Administrar

Efemèrides anarquistes

[13/02] «A Propaganda» - Funerals de Kropotkin - Homenatge a Pestaña - Dubois - Maince - Lenôtre - Simenon - «Vileta» - Massaguer - Tripiana - Molist - Monticelli - Pérez César - Fancello - Arondel - Montoliu - Bonacini - Rubio - Casals - Jiménez Millán - Sinca - Tapia - Mestre

efemerides | 13 Febrer, 2020 13:08

[13/02] «A Propaganda» - Funerals de Kropotkin - Homenatge a Pestaña - Dubois - Maince - Lenôtre - Simenon - «Vileta» - Massaguer - Tripiana - Molist - Monticelli - Pérez César - Fancello - Arondel - Montoliu - Bonacini - Rubio - Casals - Jiménez Millán - Sinca - Tapia - Mestre

Anarcoefemèrides del 13 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número d'"A Propaganda"

Portada del primer número d'A Propaganda

- Surt A Propaganda: El 13 de febrer de 1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic A Propaganda. Anarchista. Estava editat per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi, després passà a ser quinzenal. Tractà temes d'allò més variat: feminisme, antimilitarisme, propaganda anarquista, història del moviment llibertari, teoria àcrata, propaganda pel fet, notícies locals i internacionals, repressió, sindicalisme, antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de llibres, anticlericalisme, etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão, Mauricio Charnay, Trindade Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam, Matheus Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo Maia, Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins, Oliveira Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí Pallàs Latorre, Zéphyrin Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal Wilde, entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim el 30 de juny de 1895.

***

Funeral de Kropotkin

Funeral de Kropotkin

- Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com «Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron –afusellat pels comunistes poc després– van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.

Funerals de Piotr Kropotkin

***

Cartell de l'homenatge

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a l'acte van ser convidats tots els partits polítics i totes les organitzacions obreres, tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana (JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU); Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns articles publicats pe Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco Cea diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van intervenir José Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular; José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.

Homenatge a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Joseph Dubois

Foto policíaca de Joseph Dubois

- Joseph Dubois: El 13 de febrer de 1870 neix a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) –algunes fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)– l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Jean Jules Dubois, conegut com Joseph Dubois. Sos pares es deien Joseph Dubois, descendent d'una vella família hugonota francesa, i Christine Boutinsky. Emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot. 

Joseph Dubois (1870-1912)

***

Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

- Émile Maince: El 13 de febrer de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Sos pares, no casats, es deien Eugène Victor Maince, obrer rematador, i Rosene Débrosse, jornalera. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 6 de desembre de 1923

Notícia sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de desembre de 1923

- Raoul Lenôtre: El 13 de febrer de 1883 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Lenôtre, conegut com Beaudoin. El març de 1912 fou, amb Louis Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le Havre; aquest grup, format per una cinquantena de militants, distribuí el periòdic i organitzà reunions públiques, festes i excursions, i tingué una gran influència en la Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador del moll de professió, després de la Gran Guerra, fou un dels membres més destacats de la tendència minoritària en el si de la Unió Local de Le Havre de la Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de Treballadors del Port. L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien Goirand, Raymond Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup Llibertari Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la Federació Anarquista (FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), el 17 de gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc després, adherí a través d'una votació l'organització a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En aquesta època portà a terme una intensa activitat sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa productivitat (grèves perlées) encaminats a obligar els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu, participà activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El 21 de febrer de 1922 fou un dels obrers que promogué l'alentiment de la càrrega de municions a bord del vaixell Francisca, que va fer que vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut després de l'escaramussa sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la votació entre els descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean Le Gall que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja (ISR) sense mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada Núm. 1 de la policia de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre, però violent». A començament de 1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de l'estiu rellançà l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el 15 de novembre de 1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal Correccional de Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la llibertat del treball». Un cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va abandonar en aquesta època la militància sindical. No obstant això, en un informe policíac del 9 de juliol de 1935 diu que «és sempre un militant actiu, propagandista revolucionari, de tendència netament llibertària i que exerceix influència entre els treballadors del moll». Encara que restà fidel al pensament llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà tota mena de militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener de 1950 a Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Georges Simenon

Georges Simenon

- Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura un èxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobre Àfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds –va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta –fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents– i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació –de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Necrològica de José Martínez Ramón ("Vileta") apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987

Necrològica de José Martínez Ramón (Vileta) apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987

- José Martínez Ramón: El 13 de febrer de 1909 neix a Xàtiva (La Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Jose Martínez Ramón, més conegut com Vileta. Sos pares es deien José Martínez i Teresa Ramón. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca de la Costera. Durant la Revolució del 1936 participà activament en el procés col·lectivitzador de Xàtiva i s'enrolà en la Columna Durruti, lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després lluità en la clandestinitat a Foix (Llenguadoc, Occitània) i detingut per la Gestapo, va ser reclòs als camps de concentració nazis d'Alemanya. Després de l'Alliberament s'establí a Foix i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josep Martínez va morir l'1 de març –algunes fonts citen erròniament el 3 de març– de 1987 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Saint-Pierre-de-Rivière, a prop de Foix.

***

Llop Massaguer Bruch

Llop Massaguer Bruch

- Llop Massaguer Bruch: El 13 de febrer de 1913 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llop Massaguer Bruch, també conegut pel seu nom en castellà Lope Massaguer Bruch i que va fer servir el pseudònim de Fernando Masagué. Era fill d'un obrer impressor que es va traslladar a Barcelona (Catalunya) quan ell tenia cinc anys. Aprengué l'ofici de paleta i des dels 16 anys fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Ateneu Llibertari del barri de Sants de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera formà part dels grups d'acció que s'enfrontaren als pistolers de l'anomenat Sindicat Lliure. Després de la proclamació de la II República espanyola participà en nombroses accions de solidaritat durant les vagues més dures, fet pel qual va ser empresonat governativament durant tres anys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part de les milícies fins a la militarització d'aquestes, moment en el qual retornà a rereguarda i ocupà diversos llocs de responsabilitat en el moviment llibertari. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat, juntament amb Jerónimo Saus i altres companys, als camps de concentració d'Argelers, de Barcarès i de Sant Cebrià, del qual va sortir a finals de 1939 enquadrat en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sota el nom de Fernando Masagué, per a fer feina en la construcció de fortificacions defensives. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en un Batalló de Marxa. Després de la derrota francesa, el juny de 1940 intentà sense èxit embarcar a Dunkerque (Flandes del Sud) cap al Regne Unit. Fet presoner pels alemanys, va ser deportat, després d'un temps a l'Stalag IX-A de Ziegenhain (Renània-Palatinat, Alemanya), al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 13 d'agost de 1940 sota la matrícula 3.725. Va ser enviat a treballar en la construcció dels locals dels oficials alemanys com a responsable d'un grup d'operaris, podent fugir així dels terribles treballs a la pedrera els quals patí just arribar al camp. Més tard va ser enviat formant part de diversos comandos als camps auxiliars de Gusen, on va morir el seu amic Jerónimo Saus, i d'Ebensee. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, retornà a França i s'instal·là a Las Cabanas, on treballà d'artesà i conegué sa futura companya Trinitat Ulldemolins. Durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'exili d'aquesta població. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Posteriorment reemplaçà Antoni Gironella Domènech com a secretari de la Federació Comarcal d'Arieja de la CNT fins a la seva mort esdevinguda el 7 de març de 1996 a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 1997, la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li va publicar el seu llibre autobiogràfic Mauthausen, fin de trayecto. Un anarquista en los campos de la muerte, editat per María Angeles García-Maroto.

Llop Massaguer Bruch (1913-1996)

***

Marcelo Tripiana Tripiana

Marcelo Tripiana Tripiana

- Marcelo Tripiana Tripiana: El 13 de febrer de 1914 neix a Orce (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Marcelo Tripiana Tripiana. Emigrà en data indeterminada a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de febrer de 1933 va ser detingut amb Joaquim Barceló quan col·locaven cartutxos de dinamita en un pont del riu Palància, fet pel qual ambdós van ser jutjats. En 1935 va fer el servei militar en el V Regiment d'Artilleria. Després de la guerra civil va ser empresonat pel franquisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Dolors Molist Colom (2009)

Dolors Molist Colom (2009)

- Dolors Molist Colom: El 13 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 13 de gener– de 1917 neix a Manresa (Bages, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Petronella Concepció Molist i Colom, coneguda com Lola de Cal Vetes. Nascuda en una família benestant republicana, fou la tercera de sis germans. Sos pares es deien Joan Molist Vilaseca, propietari d'una fàbrica de vetes i d'una barberia, i Teresa Colom Sabaté. Son pare malbaratà el patrimoni familiar per la seva addicció al joc i la família es va veure obligada per a començar de nou a establir-se a Artés (Bages, Catalunya), on son pare trobà feina a la fàbrica de vetes d'un amic. No va anar a l'escola, però son avi Francesc Colom, mestre de professió, li va inculcar l'amor per la lectura i aconseguí una important cultura autodidacta. Quan tenia 12 anys començà a treballar a la fàbrica tèxtil de Ca l'Aguilar, on ja treballaven ses germanes i son pare. Cap el 1935 conegué Climent Santacreu Tort, paleta autònom de professió i anarquista i anarcosindicalista que treballava aleshores amb son germà a la construcció del celler del Sindicat Agrícola d'Artés, que esdevingué son company. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Climent Santacreu Tort, quan el cop militar feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè Revolucionari del poble i s'allistà a la «Columna Durruti», on va ser comissari. Ferit al front de Terol (Aragó, Espanya), mentre romania convalescent a Artés la parella es va casar. En 1939, amb el triomf franquista, Climent Santacreu Tort va ser apressat i empresonat i ella, seguint el seu consell, passà clandestinament la frontera pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Les autoritats franceses l'assignaren la residència a Flaçan (Provença, Occitània), on va viure en un camp de refugiats improvisat a l'església del poble. Més tard retornà legalment a Catalunya; detinguda per «pas clandestí de frontera», va ser reclosa a l'antic Pavelló de Romania, a Montjuïc, d'on aconseguí fugir i arribar a Manresa. Mentrestant, son company havia aconseguit fugir de la presó i son pare l'havia ajudat a travessar la frontera cap a França. Així, per segona vegada, passà clandestinament la frontera amb un cunyat seu. A Montlluís (Conflent, Catalunya Nord) trobà feina a l'Hotel de França i aconseguí treure son company del camp de concentració d'Argelers. Ambdós aconseguiren finalment poder viure junts, ella treballant a l'hotel i fent estraperlo i ell fent feina de pagès, de miner i després de paleta. Durant l'Ocupació la parella lluità en la resistència i en 1952 emigraren a Algèria, on sa germana Eugènia s'havia instal·lat. A Algèria treballà d'infermera, d'administrativa i de mainadera, i ell de paleta. En 1962, arran de la independència algeriana, la parella retornà a la metròpoli i s'instal·là a la Ròca d'en Tarron (Provença, Occitània), on ell trobà feina de paleta com a cap d'obra. A França s'acostà al socialisme. En 1974 Climent Santacreu Tort va morir víctima d'un càncer de pulmó i ella restà a França treballant de majordona en una casa de pagès del poble. En 2004 publicà el llibret de memòries Pourquoi moi? i en 2007 retornà a Manresa, instal·lant-se a casa de sa neboda. En aquesta època s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i mantingué contactes amb l'Assemblea Revolucionària d'Artés (ARA) i l'Associació Memòria i Història de Manresa, fent xerrades a instituts explicant el seu testimoni. En 2011 es publicà la traducció catalana de les seves memòries sota el títol Una vida ben plena. En l'última etapa de sa vida declarà que mai no s'havia considerat llibertària. En el seu centenari l'Ajuntament de Manresa li va retre un homenatge. Dos mesos després, el 15 d'abril de 2017, Dolors Molist i Colom va morir a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser incinerada al Cementiri Comarcal de Roques Blanques, al Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).

Dolors Molist Colom (1917-2017)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Temistocle Monticelli

Foto policíaca de Temistocle Monticelli

- Temistocle Monticelli: El 13 de febrer de 1936 mor de pneumònia a Roma (Lici, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Havia nascut el 5 de desembre de 1869 a Florència (Toscana, Itàlia), i va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per «associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932.

***

Necrològica de José Pérez César apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de març de 1947

Necrològica de José Pérez César apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- José Pérez César: El 13 de febrer de 1947 mor a Bilhom (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Ramón Pérez César –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Tesar. Havia nascut el 14 de novembre de 1894 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jesús Pérez Fernández, carrabiner d'Infanteria, i Ángela César Vila. Exiliat a França, es guanyà la vida com a manobre i milità en la Federació Local de Bilhom de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Pasquale Fancello

Pasquale Fancello

- Pasquale Fancello: El 13 de febrer de 1953 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Havia nascut el 3 de novembre de 1891 a Dorgali (Nuoro, Sardenya). Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

Pasquale Fancello (1891-1953)

***

Maurice Arondel

Maurice Arondel

- Maurice Arondel: El 13 de febrer de 1961 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Havia nascut el 18 de maig de 1887 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Arondel, calderer, i Marie Elise Allix. Calderer en coure de professió com son pare, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. El 8 de març de 1924 es casà al XVIII Districte de París amb Mathilde Pauline Fleury. En aquesta època vivia al número 37 del carrer Poteau del XVIII Districte de París. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup –aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.– i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Luis Montoliu Salado

Luis Montoliu Salado

- Luis Montoliu Salado: El 13 de febrer de 1962 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarcosindicalista Luis Montoliu Salado –el segon llinatge a vegades citat com Ardany. Havia nascut cap el 1902 a Aragó (Espanya). Factor ferroviari de la Companyia del Nord, en els anys vint estigué destinat a Mieres (Astúries, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 de maig de 1926 es casà a Madrid (Espanya) amb Adela Fernández Francisco. En 1930 fou membre del Comitè Nacional del Sindicat de Ferroviaris de la CNT. El 27 d'agost de 1931 va fer un míting, amb altres companys (Natividad Adalia, Julián Martínez, José Martínez Pastor i Pedro Falomir Benito), al Saló Atocha de Madrid organitzat per la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 17 de gener de 1932 parlà, amb Pedro Rodríguez, en el míting d'inauguració de la Subsecció de l'FNIF de Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya).  El 25 de juny de 1933 presidí una conferència de l'anarquista Miguel González Inestal i del professor d'institut Alvaro Martín Alonso celebrada a «La Esperanza» d'Arévalo (Àvila, Castella, Espanya), organitzada per «El Ateneo Arevalense». Entre 1934 i 1935 fou membre del Comitè Nacional de la CNT i fou secretari d'Horacio Martínez Prieto. El març de 1936 assistí al I Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid i on va ser nomenat, amb Mateo, membre de la Comissió de Relacions d'Aragó-Rioja-Navarra de l'FNIF. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a València (València, País Valencià), on va fer amistat amb Enric Marco Nadal, i durant la guerra civil formà part del Consell Nacional de Ferrocarrils. El 3 d'agost de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, amb José González Sanz i Francisco Diezhandino, en el Comitè d'Explotació de Línies Ferroviàries i assessor tècnic del Ministeri d'Obres Públiques. El desembre de 1936 encapçalà la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El 19 de setembre de 1937 participà, amb Luis García i Tomás Francisco Cano Ruiz, en el míting de clausura del Ple Provincial de la CNT de Múrcia. El gener de 1938 representà els ferroviaris de la Regional de Llevant en el Ple Nacional Ampliat de la CNT que se celebrà a València. Dirigí una comissió que marxà cap el front de Extremadura, la qual elaborà un informe que es presentà en el Ple de Regionals de la CNT d'agost de 1938. En els últims mesos del conflicte bèl·lic, s'integrà en el Subcomitè Nacional de València, representant la Regional d'Aragó i el Consell Nacional de Defensa, i fou nomenat subsecretari de Comunicacions i Obres Públiques. El març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat a Aranjuez (Madrid, Castella, Espanya); jutjat en consell de guerra, el 13 de novembre de 1940 va ser condemnat a mort. El 14 de maig de 1946 sortí de la presó en llibertat provisional gràcies a un decret de gràcia per als condemnats a mort no executats i s'establí a Madrid. A començament de 1947 acceptà, en nom de la CNT, el càrrec de ministre d'Informació (premsa i propaganda) en el Govern de la II República espanyola en l'exili encapçalat per Rodolfo Llopis Ferrándiz i amb seu a Mèxic. El 15 de març de 1947 passà clandestinament a França i fou membre d'una cooperativa de la construcció a la zona de París, amb altres companys (Vicente García Pérez, Juan Ronchera, Carlos Marcos Alarcón, Eusebio Azañedo Grande, etc.). Posteriorment s'embarcà cap a Mèxic, on defensà les tesis col·laboracionistes. Entre 1956 i 1957 visqué a Santiago de Xile (Xile), on formà part del Centre Republicà Espanyol (CRE), i entre 1957 i 1958 col·laborà en España Libre. Posteriorment emigrà a Veneçuela i en 1960, arran de la reunificació confederal, tornà a militar activament en el moviment llibertari. Luis Montoliu Salado va morir el 13 de febrer de 1962 a Caracas (Veneçuela) a causa d'una crisi cardíaca.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Simenon

    Per a l'entrada de Simenon agraïm l'aportació de Jordi Berengué Martorell.

    Anarcoefemèrides | 13/02/2020, 13:10
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS