Administrar

Efemèrides anarquistes

[18/09] Míting dels Antipatriotes - «L'Émancipateur» - Fets de Cullera - «Socialismo y Libertad» - Piccinini - Del Papa - Roussenq - Malaguti - Gasperini - Cruz - Berthier - Iacoponi - Ferrua - Lewin - «Chimeno» - Passeri - Torrents - Volin - Luppi - Gamero - Weiland - Ocaña

efemerides | 18 Setembre, 2018 13:14

[18/09] Míting dels Antipatriotes - «L'Émancipateur» - Fets de Cullera - «Socialismo y Libertad» - Piccinini - Del Papa - Roussenq - Malaguti - Gasperini - Cruz - Berthier - Iacoponi - Ferrua - Lewin - «Chimeno» - Passeri - Torrents - Volin - Luppi - Gamero - Weiland - Ocaña

Anarcoefemèrides del 18 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc "La Révolte" del 17 de setembre de 1887

Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887

- Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec de Émile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte.

***

Capçalera del primer número de "L'Émancipateur"

Capçalera del primer número de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: El 18 de setembre de 1910 surt a Lieja (Valònia) el primer número de L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Encara que setmanari, tingué una periodicitat irregular. S'encarregà de l'administració i de la redacció François Requilez. A partir del número 24 (14 de gener de 1912) passà a ser editat pel grup anarquista «Les Chercheurs de Vérité», encarregant-se de l'administració L. Pleyers i de la redacció Jean Kroonen. Aquest setmanari publicà nombrosos extractes i traduccions d'articles d'autors destacats (Jean Grave, Octave Mirbeau, Georges Paraf-Javal, Émile Pouget, Varlaam Tcherkesoff, etc.), així com fullets per lliuraments (René Chaughi, Piotr Kropotkin, Roger Gillot [Rhillon], etc.). També comptà amb dibuixos de Théophile Alexandre Steinlen. Sortiren encartats nombrosos cartells antielectorals. Hi van col·laborar Henri Amoré, Camille Brassine, Guillaume Collete, René Chaughi, G. Delince, Julien Delville, Charles Desplanques, Roger Gillot (Rhillon), Jean Grave, Maurice Jamar, Lucien Jules, Piotr Kropotkin, Étienne Lanthier, Joseph Laurent, Lambert Ledoux, Arnold Lepage, Camille Mattart, Jules Moineau, M. Nottet, Georges Paraf-Javal, Élisée Reclus, D. Reuls, Victor Rousselle, Fernado Tarrida del Mármol, Varlaam Tcherkesoff, Henri Zisly, etc. En sortiren 52 números, l'últim el de març de 1913, i va ser reemplaçat fins juliol d'aquell any per L'Action Anarchiste. L'Émancipateur reaparegué entren l'1 de març i el 2 d'agost de 1914 a Lieja publicant 12 números.

***

El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

- Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera --adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera-- declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants --a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicà El proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

***

Portada del primer número de "Socialismo y Libertad" [CIRA - Lausana]

Portada del primer número de Socialismo y Libertad [CIRA - Lausana]

- Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista trilingüe Socialismo y Libertad. Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van col·laborar anarquistes, socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de la secció italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la francesa Julien Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas. Mantingué relacions amb el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En sortiren sis números, l'últim el 14 de juliol de 1944.

Anarcoefemèrides

Naixements

Francesco Piccinini

Francesco Piccinini

- Francesco Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula «companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista «Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

Francesco Piccinini (1839-1872)

***

Ugo del Papa

Ugo del Papa

- Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquesta època fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il '94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

Paul Roussenq

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 18 de setembre de 1885 neix a a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. De família pagesa, va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a «sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

***

Armando Malaguti

Armando Malaguti

- Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936 –participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Armando Malaguti (1897-1955)

***

Francesco Gasperini

Francesco Gasperini

- Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per «deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Tomás Cruz Campos apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 31 d'agost de 1972

Necrològica de Tomás Cruz Campos apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 31 d'agost de 1972

- Tomás Cruz Campos: El 18 de setembre de 1910 neix a Villarrodrigo (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Eusebio Cruz Campos –algunes fonts citen erròniament Campos Cruz, canviant l'ordre dels llinatges. Sos pares es deien Antonio Cruz i Eusebia Campos Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la guerra civil lluità en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual es va evadir integrant-se en un grup de la resistència. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Caen (Normandia, França), on en 1945 era comptador-tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà durant nou anys. També fou comptador de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de 15 anys de malaltia, Tomás Cruz Campos va morir el 27 de maig de 1972 al seu domicili de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Pierre-Valentin Berthier

Pierre-Valentin Berthier

- Pierre-Valentin Berthier: El 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament l'11 de setembre– de 1911 neix a Issoudun (Centre, França) el periodista, escriptor, poeta, corrector d'impremta, anarquista i pacifista Pierre-Valentin Berthier. Sos pares es deien Eugène Arthur Berthier, blanquer, i Angèle Ernestine Abrioux. Abans d'aconseguir el títol de secundària, abandonà els estudis per a no enfrontar-se a un consell de disciplina que l'amenaçava amb l'expulsió. Entre 1926 i 1936 treballà d'obrer blanquer en la seva empresa familiar a Issoudun. En 1932 fundà una secció de Combatents de la Pau a Issoudun i en 1934, de passada per París (França), participà en el llançament del periòdic de Fernand Planche La Conquête du Pain (1934-1935). En 1932 va ser processat arran d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie i aquest mateix any, per objector de consciència, va ser detingut i empresonat, encara que malalt, va ser alliberat poc després. En 1936 esdevingué periodista, treballant com a corresponsal local per al diari d'Issoudun Le Département de l'Indre; aquest curiós periòdic fou liberal durant la II Guerra Mundial, col·laborador amb el Govern de Vichy sota l'Ocupació sota el nom de Le Département, i comunista després de l'Alliberament sota el nom de La Marseillaise du Berry. Durant la Guerra Civil espanyola, organitzà a Issoudun un míting de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que tingué com a orador Aristide Lapeyre. Durant la II Guerra Mundial suspengué la seva militància anarquista, però mantingué correspondència amb destacats membres del moviment llibertari (Fernand Planche, Gérard de Lacaze-Duthiers, Ahrne Thorne, etc.) i amb companys de la seva regió (Marius Jacob, Louis Briselance, etc.). En 1940 refugià Fernand Planche, que s'havia fugat durant un trasllat entre de camps de concentració. En 1940 conegué Suzanne Detalle, amb qui es casà en 1945 a Issoudun i amb qui tingué una filla, Florence Berthier. El setembre de 1951 va ser acomiadat de la redacció de La Marseillaise du Berry i substituït per un militant comunista, i, gràcies Louis Louvet, el desembre d'aquell any, entra a treballar com a corrector a les impremtes parisenques «Lang» i «La Renaissance». Tres mesos després passà a fer feina en l'editorial Amiot-Dumont, que desaparegué en 1956. Membre de l'autònom Sindicat dels Periodistes després de la guerra, l'1 de març de 1953 va ser admès en el Sindicat dels Correctors de París i treballà en diferents periòdics de la capital francesa, com ara Le Monde a partir de gener de 1957, i en diverses impremtes. A la mort del seu amic Marius Jacob en 1954, esdevingué un dels seus marmessors. Entre el 2 d'agost i el 30 de novembre de 1956 fou corrector en l'ONU de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Paral·lelament, entre 1951 i desembre de 1956, fou gerent d'una llibreria que havia comprat Rémy Désiré, un amic seu de la infància. Durant la tardor de 1952, amb Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la Salle des Sociétés Savantes de París. Cap el 1952 participà amb una nota setmanal en el periòdic La République du Centre, d'Orleans (Centre, França). També va escriure en el setmanari de la CNT en l'exili Espoir i publicà reportatges de viatges (Lapònia, Canadà, etc.)  en diversos periòdics. A partir del gener de 1957 treballà en Le Monde, on fou titular fins finals de 1958, i on es mantingué fins la seva jubilació el 31 d'octubre de 1976. En 1964 col·laborà en l'edició del llibre E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Jean Rostand, Jeanne Humbert, Maurice Lime, René Dumont, Théodore Monod, Léo Campion, Bernard Clavel, Emile Beauchet, Michel Ragon, Alphonse Barbé i Henry Poulaille) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó. Com a escriptor publicà diferents poemaris i diverses novel·les, i la seva obra va ser guardonada amb diferents premis, com ara el Premi dels Coopérateurs en 1958 per la seva obra On a tué M. Système (1957). Amb Jean-Pierre Colignon, va ser autor de nou tractats sobre diferents matèries de la llengua francesa i col·laborà en qüestions lingüístiques en la revista Letre(s), òrgan de l'Associació per a la Salvaguarda i l'Expansió de la Llengua Francesa (ASSELAF). Per la seva obra La cité dans le tunnel (2003), testimoni periodístic seu durant la guerra, va ser guardonat amb el Premi de Chateauroux. Durant sa vida col·laborà en multitud de publicacions llibertàries, com ara Almanach de la Paix pour 1934, La Brochure Mensuelle, Cahiers du Socialisme Libertaire, Ce Qu'il faut Dire, Le Clameur, La Conquête du Pain, Contre-Courant, Le Contre Poison, C.P.C.A., Défense de l'Homme, L'En-Dehors, L'Homme et la Vie, Le Libertaire, Liberté, Le Monde Libertaire, La Nouvelle Idéale, La Patrie Humaine, Pensée et Action, Le Réfractaire, La Rue, Le Semeur de Normandie, Les Sources Libres, Terre Libre, L'Union Pacifiste, L'Unique, La Voix Libertaire, La Voie de la Paix, etc. És autor de Le creusot (1932), Les républicaneries (1932), Vingt mille lieues sous les gaz! (1933), Ceux qui vont mourir te saluent (1934), Griefs plébéiens (1936), La glaive émoussé (1937), Gaston Couté, la vérité et la légende (1936, 1958 i 1980), Le Spectre (1936), Sitting Bull (1952), Mademoiselle Dictateur (1956), Chéri-Bonhomme. L'enfant derrière le grillage (1956), On a tué M. Système (1957), Plume de canard. Souvenirs d'un journaliste (1957), Le Drame algérien. Pas d'incendiaire chez nous! (1957), L'enfant des ombres (1957), Défense de parler au chauffeur! Scène de la vie populaire (1957), Un mariage à Sainte-Miche. Scène de la vie populaire (1958), Entre Austerlitz et Orsay. Scène de la vie populaire (1958), La Forme blanche. La tragédie de Frédéric Sauvage (1958), Les Vichy-bouzouks. Scènes de la vie populaire sous le régime de l'État français (1959), La passion de l'Olympe (1980), Durolle au pays des couteliers (1986), Le Député d'Igrée-sur-Thiache. Récit populaire d'une carrière politique (1993), À la recherche de la laïcité égarée (1995), De la famille (1995), Individualisme et socialisme. La synthèse indispensable (2002), Trop anticommuniste (2002), La cité dans le tunnel (2003), L'antimilitarisme libertaire (2006) i La citadelle de Kouang-Si (sd) entre d'altres. També preparà el manuscrit de les Mémoires de Maurice Vandamme (Mauricius), dipositades a l'Institut Francès d'Historia Social (IFHS). En 2004 Céline Beaudet publicà Rencontre avec Pierre-Valentin Berthier, court récit d’une vie et de rencontres d'un anarchiste individualiste. Centenari, Pierre-Valentin Berthier va morir el 6 de maig de 2012 a la Clínica de La Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), a resultes d'una embòlia pulmonar sobrevinguda al seu domicili el 25 d'abril, i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, essent dipositades les seves cendres al panteó familiar del cementiri d'Issoudun. El maig de 2014 Florence Berthier inaugurà un jardinet públic a Issoudun que porta el seu nom i es realitzà una exposició sobre la seva vida i obra a La Médiathèque d'aquesta població.

Pierre-Valentin Berthier (1911-2012)

***

Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]

Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]

- Sergio Iacoponi: El 18 de setembre de 1914 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'ebenista anarquista Sergio Iacoponi. Sos pares es deien Rodolfo Iacoponi i Olga Betti. S'acostà al moviment llibertari quan a finals de la II Guerra Mundial, mentre treballava a Liorna (Toscana, Itàlia), començà a freqüentar els locals de la Federació Anarquista de la ciutat. En 1947 retornà a Cascina i participà en els activitats del grup anarquista local, amb Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli i Giovanni Turini. A finals dels anys setanta participà en la creació del grup «Comasco Comaschi» i freqüentà assíduament la Federació Anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). Anticlerical convençut, s'inscriví en la Societat de Cremació i sostingué l'Assistència Pública de Cascina, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Sergio Iacoponi va morir el 22 de febrer de 1999 a Vicopisano (Toscana, Itàlia), població on s'havia instal·lat anys abans.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS