Administrar

Efemèrides anarquistes

[05/07] «L'Internazionale» - «Fructidor» - Camps de concentració franquistes - Molas - Pozzi - Gobron - Subirats - Okamoto - Panzacchi - Pere Moragues - Bazal - Canal - Díez García - Álvarez Eslava - Arcal - Bustín - Castanier - Sandoval - Einstein - González Pacheco - González Sánchez - García Jiménez - Balestri - Font - Hernández - Mers - Mawet

efemerides | 05 Juliol, 2019 13:31

[05/07] «L'Internazionale» - «Fructidor» - Camps de concentració franquistes - Molas - Pozzi - Gobron - Subirats - Okamoto - Panzacchi - Pere Moragues - Bazal - Canal - Díez García - Álvarez Eslava - Arcal - Bustín - Castanier - Sandoval - Einstein - González Pacheco - González Sánchez - García Jiménez - Balestri - Font - Hernández - Mers - Mawet

Anarcoefemèrides del 5 de juliol

Esdeveniments

Premsa anarquista internacional

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tres últims van ser segrestats per la policia.

***

Capçalera de "Fructidor"
Capçalera de Fructidor

- Surt Fructidor: El 5 de juliol de 1934 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de la publicació anarquista Fructidor. Periódico de cultura y sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de las Juventudes Libertarias menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol de 1935) portà el subtítol «Semanario de cultura y sociología» i a partir del número 15 (3 d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo Racionalista y de las JJ. LL. Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca afectos a la CNT de España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la mateixa capçalera, òrgan de la Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a partir del número 11 (13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per Clodoaldo Villalonga i Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan Camps (Floreal del Campo), J. Cardona, Florià Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer, Armand Huguet, Magí Rallé Sans, Miquel Sintes,  En sortiren 78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- Creació dels camps de concentració franquistes: El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos (Castella, Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra. Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) --367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l'ofensiva final--, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de «rebel·lió». Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració, l'endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s'establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) --encara que no es tancà fins al 1970-- l'últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, on historia aquesta repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.

Anarcoefemèrides

Naixements

Josep Molas Duran

Josep Molas Duran

- Josep Molas Duran: El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Le Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.

Josep Molas Duran (1861-1897)

Antoni Dalmau i Ribalta: «El tràgic final de Josep Molas i Duran, àlies El Burleta (1861-1897)», en Revista d'Igualada, 30 (desembre 2008). pp.18-31

***

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

- Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

- Gabriel Gobron: El 5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache, Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie, Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal, La Grande Réforme, Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire, La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie, SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelle économie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938), Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva esposa fou Marguerite Gobron.

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

El grup "Sol i Vida" en una sortida al camp (Les Fontetes de Sardanyola, abril de 1932)

El grup "Sol i Vida" en una sortida al camp (Les Fontetes de Sardanyola, abril de 1932)

- Josep Subirats Lleixa: El 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1900 neix al Mans de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixa, conegut com Pepito. Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats i Anna Lleixa. Sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Manuel i Raimon, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer de fleca de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Barcelona. Actuà activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del departament del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la Columna Durruti. En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya Josepa Albir (Pepita) i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa. Josep Subirats Lleixa va morir el 16 de novembre de 1964 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Okamoto Jun

Okamoto Jun

- Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquesta època es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó.

***

Umberto Panzacchi

Umberto Panzacchi

- Umberto Panzacchi: El 5 de juliol –el 8 de juliol segons el certificat de defunció– de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Sos pares es deien Guglielmo Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la pavimentació i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923 passà a França i a París participà en nombroses manifestacions contra el règim de Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la «Brigada Internacional Garibaldi» i prengué part en diferents accions militars al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat físicament, el febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on restà fins el juliol de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser repatriat com a «invàlid» a França. Umberto Panzacchi va morir el 15 de novembre de 1941 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). Sa companya fou Ermengarda Ferrari.

 ***

Camp de concentració de Gusen

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

***

Luis Bazal Rodríguez

Luis Bazal Rodríguez

- Luis Bazal Rodríguez: El 5 de juliol de 1905 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia (Ourense, Galícia)– l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser traslladat a Madrid (Espanya), quan aquest morí, sa família s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia). Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a Ourense i exercí la seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.). Fou membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso (Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies. Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan els franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a les lluites a la Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per «rebel·lió militar» i declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i novel·lístic. És autor de Vaso de lágrimas (Poemas de guerra. Poemas del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965), ¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits actualment perduts. Al final dels seus dies retornà a la Península. Luis Bazal Rodríguez va morir el 17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista galego.

Luis Bazal Rodríguez (1905-1993)

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Josep Canal Arderiu: El 5 de juliol de 1906 neix a Puig-reig (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Sos pares es deien Josep Canal i Vicenta Arderiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de 1960 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Fidel Díez García

Fidel Díez García

- Fidel Díez García: El 5 de juliol de 1915 neix a La Robla (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Fidel Díez García –també citat erròniament com Díaz. Sos pares es deien José Díez Rodríguez i Juana García González. Arran de la repressió del moviment revolucionari d'octubre de 1934, esdevingué un dels organitzadors, amb Máximo Presa, Otilio Campos, Jesús Robles i José Rodríguez, entre d'altres, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Robla, posant un local de la seva propietat a la disposició del sindicat anarcosindicalista. Militant de les Joventuts Llibertàries, a finals de 1936 s'enrolà com a voluntari a la caserna de Cármenes i lluità com a milicià contra el feixisme al front nord enquadrat en el Batalló 206 de la CNT. En 1937, arran de la caiguda del front nord, va ser capturat a Astúries per les tropes franquistes i empresonat. Un cop lliure, va fer tasques d'enllaç amb els guerrilles llibertaris i efectuà nombroses missions assegurant les relacions amb la Regional confederal asturiana des del bar Setién de Gijón, que també servia com a centre de recollida de cotitzacions. A finals de 1947 organitzà una reunió de guerrillers al bosc de San Pelayo amb la finalitat d'organitzar la seva evacuació, ordenada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reorganització de la CNT a La Robla, amb el suport d'antics membres del Batalló Confederal 206. El març de 1991 participà en l'exposició que sobre la historia de l'anarquisme es realitzà a Lleó. Fidel Díez García va morir el 20 de juliol de 1991 a Lleó (Castella, Espanya) i fou enterrat al cementiri de La Robla.

***

Membres de les Joventuts Llibertàries. Dempeus, d'esquerra a dreta: Antonio Álvarez Eslava ("Patirri"), Juan Toledano Hidalgo i Antonio Castillo Frías. Ajupits, d'esquerra a dreta: Juan Montilla Jiménez i Francisco Molero Luna, amb la "Soli" a les mans. Aquest dos últims moriren al front

Membres de les Joventuts Llibertàries.
Dempeus, d'esquerra a dreta: Antonio Álvarez Eslava (Patirri), Juan Toledano Hidalgo i Antonio Castillo Frías.
Ajupits, d'esquerra a dreta: Juan Montilla Jiménez i Francisco Molero Luna, amb la Soli a les mans. Aquest dos últims moriren al front

- Antonio Álvarez Eslava: El 5 de juliol de 1916 neix a Fernán-Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Álvarez Eslava, conegut com Patirri. Sos pares es deien Juan Álvarez i Teresa Eslava. Durant els anys republicans fou membre de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan la guerra civil fou soldat de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on conegué i convisqué amb membres de la família anarquista de «Los Jubiles». El final del conflicte bèl·lic li va agafar a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià) i d'allà retornà a Fernán-Núñez, on no va patir cap repressió fins el juliol de 1940, quan va ser enviat a un batalló de treballadors a Rota (Cadis, Andalusia, Espanya) i després al penal «Castillo Fajardo» a Cartagena (Múrcia, Espanya) i a construir trinxeres i carretes a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). Finalment va ser enrolat com a soldat al Regiment Pavía fins el seu alliberament el juliol de 1943. Durant el franquisme milità clandestinament en la CNT i després de la mort del dictador Francisco Franco va ser un dels que fomentaren la reconstrucció confederal a Fernán-Núñez. Antonio Álvarez Eslava va morir el 8 de gener de 2008 a l'Hospital Comarcal de Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat l'endemà al Cementiri Municipal de Fernán-Núñez. El seu testimoni va ser recollit en el llibre d'Arcángel Bedmar La campiña roja. La represión franquista en Fernán Núñez (1936-1943) (2009).

***

Antonio Arcal Giménez

Antonio Arcal Giménez

- Antonio Arcal Giménez: El 5 de juliol de 1918 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Arcal Giménez. Sos pares es deien Vicente Arcal Escanilla i Clementa Jiménez Asín. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració (Vernet, Sètfonts). Posteriorment va ser enrolat en el 521 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) de Sent Joan de Verges (País de Foix, Occitània). Sembla que més tard va ser enviat a la costa normanda. El juny de 1944, arran de desembarcament aliat, va ser detingut, juntament amb altres antifeixistes espanyoles, per les tropes angloamericanes i l'octubre d'aquell any, juntament amb presos alemanys i italians, va ser traslladat al Regne Unit, on va ser internat com a «presoner de guerra» al camp de concentració de Kirkham (Lancashire, Anglaterra). A partir de juliol de 1945 les organitzacions antifeixistes espanyoles començaren una campanya per a obtenir l'alliberament d'aquest militants i la seva repatriació a França. El desembre de 1947 va ser repatriat i s'establí a Aush (Gascunya, Occitània). A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Martín Bustín Benito al local de la CNT d'Alacant

Martín Bustín Benito al local de la CNT d'Alacant

- Martín Bustín Benito: El 5 de juliol de 1924 neix a Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista i esperantista Martín Bustín Benito, conegut pel seu nom en esperanto Marteno. Sos pares es deien Félix Bustín i Margarita Benito. Instal·lat a Saragossa (Aragó, Espanya) amb sa família, fou ferroviari i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ben igual que son pare. Autodidacta, aprengué l'esperanto quan tenia 18 anys, llengua a la qual dedicà molts esforços i que difongué durant tota sa vida. També fou un ferm partidari del veganisme. Durant la guerra i la postguerra, refugià a casa seva companys perseguits. Posteriorment passà a França i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la CNT, i més tard retornà a la Península i visqué a Alacant (Alacantí, País Valencià), on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'aquesta localitat, impartí nombrosos cursos d'esperanto i presidí la Hispana Asocio de Laboristoj Esperantistaj (HALE, Associació Espanyola de Treballadors Esperantistes). Fou l'organitzador del 75 Congrés de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que se celebrà entre l'1 i el 7 de juliol de 2002 a Alacant. L'última etapa de sa vida visqué a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Liya Maziy. Martín Bustín Benito va morir el 20 de març de 2013 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]

Paul Castanier (dreta) amb Léo Ferrer durant un assaig (1970) [Foto Dominique Lacout]

- Paul Castanier: El 5 de juliol de 1935 neix a Alger (Algèria francesa; actual Algèria) el pianista i compositor llibertari Paul Castanier, conegut com Popaul. Quan era molt petit, a causa de l'ús d'un col·liri dolent, esdevingué cec. En 1957 conegué el cantautor anarquista Léo Ferré al cabaret Chez Plumeau, al barri de Montmartre de París (França), i passà a ser el seu acompanyant fins al juny de 1973, tocant al seu costat per tot arreu (França, Bèlgica, Canadà, Líban, Àfrica del Nord i Suïssa). En 1959, com a pianista solista, interpretà nombroses obres experimentals del compositor Michel Magne. El novembre de 1961 s'integrà en l'orquestra de Jean-Michel Defaye del teatre Alhambra de París. Després de separar-se de Léo Ferré continuà la seva carrera artística en els cercles llibertaris. En 1974 acompanyà la cantautor llibertari Jean Vasca en els seus concerts al teatre Olympia de París. Durant un temps treballà amb son amic llibertari Maurice Frot, exdirector d'escena de Léo Ferré, amb qui compon cançons i coescriu en 1975 la peça teatral La Vie-ordures. Posteriorment acompanyà els cantautors Yvan Dautin i Rufus i col·laborà habitualment amb el cantautor llibertari Alain Meilland i també el duo d'humoristes provocadors Font et Val. En 1979 enregistrà dos àlbums instrumentals en solitari: L'homme seul est toujours en mauvaise compagnie i Claviers cèltiques. Altres artistes amb els quals treballà foren Michèle Bernard, Pia Colombo, Jean Ferrat, Glenmor, Michel Grange, Renaud Marx, Alain Melliaud, Bee Michelin, etc. Paul Castanier va morir prematurament el 7 de novembre de 1991 a París (França). El febrer de 1992 se li va retre un homenatge pòstum al teatre Olympia de París pels artistes amb els quals havia treballat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Felipe Sandoval

Felipe Sandoval

- Felipe Sandoval: El 5 de juliol de 1939 se suïcida a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Havia nascut el 26 de maig de 1886 al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya). Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

Felipe Sandoval (1886-1939)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS