Efemèrides anarquistes
efemerides | 15 Octubre, 2019 13:17
Anarcoefemèrides del 15 d'octubre
Esdeveniments
Un exemplar de Les
Tablettes
- Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919.
***
Capçalera
del primer número L'Action d'Art
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de
1919
surt a París (França) el primer número
de la segona època del periòdic
bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe
de l'individualisme héroïque
(L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme
heroic).
Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel
Say), havia tingut una primera època en la qual es
publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de
1913. Era l'òrgan
d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art
Social» (El Fogall de l'Art
Social). En aquesta segona època també alguns
números es publicaren a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).
L'«individualisme heroic» era una de les
tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de
1920, arran d'una
reunió organitzada per L'Action
d'Art,
Marcel Say es pronuncià a favor dels
«Comitès de la III Internacional», fet
que
provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem
articles de Georges Audibert,
Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy,
Ugo Giannatasio,
André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul
Meyer, Marcel Say i
Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul
Dubray. En
sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de
1920. Aquesta revista influí
força en el pensament d'André Breton.
***
Capçalera
de Junge
Anarchisten
- Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de
1923
surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) --ciutats a les quals se sumaran
més tard
Berlín, Offenbach i Bautzen-- el primer número
del periòdic mensual anarquista
i anarcosindicalista Junge Anarchisten.
Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands
(Joves
Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista
d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen
Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a
organització juvenil de
la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge
Anarchisten en serà l'òrgan
d'expressió. Aquesta revista
lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme
emergent. Els editors
responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors
Paul
Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold
Bush, Richard Busse, Karl
Buttke, Willy Ermer, Max
Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps,
Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch, Helmut
Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss i Herbert
Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars
per número. Deixà de
publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel
nazisme,
però el grup editor continuà realitzant tasques
de manera clandestina. Després
de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels
Anarcho-Syndikalistischen
Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.
***
Portada
del primer número de Fanal
- Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells --«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions.
***
Portada
del primer número de Documentos Históricos
de España
- Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución, Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero, Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista.
***
Capçalera
de Les
Nouvelles Pacifistes
- Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15
d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer
número del periòdic bimensual
llibertari Les Nouvelles Pacifistes,
publiées
sous les auspices de la Confédération
Générale Pacifiste. Portà
l'epígraf
«Per la pau, fora de la política». Els
redactors d'aquesta publicació
anarcopacifista, òrgan de la Confederació General
Pacifista (CGP), van ser
Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per
André Maille. Trobem
articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé,
Grace M. Beaton,
Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso,
Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang
Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien
Challaye, Émile-Auguste
Chartier (Alain), Jules Chavat,
Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day),
Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E.
Granguillotte, M.
Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne
Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers,
Charles-Ange Laisant,
Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet,
André Maille,
Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes,
Roger A.
Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff,
Ruffier, Otto-Maria
Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon,
Jean-Paul Sartre,
Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt,
André Thiebaud,
Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile
Véran, Samuel Vergine i
Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números,
l'últim l'1 d'abril
de 1950.
***
Capçalera d'AIT
- Surt AIT: Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT. Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores --el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste.
***
Capçalera
d'O Libertário
- Surt O
Libertário: Per l'octubre de
1960 surt a São Paulo (São
Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava
l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i
la llibertat a totes les
coaccions, són els principis bàsics de
l'anarquisme.» El director responsable
d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo,
però a partir del número
5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel.
Hi van col·laborar
Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho,
Gregório Naso,
Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i
Mário Dos
Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí
fins al 1964.
Naixements
Santo Fermo Arzuffi
- Santo Fermo
Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia) l'obrer
forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante.
Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va
fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de
Bèrgam,
va fer propaganda socialista revolucionària entre els
pacients, especialment
els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre
periòdics, revistes i
opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel
Tribunal de
Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de
presó per robatori. La
seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint
es trobava amb
altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San
Lazzaro
de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels
carrabiners a Ardesio
(Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per
aquest delicte, va
ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell
any a quatre mesos
de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904
el Tribunal de
Bèrgam novament el condemnà a dos anys de
reclusió i a un de vigilància
especial per robatori reincident. Reclòs a la
presó de Brescia, després passà a
la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure,
mantingué correspondència amb
militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de
1908 va ser
denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com
un dels
promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels
danys
originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.)
esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de
per resistència a la
força pública. El maig de 1911 es
declarà sindicalista revolucionari. Durant
l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de
Bèrgam, fundat a
començament d'agost. En 1921 es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on
passà
temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16
dies de
presó per robatori. En 1929 retornà a
Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser
denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega,
però el procés no
tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor
el 30 de març de
1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).
***
Stephen Mac Say
- Stephen Mac Say: El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé, Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie, Le Combat, Controverse, L'Émancipateur, Germinal, Le Réfractaire, Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial --que, dit de passada, era fals-- és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció --va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció--, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable: étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 14 de març de 1972 a Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.
***
Notícia
sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc La Dépêche
del 21 de novembre de 1925
- Umberto
Ceccotti: El 15 d'octubre de 1894 neix a Lari (Toscana,
Itàlia) –algunes fonts
citen Bagni di Cascina (Toscana, Itàlia)–
l'anarquista i anarcosindicalista
Umberto Ceccotti. Sos pares es deien Eugenio Ceccotti i Teresa
Burgalassi.
Durant la Gran Guerra serví de soldat en una unitat
d'Infanteria. En 1921 trobà
feina a les «Oleifici Nazionali» (Tafones
Nacionals) de Liorna (Toscana,
Itàlia). Membre de la Cambra del Treball Sindicalista de
Liorna, destacà per
les seves conviccions anarquistes. Posteriorment passà a fer
feina als
Ferrocarrils de l'Estat, però va ser acomiadat per
participar en la vaga
general d'agost de 1922. Després d'haver estat apallissat en
diverses ocasions
pels escamots feixistes i malalt de tuberculosi, en 1923, amb sa
companya i sos
tres infants, emigrà clandestinament a França i
s'establí a Marsella (Provença,
Occitània), on treballà de transportista de
mercaderies i de cap de colla per a
la Companyia de Navegació «Fraissinet» i
d'ajustador mecànic. El novembre de
1925 va ser multat amb 25 francs per infracció a la llei
sobre residència d'estrangers.
En 1925 el seu nom aparegué en un quadern de notes de
Camillo Berneri,
juntament amb el d'altres llibertaris (Ersilio Belloni, Isidoro
Bertazzon, Bixio
Sorbi, Idilio Volpi, etc.), i en 1929 una carta seva dirigida a son
germà
Alfredo Ceccotti va ser interceptada pels feixistes. A finals de 1929
va ser
inscrit com a anarquista en busca i cerca en el Bolletino
dell Ricerche. Representà la Liga Italiana dei
Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) en una
reunió a principis
de 1931 del Comitè de Concentració Antifeixista
de Marsella i va ser inclòs en
una llista de «subversius perillosos residents a
l'estranger». El 18 de març de
1931 va ser nomenat conseller del Comitè Local de la LIDU,
juntament amb els
republicans Carlo Alberto Bartolena i Osvaldo Pesce. El febrer de 1933
assistí
a la conferència d'Emilio Lussu «Rivoluzione
italiana» durant la qual Luca
Bregliano lloà l'atemptat d'Angelo Sbardellotto contra
Benito Mussolini. En
aquesta època va militar en el Grup Comunista Anarquista
«Belle de Mai» de la
Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio
Bacconi, Marcelo
Cicero, Celso Persici i altres. També
participà en la fundació d'un
Comitè d'Acció Antifeixista, que
proposà ajudar l'anarquista Pietro Cociancich,
condemnat a cinc anys de presó per una atemptat amb bomba
contra la «Casa dels
Italians» d'Aubanha
(Provença, Occitània), seu
l'Associació d'Excombatents i cau dels feixistes
enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. El
gener
de 1934, quan treballava de contramestre a la «Companyia
Paquet», va ser
naturalitzat francès. En aquesta època, amb
Giulio Bacconi i Celso Persici,
creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de
Marsella, on
donaven feina a exiliats llibertaris italians. El 20 de gener de 1935
assistí a
la conferència de Silvio Trentin Crepuscolo del
diritto dello Stato borghese a la
Universitat Proletària de Marsella. En
1936 fou responsable de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i
el 6 d'agost
d'aquell any participà en una reunió sobre la
guerra d'Espanya, celebrada a la
seu de la Universitat Proletària, on a la proposta de
Francesco Volterra de
crear un Comitè Unitari per donar suport als combatents
republicans espanyols,
respongué que els anarquistes ja estaven reunits en un
comitè
italofrancoespanyol. També marcà les
diferències, amb Giulio Bacconi, Luca
Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment
«Giustizia e
Libertà» fent una declaració conjunta.
Posteriorment dedicà cos i ànima a
recaptar fons en nom del «Comitè Anarquista Pro
Espanya» de Marsella (Giulio
Bacconi, Carlo Alberto Bartolena, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo
Purisiol, etc.) per als llibertaris que lluitaven al front
d'Aragó, publicant
una crida en nombrosos periòdics anarquistes, com ara L'Adunata
dei
Refrattari. Membre de la Federació Anarquista
Provençal (FAP), participà
regularment en les reunions i xerrades de l'Ateneu Llibertari. En
aquesta època
vivia al número 26 del carrer Samatan de Marsella. Les
autoritats el
consideraven un dels membres més actius del moviment
anarquista marsellès i mantingué
estrets contactes amb Giuseppe Pasolli, que havia creat un xarxa de
passatge
d'antifeixistes cap a la Península des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Juntament amb Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Marcello Gregori i Pio
Turroni,
redactà el Bolletino d'Informazioni dell'Unione
Anarchica Italiana, que
va publicar 14 números entre març de 1938 i
desembre de 1939. En 1939 fou un
dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Giulio
Bacconi, Renato
Castagnoli, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio
Girolimetti,
Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques (CAPVP) de Marsella. El 16 de juny de 1939 va ser
inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció
i en 1940 aparegué
en les llistes de subversius italians perillosos residents a
França amb l'ordre
de detenció i d'extradició a Itàlia
(Reniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro
Fantazzini, Aldo Fiamberti, Roberto Stanchi, etc.), enviades per les
autoritats
feixistes a la policia nazi d'ocupació. Després
de la II Guerra Mundial refundà
amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Macello Gregori,
etc.) el Grup
Anarquista de Marsella i s'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI);
també fou el responsable a Marsella de la
coordinació dels militants italians
exiliats a Bèlgica, França i colònies.
Umberto
Ceccotti va morir el 15 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana,
Itàlia).
***
Jesús
de Diego Delgado
- Jesús de Diego
Delgado: El 15 d'octubre de 1900 neix a
Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado,
conegut com El Cojo de Tudela, a
causa d'arrossegar la
cama dreta inútil per un accident. Sos pares es deien
Bernardo de Diego Franco
i María Delgado Llopis. Fill d'una família
nombrosa –Jesús tingué vuit germans
(Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María,
Eustaquio i Herminia)–,
acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular
comptava 400 llibres. En
1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis
(Illa de França,
França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego
Delgado, militant anarquista qui
li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931
retornà
a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en
contacte amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya)
conegué
Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a
l'ajuntament
d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare,
començà a
treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on
elaborava pa
integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de
la zona i per
Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la
Guàrdia Civil
per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas
Viejas». També treballà
despatxant benzina en un dels primers sortidors de la
província, propietat de
sa família. A més de la CNT, milità en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra.
Propagandista
del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars
i de fang, etc. També
es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la
Casa del Poble de Tudela de
Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny
Mañé, aquesta va estar
allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de
1936 formà part del
grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, es refugià a casa d'una família
amiga val·lisoletana. Quatre
falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i
el 19 d'agost de
1936 va ser apressat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat
brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort,
Jesús de Diego
Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de
Tudela de
Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo
(Valladolid,
Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret
de gràcia. El seu
cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i
aconseguiren enterrar-lo
clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família,
que va cremar la
biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada
de set
mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a
Villabáñez
(Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser
obligat a
canviar el nom per un de més
«cristià» (Ramón). Anys
més tard, sos fills Helios
i Jesús en dignificaren la fosa, on els seus restes reposen
actualment.
Jesús de Diego Delgado (1900-1936)
***
Amparo
Poch y Gascón
- Amparo Poch y Gascón:
El 15 d'octubre de 1902 neix a Saragossa (Aragó,
Espanya) la militant
anarcofeminista i propagandista
de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Nascuda en una
família modesta,
després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres
dones a llicenciar-se
en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de
llicenciatura
en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de
Medicina i sociologia, va
posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en
puericultura,
imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat
responsable a ateneus i
universitats. Cofundadora de «Mujeres
Libres»,
juntament amb Mercedes
Comaposada
i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936,
escriu nombrosos articles en
diverses revistes llibertàries (Revista Blanca,
Tiempos Nuevos, Tierra
y Libertad, Generación Consciente,
Estudios, Mujeres Libres, etc.) i
fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar
en la creació de
la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció
espanyola de la Internacional de
Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va
ser nomenada
directora de l'Assistència Social a València i
s'ocuparà dels nins refugiats a
les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb
Frederica Montseny
en el Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de
Sanitat s'havia pensat
per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva
pertinença a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El
desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la
Dona
Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a
les dones. En 1939,
durant el seu exili a França, intentarà ajudar a
milers de refugiats confinats
als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja
República Espanyola.
Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de
Varsòvia de la
ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a
socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va
sorprendre la mort quan es
disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits
de guerra en lluita
contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més
de la novel·la breu Amor,
La cartilla de consejos a las madres (1931), La
vida sexual de la
mujer (1932) i Elogio del amor libre
(1936), entre altres obres.
Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d'abril de 1968 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 2002, data del
centenari del
seu naixement, el
rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va
descobrir la placa que
batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo
Poch;
un carrer de Saragossa també porta el seu nom.
***
André
Prudhommeaux
- André Prudhommeaux: El 15 d'octubre de 1902 neix al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom, L'Adunata dei Refrattari, Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. André Prudhommeaux va morir el 13 de novembre de 1968 a Versalles (Illa de França, França) després de patir llargament la malaltia de Parkinson. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Rino
Graziani
- Rino Graziani:
El 15 d'octubre –algunes fonts citen el 5 de
gener– de 1904 neix a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Rino
Graziani.
Sos pares es deien
Giacomo Graziani i Apollonia
Martini. Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1930, fugint de la
policia
feixista, es refugià a França i
s'instal·là a París. El novembre de
1936 passà
a Barcelona (Espanya) i s'enrolà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso»,
organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1937, al front d'Osca
(Aragó, Espanya), va
ser greument ferit al braç i a l'espatlla dreta, restant no
operatiu per al
combat. Sa companya Regina hi va anar de París a la
Península per assistir-lo.
El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers i després al de
Gurs. En aquest últim camp,
malgrat la seva incapacitat per a la feina, va ser obligat a enrolar-se
en la
253 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a la
construcció de fortificacions defensives contra la
més que evident invasió
alemanya. Algunes fonts diuen que aconseguí fugí
del camp de Gurs, establir-se
als suburbis de París i integrar-se en la
Resistència. Quan l'Ocupació, va ser
detingut pels nazis i deportat a Alemanya. Rino Graziani va morir el 7
de maig
de 1941 al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) on havia
estat traslladat.
***
Necrològica
de Juan Antonio Gallego Bravo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 d'octubre de 1966
-
Juan Antonio Gallego Bravo: El 15 d'octubre de 1907 neix a Múrcia
(Múrcia,
Espanya) l'anarcosindicalista
Juan Antonio Gallego Bravo.
Sos pares es deien Tomás Gallego i Fuensanta
Bravo. Emigrà a Barcelona
(Catalunya). Es guanyava la vida com a fogoner del dipòsit
ferroviari del
Poblenou i milità en la Secció de Xofers de
Locomotores del Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Quan
l'Ocupació va ser deportat pels nazis a
un camp de concentració a Alemanya, del qual va retornar en
1945 molt afeblit
i invàlid per al treball. Posteriorment milità en
la Federació Local de Roanne
de la CNT. Sa companya fou Antonia Fenore. Després d'una
llarga malaltia, Juan Antonio Gallego Bravo va
morir l'11 de juny de
1966 en un hospital de Roanne (Forêz, Arpitània) i
fou enterrat dos dies
després.
***
Arseni
Olcina Esteve
- Arseni Olcina Esteve: El 15 d'octubre de 1909 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el periodista, escriptor i militant anarcosindicalista Arseni Olcina Esteve, conegut sota el pseudònim A. Rolcest, on va fer servir les primeres lletres del seu nom i llinatges. Son pare es deia Arseni Olcina Miralles, periodista i mestre d'escola alcoià influït per la pedagogia moderna i amb inclinacions poètiques, i sa mare Amàlia Esteve Durante. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal per diferents periòdics alacantins i menorquins (El Luchador, Diario de Alicante, El Bien Público, etc.), on publicà els primers contes. Arran de les seves cròniques sobre la vaga tèxtil de la primavera de 1927 i de les seves crítiques a les autoritats locals es va veure obligat el juliol d'aquell any a fugir d'Alcoi i instal·lar-se a València. A la capital valenciana col·laborà en el diari Las Provincias, en una secció infantil titulada «Lecturas para Niños». A València també, en 1932, nasqué sa filla Amàlia. Després milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1933 publicà el fullet Nieve i el setembre de 1934 va fer un míting amb Serafín Aliaga Lledó i Sebastià Ballesta Castelló a Alacant. Quan esclatà la guerra civil s'enrolà en la «Columna de Ferro» i fou redactor del seu portaveu, Línia de Fuego, el qual codirigí des de La Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). En 1938 la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) li publicà el seu llibre de memòries Dum-Dum. Trazos de la revolución y la guerra. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Al Margen, Fragua Social, Libre Studio, Nosotros, Nervio, Umbral, etc. En 1940 va ser processat pel franquisme. Entre finals dels anys quaranta i els vuitanta visqué, com molts altres militants llibertaris (Juan Francisco Abad Fornieles, Juan Gómez Casas, Eduardo de Guzmán Espinosa, Cristóbal Vega Álvarez, etc.), de la redacció de, com a mínim, 642 novel·letes populars bèl·liques, policíaques, d'espionatge i de l'oest, publicades gairebé sempre sota el pseudònim A. Rolcest, en les editorials Bruguera i Valenciana, i en algunes llatinoamericanes. Arseni Olcina Esteve va morir el 17 d'octubre de 1997 a València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa neboda Amèlia Lucil·la Mataix Olcina va escriure novel·la rosa sota els pseudònims Celia Bravo i Lucila Mataix.
***
- Pilar Cebrián Navarrete: El 15 d'octubre de 1922 neix a Terol (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María del Pilar Cebrián Navarrete. Sos pares es deien Antonio Cebrián i Agueda Navarrete. Quan l'ocupació d'Aragó per les tropes feixistes passà a Catalunya. En 1939 amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser reclosa al camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). L'alcalde de Millars (Rosselló, Catalunya Nord), que tenia un restaurant, pogué aconseguir que en sortís per treballar a casa seva de domèstica. Va ser allà on conegué l'anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao, també refugiat, que esdevingué son company. Posteriorment la parella s'instal·là a Bordeus, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Pilar Cebrián Navarrete va morir el 5 de març de 1991 a Bordeus (Aquitània, Occitània).
---
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |