Administrar

Efemèrides anarquistes

[02/07] «L'Agitatore» - Míting jiddisch - Míting contra el Biribi - «Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Courtois - Malato - Bandoni - Giacomelli - Signes - Malara - Abiol - Sánchez Sola - García Wiedemann - Pisacane - Aernoult - Liabeuf - Palazov - Buades - Piquero - Anzani - Navarro - Serres - Cobos - Romero - Stetner

efemerides | 02 Juliol, 2020 19:49

[02/07] «L'Agitatore» - Míting jiddisch - Míting contra el Biribi - «Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Courtois - Malato - Bandoni - Giacomelli - Signes - Malara - Abiol - Sánchez Sola - García Wiedemann - Pisacane - Aernoult - Liabeuf - Palazov - Buades - Piquero - Anzani - Navarro - Serres - Cobos - Romero - Stetner

Anarcoefemèrides del 2 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Agitatore [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article «Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

***

Cartell del míting

Cartell del míting

- Míting jiddisch: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Jiddisch).

***

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens "L'Action Syndical" del 26 de juny de 1010

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens L'Action Syndical del 26 de juny de 1010

- Míting contra el Biribi: El 2 de juliol de 1910 se celebra a la Sala de l'Orphéon de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) un míting de protesta contra el Biribi (camps disciplinaris algerians). L'acte, organitzat pel Grup d'Emancipació i d'Acció Revolucionària (GEAR) de Lilla, va tenir lloc el mateix dia del primer aniversari de l'assassinat del sindicalista llibertari Albert Aernoult, torturat fins a la mort al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria). En aquest míting van intervenir H. Juvénal, del GEAR de Lilla; Salengra, dels Estudiants Col·lectivistes de Lilla; Jean Golsdky, del Comite de Defensa Social (CDS) de París; Benoît Broutchoux de la Federació Sindical de Pas-de-Calais; i Jean-Baptiste Knockaert, de la Federació Revolucionària del Nord (FRN).

***

Portada del primer número de "Renovação"

Portada del primer número de Renovação

- Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

***

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de "Le Libertaire", pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de Le Libertaire, pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

- Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa «expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament «ajudats» per la policia gala.

***

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cant A les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès "L'Écho de Lyon" del 17 d'agost de 1892

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès L'Écho de Lyon del 17 d'agost de 1892

- André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Coutois. Sos pares es deien Nicolas Courtois, mestre d'aixa, i Marie Clourenet. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com «Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat «Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

- Charles Malato: El 2 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 3 de juliol de 1856 –la partida de defunció i algunes fonts policíaques citen erròniament el 7 de setembre de 1857 neix a Foug (Lorena, França) el destacat periodista, escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador, maçó i propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Charles Antonio Malato –la partida de defunció cita Armand Antoine Charles Malato de Cornet, conegut com Charles Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos, La Cocarde, Talamo, Thiosse, etc.). Son pare, el rendista Antonio Malato de Cornet (Antoine Malato), nascut a Sicília, combaté en la Revolució italiana de 1848 i per això s'hagué d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament del 2 de desembre de 1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie Hennequin, era natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una fallida fraudulenta de la seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova Caledònia i son fill, que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es preparava per a estudiar medicina, els seguí, embarcant tota sa família l'1 de març de 1875 a bord del vaixell Var al port de Brest (Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato treballà com a telegrafista i, molt interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels pocs francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare morí en la deportació, però son pare va ser agraciat el 27 de novembre de 1879, amnistiat l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la metròpoli el juny de 1881. En aquesta època Charles Malato es definia com a «republicà internacionalista». En arribar a París visqué als baixos fons del XX Districte i treballà com a redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa econòmica i política dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del periòdic radicalsocialista Le Réveil Lyonnais, però aquesta publicació ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a l'Agence Continentale. En aquesta època, a més de prendre consciència socialista, va escriure la seva primera novel·la de fulletó, David Marx, per al diari francoitalià de Raqueni La Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer fallida creà la seva pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite, que editava despatxos traduïts de la premsa estrangera i que durà fins la seva detenció l'abril de 1890. Entre 1884 i 1885 llegí assíduament La Bataille, diari socialista de l'antic communard Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt moderat. Durant l'estiu de 1885 assistí a un míting de l'anarquista Joseph Tortelier que el va deixar fortament impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una manifestació popular contra el diari Le Gaulois, que havia il·luminat la seva façana per a celebrar la victòria reaccionària en les eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià el seu primer discurs de manera improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky) i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari «Cercle de la Butte» que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita, políticament acostat al periòdic Le Cri du Peuple, editat per Séverine, i que tingué la seva primera aparició el maig de 1886 durant la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El setembre de 1886 aparegué el primer número del periòdic La Révolution Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste indépendant, que publicà quatre números amb una tirada de 5.000 exemplars. L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al Grup Cosmopolita per a fer proselitisme anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel pensament llibertari. Després que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear una Lliga Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul Déroulède. El desembre de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb els manifestants boulangistes, però el seus eslògans de «Visca la Social!» van ser emmudits pels de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una campanya de mítings sota el títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la Social!». El juliol de 1888, amb Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En aquesta època conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el setmanari socialista revolucionari anarquitzant L'Attaque, amb qui començà a col·laborar amb Sébastien Faure i Lucien Weil, entre d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga general» i el sindicalisme revolucionari promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va fer un míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga dels terrelloners parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de París, on parlà sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la insurrecció armada. En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1889 publicà el seu primer llibre polític, Philosophie de l'anarchie, on criticà l'«ultraespontaneisme», característic de l'anarquisme d'aquells anys, i on reivindicà la necessitat d'un «programa» revolucionari anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com ara el refús absolut al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per les denúncies judicials a causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28 d'abril va ser condemnat, amb Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa i aquell mateix dia el Ministeri de l'Interior francès redactà una decret d'expulsió al seu nom acusat d'«agitador italià», argumentant que son pare mai no es va naturalitzar francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en casar-se amb un estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie i poc després se sumà Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó per un article publicat en La Révolte, moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves anteriors disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a evitar un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué la seva expulsió. Ambdós publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves experiències a la presó, Prison fin-de-siècle, i paral·lelament publicà Révolution chrétienne et révolution sociale, marcadament sindicalista i pro feminista. En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig engegada per Sébastien Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que provocaren la primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de ser detingut, exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó, desembarcà a Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs, sovint va fer servir el pseudònim Polydore Barbanchu i a la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de francès i exercint de secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també exiliat. Durant aquesta època mantingué la corresponsalia de Londres per al periòdic L'Intransigeant, signant les col·laboracions sota els pseudònims Cosmos i La Cocarde. El desembre de 1892, amb Nicolas Nikitine, creà Le Tocsin, periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la violència política i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que perdurà fins l'octubre de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty Review, freqüentà Émile Pouget i els cercles anarquistes francesos, italians i britànics; especialment milità en el grup «L'Avant-Garde», amb Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També formà part del comitè organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1 d'abril de 1893, on estrena el vodevil en un acte Mariage par la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893, amb Errico Malatesta i Josep Delorme (Bercknell), marxà cap a Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un eventual cop de mà en ocasió d'una vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de gener de 1894 marxà cap al nord d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un aixecament en un moment de revoltes populars, però amb vuit companys abandonà la regió de Biella (Piemont, Itàlia) sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres. Aquest mateix any, publicà la seva autobiografia De la Commune à l'anarchie. Després de l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir una entrevista al periòdic Le Matin, que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de mostrar la seva «admiració» i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia atemptat contra l'Assemblea Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats d'Émile Henry. Després de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890 encara era vigent, essent alliberat dos dies després. També va ser detinguda i alliberada poc després la seva companya Louise-Léonie Louis. Entrà com a redactor de L'Intransigeant, d'Henri Rochefort, on va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra colonial a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL) i participà en totes les campanyes que portà a terme fins la seva dissolució el març de 1897. Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol, engegà una campanya per l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats del carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de Montjuïc»). El 28 de desembre de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel CFCL a favor de la revolució cubana i contra la «Inquisició espanyola». En 1897, a instàncies d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de professor al seu projecte d'escola llibertària. En aquesta època publicà Les joyeusetés de l'exil, crònica humorística de la vida i de les dissensions dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898 partí cap a Catalunya, on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió del revolucionari anarquista Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc, temptativa que resultà un fracàs. Després passà a València (País Valencià), on el juliol d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a Cuba, i a Cartagena, també en agitació. Amb les mans buides, retornà a França. En ple «Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant, que havia esdevingut una publicació antisemita, i col·laborà en L'Aurora, d'Ernest Vaughan, on també escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i Urbain Gohier. L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert, Pierre Bertrand, Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct, Pascal Fabérot, Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri Leyret, Armand Matha, Octave Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget, Valéry) el manifest de la Coalició Revolucionària, que arreplegava republicans, demòcrates, lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la reacció (clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i en 1899 entrà en Le Journal du Peuple, diari dreyfusard d'extrema esquerra fundat per Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué part en la manifestació de defensa de la República a Longchamp (París, França), que acabà en desordres i on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el condemnà a 50 francs de multa per portar «arma prohibida» (un vit de bou). El desembre de 1899, després de la fallida de Le Journal du Peuple, retornà a L'Aurora i durant uns anys es mantingué al marge del moviment anarquista, ben igual com li va passar a Sébastien Faure després del «Cas Dreyfus». En aquesta època participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la Libre-Pensée i en la francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al periodisme, i consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, sense èxit, l'admissió de les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut en una manifestació anticlerical en plena campanya contra les congregacions religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué la direcció de L'Aurore, abandonà el diari i va escriure durant un temps en L'Action, esforçant-se per viure de les seves obres dramàtiques i de les seves novel·les. En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest període de compromís de Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat pel moviment anarquista, des de Jean Grave en Le Temps Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le Libertaire, recalcava que malgrat la seva iniciació maçònica mai no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i això, en 1908 presentà la seva dimissió de la francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la campanya orquestrada per Émile Pouget dins de la Confederació General del Treball (CGT) per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905 vingué marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»: durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu llançà dues bombes al seguici del president de la República francesa Émile Loubet i del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París, i com a resultat 17 persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat sortiren indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser l'anarquista català que responia al nom fals d'Alejandro Farrás Pina (o Eduardo Aviñó Torner) i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com Fernando Vela. El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja que el 25 de maig havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez, Fernando Palacios, Jesús Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat l'atemptat. La justícia francesa inculpà també a Malato i al sabater Eugène Caussanel, que jugà el paper de bústia per a la correspondència entre el primer i el moviment llibertari espanyol i que havia rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al carrer Rohan. Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals se'n va desfer, i que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de 1905, quan encara era a la presó, publicà La Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles sindicalistes enfeinats en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat Albert Wilm i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand Matha, Henri Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien Descaves, Amilcare Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure, Liard-Courtois, Charles Martel, Léon Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante, Francis de Pressensé, Aristide Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del Mármol, Alejandro Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions policíaques espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop lliure, s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de Maig i el 22 d'abril participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un gran míting dirigit als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de juny prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil, Albert Lévy, Émile Janvion i René de Marmande, en un míting d'empleats en vaga. També va fer promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un article per al número únic del periòdic d'Errico Malatesta Verso l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant activament en els actes del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Durant la tardor de 1906 col·laborà en L'AIA, el butlletí d'aquesta organització antimilitarista editat per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També col·laborà en La Guerre Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé. Durant el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien Faure, una campanya a favor de Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort per «complicitat» amb l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 12 de juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i marxà cap a París per a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro Ferrer tingué tant de ressò internacional que la Junta del Partit Liberal Mexicà (PLM), animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per Ricardo Flores Magón, anomenà Malato portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de tant en tant articles sobre la situació social mexicana. En 1908 heretà per sorpresa 100.000 francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners proposà a Émile Pouget la publicació d'un periòdic. Però Malato en aquest moment passava dificultats econòmiques ja que no treballava en L'Aurore i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment només lliurà entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution, publicació en la qual Malato fou un dels seus redactors principals durant els seus dos mesos d'existència. A partir de 1908, amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle, formà part del Comitè Francès de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la tardor de 1909 prengué part activa en la campanya per l'alliberament de Ferrer, qui finalment va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux contra els treballs forçats als batallons africans (Biribi). En 1911 abandonà La Guerre Sociale, encara que mantingué una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell any esdevingué un dels pilars de la redacció de La Bataille Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la paraula en nombrosos mítings de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i col·laborà en Le Libertaire, incloent un llarg editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el número del 20 de maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en un «complot» per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per les pròpies autoritats i, després que el seu nom sortís en els diaris, Malato denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu ajudant Lucien-Célestin Mouquin, responsables de les «filtracions» a la premsa. Entre 1913 i 1914 prengué part en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat italià que havia disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la Tripolitana. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels que des del si de La Bataille Syndicaliste reivindicà les posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però després modificà la seva opinió fent una crida a transformar la guerra imperialista en guerra civil a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra esdevingué una de les firmes més bel·licistes i patriotes de La Bataille Syndicaliste i de La Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del «Manifest dels Setze». A començament de 1918 passà uns mesos a Londres amb son nebot i intentà ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa de la seva edat. No obstant això, es presentà voluntari a França i va ser incorporat el 8 de juny de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer tasques a l'Escola Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del Lycée Michelet de Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial col·laborà en Le Temps Nouveaux i Plus Loin, òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la «Unió Sagrada». En aquesta època es guanyà la vida com a corrector a l'Assemblea Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de Correctors, on trobà nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de «La Escuela Moderna», que continuava amb la tasca pedagògica de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de març de 1938 publicà en el diari Le Peuple la seva autobiografia sota el títol «Mémoires d'un libertaire». És autor d'Avant l'heure (1887), Philosophie de l'anarchie (1889), Prison fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie (1891, amb Ernest Gegout), Révolution chrétienne et révolution sociale (1891), Mariage par la dynamite (1893, inèdit), De la Commune à l'anarchie (1894), Contes néocalédoniens (1897, sota el pseudònim Talamo), Les joyeusetés de l'exil (1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César. Pièce satirique en 2 actes (s.d.), La sape. Pièce sociale en 3 actes (1900), Barbapous. Drame satirique en 2 actes (1900), Les mémoires d'un gorille (1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté (1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5 tableaux (1904, inèdita i prohibida per la censura), La Grande Grève (1905), En guerre! Pièce de théâtre (1905), Les classes sociales au point de vue de l'évolution zoologique (1907), Pierre Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de Ferrer. Éclaircissements (1911), Les Fiancés de l'An II (1911), Le général Vendémiaire (1911), Les Comuneros (1912), Maria Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes (1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

Charles Malato (1857-1938)

***

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

- Angelo Bandoni: El 2 de juliol de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog, poeta i propagandista anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni Bandoni i Assunta Casanova. Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà a La Spezia (Lugúria, Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en diverses ocasions per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda falsa i robatoris. Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys a Alger (Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons la prefectura de la policia de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista després d'emigrar a l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor responsable de l'únic número del periòdic La Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova. Després de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la presó de La Spezia i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi s'instal·là a Água Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià articles al periòdic de São Paulo (São Paulo, Brasil) Palestra Sociale (1900-1901), i després a São Paulo, on fou director i redactor de diverses publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902 publicà en fullet a São Paulo la seva conferència I martiri di Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del periòdic de São Paulo Germinal! i entre 1902 i 1914 col·laborà en La Battaglia, de la mateixa ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses ocasions el setmanari Alba Rossa, també de São Paulo. En aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista Oreste Ristori i es guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A més d'aquesta tasca editorial, es dedicà a conrear la poesia i la cançó socials, en un estil ampul·lós. També realitzà nombroses conferències públiques (Amore e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana, Pro e Contro l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo, etc.), algunes en vers (Progresso e Civiltà, etc.), i col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim A. Doannib, en la major part de les publicacions llibertàries italianes brasileres (La Difesa, La Gogna, Il Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova Civiltà, La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La Rivolta, La Tessitrice, etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la posició antiorganitzativa del moviment anarquista, ja que era contrari a la participació dels anarquistes en els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les idees àcrates, i mantenint agres polèmiques amb altres companys de São Paulo. En 1902 es va veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons les autoritats els anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de sobirans i de presidents de la República, tot començant pel rei d'Itàlia; els implicats (Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco, Francesco Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris, Tobia Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la intenció de llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que permetés a l'autor dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia. També en 1902 fundà, al número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el «Gruppo Educativo Libertario "Germinal"», primera escola llibertària de São Paulo, la qual dirigí fins el 1905, i on donà molta importància a l'ensenyament a través de les cançons, blasmant contra la religió, la propietat privada i la pàtria. Feia servir un especial mètode pedagògic «mmemològico-resolutiu», amb el qual calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a l'exemple concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola «Francisco Ferrer» de Cândido Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola establerta a la hisenda Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons la policia, formava part del grup anarquista «La Barricata». En 1921 publicà a São Paulo el fullet La fatalità storica della Rivoluzione Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a finals de 1939, a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius establertes per les autoritats feixistes italianes. Desconeixem la data de la seva defunció, sens dubte després de juny de 1940, i el lloc d'aquesta.

***

Nella Giacomelli

Nella Giacomelli

- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de gener de 1991

Necrològica d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Antoni Signes Mengual: El 2 de juliol de 1897 neix a Dénia (Marina Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Antoni Signes Mengual. Mariner de professió, recorregué el món embarcat. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de passar per camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), d'antuvi visqué a Lanamesa (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) i a partir de 1945 a Marsella, on milità en la CNT de l'exili. Antoni Signes Mengual va morir el 31 de desembre de 1990 a Marsella (Provença, Occitània) i va ser incinerat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS