pels germans Spannagel. A Anglaterra intentà sense èxit embarcar-se cap a Sud-Amèrica. El març de 1895 va ser buscat per la policia a Bèlgica, sobretot a Anvers (Flandes), ja que s'havia decretat la seva expulsió del país. Segons Le Père Peinard, va ser condemnat en rebel·lia a 20 anys de treballs forçats i va ser detingut a Londres i extradit a França, on, el maig o juny de 1897, després de 10 mesos empresonat preventivament, va ser absolt. El 3 de novembre de 1897 marxà de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) cap a Cravant (Borgonya, França), on va ser contractat com a forjador serraller per l'anarquista Paul Bernard a la seva fàbrica. El 4 de febrer de 1898 arribà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà de forjador serraller a l'empresa «Renneville», sota el nom de Louis Roger, i freqüentà assíduament, segons la policia, les reunions anarquistes que se celebraven al cafè «Le Cruchon d'Or». Durant la primavera de 1898 participà, amb altres anarquistes (Desfossez, Geoffroy, Marquette i Prudhomme), en la fundació del nou grup «L'En-Dehors», que es reunia al cafè «Le Cruchon d'Or». El 27 de març de 1899 la policia certificà que havia abandonat Reims i havia marxat cap a París amb sa companya Marie Forest. El juny de 1899 era de bell nou a Cravant treballant amb Paul Bernard. En aquesta època intentà abandonar França cap a Bèlgica o cap a Barcelona (Catalunya). En 1901 vivia al número 5 del carrer de l'Hospice-des-Vieillards de Lió i en 1906 encara vivia en aquesta ciutat. El 8 de desembre de 1914 es casà al III Districte de Lió amb la italiana Célestine Masino, a qui coneixia com a mínim des de 1906, i va reconèixer els quatre infants que aquesta portava. Segons algunes fonts, emigrà posteriorment al Canadà, informació aquesta sense contrastar. Louis Léveillé va morir el 15 de desembre de 1927 al seu domicili del III Districte de Lió (Arpitània).

***

Paul Delesalle

Paul Delesalle

- Paul Delesalle: El 29 de juliol de 1870 neix a Issy (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Pau Delesalle. La seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va començar a militar en el grup anarquista del 14è districte de París, fet que el va portar a ser detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un aparell cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut) als germans Lumière i en 1893 s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de París. Més tard serà acusat de participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de participar en el periòdic La Révolte, va escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en 1897 l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció dels anarquistes devia passar pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i esdevindrà secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga general, del boicot i del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les Temps Nouveaux després d'haver escrit un article antisemita. Prendrà part, el mateix any, en l'elaboració de la «Carta d'Amiens» i d'aleshores ençà serà considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907 reemplaçarà Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i serà jutjat per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars a la desobediència», però finalment és absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i anarquistes, com ara el popular anual Almanach illustré de la révolution, i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince) serà un dels centres d'estudi de la història social als anys 30, molt freqüentat per Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista, però aviat ho abandona. En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint els consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre les seves obres podem destacar La Confédération Générale du Travail, Conférences anarchistes (1896), Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de précision de Paris (1899), Aux travailleurs. La grève! (1900), L'action syndicale et les anarchistes (1901), Les deux méthodes du syndicalisme (1903), La Confédération Générale du Travail (1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste (1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 a Palaiseau (Illa de França, França). La seva esposa, Léona, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, que és una ampliació de la seva tesi doctoral publicada en 1952.

***

Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari "Carson City Daily Appeal" del 17 de juny de 1920

Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920

- Roberto Elia: El 29 de juliol de 1871 neix a Catanzaro (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Roberto Elia. Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari. Mecanògraf i tipògraf de professió, ben aviat s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i col·laborà en el periòdic Calabria Avanti, òrgan del partit a la província de Catanzaro. En 1906 decidí emigrar als Estats Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone, Andrea Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent propagandista. A Barre (Vermont, EUA) entrà en la redacció del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i durant un temps s'encarregà de l'administració. També formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York (Nova York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore, de Massimo Rocca (Libero Tancredi), i en 1913 en Il Movimento Anarchico, d'East Boston. Destacà en la traducció i en l'activitat literària. També va ser secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants congressos anarquistes nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de 1919 edità amb Andrea Salsedo el quinzenal Il Domani, que es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que va ser continuat pel periòdic clandestí L'Ordine, publicat entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal general dels EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense pietat contra els anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual acusava, sense proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba col·locada a la porta principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar alguns paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra personalitats polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington, Boston, Nova York, Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el pretext d'aquesta ona d'atemptats, el govern nord-americà engegà una «cacera de rojos», que aleshores se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la delació d'Eugenio Ravarini, excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia treballava al taller tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i durant la nit del 25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense cap ordre d'arrest, d'ambdós anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels dos militants, que patiren tortures físiques i psíquiques, es va mantenir en secret. Els anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i Luigi Quintiliano, i per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva detenció, es posaren a la recerca dels companys, descobrint casualment la detenció il·legal. La creació d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques (Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca, Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig de 1920 l'assassinat de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el decret de deportació d'Elia, suspès alguns mesos després de la dura campanya de premsa contra el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost de 1920 va ser expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a Nàpols, essent enviat immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo Schicchi el cridà perquè entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del periòdic sicilià Il Vespro Anarchico, però ell volia reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una publicació llibertària pròpia a la regió. S'encarregà d'organitzar el I Congrés Anarquista de Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia). Un mes després, amb Bruno Misèfari, llançà una circular per a la publicació de Pane e Libertà. Organo per la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria, periòdic que per ser més popular estaria escrit també en dialecte calabrès. La manca de suport econòmic dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA retardà la realització del projecte que només pogué materialitzar-se dos anys després, el 14 de desembre de 1924, amb l'edició de L'Amico del Popolo, redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i de Nino Napolitano. Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per la policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de Nàpols (Campània, Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.

***

Eduardo Barriobero

Eduardo Barriobero

- Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit –el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades– i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais –per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la «Llei de les Cadenes» –projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera –moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció–, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff; Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la «Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per «restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del «Puente de Vallecas» –muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc –oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.

***

Foto policíaca de Léon Bouchet

Foto policíaca de Léon Bouchet

- Léon Bouchet: El 29 de juliol de 1888 neix a Biaumont (Alvèrnia, Occitània) el tipògraf anarquista individualista Léon-Antoine Bouchet. Sos pares, conreadors i després comerciants, es deien Austremoine Bouchet i Anne Veray. Començà a militar molt jove en els moviments anarquista i antimilitarista de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i el setembre de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor Godonèche, del Grup d'Estudis de Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es reunia al número 26 de Place Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. El 7 de desembre de 1907 es casà a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) amb l'anarquista Madeleine Joséphine Nourrisson. Entre 1909 i 1910 organitzà diverses xerrades populars a Clarmont d'Alvèrnia. La policia l'acusà d'haver distribuït manifests antimilitaristes el 14 de juliol de 1910, juntament amb Félix Pierre Annet Moneyron, empleat als magatzems comercials «Paris-Clermont». Quan el setembre de 1910 arribà a París (França), abandonà el seu ofici de venedor ambulant i esdevingué tipògraf. En aquesta època fou secretari del grup anarquista «L'Effort» (Charles D'Avray, Jeanne Botelli, Briantheus,  Colombo, Levêque, Lorulot, etc.), que es reunia a la Sala Garrigues, al número 20 del carrer Ordener. Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del periòdic anarcoindividualista parisenc L'Idée Libre, fundat per André Lorulot, i durant un temps visqué, amb sa companya Madeleine Nourrisson, a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), on conegué anarquistes que després formarien part de la «Banda Bonnot». El gener de 1911 s'instal·là en una torreta del carrer Paul de Kock de Romainville. Quan l'«Afer Bonnot», va ser detingut el 28 d'abril de 1912 després de ser denunciat pel director de la presó parisenca de La Sante per haver portat un paquet i una carta a Jean De Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges Dettweiler, empresonats per aquest procés. En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà correspondència dirigida a Édouard Carouy i Louis Raimbault, també implicats en l'«Afer Bonnot». Inculpat de pertànyer a «associació de malfactors», finalment fou exculpat durant el judici. Léon Bouchet va morir el 10 de març de 1916 mor a Saint-Étienne-du-Montluc (País del Loira, França).

***

Necrològica de Ramón Sánchez Solano apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de febrer de 1987

Necrològica de Ramón Sánchez Solano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de febrer de 1987

- Ramón Sánchez Solano: El 29 de juliol de 1901 neix a Guaso (L'Aïnsa, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Sánchez Solano. Sos pares es deien Ramón Sánchez Pardina, jornalero, i María Solano Nadal. Quan tenia cinc anys emigrà amb sa família a França. Durant els anys vint freqüentà a París els locals de la Llibreria Internacional, lloc de reunió de l'exili llibertari espanyol a la capital francesa. Posteriorment s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). Assistí a les conferències de Sébastien Faure i Han Ryner i aquest últim filòsof anarquista el va influir especialment. Durant la Revolució espanyola en participà a Bordeus en els comitè d'ajuda. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Ramón Sánchez Solano va morir el 16 de desembre de 1986 a l'asil de jubilats Les Parentèles de Merinhac (Aquitània, Occitània) i fou incinerat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS