Administrar

Efemèrides anarquistes

[17/12] «El Trabajo» - «Le Réaliste» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Richaud - Meurant - Annovi - Lentengre - Gil Mata - Foyos - Paúles - Kottelanne - Barrett - Bitterlin - Cauderay - Lamua - Berbel - Villagra - Agustí Gebellí - Catani - Cortés - Perissino - Cano - Benítez - Moliner - Gambáu

efemerides | 17 Desembre, 2018 13:24

[17/12] «El Trabajo» - «Le Réaliste» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Richaud - Meurant - Annovi - Lentengre - Gil Mata - Foyos - Paúles - Kottelanne - Barrett - Bitterlin - Cauderay - Lamua - Berbel - Villagra - Agustí Gebellí - Catani - Cortés - Perissino - Cano - Benítez - Moliner - Gambáu

Anarcoefemèrides del 17 de desembre

Esdeveniments

Premsa anarquista

Premsa anarquista

- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

***

Capçalera del primer número de "Le Réaliste"

Capçalera del primer número de Le Réaliste

- Surt Le Réaliste: El 17 de desembre de 1923 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarquista Le Réaliste. Revue critique des idées, des faits et des personnes. Éthique, philosophique, scientifique, politique, économique, esthétique, éclectique. Estava editat per Michel Antoine i va ser administrat per Auguste Vérité. Era una publicació mensual de caràcter monogràfic. El primer número es va consagrar al cas del «suïcidi» de Philippe Daudet, on s'acusa per igual de la mort d'aquest jove a Action Française i a Le Libertaire, i el segon a l'objecció de consciència. Les úniques signatures que apareixen són els pseudònims habituals de Michel Antoine (Levieux, Lux, Simplice). Només sortiren tres números, l'últim el 15 de febrer de 1924.

***

Gran Price de Barcelona

Gran Price de Barcelona

- Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un «Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el «Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

***

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint 'Pravda'" (anys 30)

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)

- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la «neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

***

"Écoutez May Picqueray" (1983)

Écoutez May Picqueray (1983)

- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

***

Cartell del congrés

Cartell del congrés

- Congrés d'estudis sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se celebra a l'Auditorium Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el congrés d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio italiano e internazionale» (Armando Borghi en la història del moviment obrer italià i internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de la citada ciutat en ocasió del vintè aniversari de la mort del destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van començar el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en memòria d'Armando Borghi, obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins d'Armando Borghi», davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també es van inaugurar els locals de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», al número 20 del carrer Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir destacats historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià, com ara Maurizio Antonioli (Il viaggio in Russia), Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini), Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico all'anarchismo «puro». La significativa parabola di Armando Borghi), Luigi Di Lembo (Borghi in Francia tra i fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana Dadà (L'arrivo di Borghi negli Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e purismo ideologico), Carlo Doglio (In viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi oratore e scrittore «naturale») Emilio Falco («L'alleanza libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del 1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito sull'organizzazione nel 1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i Claudio Venza (Borghi e la Spagna). En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», en el número 25 del Bolletino del Museo del Risorgimento, publicat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

- Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus, Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi, Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit, Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbain Gohier (1912)

Urbain Gohier (1912)

- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).

***

Notícia de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari parisenc "L'Univers" del 14 d'abril de 1897

Notícia de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari parisenc L'Univers del 14 d'abril de 1897

- Lucien Richaud: El 17 de desembre de 1872 neix a Beujanciá (Provença, Occitània) l'anarquista Lucien Louis Richaud. De pares desconeguts, vivia a Caulònga (Provença, Occitània). El 22 d'abril de 1893 va ser condemnat per l'Audiència dels Alps Marítims a cinc anys de presó per «incendi voluntari». Fitxat com a anarquista, el novembre de 1895 va ser enviat a la secció d'exclosos de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània) i on havia de ser alliberat el juliol de 1898. El 13 d'abril de 1897, arran d'un discurs subversiu que va fer en una plaça pública i de repartir propaganda anarquista, va ser detingut per la gendarmeria marítima a Toló; jutjat, va ser condemnat a 30 dies de presó i a la prohibició d'estar-se a la ciutat. Sembla que és el mateix L. Richaud que vivia en 1909 a Mison (Provença, França), on intentà organitzar un grup anarquista a la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Cartell de la CGT-SR

Cartell de la CGT-SR

- Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara «L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal (1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

***

Silvio Annovi

Silvio Annovi

- Silvio Annovi: El 17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena. Silvio Annovi va morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pierre Lentengre

Pierre Lentengre

- Pierre Lentengre: El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primer òrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup «La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el «Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del «Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.  Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Vicent Gil Mata va morir el 17 d'octubre de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).

***

Francisco Foyos Díaz en l'exili

Francisco Foyos Díaz en l'exili

- Francisco Foyos Díaz: El 17 de desembre –algunes fonts citen setembre– de 1905  neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyo i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg, Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

Francisco Foyos Díaz (1905-1977)

***

Cosme Paúles del Toro

Cosme Paúles del Toro

- Cosme Paúles del Toro: El 17 de desembre de 1917 neix a Aguada de Pasajeros (Cienfuegos, Cuba) l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Cosme Paúles del Toro, que va fer servir diversos pseudònims (Cosmos, Francisco Javier de Toro, Javier de Toro). Fill d'un aragonès i d'una canària, des dels tres anys visqué a Osca (Aragó, Espanya) i quan era adolescent, agitat per un propagandista anomenat Perico, entrà a formar part del moviment anarquista. A partir de 1933 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). Detingut sota l'acusació de «terrorisme», va ser alliberat gràcies a Ramón Acín Aquilué. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Tardienta i participà activament en la reacció contra aquest. Dies després, s'integrà a Barcelona (Catalunya) en la comunista «Columna Trueba-Del Barrio» i lluità al front d'Aragó (Almudébar i Osca). A partir de novembre de 1936 lluità en la «Columna Durruti». Ferit al front de Madrid (Espanya), passà mesos hospitalitzat a Barcelona. A la capital catalana s'uní a l'Agrupació Anarquista «Faros», on fou molt actiu en l'organització juvenil. El maig de 1937, després de les barricades, va ser segrestat i torturat en una txeca situada al Casal Carlos Marx i salvà la vida gràcies al descobriment i desmantellament d'aquest centre. Fins el final de la guerra participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Poc després, gràcies a la seva nacionalitat cubana, aconseguí un passatge cap a Amèrica. Després de passar per diversos països americans (Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Perú i Equador), en 1947 s'establí a La Calera (Quillota, Valparaíso, Xile). El 8 de desembre de 1947 es casà amb Silvia Vercellino Cacini, de qui tingué dues filles, María i Lily. Més tard es reunirem amb ell sos germans i sa mare. A Xile ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica tant en el moviment anarquista xilè com en el de l'exili espanyol. Durant els anys cinquanta i seixanta milità, amb Francisco Pauner Sospedra, en la Federació Anarquista Internacional (FAI) de Xile. Formà part del grup editor d'El Libertario, que s'edità entre juliol de 1954 i juliol de 1956. Entre 1958 i 1961 publicà a La Calera la revista Presencia Anarquista,  òrgan del grup anarquista «Libertad» i on col·laboraren, entre d'altres, J. Federico Cortés N. i Fernando Solano Palacio. En 1960 era secretari general de la CNT de Xile i destacà sobretot en el camp propagandístic. En 1960 prologà el poemari Jardín de acracia de Fernando Solano Palacio i Astru Astur. En aquests anys col·laborà en les activitats del Centre Republicà Espanyol. Durant la dictadura militar d'Augusto Pinochet es va veure obligat a minvar la militància i a reduir les seves col·laboracions en premsa. A La Calera dirigí el periòdic Libertad i mantingué un servei de llibreria. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes americanes i europees, com ara AIT, Boletín de los Amigos de la AIT, Boletín de los GGDDC, Boletín de Información de SIA, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Fructidor, Guángara Libertaria, Libertad, La Nouvelle Idéale, Presencia Anarquista, La Protesta Obrera, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. És autor de nombroses novel·les, com ara Bajo la tempestad, Cadáveres en el monte, Trágico retorno, Vengado, La tragedia de Castillejas del Valle (1934 i 1937), Un jazmín en la serranía (1937), Él era un rebelde (1937), Sombras en la retina (1937), La venganza de los parias (1937), Vengé! (1956), Sous la tempête (1956), Grupo Anarquista Libertad (1959, amb altres), Presencia anarquista (1959, amb altres), Tragique retour. Roman historique (1959), Interpretación del anarquismo (1969, amb altres), etc. Cosme Paúles del Toro va morir d'un infart de miocardi el 2 d'abril de 1993 a Temuco (Cautín, L'Araucania, Xile).

Cosme Paúles del Toro (1917-1993)

***

Claude Kottelanne dibuixat per Olive Tamari

Claude Kottelanne dibuixat per Olive Tamari

- Claude Kottelanne: El 17 de desembre de 1934 neix a Laon (Picardia, França) el corrector d'impremta i poeta anarquista Claude Achille Eudoxe Kottelanne. Sos pares es deien Eudoxe Alphonse Kottelanne i Mireille Marie Malvina Delcambre. En 1953 conegué Huguette Berthe Colotilde Bardellini, que esdevingué la companya de sa vida. Instal·lat a París (França), començà estudis de filosofia a la Sorbona, que acabà abandonant. Des dels anys cinquanta col·laborà en Le Monde Libertaire. Després d'haver exercit diverses professions (mestre suplent, manobre, vigilant nocturn, etc.), en 1963 esdevingué corrector editorial, primer, i de premsa, posteriorment. Entre 1956 i 1966 fou un dels administradors de Le Monde Libertaire. En 1966 també abandonà l'administració de la llibreria «Publico», seu de la Federació Anarquista (FA). Fou al caixetí del periòdic L'Humanité que conegué l'escriptor llibertari Georges Navel, que esdevingué un dels seus grans amics. Membre del Sindicat de Correctors, col·laborà en els seus òrgans d'expressió Cantonade i Entre Nous. Poeta d'inspiració surrealista, col·laborà en nombroses revistes poètiques (Lieux d'Être, Nomades, Pris de Peur, Réfractions, Revue du Tarn, etc.), amb poemes i collages, i publicà diferents reculls de poemes. Entre les seves obres podem destacar Le mauvais sang (1965), Le chien de garde (1966), Comment dire ce peu (1967 i 1995), Ici et maintenant (1971), Loquèle (1975), La part du feu (1979), La nuit au jour (1994), L'apprentissage de l'ombre (1994), Sous une ombrelle de paille (1995), Aux yeux de qui ne sait pas (1997), Le Feu de l'Origan (1997), Si j'avais oublié quelque chose (1999), La jardinière du Mississippi (2006, amb Huguette Kottelanne), Car je suis le premir home (2011), L'écriture et la vie (2011, amb altres). Visqué amb sa companya a Maisons-Alfort (Illa de França, França). Claude Kottelanne va morir el 31 de maig de 2017 al Centre Hospitalari Intercomunal de Créteil (Illa de França, França) i el 7 de juny fou enterrat al cementiri municipal de Maisons-Alfort.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

  1. Sobre Salvador Cano Carrillo

    Per a l'entrada de Salvador Cano Carrillo agraïm les correccions realitzades pel seu nét Salvador Prior.

    Anarcoefemèrides | 17/12/2018, 13:26
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS