Administrar

Efemèrides anarquistes

[31/01] AIT a Itàlia - «Solidaridad Obrera» - Reinsdorf - Brault - Clarenson - Lapeyre - Serret - Monclin - Latre - Martínez Sarrión - Alonso - Bellegarrigue - Mayence - Popov - Chiarini - Estor - Redondo - Folguera - Voisin - Gauchon - Vargas

efemerides | 31 Gener, 2020 12:45

[31/01] AIT a Itàlia - «Solidaridad Obrera» - Reinsdorf - Brault - Clarenson - Lapeyre - Serret - Monclin - Latre - Martínez Sarrión - Alonso - Bellegarrigue - Mayence - Popov - Chiarini - Estor - Redondo - Folguera - Voisin - Gauchon - Vargas

Anarcoefemèrides del 31 de gener

Esdeveniments

D'esquerra a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut (Nàpols, juny de 1866)

D'esquerra a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut (Nàpols, juny de 1866)

- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.

***

Capçalera de "Solidaridad Obrera"

Capçalera de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Naixements

August Reinsdorf

August Reinsdorf

- August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les seves últimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Notícia de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari parisenc "La Croix" del 9 d'octubre de 1890

Notícia de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari parisenc La Croix del 9 d'octubre de 1890

- Sylvain Brault: El 31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània, Occitània) l'anarquista Silvain Brault, conegut com Sylvain Brault. Sos pares es deien Jean Brault, conreador, i Silvine Hugo. Després d'estudiar jardineria a Tours (Centre, França) i a Angers (País del Loira, França), treballà d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses (Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le Havre) i belgues (Brussel·les i Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a Tarare (Alvèrnia, Occitània), on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup anarquista local, difongué la premsa anarquista de la regió i establí relacions amb el destacat propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de 1890, durant una vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per un Tribunal Correccional i, considerant-lo «líder» de la vaga, condemnat a tres mesos de presó per «provocació a l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren nombrosos periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22 d'abril de 1892, preventiva a la manifestació de l'1 de maig, s'ordenà la seva detenció. El 14 de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de presó per «ultratges». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Clarenson

Jules Clarenson

- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis, Fournil, Le Baron, Canet, Audierne). Fou fill d'André Clarenson i de Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta «atzarosa» mort.

***

Aristide Lapeyre

Aristide Lapeyre

- Aristide Lapeyre: El 31 de gener de 1899 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Aristide Lapeyre. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de «complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant «passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa «desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?, Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934), Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres.

***

Cartoixa de Montalegre

Cartoixa de Montalegre

- Joan Serret Bruguera: El 31 de gener de 1899 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i ocupà càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme, Catalunya). Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta població, assistiren centenars de persones.

***

Roger Monclin

Roger Monclin

- Roger Monclin: El 31 de gener de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitarista La Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la «justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França. És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) –aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)–, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 a Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Pedro Latre Voz apareguda en "Diario de Burgos" del 20 de novembre de 1935

Notícia de la condemna de Pedro Latre Voz apareguda en Diario de Burgos del 20 de novembre de 1935

- Pedro Latre Voz: El 31 de gener de 1906 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Latre Voz, conegut com Palomo. Establert a Barcelona (Catalunya), regentà un comerç. Ben igual que son germà gran Ángel Latre Voz, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà com a orador. En 1933 va ser processat per contraban al monopoli de mistos i el novembre de 1935 va ser condemnat pel Jutjat d'Instrucció de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) a quatre mesos d'arrest major per «furt». Durant la Revolució fou membre de la Col·lectivitat d'Angüés. El juliol de 1937 el Sindicat Únic de la CNT el va autoritzar a anar cap a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí fugir de la repressió sota una falsa identitat. El 24 de juliol de 1945 va ser detingut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i el 8 d'agost va ser traslladat a la presó d'Osca. El 14 de setembre de 1946 va ser jutjat i va ser condemnat a quatre anys i dos mesos i un dia de presidi menor per «furt» i a sis mesos d'arrest major i a 5.000 pessetes de multa per «ús públic de nom suposat». El 2 d'octubre de 1947 va ser traslladat a la presó d'Alcalá de Henares per a treballar als tallers de sabateria i el 28 de maig de 1948 se li va concedir la llibertat condicional. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ramón Martínez Sarrión

Ramón Martínez Sarrión

- Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. Sos pares es deien Ramón Martínez i María Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là amb sa companya Dolores Prats a Morhange (Lorena, França), on treballà en la construcció. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrion va morir el 4 de novembre de 1966 al seu domicili de Morhange (Lorena, França).

***

Necrològica d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 6 de novembre de 1975

Necrològica d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de novembre de 1975

- Andrés Alonso Pérez: El 31 de gener de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Alonso Pérez. Sos pares es deien Agustín Alonso i Rosa Pérez. En 1922 emigrà a Barcelona (Catalunya) i ja milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. Amb la victòria franquista va ser empresonat. En 1948 passà clandestinament a França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), milità en la CNT local, de la qual fou secretari de Cultura i Propaganda. Andrés Alonso Pérez va morir el 24 de juny de 1975 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Carmen Asensio, i fills.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Anselme Bellegarrigue

Anselme Bellegarrigue

- Anselme Bellegarrigue: El 31 de gener de 1869 mor a San Salvador (El Salvador) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Havia nascut el 23 de març de 1813 a Montfòrt (Gascunya, Occitània). Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el govern és la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

Foto policíaca de Gustave Mayence (17 de març de 1894)

Foto policíaca de Gustave Mayence (17 de març de 1894)

- Gustave Mayence: El 31 de gener de 1917 mor a París (França) l'anarquista Gustave David Mayence. Havia nascut el 25 de maig de 1860 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Abraham Mayence, conductor de tren de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, i Abigaïl Soreph. Obrer tapisser de professió, va ser incorporat a l'exèrcit en la lleva de 1880 i el 17 de novembre de 1881 destinat al 23 Regiment de Línia a Saigon (Cotxinxina francesa; actualment Vietnam), on va romandre dos anys i va ser condecorat amb la Medalla de Tonquín. Des de 1885 vivia en unió lliure amb Marie Le Troquer, amb qui tenia tres infants. Va fer una crida, publicada en diversos diaris parisencs, als combatents de Tonquín per a una reunió que es va celebrar el 5 de juliol de 1885 al seu domicili, al número 16 del carrer Poissonniers. Entre 1886 i 1888 treballà de tapisser al «Bon Marché» de París, d'on va ser acomiadat per «arrogància» i «manca d'aptitud». A partir d'aleshores treballà de manera irregular i, sovint sense recursos, va ser desnonat en diverses ocasions del seu domicili per manca de pagament del lloguer. El desembre de 1886 sol·licità feina d'agent de policia a Cotxinxina i aquest mateix any fou gerent de Montmartre, petit full literari i artístic. El juny de 1888 vivia al número 129 de l'avinguda de Batignolles de Saint-Ouen (Illa de França, França) i formà part del grup anarquista local. El març de 1889 va ser detingut després d'haver increpat un patró que havia guanyat una causa en Magistratura del Treball contra els obres de la Cambra Sindical dels Manobres. Posteriorment milità en els grups anarquistes del XVII i XVIII Districte de París. En aquesta època va estar molt lligat als anarquistes Louis Charveron i Marchal. El desembre de 1890 substituí Auguste Faugoux, condemnat a dos anys de presó, en la gerència de Le Père Peinard. En aquesta època vivia al número 31 del carrer Cadet de París. Amb altres companys del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França) (Michel Bastard, Henri Decamps, François Collion, Nestor Ferrière, Charles Galau, François Pernin i Arthur Voyez), va ser jutjat el 23 de març de 1891 davant l'Audiència del Sena per «provocació de militars a la desobediència» arran de l'article «Faut-il déserter?», aparegut en Le Père Peinard del 15 de març anterior; jutjat, va ser condemnat a finals d'abril de 1891 a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que els seus companys van ser absolts. Va ser reemplaçat per Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard. El judici anterior va ser cassat el maig de 1891 per vici de forma i va ser de bell nou jutjat el 23 de juliol de 1891 a l'Audiència del Sena a Versalles (Illa de França, França), on la pena anterior va ser confirmada i ell internat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El 8 de juny de 1891 assistí a la manifestació que va portar una corona amb la inscripció «Hommage à la Commune» al Sacré-Coeur de Montmartre; aquesta concentració degenerà en una baralla que donà lloc a diverses detencions. El 21 de març de 1892 el seu domicili de carrer Lantiez, al barri parisenc de Batignolles, va ser escorcollat i la policia només va trobar exemplars de Le Père Peinard i fullets llibertaris. El 15 de setembre de 1893, a la seu de Le Père Peinard d'Émile Pouget, proposar per a contrarestar les «Festes Francorusses», que celebraven l'aliança militar amb ambdós països, realitzar manifestacions per a protestar contra la idea de pàtria. El 18 de setembre d'aquell any proposà llançar sobre la gentada que mirava els mariners russos periòdics i fullets anarquistes. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i dos dies després el comissari de policia del barri de Ternes el materialitzà al seu domicili, al número 61 del carrer Sauffroy del XVII Districte de París; en aquest escorcoll la policia requisà diversos periòdics (L'Anarchie, L'Attaque, Le Ça Ira, Le Chambard, Le Conscrit, Le Cri Typographique, L'En Dehors, Le Faubourg, La Lutte pour la Vie, Le Père Peinard, La Révolte) i altres materials (fullets anarquistes, cançons, cartells sense segell, notes escrites, etc.); portat a comissaria, el 18 de març de 1894 va ser tancar a la presó parisenca de Mazas. El 23 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una nova ordre d'arrest pel mateix motiu que l'anterior. L'1 de juliol de 1894 el comissari de policia del barri de la Plaine-Monceau escorcollà, sense cap resultat, el seu domicili al número 29 de carrer Balagny i va ser empresonat a Mazas després de passar per comissaria, on va romandre fins el 5 de juliol. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas d'«associació criminal». A finals dels anys noranta treballava de tapisser al seu domicili del número 95 del carrer des Moines de París. En 1898 deixà clar en diversos comunicats a la premsa parisenca que res tenia a veure amb l'«anarquista» antisemita i confident de la policia Raoul Mayence, que havia portat a la detenció i expulsió de l'anarquista Mécislas Golberg –algunes fonts historiogràfiques confonen les dues persones. El seu últim domicili va ser al número 41 del carrer des Poissonniers de París. Gustave Mayence va morir el 31 de gener de 1917 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

Gustave Mayence (1860-1917)

***

Georgi Popov

Georgi Popov

- Georgi Popov: El 31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

***

Ruggero Chiarini i sa companya Francesca Albamonte (1917)

Ruggero Chiarini i sa companya Francesca Albamonte (1917)

- Ruggero Chiarini: El 31 de gener de 1930 mor a Palerm (Sicília) l'anarquista Ruggero Chiarini. Havia nascut el 12 de gener de 1890 a Bagno a Ripoli (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Chiarini i Giuseppina Brosi. Després dels estudis primaris, es guanyà la vida fent de mecànic per a l'empresa Muzzi. Anarquista, ben igual que sos germans Bruno i Nello, en 1915 va ser cridat a files i enviat al front. Un cop llicenciat, participà activament en l'agitació obrera durant el «Bienni Roig» (1919-1920) al seu poble natal i a Florència (Toscana, Itàlia). El 21 de maig de 1921 va ser condemnat pel Tribunal de Florència a tres mesos de presó per tenir armes no registrades. Ben relacionat amb anarquistes i comunistes de diverses regions italianes, va ser processat per impedir la feina d'esquirols («atemptat contra la llibertat del treball»), però el 7 de novembre de 1921 va ser absolt. Detingut en dues ocasions com a mesura de «seguretat pública», a principis de 1923 es va traslladar a Palerm (Sicília), juntament amb sa companya, Francesca Albamonte, sos quatre infants i son germà Nello Chiarini, per evitar patir les accions violentes dels escamots feixistes. El maig de 1923 el seu domicili va ser escorcollat, acció durant la qual va expressar les seves idees subversives. A Palerm freqüentà destacats anarquistes, considerats «molt perillosos» per les autoritats, com ara Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, i formà part de la redacció del periòdic Il Vespro Anarchico, fins a finals de setembre de 1923, quan el periòdic va ser suprimit arran de la publicació d'alguns articles de Paolo Schicchi considerats delictius per la magistratura. L'octubre de 1923, amb Calogero Aronica Pontillo, Osvaldo Celani, Raffaele Frugis, Nino Guarisco, Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, llançà una subscripció pública per a equipar Il Vespro Anarchico amb una impremta pròpia, per deixar de banda qualsevol caràcter comercial del periòdic i poder publicar fullets i altres publicacions de propaganda. El 5 de gener de 1924 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Palerm, que el va descriure com una persona intel·ligent i familiar. El 7 de juny de 1926 es va traslladar a Porto Empedocle (Sicília) per motius laborals i el 26 de desembre d'aquell any va ser advertit formalment, segons la nova llei d'excepció de Seguretat Pública, que implicà l'abolició de totes les llibertats, i obligat a obtenir el carnet d'identitat. Inclòs en el llistat d'«elements perillosos per qüestions polítiques», durant la nit del 15 al 16 de gener de 1927 el seu domicili va ser escorcollat pel general Giovanni Maggiotto, prefecte d'Agrigent (Sicília), sense que es trobés res d'incriminable. Posteriorment es traslladà novament a Palerm. Ruggero Chiarini va morir el 31 de gener de 1930 a Palerm (Sicília). Els anarquistes italians exiliat a França obriren una subscripció per a sa companya i sos infants i les sumes recaptades van ser enviades a Palerm per Nello Chiarini, des de Marsella (Provença, Occitània), i per l'anarquista C. Vogt, des de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Necrològica d'Antonin Estor apareguda en el periòdic parisenc "Le Peuple" del 4 de febrer de 1930

Necrològica d'Antonin Estor apareguda en el periòdic parisenc Le Peuple del 4 de febrer de 1930

- Antonin Estor: El 31 de gener de 1930 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Antonin Estor, també conegut com Antoine Estor. Havia nascut el 13 d'octubre de 1864 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Louis Estor, conreador, i Marie Jalenques. Després de formar part del Partit Obrer Socialista (POS), milità, ben igual que sons germans Joseph, Auguste i Marius, en el moviment anarquista de Montpeller de començament de segle. Guixaire de professió, durant molts anys fou secretari del Sindicat d'Obrers Guixaires de la Confederació General del Treball (CGT). Abans de la Gran Guerra fou durant 18 anys conseller de la Magistratura de Treball de la seva corporació i exercí les funcions de president general del Consell de la Magistratura de Treball. També fou un dels fundadors de la Borsa del Treball de Montpeller, participant en totes les vagues del sector de la construcció i formant part de les comissions mixtes que es crearen per a solucionar els moviments vaguístics. El 9 de maig de 1891 es casà amb la planxadora Augustine Agatha Rose Marcelline Maurras, amb qui va tenir sis infants. A partir de 1900 fou membre de la Societat d'Ensenyament Popular (SEP, coneguda com «Universitat Popular») del departament de l'Erau. El seu domicili serví de refugi per als seus germans i per militants russos exiliats. Antonin Estor va morir el 31 de gener de 1930 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS