Administrar

Efemèrides anarquistes

[04/01] «Freiheit» - «La Débacle Sociale» - Mac-Nab - Malaschitz - Luppi - Cauvin - Guerra - Cané - Bignami - Cepelli - Giménez Galeras - Fraudet - Volin - Leiva - Abió - Payán - Fornés - Solé - Oliva - Cabello Jurado - Bastard - Camus - Conesa - Madrigal - Miracle - Ruiz Montoya - Moruno - Corsinovi - Corsentino - Nuttall - Fontserè - Portier - Viola

efemerides | 04 Gener, 2020 18:28

[04/01] «Freiheit» - «La Débacle Sociale» - Mac-Nab - Malaschitz - Luppi - Cauvin - Guerra - Cané - Bignami - Cepelli - Giménez Galeras - Fraudet - Volin - Leiva - Abió - Payán - Fornés - Solé - Oliva - Cabello Jurado - Camus - Conesa - Madrigal - Miracle - Ruiz Montoya - Moruno - Corsinovi - Corsentino - Nuttall - Fontserè - Portier - Viola

Anarcoefemèrides del 4 de gener

Esdeveniments

Un exemplar de "Freiheit"

Un exemplar de Freiheit

- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897), órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) i órgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.

***

Capçalera del primer número de "La Débacle Sociale"

Capçalera del primer número de La Débacle Sociale

- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).

Anarcoefemèrides

Naixements

Maurice Mac-Nab segons una revista de l'època

Maurice Mac-Nab segons una revista de l'època

- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de «Théatre Mac-Nab».

***

Grup d'anarquistes de Friedrichshagen en una sortida a Müggelsees (octubre de 1898). Dempeus, d'esquerra a dreta: Wilhelm Bölsche, Bruno Wille (amb una titella), Wilhelm Spohr, Minna Spohr, Albert Weidner, Franziska Weidner, Hans Weidner, Matthias Malaschitz i Auguste Wille. Asseguts, d'esquerra a dreta: Gustav Landauer, Charlotte Landauer, Helene Spohr (amb coll amb puntetes), Johanna Bölsche amb son fill Erns Bölsche i Elly Weidner

Grup d'anarquistes de Friedrichshagen en una sortida a Müggelsees (octubre de 1898).
Dempeus, d'esquerra a dreta: Wilhelm Bölsche, Bruno Wille (amb una titella), Wilhelm Spohr, Minna Spohr, Albert Weidner, Franziska Weidner, Hans Weidner, Matthias Malaschitz i Auguste Wille.
Asseguts, d'esquerra a dreta: Gustav Landauer, Charlotte Landauer, Helene Spohr (amb coll amb puntetes), Johanna Bölsche amb son fill Erns Bölsche i Elly Weidner

- Matthias Malaschitz: El 4 de gener de 1871 neix a Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a Àustria) l'anarcopacifista Mátyás Malaschitz, més conegut com Matthias Malaschitz –el llinatge a vegades citat Malasic. Sos pares es deien Frantz Malaschitz i Anna Gerdenik. Mecànic de professió, en 1885 vivia a Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria). Entre 1897 i 1899 col·laborà en el periòdic de Budapest Ohne Staat. Organ der idealistischen Anarchisten i en la seva versió hongaresa Allam Nelkül. Közlöny a Krisztus szellemebén, editada per l'anarquista tolstoià Eugen Reinrich Schmitt. Expulsat en 1898 de Budapest, passà a Berlín i Stuttgart. L'octubre de 1898, demanat per la policia austrohongaresa, va ser buscat sense èxit per les autoritats alemanyes a diversos domicilis d'anarquistes a Berlín, fet pel qual els anarquistes germànics organitzaren protestes. Entre novembre de 1900 i agost de 1901 residí a Erlenbach (Zuric, Suïssa) i fou un dels responsables del periòdic Der Weckruf (1904-1907), edició en llengua alemanya de Le Réveil, on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Ernst Frick, Max Nacht, Siegfried Nacht (Arnold Roller), Robert Scheidegger, Eugen Heinrich Schmitt, Eduard Riedlin,. Anarquista no violent, edità diversos textos de Lev Tolstoi, sobretot sobre objecció de consciència, i de Friedrich Nietzsche. Mantingué una estreta relació amb el cercle anarquista de Monte Verità (Ascona, Ticino, Suïssa). En la primavera de 1903 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers no expulsats i residents fora de França. El febrer de 1904 abandonà Zuric i retornà a Hongria i va ser reemplaçat per Ernst Frick i Robert Scheidegger al front de Der Weckruf. Matthias Malaschitz va morir el 5 de juny de 1904 a la seva ciutat natal de Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a Àustria). La seva vídua, Frieda Malaschitz, es casà posteriorment amb l'anarquista Rainer Trindler.

Matthias Malaschitz (1871-1904)

***

Paolo Luppi

Paolo Luppi

- Paolo Luppi: El 4 de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Paolo Luppi. Sos pares es deien Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de cadiraire. Membre del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla Secchia, després d'una breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), començà a realitzar propaganda entre els treballadors de la zona i s'adherí al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario (FR) de Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de bracers i de bovers, que paralitzà aquesta localitat entre març i agost de 1912. Aquest conflicte social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de l'Associació Agrària local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova «resistència» a les demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de les tres Cambres del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos mesos i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser enrolat en l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i retornà al seu poble natal. El juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina com a fuster, però a finals de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa mare. El setembre de 1924 va ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del Sindicat Feixista de Novi di Mòdena, però després de tres mesos de presó preventiva va ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar contínuament vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les autoritats impediren la seva eventual expatriació a França. Encara que va mantenir les seves idees, deixà de prendre part en activitats polítiques. Paolo Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Son fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un destacat membre de la resistència antifeixista comunista.

***

Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

- Gustave Cauvin: El 4 de gener de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitania) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, per Édouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seu òrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusiana Rénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per «ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinéma éducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir l'1 de novembre de 1951 en un hospital de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània).

Gustave Cauvin (1886-1951)

***

Armand Guerra

Armand Guerra

- Armand Guerra: El 4 de gener de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut com Armand Guerra. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdic Tierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica «Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune –on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–, Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros; Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

***

Albert Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en 1933

Albert Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en 1933

- Albert Cané: El 4 de gener de 1893 neix a Saint-Vigor-d'Ymonville (Normandia, França) el pacifista, anarquista i anarcosindicalista Albert-Pierre-Paul Cané. Sos pares es deien Paul-Henri-Amand Cané, ajustador mecànic, i Marguerite Amblard. Quan tenia 13 anys marxà cap a París (França) on entrà a treballar d'electricista i en 1906 va se admès al Sindicat d'Electricistes parisenc. Posteriorment treballà de ferroviari. S'adherí a les Joventuts Sindicalistes i al Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat tresorer. Abans de la Gran Guerra participà activament en totes les campanyes revolucionàries. En 1912, amb Benoît Broutchoux, Sébastien Faure, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot, fou un dels animadors de la campanya contra els batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i especialment fou un dels organitzadors de la gran manifestació que tingué lloc l'11 de febrer de 1912 que acompanyà les restes mortals d'Albert Aernoult, assassinat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va fer el servei militar en la Marina i sobretot serví en el cuirassat France. En 1915, en plena Gran Guerra, formà part d'un grup revolucionari que va difondre a l'Adriàtic el periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, fundat per Sébastien Faure, i que va fundar en 1916 a bord del France una important biblioteca de més de cinc-cents volums. Per aquests fets va ser jutjat en 1917 per un consell de guerra, però el seu cas va ser finalment sobresegut i ell llicenciat. De bell nou a la vida civil, continuà amb les seves activitats pacifistes i animà, amb Jean-Louis Thuillier, el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, del qual va ser nomenat en 1921 secretari i tresorer, portant a terme una campanya a favor de Louis Badina i André Marty. En aquesta època també milità en el CDS de Choisy-le-Roi (Illa de França, França), del qual fou secretari. Arran d'unes afirmacions realitzades en un míting a Le Havre (Alta Normandia, França) a favor de Louis-Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919, va ser detingut, tancat a la presó d'aquesta població, jutjat i condemnat a sis mesos de reclusió. A causa de les seves activitats en el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que s'afegí a l'anterior. En 1921 va fer una gira propagandística per la zona, parlant en 9 de gener de 1921 a Amiens (Picardia, França); el 20 de maig a Nevers (Borgonya, França), on es declarà anarquista; i el 19 de juny a Brest (Bretanya). Arran d'un conflicte financer amb el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre –la caixa era buida i els militants rebutjaren reemborsar-li 25 francs per dia pels seus desplaçaments–, es va veure obligat a dimitir el 8 de setembre de 1921 del seu càrrec de tresorer. El 19 de novembre de 1921 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a pagar les despeses del judici per «intrigues anarquistes» i per haver «aconsellat l'acció directa» arran d'un míting celebrat el 8 d'octubre de 1921 al carrer Ordener de París a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Participà activament en la campanya contra l'extradició de Lluís Nicolau Fort, un dels militants anarquistes que assassinà el president del Govern espanyol Eduardo Dato Iradier. En 1924 pertanyia al Comitè Executiu de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i posteriorment s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser nomenant en 1927 membre del Consell d'Administració de la seva Unió Regional Parisenca. Entre 1925 i 1938 col·laborà en Le Libertaire. L'abril de 1928 assistí al banquet organitzat pels amics de la revista del doctor Marc Pierrot Plus Loin. Aleshores vivia al número 6 del carrer Desportes de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era secretari del Comitè d'Ajuda als Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Denant. Més tard participà en les campanyes de suport als militants espanyols Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés, i als italians Ernesto Bonomini i Mario Castagna. El maig de 1929 la seva empresa d'instal·lacions elèctriques que havia muntat va fer fallida. En 1932 abandonà la CGT-SR, a qui acusà, en unes declaracions publicades en Le Libertaire del 21 i del 28 de febrer de 1936, d'exercir un «sindicalisme de secta i de restar tancat en la seva torre d'ivori», i retornà a la CGT. En substitució de Gaston Roland, a partir de febrer de 1934 fou tresorer i secretari del CDS. En aquesta època fou un dels animadors de la campanya portada a terme a favor del dret d'asil per als anarquistes italians Cecili, Virgilio Gozzoli i Perissimo. Aleshores vivia al número 42 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París i figurava en un llistat de la policia de domicilis d'anarquistes a controlar. En 1935 era secretari del Comitè d'Acció Sindical del Departament del Sena per al Pla de Treball de la CGT i responsable del Sindicat de Muntadors Elèctrics del Departament del Sena de la CGT i s'encarregà de les qüestions elèctriques i de la sonorització dels actes confederals (mítings, festes, espectacles, etc.). En aquests anys col·laborà en el diari Le Peuple, òrgan de la CGT.  El 19 de gener de 1936, en representació del Sindicat de la Construcció, assistí al Congrés de Fusió dels Sindicats de la Regió Parisenca que se celebrà a la Sala de la Mutualité de París. En 1936 formà part, amb Gaston Guiraud, Jacob Bureau, Henri Levin, Magdaleine Paz i Paul Perrin, del Centre d'Enllaç dels Comitès per a l'Estatut dels Immigrats, amb la finalitat de negociar amb el govern del Front Popular l'establiment d'un estatut dels immigrats a França, i s'entrevistà per a tal objectiu amb el ministre de l'Interior i altres autoritats. El 26 de juny de 1936 presidí el míting pel dret d'asil celebrat a la Sala Lancry de París, on intervingueren Auboin, Bothereau, Caporali, Sébastien Faure, Ferrucci, Klotz, Suzanne Levy, Louis Loreal, Noguères, Peerrussi, René Ringeas i Georges Pioch. El 27 de maig de 1936 participà, en nom del Comitè del Dret d'Asil de la CGT, en el gran míting unitari per l'amnistia, la derogació de les «Lois Scélérates» («Lleis Perverses») i el respecte al dret d'asil, celebrat a la Sala Wagram de París. En el Congrés de la Unió de Sindicats de la Regió Parisenca, celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937, va ser candidat a la seva Comissió Executiva. Segons alguns, durant la guerra civil espanyola, va fer tràfic d'armes per als combatents antifeixistes i formà part del Comitè del Dret d'Asil de la CGT encarregat d'acollir els refugiats espanyols i de proveir-los de documentació falsa. L'11 de setembre de 1936 publicà una carta oberta al president del Consell de Ministres León Blum i al ministre de l'Interior Roger Salengro per denunciar la indefensió en la qual es trobaven els proscrits polítics antifeixistes a França i el desembre de 1937 dirigí una carta al ministre de l'Interior, publicada en Le Libertaire del 6 de gener de 1938, per protestar contra les expulsions i les persecucions dels militants antifeixistes a França. En aquests anys fou un dels animadors dels cercles d'estudis i de defensa sindicalista «Luttes de Classe». En 1939 col·laborà en el periòdic Sindicats. Després de la dissolució de la CGT-SR en 1939, quan al denúncia del «Pacte Germanosoviètic» (22 d'agost de 1939), formà part, amb Bertrand, Biso, Boucher, Cuissot i Rigaill, del Comitè d'Enllaç i de Solidaritat de Sindicats de la Regió Parisenca que redactà un manifest per a la unitat sindical, que implicava l'exclusió dels elements estalinistes, i participà, el 26 de novembre de 1939, com a membre del Sindicat d'Enllumenat, en la constitució d'una nova Unió de Sindicats de la Regió Parisenca de la CGT, assumit la seva secretaria administrativa. En aquesta època també fou secretari del Sindicat General de les Indústries Elèctriques. Per les seves actuacions va ser reclòs per les autoritats del Govern de Vichy al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França), on trobà en 1942 el comunista André Toller. Un cop lliure, albergà al seu apartament del carrer de la Douane nombrosos companys buscats per les autoritats feixistes. El 14 d'octubre de 1944 presidí, en nom de la CGT, el primer míting celebrat a París per l'Aliança Sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT), on intervingueren per la CNT Ramón Álvarez Palomo, Pablo Solar i Gaston Leval (Nicasio Casanova). El 10 de desembre de 1944 facilità una sala per al primer míting públic després de l'Ocupació organitzat per Ce qu'il faut dire que arreplegà els anarquistes parisencs de totes les tendències i en el qual hi assistiren unes cinc-centes persones i prengueren la paraula Charles-Auguste Bontemps, Simonne Larcher i Louis Louvet, entre d'altres. En 1952 seguia vivint al carrer Marcadet de París i el seu domicili era vigilat per la policia. El 1953 va fer el prefaci del fullet Les mutineries en mer Noire, racontées par deux mutins authentique, on es recollien els testimonis d'Alphonse Cannone i Pierre Le Roux. Sa companya fou Jeanne Meulet. Albert Cané va morir el 25 de gener de 1954 a Menton (Provença, Occitània).

***

Angiolo Bignami

Angiolo Bignami

- Angiolo Bignami: El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Bignami, també citat Angelo. Son pare es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment anarquista durant els anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es traslladà a Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant comercial d'un negoci d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923 aconseguí el passaport i s'exilià a França. S'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on les autoritats consulars informaven de les seves activitats antifeixistes i subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres i en els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de repatriació. Quan l'esclat de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936 arribà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Italiana «Rosselli», enquadrada en la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la militarització de les milícies, passà a la companyia de metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament bèl·lic va ser greument ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre d'aquell any. No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a La Sanha (Provença, Occitània).

***

Renzo Cepelli

Renzo Cepelli

- Renzo Cepelli: El 4 de gener de 1903 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el forner anarquista Renzo Cepelli. Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A començaments de la dècada dels vint formà part del moviment anarquista de Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi Evangelista, Rivoluzio Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li van segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista. Aquell mateix any va ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït manifests incitant a l'«odi de classes» en ocasió del Primer de Maig. Es traslladà a França, on residí alguns anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser sorprès en una posada de la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo Lusvardi, Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els autors d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista, tant en l'àmbit local com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 participà en el II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que substituí el Consell Nacional triat en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), i del qual formaren part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi, Antonio Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia) i al IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A Mòdena va ser un dels principals exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la constitució dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels seus responsables. En 1954 participà en la constitució de la Federació Sindical Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Renzo Cepelli va morir el 9 d'agost de 1974 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Renzo Cepelli (1903-1974)

***

Necrològica d'Isabel Giménez Galeras apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de juny de 1984

Necrològica d'Isabel Giménez Galeras apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Isabel Giménez Galeras: El 4 de gener de 1915 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Isabel Giménez Galeras. Sos pares es deien Demetrio Giménez i Antonia Galeras. Quan encara era una nina emigra amb sa família a Barcelona (Catalunya) i ja d'adolescent començà a militar en el moviment llibertari del barri barceloní de Sants. L'anarcosindicalista Ginés Morata García esdevingué son company. Durant la Revolució participà activament en el procés de col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. S'establí a Vauriàs (Provença, Occitània). Isabel Giménez Galeras va morir el 26 de març de 1984 a Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Vauriàs.

***

Notícia sobre el rebut del recurs de cassació de René Fraudet apareguda en el periòdic parisenc "L'Ouest-Éclair" del 12 de gener de 1940

Notícia sobre el rebut del recurs de cassació de René Fraudet apareguda en el periòdic parisenc L'Ouest-Éclair del 12 de gener de 1940

- René Fraudet: El 4 de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França) l'anarquista René André Fraudet. Operador de cinema, el novembre de 1938, quan es trobava desocupat, fou un dels creadors del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux (BDPC, Oficina de Defensa dels Pobles Colonials) de París (França), en estret contacte amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part totes les tendències de l'esquerra (André Berthon, Camille Drevet, Félicien Challaye, Édouard Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori, Marcel Fourrier, Daniel Guérin, Robert Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth, etc.); també fou el gerent del seu òrgan d'expressió, Bulletin Mensuel d'Information du Bureau de Défense des Peuples Coloniaux. El juny de 1939, arran de la condemna a 15 mesos de presó de Fernand Vintrignier, gerent de la revista SIA, substituí aquest en el seu càrrec. L'1 de setembre de 1939 va ser detingut per «provocació dels militars a la desobediència» i tancat a la presó parisenca de la Santé. El gener de 1940 el recurs de cassació al seu empresonament va ser rebutjat pe Tribunal Militar de París. Arran de la declaració de guerra, va ser condemnat a cinc anys de presó per la difusió del fullet Paix Immediate de Louis Lecoin i Nicolas Faucier. En 1950 el seu domicili, al carrer Clavel del XIX Districte de París, encara estava sotmès a vigilància policíaca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Léo Volin

Léo Volin

- Léo Volin: El 4 de gener de 1917 neix a París (França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut com Léo Volin (o Voline), tercer fill del destacat militant anarquista rus Volin. Anarquista, com son pare, als 20 anys va marxar a Espanya on s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla –de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. El 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella i en 1986 va reeditar l'obra d'aquest La Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 a Clamart (Illa de França, França).

Léo Volin (1917-2002)

***

José Expósito Leiva

José Expósito Leiva

- Leiva: El 4 de gener de 1918 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre, òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil –aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. José Expósito Leiva va morir el 26 d'agost de 1978 a Caracas (Veneçuela).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Manuel Fornés Marín

    Per a l'entrada de Manuel Fornés Marín agraïm la col·laboració del biografiat.

    Anarcoefemèrides | 04/01/2020, 18:32
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS