Administrar

Efemèrides anarquistes

[08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Soulage - Mazzoleni - Calandri - Filiberto - Anciaux - Torres - Monzó - Fournier - Prat Coll - Atarés - Sanz - Gröndahl - Monsant - Joubert - Sadier - Beylie - Abad Donoso - Pallarès - Rueda - Ponce de León - Turón - Gelabert

efemerides | 08 Març, 2020 19:18

[08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Soulage - Mazzoleni - Calandri - Filiberto - Anciaux - Torres - Monzó - Fournier - Prat Coll - Atarés - Sanz - Gröndahl - Monsant - Joubert - Sadier - Beylie - Abad Donoso - Pallarès - Rueda - Ponce de León - Turón - Gelabert

Anarcoefemèrides del 8 de març

Esdeveniments

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

***

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat– en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas –Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets –amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65– contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat –l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II Districte de Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Perian, cotillaire. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse-Charles Soulage (1863-?)

***

Pasquale Luigi Mazzoleni

Pasquale Luigi Mazzoleni

- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904  diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de novembre de 1971

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà Espoir del 7 de novembre de 1971

- Jean Calandri: El 8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont, Itàlia) l'anarquista, sindicalista revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri, més conegut com Jean Calandri –a vegades el llinatge citat Calendri. Sos pares es deien Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera. Arribà a França amb sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb les cames cremades en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i ben aviat començà a militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els cercles anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de França, França). Quan es desencadenà el cas de la «Banda Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René Valet, pogués fugir de la policia. A principis de la dècada dels deu, entrà a formar part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912 acompanyà Gustave Cauvin, aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires propagandístiques per les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra, col·laborà en les «Xerrades Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En aquests anys participà activament en la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) a favor del terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les companyies disciplinàries i colònies penitenciàries establertes a les possessions franceses d'Àfrica del Nord (Biribi), i acompanyà René de Marmande en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una temporada a Londres (Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué Errico Malatesta. Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença, Occitània), on treballà de lampista especialitzat en galvanització i participà en les activitats del moviment llibertari francès i en les dels seus companys italians exiliats a la Costa Blava. També milità en la Confederació General del Treball (CGT), en «La Libre Pensée» de Niça (País Niçard, Occitània), en el grup «Élisée Reclus» de la Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux Travailleurs (AVT, Associació de Vells Treballadors), i col·laborà amb les «Universitats Populars». En 1917 va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part del que es va anomenar «cultura proletària» i es relacionà molt amb l'escriptor llibertari Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre cançons i va escriure poemes musicals, com ara Oraison funèbre à mon charreton, Les cloches, Chanson bachique, etc. Entre 1956 i 1959 col·laborà en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà el llibret Mon ami Calandri en homenatge al seu amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la Facultat de Medicina de Niça.

***

Juan de Dios Filiberto

Juan de Dios Filiberto

- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra –la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Marie-Adèle Anciaux

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand Béart de Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Sos pares es deien Jean Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i Marie Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Necrològica de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 22 de maig de 1990

Necrològica de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 22 de maig de 1990

- Josep Torres Vallès: El 8 de març de 1897 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Torres Vallès. Sos pares es deien Bonaventura Torres i Teresa Vallès. Jornaler i obrer tèxtil de professió, durant la seva adolescència fou un dels fundadors del Sindicat Únic de Sant Feliu de Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que presidí. Durant tota la guerra civil fou el tresorer de la Col·lectivitat Agrícola de la CNT del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Brams. Quan l'Ocupació alemanya, va participar en la Resistència. Apressat pels nazis, va ser enviat a un stalag de triatge del qual pogué fugir, evitant així la deportació a un camp d'extermini. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer en la construcció i milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT. Sa companya fou María Martínez. Josep Torres Vallès va morir l'11 d'abril de 1990 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'octubre de 1981

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'octubre de 1981

- Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude.

***

Manifestació d'objectors de consciència

Manifestació d'objectors de consciència

- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

***

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

- Dolors Prat Coll: El 8 de març de 1905 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Progreso Marín li va consagrar una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

Dolors Prat Coll (1905-2001)

***

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní "Solidaridad Obrera" del 16 d'agost de 1936

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 16 d'agost de 1936

- Alfredo Juan Atarés Gracia: El 8 de març de 1906 neix a Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Alfredo Juan Atarés Gracia. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1925 fou mestre nacional i exercí la seva professió a diversos pobles d'Osca (Nerín-Sercué, Binèfar, Quinzano, Serveto, Almunient). Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre gener i abril de 1934 a Osca, però finalment va ser absolt. En sortir fou destinat a Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Va ser amic de Ramón Acín Aquilué. Col·laborà, moltes vegades amb poemes, en la premsa local (El Diario de Huesca, La Tierra, etc.). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser apressat pels feixistes juntament amb un empleat municipal de jardins conegut com El Sordico, que pogué fugir. Alfredo Juan Atarés Gracia va ser afusellat el 4 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Sa companya, mestra d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya), pogué fugir cap al Regne Unit amb sa filla de dos anys. A finals de 1936 la Comissió Depuradora del Magisteri Provincial d'Osca li va obrir un expedient sancionador.

***

Necrològica de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el periòdic tlosà "Cenit" del 3 de gener de 1984

Necrològica de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el periòdic tlosà Cenit del 3 de gener de 1984

- Juan José Sanz Villacampa: El 8 de març de 1912 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Sanz Villacampa. De família confederal, sos pares es deien Antonio Sanz i Maria Villacampa Bispe. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també milità en els grups anarquistes d'Angüés «Eliseo Reclus» i «Bakunin», adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la Revolució, l'octubre de 1936 va ser nomenat president de la CNT local i en 1937 membre del Consell Municipal d'Angüés. Participà activament en les col·lectivitzacions de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser nomenat delegat al Congrés de Col·lectivitats celebrat el febrer de 1937 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El març de 1937 s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, però va ser declarat inútil per la seva coixesa i  enviat a rereguarda. L'agost de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján a l'Aragó, va ser apressat pels estalinistes i empresonat, però, durant un bombardeig de la presó pels franquistes, aconseguir evadir-se. El 26 de novembre de 1937, durant una reunió de la comissió de reconstitució del sindicat confederal a Angüés, en va ser nomenat president. El 25 de març de 1938, quan la població es trobava assetjada per les tropes franquistes, amb Martín Arnal Mur calà foc els arxius del sindicat i fugí cap a Barcelona (Catalunya). Quan les tropes feixistes ocuparen Angüés, tancaren sa mare, qui va morir a la presó en 1939. Posteriorment participà en els combats al front de Catalunya i quan el triomf franquista va ser un fet, passà a França. El 25 d'octubre de 1941 retornà clandestinament a la Península i el 24 de febrer de 1942 va ser detingut a Barcelona. Portat a Osca, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, pena que va ser commutada per presidi. Després de nombrosos anys de patir treballs forçats, aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Manresa, on treballà en la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA) i continuà militant en la CNT. Malalt d'un càncer d'estomac, Juan José Sanz Villacampa va morir el 3 de desembre de 1983 a l'Hospital Sant Andreu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

- Britta Gröndahl: El 8 de març de 1914 neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60 år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol –mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres– i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening? Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktens år–veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

Britta Gröndahl (1914-2002)

***

Necrològica de Vicenç Monsant Torrús apareguda en el periòdic tolsà "Espoir" del 8 de març de 1981

Necrològica de Vicenç Monsant Torrús apareguda en el periòdic tolsà Espoir del 8 de març de 1981

- Vicenç Monsant Torrús: El 8 de març de 1915 neix a Sant Iscle de Vallalta (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenç Josep Joan Monsant Torrús –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Montsant. Sos pares es deien Esteve Monsant i Antònia Torrús. Fill d'una família pagesa terratinent relativament acomodada de la qual era hereu, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari. Durant la guerra va ser perseguit i detingut a la seva comarca per les forces de la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i se Sètfonts. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació alemanya canvià d'identitat i aconseguí trobar feina a les obres de la presa de Sant Estève de Cera (Alvèrnia, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, un cop regularitzada la seva situació, s'establí a Saint-Étienne amb sa companya Rosario García, treballà de paleta i continuà militant en la CNT de l'exili. Va fer de correu entre els moviments llibertaris de l'exili i de l'interior gràcies als seus freqüents viatges a Catalunya. Vicenç Monsant Torrús va morir el 29 d'agost de 1980 a l'Hospital Bellevue de Saint-Étienne (El Forez, Arpitània).

***

Dominique Joubert fotografiat per Adine Sagalyn en 1997

Dominique Joubert fotografiat per Adine Sagalyn en 1997

- Dominique Joubert: El 8 de març de 1947 neix a Gournay-en-Bray (Normandia, França) el poeta i escriptor anarquista Dominique Joubert. Quan era adolescent es traslladà a viure al barri de la Butt-aux-Cailles de París i va créixer la XIII Districte parisenc, amb uns estudis caòtics i practicant apassionadament el futbol. En la dècada dels seixanta s'integrà en el «Grup Jules Vallès» del XIII Districte, adherit a la Federació Anarquista (FA), i al voltant d'aquest grup, animat especialment per Ramon Finster, es va crear l'Organització Revolucionària (ORA), de la qual fou membre. El desembre de 1966 fou el gerent de l'únic número del periòdic La Rue. Journal anarchiste du 13ème arrondissement. Entre 1966 i 1969 col·labora en la primera època de L'Insurgé. A començament de la dècada dels setanta entrà a treballar a la impremta cooperativa «Edit 71», creada per l'ORA, on es formaren nombrosos militants com a impressors. De viatge per Senegal, va ser detingut per possessió d'haixix i empresonat uns mesos, retornant a França greument malalt amb l'organisme minat per les amebes. Després d'una llarga convalescència, a partir de 1974, treballà a la Maison des Arts et de la Cultura de Créteil (Illa de França, França) com a impressor i tècnic en serigrafia. En 1977 abandonà la militància activa i es consagrà a l'escriptura. A començament dels anys vuitanta s'acostà a un grup de bibliòfils i llibreters que havien obert una llibreria al carrer Barrault. Entre 1982 i 1985 edità, juntament amb Joseph Banhamou i Dominique Blanc, els sis números de la revista La Guerre Sociale. En 1987 va ser acomiadat de la feina i va ser admès com a corrector de premsa en el Sindicat de Correctors de París. En 1992 se li va concedir el Premi Charles Vidrac. En 1996 edità la poesia completa (Manège des melancolies) del seu amic Yves Martin. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Alambic, Dans la lune, Décharge, Grèges, Les Hommes sans épaules, Le Mérou, Le Moule à gaufres, Parce que…, Le Pont sous l'eau, Pris de peur, Rimbaud Revue, Une saison de poésie, Théodore Balmoral, etc. Entre 2002 i 2004 portà la crònica poètica de la revista Epok. És autor de les narracions Les vents contraires (1992) i Le chien de la barbare. On ne récupère pas les bicyclettes le dimanche (1997) i dels poemaris Les Paulownias de la place d'Italie (1990), La Veracruzana (1991), Un promeneur inutile (1995), Mourront encore les capitaines Cook (2001). Viatger infatigable i amant del mar, deixà inèdits una sèrie de quaderns il·lustrats d'aquarel·les de les seves estades pel món. Malalt d'un càncer de pulmó, Dominique Joubert va morir el 20 de setembre de 2004 en un hospital de París (França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887)

Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Havia nascut el 7 de juny de 1862 a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França). Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista –La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935, malalt d'un càncer gàstric, torna a ca son fill a Buenos Aires (Argentina), on morirà. Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Libertario Gelabert

    Per a l'entrada de Libertario Gelabert Mayol agraïm la col·laboració de Maria Antònia Oliver Paris i de Pedro de Echave, de Memòria de Mallorca.

    Anarcoefemèrides | 08/03/2020, 19:23
  2. Exili de Lluís Nicolau i la seva company l'any 1921

    Nota de la Redacció de Tramuntana Vermella Mail

    --

    Segons el company Fransesc Isgleas, del ram del suro de la CNT de Sant Feliu de Guíxols, els companys carboners de Calonge, que vivien a les anomenades places de fer carbó emboscats en les Gavarres i formaven un grup de defensa clandestí i actuaven anònimament a Barcelona enfront els pistolers de la patronal,varen connentar amb aquest destacat anarquista de Guíxols per acompanyar al company Lluís Nicolau i la seva esposa fins a la vila marinera de l'Escala des del Baix Empordà en transport públic d'autobús de línia. Per altra banda, la companya Maria Callol, que encara era una minyona l'any 1921, va fer la confidència en temps de la revolució de 1936 a la seva veïna del carrer de la Torre de la vila de l'Escala, la Miquela Torres, que havia anat a la parada de l'autobús de la vila per acompanyar fins a la casa de l'anciana familiar que utilitzaven els contrabandistes de tabac l'entorn familiar escalenc fins el moment que aquests varen portar la parella anarquista de l'afer Dato en una cala o platja de la Catalunya-nord, des dels escars del Codolar de la banda de llevant de l'Escala. La dada de la trobada en l'estació d'autobusos de l'Escala la va confirmar el company Isgleas, que no coneixia la identitat de la joveneta Callol. Coses de la clandestinitat. Finalment, en el decurs de l'exili del company Miquel-Dídac Piñero a París va donar el nom de la Maria Callol al company Fransesc Isgleas ja que aquesta veïna de la seva avia Miquela Torres ja era difunta. Actualment, el company Piñero regenta la llibreria Els Trobadors tot just davant dels antics escars del Codolar escalenc, on Lluís Nocolau i la seva companya varen embarcar clandestinament l'any 1921 posant proa cap l'altra banda de la frontera marítima del Pirineu mediterrani.

    Tramuntana Vermella Mail | 13-04-2009, 19:06

    Tramuntana Vermella Mail | 08/03/2020, 19:27
  3. Nicolau i l'atemptat a Dato el 21

    Voleu dir que l'actual encarregat de "Els Trobadors" és descendent de Miquel-Dídac Piñero, potser? És que per l'edat no em quadra... Estic preparant un treball sobre anarquistes, passo temps a l'Escala on tin casa i m'interessa saber detalls del meu "segon" poble.

    Antoni Dalmases | 21-02-2010, 21:17

    Antoni Dalmases | 08/03/2020, 19:27
  4. Llibreria Els Trobadors

    Jo mateix, el llibreter, soc en Miquel-Dídac (l'Escala 1950). Salutacions.

    Miquel-Dídac Piñero Costa | 22-02-2010, 19:27

    Miquel-Dídac Piñero Costa | 08/03/2020, 19:28
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS