Administrar

Efemèrides anarquistes

[01/04] «La Lutte» - «Il Pugnale» - Contra el «Terror Verd» - «Le Plébéien» - «Ciencia Social» - «El Proletario» - «Le Réveil Anarchiste» - IX Congrés de la FORA - Vaga general a Palma - «Germinal» - «Anarchia» - «Regeneración» - «Rumbos Nuevos» - «Le Réfractaire» - Bernardello - Maurin - Hédin - Baldazzi - Lanciotti - Ascaso - Martínez García - Begout - Caracremada - Hermosilla - Dot - Molina Iturbe - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré - Franco - Viñuales - Diolaiti - Nieto - Garrofé - Sos - Marcelino García

efemerides | 01 Abril, 2020 21:32

[01/04] «La Lutte» - «Il Pugnale» - Contra el «Terror Verd» - «Le Plébéien» - «Ciencia Social» - «El Proletario» - «Le Réveil Anarchiste» - IX Congrés de la FORA - Vaga general a Palma - «Germinal» - «Anarchia» - «Regeneración» - «Rumbos Nuevos» - «Le Réfractaire» - Bernardello - Maurin - Hédin - Baldazzi - Lanciotti - Ascaso - Martínez García - Begout - Caracremada - Hermosilla - Dot - Molina Iturbe - Söderberg - Brousse - Angrand - Derré - Franco - Viñuales - Diolaiti - Nieto - Garrofé - Sos - Marcelino García

Anarcoefemèrides de l'1 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Lutte"

Capçalera del primer número de La Lutte

- Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical La Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie «Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).

***

Capçalera del primer número d'"Il Pugnale"

Capçalera del primer número d'Il Pugnale

- Surt Il Pugnale: Per l'abril de 1889 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista il·legalista en llengua italiana Il Pugnale. Editada pel «Grup Intransigent de París i de Londres» –Vittorio Pini (París) i Luigi Pareggiani (Londres)–, tenia periodicitat irregular i es distribuïa gratuïtament. Portava els epígrafs: «A la força bruta de la burgesia cal oposar la força bruta, però intel·ligent i conscient, de l'individu i de les masses» i «Quan més homogènia sigui la propaganda anarquista, més proper i segur serà el triomf de la Revolució Social». Entre les seves pàgines donà receptes de com fabricar bombes de nitroglicerina. Aquesta publicació, que es va finançar gràcies als cops «socialitzadors» de Vittorio Pini i el seu grup expropiador, es distribuí també per l'Amèrica Llatina. Hi trobem textos d'Achille Callidis, Raffaele Ciucci i Frederico Rava. Només va poder sortir un altre número, el 14 d'agost de 1889, que portava el subtítol «Giornale anarchico» (Diari anarquista).

***

El "Terror Verd" segons "Le Petit Journal"

El "Terror Verd" segons Le Petit Journal

- Contra el «Terror Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple «Terror Verd», el Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de París (França) crea un Servei Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de neutralitzar i de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la pólvora utilitzada en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes (Ravachol, Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea sorgí quan Charles Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a Jean Constans, ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca de feina propiciada pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà desactivant els obusos que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les excavacions parisenques i jugarà un paper important durant la Gran Guerra en la investigació dels gasos tòxics.

***

Capçalera de "Le Plébéien"

Capçalera de Le Plébéien

- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i «El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» –més tard «Sociologie, arts, littérature»– a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 –a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)– i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateix Étienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).

***

Un exemplar de "Ciencia Social"

Un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.

***

Capçalera del primer número d'"El Proletario"

Capçalera del primer número d'El Proletario

- Surt El Proletario: L'1 d'abril de 1902 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarquista El Proletario. Hi van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez, Francisco Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez, Isabel Duran, José Jiménez i el grup gadità «Amor y Libertad». Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre l'estranger i pàgines literàries. En van sortir 21 números, l'últim l'1 de febrer de 1903, i un suplement al número 14; deixà de publicar-se per manca de mitjans i fou continuat per Germinal, que només publicà un número el 24 de març de 1903. L'única col·lecció completa d'El Proletario es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada de "Le Réveil Anarchiste"

Portada de Le Réveil Anarchiste

- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Anagrama de la FORA V Congrés

Anagrama de la FORA V Congrés

- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas –que havia atemptat contra el president Quintana–, Simón Radowitzky –que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909– o Kurt Gustav Wilckens –que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).

***

Assemblea obrera

Assemblea obrera

- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.

***

Capçalera de "Germinal"

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 d'abril de 1926 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Germinal. Mensile anarchico di propaganda. Després portarà com a subtítol «Anarchico di propaganda» i, més tard, en canviar la periodicitat «Quindicinale anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van participar en la seva redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando Riberi, Hugo Roland i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números, l'últim l'1 de maig de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut un únic número de distribució gratuïta de la mateixa capçalera editat pel «Grup de Propaganda Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.

***

Capçalera d'"Anarchia"

Capçalera d'Anarchia

- Surt Anarchia: L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale. Portava l'epígraf «Per totes les llibertats i totes les rebel·lions». Contraposà el concepte d'associació lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del moviment específic anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual. Va ser editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di Giovanni, qui hi col·laborà fent servir també diversos pseudònims (Mario Vando, Alberto Lubeni, El Albigense, etc.). També hi van escriure Alejandro Scarfó i América Scarfó (JAS), entre d'altres. Portarà una secció fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà sobre diversos temes (l'antifeixisme, els presos polítics, les dictadures americanes, l'expropiació, l'«anarcobandidisme», l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta publicació també edità llibres i fullets de diversos autors, com ara Élisée Reclus, Nino Napolitano, etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de setembre de 1930, quatre dies després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquest últim número s'incità a lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre, però, es publicà clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per eludir la censura, que estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a Buenos Aires.

***

Capçalera del primer número de "Regeneración" (1937)

Capçalera del primer número de Regeneración (1937)

- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón i òrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.

***

Capçalera del primer número de "Rumbos Nuevos"

Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos

- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de 1939 surt a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic mensual anarquista Rumbos Nuevos. Órgano libertario. Posteriorment va portar els subtítols «Órgano libertario de Cuba» i «Publicación semanal antitotalitaria». Portà els epígrafs «Propulsor de la cultura» i «Órgan d'orientació social». Va ser editat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i espanyols exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència la portà Rafael B. Valdés; en la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per Domingo R. Díaz i administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941, dirigit per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez. Trobem textos de Diego Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John Anderson, Julio Ayllón Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel Cabanellas, Adolfo Camiño, P. G. Campón, Álvaro César, Juan Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G. Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo Iglesias Saavedra, Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor Marguerite, José Martí, Claudio Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar, Damián Paredes, Rudolf Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i Adrián del Valle Costa, entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia, anarcosindicalisme, història, biografies, cultura, notícies orgàniques, cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i contra el pacte germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el suport de l'Associació Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una campanya de suport econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En sortiren números, almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.

***

Portada del primer número de "Le Réfractaire"

Portada del primer número de Le Réfractaire

- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association «Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire.  A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Augusto Bernardello

Augusto Bernardello

- Augusto Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno de Salerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti. Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina.

***

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1869 –altres fonts citen erròniament 1865– neix a La Neuville-en-Tourne-à-Fuy (Ardenes, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin –citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Adolphe Hédin, manobre, i Marie-Irma Feh. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per «robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia antropomètrica de Giovanni Baldazzi

Fotografia antropomètrica de Giovanni Baldazzi

- Giovanni Baldazzi: L'1 d'abril de 1883 neix a Sesto Imolese (Imola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Giovanni Baldazzi, també conegut d'altres maneres (Jean Baldazzi, John Baldazzi, John Bladazi, John Baldazza) i que va fer servir el pseudònim Giovanni Obdast. Sos pares es deien Luigi Baldazzi i Agata Gadoni. Va poder realitzar estudis secundaris i es va fer electricista, militant en el seu sindicat. L'agost de 1903 la policia va obrir el seu expedient i des de feia un any col·laborava en el periòdic del sector «antiorganitzador» del moviment anarquista Il Grido della Folla, sota el pseudònim Giovanni Obdast. Posteriorment va publicar textos en Il Popolino, de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en La Rivoluzione Sociale, de Londres (Anglaterra). Defensor de l'acció directa, el febrer de 1903 va llançar la proposta de fer un referèndum entre la població treballadora per a un dia de vaga general per a reivindicar la jornada laboral de vuit hores. En aquesta època creà un grup d'agitació anarquista amb altres companys (Pietro Chiesa, Umberto Cini, Castore Poggiopollini, Giovanni Tagliaferri, etc.), al qual s'hi va afegir el seu company de conferències a Bolonya Armando Borghi. El 20 de setembre de 1903 participà en la contramanifestació de la inauguració del monument als caiguts del 8 d'agost de 1848 a Bolonya i va ser detingut i empresonat vuit dies. En 1904 va ser condemnat a quatre mesos i 10 dies per encapçalar una manifestació i resistir-se a la detenció durant una vaga general convocada el setembre d'aquell any. En 1905 publicà en Il Grido della Folla un llarg article sota el títol Lo sciopero generale e l'esproriazione i el fullet Socialisti e anarchici. En 1906 publicà els fullets La lotta per l'esistenza e il principio di solidarietà i Le organizzazioni operaie. El febrer de 1907 deixà Bolonya i s'establí a Londres (Anglaterra), on va treballar de cambrer i col·laborà amb la revista anarcoindividualista italiana de literatura i art Vir, de Giuseppe Monanni, Leda Rafanelli i Camillo Signorini, encara que després va trencar amb questa publicació a la qual acusà de «culturalment deficitària». L'agost de 1907 vivia al número 34-36 del carrer des Cascades de París (França) i treballava com a operari en una escrivania, alhora que realitzava conferències. En aquesta època aixoplugà l'anarquista Decio Anzani i sa companya Marta Giorgi. Acomiadat de la feina, es traslladà a Argenteuil (Illa de França, França), on treballà de pintor en la construcció. En 1908 fou membre del grup anarquista italià parisenc «Grupi di Studi Sociale» i el juliol d'aquell any col·laborà en el número únic de la revista italiana Quand Même, de la qual era gerent Alfredo Consalvi. Després d'una breu estada a Itàlia a finals de 1908, s'establí novament a París, amb la intenció, sembla, d'emigrar a Amèrica. Gràcies a la seva activitat de representant comercial, es pogué moure freqüentment entre París, Londres i Itàlia. El 24 d'abril de 1910 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres anys de presó per «ús de segells postals falsos» –Antonio Suardi, també processat pel mateix delicte, va ser condemnat a dos anys, Étienne Marie Peretti va ser absolt i Antonio Capellari havia enfollit i es trobava ingressat a l'asil de Sainte-Anne–  i el setembre de 1912 va ser expulsat de França. Durant el seu empresonament va publicar en Novatore, editada per Libero Tancredi a Nova York (Nova York, EUA), un article sobre la seva concepció revolucionària de l'individualisme sota el títol «Egoismo e altruismo». Establert a Milà (Llombardia, Itàlia), reivindicà posicions sindicalistes llibertàries i seguí de prop les vagues dels metal·lúrgics durant la primavera de 1913, enviant cròniques a La Voix du Peuple, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Després de la vaga general d'agost de 1913, atacà durament la gestió de Pulvio Zocchi, dirigent de la Unió Sindical Milanesa i criticà diversos aspectes de com es desenvolupava el moviment sindicalista del moment en diverses publicacions (L'Avvenire Anarchico, Il Libertario, etc.). A finals de 1913, fugint de la vigilància policíaca, passà a Basilea (Basilea, Suïssa), on va col·laborar en el periòdic Utopia. Rivista Quindicinale del Socialismo Rivoluzionario Italiano, de Benito Mussolini –en el número 1, del 22 de novembre de 1913, publicà un article sobre l'heroisme, l'audàcia, l'idealisme i el sacrifici revolucionaris de Louis Auguste Blanqui. En 1913 la Cooperativa Tipogràfica «La Scuola Moderna» de Bolonya li va publicar la conferència Il Militarismo e la Rivoluzione. Després d'una breu estada a Bolonya l'agost de 1914, emigrà als Estats Units. Establert a Nova York, l'11 d'octubre de 1914 va fer a Brooklyn la conferència «Sindicalismo rivoluzionario» per al grup anarquista «M. Bakounine» i el 25 del mateix mes per al grup «Giuventù Libertaria» de Nova York la conferència «La tecnica dello sciopero generale». El novembre de 1914 treballava en la redacció del periòdic Il Proletario a Nova York. El 26 de novembre de 1914 va fer a l'Umberto I Hall de Jersey City (New Jersey, EUA) la conferència «L'antimilitarismo». En aquesta època participà activament en tasques d'organització i fent conferències per al sindicat Bakers' Union de Nova York Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Posteriorment s'establí a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), on durant la Gran Guerra mantingué contacte epistolar amb Armando Borghi i Enrico Meledandri i organitzà i envià subscripcions al periòdic Guerra di Classe de la Unió Sindicalista Italiana (USI). En 1917 va ser detingut dues vegades per «instigació a la revolta» i el setembre d'aquell any, en el marc d'una gran operació contra els wobblies que incriminà 168 persones, va ser empresonat a petició de les autoritats federals sota l'acusació d'haver promogut, com a propagandista i membre dels IWW, vagues i agitacions en detriment de la política dels EUA i a favor «directa o indirectament dels Imperis centrals». En 1917 va fer el prefaci del fullet de Albino Braida L'Unionismo industrial, editat per «Italian IWW», del qual era membre del comitè d'administració de la seva Oficina de Publicacions. L'agost de 1919 va ser jutjat i condemnat a 10 anys de reclusió i a 35.000 dòlars de multa per «actes contraris als interessos dels Aliats i a la continuació de la guerra». En 1919 obtingué la llibertat provisional. En 1920 era secretari de la Lliga Italiana de Defensa Obrera (LIDO), mantingué correspondència amb Bartolomeo Vanzetti i col·laborà en The One Big Union Monthly. En 1922 va ser expulsat dels EUA i repatriat. Establert a Roma, entre juny de 1923 i desembre de 1930 va treballar en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista i per a la qual va ser redactor de la seva revista La Stirpe, d'Edmondo Rossoni, exanarquista i exwobblie que havia conegut als EUA, juntament amb altres membres de l'Italian Socialist Federation in North America (ISFNA, Federació Socialista Italiana als EUA). En 1926 les autoritats feixistes van proposar que fos esborrat del registre de subversius. Entre gener de 1931 i març de 1936 va entrar com a traductor en el Comitè Olímpic Nacional Italià i després en la Federació Internacional del Tècnics Agrícoles. En 1935, després de ser-li interceptada correspondència amb l'exiliat antifeixista Carlo Sforza, comte de Castel San Giovanni, i d'assabentar-se de l'intent per part d'un advocat francès d'obtenir la revocació del seu decret d'expulsió de França, va ser posat novament sota vigilància en la creença que la seva aparent lleialtat al règim mussolinià era una tapadora i que es mantenia «íntimament hostil al feixisme». El setembre de 1940 va dirigir una sol·licitud al cap del govern demanant l'anul·lació de la vigilància argumentant la seva bona conducta civil, política i professional. A partir d'aquest moment, res no sabem més d'ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Umberto Lanciotti

Umberto Lanciotti

- Umberto Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina, Laci, Itàlia) l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio Lanciotti, ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es traslladà a Sassoferrato (Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta ciutat Umberto freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb simpatia les peripècies de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà a França i posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA) treballà de miner i en una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes antioganitzadors que publiquen el periòdic Cronaca Sovversiva a Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la Gran Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA. Conegué Raffaele Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i col·laborà amb els l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en diverses activitats d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a operari a la fàbrica de xapes de metall Monessen i després de comptable de banca. Denuncià la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani: «Contra la guerra, contra la pau, per la Revolució Social». Posteriorment treballà en una fàbrica automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i participà activament en la campanya de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea Costa i el juny de 1920 retornà a Itàlia, desembarcant a Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona, Itàlia), on es reuní amb sos pares. En aquesta ciutat treballà en la construcció de la línea del ferrocarril entre Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos després per haver participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un majorista vitícola a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona, Itàlia) es va veure obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà ferit. Fugint de ser detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà clandestinament altra vegada a l'Andrea Costa cap als Països Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni, s'embarcà cap a Londres. A la capital anglesa treballà fins al març de 1925, quan va haver d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós correctiu a l'empresari que el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires treballà de cambrer al restaurant de la botiga «Harrods» i es relacionà amb les colònies d'anarquistes italians i espanyols, establint una relació especial amb Nicola Recchi i Aldo Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes expropiadors, com ara els de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere Boadas Rivas, els germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino i Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà nombroses accions d'expropiació, atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos, falsificació de moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena d'atemptats anarquistes, va ser detingut a la trattoria Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó que purgà a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del general José Félix Uriburu, «martell» dels anarquistes, va ser alliberat, però novament detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de calar foc un cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i deportat a la Itàlia feixista en aplicació de la Llei de Residència. Arribà a Nàpols el 24 d'octubre de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per un tribunal militar romà per deserció a un any de presó i, posteriorment, a cinc anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes Poncianes, Laci, Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va ser de bell nou condemnat, el 14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les obligacions del confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les illes de Tremiti (Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a la romana en la formació i patí nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a Lucera (Pulla, Itàlia) fins al gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a Bernalda (Basilicata, Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a Tremiti. El 5 de febrer de 1940 va ser alliberat, però sense feina, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra Mundial tornà a prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en nombrosos congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En 1964 es traslladà a Follonica, on freqüentà els anarquista Renato Palmizzi i Andrea Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI), en 1966 s'integrà en els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el 9 de juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit per Alberto Prunetti per al llibre Potassa. Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2004).

Umberto Lanciotti (1894-1974)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS